1
Que tens res per a mi? Us proposem tenir una experiència més enllà de la contemplació. Les instal·lacions que trobareu en aquesta mostra us demanaran participar, entrar en joc i compartir amb persones desconegudes pensaments, records i emocions o, potser, mentides. Neus Marroig, Laura Marte i Tonina Matamalas, tres joves artistes mallorquines, ens fan propostes compromeses des d’una estètica propera, quasi quotidiana. La senzillesa fa que ens puguem implicar fàcilment en el nivell de profunditat que creiem convenient i, així, compartir experiències viscudes o no. La poètica de Jordee Ayuso ens situa en un estat més intern, juga des de diversos registres comunicatius i, per què no, més intuïtius. Per facilitar la participació activa de la mostra oferim unes instruccions d’ús que podeu transgredir lliurement, sempre que us vingui de gust, això sí, respectant les peces.
Expectativa legítima Cristian Añó /SINAPSIS/
Permeteu-me començar aquest text fugint d’estudi. Esquivant el pes d’una expectativa legítima que segurament us ha impulsat a iniciar la lectura d’aquestes ratlles. Obrim un parèntesi i passem a la part del darrere d’aquest text, a la cuina: Vull compartir amb vós, lector, el coneixement sobre un seguit de factors que, a la manera d’una xarxa invisible, sostenen i fan possible que esteu llegint aquestes lletres. En són tant o més determinants que el meu esforç d’escriptor per facilitar la vostra experiència com a destinatari d’aquest escrit. En primer lloc ha fet falta una exposició on es presenta al públic un conjunt de projectes artístics. Els projectes de Jordee Ayuso, Neus Marroig, Laura Marte i Tonina Matamalas són el fruit d’uns processos
de treball que han donat el millor resultat possible, a partir d’un punt de partida en sintonia amb les sensibilitats personals i amb les trajectòries artístiques de cada un, i en relació amb allò que, des del món de l’art, s’anomena «condicions de producció». Vull dir, sovint un bon projecte no respon al desplegament sense límits d’una visió artística, sinó al treball laboriós i al compromís creatiu entre les limitacions tècniques, el temps disponible i la recerca artística que vol desenvolupar l’artista. Aquesta exposició neix de la mirada particular de la comissària de la mostra, però pren la seva forma definitiva després d’un conjunt de circumstàncies que desconec, però que sé per experiència que deuen haver estat complexes, dificultoses i perllongades en el temps. No descararia el fet que el procés de gestió i producció hagués comportat negociacions entre
2
tots els implicats: comissària, artistes, responsable de l’espai d’exposició, institucions finançadores. Tots han participat de manera involuntària i inconscient en una mena de creació col·lectiva. I quan ja toca pensar en el públic (tota activitat pública n’ha de tenir) es basteixen diferent dispositius que han d’ajudar a assegurar que existeixi una experiència de recepció d’aquests treballs al més àmplia i rica possible. Això implica, doncs, tota la feina de relació amb els mitjans de comunicació (nota de premsa, dossier de premsa), de disseny dels diferents elements de difusió i d’activitats complementàries, etc. I això vol dir també crear textos. Les possibilitats són vàries i l’organització pot inventar maneres diferents, però en general la voluntat és donar eines al públic perquè pugui «llegir» els treballs artístics i descodificar-ne el valor.
Aquí és on entra aquest text i on entro jo en qualitat de professional habituat a treballar en recerques i produccions artístiques i culturals que es qüestionen les formes de relacionar la pràctica artística i els públics o, plantejat més àmpliament, com aconseguir que l’art produeixi un retorn social a la societat. També m’hi han convidat arran d’haver coincidit professionalment amb la comissària en algun altre projecte i cal constatar que compartíem una posició conceptual molt similar de com abordar el vincle entre art i públic. I parlant de públic... o de públics... tanquem el parèntesi i tornem al text en MAJÚSCULES per fer de nou una tombarella retòrica, aquest cop cap enfora del text, cap endavant o, millor enfront, cap a vós, lector: Indicava en la primera línia d’aquest text accidentat (que sembla que no acaba mai d’entrar en matèria... on és la crítica d’art, podríem preguntar-nos) que el lector entomava la lectura d’aquest escrit amb una EXPECTATIVA LEGÍTIMA i que, en certa manera, senyalava els límits d’allò que hauria d’oferir aquesta crítica, però també, de retruc, en posava al descobert els límits com a espectador/lector/públic. Si fa una mica d’introspecció en aquest moment, potser sent un cert desconcert, enuig, desinterès... decepció. Si tot va bé, la resposta dels lectors, majoritàriament, ha d’anar per aquí, ja que n’estic defraudant expressament les expectatives; però només per visibilitzar que la majoria dels lectors ja teniu en ment què ha de ser la crítica d’art i, segurament, qualsevol producció artística. I ara torno al text. En general, per molt diferent que siguin entre elles les persones que configuren els «públics», comparteixen, si més no, una idea comuna de què es pot esperar de la producció cultural que tenen al davant. Podríem dir que comparteixen la pregunta: Què tens per a mi?, per posar-ho en relació amb el títol de l’exposició, i que tots estan esperant una oportunitat per gaudir de manera subjectiva d’una mateixa experiència (estètica). Cada pràctica cultural, inclosa l’artística, entra en relació amb el seu públic proposant formes específiques d’interacció i, per tant, espera que acompleixi unes determinades regles del joc cultural. Aquest marc relacional configura l’experiència
estètica possible del públic i, alhora, els límits del que serà considerat objecte artístic. I això és important, perquè cada societat i moment històric produeix una forma específica d’interacció entre públics i pràctiques artístiques i culturals. Podem considerar que aquestes pràctiques són reproduccions a petita escala dels processos de construcció de l’esfera pública d’aquell moment històric. I aquest és un tema cabdal, ja que en l’abstracte espai intangible d’aquesta esfera pública, es «carreguen» els imaginaris que configuren els límits de la nostra subjectivitat, és a dir, les idees i conceptes que podrem utilitzar per entendre’ns, a nosaltres mateixos, entendre els altres i la societat on vivim. Per posar un exemple, des de la simplificació, durant l’època medieval l’elaboració i la producció dels imaginaris col·lectius es feia en seus papals, monestirs, corts i es descarregava en esglésies i castells i els posaven en acció la ciutadania del carrer. Michel Warner en el llibre Públics i contrapúblics assenyala el concepte de públic com una construcció universal producte de la modernitat, com ho podrien ser altres conceptes com nació, drets i mercats. El públic, diu, existeix en virtut de ser destinatari. I al principi del segle XIX, en un moment donat, la construcció d’aquesta identitat col·lectiva significava la irrupció en l’esfera pública (encara que fos com a destinatari) d’una part important de la població ignorada fins aleshores per les classes poderoses; però avui en dia potser seguim exercint de públic sota uns factors constituents que han perdut la vigència i la capacitat emancipadora. La televisió és un dels espais de producció d’imaginaris que més influeix en la construcció de l’esfera pública. Nosaltres en som els destinataris. No hi podem intervenir, no hi podem decidir, no podem dir què volem que hi posin. No es fan visibles els interessos en joc, no ens expliquen les despeses que comporten o com són els processos de producció i per què decideixen el que decideixen. Nosaltres només en podem ser destinataris, consumidors públics. És una paradoxa que en relació amb un espai públic tan determinant com les televisions no hi hagi mecanismes per assegurar una major diversitat i col·laboració en la construcció dels imaginaris que hi apareixen.
Al cap i a la fi, aquest mitjà té una gran influència en les formes de representació de la ciutadania i condicionarà les nostres possibilitats com a subjecte. En iniciar el text he volgut fer visible que un producte cultural (com aquesta crítica) és fruit de trames de relacions i processos, i que saber-les o bé tenir-les present ens dóna més autonomia com a lectors o receptors i, alhora, situa aquesta producció en un marc més complex i contextualitzat. Ens permet lectures més riques, que excedeixen el que ens vol dir l’artista, per intentar esbrinar més aviat què pot significar fer aquesta obra en unes coordenades específiques com l’aquí i l’ara. De la mateixa manera certes pràctiques artístiques fugen d’aquelles formalitzacions on els objectes estableixen un diàleg amb l’espectador, com a revelació que se li ofereix, proposant un vincle natural i sagrat, una experiència personal i íntima. I esborra qualsevol rastre del context de producció i del procés de treball. Aquestes pràctiques aposten per fer palès que la vinculació s’ha construït i que, per tant, es pot modificar. El potencial com a pràctica crítica rau més enllà de la significació concreta de cada projecte artístic, com el present en aquesta exposició, en eixamplar el marc legítim i reconegut del que és una experiència estètica. I ho fan assenyalant, al mateix temps, la possibilitat d’establir altres mecanismes per construir l’esfera pública, del nostre univers simbòlic, de les nostres condicions de possibilitar com a subjectes que s’hi impliqui activament el públic i els seus coneixements, records, desitjos, etc. L’assaig de formats i estratègies per fomentar la col·laboració en els processos de treball entre emissors i destinataris, entre metges i pacients, entre mestres i alumnes, entre artista i públic, etc. esdevé cada vegada més símptoma d’una mutació de les relacions entre la ciutadania i les institucions polítiques, simbòliques i culturals. En definitiva, semblen derives cap a un model relacional d’una societat més participativa i que hem construït entre tots, on aprenguem a deixar de ser públic per exercir de ciutadans. Una societat on la nostra experiència estètica se centri en els resultats i en la bellesa del procés de treball que l’ha possibilitada.
Jordee Ayuso «Estima» «El meu treball és un trànsit entre diferents disciplines, cercant la manera de resoldre els interrogants d’una pràctica d’art lligada a l’experiència de la vida. Les emocions, el fragment, la repetició i la interacció són elements que giren al voltant de la meva creació.»
Jordee Ayuso Metán, l’Argentina, 1980 Viu i treballa a Barcelona i té arrels a Inca. Estudià al Centre d’Art Escola Massana de Barcelona i, posteriorment, va obtenir una residència al Williem de Kooning Art Academy a Rotterdam. Reflexiona i investiga entorn de la comunicació humana.
4
ESTIMA El silenci a la ciutat és quelcom ardu, un espai obert ple de renou, d’emocions passatgeres i de velocitat en les mirades dels qui habiten els carrers. Altes freqüències de renou incessant confonen el nostre camí, de vegades, despoblant fins el darrer dels nostres pensaments, dels nostres somnis. Estimar innocentment a qui es troba al teu costat, entre el renou, entre les muntanyes de desitjos imposats, entre diaris i cúmuls de lletres, entre selves d’imatges, es fa igual de difícil que trobar el silenci, avui.
He escrit paraules amb llapis a parets blanques amb cal·ligrafia immaculada, he pintat missatges amb tintes transparents i, fins i tot, he escrit amb ombres a carrers infinits. Avui escric amb signes, amb imatge en volum, amb la paraula dels qui no emeten so en parlar, per provar si una imatge serveix més que mil paraules. T‘ e s t i m .
Neus Marroig «C/» «He aconseguit reunir l’expressió plàstica, imaginativa i simbòlica utilitzant el dibuix i la instal·lació amb el documental com a reflex dels conceptes i idees que han estat el meu punt de partida.»
Neus Marroig Sóller, Mallorca, 1982 Viu i treballa a Mallorca. Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, va fer el Màster en Teoria i Pràctica del Documental Creatiu i diversos cursos i tallers com: Drawing Now, al Central Saint Martins de Londres; Photography in the Digital World, a l’ICP de Nova York, entre d’altres. Treballa des de la pròpia subjectivitat, el document i la memòria, temàtiques properes a l’etnografia.
6
Al final del s. XIX i al principi del s. XX passaren per les Illes Balears nombroses persones viatgeres, escriptores i joves de classe mitjana que, a través de les seves memòries, diaris de viatge, literatura, correspondència, gravats i dibuixos, deixaren reflexions no només sobre el paisatge pintoresc de les illes, sinó també sobre la seva gent i societat. Alguns d’ells foren Mary Stuart Boyd, Gaston Vuillier, Pierre Lavedan, Jean B. Laurens, Ramon Medel, Jaume de Villanueva i, la més famosa, George Sand.
Avui en dia, a més de formar part de la història cultural i turística de l’illa, formen part del paisatge urbà de Palma, en expansió creixent. Si passegem per la recentment urbanitzada Son Güells, als afores de la ciutat, descobrim que la temàtica dels noms dels carrers ens fa recordar aquests escriptors i els relats que deixaren, fruit dels viatges que feren. Però, quina és la relació que es crea entre aquest lloc i el nom dels seus carrers?
8
Laura Marte «Ondi Where u» «La principal característica dels meus treballs és que tots incideixen directament sobre la realitat. Proposo intervencions a l’espai públic, que manifesten una altra manera simbòlica d’observar el propi paisatge quotidià. Després de dialogar amb l’espai que m’interessa, distorsiono les seves estratègies per a crear, in situ, un nou paisatge tautològic. Una manera de veure allò que ja no veiem (ni escoltem).»
Laura Marte Barcelona, 1976 Viu i treballa entre Barcelona, Menorca, Mallorca i Mèxic. Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, completa la formació amb el Postgrau en Gestió d’Art Actual que cursa en aquesta universitat. Combina la trajectòria artística amb la gestió cultural.
Durant els tres darrers anys, en els quals he viscut a Menorca, he hagut de viatjar en nombroses ocasions, he fet del començament d’any ençà sis viatges transatlàntics, internacionals i uns quants més de nacionals. Visitar aeroports de per tot arreu, estibats de gent, m’ha duit a plantejar-me les preguntes: d’on vénc? on vaig? on anam?, en un doble sentit, o com ho anomenen en l´argot mexicà Ondi where u?, és a dir, on ets?
Durant el temps d’espera a l’aeroport o durant les llargues hores de viatge, te n’adones de les necessitats d’expressió que es respira de manera col·lectiva. Els aeroports ja no són només un lloc de trànsit, sinó un habitatge efímer: ens hi vestim i desvestim, hi dinam, hi llegim, hi dormim…
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, completa la formació a la Cooper Union de Nova York i a la Universitat Weissensee de Berlín. És membre actiu dels col·lectius Les Triplettes, Surt·tv i Strike. Té una trajectòria ferma en cursos i en transmissions en viu. La memòria i com es recopila, es fixa i s’emmagatzema és una de les seves temàtiques.
Tonina Matamalas Andratx, Mallorca, 1987 Viu i treballa entre Mallorca i Barcelona.
10
«El prefix re- implica una re-petició, una re-producció, un re-cordar (tornar a passar pel cor o per aquell vincle afectiu que ha gravat quelcom en la memòria).»
Tonina Matamalas «Record»
Instruccions d’ús: Aina Bauzà | Contagis GENERALS 1 Disposeu-vos a gaudir, mirar, escoltar, recordar, dibuixar, pensar, estimar, sentir, descobrir, compartir, llegir, escriure, riure o plorar. 2 Podeu fer preguntes als artistes o comentar-los el que us vingui de gust. Només cal que ho deixeu dins un sobre a l’atenció de l’artista, no us oblideu de posar la vostra adreça de correu electrònic o l’adreça postal. 3 Si us plau, interaccioneu amb les obres sense por, sou molt importants per l’exposició. 4 Esperem donar-vos quelcom que us serveixi, segur que vosaltres ens retorneu moltes coses bones. 5 Experimenteu l’exposició com vulgueu.
PARTICULARS «Record» de Tonina Matamalas 1 Pitgeu play, si voleu sentir records de persones desconegudes. 2 Escolteu. 3 Recordeu. 4 Escolliu un record. 5 Graveu aquest record utilitzant la vostra veu (n’estareu esborrant d’altres o part d’ells). 6 Escriviu el vostre record a la caràtula de la casset. 7 Deixeu el bolígraf al seu lloc.
«Estima» de Jordee Ayuso 1 Mireu la instal·lació. 2 Respireu profundament. 3 Deixeu-vos endur per la poesia de la imatge. 4 Llegiu el text de l’artista. 5 Si voleu, podeu aprendre a dir «estima» en gestos i així podeu dir-ho a qui vulgueu. 6 Penseu-hi. 7 Podeu no fer res de tot això.
«Ondi where u» de Laura Marte 1 Segueu-vos a la cadira. 2 Mireu el que us envolta. 3 Llegiu les instruccions d’ús que us ha donat l’artista. 4 Penseu. 5 Seguiu aquestes instruccions de manera estricta. 6 Dibuixeu. 7 Esteu participant d’un procés artístic col·lectiu, si heu seguit les instruccions, la vostra peça formarà part d’un mural que Laura Marte realitzarà amb tots els dibuixos fets pels visitants de l’exposició. «C/» de Neus Marroig 1 Feu una ullada al conjunt. 2 Mireu i escolteu el vídeo. 3 Feu amb la documentació el que cregueu oportú (manco endur-vos-la i destruir-la). 4 Penseu en els noms dels carrers del vostre poble, sabeu per què són els que són i no uns altres? 5 Pot ser que recordeu coses que són importants per a vós i que han passat en aquests carrers. 6 Si voleu, ens podeu comunicar aquestes coses, pensaments, experiències... (el que vulgueu) utilitzant el bolígraf, els Post-it i el mapa del poble que Neus Marroig ha penjat a la paret. 7 Us proposem que us endugueu un Post-it amb els vostres records, pensaments, accions, esdeveniments... i que l’enganxeu al carrer físic del vostre poble, al lloc on han passat els fets, records, pensaments...
12