Apocalíptic, neó-romàntic, il·lògic, absurd, immanent, transcendental? Una novel·la carregada de contradiccions i de juxtaposicions que no son altra cosa que molts miralls de la vida.
La humanitat reduïda a la universalitat i la intel·ligència artificial deïficada, la fi de l'ésser humà explicada per un testimoni directe, un supervivent a una destrucció inaudita. L'autor d'aquest llibre de memòries sobreviu en una Terra en ruïnes on la civilització humana agonitza. Un monòleg on els seus pensaments dubten, imaginen, recorden la seva vida passada; Un adolescent com qualsevol altre perdut entre orgull i vergonya, nadant entre melangia, ràbia i solitud... L'anhel d'un passat mort, d'un present desfigurat, d'un futur inexistent. L'autor retrata el seu jo, el seu emplaçament metafísic, s'interroga i dubta sobre si es tracta d'una evolució o de la definitiva aniquilació. Qui ocuparà el lloc de l'ésser humà? Tot és qüestió d'una simple immanència transcendental.
