La Revolució de l'aigua by Sonia Tres

LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA AIGÜES DE COLLSEROLA PER ABASTIR LA BARCELONA DEL S.XIX

SONIA TRES

DISTRICTE SARRIÀ-SANT GERVASI

ÍNDEX L’EVOLUCIÓ HIDRÀULICA I LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA ........................................................................................... 2 EL CAMÍ DE L’AIGUA: DES DE COLLSEROLA FINS A BARCELONA ...................................................................... 3 LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA....................................................................................................................................... 5 LA RUTA DE LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA A SANT GERVASI I VALLVIDRERA ......................................................... 8 DIPÒSIT D’AIGÜES DEL REI MARTÍ .............................................................................................................................. 9 ANTECEDENTS.......................................................................................................................................................... 11 PROPOSTA ACTUAL ................................................................................................................................................. 12 L’AVINGUDA DEL TIBIDABO......................................................................................................................................... 14 NOMENCLÀTOR DE LA URBANITZACIÓ DE LA CIUTAT-JARDÍ, DES DE L’AVINGUDA TIBIDABO FINS A LA PLAÇA DEL DR.ANDREU. ......................................................................................................................................... 17 LA TORRE DE LES AIGÜES.......................................................................................................................................... 18 EL PANTÀ DE VALLVIDRERA ....................................................................................................................................... 21 LA MINA GROTT ............................................................................................................................................................ 24 VOCABULARI DE L’AIGUA ............................................................................................................................................ 26 BIBLIOGRAFIA ............................................................................................................................................................... 28

L’EVOLUCIÓ HIDRÀULICA I LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA El domini de l’aigua ha estat un factor de primer ordre en el desenvolupament de la ciutat des de la seva fundació i ha incidit en el seu paisatge en funció de les necessitats de captació. Un ampli ventall de tècniques han facilitat al llarg del temps la seva conducció, emmagatzematge i distribució per l’espai urbà, així com el seu desguàs. Els canvis socials que s’han succeït des de l’antiga Barcino han hagut d’organitzar el seu espai hidràulic, i en els dos mil·lennis que van de la colònia romana a la societat industrial que construeix l’Eixample, Barcelona busca un sistema 2

de conducció d’aigües de fora de la ciutat ajudant-se de la força de la gravetat. La ciutat evoluciona amb sistemes d’aigua rodada per gravetat i busca zones de captació d’aigües superficials i subterrànies. A aquest abastiment que arriba de fora de la ciutat cal afegir un recurs que, amb el pas del temps, va desapareixent: l’aigua dels pous.

EL CAMÍ DE L’AIGUA: DES DE COLLSEROLA FINS A BARCELONA Moltes dades ens indiquen que a Barcelona hi havia massa aigua, fins i tot, els nombrosos carrers amb un nom que comença per “riera” o “torrent”, en són una bona mostra, juntament amb les “rambles” que trobem a diversos barris. L’historiador Carreras i Candi, a començaments del segle XX, descriu Sant Gervasi de Cassoles així: "Pregoneres torrenteres davallant de la Serra de Serola, voltaven l’esglesieta dels Sant Gervasi i Protasi i esgratinyant quasi tot lo terme de llarch a llarch". Carreras i Candi ens suggereix torrents com el del Mal que baixava per l’actual carrer de Ganduxer, el de Maduixer o el de Mandri que avui dia, els jardins i el carrer que els substitueixen conserven el nom de la riera.

La conducció d’aigües a la Barcelona emmurallada abans del s.XIX. Plan de Barcelonne, de Nicolas Visscher (1706)

En la dita popular “Sarrià, vents, torrents torres i convents” caracteritza a la vila per la seva riquesa en aigües que baixaven des de Serola1. per rieres com la de Gardenyes, l’actual Via Augusta, la de les Monges que després es convertia en la Riera Blanca i que seguia un llit fluvial que avui dia és l’avinguda Foix. De rieres ja no en queden cap en el paisatge però el canal ara és subterrani. Al s.XIV es canalitzen les aigües que baixaven de Serola creant-se, així, “La Mare de les Fonts”, una caseta on es reunien les aigües aprofitables de la muntanya per a conduir-les cap a Barcelona, els terrenys eren propietat de la parròquia dels Sants Gervasi i Protasi però al s.XIV va passar sota la jurisdicció del Consell de Cent. Les aigües de La Mare de les Fonts seguien el seu curs cap a la riera de Vallcarca on desembocaven també les aigües procedents de fonts i mines d’Horta transformant-se, així, en afluents del principal torrent que baixava de Collserola, el torrent de la Farigola. Tot aquest cabal era captat per conduir-lo directament a la Barcelona emmurallada per a l’abastiment d’aigua potable. Des de Vallcarca, el torrent seguia per l’actual Avinguda Príncep d’Astúries, llavors s’anomenava riera de Cassoles, el traçat seguia per la riera de Sant Miquel i que avui el seu carrer encara conserva aquest nom. A partir d’aquest indret, l’aigua fluïa per una llera anomenada el Camí de Fondo, que unia Gràcia amb Barcelona, baixava paral·lel al Passeig de Gràcia a banda ponent i les seves aigües seguien fins a Canaletes. Realment era el camí de Gràcia a Barcelona i alhora la riera que també conduïa les aigües. La Riera de Sant Miquel o Torrent de Collserola entrava a la ciutat emmurallada per les Torres de Canaletes i baixava Rambla avall nodrint els barris de Santa Anna, el Carme, el Pi, el Call, la Boqueria, Sant Pau i el barri de la Mercè. Les aigües que entraven als barris de llevant ho feien través de les Portes d’accés a la ciutat medieval: la Porta de Santa Anna, Porta Ferrissa, la Porta de la Boqueria i la Porta de Trenta Claus. A banda ponent, a l’actual Raval, abastien d’aigua els convents i regaven els horts de Sant Pau sense travessar cap Portal.

Mapa de la Barcelona medieval des del s.XIV al s.XVI en el que es pot veure l’entrada dels torrents d’aigües que procedien de Collserola i del Rec Comtal. Font: MUHBA 1

Nom que va rebre Collserola fins a finals del s.XIX

Altres torrents com el de l’Olla, el d’en Vidalet i les aigües del Rec Comtal travessaven la ciutat medieval en el seu camí cap al mar però en el extrem oriental de la muralla: la confluència del torrent de l’Olla i el d’en Vidalet entrava pel barri que ara ocupa la Via Laietana; el Rec Comtal travessava la muralla a l’alçada de Sant Pere de les Puelles passant pel Convent de Sant Agustí.

LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA L’actual patrimoni de l’enginyeria hidràulica format per aqüeductes, fonts, canals, mines, repartidors, torres d’aigua i dipòsits, entre d’altres, representa les dues etapes de la història de l’aigua, així com si parléssim d’història antiga i moderna. Un període correspondria a l’abastiment mitjançant aigua rodada, que es basava en la força de la gravetat, i els temps moderns arribarien amb l’aparició del bombeig fins arribar a l’aigua a pressió. El pas de la tecnologia antiga a la moderna va suposar una revolució de l’aigua que es va iniciar a mitjan del s.XIX, amb la consolidació de la tècnica del bombeig d’aigua, allargant-se fins a la meitat del s.XX i que correspon a la introducció de l’aigua a pressió. Aquest itinerari fa un recorregut pel llegat patrimonial que ens va deixar la Revolució de l’Aigua i que es va viure a partir de la segona meitat del s.XIX. A partir dels usos moderns de l’aigua, Collserola i els municipis dels seus voltants passen a tenir més rellevància històrica en el desenvolupament de la xarxa d’aigües de la ciutat. En aquest context històric, Barcelona fa poc que ha enderrocat les seves muralles (1854) i creix en l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà per arribar a ser una ciutat cosmopolita que acull grans cites internacionals com l’Exposició Universal del 1888. En aquesta Barcelona, una burgesia cada cop més inquieta i emprenedora s’implica per a que la Ciutat Comtal esdevingui una ciutat més moderna i amb infraestructures a l’alçada de les que tenen les grans metròpolis europees, així com Paris o Londres. És en aquest marc social quan la tradicional xarxa d’aigües sofreix una revolució impulsada pels avenços tecnològics, es comença a construir una vasta xarxa d’extracció, emmagatzematge i distribució d’aigües: dipòsits soterrats o torres a gran alçada, llacs artificials i mines que permetien conduir les aigües de Collserola fins als municipis més propers: Sant Vicenç de Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles que, de forma simultània, van ser protagonistes del subministrament d’aigües de la Barcelona del s.XIX. L’aigua esdevingué, de fet, un producte industrial, però el principal impuls d’aquesta revolució no fou la demanda industrial, sinó els nous usos domèstics de l’aigua. Una novetat fou que, arran del corrent higienista, es va anar imposant la construcció d’una cambra de bany en les cases benestants degut a l’augment en les pràctiques d’higiene. En la Barcelona del s.XIX l’hàbit va augmentar a banyar-se almenys un cop al mes.

Il·lustracions del Método de hidroteràpia de Sebastián Kneipp, 1893. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Aquests factors van incidir en la política de l’aigua, en la qual la iniciativa pública va sucumbir davant de tot un seguit d’iniciatives privades i que a la llarga van integrar-se en una única gran companyia hegemònica, la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Una societat anònima fundada a Lieja (Bèlgica) que al 1896 va aconseguir l’hegemonia gairebé absoluta de les empreses privades. La companyia va portar el capital internacional, amb àmplia experiència, capacitat financera i tècnica, a dominar l’escena, va construir un gran nombre d’infraestructures creant, així, el nucli original del sistema d’abastament d’aigües a l’àmbit de Barcelona.

La concentració empresarial de les principals companyies d’aigües a Barcelona. Font: MUHBA

Arran del nou ús domèstic de l’aigua, es va necessitar un flux d’aigua suficient per a la circulació de la matèria fecal i és així com la Companyia d’Aigües de Barcelona desenvolupa la seva primera fita, la renovació del sistema de clavegueram. Obres importants a Sarrià-Sant Gervasi van ser la canalització d’aigües que provenien de Collserola des del dipòsit de Sant Pere Màrtir fins a una subcentral. La conducció d’aigües es feia a través d’un pas forestal des d’Esplugues fins al barri de Penitents de Gràcia travessant els barris de Pedralbes, Sarrià, Vallvidrera i Sant Gervasi. Avui dia és el que coneixem com el Passeig de les Aigües i, un cop soterrada la conducció d’aigües, el passeig s’ha convertit en un espai per al lleure i en un mirador de la ciutat.

Gràcies als avenços en l’enginyeria civil per a la conducció d’aigües, Sarrià, Vallvidrera i Sant Gervasi van viure de prop la Revolució de l’Aigua transformant el seu paisatge amb la incorporació de tot un seguit d’infraestructures hidrogràfiques: emmagatzematge d’aigües, com el Dipòsit del Rei Martí o la Torre d’Aigües de Josep Amargós, amb una història molt vinculada al creixement urbanístic de la falda del Tibidabo, obres de canalització d’aigües com la Mina Grott o grans obres civils per a la captació d’aigües com el Pantà de Vallvidrera.

Mapa de la distribució d’aigües de Sant Gervasi i Gràcia de l’any1893. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

LA RUTA DE LA REVOLUCIÓ DE L’AIGUA A SANT GERVASI I VALLVIDRERA

Alberg INNOUT

4 Pantà de Vallvidrera

3 Torre d’Aigües de Josep Amargós

2 Funicular del Tibidabo

Dipòsit d’aigües del Rei Martí

PUNT DE TROBADA

15h Carrer Anglí cantonada Passeig de la Bonanova

FINAL DE RUTA

FGC Sarrià. Arribada prevista 20:15h

DIPÒSIT D’AIGÜES DEL REI MARTÍ El dipòsit d’aigües del Rei Martí, situat entre els carrers de Bellesguard i Jaume Càncer, recollia aigües pluvials i les subministrava a les finques dels voltants entre finals del s.XIX i principis del s.XX. Va ser una construcció privada, independent de la xarxa de distribució d’aigües de la Barcelona d’aquell moment i que no es va descobrir fins els anys noranta del segle passat. És un dipòsit que representa un model d’obra civil de l’època a mantenir tan pel seu valor arquitectònic com constructiu. Es va construir només per ser útil, però això no va ser obstacle perquè s'acabés amb detalls com paviment a tot el terra o la utilització de totxo massís, com pot veure's a la volta catalana de la part superior dels arcs. L'única zona que no està revestida d'un aïllant hidràulic i s'ha mantingut fins ara, gairebé en perfecte estat. La construcció consta d'una sala hipòstila2 a cinc metres sota terra i que ocupa 620m2, té set naus de 24 metres de llarg i trenta pilars de més de tres metres d'alçada, va arribar a emmagatzemar fins a 3.167 m³ d'aigua.

Interior del Dipòsit format per set crugies i mitja en sentit nord-sud, que dibuixen set naus i sis crugies en sentit est-oest Fotografia de Sonia Tres

Tota l’estructura és de maó massís repartit per pilars, arcs i voltes a excepció de les parets perimetrals. El morter emprat com a material de cohesió és de calç, tal i com s’utilitzava a les construccions de l’època. El terra del dipòsit forma un petit desnivell que afavoreix el desguàs i evita el possible estancament de l’aigua. Els documents que es conserven sobre la finca anteriors a l’obra, posen de manifest l’existència d’una mina d’aigua al subsòl que creuava la propietat i, és per aquest motiu que es va procedir a la seva construcció.

Que té el sostre sostingut amb columnes.

Lateral del Dipòsit al poc temps d’haver sigut descobert Fotografia de Javier Sardà

El dipòsit pren el seu nom per la proximitat que té amb el conjunt històric de la Torre Bellesguard, un dels llocs amb documentació escrita més antic de Sant Gervasi, és un indret on abundava l’aigua de bona qualitat tant per superfície per les dues rieres que l’emmarcaven com pel subsòl que contenia fonts, brolladors i mines. A l’antiguitat va haver-hi una fortificació romana que feia ús d’aquesta riquesa, i a l’Edat Mitjana la presència d’aigua abundant que s’havia de gestionar, va afavorir a acollir una torre de guaita, un castell i, a finals del s.XIV, el palau de repòs del rei Martí l’Humà. Segons Manuel Medarde, arqueòleg i membre de l’equip de recerca de Bellesguard, s’ha verificat per fons documentals que al segle XVI hi havia una gran cisterna i posteriorment es van fer conduccions que portaven l’aigua fins a la plaça de la Bonanova, on es distribuïa pel municipi de Sant Gervasi de Cassoles. Possiblement, l’actual dipòsit va ser una remodelació d’aquesta cisterna, construït a finals del segle XIX. L’any 1852, quan es va fer l’actual cementiri sobre Bellesguard, va caldre modificar el traçat d’una mina, cosa que podia comportar la transformació de cisterna a dipòsit i portar l’aigua a la plaça Bonanova, on el 1862 es va inaugurar una nova font pública. Malgrat aquesta informació, no es troba escriptura del dipòsit fins l’any 1876 a nom de Salvador Homs, propietari en aquell moment. Abans, però, la finca s'havia anomenat els Domenys, Mas Bofí, Tararacs i Tamarit fins arribar a la família Càncer que la va adquirir a principis del s.XIX donant, així, el nom al carrer. La família Vives, descendents de l'advocat Jaume Càncer, va catalogar el terreny com una ruïna al costat d'un cementiri. En aquesta escriptura es fa referència a la mina d'aigua, ja en desús. La finca va anar canviant successivament de propietari i l’any 1876 la compra Salvador Homs qui va escripturar el dipòsit.

Plànol de l’escriptura de l’any 1876. Fotografia de Joan Freixa Font: Ajuntament de Barcelona

ANTECEDENTS A finals dels noranta del segle passat es van fer unes obres d’intervenció per alinear el sòl en la illa compresa entre els carrers de Bellesguard, Quatre Camins i Jaume Càncer. Durant la remodelació es va abandonar la idea de la prolongació del carrer d’Infanta Isabel cap a Bellesguard pel seu pronunciat desnivell i per la possibilitat d’afectar al mur d’Antoni Gaudí que fa la funció de contenció de la part elevada d’aquesta illa. Aquest mur és l’anomenat Viaducte de Bellesguard, un conjunt de 12 arcs catenaris poc coneguts amb els que Gaudí començava a experimentar per, més endavant, desenvolupar l’arc catenari al Park Güell. El pla d’obres incloïa també la construcció dels habitatges unifamiliars en filera que avui dia encerclen la parcel·la del dipòsit, va ser llavors quan es va redescobrir per casualitat l’existència del dipòsit en rebaixar uns quants centímetres la capa d'herba i va aflorar la part superior dels arcs.

El Viaducte de Bellesguard, obra d’Antoni Gaudí Fotografia de Sonia Tres

Dipòsit Rei Martí

Esquema del pla d’obres iniciat l’any 1992 en el que es preveia la prolongació del carrer d’Infanta Isabel

PROPOSTA ACTUAL Les obres d’intervenció en el dipòsit del Rei Martí segueix una línia semblant a construcció de la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra que es troba en un antic dipòsit d’aigües construït l’any 1874 per Josep Fontseré. Després de dècades tancat, el dipòsit d’aigües del Rei Martí ara afronta les obres per transformar-se en un equipament cultural destinat a l’ús de l’Institut de Cultura de Barcelona ja que disposa d’un bona qualitat arquitectònica i pot convertir-se en un punt d’atracció en la zona alta de Barcelona. La seva particularitat és que ofereix bones condicions acústiques, factor que pot influenciar molt sobre quin tipus d’activitats culturals es poden potenciar més aquest futur equipament. L’objectiu és promoure l’activitat cultural al barri de Sant Gervasi de tal forma que es generi un pol d’atracció de referència en aquest indret alhora que es

Exterior de la parcel·la. Fotografia de Sonia Tres

recupera un exemple d’arquitectura civil del s.XIX. La intenció és tan sols fer una intervenció mínima, condicionar l’espai i preservar el dipòsit tal com és, doncs aquest és el seu principal atractiu. Però per tal d’adaptar-lo al seu ús es condicionarà el subsòl que, durant un llarg temps, va fer la funció d’emmagatzematge d’aigües i requereix de la seva deshumidificació i impermeabilització per no suportar filtracions de l'exterior. Tot i així, caldrà obrir una entrada des del carrer de Bellesguard aprofitant, així, el desnivell natural entre el carrer i el solar per obrir un camí cap a la parcel·la, un cop aquí s’excavarà fins arribar a la paret de llevant del dipòsit i es foradarà per aquest cantó. També s’instal·larà un ascensor per fer-lo accessible a tothom i es construirà un espai annex per acollir els serveis que requereix un equipament cultural

Plànol de la parcel·la entre el carrer de Bellesguard i Jaume Càncer Font: Ajuntament de Barcelona

Plànol de la parcel·la amb el dipòsit del Rei Martí , vista lateral Font: Ajuntament de Barcelona

El recinte obrirà les portes al públic a principis del 2016 i també s’espera la inauguració com a parc públic del terreny de 4.000m2 de la seva superfície. La part destinada al sistema de parcs i jardins ara és un sòl no urbanitzat amb un sot de bosc pobre però format per una pineda centenària que es conservarà amb alguns exemplars traslladats.

Superfície Dipòsit Alçada lliure màxima Entorn

DADES TÈCNIQUES 4.126m2 620m2 5,50 m El dipòsit es troba envoltat de la Torre Bellesguard, el Convent del Redemptor, amb façana a la Ronda de Dalt (Actual Universitat Abat Oliva) de principis del s.XV.

L’AVINGUDA DEL TIBIDABO Des de la plaça JFK fins al Parc d’atraccions del Tibidabo pujant per l’avinguda del Tibidabo hi ha tot un terreny que custòdia un episodi de la construcció de la Barcelona moderna. Tota aquesta falda de Collserola va ser un projecte

urbanístic

mà

del

Dr.Andreu

que,

conjuntament amb la societat Tibidabo S.A., van edificar les antigues terres del Frare Blanc. Salvador Andreu va ser molt conegut per la seva fórmula de les pastilles contra la tos, durant la seva joventut es va dedicar al món farmacèutic. Gràcies al creixement econòmic del negoci farmacèutic, es va convertir també en promotor immobiliari. Som a la segona meitat del S.XIX i Barcelona és testimoni d’una gran expansió urbanística arran de l’enderrocament de les muralles. La nova ciutat moderna es contemplaria amb el Pla Cerdà (1859) en una vasta planícia a disposició de ser edificada, el futur Eixample. Tot això gràcies a l’empenta d’iniciatives privades que van invertir en el nou projecte urbanístic.

Salvador Andreu i les pastilles contra la tos Font: Arxiu fotogràfic de Barcelona

A finals del s.XIX nous corrents més naturistes i higienistes s’implantaven en la societat burgesa que van influir fins en la planificació urbanística, tot fugint de les condicions insalubres que s’havien viscut en la antiga ciutat emmurallada. Neix la utopia de la ciutat-jardí entre diversos promotors urbanístics de la Barcelona del s.XIX i es confia que amb el Pla Cerdà s’arribarà a realitzar-se. A mida que evoluciona la urbanització de l’Eixample, el model de ciutat-jardí s’anava abandonant sense respectar el pla primigeni, exemples com la construcció d’edificis més grans vulnerant

idea

d’illes interiors enjardinades va provocar que molts promotors immobiliaris acabessin ignorant el projecte de Cerdà. Aquesta elit emprenedora va seguir buscant un indret per concebre la ciutat-jardí ideal. Paral·lelament, el Dr. Andreu s’assabenta d’una finca propietat d’una comunitat de dominics a peus de Collserola. Són les terres del Frare Blanc, una gran plantació de vinyes que acaben de patir la plaga de la fil·loxera. Els terrenys van quedar devaluats, unes terres altes i oxigenades que estaven allunyades dels fums del Pla de Barcelona, regades pels torrents que baixaven des de Collserola i, cada cop, més accessibles degut a l’annexió de Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat de Barcelona (1897). És així com Salvador Andreu, va concebre en les antigues terres del Frare Blanc, la seva fantasia de la ciutat-jardí. Una urbanització enjardinada, a prop de la muntanya i amb cases unifamiliars alineades a un costat i l’altre d’una gran avinguda. El Dr. Andreu funda la Societat Tibidabo S.A. amb altres promotors urbanístics i compren els terrenys del Frare Blanc per a la construcció de residències privades i palauets. El projecte anava més enllà d’alçar una zona residencial, al cim de la muntanya es construiria un Parc d’Atraccions.

Malgrat l’adquisició de terrenys per part del Tibidabo S.A. i la construcció de cases amb jardins, l’èxit de l’operació d’urbanitzar la falda del Tibidabo i, més endavant, incorporar un Parc d’Atraccions al seu cim, depenia d’un sistema de transport que desafiés el desnivell. Un medi que permetés a la gent acostar-s’hi a la muntanya.

Les terres del Frare Blanc l’any 1901 amb el tramvia Blau en marxa i la casa Muntadas, al fons, edificada Font: Arxiu fotogràfic de Barcelona .

En aquell temps, la influència suïssa tenia molt de pes en la classe burgesa barcelonina. La societat suïssa era tot un referent, sobretot en el món farmacèutic, la ciència, el muntanyisme i l’excursionisme. Suïssa estava de moda, i molts catalans burgesos hi estiuejaven. El poeta Celestino Barallat, amic del professor de música dels fills del Dr.Andreu, va venir del seu viatge a Suïssa amb un fulletó d’un funicular, un nou medi de transport que era com una mena d’ascensor que salvava grans desnivells gràcies a un cable tractor i permetia pujar a les estacions d’esquí. Aquest seria el transport ideal per accedir al Tibidabo i la inspiració per al Dr.Andreu que li va fer arrencar la idea. El projecte va ser encarregat a Romà Macaya, soci de Tibidabo S.A. i la Societat va demanar consell al prestigiós enginyer suís Roman Abt. Van arribar a la conclusió d’incorporar un sistema mixt funiculartramvia. Bonaventura Roig i Queralt va ser l’enginyer triat, que després de constants viatges a Suïssa per tal d’estudiar els funiculars, va començar les obres el 16 de juny de 1900. El 29 d'octubre de 1901 s'inaugurava l'avinguda, el tramvia i el funicular de tal forma que es va materialitzar l’ambició del Dr. Andreu d’obrir una via d’accés a la muntanya de Collserola. El funicular es convertia en el primer de l’Estat Espanyol. A excepció del motor, la resta del material havia estat subministrat per l’empresa suïssa Fonderie de Berne-Société des Usines L. Von Roll. La línia continua fent el seu recorregut original: 1.151m en 6 minuts amb trams d'un desnivell de prop

Els primers convois del Funicular del Tibidabo, al 1939 es van pintar de blau i blanc com els colors del tramvia . Font Arxiu Cuyàs

del 27% i una bifurcació de 70m de llargària que permet que es creuin els trens a meitat del recorregut. Les carrosseries encara són de fusta i es van construir pels tallers Estrada de Sarrià, tenien una capacitat inicial de 80 passatgers i ara en té d'uns 227. El funicular va ser la via principal per on els barcelonins pujaven a la muntanya i, a la vegada, en una atracció per si mateix. La seva incorporació va tenir tan bona acceptació que es va ampliar el seu recorregut fins a Vallvidrera, inaugurat al 1905, un projecte també de Tibidabo S.A. però va desaparèixer amb la Guerra Civil. És així com el sistema de transport ja quedava instal·lat i tocava urbanitzar el cim de la muntanya. L’entrada en funcionament del funicular va significar també el tret de sortida de tots el projectes vinculats amb la

L’estació del funicular a principis del s.XX Font: Arxiu fotogràfic de Barcelona

urbanització del Tibidabo: la construcció de la Torre de les Aigües, el Temple Expiatori Sagrat Cor o els primers xalets de la urbanització de El Tibidabo. Al marge d’aquests projectes, s’anava consolidant el gran espai de lleure que donaria lloc al Parc d’Atraccions. La societat explotadora era conscient de la necessitat d’impulsar també establiments hotelers i d’atraccions al voltant del que seria el Parc d’Atraccions i és així com van aparèixer fondes i restaurants com La Venta, a la plaça del Dr. Andreu o el Restaurant La Masia3 a la plaça del

Plaça del Dr.Andreu Fotografia de Sonia Tres

Tibidabo.

El Gran Hotel Restaurant del Tibidabo amb la Torre d’Aigües al fons Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aleshores “Can Coll

NOMENCLÀTOR DE LA URBANITZACIÓ DE LA CIUTAT-JARDÍ Els carrers que envolten l’avinguda Tibidabo fins arribar a la plaça del Dr. Andreu porten els noms d’aquelles personalitats que es van protagonitzar l’embranzida constructora de la ciutat-jardí, un projecte encapçalat pel Dr. Andreu. El llistat és extens i també representa les principals fortunes de la Barcelona de finals del s.XIX i principis del s.XX.

1. Carrer de Romà Macaya. Propietari de terrenys del Tibidabo i soci de Tibidabo S.A. Formà part de

la Junta Directiva de l'Exposició de 1888. L’any

1898, li va encarregar a l’arquitecte J.Puig i Cadafalch la construcció de la Casa Macaya del Passeig de Sant Joan, 108.

2. Carrer de Teodor Roviralta: Soci de Tibidabo

S.A. i propietari de la Casa Roviralta, avui dia acull el restaurant “El Asador de Aranda”.

3. Carrer de Bosch i Alsina: soci de Tibidabo S.A.,

Polític i navilier. Diputat, senador i alcalde de Barcelona (1905). Fou un dels fundadors de la companyia “Pinillos de navegación. President de

la Junta d'Obres del Port de Barcelona (1900), la qual inicià les obres d'ampliació i modernització del Port.

4. Carrer de Josep Garí. Banquer. Juntament amb Manuel Arnús i Fortuny, formà la banca ArnúsGarí que va finançar els projectes de Tibidabo S.A.

5. Carrer de Lluís Muntadas. Un dels primers a crear fàbriques relacionades amb l'electricitat, com ara Lámparas Z, i enginyer del Tramvia Blau. Es va fer construir la Casa Muntadas, obra de J.Puig i Cadafalch, a l’avinguda Tibidabo, 46

6. Plaça del Dr.Andreu 7. Carrer de Bonaventura Roig: Enginyer que va projectar les obres del funicular del Tibidabo. 8. Carrer de Manuel Arnús: Metge i germà d’Evarist Arnús de qui va heretar la banca que portava el seu nom i amb el capital fundà, amb Josep Garí, la Banca Arnús-Garí.

LA TORRE DE LES AIGÜES Les torres d’aigües van ser una innovació en la recerca de la comoditat per a certes comunitats de veïns. Consistien en un dipòsit situat a una certa altura, que s’omplia amb l’aigua que es captava de pous o que hi podia arribar des de mines o per les canalitzacions que s’havien anat construint. Tenien com a objectiu acumular-hi l’aigua a gran alçada perquè després tingués prou força per baixar i distribuir-se per les cases. A causa de l’impacte logístic de la urbanització del cim de Collserola projectada per Tibidabo S.A4, es va fer necessari

Torre d’Aigües de Josep Amargós. Fotografia de Sonia Tres

preveure un subministrament efectiu i modern d’aigua, no tan sols per als xalets de la urbanització de El Tibidabo, que s’expandirien per tot el cim, sinó fins i tot per a les torres d’estiueig

Vallvidrera.

Tots

els

estudis

tècnics

aconsellaven enlairar una gran torre amb un bon dipòsit d’aigua que assolís l’objectiu de distribuir-la amb força per arribar fins a les dues vessants de la muntanya, la del Vallès i la del Barcelonès. La Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB) va decidir edificar aquesta torre per emmagatzemar 100.000l d’aigua i, així, abastir les noves urbanitzacions del Tibidabo fins a Sant Pere Màrtir5, passant per Vallvidrera. El projecte va ser encarregat a Josep Amargós i Samaranch6 qui, l’any 1905, va projectar una construcció esvelta, de rajola vista i pedra de Montjuïc, i d’inspiració renaixentista. És la torre d’aigües que es troba a més alçada de la ciutat, a 541msnm. No sols es situa en un punt elevat sinó que, a més, fa 53 metres d’alçada, la qual resulta notable entre les torres d’aigua. En aquell moment, el santuari del Tibidabo encara no s’havia edificat, el Sagrat Cor no es finalitzaria fins anys més tard, l’any 1961. D’aquesta forma, la intervenció de Josep

Projecte de construcció de la Torre d’Aigües de Josep Amargós. Font: MUHBA

La urbanització al voltant de l’Avinguda Dr. Andreu, la xarxa de transport per pujar al cim amb el funicular i el tramvia blau, el Gran Café Restaurant al cim de la muntanya i l’Observatori Fabra. 5 6

Esplugues de Llobregat

Altres obres seves són l’Hivernacle (1883-87) del Parc de la Ciutadella, el primer projecte d’urbanització de la muntanya de Montjuïc que es va fer servir com a base per a dissenyar l’espai de l’Exposició Internacional de 1929 i la Central d’aigües de Cornellà també encàrrec d’Aigües de Barcelona.

Amargós havia d’arribar a un concepte més ampli que l’arquitectònic, ja que la construcció impactaria en el perfil del cim, i la silueta de la ciutat. Sobre la porta d’entrada sobresurten dues plaques, una representa l’escut de l’Ajuntament de Barcelona i l’altra diu Sociedad General de Aguas de Barcelona Dosrius 1904 perquè aleshores, l’aigua que es distribuïa des del Torreó provenia de l’aqüífer de Dosrius. La placa que es troba a l’interior de la torre és del Concurs Anual d’Edificis Artístics que atorga l’Ajuntament de Barcelona, la Torre d’Aigües el va guanyar l’any 1905 quan l’escut de la ciutat encara incloïa el rat penat relacionat amb la Corona d’Aragó. La seva estratègica situació més els 53m que l’alcen, li permeten empènyer les aigües fins als habitatges dels voltants, al parc d’atraccions del Tibidabo i al Gran Hotel la Florida. La torre s’ajuda de la força de la gravetat, estalviant, així, energia ja que aquesta només s’utilitza per elevar-la en un primer moment fins al dipòsit. Aquesta gravetat és la que subministra també prou pressió com per a garantir que l’aigua arribi fins al tercer pis de qualsevol edifici. La funció que compleix aquesta torre, buida al seu interior, és elevar encara més aquest dipòsit per garantir que l’aigua que surt d’ell baixi amb prou pressió.

Interior de la Torre d’Aigües amb el Dipòsit en la part superior Fotografia de Sonia Tres

A les centrals de bombament, l’aigua s’eleva a dipòsits d’alçada com aquest en el que ens trobem. El dipòsit és de forma semiesfèrica, metàl·lic i amb una capacitat de 100.000l. Es troba a la part superior de la torre i elevat per garantir que l’aigua que surt d’ell baixi amb prou pressió per la canonada més prima, la més gruixuda és la que fa entrar l’aigua bombejada. 19

D’on prové l’aigua que arriba al dipòsit

Memòria de les Instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona, 1925 Font: MUHBA

Durant els primers anys de funcionament, es va establir un conveni en la gestió de les instal·lacions amb la Societat Anònima Tibidabo. La SGAB proporcionava l’aigua necessària i la promotora de la urbanització Tibidabo S.A. aportava l’energia elèctrica per a l’elevació de les aigües, els drets de pas de les canalitzacions i els terrenys per ubicar les instal·lacions de la xarxa d’impulsió i distribució. La construcció d’aquest dipòsit va ser un motiu de prestigi per a Aigües de Barcelona i per l’Ajuntament de Barcelona perquè es va convertir en un símbol de modernitat. No només per la seva arquitectura sinó perquè es nodria d’una ideologia tan nova que s’interpretava com l’arribada del nou urbanisme al cim de la muntanya, així com una plantada de bandera al cim de la muntanya per part de personalitats que representaven l’elit de la modernitat, alienes a la religió, a l’exèrcit o a la noblesa. En aquest cas seria a càrrec d’un grup d’empresaris que van projectar un urbanisme modern per a la Barcelona del s.XIX, una proesa que reafirmava a la nova burgesia, un nou grup social que encapçalaria l’avanç cap als temps moderns.

Sabies que....?

L’ascensor de la Torre d’Aigües de Josep Amargós fou un dels primers ascensors elèctrics d’Espanya? Encara es conserva la maquinària original al pis inferior de la Torre.

EL PANTÀ DE VALLVIDRERA A partir de l’any 1850, es van iniciar les obres per construir un pantà que acumulés aigua de diferents rieres de Collserola i la dugués, mitjançant la Mina Grott a la Vila de Sarrià. La construcció també milloraria la productivitat de l’economia local de Santa Maria de Vallvidrera que es fonamentava en l'explotació dels boscos i en el cultiu de cereals i vinya. L'arquitecte Elies Rogent Amat va ser l'encarregat de dissenyar el pantà de Vallvidrera, un embassament de gravetat amb un gran mur de maçoneria, típic de les regions muntanyenques, una obra d'enginyeria molt valorada en aquella època. Paral·lelament, la vila de Sant Vicenç Sarrià es trobava a falta d'una bona xarxa de distribució d'aigua potable, ja que les mines existents no servien perquè eren de propietat privada i, per tant, de consum particular. Per això es va fundar la Societat d'Aigües de Sarrià amb l'objectiu que les aigües del pantà es canalitzessin per tota la localitat a través d'una gran conducció, la Mina Grott, les obres de la qual van estar sota la direcció del mestre d'obres Antoni Campañà. El pantà es va inaugurar l’any 1865, a la capçalera de la riera de Vallvidrera (la Rierada), el curs d'aigua més important de la serra de Collserola, recollint les pluges d'un territori que compren135 hectàrees d'aquesta serralada. A la base del pantà es va construir una galeria d'inspecció per la que discorren uns tubs destinats a drenar la cimentació i evacua l'aigua per la galeria. Perpendicularment a aquesta, surt una altra que arriba al túnel de la Mina Grott per on passa l'aigua que actualment cau pel tub. A través d'aquest túnel de circulació d'aigua poden arribar a transvasar-se 400.000 litres diaris, la quantitat d’aigua que arribava a la vila de Sarrià en el temps en que va estar en funcionament.

Fotografia de Sonia Tres

La Companyia d'Aigües de Vallvidrera era l’empresa explotadora de la canalització d’aigües, la qual va fer fallida al poc temps malgrat la rendibilitat de negoci, sent substituïda per la Comunitat de Partícips de la Mina Pantà de Vallvidrera i, conseqüentment, es va abandonar el servei d’abastament d’aigües cap a Sarrià. Però els usos del pantà encara no s’havien esgotat, som a finals del s.XIX i els diumenges de la Barcelona industrial eren ideals desconnectar, pujar a la muntanya i passar el dia al voltant d’una font, en el que popularment es coneixia com les “fontades”. Des de l’obrer més pobre al burgès més adinerat pujaven a Montjuïc a dinar i a respirar aire net. En créixer la ciutat i amb l’existència de transports públics, Montjuïc va perdre el monopoli com a escenari de fontades i cada cop més barcelonins, anaven a les Fonts de la Manaigua, Mas Ginebau, el Llevallol o la Teula, a Collserola. Paral·lelament, Vallvidrera s’annexiona a la vila de Sarrià al 1890 i aquest fet porta la modernització al municipi amb la construcció de noves carreteres i l'edificació de torres senyorials, convertint aquella antiga vila rural en el lloc accessible per a l’estiueig de la burgesia barcelonina. Tot coincidia amb el sorgiment de les anomenades corrents higienistes que reivindicaven l'èxode de les grans ciutats enteses aquestes com a llocs insalubres, plens de fums i fàbriques, cap a zones naturals. En relació amb aquest corrent reivindicatiu de la natura, el 18 de maig de 1907, un jove empresari de 25 anys d'edat anomenat Heribert Alemany va presentar a l'Ajuntament de Sarrià un projecte de parc d'oci als voltants del pantà de Vallvidrera, batejat amb el nom de Lake Walley Park. El projecte preveia la instal·lació d'atraccions, zones esportives i berenadors. Per accedir amb comoditat, es construiria un petit ferrocarril que circularia per l'interior del túnel de la Mina Grott.

El Lake Valley va ser un projecte per al lleure en contacte amb la natura. Al fons de la imatge es pot veure la Casa del Guarda amb el nom de Lake Valley dibuixat. Fotografia de Sonia Tres

El llavors alcalde de Sarrià, Carles Xiró, va donar el seu vistiplau i va tramitar l'expedient al governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio Gallardo, que també es va mostrar favorable a la idea del Lake Walley Park. El projecte va morir d’èxit, i no va ser precisament per l’esplendidesa d’aquest paratge natural, sinó pel trenet que transportava els passatgers, una atracció que va provocar el pànic entre diverses economies locals. Això va afectar a la perpetuïtat del pantà que va quedar infreqüentat a principis del s.XX. A partir dels anys 60, l'abandonament va fer que la vegetació cobrís l'obra, al mateix temps que la presència de sediments van fer disminuir notablement la capacitat d'embassament. Durant aquest temps, la seva llera es va transformar en un improvisat camp de futbol per a partits de costellada i en un lloc de pícnic dominical. Entre els anys 2005 i el 2006 el pantà va ser reformat íntegrament pel Patronat de Collserola amb l’objectiu de preservar la fauna i la flora del parc, actualment hi conviu una població destacada d’amfibis entre els quals destaca la granota reineta, una espècie autòctona de Collserola. La reforma del Parc va afectar també a la restauració de l’edifici rosat de la vella Casa del Guarda.

Tipologia Alçada Long.de coronació Capacitat Superfície embas. Superfície conca

CARACTERÍSTIQUES DE LA PRESA Arc gravetat, obra de fàbrica 15m 50m CARACTERÍSTIQUES DE L'EMBASSAMENT 18.000 m³ 7.780 m² 1,35 Km²

LA MINA GROTT El túnel de la Mina Grott es tracta d’un túnel de quasi un quilòmetre i mig que connecta el pantà de Vallvidrera amb la zona del “Peu del Funicular”. La sortida del túnel encara és visible des del Camí del Pantà que va fins a l’església de Santa Maria de Vallvidrera. Tal com ja s’ha esmentat, la seva construcció es va dur a terme per transportar l’aigua del Pantà però la Mina Grott té la seva importància degut a un altre ús ben peculiar. Amb el projecte del LakeValley de l’empresari Heribert

Sortida del túnel de la Mina Grott al Camí del Pantà Fotografia de Sonia Tres

Alemany ja aprovat per les autoritats d’aquell moment, un jove enginyer anomenat Carles Emili Montanyès i Criquillion presentà una idea revolucionaria per al projecte d’Heribert Alemany. Ja que hi tenien fet un túnel, per què no fer-hi passar un trenet que facilités l’accés a l’aleshores recòndit pantà? La idea de Montanyès era construir una via per a fer-hi passar un trenet i, així, transportar als barcelonins que anaven a gaudir de la natura a les valls de Collserola i, concretament al Lake Valley. A la vegada, el projecte assegurava la continuïtat del transvasament d’aigua des del pantà. I és així com es va incorporar el trenet de la Mina Grott al

El trenet de la Mina Grott arribant a la estació inferior. Font: Arxiu dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

projecte d’Heribert Alemany inaugurant-se 13 de juny de 1908, un vagó elèctric amb capacitat per a 36 passatgers. Una de les principals sorpreses el dia de la inauguració van ser els dos reflectors d’acetilè i les 80 bombetes de colors repartides al llarg de la via, que donaven un aspecte màgic al recorregut. En arribar el vagó al pantà en aquell viatge inaugural, aquells pioners usuaris van ser rebuts amb sardanes i tot. L’aigua continuava passant per sota del tren. Per evitar accidents dins el túnel, les portes tenien un dispositiu a les vuit portes corredisses que feia que en obrir-se simultàniament s’aturés el corrent. El cost del bitllet era de 35 cèntims i també es va crear una opció de viatge combinat per 45 cèntims des de la Plaça de

L’estació superior que es trobava a pocs metres del pantà, malgrat aquesta zona ha sofert molt canvis, la boca encara és visible Font: Arxiu dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Catalunya que enllaçava amb el Peu del Funicular.

L’èxit del trenet fou total, més de 40.000 persones van viatjarhi durant el curt període en que va funcionar, i diem curt perquè tant el Parc d’atraccions del Tibidabo, com l’empresa explotadora del tren de Sarrià veien un fort competidor. La Societat Belga del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona va reaccionar fins el punt de pressionar el Governador de Barcelona, Ángel Osorio y Gallardo, per a que fes tot el possible per clausurar el que ell mateix titllava d’“atracció espectacle”. Osorio va aconseguir que la guàrdia civil anés a la mateixa mina a aturar l’activitat. Amb tot això, l’enginyer Montanyès va resistir-se amb un recurs a l’estat que va arribar a acceptar-

La construcció del túnel del tren de Sarriá va ser una important obra que es va dur a terme poc temps després de tancar la Mina Grott, la qual era vista com una forta competència per a la línia Barcelona - Les Planes. Foto: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

se. Però sembla que el Governador civil s’havia encaparrat en acabar amb el “Mina Grott” i no va aturar-se fins que va aconseguir clausurar definitivament el servei. Un cop clausurat el servei del trenet, el pantà va deixar de rebre visitants i cada cop es celebraven menys fontades. Malgrat el seu trist final, l’experiència va servir d’empenta per a que Montanyès no es quedés amb els braços creuats, va presentar un nou projecte per fer amb cara i ulls, un ferrocarril com Déu mana amb totes les de la llei al qual no es pogués acusar d’”atracció”. En aquest context, en un viatge a Londres Coneix Frank S. Pearson, el nord-americà que va fer hidroelèctriques a les Cataractes del Niàgara, a Brasil, Mèxic i Canadà. El català li va parlar de les possibilitats que tenien els rius del nostre Pirineu i li va convidar a un viatge a Barcelona. Montanyès el va portar al cim del Tibidabo, des d’allà, mirant cap a les fumejants xemeneies del Vallès per una Banda, i al Pla de Barcelona per l’altra li va preguntar si no valdria la pena unirles amb un ferrocarril. I ja de pas, dur-hi l’electricitat que es podria generar fent hidroelèctriques al Pirineu, tenint en compte aquests clients sedejants d’energia per fer moure les seves màquines i il·luminar-se. Sembla que Pearson es va prendre seriosament la proposta. De fet mai sabrem fins a quin punt el tancament del trenet del Mina-Grott va influir en la creació de les actuals línies de Ferrocarrils Catalans a Sabadell i Terrassa i sobre l’electrificació del Pirineu i la instal·lació, també pel Sr. Pearson, de la Barcelona Traction Light and Power Company

Limited,

coneguda

popularment

com

Canadenca. A part que el Mina Grott es va convertir en el primer tren elèctric de passatgers construït a Espanya, la paradoxa a tota aquesta història és que va servir per al transport d’obrers i de material en la construcció per fer les línies de Ferrocarrils

La Traction Light and Power Company Limited, més coneguda com la Canadenca. Font: Arxiu fotogràfic de Barcelona.

Catalans a Sabadell i Terrassa. 25

És així com el destí de la mina d’aigües venia de la mà amb el del pantà, a principis del s.XX les aigües del pantà ja no van ser necessàries per a Sarrià i la mina entraria en un estat de quasi abandonament fins que, les noves canalitzacions d’aigua rescatarien la mina de l’oblit per transportar novament aigua, aquest cop però, en sentit invers, des de Barcelona fins a Sant Cugat i Sabadell.

VOCABULARI DE L’AIGUA Afluent: Riu que desemboca en un altre riu. Aiguabarreig: Lloc on s’ajunten dos o més corrents d’aigua. Aigües Costaneres: Aigües de mar més properes a la línia de costa, influenciades per l’efecte de les aigües dolces procedents dels rius, rieres i torrents continentals. Ocupen la franja situada entre la línia de la costa fins a una milla nàutica mar endins. Aigües Residuals: Aigües que contenen residus diversos procedents de la indústria, de nuclis de poblament humà o d’activitats agropecuàries. Aigües Subterrànies: Aigües que es troben sota terra, acumulades generalment en aqüífers. Aigües Superficials: Aigües que circulen o es troben estancades sobre la superfície terrestre formant els oceans, els llacs, els rius, etc. Aqüifer: Formació geològica en què s’emmagatzemen i circulen les aigües subterrànies aprofitant la porositat i la fissuració de la roca que les acull. Cabal: Quantitat d’aigua que porta un riu. Cabal de manteniment o ecològic: Cabal mínim que s’ha de mantenir en un curs fluvial a fi de garantir la viabilitat dels seus sistemes naturals. Canal: Obra destinada a conduir masses d’aigua derivades de rius, torrents, llacs naturals i artificials o d’aigües subterrànies. Captació d'aigua: Extracció de l’aigua d’una font, d’un riu, d’un llac o d’un pou. Central hidroelèctrica: Central elèctrica que transforma l’energia mecànica de la caiguda de l’aigua en energia elèctrica. Conca hidrogràfica o fluvial: Territori on les aigües flueixen en la seva totalitat a un mateix riu, llac o al mar per una única desembocadura, estuari o delta. Dessalinització: Tractament de les aigües marines o de les aigües salobres que té per objecte disminuir-ne el contingut de sals i fer-les aptes per a diversos usos, com ara alimentaris, agrícoles o industrials. Efluent: Aigües residuals que flueixen des d’una planta de tractament. Entitat subministradora d’aigua: Persona física o jurídica de qualsevol naturalesa que, mitjançant xarxes o instal·lacions de titularitat pública o privada, fa un subministrament d’aigua en baixa. Estació d’aforament: Instal·lació situada en un punt d’un corrent d’aigua i dotada dels dispositius adequats per mesurar-ne el cabal i el nivell. Estació de bombament: Recinte on s’ubiquen les bombes i els quadres elèctrics de control i maniobra per impulsar l’aigua per terrenys plans o per arribar a cotes superiors. Estació de tractament d'aigua potable (ETAP): Planta de tractament de l’aigua, que sotmesa a determinats processos la converteix en apta per al consum humà i l’elaboració d’aliments. Estació depuradora d'aigües residuals (EDAR): Instal·lació destinada a la purificació de les aigües residuals, urbanes o industrials, amb la finalitat de separar-ne els elements perjudicials o transformar-los de manera que pugui tornar a ser utilitzada abans que siguin abocades a un medi receptor. 26

Llera: La llera natural d’un corrent continu o discontinu és el terreny cobert per les aigües en les màximes crescudes ordinàries. Llit: Espai per on circula l’aigua d’un riu. Marge: Terreny que llinda amb una llera pública, subjecte a una zona de servitud i a una zona de policia. Nivell freàtic: En una conducció, vàlvula d'accionament manual que obre o tanca el pas d'un fluid. Riera: Corrent d’aigua menys important que un riu. Torrent: Riu més petit que una riera que es forma quan hi ha pluges fortes.

BIBLIOGRAFIA -

Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de Geologia Urbana. Aut: Oriol Riba i Arderiu, Ferran Colombo i Piñol. Edita: Institut d’Estudis Catalans. Reial Acadèmia de les Ciències i Arts de Barcelona

Tots els Barris de Barcelona III. Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, El Putxet, Sarrià, Pedralbes, Vallvidrera. Autors: J.Fabre, J.M. Huertas Claveria. Barcelona, 1976. Edita: Edicions 62. ISBN: 84-297-1200-3

Els barris de Barcelona. II. Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi. Autors: J.Fabre, J.M. Huertas Claveria. Barcelona, 1998. Edita: Enciclopèdia Catalana. Ajuntament de Barcelona. ISBN: 84-412-2769-1

La Barcelona del Vent: Un viatge pels Racons de la Barcelona secreta inspirats per L’Ombra del Vent. Aut: Mercè Vallejo i David Escamilla. Edita: l’Arca

Burgesa i revolucionària : la Barcelona del segle xx. Autor: Jaume Fabre, Josep Maria Huertas. Barcelona Edita: Flor del vent, 2000. ISBN: 84-896-4448-9

Barcelona: aigua i ciutat. L’abastament d’aigua entre les dues Exposicions (1888-1929). 2009. Manel Martín Pascual

Passejades per la Barcelona científica. Aut: Xavier Duran i Mercè Piqueras (2003). Edita: Ajuntament de Barcelona

Webs consultades: www.parcnaturalcollserola.cat www.altresbarcelones.com

CRÈDITS Gestió de l’itinerari, edició dels continguts i guia: Sonia Tres www.viajealabarcelonasecreta.com Guia i edició dels continguts: Meritxell Carreres www.adaptambcn.com Transport en autocar a càrrec de Nizatour www.nizatour.es Transport en Funicular a càrrec del Parc d’Atraccions del Tibidabo www.tibidabo.cat Protocol de seguretat en el dipòsit del Rei Martí a càrrec d’ SCENTIA Global, S.L. www.e-scentia.com Visita de la Torre d’Aigües a càrrec d’Aigües de Barcelona www.agbar.com Visita a la Casa del Guarda a càrrec del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola. www.parcnaturaldecollserola.cat Guia: Pilar Herrero Servei de Cattering i rebuda a càrrec de d’INOUT Hostel www.inouthostel.com Coordinació de l’activitat: Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Equip de Coordinació: Elisabet Boleda Martí, Xavier Poza Gonzalo, Anna Alcañiz Ramon, Isabel Gual Ferrer i Carles Esquerra Corominas 22 d’abril 2015 28