Leconomia catalana_fets estilitzats copia by Salvador Peiró

economia catalana economia c atalana economia catalana eco nomia catalana economia catal

Lâ&#x20AC;&#x2122;economia economia catala catalana: na econom ia catala fets estilitzats na

ana

economia catalana economia c atalana economia catalana eco nomia catalana economia catal ana economia catalana econo mia catalana economia catalan Sumari 1 Generalitat de Catalunya Departament dâ&#x20AC;&#x2122;Economia i Finances

L’economia catalana: fets estilitzats

Generalitat de Catalunya Departament d’Economia i Finances Direcció General d’Anàlisi i Política Econòmica Subdirecció General d’Estudis

Barcelona, 2010

L’economia catalana: fets estilitzats BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP L'Economia catalana : fets estilitzats ISBN 9788439386469 I. Catalunya. Departament d'Economia i FinancesII. Catalunya. Direcció General d'Anàlisi i Política Econòmica. Subdirecció General d'Estudis 1. Catalunya – Condicions econòmiques 338(467.1)

de Catalunya Departament d’Economia i Finances Secretaria d’Economia Direcció General d’Anàlisi i Política Econòmica www.gencat.cat/economia/ Elaboració de continguts: Subdirecció General d’Estudis Disseny de la coberta: Anna Blanch Segura Primera edició: novembre de 2010 Tiratge: 1.000 exemplars ISBN: 978-84-393-8646-9 Dipòsit legal: B-46200-2010 Impressió: El Tinter, SAL (empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Introducció

Aquest llibre repassa el comportament de l’economia catalana en els darrers anys, posant l’èmfasi en els aspectes clau que n’han possibilitat el creixement. Fent nostra la terminologia establerta per Kaldor, s’analitzen els fets estilitzats que ha presentat l’economia catalana en el darrers quinze anys. Fer un exercici d’aquestes característiques l’any 2010 té un clar avantatge en la mesura que permet disposar d’una visió completa del passat cicle expansiu, dels seus determinants i dels desequilibris generats que, amb l’esclat de la crisi, s’han posat plenament de manifest. Amb l’objectiu de facilitar el seguiment del contingut, en el llibre s’han potenciat els suports de caràcter gràfic, i s’ha optat també per dur a terme una anàlisi que, en lloc de ser exhaustiva, sintetitzi els principals trets i interrelacions de les variables tractades, que s’han articulat en nou blocs. En els dos primers es quantifica, des de les vessants de la demanda i de l’oferta, el creixement de l’economia catalana en relació amb el seu entorn més proper, i a continuació s’estudien els factors fonamentals que han condicionat aquest comportament: la productivitat, el capital físic, el capital humà i el capital tecnològic. Els dos apartats següents estudien dos aspectes clarament interrelacionats: els costos de producció i els fluxos amb l’exterior de l’economia catalana. Revisada l’evolució que ha mostrat la població catalana en el període objecte d’estudi, s’aborda l’anàlisi del mercat de treball i del finançament de l’economia catalana, dos aspectes aquests, no cal dir-ho, fonamentals per entendre el desenvolupament passat i també el present del teixit productiu de Catalunya. Finalment, el llibre el tanquen dos blocs on es presenten les grans magnituds del sector públic i la seva trajectòria en aquests anys i els indicadors del nivell de benestar i qualitat de vida de la població. El caràcter sintètic d’aquest llibre permet focalitzar-se en els elements clau de l’economia catalana i, en aquest sentit, esperem que contribueixi a conèixer-la millor.

Sumari

Resum executiu 1. Creixement econòmic Cicle i activitat ...................................................... 14 Creixement a les CA ................................................. 16 PIB per habitant en ppc .............................................. 18 Demanda interna i externa ............................................ 20 Consum de les llars .................................................. 22 Consum i ocupació del sector públic ................................... 24 Formació bruta de capital ............................................. 26 Esforç inversor ...................................................... 28 Intercanvis de béns i serveis .......................................... 30 Composició de l’oferta ................................................ 32 Sector manufacturer .................................................. 34 Sector energètic...................................................... 36 Sector construcció ................................................... 38 Habitatges iniciats i acabats .......................................... 40 Preus de l’habitatge .................................................. 42 Sector serveis ....................................................... 44 Composició de les rendes ............................................. 46

Sumari 1

2. Factors de creixement PIB, ocupació i productivitat ..................................... 50 Evolució de la productivitat ........................................ 52 Contribució sectorial al creixement de la productivitat ................. 54 Costos laborals unitaris ............................................ 56 Estoc de capital net .............................................. 58 Participació en l’estoc de capital net ............................... 60 Estoc de capital humà ............................................ 62 Escolarització de la població ....................................... 64 Abandonament escolar ............................................ 66 Despesa i rendiment educatiu ...................................... 68 L’R+D i el sistema català de recerca ................................ 70 Agents executors i finançadors de l’R+D ............................. 72 Innovació a les empreses ......................................... 74 Activitats d’alta tecnologia i intensives en coneixement ................ 76 Competitivitat regional a la UE ..................................... 78 3. Preus i costos Preus de consum ................................................. 82 Inflació subjacent ................................................ 84 Inflació per grups de despesa ...................................... 86 Deflactor del PIB i preus industrials ................................. 88 Preus de les primeres matèries ..................................... 90 Costos salarials .................................................. 92 Diferències salarials ............................................... 94

2 L’economia catalana: fets estilitzats

4. Sector exterior Obertura a l’exterior .................................................. 98 Exportacions a l’estranger ............................................. 100 Competitivitat en preus de les exportacions ............................. 102 Tipus de canvi de l’euro .............................................. 104 Importacions de l’estranger ............................................ 106 Saldo comercial de béns .............................................. 108 Comerç per branques productives ...................................... 110 Comerç per zones geogràfiques ........................................ 112 Comerç amb la resta d’Espanya ........................................ 114 Comerç amb la resta d’Espanya per branques ........................... 116 Capital estranger i dimensió a la indústria manufacturera .................. 118 Fluxos d’inversió amb l’estranger ....................................... 120 Turisme procedent de l’estranger ....................................... 122 Turisme de la resta d’Espanya i competitivitat turística ................... 124 5. Població Creixement demogràfic ................................................ 128 Població estrangera .................................................. 130 Característiques de la població estrangera .............................. 132 Saldo migratori amb la resta d’Espanya ................................. 134 Estructura d’edats de la població ...................................... 136 Envelliment demogràfic ................................................ 138 6. Mercat de treball Població en edat de treballar .......................................... 142

Sumari 3

Població activa i taxa d’activitat ................................... 144 Taxa d’activitat per gènere i edat .................................. 146 Ocupació i taxa d’ocupació ........................................ 148 Taxa d’ocupació per gènere i edat .............................. 150 Ocupació per sectors d’activitat .................................... 152 Ocupació de la població estrangera ................................. 154 Tipus de contracte i situació professional ........................... 156 Treball a temps parcial ............................................ 158 Població aturada i taxa d’atur ...................................... 160 Taxa d’atur per gènere, edat i nacionalitat .......................... 162 Durada de l’atur .................................................. 164 7. Finançament de l’economia Finançament dels sectors residents no financers ..................... 168 Tipus d’interès ................................................... 170 Finançament per instruments ....................................... 172 Crèdit i cicle econòmic ............................................ 174 Composició del crèdit concedit per les entitats bancàries .............. 176 Morositat i cobertura dels crèdits dubtosos .......................... 178 Mercats financers ................................................ 180 8. Sector públic Les administracions públiques a Espanya ............................ 184 Deute públic a Espanya ........................................... 186 Ingressos de la Generalitat de Catalunya ............................ 188

4 L’economia catalana: fets estilitzats

Despeses de la Generalitat de Catalunya ............................... 190 Dèficit públic de la Generalitat de Catalunya ............................ 192 Deute públic de la Generalitat de Catalunya ............................. 194 Inversió pública a Catalunya .......................................... 196 Inversió de l’Estat a Catalunya ........................................ 198 Fluxos fiscals amb el sector públic central .............................. 200 9. Benestar i qualitat de vida Desenvolupament humà ............................................... 204 Renda i desigualtat ................................................... 206 Risc de pobresa ..................................................... 208 Pobresa i actuació del sector públic .................................... 210 Despesa en protecció social ........................................... 212 Esperança de vida ................................................... 214 Recursos i despesa en salut .......................................... 216 Recursos de serveis socials ........................................... 218

Sumari 5

Resum executiu

Catalunya ocupa dins d’Espanya la primera posició pel que fa a pes econòmic (el 18,6% del PIB total) i la segona, per darrere d’Andalusia, pel que fa a pes demogràfic (un 16% de la població). En termes internacionals, la seva dimensió econòmica supera la de països com Dinamarca o Portugal. D’ençà de 1995 i fins l’any 2007 l’economia catalana ha experimentat un període de creixement notable, assolint un creixement mitjà del PIB del 3,5%, un punt per sobre de la UE-27 i 1,3 punts més que la zona euro, que ha permès una sensible millora dels índexs de renda relativa, i el PIB per càpita en paritat de poder compra s’ha situat l’any 2009 en el 121,8% respecte de la UE-27. Aquesta llarga etapa expansiva ha estat impulsada per la demanda interna i, fonamentalment, pel consum i la formació bruta de capital. El creixement de la població, la forta creació d’ocupació i la revalorització dels actius mobiliaris i, sobretot, immobiliaris (amb el consegüent efecte riquesa) han afavorit l’increment del consum de les famílies, fins i tot més enllà del seu flux de renda, en un context caracteritzat per uns tipus d’interès històricament reduïts. Hi ha hagut també un fort augment de la inversió, com ho demostra l’intens creixement que ha experimentat l’estoc de capital net de l’economia catalana (que ha crescut un 54% en termes reals entre 1995 i 2007). Més enllà del capital residencial, s’ha enregistrat un fort augment de l’estoc en infraestructures, amb una especial rellevància de les ferroviàries i aeroportuàries, i també de la inversió en maquinària i altres béns d’equipament. L’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya l’any 2006 i la seva disposició addicional tercera han tingut un efecte important en l’increment de la inversió pública en infraestructures, aproximant els nivells d’inversió per càpita a la mitjana espanyola. Des de la vessant de l’oferta, cal destacar el dinamisme del sector construcció i immobiliari, que s’ha traduït en un sensible augment del seu pes relatiu, tant en termes d’activitat com d’ocupació. Part del creixement del sector respon als canvis demogràfics i socials que s’han produït aquests anys. L’augment de la població

Resum executiu 7

derivat de la immigració, les necessitats d’habitatges de la població autòctona com a conseqüència de l’arribada a l’edat adulta de la generació del baby boom, dels canvis en les estructures familiars i la demanda existent insatisfeta en anys previs s’han afegit a unes condicions financeres favorables (en forma de baixos tipus d’interès i de facilitats per obtenir finançament) que han impulsat a l’alça la demanda d’habitatges. A partir de l’any 2004-2005 el creixement de la construcció residencial, tant en activitat com en preus, comença a superar les necessitats i dóna lloc a un creixent estoc d’habitatges nous sense vendre. La fase expansiva ha generat també una notable expansió dels fluxos de béns i serveis amb l’estranger, en un context caracteritzat per la creixent globalització dels mercats mundials i d’irrupció d’economies emergents amb un fort potencial de creixement (com és el cas de la Xina). La competència creixent, les majors tensions inflacionistes de l’economia catalana i l’evolució desfavorable del tipus de canvi han empitjorat la competitivitat-preu en els mercats mundials que, no obstant això, només ha donat lloc a una lleugera pèrdua en la quota de mercat de les exportacions catalanes. Però la fortalesa de la demanda interna ha impulsat amb força les importacions i ha generat un creixent dèficit comercial amb l’estranger. Dèficit que, malgrat tot, ha estat compensat pel notable superàvit que l’economia catalana registra amb les seves relacions comercials amb la resta d’Espanya. El creixement de l’activitat ha generat un fort augment de l’ocupació, que ha permès assimilar l’augment que ha enregistrat la població activa, impulsada per l’arribada de població immigrada (que suposa més del 82% de l’augment dels actius entre els anys 2000 i 2007) i l’alça en la participació laboral de les dones. No sorprèn, doncs, la notable reducció que ha experimentat la taxa d’atur, que es va situar en el 6,5% l’any 2007. Tot i la bona conjuntura laboral d’aquests anys, han subsistit problemes de fons en el funcionament del mercat laboral. D’una banda, l’elevada presència de treballadors amb contracte temporal, que situa la taxa de temporalitat a Catalunya molt per sobre de la mitjana europea, resta incentius a la millora del capital humà i dificulta les millores en la productivitat de l’economia. De l’altra, un sistema de negociació col·lectiva que determina uns augments salarials que no s’adeqüen al comportament de la productivitat i que introdueixen pressions en els costos empresarials. I, per últim, una incidència desigual de l’atur entre la població,

8 L’economia catalana: fets estilitzats

que afecta amb més intensitat la població més jove, les dones i la població d’origen estranger. La forta creació d’ocupació no s’ha acompanyat, però, de millores en la productivitat, que ha restat estancada en mitjana del període expansiu. Una part d’aquests resultats decebedors s’expliquen certament per un efecte composició de l’estructura productiva. Una altra part, però, reflecteix les clares dificultats que té el teixit productiu per aconseguir incrementar la productivitat. Les mancances en la qualificació de la població ocupada (tot i l’augment notable del percentatge de població que disposa d’estudis universitaris), l’encara reduïda despesa en recerca, desenvolupament i innovació —i la no sempre eficient organització del sistema cientificotècnic i les dificultats per avançar en la transferència de tecnologia—, l’escàs dimensionament empresarial i una implantació de tecnologies de la informació i comunicació encara insuficient tenen un impacte desfavorable en les possibilitats de fer compatibles augments de la productivitat i augments de l’ocupació. La crisi financera originada arran de la crisi de les hipoteques subprime va accentuar i agreujar l’ajustament a la baixa que ja mostrava l’economia espanyola i catalana a final de l’any 2007. Cal dir en aquest sentit que la inversió ja mostrava clars signes de contenció, el consum de les llars moderava el seu creixement, els preus dels habitatges creixien a un ritme inferior i el crèdit concedit pel sector bancari es moderava atesa la moderació en la demanda derivada de l’alça en els tipus d’interès. Amb la fallida, a la tardor de 2008, de Lehman Brothers, la crisi es va estendre i el món va estar a punt de patir d’un col·lapse financer total. L’actuació de les autoritats econòmiques i monetàries va evitar aquesta situació, però no que s’entrés en una profunda recessió. L’economia catalana enregistra el primer creixement intertrimestral negatiu el segon trimestre de 2008 i d’aleshores ençà s’entra en una espiral recessiva amb davallades històriques de gairebé la totalitat d’indicadors econòmics. Una situació comuna, amb més o menys intensitat, a totes les economies avançades, però que en el cas de l’economia espanyola i catalana mostra algunes especificitats derivades dels desequilibris acumulats en la fase expansiva i d’alguns trets estructurals no corregits en el passat, que han provocat que l’impacte de la crisi sigui més accentuat a l’economia catalana i espanyola. D’entre aquests, cal destacar-ne el sobredimensionament del sector de la construcció residencial i la sobrevaloració dels habitatges, la pèrdua de competitivitat (arran del diferencial d’inflació i de l’evolució dels salaris), els febles resultats en termes de productivitat,

Resum executiu 9

la dualitat en el mercat laboral i l’excessiu endeutament de l’economia (fonamentalment del sector privat fins a la crisi recent). En l’epicentre de la crisi, l’economia catalana ha experimentat un notable descens de l’activitat econòmica (xifrada en el 4% l’any 2009) que no fa sinó reflectir la forta caiguda que han patit el consum de les llars i la inversió, tant en béns d’equipament com en construcció, i la brusca davallada de la producció en tots els sectors. L’arribada de la recessió s’ha traduït en una forta caiguda de l’ocupació (entre els anys 2007 i 2010 s’han destruït més de 400.000 llocs de treball), que ha generat el consegüent increment de la taxa d’atur, que ha assolit valors propers al 18% de la població activa. Aquest és un dels trets diferencials respecte dels països veïns, atès que amb un caiguda de l’activitat semblant, i fins i tot menor que a d’altres economies avançades, la destrucció d’ocupació ha estat molt més intensa. L’impacte de la crisi en els ingressos del sector públic i les mesures discrecionals preses per fer front a la davallada de la demanda i de l’activitat han conduït a un augment del dèficit i del deute públic que, tot i que partia d’una posició relativament sanejada, ha augmentat molt ràpidament. Però la caiguda en la demanda ha situat la inflació a nivells mínims, fins al punt que es van assolir valors negatius per primer cop en la història. Aquests desequilibris comporten que la sortida de la crisi a l’economia catalana i espanyola es produeixi de manera més lenta i feble que en d’altres economies de l’entorn. La pressió d’un dèficit i deute creixent i les perspectives d’un creixement feble han portat les autoritats polítiques a dissenyar plans d’austeritat, amb mesures de reducció de la despesa i d’augment d’alguns tipus impositius per augmentar els ingressos públics. És evident que la contracció del sector públic, necessària per reduir el dèficit i les necessitats creixents d’endeutament, té a curt termini un efecte negatiu en l’encara incipient recuperació econòmica. I és evident, també, que més enllà d’aquestes mesures de contenció de despesa i de reformes estructurals (com la reestructuració financera, la reforma del mercat de treball o l’anunciada de les pensions), la sortida passa necessàriament per aconseguir un ritme de creixement del PIB sostenible i suficient per crear ocupació. El sector privat és clau per assolir aquesta fita i la recuperació del consum i la inversió no es produirà si no millora la confiança en el futur immediat, s’aprofundeix en les necessàries reformes

10 L’economia catalana: fets estilitzats

estructurals i es normalitzen els canals de finançament de l’economia. Tot i els passos fets, aquest darrer factor resta lluny d’estar resolt i la situació del sistema bancari, en especial les caixes d’estalvi, encara no és prou sòlida. Això suposa una limitació per al creixement de l’economia catalana que dificultarà la reducció de l’elevada taxa d’atur. Cal dir, però, que l’economia catalana disposa de fortaleses importants; per exemple, l’elevat grau d’obertura i internacionalització del seu teixit econòmic; un teixit productiu diversificat amb un major pes del sector industrial que, tot i haver patit amb intensitat la crisi, es pot beneficiar en major mesura de la recuperació dels països veïns; un pes creixent de les activitats intensives en tecnologia i coneixement; la presència de centres de recerca de primer nivell; el bon posicionament en sectors de futur com pot ser la biotecnologia i l’esperit emprenedor de la població a Catalunya. Aprofitar aquestes fortaleses i els avanços fets en els anys de bonança econòmica és un repte de tots.

Resum executiu 11

1. Creixement econĂ˛mic

Cicle i activitat

Producte interior brut, 2009 (milions de ppc) Demanda interna 2.500.000

2.000.000

1.500.000

1.000.000

500.000

0 Lux

6,0

Irl

Fin Din Por Tx e CAT Aus Gre Sue Bel Hol Pol ESP Ita Fra RU Ale

Evolució del PIB (% de variació en termes reals)

4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010(p)

Catalunya

Espanya

L’economia catalana: fets estilitzats

UE-27

Zona euro

Diferencial Cat-Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Cicle i activitat

Catalunya té una dimensió econòmica, mesurada en termes de producte interior brut en paritat de poder de compra, semblant a la de Noruega o la República Txeca, i superior a la de països com Irlanda, Finlàndia, Dinamarca i Portugal. L’any 2009, amb un PIB de 207.831 milions d’euros, mesurat en ppc, suposa l’1,8% del PIB de la UE-27 i el 2,5% de la zona euro.

és gairebé equivalent a l’enregistrat per la UE, la sortida de la crisi es presenta substancialment diferent, tant en l’àmbit mundial com entre els països europeus. Espanya es configura com l’única gran economia de la UE que l’any 2010 enregistra un signe negatiu en l’activitat i les previsions apunten a una sortida lenta amb creixements febles els propers anys.

Catalunya ha experimentat un període de creixement notable d’ençà de 1995 i fins l’any 2007, amb un creixement mitjà del PIB del 3,5%, un punt per sobre de la UE-27 i 1,3 punts més que la zona euro.

És cert, però, que les dades corresponents a l’exercici 2010 mostren una millora gradual en l’activitat productiva, especialment en les branques industrials, afavorides per la notable recuperació en els fluxos de comerç mundials. La consolidació d’aquesta recuperació i la millora en la confiança empresarial i dels consumidors és clau per assolir un creixement sostenible.

La crisi econòmica, però, ha impactat amb força en l’economia catalana. Els signes recessius, que es van començar a fer evidents el segon trimestre de 2008, s’agreugen notablement el 2009, amb una caiguda de l’activitat del 4%. El diferencial de creixement positiu amb la UE ―que s’havia anat reduint d’ençà de 2005― desapareix i es torna negatiu. Si bé l’impacte, en termes d’activitat, en l’epicentre de la crisi

Creixement econòmic

Creixement a les CA

Producte interior brut, 2009 (milers de milions d'euros) Cataluny a Madrid Andalusia València País Basc Castella i Lleó Galícia Canàries Castella-la Manx a Aragó Múrcia Balears Astúries Nav arra Ex tremadura Cantàbria La Rioja Ceuta Melilla 0

100

150

200

Evolució del PIB a les CA (% variació en termes reals) Múrcia Madrid Andalusia València Nav arra Canàries Ex tremadura Cast Manx a País Basc La Rioja Cantàbria Cataluny a Ceuta Aragó Melilla Balears Galícia Cast. Lleó Astúries -2,5

-1,5

-0,5

L’economia catalana: fets estilitzats

0,5

1,5

2008-2009

1995-2007

2,5

3,5

4,5

Font: Ine.

Creixement a les CA

En el context espanyol, Catalunya ocupa la primera posició pel que fa al pes econòmic dins d’Espanya. Tot i la lleugera pèrdua de pes relatiu experimentada les darreres dècades, l’any 2009 el producte interior brut de Catalunya suposa el 18,6% del total d’Espanya, per sobre del seu pes demogràfic. Entre l’any 1995 i el 2009 l’economia catalana ha mostrat un notable dinamisme, amb un creixement mitjà del 2,1%, dues dècimes per sota, però, de la mitjana estatal. Aquest comportament diferencial s’ha produït tant en la fase expansiva com en l’actual crisi econòmica. En la fase expansiva, l’economia catalana es va mostrar menys dinàmica que el conjunt de l’Estat, com a conseqüència del menor pes del sector construcció (amb un fort creixement aquests anys) i dels serveis (també amb una expansió notable). Al llarg d’aquests anys regions com Múrcia, Madrid, Andalusia, València o Navarra han encapçalat el rànquing de creixement regional. Astúries, Castella i Lleó, Galícia o les Balears, contràriament, es troben a la cua.

L’etapa de crisi ha tingut també una incidència, fins ara, desigual a escala regional. Catalunya s’ha vist especialment afectada per la caiguda de l’activitat. La forta davallada de l’activitat industrial, provocada per la caiguda sense precedents del comerç mundial i per la notable caiguda en la demanda, tant de consum com d’inversió, ha tingut un paper fonamental per explicar la caiguda del producte interior brut català. La recuperació del comerç mundial en encetar l’any 2010 ha permès una notable millora en la producció manufacturera que ha fet possible tornar a enregistrar variacions positives en el producte interior brut.

Creixement econòmic

PIB per habitant en ppc

130,0

PIB per habitant en paritat de poder de compra. Catalunya

120,0 110,0 100,0 90,0 80,0 70,0 60,0 UE-27

Zona euro

1995

Espany a

2000

2005

Estats Units

2009

PIB per habitant, 2009 (Espanya = 100) País Basc Madrid Nav arra Cataluny a La Rioja Aragó Balears Cantàbria Cast. Lleó Ceuta Astúries Melilla València Galícia Canàries Múrcia Andalusia Cast Manx a Ex tremadura 0,0

20,0

40,0

L’economia catalana: fets estilitzats

60,0

80,0

100,0

120,0

140,0

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

PIB per habitant en ppc

L’expansió del període 1995-2007 ha permès una sensible millora dels índexs de renda relativa respecte de l’entorn. Així, Catalunya ha guanyat, respecte de l’agregat UE-27, deu punts entre l’any 1995 i el 2009 en l’índex de producte interior brut per càpita mesurat en paritat de poder de compra. L’avanç ha estat encara una mica més important quan la referència és la zona euro. L’any 2009 el nivell de renda de l’economia catalana és un 12,5% més alt que la mitjana de la zona euro i un 21,8% superior al del conjunt de la UE-27. En canvi, tot i que ha enregistrat un procés de convergència significatiu, se situa encara gairebé un 17% per sota del nivell de renda per habitant que registren els Estats Units.

2009 aquest diferencial s’ha reduït fins a 17,2 punts. La pèrdua de posicions relatives respecte de la mitjana espanyola ha estat conseqüència, en part, del menor creixement experimentat per l’activitat econòmica en els anys considerats, que ha estat dues dècimes inferior a la mitjana estatal. L’altre factor, però, que explica la pèrdua de posicions relatives és l’evolució demogràfica. Catalunya ha experimentat un creixement de la població superior, especialment entre 2002 i 2007, al de la mitjana espanyola. La forta entrada de població estrangera ha fet que la població hagi augmentat un 19,2% des de 1995, tres punts més que la mitjana estatal.

Quan es pren com a referència el conjunt d’Espanya, l’economia catalana ha perdut posicions relatives en els anys aquí considerats. Mentre que l’any 1995 el PIB per càpita a Catalunya era més de 20 punts superior a la mitjana espanyola, el

Creixement econòmic

Demanda interna i externa

6,0

Contribució de la demanda interna al creixement del PIB (en p.p.)

4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 2001

2002

2003

2004

2005

Catalunya 2,5

2006

2007

2008

2009

Zona euro

Contribució de la demanda externa al creixement del PIB (en p.p.)

2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 -0,5 -1,0 -1,5 -2,0 2001

2002

2003

2004

2005

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2006

Zona euro

2007

2008

2009

Font: Idescat i Eurostat.

Demanda interna i externa

La llarga etapa expansiva 19952007 de l’economia catalana s’ha caracteritzat per una notable contribució positiva de la demanda interna al creixement. Aquesta ha aportat, com a mitjana del període 2000-2007, més de 4 punts del creixement del PIB. En canvi, la demanda externa (resultat de la diferència entre exportacions i importacions de béns i serveis) ha tingut una contribució de signe negatiu (i que es xifra de mitjana en 0,8 punts). Aquest comportament es diferencia del que ha registrat la mitjana de la zona euro i països veïns com Alemanya o França. En aquest cas, la demanda interna ha tingut una aportació positiva però sensiblement més moderada (d’1,7 punts), mentre que la demanda externa té també una contribució de signe positiu. Darrere d’aquests resultats es troba l’elevat i creixent dèficit en les relacions d’intercanvi amb l’estranger de l’economia catalana i l’elevat endeutament de l’economia. La re-

conducció d’aquest desequilibri exterior es configura com un factor clau per garantir un creixement sostingut en el futur. La crisi actual ha alterat substancialment aquests paràmetres i, mentre que a Catalunya el saldo exterior passa a tenir una aportació altament positiva, a la zona euro la demanda externa ha contribuït negativament a la variació del PIB. De fet, a Catalunya la crisi econòmica s’ha traduït en una notable caiguda de la demanda interna (tant de consum com d’inversió) que ha retallat dràsticament les importacions, molt més que la caiguda de les exportacions, i ha contribuït a la correcció del desequilibri exterior. A la zona euro, en canvi, la caiguda en el comerç mundial ha tingut un efecte molt negatiu en les exportacions, mentre que la davallada més moderada en la demanda interna no ha arrossegat tant a la baixa les importacions.

Creixement econòmic

Consum de les llars

62,0

Pes del consum de les llars en la demanda interna (en %)

60,0

58,0

56,0

54,0

52,0 2000

2001

2002

2003

2004

2005

Catalunya

5,0

2006

2007

2008

2009

Espanya

Consum de les llars (% variació en termes reals)

4,0 3,0 2,0 1,0 0,0 -1,0 -2,0 -3,0 -4,0 -5,0 -6,0 2001

2002

2003

2004

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2006

Espanya

2007

Zona euro

2008

2009

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Consum de les llars

El consum de les llars continua sent el component de demanda amb més pes dins del PIB (entorn del 56%), tot i que ha enregistrat una lleugera pèrdua de pes relatiu. La participació del consum de les famílies en la demanda interna a Catalunya és sensiblement més alta que la que es registra en el conjunt d’Espanya. Aquest fet és conseqüència que el consum per habitant a Catalunya se situa gairebé un 25% per sobre de la mitjana espanyola. Una part d’aquest diferencial s’explica per un efecte preus. El consum de les llars ha tingut un paper clau en el creixement econòmic dels darrers anys. Amb un creixement mitjà del 3,6%, ha explicat dos punts del creixement del PIB que s’ha registrat entre els anys 2000 i 2007, més del doble que la contribució que ha tingut a la zona euro. La crisi ha afectat fortament la demanda interna i, molt especialment el consum de les llars. La destrucció d’ocupació i augment de l’atur, l’elevat endeutament de les famílies

i la necessitat de reduir-lo, la pèrdua de valor dels actius i l’elevada incertesa respecte de la situació econòmica han provocat una històrica davallada en el consum familiar. Així, el 2009, la davallada del consum de les llars explica tres punts de la caiguda en el PIB que s’ha registrat a Catalunya. La situació és sensiblement diferent a la zona euro, on els efectes de la crisi en el mercat de treball i en la situació econòmica de les famílies han estat molt menors. En aquest cas, l’any 2009 la davallada del consum ha restat només 0,6 punts al creixement. La contrapartida de la forta davallada en el consum a Catalunya ha estat el ràpid ascens en la taxa d’estalvi de les llars, resultat en bona part d’un efecte “precaució” davant la situació de l’economia, i positiu per avançar en la necessària correcció de l’elevat endeutament. La progressiva normalització de la situació econòmica permetrà la moderada recuperació del consum.

Creixement econòmic

Consum i ocupació del sector públic

Consum públic (% variació en termes reals) 8,0 7,0 6,0 5,0 4,0 3,0 2,0 1,0 2001

2002

2003

2004

2005

Catalunya 12,0

2006

Espanya

2007

2008

2009

Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Ocupats al sector administració pública, 2009 (% sobre ocupació total)

10,0 8,0 6,0 4,0 2,0 0,0 Fin CAT

Irl

Sue

Ita

L’economia catalana: fets estilitzats

Din

Hol

Por

Aus

Ale ESP Gre Bel

Fra Lux

Font: Idescat i Eurostat.

Consum i ocupació del sector públic

El consum públic, que inclou la despesa en compra de béns i serveis i les remuneracions de personal, ha enregistrat un creixement elevat i superior al que ha mostrat la zona euro. Així, de mitjana dels anys 2000-2007, el consum públic a Catalunya ha augmentat, en termes reals, un 5,7%, per sobre del que ha enregistrat el PIB, fet que s’ha traduït en un augment del seu pes relatiu. Concretament, mentre que l’any 2000 el consum públic suposava el 12,2% del PIB, l’any 2008 ja s’elevava al 14,7%. Els efectes de la crisi econòmica, amb una davallada substancial del consum privat i de la inversió, i el paper anticíclic del sector públic, han elevat el pes relatiu del consum públic al 16,2%. La participació del consum públic en el PIB a Catalunya se situa, però, encara lluny del 22,1% que enregistra en el cas del conjunt d’Espanya, equivalent a la mitjana de la zona euro. De fet, la ràtio de consum públic per habitant a Catalunya se situa al

voltant d’un 10% per sota de la mitjana espanyola. En aquests anys, però, s’ha produït un apropament, amb un major creixement del consum públic per habitant a Catalunya que a la mitjana espanyola. L’ampliació de competències i l’augment en les dotacions de personal en funcions clau com la seguretat, l’educació o la salut expliquen aquest comportament. Així mateix, s’ha enregistrat un augment de l’ocupació en el sector públic; lleugerament per sota, però, del creixement de l’ocupació al sector privat. L’ocupació al sector públic ha passat, així, de suposar al voltant del 15% dels assalariats totals l’any 1995 a situar-se per sota del 13% l’any 2008 (la destrucció d’ocupació el 2009 ha tornat a elevar el seu pes al 15%). Aproximadament el 40% d’aquests són ocupats al sector Administració pública (un 4,8% de l’ocupació total). L’ocupació a l’Administració pública a Espanya té un pes equivalent a la mitjana de la zona euro.

Creixement econòmic

Formació bruta de capital

Formació bruta de capital (% variació en termes reals) 12,0 8,0 4,0 0,0 -4,0 -8,0 -12,0 -16,0 -20,0 2001

2002

2003

2004

Catalunya

2005

2006

Espanya

2007

2008

2009 Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Zona euro

Formació bruta de capital. Catalunya (% variació en termes reals) 12,0 8,0 4,0 0,0 -4,0 -8,0 -12,0 -16,0 -20,0 2001

2002

2003

2004

2005

Béns d'equipament

L’economia catalana: fets estilitzats

2006

2007

Construcció

2008

2009 Font: Idescat.

Formació bruta de capital

El període expansiu dels darrers anys s’ha caracteritzat també pel notable creixement de la inversió. La formació bruta de capital ha crescut, de mitjana, un 5,5% en termes reals, més de tres punts per sobre del que s’ha registrat a la zona euro. D’aquesta manera, la inversió a l’economia catalana ha aportat, de mitjana, 1,4 punts al creixement del PIB. Si bé és cert que la inversió en construcció ha tingut un paper important en aquest dinamisme, la inversió en béns d’equipament ha mostrat una millora significativa en els anys considerats i ha registrat creixements importants. De fet, com a mitjana del període, la inversió en béns d’equipament ha crescut lleugerament per sobre de la inversió en construcció. La contribució al creixement del PIB català ha estat relativament semblant en els dos casos. La crisi econòmica ha precipitat la davallada de la formació bruta de capital. D’una banda, l’esclat de la bombolla immobiliària ha paralitzat

la demanda i l’oferta d’habitatges residencials i s’ha traduït en una caiguda brusca de la inversió en construcció, que no s’ha pogut compensar pel manteniment i l’impuls de l’obra pública. La davallada en la inversió en béns d’equipament ha estat, però, encara més intensa. L’enfonsament del comerç mundial, la caiguda en la demanda interna, les males expectatives sobre la situació econòmica, la destrucció de teixit empresarial i les dificultats per accedir a fonts de finançament han afectat greument l’activitat inversora en béns d’equipament. El necessari procés de sanejament d’uns comptes públics molt afectats per la crisi econòmica tindrà el seu reflex en la retallada en projectes d’inversió pública que, juntament amb un sector residencial encara paralitzat, mantindran el signe negatiu en la inversió en construcció, mentre que a mesura que es consolida el procés de recuperació econòmica millora la inversió en béns d’equipament.

Creixement econòmic

Esforç inversor Esforç inversor (FBK en % del PIB) 35,0

30,0

25,0

20,0

15,0 2000

2001

2002

2003

2004

Catalunya

2005

2006

Espanya

2007

2008

2009 Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Zona euro

Esforç inversor per tipologia. Catalunya 15,0

14,0

13,0

12,0

11,0

10,0 2000

2001

2002

2003

2004

2005

Béns d'equipament

L’economia catalana: fets estilitzats

2006

Construcció

2007

2008

2009 Font: Idescat.

Esforç inversor

El creixement de la inversió ha estat superior al que ha enregistrat el PIB de l’economia i això s’ha traduït en un constant augment de l’esforç inversor a l’economia catalana i espanyola en conjunt. A Catalunya, l’esforç inversor ha passat del 23,9% l’any 2000 al 27,8% l’any 2007, clarament per sobre de la zona euro, on s’ha mantingut al voltant del 21% fins l’any 2007. L’anàlisi detallada de l’esforç inversor segons tipologia a Catalunya al llarg d’aquests anys permet constatar la contínua expansió de l’esforç inversor en construcció coincidint amb els anys del boom immobiliari. La inversió en construcció ha augmentat en gairebé quatre punts del PIB, com a conseqüència de l’augment de l’obra pública i, fonamentalment, de l’increment en la inversió residencial. Aquesta darrera tendència s’explica tant per un factor de quantitat (derivat del creixement en la construcció d’habitatges) com de preu (arran de l’augment del preu dels habitatges).

L’any 2008, però fonamentalment el 2009, es trenca aquesta tendència i es produeix una notable caiguda de l’esforç inversor, més intens en béns d’equipament que en construcció, atès que aquesta darrera es veu encara sostinguda, en part, pels plans d’inversió pública. Tot i la millora important en l’esforç inversor a Catalunya, aquesta se situa, però, per sota dels registres del conjunt d’Espanya (el pes de la inversió en el PIB és, de mitjana del període, tres punts superior en el cas del conjunt d’Espanya). No obstant això, una anàlisi més detallada permet comprovar que aquest diferencial es deriva del major pes de la inversió en construcció en el cas del conjunt d’Espanya, que és més de tres punts superior a la registrada a Catalunya. El pes de la inversió en béns d’equipament sobre el PIB, en canvi, a Catalunya és equivalent a la mitjana estatal i se situa, de mitjana del període, al voltant del 12%.

Creixement econòmic

Intercanvis de béns i serveis

Intercanvis de béns i serveis (% variació en termes reals) 15,0 10,0 5,0 0,0 -5,0 -10,0 -15,0 2001

2002

2003

2004

2005

Exportacions

2006

Importacions

2007

2008

2009

Comerç mundial

Font: Idescat i FMI.

Saldo dels intercanvis de béns i serveis (% sobre el PIB) 4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 2000

2001

2002

2003

2004

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

Espanya

2006

Zona euro

2007

2008

2009

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Intercanvis de béns i serveis

El període de creixement de la demanda interna ha anat acompanyat d’una notable expansió dels fluxos de béns i serveis amb l’estranger. De fet, es tracta d’un període de globalització creixent en els mercats mundials i d’irrupció d’economies emergents amb un fort potencial de creixement (com és el cas de la Xina). Entre els anys 2000 i 2009 el comerç mundial ha registrat un increment mitjà superior al 6% en termes reals. Aquest fet ha afavorit l’activitat exportadora de l’economia catalana, tot i que el seu dinamisme ha estat inferior al que ha mostrat el comerç mundial, liderat per les economies emergents. Les exportacions de béns i serveis a l’estranger han crescut, de mitjana del període 2000-2007, un 3,9%, fet que s’ha traduït en una lleugera pèrdua en la quota de mercat. Tot i aquest dinamisme exportador, les compres de béns i serveis efectuades a l’estranger, impulsades per l’alça en el consum i la inversió, han registrat un increment encara més

gran (4,7%). El resultat ha estat un desequilibri creixent del saldo dels intercanvis de béns i serveis amb l’estranger i una aportació negativa al creixement del PIB. Així, el dèficit en els intercanvis de béns i serveis ha passat de suposar el 3% del PIB català a l’inici de la dècada a situar-se en el 6,7% del PIB l’any 2007. Aquesta evolució, compartida per al conjunt de l’economia espanyola, suposa un tret diferencial respecte de la zona euro, on es detecta un saldo de signe positiu en els intercanvis de béns i serveis i relativament estable en aquests anys. La crisi, amb la brusca davallada en la demanda interna i les importacions de l’estranger, ha donat lloc a una millora sensible en el desequilibri exterior i l’any 2009 el dèficit amb l’estranger se situa lleugerament per sota del 2% del PIB. Aconseguir millores en la competitivitat de l’economia que permetin continuar sanejant aquest desequilibri és un factor fonamental per al creixement.

Creixement econòmic

Composició de l’oferta Composició del VAB pel cantó de l'oferta. Catalunya (en %) 100,0

80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 2000

2001

Primari

2002

Energia

2003

2004

Manufactures

2005

Construcció

2006

2007

Serveis mercat

2008

2009

Font:

Serveis no-mercat Idescat.

Composició del VAB pel cantó de l'oferta (en %) 80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 Agric

Energia Manufac Constr Serv eis 2000

L’economia catalana: fets estilitzats

Catalunya

Agric

Energia Manufac Constr Serv eis

Zona euro

2009

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Composició de l’oferta

Des del punt de vista de l’oferta, cal destacar l’elevat pes del sector serveis que, a més, ha anat en augment al llarg dels anys considerats. Així, el sector terciari ha passat de representar el 63% del valor afegit brut de l’economia catalana l’any 2000 a suposar el 70,7% l’any 2009. El gruix del sector terciari correspon als serveis de mercat que, amb una tendència també creixent, suposen el 59,6% de l’economia l’any 2009. Una part d’aquest augment en la participació relativa s’explica per l’efecte preus derivat de la major inflació que caracteritza els serveis respecte dels béns. No obstant això, el creixement en termes reals ha estat també lleugerament més elevat que la mitjana de l’economia. Els serveis de no-mercat, que han mostrat un creixement encara més elevat en aquests anys, signifiquen l’11,1% del valor afegit brut total. Tot i així, el pes dels serveis públics se situa encara cinc punts per sota de la mitjana espanyola. La contrapartida a aquesta creixent terciarització de l’economia ha estat

la pèrdua continuada de pes relatiu del sector industrial, en el qual l’economia catalana ha mostrat tradicionalment una clara especialització dins del territori espanyol. Així el sector industrial, que representava el 25,9% de l’activitat econòmica generada l’any 2000, ha passat a suposar el 16,9% l’any 2009, menys de dos punts per sobre de la mitjana del conjunt d’Espanya (l’any 2000 la diferència s’elevava a cinc punts). Cal tenir present, però, que en els darrers anys ha augmentat el pes del sector de serveis a la producció i que part del seu creixement respon a l’externalització de funcions que fins aleshores es feien internament en el sector industrial. Aquest fet permet relativitzar la pèrdua de pes industrial. El sector construcció, impulsat pel boom immobiliari, ha guanyat també pes relatiu fins a representar a l’entorn del 10% del total. Tot i que una part s’explica per l’alça dels preus en el sector, el ritme mitjà de creixement en aquests anys ha estat el més elevat dels sectors econòmics.

Creixement econòmic

Sector manufacturer

VAB del sector manufacturer (% variació en termes reals) 5,0 2,5 0,0 -2,5 -5,0 -7,5 -10,0 -12,5 -15,0 2001

2002

2003

2004

2005

Catalunya

2006

Espanya

2007

2008

2009

Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Principals branques manufactureres (% sobre el VAB de la indústria) 18,0 15,0 12,0 9,0 6,0 3,0 0,0 Química Alimentació Metal·lúrgia

Material

Tèx til i

transport

calçat

2000

L’economia catalana: fets estilitzats

2007

Paper i arts Maq. of.; Maquinària gràf

mat. elèc Font: Idescat.

Sector manufacturer

El valor afegit brut del sector manufacturer ―exclosa, doncs, l’energia― s’ha mostrat gairebé estancat en el període expansiu. El creixement mitjà a Catalunya entre els anys 2000 i 2007 ha estat de només el 0,2%, un punt per sota del que s’enregistra al conjunt d’Espanya i lluny de l’1,8% de la mitjana de la zona euro. L’especialització de l’economia catalana en sectors tradicionals que s’han vist molt afectats per la competència de les economies emergents, explica la feblesa de l’activitat manufacturera en els anys expansius. La crisi econòmica ha empitjorat la situació de la indústria manufacturera, que ha patit una dràstica davallada en l’activitat, amb una intensitat semblant a la que s’enregistra al conjunt d’Espanya i a la zona euro. El col·lapse en el comerç mundial i la davallada de la demanda interna han paralitzat l’activitat del sector. La pèrdua de pes relatiu del sector industrial ha anat acompanyat d’una recomposició de l’especia-

lització productiva a l’economia catalana. Els sectors de més valor afegit i major contingut tecnològic, els més oberts a l’exterior i, també, els que s’han vist arrossegats pel boom del sector construcció han guanyat pes relatiu en la manufactura. La indústria química, la metal·lúrgia i, a més distància, la indústria d’alimentació i el material de transport han augmentat la seva participació. En canvi, aquelles activitats més tradicionals, molt intensives en factor treball i que no han pogut afrontar la competència de països emergents amb menors costos laborals, s’han vist abocades a una pèrdua de presència. La indústria tèxtil i de calçat és l’exemple més clar d’aquesta situació. Química, alimentació, metal·lúrgia i material de transport absorbeixen més del 50% de la producció manufacturera; pes que ha augmentat en aquests anys i ha conduït a una major concentració sectorial de la indústria a Catalunya.

Creixement econòmic

Sector energètic

12,5

VAB del sector energia (% variació en termes reals)

10,0 7,5 5,0 2,5 0,0 -2,5 -5,0 -7,5 2001

2002

2003

2004

2005

2006

Catalunya

200

2007

2008

2009

Espanya

Consum interior brut d'energia (en % PIB, preus constants, kep per 1.000 €)

190

180

170

160 2000

2001

2002

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2003

Espanya

2004

2005

UE-27

2006

Zona euro

2007

Font: Icaen i Eurostat.

Sector energètic

El sector energètic suposa al voltant de l’1,8% del valor afegit brut de Catalunya, percentatge que s’ha mantingut relativament estable en els darrers anys. L’any 2009, amb l’impacte de la crisi i la caiguda de l’activitat, el consum energètic s’ha reduït i la producció ha enregistrat una sensible reducció. De fet, en els anys anteriors 2005 el consum d’energia a Catalunya, tant en energia primària com en energia final, va ser similar o superior al del PIB i la intensitat energètica va mostrar una tendència creixent. A partir de 2005, per primera vegada el consum d’energia es va desacoblar del creixement de l’economia, gràcies a les millores en l’estalvi i en l’eficiència energètica. Pel que fa a les fonts d’energia, l’any 2007 el 48,1% del consum d’energia primària provenia del petroli, el 24,9% del gas natural, el 19,7% de l’energia nuclear, el 2,8% de les energies renovables i l’1,1% del carbó. És a dir, més del 70% de l’energia primària de Catalunya prové de combustibles fòssils importats,

mentre que el pes de les energies renovables és reduït i sensiblement inferior al del conjunt de l’Estat i al d’altres països de l’entorn. Tot i així, els darrers anys s’ha fet un esforç important en la introducció d’energies renovables. El consum total d’energies renovables diferents de la hidràulica va augmentar un 47% en el període 2003-2007, per la major aportació dels biocarburants, de l’energia eòlica i del biogàs.. En el Pla de l’energia de Catalunya per al període 2006-2015 es preveu un creixement de la participació de les energies renovables en el consum d’energia primària al 6% l’any 2010 i al 10% el 2015, així com un increment de la producció elèctrica amb energies renovables en el període 2003-2015 d’un 152%, fins que representi el 28% de la producció bruta d’energia elèctrica.

Creixement econòmic

Sector construcció

13,0

Pes del sector construcció (% sobre el VAB total)

12,0 11,0 10,0 9,0 8,0 7,0 6,0 5,0 2000

2001

2002

2003

Catalunya

2004

2005

2006

Espanya

2007

2008

2009

Zona euro

VAB del sector construcció (% variació en termes reals) 10,0 8,0 6,0 4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 2001

2002

2003

2004

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2006

Espanya

2007

Zona euro

2008

2009

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Sector construcció

Un dels trets definidors de la fase expansiva ha estat el creixement del sector construcció, que ha estat notablement superior al que ha enregistrat la zona euro. Si bé és cert que hi ha hagut un impuls important de les infraestructures, una gran part d’aquest augment s’explica pel dinamisme del sector residencial. La darrera dècada Catalunya ha enregistrat un elevat creixement demogràfic com a conseqüència de l’entrada de població estrangera. L’augment demogràfic és un factor important per entendre el creixement de la construcció, però no n’és l’únic. Al factor poblacional, s’hi han afegit d’altres elements. D’una banda, les necessitats d’habitatge de la població autòctona, per l’arribada a l’edat adulta de la generació del baby boom, pels canvis en les estructures familiars i per la demanda existent, de primera com segona residència, insatisfeta. De l’altra, els baixos tipus d’interès i la facilitat per obte-

nir finançament han incentivat la demanda. Així mateix, l’alça en el preu dels actius immobiliaris ha afavorit les inversions de caràcter especulatiu. Aquests factors han provocat que, mentre a la zona euro el pes del sector s’ha mantingut gairebé constant al llarg d’aquests anys, a Catalunya i al conjunt d’Espanya hagi mostrat una tendència fortament ascendent continuada fins l’any 2006. El canvi en les condicions monetàries i la moderació en els augments dels preus dels habitatges van exercir un fre a la demanda residencial que s’ha precipitat amb la crisi financera. El sector construcció residencial ha sofert una important davallada de l’activitat que ha portat a la pèrdua de pes relatiu del sector. L’aplicació dels plans d’austeritat han ampliat la retallada de l’activitat a l’obra pública, de manera que el sector es troba encara immers en un procés d’ajustament.

Creixement econòmic

Habitatges iniciats i acabats

Habitatges iniciats i acabats. Catalunya (visats en milers) 140 120 100 80 60 40 20 0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Habitatges iniciats

Habitatges acabats

Font: Ministeri de Foment.

Habitatges iniciats (2005 = 100) 140 120 100 80 60 40 20 0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Lâ&#x20AC;&#x2122;economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Zona euro

Font: Ministeri de Foment i Eurostat.

Habitatges iniciats i acabats

El creixement de la demanda d’habitatges va donar lloc a un fort augment en l’activitat d’iniciació d’habitatges. Els visats van passar dels poc més de 30.000 l’any 1992 als més de 125.000 l’any 2006. L’ajustament del sector, que s’havia iniciat abans de l’esclat de la crisi financera, ha deixat l’activitat en nivells mínims, amb poc més d’11.000 habitatges iniciats l’any 2009. Més enllà d’aquesta important davallada, el problema fonamental és l’estoc d’habitatges d’obra nova existents sense vendre i que atesa la situació econòmica, i en alguns casos per les característiques pròpies i per la ubicació, és difícil que siguin reabsorbits a curt termini. D’altra banda, els habitatges acabats han mostrat una tendència semblant. La davallada els darrers dos anys ha estat més moderada, fet que indica que moltes promocions encara es troben en procés de construcció i s’afegiran a l’estoc existent.

El cicle del sector de construcció residencial a Espanya i Catalunya (i també a països com Irlanda) ha estat molt més marcat que el que s’ha registrat a la mitjana de la zona euro. L’expansió va ser molt més intensa ―multiplicant gairebé per tres els habitatges iniciats en el cas de l’economia espanyola i catalana― i la crisi i caiguda ha estat també molt més forta. És cert, però, que l’economia catalana ha afrontat en aquests anys canvis demogràfics i socials importants que han tingut el seu reflex en la demanda d’habitatge. L’augment de la immigració i els canvis en les estructures familiars han donat lloc a un augment en la constitució de noves llars, que ha passat d’una mitjana de 36.000 anuals a la segona meitat dels noranta a més de 73.000 noves llars a l’any en els anys previs a la crisi actual. Tot i el fre en la immigració (i, fins i tot, el retorn) el nombre de noves llars continua creixent, fet que fa pensar en una demanda latent d’habitatge que aflorarà un cop es normalitzi la situació del sector.

Creixement econòmic

Preus de l’habitatge

2.500

Preus de l'habitatge lliure (euros per m2)

2.300 2.100 1.900 1.700 1.500 1.300 1.100 900 700 500 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Font: Ministeri d’Habitatge.

Espanya

Índex de preus reals de l'habitatge (base 1996 = 100) 230 210 190 170 150 130 110 90 70 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Espanya

L’economia catalana: fets estilitzats

Zona euro

Estats Units

Alemanya

Font: Banc d’Espanya.

Preus de l’habitatge

La tendència que han seguit els preus de l’habitatge ha estat un dels factors clau de l’etapa recent de l’economia catalana. Tot i les dificultats per disposar d’informació acurada sobre els preus de l’habitatge, la notable alça que s’ha produït en aquests anys és un tret inqüestionable. Els preus de l’habitatge lliure, segons les dades del Ministeri d’Habitatge, partien d’un nivell superior (aproximadament un 9%) en el cas de Catalunya respecte de la mitjana espanyola. En ambdós casos, la fase de boom immobiliari s’ha traduït en un notable augment dels preus, impulsant la demanda per motius especulatius i alhora alimentant noves alces en els preus. L’any 2008, però, els preus per metre quadrat de l’habitatge lliure eren a l’entorn del 19% superiors als de la mitjana espanyola. Així, el preu de l’habitatge s’ha més que triplicat en el cas català. Aquesta alça en els preus ha estat notablement superior que la que ha enregistrat la zona euro i molt allu-

nyada de la situació que es produeix a països com Alemanya, que no s’han vist afectats per la bombolla immobiliària. La crisi del sector construcció, accentuada per la crisi financera, ha suposat un punt d’inflexió en el preu de l’habitatge, però d’escassa magnitud. L’esforç per adquirir un habitatge continua sent encara molt alt (el preu de l’habitatge encara és al voltant de 7 vegades la renda bruta familiar) i molt superior al que enregistren altres països de l’entorn. D’altra banda, el parc d’habitatges continua registrant una proporció molt elevada d’habitatge en propietat, molt superior als altres països europeus. Els canvis en la fiscalitat adoptats recentment haurien de contribuir a equilibrar els incentius entre la compra o el lloguer d’habitatge. No obstant això, factors com la seguretat jurídica continuen sent claus per assolir més equilibri en el sector, en el qual menys del 15% del parc d’habitatges són de lloguer.

Creixement econòmic

Sector serveis

VAB del sector serveis (% variació en termes reals) 6,0

4,0

2,0

0,0

-2,0 2001

2002

2003

2004

Catalunya

2005

2006

Espanya

2007

2008

2009

Zona euro

Principals branques de serveis (% sobre el VAB dels serveis) 21,0 18,0 15,0 12,0 9,0 6,0 3,0 0,0 Comerç i repar.

Serv eis a Immobiliàries Transport i empreses

2000

L’economia catalana: fets estilitzats

Hoteleria

comunica.

2007

Sanitat i ss.

Mediació

socials

financera Font: Ine i Eurostat.

Sector serveis

Pel que fa als serveis, aquests s’han caracteritzat per un notable dinamisme en el període expansiu, amb un creixement mitjà entre els anys 2000 i 2007 del 4,1%, dos punts per sobre de la mitjana de la zona euro. El creixement ha estat més important en el cas dels serveis de no-mercat (del 4,7%), amb un pes que se situa al voltant del 15% del sector terciari. La crisi econòmica ha afectat també l’activitat terciària, tot i que molt menys que l’impacte que ha tingut en les activitats manufactureres o de la construcció. La davallada en el consum de les famílies ha arrossegat a la baixa l’activitat dels serveis de mercat, mentre que els serveis de no-mercat han mantingut fins l’any 2009 una tònica expansiva que ha suavitzat lleugerament la caiguda en el PIB. En els anys d’expansió, destaca el notable augment de la participació del sector d’activitats immobiliàries. El notable creixement de la construcció residencial i de l’activitat de compravenda d’habitatges en l’eta-

pa expansiva ha donat lloc a un fort creixement de l’activitat d’aquest sector. La crisi, però, ha afectat fortament la construcció. El sector de distribució comercial és el que té més presència a l’economia catalana, amb un pes de gairebé el 20% del sector terciari. Els serveis a les empreses, exceptuant les immobiliàries, han mostrat una notable expansió derivada de l’externalització que el sector industrial ha fet d’aquestes activitats i de la creixent rellevància que tenen sectors com la recerca i desenvolupament, els serveis informàtics o de publicitat, entre d’altres. Els serveis sanitaris i la intermediació financera, tot i que amb un pes més reduït, han augmentat també la seva presència en l’economia catalana. Contràriament, el sector de transports i comunicacions i el d’hoteleria han perdut pes relatiu dins de les activitats de serveis.

Creixement econòmic

Composició de les rendes

100,0

Composició del PIB pel cantó de les rendes. Catalunya (en %)

80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 Remuneració assalariats

51,0

EBE

Impostos

Remuneració d'assalariats (en % del PIB)

50,0

49,0

48,0

47,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 Cataluny a

L’economia catalana: fets estilitzats

Espany a

Zona euro

Font: Ine i Eurostat.

Composició de les rendes

Des de l’òptica de la distribució de la renda, la fase expansiva s’ha caracteritzat per una pèrdua de la participació de la remuneració d’assalariats en el producte interior brut. Si l’any 1995, la retribució al factor treball assalariat suposava el 49,5% del PIB, l’any 2007 el seu pes relatiu s’havia reduït al 47,9%. La contrapartida a aquesta pèrdua ha estat l’augment del pes relatiu dels impostos nets sobre la producció, que, impulsats pel cicle econòmic, han passat del 7,8% al 10,3% en aquests anys, mentre que l’excedent brut d’explotació ha oscil·lat al voltant del 42% del PIB al llarg dels anys considerats. L’any 2008, amb el canvi de cicle econòmic i la caiguda de l’activitat productiva i del consum, es detecta un punt d’inflexió amb una recuperació del pes de la remuneració d’assalariats i una reducció de gairebé dos punts en la participació relativa dels impostos nets. Aquesta tendència és un tret que es reprodueix també a la zona euro, on la participació relativa de la re-

muneració d’assalariats ha passat del 50,1% l’any 1995 al 47,9% l’any 2007. La recuperació del seu pes relatiu arran de la crisi econòmica ha estat, però, més accentuada atesa la pèrdua d’ocupació, menys significativa, que s’ha produït als països veïns. D’altra banda, la remuneració d’assalariats per treballador ha crescut, com a mitjana dels anys 1995-2008, gairebé un 3% en termes nominals, lleugerament per sota de l’increment que han experimentat els preus de consum. Cal tenir present, però, que l’augment mitjà de la remuneració dels assalariats s’ha vist sensiblement afectat per un efecte composició, arran de la creixent incorporació de mà d’obra de baixa qualificació i baixos salaris, especialment en sectors com la construcció i algunes activitats terciàries. Aquest increment del salari per treballador si situa per sobre de la variació de la productivitat; factor fonamental que condiciona la competitivitat de l’economia catalana.

Creixement econòmic

2. Factors de creixement

PIB, ocupació i productivitat Contribució de l'ocupació al creixement del PIB (en p.p.) 6,0 4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Zona euro

Contribució de la productivitat al creixement del PIB (en p.p.) 3,0 2,0 1,0 0,0 -1,0 -2,0 -3,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

Zona euro

Font: Ine i Eurostat.

PIB, ocupació i productivitat

El patró de creixement de l’economia catalana —i, també, del conjunt d’Espanya— entre els anys 2000 i 2007 s’ha caracteritzat per un fort increment de l’ocupació. L’augment de llocs de treball s’ha xifrat, de mitjana, en el 3,8% entre 1995 i 2007. Aquest fet ha tingut un resultat clarament positiu: la sensible reducció de la taxa d’atur, que ha passat de nivells propers al 20% de la població activa l’any 1995 al 6,5% de l’any 2007. La contrapartida desfavorable ha estat el resultat feble en termes de productivitat per persona ocupada. De fet, de mitjana del període la variació de la productivitat del factor treball ha estat de signe negatiu. Només els anys 2001 i 2002 es va registrar un augment de la productivitat laboral que va coincidir amb l’alentiment de l’activitat econòmica, derivat de l’alça del preu del petroli i la crisi del sector de telecomunicacions i informàtica, i el creixement sensiblement inferior de l’ocupació. La comparació amb la zona euro mostra com Catalunya —de la ma-

teixa manera que el conjunt d’Espanya— té un patró de comportament completament oposat. El creixement del PIB a la zona euro ha estat possible per una expansió de l’ocupació compatible amb el creixement de la productivitat (al voltant de l’1% de mitjana). La crisi econòmica actual ha significat un canvi radical en aquest comportament i la productivitat per persona ocupada ha experimentat un creixement molt important. No obstant això, aquest fet s’ha degut, fonamentalment, a la fortíssima destrucció d’ocupació que s’ha produït. Als països veïns la crisi no ha provocat una destrucció tan important de l’ocupació, atès que han recorregut més a mesures de flexibilitat interna, i s’ha enregistrat una caiguda de la productivitat. L’economia espanyola i la catalana tornen a posar de manifest una certa incapacitat per fer compatibles simultàniament creixements de la productivitat i de l’ocupació i aconseguir, així, un creixement més equilibrat.

Factors de creixement

Evolució de la productivitat

2,5

Evolució de la productivitat per persona ocupada (% de variació)

2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 -0,5 -1,0 -1,5 -2,0 1985-2007

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2007-2009

Espanya

Zona euro

Estats Units

Font: Ine i Eurostat.

Evolució de la productivitat

La feblesa en l’evolució de la productivitat a Catalunya i al conjunt d’Espanya és encara més patent quan la comparació s’efectua amb l’economia dels Estats Units on el creixement de la productivitat per ocupat en el període 1995-2007 ha estat del 2%, el doble que a la zona euro. Aquest comportament pitjor de la productivitat a casa nostra no es pot explicar únicament per l’expansió del sector construcció (residencial, fonamentalment) en aquests anys. Tot i els avenços dels darrers anys, l’especialització productiva en sectors de poc valor afegit i contingut tecnològic baix, les mancances en el capital humà, l’encara reduïda inversió en recerca, desenvolupament i innovació són altres factors fonamentals per entendre aquestes diferències. A això s’hi afegeixen elements institucionals i de regulació de mercats de béns, serveis i factors. Les reformes per millorar aquests elements estructurals són, doncs, un factor clau per aconseguir un creixement més equilibrat i sostenible a llarg termini.

Tot i els importants avenços que s’han produït en l’eliminació de traves que limiten la competència en els mercats de béns i serveis, encara resten elements proteccionistes en els quals caldrà actuar, més encara arran de l’aplicació de la directiva de serveis de la UE. El recent augment de la productivitat —superior al de l’economia americana— no ha de fer pensar que s’ha produït un canvi estructural en el teixit econòmic, atès que es deriva fonamentalment de la destrucció d’ocupació. El tancament progressiu de la bretxa tecnològica que existeix entre l’economia catalana (i espanyola en conjunt) i l’europea, però fonamentalment l’americana, és un element clau per a una recuperació sostinguda de l’activitat i un millor posicionament de l’economia catalana en els mercats mundials. L’augment de la inversió en R+D+I, i una major eficiència en la utilització d’aquests recursos, així com una millor capacitació de la població per a la seva utilització són factors fonamentals.

Factors de creixement

Contribució sectorial al creixement de la productivitat

0,3

Contribució al creixement de la productivitat. 1995-2008 (en p.p.)

0,2 0,1 0,0 -0,1 -0,2 -0,3 -0,4 Agric.

Energia Manufac. Constr.

Serv eis

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

Agric.

Espanya

Energia Manufac. Constr.

Serv eis Font: Ine.

Contribució sectorial al creixement de la productivitat

L’anàlisi de l’evolució de la productivitat per sectors i la seva contribució al creixement de la productivitat global del factor treball permet constatar que aquest és un problema generalitzat al teixit econòmic i que no es concentra en un sector determinat. Malgrat les diferències de productivitat en nivells, la variació del producte per ocupat ha estat molt minsa a totes les branques, i ha posat de manifest els problemes de fons de l’economia catalana. D’altra banda, si bé és cert que el sector construcció ha tingut un efecte negatiu en l’evolució de la productivitat, la seva aportació és relativament reduïda. De fet, el sector que més ha contribuït als mals resultats en termes de productivitat ha estat el sector terciari, que ha restat 0,3 punts. Aquest fet és un tret comú al conjunt de l’economia espanyola, tot i que amb menys intensitat. Així, el sector serveis i el sector primari són els principals responsables del pitjor comportament relatiu de la produc-

tivitat laboral a Catalunya respecte de la mitjana espanyola. De fet, el diferencial negatiu pel que fa a la productivitat del sector serveis és comú als països europeus quan es compara amb l’economia dels Estats Units. L’endarreriment relatiu pel que fa a implantació i ús de noves tecnologies sembla tenir un paper clau en aquest fet, més encara si es té en compte que el sector terciari és un usuari important de les TIC. Però també cal tenir present que és el sector on, malgrat els canvis dels darrers anys, resten més regulacions. Els països on més s’ha avançat en processos de desregulació i liberalització són els que mostren millors resultats en termes de productivitat del sector serveis.

Factors de creixement

Costos laborals unitaris

Costos laborals unitaris nominals (% de variació) 6,0

4,0

2,0

0,0

-2,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Zona euro

Font: Ine i Eurostat.

Contribució a la variació dels costos laborals unitaris nominals (en p.p.) 6,0

4,0

2,0

0,0

-2,0 1996 1997

1998 1999

2000

2001

Remuneració

L’economia catalana: fets estilitzats

2002

2003 2004

Productivitat

2005 2006

CLU

2007 2008

Font: Ine.

Costos laborals unitaris

Els mals resultats en termes de productivitat laboral i el creixement de la retribució al factor treball molt superior a la primera s’han traduït en una notable alça dels costos laborals unitaris, que es poden considerar un bon indicador de la competitivitat de l’economia. Entre 1995 i 2008 els costos laborals unitaris en termes nominals han crescut, de mitjana anual, un 3% a Catalunya. A la mitjana de la zona euro, aquest mateix indicador ha experimentat una variació de tan sols l’1,3%. Aquest diferencial s’explica, per una banda, per la diferent evolució de la productivitat laboral analitzada anteriorment. La variació de signe negatiu d’aquest indicador durant bona part del període analitzat explicaria més de 0,5 punts, de mitjana, de l’augment dels costos laborals unitaris. La resta es deu al creixement de la retribució per assalariat, superior a la mitjana de la zona euro. El diferencial de signe positiu en termes d’inflació i el model de negociació col·lectiva vigent a Es-

panya —amb una negociació en l’àmbit de sector i província que no té en compte les diferències de productivitat i que estableix un sistema d’indicació salarial en funció de l’evolució de la inflació— explicarien aquest darrer factor. És evident que aquesta diferència de costos suposa un greuge comparatiu en termes de competitivitat en els mercats mundials i que afecta molt més intensament els sectors oberts als mercats exteriors i, fonamentalment, les activitats manufactureres. Corregir aquesta situació passa per assolir una evolució positiva de la productivitat compatible amb la creació de llocs de treball i per millorar el sistema de negociació col·lectiva de fixació dels augments salarials. Els costos laborals unitaris han crescut contínuament per sobre de la mitjana de la zona euro fins a l’actual crisi econòmica, en què la forta destrucció d’ocupació ha donat lloc a un notable increment de la productivitat laboral.

Factors de creixement

Estoc de capital net Estoc de capital net total i residencial (1995 = 100) 170,0 160,0 150,0 140,0 130,0 120,0 110,0 100,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000

2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

Catalunya. Total Catalunya. Residencial

Espanya. Total Espanya. Residencial

Composició de l'estoc de capital net (en %) 60,0

40,0

20,0

0,0 Infraestr. Transport Maquin

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

Habitat

Infraestr. Transport Maquin

1964

2007

Espanya

Habitat Font: IVIE.

Estoc de capital net

El notable esforç inversor de la darrera dècada ha permès augmentar l’estoc de capital de l’economia catalana. Així, l’estoc de capital total, públic i privat, ha augmentat en termes reals —descomptant l’evolució del preu dels actius— un 54% a Catalunya entre 1995 i 2007, lleugerament per sota del 61,9% que ha crescut al conjunt d’Espanya.

Així mateix, i amb una perspectiva temporal més llarga, el desenvolupament econòmic a Espanya i Catalunya s’ha traduït en un notable augment de l’estoc de capital en infraestructures. Aquestes han passat de suposar poc més del 20% de l’estoc de capital existent a Catalunya l’any 1964 a ser-ne gairebé el 40% l’any 2007.

Bona part d’aquest estoc (al voltant del 50%) correspon a habitatges. En termes nominals l’augment de l’estoc de capital residencial ha superat el de la resta de capital productiu. No obstant això, l’augment en termes reals ha estat lleugerament inferior al de l’estoc total, fet que confirma el notable augment de preus dels habitatges en els anys considerats.

La contrapartida ha estat la pèrdua de pes relatiu (de 10 punts en el període considerat) de l’estoc de capital en maquinària i, en menor mesura, material de transport. Aquests resultats, però, estan fortament condicionats per l’evolució dels preus de l’habitatge en aquest període. Descomptant l’efecte preus, l’únic component que ha perdut pes relatiu és precisament el capital residencial.

Així doncs, ha tingut lloc una important inversió en capital productiu (infraestructures, maquinària i material de transport). D’entre aquests, cal destacar el notable dinamisme en l’estoc d’infraestructures ferroviàries i aeroportuàries i de maquinària d’oficina i equipament informàtic.

Factors de creixement

Participació en l’estoc de capital net

Capital net i indicadors de dimensió. Catalunya (% s/ Espanya) Superfície PIB Població TIC Maquinària Mat. transport Altr construcc Infraestr. públ Habitatges 0

10 2007

1964

Ràtio entre el pes de l'estoc infraestructures públiques i el pes econòmic, 2007 Ex tremadura Astúries Cast-Manx a Aragó Cast. i Lleó Cantàbria Galícia Andalusia La Rioja Ceuta-Melilla Canàries València Múrcia Nav arra País Basc Cataluny a Madrid Balears 0,0

0,5

L’economia catalana: fets estilitzats

1,0

1,5

2,0

Font: IVIE.

Participació en l’estoc de capital net

La capitalització de l’economia catalana ha permès millorar la posició relativa de Catalunya en bona part dels components de l’estoc de capital. De fet, Catalunya partia, a la dècada dels seixanta, d’un pes relatiu en els diversos components de l’estoc de capital net sensiblement allunyat del seu pes econòmic en el conjunt d’Espanya. En aquestes darreres tres dècades, l’estoc de capital net en maquinària ha crescut substancialment, i per sobre de la mitjana espanyola, de manera que el seu pes relatiu ha augmentat dos punts. També ha estat molt significatiu l’increment en altres construccions (com poden ser escoles, hospitals, etc.), sensiblement per sobre de l’augment registrat al conjunt d’Espanya. En infraestructures i en capital residencial també ha augmentat el seu pes relatiu, tot i que en menor mesura. Contràriament, s’ha reduït el pes relatiu en capital TIC i en material de transport.

ble creixement en aquests anys, el pes relatiu de Catalunya està clarament per sota del pes econòmic de Catalunya. Deixant de banda els territoris insulars, amb característiques pròpies, aquest és un tret que es reprodueix a bona part de les regions amb un nivell de renda per càpita per sobre de la mitjana estatal. D’entre elles, només Aragó, Cantàbria i La Rioja tenen una participació relativa en l’estoc d’infraestructures públiques superior al seu pes econòmic. Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó i Castella-la Manxa, totes amb nivells de riquesa per sota de la mitjana, es troben entre les regions on la participació relativa en estoc d’infraestructures públiques supera àmpliament el seu pes econòmic, el que confirma el paper d’instrument per al reequilibri territorial que s’ha atorgat a la inversió en infraestructures.

Pel que fa a les infraestructures públiques, que han tingut un nota-

Factors de creixement

Estoc de capital humà

Estoc educatiu de la població de 25 a 64 anys (anys mitjans d'estudis) 10,5 9,0 7,5 6,0 4,5 3,0 1,5 0,0 2000

2001

2002

2003

2004

2005

Catalunya

2006

2007

2008

2009

Ita

ESP

Espanya

Font: Ine, Idescat i elaboració pròpia.

Nivell d'estudis assolit per la població de 25 a 64 anys. 2008 (%) 100,0

80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 EUA

Ale

Sue

Fin

Primaris

L’economia catalana: fets estilitzats

OCDE

Secundaris

Irl

Superiors

CAT

Font: OCDE i Idescat.

Estoc de capital humà

En les darreres dècades s’ha produït una ampliació substancial del nivell d’estudis de la població de 25 a 64 anys. Catalunya, amb un estoc educatiu de 10,3 anys, se situa lleugerament per sobre de la mitjana espanyola, tot i que per sota de l’estoc que registren comunitats com el País Basc, Madrid, Navarra, Cantàbria, La Rioja, Astúries o Aragó. L’estoc educatiu a Espanya, i a Catalunya, es troba, així mateix, per sota d’altres països avançats. L’ampliació de l’estoc educatiu ha tingut lloc per l’augment en l’accés als estudis universitaris. Així, el 2008 el 33% de la població de 25 a 64 anys ha assolit estudis superiors, per sobre de la Unió Europea i de la mitjana de països de l’OCDE. No obstant això, manté una proporció molt elevada de població amb estudis bàsics o sense estudis —més elevada en la població de més edat. L’any 2008, aquest percentatge assolia el 42% enfront del 29% de mitjana entre els països de l’OCDE.

tret destacable, i que suposa un dels principals problemes del sistema educatiu, és l’escassa presència de població amb estudis mitjans que, amb un 25%, es troba lluny de la mitjana de l’OCDE (44%). D’altra banda, es detecten clares diferències entre l’estoc educatiu de la població ocupada i el de la població aturada. Concretament, els ocupats tenen un estoc educatiu que és 1,3 anys superior al que mostra la població aturada, i posa de manifest la rellevància de la formació per a la millora de l’ocupabilitat de la població. L’impuls que s’ha donat a l’assoliment d’estudis universitaris i les insuficiències que mostren els estudis de caire més professional suposen una distorsió important, tant per al sistema educatiu com per al mercat de treball, en què un elevat percentatge dels titulats universitaris ocupen llocs d’un nivell formatiu inferior.

A més de l’alta participació de població amb estudis bàsics, l’altre

Factors de creixement

Escolarització de la població Taxa neta d'escolarització als 2 anys (%) 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 1990

1992

1994

1996

1998

Catalunya

100,0

2000

2002

2004

2006

2008

Espanya

Font: Ministeri d’Educació i Idescat.

Taxa neta d'escolarització als 4 anys, 2008 (%) Catalunya

80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 Pol Gre Fin RU Por Aus Sue Lux Din Ale CAT Ita ESP Hol Bel Fra

L’economia catalana: fets estilitzats

EUA Jap

Font: Eurostat i Idescat.

Escolarització de la població

L’escolarització de la població en edats primerenques és un element fonamental, atès que és on s’assenten les bases per a l’aprenentatge en el futur i pot contribuir a evitar l’abandonament escolar prematur. És cert, però, que no hi ha una regulació comuna dels continguts educatius en l’educació infantil de primer cicle i que la gratuïtat de l’educació només s’ha establert per al segon cicle. L’escolarització en aquesta edat es fa fonamentalment en centres privats, tot i que amb ajuts i subvencions dels governs. Això fa que hi hagi diferències notables en les taxes d’escolarització entre regions. Catalunya, amb un 56,9% dels nens de 2 anys escolaritzats en el curs 2007-2008, registra una taxa d’escolarització als dos anys clarament superior a la mitjana estatal (35%) i se situa com la segona comunitat autònoma, només darrere del País Basc, on l’escolarització infantil és gairebé total (93,8%). En tots els casos s’ha produït un creixement constant de l’escolarització infantil, tot i que la insuficiència de serveis

en aquesta edat, especialment en àrees rurals, dificulta aquest procés. Els esforços en l’ampliació de l’educació infantil han situat Espanya, i Catalunya en concret, en una posició capdavantera entre els països europeus. La taxa d’escolarització als 4 anys és del 97,5% a Catalunya (98,7% al conjunt d’Espanya), per sobre del 85,1% que enregistra la mitjana de la UE-27 i on es detecten sensibles diferències entre països. És cert, però, que les diferències entre els models educatius són prou importants com per prendre només aquest indicador per valorar el funcionament del sistema educatiu d’un país. L’augment de l’escolarització infantil ha estat i continua sent un dels objectius prioritaris de les agendes polítiques de la Unió Europea, en un reconeixement de la rellevància que té el capital humà per aconseguir un major creixement i una major sostenibilitat i equitat del desenvolupament.

Factors de creixement

Abandonament escolar

Abandonament prematur dels estudis (%) 35,0 32,0 29,0 26,0 23,0 20,0 17,0 14,0 2000

2001

2002

2003

Catalunya

2004

2005

Espanya

2006

Zona euro

2007

2008

2009

UE-27

Població de 20-24 anys que ha completat estudis de secundària (%) 80,0

75,0

70,0

65,0

60,0

55,0 2000

2001

2002

2003

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

2004

Espanya

2005

2006

Zona euro

2007

2008

UE-27

2009 Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Abandonament escolar

Un dels problemes del sistema educatiu a Catalunya i a Espanya en conjunt és l’elevada taxa d’abandonament prematur dels estudis, que se situa molt per sobre de la mitjana dels països veïns. A més, mentre que a la Unió Europea els darrers anys s’han caracteritzat per una disminució de la xifra d’abandonament, a Catalunya aquesta xifra ha anat augmentant. El 2009 el 31,9% de la població de 18 a 24 anys només ha assolit la primera etapa de l’educació secundària, lluny del 14,4% que s’enregistra a la mitjana de la Unió Europea i de l’objectiu del 10% que s’ha fixat a l’estratègia Europa 2020. Com a resultat, Catalunya és lluny de la mitjana de països europeus quan s’avalua la proporció de joves que han completat estudis secundaris (batxillerat, cicles formatius de grau mitjà i altres). Només el 61,4% de la població de 20 a 24 anys ha completat estudis secundaris, sensiblement per sota del 78,6% de la Unió Europea.

El notable ritme de creació d’ocupació, amb àmplies oportunitats de trobar feina sense un nivell formatiu elevat —afavorit per l’alça del sector construcció i l’ampli pes d’activitats terciàries com el comerç o l’hoteleria—, els desajustaments en els continguts educatius i el ràpid augment de població d’origen estranger concentrada en alguns centres són factors que han contribuït a empitjorar aquests indicadors. La situació de crisi actual agreuja els efectes d’aquesta situació, atès que si bé fins ara aquest col·lectiu podia accedir amb una certa facilitat al mercat de treball, ara els joves no formats o que han abandonat els estudis es troben amb creixents dificultats per trobar feina i augmenta el col·lectiu de joves que ni estudien ni treballen. La pèrdua de capital humà que això suposa i les dificultats d’inserció laboral d’aquests joves són un greu problema que caldrà afrontar els propers anys.

Factors de creixement

Despesa i rendiment educatiu Despesa pública en educació (en % del PIB) 5,5

5,0

4,5

4,0

3,5

3,0 2000

2001

2002

Catalunya 580,0

2003

Espanya

2004

2005

Zona euro

2006

2007

UE-27

Rendiment dels alumnes en comprensió lectora. PISA 2006 (OCDE = 500)

560,0 540,0 520,0 500,0 480,0 460,0 440,0 420,0 400,0 And Cant Cat Ast C-Ll Gal Nav Ara PB Rio

L’economia catalana: fets estilitzats

ESP ITA FR RU ALE SUE IRL FIN

Font: Idescat, Eurostat i OCDE.

Despesa i rendiment educatiu

L’any 2007 la despesa en educació a Catalunya suposava el 3,6% del PIB enfront del 5% de mitjana a la Unió Europea i lluny del 7,8% de Dinamarca o del 6,7% de Suècia. És evident, doncs, que la millora en el sistema educatiu passa necessàriament per un augment de la despesa destinada a educació, que se situa gairebé un punt i mig per sota de la mitjana de la Unió Europea, tot i l’expansió dels darrers anys. D’altra banda, la creixent diversitat social fa més important la despesa adreçada a facilitar l’accés i continuïtat en el sistema educatiu per a la població amb més dificultats econòmiques. Aquest és un aspecte en què Espanya (on només un 3% de la despesa pública en educació correspon a beques i ajuts als estudiants) es troba també a una gran distància respecte a països veïns (16% a Dinamarca o 11% a Alemanya).

per la reducció del nombre d’alumnes en educació primària i secundària en els darrers anys. Per això, l’augment dels recursos adreçats a educació han d’anar acompanyats d’una millora en els sistemes de gestió per tal de millorar els rendiments del sistema educatiu. L’avaluació de competències bàsiques en els estudiants catalans resta lluny dels resultats obtinguts en països de l’entorn i suposa una trava important a les millores de la productivitat i de la competitivitat de l’economia catalana. Els resultats de l’Informe PISA tant en ciències, matemàtiques o comprensió lectora situen Espanya a la cua dels països on es fa l’avaluació; i dins d’Espanya, Catalunya es troba en les darreres posicions d’entre les regions que hi participen.

La despesa anual per alumne a Espanya se situa, no obstant això, per sobre de la mitjana de la Unió Europea, resultat que s’ha vist afavorit

Factors de creixement

L’R+D i el sistema català de recerca

2,0

Despesa en R+D (en % del PIB)

1,8 1,6 1,4 1,2 1,0 0,8 2000

2001

2002

2003 Cataluny a

2004

2005

2006

Espany a

2007

2008

2009

Zona Euro

Indicadors d'R+D a Catalunya, 2008 (en % sobre el total d'Espanya)

25 20 15 10 5 0 Total

Empreses

Adm. públiques

Despesa en R + D

L’economia catalana: fets estilitzats

Univ ersitats

Personal en Inv estigadors Prog. Marc R+D

en R + D

de Recerca UE (2007-09) Font: Idescat i Ine.

L’R+D i el sistema català de recerca

L’esforç de Catalunya en R+D és històricament inferior al de la UE i dels països amb un nivell de renda similar, si bé en els darrers quinze anys s’han fet avenços molt importants que han permès reduir les diferències. En el període 1996-2009 la inversió en R+D ha passat del 0,9% a l’1,68% del PIB. Catalunya també ha guanyat quota en la producció mundial de publicacions (del 0,5% al 0,9% entre 1996 i 2006) i ha millorat la seva participació en els programes marc de recerca de la UE. A Catalunya hi ha uns 25.000 investigadors treballant en la generació de coneixement, aproximadament el 40% a les empreses privades. El sistema català de recerca mostra punts forts com l’ampli consens sobre els objectius de la política de recerca i innovació, plasmat en el PNRI, signat per tots els grups polítics, el fons considerable de científics qualificats, els centres de referència i l’excel·lència internacional en alguns sectors (com la biomedicina), l’alt nivell creatiu, la solidesa del sistema català de salut pública, o la força d’atracció de Catalunya per a

inversió, científics, estudiants i emprenedors estrangers. Així mateix, a les convocatòries d’ajuts d’excel·lència del Consell Europeu de Recerca adreçades a joves investigadors per treballar a universitats i institucions de recerca de 21 països europeus (Starting Grants), Catalunya se situa al capdavant de l’Estat espanyol, amb el 39,1% dels projectes atorgats a la convocatòria de 2010. Però subsisteixen aspectes que cal millorar, com són les carències en l’explotació del coneixement i la transferència de tecnologia, que es plasmen en un nombre de sol·licituds de patents molt inferior a la mitjana de la UE. Així mateix, la majoria de PIME mostra una capacitat d’absorció tecnològica insuficient, moltes de les empreses derivades de la recerca (spin offs) mostren dificultats per créixer, existeix una dispersió de centres públics de recerca amb els consegüents problemes de massa crítica i de rendiment; i s detecta, en general, una cooperació feble entre els sectors públic i privat.

Factors de creixement

Agents executors i finançadors de l’R+D

Despesa en R+D per sectors a Catalunya, 2002 i 2008 (en % del total)

70 60 50 40 30 20 10 0 Cataluny a

Espany a

Administració pública

Cataluny a

Espany a

Enseny ament superior

Cataluny a

Espany a

Empreses i IPSAL

R+D per origen dels fons, 2002 i 2007 (en % del total)

70 60 50 40 30 20 10 0 Cataluny a

Espany a

Adm. púb. i enseny . sup.

L’economia catalana: fets estilitzats

Cataluny a

Espany a

Empreses i IPSAL

Cataluny a

Espany a

Estranger

Font: Idescat i Ine.

Agents executors i finançadors de l’R+D

Des del punt de vista de l’execució de la despesa en R+D, les empreses privades concentraven l’any 2008 el 61,1% de la despesa en R+D, percentatge superior al del conjunt d’Espanya (55,1%), tot i que lleugerament inferior al de la zona euro (63,9%). El fort augment en la despesa en R+D del sector públic introdueix, però, una tendència descendent a la participació del sector empresarial. Així, en el període 2002-2008 l’R+D del sector privat va créixer un 13,4% de mitjana anual (en termes nominals), enfront del 50,8% de la despesa de l’Administració pública, que va passar de representar el 8,4% de la despesa total a representar-ne el 20,8%. Per la seva banda, la despesa de les universitats va créixer un 15,3% de mitjana anual, reduint el seu pes en la despesa total del 23% al 15%. Pel que fa al paper dels diferents agents en el finançament de l’R+D, el gruix de la inversió la finança el sector privat. Així, l’any 2007 el sector privat finançava a Catalunya el

56,9% de la despesa total en R+D, el que suposa un esforç sensiblement superior a Catalunya que a la mitjana espanyola. Així mateix, al voltant del 10% de la despesa del sector privat era finançada per fons públics i fons provinents de l’estranger (com els programes marc de recerca de la UE). D’altra banda, el conjunt de les administracions públiques i les universitats el 2007 van finançar el 36,2% de l’R+D. Els recursos que el sector públic destina al finançament de l’R+D (0,53% del PIB) és menor que al conjunt de l’Estat (0,60%) si bé les diferències s’han reduït en el període analitzat. Cal dir que el gruix dels recursos per al finançament públic de l’R+D a Catalunya és a mans de l’Administració central. Finalment una part més reduïda del finançament de la despesa en R+D realitzada a Catalunya prové de l’estranger (el 6,9% l’any 2007).

Factors de creixement

Innovació a les empreses 1,2

Despesa en innovació tecnològica (en % de la xifra de negocis)

1,1

1,0

0,9

0,8

0,7 2002

2003

2004

2005

2006

Cataluny a 60

2007

2008

Andalusia

Galícia

Espany a

Despesa en innovació, 2008 (en % del total d'Espanya)

50 40 30 20 10 0 Madrid

Cataluny a

País Basc

Comunitat Valenciana

PIME

L’economia catalana: fets estilitzats

Grans empreses

Total d'empreses

Font: Idescat i Ine.

Innovació a les empreses

En el període 2002-2007 el percentatge d’empreses innovadores a Catalunya va augmentar del 21% al 27,4%, un increment sensiblement superior al del conjunt d’Espanya (del 20,6% al 23,5%). En canvi, l’esforç innovador de les empreses, mesurat per la despesa en innovació en percentatge de la xifra de negocis del total d’empreses, va presentar una evolució més moderada. L’any 2008 l’esforç innovador de les empreses catalanes se situava en la mitjana de l’Estat (0,95%) i al mateix nivell que la Comunitat de Madrid, però molt per darrere d’altres comunitats autònomes com el País Basc (1,55%), Castella i Lleó, Navarra o Galícia. En general, la probabilitat que té una empresa catalana d’innovar augmenta amb la seva dimensió, si bé hi ha també moltes petites empreses, especialment en el sector de serveis intensius en coneixement, altament innovadores. L’any 2008 el 49,71% de la despesa en innovació a Catalunya la van realitzar les PIME. El conjunt de les PIME de Catalunya

són les que destinen més diners a innovació de tot l’Estat (el 22,3% de la despesa total), seguides per les de la Comunitat de Madrid. En canvi, el pes de Catalunya en la despesa en innovació de les grans empreses és molt inferior, atès la notable concentració de grans empreses a Madrid. El percentatge d’empreses innovadores que cooperen amb altres empreses o centres de recerca per innovar és relativament baix (al voltant del 12%). Així mateix també és baix el nombre d’empreses que sol·liciten patents (el 5,4% de les empreses innovadores, el 2007). En canvi les empreses catalanes són més actives en les sol·licituds de models d’utilitat, més adaptats a la innovació incremental de les PIME. Les innovacions no tecnològiques, com les creatives o de disseny, no queden recollides en els indicadors tradicionals d’innovació, però també són molt importants, particularment a Catalunya, on hi ha una indústria creativa i cultural molt dinàmica.

Factors de creixement

Activitats d’alta tecnologia i intensives en coneixement Sectors intensius en tecnologia , 2008 (en % dels ocupats)

9 8 7 6 5 4 3 2 1 0

Manufactures de tecnologia alta

Manuf. tecn. mitjana-alta

Serv eis intensius en coneix . tecn. alta

Catalunya 100

Espanya

UE-27 (2007)

Equipament i ús de les TIC a l'empresa, 2008-09 (empreses de 10 o més ocupats)

90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

Connex ió a

Correu

Internet

electrònic

L’economia catalana: fets estilitzats

Intranet

Pàgina w eb

Compren per

Venen per

Internet

Font: Idescat i Ine.

Activitats d’alta tecnologia i intensives en coneixement

A les darreres dècades, les indústries més intensives en tecnologia s’han caracteritzat per les elevades taxes de creixement de la producció i de la productivitat, resultat del seu fort dinamisme innovador. Aquest fet ha portat a identificar l’activitat innovadora amb aquests sectors i a argumentar que les anomenades manufactures tradicionals o de contingut tecnològic baix són poc innovadores i, per tant, tenen un potencial de creixement inferior. A Catalunya, el pes de les activitats manufactureres de tecnologia mitjana-alta és sensiblement superior a la mitjana de la UE. Catalunya té una presència important d’activitats industrials, especialment de les indústries química i de materials de transport, classificades com a manufactures de tecnologia mitjana-alta. El sector farmacèutic és el que concentra un major volum de personal i despesa en R+D. D’altra banda, els serveis d’alta tecnologia proveeixen d’inputs a les activitats innovadores de les empreses a tots els sectors de l’economia i, per tant, poden incrementar la productivitat de l’economia i donar su-

port a la difusió de les innovacions, especialment de les basades en les noves tecnologies de la innovació. A Catalunya, el pes de serveis intensius en tecnologia, que concentra una part molt important de la despesa i el personal en R+D, és inferior a la mitjana comunitària, si bé s’ha incrementat sensiblement en els darrers deu anys. Els sectors relacionats amb les noves tecnologies (TIC) són els que més contribueixen als avenços de la productivitat. A Catalunya el sector productor de béns TIC té un pes sobre el VAB del 4,1%, inferior a la mitjana de la UE i dels EUA i molt lluny de Corea del Sud, el país capdavanter (12,8%). És cert, però, que des de mitjan anys noranta han guanyat pes els sectors intensius en l’ús de les TIC. En les darreres dècades hi ha hagut també un esforç inversor molt important en actius TIC i s’ha avançat molt en el seu ús, tant per part de les empreses com dels particulars.

Factors de creixement

Competitivitat regional a la UE

Índex de competitivitat regional (puntuació de 0 a 100) Utrecht Hov edstaden Noord-Holland London Stockholm Etelä-Suomi Zuid-Holland Île de France Oberbay ern Stuttgart Madrid Lombardia Cataluny a País Basc Midi-Py rénées EmiliaVeneto Lang-Rouss. Nav arra C.Valenciana Aragó Canàries Ex tremadura 0

L’economia catalana: fets estilitzats

100

Font: Comissió Europea.

Competitivitat regional a la UE

La competitivitat és un concepte multidimensional, estretament vinculat a la millora de la productivitat i del nivell de vida de la població, a la capacitat d’exportar i al manteniment dels equilibris macroeconòmics. Des dels anys noranta ha augmentat sensiblement la quantitat i la qualitat d’indicadors de competitivitat comparables per a les regions europees. El setembre de 2010, la Comissió Europea va presentar l’índex de competitivitat regional de la UE, índex que mesura el nivell de competitivitat de les 271 regions de la UE a partir de 69 indicadors econòmics i socials que descriuen el potencial de les economies regionals a curt i a llarg termini. Els indicadors estan classificats en tres grans grups: 1) indicadors bàsics (institucions, estabilitat macroeconòmica, infraestructura, salut i qualitat de l’educació primària i secundària); 2) indicadors d’eficiència (educació superior i formació contínua, eficiència dels mercats laborals i dimensió del mercat); i 3) indicadors d’innovació (preparació tecnolò-

gica, sofisticació de les empreses i innovació). Les regions millor posicionades en el rànquing són Utrech, Hovedstaden, Holanda Septentrional, Londres, Estocolm, Finlàndia Meridional, Holanda Meridional, Illa de França, Brabant Septentrional, Berkshire, Buckinghamshire i Oxfordshire, i Oberbayern. Del conjunt de regions espanyoles, la millor posicionada és la Comunitat de Madrid, que ocupa el lloc 56, i la segona Catalunya, en la posició 103, seguida del País Basc (112) i Navarra (156). La disparitat entre regions espanyoles és molt elevada i en el rànquing per països Espanya ocupa la posició 14 de 27. La puntuació de les regions varia entre 0 i 100 i Catalunya té una puntuació global de 63. La millor puntuació l’obté en el subindicador d’eficiència (72), mentre que en els dos restants obté una puntuació similar (57 en el d’innovació i 55 en el bàsic).

Factors de creixement

3. Preus i costos

Preus de consum Evolució de l'IPC (% de variació anual) 5,0 4,0 3,0 2,0 1,0 0,0 -1,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

6,0

Espanya

Font Ine i Eurostat.

Zona euro

Demanda interna i PIB (% de variació en termes reals)

4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 2001

2002

2003

2004

PIB

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2006

2007

Demanda interna

2008

2009 Font: Idescat i Ine.

Preus de consum

D’ençà de 1995, tant l’economia catalana com l’espanyola han vingut experimentant un creixement dels preus que s’ha situat de manera continuada per sobre de la mitjana europea. En termes de preus de consum, l’IPC va registrar un augment anual mitjà d’un 3,4% en el període 1995-2008, enfront del 2,1% en el cas de la zona euro, el que va generar un diferencial pràcticament sistemàtic de la inflació catalana respecte al conjunt de la unió monetària xifrat al voltant d’1,2 punts. Només els anys previs a la integració a la unió monetària es va produir una convergència significativa en taxes d’inflació, requisit imprescindible per al compliment dels criteris establerts en el Tractat de Maastricht. Al llarg de l’etapa d’expansió econòmica, la inflació a Espanya i Catalunya es va situar, doncs, per sobre de l’objectiu d’estabilitat de preus marcat pel Banc Central Europeu (2%). La política monetària dictada pel BCE per al conjunt de la zona euro ha estat massa expansiva per a les con-

dicions que es donaven a l’economia espanyola i ha facilitat l’augment notable del crèdit i l’endeutament a l’economia. La greu crisi econòmica, amb una davallada significativa de la demanda interna i la forta caiguda dels preus energètics, ha conduït la inflació a mínims històrics i, el més significatiu, a un diferencial negatiu amb la zona euro. Els factors que expliquen el comportament més inflacionista de l’economia espanyola i catalana són diversos. En destaquen les pressions pel costat de la demanda, atès que el model de creixement ha estat fonamentat en una forta expansió de la demanda interna (i, especialment, del consum de les llars), sensiblement per sobre del creixement del PIB enregistrat. Més enllà dels factors de demanda, el diferencial inflacionista s’explica també per elements d’oferta derivats d’algunes rigideses estructurals en els mercats de béns, serveis i factors.

Preus i costos 83

Inflació subjacent

Evolució de la inflació subjacent (%) 4,0

3,0

2,0

1,0

0,0 1997

1998 1999

2000

2001 2002

Catalunya

2003

2004 2005

Espanya

2006

2007 2008

2009

Zona euro

Inflació subjacent a Catalunya per components (%) 4,0

3,0

2,0

1,0

0,0

-1,0 2002

2003

2004

Béns industrials

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2006

2007

Aliments elaborats, alcohol i tabac

2008

Serveis

2009 Font: Ine i Eurostat.

Inflació subjacent

La inflació subjacent s’obté excloent de l’IPC general alguns elements volàtils com els productes energètics i l’alimentació no elaborada. Aquest indicador de preus corrobora el perfil notablement inflacionista de l’economia catalana i espanyola al llarg dels anys d’expansió econòmica, al marge de la incidència que hagin pogut tenir components com el petroli i els seus derivats. La inflació subjacent mitjana a Catalunya per al període 1997-2008 (d’un 3,1% anual) va superar àmpliament la inflació subjacent mitjana a la zona euro, que va ser d’un 1,8% anual al mateix període. Per tant, es constata que, en termes d’inflació subjacent, també s’ha registrat un diferencial d’inflació sistemàtic respecte de la unió monetària. El context de crisi econòmica i d’extrema debilitat de la demanda va determinar que l’any 2009 es produís una moderació molt significativa en la inflació subjacent (de manera semblant a la inflació general). Així, la taxa subjacent va caure fins a un mínim històric d’un 1,2%,

situant-se per primera vegada per sota de la inflació subjacent a la zona euro (d’un 1,3%). Per components, el capítol dels serveis és el que explica en major mesura la inflació subjacent a Catalunya, ja que ha enregistrat un creixement de preus molt notable als darrers anys, alhora que també és el component amb més pes. A continuació, figura l’alimentació elaborada, alcohol i tabac (que al 2008 va experimentar fortes alces a causa de l’escalada dels preus dels cereals). Per últim, el component amb un menor paper inflacionista han estat els béns industrials (excloent-hi els productes energètics), que han presentat una evolució força moderada en els preus, en estar més sotmesos a la competència internacional. La moderació ha estat especialment intensa des de l’any 2007. La crisi econòmica al 2009 ha determinat una contenció generalitzada en tots els components de la inflació subjacent, en particular als béns industrials, que han retallat de manera important els preus.

Preus i costos

Inflació per grups de despesa

5,0

Inflació als béns i serveis (% variació mitjana anual)

4,0

2002-2008

2009

3,0 2,0 1,0 0,0 -1,0 -2,0 Béns industrials sense

Serv eis

Béns industrials sense

productes energètics

Serv eis

productes energètics

Catalunya

Espanya

Font: Ine i Eurostat.

Zona euro

Inflació per grups de despesa (% variació mitjana anual) 9,0 6,0 3,0 0,0 -3,0

L’economia catalana: fets estilitzats

Altres

Enseny

Cultura

Comunic.

% variació any 2009

Hotels i rest

% variació mitjana anual 1996-2008

Transp.

Medicina

Parament

Habitatge

Vestit;calç

Beg. tabac

Alimentació

General

-6,0

Font: Ine.

Inflació per grups de despesa

Un dels trets característics de les economies desenvolupades és l’existència d’una inflació més elevada als serveis que als béns industrials. En el cas de Catalunya, els preus del serveis han crescut una taxa mitjana d’un 4,3% anual al període 2002-2008, mentre que els preus dels béns industrials (sense tenir en compte els productes energètics) han augmentat un 1,5% anual al mateix període. El comportament dels preus dels serveis és el principal responsable del diferencial positiu d’inflació de l’economia catalana. En aquest sentit, en els anys previs a la crisi, el creixement de preus en els béns industrials a Catalunya ha estat 4 dècimes superior a la mitjana de la zona euro, mentre que en els serveis aquesta diferència s’eleva a 1,6 punts.

assolir un diferencial negatiu amb la zona euro. Si s’analitza l’evolució dels preus de consum per grups de despesa, s’observa que al llarg dels darrers anys els grups més inflacionistes han estat l’ensenyament; les begudes alcohòliques i tabac (en part per l’augment dels impostos que els graven); els hotels, cafès i restaurants i les despeses d’habitatge. Per altra banda, cal recordar que els grups de despesa tenen una repercussió diferent sobre la inflació depenent del seu pes sobre la cistella de consum. Així, per al període 1995-2008, els grups de despesa amb més incidència en la inflació van ser l’alimentació; els hotels, cafès i restaurants; les despeses d’habitatge i els transports (tots amb un pes específic important sobre l’estructura de consum).

La crisi econòmica ha alterat substancialment aquesta situació i els béns industrials, molt afectats per la caiguda del comerç mundial i de la demanda interna, han moderat (i reduït) els preus a Catalunya fins a

Preus i costos

Deflactor del PIB i preus industrials

Evolució del deflactor del PIB (% de variació anual) 5,0 4,0 3,0 2,0 1,0 0,0 -1,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Zona euro

Evolució dels preus industrials (% de variació anual) 8,0 6,0 4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Zona euro

Font: Ine i Eurostat.

Deflactor del PIB i preus industrials

El comportament més inflacionista de l’economia catalana que es detecta en el cas dels preus de consum no és un fet aïllat. Altres indicadors de preus corroboren aquest mateix diagnòstic. Així, el deflactor del PIB, representatiu de la inflació generada per una economia, en la mesura que aproxima l’evolució dels preus de la producció interior, enregistra un creixement mitjà per al període 1995-2008 d’un 3,6% anual, sensiblement superior a la zona euro. És cert, però, que aquest indicador incorpora l’evolució dels preus del sector construcció, molt afectat per la bombolla immobiliària i l’alça dels preus de l’habitatge. L’augment mitjà anual del deflactor del sector construcció supera el 6%, dos punts i mig per sobre de la zona euro. No obstant això, el diferencial positiu respecte de la zona euro es reprodueix en tots els sectors d’activitat, i confirma el caire més inflacionista de la producció a Catalunya respecte dels països veïns.

L’esclat de la crisi, amb un notable ajustament del sector residencial i de la demanda interna, ha tingut un clar reflex en l’evolució del deflactor del PIB, que va anotar el menor creixement dels darrers anys, i ha donat lloc a una caiguda dels preus del sector construcció que ha fet possible el diferencial negatiu amb la zona euro. Els preus industrials, més afectats per la competència externa i interna, han seguit al llarg dels darrers anys un perfil poc allunyat de l’evolució seguida a la zona euro. En el període 1996-2009 els preus industrials van créixer a Catalunya un 2,4% anual, enfront del 2,2% per al cas de la zona euro. Cal destacar que l’evolució dels preus energètics té una incidència important sobre els preus industrials, i l’elevada volatilitat dels preus del petroli ha provocat forta variabilitat en la seva evolució als darrers anys. L’enfonsament dels preus del cru a la primera meitat de 2009 va propiciar una caiguda dels preus industrials (-3,5%).

Preus i costos

Preu de les primeres matèries Preu del petroli ($ per barril)

140,0 120,0 100,0 80,0 60,0 40,0 20,0 0,0

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

170,0

Índex de preus de les primeres matèries

150,0

130,0

110,0

90,0

70,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

L’economia catalana: fets estilitzats

Font: Banc d’Espanya.

Preu de les primeres matèries

La darrera dècada s’ha caracteritzat per ser una fase de moderació en les tensions inflacionistes a l’economia mundial. Aquesta fase de “gran moderació” s’explica en bona part per la relativa estabilitat en el preu de les primeres matèries i, en particular, del petroli en els mercats mundials. Fins l’any 2005 els preus de les primeres matèries es van mantenir relativament estables i el preu del cru, tot i augmentar arran de la demanda creixent (en especial de la generada per l’expansió dels països emergents) va mostrar increments relativament moderats. Els anys 2007 i 2008 suposen una forta escalada en el preu de les primeres matèries. Problemes en les collites i factors especulatius van contribuir a disparar el preu d’alguns cereals en els mercats mundials, amb la consegüent alça en les tensions inflacionistes dels productes d’alimentació.

ciació del tipus de canvi va evitar que l’efecte en la factura importadora i en els preus fos més gran. L’aturada de l’activitat i la caiguda de la demanda arran de la crisi econòmica condueix a una forta davallada en el preu de les primeres matèries, especialment significativa en el cas del cru, que, malgrat tot, torna a remuntar. Aquest és un factor clau, juntament amb l’ensorrament del consum i la inversió, per entendre el comportament de la inflació en l’actual crisi econòmica, que ha mostrat una forta reducció en els grups de despesa més lligats al consum d’energia i ha portat la inflació a mínims històrics.

El preu del petroli, per la seva banda, es va disparar des dels poc més de 50 dòlars per barril el 2005 als 133 dòlars el juliol de 2008. L’apre-

Preus i costos

Costos salarials

5,0

Increment salarial pactat i IPC (% de variació)

4,0

3,0

2,0

1,0

0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Salari pactat 6,0

IPC

Salari pactat i salari efectiu (% de variació)

5,0

4,0

3,0

2,0 2001

2002

2003

2004

Salari pactat

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2006

2007

Cost salarial efectiu

2008

2009 Font: Ine.

Costos salarials

Entre el contingut del acords de negociació col·lectiva, destaca la fixació de les tarifes salarials de l’àmbit negociador de referència, aspecte que té una rellevància clau perquè constitueix un dels components principals del cost de les activitats productives. El sistema de negociació col·lectiva a Espanya es caracteritza pel predomini dels convenis sectorials de caràcter territorial (nivell provincial, fonamentalment). Aquest nivell intermedi de negociació fa difícil l’adequació dels salarials a les condicions econòmiques generals i tampoc no facilita una evolució salarial d’acord amb les condicions particulars de productivitat de l’empresa. D’altra banda, i amb l’objectiu de garantir el manteniment del poder adquisitiu dels treballadors, s’estableixen clàusules de salvaguarda per al cas en què la inflació superi l’objectiu previst. Aquestes característiques del sistema de pactes salarials ha comportat que hi hagi una gairebé plena correspondència entre els augments salarials pactats en els convenis

col·lectius i la inflació, mentre que l’evolució salarial no respon a l’evolució de la productivitat. Així mateix, els salaris efectivament percebuts mostren diferències substancials amb els pactats en convenis. De fet, hi ha un cert acord en què les tarifes salarials pactades en conveni són un acord de mínims i que s’aplica fonamentalment als ocupats de menor qualificació. D’altra banda, els canvis en la composició de la població ocupada tenen també efectes importants en l’evolució del salari mitjà efectivament percebut. La “deriva salarial”, de signe positiu, s’ha anat reduint fins tornar-se negativa com correspon a un període expansiu, amb una forta creació d’ocupació i una taxa d’atur a la baixa. La creixent contractació de col·lectius amb menors salaris, amb el consegüent efecte composició en l’ocupació, explicaria aquest fet. La crisi, i l’acomiadament en primer lloc de treballadors temporals i amb baixos salaris, ha provocat l’efecte invers.

Preus i costos

Diferències salarials Guany mitjà anual per treballador, 2008 (milers d'euros) País Basc Madrid Cataluny a Nav arra Astúries Aragó La Rioja Balears Cantàbria Castella i Lleó Andalusia València Cast-la Manx a Galícia Múrcia Canàries Ex tremadura 0,0

40,0

3,0

6,0

9,0

12,0

15,0

18,0

21,0

24,0

27,0

Guany mitjà anual per treballador, 2008 (milers d'euros)

35,0 30,0 25,0 20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 Alta

Mitjana

Baix a

Ocupació

Indef.

Homes

L’economia catalana: fets estilitzats

Determ.

Durada

Indúst. Construc. Serv . Sector

Dones

Font: Ine.

Diferències salarials

Pel que fa als nivells salarials, l’any 2008 Catalunya mostra un guany salarial anual mitjà per treballador un 7% superior a la mitjana espanyola i es troba per sota de Madrid i el País Basc, on el guany mitjà és a l’entorn d’un 16% superior a la mitjana. Extremadura, Canàries i Múrcia ocupen les darreres posicions. S’observa, així, una certa correspondència amb l’ordenació de les regions espanyoles segons el producte interior brut per càpita, tot i que la dispersió salarial regional és menor. El salari mitjà, però, oculta diferències significatives segons sexe, qualificació, sector o tipus de contracte. En general, el guany mitjà percebut per les dones és inferior al que reben els homes. Així, l’any 2008 a Catalunya el guany mitjà anual dels homes és un 32% superior al de les dones i es configura, juntament amb Navarra, Aragó i Múrcia, com una de les comunitats autònomes on la diferència salarial mitjana home/dona és més alta. El diferencial salarial segon el sexe és més reduït en el casos de contractes de durada

determinada o en el sector de la construcció (on la presència femenina és menor). Així mateix, tot i que les diferències salarials segons el sector d’activitat no són especialment acusades, s’observa un notable diferencial segons la qualificació, de manera que els salaris d’ocupacions d’alta qualificació són un 78% superior als de llocs de treball poc qualificats. També el guany mitjà dels treballadors amb contracte indefinit superen en gairebé el 50% el salari dels treballadors amb contractes de durada determinada.

Preus i costos

4. Sector exterior

Obertura a l’exterior

Taxa d'obertura (importacions i exportacions de béns, en % del PIB)

70 65 60 55 50 45 40 35 30 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Taxa d'obertura a l'exterior de les CA, 2009 Cataluny a Nav arra Galícia País Basc Aragó Múrcia Madrid València Castella i Lleó Cantàbria La Rioja Astúries Andalusia Cast. Manx a Canàries Ex tremadura Balears 0

L’economia catalana: fets estilitzats

Font: Idescat i AEAT.

Obertura a l’exterior

L’economia catalana ha presentat tradicionalment un elevat grau d’obertura a l’exterior, tret que es va accentuar arran de la seva integració a la UE. El grau d’obertura (mesurat com el pes de les importacions i les exportacions de béns sobre el PIB) va passar del 51,2% del PIB l’any 1995 al 69,3% el 2000, mantenint-se per sobre del 60% fins al 2008. L’any 2009, en plena crisi econòmica i en un context de forta contracció del comerç mundial, el grau d’obertura va caure al nivell de 1995. El període expansiu ha anat acompanyat d’un fort creixement dels intercanvis comercials, en un context de creixent globalització. Les exportacions han anat guanyant pes en el PIB, tot i que el fort creixement d’aquest a partir de l’any 2000 ha conduït a una lleugera pèrdua en la participació relativa. Les importacions de l’estranger, per la seva banda, han tingut també una expansió encara més intensa. El dinamisme de la demanda interna en els anys d’expansió ha impulsat a l’alça les

compres efectuades per l’economia catalana i s’ha traduït en un augment significatiu del pes de les importacions en el PIB. Aquesta tendència ha estat similar a la de l’economia espanyola, si bé el grau d’obertura del conjunt de l’Estat és notablement inferior (34,9% el 2009). Catalunya és la comunitat autònoma amb un major grau d’obertura a l’estranger, seguida de Navarra i Galícia. Això és el resultat tant del major pes exportador com, encara amb més intensitat, del major pes de les importacions en el PIB respecte de la mitjana espanyola. Cal, però, tenir en compte que una part de les importacions que entren a Catalunya tenen com a destinació altres regions espanyoles. El major grau d’obertura a l’exterior exposa més l’economia catalana a les fluctuacions de l’activitat i el comerç mundials. Tradicionalment les crisis econòmiques globals s’han transmès més ràpidament i Catalunya s’ha recuperat més ràpidament que el conjunt d’Espanya.

Sector exterior

Exportacions a l’estranger

Evolució de les exportacions de béns (% de variació)

20 15 10 5 0 -5 -10 -15 -20 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya 0,54

Espanya

Font: Idescat i AEAT.

Quota mundial de les exportacions de béns

0,52

0,50

0,48

0,46

0,44 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

100

L’economia catalana: fets estilitzats

Font: Idescat i OMC.

Exportacions a l’estranger

L’evolució de les exportacions de Catalunya en els darrers anys ha estat molt similar a la mitjana europea, reflectint l’elevat grau d’integració de les economies. Com a conseqüència, el pes de les exportacions catalanes a les de la UE entre els anys 1999 i 2009 es va mantenir constant en l’1,26%. En el període 2000-2008 les exportacions de Catalunya van créixer en termes nominals a una taxa mitjana anual del 7%, mentre que l’any 2009, caracteritzat per una contracció sense precedents dels fluxos de comerç mundial, la caiguda de les exportacions catalanes es va apropar al -20%. L’evolució de les exportacions de Catalunya i de les economies de la UE ha estat en gran part determinada per tres factors: l’efecte de creació de comerç derivat de les ampliacions de la UE als països de l’Europa central i oriental; la competència creixent de les economies emergents (especialment de la Xina) en els mercats mundials; i l’evolució de la

cotització de l’euro enfront de les principals divises internacionals. El dinamisme exportador ha permès que, tot i les marcades oscil·lacions, la quota de mercat en el comerç mundial se situï al voltant del 0,45%, equivalent a la quota de 1995. No obstant això, tot i que els primers anys de la integració monetària van afavorir un augment de la quota de mercat dels productes catalans, a partir de 2003, coincidint amb la forta irrupció en els mercats mundials dels països emergents i una sensible apreciació de l’euro enfront d’altres monedes, l’evolució ha estat negativa. De fet, les exportacions de la UE-27 han passat de suposar el 19% del comerç mundial a l’inici de la dècada dels 2000 al 17,1% l’any 2009. Els Estats Units també han enregistrat una pèrdua de pes en el comerç mundial fins a situar-se en l’11,8% l’any 2009.

Sector exterior

101

Competitivitat en preus de les exportacions

130

Evolució de l'indicador de posició competitiva en preus

120 110 100 90 80 70 1999

2000

2001

2002

Tipus de canvi nominal 140

2003

2004

2005

2006

Preus industrials relatius

2007

2008

2009

Tipus de canvi efectiu real

Índex de posició competitiva revelada de la indústria per mercats

130 120 110 100 90 80 1999

2000

2001

2002

Total principals mercats

102

L’economia catalana: fets estilitzats

2003

2004

Zona euro

2005

2006

2007

Resta Europa

2008

2009

Resta món

Font: Idescat.

Competitivitat en preus de les exportacions

En el període 1999-2008 l’evolució de les exportacions catalanes s’ha d’emmarcar en un context de forta apreciació de l’euro, que va penalitzar la seva competitivitat en preus als mercats mundials. L’any 2009, en canvi, la depreciació de l’euro enfront de les principals divises mundials s’ha reflectit en una millora de l’índex competitivitat-preu. L’evolució de l’indicador de competitivitat de les manufactures catalanes, que té en compte l’evolució dels preus relatius de Catalunya respecte dels seus socis comercials i l’evolució del tipus de canvi, mostra un empitjorament de la competitivitat amb el conjunt de països industrialitzats d’ençà l’any 2000. Als mercats de la zona euro la pèrdua de competitivitat en preus de les exportacions catalanes va ser força més moderada, i s’explica pel diferencial positiu dels preus industrials. En canvi, la pèrdua ha estat més accentuada en els intercanvis amb la resta d’economies avançades i, fonamentalment, amb els nous països industrialitzats d’Àsia. És evident

que l’evolució del tipus de canvi de l’euro ha tingut una incidència fonamental en aquest comportament. L’evolució de les exportacions també depèn de factors diversos al preu com poden ser la qualitat, la marca o altres elements. De fet, tot i la pèrdua de competitivitat-preu, l’indicador de posició competitiva revelada, que mesura la quota de mercat de les exportacions catalanes, reflecteix un gairebé manteniment de la quota als mercats mundials. Els resultats són més favorables en relació amb tercers països del continent europeu, on les exportacions catalanes van millorar la seva posició, especialment a Rússia i a Suïssa. Contràriament, als mercats de la resta del món, després d’uns primers anys de millora, des del 2003 les exportacions catalanes van perdre quota de mercat. Destaca la pèrdua de quota en alguns dels mercats tradicionals, com el Magreb, Argentina i Brasil, així com també a les grans economies emergents asiàtiques: la Xina, l’Índia i Corea del Sud.

Sector exterior

103

Tipus de canvi de l’euro Tipus de canvi de l'euro amb el dòlar (dòlars per euro)

1,6 1,5 1,4 1,3 1,2 1,1 1,0 0,9 0,8

1999

170,0

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

Evolució del tipus de canvi de l'euro (any base 2000 = 100)

150,0

130,0

110,0

90,0 2000

2001

2002

2003

Lliura esterlina

104

L’economia catalana: fets estilitzats

2004

2005

Ien japonès

2006

2007

2008

Iuan xinès

2009

Font: Banc d’Espanya.

Tipus de canvi de l’euro

La política canviària, com la monetària, es torna comuna per als països de la zona euro. L’estreta interrelació entre la política monetària i la canviària condueix a què per poder disposar d’una política monetària pròpia (amb l’objectiu d’evitar tensions inflacionistes a la zona euro) és necessari que el tipus de canvi de l’euro sigui flotant. Amb un tipus de canvi fix, les intervencions del Banc Central Europeu en el mercat de divises per tal de mantenir la paritat afectarien l’oferta monetària i es perdria el control real de la política monetària. Els primers dos anys de vigència de l’euro es van caracteritzar per una tendència cap a la depreciació de la moneda europea respecte del dòlar nord-americà i d’altres divises internacionals com el iuan xinès. Els dubtes de la fortalesa de l’euro i les economies de l’eurozona, juntament amb la sortida de capitals cap als mercats borsaris dels Estats Units per beneficiar-se de les alces lligades a les noves tecnologies, expliquen aquesta evolució desfavorable. L’any 2000 el BCE, de forma coor-

dinada amb la Reserva Federal i altres bancs centrals, va intervenir en el mercat de divises. D’ençà del 2001, però, l’evolució de la moneda única va experimentar un canvi substancial, i va adoptar una tendència cap a l’apreciació respecte de les principals monedes de referència. El tipus de canvi respecte del dòlar va passar, així, dels 90 cèntims a finals de l’any 2000 a 1,46 dòlars per euro al tancament del 2009. L’elevat dèficit de la balança per compte corrent dels Estats Units i les possibles dificultats per al seu finançament ha tingut una importància fonamental en aquesta evolució. L’apreciació de l’euro té efectes importants en la competitivitat de l’economia, malgrat que cal tenir en compte que el gruix dels intercanvis comercials se centra en els països de la zona euro, no afectats per l’evolució canviària. Amb la resta d’àrees, però, l’apreciació de l’euro ha tingut un efecte negatiu en la competitivitat-preu de l’economia catalana.

Sector exterior

105

Importacions de l’estranger Evolució de les importacions de béns (% de variació)

40 30 20 10 0 -10 -20 -30 -40

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya 125

Espanya

Grau de penetració de les importacions (en % del consum aparent)

120 115 110 105 100 95 90 85 80 75 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

106

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Font: Idescat i AEAT.

Importacions de l’estranger

En el període 1995-2009 les importacions a Catalunya es van quasi triplicar en termes nominals. Aquest creixement s’ha reflectit en un augment del grau de penetració de les importacions, és a dir, del pes de les importacions sobre el consum aparent (definit com la producció adreçada a l’interior més les importacions), que va assolir el seu màxim l’any 2008 amb un 120%. Els factors que hi ha darrere d’aquest increment del grau de penetració de les importacions són diversos. Primer, una part important de l’increment de les importacions s’explica pel fort dinamisme de la demanda interna, especialment des de l’adopció de l’euro l’any 1999, impulsada per les facilitats d’accés al crèdit de famílies i empreses. Aquesta major demanda es va cobrir en bona part amb l’increment de les importacions. Segon, l’augment de la factura importadora derivada del consum de petroli, tant per l’augment de les necessitats energètiques en el cicle expansiu com per l’efecte de l’alça

del preu del cru en els mercats mundials. Tercer, la pèrdua de competitivitat en preus dels productes domèstics respecte als procedents de l’exterior. Cal tenir en compte que en termes reals l’augment de l’entrada d’importacions és major que en termes nominals. D’una banda, els productes importats van presentar durant tot el període uns augments de preus inferiors. De l’altra, una bona part de la producció domèstica es va substituir per importacions molt competitives en preus, procedents de països amb costos laborals molt baixos, principalment del sud-est asiàtic i dels països de l’Europa central i oriental. Finalment, el dinamisme de les exportacions de Catalunya també contribuiria a explicar l’augment de les importacions, atès que els increments de les exportacions solen anar associats a un augment de les importacions de semimanufactures o productes intermedis, que s’incorporen als processos productius dels productes exportats.

Sector exterior

107

Saldo comercial de béns

Taxa de cobertura (exportacions/importacions de béns, en %)

85 80 75 70 65 60 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Saldo dels intercanvis de béns a la zona euro (en % del PIB) 10 5 0 -5 -10 -15 -20 1999

2000

2001

Països amb superàvit

108

2002

2003

2004

Països amb dèficit

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2006

Espanya

2007

2008

Catalunya

2009

Alemanya

Font: Idescat, AEAT i Eurostat.

Saldo comercial de béns

Catalunya, com el conjunt d’Espanya, ha presentat de manera permanent un saldo negatiu en els intercanvis amb l’estranger. Aquest dèficit comercial, a més, ha augmentat en els darrers anys d’expansió econòmica i ha passat del 7,1% del PIB el 1996 al 15,6% el 2007. La taxa de cobertura de les importacions per les exportacions, així, va disminuir del 76,5% al 61,8%. L’adopció de l’euro l’any 1999 en un context d’elevada liquiditat en els mercats financers internacionals va afavorir un creixement econòmic fonamentat en l’endeutament d’empreses i famílies. La forta demanda interna va provocar un increment de les importacions i tensions inflacionistes que donen lloc a un deteriorament de la competitivitat en preus en relació amb els socis comunitaris. Aquests factors es van reflectir en un dèficit comercial creixent. A la zona euro els desequilibris exteriors entre països es van incrementar durant tots aquests anys;

mentre Alemanya augmentava el seu superàvit, països com Espanya anaven acumulant un dèficit exterior cada vegada més elevat. En el marc de la unió monetària, aquests desequilibris no es van poder corregir amb un ajust del tipus de canvi, i tampoc no es van transmetre als mercats, que seguien facilitant finançament a un tipus d’interès molt baix. La crisi econòmica ha alterat substancialment aquesta situació. La brusca davallada en la demanda interna (consum privat i inversió) ha provocat una forta caiguda de les importacions, superior a la davallada exportadora, que ha permès una millora del dèficit comercial (fins al 9% del PIB el 2009) i de la taxa de cobertura (s’eleva al 70%). Aquesta correcció, però, pot tenir caràcter temporal si no s’avança en la correcció dels problemes de competitivitat que hi ha darrere el desequilibri exterior de l’economia catalana, que es reflecteixen en una elevada propensió a importar.

Sector exterior

109

Comerç per branques productives

Estructura de les exportacions i les importacions, 2009 (en % del total) Química Vehi. motor i transport Resta branques Alimen. i begudes Tèx til i calçat Eq. elèc. electròn. Maquinària mec. Metal·lúrgia Agric. ramad. Prod. energètics Màquin. ofi. prec. òpt. 0

10 Ex portacions

Importacions

Variació en el pes de les exportacions i les importacions, 1995-2009 Química Vehi. motor i transport Resta branques Alimen. i begudes Tèx til i calçat Eq. elèc. electròn. Maquinària mec. Metal·lúrgia Agric. ramad. Prod. energètics Màquin. ofi. prec. òpt. -6

110

-4

L’economia catalana: fets estilitzats

-2

0 Ex portacions

2 4 Importacions

Font: Idescat i AEAT.

Comerç per branques productives

Dues branques d’activitat concentren al voltant del 40% de les exportacions i el 30% de les importacions: la química i la de material de transport. En el cas de les exportacions, més enllà d’aquests dos sectors, cal destacar la rellevància de les vendes a l’estranger de productes d’alimentació i begudes, tèxtil i calçat i equips elèctrics i electrònics. Pel que fa a les importacions, en canvi, és destacable el pes dels productes energètics, indicatiu de la dependència energètica de l’economia catalana i espanyola en conjunt. El saldo deficitari es reprodueix en tots els sectors i més del 30% del dèficit de l’any 2009 correspon als productes energètics. En els darrers anys, però, s’han produït canvis en l’especialització comercial de l’economia catalana. Les exportacions de productes químics són les que han mostrat més dinamisme, estimulades per la forta demanda als mercats mundials, augmentant el seu pes a les exportacions totals en 6,3 punts percen-

tuals. També cal destacar l’augment de pes dels productes d’alimentació. En canvi, el sector de l’automoció va perdre pes a les exportacions (4 punts percentuals), com a conseqüència en gran mesura de la competència creixent dels països comunitaris de l’Europa central i oriental que han desplaçat les exportacions catalanes, particularment en el mercat alemany. També es registra una pèrdua de pes en el cas dels equips elèctrics i electrònics, la maquinària i equips mecànics, i el tèxtil, el cuir i el calçat. En les importacions destaca la creixent participació dels productes energètics, amb un increment del seu pes de 6,5 punts percentuals, estretament relacionat amb l’augment del preu del petroli. Les importacions del sector d’automoció i de tèxtil i calçat també han augmentat de manera notable. Química, maquinària i equips mecànics i els productes de l’agricultura, la ramaderia i la pesca són els que van perdre més pes en el total d’importacions.

Sector exterior

111

Comerç per zones geogràfiques Destinació geogràfica de les exportacions, 2009

UE Resta d'Europa

69,3%

7,9% Amèrica C. i S. 5,4% Altres 30,7% Resta del món Amèrica del Nord

14,3%

3,0%

Origen geogràfic de les importacions, 2009

Altres

60,5%

25,4%

Resta d'Europa 5,8% Resta del món 39,5%

Amèrica C. i S. 4,7% Amèrica del Nord 3,6% Font: Idescat i AEAT.

112

L’economia catalana: fets estilitzats

Comerç per zones geogràfiques

Els fluxos comercials de Catalunya amb l’estranger mostren una elevada concentració geogràfica. Tot i que els darrers anys hi ha hagut un augment dels intercanvis amb països tercers, els socis comunitaris concentraven el 2009 el 69,3% de les exportacions i el 60,5% de les importacions de Catalunya amb l’estranger. Les exportacions de Catalunya a la UE estan concentrades en quatre grans mercats: França, Alemanya, Itàlia i Portugal. En la darrera dècada, però, destaquen pel seu fort dinamisme les exportacions als nous estats membres, mentre que Catalunya ha perdut posicions en els mercats alemany i britànic. Pel que fa als mercats extracomunitaris, les exportacions catalanes es caracteritzen per la seva especialització en alguns països del nord d’Àfrica com el Marroc i Algèria (per raons de proximitat geogràfica) i a alguns països d’Amèrica central i del sud, com Argentina, Mèxic i, en menor mesura, Brasil (per raons de proximitat cultural). En canvi, la

presència de les exportacions catalanes als mercats amb més creixement, com Rússia i els països emergents asiàtics, és molt més modesta. Quant a les importacions, cal destacar el pes relatiu d’Alemanya (que és el principal proveïdor), França, Itàlia i la Xina (que ja representa el 7,9% de les importacions totals). En aquest període, les importacions del gegant asiàtic destaquen pel seu fort dinamisme, atès que fins a l’any 1995 el seu pes a les importacions no arribava al 2%. El 40% del dèficit comercial de Catalunya s’explica pels intercanvis amb la UE, especialment amb Alemanya, que concentra el 83,6% d’aquest dèficit. Els intercanvis amb la resta del món concentren el 60% del dèficit, i entre ells destaca el dèficit amb la Xina que suposa el 23,3% del dèficit global de l’economia catalana. En canvi, els intercanvis de mercaderies amb països com França i Portugal enregistren un saldo positiu.

Sector exterior

113

Comerç amb la resta d’Espanya

Saldo comercial amb la resta d'Espanya

17 16 15 14 13 12 11 10 9 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008

Principals mercats, mitjana 1995-2008 (en % del total) València Aragó Madrid Andalusia Castella i Lleó País Basc Balears Canàries Castella-la Manx a Nav arra Galícia 0

Exportacions

114

L’economia catalana: fets estilitzats

Importacions

Font: Ceprede. C-Intereg.

Comerç amb la resta d’Espanya

Catalunya, com a mitjana del període 1995-2008, ha enregistrat un superàvit significatiu (13,9% del PIB) en els intercanvis amb la resta d’Espanya i amb cada una de les comunitats autònomes. Catalunya es configura així com la regió amb un saldo positiu més significatiu amb el comerç interregional de béns. Al llarg del període, però, aquest superàvit s’ha anat reduint. Mentre que el 1995 el saldo suposava el 16,3% del PIB català, l’any 2008 se situava en el 9,5%. Si no es consideressin dels intercanvis d’energia (elèctrica, gas i aigua), en els quals Catalunya mostra un dèficit notable, el superàvit se situaria en l’11,2% del PIB. En el període 1995-2008 els fluxos comercials interregionals a Espanya han perdut pes (6,1 punts percentuals en termes del PIB) al mateix temps que ha augmentat el comerç amb l’estranger. A Catalunya, la pèrdua de pes del comerç interregional ha estat especialment intensa. Catalunya ha mostrat, així, una orientació creixent dels intercanvis comercials amb l’estranger, mentre

que els fluxos amb la resta d’Espanya han perdut pes, i fa evident la creixent vocació internacional de l’economia catalana. Així, les exportacions de Catalunya a altres comunitats autònomes han passat del 37,3% del PIB l’any 1995 al 25% l’any 2008. Malgrat això, Catalunya ocupa la primera posició pel que fa al pes de les seves exportacions en el comerç interregional total. En el cas de les importacions, la pèrdua de pes respecte del PIB català ha estat inferior arran de la importància que tenen algunes matèries primeres (alimentàries i energètiques) en les compres efectuades a la resta de l’Estat. D’altra banda, aproximadament el 50% del comerç de Catalunya amb la resta d’Espanya té lloc amb tres regions: València, Aragó i Madrid. En els dos darrers anys del període Aragó ha passat a ser el principal mercat de les exportacions i les importacions de Catalunya, per davant de la Comunitat Valenciana.

Sector exterior

115

Comerç amb la resta d’Espanya per branques

Comerç amb la resta d'Espanya, mitjana 1995-2008 (en % del total)

18 16 14 12 10 8 6 4 2

Exportacions

Importacions

R - 1 Agricultura, silvicultura i pesca R - 2 Indústries extractives R - 3 Indústria agroalimentària R - 4 Indústria tèxtil i de la confecció R - 5 Indústria del cuir i del calçat R - 6 Indústria de la fusta i el suro R - 7 Indústria del paper, edició i arts gràfiques R - 8 Indústria química R - 9 Indústria del cautxú i matèries plàstiques R - 10 Indústria de productes minerals no metàl·lics R - 11 Metal·lúrgia i fabricació de productes metàl·lics R - 12 Fabricació de maquinària i equipament mecànic R - 13 Material i equipament elèctric, electrònic i òptic R - 14 Fabricació de material de transport R - 15 Indústries diverses R - 16 Energia elèctrica, gas i aigua

116

L’economia catalana: fets estilitzats

R-16

R-6

R-15

R-5

R-1

R-10

R-12

R-9

R-4

R-2

R-7

R-13

R-11

R-14

R-3

R-8

0 Font: Ceprede. C-Intereg.

Comerç amb la resta d’Espanya per branques

En el període 1995-2008 els productes químics i de la indústria agroalimentària han concentrat el 37% de les exportacions de Catalunya a la resta de comunitats autònomes. Catalunya mostra una clara especialització en el comerç interregional de productes químics, sector tèxtil i material i equipament elèctric i electrònic. Els canvis més rellevants que s’han produït en l’estructura de les exportacions en aquest període han estat la pèrdua de pes del sector tèxtil (del 9,3% l’any 1997 al 2,2% el 2008) i l’increment del pes de les indústries extractives, especialment els darrers tres anys, quan van superar el 10% de les exportacions. Metal·lúrgia i productes metàl·lics és l’altra branca que va augmentar més el seu pes (del 6,2% el 1995 al 10,2% el 2008). Quant a l’estructura de les compres de Catalunya a altres regions, destaca el pes de la indústria agroalimentària (15,9%) i de la de material de transport (13%). En els darrers anys s’ha produït una pèrdua de pes rela-

tiu de les importacions de productes tèxtils (que han passat de l’11% l’any 1998 al 2,9% el 2008) i un increment de les importacions d’energia elèctrica, gas i aigua (del 3,1% el 1998 al 10,8% el 2008), derivat del fet que el consum interior supera àmpliament la producció que fa Catalunya, i encara més en una fase expansiva com l’experimentada els darrers anys. Catalunya enregistra superàvit en gairebé totes les branques productives i destaca especialment el saldo positiu en el cas de les indústries químiques (35,3% del superàvit en el conjunt del període), la indústria agroalimentària (18,6%) i la branca de material i equipament elèctric i electrònic (13,7%). Contràriament, destaca el dèficit en els intercanvis d’energia elèctrica, gas i aigua. El pes econòmic i demogràfic de Catalunya condueixen a un consum energètic que, com s’ha indicat, supera àmpliament la seva capacitat productiva i l’aboca a la importació d’altres regions.

Sector exterior

117

Capital estranger i dimensió a la indústria manufacturera Empreses que importen i exporten, 2008 (en % del total) 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0 ex porten

importen

Amb capital estranger 50

ex porten i importen

ni ex porten ni

ex porten o

importen

Sense capital estranger

Propensió a exportar i importar a les manufactures, 2008

45 40 35 30 25 20 15 10 5 0 Amb capital estranger

Sense capital estranger

Propensió a ex portar

menys de 10

118

L’economia catalana: fets estilitzats

Amb capital estranger

Sense capital estranger

Propensió a importar

de 10 a 49

de 50 a 249

250 o més

Font: Ine i Idescat.

Capital estranger i dimensió a la indústria manufacturera

D’acord amb les dades de l’enquesta industrial per a l’any 2008, el 2,9% de les empreses manufactureres amb activitat a Catalunya estan participades per capital estranger. Aquestes empreses concentren el 22% dels ocupats, el 34,9% del volum de negoci, el 50,1% de les exportacions i el 57,5% de les importacions. La presència de multinacionals es concentra en els tres grans sectors exportadors de l’economia catalana: el químic, el de materials de transport i el d’equips elèctrics i electrònics (que suposen conjuntament més del 50% tant de les exportacions com de les importacions de les empreses manufactureres). De fet, la presència d’empreses exportadores entre les firmes participades per capital estranger és substancialment més elevada que entre la resta del teixit empresarial. Així, l’any 2008 mentre el 75,6% de les firmes participades per capital estranger tenen activitat exportadora, només el 36% de les empreses no

participades venen part de la seva producció a l’estranger. Pel que fa a la dimensió, l’any 2008 les empreses amb més de 250 ocupats únicament representen el 2,9% de les empreses manufactureres, però concentren el 43,8% dels ocupats, el 61,9% del volum de negoci, el 77,4% de les exportacions i el 77,8% de les importacions de la indústria manufacturera. Així, la propensió a exportar i a importar de les empreses amb més de 250 ocupats se situa en valors superiors al 30%, mentre que en el cas de les empreses de menor dimensió (menys de 50 treballadors) oscil·la al voltant del 10%. El teixit empresarial mostra, de fet, una certa dualitat en la mesura que una part —les de major dimensió i normalment participades per capital estranger— mostren uns millors resultats en termes de productivitat i competitivitat en els mercats mundials, mentre que la resta —en general, de petita dimensió— tenen més dificultats per exportar i ser competitives.

Sector exterior

119

Fluxos d’inversió amb l’estranger

8.000

Fluxos d'inversió amb l'estranger (milions d'euros)

7.000 6.000 5.000 4.000 3.000 2.000 1.000 0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Inversió estrangera 90

Inversió a l'estranger

Distribució geogràfica de la inversió, mitjana 1995-2009 (en % del total)

80 70 60 50 40 30 20 10

120

L’economia catalana: fets estilitzats

fiscals

Paradisos

Àfrica

Resta

Inversió estrangera

Àsia i Oceania

Inversió a l'estranger

d'Amèrica

Llatina

Amèrica

Nord

Amèrica del

UE-27

Font: Secretaria d’Estat de Turisme i Comerç i Idescat.

Fluxos d’inversió amb l’estranger

L’entrada de capital estranger va constituir un dels trets més destacats dels procés d’obertura de l’economia catalana a partir dels anys seixanta i ha tingut continuïtat en les dècades posteriors. Catalunya concentra, com a mitjana del període 1995-2009, el 16,3% de la inversió territorialitzada al conjunt de l’Estat, percentatge molt inferior al de Madrid (que absorbeix el 64,6% però que està molt influït pels efectes capitalitat i seu) però sensiblement superior al de la resta de les comunitats autònomes. L’adhesió a la UE va impulsar les inversions directes protagonitzades per empreses europees i centrades en el sector industrial, atretes per uns costos laborals favorables. D’ençà dels anys noranta, però, s’observa un canvi d’orientació de la inversió cap als serveis. Així, en el període 1995-2009 els serveis han concentrat el 54,9% dels fluxos d’inversió estrangera directa, enfront del 35,3% del sector manufacturer. El 80,7% de la inversió estrangera a Catalunya durant tot el

període té com a origen els països de la UE. Els fluxos d’inversió de Catalunya a l’exterior van experimentar una forta acceleració a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta. A partir de 1999, els fluxos de sortida van superar els d’inversió rebuda, de manera que Catalunya, que tradicionalment havia estat una economia receptora de capital, va esdevenir una inversora neta en el context internacional. Catalunya concentra, com a mitjana del període, aproximadament l’11% de la inversió espanyola a l’estranger. El 49% de la inversió catalana a l’estranger té com a destinació els serveis i el 41% la indústria manufacturera. Dins dels serveis destaca la branca d’activitats financeres i d’assegurances, amb el 19% de la inversió total. Segons la destinació geogràfica, el gruix de la inversió s’ha adreçat als països de la UE (el 62,7% del total), seguida d’Amèrica Llatina, amb el 18,3%, i, a molta més distància, Amèrica del Nord.

Sector exterior

121

Turisme procedent de l’estranger

Evolució dels viatges dels turistes estrangers (% de variació)

-5

2003

2004

2005

2006

Cataluny a

2007

2008

2009

Altres

2002

Suïssa

-10

Espany a

Procedència dels turistes, 2009 (en % del total) 35 30 25 20 15 10 5

122

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Regne Unit

Països nòrdics

Catalunya

Itàlia

França

Baixos

Bèlg. i P.

Alemanya

Font: Idescat i IET.

Turisme procedent de l’estranger

El sector turístic suposa a l’entorn del 12% del PIB i de l’ocupació total a Catalunya. Es tracta, doncs, d’un sector que, de manera directa i indirecta, té un gran impacte en l’evolució econòmica. D’altra banda, Catalunya és la primera destinació de turisme estranger de l’Estat, amb més del 25% del total de turistes. Els anys previs a la crisi econòmica, a més, el nombre de turistes a Catalunya va créixer any rere any fins assolir el seu màxim històric l’any 2007, en un context de fort creixement de les lowcost, de generalització dels viatges turístics i d’estades més curtes. El creixement de la demanda també ha anat acompanyat d’un increment de l’oferta d’allotjament. La crisi econòmica ha tingut un impacte notable en el sector. Les condicions econòmiques desfavorables han afectat la demanda de turisme internacional i, en menor mesura, nacional. El nombre de turistes arribats a Catalunya ha caigut de manera significativa fins tornar als nivells

de 2004, tot i que el 2010 es produeix una clara millora. França, Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Itàlia són els principals països d’origen dels turistes estrangers arribats a Catalunya. La crisi i la davallada de turistes ha afectat especialment aquests països, que concentren més del 60% de la demanda total. Els mercats que en els anys de crisi econòmica van mostrar una millor evolució són els països de l’Europa de l’Est, Rússia, els Estats Units, el Canadà o el sud-est asiàtic, que, en conjunt, han augmentat el seu pes fins al 30,4% del total de turistes. Aquests turistes van presentar un creixement positiu l’any 2008, i el 2009 únicament van caure un 5,4%, molt per sota de la resta de mercats. En aquest marc, en els propers anys el manteniment de Catalunya com una de les principals destinacions turístiques dependrà de la capacitat de mantenir els mercats tradicionals i, sobretot, de la capacitat per augmentar el nombre de turistes procedents d’altres mercats.

Sector exterior

123

Turisme de la resta d’Espanya i competitivitat turística Procedència dels turistes de la resta d'Espanya, 2009 (en % del total) 25

0 Andalusia

Aragó

Balears

València

Madrid

Font: Idescat.

Rànquing de competitivitat turística relativa. Catalunya

Visió de màrqueting estratègic i suport comercial Realització: resultats econòmics i

Accessibilitat i connectiv itat per

socials

mitjans de transport

El turisme com a prioritat política i la sev a gov ernança Atracció de talent, formació i eficiència dels RRHH

Ordenació i condicionants competitius de l'espai turístic Div ersificació i categorització de productes turístics Font: Exceltur.

124

L’economia catalana: fets estilitzats

Turisme de la resta d’Espanya i competitivitat turística

El nombre de turistes procedents de la resta d’Espanya ha enregistrat un creixement continu en els darrers anys, assolint un màxim històric l’any 2009 de 5,8 milions. En el període 2004-2009 els turistes procedents de la resta d’Espanya han augmentat gairebé un 15%. Quatre regions concentren la major part de turistes de la resta d’Espanya arribats a Catalunya: Madrid, Comunitat Valenciana, Andalusia i Aragó. En aquests anys, amés, destaca el creixement dels turistes provinents de la Comunitat de Madrid (46,8%), seguits pels de la Comunitat Valenciana (25,8%) i Andalusia (23,7%). En canvi els nombre de turistes procedents d’Aragó s’ha reduït en el mateix període en un 14,5%. En l’escenari mundial actual, amb uns consumidors cada vegada més informats, més exigents i amb més alternatives on triar, els factors que determinen la capacitat d’un territori per atreure turistes són molt diversos: l’atractiu dels espais turístics, les infraestructures i els serveis

de suport, la qualitat diferencial de les empreses amb tracte directe amb el turista o les polítiques de les administracions. El monitor de competitivitat turística relativa de les comunitats autònomes MoniTUR 2009 permet mesurar la capacitat de cada comunitat autònoma per consolidar un posicionament turístic diferencial i sostenible. En el rànquing relatiu de comunitats autònomes Catalunya ocupa la tercera posició, per darrere del País Basc i de Madrid. Catalunya puntua per sobre de la mitjana en els indicadors de diversificació i categorització de productes turístics; d’accessibilitat i connectivitat per mitjans de transport; de realització (resultats econòmics i socials); d’atracció de talent, formació i eficiència dels recursos humans; i de visió de màrqueting estratègic i suport comercial.

Sector exterior

125

5. Poblaci贸

Creixement demogràfic

Evolució de la població (% de variació) 3,0 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Zona euro

UE27

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Taxa bruta de creixement de la població (taxa per mil habitants)

0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Taxa bruta de creixement natural

128

L’economia catalana: fets estilitzats

Taxa bruta de creixement migratori

Font: Idescat.

Creixement demogràfic

D’ençà del 2000 s’ha enregistrat un fort creixement demogràfic tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. D’una població que no arribava als sis milions d’habitants el 1981 s’ha passat a set milions i mig el 2010. Així, mentre entre el 1981 i el 1991 la població a Catalunya va augmentar a un ritme del 0,17% anual (amb una situació de gairebé estancament demogràfic), del 1991 a l’any 2000 el creixement es va situar en el 0,37% anual, i a partir d’aquell any i fins al 2010 l’increment anual s’ha xifrat en l’1,83% anual. L’expansió demogràfica contrasta amb l’estabilitat al conjunt de la UE. El creixement total de la població és fruit de l’increment natural de la població (diferència entre naixements i defuncions) i la migració neta. El fort augment poblacional a Catalunya a partir de l’any 2000 es deriva fonamentalment del fenomen immigratori, ja que aquest ha suposat més del 80% de l’augment demogràfic dels darrers anys. No obstant això, els fluxos d’immigració estrangera s’han frenat com a

conseqüència de la crisi econòmica i s’ha produït una reducció molt significativa en el creixement migratori, fins al punt que al 2009 va ser el més baix des de l’any 1996. El creixement natural de la població, en canvi, es trobava en nivells mínims a l’inici del període, a causa fonamentalment de la baixa natalitat. La taxa de fecunditat de la població que l’any 1975 era de 2,72 fills per dona va baixar a 1,31 fills per dona. Tot i això, als darrers anys s’observa una tendència d’augment en el creixement natural de la població, arribant a un valor màxim l’any 2008. Aquest major creixement natural s’explica per la recuperació en el nombre de naixements, que han augmentat de manera notable als darrers anys i han situat la fecunditat en 1,47 fills per dona l’any 2009. Factors, com ara les decisions de maternitat de les dones que pertanyen a les generacions del baby boom, així com el major nombre de fills per dona en el cas de les dones immigrants, expliquen l’augment en el nombre de naixements.

Població

129

Població estrangera Evolució de la població estrangera a Catalunya (milers persones) 50,0

8.000

40,0

6.000

30,0 4.000 20,0 2.000

10,0

0,0

0 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Població no estrangera 30,0

Població estrangera

% variació pobl. estrangera (eix dret)

Font: Ine.

Població estrangera als països de l'OCDE (% sobre total)

25,0 20,0 15,0 10,0 5,0

Any 1999

Jap

Por

Hol

Ita

Gre

Ale

Fra

Aus

ESP

USA

CAT

Suï

Austr

0,0 Any 2008

Nota: Les dades per a França, EUA i Austràlia fan referència a la població nascuda a l'estranger

130

L’economia catalana: fets estilitzats

Font: OCDE.

Població estrangera

La forta entrada de fluxos de població estrangera ha estat un dels trets fonamentals de l’economia catalana al llarg dels darrers anys. Segons les dades anuals del padró d’habitants (corresponents a l’1 de gener de cada any), l’any 1998 el pes de la població estrangera a Catalunya era d’un 2%, mentre que en acabar el 2009 aquesta participació arribava ja a un 15,9%, que en termes absoluts equival a 1.193.300 persones estrangeres. Al conjunt d’Espanya, el pes de la població estrangera és del 12,2%. Catalunya es configura com una de les comunitats autònomes amb un major pes de residents estrangers, després de les Illes Balears (21,9% de població estrangera), el País Valencià (17,3%), Madrid (16,6%) i Múrcia (16,5%). En alguns anys el creixement de la població estrangera va arribar a superar el 40% anual. No obstant això, la recessió econòmica ha reduït de manera important l’atracció de població estrangera (al voltant del 70% immigra per motius econòmics). A partir de 2009 s’ha pro-

duït un alentiment molt significatiu en el seu creixement, i ha restat pràcticament estancada. L’augment del fenomen immigratori dins l’economia catalana ha estat molt intens al llarg dels darrers anys i s’ha concentrat en un període de temps relativament curt. L’any 1999 tant Catalunya com Espanya presentaven un pes de la població estrangera molt per sota d’altres països de l’entorn. En canvi, en una dècada la participació de la població estrangera s’ha disparat i l’any 2008 ja figuraven dins dels territoris de l’OCDE amb una major presència d’estrangers. Si es mesura en termes de proporció de població estrangera sobre el total, els valors més alts corresponen a Luxemburg (on el 44,5% de la població és estrangera) i a Suïssa (21,4%), seguits de Catalunya, Espanya i Àustria (tots per sobre d’un 10%). La immigració a Catalunya ha estat un procés més intens i ràpid que a d’altres països europeus, on l’arribada d’estrangers es va produir d’una manera més esglaonada a partir de la dècada dels seixanta.

Població

131

Característiques de la població estrangera Població estrangera segons nacionalitat, 2009 (% sobre total)

Marroc 19,1%

Xina 3,8% Països europeus

Àfrica Àsia

25,6%

9,8%

Equador 6,9% Bolív ia 4,9%

no comunitaris 4,5%

Amèrica del Sud

Amèrica Central i

29,0%

Carib 4,1%

Colòmbia 4,1% Perú 3,0%

UE-27 25,8% Romania 8,1%

Amèrica del Nord 1,1% Oceania i altres 0,0%

Itàlia 4,1% França 3,0%

70,0

Població estrangera segons grup d'edat, 2009 (% sobre el total )

60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 0-14 any s

15-24 any s Total

132

L’economia catalana: fets estilitzats

25-55 any s Homes

55-64 any s Dones

més de 64 any s Font: Ine.

Característiques de la població estrangera

Pel que fa a la composició geogràfica dels estrangers residents a Catalunya, la gran majoria són d’origen extracomunitari. El 74,2% dels estrangers procedeixen de fora de la UE-27 i, si no es considera Romania i Bulgària, el percentatge s’eleva al 83,4%. Amèrica del Sud i Àfrica són els continents que concentren la major part de població estrangera. La població originària del Marroc té un pes molt elevat (amb el 19,1% de la població estrangera). La proximitat geogràfica, a més dels factors econòmics, tenen una importància fonamental en aquest fet. Romania, Equador, Bolívia i Colòmbia són altres països d’origen amb un pes també molt important, en els quals els factors culturals i d’idioma tenen una importància clau. Als darrers anys s’aprecia una clara pèrdua de pes dels estrangers comunitaris, sobretot si només es té en compte la UE-25. Si es compara amb Espanya, la població estrangera a Catalunya té una major participació de població africana i asiàtica

(bàsicament de la Xina, Pakistan i l’Índia), i menor d’estrangers de la UE-27. El diferencial de renda per càpita entre el país d’origen i de destinació té una importància fonamental per explicar els moviments migratoris. Els immigrants arribats a Catalunya ho han fet en una etapa de fort creixement econòmic i de notable creació d’ocupació i amb l’objectiu d’aconseguir un lloc de treball que els permeti millorar el seu nivell de vida. Això explica que l’estructura d’edats de la població estrangera estigui fortament concentrada en els estrats centrals i es correspongui a població en edat de treballar. Així, més del 60% dels estrangers que resideixen a Catalunya tenen entre 25 i 55 anys, mentre que els joves i nens tenen un pes menor i, encara és més baix en la població de més de 55 anys. Els processos de reagrupament familiar han alterat molt lleugerament aquesta composició d’edats.

Població

133

Saldo migratori amb la resta d’Espanya

Evolució del saldo migratori deCatalunya Catalunya amb la resta de l'Estat 4.000 2.000 0 -2.000 -4.000 -6.000 -8.000 -10.000 -12.000 1988 1991 1994 1997 2000 2003 2006 Nota: un signe positiu asseny ala un major nombre d'immigracions que d'emigracions

2009

Saldo migratori interior acumulat 2000-2009 Madrid Cast-Lleó Cataluny a País Basc Galícia Ex tremad Astúries Ceuta Aragó Melilla Canàries La Rioja Nav arra Múrcia Cantàbria Balears Andalusia C. Manx a València -180.000

-120.000

-60.000

60.000

Nota: un signe positiu asseny ala un major nombre d'immigracions que d'emigracions

134

L’economia catalana: fets estilitzats

120.000 Font: Ine.

Saldo migratori amb la resta d’Espanya

A la dècada dels anys cinquanta i seixanta Catalunya va rebre un volum molt significatiu de població procedent de la resta de l’Estat (equivalent a la immigració de l’estranger dels anys més recents). Aquests fluxos tenien un caràcter bàsicament econòmic, és a dir, que es traslladaven a territoris com Catalunya, que comptava amb un major dinamisme econòmic i més nivell de renda, a la cerca de treball i per millorar les condicions de vida. La dècada dels vuitanta va suposar un gir en aquesta tendència i el saldo migratori de Catalunya amb la resta de l’Estat al llarg de les dues darreres dècades ha estat, en general, negatiu. És a dir, que s’ha produït un major nombre de sortides de població cap a la resta d’Espanya que no pas entrades. Així mateix, aquest saldo migratori ha estat especialment negatiu als anys més recents. D’una banda, part de la població de la resta d’Espanya que s’havia traslladat a Catalunya a la dècada dels seixanta i setanta retorna a la regió d’origen un cop arriba a l’edat de jubilació. De l’altra,

la població immigrada de l’estranger té una major mobilitat geogràfica i es desplaça en el territori buscant oportunitats laborals. Les xifres acumulades del saldo migratori durant el període 20002009 per comunitats autònomes confirmen l’existència del que es pot denominar una migració inversa, en el sentit que són les regions de més renda per càpita les que mostren un saldo migratori interregional negatiu. De fet, els territoris que van rebre més població de la resta d’Espanya a la dècada dels seixanta (com Catalunya, Madrid o el País Basc), presenten ara saldos negatius. També es produeixen saldos negatius a les comunitats autònomes que han mostrat menys dinamisme en els darrers anys com és el cas de Castella i Lleó, Galícia o Astúries. Les menors oportunitats de treballs qualificats provoquen la sortida de població jove i accentuen l’envelliment demogràfic en aquests territoris. Pel contrari, els principals saldos positius acumulats en el període corresponen al País Valencià, Castella-la Manxa i Andalusia.

Població

135

Estructura d’edats de la població

Estructura d'edats de la població (% sobre el total d'homes i dones) 95 any s i més De 90 a 94 any s De 85 a 89 any s De 80 a 84 any s De 75 a 79 any s De 70 a 74 any s De 65 a 69 any s De 60 a 64 any s De 55 a 59 any s De 50 a 54 any s De 45 a 49 any s De 40 a 44 any s De 35 a 39 any s De 30 a 34 any s De 25 a 29 any s De 20 a 24 any s De 15 a 19 any s De 10 a 14 any s De 5 a 9 any s De 0 a 4 any s

Any 2000 Any 2009

10,0

136

8,0 homes

6,0

L’economia catalana: fets estilitzats

4,0

2,0

0,0

2,0

4,0

6,0

8,0 10,0 Font: dones Idescat i Ine.

Estructura d’edats de la població

La població catalana ha registrat canvis significatius al llarg dels darrers deu anys, i les piràmides de població així ho reflecteixen. L’estructura de la població catalana per edats el 2009 continua sent pròpia d’una economia amb un notable grau d’envelliment, de manera que el pes de les edats més joves és reduït (un 20% de la població té menys de 20 anys). No obstant això, la forta entrada de població estrangera a la darrera dècada —concentrada en edats centrals— ha suposat un augment del pes d’aquests grups d’edat si es compara amb l’any 2000, de manera que la piràmide de població s’ha ampliat per la zona central (el 47,3% de la població té entre 25 i 54 anys, enfront del 44,5% de l’any 2000). Així mateix, per comparació amb l’any 2000, el pes del estrats d’edat més joves s’ha elevat lleugerament, gràcies a la recuperació en el nombre de naixements als anys més recents. El fenomen immigratori ha exercit transitòriament un efecte

“rejoveniment”, i si no s’hagués produït aquesta entrada de fluxos de població, el pes de les edats més avançades seria notablement més alt. La major intensitat del fenomen immigratori a Catalunya dóna lloc a un major pes relatiu de les edats centrals respecte de la mitjana espanyola i, de manera encara més accentuada respecte de la Unió Europea. En aquest darrer cas, el pes de la població més jove (per sota dels 25 anys) és sensiblement superior a Catalunya. L’estructura d’edats actual de la població i els escenaris de futur condueixen a un progressiu envelliment demogràfic de la població —atès que la base de la piràmide d’edats és relativament estreta— i, encara que es mantingui el ritme actual de fecunditat, el nombre de dones en edat fèrtil disminuirà i, així, pot conduir a una reducció del creixement demogràfic les properes dècades.

Població

137

Envelliment demogràfic

Població de 65 anys i més (% sobre el total) 20,0

18,0

16,0

14,0

12,0 1986

1990

1994

1998

2002

Catalunya

2006

2010

2020

Espanya

Indicadors d'envelliment de la població catalana 130,0

14,0

120,0

13,0

110,0

12,0

100,0

11,0

90,0

10,0

80,0

9,0

70,0

8,0

60,0

7,0

50,0

6,0 1986

1988

1990

1992

1994

1996

Índex d'envelliment (eix esquerre)

138

L’economia catalana: fets estilitzats

1998

2000

2002

2004

2006

2008

Índex de sobreenvelliment (eix dret)

Font: Ine.

Envelliment demogràfic

La població catalana ha experimentat un procés gradual d’envelliment al llarg de les dues darreres dècades. La caiguda de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida han determinat que la població de 65 anys i més hagi guanyat pes en l’estructura poblacional. L’any 2009 aquest col·lectiu representava un 16,6% de la població, percentatge similar a la mitjana estatal (16,7%). Castella i Lleó (22,3%), Astúries (21,8%) i Galícia (21,6%) es troben entre les regions amb un major índex d’envelliment. L’eclosió del fenomen immigratori, sobretot a partir de l’any 2000, va provocar un cert efecte rejoveniment i va suavitzar la tendència a l’envelliment, atès que va suposar una forta entrada de població en edats relativament joves. Amb tot, les previsions demogràfiques a curt termini apunten a què els propers anys pot continuar aquesta tendència estructural d’envelliment progressiu, encara més si es té en compte que l’actual context de crisi econòmic ha paralitzat en bona me-

sura l’entrada de població estrangera. Això ha fet possible que Catalunya presenti un pes de la població de 65 anys i més menor que la zona euro (amb un 17,9% l’any 2008), a diferència de la situació que es produïa en els anys noranta. Els països amb més pes d’aquesta franja d’edat són Alemanya (20,1%) i Itàlia (20%). Així, la immigració ha retardat transitòriament la tendència a l’envelliment poblacional, que s’intensificarà, però, els propers anys, de manera que en l’horitzó de l’any 2040 pot superar notablement el grau d’envelliment mitjà de la UE. L’envelliment poblacional ha anat acompanyat, a més, d’un sobreenvelliment. L’augment de l’esperança de vida als seixanta anys arran de les millores sanitàries i de la qualitat de vida ha fet que la població de 85 anys i més tingui un pes creixent entre la població de més edat (l’any 2008 el 13% de la població de més de 65 anys té 85 anys o més).

Població

139

6. Mercat de treball

Població en edat de treballar

6.400

Població de 16 anys i més segons relació amb l'activitat (en milers)

5.600 4.800 4.000 3.200 2.400 1.600 800 0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Actius

Inactius

Població de 16 anys i més per lloc de naixement (variació en milers) 150 125 100 75 50 25 0 -25 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

autòctons

142

L’economia catalana: fets estilitzats

estrangers

pobl. 16 anys i més

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Població en edat de treballar

La població en edat de treballar (de 16 anys i més) va registrar al període 1995-2008 un creixement molt significatiu, en paral·lel al notable creixement poblacional experimentat per l’economia catalana. A Catalunya aquest col·lectiu poblacional va passar dels poc més de 5 milions de persones als més de 6 milions l’any 2009, el 15,8% de la població de 16 anys i més del conjunt d’Espanya. Abans de l’any 2000 l’augment de la població de 16 anys i més provenia gairebé a parts iguals de població autòctona com de població nascuda a l’estranger. A partir de l’any 2000, amb la intensificació de l’entrada de població estrangera, es palesa un major augment de la població en edat de treballar nascuda a l’estranger, centrada sobretot en les edats centrals. En canvi, la població autòctona va retrocedir en diversos anys, ja que les generacions entrants eren menys nombroses que les sortides que es produïen. Això és el resultat del procés d’envelliment gradual que viu la població autòctona, derivat de l’augment

de l’esperança de vida i del menor nombre de naixements si es compara amb el que passava fa unes dècades. Per altre costat, l’augment de la població en edat de treballar es va traduir sobretot en un increment de la població activa, mentre que els inactius van restar relativament estancats al llarg del període. El notable creixement econòmic enregistrat aquests anys i l’important ritme de creació d’ocupació, entre d’altres factors, han impulsat la incorporació al mercat laboral. El context de recessió a partir de l’any 2008 ha suposat un fort deteriorament de les condicions laborals. Això ha propiciat, per un costat, que s’hagi produït una aturada en els fluxos d’entrada de població estrangera, la qual cosa ha determinat un creixement nul a l’any 2009 en la població de 16 anys i més. Per altre costat, l’efecte desànim arran de la conjuntura econòmica ha conduït a què l’any 2009 s’hagin reduït els actius i hagi augmentat la població inactiva.

Mercat de treball

143

Població activa i taxa d’activitat

6,0

Evolució de la població activa (% de variació)

5,0 4,0 3,0 2,0 1,0 0,0 -1,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Zona euro

Taxa d'activitat de la població de 16 a 64 anys (%) 80,0

75,0

70,0

65,0

60,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

144

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Població activa i taxa d’activitat

L’increment mitjà anual de la població activa en el període 1995-2007 va ser d’un 2,6%. La incorporació de nous actius va ser especialment intensa a partir de l’any 2000, com a conseqüència de la forta entrada de població activa d’origen estranger, fonamentalment en edat laboral, arribada per trobar un lloc de treball i millorar les seves condicions de vida. Així, el 82,5% de l’augment dels actius entre l’any 2000 i 2007 és d’origen estranger. Aquesta evolució, semblant a la que es produeix al conjunt d’Espanya, supera àmpliament l’avenç de la població activa registrada a la zona euro, on l’increment mitjà anual va ser només de l’1,1%. Les diferències en el comportament demogràfic d’aquests anys (fonamentalment com a conseqüència de l’elevada entrada d’immigrants que ha registrat l’economia espanyola) i la diferent evolució de la participació laboral expliquen l’augment dels actius a Catalunya i al conjunt d’Espanya.

població de 16 a 64 anys) va anotar una alça contínua fins arribar a un màxim d’un 77,9% l’any 2008, per sobre de la mitjana espanyola (d’un 73,7%) i encara més alta que a la zona euro (d’un 71,4%). La favorable conjuntura laboral d’aquests anys va empènyer a l’alça la participació laboral de la població. Arran de la crisi econòmica internacional, a partir de l’any 2008 es va produir un deteriorament molt acusat en les condicions i expectatives laborals. Les males expectatives a l’hora de trobar feina han expulsat una part de la població activa i al 2009 la taxa d’activitat ha retrocedit fins al 77,5%, donant lloc al primer descens en el nombre d’actius (-0,9%) d’ençà de l’any 1985. Tot i així, la taxa d’activitat de la població catalana es manté sensiblement per sobre de la que registra la mitjana de la zona euro.

Així, la taxa d’activitat (mesurada com la proporció d’actius dins la

Mercat de treball

145

Taxa d’activitat per gènere i edat Evolució de la taxa d'activitat de 16 a 64 anys per gènere (%) 90,0 85,0 80,0 75,0 70,0 65,0 60,0 55,0 50,0 Total

Homes

1995

2000

Dones

2005

2009

Evolució de la taxa d'activitat de 16 a 64 anys per edats (%) 90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 16-24 any s

25-54 any s

1995

146

L’economia catalana: fets estilitzats

2000

2005

55-64 any s

2009

Font: Idescat.

Taxa d’activitat per gènere i edat

L’important augment de la taxa d’activitat als darrers anys ha estat producte en bona mesura de l’alça continuada en la taxa d’activitat femenina arran dels avenços en la incorporació de la dona al mercat de treball. Al 1995, a Catalunya aquesta taxa encara era força més baixa que a la zona euro, però a partir de l’any 2000 ja la va superar. Amb tot, ha continuat per sota de la taxa d’activitat dels homes. La taxa masculina, que ja partia d’uns valors força elevats, va registrar una millora sobretot als primers anys, però des de l’any 2003 va restar força estancada. L’alça en la taxa d’activitat també s’explica aquests darrers anys per un efecte composició, atès el pes creixent de la població immigrada, amb una taxa més elevada que la població autòctona. Pel que fa al comportament per edats, l’augment de la taxa d’activitat es va concentrar en el grup d’edat central (de 25 a 54 anys), i també en els actius de més edat (de 55 a 64 anys), que van elevar la seva taxa d’activitat en més de 15 punts percentuals per compara-

ció amb els anys inicials. Alguns canvis normatius, com ara l’endarreriment de l’edat mínima de jubilació fins als 61 anys, poden haver influït en l’augment de la taxa d’activitat d’aquest grup d’edat. Els augments en la taxa d’activitat dels més joves, menors de 25 anys, van ser més moderats, arran de l’augment progressiu en la proporció de població que cursa estudis superiors. L’impacte de la crisi econòmica s’ha deixat sentir especialment en aquest col·lectiu. Les dificultats per aconseguir una feina i la forta alça en l’atur juvenil han produït un “efecte desànim” en els més joves que poden haver optat per allargar el període formatiu. En canvi, la taxa d’activitat de les dones de 55 a 64 anys ha augmentat, probablement com a resultat de l’efecte “treballador afegit”, que es produeix quan la persona principal de la llar està en atur i els altres membres de la llar decideixen incorporar-se a la cerca de feina.

Mercat de treball

147

Ocupació i taxa d’ocupació

6,0

Evolució de la població ocupada (% de variació)

4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 -10,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

Espanya

Zona euro

Taxa d'ocupació de la població de 15 a 64 anys (%) 75,0 70,0 65,0 60,0 55,0 50,0 45,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

148

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Ocupació i taxa d’ocupació

El període comprès entre 1995 i 2007 ha suposat una forta creació d’ocupació a Catalunya. El nombre d’ocupats va créixer en aquests anys a un ritme anual mitjà d’un 3,8%, i va passar de 2.185.600 ocupats al 1995 a 3.510.600 al 2007. La creació neta d’ocupació a Catalunya i al conjunt d’Espanya en aquest període va superar àmpliament la situació de la zona euro, on l’augment en el nombre d’ocupats del mateix període va ser de l’1,2%. La taxa d’ocupació (mesurada com la proporció de població de 15 a 64 anys que està ocupada per poder garantir la comparabilitat a escala europea) ha mostrat, així, un continu ascens. De fet, mentre que l’any 1995 Catalunya partia d’una taxa més baixa que a la zona euro, el fort dinamisme en la creació de llocs de treball va determinar que en pocs anys la taxa d’ocupació catalana superés la mitjana de la Unió Monetària, fins arribar a un màxim d’un 71% l’any 2007. Dins del context espanyol, la taxa d’ocupació a Catalunya s’ha situat entre les més ele-

vades, junt amb Navarra, Aragó i Madrid. L’impacte de la crisi en el mercat de treball a Espanya ha estat molt més intens que en els països de l’entorn. L’ocupació ha experimentat una davallada històrica (-8,7% al 2009) i molt més acusada que a la zona euro, tot i que la caiguda econòmica en termes de PIB no ha estat molt diferent. El nombre d’ocupats ha tornat als nivells de 2004 i la taxa d’ocupació s’ha tornat a situar per sota de la zona euro. Davant de la caiguda en la demanda i en l’activitat productiva, la resposta del teixit econòmic s’ha traduït en l’ajustament de plantilles mitjançant l’acomiadament de treballadors (temporals, en primer lloc), enlloc de optar per vies d’ajustament menys traumàtiques com la reducció o suspensió de jornada, l’ajust salarial o la reorganització interna.

Mercat de treball

149

Taxa d’ocupació per gènere i edat

85,0

Evolució de la taxa d'ocupació de 16 a 64 anys per gènere (%)

75,0

65,0

55,0

45,0

35,0 Total

Homes

1995

2000

Dones

2005

2009

Evolució de la taxa d'ocupació de 16 a 64 anys per edats (%) 90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 16-24 any s

25-54 any s

1995

150

L’economia catalana: fets estilitzats

2000

2005

55-64 any s

2009

Font: Idescat i Ine.

Taxa d’ocupació per gènere i edat

El fort dinamisme de l’ocupació al llarg del període 1995-2007 va beneficiar pràcticament tots els col·lectius per gènere i edat. Per sexes, l’ocupació femenina ha enregistrat un creixement molt important (d’un 5,1% anual de mitjana en el període 1995-2007) afavorida per la forta expansió del sector serveis, on la presència femenina és més alta. En el cas dels homes, el creixement de l’ocupació va ser una mica més moderat (del 3,2%) i es va veure impulsat pel boom del sector construcció. Això explica que hagi estat precisament el col·lectiu masculí el més afectat per la destrucció d’ocupació arran de la crisi econòmica. La taxa d’ocupació dels homes va caure l’any 2009 en més de vuit punts, fins a un 70,1%, mentre que en el cas de les dones la retallada va ser de menys de quatre punts percentuals, fins a un 59,4%. Això ha permès reduir la bretxa entre la taxa d’ocupació masculina i la femenina, tot i que les diferències encara són notables.

Pel que fa al comportament per grups d’edat, en l’etapa de bonança econòmica es va produir un increment en la taxa d’ocupació de gairebé totes les franges, si bé la millora va ser especialment important en el col·lectiu dels menors de 25 anys i en els treballadors de més edat, de 55 a 64 anys. La forta creació d’ocupació a sectors amb pocs requeriments de capital humà pot haver desmotivat una part dels joves a allargar els estudis en etapes postobligatòries. Amb la greu crisi internacional, els joves han estat els que més han patit la destrucció d’ocupació. La caiguda en la taxa d’ocupació dels menors de 25 anys ha superat els 10 punts percentuals i no es registrava una taxa d’ocupació juvenil tan baixa des de l’any 1996. La major presència de contractes temporals (amb més facilitats per a l’acomiadament) entre aquest col·lectiu és un factor clau per explicar aquesta evolució.

Mercat de treball

151

Ocupació per sectors d’activitat

100%

Estructura sectorial de la població ocupada (% sobre el total)

80%

60%

40%

20%

0% 1995

2000

Agricultura

200

2005

Indústria

2007

Construcció

2009

Serveis

Variació de l'ocupació per sectors (milers persones)

100 0 -100 -200 -300 -400 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Agricultura

152

L’economia catalana: fets estilitzats

Indústria

Construcció

Serveis

Font: EPA (Idescat).

Ocupació per sectors d’activitat

De la mateixa manera que en termes de producció, els serveis concentren el gruix de l’ocupació a l’economia catalana. Així, l’any 2009 el sector serveis absorbeix el 68,4% del total d’ocupats, seguit de la indústria (19,6%), la construcció (10,2%) i, amb un pes molt menor, l’agricultura (1,8%). Per comparació amb 1995, el sector serveis ha augmentat la seva participació relativa, en contrast amb la pèrdua de pes a la indústria. Així mateix, la bombolla immobiliària va donar lloc a un augment del pes relatiu de l’ocupació al sector construcció que, amb la crisi, s’ha reduït sensiblement. Entre 1995 i 2007 els ocupats a la construcció van créixer, de mitjana anual, un 7,4%. Tot i així, els serveis (on l’ocupació va augmentar un 4,5% anual) van ser el sector amb un major nombre, en termes absoluts, de llocs de treball creats. Dins dels serveis, destaca el bon comportament experimentat per subsectors com els serveis financers, els serveis a les empre-

ses i lloguers (també arrossegats pel boom en la construcció), o els serveis col·lectius (que inclouen serveis culturals, personals i socials). En canvi, el ritme de l’ocupació a la indústria i a l’agricultura va ser més moderat (d’un 1,7% i d’un 0,9% respectivament). De fet, la indústria es va veure fortament afectada per la desacceleració en l’economia mundial l’any 2001 i va registrar durant diversos anys disminucions de l’ocupació. La crisi econòmica ha afectat tots els sectors, malgrat que amb una intensitat diferent. El sector construcció va ser el primer afectat per la situació recessiva, però l’ajust es va estendre a la resta de branques. Al 2009 la indústria i la construcció van experimentar un comportament extremament negatiu (amb caigudes de l’ocupació d’un -16,5% i d’un -18,4% respectivament), mentre que als serveis el descens va ser d’un -4,6%.

Mercat de treball

153

Ocupació de la població estrangera

35,0

Evolució de la població ocupada per lloc de naixement (% de variació)

30,0 25,0 20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 -5,0 -10,0 -15,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

% pes ocupació estrangera

Autòctons

Estranger

Treballadors estrangers per sectors, 2009 (% sobre total ocupació sectorial ) 2009 35,0 30,0 25,0 20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 Agricultura

154

Indústria

L’economia catalana: fets estilitzats

Construcció

Serv eis

Total

Font: Idescat.

Ocupació de la població estrangera

La forta afluència de població estrangera a Catalunya als darrers anys ha alterat la composició dels col·lectius que participen en el mercat de treball. L’ocupació de la població nascuda a l’estranger va créixer amb un gran dinamisme entre els anys 1995-2007. L’increment anual mitjà va ser del 22,3%, que contrasta amb força amb l’exigu 2,4% de la població autòctona. Així, més d’un 46% dels llocs de treball generats els van ocupar població estrangera, i el seu pes sobre el total d’ocupació es va elevar, des d’un 2,8% l’any 1995 fins a un màxim d’un 20,3% l’any 2008. Però de manera equivalent al que succeeix amb d’altres països desenvolupats, la taxa d’ocupació de la població estrangera és menor que el de la població autòctona, fet que reflecteix les majors dificultats a què s’enfronta aquest col·lectiu per trobar un lloc de treball. L’any 2008 la taxa d’ocupació dels estrangers de 16 a 64 anys era d’un 66,7%, enfront el 71,9% dels autòctons. Les diferències més accentuades en relació amb la població autòctona es

produeixen en el col·lectiu femení, amb una taxa d’ocupació en el cas de la població estrangera d’un 58,2% al 2008, enfront d’un 64,1% per a les dones autòctones. Pel que fa a la seva presència als diferents sectors econòmics, les activitats amb un percentatge més elevat de treballadors estrangers són l’agricultura (amb un 32,5% del total d’ocupació) i la construcció (28,3%), mentre que el percentatge més baix correspon a la indústria. Els treballadors estrangers han estat, així, complementaris dels autòctons, i han cobert llocs de treball no ocupats per la població autòctona. Els treballadors nascuts a l’estranger també s’han mostrat com un col·lectiu especialment vulnerable davant el context de greu crisi econòmica. L’any 2009 els ocupats estrangers van registrar una davallada molt intensa, d’un -14,1% (els ocupats no estrangers van caure un -7,4%), i en termes absoluts van representar més d’un 30% de la pèrdua d’ocupació del 2009.

Mercat de treball

155

Tipus de contracte i situació professional

4.000

Ocupació per tipus de contracte i situació professional (milers de persones)

3.500 3.000 2.500 2.000 1.500 1.000 500 0 1995

2000

no assalariats

2005

assalariats temporals

2007

2009

assalariats indefinits

Taxa de temporalitat (%) 40,0 35,0 30,0 25,0 20,0 15,0 10,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

156

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Tipus de contracte i situació professional

El fort creixement de l’ocupació a la darrera fase expansiva es va materialitzar en un augment significatiu de l’ocupació indefinida, que va créixer en el període 1995-2007 a un ritme anual d’un 5,7%. El creixement dels treballadors temporals va ser més suau, d’un 1,6%, i fora del grup de treballadors assalariats, el col·lectiu de no assalariats va avançar al mateix període un 1,9% anual. Tot i que la forta generació de treballs indefinits va permetre que la taxa de temporalitat a Catalunya es reduís substancialment, va continuar notablement per sobre de la mitjana de la zona euro. De fet, l’elevada temporalitat i l’alta rotació constitueixen un dels principals problemes del mercat laboral a Catalunya i Espanya. Així, abans de la crisi econòmica, l’any 2007, Espanya presentava la proporció d’assalariats temporals més elevada (d’un 31,7%) de tota la UE-27. Dins del context espanyol, Catalunya era el territori amb una taxa més baixa (d’un 23,7%), després d’una sensible reducció els darrers anys propi-

ciada per un bon funcionament del marc de relacions laborals. La temporalitat era especialment elevada a sectors com la construcció (on superava un 40% al 2007), i també amb una major incidència entre la població ocupada més jove, amb menys formació o d’origen estranger. La destrucció de llocs de treball que ha tingut lloc amb l’esclat de la crisi ha recaigut en major mesura i en primera instància en els treballadors temporals (amb una caiguda del 22,5% l’any 2009). La dualitat existent en el mercat de treball, amb uns treballadors amb contracte indefinit amb uns costos d’acomiadament elevats en relació amb els treballadors amb contracte temporal amb costos d’acomiadament molt reduïts afavoreix aquesta situació. Com a resultat de la caiguda més intensa en els treballadors temporals, la taxa de temporalitat va registrar una reducció important (fins a un mínim d’un 18% l’any 2009).

Mercat de treball

157

Treball a temps parcial

20,0

Evolució de la taxa de parcialitat (%)

15,0

10,0

5,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya 45,0

Espanya

Zona euro

Treball parcial involuntari (% sobre el total)

40,0 35,0 30,0 25,0 20,0 15,0 10,0 1995

2000

Catalunya

158

L’economia catalana: fets estilitzats

2007

Espanya

Zona euro

2009

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Treball a temps parcial

La presència del treball a temps parcial en el mercat laboral català i espanyol ha estat relativament baixa al llarg dels darrers anys, com a conseqüència de la tardança i de canvis continus per regular-la i per raons de caire cultural i pràctic. L’any 1995 la taxa de treball parcial representava un 8,1% del conjunt de la població ocupada, i ha restat gairebé estancada. L’augment de l’any 2005 es deu als canvis metodològics introduïts a l’Enquesta de població activa. El 2009 la taxa de parcialitat és de l’11,9%. Aquesta taxa, similar a la del conjunt d’Espanya, està molt allunyada de la mitjana de la zona euro, on la proporció de treball parcial l’any 2009 se situava en un 20%. Dins dels països europeus, destaca el màxim en el cas dels Països Baixos (amb un percentatge d’un 46,8% al 2009), seguit d’Alemanya (26%) i el Regne Unit (25,2%). L’escassa presència relativa de treball a temps parcial, per comparació amb els països europeus, s’explica fonamentalment pel diferent ús que

fa el col·lectiu femení d’aquesta modalitat contractual. Així, mentre que a Catalunya la parcialitat a les dones suposa un 20,6% de l’ocupació, a la zona euro aquest percentatge s’eleva al 34,5%. En el cas dels homes les diferències són molt menors. De fet, el treball parcial propicia la conciliació de la vida laboral i personal i constitueix un mecanisme de flexibilitat de les empreses davant de les situacions econòmiques adverses. L’ampli ús de la contractació temporal dota el teixit empresarial a Espanya d’un grau elevat de flexibilitat, sense necessitat de recórrer a la contractació parcial. Així, el percentatge de treball parcial involuntari (ocupats amb treball parcial perquè no han aconseguit trobar un treball a jornada completa) és més alt a Catalunya i Espanya que a la zona euro, i s’ha elevat especialment amb la crisi econòmica actual atès l’empitjorament en les oportunitats d’ocupació.

Mercat de treball

159

Població aturada i taxa d’atur Població activa, ocupada i aturada (en milers de persones) 4.000

3.500

3.000 Aturats 2.500

2.000 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Actius

Ocupats

Evolució de la taxa d'atur (%) 25,0

20,0

15,0

10,0

5,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Catalunya

160

L’economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Zona euro

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Població aturada i taxa d’atur

El dinamisme de l’ocupació al període 1995-2007 va permetre absorbir el notable augment de la població activa i, alhora, reduir de manera important el volum de població aturada i la taxa d’atur, que cal recordar que havia augmentat de manera molt significativa com a resultat de la crisi econòmica de l’any 1993. El nombre d’aturats es va reduir a menys de la meitat i la davallada en la taxa d’atur va ser especialment intensa al període 1995-2000. Als anys 2002 i 2003 l’alentiment en l’ocupació va provocar un alça puntual en la taxa, però els anys posteriors va continuar la reducció i el 2007 es va arribar a una taxa d’atur mínima, d’un 6,5%. La taxa d’atur de Catalunya s’ha situat per sota de la mitjana espanyola (si bé les taxes més baixes corresponen a Navarra i Aragó) i al període 2005-2007 també es va situar per primera vegada per sota de la mitjana de la zona euro. No obstant això, la recessió ha provocat un canvi radical en la situació del mercat laboral català, i la pobla-

ció aturada es va disparar al 2008 i 2009 a causa de la forta destrucció de llocs de treball (i en el cas del 2008, també pel sensible creixement de la població activa). La taxa d’atur va registrar una escalada molt forta en dos anys, fins arribar l’any 2009 a un 16,2% a Catalunya i a un 18% a Espanya. La taxa d’atur s’ha tornat a situar, així, notablement per sobre de la mitjana de la zona euro i, de fet, Espanya enregistra la taxa d’atur més alta dels països de la UE-27. Tot i que hi ha elements conjunturals específics, com la davallada de l’inflat sector de la construcció, és evident que és un problema que s’ha repetit en crisis anteriors i que es deriva de factors estructurals i institucionals del mercat laboral. El mercat laboral a Espanya es pot qualificar de molt flexible davant el canvi de cicle, però tota la flexibilitat s’aplica via quantitats, afavorida per la dualitat entre contractes temporals i indefinits. Corregir aquest fet es configura com un factor clau per evitar situacions com l’actual.

Mercat de treball

161

Taxa d’atur per gènere, edat i nacionalitat

30,0

Evolució de la taxa d'atur per gènere i nacionalitat (%)

25,0 20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Taxa d'atur total

Homes

Dones

Nascuts a l'estranger

Evolució de la taxa d'atur per edats (%) 40,0 35,0 30,0 25,0 20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

16-24 anys

162

L’economia catalana: fets estilitzats

25-54 anys

55-64 anys

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Taxa d’atur per gènere, edat i nacionalitat

La pronunciada retallada de la taxa d’atur en l’etapa de bonança econòmica va beneficiar tant el col·lectiu d’homes com el de dones, tot i que la taxa d’atur femení va continuar per sobre de la dels homes. La crisi ha alterat aquesta situació i, per primera vegada, la taxa femenina ha estat inferior a la registrada pels homes. El fet que la crisi hagi afectat especialment sectors on la presència d’homes és més alta (com la construcció) ha provocat un augment de la taxa d’atur dels homes superior a la que ha enregistrat el col·lectiu femení. D’altra banda, la població nascuda a l’estranger es mostra com un col·lectiu especialment vulnerable a l’atur i al llarg de tot el període la seva taxa va estar per sobre de la mitjana (tot i que també és cert que la taxa d’activitat és més alta que a la resta de població, atès que la immigració respon fonamentalment a motius econòmics). L’actual recessió també ha repercutit amb força en la població estrangera, amb un fort augment en la taxa d’atur, que ha arribat a un 27,6%

l’any 2009, enfront de la taxa d’un 13% de mitjana pel total de la població autòctona. Segons les edats, la població més jove ha estat sempre la més afectada pel problema de l’atur. En els anys d’expansió també va registrar un descens notable però la crisi ha situat la taxa d’atur dels menors de 25 anys en el 37,1% l’any 2009. La incidència de l’atur és, així, desigual entre la població i afecta en major mesura els joves, les dones i la població d’origen estranger. La insuficiència en les polítiques actives d’ocupació o inserció laboral és un element clau per explicar les menor taxes d’ocupació —i majors taxes d’atur— d’aquests col·lectius.

Mercat de treball

163

Durada de l’atur

60,0

Atur de llarga durada (% aturats durant més d'un any)

50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 1995

2000

2005 Cataluny a

2008

Espany a

2009

Zona euro

Població aturada segons temps de cerca d'ocupació (% sobre el total ) 100,0

80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 1995

2000 2 any s i més meny s de 6 mesos

164

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2007

De 12 a 23 mesos ja han trobat ocupació

2008 De 6 a 11 mesos

2009 Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Durada de l’atur

L’any 1995 el mercat laboral català partia d’una proporció d’atur de llarga durada (és a dir, de població aturada que porta més d’un any cercant feina) relativament alta, d’un 57,9%, i per sobre de la zona euro. Als anys posteriors el fort creixement econòmic i la creació de llocs de treball va permetre una forta retallada en aquest atur de llarga durada, fins al punt de situarse notablement per sota de la mitjana de la zona euro. La proporció d’aturats amb més d’un any de cerca va arribar a valors molt baixos al 2007 (quan representava un 22,6% del total d’aturats a Catalunya) i al 2008 (quan va baixar fins a un 18,6%), si bé en aquest any el valor baix va ser en bona mesura resultat del ràpid ascens en el nombre d’aturats (de manera que es va reduir en termes relatius la presència d’aturats de més llarga durada). Tot i això, la gravetat de la recessió, la dificultat per trobar ocupació i la pèrdua estructural d’ocupació en alguns sectors (com ara la construcció), fan preveure que als pro-

pers anys es produeixi un augment en aquest atur de llarga durada. De fet, l’any 2009 ja es va registrar un augment en el percentatge d’aturats de llarga durada, fins a un 26,2%, el valor més alt des de 2004. Els períodes llargs d’atur suposen una pèrdua de capital humà de la població afectada que, a mesura que transcorre el temps, té més dificultats per reincorporar-se al mercat laboral. D’aquí la rellevància de les polítiques actives, especialment en l’apartat de formació dels aturats, per tal de garantir la reinserció professional. També cal destacar la rellevància del funcionament dels sistemes d’intermediació laboral que han de facilitar l’encaix entre ofertes i demandes de treball. És evident que el mercat laboral a Espanya i Catalunya té un ampli camí per recórrer en aquests aspectes.

Mercat de treball

165

7. FinanĂ§ament de lâ&#x20AC;&#x2122;economia

Finançament dels sectors residents no financers Finançament a sectors residents no financers. Espanya (% variació)

20,0

16,0

12,0

8,0

4,0 1997

100,0

1998 1999

2000 2001

2002

2003 2004

2005 2006

2007 2008

2009

Finançament segons destinataris. Espanya (en % del total)

90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Admin. públiques

168

L’economia catalana: fets estilitzats

Societats no fin.

Llars i ISFLSL

Font: Banc d’Espanya.

Finançament dels sector residents no financers

El finançament que han rebut els sectors no financers residents a Espanya ha crescut significativament durant el període 1996-2007 (amb una taxa anual mitjana del 12,5%, però que s’ha arribat a situar propera al 20% l’any 2006), reflectint el notable dinamisme que ha mostrat l’economia espanyola en el darrer cicle econòmic expansiu. L’esclat de la crisi financera actual ha canviat radicalment la situació, i ha suposat una dràstica moderació en el finançament atorgat. Una anàlisi acurada de la composició d’aquests fluxos financers mostra com el gruix dels recursos ha anat a parar al sector privat, que, a més, ha guanyat importància relativa en aquests anys. D’una banda, les societats no financeres han passat de suposar el 31,8% del finançament total a l’inici de l’any 1996 al 49,2% a final de 2007. El sector de les llars i institucions privades sense ànim de lucre també ha guanyat importància relativa, especialment en els anys cabdals del darrer cicle econòmic expansiu

(2000-2007), arribant a absorbir més del 35% del finançament total l’any 2007. En canvi, les administracions públiques han perdut importància com a destinatàries de finançament, fet que reflecteix la reducció del seu dèficit i les consegüents menors necessitats de recursos. Val a dir en aquest sentit que a mitjan 2008 van representar només el 15,0% del finançament total enfront del 46,9% que absorbien l’any 1996. L’esclat de la crisi ha suposat un repunt del finançament concedit al sector públic fins al 20,1% a finals de l’any 2009, reflectint les seves necessitats creixents de recursos. El resultat és que l’economia espanyola té un nivell d’endeutament molt elevat i que s’explica, fins ara, pel fort increment de l’endeutament del sector privat (empreses no financeres i llars). L’any 2009, l’endeutament dels sectors no financers a Espanya s’eleva al 286,8% del PIB.

Finançament de l’economia

169

Tipus d’interès

7,0

Tipus d'intervenció dels principals bancs centrals (%)

6,0 5,0 4,0 3,0 2,0 1,0 0,0 2000

2001

2002

2003

2004

BCE 7,0

2005

BoJ

2006

2007

2008

2009

Fed

Font: Banc d’Espanya i Banc de Japó.

Tipus d'interès bancaris (%)

6,0 5,0 4,0 3,0 2,0 1,0 0,0 2003

2004

2005

Euríbor 3 mesos

170

2006 Crèdit habitatge

L’economia catalana: fets estilitzats

2007

2008 Societats < 1 M

2009

2010 Societats > 1 M

Font: Banc d’Espanya.

Tipus d’interès

Durant bona part del període objecte d’estudi, les empreses i llars espanyoles no només van disposar de finançament abundant sinó que van gaudir d’unes condicions de cost molt favorables, gràcies en bona part a les polítiques marcadament expansives que van seguir la Fed, i posteriorment el BCE, després de l’esclat de la bombolla tecnològica. Una política monetària tan laxa en un context de fort creixement econòmic va conduir a una sobrevaloració dels actius (financers i reals) i a una excessiva assumpció de riscos, atès l’estímul que suposava el reduït cost del crèdit. El repunt de les tensions inflacionistes va portar la Fed a canviar l’orientació de la seva política monetària a partir de mitjan 2004 pujant progressivament els seus tipus d’intervenció, política que va seguida poc després pel BCE, que el mes juny de 2007 va situar els tipus d’interès en el 4%.

l’actual crisi financera. Una de les conseqüències va ser un tancament generalitzat dels mercats majoristes i de l’interbancari, és a dir, va donar lloc a una restricció creditícia. Per combatre aquesta situació, i la fallida de tot el sistema, els principals bancs centrals van adoptar polítiques monetàries excepcionalment expansives, i van situar els tipus d’interès en mínims històrics (0,25% a la Fed, 0,10% al BoJ i 1% el BCE) i, a més, va prendre mesures certament heterodoxes com ara posar en marxa programes de compra massiva de títols de deute privat i públic en el mercat secundari. L’actuació decidida dels principals bancs centrals ha contribuït a la rebaixa dels tipus d’interès crediticis. Malgrat això, la situació dista d’estar plenament normalitzada com ho demostra el creixent nombre d’entitats que afirmen haver endurit les condicions de concessió dels crèdits.

L’augment dels tipus va desencadenar una correcció dels preus dels actius, que va contribuir a l’esclat de

Finançament de l’economia

171

Finançament per instruments

100,0

Finançament al sector privat per instruments. Espanya (%)

90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Préstecs i fons de tit. 60,0

Valors dif. d'accions

Préstecs de l'exterior

Quota de les caixes d'estalvi al mercat de crèdit (% del total)

55,0

50,0

45,0

40,0

35,0 1995

2000

Catalunya

172

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

Espanya

2009

Font: Banc d’Espanya.

Finançament per instruments

Bona part del finançament rebut pels sectors no financers espanyols l’han concedit les entitats de crèdit. De fet, el sistema financer espanyol s’emmarca en el model propi de les economies europees continentals com l’alemanya o la francesa, un model que es caracteritza per una major importància dels intermediaris bancaris en el procés de canalització de l’estalvi cap a la inversió. En el cas espanyol, els principals intermediaris del sistema financer són els bancs i les caixes d’estalvi, i resten en un segon terme les cooperatives de crèdit, els establiments de crèdit i figures públiques com l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) i l’Institut Català de Finances (ICF), que representen un pes més moderat en el total del sector.

d’accions tenen un pes aproximat del 15% en cada cas. Les dades del Banc d’Espanya mostren també amb claredat la posició hegemònica, i creixent, que ocupen les caixes d’estalvi a Catalunya tant pel que fa al segment del crèdit com als dipòsits. Val a dir en aquest sentit que l’any 2009 han atorgat el 57,7% del total del crèdit i administren el 71,2% dels dipòsits. En el conjunt de l’Estat, les caixes d’estalvi també han guanyat pes relatiu entre 1995 i 2009, si bé no arriben a suposar el 50% del mercat de crèdit.

Entorn del 70% del finançament al sector privat (societats no financeres, llars i institucions privades sense ànim de lucre) prové de préstecs i fons de titulització del sector bancari, mentre que els préstecs de l’exterior i els valors diferents

Finançament de l’economia

173

Crèdit i cicle econòmic

25,0

Crèdit del sector bancari i PIB nominal a Catalunya (% variació)

20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 -5,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Crèdit 350.000

PIB

Font: Banc d’Espanya i Ine.

Crèdit i dipòsits, altres sectors residents. Catalunya (milions d'euros)

300.000 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Crèdit

174

L’economia catalana: fets estilitzats

Dipòsits

Font: Banc d’Espanya.

Crèdit i cicle econòmic

Impulsada per unes condicions financeres molt favorables, l’economia catalana va experimentar un període de fort creixement econòmic en el període 1995-2007, amb creixements molt elevats tant del consum de les llars com de la formació bruta de capital. En aquest context, el crèdit concedit per les entitats bancàries a Catalunya va créixer un 15,4% de mitjana, el doble que el PIB nominal (7,3%) i cinc punts més que els dipòsits de la població al sistema bancari, que va obligar les entitats a buscar altres formes de captació de recursos, com ara les emissions de títols per poder finançar així el boom creditici. En aquest sentit, l’any 2007 el volum total del crèdit va ser prop d’1,9 vegades el dels dipòsits a Catalunya.

Espanya (del -0,3%) i una notable moderació a Catalunya (amb un creixement de l’1,3% interanual). Així mateix, el menor ritme d’activitat també ha dificultat la captació de dipòsits per part de les entitats bancàries, si bé ho ha fet a un ritme més moderat, que ha permès una lleu reducció de l’escletxa entre crèdit i dipòsits. Finalment, convé assenyalar que bona part de la desacceleració, especialment al segment creditici, s’ha degut a la notable moderació de les taxes de creixement del crèdit concedit per les caixes d’estalvi, segment més afectat per la davallada del sector immobiliari.

Amb el canvi de cicle i l’esclat de la crisi actual, la desacceleració i posterior caiguda de l’activitat econòmica ha conduït a una caiguda substancial del ritme de creixement del crèdit concedit per les entitats financeres, i s’han arribat a assolir taxes de creixement interanual negatives a

Finançament de l’economia

175

Composició del crèdit concedit per les entitats bancàries

100,0

Crèdit concedit per finalitats. Espanya (en %)

90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 1995

2000

Activ. productives

2005

Habitatge

2007

2009

Consum durador

Altres

Font: Banc d’Espanya.

Crèdit concedit a les activitats productives per sectors. Espanya (en %) 100,0 90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 1995

Serveis (no immob.)

176

2000

Activ. immobiliàries

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

2007

Construcció

2009

Indústria

Agricultura

Font: Banc d’Espanya.

Composició del crèdit concedit per les entitats bancàries

La composició del crèdit concedit per les entitats bancàries als sectors residents a Espanya ha experimentat canvis importants en els darrers quinze anys. Així, segons dades del Banc d’Espanya, les entitats bancàries han dedicat més de la meitat dels seus fluxos crediticis del període 1995-2009 a activitats productives, si bé el crèdit concedit per a aquest tipus de finalitats ha experimentat una disminució de 8 punts entre 1995 i 2005. En el mateix sentit, també ha perdut pes el crèdit concedit per al finançament de béns de consum durador, que se situa per sota del 4% del total. Per sectors productius, les dades del Banc d’Espanya mostren una pèrdua d’importància relativa del crèdit al sector serveis (excloses les activitats immobiliàries) de gairebé 5 punts percentuals entre 1995 i 2005, força més moderada, però, que els gairebé 16 punts que ha experimentat el crèdit a activitats industrials en el mateix període.

En canvi, dins dels fluxos crediticis han guanyat pes les activitats relacionades amb l’habitatge, tant pel que fa a la concessió de préstecs hipotecaris i d’ajuts per a la rehabilitació de les llars (que ha arribat a suposar el 37,3% del crèdit bancari total l’any 2005), com pel crèdit al sector de la construcció o al finançament d’activitats immobiliàries. En conjunt, el crèdit relacionat amb la construcció ha passat d’absorbir el 28,8% del total l’any 1995 al 61,5% el 2006. La crisi econòmica, amb un impacte especial en l’activitat immobiliària, ha començat a canviar aquesta estructura, amb una lleugera pèrdua de pes del crèdit adreçat a les activitats relacionades amb el sector, i una recuperació de la participació en el crèdit total de les activitats productives restants.

Finançament de l’economia

177

Morositat i cobertura dels crèdits dubtosos

Morositat al sistema bancari. Espanya (% crèdits dubtosos sobre el total) 5,5 5,0 4,5 4,0 3,5 3,0 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 2000

400,0

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

Font: Banc d’Espanya.

Cobertura dels crèdits dubtosos al sistema bancari. Espanya (%)

350,0 300,0 250,0 200,0 150,0 100,0 50,0 2000

178

2001

2002

2003

L’economia catalana: fets estilitzats

2004

2005

2006

2007

2008

2009

Font: Banc d’Espanya.

Morositat i cobertura dels crèdits dubtosos

Les entitats financeres tenen l’obligació de classificar els seus riscos atenent a la possibilitat de cobrament en fallits (irrecuperables), subestàndar (corresponents a sectors o regions geogràfiques amb greus dificultats econòmiques), dubtosos (per raó de morositat del client o bé per altres motius) i normals. En relació amb els dubtosos, inclouen els derivats de la morositat dels clients (en determinats supòsits, en què s’ha superat el termini de cobrament de 90 dies) i els corresponents a la mora subjectiva, és a dir, quan l’entitat financera considera que les operacions poden ser de cobrament dubtós malgrat que no són un dels casos anteriors. Les dades del Banc d’Espanya permeten observar com durant els anys del cicle econòmic expansiu el pes dels crèdits dubtosos en el total de les operacions d’actiu ha disminuït, en coherència amb el context econòmic. Així, els crèdits dubtosos van passar de suposar l’1,5% del crèdit total de l’economia espanyola l’any 2000 al 0,8% al 2006. Paral·lelament, i en bona part a causa

de la implantació de les anomenades provisions contracícliques per part del Banc d’Espanya, la cobertura dels crèdits dubtosos va experimentar durant aquests anys importants augments, fins arribar gairebé al 400%. El canvi de cicle ha comportat un intens deteriorament de la posició financera de moltes llars i empreses, fet que s’ha traduït en augments importants de la morositat —que s’apropa a nivells de principis dels noranta— i, per tant, en un notable augment dels crèdits dubtosos. Així, l’any 2009, les operacions de cobrament dubtós representaven el 5,3% dels crèdits concedits per les entitats financeres al territori espanyol. L’augment en el percentatge de crèdits dubtosos i de fallits ha provocat una notable disminució de la cobertura d’aquests riscos d’impagament, que des de l’any 2008 se situen per sota del 100%.

Finançament de l’economia

179

Mercats financers

21.000

Evolució dels índexs borsaris internacionals (dades a 31 de desembre)

19.000 17.000 15.000 13.000 11.000 9.000 7.000 5.000 1999

2000

2001

2002

Ibex-35 200,0

2003

2004

2005

Dow Jones

2006

2007

2008

Font: Banc d’Espanya.

2009

Nikkei-225

Capitalització dels principals mercats borsaris (en % del PIB)

180,0 160,0 140,0 120,0 100,0 80,0 60,0 40,0 20,0 0,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008

Espanya

180

Itàlia

L’economia catalana: fets estilitzats

Alemanya

Regne Unit

EUA

Japó

Font: World Federation of Exchanges.

Mercats financers

L’índex Ibex-35 és el principal índex de referència de la borsa espanyola elaborat per Borses i Mercats Espanyols (BME). La seva evolució, com succeeix amb la resta d’índexs borsaris internacionals, és un bon indicador de la salut dels mercats de capitals nacionals, i s’explica per la situació de les empreses que en formen part, així com pel context internacional que incideix en la seva evolució. L’evolució de l’Ibex-35 i dels principals índexs borsaris del món els darrers deu anys permet assenyalar tres etapes marcadament diferenciades. Així, a principis del segle XXI la borsa espanyola va patir els efectes de l’esclat de la bombolla tecnològica i de la inestabilitat internacional derivada dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als EUA. L’efecte negatiu d’aquests esdeveniments es va reflectir amb una caiguda generalitzada de les cotitzacions borsàries.

cuperació de les cotitzacions, afavorides per una abundància de liquiditat en un context definit per uns tipus d’interès històricament baixos. Amb el canvi de cicle econòmic i la successió de fallides bancàries, com la caiguda de Lehman-Brothers el setembre de 2008, els mercats borsaris internacionals van experimentar una notable contracció, especialment en els països més afectats per la sobrevaloració dels actius en els anys precedents. Aquest és el cas de les economies dels EUA, del Regne Unit i d’Espanya, unes de les més afectades per les pertorbacions financeres, com es desprèn de la intensa caiguda en la capitalització dels seus respectius mercats borsaris.

La ja comentada etapa d’expansió que va viure l’economia mundial fins l’any 2007 va propiciar una re-

Finançament de l’economia

181

8. Sector pĂşblic

Les administracions públiques a Espanya 48,0

Ingressos i despeses del sector públic a Espanya (en % del PIB)

46,0 44,0 42,0 40,0

Dèficit Superàv it

Dèficit

38,0 36,0 34,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Ingressos

Despeses

Font: Ministeri d’Economia i Hisenda.

Distribució del saldo pressupostari per administracions (en % del PIB) 4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 -6,0 -8,0 -10,0 -12,0 -14,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Admin. central

184

L’economia catalana: fets estilitzats

Seguretat Social

Font: Ministeri d’Economia i Hisenda.

Les administracions públiques a Espanya

El saldo pressupostari del conjunt de les administracions públiques a Espanya ha presentat una tendència molt favorable durant els anys del darrer cicle expansiu. Les mesures de reducció i posterior contenció de la despesa pública adoptades per garantir el compliment dels criteris de Maastricht i, posteriorment, l’aprovació de la Llei general d’estabilitat pressupostària el 2001 per complir els objectius de dèficit fixats en el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC), explicarien en bona mesura aquesta millora dels comptes públics. Aquests factors i l’impacte del cicle expansiu en els ingressos han fet possible assolir superàvit i que Espanya s’hagi situat entre els sectors públics més sanejats de la zona euro. Això no obstant, la crisi econòmica s’ha traduït en un greu empitjorament de les finances públiques. Així, l’any 2009, el dèficit del conjunt del sector públic a Espanya ha estat de l’11,2% del PIB, gairebé tres vegades el que es va assolir el 2008 (del 4,1%). Aquest notable deteriorament de la situació pressupostària és degut tant a l’impacte negatiu de la

crisi en els ingressos públics com a l’efecte de les mesures estabilitzadores implementades pel Govern per moderar el retrocés de la demanda. La tendència cap al deteriorament de les finances públiques s’ha incrementat a un ritme molt elevat especialment en el cas de l’Administració central, que ha passat de mostrar superàvits pressupostaris de fins a l’1,1% del PIB el 2007 a enregistrar un dèficit del 9,4% del PIB el 2009. L’administració de la Seguretat Social manté el superàvit, tot i que aquest és més moderat que en els anys previs a l’esclat de la crisi econòmica. Les comunitats autònomes han registrat de manera estructural un signe deficitari, que ha augmentat sensiblement amb l’impacte de la crisi fins a suposar un 2,0% del PIB. Les corporacions locals han patit també l’impacte de la recessió i han passat a engruixir el dèficit públic global.

Sector públic

185

Deute públic a Espanya Deute públic dels països de la UE-27, 2009

130 110 90 70 50 30 10

I ta Hu n Lit Es Bel lov e Po r Fr a Di n Ho ES l P Gr e UK Le t I rl

Bu l Xi p Su e Es t P T x ol Es ec lov a Au s M al Lu Al x em Fi Ro n m

-10

Deute (% PIB) 1.000

Increment anual (p.p.)

Font: Eurostat.

Diferencials del deute amb el bo alemany (en punts bàsics)

900 800 700 600 500 400 300 200 100 0 -100 2007

2008

Espanya

186

L’economia catalana: fets estilitzats

2009

Grècia

2010

Irlanda

Portugal

Font: Bloomberg i Banc d’Espanya.

Deute públic a Espanya

El sanejament progressiu dels comptes públics va permetre reduir el deute públic, especialment a partir de 2001. Aquesta posició més sanejada ha permès disposar de marge per aplicar les polítiques anticícliques arran de la crisi econòmica. El deteriorament experimentat pels comptes públics com a conseqüència de la crisi econòmica actual s’ha traduït en un augment notable en el nivell d’endeutament de les administracions públiques a les economies europees. Tot i que Espanya partia d’una posició relativament sanejada pel que fa als nivells de deute públic, ha estat un dels països on ha augmentat més en els darrers dos anys. Concretament, el deute públic ha passat del 36,2% del PIB el 2007 al 53,2% l’any 2009. Un augment de 17 punts que només ha estat superat per Irlanda, Letònia, Regne Unit i Grècia.

va provocar una tendència a l’alça del cost d’emissió del deute dels països que es preveia que s’enfrontaven a una situació econòmica més incerta pel seu elevat endeutament i per les dificultats de recuperar ritmes sostenibles de creixement a curt termini. Els països perifèrics de la zona euro han estat els gran perjudicats per aquesta situació, que s’ha agreujat l’any 2010. Així, el diferencial dels tipus d’interès amb el bo alemany, que en un entorn d’unió monetària s’hauria de mantenir proper a zero, va iniciar una senda ascendent i ha arribat a assolir més de 200 punts bàsics a Espanya, i prop dels 1.000 punts bàsics el mes de setembre de 2010 en el cas grec. La Unió Europea ha adoptat mesures sense precedents per fer front a aquesta situació, però les tensions en els mercats resten lluny d’haver-se resolt.

El creixent endeutament dels sectors públics ha provocat un allau de deute en els mercats que van començar, en un context d’elevada incertesa, a orientar-se cap a actius segurs. Això

Sector públic

187

Ingressos de la Generalitat de Catalunya

14,5

Ingressos no financers de la Generalitat (en % del PIB)

14,0 13,5 13,0 12,5 12,0 11,5 11,0 10,5 10,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

16,0

Font: Generalitat de Catalunya.

Evolució dels ingressos del model de finançament (% variació)

14,0 12,0 10,0 8,0 6,0 4,0 2,0 0,0 -2,0 -4,0 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

188

L’economia catalana: fets estilitzats

Font: Generalitat de Catalunya.

Ingressos de la Generalitat de Catalunya

L’activitat pressupostària de la Generalitat de Catalunya des del vessant dels ingressos ha vingut fortament condicionada, més enllà del sistema de finançament vigent en cada moment per a les comunitats autònomes de règim comú, pel cicle econòmic expansiu dels darrers anys. L’augment en l’activitat econòmica ha generat un notable creixement dels ingressos no financers al llarg de tota la fase expansiva i, especialment, els anys més recents. El boom del sector construcció ha tingut una incidència clau en el fort creixement com ho demostra els creixements registrats en figures tributàries com són l’impost sobre transmissions patrimonials i l’impost d’actes jurídics documentats. Actualment, tot i el dràstic impacte de la crisi econòmica sobre la recaptació impositiva de les administracions públiques, especialment pel que fa a la caiguda en la capacitat recaptatòria dels tributs relacionats al sector de la construcció, l’aportació addicional de 1.995 milions

d’euros vinculada al nou model de finançament autonòmic en vigor des de l’1 de gener de 2009 ha permès que els ingressos no financers de la Generalitat augmentin considerablement entre 2008 i 2009, fins a representar el 14,0% del PIB el darrer any. Sense aquesta injecció extraordinària de recursos que ha suposat l’aportació addicional del nou model de finançament, els ingressos percebuts per l’Administració catalana s’haurien reduït en un -0,8% a causa de l’ensorrament generalitzat de gairebé tots els impostos. En termes generals, les darreres reformes del model de finançament autonòmic han anat adreçades a augmentar la suficiència de recursos i a reduir el pes dels diferents tipus de subvencions de l’Estat cap als governs subcentrals, augmentant la importància dels recursos de caire tributari en compliment dels principis d’autonomia financera.

Sector públic

189

Despeses de la Generalitat de Catalunya Despeses no financeres de la Generalitat (en % del PIB) 18,0 17,0 16,0 15,0 14,0 13,0 12,0 11,0 10,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Font: Generalitat de Catalunya.

Despeses de la Generalitat per funcions, 2009 (en % del total) Administració general Serv eis públics generals Protecció i promoció social Salut Educació Habit, cult., lleng i consum Transports Altres béns públics econ. Foment sectors prod. Suport fin. ens locals Fons de contingència Deute públic 0,0

190

5,0

L’economia catalana: fets estilitzats

10,0

15,0

20,0

25,0

30,0

35,0

Font: Generalitat de Catalunya.

Despeses de la Generalitat de Catalunya

La despesa pública no financera de la Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha mostrat des de l’any 2003 una tendència clarament creixent, en contrast amb l’evolució estable dels anys previs, fins a assolir el 12,9% del PIB l’any 2007. És evident que el fort augment demogràfic que d’ençà l’any 2000 s’ha produït a Catalunya ha pressionat a l’alça les partides de despesa. Aquesta tendència expansiva s’ha vist accentuada en l’actual context de crisi per l’actuació dels estabilitzadors automàtics i l’adopció de paquets de mesures per reactivar l’activitat econòmica. Així, l’any 2009, les despeses no financeres de la Generalitat van augmentar un 16,3%. Els efectes de l’aprovació de les mesures d’austeritat necessàries per contenir el dèficit públic es deixaran sentir en els propers anys.

cació que, a més, han mostrat una tendència creixent. L’augment demogràfic, i també la millora en els recursos existents per a la prestació d’aquests serveis, són responsables d’aquesta expansió. L’any 2009, plenament immers en un context de crisi, les despeses que més ha augmentat ha estat la despesa vinculada al deute públic (pagament d’interessos més amortitzacions), amb un increment del 68,1% i que suposa el 6,1% del total de la despesa autonòmica. També augmenta la despesa en foment dels sectors productius i la protecció social.

L’anàlisi per polítiques de despesa posa de manifest el pes que tenen les despeses en polítiques socials, que suposen entorn el 60% de la despesa total. D’entre elles, destaca el pes de la despesa en salut i edu-

Sector públic

191

Dèficit públic de la Generalitat de Catalunya

0,0

Evolució del dèficit públic SEC-95. Generalitat de Catalunya (en % del PIB)

-0,5 -1,0 -1,5 -2,0 -2,5 -3,0 2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

Font: Generalitat de Catalunya.

Necessitat de finançament de les CA, 2009 (en % del PIB) Madrid La Rioja Galícia Canàries Astúries Andalucia Cast-Lleó Aragó Ex tremadura Cataluny a Múrcia Nav arra València Cantàbria Balears País Basc C-Manx a 0,0

192

0,5

1,0

L’economia catalana: fets estilitzats

1,5

2,0

2,5

3,0

3,5

4,0

4,5

5,0 Font: IGAE.

Dèficit públic de la Generalitat de Catalunya

El comportament dels ingressos i despeses expliquen, òbviament, el saldo pressupostari. Entre 2003 i 2007, la Generalitat de Catalunya ha presentat, com a mitjana del període, un saldo pressupostari consolidat, d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes (SEC-95), del -0,5% del PIB, valor emmarcat en els objectius d’estabilitat pressupostària fixats per l’Estat en cada moment.

L’empitjorament en els comptes públics ha estat comú a les comunitats autònomes. Catalunya, tot i que amb un dèficit superior a la mitjana, es troba allunyada, però, del desequilibri que enregistren Castella-la Manxa, el País Basc o Balears. Contràriament, Madrid, La Rioja o Galícia mostren unes necessitats de finançament clarament inferiors a la mitjana de comunitats autònomes.

Amb el canvi de cicle, la intensitat de l’actual crisi econòmica ha conduït a un fort deteriorament dels comptes públics a totes les economies. En el cas de Catalunya, la davallada dels ingressos i l’augment de despeses per afrontar la crisi ha portat a que el dèficit públic hagi passat del 0,6% del PIB l’any 2007 al 2,6% del PIB l’any 2008. L’entrada en vigor del nou model de finançament autonòmic, que ha suposat uns ingressos extres, ha permès frenar l’empitjorament del dèficit i el 2009 aquest s’ha situat en el 2,4% del PIB, dues dècimes inferior al de l’exercici previ.

Sector públic

193

Deute públic de la Generalitat de Catalunya

13,0

Deute públic de la Generalitat de Catalunya (en % del PIB)

12,0 11,0 10,0 9,0 8,0 7,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Font: Generalitat de Catalunya.

Deute públic a les CA, 2009 (en % del PIB) València Balears Cataluny a C-Manx a Galícia Andalusia La Rioja Ex tremad Madrid Nav arra Aragó C- Lleó Canàries Múrcia Cantàbria Astúries País Basc 0,0

194

2,0

4,0

L’economia catalana: fets estilitzats

6,0

8,0

10,0

12,0

14,0

16,0

Font: Banc d’Espanya.

Deute públic de la Generalitat de Catalunya

Les comunitats autònomes han presentat un signe deficitari en els comptes públics, fins i tot en els anys de màxim creixement econòmic. De fet, el gruix de les despeses que afronten els sectors públics autonòmics són independents del cicle (com és el cas de la despesa en salut i educació). Així, els recurrents dèficits i l’endeutament consegüent es pot relacionar, a més de la gestió de recursos que fa l’autonomia, amb el fet que els recursos procedents del sistema de finançament autonòmic no sembla que s’hagin adequat a unes necessitats de despesa creixents derivades de l’augment demogràfic dels darrers anys i les necessitats d’atenció sanitària i educativa d’aquesta població.

desfasament entre ingressos i despeses s’ha acumulat al llarg de més de dues dècades i ha situat Catalunya com una de les regions amb un pes de l’endeutament més elevat. La crisi econòmica ha tingut un efecte notable en els nivells de dèficit i de deute. Així, el deute públic a Catalunya ha passat del 7,5% del PIB l’any 2007 (un dels nivells més baixos dels darrers anys) a l’11,9% del PIB el 2009. Aquest nivell d’endeutament només el superen València (14,1%) i les Balears (12,4%).

A més, el procés de descentralització de competències com la sanitat no ha estat homogeni en el temps, i això té lògicament efectes en la comparació dels nivells de deute de les diferents comunitats autònomes. En el cas català, les competències sanitàries i educatives es van transferir l’any 1981, de manera que el

Sector públic

195

Inversió pública a Catalunya

100,0

Composició de la inversió pública pressupostada a Catalunya (% del total)

90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 2000

2001

2002

2003

Estat

2004

2005

2006

Generalitat

2007

2008

2009

2010

Ens locals

Inversió real liquidada per la Generalitat de Catalunya (en % del PIB) 3,5 3,0 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 1992 93

196

L’economia catalana: fets estilitzats

99 2000 01

Font: Generalitat de Catalunya.

Inversió pública a Catalunya

La inversió productiva té un paper molt important en el creixement econòmic i, dins d’aquesta, la inversió pública en infraestructures n’és un element fonamental. La inversió de la Generalitat de Catalunya suposa ja el 43,5% de la inversió pública total a Catalunya, deu punts més que el pes que té la inversió de l’Estat a Catalunya i vint punts superior a la que efectuen els ens locals. D’ençà l’any 2000 ha tingut lloc un important esforç inversor de la Generalitat de Catalunya. La inversió liquidada ha passat dels poc més de 1.000 milions d’euros de la dècada dels noranta als més de 6.200 milions de l’any 2009. Això ha suposat que la inversió pública efectuada per la Generalitat ha augmentat de l’1,5% del PIB de l’inici dels noranta al 3,2% de l’any 2009.

fície. L’any 2009 aquesta inversió que no queda reflectida en el capítol 6 del pressupost suposa el 0,5% del PIB. Gairebé el 40% de la inversió pública de la Generalitat de Catalunya ha anat adreçada a transport i energia (especialment ferrocarril i metro). També la inversió derivada de la política d’habitatge i ordenament territorial o la destinada a l’àmbit d’educació i cultura han tingut un pes important. Medi ambient, sanitat i benestar social són altres àrees amb un important esforç inversor.

En aquests darrers anys hi ha hagut un fort augment de la inversió extrapressupostària, és a dir d’obres finançades amb sistemes específics com poden ser el mètode alemany, les concessions i els drets de super-

Sector públic

197

Inversió de l’Estat a Catalunya

Inversió de l'Estat a Catalunya (% del total grup Foment) inversió

20,0 18,0 16,0 14,0 12,0 10,0 8,0 6,0 4,0 1986

1988

1990

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

Inversió pública de l'Estat pressupostada per CA, 2009 (euros per habitant) Ceuta Castella i Lleó Astúries Melilla Aragó Galícia Cantàbria Ex tremadura Castella-Manx a La Rioja Múrcia Andalusia Cataluny a València Madrid Nav arra Canàries Balears País Basc 0

198

100

200

L’economia catalana: fets estilitzats

300

400

500

600

700

800

900

Font: 1.000 Ministeri de Foment i Ine.

Inversió de l’Estat a Catalunya

Tot i la rellevància de la inversió autonòmica, la inversió en grans infraestructures bàsiques de transport és competència, fonamentalment, de l’Estat. A partir de l’any 2000 s’ha produït un notable creixement de la inversió estatal en infraestructures, arran de les grans obres relacionades amb el tren d’alta velocitat i infraestructures aeroportuàries. La distribució territorial de la inversió en infraestructures no ha estat gaire igualitària entre regions, ni en termes de percentatge sobre el PIB respectiu ni en termes d’inversió per habitant. La inversió estatal territorialitzada assignada a Catalunya ha estat per sota del seu pes econòmic i poblacional. De fet, amb algunes excepcions, aquest és un tret comú a les regions amb un nivell de renda més elevat, de manera que la distribució de la inversió s’ha basat, a grans trets, en un criteri de reequilibri territorial, adreçant més recursos a les regions de menor renda per càpita. Però la distribució territorial de la inversió pública hauria de respondre no no-

més a criteris de solidaritat i equilibri territorial, sinó també a criteris d’eficiència econòmica. L’aprovació del nou Estatut d’autonomia a Catalunya de 2006 ha introduït, en la disposició addicional tercera, que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del PIB de Catalunya per un període de set anys. Això ha permès donar un nou impuls a la inversió estatal a Catalunya que, tot i que resta lluny de les posicions d’altres territoris, s’apropa a la mitjana espanyola. Així, en termes per habitant, el volum d’inversió de l’Estat mostra una notable dispersió entre comunitats autònomes en què Ceuta i Melilla, Castella i Lleó, Astúries o Aragó encapçalen l’ordenació. Les necessitats de reducció de la despesa pública que ha imposat la situació de crisi actual tindran un impacte important en la inversió estatal i la seva territorialització.

Sector públic

199

Fluxos fiscals amb el sector públic central

10,4

Dèficit fiscal de Catalunya (criteri monetari, en % del PIB)

9,6 8,8 8,0 7,2 6,4 5,6 4,8 4,0 1986

1988

1990

1992

1994

1996

1998

Balança neutralitzada

2000

2002

2004

Font: Departament d’Economia i Finances.

Balança no neutralitzada

Balances fiscals de les CA, 2005 (criteri monetari, en % del PIB) Ex tremadura Astúries Galícia Castella i Lleó Cantàbria Andalusia Cast-la Manx a Aragó Canàries La Rioja País Basc Múrcia Nav arra Madrid València Cataluny a Balears -16 -14 -12 -10 -8

200

L’economia catalana: fets estilitzats

-6

-4

-2

12 14

Font: Ministeri d’Economia i Hisenda.

Fluxos fiscals amb el sector públic central

L’acció del sector públic central origina fluxos fiscals entre regions en la mesura que els impostos i les despeses públiques es distribueixen territorialment. La balança fiscal recull aquests fluxos. D’aquesta manera, el saldo de la balança fiscal en una regió s’obté com la diferència entre la despesa que el sector públic central realitza en aquesta regió i el volum d’ingressos que aquesta regió aporta per finançar el conjunt de la despesa de l’Administració central. Existeixen dues maneres de calcular aquests saldos: segons el flux del benefici o segons el flux monetari.

benefici, aquests resultats no presenten una variació significativa. Pel que fa a Catalunya, entre els anys 1986 i 2005, el dèficit fiscal ha estat, en mitjana, del 7,4% del PIB, amb un màxim del 8,6% l’any 2002 i un mínim de 6% els anys 1996 i 1998. Aquesta sèrie, malgrat la certa variabilitat que presenta, és força estable al llarg del cicle, ja que neutralitza l’efecte del dèficit de l’Estat, aspecte que introdueix variabilitat en el resultat del dèficit fiscal.

Les regions amb major nivell de renda, com és el cas de Catalunya, presenten un saldo fiscal negatiu com a conseqüència de l’acció dels mecanismes de reequilibri territorial. Catalunya, Balears, València i Madrid es configuren com els territoris amb més saldo negatiu, mentre que Extremadura, Astúries, Galícia o Canàries es trobarien en l’altre extrem. Tant si es computen els saldos fiscals segons el criteri del flux monetari com el criteri del flux del

Sector públic

201

9. Benestar i qualitat de vida

Desenvolupament humà

0,96

Evolució de l'indicador de desenvolupament humà (IDH)

0,95 0,94 0,93 0,92 0,91 0,90 0,89 1997

1998

1999

2000

2001

Catalunya 14,0

2002

2003

2004

2005

2006

Espanya

2007

Font: Idescat i PNUD.

Creixement de l'IDH i dels seus components, 1997-2007 (% variació)

12,0 10,0 8,0 6,0 4,0 2,0 0,0 IDH

Esperança de v ida

Catalunya

204

L’economia catalana: fets estilitzats

Escolaritat

Espanya

PIB

Font: Idescat i PNUD.

Desenvolupament humà

En els darrers anys s’han fet esforços per construir indicadors que permetin mesurar el desenvolupament dels països més enllà del seu creixement econòmic, valorant aspectes com ara la capacitat per garantir una vida llarga i amb salut i la disponibilitat dels coneixements i recursos necessaris per gaudir d’un bon nivell de vida. L’Índex de desenvolupament humà (IDH), elaborat en el marc del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), és un d’aquests intents i té en compte tres dimensions: la longevitat, el nivell educatiu i el nivell de vida (mesurat a partir del PIB per càpita real ajustat en paritats de poder de compra) de la població de referència. Entre 1997-2007 s’ha registrat una millora constant de l’indicador de desenvolupament humà a Catalunya, i encara amb més intensitat al conjunt d’Espanya. L’any 2007 Espanya ocupa el número 15 en el rànquing de països segons aquest indicador (un total de 182), per davant de països com Bèlgica, el Regne Unit o Alemanya, però lluny

encara de països com Noruega o Austràlia que encapçalen la classificació. L’augment en la renda per càpita que s’ha registrat aquests anys ha estat el factor que més ha contribuït a millorar l’indicador. L’augment de l’esperança de vida també ha estat un factor important, mentre que no s’han produït avenços substancials en l’indicador d’escolaritat de la població. És precisament en aquest darrer bloc on Catalunya mostra els pitjors resultats relatius, per sota de la mitjana espanyola. Si en aquest índex es té en compte la desigualtat segons el gènere, l’índex de Catalunya és lleugerament inferior a l’IDH, indicatiu d’un cert grau de desigualtat entre homes i dones. No obstant això, el grau de desigualtat entre sexes és menor que en el cas del conjunt d’Espanya.

Benestar i qualitat de vida

205

Renda i desigualtat Renda mitjana per unitat de consum a Catalunya, 2007 (en euros)

22.000 20.000 18.000 16.000 14.000 12.000 10.000

16-39 40-64 65+

Sex e

P rim. 1rESO 2nESO 2nESO Sup.

Edat

Niv ell formatiu

Ocup A tur

Jubil

Activ itat econ.

Font: Idescat.

Índex de Gini als països de la zona euro (%) Por Gre ESP Ita Ale Irl CAT Fra Xip Lux Hol Bèl Mal Fin Aus Esq Esl 20,0

206

24,0

L’economia catalana: fets estilitzats

28,0

32,0

Font: 36,0 Idescat i Eurostat.

Renda i desigualtat

L’any 2007 la renda mitjana per unitat de consum, que té en compte les economies d’escala que es generen entre els individus d’una mateixa llar, a Catalunya es xifrava en 16.219 euros, un 11,6% per sobre de la mitjana espanyola. Les diferències segons categories demogràfiques i econòmiques, però, són prou significatives. La renda mitjana és més elevada en el cas dels homes que en les dones i augmenta significativament a mesura que millora el nivell formatiu. Així, per a la població amb estudis superiors, la renda mitjana és un 58% més alta que a la població que només té estudis primaris com a màxim.

sintètics més emprats per a l’anàlisi de la distribució de la renda, l’any 2007 els països amb una major desigualtat en la distribució de la renda eren Portugal i Grècia, seguits d’Espanya. D’altra banda, aquest indicador s’ha mantingut estable en els darrers anys en el cas de Catalunya, mentre que per al conjunt d’Espanya es detecta un lleuger augment de la desigualtat en la distribució de la renda entre els anys 2003 i 2007.

La renda mitjana també és significativament més baixa en el cas de la població de més de 65 anys respecte als altres estrats d’edat i en la població que es troba en situació d’atur. Aquest grau de desigualtat en la distribució de la renda, no obstant això, és inferior al que es detecta en el conjunt d’Espanya i a la mitjana de la zona euro. De fet, segons l’índex de Gini, un dels indicadors

Benestar i qualitat de vida

207

Risc de pobresa

30,0

Intensitat de la pobresa: taxa i gap de pobresa (%, 2007)

25,0 20,0 15,0 10,0 5,0 0,0 Tax a

Catalunya

26,0 24,0 22,0 20,0 18,0 16,0 14,0

Gap

Espanya

Zona euro

UE-27

Taxes de risc a la pobresa, per col·lectius (% de la població, 2007)

12,0 10,0 8,0 6,0 4,0 2,0 0,0 Homes

Dones

Catalunya

208

L’economia catalana: fets estilitzats

>= 65 any s

Espanya

Zona euro

Ocupats

UE-27

Estudis. univ .

Font: Idescat i Eurostat.

Risc de pobresa

L’any 2007 un 16,6% de la població de Catalunya es trobava amb una situació de risc de pobresa, és a dir, amb un nivell de renda anual inferior al 60% de la renda mediana de la població. Catalunya se situaria, doncs, en una posició intermèdia respecte de la UE-27 pel que fa al percentatge de població en risc a la pobresa (el 17,0% de mitjana de la UE-27), per sota de la mitjana espanyola (situada en el 20,0% de la població) i lleugerament per sobre de la mitjana de l’eurozona (on la taxa se situa en el 16,0% de la població). Les taxes de risc a la pobresa difereixen, però, substancialment segons les característiques econòmiques, socials i demogràfiques de la població. Així, el risc de pobresa és més elevat en la població femenina (amb unes diferències més accentuades a Catalunya i al conjunt d’Espanya que a la mitjana dels països europeus). La població de 65 anys i més es configura com el col·lectiu que pateix amb més intensitat el risc de pobre-

sa, amb un diferencial respecte de la mitjana de la població molt més elevat que als països europeus veïns. En canvi, la població ocupada i els individus amb nivell d’estudis universitaris enregistren una taxa de risc de pobresa molt inferior a la mitjana i amb diferències menors respecte de la situació que es produeix a la UE. Però el gap o bretxa de pobresa a Catalunya —que mesura la intensitat de la pobresa i es defineix com la renda mediana de la població situada en risc a la pobresa i la renda corresponent al llindar de pobresa definit— era molt més elevat del que ho era a la mitjana europea, i fins i tot superior al valor del conjunt d’Espanya. Aquests resultats impliquen que tot i el menor risc a la pobresa a Catalunya respecte de la mitjana espanyola, els pobres residents en territori català pateixen amb més duresa els efectes de les privacions i la pobresa monetària del que ho fan els col·lectius en risc a la pobresa a la resta de l’Estat.

Benestar i qualitat de vida

209

Pobresa i actuació del sector públic Pobresa abans i després de l'actuació del sector públic

0 Cataluny a

Espany a

Abans de transferències

Zona euro

Després de pensions

UE-27

Final

Pobresa abans i després de l'actuació del sector públic (> 65 anys) 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0 Cataluny a

Espany a

Abans de transferències

210

L’economia catalana: fets estilitzats

Zona euro

Després de pensions

UE-27

Final

Font: Idescat i Eurostat.

Pobresa i actuació del sector públic

El sector públic té en els països desenvolupats un paper fonamental a l’hora de reduir les desigualtats en la distribució de la renda i reduir el risc a la pobresa. En l’exercici d’aquesta funció, disposa de diverses eines de despesa, algunes de caire monetari i d’altres en espècie. Pel que fa a les primeres, unes de les més rellevants són les pensions públiques, principalment les de vellesa i les de supervivència. Així mateix, també existeixen altres transferències socials, com són les prestacions d’atur, de malaltia i d’invalidesa i diverses tipologies d’ajuts familiars. En general, l’efecte del sector públic en la reducció del risc de pobresa és més important a la mitjana dels països europeus que no pas a Espanya o Catalunya. Com a mitjana de la zona euro, i amb dades de 2007, el sector públic redueix en 26 punts la taxa de risc a la pobresa. En el cas del conjunt d’Espanya, l’impacte del sector públic és de 18,7 punts i a Catalunya, de 17,1 punts.

Més de dues terceres parts de la reducció del risc de pobresa és atribuïble a les pensions de vellesa i d’invalidesa. L’impacte redistributiu de les restants transferències socials és molt més moderat, especialment en el cas d’Espanya i Catalunya, que posa de manifest la menor presència i/o eficàcia d’aquest tipus de prestacions en la lluita contra la pobresa monetària. Així mateix, l’efecte redistributiu de les prestacions públiques varia segons les característiques dels beneficiaris. Així, en el cas de la població major de 65 anys, les pensions de vellesa i supervivència suposen la pràctica totalitat de la reducció de la pobresa monetària, mentre que les altres prestacions tenen caràcter marginal. De fet, en aquest col·lectiu el sistema de pensions públiques es configura com un garant fonamental del nivell de vida atès que la proporció de població que disposa d’altres fonts d’ingressos és molt reduïda.

Benestar i qualitat de vida

211

Despesa en protecció social

28,5

Evolució de la despesa en protecció social (% del PIB)

26,5 24,5 22,5 20,5 18,5 16,5 2001

2002

2003

2004

Catalunya 100,0

2005

Espanya

2006

2007

Zona euro

Composició de la despesa en protecció social (% del total)

90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 2001

2007

2001

Cataluny a

Vellesa

212

2007 Espany a

Malaltia

L’economia catalana: fets estilitzats

Atur

2001 Zona euro

Invalidesa

Altres

2007 Font: Idescat i Eurostat.

Despesa en protecció social

Tot i haver augmentat des de l’any 2000 ençà, la despesa en protecció social —incloent-hi tant l’acció de les entitats públiques com la de les privades, sempre que es realitzi amb l’objectiu de protegir un tercer i que no hi hagi contrapartida equivalent i simultània de la persona protegida— a Catalunya (17,8% del PIB l’any 2007) se situa encara per sota de la mitjana de l’eurozona (27,0%) i sensiblement allunyada dels nivells assolits a països com França (amb el 30,5% del PIB) o Suècia (29,7%).

ons per família i fills i per exclusió social que, no obstant això, continuen tenint un pes molt reduït en el total. Respecte de la mitjana de la zona euro, les despeses en protecció social a Catalunya (i també a Espanya en conjunt) mostren un major pes de les prestacions per atur, en correspondència amb la major taxa d’atur de l’economia espanyola, i una menor participació de les prestacions per família i habitatge.

El gruix de la despesa per aquest concepte a Catalunya es correspon amb prestacions per vellesa (un 39,9% de la despesa en protecció social l’any 2007) i per raó de malaltia (amb el 31,3%). Per la seva banda, les prestacions per atur (10,9%) i les destinades a cobrir situacions d’invalidesa o discapacitat (7,8%) tenen un pes molt inferior. En aquests anys, i en un context de forta creació d’ocupació, s’ha reduït el pes relatiu de les prestacions per atur, mentre que ha augmentat la participació de prestaci-

Benestar i qualitat de vida

213

Esperança de vida

Esperança de vida en néixer 82,0

81,0

80,0

79,0

78,0

77,0 1992

1994

1996

1998

2000

2002

Catalunya

2004

2006

2008

Espanya

Esperança de vida segons sexe 90,0 80,0 70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 0,0 Homes

Dones

En néix er

214

L’economia catalana: fets estilitzats

Homes

Catalunya

Espanya

UE-27

Dones Als 60 any s

Font: Idescat, Ine i Eurostat.

Esperança de vida

Els avenços en la medicina, en la salut, en l’alimentació o en les condicions de treball han millorat les condicions de vida de la població i han afavorit l’augment de l’esperança de vida de les darreres dècades, i s’ha produït un cert procés de convergència cap als països amb una esperança més elevada. L’esperança de vida en néixer de la població catalana ha experimentat un continu ascens al llargs de les darreres dècades. Dels 76,8 anys d’esperança de vida l’any 1981 s’ha passat als 81,7 anys l’any 2008, per sobre de la mitjana espanyola (81,2 anys) i de la mitjana europea (79 anys).

què la mortalitat infantil o dels més joves ja es troba en valors molt baixos. Així, l’esperança de vida als 60 anys ha augmentat sensiblement en aquest període i és de 21,7 anys en el cas dels homes i 26,4 en les dones. Així mateix, s’observa una diferència positiva en el cas de les dones que, a més, s’ha anat ampliant amb el pas dels anys. L’any 2008 l’esperança de vida de les dones es xifra en 84,6 anys, clarament per sobre dels 78,7 dels homes.

Aquest nou escenari demogràfic, amb un progressiu envelliment de la població, té efectes socials, econòmics i sanitaris i obliga a atendre patologies diferents. Cal dir, però, que l’augment de l’esperança de vida registrada en aquestes últimes dècades és inferior que els increments que s’enregistraven a l’inici del segle XX (en què l’esperança de vida se situava entorn dels 35 anys). La raó es troba en

Benestar i qualitat de vida

215

Recursos i despesa en salut

500,0

Metges per 100.000 habitants

480,0

460,0

440,0

420,0

400,0 1995

1997

1999

2001

Catalunya

500,0

2003

2005

2007

2009

Espanya

Font: Idescat.

Llits hospitalaris per 100.000 habitants

480,0 460,0 440,0 420,0 400,0 380,0 360,0 340,0 320,0 300,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008

Catalunya

216

Lâ&#x20AC;&#x2122;economia catalana: fets estilitzats

Espanya

Font: Eurostat.

Recursos i despesa en salut

El fort creixement demogràfic arran de la immigració, l’envelliment de la població i les noves necessitats assistencials que això implica han fet necessària una notable ampliació dels recursos del sistema sanitari català, per donar resposta a les noves necessitats demogràfiques i com a prioritat política per millorar l’assistència sanitària a la població. Val a dir en aquest sentit que, pel que fa al nombre de metges, tot i el fort creixement demogràfic, la ràtio de metges per habitant ha anat augmentant. En aquest indicador, Catalunya se situa en una posició capdavantera en l’entorn europeu i sensiblement millor que la mitjana espanyola. La bona posició relativa en recursos humans no és compartida per altres indicadors. La dotació de llits hospitalaris no ha evolucionat al mateix ritme que el creixement demogràfic i això ha provocat una tendència a la baixa en la disponibilitat de llits hospitalaris per habitant que, no obstant això, assoleix uns nivells molt millors que la mitjana espanyola. Això pot

generar distorsions en la prestació dels serveis sanitaris malgrat els esforços per reduir llistes d’espera en l’atenció hospitalària. Malgrat tot, la qualitat del sistema sanitari català està fora de dubte i té un ampli nombre de centres i especialistes que són un referent no solament en el conjunt d’Espanya sinó d’Europa. Pel que fa a indicadors de despesa, la despesa en sanitat a Espanya, que ha crescut sensiblement els darrers anys, l’any 2008 suposa un 9% del PIB (el 1990 era un 6,5%), més del 70% de la qual és despesa del sector públic. Aquesta situació és semblant a la de la resta de països europeus, on França encapçala el rànquing de despesa en sanitat (11,2% del PIB).

Benestar i qualitat de vida

217

Recursos de serveis socials

16,0

Places en residències per a la gent gran (% s/ població > 80 anys)

3,0

15,5

2,8

15,0

2,6

14,5

2,4

14,0

2,2

13,5

2,0 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Total (eix esquerra) 100,0

Públiques (eix dret)

Places en residències per a la gent gran segons tipologia (% s/ total)

80,0

60,0

40,0

20,0

0,0 1995

2000

Residències públiques

218

L’economia catalana: fets estilitzats

2005

Residències sense lucre

2009

Residències mercantils

Font: Idescat.

Recursos de serveis socials

Els canvis demogràfics ja esmentats (allargar l’esperança de vida i el progressiu envelliment de la població) fan que hi hagi unes necessitats creixents de recursos per atendre la gent d’edat més avançada que no poden ser atesos en els seus domicilis. El nombre de places ofertades en residències per a la gent gran ha augmentat de manera continuada d’ençà de l’inici de la dècada dels noranta, i entre 1992 i 2009 el nombre total de places s’ha més que doblat. El creixement en el nombre total de places va ser més intens fins l’any 2003, mentre que a partir d’aleshores es modera el ritme expansiu. No obstant això, l’expansió dels primers anys s’explica fonamentalment pel dinamisme en les places en residències mercantils que, d’altra banda, són les que han augmentat més en tots aquests anys. En canvi, a partir de 2004 es produeix una ampliació de les places en centres públics, però que només cobririen al

voltant del 2% de la població de més edat. Malgrat això, és evident la insuficiència de recursos disponibles. De fet, el nombre de places disponibles cobreixen únicament al voltant del 15% de la població de més de 80 anys (la més susceptible de poder necessitar el recurs). De fet, gairebé el 60% de les places ofertades en residències per a gent gran són de titularitat mercantil, mentre que únicament el 15% són de titularitat pública. El 25% restant corresponen a residències d’institucions sense ànim de lucre.

Benestar i qualitat de vida

219

Lâ&#x20AC;&#x2122;economia catalana: fets estilitzats

ISBN 978-84-393-8646-9

Sumari 1 Generalitat de Catalunya Departament dâ&#x20AC;&#x2122;Economia i Finances

9 788439 386469