Ultimàtum a la Terra El pròxim 5 de juny es commemora el Dia Mundial del Medi Ambient. Els experts apunten que ens estem apropant perillosament al punt de no retorn per malmetre definitivament la Terra, i no s’albiren polítiques internacionals que provoquin un gir per canviar la tendència.
II
ESPECIAL MEDI AMBIENT
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260
Jussi Viitanen Text // S. Alcaide
Cap d’unitat de l’European Forest Institute
Text // Susana Alcaide
Els boscos són la gran reserva que ens queda per posar fre al canvi climàtic i des de l’Institut Europeu dels Boscos (EFI) insisteixen en la necessitat que els veiem com el futur: el gran pulmó que atrapa el CO2 i ens retorna oxigen. Hem de fer-los créixer i tenirhi contacte perquè, asseguren, són curatius.
Es deia que un esquirol podia travessar la península ibèrica sense trepitjar terra, només saltant d’arbre en arbre. Ara passaria més temps a terra que a les branques. Perdem els boscos i amb ells una part important de la nostra història i també de la nostra economia. L’EFI és un institut europeu dedicat, exclusivament, als boscos i la seva importància, des del canvi climàtic fins a la incidència en la població. Si gestionem de manera acurada els nostres boscos, serem capaços d’aturar, en part, el canvi climàtic i ens farà retornar a un estil de vida i de societat més conscient, i per què no, més feliç. El bosc és el nostre futur. L’EFI ho té molt clar, i és hora que en prenguem consciència. Com ens influeix el fet que cada vegada tinguem menys boscos? Què estem fent amb el clima? Estem entrant en una nova era. Tots aquests nous fenòmens climàtics extrems com pluges torrencials, focs descontrolats, ventades, sequeres... es deuen a la influència humana sobre el clima. Això ha provocat que no siguem capaços de predir exactament el temps, en fem una aproximació acurada però no exacta, i això és perillós, és un risc enorme per als éssers humans, i no és només per part de l’ecologia, sinó també de l’economia. El cost que generen aquests enormes incendis, tempestes, sequeres, climes extrems... és molt elevat. El canvi en el clima també provoca grans migracions. Un exemple, el drama que patim cada dia amb els fugitius que s’ofeguen a la Mediterrània té el seu origen en el desplaçament de persones que busquen un lloc millor on instal·lar-se, lluny de la sequera extrema d’Àfrica. El clima ho condiciona tot. Com afecta als boscos el canvi climàtic del planeta? Desapareixaran espècies vegetals o mutaran en unes altres? Als boscos ja es viuen els canvis. A Finlàndia, per exemple, tenim, a part dels brots i agulles tradicionals dels pins i les coníferes resistents al fred, uns altres arbres que tenen les fulles més amples, com passa en boscos molt més al sud. Però aquestes noves espècies també porten noves malalties per a les quals els arbres encara no estan del tot preparats. Comencem a tenir insectes que abans no podien sobreviure i que ara es mengen els arbres. Això provoca un canvi en
l’ecosistema i un dany econòmic enorme. Aquest canvi també es pot veure en l’agricultura, concretament al sector vitivinícola. Es busquen noves àrees on conrear per continuar la producció, i potser en un futur no llunyà tindrem vinyes a Finlàndia, si no hi posem remei. Quin paper juga el bosc, la massa forestal, en el canvi climàtic? Ens pot ajudar a parar-lo? El paper del bosc és imprescindible. Els boscos, per fer la fotosíntesi, capten el CO2 de l’aire. Deixen emmagatzemades les mol·lècules de carboni i expulsen oxigen. Són com una gran aïguera on es diposita el 30% del diòxid de carboni que produïm a través de diferents activitats. És una pila, però també un magatzem, ja que el carboni roman en l’estructura interna dels arbres, a les branques que cauen a terra... la concentració del carboni i el fet que els boscos tenen una massa tupida verda crea un efecte hivernacle que augmenta la temperatura, necessària per crear nova vida. És l’equilibri perfecte. Del bosc se n’extreuen tres productes molt importants: polpa, fusta i biocombustible, i tot està integrat en el mateix sistema de reciclatge, l’economia circular. Dels arbres s’extreu la polpa per fabricar paper, la fusta per fer mobles i construccions i, finalment, biocombustible. I com s’integren en l’economia circular? Perquè a simple vista no sembla que tinguin res en comú... Un cop tenim el paper, aquest es recicla diverses vegades, fins que queda una pasta que, juntament amb les deixalles verdes de branques i fulles, es converteix en biocombustible, que un cop es crema torna a reenviar un núvol de CO2 a l’atmosfera, necessari per a la vida del bosc. A més, la fusta, dins de les cel·les que formen la seva estructura, emmagatzema carboni, que triga més de 100 anys a desaparèixer. Per això és important fer servir la fusta en el mobiliari i la construcció, perquè és una manera d’alliberar-nos del carboni. Tot forma part del mateix cercle. Ens hem d’integrar en una economia baixa en carboni i per això els boscos són primordials. Encara som a temps de mirar els boscos com els grans aliats. Per exemple, es podria substituir el cotó per fibra dels arbres... que hi ha bones pers-
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260
ESPECIAL MEDI AMBIENT
Cada dos segons es desforesta la superfície equivalent a un camp de futbol per plantar-hi soja, palma i obrir pastures per a vaques. Hem de reduir aquestes pràctiques per salvar els boscos.
pectives, en això. Els enormes camps de cotó, que a més necessiten moltíssima aigua, es podrien reemplaçar per arbres adaptats al medi. Imagina el que seria replantar tots els enormes camps de cotó amb arbres. Hem de trobar solucions que ens ajudin a aconseguir canvis dintre de 50 anys. S’ha de replantar amb arbres de ràpid creixement com pins o eucaliptus o els arbres autòctons de cada lloc? El sector forestal no pot ser vist només des del punt de vista econòmic, perquè llavors es tendeix a simplificar els sistemes naturals. Ens hem de preguntar per a què volem els arbres. Si és per fer paper, el millor són les plantacions intensives; si és per protegir l’ecosistema, millor grans àrees úniques de bosc natural. Però tota replantació o tala, sigui per al que sigui, ha de ser legal. La tasca principal de la unitat en la qual treballo és controlar les tales il·legals. El més dur per a un bosc és la tala sense permisos, en àrees de protecció, o d’espècies protegides. El gruix de la nostra feina és a Àfrica, al sud-est d’Àsia i a l’Amèrica Llatina. Si creix la demanda de paper o de fusta, la sobreexplotació es dispara i la tala es fa sense control. Com actua l’European Forest Institut? Un dels elements fonamentals de la nostra feina és treballar amb els consumidors europeus. Es necessari que la gent prengui consciència d’on venen els seus mobles o el paper, si es conforma amb recursos il·legals amb condicions de producció precàries... una mica com ja ha passat en la indústria de la confecció, que la població té consciència i ha fet que les empreses es comprometin. Hem creat un segell que certifica la procedència sostenible de la fusta, i les empreses de mobiliari han d’acollir-se a aquesta legislació. L’objectiu principal és reduir la demanda de fusta il·legal i augmentar la legal. Per exemple, la fusta del Camerun o del Vietnam ha de tenir aquest certificat per ser venuda a Europa. Però cal també educar el consumidor final. Necessitem educar-nos en boscos? Ens hem de centrar en la protecció del bosc. Cada dos segons es destrueix una extensió de bosc similar a un camp de futbol per plan-
tar-hi palma, soja, per produir paper o per fer-hi menjar les vaques. Aquests són els grans problemes. Vaques, soja, oli de palma i boscos? Quina relació tenen? Si reduïm el consum de carn, tindrem menys vaques, que necessitaran menys pastures i també es reduiran els camps de soja, necessària per fer el pinso que mengen els animals tancats en granges. També hem de posar l’ull a l’oli de palma, que està present a gairebé tot arreu, des de la cosmètica fins a l’alimentació. Per produir-lo es destrueix la selva, el nostre gran pulmó, i es planta palma. El Parlament Europeu ja està estudiant mesures urgents per prohibir-ne o moderar-ne el consum. El panorama no és gaire encoratjador. Encara som a temps de posar-hi remei? Els pessimistes diuen que s’ha acabat el joc, però jo sóc dels optimistes que creuen que no tenim temps per perdre. És hora de fer accions en la nostra vida quotidiana: quin tipus de productes recolzem, quin tipus de polítics votem ... Crec que podem tornar a l’escenari anterior, on es poden limitar les emissions i salvar aquest planeta. Però necessitem una forma nova i més feliç de viure. Una vida verda amb el bosc com a punt de referència. El futur és al bosc? El futur és el bosc. M’agradaria poder fer més coses perquè s’entengués la relació crítica entre l’home i el bosc. Si tenim un bosc millor, tindrem una millor qualitat de vida. Crec que la gent hauria de veure aquest tipus d’imatges aterridores d’Indonèsia o els països veïns on per culpa dels grans incendis s’han quedat sense bosc, i l’aire és tan espès que es fa difícil de respirar. És molt trist despertar-se cada matí amb olor d’aire cremat. És com viure en una xemeneia. Haurem de tornar a viure al bosc... No cal ser tan extremistes. Només cal anar al bosc i sentir-lo, perquè és curatiu. Baixa la pressió arterial, alleuja l’estrès i et recarrega d’energia. El bosc ens dona energia.
III
IV
ESPECIAL MEDI AMBIENT
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260
Salvem les abelles Text // Pol Borràs
La producció d’aliments, en risc
“S Què pots fer tu? Consumeix mels locals. Tenim un producte únic de gran qualitat. Ajudaràs a preservar la biodiversitat del teu entorn i el futur del sector apícola local. Busca el producte ecològic. Sigues un consumidor responsable. Respecta els nius d’abelles que trobis. Incrementa la biodiversitat natural de la ciutat. Si està en un lloc que no molesta i no hi ha risc per a les persones, es millor no moure’l de lloc.
ense els insectes pol·linitzadors com les abelles, es produiria una catàstrofe” perquè són els responsables de la reproducció de molts dels nostres conreus i de la generació de fruits com les pomes, les taronges o les maduixes. Així ho explica a EL TRIANGLE el president de la Fundació Amics de les Abelles, Luis Pérez Ventosa. Aquest veterà apicultor admet que “s’està detectant una reducció de la població dels pol·linitzadors”, fet que constata l’estudi de Greenpeace El declivi de les abelles. L’ONG ecologista exposa que les abelles són el grup pol·linitzador predominant al planeta, i que el seu nombre s’està reduint, en especial a Amèrica del Nord i al nord d’Europa Occidental. Segons l’informe, la reducció de colònies d’abelles generadores de la mel pot oscil·lar entre el 20% i el 40%. Una primera avaluació global sobre pol·linitzadors realitzada per la Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES) ha trobat que un 16% dels pol·linitzadors vertebrats (ratpenats, colibrís...) estan en perill d’extinció, mentre que el 40% dels invertebrats (abelles, papallones...) mostren nivells d’amenaça alts. Així com l’arròs o el blat es pol·linitzen gràcies al vent, conreus propis de la dieta mediterrània com la fruita i la verdura es veuen greument afectats per la minva d’abelles, vespes, papallones o escarabats. Experiments internacionals mostren que als llocs amb major biodiversitat i abundància de pol·linitzadors, la producció de fruits i llavors creix. “Es requereix una acció immediata per protegir el servei ecològic essencial que és la pol·linització”, com recull l’estudi de Greenpeace. Segons explica a EL TRIANGLE el professor de Botànica de la Universitat de Barcelona i apicultor ecològic Jaume Cambra, la pol·linització perilla, principalment, a les zones agrícoles de regadiu, d’alt nivell productiu i amb un ús intensiu de pesticides. El panorama és més negre, segons Jaume Cambra, a l’hemisferi nord que no pas al sud. Espanya és el país de la Unió Europea amb major producció apícola, seguit per Grècia. En els darrers 10 anys, el nombre d’explotacions i de ruscos ha crescut, però la seva productivitat ha baixat a causa del fenomen que està vivint la pol·linització.
Què mata les abelles? La mortaldat de les abelles es deu a una combinació de factors a nivell global: l’impacte de les espècies exòtiques invasores, les pràctiques agrícoles intensives i l’ús de pesticides, els canvis en l’ús del
sòl i el canvi climàtic. La varroa és el principal enemic de l’apicultura a tot el món. Luis Pérez Ventosa, president de la Fundació Amics de les Abelles, exposa que les abelles “no saben defensar-se d’aquesta espècie invasiva i mata eixams sencers. És un paràsit que es fa resistent als tractaments i cal més investigació”. La vespa asiàtica o velutina és un altre enemic mortal de les abelles de la mel. En un dia pot matar fins a 50 abelles, fet que afecta greument la productivitat del sector. L’agricultura industrial, les pràctiques intensives, l’expansió de monocultius i la manca de diversitat són altres elements nefasts. A l’agricultura industrial hi hem d’afegir l’efecte mortal de determinats pesticides en abelles i altres insectes. A tall d’exemple, l’apicultor jubilat Pérez Ventosa detalla que “determinats pesticides que estan basats en la nicotina fan que les abelles es perdin, es desorientin i es despoblin els eixams”. Per això és tan important prohibir l’ús de plaguicides potencialment tòxics si es vol preservar el valor ecològic de la pol·linització. D’acord amb aquest objectiu, la Fundació Amics de les Abelles, nombroses associacions d’apicultors i Greenpeace van entregar fa poques setmanes 40.000 signatures al ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient demanant que defensi davant de la Unió Europea la prohibició total dels insecticides neonicotinoides que enverinen milions d’abelles arreu del món. Un darrer factor és el canvi climàtic. Els llargs períodes de sequera, l’augment de les temperatures, la modificació de les pautes de les precipitacions i el desplaçament de les estacions són elements que afecten les espècies. Els patrons de floració, per exemple, estan canviant, i això pot provocar l’extinció d’alguns pol·linitzadors de determinades plantes per manca d’aliment.
Es poden salvar les abelles? La recuperació i conservació dels pol·linitzadors és possible si s’adopten mesures. Promoure una agricultura sostenible i fer ús de processos ecològics és un pas essencial. En el camp, cal disminuir l’ús de pesticides i prohibir els més tòxics. La investigació i l’intercanvi de coneixements és fonamental, com ha destacat el professor Jaume Cambra. Segons ha dit a EL TRIANGLE, “a Catalunya no estem fent prou seguiments dels pol·linitzadors, i a la resta de l’Estat, tampoc. Els apicultors fan coses vàlides, però van a les palpentes. La informació no es comparteix prou i això perjudica el sector”. Tot i així, organismes catalans com el Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya (CTFC), el CREAF i l’IRTA investiguen al respecte i fins i tot el Parc de Collserola acull una investigació que fa seguiments de tres colònies d’abelles per conèixer com actuen de forma natural.
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260
V
ESPECIAL MEDI AMBIENT
Text // Cristina Palomar
El sofre dels creuers
El verí que respirem omés el 12% de la població mundial que viu en ciutats respira un aire net segons els índexs de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Les guies turístiques que atrauen cada any milers de visitants a Barcelona venent-la com un paradís de sol i platja amb una qualitat de vida envejable no ho esmenten, però la ciutat no només incompleix reiteradament els màxims fixats per l’OMS en els nivells de partícules i d’òxids de nitrogen, sinó també els europeus, menys estrictes. Si fem una enquesta sobre la contaminació de París, Londres, Copenhaguen, Torí i Barcelona segur que gairebé ningú l’encerta. Dels cinc exemples, la capital catalana ocupa la segona posició del rànquing, per darrere de la ciutat italiana. Encara que sembli increïble, Londres i París estan menys contaminades, i l’última és la capital danesa, reina de la bicicleta i pionera en polítiques mediambientals. Com és possible que Barcelona, més petita que metròpolis com París o Londres, les superi àmpliament pel que fa als índexs de pol·lució? La resposta és fàcil: hi ha més densitat de vehicles en menys quilòmetres quadrats. El contaminant més nociu per a la salut són les partícules en suspensió, que provenen entre un 40% i un 60% del trànsit rodat, sobretot a causa de les emissions dels vehicles dièsel. L’altre verí, l’òxid de nitrogen, prové dels cotxes en un 70%. Si mirem el mapa de la qualitat de l’aire de Barcelona, els nivells més alts es concentren en les dues rondes i a Diagonal, Meridiana, Gran Via i carrer Aragó, així que sembla que deixar de respirar verí passa obligatòriament per apostar pel transport públic i penalitzar el vehicle privat, una mesura que ni és acceptada socialment ni els poderosos lobbies del petroli i de l’automòbil estan disposats a assumir.
N
La contaminació també mata L’Avaluació de la Qualitat de l’Aire a la ciutat de Barcelona 2016, elaborada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ho deixa molt clar: la reducció de les partícules contaminants en suspensió “evitaria anualment prop de 650 morts a la ciutat i 3.500 a l’àrea metropo-
litana”. Quan es parla de contaminació atmosfèrica a Barcelona no només es fa esment dels nivells escandalosos de partícules i d’òxids de nitrogen. En el còctel verinós que ens empassem 12 vegades per minut cal incloure també el benzè, el benzopirè, l’ozó, el sofre, l’anhídrid carbònic, l’arsènic, el cadmi, el plom i el níquel. D’acord amb les dades d’aquest informe, la ciutat supera la majoria de l’any tots els nivells permesos en els cinc primers contaminants esmentats i només es respira una mica millor els caps de setmana perquè el trànsit baixa una mica. Els perjudicis per a la salut es concreten en malalties respiratòries cròniques i cerebrovasculars, i afecten sobretot la població més vulnerable, com les persones grans, els nens i les dones embarassades. Segons aquest estudi, el 68% de la població barcelonina està exposada a nivells anuals de diòxid de nitrogen superiors als que fixa l’OMS, i pel que fa a les partícules en suspensió el percentatge és del 95%. És per això que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el novembre passat un programa que desenvolupa una seixantena d’accions sobre la mobilitat, el foment del transport públic, l’impuls d’un model urbà més saludable i el foment de la reducció d’emissions als sectors industrials i portuari. En el cas del transport privat, a partir de l’1 de desembre tots els vehicles de gasolina anteriors al 2000 i els dièsel anteriors al 2006 que no hagin passat l’aprovat de la DGT no podran circular per la ciutat quan les alertes per contaminació es disparin. La restricció serà permanent a partir del 2020 i cinc anys després s’estendrà per altres ciutats de l’àrea metropolitana. La lluita contra la contaminació atmosfèrica és global i de poc serveix que Barcelona aprovi mesures per reduir el trànsit si la resta de municipis que l’envolten no fan el mateix. L’última i decisiva paraula la té el govern central, que té la responsabilitat de modificar la llei de trànsit i el Reglament General de Circulació, de revisar les taxes i els impostos de circulació, prioritzar les inversions en transport públic i incentivar la renovació dels vehicles més contaminants. Mentrestant, als barcelonins només els queda fugir de les zones més transitades.
El trànsit no és l’únic responsable de la contaminació a Barcelona. La presència de creuers al port també incrementa les emissions contaminants. Un creuer mitjà consumeix el mateix combustible que 12.000 cotxes, però utilitza un fueloil 100 vegades més tòxic que el dièsel, ja que té 3.500 vegades més contingut de sofre. El combustible que alimenta els creuers està prohibit a terra ferma, però es permet en el cas del transport marítim gràcies a una legislació molt més laxa. Si seguim així, els pronòstics més pessimistes apunten que les emissions en els ports es multiplicaran per quatre i arribaran l’any 2050 als 70 milions de tones de CO2.
VI
ESPECIAL MEDI AMBIENT
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260
del desvetllament ecologista Com ha anat, què hem fet, què pot passar?
Text // Xavier Garcia
40 anys després de la primera celebració del Dia Mundial del Medi Ambient, el moviment ecologista continua defensant la terra amb l’objectiu de conviurehi en pau, qüestionant el model de desenvolupament que ha convertit el país en un territori nuclearitzat i amb unes infraestructures sotmeses a l’imperi del cotxe i el consum de gasolina i ciment.
B
é, els qui no miren mai enrere –segurament per por de no reconèixer-se en la seva antiga identitat ideològica–, pel que sembla, no recapitulen mai, pel fet que en algun moment (ja antic, de tot fa molts anys) van decidir capitular. Els qui, amb penes i treballs, hem intentat ascendir –corregint i augmentant les previsions inicials– en l’anàlisi independent i crítica de la realitat ens trobem desplaçats pels pontífexs que, en els diversos períodes del capitalisme rampant, al poder o a l’oposició homologada, han marcat les tendències i els ritmes dels programes polítics al ritme de l’acceleració imposada per això que en diem sistema econòmic, que ja no és cap sistema (cadascú tira pel dret) i que molt menys és econòmic, a causa dels greus dèficits ecològics que conté. Per tant, aquest plantejament ja ve de molt antic, superats els unitarismes –sovint interessats i falsos– de l’antifranquisme. Oberta la veda de la llibertat controlada (Constitució, Estatuts, pactes de la Moncloa, tot sota la supervisió de l’amic americà, que ja havia indicat el camí a seguir a partir del 1959), els qui –en partits o moviments socials– no van seguir aquest camí, com deia Alfonso Guerra, “no surten a la foto”. Aquesta foto, multiplicada fins a l’infinit, és la de la vergonya de tots aquells que, en diverses circumstàncies i en graus diversos, s’han aprofitat de la llibertat a mida que s’han bastit per a ells mateixos. El poble del qual tant parlen –senzill o més instruït– ha quedat al marge, arraconat, consumit i consumidor dels productes de tota mena que els han anat abocant, amb les cantarelles de la llibertat, la seguretat i el progrés. Uns i altres –ja ens entenem, a Espanya i a Catalunya– s’han apropiat de la figura jurídica de l’Estat (aquí, de la Generalitat com a òrgan màxim de poder) per convertir-lo en la palanca política per modelar, modernitzant-lo, el sistema econòmic sorgit del franquisme. Així hem anat tirant durant aquests 40 anys de democràcia reglamentada, paral·lels als anteriors de dictadura orgànica, en els últims quinze dels quals van posar-se les bases perquè Espanya fos la vuitena potència mundial, perquè es produís el miracle espanyol i, mort el Caudillo, perquè, en una operació de gran propa-
ganda política internacional, tot el món –o gairebé– ens admirés per la Transició realitzada, amagant la transacció que es dugué a terme. Ens hem de preguntar a costa de què i de qui es va realitzar aquesta operació. Són molts els damnificats i víctimes: el territori, urbà o rural, i la gent, tant de barris superpoblats com de pobles buidats, en aquesta tendència inherent al capitalisme industrial i financer a concentrar consumidors en àrees estratègiques, a situar els proveïments energètics i de tot tipus a les àrees rurals prèviament buidades, a desposseir, urbans i rurals, dels mecanismes bàsics de supervivència i, en fi, a explotar-ho tot (natura i ciutats), per continuar –cada cop més que abans– el procés d’acumulació. Els qui hem mamat del pensament i l’acció ecològiques –aquí i arreu del món– no ens sabem avenir (per bé que ara veiem que el poder volia que fos així) que el sistema de partits majoritaris, els seus gurus intel·lectuals i els grans mitjans de comunicació al servei de tots ells, no hagin inclòs en els seus diagnòstics –si més no, tímidament, fins ara– tot aquest moviment de l’economia moderna, causant de tants estralls ecològics, locals i globals i, darrerament de manera escandalosa, tot el carrusel de corrupcions que hem d’aguantar i que tenen com a un dels seus fonaments, justament, l’apropiació privada de la riquesa pública dels recursos de la naturalesa.
QUÈ HEM FET? Contemplades les coses d’aquesta manera –fins fa poc minoritària, però que la gravetat de la mateixa crisi va eixamplant– convé veure, igualment, com s’han produït les relacions, normalment tenses, entre els distints actors que han entrat en escena: entre els disconformes del que es preparava (partidaris d’una ruptura política quan el que s’ha produït és una ruptura ecològica de molta intensitat) i els conformats (i entusiastes) d’un sistema polític i econòmic envernissat de les formalitats democràtiques que coneixem. Han passat 40 anys de la primera celebració del Dia Mundial del Medi Ambient, el 5 de juny del 1977, quan la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, es va omplir de paraigües negres (símbol del
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260
VII
ESPECIAL MEDI AMBIENT
FOMENT D’ENERGIES NETES DESNUCLEARITZACIÓ
GESTIÓ DE RESIDUS
moviment antinuclear), oberts, volent significar la protecció de la contaminació radioactiva, que no coneix fronteres, com s’ha demostrat en tantes ocasions, a l’hora d’envair la natura i la humanitat. S’estava aixecant el mausoleu nuclear a Ascó, vora l’Ebre, fruit de tantes complicitats polítiques, econòmiques i militars, a Madrid i a Barcelona, ratificades a partir del 1980 amb el nomenament de Jordi Pujol com a president de la Generalitat i amb el consentiment dels aparells centrals del PCE (Santiago Carrillo) i, posteriorment, del PSOE (Felipe González). Només a les perifèries militants, les afectades directament, hi va haver la corresponent oposició. Però no hi havia res a fer. El Goliat dels centralismes respectius va esclafar el petit David popular, i la victòria del poder es va confirmar democràticament, el juny del 1981, al Parlament de Catalunya, que va votar l’autorització per engegar el procés de posada en marxa dels reactors, que es va fer efectiva el 1983 i el 1985. La dècada dels 80 –amb l’onada neoliberal en ple apogeu (Pujol a Catalunya, Reagan als EUA, Thatcher a la Gran Bretanya, i Felipe fent de comparsa al servei dels grans conglomerats financers de la globalització que es preparava)– va ser dramàtica per als sectors populars d’oposició (tant de partits com de moviments socials, que havien protagonitzat grans mobilitzacions pocs anys abans), i va ser dramàtica –amb les decepcions, desencants i desercions corresponents–, perquè es va veure com el buldòzer estatal, empresarial i polític arrasava les esperances d’unes generacions, sobretot de les més joves, a les quals es va acabar d’enfonsar, en bona part, amb la introducció suïcida, perfectament intencionada, de la droga a gran escala. El medi ambient –aquesta expressió patètica que horroritzava el gran ecòleg Ramon Margalef– començava a no formar part (si mai ho havia estat) de les preocupacions i exigències polítiques de governants i partits i, en general, de les inquietuds socials, més preocupades –després de la gran crisi de la reconversió laboral dels anys anteriors– per afermar l’estabilitat econòmica dels distints sectors productius que per les conseqüències ambientals, que es veien llunyanes, de les decisions estratègiques que els poders anaven prenent.
Entre aquestes decisions –ja preparades des de finals dels anys 60, seguint les pautes dels distints plans de desarrollo (amb important presència catalana)–, la nuclearització del país i de tota la Península, la política de transvasament d’aigües de les perifèries als centres, el reforçament dels grans nuclis urbans amb assentaments d’habitatges als suburbis (casos del Delta del Llobregat, Bellvitge o l’intent, al Vallès, de construir a les planes agrícoles de Gallecs, salvades per la protesta popular), tot lligat per unes infraestructures de comunicació fonamentades en el cotxe privat i en els alts consums de ciment i gasolines. Al mateix temps –i a mesura que el camp es despoblava, afectant la supervivència de la petita explotació agrària familiar (camp de batalla, des del 1974, del sindicat Unió de Pagesos)–, la gran distribució alimentària, seguint les pautes del comerç europeu i nord-americà a gran escala, ocupava el lloc tradicional de les botigues i colmados familiars, contribuint així, al mateix temps que els petits productors rurals, a la destrucció del teixit social de proximitat. Que ara es reivindica quan ja tot està pràcticament dominat per les grans comercialitzadores, talment com en l’àmbit de l’energia, de l’aigua, de la vivenda, de les infraestructures en general, de la banca (i sobretot de les caixes d’estalvi) i, en fi, de l’eliminació de residus, controlats igualment per aquells que han ajudat a produir-los, fent-ho créixer tot de manera desmesurada, i que no han trobat millor solució que fer-los desaparèixer, exportant-los a les perifèries comarcals en forma de grans abocadors o bé cremant-los en perilloses incineradores, causants en la seva combustió de substàncies cancerígenes a l’atmosfera.
QUÈ POT PASSAR? De la manera que anem, no gaire res de bo. El moviment de defensa de la terra (naturalista, ambientalista o ecologista) –amb totes les seves contradiccions i divisions, però també amb aliances amb partits i sindicats i, sobretot, amb grups d’objectius similars (pacifistes, feministes, antimilitaristes, de solidaritat internacional, de grups de base local, etc)– haurà estat, i s’esforça per continuar-ho essent, testimoni continuat d’un desig i d’una necessitat global: la de viure i conviure en pau amb la terra que ens acull.
VIII PUBLICITAT
Dimecres, 31 de maig del 2017 · Nº 1260