Compet s xxi geografia i historia 2 eso 688184 by Susana Fernández

B I B L I OT EC A D E L P R O F E S S O R AT

Competències per al segle XXI Geografia i Història ESO

Competències per al segle xxi per a 2n d’ESO és una obra col·lectiva concebuda, dissenyada i creada en el departament d’Edicions Educatives de Grup Promotor / Santillana, dirigit per Teresa Grence Ruiz i Pere Macià Arqué. En la realització han intervingut: TEXT Albert Ghanime Rodríguez EDICIÓ Fotoletra, SA EDICIÓ EXECUTIVA David Ramírez DIRECCIÓ DEL PROJECTE Lourdes Etxebarria

Índex

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. Lectures de Geografia i Història. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 2. Cinema i Ciències Socials. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 3. Investigació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83

Les dones en el nostre entorn social. . . . . . . . . . . . . . . . . 84

El meu barri . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

Un projecte nou per a una societat nova Els darrers temps assistim a una transformació ràpida i profunda del model de societat. Al començament del segle xxi vivim en la societat de la informació, el coneixement i l’aprenentatge (SICA), que és el context en què la nostra vida es desenvolupa; qui no hi estigui preparat es veurà exclòs de les activitats més quotidianes. Quins són els trets d’aquesta societat nova que tenen una incidència més gran en l’educació? 1. És una societat postindustrial en què la majoria de les persones treballen en el sector de serveis, la qual cosa significa que en molts casos es treballa amb les idees i la comunicació. 2. La innovació és un element competitiu fonamental. La creativitat i la inventiva són capacitats que estan molt valorades; s’entén per creativitat la capacitat per generar idees o aplicacions noves a partir d’idees antigues, i per aplicar el que es coneix a altres contextos que generin respostes útils. 3. És una societat que es troba en constant canvi, en què es generen infinitat de problemes impredictibles que requereixen persones:

– Capaces de resoldre problemes i prendre decisions en un context en què les receptes antigues ja no serveixen.

– Que siguin flexibles, versàtils i amb capacitat i gust per formar-se al llarg de la vida. Per aquesta raó en la societat actual és molt important saber utilitzar la informació i ser capaç de transformar-la en coneixement de manera ràpida i eficaç.

4. És una societat que té intel·ligència col·lectiva. L’èxit o el fracàs no depenen d’aportacions personals, sinó de les sinergies entre persones, equips i institucions. Els entorns més innovadors són el resultat dels milers de contactes formals i informals que es produeixen entre persones de diferents empreses i organismes, de manera que és difícil relacionar una innovació amb una persona concreta. Per tant, l’aprenentatge cooperatiu i la comunicació interpersonal són habilitats bàsiques en la nostra societat. 5. És una societat mediàtica, per la qual cosa és fonamental educar les persones sobre la descodificació dels mitjans de comunicació, incloent-hi el mitjà digital. 6. És un món global, en què els reptes socials han passat a un primer pla: la distribució desigual de la riquesa, l’individualisme creixent, la debilitat dels vincles socials tradicionals, etc. Aquests reptes fan que cada vegada sigui més necessària l’educació en valors i l’educació emocional del nostre jovent. Cal que desenvolupi actituds de tolerància, cosmopolitisme i empatia pels altres, que enforteixi els lligams de l’individu amb la comunitat, i que fomenti una ètica de la responsabilitat, en un món en què les responsabilitats pels problemes socials sembla que es dilueixen, són llunyanes i intangibles.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Quines són les competències per al segle xxi? Tots som conscients que una societat com la que s’ha descrit requereix unes capacitats molt diferents de les que se sol·licitaven fins fa poc temps. Necessitem persones amb les destreses següents:

Resolució de problemes

Cultura reflexiva, aplicació de diferents maneres de pensar

Destreses comunicatives

Alfabetització digital i multimèdia

Emprenedoria

Aprenentatge cooperatiu

Intel·ligència emocional i ètica

Compromís ciutadà

El nou decret curricular proposa l’aprenentatge per competències com una nova metodologia d’ensenyament-aprenentatge, adequada per al desenvolupament de les habilitats que requereix la societat del segle xxi. S’ha comprovat que algunes metodologies són especialment potents per desenvolupar l’aprenentatge per competències: • El plantejament d’activitats i tasques contextualitzades. • L’aprenentatge cooperatiu. • El treball per projectes. En aquest volum de la Biblioteca del professorat del projecte SABER FER es recullen un conjunt de projectes que us permetran desenvolupar dinàmiques i situacions que facilitaran el desenvolupament de les COMPETÈNCIES PER AL SEGLE xxi als vostres alumnes.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CompetĂ¨ncia lectora

Lectures de Geografia i HistĂ˛ria

Presentació

Un dels problemes més greus que plantegen els alumnes actuals és la dificultat de comprendre textos escrits. Segons els estudis de PISA, el programa de l’OCDE que té com a objectiu mesurar les capacitats dels alumnes dels països membres d’aquesta organització a l’edat de 15 anys, el 18% de l’alumnat a Espanya se situa en els nivells baixos de comprensió lectora. Això significa que 1 de cada 5 alumnes no comprèn el tema principal d’un text corrent i tampoc no detecta les idees principals senzilles i que estiguin formulades explícitament. Però això no vol dir que l’altre 82% no tingui limitacions. Per la nostra experiència sabem que la majoria dels alumnes no té un vocabulari ric, per la qual cosa no comprèn moltes paraules que s’utilitzen en la premsa, en la literatura o en un text científic; són incapaços d’adonar-se dels matisos i de les idees i relacions que hi ha implícites en el text; i no entenen les metàfores o altres figures literàries. L’origen d’aquestes dificultats no és cap misteri: els nois i les noies llegeixen poc. Per això les administracions educatives recomanen que es dediqui mitja hora setmanal a totes les matèries a fer activitats relacionades amb la lectura de textos i amb la comprensió lectora. L’objectiu d’aquesta secció és proporcionar al professorat una selecció de lectures que serveixi tant per donar suport a les explicacions a classe, com per utilitzar-les en aquesta mitja hora de lectura. Aquesta selecció s’ha fet seguint quatre criteris: • La relació amb el temari de curs. D’aquesta manera, aquest «temps de lectura» no és una activitat aïllada de la dinàmica de classe. L’alumne aprendrà llegint, al mateix temps que aprèn a llegir i reforçarà el que ha estudiat a classe. • La varietat. S’han seleccionat textos periodístics, literaris, científics... Es tracta de fer que els alumnes siguin persones competents en la lectura de tota mena de textos, i aconseguir que, al mateix temps, prenguin consciència que poden aprendre història i geografia amb mitjans escrits variats: premsa, revistes de divulgació, enciclopèdies, novel·les, etc. • La longitud adequada. S’ha defugit de presentar textos massa curts, que descontextualitzen les idees i impedeixen als lectors seguir l’argumentació de l’autor, així com de seleccionar textos massa llargs, que no es puguin llegir i treballar a classe en un màxim de trenta minuts. • La presència real. No són textos escrits explícitament per a nens i joves. Són textos corrents, que tot alumne ha d’aprendre a desentranyar per arribar a ser un adult competent. Això afegeix dificultat a la lectura, sobretot en els cursos més baixos, però considerem que és l’única manera de preparar els alumnes a enfrontar-se als textos que es fan servir en la vida real.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Índex

1. Polítiques de població . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 2. L’ envelliment de la població. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 3. La mida de les ciutats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 4. Camp i ciutat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 5. La ciutat europea i la ciutat nord-americana. . . . . . . . 15 6. Planificar la ciutat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 7. Els problemes urbans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 8. El jardí malenconiós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 9. Mort i funerals d’Àtila . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 10. Un conte: «Les babutxes de la mala sort» . . . . . . . . . . 20 11. Constantinoble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 12. Les obligacions d’un cavaller. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24 13. Com han de ser fets els cavallers. . . . . . . . . . . . . . . . . 25 14. La comunitat familiar en l’edat mitjana. . . . . . . . . . . . . 26 15. Els inicis de la cultura monàstica. . . . . . . . . . . . . . . . . 27 16. La visió del món i el pensament en l’edat mitjana . . . . 28 17. Els copistes en el romànic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 18. Paletes i picapedrers. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 19. La construcció d’una catedral. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 20. El llibre en la universitat medieval . . . . . . . . . . . . . . . . 35 21. La vida quotidiana a al-Àndalus . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 22. El llibre a al-Àndalus. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 23. Les relacions entre al-Àndalus i els regnes cristians

24. L’ onada de violència de 1391 contra els jueus al regne de Castella. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 25. Un contracte d’aprenentatge a la Catalunya medieval 43 26. Els trobadors i la civilització dels costums. . . . . . . . . . 44 27. Instruments de navegació en l’edat moderna. . . . . . . 45

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

28. Diari de bord de Colom. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 29. Memòries de la Pesta Negra. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 30. Casa i cort. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 31. Costums dels turcs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 32. L’ honor i la guerra en l’edat moderna . . . . . . . . . . . . . 52 33. Perú: de la fertilitat de la terra de les planes i de la quantitat de fruites i arrels que hi ha. . . . . . . . . 53 34. La farmàcia catalana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Polítiques de població Riad Shubaki té 32 anys i 7 fills. Es va casar fa 12 anys amb Fàtima, una dona grassa i callada, i des de llavors viu a Nablus, tot i que ell va sortir del camp de refugiats proper de Balata.

ACTIVITATS 1

• Anota la definició de diàspora i sionisme.

Riad no pensa aturar-se aquí. «Vull tenir 12 fills», diu mentre s’estira la barba poblada, i amb les mans juga amb els 99 grans (els noms o atributs d’Al·là) de la seva masbaha (un particular rosari musulmà). «El nostre deure és portar nens palestins al món, perquè només així recuperarem la terra que Israel ens va robar. Nosaltres no tenim la tecnologia militar que tenen els jueus i per això hem de poblar aquesta terra de nens palestins.»

• Localitza en un mapa els llocs següents: Cisjordània, Israel, Nablus, Gaza. 2

«És només qüestió de temps», explica Yossi Beilin, cervell israelià dels esperançadors, justos i dolorosos Acords de Ginebra, que també s’aferra a la qüestió demogràfica per intentar convèncer els israelians més reticents a la seva iniciativa de pau: «O reaccionem aviat o ens enfrontarem a una situació semblant a la de la Sud-àfrica de l’apartheid, en què els palestins renunciaran al seu estat, exigiran el principi democràtic per excel·lència, “un home, un vot”, i es faran amos del nostre Estat. Serà el final del sionisme».

• Quina importància té el principi democràtic «un home, un vot» en la situació que es planteja en el text? • Qui se sent robat? Què pretenen recuperar? 3

• Per què es fa referència a la Sud-àfrica de l’apartheid? Quina relació té amb la situació descrita?

La culpa, l’anomenada «bomba demogràfica» palestina, que anuncia per a l’any 2010 una majoria àrab a la Palestina històrica (la que inclou Israel i els territoris ocupats) i que rescatarà el 2047 la mateixa proporció que un segle abans amb la partició de l’ONU: el 65 per cent d’àrabs i el 35 per cent de jueus.

Ja ho diuen Riad Shubaki, 32 anys i 7 fills, i el seu veí al centre de Nablus, Mahmud, 36 anys i 8 fills, i Nasser, 29 anys i 5 fills: «El nostre deure com a palestins és portar infants palestins al món (hi ha més d’1,7 milions d’infants palestins menors de 15 anys enfront d’1,2 milions d’infants jueus) i tenir paciència, esperar que creixin i recuperar la terra que Israel ens va robar per la força».

Interpretació. • Per què s’esmenta l’any 2047 com una data que cal tenir en compte?

Com a primera providència, tret dels sectors més extremistes i ultranacionalistes de la societat israeliana, renuncien al seu Gran Israel.

Per aquest motiu, l’estratègia de la dreta –aquí hi ha el mur o frontera política i demogràfica– passa per separar-se dels palestins i evitar aquesta majoria àrab a Israel. A més de portar a Israel com més jueus de la diàspora millor.

Idees principals. • Amb quina estratègia pretenen combatre els palestins la supremacia d’Israel, segons l’autor?

Cada dona palestina de Cisjordània té una mitjana de 5 fills. Les de Gaza en tenen 6,6, mentre que les dones araboisraelianes arriben fins als 4,6 fills.

No és l’únic polític israelià que pensa el mateix. De fet, destacats prohoms de la dreta, amb el viceprimer ministre Ehud Olmert al capdavant, han fet seu un discurs semblant per justificar l’adopció de mesures unilaterals, gens generoses amb els palestins.

Conceptes.

• Per què, tret dels sectors extremistes i ultranacionalistes de la societat israeliana, els altres renuncien al Gran Israel? 4

Reflexió. • Busca a quina edat solen contraure matrimoni les parelles catalanes i quan tenen el seu primer fill. Compara les xifres amb les del text.

Ja ho va dir Arafat fa més d’una dècada: «Israel pot tenir la bomba atòmica, però nosaltres tenim el si de les dones palestines, que ens concedeixen una bomba no menys poderosa, la demogràfica». JUAN CIERCO (ed.), «Bomba demográfica: Palestina contra el Gran Israel», Abc,18 de desembre de 2003. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

L’ envelliment de la població L’envelliment demogràfic és bo, ens diuen, però hi ha poca sinceritat en aquestes paraules. Haurien de dir que és bo que visquem cada vegada més, perquè a això es refereixen. Però immediatament després ens parlen d’impactes socials, econòmics o sanitaris, i l’eufemisme ja no enganya ningú: l’envelliment demogràfic, en realitat, deu ser un desastre.

ACTIVITATS 1

• Busca les definicions de població ocupada, població aturada i població activa. • Què és coneix amb l’expressió «estat del benestar»?

¿A ningú no se li acut que, potser, l’envelliment demogràfic és realment bo? Per descomptat, no al nostre secretari d’Estat per a la Cooperació, que dilluns qualificava Espanya de «catàstrofe demogràfica». Ni tampoc a l’oposició, que hi discrepa en el remei, però no pas en el diagnòstic. És un cas curiós aquest, perquè la realitat desmenteix cada any les alarmes, urbi et orbi. A Espanya, entre mitjan dels anys seixanta i mitjan dels noranta, tot l’increment de la població, uns set milions d’habitants, va engrossir el col· lectiu dels dependents, perquè el dels ocupats no va créixer en absolut. Que el nombre de persones en situació de dependència econòmica respecte de la població activa pot augmentar, i molt, sense catàstrofes, no és doncs una teoria, sinó una realitat constatada; ¿quan es vivia millor a Espanya, el 1965 o el 1995? No s’hi val a comptar amb els dits quants pensionistes i quants cotitzants hi ha o hi haurà per saber si l’estat de benestar se sosté. La demografia no dóna per a tant. L’augment estratosfèric de la productivitat dels treballadors i de la riquesa generada hi deu tenir alguna cosa a veure també. I, és clar, la proporció de gent de més de 64 anys ja supera la de les criatures, però la caixa de la Seguretat Social no havia tingut mai saldos positius com els actuals. Segons sembla, la catàstrofe demogràfica conviu amb l’Espanya va bé com si res. En general es pot observar una correlació gairebé perfecta entre el grau de riquesa d’un país i l’envelliment demogràfic. I per què, doncs, se segueix veient el segon com una amenaça per al primer? Sospito que la resposta té a veure amb la poca capacitat que tenim per revisar idees que abans sí que funcionaven bé. Tot el catastrofisme respecte al canvi de la composició per edats es basa en tòpics sobre la vellesa que no resisteixen cap revisió. Jo espero ser vell aviat, però ja començo a indignar-me anticipadament per la lleugeresa amb què, quan arribi el moment, se’m veurà com una persona trista, dependent, malalta, pobra, conservadora, inculta i estàtica. Fa por, i és injust. És la imatge de fa quatre o cinc dècades, encarnada per generacions amb un passat que literalment havia destrossat la vida. Però els sexagenaris actuals han estat pioners a l’hora d’accedir majoritàriament a l’educació i la sanitat universals, a la vida urbana, a la feina allunyada del sector agrari, als electrodomèstics i als primers utilitaris. Han treballat molt, ells i elles, i per primera vegada la història no ha acabat traint-los l’esforç. S’han pogut casar, tenir una casa pròpia, tenir pocs fills però invertir-hi molt, i arribar a la vellesa cuidant i ajudant encara els altres, tant si són els seus joves com els seus pares i mares molt ancians. Tenen estalvis, patrimoni, fan d’avaladors i prestamistes, han diversificat el consum intern i augmentat així l’estabilitat del sistema productiu, estan creant sectors ocupacionals emergents, són ciutadans actius i entusiastes.

Conceptes.

• Esbrina què és la Seguretat Social. 2

Idees principals. • Com està considerat generalment l’envelliment de la població? A què és degut? Com ho veu l’autor? • Quina és la imatge que s’ofereix dels vells? Coincideix amb la realitat actual?

Interpretació. • Quin paper té la productivitat segons l’autor del text? I la dependència?

Reflexió. • A partir de quina edat consideres que una persona és vella? Quants anys cal haver fet per ser vell de manera oficial segons les estadístiques? • Quina és l’edat de la jubilació al nostre país? Et sembla bé? • Creus que vius en un lloc envellit o no? Raona la resposta.

JULIO PÉREZ, «L’envelliment no és un desastre», El Periódico, 11 d’abril de 2002. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La mida de les ciutats Quina escala és l’apropiada? Depèn del que mirem de fer; avui dia el problema de l’escala és extremadament crucial tant en l’àmbit polític com en el social i econòmic. Quina és, per exemple, la mida apropiada d’una ciutat? I també es podria preguntar: quina és la mida apropiada d’un país? Aquestes preguntes són serioses i problemàtiques. No és possible programar un ordinador i obtenir la resposta. Els assumptes realment seriosos de la vida no es poden calcular. No podem calcular directament el que està bé; però sí que podem saber què és el que està malament! Podem reconèixer el que és correcte i el que està equivocat als extrems, malgrat que normalment no podem jutjar-los prou bé com per dir «això hauria de ser un cinc per cent més o allò hauria de ser un cinc per cent menys». Prenguem el cas de la mida d’una ciutat. Malgrat que aquestes coses no es poden jutjar amb precisió, penso que és prou encertat dir que el límit màxim del que es consideraria desitjable per a la mida d’una ciutat és probablement un nombre proper al mig milió d’habitants. És evident que per sobre d’aquesta mida no s’afegeix res d’avantatjós a la ciutat. En llocs com Londres, Tòquio o Nova York els milions no suposen un valor real per a la ciutat, sinó que creen grans problemes i provoquen degradació humana. Així, probablement, un ordre de magnitud de cinc-cents mil habitants podria ser considerat com el límit superior. La qüestió del límit inferior d’una ciutat és molt més difícil de jutjar. Les ciutats més boniques de la història han estat molt petites d’acord amb els models del segle XX. Els instruments i les institucions de la cultura ciutadana depenen, sens dubte, d’una certa acumulació de riquesa. Però el problema de quanta riquesa s’ha d’acumular depèn del tipus de cultura que es persegueixi. La filosofia, les arts i la religió costen molt pocs diners. Altres activitats que presumeixen de ser «alta cultura», investigació de l’espai o física ultramoderna, costen moltíssims diners, però estan d’alguna manera força lluny de les necessitats reals dels homes. E. F. SCHUMACHER, Lo pequeño es hermoso, 1978. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Busca al diccionari el significat de la paraula escala, i si n’hi ha diversos, tria el més adequat. Creus que és un concepte important en geografia? • Què vol dir exactament «degradació humana»? Quines classes de degradació hi ha a les grans ciutats? • A partir de quin nombre d’habitants consideres que un poble passa a ser una ciutat?

Idees principals. • Per què diu l’autor que els assumptes realment seriosos de la vida no es poden calcular? Com es poden estudiar, llavors? • Per què creu que la població de Tòquio, Londres o Nova York és excessiva? Quins problemes crea?

Reflexió. • Quins són, segons la teva opinió i experiència, els inconvenients i els avantatges de les grans ciutats? • Quants habitants té el lloc on vius? Ha crescut o ha perdut població els darrers vint anys? T’agradaria viure en un lloc més petit o més gran? Per què?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Camp i ciutat

ACTIVITATS

Tu em recrimines per què cada relat meu et transporta just al bell mig d’una ciutat sense parlar-te de l’espai que s’estén entre una ciutat i l’altra: si el cobreixen mars, camps de sègol, boscos d’alerços, aiguamolls. Et contestaré amb un conte.

• Busca al diccionari les paraules més complicades del text: alerç, dringadís i transhumant.

Pels carrers de Cecília, ciutat il·lustre, vaig trobar una vegada un cabrer que empenyia tot fregant les parets un ramat dringadís. –Home beneït pel cel –es va detenir a preguntar-me–, saps dir-me el nom de la ciutat on ens trobem?

• Saps què és un pasturatge? Busca al diccionari la diferència amb pastura i prat. 2

–Que els déus t’acompanyin! –vaig dir–. Com pots no reconèixer la molt il· lustre ciutat de Cecília?

• Què creus que significa que s’hagin difuminat els límits entre el camp i la ciutat? Penses que sempre ha estat així o que és un fenomen de la societat actual? 3

–A Cecília i tant de bo no hi fóssim! –em va respondre¬. Fa tant que caminem pels seus carrers, jo i les cabres, i no en podem sortir... El vaig reconèixer, malgrat la llarga barba blanca: era el pastor d’aquella vegada. El seguien unes quantes cabres pelades, que ja ni tan sols feien pudor, de tan reduïdes que estaven a la pell i als ossos. Mastegaven papers bruts en els bidons de les escombraries. –No pot ser! –vaig cridar–. També jo, no sé quan, vaig entrar en una ciutat i des d’aleshores continuo ficat en els seus carrers. Però, com m’ho havia de fer per arribar on tu dius si em trobava en una altra ciutat allunyadíssima de Cecília, i encara no n’he sortit?

Interpretació. • Creus que l’autor té una opinió favorable o desfavorable sobre el creixement de les ciutats?

Molts anys van passar des d’aleshores: he conegut moltes més ciutats i he recorregut continents. Un dia caminava entre cantonades de cases totes iguals: m’havia perdut. Vaig preguntar a un vianant: –Que els immortals et protegeixin, saps dir-me on ens trobem?

Idees principals. • Què creus que tracta d’explicar l’autor amb el relat?

–Compadeix-me –va respondre–, sóc un pastor transhumant. Ens toca de vegades a mi i a les cabres travessar ciutats; però no sabem distingir-les. Pregunta’m el nom dels pasturatges; els conec tots: el Prat entre les Roques, la Costa Verda, l’Herba a l’Ombra. Les ciutats per a mi no tenen nom; són llocs sense fulles que separen un pasturatge de l’altre, i on les cabres s’espanten a les cruïlles i es desbanden. Jo i el gos correm per mantenir unit el ramat. –Al contrari de tu –vaig afirmar–, jo reconec només les ciutats i no distingeixo allò que hi ha fora. En els llocs deshabitats cada pedra i cada herba es confonen en els meus ulls amb cada pedra i cada herba.

Conceptes.

• Quin destí penses que li espera al cabrer? 4

Reflexió. • Veus al teu entorn la difusió dels límits entre camp i ciutat? • Troba tres avantatges i tres inconvenients del procés d’augment de la urbanització. Creus que es dóna només a Espanya o a tots els continents?

–Els llocs s’han barrejat –va dir el cabrer–, Cecília és a tot arreu; aquí una vegada deuria haver-hi hagut el Prat de la Sàlvia Baixa. Les meves cabres reconeixen les herbes de la placeta. ITALO CALVINO, Les ciutats invisibles, 1972

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La ciutat europea i la ciutat nord-americana

ACTIVITATS 1

• Què és un multihabitatge i què és un habitatge unifamilliar?

La diferència entre la ciutat europea i la ciutat nord-americana, entre el multihabitatge europeu i l’habitatge unifamiliar nord-americà, marca la dinàmica relacional i el sentit de la quotidianitat. Els europeus tenen clara la referència a un centre. A Europa hi ha una capital hegemònica i amb ella un centre prominent al cor del seu mapa. A qualsevol ciutat europea hi ha una plaça i un ajuntament amb escut, una església i un mercat central, una avinguda o un carrer major on se celebren les desfilades, passen les manifestacions i s’agrupen els comerços. Per als americans, la realitat urbanística des de fa anys és cada vegada més una extensió sense jerarquies, un territori obert que conserva el tarannà d’una terra per assaborir solitàriament.

Quan es vola sobre els Estats Units s’obté la visió d’aquest món veïnal en forma d’arxipèlag, els habitatges es despleguen sobre un pla que podria no acabar mai ni referir-se a cap eix que no siguin els contorns de les highways. Viuen sobre una Amèrica difusa i exterior sense altres referències que els cartells lluminosos de les seves marques al llarg de les vies on s’alineen els venedors d’automòbils, els motels o els establiments de fast-food.

Les ciutats nord-americanes no han estat sempre així, o no ho han estat en el grau decisiu amb què es presenten actualment. Al marge dels poblats a l’estil del Far West, els conjunts urbans de l’est reproduïen els exemples de l’era victoriana, i Boston, Filadèlfia, Nova York conserven les edificacions de maó disposades en carrers empedrats amb l’herència dels estils georgians o federals. Ara aquests barris, quan es conserven bé, n’han reduït l’amplitud i es concreten en bastions salvaguardats del passat. Llocs curiosos per visitar, com reminiscències d’època, proveïts de serveis especials de vigilància, per protegir-ne els veïns benestants de la població marginal que s’aproxima gradualment als seus contorns. La ciutat americana actual –malgrat les veus dels qui defensen la cultura de la urbs i en vindiquen la revitalització– ja no és allà, en aquests reductes diminuts, sinó en la dissipació sobre milers de milles quadrades a tot l’ample de l’extraradi. El territori metropolità és principalment «suburbà»: zones residencials, àmplies congregacions d’habitatges envoltats de mars d’asfalt, vegetació i gespa. Aquesta formació extensiva que ha rebut el nom d’edge o també de superburbias, dis-rubs, suburban dowtonws, urban villages, urban cores o pepperoni-pizza cities, és la conseqüent marea d’una dilatació que continua avançant en totes direccions.

Conceptes.

• En el text surten paraules angleses. Busca’n el significat. Idees principals. • Segons l’autor, com és el model de ciutat europea i com és el de ciutat americana? • Atenent al text, hi ha ciutats americanes amb centres a l’europea? Quines? Interpretació. • Quin model de ciutat defensa l’autor: l’europeu o l’americà? • Quin model creus que respon a un creixement més espontani? 4

Reflexió. • Segons el teu parer, quin model de ciutat afavoreix la vida en comunitat? • Al lloc on vius, el centre de la ciutat continua sent la zona amb més activitat i població? • Pel que fa a l’extraradi o els afores de les ciutats catalanes, coneixes alguna ciutat en què hagi crescut molt?

VICENTE VERDÚ, El planeta americano, 1996. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Planificar la ciutat 111. […] llegando al lugar donde se ha de hacer la población, el cual mandamos que sea de los que estuvieren vacantes y que por disposición nuestra se puede tomar sin perjuicio de los indios y naturales o con su libre consentimiento, se haga la planta del lugar repartiéndola por sus plazas, calles y solares a cordel y regla, […] dejando tanto compás abierto, que aunque la población vaya en gran crecimiento, se pueda siempre proseguir en la misma forma. […] 111 [sic]. El sitio adonde se ha de hacer la población […] ha de ser en lugares levantados donde haya sanidad, fortaleza, fertilidad y abundancia de tierras de labor y pasto, leña y madera y materiales, aguas dulces, gente, natural comodidad de acarreos […]; siendo en costa, téngase consideración del puerto y que no tenga al mar al mediodía ni al poniente. […] 112. La plaza mayor siendo en costa de mar se debe hacer al desembarcadero del puerto, y siendo en lugar mediterráneo, en medio de la población; la plaza sea en cuadro prolongada, que por lo menos tenga de largo una vez y media de su ancho, porque de esta manera es mejor para las fiestas. […] 114. De la plaza salgan cuatro calles principales, una por medio de cada costado de la plaza y dos calles por cada esquina de la plaza; las cuatro esquinas de la plaza miren a los cuatro vientos principales. 115. Toda la plaza a la redonda y las cuatro calles principales que de ella salen tengan portales, porque son de mucha comodidad. […] 116. Las calles en lugares fríos sean anchas y en los calientes sean angostas. […] 117. Las calles se prosigan desde la plaza mayor de manera que, aunque la población venga en mucho crecimiento, no venga a dar en algún inconveniente que sea causa de afear lo que se hubiere reedificado, o perjudique su defensa y comodidad. 118. A trechos de la población, se vayan formando plazas menores en buena proporción, adonde se han de edificar los templos de la iglesia mayor, parroquias y monasterios de manera que todo se reparta en buena proporción […]. 119. Para el templo de la iglesia mayor, parroquia o monasterio, se señalen los primeros solares después de las plazas y calles, y sean en isla entera de manera que ningún otro edificio se les arrime. 121. Señálese luego sitio y solar para la casa real, casa de concejo y cabildo, y aduana y atarazana junto al mismo templo y puerto, de manera que en tiempo de necesidad se puedan favorecer las unas a las otras. […] 126. En la plaza no se den solares para particulares; dense para fábrica de la iglesia y casas reales y propios de la ciudad, y edifíquense tiendas y casas para tratantes, y sea lo primero que se edifique, para lo cual contribuyan todos los pobladores y se imponga algún moderado derecho sobre las mercaderías para que se edifiquen. 127. Los demás solares se repartan por suerte a los pobladores, continuándolos a los que corresponden a la plaza mayor, y los que restaren queden para nosotros para hacer merced de ellos a los que después fueren a poblar o lo que la nuestra merced fuere y para que se acierte mejor. 130. Confinando con los ejidos, se señalen dehesas para los bueyes de labor y para los caballos y para los ganados de la carnicería y para el número ordinario de ganados que los pobladores por ordenanza han de tener. […] 131. En las tierras de labor repartidas luego inmediatamente siembren los pobladores todas las semillas que llevaren y pudieren haber. […]

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Què és una ordenança? Per què l’autor és el rei? Que potser els reis s’encarregaven de planificar les ciutats?

Idees principals. • Com ha de ser el lloc on s’aixequi la nova població, segons les ordenances? • On ha de ser la plaça major de la població? Com han de ser els carrers?

Interpretació. • Segons el que s’exposa al text, els llocs on hi ha el poder han d’estar junts o dispersos? Justifica la resposta. • Creus que el que escriu el rei s’ha de complir al peu de la lletra o que només són recomanacions?

Reflexió. • Creus que és millor planificar la construcció d’una ciutat o fer-la lliurement?

Ordenanzas de Descubrimiento, Nueva Población y Pacificación de las Indias, donades per Felip II el 15 de juliol de 1573

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Els problemes urbans

ACTIVITATS

La ciutat de Leònia es refà ella mateixa cada dia: cada matí la població es desperta entre llençols frescos, es renta amb sabons tot just trets de l’embolcall, es posa botes noves flamants, treu de la nevera més perfeccionada llaunes encara per obrir i escolta els darrers reguitzells de l’últim model d’aparell de ràdio. A les voreres, ficades en terses bosses de plàstic, les restes de la Leònia d’ahir esperen el carro de les escombraries. No solament tubs de dentifricis aixafats, bombetes foses, diaris, envasos, materials d’embalatge, sinó també escalfadors, enciclopèdies, pianos, jocs de porcellana: més que per les coses que cada dia es fabriquen, venen o compren, l’opulència de Leònia es mesura per les coses que cada dia es llencen per fer lloc a les noves. De tal manera que hom es pregunta si la veritable passió de Leònia és en realitat, tal com diuen, gaudir de les coses noves i diferents, o més aviat expel·lir, allunyar de si, purgar-se d’una impuresa recurrent. És cert que els escombriaires són acollits com si fossin àngels i la seva tasca de remoure les restes de l’existència d’ahir s’envolta d’un respecte silenciós, com un ritu que inspira devoció, o potser només perquè, un cop llençades les coses, ningú no hi vol tornar a pensar. On porten cada dia la seva càrrega els escombriaires ningú no s’ho pregunta: fora de la ciutat, certament; però cada any la ciutat s’expandeix i els abocadors han de fer-se més lluny; el volum de les deixalles augmenta i les piles s’alcen, s’estratifiquen, es despleguen per un perímetre més ampli. S’hi ha d’afegir que, com més l’art de Leònia excel·leix a fabricar nous materials, les escombraries milloren més la seva substància, resisteixen al temps, a la intempèrie, a fermentacions i combustions. És una fortalesa de deixalles indestructibles que envolta Leònia, la domina per totes bandes, talment un marge de muntanyes. El resultat és aquest: com més coses expel·leix Leònia més n’acumula; les escames del seu passat se solden en una cuirassa que no es pot treure; tot renovellant-se cada dia, la ciutat es conserva tota ella mateixa en l’única forma definitiva: la de les deixalles d’ahir que s’amunteguen sobre les deixalles d’abans-d’ahir i de tots els seus dies i anys i lustres. Les escombraries de Leònia a poc a poc envairien el món si en el desmesurat abocador no estiguessin pressionats, més enllà de la cresta extrema, abocadors d’altres ciutats que també llencen fora de si muntanyes de deixalles. Tal volta el món sencer, més enllà dels confins de Leònia, es troba recobert de cràters d’escombraries, cadascun amb una metròpoli en erupció ininterrumpuda enmig. Els límits entre les ciutats estrangeres i les enemigues són bastions infectes en els quals els detritus de les unes i les altres s’apuntalen recíprocament, se superen, es barregen.

Conceptes. • Busca al diccionari el substantiu opulència i troba’n com a mínim dos sinònims. • Troba el significat de dues paraules difícils més: bastió i expel·lir. • Al text hi ha moltes metàfores aplicades a les escombraries. Busca’n almenys tres.

Idees principals. • Què passa cada dia a la ciutat de Leònia? • Com es mesura la riquesa de Leònia?

Interpretació. • Creus que Leònia existeix o que és una ciutat inventada per l’autor? • Es tracta d’un text literari? Si ho és, reflecteix alguna cosa fictícia o alguna cosa que veiem en la realitat? • Com descriu el món l’escriptor? És una visió positiva o negativa?

Reflexió. • Creus que a la societat actual hi ha un gran consumisme? Quina relació hi ha entre tot el que comprem i les escombraries? • Penses que totes les deixalles que creem són un problema? Si és així, com podries solucionarlo o almenys disminuir-lo?

Com més creix en altura, més imminent és el perill d’enderrocs: basta que un envàs, un pneumàtic vell, una garrafa despallada rodoli cap a la part de Leònia i una allau de sabates desaparellades, calendaris d’anys passats, flors seques, farà sorgir la ciutat en el propi passat que debades mirava de rebutjar, barrejat amb el de les ciutats limítrofes, finalment netes: un cataclisme anivellarà la sòrdida serralada muntanyosa, esborrarà qualsevol rastre de la metròpoli sempre vestida de nou. Ja de les ciutats veïnes estan disposats amb els rodets compressors per explanar el terra, estrendre’s en el nou territori, ferse gran, allunyar els nous abocadors. ITALO CALVINO, Les ciutats invisibles, 1972

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

El jardí malenconiós Dins del quadre de les novetats o reformes higienicosanitàries que les ciutats espanyoles, de maneres diferents, procuren introduir en la primera meitat del segle passat, la dels cementiris és la que s’adoptà més aviat i la que es va difondre més àmpliament, ja que si bé l’abastament d’aigües, el clavegueram, la neteja pública o la millora hospitalària eren necessitats generalment sentides des de temps enrere, en molts casos no van ser satisfetes fins a final de segle o, fins i tot, fins a començament de l’actual [segle XX]. En canvi, la supressió dels enterraments intramurs, plantejada a finals del XVIII, abans de mitjan segle següent serà realitat a tots els nuclis pròpiament urbans. Aquesta gran urgència per resoldre el problema dels enterraments té relació amb les mesures dictades sobre el tema pel poder, però, al seu torn, si aquest l’afronta és a causa de la seva singular transcendència sanitària, derivada de l’alt grau de risc inherent a la pràctica tradicional d’enterrar a les esglésies, encara més gran en unes ciutats que creixen en habitants i que es transformen internament, densificant-se. Això, unit a la reiteració i la gravetat de les epidèmies, com les de febre groga primer, i les de còlera després, la difusió de les quals es vincula a l’estat higiènic, afavoreix l’adopció de mesures encaminades a suprimir els enterraments intramurs. A Espanya, la pràctica d’enterrar en cementiris parroquials situats al voltant de les esglésies va ser substituïda, segons sembla durant el segle XVI, per la de les inhumacions al terra o a la cripta de les esglésies; els cementiris a l’aire lliure, en cas de mantenir-se, es deixaven per als pobres, i el problema higiènic derivat d’aquest costum no es plantejà fins a l’època de la Il· lustració. El problema era més greu com més alt era el nombre de feligresos, i assolia un relleu especial en les poblacions importants que només disposaven d’una parròquia. Les primeres disposicions tendents a corregir aquesta situació arrenquen d’una epidèmia desenvolupada a Pasaia el 1781, l’origen de la qual es va atribuir a la pudor que emanava de les sepultures de l’església. Amb aquest motiu, Carles III va disposar que s’adoptés el procediment més adequat per evitar la repetició de les epidèmies. Abans d’adoptar una decisió sobre el tema ja s’havien construït cementiris extramurs en alguns llocs. El precedent més significatiu poden ser les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena i Andalusia, els cementiris de les quals van estar des del principi situats fora dels pobles; d’altra banda, algunes poblacions més, entre les quals hi havia San Ildefonso, El Pardo i Cartagena, van construir cementiris extramurs entre el 1785 i el 1786, al mateix temps que unes altres, com Lucena i moltes del Campo de Calatrava, decidien fer el mateix.

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Què significa intramurs i d’on ve aquesta expressió? • A què es refereix l’autor amb «el poder», tenint en compte l’època de què parla? • Saps en què consisteix la inhumació dels morts? Quin sinònim és el més usat?

Idees principals. • Segons indica l’autor, quina reforma higiènica es va dur a terme en la primera meitat del segle XIX? Quines altres mesures més tardanes esmenta? • Enumera breument, seguint el text, les etapes de la història dels enterraments a Espanya.

Interpretació. • Per què creus que els poderosos eren enterrats a les esglésies, dins de les ciutats? • Per què penses que aquesta mesura higiènica es va prendre abans que, per exemple, el clavegueram o la neteja dels carrers?

Reflexió. • Quins enterraments cèntrics coneixes al lloc on vius? Hi ha algú il·lustre enterrat a l’església principal?

Finalment, per reial cèdula de 1787 es va ordenar que, gradualment, s’establissin cementiris «rurals», és a dir, fora del poblat i que s’apliqués, sempre que fos possible, el reglament dictat per al de San Ildefonso el 1785. Així doncs, van quedar prohibits els enterraments als temples (tret de reis, bisbes, fundadors, etc.), tot i que, de fet, la pràctica que es prohibia es va mantenir encara bastants anys, i en alguns casos va arribar fins a mitjan segle XIX. FRANCISCO QUIRÓS, Las ciudades españolas en el siglo XIX, 1991. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Mort i funerals d’Àtila

ACTIVITATS

En el moment de morir, Àtila, segons explica l’historiador Priscus, acabava d’unir-se en matrimoni amb una jove molt bonica anomenada Ildico, després d’haver tingut ja un bon nombre d’esposes. Durant el banquet de noces es va posar excessivament content i, emboirat per la somnolència que li provocava el vi, se n’anà al llit i es quedà adormit panxa enlaire. Aleshores, la sang que li solia brollar pel nas en abundància no va poder sortir pel conducte habitual i, prenent una direcció fatal, se li va introduir per la gola i el va ofegar. Així fou com aquest rei, que havia aconseguit la victòria en tantes batalles, tingué un final vergonyós. L’endemà, quan ja havia transcorregut bona part de la jornada, els servents reials, sospitant que li havia passat alguna desgràcia, forçaren les portes de la seva estança i descobriren Àtila mort a causa del doll de sang, sense cap altra ferida, i la seva jove esposa plorant al seu costat coberta per un vel. Aleshores, es van arrencar una part dels cabells, i es van desfigurar els rostres horrorosos amb unes ferides profundes, perquè aquest guerrer eximi no fos plorat amb laments i llàgrimes de dona, sinó amb la sang dels seus homes.

En relació amb aquesta mort també succeí un fet prodigiós: a Marcià, l’emperador d’Orient, se li aparegué en somnis la divinitat i li va mostrar l’arc d’Àtila trencat, precisament l’arma de què estaven tan orgullosos els huns. I és que Àtila s’havia fet tan temible per als grans imperis que fins i tot les divinitats semblaven anunciar la seva mort als reis com si es tractés d’un regal.

No volem passar per alt algunes de les moltes coses que es podrien explicar sobre la manera en què els seus manes foren honrats pel poble. Després de col·locar el cadàver enmig del camp, a l’interior d’una tenda de seda, l’exhibiren solemnement perquè fos contemplat; els genets més selectes del poble dels huns corrien al voltant del lloc on estava col·locat el cadàver i narraven les seves gestes amb el cant fúnebre següent: «Aquest és Àtila, que va tenir com a pare Mundzuk, el més gran dels reis dels huns, senyor dels pobles més valerosos, que va ser l’únic que governà els regnes d’Escítia i Germània amb un poder fins llavors mai conegut. Ell fou qui aterrí els imperis de l’orbe romà, qui conquerí part de les seves ciutats i per no saquejar les altres acceptà que li paguessin un tribut anual, commogut per les seves súpliques. I després d’haver fet totes aquestes tasques sota el signe de la fortuna, va morir, no per les ferides dels enemics, ni per traïció dels seus, sinó alegre i sense patiment».

Conceptes. • Qui va ser Àtila, el protagonista del text? Què va fer? • Què són els manes? • Què significa orbe? Busca en un diccionari etimològic l’origen d’aquesta paraula.

Idees principals. • Com va morir Àtila? En quines circumstàncies i a causa de què? • Quins eren els costums funeraris, segons el text? Interpretació. • D’on procedien els huns? Fins on van arribar? A qui es van enfrontar i per què?

Reflexió. • Estàs d’acord amb la imatge d’Àtila que ofereix el text? Creus que l’autor és objectiu? Per què? Busca informació sobre Jordanes abans de respondre. • Què creus que va passar amb els huns després de la mort d’Àtila? • Quins símbols de poder surten en el text? Alguns elements dels funerals i l’enterrament d’Àtila et recorden els d’altres cultures que hagis estudiat?

Després d’haver-lo plorat amb aquests laments, van celebrar sobre la seva tomba un fastuós banquet que ells anomenaven «estrava», en què es barregen alternativament sentiments contraris. A la nit enterraren en secret el cadàver en tres taüts, el primer d’or, el segon de plata i el tercer de ferro, per donar a entendre que aquests tres metalls eren apropiats per a un rei tan poderós: el ferro perquè havia sotmès tants pobles per les armes, l’or i la plata perquè els havia rebut com a tribut de tots dos imperis. Hi afegiren també les armes preses als enemics i els valuosíssims arreus i cuirasses en què brillaven diferents pedres precioses, així com diferents tipus d’ornaments que solen decorar els palaus. A més, per protegir unes riqueses tan immenses de la curiositat humana, van degollar els encarregats de fer aquesta feina. JORDANES, De origine actibusque Getarum (‘Origen i fets dels gots’), crònica del segle vi dC. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Un conte: «Les babutxes de la mala sort» Fa molts i molts anys, vivia a la ciutat de Bagdad un comerciant molt ric que es deia Abul Mesian. Amb el seu negoci de compra i venda havia aconseguit una fortuna immensa. Però, tot i ser tan ric, Abul Mesian era tan avariciós que en tot Bagdad no hauríeu trobat ningú amb un aspecte tan mal girbat. Sempre portava la mateixa roba espellifada, tota plena de pedaços i de sargits. Però allò que realment era un desastre dels grossos eren les babutxes on entaforava els seus pobres peus. Eren tan velles i els havia posat tants pegats que ja ningú no podia imaginar com devien ser quan eren noves. El cas és que amb tant de cuiro afegit, clavat amb tantes tatxes, aquelles babutxes revelles i fastigoses s’havien fet populars. A Bagdad les coneixia tothom. Un bon dia, Abul Mesian va fer un negoci rodó i un amic seu li va dir que ja era hora de comprar-se unes babutxes noves; i es va oferir a comprar-les-hi ell mateix. Abul Mesian hi va estar d’acord i se’n va anar cap a l’hamman, on al cap d’una estona era el mateix cadi de la ciutat, la màxima autoritat de Bagdad, qui també hi entrava. Quan Abul Mesian va sortir del bany no va trobar enlloc les seves velles babutxes. En canvi, al costat del seu vestit apedaçat n’hi havia unes de ben noves, magnífiques, i se les va posar tranquil·lament, pensant-se que eren les que el seu amic li havia comprat. Però no, aquelles no eren les seves babutxes noves. I així, quan el cadi es va anar a vestir, es va posar furiós de veure que algú havia tingut la gosadia de robar-li les babutxes, a ell precisament. I vet aquí que el guarda de l’hamman va pensar que el robatori devia ser cosa d’Abul Mesian, perquè en un racó del vestidor va trobar mig amagades les revelles babutxes del comerciant. Els guàrdies del cadi va anar a cuita-corrents a casa d’Abul Mesian, i allí el van trobar amb les babutxes del cadi als peus. Sense fer-li cap pregunta, li van clavar una bona allisada i se’l van endur davant el cadi. El cas és que el cadi tenia una mala lluna de por i no es va estar de romanços: va obligar el comerciant a tornar-li les babutxes i a pagar una suma que feia esgarrifar. Abul Mesian va pagar –quin remei!–, va recuperar les seves babutxes velles i se’n va tornar cap a casa capcot i estomacat.

Coberta d’una edició clàssica de Les mil i una nits.

El pobre home estava de molt mal humor, i, en passar pel costat del riu, hi va llençar les babutxes per no tornar a veure-les mai més. A la tarda,un pescador va anar a recollir la xarxa que tenia parada al riu i va veure que aquelles babutxes tan conegudes, plenes de claus, li havien fet malbé la xarxa. Fora de si, se’n va anar de dret a casa d’Abul Mesian i, en no trobar-lo, va tirar les babutxes per la finestra. Quan Abul Mesian va tornar va veure que tots els flascons de perfum que eren el seu gran negoci havien quedat esmicolats en caure’ls a sobre el pes d’aquell maleït calçat. Abul Mesian, més enfurismat encara que quan havia hagut de pagar la multa, va agafar les babutxes, va sortir de casa i les va llençar al primer lloc que se li va presentar, amb tan mala fortuna que ho va fer a un canal que portava aigua a la ciutat. L’aigua del canal va anar arrossegant les babutxes fins que van arribar en un sifó i el van embussar, i tot Bagdad es va quedar sense aigua. Els encarregats del canal no van trigar gens a descobrir la causa de l’avaria, perquè aviat van trobar les més que conegudes babutxes d’Abul Mesian. Així doncs, van tornar a detenir l’avar i el van portar davant el cadi. El van condemnar a pagar els danys i una multa de les grosses per perjudicar la pobla-

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

ció. Quan ho va haver pagat, el van deixar marxar, però, això sí, després d’haver-li tornat les babutxes. El comerciant va tornar a casa i va deixar les babutxes al terrat; el gos dels veïns les va veure i es va posar a jugar-hi. I vet aquí que una de les babutxes va caure al carrer i va obrir el cap d’una dona que hi passava. El seu marit va agafar la babutxa i se’n va anar corrents a denunciar-ho al cadi. Quan els guàrdies del cadi van arribar a casa d’Abul Mesian per agafar-lo una vegada més, van trobar que estava a punt de matar-se, tan desesperat estava! Van poder evitar que el pobre ric es tragués la vida, i se’l van endur detingut, tal com els ho havien manat. Ja davant del cadi, aquest el va amenaçar que el desterraria si l’havia de fer agafar un altre cop. De moment el va condemnar a pagar una indemnització d’allò més forta a la dona ferida, i una multa d’upa per no tenir cura de les seves coses i per ser un perill públic. Abul Mesian va quedar ben arruïnat.

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Qui impartia justícia? • Què era l’hamman?

Idees principals. • Com t’imagines que vestia el protagonista? Quin era l’element més destacat de la seva indumentària? • A què es dedicava? Imagina’t com devien ser casa seva i la seva botiga.

Adaptació d’un conte de Les mil i una nits

• Quina religió professava? En quines dades et bases per afirmar-ho? • A quina ciutat vivia? A quin país es troba actualment aquesta ciutat? • Quin altres personatges hi surten? • A quins oficis es dedicaven els personatges que surten al conte? • Què va fer el protagonista del conte per celebrar que havia tancat un bon negoci? 3

Reflexió. • En quina època penses que té lloc l’acció? Per què? • Què creus que se’ns vol dir en aquest conte?

Abul Mesian es lamenta de la seva mala sort.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Constantinoble En el segle V es podia calcular la població de Constantinoble, excloent-ne els suburbis, en una xifra aproximada al milió d’habitants. Va mantenir aquest nivell, més o menys, fins a la conquesta llatina, després de la qual va decaure ràpidament, fins a baixar a menys de cent mil el 1453. L’àrea de la ciutat era encara més gran del que aquesta població hauria necessitat. La base del triangle en què s’assentava tenia unes cinc milles; les muralles terrestres construïdes per Teodosi II s’estenien d’una banda a una altra en una doble línia des del Màrmara fins al Corn d’Or, travessades per onze portes, alternant les militars amb les civils. Des de cada extrem partien les muralles marítimes, cadascuna de les quals recorria una extensió de set milles. Com la vella Roma, Constantinoble podia fer gala de tenir set turons, que s’alçaven bruscament sobre el Bòsfor i el Corn d’Or. El viatger que hi arribava per mar, del sud o de l’oest, veia en aproximar-se a la ciutat, a la dreta, les cúpules i els pòrtics del Gran Palau; darrere, Santa Sofia i els jardins que s’estenien al llarg del Bòsfor; després, la immensa muralla corba que sostenia l’extrem sud de l’hipòdrom aixecant-se per sobre del port del palau, l’església dels sants Sergi i Bac i un districte de menys altura. A intervals, i a l’esquerra, la muralla marítima, amb les seves torres, es trencava per deixar pas a un petit port artificial, destinat als vaixells que no volien fer la volta al Corn d’Or. Al voltant d’aquests ports s’apinyaven les cases; darrere, especialment, a la vall del petit riu Licus, hi havia horts i fins i tot camps de blat, però el cim del turó estava dominat per l’església dels Sants Apòstols i altres grans edificis. A la riba hi havia el populós districte de Studios amb el famós monestir. Darrere, es veia baixar cap al mar la línia encimada de les muralles terrestres, i més enllà encara del final d’aquestes, les cases dels suburbis s’estenien al llarg de la costa dues milles més aproximadament. Des de l’altre costat del gran port del Corn d’Or, l’aspecte de la ciutat era molt diferent. Aquí, davant de les muralles, es veia una extensió de terra, que ha augmentat gradualment amb els segles, coberta d’amarradors, magatzems i molls, on fondejaven els vaixells, i on amb el temps es van construir cases sobre l’aigua sostingudes amb pilars. En aquest lloc, moltes portes donaven als districtes comercials situats darrere; aquí hi havia poca verdor. El pendent suau del turó central estava cobert de cases, excepte al barri de la ciutadella, de l’extrem oriental; al districte més espaiós de Blaquernes, de l’extrem occidental, un palau imperial i una església donaven cert aire de dignitat al barri. Va ser aquí on primerament es va permetre que s’establissin els comerciants italians. El barri de les botigues més elegants estava a l’interior. Al llarg del turó central, des de l’entrada del palau i l’hipòdrom s’estenia cap a l’occident, en una longitud de dues milles, el carrer anomenat Mesê (‘mitjà’), el carrer central, ample, amb arcades a banda i banda, que travessava dos fòrums –espais oberts adornats amb estàtues–: el fòrum de Constantí, proper al palau, i l’extens fòrum de Teodosi, i es dividia finalment en dues vies importants, una que anava a través dels fòrums del Bou i d’Arcadi fins a Studios, la Porta d’Or i la Porta de Pegae, i una altra que passava per l’església dels Sants Apòstols fins a Blaquernes i la Porta Charisiana; al llarg de les arcades del carrer Mesê hi havia les botigues més importants, agrupades d’acord amb les mercaderies: els orífexs, i al seu costat els argenters; els venedors de teles, els moblistes, i així successivament. Les més luxoses de totes estaven a prop del palau, als banys de Zeu-

Vista d’Istanbul, antiga Constantinoble.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

xippos. L’empori de la seda era el gran basar conegut com la Casa de les Llums, ja que les seves finestres estaven il·luminades a la nit. No hi havia cap districte que fos exclusivament elegant. Els palaus, els habitatges humils i les ciutadelles alternaven. Les cases dels rics es construïen al vell estil romà, de dos pisos, amb una façana sense adorns, i amb les habitacions envoltant un pati interior, de vegades cobert i adornat generalment amb una font i qualsevol ornament exòtic que pogués suggerir la fantasia. Les cases modestes tenien balcons o finestres que donaven al carrer, des d’on les dones podien assabentar-se de la vida dels veïns. La majoria de carrers destinats a habitatges havien estat construïts per contractistes particulars, però una llei de Zenó va mirar d’introduir-hi una mica d’ordre. Havien de tenir dotze peus d’amplada i els balcons no podien avançar sobre la paret oposada més enllà de la distància mínima de deu peus, i havien d’estar a una altura de quinze peus del paviment. Les escales exteriors estaven prohibides, i als carrers que ja havien estat construïts amb menys de vint-i-dos peus d’amplada es van prohibir les finestres sortints, i només es permetien unes reixes per a la ventilació. Aquesta llei va subsistir com a carta fonamental de l’urbanisme a Bizanci. Hi havia una regulació estricta dels desguassos. Tots els desguassos anaven al mar, i ningú, excepte un personatge imperial, no podia ser enterrat dins la ciutat. Uns metges oficials s’ocupaven a cada districte, amb molta cura, de la salut pública.

Mapa de Constantinoble (1550).

En contrast amb els carrers estrets, hi havia jardins públics extensos, sostinguts per l’erari municipal. El Gran Palau i les possessions annexes eren a la part sud-est de la ciutat; les edificacions ocupaven gairebé una milla. Al seu costat hi havia el Palau Patriarcal amb totes les seves dependències; hi havia altres palaus imperials disseminats per la ciutat. Gairebé a cada cantonada hi havia una església: les immenses esglésies de Santa Sofia, dels Sants Apòstols, la nova basílica de Basili I i un centenar de santuaris més petits. També hi havia els edificis de la ciutat: biblioteca, aqüeductes, cisternes, banys públics i, per sobre de tots, el gran hipòdrom. STEVEN RUNCIMAN, La civilización bizantina, 1942. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• Què són els orífexs? A què es dediquen?

• Dibuixa un croquis del que veuria un viatger que arribava a la ciutat de Constantinoble per mar.

• Què és el Corn d’Or? Per què s’anomena així? • Quins altres noms ha rebut al llarg de la història la ciutat de què parla el text? A quin país pertany en l’actualitat? • Què significa erari? Busca tres adjectius que puguin acompanyar aquesta paraula. • Ubica en un mapa el mar de Màrmara, el Bòsfor i el Corn d’Or. 2

Idees principals. • Com era Constantinoble? On estava situada? • Quines eren les seves principals activitats econòmiques?

Interpretació.

Reflexió. • Busca un plànol de la ciutat històrica i un altre de la ciutat actual, i compara’ls amb el que has fet tu. • Intenta localitzar al plànol de la ciutat actual tots els edificis que s’esmenten al text. Encara se’n conserva algun? • Creus que Constantinoble era una ciutat important? Raona la resposta. • Què va representar per a la història la caiguda de Constantinoble?

• Quins tipus d’edificis hi havia a Constantinoble?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Les obligacions d’un cavaller La funció del cavaller, el deure envers ell mateix, envers el senyor a qui servia i envers tots els homes de la «família» consistia a «conquerir el premi» –entenguem la fama del valor– i l’honor. Augmentar aquest honor o, en tot cas, no estalviar res per impedir que l’honor s’afeblís, per evitar ser avergonyit. Els homes d’aquest cercle temien en primer lloc que la vergonya els arribés pels desbordaments de les dones, les de la parentela pròxima i, sobretot, de la seva esposa. [...] Tot el seu ardor es bolcava a complir al millor possible les obligacions de la cavalleria, a respectar les regles d’una moral inculcada durant l’adolescència i que tots els relats i totes les cançons que escoltaven mantenien present en el seu esperit. Les obligacions principals d’aquesta ètica eren de tres classes. La fidelitat, en primer lloc: complir la paraula, no trair la fe jurada. Aquesta exigència estava dosificada en funció d’un enquadrament estrictament jerarquitzat. El cavaller se situava al centre de diversos conjunts encaixats, la cohesió dels quals es mantenia per la lleialtat. Havia de ser lleial als constituents de tots aquests conjunts. Però, davant les demandes contradictòries, havia de ser fidel en primer lloc als més pròxims, i primerament al cap del cos inicial; els amics més llunyans apareixen després, la fe que se’ls devia era dúctil, es doblegava, però no es trencava, davant les més fermes. Si era per servir el cap de la casa, el senyor directe, faltar a les altres amistats no era un defecte. Ningú no havia de ressentir-se’n. [...] El segon deure dels homes de guerra era actuar com a homes de «pro»: la proesa –combatre i intentar vèncer, però d’acord amb certes lleis. El cavaller no lluita amb els brivalls. [...] S’enfrontaran a l’adversari sense trampejar (i preocupats de no comportar-se com guineus sinó com lleons), en ple camp, prohibint les emboscades, alineats en la batalla, al descobert. El valent no busca cap altra protecció que la destresa del seu cavall de batalla, la qualitat de la seva armadura i la devoció dels camarades del seu rang l’amistat dels quals el flanqueja. L’honor l’obliga a semblar intrèpid fins a la bogeria [...]. La tercera de les virtuts necessàries és la liberalitat. Aquesta és la que veritablement fa el gentilhome, la que estableix la distinció social. La biografia [de Guillem el Mariscal] ho diu clarament: «la gentilesa (és a dir, noblesa) s’alimenta en la morada de la llarguesa». El cavaller no ha de guardar res a les seves mans. Tot el que li arriba ho dóna. De la seva generositat n’extrau la força, i l’essència del seu poder; en qualsevol cas, tota la fama i la càlida amistat que l’envolta [...].

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Hi ha alguna diferència entre fidelitat i lleialtat? • Defineix les paraules noble i cavaller. Es poden utilitzar indistintament?

Idees principals. • Segons el text, quines eren les tres virtuts pròpies d’un cavaller? • Era important per a un cavaller «conquerir el premi»? Per què?

Interpretació. • Quina relació hi havia, en el món del cavaller, entre el valor, la fama i l’honor? • Quin paper van tenir els cavallers en la societat estamental? Quins altres grups hi havia?

Reflexió. • Quina et sembla que era l’obligació fonamental d’un cavaller? • Un covard o un traïdor..., podrien ser bons cavallers? Explica per què i busca’n exemples en el cinema i la literatura. • Alguns aspectes de l’ideal cavalleresc continuen vigents avui dia?

GEORGES DUBY, Guillermo el Mariscal, 1988. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Com han de ser fets els cavallers Espada es arma que muestra aquellas cuatro significaciones que ya habemos dicho [cordura, fortaleza, mesura y justicia]. Y, porque el que ha de ser caballero debe haber en sí aquellas cuatro virtudes, establecieron los antiguos que recibiesen con ella la orden de caballería, e no con otra arma; y esto ha de ser fecho en tal manera que, pasada la vigilia, luego que fuere de día, debe ir primeramente a oír misa e rogar a Dios que le guarde en sus fechos e para su servicio. Y después ha de venir el que lo ha de facer caballero e preguntarle si quiere recibir orden de caballería e, si le dijere que sí, hale de preguntar si la mantendrá como se debe mantener. E después que se lo otorgare débele calzar las espuelas o mandar algún caballero que se las calce; y esto ha de ser según que el hombre fuere y el lugar que tuviere, e hanle de facer de esta guisa por mostrar que, así como el caballero pone las espuelas al caballo de diestro e de siniestro para facerle correr derecho, que así debe él facer sus fechos enderezadamente, de manera que no tuerza a ninguna parte. E de sí debe ceñir la espada sobre el brial que le vistiere, así que la cinta no sea muy floja, mas que se llegue al cuerpo; y esto es por significanza que las cuatro virtudes que dijimos deben haber siempre los caballeros e tenerlas coronadas así. Pero antiguamente establecieron que a los nobles hombres ficiesen caballeros siendo armados de todas sus armaduras, bien así como si hubiesen de lidiar, mas las cabezas no tuvieron por bien que las tuviesen cubiertas, porque los que así la traen no lo facen salvo por dos razones: la primera, por encubrir alguna cosa que en ellos hubiese que les parecería mal, que por tal cosa bien las pueden encubrir de alguna cobertura que fuese fermosa y apuesta; la otra manera porque cubren la cabeza es cuando algún hombre face alguna cosa desaguisada de que ha vergüenza, y esto no conviene en alguna manera a los nobles; que pues ellos han de recibir tan noble y tan honrada cosa como la caballería, no es derecho que entren en ella con mala vergüenza ni con miedo. Y después de que la espada le hubiere ceñida, débela sacar de la vaina y ponérsela en la mano derecha y facerle jurar estas tres cosas: la primera, que no recele de morir por su ley si menester fuere; la segunda, por su señor natural; la tercera, por su honra. Y cuanto esto hubiere jurado, débele dar una pescozada porque estas cosas sobredichas se le vengan en mente, diciendo que Dios le guíe en su servicio y le deje cumplir lo que prometió. Y después hale de besar, en señal de fe y de paz y de hermandad que debe ser guardada entre los caballeros; y eso mismo han de facer todos los otros caballeros que fueren en aquel lugar, no tan solamente en aquella sazón mas aún en todo aquel año donde quiere que a él vengan nuevamente. Y por esta razón, no se han de buscar mal ni catar los caballeros unos a otros, a menos de echar en tierra la fe que así prometió, desafiándose primeramente, según se muestra o fabla de los desafiamientos.

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Dels diferents significats del verb catar, quin creus que és el més apropiat en aquest context? • Saps què vol dir «en aquella sazón»? • Què vol dir «dar una pescozada»?

Idees principals. • Segons el text, en què consistia la cerimònia d’ingrés en l’orde de cavalleria? • Per què diu l’autor que els cavallers no havien de dur el cap cobert?

Interpretació. • Representa a classe, amb l’ajuda d’un company o companya, la cerimònia que es descriu al text.

Reflexió. • Com s’havien de comportar els cavallers els uns amb els altres? Per què penses que de vegades hi havia desafiaments entre ells? • Recordes algun exemple literari o cinematogràfic en què algú sigui armat cavaller? Coincideix amb el que has llegit?

ALONSO DE CARTAGENA, Doctrinal de los caballeros, 1444

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La comunitat familiar en l’edat mitjana L’individu, en l’Occident medieval, pertanyia en primer lloc a una família. Família en sentit ampli, patriarcal o tribal. El cap de família que dirigeix ofega l’individu imposant-li una propietat, una responsabilitat i una acció col· lectives. Aquest pes del grup familiar ens és ben conegut pel que fa a la classe senyorial, on el llinatge imposa al cavaller les realitats, els deures i la moral. El llinatge és una comunitat de sang composta de «parents» i d’«amics carnals», és a dir, de parents per aliança, probablement. Els membres del llinatge estan units per la solidaritat de l’estirp, que es manifesta sobretot al camp de batalla i en el terreny de l’honor.

ACTIVITATS 1

• Busca al diccionari els termes llinatge i estirp, i explica si hi ha alguna diferència entre tots dos. • Què són les cançons de gesta? Podries posar-ne almenys tres exemples? 2

• Què implicava per a un individu pertànyer a un llinatge determinat? Hi havia algun nexe entre el llinatge i la venjança?

L’ajuda que es té dret a esperar d’un parent duu a l’afirmació corrent que la gran riquesa consisteix a posseir una parentela nombrosa.

També donava naixement a fills irrespectuosos. L’escassa separació de les generacions, la brevetat de l’esperança de vida, la necessitat per al senyor, cap militar, de demostrar la seva autoritat quan encara està en edat de legitimar el seu rang a la batalla, tot plegat exaspera la paciència dels joves feudals. Per això hi ha revoltes dels fills contra els pares. Raons econòmiques i de prestigi es combinen, d’altra banda, perquè el jove senyor, en arribar a la majoria d’edat, s’allunyi del seu pare i vagi a la recerca d’una aventura cavalleresca. Tensions nascudes així mateix dels casaments múltiples i de la presència d’un gran nombre de bastards. La bastardia, vergonyosa entre els humils, no comporta cap oprobi entre els poderosos.

Idees principals. • Segons el text, quines són les característiques fonamentals de la família medieval?

La solidaritat del llinatge es manifesta d’una manera particular en les venjances privades, les faides. La vendetta va ser una cosa reconeguda, practicada i lloada a l’Occident medieval.

D’altra banda, aquest complex d’interessos i de sentiments suscita en la família feudal tensions d’una violència excepcional. El llinatge presenta més tendència encara als drames que a la fidelitat. Rivalitat entre els germans, en primer lloc, ja que l’autoritat no correspon ja per principi al germà gran sinó a aquell en qui els altres germans reconeixen més capacitat per al comandament. El llinatge feudal donava naixement de la manera més natural als Caïns.

Conceptes.

Interpretació. • Creus que la família medieval s’assembla a la romana o té arrels germàniques?

Reflexió. • Compara el tipus de família medieval amb la família actual. • Per què hi havia tanta agressivitat en el si de la família medieval? Busca algun exemple d’aquesta rivalitat en la literatura o en la història. • Penses que la família camperola era tan violenta com la noble? També hi devia haver tensions entre ells? Raona la resposta.

En la literatura èpica del moment es troben totes aquestes tensions capaces de brindar als escriptors els millors temes per a obres dramàtiques. Les cançons de gesta ofereixen un gran nombre de parelles oncle-nebot. Aquesta família es troba també a la classe camperola. Però aquí es confon més estretament amb l’explotació rural, amb el patrimoni econòmic. No obstant això, agrupa tots els que viuen sota el mateix sostre i es dediquen al conreu de la mateixa terra. Aquesta família camperola, que constitueix la cèl· lula econòmica i social fonamental de societats similars a la de l’Occident medieval, ens és mal coneguda. JAQUES LE GOFF, La civilización del Occidente medieval, 1999. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Els inicis de la cultura monàstica El monestir és una escola de santedat i no de literatura i de filosofia. La vida del monjo vol estar al marge del món, en la penitència, consagrada a Déu, dedicada a adquirir les virtuts i la perfecció espiritual. Abans de triar aquesta via, el monjo ha renunciat als seus béns, al matrimoni, a qualsevol desig de fer carrera en la societat, i, segons sembla, a la cultura profana, que no hauria de tenir lloc en un monestir. El monjo viu sota l’autoritat d’un abat, d’acord amb una regla, i pren exemple dels seus predecessors per evitar les faltes i els errors, per no perdre’s en il·lusions i per arribar ràpidament a la perfecció espiritual. Certament, per llegir la Bíblia, per assimilar les doctrines espirituals i per treure partit dels exemples dels seus predecessors mai no va malament una cultura general. Per això, ben aviat apareix una literatura pròpiament monàstica. Al començament transmet els costums i les regles, base d’un tipus de vida; després desenvolupa els temes espirituals propis, ja que tot el que hi pot haver de cultura està subjecte a l’engrandiment de la vida religiosa. Té un auditori definit i una finalitat molt concreta. La diversió literària i la perfecció en l’expressió no constitueixen, en principi, la seva preocupació, ja que aquesta és una altra concepció de la vida intel·lectual. Les regles monàstiques tenen al principi un aspecte pràctic. Organitzen la vida quotidiana fixant els horaris i les activitats. L’única importància que tenen per a la vida intel·lectual és que reserven un lloc a la meditació, a la lectura i a les instruccions de l’abat. En la regla de sant Benet sembla que tenen prelació el treball al camp o al taller, l’organització en la vida de la comunitat i la pietat. Aquesta orientació s’explica perquè es tracta d’obtenir fruits de santedat i no esperits refinats. Però, des del primer quart del segle VI, s’observa un allunyament progressiu de l’ideal monàstic més antic que donava importància a l’otium, el descans per a l’estudi procedent de la filosofia. L’activitat espiritual i intel·lectual típica és la lectio divina. És una lectura, plena de meditacions, feta per alimentar la vida espiritual i no per engrandir l’erudició ni enriquir la cultura. Atès que és una activitat quotidiana, només té per finalitat assaborir el millor misteri cristià i la grandesa de Déu. La lectura es difumina davant l’acte de pietat que inspira la meditació d’aquests textos. És clar que no es nodreix de novetats. La regla de sant Benet també preveu, durant la quaresma, la lectura d’una obra sencera i per ordre. L’obligació és ferma i les negligències es castiguen. Cal veure en aquesta prescripció un intent de cultura religiosa, per modest que sigui, i això és en l’origen d’aquesta literatura monàstica, feta de comentaris de llibres de la Bíblia, que reprenen i exposen sense parar els tòpics ascètics elaborats des de fa molt temps.

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Hi ha alguna diferència entre un monestir i un convent? • Què és l’ascetisme? I el misticisme? • Saps què significa el mot llatí otium? Quines paraules coneixes en català que en derivin?

Idees principals. • Segons el text, a què renunciava i a què aspirava el monjo quan entrava en un monestir? • Quines eren les inquietuds culturals dels monjos? Com era la vida cultural en els monestirs? Quins canvis es van produir a partir del segle VI?

Interpretació. • Quin tipus d’obres llegien els monjos? En quina llengua creus que estaven escrits aquests textos? Quins textos quedaven fora del monestir?

Reflexió. • Qui va ser sant Benet i per què va tenir tanta importància la seva regla? • Quin paper tenien els monjos en la societat medieval? A què es dedicaven?

En realitat, i per molt rudimentària que sembli, no excedeix cert nombre de coneixements generals associats a l’estudi de la gramàtica i de la retòrica. És necessari que els monjos s’hi formin. La regla del Mestre, molt propera a la regla de sant Benet, ordena que els monjos més joves, nens o adolescents, s’exercitin en les lletres, és a dir, en la lectura. No es pot assegurar que sant Benet hagi subscrit aquesta iniciativa. JACQUES PAUL, Historia intelectual del Occidente medieval, 2003. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La visió del món i el pensament en l’edat mitjana Si alguna vegada l’home del segle XII es preguntava alguna cosa sobre l’Univers, d’aquests espais en què veia lluir els estels, sortir el sol, il·luminar la lluna, algú docte li hauria respost: «És el cosmos; està format per un seguit de cercles concèntrics. Al centre hi ha una matèria pesant, espessa i informe; és l’infern, que només s’albira a través de les boques dels volcans». Al final del segle XII, fins i tot, el docte li hauria dit que es podia veure un lloc nou, el purgatori, a través dels cràters sicilians i d’algunes grutes irlandeses, i hauria afegit: «En els cercles celestes es disposen set esferes planetàries de cossos cada vegada més lleugers i lluminosos fins a arribar a l’esfera del firmament, on se situen els estels fixos. Més enllà hi ha l’èter, un lloc ple de llum que acollirà els benaurats, i encara més llunyà hi ha el cel de Déu». Si aquell home només s’interessava pel seu món, per la Terra, la seva forma, els seus habitants, els seus llocs, el docte li hauria explicat que el món era un disc pla envoltat per l’oceà i que hi havia tres continents que s’havien adjudicat als tres fills de Noè: Europa a Jàfet, Àsia a Sem i Àfrica a Cam. Si l’hi hagués volgut explicar més bé per mitjà d’una figura, un dibuix, s’hi veuria el cercle d’aigua i el cercle de terra, dividit per una T amb l’est a la part superior. La línia vertical de la T era el Mediterrani, que separa Europa d’Àfrica, i la creu de la T estava formada per dos grans rius: el Don, que separa Europa d’Àsia, i el Nil, que separa Àsia d’Àfrica. Jerusalem era al centre del món conegut, el qual tenia llocs extraordinaris, habitats per éssers estranys, animals insòlits i monstres mig animals mig humans; en algun racó hi havia el paradís terrenal, tot i que se’n desconeixia el lloc exacte. El centre de la civilització era l’Occident cristià, però es tenien notícies que hi havia un poderós regne cristià proper al paradís, potser a Orient, potser a Etiòpia. Conèixer el món, viatjar, era anar a trobar la meravella, l’aventura i el prodigi. Entre els viatgers n’hi va haver tres de molt famosos, els Reis, que al principi eren uns mags d’Orient, que la tradició va anar transformant en els descendents de Noè i representants dels tres continents: un era oriental, un altre europeu i un altre etíop, per tant negre, i tots tres havien anat a Betlem a adorar l’infant fill de Déu. És a dir, els Reis Mags havien anat al centre del món. El seu viatge es rememorava en el segle XII amb més insistència perquè se’n van trobar les relíquies a Milà, tot i que des d’allà es van traslladar a Colònia. Per viure en aquest món prodigiós en què el visible i l’invisible es barrejaven i convivien calia estar atent al curs dels estels, sentir l’avís dels eclipsis i deslliurar-se dels encanteris i els mals esperits. Contemplar el cel era de summa importància, perquè quan hi havia lluna nova era el millor moment per construir una casa o unir-se en matrimoni. Dels mals auguris, esperits adversos i encanteris calia deslliurar-se’n per mitjà d’amulets i de sortilegis que algunes bruixes feien, i sempre calia estar atent als signes, als símbols misteriosos carregats de saviesa i de capacitat de predicció. De l’antiguitat s’havien heretat determinats recursos amb els quals es considerava possible esquivar la desventura. Els rituals al voltant de les tombes, a prop de les fonts, als boscos, així com els objectes que, al seu judici, allunyaven els mals esperits i atreien la sort, encara es mantenien en el segle XII, perquè els humans continuaven necessitant-los.

Planisferi celeste.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

L’home cristià del segle XII sabia que Déu constituïa una força misteriosa que es podria manifestar en qualsevol part i moment. Era el bé, la justícia, qui garantia els juraments castigant el perjuri i qui intervenia a favor de l’innocent descobrint el culpable. Aquest era el fonament de les ordalies que el sistema judicial humà practicava. L’ésser humà, que és feble, s’humilia davant Déu, però té l’esperança de canviar la seva condició. Crist va ser flagel·lat, ultratjat, crucificat, i va mostrar una enorme pietat pels humans. La seva imatge fa que l’home feble procliu al mal o sofrent i desgraciat tingui un model en qui mirar-se, i tingui davant seu l’expectativa de la salvació. Però en el viatge de la seva vida, en la batalla per la seva salvació, ha de distingir entre àngels i dimonis, intermediaris del bé i del mal, entre els signes dels uns i els altres, i s’ha de recolzar en els que van viure o viuen com ell: els sants. En el viatge des del pecat original fins a la salvació, aquest ésser humà del segle XII es va envoltant de rituals i cerimònies que tenen un poder màgic o sobrenatural. Beneeix els camps, els aliments, els instruments de treball, els pendons i les armes, i fins i tot el reu rep en un ritual la unció sagrada. Són accions que combinen l’herència profana i la cristiana, que en la vida quotidiana semblen dilatar-se amb múltiples signes que foragiten el mal o la desgràcia de la foscor o atrauen el favor de la llum, del bé. Es pot parlar de superstició, però també de religiositat. D’altra banda, i posats a somiar, molt temps enrere els celtes havien parlat d’un lloc on només existia la veritat, la joventut, la felicitat; aquest lloc s’anomenava Terra de la Promesa, el Paradís on va anar sant Brandà en un viatge de descoberta.

Els Reis Mags. Llibre de les Hores de Lluís d’Orleans (1490).

ISABEL BELMONTE, Los pilares de la tierra: la historia detrás de la novela, 2007. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• Quin és l’origen i el significat dels substantius auguris, cosmos i èter?

• En què es diferencien l’astronomia i l’astrologia en l’actualitat? I en l’edat mitjana?

• Què vol dir la paraula unció?

• Dibuixa un mapa del món tal com es concebia en l’edat mitjana.

• Localitza en un mapa els rius Don i Nil. • Que és un amulet? I un sortilegi? • Busca informació sobre sant Brandà i el viatge que va fer. 2

Interpretació.

Idees principals. • Com s’imaginaven el món les persones del segle XII? • Què temien? Què feien per protegir-se dels perills que els sotjaven pertot arreu? • Per què viatjar era tan important en l’edat mitjana, i al mateix temps, tan difícil i complicat?

Reflexió. • Compara un mapa medieval amb un mapamundi actual. • Per què penses que la superstició i la religiositat es confonien en l’edat mitjana? Avui dia passa el mateix? • Coneixes algun lloc, real o imaginari, semblant a la Terra de la Promesa de què parla el text? • Sabries dir el nom d’algun viatger medieval i explicar què va fer? Explica també la influència que van tenir els viatges en l’ampliació del coneixement i en l’evolució de la humanitat.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Els copistes en el romànic Encara que no en tinguem constància directa, a les catedrals hi devia haver un escriptori per facilitar de manera permanent els llibres del servei de l’altar a les esglésies de la diòcesi. Normalment, devien ser llibres de presentació pobra, en pergamí bast, fins i tot de pells i acabats diferents, sense que hi faltessin alguns dels orificis naturals de la pell, amb lletres clares, rètols i caplletres destacats per cridar l’atenció sobre els començaments d’unes parts determinades, però amb molt poques il·lustracions, si n’hi havia. Ocasionalment, quan el prelat fos bibliòfil i ric, per al seu propi ús i per a més glòria de la seu, se’n devien confeccionar de luxosos, és a dir, amb pergamí fi, uniforme, ben treballat, amb una cal·ligrafia acurada, amb ornaments a les caplletres i rètols amb il·lustracions. Aquests mateixos llibres els produïen els escriptoris dels monestirs per celebrar el culte a casa seva, fins i tot per vendre o donar a altres esglésies. Es van copiar, tot i que en molta menys proporció, els llibres destinats a la formació espiritual i cultural. Els utilitzats en les funcions religioses, malgrat que en van arribar a ser milers i milers, van acabar desapareixent destrossats per l’ús constant. [...] Als copistes i il·luminadors no els agradava l’anonimat i se n’han conservat molts noms. A més de dominar la cal·ligrafia, havien de posseir certes qualitats, com ara capacitat d’observació, atenció i retentiva. Eren homes molt cultes i els agradava donar proves dels seus coneixements de la llengua llatina redactant colofons i composicions figuratives, difícils de desentranyar. Sembla com si les seves expressions críptiques fossin algun senyal de desafiament a col· legues intel·ligents. Tenien consciència del que valien i de la transcendència del seu valor.

Copistes (segle xiii).

El que feien els copistes, és clar, era transcendent per a la humanitat. Però la seva feina, només a l’abast d’uns pocs, perquè requeria una formació cultural prèvia tan elevada com rara, era més feixuga del que podien pensar els altres. Florenci, un dels copistes més grans, va escriure: «Qui no sap escriure pensa que no costa gens, però és una tasca ímproba, que treu llum als ulls, encorba l’esquena, mortifica el ventre, i les costelles, provoca dolor als ronyons, i engendra cansament a tot el cos. Per això, tu, lector, que t’aprofites de la lectura, gira els fulls amb compte, tingues els dits lluny de les lletres, perquè com la pedra arrasa els camps, així el lector inútil destrossa l’escriptura i el llibre». Et pots imaginar com n’és de dolç per al copista traçar la darrera línia? En el fred de l’hivern, sense possibilitats d’encendre foc a l’escriptori per por d’un incendi, els dits s’engarroten i, al cap dels anys, la vista s’afebleix. Hi havia copistes que es vantaven de fer la seva feina per devoció, amb l’únic propòsit que es tingués en compte en l’altra vida. Fins i tot alguns advertien que continuarien copiant mentre tinguessin forces. No van faltar els exemples d’humilitat anònima, perquè el treball fet semblés més meritori als ulls de Déu. Generalment, la tasca editora, la selecció de llibres que s’havien de copiar, corresponia a l’abat, que coneixia els recursos disponibles i les necessitats més peremptòries. Per a aquesta feina comptava amb l’assessorament dels

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

copistes, que havien de suggerir-li quines altres obres s’havien d’incloure en el volum que s’havia de copiar quan eren de petites dimensions. D’altra banda, els copistes havien de revisar els models i preparar-los. Per dur a terme la feina, el copista necessitava preparar prèviament un seguit de materials: la tinta, la ploma i el pergamí. Les pells s’adobaven en calç durant tres dies; després s’estiraven sobre taulers, es raspaven pels dos costats amb una ganiveta i es deixaven assecar. Després es polien amb pedra tosca fins que desapareixien les restes de pèls, carn i irregularitats. Una pell té una extensió de mig metre quadrat, que permet obtenir quatre bifolis o unitats de quatre pàgines. Se superposaven quatre bifolis i s’obtenia un quaterno de setze pàgines. Es procurava que les cares del pèl i de la carn del pergamí quedessin encarades després de col·locar els bifolis perquè a la vista les pàgines tinguessin una aparença semblant. Aleshores s’esborrava el text antic raspant-lo per poder escriure-hi a sobre. Es fixava la caixa de l’escriptura, que solia tenir forma rectangular, mitjançant unes punxades, que servien per traçar amb una punta roma les línies verticals que la tanquen. Per als renglons, es traçaven després amb el mateix procediment unes línies perpendiculars a les verticals. Els marges i els espais entre les columnes s’utilitzaven per a notes, glosses i fins i tot il· lustracions.

Sant Jeroni al seu estudi. Miniatura del cantoral d’Osma (1500).

Els copistes podien ser diversos i amb ells col·laborava el rubricador, encarregat de dibuixar, quan havia acabat el copista, normalment amb tintes de diversos colors, els epígrafs, els títols i les possibles il·lustracions. HIPÓLITO ESCOLAR (dir.), Historia ilustrada del libro español. Los manuscritos, 1996. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• Quin significat té la paraula bibliòfil? • Saps què volen dir les paraules críptica, ímproba i peremptori?

• Per què alguns copistes no volien romandre en l’anonimat? Quines marques o mètodes utilitzaven per donar-se a conèixer?

• Busca en un diccionari etimològic l’origen dels substantius diòcesi i catedral.

• Quines capacitats i coneixements havien de tenir els copistes per fer la seva activitat?

• Què és un colofó? I un bifoli? I una glossa? • Busca informació sobre el pergamí. Quan es va començar a utilitzar? Quins avantatges i inconvenients tenia? Per quin altre suport d’escriptura va ser substituït? 2

Interpretació.

Idees principals. • Quin tipus de llibres es copiaven als escriptoris catedralicis i monacals? • En què consistia exactament la feina dels copistes? • Com s’elaborava un llibre en l’edat mitjana?

Reflexió. • Quines diferències hi ha entre un llibre manuscrit i un llibre imprès? • Creus que la tasca dels copistes va contribuir al desenvolupament de la cultura occidental? Justifica la resposta. • Segons el text, quins materials es necessitaven per produir un llibre? Quins es continuen utilitzant en els nostres dies, i quins han desaparegut? • Et sembla que la feina del copista era penosa i esgotadora? Quines dificultats havien de superar i com ho aconseguien?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Paletes i picapedrers Els paletes i els picapedrers estaven a les ordres del mestre de cases. Els primers s’encarregaven de posar la pedra in situ, d’aixecar els murs i les diferents parts de l’edifici. Els segons tenien més coneixements tècnics i una divisió interna més àmplia. Els termes es confonen i generalment costa establir clarament el grau d’especialització de cadascú, tot i que hi ha proves documentals d’aquesta divisió. [...] El treball de la pedra es va perfeccionar durant el segle XI, i amb això les eines i les tècniques. Les regions on hi havia una activitat més intensa, com ara Normandia, reunien un nombre més alt de professionals, sol·licitats en altres llocs. De fet, igual que el mestre de cases, els picapedrers eren itinerants i es desplaçaven lliurement pel territori. Aquesta mobilitat depenia dels llocs de treball i al mateix temps permetia l’intercanvi de coneixements i nous procediments. Diverses d’aquestes tècniques i maneres de treballar la pedra havien existit anteriorment en el món romà, i algunes s’havien mantingut en determinades construccions (com les visigòtiques); però en aquesta època es produeix una recuperació i una posada al dia definitives en aquest camp. Els picapedrers es diferenciaven de la resta d’artesans medievals pel caràcter itinerant i perquè tenien la tècnica que permetia aixecar els castells, les muralles i les esglésies, tant les urbanes com les monàstiques. De fet, els monestirs no van tenir mai escola de picapedrers o d’arquitectes que possibilitessin als monjos construir sense ajuda externa. Aquesta especialització, igual que la d’altres professionals que intervenien en la construcció, com els paletes, es veia reflectida en les condicions laborals i en els salaris, més alts que el d’altres treballadors. Al cap de l’any tenien un gran nombre de dies festius: més de trenta, a més dels diumenges, de manera que normalment treballaven sis dies a la setmana, amb un horari de treball que variava en funció del sol. Així, a l’estiu augmentaven les hores (fins a dotze) i a l’hivern disminuïen o directament es paralitzaven les tasques.

La Torre de Babel (segle XIII).

Els llocs de treball eren les pedreres o el recinte de construcció, depenent de l’organització general del projecte. La pedra es podia modelar i treballar a la pedrera, de manera que se’n facilitava el transport posterior, però creava el problema de proporcionar allotjament als picapedrers i de disposar de plantilles exactes per a cada peça. Una altra possibilitat consistia a transportar els blocs al lloc de construcció, on es treballaven amb detalls, de vegades a les lògies. Les lògies eren tallers a peu d’obra on els picapedrers es protegien de les inclemències climàtiques mentre aixecaven l’edifici. Hi guardaven les eines, hi menjaven i hi reposaven; però no hi podien passar la nit. A les ciutats, els obrers eren allotjats pels taverners o habitants i als monestirs aïllats es construïen barraques de fusta com a dormitoris. A més de ser un lloc de treball i repòs, les lògies es van transformar en un lloc on es discutien els problemes relacionats amb la feina. És en aquesta maçoneria operativa medieval on es troba l’origen llunyà de la maçoneria especulativa o filosòfica que es constitueix segles més tard i que aprofita l’estructura organitzativa i els símbols medievals, tot i que amb finalitats diferents. [...] En els estatuts dels picapedrers s’establien aspectes com les diverses categories (mestres, companyons, aprenents), els requisits d’entrada, la cerimònia d’ingrés, les multes i les recompenses, l’entesa entre les lògies o el dret a viatjar d’una construcció a una altra. Els picapedrers oficials desenvolupaven

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

el treball en pedra, tant el més refinat com el menys detallat, guiant-se pels dibuixos i els plànols del mestre de cases. En el segle XI apareixen les marques de picapedrers, que en els segles XII i XIII continuen sent força bastes i després es van refinant. El repertori va des de motius trets de la iconografia cristiana i l’astrologia, fins a les formes geomètriques, les eines o les inicials dels seus noms. Les escriptures també eren variades: carolina, gòtica o fins i tot mossàrab. Tota aquesta presència de signes acomplia diverses funcions. Hi havia signes que eren de col·locació, que servien per col·locar les escultures o els blocs d’una manera correcta, i uns altres que tenien un caràcter identificatiu. El picapedrer posava la seva signatura sobre els blocs que treballava i el seu signe passava moltes vegades als seus fills (que hi podien fer petites modificacions); tot i això, aquesta expressió d’orgull professional després es veia recoberta pels frescos i els emblanquinaments de l’interior dels edificis. Les signatures dels picapedrers han permès establir més clarament les connexions entre zones geogràfiques i reconstruir en quins llocs van treballar certs grups de professionals (per exemple, en algunes zones d’Anglaterra les marques de picapedrers són idèntiques a les de França). A més de les marques dels picapedrers, sobre els murs de les construccions s’acumulaven els grafits dels rodamons, dels monjos i de la gent de pas en general.

Miniatura que il·lustrava les Cantigas de Santa María, obra d’Alfons X el Savi (segle xiii).

ISABEL BELMONTE, Los pilares de la tierra: la historia detrás de la novela, 2007. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• En què es diferenciaven els picapedrers dels paletes? Quines habilitats i nocions havien de tenir els uns i els altres per fer la seva feina?

• Què vol dir l’adjectiu especulativa? En coneixes algun antònim? • Saps qui van ser els visigots? I els mossàrabs? • Busca en un diccionari l’origen i el significat de la paraula iconografia. • Què és una lògia? I un maçó? • Busca informació sobre les lletres gòtica i carolina. Quan es van utilitzar? Quines característiques tenien? 2

Idees principals. • Per què era important la tasca dels picapedrers? Què feien exactament? • On i com treballaven els picapedrers? On i com vivien? • Com s’organitzaven els picapedrers?

Interpretació. • Per què alguns picapedrers utilitzaven marques? Per a què servien? Com eren?

Reflexió. • Busca informació sobre la maçoneria filosòfica i explica per què es va inspirar en la maçoneria operativa medieval i quins elements en va prendre. • Creus que les marques dels picapedrers tenen alguna relació amb les dels copistes? Et sembla que podrien revelar la consciència d’artistes dels seus autors i l’orgull que sentien per la seva obra? En aquesta època era habitual signar les obres d’art? • Moltes de les obres dels picapedrers han arribat fins als nostres dies i encara podem admirar-les. Compara com han resistit el pas del temps les catedrals i els textos escrits pels copistes. • Penses que la mobilitat dels picapedrers va contribuir a transmetre el coneixement i a difondre les notícies a l’Occident medieval? Raona la resposta.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La construcció d’una catedral Philip es trobava dret a l’extrem est, observant Tom, que aixecava un mur. Havia acabat les bases de dos contraforts fins al nivell de la tercera filada de pedres, i en aquell moment estava construint el mur que hi havia entre els contraforts. «Probablement mai no arribarà a acabar-se», es va dir Philip desanimat. El primer que feia Tom quan els manobres li portaven una pedra era agafar un instrument de ferro en forma de L i utilitzar-lo per comprovar si les vores de la pedra eren quadrades. Després, amb una pala, tirava una capa de morter sobre el mur, la distribuïa amb la punta de la paleta i hi col·locava al damunt la nova pedra, traient l’excés de morter. Per col·locar la pedra es guiava per un cordill tens subjecte per tots dos caps a cada contrafort. Philip va observar que la pedra estava gairebé tan llisa en la part superior com en la inferior, que entrava en contacte amb el morter. Allò el va sorprendre, i n’hi va preguntar el motiu a Tom. –Una pedra mai no ha de tocar ni la de sobre ni la de sota –va contestar Tom–. Per a això és precisament el morter.

ACTIVITATS 1

• Que vol dir que havia construït fins al nivell de la tercera filada de pedres? • Què és un contrafort? • Què significa morter, en aquest cas? 2

Idees principals. • Quin era l’ofici de Tom? Quins instruments utilitzava per fer la seva feina? • Com construïa Tom el mur? Què era el que l’amoïnava més?

–¿Per què no s’han de tocar?

Interpretació. • Per què, segons explica Tom a Philip, les pedres no s’havien de tocar?

–Perquè apareixerien escletxes. –Tom es va posar dret per explicar-l’hi–. Si camineu per una teulada de pissarra, el vostre peu la travessarà, però si poseu una post de través damunt de la teulada podreu caminar-hi sense malmetre la pissarra. La post reparteix el pes, i això mateix és el que fa el morter. [...]

• Un picapedrer era en l’edat mitjana com un arquitecte? Avui dia hi ha alguna diferència?

La part més tosca de la pedra era la de darrere. Philip es va dir que amb tota seguretat aquella cara seria visible a l’interior de l’església. Després va recordar que, de fet, Tom estava construint un mur doble amb una cavitat entremig, de tal manera que la cara posterior de cada pedra quedés oculta. Quan Tom va haver dipositat la pedra sobre el llit de morter, va agafar el nivell, que consistia en un triangle de ferro amb una corretja subjecta al vèrtex i unes marques a la base. La corretja duia incorporat un pes de plom, de manera que sempre penjava recta. Tom va col·locar la base de l’instrument sobre la pedra i va comprovar com queia la corretja. Si s’inclinava cap a un costat o l’altre del centre, Tom colpejava sobre la pedra amb el martell fins a deixar-la perfectament anivellada. Tot seguit anava desplaçant l’intrument fins a col·locar-lo a cavall entre les dues pedres adjacents per comprovar si la part superior de totes dues estava en línia. Per acabar, col·locava l’instrument obliquament sobre la pedra per assegurar-se que les cares de les pedres estaven en línia recta. [...]

Conceptes.

• Per què Philip opinava que els esforços dels treballadors no havien de ser inútils encara que la catedral no s’acabés? 4

Reflexió. • Creus que els picapedrers i els paletes medievals tenien una bona formació, tant teòrica com pràctica? • Et sembla que els edificis que es construeixen avui dia duraran tant com les catedrals medievals?

Philip va aixecar la mirada cap a la resta de l’enclavament de la construcció. Era tan enorme que vuitanta homes i dones i alguns nens hi semblaven perduts. Treballaven alegrement sota els raigs del sol, però eren tan pocs que a Philip li va semblar que els seus esforços eren inútils. Al principi havia esperat que hi anirien cent persones, però en aquells moments va comprendre que tampoc no n’hi hauria hagut prou.[...] Els seus esforços no tenien per què ser vans, ja que obtindrien el perdó dels seus pecats. KEN FOLLETT, Els pilars de la terra, 1995. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

El llibre en la universitat medieval L’ensenyament en els estudis universitaris era, sobretot al començament, gairebé exclusivament oral. El mestre llegia i comentava el text, i els alumnes s’havien de limitar a escoltar l’explicació que en feia. A final del segle XII o principi del XIII, la pràctica de l’escriptura estava poc desenvolupada, ja que s’arrossegava el costum de la còpia monàstica. La imperícia en l’escriptura al dictat contrastava amb la importància de certes matèries en què l’explicació del professor havia de tenir un suport fiable, és a dir, un text fidel, corregit i aprovat per la universitat.

ACTIVITATS 1

• Per a què serveixen les abreviatures? Quins tipus d’abreviatures coneixes? • Quina diferència hi ha entre llibre, tom, volum i exemplar? 2

En els estudis principals es va crear un funcionari encarregat de revisar els textos i controlar-ne la distribució als alumnes, i així s’originà la figura de l’estacionario, un alt càrrec universitari i sovint també mestre, la missió del qual era conservar els exemplars –és a dir, els textos aprovats per la universitat– i tenir cura que fossin fidels i llegibles. Però els estudis generals es devien trobar amb el problema que calia disposar d’un nombre considerable de còpies dels exemplars per als estudiants, i que calia fer-les amb rapidesa. Així es va idear el sistema de dividir els exemplars tipus en uns quaderns (anomenats també pecia), que es podien llogar als alumnes o als copistes professionals, i per aquest procediment es feien tantes còpies alhora d’un mateix llibre com pecia o quaderns tingués l’exemplar. La producció del llibre universitari té un caràcter marcadament industrial. S’hi imposa una escriptura d’execució ràpida, traçada amb ploma d’ocell, s’adopta una normalització en l’ús de les abreviatures (que es multipliquen de manera considerable, sobretot en textos jurídics i teològics), i se simplifica al màxim l’ornamentació (que queda reduïda gairebé exclusivament a les caplletres en vermell i blau). El pergamí utilitzat en la confecció sol ser més blanc i prim, i el format es fa més petit i manejable. El paper es va imposant com a material d’escriptura. La industrialització de la producció llibrera en comportarà la comercialització. Per això, van sorgint, alienes a les universitats, les oficines dels librarii, els tallers on els copistes traslladaven, cobrant, els textos que havien d’utilitzar els estudiants. En els diferents estudis es van anar creant les corporacions de llibreters, regides per estatuts i amb privilegis concedits per la universitat.

Conceptes.

Idees principals. • Quin sistema de producció de llibres s’utilitzava a les universitats? Quins inconvenients i quins avantatges tenia aquest sistema? • Quins elements van afavorir la «industrialització» de la producció de llibres?

Interpretació. • Totes les còpies fetes pels alumnes i copistes professionals eren idèntiques? Quina utilitat podia tenir que els textos fossin iguals? Quines conseqüències podia tenir la introducció de canvis en un text?

Reflexió. • On i quan es va originar el sistema descrit en el text? Fins quan es va utilitzar? Penses que és un sistema pràctic i efectiu?

Aquest sistema de reproducció de llibres es devia originar al principi del segle XIII i probablement a Bolonya; la referència documental més antiga que ens ha arribat es troba en un document de Vercelli del 1228, subscrit per uns mestres de la universitat de Pàdua, que en aquell moment s’acabava de crear com a secessió de la de Bolonya. Ara bé, on és més ben conegut, per la freqüent notació de les pecia als marges dels manuscrits és a la universitat de París, on els textos de Tomàs d’Aquino i d’altres teòlegs van assolir un nombre elevat de còpies. Aquesta pràctica es devia continuar utilitzant fins a final del segle XV, i es va utilitzar principalment per a les matèries que requerien més fidelitat en els textos, tot i que ocasionalment també es va fer sevir per a altres matèries. HIPÓLITO ESCOLAR (dir.), Historia ilustrada del libro español. Los manuscritos, 1996. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La vida quotidiana a al-Àndalus

ACTIVITATS 1

La higiene a al-Àndalus

• Què signifiquen les paraules margalló, algàlia, ablucions, feixos, arrendar, catúfols, henna i sarcòfag que surten en el primer text?

Les ablucions rituals que tot musulmà ha de fer abans de les cinc oracions quotidianes, així com el costum de rentar-se les mans o fins i tot glopejar abans i després de cada àpat, eren pràctiques que a al-Àndalus dataven dels temps més remots. Les robes i les fundes dels mobles també es rentaven sovint o es duien al llevataques. A les cases corrents, la gent es rentava fent servir un gerro i un recipient; però en les benestants hi podia haver veritables banyeres, que s’anomenaven abzan, o bé es feien servir amb aquest objectiu antics sarcòfags de marbre als quals es donava el nom de pica. Alguna casa «burgesa» tenia banys de vapor, però aquest luxe quedava reservat per als palaus dels magnats de l’aristocràcia. La classe mitjana i el poble baix anaven als banys públics o hammam. Els hammam, o banys àrabs, eren molt freqüents a l’Espanya musulmana. No hi havia cap ciutat, per poc important que fos, que no en tingués diversos. A Còrdova, segons els cronistes, n’hi havia tres-cents, o fins i tot sis-cents, al final del segle X. Funcionaven igual que a la resta de l’Occident musulmà. Solien ser propietat del tresor estatal, que els arrendava a un empresari, que al seu torn disposava d’un grup de massatgistes i mossos de bany vestits amb un simple drap, així com d’un encarregat del guarda-roba que custodiava les peces dels banyistes, els venia pedra sabonosa per rentar-se els cabells, els llogava tovalloles i barnussos. A la tarda, quan el hammam estava prohibit per a la clientela masculina, un personal femení substituïa el del matí i la nit, i oferia els mateixos serveis a les banyistes. La disposició del hammam era idèntica a tot arreu. Per un vestíbul s’arribava a la primera sala, en què els banyistes es despullaven, decorada sovint amb estàtues antigues i proveïda de fileres de penjadors. D’aquí es passava a la sala tèbia, i d’aquesta a l’estufa, al centre de la qual hi havia la caldera d’obra, amb l’aigua que es mantenia en ebullició mitjançant un forn que hi havia al soterrani i que estava alimentat per feixos de branques i margalló. Aquesta estufa estava enrajolada de marbre o pedra, i solcada de reguerons per evacuar l’aigua. Als murs hi havia uns pedrissos sobre els quals els clients es feien fer massatges i ensabonar pels mossos de bany, que omplien la pica amb les galledes d’aigua bullint que calgués. La il·luminació i la ventilació es feien per un seguit de finestretes practicables, col·locades a la part de dalt, al voltant de la cúpula que solia cobrir el caldari. Una roda de catúfols treia d’un pou o d’una cisterna l’aigua necessària per mantenir la caldera al nivell que es volia. L’estada al bany, que s’allargava diverses hores, era un motiu de diversió, sobretot per a les dones, que, com en un saló, es reunien amb les amigues, fins i tot berenaven, i procuraven enlluernar les altres per la bellesa i la finor de la seva roba blanca. Hi havia pentinadores –les mateixes que empolainaven les núvies el dia del casament– que oferien els seus serveis a les banyistes: les depilaven, els posaven henna i pomades, els untaven els cabells amb olis perfumats, sobretot amb el d’algàlia (que era el més valorat), i els venien tota mena d’ungüents per tenir cura de la pell i saquets de pólvores aromàtiques per als vestits.

Conceptes.

• Què volen dir els termes cadis, pellisses i capell que surten en el segon text? • Busca al diccionari el significat de solstici, plebs, saia, ordit, brocat, estamenya i esclops. • Qui eren els almoràvits, els almohades, els berbers d’Ifriquiya i els nassarites? • Quin és el significat, tant lingüístic com històric, d’alÀndalus? 2

Idees principals. • Per què la higiene era important per als musulmans? • Com eren els banys públics a alÀndalus? Compara el hammam amb les termes romanes. • Quins canvis es van introduir en la moda andalusina a partir del segle IX? D’on provenien aquestes innovacions, qui les va introduir i per què?

Interpretació. • Dibuixa un hammam, basant-te en la descripció del text. • Representa gràficament la indumentària masculina i femenina dels andalusins.

Reflexió. • Et sembla que la higiene i la indumentària són aspectes característics d’una cultura? Els andalusins es distingien en aquestes qüestions dels cristians de la seva època? A l’Espanya cristiana hi havia banys públics i es vestia com a al-Àndalus?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

La indumentària El més habitual és que els homes anessin descoberts o que al cap portessin una simple gorra de lli o un casquet de feltre. Les dones portaven primer un tros de tela que els embolicava el cap, i a sobre un vel més ampli, amb unes puntes que queien sobre el pit, o una mena de mocador de gasa que es lligava al clatell i que cobria el rostre per sota dels ulls. Unes altres vegades, la dona anava embolicada en una àmplia peça de tela amb els extrems de la qual, un cop envoltat el cos, també es tapava la cara. Al camp, el vestit era més senzill. Sobre una camisa de cotó es portaven saies d’estamenya gruixuda o una túnica de llana oberta per davant, parcialment o del tot. A l’hivern s’hi afegia una mena d’armilla, anomenada tash-mir. El calçat consistia en esclops de fusta, unes botes grosseres de pell o sandàlies. A l’estiu, per protegir-se del sol, es portaven barrets de palla trenada. A partir del segle IX, la influència de Bagdad va imprimir un segell en la indumentària de les classes riques de la població andalusina. L’artífex principal d’aquestes innovacions va ser el cantant Ziryab, durant el regnat de l’emir Abd al-Raman II. Va ser així que es va decidir que s’havia de començar a vestir de blanc i a suprimir les peces de color a partir del Mirichan, que els habitants del país celebraven amb el nom d’Ansara (festa del solstici d’estiu) i que cau sis dies abans d’acabar el mes de juny. Es continuaven portant els vestits blancs fins a primers d’octubre, és a dir, tres mesos seguits. La resta de l’any s’anava de color. També es va decidir que els dies que hi ha entre el temps fred i càlid (la primavera) s’utilitzessin, entre els vestits de color, túniques de seda crua, teixits d’ordit de seda o de llana barrejada amb seda, així com adorres sense folre. Així, al mateix temps que s’evitava una disparitat massa cridanera entre les diferents classes de la població, es tenien en compte els canvis sensibles de temperatura [...].

ACTIVITATS • Creus que l’èxit que tenien els banys es devia únicament a la preocupació dels musulmans per la higiene? • Continuen existint els banys públics en el món musulmà? I en l’occidental, hi ha alguna cosa semblant? Com han evolucionat la teoria i la pràctica de la higiene des de l’edat mitjana? • Els viatges van ser importants en l’intercanvi de gustos i en la transformació dels vestits? I en el segle XXI, què o qui influeix més a l’hora d’introduir variacions en la indumentària? Com i per què canvia la moda?

La moda de Bagdad també va imposar noves lligadures als cordovesos i cordoveses de la jassa: unes gorres altes iraquianes de seda crua anomenades galansuwa, capells cònics de vellut brodat i amb pedreria incrustada, i toques de brocat o de feltre. A partir de mitjan segle IX, el turbant va ser a Espanya el distintiu dels homes de lleis, i els cadis que es resistien a adoptar-lo van escandalitzar la ciutat de Còrdova. Més tard es va generalitzar l’ús d’aquesta peça amb l’arribada dels berbers d’Ifriqiya, que el portaven, igual que el barnús ampli de llana, que fins llavors a Espanya només utilitzaven les dones de l’alta societat quan sortien muntades en mules. En el regne de taifes, l’ús del turbant ja era corrent a tot Espanya. Els almoràvits i després els almohades van tornar a posar de moda aquesta lligadura, que, encara més tard, sota els nassarites, va ser l’única peça per tapar el cap admesa a la cort de l’Alhambra. Bona part de la població utilitzava igualment una àmplia peça de tela col· locada sobre les espatlles o sobre el cap, o bé els casquets de llana, de color vermell o verd, ja que els grocs quedaven reservats als jueus, als quals els estava prohibit usat turbant. D’altra banda, la indumentària andalusa s’anava aproximant a la dels cristians del nord, sobretot en els oficials, als quals es reconeixia per les capes d’escarlata. FERNANDO DÍAZ-PLAJA, La vida cotidiana en la España musulmana, 1993. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

El llibre a al-Àndalus El centre de la vida cultural de l’islam va ser la mesquita. El poble hi anava a resar i a escoltar les decisions dels governants, ja que era allà on es feien públiques perquè hi actuaven els tribunals. S’hi impartia l’ensenyament i, a més, personalitats intel·lectuals famoses, quan no ho feien a casa seva, donaven a conèixer les experiències i el fruit de la seva feina davant un públic de cultura superior. De vegades, els autors hi feien una primera lectura de les seves obres, és a dir, les publicaven, fet que permetia als assistents obtenir una còpia presa al dictat, encara que era més habitual que un secretari o una persona de confiança de l’autor produís una còpia correcta, que tenia el valor d’original i que, en certs casos, era presentada com un obsequi a un mecenes o successivament a diversos, que recompensaven l’autor amb generositat rumbosa; aquests obsequis eren ben rebuts i honoraven el recipiendari, mentre que no es considerava honorable cobrar dels alumnes per les lliçons. Aquestes primeres còpies oficials tenien una gran consideració, fins i tot més que l’original de l’autor, que es considerava un esborrany. Els seguien en valor les còpies autoritzades amb la ichaza o llicència, que garantia la correcció del text. La donava l’autor mateix i, posteriorment, una persona amb autoritat pels seus coneixements, després d’haver-ne escoltat la lectura. Finalment, la garantia de la correcció del text, aconseguida per mitjà de la col· lació (muqabala) amb altres textos autoritzats, l’oferia el copista llibreter.

Pàgina de l’Alcorà.

Els autors àrabs van ser molt prolífics, malgrat el temps que gastaven en llegir, en conversar, en classes i en viatges. D’al-Tabarí, autor d’uns voluminosos i famosos comentaris alcorànics, es diu que va escriure quaranta pàgines diàries durant quaranta anys; de l’egipci al-Suyuti, que va compondre 600 llibres, i de l’andalusí Ibn Hazm, que va escriure 80.000 pàgines. Cal advertir, per ajudar a entendre aquesta producció tan àmplia, que moltes obres eren el resultat de l’acumulació de materials anteriors i que les idees originals no abundaven en el text (a l’Espanya cristiana passava el mateix). Encara més, l’historiador Ibn Hayyan va titular una obra seva Muqtabis, participi d’un verb que significa ‘encendre candela en foc aliè’, per indicar que havia utilitzat textos aliens en la composició del llibre. Alguns autors àrabs tenien gran facilitat per al plagi i per produir unes indigestes i voluminoses obres. Un llibre sol mantenir l’esquema següent: comença amb la bismala, continua amb les lloances a Déu i al profeta i prossegueix amb unes citacions alcoràniques que tenen relació amb el tema que l’autor tractarà i amb les motivacions que l’han dut a compondre l’obra, iniciada amb un títol llarg, poètic i pompós, que sembla que anuncia l’aridesa del que segueix. En la difusió dels llibres, hi van contribuir de manera notable els copistes (warraq), que unes vegades treballaven ocasionalment per ajudar-se a viure i unes altres ampliaven la feina contractant altres copistes i actuant de llibreters, és a dir, fent còpies, no tan sols per encàrrec, sinó també per iniciativa pròpia, per vendre-les a compradors potencials. A al-Àndalus hi havia molts tallers en què grups de dones es dedicaven a copiar llibres, principalment alcorans i llibres de pregàries, que tenien molta sortida i eren comprats pels llibreters. Només en un barri cordovès hi havia cent setanta dones que feien de copistes i elaboraven exemplars de l’Alcorà amb lletra cúfica.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

L’Alcorà ha estat el llibre més copiat a l’islam, i de molt, ja que tot bon musulmà n’ha de tenir un. Com que conté la paraula de Déu i és digne de veneració, es té la màxima cura en la còpia del text, es vocalitza escrupolosament i s’embelleix amb una cal·ligrafia elegant o amb motius ornamentals rics. Hi havia copistes especialitzats en l’Alcorà, capaços de copiar-lo amb dignitat en quinze dies, i autoritats a l’hora de vocalitzar-lo. Però molts musulmans devots, fins i tot prínceps, el copiaven personalment com a acte piadós. El llibre es va convertir sovint en una obra d’art. Ara bé, tenint en compte que als musulmans ortodoxos no els agradava la representació de l’ésser humà ni de qualsevol altre ésser viu, en el llibre la il·lustració ocupa un lloc escàs comparat amb l’ornamentació. Les pàgines s’embellien amb la simple escriptura, que en les obres molt cuidades es pot presentar en columnes estretes. Tampoc no faltaven ocasions en què apareixien línies obliqües al voltant del text central, principalment en obres poètiques. De vegades els cal·lígrafs, que eren els responsables de la decoració i de la possible il·lustració, van recórrer a motius ornamentals atapeïts, de caràcter geomètric o vegetal (arabescos), entre els quals poden aparèixer éssers vius (persones, feres i animals mítics) com a elements decoratius solts sense compondre històries. En els llibres luxosos les pàgines inicials recorden un treball de marqueteria o els dibuixos d’objectes de colors petits i senzills, en forma de fulla o medalló, per indicar la separació entre sures i versicles. De vegades es ressalten les lletres dels títols amb un fons blanc, posat, al seu torn, sobre el fons general d’un altre color. HIPÓLITO ESCOLAR (dir.), Historia ilustrada del libro español, 1996. Adaptat

Còpia de l’any 1467 del Llibre de la guarició d’Avicenna.

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• El llibre era sobretot un objecte que servia per llegir i aprendre. Per què i de quina manera es va transformar, a més, en una obra d’art?

• Què signifiquen els adjectius rumbós, atapeït, escrupolós i prolífic? • Què volen dir els substantius col·lació, plagi, mecenes i candela? • En què consisteix la marqueteria? • Què és una sura? I un versicle? • Busca informació sobre la lletra cúfica. 2

Idees principals. • Segons el text, què feien els autors a al-Àndalus per donar a conèixer les seves obres? • Quins altres mètodes s’utilitzaven per difondre els llibres? Quin va ser el llibre més divulgat i per què? • Com eren els llibres a al-Àndalus? Com s’estructuraven? Com s’enriquien i es dignificaven?

Reflexió. • Penses que en l’actualitat de vegades els autors també «encenen candela en foc aliè» o que, per contra, són sempre originals? Justifica la resposta • Compara el sistema de fabricació de llibres manuscrits d’al-Àndalus amb el que s’utilitzava a les universitats europees del mateix temps (lectura 20). Quines semblances i quines diferències hi trobes? • Com embellien els llibres els copistes d’al-Àndalus? I a l’Espanya cristiana? • Segons el teu parer, per què els mecenes recompensaven amb generositat els autors que els dedicaven una obra? Avui en dia se segueixen oferint els llibres a un possible protector? Per què?

Interpretació. • Per què creus que els autors musulmans eren tan prolífics? Et sorprèn que escrivissin tantes pàgines? Et sembla fàcil escriure un llibre?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Les relacions entre al-Àndalus i els regnes cristians La situació general de confrontació i diferenciació respecte del món islàmic es va aguditzar, des de final del segle XI, a causa de la confluència de diversos factors: en primer lloc, el motiu territorial, que era permanent, com recordava Juan Manuel, vers el 1340: «[…] y por esto hay guerra entre los cristianos y los moros, y habrá hasta que hayan cobrado los cristianos las tierras que los moros les tienen forzadas; que cuanto por la ley ni por la secta que ellos tienen, no habría guerra entre ellos, que Jesucristo nunca mandó que matasen ni apremiasen a ninguno porque tomase la su ley, que él no quiere servicio forzado». No obstant això, el motiu religiós d’enfrontament sí que existia, en especial des del segle XI, tant per la radicalització europea (croada) com per la islàmica (guerra santa d’almoràvits i almohades; deportació o expulsió dels cristians mossàrabs i dels jueus d’al-Àndalus), i va ser àmpliament utilitzat des de llavors per totes dues parts. Cal afegir un altre element de diferenciació: el desenvolupament de la teoria de la missió per diversos autors del segle XIII, com Ramon Martí, Ramon Llull o Pedro Pascual. Tot i que l’objectiu declarat era portar els musulmans a la conversió, la reflexió d’aquests autors marcava amb claredat posicions i distàncies religioses, que s’afegien al conjunt d’imatges mentals amb què els cristians de la Península representaven el món islàmic pròxim.

Miniatura de les Cantigas de Santa María, obra d’Alfons X el Savi.

La llarga confrontació va provocar, d’altra banda, l’exacerbació d’alguns aspectes del que es podria definir com a personalitat específica de la cristiandat hispànica. Si al seu si es van accentuar alguns trets enfront de l’infidel o, més endavant, enfront de l’apòstata, fou per la proximitat de l’islam o del judaisme, i com a reacció davant seu, cosa que sens dubte és també una influència, però no una dada d’aculturació. El fet que a les fronteres hi hagi hagut sempre una feble franja de contactes intensos i pacífics, sobretot a la frontera de Granada durant els segles XIV i XV, o també, el fet més important de la permanència de mudèjars en els regnes cristians, no van modificar la realitat fonamental: les personalitats col· lectives de totes dues parts es van mantenir diferents, per motius religiosos i també culturals. Quines eren, llavors, les possibilitats o els límits de les relacions interculturals? És evident que durant l’edat mitjana hi va haver fenòmens de transferència cultural, en els nivells més diversos, entre al-Àndalus i l’Espanya cristiana, però no és menys cert que no hi va haver convivència ni fusió: els cristians de la Península van rebre influències de la cultura andalusina sota diverses formes, però les van integrar sense perdre per això els trets culturals propis ni la condició de conqueridors, colons i membres d’un altre àmbit cultural. Aquesta afirmació no ha de dur a ocultar les nombroses influències culturals que Espanya, i també Occident, a través de la Península, han rebut d’al-Àndalus, o més àmpliament, de l’islam medieval: a) Influències intel·lectuals i literàries, amb precedents des del segle X (Gerbert d’Orlhac) i especialment importants en els segles XII i XIII, a causa de

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

les traduccions al llatí de textos filosòfics i científics, gairebé sempre d’origen grec, a partir de les versions en àrab, fet que incloïa les dels comentaristes musulmans. Aquest procediment es va aplicar també a la difusió de temes literaris orientals (Pedro Alfonso, obres de literatura sapiencial) i escrits de tipus esotèric i escatològic (possible influència dels escrits d’Ibn Arabí de Múrcia sobre Dant). El prestigi de la figura del «moro savi», amo de coneixements superiors i ocults als cristians, va romandre a Espanya durant diversos segles. En un altre nivell, popular i folklòric, la presència de músics i cantors mudèjars era molt apreciada entre els cristians encara en el segle XV. b) Influències estètiques i de tècniques de construcció, de decoració i d’ús de materials (guix, fusta, tàpia, tova, maó...), a través de l’anomenat «art mudèjar», l’apogeu del qual va durar molt més temps en l’arquitectura popular a través de les arts dels paletes, els terrissaires, els guixaires i els fusters. També hi va haver influències, diferents segons les regions i les èpoques, en altres aspectes de la vida material, com l’alimentació o el vestit, tot i que sempre minoritàries respecte dels usos de tipus europeu. c) Influències tècniques i institucionals en l’economia agrícola i urbana. Per exemple, en les tècniques de regadiu, en la reglamentació de l’ús de l’aigua per a reg, en les tècniques d’aprofitament de l’energia hidràulica; en l’àmbit de l’economia urbana: llocs d’activitat artesana i mercantil (alfòndecs, mercats de sedaires, botigues taller), organització corporativa dels oficis sota la direcció d’inspectors (alamins), control institucional de les activitats a càrrec del mostassaf, una institució que fins i tot es va implantar en algunes ciutats que no van tenir època andalusina, com és el cas de Barcelona.

Església de San Tirso a Sahagún (Lleó).

d) Influències en l’àmbit monetari i de la hisenda. Conservació de tipus monetaris d’origen islàmic (mancusos a la Catalunya del segle XI; morabatins en la segona meitat del XII a Castella, Lleó i Portugal; dobles en el segle XIII, i a Castella fins a final del XV). En l’àmbit de la hisenda: tipus de drets i rendes integrats en els antics almoixerifats andalusins, en especial duanes i alcabales sobre les compravendes; herència de la pràctica de la cinquena reial sobre el botí. MIGUEL ÁNGEL LADERO QUESADA, La formación medieval de España: territorios, regiones, reinos, 2004. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• Qui eren els mossàrabs? I els mudèjars? Explica les semblances i les diferències que hi havia entre tots dos grups.

• Per què creus que Juan Manuel pensava que «la guerra entre los cristianos y los moros» no acabaria fins que els primers recuperessin les terres que els segons havien ocupat?

• Busca informació sobre Juan Manuel, Ramon Martí, Ramon Llull, Pedro Pascual, Gerbert d’Orlhac i Pedro Alfonso. 2

• Quines són les característiques fonamentals de l’art mossàrab? I les de l’art mudèjar? Aporta exemples i localitza en un mapa les obres més representatives de tots dos.

Idees principals. • Quines influències culturals va rebre Occident de l’islam medieval? Com es va fer aquest intercanvi i en quins camps?

Interpretació.

Reflexió. • Quina de les dues cultures estava més avançada, la cristiana o la musulmana?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

L’onada de violència de 1391 contra els jueus al regne de Castella En estos días llegaron a la cámara donde estaban reunidos el consejo de los señores, caballeros y procuradores, los judíos de la corte del rey que eran allí venidos de los más honrados del reino para tratar de las rentas, y les dijeron que habían recibido cartas del aljama de los judíos de Sevilla según las que un arcediano de Écija en la iglesia de Sevilla, que decían don Ferran Martínez, predicaba por plaza contra los judíos, y que todos los del pueblo estaban movidos contra ellos. Y que por cuanto don Juan, conde de Niebla, y don Álvaro Pérez, alguacil mayor de Sevilla, hicieron azotar un hombre porque hizo mal a los judíos, que todo el pueblo de Sevilla se moviera y tomaran preso al alguacil. Y quisieron matar al dicho conde y a don Álvaro Pérez, y que desde entonces todos los de la ciudad estaban muy movidos para destruir los judíos, y que les pedían por merced que les quisiesen poner algún remedio. Y los del consejo, desde que vieron la querella que los judíos de Sevilla, enviaron luego a Sevilla un caballero de la ciudad que era venido a Madrid por procurador y otro a Córdoba, y así a todas partes enviaron mensajeros y cartas del rey las más premiosas que pudieron ser hechas. Y desde que fueron llegados estos mensajeros con las cartas del rey, y libradas del consejo a Sevilla y a Córdoba y a otros lugares, se calmó el hecho pero poco, ya que la gente estaba muy levantada y no había miedo de ninguno, y la codicia de robar los judíos crecía cada día. Y fue causa aquel arcediano de Écija de este levantamiento contra los judíos de Castilla. Y se perdieron por este levantamiento en este tiempo las aljamas de los judíos de Sevilla y Córdoba y Burgos y Toledo y Logroño, y otras muchas del reino, y en Aragón la de Barcelona y de Valencia y otras muchas. Y los que escaparon, quedaron muy pobres, dando muy grandes obsequios a los señores por ser guardados de tan gran tribulación.

ACTIVITATS 1

Conceptes. • Busca en un diccionari el significat del termes aljama, arcediano (ardiaca), i alguacil (agutzil). • Explica el sentit de l’expressió «predicaba por plaza contra los judíos». • Identifica en un mapa històric els regnes que aleshores hi havia a la península Ibèrica.

Idees principals. • Quins dos fets s’assenyalen com a causa de l’aixecament contra els jueus? • Què fa el rei en sentir les queixes del jueus? A qui fa costat? • Com s’acaba el conflicte? Les revolta va traspassar fronteres?

Interpretació. • En l’època dels fets, quines eren les tres comunitats presents al regne de Castella? Quina era la dominant?

PEDRO LÓPEZ DE AYALA, Crónica de Enrique III, segle XIV. Adaptat

• Segons el text, què pretenien els revoltats atacant els jueus? 4

Reflexió. • Com era la convivència de les diferents comunitats a la península Ibèrica? Quina comunitat es va acabar imposant? • Creus que la convivència és sempre difícil entre diferents cultures? Assenyala tres elements importants per mantenir la confiança i la pau.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Un contracte d’aprenentatge a la Catalunya medieval

ACTIVITATS 1

• Què vol dir l’expressió «mestratge de ferreria»?

Contracte d’aprenentatge Pere de Comes, de la parròquia de Taradell, cedeixo el meu fill Berenguer a tu, Ramon de Puigvider, des de la pròxima festa de Sant Andreu apòstol fins a cinc anys seguits i complets per la mateixa festa, perquè li ensenyis el teu mestratge de ferreria. I que tu li ensenyis bé i fidelment el teu dit mestratge, i el mantinguis i el vesteixis, i l’ensenyis per tot el dit temps; i el cuidis tant sa com malalt per tot el dit temps; i a la fi dels cinc anys li donis un martell i unes tenalles. I que ell et sigui bo i fidel de dit i de fet, i que compleixi el que tu diguis, i que faci la collita en un dels cinc anys, el que vulgui, durant un mes, i que els dies que fos absent de tu per raó de malaltia o per qualsevol altra raó, que te’ls restitueixi després del terme predit; però, si entretant es posés malalt que no hagi de restituir-te aquells dies; i jo, l’esmentat Berenguer, accepto tot això i juro, etcètera. I jo, l’esmentat Ramon, rebo tot això i prometo atendre-ho i complir-ho sota l’obligació del nostres béns.

Conceptes.

• Què simbolitzen el martell i les tenalles que al cap de cinc anys el mestre haurà de donar-li a en Berenguer? 2

Idees principals. • Quines són les persones que apareixen en el document? Quin és paper hi fa cadascú? • Quins drets i deures fixa aquest contracte?

Interpretació. • En quin context s’arribaven a acords d’aquest tipus? Què hi guanyava cada part?

Document de l’any 1253, a: Joaquim ALBAREDA i altres, Història d’Osona, 1984. Adaptat

Reflexió. • Creus que aprendre un ofici era una bona opció de futur per a un jove durant l’edat mitjana? Per què? Imagina’t altres possibles alternatives. • Et sembla just l’acord a què arriben Pere de Comes i Ramon de Puigvider? A criteri teu, qui dels tres en surt més beneficiat? • Enumera cinc diferències entre l’aprenentatge d’en Berenguer i el teu a l’escola o l’institut.

Miniatura medieval que representa una ferreria.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Els trobadors i la civilització dels costums

ACTIVITATS 1

• Defineix els termes elogi, estereotip i monopoli.

En més d’una ocasió, les cançons d’amor dels trobadors van tenir ressò a les corts catalanes del final del segle XII. Els seus temes principals eren: la irrupció de la primavera i l’entusiasme provocat pel bon temps, l’alegria de saber-se vinculat a la millor de les dames, l’elogi de les seves qualitats físiques i morals, l’opressió, el mal i la tortura que comportava aquesta amistat, la serenitat amb què es suportaven aquests patiments, el compromís de vassallatge envers la dama, els senyals d’amor que aquesta demostrava vers el trobador... Aquests motius, que després es generalitzarien en la poesia trobadoresca occidental, podien semblar corrents. Amb tot, a l’època en què els trobadors els crearen, no revelaven cap estereotip, demostrant així la seva originalitat. Les seves cançons contenien una nova manera –potser revolucionària– d’expressar l’amor. El trobador descrivia la pròpia experiència. La seva ànima alternava l’alegria i el patiment. La felicitat naixia del fet d’estimar, així com d’allò que movia el trobador a cantar i a compondre. Això no era incompatible amb la tristesa i la pena que produïa la dona estimada. A través d’aquest sacrifici l’enamorat prenia mesura i moderació tot cultivant una paciència enduridora que perfeccionava el desig, tornant-lo recte i lleial. Per a conquerir l’amor de la dama era indispensable, doncs, un perfecte domini de si mateix. [...]

• Descriu una situació en la qual algú no tingui «domini de si mateix». • Què vol dir l’expressió «civilització dels costums»? 2

MARTÍ AURELL, «El trobador i la dama», a: BORJA DE RIQUER (dir.), Historia, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. 2, 1996. Adaptat

Idees principals. • Segons el text, eren originals els trobadors del segle XII? Per què? • Quines dues emocions dominaven el trobador? En quins termes es dirigia a la dama?

Interpretació. • Explica el paral·lelisme que fa l’autor entre l’amor cortès i el sistema reial. Per què els nobles també havien de practicar la «moderació» i ser «rectes i lleials» en l’àmbit polític? En el sistema reial, qui ostentava l’exclusivitat en l’ús de la violència?

Alfons I, el rei trobador, s’adreçava a la seva dama, en una cançó de la següent manera: «Seré, per sempre més, el seu home compromès i juramentat, si ella ho vol, abans de qualsevol altre senyor». Malgrat la protesta pel domini que ella exercia sobre la seva persona, el rei esdevenia, de genolls i amb les seves mans entre les de la dama, el seu vassall. Per sempre més, ell li devia fidelitat i servei. [...] L’home cortès ha de purificar els seus sentiments, adquirir el control sobre si mateix i arribar a una perfecció interior que el faci digne de la seva dama. S’observa d’aquesta manera com la pau, element central del sistema reial, va néixer, en primer cop, en l’ànim de cadascun del membres del grup dirigent. La seva interiorització va ser la clau per poder atorgar al monarca i al seu cercle el monopoli de la violència. L’amor cortès, testimoni d’aquest refinament, intervingué considerablement en aquesta civilització dels costums.

Conceptes.

Reflexió. • Compara l’amor que els trobadors canten amb els següents versos d’El comte Arnau de Josep Maria de Sagarra: «T’he fet mal, muller meva, és cosa certa, / que tens un ull que sembla que se’t mor, / llavigelada, boca mig oberta! / T’he fet molt mal, però m’ho deia el cor. / Saps que el meu cor és com un gos que lladra, / i sempre fa la seva voluntat; si al meu cervell li quadra o no li quadra, això mai ho ha mirat». • Creus que a Occident s’han continuat «civilitzant» els costums? Per què?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Instruments de navegació en l’edat moderna Entre els instruments de navegació utilitzats entre els segles XVI i XVII, la brúixola és el més important. Anomenada pels mariners agulla de marejar, o simplement agulla, estava constituïda per una rosa dividida en vents o rumbs, habitualment 32, de manera que cadascuna de les divisions corresponia a 11º 15’; el rumb nord normalment era decorat amb una flor de lis. Per sota de la rosa, feta de cartró, hi havia col·locats els ferros o agulles magnetitzades, i el conjunt girava sobre un pivot; amb el temps, el magnetisme de les agulles anava disminuint i calia tocar-les amb l’anomenada pedra caramida, un simple tros de magnetita. Per determinar l’altura dels astres, els navegants utilitzaven models simplificats de l’astrolabi i del quadrant, l’ús dels quals s’havia generalitzat entre els astrònoms medievals. Construït de llautó o fusta, l’astrolabi nàutic va acabar quedant reduït a una corona circular o cercle graduat, d’uns 20 cm de diàmetre, una alidada o dioptra amb les pínnules, i un anell de suspensió; i el quadrant nàutic, reduït a un sector de quart de cercle graduat perifèricament, amb un radi que oscil·lava entre 15 i 20 cm, amb dues pínnules i un fil de plom; tots dos instruments havien de ser molt pesants, per poder suportar millor el moviment del vaixell. Preferentment, el quadrant s’utilitzava per observar l’estel polar i l’astrolabi per al sol; en aquest cas, en lloc de mirar directament, cosa que era incòmoda per a la vista, l’observador suspenia l’astrolabi, com si estigués utilitzant una balança, i manejava l’alidada de manera que la llum del sol, entrant per la pínnula superior, es projectés a l’orifici de la pínnula inferior; aquesta operació rebia el nom de «pesar el sol». Les lectures en una escala graduada de 0 a 90º donaven immediatament l’altura de l’astre sobre l’horitzó. A causa de la dificultat de mantenir estable la plomada durant les observacions, el quadrant nàutic va anar caient en desús.

Instruments de navegació.

La ballesta era el tercer instrument utilitzat en la mesura d’altures. Es componia d’una barra de fusta d’un metre de llarg aproximadament, anomenada vira, per on corria una altra barra més curta, la sonalla, també de fusta; normalment hi havia tres o quatre sonalles, que s’usaven segons l’altura de l’astre. L’observador, mirant per un dels extrems de la vira, feia córrer la sonalla, de manera que per la part la superior s’hi veiés l’astre, mentre que per la inferior s’apuntava a l’horitzó del mar. L’altura de l’astre es mesurava en una escala graduada en la vira (hi havia una escala diferent per a cada sonalla, en les diferents cares de la vira); quan s’observava el sol, per no encegar-se, l’operació es feia d’esquena a l’astre. A final del segle XVI, probablement a partir del mètode d’observació del sol d’esquena amb la ballesta, es va desenvolupar un nou instrument més precís per mesurar altures: el quadrant de Davis o quadrant anglès, que es va usar amb èxit fins a mitjan segle XVIII. El primer model proposat consistia en un regle graduat sobre el qual es feia lliscar un travesser en forma d’arc; en un extrem del regle hi havia una pínnula a través de la qual es podia observar l’horitzó, al mateix temps que es feia lliscar el travesser, de manera que l’ombra que feia per l’extrem superior sobre la pínnula hi coincidís; l’altura es llegia aleshores sobre l’escala amb el regle. Amb aquest tipus de quadrant només es podien mesurar altures del sol entre els 15º i els 45º, per això Davis va proposar un segon model; era igual que l’anterior, però per sota del regle, oposat al travesser,

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

n’hi havia un altre de fix en forma d’arc, graduat i amb una pínnula mòbil. Uns altres instruments nàutics van ser molt menys utilitzats, com el kamal o les tavoletas de l’Índia (més habitual entre els navegants portuguesos), amb un fonament semblant a la ballesta, o l’anell nàutic. Aquest últim estava destinat exclusivament a mesurar l’altura del sol; consistia en un anell perforat per un orifici diminut, amb l’objectiu que el travessés un raig de sol que marqués un petit cercle il·luminat sobre l’escala graduada a la cara interior; va tenir un ús limitat a causa de la dificultat de construir-lo. [...] Els pilots duien, a més, rellotges d’arena, anomenats ampolletes, que solien ser de mitja hora, tot i que n’hi havia d’una o dues hores; compassos, per utilitzar les cartes de marejar; sondes, amb els ploms i els escandalls, llargues cordes que permetien saber la quantitat d’aigua que hi havia per sota de la quilla i també recollir mostres del fons marí, i la corredora, un aparell essencial en la navegació d’estima, gràcies a la qual es coneix la velocitat del vaixell i, per consegüent, el camí o la distància que ha navegat. [...]

Carta nàutica (segle XIV).

Els resultats que s’obtenien en les mesures fetes amb els instruments de navegació eren poc satisfactoris, a causa, a més dels errors propis dels instruments per defectes en la construcció, de les condicions difícils en què s’havien de fer les observacions, subjectes a balancejos continuats pel moviment dels vaixells. Per això, contínuament s’anaven reformant i perfeccionant. MARÍA ISABEL VICENTE MAROTO, «El arte de navegar», a: JOSÉ MARÍA LÓPEZ PIÑERO (dir.), Historia de la ciencia y de la técnica en la Corona de Castilla, 2002. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• Per a què serveix una rosa dels vents?

• Et sembla que els instruments de què parla el text van tenir transcendència en la història de la humanitat? Raona la resposta.

• Què signifiquen els termes alidada, dioptra i pínnula? • Què és una carta de marejar?

• Quins dos estels s’esmenten en el text? Per què eren fonamentals per a la navegació?

• Defineix i dibuixa un astrolabi, una ballesta i un quadrant. • Esbrina si el funcionament i els components de la brúixola continuen sent com els descrits al text. 2

Idees principals. • Quins eren els principals instruments de navegació? • Com eren aquests instruments? Et semblen tècnicament complexos o senzills? • Per què fallaven els instruments? Com van anar evolucionant? Com van assolir més perfecció i fiabilitat?

Interpretació.

• Què feien els pilots per calcular la velocitat del vaixell? 4

Reflexió. • Per què era tan complicat fabricar els instruments de navegació i tan difícil fer-los servir? • Et sorprèn que amb tan pocs mitjans els navegants dels segles XV i XVI aconseguissin travessar els oceans i fer la volta al món? Com creus que van ser capaços de recórrer i explorar el món? • Busca una carta de marejar de l’època i copia-la amb cura. Després, reflexiona sobre l’exactitud, la precisió i la validesa d’aquests mapes. • Per navegar, consideres que és més important mesurar l’altura dels estels nocturns o la del sol? • Dels instruments que descriu el text, quin et sembla més útil i necessari? Per què? Encara es fa servir?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Diari de bord de Colom Viernes, 3 de agosto. Partimos viernes 3 de agosto de 1492, de la barra de Saltes, a las ocho horas.

ACTIVITATS 1

• La relació d’esdeveniments. Selecciona els fets més importants que recull el diari i ordena’ls cronològicament.

Jueves, 6 de septiembre. Tomada, pues, agua y leña y carnes y lo demás, finalmente se hizo a la vela de la dicha isla de La Gomera con sus tres carabelas, jueves a seis días de septiembre. Lunes, 17 de septiembre. En amaneciendo, aquel lunes vieron muchas más hierbas y que parecían hierbas de ríos, en las cuales hallaron un cangrejo vivo, el cual guardó el Almirante. Y dice que aquellas fueron señales ciertas de tierra. Iban muy alegres todos.

• La història. Fes un resum breu de la història que es narra. 2

Miércoles, 10 de octubre. Aquí la gente ya no lo podía sufrir; quejábase del largo viaje. Pero el Almirante los esforzó lo mejor que pudo, dándoles buena esperanza de los provechos que podrían haber, y añadía que por lo demás era quejarse, pues que él había venido a las Indias, y que así lo habría de proseguir hasta hallarlas con ayuda de Nuestro Señor.

Después del sol puesto, navegó su primer camino al Oeste. Y porque la carabela Pinta era más velera e iba delante del Almirante, halló tierra e hizo las señales que el Almirante había mandado. Esta tierra la vio primero un marinero que se decía Rodrigo de Triana, a las dos horas después de media noche. Amainaron todas las velas y esperaron hasta el día viernes que llegaron a una isleta de los lucayos, que se llamaba en lengua de indios Guanahaní. Luego vieron gente desnuda, y el Almirante salió a tierra en la barca armada y Martín Alonso Pinzón y Vicente Yáñez, su hermano, que era capitán de la Niña. Sacó el Almirante la bandera real, y los capitanes dos banderas de la cruz verde, que llevaba el Almirante en todos los navíos por seña, con una F y una Y, encima de cada letra su corona. Puestos en tierra vieron árboles muy verdes, y aguas muchas y frutas de diversas maneras. El Almirante llamó a los dos capitanes y a los demás que saltaron a tierra y dijo que diesen testimonio cómo él tomaba posesión de dicha isla por el Rey y por la Reina sus señores. Luego se juntó allí mucha gente de la isla. Esto que se sigue son palabras del Almirante en su libro de su primera navegación y descubrimiento de estas Indias: «Yo, porque nos tuviesen mucha amistad, porque conocí que era gente que mejor se convertiría a Nuestra Santa Fe con amor, que no con fuerza, les di a algunos de ellos unos bonetes colorados y unas cuentas de vidrio que se ponían al cuello, y otras muchas cosas de poco valor, con que hubieron mucho placer. Los cuales después venían nadando a las barcas de los navíos a donde nos estábamos, y nos traían papagayos e hilos de algodón en ovillos y azagayas y otras cosas muchas, y nos las trocaban por otras cosas que nos les dábamos, como cuentillas de vidrio y cascabeles. En fin, todo tomaban y daban de aquello que tenían de muy buena voluntad, mas me pareció que era gente muy pobre de todo».

Interpretació. • L’autor. Qui ho va escriure? Quines dades en coneixem? És protagonista directe de la història que narra? Com s’anomena en el text?

Martes, 25 de septiembre. Al sol puesto, subió Martín Alonso en la popa de su navío, y con mucha alegría llamó al Almirante, diciéndole que veía tierra. Habrían andado aquel día al Oeste cuatro leguas, porque siempre fingía a la gente que hacía poco camino, porque no les pareciese largo.

Jueves, 11 de octubre. Vieron los de la carabela Pinta una caña y un palo, y tomaron otro palillo labrado a lo que parecía con hierro, y un pedazo de caña y otra hierba que nace en tierra, y una tablilla. Los de la carabela Niña también vieron otras señales de tierra. Con estas señales respiraron y alegráronse todos.

Idees principals.

• La data. Quan va ser escrit? Quan van tenir lloc els fets que relata? • El lloc. On es va redactar? 3

Reflexió. • L’època. Elabora una introducció en què presentis el document i la seva època. • La verificació de les dades. Comprova si les dades (cronològiques, geogràfiques, històriques, etc.) que ofereix el diari coincideixen amb el que has estudiat. • Valoració crítica. Explica si aquest document històric et sembla important.

CRISTÓBAL COLÓN, Diario de a bordo. Resum de Bartolomé de las Casas. Adaptació

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Memòries de la Pesta Negra L’any 1348 la pesta va envair la ciutat de Florència, la més bonica de totes les ciutats d’Itàlia. Uns quants anys abans s’havia fet sentir aquesta plaga en diverses comarques d’Orient, i havia causat un gran nombre de víctimes. Els seus estralls es van estendre fins a una part d’Occident, d’on, sens dubte com a càstig de les nostres iniquitats, va caure sobre la meva estimada ciutat. En ben pocs dies va fer ràpids progressos, malgrat la vigilància dels magistrats, que no van ometre res per posar els habitants a l’empara del contagi. Emperò, ni la cura que es va tenir de netejar la ciutat de diverses immundícies, ni la precaució de no deixar entrar-hi cap malalt, ni les pregàries i les processons públiques, ni altres mesures molt discretes, res no va ser prou per preservar-la de la calamitat. Durant aquest temps, i un dimarts al matí, set dames joves, vestides de dol, com semblava que ho exigien les circumstàncies que es vivien, es van trobar a l’església de Santa Maria Novella. Primer van llançar al vent grans sospirs, es van mirar mútuament, i després van passar a ocupar-se de la gran calamitat que desolava la pàtria. L’anomenada Pampínea va prendre la paraula dient: «Si traspassem el llindar d’aquest temple, només s’ofereix als nostres ulls l’espectacle dels morts o moribunds transportats d’aquí cap allà; ens tallen el pas infames expulsats de la ciutat en altres temps pels seus crims, i que avui s’aprofiten de la situació per trepitjar novament les lleis. Ignoro si us passa el mateix que a mi; però sí que us he de dir que quan entro a casa i només trobo la criada, em fa tanta por que els cabells se m’ericen. A qualsevol lloc que vagi em sembla veure l’ombra dels morts, no amb el rostre que tenien en vida, sinó mirant-me horriblement i amb faccions odioses, que han adquirit no sé on. Enlloc no puc gaudir d’un moment de repòs». Les seves companyes la van interrompre, només per manifestar que la sort que tenien era tan desagradable com la seva, però ella va tornar a prendre la paraula per fer-los observar que de totes les persones que posseïen un lloc fora de la ciutat on retirar-se, elles eren potser les úniques que no havien aprofitat l’ocasió; que l’estada a Florència comportava una mena d’estigma des que la corrupció, fruit del desordre general, s’havia introduït a la ciutat. «Segons això, senyores, què hi fem, aquí? Què esperem? Al camp l’aire és molt més pur, més fresc; hi trobarem amb abundància tot el que cal per a la vida. A més, la nostra vista no es fatigarà amb el continu espectacle de morts i malalts; ja que si bé els habitants del camp tampoc no estan protegits de la pesta, el nombre d’empestats és molt menor, en proporció».

ACTIVITATS 1

Idees principals. • Qui és l’autor del text? Què en saps? Com es diu l’obra? • Busca informació en una enciclopèdia sobre l’autor i sobre l’obra.

Interpretació. • En quin lloc es desenvolupa el text? En quina època? • Quina era la situació de Florència en el segle XIV?

Reflexió. • Escriu quina situació descriu el següent text d’un historiador. És impossible imaginar l’estremiment que produïa la presència de la pesta, però els testimonis dels coetanis són senzillament aterridors. «S’apoderà de tothom un terror tan gran que quan algú tenia una nafra o un petit bony, generalment a l’engonal o a l’aixella, la víctima era abandonada, fins i tot pels seus familiars», es llegeix a les Vitae paparum Aveionensium. «Si en una casa algú contreia la malaltia –continua dient el mateix text–, era probable que tots els que hi habitaven fossin contaminats i morissin». En el clima d’angoixa i terror creat per la Pesta Negra, l’exaltació violenta de les masses era fàcil. En aquest context s’expliquen els atacs contra els jueus. Però potser el fenomen més sorprenent i original va ser el dels flagel·lants, bandes de centenars i fins i tot milers de persones que recorrien Europa assotant-se i fent penitència per implorar el perdó de Déu. J. VALDEÓN, Edad Media. La gran depresión y la génesis del mundo moderno. Adaptat

• Quines coincidències hi ha entre el que explica Boccaccio i aquest text historiogràfic?

GIOVANNI BOCCACCIO, Decameró, 1355. Adaptació

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Casa i cort A l’hora de descriure l’organització de les cases reials cal assenyalar la presència de càrrecs que duien a terme funcions administratives, perquè encara que els àmbits privat i públic de l’entorn regi estaven ben diferenciats, no era estrany que els homes de confiança dels reis estiguessin presents en tots dos, o que, des de càrrecs de la casa, exercissin funcions de govern. Moltes ayudas de costa i mantenimientos a diverses persones, en especial nobles, implicaven la prestació d’aquest tipus de serveis. A més, es vinculava a la casa reial el grup d’uns dos-cents continos o continuos, destinat als serveis més diversos de la confiança règia: sovint provenien de famílies lletrades o de la petita i mitjana aristocràcia, i no va ser estrany que membres del grup passessin a ocupar responsabilitats i càrrecs més elevats, de manera que quedaven a mig camí entre les antigues situacions de col·laborador personal del rei, criat a la cort, i les noves pròpies d’un autèntic cos de funcionaris.

Castell de La Mota (Medina del Campo).

Els alts càrrecs d’oficials regis a la casa i cort els ocupaven grans nobles o clergues amb caràcter honorífic, encara que d’aquesta titularitat se’n deduís el cobrament de substanciosos drets fixats per aranzel i també un grau important de participació en el poder polític. El càrrec de conestable i el de cambrer major estava vinculat als Velasco, i el d’almirall, als Enríquez; el de justícia major, als Pacheco, marquesos de Villena, però van ser majordoms reials Enrique Enríquez i Gonzalo Chacón, que en van exercir efectivament quan van ocupar-se de múltiples qüestions governatives i de la hisenda. El de canceller major corresponia a l’arquebisbe de Toledo i les Quatre Notaries Majors (de Lleó, Castella, Toledo i Andalusia) estaven també en mans d’alts nobles. El reboster major era, el 1492, Diego Sarmiento, comte de Salinas. La cort castellana era itinerant, de manera que concentrava funcions polítiques, però no es pot dir que les centralitzés en un lloc, sinó que es considerava preferible, atesa l’extensió i les característiques de la corona de Castella, mantenir l’antic sistema de desplaçaments regis per assegurar una relació millor entre corona i súbdits a tot el territori. No obstant això, tot i que no eren capitals polítiques, Toledo gaudia de certes preeminències com a primera ciutat del regne, seu de l’antiga monarquia gòtica, i Valladolid –on hi havia l’Audiència Reial– era una vila on els monarques s’establien amb certa freqüència. La manca de sedentarització era especialment perjudicial per a algunes funcions, en especial les d’arxiu de documents, que solia efectuar-se en fortaleses reials, com a part del tresor de la corona: així, l’alcàsser de Segòvia i La Mota de Medina del Campo van conservar documents que es van traslladar ja en temps de Carles I a Simancas, però a Burgos es va cremar l’arxiu reial durant les Comunitats, i allà, segons escriu Fernández Oviedo, «estaban muchos libros y escrituras originales e importantes de la casa y corona de Castilla y a su hacienda y patrimonio real, y tenía cargo de las guardar y con buen salario Alonso Ruiz de la Mota». Va ser l’última de les destrosses patides pels arxius reials castellans al llarg de la baixa edat mitjana, que en van causar la desaparició gairebé completa. La condició nòmada de la Cort aguditzava l’interès i la preocupació dels reis pel bon estat de la xarxa viària i pel servei de correus, dos aspectes indispen-

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

sables, d’altra banda, per atendre les necessitats de l’estat en auge, de manera que el càrrec de correu major, en cada regne de la corona d’Aragó, o el pressupost per a correus a Castella absorbien partides importants de diners, i la política de construcció o reparació de camins, encara que fos molt insuficient, va rebre certa atenció: el 1497 els reis van manar a cada consell que s’ocupés en el seu terme de traçar camins i tenir-ne cura. Tanmateix, les primeres descripcions generals d’itineraris en tota la Península són de mitjan segle XVI (Juan de Villuga, 1547). Traslladar la Cort d’un lloc a un altre, amb milers de persones i bagatge, provocava moltes dificultats de transport –per això també tenien tanta importància pressupostària els serveis dels atzemblers–, avituallament i allotjament, aquests darrers a càrrec dels aposentadors. L’allotjament, en part, era més fàcil perquè la corona disposava de residències pròpies a les ciutats principals i en altres llocs: els comptes de l’època assenyalen la gran importància que van tenir les obres i les restauracions als alcàssers o palaus de Sevilla, Còrdova, l’Alhambra granadina després del 1492, Toledo, Madrid, Segòvia i Medina del Campo, així com la construcció i el condicionament de residències reials en convents: Santo Tomás d’Àvila, Santa Clara de Tordesillas, San Juan de los Reyes de Toledo i, en especial, Guadalupe, on es va construir un palau o hostalatge complet; aquella barreja entre funcions religioses i conventuals, d’una banda, i polítiques i residencials, de l’altra, va ser l’antecedent sobre el qual Felip II va desenvolupar el projecte d’El Escorial.

Alcàsser de Segòvia.

MIGUEL ÁNGEL LADERO QUESADA, La España de los Reyes Católicos, 1999. Adaptat

ACTIVITATS 1

Conceptes.

• Què volen dir els substantius aranzel, bagatge, atzembler i avituallament?

• Segons el text, quin problema es va produir amb els papers de la corona i per què? Et sembla rellevant la missió dels arxius?

• Quin és l’origen i el significat de l’adjectiu itinerant? Busca’n tres antònims.

• Quines ciutats van ser seu de la cort abans que Madrid? Dibuixa un mapa d’Espanya i localitza-les.

• Defineix els termes consell, canceller, conestable i aposentador.

• Què implicava la presència del rei en una ciutat determinada? Eren estades curtes o prolongades?

• Hi ha alguna diferència entre ayudas de costa i mantenimientos? Quina?

• Creus que en aquell temps era complicat organitzar els trasllats d’un lloc a un altre? Era fonamental per a la monarquia l’estat de la xarxa viària? I el bon funcionament del servei postal? Per què? Explica-ho de manera raonada.

• Busca tres sinònims de les paraules preeminència i auge. 2

Idees principals. • Com era la cort en el segle XV? Tenia una seu fixa? Per què? • Els servidors de la corona tenien funcions públiques o privades? Quins eren els càrrecs principals de la cort? • Tots els individus que aconseguien un lloc a la cort procedien de la noblesa? Per què? Com i qui entrava al servei del rei?

Interpretació.

Reflexió. • Quins avantatges i quins inconvenients tenia la capitalitat? Era millor per a la ciutat? I per als ciutadans? I per al govern? • Segons el teu parer, el «funcionariat» descrit al text és igual al d’avui en dia? Què cal fer en l’actualitat per treballar per al govern? Com és el procés de selecció? Qui pot ocupar els càrrecs públics i durant quant de temps?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Costums dels turcs

ACTIVITATS

MATA.–¿Qué tales camas tienen, porque he oído decir que duermen en suelo?

• Què volen dir els substantius estrados i aposentos?

PEDRO.–Razón tienen los que eso dicen, pero más vale la cama suya que la nuestra. No tienen camas de campo, sino sobre unas alfombras tienden unos colchones y estos están llenos de una pluma sutil que tienen los gansos.

• Busca, almenys, tres sinònims de galana.

MATA.–¿Usan tapicerías por las paredes? PEDRO.–Si no es rey o hijo suyo, no; y estos las tienen de brocado de esto mismo de que hacen las ropas; mas la otra gente, como siempre procuran de hacer todas las cosas al revés de nosotros, la tapicería en suelo y las paredes blancas.

• Els costums dels turcs resultaven estranys o familiars als cristians? 3

• Com utilitzaven les catifes? Encara fan el mateix?

PEDRO.–A la entrada de cada aposento, y dejan los zapatos a la puerta; y para que mejor lo entendáis, sabed otro secreto, y es que no se sientan como nosotros en sillas, sino en estrados, de la misma manera que acá las señoras, con alfombras y cojines.

• Per què anaven descalços, els turcs? Et sembla que a Espanya era freqüent que la gent anés descalça? I a la resta d’Europa?

MATA.–¿Dónde se sientan? MATA.–¿Así bajos? PEDRO.–En el mismo suelo. MATA.–¿De qué manera? PEDRO.–Puestas las piernas como sastres cuando están en los tableros, y por mucha crianza, si están delante de un superior y los manda sentar, se hincan de rodillas y cargan las nalgas sobre los calcañares, que los que no los tienen mucho en uso querrían más estar en pie. MATA.–¿Y de esa otra manera no se cansan de estar sentados?

Interpretació. • Segons el text, com s’asseien els turcs? Ho continuen fent?

MATA.–¿Dónde se descalzan?

PEDRO.–Sobre las almohadas.

Idees principals. • Els costums dels turcs eren diferents dels dels cristians? En què s’assemblaven i en què es distingien?

JUAN.–¿De qué son los tapices? PEDRO.–Finísimas alfombras. Así como nosotros tenemos por majestad tener muchos aposentos colgados, tienen ellos de tenerlos de muy buenas alfombras; y esta es la causa porque ahora poco ha os dije que traían muy limpios los pies, porque a ningún aposento podéis entrar sino descalzos, no porque sea ceremonia sino porque no se ensucien las alfombras; y como se tienen de calzar y descalzar a cada paso, es menester que los zapatos entren como pantuflos.

Conceptes.

Reflexió. • Què opines de les explicacions que Pedro dóna als seus amics Mata i Juan? Penses que era un observador atent i curiós? • Segons el teu parer, és important viatjar per conèixer altres costums? • Què és el que converteix un fet en costum?

PEDRO.–Yo, por la poca costumbre que de ello tengo, estaré sin cansarme un día, ¿qué harán ellos que lo mamaron con la leche? JUAN.–¿Luego no tienen silla los señores? PEDRO.–Sí tienen, para cuando los va a visitar algún señor cristiano, como son los embajadores de Francia, Hungría, Venecia, Florencia. A estos, porque saben su costumbre, luego les ponen una silla muy galana de caderas a nuestra usanza, muy bien guarnecida, y algunas veces ellos mismos se sientan en ella, que no es pecado sentarse, sino solamente costumbre. FERNANDO GARCÍA SALINERO (ed.), Viaje de Turquía: la odisea de Pedro de Urdemalas, 2000. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

L’honor i la guerra en l’edat moderna Hi ha moltes raons que expliquen per què la guerra era un element tan important en aquest període, però una de les més decisives era l’èmfasi que posaven els homes a aconseguir honor i reputació. L’honor, va escriure el soldat francès Blaise de Monluc, calia «perseguir-lo a qualsevol preu». Era –segons Ferran d’Àustria– el més important que posseïa un home. Felip II va escriure que un rei no era res sense honor ni reputació i, en conseqüència, subratllava que «la dignitat i la reputació dels prínceps no és menys important per a ells que els seus estats». Tots els prínceps esperaven que els seus súbdits compartissin aquest punt de vista i donaven suport a la política que tenia com a prioritat l’adquisició i la restauració de l’honor i la reputació. En el segle XVI, la guerra es considerava la manera més senzilla d’aconseguir honor i reputació. Pocs haurien discrepat de l’afirmació feta per Robert Thorne a Enric VIII en el sentit que era molt natural que els prínceps volguessin estendre els seus territoris sense preocupar-se del possible cost, i que qualsevol monarca que optés per no lluitar o per no ampliar les seves possessions havia de ser considerat feble i mancat del «noble valor i esperit de tots els altres». La glorificació de la guerra es basava en l’avaluació dels beneficis que podia aportar, però també era un reflex de la cultura dominant que associava la virtut i la noblesa amb les armes. Aquestes idees coexistien amb els ideals cristians que aconsellaven mantenir la pau entre els cristians i fer la guerra contra els infidels o heretges. Les guerres constants entre França, Anglaterra i l’Imperi des de les darreres dècades del segle XV van provocar una enèrgica reacció entre les elits cultes contra els conflictes bèl·lics i van afavorir la publicació d’un gran nombre de discursos eloqüents per enaltir el valor de la pau. Les figures més importants d’aquest moviment van ser Erasme i Joan Lluís Vives. Amb l’aparició i l’expansió del protestantisme, els partidaris de la pau van trobar nous seguidors. Però seria erroni considerar-ho com un pacifisme naixent. El que es pretenia era assegurar que els prínceps limitessin les seves agressions en lloc d’eliminar-les del tot. [...] En multiplicar-se els problemes interns i percebre els contemporanis que en bona part eren deguts a l’increment de la despesa en les guerres contra altres cristians, la crida a la pau va trobar ressò entre els grups més diversos. Però era difícil lluitar contra tradicions seculars i percepcions profundament arrelades. En el segle XVI hi havia dues institucions supranacionals; totes dues havien assumit el paper de pacificadores en el passat. Però en aquest moment, ni el papa ni l’emperador tenien prou autoritat moral i política per actuar com a àrbitres acceptables en les disputes internacionals. De fet, tant el papa com l’emperador agredien sovint els seus veïns.

ACTIVITATS 1

Conceptes. • És el mateix l’honor que la reputació? • Quin és l’origen de la paraula elits?

Idees principals. • Quina era la manera més reconeguda i més ben considerada d’aconseguir l’honor i la reputació? • Quina mena de guerra justificaven els ideals cristians?

Interpretació. • Segons el text, quines diferències hi havia entre una «bona pau» i una «mala pau»?

Reflexió. • És possible parlar de pacifisme en el segle XVI? Per què? • Creus que entre els prínceps cristians sempre es complia el precepte de fer la guerra només contra infidels o heretges? Pots esmentar-ne algun exemple? • A més de la guerra, quines altres maneres d’annexar o incrementar territoris coneixes? • Hi ha avui dia alguna persona o institució que serveixi per suavitzar les diferències entre els països enfrontats i apaivagarlos?

També tenia raó Silíceo quan concloïa que els prínceps tenien un concepte de la pau diferent del de l’home comú. Hi havia la «mala pau», un terme que denotava la suspensió d’hostilitats en condicions desfavorables. Una bona pau significava a la pràctica un tracte favorable amb guanys territorials o altres avantatges. En altres paraules, era la culminació amb èxit d’un període d’agressió. Sempre hi havia un guanyador i un perdedor. M. J. RODRÍGUEZ-SALGADO, Un imperio en transición: Carlos V, Felipe II y su mundo, 1551-1559, 1992. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Perú: de la fertilitat de la terra de les planes i de la quantitat de fruites i arrels que hi ha Digo, pues, que toda la tierra de los valles es una de las más fértiles tierras y abundantes del mundo, y la más gruesa para sembrar todo lo que quisieren, y adonde con poco trabajo se puede cultivar y aderezar. Ya he dicho cómo no llueve en ellos, y cómo el agua que tienen es de riego de los ríos que bajan de las sierras, hasta ir a dar a la mar del Sur. Por estos valles siembran los indios el maíz, y lo cogen en el año dos veces, y se da en abundancia; y en algunas partes ponen raíces de yuca, que son provechosas para hacer pan y brebaje, a falta de maíz, y criánse muchas batatas dulces, que el sabor de ellas es casi como de castañas; y así mismo hay algunas papas y muchos fríjoles, y otras raíces gustosas. Por todos los valles de estos llanos hay también una de las singulares frutas que yo he visto, a la cual llaman pepinos, de muy buen sabor y muy olorosos algunos de ellos. Por las casas de los indios se ven muchos perros diferentes de la casta de España, del tamaño de gozques, a quien llaman chonos; crían también muchos patos. Y en la espesura de los valles hay algarrobas algo largas y angostas, no tan gordas como vainas de habas; en algunas partes hacen pan de estas algarrobas, y lo tienen por bueno. Usan mucho de secar las frutas y raíces, que son aparejadas para ello, como nosotros hacemos los higos, pasas y otras frutas. Ahora en este tiempo por muchos de estos valles hay grandes viñas, de donde cogen muchas uvas; hasta ahora no se ha hecho vino, y por eso no se puede certificar qué tal será; presúmese que, por ser de regadío, será flaco. También hay grandes higuerales y muchos granados, y en algunas partes se dan ya membrillos. Pero ¿para qué voy contando esto, pues se cree y tiene por cierto que se darán todas las frutas que de España sembraren? Trigo se coge tanto como saben los que lo han visto. La cebada se da como el trigo; limones, limas, naranjas, cidras, toronjas, todo lo hay mucho y muy bueno, y grandes platanales. Y como los ríos bajan de la sierra por estos llanos, y algunos de los valles son anchos, y todos se siembran, o solían sembrarse cuando estaban más poblados, sacaban acequias. Tenían los indios y aún tienen muy gran cuenta en esto de sacar el agua y echarla por estas acequias. Y están siempre estas acequias muy verdes, hay en ellas muchas hierbas de grama para los caballos; y por los árboles y florestas andan muchos pájaros de diversas maneras, y gran cantidad de palomas, tórtolas, pavas, faisanes, y algunas perdices y muchos venados. Cosa mala, ni serpientes, culebras, lobos, no los hay; y lo que más se ve es algunas raposas, tan engañosas, que aunque haya gran cuidado en guardar las cosas, donde quiere que se aposenten españoles o indios han de hurtar, y cuando no hallan qué, se llevan los látigos de las cinchas de los caballos o las riendas de los frenos. En muchas partes de estos valles hay gran cantidad de cañaverales de cañas dulces, que es causa que en algunos lugares se hacen azúcares; y otras frutas, con su miel. Todos estos indios yuncas son grandes trabajadores, y cuando llevan cargas encima de sus hombros se desnudan en carnes, sin dejar en sus cuerpos sino es una pequeña manta del largo de un palmo y de menos ancho, con que cubren sus vergüenzas, y ceñidas sus mantas a los cuerpos, van corriendo con las cargas. Y volviendo al riego de estos indios, como en él tenían tanta orden para regar sus campos, la tenían mayor y tienen en sembrarlos con muy gran concierto.

ACTIVITATS 1

Idees principals. • Segons la descripció que has llegit, com eren les planes del Perú? • Quins fruits i plantes s’esmenten? A l’autor li semblaven exòtics o corrents? Trobava que eren abundants o escassos? • Les planes del Perú eren molt diferents de les de la Península? En què creus que es diferenciaven fonamentalment?

Interpretació. • Com aconseguien els indis l’aigua? Quines tècniques utilitzaven? • De quins animals es parla en el text? Eren animals de caça? Eren animals perjudicials?

Reflexió. • Quin era l’ideal dels conqueridors i exploradors castellans? • Quins aliments que mengem avui dia provenen d’Amèrica? Quines plantes i conreus van introduir els castellans a Amèrica? • Busca informació sobre Pedro Cieza de León. Qui va ser i què va fer?

PEDRO CIEZA DE LEÓN, La crónica del Perú, 1553. Adaptat

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

COMPETÈNCIA LECTORA

LECTURES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA

La farmàcia catalana Al llarg de l’edat moderna, la farmàcia va esdevenir progressivament un camp professional específic i exclusiu, i per a aconseguir-ho va caldre una delimitació de competències amb altres oficis que fins llavors hi havia intervingut d’una manera o una altra: metges, cirurgians, droguers, sucrers, cerers... Al segle XVI el metge procedia a l’examen del malalt per a establir el diagnòstic, a partir del qual formulava la seva prescripció i receptava la medicació més adient. L’elaboració concreta del medicament, però, era un afer reservat a l’apotecari, que finalment en va gaudir en règim de monopoli. Un acord de 1603 signat a la ciutat de Barcelona apartava el droguer de la part operatòria i el convertia en un mer proveïdor de substàncies simples, algunes de les quals no podien vendre a particulars. De manera molt semblant es produí l’apartament dels cerers barcelonins el 1612. La fabricació de candeles havia constituït una important font d’ingressos complementaris a les oficines de farmàcia, que ara es perdia com a contrabalanç de l’exclusivitat dels medicaments. Tanmateix, el caràcter local del Col·legi de Barcelona no va permetre generalitzar els convenis precedents a la resta del territori català, de manera que van existir múltiples solucions intermèdies segons cada lloc i moment. El 1588, per exemple, un contracte entre els consellers de Santpedor (Bages) i l’apotecari ens informa que aquest, al marge de la seva tasca específica, també havia de subministrar fruita seca, pasta de sopa, torrons, arròs i candeles. És possible que en molts indrets rurals no es pogués viure del simple quefer de l’ofici i que les petites localitats que volguessin disposar d’aquest servei fossin tolerants.

Farmàcia d’època moderna.

La formació professional era un afer intern, com en qualsevol altre gremi artesà. Calia un període d’aprenentatge al costat d’un mestre col·legiat que instruïa el neòfit en el secret de l’art farmacèutic (durant els segles XVI i XVII, aquesta etapa d’aprenentatge tendia a reduir-se de manera clara). Després havien de passar les proves davant d’un tribunal examinador. Tan sols superades aquestes i amb la resolució favorable de l’expedient probatori de la puresa de la sang (la professió va restar vedada als descendents de jueus, conversos i condemnats a la foguera per la Inquisició, com també a les dones), es reconeixia la capacitat legal per obrir una botiga pròpia. La preparació de l’apotecari no va assolir en cap moment el nivell universitari, com tenia la medicina, que l’hauria convertit en un veritable art. Pel que fa a la seva posició en l’organització social, la professió d’apotecari es va moure en una certa ambigüitat estamental. [...] L’ofici requeria certes habilitats manuals que, en molts indrets del país, el retenien en l’esfera de la menestralia. Però tampoc era una tasca com altres a causa de la seva relació directa amb la salut. Un error en la dosificació, el mal estat d’algun producte o una manipulació equivocada podia tenir fatals conseqüències per al malaltclient. Això va motivar que l’Estat exercís un control sobre la feina de l’apotecari a través de les inspeccions periòdiques a què estaven sotmeses les botigues i en les quals la presència del metge era obligada, i que s’encarregués, alhora, dels exercicis sense llicència i sobretot de l’intrusisme. [...] El 1594, el protometge Joan Amat i el farmacèutic del Col·legi de Barcelona Joan Ponsich procediren a examinar els apotecaris sense llicència de l’Empordà, el Rosselló, el Conflent i la Cerdanya i a expulsar-ne els intrusos. És prou conegut l’afer de Llívia: Jaume Bossan renuncià a l’obtenció del títol i

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Francesc Meranges, candeler d’ofici, va ser condemnat a tancar per intrusisme. El resultat fou que la vila es quedà transitòriament sense servei. La inspecció era pública i els veïns podien ser-hi presents. Un notari aixecava acta de l’inventari i el reconeixement de substàncies, fent constar les irregularitats descobertes, i els medicaments en mal estat eren llençats a terra per destruir-los davant la multitud, per vergonya del titular. Així passà a Olot i a Banyoles, entre altres llocs. En el camp teòric, els textos oficials obligatoris foren la Concordia Pharmacopulorum, publicada a Barcelona el 1587, i el posterior Antidotarium, escrit pel protometge Joan Alòs, el 1686, que es mantingueren vigents el darrer quart de segle XVIII, a despit de la nova farmàcia química desenvolupada en aquest segle. DOMÈNEC MIQUEL SERRA, «La farmàcia catalana», a: BORJA DE RIQUER (dir.), Historia, política, societat i cultura del Països Catalans, vol. 4, 1996.

Farmàcia d’un monestir.

ACTIVITATS 1

Conceptes.

Interpretació.

• En el text, què significa l’expressió «en règim de monopoli»?

• Els canvis que descriu el text són un exemple de diversificació o d’unificació dels sabers? Per què?

• En què pot consistir un expedient «de puresa de sang»?

• Explica el contingut de l’últim paràgraf del text. Intenta esbrinar què és la «nova farmàcia química».

• Què és l’intrusisme? Dóna un exemple actual d’aquest fenomen. 2

Idees principals. • Quina era la tasca de l’apotecari? Què s’hi venia amb exclusivitat, a la farmàcia?

Reflexió. • Quina és la situació actual de les farmàcies? S’hi venen medicaments «en règim de monopoli»? Assenyala quatre productes que les farmàcies venen com a «font d’ingressos complementaris».

• Segons el text, per què els farmacèutics no poden ser considerats mers artesans? Per què l’Estat controla als professionals d’aquest sector?

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Tractament de la informaciĂł

Cinema i CiĂ¨ncies Socials

Presentació El cinema és, sens dubte, un suport fonamental per al professorat de Geografia i Història. Totes les pel·lícules es desenvolupen en un espai i en un temps concrets, però, a més, alguns films tenen una temàtica específicament relacionada amb els temes que els geògrafs i els historiadors investiguen i amb les qüestions que formen el dia a dia d’aquestes matèries a les aules. És per això que el cinema pot ser un suport d’una nova metodologia de treball amb l’alumnat, menys expositiva i més indagadora; alhora, aquest tipus d’activitats serveixen per tallar el ritme de la classe i motivar l’alumnat fent activitats que surten de la rutina diària. A continuació, oferim una selecció de pel·lícules relacionades amb la temàtica del curs. S’ha elaborat una fitxa per a cada pel·lícula en què se’n descriu l’argument i el context geogràfic o històric amb què es relaciona, i s’aporta una selecció de les escenes i aspectes més interessants des del punt de vista pedagògic.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Índex

1. Excalibur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60 2. Ivanhoe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61 3. Braveheart. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 4. El nom de la rosa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63 5. Joana d’Arc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64 6. El Cid. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 7. Tirant lo Blanc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66 8. El Nuevo Mundo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67 9. Maria Estuard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68 10. El perro del hortelano. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 11. Els tres mosqueters. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70 12. Cyrano de Bergerac. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71 13. Shakespeare in love . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 14. Capità Escalaborns . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 15. Quiero ser como Beckham. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74 16. El tren de la memòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 17. Los santos inocentes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 18. Te doy mis ojos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 19. En construcció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Excalibur DADES TÈCNIQUES Director: John Boorman. Any: 1981. Durada: 135 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Nicol Williamson (Merlí), Nigel Terry (rei Artús), Gabriel Byrne (Uther Pendragon), Liam Neeson (Sir Gawain), Helen Mirren (Morgana), Nicholas Clay (Lancelot). ARGUMENT Després de molts anys de batalles, finalment Uther Pendragon ha pogut derrotar el duc de Cornwall i ha aconseguit la unió entre els seus pobles, en gran part gràcies als consells del mag Merlí. Però la pau se’n va a rodar quan Uther cau sota els encants d’Igraine, l’esposa del duc. De la seva unió en naixerà Artús, que anys després es revelarà com l’única persona capaç de treure l’espasa Excalibur d’una roca.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula, que parteix del clàssic de Sir Thomas Malory, narra la història del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. Mostra, doncs, com era el món de l’alta edat mitjana, un món encara en formació, en què es barregen els aspectes màgics i reals.

• L’espasa. Excalibur és el nom de l’espasa d’Artús, una espasa llegendària que només podia utilitzar el rei d’Anglaterra. Però l’espasa també simbolitza la unió dels cavallers i n’és l’arma distintiva.

• La llegenda i la història. Les relacions entre llegenda i història són un tema de debat fonamental, perquè, precisament, les poques coses que sabem de la història d’Anglaterra d’aquest període es basen en les llegendes del rei Artús. Però, on acaba la llegenda i on comença la història?

• Tornejos i justes. Lancelot ha de lluitar per defensar l’honor de Ginebra i la veritat, convençut que qui menteix no pot guanyar a qui posseeix la veritat. I és que, efectivament, a l’edat mitjana es pensava que qui guanyava en un torneig no era el més fort ni el més hàbil, sinó qui estava en possessió de la veritat.

• La màgia. La màgia, encarnada pel mag Merlí i la bruixa Morgana, té una gran importància a la pel·lícula, de la mateixa manera que la va tenir en els primers temps de l’edat mitjana.

• El llinatge. El llinatge és un concepte fonamental per entendre l’edat mitjana, perquè constitueix el nucli familiar bàsic. La comunitat de sang resulta indispensable per establir llaços de solidaritat i fidelitat i és, a més, l’escenari de conflictes i rivalitats entre germans, entre pares i fills...

• La unió. La consigna entorn de la qual gira tota la història del rei Artús (i la pel·lícula) és «una terra, un rei». Perquè Anglaterra, abans de l’arribada d’Artús, estava dividida i enfrontada. I és Artús qui aconsegueix fer seure tots els cavallers al voltant d’una taula rodona, i unir-los en el projecte comú de construir Camelot i establir un regne fort. • Els cavallers. El cavaller ideal ha de ser valent, fort, compassiu, lleial i humil, qualitats que trobem en Artús i els seus cavallers, i que són determinants tant per a la societat com per a la literatura del moment, que els adopten i els reprodueixen com a propis.

• El rei. El rei és la peça clau per aconseguir la unitat. Però la seva autoritat, encara dèbil, moltes vegades és qüestionada, cosa que provoca disputes internes. Pel que fa a les virtuts que ha de tenir un rei que aspira a aconseguir que en el seu regne hi hagi pau, felicitat i justícia, Artús pensa que la prudència és la principal. D’altra banda, les lleis obliguen tothom, i com a sobirà, Artús ha de castigar Ginebra i Lancelot. • El Sant Greal. Els cavallers han de passar per una etapa d’aprenentatge dura i llarga per descobrir el secret del Calze, la Veritat.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Ivanhoe DADES TÈCNIQUES Director: Richard Thorpe. Any: 1952. Durada: 103 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Robert Taylor (Wilfrid d’Ivanhoe), Elisabeth Taylor (Rebeca), Joan Fontaine (lady Rovina), George Sanders (De Bois-Guilbert), Finlay Currie (Cedric), Guy Rolfe (príncep Joan). ARGUMENT Quan torna de les croades, el rei Ricard Cor de Lleó és fet presoner a Àustria. Per rescatar-lo es necessita una quantitat de diners molt elevada que el seu germà Joan es nega a pagar, perquè així pot continuar usurpant el tron d’Anglaterra. Entre els partidaris de Ricard hi ha el cavaller Ivanhoe, que lluita per aconseguir rescatar-lo.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Aquesta pel·lícula és l’adaptació del clàssic de Walter Scott. A classe es podria insistir en els temes següents: • Anglaterra en el segle XII. Els enfrontaments entre els saxons i els normands i la tortuosa relació entre Ricard Cor de Lleó i el seu germà, Joan sense Terra, és narrada de manera clara i intel·ligible. • Les croades. Un altre dels aspectes que es poden analitzar són les croades, i especialment les conseqüències que van tenir en els regnes cristians (des de l’absència o desaparició del rei i els problemes derivats de la falta de govern fins al retorn a casa dels cavallers croats). • Els cavallers. El món dels cavallers medievals apareix reflectit fidelment, tant pel que fa als atributs formals (armes, armadures, cavalls, escuders...) com pel que fa a l’esperit i la ideologia (valor, honor, fidelitat, justícia, defensa dels dèbils i els necessitats...). • Els tornejos. En estreta relació amb el punt anterior, caldria fer ressaltar la importància dels tornejos i les justes com a mitjà per resoldre els conflictes i trobar la veritat. • Els castells. Els castells, com a lloc de residència dels reis i dels senyors feudals, és a dir, com a espai físic, i la vida quotidiana que s’hi fa es retraten amb exactitud i de manera minuciosa. • Els jueus. La presència dels jueus a Anglaterra i el paper que van tenir en la societat medieval (les professions i les

activitats que duien a terme, els vincles amb el poder, el rebuig que van patir a tot arreu, el nexe amb els diners...) són qüestions que també es reflecteixen a la pel·lícula. • La fe religiosa. La jueva Rebeca, enamorada d’Ivanhoe i jutjada per haver-lo ajudat, ha de triar entre renunciar a la seva fe o morir. Es podria debatre, doncs, sobre la rellevància de la fe a l’edat mitjana. • La traïció i la fidelitat. Pel fet de ser fidel al seu rei, Ivanhoe és perseguit, i tots els que col·laboren amb ell en l’empresa d’alliberar Ricard Cor de Lleó tenen problemes, mentre que el seu propi germà, Joan sense Terra, traeix Ricard per continuar en el poder. • Els proscrits. La fam i les injustícies obliguen Robin Hood i els seus companys a amagar-se al bosc i atacar els poderosos per aconseguir un repartiment més equitatiu de la riquesa. • La bruixeria. Moltes persones, majoritàriament dones, van ser injustament acusades de bruixeria, simplement pel fet de ser diferents o de tenir uns determinats coneixements, com en aquest cas la jueva Rebeca. • Les novel·les històriques. Tenint en compte que Ivanhoe es basa en una novel·la de Walter Scott, seria pertinent parlar a classe de les relacions entre història i literatura i entre literatura i cinema, i analitzar-ne el grau de rigor.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Braveheart DADES TÈCNIQUES Director: Mel Gibson. Any: 1995. Durada: 170 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Mel Gibson (William Wallace, Braveheart), Sophie Marceu (princesa Isabel de França), Patrick McGoohan (rei Eduard I d’Anglaterra), Catherine McCormack (Murron McGlannough), Angus McFayden (Robert Bruce). ARGUMENT Al final del segle XIII els anglesos dominen Escòcia, i cobren tributs molt alts i imposen lleis injustes que oprimeixen els súbdits. Un d’aquests súbdits és William Wallace, un jove que retorna a les seves terres després de molts anys d’haver-ne viscut lluny, amb el seu oncle, després de la mort de tota la seva família a mans dels anglesos.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula narra la història de William Wallace, un escocès que va viure a cavall dels segles XIII i XIV (1270-1305), que va lluitar contra els anglesos per la llibertat d’Escòcia i que va mirar d’unir els escocesos davant de l’enemic comú per construir una nació, la seva nació. • Anglaterra i Escòcia al final del segle XIII i al principi del XIV. Els escocesos i els anglesos estan en guerra pel territori d’Escòcia, i els clans escocesos, dividits i enfrontats per aconseguir l’autoritat, no s’ajunten per expulsar els anglesos fins que Wallace els desperta la consciència. • La societat feudal. A la pel·lícula surten dos dels elements bàsics de la societat feudal: els nobles (propietaris poderosos, que només es preocupen per conservar i, si és possible, augmentar les terres que posseeixen, que s’alien amb els anglesos per la por de perdre el poder) i els camperols (que malviuen en petits llogarets, sotmesos als abusos continus dels anglesos, i que només desitgen viure d’una manera pacífica i tranquil·la). També és molt significativa la presència del rei i dels cavallers, i la de l’Església, les dones i, fins i tot, els nens. • La llibertat. És, sens dubte, el tema principal de la pel·lícula. Wallace viu i mor per aconseguir la llibertat arrabassada als escocesos pels anglesos. • El nacionalisme. Els escocesos són diferents i s’hi senten (per exemple, per la manera de vestir i per la llengua), i per a ells és una humiliació ser governats per un rei estranger, que no respecta els costums, que imposa les seves pròpies lleis i que comet injustícies amb la població.

• Les llengües. A la pel·lícula es parlen diverses llengües, depenent de la situació dels personatges: anglès, gaèlic, francès i llatí. Es podria analitzar quan i per què s’utilitza cada llengua i qui ho fa. • La pau i la guerra. William Wallace desitja la pau però fa la guerra, perquè considera que l’única manera d’aconseguir una pau veritable i duradora és expulsar els anglesos del territori escocès. • Les batalles. Malgrat la brutalitat i la cruesa d’algunes escenes, les batalles són recreades amb molt detall i amb una gran precisió. Per això la pel·lícula és molt útil per explicar com actuaven la cavalleria, la infanteria i els arquers, i com eren les armes, les tàctiques i les estratègies militars que es feien servir. D’altra banda, la necessitat i l’eficàcia dels castells com a mitjà de protecció resulta evident. • La vida i la mort. Els conceptes de vida i mort a l’edat mitjana eren molt diferents dels nostres, ja que l’esperança de vida era molt més petita que actualment, i la mort (per malalties, guerres, fam...) era un fet tan natural i habitual que quan arribava els nens ni tan sols s’alteraven. • Les aliances polítiques. El rei anglès, en guerra amb els francesos, casa el seu fill amb una princesa francesa per establir una aliança política per mitjà del vincle matrimonial, una fórmula molt freqüent a l’època.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

El nom de la rosa DADES TÈCNIQUES Director: Jean-Jacques Annaud. Any: 1986. Durada: 130 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Sean Connery (Guillem de Baskerville), Christian Slater (Adso de Melk), Francis Murray Abraham (Bernat Gui). ARGUMENT Quan ja és un ancià, Adso de Melk recorda els fets que es van esdevenir en la seva joventut, l’hivern de 1327. Adso i el seu mentor, Guillem de Baskerville, un frare franciscà i antic inquisidor, arriben a una abadia dels Alps italians per organitzar una reunió entre els delegats del papa i l’emperador. La junta, però, es veu amenaçada per un seguit d’assassinats, que Guillem i Adso, transgredint de vegades les normes de l’abadia, intenten resoldre.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula es basa en la novel·la d’Umberto Eco. Entre els diversos temes que es podrien treballar amb els alumnes, cal esmentar els següents: • El clergat. Un dels pilars de la societat feudal és el clergat, que és el protagonista d’aquesta pel·lícula. Les activitats que fa i les ocupacions diàries que té hi són reflectides amb molt detall, i també es mostra, en contraposició, la misèria dels camperols. • Els monestirs. L’espai físic del monestir és un altre dels temes que es poden analitzar a classe, ja que la pel·lícula ensenya l’església, el refectori, l’scriptorium, les cel·les, la cuina, la biblioteca...

• La destrucció. Els llibres tenen una importància cabdal a la pel·lícula, perquè contenen no tan sols el coneixement, sinó també el «mal», el pecat. És per aquest motiu que de vegades cal amagar-los i, fins i tot, destruir-los. L’incendi final és un desastre terrible que, per desgràcia, degué ser freqüent. • Les heretgies. A l’edat mitjana hi va haver desviacions de l’ortodòxia, errors d’interpretació de les Sagrades Escriptures que van conduir a la proliferació de les heretgies, que van ser perseguides per la Inquisició.

• La cultura. Només els monjos sabien llegir i escriure. A les biblioteques monàstiques es copiaven i es conservaven els llibres.

• La Inquisició. La Inquisició medieval lluitava contra el pecat i l’heretgia de totes les maneres i amb tots els mitjans possibles, inclosa la tortura. Però de vegades, com mostra la pel·lícula, arrencaven als acusats confessions falses i els condemnaven a la foguera injustament.

• Les llengües. D’una banda, el llatí i el grec són les llengües de cultura, en què eren escrits la majoria dels llibres dels monestirs; a més, les misses eren en llatí, i els monjos també se solien comunicar en aquesta llengua. De l’altra, els camperols parlaven les llengües vernacles.

• El fanatisme enfront de la raó. El fanatisme és molt present a la pel·lícula, i és el veritable culpable dels crims que s’han comès en el monestir. Les eines de què es val Baskerville per descobrir el que ha passat en el monestir són la raó i la lògica.

• Els llibres. A l’scriptorium els llibres es traduïen, es copiaven i s’escrivien a mà, després s’il·luminaven i, finalment, es guardaven a la biblioteca, a la qual únicament tenien accés el bibliotecari i un nombre molt reduït de monjos «escollits».

• Els viatges. Els viatges eren fonamentals a l’edat mitjana, perquè servien per difondre novetats, transmetre notícies i intercanviar coneixements. • Els ordes monàstics. A la pel·lícula apareixen membres de dos ordes monàstics molt importants: els benedictins i els franciscans, amb els trets característics i els enfrontaments.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Joana d’Arc DADES TÈCNIQUES Director: Luc Besson. Any: 1999. Durada: 148 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Milla Jovovich (Joana d’Arc ), John Malkovich (Carles VII), Faye Dunaway (Violant d’Aragó), Pascal Greggory (duc d’Alençon), Vincent Cassel (Gilles de Rais). ARGUMENT Joana d’Arc és la filla d’un camperol de Domrémy, analfabeta i creient fervorosa. Durant un atac dels anglesos al llogaret on viu, Joana presencia el brutal assassinat de la seva germana. La nena s’acaba convencent que la seva vida només tindrà sentit si compleix el que li diuen unes veus que provenen de Déu: ajudar el delfí de França, Carles VII, a recuperar els territoris i portar-lo fins a la coronació a Reims.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula és molt interessant per comprendre la guerra dels Cent Anys, i també per reflexionar sobre la religiositat medieval i el paper de la dona en aquell temps. • La guerra dels Cent Anys. La guerra dels Cent Anys, que va enfrontar França i Anglaterra durant un segle, és el context històric en què transcorre aquesta pel·lícula. • La dona. La protagonista de la pel·lícula és una dona, cosa que ja per si mateixa és sorprenent, perquè en la societat medieval les dones no tenien poder. Però, a més, es tracta d’una dona molt especial: té visions, va a la guerra, aconsegueix vèncer els anglesos, és acusada de bruixa i heretge i és condemnada a morir a la foguera... En definitiva, és una dona excepcional, que fa coses reservades als homes i prohibides a les dones. • Les visions. Joana té visions des de petita, i es creu que és l’elegida de Déu per expulsar els anglesos de França i aconseguir la coronació del delfí com a rei de França. Les seves visions li donen força i valor, seguretat en si mateixa i fe en l’èxit de la seva missió. Malgrat els dubtes i els recels inicials, finalment pot convèncer el delfí que ella pot salvar França, i reuneix un exèrcit per aixecar el setge d’Orleans. • La bruixeria. Les visions de Joana, quan va perdre el favor del delfí i va ser feta presonera a Compiègne pels borgonyons, van ser l’excusa per acusar-la d’heretgia i cremar-la a la foguera.

• La superstició. La religiositat medieval es confonia sovint amb la superstició, i la barreja de pietat i de màgia, de devoció i de prodigis, portava a caure en errors pròxims a l’heretgia, castigats amb rigor i inflexibilitat per l’Església. • L’Església. L’actuació de l’Església és determinant en la història i el procés de Joana d’Arc. De petita, els capellans l’animen a fer cas de les visions que té, i reben de bon grat les confessions que fa constantment. Però més endavant, veuen en Joana una amenaça. El judici en què es determina si Joana està equivocada o no, dirigit pel bisbe Couchon, és un exemple de farsa intel·lectual i coacció espiritual. • El poder reial. La debilitat del poder reial en aquests moments està molt ben reflectida a la pel·lícula. D’una banda, Carles VII és un rei fràgil i covard, està en mans dels seus consellers i no té autoritat ni capacitat de comandament. De l’altra, la necessitat d’afermar la superioritat del monarca mitjançant símbols i demostracions externes es manifesta, per exemple, en la cerimònia de la coronació. • La guerra. La pel·lícula, que conté escenes violentes, podria ser útil per parlar de la guerra medieval, de les tàctiques de defensa i d’atac, de les màquines de guerra, de les armes, dels setges, de la destrucció, de la mort, de la fam, de la misèria, del sofriment de la població civil...

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

El Cid DADES TÈCNIQUES Director: Anthony Mann. Any: 1961. Durada: 184 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Charlton Heston (el Cid), Sophia Loren (Ximena), Raf Vallone (comte Ordóñez). ARGUMENT A la segona meitat del segle XI, Rodrigo Díaz de Vivar, que més tard va ser conegut amb el nom d’El Cid Campeador, es va aixecar sobre les dissensions de dues cultures per plantar cara a un enemic que amenaçava de destruir-les. Les aventures que esperen el Cid són molt nombroses i diverses: les intrigues amb el comte García Ordóñez, el desafiament del rei Ramir d’Aragó, els seus amors amb Ximena i la mort del rei Ferran I de Castella...

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula dibuixa una panoràmica completa de la història peninsular del final del segle XI i és, en conjunt, molt útil i profitosa. • Els musulmans i els cristians. Les relacions entre musulmans i cristians es reflecteixen molt bé a la pel·lícula, perquè hi apareixen els enfrontaments, però també els moments d’amistat i de convivència (per exemple, el Cid salva la vida a l’emir de Saragossa, que després li salva la vida a ell i es converteix en un gran amic i aliat). • El jurament. Una de les escenes de més transcendència i intensitat de la pel·lícula és la del jurament d’Alfons VI, que és obligat pel Cid a jurar solemnement que no ha participat en la mort del seu germà Sanç. • La fidelitat i la traïció. Aquest és un altre dels temes que es podrien analitzar a classe. Al principi de la pel·lícula el Cid és acusat de ser un traïdor pel fet d’haver perdonat la vida a diversos emirs; el comte Ordóñez para una emboscada al Cid per venjar la mort del pare de Ximena; Urraca i Alfons traeixen el seu germà Sanç per aconseguir el tron de Castella, i el Cid, encara desterrat, ofereix la corona de València al rei Alfons. • El rei. La figura del rei és molt important en aquesta època de consolidació dels regnes cristians peninsulars. Com a exemple d’això, proposem tres episodis molt significatius: el rei de Castella s’enfronta amb el rei d’Aragó per la ciutat

fronterera de Calahorra; després de la mort del monarca, els seus fills competeixen per aconseguir el tron; i finalment, el rei Alfons perd a Sagrajas contra els musulmans, però aconsegueix València. • Els tornejos. El campió de Castella s’enfronta al campió d’Aragó per decidir la possessió de la ciutat de Calahorra. Una vegada més, els tornejos s’utilitzen per dirimir les diferències. • Els tributs. L’aspecte econòmic de les lluites entre cristians i musulmans, sobretot el cobrament de tributs, és molt interessant. • La clemència. És una de les virtuts distintives dels reis, segons afirma el Cid, perquè «qualsevol pot matar, però només un rei pot perdonar». • Les noces. La cerimònia de les noces del Cid i Ximena serveix per acostar-se als ritus i als protocols medievals, en aquest cas nupcials, i per subratllar l’ús generalitzat del llatí, aquesta vegada com a llengua de l’Església. • El desterrament. Per haver-li fet jurar que no havia intervingut en la mort del seu germà, Alfons imposa al Cid un càstig molt dur i sever: el desterrament. En un termini de nou dies, el Cid ha de sortir de Castella i ningú no el pot acompanyar ni el pot ajudar. Ximena, però, decideix viure el desterrament amb ell, i després la segueixen els seus homes.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Tirant lo Blanc DADES TÈCNIQUES Director: Vicente Aranda. Any: 2006. Durada: 127 minuts. Idiomes: cat./ cast. Intèrprets: Caspar Zafer (Tirant), Esther Nubiola (Carmesina), Leonor Watling (Plaer de ma vida), Ingrid Rubio (Estefania), Jane Asher (Emperadriu), Charlie Cox (Diafebus), Victoria Abril (Vídua Reposada), Rafael Amargo (Gran Turc), Giancarlo Giannini (Emperador), Sid Mitchell (Hipòlit). ARGUMENT El reconegut cavaller Tirant lo Blanc arriba a Constantinoble per dirigir la defensa de l’Imperi bizantí davant l’amenaça turca. En conèixer Carmesina, la filla de l’Emperador, se n’enamora. Les intrigues al voltant de l’amor entre la jove i el cavaller estan lligades al destí de l’Imperi. El Gran Turc ofereix la pau a canvi de la mà de Carmesina. Ella, però, s’entrega a Tirant i fa inviable el pacte. Finalment Tirant derrota els turcs però cau malferit. Carmesina no suportarà el dolor.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula és una adaptació de la tercera part de l’obra Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. L’amor entre Tirant i Carmesina és el centre de l’argument, mentre que les batalles queden en un segon pla. Dels possibles temes d’anàlisi en destaquem: • L’Imperi bizantí. En la pel·lícula queda clar el caràcter fronterer de l’Imperi bizantí i la situació estratègica de Constantinoble. L’Emperador no dubta a demanar ajuda a Tirant i als almogàvers per frenar les pretensions turques. Aquest territori és, doncs, de vital importància per a tota la cristiandat. • Els cristians i els musulmans. La religió separa dos mons enfrontats. Els musulmans són per als cristians l’enemic que posa en perill la seva identitat. La proposta del Gran Turc no és considerada com una oportunitat sinó com una desgràcia: si Carmesina té un fill haurà de ser musulmà. La llei cristiana i la musulmana són essencialment diferents. • La guerra. L’enfrontament entre cristians i musulmans es concreta en una sèrie de cruentes batalles. En un ensinistrament marcial s’expliquen algunes tècniques contra la cavalleria. Les accions bèl·liques són puntuals però molt intenses, la guerra es perllonga fins a la pau acordada o la derrota de l’adversari. • El rei. És la figura més poderosa de l’estructura piramidal. Ell és qui formalment pren totes les decisions: ell és qui ordena o consent, a ell Tirant li demana permís per anar a la guerra o celebrar el casament entre una donzella i un dels seus companys. La imminència de la mort de l’Emperador crea neguit a la cort pel buit de poder que comportarà. 66

• Els cavallers. Encara que són molt poques les referències que en trobem a la pel·lícula, els almogàvers que s’hi mostren són rudes i valents. Com a mercenaris que són no constitueixen un cos homogeni fàcilment identificable, sinó més aviat un grup caòtic i divers. • La cort. La major part de la pel·lícula transcorre a palau. Les donzelles que acompanyen Carmesina són un element important en el desenvolupament de l’acció. La vida dels nobles és distesa, plena d’intrigues i d’amors. El retrat de la cort es contraposa a la cruesa del camp de batalla. • El matrimoni. L’amor entre Tirant i Carmesina va en contra de les regles socials. Tot i el renom de Tirant, no deixa de ser un cavaller, mentre que Carmesina és la filla de l’Emperador. Tanmateix, aquesta distància se supera per motius pràctics: és necessari trobar un marit cristià que pugui fer front als turcs. • Els físics. En diverses escenes apareixen els anomenats físics. El seu coneixement fa que siguin ells els encarregats de prescriure les cures per als malalts. Veiem, doncs, un saber encara no especialitzat. • La justícia. El rei és qui administra justícia i els seus súbdits, sempre que no entrin en contradicció amb ell, ho poden fer segons el seu rang. Així, quan es descobreix l’engany de la Vídua Reposada, Diafebus executa immediatament els impostors i, segons la seva posició, li demana a Tirant què ha de fer amb la vídua.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

El Nuevo Mundo DADES TÈCNIQUES Director: Terence Malick. Any: 2005. Durada: 133 minuts. Idiomes: angl./cast. Intèrprets: Colin Farrell (John Smith), Christopher Plummer (capità Christopher Newport), Christian Bale (John Rolfe), Q’Orianka Kilcher (Pocahontas), Jonathan Pryce (rei Jacob I), David Thewlis (capità Edward Wingfield). ARGUMENT El 1607 arriba a Virgínia un grup de colons anglesos que funden l’assentament de Jamestown. Després de les primeres impressions, es troben amb dificultats, perquè descobreixen un territori hostil. Decideixen explorar-lo i és així com arriben a entrar en contacte amb una tribu veïna. Aleshores es produeix el coneixement mutu, l’intercanvi d’objectes i de cultura, els enfrontaments i, finalment, el mestissatge.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS En aquesta pel·lícula es descriu l’arribada de tres vaixells anglesos a Virgínia l’any 1607, i la impressió que produeix el Nou Món als europeus i les dificultats que han de superar. • La supervivència. Les malalties, els problemes de transport, la manca de queviures, les dificultats per establir vies de comunicació, el cansament, les rebel·lions, l’enfrontament amb els indis..., són alguns dels obstacles que els europeus han de vèncer per sobreviure. • Les exploracions. La necessitat d’explorar zones desconegudes obliga els europeus a sol·licitar col·laboració d’indígenes disposats a trair els seus; és a dir, els europeus depenen dels indis per moure’s per territoris estranys. • Els instruments científics. Els europeus utilitzen instruments científics i tècnics de localització, com la brúixola, el sextant, el quadrant... Però s’adonen que aquestes eines no sempre funcionen ni són eficaces en aquests terrenys. • Les armes. Les armadures, les pistoles i la resta d’instruments bèl·lics dels europeus no són pràctics per lluitar en els «camps de batalla» americans (aiguamolls, praderies, selves...). • La possessió de la terra. Al principi, tant els indis com els europeus aconsegueixen conviure pacíficament, però després s’originen conflictes territorials entre ells. D’altra banda, la febre de l’or fa que els europeus s’oblidin de

treballar la terra i de tenir-ne cura, i porta la destrucció i la mort al llogaret. • La trobada de dues cultures. La por és recíproca i la curiositat, lògicament, també. Als uns i als altres els intriguen les eines, els estris, la cultura, les formes de vida..., aliens i estranys, i s’acosten al teòric enemic per conèixer-se millor. • Els intercanvis. A la pel·lícula es mostren, també, els incipients intercanvis de béns, de productes (la pólvora) i de coneixements (la llengua, els costums, etc.). • El mestissatge. Un dels temes fonamentals de la pel·lícula és la barreja que de seguida es va produir entre els europeus i els indis, amb els avantatges i els inconvenients que comportava, amb els que n’eren partidaris i els que n’eren detractors. • La religió. Els ritus dels indis, les supersticions, els estrets vincles amb la natura..., difereixen de la religiositat europea. • Els indígenes. Quan no guerregen, la vida al llogaret és pacífica i agradable, i els indis tenen un caràcter festiu. Són éssers nobles, generosos, fidels, tranquils i innocents. • El Nou Món. Els europeus arriben a un món nou i el primer que fan és buscar un bon lloc per viure. Després, a poc a poc, van recorrent i examinant el territori. I alguns indis, com Rebecca (Pocahontas), també descobreixen un altre món quan viatgen a Anglaterra.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Maria Estuard DADES TÈCNIQUES Director: John Ford. Any: 1936. Durada: 103 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Katharine Hepburn (reina Maria Estuard d’Escòcia), Fredric March (comte de Bothwell), Florence Eldridge (reina Elisabet I d’Anglaterra), John Carradine (David Rizzio). ARGUMENT Maria Estuard abandona França i torna a Escòcia, disposada a ocupar el tron del qual és hereva, però els conflictes s’acumulen: la noblesa li és hostil i el seu catolicisme topa amb la fe que predica John Knox, fundador de l’Església presbiteriana a Escòcia. D’altra banda, la seva cosina, Elisabet Tudor, filla il·legítima d’Enric VIII, tem que reclami la corona anglesa. El seu únic aliat és el comte de Bothwell, de qui s’enamora.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula és molt recomanable per acostar-se a la història d’Anglaterra i d’Escòcia al final del segle XVI. • El buit de poder. La llarga absència de Maria Estuard (la van enviar a França quan era petita) ha produït un buit de poder a Escòcia que el seu germanastre, James Hamilton, ha aprofitat per guanyar-se els clans més poderosos, sacrificant, per aconseguir-ho, el que era més sagrat en el segle XVI: la religió. • La religió. Maria, per les fermes i indestructibles creences religioses que tenia, s’enfronta amb els seus propis cortesans, que s’han convertit al presbiterianisme escocès de John Knox. En canvi, la seva cosina Elisabet, reina d’Anglaterra, que no professa com Maria la fe catòlica, ha aconseguit «domesticar» la noblesa anglesa. • Els cortesans. Les picabaralles entre els nobles, tant escocesos (com ara Moray i Bothwell) com anglesos (Leicester i Randolph, per exemple), per aconseguir els favors de les seves reines respectives i, d’aquesta manera, tenir més poder i més influència, són constants. D’una banda, queda clar com s’aprofita qualsevol motiu, fins i tot la religió, per pugnar pel poder, i com els nobles són capaços fins i tot de canviar de credo per interès. De l’altra, veiem com la reina és qui uneix i controla a tothom, donant i traient mercès i càrrecs. • Les reines. Les protagonistes d’aquesta història són dues reines, una cosa bastant insòlita en el segle XVI.

Probablement totes dues van haver de reivindicar amb més energia la seva autoritat i van haver de silenciar els dubtes sobre la capacitat de governar que tenien. A més, l’una i l’altra van renunciar a la felicitat personal pel benestar dels súbdits: Elisabet no es va casar mai i Maria es va casar només per raons d’Estat. • La tolerància. La tolerància religiosa és un dels temes fonamentals de la pel·lícula. Davant les actituds intransigents i dels excessos en l’ortodòxia de John Knox, que acusa la reina de traïció i heretgia, Maria representa una actitud oberta i comprensiva envers «els altres». De fet, tan bon punt arriba a Escòcia afirma que és partidària de la llibertat religiosa. • La diplomàcia. La diplomàcia com a mètode d’afermar les relacions internacionals i com a alternativa a la guerra també la trobem present en diverses escenes de la pel·lícula. Per exemple, quan l’ambaixador d’Elisabet a Escòcia comunica a la seva reina que Maria és encantadora, Elisabet s’enfada molt, hi perd la confiança i el substitueix de manera immediata. Finalment, Maria demana ajuda a Elisabet per sufocar la rebel·lió dels lords escocesos, i la reina d’Anglaterra opta per condemnar oficialment la conspiració, però hi dóna suport en privat. • La guerra. Els consellers d’Elisabet s’inclinen per la guerra com a mitjà més eficaç per unir Escòcia i Anglaterra, però la reina no vol guerres i prepara un pla alternatiu per anul·lar la seva rival.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

El perro del hortelano DADES TÈCNIQUES Director: Pilar Miró. Any: 1996. Durada: 108 minuts. Idiomes: cast. Intèrprets: Emma Suárez (Diana), Carmelo Gómez (Teodoro), Ana Duato (Marcela), Miguel Rellán (Fabio), Juan Gea (Federico), Blanca Portillo (Dorotea), Fernando Conde (Tristán). ARGUMENT Marcela i Teodoro, dos criats de Diana, comtessa de Belflor, s’estimen bojament. Quan la comtessa s’assabenta d’aquesta relació sent una gran gelosia, a conseqüència de la qual acaba naixent l’amor per Teodoro, que al seu torn també s’acaba enamorant de la seva senyora, una cosa del tot insostenible segons la mentalitat de l’època.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Aquesta pel·lícula és una adaptació fidel de l’obra de Lope de Vega.

la comtessa per haver tingut converses amb un home, de nit i a casa seva.

• L’amor. L’amor a l’edat moderna ha de ser un amor entre iguals. L’amor de Diana i Teodoro és, doncs, inadmissible a l’època. No obstant això, mitjançant un astut estratagema els amants finalment aconsegueixen equiparar-se i estimarse com a iguals.

• El secret. El secret té un paper rellevant en aquesta comèdia, en un joc molt barroc d’ocultació i equívocs, d’enginy i subtilesa, de mirades i gestos, en què no es diu el que es pensa i es diu el contrari del que es vol dir.

• El llenguatge. El llenguatge és un altre dels aspectes fonamentals de la pel·lícula, no tan sols perquè reprodueix amb gran correcció el castellà del segle XVII i el vers de Lope de Vega, sinó perquè les paraules són el principal instrument del festeig. • La cort. El món de la cort napolitana apareix reflectit amb gran cura i rigor. D’aquesta manera és possible imaginar a la perfecció tant el continent (les galeries, els salons, els jardins, les fonts...) com el contingut (els criats, els secretaris, els nans, els cuiners...) d’un palau del segle XVII. • La vida quotidiana. Aquesta qüestió també es tracta de manera exquisida i esplèndida. Des dels tapissos fins a les gelosies, des de les arquimeses fins a l’escrivania, des de les cadires fins a l’estrada... • L’honor i l’honra. Aquests dos conceptes són essencials per comprendre l’edat moderna espanyola i, com és lògic, la literatura de l’època. Així, segons els codis imperants, per preservar l’honor i l’honra, Marcela ha de ser castigada per

• La societat. La comtessa de Belflor, els seus pretendents i amistats pertanyen a la noblesa. A més, a la pel·lícula apareixen criats, sacerdots i frares, murris i malfactors, comerciants... En definitiva, s’ofereix una imatge bastant completa de la societat moderna. • La dona. La dona a l’edat moderna, fins i tot encara que sigui noble i poderosa com Diana, només té un objectiu: el matrimoni. D’aquí ve la importància d’escollir bé el futur marit, en el cas excepcional de poder triar (com la comtessa), o d’acceptar el matrimoni concertat per pares o senyors (com Marcela). • Les diversions. La pel·lícula també mostra els balls, els jocs, la música..., que constituïen l’entreteniment, tant cortesà com popular, a l’edat moderna. • El teatre i el cinema. Com que es tracta d’una versió cinematogràfica d’El perro del hortelano, es podria discutir sobre les dificultats de plasmar a la pantalla una obra de teatre, en especial si és en vers, i sobre les relacions entre literatura i cinema.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Els tres mosqueters DADES TÈCNIQUES Director: Richard Lester. Any: 1973. Durada: 105 minuts. Idiomes: angl./cat./cast. Intèrprets: Richard Chamberlain (Aramis), Michael York (D’Artagnan), Raquel Welch (Constance), Oliver Reed (Athos), Faye Dunaway (Milady De Winter), Charlton Heston (Richelieu). ARGUMENT D’Artagnan, un jove camperol de Gascunya, viatja a París amb la intenció de seguir els passos del seu pare i unir-se al cos de mosqueters. En la seva estada parisenca s’ha d’enfrontar amb tres dels mosqueters fidels al rei més valents (Athos, Porthos i Aramis) i, juntament amb ells, s’oposa al comte de Rochefort i a Lady Winter, partidaris del cardenal Richelieu, que se sent ansiós d’usurpar el poder del rei i de governar França.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Cal no oblidar que és una pel·lícula d’aventures basada en el fulletó Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas, i que gran part dels fets que s’hi narren no són reals, sinó inventats. • Els personatges històrics. A la pel·lícula apareixen diversos personatges històrics, com ara Lluís XIII, Anna d’Àustria, Richelieu o Buckingham; per tant, es podria aprofitar aquesta circumstància perquè els alumnes aprofunditzessin en les biografies. • La política. Tot i que és una novel·la (i una pel·lícula) d’aventures, pot servir per analitzar els esdeveniments polítics de l’època, com les relacions exteriors entre França i Anglaterra (i entre França i Espanya) o els problemes interns de França durant el regnat de Lluís XIII, per exemple. Així doncs, es podria parlar de la perillosa «amistat» entre la reina Anna (França) i el duc de Buckingham (Anglaterra), de la doble aliança matrimonial entre Espanya i França (els enllaços d’Anna d’Àustria amb Lluís XIII i de Felip IV amb Isabel de Borbó) o de les revoltes nobiliàries i les dificultats financeres en temps de Lluís XIII. • El favorit. El rei Lluís XIII és dèbil, dubitatiu i insegur, i es recolza per a tot en el seu home de confiança, Richelieu, que és qui realment governa. • Les dames. Les dames de la reina o cambreres, com Constance, ajuden la reina a rentar-se, a vestir-se, a menjar..., però, a més de fer aquestes tasques domèstiques per a la reina, també tenen la funció d’entretenir-la,

aconsellar-la, informar-la i protegir-la. Per tant, les dames de la reina tenen un paper molt important: viuen a palau, saben el que passa, són a prop del poder i el poder les necessita. • La cort. L’univers de la cort queda molt ben reflectit a la pel·lícula. El rei viu amagat a palau, ocult per al poble, i s’envolta de nobles, i els nobles s’apropen al rei per donarse mútuament brillantor i esplendor. Com que el protocol exigeix portar els guarniments, l’«anècdota» del collaret de diamants, tot i que no és certa, és versemblant. • Els mosqueters. Els (quatre) mosqueters, Athos, Porthos, Aramis i D’Artagnan, són, per descomptat, els autèntics protagonistes de la pel·lícula. La lleialtat al rei, la destresa amb l’espasa, el valor, la companyonia..., retraten els quatre amics. • La vida quotidiana. A la pel·lícula es mostren diversos aspectes interessants relatius a la vida quotidiana: l’alimentació (tant dels reis com del poble), la indumentària, l’habitatge (com el dels mosqueters i el palau), els transports, l’oci, els perills dels camins (robatoris, baralles...), les diversions (balls de disfresses, cucanya...). • Els duels. Els duels com a manera de dirimir les diferències entre particulars són una reminiscència del passat medieval, i perduren a l’edat moderna, malgrat les prohibicions de la corona.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Cyrano de Bergerac DADES TÈCNIQUES Director: Peter Webber. Any: 1990. Durada: 135 minuts. Idiomes: fran./cat./cast. Intèrprets: Gérard Depardieu (Cyrano de Bergerac), Jaques Weber (comte de Guiche), Vincent Pérez (Christian de Neuvillette), Anne Brochet (Roxana). ARGUMENT Cyrano, un gran poeta i espadatxí acomplexat pel físic que té, està enamorat secretament de la seva bella cosina Roxana. Ella, però, estima Christian, un soldat jove i ben plantat, encara que inculte i poc brillant, defectes que el mateix Cyrano s’encarrega de maquillar davant de la seva cosina escrivint per al seu rival apassionades cartes d’amor i «apuntant-li» respostes intel·ligents i sensibles, portant a terme un engany que tardarà a aclarir-se.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula, inspirada en l’obra d’Edmond Rostand (1897) i en la vida d’Hector-Savinien Cyrano de Bergerac (1619-1655), és una història d’amor ambientada en el segle XVII. • El teatre. La pel·lícula comença amb una representació teatral que es podria fer servir per explicar com era el teatre barroc, en el doble vessant d’espai d’esbargiment i de manifestació artística. D’una banda, el teatre era un lloc de diversió. De l’altra, era un espectacle o entreteniment públic (i un gènere literari) que va tenir moltíssim èxit i que va travessar un moment de gran esplendor en el segle XVII. • El públic. Als espectacles teatrals hi assistien cortesans, mosqueters, escriptors, gent humil, dones, nens..., i cadascuna d’aquestes persones, a més d’assistir a la representació com a públic, interpretava el seu propi paper en la «funció» social. Nobles, acadèmics, burgesos, artesans, malfactors, pispes..., tots anaven junts al teatre i gaudien de l’obra, alhora que s’exhibien o es mostraven en públic, s’observaven els uns als altres, intercanviaven notícies i xafarderies... Alguns espectadors (com el mateix Cyrano) eren molt exigents i es convertien en jutges severs i rigorosos d’obres, autors i actors, als quals feien triomfar o fracassar. • La representació teatral. El muntatge, els decorats i els diferents recursos i ginys que es feien servir en la representació teatral, i també la manera d’actuar pròpia del

segle XVII, són els elements que potser podrien semblar més estranys als alumnes i dels quals es podria parlar a classe, establint les analogies i les divergències que hi ha amb relació al teatre actual. • L’enginy. És, sens dubte, el protagonista de la pel·lícula. Cyrano és tan agut i enginyós amb el llenguatge com ràpid i hàbil amb l’espasa. La seva paraula i el seu acer són respectats i temuts, causen l’admiració dels uns i l’odi dels altres. La seva agilitat mental i verbal i la seva habilitat com a espadatxí fan que es fiqui contínuament en embolics, alhora que l’ajuden a sortir-ne. Com a exemple d’això hi ha dues escenes memorables: la inicial del duel amb Valvert, en la qual Cyrano combat amb els versos i l’espasa, i la final, en què Cyrano mor com ha viscut, brandant l’espasa i parlant, unint, per última vegada, les armes i les lletres. • El llenguatge. Els jocs de paraules, les exageracions, les burles, els ornaments..., són característiques pròpies del llenguatge barroc, i Cyrano s’expressa, en el festeig i en el combat, utilitzant un ampli repertori d’agudeses, conceptes i imatges, i amb una gran fogositat i vehemència. Els ràpids atacs verbals i les respostes contundents i immediates són una mostra extraordinària no tan sols de les facultats lingüístiques d’un individu concret, sinó també de la manera habitual de pensar i de parlar en el segle XVII.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Shakespeare in love (Shakespeare enamorado) DADES TÈCNIQUES Director: John Madden. Any: 1998. Durada: 123 minuts. Idiomes: angl./cast. Intèrprets: Gwyneth Paltrow (Viola De Lesseps), Joseph Fiennes (William Shakespeare), Judi Dench (reina Elisabet I d’Anglaterra), Geoffrey Rush (Philip Henslowe), Colin Firth (Lord Wessex), Ben Affleck (Ned Alleyn), Tom Wilkinson (Hugh Fennyman), Simon Callow (Tilney), Jim Carter (Ralph Bashford). ARGUMENT Londres, 1593. El jove William Shakespeare, un talent precoç de l’escena londinenca, necessita urgentment posar fi a la mala fortuna per la qual travessa la seva carrera d’escriptor. Tot canvia quan coneix Viola De Lesseps, la musa que l’inspira per concebre una obra mestra: Romeu i Julieta.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula narra la creació i la posada en escena de l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Per tant, malgrat alguns anacronismes o patinades històriques, pot servir per aproximar-se al món del teatre en els segles XVI i XVII. • Londres el 1593. La pel·lícula transcorre a Londres, al final del segle XVI, i reflecteix d’una manera minuciosa l’ambient d’aquesta ciutat. • La rivalitat professional. Entre les companyies, els actors, els autors i els empresaris teatrals, hi havia una gran rivalitat, matisada amb moments d’amistat. Es podria citar a tall d’exemple la complexa relació entre Shakespeare i Marlowe. • El mecenatge. La participació del mecenes o empresari era imprescindible perquè el projecte teatral es portés a terme, ja que aportava els diners necessaris, però també podia ser una figura molesta, perquè sovint interferia en la funció i imposava les seves normes, decisions i criteris. • La immoralitat. El debat entre la moralitat i la immoralitat del teatre va ser constant a l’edat moderna, i també va ser la raó principal del fet que els teatres es tanquessin en determinades èpoques o del fet que es prohibissin les representacions teatrals durant períodes de temps. D’altra banda, els reis (i l’Església) tractaven d’exercir un cert control sobre el teatre a través d’organismes o de «funcionaris». • La cort. El món de la cort i de les diversions cortesanes (balls, teatre, música, focs d’artifici...) també es plasma a la

pel·lícula amb tota l’esplendor que té, en contraposició amb els problemes diaris del poble. • Els gèneres teatrals. En diversos moments de la pel·lícula es discuteix sobre les virtuts i els defectes dels diferents gèneres teatrals. • La dona. El paper de la dona en el segle XVI és, potser, la matèria fonamental de la pel·lícula. D’una banda, com que a les dones no se’ls permetia actuar, Viola s’ha de disfressar d’home per poder participar en l’obra (mentre que, paradoxalment, un home ha de fer el paper femení). De l’altra, la reina Elisabet, com ella mateixa afirma, també és una dona que sap el que significa fer la feina d’un home. • Els matrimonis concertats. És una de les qüestions transversals, però té una gran importància. Des de les negociacions del pare de Viola amb el seu futur marit, el comte de Wessex, fins al consentiment forçat de Viola a les noces, passant per la intrusió de la reina en assumptes privats. • Els autors. El protagonista de la pel·lícula és William Shakespeare, un autor teatral. Les dificultats intel·lectuals de la professió d’escriptor es reprodueixen a la pel·lícula, així com els aspectes materials de la creació literària: els originals s’escrivien a mà, aquests manuscrits eren copiats per professionals i eren lliurats als empresaris i, finalment, es difonien gràcies a la impremta.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Capità Escalaborns DADES TÈCNIQUES Director: Carles Benpar. Any: 1990. Durada: 129 minuts. Idiomes: cat./ cast. Intèrprets: José Conde (capità Escalaborns), Iván Fernández (Joan), Carmen Elías (Catalina), Juan Luis Galiardo (Borni), Ariadna Gil (Marina), Gunnel Lindblom (Bel). ARGUMENT Acabada la guerra de Successió, el marit de Catalina és afusellat per les tropes borbòniques a Cardona. Pocs dies després ella també mor. Joan, el fill orfe, seguint les instruccions de la seva mare, va a Begur per demanar al capità Escalaborns que l’ajudi. Catalina li ha lliurat un mapa on s’indica l’emplaçament d’un tresor. Evitant les tropes borbòniques arriben a Mallorca, on, amb l’ajuda de la Bel, accedeixen a la cova de la casa pairal de Catalina. Joan hi troba una figura que amaga un anell i una nota: ell és fill del capità Escalaborns.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS La pel·lícula mostra el nou panorama després de la guerra de Successió. El film descriu també el món del transport marítim. Entre els aspectes a remarcar es troben:

de vela llatina. El capità Escalaborns explica la importància de les estrelles a l’hora de determinar el rumb.

• El decret de Nova Planta. La pel·lícula comença amb la seva promulgació: veiem com es fa públic i es llegeixen alguns dels articles. Aquesta eina jurídica definirà les característiques del nou model de govern i d’administració.

• La taverna. Aquest espai està recreat amb els elements que el caracteritzen. És un punt de trobada de gent diversa on s’hi serveix menjar i beguda. Als pisos superiors també hi ha estances amb llits. A la taverna es parla, es tanquen negocis, es busca sexe, es roba i es conspira.

• Les tropes borbòniques. Es mostra clarament que són tropes d’ocupació. Entre la població del Principat i de Mallorca generen rebuig. Aquesta animadversió es fa palesa tant a la taverna com a la casa pairal, on s’hi respira un ambient entre cautelós i subversiu.

• La casa pairal. En les escenes finals de la pel·lícula es descriu la matança del porc a l’antiga casa pairal de la Catalina. Aquest esdeveniment mobilitza els homes i les dones que hi treballen. Observem la vida en comú i la organització de les diferents feines.

• Els catalans i els Àustria. La guerra s’ha perdut però encara es mantenen vives les aliances. El capità Escalaborns col·labora amb els partidaris dels Àustria introduint-los de nou a Catalunya. La seva infrastructura de contraban es posa així a disposició del canvi polític.

• La societat. La importància dels estaments socials s’evidencia en nombrosos moments de l’acció. L’origen noble d’en Joan crida l’atenció a la taverna, anys abans el capità Escalaborns va ser acusat injustament de robatori pel seu origen humil, la finca de Mallorca està regentada per la Bel i el nou amo segueix les pautes socials que marca la tradició.

• Els contrabandistes. El capità Escalaborns i el seu amic el Borni són dos personatges entranyables de Begur. Cadascú amb el seu vaixell es dedicaven a entrar mercaderies eludint el control de les autoritats. L’arribada de la guerra, però, va fer que el capità Escalaborns prengués partit i s’impliqués amb la opció catalana. • La navegació. La pel·lícula mostra la travessia dels dos vaixells cap a Mallorca. Es poden observar les seves característiques així com les tècniques de navegació. Són vaixells petits i ràpids

• Els vestits. La posició social dels diferents personatges es pot reconèixer en el seu vestuari. Salta a la vista que en Joan pertany a un estament amb recursos, en Borni i el seu ajudant són clarament homes de mar, les tropes borbòniques llueixen impecables uniformes, la Bel es cobreix el cap amb el típic mocador mallorquí i el noble borbònic vesteix a l’estil francès.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Quiero ser como Beckham DADES TÈCNIQUES Director: Gurinder Chadha. Any: 2002. Durada: 110 minuts. Idiomes: angl./cast. Intèrprets: Pardinder Nagra (Jess Bhamra), Keira Knightley (Jules Paxton), Jonathan Rhys Meyers (Joe), Anupam Kher (senyor Bhamra), Archie Panjabi (Pinky Bhamra). ARGUMENT Jess Bhamra és una noia britànica d’origen hindú. Els seus pares volen que sigui educada perquè esdevingui l’esposa índia perfecta. A ella, però, això li interessa ben poc, perquè el que realment li importa és jugar a futbol com el seu admirat David Beckham, l’estrella del Manchester United. La seva decisió dóna lloc a un seguit de conflictes que ha d’afrontar.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Aquesta pel·lícula és especialment recomanable perquè fa una crítica de la intolerància i de l’opressió envers les persones diferents, tant a Occident com a Orient, i propugna la igualtat entre els sexes i les races. • La diversitat de cultures. En primer lloc, és interessant referir-se a l’existència en una gran ciutat com Londres d’amplis col·lectius d’origen estranger. En aquest cas és la comunitat índia, una de les més nombroses en aquesta ciutat. Generalment els seus membres es concentren en uns barris concrets, es casen entre ells, i es diferencien dels anglesos per les cerimònies, els vestits, els menjars, els programes de televisió, etc. Malgrat tot, per més diferents que puguin semblar, en el fons tenen moltes coses en comú. Tot això es veu en comparar Jess amb Jules. • El rol de la dona. Tant Jess com Jules són molt diferents del que els seus pares, i fins i tot una gran part de la societat a què pertanyen, creuen que han de ser. D’una banda, els pares de Jess volen que vagi a la universitat, que estudiï dret i que sigui advocada; de l’altra, desitgen que aprengui a cuinar els plats indis típics, que es casi amb l’home adequat (és a dir, un hindú) i que sigui una bona esposa índia, fidel a les tradicions. No pot, per tant, fer res del que desitja, ja que ella anhela ser una jugadora de futbol i a més està enamorada d’un irlandès, la qual cosa topa frontalment amb les normes i les tradicions de la comunitat hindú.

ncara que Jules i la resta de jugadores de l’equip tenen E menys problemes que Jess per jugar a futbol, tampoc ho tenen fàcil. No és una qüestió de ser hindú. Elles es queixen que tampoc reben gaire suport, i fins i tot Jules, encara que el seu pare l’anima a jugar, té la seva mare en contra, ja que considera que el més lògic a la seva edat és que la seva màxima preocupació sigui flirtejar amb nois, i vol que la seva filla sigui «més femenina». I és que, efectivament, la pel·lícula se centra en la passió que tenen dues noies per un esport, l’«esport rei» a Occident, el futbol, tradicionalment associat amb el sexe masculí. Elles, però, es rebel·len contra les convencions socials i s’esforcen per obtenir una beca per viatjar als Estats Units, perquè aquest és l’únic lloc on poden jugar professionalment. Així doncs, aquesta pel·lícula dóna lloc a parlar de temes com els rols assignats a la dona o l’elecció per part dels joves del seu propi futur enfront dels desitjos i les imposicions paternals. • L’orientació sexual. Finalment, la pel·lícula dóna lloc a plantejar una qüestió com són els prejudicis que hi ha envers l’homosexualitat. La mare de Jules es pensa que la seva filla és lesbiana (cosa que no és certa) i a causa d’això s’entristeix; per contra, tothom creu que el millor amic de Jess, hindú com ella, n’està enamorat, i en canvi resulta que és homosexual, però prefereix no revelar-ho i mantenir-ho en secret.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

El tren de la memòria DADES TÈCNIQUES Director: Marta Arribas i Ana Pérez. Any: 2005. Durada: 87 minuts. Idiomes: cast. Intèrprets: Josefina Cembrero, Leonor Mediavilla, Victoria Toro, Heinz Seidel, Hans Peter Steber, Hedi Stoinski, Pedro Serrano, Virginia Sánchez, José Luis Leal, Juan Chacón, Álvaro Rengifo, Víctor Gano, Fernando Reinlein. ARGUMENT Josefina, una dels milers d’emigrants espanyols que van sortir del país a la dècada de 1960 per anar a buscar feina, torna a la ciutat alemanya de Nuremberg (on va arribar quan amb prou feines tenia divuit anys per guanyar-se la vida en una fàbrica) amb la finalitat de retrobar-se amb els antics companys que encara resideixen allà i compartir-hi els records i les vivències.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Aquesta pel·lícula és especialment adequada per abordar moltes qüestions, de naturalesa ben diversa, relacionades amb els moviments migratoris, especialment els que van protagonitzar els espanyols que van anar a treballar a Europa durant l’última etapa de la dictadura franquista, els quals de vegades donen lloc a establir comparacions amb la situació que es viu actualment a Espanya. • Una història real. Les persones que apareixen a la pel·lícula no són actors, sinó els protagonistes de la història que es narra. És important fer notar que la pel·lícula conté entrevistes i testimonis d’un costat i de l’altre, dels responsables i, sobretot, dels afectats. També hi ha imatges d’arxiu que fins ara mai no s’havien mostrat a l’Estat espanyol, cosa que li confereix un gran valor documental. • Una mostra a tall d’exemple. Encara que la pel·lícula se centra en la ciutat alemanya de Nuremberg, van ser molts altres llocs d’aquest país, i de molts altres països europeus (França, Suïssa, Països Baixos), els que van acollir els immigrants espanyols. El que es veu aquí, per tant, és una petita mostra del que va ocórrer, uns quants casos d’un fenomen massiu que van protagonitzar uns quants milions d’espanyols a tot Europa i centenars de milers a Alemanya. • Un fenomen organitzat. Es va tractar d’un fenomen pretesament dirigit, canalitzat a través de l’Institut Espanyol d’Immigració a partir d’un acord firmat entre el govern espanyol i el govern de la República Federal d’Alemanya (RFA) el 1960, pel qual cada emigrant obtenia un permís de

residència lligat a un permís de treball, i aquest a una empresa. L’emigració a altres països europeus va ser una vàlvula d’escapament utilitzada pel Govern espanyol, que al mateix temps que es treia de sobre un problema ben incòmode, veia que millorava la seva economia. Espanya va afavorir l’emigració de persones que eren dels sectors i de les regions que interessaven més al règim: eren joves (els nens de la postguerra civil), fonamentalment homes (tot i que també hi va haver moltes dones; a la pel·lícula, de fet, les dones tenen un gran protagonisme), poc qualificats, camperols que procedien de les zones rurals més endarrerides del país (Andalusia i les províncies limítrofes amb Portugal). • Emigrants il·legals. Tot i que s’insisteix en el fet que tot estava molt ben organitzat, a la pel·lícula també es denuncia que moltíssima gent va sortir d’Espanya sense contractes de treball (sobretot amb destinació a França), de tal manera que es pot parlar de l’existència d’emigrants clandestins. • Treballadors de la indústria. Quan van arribar a Alemanya els espanyols es van posar a treballar a la indústria. No tan sols els era desconegut el clima, els diners, l’idioma, etc., sinó també el tipus de feina. El cas és que Alemanya necessitava mà d’obra abundant per a una indústria en ple desenvolupament. Els homes van ser contractats en el sector de la metal·lúrgia, i les dones, en el sector tèxtil o de l’alimentació.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

• El problema de l’habitatge. Els emigrants vivien en barracons situats al costat de les fàbriques, separats per sexes (fins i tot els matrimonis), amuntegats i amb molt pocs recursos. Al cap d’un quant temps alguns van mirar de portar-hi les famílies i van anar ocupant les cases que no volien els alemanys, situades a barris de cases barates amb majoria de població estrangera; van arribar a viure fins i tot diverses famílies dins d’una mateixa habitació. • La dificultat de l’idioma. El desconeixement absolut de l’idioma per part dels emigrants espanyols els crea molts problemes. La barrera idiomàtica els dificulta la integració al país d’acollida: en lloc de xampú compren sabó per a la màquina de rentar; en lloc de menjar preparat, menjar per a animals, etc. Amb el pas del temps, amb la pràctica diària, l’estudi, etc., molts aprenen l’idioma del nou país, alguns molt bé, encara que, tenint en compte el baix nivell cultural que tenien gairebé tots i el fet que els alemanys els parlaven de manera simplificada, l’esforç que havien de fer era molt gran i els resultats no sempre eren satisfactoris • El valor de les trameses. El principal objectiu dels que van emigrar era estalviar diners per poder-los enviar als familiars i tornar com més aviat millor a Espanya, de tal manera que treballaven de valent i procuraven gastar tan poc com podien. Això feia que amb prou feines tinguessin moments d’oci i no gaudien de la vida de la ciutat, que moltes vegades ni tan sols coneixien. A més del fet que amb la seva marxa es va reduir l’atur i la pobresa, amb els diners que enviaven regularment a Espanya van contribuir de manera decisiva en l’arrencada econòmica del país. • El sentiment d’agermanament. La relació entre els mateixos immigrants, independentment de la seva procedència geogràfica, és d’amistat, d’agermanament. Hi ha un sentiment de pertinença a una col·lectivitat que té uns mateixos problemes i que afronta unes mateixes preocupacions. Els espanyols es reunien, es protegien mútuament i feien activitats junts. Això es va veure reforçat pel fet que molts dels treballadors espanyols es van trobar amb un fort rebuig per part dels alemanys, la societat dels quals era molt diferent de l’espanyola d’aleshores, i van quedar al marge de la seva cultura. • La maquillada visió oficial. La imatge oferta a la pel·lícula contrasta de manera notable amb la visió oficial que en va

donar el règim franquista en l’Espanya del moment per mitjà del NO-DO, que era excessivament optimista, folklòrica i deformadora de la realitat. • La reivindicació de drets. Els espanyols no se sentien ben tractats pels empresaris. Acceptaven situacions laborals que els mateixos alemanys rebutjaven, però a la majoria no li quedava altre remei. Malgrat tot, a poc a poc una minoria va anar prenent consciència dels drets que tenia, i al final de la dècada de 1960 i al principi de la de 1970 va començar a lluitar per aquests drets, per millorar la situació de tots formant sindicats, organitzant vagues, etc., una cosa inimaginable a l’Espanya de Franco, on també es va plantar cara amb protestes i manifestacions públiques en contra de la dictadura. • Xenofòbia. Arran de la crisi del petroli de 1973, molts treballadors alemanys es van quedar a l’atur, i això va ser aprofitat per alguns partits polítics per responsabilitzar els estrangers de treure els llocs de treball als seus compatriotes. Molts van començar a sobrar i molta gent va tornar a la terra d’origen, però això no va impedir que s’anés estenent entre els alemanys un sentiment de xenofòbia. • Tornar o quedar-se. Gairebé tots els emigrants se’n van anar a Alemanya pensant-se que tornarien al cap de poc temps; la majoria d’ells van tornar a Espanya al cap d’uns quants anys, però una gran part ja fa més de quaranta anys que són allà. Quan arribava el moment, els emigrants havien de triar entre tornar a Espanya o quedar-se a Alemanya. A molts dels que es van decidir per retornar, no els va ser gens fàcil la readaptació. Quan van arribar a Espanya no van rebre el suport que els feia falta, i es van agrupar en «associacions d’emigrants retornats», que van intentar evitar que es convertissin en uns desarrelats familiars i socials, que no pertanyien ni a Alemanya ni a Espanya. Les penalitats que havien patit eren tan nombroses, que hi havia gent que quan tornava negava on havia estat, o que fantasiejava sobre el que realment havia viscut. D’altres que ja tenien ben establerta la seva vida a Alemanya es van quedar allà i s’hi van integrar millor o pitjor, de vegades gràcies a la celebració de matrimonis mixtos entre espanyols i alemanys.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Los santos inocentes DADES TÈCNIQUES Director: Mario Camus. Any: 1984. Durada: 105 minuts. Idiomes: cast. Intèrprets: Alfredo Landa (Paco el Bajo), Francisco Rabal (Azarías), Juan Diego (señorito Iván), Terele Pávez (Régula), Belén Ballesteros (Nieves), Juan Sánchez (Quirce), Ágata Lys (Doña Pura), Agustín González (Don Pedro), Mari Carrillo (senyora marquesa), Susana Sánchez (la niña chica). ARGUMENT Paco i Régula, que tenen a càrrec seu dos fills adolescents (Nieves i Quirce), una nena tetraplègica i un cunyat disminuït psíquic (Azarías), són els guardes d’una gran finca de Badajoz, als amos de la qual serveixen de manera constant, fins que un tràgic esdeveniment els obliga a marxar i a començar una vida nova.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Aquesta pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Miguel Delibes, ofereix una visió crítica i pessimista de l’Espanya rural durant el franquisme. • Diferències de classes socials. A la pel·lícula es mostra clarament l’existència de diferents classes socials. Es destaca sobretot el contrast entre una classe alta de terratinents que viuen a la gran ciutat (la marquesa i els seus fills, els señoritos, que es relacionen amb alts càrrecs polítics i religiosos) i van a la finca que tenen de tant en tant, i una classe baixa de treballadors que habiten de manera permanent al camp (com la família de Paco i Régula, entre d’altres) i que amb prou feines poden sobreviure; entremig trobem individus com Don Pedro, l’administrador, que actua com un dèspota. Les jerarquies estan molt marcades entre rics i pobres, entre opressors i humiliats. Es reflecteix alhora tant la superioritat dels senyors envers els empleats com la submissió dels empleats envers els senyors. Però entre els uns i els altres hi ha diferències. Mentre que en els adults es manifesta una tendència al conservadorisme i a la submissió (en cap moment es plantegen desobeir els «amos»), en els joves hi ha present un inconformisme que detecta de seguida el señorito Iván. I és que, segons la seva manera d’entendre les coses, «tots hem d’acceptar la jerarquia, els uns a baix i els altres a dalt, és llei de vida». Nieves i Quirce, els fills de Paco i Régula, troben fora del cortijo el que, sense ser cap meravella, consideren que és

una vida millor: ella treballant en una fàbrica, i ell fent el servei militar i desitjant treballar a Madrid de mecànic. • L’educació. A la pel·lícula queda patent la incultura generalitzada en les classes baixes de la societat de l’època i s’observa moltes vegades la importància que el matrimoni de guardes concedeix a l’educació. Paco vol que els fills vagin a l’escola i que aprenguin a llegir i a escriure, perquè sense educació no tindran cap opció d’intentar millorar la vida. • La devesa. Aquesta pel·lícula és recomanable per explicar l’origen, l’evolució i les característiques d’un paisatge tan típic del centre, l’oest i el sud-oest de la península Ibèrica com és la devesa. S’hi pot observar un bon nombre de persones treballant a la finca, l’arbrat i el matollar que predomina a les deveses, i una gran varietat d’animals. Cal assenyalar que es tracta d’un paisatge amb una gran càrrega històrica, que ha experimentat grans transformacions precisament des de l’època en què transcorre la història fins a l’actual, en què hi ha més mecanització i, per tant, menys mà d’obra. També cal comentar que el paisatge de la devesa té la característica d’ocupar grans extensions de terreny, cosa que dóna lloc a grans propietats públiques (terres comunals) o privades, com és el cas que ens mostra la pel·lícula.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

Te doy mis ojos DADES TÈCNIQUES Director: Icíar Bollaín. Any: 2003. Durada: 103 minuts. Idiomes: cast. Intèrprets: Laia Marull (Pilar), Luis Tosar (Antonio), Candela Peña (Ana), Rosa M. Sardà (Aurora), Sergi Calleja (psicòleg), Nicolás Fernández Luna (Juan), Dave Mooney (John). ARGUMENT Després de nou anys de matrimoni, Pilar ja no aguanta més els maltractaments que rep d’Antonio, el seu marit, i decideix fugir amb el fill de tots dos. Molt lentament i amb ajuda, intenta refer la vida i recuperar l’autoestima per tirar endavant, però li resulta molt difícil fer-ho sense mirar enrere i trencar radicalment amb una situació que la supera i que és responsable de la seva infelicitat.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS Aquesta pel·lícula gira al voltant de l’anomenada «violència de gènere», un problema social sobre el qual convé cridar l’atenció i instruir els alumnes. És una pel·lícula especialment recomanable per afrontar aquest tema, perquè hi són presents molts punts de vista i un gran nombre de qüestions, entre les quals es poden comentar les següents: • Maltractament físic. Encara que amb prou feines hi ha escenes de violència física, l’espectador és conscient en tot moment de com ha arribat a patir Pilar en mans del seu marit, segons el que es dedueix dels informes mèdics del servei d’urgències trobats per la seva germana Ana. Els maltractadors generalment abusen del fet que són més forts, i peguen les parelles amb tanta ira que sovint els provoquen la mort. Pilar de moment ha tingut «sort», però la por, el terror, el pànic i l’angoixa l’envaeixen només de veure Antonio de lluny; no pot evitar posar-se a tremolar pensant en el que li farà, de manera que viu completament espantada. • Maltractament psicològic. Si el maltractament físic és terrible, no ho és menys el psicològic, que també deixa seqüeles en les víctimes, no sempre perceptibles a simple vista, però que fins i tot són més difícils de curar. Encara que de vegades és afectuós, en general Antonio tracta la seva dona de manera humiliant i vexatòria (li trenca les coses que li agraden, la roba, els llibres, etc., la deixa despullada al balcó...), i la ridiculitza i l’anul·la completament, fent que se senti inferior i sense valor

(l’afectuós apel·latiu de canija també contribueix a això), i fins i tot que se senti culpable del que li passa o del que li pogués passar a ell, el seu home, si decideix abandonar-lo. • Patir en silenci. A Pilar li és difícil reconèixer que és víctima dels maltractaments, i li costa parlar-ne i, per tant, demanar ajuda. Això li passa amb la seva germana, amb els metges que l’atenen (a qui diu que ha caigut per les escales), amb les companyes de la feina i, fins i tot, amb els policies de la comissaria on s’adreça decidida a posar una denúncia. • Amor esperançat. De vegades és difícil comprendre per què una dona es queda al costat de la parella o per què hi torna quan està patint maltractaments. Alguns cops això és degut al fet que té l’esperança que el seu marit canviï. Pilar desitja tornar a veure aquell home de qui es va enamorar (per exemple, recorda amb entusiasme el moment en què li va demanar que es casessin), i per això calla, aguanta i segueix convivint-hi durant més temps del que potser hauria de fer-ho. A l’interior de les víctimes es produeix un sentiment contradictori que no les deixa ser felices ni amb ell ni sense ell. En aquest cas, és l’amor inicial el que encega Pilar, el que li fa suportar autèntiques barbaritats i li impedeix ser conscient del perill que corre en conviure amb un maltractador i en donar-li una oportunitat rere l’altra. Alguns altres factors que influeixen en la dona maltractada són el fet de sentir-se dependent i la por de les conseqüències que pugui tenir l’acte d’alliberació.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

• Amor destructiu. Hi ha moltes maneres d’estimar una persona, i no totes són beneficioses. Antonio es pensa que estima Pilar, per la qual se sent molt atret, però confon l’amor amb la possessió. És tan gran el desig que té de saber el que fa en tot moment i de controlar-la que l’ofega, no li deixa fer la seva pròpia vida, l’assetja per totes bandes i no dubta a maltractar-la per tal de sotmetre-la. Antonio és una persona incapaç de lluitar amb les seves pors, complexos i inseguretats, i desmesuradament possessiu («o meva o de ningú»). Tem profundament que la seva dona l’abandoni, diu (fent-li xantatge emocional) que no pot viure sense ella, i, en canvi, amb la seva actitud, és ell qui s’encarrega d’espatllar i, finalment, destruir la seva relació. • La necessària però no sempre efectiva teràpia. Els maltractaments no són exclusius d’Antonio. Hi ha molts homes que tenen el mateix comportament amb les seves parelles, una actitud que veuen com una cosa lògica i normal. Alguns, per tractar de corregir la seva conducta violenta, per iniciativa pròpia o aliena, van a especialistes que els ensenyen a raonar, a entendre’s, a calmar-se i a controlar-se. Antonio no vol perdre Pilar i assisteix, sense gaire entusiasme, a una teràpia de grup, mitjançant la qual aconsegueix progressar, si bé d’una manera tan tímida que no assoleix la «rehabilitació» completa. • El valor de l’autoestima i la feina. El maltractador necessita una teràpia, però la víctima també. La recuperació de la persona maltractada comença per recobrar l’autoestima, un element clau per conscienciar-se que hi ha alternatives a la vida que té. Estar al costat d’Antonio ha fet que Pilar es privés dels desitjos i de les aficions, fins al punt de no saber qui és ella realment. En aquest sentit, el fet de començar a treballar li dóna molta força i la fa sentir il·lusionada i realitzada, ja que li permet tenir una vida social que enyorava, compartir moments amb unes amigues que

no tenia, descobrir la passió que sent per l’art i, amb el temps, guanyar uns diners que li permetin mantenir-se i guanyar-se la vida. • La visió de les altres dones de la família. Com ja s’ha dit, aquesta pel·lícula no reflecteix només la història de la parella formada per Pilar i Antonio, sinó que va més enllà i mostra les persones que els envolten. Dues d’elles són la mare i la germana de Pilar, que tenen una visió molt diferent del problema. Mentre que la mare, una dona d’idees conservadores a qui agrada la tradició (com, per exemple, que la seva filla es casi de blanc per l’Església), no tan sols consent que la seva filla segueixi amb un home que la maltracta, sinó que l’anima a mantenir-se al costat d’ell perquè és «el correcte» i el que ella va fer amb el seu marit quan va viure una situació similar. La germana, que té una parella que l’estima i l’ajuda, no està disposada a acceptar el que passa sense fer-hi res, i s’enfronta amb la mare, amb Antonio i fins i tot amb la mateixa Pilar, a la qual sempre dóna suport, malgrat que no acaba d’entendre la seva actitud. • El fill. Juan, l’únic fill de la parella, és una víctima més dels maltractaments que pateix la mare, completament indefensa pel fet que ell encara és un nen. Juan perd en totes les situacions: quan el pare maltracta la mare, però també quan la mare decideix separar-se del pare, a qui ell estima, i es veu obligat a canviar de residència i probablement també d’amics, d’escola, etc. També és utilitzat pel pare per esbrinar coses de la mare. • Ja n’hi ha prou. Arriba un moment en què Pilar ja no pot més, explota i tot li és igual, no vol continuar vivint d’aquesta manera i li fa l’efecte que no hi té res a perdre. Tot i que implica un risc, s’arma de valor, lluita per la llibertat i planta cara a Antonio, per qui ja no sent ni tan sols pena.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CINEMA I CIÈNCIES SOCIALS

En construcció DADES TÈCNIQUES Director: José Luis Guerín. Any: 2001. Durada: 125 minuts. Idiomes: cat./cast. Intèrprets: Juana Rodríguez (noia), Iván Guzmán (noi), Juan López (encarregat), Juan Manuel López (fill de l’encarregat), Santiago Segade (paleta). ARGUMENT El barri del Raval, el «barri xino» de Barcelona, situat al barri vell de la ciutat, és objecte d’un procés de transformació urbana promogut per les autoritats municipals al final del segle XX. A través de les obres que es fan per enderrocar un grup de cases velles i construir un nou bloc d’habitatges en el sòl que ocupaven, es veuen les conseqüències i les implicacions d’aquest procés, tant en el paisatge urbà com en els seus habitants.

SUGGERIMENTS DIDÀCTICS En construcció és una pel·lícula poc convencional, i per tant cal posar-hi una atenció a la qual probablement l’alumnat no està acostumat. La recompensa, però, és gran, ja que ofereix la possibilitat d’aprendre coses de molts aspectes relacionats amb el món urbà. • Un barri popular i antic. En aquesta pel·lícula se’ns presenta com era (i en gran mesura continua sent) el Raval, un típic barri popular caracteritzat per carrers tortuosos i estrets i, per tant, poc il·luminats, amb pocs espais lliures i moltes construccions antigues. A dins conviuen edificis d’èpoques molt diverses, com ara un monestir medieval –Sant Pau del Camp–, que recorda el passat conventual del barri fins a l’arribada del procés de desamortització en el segle XIX; xemeneies fabrils, que ens parlen de la presència habitual en aquest barri d’indústries en els segles XVIII i XIX; edificis residencials amb entramat de fusta i façanes estretes, que ens donen una idea de les dimensions extremament reduïdes que tenien els habitatges, molts dels quals actualment són buits i fins fa poc estaven summament densificats, gairebé tots molt poc condicionats o gens per a la vida moderna, i immobles dedicats a activitats d’oci i animació, com ara bars i sales d’espectacles, que s’expliquen per la proximitat del port. A causa del procés d’expansió i creixement de la ciutat, aquest barri ha anat quedant en una posició cèntrica, dins de la part coneguda com Ciutat Vella o centre històric, l’espai delimitat fins a la segona meitat del segle XIX pel

recinte emmurallat que protegia la ciutat, una de les peces o tessel·les que a manera de puzle o mosaic componen la ciutat. erò a la pel·lícula no es parla només del pla material, sinó P també de l’espiritual; una ciutat és molt més que els carrers i els edificis que la componen, entre altres coses perquè la gent hi viu, hi treballa i s’hi mou. Al Raval hi viu un alt percentatge d’individus pertanyents a «col·lectius marginals» (persones amb molt poc poder adquisitiu, que sovint no tenen prou diners per pagar un lloguer o que directament viuen al carrer), protagonistes de carn i ossos d’aquesta pel·lícula, en què no hi ha actors professionals. Se’ls veu tal com són en realitat: la seva vida quotidiana, les seves ocupacions i preocupacions. • Un espai en transformació. La ciutat està en mutació permanent, és com un organisme viu en dinamisme continu; no tan sols creix i s’expandeix a partir dels seus límits, sinó que es regenera per dins, sobretot a les parts més antigues o deteriorades, rehabilitant o renovant les cases, segons que es conservin o s’enderroquin, com passa en aquest cas. Aquí es reflecteix un moment crític, el de la forçosa (o forçada) transformació, una brusca metamorfosi la manifestació més visible de la qual és la demolició de les cases velles i la seva substitució per edificis moderns d’apartaments. Els enderrocaments fan plantejar a tots els qui els observen (entre ells els mateixos habitants del barri, que

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

veuen com s’esfondra tot el seu món) la perdurabilitat de les coses, el fet que gairebé res és (o ha de ser) per sempre. Pel que fa a això, és interessant recordar el moment en què els obrers parlen, a propòsit de l’emissió de la pel·lícula per televisió de Terra de faraons, de Howard Hawks, en què es retrata la construcció de les piràmides, monuments que continuen drets encara desenes de segles després que els construïssin, els quals s’intenta perpetuar en el temps. Els obrers constaten que sovint només es conserva l’arquitectura més antiga, més singular i vinculada a les classes poderoses. La rehabilitació és menys freqüent que la renovació, entre altres coses perquè és més cara. A més, de vegades s’aprofita la demolició d’edificis per obrir zones verdes o aparcaments, per millorar les infraestructures bàsiques, etc., de tal manera que el que abans era un espai degradat comença a convertir-se en un espai cobejat. I és que, efectivament, els processos de rehabilitació i renovació de les cases comporten, generalment, una mutació en el tipus d’habitants; individus de les classes altes i adinerades s’hi traslladen, atrets per la centralitat del barri i els nous valors; s’entreveu un fenomen incipient conegut amb el nom de «gentrificació», comú a moltes ciutats europees i nord-americanes. Freqüentment es fan expropiacions a baix preu d’habitatges populars que no donen lloc a la construcció d’habitatges socials, sinó a enormes plusvàlues de les quals s’aprofiten els grups immobiliaris. Pintades anònimes a les tàpies dels edificis (en què es poden llegir missatges com ara «El barri és nostre») anuncien –i denuncien– la imminència del canvi. Les tasques de rehabilitació i renovació no beneficien els habitants originals del lloc. No obstant això, convé tenir present, com diu una persona a propòsit del cementiri romà que les obres que es fan per construir el nou edifici han deixat al descobert, que «tots cabem en un mateix forat, rics i pobres». • La dimensió temporal de la ciutat. La «historicitat» de la ciutat és present en tot moment en aquesta pel·lícula, des de l’inici, en què unes imatges en blanc i negre deixen pas a d’altres de filmades en color gairebé un segle després, fins al final. És especialment interessant el moment en què es mostra la troballa d’unes restes

arqueològiques (teòricament un antic cementiri romà) quan s’excaven els fonaments del nou edifici que es construeix. En general les ciutats són un cúmul d’assentaments humans d’èpoques diferents, superposats els uns als altres. Aquest tipus de descobriments, que se solen donar a conèixer a través dels mitjans de comunicació, de vegades signifiquen la paralització de les obres perquè es puguin estudiar i conservar les restes que s’han trobat; en d’altres, en canvi, s’opta per destruir-los. • Els agents. Sobre la ciutat operen agents públics i privats, de vegades per separat, d’altres de manera conjunta. En aquest cas, apareix l’Ajuntament de Barcelona com a promotor d’una operació, en part subvencionada amb fons de la Unió Europea, de la qual també es beneficien moltes constructores privades. • Els obrers. Encara que els que normalment s’emporten la fama i el protagonisme són els arquitectes i els urbanistes, els obrers compleixen una funció molt important i insubstituïble a l’hora de «fer ciutat». És una massa anònima, formada essencialment per gent de fora, d’altres regions de l’Estat espanyol i de l’estranger, sense la qual seria impossible fer la construcció d’un edifici i, per tant, d’una localitat. S’ha d’entendre que tot això és el resultat d’un treball col·lectiu, de la coordinació de moltes persones, la suma de molts esforços. Encara que faci la impressió que tots els obrers fan el mateix, en realitat porten a terme tasques molt diverses i especialitzades, que sovint comporten un gran desgast físic. • Les obres. Les obres (amb les rases, les tanques, les grues, les bastides, les màquines, etc.) són un element cada vegada més característic del paisatge urbà de les nostres ciutats. Aquí s’aprecien les molèsties que generen mentre duren, tant als habitants com als comerços i als transeünts (vagin a peu o amb vehicle), es mostra com molts s’aturen per seguir-ne l’evolució, com els nens les aprofiten per jugar, amb el perill que això comporta de vegades, com s’han de vigilar... En definitiva, com alteren la vida del lloc que les pateix. • A les altures. La ciutat es desenvolupa sovint en la vertical; generalment és una de les seves característiques més rellevants. Aquí es mostra aquest altre món que no és arran de carrer: teulades, terrats, antenes, xemeneies..., i també el perfil urbà, és a dir, les diferents altures dels edificis que el componen.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

CompetĂ¨ncia social

InvestigaciĂł

Presentació Les dones en el nostre entorn social Les dones representen una mica més de la meitat de la població de Catalunya i també de l’Estat espanyol. Fins fa unes dècades els seus drets eren inferiors als dels homes, però actualment tenen els mateixos drets per llei. Alguns sectors socials pensen que la igualtat de drets de la dona és real, es produeix a la pràctica, mentre que altres sectors opinen que les bones intencions jurídiques es queden en el paper, en simples teories i lleis. Hi ha realment una igualtat efectiva entre homes i dones? Les dones senten que tenen les mateixes oportunitats per accedir a treballs més ben remunerats? Existeixen els estereotips de gènere? És cert que les dones cada vegada treballen menys en les tasques domèstiques? Són elles les que prenen les decisions que els milloren les condicions de vida? Etcètera. Per conèixer millor com es veuen les dones a si mateixes farem una petita investigació en el nostre entorn social. Amb aquesta investigació ens proposem assolir tres objectius: • Descobrir com pensen les dones adultes que comparteixen la vida amb els alumnes. • A nalitzar les respostes que donen mitjançant el tractament estadístic de les dades recopilades en el qüestionari. • Descriure la realitat d’aquestes dones en un breu informe.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Índex

1. Recollida de la informació 1. Entrevista escolar a les dones . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 2. Recollida i tabulació de dades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 3. Anàlisi de la informació 1. Com són les dones enquestades. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97 2. En què treballen les dones?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97 3. A què dediquen el temps de lleure?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 4. Com es veuen les dones a si mateixes? . . . . . . . . . . . . . . . 98 4. Informe sobre les dones en el nostre entorn social . . . . . 99

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA DE LA INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

La nostra investigació requereix el treball en grup i la participació de tota la classe. És convenient dividir la classe en quatre grups d’investigadors, i apuntar qui són els membres de cada grup en els quadres següents:

Grup A

Grup C

Grup B

Grup D

Un cop hàgim format els quatre grups, podem començar la investigació. Consta de quatre passos: 1. Recollida de la informació. En aquesta fase, ens informarem de la situació de les dones (dades personals, feina, oci i opinió/realitat). Cada alumne ha d’entrevistar dues dones del seu entorn; és important que les dones enquestades tinguin edats diferents. Per fer les entrevistes, l’enquestador pot anar acompanyat d’altres membres del grup per vèncer la timidesa. Una vegada s’hagin respost tots els qüestionaris, comentarem amb la resta del grup les anècdotes personals que s’hagin produït. 2. Recopilació de les dades. Després de fer una posada en comú de la informació que s’ha obtingut, s’han d’omplir uns quadres parcials (un per grup) amb els resultats totals. Se’n repartirà una còpia a la resta dels grups i una persona s’encarregarà de sumar els resultats en un quadre global. 3. Anàlisi de la informació. Els resultats globals s’han d’analitzar seguint els punts que s’especifiquen més endavant en aquesta investigació. Aquesta tasca es pot repartir entre els quatre grups en què s’ha dividit la classe per tal d’accelerar el procés. 4. Informe final. Cada grup, després de rebre les anàlisis dels altres tres grups i amb tots els resultats a la mà, ha de redactar un informe sobre la situació de les dones en el seu entorn social.

SUGGERIMENT Seria interessant que aquest mateix qüestionari, adaptat pel que fa al gènere, també es fes a algun home amb la finalitat de comparar les seves respostes amb les de les dones.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

1. Entrevista escolar a les dones Fes, al llarg d’una setmana, dues entrevistes a dones d’edats diferents (han de ser majors d’edat i no poden ser estudiants). Per exemple, la teva mare, o l’àvia, o una germana, una tia, la cangur dels teus germans o la dona de fer feines, una professora...

1 DADES PERSONALS DE L’ENQUESTADA Lloc de naixement:

Nivell d’estudis i formació:

País

Sense estudis

Comunitat autònoma (si escau):

Primaris Secundaris

Lloc on viu actualment: Ciutat gran (més de 50.000 habitants)

Universitaris de ciències Universitaris de lletres

Ciutat petita (entre 10.000 i 50.000 hab.)

Doctorat, màster o similar

Poble gran (entre 4.000 i 10.000 hab.)

Sóc usuària habitual d’ordinador

Poble petit o al camp Edat:

Domino algun idioma estranger: Té fills?

De 16 a 25 anys

De 26 a 35 anys

Sí,

filles i

fills

De 36 a 45 anys De 46 a 60 anys Més de 60 anys

Com és l’habitatge on viu? Comprat a nom meu Comprat per la meva parella

Estat civil: Soltera sense parella Soltera que conviu amb la parella Casada

Matrimoni civil

Matrimoni religiós Viuda

Comprat per tots dos Llogat Té creences religioses? Practico la religió No Va a votar quan hi ha eleccions?

Separada o divorciada

Sí, és una prioritat per a mi

Escollit per mi

Sí, però només si em va bé

Escollit per la parella

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA DE LA INFORMACIÓ 2 TREBALL FORA DE CASA Té flexibilitat d’horaris?

Treballa fora de casa?

Sí

Sí Estic a l’atur

Lloc de treball:

No vull treballar fora de casa No, però faig cursos de formació variats

Directiu Intermedi Nivell administratiu

NOMÉS SI TREBALLA FORA DE CASA Edat en què va començar a treballar:

Relació feina-formació:

Amb menys de 20 anys

Feina de la mateixa categoria que la meva formació

Entre 20 i 30 anys

Feina per sota del meu nivell de formació

Entre 30 i 40 anys

Salari mensual:

Amb més de 40 anys

Inferior a 1.000 € Entre 1.000 i 2.000 €

Jornada laboral:

Més de 2.000 €

Parcial (mitja jornada: matí o tarda) Completa de matí (fins a les 15 hores) Completa de matí i tarda (jornada partida)

Treballa en una empresa compromesa amb la conciliació de la vida familiar i laboral?

Superior a 8 hores

Sí

Tinc reducció de jornada per maternitat

La feina està relacionada amb:

Sent que el seu treball es valora a l’empresa?

Comerç

Sector primari

Sí, sempre

Educació

Tecnologies

Hostaleria

Advocacia

Sí, fins que vaig tenir fills

Administració

Construcció

Sí, tot i que no se’m reconeix en el sou

Sanitat

Transport

Indústria

Seguretat

Li apugen el sou cada any? Sí, segons l’IPC

Treballa:

Mai

Per compte d’altri

Sí, per sobre de l’IPC

Pel meu compte (autònoma) Canviaria de feina? Sí, tot i que em seria complicat trobar-ne una altra NOMÉS SI TREBALLA PER COMPTE D’ALTRI Tipus de contracte: Indefinit Temporal

Sí, habitualment ho faig i sense problemes No, és un miracle tenir aquesta feina Estudiaria per aconseguir una promoció?

De relleu o substitució

Sí, si tingués temps

Sense contracte

No, tinc una bona formació

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

3 EL TREBALL DOMÈSTIC O FAMILIAR Al dia hi dedica: Menys de 2 hores De 2 a 4 hores Més de 4 hores Cap hora Les tasques que fa són: Neteja Cuinar diàriament Rentar i planxar Costura Tenir cura de plantes i mascotes Parar i desparar taula Treure les escombraries Gestió de la casa (programar compres i necessitats, reparacions, bancs) Atenció d’altres (fills, gent gran) Altres: Aquestes tasques les fan altres persones? Contracto una persona aliena a la casa

hores setmanals

Comparteixo l’atenció dels fills amb la parella M’ajuden les filles M’ajuden els fills Cap persona no hi col·labora ni comparteix les responsabilitats Les àvies tenen cura dels fills La parella fa la compra general La parella s’encarrega de les reparacions, del jardí, del cotxe... Altres: En el seu entorn, valoren que faci les tasques domèstiques? No, pensen que és la meva obligació pel fet de ser dona Sí, tot i que hi col·laboren poc Sí Altres: Se sent més capacitada per fer les tasques domèstiques que altres persones de la casa? Sí No

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA DE LA INFORMACIÓ 4 OCI DE L’ENQUESTADA

Temps de lleure només per a vostè (no inclou la feina ni les tasques domèstiques): Unes 2 hores setmanals Unes 4 hores setmanals Unes 8 hores setmanals Mai Tant com en vulgui Aconsegueixo tenir

hores al mes

Dedica el temps de lleure a (marqui tan sols les 3 activitats a què dedica més temps a la setmana): Anar de compres (roba, ornaments, coses de la llar) Visitar els familiars Anar al metge Dinar amb les amigues Sopar amb un grup d’amics i amigues Tractaments estètics (perruqueria) Parlar per telèfon Anar al gimnàs o practicar algun esport Llegir revistes Llegir llibres Llegir el diari Ballar i cantar Escoltar música Veure la televisió Anar al cinema o al teatre Parlar amb els fills i les filles Solucionar els conflictes generats per la convivència Col·laborar en associacions (veïnals, d’ajut al desenvolupament, etc.) Anar a actes religiosos Viatjar Veure exposicions, escoltar conferències Estudiar Altres: Per a quina activitat li agradaria tenir més temps de lleure? (només una resposta) Per (a):

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

5 OPINIÓ / REALITAT DE L’ENQUESTADA LA MEVA VIDA Marqui la casella només si hi està d’acord: 1. Em preocupa el meu aspecte físic i per això faig dieta. 2. La parella és crítica amb alguna de les meves iniciatives. 3. Estaria disposada a cobrar menys per tal de tenir més temps. 4. Em fa por viure sola. 5. Tinc una habitació especial per a mi a casa. 6. De jove, tenia el mateix horari d’arribada a la nit que els meus germans. 7. Tinc cura suficientment de mi mateixa. 8. Els fills són el més important de la meva vida. 9. Surto més amb amigues que amb amics i amigues. 10. M’agrada viure on visc, ho vaig triar. 11. La parella em considera una maldestra en temes tecnològics. 12. Deixaria de treballar si tingués més diners. 13. Quan tinc una estona de lleure em dedico als altres. 14. He conviscut amb parella sense estar casada.

17. Sempre he volgut tenir fills i, així, realitzar-me. 18. Faig més vida social amb els amics de la parella que amb els meus propis. 19. Tinc les mateixes oportunitats que els homes que m’envolten. 20. A casa tinc tants drets com obligacions. 21. No hi ha barreres per assolir les meves metes laborals. 22. Tindria més fills si tingués més temps i diners. 23. La parella és poc expressiva i aplica solucions sense parlar-ne abans amb mi. 24. Conec homes que han demanat reducció de jornada laboral després d’haver estat pares. 25. M’agradaria participar més en activitats sociopolítiques per millorar el meu entorn. 26. No m’agraden els llocs de responsabilitat a la feina. 27. La parella dedica menys temps que jo a la família i la casa. 28. M’agradaria tenir més temps per a les meves aficions.

15. Mai no em van impedir que estudiés el que volia.

29. Prefereixo treballar fora de casa per un sou abans que quedar-me de mestressa de casa.

16. El món tecnològic em sembla de marcians.

30. M’agrada cuinar i per això ho faig.

LA MEVA OPINIÓ Creu que són certes les frase següents? (marqui la casella només si hi està d’acord) 1. Ocupar-se de la casa i la família és obligació de la dona i no ha de cobrar un sou per fer-ho. 2. Les dones som més casolanes que els homes. 3. Les nenes són més llestes i dolentes que els nens, que són més esvalotats i fan més el bèstia, però són més nobles.

7. Les mestresses de casa no treballen. 8. La imatge de la dona és ben tractada en els anuncis i la publicitat. 9. Els problemes d’una altra parella s’han de resoldre dins de la mateixa parella, no hi podem interferir.

4. Les dones som més sensibles que els homes.

10. Una dona ha de ser submisa si vol conservar la parella.

5. És normal que un home treballi i guanyi més diners.

11. El sou de la dona complementa el sou del marit.

6. La dona que no es cuida, serà mala esposa i mala mare.

12. Una bona mare s’està més a casa que fora al carrer.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA DE LA INFORMACIÓ 5 OPINIÓ / REALITAT DE L’ENQUESTADA

LA MEVA REALITAT Completi les frases (si escau): • A la meva família, la persona que es preocupa més pels altres és:

• M’agrada comprar-me capricis, com ara:

• Conec dones que tenen un lloc de treball més alt que el seu marit, com:

• A casa, qui s’encarrega de la roba i els metges dels nens, les reunions de l’escola, preparar el dinar i el sopar, etc., és:

• En general, el personatge més popular i escoltat del grup d’amics i amigues és:

• Per favor, si ho desitja, afegeixi alguna opinió personal:

• Quan tinc un problema personal m’agrada recórrer a:

APUNTS DELS ENQUESTADORS

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA I TABULACIÓ DE DADES

Nom:

Curs:

Data:

Feu una posada en comú dels resultats dels qüestionaris. Primer escolliu un moderador del grup perquè apunti els resultats en aquests quadres. Després, passeu els resultats a un moderador de la classe perquè sumi els resultats de tots els grups en una taula global.

1 DADES PERSONALS DE L’ENQUESTADA Lloc de naixement:

Nre. amb estudis secundaris

Nre. de catalanes o d’altres comunitats

Nre. amb estudis universitaris de ciències

Nre. d’estrangeres

Nre. amb estudis universitaris de lletres Nre. amb doctorat, màster o similar

Lloc on viu actualment:

Nre. usuàries habituals d’ordinador

Nre. de dones en ciutats grans

Nre. amb domini d’algun idioma estranger

Nre. de dones en ciutat petites Nre. de dones en pobles grans

Fills:

Nre. de dones en pobles petits o al camp

Nre. sense fills Nre. amb 1 o 2 fills

Grup d’edat: Edat

Nre. amb 3 fills o més Nombre

De 16 a 25 anys

Habitatge: Nre. que el van comprar a nom seu

De 26 a 35 anys

Nre. que el va comprar la parella

De 36 a 45 anys

Nre. que el van comprar tots dos

De 46 a 60 anys

Nre. que viuen de lloguer

Més de 60 anys

Creences religioses: Nre. de catòliques

Estat civil:

Nre. de musulmanes

Nre. de solteres sense parella

Nre. d’ortodoxes

Nre. de solteres que conviuen amb la parella

Nre. de protestants

Nre. de casades matrimoni civil

Nre. d’altres religions

Nre. de casades matrimoni religiós

Nre. de no creients o no practicants

Nre. de viudes Nre. de separades o divorciades escollit per elles

Deures i drets polítics:

Nre. de separades o divorciades escollit per la parella

Nre. que vota sempre Nre. que vota de vegades

Nivell d’estudis i formació:

Nre. que no vota mai

Nre. sense estudis Nre. amb estudis primaris

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA I TABULACIÓ DE DADES 2 EL TREBALL FORA DE CASA

Treball:

Nre. de dones amb lloc de treball:

Nre. que treballen fora de casa

Directiu

Nre. que estan a l’atur

Nivell administratiu

Nre. que no volen treballar fora de casa

(Altres):

Nre. que no treballen fora de casa i fan cursos de formació

Flexibilitat d’horaris:

Nre. que tenen flexibilitat Nombre

Amb menys de 20 anys

Relació feina-formació: Nre. que tenen feines de la mateixa categoria que la formació

Entre 20 i 30 anys

Nre. que tenen feines de menys categoria que la formació

Entre 30 i 40 anys Amb més de 40 anys

Nre. de dones amb un salari mensual que és:

Nre. de dones que tenen una feina relacionada amb:

Inferior a 1.000 €

Mitja jornada: matí o tarda

Entre 1.000 i 2.000 €

Completa de matí

Més de 2.000 €

Jornada partida Superior a 8 hores

Compromís de l’empresa amb la conciliació de la vida familiar:

Tinc reducció de jornada per maternitat

Nre. que treballen en una empresa compromesa

(Altres):

Nre. que treballen en una empresa no compromesa

Nre. de dones que tenen una feina relacionada amb:

Nre. de treballadores que se senten valorades per l’empresa:

Comerç

Sector primari

Educació

Tecnologies

Sempre

Hostaleria

Advocacia

Sense reconeixement de sou

Administració

Construcció

Mai

Sanitat

Transport

Indústria

Seguretat

(Altres):

Fins que van tenir fills

(Altres):

Apujades de sou anual: Nre. amb apujades segons l’IPC Nre. amb apujades per sobre de l’IPC

Nre. de dones que treballen:

Nre. que mai no té apujades de sou

Per compte d’altri

Canvi de feina:

Pel seu compte (autònoma)

Intermedi

Nre. que no tenen flexibilitat

Edat d’incorporació laboral: Edat

Nre. que canviarien de feina

Nre. de dones que treballen per compte d’altri amb contracte:

Nre. que no canviarien de feina

Indefinit

Formació contínua:

Temporal

De relleu o substitució

Nre. que continuarien estudiant

Sense contracte

Nre. que no continuarien estudiant

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

3 TREBALL DOMÈSTIC I FAMILIAR Temps que hi dediquen:

Participació d’altres persones:

Nre. que hi dediquen menys de 2 hores

Tasques

Nre. que hi dediquen de 2 a 4 hores

Persona aliena a la casa (6 o menys hores setmanals)

Nre. que hi dediquen més de 4 hores Nre. que no hi dediquen cap hora

Persona aliena a la casa (7 o més hores setmanals)

Tasques domèstiques que fan: Tasques

Nombre

La parella té cura dels fills Filles

Neteja

Fills

Cuinar diàriament

Ningú

Rentar i planxar

Àvies

Costura

La parella fa la compra

Tenir cura de plantes i mascotes Parar i desparar taula

La parella s’encarrega de les reparacions, del jardí, del cotxe...

Treure les escombraries

Altres:

Gestió de la casa Capacitats per a les tasques domèstiques:

Atenció d’altres

Nre. que pensen que estan més capacitades Nre. que pensen que estan igual de capacitades

Valoració del treball domèstic: Nre. que sent que no es valora: Nre. que sent que es valora:

4 OCI DE L’ENQUESTADA Temps de lleure: Temps

Oci Nre.

Nre.

Oci

Compres

Música

Visites familiars

Televisió

Metges

Cinema o teatre

Dinars amb les amigues

Parlar amb els fills

8 h setmana

Sopars en grup

Solucionar conflictes

Mai

Tractaments estètics

Associacions

Gimnàs

Actes religiosos

Gimnàs o esport

Viatges

Lectura de revistes

Exposicions, conferències

Lectura de llibres

Estudi

Lectura de premsa

Ball i cant

2 h setmana 4 h setmana

Sense límit

Dedicació del temps de lleure:

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Nre.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

RECOLLIDA I TABULACIÓ DE DADES 5 OPINIÓ I REALITAT DE L’ENQUESTADA

LA MEVA VIDA: Dones que estan d’acord amb aquestes frases (ordenades segons el qüestionari): D’acord amb

Nombre

D’acord amb

Nombre

D’acord amb

Nombre

LA MEVA OPINIÓ: Dones que consideren que són certes aquestes frases:

Frase certa

Nombre

Frase certa

Nombre

Frase certa

Nombre

LA MEVA REALITAT: Possibles respostes a preguntes obertes sobre el seu entorn: A la família, la persona que es preocupa més pels altres és: L’enquestada

Nre.

Una altra dona:

Nre.

Un home:

Nre.

Conec dones que tenen un lloc de treball més alt que el del seu marit: Sí

En general, el personatge més popular i escoltat del grup d’amics i amigues és: Un home

Nre.

Una dona

Nre.

Quan tinc un problema personal m’agrada recórrer a: Un familiar

Una amiga

Nre.

Un home

Nre.

M’agrada comprar-me capricis, com ara: Roba

Nre.

Joies

Nre.

Llibres i música

Nre.

Viatges

Nre.

(Altres)

Nre.

A casa, qui s’encarrega de la roba i els metges dels nens, de les reunions de l’escola, de preparar el dinar i el sopar, etc., és: L’enquestada

Nre.

Una altra dona

Nre.

Un home

Nre.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

ANÀLISI DE LA INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

Després d’haver recopilat les dades passem a analitzar-les d’una manera més visual. Per fer-ho hem d’elaborar gràfics, una feina que es pot dividir entre els quatre grups (una secció per grup). Després cada grup ha de repartir una còpia dels gràfics que hagi fet als altres grups. A continuació donem alguns models que mostren com fer l’anàlisi gràfica, que serviran d’exemple per fer la resta de les representacions gràfiques després d’una reflexió i d’un plantejament en grup.

1. Com són les dones enquestades MODEL 1. Representa en una barra apilada la procedència de les dones enquestades. Primer, calcula’n els percentatges. Després, afegeix els colors a la llegenda. En darrer lloc, completa el gràfic. LLEGENDA

Nre. de catalanes o d’altres comunitats enquestades Nre. d’estrangeres enquestades

, és a dir, , és a dir,

% %

50 %

100 %

MODEL 2. Representa en un gràfic sectorial l’actitud política de les dones enquestades. Troba’n els percentatges, afegeix els colors a la llegenda i completa el gràfic. LLEGENDA Nre. d’enquestades que vota sempre

, és a dir,

Nre. d’enquestades que vota de vegades

, és a dir,

Nre. d’enquestades que no vota mai

, és a dir,

2. En què treballen les dones? MODEL 3. Representa en una columna apilada com és la jornada laboral de les enquestades. Completa la llegenda, calcula’n els percentatges i traspassa les dades al gràfic. LLEGENDA

, és a dir,

Nre. que treballa mitja jornada

, és a dir,

Nre. que treballa una jornada completa de matí

Nre. que treballa més de 8 hores Nre. amb reducció per maternitat Nre. que (altres tipus)

, és a dir,

100%

75%

, és a dir,

50%

, és a dir,

25%

, és a dir,

Nre. que treballa una jornada partida

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

ANÀLISI DE LA INFORMACIÓ

3. A què dediquen el temps de lleure? MODEL 4. Descriu el nombre d’hores que les entrevistades tenen per a l’oci personal. Calcula’n els percentatges i completa el gràfic de barres amb la proporció entre les variables analitzades. Nre. que hi dediquen unes 2 hores setmanals

, és a dir,

Nre. que hi dediquen unes 4 hores setmanals

, és a dir,

Nre. que hi dediquen unes 8 hores setmanals

, és a dir,

Nre. que no tenen mai temps de lleure

, és a dir,

Nre. amb tant temps de lleure com vulguin

, és a dir,

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10

Tant com en vulguin

No tenen mai temps de lleure

Unes 8 hores

Unes 4 hores

Unes 2 hores

4. Com es veuen les dones a si mateixes? MODEL 5. Interpreta les respostes que han donat a LA MEVA VIDA de l’última secció del qüestionari. Com que són moltes, escull només les que hagin estat marcades per TOTES les enquestades. Posa-hi un títol (per exemple, «El que el 100 % de les enquestades sent i fa»), tria les frases i fes una fitxa. Aquest model es pot fer amb un altre títol, com ara «El que cap de les enquestades sent i fa». El que el 100% de les enquestades sent i fa:

•

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

INFORME SOBRE LES DONES EN EL NOSTRE ENTORN SOCIAL

Nom:

Curs:

Data:

Una vegada hagis enllestit l’anàlisi gràfica, has de fer un informe (individual o en grup) sobre la situació de les dones en el teu entorn social. Per redactar-lo et suggerim els capítols que hauries de tractar i la temàtica que cada un podria reflectir. La pàgina web següent ofereix dades estadístiques sobre les dones a Catalunya que poden complementar, contextualitzar i ajudar-te a situar les dades que has recollit en la investigació que has fet: www.idescat.net. També pots consultar aquesta altra pàgina, que dóna informació referent a les dones de tot l’Estat espanyol: www.mtas.es/mujer/mujeres/ cifras/index.htm.

CAPÍTOL 1. Com són les dones que viuen en el nostre entorn social?

Suggeriments de punts o temàtiques que es poden tractar:

• Elecció de l’estat civil. Es poden posar exemples segons l’edat, la formació i les creences religioses.

• Mitjana de fills. Influència de l’edat a l’hora de tenir fills.

• Nivell d’estudis i idiomes. Es pot interpretar segons l’edat.

• La formació tecnològica de la dona: usuàries d’ordinador.

• Tipus d’habitatge en què viu (comprat o llogat).

• Participació política.

• Situació de les dones immigrants.

CAPÍTOL 2. En què treballen les dones que viuen en el nostre entorn social?

Suggeriments de punts o temàtiques que es poden tractar:

• Treballa fora de casa o només a casa: obligació o voluntat?

• Tipus de treball fora de casa: sector d’activitat, lloc de treball, jornada laboral, flexibilitat horària, relació amb el nivell de formació.

• Tipus de contracte.

• La dona com a empresària autònoma o que treballa pel seu compte.

• Prevalença de salaris baixos, mitjans o alts en treballs per compte d’altri (el 2006, el salari brut mitjà per treballador i mes va ser de 1.740 euros).

• Valoració del treball i de l’empresa en què es treballa.

• El treball a casa (domèstic i familiar): qui el fa, temps que s’hi dedica, activitats que es fan, valoració d’altres persones.

CAPÍTOL 3. A què dediquen el temps de lleure les dones que viuen en el nostre entorn social?

Suggeriments de punts o temàtiques que es poden tractar:

• Disposició de temps de lleure per a elles mateixes: poc o molt en comparació amb altres persones de l’àmbit domèstic?

• Principals activitats en què dediquen el temps de lleure i en què els agradaria dedicar-lo.

CAPÍTOL 4. Quines opinions tenen les dones que viuen en el nostre entorn social?

Suggeriments de punts o temàtiques que es poden tractar:

• La seva vida (se sent valorada?, actua segons la seva manera de pensar?, creu que hi ha barreres en la seva vida professional?, sent igualtat respecte dels homes?...).

• Les seves opinions (si ha marcat alguna de les respostes, es pot considerar que tenen una visió masculinitzada de la societat).

• La seva realitat.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Presentació El meu barri Tots vivim inserits en un mitjà geogràfic, un espai que ens envolta, on ens movem i ens desenvolupem, al qual ens emmotllem i que, alhora, modelem. Aquest mitjà geogràfic és el nostre barri o el nostre poble, i té punts rellevants, com ara l’institut, el parc, les cases dels amics i, per descomptat, el nostre domicili. Però, coneixem el nostre entorn? En aquest treball, partint de la nostra experiència i servintnos de la geografia de la percepció, coneixerem la nostra geografia, tractant de superar el coneixement empíric. Aquesta investigació té quatre objectius: • Iniciar l’alumnat en un aprenentatge actiu que afavoreixi la seva curiositat. • Ajudar a desenvolupar l’observació com a mètode d’aprenentatge. • Desenvolupar la capacitat espacial. • Incrementar la comprensió de la dimensió temporal.

100

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Índex

1. Activitat inicial 1. Coneixements previs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 2. Recollida d’informació 2. El món subterrani . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 3. La ciutat arran de terra. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 4. A vista d’ocell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 3. Anàlisi de la informació 5. Els serveis urbans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 6. Usos del sòl. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110 7. Els edificis i el plànol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 4. Informe sobre el barri 8. El meu barri / el meu poble. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

101

EL MEU BARRI

ACTIVITAT INICIAL

Nom:

Curs:

Data:

L’activitat que farem consisteix a dur a terme una investigació sobre el barri o el poble on vivim, sobre el nostre entorn més proper. Amb aquesta investigació descobrirem el nostre barri o el nostre poble des d’una nova perspectiva, però per apreciar el progrés que farem convé que primer descriguem aquest espai.

1. Coneixements previs Fes un croquis del barri o del poble on vius i indica amb fletxes els desplaçaments que sols fer més sovint; dibuixa-hi, també, els edificis més importants. LLEGENDA

Fes una breu descripció del barri o del poble on vius.

102

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

EL MEU BARRI

RECOLLIDA D’INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

2. El món subterrani Els conductes subterranis són les preses de molts serveis, com l’aigua, l’electricitat, el gas, etc., que ens permeten gaudir d’un gran nombre d’instal·lacions a les nostres llars per fer confortable la vida, i també de sistemes d’evacuació dels residus. Aquesta ciutat subterrània és la responsable del fet que les nostres poblacions siguin com les vivim. Aquests elements es fan visibles per mitjà dels registres de les voreres i de les calçades dels carrers. A les tapes d’aquests registres hi ha el nom de l’empresa que n’és propietària, cosa que ens permet saber de quin servei es tracta.

Croquis del gran nombre de conduccions enterrades de les ciutats i els pobles on vivim.

Registres Registres

Electricitat

Aigua

CONDUCCIONS Clavegueram

Gas

Digues alguns altres serveis característics d’una ciutat que no hagin estat esmentats en el text anterior.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

103

EL MEU BARRI

RECOLLIDA D’INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

Fotografia al barri o al poble on vius els registres i altres indicis del món subterrani que s’hi amaga. Enganxa aquí sota les fotografies i indica a quin servei correspon cada un d’aquests registres. FOTOGRAFIA 1

Correspon al servei de

FOTOGRAFIA 2

Correspon al servei de FOTOGRAFIA 3

Correspon al servei de

FOTOGRAFIA 4

Correspon al servei de FOTOGRAFIA 5

Correspon al servei de

104

FOTOGRAFIA 6

Correspon al servei de

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Nom:

Curs:

Data:

3. La ciutat arran de terra Quan passegem pel poble o el barri on vivim, ens podem adonar de l’existència de moltes funcions i activitats de la vida actual. La varietat de funcions explica l’ampli ventall d’usos del sòl i d’edificis que hi ha, que resumim a continuació.

Funció política. Es fa en edificis administratius com ara ajuntaments o jutjats.

Funció industrial. Sol ser característica de la perifèria urbana, tot i que al nostre barri potser hi trobem algun taller.

Funció financera. És una altra de les activitats més característiques i més freqüents de les nostres ciutats, com il·lustra la fotografia.

Petit comerç de barri.

Taller de reparació d’automòbils.

Ajuntament.

Jutjat de primera instància.

Funció comercial. Sol ser la més freqüent, però es diferencien els dos tipus de comerç que il·lustren les fotografies.

Centre comercial.

Reparació d’electrodomèstics.

Funció recreativa i cultural. La compleixen els parcs, els establiments d’hostaleria, etc.

Altres serveis. Es distingeixen serveis públics, com les instal·lacions de l’estat, o privats, prestats per empreses particulars.

Parc. Escola pública d’Educació Primària (servei públic).

Sucursal bancària. Restaurant.

Bufet d’advocats (servei privat).

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

105

EL MEU BARRI

RECOLLIDA D’INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

Fotografia al barri o al poble on vius exemples de les diverses funcions que hi ha. Enganxa aquí sota les fotografies i indica a quina funció correspon cadascuna. FOTOGRAFIA 7

Funció

FOTOGRAFIA 8

Funció FOTOGRAFIA 9

Funció

FOTOGRAFIA 10

Funció FOTOGRAFIA 11

Funció

106

FOTOGRAFIA 12

Funció

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Nom:

Curs:

Data:

4. A vista d’ocell Els edificis i el traçat dels carrers són altres elements que caracteritzen el nostre poble o el nostre barri i que hi donen personalitat. Per això és important fixar-nos en aquests aspectes a l’hora de descriure on vivim.

EDIFICACIÓ

EN ALTURA

UNIFAMILIAR

OBERTA

TANCADA O EN ILLA

EXEMPTA

ADOSSADA

EL TRAÇAT DELS CARRERS

REGULAR

IRREGULAR

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

107

EL MEU BARRI

RECOLLIDA D’INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Fotografia al barri o al poble on vius exemples dels diferents tipus d’edificis que hi ha i indica’n l’adreça a la part inferior de la fotografia.

Data:

FOTOGRAFIA 13

Adreça

FOTOGRAFIA 14

Adreça

FOTOGRAFIA 15

Adreça

Fotocopia un plànol del barri o del poble on vius i pinta’l segons els diferents tipus de plànol (traçat dels carrers) que s’hi apreciïn.

108

Vermell

Verd

Regular.

Irregular.

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

EL MEU BARRI

ANÀLISI DE LA INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

Tot seguit analitzarem la informació que has recollit en els exercicis anteriors. Per fer-ho l’hem de classificar en diversos apartats; així obtindrem una visió de conjunt de les característiques del poble o del barri on vivim. Aquest pas és molt important per poder comunicar posteriorment els resultats de la nostra investigació de manera clara.

5. Els serveis urbans Enganxa una fotocòpia de les fotografies que has recollit a la primera part de la investigació a l’apartat adequat del quadre sinòptic següent. Després, fes una breu descripció de la utilitat del servei. En classificar els serveis que presta el poble o el barri on vius, en tindràs una visió clara.

PRESA

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

EVACUACIÓ

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Servei

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Servei

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Servei

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

109

EL MEU BARRI

ANÀLISI DE LA INFORMACIÓ

Nom:

Curs:

Data:

6. Usos del sòl Tria les tres funcions urbanes més freqüents que hi ha al poble o al barri on vius. Enganxa una fotocòpia de les imatges més característiques en els quadres següents i fes una redacció explicant en què consisteix cadascuna de les funcions que hi has destacat.

LES FUNCIONS MÉS FREQÜENTS AL LLOC ON VISC

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Funció

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Funció

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Funció

110

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Nom:

Curs:

Data:

7. Els edificis i el plànol Tria imatges dels tipus d’edificis més característics del lloc on vius i escriu algunes dades interessants o curioses, com ara l’època en què van ser construïts.

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Tipus d’edifici:

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Tipus d’edifici:

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

Tipus d’edifici:

Busca un plànol del poble o el barri on vius i enganxa’l en aquest full. Digues quin tipus de traçat hi predomina i indica-hi els llocs on vas més sovint, com ara l’institut.

PLÀNOL DEL LLOC ON VISC

ENGANXA-HI EL PLÀNOL

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

111

EL MEU BARRI

INFORME SOBRE EL BARRI

Nom:

Curs:

Data:

Per acabar l’activitat cal fer un informe, que és l’últim pas d’una investigació. L’informe consisteix a recollir per escrit el resultat de les indagacions que hem fet i ha d’incloure les proves del que s’afirma i fem saber; per això cal que l’il·lustrem amb les fotografies que hem fet per a la investigació.

8. El meu barri / el meu poble Posa un títol a l’informe: ha de ser imaginatiu i ha de fer referència al contingut del treball. Redacta un informe sobre les característiques del barri o el poble on vius. Per ordenar-lo, et pots servir del guió següent: 1. Els serveis urbans. 2. Els usos del sòl. 3. Els edificis i el plànol.

TÍTOL: CAPÍTOL 1:

112

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

Nom:

Curs:

Data:

CAPÍTOL 2:

ENGANXA-HI LA FOTOGRAFIA

CAPÍTOL 3:

COMPETÈNCIES PER AL SEGLE XXI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 2n ESO Material fotocopiable © Grup Promotor / Santillana Educación, S. L.

113

NOTES

Direcció d’art: José Crespo Projecte gràfic: Estudio Pep Carrió Cap de projecte gràfic: Rosa Marín Coordinació d’il·lustració: Carlos Aguilera Cap de desenvolupament de projecte gràfic: Javier Tejeda Desenvolupament gràfic: Raúl de Andrés, Jorge Gómez i Ana Gómez Direcció tècnica: Jorge Mira Subdirecció tècnica: José Luis Verdasco Coordinació tècnica: Jesús Muela Confecció i muntatge: Fotoletra, S.A. Correcció: Fotoletra, S.A. Documentació i selecció fotogràfica: Fotografia: ARXIU GRUP PROMOTOR SANTILLANA

Aquesta obra està protegida per les lleis de drets d’autor i la propietat intel·lectual correspon a Santillana. Als usuaris legítims només els està permès fer-ne fotocòpies per fer-les servir com a material d’aula en aquelles pàgines en què figura la llegenda «Material fotocopiable». Està prohibida qualsevol utilització fora dels usos permesos, especialment si té finalitat comercial..