Homs i Marta
draw my life
Al vent (1959) (Raimon) Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a déu, al vent del món. La vida ens dóna penes, ja el nàixer és un gran plor: la vida pot ser eixe plor; però nosaltres al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a déu, al vent del món
50 anys casats
Francesc (“Ciscu”) Homs i Soler Nascut el 10 d’abril de 1943 En “Ciscu” va ser el tercer fill d’en Josep i l’Angeleta. El segon noi, dada rellevant en una casa de pagès (el cabaler, el segon rep uns diners amb els quals pot fer el que vulgui, antigament aquest era el que marxava). Després de l’Isabel i en Pep. I abans d’en Mateu.
Va néixer a la Codina, una masia del terme de Taradell. En aquella casa era el primer fill que naixia acabada la guerra. No era una època senzilla, però en ser a pagès, de menjar no en faltava.
Escola Nacional
Quan va tenir l’edat, anava a “estudi” a l’escola dita “Nacional”.
En aquella època dormia amb el seu germà Mateu al mateix llit. I per no passar fred a la nit es posaven un tronc al mig que feia que cap dels dos pogués desabrigar l’altre.
Entre altres afers de la casa cuidava les vaques. En contra de la seva mare, tenia per costum agafar-se a la cua d’una vaca molt mansa i deixar-se arrossegar pel camí de tornada a la casa. Les sabates treien fum. Un dia la va picar amb un bastó sense pensar que hi tenia incrustat un clau punxegut. L’animal reaccionà instintivament amb una cossa que el va deixar estabornit.
En aquella època la cura consistia en posar-lo estirat a la taula de la cuina, encendre un bon foc i passar-li un drap humit pel cap fins que recuperés la consciència.
Als 11 anys va anar al Seminari de Vic. Hi va fer 5 cursos. Havia d’anar per capellà, però quan es va fer adolescent va entendre que no tenia prou vocació. Tanmateix, aquell internament li va donar una formació i uns estudis que de cap altra manera hauria obtingut.
Això el portà a estudiar per mestre. Ho feia, de nou a la Codina, a la nit i amb un llum de “carburo”, perquè a pagès no varen tenir electricitat fins després que es casés.
De jove va participar molt activament a la fundació del moviment escolta a Taradell i a la comarca d’Osona.
Van ser pioners. I això els va fer entrar en contacte amb persones d’arreu del país, amb inquietuds semblants. La formació cultural, de país i catalanista va venir pel seminari, però sobretot per l’escoltisme.
Cap als 20 anys li tocà fer el servei militar a marina, concretament a Cartagena. Durant dos anys sencers! Dos anys que van ser un tall a la vida, dels quals no n’ha volgut explicar mai històries. Això sí, els amics que hi va fer -tots ells catalansencara duren avui.
Una dada important: Abans de marxar al “servei” ja s’havia enamorat de la Marta.
Marta Molist i Clapera. Nascuda el 28 de juliol de 1945. Era una nina. Va néixer en una casa de poble, Can Lleis, de Taradell. Però a diferència d’en “Ciscu”, la Marta ja va néixer en un hospital: l’Aliança de Vic.
La Marta era la més petita de 5 germans: la Mercè, en Jaume, la Rosa, la Montserrat i ella, la petita. De fet va néixer quan no era esperada. Cosa que feia portar-se molts anys amb els seus germans, especialment els més grans.
Filla d’en Ton i la Rosa, encara que va tenir moltes mares: la pròpia i les seves germanes més grans. Era una nena molt cuidada i plena d’atencions.
Va anar a estudi a l’escola de les Monges. Allà hi va fer les seves amigues de l’ànima que avui encara perduren: la Teresa, la Margarita i la Carme.
Ballaven ballets a totes les festes senyalades, i participaven de totes les activitats que organitzava la parròquia.
Però, la Marta, també tingué el seu “exili” particular. La seva germana gran s’havia casat a Puigcerdà i s’enyorava molt de Taradell. A la Marta, la petita de casa, la van enviar un any sencer a viure amb la seva germana per fer-li companyia. Ella pla es va enyorar de Taradell i de totes les seves amigues.
Quan era adolescent va descobrir la seva passió per la perruqueria. Va fer d’aprenenta a Vic, on l’hi portava el seu germà gran amb moto, i a l’hivern fred i revolt de santa eugènia que fa baixada... Era una època on només eren vàlides les faldilles.
MĂŠs endavant va poder obrir el seu propi negoci a Taradell, concretament a Ca la Francisqueta.
I també es va començar a posar pantalons. La Marta i les seves amigues eren bastant revolucionàries per l’època.
A cavall de les activitats de la Parròquia, va conèixer en “Ciscu”, que ja passaria a ser de bon començament “l’Homs”, que és com li ha dit tota la vida.
Junts varen participar del moviment escolta, organitzaven activitats, sortides i acampades.
La mili de l’Homs no va trencar el nuviatge. Centenars -i potser milers- de cartes varen mantenir el lligam durant aquells dos anys robats. I també a través d’unes esperades trucades “con dos horas o más de demora” a través de la centraleta a la perruqueria de la Marta.
Terradell
Cartagena
Un dia la Marta, el pare de l’Homs, en Mateu -el seu germà-, i la inseparable amiga Teresa, varen agafar el Peugeot que tenien a la Codina i varen fer un viatge mític fins a Cartagena. Tenien una botzina amb música que feien sonar a cada poble que passaven.
El festeig de la Marta i l’Homs va anar acompanyat de l’escoltisme, d’excursions, de molts partits de tenis, de la vespa, de carquinyolis a la carretera amunt carretera avall i de la presència continuada dels seus amics i amigues.
Els va casar un molt bon amic: en Joan Reig. La sortida de l’església fou en mig d’una mena de túnel fet a base de raquetes de tenis aguantades pels amics.
El dia 4 de setembre de 1968 es varen casar a l’església parroquial de Sant Genís de Taradell.
La núvia de curt i el convit fou a base de pa amb tomàquet i embotit. Trencador per l’època. Hi van convidar molta gent i d’arreu.
Després varen fer una “passejada” de nuvis d’un mes de durada per tot Catalunya: des del Pirineu fins la Costa Brava.
El seu primer niu va ser ca la Francisqueta, un pis situat just a sobre de la perruqueria de la Marta.
Al cap d’un any just va néixer en Francesc, això va ser el 5 de setembre de 1969.
Quan en Francesc tenia un any van decidir anar a viure a Barcelona. A l’Homs li van oferir una feina de mestre i la Marta, després de 7 anys de perruqueria, va tancar-la per emprendre l’aventura cap a la ciutat. L’àvia Rosa va decidir acompanyar-los i tots quatre es van instal·lar en un pis del barri de la Guineueta.
La Guineueta
Quin canvi i quin impacte va ser passar de viure a Taradell a fer-ho a Barcelona. Però cap problema, cadascú a la seva manera es va saber adaptar a aquell nou entorn, tan que ells no ho sabien però s’hi quedarien 32 anys! Al cap d’un any de viure-hi va néixer la Núria, això va ser el 19 d’agost de 1971. Aquells anys a la Guineueta, l’Homs va
treballar de mestre a l’escola St. Gregori i la Marta, emprenedora de mena, va fer de perruquera a domicili fins que va trobar una feina a l’escola Proa. Més tard es van comprar un pis al barri de Sants i s’hi van traslladar i llavors, el 16 d’agost de 1975, va néixer
la Mercè. Ja tenien la família completa, 3 fills i l’àvia, sempre present, però sempre discreta. A Sants s’hi van estar fins l’any 1982.
Durant aquells anys, van viure entre Barcelona i Taradell, anant tots 6 amunt i avall amb un 850 de color blau primer i amb un Renault 6 després i sense pàrquing a l’edifici!, en aquestes anades i vingudes. Sempre hi havia moments memorables que es repetien setmana a setmana: la descarregada de maletes a la porteria de l’escala, amb el clàssic cabàs i la sempre present bossa marca Puma de l’Homs, els tres fills mig adormits amb pijama pel carrer fent tentines, les cagarades de gos que s’havien d’esquivar en un carrer Leyva sense asfaltar, tot això, després de sentir
l’habitual “ostimalanoi” quan a l’Homs li queia la pipa dels llavis a mig conduir, o les queixes de la part masculina de la família que rondinaven quan la part femenina decidia passar-se el viatge cantant cançons. Durant aquells anys l’Homs i la Marta van compartir moltes estones amb un grup d’amics molt especial, en deien la Comunitat, i es trobaven un cop per setmana per parlar de fe, de política i del món en general. Amb aquests amics els unien els valors de l’escoltisme, el cristianisme i l’estima per la muntanya, per això, van fer junts diverses
excursions, acampades al Pirineu i fins i tot una estada de 15 dies a Suïssa per descobrir els Alps i el bon saber fer d’aquell petit país. Aquesta època també va ser l’època dels llargs estius a Taradell amb la casa sense timbre oberta a tothom però amb el sempre repetit: “qui hi ha?” de la Marta.
Va ser l’època de les obres de teatre a l’hort, de la construcció dels primers gegants de Taradell, de l’aparició dels eriçons, de les llargues estones a la piscina de l’Hotel Rosa, de les anades al Merlès...
TambÊ van ser els anys de l’accident amb bicicleta de l’Homs, i del virulent incendi dels boscos de Taradell.
La Marta, en silenci, escrivia poemes per tots. No els compartia, més endavant van descobrir que són autèntiques obres d’art de vida quotidiana.
Després de viure a Sants, van decidir fer un canvi de pis i van anar a viure a Sant Gervasi, això va ser l’any 1982. En aquella època la Marta va començar a treballar a l’escola Santa Anna i després també a l’escola Pia. Va ser el torn de la Sra. Bofill i del Sr. Mena. La Marta es movia per Barcelona amb moto, una vespino i més endavant una vespa, això li permetia ser a tot arreu i estar per tothom, treballava, feia de mare i també de filla. Més d’una vegada li havien robat però ella sempre l’acabava recuperant, encara que fos agafant el cotxe i anant al barri de la Mina a pescar-la.
Els dimecres a la tarda l’Homs quedava per anar a jugar a tenis, va fer-ho durant molts anys acompanyat d’en Pep de Seva, del Faifer i d’en Figueras. Van voltar diversos clubs, un dels més mítics va ser el de Tiana, on hi van anar durant un bon grapat d’anys.
Les rutines del cap de setmana continuaven igual, la gran majoria els passaven a Taradell, a la casa vella, amb el foc encès, el vàter a fora, la tele vermella marca Elbe i els llençols glaçats de tenir la casa tancada tota la setmana.
A vegades, a ple hivern, tambĂŠ es quedaven algun cap de setmana a Barcelona per gaudir de la ciutat, llavors era el moment de les anades al Romea, dels intercanvis de cromos al mercat de sant Antoni i dels peixos de les Rambles.
A la Marta, sempre li va agradar mÊs la ciutat que l’Homs, i sempre la va saber aprofitar molt: exposicions, fires de Santa Llúcia, ous com balla, passejades a peu pels carrers...
El temps va anar passant i els fills es van anar fent grans. Durant el dia tothom feia la seva, era a l’hora de sopar quan s’aprofitava per estar tots junts i explicar el que havia passat durant el dia. Sempre amb alguna referència d’en Pla o de l’Espinàs. Però si a mitja tertúlia feien el temps, moment sagrat, l’Homs deia “Calleu que fan el temps” i, durant uns minuts, tothom silenci, a vegades envolat de riures poca-soltes d’adolescents. Aquella època també serà sempre recordada pel telèfon. El telèfon que estava situat al passadís va ser tancat amb un candau, l’objectiu de la Marta i l’Homs era reduir les insostenibles factures i evitar les llargues hores, sobretot de les nenes, penjades a l’auricular.
L’any 1987 va morir l’àvia Rosa i mesos després la neboda Imma va anar a viure Barcelona per estudiar-hi la carrera. Va estar-hi 5 anys. Aquests anys van ser anys d’estudi, cadascú amb la seva intensitat, i de molta vida i ambient, sortir, sortir i sortir, tots tres, i l’Homs i la Marta pares soferts, pacients, i sempre a punt per ser-hi quan fes falta.
Anys de bona convivència familiar tot i les llargues nits de vetlla de la Marta per esperar la tornada a casa les nits dels caps de setmana. També va ser temps de viatges, Tsé, Brasil, Mèxic, Kosovo i Irlanda.
Aquests anys també van coincidir amb el canvi d’escola de l’Homs. Després de molts anys essent el Sr. Homs va passar a ser el Francesc, va ser un canvi important que va saber adoptar amb tranquil·litat i al cap de quatre dies ja tenia l’escola Pia enlluernada amb el seu coneixement i el seu bon saber fer.
A partir d’aquí, els tres fills ja grans, tots tres a la universitat, van començar a arribar la jove i els gendres. Fins a casar-se... En Francesc amb la Marta, la Núria amb l’Ignasi i la Mercè amb en Marc.
Mentrestant l’Homs i la Marta anaven pensant la jubilació. Tenien ganes de gaudir d’aquesta nova etapa d’una manera tranquil·la i casolana, i per això van decidir tancar l’etapa barcelonina i tornar a viure a Taradell, el seu poble.
Va ser així quan van decidir, després de moooltes anades i vingudes, fer una casa nova. Van tirar a terra la vella i apa, a fer foc nou! Va ser una casa nova per tots, però era la casa que creien que els podia ajudar a tenir una vellesa més còmoda i confortable.
Després de 32 anys de viure a Barcelona es van adaptar ràpidament a la vida de poble. L’Homs es va decidir ajudar a l’associació de Jubilats i la Marta es va afegir a les caminades pels senders de Taradell. Ah! I la Capelleta, que ronda per totes les cases, tornava a entrar a casa seva. La Marta, tan activa com és, no podia deixar de treballar de cop i volta, i va continuar fent “vetlles” a l’hospital de Vic. La Marta sempre ha sigut una persona compromesa amb els altres, sempre disposada a ajudar i donar un cop de mà a tothom que ho necessita. Podem ben afirmar que tots els malalts estaven encantats amb ella! Sobretot per les cremes i els massatges que els feia, i ben nets i encoloniats...
Tota la seva colla de Taradell, la Teresa i en Jaume, la Carme, en Pedra i la Mercè, els retxus, en Romeu i la Pilar, la Margarita i en Magí els van acollir amb els braços oberts i sense pensar-s’ho gaire van apuntar-se a les jubilacions, algunes fins i tot anticipades... i així tots plegats, van començar a gaudir d’una nova etapa: la de jubilats.
Podríem dir que l’esdeveniment més emblemàtic d’aquesta etapa són els ja populars i conegudíssims “Dillunses”. Els dillunses són els dies envejats per tothom. Ho tenen tot: amics, esport i natura, un bon dinar, conèixer un lloc nou del país... i on tothom hi és benvingut, fins i tot i han arribat anar, amics d’amics d’amics, igual que algun gendre i algun fill també han tingut la sort de gaudir-ne.
Ah, i un detall.... L’edat no perdona i com que els dillunses són sagrats les bicicletes elèctriques van apareixent de mica en mica... i així, tothom pot seguir-hi anant.
La Marta, amb un dolor que ve d’herència, finalment sembla que troba el remei, i dedica bona part de temps per anar al gimnàs, a l’espai d’aigua li va realment bé i des que hi va que sembla que no li fa mal gairebé res. Aprofita també per fer de voluntària amb els nanos de st. Tomàs. Com els malalts de l’hospital, se l’estimen molt i sovint la criden amb molta afició..
Els anys van passant i la família ha anat augmentant, en total tenen 8 néts i nétes: La Laia (la gran) en Lluc, la Maria, en Bernat, en Pere, en Martí, la Núria i l’Anna, la més petita. L’Homs i la Marta són avis de cap a peus. Avis entregats. Avis de conte.
L’avi Homs, de barba ara ja blanca i pipa encesa, i el seu “graig”. Amb totes les eines i tota mena d’artefactes i artilugis que hi ha. Tots els néts les han ben remenat, desendreçat, endreçat i jugat. I les bicis. El graig és una mena de botiga/taller on tot el món de la bici és possible: pedals, timbres, seients adaptats, bosses, porta bicis. Tot.
I sense cap mandra, amb el cotxe sota el braç, també tenen temps per fer les seves escapades, a comprar taronges de Xerta, a contemplar els ametllers florits o una sucada a la platja del castell o d’algun lloc recòndit de la costa brava. I els esmorzars de dissabte de l’Homs amb alguns homenots de Taradell...
... Mentre la Marta camina pels senders dels voltants del poble amb les seves amigues.
L’àvia Marta, la que fa bons berenars, que baixa a Barcelona, a Vic i on faci falta. Que planxa. Que deixa la roba de tots neta com una patena en un temps inimaginable. Que ens escriu a tots poemes. Que sovint ens recorda que som una família i el valor que té conservar-la. Però L’Homs i la Marta a més de ser avis, també continuen fent de pares, i d’amics, i de germans. Vetllen per tots. I es preocupen que tothom tingui els seus moments. Aniversaris, festes, escapades per fer algun petó sempre que algú ho necessiti. El tiet mateu, per proximitat, entre la bici i els sopars amb l’Homs sempre és ben present, igual que la tieta Rosa, que amb els anys encara són més germanes. I els nebots que són tots ells mooolt estimats!
L’Homs i la Marta són persones de petites i quotidianes coses: Que els agrada la pluja, i la seva olor, els bolets, les violes, el camí de la serra i el Pedraforca. Disfruten sabent que estem bé i que fem la nostra vida. Saber-nos. Sentir-nos la veu i que tot marxa. L’Homs i la Marta sempre estan al cas de tot però al mateix temps amb molt respecte. Hi són sempre!
50 anys de casats dóna per moltes pàgines de vida. Avui n’hem fet un tast entranyable. I per molts anys en puguem seguir escrivint.