CIRC I LITERATURA Jordi Jané (crític i analista circense)
Circ i literatura
Una mica d’història L’acrobàcia i l’equilibri són tan antics com el gènere humà, però, l’espectacle que avui anomenem circ, el va crear el sergent de cavalleria Philip Astley l’any 1768 a Londres. D’aquell nou espectacle, se’n va dir circ modern per diferenciar-lo del circ que es feia a l’època de l’Imperi Romà. El circ modern va passar a denominar-se clàssic o tradicional quan va aparèixer el circ contemporani als anys 70 del segle XX. Entre el circ clàssic i el circ contemporani hi ha algunes diferències. Normalment, un espectacle de circ clàssic consisteix en un seguit de números (acrobàcia, equilibris, trapezi, malabars, pallassos, forçuts, animals o feres, etc.) sense cap argument que els uneixi. En canvi, els espectacles de circ contemporani solen tenir un argument del qual formen part els números. El circ clàssic destaca molt el risc i el perill que comporten les proeses dels artistes (oi que us sona la frase encara més difícil!?), mentre que el circ contemporani valora més la bellesa i la poesia que no pas la superació del repte físic. Una altra diferència és l’espai escènic: mentre el circ tradicional s’exhibeix normalment en pista rodona i dins d’una carpa, el circ contemporani se sol exhibir en escenaris teatrals o bé al carrer –tot i que també se’n fa en carpa. Ara bé, aquestes i d’altres diferències entre les dues modalitats de circ no són mai del tot exactes, perquè tant el circ clàssic com el contemporani evolucionen sense parar: hi ha alguns espectacles de circ clàssic que tenen argument i hi ha alguns espectacles de circ contemporani que sí que busquen l’encara més difícil.
Pyonyang: Circ clàssic: el trapezi volant dels coreans de Pyonyang. © Charly Gallo.
Però tant els artistes de circ tradicional com els del contemporani són capaços de saltar d’un trapezi a un altre fent piruetes i salts mortals, caminar per un cable a 10 metres d’altura o fer anar 7 pilotes enlaire sense que els caiguin a terra –tot de coses que nosaltres segurament no sabrem fer mai. I, a més, tot això ho fan davant mateix dels nostres ulls, sense trampa ni cartró. El circ és ben bé un model de superació personal i una metàfora de la veritat humana.
Jordi Jané (crític i analista circense)
Romàntics i realistes
Del primer terç del segle XIX al primer terç del XX el circ va viure una època daurada, especialment a França. Molts pintors hi van trobar inspiració i els poetes hi van descobrir un art lliure, espontani, autèntic i popular. Els poetes i novel·listes del segle XIX consideraven que els artistes de circ eren com superherois. Era l’època del Romanticisme, un moviment artístic (música, pintura, literatura...) que, més que reflectir la realitat, buscava expressar-se amb la fantasia i el sentiment. Per això molts textos romàntics sobre circ són exagerats, sentimentalots i carrinclons, i han fet córrer imatges inexactes sobre aquest espectacle i els seus artistes. A la segona meitat del segle XIX van aparèixer dos moviments artístics, el Realisme i el Naturalisme, que es diferenciaven del Romanticisme perquè volien representar les coses tal com són, sense fantasies afegides. És el cas de la novel·la Els germans Zemganno (1879) del francès Edmond de Goncourt (1822-1896), que explica la intensa relació entre dos germans artistes i les difícils condicions de vida dels saltimbanquis. La literatura de circ ha destacat molt sovint el fet que els artistes viatgen constantment i el contrast entre la seva vida nòmada i la vida del públic sedentari. L’obra de teatre L’alegria que passa (1891) de Santiago Rusiñol (1861-1931) reflecteix ben bé aquest contrast entre artista i societat. Le sort1:Circ contemporani: Le sort du dedans, de Baró d’Evel Cyrk. © Philippe Laurençon
Jordi Jané (crític i analista circense)
Circ i literatura
Dos poemes
El circ i l’espectador infantil
El poeta Joan Brossa (1919-1998) va ser un gran aficionat al circ i va dedicar aquest poema al malabarista italià Enrico Rastelli (1896-1931): Que el circ hagi provocat tanta literatura, des dels temps de Philip Astley fins als nostres dies, indica clarament que no és un espectacle adreçat a la canalla sinó a les persones adultes. Això no treu que també agradi –i molt– als nens i nenes: la llum, la música, el color, la bellesa, el risc, el dinamisme, l’aventura, l’exotisme del circ el fan enormement atractiu per als infants. Precisament per això també s’han publicat i es publiquen molts llibres de circ per a nois i noies. N’hi ha de tota mena i per a totes les edats: amb poc text i molta il·lustració, interactius, per dibuixar, acolorir o retallar, contes, novel·les, poemaris i fins i tot manuals d’iniciació a les arts i les tècniques del circ. En trobareu a totes les biblioteques, però especialment en dues d’especialitzades en circ: la Biblioteca de Nou Barris (Barcelona)1 i la Biblioteca Tirant lo Blanc (Montgat)2.
Rodava una pilota a cada índex tot rodant-ne una altra al capdamunt d’un pal que aguantava amb les dents i fent giravoltar una anella amb la cama que no tenia damunt el filferro.3
Alexandre Romanès (París, 1951) va fer d’equilibrista i domador de lleons al circ de la seva família (Bouglione) abans de fundar el Cirque Tzigane el 1994. Aquest artista sap reunir les vivències del circ i el goig de viure la vida en poemes com aquest:
Jo no he comprès encara com funciona aquest món, però sé molt bé allò que el cel m’exigeix. S’ha acabat el temps del desordre. Ara, poso la mà damunt tot allò que és bell.4
.barcelona.nb@diba.cat 2 .montgat.tb@diba.cat
1
3. Brossa, Joan: Poemes Públics. Editorial Alta Fulla, Barcelona 1987 Romanès, Alexandre: Un peuple de promeneurs. Le temps qu’il fait, 2000
4.
Jordi Jané (crític i analista circense)
DESEMBRE 2011- MARÇ 2012 AMB EL SUPORT
www.flic.cat