Quitt by Teatre Lliure

MONTJUÏC11/12 DEL 26 de gener al 26 de febrer

QUITT

ELS IRRESPONSABLES SÓN EN VIES D’EXTINCIÓ de PETER HANDKE direcció LLUÍS PASQUAL intèrprets Andreu Benito Bertolt Koerber-Kent Jordi Boixaderas Hans Jordi Bosch Karl-Heinz Lutz Eduard Fernández Hermann Quitt Míriam Iscla senyora Quitt Lluís Marco Harald von Wullnow Marta Marco Paula Tax Boris Ruiz Franz Kilb traducció de l’alemany Feliu Formosa escenografia Paco Azorín vestuari Isidre Prunés il·luminació Xavier Clot (a.a.i.) caracterització Mariona Trias i Lluís Soriano música Josep Maria Arrizabalaga música original blues Ricard Gili so Igor Pinto coreografia Montse Colomé vídeo Alessandro Arcangeli ajudant de direcció Pau Carrió ajudant d’escenografia Alessandro Arcangeli ajudant de vestuari Elena S. Ramos pianista Tòfol Trepat construcció d’escenografia Tallers del Teatre Auditori Sant Cugat confecció de vestuari Goretti Puente

Per què provar d’endinsar-se en un llarg poema fet de paraules amb aparença de text teatral fet de les mateixes paraules? Potser per no ‘mecanitzar-nos’, com diu Quitt, i poder continuar essent una mica irracionals. “Arriba el temps de les màquines de pensar i ja no hi haurà res d’irracional” ens diu Handke al final de l’obra. Davant nostre, sentint aquestes paraules encarnades pels actors, observarem a través d’una aparença d’argument un tel cada vegada més prim sempre a punt de trencar-se que sosté el nostre planeta, que gira finalment a un ritme econòmico-solar. I davant nostre, també es converteixen en pols les pròpies situacions teatrals i la pròpia idea del personatge -potser la del propi actor-, incapaç de sobreviure ell mateix com a representant dels espectadors i intèrpret dels seus anhels al teatre. La recerca desesperada de Quitt i de l’actor que l’interpreta és també la nostra per mantenir l’impuls d’irracionalitat que ens faci viure. Handke trenca a cops de martell el mirall que ens reflectia als escenaris. Alguns trossos reflecteixen encara moments de realitat esmicolada. Però les estelles de vidre se’ns claven a tots, actors i espectadors, mentre ens reconeixem i al mateix temps ens perdem pels racons de cada paraula del poema. n Lluís Pasqual

i els equips del Teatre Lliure coproducció Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional agraïments Montibello i Termix

espectacle en català durada aproximada primera part 60 minuts / pausa 15 minuts / segona part 50 minuts

Handke com a exemple de teatre postmodern

“Post-Modern Theater: A Contradiction in Terms? Handke, Strauß, Bernhard and the Contemporary Scene” Monatshefte 79 (1987)

La mecanització del llenguatge: Handke Bona part de l’escriptura contemporània (literària, però també filosòfica) es mou entre la temptació del silenci i la revolta lingüística. L’escriptura com a intent interminable i gairebé desesperat de construir un llenguatge que sigui capaç de trencar amb la xerrameca ambiental i proporcionar-nos una experiència més neta de les coses.

Die Unvernünftigen sterben aus de Peter Handke (1973), Groß und klein de Botho Straulß (1978) i Vor dem Ruhestand de Thomas Bernhard (1979) tenen l’estatus paradigmàtic d’obres de teatre postmodernes. El teatre postmodern des-estructura sistemàticament les convencions dels personatges i de la societat, els problemes ètics i la resposta del públic, que fins llavors organitzaven l’experiència teatral. Seguint la tesi de Fredric Jameson segons la qual l’art postmodern és un art d’imitació en el qual l’original ha desaparegut, sorgeix el conflicte per fer compatible un art del pastiche amb l’ontologia del teatre com a acte ritual. Aquestes obres oposen resistència a la comunicació, rebutgen l’empatia i la distància crítica i, per efecte, rebutgen el públic. L’impuls del teatre postmodern cap a la destrucció dels seus propis elements constitutius expressa la pèrdua de vitalitat del propi teatre. La mort del teatre és, de fet, el tema de fons d’aquestes tres peces. n Donna L. Hoffmeister

“Seria profitós deixar de banda el costum de sentir només allò que ja entenem. Aquesta proposició no va dirigida només a cada oient; va dirigida encara més a qui intenta parlar de la parla –sobretot quan això s’esdevé amb l’única intenció de mostrar possibilitats que ens permetin estar atents a la parla i a la nostra relació amb ella.” Martin Heidegger Seguint l’estela de la Sprachkritik de primers de segle se situa l’anomenat “grup de Viena” i, posteriorment, l’anomenat “grup de Graz” en el qual l’escriptor austríac Peter Handke va vetllar les seves primeres armes literàries, i que podria tenir per divisa un apunt seu de Fantasies de la repetició ‘El meu partit és el meu llenguatge: el qui s’obren a la seva moral són dels meus’. Per a ell, el llenguatge convencional propi de l’era de la comunicació, aquest llenguatge ple de clixés i de frases fetes, sentit a diari i que ja no diu res, aquest llenguatge no ens deixa veure-hi ni parlar, perquè ens ho dóna tot ja vist i anomenat. El llenguatge del nostre món és verborrea, xerrameca insubstancial, una mena de reixeta convencional i falsa que ens impedeix veure-hi, expressarnos i escoltar. Un dels problemes que habita l’escriptura de Handke és la mecanització d’allò que es diu. En un article de 1973 titulat “Què puc respondre a això?” Handke mostra el seu malestar davant d’aquestes opinions personals

que són sempre completament impersonals, davant de les convencions de l’opinió que ens donen d’entrada la realitat ja dita i interpretada: “Fa uns dies, algú em va trucar i em va preguntar: què opines de l’alto al foc al Vietnam? No li vaig contestar, em vaig limitar a dir només unes quantes paraulotes i vaig canviar de tema. El que tenia per dir no hauria estat meu, i em sento especialment estrany a mi mateix sempre que em fan dir alguna cosa que una màquina hauria pogut escopir exactament igual que jo”. Aquesta mateixa màquina de parlar apareix quatre anys després en una de les anotacions d’El pes del món: “Inventar una màquina perquè no hagis que parlar (que acciones quan et parlen i que respon per tu)”. O la pregunta obsessiva de La història del llapis: “A cada frase que et passi pel cap pregunta’t: realment és aquesta la meva llengua?”. I per introduir el problema de la mecanització del llenguatge, basta la referència a una peça de 1968 titulada Kaspar, sobre la història d’un noi misteriós d’uns setze anys aparegut en una plaça de Nüremberg el 1828 i que, com indica Handke mateix a les primeres acotacions, també es podria haver titulat “tortura verbal”. L’obra “mostra allò que és possible fer amb algú [...] com es pot fer parlar algú parlant-li”, la manera lenta i implacable, purament lingüística, com uns “apuntadors” ensenyen a parlar a Kaspar introduint-lo alhora a la presó del llenguatge i a la del sistema, a la gàbia dels modes habituals de percepció, d’expressió i de comportament en els quals els éssers humans normals han estat instruïts i reclosos. (···) Handke mostra constantment en l’escriptura la insatisfacció amb el llenguatge rebut, la crítica constant dels clixés, la recerca minuciosa i gairebé maniàtica d’un llenguatge en el qual les coses puguin aparèixer en la seva puresa, l’esforç enorme que es demana perquè les coses, fins i tot les més banals, les més quotidianes, les més simples, no se’ns donin ja falsificades per aquests esquemes fossilitzats de percepció que, precisament per ser convencionals, ens proporcionen una falsa sensació de realitat. L’escriptura de Handke para l’atenció a allò que encara no ha estat descrit, a experiències encara no registrades, a formes encara inèdites que tremolen a les escletxes de silenci que s’obren de vegades en el sobtat apartar-se d’un llenguatge que s’ha tornat hostil i inexpressiu. (···) El llenguatge que es pot transmetre és el de l’experiència intimidatòria del llenguatge, però al de l’experiència íntima només t’hi pots iniciar íntimament, és a dir, amb tots els balboteigs, les al·lusions, els dubtes, les dificultats, els tremolors de veu, els tons i els silencis que bateguen en un llenguatge

insegur, inquiet, sempre a punt de trencar-se, de defallir. Perquè el llenguatge recuperi la intimitat perduda o, simplement, perquè el llenguatge finalment parli és necessari trencar primer aquest llenguatge segur i assegurat dels que saben el que diuen, dels que parlen amb arrogància, dels que parlen com déu mana i diuen el que diu tothom, d’aquests que se’ls pot escoltar i obeir però als quals no es pot estimar. Per això “només puc estimar els qui tenen un llenguatge insegur; i vull fer insegur el llenguatge d’aquells que m’agraden”. n Jorge Larrosa

AL BOTXÍ

Us anomenen “banda”, “assassins”, “criminals”. De vegades m’esforço a comprendre els criminals i els [assassins perquè em vull comprendre jo mateix. Podria ser, per exemple, un homicida, és a dir, un criminal. Però vosaltres feu de “comando”, “brigada”, “exèrcit”; feu “presoners”, els fiqueu en “presons populars” i els executeu. No sou assassins, ni criminals –els meus germans–, sinó soldats, jutges i botxins. Qui comprèn el botxí? Engendres de la història que em feu incomprensible a mi mateix: no us comprenc i us menyspreo com als vostres avantpassats. n

INTERROMPRE’S A MITJA FRASE

L’última frase del narrador de contes acostuma a acabar [així: “De sobte, a la meitat del quadre, el pintor de cavalls va deixar de pintar i va estrangular el genet”.

Poemes inclosos a Leben ohne Poesie (2007)

DATES A RECORDAR I ACCESSIBILITAT

De sobte, a la meitat de l’última frase… n

col·loqui 5/02 sobretitulat en castellà i anglès el dijous i el dissabte a la nit a partir del 2/02 funció accessible amb sobretítols i audiodescripció per a persones amb discapacitat auditiva i visual el divendres 10/02 programa de mà en braille disponible a taquilla

GRÀCIA

EN CARTELL

HEDDA GABLER

Fins al 19 de febrer

de Henrik Ibsen direcció David Selvas intèrprets Pablo Derqui, Cristina Genebat, Àngela Jové, Laia Marull, David Selvas i Ernest Villegas

PRÒXIMA ESTRENA

CARTES D’AMOR. JAMES JOYCE A NORA BARNACLE

14 de febrer

amb Boris Ruiz i Laia Marull Una relació passional i sorprenent. n

MONTJUÏC PRÒXIMA ESTRENA

7 de febrer

Venda d’entrades a www.teatrelliure.com

CARTES IMPERTINENTS. MARIA AURÈLIA CAPMANY Rosa Maria Sardà al servei de les llampades brillants d’aquesta enorme personalitat. Amb aquesta sessió, ens apuntem també a la commemoració del vintè aniversari de la mort de Maria Aurèlia Capmany. n

Montjuïc Del 21 de gener al 12 de febrer Espectacle en català Cicle mitjà a partir de

anys

Montjuïc-Espai Lliure Del 28 de febrer al 25 de març Espectacle en català Educació infantil a partir de

anys

Montjuïc-Plaça Margarida Xirgu Del 17 d’abril al 13 de maig Espectacle en català Cicle inicial a partir de

anys

EL LLIURE DELS NENS

BUCHETTINO direcció Chiara Guidi cia Socìetas Raffaello Sanzio Un fil de llum il·lumina l’espai. Els sentits s’aguditzen i la imaginació comença a volar. El públic s’acomoda en cadascun dels 50 llits i comença la funció...

UN BOSC DE CAMES autoria i direcció Jordi Palet i Puig Cia. TAAAT - Farrés Brothers i Cia. Una nena es perd en una estació de tren on el tren fa tard: l’andana es va omplint, la gent es neguiteja, s’acumula als passadissos subterranis… i ella només veu cames i més cames.

LAVA direcció Martine Decroos, Philippe Van De Velde, Brenda Bertin cia Studio Orka Mentre construeixen un aparcament subterrani, uns geòlegs fan casualment una gran troballa. A quinze metres sota terra se senten sorolls estranys i inexplicables. n

FUNCIONS FAMILIARS

FUNCIONS ESCOLARS

Dissabtes i diumenges

De dilluns a divendres

Venda d’entrades a www.teatrelliure.com i a les taquilles del teatre

Reserves a serveieducatiu@teatrelliure.com i al 932 892 770

EXPOSICIÓ

ROS RIBAS, FOTÒGRAF D’ESCENA

comissaris Josep Ros Ribas i Aurora Rosales disseny expositiu Salva Bolta producció Centro Dramático Nacional i Teatre Lliure

Montjuïc-accés a la Sala Fabià Puigserver fins a final de temporada obert els dies de funció, dues hores abans de l’inici de l’espectacle entrada gratuïta

Aquesta exposició proposa una mirada imprescindible al llarg del nostre temps: una selecció de l’arxiu personal de Josep Ros Ribas, tan llarg i extens com la seva carrera de fotògraf d’escena. Estimat, admirat i respectat, Ros Ribas és també un referent per a la majoria de creadors teatrals espanyols i europeus. Amb tots ells ha caminat de la mà per aquest camí fèrtil de més de trenta anys, recollint d’una manera inconfundiblement personal el més destacat del teatre tant d’aquest país com dels principals escenaris i companyies europees. Mestre de l’escenari, sap atrapar com ningú la llum, el moviment, la posada en escena i l’emoció d’allò que retrata. Les fotografies de Ros Ribas són un bonic treball per a l’ull profà i un quadern de direcció per a l’observador de teatre, perquè tradueix en imatge el cos i l’ànima de cada un dels espectacles fotografiats. Per als qui els van veure, les seves imatges evoquen l’emoció del record. I als qui reben les seves fotografies com la primera notícia dels treballs que no van veure, els estimula la imaginació de l’aroma, l’energia i l’art de tot allò que hi va passar. La intenció d’aquesta exposició en oferir aquesta col·lecció de flaixos és complaure tant l’amant de la fotografia com l’espectador de teatre i destacar l’autor homenatjat en la seva qualitat de fotògraf i de testimoni fugaç d’una part de la nostra història cultural recent. n

I TAMBÉ... ACTIVITATS A L’ENTORN DE QUITT organitza Teatre Lliure amb la col·laboració de La Vanguardia, el Goethe Institut Barcelona i el Fòrum Cultural d’Àustria entrada lliure aforament limitat

Aprofitant les funcions de Quitt, el Teatre Lliure proposa tres activitats a l’entorn de la temàtica de l’obra i del seu autor, l’escriptor i dramaturg austríac Peter Handke, una figura controvertida que ocupa un lloc d‘honor en la literatura en llengua alemanya. 8/02 a les 19h. / Montjuïc – Sala de premsa

Handke com a escriptor políticament compromès Taula rodona amb el filòsof Miguel Morey, el germanista i traductor Eustaquio Barjau i la crítica literària Cecilia Dreymüller per discutir diversos aspectes del compromís polític de Handke expressat a través de la seva obra i també el paper de l’escriptor en la societat. Coordinació Cecilia Dreymüller 15/02 a les 19h. / Montjuïc – Sala de premsa

L’economia té moral? Taula rodona sobre economia i capitalisme. A partir d’alguns aspectes visionaris de la peça de Handke, es discutirà sobre l’actualitat econòmica i les crisis del capitalisme en un món globalitzat. Coordinació Ignacio Orovio (La Vanguardia) 21/02 a les 20’30h. / Montjuïc – Sala Fabià Puigserver

Projecció del documental El jugador melancòlic Presentació i projecció del documental monogràfic sobre Peter Handke realitzat pel crític literari Peter Hamm per al canal ARTE, a partir de diverses entrevistes que ressegueixen espais significatius de la seva obra. En finalitzar la projecció hi haurà un col·loqui amb Peter Hamm. Coordinació Cecilia Dreymüller tel 932 289 747 / info@teatrelliure.com / MONTJUÏC Passeig de Santa Madrona, 40-46 / GRÀCIA Carrer Montseny, 47 entitat concertada amb

amb el suport de

mitjans patrocinadors

membre de

som a