Dossier de l’espectacle
Anton Txèkhov Michael Pennington
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle
www.temporada-alta.net
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
“És una sort que un home i escriptor tan excepcional hagi atret un actor tan excepcional com Michael Pennigton... Txékhov en tot el seu humor i humanitat” Sunday Telegraph
02
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Fitxa De Michael Pennington Direcció i interpretació: Michael Pennington www.michaelpennington.me.uk
Dades Dia i hora: Divendres 4 de desembre a les 21 h Lloc: Teatre Auditori Sant Cugat Preus: 26 € Durada: 2 h amb entreacte (15 min) Dia i hora: Dissabte 5 de desembre a les 21 h Lloc: Teatre de Salt Preus: 30, 22 € Durada: 2 h amb entreacte (15 min)
Espectacle en anglès amb sobretítols en català
03
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Anton Txèkhov Michael Pennington
Anton Txèkhov
Els russos consideren Dostoievski i Tolstoi uns gegants, però Txèkhov com un amic. La llegenda de l’escena britànica Michael Pennington torna a Girona després d’apropar-nos la màgia de Shakespeare de la mà de Peter Brook (Love is my sin, Temporada Alta 2009) i en solitari (Sweet William, TA 2010). Ara, rescata la història d’una obsessió: un espectacle sobre la vida d’Anton Txèkhov escrit, dirigit i interpretat per ell mateix. Com seria conèixer l’autor de Les tres germanes? Què diria i de què parlaria? Són algunes de les preguntes que ens resoldrà aquest muntatge estrenat l’any 1984 al National Theatre de Londres.
Comment cela serait-il de rencontrer l’auteur de Les Trois Soeurs?La légende de la scène britannique Michael Pennington nous propose Anton Chekhov, un spectacle écrit, dirigé et interprété par lui-même. Une vision personnelle du dramaturgerusse.
¿Cómo sería conocer al autor de Las tres hermanas? La leyenda de la escena británica Michael Pennington nos propone Anton Chekhov, espectáculo escrito, dirigido e interpretado por él mismo. Una visión personal del dramaturgo ruso.
What would it be like to meet the author of The Three Sisters? A legendary figure in British theatre, Michael Pennington, presents Anton Chekhov, a show written, directed and performed by himself. A personal vision of the Russian playwright.
04
La llegenda de l’escena britànica Michael Pennington torna a Temporada Alta
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Sobre l’obra... Anton Txèkhov
Anton Txèkhov
Com hauria estat conèixer Txèkhov? Sobre què hauria parlat si jo l’hagués posat dalt d’un escenari amb una audiència? Desconfiava del teatre i detestava les converses sobre el sentit de la vida –una vegada havia dit que era com preguntar, Què és una pastanaga? Es diu, però, que en presència seva tothom sentia la necessitat de ser més senzill, més ell mateix. Els russos es miren Dostoievski i Tolstoi com a gegants, però a Txékhov com a un amic. I de la seva vida complicada surten obres teatrals magnífiques i històries curtes, i també un bé social mesurable i una influència moral. El famós espectacle d’un sol home de Michael Pennington pren la forma d’una tarda passada amb ell cap al final de la seva vida. Rememora sobre el seu temps i la seva feina; demostra la seva tècnica d’escriptura explicant històries i es relaciona profundament i humorística amb el seu públic.
05
L’espectacle de Pennington ha estat lloat universalment. Estrenat al Teatre Nacional de Londres el 1984 en el vuitantè aniversari de la mort de Txékhov, s’ha representat per tot el Regne Unit i Europa, ha estat difós en dues adaptacions radiofòniques diferents i ha estat el tema d’un documental de la BBC.
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
El director diu... Michael Pennington
La meva idea de fer un espectacle sobre la vida d’Anton Txékhov va néixer d’una conversa al Transsiberià Express amb un poeta americà, i practicant de zen, cosa que va ser sens dubte un bon començament. El 1975 anava cap a casa des del Japó, pagant un interès de quinze anys en les coses russes que havien arribat a ser una obsessió suau, agradable. Volia veure com era Irkutsk i fer-me una idea de la immensitat a través de la qual la gent somniava amb Moscou, Moscou. Havia estat allotjat en un compartiment de dues lliteres amb Lucien Stryk, perquè així és com els Soviets arreglaven aquestes coses, fins i tot quan eren detalls petits; el supòsit raonable que ell i l’actor anglès se sentirien més còmodes parlant de les seves coses que no pas vagarejant pel tren avergonyint ciutadans amb preguntes que no es poden respondre.
Michael Pennington caracteritzat com a Txèkhov
Un dia Lucien em va preguntar si m’havia adonat que Txékhov, aleshores ja tuberculós, havia fet el terrible viatge invers que el nostre per realitzar un estudi de les condicions de vida a la presó de la illa de Sakhalín, a la Costa del Pacífic. La notícia, podria dir que em va matar. L’informe escandalitzat de Txékhov sobre Sakhalín ara ocupava el seu lloc en el catàleg traduït, però aleshores no es coneixia en anglès, i per bé que sabia de manera general que Txékhov tenia una consciència, havia suposat que l’exercia des de la seva butaca. Lucien, prement l’avantatge amistós, va declarar que havia de fer un espectacle d’un home, de l’escriptor, remarcant, posant de relleu, que Txékhov havia rentat l’experiència de Sakhalín tornant per Singapur, Hong Kong i el Canal de Suez, comprant una mangosta i permetent-se tots els seus abundants 06
desitjos. Me’n vaig burlar: el tema era massa difícil, l’home massa difícil de copsar, de totes maneres em calia un espectable d’un sol home - pobre Lucien no entenia els problemes. Ens varem separar a Moscou, Lucien va prometre que em donaria la tabarra a consciència. Durant vuit anys em va trucar cada any, per parlar específicament d’aquest tema. Durant vuit anys vaig riure-me’n: el novè any, però, ho havia fet. Com hauria estat conèixer Txékhov? Quin tipus d’humor tenia, i sobre què estaria preparat per parlar si jo hagués tingut la sort de capturar-lo un capvespre i posar-lo sobre un escenari íntim? Probablement no el teatre, per al qual tenia una desconfiança saludable, o la seva relació commovedora amb Olga Knipper. I detestava les converses sobre el sentit de la vida; havia dit que era com preguntar, Què és una pastanaga? I tanmateix... Després d’anys gargotejant, el Teatre Nacional em va convidar el 1984 a encarregar-me de l’espectacle encara incomplet en una gira per les universitats i les escoles i després en el repertori principal de Cottesloe per a unes trenta representacions. Va ser un gran gest de confiança, i va concentrar la ment meravellosament. Interpretar-lo un dia per a vuit estudiants de secundària a una aula de Londres, el següent a l’ampliació municipal del Queens Theatre Hornchurch, després a un centre d’arts a Wigan, va demostrar que l’assaig i error i el contrast dràstic era la millor manera d’acabar la feina. La primera nit al National va ser, per coincidència, molt propera al vuitantè aniversari de la mort de Txékhov a Badenweiler – Vaig pensar: vuitanta anys més tard, Txékhov torna a morir. Va anar bé; i durant vint-icinc anys he fet gires ocasionals però àmplies amb l’espectacle. Aquella nit era uns quants anys més jove que Txékhov que interpretava: ara tinc vint anys més, encara que probablement estic més sa. I la feina no s’ha acabat: mai havia estat implicat en un guió durant tant de temps – un que, en tot cas, he donar permís per canviar- cada vegada l’he adaptat una mica: les premonicions intrigants de la vida soviètica de Txékhov són menys interessants
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
eren (malgrat que potser tornin a tenir el seu moment) i em vaig escapar. En aquest punt encara es pot parlar una mica del teatre. El fet que, encara, tot a l’espectacle hagi estat dit o escrit –en algun lloc- per Txékhov no és tant per fer publicitat de la meva aportació enginyosa sinó per no poder ser acusat d’inventar-m’ho tot. El que havia inventat és el context, i he utilitzat passatges d’obres, i especialment les històries, només quan sembla que tenen un nítid so autobriogràfic –la qual cosa fan més sovint del que esperava. Atès que és únicament la meva idea del què li havia agradat, les millors respostes les he tingut de la gent que senten que ara tenen una mena de conversa amb Txékhov, i el pitjor que pot passar és que tingueu una idea diferent de la meva. Definitivament, de les vides més complicades en sorgeixen no només obres teatrals magnifiques, sinó una multitud d’històries curtes, bé social mesurable i una influència humana que encara es pot sentir. Els russos es miren Dostoievski i Tolstoi com a gegants, però a Txékhov com un amic, i es diu que en presència seva tothom sentia la necessitat de ser més senzill, més ell mateix. Txékhov mateix va témer la mort de Tolstoi, ja que sentia que amb Tolstoi viu era “fàcil i natural” ser escriptor. Es podria dir que amb Txékhov entre nosaltres és més fàcil viure alguna cosa similar a una bona vida: una en la que les pròpies respostes de Txékhov – exuberant, tolerant i discret – es filtren en els sistemes nerviosos d’aquells qui l’estimen. Per sempre, aquest amor pot convertir-se en hagiografia; és bo que la seva correspondència més múrria, anteriorment reprimida pels sensors soviètics, hagi sortit ara a la llum. Haig de dir, que els soviètics no han fet gaire bé la seva feina, perquè, a través d’amics russos, vaig saber que esperar per ser descobert eren una bona recopilació de visites a prostíbuls siberians, de manipulatives relacions amoroses i una obsessió permanent amb els lavabos (suficientment natural per a un home amb delicades dificultats físiques en una època bàrbara). Òbviament, les noves berrugues a la cara de Txékhov el feien, per a nosaltres, més que mai, un personatge fascinant. És fàcil acceptar a Txékhov com un company a la vida: et murmura des de lluny a l’orella, i es manté, en l’absència, el millor company de viatge. El meu pare va 07
morir sobtadament la tarda de la que hagués estat la primera representació de l’espectacle; vaig ser físicament exclòs d’un teatre a Haifa que no sabia que hi estava anant, i el mateix va passar un diumenge a Hereford: tothom havia marxat a casa per al cap de setmana. Això, per no esmentar el lloc estrany al llarg dels anys que, havent tingut la meva llista escrupolosa de mobles i accessoris, en lloc d’això em va deixar amb una aspidistra marcida i un faristol, o no van aconseguir en absolut anunciar l’espectacle. A través d’aquests i altres dilemes, grans i petits, l’extravagància d’Anton Pàvlovitx, i potser la seva “incomprensible i intrèpida passió” ha funcionat molt bé. Per suposat, pertanyo a un gremi supersticiós, i sempre estic pendent del recolzament. Cap al final de la nit de l’estrena al Nacional, la part més propera de l’audiència i jo mateix varem començar a preocuparnos per una mosca amb una activitat frenètica que va trobar alguna cosa irresistible en la meva aura. Vaig arribar a la frase “És tan terriblement avorrit, que fins i tot les mosques cauen mortes” i, us ho prometo, la mosca va parar. Una mica més tard, entrant als cinc minuts finals, vaig explicar la història de Txékhov del monjo negre, que anuncia la seva arribada imminent mitjançant “una lleugera brisa que entra per la finestra, fent caure els meus papers al terra”. El Cottesloe és més o menys una habitació segellada, sense corrents, i estic encantat de dir que ni jo vaig fer cap moviment, ni l’audiència tampoc. Tot i això, just en aquell moment un paper que hi havia sobre l’escriptori va caure onejant al terra. No pretendré que simultàniament vaig veure una figura alta amb una petita barba i ulleres recolzades sobre el nas moventse pel voltant de la platea, però visc en l’esperança. Text extret del llibre de Michael Pennington Are You There, Crocodile - Inventing Anton Chekhov ha estat publicat per Oberon Books,.
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Fidelitzant espectadors Teatre Internacional
L’escena internacional continua sent la principal aposta de Temporada Alta. Hi ha molts noms que tornem a trobar en la seva programació, però d’altres –com alguns joves creadors de la nova connexió Flandes– amplien la mirada sobre l’escena europea actual. William Kentridge ja va meravellar al Temporada Alta de 2008 amb la fantàstica escenificació d’Il ritorno d’Ulisses, l’òpera de Monteverdi. En l’edició d’enguany presenta Ubu i la comissió de la veritat, un dels seus espectacles fundacionals amb la Handspring Puppet Company, testimoni artístic compromès del desenllaç de l’apartheid sud-africà. També repeteix el lituà Oskaras Koršunovas, que dóna noves formes als clàssics però extraient- ne l’essència sense distraccions: quan encara tenim fresc el record de la seva versió de La gavina de Txèkhov de la passada edició del festival, Koršunovas presenta enguany Krapp’s last tape, una de les peces cabdals de Beckett. Un altre conegut del públic de Temporada Alta és Fabrice Murgia, que presenta Notre peur de n’être: analista de l’individu en la societat actual, les seves peces s’emparen en la tecnologia per presentar amb cruesa els dèficits humanitaris del desenvolupament. I, per la seva banda, Declan Donnellan presenta un altre clàssic: Mesura per mesura, de Shakespeare, amb els intèrprets del teatre Puixkin de Moscou,una de les peces més políticament incisives del dramaturg anglès. Thomas Ostermeier ha estat un dels directors d’escena més influents de les darreres dècades i això ens ha menat a patir, com a espectadors, més d’una pèssima imitació de la seva poètica. En aquesta edició, però, l’Ostermeier de debò presentarà la versió escènica d’una obra mestra fílmica, El matrimoni de Maria Braun de Rainer Werner Fassbinder, una d’aquelles manifestacions artístiques fonamentals per entendre fins a quin punt la cultura ha estat fonamental a Alemanya per assumir el seu terrible segle XX. Una vídua jove s’enfronta a la misèria de la postguerra alemanya, un panorama en què només pot oferir el seu sexe per sobreviure. Fassbinder va començar a explicar que l’esforç de guerra alemany no només es podia comptar amb baixes al front, i ara Ostermeier en fa una lectura teatral. Bon moment per recordar el camí recorregut a una ciutadania ale08
manya i europea cada vegada més abocada a la insolidaritat. El gran mestre Peter Brook i la seva col·laboradora Marie-Hélène Estienne presenten The Valley of Astonishment, basat en un poema èpic del persa Farid Attar, La conferència dels ocells, una peça ambiciosa si hem de fer cas a les paraules de Brook: “Conduirem l’espectador per nous i desconeguts territoris a través de persones les vides dels quals són tan intenses que en qualsevol instant poden passar del paradís a l’infern tornar una altra vegada al paradís”. Com ja va fer fa molts anys a partir de la biografia de l’armeni Gueorgui Ivànovitx Gurdjieff (Meetings with Remarkable Men), Brook explora la natura humana i la seva capacitat de transcendència. Per altres vies, allò que precisament es va proposar Txèkhov: el gran actor anglès Michael Pennington ressegueix la vida del dramaturg rus en un tour de force interpretatiu en solitari (Anton Txèkhov) a la mesura del seu potencial escènic. Un programa ple, doncs, de noms coneguts que presenten, però, noves creacions. Una manera de fidelitzar l’espectador. Eduard Molner Text del suplement especial de Temporada Alta publicat a La Vanguardia el passat 19 de setembre
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
La crítica n’ha dit... “És una sort que un home i escriptor tan excepcional hagi atret un actor tan excepcional com Michael Pennington… Txékhov en tot el seu humor i humanitat” Sunday Telegraph
“Meravellosament ben fet… Txèkhov sobre la vida” New York Times
“Totalment convincent… Una actuació meravellosament modulada” The Guardian
“Audaç i commovedora…” Time Out
09
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Anton Txèkhov dramaturg i narrador
Anton Pàvlovitx Txèkhov neix el 1860 a la vila de Taganrog, on el seu pare és un pròsper comerciant. L’any 1875 el pare de Txèkhov s’arruïna i ha de fugir a Moscou; Anton, ben aviat, i fins a la fi de la seva vida, esdevé la principal font d’ingressos de la seva família; en aquesta època comença a publicar retrats i escrits humorístics a la premsa. L’any 1984, malgrat les dificultats, Txèkhov aconsegueix acabar la carrera de medicina a Moscou. La medicina mai no serà lucrativa per a Txèkhov, però ell la considerarà la seva professió, que sovint exerceix sense cobrar. Cap a 1983 se li manifesten els primers símptomes de tuberculosi. Continua sent un autor prolífic de relats, que publica a les revistes més prestigioses del moment, i que van consolidant la seva fama com a prosista. L’any 1890 viatja a l’illa-presó siberiana de Sakhalín, on denuncia les condicions de confinament dels deportats. El 1896 té lloc a Petersburg l’estrena de la primera de les seves quatre grans peces teatral de maduresa: La gavina, que esdevé un fracàs punyent; l’any 1898, La gavina, de la mà del Teatre d’Art
010
Anton Txèkhov
de Stanislavski i Nemiròvitx-Dàntxenko, aconsegueix triomfar a Moscou. Stanislavski produirà —i encoratjarà—, malgrat les seves diferències de criteri amb l’autor, les següents obres teatrals de Txèkhov. L’any 1901, ja greument malalt, Txèkhov contreu matrimoni amb l’actriu Olga Knipper. El 1904 mor al balneari alemany de Badenweiler. L’estil txekhovià és senzill, subtil, lluminós i precís, ple d’observacions fugaces i detalls. Josep Pla, admirador de la seva obra, conclou: “L’escriptura és tan normal, tan acostada a la petitesa de les coses de la vida que a mi em sembla que l’escriptor rus ha contribuït com ningú a la destrucció del barroquisme literari i que això ho ha fet d’una manera gairebé inconscient i per raons d’honorabilitat personal...” La distància i l’objectivitat respecte als personatges s’harmonitza en Txèkhov amb una entonació irònica, però amarada de tendresa, i una certa melangia lliure de sentimentalisme. Un protagonista típicament txekhovià és l’intel·lectu-
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
al apàtic i malenconiós que se sent avorrit i incapaç de fer res de profit, cosa que l’impulsa a filosofar sobre la vaguetat de viure. Es tracta d’un “home bo incapaç de fer el bé”, dirà Nabokov. En el seu estil, en les seves maneres i en les seves manifestacions explícites, Txèkhov condemna les inscripcions grolleres de la subjectivitat de l’autor en les obres. En aquestes no hi ha ostentació d’una postura política o religiosa, però, per damunt de les vacil·lacions dels personatges txekhovians, hi plana un corrent ètic. El compromís amb la veritat literària i la versemblança en les seves obres és consistent amb una apel·lació humanística i progressista. Sovint, però, se li va retreure una visió entomològica sobre els seus personatges. Les seves obres dramàtiques que, amb les posades en escena del Teatre d’Art, van tenir un cert ressò, van ser titllades d’antiteatrals per la manca d’una acció vigorosa en escena. Certament, trencava amb el melodrama tradicional d’aleshores i obria camí cap als canvis en la concepció teatral que han tingut lloc durant el segle vint, incloent-hi el teatre de l’absurd o de la paradoxa. Ja en vida, a Rússia, Txèkhov gaudí de la notorietat i d’un gran reconeixement (sense unanimitat) crític i literari. Alguns dels seus contes ja van ser traduïts a altres llengües europees. D’ençà de la seva mort, Txèkhov s’ha anat consolidant com un clàssic de la literatura russa. Cal tenir present el fet que el règim soviètic tolerés bé la seva literatura, tret d’algunes suspicàcies dels defensors més intransigents del realisme soviètic, a l’hora de considerar la seva difusió. L’obra de Txèkhov es va donar a conèixer en el món occidental (i particularment en l’anglosaxó) arran de l’extensa selecció de la seva obra, en tretze volums (1916-1922), traduïda a l’anglès per Constance Clara Garnett. En l’àmbit francòfon, la traducció completa de l’obra de Txèkhov, en vint-i-un volums, a càrrec de Denis Roche, aparegué entre 1922 i 1934. Gràcies a questes traduccions, Txèkhov va tenir un gran reconeixement internacional i de seguida va ser llegit per escriptors com ara Katherine Mansfield, André Gide, Virginia Woolf, James Joyce o George Bernard Shaw. Pel que fa al teatre, Txèkhov es va anar difonent per Occident lligat al Teatre d’Art: invitacions a Moscou de diversos artistes internacionals (com ara Isadora Duncan o Arthur Gordon Craig), gires internacionals 011
(1906, 1924-1926) i participació en l’emigració de gent vinculada amb el Teatre d’Art. Després de la Segona Guerra Mundial, les peces teatrals de Txèkhov es van representar, reinterpretar i versionar arreu d’Europa. Actualment, Txèkhov és un dels autors més representats en llengua anglesa. Text de Xènia Dyakonova i José Mateo Extret de Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Michael Pennington director, autor i actor
Fill de mare escocesa i pare gal·lès, Michael Pennington va créixer a Londres. Primer va representar Hamlet i Tròilus a la Universitat de Cambridge i posteriorment va ser convidat a unir-se a la RSC, per a la qual va representar en anys successius els papers principals a Hamlet, Timó d’Atenes i Hipòlit, va fer de Berowne a Treballs d’amor perduts, d’Angelo a Mesura per mesura, de Donal a Shadow of a Gunman, de Mirabell a The Way of the world, I de narrador a Venus i Adonis. També va ser el cofundador i director artístic adjunt de l’English Shakespeare Company de 1985 a 1992, amb la qual va representar els papers principals a Coriolà, Enric V, Macbeth i Ricard II, i va fer de Leontes a Conte d’hivern. Entre altres papers al Regne Unit destaquen: Charles Dickens a Little Nell, Robert Maxwell a The bargain, Nathan a Nathan the wise, Archie Rice a The entertainer, protagonista a John Gabriel Borkman, protagonista The madness of George III, Major Arnold a Taking sides, Walter Burns a The front page, Dorn a The seagull, Dr. Prenticea What the butler saw, Oscar Wil-
012
Foto: Dan Peled
de a Gross indecency, Alceste a El misantrop, Domenico a Filomena, Henry Trebell a Waste, Sir John Brute a The provok’d wife, Raskolnikov a Crim i càstig, Edward Damson a The gift of the gorgon, Claudi a Hamlet, Deeley a Old times, protagonista a The guardsman, Jaffier a Venice Preserved i protagonista a Strider, Richard Strauss a Collaboration i Wilhelm Furtwängler a Taking sides al West End de Londres. Al Temporada Alta de l’any 2010 presentà Sweet William i enguany Pennington porta Anton Txékho, una obra sobre el dramaturg i narrador rus. Entre les obres escrites publicades de Michael Pennington destaquen: User’s Guides to Hamlet, Twelfth night and A midsummer night’s dream; Are You There Crocodile – Inventing Anton Chekhov; i Sweet William. Va ser el ponent en els cicles sobre Shakespeare de la British Academy l’any 2004.
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
013
Anton Txèkhov Michael Pennington Els Joglars
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
014