Dossier de l’espectacle
Constructivo (acción demoledora para inversores utópicos)
Ernesto Collado - Piero Steiner
Foto: Clara Subirana
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle
www.temporada-alta.net
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
“Constructivo: un espectáculo poético, divertido, cabreado, lleno de verdad, que debería girar por toda España.” Marcos Ordóñez
02
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Fitxa Creació i interpretació: Luigo Maestrinni i Rafael Lanza Direcció i dramaturgia: Piero Steiner i Ernesto Collado Producció: Fundación Collado-Van Hoestenberghe Amb la col·laboració de: Fira de Tàrrega - Suport a la creació
Dades Dia i hora: Dissabte 21 de novembre a les 12 h i a les 18 h Diumenge 22 de novembre a les 12h Lloc: Sala La Planeta Preus: 18€ Durada: 1 h
Espectacle en castellà
La programació del Temporada Alta a la Sala La Planeta compta amb la col·laboració de:
03
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner
Foto: Clara Subirana
L’única cosa garantida en els espectacles d’Ernesto Collado és l’humor, la resta resulta imprevisible i inclassificable. A Constructivo s’uneix a Piero Steiner per extreure el significat de les construccions que ens envolten, del paisatge que generen i de la seva utilitat. Un espectacle amb escenes superposades com els materials d’un habitatge, un exercici íntim protagonitzat per Luigi Maestrinni i Rafael Lanza, dos paletes filòsofs, dos artistes de la senzillesa que ens conviden a qüestionar el sentit últim dels nostres actes constructius, reflexions oportunes en aquests temps postboom del totxo. El humor es el único elemento garantizado en los espectáculos de Ernesto Collado, que se une a Piero Steiner para extraer el significado final de nuestros actos constructivos, reflexiones oportunas en el marco postboom del ladrillo.
04
L’humour est le seul élément garanti dans les spectacles d’Ernesto Collado, qui s’unit à Piero Steiner pour extraire la signification finale de nos actes constructifs, des réflections opportunes dans le cadre postboom de la brique.
L’única cosa garantida en els espectacles d’Ernesto Collado és l’humor, la resta resulta imprevisible i inclassificable.
Humour is the only element you’re guaranteed to find in Ernest Collado’s work: here he joins forces with Piero Steiner to distil the ultimate meaning of our constructive acts - timely reflections in the aftermath of the bursting of Spain’s property bubble.
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Sobre l’obra...
Constructivo (acción demoledora para inversores utópicos)
Vaig conèixer a en Luigi Maestrini i a en Rafael Lanza el 2009 a una trobada internacional d’arts escèniques a Münster (Alemanya). No feien cap presentació però anaven a totes les reunions, conferències i espectacles del programa amb una curiositat i un entusiasme poc comú en aquest tipus de trobades. Com no portaven la típica acreditació no em vaig poder aguantar i els vaig preguntar que cony feien allà. La seva resposta va canviar completament la meva percepció d’aquells dies plujosos i freds entre professionals: -Estem aquí perquè volem aprendre. Luigi Maestrini i Rafael Lanza es van conèixer treballant en la construcció del Large Hadron Collinder (LGH) del CERN, a Ginebra, com tants d’altres immigrants 05
italians i espanyols. En Piero com a paleta qualificat i en Rafa com a mestre d’obra. Van treballar dos anys a la mateixa secció sense saber tan sols els seus noms. Un dia es van trobar a la sortida d’un cinema, després de veure una sessió de nit d’una pel·lícula de Buñuel i se’n van anar a prendre un cafè. Van parlar de moltes coses, de pel·lícules per suposat, però també sobre llibres, ciència, art i filosofia. A part de l’ofici els dos compartien una insaciable curiositat juntament a una enorme sensibilitat per la poesia i l’abstracció. Però el que de veritat els va unir, va ser una urgent necessitat de trobar la manera d’expressar i comunicar les seves idees sobre la bellesa, la vida i per suposat la construcció.
Foto: Clara Subirana
Foto: Luke Younge
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Van començar fent petites conferències teatralitzades a casa pels amics i companys de feina. Més tard es van filmar, discutint i jugant amb conceptes filosòfics, utilitzant objectes, materials i els seus propis cossos. Els resultats són increïblement frescos i amb un gran sentit de l’humor. Es van fer bastant populars a l’ambient underground de Ginebra i van començar a participar en alguns petits festivals alternatius. Aquell mateix any els vaig convidar a participar al Festival MAPA (del que sóc el director artístic). És difícil mantenir una continuïtat a l’àrea de la construcció, però això, lluny de ser un inconvenient, fa que les seves propostes siguin molt més vitals i necessàries. Fa un any, Piero Steiner i jo vam començar a pensar a col·laborar per un nou treball escènic. Quan els vaig explicar la història d’en Luigi i en Rafa, en Piero va saber enseguida que fer. Els hi vam preguntar si volien treballar amb nosaltres sobre la idea de repensar la arquitectura i imaginar un futur. La seva resposta va ser: - El foc de la crisi econòmica està socarrimant les bases de l’arquitectura moderna. Atiem el foc! Així és com va començar Constructivo. CONSTRUCTIVO* *adj. 1 Relatiu a la construcció: la fusta o el ciment són materials constructius. 2 Que construeix o serveix per a construir; especialment, que serveix per a extreure conseqüències positives i útils de les coses. Constructivo és un manifest encès contra l’esterilitat de l’arquitectura moderna així com una crítica i imaginativa visió de la nostra societat i els edificis l’aixopluguen. Un joc performatiu on dos autèntics treballadors de la construcció (els únics que realment poden construir quelcom) et conviden a repensar qüestions universals mentre busquen respostes personals al buit ètic que els envolta amb l’ajuda del seu delirant humor i una desbordant humanitat. Una nova temptativa de la Fundación Collado-Van Hoestenberghe per contagiar l’actitud vital del lliurepensador a cop de pic, pala i formigonera.
06
PALETES. LA IMPORTÀNCIA DE L’OFICI
Quan vaig començar vagament a idear aquest projecte em vaig apropar a La Central (llibreria barcelonesa) per trobar lectures que poguessin inspirar-me i guiarme a través d’un tema que desconeixia. La meva sorpresa va ser trobar tota una secció dedicada a l’arquitectura (juntament a una altra immensa dedicada al disseny) i cap publicació que parlés sobre l’ofici de fer cases. Jo vaig insistir a l’encarregada de la secció (mentre navegàvem pel seu sistema informàtic): - algun assaig hi haurà sobre l’ofici de paleta. Ha d’haverhi algun paleta il·lustrat? Ella va somriure com si estigués bromejant. Jo no bromejava. Al cap de poc temps vaig conèixer en Luigi i en Rafa. Constructivo no és una exposició teòrica sobre arquitectura. No està fet per teòrics, ni per arquitectes. Ni tan sols per artistes ( en el sentit reduccionista i curt de mires de l’acadèmia). Els creadors d’aquesta peça són paletes, artesans de la construcció. Les seves mans han aixecat parets, col·locat bigues, cobert teulades. Han calibrat la barreja exacta del morter, la textura del ciment. Sense ells, els plans no passarien de ser uns indesxifrables dibuixos lineals a DIN A-2. En Luigi i en Rafa són dos professionals qualificats que han dedicat la seva vida a realitzar i a fer físiques les idees i els projectes d’altres però que amb el temps han concebut les seves pròpies idees i projectes. Constructivo és doncs, els seu assaig particular sobre l’art de fer cases, però per sobre de tot una proposta vital de com habitar-les.
CORPUS IDEOLÒGIC
Però jo, que no sóc paleta, sí he necessitat aprendre i he buscat en alguns llibres i personalitats respostes als meus dubtes i confirmacions a les mevesintuïcions. Les lectures les hem compartit (algunes, la majoria,
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
ja recomanades a mi per en Luigi i en Rafa) i així hem construït (mai millor dit) un marc ideològic sobre el que treballar. Aquestes són les idees principals:
A favor d’una arquitectura més humana Construir per habitar (i no per evitar). Edificis edificants.
Contra l’arquitectura del poder Constructivo és un atac frontal i descamat al urbanismo del pelotazo i als starchitects que se’n beneficien. Arquitectes, promocionats des de dalt (mai realitzen consultes populars sobre com hauria de ser una plaça o un nou museu) que a cop de talonari obliguen a la població a conviure amb (i en el pitjor dels casos a sobreviure a) edificis extraterrestres, que ens fan sentir aliens o que no ens fan sentir res en absolut però, que encaixen de meravella a les càmeres digitals de milions de turistes potencials.
Construcció creativa, sí, però tenint en compte que tota obra creativa exigeix identificació, empatia i composició corporal i mental. La inhumanitat de l’arquitectura i la ciutat contemporànies pot entendre’s com a conseqüència d’una negligència del cos i de la ment, així com un desequilibri del nostre sistema sensorial, on la vista s’ha imposat sobre la resta de sentits. Sense cap dubte, l’art de l’ull ha produït edificis imponents i dignes de reflexió, però ha facilitat l’arrelament humà en el món.
Una arquitectura deshumanitzada feta amb materials que no envelleixen com nosaltres, que no s’oxiden ni s’embruten. Amb les façanes que lluny de convidar-nos a entrar reflecteixen els nostres cossos en la seva brillantor impossible, rebotant la nostra imatge deformada, rebutjant-la.
En lloc d’una experiència plàstica i espacial amb una base existencial, la arquitectura ha adoptat l’estratègia psicològica de la publicitat i de la persuasió instantània; els edificis s’ha convertit en productes-imatge separats de la profunditat i de la sinceritat existencial.
Arquitectes mega-famosos com Frank Gehry, Saha Hadid, Rem Koolhaas o el mateix Calatrava, competeixen juntament amb les noves generacions d’arquitectes aspirants a la fama, per la forma arquitectònica més aventurada, més nova i transgressora. El cinisme, l’autocomplaença i el cridat a la deconstrucció gradual de tots els valors culturals i comunitaris previs semblen ser les seves metes.
Però no tots els arquitectes combreguen amb la religió del Diner.
Es gasten enormes quantitats de diners en concebre edificis monumentals mancats de significats per el poble. L’arquitectura enquadra la nostra existència, dóna forma i identitat a les nostres ciutats, a les nostres percepcions sensorials i malgrat això, ens mostrem indiferents a la seva influència i l’abandonem a la dependència del mercat, de les lleis de compravenda, de les operacions immobiliàries de les que en surten beneficiats polítics i empreses constructores, i en les que els usuaris són els perdedors. L’home ha de recuperar el dret a reclamar i defensar la seva epidermis arquitectònica (entre altres moltes coses).
07
Constructivo s’inspira i beu de la humanitat de personatges com Franc Lloyd Wright, Alvar Aalto, Juhani Pallasmaa (The eyes of the skin. Arquitecture and the senses, 2005) i de l’austríac Fredrich Stowasser, així com dels projectes d’impacte social de Hassan Fathy (Construire avec le peuple, 1972 o Architecture for the poor de 1973) o del sevillà i més actual Santiago Cirugeda entre d’altres. La no arquitectura (o com deixar de fer) Un amic arquitecte, al explicar-li jo les meves idees, em va parlar fa poc d’un projecte insòlit. El 1996, Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal van rebre un encàrrec inscrit en un pla de l’ajuntament de Bordeus per l’embelliment de varies places. La que els hi va tocar a ells era una plaça triangular, amb arbres al perímetre, banc i una zona per jugar a la petanca. Van visitar el lloc en varies ocasions i van fer una enquesta als veïns del barri. Quan van visitar el lloc per primer cop, es van adornar de que la plaça ja era maca. Els va semblar autèntica i mancada de sofisticació supèrflua.
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Es van preguntar quin significat podia tenir la paraula embellir en aquest context: canviar el paviment, col·locar una lluminària més moderna o dissenyar un mobiliari més actual. I la seva conclusió va ser que no tenia cap raó de ser. La qualitat, l’encant de la vida allà existent feien que la plaça fos bonica. La realització del projecte es va limitar a treballs de manteniment simples i immediats: reposar grava al terra, planificar la neteja periòdica, podar els til·lers i modificar lleument algunes circulacions. Per suposat, la resta d’arquitectes van presentar projectes milionaris per les remodelacions de places que avui en dia han perdut tota la vida. Places que ja ningú ocupa. Aquell projecte va servir per demostrar la importància, el valor i la capacitat de l’abstenció a l’arquitectura. A Constructivo anem una mica més enllà i proposem la deconstrucció de l’arquitectura deconstructivista. La demolició planificada i escrupolosa de tot edifici que no convidi a ser ocupat, usat, habitat i en general a la demolició per generar espais alliberats de tota ocupació arquitectònica. Ens proposem convertir els descampats urbans en reserves naturals, espais protegits contra la especulació i la planificació urbanística. Espais que mantinguin la seva potencialitat, la seva naturalesa atzarosa. Que alberguin un sens fi de possibilitats i convidin a imaginar. Constructores autodidactes (liure-faedor) La desfasada especialització acadèmica i professional juntament amb una promoció mediàtica continuada (només s’ha de veure els suplements dominicals) han convertit en abisme la distància que separa els que dissenyen edificis dels qui els construeixen així com de la resta dels mortals, convertint a alguns arquitectes en semideus. Per compensar-ho Constructivo promociona la construcció personalitzada i autodidàctica, casi a l’estela de l’ art brut encunyat per Dubuffet. Parlem de personatges com Ferdinand Cheval i el seu
08
Palais idéal o del gironí Joan Pigiula i el seu Laberint d’argelagués, recentment desmantellat per les autoritats. Creadors espontanis les obres dels quals es desenvolupen al marge del sistema de l’art tan rebel i poc propícia a la domesticació i l’anàlisi acadèmic, que rarament és considerada. Per aquests constructors-creadors no existeix cap escola, ni afirmen les seves creacions mitjançant manifestos col·lectius i declaracions programàtiques que permetin agrupar-los pel seu posicionament ideològic o per la seva doctrina estètica. Van per lliure. Ells fan. Construeixen. I el seu caràcter de lliurefaedors, com és lògic, ens fascina.
Un joc compartit
Bàsicament, es tracta d’un joc. Quan el públic entra en Luigi i en Rafa ha estan jugant i aquest ha d’anar descobrint les seves regles. Això el fa especialment interessant. Però les normes són senzilles: un paraula, una idea o un concepte escrit en un cartell de cartró, anuncia cada escena. En Luigi i en Rafa intenten habitar aquesta paraula, idea o concepte. Per aquest motiu utilitzaran tot el que tenen a mà, incloent-hi els seus cossos i els del públic. Sense adonar-se, el públic ja està jugant amb ells, completant amb la seva imaginació les imatges i discursos que en Luigi i en Rafa generen. 6 principis per acabar amb l’arquitectura que ens aixopluguen Tots els principis són esperançadors. Inicien camins. Obren interrogants. I tot final és, en realitat, un principi. Inclús la mort (el gran interrogant). Imaginem Constructivo com un continu de principis, d’inicis possibles. Una màquina de fer preguntes i inventar nous paradigmes. Jo sóc un home de principis. I si parlo d’ells és perquè crec en ells, en el seu caràcter obert i optimista que no conclou ni assevera. Un exemple: El primer d’aquests principis, és el final de l’edifici on es troben públic i intèrprets. Proposem, amb una exposició escrupolosament detallada, tirar
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
avall el teatre (en el cas de que l’espai d’exhibició sigui un teatre). Presentem plans, pressupostos, possibilitats de reciclatge i aprofitament de la runa i altres materials. Re-col·loquem el personal del lloc. Convidem el públic a invertir quantitats immenses de diners en la demolició absoluta del contenidor per donar cabuda al continent. I els exhortem a gastar encara més diners per protegir i mantenir intacte el descampat resultant, amb bancs i grades que miren al no res, oferint un espai obert per a la imaginació a la ciutat i als seus habitats. Un solar lliure de especulació, que donés cabuda a infinitat de projectes possibles mai realitzables, utopies arquitectòniques col·lectives i personals...així doncs, això en principi. Dos intèrprets i un espai buit (o una instal·lació habitada) La idea és senzilla. Per construir quelcom, millor començar de cero.
A Constructivo l’espai és com un foli en blanc. Un altre principi. Sobre ell, els dos intèrprets dissenyen amb les seves paraules i accions nous projectes possibles. Ajudats per projectes, maquinària, efectes i paisatges sonors construint imatges i ambients. Intèrprets i públic formen i habiten aquets nous espais imaginats. No existeix quarta paret. Treballem amb tot l’espai, no només amb l’escena (en el cas de representar-se en un teatre). L’idioma En Luigi parla italià. En Rafael espanyol. Entre ells, una barreja dels dos amb quelcom d’alemany, francès i anglès (idiomes que utilitzaven treballant a Ginebra, amb els seus caps i companys de treball). A Constructivo l’idioma no és un impediment perquè el significat arribi a l’espectador, doncs la
09
voluntat de comunicar supera totes les fronteres lingüístiques. De fet, resulta interessant constatar que, a sovint, el foraster, trobi, gracies a la seva escassetat de vocabulari, la via més directa al cor de la idea que vol expressar. La seva capacitat (o limitació) de economitzar verbalment i el recurs de la repetició aconsegueixen a vegades sintetitzar de forma sorprenentment original conceptes de gran complexitat. Fa anys que jo treballo en les meves creacions amb aquesta limitació lingüística per aconseguir una major expressivitat i un efecte de empatia amb el públic, que veu en els esforços de l’estranger una voluntat genuïna de comunicar-se i connectar. Els cossos Però a part de tot això, hi ha els cossos. Dos cossos modelats pel treball físic. Perquè en Luigi i en Rafa, no són ballarins, però saben com col·locar-se per passarse 6 hores tirant palades de calç i sorra. Els moviments repetitius i monòtons de l’obra han ensenyat als seus músculs a economitzar i han dotat a aquests dos curiosos performers d’una gestualitat i una qualitat de moviment molt particular que Constructivo vol aprofitar. L’humor i la distància El fet de no tenir una formació artística, ni pertànyer a cap corrent o món artístic, els atorga un distanciament que juntament amb una espontaneïtat i una frescor envejables, fa de les seves aproximacions escèniques un esdeveniment revelador. En Piero i jo intentarem, en lo possible, contaminar al mínim aquesta frescor i generar l’espai i el marc dramatúrgic ideal perquè es pugui desenvolupar lliurement. Hi ha quelcom en el que sí coincidim els quatre. Tots compartim un sentit de l’humor delirant, basat en l’absurd que habita en el cor de totes les nostres converses i elucubracions. Una estructura adaptable Constructivo és una acció performàtica site-specific, en el sentit en que s’adapta a les particularitats de l’espai on es representa així com a la realitat
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
urbanística i arquitectònica de la localitat i el país on es representa. No es tracta d’una peça tancada i hermètica als canvis. Tot el contrari. La peça creix amb les funcions i es transforma en cada lloc on es presenta generant nous matisos i escenes. Però, lògicament, manté un mateix esquelet intern. Podríem dir que els performers saben el que volen explicar (i el que tenen perfectament estructurat), però troben formes diferents de fer-ho segons el context on ho fan. O com a mínim aquesta és la sensació que té el públic. No es tracta de res de nou per a mi. De fet és quelcom que defineix el meu treball d’aquests últims 6 anys. Versió per un descampat urbà Però des de la seva gènesi ens ha portat també la possibilitat de fer-ho a l’aire lliure, especialment adaptat a un descampat urbà. De manera que dos performers dissenyarien i construirien projectes futurs per aquest solar amb les seves paraules i cossos, convertint l’aparent buit de lloc en un poema visual esperançador i ple de vida. Sobre els descampats Sempre he mirat els descampats de dos maneres: com espais buits llestes per ser omplerts (sense importar com) i com una amenaça a l’ordre establert. Els descampats s’enfronten als plans urbanístics amb una pregunta. Això ho trobo fascinant. En els hipersaturats teixits de la ciutat moderna, els descampats són per a mi com ulls oberts al futur i al passat. Un sempre pensa en que hauria abans allà, i es pregunta que construiran en el seu lloc. Però últimament una altra possibilitat se’m presenta: i si la progressió s’inverteix i fossin els descampats els qui es multipliquessin i ocupessin, amb el seu buit, la densitat urbana? La importància d’aquests espais no plens encara en unes ciutats que no deixen de créixer és indubtable, no de la manera en que les agències immobiliàries i les constructores pensen, si no com a espais buits, com a possibilitats en sí mateixos. Per això, i per moltes altres coses, ens atrau la possibilitat de que la nostra peça també es pot desenvolupar i construir a partir d’uns d’aquests
010
descampats.
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Treure la llengua i alçar el micro Creació contemporània La creació contemporània és la nostra col·lega. Ens entén i ens dóna veu. S’adreça a nosaltres de tu a tu, sense posar-se de puntetes ni mirar-nos de dalt a baix. A vegades no l’acabem d’entendre perquè mai no ens acabem d’entendre. Però és el nostre igual, ens interpel·la directament, no ens esquiva. Rebel davant del poder constituït, revela què ens preocupa i què ens hauria de preocupar. Posa un micròfon al mig de l’escena, distorsiona la realitat segons les circumstàncies del color del vidre amb què se la mira, i treu la llengua a la sacralització de la cultura perquè la natura humana és cultural i, doncs, canviant (no ens banyem mai dues vegades al mateix riu, però sempre hi ha rius per riure de gust junts: la cultura és social). El valor d’un festival com Temporada Alta es mesura, també, per com s’obre a la multiplicitat d’aquestes obres que procuren ser expressió directa del nostre temps de crisi. A vegades, la novetat desconcerta (igual que al carrer, de què ens estranyem). Però per això hi ha guies. Davant de tanta riquesa de propostes, si creem línies que uneixin els punts, de seguida ens adonem que hi ha zones de confluència clara entre els diferents conjunts (per això alguns títols apareixen una i altra vegada en els articles d’aquesta publicació). El teatre recorre al moviment en un mateix pla que al text, el circ es coreografia, la dansa parla, l’escena es fisicalitza i fins s’animalitza. Així que la característica més clara de la creació contemporània és la transversalitat, la hibridació, el mestissatge, la interdisciplinarietat, ser plena cruïlla de llenguatges, gèneres, textures i registres, per no renunciar a res ni del passat ni d’avui dia, però fer-ne ja un ús conscient, convertit tot en bagatge assimilat, ben paït, lluny de l’automatisme escleròtic de tants clixés i estereotips gastats de la cultura mainstream que ens embolica (en tots dos sentits del terme). Bo és fer-ho jugant. Capgirar l’esperable. Assumir-se tal qual. L’escena contemporània ja no representa: 011
presenta el que sí és (teatre), quan renuncia a la ficció del realisme per assumir la realitat de la ficció, el caràcter real d’aquest joc de la tramoia a la vista, de la veritat complexa de l’escena. Des del text que es recolza en el moviment o des de la dansa que també coreografia les paraules, no fan altra cosa companyies com El Conde de Torrefiel (La posibilidad que desaparece frente al paisaje) i Loscorderos.sc (La banda de la fi del món) o dramaturgs de pu(n)teria tan lúcida i juganera com Roger Bernat (a Please continue, el Hamlet que comparteix amb l’artista holandès Yan
El tret més clar de la creació contemporània és la transversalitat Duyvendak, o a We need to talk, farcida dels mil ecos amb què el cinema ha abordat les relaciones amoroses), l’Ernesto Collado de Constructivo (peça d’uns paletes-poetes subtitulada com a “Acción demoledora para inversores utópicos”, en col·laboració amb el milanès Piero Steiner), Pablo Gisbert amb Tania Beyeler (El Conde de Torrefiel) o Jordi Oriol amb Xavier Albertí (L’empestat), per limitar-ho sols a uns noms. Del que es tracta, també, és de no renunciar a la memòria i de visibilitzar silencis llargament instituïts, com fa Carme Portacelli a Només són dones (les preses polítiques durant la dictadura franquista) o, en un altre ordre de coses (la realitat sexual de la parella), el Roger Bernat de We need to talk. La creació contemporània exerceix de columna vertebradora del festival. En el programa del 2015, són 28 les propostes classificades amb aquesta etiqueta. I deu formen part, a més, de la Setmana de la Creació Contemporània, quan en quatre dies (del dijous 19 de
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
novembre al diumenge 22) apareixen concentrades per facilitar-ne l’accés conjunt. Aquesta desena de peces reuneix circ com el de Bèsties i El ball de Baro d’Evel (companyia que exerceix d’artista convidat i estrena el curt The ONE project #1) o un espectacleinstal·lació obertament tecnològic de la Connexió Flandes com Perhaps all the dragons. Horror vacui (#3) de la companyia flamenca Berlin, a més de la dansa de Mal Pelo d’El cinquè hivern, la desinhibició golfa de la gent d’Animal Religion a Indomador, l’anàlisi de les armes expressives del flamenc a UnDosTresUnDos del català instal·lat a Brussel·les Albert Quesada (per això forma part del cicle Connexió Flandes) o les obres ja esmentades de Collado, Loscorderos.sc i El Conde de Torrefiel, però només un dels dos muntatges de Bernat. L’etiqueta serveix de convit general. Passa que llança la canya a una conscient proposta d’heterogeneïtat. Fixem-nos-hi: les 28 obres classificades com a Creació Contemporània inclouen Foot-ball d’un veterà com Cesc Gelabert, però cap de les pel·lícules dels cineastes més actuals al Truffaut, ni el ja esmentat Només són dones de Portacelli, ni la fresca síntesi nuclear de la Terra Baixa de Pau Miró amb Lluís Homar, ni El rey de la compromesa gent de Teatro del Barrio, ni el Made in Girona: political mother de Hofesh Shechter amb tot de col·lectius locals, quan bé són obres contemporànies i grans apostes del festival. Aleshores, per què? Doncs perquè Temporada Alta pot marcar i suggerir itineraris, però sap que contemporani ho és tothom i que l’excursió se la fa cadascú. El present és de tots. Quim Noguero Suplement Especial Temporada Alta, publicat a La Vanguardia el 19 de setembre de 2015
012
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Sobre la fundació...
Fundació Collado – Van Hoestenberghe
Foto: Fundació Collado – Van Hoestenberghe
El 2007 la Barbara Van Hoestenberghe i l’Ernesto Collado creen la Fundació Collado-Van Hoestenberghe, un laboratori de creació escènica independent i autogestionat amb base a Pontós, un petit poble de l’Alt Empordà. A la Fundació Collado-Van Hoestenberghe practiquen un optimisme crític basat en la creativitat i amb l’objectiu de generar espais de resistència. És optimista perquè inventa preguntes i suggereix nous camins però sense oblidar la realitat, que no deixa mai de resultar-los fascinant.
013
Els seus espectacles celebren la contradicció i la complexitat humana. Busquem formes de transmetre i contagiar aquesta actitud vital que compartim però sense resultar dogmàtics ni naïfs. Juntament amb Jordi Bover treballem per crear les bases d’un teatre d’idees amb la voluntat de comunicar.
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Ernesto Collado dramaturg i actor
Foto: Merwelene van der Merwe Foto: Clara Subirana
Ernesto Collado (Barcelona 1974) és un actor i creador intermitent de l’escena contemporània barcelonesa que actualment viu i treballa en un petit poble del Empordà on dirigeix juntament amb la Societat Doctor Alonso el Centre de creació Cèl·lula i el Festival MAPA. Dels seus inicis cabareters i undergrounds conserva una voluntat indestructible de comunicar i una alegria vital cap els referents mediàtics. Les seves històries, que confonen sempre realitat i ficció, són delirants, imaginatives i d’efectes secundaris i tenen com a constant, el gust per tot allò singular.
014
Els seus espectacles, on l’humor i la música estan sempre presents, juguen amb les expectatives i les convencions teatrals. Allunyat de les modes i els centres habituals de producció s’ha mantingut sempre en una fina frontera difícil d’etiquetar.
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Piero Steiner dramaturg i actor
Foto: Sam Frost
Foto: Clara Subirana
Piero Steiner (Milano 1961) és un d’aquests artistes que té la capacitat d’empatitzar immediatament amb el públic. Té la capacitat de jugar entre el drama i la comèdia, rient sempre de sí mateix.
015
Després d’algunes aparicions en programes populars de TV, interpretant en català, espanyol, francès, finlandès i italià, i de treballar amb algunes companyies de dansa i teatre decideix tornar a treballar per el seu compte o en associació amb altes artistes. Es considera a si mateix un happy man.
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
La crítica n’ha dit... “Collado vuelve a saltarse todos los dogmas de la mímesis. Desprende una libertad creativa, o lo que él llama “optimismo crítico”, que ya pudimos comprobar en Montaldo. Aquí, sin escenario fijo, traslada a los espectadores de un lado al otro, combinando manifiestos y revelaciones, y usando carteles rudimentarios con los que vamos comprendiendo que esto no se trata de una simple broma: del miedo pasamos a la fragilidad, o a la necesidad de preguntarse más allá de lo evidente.” Albert Lladó La Vanguardia “Constructivo: un espectáculo poético, divertido, cabreado, lleno de verdad, que debería girar por toda España.” Marcos Ordóñez El País “Constructivo és una proposta divertidíssima però alhora punyent, que es fica amb tot el que cal amb gràcia. Parlen de la falta de personalitat en la que cauen alguns edificis amb un passat noble, com aquest mateix de La Farinera, que almenys servia per fer farina: “Diuen que serà un Centre Cultural.” Teresa Bruna Teatralnet
016
Demolición y utopía Regístrate gratis
Destacamos
Albert Lladó La Vanguardia 08/05/2015
Suscríbete
Lee La Vanguardia en
Directo: MotoGP | GP Valencia 2015
GH 16
Internacional
Adolphe Sax
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Lotería Nacional Primitiva Els Joglars
Escenarios
Viernes, 6 de noviembre 2015
Portada
Club Suscriptores LV
Política
Economía
Sucesos
Opinión
Deportes
Vida
Tecnología
Cultura
Gente
Ocio
Participació
Libros de Vanguardia Ebooks Música Cine Trailers Festival de Sitges Libros Escenarios Series Letra Pequeña La Vanguardia en català
Demolición y utopía
Publicida
Ernesto Collado y Piero Steiner presentan en la nueva sala Hiroshima 'Constructivo', un manifiesto escénico que defiende acabar con los edificiosanuncio
Publicida
Escenarios | 08/05/2015 - 10:20h | Última actualización: 08/05/2015 - 11:04h
LO MÁS
Ofre
LO MÁS VISTO LO MÁS COMENTADO
AL MINUTO
Ernesto Collado en 'Constructivo' Sala Hiroshima ALBERT LLADÓ | Sigue a este autor en Twitter Barcelona Redactor
0
Notificar error
12:19
Cristiano a Blanc: "Me gu
12:14
Viajar en tren: una forma
12:12
Céline Dion, Bruno Mars suena¿
12:06
Detenidos por simular rob canino
Tengo más Información
12:00
NOTICIAS RELACIONADAS El Salón del Manga arranca con todas las entradas vendidas Superviviente bomba atómica de Hiroshima Sadae Kasaoka estará en Salón Manga Supervivents d'Hiroshima visiten Barcelona Ada Colau recibe a una delegación de supervivientes de Hiroshima
Acción demoledora para inversores utópicos. Así definen el espectáculo Constructivo sus creadores, los dramaturgos y actores Ernesto Collado y Piero Steiner. La pieza, una auténtica rareza en la cartelera actual, puede verse en la nueva sala Hiroshima (¡atención a su valiente programación!) hasta el 16 de mayo. Humor irreverente (¿lo hay que no lo sea?), un grito contra la estupidez generalizada, contra la especulación urbanística, y una voluntaria huida de la pura representación. El juego escénico está servido.
Collado vuelve a saltarse todos los dogmas de la mímesis. Desprende una libertad creativa, o lo que él llama “optimismo crítico”, que ya pudimos comprobar en Montaldo. Aquí, sin escenario fijo, traslada a los espectadores de un lado al otro, combinando manifiestos y revelaciones, y usando carteles rudimentarios con los que vamos comprendiendo que esto no se trata de una simple broma: del miedo pasamos a la fragilidad, o a la necesidad de preguntarse más allá de lo evidente.
Sant Cugat, capital de la
CD Super3 Arkandú
La siesta, la bomba atómica, la moral y el antifranquismo, temas de la PAU
Pronto nos revelarán su íntimo plan, destruir todo edificio que no esté hecho para cobijar a un ciudadano. Hay que acabar con la apología del skyline. Las panorámicas, nos dicen, sólo las disfrutan los que no viven dentro de la urbe. Los que pasean en velero, los que hacen la foto desde la avioneta. Pura decoración para el exterior. Collado y Steiner se han transformado ya en dos paletas que reivindican la sensibilidad de lo útil, la belleza de levantar con precisión un escalón, o la “alquimia” del que sabe mezclar, en su
017 http://www.lavanguardia.com/escenarios/20150508/54431117597/demolicion-y-utopia.html[06/11/2015 12:28:40]
CD Super3 'Arkandú'
Publicida
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Demolición y utopía
aristotélica justa medida, agua, arena y cemento para conseguir un perfecto mortero. Encontraremos en la obra una colección de acciones preformativas (desde una demostración de física con unos tomates, queso rayado, y un poco de aceite, a una personalísima adaptación de la Pietà). La voluntad de los autores es ir rompiendo esquemas. Así, la soledad, con un leve giro, se convierte en la suma etimológica de sol y edad. Podría parecer que en Constructivo el texto es algo poco trabado, casi un accesorio para la acción. Hay balbuceos, frases inacabadas, repeticiones. Todo está, sin embargo, dispuesto para que el discurso llegue con todo el nervio. Prueba de ello es cuando explican la sociedad contemporánea a través de la desaparición de los pomos de las puertas. ¿No se han dado cuenta de que uno va caminando por la calle y, si se despista un poco, está ya dentro de una tienda? Está la ciudad llena de puertas automáticas que nos engullen y, sin que nosotros abramos ni cerremos nada, nos transportan a la dimensión desconocida. Cuidado con las puertas giratorias. Esas son las más peligrosas.
Sigue a Albert Lladó en Twitter
0
Notificar error
Tengo más Información
Normas de participación
Powered by Livefyre
Usuario
Información Política de cookies
018
LaVanguardia.com
Otros formatos
Copyright La V All rights reser
Los hermanos Malena y Ernesto Alterio coinciden por primera vez juntos sobre un escenario en ‘Atchúusss!!!’, una obra basada en textos humorísticos del joven Chéjov MANUEL MORALES, Madrid A pesar de que ambos llevan alrededor de dos décadas en la interpretación, estos hermanos no se habían cruzado sobre un escenario. Ernesto y Malena Alterio (nacidos en Buenos Aires, él en 1970, ella en 1974) han tenido que esperar a la adaptación de unos textos humorísticos del joven Antón Chéjov para darse la réplica. Atchúusss!!! es la obra, dirigida por Carles Alfaro y con las actuaciones también de Adriana Ozores, Fernando Tejero y Enric Benavent. Mañana se estrena en el madrileño Teatro La Latina, donde permanecerá hasta el 12 de julio. Tras los nervios del ensayo general, a 72 horas de que se levante el telón, los Alterio hablan ante una cerveza y una tapa de ensaladilla rusa que Ernesto devora y Malena apenas prueba. “Esta obra es una maquinaria compleja, porque son cinco historias y hacemos varios personajes”, empieza él. “Hay un hilo con-
Marcos Ordóñez El País 14/05/2015
EL HOMBRE QUE FUE JUEVES
Marcos Ordóñez
Dos albañiles cabalgan Piero Steiner tiene la mirada de Alfredo Landa en ‘Los santos inocentes’
019
ductor, un viejo acomodador, que hace Enric, que se despierta en el teatro vacío tras una borrachera y empieza a recordar lo que ha sido su vida en ese lugar. Esas historias las recrean los fantasmas del teatro, que somos nosotros”, continúa ella.
Cambios de registro Esos cambios de registro en hora y media “requieren mucha rapidez”, explica Malena. “En una obra normal te vas calentando; el personaje tiene una evolución. Aquí son piezas cortas en las que te metes como en un torbellino. Por suerte, el vestuario ayuda a cambiar de historia”. Chéjov (1860-1904) escribió las historias reunidas en Atchúusss!!! cuando era estudiante de Medicina y quería ganarse unas monedas publicando en revistas sainetes que consideró más adelante como obras de segunda. De cómo los Alterio se embar-
caron en este montaje, da cuenta Malena: “Hice de puente entre Fernando Tejero y Carles Alfaro. De esa charla a tres surgió la opción de adaptar estos cuentos. Luego se incorporó Adriana, una actriz que me priva. El último que entró fue Ernesto, y ahí tuve una sensación de ay ay ay ay…”. —Ella me decía: “Si no quieres hacerlo…” [carcajada de Malena]. —Es que me daba miedo… Lo de mezclar la familia me parecía raro. Él tenía menos reparos, así que le dije: “Decide tú”. Ahora no tengo la sensación de no haber trabajado con él antes. Al principio, no insistí en que Ernesto estuviera en el reparto por mi personaje de la mujer seducida… Él tenía que seducirme y me daba cosa… Al final se arregló y el seductor es otro. —Tampoco me gustaba esa situación. Ambos se refieren a la escena del falso galanteo, en la que se retratan las mezquindades de un
De estos dos me creo todo lo que me cuenten. Ernesto Collado: rastreador de milagros y maravillas. Ojos incendiados, ojos que han visto muchos horizontes. Recorrió el oeste americano tras las huellas del utopista Montaldo. Lleva desde los diecisiete años saltando de un caballo a otro. Tiene y sigue un gran lema: “Lo que a menudo consideramos fundamental acaba siendo una funda mental”. Cada vez que me entero de que Collado está in da city, corro a verle. Esta vez cabalga en compañía de Piero Steiner, otra fiera teatral. Milanés, salió de su casa a los quince y desde entonces vive en la strada, es decir, yendo de un circo a otro. Tiene la mirada de Landa en Los santos inocentes. Y la ternura, y la fiereza. Entre mil aventuras, Collado fue groom del príncipe Carlos. Siempre le digo que un día ha de contar todas esas historias. Y Steiner las suyas. Dos grandes narradores. Y dos
cuerda una anécdota relacionada con la medicina. —¿Te acuerdas cuando…? Pero si tú no estabas. Mi padre tenía una hernia… —¿Cómo que yo no estaba? Pero si aquello fue Chéjov puro. Mi padre tenía una hernia discal y no se podía mover, y tenía que ir a firmar un papel al banco para que le pagasen un dinero. Lo llevamos en coche y con una silla de oficina, con ruedas… Entré con él en el banco, que estaba lleno de gente. Él sentado en la silla sin moverse y yo arrastrándole y va y dice [Ernesto imita la voz de su padre]: “Acá estoy, que salga el director, que voy a firmar ese papel de mierda”. —El director salió y se quedó blanco. Le decía: “Pero don Héctor, no, no, no…” [carcajadas]. Queda claro que a los Alterio les ha gustado compartir las tablas y no les importaría repetir. —Sí, pero que no sea de marido y mujer—, apostilla él. —Sería raro para el público y para nosotros, podemos hacer de hermanos, de primos... Hay muchas posibilidades. Ha sido un placer trabajar con él. —Lo mismo digo.
Constructivo Los escritos de Collado - Piero Steiner unErnesto estudiante de Medicina Un joven Antón Chéjov, que firmaba entonces con el seudónimo Antosha Chejonte, escribió antes de 1884 las cinco piezas que conforman Atchúusss!!!. Era un estudiante de Medicina que en sus horas libres ejercía como escritor y periodista en revistas y diarios. El espectáculo que se presenta mañana en el Teatro La Latina está dirigido por Carles Alfaro, quien se ha encargado también de la adaptación junto a Enric Benavent, que interpreta a un viejo y borrachuzo acomodador de teatro.
poetas. Ahora, en Constructivo, han acompasado sus pasos. Encarnan a Rafael y Luigi, dos albañiles itinerantes, un Quijote y un Sancho (y viceversa) que hablan de la pasión por su oficio. Del orgullo de ser artesanos. De aquel colega que solo con olfatear la mezcla del mortero sabía si faltaba cal. De la esterilidad de la arquitectura moderna y las casas “que no cobijan”. Rafael y Luigi son una alegre brigada de demolición, pero también sueñan con construir “edificios edificantes”. Trabajan, hablan, se divierten. Evocan sus historias familiares. Luego, los dos levantan una pietà recibida con risas y poco a poco con un silencio conmovido. No, no es un chiste: a Pasolini le hubiera encantado. Esta función me ha hecho descubrir muchas cosas. Como, por ejemplo, que la construcción de un hotel en el puerto de Barcelona acabó con una raza autóctona, humilde y
meditativa: los pescadores de espigón. Quizás en su memoria levantan la casita final, iluminada con jugo de luciérnagas en mitad de la noche, en mitad del desierto, como la carpa de los gitanos en Días del cielo, hace tanto tiempo, cuando Terrence Malick todavía no era pomposo. Curioso: las siluetas de Rafael y Luigi, con los cascos de su oficio, hacen pensar en dos extraterrestres recién caídos en nuestro planeta. O una raza muy sabia y muy antigua, que vuelve. En Uruguay les tomaron, regalo supremo, por una pareja de obreros que hacían teatro. Ahora han armado su carpa los fines de semana en un nuevo local barcelonés, la estupenda sala Hiroshima, muy cerca del Apolo. Constructivo: un espectáculo poético, divertido, cabreado, lleno de verdad, que debería girar por toda España. Luigi y Rafael, por cierto, volverán en Demoledor, una road movie que Collado y Steiner están preparando ya.
Els Joglars
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Teresa Bruna Teatralnet 24/04/2015 http://www.teatral.net/ca/noticies/16609/constructivo-amb-ernesto-collado-i-piero-steiner-a-la-sala-hiroshima
Sección: Teatro 24/04/2015
'Constructivo' amb Ernesto Collado i Piero Steiner a la sala Hiroshima Título: Europa Espanya Català El dijous 30 arriba a la Sala Hiroshima el nou espectacle de Fundación Collado-Van Hoestenberghe i Piero Steiner,Constructivo, una manifest contra l'esterilitat de l'arquitectura moderna, així com una crítica i imaginativa visió de la nostra societat i els edificis que l'acullen Constructivo proposa un joc performatiu on dos autèntics treballadors de la construcció (els únics que realment poden construir alguna cosa) et conviden a repensar qüestions universals mentre busquen respostes personals al buit ètic que els envolta. Constructivo és un continu de principis, de començaments possibles. Una màquina de fer preguntes i inventar nous paradigmes. Us frecordem l'article que vàrem escriure des de FiraTàrrega, a l'estrena de Constructivo. L'HIPERREALISME DE ERNESTO COLLADO I PIERO STEINER Començaré dient que sóc una fan del Collado per aquell anarquisme que porta dintre i que va deixant anar sense vacillacions. I que, després de Constructivo, que han estrenat a Tàrrega, també ho sóc de Piero Steiner. L'espectacle es feia a La Farinera, un edifici absolutament en runes, ple de totxos amuntegats i molta pols. Dos homes, Luigi Maestrini i Rafael Lanza, paleta qualificat i mestre d'obres, són dos emigrants italians que es van conèixer treballant a la construcció. Com que són cultes, ocupen el temps que tenen lliure -ja sabem que les obres mai van de pressa- fent conferències privades a qui els vulgui escoltar. Expliquen què va ser l'edifici, que serà en el futur... Però les paraules, escrites per Collado i Steiner, estan molt ben pensades i posades on toca: són capaços de clavar de manera incisiva una crítica al constructivisme desaforat i la crisi en un llenguatge tan naturalista, que ja no me'ls puc imaginar sense semblar paletes. Un naturalisme que contrasta amb el surrealisme que empren per fer pa amb tomàquet a partir de càlculs físics, tot muntant un dispositiu rotllo professor Franz de Copenhague. Constructivo és una proposta divertidíssima però alhora punyent, que es fica amb tot el que cal amb gràcia. Parlen de la falta de personalitat en la que cauen alguns edificis amb un passat noble, com aquest mateix de La Farinera, que almenys servia per fer farina: "Diuen que serà un Centre Cultural. Aquí, quan no saben què fer amb un edifici el converteixen en centre Cultural!" Fins i tot toquen el crostó al Vaticà, regalant-nos una reproducció impagable del quadre de La Pietat. Collado parla tota l'estona en anglès se suposa que som turistes- i el Piero ho tradueix al castellà. Entre ells parlen en italià. L'hiperrealisme de l'espectacle és el que més enamora. En són conscients: al dossier de premsa, Luigi Maestrini i Rafael Lanza són els autors, directors i intèrprets. Steiner i Collado tan sols han collaborat en la dramatúrgia. Esperem que hi hagi en algun lloc algun futur centre cultural per tornar-los a veure! SOBRE LA FUNDACIÓ COLLADO-VAN HOESTENBERGHE La Fundació Collado-Van Hoestenberghe va ser creada com un laboratori independent de creació escènica amb base a Pontós, Alt Empordà. El col·lectiu practica un optimisme crític basat en la creativitat i en la recerca d'escenes alternatives. Els seus espectacles celebren la contradicció i la complexitat humana.
020
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Ernesto Collado (Barcelona 1974) és actor i creador contemporani. Actualment viu en un petit poble i allí col·labora amb la Societat Doctor Alonso en un centre de creació conegut com Cèl·lula. És director del festival anual de site-specific MAPA. La seva relació artística amb l'underground cabaret li va deixar un insaciable desig de comunicar. És un story-teller contemporani. Piero Steiner (Milano 1961) és un d'aquests artistes que té la capacitat d'empatitzar immediatament amb el públic. Té la capacitat de jugar entre el drama i la comèdia, rient sempre de si mateix. Després d'algunes aparicions en programes populars de televisió, interpretant en català, castellà, francès, finlandès i italià i de treballar amb algunes companyies de dansa teatre decideix tornar a treballar pel seu compte o en associació amb altres artistes. Es considera a si mateix un happy man.
021
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
022
Constructivo Ernesto Collado - Piero Steiner Els Joglars
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
023
Amb el suport de: