Dossier de l’espectacle
El Ball Baro d’Evel Cirk
Foto: Baro d’Evel Cirk
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle
www.temporada-alta.net
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
“Els projectes de Baro d’Evel neixen sempre d’un impuls cap a la improbabilitat, a la frontera entre la intimitat i la proesa.” Baro d’Evel
02
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Fitxa Direcció i interpretació: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias Producció: Baro d’Evel
Dades Dia i hora: Diumenge 22 de novembre a les 13:30 h Lloc: Casino de Girona Preus: 3€
Espectacle sense text
03
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
El Ball Baro d’Evel Cirk
Foto: Baro d’Evel Cirk
Duet de la francesa Camille Decourtye i el català Blaï Mateu Trias, en el seu registre de circ coreogràfic i de tensió ballada de les formes. Com és habitual en la companyia circense Baro d’Evel, la proposta se situa en un espai fronterer, en la cruïlla de confluència de diversos llenguatges del cos. Busquen les esquerdes de la realitat, els moments d’imperfecció que posen al descobert la veritat de la parella, del paisatge, de la vida. Apunteu-vos a aquest vermut tan especial, un tastet que ja ha esdevingut clàssic al Casino de Girona durant la Setmana de Creació Contemporània. Baro d’Evel pone la perfección que exige el circo al servicio del baile de la vida. En el espacio de confluencia entre ambas disciplinas, el dueto de Camille Decourtye y Blaï Mateu Trias encuentra la belleza en la fragilidad. Poesía del rigor y la exigencia.
04
Baro d’Evel met la perfection qu’exige le cirque au service de la danse de la vie. Dans l’espace de confluence entre les deux disciplines, le duo formé par Camille Decourtye et Blaï Mateu Trias révèle la beauté dans la fragilité. Poésie de la rigueur et de l’exigence.
Busquen les esquerdes de la realitat, els moments d’imperfecció que posen al descobert la veritat de la parella, del paisatge, de la vida Baro d’Evel places the perfection demanded by the circus at the service of the dance of life. In the space in which the two disciplines come together, this duet by Camille Decourtye and Blaï Mateu Trias discovers beauty in fragility. The poetry of uncompromising rigour.
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Sobre l’obra... El Ball
Foto: Baro d’Evel Cirk
Aquesta peça curta és el primer escrit del duo francocatalà format per Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, i va ser creada el 2004. Le Bal se situa a la frontera dels diferents llenguatges dels cossos. La seva forma assumeix la simplicitat i l’absurditat i ens porta fins al riure mentre ens revela, d’aquesta manera, la fragilitat humana. Els projectes de Baro d’Evel neixen sempre d’un impuls en direcció improbable, a les fronteres entre la intimitat i la gesta. Baro d’Evel busca en l’oposició, els intersticis, els entremigs, els passatges, aquests llocs de transformació on un es converteix en l’altre, on l’absurd ens alleuja el sentit. Perquè
05
aquestes paradoxes, aquests fregaments que ens posen en perill, també obren portes. Deixen que, durant el procés creatiu, ressorgeixin les imperfeccions del cos en acció, i en mostren l’agitació interna, les fràgils desmesures. Es tracta també d’encarnar uns éssers que improvisen i s’adapten, éssers instintivament simples, i evocar rols i estats més que no pas personatges.
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
No tot el teatre es fa en els teatres Més espais i inauguració al carrer Els bons festivals d’arts escèniques tenen la virtut de contaminar el paisatge humà i geogràfic amb un seguit de propostes artístiques que transformen tant la quotidianitat com l’entorn, i per això és important (diríem que fonamental) que conquereixin nous indrets destinats a altres menesters. I ben segur que el teatre de carrer, el bon teatre de carrer, és el que millor expressa la capacitat de transformació d’un espai determinat com pot ser un balcó, un pont o una façana. El carrer és en si mateix una gran escenografia amb elements icònics que defineixen un espai determinat i que, en mans dels artistes, esdevenen elements dramatúrgicsd’una enorme singularitat que fan més que mai únic allò que allà es representa. Aquest any Temporada Alta obre amb un espectacle que ja d’entrada els asseguro que fascinarà: una producció de la companyia francesa Carabosse (és a França on el teatre al carrer té carta de naturalesa) que dissenya justament cada intervenció, molt més poètica que no festiva, en funció de l’espai on s’ubica. Els teatres i els auditoris són el lloc natural de les arts escèniques. I ho són perquè estan preparats per acollir gairebé qualsevol imaginari i perquè així ho estableix de manera habitual l’acord tàcit entre l’espectador i l’oficiant. Un acord que canvia quan l’oficiant ens convoca, per exemple, en un espai com un bar. Allà, hi ha un home assegut davant la barra, que beu sense parar i parla amb un trist cambrer. Plató ha mort és una obra de Manel Dueso que ja vam poder veure en el bar del Subur Hotel de Sitges fa vint anys, més o menys, i que ara l’autor, actor i director recupera molt encertadament a l’espai de dalt de La Planeta. Però continuem. El Casino de Girona ha acollit funcions del festival ja d’altres vegades, i aquesta edició s’hi presenta El ball, un delicat i íntim espectacle de moviment de Baro d’Evel, companyia que també portarà sota una carpa el seu nou espectacle de circ contemporani amb cavalls, Bèsties. I ben segur que saben que a les biblioteques no s’hi va a parlar, però
06
El bon teatre de carrer mostra la capacitat de transformació d’un espai
en aquesta ocasió sí, gràcies a la segona entrega de Llibràlegs que dirigeix Jordi Prat i Coll en diferents biblioteques gironines a partir de textos d’Albert Arribas, Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Victòria Spunzberg. Qui ja no fa servir mai espais convencionals és Roger Bernat. Aquest any presenta dues propostes al festival: Please, continue (Hamlet) a la Casa Pastors de Girona, un palauet del segle XVII i seu de l’Audiència Provincial fins al 2013 (la cosa va de judici i no és precisament històrica), i We need to talk (ja ho saben) es veurà i sentirà al centre cívic Sant Narcís. També a la Casa Pastors, Xavier Bobés ens submergirà al delicat món de Cosas que se olvidan facilmente. I en volen més? Doncs, vagin a Can Pagans, una casa noucentista de Celrà per a un text de Cristina Clemente; o gaudeixin la dansa aèria entre fils de filadores industrials d’Estampades al carrer; o vegin cinema al bell mig de la plaça Colors de Salt amb el documental Migranland, sobre l’espectacle d’Àlex Rigola estrenat fa dos anys a TA. Singular i extensa, l’oferta de Temporada Alta fa palesa la seva voluntat de ser el Festival de Tardor de Catalunya. I així s’estén arreu. En espais molt diferents. I de Palafrugell a Torroella. De Banyoles a Sant Cugat del Vallès. Déu n’hi do! Santi Fondevila Suplement Especial Temporada Alta, publicat a La Vanguardia el 19 de setembre de 2015
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Sobre la companyia... Baro d’Evel Cirk
Els llenguatges de Baro d’Evel són el moviment, l’acrobàcia, els portés: és a través de la participació del cos, l’entrenament diari, com neixen les pistes de recerca. També és la matèria, l’objecte, abordat a través de la manipulació, la desviació, sempre dirigint la mirada cap a la simplicitat, més que no pas cap a l’ostentació. El punt de partida dels espectacles és sovint una elecció escenogràfica decidida, un qüestionament sobre el lloc que ocupa l’espectador en l’espai. El ritme, la veu i el so tenen un paper preponderant en el treball d’escriptura, amb la finalitat de situar la musicalitat al centre de l’acció i crear una relació directa i sensorial. Durant les creacions, es tracta de deixar ressorgir les imperfeccions del cos en acció, les seves efervescències internes, les seves desmesures fràgils, i fer veure l’estranya solidesa del desequilibri. Es tracta també d’encarnar éssers que s’improvisen, que s’adapten, éssers instintivament simples i profundament sorprenents, evocant rols, estats, més que no pas personatges. Baro d’Evel li agrada buscar en les oposicions, els intersticis, els estats intermediaris, les cruïlles, llocs de transformació on esdevenim un altre, on l’absurd ens allibera del sentit. Perquè aquestes paradoxes, aquestes friccions són les que posen en perill, i obren portes. I també hi ha la presència de l’animal: els cavalls formen part de la vida i el treball de la companyia. Aquest mètode porta més lluny els
07
qüestionaments sobre l’animalitat, la identitat: el cavall desperta l’instint, el sentit de la improvisació, empeny els artistes i també els espectadors, cap a un “aquí i ara.” Trajectòria 2015 Bèsties. 2012 Mazùt. 2009 Le Sort du dedans, espectacle en envelat, circ itinerant (Premi Ciutat de Barcelona 2009 al millor espectacle, Premi Nacional de Circ de Catalunya 2010, premi al millor espectacle del festival TAC 2010 de Valladolid, Premi Zirkòlika a la millor creació musical 2010). 2006 Ï (beca Beaumarchais 2006, premi del jurat del festival TAC 2007 de Valladolid). 2005 Petit cirque au marché. 2003 Bechtout (premis al millor espectacle i a la millor interpretació al festival TAC 2005 de Valladolid). 2002 Premi Jeunes Talents Cirque pel projecte Bechtout. 2000 ¿Por qué no?. 2000 Creació de Baro d’Evel Cirk Cie (col·lectiu de sis artistes: Julien Cassier, Adrià Cordoncillo, Camille Decourtye, Mathieu Levavasseur, Nicolas Lourdel i Blaï MateuTrias). La companyia té la seva seu a Lavelanet de Comminges i rep l’ajuda de la Direcció Regional de Cultura de Midi-Pyrénées des del 2010 i del Consell Regional Midi-Pyrénées des del 2008.
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
La direcció del duo franco -català Conceben cada projecte com una partitura sonora i corporal, una immersió, com un quadre, una immersió. En la seva recerca sobre el moviment, com també en la seva relació amb l’escriptura, treballen el ritme, la veu, el so..., amb la finalitat de situar la musicalitat al centre de l’acció i crear una relació directa i sensorial amb l’espectador. El 2004 van incorporar els cavalls en el treball de recerca de la companyia. Aquest enfocament els va empènyer més lluny en el seu qüestionament sobre l’animalitat i la improvisació. El 2007 van iniciar un projecte de circ itinerant, Le Sort du dedans, un espectacle que va permetre concebre un envelat de circ i un espectacle interior singular, i que també responia a la seva necessitat de fer néixer una companyia per defensar un projecte artístic sòlid a les carreteres de França i Europa. En les seves creacions per a Baro d’Evel han col·laborat amb diversos artistes, com ara André Minvielle, Pierre Heydorff, Sébastien Lalanne, Dimitri Jourde, Abdel Senhadji, Jean Gaudin, Virginie Baes i Michel Cerda, que ha participat en quatre de les seves peces. El 2012, per a la creació de Mazùt, van treballar amb els ballarins del grup creatiu Mal Pelo i amb l’artista i pintor Bonnefrite. Aquestes trobades van ser importants, ja que van contribuï a l’evolució d’aquest duo francocatalà en els seus qüestionaments i ambicions artístiques. Ara, el 2015, ens presenten el seu nou espestacle, també en col·laboració amb els artistes anteriors, Bèsties.
08
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Camille Decourtye
Foto: Baro d’Evel Cirk
directora i intèrpret Va créixer en el món del cavall mentre estudiava música al conservatori. Es va formar en volteig de banquina i bàscula a les escoles nacionals de França (a l’ Escola Nacional de les Arts del Circ de Rosny-sousBois, ENACR, i després al Centre Nacional de les Arts del Circ de Châlons-en-Champagne, CNAC). Paral·lelament, va desenvolupar un treball sobre la veu, va fer diverses estades pràctiques en músiques del món i cant gitano, i el 2006 va fer el curs del Music’halle de Tolosa. El 2004 va impulsar la incorporació
09
del cavall en els projectes de la companyia, fet que li va permetre desenvolupar un treball de llibertat i comunicació mitjançant el cos, buscant el joc i destacant la singularitat de cada cavall. És autora i intèrpret del conjunt dels espectacles de Baro d’evel. Després de l’experiència del grup amb Por qué no? i Bechtout’, va dirigir el projecte Petit Cirque au marché, i a partir del 2006 s’ha fet càrrec de la direcció de la companyia amb Blaï Mateu Trias i ha concebut els projectes Le Sort du dedans, Mazùt i Bèsties.
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Foto: Baro d’Evel Cirk
Blaï Mateu Trias director i intèrpret Nascut a Barcelona, va créixer en una família immersa en els corrents artístics catalans de l’era postfranquista. Amb la companyia de Tortell Poltrona va participar en les primeres expedicions de Pallassos sense fronteres. Es va formar en les arts del circ a França (Escola Nacional de Circ de Châtellerault, ENACR de Rosny-sous-Bois i CNAC de Châlons-enCampagne), on ha treballat amb artistes com Heddy Maalem, Beñat Achiary, Philippe Decouflé, Laurence Mayor, Eugène Durif i Francesca Lattuada, entre d’altres.
010
També és autor i intèrpret del conjunt d’espectacles de Baro d’Evel i el 2006 va tenir la seva primera e periència de solo amb l’espectacle Ï, on qüestionava el circ a través de la seva forma i el combinava amb una matèria històrica i dramàtica. Després de l’experiència col·lectiva, a partir del 2006, dirigeix la companyia amb Camille Decourtye i concep els projectes Le Sort du dedans, Mazùt i Bèsties.
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
La crítica n’ha dit sobre altres espectacles de Baro d’Evel ... Bèsties (08/06/2015) “Heus aquí sens dubte el toc de Baro d’Evel, no prometent mai, virtuós sempre amb un enfocament poètic. A imatge d’aquest duo, un home i una dona separats per l’escena, que no saben com reunir-se o aquesta tribu desconeguda -els artistes de l’espectacle recoberts de palla.” Philippe Noisette Les Hechos (08/07/2015) “Uns cascs, unes ales i uns homes: un bonic programa, a vegades massa gravat per les bufonades un poc vanes d’un personatge molt commedia dell’àrte. Sens dubte l’espectacle trobarà el seu ritme a mida que avanci la gira...” Emmanuelle Bouchez Telerama
Mazùt (27/11/2012) “Però el nou projecte de Mateu i Camille Decourtye, lluny de decebre, fa un alehop i puja un cop més el llistó.” Diari de Girona
Le sort du dedans (24/11/2009 )“Tot és d’una estranya i meravellosa bellesa; la individualitat, la singularitat, els universos masculí i femení; tot fa servei a l’espectacle, fins i tot les campanades de la Catedral, incorporades al discurs hàbilment per Mateu, un artista superb que manté un diàleg hilarant amb el cavall gairebé al final de l’espectacle” Dani Chicano El Punt Avui
Ï (de Blaï Mateu)
(10/12/2011)” Un munt de recursos, magníficament combinats, serveixen per explicar la història: la il·luminació, l’ambient sonor, la música creada in situ pel mateix pallasso gràcies a l’ús intel·ligent de la tecnologia o les projeccions –l’última, en què mostra la platja d’Argelers contraposant passat i present, és d’una contundència esblaimant– sobre pantalles aparentment improvisades, tot plegat executat amb la precisió dels virtuosos.” Dani Chicano El Punt Avui (29/12/2011) “Ï es un espectacle rodó,molt treballat, on la música, la llum i les projeccions es combinen per crear moments poètics i altres de divertits dintre d’un conjunt que és un homenatge a la memòria històrica.” Santi Fondevila ARA
011
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Philippe Noisette Les Hechos 08/06/2015
LES ECHOS Philippe Noisette
012
8 juin 2015
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Emmanuelle Bouchez Telerama 08/07/2015
TELERAMA Emmanuelle Bouchez –
013
8 juillet 2015
sament, Saltamartins, i plasma la sèrie de tossuts en tota la seva amplitud de moviments. Personatges «emprenyadors», com els defineixen amb tendresa des del Museu, que el fotògraf resident de l’Empordà va rebre l’encàrrec de retratar per tancar les exposicions de l’any 2012 d’aquest museu. La cloenda ha volgut ser, precisament, un homenatge a un dels seus elements més característics, per posar un punt i finalde vistós a la celebració del Diari Girona trentè aniversari de l’emblemàtic 27/11/2012 museu figuerenc. L’obsessió per seguir de peu Puig va idear la sèrie de fotografies, mentre que els textos que acompanyen la mostra són de Narcís Comadira. Precisament, des de l’equipament es destaca que el poeta
Creació visual a Banyoles i comarca. El mateix fotògraf destaca que tot i la presència de diversos protagonistes en aquest llibre, n’hi ha dos que hi destaquen especialment: «els megaartistes», tal i com ell mateix els defineix, Lluís Vila i Lluís Güell. BANYOLES | DdG
Jordi Puig plasma fotograma a fotograma «l’obsessió per no caure» dels saltamartins, com diu Comadira.
ha sabut mirar més enllà de «la primera aparença» més aviat empipadora d’aquesta joguina, trobant «la metàfora» que amaga. Comadira explica que «homes i dones sempre hem volgut mantenir-nos drets», en tant que és «una perfecció adquirida, una superació de l’estat animal» que ens agrada mantenir. I en tant que els joguets, explica, «són un mostrari de les dèries humanes», no és estrany
la tEndrEsa dEls baro d’EvEl Més bèstiEs o apuntava Blaï Mateu en presentar els primers esbossos de Mazùt al febrer, a L’Animal a l’Esquena: aquest és un espectacle de transformació (que això significa la paraula que li dóna el títol), i que suposa el salt al circ de sala de Baro d’Evel Cirk. Un canvi que, tot i avalat pel segell de garantia de la companyia francocatalana, era arriscat pels sucosos precedents (com la merave-
H
TEATRE CRÍTICA «MAZÙT»
Baro d’Evel Cirk. Autors i intèrprets: Blaï Mateu i Camille Decourtye. Col·laboradors: María Muñoz i Pepe Ramis / Mal Pelo. Maquinista: Laurent Jacquin DIA i LLOC: 25/11/2012, El Canal de Salt. Festival Temporada Alta.
014
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
que algú inventés aquest petit objecte, que materialitza «l’obsessió per mantenir-se dret, per no caure». Diu l’escriptor que el pes que duen els saltamartins a dintre és «el tot», i que si els prenem com a símbol de la condició humana, «aquest pes interior és la metàfora de les nostres conviccions i dels nostres valors. Conviccions i valors són allò que ens redreça, que ens manté drets quan van maldades».
Comadira explica al text de la mostra, que es podrà veure fins el proper 6 de gener, que els saltamartins tenen una figura una mica caricaturesca, però que els homes i dones, «abocats a la nostra inestabilitat congènita», també podem tenir-la. I conclou, farcit de poesia: «Homes i dones som poqueta cosa, però si tenim un pes interior consistent, ens mantenim drets, amb tossuderia. Per alguna cosa, d’un sal-
tamartí se’n diu també un tossut». Aquests saltamartins provenen de la col·lecció de Josep Maria Joan i Rosa, qui va fer l’aportació inicial que va permetre l’obertura del museu que avui dia exhibeix més de 4.000 peces, entre les quals hi ha mecanos, cavalls de cartró, titelles, tota classe de nines, tricicles i patinets, jocs de taula, robots o màquines de vapor que porten 30 anys fent les delícies de nens i grans a Figueres.
llosa La sort du dedans, vista també a Temporada Alta). Però el nou projecte de Mateu i Camille Decourtye, lluny de decebre, fa un alehop i puja un cop més el llistó. Prescindint ara del joc amb animals que caracteritzava fins ara els espectacles del grup, són els mateixos intèrprets i ideòlegs de Mazùt els qui acaben convertintse en bèsties: és aquesta una exploració en el més insondable de l’ésser humà, que paradoxalment ens acaba portant a l’animalitat. Tots som fills de l’inconscient, com demostra Mateu imitant el taconeig airós d’un cavall, o el (pro-
digiós) cant operístic de Decourtye, que deriva en udols de llop a la llum de la lluna. Apropar-nos a Mazùt té un punt d’esgarrifós, perquè ens posa davant la mirada un reflex d’aquell instint ingovernable que tots duem dins; però també és plena de tendresa i d’amor, com demostren els quadres més propers a la dansa contemporània. Un «què bonic estimar-se així» es trasllueix d’una compenetració que dóna fruits bells i emocionants. Fruits que, tanmateix, els Baro d’Evel no tenen cap problema en esqueixar a mossegades en el moment més dolç. I
ho fan amb un propòsit purament circense, risible i propi del clown més clàssic però inequívocament eficaç. Riure net, i ben fet. I de l’animalitat, al sentiment amorós, a la tecnologia: tres fases de l’evolució humana. Perquè un tercer personatge a Mazùt és una màquina de les meravelles, un enginy fill de la robòtica més avançada i que va fer ploure dins El Canal de Salt: gotes que fan música, mil·limètrica i perfecta, colpejant l’escenari o uns pots de llautó. I estranyament, creant una pulsió tan emocionant com ho faria un djembé atàvic. Molt bèstia, tot plegat.
El Ball d’EvelLCirk C ULT UR A - Baro ESPECTAC ES
30 Dani Chicano El Punt Avui 24/11/2009
Els Joglars
circ | «le sort du dedans»
El Premi Quim Masó Planeta els muntatge de la seva terce
Dijous, Les Mateixes posaran en escena «R Thibaud Soulas i Bonito. / PHILIPPE LAURENÇON
El circ poètic � Concepció i direcció artística: Camille Decourtye i Blai Mateu. Interpretació: Camille Decourtye, Blai Mateu, Thibaud Soulas i el cavall Bonito. Lloc i dia: Passeig de la Copa de Girona, 21 de novembre del 2009.
L
DANI CHICANO
a silueta de la petita i acollidora vela de circ de Baro d’Evel es retalla contra el bosc de plàtans de la Devesa, en la foscor, al passeig de la Copa. Ens hi dirigim, carregats d’idees preconcebudes sobre el circ, els pallassos i els cavalls, les quals, ben aviat queden atrapades en els filtres, en les membranes que travessem per la pista exterior de la vela, un passadís pel qual el públic accedeix a la grada circular; un trajecte fet de grans cilindres de metall, de fusta, penjolls de bruc i de plomes, i amb una atmosfera sonora peculiar, que té la gran virtut de dur-te fins al rovell de la vela, on hi ha una pista de petites dimensions, amb tots els sentits prests a viure una experiència única, plaent, admirable i d’assossec. El paral·lelisme que la mateixa companyia estableix de la vela i l’espectacle amb una cèl·lula i el procés de creixement o expansió d’aquesta és plenament encertat, perquè a mesura que avança l’espectacle, al públic l’envaeix la sensació que respira al mateix ritme; que percep de la mateixa manera el candor de Blai Mateu, Camille Decourtye, Thibaud Soulas i Bonito, l’esbufec del qual ressona sense escàndol, més aviat suau. Ell i ella proven de ballar, però no es troben, i irromp el cavall a la pista. Bonito. Un personatge més d’aquest univers poètic, de cap manera una bèstia d’exhibició, que riu amb el públic i fa llengots. Entra i surt sol. I es produeix el joc enginyós, hàbil, els cossos del músic, el pallasso, l’acròbata i el contrabaix, en un pam de terra, es confonen, lluiten per tocar l’instrument. De seguida, el remolí: el cavall galopa per la pista que encercla el públic i l’amazona canta amb veu d’àngel. Són virtuosos del circ, però també de la veu, del cos, del so, del ritme. «La vida és recerca», ens engalta Thibaud, magnífic en la seva triple condició de músic, acròbata i pallasso, passant a tota velocitat en bicicleta, «la humanitat cansada», proclama. La mateixa humanitat que arrossega ell mateix en un joc estètic –és el moment dels flaixos– amb el contrabaix i la seva funda. Arriba l’hivern i una mena de cuc –altre cop la funda– s’arrossega amb moviments còmics per la pista, fins que de l’embolcall de pupa en surt la crisàlide, Camille. Tot és d’una estranya i meravellosa bellesa; la individualitat, la singularitat, els universos masculí i femení; tot fa servei a l’espectacle, fins i tot les campanades de la Catedral, incorporades al discurs hàbilment per Mateu, un artista superb que manté un diàleg hilarant amb el cavall gairebé al final de l’espectacle.A la Copa restarà per sempre la màgia i l’escalf de Le sort du dedans de Baro d’Evel. Ara són al Mercat de les Flors, a Barcelona, i al juny, seran a Olot, al Panorama. Si hi ha programadors intel·ligents en aquest país, els faran tornar. Repescaran l’Ï, magnífic solo de Blai Mateu sobre l’exili. Continuaran prestant suport a aquesta companyia de grans artistes. Paga la pena.
015
DANI CHICANO / Girona ● El Premi Quim Masó ha resultat
crucial per poder dur a escena els dos espectacles que s’han beneficiat de la dotació de 60.000 euros de la terQue els diners d’un premi se’ls embutxaqui un autor o un productor després de feta l’obra és el més habitual, però no és garantia que generin creació. El Premi Quim Masó és peculiar per això, perquè l’objectiu és fer viable la creació. És per això que el jurat de la tercera edició va premiar dos muntatges promoguts per «gent jove», com explica Salvador Sunyer, director de Temporada Alta i membre de Bitó Produccions, un dels promotors i patrocinadors del premi. La impossibilitat de dur endavant el muntatge La dolça Sally, de Daniela Feixas, guanyador del premi de la segona edició, va motivar que per a la tercera s’hi acumulessin dos premis. Un d’ells va anar a parar al muntatge de Les Mateixes (Elisaberh Vallés i Berta Giraut) Regla de tres, que s’estrena en funció única dijous a La Planeta. Hi ha diverses circumstàncies que fan que aquest muntatge sigui especial. La primera és que propicia el retorn a l’escriptura teatral de Joan Casas, que feia més de deu anys que se n’havia allunyat, i que ha escrit aquest text especialment per a Vallés, Giraut i Marc Gar-
cera edició. Així ho van ma ahir els responsables dels mu Regla de tres i La conquesta Sud. Aquesta declaració és la tació que el camí és l’adequa
Convocants i guanyadors del tercer premi
cía Coté, que completa el repartiment; la segona és un altre retorn, el d’Yvette Vigatà, un dels membres històrics de La Gàbia Teatre de Vic, que és la directora de la peça, juntament amb Esther Nadal. Regla de tres, segons el seu autor, s’inspira en el film Persona, d’Ingmar Bergman, pel fet que parla «del compromís moral que el teatre representa». De fet, en l’obra, dues actrius es troben per llegir el guió d’un film que han de rodar juntes: Persona. Hi ha un tercer personatge, un home de l’amor del qual totes dues havien gaudit, però que ara és mort, encara que més present que mai. El teatre, l’amor i la mort són els temes.
M ● La
Karge mada ge pre prope les Fe crit el nat, la de l’A de Be un no qüest ció, en rifèria Sud a d’eva plante acara Ah quarta el term de feb
Pep Bou i Jorge Wage bombolla hexagonal a J.B. / Barcelona ● El mestre
de les bombolles, Pep Bou i Jorge Wagnesberg, director científic de la Fundació «la Caixa», Pep Bou, mantenen una conversa de ciència a Berishit, la història més bella del cosmos. S’estrena dijous i divendres a l’auditori de La
Mercè de Girona dins de Temporada Alta. Repte? Crear i explicar com es fa una bombolla hexagonal. Bou i Wagensberg van improvisar sobre ciència i bellesa al Cosmocaixa, fa cinc anys. Ara reprenen aquella conversa amb un treball més acurat en què Bou utilitza la bombolla –quan no la paraula– per respondre a les provocacions del lúcid científic.
L’exdire la Ciènc «No us faré bom L’obra envergad Bou, co la gira. S compte l da del d fic. Wag re Berish per als amb el q
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
EL PUNT AVUI DISSABTE, 10 DE DESEMBRE DEL 2011
Dani Chicano El Punt Avui Mark Osborne 10/12/2011
iten Sant Cugat
’ de ponja
Stephen Hillenburg, fotografiats ahir a
MA RAMOS
Chaplin”. –que està nou llargob Esponque la idea procedeix mació com lia fer una s submao nadessin ssin. I vaig
pensar en l’animal més estrany possible, que de fet molta gent creu que és una planta perquè no fa res. Bob Esponja és de color groc com una esponja de fregar els plats”. Reforçant els elements autobiogràfics de la seva creació, Hillenburg també va confessar que “a Bob
Esponja hi ha elements de l’american way of life, perquè no puc obviar el fet que vaig créixer a Califòrnia. Jo mateix vaig treballar en un fast food, com Bob Esponja, i el Senyor Cranc està basat en el meu cap, un home que feia molts acudits verds”. Segons l’animador, Bob Esponja transcorre en un univers “absurd, però dins del qual hi ha una lògica. En l’animació televisiva t’has de mantenir dins d’uns límits, perquè com més personatges i fons hi ha, més es complica tot i més pressupost requereix”. Hillenburg admet com una de les seves principals influències “els curts de la Warner, que estaven fets per ser projectats en cinemes i per això tenen tanta qualitat. Però quan era petit m’empassava tots els dibuixos que feien el dissabte al matí; ara es poden veure a qualsevol hora del dia, però aleshores no hi havia televisió per cable”. I també mostra el seu deute cap a Los Simpson, “que han obert el camí que molts hem seguit, han mostrat l’interès del públic cap a històries complexes”. L’altre convidat internacional va ser Mark Osborne, codirector de la pel·lícula de Dreamworks Kung Fu Panda i també –precisament– de les escenes d’acció real de la pel·lícula de Bob Esponja i d’alguns episodis. Segons Osborne, “aquest és un moment excitant per a l’animació, tant en el cinema com en la televisió. Es fan productes sofisticats i amb contingut, i cineastes com Wes Anderson i Tim Burton estan fent noves pel·lícules animades”. I és que “els que ens dediquem a això no ho veiem com un gènere diferent; simplement és cinema”. ■
mpostura
n perillós nspirat en d’impostusident de authausen ue el 2005 mai havia cap camp nazi, i el a Alícia Eses va fer rvivent de es Torres impulsar ó de dam-
nificats. Partint de la reflexió sobre aquests dos casos, en què els impostors van al·legar motius altruistes per construir la seva falsa identitat, Albertí situa els personatges reals en una trama de ficció amorosa que transcorre entre Barcelona i Madrid, Viena i Berlín, Tòquio i Nova York, amb el rerefons d’aquells que han estat realment víctimes de la tragèdia de la història.
016
En la presentació del llibre, publicat per la nova editorial Gregal, de Maçanet, també hi assistiran l’escriptor i director general de Promoció Cultural Jordi Cabré, a més de l’alcalde, Antoni Guinó. Albertí és autor dels assajos El silenci de les campanes (Proa, 2007) i La bandera catalana, mil anys d’història (Proa, 2010), i ha publicat també poesia i narrativa. ■
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Críticateatre
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Dani Chicano
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Ï, l’exiliat que interpreta Blaï Mateu ■ R. BONCOMPTE
Buster a l’exili Ï Concepció i interpretació: Blaï Mateu. Direcció: Michel Cerdà. Teatre de Salt, 8 de desembre del 2011.
E
l maig del 2007, després de fer-ne l’estrena al Trapezi de Reus, Blaï Mateu va presentar al Teatre Municipal de Girona un solo, Ï, que el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, amb bon criteri, ha decidit recuperar en aquesta edició després de coproduir el meravellós espectacle Le sort du dedans, de Baro d’Evel Cirk Cie., la companyia de Mateu i Camille Decourtye. Fa quatre anys va ser descoratjador assistir a una funció en què no hi havia ni mitja platea del Municipal plena. Dijous el Teatre de Salt era absolutament ple per assistir a la funció que Blaï Mateu va oferir d’aquest espectacle imprescindible que es representarà del 22 de desembre al 8 de gener al Teatre Lliure de Barcelona. La manca de limitacions, l’absència de cotilles, la llibertat gens ofensiva del pallasso permeten tractar un tema dramàtic com l’exili, el de mig milió de republicans espanyols i catalans que el 1939 van anar a parar als mal anomenats camps de refugiats –Argelers, Ribesaltes o Sant Cebrià– fugint de l’exèrcit franquista, introduint-hi un humor ingenu, naïf i a vegades molt revelador, en un espectacle que no està exempt d’una dura lectura crítica envers l’acollida dispensada als
exiliats pels nostres veïns. L’escenari és buit a la part central, amb tot d’andròmines –sacs, un minitramp, un ventilador gegant i una tela plàstica gegant penjada al fons– pels voltants. Fa acte de presència Ï, combatent republicà, pentinat talment com Buster Keaton, un referent. La pintura embruta el plàstic; la vermella, el pes dels moviments d’esquerra i anarquistes, i la negra, que s’hi contraposa, és la foscor del franquisme, i, amb tot aquest bagatge, amb aquest pes, que Ï durà literalment a l’esquena, afrontarà l’exili, les penúries del camí, les fuetades de la tramuntana als camps improvisats en platges que ara són indrets turístics sense memòria. “La frontera és un punt de suspensió”, etziba el pallasso. La frontera ho va ser aleshores, un punt de suspensió. La vida dels exiliats va quedar en suspens uns dies mentre esperaven que l’Estat francès els autoritzés l’entrada al país, on s’havia de fer realitat l’ideal de llibertat, i va ser aleshores que l’esperança es va tornar en decepció i patiment. Un munt de recursos, magníficament combinats, serveixen per explicar la història: la il·luminació, l’ambient sonor, la música creada in situ pel mateix pallasso gràcies a l’ús intel·ligent de la tecnologia o les projeccions –l’última, en què mostra la platja d’Argelers contraposant passat i present, és d’una contundència esblaimant– sobre pantalles aparentment improvisades, tot plegat executat amb la precisió dels virtuosos.
Nascut a Medellín l’any 1959, Nicanor Vélez va passar per l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París abans d’instal·lar-se a Barcelona l’any 1984. Després de llicenciar-se en filologia espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona, Vélez va començar una dedicació intensa i fructífera al món editorial. A principis dels anys 90, en col·laboració amb el llavors editor de Galaxia Gutenberg, Hans Meinke, Vélez va assumir la publicació de les Santi Fondevila obres completes d’Octavio Paz, la primera d’una llista impressioARA nant, entre les quals destaquen la 29/12/2011 de Jose Luis Borges, Federico García Lorca, Pablo Neruda i Julio Cortázar.
obres completes de José Ángel Valente i en l’antologia Ínsulas extrañas”. Per Aurelio Major, les diverses antologies publicades a la col·lecció de poesia de Galaxia Gutenberg són tan importants com la seva labor de traducció, de la qual destacava Los señores del límite, de W.H. Auden, Paraíso perdido, de John Milton, i la recent Tierra inalcanzable, de Czeslaw Milosz: “El seu pla era ambiciós, específic i rigorós”. Sánchez Robayna emfatitzava la minuciositat de Vélez: “Perseguia les errates amb una constància inimaginable. Era capaç de trucar a mitjanit per saber si una coma era al seu lloc”. Tarrida, per la seva banda, explicava els dos pro-
textosperal futur”,deia AurelioMajor
El Ball Baro d’Evel Cirk
Vélez ha estat “una referència ineludible en el món editorial espanyol i hispanoamericà”, segons el poeta Andrés Sánchez Robayna. G. GUTENBERG
La vida que respira (Pre-Textos, 2011) ha estat el tercer i últim poemari escrit per Nicanor Vélez, que també és autor de La memoria del tacto i La luz que parpadea. El
crític literari Julio Ortega el definia recentment “com el poeta que tots portem a dins” i “l’amic més íntim de la poesia”. Andrés Sánchez Robayna hi afegia: “La paraula poètica va ser el centre de la seva vida. Sempre va defensar la necessitat de no prescindir-ne, sobretot en un món tan precari com el d’avui”.e
tir-se en àngel o en una senyora amb mirinyac. La sorpresa és una constant a Ï. Blai Mateu evoca el drama humà, però omplint-lo de jocs còmics que s’hi barregen amb naturalitat. O és que no hi va haver ningú que en algun moment fes riure els nens de l’exili, els únics capaços d’evadir-se una estona de la tragèdia?
Ï es un espectacle rodó, molt treballat, on la música, la llum i les projeccions es combinen per crear moments poètics i altres de divertits dintre d’un conjunt que és un homenatge a la memòria històrica. Un espectacle que acaba com comença, amb aquell pallasso, aquell bon home que necessita un passaport per entrar a França. Bravo.e
jectes pendents de l’editor: una antologia de Giorgos Seferis i la poesia completa de Blas de Otero. L’amic més íntim de la poesia
Els Joglars
ARTS ESCÈNIQUES
‘Ï’, l’exili republicà explicat per un pallasso Crítica ‘Ï’ TEATRELLIUREDEGRÀCIA
22dedesembre
P
SANTI FONDEVILA
ot explicar-se una tragèdia amb humor? Pot mostrar-se el dolor de l’exili i dels camps de concentració envoltat de comicitat? Que és possible tractar un drama humà amb tendresa i alegria ja ho va demostrar Roberto Benigni a la premiada cinta La vida és bella. El fons de la qüestió és qui i com. Blai Mateu, fill de Tortell Poltrona, ho aconsegueix a l’espectacle Ï, que presenta al Lliure de Gràcia fins al 8 de gener. Premi Nacional de circ gràcies al darrer espectacle de la seva companyia, Le sort du dedans, de la francesa Baró d’Evel Cirk Cie, Blai Mateu
017
és un pallasso vestit amb la ingenuïtat del nen, de l’estrany que no s’enfronta a la realitat seguint els codis racionals sinó amb l’energia, espontaneïtat i innocència de qui és capaç de veure el món amb ulls nets, sense prejudicis. Aquest és el personatge amb què l’actor –amb una sòlida formació que li dóna recursos acrobàtics, gestuals i interpretatius– es va enfrontar a l’exili dels republicans que havien perdut la Guerra Civil. El pallasso està davant d’una frontera de plàstic, una superfície on va pintant els noms del sanguinari conflicte mentre demana sisplau que el deixin passar. Aquest exili és el rerefons de l’espectacle, i adquireix protagonisme gràcies a unes treballades i efectives projeccions i als jocs que el personatge s’inventa amb tot el que l’envolta: uns sacs poden ser equipatge, poden ser persones exiliades entre les quals busca la seva identitat i els sacs també li serveixen per conver-
Blai Mateu se’n va a la guerra amb el seu pallasso. A. FLORENTIN
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
018
El Ball Baro d’Evel Cirk Els Joglars
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials: Amb el suport de:
019