Dossier de l’espectacle
Foot-ball
Cia Gelabert - Azzopardi
Foto: Ros Ribas
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle)
www.temporada-alta.net
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
“Al futbol hi ha moments que són exclusivament poètics: els moments del “gol”.” Pier Paolo Pasolini
02
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Fitxa
Idea i direcció: Cesc Gelabert Coreografia: Cesc Gelabert amb la col·laboració dels ballarins Audiovisual: Jordi Morató i Cesc Gelabert Música original: Borja Ramos Vestuari: Lydia Azzopardi Il·luminació: Conxita Pons i Cesc Gelabert Ballarins: Samuel Delvaux, Lluc Fruitós, Cesc Gelabert, Virginia Gimeno, Laura Lliteras, Lorena Nogal, Alberto Pineda Direcció d’audiovisuals: Jordi Morató Coordinació tècnica audiovisual: Albert Coma Ajudants de direcció: Elena Molina i Txema Torres Direcció de fotografia i càmera: Lara Vilanova Operador de càmera: Claudio Frola Ajudants de càmera: Xènia Pintó i Ivan Romero Cap de producció: Elena Molina Auxiliar de producció: Mayca Sanz Producció de l’audiovisual: La Termita Films SL Enregistrament musical: Orquestra de Cambra de l’ESMUC Direcció musical: David Albet Músics: Isabel Gualda (flauta), Daniel Miguel (saxo tenor), Abel Batllés (clarinet baix), Oriol Guimerà (contrafagot), Carlos Leite (trompeta), Pau Romero (trombó I), Alba Pujals (trombó II), Joel Carras cosa (trompa), Joan Pérez-Villegas (percussió I), Guillem Ruiz (percussió II), Virva Kuusi (percussió III), Victor Gómez (acordió), Alexandra López (violí I), Yuliya Storonska (violí II), Patricia Torres (viola), Eñaut Zubizarreta (violoncel), Alejandro Tamayo (contrabaix) Músics addicionals: David Gorospe (bateria), Arturo Blasco (guitarra elèctrica), Ruben Amatriain (guitarra elèctrica) Electrònica: Borja Ramos Enginyer de so: Juan Antonio Ros Producció musical: Borja Ramos Assistents de Cesc Gelabert: Toni Jodar, Sarah Taylor Direcció tècnica: Conxita Pons Assistent de Lydia Azzopardi: Paulette San Martin Producció i distribució: Maria Rosas Administració: Xavier Vigas Agraïments: Jordi Camell, Emilio Pérez de Rozas, Samuel Delvaux, Roseland Musical, Isaki Lacuesta, Escola Patufet de Gràcia, American School of Barcelona Un espectacle produït per:
Amb el patrocini de:
Companyia subvencionada per:
Dades Dia i hora: Dissabte 28 de novembre a les 21 h Lloc: Teatre Municipal de Girona Preus: 36, 22, 12 € Durada: 1 h Espectacle gairebé sense text
La programació de Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona compta amb la col·laboració de: 03
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Foot-ball Cia Gelabert - Azzopardi
Foto: Ros Ribas
Cesc Gelabert tanca el cercle amb l’ajut rodó de la pilota. Si va arribar en bona forma física a iniciar-se en la dansa per la pràctica juvenil del futbol, ara analitza com a coreògraf madur la riquesa coreogràfica i de passos dels estètics jugadors del Barça. El seu és un futbol orquestrat, coreogràfic. Li va de perles la denominació anglesa d’aquest esport, separada amb guió, perquè el futbol és el ball del peu: la complexitat del cos, conduïda brillantment pel cap, en un esclat de bellesa fulgurant. En el vídeo, les imatges reals dels jugadors hi fan de cos de ball. Ningú com Gelabert per treure’ls partit. Exjugador juvenil de fútbol y siempre un gran aficionado al Barça más estético, el veterano coreógrafo Cesc Gelabert ve el fútbol coreografiado y lo concibe como lo que el nombre apunta: es el baile del pie, el cuerpo sublimado.
04
Ex-footballeur de jeune et toujours grand admirateur du côté le plus esthétique du Barça, le choréographe vétéran Cesc Gelabert conçoit le foot comme une choréographie et ce que son nom suggère: la danse du pied, le corps sublimé.
Un espectacle de dansa de Cesc Gelabert que porta sobre l’escenari les millors jugades del Futbol Club Barcelona A former youth player and a huge fan of Barça’s most aesthetic side, veteran choreographer Cesc Gelabert sees football as choreography and, as the title suggests, sees it as a dance for thefeet - the body sublimed.
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Treure la llengua i alçar el micro El tret més clar de la creació contemporània és la transversalitat La creació contemporània és la nostra col·lega. Ens entén i ens dóna veu. S’adreça a nosaltres de tu a tu, sense posar-se de puntetes ni mirar-nos de dalt a baix. A vegades no l’acabem d’entendre perquè mai no ens acabem d’entendre. Però és el nostre igual, ens interpel·la directament, no ens esquiva. Rebel davant del poder constituït, revela què ens preocupa i què ens hauria de preocupar. Posa un micròfon al mig de l’escena, distorsiona la realitat segons les circumstàncies del color del vidre amb què se la mira, i treu la llengua a la sacralització de la cultura perquè la natura humana és cultural i, doncs, canviant (no ens banyem mai dues vegades al mateix riu, però sempre hi ha rius per riure de gust junts: la cultura és social). El valor d’un festival com Temporada Alta es mesura, també, per com s’obre a la multiplicitat d’aquestes obres que procuren ser expressió directa del nostre temps de crisi. A vegades, la novetat desconcerta (igual que al carrer, de què ens estranyem). Però per això hi ha guies. Davant de tanta riquesa de propostes, si creem línies que uneixin els punts, de seguida ens adonem que hi ha zones de confluència clara entre els diferents conjunts¡ (per això alguns títols apareixen una i altra vegada en els articles d’aquesta publicació). El teatre recorre al moviment en un mateix pla que al text, el circ es coreografia, la dansa parla, l’escena es fisicalitza i fins s’animalitza. Així que la característica més clara de la creació contemporània és la transversalitat, la hibridació, el mestissatge, la interdisciplinarietat, ser plena cruïlla de llenguatges, gèneres, textures i registres, per no renunciar a res ni del passat ni d’avui dia, però fer-ne ja un ús conscient, convertit tot en bagatge assimilat, ben paït, lluny de l’automatisme escleròtic de tants clixés i estereotips gastats de la cultura mainstream que ens embolica (en tots dos sentits del terme).
05
Bo és fer-ho jugant. Capgirar l’esperable. Assumir-se tal qual. L’escena contemporània ja no representa: presenta el que sí és (teatre), quan renuncia a la ficció del realisme per assumir la realitat de la ficció, el caràcter real d’aquest joc de la tramoia a la vista, de la veritat complexa de l’escena. Des del text que es recolza en el moviment o des de la dansa que també coreografia les paraules, no fan altra cosa companyies com El Conde de Torrefiel (La posibilidad que desaparece frente al paisaje) i Loscorderos.sc (La banda de la fi del món) o dramaturgs de pu(n)-teria tan lúcida i juganera com Roger Bernat (a Please continue, el Hamlet que comparteix amb l’artista holandès Yan Duyvendak, o a We need to talk, farcida dels mil ecos amb què el cinema ha abordat les relaciones amoroses), l’Ernesto Collado de Constructivo (peça d’uns paletes-poetes subtitulada com a Acción demoledora para inversores utópicos, en col·laboració amb el milanès Piero Steiner), Pablo Gisbert amb Tania Beyeler (El Conde de Torrefiel) o Jordi Oriol amb Xavier Albertí (L’empestat), perlimitar-ho sols a uns noms. Del que es tracta, també, és de no renunciar a la memòria i de visibilitzar silencis llargament instituïts, com fa Carme Portacelli a Només són dones (les preses polítiques durant la dictadura franquista) o, en un altre ordre de coses (la realitat sexual de la parella), el Roger Bernat de We need to talk. La creació contemporània exerceix de columna vertebradora del festival. En el programa del 2015, són 28 les propostes classificades amb aquesta etiqueta. I deu formen part, a més, de la Setmana de la Creació Contemporània, quan en quatre dies (del dijous 19 de novembre al diumenge 22) apareixen concentrades per facilitar-ne l’accés conjunt. Aquesta desena de peces reuneix circ com el de Bèsties i El ball de Baro d’Evel (companyia que exerceix d’artista convidat i
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi estrena el curt The ONE project #1) o un espectacleinstal·lació obertament tecnològic de la Connexió Flandes com Perhaps all the dragons. Horror vacui (#3) de la companyia flamenca Berlin, a més de la dansa de Mal Pelo d’El cinquè hivern, la desinhibició golfa de la gent d’Animal Religion a Indomador, l’anàlisi de les armes expressives del flamenc a UnDosTresUnDos del català instal·lat a Brussel·les Albert Quesada (per això forma part del cicle Connexió Flandes) o les obres ja esmentades de Collado, Loscorderos. sc i El Conde de Torrefiel, però només un dels dos muntatges de Bernat. L’etiqueta serveix de convit general.
Foot-ball d’un veterà com Cesc Gelabert, però cap de les pel·lícules dels cineastes més actuals al Truffaut, ni el ja esmentat Només són dones de Portacelli, ni la fresca síntesi nuclear de la Terra Baixa de Pau Miró amb Lluís Homar, ni El rey de la compromesa gent de Teatro del Barrio, ni el Made in Girona: political mother de Hofesh Shechter amb tot de col·lectius locals, quan bé són obres contemporànies i grans apostes del festival. Aleshores, per què? Doncs perquè Temporada Alta pot marcar i suggerir itineraris, però sap que contemporani ho és tothom i que l’excursió se la fa cadascú. El present és de tots.
Passa que llança la canya a una conscient proposta d’heterogeneïtat. Fixem-nos-hi: les 28 obres classificades com a Creació Contemporània inclouen
Quim Noguero
06
Suplement Especial Temporada Alta, publicat a La Vanguardia el 19 de setembre de 2015
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
El director n’ha dit... El futbol i la dansa han de resoldre el problema que implica ser bípedes i poder acoblar-se al moviment continu de la pilota, i la llibertat que requereix el moviment i la música. Messi és com si no fos bípede, sempre té la pilota al costat del peu, sigui quin sigui el laberint del joc i la velocitat de la pilota. Fred Astaire pot seguir i fer el ritme més inversemblant, com si tingués mil cames. Tant el futbolista com el ballarí han de poder traslladar el pes sobre un peu per tal de ser lliures amb l’altre, o bé per xutar o per expressar-se amb la cama com si fos un braç i ampliar les possibilitats expressives. Quan Iniesta recull una pilota i l’encara a la sortida de la jugada sembla tenir un peu com una mà i visió de futur. Quan la ballarina Sylvie Guillem fa un développé sembla que la cama li parla. Aquestes persones han de fer complexes operacions psicofísiques per resoldre, en instants, situacions físiques, mentals i emocionals difícils i virtuoses. Quan Xavi evoluciona i distribueix la pilota sembla tenir deu ulls, com si veiés amb funció estereofònica. Quan Puyol s’anticipa a un contrari per prendre-li la pilota, anticipa i processa una complexa situació futura amb una explosió física dificilíssima. Merce Cunningham i els seus ballarins resolen situacions i formes impossibles endevinant i destriant entre mil variants insospitades.
Com a jugador de futbol que vaig ser durant molts anys, com a aficionat i soci des de ben petit del Barça, com a ballarí i coreògraf que sóc, sempre he manifestat que, encara que a primera vista no sigui evident, existeixen moltes similituds i coincidències entre la dansa i el futbol. Sempre he volgut utilitzar el què succeeix en aquest joc per tractar i comentar aspectes de la vida; aprofitar la familiaritat que tenen moltes persones amb el futbol per ajudar-les a somiar amb el moviment i des d’ell. Amb el Jordi Morató hem plantejat un treball videogràfic que projecta imatges dels futbolistes del Barça durant el transcurs dels partits i unes altres d’especialment gravades dels ballarins, juxtaposades als moviments en directe dels intèrprets. La banda sonora de l’espectacle, composta per Borja Ramos, també ha sabut escoltar les vibracions musicals ocultes del futbol, com els ritmes sempre sorprenents de les cames de Messi quan juga amb la pilota. Així, observant els moviments de futbolistes i de ballarins, podem percebre similituds i diferències, crear associacions i sorpreses per entrar dins del moviment i les seves emocions. Cesc Gelabert Director i coreògraf
Unes paraules més... L’artista i dissenyadora Sonia Delauney va afirmar que “el color és la pell del món”. Amb aquesta idea molt present durant el procés de treball, he dissenyat el vestuari basat en el color i la geometria, perquè em semblava la millor opció. Crear el vestuari de Foot-ball ha estat tot un repte pel tema de 07
l’espectacle. Quan vaig assumir de dalt a baix l’afirmació de Delauney, la roba esportiva es va transformar progressivament en la “pell” dels ballarins. Lydia Azzopardi Dissenyadora de vestuari
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
El plaer de jugar Jugar per guanyar o jugar per passar-s’ho bé? És un debat fals. Hi ha equips que sempre han de lluitat per guanyar i, al final de la competició, han de ser al grup capdavanter. I això és lògic i els ve donat pel prestigi, per la història o pels mitjans dels quals disposen. Per jo relaciono sempre intentar guanyar amb passar-ho bé. Agafem, per exemple, el Barça i el Reial Madrid. Suposem que cada equip té quatre milions de simpatitzants. La lliga només la guanyarà un, però, en funció de la manera de jugar, segons quina mena de futbol es practiqui, podem aconseguir que hi hagi quatre milions de persones molt satisfetes i quatre milions una mica menys satisfetes però que també s’ho hagin passat bé. Si anem a guanyar i prou, tindrem quatre milions d’aficionats que únicament estaran satisfets per la victòria i quatre milions d’amargats per la derrota. Durant tota la temporada, doncs, és important que els uns i els altres vegin un futbol ben fet, que hagin anat al camp amb il·lusió, sentint l’orgull dels colors i, cada setmana, l’esperança de veure el seu equip. Aquesta és una part fonamental del futbol i no afecta només els anomenats clubs grans. Si agafem un exemple d’altres equips, menys històrics o amb menys mitjans i pressupostos més modestos, sabem que probablement no van a guanyar cap títol. Això significa que han de desaparèixer? De cap manera. Els seus seguidors tenen tot el dret a sentir-se orgullosos del seu equip. I aleshores cal tenir en compte les característiques de cada poble. No és el mateix Rotterdam que Amsterdam. No és el mateix Barcelona que Sevilla. Com que la gent és diferent, tenen desitjos i gustos diferents. Per què al nord tenen tendència a jugar com els anglesos? Per proximitat en la mentalitat. Si els jugadors han treballat bé, si han lluitat, si s’han buidat damunt del camp, si han suat la samarreta, tothom és feliç. No els importa la tàctica o la tècnica. En un context així, i en nom del que vol la gent, cal programar el futbol base i triar els jugadors del primer equip que puguin desenvolupar i representar millor un model futbolístic d’aquestes característiques. Al sud, en canvi, si no fas tres túnels en un partit, el 08
partit és un rave. Doncs molt bé: has de tenir dos o tres paios que facin uns quants túnels per partit i que la remenin bé. Es tracta de distingir les mentalitats i d’adaptar-s’hi sense que ningú no et digui què has de fer. Naturalment, tothom vol guanyar, per el què has d’evitar és que, en un campionat, hi hagi dinou equips dolents i només un de bo. Cada equip en el seu context, en funció de les seves expectatives, segons quin sigui l’objectiu que tingui, pot haver rendit al màxim. Que els que perdin no siguin dolents i que la gent se’n pugui sentir orgullosa. Guanyar és cosa de dos o tres equips i prou. Si aquesta fos l’única cosa que comptés, et carregaries els Jocs Olímpics, per exemple, però, sobretot, et carregaries el que és més important: la satisfacció de competir, el repte de participar formant part d’un equip, el plaer de jugar. Johan Cruyff Futbolista i exentrenador del FC Barcelona
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Poesia i prosa del futbol El futbol és un sistema de signes, o sigui, un llenguatge. Té totes les característiques fonamentals del llenguatge per excel·lència, al qual ens hem referit com a terme de comparació, és a dir, el llenguatge escrit-parlat. De fet, les “paraules” del llenguatge del futbol es formen exactament igual que les paraules del llenguatge escrit-parlat. Ara bé, com es formen aquestes darreres? Es formen a través del que es denomina “doble articulació”, és a dir, a través de les infinites combinacions dels “fonemes” que, en italià, són les vint-i-una lletres de l’abecedari. Els “fonemes”, per tant, són les “unitats mínimes” de la llengua escrita-parlada. Si volem, ens podem divertir definint la unitat mínima de la llengua del futbol? Vejam: “Un home que utilitza els peus per xutar una pilota” és la unitat mínima: el “podema” (per continuar la broma). Les infinites possibilitats de combinació dels “podemes” formen “paraules futbolístiques” i, el conjunt de les “paraules futbolístiques”, forma un discurs regulat per autèntiques normes sintàctiques. Els “podemes” són vint-i-dos (gairebé igual que els fonemes): les “paraules futbolístiques” són potencialment infinites, perquè són infinites les possibilitats de combinació dels “podemes” (a la pràctica, les passades de la pilota entre jugador i jugador); la sintaxi s’expressa en el “partit”, que és un autèntic discurs dramàtic.
Hi pot haver un futbol com a llenguatge fonamentalment prosaic i un futbol com a llenguatge fonamentalment poètic. Per explicar-me, posaré —anticipant les conclusions— alguns exemples: Bulgarelli juga a futbol en prosa: és un “prosista realista”. Riva juga un futbol poètic: és un poeta “realista”. Corso juga un futbol poètic, per no és un “poeta realista”: és un poeta una mica maleït, extravagant. Rivera juga un futbol en prosa: però la seva és una prosa poètica. [...]
Els codificadors d’aquest llenguatge són els jugadors, nosaltres, a les grades, som els descodificadors i, per tant, compartim un mateix codi. Qui no coneix el codi del futbol no entén el “significat” de les seves paraules (les passades) ni el sentit del seu discurs (un conjunt de passades). [...]
“El futbol “és” un llenguatge amb els seus poetes i prosistes”
Com qualsevol llengua, el futbol, té el seu moment purament “instrumental”, regulat d’una manera rigorosa i abstracta pel codi, i el seu moment “expressiu”. En efecte, qualsevol llengua s’articula en diverses subllengües, cadascuna de les quals té un subcodi. Doncs bé, en la llengua del futbol també es poden fer distincions d’aquesta mena: el futbol adquireix subcodis des del moment en què deixa de ser purament instrumental i esdevé expressiu. 09
Vull aclarir que no faig cap distinció de valor entre la prosa i la poesia, es tracta d’una divisió purament tècnica. [...] Tots els llenguatges que es parlen en un país, fins i tot els argots més arcans, comparteixen un terreny comú: la “cultura” d’aquell país, la seva actualitat històrica. Per raons de cultura i d’història, el futbol d’alguns pobles és fonamentalment prosaic: prosa realista o prosa estetitzant (aquest darrer és el cas d’Itàlia), mentre que el futbol d’altres pobles és fonamentalment poètic. Al futbol hi ha moments que són exclusivament poètics: els moments del “gol”. Cada gol és sempre una invenció, és sempre una pertorbació del
codi: qualsevol gol és “ineluctabilitat”, fulguració, estupor, irreversibilitat. Justament com la paraula poètica. El màxim golejador d’un campionat sempre és el millor poeta de l’any. En aquest moment ho és Savoldi. El futbol que expressa més gols és el futbol més poètic.
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi També el regateig és en ell mateix poètic (encara que no sempre, com l’acció del gol). De fet, el somni de qualsevol jugador (que qualsevol espectador comparteix) és arrencar del centre del camp, driblar tothom i marcar. Si, dins dels límits permesos, resulta possible imaginar alguna cosa sublim al futbol, és precisament això. Però no passa mai. És un somni (que només he vist a la pel·lícula Mags de la pilota, de Franco Franchi, que, encara que sigui a un nivell rústic, ha aconseguit resultar perfectament onírica).
és el del sistema (el futbol europeu): el seu esquema és el següent: el “gol” s’encomana a la “conclusió” de la qual, si és possible, s’encarrega un “poeta realista” com Riva, però s’ha de derivar d’una organització de joc col·lectiu, basat en una sèrie de passades “geomètriques” executades segons les regles del codi (Rivera en això és perfecte; al periodista esportiu Gianni Brera no li agrada perquè es tracta d’una perfecció una mica estetitzant i no realista, com succeeix amb els centrecampistes anglesos o alemanys).
Qui són els millors regatejadors del món i els millors golejadors? Els brasilers. Per tant, el seu futbol és un futbol poètic: de fet, en ell tot es basa en el regateig i en el gol.
El futbol poètic és el del futbol llatinoamericà. El seu esquema és el següent: la realització d’aquest esquema requereix una capacitat monstruosa de driblar (una cosa que a Europa es repudia en nom de la “prosa col·lectiva”) i qualsevol pot inventar el gol des de qualsevol posició. El regateig i el gol són els moments individualistes-poètics del futbol; per això el futbol brasiler és un futbol de poesia. Sense fer judicis de valor, en un sentit purament tècnic, a Mèxic la poesia brasilera ha guanyat a la prosa estetitzant italiana.
El catenaccio i la triangulació [...] és un futbol de prosa: es basa en la sintaxi, en el joc col·lectiu i organitzat, és a dir, en l’execució raonada del codi. El seu únic moment poètic és el contraatac que culmina en un “gol” (que, com hem vist, només pot ser poètic). En definitiva, el moment poètic del futbol sembla ser (com sempre) el moment individualista (regateig i gol; o passada inspirada). El futbol en prosa
Pier Paolo Pasolini Director de cinema
Foto: Ros Ribas
010
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Entrevista a Cesc Gelabert Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: acabo de descobrir que aquell salt que feies al pati dels Sagrats Cors quan exercies de central imponent del nostre equip, aquell vol amb tirabuixó i cop de cap a «l’estil Márquez”, es diu tour en l’air.
I nosaltres, quan dansem, hem de fer combinacions de moviments, música i ritme. Tot dins d’una tàctica.
No n’hi ha per tant, amic. Tour en l’air és el nom que rep a la dansa un gir, un impuls, un salt, per fer una pirueta a l’aire. Si juguem i em presto a comparar el futbol amb la dansa, el salt d’un rematador amb el cap, defensa o davanter, s’assembla molt a un tour en l’air.
La coreografia en la dansa seria com l’estratègia en el futbol. Tot el que fas té a veure amb el cos, amb els teus 206 ossos, i amb l’espai. I, com en el futbol, hi ha danses més o menys esclaves dels desitjos del coreògraf. Hi ha tàctiques i coreografies marcades, estrictes, i altres de més lliures, en les quals el coreògrafentrenador et concedeix llibertat per improvisar.
En aquells esbarjos, eres tan bo que tota la classe estava convençuda que acabaries sent futbolista i, en canvi, t’has dedicat a la dansa, i hi has triomfat.
I tot per provocar emocions.
El futbol i el Barça són la meva passió. En sóc soci des de fa gairebé 50 anys. Tinc el número 6.242. Els culers ens hem de sentir molt orgullosos que el futbol coreogràfic de l’equip de Pep Guardiola s’imposi al físic dels altres. Algú s’hauria de plantejar que el futur del futbol és aquest futbol orquestrat. De debò hi trobes moltes similituds entre el futbol i la dansa?
Veus, una altra vinculació: tant ells com nosaltres volem generar sobresalts de felicitat, d’alegria. Acabo de sentir dir a Guardiola que, arribat aquest tram de la temporada, no hi ha cansament que valgui perquè tot és mental. Saltar a l’escenari o a la gespa i fer els teus exercicis o jugades a la perfecció no és suficient per emocionar. Tocar el cor de l’espectador és cosa de la ment. Necessites aquesta màgia per acariciar la sensibilitat de l’aficionat. I això és el que fa aquest Barça: t’emociona.
El futbol és, per exemple, l’únic esport que, per practicar-lo bé, exigeix un equilibri suprem sobre una cama, per tenir l’altra lliure per controlar, xutar o passar. En la dansa, aquesta virtut és vital, ja que hem sigut capaços de convertir la cama en un braç més.
Parla’m d’Iniesta, vinga.
Sí, sí, t’entenc, però para d’aixecar-te i de semblar un flamenc, perquè t’allunyes del magnetòfon i no podré transcriure el què dius.
Xavi, el millor d’Europa, la prolongació del tècnic en el camp.
Perdó, perdó. Un altre punt en comú és el ritme. El ritme és igualment bonic, atractiu, tant en el futbol com en la dansa. En el futbol, tu has de compaginar la teva carrera amb la de la pilota, fer-ho a l’uníson. 011
És aquell ballarí que s’ubica a l’espai amb una facilitat increïble. És l’únic capaç de veure sempre la imatge en moviment, l’espai i ubicar-se amb una rapidesa al·lucinant.
Sembla que tingui un grapat d’ulls al voltant del cap. Veu tot el camp, fins i tot amb el clatell. Seria el més coreògraf i menys ballarí de tots, el dimensionador dels espais. És l’ull que tot ho veu.
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi Messi, el prodigi que ve. L’ésser humà és bípede, però la pilota és contínua. La virgueria de Messi és que no sembla bípede. No importa a la velocitat que rodi la pilota: ell sempre està al costat seu, no ha d’anar fent càlculs de quan se l’acostarà a la cama bona, ell sap quan l’acariciarà, la guiarà, la passarà i xutarà. Eto’o, el depredador de l’àrea. Un ballarí que transmet molt, que sempre està concentrat. Més pressió, més despert. Els seus ulls s’obren, brillen, en l’instant clau. Alves, tot un portent físic. La demostració que per ser un gran futbolista no cal ser un atleta alt i fornit. La dansa i el futbol són exercici de cos, cor i ment. Així és Alves.
del davanter perquè la seva capacitat d’anticipació és tal que sempre endevina la seva intenció. És un ballarí que resol accions de dificultat suprema en segons. Guardiola, el coreògraf. Com a ballarí, m’identifico amb el Guardiola futbolista. No sóc un virtuós físic. El meu valor està en la meva concentració, en la meva capacitat de transmetre, de prendre decisions. Es nota que Guardiola ha sigut jugador abans que tècnic, ballarí abans que coreògraf. Guardiola, i això és el que més admiro en ell, sap que, darrere de cada futbolista, hi ha un ésser humà, amb una concentració que depèn especialment de l’emoció. Entrevista d’Emilio Pérez de Rozas a Cesc Gelabert Publicada al diari El Periódico de
Puyol, tot un lleó bípede.
Catalunya el dia 25 d’abril de 2009
El més difícil, en la dansa i el futbol, és el canvi de pes, de direcció. Puyol no espera mai el moviment
Foto: Ros Ribas
012
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
La crítica n’ha dit... (23/01/2015) “Les imatges potents del joc dels futbolistes del Barça combinades amb el ball de la companyia Gelabert Azzopardi converteixen Foot-ball en un espectacle dinàmic i àgil, en el que, curiosament, l’emoció ve de la mà dels futbolistes i no dels ballarins, ja que el més impactant està en el camp de joc, no en l’escena.” Carmen Del Val El País
(23/01/2015) “[...] Qui ho ignori tot del futbol sentirà segur un pessigolleig físic davant la proposta. És el verí inoculant-se potser amb l’ajuda de la percussió jazzística que signa Borja Ramos. I qui ho ignori tot del moviment no sabrà què els està passant. És tota una altra emoció.” Maricel Chavarría La Vanguardia (23/01/2015) “[...] Gelabert vol deixar clar d’una vegada per totes les similituds destacables, posem per cas, entre aquest Messi que actua com si no fos un ésser bíped i sempre se les arregla per tenir la pilota al costat del peu i aquell Fred Astaire que era capaç de seguir qualsevol mena de ritme com si tingués mil cames.” R. Oliver Què fem? (La Vanguardia)
(30/01/2015) “[...] l’espectacle va ser doblement revelador: els ulls se me n’anaven cap a accions futbolístiques que mai havia percebut amb tant detall ni amb tota la seva plasticitat, aïllades del partit; i, al mateix temps, mai havia vist la dansa així, com exhibida amb les venes obertes, fins i tot alentida a estones, com volent-se explicar millor. Tot plegat et suma en l’encís del moviment [...].” Anna Ballbona El Punt Avui
013
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Cesc Gelabert Director Gelabert és un dels coreògrafs i ballarins espanyols més influents del moment. Com a artista emblemàtic i enormement versàtil que és, ha contribuït de manera notable a la creació d’una cultura de la dansa a Espanya. Ballarí, coreògraf i director, Cesc Gelabert neix a Barcelona. Comença els seus estudis de dansa enl 1969 quan una amiga el posa en contacte amb l’estudi d’Anna Maleras, on ella assisteix com alumna. Aviat entra a formar part del grup d’Anna Maleras i a rebre classes de jazz, contemporani i altres tècniques, alhora que comença a experimentar amb les seves pròpies coreografies. No deixa de cultivar la seva afició pel futbol i de jugar tots els caps de setmana com capità del seu equip. Simultàniament, comença la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Barcelona, carrera que, després d’anys d’estudi, decideix abandonar per adedicar-se a la dansa. La seva primera coreografia la realitza l’any 1972, i un any més tard crea el seu primer solo Acció 0, en col·laboració amb F. Amat, mentre actua, durant algunes nits, a cabarets i continua rebent classes de jazz i contemporani de professors internacionals. El seu professor preferit era Matt Mattox, de qui va rebre classes a Londres. Altre cop a Barcelona, el 1976, crea Acció I amb Toni Gelabert i F. Amat. Tant aquesta obra com Acció 0 es presenten sota la denominació d’Espai de Dansa a la Sala Vinçon i al Teatre Lliure de Barcelona, i a altres espais. El 1977, amb Espai de dansa presenta Ver-estiu-altumne-ivern-1, obra per a set ballarins, al Saló Diana de Barcelona. L’any 1978 decideix anar a Nova York, on viurà durant dos anys, i coneix de primera mà l’escena dansística de la ciutat. Durant aquest temps, alterna treballs diversos i actuacions amb la creació d’obres col·lectives amb ballarins postmoderns i nous solos per a ell. My Old Corduroy Suit es presenta al Teatre Kitchen i va tenir una bona rebuda, cosa que el va permetre esdevenir membre actiu de la comunitat de dansa de Nova York. L’any 1980, de 014
tornada a Barcelona, comença a col·laborar amb la ballarina Lydia Azzopardi, actuant arreu d’Espanya i a festivals de França i d’Itàlia. El seu centre de creació fou La Fàbrica, un important local de dansa de Barcelona dirigit per Toni Gelabert i Norma Axenfeld. El 1985 Gelabert i Azzopardi funden la companyia que duu el seu nom i presenten Desfigurat, la seva primera producció de dansa de gran format. La companyia es consolida i s’estableix definitivament a Barcelona. Simultaneament, Fabià Puigserver, fundador del Teatre Lliure de Barcelona, convida a la companyia a associar-se i realitzar coproduccions i llargues temporades d’exhibició. L’any 2003, fins el 2012, Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa passa de ser companyia associada a companyia resident del Teatre Lliure. El 1987 i 1988 crea dues obres: Rèquiem (Verdi) i Belmonte. La música d’aquesta última és una composició original de Carlos Santos, amb qui havia col·laborat a Nova York. L’artista Frederic Amat va ser l’encarregat de dissenyar els decorats i el vestuari. Totes dues obres es converteixen en peces emblemàtiques de la història de la dansa a Espanya. La companyia realitza una gran gira per mols teatres d’Espanya i actua als festivals més importants d’Europa, d’Amèrica i d’Àsia. Cesc Gelabert desenvolupa un llenguatge íntimament relacionat amb un estil molt personal i una presència poderosa com a solista en l’àmbit internacional. A mesura que la companyia creix, el llenguatge coreogràfic va adquirint un estil homogeni. Es contracten ballarins d’àmbits diferents, tots ells amb una formació tècnica sòlida i un vocabulari que era pura forma dansística. Juntament amb la companyia, Gelabert continua creant solos per a ell en col· laboració amb artistes de tots els àmbits. A finals dels anys vuitanta, mentre actua al Festival d’Ais de Provença, coneix Nele Hertling, directora del Teatre Hebbel de Berlín. Aquesta trobada marca l’inici d’una relació llarga i productiva: la companyia Gela-
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi bert Azzopardi es converteix en coresident del Teatre Hebbel, col·laboració que finalitzaria l’any 2003. Durant aquest període llarg en què viu entre Barcelona i Berlín, Gelabert coneix el coreògraf alemany Gerhard Bohner i descobreix la seva obra. Entre ells dos es crea un lligam, ja que tots dos són solistes i es tenen una admiració mútua. Després que Bohner morís el 1992, Gelabert decideix reconstruir i interpretar la seva obra Im Goldenen Schnitt I /II, dues versions d’un solo que desenvolupa a partir de les seqüències de vídeo de Cosima Santoro. Ben aviat presenta Im Goldenen Schnitt I als festivals més importants de l’escena internacional i el solo obté un gran èxit. No hi ha dubte que el resultat de la combinació de la coreografia de Bohner i la interpretació de Gelabert converteixen aquesta obra en una experiència singular i inoblidable. L’any 2010 reconstrueix i interpreta un tercer solo de Bohner, Schwarz Weiss Zeigen. Al Grec 2010 presenta amb Frederic Amat l’espectacle KI, una coproducció del Festival de Barcelona i el Yachiyoza Centenary Committee de Yamaga (Japó). Un any més tard, a l’acte inaugural del Grec 2011, estrena La muntanya al teu voltant, un muntatge de Gelabert Azzopardi per a dotze ballarins de la companyia i dotze sardanistes. El 2012 estrena un nou solo VO+ el Teatre Lliure i Tranç, amb Isaki Lacuesta, el Mercat de les Flors pel desè aniversari del Institut Ramon Llull. Els últims projectes són un homenatge a Vicente Escudero i la col·laboració amb la ballarina Japonesa Chieko Kojima, La Cova de Pedra del Cel. La seva última creació, Foot-ball, es basa en les relacions entre el futbol i la dansa. És una obra per 8 ballarins amb imatges creades en col·laboració amb Jordi Morató. És una coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya i Mediapro, amb el patrocini del Fútbol Club Barcelona. Cesc Gelabert ha creat el solo In a Landscape per a Mikhail Baryshnikov. Ha realitzat encàrrecs per David Hughes, Balletto di Toscana, Tanztheater Komische Oper, Ballet Gulbenkian, Kukai, Larumbe Danza i Hermès. A més a més, ha col·laborat amb
015
grans personalitats de les arts escèniques com ara Fabià Puigserver, Núria Espert, Jorge Lavelli, Montserrat Caballé, Milva, Gerardo Vera, Pilar Miró, Lluis Pasqual, Emilio Sagi, Carles Santos, Frederic Amat, Mario Gas, Julia Migenes Johnson, José Maria Sánchez-Verdú, Kanjuro VII, Lorenzo Mariani i Giancarlos del Monaco, entre altres. Premis 1983 Premi Nacional de Dansa de Catalunya. 1987 Premi Ciutat de Barcelona per Réquiem de Verdi. 1992-2003 DAAD (Deutsches Akademischer Austauschdienst Berlín. 1994 en reconeixement a la seva aportació artística, es guardonat pel Govern Espanyol amb la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes. 1996 Premio Nacional de Danza, atorgat pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. 1997 Premi Nacional de Dansa de Catalunya atorgat a Gelabert Azzopardi Cia. de Dansa per la Generalitat de Catalunya. 1998 Medalla FAD-Foment de les Arts Decoratives, Barcelona. 2000 Premis Max de las Artes Escénicas per Zumzum-Ka com millor espectacle de dansa i millor coreografia. 2004 Festival Internacional de Edimburgo Premi Arcàngel de la crítica, que atorga el diari The Herald per Arthur’s Feet, Viene regando flores desde la Habana a Morón i Glimpse. 2005 Premis Max de las Artes Escénicas millor ballari Gelabert. 2004 Premi Ciutat de Barcelona. 2005 per Psitt!! Psitt!! 2006 Premis Max de las Artes Escénicas millor ballari Gelabert. 2006 Premi FAD Aplaudiment Sebastià Gasc. 2005-2006 a Lydia Azzopardi pel disseny del vestuari de Psitt!! Psitt!! i Caravan. 2007 Premi Públics d’Arts Escèniques de Tarragona a Psitt!! Psitt!! i Viene regando flores desde la Habana a Morón, millor espectácle de dansa 2006. 2011 Premi a Iniciaties Renovadores atorgat per l’Obra del Ballet Popular i la Federació Sardanista de Catalunya. 2011 Premi Butaca al Millor Espectacle de Dansa per Belmonte. 2011 Premi AISGE ACTÚA a Cesc Gelabert per la seva trajectòria artística. 2012 Premi Butaca al Millor Espectacle de Dansa per a Cesc Gelabert per V.O +. 2014 Premi Ciutat de Cazorla de Teatre.
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Lorena Nogal Virginia Gimeno Ballarina Ballarina
Es forma a l’Escola Superior de Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona en l’especialitat de dansa contemporània. Al finalitzar els estudis accedeix a IT Dansa, on treballa el repertori de coreògrafs de prestigi internacional. Posteriorment treballa a les companyies Plan B Dansa, La Veronal i Lanònima Imperial. Paral•lelament, ha creat les seves pròpies coreografies amb las que ha obtingut alguns premis coreogràfics. La seva última peça la ha creat per IT Dansa. Des de l’any 2008 forma part activa de l’equip artístic de La Veronal i de s del novembre del 2010 inicia la seva col•laboració amb Gelabert Azzopardi.
Realitza els estudis a l’Escola Superior de Dansa i Coreografia de l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de l’any 2001 al 2004 forma part de la companyia IT Dansa i interpreta obres de Jiri Kylian, Nacho Duato, Wim Vandekeybus, Rui Horta, entre altres. Posteriorment, balla amb la companyia Lanònima Imperial (2005 – 2007), i el mes d’octubre del 2007 inicia la seva col•laboració amb Gelabert Azzopardi.
Laura Lliteras Lluc Fruitós Ballarina
Ballarí
Començà els seus estudis de ballet clàssic al Conservatori de Palma de Mallorca. Després de graduar-se, el 2008, va traslladar-se a Barcelona per començar els estudis de Dansa contemporània a l’Escola Superior de Dansa de l’Institut del Teatre, on també hi va estudiar coreografia. El 2013 s’incorpora a la companyia IT Dansa, sota la direcció de Catherine Allard, on ha interpretat coreografies de Jiri Kylian, Ohad Naharin, Ina Christel Joahannessen. Actualment treballa amb la companyia Gelabert Azzopardi.
S’ha format a Barcelona, Nova York, Los Angeles i a França amb professors com Junior Almeida, Anna Sánchez, Phi, Grec Campbellock jr, entre d’altres. És director, coreògraf i ballarí de la companyia Brodas Bros, amb la qual ha actuat arreu del món (Amèrica Llatina i Central, Europa, Àsia i Àfrica). Va rebre el Premi al CVIII Certament Coreogràfic de Madrid per la peça 18 – 28 “para atrás ni para tomar impulso” creada conjuntament amb Vero Cendoya. Cal destacar la seva trajectòria en la cultura del hip hop, on ha sigut guanyador de battles com Juste Debout o Culture Shock. Actualment és ballarí per les companyies Color Danza, Cobosmika, Gelabert Azzopardi i Tricicle.
016
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Alberto Pineda
Antoni Jodar
Comença la seva formació de ballarí a Santander, més tard estudia amb Víctor Ullate i Ana Lázaro. Posteriorment, obté la titulació en el Reial Conservatori de Madrid i és finalista del Concurs Internacional Maya-94. Com professional forma part de les companyies: Ballet Nacional de Marseille Roland Petit, Companhia de bailado Contemporaneo Vasco Wallenkamp, Béjart Ballet Lausanne, Ballet Carmen Roche, Ballet de Zaragoza y Ballet Víctor Ullate. Participa en les produccions Blancanieves amb Tamara Rojo, Infierno del director Tomaz Pandur i en el musical Cats. L’abril del 2006 entra a formar part de la companyia Gelabert Azzopardi.
Performer, ballarí i assistent. Intervé en espectacles dirigits per Albert Vidal, Carles Santos, Jerome Savary , Magda Puyo – Marta Carrasco, Joan Baixas i Jordi Sabatés. També amb les companyies de dansa Mudances – Angels Margarit, Metros – Ramon Oller, Nats Nus, Lanònima Imperial i de teatre Dagoll Dagom, Comediants i La Fura dels Baus. Des de l’any 2000 és coreògraf intermitent de la Companyia Carles Santos. Ho compagina amb l’acció – parlada: ‘Toni Jodar, explica la dansa en 50’, per la qual rep una Menció Especial del Premi Ciutat de Barcelona 2002 i el Premi de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya 2006. Col•labora amb el Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona i del Mercat de les Flors. Narrador en el Concert Orquestra per a joves de Britten. Coreografia Metàl•lics per a Spanish Brass Luur Metalls i fa la direcció escènica d’El Poble de Vent i de Fusta. Cal destacar la col•laboració amb Gelabert-Azzopardi des de l’any 1989, tant en qualitat de ballarí com, habitualment, assistent coreogràfic.
Assistent de coreogràfic
Ballarí
Samuel Delvaux Ballarí
Es formà a Àustria, Txèquia, Suïssa i Bèlgica, on nicia la seva trajectòria fins que el 2003 entra a formar part de la companyia IT Dansa. Posteriorment treballa arreu d’Europa amb companyies com Tanztheater Nürberg (Alemanya), Sylvain Groud (França), Opernhaus Zürich (Suïssa), Landestheater Linz (Àustria), Opéra Comique (París, França) Gelabert Azzopardi (Barcelona) entre d’altres.
017
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Sección: CATALUÑA
018
Valor: 3.999,00 €
EL PAIS (ED. CATALUÑA) BARCELONA
Área (cm2): 363,0
23/01/15 Prensa: Diaria Tirada: 37.631 Ejemplares Difusión: 28.837 Ejemplares
Ocupación: 38,83 %
Documento: 1/1
Autor: CARMEN DEL VAL Barcelona
Cód: 89335458
Carmen Del Val El País 23/01/2015
Página: 5 Núm. Lectores: 115348
Sección: CULTURA
Valor: 14.436,00 €
Área (cm2): 525,6
Ocupación: 51,37 %
Documento: 1/1
Autor: Maricel Chavarría
Núm. Lectores: 756000
Página: 37
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi Maricel Chavarría La Vanguardia 23/01/2015
019
Sección: CULTURA
Valor: 4.092,00 €
Área (cm2): 376,4
Ocupación: 44,72 %
Documento: 1/1
Autor: R. OLIVER
Núm. Lectores: 756000
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi R. Oliver Què fem? (La Vanguardia) 23/01/2015
020
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi Anna Ballbona El Punt Avui 30/01/2015
021
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi Maricel ChavarrĂa La Vanguardia 08/01/2012
022
14/01/15
BARCELONA
Laura Serra Valor: 2.002,00 € ARA 14/01/2015
Sección: CULTURA
023
Área (cm2): 455,2
Prensa: Diaria Tirada: 29.930 Ejemplares Difusión: 15.787 Ejemplares Ocupación: 44,99 %
Documento: 1/1
Autor: LAURA SERRA BARCELONA
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi Cód: 89051409
ARA
Página: 34 Núm. Lectores: 114000
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
024
Foot-ball Cia Gelabert-Azzopardi
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
025
Amb la col路laboraci贸 de: