DOSSIER DE L’ESPECTACLE
I SI ELLES MARXESSIN A MOSCOU? (E SE ELAS FOSSEM PARA MOSCOU?)
DE CHRISTIANE JATAHY - VÉRTICE DE TEATRO
foto: Marcelo Olipiani
El Canal (obra de teatre) i Auditori de la Coma - Cros (pel·lícula) Dissabte 4 d’octubre a les 21h Diumenge 5 d’octubre a les 18h
www.temporada-alta.net
I SI CHRISTIANE ELLES MARXESSIN A MOSCOU? JATAHY - VÉRTICE DE TEATRO
FITXA De Christiane Jatahy, a partir de Les tres germanes d’Anton Txékhov Adaptació i direcció: Christiane Jatahy Intèrprets: Isabel Teixeira, Julia Bernat i Stella Rabello Fotografia i vídeo: Paulo Camacho Escenografia: Christiane Jatahy i Marcelo Lipiani Director d’art i escenografia: Marcelo Lipiani Vestuari: Antonio Medeiros i Tatiana Rodrigues Música: Domenico Lancellotti Il·luminació: Paul Camacho i Alessandro Boschini So: Denilson Campos Tècnic de música i vídeo: Felipe Norkus Operador de so: Pedro Montano Mesclador d’àudio (cinema): Francisco Slade Regidor: Thiago Katona Tour manager: Henrique Mariano Producció: Cia Vértice de Teatro Coproducció: Le Centquatre-Paris, Zürcher Theatre Sepktakel i SESC – Serviço Social do Comércio Patrocini de Vértice de teatro: Petrobras
INFORMACIÓ BÀSICA Hora: Dissabte 4 d’octubre, 21 h i diumenge 5 d’octubre Lloc: El Canal (obra de teatre) i Auditori de la Coma-Cros (pel·lícula) Preus: 32 € (obra de teatre) i 7€ (pel·lícula) Durada: 1 h i 40 min Totes dues posades en escena, obra i pel·lícula, es porten a terme en directe i simultàniament, l’espectador escull què vol veure cada dia
ESTRENA A L’ESTAT ESPANYOL Espectacle en portuguès amb sobretítols en català Amb la col·laboració de:
02
“A Moscou! A Moscou!” Qui no recorda aquell crit
cares possibles d’una mateixa obra, que poden
d'afany per fugir pregonat a Les Tres Germanes, de
veure’s
Txèkhov? Per a aquelles noies, jovenetes i per
desplacen els camps respectius del teatre i del
sempre afeblides per la rutina provincial, el nom de
cinema, la qual cosa no està consagrada a l’única
la gran ciutat ressonava con l’esperança d’una vida
perspectiva d’un muntatge final, sinó que proclama,
de veritat. Des de la llunyana Rio de Janeiro,
sota la forma del work in progress, la seva
Christiane Jatahy va sentir el seu crit centenari i va
aportació directa i participativa a l’espectacle en
revolucionar el paper de la dona txekhoviana
viu.
alternativament.
Dos
exercicis
que
injectant-hi l"i si" de la utopia: I si elles marxessin a Moscou? Com amb Julia, la directora-realitzadora ha adaptat personatges des d'una nova perspectiva i ha situat l’obra al present a través de la intervenció d’un quart actor: el càmera. Les seves
MENTRE L’OBRA ES REPRESENTA EN UNA PRIMERA SALA, ES MUNTA EN DIRECTE UNA PEL·LÍCULA QUE MOSTRA TOT EL QUE VA SUCCEINT
imatges preses in situ, que no deixen d’interpel·lar el públic, es barregen en directe amb altres, més antigues, on s’expressa el desig de canviar de ciutat i de país, d'alterar el destí a través de
Directora de teatre i alhora de cinema, la brasilera
l’emigració. Mentre l’obra es representa en una
Christiane Jatahy compagina els mitjans del teatre
primera sala (El Canal), en un segona sala adjacent
amb els del cinema. Amb la seva companyia
(Auditori Coma-Cros) es munta i es projecta
Vértice de Teatro, imagina, fora dels teatres,
simultàniament una pel·lícula que mostra tot el que
dispositius originals que qüestionin la relació entre
va succeint. Ambdues representacions formen dues
l’actor i el públic.
I si elles marxessin a Moscou? És una obra de teatre i una pel·lícula. Un projecte sobre la utopia. Idees. Desitjos. Sobre el lloc on estem i allà on volem anar. Records i somnis. Un document polític sobre la l’actualitat. Sobre els moviments migratoris. Sobre el fet d'ésser un foraster o de voler marxar, per trencar amb el passat, tant en la vida real com en la ficció. Sobre les fronteres: les culturals, les geogràfiques i les humanes. Sobre les utopies. Aquest projecte està creat per capes. Processos continus que es manifesten en resultats que evolucionen
cap
a
nous
processos
i
nous
resultats...
L'obra serà un text original inspirat en l'obra "Les tres germanes” d'Anton Txèkhov. Els temes que tracta aquesta obra són: Què és avui dia la utopia? Com ha evolucionat la interpretació del sentit de "pertinença"? Cap on ens dirigim quan ja no és possible esperar més?
directe. És una obra oberta; el públic construeix la
On anem? Què passa quan trenquem amb el
pel·lícula/ obra amb els actors .
passat? Som capaços, de trencar amb el passat? Disconformitat i moviment. Record i acció. Al teatre creem la pel·lícula i la projecció té lloc simultàniament a l’Auditori Coma-Cros. El rodatge de la pel·lícula és l'obra. Les actrius roden una pel·lícula amb els tècnics al davant del públic i amb el mateix públic. Les càmeres són part de la dramatúrgia de la pel·lícula i de l'obra. Els tècnics i el públic seran part de la pel·lícula. La pel·lícula es filmarà amb tres càmeres i el director l'editarà en
AL TEATRE CREEM LA PEL·LÍCULA I LA PROJECCIÓ TÉ LLOC SIMULTÀNIAMENT EN UN ALTRE ESPAI El públic del teatre i el del cinema són una mena d'utopia l'un de l'altre. Però cadascun viurà una experiència completa i única en teatre i en cinema. La pel·lícula que s'està fent no sempre és l'acció principal que té lloc a l'obra. Mostra altres
punts de vista que s’exploren simultàniament en
sentim que formem part del passat, però encara ens
l’obra. En aquest joc (teatre vs cinema), el que és
queda molt per viure... Una utopia? D’allò personal
acció per al teatre pot quedar fora de pantalla a la
a allò col·lectiu. D’allò privat a allò públic.
pel·lícula. Els personatges de l’Olga, la Macha, l’Irina i algunes altres propostes txekhovianes seran els elements inicials per a la interpretació del text original. El text de Txèkhov és el seu passat, en el qual busquen respostes per al present. Un músic a l’escenari emfatitzarà l’acció, el personal de la pel·lícula
estarà
damunt
l’escenari
editant
i
muntant l’obra/ pel·lícula en directe. Durant l’obra, els personatges aniran redimint records. Viuen,
La pel·lícula que es crea al teatre s’exhibirà simultàniament en un altre espai. El film es projecta en el mateix edifici, en una altra sala, al mateix temps que l’obra En definitiva, en funció de les instal·lacions de cada lloc, aquest desplegament d’espais pot modificar-se i adaptar-se.
actuen, es qüestionen a si mateixos, interactuen amb el públic i narren, a través d’imatges,
La idea és que en algun punt el teatre envaeixi el
testimonis, elements de decorat i escenes, la
cinema i el cinema envaeixi el teatre. Com que la
trajectòria d’aquestes tres dones. Es viuran tres
zona de la projecció i el teatre estaran a prop, els
fases vitals en escena, interpretades per les
espais es barrejaran: el cinema es convertirà en
actrius amb les edats corresponents. De la vintena
teatre i el teatre mostrarà cinema.
a la trentena, quan pensem que podem canviar el
I al final, el públic del teatre i el del cinema es
món; de la trentena a la quarantena, quan algunes
trobaran al carrer, on tindrà lloc la darrera escena
eleccions que hem pres en el passat ja són part de
de l’obra/pel·lícula.
la nostra història, però l’ansietat pel futur ens omple de dubtes i ens fa sentir la necessitat d’un canvi; i entre la quarantena i la cinquantena, quan
I si elles marxessin a Moscou? és un projecte que dóna continuïtat a la recerca creativa de la directora Christiane Jatahy.
es desenvolupa tant a l’escenari com als voltants del teatre, que estarà equipat amb càmeres de seguretat. Algunes escenes tenen lloc al carrer i són vistes pel públic de dins del teatre. El 2011,
La investigació sobre el llenguatge dramatúrgic va començar l’any 2004, amb la trilogia titulada Una cadira per la solitud, dues pel diàleg i tres per la societat, que estava formada per les obres L’estudi, La carència que ens mou i Cut. L’objectiu principal de la recerca era experimentar amb zones frontereres com l’actor i el personatge, la realitat i la ficció a l’escenari, la matriu de l’elaboració de dramatúrgies en un procés
APARELLS CREATIUS A BANDA, EL CONTINGUT PRINCIPAL DE TOTES LES OBRES DE JATAHY REPRESENTA LA REALITAT DEL BRASIL
amb la presentació de Julia, l’obra de Jatahy va incloure
la
possibilitat
de
crear
dramatúrgia
escènica contemporània a partir de textos clàssics. A Julia, cinema i teatre coexisteixen de forma plenament madura i es crea una nova pel·lícula en directe a cada nova representació combinant imatges rodades prèviament i escenes capturades amb la presència del públic. El text original de Strindberg segueix present, però està actualitzat per la mirada de la càmera i per una adaptació als temps actuals. D’aquesta manera, un argument creat al segle dinou serveix de rerefons per a discutir a nivell dramatúrgic els problemes socials i polítics del Brasil d’avui dia. Aparells creatius a banda, el contingut principal de totes les obres de Jatahy representa la realitat del
col·laboratiu, i amb una sèrie d’aparells que
Brasil i una mirada a la societat actual del país. La
generen
relacionals
vida real es trasllada a l’escenari gràcies a la
diversificades entre l’escena i el públic. El 2009
recerca de camp realitzada prèviament i a través de
aquesta tasca va ampliar-se cap a la realització
la connexió de l’obra amb el temps actual, amb
cinematogràfica amb la pel·lícula La carència que
l’aquí i l’ara.
tensió
creativa
i
xarxes
ens mou, rodada ininterrompudament durant 13 hores, sense talls, amb tres càmeres de mà. El
LES FASES DE LA RECERCA
metratge editat va resultar en una pel·lícula que va
Estudi, 2004-2007. Van enregistrar-se en vídeo
exhibir-se no només als cinemes sinó també en
diverses entrevistes amb persones que viuen soles
una funció cinematogràfica de 13 hores que va
a Rio de Janeiro. Aquest material va generar
començar a les 5 en punt de la tarda, la mateixa
contingut dramatúrgic per a la mateixa obra i va
hora en què havia començat el rodatge, i va
esdevenir un documental exhibit com a peça
acabar a dos quarts de set del matí, també com el
d’instal·lació de vídeo, com a part de l’obra.
rodatge. En la vetllada, la pel·lícula va projectar-se en tres pantalles de cinema. La recerca d’un
La carència que ens mou o Totes les històries
llenguatge híbrid que combinés teatre i cinema
són ficció, 2005-2009 es basava en material
està present tant en la pel·lícula com en la peça
personal on els actors revelaven el perfil d’una
teatral, titulada Cut. Aquesta obra va ser filmada i
generació que ara ronda la trentena, i que havien
editada
viscut la seva infància i joventut en un país sota un
en
directe,
amb
una
estructura
dramatúrgica que canviava a cada funció. L’obra
règim dictatorial.
Els temes polítics afecten la història personal de
realment succeïa no s’havia de fer públic; en altres
cadascun
actors/personatges.
paraules, una generació que va viure dintre d’una
Interpreten una no-interpretació, on els actors
bombolla, sense educació política i sense dret a la
cuinen i beuen damunt de l’escenari, barrejant
pròpia
realitat i ficció, per parlar de records i relacions.
conscients d’aquesta situació, aquesta generació es
d’aquests
seva
biografia.
Avui
dia,
plenament
mostra a si mateixa amb valentia i ànsia. La carència que ens mou -la pel·lícula- 2007-2011: La Nit de Nadal, durant dotze hores seguides i en
Cut, 2009-2013 va crear-se recorrent a demandes i
un
filmats
a través d’una recerca que incloïa entrevistes i
ininterrompudament per tres càmeres de mà. La
visites al Tribunal de Justícia de Rio de Janeiro per
reunió d’aquests cinc amics, les absències, les
donar forma a una obra amb una estructura
alegries i tristeses són compartides per tots en el
dramatúrgica de gran abast.
únic
lloc,
cinc
actors
foren
moment de màxima tensió. Una pel·lícula dins d’una pel·lícula que es mostra a si mateixa.
Julia, 2010- 2013, és una obra situada al límit entre
L’enregistrament d’aquesta trobada radical també
el text clàssic i la perspectiva contemporània, que
recupera records d’una generació que actualment
porta a escena els problemes polítics i socials del
es troba a la trentena. Nascuts després de
Brasil actual. El paper de Jean l’interpreta un actor
l’aixecament militar, aquesta generació va passar
de color i la relació entre els dos personatges
la infantesa sota un regim dictatorial, una dictadura
principals gira entorn el sexe i el poder, en un joc que reflecteix la realitat brasilera.
encoberta, alimentada pel suport de la classe mitjana, en una època on se suposava que el que
Nascuda a Rio de Janeiro l’any 1968, Christiane Jatahy és alhora dramaturga, cineasta, directora de teatre i actriu. Amb la seva companyia Vertice de Teatro, instal·la els seus muntatges fora dels teatres imaginant dispositius originals que qüestionin la relació entre l’actor i el públic. El 2004, radicalitza la seva postura amb Conjugado, el monòleg d’una dona solitària que barreja projeccions de documentals i interpretació davant del públic, i també amb Corte Seco, on càmeres de seguretat mostren el quadre d’escena i els bastidors. L’any 2005, A Falta que nos Move ou Todas as
Historias Sao Ficçao (La carència que ens mou, o totes les històries són ficció) explora la frontera entre realitat i ficció. El 2012 dirigeix sota aquest mateix títol un llargmetratge filmat durant tretze hores sense interrupcions amb l’ajuda de tres càmeres de mà. La durada de la pel·lícula un cop muntada és també de tretze hores, de manera que es projectava de 17h fins les 6 del matí, exactament com fou rodada. El mateix any guanya el Premio Shell de Teatro a la millor direcció de 2012 amb l’espectacle Julia.