JULIA Christiane Jatahy
Fitxa artística Director: Christiane Jatahy Adaptació Senyoreta Júlia per August Strindberg: Christiane Jatahy Intèrprets: Julia Bernat, Rodrigo dos Santos Intèrpret a la pel·lícula: Tatiana Tiburcio Escenografia: Marcelo Lipiani e Christiane Jatahy Disseny d’escenografia: Marcelo Lipiani Il·luminació: Renato Machado and David Pacheco Vestuari : Angele Fróes Música: Rodrigo Marçal Fotografia i vídeo en directe: David Pacheco Operador de vídeo: Felipe Norkus Maquinista ThiagoKatona Producció en gira: JoãoBraune Producció: Cia Vértice de Teatro
Dades Dia i hora: Dissabte 12 d’octubre, 21 h Lloc: El Canal (Factoria Cultural Coma Cros) Preu: 31 € Durada: 1 h 25 min. Espectacle en portuguès amb sobretítols en català
Espectacle inclòs a
Estrena a l’Estat espanyol 02
JULIA, una adaptació de l’obra La senyoreta Júlia d’August Strindberg, continua la recerca de Jatahy combinant sobre l’escenari el teatre i el cinema. Després de transformar el teatre en cinema a A falta que nos move i de revelar les estructures teatrals a Corte seco, a JULIA el teatre esdevé cinema en directe on s’exposen les estructures cinemàtiques. Utilitzant imatges rodades prèviament i en directe, el cinema es construeix en cada representació en presència del públic. D’aquesta manera es crea una fricció permanent entre el teatre i el cinema, entre allò clàssic i allò contemporani, entre allò que es pot veure i allò que només es pot percebre amb la presència real de l’actor sobre l’escenari i l’enquadrament detallat del cinema.
Aquesta adaptació transporta el conflicte de l’obra original a l’aquí i l’ara, al dia en què el públic assisteix a la representació i cadascun dels seus integrants es pregunta qui és i com s’identifica amb la Júlia i en Jean (en aquesta adaptació, rebatejat com a Jelson) al Brasil actual. Strindberg va examinar la relació entre dos éssers humans tan propers però alhora tan diferents emprant la dramatúrgia del segle XIX; Jatahy utilitza una càmera. La presència i el testimoni permanent irrompen i construeixen junts aquesta trobada contemporània amb la mirada del públic.
Aquesta investigació del llenguatge teatral va començar l’any 2004, amb la trilogia intitulada Uma Cadeira para a Solidão, Duas para o Diálogo e Três para a Sociedade, que comprenia les obres Studio, A falta que nos move ou Todas as Histórias são ficção i Corte seco. L’objectiu principal d’aquesta recerca era experimentar sobre l’escenari amb regions fronteres entre l’actor i el personatge, entre la realitat i la ficció, com a base per elaborar dramatúrgies en el marc d’un procés col·laboratiu i utilitzant diversos aparells per tal de generar tensió creativa i xarxes de relacions diversificades entre l’escenari i el públic. L’any 2009, aquest treball es va expandir al cinema amb A falta que nos move, una pel·lícula que adapta l’obra homònima de Jatahy i que es va projectar en festivals internacionals de cinema i en cinemes del Brasil. La pel·lícula es va rodar de manera ininterrompuda durant 13 hores, sense talls i utilitzant tres càmeres de mà. El material editat es va convertir en una pel·lícula per a cinemes i també en una performance cinemàtica que començava exactament a les 17.00 hores (la mateixa hora en què s’havia iniciat el rodatge) i s’acabava a les 6.30 hores de l’endemà, també com el rodatge. En aquest esdeveniment, la pel·lícula es va projectar en tres pantalles de mida cinema.
La recerca d’un llenguatge híbrid que combini el teatre i el cinema es troba present tant a la pel·lícula com a l’obra titulada Corte seco. Aquesta obra es filma i es munta en directe, amb una estructura dramàtica que canvia a cada representació. L’obra es desenvolupa alhora sobre l’escenari i als voltants del teatre, que estaran equipats amb càmeres de vigilància. Algunes escenes transcorren al carrer i el públic les observa des de dins del teatre.
L’any 2001, amb la representació de Julia, Jatahy va obrir la possibilitat de crear una dramatúrgia escènica contemporània basant-se en textos clàssics. A Julia, el cinema i el teatre coexisteixen de manera consolidada i a cada representació es roda una nova pel·lícula combinant material filmat anteriorment amb escenes capturades en presència del públic. El text original de Strindberg continua present, però és actualitzat per la mirada de la càmera i per una adaptació a l’època actual. D’aquesta manera, un argument creat al segle XIX serveix com a base per tractar de manera teatral els problemes social i polítics del Brasil actual. Més enllà de l’aparell creatiu, el contingut principal de totes les obres de Jatahy és la realitat del Brasil i el present de la seva societat. La vida real entra a l’escenari mitjançant el treball de camp dut a terme prèviament a l’obra i a la relació que té aquesta darrera amb l’època actual, amb l’aquí i ara.
Les fases de la recerca Per a l’obra Studio (2004) es van enregistrar en vídeo entrevistes amb persones que viuen soles a Rio de Janeiro. Aquest material va generar continguts dramatúrgics per a l’obra i esdevingué un documental que es va mostrar en forma de peça d’instal·lació de vídeo com a part de l’obra.
A falta que nos move (2005-2009) estava basada en material personal en què els actors esbossaven el retrat d’una generació a l’equador dels 30 anys i que havia passat la seva infància i joventut sota un règim dictatorial. La història personal de cadascun d’aquests actors/personatges es veu afectada per qüestions polítiques. En realitat, l’obra era una no-obra en què el repartiment cuinava i bevia a l’escenari, unint la realitat i la ficció per parlar dels records i les relacions.
Corte seco (2010) es va crear a partir de casos judicials i d’una recerca que va incloure entrevistes i visites al Tribunal de Justícia de Rio de Janeiro per muntar una obra amb una estructura dramàtica d’un gran abast.
Julia (2011) es una obra situada en el límit entre un text clàssic i una visió contemporània que presenta sobre l’escenari els problemes socials i polítics del Brasil actual. El personatge d’en Jean està interpretat per un actor negre i la relació entre els dos protagonistes gira al voltant del sexe i el poder, en un joc que reflecteix la realitat brasilera.
PREMI Shell a la Millor Direcció l’Any 2012.
L’obra es va estrenar el 2011 a Rio de Janeiro. El 2013 es va presentar als festivals europeus Kunstenfestivaldesarts (Brussel·les) i Wiener Festwochen (Viena). A partir de l’agost, es presentarà al següents festivals i cinemes: Theater Spektakel (Zuric), Noordezon Festival (Groningen), Temps d’Images (París), Rotterdam de Keuze Festival (Holanda), Mouseonturm (Frankfurt), Temporada Alta Girona i Centro Dramático Nacional (Madrid).
1996/2001: munta la Trilogia da Iniciação al Parc Lage amb el Grupo Tal. Les adaptacions dels clàssics infantils Alícia, Pinotxo i Peter Pan, projectes que van portar més de 100.000 persones al parc, van rebre diverses nominacions i van guanyar els premis a la Millor Direcció, Producció, Text i Recerca de Llenguatge. 2001: munta Carícies de Sergi Belbel i funda la Companyia Vértice de Teatro amb l’objectiu d’aprofundir la seva recerca d’un teatre articulat amb els procediments contemporanis. 2003: dirigeix i adapta, juntament amb el dramaturg José Sanchis Sinisterra, la novel·la Memorial del Convent, de José Saramago. 2004: escriu i dirigeix l’espectacle Conjugado, considerat com una de les 10 millors obres pel diari O Globo i que obté dues nominacions per al Premi Shell. Guanya el Premi Villanueva de la crítica especialitzada cubana al Millor Espectacle. Es presenta a Portugal i a Barcelona, al Centre Dramàtic Nacional, com a espectacle convidat d’honor per a la inauguració del Festival Ulls. 2005: escriu i dirigeix A Falta que nos move ou Todas as Histórias são ficção, que obté quatre nominacions al Premi Qualidade Brasil. L’obra es manté durant quatre temporades a Rio de Janeiro. Participa en tots els festivals de teatre del Brasil i en el prestigiós Festival Internacional de Teatre de Viena (Festwochen Festival). És seleccionada per a la Mostra de Teatre Brasiler a Berlín, celebrada al HebbelTheather. És considerada una de les cinc millors obres de l’any pels diaris A Folha de São Paulo i O Estado de São Paulo. 2006: dirigeix El lector por horas de José Sanchis Sinisterra, que obté tres nominacions al Premi Shell (Direcció, Text i Actor) i guanya el Premi Shell al Millor Text. Obté quatre nominacions al Premi Qualidade Brasil (Premi a la Millor Actriu) i cinc nominacions al Premi Eletrobrás de Teatre. 2008: dirigeix la pel·lícula A Falta que nos move, que participa al Festival de Rio, la Mostra de Cinema de São Paulo, el Festival de Tiradentes, la Mostra de Cinema Contemporani Brasiler i Argentí de Buenos Aires, el Festival Main Cine a Frankfurt i la Mostra de Berlín. La pel·lícula s’estrena als cinemes brasilers el juliol del 2011 i resta 11 setmanes en cartell, amb crítiques elogioses als diaris més importants. 2010: dirigeix i escriu l’obra Corte Seco. És nominada al Premi APTR al Millor Text per Corte Seco i al Premi Shell a la Millor Direcció. Participa en els festivals brasilers més importants. 2011: crea el projecte IN DRAMA a la Casa França Brasil, en el marc del qual convida artistes provinents de diversos àmbits per oferir noves mirades a les obres de Nelson Rodrigues. 2011-2012: adapta i dirigeix JULIA, una barreja en directe de teatre i cinema. Premi Shell a la Millor Direcció.
La Julia Bernat és una actriu de 22 anys, estudiant de Teoria del Teatre a la Universitat Federal de Rio de Janeiro (Uni-Rio). A la televisió, el seu treball més recent ha estat el paper de Valentina a la temporada de 2010 de “Malhação ID” (Rede Globo). Al cinema ha treballat als llargmetratges Ressaca (Bruno Viana), Ponto final (Marcelo Taranto) i A Despedida (Rodrigo Alvarado) i als curts O coração as vezes para de bater (Maria Camargo) i Guimba (Johnny Massaro). Al teatre, ha participat en musicals com A noviça Rebelde (2008), O Despertar da Primavera (2009) i Um Violinista no Telhado (2011), tots dirigits per Charles Möeller i Cláudio Botelho, a més de l’obra Senhora dos Afogados, dirigida por Ana Kfouri. Actualment, està a la cartellera amb Julia, de la directora Christiane Jatahy, que combina el teatre i el cinema i recontextualitza La senyoreta Júlia de Strindberg. L’espectacle està sent un èxit de públic i de crítica i ha guanyat el Premi Shell de Teatre 2011, en la categoria de Direcció. També ha obtingut quatre nominacions al Premi Qualidade Brasil 2011. A més de les nominacions al Millor Espectacle, la Millor Direcció i el Millor Actor, Julia Bernat està nominada al Premi a la Millor Actriu.
Va formar la Cia dos Comuns juntament amb el Bando de Teatro Olodum. Al llarg de la seva carrera, ha participat en més de 40 muntatges, entre ells Julia (2011) de Christiane Jatahy, A Roda do Mundo (20012002), Candaces – A reconstrução do fogo (2003-2004) i Bakulo – Os bem lembrados (2005-2006), dirigits per Marcio Meirelles, entre d’altres. Ha actuat a la sèrie “Filhos do Carnaval” (2006 i 2008) i ha participat en sèries de la Rede Globo com “Força Tarefa” (2009), “Antônia” (2006), “A grande família” (2000-2001), “Os normais” (2000) i “Brava Gente” (2000), a més de telenovel·les com “Passione” (2010), “Beleza Pura” (2008), “Agora é que são elas” (2003), “Desejos de Mulher” (2002) i “As filhas da mãe” (2002). Al cinema, ha aparegut a Nosso Lar, de Wagner de Assis (2009), Última Parada 174, de Bruno Barreto (2008), O Ano em que meus Pais Saíram de Férias, de CaoHamburger (2005), i Cidade dos Homens, de Paulo Morelli (2006). També ha participat a Zona do Porto Carioca, de Zózimo Bulbul (2006), i al llargmetratge per a televisió “Murmur”, de Gray Hofmeyr (2004). A més d’actor, és llicenciat en filosofia per l’Universidade Federal do Rio de Janeiro (UFRJ).
Director de fotografia i càmera. Després d’estudiar a l’Escola de Cinema de l’Universidade Federal Fluminense (UFF), ben aviat es va centrar en el documental i en el cinema de ficció. En aquest període, destaca el curtmetratge premiat Bichos Urbanos (2002), de Karen Black i João Mors Cabral. El diàleg amb les arts visuals el va dur a encarregar-se de la fotografia de nombroses obres, com “Homenagem a Turner” (2003) de Thiago Rocha Pitta, “Plano Acaso”(2010) de Raul Mourão, “Spectro” (2011) d’Eduardo Coimbra i “O Som da Voz tem Sobra?” (2011), de Lenora de Barros i Tereza Serrano. Amb Júlio Bressane, es va encarregar de la fotografia de Passagem em Ferrara (2007), Ver, Viver, Reviver (2007) i Rua Aperana 52 (2012). La música, una altra de les seves passions, el va acostar a André Weller, amb qui va realitzar No tempo de Miltinho (2009) –curtmetratge guanyador del festival É Tudo verdade, entre d’altres premis–, No Balanço do Kelly (2010) i la sèrie de televisió “Álbum de Retratos” (13 episodis 2011-2012). Dels seus treballs més recents, podem destacar Belair (2009) de Noa Bressane i Bruno Safadi, Nova Ordem (2010), de Valentina Homem, Tudo Azul na Feira de São Cristovão (2011), de Maria de Andrade, O Gringo (2011), de Darko Bajic, i Julia (2012) de Christiane Jatahy.
Escenògraf i arquitecte. Fou el creador, juntament amb la directora Christiane Jatahy, de tota l’escenografia de la Cia Vértice i el Grupo Tal al Parc Lage. Ha estat nominat al Premi Shell per l’escenografia de Conjugado (2004), El lector por horas (Premi Shell 2006), Julia i Cozinhas e dependencias (2012). Ha estat nomenat al Premi APTR per El lector por horas i Julia. També va dirigir l’escenografia de l’obra O Bom Canário l’any 2011.
Julia, entre dos móns Julia, l’obra-pel·lícula amb què Christiane Jatahy va guanyar el Premi a la Millor Direcció, es podrà veure els dos propers caps de setmana al Studio Sergio Porto. Es tracta d’un dels millors esdeveniments que se celebren a la ciutat. Aquest espectacle, que adapta l’obra La Senyoreta Júlia de Strindberg a la realitat brasilera, condensa un debat totalment contemporani sobre el cinema i el teatre... Avui dia, la Christiane és l’artista més interessant del camp en què es barregen el teatre i el cinema. Potser el que m’interessa i em sedueix més no és el que passa al cinema “o” al teatre: el millor de Julia és allò que succeeix entremig d’una i altra expressió, i això només és possible quan les dues expressions coexisteixen veritablement. Julia va molt més enllà de l’ús habitual de les projeccions multimèdia en produccions teatrals. He vist molts recursos bonics i expressius en aquest àmbit, però Julia arriba al fons de la qüestió. La nostra atenció i el nostre gaudi van dirigits a quelcom que no és ni bon cinema ni bon teatre, sinó que es desplega un territori comú entre els dos. Julia és excepcional perquè tracta quelcom que és essencial en la percepció contemporània: quan allò real i allò virtual es comuniquen, s’intensifiquen mútuament i generen una “tercera cosa". Carlos Alberto Mattos – critic de cinema RJ 20 de marc de 2012