L'empestat - Temporada Alta 2015 by Temporada alta

Dossier de l’espectacle

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Foto: Sílvia Poch

CONTINGUT EXTRA!

Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle

www.temporada-alta.net

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

“Shakespeare, Camus, Oriol i Albertí tanquen el cercle amb aquest nou espectacle. Concebut com un treball acústic per empastar-nos del seu gust rítmic i poètic.”

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Fitxa De Jordi Oriol Director: Xavier Albertí Intèrprets: Jordi Oriol i Carles Pedragosa Ajudant direcció: Albert Arribas Arranjaments musicals: Carles Pedragosa Espai: Alex Aviñoa i Sílvia Delagneau Construcció espai: Dani Poy Vestuari: Sílvia Delagneau Il•luminació: Alex Aviñoa Disseny so: Roc Mateu Fotografia: Sílvia Poch Producció executiva: Dani López-Orós i Neus Oriol Agraïments: Neus Masó, Marc Permanyer, Alícia Gorina, Txema Torres i Pascualin Estructures Producció: Producció Indi Gest: Helena Font

Amb la col•laboració de:

Projecte En Residència, organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona i el Consorci d’Educació de Barcelona; conjuntament amb la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

Dades Dia i hora: Dissabte 28 de novembre a les 21 h Lloc: Sala La Planeta Preu: 18 € Durada: 1 h

La programació de Temporada Alta a la Sala La Planeta compta amb la col·laboració de:

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Foto: Sílvia Poch

L’empestat és una perversió de La Tempesta de Shakespeare basada en la figura de Caliban, però també la d’Ariel. És una reescriptura tan personal i juganera del clàssic com ja ho era La caiguda d’Amlet (TA 2007) respecte de Hamlet. I, com aleshores, l’altre gran referent és Albert Camus (allà, La caiguda; aquí La pesta). A les mans de Xavier Albertí i aquest cop acompanyat de l’actor i músic Carles Pedragosa, Jordi Oriol torna a presentar-nos un treball en què el text i la música juguen un paper similar: el d’un treball acústic per empastar-nos del seu bon gust rítmic, poètic, gramàtic i dramàtic. Bajo la dirección de Xavier Albertí y en colaboración con el actor y músico Carles Pedragosa, el joven artista catalán Jordi Oriol vuelve a dar rienda suelta a su gusto rítmico, en una personal relectura de La Tempestad. Sous la direction de Xavier Albertí et en collaboration de l’acteur et musicien Carles Pedragosa, le jeune 04

poète catalan Jordi Oriol donne encore une fois libre cours à son goût rythmique, dans une relecture personnelle de La Tempête.

Jordi Oriol i Xavier Albertí s’alien per presentar una visió molt particular i contemporània de La Tempesta de Shakespeare Directed by Xavier Albertí and in collaboration with actor and musician Carles Pedragosa, the young Catalan poet Jordi Oriol once more gives free rein to his rhythmic tastes, in a personal reading of The Tempest.

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Produir també és crear Temporada Alta té el repte de produir i coproduir espectacles Cada vegada més entenem el sentit d’un festival de teatre pels espectacles que arriba a produir o coproduir més enllà dels que importa i exhibeix. Això s’ha d’entendre com un acte perfectament raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país, que necessita saber què passa i on van a parar els diners dels impostos que paga, o si aquests són ben emprats. I és que la inversió institucional també ha de tenir un sentit cultural i humà. Hi va haver una època (2007-2012) en què El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, amb la inestimable col·laboració de Temporada Alta, va arribar a confeccionar la producció de 51 espectacles i de coproduir-ne 44, capturant en conjunt prop de 600.000 espectadors i confegint gires al voltant de 20 països. Temps esplendorosos, amb espectacles tanmemorables com Coral romput (Joan Ollé), Pinsans i caderneres (Narcís Comadira i Xavier Albertí), Mort d’un viatjant (Mario Gas), Dunas (María Pagés i Sidi Larbi), La sort du Dedans (Baro d’Evel Cirk), Fin de partida (Krystian Lupa), Chicha Montenegro Gallery (Carles Santos), Caín & Caín (Eduard Fernández i Pep Ramis), Labcanal: Argelés-Sur-Mer-Havanera (Àlex Rigola), Els jugadors (Pau Miró) o À louer (Peeping Tom, Franck Chartier i Gabriela Carrizo). Una època rica i reconfortant, que ha marcat un camí i ara, en temps de crisi, encara serveix de guia. Perquè, des de l’any 2013, és el Festival de Tardor Temporada Alta qui assumeix el paper que aleshores jugava El Canal Centre d’Arts Escèniques. Ara seu és el repte de produir, doncs. Esperit formidable Enguany, Temporada Alta aborda aquest esperit formidable pel que fa a produccions i coproduccions pròpies del festival, amb el suport a la creació escènica del país tot sumant esforços amb d’al05

tres productors i artistes per fer viables el màxim de projectes. En total, aquest 2015 es veuran 25 espectacles fruït d’aquesta línia creativa. Cal destacar-ne alguns de veritablement engrescadors, com ara són les noves produccions: Cerimònia del foc, de la companyia francesa Carabosse, inauguració del festival en què el foc es fusiona amb el centre històric de la ciutat transformant-se en una incandescent pista de circ. La banda de la fi del món, de la companyia Loscorderos.sc i Miss Q., sempre innovadors, sempre sorprenents, que partint del cos indaguen la metafísica de l’existència i la natura de l’ésser humà. I què es pot dir de la Societat Doctor Alonso posant en escena Andrei Rublev. Una panicografia, dirigit per Tomàs Aragay? Autèntica transgressió. I no conec persona amb sensibilitat i humor que no admiri el singular talent de Jordi Oriol. ¿Recordeu aquella meravella anomenada La caiguda d’Amlet (TA 2007)? Doncs ara s’atreveix a fer una reescriptura o deconstrucció de La Tempesta de Shakespeare (L’empestat), dirigida també per Xavier Albertí, i acompanyat pel seu inseparable músic i actor Carles Pedragosa. I parlant de tempestes, Lluís Danés proposa Nàufrags, un espectacle visual amb música en directe, coproduït amb el Mercat de les Flors, on fulgura el talent del músic Xavi Lloses i la veu de Bikimel, amb l’estampa irònica i poètica de Josep Pedrals. I afegim-hi una versió lliure de Hedda Gabler, titulada Filla del seu pare, escrita per Aleix Aguilà i dirigida per Pau Miró; també Un tramvia anomenat desig de Tenesse Williams, amb la companyia Les Antonietes i la batuta d’Oriol Tarasón; Ventura, un text de Cristina Clemente i interpreten David Planas i Meritxell Yanes, convidant-nos a entrar a la seva llar perquè l’espectador formi part de les seves històries, dins la casa noucentista de Can Pagans, un escenari real i memorialístic; i, naturalment, no podem oblidar la segona edició de Llibràlegs amb textos d’Albert Ar-

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí ribas, Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Victòria Szpunberg, dirigits per Jordi Part i Coll; ni el V Torneig de Dramatúrgia Catalana, un no èxit que no s’esgota. D’això se’n diu seguir i obrir nous camins que han de servir per dibuixar el futur de artística. Aquest és l’esplèndid compendi de produccions pròpies del festival, sense oblidar les col·laboracions coproduccions amb el TNC, Mercat de les Flors, Teatro Maria Matos de Lisboa, Grec, La Planeta, etc. La cosa s’enriqueix substancialment, veieu: Patetisme il·lustrat, el nou espectacle del genial Carles Santos; Bèsties, l’última creació de Baro d’Evel Cirk (Blaï Mateu i Camille Decourtye); Kokoro, la nova coreografia de Lali Ayguadé; Sota la ciutat, la nova obra de Llàtzer Garcia; We need to talk, amb creació i direcció de

Roger Bernat; El cinquè hivern, de la companyia Mal Pelo; Made in Girona: politicalmother, un espectacle de Hofesh Shechter, amb ciutadans de Girona; i Una altra pel·lícula, obra de David Mamet dirigida pel popular director i actor Julio Manrique. La creació escènica del país agrairà sempre a Temporada Alta programar segons aquesta confluència honesta de principis ideals i d’objectius pragmàtics. Ben mirat, què hi ha de millor per fer en aquesta vida que allò que un pot fer perquè sap fer-ho?

Joaquim Armengol Suplement especial Temporada Alta 2015 piblicat a La Vanguardia, 19 setembre 2015.

Foto: Sílvia Poch

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Sobre l’espectacle L’empestat és una perversió de La Tempestat de Shakespeare, basada en la figura de Caliban, però també la d’Ariel. Jordi Oriol recupera Shakespeare per fer-ne una revisió, posant-se de nou a les mans de Xavier Albertí, i aquest cop acompanyat de l’actor i músic Carles Pedragosa, que alhora interpreta en directe la Sonata núm. 17 justament titulada “La Tempesta”. Així com -a banda de Shakespeare- un dels referents de La Caiguda d’Amlet fou La Caiguda d’Albert Camus, a L’Empestat també es pretén refe-

rir a La Pesta del mateix autor. D’aquesta manera, Shakespeare, Camus, Oriol, Albertí, tanquen el cercle amb aquest nou espectacle d’Indi Gest, de nou concebut com un treball acústic, on el text i la música hi juguen un mateix paper.

Sinopsi Pròsper, Miranda i els altres naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat

d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat. La mussitació d’una llengua que espremerà fins a fer-ne un drama: aquest. L’Empestat.

Foto: Sílvia Poch

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Sobre l’obra original Es creu que La Tempesta va ser l’última obra escrita per William Shakespeare (1564-1616). Tot i això, lluny de suposar la culminació lògica i el tancament d’una obra inigualable, el ja consagrat autor sembla trencar amb tot el què va escriure prèviament i apuntar, amb aquesta obra, un nou estil. Pròsper, Duc de Milà, malviu en una illa deserta amb la seva filla, Miranda, que desconeix el llinatge del seu pare. Des de la banda del bé, gaudeix de la col•laboració d’Ariel, un “esperit” que només l’obeeix a ell i que, també, només es manifesta en la seva presència. Des del costat del mal, Caliban, un esclau venjatiu que és fill d’una bruixa dominadora de l’illa que sembla haver desaparegut.

“La Tempesta és una reflexió final de William Shakespeare sobre el teatre i la seva vida” Valent-se dels seus poders i encanteris, Pròsper fa esclatar una tempesta per dispersar a la flota que, propera a l’illa, porta a Alonso, Rei de Nàpols, i al seu hereu, Ferran, de tornada a la seva llar. Amb ells també viatja Antoni, el germà de Pròsper, a qui va trair per tal d’aconseguir el ducat i entregar-lo al servei de Nàpols. Pròsper va ser abandonat a la seva sort al mar, sobrevivint miraculosament quan va arribar a l’illa sobre la qual, ara, governa. A aquesta illa arriben els nàufrags Alonso, Ferran i Antoni, acompanyats d’alguns servents. Pròsper té, ja a les

seves mans, als seus rivals més odiats i està disposat a emprendre la venjança. Encara que podríem pensar que estem davant d’un drama, una història de violència i odis, el cert és que, al llarg de l’obra, Pròsper opta pel perdó, per reconciliar-se amb els seus enemics que, alhora, l’acullen com a un nou aliat, agraïts no només per evitat la venjança, sinó, també, per la sort de la reconciliació. Per acabar, Ferran i Miranda es prometen amor etern i moren feliçment plegats. Pel què fa a l’obra, no podem parlar de drama i tampoc diríem que ens trobem davant d’una comèdia. Però allò segur és que La Tempesta és una de les obres més hilarant de William Shakespeare. L’equilibri entre les parts còmiques i la resta del text és un dels mèrits més grans de La Tempesta. Hi ha, també, aquells qui sostenen que en aquesta obra han deixat una empremta significativa els descobriments dels navegants anglesos de l’època, popularitzats i degudament publicitats per la Corona, en els quals es descrivien illes habitades per éssers d’una naturalesa humana dubtosa sobre la que els caritatius anglesos tenien dret d’ocupació i abús. D’altres diuen que La Tempesta és una reflexió final de William Shakespeare sobre el teatre i la seva vida. En efecte, Pròsper aconsegueix crear una realitat amb les seves arts. Crea tempestes, genera aparences i porta al seu terreny a aquells que ho desitgen. De la mateixa manera que el teatre, que no és més que un artifici que construeix una realitat paral•lela de la qual es vol fer sentir partícip a l’espectador. Gonzalo Muro Confieso que he leído (Blog)

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

D’altres espectacles de Xavier Albertí la crítica n’ha dit... SOBRE LA CAIGUDA D’AMLET

(22/10/2007) “Xavier Albertí ha dirigit bé un espectacle innovador i humortístic. [...] El resultat és magnífic i recorre un ampli ventall de possibilitats fonètiques i acústiques.” Joaquim Armengol El Punt (04/02/2008) “El resultat és una barreja d’apunts amb un punt de vista irònic i subtil, a mig fer del llenguatge clàssic i el que podria ser una estructura contemporània del clàssic. En fi, un experiment que tria bons ingredients per cuinar-los a la seva manera sense mirar qualsevol procés tradicional i funcional d’elaboració.” Ignasi Janer El 9 nou

SOBRE JO, DALÍ

(20/10/2011) “Jo, Dalí no és història, sinó art dramàtic.” Maricel Chavarría La Vanguardia (21/10/2011) “Els prolongats aplaudiments del final no deixen cap mena de dubte sobre l’acceptació d’una aposta que creix a la segona part coincidint amb els millors moments de tensió dramàtica.” César López Rosell El Periódico

SOBRE TERRA DE NINGÚ (18/10/2013) “Gran teatre, sense cap concessió a la complaença de l’espectador.” Justo Barranco La Vanguardia “Canviem de tema. Per última vegada. Aquestes paraules les pronuncia el personatge de Hirst gairebé al final de l’extraordinari text de Pinter que Xavier Albertí acaba de transformar en un espectacle del tot memorable: magistral, el seu control de l’esplèndid espai escènic a dues bandes, del ritme exacte de silencis i pauses i de la distància física i la mirada entre els personatges.” Ramon Oliver 09

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Xavier Albertí

Foto: TNC

Director

Titulat superior en Direcció Escènica per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de 1996 i fins a 1999 va dirigir el Festival Grec de Barcelona, i des del 2004 i fins al 2006 va dirigir l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull. Va ser director de serveis culturals de l’Institut del Teatre de Barcelona, on també ha estat docent i coordinador pedagògic del Conservatori Superior de Dansa. També ha estat docent a l’Obrador de la Sala Beckett, l’obrador d’estiu a Argelaguer, la Universitat d’estiu Menéndez Pelayo, la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida. Durant els anys de formació, va realitzar estudis de piano i de composició musical amb Luís de Pablo, Cristobal Halffter, Tomás Marco, Helmuth Lachenmann, Carlmelo Bernaola, Armando Gentilucci, o Karl-Heiz Stockhausen. Té composicions estrenades a diversos Festivals de Música Contemporània. El 2007 va treballar conjuntament amb Pere Portabella i Carles Santos en el guió de la pel·lícula El silenci abans de Bach. Aquest mateix any va dirigir a Jordi Oriol en el seu text La Caiguda d’Amlet, i el recital de poesia catalana amb Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith, dins la mostra de cultura catalana de Nova York Made in Catalunya al Baryshnikov Art Center. El 2008 va fundar amb Lluïsa Cunillé la com010

panyia La Reina de la nit. Ha dirigit i publicat l’obra dramàtica Hedda Gabler sobre textos de Henrik Ibsen, 1993, Macbeth o Macbetto sobre textos de William Shakespeare, 1997 i Hamlet sobre textos de William Shakespeare i Jules Laforque. El 2013 va assumir la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya. Alguns dels treballs de Xavier Albertí com a director escènic són: Terra de ningú, de Harold Pinter; Jo Dalí, òpera de Xavier Benguerel; Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet; Vida Privada, adaptació de la novel·la de Josep Maria de Sagarra; Al cel, un oratori per a Jacint Verdaguer, de Narcís Comadira; El Bordell de Lluïsa Cunillé; Soterrani de Josep Maria Benet i Jornet; El mal de Holanda de Paco Zarzoso (estrenat al Festival VEO de València, 2008); La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’H) de Jordi Oriol (2007); Assajant Pitarra obra de creació de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé; El Dúo de la Africana, creació de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí (2007); Crónica sentimental de España, a partir de l’obra homònima de Manuel Vázquez Montalbán; Tennessee, basat en textos de Tennessee Williams (2006); Sangre lunar, de José Sanchis Sinisterra (estrenat al Centro Dramático Nacional María Guerrero); # PPP, sobre l’obra de Pier Paolo Pasolini.

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Jordi Oriol Autor i Intèrpret

Jordi Oriol, nascut a Barcelona el 1979, és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre (Premi Extraordinari, 2007); ha rebut formació com a actor i com a músic. És membre de la companyia Indi Gest i ha treballat com a actor, autor i músic, a més a més de dirigir diversos espectacles teatrals, entre els que destaquen: Memòria Plena (Teatre Lliure, 2014), SAFARI Pitarra (Teatre Nacional de Catalunya, 2014) escrit juntament amb Josep Pedrals; Big Berberecho (Festival Temporada Alta 2012) coescrit i dirigit amb Oriol Vila; t-ERROR (Teatre Nacional de Catalunya, 2012), Home-Natja (Festival Temporada Alta 2010–Teatre Lliure, 2011), En comptes de la Lletera (Festival Temporada Alta 2011) amb Josep Pedrals; Prometeu no res (Festival Temporada Alta 2009), coescrit amb Diego Anido i Silvia Delagneau; Un tal ímpetu vital (Teatre Lliure, 2009), El títol no mata (Festival Grec 2008), Ara estem d’acord estem d’acord (Teatre Lliure, 2008), OB-sessions (Círculo de Bellas Artes (Madrid) 2007 – Sala Beckett, 2008) per la qual va rebre el Premi INjuve 2007 a la millor proposta escènica i fou nominada als Premis Butaca com a millor text; Concert per a sis oficinistes i un lloro (Teatre Romea, 2006), Digestions mentals (AREAtangent, 2006) i és autor i actor de La Caiguda d’Amlet, que Xavier Albertí posà en escena el 2007 (Festival Temporada Alta 2007). També ha dirigit espectacles d’altres autors com: Josep Maria S’agarra i S’atia a partir de textos de Josep Ma. De Sagarra –juntament amb Josep Pedrals i Martí Sales- (Born C.C., 2013), Three More Sleepless Nights de Caryl Churchill (The Barn Theatre, London, 2005), Lleons al jardí d’Albert Roig (Festival Internacional Entrecultures, Tortosa, 2004) i I pelava la taronja amb les amb Silvia Delagneau (AREAtangent, 2004). Ha fet les direccions artístiques de VICTUS 1714 amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (Palau de la Música, 2013), COBLA 2.0 amb la Cobla Sant Jordi (Palau de la Música, 2012), L’Ocell de Foc amb la Banda Municipal de Barcelona (L’Auditori, 2009) i d’ajudant de direcció de Stefan Metz a Are You Talking To Me? (La Manufacture (Lausanne) i 011

Teatre Estudi (Barcelona), 2006), entre d’altres. Com a actor en teatre l’hem pogut veure, entre d’altres citats anteriorment, a la gira espanyola de Aventura, d’Alfredo Sanzol (T de Teatre, 2014), dirigit per Jordi Casanovas a Auca del Born (espectacle inaugural del Born C.C., 2013), dirigit per Oriol Broggi a Adiós a la infancia (Teatre Lliure, 2013-14), dirigit per Pau Miró a El Pelicà d’A. Strimberg (dins el cicle Memòria Europea del Teatre Lliure 2012), dirigit per Carlota Subirós a Alícia. Un viatge al país de les Meravelles de Lewis Carroll (Teatre Lliure, 2009), a L’home de la flor a la boca de Luigi Pirandello (Biblioteca de Catalunya, 2008), dirigit per Iban Beltran a Contes Estigis (Teatre Estudi, 2004), dirigit per Alex Serrano a Mil Tristos Tigres (Festival Neo 2006), 0.5 (AREAtangent, 2004), Fuga (AREAtangent, 2003) i Mentides (Teatre Malic, 2001); entre d’altres. També ha participat com actor a la final del I Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears, interpretant el text guanyador de Sergio Baos. En cinema ha participat a Forasters (dir: Ventura Pons) i a La Mari (dir: Jesús Garay). En televisió ha treballat a les sèries Zoo, De moda, Majoria Absoluta, Setze Dobles i El Cor de la Ciutat. Com a músic ha format part de quartets de jazz, Big Bands (Alois Hába Big Band, amb Ramon Cuadrada i a la Big Band de Terrassa, amb John Dubuclet), bandes de funky i música disco com INO (Inspector No) o Chocadelia Internacional, i en formacions pròpies com UNISO (amb Sergi Sirvent), entre d’altres. En el camp de la docència, exerceix com a professor de dicció a l’Institut del Teatre de Barcelona, com també d’escriptura dramàtica a l’Obrador Internacional de Dramatúrigia de la Sala Beckett de Barcelona; imparteix tallers de pràctica teatral al Teatre Nacional de Catalunya (“Un dia al TNC”) i dóna classes d’eines actorals i de formació permanent a docents. Des del 2006 treballa com a professor d’interpretació poètica i oratòria al CaixaForum de Barcelona.

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí Recentment ha participat en el programa educatiu i artístic EN Residència a l’Institut Joan d’Àustria de Barcelona, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. Fou membre fundador de les associacions Heliogàbal i AREAtangent i ara ho és de l’associació artística Indi Gest (col•lectiu artístic amb qui

desenvolupa els seus projectes des del 2007). El 2011 va rebre el Premi FAD – Sebastià Gasch: Aplaudiment a la creació emergent, per la seva trajectòria. El 2013 guanyà el III Torneig de Dramatúrgia Catalana organitzat per Temporada Alta amb el seu text “Muda muda”; i en quedà finalista a l’edició internacional de Buenos Aires el 2014.

Carles Pedragosa Músic i intèrpret

Barcelona, 1982. Als 8 anys inicia els estudis de piano a l’acadèmia de música Ars Nova sota la direcció de Maria Canals. Durant 10 anys assoleix la formació clàssica fins que obté el Títol de Grau Mig (Diplomatura, Pla 66) en piano Conservatori Superior de Música del Liceu. El mateix any, motivat per l’interès en la música dins de l’àmbit audiovisual, inicia la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, estudis que combina amb els de Piano i Harmonia Moderna a l’Escola Passatge amb Marc Vernis i Javier Feierstein. Durant aquest període comença a participar en diferents curtmetratges com a compositor de bandes sonores. Al mateix temps forma part de diversos projectes musicals entre els quals cal destacar el septet de cançó experimental Tarannà i el seus treballs Senyals de Vida (BankRobber, 2008) i Pintades d’amor i de guerra (BankRobber, setembre 2009) i la banda de disco-funk Se atormenta una vecina del qual n’és membre fundador. Estudia un any a la Freie Universität de Berlin, on s’especialitza en la creació de música per a l’audiovisual. Un cop acabats els estudis, comença a treballar com a muntador musical a Televisió de Catalunya, feina que compagina amb l’activitat docent i els seus projectes musicals. Darrerament ha escrit la música pels llargmetratges Positius (Ovideo, 2007) de Judith Colell, Hollywood contra Franco (AreaTV , 2008) d’Oriol Por-

012

ta i Arropiero, El vagabund de la mort (Diafragma, 2008) de Carles Balagué. Sola Contigo, d’Alberto Lecchi (Moonlight Cinema, 2013). Comença a col·laborar amb la Companyia Indi Gest com a músic, compositor i actor a partir de l’assaig obert Ara estem d’acord, estem d’acord (Teatre Lliure, 2008). Posteriorment segueix treballant amb la companyia als espectacles de Jordi Oriol El títol no mata (Festival Grec 2008) i Un tal ímpetu vital (Teatre Lliure 2009), Home-Natja (Temporada Alta, 2010) i Prometeu no res (Radicals, 2010) on realitza l’ajudantia de direcció i el disseny de l’espai sonor. També ha realitzat l’espai sonor de l’espectacle Íncubo d’Àlex Mañas a la Sala Villarroel. Participa en l’espectacle T-error en el T-6 (2011) del TNC com a actor, músic i dissenyador sonor. Compositor, actor/músic i dissenyador sonor a Els comptes de la Lletera de Josep Pedrals (Temporada Alta 2011). Compon la música i crea l’espai sonor de Viatges (Ferran Audí, Grec 2012). Dirigeix l’espectacle i fa els arranjaments musicals de Concerts per a Nadons, estrenat al festival Temporada Alta (2012). Participa en la creació de Big Berberecho (La gran Escopinya) de Jordi Oriol i Oriol Vila (Temporada Alta, 2012), de la qual en fa també el disseny sonor. Participa com a actor i músic a Adiós a la Infancia, Una aventi de Marsé de Pau Miró sota la direcció d’Oriol Broggi (La Perla 29/ Teatre Lliure 2013).

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí Joaquim Armengol El Punt 22/10/2007

EL PUNT (GIRONA) GIRONA

Sección: LOCAL - REGIONAL

013

22/10/07 Prensa: Diaria Tirada: 18.367 Ejemplares Difusión: 15.387 Ejemplares

Impresión: Blanco y Negro

Documento: 1/1

Cód: 15913055

Página: 47

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí Ignasi Janer El 9 nou 04/02/2008

26 26

EL EL 9 NOU 9 NOU

CULTURA CULTURA

CRÍTICA CRÍTICA DE DE TEATRE TEATRE

L’honor L’honor a a una una història història hàbil hàbil ‘La ‘Lacaiguda caigudad’Amlet d’Amlet(o (o la lacaiguda caigudade del’hac)’, l’hac)’,de de Xavier XavierAlbertí. Albertí.Sala Salade de l’Institut l’Institutdel delTeatre. Teatre. Vic Vic Ignasi IgnasiJaner Janer

ANUNCI ANUNCI

Del DelConsell ConsellComarcal Comarcald’Osona d’Osonasobre sobrel’aprovació l’aprovaciód’un d’unprojecte projected’obres d’obres (TEC-006-08) (TEC-006-08) ElElPle Pledel delConsell ConsellComarcal Comarcald’Osona d’Osonaha haadoptat adoptaten endata data27/12/07 27/12/07els els acords acordssegüents: següents: --Aprovar Aprovardefinitivament definitivamentelelprojecte projected’obra d’obraordinària ordinàriatitulat titulat“Projecte “Projecte constructiu constructiude demillora millorade delalacapacitat capacitathidràulica hidràulicai iaugment augmentdel delvolum volum d’anòxia d’anòxiaaal’EDAR l’EDARdel delGes”, Ges”,redactat redactatper perl’enginyer l’enginyerde decamins, camins,canals canals i i ports ports Iván Iván Iglesias Iglesias Gutiérrez, Gutiérrez, amb amb un un pressupost pressupost d’execució d’execució per per contracta contractad’1.283.687,04 d’1.283.687,04euros. euros. De Deconformitat conformitatamb ambelelque quedisposa disposal’article l’article235.3 235.3de delalaLMRL, LMRL,aquesta aquesta aprovació aprovaciódefinitiva definitivaporta portaaparellada aparelladalaladeclaració declaraciód’utilitat d’utilitatpública públicai ilala necessitat necessitatd’ocupació d’ocupaciódels delsbéns bénsi idrets dretsque queapareixen apareixenidentificats identificatsen en lalarelació relacióque queforma formapart partdel delprojecte projecteaprovat aprovat(amb (ambidentificació identificaciódels dels seus seus titulars), titulars), lala qual qual es es transcriu transcriu mitjançant mitjançant un un annex annex als als presents presents acords; acords;s’ha s’hade deconsiderar considerartambé tambéaprovada aprovadadefinitivament definitivamentlalarelació relació esmentada. esmentada. --Autoritzar Autoritzari idisposar disposarlaladespesa despesainherent inherentaales lesindemnitzacions indemnitzacionsque que es espreveuen preveuenaalalarelació relacióde debéns bénsi idrets dretsque ques’expropien, s’expropien,lalaqual quales es farà faràefectiva efectivadirectament directamentper perpart partde del’Agència l’AgènciaCatalana Catalanade del’Aigua. l’Aigua. --Comunicar Comunicarals alspropietaris propietarisi ititulars titularsdels delsbéns bénsi idrets dretsque ques’expropien s’expropien que, que,durant durantels elsquinze quinzedies dieshàbils hàbilssubsegüents subsegüentsalalde delalarecepció recepcióde de lala notificació notificació dels dels presents presents acords, acords, es es conveniarà conveniarà amb amb elel Consell Consell Comarcal, Comarcal, lliurament lliurament i i per per avinença, avinença, elel preu preu just just dels dels béns béns i i drets drets de de referència, referència, així així com com elel termini termini per per alal desallotjament, desallotjament, i i per per donar donar per per conclòs conclòs l’expedient l’expedient iniciat iniciat un un cop cop convinguts convinguts els els termes termes de de l’adquisició l’adquisicióamistosa. amistosa. -- Disposar Disposar l’inici l’inici de de l’expedient l’expedient de de fixació fixació del del preu preu just just dels dels béns béns i i drets drets que que s’expropien s’expropien en en els els supòsits supòsits en en què què no no s’arribi s’arribi aa l’acord l’acord esmentat esmentataal’apartat l’apartatanterior. anterior.L’inici L’inicide del’expedient l’expedientde defixació fixaciódel delpreu preu just just s’instrumentarà s’instrumentarà mitjançant mitjançant l’obertura l’obertura de de les les peces peces separades separades corresponents corresponents en en els els termes termes i i les les condicions condicions que que expressen expressen els els articles articles27 27i isegüents següentsde delalaLEF LEFi i27 27i isegüents següentsdel delREF. REF. -- Disposar Disposar lala publicació publicació dels dels presents presents acords acords alal DOGC, DOGC, alal BOP, BOP, alal tauler taulerd’anuncis d’anuncisdel delConsell ConsellComarcal Comarcali iaaun undiari diarid’àmbit d’àmbitcomarcal comarcal amb ambexpressió expressiódel delrègim règimde derecursos recursosque ques’hi s’hipoden podeninterposar. interposar. -- Notificar Notificar individualment individualment els els presents presents acords acords definitius definitius aa tots tots els els propietaris propietarisi ititulars titularsde debéns bénsi idrets dretsobjecte objected’expropiació d’expropiacióque quefiguren figuren en enlalarelació relacióque queconté contéelelprojecte projecteaprovat, aprovat,amb ambexpressió expressiódel delrègim règim de derecursos recursosque ques’hi s’hipoden podeninterposar. interposar. ANNEX ANNEX RELACIÓ RELACIÓ DETALLADA DETALLADA DELS DELS BÉNS BÉNS I I DRETS DRETS QUE QUE S’EXPROPIEN S’EXPROPIEN I I DELS DELSBÉNS BÉNS(SERVEIS (SERVEISAFECTATS) AFECTATS) BÉNS BÉNSI IDRETS DRETSQUE QUES’EXPROPIEN S’EXPROPIEN TERME TERMEMUNICIPAL MUNICIPALDE DELES LESMASIES MASIESDE DEVOLTREGÀ VOLTREGÀ Finca Fincadel delprojecte projectenúm.: núm.:11 Parcel·la: Parcel·la:33 Polígon: Polígon:11 Titular: Titular:Hospital Hospitalde delalaSanta SantaCreu Creude deVic Vici iCasa CasaMisericòrdia Misericòrdia Superfície Superfícieaaexpropiar expropiar en enm2: m2:22.661,50 22.661,50 Superfície Superfíciede deservitud servitudde depas pasi id’aqüeducte d’aqüeducteen enm2: m2: Superfície Superfícied’ocupació d’ocupaciótemporal temporalen enm2: m2: Naturalesa: Naturalesa:rústic rústic Es Es fafa públic, públic, per per aa coneixement coneixement general, general, amb amb lala indicació indicació que que els els acords acords esmentats esmentats són són definitius definitius en en via via administrativa administrativa i i els els interessats interessats poden poden interposar-hi interposar-hi recurs recurs contenciós contenciós administratiu administratiu davant davant els els Jutjats Jutjats Contenciosos ContenciososAdministratius Administratiusde delalaprovíncia provínciade deBarcelona, Barcelona,en eneleltermini termini màxim màxim de de dos dos mesos mesos des des de de l’endemà l’endemà de de lala present present publicació, publicació, amb amb lalacomunicació comunicacióprèvia prèviaaal’Ajuntament l’Ajuntamentdel delpropòsit propòsitd’interposar d’interposarelelrecurs recurs esmentat, esmentat,sisibé bés’hi s’hipot potinterposar interposarqualsevol qualsevolaltre altrerecurs recursooacció accióque quees es consideri consideripertinent. pertinent. Vic, Vic,21 21de degener generde de2008 2008

La Lagerent, gerent,Anna AnnaPortet PortetCabrafiga Cabrafiga

014

sió. sió.La Lafeina feinaha hapartit partitd’un d’un reconeixement reconeixementdels delsHamlets Hamlets que queha hasostingut sostingutla lahistòria història humana, humana,per perabocar-los abocar-losen en un unmoment momentclau claupel pelboc bocgros gros damunt damuntd’un d’unfull fullde depaper paperen en forma formade detext. text.Des Desd’aquí d’aquís’hi s’hi ha hadonat donatforma formaamb ambquatre quatre dosis dosisalbertianes, albertianes,l’instint l’instintde de l’autor/actor, l’autor/actor,la laseva sevail·lusió il·lusió per perfer feruna unacosa cosadiferent, diferent,ii l’acompanyament l’acompanyamentmusical musical aacàrrec càrrecd’Albert d’AlbertLlanas. Llanas. El Elresultat resultatés ésuna unabarreja barreja d’apunts d’apuntsamb ambun unpunt puntde de vista vistairònic iròniciisubtil, subtil,aamig migfer fer del delllenguatge llenguatgeclàssic clàssiciiel elque que podria podriaser seruna unaestructura estructura contemporània contemporàniadel delclàssic. clàssic. En Enfi, fi,un unexperiment experimentque que tria triabons bonsingredients ingredientsper per cuinar-los cuinar-losaala laseva sevamanera manera sense sensemirar mirarqualsevol qualsevolprocés procés tradicional tradicionaliifuncional funcionald’elad’elaboració. boració.

Dijous, un text de Josep M. Miró El El dramaturg dramaturg de de Prats Prats presenta presenta ‘Quan ‘Quan encara encara no no sabíem sabíem res’ res’ Vic Vic J.V. J.V.

Els ElsDijous Dijousaal’Institut l’Institutdel del Teatre Teatrecontinuen continuenaquesta aquesta setmana setmanaamb ambla larepresenrepresentació tacióde deQuan Quanencara encarano no sabíem sabíemres res(Poema (Poemadramàtic dramàtic per peraasis sisveus veusiiun unmúsic), músic), del deldramaturg dramaturgJosep JosepM. M. Miró, Miró,de dePrats Pratsde deLluçanès. Lluçanès. L’obra L’obrava vasorgir sorgird’un d’untaller taller de dedirecció direccióiidramatúrgia dramatúrgia de del’Institut l’Institutdel delTeatre Teatrede de

Barcelona, Barcelona,iiel elnovembre novembre passat passatva varebre rebreel el50è 50èPremi Premi Crèdit CrèditAndorrà Andorràde deTeatre, Teatre, en enla laNit NitLiterària LiteràriaAndorraAndorrana nade de2007. 2007. AAQuan Quanencara encarano nosabíem sabíem res, res,Josep JosepM. M.Miró Mirópresenta presenta un unjoc jocsobre sobrela laficció, ficció,l’atzar l’atzar iiels elsfets fetsaccidentals accidentalsque quees es fan fanpresents presentsaala lanostra nostravida vida iihi hiintrodueixen introdueixencanvis. canvis.Els Els personatges personatgesexpliquen expliquenen en futur futurallò allòque queels elspassarà, passarà, però peròque quede defet fetencara encarano no

saben. saben.Els Elsactors actorsMercè Mercè Boher, Boher,Isabel IsabelCagós, Cagós,Òscar Òscar Castelleví, Castelleví,Oriol OriolGenís, Genís, Joan JoanM. M.Segura SeguraiiDaniel Daniel Ventosa Ventosaestan estanacompanyats acompanyats per perun unmúsic músicde decarrer carrer (Natan (NatanParuzel). Paruzel).La Lareprerepresentació sentacióserà seràaados dosquarts quarts de dedeu deude dela lanit. nit.L’obra L’obraés és una unamena menade deconte contecontemcontemporani poranisobre sobreles lesrutines rutinesii imprevistos imprevistosde dela laciutat, ciutat,ii utilitza utilitzael elrecurs recursdels delsjocs jocs vocals vocalsiide deritme. ritme.

Boys Boys Damm Damm graven graven elel seu seu primer primer disc disc en en directe, directe, aa La La Canal Canal de deTona Tona Tona TonaLos LosRodríguez, Rodríguez,Adrià Adrià

Puntí, Puntí,M-Clan, M-Clan,Bryan Bryan Adams, Adams,els elsUS USooels elsStones. Stones. Cançons Cançonsmítiques mítiquesd’aquesd’aquestes tesiialtres altresfigures figuresdel delrock rock passen passenpel pelsedàs sedàsdel delgrup grup de deversions versionsosonenc osonencBoys Boys Damm, Damm,en enconcerts concertson ones es crea creaun unambient ambientespecial, especial, que queara araquedarà quedaràplasmat plasmat en enun undisc. disc.La Lagravació gravació d’aquest d’aquestCD, CD,que queinclourà inclourà 187 187cançons, cançons,es esva vafer ferdisdissabte sabtepassat, passat,aala lasala salaLa La Canal Canalde deTona. Tona.El Elconcert concert va vatenir tenirdues duesparts, parts,una una primera primeradestinada destinadaaal’enrel’enregistrament, gistrament,iiuna unasegona, segona, “per “perdisfrutar disfrutarnosaltres”, nosaltres”, explicaven explicavenels elsmembres membres del delgrup. grup.La Laprimera primeraintenintenció cióera eragravar gravarnomés nomésuna una maqueta maqueta“per “pertenir teniruna una motivació motivaciómés”, més”,però peròfinalfinalment mentvan vandecidir decidir“fer-ho “fer-ho

Dilluns, Dilluns, 4 4 de de febrer febrer de de 2008 2008

XAVIER AUSELLER XAVIER AUSELLER

L’autor L’autori iintèrpret intèrpretde del’obra, l’obra,Jordi JordiOriol Oriol

Quinze Quinzedies diesdesprés desprésde del’úll’últim timdijous dijousactiu actiuaal’Institut l’Institut del delTeatre Teatrede deVic, Vic,el elcicle cicle dramàtic dramàticiiexperimental experimentalconcontinua tinuaamb ambnoves novessensacions sensacions per pernomés noméstres treseuros. euros.En En aquesta aquestaocasió ocasióun unhome homesol sol iiun unmicròfon micròfonper perdifondre difondre uns unsdetalls, detalls,uns unsesbossos esbossosoo unes unespinzellades, pinzellades,mirant mirantde de transmetre transmetrealguna algunacosa cosade de Hamlet, Hamlet,amb ambun unmés mésque que lleuger lleugertoc tocpersonalista. personalista.El El gran granpersonatge personatgeshakesperià shakesperià passa passaper perun unembut embutd’orifici d’orifici petit petitaafifide dedegotar degotarl’essènl’essència ciad’un d’unestat estatanímic anímicque queens ens

arriba arribasobretot sobretotper persons, sons,que que s’han s’hande dereconèixer, reconèixer,produprodueixen eixenuna unabona bonaeufonia eufoniaen en alguns algunsmoments. moments.Tret Tretd’això, d’això, costa costade decaptar captarla lasensació sensació que quepretén preténdonar donarl’autor l’autorii intèrpret, intèrpret,Jordi JordiOriol, Oriol,intenintentant tantde dereproduir reproduirl’aïllament l’aïllament de deHamlet Hamletaatravés travésd’un d’unviatviatge geintrospectiu, introspectiu,iirecreant recreant un undels delspunts puntsàlgids àlgidsde dela la vida vidadel delcomplex complexpersonatge. personatge. Amb Ambel eltítol títolde deLa Lacaiguda caiguda d’Amlet d’Amlet(o (ola lacaiguda caigudade de l’hac), l’hac),el elmuntatge muntatgefa fapalès palès aquest aquestparal·lelisme paral·lelismeentre entre la laprecipitació precipitacióde deHamlet Hamletii la lalletra lletrah, h,de dela lapèrdua pèrduade de l’ésser l’ésseriide dela lapèrdua pèrduade deles les lletres lletresde deles lesparaules; paraules;l’estul’estudiant diantde dedirecció direccióJordi JordiOriol Oriol posa posade derelleu relleul’exercici-trel’exercici-treball ballque queha hadut dutaaterme termeamb amb el elseu seumestre, mestre,Xavier XavierAlbertí, Albertí, el eldirector directoren enaquesta aquestaocaoca-

Els ElsBoys BoysDamm, Damm,en enelelconcert concertde dela lasetmana setmanapassada passadaaala lasala salaLa LaCanal Canal

una unamica micamillor, millor,iitenir tenirun un disc discque queserà seràla lanostra nostracarta carta de depresentació”. presentació”. Boys BoysDamm Dammva vacomençar començar gairebé gairebéper peratzar, atzar,fa fados dos anys, anys,tocant tocanten enuna unafesta festa d’aniversari, d’aniversari,iides desde dellavors llavors ha hacontinuat continuatuna unatrajectòria trajectòria ascendent. ascendent.Actualment, Actualment,la la

formació formacióés ésde decinc cincmúsics: músics: Marc MarcPuigdomènech PuigdomènechiiPep Pep Sallent Sallent(guitarres (guitarresiiveus), veus), Ignasi IgnasiGilabert Gilabert(bateria), (bateria), Ferran FerranSardà Sardà(percussions (percussionsii veus) veus)iiSami SamiVergés Vergés(baix (baixii veus). veus).Properament, Properament,tenen tenen previst previstd’incorporar d’incorporarun un teclista. teclista.

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí Maricel Chavarría La Vanguardia 20/10/2011 36 LA VANGUARDIA

C U L T U R A

DIJOUS, 20 OCTUBRE 2011

El Gran Teatre premia amb sis minuts d’aplaudiments l’òpera de Xavier Benguerel sobre la vida de Salvador Dalí

E SCE NARI S Maricel Chavarría Barcelona

Personatge o persona, artista o pagès, la figura de Salvador Dalí i la seva complexa relació amb Gala eren tema per a una òpera. Una de contemporània, òbviament, atonal, contrapuntística, amb solos de violoncel i silencis que obren abismes; tot això sobre un text breu que prepari el camí de la música i una posada en escena que transiti entre realisme, surrealisme, drama i patetisme. Doncs bé, si aquesta era la idea, es va aconseguir amb Jo, Dalí, tot i que més cap al final de l’obra que a la mitja part, quan les opinions a la platea feien deduir que, si bé la música era interessant, s’hi trobaven a faltar, tractant-se d’un individu tan histriònic, moments més divertits. “Els personatges semblen molt hieràtics, aquesta òpera de Benguerel recorda a estones un Wagner”, deia un aficionat. Va ser a la segona part d’aquesta història, que inclou en dues hores 60 anys de la vida del pintor i la seva musa Gala, quan l’audiència va trobar el crescendo on agafarse. “Tot comença a funcionar a partir de la baralla entre els protagonistes a Púbol”, comentava un altre espectador. Va ser quan, segons el llibret de Jaime Salom, Dalí l’anomena “puta més que puta”, i ella respon “impotent, eunuc, marieta”. Sens dubte, cap al final, l’acció inclou elements més atractius –el cor circense i escenes de sexe–, fins que acaba en mort. Deliciosa mort, la de Gala, i una llarga agonia de Dalí. Coherent amb l’emoció que transmet sovint la música contemporània, el públic de la Rambla va aplaudir amb l’eufòria impregnada encara de certa angoixa, d’aquesta angoixa que emana de la partitura. Però va deixar anar bravos quan va

Jo, Liceu

El baríton Joan Martín-Royo rep ovacions pel seu paper protagonista a ‘Jo, Dalí’

MANÉ ESPINOSA

La mezzo Marisa Martins i el baríton Joan Martín-Royo en el paper de Gala i Dalí

sortir a saludar el protagonista, el baríton Joan Martín-Royo, amb un treball actoral que no va passar desapercebut. També Marisa Martins, en el paper de Gala, va rebre l’agraïment del públic, el mateix que l’autor, Xavier Benguerel, que va pujar a l’escenari juntament amb Salom. Jo, Dalí no és història, sinó art dramàtic. No explica una biografia literal sinó recreada, això sí, cronològicament. Ja en la primera de les 13 escenes –repartides en quatre actes– es permet una llicència Sa-

lom en situar la primera trobada entre els dos protagonistes a finals dels anys vint, en una taverna parisenca amb aire cabaretesc on en realitat mai no van ser-hi. Gala va conèixer Dalí a Cadaqués. El retrat que construeix, o més ben dit, esbossa –de Gala en fa un estereotip– Salom aposta pel Dalí interior, la seva ànima, el seu pensament, el més profund del seu amor i desamor. I la imatge que es va crear de si mateix i gràcies a la qual va passar a la història.

La d’ahir a la nit, sens dubte, no era una estrena qualsevol. Encara que l’encàrrec procedia del Ministeri de Cultura i bona part de l’obra és en castellà, tant el mite que aborda com el compositor, el llibretista, la direcció escènica (Xavier Albertí) i la musical (Miquel Ortega), així com els protagonistes, són catalans o establerts a Catalunya. Fins i tot l’estat d’ànim del Liceu era de la terra. Albertí aposta pel binomi GalaDalí com una unitat dramàtica i ju-

La big band de Maria Schneider obre un festival de jazz amb accent català ESTEBAN LINÉS Barcelona

L’orquestra de Maria Schneider està considerada per alguns mitjans especialitzats i gurus reputats com la millor big band del planeta jazzístic mundial. I és precisament la formació dirigida per Schneider –al seu torn, considerada en fòrums semblants com la més destacada compositora i arranjadora del jazz contemporani– l’encarregada d’inaugurar oficialment aquesta nit una nova edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La vetllada tindrà lloc al

ga les seves cartes sense mostrarne cap dels quadres del genial pintor. No es tracta tant de les seves solucions estètiques com del seu conflicte ideològic. Es mostren únicament els reversos de les teles, i és el mateix espectador que, quan veu el pintor en escena entregat a la seva feina, ha d’intuir què està pintant, presumir l’esperit d’una època, d’un dels períodes més convulsos de les avantguardes europees. El resultat de Jo, Dalí és potser una advertència sobre la falta de perspectiva que encara hi ha a l’hora d’entendre la figura i la seva obra. Sobre Gala es busca una mirada nova: fa art apropiant-se de la figura i l’obra de Dalí. En els dos

Palau de la Música (21 h), i abans del concert se li concedirà la medalla d’Or del certamen, que en aquesta ocasió també rebrà Ricard Gili, de La Locomotora Negra. La formació de la música ha estat visitant assídua del festival des de la seva primera incursió el 2003, actuacions que sempre van ser ratificades per l’èxit i la satisfacció, aquesta última motivada per la senzilla –que no simple–, sensual i rigorosa música de la seva orquestra. Darrere de Maria Schneider, la llista de concerts del Festival de Jazz permet viatjar per diverses latituds ge-

ogràfiques, estilístiques i generacionals. El més vistós a simple vista és l’aposta decidida que novament el certamen mostra cap a la producció catalana. De fet, més de la meitat dels 83 concerts del cartell són catalans: la selecció camina des de les partitures de veterans com Pegasus, La Vella Dixieland o La Locomotora Negra (que oferirà el que s’intueix que serà un concert memorable al Palau de la Música el 26 de novembre amb nombroses guest stars), fins a referències més heterogènies com les de Jaume Vilaseca, Sílvia Pérez Cruz o Ignasi Terraza, tots ells amb obra

ARXIU

Maria Schneider

primers actes, el Liceu va viatjar al Cadaqués transitat per Buñuel, Lorca, Éluard.., on Dalí té una dura escena amb el seu pare, notari de Figueres, respecte a la seva vida bohèmia i artística. “Moriràs sol i pobre”, li augura. Després, als penya-segats, Gala i Dalí es declaren el seu amor. Però, disculpeu, per una vegada que l’argument d’una òpera és desconegut, no en revelem els detalls. Diguem que també apareixen el Nova York de Dalí i la fase de progressiva comercialització de la seva obra, esperonada per Gala, i escenes oníriques i surreals, on s’observa el món creatiu de les pulsions internes, i el drama que causa el sexe o la seva absència. “Puta, més que puta”, li diu Dalí. “Impotent, eunuc, marieta”, li respon Gala. La música de Benguerel subratlla cada moment.c

nova. A ells, l’aquest any inevitable presència de la Sant Andreu Jazz Band i la del seu director (Joan Chamorro) i principal solista (Andrea Motis). En l’aspecte internacional –el gran ganxo d’aquest tipus de convocatòria– la galeria de participants ja es va estrenar el 27 de setembre amb un pòrtic oficiat per Trombone Shorty. Els noms coneguts són nombrosos: Pat Metheny Trio (amb Larry Grenadier i Bill Stewart), Madeleine Peyroux, Michel Camilo amb Giovanni Hidalgo, Dave Holland amb Pepe Habichuela i Josemi Carmona; Brad Mehldau amb Joshua Redman, el quartet brasiler d’Eliane Elias, o el nou trio de Ryuichi Sakamoto. Junt amb ells, una representació patrocinada pel festival italià d’Úmbria, i el concert de clausura protagonitzat per Paolo Conte.c

OCTUBRE-NOVEMBRE 2011 Sabadell. Teatre M. La Faràndula Dimecres 19 i Divendres 21 d’octubre, a les 21.00 h Diumenge 23 d’octubre, a les 18.00 h

Reus. Teatre Fortuny Dimarts 25 d’octubre, a les 21.00 h

015

Elisa Vélez, Albert Casals, Carles Daza, Toni Marsol i Eugènia Montenegro Director musical: Rubén Gimeno - Director del cor: Daniel Gil de Tejada Director d’escena: Carles Ortiz - Disseny escenografia: Jordi Galobart Il·luminació: Nani Valls - Vestuari: AAOS

Viladecans. Atrium Divendres 4 de novembre, a les 21.00 h

Manresa. Teatre Kursaal

Vic. Teatre L’Atlàntida

Dimecres 26 d’octubre, a les 21.00 h Producció i organització:

St. Cugat del Vallès. Teatre Auditori Divendres 28 d’octubre, a les 21.00 h

Diumenge 6 de novembre, a les 18.00 h

Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Presidenta i directora artística: Mirna Lacambra Patrocinen:

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí César López Rosell El Periódico 21/10/2011

espectacles

DIVENDRES 21 D’OCTUBRE DEL 2011

Aplaudit ‘Jo, Dalí’ CRÒNICA Joan Martín-Royo i Marisa Martins brillen al Liceu ANTONI BOFILL

CÉSAR LÓPEZ ROSELL BARCELONA

stà bé el que acaba bé. I això és el que va passar al Liceu amb l’estrena de Jo, Dalí, l’òpera de Xavier Benguerel amb llibret de Jaime Salom. Els prolongats aplaudiments del final no deixen cap mena de dubte sobre l’acceptació d’una aposta que creix a la segona part coincidint amb els millors moments de tensió dramàtica. L’obra segueix l’evolució automitològica de l’artista des de la seva arribada a París el 1929 fins a la seva mort, però sobretot incideix en la seva relació amb Gala. Ella domina i manega el geni histèric i embogit i aprofita el seu talent per convertir-lo en la seva pròpia creació. La dependència entre tots dos, fins i tot en les fases de relació amor-odi, es reflecteix tant en la interpretació actoral/vocal com en les atmosferes creades per la depurada partitura polirítmica i atonal, encara que la visió tòpica dels personatges s’exposi, al començament, amb monotonia musical i un excés de parli-canto. IMAGINARI ONÍRIC / Xavier Albertí retrata amb un elegant muntatge els trets essencials de l’ànima del pintor sense recórrer en escena a cap dels seus quadros. El director esprem a fons els protagonistes, però els ofereix l’embolcall perquè l’acció es desenvolupi en un estimulant imaginari oníric. El treball de Joaquín Roy (escenografia), Juan Gómez-Cornejo (il·luminació) i la direcció musical de Miquel Ortega arrodoneixen la proposta. El brillant ús del cor en aquest cabareter circ eròtic tan Albertí, amb escenes de sexe incloses, enllaça amb l’intimisme d’altres com la declaració de Dalí a la seva musa en un penya-segat de Roses. I no diguem

33Una escena de l’òpera ‘Jo, Dalí’, representada al Liceu.

Brillant estrena de l’òpera de Xavier Benguerel sobre el pintor empordanès res de l’aconseguit efecte de la de la mort de Gala –molt ben conjugada tant interpretativament com vocalment–i la de l’agonia de Dalí, amb la seva barretina i el seu peculiar bigoti, barrejant elements surrealistes i estris de medicina. Les al·lusions a la impotència i al voyeurisme del pintor

i al furor uterí de la seva dona emergeixen reiteradament. L’ovacionat Joan Martín-Royo compon un creïble i ben cantat Dalí, amb treballats tics, inclòs aquell castellà amb accent català, idioma que només apareix en l’enfrontament amb el seu pare (José Antonio García). Marisa Martins creix enormement en els passatges finals donant una imatge estereotipada però de gran força dramàtica de Gala. Molt bé Antoni Comas (Elouard i Jesucristo Superstar) i correcta la resta del repartiment. H

ExINtEgRANt dE tHE BRANd NEw HEAvIEs

Nova sensació del jazz britànic 3El trio del pianista Neil Cowley debuta

avui al Festival de Jazz de Barcelona ROGER ROCA BARCELONA

016

«Si formes part d’una escena, quan mor t’arrossega». Les modes vénen i van. Neil Cowley, que avui debuta al Festival de Jazz de Barcelona (21.00 hores, a Luz de Gas), ho sap molt bé. Millor que la majoria de músics de jazz. La seva carrera és com un curs accelerat sobre la cultura pop brità-

nica dels últims 20 anys. «Vaig començar escoltant rock de Manchester, després va arribar l’acid jazz, que vist amb perspectiva era ridículament retro. A continuació va venir la música de ball, i quan els ravers es van fer grans i van voler seure a escoltar música en lloc de ballar, va ser el moment de l’electrònica». Cowley ha viscut aquestes trans-

formacions des de l’escenari. Als 21 anys tocava amb The Brand New Heavies. Després va fer house i va tenir èxit durant l’auge del chill out collaborant amb bandes com Zero 7. El 2007 va tornar a l’instrument que domina, el piano, al capdavant d’un trio que ja és un petit fenomen al seu país. «Que ens vegin com un trio de jazz és una mica còmic, perquè tenim més a veure amb la música que hem viscut en els últims 15 anys que amb la tradició del jazz». Ritmes de drum’n’bass, passatges contemplatius, reprises rockers. Cowley admet que el trio The Bad Plus, la comparació és inevitable, va ser un estímul per fer el salt a la música acústica, encara que afirma que evita escoltar-los des de fa set anys per sonar amb veu pròpia. Aspira, aquesta vegada sí, a fer una música sense data de caducitat però amb accent britànic. H

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí Justo Barranco La Vanguardia 18/10/2013 34 LA VANGUARDIA

DIVENDRES, 18 OCTUBRE 2013

Cultura

DIVENDRES, 18 OCTUBRE 2013

# tui tsdec ultur a

IVA/teatro: Noruega 0%; Francia 2,1%; Suiza 2,5%; Grecia 6,5%; Alemania 7%; Irlanda 9%; Italia 10%; España 21%

L u d @

@JoanQueralt Joan Queralt Catedràtic de Dret Penal

@ Xa

La nova temporada del Teatre Nacional

PINTER

Joglar anys a

Ovació del TNC a ‘Terra de ningú’

Girona acu JUSTO BARRANCO Barcelona

Lluís Homar i Josep Maria Pou broden l’estrena a Espanya de l’obra del Nobel E SCENARIS Justo Barranco Barcelona

Una ovació va tancar ahir a la nit l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya –i estrena a tot Espanya, on mai abans no s’havia representat aquesta obra– de Terra de ningú, l’obra que el premi Nobel Harold Pinter va triar perquè se’n llegís un fragment en el seu enterrament. L’ovació de la Sala Petita a la primera obra de la temporada va ser sòlida, sense fissures, però no eixordadora. Terra de ningú necessita una atenta escolta durant la seva hora i 45 minuts i, probablement, també necessita una lenta digestió dels seus quatre personatges i les seves peculiars relacions, la seva particular amistat, els seus estranys llaços familiars, les seves ordres, els seus records contradictoris... La història és inicialment simple. Un home en la seixantena, Hirst, escriptor que ha conegut les mels del triomf i viu ricament

i alcohòlicament encarnat per Josep Maria Pou, en convida un altre, Spooner –Lluís Homar–, a casa seva. Aviat se sabrà que l’ha conegut en una popular zona de cruising homosexual de Londres, però sens dubte els diàlegs comencen a mostrar que la història va per una altra banda. Sensació que s’accentuarà quan apareguin els presumptes criats encarnats per David Selvas i Ramon Pujol, amb el seu control de la situació. Tot canviarà encara més en el segon acte en descobrir que els seixantins, en realitat, ja es coneixien de molt de temps enrere. En sortir de la Sala Petita del TNC, una petita enquesta sobre l’opinió de l’obra donava una resposta unànime: a tots els havia agradat. A alguns, fins i tot molt. Però, això sí, el significat de l’obra, que comença misteriosa i després es va obrint, dóna peu a l’intercanvi d’idees. Una espectadora hi ha vist una confrontació de masculinitats, home contra home. D’altres, una dura reflexió sobre l’èxit, o sobre l’amistat, o sobre la memòria. Tot banyat, coin-

MAY/ZIRCUS-TNC

D’esquerra a dreta, David Selvas, Ramon Pujol, Josep Maria Pou i Lluís Homar a l’obra

cideixen, amb un ambient críptic, fins al punt que per un dels entrevistats l’espai on té lloc, diu, potser és directament la mort i l’infern. Una obra, per fi, assenyalen, on Josep Maria Pou està molt bé però on Lluís Homar, el poeta empobrit que serveix cerveses als pubs per guanyar alguns diners, enamora amb els seus diàlegs i gestualitat des del principi. Una obra on, i en això hi coincideix la majoria, el llenguatge s’emporta el pes de l’obra. Gran teatre, sense cap concessió a la complaença de l’espectador, conclou un altre entrevistat. Uns espectadors entre els

quals ahir hi havia una desfilada de coneguts per veure la primera obra que dirigeix Xavier Albertí al capdavant del TNC: des de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, fins a la consellera Irene Rigau, el diputat de la CUP David Fernàndez o el flamant director del Ramon Llull, Àlex Susanna, passant per actors com Carme Elías o Joel Joan i, sens dubte, per una infinitat de directors d’escena com Joan Ollé, Carme Portaceli, Pep Pla, Josep Maria Mestres, Ramon Simó o Ferran Madico. Sense faltar el mag Hausson, l’integrant del grup Mishima Marc Lloret o

LA NUEVA NOVELA DE

HARUKI MURAKAMI LOS AÑOS DE PEREGRINACIÓN DEL CHICO SIN COLOR Una entrañable novela sobre la amistad, el amor y la soledad de aquellos que todavía no han encontrado su lugar en el mundo. www.tusquetseditores.com/murakami

017

l’escriptora Marta Pessarrodona. Tots van assistir a una obra en la qual el públic està instal·lat als dos costats d’un decorat longitudinal on amb prou feines hi ha una prestatgeria amb una rica cristalleria i força ampolles de whisky de malta, una butaca, unes cadires, una tauleta... Aquest any a la Sala Petita del TNC la disposició serà sempre aquesta, sense decorats, perquè cal estalviar diners i, a més, com es va veure ahir, resulta molt efectiva. Almenys per a una obra en què Spooner té la sensació que tot el que passa ja ho ha viscut abans, en la qual hi ha moments

que recorden Tot esperant Godot i el seu buit i en la qual des de l’inici es prometen frases per pensar i molta ironia. Potser perquè des del començament el protagonista de la peça és el llenguatge. Spooner/Homar diu ben aviat que “l’únic que ens queda és el llenguatge. Podem salvar-lo encara?”. Certament, sembla que d’alguna manera el barquer Spooner aconsegueix amb ell ajudar Hirst en la seva travessia alcohòlica: al final és hivern, de nit, i Hirst comença a sentir ocells, “tal com devien sonar aleshores, quan jo era jove, tot i que aleshores jo no els vaig sentir mai”.c

Han estat set any dels escenaris catal ben per fi aquesta dins del festival Te ta. Ja el setembr Ramon Fontserè, en relleu d’Albert Boad recció de Joglars, que estarien “encan nar a actuar a Cata seu desig es complei tre municipal de Gir tindrà continuïtat a catalana que s’inicia Torelló, ciutat nata rè, i que inclourà fun tre Poliorama de l’abril. Representara sió actualitzada d’E los perros, una de ejemplares de Cer obra que van estren d’èxit a Madrid el m la seu de la Compan de Teatre Clàssic i gonistes són el gos gossa Berganza, q per una nit el do de fan servir per no de bon lloc els humans Uns humans en convertir els anima nes i que deixen ana de la gossera on pe tranquil·lament els dies al crit d’“allib Guantánamo caní”. que fins i tot creen potentades– la delir de Gossos Discapac ces Autòctones. Hu nats a “ganar de co do” i que, vestits de en realitat llops. Un quals el text cervant na la llibertat rea com a director i co Pilar Sáenz, com a Dolors Tuneu, Xav Vilà són els intèrpre El retorn de Jogla

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí Ramon Oliver

TEATRE

LA CRÍTICA DE LA SETMANA PER RAMON OLIVER

TERRA DE NINGÚ  “Canviem de tema. Per última vegada”. Aquestes paraules les pronuncia el personatge de Hirst gairebé al final de l’extraordinari text de Pinter que Xavier Albertí acaba de transformar en un espectacle del tot memorable: magistral, el seu control de l’esplèndid espai escènic a dues bandes, del ritme exacte de silencis i pauses i de la distància física i la mirada entre els personatges. Hirst, per cert, ens arriba interpretat per un Josep M. Pou imponent; només cal fixar-se en els seus ulls perduts en un buit que va més enllà del buit, en el seu lleuger trontoll alcoholitzat, o en les seves caigudes fulminants: les físiques i les emocionals. El cas és que, quan Hirst diu això, cal entendre les seves paraules de forma literal. Un cop s’ha pronunciat “per última vegada”, vol dir que ja no hi ha espai per rectificar, per oferir noves rèpliques o jocs verbals, per fer veure que es canvia d’identitat: ja estem instal·lats en la terra de ningú. Som exactament al lloc contrari al que reivindica l’expansiu i xerraire Spooner amb què Lluís Homar ofereix una interpretació igualment portentosa, mantenint sempre l’equilibri just entre el servilisme i la prepotència, i entre el ridícul i la grandesa. Spooner, poc després d’haver començat l’obra, afirma que “l’únic que ens queda és el llenguatge”, i es pregunta si encara podem salvar-lo. Doncs és molt clar que, quan el llenguatge cau en mans d’un autor com Pinter, està del tot salvat. Entre moltes altres coses, la seva obra és una veritable festa del llenguatge. De com mitjançant aquest podem donar forma al passat real i a l’imaginat. De com les paraules són el tret definitori dels nostres rols vitals i socials i de com, gràcies a elles, podem passar en un moment d’una escena plena de ressons beckettians a un fragment d’alta comèdia que ben bé podria haver-se escapat d’una obra de Noël Coward. I que ens recorda de pas fins a quin punt aquesta obra mestra tan aparentment opaca va plena també de corrents ocults d’humor genuïnament britànic: Pinter era tan britànic com el te de les cinc, fins i tot quan qüestionava tota la suposada placidesa d’aquest te pres en una bonica mansió del camp anglès: recordeu Cendres a les cendres o Un lleuger malestar? Heu sentit a dir potser que Terra de ningú és una obra críptica? Doncs jo gairebé m’inclino en sentit contrari. És una obra tan oberta a diferents interpretacions que convida a gaudir-ne deixant-se arrossegar per totes les seves possibilitats sense necessitat de voler-ne establir una com a intocable. I és també en molts sentits un resum aclaparador de tots els temes que van recórrer tant el seu teatre com els seus guions cinematogràfics basats en obres alienes. Recordeu, sense anar més lluny, el de la cèlebre pel·lícula de Losey El servent? Doncs qui cregui que el tema de les posicions canviants de poder entre les persones és constant a l’obra de Pinter, i qui recordi els vincles que es creaven entre el majordom i l’aristòcrata de la pel·lícula, també els trobarà reflectits aquí. I no ho dic pensant solament en les figures dels “criats” de la casa, tan ben defensats també per uns magnífics David Selvas i Ramon Pujol. Teatre Nacional de Catalunya.

018

MGOGORO Heu sentit a parlar de l’univers Mgogoro? Doncs encara que la paraula us deixi descol·locats i no sapigueu a quina mena d’univers ens estem referint, el cas és que, tal com ho veuen els creadors d’aquesta proposta de la companya Mentidera Teatre (la mateixa de Tot i Petó públic), tots hem viscut o viurem alguna vegada una experiència Mgogoro. Potser fins i tot similar a les que ens explicarà en pla confidencial cadascun dels protagonistes de l’espectacle. Tots, per cert, ho faran des del seu propi espai ben diferenciat. Potser per a alguns de vosaltres ja comença a ser habitual això de ficar-vos en espectacles en què cal anar buscant els actors per espais de representació no específicament escènics. Doncs heu de saber que també aquest cop quedarà anul·lada la quarta paret. Més encara: aquest cop la companyia fins i tot ofereix la possibilitat de participar en una activitat paral·lela, Mgogoro de prop, que ens permet ficar el nas en tot allò que passa darrere el teló imaginari: evidentment, aquí de telons de veritat no en trobarem cap. Però, de què ens volen parlar els autors i actors (tots ells ben coneguts) que s’han

possible. Atacada d’un bon rotllo tan intens que fins i tot desafia la por a fer el ridícul, la companyia ens assegura que l’experiència Mgogoro vol ser un veritable cant a la vida, a l’optimisme i al mateix cant. Està cantat que aquestes paraules tenen també el seu punt d’ironia. Però la gent que pertany a aquest club en creixent expansió només et demana que no et posis sarcàstic i et deixis emportar per les teves emocions a la recerca de la felicitat. Que avui la cosa no ha sortit? Doncs per què no ho intentes de nou a la funció de demà? R.O.

L’ÚLTIM TANGO BORDELL DEL PA

LA COMPANYIA HONGARESA DE T SALÓ DE BALL A LA BECKETT I ENS El primer cop que vam entrar al Saló Primavera va ser fa sis anys, quan Lourdes Barba va dirigir la versió catalana d’aquest text de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso que, llavors, es representava a la Sala Muntaner. I la Muntaner, recordem-ho, abans de ser teatre havia sigut cabaret, sala de festes i disco d’ambient. En això, s’assemblava una mica a la fictícia sala de ball en què té lloc l’acció d’aquesta comèdia. Una sala de ball que, per posar dos exemples ben coneguts, podria ser comparada amb la mítica i ja desapareguda Sala Cibeles o amb aquest altre espai emblemàtic que és La Paloma, i de què continuen arribant notícies de reobertura que ja triguen massa a materialitzar-se. En qualsevol cas: tot i estar carregats d’història, cap d’aquests locals pot presumir d’haver acollit al llarg del segle XX tan variades ocupacions com aquest Saló Primavera que ara veiem ja en la seva etapa de decadència final. Encara que la seva propietària lluiti com una lleona contra la realitat, el cert és que el Primavera, d’aquí no res, tancarà i passarà a engrossir la llista d’espais llegendaris que a poc a poc s’esvaeixen de la memòria col·lectiva. Ara bé, fins aleshores, com serà recordat, el Primavera? Com un bordell pel qual es deixava caure sempre la millor clientela? Com un cinema amb el terra ple de les closques de cacauet habituals abans que s’imposés el domini de les crispetes? En aquest saló s’han escoltat crits de dolor quan el local acollia un hospital de guerra. I crits d’alegria associats a la frase “Han cantat bingo!”. I jotes dedicades a la Pilarica, quan això era la Casa de Aragón, i…

del saló. Ella, i la p la clienta de tota l pregunta amb an ara anar a ballar t cons ben foscos, s les persones més tancament. En ca que el senyor alca pensa en els bene reportar aquest f ells, més un porte de treball, ens far al llarg d’aquest t com patètic viatg temps en què trob

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

019

L’empestat Jordi Oriol - Xavier Albertí

Un festival de:

Patrocinadors oficials:

Mitjans patrocinadors:

Mitjans oficials:

020

Amb la col·laboració de: