Dossier de l’espectacle
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Foto: Iván Moreno
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle)
www.temporada-alta.net
Patetisme il·lustrat Carles Santos
“Necessito temps. Necessito temps per a pensar. Necessito temps per a pensar i entendre el que m’ha passat. Estic escrivint el que m’ha passat per a poder llegir i entendre millor el que m’ha passat. Segueixo escrivint. Necessito temps. Temps per la proclama interna llegida, escrita i rebolcada per tu mateix. Necessito temps. I saber el que ha passat mentre escric el que vull saber. Quan deixaré d’escriure, s’acabarà l’obra”. Carles Santos 02
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Fitxa Autoria i direcció: Carles Santos Repartiment: Carles Santos (intèrpret), Mónica López (actriu), Núria Andorrà (percussionista) i Dory Sánchez (Ballarina) Disseny escenografia i vestuari: Montse Amenós Disseny de llums: Samantha Lee Disseny de so: Damien Bazin Coreografia: Dory Sánchez Ajudanta Direcció: Anna Llopart Ajudanta d’escenografia i de vestuari: Carlota Ricart Alumne en pràctiques d’escenografia de l’Institut del teatre: Marc Salicrú Construcció d’escenografia: Pasqualin, Escenografia Moià SL i Montse Garre Confecció de vestuari: Goretti Equip tècnic i de gestió: Temporada Alta Coordinació tècnica : Ganecha Gil Regidoria: María de Frutos Ajudant de so: Efren Bellostes Maquinària: Xarli Sastressa: Marina Lancha Ajudanta de producció: Lorena López Producció executiva: Meri Notario Direcció de producció: Josep Domènech/Bitò Produccions Producció: Temporada Alta 2015 i TNC www.temporada-alta.net
Dades Dia i hora: Divendres 13 de novembre, 21h Lloc: El Canal Preus: 28 € Durada: 1 h
Temporada al TNC: Del 19 de novembre al 6 de desembre
03
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Evidència Carles Santos PER EXEMPLE: LA CREACIÓ COM A FORMA D’EXPRESSIÓ I COMUNICACIÓ HA DE SER CREATIVA. DIR QUE LA CREACIÓ HA DE SER CREATIVA ÉS UNA REDUNDÀNCIA. LA REDUNDÀNCIA PER LA SEUA OBVIETAT ÉS DESEFICAÇ I NO TÉ CAPACITAT CREATIVA (O POTSER SÍ?). LA REDUNDÀNCIA “REDUNDA”? EN UNA PÈRDUA DE TEMPS I EN UN BUIT INFORMATIU ÉS LA DESCOMUNICACIÓ. LA REDUNDÀNCIA ES REVOLTA EN L’EVIDÈNCIA I PRODUEIX DESINTERÈS. EL DESINTERÈS TÉ BELLESA FILOSÒFICA, PERÒ DESINTERESSA EN LA SEUA REDUNDÀNCIA COM A POSSIBLE FORÇA CREATIVA. EN ELS DOS SENTITS L’OBVIETAT DE LA REDUNDÀNCIA ÉS PENIBLE I FINS I TOT DETESTABLE QUAN ÉS UTILITZADA COM A PRETEXT INEVITABLE. EL CONCEPTE D’OBVIETAT COM EL DE REDUNDÀNCIA NO GENERA, ÒBVIAMENT, EXPECTATIVES DE CREACIÓ-POSITIVA, SINÓ TOT EL CONTRARI: DES-CREACIÓ. AQUEST TEXT REDUCTIU I POC ACLARIDOR POT REFERIR-SE A ELL MATEIX AMB UN EXERCICI DE LA REDUNDÀNCIA DE LA REDUNDÀNCIA. PODEM SEGUIR AVANÇANT PER AQUEST CAMÍ BUSCANT EL CONCEPTE DE LA INUTILITAT DEL TEXT. ÉS INÚTIL ESCRIURE UN TEXT INÚTIL SOBRE LA INUTILITAT D’UN TEXT, O POTSER NO ÉS INÚTIL ESCRIURE UN TEXT INÚTIL SOBRE LA UTILITAT D’UN TEXT, COM TAMBÉ ÉS INÚTIL LLEGIR UN TEXT INÚTIL SOBRE LA INUTILITAT D’UN TEXT INÚTIL. PERSISTEIX L’OBSESSIÓ PER LA REDUCCIÓ I LA RECERCA DE CONCEPTES BUITS I INÚTILS, TAN INÚTILS COM LA REDUNDÀNCIA, QUE FINALMENT REDUNDA SOBRE ELLA MATEIXA. SEGUINT AQUESTA DIRECCIÓ, L’ESCRIPTURA ES POT CONVERTIR EN INVISIBLE, I BUIDAR-SE 04
ELLA MATEIXA D’UN CONTINGUT APARENT: ESCRIPTURA DES-ESCRITA. ÉS OBVI QUE EL TEXT SONA EN SER ESCRIT I ENCARA MÉS EN SER LLEGIT, INDEPENDENTMENT DE LES SEUES NEGACIONS INTERNES, EN FORMA DE CONTINGUTS INEXISTENTS O INÚTILS. AQUEST DESIG DE BUIDAT DE CONTINGUT, UTILITZANT ALTRES CONTINGUTS, ÉS UNA REDUNDÀNCIA INEVITABLE I, D’ALGUNA MANERA, PLENA DE CONTINGUT. SEGUINT AQUESTA LÍNIA PUC PENSAR QUE NO PENSO, EL PENSAMENT HA DE SER PENSAT, PERÒ SI PENSO, JO PENSO QUE UN PENSAMENT COM A TAL POT SER UN PENSAMENT SENSE HAVER ESTAT PENSAT. LLÀSTIMA QUE EL PENSAR NO SONA COM SONA L’ESCRIPTURA DEL PROPI PENSAMENT. AFORTUNADAMENT PER AL PENSAMENT, EL FET DE PENSAR O NO PENSAR NO SONA, COM TAMPOC SONA EL MOVIMENT DE ROTACIÓ DE LA TERRA. EN AQUEST MOMENT ÉS DIFÍCIL PERCEBRE ALGUNA COSA QUE NO SIGA LA BUSCADA I INEVITABLE INDIGÈNCIA, SOLAMENT COMPENSADA PER LA CONTUNDÈNCIA DEL FET BEN FET SENSE VERGONYA. TOT AIXÒ SERÀ ARA O SEMPRE, HA SIGUT AIXÍ O SIMPLEMENT TÉ TAN POCA IMPORTÀNCIA QUE NO VAL LA PENA QUE ALGÚ MAI HO HAGUÉS CONSIDERAT. DEIXAR DE FER UNA COSA, SEGONS COM, POT SER MÉS IMPORTANT COM A CONCEPTE QUE FER-LA. A PARTIR D’AQUEST MOMENT TOT ÉS RELATIU I ALGÚ, NI MOLT VELL NI MOLT JOVE, DIU UNA PARAULA TAN MATXUCADA I INESPERADA COM “AVANTGUARDA” Carles Santos Text llegit a la Universitat de Barcelona, 1998. Recollit a Textos escabetxats, 2006.
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Els espectacles musicals de Carles Santos
Foto: David Ruano
Josep Ruvira
Fa alguns anys, Santos repetia una explicació sobre la seva conducta artística: “... el meu text és la música. No he comès l’error d’anar a l’espai teatral amb la idea de fer teatre. El text meu, el meu llibret, el meu text literari, segueix sent, és cada vegada més el text musical...” La primacia del musical no impedeix, no obstant això, la interacció dels diferents elements, que es manté amb enorme fluïdesa en totes les seves obres. Santos, per exemple, com a compositor escollirà una determinada orquestració, una selecció d’instruments pel fet que els instrumentistes siguin capaços de transitar per l’escena, puguin moure’s o córrer. En tal cas el Carles Santos director escènic estableix les seves condicions al Carles Santos compositor. Aquest entramat de motius, llenguatges i decisions és una de les constants en els espectacles. El seu treball és en si un treball sobre els codis artís05
tics i les seves interseccions. Amb cert criteri aquestes creacions podrien considerar-se sense més dintre del gènere operístic. Encara que aquest gènere musical al llarg de la seva història hagi integrat tots els elements heterogenis que el fan possible, sent el seu valor fonamental, com indica René Leibowitz, la representació, i, per altra banda, els treballs de Carles Santos —especialment alguns— hagin estat presentats com a tals, la seva identificació amb aquest gènere és arriscada. Fins i tot tenint en compte que podrien considerar-se perfectament com a manifestacions de l’òpera contemporània, els esquemes narratius de la qual, teatrals i musicals, no se cenyeixen als de les òperes de repertori. En tot cas, podria dir-se que tals creacions basculen entre l’òpera tradicional i una forma de representació més abstracta i conceptual els antecedents més evidents de la qual
Patetisme il·lustrat Carles Santos rastrejar-se en les successives avantguardes del s. XX. Aquest comportament artístic el singularitza i destaca enormement com a creador, de manera que, encara que hi podem veure ecos de les avantguardes artístiques, l’obra de Carles Santos mai podrà ser considerada com una manifestació més o un segment de determinades corrents. No és un artista conceptual més, encara que hi hagi conceptualisme en la seva expressió artística; no és un músic repetitiu més, encara que hi hagi repetició en la seva música; no és un artista surrealista més, encara que els seus muntatges ho siguin: l’obra de Carles Santos és un cas en si mateix. [...] Amb escasses excepcions, la composició musical, és a dir, la partitura, actua com l’autèntic guió en els espectacles de Santos. Ell ha insistit en nombroses ocasions sobre la seva concepció i procediments. En el text que acompanya una de les seves obres deia: “Es pot convertir l’escenari en un gran pentagrama? Es pot substituir el llenguatge literari pel llenguatge musical? Es pot convertir el músic en un personatge actor? Es pot viure sense música?” Amb aquest tipus de text tracte de dir allò que en realitat és o serà l’obra anunciada. Potser com sóc músic desconfio de la paraula escrita i prefereixo ocultar-me en les ratlles del pentagrama. No vull veure escrit allò que ja sé: saber una cosa i alimentar-la és més interessant que veure-la perfilada i definida en un text. De què va l’obra? Què vols expressar amb aquest treball? Hi ha una història? Sempre les mateixes preguntes? Josep Ruvira Text publicat dins el catàleg Visca el Piano!, ed. Manuel Guerrero, Departament de Cultura de la Generalitat, Fundació Joan Miró
06
Patetisme il·lustrat Carles Santos
El cos sonor (Sobre Carles Santos) Vicente Ponce Intèrpret d’autors contemporanis com per exemple Webern, Cage, Stockhausen, Henry Cowell, Schönberg o Bartók, però respectuós amb les tradicions històriques de Chopin, Brahms, Schumann, Händel o Mozart, que sovint amalgama, Carles Santos ocupa un lloc central en la música contemporània espanyola primer com a intèrpret i, a partir del 1978, com a compositor de la seua pròpia música (si excloem d’aquest treball creatiu les bandes sonores composades per als films de Pere Portabella o les dels seus propis films, molt anteriors a aquesta data). Amb tot, rearmar les peces d’una trajectòria tan vasta, acompanyada d’una no menor acumulació del que Jacques Lacan denominava llegenda èpica del jo, resulta difícil, llevat que seguim el fil d’una sèrie de constants obsessions que han vertebrat la seua obra sense sucumbir a unes determinades crisis contextuals de les quals ha quedat una sensible empremta en la resta de la seua generació. El problema de la connexió amb el públic és un dels més recurrents quan s’intenta fer sociologia de la música contemporània. Potser com en cap altre cas, Carles Santos i la seua obra són absolutament indissociables. La seua música no passa quasi mai a text escrit, per això eludeix el museu i el seu paper com a intèrpret es troba enfront del públic, de la resposta del qual es nodreix, qüestió que va poder teoritzar en l’etapa d’abandó del piano, entre el 1971 i el 1974, quan va participar en les activitats del Grup de Treball i va radicalitzar les seues posicions polítiques comunistes. Una pèrdua que va poder elaborar després artísticament d’una manera molt germinativa. Utilització del cos com a sistema de signes que es posa en escena o com a manifestació de narcisisme primari. Siga com siga, la seua presència a l’interior de l’espectacle, com una energia i intensitat que forma la volta de qualsevol de les seues actuacions, té un altre eix obsessiu, un altre element vertebrador i essencial: el piano. Amb ell ha establert un desigual combat que oscil·la entre la fixació, entesa com la inscripció d’una fantasia que persisteix de manera inalterada i 07
a la qual roman lligada la pulsió, i l’objecte parcial, al qual s’apunta com a fractura de la totalitat a la recerca d’una identificació parcial gràcies a un equivalent simbòlic. Exageracions a banda, Carles Santos ha fet de tot en una convivència amb l’instrument del seu llenguatge artístic que passa per les possibles fases de les grans passions i les petites perversions. Des del flirteig i l’esgrima sentimental a la turbulència, de l’odi a la seducció, de la vulgar quotidianitat de les hores de treball a la concupiscència, de la relaxada companyia a la intemperància voluptuosa. Al piano, objecte de desig i objecte de treball, li ha pegat, ha trepitjat les seues tecles, l’ha colpejat i li ha tancat la tapa, l’ha acaronat amb delicadesa, li ha posat una soprano entre les cordes, l’ha tocat en alta mar o en la cúspide d’un edifici, l’ha arrossegat per les Rambles, l’ha festejat i estimat fidelment i també l’ha castigat amb la infidelitat en una impetuosa relació que dura ja anys i que travessa, com la ràbia, l’agitació, l’amor, l’odi i unes altres psicopatologies de la vida quotidiana, tota la seua vida artística. Un món, doncs, molt resistent a la reducció el fil conductor del qual és sempre la música i que en el seu rostre cinematogràfic mostra, com una prolongació natural, quasi tots els elements que moblen aquest ample esdevenir. El seu interès pel so, pel soroll, per la interpretació de peces pròpies o dels clàssics (especialment Chopin i potser Wagner), l’ús de la veu i del cos, la constant presència del piano, els postulats minimalistes, repetitius i conceptuals. En la seua pràctica fílmica s’amaga el mapa que dóna compte de la ruta d’una evolució musical perquè puntua, acompanya, referma o rectifica diverses de les seues etapes, però també d’unes altres adherències, més extenses i extramusicals, com són la poètica de Joan Brossa o les concepcions de Pere Portabella en la seua doble vessant de cineasta i productor. Vincente Ponce Text dins Carles Santos, Espai d’Art Contemporani de Castelló, 1999
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Sobre altres espectacles la premsa n’ha dit... Santi Fondevila Ara “Cada estrena de Carles Santos és una sorpresa. Cada espectacle és una aventura visual i sonora a la qual el creador de Vinaròs ens convida des d’una llibertat creativa, des d’una independència imaginativa que només tenen aquells que han estat tocats per la genialitat i que no sucumbeixen, com la resta a les carícies enverinades del seu propi talent ”.
Ana María Dávila El Mundo “No es la primera vez que Santos se aproxima a un creador clásico. Lo hizo con Bach en La Pantera imperial y con Rossini en El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora. Pero, según dice ahora, su mirada sobre Schubert es menos evidente que en los dos casos anteriores”.
Sobre altres espectacles la crítica n’ha dit... Jolanta Rkawek Entreacte “Un professional minuciós, un creador intrèpid, altament imprevisible i, fins i tot, agressiu en la seva intel·ligència. Així es perfila Santos a primera vista, i si algú li demana si aquest és el perfil de lartista contemporani, ell no sap què respondre”.
Dani Chicano El Punt/Avui “Què es troba a l’espectacle? La música de Schubert i la de Santos, però també la de Pagagnini i Mompou; música lligada a un discurs escènic, però sense cap intenció narrativa, que es combina amb altres llenguatges artístics, com ara el teatre, o la poesia fonètica composada per un gran nombre de mots sense significat que comencen amb el prefic “schu”.
08
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Carles Santos Autor, director i intèrpret
El sempre polifacètic i extravagant Carles Santos (Vinaròs, País Valencià, 1940), un dels creadors més prolífics de l’escena catalana, va començar la seva carrera artística com a pianista, per acabar dedicant-se també a la composició musical, la dramatúrgia, l’escultura, la fotografia i la poesia. Format a cavall entre Barcelona, París i Suïssa, ha rebut nombrosos premis MAX a la millor direcció/ composició musical pels seus muntatges escènics: Hamlet; Ricard i Elena; La pantera imperial; Sama Samaruck Suck Suck; El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora. Dels seus darrers treballs destaquen Schubertnacles Humits, Chicha Montenegro Gallery, Brossalobrossotdebrossat, El fervor de la perseverança, La Meua Filla sóc Jo, Lisístrata, L’Adéu de Lucrècia Borja, El Barbero de Servilla, Figasantos-Fagotrop: missatge al contestador, soparem a les nou, L’esplèndida vergonya del fet mal fet, Asdrúbila, La grenya de Pasqua Picanya, Tramuntana-Tremens.
09
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Mónica López Actriu
Electra le sienta bien el luto, d’Eugene O’Neill, i Ascensión y caída de la ciudad de Mahagonny, de B. Brecht i K. Weill. També ha format part del repartiment de les adaptacions de textos d’Eurípides Las Troyanas i Hécuba, sorgides de la col·laboració d’Irene Papas i La Fura dels Baus. Amb Calixto Bieito ha presentat Company, de Stephen Sondheim i La casa de Bernarda Alba, de García Lorca. Dels seus darrers treballs destaquen Alma i Elisabeth. Persona d’Ingmar Bergman; Un enemic del poble amb direcció de Miguel del Arco; Frank V de Durrenmat; Dispara / Agafa Tresor / Repeteix, de Mark Ravenhill, dir. Josep M. Mestres. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, ha realitzat cursos d’interpretació amb Franco di Francescantonio, Dominic de Fazio, Bob McAndrew i James de Paul. El 1990 presenta Línia Roja de Miguel Casamayor i des d’aleshores ha treballat amb Pere Planella (Trucades a mitjanit), Lluís Homar (Els bandits, de Schiller), Adolfo Marsillach (L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol), Joan Ollé (Víctor o els nens al poder, de Roger Vitrac; Oncle Vània, de Txèkhov), Pau Miró (Bales i ombres) i Carlota Subirós (Marie i Bruce, de Wallace Shawn; Marta Angelat (Escenes d’un matrimoni / Sarabanda d’Ingmar Bergman); Gerardo Vera i Juan Mayorga (Platonov, d’A. Txékhov), i també a Fragmentos de La Divina Comedia. Homenaje a Franco di Francescantonio, a partir de textos de Dante), i amb Carles Santos a Brossalobrossotdebrossat i Schubertnacles humits. Especialment fructífera ha estat la seva col·laboració amb Mario Gas, amb qui ha treballat com a ajudanta de direcció a Troianes d’Eurípides i sota les ordres del qual ha interpretat El temps i els Conway, de J. B. Priestley; Golfus de Roma i Little Night Music, de Stephen Sondheim (Premi de la Crítica de Barcelona); Top Dogs, d’Urs Widmer (també Premi de la Crítica de Barcelona); Otel·lo, de Shakespeare; Guys and Dolls, de Frank Loesser; Brecht – Brecht, sobre textos de Bertolt Brecht; 100 años de poesía española; Las criadas, de Jean Genet (Premio Revelación dels Premios Ercilla de Bilbao); A 010
En cinema ha rebut dos cops el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya a la millor interpretació secundària per Aquesta nit o mai de Ventura Pons i La Febre d’Or, de Gonzalo Herralde. Ha format part del repartiment de pel·lícules com Los peores años de nuestra vida, d’Emilio Martínez-Lázaro; Intacto, de Juan Carlos Fresnadillo i En la ciudad, de Cesc Gay (Premi del Col·legi de Directors de Barcelona a la millor interpretació femenina, Premi Butaca a la millor interpretació femenina en cinema i nominació al Premis Goya a la millor actriu de repartiment). En televisió ha treballat en sèries com Nissaga de Poder o Jet-Lag, i en telefilms com Homenots, Andorra, Freetown. Ha estat la veu en català d’Emma Thompson a Harry Potter i el presoner d’Azkaban, i la veu en castellà de Cate Blanchett a The good German, entre altres.
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Núria Andorrà
Percussionista i improvisadora de música contemporània Va obtenir el títol superior de percussió a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC), i posteriorment va estudiar a la Staatliche Hochschule für Musik Karlsruhe (Alemanya) on obté el diploma DKA i el Màster en Música Contemporània. Col·labora amb els grups de música contemporània Icarus Ensemble, Algoritmo, Ensemble Abstraï, Murtra Ensemble, Barcelona 216, Kammart. Toca a l’Ensemble de Metalls de Reinhold Friedrich. Ha treballat amb Carles Santos, MATMOS, Ensemble NÜ i FH23. Ha improvisat amb Lê Quan Ninh, Agustí Fernández, Ingar Zach, Nenad Markovic, Tom Chant, Johannes Nästesjö, Ivi Raus, entre d’altres.
Dory Sánchez Coreògrafa i ballarina
Graduada pel Conservatori Professional de Dansa de València, s’ha format amb Steve Paxton, David Zambrano, Julyen Hamilton, Jeremy Nelson, Kirstie Simsom, Iñaki Azpillaga, Thomas Hauert i Malpelo, entre d’altres. Actualment treballa amb la companyia Vero Cendoya a La Partida i a l’espectacle familiar Acaba’t la sopa, dirigit per Anna Llopart per La Fundació La Caixa; amb La Intrusa Dansa, Damián Muñoz / Virginia García a Devenirlux. Des del 2006, treballa amb la Cia.Mudances -Àngels Margarit en les produccions Capricis, Kolbebasar, Larandland, Origami, Record i Flexelf, i amb Peter Greenaway i Saskia Bod-
011
deke a l’oratori multidisciplinari The Blue Planet per Change Performing Arts (Milà). Va formar part de les companyies Cel Ras-Ten Tides, Bambalina Titelles i Marina Donderis-Destination, va col·laborar durant tres anys al Festival VEO de València i amb cinc produccions pròpies al Festival Mudanzas de Cartagena. Va ser una dels cinquanta ballarins i ballarines seleccionats per participar en el workshop internacional 50 days of flying low and passing trough in Costa Rica con David Zambrano, on el mestre coreògraf va atorgar els únics certificats a tot el món per desenvolupar i ensenyar les seves tècniques de ball.
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Anna Llopart Ajudanta de direcció
Llicenciada en Comunicació Àudiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre. L’any 2000 es posa en contacte amb en Carles Santos i des de llavors que col·labora habitualment amb ell (Ricardo i Elena, Samaruck, L’adéu de Lucrècia Borja, Brossadebrossotlobrossat, Lisístrata, El fervor de la perseverança, La meua filla sóc jo, Chicha Montenegro Gallery, Schubertnacles humits etc.). La seva formació musical li ha permès treballar especialment en produccions musicals i operístiques, la majoria d’elles al Gran Teatre del Liceu (Andrea Chénier, Simon Boccanegra, Il Trovatore, Il mondo della Luna, Maria Stuarda, Eurídice, Què, Così fan tutte etc), al costat de directors escènics com ara Damiano Michieletto, Luca Valentino, Nigel Lowery i Amir Hosseinpur, Gil-
bert Deflo, José Luis Gómez, Philippe Arlaud, Iago Pericot... També ha estrenat diversos espectacles com a directora i/o dramaturga, la majoria d’ells, musicals (Un dia després, L’Home Res, Zoomwatts!, L’orquestra dels animals, El vestit nou de l’Emperador, Acaba’t la sopa, La primera cançó, Teranga, Così FUN tutte, La butxaca del pantaló és un telèfon etc), treballant amb compositors com ara Mariona Vila, Pep Gol, Ignasi Terraza o Josep Maria Guix. Esporàdicament, ha treballat també com a guionista de televisió (Saber y ganar a La2, Ventdelplà a TV3, O tot o res a BTV etc). Té un llibret d’òpera editat, no estrenat (D’ella s’explica – Pagès edicions) i ha treballat amb l’editorial Títiris en els continguts d’alguns contes i interactius per a infants en edat preescolar.
Montse Amenós Escenografia i vestuari
en les especialitats de muntatges efímers i disseny de vestuari per l’espectacle. Ha treballat amb la majoria de directors i directores del país i és col·laboradora habitual de Carles Santos (Schubertnacles humits, Chicha Montengro) . Dels seus darrers treballs d’escenografia destaquen Mar i cel de Dagoll Dagom, Alè de vida (direcció Magda Puyo), M’esperaràs? de Carles Alberola, My fair lady (direcció Jaime Azpilicueta), Kafka i la nina viatgera (direcció Carles Alberola), entre d’altres. Des de l’any 1975 i fins al 1995 inclòs treballa amb Isidre Prunés amb qui comparteix i signa tots els treballs d’aquests anys. La seva activitat se centra principalment en el teatre però també ha desenvolupat força projectes per al cinema, la publicitat i el disseny d’exposicions i museografia. Com a docent ha estat professora a l’Institut del Teatre, a Eina, a ESDI i a l’IDEP, 012
La seva feina ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional d’escenografia 1986, el Premi a la nillor escenografia al Festival Feten 2012, Premi Butaca 2011 almillor vestuari per Nit de Sant Joan, Premi Max a la millor escenografia 2006 per Mar i cel i el Premi Goya al millor disseny de vestuari per El niño de la luna.
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Damien Bazin So
Format a París en tècniques del so, comença a treballar el 1998 com a tècnic de so. Des de llavors, ha treballat en la Grande Halle de la Villette, a París, i en el teatre MC93 de Bobigny i en diversos festivals i altres actes i trobades culturals a França. El 2002 entra en contacte amb Carles Santos amb Samaruk , suck, suck, a la Villette de París, i des de llavors treballa regularment amb ell com a dissenyador de so. Instal·lat a Barcelona, ha treballat també amb Anna Llopart, Carol López, Raquel Tomàs, Magda Puyó, Joan Ollé, Jordi Prat i Coll, Josep Maria
Mestres, Roger Bernat, la Fura dels Baus, Julio Manrique, Àngel Llàcer, Jordi Casanovas, Oriol Broggi, Carles Fernández Giua, Daniel Veronese... Durant el 2014/2015, ha signat el disseny de so de: Terra baixa i Lluís Homar (dir. Pau Miró); L’idiota de Jordi Casanovas; El somni d’una nit d’estiu de W.Shakespeare. Dir. Joan Ollé; Los cuentos de la peste de Mario Vargas Llosa. Dir. Joan Ollé; Vilafranca de Jordi Casanovas; Una Giornata Particolare. Dir. Oriol Broggi; i El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon. Dir. Julio Manrique.
Sam Lee Il·luminació
Havent acabat els seus estudis d’il·luminació a Gran Bretanya, d’on és natural, inicia una trajectòria professional amb varies companyies teatrals, que durant deu anys la van portar a recórrer el món. El 1989 fixà la seva residència a Barcelona, i des d’aleshores ha treballat per a diverses companyies i en diferents àmbits. Amb Carles Santos ha col·laborat en els espectacles L’esplèndida vergonya del fet mal fet, Figasantos Fago Trop, La Pantera Imperial, Ricardo i Elena, Chica Montenegro Gallery i Schubertnacles Humits Ha treballat amb Gelabert Azzopardi als espec-
013
tacles Armand Dust / Sed II, ZumZum·Ka, Useless (Information meets boy) L’any 2010 fa el disseny d’il·luminació de KI, una producció del Grec Festival de Barcelona i el Yachiyoza Centenary Committee, codirigida per Cesc Gelabert i Frederic Amat. També ha fet la il.luminació per muntatges de La Fura del Baus (Opera Mundi), Festival de Peralada (El Barbiere de Siviglia), Teatre Lliure (L’adéu de Lucrecia Borja). Els seus darrers espectacles han estat Cantúria Cantada amb el Cor del Palau de la Musica i Maquinafobiapianolera amb la companyia Cabo San Roque.
Patetisme il·lustrat Carles Santos Joan-Anton Benach La Vanguardia 21/11/2011
LA VANGUARDIA (ED. CATALA) BARCELONA
Sección: CULTURA
Valor: 7.130,00 €
21/11/11 Prensa: Diaria Tirada: Sin datos OJD Difusión: Sin datos OJD
Área (cm2): 318,1
Ocupación: 30,8 %
Documento: 1/1
Cód: 52520783
Página: 63
11 / 57
014
Patetisme il·lustrat Carles Santos Begoña Barrena El País 17/11/2011
EL PAIS DE CATALUNYA (QUADERN) BARCELONA
Sección: AGENDA
Valor: 4.978,00 €
17/11/11 Prensa: Semanal (Jueves) Tirada: 80.591 Ejemplares Difusión: 61.767 Ejemplares
Área (cm2): 682,8
Ocupación: 73,42 %
Documento: 1/1
Cód: 52390751
Página: 7
015 12 / 25
ARA
21/11/11
BARCELONA
Santi Fondevila Sección: CULTURA Ara 21/11/2011
Valor: 2.078,00 €
Prensa: Diaria Tirada: 30.737 Ejemplares Difusión: 17.819 Ejemplares Área (cm2): 616,6
Ocupación: 60,94 %
Documento: 1/1
Patetisme il·lustrat Carles Santos
Cód: 52521175
Página: 41
9 / 57
016
Patetisme il·lustrat Carles Santos José Carlos Sorribes El Periódico 19/11/2011 EL PERIODICO DE CATALUNYA (ED. CATALA) BARCELONA
Sección: CULTURA
Valor: 8.396,00 €
19/11/11
Prensa: Diaria Tirada: 174.960 Ejemplares Difusión: 98.447 Ejemplares Área (cm2): 424,7
Ocupación: 40,16 %
Documento: 1/1
Cód: 52463177
Página: 72
7 / 57
017
Patetisme il路lustrat Carles Santos
018
Patetisme il路lustrat Carles Santos
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
019
Amb el suport de: