Vilafranca, un dinar de festa major - Temporada Alta 2015 by Temporada alta

Dossier de l’espectacle

Vilafranca, un dinar de Festa Major Jordi Casanovas

Foto: Marc Bordons

CONTINGUT EXTRA!

Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle

www.temporada-alta.net

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

“La família és la nostra primera societat. I potser observant com es mou, pensa i sent una família catalana, podrem descobrir com realment es mou, pensa i sent tot un país.” Jordi Casanovas

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Fitxa De Jordi Casanovas Direcció: Jordi Casanovas Ajudant de direcció: Israel Solà Banda sonora: Anna Roig i L’ombre de ton chien Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta Escenografia: Sebastià Brosa Vestuari: Albert Pascual Disseny d’il·luminació: David Bofarull Disseny de so: Damien Bazin Cap tècnic: David Pascual Direcció de producció: Carles Manrique (Velevet Events) Ajudant de producció: Júlia Simó Gestió i distribució: Elena Blanco (Magnetica Managment) Fotografia: Marc Bordons Agraïments: Carme Pallerola i família, Josep “Jou” Cabré i Pere Almirall (President i Cap de Colla Castellers de Vilafranca), Ball de Panderetes de Vilafranca, Ramon Marrugat, Toni Puntí, Nau Ivanow i Enoturisme del Penedès. Producció: Els Teatres Amics (Atrium de Viladecans, Kursaal de Manresa, L’Atlàntida de Vic, Teatre Auditori de Granollers, Teatre-Auditori Sant Cugat) Amb el suport de: Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 2015 Vilafranca Capital Cultural Catalana Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona

Dades Dia i hora: Dissabte 5 de desembre a les 17:30 i 21:00h Lloc: Teatre Municipal de Girona Preus: 36, 22, 12 € Durada: 2 h i 10 min

La programació del Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona compta amb la col·laboració de:

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Vilafranca, un dinar de Festa Major Jordi Casanovas

Drama familiar possible en qualsevol casa i ciutat de Catalunya. Després d’Una història catalana i de Pàtria, amb Vilafranca, un dinar de festa major arriba la tercera part de la trilogia sobre la identitat catalana duta a terme pel prolífic Jordi Casanovas. El primer muntatge ens situava en les fronteres físiques i mentals del país; el segon, en el món de la política, l’art i els mites històrics. Aquí som a l’any 1999, moment d’efervescència econòmica i de boom immobiliari, amb la família protagonista enmig d’un conflicte de terres i una possible requalificació urbanística. Clar i català. Después de Una història catalana y de Pàtria, el dramaturgo y director Jordi Casanovas cierra la trilogía con Vilafranca, un dinar de festa major, una obra sobre los años del boom inmobilario y las recalificaciones.

Foto: Àngel Oliveras

Après Una història catalana et Pàtria, le dramaturge et directeur Jordi Casanovas conclut sa trilogie avec Vilafranca, Un dinar de festa major, une oeuvre sur les années du boom immobilier et des requalifications.

L’estrena de l’obra va ser el tret de sortida de Vilafranca com a Capital Cultural Catalana 2015 After Una història catalana and Pàtria, playwright and directorJordi Casanovas closes his trilogy with Vilafranca, un dinar de festa major, a play about the years of the property boom and the cynical manipulation of planning laws.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Sobre l’obra...

Vilafranca, un dinar de Festa Major

Vilafranca és la tercera i última part de la Trilogia sobre la identitat catalana, iniciada amb Una Història Catalana (Premi Butaca al Millor text 2009 i reestrenada a la Sala Gran del TNC el 2013) i continuada amb Pàtria (estrenada a El Canal i Teatre Lliure l’octubre de 2012, que va ser premiada amb el Premi Ciutat de Barcelona 2012). En el primer muntatge, la recerca d’aquesta identitat es situava en les fronteres físiques i mentals del país, en el segon muntatge la recerca es centrava en el món de la política, l’art i la mitologia històrica. En aquesta tercera part, Vilafranca, la recerca i posada en qüestió identitària, se situa al nucli d’una família tradicional catalana, amb les seves contradiccions al voltant del que es creuen ser i el que realment són. SINOPSI 30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat a tota la família a dinar. Els pares i la seva germana viuen a Moja. El seu germà a Vilanova. Es re-

Foto: Albert Alemany

troben tots, com han fet sempre per Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els fills. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments, que mai no s’han dit, surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.

Vilafranca, un dinar de Festa Major https://vimeo.com/129722550 Tràiler promocional de l’espectacle.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

El director diu...

Vilafranca, un dinar de Festa Major

Foto: Albert Alemany

Tota trista vivència es fa menys trista convertida en ficció. Per aquest motiu ja fa anys que tenia ganes de posar aquella història sobre un escenari. Baralles, desafiaments i retirades de paraula. Enemistat entre germans. Despit i rancúnies. Pugnes per quatre miserables terrossos de vinya que acaben com no voldríem que acabessin. Una història única i una història comuna. Tothom ho ha viscut a casa seva. Tothom ha sentit a parlar de casos semblants. Tothom explicaria un munt d’anècdotes i s’emocionaria recordant. La família és la nostra primera societat. I potser observant com es mou, pensa i sent una família catalana, podrem descobrir com realment es mou, pensa i sent tot un país. Ara, més que mai, em fa falta fer-me preguntes sobre la nostra identitat, personal, familiar, col·lectiva. I estic segur que no és pas una dèria únicament meva. Només els espectadors de teatre sabem que podem parlar amb desconeguts sense dirigir-nos una sola paraula. Deixem doncs ara que el teatre faci la seva

funció. En silenci sense, gairebé, ser-ne conscients començarem a dialogar amb aquella dona de la tercera fila, amb aquell nano de la setena o amb aquell senyor de primera fila de l’amfiteatre. Jordi Casanovas

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Una trilogia teatral Una història catalana i Pàtria

Imatge dels actors i actrius del

Vilafranca, un dinar de festa major, forma part de la trilogia que el dramaturg Jordi Casanovas va començar amb Una història catalana i que després va seguir amb Pàtria. Amb aquesta darrera obra el vilafranquí tanca el cicle.

una. Tres fronteres en un sol país. Tres fronteres catalanes: els Pirineus, els suburbis i les “amèriques”.

UNA HISTÒRIA CATALANA Premi Butaca 2011 millor text teatral de la temporada

Quan falten tres dies per a les eleccions al Parlamentde Catalunya, el primer candidat independentistaamb possibilitats reals d’aconseguir la majoria absoluta desapareix. En Miquel Raventós ha estat capaç d’aglutinar tota aquella població descontenta amb la situació econòmica i política del país. La seva dona, el seu fill i la seva assessora de campanya miraran de desgranar per quin motiu en Miquel ha desaparegut. La seva dona no sap on és. El seu fill no ho vol saber. La seva assessora de campanya desitjaria no saber-ho. La policia investiga. La població està tensa. Si no aconsegueixen trobar-lo aviat, el país sencer pot esclatar.

Senyores i senyors, benvinguts a dues dècades de la nostra història, explicada des de la frontera. País per construir, famílies per conservar, empreses per créixer.La Mina, el Pallars, Nicaragua. Qui és el dolent, qui és el lleig i qui és el bo de la nostra història? Què ens ha dut a ser com som, a pensar com pensem ara, a creure el que creiem ara? Una família que lluita per no perdre casa seva, quan tots els veïns voldrien vendre la muntanya.Un traficant de droga dels carrers suburbials de Barcelona decideix que han de canviar de vida. Un veterà guerriller, que ha passat per les revlucions de Cuba, Bolívia i Xile, i que recala a Nicaragua on aconseguiran derrocar el dictador. Tres històries en 07

PÀTRIA Estrenada a Temporada Alta 2012

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Els coproductors diuen... El periodista Toni Puntí conversa amb els coproductors

Els Teatres Amics Els Teatres Amics inicien una aposta per la producció teatral amb Vilafranca. Per primera vegada, sis teatres municipals catalans s’associen per dur a terme una producció teatral d’un espectacle de gran format. Els Teatres Amics coprodueixen Vilafranca, amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, Capital Cultural Catalana 2015. Aquesta producció compta també amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Atrium Viladecans Què suposa coproduir un espectacle com Vilafranca per un teatre com el vostre, bàsicament centrat en l’exhibició?Fareu més funcions de les habituals?Anireu més enllà de la funció única o de la doble funció? Teniu prevista la implicació del vostre públic abans o després de l’espectacle? En els més de deu anys de vida com a teatre, sempre hem buscat un col·laboració activa amb el sector. En els primers anys vam realitzar algunes coproduccions amb el Teatre Romea de Barcelona, i ara tornem a involucrar-nos en el que és estrictament una coproducció. I això ens engresca molt. Estem treballant, a més, amb un dels nostres dramaturgs favorits, i en una peça que tancarà després de Una història catalana i Pàtria, una de les trilogies més interessants de la creació teatral catalana, Hi volem ser presents de forma activa. Hi haurà més funcions de les habituals i estem preparant amb el nostre públic diferents activitats al voltant de l’obra.

Teatre Atlàntida de Vic Estem acostumats a veure a teatres com el vostre les grans produccions prèviament estrenades a Barcelona. Fareu el camí a la inversa? Es veurà Vilafranca a Barcelona? Quan i on? I fora de Catalunya?Volem que Barcelona pugui gaudir de l’espectacle. Estrenar-lo i girar-lo pels Teatres Amics no exclou que l’espectacle es vegi a la capital del país. És més, ens agradaria molt! Encara no hi ha acords tancats però no descartem res. Vilafranca està pensat per seduir un públic nombrós. És un espectacle de gran format i necessitem públic per recuperar la inversió. Amb la gent deVic no n’hi ha prou. Volem que ens vegin a Barcelona, a tot Catalunya i, perquè no, també a fora. Vilafranca té un escenari local però no és una obra localista. Perquè ens entenguem, allò que hi passa “passa a les millors famílies”.

Teatre Auditori de Granollers Granollers és una altra de les ciutats en què, com passa a Vilafranca, la Festa Major té una forta personalitat. Si en Jordi Casanovas s’anima, què hauria de reflectir una obra que es digués “Granollers”? Una obra que fos “Granollers -Un dinar de Festa Major-”, no podria entendre’s sense una rivalitat entre dos bàndols. El conflicte familiar de Vilafranca, en el context de la diada de Sant Fèlix, a Granollers podria ser un enfrontament entre Blancs i Blaus, les dues colles que rivalitzen a la festa major per veure qui la fa més grossa. O també es podria plantejar una discussió entre dos models de ciutat, el del comerç familiar i de proximitat enfrontat a les grans marques i franquícies que globalitzen i, en certa manera, despersonalitzen. És lògic que

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Kursaal de Manresa Des de quan us considereu Teatre Amics? I, sobretot, en què es basa aquesta amistat? Quines regles regeixen la vostra relació?L’associació Els Teatres Amics es va presentar en societat el febrer de 2013, però en realitat va ser la formalització d’unes relacions que ja existien des de feia anys. Tots cinc tenim moltes similituds: aforaments al voltant de 800 espectadors, una sala petita de 200 espectadors i tots estem situats fora de la ciutat de Barcelona. També hi ha diferències i això ens enriqueix: cada ciutat, i cada un dels teatres, tenen personalitat pròpia i unes dinàmiques socials i culturals particulars. Estar junts ens ajuda en la programació, la comunicació, la venda d’entrades, el diàleg amb les institucions... No hi ha regles en la nostra relació, tothom és absolutament independent per decidir i programar segons els seus criteris, però sovint les nostres necessitats són semblants i compartir experiències ens fa millors.

Teatre Auditori Sant Cugat Que sigueu “teatres amics” vol dir que teniu “teatres enemics”? Quin teatre defenseu?Quin tipus de teatre no hi té cabuda? Què té Vilafranca que us hagi fet apostar per la coproducció? Els Teatres Amics tenim una relació de proximitat que ens permet treballar de manera compromesa per tal que les nostres programacions siguin més riques i no perdin estàndards de qualitat. Però, com hem demostrat clarament, treballem conjuntament amb altres teatres de Catalunya sense que això preocupi ni amoïni als companys d’associació. Per això som AMICS! Les nostres programacions són eclèctiques però ens agrada el teatre que fa pensar l’espectador. Ens agrada compartir amb el públic una experiència que faci a tothom estimar el Teatre, fer-lo ser millor espectador i, de retruc, millor persona. Ens agrada parlar de teatres, però també ens agrada parlar de públics, i en volem satisfer com mésmillor...Vilafranca té un gran atractiu perquè ha estat escrit i serà dirigit per Jordi Casanovas, amb un repar-

timent de luxe, i que, a proposta nostra, s’estrenarà als teatres municipals de Catalunya. És una història de comarques, feta, produïda i estrenada a comarques. No hi ha un millor punt de partida!

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Totes les Martes del món Escena catalana

Entre la Marta de Terra baixa i Marta Galán, l’autora de Conillet, potser hi ha poques coses a veure, a bandad’un segle de diferència. Però tampoc no creguin que es troben tan lluny. El personatge creat per Guimerà lluita per afirmar la seva personalitat entre el tirà Sebastià i el pobre Manelic. És una dona dominada, a qui gairebé ni se li pregunta quin paio prefereix. Pateix per un i pateix per l’altre. I la cosa acaba com acaba. La protagonista de Conillet no és la seva autora, però estem davant d’una dona que crida, que vol ser, que vol continuar sent, que vol ser mare i que vol cardar 142 dies seguits. Incompatible? Que ho preguntin a les mares del món. Intueixen les coincidències? La Marta de Terra baixa és una dona del seu temps. I el personatge de Marta Galán és també una dona del seu temps. A més, qui els dóna vida damunt l’escenari són, segurament, els dos actors del moment. La de Guimerà té cara de Lluís Homar, en aquest one man show que va estrenar l’any passat a Temporada Alta i que va deixar bocabadat tothom que el va veure. La dona de Galán té la cara de Clara Segura i direcció de Marc Martínez. Dues Martes dirigides per homes –la Terra baixa d’Homar té, a més, Pau Miró com a dramaturg i director– o amb homes al darrere, cosa que també vol dir que, per sort, almenys en el teatre, els mascles han arribat al cap del carrer. I ja els avisem: no esperin veure una Clara Segura convencional. Potser és l’obra que havia de fer després de fer l’Antonietta d’Una giornata particolare. Comença amb dos versos d’Alejandra Pizarnik (“deseaba un silencio perfecto / por eso hablo”) i una mare que va a parlar amb el director de l’escola del seu nen, i acaba d’una manera tan dolça que em desconcerta: “No em deixeu descansar. Cada dia, t’estimo més. Cada dia t’estimo més”. Cal veure-la per saber què hi ha al mig. La protagonista d’Et planto es diu Júlia, però també és una altra Marta. No és cap dona acovardida, inhabilitada pel destí. Ella s’avorreix amb el flonjo acovardit que té de parella, decideix que n’està tipa i fot el camp. Una història de parelles, a l’estil de Tortugues, l’obra amb què vam descobrir Clàudia Cedó a la Sala Flyhard. Un tema que està molt de moda en el teatre català contemporani –quan la

010

Becket va dedicar tot l’any a la dramatúrgia local, una dècada enrere, ja va passar que tothom parlava de famílies i parelles–, ja que d’això també van Els veïns de dalt, de Cesc Gay, 73 raons per deixar-te, el musical que ha parit Guillem Clua, i Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia. Parelles extremes, que busquen, que no troben, relacions no convencionals, totes amb una Marta. Grans històries a les quals Jordi Casanovas també dóna cabuda dins Vilafranca, segurament la seva peça més ambiciosa dels últims temps. Als marges, tenim L’empestat, de Jordi Oriol, reescriptura de La tempesta de Shakespeare, estil La caiguda d’Amlet, on ja va revisar Hamlet. O els cèlebres 30/40 Livingstone, de Sergi López i Jorge Picó, i Acorar, de Toni Gomila. Espectacles més a prop de la poesia que del teatre, com Nàufrags, el xou visual que ha preparat Lluís Danès ambla cantant Bikimel i el rapsoda Josep Pedrals. Proper, conceptualment, a l’Allegro, de Cor de Teatre i Paco Mir, un viatge musical a les cançons de la nostra vida. Haurem d’estar atents al V Torneig de Dramatúrgia persaber cap a on va el teatre català. En aquest ring s’escriuen les obres que marcaran tendència en els propers anys. Els contrincants d’enguany són Aleix Aguilà, Gemma Brió, Clàudia Cedó, Cristina Genebat, Ramon Madaula, Sergi Pompermayer, Alberto Ramos i Estel Solé. text d’Andreu Gomila Suplement Especial Temporada Alta, publicat a La Vanguardia el 19 de setembre de 2015

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

La premsa n’ha dit... (20/02/2015) “Un gran èxit.Una obra rodona, barreja d’humor i drama en família,que va aconseguir que s’aixequés ahir a la nit bona part del públic que assistia a l’estrena de Vilafranca (un dinar de festa major).” Justo Barranco La Vanguardia “Casanovas aconsegueix tocar les fibres (també ho fan les cançons d’Anna Roig) amb un retrat que, juntament amb les pinzellades locals -amb els castells com a metàfora d’una catalanitat que sempre fa pinya-, dibuixa conflictes universals. Les enveges, la malaltia i la distribució dels afectes -el “no es pot estimar tothom de la mateixa manera” tan difícil de pair- esquitxen una trama molt ben construïda i amb una espoleta infal·lible: l’herència. La diabòlica herència que destrueix els fonaments de qualsevol parentela, per feliç que sigui o aparenti ser.” Imma Fernandez El Periódico de Catalunya (07/02/2015)“Vilafranca, un dinar de festa major, l’obra coproduïda per diversos teatres catalans entre els quals el Kursaal de Manresa, és “una història marcadament local, una història molt propera, però que m’ha sevit per fer una revisió a una sèrie d’autors i obres que desde el localisme parlen d’unes històries universals. “ El director Jordi Casanovas va posar de relleu, ahir, el sentit de l’obra que donarà el tret de sortida, el 19 de febrer a Vilafranca del Penedès, com a Capital de la Cultura Catalana 2015” Regjó7 “La gira d’hivern de Vilafranca, un dinar de festa major va culminar dimarts al Teatre Fortuny de Reus, amb les entrades exhaurides. El balanç és que s’han superat els11.000 espectadors sumant tots els bolos programats a les sales del país que formen Els Teatres Amics, que assumien la seva primeraproducció de gran format”. Regió7

La crítica n’ha dit... (23/02/2015)“Vilafranca està molt ben escrita i quan s’hagin ajustat alguns temps (situacions massa explicatives, finals forçats només per tocar la fibra) i controlades algunes interpretacions, estarem davant d’un excel·lent drama que connectarà com un endoll sentimental amb el públic que se sent còmode amb textos que plantegen experiències reconeixibles. Ha superat al mestre Benet i Jornet en el seu propi camp i ho fa amb un títol que per ara ja ens regala les estupendes actuacions de Lluïsa Castell, Marta Angelat i Manel Barceló.” Juan Carlos Olivares El País (23/02/2015)“Impulsada per un grup d’actors fantàstic i molt ben dirigit, Vilafranca aconsegueix crear una tensió d’aquelles que es pot tallar amb ganivet, i alhora conté prou elements personals capaços de connectar amb l’espectador i remoure-li records i sentiments. En definitiva, una peça molt recomanable que parla una mica de tots nosaltres i que suposa un punt i a part en l’obra de Jordi Casanovas.” Josep Barbany El 9 nou. Vallès Oriental 011

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Jordi Casanovas director i autor

Foto: David Ruano

Vilafranca del Penedès, 1978. Fundador i director artístic de la SALA FlyHard des de la temporada 2010/2011 fins el 2013. Estudis d’Ingenyeria Superior de Telecomunicacions 1996 -2001. Estudis de la Llicenciatura de Belles Arts. 2001 – 2005. Ha escrit una trentena de textos teatrals, entre els quals destaquen Ruz-Bárcenas (Teatro del Barrio, maig 2014), Pàtria (Teatre Lliure, octubre 2012), Una història catalana (TNC, juny 2011-2013), Un home amb ulleres de pasta (SALAFlyHard, 2010), Sopar amb batalla(Versus Teatre, 2010), La Revolució (La Villarroel, 2009), City/ Simcity (Sala Beckett/ Club Capitol, 2007). Jordi Casanovas ha estat guardonat amb diferents premis al llarg de la seva trajectòria com el Premi Tendències del diari El Mundo 2013 al creador emergent, el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre 2012 com autor i director de l’obra Pàtria i també per la seva tasca com a dramaturg i dinamitzador de l’autoria catalana mitjançant la Sala FlyHard. El 2011 va rebre el Premi Butaca al millor text teatral per Una història catalana. I

012

també ha estat mereixedor, entre d’altres, dels Premis Crítica Barcelona. Revelació temporada 2006/07 per la trilogia Wolfenstein, Tetris, City/Simcity o el Premi de la crítica Serra D’or al millor text teatral també per la trilogia: Wolfenstein, Tetris, City/Simcity. Jordi Casanovas també fou l’instigador del Torneig de Dramatúrgia que se celebra anualment dins el marc del Temporada Alta i que aquest any arriba a la seva cinquena edició. Un torneig que té una gran acollida per part del públic i els professionals i que enfronta autors a cavall de grans actors. Casanovas també és elcoordinador de la Setmana de la Dramatúrgia dins el Temporada Alta unes jornades professionals dedicades, cada any, a un aspecte diferent de l’escriptura teatral en llengua catalana.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Els actors van de Festa Major Marta Angelat

ser la pitjor nit de la nostra vida. Aquell dia vaig aprendre que a vegades un excés de dramatisme pot resultar nefast.

i els excessos del Nadal

El Nadal de la gran nevada a Barcelona, l’any 1962, jo tenia nou anys. Com sempre per aquestes dates ens reuníem tota la família, quinze persones entre grans i petits. El dinar era abundant i la beguda encara més. Per elsgrans la sobretaula s’allargava hores i hores, les i cafeteres recent fetes i les copes de cava, d’estomacal i de cointreau amenitzaven tota la tarda-nit. Els petits ens manteníem al marge, jugant a fer cabanes a l’altra banda de pis. Si anàvem al menjador a preguntar alguna cosa, ràpidament ens enviaven a comprar mistos, expressió utilitzada per la meva família quan no volien que la canalla sentís les converses dels grans. Aquell Nadal, Barcelona estava coberta per dos pams de neu i els grans, després de moltes hores de copetes de licor, van sortir a donar una volta. Els petits ens vam quedar amb la iaia, encantats de la vida. No sé si deuria ser el fred o la neu del carrer, però al meu pare li va fer bullida tot plegat i es va trobar fatal. Al tornar a casa es va posar al llit, i tot i que, senzillament es tractava d’un tall de digestió, ell es va sentir morir. Tant s’hi va sentir, que ens va cridar al meu germà i a mí per acomiadar- se. Nosaltres ens el miràvem sense saber què dir, garratibats i amb el cor encongit. Tot es va resoldre amb algunes vomitades i força hores de son, però per a nosaltres dos va 013

David Bagés i els xiquets de Reus

A casa meva, fins que vaig ser adolescent, sempre vam celebrar dues festes majors, la de Reus i la del poble de mon pare, Flix. De fet, no recordo que, per la festa major de Reus, el dia de Sant Pere, vingués ningú més a taula. Fèiem un bon àpat, amb el seu corresponent vermutet, però èrem només els quatre de casa i el gos. On sí que ens juntàvem família era, cada 15 d’agost, a Flix. El vermut es feia al bar de la plaça mentre ballaven el gegant i la geganta. Més tard s’arrencava l’orquestra vinguda d’algun poble de l’arròs, o de la ribera d’Ebre, i algú de la taula s’aixecava i es posava a ballar el típic pasdoble. Cap a quarts de quatre, pujàvem a casa la padrina, la mare de mon pare, i començava l’àpat de festa major: canelons i fricandó, vi del Priorat, cava i tot un repertori de sarsueles, boleros i alguna cançó més moderna de les que sonaven a la ràdio. A casa sempre ens han agradat les tradicions. Mon pare i ma mare eren uns grans amants de les tradicions, des dels gegants i la mulassa de Reus fins a la festa del riu de Flix. Jo sempre n’he gaudit molt i em deixava perdre molt poques coses. Quan vaig nèixer encara era viu el dictador i les festes tradicionals s’aguantaven per l’empenta de quatre romàntics amb bona fe i molta il·lusió. Els mitjans eren escassos, però, i amb prou feines hi havia temps i diners, d’un any a un altre, per

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

El meu fill corona castells de nou i pilars de set, i a mí em cau la baba. Però sempre que en una diada actuen els Xiquets de Reus les meves mans i el meu pit estan al servei de la colla que vaig fundar.

Manel Barceló i els musclos de l’àvia

àvia, a més de la parada de Santa Caterina, tenia un viver de musclos al portde Barcelona -en aquelles aigües apreníem a nedar de petits- i tenia també un taller de manyà, al carrer Còdols, però d’aquests negocis se’n feien càrrec la meva tieta i el seu marit. Nosaltres érem els parents pobres. Tornant a les celebracions, per Nadal es mantenia un cert ritual. A casa érem molt cantairesi, després dels torrons, ja refilàvem tots amb àries i duos de sarsueles. En un moment donat, mon oncle Miquel aturava el xivarri tot marcant –el ganivet contra la copa- un ritme d’havanera. Llavors, amb un filet de veu, l’àvia Regina cantava La bella Lola. Així era la meva àvia: grassa, amb un gran nas i uns ulls molt petits, com dos traus. Es recollia els cabells en un petit monyo. Parlava amb l’accent de Vinaròs. Mai li havien sentit una paraula fora de to.

Lluïsa Castell Les celebracions en família es feien al domicili de la meva àvia Regina. Una planta baixa situada al carrer Sevilla de la Barceloneta. La superfície total de l’habitacle era el que es coneix en el barri com “quart de casa”. Això vol dir uns trenta metres quadrats que acollien un menjador cuina, un parell d’habitacions i un bany. En les festes grosses s’hi encabien un mínim de divuit persones, però a l’hora de la sobretaula podíem arribar a ser-ne trenta. No em pregunteu com ens ho fèiem. Hi cabíem i prou. Els àpats importants tenien bona matèria primera perquè l’àvia tenia una parada de musclos al mercat de Santa Caterina. Li dèiem així, “parada de musclos”, però en realitat venien marisc de tota mena. Així és que per Nadal, sobretot, no faltaven les boques de crancs, les gambes, els escamarlans, les ostres... i els musclos. La Festa Major de Barcelona no tenia res d’especial per a nosaltres. O sí, segons com es miri. El Cercle Artístic de Barcelona organitzava per la Mercè una desfilada de carrosses. Durant uns anys, mon pare va ser-ne el president i en alguna ocasió, les meves dues germanes van participar-hi, disfressades i enfilades a les carrosses. Tornaven emprenyades perquè els nois els hi deien grolleries i els hi tocaven les cames. Amb tot plegat, pot semblar que a casa gaudíem d’un cert benestar econòmic, vorejant l’opulència. Però això no és veritat. És cert que la meva

014

i els canelons de la Juanita

Barri de Montbau, Barcelona. Pollastre a l’ast i canelons de la polleria Juanita de l’esplanada. Aquest era el menú de Festa Major que es feia a casa, o a la plaça, depenent si s’havia muntat o no l’equip per als actes del matí. A una hora prudencial menjaven els que hi eren. Els altres ho feien quan arribaven. Es comentava la festa i ja es preparava la tarda. “Jo vaig a preparar els vestidors per als Esbarts”. M’has planxat els pantalons del vestit?”. “He quedat amb el Joan per a preparar els micros”. “El concert de la Coral ha sortit bé, les cadires per la cobla són a casa la Carmen”. “Teniu el guió que haig de llegir?” Després ens trobàvem a la plaça i ca-

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

i se’m permetia beure Fanta de taronja i una mica de Coca-Cola. La coca no m’agradava gens però sempre tenia la sort que la meva iaia havia comprat pastes seques amb xocolata especials per a mí. Després de sopar arribava el moment més màgic per a mi, el moment dels petards, que havíem anat a comprar amb el meu pare aquella mateixa tarda. Sortíem a la terrassa i jo presentava un per un tots els petards, fins a arribar a la font de colors, la font màgica. L’espectacle durava com a mínim una hora, o així és com ho sentia jo. Un cop acabat marxàvem cap a casa, i recordo posar-me al llit mentre a fora encara sonàven petards. Recordo que era molt feliç.

Vicky Luengo i San Roque

de la plaça per acomiadar les festes. Però sí que sabia que al voltant de les vuit i mitja passava una rua per tots els carrers tocant música i despertant als veïns. Més tard, vaig descobrir que tots aquells que anaven darrere l’orquestra, era la gent que havia aconseguit aguantar tota la nit desperta cantant i ballant i que aquell ritual per dir-nos “bon dia” era, en realitat, la seva millor manera de dir-se “bona nit”. Al poble diem que “quien vive San Roque, vuelve” i tinc comprovat que és veritat. Sempre que hi convido algú, em diu que hi vol tornar. Ara el meu avi ja no hi és però per a mí és obligatori anar-hi cada any amb la meva àvia i ballar fins que surti el sol a les millors festes del món. Perquè tinc claríssim que les millors festes del món són les del meu poble, és clar.

Àurea Márquez i els primers balls de nit

Sempre m’ha fet molta gràcia allò de “les millors festes del món són les del meu poble”. Els meus avis són d’Albanchez, un poblet prop d’Almeria, on unes 400 casetes blanques coronen una muntanya amb el sol i la calor com a protagonistes. Quan era petita, a l’estiu, els cinc integrants de la família ens embotíem al cotxe del meu avi, sense aire condicionat, durant vuit hores, per arribar-hi. Fins els 12 anys vaig viure la Festa Major de dia amb una planificació exhaustiva i un munt d’activitats. En realitat, no en tenia ni idea que a les nits els carrers s’omplien de gent, els avis ballaven “pasodobles” i la gent jove esperava que fossin les tres de la matinada per arribar a la plaça i acabar ballant fins a les vuit. També desconeixia que l’últim dia (a les nou del matí), mentre sonava la darrera cançó de l’orquestra, es cremaven tots els papers de la revetlla al mig

015

Jo sóc de Barcelona i vaig viure la infantesa i primera joventut al Poble Sec. La Festa Major de Barcelona no ha suposat un motiu familiar per fer dinars ni res semblant. Com a molt, havíem anat a veure gegants i capgrossos. Fa vint anys que visc a Gràcia i, tot i que la festa també és molt sonada, no té repercussions gastronòmiques en el sí de la meva família. La festa del poble on estiuejàvem sí que suposava fer algun sopar de germanor a la plaça o una xocolatada. Però els balls de nit són el que més recordo perquè van coincidir amb el despertar de l´adolescència. Això vol dir les primeres borratxeres i altres iniciacions. Sí que puc dir que el Nadal ha estat sempre el punt àlgid de la

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

dels Reis Mags però també el dia que celebrem el meu aniversari. Per a mí era un privilegi que aquesta data tan especial fos l’únic dia de l’any que ens reuníem tots plegats, unes 25 persones pel cap baix (avis, tiets, cosins...). Evidentment, la corona del tortell de reis sempre me l’acabava quedant jo.

David Vert i Sant Esteve

Manuel Veiga i els barris són pobles

Com a urbanita i barceloní, els meus records de correfoc són els d’una Festa Major molt senyora que es diu Mercè. Són records d’una font de Montjuïc, que no fa distincions de colors. Per això Barcelona té el carrer Verdet, el Blau de Montbau i, fins i tot, un Pati Llimona. Tampoc no fa distincions d’edats perquè té una Ciutat Vella amb un Portal Nou. Els meus records de Festa Major són els d’una urbs gran i centralista... O potser, no. Perquè tal i com deia Paco Candel: “Los barrios son los pueblos de las ciudades”. I dins aquests barris hi ha Festes Majors de tot tipus: n’hi ha una de tan simpàtica, que quan somriu se li fa un Clot. I una altra amb tanta Gràcia, que paios i gitanos ballen rumba catalana. I encara aquella altra que diuen que porta bona sort: la de la Bonanova. Això sí, a tota Barcelona la Família es Sagrada.... Imagino que com a VILAFRANCA i arreu. O potser no.

016

Crec que la Festa Major no estava tan arreladaa les famílies barcelonines com ho estava en altres poblacions més petites. Potser pel fet d’haver nascut en una ciutat gran com Barcelona no vam viure les festes de la Mercè com una tradició familiar. Tampoc no vivíem intensament la Festa Major de Sants, el nostre barri, que era ben sonada. La trobada familiar més important ha estat sempre el dia de Sant Esteve, perquè el meu avi i el meu pare es diuen així. Ens trobàvem a casa dels meus avis, on menjàvem els típics canelons, i reuníem a tota la família. En un pis no gaire gran, podíem arribar a ser una vintena de persones. Teníem els petits conflictes habituals de qualsevol família sense conflictes

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Anna Ycobalzeta i la taula dels nens petits

Crec que la Festa Recordo, de petita, l’emoció amb la qual esperava les festes del poble. Totes. Per Carnaval ballàvem les Gitanes, per la Festa Major el ball del fanalet, i per Nadal fèiem el concert de la coral. Eren moments de riure, divertir-se, córrer, jugar, estar amb els amics... Una emoció semblant a la que tenia per estar amb la família el dia de Nadal. Sempre m’ha agradat. El simple fet de poder-nos reunir tots ja és un motiu prou important per estar contenta. I cada any és diferent. L’única cosa que es repeteix és el menú (el brou de Nadal és un dels millors invents que s’ha fet mai... mmmm!). Alguns anys els nens reciten el poema que han après a l’escola, algú altre treu la guitarra i cantem, com podem, les nadales que tots tenim a la memòria. De sobte un any ja no seus a la taula dels nens, i així t’adones que t’has fet gran. I “els grans” ho són cada vegada més, i n’hi ha d’altres que ja no hi són... i llavors la festa es tenyeix de melanconia... Però és una emoció dolça. Perquè els que no hi són hi van ser. I els que hi són no hi eren. I la vida continua...

017

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Justo Barranco La Vanguardia 20/02/2015

36 LA VANGUARDIA

C U L T U R A

DIVENDRES, 20 FEBRER 2015

E N TR E V I S TA

“No hi ha fronteres entre clàssic i modern” Aaron Watkin, director artístic del Semperoper Ballet que torna avui al Liceu MARICEL CHAVARRÍA Barcelona

JORDI GARCÍA MONTE

La família de Vilafranca fent-se una foto durant l’obra

Jordi Casanovas obre amb un enorme èxit la capitalitat cultural de Vilafranca

Última festa en família ESCENARIS Justo Barranco Vilafranca del Penedès

Un gran èxit. Una obra rodona, barreja d’humor i drama en família, que va aconseguir que s’aixequés ahir a la nit bona part del públic que assistia a l’estrena de Vilafranca (un dinar de festa major). Una obra teatral escrita i dirigida per un gran autor català i, a més a més, vilafranquí, Jordi Casanovas, que concentrava moltes coses en una de sola: era l’acte inaugural de la capitalitat de la cultura catalana que exercirà Vilafranca del Penedès durant aquest any, 160 activitats que van de la cultura del vi a un congrés de filosofia; era l’aparició d’un nou i important agent en la creació teatral catalana, ja que el grup d’Els Teatres Amics –L’Atlàntida de Vic, el Kursaal de Manresa, l’Atrium de Viladecans, el Teatre-Auditori de Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers– ha estat el que l’ha produïda amb ajuda de l’Ajuntament de Vilafranca, la Generalitat i la Diputació, i era el tancament –encara que en realitat va ser la primera obra que va escriure de totes tres– de la trilogia teatral que sobre la identitat catalana ha anat construint Casanovas aquests anys amb Pàtria i Una història catalana. Un tancament per al qual Casanovas ha triat anar al nucli de la societat, la família, i muntar a l’Auditori de Vilafranca un drama d’aquests que només poden passsar als menjadors de casa i que, si connecten, com va ser el cas d’ahir, conquereixen l’audi-

018

aron Watkin respon a aquella mena de perfil de director artístic capaç de situar al mapa la companyia de ballet més arcaica. Amb el seu halo de positivisme i el seu esperit de entrega, aquest ballarí canadenc format en múltiples estils ha aconseguit en menys d’una dècada convertir l’històric Semperoper Ballet de Dresden (a l’antiga RDA) en una companyia polivalent amb la qual tots els grans coreògrafs estan disposats a treballar. “Identitat? La nostra”, assegura, “la de ningú més”. I això que Watkin (Cowichan Valley, Colúmbia Britànica, 1970) ho tenia molt fàcil per rendir-se a l’estil de William Forsythe. De fet va ser al creador nord-americà a qui el Semperoper va oferir la direcció del ballet, però ell la va derivar en qui havia estat el seu assistent en tantes produccions. Watkin li dedica a ell, el seu

vaig fer –com a assistent de coreògrafs havia treballat a tot arreu i podia triar ballarins de l’Òpera de París, del Mariinski, de la CND...–, el cert és que tres quartes parts de la companyia original es van quedar amb mi. I ens hem dedicat a treballar, sense sortir de gira, creant un repertori enorme. Perquè aquests ballarins no han fet Forsythe una vegada sinó vuit, i a més amb ell, perquè passa força temps a Dresden amb V E T L L A D A W I L L I A M F OR S Y T H E

“Cobrim un període de la seva obra que no interpreta la seva pròpia companyia” 1A G I R A A M B E L S E M P E R OP E R

“Ens hem dedicat a treballar, sense sortir de gira, creant un repertori enorme”

Al Liceu porteu tres peces que tracen tres dècades de Forsythe, començant per la mítica In the middle, somewhat elevated que el 87 va irrompre distorsionant figures del clàssic. Fixi’s que la vam fer a París en aquesta primera gira (fins ara només havíem anat a Barcelona i Abu Dhabi) i vam sentir una gran responsabilitat: s’havia estrenat al seu dia a l’Òpera de París amb les que serien les estrelles del futur: Sylvie Guillem, Laurent Hilaire... Però Forsythe diu que la ballem tan bé o millor. Quina altra gent està oberta a crear per a vostès? Jiri Kylián, per exemple. El boca-orella ha funcionat, en el nostre cas. Cada any cuidem un treball icònic d’un determinat coreògraf i a més fem peces noves, creades per a la companyia. I si prospera una iniciativa que hi ha en marxa, el 2017 seríem la primera companyia que fa un ballet sencer de Pina Bausch. Hereus del Tanztheater! No puc dir gaire més.

ència. Un drama on sàviament ha barrejat els sentiments personals, la gelosia, enveges i amors preferents que es cuinen a l’interior de cada família, amb les forces del món exterior. Que serà així es veu aviat quan un dels onze protagonistes d’aquesta obra coral entra amb un exemplar de La Vanguardia de l’any 1999 –en què transcorre l’obra, durant la festa major de Sant Fèlix– que diu amb grans titulars que Jordi Pujol ha aconseguit un nou finançament autonòmic. Al final de l’obra, avui, s’esmenta el seu processament.

Els inicis del boom constructor destrueixen el que aparentment era una família feliç Però, sobretot, el món es fica a la peça a través del boom constructor que comença llavors. Unes vinyes de la família seran requalificades en terreny industrial i un dels fills (David Bagés), aprofitant la senilitat del pare –un fantàstic Manel Barceló– i la connivència de la mare –gran Marta Angelat–, vol quedar-se amb tots aquests diners per fer un gran pelotazo urbanístic a Vilanova i la Geltrú. Una maniobra que converteix el dinar familiar de la festa major en una batalla campal en què de vegades els decibels poden ser perillosos per a la salut, però que, sens dubte, ressonarà amb enorme força en tots els que la vagin a veure.c

MARC ARIAS

Watkin, al Saló dels Miralls, aquest cop porta 23 dels seus 56 ballarins; i no hi falta el basc Jon Vallejo

mestre, el programa que el Semperoper porta al Liceu (avui i demà), després d’aquell debut amb una alada Giselle de David Dawson que va commoure el Gran Teatre el 2010. Té experiència en una gran varietat d’estils: Vaganova, Bournonville, Balanchine... I quan feia 13 anys que ballava clàssic me’n vaig anar amb Forsythe, sí. I més tard vaig estar amb Nacho Duato. Per mi no hi ha fronteres entre clàssic i modern, és el que vull per a la meva companyia, vull una companyia actual, ni contemporània ni clàssica, sinó tot en un. I els perills de voler abastar massa coses? N’hi ha, ho pots fer tot i no fer res bé, però ja fa nou anys que sóc a Dresden, i si quan vaig arribar vaig voler portar gent meva i ho

la companyia pròpia. Representem un període de la seva obra que ja no fa la Forsythe Company, més centrada en l’àmbit experimental. Però això és només una part del que fem. La nostra companyia té identitat pròpia. I quina identitat és aquesta? Hem treballat amb molta gent sense acostar-nos a ningú en particular, concentrats en les persones, en aquests ballarins de gran generositat que tenim i que es fan costat d’una manera tan humana i positiva... sempre a punt per pensar per si mateixos i no per seguir instruccions. Vull gent proactiva, ho vaig aprendre de Forsythe. “Veus aquest vídeo?”, deia. “Quan et sàpigues els passos véns i en parlem”. A la seva companyia la gent canvia, et tracta com un adult. “Si vols ser solista no ho pensis, fes-ho”.

Feu 11 programes per temporada i veneu 80.000 entrades en 70 funcions a la Semperoper en una ciutat de mig milió d’habitants... Què li sembla que la seva sigui l’única companyia internacional al Liceu aquest curs? No en tenia ni idea... em considero afortunat, m’encanta aquest teatre i m’agradaria venir sovint. Vostè coreografia? Jo sóc un director, i ser un bon director ocupa 30 hores al dia. No em considero coreògraf, però he muntat clàssics, El llac dels cignes, La bella dorment... sempre més curts, compactes i fluids, perquè els compositors els van escriure més ràpids que no es fan. El clàssic es posava en escena per a una elit, però si hi ha interès a mantenir-lo caldrà canviar coses perquè l’escenari visqui.c

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Juan Carlos Olivares El País 23/02/2015

EL PAÍS, lunes 23 de febrero de 2015

cultura Bajadas y subidas La

venta de música grabada marcó al final de 2014 una subida del 21,2%. Alborán vendió 157.000 copias de su nuevo disco; David Bisbal, 125.000; El Barrio, 120.000, y Fito y Los Fitipaldis, casi 100.000. En total, casi medio millón de los 12.487.000 de copias físicas vendidas.

Pablo

consumo digital ha supuesto unos ingresos de 47,2 millones, un 36,3% más que los 34,6 millones obtenidos en 2013.

Las

escuchas online significan el 42% del mercado y los soportes como el compacto o el vinilo se llevan el 58%. streaming, la escucha sin descarga de música que ofrecen varias plataformas, fue lo que más aumentó: un 30%.

Los

españoles se gastaron en música grabada un total de 149,9 millones de euros, una cifra similar a la 2011.

el primer año del ivazo, el número de conciertos en España cayó cerca del 22%.

ese periodo, los ingresos por el IRPF, los impuestos de sociedades y la Seguridad Social cayeron en 42,3 millones.

Desde

2000, el mercado de música española se ha desplomado un 80%.

do subió en 13,3 millones, pero los ingresos generados por el IRPF, los impuestos de sociedades y la Seguridad Social cayeron en 42,3 millones. “La suma al final es una resta desoladora”, sentencia Egea. El IVA cultural se ensaña con las salas de conciertos y locales donde se apuesta por la música en directo, que tienen que soportar el 21% en la venta de entradas y por sus servicios de hostelería frente al 10% que tributa, por los mismos servicios, cualquier otro bar sin programación de conciertos. Pero también afecta a los grandes eventos musicales. Los promotores de las estrellas internacionales no quieren pasar por España o sólo apuestan por una fecha porque los organizadores españoles necesitan subir el precio de las entradas para que los números salgan. “Nos coloca en una situación de absoluta inferioridad. Por eso, Bruce Springsteen sólo tocó en Gijón en su última gira. Y Beyoncé decidió no tocar en Madrid y conformarse con una única actuación en Barcelona”, cuenta Neo Sala, al frente de la promotora Doctor Music. A pesar de que se han cosechado los primeros datos positivos en más de una década en el negocio de la música española, nadie está para celebraciones. Es todavía la jungla, donde, junto a la sensación de desamparo, todo suena, como afirma Sala, “tremendamente disparatado”.

019

Una escena de Vilafranca, dinar de festa major, de Jordi Casanovas. / jordi garcía monte

TEATRO

Bombas de racimo bajo el mantel VILAFRANCA De Jordi Casanovas. Dirección: Jordi Casanovas. Intérpretes: Marta Angelat, David Bagès, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta. Auditori Municipal. Vilafranca, 19 de febrero

JUAN CARLOS OLIVARES Jordi Casanovas no tiene la culpa de que los seres humanos sean limitados incluso en sus contiendas domésticas. Con siete pecados es suficiente para llamar al Armagedón. Lujuria, pereza, gula, ira, envidia, avaricia y soberbia; todo se intensifica alrededor de una mesa preparada para celebrar una reunión familiar. La situación perfecta para una guerra de frentes múltiples y cambiantes: padres contra hijos, nueras contra suegras, cuñados con cuñados. Los clásicos tenían sufi-

ciente con someter a sus personajes al tira y afloja de Eros y Tánatos, pero desde que la burguesía, sus ritos y moral ocuparon la centralidad dramática, hay que recurrir a la infinita combinatoria de los vicios capitales de la cristiandad para hablar sobre algo tan común como la familia. Jordi Casanovas no tiene la culpa de que Vilafranca suene a historias conocidas, con sus variables y matices, pero en su matriz única y repetida. Crónicas de una misma guerra relatada en Festen de Thomas Vinterberg, Osage County de Tracey Letts, Sabato, domenica e lunedi de Eduardo De Filippo o Mamá cumple cien años de Rafael Azcona. Las diferencias son mínimas. En el tono, en la densidad de los personajes y en la intensidad del conflicto que se quiere presentar. En el tercer título de la trilogía de la identidad (después de Pàtria y las dos versiones de Una història catalana) la oferta en bombas de

FOLK

La belleza vikinga más esquiva JOSÉ GONZÁLEZ Auditori, Barcelona 20 Febrero

LUIS HIDALGO La primera canción ya dio la pauta del concierto. Una canción nueva, perteneciente al disco recién editado que presentaba, inició la noche. Un mismo acorde y una misma línea melódica en bucle, repitiéndose a lo largo del tema como si se tratase de un mantra, de un viejo blues rural o de una canción popular. El mismo paisaje moviéndose sólo de forma inapreciable mientras el ojo lo intenta capturar en todo su dinamismo. Afterglow era la pieza.

Más tarde, casi cerrando el concierto, Walking lightly proponía el mismo juego y aún mantenía al público que había llenado el Auditori en una suerte de trance del que no quería despertar. La extraña magia de un noruego de origen argentino abriendo el ciclo Viking music. Sí, los vikingos ya no son lo que eran. José González, uno de sus bardos más reputados, apela a una suerte de folk que sobre una misma idea va introduciendo cambios en la canción, artefacto de aparente sencillez que funciona como una cerilla en la oscuridad: imposible mirar a otro lugar. Si además González se deja acompañar, como acae-

racimo es innecesariamente generosa, como si al autor le costara dejar algún pecado pendiente de uso para aumentar aún más los daños materiales e humanos. Cuando todo parece encarrilado hacia el desenlace siempre se puede introducir un poco de lujuria e infligir una última herida a

La obra se ha estrenado en el marco de la Capital Cultural Catalana cualquiera de los personajes. ¿Era necesario? Quizá no, pero la tentación es grande de ampliar el listado de bajas. ¿Es necesario que aparezca el Alzheimer? Depende de cuanta verdad o cuanta utilidad trágica aporte. Jordi Casanovas no tiene la culpa que la televisión haya vul-

ció en el Auditori, por una banda que dobla su guitarra y pone al acento rítmico con dos percusionistas, la riqueza del matiz, aún con todo minimalista, ayuda aún más a marchar del lugar y volar imaginativamente a cualquier otro espacio sugerido por la letanía de González. Con tres discos en solitario, el repertorio los visitó todos e incluso hubo espacio para temas de su grupo en paralelo, Tulip y versiones de Arthur Rusell y Kylie Minogue. Pero no había disrupciones en el repertorio, marcado por un alma acústica donde lo importante son la voz y la guitarra. Hermoso concierto sin altibajos, pausado como la subida de la marea y definitivamente hipnótico. Sólo hay dos forma de escuchar a González, con el desdén de quien lo liquida por reiterativo y con la pasión de quien cree que los cambios más imperceptibles encierran la belleza más esquiva.

garizado este escenario cruento, que la gran crisis de la familia entre cada día en nuestros hogares para hacerse muy familiar. Ya no nos sorprende la violencia de esas situaciones explosivas pasadas por el cedazo de la ficción. Sólo la calidad del autor marca la diferencia entre un capítulo de La Riera y el gran drama. Vilafranca está muy bien escrita y cuando se hayan ajustado algunos tiempos (situaciones demasiado explicativas, finales forzados sólo para tocar la fibra) y controladas algunas interpretaciones, estaremos ante un excelente drama que conectará como un enchufe sentimental con el público que se siente cómodo con textos que plantean experiencias reconocibles. Ha superado al maestro Benet i Jornet en su propio campo y lo hace con un título que por ahora ya nos regala las estupendas actuaciones de Lluïsa Castell, Marta Angelat y Manel Barceló.

‘Molière la balla’ llega al Instituto Francés EL PAÍS, Barcelona El espectáculo Molière la balla, obra teatral de Jaume Boix con música en vivo y “unos tastets” de danza barroca llega hoy (20 horas) al Instituto Francés de Barcelona (calle Moià). Dirigido por Ferran Utzet e interpretada por Jordi Coromina y Ludovica Mosca, el montaje es un viaje al universo teatral y musical de Molière y Lully. La obra invita a descubrir la danza barroca que acompañaba a las piezas del autor de El enfermo imaginario y recordar fragmentos de sus comedias.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Vora 200 persones es van aplegar divendres passat al Casino de Granollers per gaudir d’un dels concerts estrella del Festival de Jazz d’enguany: l’homenatge del

CRÍTICA DE TEATRE

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

EL 9 NOU

JazzGranollers Ensemble al poeta i cantautor barceloní Víctor Bocanegra, autor de treballs discogràfics tan celebrats com Bocanegra U (1986), Bloc de lírica dura (2005) o Fonografies (2009). Amb aquesta producció el festival s’ha volgut obrir a nous públics, buscant atreure els amants del folk i la cançó d’autor; empresa reeixida si es té en compte que gran part de la nombrosa audiència aplegada a la seu

de JazzGranollers no era l’habitual dels cicles de concerts organitzats per l’entitat. Sobre l’escenari, una formació eclèctica composta per trio de jazz, guitarra, quartet de corda, percussions, acordió, arpa, fustes i ventmetall... tot això, sumat a les veus de Paca Rodrigo, Laura Blanco i, per descomptat, a la singular veu de Víctor Bocanegra. Amb més de sis anys d’història i després de treballar al

costat de músics tan heterogenis com el cantautor italià Claudio Sanfilipo, el baixista Carles Benavent o el llegendari saxofonista Perico Sambeat, l’ensemble de JazzGranollers, dirigit pel guitarrista Joan Sanmartí, va tornar a sorprendre amb aquesta producció de gran format en què el mateix Sanmartí va estrenar arranjaments ad hoc d’alguns dels hits de Bocanegra. Imaginatives i sàvies versions que van portar els poemes del cantau-

Tinguem la festa en pau? Jordi Casanovas estrena a Vilafranca l’obra més personal, coproduïda pel TAG ‘Vilafranca, un dinar de festa major’. Dir.: Jordi Casanovas. Auditori de Vilafranca del Penedès. Dissabte, 21 de febrer.

Granollers Josep Barbany

D’entrada, llegint només la sinopsi, un pot tenir la temptació de pensar: “una altra obra sobre una família i els seus conflictes”. Fora prejudicis! Si algú ha seguit la carrera de Jordi Casanovas, sap que no es pot dubtar del talent d’aquest dramaturg i director, un expert a construir contundents històries molt properes. I això és precisament el que es pot trobar a Vilafranca (un

dinar de festa major), la tercera part i la més personal de la seva trilogia sobre la identitat catalana que va començar amb Una història catalana i va continuar amb Pàtria. Una obra que s’ha estrenat a la ciutat homònima aquesta setmana, i que pròximament es veurà a altres poblacions com Granollers. Un projecte arrelat al territori que a més és la primera producció de l’associació Els Teatres Amics, formada pel Teatre Auditori de Granollers, l’Atrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre Auditori de Sant Cugat i l’Atlàntida de Vic. Sense amagar en cap moment la vessant autobiogràfica (l’autor és de Vilafranca del Penedès),

Vilafranca ens explica un dia clau en la història d’una família amb la voluntat que la fotografia dels múltiples clars i obscurs d’aquest petit nucli humà serveixi també per explicar com som els catalans. Situada en un dinar de festa major d’un llunyà 1999, no desaprofita l’ocasió per fer un homenatge a aquesta població i les seves tradicions, com els castellers. Però la tensió i el conflicte creixents des del primer minut ens remeten a potents obres de fora com Celebració (Thomas Vinterberg i Mogens Rukov) o Agost (Tracy Letts) i més properes com Lluny de Nuuk (Pere Riera). I és que, a mesura que avança la trama, els membres d’aquesta família

Dilluns, 23 de febrer de 2015

020

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

JazzGranollers Ensemble + Víctor Bocanegra. Joan Sanmartí, direcció. Divendres 20 de febrer, 22h. Casino de Granollers

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

La JazzGranollers Ensemble i Víctor Bocanegra reuneixen 200 persones al Casino

ens descobreixen cada cop més les seves posicions, les seves frustracions i ressentiments, i de mica en mica s’imposa l’egoisme i la lluita per les engrunes de l’herència d’un pare amb Alzheimer que tracten gairebé com si fos mort. Impulsada per un grup d’actors fantàstic i molt ben dirigit, Vilafranca aconsegueix crear una tensió d’aquelles que es pot tallar amb ganivet, i alhora conté prou elements personals capaços de connectar amb l’espectador i remoure-li records i sentiments. En definitiva, una peça molt recomanable que parla una mica de tots nosaltres i que suposa un punt i a part en l’obra de Jordi Casanovas.

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

“Pom de petits hits”

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

JazzGranollers Ensemble va tornar a sorprendre amb aquesta producció de gran format en homenatge al cantautor Víctor Bocanegra

Granollers

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

CULTURA

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

CRÍTICA DE MÚSICA

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

EL 9 NOU EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

EXEMPLAR DE SUBSCRIPCIÓ ELECTRÒNICA D’EL9NOU- QUEDA PROHIBIDA LA SEVA DISTRIBUCIÓ O REENVIAMENT

Josep Barbany El 9 Nou. Vallès Oriental 23/02/2015

tor del blues (Barcelonina) al pasdoble (I brams i crits i llamps), passant pel folk (La llibertat és un cavall) o per balades com Filla de llop i amazona o Fet un nyap. Bocanegra, que va voler agrair al director de l’ensemble l’oportunitat d’haver pogut sentir les seves cançons revisades en format gairebé simfònic, va ser el protagonista indiscutible i mestre de cerimònies de la vetllada, on hi va haver també espais per al lluïment dels fantàstics músics de la formació: a destacar moments com el solo del saxofonista Xavier Figuerola a Barcelonina o la màgica introducció de cordes i percussió a Filla de llop i amazona. Un espectacle carregat de poesia del qual, segons va anunciar el mateix Sanmartí, podrem tornar a gaudir en format disc ben aviat. Una nova producció pròpia d’aquest 25è Festival de Jazz de Granollers que enguany s’ha vestit de gala per celebrar el quart de segle, oferint un gran nombre d’estrenes amb les quals s’ha volgut posar en valor la qualitat musical i versatilitat estilística dels músics de la comarca: produccions amb orquestra de cambra com la que va oferir Joan Vidal Sextet la setmana passada al Teatre Auditori, aquest poètic “Pom de petits hits” del JazzGranollers Ensemble amb Víctor Bocanegra, o el concert que la Big Band de la ciutat oferirà el proper divendres al Casino, de caire més popular, amb arranjaments escrits per a l’ocasió de perles musicals del món de la televisió dels darrers 50 anys.

El teatre torna a les escoles de Mollet Mollet del Vallès

Mollet va engegar la setmana passada una nova edició de la campanya Teatre a les Escoles, amb l’objectiu d’apropar la cultura del teatre a l’alumnat d’educació infantil i primària fins a secundària, així com de l’Escola d’Educació Especial de Can Vila. La primera representació es va fer dijous passat al teatre de Can Gomà. Es va presentar el muntatge còmic Sense solta, de la companyia Teatre Mòbil. En les tres representacions que es van fer hi van assistir més de 700 alumnes de 10 escoles de la ciutat. Al llarg del curs es faran sis espectacles més adreçats als diferents cursos i edats, de titelles, teatre i música. L’any passat van passar per la campanya de Teatre a les Escoles un total de 3.012 nens i nenes de 12 centres de la ciutat.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

ACN 07/02/2015

46 DISSABTE, 7 DE FEBRER DEL 2015

Regió7

CULTURES

Els bagencs Watson actuen avui a València telonejant la llegendària Clan of Xymox  El grup de rock alternatiu, format per músics de grups manresans dels vuitanta i noranta, tocarà per segona vegada amb els holandesos ARXIU PARTICULAR

Els cinc components de Watson, en una imatge promocional. Actuen aquesta nit a la Sala RockCity SUSANA PAZ | MANRESA

Van començar com a Querido Watson el 2010 però, casualitats de la vida, una altra banda de Valladolid va registrar el nom. Van perdre Querido i es van quedar Watson. I, com explica el bateria santpedorenc Joan Prat, «encara millor». Aquesta banda de rock alternatiu, integrada per músics d’antics grups de l’escena manresana dels anys 80 i 90 com La Guillotina, Otras Voces, Simulacro o La Ducha, actua avui a Almàssera (València), a la Sala Rock City (22 h), telonejant els holandesos Clan of Xymox. I no serà el primer cop. Els bagencs Watson tornaran a obrir un concert de Clan of Xymox –llegendària i veterana banda de rock gòtic electrònic, pionera del gènere, amb una legió de seguidors i més de 35 treballs discogràﬁcs– com ja van fer el passat setembre, a la Sala Bikini de Barcelona. Watson, amb lletres en castellà i anglès, està formada per Valentí Holgado (guitarra); Joan Prat (bateria); Josep Maria Font

021

LA BANDA

Clan of Xymox Els holandesos Clan of Xymox, la formació de darkwave, considerada una de les pioneres d’aquest so i amb tres dècades de trajectòria musical, és una banda de referència en el gènere. El darrer treball del grup, que lidera des de la seva fundació, el 1984, Ronny Moorings, és Matters Of Mind, Body And Soul, publicat l’any passat.



(veu); Ricard Pradell (guitarra) i Joan Puigcorbé Putxi (baix), músics veterans entre els quaranta i els cinquanta. Watson, amb referències musicals anglosaxones que es mouen des de The Sisters of Mercy, Echo & the Bunnymen, New Order o The Cure, no s’han prodigat a casa seva: van debutar a La Gramola i el 2013 van actuar a la Stroika. Perquè?. «N’hem fugit», diu Prat, «ja vam tocar a casa durant anys quan érem joves». Ara, i

través del contacte amb diferents promotors de sales barcelonines, han actuat en locals de la zona com BeeGood, Estraperlo (Badalona), Salamandra (L’Hospitalet) i, com a punt àlgid, a la sala Apolo, telonejant una de les bandes referencials per al grup, The Chameleons, el maig passat, en el concert barceloní de la gira europea de la banda britànica. Segons Prat, compartir escenari «va ser com un premi». I és que, com explica Prat, les guitarres de Watson estan més a prop de so dels britànics que dels holandesos. Per a Prat, telonejar bandes com la d’avui (o The Chameleons o Little Nemo) és una «oportunitat» que «obre portes». Actius a les xarxes socials (amb més de 2.800 seguidors al facebook), gravaran a l’abril el seu segon EP. Novament seran 4 o 5 temes amb la intenció, explica Prat, «d’oferir cada any un degoteig constant de cançons». El nou treball es podrà trobar, com el primer (QW Vol. 1), als canals habituals d’Internet.

Jordi Casanovas defensa que l’obra «Vilafranca» va del fet local a l’universal ARXIU/SALVADOR REDÓ

 El muntatge s’estrenarà a la capital de l’Alt Penedès aquest mes i es veurà a final de març a Manresa ACN | VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Vilafranca. Un dinar de festa major, l’obra coproduïda per diversos teatres catalans entre els quals el Kursaal de Manresa, és «una història marcadament local, una història molt propera, però que m’ha servit per fer una revisió d’una sèrie d’autors i obres que des del localisme parlen d’unes històries universals». El director Jordi Casanovas va posar de relleu, ahir, el sentit de l’obra que donarà el tret de sortida, el 19 de febrer a Vilafranca del Penedès, com a Capital de la Cultura Catalana 2015. El muntatge escènic es podrà veure a Manresa del 27 al 29 de març. Vilafranca, un dinar de festa major, és la tercera i última part de la trilogia sobre la identitat catalana iniciada amb Una Història Catalana i continuada amb Pàtria. L’espectacle se situa el dia 30 d’agost de 1999, Diada de Sant Fèlix, i una família es troba per dinar per la Festa Major de Vilafranca. La malaltia del patriarca de la nissaga s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions,

Jordi Casanovas

que implicaran renúncies. Casanovas va remarcar que «és la història d’una família que veu com la persona indispensable de la família està desapareixent. El pare de família té una malaltia mental que fa que la seva presència vagi minvant en tota la família i això es produeix en un moment que s’han de prendre decisions sobre la venda d’unes vinyes». El director va afegir que tot el projecte és especial. «És una obra complexa de tirar endavant i necessitava una conjunció d’astres que ho fes possible i ha estat possible gràcies a l’Ajuntament de Vilafranca i a Els teatres amics», entre ells el Kursaal, va apuntar Casanovas.

El Kursaal celebra 8 anys posant a la venda entrades a 8 euros REDACCIÓ | MANRESA

El teatre Kursaal de Manresa dispensarà entrades amb descompte des del 8 al 15 de febrer per celebrar el seu vuitè aniversari. La promoció tindrà lloc cada dia dins el període esmentat tant sols durant una hora, de 8 a 9 del vespre, i permetrà adquirir localitats a 8 euros per a un total de 8 espectacles, la identitat dels quals es donarà a conèixer cada dia a les 8 del

matí a través de la pàgina web del Kursaal i de les xarxes socials tant del Kursaal com del Galliner. Per poder obtenir una d’aquestes entrades, caldrà anar a les taquilles del teatre o bé comprar-les des de la pàgina web www.kursaal.cat. Fins al ﬁnal del present semestre, l’equipament manresà acollirà representacions de les diferents modalitats de les arts escèniques.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Regió7 23/02/2015

DIJOUS, 2 D’ABRIL DEL 2015 41

Regió7

CULTURES

«Campanades a mitjanit» retorna a Cardona pel centenari d’Orson Welles  L’actor Keith Baxter i la filla del director presentaran la projecció que es farà el 5 de juny a la col·legiata  La Filmoteca li dedica un homenatge ARXIU/ANDREU OLIVÉ

REDACCIÓ | MANRESA

El proper 6 de maig es compleixen 100 anys del naixement del director nord-americà Orson Welles i la Filmoteca de Catalunya li dedicarà un extens homenatge, del 6 de maig al 30 de juny, que inclou una àmplia retrospectiva de la seva obra amb materials inacabats i inèdits; un espectacle teatral amb Josep Maria Pou; una emissió radiofònica; la presentació de llibres, i una exposició fotogràfica amb imatges de Colita. Ara bé, els dos plats forts són un seminari internacional amb la presència de la filla de Welles, Chris W. Feder, i la projecció el 5 de juny de Campanades a mitjanit, quan es compleixen els 50 anys de la seva estrena, a la col·legiata del castell de Cardona, un dels escenaris on es va rodar la pel·lícula. El 3 i 4 de juny es farà el seminari internacional Un artista mediàtic, en el qual destaca la presència de Chris W. Feder, filla de Welles, que va interpretar un paper masculí a Macbeth, i de l’actor de cinema i teatre Keith Baxter, que va actuar a Campanades a mitjanit. A més, tots dos seran els encarregats de presentar, el 5 de juny, la projecció a Cardona de Campanades a mitjanit. «Serà un moment irrepetible», va assegurar ahir Esteve Rimbau, director de la Filmoteca, en la presentació del programa d’actes. L’alcalde de Cardona, Ferran Estruch, va explicar que volen que sigui un homenat-

Cardona ja va veure el film a la col·legiata fa 10 anys  Cardona ja va recordar Campanades a mitjanit amb motiu dels quaranta anys del rodatge amb una projecció a la col·legiata del castell. Deu anys després, la pel·lícula, que ja ha complert el mig segle, es podrà tornar a veure al mateix lloc on es van filmar les escenes d’una obra inspirada en Shakespeare l’octubre del 1964. A la localitat cardonina encara es recorda el pas de l’equip, amb John Gielgud, Keith Baxter, Marina Vlady i el director nord-americà.

ge de Cardona a la figura de Welles i a la seva estada al municipi. «La gravació va significar un impacte molt important per a Cardona, una població llavors d’uns 8.000 habitants. Va ser una gran festa i va generar molta il·lusió». A més, del 6 de maig al 30 de juny el vestíbul de les sales Chomón i Laya acollirà una exposició amb fotografies de Colita sobre Orson Welles fetes a Cardona el 1964. Colita feia un reportatge del ro-

datge per a Fotogramas i va retratar l’artista durant 30 minuts. També es posarà en escena Feliç centenari, Mr. Welles!, al Teatre Romea l’1 de juny amb Josep Maria Pou posant-se a la pell d’un Orson Welles que és entrevistat per un periodista interpretat per Carles Canut.Per a Canut va dir que «el Romea ha d’estar als peus d’Orson Welles perquè és indiscutible. No he sentit a ningú que el posi en dubte».

Els Pets s’aturaran a la Stroika de Manresa en la celebració dels 30 anys  Els de Constantí inicien els concerts a Mataró el 17 d’abril i arribaran el 22 de maig a la capital del Bages

ARXIU/MIREIA ARSO

REDACCIÓ | MANRESA

Els Pets han decidit celebrar els 30 anys a dalt dels escenaris amb una gira elèctrica en la qual repassaran els hits més representatius del seu repertori. Les cites de concerts arrencaran el proper 17 d’abril a Mataró. Les entrades ja estan exhaurides. També passaran per Sant Joan les Fonts, Sant Hilari Sacalm, Vila-real, València i Banyoles abans d’aturar-se l’11 de maig a la sala Stroika de Manresa. Els Pets 3.0 és un espectacle en el qual el grup de Constantí passa revista a les cançons més emblemàtiques de la seva trajectòria. A més, hi recuperen la secció de vents que els va acompanyar en els seus anys primerencs. Després del concert de Manresa, la gira continuarà a Llagostera, Vilassar de Mar, Valls, la Bisbal de

Lluís Gavaldà, a la Stroika el 2013

l’Empordà i Rubí. Aquest darrer concert serà el 27 de juny. Són les dates que s’han anunciat ﬁns ara. Els Pets ja van actuar a la sala manresana l’octubre del 2013 per presentar el disc L’àrea petita, just quan Lluís Gavaldà sortia d’una crisi d’estrès. I van tornar a desgranar les cançons d’aquest treball en una altra actuació a la capital del Bages l’abril de l’any passat, aquest cop al damunt de l’escenari del teatre Kursaal.

MÚSICA

Les caramelles de Solsona recuperen una partitura del 1903 de Ramon Pujol REDACCIÓ | MANRESA

Les caramelles de Solsona recuperaran enguany la cançó Americana, cançó de caramelles, obra del solsoní Ramon Pujol i Llanas (18821949), amb lletra del berguedà Bonaventura Ribera i Ribó (18791931). Es tracta d’una peça que data del 1903, amb un ritme de ball que es va introduir al país a ﬁnal del segle XIX. Segons la directora de l’Orfeó Nova Solsona, Anna Camps, «aquesta obra deuria ser un dels primers intents d’americana a Solsona». Com cada any, la cantada tindrà lloc diumenge de Pasqua, a partir de les 10.30 h, amb un itinerari per 25 punts del nucli urbà. També hi participaran l’Esplai Riallera, l’esbart També Canta l’Ocellada i la Cobla Juvenil Ciutat de Solsona.

«Vilafranca» tanca la gira superant els Els berguedans Brams 11.000 espectadors i tornarà a la tardor inicien avui els concerts dels  La tercera part de la trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas és una coproducció del Kursaal REDACCIÓ | MANRESA

La gira d’hivern de Vilafranca, un dinar de festa major va culminar dimarts al Teatre Fortuny de Reus, amb les entrades exhaurides. El balanç és que s’han superat els 11.000 espectadors sumant tots els bolos programats a les sales del país que formen Els Teatres Amics, que assumien la seva primera producció de gran format. Després de la bona acollida de la tercera part de la trilogia de Jordi Casa-

022

novas sobre la identitat catalana, el muntatge tornarà a la programació teatral a partir de la tardor, amb una gira en preparació per Catalunya. En la gira que ara acaba, i després de la seva estrena a Vilafranca de Penedès, l’obra s’ha vist al Teatre Atlàntida de Vic, al Teatre Auditori de Granollers, al Teatre Auditori de Sant Cugat, l’Atrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa i el Teatre Fortuny de Reus. El projecte de Jordi Casanovas és el primer exemple d’un model que pretén descentralitzar la producció d’espectacles garantint la seva visibilitat i circulació, i que aposta per la qualitat i la creació gràcies a l’esforç de cinc poblacions que disposen de bons equipa-

ments, ﬁdelització de públic i el compromís amb les arts escèniques. Vilafranca, un dinar de festa major és la tercera i última part de la trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas, que l’autor va iniciar amb Una història catalana (2009) i va continuar amb Pàtria (2012). A Vilafranca, la reﬂexió sobre la qüestió identitària se situa al nucli d’una família tradicional catalana, amb les seves contradiccions al voltant del que creuen ser i el que realment són. Interpretat per un cartell de luxe d’onze actors, com Marta Angelat, David Bagés i Manel Barceló, el muntatge té banda sonora a càrrec d’Anna Roig i L’ombra de ton chien.

seus 25 anys als escenaris REDACCIÓ | MANRESA

El grup de rock combatiu Brams inicia avui a la sala Clap de Mataró la gira 25 anys parint Brams. La celebració del quart de segle dalt de l’escenari dels berguedans es farà amb una nova sèrie de concerts «de festa major i festivals» en els quals el líder del grup, Francesc Ribera, Titot, ha explicat que s’oferirà una retrospectiva de Brams amb reversions de les seves cançons més populars. A banda de l’arrencada d’avui, ja hi ha dates conﬁrmades a Vilanova de Bellpuig (11 d’abril), Bescanó (26 d’abril), Montagut (1 de maig), Solsona (16 de maig), Pujalt

(23 de maig), Mataró (29 de juliol), i Vallcebre (15 d’agost). El punt ﬁnal de la gira es farà el 13 de novembre en un concert a la Sala Apolo de Barcelona. En la segona cita, a Bellpuig, Brams participarà a la 12a edició del Concert de l’Estelada, que també reunirà els vendrellencs Lax’n’Busto, amb el cantant manresà Salva Racero; els ebrencs Xeic! i els osonencs Oques Grasses. Serà la sisena actuació de Brams al Concert de l’Estelada, de manera que és el grup que hi ha participat en més ocasions. Els seguidors hi podran reviure temes com una nova versió de Massana.

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

023

Vilafranca, un dinar de festa Major Jordi Casanovas Els Joglars

Un festival de:

Patrocinadors oficials:

Mitjans patrocinadors:

Mitjans oficials:

024

Amb la col路laboraci贸 de: