We need to talk - Temporada Alta 2015 by Temporada alta

Dossier de l’espectacle

We need to talk Roger Bernat

Foto: Luke Younge

CONTINGUT EXTRA!

Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle

www.temporada-alta.net

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

“La pel·lícula s’activa quan el públic l’escull i l’activa a través d’un ordinador.”

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Fitxa Direcció: Roger Bernat Dramatúrgia: Roberto Fratini Coordinació tècnica: Txalo Toloza Sonorització: Noel Palazzo Aplicació: Jordi Rosa i Daniel Cecilia Documentació: Noel Palazzo Masterització del so: Cristobal Saavedra Disseny de so: Igor Pinto Construcció: Ana Rovira Cartelleria: Marie-Klara González Assessorament legal: Carmenchu Buganza Agraïments: Ramiro Ledo Cordeiro, Simona Levi i Montse Badia Coordinació: Helena Febrés Fraylich Producció: Eléctrica produccions (Barcelona). Co-producció: Temporada Alta ( Girona) i Maria Matos teatro Municipal (Lisboa) en el marc del programa Create to connect. Amb l’ajut d’Hiroshima.

Dades Dia i hora: Divendres 20 de novembre a les 21 h, Dissabte 21 de novembre a les 18h. La funció del dissabte 21 de novembre serà en llengua castellana Lloc: Centre Cívic de Sant Narcís Preus: 18€

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

We need to talk Roger Bernat

Cal parlar. Cal aclarir moltes coses perquè sovint les paraules són meres màscares, una cortina de fum. We need to talk reprèn la paraula dels amants per habitar l’infern d’irracionalitat que fa de tota relació amorosa l’espai d’ombra de la col·lectivitat. Un racó secret. Darrere la porta de la parella s’hi revela el que ningú no gosa dir als altres. I com que el cinema ha traçat la topografia d’aquest espai invisible, Bernat en segueix les passes per fer-ne una paròdia, un gran carnaval en què els valors, les lleis i els costums queden en suspens per gaudir de l’excitant llibertat sexual de faltar-se al respecte. Roger Bernat nos invita a usar la palabra secreta de los amantes como revelación colectiva, un espacio en el que las costumbres quedan en suspenso para gozar de la excitante libertad sexual de faltarse al respeto.

Roger Bernat nous invite à utiliser la parole secrète des amants comme révélation collective, un espace dans lequel les coutumes sont suspendues pour nous permettre de jouir de l’excitante liberté sexuelle du manque de respect.

We need to talk reprèn la paraula dels amants per habitar l’infern d’irracionalitat Roger Bernat invites us to use the secret language of lovers as a form of collective revelation, a space in which the usual rules are suspended to enjoy the exciting sexual liberation of being rude to each other.

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Sobre l’obra... We need to talk

Sinopsi L’espectacle consisteix en fer el doblatge de les escenes d’amor de pel·lícules de tots els temps. Reprendre la paraula dels amants i habitar l’infern d’irracionalitat, injustícia, desigualtat i falta d’arguments que fa de tota relació amorosa l’espai d’ombra de la col·lectivitat. Valors, lleis i costums queden en suspens per gaudir de l’excitant i sexual llibertat de faltar-se al respecte.

Públic Els espectadors es divideixen espontàniament entre homes i dones. Cada grup en costats oposats de la pantalla. La pantalla no permet que els dos grups es vegin. Només poden sentir-se. Davant de cada pantalla hi ha un micròfon i una taula alta. És l’espai reservat per a cada doblador. La pel·lícula només s’activa quan el públic l’hagi escollit i activat a través d’un ordinador.

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Sobre lâ&#x20AC;&#x2122;espai... We need to talk

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Produir també és crear Produccions Temporada Alta Cada vegada més entenem el sentit d’un festival de teatre pels espectacles que arriba a produir o coproduir més enllà dels que importa i exhibeix. Això s’ha d’entendre com un acte perfectament raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país, que necessita saber què passa i on van a parar els diners dels impostos que paga, o si aquests són ben emprats. I és que la inversió institucional també ha de tenir un sentit cultural i humà. Hi va haver una època (2007-2012) en què El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, amb la inestimable col·laboració de Temporada Alta, va arribar a confeccionar la producció de 51 espectacles i de coproduir-ne 44, capturant en conjunt prop de 600.000 espectadors i confegint gires al voltant de 20 països. Temps esplendorosos, amb espectacles tan memorables com Coral romput (Joan Ollé), Pinsans i caderneres (Narcís Comadira i Xavier Albertí), Mort d’un viatjant (Mario Gas), Dunas (María Pagés i Sidi Larbi), La sort du Dedans (Baro d’Evel Cirk), Fin de partida (Krystian Lupa), Chicha Montenegro Gallery (Carles Santos), Caín & Caín (Eduard Fernández i Pep Ramis), Labcanal: Argelés-Sur-Mer-Havanera (Àlex Rigola), Els jugadors (Pau Miró) o À louer (Peeping Tom, Franck Chartier i Gabriela Carrizo). Una època rica i reconfortant, que ha marcat un camí i ara, en temps de crisi, encara serveix de guia. Perquè, des de l’any 2013, és el Festival de Tardor Temporada Alta qui assumeix el paper que aleshores jugava El Canal Centre d’Arts Escèniques. Ara seu és el repte de produir, doncs. Esperit formidable Enguany, Temporada Alta aborda aquest esperit formidable pel que fa a produccions i coproduccions pròpies del festival, amb el suport a la creació escènica del país tot sumant esforços amb d’altres productors i artistes per fer viables el màxim de projectes. En total, aquest 2015 es veuran 25 espectacles fruït d’aquesta línia creativa.

Cal destacar-ne alguns de veritablement engrescadors, com ara són les noves produccions: Cerimònia del foc, de la companyia francesa Carabosse, inauguració del festival en què el foc es fusiona amb el centre històric de la ciutat transformant-se en una incandescent pista de circ. La banda de la fi del món, de la companyia Loscorderos. sc i Miss Q., sempre innovadors, sempre sorprenents, que partint del cos indaguen la metafísica de

Temporada Alta, té el repte de produir i coproduir espectacles l’existència i la natura de l’ésser humà. I què es pot dir de la Societat Doctor Alonso posant en escena Andrei Rublev. Una panicografia, dirigit per Tomàs Aragay? Autèntica transgressió. I no conec persona amb sensibilitat i humor que no admiri el singular talent de Jordi Oriol. ¿Recordeu aquella meravella anomenada La caiguda d’Amlet (TA 2007)? Doncs ara s’atreveix a fer una reescriptura o deconstrucció de La Tempesta de Shakespeare (L’empestat), dirigida també per Xavier Albertí, i acompanyat pel seu inseparable músic i actor Carles Pedragosa. I parlant de tempestes, Lluís Danés proposa Nàufrags, un espectacle visual amb música en directe, coproduït amb el Mercat de les Flors, on fulgura el talent del músic Xavi Lloses i la veu de Bikimel, amb l’estampa irònica i poètica de Josep Pedrals. I afegim-hi una versió lliure de Hedda Gabler, titulada Filla del seu pare, escrita per Aleix Aguilà i dirigida per Pau Miró; també Un tramvia anomenat desig de Tenesse Williams, amb la companyia Les Antonietes i la batuta d’Oriol Tarasón; Ventura, un text de Cristina Clemente que dirigeix Víctor Muñoz i interpreten David Planas i Meritxell Yanes, convidantnos a entrar a la seva llar perquè l’espectador formi part de les seves històries, dins la casa noucentista de Can Pagans, un escenari real i memorialístic; i,

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

naturalment, no podem oblidar la segona edició de Llibràlegs, amb textos d’Albert Arribas, Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Victòria Szpunberg, dirigits per Jordi Part i Coll; ni el V Torneig de Dramatúrgia Catalana, un èxit que no s’esgota. D’això se’n diu seguir i obrir nous camins que han de servir per dibuixar el futur de la creació artística. Aquest és l’esplèndid compendi de produccions pròpies del festival, sense oblidar les col·laboracions i coproduccions amb el TNC, Mercat de les Flors, Teatro Maria Matos de Lisboa, Grec, La Planeta, etc. La cosa s’enriqueix substancialment, veieu: Patetisme il·lustrat, el nou espectacle del genial Carles Santos; Bèsties, l’última creació de Baro d’Evel Cirk (Blaï Mateu i Camille Decourtye); Kokoro, la nova coreografia de Lali Ayguadé; Sota la ciutat, la nova obra de Llàtzer Garcia; We need to talk, amb creació i direcció de Roger Bernat; El cinquè hivern, de la companyia Mal Pelo; Made in Girona: political mother, un espectacle de Hofesh Shechter, amb ciutadans de Girona; i Una altra pel·lícula, obra de David Mamet dirigida pel popular director i actor Julio Manrique. La creació escènica del país agrairà sempre a Temporada Alta programar segons aquesta confluència honesta de principis ideals i d’objectius pragmàtics. Ben mirat, què hi ha de millor per fer en aquesta vida que allò que un pot fer perquè sap ferho?

Joaquim Armengol Suplement Especial Temporada Alta, publicat a La Vanguardia el 19 de setembre de 2015

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Roberto Fratini

LA PAREJA, CÁNCER DE LA COLECTIVIDAD 1. Aunque la definición de la pareja como cáncer o enfermedad primitiva del cuerpo de la colectividad no sea mía (sino producto de tu maligno capricho por tergiversar mis afirmaciones más inocentes), no deja de ser elocuente: sin la dicha enfermedad no existiría cuerpo colectivo; por la simple razón de que no existiría cuerpo colectivo sin la principal de las incidencias orgánicas de la pareja, es decir los renacuajos (quienes, siendo la enfermedadexcepción- incidencia de la enfermedad-excepciónincidencia que la pareja es en sí, representan desde siempre el estado de salud-acepción-reincidencia de aquello que se halla fuera de la pareja). La prueba de ello es que la perspectiva de la maternidad o paternidad ha representado en los siglos la coyuntura crucial en la que cualquier pareja se vio obligada a “regularizar” su situación. El matrimonio (que etimológicamente significa “don de la maternidad”) es, en este aspecto, no tan solo la tumba del amor, sino también el producto de milenios de lucha institucional por volver institucionalmente rentable y diurna la noche oscura, la espesura genital, el escandaloso excedente de la pareja. 2. Por qué enfermedad? Porque la pareja articula de por sí una excepción radical al conjunto de normas, aparatos y dispositivos que rigen y alimentan la imagen de la colectividad tal y como la colectividad ama cultivarla. En un cierto sentido, se puede imaginar que la noche de Eros –“cosa de dos”– haya sido y siga siendo, en cada contexto, la precisa interfaz nocturna de una versión diurna de la convivencia como “hecho de al menos 3” (valores, leyes, costumbres). Por eso mismo, nótese, la Urszene, la “escena que nos precede” –papá y mamá follando como obsesos– es típicamente la “cosa de dos” que pasa a ser solo incidentalmente “cosa de dos más un uno imprevisto, que debió dormir pero que se coló en la alcoba”. Imaginemos, no sin perversión, que la colectividad sea este niño que se ha colado en el cuarto de los padres mientras follaban.

3. No hay ninguna contradicción entre esta idea de una clandestinidad estructural de la pareja y el hecho de que, en la actualidad, tener pareja y compartir libremente con amigos, conocidos y desconocidos los avatares de tu propia vida sexual se haya convertido en imprescindibles factores de integración a la colectividad: en realidad, esta SOCIALIZACIÓN DE LO SEXUAL es también el secreto de su temblequeo terminal, de su secreta extinción. El que vivamos en la edad más pornográfica y pélvica de la historia de la cultura es simplemente un reflejo de esta socialización. VIVIMOS EN LA EDAD MÁS PORNOGRÁFICA PORQUE VIVIMOS EN LA EDAD MENOS SEXUADA DE TODAS. El triunfo de la pornografía es, si lo piensas, la forma más extrema, más radical, más terminal (la más moderna) de inscripción o absorción de la pareja en los dispositivos por los que la colectividad produce y devana su propia ensoñación precisamente porque inscribe en el espacio de la visibilidad espectacular cualquier protocolo de intimidad que cupo imaginar antes de la era del porno. 4. Piénsalo: antaño el consumo del cine porno poseía rasgos absolutamente misteriosos. En el cine porno estabas solo a la vez que acompañado por una pequeña vergonzosa fracción de colectividad “salida” (el “salir” es realmente emblemático de una excepción dinámica, de un “estar incluido por tu propia exclusión”). El cine porno era, en este aspecto, el estado de excepción del cine como aparato generalísimo de la vida colectiva (lo colectivo soñándose colectivamente). Era bastante natural que la privatización de la experiencia cinematográfica (VHS, DVD, Blue-Ray, streaming etc.) se acompañara de una privatización paralela de la “sub-experiencia” cinematográfica que era el hecho de ir al cine porno. Recuerda que, a diferencia de una sala cinematográfica “normal” (caja negra de difusión de un sueño que la colectividad ha venido a asumir como un opiáceo para no actuar), la sala tradicional de cine porno era el lugar de un

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

“passage à l’acte” (los hombres solían ir al cine porno para follar con otros hombres en las letrinas, en las escaleras, en los pasillos): es decir de una sustancial subversión de la economía de deseo implantada por el aparato cinematográfico; un lugar, literalmente, de “polución” (la disipación estéril del semen como acto de contaminación o intoxicación del espacio colectivo). 5. No hay nada que exprese con más eficacia el poder histórico de la pareja de sustraerse a las normas del aparato que la típica escena (era todavía un hito en los 80, es decir al inicio del fin) de la pareja de enamorados que acude a un cine cualquiera para sentarse en la última fila y pasarse la proyección en morreos, heavy pettings, tocamientos, palpaciones, sudores y gozos. La pareja que elige el cine es porque es un lugar oscuro, y lo elige NO YA PARA VER ALGO SINO PARA NO SER VISTA mientras es más salvajemente, clandestinamente pareja. 6. ¿Podemos decir que es parte del potencial insurreccional de la pareja sexual este antiguo parentesco con la desaparición? ¿Podemos decir que la pareja ha constituido durante unos siglos este espacio de desaparición que la colectividad ha temido con todas sus fuerzas y que se ha convertido en un “daño colectivo” (la desaparición de las masas) en el momento en que las masas han hecho sus pinitos en materia de sexualización de la historia y de la política? (el fascismo es precisamente esa sexualización de lo socio-político, que lo socio-político realiza, en la actualidad, por otros canales y de manera diversamente eficaz, subsumiéndose en él no ya desde la retórica de lo colectivo cohesionado sino desde la retórica psi del individuo liberado). 7. Recuerda siempre la lección de Lacan: que la idea de “relación sexual” es absurda en sí, porque si es sexual no es una relación, y si es una relación no es sexual. En pocas palabras, podemos ser la pareja más democratizada, la más moderna, la más igualitaria del mundo, pero en la cama trátame como una puta o me moriré de aburrimiento; entre sábanas somos todos un poquitín fascistas. De haberlo aceptado a tiempo, habríamos evitado con

010

más facilidad ser fascistas donde tocaba evitarlo. 8. En resumen, la razón de que la pareja sea “cosa de dos” es que ésta es también la medida mínima de seguridad que le permite ser el delicioso infierno de irracionalidad, injusticia, desigualdad, afasia y falta de argumentos SIN comportar una disgregación general de las estructuras de convivencia de la especie. Uno más uno es demasiado pero no es lo suficiente. Toda la sexualidad de la pareja depende de esta instintiva constatación de que el otro o la otra es una célula enloquecida de lo colectivo a la que puedo profanar en las invisibles letrinas de los valores oficiales. Tampoco se trata simplemente del sexo y de sus abismos. La relación es sexual en la medida en la que se sustrae a las normas que sus mismos miembros proclamarían y defenderían en voz alta ante la colectividad. Cuando nos peleamos a voz en grito porque no has aceptado razonablemente fregar los cacharros, ya hemos abandonado lo relacional para entrar en lo sexual (las parejas que follan poco se pelean mucho: es otra manera de alcanzar el mismo resultado, que es la excitante libertad de faltarse el respeto). Debord era consciente de esto cuando, en “Panégyrique” describía su vida privada, su vida de pareja, su rutina doméstica, como formas de una clandestinidad totalmente paradójica cuando se la leyese a luz de la lucha política. 9. Recuerda Romeo y Julieta. Es posible que la pareja de enamorados obligados a ocultar su amor loco en un mundo injusto fuera también el emblema del cinismo estructural propio de cualquier pareja sexual: la conspiración de los amantes contra el orden constituido. Las maravillosas temperaturas retóricas de la comunicación entre Romeo y Julieta no es otra cosa que este musicalizarse de la elocuencia amorosa, desesperadamente tendida hacia la afasia, el balbuceo, el jadeo simétrico del coito (que es cuando NADIE NOS OYE PORQUE DECIMOS COSAS INAUDITAS, Y DECIMOS COSAS INAUDITAS PORQUE NADIE NOS OYE): una zona de indiferenciación, de emborronamiento, de difuminación o evaporación del lenguaje que desempeña, en el lenguaje de la pareja, la misma función que el PIXELADO en las imágenes porno cuando se trasmiten por televisión (cuando en

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

suma se trasmiten a un “público”): un hacerse mancha del mundo. 10. De esta fantasmagoría (la mancha en movimiento, la glutinosa masa de sombra y color) la colectividad (y la imagen de la colectividad) emerge como de un sueño húmedo, excitante y aterrador. En este aspecto no hay ninguna contradicción entre el cuento de hadas que sostiene que la pareja es la célula básica de la colectividad (y que la obrera ama al obrero como al partido) y la idea (de Bataille, de Lacan) de que la pareja es sustancialmente la toxicidad de la que todo programa de colectividad ha de curarse, por alelación o por absorción (es decir conglobándola o reeducándola): es que simplemente, lo colectivo se hace por “definición”, en todos los sentidos, de lo sexual: fijando los límites de la pareja; finalizando sus excesos “sexuales” a la excedencia angélicamente asexuada de un niño; “definiendo” sus pixels. 11. ¿Has pensado alguna vez en el alucinante parecido que puede haber entre la imagen aérea de una masa reunida y desorganizada (estadio, concierto, manifestación) y la imagen pixelada de un coito? Has pensado alguna vez en el parecido alucinante entre el rugido atronador de una masa reunida y el ronroneo histérico de los amantes retozando entre sábanas? Acaso no hay un parecido alucinante entre la extraña lucidez de la pareja que emerge de su coito (es decir de su momento “sexual”) con la pregunta “relacional” por excelencia (“Cómo ha sido? Te lo has pasado bien?”) y la extraña lucidez de la colectividad al despertar de su ensoñación de larga duración (según Benjamin), cuando por primera vez se da cuenta de que, mientras soñaba dentro de los dispositivos asignados (galerías, centros comerciales, cines) alguien se la estaba jodiendo y le gustaba. Follar significa estar temporáneamente fuera del tiempo (es decir tan SINCRONIZADOS con el tiempo presente, que su significado histórico resulta totalmente neutralizado): la colectividad soñante es, igualmente, la colectividad cuya sincronía con su tiempo es tan alucinadamente precisa que le es directamente imposible saber que lo que está viviendo se llama historia, y que probablemente pague un precio, mañana al despertar, por haberse

011

dejado follar sin preservativo en un arrebato de pasión por el presente; por haberle dado eficazmente su voz a un polvo cuyo guión ya estaba escrito por otros.

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Roger Bernat director

Estudis inacabats de pintura i arquitectura. Graduat en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre, van atorgar-li, el 1996, el Premi Extraordinari. Fundà i dirigeix General Elèctrica amb Tomás Aragay. El 2008 començà a crear espectacles en els que el públic ocupa l’escenari i es converteix en protagonista. “Els espectadors travessen un dispositiu que els convida a obeir o conspirar i, en tot cas, a pagar amb el seu propi cos i comprometre’s”. Alguns dels espectacles que es configuren sota aquesta idea i han estat presentats en una vintena de països són: Domini Públic (2008), Pura coincidència (2009), La consagració de la primavera (2010), Please continue (Hamlet) (2011), Pendiente de voto (2012), RE-presentación (2013) o Desplazamiento del Palacio de la Moneda (2014); algunes d’aquestes obres han rebut premis de la Crítica de Catalunya.

012

Roger Bernat, el 2009, edità, juntament amb Ignasi Duarte, el llibre Querido Público. El espectador ante la participación: jugadores, usuarios, prosumers y fans, Editorial CENDEAC.―-ESGOTAT-.

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

La crítica n’ha dit d’altres espectacles de Roger Bernat... “És divertit, això dels actors i actrius a la banqueta dels acusats i actuant com a testimonis, perquè sembla una passa més en aquesta progressiva subversió de les convencions teatrals tradicionals.” Ivan Alcázar Serrat Núvol “Una obra on impera la improvisació, la realitat i la ficció s’entremesclen i el públic acaba formant part del teatre decidint si Hamlet és culpable o no d’haver mort intencionadament el pare d’Ofèlia. Proves, testimonis, l’anàlisi d’un psiquiatre o les dades d’un forense. Un judici en tota regla on només hi ha tres Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Digital actors que interpreten els personatges d’Ofèlia, Hamlet i Gerturdis i tota la resta són professionals que actuen com si es tractés d’un judici real. Una obra que ha entusiasmat al públic.” Nació digital “La veracidad que infunde a todo el montaje la condición de profesionales reales de juez, abogados, fiscalía y hasta forense, acostumbrados a desenvolverse en estas tareas a diario, diluyen la frontera que aisla la ficción y sumergen al espectador en los detalles y particularidades de actuación de un tribunal frente a un presunto asesino.” La Vanguardia “Please continue (Hamlet), un muntatge que es va estrenar a Ginebra el 2012 i que des d’aleshores s’ha presentat a 44 ciutats de nou països, un espectacle en el qual realitat i ficció es confonen, on el papel del públic i dels actors queda desdibuixat [...]” La Vanguardia “34 anys després, Roger Bernat ha reprès aquest film per reconstruir i re-presentar les assemblees d’aquells treballadors en Re-presentació: Numax, un espectacle que es presenta avui dins del festival Temporada Alta –al Centre Cultural la Mercè– i que incideix en la línia de Bernat dels darrers temps de ficar de ple els espectadors a les seves obres, de crear dispositius teatrals que els converteixi en protagonistes totals”. Justo Barranco La Vanguadia “La convenció teatral permet trencar amb les coordenades del temps i de l’espai. Bona mostra és el Numax-Fagor-plus de Roger Bernat i A house in Asia de l’Agrupación Señor Serrano amb la seva labora de cinema en directe, que permet veure com els actors mouen les maquetes i l’efecte que dóna a la gran pantalla”. Jordi Bordes El Punt / Avui

013

Barcelona, 3 de Novembre 2015

We needCAST@FIORE to talk Roger Bernat

CALÀNDRIA

PUNT DE LLIBRE

HOMO FABRA

EL WEB NEGRE

L’APUNTADOR

Portada

Notícies

Crítica

Entrevistes

Opinió

Vinyetes

Els Joglars

PANT

L’Av

Ivan Alcázar Serrat Núvol 03/11/2015

Hamlet va a judici

Ivan Alcázar Serrat. Temporada Alta. Girona. 13.10.2015 Segueix a @nuvol_com

Tuiteja

Al Temporada Alta de Girona s’ha pogut veure Please continue (Hamlet) (10 i 11

d’octubre, Casa Pastors). La performance del dramaturg català Roger Bernat i

l’artista holandès Yan Duyvendak du a judici el personatge de Shakespeare.

Actors i jutges treballen plegats en aquesta escenificació de les convencions de

Hamlet va a judici | Ivan Alcázar Serrat

la justícia.

http://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]

1 2

Si l’obra de Shakespeare va significar, segons Harold Bloom, la invenció d’allò humà, el personatge de Hamlet suposa un triomf de la dramatúrgia per ser un caràcter fictici amb una

densitat psicològica mai no assolida anteriorment. Covardia i nàusea, temptativa de suïcidi i

de revenja, lucidesa i follia, acció o inacció, en una personalitat polièdrica, romàntica o malaltissa segons es miri, i que ha portat de corcoll generacions d’actors i directors al llarg dels darrers segles.

És així com Hamlet, la seva ombra i els seus reflexos i reflexions, dóna per molt, fins i tot per desconstruccions postmodernes (de la Màquina Hamlet de Heiner Müller a La caiguda

d’Amlet de Jordi Oriol). Fou, precisament, un dels directors que millor l’ha posat en escena en els darrers anys (Teatre Lliure, temporada 2008/09), l’alemany Thomas Ostermeier de la Schaubühne de Berlin, qui parlava de la cerca de la veritat per part del príncep. Val a dir i ve al cas que Ostermeier declarava que cercava, amb el seu treball, convertir el teatre en un fòrum i “un espai de debat polític i social”.

Moure l’escena Ja fa temps que l’artista-dramaturg Roger Bernat va fugir del teatre i dels teatres. Va

014

encabir els espectadors a cases d’amics o a associacions culturals i espais underground. http://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Hamlet va a judici | Ivan Alcázar Serrat

Després, va convertir el públic en espectactors i els va fer jugar amb gadgets (auriculars i bandes sonores a Domini públic), o convertint-los en ballarins que refeien coreografies de dansa a places i museus (La consagració de la primavera). Va convertir les sales en assemblees i els textos teatrals en enquestes, jocs i discussions (Pendent de votació), una vegada foragitats els actors-intèrprets, les escenografies i els arguments de les històries.

Performance judicial Desde fa tres anys, la performance Please continue (Hamlet), de Roger Bernat i l’artista holandès Yan Duyvendak, es passeja per sales internacionals. En cada país i en cada ocasió van variant tant els justiciers com els intèrprets. La proposta du a Hamlet a judici, a la reproducció d’un judici real, i posa en joc tota la parafernàlia del sistema judicial: l’advocat, el fiscal, el jutge i els especialistes (forense, psiquiatre) que escolten, pregunten, acusen i fan parlar l’acusat i dos testimonis, la filla de Poloni, Ofèlia, i la reina i mare de Hamlet, Gertrudis. És divertit, això dels actors i actrius a la banqueta dels acusats i actuant com a testimonis, perquè sembla una passa més en aquesta progressiva subversió de les convencions teatrals tradicionals.

L’acusació De què s’acusa Hamlet? De la mort de Poloni (pare d’Ofèlia i conseller de l’antic rei) d’una ganivetada. L’advocat al·lega el trastorn de l’acusat, mentre que l’acusat diu que va confondre la víctima, amagada rere una cortina, amb una rata, i el fiscal passa el judici provant de desmuntar aquesta coartada. Després de tot el terrabastall de l’obra, amb tots els morts, assassinats i suïcidats, és curiós que la peça se centri en la mort d’aquest personatge secundari (Poloni). Perquè, buscats a impartir justícia, es podria acusar Hamlet també de la mort de Rosencratz i Guildestern, o encara millor, a Claudi de l’assassinat del seu germà el rei. Però el focus en el detall dels creadors de la performance sembla cercar de fer versemblant i matisat aquest moment de l’obra, tot muntant un encreuament de literatura i realitat, de teatre escenificat i ritual legal.

Professionals versus personatges Per muntar el cas i la defensa i l’acusació, els professionals de la justícia, ara al servei de l’espectacle però aportant amb cert rigor les estratègies legals i les seves tècniques professionals, han rebut de mans dels dramaturgs un Dossier d’instrucció que barreja elements del text de Shakespeare amb altres elements extrets de casos reals. I són els professionals de la justícia, vestits amb la indumentària que duen normalment a les sessions, els que prenen el protagonisme de l’obra. Doncs els intèrprets (Jordi Oriol, Carme Sansa i http://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]

015

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Hamlet va a judici | Ivan Alcázar Serrat

Mònica Almirall) surten a parlar d’esquena al públic, i amb samarretes que informen del seu nom i la seva condició d’actors/actrius. Els veritables protagonistes aquí, doncs, són l’agent judicial i el jutge (Fernando Lacaba), i el duel entre advocat defensor i fiscal (Carles Monguilod i Víctor Pillado), així com les intervencions fredes i sinistres del forense (Narcís Bardalet), o hilarants i enginyoses del psiquiatre (Leopoldo Ortega-Monasterio), qui arribà a dir que “en poques paraules: el xicot no estava bé”, un bon resum de l’obra i el personatge més conegut de Shakespeare.

Darrer acte: el tribunal I després vindria el desenllaç d’una funció amb plantejament sui generis (el record o la lectura de l’obra cadascú a casa seva, si era el cas) i nus sorprenent (l’escenari teatral substituït per una sala judicial). L’acte final de la perfomance, que va tenir lloc a l’antiga seu judicial de Girona, la Casa Pastors, convidava nou membres del públic triats a l’atzar a fer de tribunal popular. Al llarg de vint minuts van discutir, en una cambra a part i mentre la resta de gent feia un recés, sobre la conveniència o no d’engarjolar Hamlet, donades les explicacions i proves aportades per fiscal i defensa. En la sessió del 10 d’octubre, per cert, es va absoldre el príncep danès per tres vots a sis, i després d’aplicar l’in dubio pro reo.

Etiquetes:

Roger Bernat | teatre | Temporada Alta

Subscriu-te a Núvol

Tuiteja

correu electrònic Enviar

+ Trending

ttp://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]

016

+ Populars

We need to talk Roger Bernat

Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Digital

Els Joglars

Nació digital 11/10/2015

Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta  Roger Bernat representa el judici del personatge de Shakespeare, amb professionals de la justícia La defensa, d'actors preguntant a l'acusat a l'obra | Nerea Guisasola / ACN exercint

Absolt del delictea les d'assassinat. Així ho han considerat els nou membres del jurat popular que aquesta ACN | 11/10/2015 12:27h nit han seguit el judici teatral que s'ha fet a la Casa Pastors de Girona, dins del Temporada Alta. Una obra on impera la improvisació, la realitat i la ficció s'entremesclen i el públic acaba formant part del     teatre decidint si Hamlet és culpable o no d'haver mort intencionadament el pare d'Ofèlia. Proves, testimonis, l'anàlisi d'un psiquiatre oDigital les dades Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Especial: Territorials

d'un forense. Un judici en tota regla on només hi ha tres

Arxivat Cultura, Temporada Alta, Hamlet, teatre, Roger Bernati Gerturdis i tota la resta són professionals que actors a: que interpreten els personatges d'Ofèlia, Hamlet http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 13:06:52]

actuen com si es tractés d'un judici real. Una obra que ha entusiasmat al públic.

"El que a mi em sembla interessant és que normalment la ficció té tendència a jutjar la realitat i aquí és la realitat la que jutja la ficció, la gent de carn i ossos ara jutgen un personatge i, de manera indirecte, el seu autor", ha explicat un dels directors del projecte Please continue (Hamlet), Roger Bernat. Una obra que s'ha estrenat aquesta nit de dissabte a Girona, a la Casa Pastors, a l'antiga Audiència Provincial de Girona i que es podrà tornar a veure demà a la tarda. I és que Bernat ha definit perfectament aquesta performance que basant-se en la improvisació barreja dos mons - ficció i realitat- i que compta amb un factor sorpresa: la col·laboració del públic de l'espectacle que s'acaba convertint en un jurat popular. Un jurat que decideix la sort de Hamlet. Per això a cada un dels nou països on s'ha interpretant l'obra, el muntatge varia. La història però - basada en fets reals- sempre és la mateixa. En un suburbi d'una ciutat, durant una festa de casament, Hamlet mata a Poloni, el pare de la seva xicota Ofèlia. A partir d'aquí i mitjançant lletrats i professionals reals de les comarques gironines, s'ha anat desgranant un judici de més de dues hores que ha servit per decidir si Hamlet era culpable o no del delicte d'assassinat. Bernat i el seu company, l'artista holandès Yan Duyvendak, interpel·len així el públic perquè prengui part en l'assumpte. En concret, aquesta nit, el centenar de persones que han gaudit del muntatge han hagut d'enfrontar-se al repte de separar el teatre de la vida real, endinsar-se en un món de regles i sospesar les seves decisions i els barems de la justícia. Professionals de laa l'acusat justícia actuen a l'obra La defensa, preguntant a l'obra | Nerea Guisasola / ACN Una tasca gens fàcil ja que el judici s'ha portat a terme com si fos un cas real amb proves, recessos,

Absolt del delicte d'assassinat. Així ho han considerat els nou membres del jurat popular que aquesta les declaracions dels testimoni dels fets, l'anàlisi d'un psiquiatre forense que ha fet una radiografia de nit han seguit el judici teatral que s'ha fet a la Casa Pastors de Girona, dins del Temporada Alta. Una l'estat mental de Hamlet o les dades d'un forense que va practicar l'autòpsia al difunt. Tots ells eren

obra on impera la improvisació, la realitat i la ficció s'entremesclen i el públic acaba formant part del persones reals, professionals en actiu que es dediquen a aquests àmbits laborals durant el seu dia a teatre decidint si Hamlet és culpable o no d'haver mort intencionadament el pare d'Ofèlia. Proves, dia i que han col·laborat en el projecte desinteressadament. testimonis, l'anàlisi d'un psiquiatre o les dades d'un forense. Un judici en tota regla on només hi ha tres Un cop s'ha lliurat tota la informació, el públic i el jurat ha hagut de decidir si Hamlet va actuar amb la seva mare darrera d'una cortina.

http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 premeditació, coneixent que Poloni estava escoltant la discussió que13:06:52] tenia amb

Durant tota l'obra, la defensa i la fiscalia han intentat convèncer el públic sobre el seu punt de vista. D'una banda, la fiscalia - que ha estat interpretada pel fiscal Víctor Pillado- ha posat el focus en el fet que Hamlet sabia que el pare d'Ofèlia es trobava escoltant la conversació i, mitjançant un seguit de proves ha exposat que el jove va atacar-lo intencionadament amb la seva navalla per venjança ja que s'havia interposat en la seva relació amb Ofèlia. "Demanem quinze anys de presó per un delicte d'assassinat", ha assegurat durant les conclusions finals. Per la seva banda, la defensa - encapçalada per Carles Monguilod- ha mostrat un jove alterat, embogit

017 http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 13:06:52]

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Digital

per la mort del seu pare i que tenia al·lucinacions auditives en les quals el seu progenitor es posava en contacte amb ell. Al mateix temps, l'advocat defensor ha basat tot el seu argumentari en el fet que Hamlet desconeixia que Poloni es trobava amagat darrera la cortina i que el noi va decidir treure la seva navalla i clavar-la pensant-se que darrera hi havia una rata. Jutjar un culpable i jutjar l'obra Dos versions diferents que acaben completant-se amb el testimoni de la mare de Hamlet, Gertudis, i d'Ofèlia qui es mostra convençuda que la seva anterior parella va actuar amb premeditació. "Li tinc ràbia", ha contestat al fiscal quan aquest li ha preguntat quin sentiment tenia cap a Hamlet. Paraules, fets i dades que l'espectador ha hagut d'anar digerint al mateix temps que reflexionava sobre el paper del públic dins del teatre i la subjectivitat. "Crec que el públic surt d'aquesta funció amb la sensació d'haver fet dues coses a l'hora: jutjar l'obra i jutjar un culpable", assenyala el codirector. Segons Bernat, el muntatge demostra que és "impossible jutjar" un espectacle o una persona i que l'únic que es pot fer, en els dos casos, és "comprendre". Un joc d'idees i conceptes que ha deixat bocabadat els espectadors que s'han reunit aquesta nit a Girona. Gran part d'ells assenyalaven el "gran paper" que han realitzat els professionals del sector que, en determinats punts, han eclipsat els propis actors. Hamlet, declarat no culpable Finalment però, els nou membres del jurat popular que s'han escollit a l'atzar, han hagut de posar els fets sobre la taula i decidir el futur de l'acusat. Per sis vots a favor i tres en contra, el jurat ha decidit que no hi havia proves suficientment clares per condemnar el jove i, per això, l'han absolt. Tal i com ha detallat el codirector, en els 130 judicis teatrals anteriors que s'han portat a terme a nou països diferents (per on ja ha passat aquesta obra), en la majoria dels casos (69), Hamlet ha estat declarat culpable per homicidi involuntari o per assassinat amb penes que anaven des dels 8 mesos de presó fins als 12 anys. D'altra banda, 59 vegades el jurat popular va considerar-lo innocent i en dos ocasions es va enviar el dossier a revisió i el judici va ser declarat nul. Es dóna el cas que a Zurich, a més d'absoldre'l, la justícia va estimar que Hamlet hauria d'haver rebut una compensació d'entre 50.000 i 80.000 euros pels dos anys i mig de presó provisional que havia complert. L'espectacle d'aquesta nit s'ha pogut seguir, per primer cop, en 'streaming' a través de la pàgina web del festival.  Albert Arribas guanya el Premi Quim Masó a projectes de producció teatral  Julio Manrique dirigeix una sàtira sobre Hollywood a «Una altra pel·lícula»  L'argentí Claudio Tolcachir torna al Temporada Alta amb «Dinamo»  Marc Recha inaugura la programació de cinema del Temporada Alta

http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 13:06:52]

018

Destacamos

Premio Herralde de Novela

Goku

Noel Gallagher

La Vanguardia 10/10/2015

Internacional

Pasolini

We need to talk Roger Bernat

Cultura

Martes, 3 de noviembre 2015

Portada

Javier Godó

Política

Economía

Sucesos

Opinión

Els Joglars

Deportes

Vida

Tecnología

Cultura

Gente

Ocio

Participación

Libros de Vanguardia Ebooks Música Cine Trailers Festival de Sitges Libros Escenarios Series Letra Pequeña La Vanguardia en català

Girona declara inocente a Hamlet Cultura | 10/10/2015 - 23:46h 0

Notificar error

Abogados

Ofreci

LO MÁS VISTO Tengo más Información

TEMAS RELACIONADOS

Audiencia Provincial

LO MÁS

Girona, 10 oct (EFE).- La Casa Pastors, el edificio ubicado donde acaban las escaleras de la Catedral de Girona y que hasta 2012 albergó la Audiencia Provincial, reabrió esta noche sus puertas para celebrar un último juicio, en este caso a Hamlet, al que un jurado popular ha declarado inocente del asesinato de Polonio

El proceso, que formaba parte de un experimento escénico en el marco del festival Temporada Alta, ha albergado las mismas caras que habitualmente se movían por este espacio, desde el juez a abogados y fiscal, aunque su labor en esta ocasión era representar una obra de teatro concebida por Roger Bernat y el holandés Yan Duyvendak. El espectáculo ideado por Bernat y Duyvenkak consiste en juzgar a Hamlet, el personaje creado por William Shakespeare, por el asesinato del padre de su prometida, Polonio, y hacerlo con personas que, en la realidad, pisan a diario los tribunales por motivo laboral.

LO MÁS COMENTADO

AL MINUTO 12:26

Kanye West gana el 'Zapat colección para Adidas

12:25

Duran pide a Rajoy que no ni aplicar el Código Penal

12:20

La Mesa del Parlament sig resolución de ruptura

12:07

EH Bildu presenta una ley Euskadi "decida su futuro"

12:05

L'Hospitalet espera acoger refugiados sirios antes de Na

Así, Hamlet está encarnado por el actor Jordi Oriol y dos de los testigos proceden también del universo teatral, pero el resto de papeles los encarnan profesionales de la justicia desde el magistrado a la defensa, fiscalía o incluso forense. Para añadirle dificultad al experimento, el juicio, que se repite mañana en una segunda función, se ha transmitido en directo a través de internet para que cualquier persona en cualquier parte del mundo pudiese asistir a esta revisión del juicio al príncipe danés.

CD Super3 Arkandú

La obra, titulada 'Please continue (Hamlet)' se estrenaba este sábado en Cataluña y el público ha tenido la oportunidad de ejercer no sólo de audiencia, sino de hacerlo de jurado popular, con la sentencia al mito de Shakespeare en sus manos. La fórmula pone al espectador en el centro del espectáculo hasta convertirlo en parte del montaje con el complicado papel de decidir la suerte de una persona frente a un juez, un fiscal y un abogado reales. La obra concluye con la elección entre el público de las nueve personas que tendrán esa responsabilidad en su mano y que, en esta ocasión, han decidido declarar inocente al acusado. Hamlet, en los anteriores juicios celebrados, ha sido condenado en 69 ocasiones y puesto en libertad en 59, mientras que otras dos veces se ha declarado nulo el proceso. La veracidad que infunde a todo el montaje la condición de profesionales reales de juez, abogados, fiscalía y hasta forense, acostumbrados a desenvolverse en estas tareas a diario, diluyen la frontera que aisla la ficción y sumergen al espectador en los detalles y particularidades de actuación de un tribunal frente a un presunto asesino. Hamlet, su madre Gertrudis y la mujer de la que está enamorado, Ofelia, son en su calidad de actores los más ajenos a este tipo de procesos y su destino está en manos de facultativos auténticos en esa delgada línea que, en este espectáculo, separa el mundo en el que nos desenvolvemos a diario y el concebido por Roger Bernat y Yan Duyvendak. El acusado alega que el asesinato del padre de Ofelia responde a un desgraciado accidente, ya que su acción en forma de puñalada mortal buscaba acabar con la vida de una rata.

http://www.lavanguardia.com/cultura/20151010/54438031125/girona-declara-inocente-a-hamlet.html[03/11/2015 13:09:57]

019

CD Super3 'Arkandú'

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Girona declara inocente a Hamlet

Jordi Oriol, Hamlet en la ficción, es el actor que debe enfrentarse a las preguntas de la fiscalía, encarnada por un profesional al que hasta ahora no conocía, mientras que Carme Sansa encarna a Gertrudis y Mònica Almirall, a Ofelia para completar el trío de profesionales de la escena. El resto han sido el presidente de la Audiencia de Girona, Fernando Lacaba, el abogado Carles Monguilod y el fiscal Víctor Pillado. El forense Narcís Bardalet ha ejercido también como tal en este juicio, que ha contado igualmente con el servicio del psiquiatra Leopoldo Ortega-Monasterio. La sentencia final se ha producido por un resultado de seis votos de inocencia y tres de culpabilidad con atenuante de enajenación mental, con lo que Girona ha contribuido a sumar un nuevo veredicto favorable a Hamlet en la historia de este particular montaje. 0

Notificar error

Tengo más Información

Normas de participación

Usuario

Información Política de cookies

020

LaVanguardia.com

Otros formatos

BARCELONA

La Vanguardia Sección: CULTURA 26/09/2015

Valor: 20.900,00 €

26/09/15 Prensa: Semanal (Sabado) Tirada: 72.698 Ejemplares Difusión: 61.576 Ejemplares

Área (cm2): 817,3

Ocupación: 100 %

Documento: 1/2

Autor:

Núm. Lectores: 512000

Cód: 96848669

La Vanguardia.cat -Cultura/s

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Página: 28

45 / 81

021

BARCELONA

Sección: CULTURA

Valor: 20.900,00 €

26/09/15 Prensa: Semanal (Sabado) Tirada: 72.698 Ejemplares Difusión: 61.576 Ejemplares

Área (cm2): 819,7

Ocupación: 100 %

Documento: 2/2

Autor:

Núm. Lectores: 512000

We need to talk Roger Bernat Cód: 96848669

La Vanguardia.cat -Cultura/s

Els Joglars

Página: 29

46 / 81

022

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

El NĂşvol 16/5/2013

023

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

024

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

025

We need to talk Roger Bernat Els Joglars

Un festival de:

Patrocinadors oficials:

Mitjans patrocinadors:

Mitjans oficials:

026

Amb la col路laboraci贸 de: