hivern 2016
styli locus 14
Publicació
d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari
Un home d’acció
H
Publicació d’Iniciativa Cultural de la Franja Direcció: Artur Quintana
Consell de redacció: Pep Espluga Loli Gimeno Carme Messeguer Hèctor B. Moret Màrio Sasot Disseny: Esteve Betrià Ricard Solana Redacció C/ Major 4 44610 CALACEIT tempsdefranja@gmail.com Impressió i producció Terès & Antolín s.c. info@teresantolin.com Dipòsit legal: TE-57/2009
onoré de Balzac, a la novel·la Esplendors i misèries de les cortesanes, escriu que gairebé tots els homes d’acció tendeixen a la fatalitat, mentre que la major part dels pensadors s’inclinen cap a la Providència. Vaig sentir aquesta cita fa unes setmanes en un capítol de Mentes criminales, i em va parèixer adequada per a una persona de la trajectòria de Josep Galan, almenys tal com ha cristal·litzat la figura de Galan en el meu imaginari. Una sèrie de televisió sobre crims, anàlisi de conducta i resolució del conflicte no és aliena a un activista de la cultura i de la llengua, al contrari, només cal recordar com s’enfadava si algú el destorbava els dilluns al vespre, a l’hora que feien CSI. La inclinació cap a la fatalitat, l’hauré d’explicar. No era un fatal, per descomptat, ni tenia un sentit negatiu de la vida. La fatalitat és en Galan una forma d’entendre la llibertat: allò que ha de ser perquè és racional, coherent, de sentit comú i, a més, fa créixer les persones i els pobles, serà. Allò que ha de ser serà, i cal que treballem per a aconseguir-ho. El repte era doble i enorme: la llengua i la llibertat. Perquè tenia també, i sobretot, una dimensió social de pensament. La llibertat incloïa la millora de les condicions socials generals, l’accés universal a la cultura —m’atreviria a dir que en condicions d’obligatorietat perpètua— i l’honestedat. El pitjor enemic de Josep Galan era la ignorància. Com més cultura, més coneixement del que ha de ser. Com més cultura, més acció. Com més cultura, més a prop del que ha de ser. S’ha escrit a manta, i potser en falta més en-
cara, sobre la seva contribució a la consciència lingüística de moltes persones a la Franja. Els reptes eren molts, tot era erm després de l’època fosca, i calia arromangar-se. Demanar el català també a l’Estatut d’Autonomia, recollir, publicar i divulgar els mots, els modismes, les dites, els refranys i les cançons perquè les generacions noves no els perdessin. Construir xarxes culturals des de Fraga primer, després la comarca —la Ribera, que no va ser, no, va ser el Baix Cinca— i, finalment, la Franja. L’imagino dies i dies donant voltes, i no sé si barrejo històries i invencions. Penso en com el torbava que Mequinensa i Saidí haguessin parit escriptors en català de renom, i Fraga no tingués res per a oferir. Estic convençuda, no és la primera vegada que ho dic, que entre cabòries va posar-s’hi, i va nàixer Mort a l’Almodí, la primera i única novel·la de Josep Galan, i la primera novel·la en català escrita per un fragatí. Mort a l’Almodí és la història d’un crim i de com es resol. A hores d’ara no hauria de sorprendre, perquè ja he dit que Galan n’era aficionat. Aprofita la història per endinsar-se en la vida de Fraga dels anys 30 del segle passat, les feines, els costums i els carrers. Sentia inclinació també per les pedres, per la disposició i pels noms de places, travessies i passatges. I per les sitges. Com s’emocionava quan en descobria una de nova. Fulano m’ha dit que allà han tirat una paret... Un dia vaig descobrir que també escrivia jotes, però d’això no en puc parlar, perquè mai no he entès aquesta faceta. Susanna Barquín