hivern 2016
styli locus 14
Publicació
d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari
Un home d’acció
H
Publicació d’Iniciativa Cultural de la Franja Direcció: Artur Quintana
Consell de redacció: Pep Espluga Loli Gimeno Carme Messeguer Hèctor B. Moret Màrio Sasot Disseny: Esteve Betrià Ricard Solana Redacció C/ Major 4 44610 CALACEIT tempsdefranja@gmail.com Impressió i producció Terès & Antolín s.c. info@teresantolin.com Dipòsit legal: TE-57/2009
onoré de Balzac, a la novel·la Esplendors i misèries de les cortesanes, escriu que gairebé tots els homes d’acció tendeixen a la fatalitat, mentre que la major part dels pensadors s’inclinen cap a la Providència. Vaig sentir aquesta cita fa unes setmanes en un capítol de Mentes criminales, i em va parèixer adequada per a una persona de la trajectòria de Josep Galan, almenys tal com ha cristal·litzat la figura de Galan en el meu imaginari. Una sèrie de televisió sobre crims, anàlisi de conducta i resolució del conflicte no és aliena a un activista de la cultura i de la llengua, al contrari, només cal recordar com s’enfadava si algú el destorbava els dilluns al vespre, a l’hora que feien CSI. La inclinació cap a la fatalitat, l’hauré d’explicar. No era un fatal, per descomptat, ni tenia un sentit negatiu de la vida. La fatalitat és en Galan una forma d’entendre la llibertat: allò que ha de ser perquè és racional, coherent, de sentit comú i, a més, fa créixer les persones i els pobles, serà. Allò que ha de ser serà, i cal que treballem per a aconseguir-ho. El repte era doble i enorme: la llengua i la llibertat. Perquè tenia també, i sobretot, una dimensió social de pensament. La llibertat incloïa la millora de les condicions socials generals, l’accés universal a la cultura —m’atreviria a dir que en condicions d’obligatorietat perpètua— i l’honestedat. El pitjor enemic de Josep Galan era la ignorància. Com més cultura, més coneixement del que ha de ser. Com més cultura, més acció. Com més cultura, més a prop del que ha de ser. S’ha escrit a manta, i potser en falta més en-
cara, sobre la seva contribució a la consciència lingüística de moltes persones a la Franja. Els reptes eren molts, tot era erm després de l’època fosca, i calia arromangar-se. Demanar el català també a l’Estatut d’Autonomia, recollir, publicar i divulgar els mots, els modismes, les dites, els refranys i les cançons perquè les generacions noves no els perdessin. Construir xarxes culturals des de Fraga primer, després la comarca —la Ribera, que no va ser, no, va ser el Baix Cinca— i, finalment, la Franja. L’imagino dies i dies donant voltes, i no sé si barrejo històries i invencions. Penso en com el torbava que Mequinensa i Saidí haguessin parit escriptors en català de renom, i Fraga no tingués res per a oferir. Estic convençuda, no és la primera vegada que ho dic, que entre cabòries va posar-s’hi, i va nàixer Mort a l’Almodí, la primera i única novel·la de Josep Galan, i la primera novel·la en català escrita per un fragatí. Mort a l’Almodí és la història d’un crim i de com es resol. A hores d’ara no hauria de sorprendre, perquè ja he dit que Galan n’era aficionat. Aprofita la història per endinsar-se en la vida de Fraga dels anys 30 del segle passat, les feines, els costums i els carrers. Sentia inclinació també per les pedres, per la disposició i pels noms de places, travessies i passatges. I per les sitges. Com s’emocionava quan en descobria una de nova. Fulano m’ha dit que allà han tirat una paret... Un dia vaig descobrir que també escrivia jotes, però d’això no en puc parlar, perquè mai no he entès aquesta faceta. Susanna Barquín
styli locus
2
Els textos del present Styli locus són dedicats a la memòria d'en Josep Galan, els de l'estiu pasat ho eren a la d'en Jesús Moncada. Ambdós companys fa deu anys que ens van deixar.
Lo riu i la mort En memòria d’en Josep Galan, company de riu i de les seues històries: vides, morts i nostàlgies Los crits apaivagats, llunyans, del tio Julio. La seua respiració tallada, discontínua, pujant el munt d’escales de ca l’abuelita des del pati fins la primera planta amb els ulls desencaixats i el rostre blanc. Les seues cames primetes caminaven a saltets cap al final del passadís, a la sala d’estar d’hivern, on hi era la iaia Elena que aleshores cosia unes camises i repassava uns mitjons esguerrats. Al seu costat, a menys d’un metre de distància, estava el seu fill Miquel, el tercer de la saga, de vuit anys, que jugava amb un cavall de cartró. Ja ho ha fet! Tornà a dir lo tio Julio quan arribà a l’habitació, sense atrevirse a alçar la mirada. Un estremiment recorregué el cos de la iaia Elena, sense que aquesta sacsejada interior fes moure un sol múscul del seu cos ni canviés l’expressió del seu rostre. “S’ha tirat al riu. Manolo el barquer ha vist el seu cos surant per l’aigua i amb l’ajut de la sirga de la barca i d’uns quants pescadors que hi havia a prop, ha aconseguit endur-lo als marges i allà està a l’espera que vingue el jutge de Fraga per a examinar i aixecar el cadàver” –explicà el tio Julio a sa germana. ‘Nem! Va dir la iaia Elena al seu fill, que no deixava de mirar-la en silenci. Els dos germans grans del Miquel, lo tio Blas i el tio Bernardo, no hi eren a casa. Potser estaven al terme, ajudant els treballadors de casa en les feines de la collita del gra o en la neteja de les oliveres. O potser jugant pel poble. El petit, Antonino, es trobava a una altra casa, a cura d’una mossa. Tot i la curta edat del Miquel, la iaia
Elena no va trobar que fos cap inconvenient anar amb ell a veure el seu marit mort. Des de molt petit, en Miquel havia mostrat una serenitat, una sang freda davant les desgràcies, que no era normal. Encara recorda quan, estant al terme del Plantiu, li va caure la fulla d’un aladre a la cama que li va fer un tall llarg i profund. Es va lligar, ell solet, la ferida amb un mocador i va anar caminant fins al poble a casa del practicant perquè el curés. Tot plegat sense fer un crit ni vessar una llàgrima. Van agafar unes jaquetes. L’abril, al tardet, i més a la vora del Cinca, refresca. Des que van sortir de casa fins que van arribar on jeia el iaio Antonino, mare i fill no es van soltar de la mà ni van dir-se una paraula. Ella amb el cap cot, premia amb força la maneta suau i fina d’en Miquel. Lo xiquet buscava suport moral i anímic mentre observava l’entorn d’un itinerari nou per a ell. Les parets i balconades del carrer Major. Lo carrer del Castell, i tots els estrets carrerons que enfilaven cap a l’horta i finalment, el camí del riu, ple de llarissos i canyapites a la glera, els camins del sotet paral·lels a la carretera de Fraga, camins de pedra de glera i argila flanquejats per camps d’ordi, blat i panís... Quan van arribar on era el cadàver, al final del caminet de la barca, molt a prop d’on Manolo el barquer tenia una mena de barraca feta amb canyes, tova i fulles seques de panolla de panís, el jutge, don Atilano, ja hi havia arribat. Va ordenar al seu ajudant que baixés dos pams la manta que cobria el mort per deixar en l’aire la cara. La iaia Elena, sense acostar-se un centímetre més d’on s’havia aturat, li digué a en Miquel: “Dóna-li un bes al pare”. El
nen es va acotxar, i va donar-li al iaio Antonino un petó al front, lleu, efímer, però respectuós i solemne. La iaia ordenà, tot saltant-se el protocol que corresponia al jutge, que tornessen a tapar la cara del mort. No va voler besar el seu marit. A la tornada a casa, el mateix silenci, les mans de tots dos entrellaçades, i la mirada al front, encarant amb una dignitat i orgull impossibles les mirades morboses i sornegueres de la gent simulant dolor pels carrers, o des dels balcons i finestres de les cases. “Durant tot aquell dia -em va dir setanta anys després en Miquel, mon pare, la primera i única vegada que em va parlar d’aquest succés- no vaig vessar una llàgrima en cap moment i sabia que, després d’allò no ploraria mai més em passés el que em passés al llarg de la vida, com així ha sèt.” Tota aquella contenció de sentiments de ràbia, de tristor, de desconcert, de desempar, no van ser innocus, van quedar latents i marcaren la vida i el comportament individual i col·lectiu de tota la família. La meua àvia va portar dol durant tota la seua vida i ni els meus pares ni cap altre de la família van poder celebrar mai un esdeveniment positiu o festiu durant el maleït més d’abril. Els meus progenitors es van casar un 30 de març, vorejant la data fatídica, i ho van fer fora del poble, a la catedral de Lleida. Més de vint anys després d’aquells fets dels quals ningú a la família en parlava, la meua mare no va poder vestir de blanc. Es va casar amb un vestit marró , tirant a negre.Van acudir-hi els familiars més propers I no va hi haver àpat de celebració. Màrio Sasot
3
styli locus
En memòria de Josep Galan Merxe Llop Esta volta te n’has anat una mica menys. Ara la separació és un pèndul que retorna, que se’n va per tornar contínuament palpitant un alè. La distància allarga sempre el camí del teu retorn. El meu sentiment està abrigat de màgia i fantasia; no imagino cap altra manera de viure’t ni vull rebutjar estos suports entranyables de frecs i trobades perquè d’alguna manera tu representes lo refugi en un món incomprensible i amenaçador. Visquem la misteriosa fantasia que hem creat. Esta volta te n’has anat una mica menys.
***
Ha mort la vella estació, com lo cor que no batega quan arribes en tren. Aquelles casetes són ruïnes que han perdut los colors. Creixen les punxes al jardí de roses del primer amor. Les pedres del riu: llàgrimes seques davall del pont. En una antiga maleta reposa la memòria dels ulls que no miren; d’un cor mort.
Llumenàries de la celístia Juli Micolau Una figuera esplendorosa, a la capçana de l’hort Ofereix figues mengívoles i ombra al solc obert Amples vivències per embolicar tendres records Estímuls amb el coratge amic d’un abraç fratern Pensa sobre la lluca convertida en forts vencills Lligalls per a la mata de jonc del barranc del regall I el color d’or vell d’una pruna madurassa Fiblada per vespes i picotejada per pardals atrevits Un eixam famolenc va al tast del melruix Groc pàlid de la palla del rem i del rostoll Irresistible past per a l’oví i per al jònec! El raïm del cep serà vi? Primer serà most, sí. Si el blat dorm a la sitja i el raïm és dut al cup Les olives a la tenalla i l’oli lluent al trull! Si pel desig de viure i pel goig de riure Prenc de la mà el somriure i el teu encant El grat sabor d’allò viscut intensament De pell a pell, de cos a cos, de pèl a pèl Oloro el perfum a la llum del teu coll Sento un pessic i l’alè ben prop del nou niu Noto el clotet del melic i els llavis sublims Un fort vent sacseja i remou la botxa Mentre el pinyerol mossega la carn del fruit M’agrades com els pistils de la flor de safrà Serà per l’anhel d’atraure el teu encís melós Quan la calitja va i ve a la claror de la font! Jo sóc la gent que canta la cançó d’amor Amb lletra d’or d’una llengua d’herois Escrits amb cor a l’arc de l’urc Puc sentir el batec dels somnis A la crosta del cos de la terra El burs d’aigua que creix al rec Empelt i encaix de frases fetes Amb mots esvelts i avets somiats Orellanes de préssec al canyís Codonys, magranes, blat i panís Uns coloms grisencs i blancs Volen i aixequen el cap ben alt
styli locus Història d'un soldat al Cegonyer Hèctor B. Moret En homenatge a Josep Galan Castany; amb l’ajut de Joan Teixidor, Sergimon Serrallonga i, sobretot, Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Fraga dorm, vora el Cinca lo son espès dels seus fruiters. La nit s’estén sobre els Monegres com una bèstia desplomada. D’eixut a més eixut terres de Fraga, la maitinada. D’ara endavant no hi ha fronteres ni arbres, només aquesta alba de coure, total, lenta, mil·lenària… *** Això era i no era quan naixia la Primavera. Ai-do, ai-do, trompeta de Borbó. Al tardet de dissabte m’enamoro al carrer. la nit de dumenge, al Palau Montcada. Lo dilluns, a Torrent. Lo dimarts, a Villella!... Febres de maig duren tot l'any! Avui ja no és avui. Ahir no era ahir... Lo cul del meu cavall només veureu de mi, ai, malparits! Camins d’Igualada, camins de Fraga, les esperances. Per l’Ascensió, cireretes abondó. Ai-do, ai-do, trompeta de Borbó.
4 Des del clot Mar Puchol Foz Estiu de tolls, estiu de riu, de berenar xiquets i mares, de Pont de Ferro, Fabriqueta i Margarita. De sabates banyades, sabates en gana que vénen de pescar sense canya, damunt dels còdols resillencs pel moc verd. Cullerots, madrilles i algun barb, i la serp amagada entre els matolls baix la bella figuera que es mira en el riu. Simpàtic bitxet curiós, l’insecte més espatarrat i flotant del món, sure damunt la làmina d’aigua el sabater. Els xiquets trenquen la son del riu si dorm, la pedra brinca i trenca la quietud produint un ball de cercles concèntrics. Passats ja els estius, en més pell damunt, trencades les sabates, cada any més grans, me trobo caminant dins una boira blanca i humida. Mire a la esquerra i em sorprén un esquelet, és la figuera de la serp, ja ni la reconec, ja no viu, ho diuen les fulles que no hi són. Me miro los peus, ara despullats sense sabates senc les pedres, aspres, partides i en aristes enclavant-se en mi i ferint-me. Calcigo un pam d’aigua en mig d’un gran clot, només quede un fil a on l’aigua cubria quede poc més que una gravera pràcticament eixuta. La suor i la respiració continguda me desperte, m’estic aufegant sense la teua aigua. M’aufegue pensar que no podré nadar-te més. Potser només ha segut un mal son... o pot ser no..., a on està el toll?