Styli12.qx8 20/12/14 7:59 Página 1
hivern 2015
styli locus 12
Publicació
d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari
Tot commemorant els 25 anys de la seva mort
El teatre de Desideri Lombarte
E
Publicació d’Iniciativa Cultural de la Franja Direcció: Artur Quintana
Consell de redacció: Pep Espluga Loli Gimeno Carme Messeguer Hèctor B. Moret Màrio Sasot Disseny: Esteve Betrià Ricard Solana Redacció C/ Major 4 44610 CALACEIT tempsdefranja@gmail.com Impressió i producció Terès & Antolín s.c. info@teresantolin.com Dipòsit legal: TE-57/2009
l teatre és un gènere nascut per a ser expressat. Aquesta idea d’expressió inclou unes veus que l’ha de difondre, i per damunt de tot, uns cossos humans que l’articulin i n’insuflin l’alè. Desideri Lombarte ho sabia prou bé, tot això, ja que les experiències dramàtiques que ens ha deixat en llegat, sobreïxen, ja des del paper, de força i energia que pugna per ser dita. La llàstima, però, és que d’entre les línies escrites, no se n’hagi –amb prou feines– pogut materialitzar vida escènica, encara. Es tractaria, doncs, que no ens semblés suficient veure’n els mots que el composen, impresos... donant el tribut a aquest autor tan complet de la nostra terra, per ben celebrat... I amb tot, contents –i agraïts!– estem, en fer un tast de lectura d’entre les publicacions que se li han dedicat, destacant-ne aquí, la de ‘Quaderns de la Glera’, 5-6 intitulat: Teatre Inèdit. Al seu pròleg, imprescindible per entrar en complicitat amb el món dramàtic Lombartià, l’Artur Quintana i Font i la Sigrid Schmidt von der Twer, exposen els referents històrics i causals que van empènyer a l’autor Pena-rogí a expressar les tres històries que s’hi inclouen –d’entre les sis que va composar– en un format dramàtic, gènere en el que, pel que sembla, li hagués fet molt de goig endinsar-s’hi de ple.Val a dir que la seva incursió denota refinada intuïció escènica. Desideri Lombarte, a qui hem de comptar entre els autors de posicionament –i reiterant els mots dels seus prologuistes–, amb plena consciència de fer contracultura, desentenent-se deliberadament de l’universalisme benpensant, ens regala –i aquí, breument, només en citarem, talment per a destacar-la, una–, la peça valenta,
contemporània i lliure, tant pel que fa a forma, estructura i relació amb el públic, com pel que fa al pensament que transmet, La Bruixa i el Frare, dos monòlegs i un diàleg, escrita l’any 1985. D’ella, entre d’altres lúcids trets, se’n desprèn una acurada defensa del fet femení, i en la seva totalitat, el poètic ritme intern, ens arriba ben temperat. És irreverentment sensual, i per això, encara més bella. No hauríem de privar al poble matarranyenc, ni a la comunitat catalanoparlant de conèixer aquesta delicada peça. I encara, una darrera cosa, ens ocuparà dir aquí, en referir-nos què més és el teatre –i en això, en surt triomfador d’entre totes les arts pel que fa a la fita d’aconseguir comunicació–, i és que el teatre, és retrat d’un territori i de la seva història. Si amb Shakespeare hem entès l’impacte en el món occidental de la monarquia d’Anglaterra, si amb Molière hem assistit a l’aleshores desenfrenada naixent burgesia francesa, si amb Lope de Vega hem conegut la lluminositat del segle d’Or espanyol, si amb Salvador Espriu hem sabut de la Catalunya pre i post bèl·lica implícita a Sinera, si amb Jesús Moncada ens hem submergit en el món negat de Mequinensa... amb Desideri Lombarte, tindríem la meravellosa oportunitat de conèixer com bategava la Pena-roja –i amb ella la Matarranya tota– dels nostres avis i fins dels avis dels nostres rebesavis amb, per exemple, la Representació Commemorativa d’una de les Visites dels Comanadors de Calatrava a la vila de Pena-Roja (S. XVI), o PenaRoja i Vallibona, Pobles Germans, davant per davant amb el públic d’avui, el qual respiraria, al mateix minut, que ho farien els seus mots. Marta Momblant Ribas