estiu 2015
styli locus 13
Publicació
d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari
Jesús Moncada: Teatre exponencial
E
Publicació d’Iniciativa Cultural de la Franja Direcció: Artur Quintana
Consell de redacció: Pep Espluga Loli Gimeno Carme Messeguer Hèctor B. Moret Màrio Sasot Disseny: Esteve Betrià Ricard Solana Redacció C/ Major 4 44610 CALACEIT tempsdefranja@gmail.com Impressió i producció Terès & Antolín s.c. info@teresantolin.com Dipòsit legal: TE-57/2009
n l’argot de la gent de teatre, dir un autor és dir-ne molt, però en el cas de dir Jesús Moncada és dir-ne més; és entrar en el paradís de la paraula. Si és té la sort –i jo em compto entre els privilegiats– d’haver-ne preparat una actuació a partir de la seva obra, la immersió en el seu imaginari no només esdevé una experiència gairebé catàrtica, com ens diu Aristòtil, sinó també corprenedora. Catàrtica n’és la gran invasió als sentits que suposa el fet de paladejar els seus mots pels qui els hem d’emetre així com l’efecte de degustar-los pels qui els escolten; corprenedora és la hipnòtica llacuna de tràfecs humans a la que ens aboca. La prosa visual de Moncada permet aixecar els personatges del paper a l’escena amb tal grau d’espontaneïtat que hom perd de vista, realment, les llindes d’entre els gèneres literaris, atès, cal dir-ho, la senzillesa amb la que travà una complexitat narrativa de la mida de la que ell va saber fer-se’n mestre. Els personatges, d’ànima ricament vestida, desprenen aquell encanteri irresistible al que entregar-hi veu, gest, emoció..., ja que tot i emprendre accions oníriques, han estat construïts a partir de la quotidianitat més recognoscible. L’univers Moncadià, està tan meticulosament ben estructurat que extreure’n petits bocins de vida esdevé natural; I això, simplement, el fa gran. Sovint es cerquen novel·les que adaptar per a l’escena i, amb més evident espectacularitat, també pel cinema; no de tots els narradors, però, n’és apte enlairar els mons dalt d’un escenari. El cas de Moncada és ben singular en aquest sentit ja que l’atractiu que suposen pel medi escènic els seus contes, la seva ficció tota,
és tan evident com els enormes reptes que suposa la magnitud de la seva obra. Així mateix ho expressaven, per exemple, des de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el dramaturg Marc Rosich i el director i actor Xicu Masó la temporada del 2011/12 quan van oferirnos la seva proposta d’espectacle a partir de peces que configuraren per a l’escena de l’enorme poliedre que és l’obra de Moncada, una Mequinensa mítica on els morts conviuen amb els vius; O, un altre exemple que ens plau de reviure aquí, l’enregistrament que l’actor i Director de la Fundació Romea, Carles Canut n’havia fet dient Moncada, sense dubtar-ne ni per un segon el poder captivador de la paraula de l’un en la veu de l’altre. I molt més proper, però no per això menys entranyable, la sort que jo mateixa sotasignant d’aquestes pinzellades escèniques vaig tenir d’oferir als assistents de la Gala anual que, al 2013, celebraren a l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, a la Casa Ferrabràs de Torrent de Cinca i a raó del lliurament dels XVII Premis Josep Galan a la Normalització Lingüística, quan, durant la cloenda, vaig oferir una lectura dramatitzada de textos de Jesús Moncada, en un espectacle de petit format que vaig concebre per a commemorar els 25 anys de la publicació de Camí de sirga. Incommensurable llegat a les nostres lletres catalanes, el que aquest autor aragonès ha deixat en el rastre universal de la literatura i de l’escena. Marta Momblant Ribas