LES PORTES MÀGIQUES DELS QUATRE VENTS
Hi havia una vegada.... una colla de nens i nenes de sisè curs de l’escola Quatre Vents que estaven jugant a futbol a l’hora del pati.
Enmig d’una jugada, se’ls va colar la pilota cap a on era la porta de l’entrada vella de l’escola.
Van saltar la tanca per buscar-la i van trobar una altra porta. Els nens hi van entrar.
AllĂ dins, hi havia
un passadĂs...
llarg.....
fosc......
Al final del passadĂs es veia una llum, s’hi van acostar i van descobrir que era una altra porta.
Els nens van sentir un soroll que semblava que venia de dins.
Van decidir entrar-hi: allò era una biblioteca vella, molt gran, gairebÊ no es veia el final.
Entre el poc que veien van poder distingir l’ombra d’un personatge, no se sabia ben bé si era una persona, però els nens el van reconèixer: era en Tronet, el guardià de la biblioteca actual. En Tronet era com un nen petit, molt espavilat i valent. No aixecava tres pams de terra i era prim com un fil de seda. Tenia un cap gros i uns cabells d’un blau cridaner amb algun pèl més violeta que els altres, portava una espècie de pedaç a l’ull esquerre de color vermell. Anava vestit amb una samarreta d’un color
groc
fluorescent
brillant, que
com
portava
una un
caçadora
dibuix
que
recordava l’escut d’un equip i que era la figura fàcil de reconèixer de l’escola: una casa taronja; també uns pantalons texans, blaus, de manera que semblaven fets d’una sola peça rígida, d’aquelles que no et deixen doblegar les cames. I unes sabates verdes com la gespa del camp.
Ràpidament els nens van saludar en Tronet i li van dir: -
Tronet, què fas aquí?
-
Aquí és casa meva. Fa molts anys que visc aquí envoltat de llibres.
-
I vosaltres, què feu aquí?
-
Hem anat a recollir la pilota i ens hem fixat que hi havia una porta i ens ha picat la curiositat d’entrar. I per això estem aquí.
-
Doncs, aprofitant que esteu aquí...
Us convido a viatjar per aquestes sis portes que veieu aquí!
Aquestes portes ens ajudaran a recordar la història de la nostra escola.
Entre tots podrem construir un conte dels 10 anys dels Quatre Vents.
Els nens, sense pensar-s’ho gaire, van dir que sí.
Així va ser
com van començar
la gran aventura!
En Tronet, envoltat per tots els llibres de la biblioteca vella, va preguntar als alumnes de sisè si volien que els expliqués històries del passat de l’Escola Quatre Vents. Els nens i nenes molt entusiasmats van cridar d’alegria: Sííííííí!! Aleshores, en Tronet va obrir una porta que deia primer i va començar... Fa uns quants anys, com cada dia, els nens i nenes de primer A, a les onze en punt, van sortir al pati de l’escola. A un nen que es deia Pere, mentre es menjava el seu entrepà, li va caure una dent, se la va posar a la butxaca i se’n va anar a jugar a futbol. Estava tan concentrat que la va perdre i es va posar a plorar. Els seus companys el van veure molt trist, i com que eren tots ben avinguts, el van ajudar a buscar-la. Al cap d’una estona la van trobar a la porteria, a prop del gimnàs.
Aquella nit, en Pere va posar la dent sota el coixí. L’endemà, quan es va despertar, va veure que el ratolí Pérez li havia deixat una
regalet. En Pere, quan ho va veure, va quedar molt sorprès. Era una pilota i portava una nota enganxada que deia: Bon dia Pere! Gràcies per deixar-me la teva dent! Com que t’has portat tan bé t’he deixat aquesta pilota perquè la comparteixis amb tots els nens i nenes de la classe ja que ahir van ser molt bons companys i et van ajudar a buscar la dent. És una pilota màgica. El ratolí Pérez.
Als nens de sisè els va agradar molt la història, però el què els va sorprendre més, va ser quan dins d’aquella habitació, van veure la pilota màgica d’en Pere amb una etiqueta que era la nota del ratolí Pérez.
Aquella habitació era molt i molt vella i estava plena d’objectes diferents, per exemple unes xanques velles. En Tronet va explicar als nens de sisè que aquelles xanques eren molt especials perquè sabien nedar, i els nens i nenes de primer les feien servir, quan havia plogut, per caminar per dins els bassals sense mullar-se. Algunes vegades, els nens feien curses i el que creuava abans el bassal, guanyava. Un dia, en Jordi, un nen de primer B, estava a punt de guanyar, però les xanques, inexplicablement, es van posar a nedar soles i ell va caure dins l’aigua. Va quedar ben xop i va tenir molta mala sort perquè al caure es va donar un cop amb una pedra i es va fer sang al cap.
Sort que les xanques eren molt especials i, una mica penedides pel que havia passat a en Jordi, van fer un encanteri amb l’aigua del bassal i li van curar la ferida. Va sortir el sol, i la roba d’en Jordi es va assecar i va ser com si res no haguÊs passat.
Un altre dia, la Dolors de la classe de primer C era al pati
jugant amb pales. Com que
portava maduixes per esmorzar i no volia menjar amb les mans, perquè era una nena molt fina, es va inventar que les pales eren culleres per menjar.
Va intentar posar-se la pala a la boca però no li cabia. En aquell precís moment hi va haver un eclipsi de sol ben estrany. La Dolors, bocabadada, va mirar cap al cel i va veure com un puntet brillant creixia fins a convertirse en una estrella. Sense tenir temps de pensar-s’ho, de l’estrella en va sortir una fada que va convertir la pala en una pala lluent i màgica, de manera que quan se la posava a la boca es feia petita.
Mentre la Dolors menjava les maduixes, va notar que tenia molta i molta set i se’n va anar a beure aigua a la font del pati de les caragoles. Mentre bevia aigua, va veure un
follet que s’amagava entre els salzes. La Dolors, tota encuriosida i una mica espantada, va tenir la idea d’oferir-li un trosset de maduixa. El follet, també una mica espantat, es va acostar a poc a poc i en va agafar un tros. Des d’aquell dia, la Dolors i el follet, que es deia Espinalvet, es van fer molt amics i tots els matins
esmorzaven
sota
els
salzes
i
compartien menjar i històries del món dels follets i de l’escola.
Quan els nens i nenes de sisè van tancar la primera porta estaven fascinats per aquelles històries que desconeixien, i van decidir endinsar-se a la porta que deia Segon. Un cop dins, van veure en un racó una paperina de castanyes
que
brillaven,
eren
castanyes
màgiques. De seguida, en Tronet els va explicar que aquelles castanyes, quan s’acostava la festa de la Castanyada, voltaven per l’escola ajudant a la Castanyera, als mestres i als nens i nenes sense que ningú se n’adonés que ho feien. Elles eren les encarregades d’anar a buscar més castanyes si no n’hi havia per a tothom, també anaven a buscar boix per torrar les castanyes i l’acostaven a l’escola perquè en Pere no tingués tanta feina. I, si els semblava que l’escola no estava prou decorada, ho feien en un PLIS PLAS. Però
no
totes
les
castanyes
eren
tan
treballadores. Hi havia la petita Castanya
Blava que era gandula i trapella: cada any, per aquelles dates, entrava a les classes i feia despistar a tothom. L’Ona, una nena de segon, va decidir agafarla i la va plantar al costat del pati. Allò va agradar tant a la petita Castanya Blava, que va deixar de fer trapelleries i es va dedicar a convertir-se en un castanyer ben alt i gros. És per això que, des d’aquell dia, al pati de l’escola, al voltant de l’arbre, els nens i les nenes celebren la Castanyada i mengen les castanyes d’allò més contents.
Els nens de sisè encara pensaven en la història de la Castanya Blava quan, de sobte, van veure un tió. En Tronet els va explicar que era un tió molt màgic. A les nits, quan no hi havia ningú a l’escola, buscava menjar per les classes. Un dia, quan va entrar a la classe de segon B, li havien deixat tantes peles de taronja que el Tió va estar molt content. L’endemà, els nens es van trobar una nota escrita a la pissarra que deia:
Nens i nenes de segon B, moltes gràcies per haver-me deixat tant menjar. Avui és la nit de Nadal. Si veniu al gimnàs i em piqueu molt i molt fort us regalaré una cosa molt especial.
Dit i fet. Van anar de dret al gimnàs i van començar a picar el tió amb totes les seves forces. De sobte, quan van aixecar la manta, van veure una llum molt intensa. S’hi van apropar i, de cop, es van trobar dins d’un coet
que s’enlairava fins a l’espai. A l’espai hi havia una altra nota que deia:
Descobriu què s’hi amaga a cada planeta.
El primer planeta va ser Mercuri. Allí els esperava la reina de l’amistat. Els va felicitar per ser un gran equip i estimar-se tant i els va regalar
el
símbol
de
l’infinit
∞
perquè
s’estimessin fins l’eternitat. A cada planeta van rebre regals molt valuosos: a Venus l’amor, a Mart l’alegria, a Júpiter la generositat, a Saturn la felicitat, a Urà la pau. Quan van arribar a Neptú s’hi van trobar una reina que els va transmetre
la
il·lusió
per
aprendre
matemàtiques.
Amb tot el que van aprendre van tornar al planeta Terra, on van poder explicar a tothom el que els havia passat i el que havien après en aquell viatge tan “espacial”. Els nens i nenes de l’escola Quatre Vents van estar tan
contents que van posar en prĂ ctica tots aquells valors i aprenentatges que havien adquirit els nens i nenes de segon B en aquell viatge tan emocionant.
Mentre escoltaven la història del tió, van veure que en un racó els espiava un drac verd. Els nens de sisè, una mica espantats, li van demanar a en Tronet qui era aquell drac. Ell els va dir que era el drac de Sant Jordi, i els va explicar una història fabulosa que va passar als nens de segon C. Un dia de primavera, en el que els nens de segon C estaven assajant l’obra de Sant Jordi, durant l’hora d’esmorzar se’ls va acostar el drac i els va dir que els portaria a fer un viatge sorprenent. Els nens, entusiasmats, van pujar de seguida a l’esquena del drac i aquest els va començar a pujar amunt, amunt, fins arribar als núvols, allà van veure figures sorprenents, com les que dibuixava en Dalí: elefants amb les potes llargues, uns rellotges que semblava que es desfessin, uns ous ferrats voladors... Tot volant van arribar a una torre molt alta, era la torre més alta del museu Dalí. El drac els va deixar en el punt més alt de la torre. Un cop allà dalt, els nens van poder baixar ràpidament
per les escales i, quan eren a baix, van veure les estàtues dels elefants. De cop i volta els elefants es van moure, els nens van pujar a les seves esquenes i els van dur de tornada fins a l’escola. En el moment que van arribar al gimnàs de l’escola van veure la princesa i el cavaller Sant Jordi que estaven representant l’obra que havien estat assajant. El drac se’ls va mirar de cua d’ull i, amb un somriure dirigit només a ells, els va picar l’ullet.
Després d’ escoltar com els nens de segon explicaven el seu viatge, els nens de sisè van quedar encantats amb la història i van voler continuar obrint les altres portes i van obrir la tercera. Allà dins van trobar un munt de llibres ben empolsinats. Quan els van obrir van veure que eren tot d’ exàmens
i deures antics dels nens que
havien passat per l’escola . En Tronet els va explicar que els nens i nenes de tercer ja eren grans i havien de començar a fer exàmens i deures. Els hi va ensenyar un plec de fulls que estava amagats en l´ estanteria més vella de l´antiga biblioteca. Però aquells fulls eren fulls màgics i van començar a volar i del remolí en va sortir el mag dels deures i va dir que els faria tres proves! Ells van pensar: uf, quin rotllo ! ara ens farà fer exàmens i no hem estudiat . El mag els va dir que si feien les proves bé, els donaria una poció màgica per contestar bé totes les preguntes.
Els nens i nenes de sisè van dir que no els calia, ja que els de tercer A tenien una poció a la classe que els anava molt bé i que ja els en donarien per a fer tots els exàmens. Aquella poció es deia “xocolata desfeta”. El mag es va enfadar molt i va formar un huracà i tots els nens i nenes van sortir volant i van començar a pujar i pujar fins que van poder veure tot Osona. Els nens i nenes, quan van tornar a l’escola, van estar molt contents per què això els va servir per conèixer molt bé la nostra comarca.
En Tronet va continuar la seva història mentre els nens i nenes de sisè s’imaginaven volant per sobre l’escola. L’endemà, el mag ja no estava enfadat i va anar a visitar els nens i nenes de tercer B. Els va oferir, igual que als de tercer A, passar les tres proves a canvi de la poció màgica per fer sempre els deures i els exàmens molt bé. Els alumnes de tercer B, sense pensar-s’ho dues vegades, van dir que sí. La poció que havien fet servir sempre, “La crema catalana”, ja s’havia esgotat de tant utilitzar-la. Es van preparar per començar les proves. La primera prova consistia en llegir més de 100 paraules en un minut. La segona era un examen de mates de sumes,
restes,
multiplicacions i divisions utilitzant un
nou
mètode que feia molt poc que s’utilitzava a l’escola. I la tercera, i última prova, era fer un dibuix de Manlleu des del Poquí.
Els alumnes de tercer B, com que eren molt treballadors, van superar les tres proves de forma fàcil i ràpida.
El mag es va quedar
bocabadat i no li va quedar més remei que donar-los la poció. Aquesta era una beguda màgica. Quan la bevies apareixia un follet diminut que es posava dins l´orella i et deia totes les respostes quan la mestra estava despistada.
Els nens i nenes de sisè van tancar la porta de
tercer i en Tronet els va dir: obriu aquesta porta que us durà al món dels mestres! Així ho van fer i van entrar en una habitació on havien d’esquivar
llibres
que
volaven
en
totes
direccions.
En Jan va saltar i en va agafar un al vol i, en obrir-lo, es va dur un ensurt quan va veure que del llibre en sortia en Ferran que va començar a cantar una cançó en anglès, tocant la seva guitarra. Tots els llibres es van posar a ballar i es van cansar tant que van quedar estesos a terra; llavors la Clàudia en va agafar un. El llibre es va obrir i van sortir un munt de joguines com si fos una explosió i, en mig de tots, l’Anna, al mig, cantant: “bon dia, bon dia, bon dia al dematí...”. Així que tots els llibres es van posar a jugar, menys un que semblava trist perquè no se l’havia mirat ningú.
En Martí, un nen que era molt amable, el va agafar i el va obrir. D’aquest llibre en va sortir l’Agustí amb el paracaigudes de colors i va convidar els nens i nenes de sisè a jugar al socorrista i al tauró. En Marc feia estona que mirava un llibre i el va agafar. Quan el va obrir van sortir tot de fulls volant i el cap de la Maria es va començar a veure escabellat. Els cabells eren lletres de l’abecedari o paraules que ella deia a la classe.
Dins la classe hi van començar a ballar lletres que flotaven per l’aire. Sort que va entrar la Laura tocant la “Laurita” i va posar en ordre les lletres. Un cop endreçades les lletres i la classe,
que
havia
quedat
una
mica
desmanegada, van baixar al pati on hi havia l’Elisenda que els esperava per donar-los esmorzar a tots. Mentrestant, a la sala de mestres, La Mercè, la Lurdes, la Susi i l’Antonio feien un cafetó.
Hi!, va dir la Tura tota contenta!! Hello! van respondre els altres. En Toni, tot panxa content, va avisar aquells companys tot cridant: “ep!, ja ve el “caloret!”. Prepareu-vos per les vacances!
En Tronet i els nens i nenes de sisè estaven molt cansats, però alhora molt emocionats d’obrir
tantes
experiències.
portes
i
de
viure
tantes
De sobte, van veure uns llums de color verd fluorescent que venien de dins de la cinquena porta... s’anaven encenent i apagant, i en Ferran va veure que la porta començava a bellugar-se com si hagués de caure i... PUM!!!!!!!! De cop es va obrir la porta i es va veure la silueta d’un personatge misteriós. En Tronet es va
espantar molt i va tirar unes
quantes passes enrere. L’individu portava un llibre a la mà del qual en sortien rialles de nens i nenes de l’escola Quatre Vents....era un llibre màgic! Aquest misteriós personatge es diu Albert Verd i és molt conegut a l’escola. Ha viscut amb els alumnes moltes experiències i anècdotes i sovint les llegeix ja que durant aquests 10 anys les ha anotat en aquest llibre. Quan l’Albert Verd intenta tancar la porta s’adona que en Tronet és a fora amb els alumnes i els convida a entrar i a escoltar les anècdotes del seu llibre màgic. -Seieu aquí que us llegiré el que he anat
escrivint durant aquests anys.... -va dir l’Albert Verd. Una vegada a Educació Física un nen va córrer tan ràpid que deia que tenia les cames suades de tant esforç que havia fet..... Un dia buscàvem un nen que no el trobàvem per enlloc i resulta que estava dins d’un armari!!! Quan estàvem a les cargoles i ens deien que agaféssim les pales i galledes que hi havia a sota ens feia por entrar-hi perquè era molt fosc! Quan a algun nen o nena se li escapa algun pet enmig de la classe també ens fa molta gràcia! Un dia una mestra va castigar un nen a fora de la classe perquè s’havia portat molt malament i va quedar-se adormit a fora del passadís. Roncava i tot!! Escolteu, escolteu –va continuar en Tronetque d’anècdotes sobre animals, també n’hi ha hagut moltes a la nostra escola!!
Un dia al matí, quan érem al pati, ens vam trobar un escurçó. Algun nen l’empipava amb el peu sense ser conscient que era verinós! Els nens el van veure i no es van espantar... que valents! Aleshores, el van deixar marxar. Un altre dia estàvem treballant a la classe i ens vam adonar que al passadís hi havia un pardal. El pobre ocell no sabia sortir cap a fora
i... patim patam! Xocava contra els vidres intentant-ho. Al final una mestra el va anar empaitant, fins que el va poder fer sortir per la finestra. També un altre dia, a l’hora del pati, ens vam trobar un ratolí que corria per sota el porxo! Ai, quin ensurt ens va fer! Els més grans de l’escola el van perseguir i al final el van poder caçar i..... el van tirar al camp del costat. Apa ratolí! Torna cap a casa teva! Ja ho veus! Per estar a la vora dels camps
ens han visitat una colla de petits animalons! I per acabar les anècdotes, ens agradaria explicar-vos una activitat molt especial i que ens va agradar molt: Un dia a quart, com que estàvem estudiant els planetes, ens vam reunir tots els alumnes a les 19:45 al pati de l’escola per veure les estrelles. Amb el cel fosc i amb telescopis les vam poder contemplar molt bé. També ens van explicar coses sobre els planetes, l’espai i les constel·lacions. Després vam berenar croissants amb xocolata. Malgrat la frescor i la foscor de la nit va ser una activitat diferent que recordarem tota la vida.
Els nens, pensant en totes les portes que havien passat, ja esperaven ansiosament entrar a l’última porta. Com sempre, en Tronet els va acompanyar. De cop i volta van viatjar set anys enrere.
Estaven en un passadís llarg i estret, al final hi havia les dues classes de P5, les nostres. No eren grans però hi teníem molts jocs. Les parets eren de cartró fort, els mestres deien que estàvem en cargoles i ens pensàvem que trobaríem cargols però mai en vam veure.
Un dia, de cop i volta, van començar a entrar paletes a la nostra escola. Els mestres estaven molt contents, ens van dir que construirien un edifici.
Una escola de veritat, vam pensar nosaltres! Aviat va arribar la calor i tots els nens vam marxar de vacances d’estiu.
A l’escola es van quedar treballant els paletes, perquè quan vam tornar al setembre l’edifici ja estava acabat. El primer dia, la senyoreta de primer, la Raquel, ens va fer una ruta pel nou edifici. Després de la ruta ens van portar a les noves classes de primer, i ens van explicar el nou funcionament de l’escola. En Pere, el conserge,
voltava
passadissos.
per
allà
xiulant
pels
Ens va agradar molt més el nou edifici perquè era molt gran i espaiós. Ens vam sorprendre en veure el nou pati, tenia: una pista de futbol que es compartia amb els de bàsquet, una sorrera i un porxo. En canvi el pati antic era petitó, només tenia una caseta de fusta per jugar i una sorrera. Abans a les cargoles els lavabos eren a l’aire lliure, i a l’hivern hi feia molt fred.
Finalment, en Tronet va fer un crit i van sortir tots corrent per la porta. Al fons de la biblioteca hi quedava l’última porta per obrir. En Tronet la va obrir lentament i a dintre hi havia un paisatge amb un edifici enorme, amb un pilot de gent. Una dona de mitjana edat va sortir a fer un discurs. En Tronet va dir:
-Aquesta és la Montse, l´antiga directora de l´escola. Està fent un discurs per inaugurar l´escola nova. Abans n´hi havia una feta de cargoles, i a partir d´ara n´hi haurà una de totxanes. La Montse va acabar de parlar i tothom va aplaudir. En Tronet va tancar la porta abans de que poguessin veure res més, i els nens li van
preguntar: - Tronet, no t’avorreixes sempre aquí tancat? - No! - va contestar ell. Sempre m’ho passo pipa fent trapelleries: de tant en tant abaixo els ploms de l’edifici ( no vegis com corre en Pere), desconnecto alguns ordinadors, tanco els lavabos per fora i ningú no hi pot entrar, paro la calefacció... I sabeu què? M’encanta canviar els llibres de lloc de la biblioteca! És molt divertit veure com les mestres els tornen a desar al seu lloc sense entendre com s’han pogut moure! Jijiji! Els nens es van quedar ben parats quan van sentir allò, no es podien creure que en Tronet fes totes aquelles coses... però si sempre se’ls culpava a ells! Quina barra! -
Au, au, au.. no us enfadeu- els va dir en Tronet veient la seva cara d’indignatsmireu, per compensar-vos, us desvetllaré el meu secret més ben guardat... tinc un regalet per a tots vosaltres.
Els nens van començar a posar cares d’interessats. -
Heu vist mai en Doraemon?- va preguntar en Tronet.
-
Au , va! Que ens regalaràs un gat blau?van preguntar ells.
-
No! Una....porta màgica! És una porta que quan la necessiteu us portarà allà on vulgueu,
a
altres
mons,
a
llocs
inesperats...o fins hi tot al lavabo, si allò és el que us fa falta... Als nens els va encantar aquella idea, es morien de ganes d’anar al món de les llaminadures o al dels cotxes voladors! Des de llavors, els nens i nenes no han parat de
viatjar
per
als llocs
que
més
han
necessitat...des d’una piscina gegant, al món dels esmorzars oblidats o al dels animals més salvatges. I cada any, per la festa del llibre i de la rosa, escriuen aquestes aventures i les mestres no saben que són veritat.