Namaste,Mum India by Toni Mañane

"Smile generate smile just as love generate love" "We fear the future because we are wasting the today" (Agnes Gonxa Bojaxhiu "Mare Teresa")

PRÒLEG Aquest no és un llibre de viatges ni molt menys la crònica o diari d'un viatge, és senzillament posar, negre sobre blanc, un seguit de pensaments, reflexions i vivències viscudes al llarg de tres setmanes recorrent l'Índia. Pensaments i reflexions que com a tals poden ser equivocats o encertats però que si d'alguna manera serveixen per debatre i reflexionar a qui llegeixi aquest llibre ja em dono per satisfet. Pel que fa a les vivències, són això, vivències, aventures, anècdotes que li passen a cada viatger i que cadascú interpreta segons el seus sentiments o estats d'ànim, aquí tampoc existeix la unanimitat. Aquí precisament radica la bellesa de les vivències d'un viatge en la disparitat de criteris, d'observacions. Viatjar a l'Índia no és fàcil, cal mentalitzar-se molt i molt bé. Res del que hagis vist abans o t'hagin contat et servirà 6

de res. Et diran que és pobre, que el Taj Mahal és majestuós, que miris aquest llibre o aquesta revista, que “patatim” que “patatam”... Tot l'esmentat anteriorment et servirà, però jo el que aconsello és que abans d'emprendre el primer viatge a l'Índia busquis una maleta molt gran, no importa si la cremallera no tanca o li manca una roda, el que importa és el volum, que tingui molta capacitat. Que sigui capaç de guardar totes les manies, fòbies, fàstics, escrúpols, prejudicis, animadversions i menyspreus que puguis tenir. Un cop hagis omplert aquesta maleta, la tanques com puguis i la llences al contenidor. Ara podràs iniciar el teu viatge a l' Índia. Un viatge que t'enamorarà, un viatge que et permetrà conèixer gent, relacionar-te amb les persones i per uns dies ser com són ells, tan sols d'aquesta manera podràs entendre una realitat desconeguda, una realitat que

ningú

sabrà

explicar-te

per

més

que

s'esforci.

Si vols anar a l'Índia sense haver fet aquesta maleta, t'aconsello que canviïs el bitllet d'avió i compris el DVD de National Geographic sobre aquest gran país. Veuràs les meravelles immòbils però no arribaràs mai a conèixer el que és el cor dels indis. No sabràs el que significa la mirada d'uns ulls d'un nen o el llenguatge gestual, un somriure o un gest de preocupació o angoixa. No sabràs, en definitiva, el que és l'Índia.

INTRODUCCIÓ L'Índia és un enorme país situat al sud d' Àsia amb una extensió de gairebé 3,2 milions de km² que dóna cabuda, segons dades del 2012, a 1.257 milions d'habitants amb un creixement anual de l’1,312%, el que suposa una densitat de gairebé 400 habitants per km². El Producte Interior Brut (PIB) va ser al 2012 de 18,42 bilions de dòlars que correspondrien tan sols a uns 3000 $ per càpita. En el capítol de despeses, l'any 2009 es va destinar l'equivalent al 4,2% del PIB a salut, el 3,3 a educació (dades del 2010) i el 2,4 % a despesa militar, que traduït a dòlars significa 36.030 milions de dòlars (any 2011). Com hem dit les despeses militars índies són gairebé el 2,5% total del PIB. Aquesta xifra serveix per mantenir un exèrcit d’1,32 milions de militars actius, 1,15 milions de reservistes i 2,28 milions de paramilitars. El pressupost 9

presentat pel Ministre d'Hisenda pel bienni 2013-2014 preveu un augment del 5,3% respecte a l'anterior pressupost, la qual cosa l'eleva als 37,500 milions de dòlars, o el que és el mateix, el 2,4% de la despesa militar mundial és índia. Segons el Sipri ( Stockholm International Peace Research Institut ), l'Índia comptava l'any 2012 entre 90 i 110 armes nuclears, seguida molt d'a prop pels veïns paquistanesos. Per entendre aquesta enorme despesa cal llegir les declaracions del Primer Ministre indi, Manmoham Singh quan diu que "cal una consolidació més rápida" de la postura de dissuasió atòmica vers Paquistà. Val a dir que cap dels dos països ha signat el tractat de no proliferació d'armes atòmiques. També compta amb un important arsenal de míssils de mitjà alcans. A més a més l'Índia està ficada en un ambiciós programa aeroespacial que inclou l'enviament de naus a Mart com la feta recentment i denominada Mangalyann. Aquest projecte de l’agència espacial ISRO compta amb un pressupost anual de 970 milions d’euros i

posat

òrbita

almenys

sis

satèl·lits.

Pel que fa a l'educació, segons el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament, ocupa el 150è lloc mundial amb un 66% d'analfabetisme. En àrees urbanes es calcula que el saber llegir i escriure arriba al 61%, però si anem a les zones rurals aquesta xifra descendeix fins el 21%. La taxa d'analfabetisme és el doble en les dones que en els homes. La ràtio nens/mestre a primària estava establerta en 45 alumnes per mestre. L'escolarització dels joves entre 12 i 17 anys és tan sols 11

del 43,8%. La matriculació a ensenyament terciari és tan sols del 12%. L’any 2009 va entrar en vigor una nova llei d'educació que contemplava l'escolarització gratuïta i obligatòria de tota la població infantil entre els 6 i 14 anys.

Pel que fa a la salut, el número de metges per cada 1.000 habitants és del 0,6 (2005) mentre que el nombre de llits per les mateixes persones és de 0,9. L'accés a la sanitat és en mans tan sols de la gent que se la pot pagar. La despesa sanitària per càpita en dòlars és de 124 $, mentre que la part que destina el govern és tan sols de 38 $.

La taxa de natalitat al 2011 va ser de 20,6 naixements per cada 1.000 habitants, en canvi d'aquests nadons el 46,07% moren als pocs dies! Aquesta xifra s'explica per les deficitàries atencions sanitàries, la no accessibilitat a un sistema sanitari públic i a que bona part dels naixements es fan a la pròpia casa amb escassíssimes condicions sanitàries. És important la dada del 2008 en què es va registrar una taxa de mortalitat materna de 230 dones per cada cent mil naixements. La taxa de fertilitat és de 2,58 nens per dona en edat fèrtil. Dels nens que aconsegueixen sobreviure, i estudiant la franja d'edat dels 0 als 5anys, segons xifres del 2006, el 43,5% tenen insuficiència ponderal, això és estar per sota del pes normal. L'esperança de vida és al voltant dels 67 anys. Aquest agost el Parlament indi va aprovar una llei proposada per Sònia Ghandi que garanteix l'accés de 800 milions d' indis a gra a preu subvencionat, alimentació gratuïta a les dones que han donat a llum durant un període de sis mesos, així com alimentació als nens entre sis mesos i sis anys.

EL VIATGE Arribem a Doha, primera etapa del viatge amb la lògica preocupació de trobar la terminal de transfers. Una munió de personal aeroportuari fa impossible que et perdis. La xafogor que feia a la pista era altíssima i resultava difícil habituar-se a aquesta calor humida.

El duty free és ple de dones àrabs vestides totalment de negre deixant veure únicament els seus ulls. Malgrat l'estreta part del vestit que deixa veure alguna part del cos d'aquestes dones, es pot veure que algunes són molt joves i amb uns ulls molt bonics. 16

Si et fixes atentament veus que les classes o nivells socials també existeixen en aquestes túniques distingintse entre les negres llises o les que porten brodats. Aquestes dones de negre omplen les zones destinades a perfumeria i joieria, tot un senyal del seu poder adquisitiu…o simplement una oportunitat d'estar juntes en un espai de "llibertat". A l'arribar a la zona de portes d'embarcament el paisatge humà canvia, estan pujant els darrers passatgers cap a Kuala Lumpur, de negre elles, de blanc ells… De sobte comencen a veure's els turbants sijs de vistosos colors. La roba multicolor de les dones índies contrasta amb el negre luctuós de les àrabs. Arribem a Delhi a les 3.30h de la matinada, i a la sortida de la terminal ja ens espera el Balbir, el nostre driver al llarg dels primers deu dies de viatge, i que esdevindrà un amic. La calor és diferent a la de Doha, malgrat que és matinada la calor es deixa sentir. És matinada i no hi ha excés de tràfic. Els semàfors són una mera decoració que ningú respecta. Grups d'homes parlant al costat de la carretera esperen que algú els porti a algun lloc. Els rickshaws estan aparcats en fileres i els seus conductors dormen en els seus seients o al terra mig nus. Arribem a Delhi i ens sorprèn la quantitat de gossos que caminen pels carrers. Bona part dels carrers estan tancats 17

i barrats amb tanques metàl·liques, ens diuen que per temes de seguretat ja que d'aquí poc serà 15 d'agost, dia de la independència.

Finalment, i molt de matinada, arribem al Sunstar, el nostre hotel…per dir alguna cosa…fem el check in i a dormir, estem esgotats, però abans de ficar-nos al llit fem una ullada pel celobert de l'hotel. Tres pisos més a baix veiem les taules on demà esmorzarem, que serveixen de llit per un dels empleats. Hotel, hotel…bé… hi ha llits, aire condicionat i aigua calenta. Podríem definir-lo efectivament com hotel. És el nostre bateig a l'Índia. Agafem el llit amb ganes i ràpidament estem al setè cel. 18

A les 8.30h em sona el despertador, el jet lag fa que no sàpiga on sóc, i mentre la resta dorm, em faig una dutxa i surto a veure els voltants. Realment és un barri residencial de Delhi, al nostre carrer hi ha quatre o cinc hotels i dues agències de viatge, manca però que el terra estigui asfaltat. Més amunt hi ha el carrer principal, aquest ja està asfaltat i comença a sentir-se el caos del tràfic. Cotxes amunt i avall, clàxons que no deixen de sonar. Veig un temple i m'adreço cap a ell, faig una foto de l'exterior i em prohibeixen que en faci d’altres. Per una porta lateral entren desenes de dones, mes enllà una altra porta serveix d'accés als homes. Vull fer marxa enrere i un civil em fa aturar a la vorera, cal deixar pas lliure als que travessen el carrer en sentit perpendicular. Segueixo la meva marxa i em disposo a creuar. Un altre civil m'atura i em demana què vull fer i atura els cotxes per tal que pugui creuar tranquil·lament. Vaig baixant pel carrer de l'hotel, realment les botigues són especials. El farmacèutic està obrint el seu negoci, mes enllà l'uròleg anuncia tractaments de pedres, pròstata, infertilitat…vaja, que ho arregla tot…tan sols cal ser

valent

per

entrar

seva

consulta.

Un “moc-moc” sona al meu costat i em saluda el conductor del rickshaws amb un "good morning". El xofer, John, m'explica que el seu pare va treballar a Àustria i se m'ofereix a portar-me a algun lloc abans que em retrobi amb la resta del grup. Declino la seva invitació i em dóna una targeta per si em cal alguna cosa durant la meva estada a la ciutat. De tornada a l'hotel una noieta amb un nen amb braços m'atura per a que li doni quelcom per menjar, li dic que no, més endavant m'atura una altra i una tercera. Ja a l' hotel esmorzem i ens recull el Balbir per anar a veure el Palau Nacional, el Parlament i la Porta de l’Índia. 20

Tot això és a Nova Delhi. Aquesta part de la ciutat contrasta amb la vella Delhi per les seves grans avingudes, les seves cuidades zones verdes i la manca de tràfic automobilístic.

L'avinguda de les ambaixades és tot un símbol del colonialisme. Les mega - construccions diplomàtiques se succeeixen a banda i banda. A la Porta de l'Índia trobem a centenars de persones que s'amunteguen al peu del límit de seguretat establert com a mesura preventiva amb motiu de la desfilada militar del 15 d'agost. Tothom intenta fer les fotos sense que surti un militar o les tanques de protecció a les mateixes. Les dones van ben arreglades i es fotografien tenint com a 21

fons l'emblemàtica porta. Un nen de no més de quatre anys ens agafa de la mà i ens demana que li donem per menjar en l'idioma universal dels signes. Al meu costat un grup d'adolescents només fa que donarse colps de colze unes a altres amb somriures còmplices. Els hi pregunto si els hi puc fer una foto, els seus saris són preciosos i el seu somriure és el somriure innocent d'una adolescent. Em diuen que el que volen es fer-se fotos elles amb nosaltres. Després de la sorpresa acceptem. Una càmera, dues, deu… una munió de nois i noies adolescents disparen els seus mòbils. Són feliços fent-se les fotos i nosaltres també per fer-los feliços amb tan poca cosa. Per acabar la sessió fotogràfica demano a les noies que estenguin les seves mans per fotografiar els

seus tatuatges amb hena, o com diuen elles amb “mendi”.

Ara toca anar a Akshardamr, un preciosíssim temple envoltat de la màxima seguretat. Al check point ens fan obrir capó i maleter del cotxe. Tot és revisat. Se’ns avisa que no entrem ni càmeres ni bosses ni tabac. Dues fileres separen homes de dones. Deu minuts d'espera i nou control, aquest cop personal, escorcoll i les nostres pertinences a una safata. Se’ns requisen encenedors i llumins. El bitlleter es revisa detingudament departament per departament, el mateix succeeix amb el moneder i fins i tot amb un senzill bloc de notes.

Ja som a dins, una preciosa i majestuosa construcció de pedra rosa és davant nostre. Ens traiem les sabates i accedim al temple i…oooh una cúpula majestuosa de marbre és a l'interior del temple. A la següent sala el "murti", barreja d'or i pedres precioses envoltat d'una dotzena de déus menors. Un cop fora, envoltant el temple hi veiem les escultures que representen les diferents estampes de la vida dels elefants. Sortim i recuperem els paraigües que ens havien confiscat com elements "altament perillosos" Tornem a Delhi i ja és hora de dinar. Tornem a passar per l'avinguda de les ambaixades. Els micos campen lliures pels carrers del costat. El Balbir vol sorprendre’ns i ens porta a la Casa d’Etiòpia, un restaurant de luxe reservat als socis i a un grup exclusiu de potentats. El cotxe és revisat, fins i tot els baixos són mirats amb un mirall. Accedim al restaurant després de passar un arc detector. Un altre visitant s’acomiada del seu xofer ja que no el deixen entrar a dinar amb ell. Ens quadrem i fem que el Balbir entri amb nosaltres. Dinem de fàbula a preu europeu. Tornem a l'hotel. Tocarà anar de nou a l'aeroport a buscar la Montse que s'afegirà al grup. Migdiada d'agrair i cap a l’Indira Ghandi International Airport (IGIA). Llarga espera sota una calor infernal. L'avió arriba amb retard. Deambulem per l’accés ja que no ens deixen accedir a la terminal. Trobem un lloc on 24

fan cafè italià. Només dos dies fora i ja tenim mono cafeter. Cada porta de la terminal és vigilada per militars armats. Als extrems de les mateixes nius d'ametralladores. Se’ns apropa un militar i ens pregunta si coneixem al Balbir, li diem que evidentment "he is our friend". Ja ha arribat la Montse, havíem pactat que nosaltres quatre ens quedaríem darrere per veure la trobada del Balbir i la Montse que feia tres anys que no es veien. Sospitàvem que aquest retrobament seria intens, ho delatava el nerviosisme del nostre driver…aquí està, arriba la Montse i es fonen en una perllongada abraçada.

Se’ns ha fet tard i ja tot és tancat, optem per anar a un restaurant situat a pocs metres del nostre hotel. Estan tancant però no posen problema, sopem a preu molt econòmic, això sí, no hi ha cerveses. Petita passejada caminant pel mig del carrer, les voreres estan ocupades per gent que dorm i no els volem destorbar.

EL TEMPLE DAURAT Entrem al Punjab després d'hores de cotxe. Ja notem la diferència amb la regió de Dheli. Els camps són molt verds, no es veu gent pidolant pel carrer, en general un ambient molt diferent. A la nit arribem a Amristar; en aquesta ciutat, al igual que a altres poblets que hem vist pel camí les botiguetes se succeeixen una al costat de l'altre. Arribem a l' Hotel Ramada. Extraordinàriament luxós, i nou de trinca, no té ni quinze dies, encara fa olor a nou. Sense temps per res més que deixar les coses a l'habitació, encaminem les nostres passes cap al Temple Daurat, principal temple de peregrinatge dels sijs. Un santuari que els sijs han de visitar almenys un cop a la seva vida i, si és possible, en moments especials com el casament, el naixement dels fills, aniversaris, etc.

La idea era anar caminant però les pluges han inundat els carrers així que agafem un rickshaw per no mullar-nos els peus… encara estem sota els efectes del prejudicis occidentals.

Accedim a través d'un laberint de carrers que parteixen de la consigna on hem de deixar les sabates, una àmplia plaça amb bancs on al final hi ha la finestreta de la consigna. Per entrar al temple hem de portar el cap cobert i com que no ho tenien previst hem de comprar uns mocadors taronja. Al final d'un estret carrer s'alça una enorme porta blanca sense fulles que permetin tancar-la. Sempre és oberta, dia i nit. És una de les moltes que hi ha 27

i que permeten, a través d'unes escales, accedir a una enorme plaça porticada que envolta un llac, el Sarovar en el centre del qual s'erigeix el Temple Daurat, Harmandir Sahib, una enorme construcció d'or de finals del segle XVI. És el temple de referència dels sijs.

Als pòrtics que envolten la plaça, centenars de peregrins dormen aliens a la música religiosa, gurbani kirtan, que sona a través dels altaveus situats en les grans pantalles ubicades a les cantonades de la plaça. L'accés al temple pròpiament dit es fa a través d'una passarel·la evidentment de color daurat. Quan volem accedir, ens trobem que no podem fer-ho ja que s'està realitzant un ritual al voltant d'una cadira. Joves sijs l'alcen i llencen 28

pètals de flors que alguns devots recullen del terra. Agafo uns quants i li dono al Balbir, està emocionat per estar en aquest temple i m'agraeix el senzill obsequi ajuntant les seves mans i s'assenyala mentre guarda els pètals a la butxaca.

Seguim als joves portadors de la cadira per la passarel·la i a la porta santuari, el Hari Ki Pauri, inicien nous càntics. Enmig de crits la porta del temple s'obre i apareix un coixí amb el llibre sagrat, el Granth Sahib que és dipositat a la cadira. El llibre abandona el santuari a la cadira que desfà el camí fet. L'endemà de nou serà portat a l’interior del santuari des del Sri AkalTakhat Sahib al Dharshani Deorhi. 29

Podem accedir al temple que està construït en tres pisos d'alçada. Els oficiants de la cerimònia comencen a recollir els estris que han fet servir durant la mateixa. Alguns devots dipositen diners en una caixa de fusta. Accedim al segon pis, una galeria oberta que deixa al descobert la sala central del primer pis. A un costat un "sacerdot" se centra en la lectura del llibre sagrat. Ara toca pujar al tercer pis, similar a l'anterior, ens situem al costat de la porta. A la sala un altre "sacerdot" aixeca la mirada del llibre i ens convida a entrar. Hi ha unes cinc persones. Seiem a terra i ens dediquem a meditar. Quan sortim del temple desenes de persones es dediquen a netejar el daurat amb neteja - metalls. Sortim de la passarel·la que uneix el temple amb la resta de l'edificació per sobre de l'"Amrit Sarovar" i ens adonem que hi ha petits oratoris on un sacerdot parla amb els que volen entrar. En Balbir ens indica que cal anar al kitchen i així ho fem. Les dones prefereixen quedar-se a fora. A peu de les escales que donen a una enorme sala menjador, se’ns dóna una safata amb diferents departaments, un got metàl·lic i una cullera. Entrem a l' enorme sala on hi ha llargues catifes que la creuen de punta a punta. Ens indiquen que devem seure al costat de la catifa amb les cames recollides, cosa gens complicada pels indis, però 30

per nosaltres, poc acostumats a aquests exercicis de contorsió i amb panxeta, se’ns fa difícil. Passa un voluntari i ens reparteix chapatí, el pa típic dels països indis, un altre ens posa llenties al curry o dal-roty, un tercer ens dóna iogurt i el darrer ens omple el got d'aigua. És el Gurudwara ka Langar. Una de les característiques dels temples sijs és que tothom és benvingut i rebut amb un àpat, i si el temple té prou espai, pots fer-lo servir per a dormir. Ens mengem el chapatí i les llenties, per seguretat estomacal declinem ingerir el iogurt o beure l'aigua tot i la picor de les llenties.

Quan sortim del menjador veiem un moviment frenètic de gent. Grups de voluntaris realitzant el kar-seva 31

(treball voluntari per una causa) recullen els estris metàl·lics que ens havien donat a l'entrada per rentar-los i donar-los als nous peregrins que no deixen d'entrar. El Balbir està feliç, la fredor dels primers instants sembla haver-se trencat i ara vol que visitem el forn. El Jaume no resisteix caminar tanta estona descalç però ho accepta. Visitem el forn i la cuina i aquí ens adonem de la feinada que representa donar de menjar a centenars de peregrins.

A la sortida ens retrobem amb les dones que no volien sopar i ens comenten que molts nois han volgut fer-se fotos amb elles. Al sortir el nombre de gent dormint és encara més gran, la cuina continua servint sopars i algun peregrí encara fa les seves ablucions al Amrit Sarovar, l'estany on són batejats els sijs. 32

Entre el 3 i 6 de juny 1984, en la coneguda Operaci贸 Estrella Blava, milers de shijs van ser morts per les tropes 铆ndies que van envoltar, assaltar i profanar el recinte sagrat, en resposta a les aspiracions independentistes dels

sijs.

MEMORIAL JALLIANWALA BAGH Visitar aquest memorial és una mostra de respecte vers el poble indi. Aquest, a principis del segle XX, va ser l’escenari d’una de les majors matances índies per part de l'exèrcit britànic. Una llei totalment irracional permetia empresonar als indis sense necessitat de judici previ. Davant d’aquesta norma, centenars d'indis s'aplegaren pacíficament en aquest parc per a protestar per la mesura. La resposta va ser contundent, l'exèrcit, comandat pel general Reginald Dyer, va obrir foc contra els indefensos manifestants. Prop de dos - cents indis van caure sota el foc britànic. Alguns impactes de bala encara són visibles a les parets del recinte. Altres 120 indis van intentar fugir llançant-se a un pou, també van morir. Aquesta matança va significar

el començament de la fi del imperi britànic a l’Índia.

Els passeig pel parc s'eternitza, molts indis ens demanen fotografiar-se amb nosaltres i evidentment no ens hi neguem… Davant el montícle on els indis criden per la seva independència el Jaume crida per la nostra Catalunya independent, crit que és corejat pels natius allà presents mentre rubricaven aquestes ànsies amb la salutació

militar.

WAGHA BORDER Totes les visites d'avui tenen un marcat accent patriòtic i nacionalista. Ens adrecem des de Amristar a la frontera amb Pakistà, el sempre mal estimat veí, a Wagha. Aquí a la frontera entre els dos països cada dia se celebra la baixada de la bandera. Un acte militar i d'exaltació a qualsevol país, però que aquí té un significat especial. Indis i pakistanesos han fet d'aquest punt fronterer un lloc de demostració de força. 37

Accedim al recinte -un carrer de dos metres que uneix els dos països- després de passar nombrosos controls militars. Com a estrangers, se’ns ubica a les grades més properes a la zona pakistanesa i reservada pels VIPs i "foreings"; deferència o carn de canó estrangera en cas que les coses vagin maldades? Centenars de persones ocupen les graderies ubicades a una banda del carrer. Els militars de frontera, amb uns vestits sorprenents rematats amb uns barrets no menys espectaculars, ens acomoden a tots als espectadors. Uns metres mes enllà unes noies militars, molt precioses, (casualitat?) acomoden als VIPs.

La demostració de força entre els dos països consisteix en diferents balls realitzats per noies d'escoles. Un cop acabats els diferents balls, la gent és convidada a sortir a ballar a l'estil Bollywood i jo m'animo a fer-ho fins que una noia soldat em diu que el ball és reservat tants sols per les noies, així que cap a la grada i a mirar. Un speaker vestit amb un xandall blanc esperona a la gent amb crits a favor de la mare pàtria i de la terra que són corejats pels centenars de persones assistents. A l'altra banda els pakistanesos fan el mateix. El bàndol que cridi més serà el guanyador. Paral·lelament, militars dels diferents cossos de l'exèrcit indi marxen a pas súper lleuger cap a la línia divisòria. La parella que arribi abans guanyarà pel seu país. Pel que ens diuen sempre guanya l’Índia…caldria, però, preguntar què opinen els "patakis". A l’acabar, una gernació de gent es desplaça cap al pàrking contents d'haver guanyat i fent onejar banderes índies. Un noi d'uns 15 anys intenta vendre'm un DVD sobre la "lluita". M'agobia amb la seva insistència i per treure-me’l de sobre li dic que el vull en la meva llengua i de la bossa treu un altre diferent sobre el mateix tema, assegurant-me que aquest està en català. No em queda altre remei que riure i ell fa el mateix. Al final, mentre anem caminant em diu que em regala el DVD tot i no separar-se de nosaltres fins arribar al rickshaw. Ja quan marxàvem li compro els quatre que tenia per 100 rupies, 39

poc més d'un euro. La seva persistència mereixia que li comprés. El rickshaw ha estat el mitjà de transport que hem fet servir a Amristar. Per 24 hores hem utilitzat aquest incòmode però pràctic mitjà de transport capaç de portar fins a 12 persones. Durant aquest viatge amb “toc-toc”, dit així pel soroll que fan els motors de dos temps, m'ha acompanyat a l’estrep la Teresa i durant el llarg viatge a la frontera el Jaume.

Resulta curiós anar assegut de cara contrària al sentit de la marxa amb el cos gairebé fora d'aquest tricicle. Curiós resulta també veure com s'apropen les motos, cotxes o 40

altres rickshaws perquè els facis fotos. Alguns fins i tot marxen i tornen a col·locar-se davant els nostres objectius.

Per tal de fer una diversió del viatge, amb el Jaume vam decidir anar a la "caça" de la noia. El joc consistia en seleccionar la "presa" i començar a llençar fotos. No importava si anaven soles o acompanyades. A algunes els colors se’ls hi pujaven a la cara, però no per això abandonaven la seva posició al darrera del rickshaw. L'experiència amb rickshaw només té un inconvenient… la samarreta que de bon matí era blanca acaba negra de “carbonilla”, a l’igual que el nas i els pulmons… com 41

quan aquells trens de la Renfe entraven en els túnels en els anys 60.

DHARAMSALA El cotxe ens deixa al pàrking, en una mena d'edifici sense parets que com és habitual està inundat, ple de fang. A fora plou a bots i barrals. Lentament comencem a pujar pel carreró i fem una parada per dinar. Per primer cop hem hagut de treure els impermeables i això fa que encara siguem més la sensació de la gent, cinc occidentals, blanquets i amb impermeables verd oliva. Com és habitual, els més joves ens demanen per fer fotos i hi accedim. Arribem a les portes on s'erigeix un monòlit en memòria de les víctimes del Tibet, aquest país sacsejat per la Xina. A banda i banda del monòlit dues pancartes recorden les cares i les dates dels immolats per la causa tibetana durant el 2012 i 2013. Desenes de nois i noies joves que van cremar-se demanant la llibertat pel seu país. No puc més que contemplar aquest espai i guardar un respectuós silenci.

El control de seguretat a l'entrada del temple Namgyal a McLeodganj és enorme. No es pot entrar ni tabac ni targes de memòries, ni càmeres ni els objectius de les càmeres ni res de res. Jo he de passar dos cops l'arc de seguretat i altres tantes vegades sóc escorcollat. El Jaume té pitjor sort i ha de passar tres cops, ni els medicament li han deixat passar. Aquesta desagradable situació fa que el Doc perdi el control i agafi un empipament dels grans. La dona que guarda els "elements prohibits" ja sap de memòria quina és la nostra bossa de la consigna i no cal recordar-li el número. Tant entrar i sortir pel control de seguretat no puc més que fer conya amb la noia policia i 43

li demano que m'escorcolli ella i no el noi…es posa a riure mentre el vermell li puja a les galtes. A l’interior del temple, decepció total. Pot viure en el seu interior el Dalai Lama, però per a nosaltres una decepció i una pèrdua de temps. Tanta seguretat no estava justificada. Segueix plovent i ens en anem de nou a l’hotel.

CHOKYI LADRO INSTITUT Aquest és un institut budista situat a Mandi. Una enorme extensió verda, neta, i on es respira una tranquil·litat absoluta. Els monjos estan estudiant quan entrem i això facilita que puguem caminar al nostre aire. El temple està buit, tan sols un estudiant budista frega el terra mentre nosaltres el visitem.

Ens crida l'atenció una piràmide feta amb centenars d'ampolles buides de cervesa que hi ha al costat de la botiga. Ens fem forts i demanem unes “apple beer”, cervesa de poma extremadament dolça. Quan ja estem sortint veiem que els estudiants abandonen el menjador, alguns encara porten una poma a la mà. Pràcticament cap parla angles. Al sortir els pintors ens demanen que els fem la corresponent foto.

Ara ens adrecem al Shiv Temple, perĂ˛ abans hem de recollir a dos passatgers excepcionals: la Palui el Barum, els dos fills del Balbir que volien venir amb nosaltres. 46

Segueix plovent. A la porta del temple un vell toca el gong cada cop que entra algú.

Al seu costat com comprovant qui passa, dos micos. Entra una parella amb una bossa feta amb paper de diari i el mico més gran se la mira, baixa del mur i la segueix. En un cop de distracció li pren la bossa i fuig corrent. Per un moment m'ha semblat una escena del metro barceloní, però no, som al Shiv Temple. El botí requisat consistia en unes flors que la parella anava a ofrenar a les divinitats del temple. Estem mullats fins dalt. El temple impressiona per les escultures fetes a la pedra. Ha valgut

pena.

Abans d'anar a casa del Balbir, parem a la botiga per a comprar xocolates pels nens i dolços. Li pregunto al Barum si vol patates fregides, se les mira i diu que no mentre desvia la seva mirada cap a l’altra banda de la botiga mirant un altre tipus d' snacks. Li pregunto si vol allò i em diu que sí. Al cotxe li obro la bossa i li demano per tastar una boleta … amb raó no volia les patates,

aquest

snack

és

picant

del

bo.

Enfilem una carretera plena de corbes en mig de les estribacions de l’Himalaya i aparquem el cotxe en un boral. A baix veiem la casa del Balbir que enguany estrena teulada. Baixem per un caminet fangós i a la porta ens re la seva mare. Una dona d'uns 80 anys molt agradable. La casa és senzilla, dues habitacions i una cuina. Enguany han estrenat la teulada per evitar que se’ls inundés quan plovia, i la comuna. Al cap d'una estona surt la dona i la neboda Reijha, totes dues avergonyides. No havien volgut sortir abans perquè estaven cuinant i tenien les mans brutes. De tota la família l'únic que parla anglès és el Balbir i una mica la Reijha, això, però, no és 49

problema per la comunicació. Uns i altres ens fem entendre. La cuina és un espai quadrat molt fosc. Tan sols un raig de sol que entra per un forat il·lumina la sala. El terra sense enrajolar té quatre aros d'espart sobre els que seuen doblegant les cames vers la barbeta. La cuina pròpiament dita és a gas i la tenen al terra, les dones no volen posar-la sobre el marbre ja que estaven acostumades a cuinar assegudes. La Teresa s'anima a intentar (sí, a intentar més que a fer) un "chapati" però no se n'acaba de sortir amb la difícil feina que consisteix en transformar una esfera de massa de pa en una circumferència. La Reijha és la que restaura aquesta massa deforme en una perfecta circumferència. En el que sí que la Teresa té traça és en agafar la massa de pa i fer les boletes que posteriorment

seran

"chapatí".

Portem escassament uns minuts a l’interior de la cuina i els nostres ulls s'han acostumat a la foscor. Tant la Teresa com jo seríem capaços de trobar una agulla en aquest recinte fosc. La cuina i el seu ambient ens captiva, no sabem si és la pau que es respira allà, el veure com tots treballen conjuntament o el què, però realment hi ha un ambient especial. El menú que ens preparen és una enorme fulla d'un vegetal que conreen en el seu hort embolicada com si fos un cigar. El Balbir i el seu germà espremen unes minis

llimones per adobar el pollastre que ens fan als no vegetarians. No hi ha menjador. Com a tal fem servir un dels dormitoris. El llit fa de taula de menjar, de llit i de sofà. Apurem les cerveses i la iaia ens porta una ampolla amb un líquid grisós que té gust a suc d’escopinyes. M'ofereix una capseta de tabac d'esnifar. Com a bon hoste ho provo tot… Ha vingut la veïna a visitar-nos i ens convida a que més tard passem a prendre un te. La veïna ha acollit moltes nits a la família del Balbir quan la pluja inundava la seva casa. Ja hem dinat i ara com a sobretaula toca veure els cinc vídeos del casament de la Yulma i el Balbir, jugar amb el nens i menjar dolços. Més tard, abans que es faci fosc, el Balbir ens mostra les obres de la teulada que ha fet. Fa dos anys va haver d’evacuar els nens per les tremendes pluges. Les obres no estan acabades i hem de pujar mitjançant una feble escala metàl·lica. Des de dalt de la teulada la vista és encara més impressionant, són les estribacions de l’Himalaia. Per l'altra banda veiem la iaia que porta les vaques de pasturar. Ho fa amb un paraigües a la mà per protegir-se de la pluja i amb una tremenda agilitat malgrat que el caminet és ple de roques i fang.

Ara sí, ara ja ens toca marxar de nou a l'hotel, enfilem el camí fangós cap a la carretera. Som uns ànecs pujant per aquest camí. Fins i tot la iaia s'ofereix per ajudar-nos a pujar. Hem de marxar però abans hem de passar per la veïna. Fa estona que ens està esperant. Ella i el seu marit han estat llargues estones a la porta de la casa esperant la nostra arribada. Entrem a casa seva, comparada amb la del Balbir aquesta és molt mes luxosa, i ens ofereixen un te masala a l'habitació sala d'estar. Acompanyen el te amb unes pastes dolces i una mena de patates palla picants que dels cinc només tasto jo. El marit es contorsiona des dels peus del llit on estava assegut i de sota del catre treu una ampolla de whisky i ens ofereix una copa. 53

Entre xerrera i xerrera el meu segon got de whisky desapareix de la taula quan el fill recull aquesta. Surto a recuperar la meva beguda i torno a seure al costat de la iaia. Aquesta m'explica en indi el que ha passat amb el meu whisky i es fa un fart de riure ella sola. Arribem a l 'hotel i toca sopar. Ahir vam veure uns moviments sospitosos a les cortines del restaurant. Avui la veiem… és una rata d'un pam de llarg que corre entre les cortines. La Teresa i la Dolors fan un crit i surten cames ajudeu-me. El Jaume i jo riem, la Montse està clavada a la cadira. La Montse amenaça al responsable de l’hotel que com no la mati -a la rata, s'entén- no baixa l'endemà a esmorzar. De nou tornem a Delhi, aquesta vegada l'hotel està força bé, encara que contrasta molt la decoració egípcia. Ens aixequem i decidim que volem anar a visitar el Samhadi o memorial Gandhi. Mala jugada pel Balbir que havia escollit aquest hotel per evitar creuar la mega ciutat de vint-i-dos milions d'habitants.

Quan arribem al parc Rajghat encara no hi ha gaire gent. Policies armats, com a arreu, són a la porta. Deixem les sabates i baixem cap al recinte quadrat on es troba una mena d'altar quadrat. Una pedra que serveix de suport per un enorme coixí de flor naturals i una mica més enllà la flama perpètua. De nou agafem la carretera, és un llarg viatge cap a Jaipur on arribem ja tard i tan sols tindrem temps de visitar el Johari Bazaar i exercitar l'art del regateig. Després de descansar plàcidament, agafem el cotxe i ens encaminem vers l’Amber Fort, una gran fortalesa fundada al 1592

per Jai Singh I a la que s'accedeix en elefant atraves de la Suraj Pol o Porta del Sol.

Els venedors ambulants t'agobien. Surten per totes bandes i et venen de tot. Un que vol passar-se de llest em proposa que li compri 3 € per 150 rupies, accedeixo, per a nosaltres en el pitjor dels canvis valdrien 240. Aquests diners em serviran més per tard treure'm de sobre un venedor de samarretes pesat. Visitem la fortalesa, habitatge d'un maharajà i el seu haren. Va ser curiós entrar en aquest Palau i trobar-te un 56

venedor de premsa que tingués La Vanguardia i que la tingués en català, però no només això, si volíem ens portava el Mundo Deportivo o altres diaris esportius i tan sols amb un retard de dos dies des de la data d’impressió.

A la sortida, de nou aquesta munió de venedors. Parem davant d’una botigueta que té pintures i comença el regateig. Al final tots acabem comprant pel preu que 58

nosaltres consideràvem ajustat. Els sobres que contenen les lamines ens delaten i fa que més venedors vinguin a per nosaltres intentant que els comprem unes dubtoses làmines pseudoantigues. Ara anem al Palau Observatori Jantar Mantar, un espai on podem trobar desenes d'aparells de medició astronòmica datat al 1728 i que fou construït per Mirza Ulugh Beg, el rei i astrònom de Samarkanda, senzillament extraordinari tant per la quantitat d'aparells com per la bona conservació dels mateixos.

El Palace City és un enorme Palau privat residència actual d'un Maharaja. Esplèndid lloc si no fos per la calor que fa. Aquest Palau conté dues urnes de plata, les més 60

grans existents al món, que eren fets servir per traslladar aigua del Ganges a Londres durant la visita de Madbo Singh II al 1901.

Amb tant luxe, ara toca fer shoping de qualitat. El Balbir el dia d'abans ens va presentar al restaurant on vam dinar a un amic d'ell que es va prestar a fer-nos un canvi de moneda avantatjós i a portar-nos l'endemà a una joieria. És mitja tarda i arribem a un barri del que aquí anomenaríem de txaboles. A la porta un orfebre assegut al terra ens mostra les diferents pedres precioses i semiprecisoses sense polir encara i ens demostra com les treballa per esdevenir joies. Aparten una cortina i … 61

davant els nostres ulls apareix una enorme joieria a tot luxe de més de 100 m² de vitrines plenes de diamants, rubís i maragdes. Abans de mirar joies, ens demanen què volem prendre i demanem cervesa.

Entre got i got de cervesa anem mirant safates de joies i separant les que volem comprar. Ja portem més de sis ampolles de cervesa i mai s'acaben, tan bon punt queda una per sota de la meitat, per art de màgia n’apareix una de sencera.

Un cop separades les víctimes de la cobdícia femenina, en colors blancs, blaus, vermells o verds, toca relaxar-se, seure tranquil·lament i començar el regateig, al final sortim tots contents, segur que ells han venut per sobre del preu mínim i nosaltres pensant que havien baixat del mínim. D'aquesta manera acabem el dia a Jaipur. Un dia que havíem començat davant del Temple dels Vents on hi vaig trobar dos encantadors de serps que em van convidar a seure al seu costat. Em posen el seu turbant i em passen la flauta per a que toqui unes notes mentre la cobra aixeca el cap, la més negra me l'acosten per a que la toqui, té un tacte aspre i fred. En indi em diuen quelcom que crec entendre, que és si m'atreveixo a que me la posin al coll, dit i fet, ja tinc la serp al coll… des del cotxe em miren amb cara de fàstic a distància.

ALBERT HALL Aquest és un altre dels edificis impressionants de l'Índia, el seu interior és un museu etnològic amb bona quantitat d'objectes egipcis. Llàstima de la manca de llum, dels coloms que volen pel seu interior i de la brutícia dels vidres de les vitrines. Ni dir que el màxim tresor del museu, una enorme catifa persa del segle XVII, està conservada en unes condicions deplorables tant des del

punt de vista del visitant com des del museĂstic.

Ballant sota la pluja… i no és una pel·lícula. Havíem quedat per sopar i ballar en un restaurant típic, l'Indiana. La nit pintava bé. Quan arribem tan sols hi ha vuit clients. Unes noies ballen movent el maluc. Una d'elles es va posant una mena d'olles al cap…tres, quatre, cinc, la darrera amb foc. Mou el seu cos amb un metre d'olles al cap sense que li caiguin. Comença a ploure i les noies deixen de ballar. Passen els minuts i no para de caure aigua. Els clients han marxant, nosaltres que havíem trobat un espai cobert ens neguem a acabar ja la festa sense veure més balls. Decidim aixecar-nos i moure les taules, les arraconem cap una banda i deixem un espai central sota el cobert. Les noies que ho veuen s'alegren, els diem que volem “marxa” i que volem que ballin, ho entén i comencen a ballar amb frenesí, al llarg de mitja hora ens delecten amb les seves danses. La nit s'ha salvat malgrat que segueix plovent, les noies i els músics recullen els estris i la propina i se’n van donant-nos les

grĂ cies.

ELS MONSONS L'època de monsons va de juny a setembre i tot que ens diuen que aquest any les pluges són especialment fortes, no havíem viscut aquestes pluges torrencials. Ahir a Jaipur vam tenir un petit tastet, però a Agra serà el nostre veritable bateig monsònic. Tot i la incomoditat d’aquestes pluges, en general pels indis és una font de riquesa ja que els proporcionarà l’aigua necessària pels seus conreus.

La ciutat fantasma és una sèrie de construccions que van ser abandonades per manca d'aigua. Manca de què???? Durant l'estona que vam ser en aquesta ciutat, si alguna cosa ens va sobrar va ser precisament aigua. En aquesta ciutat fantasma veiem com un grup de treballadors restauren i netegen una de les façanes amb l’ajuda d'un raspall i agua. Més enllà veiem a uns 20 metres una piscina nauseabunda de color verd. L'aigua està putrefacta i segurament pudent. Tres homes ens reten a que a canvi d'unes rupies es llancen a l'aigua, evidentment no entrem en el seu joc, no volem que agafin una infecció. 69

Comença a ploure i ploure i ploure, en pocs minuts la ciutat queda inundada i nosaltres xops, tot fa preveure que ens quedarem sense poder veure el Taj Mahal degut a la intensa pluja. Malgrat tot decidim anar cap al temple blanc, als pocs kilòmetres comença a escampar la pluja i quan arribem al Taj Mahal fa un sol esplèndid.

Visitem aquest mausoleu construĂŻt al 1631 per honorar a Mumtaz Mahal, l'esposa preferida de lâ&#x20AC;&#x2122;emperador 71

mongol Shah Jahan. És un edifici esplèndid, ens sorprèn però l'extrema foscor del seu interior amb una única i trista bombeta de baix consum com a il·luminació. Sortim de nou a l'exterior i comprovem com les quatre cares de l'edifici són perfectament simètriques i idèntiques, fem fotos d'aquesta meravella mundial. El cel comença a enfosquir-se i en un tres i no res comença a ploure a bots i barrals. Plou tant que la cortina d'aigua impedeix veure uns metres mes enllà. La gent busca qualsevol lloc per trobar aixopluc. Quan sembla que para de ploure avancem cap a la sortida i una nova tromba d'aigua ens sorprèn. Aprofitem l'espera per fer fotos amb un grup de dones i nens. Estem a menys de 100 metres del Taj Mahal i ens és impossible distingir més que una tènue ombra lluny. Quan arribem al cotxe estem molls fins al capdamunt. Volem anar al Font Agra però dubtem. La pluja no para fins el moment just en què estàvem decidint si baixàvem del cotxe per fer la visita o no .Finalment la decisió és arriscar-nos i visitar-lo. L'entrada al Fort és una veritable piscina amb aigua fins els turmells. Amb tanta aigua, per què preocupar-se per mullar-se més?

Quan arribem a l'entrada ens adonem que no tenim les entrades i que aquestes es compren uns metres abans de l'entrada. Toca desfer el camí i anar a les guixetes. Ja no sabem si som persones o peixos. Sort que el lavabo de l'hotel és una mena de sauna. L'endemà tota la roba estava seca.

EL TREN La xarxa ferroviària de l’Índia és extensíssima, 63.000 km, la segona del món i molt utilitzada per la població, es calcula que mou al voltant de 5.000 milions de persones 73

l’any i 350 milions de tones de mercaderies. La Montse tenia molt interès en que visquéssim l’experiència del tren, i tant que la vam viure.

Per arribar a l'estació del tren d’Agra cal fer una llarga excursió de cotxe de gairebé una hora. Quan arribem al pàrking se’ns apropen quatre "Pitufos" com es coneix aquests individus petits, joves, amb un gran mocador al coll i una xapa metàl·lica al braç que els identifica com a portadors.

En un tres i no res converteixen el mocador en una mena d'ensaïmada que es col·loquen al cap per tal de poder suportar el pes de les maletes. Precedits d'aquests "Pitufos" enfilem el camí cap a l'andana. La gent ens mira, i és que no estem acostumats que no tenim el seu mateix color de pell. Els autòctons no fan servir portadors. Aquests, els portadors, ens situen en el lloc aproximat on haurà de parar el nostre vagó, un vagó en sleeper, amb aire condicionat i primera classe…

Queda poc més d'un quart d'hora per l'hora prevista d'arribada d'aquest tren que procedeix de l'Himalaia i que acaba a Kolkata. La gent, encuriosida, fica el seu cap entre les nostres espatlles per intentar mirar el que hi ha escrit al nostre bitllet. Són les onze del matí i encara ni rastre del tren, que es demorarà més de mitja hora en arribar. Els portadors que no ens han deixat en tot el temps ens pugen les maletes al vagó i ens ubiquen en els nostres seients. El tren està compartimentat en una mena de departaments per a vuit persones. Els bancs són de tres persones 76

encarats entre si i que es converteixen en lliteres, dos més estan perpendiculars a aquests bancs. La Teresa mou una cortina i apareix una cuca, l'aconsello que no toqui res…Quina tonteria acabo de dir, preocuparse per una simple cuca quan aviat descobrirem que n’hi ha centenars, i no només cuques, sinó també ratolins que són els amos del vagó corrent amunt i avall. Em preocupa la Dolors i els seus escrúpols, però ho resisteix força bé. El Jaume decideix que és més tranquil anar a la plataforma i viatjar amb la porta oberta, els altres decidim dormir. Així passarem un munt d'hores. En un d'aquests espais de dormir i despertar-se la Dolors s'aixeca del seient i jo noto unes diminutes potes que corren pel meu braç, serien el Top o el Tip, noms que el Jaume ha donat als ratolins que ens acompanyen de viatge. Un d'aquests es va enfilar a la bossa d'un dels tres indis amb els que compartíem departament i es va quedar mirant a la Dolors, sort que no se’n va adonar. Són les nou de la nit, l'hora prevista d'arribada, però ens diuen que portem dues hores de retard. Ens prenem paciència, però poc sabríem que a partir d'aquest moment començaria un nou viatge. La tensió, la impotència estan a punt de saltar pels aires. L'experiència ferroviària estava acabant amb nosaltres. Ens aixequem, ens asseiem,

ens adormim, ens despertem. Cada dos per tres, què dic jo!, cada tres per tres el tren s'atura una llarga estona. És l'una de la matinada, els nostres companys indis ens havien dit que aquesta encara no era l'hora d'arribada. Estem aturats a l'estació que precedeix a la nostra. Som a tan sols 29 km enmig del no res i envoltats d'una negra nit. Portem les maletes a la plataforma. Els tres indis s'estiren a dormir tot i que baixen una mica més endavant que nosaltres. Mala senyal. Un noi indi que diu que treballa pel American College ens diu que ens tranquil·litzem que encara queden hores per arribar... Però com? Si tan sols estem a 29 km. Es fan les dues, les tres i el tren segueix sense avançar. Encara faltaria un hora més per a arribar a Varanassi. Disset hores per fer un viatge previst de 10 hores. Disset hores per recórrer 557 km, un promig de 33 km per hora. Tot un rècord. Els nostres amics indis baixen del tren per acomiadar-se de nosaltres i demanar-nos disculpes per la brutícia, els animalons i el retard. La Montse explota, no resisteix més i trenca a plorar. Intentem consolar-la i tranquil·litzar-la dient-li que s'ho prengui com una experiència i aquí queda la cosa... Una de les preocupacions que teníem era què fer si arribàvem i no teníem el driver esperant. L'estació era lluny de la ciutat i no sabíem quin era l'hotel. 78

Afortunadament a la porta del vagó ens espera el driver. Respirem tranquil·lament. L'andana de l'estació és plena de gent que dorm tot esperant que arribi el seu tren o els seus familiars. Hem arribat a Venarassi, la ciutat santa de l’hinduisme, on els seguidors d'aquesta religió han d'anar almenys un cop a la seva vida a purificar el seu cos.

El GANGES I L’HINDUISME A Venarassi no s’hi va a viure, s’hi va a morir. Aquesta ciutat santa banyada pel Ganges és el punt de trobada dels hinduistes, almenys un cop a la seva vida. D'altres, en canvi, vénen aquí per a acabar una època de la seva vida, vénen a morir i que les seves cendres se les emporti el Ganges. Aquests s’allotgen a les diferents residències que existeixen al llarg de les 100 Ghats o portes que condueixen al riu. Segons la creença hindú, a tot aquell que mori a un màxim de 60 km de Venarassi no li caldrà la reencarnació.

Els monsons han fet pujar almenys tres metres el cabal del riu. Les Ghatss que donen al Ganges al llarg dels set kilòmetres que ocupa la ciutat estan gairebé inundades deixant veure poc més de 4 o 5 esglaons. El riu baixa amb tanta força que el govern ha prohibit sortir amb les barquetes que el naveguen.

Ens endinsem a Venarassi pels carrers estrets i foscos, bruts però plens de vida, comerços, nens, homes dones i vaques conformen aquest singular paratge. Els carrers que donen accés al Temple Daurat de Venarassi estan envoltats de policies amb armes semi automàtiques i armilles antibala. El Temple Daurat és un recinte exclusiu pels hindús. S'accedeix per un carreró estret després de passar un control de policia, de passaport i escorcoll i detector de metalls. No està permès accedir-hi amb bosses, bolígrafs, ni càmeres, ni mòbils. Absoluta seguretat. Del temple tan sols es pot veure una mica del seu interior a través d'unes portes i la teulada daurada que conté 900 quilos d'or!!!

Cada nit a diferents Ghats que donen al Ganges tĂŠ lloc la cerimĂ˛nia de benedicciĂł. Diversos monjos canten i fan un ritual amb flors, aigua i foc acompanyat dels sons provinents de gongs, campanes i caragoles marines.

Accedir a la zona de les cremacions suposa una altra passejada pels carrers estrets i foscos del barri. Ens adonem que som a prop dels crematoris perquĂ¨ passem 84

per davant de les llenyeres, diverses botigues amb ancestrals balances ofereixen llenya a quilos que és transportada al cap. Tornem a veure el Ganges. Tocant a la seva riba dos cossos esperen el seu torn per esdevenir cendres. Un d'aquests té encara la cara descoberta i els seus familiars la toquen per acomiadar-se d'ell. El cos està cobert per una gran tela groga amb cintes decorades del mateix color i flors. Pocs metres mes enllà el crematori o Shmashana. Sobre una base elevada hi ha el que serà la pira, al costat les cendres i la brasa de l'anterior cos cremat servirà de base a nova fusta sobre la que un nou cos serà incinerat, i així el seu cos podrà alliberar-se i restar feliç, és a dir, trobarà el camí cap al Nirvana, cap al cel. Els hinduistes no creuen en el càstig diví, sinó que a través del Karma, les conseqüències del que facin aquí passaran d’una vida a l’altra.

Hi ha ocasions en les que els cossos no cal que siguin cremats, es tracta de quan el mort és una dona embarassada, un nen, un monjo, un leprós o una víctima de picadura de serp. En aquests cinc casos el cos és llençat directament al riu sense incinerar-lo. En aquesta època de monsons no és gens estrany veure parts de cossos surant sobre les aigües del riu. El que crèiem que era una broma, de seguida ens treu de dubtes. La Montse diu "mireu: no és un braç, són dos braços i dues cames!". Ens girem i efectivament el cos d'un monjo baixa riu avall. El cos està inflat i blanc pels dies que segur que porta navegant. 86

Uns dies després, a Kolkata, vam ser testimonis directes del ritual. Estàvem caminant pel moll que hi ha al costat del riu al seu pas per Kolkata, quan vam haver de parar davant d'un pas a nivell. Ens va cridar l'atenció un cotxe fúnebre que anunciava que tenia aire condicionat. Al seu interior tan sols el xofer. Més enrere, però, una comitiva només composada per homes vestits de blanc portaven a les seves espatlles una llitera amb un cadàver. Els vam seguir fins el crematori o Shmashana que, paradoxalment, estava en front del mausoleu de Rabindranath Tagore. El crematori era molt més "luxós" que el de Vanarassi, es diferenciava del de la ciutat sagrada perquè en aquest, la plaça, en dos dels seus costats tenia una mena de grades, i els fossars per la llenya estaven preparats al terra i fets d'obra. Quan arriba la llitera i el cadàver, aquesta és dipositada al terra amb els peus orientats al sud, en direcció al camí de la mort, i se li treuen les flors i les cordes que el subjecten. També es treuen els mocadors de color que l'envolten i es deixa tan sol amb la mortasa. Un 87

cop tret tot el superflu, llitera i cadàver és portat en braços fins al riu on serà submergit tres vegades mentre es fa una oració. De nou a la plaça on es fan les cremacions es diposita la llitera sobre la pira ja preparada i s'acaba de despullar al mort, se’l col·loca sobre la llenya i es recobreixen amb més llenya totes les bandes del cadàver. Sobre aquesta llenya es dipositaran ara cocos d'aigua i canyes primes que ajudaran a cremar. Per tota la pira es reparteixen pastilles de cremar i es cala foc mentre els familiars i amics han dipositat en cubells les flors que cobrien el cos i es dirigeixen al riu on es llençaran. Malgrat que la família del difunts ens havien convidat a presenciar la cremació, vam creure que aquest és un moment de recolliment i de privacitat i decidim abandonar la cremació. Al Shmashana quedarà la família esperant que el foc consumeixi el cos. Al tercer dia recolliran les cendres i les llençaran al Ganges, el mort emprendrà el camí vers el Nirvana.

KOLKATA Hem arribat a l'aeroport de Kolkata i després de llogar dos taxis prepagament, tenim la primera bronca de l'Índia. Com és habitual, sempre algú s'ofereix a ajudar a aquests blancs a no perdre’s. Per desgràcia per a ells, si una cosa té l'aeroport de Kolkata és que està ben assenyalat i no cal ajuda. Tot i així, aquests "moscons" no deixen d'intentar que els deixem les maletes per portar-les o indicar-nos quin és el taxi que ens toca. Pugem el Jaume i jo en un i evidentment no donem propina per quelcom que no han fet i els "moscons" surten corrents cap al taxi 89

de les dones demanant el "tip", des del nostre els cridem que no els donin un duro i així fan.

Havíem dit al taxista on anàvem i com és habitual no sap on és ni parla anglès. Li diem que anem al costat de Mather House i que cal que els dos cotxes marxin junts i assenteix. Circulem més de trenta minuts i el cotxe para davant de Mather House, jo li pregunto on és l'hotel i el xofer demostra la seva professionalitat encongint-se d'espatlles com dient "i a mi què m'expliques". Baixo com una exhalació del cotxe i veig una placa a Mother House on posa “54 A, Acharya Jagadish Chandra Bose Road”, estem en el número 54 i anem al 44 del carrer AJC Bose Road, l'acrònim del carrer. L'inepte del xofer no sap si és 90

a la dreta o a l'esquerra. Estic fora de mi, estem sense trobar l'hotel, el taxi de les dones no dóna senyals de vida i en aquesta xoco amb un home, em disculpo i ell es disculpa a la vegada, li pregunto si sap on és el nº 44 i busca en el seu mòbil. L'adreça exacta és cap a l'esquerra i s'ofereix a acompanyar-nos i li ho agraeixo. De sobte apareix el cotxe de les dones. Estem salvats! M'acomiado de l’indi i li agraeixo la col·laboració. Abans d'entrar a la Missió una de les famílies del carrer ens para i ens mostra els nens. Serà durant la nostra estada a Kolkata, la nostra família del carrer. Quatre fustes fan de llit i l'arbre d'armari. Hem dormit a la Missió Baptista, un modest però acollidor alberg amb una àmplia zona verda al seu interior, aire condicionat i una sala menjador per tots els alberguistes, voluntaris d'arreu del món. Tot un paradís enmig de Kolkata. És divendres i estem impacients per començar el nostre voluntariat. Després d'esmorzar anem a la Mother's House, els nens del carrer dormen com uns beneïts. La Mother's House és el lloc de concentració dels voluntaris. El gruix de col·laboradors és encara dins de la casa on les monges els reben amb te i galetes mentre es fa el briefting i es reparteix a la gent en grups. Nosaltres anem a Daya Dan. Voluntaris amb cartells concentren a cada grup per acompanyar-los. Pugem a l'autobús i anem cap el barri on és aquest centre de les 91

Germanes de la Caritat. Abans però cal baixar del bus i agafar un dels molts rickshaws que ens esperen per portar-nos a aquesta casa. Al contrari d'altres ocasions, en aquests rickshaws no cal negociar el preu, ens cobren el preu normal entre indis, cosa que no tornarà a passar en tot el país. Quan entrem a l'edifici, les germanes ens saluden. Una filera d'homes espera un rere l’altre que s'obri el dispensari. Anem perduts, estem desubicats en un lloc on tots els cooperants saben on anar, i ningú es fa càrrec de nosaltres. Els Docs van al dispensari i a la Dolors i a mi ens diuen que anem al terrat. Sembla que ens tocarà rentar roba. Ens donen uns davantals i ens els posem. Veig que els cooperants obren els farcells de roba i separen les peces per color, tamany i tipus de roba, faig el mateix i començo a destriar roba quan una empleada índia ens diu que parem i que seiem. Però si no fa ni dos minuts que he començat a treballar… Poc després m'assabento que aquesta feina està "reservada" a les dones. Em fan baixar a la primera planta i se’ns encomana a una empleada índia que es diu Mala. La Dolors és destinada a ajudar als nens amb paràlisi cerebral que són els que ocupen aquest edifici. Arriba un altra empleada, alta, maca i amb un somriure em pregunta si em sap greu fregar el terra. Evidentment li dic que no i em dóna un pal que acaba en triangle i dues tovalloles. Amb aquests elements s'improvisa una “motxo” i em diu que he de fregar les habitacions dels nens i el passadís. 92

Prèviament em va tocar ajudar a fer els llits. Començo a donar-li a la "vileda" i aviat els ronyons fan mal, tot i això fregant el terra es neteja sobre net i això és un avantatge, els terres eren nets i intento que quedin una mica més nets encara. La suor em cau per tota la cara, fa molta calor.

La Montse ens ve a buscar i ens demana si podem donar un cop de mà al dispensari i diem que sí. Aquí vindrà tot l'embolic muntat per la Montse ja que em presenta a la sister com a doctor, i d'ara endavant seré el “Doc Toni…” Em passo al costat del Jaume i ajudo a netejar ferides mentre la menuda sister m'estira de la samarreta mirantme per sobre de les seves ulleres de pasta mostrant-me una relació de medicament que li fa falta i que no té. També ens dóna les gràcies per dos aparells de tensió i els 93

tres “fonendos” que li hem portat. El dispensari s'havia quedat sense aquests aparells ja que algú els va intentar robar i els havia trencat. El dispensari on atenem els malats és un petit habitacle amb uns armaris de medicaments que conformen una petita habitació que fa les funcions de consulta amb una llitera, una taula i dues cadires. La resta de la sala són uns bancs on els malalts asseguts esperen el seu torn. L'equip humà del dispensari el conformem nosaltres cinc, la sister i una noia armènia que porta uns mesos al dispensari com a cooperant. De nou m'estiren de la samarreta dient-me “doctor, doctor!”. És la veu de la sister que em pregunta sobre les qualitats d'uns medicaments que porta a la mà. Li dic que quan acabi d'atendre una ferida li miraré. Què puc fer jo, si no tinc ni punyetera idea de farmacologia? Aprofito per preguntar al Doc si aquest medicament és bo per la diarrea o si aquest gel va bé pels cops… d'aquesta manera la sister queda contenta. Els malalts són disciplinats i esperen el seu torn, fins i tot et diuen en quin ordre has d'aplicar el tractament. Primer la desinfectació, després la tintura de iode i finalment la pomada i molta, molta, bena. Alguns són professionals i habituals del dispensari i saben què s'ha de fer o el que volen que els hi fem… Entre les ferides a curar, les més greus un nen amb una ferida infectada i ja amb cucs i un dit gairebé sense carn, un cop d'ampolla al cap amb punts de sutura. Tots són atesos i et donen les gràcies ajuntant les mans o fins i tot 94

agenollant-se i tocant-te el peu, símbol d'agraïment etern. És migdia i ja hem curat gairebé a cent persones. La majoria de ferides són bastant netes i pocs són els que són obligats a rentar-se abans d'atendre'ls. Tots es fan entendre assenyalant les ferides o gesticulant que tenen mal de panxa i diarrea. Tots els que han passat per les meves mans s’han endut la mateixa recepta, la recomanació que no prenguin alcohol ni drogues, tant de bo algú segueixi el consell. “Doctor, doctor!”. Oh no, un altre cop la sister que m'agafa de la samarreta, en aquest cas és per dir-me que ja hem acabat i no queda cap malalt per atendre i que no hem de netejar ni recollir el dispensari, això ja ho faran elles i ens convida a pujar a la segona planta a prendre un te. Quan pugem ens trobem a dos cooperants sevillans, la Pastora i el Pablo, un d’Almeria i un català, ells van més endarrerits, doncs estan donant el dinar als nens. El te que ens prenem ens sembla boníssim. Xerrem amb altres voluntaris de com ha anat el dia i intercanviem impressions. Ara quan estàvem a punt de marxar la sister em va portar de nou al dispensari per ensenyar-me que ja estava tot endreçat i com havia disposat les cadires i bancs per la consulta de l'endemà, una taula feia de farmàcia i sobre aquesta capses de plàstic emmagatzemaven els medicaments, bosses fetes amb papers de diari servirien 95

per dispensar la quantitat exacta de medicació. S'ha acabat la nostra jornada de voluntariat, ens acomiadem dels companys i anem al Mocambo, el restaurant que serà el nostre referent durant els dies de Kolkata. Dedicarem la tarda a fer una mica de turisme i fer una migdiada. La nit arriba ràpid i anem a dormir, a les 6.45h passarà el noi de la bugaderia i despertarà a tots els que som a la Missió, més tard a quarts de vuit el so d'una campana indicarà als que encara es rebolquen entre els llençols que en trenta minuts es tanca el menjador per esmorzar. Hem dormit bé i repetim el cerimonial del dia anterior, Mother's House, bus i rickshaws. Avui toca consulta mèdica. A veure com me les ingenio perquè la sister no se n’adoni del seu error. Obrim la paradeta… des de feia temps els pobres ja feien cua a l'exterior. Entren ordenadament i seuen per ordre d'arribada. Porten un ordre molt curiós. No hi ha números que organitzin l’ordre, són ells mateixos els que fan la cua asseguts de forma que quan entra a visitar-se el primer, absolutament tota la resta avança un lloc a les cadires o bancs, d'aquesta manera no hi ha dubte de l’ordre que porten. Donada la meva condició, no puc fer res més que dedicar-me a fer el triatge, esbrinar què tenen i derivar-los cap a la Teresa o el Jaume, o les sisters si és només dispensar medicació. Avui no es fan cures. 96

Són tres quarts d'onze i ja han passat més de 70 malalts, la sister no creu que tan ràpidament haguem aviat a la gent i em demana que li confirmi l'hora, doncs no acaba de creure el que indica el rellotge de la paret, ens felicita per l'agilitat... però de sobte una nova riuada de gent arriba. A l'exterior ha corregut la veu que hi ha doctors forans. A diferència dels primers, les dones que arriben ho fan amb saris molt més macos. La sister està dels nervis, és gent "rica" i no tenen "dret" a ser atesos per nosaltres ja que tenen prous recursos com per a pagar-se un dispensari. Són gairebé les dotze i ja estem acabant, la noia armènia ens confirma que han passat 136 persones, tot un rècord. Quan el metge de la casa ha arribat, gairebé a les onze, ja pràcticament tot estava fet. He viscut en pròpia carn la injustícia del sistema sanitari indi. Un malalt de tuberculosi ens mostra la placa que li han fet, té més de mig pulmó inundat, li caldria atenció hospitalària però no se la pot pagar, tan sols li podem donar una mascareta i evitar que vagi propagant els virus. Una adolescent ve amb 39 de febre, espantada doncs fa dies que no li baixa la febre, l'aconsellem que a banda de la medicació es posi draps mullats, està desesperada i la seva mare també. Són "rics" però els atenem. El metge ens agraeix l'haver estat durant el matí al dispensari i pels aparells que l'hem portat, en anglès em demana que li digui com funciona una lupa per mesurar ferides que havia portat de Barcelona. 97

De nou la sister ens convida al te. Avui és cap de setmana i molts cooperants acaben la seva estada a Mother's House i és per tant dia d'acomiadaments. Nosaltres també marxem avui, la sister ens diu que pregarà per nosaltres i l'altra sister que s'encarregava del dispensari ens diu el mateix, apareixen les primeres llàgrimes, han estat 48 hores cooperant però la intensitat ha estat molt forta i els vincles entre sisters, cooperants i nosaltres han estat enormes. A l'exterior ens esperen la resta de voluntaris per fer-se una foto de grup com a record. No volem acomiadar-nos, no volem que aquestes sensacions i aquesta solidaritat s'acabi aquí, i quedem a la nit per fer unes cerveses.

No ha mancat ningú, a l'hora prevista tots estàvem davant la caserna de bombers, punt de trobada de tots. Fins i tot un italià s'ha afegit al grup, xerrem de nosaltres, de les nostres experiències de l'Índia mentre assaborim una strong. Ells es queden a sopar en el mateix bar, nosaltres tenim una cita amb el nostre Mocambo.

TRANSPORT I CIRCULACIÓ Per circular per l'Índia cal ser un heroi. Els carrers i les carreteres són una prova de nervis pel més pacient. Tot és un caos. Els clàxons no paren de sonar i és que la circulació es fa en ziga zaga i no en línia recta, tenint preferència el primer que toca el clàxon.

Una carretera de dos carrils pot convertir-se en un tres i no res en quatre amb un triple avançament més algun cotxe o moto que circula en contra direcció. Tot s’hi val. Els agents que haurien de regular el trànsit es miren les sabates o simplement parlen pel mòbil. Malgrat tot no hi ha accidents en excés i tampoc els cotxes estan gaire abonyegats.

Els rickshaws o toc-toc és el mitjà més popular de transport. De fet sota aquest nom genèric s'engloben tres tipus diferents de vehicles segons el sistema de tracció. 100

Els més antics i els que tendeixen a desaparèixer són els arrossegats per una persona i pot portar entre dues i tres persones i resulta un calvari pel que l'arrossega. Mai pujaria en un d'aquests. La persona que ho porta em mereix un respecte i aquest mitjà de transport és inhumà.

Un altre tipus és similar a aquest però s'ha adaptat una bicicleta amb el que d'alguna manera el conductor pot patir menys. Tant un model com l'altre porten una capota per protegir del sol i la pluja.

101

El tercer model es coneix popularment com a toc-toc pel soroll que fa el motor de dos temps que l'arrossega. Es tracta d'un moto carro en el que en la part davantera es pot encabir a banda del conductor dos passatgers. La part de darrera tĂŠ un seient en el que malament caben quatre persones. Alguns models com els que vam fer servir al Punjab tenen una tarima a la part posterior on hi caben tres persones mĂŠs. Aquest mitjĂ de transport pot portar entre cinc i dotze persones en el millor dels casos depenent del model. 102

Són econòmics i relativament ràpids permeten compartirlos si els passatgers van a la mateixa direcció. Els tramvies estan en perill de desaparició i estan a poques ciutats i no difereixen gaire dels autobusos. Els autobusos són lletjos, incòmodes i estan abonyegats. Tenen una capacitat relativament petita, unes vint persones assegudes, destinats els seients de l'esquerra a les dones i els de la dreta als homes, un seient per 103

discapacitats i dos per a sĂ¨niors es troben reservats a la part dels homes. El conductor es limita a fer la seva feina, conduir, i quan el controlador de bitllets l'avisa colpejant la xapa del bus, el conductor sap que ha de realitzar la marxa per a que pugi o baixi la gent sense que arribi a parar.

104

. L'encarregat dels bitllets, a banda controla la venda dels bitllets, en el sarró porta les monedes i a la mà aplega els bitllets de rupies doblegats al llarg sostenint-los entre els dits el que fa que sembli una flor de colors. Els dits que no estan ocupats pels bitllets bancaris els ocupen el taco de bitllets del bus. Malgrat els pocs seients, això no és problema perquè a hores puntes s'omplin. És habitual veure nombrosos cossos penjant de la plataforma de la porta. Les finestres porten ferros transversals per evitar que la gent pugui pujar o baixar per aquestes o que s'

105

asseguin

Els taxis… ser taxista a l'Índia és, com ja he dit abans, sinònim de tonto o inútil. Tonto per no saber comunicarte amb el passatger. Això no vol dir que hagin de saber 106

anglès. Evidentment que no, però sí que demano un mínim d'esforç per intentar saber on vol o què vol el passatger. I són inútils, sí, inútils amb totes les lletres. Són incapaços de saber els carrers de la ciutat, no disposen de guies i al pujar al taxi és freqüent que la gent pregunti a la gent del carrer per on para determinada adreça, el que provoca una aglomeració al voltant del taxi. Inútils perquè davant d'un problema com trobar el nº44 d'un carrer a Kolkata quan estàvem al 54, es queden immòbils sense saber reaccionar i asseguts al taxi. Inútils i xoriços. Ja sabíem que a l'Índia si no portaves l'import exacte, mai et tornaven el canvi en monedes, és una manera d'obtenir un sobresou, el que no vaig acceptar és que un cop pactat el preu del trajecte es desdigui a l'hora de pagar. Això va passar a Kolkata on vam pactar 150 rupies pel trajecte entre la Mission i el Victoy Memorial. A l'arribar a la porta del majestuós palau el taxista volia quedar-se amb 50 rupies sense més ni més. Enfadat vaig tornar a entrar al taxi i vaig tancar la porta al seu costat dient-li que allà em quedava fins que em donés el canvi, després d'una estona em dóna 40 i ja per orgull vaig seguir assegut fins que donés les 10 rupies que faltaven. No era el valor de les 50 rupies,40 cèntims d'euro, sinó el fet. Altres taxistes amb els que havíem pactat el preu, al final veient que era una carrera llarga acabaven emportant-se una propina que equivalia al preu que ells 107

havien demanat al principi…o fins i tot més, si enteníem que havíem apretat massa a l'hora de negociar. Val a dir que no es pot generalitzar i qualificar a tots de tontos, inútils o xoriços, com arreu hi ha de tot. El taxista que més ens va impactar va ser el que vam agafar a tocar del Howrah Bridge, el pont de Kolkata que travessa el riu Hooghly, perquè ens portés al Mocambo. Havíem travessat el famós pont cap a l'estació de Kolkata, i allà vam agafar dos taxis cap al mercat de les flors, un preciós mercat estable on els venedors al terra ofereixen els penjolls de flors que serveixen per fer ofrenes als déus o per cobrir els morts. Un mercat que resulta caòtic i estressant però força interessant de visitar. Un cop vam sortir vam intentar trobar algun transport que ens portés a dinar però ningú volia portar-nos, després vam descobrir que el motiu era la llunyania on estàvem. Algú ens va dir que un autobús ens aproparia i vam haver d'agafar-lo, uns quilòmetres més enllà ens indiquen que baixem i que agafem un taxi i així vam fer. El taxista, no podia ser d'altra manera, va dir que sabia on estava el Mocambo, va acceptar que anéssim cinc enlloc dels quatre passatgers autoritzats i va acceptar el preu pactat. Al poc d'emprendre el camí ens vam adonar del que era normal, no sabia anar-hi. Havíem estat tan estressats i angoixats abans, que aquest incident no ens va alterar en cap moment. El taxista per la seva banda tampoc mostrava que no sabés anar al Mocambo. Al llarg del trajecte va fer 108

vàries parades per preguntar on estava Park St i el restaurant. Nosaltres des del darrere rèiem per la seva preocupació i pel seu interès en que li deixéssim la nostra guia on estava l'adreça exacta del Mocambo, per preguntar a la gent. Alguna cosa aliena a nosaltres el va incomodar, possiblement les nostres rialles. Aviat, però, es va adonar que no era que ens riguéssim d'ell. Se’n va adonar quan va gosar parar a un policia motoritzat per preguntar-li l'adreça sense preocupar-se per portar un passatger de més. A partir d'aquest fet el taxista va respirar tranquil i com boig de follia va començar a cridar "no tension", crit que nosaltres corejàvem acompanyat d'un “no problem", aquesta va ser la cançó que va acompanyar-nos fins arribar al restaurant "no tensiooon…no probleemmm" cridàvem un i altres. Vam arribar al Mocambo rient. Quan vam baixar em va preguntar si tenia un dòlar i li vaig dir que no, que érem europeus, però li vam donar una moneda de dos euros. A l'hora de pagar li vam donar el doble del preu pactat. Si fem comptes, la carrera havia costat quatre vegades el preu pactat, però aquest taxista havia mostrat la seva inquietud per afrontar i resoldre un problema i s'ho mereixia. Per nosaltres sempre serà el taxista "no tension".

109

El Mocambo ens va obrir un cop més les seves portes. No sabem si ens atreien més els seus "chateaubriand" -bistec de vedella- o les seves kingfisher en versió premium o strong en ampolles de mig litre i fredes a la temperatura ideal, de les que cada dia queien entre sis i vuit. Vam ser tan populars al Mocambo que ja el maitre venia a saludarnos i a demanar-nos la quantitat d'strongs que volíem abans de decidir-nos pel menjar. Tan és així que el diumenge que vam convidar al Rathankar i la seva família, que va coincidir amb el nostre acomiadament de Kolkata, tant el maitre com la resta de personal van voler venir a fer-se unes fotos de record amb nosaltres.

110

VULL SER DOCTORA Com he dit el diumenge vam convidar al Rathankar, la Krishna i els seus fills, Rathin i Prianca. El Rathankar va ser la primera persona que va conèixer la Montse a l'Índia fa ja més de tretze anys. Enguany, des del dia que vam arribar a Kolkata va estar buscant-nos pel voltant de la missió fins que ens va trobar. Això va ser dos dies abans quan sortíem de visitar la tomba de la Mare Teresa. La Montse estava preocupada per la timidesa de la Krishna i dubtava que acceptessin la invitació. Aquest diumenge havien anat a visitar una altra de les cases que les Germanes de la Caritat tenen a la ciutat, era de les primeres que van fundar i era a tocar del temple de la deessa Kali, la negra a Kalighat. Després de visitar aquest temple vam decidir agafar tots cinc un taxi i anar a Mother's House on la Montse havia quedat amb els seus amics, i nosaltres continuaríem cap el Mocambo a fer la reserva.

111

Vam arribar molt d'hora i vam decidir matar el temps a un altre restaurant tot fent una strong. Aquest local nou des de fora era el cap d'una locomotora, semblava un local "cool" i després de l'obligatòria pregunta "do you have beer? Do you have kingfisher?" ( no tots els bars i restaurants a l'Índia tenen cervesa) vam entrar i ens vam acomodar en el que era la reproducció d'un vagó de tren. Quin plaer! seients còmodes, netedat…i cervesa… D'alguna manera la imatge dels trens de l' Índia havia canviat una mica per nosaltres. Són poc més d'un quart de tres i sortim a esperar als nostres convidats. D'un taxi baixa la Montse acompanyada d'ells, han estat puntuals i

112

entrem al restaurant, la nostra taula estava reservada a un extrem del local en una mena de reservat. Al llarg del dinar vam parlar de la família, de Kolkata, el Rathankar havia estat driver, però el seu cap el maltractava, fins i tot li donava puntades de peu i ara des de fa dos anys treballa a una pedrera de marbre ajudant a carregar les pedres. Per aquest treball rep l'equivalent a 2 € per dia treballat. La Krishna, la seva dona, s'ha vestit amb la millor roba i joies que té. És una dona d'uns quaranta anys que ha patit un càncer d'úter o de matriu i actualment està mancada de ferro. Tant la Krishna com la Prianca es dediquen a la música, el pare pinta i el fill fa el que pot.

113

La Prianca té 13 anys i parla força bé l'anglès. Està fent secundària i ens diu que vol fer medicina per ajudar als seus pares i sobretot al seu país. Entre les facultats de medicina que voldria escollir estan Delhi i Bengaluru. El Rathin és el fill gran i no li agrada estudiar. Com la Prianca, té un bon nivell d'anglès i vol estudiar comerç, alhora que mostra el seu interès per aprendre espanyol. Entre plat i plat anem parlant i intento fer entendre als adolescents que l'Índia és un país difícil on hi ha moltes oportunitats però que només els ben preparats podran sobreviure. El Ratin ens fa la promesa que en menys d'un any parlarà castellà. Durant el dinar el Rathankar ens havia regalat un crucifix pintat per ell per a cadascú. Era la seva forma d'agrair el que la Montse havia fet per ell i el que intentarem fer ara nosaltres per ells. Hem acabat de dinar, les nostres hores d'estar a Kolkata són cada cop menys. Ens acomiadem dels nostres amics del Mocambo i sortim al carrer, l'objectiu és trobar una farmàcia per comprar-li un tractament de ferro a la Krishna per un període de tres mesos, i així ho fem. Li prometem a la Prianca que mirarem que pugui estudiar medicina ajudant-la en el que puguem. Des de la sortida de la farmàcia la Krishna s'ha enfonsat. Li hem pagat un 114

tractament per tres mesos que ella no es podia pagar i per nosaltres no ha estat més de 6 €.

Anem cap a l'estació en dos rickshaws i ens encaminem cap a l'andana. La nostra sensibilitat està aflorant, ens petonegem, ens abracem i sobretot ens mirem als ulls, aquest llenguatge universal que mai enganya. M'acomiado del Rathankar i la Krishna amb un "my brother and sister". Al Rathin li dic que cal que estudïi "strong" i em diu que sí, i a la Prianca li dic que estic molt segur que serà una gran metgessa. Em cauen les llàgrimes i la Montse s’adona que no sóc tan dur com 115

semblo. Quan mirem fora del que és el grup, ens adonem que centenars de mirades estan clavades cap a les nostres persones. La curiositat índia no té remei. Al mig de les vies s'ha improvisat un mercadillo mentre no arriba cap tren. La família del Rathankar marxa cap a la seva andanada, nosaltres cap a la sortida. No ens atrevim ni a mirar enrere ni a parlar.

ELS MEUS NENS DEL CARRER Kolkata o Calcuta és coneguda com la ciutat de l' alegria. La gent viu feliç malgrat no tenir res. A l’igual que a altres ciutats índies, un simple plàstic pot improvisar un habitatge. A banda i banda de les vies del tren, en aquesta ciutat, es concentren les barraques. El tren passa a pocs centímetres d'aquestes vivendes.

116

No tenen res i son feliços. Al costat de la Missió hi ha tres d'aquestes "vivendes"i al llarg dels dies que vam estar a Kolkata, les seves famílies van esdevenir amics nostres. Un d'aquests habitatges és simplement una successió de fustes posades al terra com si fos un matalàs. Aquí viu una família amb set membres. El marit que es passa el dia dormint i al que li manca un ull, la seva dona Aisha, els tres fills petits, la gran que està internada en una escola, la germana de l’Aisha, la Jazmin i un altra dona de la que no vaig esbrinar el parentesc o si era una simple veïna. Des del primer dia ens vam saludar, va ser el dia que vam arribar després de l'incident amb el taxista, i ja a partir de l'endemà els nens ja venien a buscar-me i jugar amb mi. 117

Les dones em gastaven bromes i fins i tot em van oferir matrimoni. Tant era si em casava amb la veïna, amb la germana o la pròpia Aisha, això sí, m'oferien un tros de carrer per dormir.

Va ser el segon dia que estava amb el coll ple de nens, sempre venien corrents i se m'enfilaven, quan em van convidar a "entrar" a casa seva. El marit estranyament no dormia i em va oferir entrar i seure al seu costat. Estàvem els tres, el marit l'Aisha i jo. L'home parlava prou bé l'anglès i vam estar tots dos parlant sota l'atenta mirada de l'esposa. Em va comentar que treballava alguna vegada 118

però esporàdicament. Que si tingués un rickshaw podria treballar però no tenia els diners per comprar-lo, uns dos mil euros. Vaig intentar fer-li entendre que calia treballar, que tenia una família i no podia estar tot el dia estirat o dormint. Vam acabar la xerrada i vaig entrar a la Missió.

L'endemà i la resta dels dies, els nens corrien a buscar-me al crit de “Toni Toni!”. Aquest dia vaig anar al supermercat i els vaig comprar llet, sucs, xocolata i galetes. Vaig arribar content a la seva parcel·la amb el meu carregament, quan la dona va dir que no li agradava la llet, que els produïa diarrees. Ho vam entendre com un menyspreu, com un intent que en lloc dels aliments volien els diners, però estàvem equivocats. Segons em va dir l'Aisha el darrer dia, no estan acostumats a la llet líquida i el que fan servir és la llet en pols. La nit de dissabte a diumenge va ser terrible, els nens no em deixaven, semblaven un apèndix meu i per dos cops el guarda de la Missió va haver de venir a rescatar-me. Tal devia ser l'espectacle que oferia que una de les cooperants que també estava a la Missió, i que era mexicana va dir-me "sí que tienes hijos Toni"

119

120

És diumenge i donat que no podem fer res millor decidim anar a Mather's House i veure l'habitació en la que va viure i morir Mare Teresa de Calcuta, una petita habitació amb un catre i una simple taula que feia d'escriptori. Mai va voler tenir un ventilador i l'habitació estava just a sobre de la cuina, segurament la més calenta de tota la casa. Ens agradava estar a Mather's House per l’aire de pau que es respirava, un lloc ideal per la meditació.

Era el darrer dia que estàvem a Kolkata i amb el Jaume vam sortir a comprar xocolates i sucs per portar a l' aeroport mentre esperéssim el nostre vol a Bengaluru. Allà estaven, al sortir de la Missió allà estava l'"exèrcit" de nens, aquest cop estaven tots els del campament, 121

estàvem esperant que sortissin de la Missió els nens i les dones. Els hi vaig dir que avui marxàvem i a les seves cares es va notar la tristor. Van preguntar-me a quina hora i els hi vaig dir que en poc més d'una hora. Les germanes dels nens em fan prometre que l'any següent tornaré i els dic que sí que tornaré però en una altra ocasió. Definitivament havíem establert un lligam entre els nens, les seves famílies i nosaltres. Un lligam tan fort que fins i tot la nit anterior volien que anéssim a la seva "casa" a sopar. Sortim del supermercat i a la cantonada ens tornem a trobar els nens, que m'agafen de la mà i m'acompanyen fins la porta de la missió. Les dones em diuen si els donaré quelcom per menjar els nens i els dic que sí però quan marxem. Apurem el temps i al jardí de la Missió ja ens esperen els taxis. Aprofitem per acomiadar-nos de les amigues mexicanes, no sense abans promocionar l'agència "Mum Tours", el projecte que volem engegar perquè el Balbir tingui una ajuda econòmica. Els hi donem el telèfon a les mexicanes i li recomanem que agafin el triangle d'or amb extensió al Punjab. Ara sí, ara és l'hora de creuar la porta de la Missió i abandonar Kolkata, la ciutat de l'alegria, la ciutat que després m'adonaré que ha marcat en mi un abans i un després. Si mai desapareixo podeu buscar-me pel Quartier Latín de París o a Kolkata i el seu Mocambo. 122

Les portes de la Missió s'obren de bat a bat. A fora, al carrer, ens esperen els meus nens del carrer i les seves germanes. Des de les finestres del taxi els donem les xocolatines que teníem amagades. Ens diuen adéu amb la seva careta innocent, i d'entre els cotxes surten la resta de familiars, els adults que també volen acomiadar-se de nosaltres. Per molt de temps aquesta escena restarà a la meva retina.

ELS FILLS DELS LEPROSOS Sortim de Kolkata després que un immens monsó inundés les pistes de l'aeroport, el mateix aeroport que dies abans havia fet endarrerir l'aterratge del nostre avió per la presència d'animals a la pista. Arribem a Bengaluru i ràpidament ens adonem de la diferència d'aquesta ciutat respecte a les altres de l’Índia. La gent a l'aeroport es veu millor vestida. Abunden els executius i les bosses porta - ordinadors. A diferència de les altres ciutats no fa tanta calor i sobretot no se senten els clàxons. Arribem a l'hotel i després de deixar l'equipatge, ens adrecem a casa de l'Ignasi, l'alma mater del projecte d'ajut als leprosos de Bengaluru. L'Ignasi és un català de Malgrat que des de fa molts anys viu a Bengaluru, on va 123

crear el projecte Neem, d'ajut a aquests malalts. La lepra és una de les malalties importants i greus a l'Índia. Una malaltia infecciosa crònica que es localitza a la pell, el sistema nerviós perifèric i les vies respiratòries i que cada any incrementa en 150.000 el nombre d’indis malalts. Dels 20 milions de leprosos del món, es calcula que 15 viuen a l’Índia. Algunes ciutats com Bengaluru han volgut netejar la imatge ciutadana expulsant a aquests malalts a la perifèria urbana.

124

A casa de l'Ignasi ens trobem amb altres compatriotes: la Montse, la RocĂo, el Jaume i el Joan. Joves catalans que acaben d'arribar de Sri Lanka de vacances i que han 125

volgut anar a visitar al seu vell amic Ignasi. S'està fent de dia i ens contagiem del "no tension" indi, i sense presa abandonem l'hotel per esmorzar a casa de l’Ignasi. Avui el programa ens diu que hem d'anar a visitar una escola privada on estudien diversos infants apadrinats per l'Associació Neem. L'escola és a les afores de la ciutat i ens costa gairebé una hora arribar a bord del Toyota. El driver, que no vam saber si era tuberculós o simplement estava refredat, ja que no va parar de tossir en tot el trajecte. Abans d'arribar a l'escola vam fer una aturada per comprar galetes per tots els nens de l'escola, en total 80 paquets repartits en dues capses, per repartir entre els tres - cents alumnes. Aparquem els cotxes al pati on una classe de nens i nenes uniformats fan educació física. Ve a rebre’ns el director, que ens acompanyarà per totes i cadascuna de les aules escolars. Entrem a la primera i tots els alumnes, com si tinguessin un ressort s'aixequen per donar-nos la benvinguda. Per uns instants m'han recordat els meus temps d'estudiant quan a l'escola ens obligaven a aixecarnos sempre que entrés algú de fora o un professor, cosa que mai m'havia agradat. Al tenir aquest feedback i recordar la meva època, vaig reaccionar i a cada classe que entrava ho feia amb un "good morning, sit down please". Per què han de retre pleitesia aquests nens en nom de l'educació? Si els que envaïm el seu espai som nosaltres. Aula per aula entràvem a cadascuna repetint el 126

ritual, una primera presa de contacte, fotos de grup i mirar i interessar-nos per l'assignatura que estudiaven i que en funció del curs i l' aula variava: geografia, socials, anglès, indi, etc. Aprofitem les aules que estudien geografia per mostrar-los on és Barcelona i amb l'ajut de dos atles sobreposats els hi mostrem la distància que hi ha entre les dues ciutats. En el moment que fem les primeres fotos, els nens perden la por, i es produeix una intercomunicació intergeneracional. Els nens es comencen a aixecar i a posar per les fotos i posteriorment veure com han quedat. Entrem en una altra aula i algú de nosaltres ha preguntat "How are you ?" i tímidament responen "fine". La resposta és tan tímida que no puc més que pujar-me a la tarima posant-me la mà a l'orella i repeteixo "how are youuuu?" fent veure que no els sento, els faig de nou la pregunta i tornant amb el "fine" aquest cop sí que a crits. Aquest "fine" alerta a la resta d'aules que alguna cosa passa a l'aula del costat… Estem acabant la visita a les classes de la segona planta quan la Montse troba a una de les seves apadrinades a la que abraça gairebé fins ofegar-la. Són les 12.30h i totes les classes es buiden, és hora de dinar. Nens i nenes s'alinïien cara a la paret i treuen les seves carmanyoles, és una enorme filera al llarg del passadís on els nens comencen a dinar el que han portat de casa, bàsicament arròs i una ampolla d'aigua com a beguda. Un menjar 127

lleuger perĂ˛ que els donarĂ prou energia com per seguir les classes a la tarda.

128

Mentre els alumnes estan dinant, el director ens porta al seu despatx i ens ofereix un te masala i galetes. Se’l veu feliç per la nostra visita. D'alguna manera per ell és com si se li fes una auditoria ja que bona part dels nens i nenes van a aquella escola per ser apadrinats per gent no índia. Nosaltres agraïm l'atenció del director fent-li lliurament de les galetes que havíem comprat. Som a punt de marxar i la Montse reclama que si és possible voldria veure una altra de les seves nenes apadrinades. Es tracta d'una nena que va ser adoptada, provenien de la muntanya, per una família de Bengaluru. Al cap de poc temps el pare adoptiu va morir de lepra. Arriba la nena avergonyida amb cara atemorida, per si la renyen per alguna cosa. No és normal que el director et cridi al seu despatx, ni aquí ni a l’Índia. Entra al despatx mans a l'esquena i cap cot. La Montse parla amb ella i li pregunta com està i si li falta alguna cosa i li respon que no. Marxa com va arribar, cap cot i mans a l'esquena. Ens acomiadem del director agraint-li la tasca que fa i anem a buscar els Toyota. Al fons els nens que ja han acabat de dinar ens saluden des de les baranes. El futur de l'Índia, molts d'ells fills de leprosos. Som de nou a casa de l’Ignasi per tal de dinar plegats i fer una petita migdiada. Ens desperta per fer un briefting i explicar-nos allò que l' angoixava. El projecte de guarderia que tenia i que acollia a uns trenta nens ha hagut de tancar-se degut a la pressió exercida per la 129

comissió de leprosos que l'acusen de beneficiar-se amb aquest projecte. Els capellans i monges van suggerir-li que la tanqués. Ara la guarderia ja no acull les rialles ni els plors dels nens i està en un estat deplorable. Les tres dones que la portaven ara són a l'atur. El conflicte, lluny del que volen fer veure, no és un conflicte entre catòlics i musulmans sinó l'enveja de les pròpies dones dels leprosos que al veure que tres dones guanyen un sou i són respectades els hi xoca. La intenció de l'Ignasi és reconstruir la guarderia i cedir-la de nou als religiosos perquè la tirin endavant. Si pot ser amb ell al capdavant perfecte, sinó amb qui vulgui portar-la. Després d'aquesta exposició respecte al projecte guarderia, ens disposem a anar a veure les dones que la portaven. A la porta ens esperen tres cotxes petits, hem d'anar als suburbis de Bengaluru i no podríem passar amb els cotxes grans. Abans d'emprendre el viatge recalquem als xofers que cal anar tots tres cotxes junts. Malgrat les indicacions dos cotxes es perdran i ens tocarà esperar gairebé una hora. Els carrers del suburbi estan sense asfaltar i amb botiguetes a banda i banda. Els carros amb fruites o vegetals són al mig del carrer, amb el que al obstaculitzar el tràfic fa que aquest sigui encara més caòtic. Les dones amb saris es barregen amb les musulmanes totalment de negre deixant tan sols a la vista els seus ulls, alguns molt 130

bonics. El nostre cotxe és parat a la porta d’un passatge de vivendes. Al nostre costat una nena d'uns 10 o 12 anys ens mira encuriosida i em demana una foto que naturalment li faig. A l’instant l'efecte crida sorgeix, i comencen a aparèixer més nens i nenes d'aquest passadís de cases. Una més gran, d'uns 14 anys surt amb el seu mòbil i em demana si pot fotografiar-me. Hem revolucionat aquesta part del barri amb els nens i les fotos. Finalment allà al fons apareixen els dos cotxes que mancaven.

131

IniciĂ vem la caminada cap a la casa d'una de les treballadores de la guarderia. Ă&#x2030;s una sala dormitori i una cuina tan sols pel que veiem. La dona treu unes estores i 132

ens convida a seure al terra o sobre el llit. Mica en mica va venint gent a la casa, també venen molts nens, la majoria apadrinats per algú del grup.

Tinc al meu costat a la Teresa que està neguitosa. La seva nena Malu no ha arribat i les ganes de conèixer-la personalment fan que els nervis l'estiguin aflorant. Finalment d'entre la munió de gent apareix la nena que, com tots els anteriors, ve vestida de diumenge. La Teresa estira els braços i abraça la Malu, la petoneja, l'acaricia i veig com els seus ulls s'humitegen d'alegria. Davant meu el Nion, un nen d'uns 15 anys, vestit amb el vestit dels divendres musulmans, no deixa de mirar a la 133

meva càmera, sé que la vol i l'ensenyo a fer fotos. Gaudeix com mai fotografiant a les gairebé 30 persones que estem en menys de nou metres quadrats, una densitat que ni ens els mateixos autobusos indis. L'amfitriona ens ofereix Linca, un refresc a base de lima, molt popular entre la població índia. Per la nostra part corresponem repartint xocolatines. És un ambient festiu però també de tristor alhora pel projecte aturat. Al final, però, les rialles s'imposen a la tristor. Ens acomiadem a l'interior de la vivenda, fora no estaria ben vist que les noies índies s'abracessin i petonegessin amb els homes. Sortim tots en comitiva cap els cotxes. Una de les dones em fa dos petons d'acomiadament, les altres no s'atreveixen a fer-ho al carrer i ens acomiadem movent les mans. Estem a dins del cotxe quan sento que algú pica al vidre, era la nena que havia estat fotografiant quan havíem arribat a la tarda i estàvam esperant la resta del grup. Em demana que baixi la finestra. Apropa els seus cinc dits als seus llavis, els hi fa un petó i adreça els ditets a la meva cara. Li corresponc amb el mateix gest i li regalo un bolígraf que al principi es nega a acceptar però que finalment es guarda. Arranca el cotxe i la seva maneta ens diu adéu. Que fàcil es comunicar-se amb algú malgrat no conèixer la seva llengua si hi ha voluntat de fer-ho. El 134

llenguatge gestual és universal i si vols l'entens i et fas entendre, més encara si esta fet per un nen que no té maldat. Intentem sortir del barri musulmà com podem. Els carrers estan atapeïts de cotxes i de gent. Per totes bandes es respira alegria.

135

Uns dies desprĂŠs ens assabentem que, just marxar nosaltres, la dona que ens havia acollit a casa seva i 136

algunes de les que estaven amb ella van ser insultades i agredides per altres dones. Que dolenta que és l'enveja.

CAP A MUMBAI Aquesta nit serà curta, de fet ho seran ja totes fins que arribem a Barcelona. Demà al matí el grup es disgregarà, els joves marxaran cap a Barcelona i el Jaume i jo marxarem a Mumbai mentre les dones es quedaran a Bengaluru. Va ser al mes de maig aproximadament quan el meu amic i regidor de Thane Amit, havia estat a Barcelona on ens havíem trobat per saludar-nos i xerrrar una estona. Quan l'Amit va saber que a l'agost aniríem a Bengaluru, en nom d'ell i del Jeetendra ens va convidar a assistir al festival Govinda de Mumbai que se celebraria el 29 d'agost. Vaig conèixer a l'Amit i al Jeetendra amb motiu de la visita que van fer a Catalunya fa aproximadament sis anys. El Jeetendra és un polític molt popular a Thane, membre del consell legislatiu i senador de la universitat de Mumbai. L'Amit és un altre polític, però d'inferior rengle. Entre les aficions del Jeetendra i l'Amit estan els govindes o castells que fan els seguidors de Krishna per celebrar el naixement d'aquest déu cada any. És tal l'afició del Jeetendra que ha aconseguit desbancar a Mumbai com 137

a gran ciutat de les construccions govindes perquè ho sigui Thane.

Quan el Jaume i jo arribem a l'aeroport de Mumbai, no veiem a ningú que ens esperi. Durant els dies previs va ser complicat contactar amb l'Amit i l'única notícia que vam tenir va ser del propi Jeetendra que em va dir telefònicament que no em preocupés que tot estava enllestit, però ningú ens donava el nom de l'hotel on estaríem allotjats. Llegim i rellegim els cartellets i en cap apareixen els nostres noms, per un moment em preocupo per si tot havia estat un mal entès. Estava en aquests pensaments quan em sona el telèfon, és una trucada amb prefixe indi però ningú respon. M'apropo a la tanca que separa el públic dels passatgers, veig un home vestit de fosc -cosa rara a l'Índia- que es disposa a fer una trucada i a continuació el meu telèfon sona, és ell. Estic salvat. El xofer i el de negre ens porten cap a l' hotel a fer el chek in, però ens diuen que esperem i que ens assentem a la recepció. Els dos homes també seuen amb nosaltres 138

mentre el de negre inicia un rosari de trucades telefòniques. Per tal d'evitar que ens poséssim nerviosos, el cap de recepció ens ofereix un cafè. Les trucades continuen i pregunto quin és el problema. Sembla ser que tan sols queda una habitació lliure i aquesta té un problema elèctric. Ens resignem i seguim esperant. Ja han passat quatre hores i ens hem llegit tot el que teníem a l'abast fins els sobres de sucre del cafè. I ens diuen que passem al menjador a dinar. Seiem el Jaume i jo, els dos homes seuen unes taules més enllà observantnos. Ens ho prenem amb calma i fins i tot ens prenem relaxats dos cafès. Quan creiem que ja portem prou temps al restaurant decidim sortir, el Maitre ens diu que no hem de pagar que ja està pagat. L'home de negre ens diu que marxem i que canvien d'hotel. No sabem on anem ni els plans del dia, el que sí sabem és que hem perdut tot un matí. Ens fan pujar al cotxe i es fica per carrerons fins arribar al barri de vivendes dels policies. Baixen del cotxe i criden cap a una de les finestres. No entenem res fins que ens diuen que el que volen és presentar-nos a la dona de l’home de negre que és policia com ell. Ara comencem a entendre coses, el Jeetendra ens havia posat un cotxe amb xofer i guarda espatlles. Continuem la nostra marxa i ensopeguem amb els Castellers de Sants que estan esperant que arribi algú, afortunadament no van saber que als que esperaven era a nosaltres. Com que és 139

tard l'Amit diu que no baixem del cotxe i que anem cap a la porta de l'Ă?ndia de Mumbai.

140

L'endemà i degut a que jo portava una samarreta de Castellers de Barcelona es van produir diversos incidents i fins i tot algun intent d'intimidació. Fins i tot el Jaume va ser increpat per atendre una nena de Sants que es trobava indisposada. És per això que decidim al migdia marxar cap al nostre hotel dinant abans al Districte 21, l'hotel base on s'allotjaven els borinots i on l'Amit ens havia dit que féssim servir tots els serveis de restauració.

Els carrers són plens de camions i motos que transporten govindes de lloc d'actuació en lloc d'actuació. Entrem al nostre Hotel, el Royal Inn, i ens saluda el propietari del 141

mateix que ens pregunta si ens agraden els govindes i l'expliquem la nostra relació amb aquests castellers indis, mentre ens convida a te.

Sortim de nou al carrer i ens adrecem a un petit temple que és a tocar de l'hotel. Arriba un grup de govindes i alcen un castell que el fotografio i quan baixo la càmera algú m'estira de la mà i em fa creuar els dos sentits de marxa del carrer sortejant els cotxes i em puja a l'escenari per tal de donar el trofeu als govindes que han fet el castell. És a partir d'aquest moment que el Jaume i jo decidim quedar-nos a passar la tarda en aquest indret. Els organitzadors ens posen cadires i ens assignen un lloc a la mesa presidencial. Els nens surten dels carrers dels 142

suburbis, ens fem fotos, cada cop són més. Mica en mica perdo la vergonya i em poso a imitar-los des de l'escenari a que ballin al so de la música. Ho fan i em fan baixar de la tarima i m'obliguen a ballar a mi també. Així estarem fins les onze de la nit en què es va trencar el Handi o recipient sagrat dels seguidors de Krishna, ballem i ens fem fotos. Un cop més hem connectat un continent i l'altre.

TORMEM A BENGALURU, CHIKKANAYAKANA

ANEM

L'endemà toca matinar, l'aeroport és lluny i no podem aventurar-nos a arribar amb el temps just. El propietari de l'hotel, la nit anterior ens havia dit que no ens preocupéssim que a les 6 del matí tindríem un cafè i una capsa de pícnic per esmorzar a l'aeroport i així va ser puntual com ningú, a les 6 ens deixava els cafès i els entrepans. A l'hora d’acomiadar-nos el recepcionista ens lliura una tarja del propietari desitjant-nos veure'ns de nou i enviant les seves benediccions. El camí de l'aeroport de Bengaluru a casa de l’Ignasi és llarg, gairebé dues hores per camins de terra. Desconeixíem per què aquest taxista havia agafat aquesta 143

ruta, però al menys serveix per insuportables col·lapses circulatoris.

evitar-nos

els

Quan arribem a la casa ja ens estaven esperant, toca dinar ràpid ja que avui visitarem el suburbi de Chikanayakana on fa dies vam visitar l'escola. Aquesta vegada toca visitar les famílies dels nens apadrinats. Durant el matí les dones i l'Ignasi havien anat al mercat a comprar un bon peix que van cuinar per dinar i patates, tomàquets i cebes, quaranta quilos de cada i 120 plàtans que portarem per donar a la quarantena de famílies que visitarem. Com és habitual, tan sols que veuen els cotxes els nens surten a rebre'ns cridant d'alegria, per ells és com la nit de reis, saben que els homes blancs són sinònim de ració alimentària, educació, i llaminadures. Les dones van apareixent lentament i es concentren en el local social, un petit recinte que serveix per fer vida social entre els habitants d'aquesta comuna. La Shanti és la que organitza tot, els explica que hem portat aliments i que seran repartits a raó d'un quilo de cada per família. Totes aquestes famílies tenen membres afectats de lepra o que ja han mort com a conseqüència d'aquesta malaltia. Mentre esperem l'arribada de totes concentrem als nens i comencem a repartir-los el que serà un gran regal per ells…un globus. Els nanos embogegen i criden per un 144

simple globus que inflen i ens donen perquè li fem el nus. Alguns que encara l'estan inflant els fem riure per distreure'ls i que es tornin a desinflar. Després de la sessió de globus toca el repartiment de caramels i nova bogeria. El primer apropament als nens havia estat -com ja he dita l 'exterior del local. Dues nenes d'uns 14 anys vénen amb nens petits i me’ls presenten com els seus nuvis. Una d'elles, la Mariajo, diu que vol ser la meva nòvia i des d’aquest moment ja no em deixaria en tota la tarda. Parla un anglès força bo, cosa que facilita la comunicació juntament amb la seva extroversió. La Mariajo és la germana gran de la petita Shanti i ambdues han tingut sort la Mariajo ha estat apadrinada pels pares de la Teresa i la petita Shanti per nosaltres. A l'interior del local, les dones segueixen assegudes en cadires de plàstic en perfecte ordre i silenci. D'una en una s'acosten al racó on amb l'ajut d'una bascula de bany es mesura el quilo de cebes, tomàquets i patates que és la ració que els correspon. Cap es posa nerviosa, totes saben que tindran la seva ració i saben que si alguna per algun motiu no ha pogut anar a recollir els tres quilos d’aliments, alguna veïna els recollirà per ella.

145

En ordre surten de l’improvisat mercat i s'acosten a nosaltres per agrair l'obsequi. Està fent-se fosc i la Mariajo i els seus amics ens demanen que sortim al carrer, volen fotografies i volen fer-se fotos amb mi. La Mariajo em demana que no estiqui estàtic com un estaquirot i que em posés en poses, així que a fer posturetes…Fotos i més fotos, ara ja toca que siguin els nens els que facin de fotògrafs. Per a molts d'ells serà la seva primera fotografia i això els agrada. Mica en mica el local s'ha anat buidant. A fora les dones s'abracen a nosaltres estan contentes de la nostra presència. Una d'elles ens demana que l'acomnpanyem a casa seva. A la porta el seu marit cuida tres vaques, tota 146

una fortuna. L'home em demana que li faci una foto amb cadascuna de les vaques, ara amb aquesta, ara amb aquesta altra i ara amb aquesta tercera. Definitivament i malgrat la seva lepra és feliç. La Mariajo i la Shanti ens porten a casa seva ,volen que els hi faci fotos en el seu espai i em demana el telèfon i em promet que em trucarà. Pobre innocència, no tenen per menjar però somriuen per conservar l'amistat i trucarlos per telèfon.

Amb la Teresa sotmetem a la Mariajo a un tercer grau i l'encoratgem a que estudïi amb força per ella i el seu país i la Mariajo ens diu que sí que ho farà. L'aconsellem idiomes i informàtica i ens diu que l'any que ve parlarà castellà i m'ho crec, sé que serà capaç de fer-ho, de la mateixa manera que unes hores abans, quan vam arribar ens va rebre cantant el "Sol solet" amb una bona dicció. 147

Ja som de nou al Toyota, la Mariajo i la Shanti em demanen que baixi la finestreta, però el cotxe està amb el contacte tret i per tant no es poden baixar, per la qual cosa opto per obrir les portes. Noto la tristor de les seves cares i els demano que res de tristesa, que somriguin. Em pregunten quan ens tornarem a veure. El driver ja ha posat en marxa el cotxe, tanquem les portes i baixem les finestres. Una munió de manetes entra pel forat de la finestra dins del vehicle per acomiadar-se de nosaltres. Les meves mans s'enllacen amb les de la Mariajo i la Shanti, la meva tercera filla, i així estem una bona estona. Lentament el Toyota comença a moure's, ho fa lentament doncs el cotxe és ple de nens enfilats sobre el cotxe. Mica en mica anem agafant velocitat i ara els nens corren a banda i banda del cotxe. Volen aprofitar cada segon de la nostra presència i nosaltres també.

148

Aquests nens i nenes res no tenen però ho donen tot. El seu somriure i els seus ulls transmeten tota la il·lusió per lluitar i tirar endavant aquest país i ben segur que ho aconseguiran. Són els fills de Mum Índia.

Doha (Qatar) 31.08.2013

149

REFERÈNCIES Fergus Walsh The hidden suffering of India's lepers Joseh S. Nye, Jr. The future of power Banc Mundial Informe 2012 SIPRI ( Stockholm International Peace research Institut ) Year Book 2013 www.guiadelmundo.org UNICEF Informe 2012 sobre educació a l'India UNESCO Informe 2012 sobre l' educació a l' India The World Factbook,: www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/in.html Guía del Mundo 2007: wwwguiadelmundo.org.uy/cd/countries/ind/sipnosis.html HDR. http://hdrstats.undp.org/countriecs/country_factsheet/scty_fs-IND.html Index mundi;India, perfil de población 2012 OMS Estadisticas Sanitarias Mundiales 2012 Índia,Guias visuales Ediciones El País-Aguilar Hemeroteca "El Periódico de Catalunya" ,

150

www.neembangalore.org 151

Reproducció autoritzada citant la font © Toni Mañané tonimbcn@hotmail.com Foto portada: Noies a Amristar Correctora: Mery Mañané (Barcelona) Portada: M Cifuentes (Medellín, Colombia) Fotos: Jaume Plana-Toni Mañané Agraïment especial per l’Ignasi Turró de la Fundació Neem-Bangalore 1ª Edició desembre 2013 2ª Edició il.lustrada març 2014 3ª Edició il.lustrada en Indi juliol 2014

152

153

154

La Reijha

La iaia

El Brother

155

La veina

El fill del ve誰

156

El ve誰

157

El driver i el guardaespatlles de Mombai

Amit i Jeetendra

La Krishna

158

La Prianca i el Rathin

El Rathankar

159

Els meus nens de Bangaloru

160

Lâ&#x20AC;&#x2122;Ignaci

La Marijo

La Shanti 161

Lâ&#x20AC;&#x2122;Ajau

Les voluntaries

162

El Nion

La Shanti

163

164