Actes de les XI Jornades d'Arqueologia de les Comarques de Girona. Part II.

ONZENES Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona

Joan FRIGOLA TORRENT, Josep FRIGOLA TRIOLA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 313-319

316

Figura 4. Planta del sector B.

tant la superfície total com la funcionalitat. Solament la realització d’un sondeig (S2) a l’angle d’intersecció entre els 1055 i 1060-1069 ens va permetre confirmar la cronologia baixmedieval de les restes, a més de palesar-nos que aquestes ja no estaven en funcionament durant la segona meitat del XV, quan foren amortitzades per un gran enderroc (UE 1050 i 1089).

Al marge de ponent del 1060-1069, les estructures baixmedievals (UE 1086) apareixien a una cota molt més elevada respecte als estrats de la mateixa cronologia situats a la banda est, marcant una diferència de nivell superior als tres metres. Això permet corroborar la idea que el barri funcionava,

almenys en aquesta part, de forma escalonada, pal·liant així les fortes pendents del terreny. Entrant en detalls, el 1086 consistia en una espècie de paviment format per dues grans lloses encerclades per còdols i morter, amb un lleuger desnivell en direcció nord. Les reduïdes dimensions de l’espai excavat, limitat pel pas d’una línia activa d’alta tensió, ens impossibilita ser més concrets a l’hora de fixar la funcionalitat de l’estructura.

Pel que fa al sector B, es va prosseguir amb l’excavació d’un edifici de la primera meitat del segle XV parcialment descobert durant la campanya de l’any 2008 (Colomeda/Frigola 2010, 403-404). Els nous treballs arqueològics van treure a la llum la

El jaciment dels horts del carrer Tallaferro (Besalú, la Garrotxa). Campanya de 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 313-319

darrera filada del mur de tancament oriental de l’àmbit (UE 1064), de 3,40 m de llarg, així com un petit tram de poc més de 2 m del tancament sud (UE 5023).

També es va documentar una estructura rectangular de pedra seca (UE 1063) (120 cm per 80 cm per 40 cm), constructivament contemporània a la resta de l’habitació, de la qual n’ignorem la utilitat.

En definitiva, ens trobem davant d’un edifici de planta rectangular, amb una superfície pròxima als 45 m2, i perfectament orientat est-oest. Les seves característiques constructives revelen, novament, la problemàtica generada pels forts desnivells naturals, i hi tornem a observar com els constructors medievals se serviren de la tècnica del retall en graó per esmenar-ho. En aquest cas, però, van complementar els rebaixos a la part occidental de l’àmbit amb aportacions de terra a la banda oriental, tot creant un nivell de circulació de terra batuda que va poder ser delimitat en extensió (UE 1067). L’estratigrafia recuperada sembla indicar que la ocupació d’aquest espai no va sobrepassar el segle XV. Si fem una retrospectiva dels resultats obtinguts en les intervencions dels anys 2007 i 2008, complementantlos amb els del 2011, veiem com la majoria de les estructures baixmedievals detectades no van tenir continuïtat en època moderna, quedant moltes d’elles abandonades durant la segona meitat del XV. El barri de Capellada, per tant, va ser víctima d’algun fet que en provocà una destrucció general i irreversible, ja que l’indret mai més es tornà a ocupar amb intensitat. Per context històric, podem assenyalar com a principal culpable del daltabaix el conjunt de terratrèmols que entre 1427 i 1430 van assolar el nord-est català, coneguts pels geòlegs amb el nom de sèrie olotina.

La documentació de l’època ens parla extensament de les conseqüències d’aquests sismes2, esdevenint en molts casos testimonis autènticament esfereïdors.

Dins la Relació cartoixana de Viena, manuscrit preservat a la Biblioteca Nacional d’Àustria, se’ns narra el que ocorregué a Besalú l’any 1427 (López 2003, 66): “En otra gran villa, llamada Besalú [...]dentro del área de los muros, la tierra se abrió y se escindió en muchos lugares. Bajo esas hendiduras se desmoronaron dieciocho grandes viviendas o fueron inmersas en el abismo. En dichas hendiduras no se hallaba en absoluto fondo alguno”. El dia 2 de febrer de 1428 es produí un nou sacseig -el més virulent de tota la sèrie- que afectà profundament a la vila; vuit dies després, el 10 de febrer, els jurats de Girona enviaven una carta a Alfons el Magnànim on

l’informaven que: “[...]La vila de Besalun ha pres gran dany en destruccio de edificis[...]” (Monsalvatge 1906, 373-375). Finalment, d’especial interès pel nostre cas resulta un document del 1430 conservat a l’ACA, on es plasma a la perfecció l’estat ruïnós en què es trobaven algunes cases situades a l’entorn del barri de Capellada (Olivera et al. 2006, 317): “El rei no rebrà aquest any el cens acostumat de Pere Minguet, de Besalú, per uns edificis que es troben sobre el portal de Sant Martí de la dita vila, perquè són derruïts a causa del terratrèmol[...]”. Els textos són prou gràfics per comprendre la magnitud de la situació. És altament probable que els sismes també causessin estralls al vell recinte emmurallat, el qual s’hagué de reparar a consciència. Prova d’això és l’estructura 1037-1057, una muralla construïda ex novo a sobre de l’enderroc de les estructures baixmedievals del sector A anteriorment descrites (UUEE 1034, 1055, 1056 i 1060-1069). El tram descobert mesurava 8,90 m de llargada, 1,60 m d’amplada i prop d’un metre i mig d’alçada en el punt on millor es conservava.

Constructivament, se li apreciaven dues cares de pedra ben carejades -la majoria còdols-, que emmarcaven un rebliment intern de blocs de mida diversa i morter de calç d’excel·lent qualitat. La majoria del traçat detectat discorria en direcció nord-sud, però a l’extrem meridional efectuava un gir en direcció oest ficant-se per sota del perfil de l’excavació. Aquest canvi brusc de trajectòria podria correspondre a un dels laterals de la porta de Sant Martí o segon portal de Rocafort, ubicat inequívocament, per la documentació, en aquest sector de la vila (Sagrera 2010, 51-54).

L’excavació dels nivells associats a la muralla (UE 1045 i 1048), així com també de l’estrat 1066 -una gran acumulació de terra que actuava a mode de talús defensiu-, han possibilitat una datació força ajustada de l’estructura, que fou bastida a mitjan del segle XV. En aquest punt, cal fer referència a un document de 1447, estudiat recentment per Jordi Sagrera, on les autoritats municipals de Besalú signaven un acord conforme la necessitat de fer reparar els murs defensius de la població (Sagrera 2010, 14): “Et primo prop lo segon portal de Rochafort fa a reparar o tornar un tros de mur prop la casa qui fou d’en Brugats[...]”. Malgrat no podem assegurar que es tractin de les mateixes obres, la coincidència geogràfica i cronològica és per tenir en compte.

En qualsevol cas, sembla que quan esclatà el conflicte remença, els murs de Besalú es trobaven

317

Joan FRIGOLA TORRENT, Josep FRIGOLA TRIOLA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 313-319

Figura 5. Vista general de l’edifici del sector B.

de nou en perfectes condicions. Si més no, van ser prou efectius per evitar una presa fàcil de la vila, que restà assetjada, primer per tropes reials i després per homes de la Diputació del General, durant uns interminables deu anys (1462-1472).

FASE IV: ÈPOCA MODERNA (SEGLES XVI-XIX) En línies generals, els testimonis arqueològics d’època moderna localitzats durant la intervenció foren pocs i

318

d’escassa entitat. Al sector A en destacaven un parell de murs de contenció situats al nord de la muralla (UE 1090 i 1096), de factura força barroera i amb una cronologia poc precisa (final XV-inici XIX), mentre que al sector B s’hi van documentar les restes d’una obertura (UE 1109) emmarcada per les estructures 1061 i 5025. Aquesta no corresponia, forçosament, a l’entrada d’un edifici, sinó que en zones d’hort -com en el cas que ens ocupa- és probable que petites portes inserides dins murs de feixa donessin pas a les diferents parcel·les de cultiu. Pel què fa a la seva datació, ens trobem de nou amb una imprecisió semblant a la de les estructures del sector A, si bé pensem que seria molt més pròxima al segle XIX que no a les centúries baixmedievals.

Durant els segles moderns, doncs, l’espai disposat a l’entorn de l’església de Sant Martí va perdre l’entitat de barri, i fou ocupat una altra vegada per horts i sembrats (Mir del Pozo 1995, 160). No obstant això, tot indica que la zona seguia acollint el pas de l’antic camí medieval de Figueres que, sortint del segon portal de Rocafort, resseguia part de la galta nord de la muralla, baixava fins la riera de Capellada segurament creuada per un pont- i es dirigia cap a terres empordaneses.

FASE V: ÈPOCA CONTEMPORÀNIA (SEGLES XIXXX) Besalú i el seu patrimoni van patir de valent els efectes de la guerra del Francès. El 1814, i

després de més de cinc anys d’ocupació, les tropes napoleòniques es retiraven de la vila amb les ordres explícites del general Pierre J. Habert de volar-ne les muralles (Fumanal 2010, 139-147). L’explosió no va limitar-se solament al traçat defensiu sinó que també va malmetre el claustre del monestir benedictí de Sant Pere, utilitzat fins aquell moment com a quarter general dels francesos.

Pocs anys després M.C. Langlois, ajudant de camp del mariscal Gouvion Saint-Cyr, plasmava en un dels seus gravats una Besalú molt desmillorada, amb bona part del traçat de llevant del seu recinte murat pràcticament desaparegut. La brutalitat de les voladures va quedar clarament palesa arran de la darrera intervenció arqueològica, on la troballa de grans panys caiguts de la muralla 1037-1057 fou una constant.

Sens dubte, els resultats del conflicte van suposar un abans i un després en la morfologia de molts punts de la població i, en especial, de l’antic barri de Capellada. La necessitat de seguir mantenint la zona com a via d’entrada i sortida va provocar una ràpida remodelació del sector, que en pocs anys va tornar a estar operatiu. És en aquest moment quan es van alçar les grans pantalles de contenció avui encara visibles, reomplint els espais buits amb abundants aportacions de terra i runa (UUEE 1009, 1044 i 1046). També es va refer l’antic camí de Figueres, parcialment documentat el 2008, i del qual se’n va descobrir un nou tram de 24 m per 6 m. El seu traçat, tal com es marcava en el plànol de Sebastià Papell de 1863, s’acabava enllaçant amb l’actual carrer Tallaferro.

En total, es van acabar excavant fins a sis estrats (UUEE 1003, 1004, 1005, 1025, 1035 i 1043), tots amb una cronologia inscrita dins el segle XIX, que conformaven un mínim de quatre nivells de circulació diferents. En el més antic d’ells, el 1043, hi havia clavat un petit mur de contenció (UE 1027) que delimitava l’amplada del carrer en un tram on s’iniciava un giravolt. Precisament aquest era l’únic dels paviments que presentava un lleuger empedrat, la resta eren fets simplement amb terra batuda barrejada amb calç.

La vida d’aquesta via, però, va ser molt breu, essent substituïda al llarg de la segona meitat del XIX per la nova carretera de Figueres. Pocs anys després, ja a començament del segle XX, la construcció de l’actual traçat de la C-66 (Girona-Olot) va arrasar bona part de les estructures arqueològiques de l’indret, que

El jaciment dels horts del carrer Tallaferro (Besalú, la Garrotxa). Campanya de 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 313-319

amb el temps es va anar convertint en un espai apartat i desatès. Curiosament, van ser les noves comunicacions les que van condemnar l’antic barri de Capellada, una de les àrees històricament més actives de Besalú, a un silenci quasi total. Esperem, almenys, que les intervencions fetes al llarg dels darrers anys hagin servit per tornar-li a donar veu.

BIBLIOGRAFIA BUSQUETS, F., FÀBREGAS, M. 1998, L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa (Besalú, La Garrotxa), IV Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Universitat de Girona, Figueres, Girona,149-170.

COLOMEDA, N., FRIGOLA, J. 2010, Excavació arqueològica als Horts del carrer Tallaferro 2008 (Besalú, La Garrotxa), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies, 401-404.

FRIGOLA, J. 2011, La intervenció arqueològica a l’era d’en Xiua (Besalú, La Garrotxa), X Assemblea d’estudis sobre el comtat de Besalú (Besalú, 4 d’octubre de 2008), Amics de Besalú, Centre d’Estudis, Calella, 151-171.

FRIGOLA, J., FERRER, A., FUERTES, M. 2008, Prospecció i excavació als Horts del Carrer Tallaferro, zona de la Devesa (Besalú, La Garrotxa), IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, L’Escala – Empúries, 259-266.

FRIGOLA, J. 2011, Excavació arqueològica dels horts del Carrer Tallaferro. Resultats de la campanya del 2007, X Assemblea d’estudis sobre el comtat de Besalú (Besalú, 4 d’octubre de 2008), Amics de Besalú, Centre d’Estudis, Calella, 173-191.

FUMANAL, M.A. 2010, Destrucció i recuperació del patrimoni cultural besaluenc (1808-1817), in LÓPEZ, J., RIU, J. (coords.) 2010, La Guerra del Francès al

Cantó de Besalú, Amics de Besalú, Calella, 137-154 LÓPEZ, J. 2003, Besalú, Arrels i llavors, Besalú, Ajuntament de Besalú.

MIR, F. 1995, El centre històric de Besalú. Estudi urbanístic, Edicions El Bassegoda, Amics de Besalú, Olot.

MONSALVATGE, F. 1901, Colección diplomática del Condado de Besalú, vol. 11, Olot.

MONSALVATGE, F. 1906, Colección diplomática del Condado de Besalú, vol. 13, Olot.

OLIVERA, C. et al. 2006, Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya, Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona.

SAGRERA, J. 2007, La recerca arqueològica a Besalú, Tribuna d’Arqueologia 2006, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 291-313.

SAGRERA, J. 2010, Les Muralles de Besalú: restitució cartogràfica, Amics de Besalú, Centre d’Estudis, Anglès.

SOBREQUÉS, J. 1972, La marca de Besalú en la crisi político-social del segle XV (1462-1472), I Assemblea d’estudis sobre el comtat de Besalú (Besalú, 1968), Amics de Besalú, Besalú, 109-122.

NOTES En el BOE del dia 20 d’agost de 2011, el Ministeri de Foment adjudicava a l’empresa Alten S.A. les obres d’adequació de l’espai arqueològic dels Horts del Tallaferro, pressupostades en 514.367 €. L’autor del projecte és el Sr. Daniel Mallarach Macias, arquitecte municipal de Besalú.

2 ) Les aportacions historiogràfiques més recents al tema dels terratrèmols del segle XV (Olivera et al.

2006) conclouen que alguns d’aquests van arribar a assolir una intensitat de nivell VIII-IX dins la escala EMS-98 (European Macroseismic Scale).

1)

319

320

LES EXCAVACIONS A LA COL·LEGIATA DE SANT FELIU DE GIRONA J.M. NOLLA I BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL

Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica. Universitat de Girona

INTRODUCCIÓ TOPOGRÀFICA L’antiga col·legiata de Sant Feliu és el temple cristià més antic de la ciutat de Girona i un dels seus monuments més valuosos i significatius.

Es localitza una mica més enllà –cap al nord de Sobreportes, la porta septentrional de la Força Vella– del nucli antic de la ciutat, que d’ençà la construcció de la gran muralla manada fer pel rei Pere III (segona meitat del segle XIV / primers anys del XV), esdevingué, per la potència dels seus murs i per la solidesa del seu emplaçament topogràfic, una autèntica acròpolis o segon recinte de les defenses urbanes (Fig. 1 i 2). Tanmateix, i això és important, durant una llarguíssima etapa de la seva història, l’edifici es localitzà fora murs, en l’àmbit plenament suburbà.

Trobem l’església al costat occidental del carrer del Llop o pujada del rei Martí, l’antiga via romana fossilitzada que, de Sobreportes, anava en direcció al

pont que li facilitava creuar el Galligants. Recordem que el desnivell entre el sector a tocar el riu i Sobreportes és considerable, amb un pendent fort, que s’accentua especialment a l’alçada de la rectoria i la capçalera del temple dedicat al màrtir. L’església i les dependències annexes ocupen una superfície bastant plana, d’una certa amplada, definida, cap a l’oest i el nord-oest, per un fort desnivell que la separa dels arenys del riu Onyar. Des de tramuntana –ja ho hem dit– l’accés es fa a partir d’una costa ben marcada; cap a ponent, cal solucionar la circulació amb escales, tal com es va fer i es fa per arribar, des de baix, a la porta occidental del temple. Cap a migdia, novament, l’espai que queda més enllà de les muralles de la ciutat es defineix per un fort desnivell que ara se salva amb una llarga pujada de fort pendent o amb unes escales. En direcció a llevant, aquella plataforma plana es perllonga uns pocs centenars de metres paral·lela als murs de la ciutat, fins la pujada del passeig Arqueològic, més enllà, o la

Figura 1. Planta de situació de la col·legiata de sant Feliu.

Figura 2. Planta general del sondeig 1.

321

J.M. NOLLA I BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

davallada cap al Galligants.

Aquestes característiques orogràfiques i, especialment, l’existència, des de sempre, de l’antic camí –via d’Hèrcules, via Augusta, via Pública, camí Francès, camí Ral...– han marcat de manera indeleble la història del lloc i d’allò que l’ha ocupat.

Recordem-ho.

EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA DE 2010

322

Els treballs realitzats dins del temple formen part del conjunt d’actuacions desenvolupades en el marc del projecte europeu del programa Cultura 20072011 Sopra e sotto. La città europea. Il patrimonio archeologico ed architettonico in aree urbane di media grandezza: la difficoltà dell’indagine, le soluzioni della fruizione, l’offerta turistico-culturale, i va ser possible gràcies a un conveni de col·laboració establert amb el bisbat de Girona i l’Ajuntament de la ciutat1.

Una excavació d’aquestes característiques planteja una problemàtica molt especial. Sabíem que es tractava d’un espai en funcionament (que s’acabava de veure afectat per uns complicats treballs de restauració) i convenia no endarrerir-ne l’ús gaire temps. No teníem dades segures sobre les peculiaritats del seu subsòl, deixant de banda la presència ferma de tombes, moltes de les quals eren assenyalades per les grans laudes sepulcrals.

Anàvem, per tant, a cegues. Finalment, calia considerar el greu problema que representava el sòl del temple, a base de lloses més o menys grans però en qualsevol cas de pes considerable, que calia retirar i, després, tornar a col·locar amb ajustada precisió. Es tractava d’una tasca especialitzada d’una certa complexitat i d’un cost considerable. Cal també recordar que la gestió de la terra exigia treure-la a l’exterior, a una certa distància, i en acabar, tornar-la a entrar per colgar-ho tot i poder-ho segellar. Davant de totes aquestes circumstàncies, es determinà efectuar només dos sondeigs en dos punts ben triats de l’interior de l’edifici. Fos quin fos el resultat, havien de fer possible, com a mínim, reconèixer l’estat del subsòl, aconsellar o no altres excavacions futures i, si tot anava bé, definir amb claredat on caldria realitzar més endavant nous treballs.

Vam decidir realitzar un primer sondeig a l’interior del presbiteri, tot considerant que molt probablement era el punt de partida del conjunt actual, on hi hauria hagut la sepultura original del sant, la seva memoria. És un espai notablement enlairat respecte al paviment

Figura 3. Vista aèria del sondeig 1.

de les naus, i que es veia condicionat per l’enorme basament de l’actual altar.

La segona intervenció es va programar en el costat septentrional de l’actual transsepte, atès que oferia un espai prou gran i considerablement net de tombes.

Sondeig 1 (1000) S’obrí en el costat de l’epístola (migdia) ocupant l’espai disponible entre l’altar (est), el mur (migdia) i les escales (ponent) i deixant lliure tot el costat septentrional, fet que permetia entrar i sortir còmodament de la sagristia. L’excavació feia uns 5 m d’est a oest i uns 3,5 m de nord a sud.

Enretirades les lloses, aparegué un nivell de sorra de preparació i, de seguida, restes estructurals i constructives que descriurem tot seguit. En tot moment ens trobàvem per sota dels nivells antics de circulació. Hem explorat fonaments amb tots els problemes que això comporta a l’hora d’intentar resseguir amb més detall l’evolució d’un lloc i, sobretot, per entendre moltes de les característiques formals en alçat de l’edifici. Tal com tindrem ocasió de veure, aquest és un fet cabdal.

La zona nord del sondeig era travessada completament de llevant a ponent per uns fonaments potentíssims de més d’1 m d’amplada, de perfil irregular i obrats amb rierencs i còdols lligats amb un excel·lent i duríssim morter de calç blanc. Pel costat de migdia s’hi recolzaven dos fonaments de mur, un dels quals formaria el lateral d’una estança, mentre que l’altre semblaria que, originalment, aniria lligat a un altre petit mur, oriental de nord a sud, molt malmès, i que potser constituiria un reforçament o reparació del mur de tanca de l’edifici. Aquests tres murs acabats de descriure es trobaven tallats per la gran rasa de fonamentació del mur de l’actual presbiteri.

Les excavacions a la col·legiata de Sant Feliu de Girona Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

Val a dir que en el rebliment d’aquesta trinxera no vam trobar material arqueològic significatiu; era omplerta amb calçobre, runa i deixalles que procedirien de l’edifici antic. Assenyalem la presència d’alguns blocs ben tallats i escairats de travertí, fragments de pedra volcànica, fragments de testae, tegulae i d’opus signinum.

Més enllà del poderós fonament antic, i fins al límit del sondeig, es van identificar i explorar quatre sepultures d’obra que molt probablement en origen eren cinc. Es recolzaven contra els fonaments del mur perimetral i, tot i les semblances entre unes i altres, hi havia certes diferències que fan pensar en una construcció successiva en el temps dins d’una mateixa època.

Només hem pogut excavar-les parcialment (uns 0,40/0,50 m) en trobar-se bona part més enllà de l’àrea sondejada. Totes eren completament buides. Ni un minúscul fragment d’os. Pensem que, quan hom decidí substituir l’edifici antic per l’actual, es tingué cura d’aplegar les despulles per sebollir-les en un nou espai que ens és desconegut, una acció que hauria respost a una especial valoració d’aquelles restes.

La situada al costat de llevant del sondeig (T1) era, com totes, una forma amb murets de maçoneria de pedruscall i morter. Un arrebossat interior recobria completament les parets, i la solera era d’opus signinum, que es conservava malament potser per l’intent maldestre de treure la base de tegulae que degué constituir el sòl original de la tomba.

Més a ponent, la sepultura T2 és més acurada (o potser més conservada). Tota ella era arrebossada d’una excel·lent capa d’opus signinum de qualitat i, per sobre, fent de solera suplementària, presentava dues tegulae posades cap per avall.

La tercera forma (T3) mostrava una solera similar, obrada amb dos maons units amb morter i per sobre una tegula que els cobria. Es trobava afectada per la construcció, en un moment més avançat de la història del lloc, d’una altra sepultura amb els murets obrats amb maçoneria. A diferència de les anteriors, aquesta (T4) no es recolzava en el mur perimetral; malmetia la T3 i, també, el mur que la separaria de la tomba núm.

5 (T5), localitzada a l’extrem de ponent del sondeig, i de la qual només es conserva el mur occidental, just en el perfil.

Totes havien estat buidades conscientment i l’interior era ple de reble, terra i runa.

Més enllà del gran fonament, en el sector meridional de la cala, s’han identificat uns petits nivells tallats per les fonamentacions de totes les estructures amb

Figura 4. Planta general del sondeig 2.

material baixrepublicà. Aquests nivells es disposaven directament damunt el subsòl natural i no serien altra cosa que les freqüentacions lligades a la fundació de la ciutat.

Sondeig 2 (1100) S’obrí, com s’ha dit, en el costat de l’evangeli del transsepte. Feia uns 3 m d’est a oest i uns 5 m de tramuntana a migjorn, i quedava definit, cap al nord, per unes tombes indicades per grans lloses sepulcrals; per la presència de l’altar actual, cap a migdia; per un dels enormes pilars del temple actual, cap a ponent; i cap a llevant, per les escales de l’actual presbiteri i per les d’una capella immediata.

Els descobriments més significatius han estat, inicialment, la localització de dos murs al costat occidental del basament. Un d’ells, del qual no coneixem l’amplada total, travessava de nord a sud uns dos terços de l’espai i es recolzava en el segon mur, que es disposava perpendicularment i que acabava de cop 1 m cap a llevant, mentre que semblava que es perllongava en direcció a l’occident.

Tot i que, constructivament, el primer mur descrit es recolzava en el segon, aquesta relació no implica dues fases constructives diferents ja que tots dos són idèntics tant de factura com de tècnica constructiva.

323

J.M. NOLLA I BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

324

Les parts conservades corresponen als fonaments, que descendien fins al nivell natural del terreny.

S’obriren les rases i hom diposità en el seu interior un conglomerat de còdols, rierencs i morter de calç de bona qualitat, de color blanc. Es tracta de les mateixes característiques i la mateixa manera de fer del gran fonament del sondeig 1.

Contra el segon dels murs, per migdia, es recolzava un sepulcre notable d’obra, amb parament de pedra i morter amb algun fragment de maó aprofitat. Aquesta sepultura no tenia una solera convencional. S’havien obrat en el fons dos murets paral·lels equidistants i perpendiculars a l’eix major de l’estructura, de maó i morter i de dues filades. Per la seva situació, podríem deduir l’existència d’un tercer, que es trobaria més enllà de l’espai sondejat. Haurien servit per dipositar còmodament un taüt de fusta tot deixant la caixa lleugerament enlairada en relació al sòl natural i les humitats corresponents. El difunt que ocupava aquesta tomba, que s’orientava de nord a sud, només pogué ser parcialment reconegut. Era interessant observar que, en haver-se desintegrat el taüt, les despulles del cadàver que no quedaven sostingudes pels murets travessers es van enfonsar, de tal manera que les cames foren trobades seccionades i separades de la cintura.

Hi havia d’altres tombes. A la zona de llevant, se n’excavà una, de fossa simple, orientada de llevant a ponent (T5). Una altra (T6), d’un adolescent, fou reconeguda en l’espai central de la cala. Era també de fossa simple, i cal dir que en construir-se el fonament nord sud se seccionà la sepultura i el cadàver a l’alçada del coll. D’una tercera inhumació (T7), localitzada al límit de llevant del sondeig, tipològicament idèntica i orientada, només se n’ha pogut explorar el cap i les espatlles.

Fou trobada, al sector sud, la solera de tegulae d’una altra inhumació que dibuixava una orientació est-oest i que s’hauria vist afectada per les obres continuades al subsòl del temple. Sobta constatar la cota del nivell inferior del sepulcre, només a 0,5 m de fondària del paviment actual. Això ens està indicant que el nivell de circulació d’aquesta zona pràcticament no ha variat o, si de cas, ha estat un xic rebaixat en relació amb el d’època antiga.

En el quadrant nord-oriental de la cala s’identificà una estructura de planta quadrangular, una part de la qual quedava més enllà de l’àrea explorada. Constava d’un sòl de pedra i morter de certa qualitat, de molt poc gruix, que potser havia servit per recolzar-hi

alguna llosa o làpida.

Allí a prop s’excavà un interessant element que era format per una solera obrada amb pedruscall i fragments de terrissa (àmfora, majoritàriament) de forma aparentment quadrangular (només n’era visible una part), disposada en diagonal respecte als eixos de l’edifici actual, i definida a cada costat per grans fragments d’àmfora clavats verticalment. Ni cendres ni restes òssies foren trobades en el seu interior.

D’amplada, feia uns 0,60 m i de fondària uns 0,13 m. No en coneixem la llargària atès que la fossa es perllongava més enllà del perfil, tot i que alguns indicis fan pensar en una forma quadrada o quadrangular.

Tallava un nivell de circulació antic que, a grans trets, podríem considerar del segle I de l’era, i que era colgat per un altre nivell amb cronologia aproximada dins del segle II. Proposaríem datar-lo a mitjan de la primera centúria, i hauria estat en ús fins a un moment indeterminat del segle II, quan el nivell de circulació fou elevat. És interessant assenyalar que la tomba de tegulae esmentada anteriorment (supra) fou obrada dins d’aquest mateix estrat. Proposaríem veure-hi un element lligat al culte als difunts. Estaria associat a una tomba, i hauria pogut servir per dipositar ofrenes i libacions als avantpassats.

Pel que fa a l’estratigrafia del lloc, cal mencionar la identificació d’uns nivells que s’han de relacionar amb la construcció dels fonaments de la banda de ponent de la cala. El material no és especialment abundant ni tan clar com voldríem, però ens proporciona indicis que caldrà considerar. És interessant constatar que l’actual i marcada diferència de cota de circulació entre l’àrea presbiterial i el quadratum populi ja existia a l’antiguitat. Se’ns dibuixa el punt més alt vers llevant, a tot l’entorn de la via Augusta. A l’alçada de la unió del presbiteri amb l’actual transsepte hi hauria un fort desnivell natural d’uns 0,70 m –actualment quatre graons– que definiria un espai més gran relativament pla que davallaria subtilment cap a ponent. A l’alçada de la darrera crugia de l’església actual, es produiria de cop una forta caiguda, que generaria una mena de penya-segat d’uns 10 o 12 m sobre la llera de l’Onyar.

L’edifici, que parcialment hem identificat, hauria de tenir els peus, com a molt lluny, en la línia de la darrera tramada.

INTERPRETACIONS Ha arribat l’hora d’intentar trobar el lloc de cadascuna

Les excavacions a la col·legiata de Sant Feliu de Girona Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

de les peces identificades en aquesta petita excavació i escoltar què ens diuen. Fins ara (apartat 1 d’aquest treball), els indicis, o bé eren textuals i d’un valor relatiu, o bé eren indirectes i difícils d’avaluar.

La fase inicial. La baixa república L’excavació ha permès identificar diversos estrats que se situen directament sobre el subsòl natural, amb una certa abundància de ceràmica exclusivament baixrepublicana o, en algun cas, amb alguna intrusió explicable. Cal posar-los en relació amb els grans treballs de preparació i adequació de la zona en ocasió de la fundació de la ciutat. No podem posar-los en relació amb un hipotètic espai funerari. Fins ara, els indicis més ferms que controlem amb seguretat permeten assegurar l’existència de cremacions des d’època augustal (Nolla/Sureda 1999, 37-39; Augé/ Frigola 2010, 639-640; Nolla, en premsa a). Per a l’etapa anterior no només no tenim dades relatives a Gerunda sinó que aquesta mancança és un fet general a tota l’antiga Indigècia (Burch et al. 2010, 121-128).

L’alt i el baix imperi. Espai funerari El que ja se sabia s’ha confirmat plenament. Cal deduir que a un costat i l’altre del camí es disposaven sepulcres i sepultures dels gerundenses tal com succeïa a redós d’altres camins d’entrada i sortida de la ciutat (Nolla/Sureda 1999, 13-66; Augé/Frigola 2010, 639-640; Nolla, en premsa a) seguint un model típic de l’antiguitat grecoromana. Al costat de ponent els vestigis són clars, tal com hem vist i com comentarem tot seguit; cal imaginar que el mateix succeïa a l’altra banda. L’actual absis principal de l’església de Sant Feliu, de dimensions i de desenvolupament considerable, arriba fins al carrer actual, que reprodueix sense canvis el traçat del vell camí d’Hèracles i, després, via Augusta. Als indicis anteriorment documentats (supra) hi hem d’afegir dues o tres sepultures localitzades en el segon sondeig, tot i tractar-se d’un espai limitat (15 m2), molt afectat per obres posteriors, algunes de gran volada i amb el sòl de circulació antic a la mateixa alçada o, fins i tot, un xic per sobre de l’actual.

Una de les inhumacions, molt interessant, només conserva la base, una solera de tegulae disposades de llarg, unes en contacte amb les altres i de cap per avall, amb les rebaves cap ensota. Aquí al damunt es disposaria el cadàver. Podríem suposar, sense por d’equivocar-nos, que en realitat es tractaria d’un

sepulcre de tegulae de secció triangular o, menys probablement, de secció quadrangular. Un model i altre són abastament coneguts en aquest territori, si bé les del primer grup són molt més utilitzades i presenten una cronologia més llarga. L’orientació estoest de la tomba és una dada que cal tenir present.

Les altres dues són fosses simples, una de les sepultures més característiques d’ençà del segle II. Presentaven orientacions contraposades, una amb el cap del difunt a llevant i l’altra, a ponent. Aquesta darrera, parcialment tallada per les obres d’un gran edifici, podríem considerar-la cristiana i, per la seva situació, podríem posar-la en relació amb el costum de l’antiguitat tardana de la tumulatio ad sanctos: la recerca d’un lloc on sebollir-se el més a prop possible de la tomba d’un màrtir, d’un confessor o d’unes prestigioses relíquies. L’altra és més difícil de situar en el temps i podria ser de cronologia avançada, de quan ja funcionava el temple actual.

La construcció de l’edifici En els dos sectors explorats vam localitzar restes estructurals significatives d’un únic edifici. Eren uns potents fonaments a sacco, de pedruscall i morter de calç, d’una enorme solidesa i considerable amplada.

En el primer sondeig, aquest fonament descobert de gairebé 1,30 m d’amplada circula de llevant a ponent i fa palesa una certa irregularitat, ja que s’eixampla a mesura que avança cap a l’est. Aquests fonaments es recolzaven sobre el sòl natural i retallaven clarament els estrats preexistents. Pel costat de migdia, el menys polit, se li adossaven unes parets de poc gruix (0,40 m), tres de les quals dibuixaven una petita cambra (A1), mentre que l’altre espai semblava dibuixar un reforç adossat al gran mur. Eren tallats per la gran rasa de fonamentació del temple, del segle XIII. En trobar-nos per sota dels nivells de circulació, no fou possible identificar paviments.

Una observació acurada permet apreciar com la paret defineix una corba molt suau a mesura que avança cap a llevant. Dibuixaria, pensem, la forma típica d’un absis bastant profund.

Pel costat de tramuntana es van identificar tot un seguit de formae d’obra, de planta rectangular, que feien servir de límit meridional el potent fonament.

Se n’han identificat quatre de segures, tot i que, en origen, degueren de ser cinc. Eren molt semblants, però cadascuna tenia personalitat pròpia. Només s’han pogut excavar parcialment atès que una part important de l’estructura es perllongava cap al nord,

325

J.M. NOLLA I BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

326

Figura 5a i b. Propostes d’interpretació de l’edifici tardoantic.

més enllà de l’àrea afectada pel sondeig.

Els poderosos fonaments de la banda occidental del sondeig del transsepte s’han de posar en relació amb la gran fonamentació del sondeig 1. Són idèntics, i tant aquells com aquest constitueixen la part conservada de l’edifici més antic bastit en aquesta zona al damunt de les sepultures anteriors. El mur que segueix una direcció nord-sud, se situa just al marge occidental de l’excavació i continuava, no sabem quant, cap a tramuntana, mentre que el transversal és part d’un altre mur que es disposa perpendicularment de

particularitat suposant l’existència d’una porta, que rarament s’hauria obrat d’aquella manera.

Tinguem, però, ben presents aquestes qüestions, que no es podran resoldre del tot sense una gran excavació en extensió.

llevant a ponent i que es recolza constructivament al primer. En direcció a llevant el mur s’acabava de cop, sense cap més prolongació. Metodològicament, cal considerar la possibilitat que l’espai definit per aquests murs fos una construcció adossada i, per tant, de cronologia més avançada en relació amb l’edifici definit per l’absis. Va en contra d’aquesta possibilitat el fet que el mur transversal s’acabi de cop. És més fàcil explicar aquesta peculiaritat considerantla una obra unitària i la situació d’un gran obertura que no hauria necessitat fonaments. Si l’espai més septentrional fos un afegit només s’explicaria aquesta

de les fonamentacions. No hem trobat cap sòl, i hem pogut constatar que els paviments antics se situaven a la mateixa cota de l’actual o, fins i tot, un xic per sobre.

La petita excavació efectuada el mes de gener de 2010 al presbiteri i al sector septentrional del transsepte del temple ens permet aportar dades noves, malgrat les llacunes, els buits i les nombroses preguntes sense resposta que han acabat plantejant.

A tall de resum, podríem dir que es van descobrir indicis ferms d’un potent edifici que quedaria integrat completament dins del temple actual i que, de moment,

PROPOSTA D’INTERPRETACIÓ DE LES DADES Com hem pogut veure, l’espai explorat arqueològicament era molt reduït i, per acabar-ho d’adobar, totes les restes recuperades formaven part

Les excavacions a la col·legiata de Sant Feliu de Girona Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

no podem datar. Efectivament, el material recuperat és insuficient, tant com la fiabilitat estratigràfica d’uns espais perforats en mil ocasions per construir noves tombes o per bastir estructures.

En la nostra opinió queda fora de tot dubte la interpretació d’allò que hem posat al descobert en el sondeig de l’actual presbiteri: les finíssimes formae d’obra elaborades amb tota la cura del món contra el poderós fonament i allò que s’identifica més enllà, un possible contrafort i els fonaments d’una cambra adossada, permeten deduir què era dins i què era fora.

Hauríem identificat parcialment la part més meridional de l’absis d’un temple que semblaria llarg i profund i de forma característica. L’obra imponent d’aquesta construcció i les tombes bastides unes al costat de les altres ocupant, pel que sembla, tot o una bona part de l’espai presbiteral, ens estan assenyalant que quan això succeí van desaparèixer els vestigis més antics (o almenys una part important).

El gruix notabilíssim dels fonaments no ens ha d’enganyar. Per damunt del sòl de circulació, l’amplada del mur de carreus ben tallats, probablement d’aprofitament, seria menor. Potser podríem pensar en els encaixos d’un synthronos més cap endins, obrat contra el mur. El material recuperat entre el reble que colgava aquestes estructures ens aporta indicis sobre l’ús de sòls d’opus signinum però també de mosaic, tal com indicarien uns quants fragments d’opus tessellatum trobats al farciment de la rasa de construcció del presbiteri actual. Espai presbiteral, laudes sepulcrals, sectors determinats? Ni ho podem saber ni ho sabrem mai. Hi ha també la possibilitat de reconstruir una coberta en quart d’esfera tal com ho indicaria la notable quantitat de pedra volcànica recuperada i que sabem que es feia servir per a obres d’aquesta mena.

La planta que sembla dibuixar-se és de tipus basilical, amb un absis llarg i profund, notablement enlairat, amb, potser, tres naus i probablement dues aules disposades simètricament definint un fals transsepte.

Una planta convencional de creu llatina. A nivell de fonaments, es tractaria d’un edifici unitari, fet en un sol moment.

L’excavació va permetre constatar que l’actual diferència de cota entre la zona de l’absis i les naus, quatre graons i 0,70 m, reprodueix una davallada natural que més enllà, cap a occident, queia de cop sobre l’areny de l’Onyar.

De la tomba del sant no en queda res. De les construccions anteriors, si van existir –grans, petites

o mitjanes, una, dues o cap– no n’hi ha indicis, i no sembla gaire probable que se’n puguin recuperar alguns amb una exploració extensiva. L’edifici que hem reconegut parcialment les va anorrear.

El gruix imponent dels fonaments, sobretot del presbiteri, amb vestigis d’uns contraforts, ens indica la voluntat d’ancorar convenientment el monument, i potser ens estaria assenyalant no només l’amplada de la paret de l’absis sinó també d’un banc corregut a l’entorn de tot el cercle, el basament del synthronos on seurien el bisbe i els preveres durant les grans celebracions.

Els grans blocs de pedra sorrenca retallats de manera regular i uniforme usats en els fonaments de l’església del segle XIII que hem pogut observar i documentar en explorar la gran rasa de fonamentació s’interpretarien com a blocs d’aprofitament procedents de la fàbrica de l’edifici tardoantic. La recuperació, en el reble que omplia tant aquesta rasa com les estructures anorreades de la fase anterior, de petits blocs de pedra volcànica, més o menys retallats, podria fer-nos pensar en una coberta d’una volta de quart d’esfera de l’àrea presbiteral.

Es van recuperar molts bocins, grans i petits, de sòl de morter hidràulic, i també d’opus tessellatum.

Podria ser un indici de la pavimentació d’almenys una part de l’edifici, tal com succeeix en molts altres temples i edificis principals d’aquella etapa històrica.

Tot fa pensar que dins de l’espai presbiteral, potser en el centre mateix, hi hauria hagut la tomba original del sant, un lloc privilegiat i que acabà esdevenint el cor del cristianisme gironí. Es troba –recordemho– molt a prop del camí públic, la via Augusta, on, des dels orígens, s’havia anat desenvolupant l’espai funerari més important de la ciutat. El lloc, molt ben situat, molt a prop del camí i del nucli urbà, devia ser propietat d’algun personatge socialment ben situat i filocristià que el cedí perquè Feliu hi fos sebollit. No cal imaginar un gran monument funerari. N’hi havia prou amb un petit espai on sebollir-lo.

Tot fa pensar que ben aviat les seves despulles haurien estat disposades dins d’un sarcòfag (versemblantment, un dels vuit que es conserven encastats en els murs de l’absis del temple actual) i exposat a la contemplació pública i a la visita sovintejada de pelegrins, cada vegada més nombrosos. Les modificacions subsegüents d’aquest espai privilegiat –si existiren– i d’importància cabdal per a la comunitat cristiana de Gerunda, han desaparegut sense deixar rastres. La voluntat i la

327

J.M. NOLLA I BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

328

necessitat de conservar el nivell del sòl de l’època i l’enorme obra ara identificada ho han anorreat.

La importància de l’espai presbiteral parcialment identificat ens ve assenyalada per la localització de, com a mínim, cinc formae, posades de costat i fent servir de límit els fonaments del presbiteri, amb solera obrada amb testae i tegulae posades planes amb les crestes cap a baix, murs de maçoneria i cobriment interior d’opus signinum, en ocasions hàbilment distribuït. Es van trobar buides, completament netes. Pensem que en el segle XIII, en bastir-se el nou temple, que les afectava, les despulles foren curosament recollides i enterrades en un altre espai.

Hauríem d’imaginar tot el subsòl de l’absis (o una part molt important) ocupat per aquesta mena de sepulcres privilegiats que s’adaptarien a la forma de l’estructura trencant la norma tan arrelada en aquestes terres d’enterrar el difunt tot “mirant” cap a Jerusalem (Nolla/Sagrera 1995, 250-254; Burch et al. 1999, 91-92; Nolla, en premsa b). Era causa de força major. Calia aprofitar al mil·límetre una zona santificada per la tomba del màrtir.

Algunes modificacions, algunes reformes puntualment detectades, ens permeten proposar com a molt probable l’ús continuat de, si no de tots, sí d’unes quants d’aquests sepulcres. Queda clar, també, que s’anaren obrant un després de l’altre, al llarg del temps, fins acabar ocupant tota l’àrea. No ho podem saber del cert per manca d’indicis ferms, però seria possible imaginar enterraments subsegüents que exigirien obrir i tancar el sepulcre sempre que calgués.

Només calia aplegar-hi amb cura les despulles cap a un cantó per dipositar-hi el nou cadàver. Desfer i refer el paviment no era cap problema.

Hem de suposar, per la seva excepcional situació no només dins del temple sinó respecte a tota la diòcesi, que es tractaria d’un espai funerari reservat principalment a l’aristocràcia eclesiàstica i potser, molt puntualment, a les altes elits urbanes.

Es conserva encastat en el mur de l’actual presbiteri l’epitafi de Seruusdei, bisbe gironí del pas del segle IX al X, que, versemblantment, devia assenyalar l’indret on va ser sebollit i que podria haver aprofitat una de les antigues formae del recinte. Quan s’efectuà la radical transformació de l’espai, hom tingué cura de la inscripció, que, incorporada a l’obra nova, s’ha salvat.

Sabem de l’existència d’estructures que es recolzaven al costat meridional del presbiteri, de mides i funció desconegudes, cosa que ens fa considerar, com

a molt possible, l’existència d’espais adossats, construïts posteriorment, que relacionaríem més o menys directament amb l’església martirial i, des d’aquells anys com a mínim, episcopal. Un dels elements podria correspondre a un contrafort per assegurar l’estabilitat de l’absis, tal com s’ha proposat (supra). Si fos certa aquesta interpretació, seria un element més en favor d’un coberta de volta en quart d’esfera, tal com hem insinuat. Les altres restes semblen definir una cambra adossada i, per tant, afegida més endavant, de funció indeterminada. Molt probablement una part del temple serviria de punt de recolzament d’estructures associades més o menys directament a aquest edifici. Tot fa pensar en un suburbi densament construït, especialment a redós del temple.

En relació amb aquests vestigis acabats de descobrir i les dades conegudes sobre aquest sector entre l’època carolíngia i la baixa edat mitjana (Canal et al. 2000; Canal et al. 2003, 99-103; supra, d’aquest mateix treball) ens inclinaríem a proposar, per a la seva construcció, una cronologia tardoantiga tal vegada molt a la darreria de la sisena centúria o un xic més tard, dins de la primera meitat del segle VII. Els sectors reconeguts, certament puntuals, mostren una obra considerable, de notable potència i molt acurada, que semblaria exigir unes determinades circumstàncies que podrien anar lligades a la unificació religiosa sorgida del III Concili de Toledo quan els visigots, amb el seu monarca al capdavant, renunciaven al cristianisme arrià per abraçar el catolicisme. Una mica més tard, hauria estat consagrat bisbe de Girona Joan, una de les grans figures intel·lectuals del moment i una de les personalitats de l’Església hispana (Campos 1960), i Recared hauria obsequiat la tomba de Feliu amb una bella corona votiva (Amich 2006, 104) en reconeixement al prestigi del màrtir, d’un gran abast, i que hauria arribat en aquells anys a un extraordinari nivell de popularitat. L’episcopat de Nonit, fidelíssim seguidor del sant, i una altra personalitat reconeguda de l’església gironina d’aquells anys, podria ser un moment a considerar; o, fins i tot, una construcció llarga, d’uns quants anys, entre el darrer quart del segle VI i el primer terç del VII. Només un indici, un de sol, pot donar suport a aquesta proposta, que cal fer malgrat la seva feblesa. Efectivament, la tipologia de les cinc tombes identificades i parcialment explorades que ocupen completament la part explorada del presbiteri remet a una cronologia tardoantiga. Els

Les excavacions a la col·legiata de Sant Feliu de Girona Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 321-329

sepulcres, especialment els de la segona fase, són tots molt semblants: formae obrades al subsòl amb cobriment interior d’opus signinum però, en aquest lloc, sempre convenientment orientades. L’ús de tegulae i/o testae definint la solera de la sepultura és, també, un fet característic arreu d’aquest territori (i en molt d’altres llocs) que, novament, ajuda a recolzar aquesta proposta nostra.

Altrament, és important tenir ben present una altra qüestió. Deixant de banda, ara, les consideracions cronològiques: fins al moment de la seva substitució, en el segle XIII, no hi hagué, a nivell de planta, cap modificació. Podríem dir, doncs, que el temple romanicogòtic substituí directament el tardoantic.

Per sobre dels paviments, l’obra vista, que no ens ha arribat, pogué passar qualsevol cosa que no modificà, almenys fins allí on controlem, les mides i la traça de l’edifici central. Si hi hagué, en llocs que no controlem, afegits i ampliacions o construccions adossades, només podrem saber-ho després d’una excavació en extensió de tot el subsòl de l’actual temple. En canvi, si hi hagué destruccions i reconstruccions o modificacions internes de la planta de l’edifici visigot, fet més que possible, no ho podrem saber mai. Els indicis han desaparegut sense deixar rastre.

BIBLIOGRAFIA AMICH, N.M. 2006, El nord-est de Catalunya a les fonts escrites d’època tardoantiga (segles IV-VII), Col·lecció de Monografies de l’Institut d’Estudis Gironins 19, Girona.

AUGÉ, A., FRIGOLA, J. 2010, La plaça del Pallol de Girona. Troballes arqueològiques des del segle I-II dC fins al segle XIX-XX, X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 639-647.

BURCH, J., NOLLA, J.M., SAGRERA, J., VIVÓ, D. SUREDA, M. 1999, Els temples i els cementiris antics i altmedievals de mas Castell de Porqueres, Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles 20, Banyoles.

BURCH, J., CASAS, J., COSTA, A., NOLLA, J.M., PALAHÍ, Ll., ROJAS, A., SAGRERA, J., VIVÓ, D., VIVO, J., SIMON, J. 2010, La síntesi, in NOLLA, J.M., PALAHÍ, Ll., VIVO, J. 2010, De l’oppidum a la ciuitas.

La romanització inicial de la Indigècia, Girona, 7-188.

CAMPOS, J. 1960, Juan de Biclaro, obispo de Gerona, Madrid.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M. SAGRERA, J. 2000, El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV, Col·lecció Història urbana de Girona, Reconstrucció cartogràfica 4, Girona.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M. SAGRERA, J. 2003, Girona, de Carlemany al feudalisme (7851057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Col·lecció Història urbana de Girona, Reconstrucció cartogràfica 5, Girona.

NOLLA, J.M.a. El món funerari, in NOLLA, J.M., PALAHÍ, Ll., VIVO, D. Parua Gerunda. La ciutat romana i tardoantiga, Girona. En premsa.

NOLLA, J.M.b. El món funerari de les ciuitates d’Emporiae i Gerunda a l’antiguitat tardana, Contextos funeraris a la Mediterrània nord-occidental (Segles VVIII), taula rodona celebrada a Sant Cugat del Vallès de l’1 al 4 d’octubre de 2009, Sant Cugat del Vallès.

En premsa.

NOLLA, J.M., PALAHÍ, Ll. 2011, Els orígens de la basílica de Sant Feliu de Girona. Dades documentals i arqueològiques. Estat de la qüestió, Estudis Arqueològics 9, Girona.

NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 1995, Ciuitatis Impuritanae coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, Estudi General 15, Girona.

NOLLA, J.M., SUREDA,M. 1999, El món funerari antic, tardoantic i altmedieval a la ciutat de Girona.

Un estat de la qüestió, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 40, Girona, 13-66.

NOTES Aquest estudi forma part del projecte del Ministero de Ciencia e innovación “Del oppidum a la ciuitas. Anàlisis de un proceso histórico en el nordeste peninsular (II. El periodo alto-imperial)” (HAR 2010-16458).

1)

329

330

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL CARRER DE SANTA ROSA 3-5, DE LLAFRANC (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ) Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Arqueolític Terra-Sub, SL.

La construcció d’un nou edifici d’habitatges en el solar carrer de Santa Rosa 3-5, de Llafranc, va suposar l’actuació en una zona d’expectativa arqueològica (UA A06-Llafranc). Per aquest motiu, la llicència d’obres es trobava condicionada a un control arqueològic dels moviments de terres.

Les restes d’època romana existents a Llafranc són conegudes d’antic. En el solar que ens ocupa es preveia la localització d’evidències del cementiri romà, segons les observacions que s’havien realitzat anteriorment. Com esperàvem, la intervenció realitzada ha permès documentar arqueològicament part del cementiri romà situat al turó de la població.

LOCALITZACIÓ DEL JACIMENT La intervenció arqueològica s’ha dut a terme al solar del carrer de Santa Rosa 3-5 de Llafranc. La vila domina una badia limitada a la banda nord-est per la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda i al sud-oest pel sector de les Envistes i la Punta d’en Blanc. A la platja hi desemboquen la riera de la font d’en Xecu a l’oest i la riera de la Pastora al costat est.

El solar se situa a l’est de la riera de la Font d’en Xecu, just on s’inicia el pendent del turó que culmina amb l’església de Santa Rosa de Lima al seu cim.

Les vies que donen accés a la població són la C-66/ C-31, carretera de Girona a Palamós, en direcció a

Figura 1. Localització del jaciment.

Palafrugell, i la Giv-6591 fins a Llafranc.

TREBALLS REALITZATS I RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ El solar on s’ha dut a terme la intervenció arqueològica estava ocupat per dues cases, que constaven de la vivenda pròpiament, amb accés pel carrer de Santa Rosa, i d’un pati cadascuna a la part del darrera, al centre del qual s’hi situava un pou que compartien.

Després de l’enderroc dels edificis, i durant el control arqueològic, es localitzaren diverses estructures arqueològiques, d’època romana. Per una banda, es van documentar tres trams d’un mateix mur (UE 1004, 1007 i 1017), seccionat per les estructures contemporànies, amb orientació nord-oest/sud-est, que ocupava tota la longitud del solar i se situava, aproximadament, al centre d’aquest. Aquest mur presentava un revestiment de morter de calç, observable a la cara est, i una amplada considerable, entre 1,20 m i 1,40 m, i una alçada conservada variable, entre 0,40 m de mínima i 1,16 m de màxima.

En total, es documentaren 14,70 m de llargada.

Aquest mur ha estat interpretat com a mur perimetral del cementiri, ja documentat anteriorment en d’altres solars de la població.

El jaciment s’ha dividit en 2 sectors segons la posició de les estructures en relació al mur perimetral del cementiri que travessa de nord a sud tot el solar i el divideix en dues parts. Així la zona est del mur és el sector 1 i la zona oest, més a tocar de la riera, el sector 2.

Al sector 1 es va localitzar una estructura de combustió contemporània (UE 1015) i un retall al subsòl (E5).

Pensem que per les seves característiques, l’E5 podria tractar-se d’un forat per construir un pou en època contemporània. Hem de destacar la presència en el sector 1 de material prehistòric (tipus Montboló), localitzat en un paquet d’argiles amb matriu sorrenca que cobria el subsòl natural i en el qual no s’ha

331

Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 331-334

Figura 2. Planta i secció general del jaciment.

332

localitzat cap tipus d’estructura associada. Pensem que aquest material podria procedir d’alguna estructura situada en una zona més alta del turó i que pel propi pendent del terreny natural i algun agent mediambiental es van desplaçar cap aquesta zona.

Contràriament al que s’esperava, les estructures funeràries han aparegut al sector 2, que seria l’exterior del recinte funerari. Aquestes estructures es trobaven cobertes per un estrat amb material d’època romana que procedia, segurament, d’un altre solar, i que s’abocà en aquesta zona per tal d’anivellar el terreny (UE 1002 i UE 1008).

Al costat nord i adossada al mur perimetral, es va documentar una estructura funerària tipus mausoleu, E1, de petites dimensions i un retall al subsòl (UE 1018) de funció indeterminada.

Al costat sud del solar van aparèixer la major part dels enterraments localitzats. Adossat al mur perimetral, un mausoleu (E3) de majors dimensions que l’anterior, tot i que es troba seccionat, i 5 enterraments, EN2, EN3 EN4, EN5 i EN6, dels quals l’EN2 i l’EN6 es tracten de les fosses buides, l’EN3 és un enterrament

d’enterraments localitzats en aquest jaciment.

amb tegulae d’un perinatal, i l’EN4 i l’EN5 són dos enterraments infantils en caixa. A continuació es descriuen tres estructures que reflecteixen els tipus

parets presentaven restes d’estuc de color vermell, alguns fragments del qual també es localitzaren en l’estrat UE 1021.

Estructura 3 És una estructura funerària de tipus monumental i col·lectiva. Malgrat que la part oest està seccionada, les mesures que es conserven semblen indicar que tindria una planta rectangular. L’estructura està formada per murs de pedra lligada amb morter de calç, la mida de les pedres és mitjana i petita i la seva litologia majoritàriament granítica.

Les mesures exteriors generals de l’estructura eren de 1,50 m de llargada conservada, 2,46 m d’amplada i 0,20 m d’alçada conservada. L’espai interior observable era de 1,32 m per 1,20 m i presentava dos nivells in situ molt clars. El primer (UE 1021) es tracta de l’estrat on es localitzaren restes òssies i era un nivell de sorres i argiles de color marró vermellós que conservava restes de fragments de ceràmica. Aquest nivell semblaria la solera de l’estructura formada per terra i trossos de ceràmica premsada. Per sota del nivell 1021 es localitzà un estrat format per sorres, a mode de preparació de paviment (UE1023). Les

Intervenció arqueològica al carrer de Santa Rosa 3-5, de Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 331-334

mesures de 0,20 m d’amplada al capçal (amb tègula), 0,14 m d’amplada als peus (sense tègula conservada) i una llargada de 0,50 m. La orientació de la tomba era de nord-sud.

A l’interior es localitzaren restes d’un individu perinatal, del qual només es van poder observar fragments de les cames, la resta no es conservava.

La cronologia d’aquest enterrament és indeterminada però segurament posterior al mur de delimitació, segons la seva posició.

Figura 3. Estructura 3, fotografia final.

Aquesta es tractaria d’una sepultura tipus mausoleu de caràcter familiar. Al seu interior conservava diverses restes òssies, entre les quals s’han observat 3 reduccions i un enterrament in situ (EN1) que només conservava les tíbies, les fíbules i part dels peus en connexió, la resta no es conservava ja que es devia perdre quan l’estructura va quedar seccionada a la seva part oest. L’orientació de la inhumació és oest/est.

La reducció 1 se situava a una cota per sobre de l’estructura barrejada amb l’estrat que la cobria (UE 1008), presentava restes de diversos individus i, tot i no estar in situ, semblaria que va ser agrupada intencionadament. La reducció 2 eren fragments de tíbies i fíbules (esquerra i dreta) agrupades com un farcellet sobre l’EN1 i les restes disperses localitzades en l’estrat UE1021 a la zona sud de l’estructura. La reducció 3 eren diversos fragments ossis localitzats a la zona nord i a tocar de la paret est; el morter de calç caigut per sobre, durant l’enderroc de l’estructura, va provocar que gairebé no s’hagin conservat.

La cronologia d’aquesta estructura seria constructivament posterior al mur de delimitació del cementiri.

Enterrament 3 Enterrament localitzat a l’extrem sud i exterior del recinte funerari, just a tocar del mur UE 1007. Estava formada per tegulae col·locades verticalment, de les quals conservava in situ les 3 de la capçalera, 2 de les parets i 1 del capçal. La resta de tegulae trobades estaven caigudes dins de la fossa d’enterrament, però podem suposar que devien formar un sostre amb doble vessant, ja que s’han localitzat altres tombes amb aquestes característiques anteriorment.

La tomba tenia una planta de tendència trapezoïdal, amb el capçal més ample que els peus, amb unes

Enterrament 4 Es tracta d’un enterrament individual que conserva la fossa excavada en el subsòl. Aquest enterrament se situava al sud oest del sector 2, a l’exterior del recinte funerari. El retall presentava una planta rectangular amb el capçal i els peus arrodonits i unes mesures de 1,11 m de llargada 0,50 m d’amplada màxima i una alçada de 0,30 m.

La inhumació localitzada al seu interior corresponia a un individu infantil del qual es va poder observar aproximadament tot l’esquelet, tot i que en molt mal estat de conservació.

A l’interior de la fossa es localitzaren diversos claus de ferro (dos a la capçalera, dos als coxals i dos als peus) que ens indicarien que es tracta d’un enterrament en caixa. A la zona dels peus i per sobre d’aquests, se situava una gerreta que formava part de l’aixovar del difunt.

L’orientació de l’enterrament era de nord-oest/sud-est i la cronologia que ens aporta el seu aixovar és del segle III dC. CONCLUSIONS La intervenció arqueològica realitzada al carrer de Santa Rosa 3-5 ens ha permès documentar una part del recinte funerari de Llafranc en època romana.

Resulta interessant que aquestes tombes es localitzessin a la part exterior (oest) del recinte funerari, mentre que en el que seria l’interior (est), ja sigui perquè no hi existien o perquè no s’han conservat, no es van localitzar restes d’enterraments de cap tipus. Val a dir, que al costat est, el terreny natural es trobava a una cota molt superior i el més probable és que amb les construccions contemporànies es destruïssin les restes funeràries d’aquest sector.

L’estudi antropològic realitzat per Bibiana Agustí ens aporta dades molt interessants sobre la població representada en aquest jaciment. Com ens indica

333

Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 331-334

334

l’estudi, la mosta funerària és parcial però indicativa d’un espai funerari ben organitzat. Compta amb estructures individuals al voltant d’un possible recinte monumental. La reutilització de les estructures funeràries tipus mausoleu, com l’E 3, mostra un llarg ús i continuat en el temps. La presència de restes infantils en estructures individuals i a mesura ens parla d’un tractament funerari a nivell dels grups d’edat.

Per altra banda, tot i que la mostra és parcial, trobem que l’edat més ben representada és l’adulta i la gràfica correspon a una mostra de població natural, amb representació de gairebé tots els grups d’edat i sexe.

Cronològicament, el jaciment presenta una diacronia que va del segle III al V dC. Malgrat que hem localitzat materials anteriors, del segle I dC, barrejats amb materials posteriors en els estrats superiors, creiem que aquests procedeixen d’altres llocs de la població, ja que aquests estrats, per la manera com s’observen i els materials que contenen (àmfores, teules, molins...) semblen abocaments de terres posteriors, per anivellar el terreny.

Pel que fa als enterraments, els dos infantils presentaven uns aixovars que els insereixen clarament dins el segle III dC. El mur de delimitació seria anterior a les estructures funeràries, si més no constructivament, tal i com mostra la seqüència estratigràfica. Per altra banda, el retall UE 1018 seria posterior i, segurament, funcionaria un cop el recinte funerari s’hauria abandonat, a partir de la segona meitat del segle IV a principi del V dC. Aquestes dades ens les proporcionaria el material aparegut tant en els estrats localitzats dins el retall

UE 1018 com el recuperat en les restes de l’enderroc del mur de delimitació, i en els estrats que cobreixen part d’aquesta estructura i els enterraments, que ens indiquen que el recinte s’abandonaria en aquestes dates. Malgrat això, aquest fet s’hauria de contrastar amb més dades d’altres punts del recinte.

Respecte al material prehistòric que s’ha localitzat al sector 1, cal destacar la seva presència com a indici d’un possible assentament dins la població de Llafranc. Entre les restes cal destacar algunes formes com una nansa tubular tipus Montboló, que pertany al Neolític postcardial. La dipositació de l’estrat on han aparegut aquests materials, per sobre de la terrassa del subsòl natural, i el fet que el material no estigui rodat, ens indicaria que en algun lloc del turó, no gaire lluny del nostre jaciment, s’hi podrien localitzar estructures prehistòriques.

Aquesta intervenció ha constituït una bona oportunitat per documentar arqueològicament part del recinte funerari de Llafranc en època romana, així com evidenciar la presència de població prehistòrica a la zona.

BIBLIOGRAFIA BARTI, A., PLANA,R., TREMOLEDA, J. 2004, Llafranc romà, Col·lecció Quaderns de Palafrugell, Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona.

BARTI, A., PLANA, R. 1989, Noves aportacions a l’estudi del jaciment romà de Llafranc, Cypsela 7, Girona, 137-146.

CAJA, M.J. 2000, Intervenció en el barri de l’església de Llafranc, V Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Olot, 157-160.

EXCAVACIONS AL MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍXOLS (BAIX EMPORDÀ). CAMPANYES DE 2010 Jordi VIVO LLORCA, J. M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL

El març de 2010 es va endegar la tercera i darrera campanya d’excavacions a l’entorn del conjunt monumental del monestir de Sant Feliu de Guíxols que estava prevista al conveni de col·laboració científica signat el 2007 per l’Ajuntament de l’esmentat municipi i la Universitat de Girona. A més a més, gràcies a un ambiciós projecte per restaurar les torres del Fum i del Corn del mateix cenobi, va sorgir l’oportunitat de dur a terme encara una campanya més, entre els mesos de setembre i desembre. En conjunt van ser, doncs, més de tres mesos dedicats a completar les tasques iniciades el 2008, que han permès d’obtenir un gran volum de dades noves i avançar considerablement en el coneixement del monestir, si bé, com passa sempre, encara hi ha diversos punts foscos i preguntes, noves i velles, que encara no podem respondre satisfactòriament.

Oferim a continuació una descripció de les troballes

més remarcables dutes a terme i una succinta interpretació de les diferents fases constructives que hem pogut detectar, que complementa i precisa en alguns aspectes la interpretació preliminar que ja avançàvem a les Jornades anteriors (Vivo 2010).

LA INTERVENCIÓ DE MARÇ DE 2010 En aquesta ocasió vàrem prosseguir l’exploració de la mateixa àrea excavada en les dues campanyes prèvies, és a dir, la plaça que queda delimitada, pel nord, per l’arc de Sant Benet, per l’est, per l’església i la Porta Ferrada, pel sud, pel cos barroc promogut per l’abat Panyelles i, per l’oest, pel carrer de l’Abadia, tot continuant l’excavació a partir dels límits marcats els anys 2008 i 2009, cosa que comportà l’obertura d’un front a la banda més septentrional de l’espai i en direcció a ponent.

Figura 1. Planta de conjunt de totes les estructures documentades entre 2008 i 2010.

335

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

336

parell de murs anteriors d’opus caementicium (UUEE 1129 i 1215), el primer dels quals presenta una orientació de 45º en relació al que estem descrivint. Posteriorment, hom bastí, a banda i banda del mur, un conjunt de pilastres. Les situades a l’est (UUEE 1031,1032 i 1091) són força homogènies, ja que totes estan obrades amb carreus granítics ben escairats. No es pot dir el mateix de les tres restants situades a la banda oest, de les quals, dues són molt matusseres (UUE 1056 i 1087), estan fetes amb pedres no treballades unides amb morter i ronden el metre de llargada.

Contrastant poderosament amb aquestes, la tercera (UE 1018) és una obra de gran qualitat i solidesa, feta amb blocs de granit perfectament escairats i que s’assenta a molta més profunditat. També, a diferència de les anteriors, que tenen la seva corresponent bessona a la paret oposada, aquesta ens ha arribat Figura 2. Planta de la zona 1, amb indicació dels àmbits i les UE’s dels murs. tota sola.

El mur de ponent, molt alterat al llarg del temps, està format, de fet, per dues estructures L’excavació permeté exhumar un conjunt d’estructures (Fig. 2) pertanyents a diferents fases adossades. La més antiga (UE 1062) conforma un de la vida de l’indret. D’entrada, una de les troballes parament fet de pedres irregulars lligades amb molt de més remarcables té relació amb uns murs que ja morter. En ell es recolzen dos murets afaiçonats com havien estat localitzats en les campanyes anteriors i a falses pilastres (UUEE 1057 i 1248), d’una factura que van ajudar a definir un espai rectangular, de 5 m tan poc acurada com els respectius bessons suara d’amplada i, almenys, 12 m de longitud, l’inici del qual esmentats. Aquesta paret no constituïa el tancament es troba en els moments més reculats del conjunt, en original d’aquest àmbit, sinó que ho seria l’altra, més època baiximperal, i va estar en ús, sotmès a multitud antiga (UE 1239). Gairebé com un fet sorprenent de reformes, durant segles. Malgrat que d’una part en aquest jaciment, el bastiment del mur UE 1062 d’aquesta construcció ja n’hem parlat anteriorment està ben datat al segle XIV, com posen de manifest (Vivo 2010), tornarem a esmentar les estructures l’estratigrafia i les restes de paviment que encara conegudes fins al moment per tal d’oferir una visió s’hi conservaven adherides. Observant atentament aquesta estructura s’aprecien diverses reformes: hi unitària i, per tant, més comprensible.

El tancament meridional d’aquest edifici ens és ha diferències ben visibles entre la meitat meridional desconegut com a conseqüència del seu arrasament i la septentrional, presentant aquesta darrera una en el moment de construir-s’hi una bassa per amarar quantitat més gran de morter i un ús de blocs de calç el segle XVIII. Per la seva banda, el mur de pedra més grans i treballats (potser reaprofitats d’una llevant (UUEE 1009/1085) està constituït per un doble estructura anterior), així com una fonamentació menys parament de blocs de pedra, parcialment escairats, profunda. D’entrada, aquest mur acabava a l’alçada reblert amb un abocament de morter i pedres. Al del mur UE 1281, tot seguint l’alineació del mur UE seu torn, aquest mur folra i destrueix en part un 1238, que delimita la façana nord d’un altre àmbit

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

(A14), però més endavant s’hi afegí un segon tram que cobria el mur UE 1281. Aquest presenta una cara interior en diagonal respecte de l’orientació general de l’estança, simètrica a la del mur de l’extrem nordoriental (UE 1129) i, en edificar-se la paret UE 1062, va crear una façana rectilínia i ocultà l’angle.

En origen, el tancament de tramuntana, malgrat que exteriorment era rectangular, interiorment presentava una forma trapezoïdal gràcies als dos murs en diagonal (UUEE 1129 i 1281) que estaven units per un tercer, que segueix l’orientació est-oest (UE 1293). Tots ells es caracteritzen per ser una obra feta amb opus caementicium, com altres estructures la construcció dels quals cal situar durant el baix imperi. Aquest sector nord és d’una gran complexitat estructural, atès que el mur UE 1281, en aparença, es recolza pel sud-oest en el mur UE 1238, que és el límit nord de l’A14. Aquesta paret mostra algunes diferències en el seu parament: a l’angle nordoriental, on és solidari amb el mur UE 1239, està obrada amb blocs de granit. A l’oest del mur UE 1281, tanmateix, el parament canvia completament, ara format per còdols i pedres sense treballar; així mateix, el mur presenta una lleugera desviació vers el nord, que el porta a cobrir, només en part, la canalització UE 1262. I, per si no n’hi hagués prou, la cara sud és un parament d’opus caementicium, afí al del mur UE 1281; per aquesta banda, sembla que el parament es recolza en el mur UE 1062. Un darrer element que contribueix a dificultar la interpretació de tot plegat és el fet que, en un moment determinat, el mur UE 1281 fou afaitat i cobert per un nou parament (UE 1244).

Un element extraordinari que convé de remarcar en aquest punt és la presència d’una magnífica canalització (UE 1262), obrada en pedra i rajol lligats amb morter, que discorria per sota de la capçalera trapezoïdal d’est a oest i que travessava el mur UE 1281, per on anava coberta amb una volta de mig punt construïda amb tegulae, en direcció a l’àmbit 13.

No hi ha cap dubte que la canalització fou construïda al mateix temps que la resta de l’edifici de parets d’opus caementicium, atès que no hi ha cap rastre que la paret hagués estat rebentada a aquest efecte, i sembla que fou obliterada en la primera reforma de l’edifici, ja que aparegué originalment tapiada per la banda est del mur UE 1281 per mitjà d’una llosa de pedra col·locada verticalment.

L’element més antic del conjunt es trobaria a l’angle nord-est del mur UE 1238, format per un petit tram en què es pot observar un parament de pedres

granítiques carejades exteriorment. Aquest mur faria angle prolongant-se vers ponent i migdia.

Posteriorment, fou totalment remodelat en dues ocasions diferents. D’entrada, contra ell es va bastir la capçalera trapezoïdal; un moment en el qual, segurament, el mur UE 1238 experimentà una primera remodelació, en ésser substituït per un parament d’opus caementicium. Més endavant, en erigir-se l’A14, el parament nord fou transformat i el nou carreuat cobria parcialment la canalització.

També fou remodelat en direcció sud, tot restant emmascarat per noves estructures que el folraven i l’eixamplaven, un fenomen que es retroba en altres espais dins de la mateixa zona.

Aquest mateix àmbit va aportar algunes dades que han contribuït a interpretar un dels elements que no havien quedat resolts a la campanya de 2009.

En concret, s’ha pogut relacionar la troballa de diversos grans fragments de morter, alguns amb unes marques estriades (UE 1143), escampats juntament amb pedres aparentment abocades, amb uns altres de similars que s’havien trobat anteriorment. Els indicis fan pensar en la possibilitat que es tractessin de restes pertanyents a alguna cupa, destruïda i abocada en aquest espai. Aquesta no seria la primera tomba localitzada d’aquesta tipologia a la zona, atès que n’hi ha una altra de documentada a l’àmbit 14 i encara una tercera al subsòl de l’església (Vivo/Nolla 2009).

Per bé que, en general en aquest jaciment, els nivells de circulació no són precisament abundants, aquest àmbit en proporcionà un parell. El paviment inferior (UUEE 1045 i 1250), del qual només es conserven algunes fines clapes de morter de calç i la seva empremta, es data entre els segles XIII i XIV i és anterior a l’erecció dels contraforts, ja que tots –llevat del basament UE 1018– estan assentats al seu damunt. El paviment superior (UUEE 1101/ 1128), construït associat als contraforts, es conserva particularment a la zona septentrional (UE 1118), on es manté part del sòl de morter, degradat i amb rastres d’haver estat cremat. De fet, els nivells superiors (UE 1089) també presentaven senyals d’un incendi i, fins i tot, es localitzaren les restes d’una biga carbonitzada.

A la resta de l’espai el paviment no es conserva, però sí el nivell al damunt del qual fou construït (UE 1101).

Caldria datar aquesta segona obra al segle XVI, sense poder efectuar més precisions.

Al costat occidental d’aquest àmbit que acabem de descriure s’obria un espai quadrangular (àmbit 13),

337

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

338

marcat per una colla de murs que es relacionarien amb altres estructures dels voltants, de manera que els límits quedarien establerts pels murs UUEE 1281 i 1270 per llevant, la UE 1238 per migdia i les UUEE 1247 i 1264 per ponent i tramuntana. Tanmateix, aquests darrers només s’apreciaven tot just al perfil de l’àrea excavada i, per tant, resta desconeguda bona part de les seves característiques estructurals i funcionals. Per la banda oest i contra el mur UE 1247 es localitzà una estructura de morter i pedres (UE 1258). El morter recorda el de les restes que interpretem com a fragments de cupa, però, si bé en aquell cas sembla força clara aquesta lectura, no es pot dir el mateix d’aquest altre pel fet que resulta un element molt irregular i no presenta la forma de volta.

Per altra banda, malgrat que als nivells més pregons es documentaren restes d’una inhumació, no sembla que estigués relacionada amb ella, sinó més tost amb altres enterraments situats en àmbits veïns. També és cert que l’arribada a la capa freàtica dificultà en gran mesura les tasques d’excavació d’aquest punt.

Per la banda meridional, la cambra apareixia travessada d’est a oest per la canalització UE 1262.

Aquesta fou malmesa per la construcció o la refacció del mur UE 1238, que li passa pel damunt, així com per l’estructura de morter UE 1258, assentada en part damunt d’un dels murs laterals de la canal. El mur UE 1238 fou remodelat en diverses ocasions i, en darrera instància, apareix com a solidari del mur UE 1247. Fou aleshores quan la cambra prengué la seva configuració definitiva, ja que fins aleshores, segurament, havia estat un espai obert per ponent o bé formava part d’una cambra més àmplia situada parcialment fora de la zona excavada.

Al sud d’aquesta mateixa estructura es localitzà un altre àmbit (A14), limitat per ella pel nord, pel mur UE 1239 per l’est i per la UE 1240 pel sud, restant l’oest fora de l’àrea excavada. A la banda de ponent fou localitzada una estructura de secció troncocònica (UE 1256) conservada parcialment, que podria ser una cupa que per l’extrem nord es recolza contra el mur UE 1238 i per l’altre, fou afectada per la construcció del mur UE 1240.

En aquest espai només es conservava un nivell de circulació, constituït per un paviment de grans còdols lligats amb fang que funcionaria amb els murs UUEE 1238 i 1240 i la banqueta UE 1241. Aquesta és, de fet, un mur en direcció nord-sud, que seria una mena de banqueta, similar al mur UE 1010 de l’àmbit 1.

A l’angle sud-oest del sondeig (A15) quedava un petit

espai triangular delimitat, al nord, pel mur UE 1240, a l’est pel mur UE 1239 i al sud i l’oest per la canalització UE 1004 i una claveguera actual. Malgrat l’escassetat d’informació que va poder aportar, sembla que fou utilitzat com a espai de treball en el transcurs de les grans obres del segle XVIII, com mostren les marques de calç al parament, afins a les de les altres cubetes per amarar aquest producte documentades prèviament. Així mateix, es pogué veure amb claredat que el mur UE 1240, que en principi semblava construït recolzant-se contra el mur UE 1239, de fet el cobria i funcionava amb el mur UE 1062.

LA INTERVENCIÓ DE LA TARDOR DE 2010 Mercès a l’oportunitat de poder excavar encara una vegada més a l’entorn del monestir i davant de la perspectiva d’una campanya llarga (de finals de setembre a inicis de desembre), es va optar per explorar noves zones i d’altres que havien estat prospectades prèviament però que es considerava escaient de reexcavar amb l’esperança de localitzar dades noves.

Zona 2 Aquesta és l’àrea que s’obre al davant de la façana septentrional de l’església i que queda emmarcada per la calçada del carrer al nord, el mur de contenció (que serveix per formar una terrassa artificial) situat sobre el desnivell del carrer del Prior a l’est i l’esmentada façana de l’església al sud; per la banda oest no hi ha cap límit definit, sinó que s’estén cap a la plaça del monestir. Aquesta segona zona no havia estat encara explorada arqueològicament, de manera que el coneixement previ era molt escàs, més enllà de la documentació planimètrica dels segles XVIII i XIX. L’estructura més destacable que es va localitzar, per les dimensions, solidesa i magnitud, és un potentíssim mur de dos metres i mig d’amplada que travessa el sector de nord a sud (UUEE 2002, 2106 i 2107) i que va aparèixer a molt pocs centímetres del nivell de circulació actual (Fig. 3). Està construït amb la tècnica de l’encofrat i format per blocs sense escairar de grans dimensions lligades amb morter de calç. A més a més, a intervals irregulars mostra un conjunt de contraforts amb funció de girs o compartimentacions que van cap al sector occidental de la zona. El primer és un mur est-oest (UE 2027) imbricat amb el mur principal i que queda tallat de sobte a escassa distància d’un dels murs que clou

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

Figura 3. Planta de la zona 2, amb indicació dels àmbits i les UE’s dels murs.

un espai enjardinat que aprofita les estructures de la façana del monestir de la segona meitat del segle XVIII. El segon, a uns 5 m de distància vers el nord, és un altre mur que segueix la mateixa direcció que l’anterior però en un petit tram rectilini, que esdevé ben aviat una pronunciada corba que gira cap al sud-oest. És possible que, inicialment, aquest mur es bifurqués i anés a buscar la UE 2027 però, de la mateixa manera que aquell, aquest també fou tallat pel bastiment de la façana de tancament del cenobi del segle XVIII. Pel costat nord i a la vora del punt on el mur comença a efectuar el gir s’hi afegeix un nou parament (UE 2109), de la mateixa naturalesa que els anteriors i que s’eixampla de manera que la cara de llevant va en paral·lel al tram original nord-sud i la de ponent, en diagonal vers el nord-oest. Com que la calçada del carrer es trobava just a tocar de l’estructura i era completament impossible d’excavar, fa de mal dir quin seria l’aspecte que tindria aquesta construcció tan monumental més al nord.

Sobre els contraforts, cal assenyalar que, per la banda oriental, ambdós presenten alguns grans blocs de pedra que sobresurten de la resta del mur, de manera desordenada i sense acabar en un parament regular. Aquest fet, unit a la presència d’una gran rasa excavada a tot el recorregut de la cara est del mur

nord-sud, indueixen a pensar que el parament fou espoliat i alguns dels grans blocs foren retirats un cop l’estructura fou abandonada.

La potència i la solidesa dels murs, que s’enfonsaven fins a una cota a la qual no es pogué arribar durant la intervenció arqueològica pel fet d’haver arribat a la capa freàtica, són arguments que permeten defensar la interpretació de les estructures com a part del sistema defensiu del monestir. Reforcen aquesta lectura les planimetries històriques del monestir, que presenten una muralla i una torre just en aquest espai, si bé lleugerament desplaçades cap a l’oest.

La presència d’aquesta muralla dividia netament l’espai explorat en dos àmbits, un a ponent i l’altre a llevant. Aquest darrer (A201) està marcat sobretot per la presència d’una àrea cementirial moderna, amb una gran quantitat de tombes localitzades, moltes de les quals apareixien retallades ja d’antic per tal de col·locar-n’hi d’altres de més modernes.

Els enterraments estaven majoritàriament orientats en direcció nord-sud, per bé que un nombre notable dels situats a l’extrem més proper al temple, apareixien en la direcció inversa, amb el cap vers el sud. En aquest mateix sector i, sobretot, a la vora de la rasa d’espoli, hi havia un altre grup, força nombrós i més antic que la resta, que seguia l’eix est-oest; algunes d’aquestes tombes aparegueren parcialment seccionades per l’acció de l’obertura de la rasa d’espoli. Aquestes tombes més antigues es trobaven a una cota més alta, fet que té relació amb l’existència de dos murs prims, fets de pedres lligades amb morter i situats molt a la vora l’un de l’altre, que travessaven la zona 2 d’est a oest més o menys pel centre. El mur meridional (UE 2070) no tenia un aspecte massa ben acabat, a diferència del septentrional (UE 2035), que aparegué recobert de petits carreus quadrangulars col·locats, però, d’una manera poc acurada. Al mateix temps, aquest estava assentat sobre un altre mur (UE 2164) més antic. Deixant de banda el muret UE 2035, els altres quedaren afectats per l’obertura de la rasa d’espoli. La funció d’aquestes estructures d’escassa entitat era servir de contenció per a l’aterrassament del sector de migdia d’aquesta zona, que funcionava a un nivell més elevat que el sector nord. El fet que els tres murets estiguin tan propers s’explica per les constants necessitats de modificar el graó provocades per l’increment de les aportacions funeràries al cementiri.

Gràcies a l’esmentada diferència de cotes, la banda nord, més baixa, ha permès conservar diversos

339

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

340

nivells de circulació que han desaparegut al sud i que cal relacionar amb les diferents refaccions de l’antic camí que menava a l’església, ben assenyalat a les plantes aixecades al segle XVIII. Unes poques tombes molt modernes envaïren parcialment aquest espai i retallaren els nivells de circulació. Aleshores, atenent a la informació proporcionada pel plànol de 1743, sembla que l’accés ja es feia pel costat oest de muralla que en aquests moments, aparentment, es trobava ja enderrocada.

Es documentaren fins a cinc nivells de circulació sobreposats. Majoritàriament eren de terra piconada, a excepció d’un que encara mantenia restes d’una pavimentació més acurada de morter de calç. Tots compartien el fet d’haver estat malmesos en el moment d’excavar la rasa d’espoli que, al mateix temps, havia destruït les relacions estratigràfiques entre ambdós conjunts.

A l’extrem nord de la zona 2, als peus de la seqüència de nivells de circulació, foren localitzades les restes de l’angle d’una habitació (UUEE 2147 i 2186), molt a la vora del contrafort de tramuntana de la muralla, si bé aparegueren a una cota molt més baixa. Ateses les dificultats per treballar amb comoditat i seguretat no podem confirmar si continuaven cap al nord i l’est.

Aquest sector evidencia dues fases: a la més antiga es troben els murs originals de pedra lligada amb morter que donen forma a la cantonada d’una cambra pavimentada amb opus signinum. A la més moderna, l’estança fou amortitzada si bé hom mantingué el parament de migdia per aprofitar-lo, doblant-lo, per aixecar un mur nou (UE 2185) que s’associa a una graonada que donava accés al camí de l’església.

Un dels graons encara conservava les restes d’algunes lloses, similars a les documentades en una pavimentació disposada just al damunt del signinum.

Així doncs, l’accés al temple es duria a terme passat des d’un espai pavimentat amb rajoles a uns graons que ascendien lleugerament fins a un camí a tocar de la muralla, que, uns metres més endavant, esdevenia altra volta sobrealçat per mitjà d’un altre graó que salvava el desnivell respecte del sector més proper a l’església.

Les transformacions de la vella estança pavimentada amb opus signinum fa pensar en la possibilitat que hi hagués una mena d’entrada que quedaria completada amb l’afegit d’una mena de pilar (UE 2140) recolzant l’angle dels murs UUEE 2186 i 2147 i, tal vegada, actuant d’element ornamental d’una entrada o tanca del recinte que travessava el cementiri.

La banda més occidental de la zona 2, a ponent de la muralla, mostra unes significatives diferències. D’entrada, delimita un conjunt d’espais compartimentats pels diferents trams de mur associats a la muralla, els quals s’han designat, de sud a nord, com a àmbits 202, 203, 204 i 205.

El primer (A202) es localitza al sud-oest de la zona excavada i està emmarcat per tres murs (UUEE 2002, 2027 i 2074), si bé sembla tenir molta relació amb l’àmbit 203. L’espai aparegué farcit amb tot d’abocaments de runa que deuen estar vinculats amb la destrucció de la muralla i potser altres actuacions posteriors, datades ja al segle XVIII o, fins i tot, a inici del XIX. La destrucció d’aquest sector s’ha de posar en relació amb la construcció d’un gran edifici que ampliava les dependències del monestir vers tramuntana i que correspon a la tanca del complex monàstic bastida al segle XVIII. Les aportacions més modernes es poden deure a altres modificacions posteriors o bé al fet que el sector quedés al descobert o no del tot habilitat fins passats alguns decennis des de l’aterrament de la muralla.

L’excavació d’aquest sector permeté apreciar la construcció i el tipus de parament del gran mur UE 2074. La cara nord, on traçava l’angle que girava vers ponent, presentava una obra formada per carreus quadrangulars situats tan sols a l’angle i el perfil tenia una clara forma atalussada. El mur s’alçava sobre una sòlida banqueta de fonamentació situada a una cota molt baixa, a escassa distància de la capa freàtica, assenyalant que s’havia bastit per suportar un pes notable.

A l’angle sud-oest, finalment, es localitzà un petit forn de planta circular (UE 2008) a no gaire profunditat.

Probablement es tractava d’una estructura pensada per a la cocció de pa, com posa de manifest la seva superfície llisa al seu interior.

El segon àmbit (A203), entre el murs UE 2027 al sud, UE 2016 a l’est i UE 2108 al nord, no va ser excavat de manera completa, atès que donava una seqüència estratigràfica idèntica a la del seu veí, formada per paquets d’abocaments de runa.

El tercer (A204) situat en l’espai delimitat pels murs UE 2108 al sud, UE 2107 a l’est, UE 2109 a l’oest i el carrer actual al nord, tampoc no va revelar cap altra estructura. Amb tot, sí es podien apreciar algunes lleugeres diferències a l’estratigrafia respecte dels dos àmbits anteriors. Malauradament, l’exigüitat de l’espai, que no permetia treballar ni amb comoditat ni amb seguretat, va fer que no es pogués completar

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

tampoc l’exploració d’aquest sector.

El quart i darrer (A205) era un petit espai que s’eixamplava cap a ponent i tramuntana (vers el carrer) i sortia de l’àrea excavada. Estava emmarcat pels murs UUEE 2109 i 2110 i només pogué ésser excavat el nivell superficial, de manera que no aportà dades arqueològiques. Ζona 3 La zona 3 comprèn l’anomenat Hort de l’Abat, un espai rectangular clos, ubicat a l’angle sud-oriental del monestir i limitat pel nord per l’església i la sagristia; per l’oest, per un dels braços de l’estructura bastida per l’abat Panyelles; per l’est, per un mur cec que separa el recinte del monestir de l’exterior, que té un nivell de circulació 3 m més avall; i pel sud, per un altre mur cec que el separa del turó que s’alça al seu darrere i que també té un nivell de circulació diferent, en aquest cas situat uns 4 m més amunt. Per altra banda, al subsòl de l’extrem meridional es troba un dipòsit d’aigua; una canalització de grans dimensions sembla sortir del cos edificat per Panyelles, per sota de la porta que actualment dóna accés a l’Hort. La canalització travessa l’espai de nord a sud, resseguint l’edifici i continua cap al nord tot adaptant-se a la forma de la capçalera de l’església.

La topografia actual de l’indret, amb aquelles diferències de cota tan notables, palesa que l’Hort de l’Abat és un espai creat artificialment al segle XVIII, coincidint amb les obres endegades per Panyelles, a partir de l’aportació de terres. Tenint en compte aquesta circumstància, unida al fet que el nivell de circulació del pati és diferent del que hi ha a l’altre costat de l’edifici (1 m més alt respecte de la zona situada a la banda de ponent i més de 2 m respecte de la zona 2), els treballs en aquest sector van començar amb l’obertura de diverses rases de prospecció mitjançant una petita màquina excavadora, amb l’objectiu de valorar si tenia prou interès científic per dur-hi a terme una excavació en extensió.

Més enllà de comprovar la topografia original de l’espai, la prospecció només va donar resultats negatius i, per tant, descartàrem una excavació en extensió. Així, va quedar clar que la zona meridional ja es trobava d’entrada a una certa alçada, en la mesura que la roca natural aflorava a escassa profunditat i apareixia retallada i rebaixada; a la zona central la roca experimentava un brusc descens, de manera que passava de localitzar-se a aproximadament un metre de profunditat a perdre’s més avall dels tres

metres que permetia explorar la màquina; i a la zona nord, per tal d’anivellar el terreny, s’havia abocat un potent paquet de terres de més de tres metres.

Els materials recuperats posaven de manifest que aquesta actuació de regularització de l’espai tingué lloc als segles XVIII-XIX. Zona 4 La denominada zona 4 és, de fet, una de les torres medievals que encara es conserven del sistema defensiu monacal: la torre del Corn. Situada a l’angle sud-oriental de l’església i actualment entaforada entre aquest edifici i la façana septentrional del cos bastit per l’abat Panyelles, es comunica amb la Porta Ferrada i l’església per un pas de ronda. Malgrat la posició actual, abans del segle XVIII marcaria el límit meridional del complex benedictí.

Aquest espai ja havia estat explorat prèviament per Lluís Esteva qui, a remolc d’unes altres actuacions de restauració efectuades a principis de la dècada dels setanta del segle passat, havia aprofitat per esgotar l’estratigrafia, formada per un potent rebliment de runa de 2,6 m, fins arribar a la roca. Aquesta actuació li permeté de fer un estudi de l’estructura, del qual en destacà que les quatre pilastres dels angles de la torre, afegides ulteriorment a l’alçament de l’estructura, s’assenten sobre poderoses banquetes de fonamentació, irregulars i que s’eixamplen a mesura que s’enfonsen al subsòl.

La intervenció de 2010 es va encarar a la realització d’un sondeig a la meitat occidental de la torre, amb la intenció de documentar els fonaments de les pilastres esmentades. Es va poder comprovar que quan es van bastir el nivell de circulació de la torre es trobava a la mateixa cota que l’actual. Els seus basaments es recolzen contra el parament interior de la torre, mentre que l’alçat s’integra als murs perimetrals, d’on es desprèn l’existència de dues fases constructives.

Dels fonaments cal remarcar que el de l’angle sud-est aflora a una alçada superior als altres, fet que ja havia estat documentat per Esteva, qui ho va atribuir a una reparació o remodelació del mateix.

L’excavació també va permetre determinar que el carreuat exterior de grans blocs granítics era folrat interiorment per un parament de pedres més petites lligades amb morter.

Zona 61 Aquest és l’espai que es troba immediatament al nord de la nau de l’església i que queda enquadrat,

341

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

Figura 4. Planta de la zona 6, amb indicació dels àmbits i les UE’s dels murs.

342

pel sud, per la torre del Fum i la façana septentrional del temple; pel nord i per l’est, per dos murs que formaven part d’una construcció de quatre plantes que fou enderrocada als anys seixanta i que aprofitava algunes estructures anteriors; i, finalment, per l’oest, per una tanca metàl·lica que separa aquest espai de la plaça del monestir. Antigament, tal i com testimonia la planimetria històrica del cenobi i les estructures localitzades, el recinte havia funcionat com a celler (Fig. 4).

Part de la zona havia estat objecte d’anteriors intervencions arqueològiques dirigides, també, per Lluís Esteva, als anys seixanta del segle passat i, més recentment, per Carme Montalbán (Montalbán 2001).

La banda de llevant encara es trobava pràcticament intacta, llevat de l’extrem meridional, on Esteva havia realitzat un sondeig que li permeté de recuperar els fons d’unes gerres ceràmiques assentades sobre un llit de fragments de suro. Els espais central i occidental, en canvi, foren intensament explorats per l’erudit guixolenc, qui va documentar, per una banda, un conjunt de dipòsits circulars i poligonals, de diferents dimensions, construïts sobre una base de morter excavada, al seu torn, a un metre i mig de profunditat. I, de l’altra, restes d’una estructura d’època romana i algunes tombes de cronologia

similar. Només l’actuació de 1963 a l’angle sud-est del que en el seu moment havia estat el magatzem de la brigada municipal fou adequadament registrada.

Aquí Esteva documentà fins a 5 estrats diferents que es movien entre una cronologia romana (les tombes suara esmentades) i la contemporaneïtat, si bé no pogué completar la intervenció.

Així doncs, a l’hora de plantejar la nostra actuació, calgué seguir estratègies diferents: a la banda de llevant, encara verge gairebé en la seva totalitat, es pogué seguir una excavació estratigràfica, per bé que l’aparició d’una munió d’estructures diverses evità poder assolir els nivells més antics. A la de ponent, ja excavada, es procedí a una reexcavació i documentació; només el quadrant nord-oest del sector es va deixar sense investigar, atès que les fotografies de l’època denoten que les estructures localitzades en aquell sector havien estat destruïdes.

Hem dividit la zona en un conjunt d’àmbits. L’A601 correspon al terç sud-oriental, que queda delimitat, pel sud, per la façana de l’església i l’estructura UE 6004; per l’est, per la façana oriental que resta dreta del vell edifici de quatre plantes; pel nord, per la UE 6007 (que formava part d’una caixa d’escales); i per l’oest, pel conjunt d’estructures UUEE 6032, 6033 i 6006. A l’angle nord-occidental es conserva,

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

de manera parcial, una massa de morter en la qual es retallen alguns encaixos quadrangulars. Aquests elements formen una unitat amb altres que es localitzen a l’àmbit 602 i que es poden interpretar com a bases de premses. Aquestes estructures es troben assentades al damunt d’una potent superfície de morter de calç amb un gruix entre 20 i 30 cm que ocupa tota la banda nord de l’estança. La seva naturalesa fa pensar que es tractaria d’un conjunt de basses destinades a amarar calç o, en tot cas, amb alguna funció industrial. Per sota es localitzà un mur orientat d’est a oest (UE 6040), semblant als que tanquen l’àmbit pel sud. Associat a ell es documentà un parell de nivells de circulació antics (segles IV-V) de terra piconada. Aparegueren coberts per diversos estrats de reompliment que donaren pocs materials.

L’absència de materials clarament medievals fa pensar en una cronologia carolíngia o altmedieval per a la formació del farcit, que comportà l’alçament del nivell de circulació. Les basses de calç segellaven aquest conjunt més antic.

A migdia d’aquest àmbit es conservaven restes d’una estructura quadrangular (A601B) feta amb encofrat i de la qual tan sols coneixem els murs de tramuntana (UE 6004) i llevant (UE 6244). Les seves característiques són idèntiques a les de l’estructura 603B, amb la qual segurament constituïen una unitat malgrat tractar-se de dues cambres diferents. En el moment de bastir la torre del Fum, just al seu damunt, l’interior d’aquesta estructura fou farcit amb un massissat de pedres i morter, amb la intenció d’obtenir una base molt sòlida per sostenir-hi la torre.

Al terç nord-oriental de la zona es localitza l’àmbit 602, delimitat, pel nord i l’est, pels murs de tancament de tot l’espai que estem descrivint i, pel sud i l’oest, per un conjunt de murs (UUEE 6023, 6025 i 6007) que només es conservaven al nivell del terra. A la banda més meridional es documentaren tres murs (UUEE 6007, 6025 i 6025) que havien format part d’una caixa d’escala, l’empremta de la qual encara es pot apreciar al mur septentrional. La caixa d’escala, així com el paviment de rajoles vermelles que cobria la superfície de l’àmbit abans d’iniciar els treballs d’excavació, cobrien un conjunt d’estructures que presentaven una orientació diferent (uns 45º) a la dels murs posteriors.

Al costat de tramuntana, sota l’enrajolat, es troba una estructura circular d’escassa profunditat i revestida de rajols vermells (UE 6062). L’espai central està ocupat per un petit dipòsit quadrangular, revestit

en aquest cas amb rajoles vidrades verdes (UE 6050) i parcialment tallat per la caixa d’escala; de la seva banda oest emergeix una canalització que va a morir a un dels dipòsits poligonals de l’A603. A l’est del dipòsit UE 6050 hi ha un parell d’encaixos rectangulars que servirien per disposar-hi les bigues verticals d’una premsa (UUEE 6071 i 6105). Encara per sota de les estructures de la premsa i el celler es van poder localitzar puntualment restes de la mateixa bassa per amarar calç ja descrita a l’A601.

L’abandonament d’aquestes estructures i la construcció de la caixa d’escala i el paviment de rajol s’ha de situar en algun moment avançat del segle XVIII. L’àmbit 603 comprèn l’espai central de la zona 6, que es pot subdividir en dues àrees diferents. Per una banda, al nord es troba un massissat de morter d’uns dos metres de potència (UE 6102) on es retallen sis dipòsits revestits de rajols vidrats. D’aquests n’hi ha de dues menes: els més grans, quatre, són de planta circular i estan agrupats per parelles. Els més petits, dos, presenten una planta heptagonal i es localitzen al davant de cadascuna de les parelles més grans; el situat més a llevant estava connectat per mitjà d’una canalització amb el dipòsit quadrangular de l’A602 (UE 6050). Actualment, dos dels dipòsits i part del massís de morter estan destruïts.

Per altra banda, al sud es conserven restes d’una estructura (A603B) similar a la de l’A601B i amb la qual estava en relació. En aquest cas, es tracta d’una estructura que originalment era de planta exterior quadrada i interior octogonal i que, com l’anterior, també fou obliterada amb morter i pedres en el moment d’erigir la torre del Fum. L’accés a aquesta cambra es feia a través d’una porta oberta a migdia, que més endavant fou tapiada amb uns carreus que són extraordinàriament semblants (per bé que lleugerament més petits) als que conformen el basament de la torre del Corn. També al nord es localitza un mur (UE 6089) del qual es podia resseguir un tram molt curt, atès que s’endinsa al massissat de morter UE 6102. Malgrat tot, queda clar que aquest mur i la resta de l’estructura són solidàries i, fins i tot, es pot apreciar part d’una porta que s’hi obria (UE 6093).

El mur septentrional de l’A603B fou modificat en algun moment indeterminat: fou desmuntat parcialment i substituït per un nou parament de pedra i morter que corre vers ponent (UE 6089). Hom podria pensar que en algun punt per sota del massissat de morter el

343

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

344

mur giraria cap a tramuntana, però això no és del tot segur, atès que just en aquest lloc es troba un tram de morter en direcció nord-sud que es barreja amb el nucli de morter dels dipòsits i que, a diferència de la resta del massís, on el perfil és molt irregular, aquest és més polit i, aparentment, apareix lligat al mur UE 6088, cosa que fa sospitar que podria ser el tancament d’aquest petit espai.

Al sud de la UE 6088 i, en part coberta per la UE 6102, es troba una sepultura de caixa de lloses de pissarra, ja documentada per Lluís Esteva als anys seixanta de segle passat.

A l’angle sud-occidental de la zona 6 es distingeix un altre àmbit, el 604, delimitat per un conjunt de murs que dibuixen una estança quadrangular, relativament moderna, però que aprofita diverses estructures anteriors. El mur oest (UE 6206) es troba en bona mesura arrasat fins al nivell del terra, llevat de l’extrem meridional, on manté bona part de l’alçat original. Aquest mur recolza contra un dels que formen el tancament septentrional (concretament, la UE 6204). Precisament, en aquesta banda nord s’han documentat fins a quatre murs diferents, col·locats un darrere l’altre en diverses èpoques, cosa que posa de manifest la intensa activitat constructiva en aquest punt del monestir. Al sud de la UE 6204 i folrant-la, es troba un altre mur (UE 6225), que fou el tancament de l’àmbit en una de les seves últimes fases de vida.

Es fonamenta a escassa profunditat i està obrat amb una tècnica constructiva més barroera que l’anterior.

Aquesta paret funcionava amb una altra, que presenta els mateixos trets, situada a l’est, i que en el transcurs de les intervencions dels anys seixanta dirigides per Esteva, cedí com a conseqüència d’unes fortes pluges, d’aquí que l’any 2010 només es trobés l’amuntegament de pedres de l’enderroc.

El tancament meridional està constituït pel mur UE 6212 que, malgrat l’evidència de diverses reformes, conserva un parell de metres de l’alçat. Tot i que la cara sud està en prou bon estat, la nord està parcialment enderrocada, mancada del parament exterior. A més a més, a l’extrem occidental hi ha obert un gran esvoranc que comunica el pati del davant de la Porta Ferrada amb tota aquesta zona. El mur està situat sobre dues estructures més antigues i no permet interpretar-les de manera convenient.

Una és una cantonada (UE 6213) que sembla formar l’angle d’un mur que anava vers llevant, però la lectura resulta complicada com a conseqüència de la construcció d’un segon mur (UE 6214) al seu damunt;

per això, també es pot admetre que es tractés d’un pilar en comptes d’un mur. Recolzant-se en la UE 6213 es documentà un petit fragment de mosaic (UE 6232) que permet datar l’estructura en època romana.

Encara en aquest mateix àmbit, fou localitzada una tomba de tegulae de secció triangular, també documentada prèviament per Lluís Esteva. Aleshores, l’erudit guixolenc, com a conseqüència de les condicions meteorològiques adverses i la inestabilitat del terreny, no va poder excavar-la; quaranta anys més tard s’ha tornat a repetir la situació, en aquesta ocasió, no pas per la pluja, sinó per l’escassetat de temps, atès que aparegué gairebé al final del penúltim dia de la campanya. Així doncs, la sepultura continua per excavar, però almenys es pogué comprovar que es troba per sota del mur UE 6225.

Finalment, a l’angle nord-oest se situa l’àmbit A605, ben acotat per una sèrie d’estructures que es conserven majoritàriament (tret de la septentrional) al nivell del terra: per ponent, les UUEE 6209 i 6210; per migdia, la UE 6203; per llevant, la UE 6211; i per migdia, la UE 6024. Aquest espai també havia estat explorat per Esteva i la nostra intervenció es va centrar només a fer un sondeig per reexcavar la meitat meridional. Tot el que es va trobar, però, va ser un farciment de runes, fruit de les excavacions dels anys seixanta.

Les estructures més ben conservades eren les del sud i l’oest. La UE 6203 funcionava com a tancament septentrional de l’A604 fins que el sector fou aterrat en el transcurs de les restauracions dels seixanta. Per la seva banda, la UE 6210 sembla que formava part dels elements de tancament de l’espai i s’hauria de relacionar amb altres estructures (UE 6206) trobades en àmbits veïns o el mur UE 6024, que clou per tramuntana el conjunt de la zona.

El centre de l’àmbit estava ocupat per un mur de pedres lligades amb fang i de factura poc acurada, que es recolza en el mur UE 6210 i que, tant per la situació que ocupa com per la tècnica constructiva, és difícil de relacionar amb alguna altra estructura d’aquest espai.

Zona 7 Una altra de les torres que encara es mantenen dretes, la del Fum, constitueix la zona 7. Aquesta estructura se situa al davant de la façana de tramuntana de l’església, per bé que no hi està adossada, sinó que entre ambdues construccions hi ha un estret espai

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

que havia servit per fer-hi passar un pas de ronda.

La torre fou un dels objectes sotmesos al procés de restauració dels anys seixanta, que comportà en aquest punt el desmuntatge de totes les estructures parasitàries que s’havien anat afegint al llarg dels anys i que l’emmascaraven, fins a deixar-la de nou completament visible. A més a més, com ja s’ha dit supra, hom aprofità l’avinentesa per excavar la base de l’estructura. Com que, arqueològicament, la zona estava esgotada, la intervenció de 2010 es va limitar a netejar el sector, cobert per una capa de runes i pols d’una vintena de centímetres, i a recollir dades per elaborar bones planimetries de l’estructura romana sobre la qual es fonamenta la torre, que es conserva tant per l’exterior (A603B i A601B) com per l’interior.

Per la banda interna, la part més ben conservada correspon a un tram del parament meridional i oriental de la mateixa estructura A603B, que fou integrat a la torre. Concretament, correspon a la part alta del mur i l’arrencament de la volta que cobria l’estança. El mur està fet d’opus caementicium i té una cornisa elaborada amb bipedals que separa aquest sector de la cúpula, de la qual només s’han preservat els arrencaments de les petxines –fetes també amb fragments de rajol– que permetien passar de la forma poligonal de la cambra a l’hemiesfèrica de la coberta.

Com que la major part dels murs de tancament s’han perdut, es desconeix si eren cecs o si hi havia algun va que comunicava aquest espai amb l’habitació A601B, situada immediatament a l’est.

Zona 8 Finalment, la darrera zona explorada fou l’espai que, actualment a cel obert, queda encaixonat entre un mur amb diverses arcades cegades al nord i que el separa de la zona de la Porta Ferrada; la façana de llevant de la torre del Corn a l’oest; i la façana septentrional del cos construït per l’abat Panyelles al sud. Per l’est, la zona 8 resta separada de la plaça del Monestir per mitjà d’una portalada metàl·lica.

Com d’altres, aquest sector tampoc era verge arqueològicament, atès que ja hi havia actuat Lluís Esteva als anys seixanta i Carme Montalbán el 2001, amb la intenció d’esbrinar si la Porta Ferrada es prolongava en aquella direcció. Tot i la poca fortuna de les intervencions anteriors en aquest sentit, la nostra actuació perseguia el mateix objectiu i el de situar en l’espai les estructures que havia documentat Esteva, particularment el basament d’un pilar, però de les quals no havia aixecat una planimetria.

L’estructura fou localitzada (UE 1809), però l’excavació de la zona, molt afectada per la presència de múltiples canalitzacions i serveis moderns, així com per les exploracions arqueològiques anteriors, no va permetre obtenir gaires dades noves útils. La cronologia del pilar, molt imprecisa, s’hauria de situar en algun moment indeterminat entre el baix imperi i el bastiment de la torre del Corn, per tant, entre els segles IV i X. FASES CONSTRUCTIVES Fase I Les restes més antigues recuperades a l’entorn del monestir daten de l’època baiximperial. A inici del segle IV se situen les primeres de totes les documentades: un paviment de calç associat a part d’un mur trobats a la zona 1. No queda clar si aquesta estructura està relacionada amb la construcció de l’edifici documentat uns anys més tard o si ja es tracta d’una edificació autònoma, però allò que és segur és que pels volts dels anys centrals de la mateixa centúria l’espai s’havia reorganitzat amb la presència d’una construcció més gran i complexa que, potser, hauria comportat l’aportació artificial de terres per tal de superar les limitacions de la topografia original del lloc i aconseguir una superfície regular i còmoda per establir-hi el nou edifici. A partir de les estances exhumades, veiem que era una estructura regular de murs d’opus caementicium, compartimentada en un conjunt de cambres quadrangulars disposades en dues fileres; algunes d’elles, marcades per una certa noblesa, estaven pavimentades amb mosaics policroms d’opus tessellatum. Altres habitacions, de menor dignitat, estan pavimentades amb opus signinum o altres sòls més senzills. També en aquesta etapa hem de situar l’habitació amb la capçalera trapezoïdal i travessada per la canalització de rajol.

Malgrat la temptadora hipòtesi que plantejàvem en l’anterior edició de les Jornades (Vivo 2010) , tot sembla apuntar cada cop més que es tracta d’una sala d’aparat d’una uilla baiximperial més que no pas d’un baptisteri.

També pertanyen a aquesta època, per bé que són una mica posteriors a les descrites, les estructures localitzades als peus de la torre del Fum. Malgrat tota la controvèrsia generada durant anys, la interpretació que ha anat guanyant posicions és la que veu en l’A603B un mausoleu bastit per a algun membre destacat de la comunitat establerta a la contrada.

345

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

La tomba monumental, però, no estava tota sola, sinó que formava part d’un complex arquitectònic més gran, amb altres estances al seu entorn, com la de l’A601B, que es troba juxtaposada a ella i que podria ser (tot i que no hi ha cap element tangible que ho avali) una segona cambra sepulcral destinada a allotjar les despulles dels més propers al difunt.

Creiem que aquest complex té un paral·lel extraordinari en el de Santa Magdalena d’Empúries (Aicart/Nolla/Palahí 2008, 121-136), organitzat també a partir d’un mausoleu que presenta una estructura pràcticament idèntica al guixolenc: una construcció de planta quadrada exteriorment però interiorment octogonal i coberta amb volta. La principal diferència entre ambdós és que, mentre a Empúries el conjunt funerari va donar lloc a tota una necròpoli, sembla que a Guíxols el procés seria simultani o, fins i tot, invers, tenint en compte que les sepultures més antigues (en una part més baixa, coincidint amb l’actual carrer del Prior) s’han datat al segle IV.

346

Fase II No obstant la parquedat dels testimonis materials, hi ha indicis que apunten una continuïtat de l’ocupació de l’espai, almenys, durant el segle VI i encara el següent. Moltes de les estructures documentades a la fase anterior segueixen funcionant, encara que segurament els usos originals havien canviat. En conjunt, l’espai sembla dominat per funcions de caire funerari i, probablement, també religiós.

L’ensulsiada sarraïna amb què arriba el segle VIII tradicionalment s’ha assenyalat com el fet que comporta un abandonament de la contrada, especialment tenint en compte que es troba arran de mar. Ara bé, no hem de perdre de vista que hi ha algun cas documentat en què construccions costaneres convenientment fortificades podien resistir malgrat les dificultats. Per tant, no hauríem de descartar directament la possibilitat que el lloc de Guíxols continués ocupat encara durant aquesta centúria o, en tot cas, que l’abandonament s’esdevingués en un període relativament curt de temps, prou com perquè no s’esborrés el record de la religiositat de l’espai.

Un record que queda manifestat amb la fundació del monestir benedictí just en el mateix lloc. Aquest fet, d’acord amb la documentació escrita conservada, se situa a la darreria del primer terç o a inici del segon del segle X. Per la seva banda, l’arqueologia avala el bastiment, als segles IX-X d’un sistema defensiu entorn del naixent cenobi format per, com a mínim,

dues torres, la del Corn i la del Fum. Per erigir la primera es reaprofitaren materials procedents d’alguna construcció desconeguda d’època baiximperial, com palesen els carreus de granit que conformen el seu basament, amb algunes marques de grípia visibles al parament. Per edificar la segona hom aprofità les restes del vell mausoleu, que aleshores ja devia estar mig derruït, en tapià la porta amb uns blocs de pedra que, segurament, tenien la mateixa procedència que els de l’altra torre i, un cop ben segellada l’estructura, abocà una gran quantitat de pedres i morter per aconseguir una base molt sòlida a partir de la qual elevar la torre del Fum. Fase III Als segles XI-XII el cenobi experimentà una sèrie de canvis remarcables. D’entrada, a mitjan segle XI es dotà d’un nou temple, de fàbrica romànica, bastit entre les dues torres, per bé que no apareix recolzat en elles, sinó que hi ha un espai buit entre les tres construccions que servia com a pas de ronda. Aquest factor, unit a l’acabat de la part baixa de la façana septentrional de l’església, que no sembla prou acurat per tractar-se d’una paret que havia d’anar vista, fa pensar que, originalment, l’església s’adossava als murs o muralla que clourien el recinte des de la fase anterior i que, en un moment posterior, potser fins i tot en acabar les obres de construcció, aquests murs, que havien esdevingut innecessaris, foren desmuntats i amb aquesta acció aparegué l’espai que s’habilitaria com a pas de ronda.

Pel que fa als edificis preexistents, sabem que la vella capçalera poligonal fou integrada en una construcció més gran, allargassada en sentit longitudinal i que, a partir de la presència del majestuós basament de pilar UE 1018, seria un espai d’una certa monumentalitat la funció exacta del qual se’ns escapa. Podria tractarse d’un espai comunal, com ara el refetor, però també podria ser un edifici de culte, una capella o similar.

El paviment més antic conservat d’aquest espai, un sòl de morter, és del segle XIII. Curiosament, es troba a la mateixa cota que les antigues cambres pavimentades amb mosaic, si bé això no significa necessàriament que encara estiguessin en ús o que s’hagués modificat en algun moment el sòl; a través de les dades disponibles no podem dir res més.

Al nord d’aquesta edificació s’obria un espai emprat, des de feia segles (tal i com testimonia la presència de tombes d’època romana), com a cementiri. Fins a vuit inhumacions –més altres restes remenades i

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

sense connexió anatòmica– datades entre els segles XI i XII foren localitzades, algunes seguint l’eix estoest i d’altres, el nord-sud. Totes elles eren sepultures senzilles, una simple fossa obrada al terra, a excepció d’una ossera feta amb lloses de pissarra adossada al mur nord de l’edifici. Més endavant, ja al segle XIII, es troben algunes tombes d’obra, de més qualitat, dues d’elles adossades al mateix mur i una tercera, al mur nord de l’A6. Aquestes sepultures, més nobles i dignes, estarien adreçades a personatges preeminents de la vila guixolenca que havien fet importants contribucions al monestir. La ubicació d’aquestes tombes, aprofitant una de les parets de l’estructura romana com a tancament assenyala que en aquests moments encara constituïen el límit del recinte en aquesta zona i que, al mateix temps, l’àrea cementirial situada al nord, el denominat cementiri de la Mota, estava inclosa dins del clos monàstic, atès que difícilment es pot concebre que els sepulcres d’obra, que eren part de la necròpolis, restessin extramurs; la documentació escrita indica, a més, que aquesta es trobava infra vallum i, per tant, a l’interior.

Fase IV A partir del segle XIV s’esdevenen nous i notables canvis al cenobi. En aquesta ocasió l’església modernitza el seu aspecte seguint la tendència dominant de l’estil gòtic. D’aquesta manera, el temple creix en alçada i en superfície ocupada. Per aconseguir-ho, però, fou necessari construir una terrassa a la banda de llevant que permetés superar les limitacions de la topografia original del sector i guanyar més espai planer.

Les reformes també tocaren el sistema de fortificacions, com han evidenciat les troballes efectuades en diferents punts arreu del complex (la zona 2 i la intervenció d’A. Augé a l’ascensor del museu), malgrat que no s’han trobat de manera que es pugui resseguir d’una manera ininterrompuda. De tota manera, està clar que el monestir es dotà d’unes impressionants muralles que arriben a superar els dos metres d’amplada. El tram localitzat a la zona 2, com hem vist, estava marcat per la presència dels grans contraforts, el primer dels quals fou trobat, sense que en fóssim conscients encara, a la intervenció preventiva de 2008 dins l’església. Anteriorment havíem apuntat la presència, en una de les capelles excavades, de la cantonada d’una estructura molt poderosa que es fonamentava a molta profunditat, que presentava al seu voltant el que semblava una

enorme rasa d’espoli i que no vam saber interpretar.

Després de descobrir els cubs que formaven els contraforts va quedar molt clar que allò no era altra cosa que una cantonada d’un d’aquests daus.

Aquest mateix tram a què ens estem referint, així com l’excavació de la banda oriental de tota la zona 2 ha ajudat a entendre la topografia i l’organització de l’espai d’aquest període en aquest sector, prou important si tenim en compte que és on s’obria l’accés a l’església per als vilatans. Quan els guixolencs i les guixolenques anaven assistir als oficis, sortien del recinte emmurallat de la població i travessaven el pont que passava pel damunt de la riera que separava físicament la vila i l’abadia. Un cop a l’altre costat, havien d’enfilar un camí ascendent però amb un conjunt de graonades i terrasses que feien més còmoda la pujada. Aquest camí estava flanquejat, per una banda, per les muralles, que oferien una excel·lent protecció, i de l’altra, per un altre cementiri que es començà a utilitzar a partir del segle XV i que seria emprat d’una manera veritablement intensiva, com demostren les constants superposicions d’enterraments, les múltiples tombes que en retallaven d’altres de més antigues o una descomunal ossera.

La reorganització de les fortificacions que, aparentment, en el punt més avançat vers el camí que menava a la vila tenien una gran torre o baluard a partir de la qual el parament seguia vers garbí traçant un arc, deixà sense raó d’ésser el tram de muralla del mur de tancament nord de la zona 6, caracteritzat per la presència de diverses espitlleres. Ara l’espai, anteriorment a cel obert, començà a ser edificat, com palesen les dues arcades que es troben a la banda meridional. Quelcom de semblant esdevingué amb la torre del Fum que, en quedar en una posició endarrerida, perdé bona part de les seves funcions defensives, malgrat que mantingué la de torre de guaita. Això explica que s’alcés un parell de metres i mig i s’hi afegís un seguit de matacans.

Fase V Als segles XVI i XVII la zona 1 experimentà diverses modificacions. Per començar, l’estructura amb la capçalera trapezoïdal fou reformada de tal manera que desaparegué la planta poligonal característica per esdevenir quadrangular. Per altra banda, a l’espai interior de l’edifici s’afegiren diverses parelles de contraforts allargassats i força avançats, de factura força barroera; de fet, podria ser que més que

347

Jordi VIVO LLORCA, J.M. NOLLA BRUFAU, Lluís PALAHÍ GRIMAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

contraforts o pilastres es tractés d’envans destinats a establir compartimentacions. També fou uniformitzada tota la façana septentrional del conjunt, per tal d’obtenir un parament continuat, sense elements més avançats i d’altres de més profunds com hi havia hagut fins aleshores. Aquest també fou el moment en què s’establí tota una xarxa higiènica de pous cecs.

La zona 6 esdevingué ara un celler, amb la presència de dues premses per obtenir vi i la col·locació dels diversos dipòsits circulars, heptagonals i, segurament, el quadrangular que documentà Lluís Esteva als anys seixanta.

A les darreries d’aquesta fase, i com a conseqüència dels efectes de la guerra dels Nou Anys, les forces franceses obligaren a aterrar les fortificacions de la vila i pretenien fer el mateix amb les del monestir.

Tanmateix, després de moltes súpliques per part de la comunitat benedictina, i malgrat que s’havien fet els preparatius per fer-les volar amb explosius, accediren a no enderrocar-les. Aquest fet s’ha de relacionat amb la presència de la gran rasa als voltants de la muralla bastida durant la fase anterior i l’aspecte malmès d’alguns contraforts.

348

Fase VI El segle XVIII està marcat per una reorganització de gran volada del complex monàstic promoguda per l’abat Benet Panyelles. Pretenia construir un edifici gegantí i sobredimensionat per a les necessitats de la comunitat, del qual només se n’arribà a construir la meitat. Això no obstant, l’adequació de l’espai implicà, en primer lloc, l’arrasament de totes les estructures precedents de la zona 1; en segon lloc, la regularització de l’espai de l’Hort de l’Abat, retallant la roca allà on era massa alta i aportant terres per farcir els desnivells on s’enfonsava més; i, finalment, la desaparició dels vestigis que encara podien romandre del sistema defensiu en aquella zona, com l’escarpa de la muralla i el fossat localitzats a l’espai de l’ascensor del museu, que quedaren sota el gran monestir barroc.

Tot aquest conjunt fou clos amb un nou tancament que era més una paret de delimitació que una veritable muralla. Just al davant de l’entrada del monestir s’hi erigí una portalada monumental presidida per una fornícula amb la imatge de sant Benet, que és l’únic element que es conserva, aïllat, del tancament.

Fase VII El cenobi entra a la seva darrera fase d’existència

com a tal (segle XIX) amb l’abandonament d’un projecte endegat a la darreria del XVIII per ampliar l’església que, per poder exercir les seves funcions parroquials, havia quedat petita per a una població que havia crescut notablement des del segle XIV. La solució consistí a avançar lleugerament vers tramuntana la façana septentrional del temple, cosa que permeté incloure algunes noves capelles en aquesta banda. Aquestes obres comportaren una modificació de l’accés a l’església, atès que la porta es desplaçà més cap a l’oest.

Ara la zona 6 esdevingué un edifici doble, de manera que davant del vell celler hom hi afegí un nou cos que aprofitava com a límit la nova tanca del monestir.

Ambdós edificis arribaren a assolir les quatre plantes.

A partir d’aquí és més complicat resseguir amb claredat la seva evolució, ja que al llarg dels segles XVIII i XIX –especialment després de l’exclaustració– les reformes semblen haver estat abundants en aquest sector i en d’altres, com la zona de la Porta Ferrada, que quedà completament emmascarada per diverses construccions que modificaren completament l’aspecte i la funcionalitat de l’espai.

BIBLIOGRAFIA AICART, F., NOLLA, J.M., PALAHÍ, Ll. 2008, L’Església Vella de Santa Cristina d’Aro. Del monument taordoantic a l’església medieval.

AUGÉ, A. 2008, Excavació a l’abocador del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, 495-498.

MONTALBÁN, C. 2001, Excavacions a la Porta Ferrada (Monestir de Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), VI Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, 437-439.

PRADOS, A. 2010, Intervenció arqueològica a l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, 313-320.

VIVO, J. 2010, Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes 20082009, X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, 321-328.

VIVO, J. NOLLA, J.M. 2009, La cupa sota l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols, Estudis del Baix Empordà 28, 9-26.

Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 335-349

NOTES La zona 5 es correspon a l’espai de la Porta Ferrada, excavada per Toni Prados l’any 2009. No en repetim aquí la descripció, atès que els resultats ja foren publicats pel seu director a les Jornades anteriors (Prados 2010).

1)

349

350

SEGUIMENT I EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL CAMÍ DE SANT FELIU DE LA GARRIGA (VILADAMAT, ALT EMPORDÀ) Joaquim GRAU SALVÀ, Montserrat FREIXA VILA, Sergio IBÁÑEZ MANCEBO Àtics, s.l.

INTRODUCCIÓ

La primera zona correspon al traçat de camí que queda a l’oest del traçat de la C-31, que també hem anomenat zona muntanya. La segona correspon a la immediatesa del nou traçat i una via de servei que s’havia d’obrir, que també anomenem del pas subterrani. Finalment, la tercera zona és la que comprèn el camí que queda a l’est del traçat de la nova carretera i que anomenarem zona mar.

La construcció del nou traçat de la carretera C-31, que uneix Figueres amb La Bisbal, va permetre la localització d’una sèrie de jaciments. En aquest article ens centrarem en les restes que aparegueren en el camí que comunica Viladamat amb Sant Feliu de la Garriga. Aquest camí es veié afectat per la construcció del nou traçat de la C-31, doncs la nova carretera el travessava i s’optà per fer un pas subterrani per creuar a un costat i altre i mantenir el traçat.

Els moviments de terra de rebaix, doncs, permeteren, després de realitzar un seguiment arqueològic, localitzar una sèrie d’estructures de diferent adscripció cronològica.

S’afectà aquest camí en una longitud total de 350 m, que nosaltres vam decidir dividir en tres zones (Fig. 1), vertebrades segons les necessitats de l’obra.

DESCRIPCIÓ DELS TREBALLS Els treballs al camí de Sant Feliu de la Garriga s’iniciaren el 16 de novembre de 2009 i, en diverses fases, es prolongaren fins el 30 d’abril de 20101.

Un cop localitzades les estructures i l’existència d’un jaciment arqueològic es procedí a aixecar el nivell superficial de la part afectada. Aquesta es dividia en zona de camí, format per una subbase de graves i

Zona 3

i

Zona 2 h

e f

d

U.E.

Zona 1

g

1003 U.E.

1003

c

c-31

b

a

0

Figura 1. Planta general del jaciment.

50 m

351

Joaquim GRAU SALVÀ, Montserrat FREIXA VILA, Sergio IBÁÑEZ MANCEBO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 351-356

Rt-06

Rt-02

Rt-08

Rt-10

N

Rt-04

Rt-09 Rt-03

Rt-01

Rt-05

Rt-19

Rt-07

0

N

S-12 Rt-11

Rt-12

Rt-13

Rs-13

Rt-15

Rs-03

S-09

0

352

Fo-01

Rt-18 S-10

S-08 Rt-17

Rt-16

N

a

10 m

10 m

Ec-02

S-11

b

So-01 Fo-02

Rs-12

Rs-11 Fo-03 0

10 m

c

N M-1

0

10 m

d

Figura 2. Planta detallada de les estructures aparegudes a la zona 1 (a, b, c, d).

sorra molt compactades; i zona de conreu, on el primer nivell era composat per terra vegetal molt flonja.

D’aquesta manera, doncs, poguérem localitzar, en una primera prospecció visual, una sèrie d’estructures negatives excavades a la roca.

Zona 1 (Fig. 2a, 2b, 2c, 2d) A la zona 1 s’identificaren i excavaren un total de 33 estructures. D’aquestes, 5 correspongueren a fons de sitja, 6 a uns retalls en forma rectangular que delimitarien un espai semicircular i la resta a petits retalls possiblement relacionats amb el conreu de la

Seguiment i excavació arqueològica al camí de Sant Feliu de la Garriga (Viladamat, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 351-356

zona. A més, poguérem documentar un mur orientat est-oest, la base d’un forn i una sèrie de retalls relacionats amb aquesta estructura de combustió.

Aquesta àrea va donar escassos resultats pel que fa als materials recuperats en l’excavació, la qual cosa dificulta l’adscripció cronològica de les restes. De tota manera, es pot fer una aproximació.

En primer lloc, els forats relacionats amb l’activitat agrícola de la zona els consideraríem els més moderns (Fig. 2a). Toponímicament podem identificar aquest espai com un sector de plantació de vinyes, tot i que actualment no en quedi cap. Així, doncs, en els camps del voltant de la zona excavada trobem els noms de camp de la Vinya i vinya d’en Bardera2. Així, doncs, no és d’estranyar la presència d’aquests solcs al terreny geològic, ja que podrien estar relacionats amb el cultiu de la vinya.

En segon lloc tenim una sèrie de retalls de forma rectangular, disposats de forma semicircular i equidistant entre ells (Fig. 2b). Tots tenen les mateixes mides i estaven reblerts per uns nivells de terra similars (flonja i homogènia, de color vermellós) i amb escassetat d’aportacions antròpiques a l’interior, amb la qual cosa no podem datar-los. Notem que, on apareixen aquestes estructures negatives, s’acaben, sobtadament, els altres tipus de retalls.

En aquesta zona, a més, trobem un seguit de rases que hem de relacionar amb el curs d’un torrent o riera, que aprofitaria el camí per a baixar de la zona muntanyosa que tenim a l’oest (zona de Sant Feliu de la Garriga). El pas de l’aigua excavà una sèrie de rases, còrrecs i xaragalls que documentarem durant l’excavació.

Una menció a part es mereix un conjunt de cinc sitges. Quatre d’aquestes aparegueren alineades, mentre que la cinquena una mica desplaçada cap a l’est. D’aquestes sitges només se’n conservava la base, i la potència màxima a la que es va arribar va ser de 101 cm. Cronològicament, podríem situar aquest conjunt de sitges entre el segle V i VII dC, si fem cas de les formes aparegudes, un percentatge ínfim comparat amb la quantitat de material recuperat (en total 4 vores, 2 fons i 3 nanses, que representen un 6,81% dels 132 fragments ceràmics recuperats).

L’única forma que hem pogut identificar és una vora d’àmfora africana, concretament una Keay LXI, que presenta una cronologia entre el 450 i el 700 dC. Cal remarcar que, al fons d’una de les sitges (S-08), aparegué un infant, proper als dos anys d’edat, que havia estat enterrat en sentit nord-sud, amb el cap a

migdia.

A l’extrem est d’aquesta zona aparegueren una sèrie d’estructures que no tenien relació directa amb les anteriorment descrites (Fig. 2c). En primer lloc haurem de fer referència a una estructura de combustió, de planta circular, amb una sèrie de rases excavades al seu voltant i voltada, com a mínim, per tres forats de pal. Creiem que podria tractar-se d’una àrea de treball, voltada d’elements constructius peribles que no s’han pogut recuperar. L’estructura de combustió és similar a d’altres detectades d’època visigoda, sense graella i feta directament sobre la roca natural. Se’n localitzà un altre paral·lel a aquesta mateixa intervenció, a la zona 2.

Finalment, hem d’anotar la presència d’un mur (UE 1003), orientat est-oest, amb la mateixa direcció que el camí, situat a l’extrem est de la zona 1. Aquest mur s’hauria de relacionar amb el límit d’aquest camí, que alguns autors s’aventuren a considerar-lo antic3 (Fig. 2d).

Zona 2 (Fig. 3, Fig. 4f i Fig. 4g) Aquesta és la zona més complexa pel que fa a estructures i unitats ustratigràfiques.

L’hem de dividir en dues parts: una primera estaria formada per tres grans fosses, molt juntes entre si; mentre que la segona correspondria a una sèrie d’estructures negatives més separades entre elles mateixes.

En primer lloc, trobem les grans fosses. La informació que s’ha recuperat no és completa, atès que ens limitàrem a excavar la part afectada per l’obra a realitzar, amb la qual cosa podem assegurar que el jaciment s’estén cap al nord, sota el camí, atès que dues de les fosses seguien sota el perfil que marcava el límit de l’excavació.

La primera d’aquestes fosses la trobem al nordoest de l’àrea acotada com a zona 2. Aquesta fossa presenta una forma molt allargada, excavada a la roca natural. Té una llargada conservada d’11 m, amb una amplada de 2,5 m. A la mateixa fossa s’hi excaven dues estructures circulars més, dues sitges.

La següent, a l’angle nord-est de la zona excavada, està documentada parcialment, ja que tant pel nord com per l’est quedà sense poder acabar de documentar al posar-se per sota del camí. Aquesta, però, és la més interessant, atès que s’hi localitzaren dues llars amb soleres fetes una amb fragments de teula i l’altra amb fragments de dolia. A més, es pogué documentar un paviment, molt rudimentari,

353

Joaquim GRAU SALVÀ, Montserrat FREIXA VILA, Sergio IBÁÑEZ MANCEBO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 351-356

Fs-02

N

Fs-05

Ec-04

0

Fo-05

Fs-04

5

f

S-13

10m

Fo-06

N

Rt-20

Fs-01

Rs-01 Ec-01

S-21

Fo-04

S-01

0

5

10 m

g

S-17

S-20

Fs-03 S-06

S-16

S-19

N

S-05

S-07

Rs-04

S-02

S-14

S-03 0

5

10 m

h

Ec-05 S-15 e

N

0

354

5

10 m

N

Rs-07 S-04

0

Rs-08

5

10m

i

Figura 3. Planta detallada de la zona de fosses de la zona 2 (e).

Figura 4. Planta detallada de la zona a tocar del pas subterrani (f) i de les estructures aparegudes a la zona 3 (g, h, i).

fet amb terra trepitjada i petites inclusions de morter de calç blanca, que s’estenia al mateix nivell que una de les llars. L’altra llar es pogué excavar només parcialment ja que es posava per sota el perfil est. Al voltant d’aquestes llars es localitzaren una sèrie de retalls i rases, reblertes, en part, per les cendres que provenien d’aquestes llars.

Finalment, la tercera de les fosses, se situa al sud de l’anteriorment descrita, també tallada pel camí, tot i que, en aquest cas, no en queda part conservada, ja que aquest baixa la seva cota per poder passar per sota el nou traçat de la carretera C-31. La qual cosa va comportar l’eliminació de part d’aquesta fossa. De tota manera, encara es conserva el fons de la fossa.

Aquesta presenta, com a tret característic, una sèrie de retalls en forma d’esglaons, els més alts al nord i els més baixos al sud. Això permetria baixar fins a una zona més aviat planera, sense massa desnivells bruscs, que estaria connectada amb l’existència d’un forn. Aquest és de característiques similars al ja descrit de la zona 1, tot i que, a més, se’n conservava una part (molt petita) de les parets de terra rubefactada. És un tipus de forn sense graella, amb el foc fet directament a terra i que estaria dins la cambra de cocció. Se n’han trobat paral·lels a Can Roqueta/Torre Romeu (Sabadell). No sabem què

s’hauria pogut elaborar en aquest forn, tot i que s’han recollit mostres dels diferents estrats de cendres i carbons per una possible anàlisi futura.

Pel que fa a la resta d’estructures de la zona 2 (Fig. 4f i Fig. 4g), aquestes estan formades per dues sitges, dues estructures de combustió, dues fosses i una rasa. Aquestes proporcionen gran quantitat de material, que s’ha d’ubicar en el període de l’ocupació visigoda.

Els materials recuperats ens donen bona pista de l’època en què aquesta zona estava habitada.

Trobem des de ceràmiques africanes del tipus TS Africana D (formes Hayes 91D i 109), fins a àmfores del tipus Keay LXI i LXII. També cal anotar la presència de fragments d’àmfora oriental del tipus Late Roman Amphora 1 i de fragments decorats de ceràmica ebussitana. A més, no hem d’oblidar un ampli repertori de ceràmiques comunes de cocció reduïda de tradició visigoda. Tots aquests materials ens situen un horitzó cronològic entre els segles V i VII dC. Un estudi exhaustiu podrà aportar més llum al tipus d’ocupació del territori i si és continuada o es dividí en fases.

Zona 3 (Fig. 4h, Fig. 4i) Finalment, trobem una tercera zona, la que quedà al

Seguiment i excavació arqueològica al camí de Sant Feliu de la Garriga (Viladamat, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 351-356

costat est del nou traçat de la carretera C-31.

Aquesta zona presenta una sèrie d’estructures negatives, a més d’uns quants estrats sobre la roca natural que no presentaven un límit clar (no es localitzaren fosses artificials ni cap canvi en les textures o color de la terra; semblaria que fessin servir terra per anivellar desnivells naturals de la roca i forats). Així, doncs, en aquesta zona poguérem localitzar i excavar un total de 9 estructures: 6 sitges i 3 rases.

Les sitges donaren abundància de material, seguint en la mateixa línia cronològica d’entre els segles V i VII. A més de la ceràmica, cal remarcar que en aquesta zona també abundà l’aparició d’eines de ferro, la majoria destinades a la producció agrícola (no determinarem cap tipus d’armament, tot i que encara manca un anàlisi més exhaustiu) entre les que destaca una aixada en excel·lent estat de conservació. També és notable la presència, en el rebliment d’algunes sitges, de molins rotatoris fets en pedra volcànica. Aquest tipus de molí apareix també a jaciments de la mateixa època, el més proper geogràficament és el de Puig Rom (Roses).

CONCLUSIONS L’excavació al camí de Sant Feliu de la Garriga proporciona dades interessantíssimes per saber el desenvolupament del territori al voltant d’Empúries en unes centúries que, fins el moment, ens són bastant obscures. Així, doncs, no semblaria massa agosarat afirmar que el jaciment en el que hem intervingut formés part d’un espai habitat més ampli, la qual cosa ens indica que aquest espai arqueològic encara no està esgotat. Constatem, d’aquesta manera, la presència d’una població entre final del segle V i final del segle VII dC. Cronològicament, ens trobem en un moment en què l’Imperi Romà ja està totalment desballestat i el poble visigot ha ocupat posicions en llocs de poder.

S’estan assentant les bases pel feudalisme i s’inicia, lentament, el període que s’anomenarà edat Mitjana.

Empúries ja no es troba de cara al mar i la població sembla que ha tornat a l’antiga Palaià Polis, a redós de l’església de Sant Martí. Roses ha abandonat gran part de la zona al voltant del turó de Santa Maria i s’ha establert un poblament permanent a Puig Rom (molt ben defensat, per cert). Sembla que, estructuralment, els “ports” s’han abandonat, però segueixen arribant de la Mediterrània, com demostren les àmfores

africanes i orientals.

El nou model d’ocupació, creiem, respon a la filosofia de fer les coses amb el que es té a mà.

Les estructures creades en època romana han desaparegut i pensem que la població el que fa és sortir de la ciutat i acostar-se als recursos. Ja no hi ha un imperi que es faci càrrec dels ciutadans. A cada lloc es construeix amb el material que hi ha. En aquest cas, en aquest punt del camí de Sant Feliu de la Garriga, coincideix amb una zona d’aportacions al·luvials. El sòl natural està format per greses que no valen res com a pedra constructiva, però que és un material tou, a l’hora d’excavar-lo, i prou impermeable (així ens ho demostraren els capítols de pluges que tinguérem durant l’excavació), el qual el feia propici per a la construcció d’un tipus de cabana excavada en el subsòl. Aquestes les trobem documentades al jaciment de Can Roqueta/Torre Romeu (Sabadell) i als de La Indiana/Cacera del Valle i Gózquez de Arriba (Comunitat de Madrid), en idèntics contextos geològics.

La coincidència de materials amb Puig Rom (sobretot els ferros, els vidres i els lítics), reforça aquesta idea de que la població s’allunya de les antigues ciuitates i se les ha d’enginyar com pot amb el material que troba per construir. Així, doncs, si al camí de Sant Feliu de la Garriga o a Can Roqueta/Torre Romeu, es construeix amb materials periples, a Puig Rom es fa amb pedra de la muntanya.

Pel que fa al material ceràmic, aquest ens deixa palès que les importacions segueixen essent majoria.

El territori no és una zona que exporti, al contrari, arriben productes procedents de l’àmbit mediterrani.

A Viladamat trobem una alta presència de ceràmica d’importació, sobretot àmfores, ja que gairebé la totalitat d’aquests recipients provenen del nord d’Àfrica.

Les vaixelles fines, tot i que estan poc representades, també ens donen una idea de cap on anava el comerç a l’època. D’on arribaven aquests productes? Quina era la via de distribució? Indiferentment a la presència de les estructures creades durant l’Imperi, el comerç perdura, independentment de si hi ha infraestructures portuàries potents. Els productes segueixen arribant als ports on, tradicionalment, s’ha comerciat. Això també ens indica la presència d’unes elits que són capaces de consumir aquests productes de tal manera que les vies comercials no els ignorin.

Pel que fa al seu entorn més immediat, hem de veure el poblament del camí de Sant Feliu de la Garriga com una població més de la zona, tot i que no hem

355

Joaquim GRAU SALVÀ, Montserrat FREIXA VILA, Sergio IBÁÑEZ MANCEBO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 351-356

constatat cap altre hàbitat similar en les proximitats.

El poblament del rerepaís emporità en l’antiguitat tardana es fragmenta, es divideix. Es torna, com hem dit, a Sant Martí d’Empúries, es crea població al voltant de Santa Reparada de Cinc-claus, apareix Sant Feliu de la Garriga... El conjunt episcopal d’Empúries, pel que sembla, no segueix el model dels temples grecs de la Neàpolis, que estaven oberts als que vénen del mar, sinó que se situen a redós del turó de les Corts, d’esquenes a la ciutat grega i romana, ja pràcticament abandonada. La població s’ha desplaçat i s’està creant una nova vertebració del territori. Aquesta nova distribució serà la que acabarà conformant els espais urbans que acabaran florint al voltant de l’any 1000 i que formaran un model d’ocupació del territori plenament medieval.

BIBLIOGRAFIA

356

AQUILUÉ, X. 2008, Empúries en l’antiguitat tardana.

El pas del món antic al món medieval, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 39, Figueres, 101113.

AQUILUÉ, X., CASTANYER, P., SANTOS, M., TREMOLEDA, J. 2006, Intervencions arqueològiques a Empúries (L’Escala, Alt Empordà) als anys 2004 i 2005, VIII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Roses, 249-267.

AQUILUÉ, X. (Dir.) 1999, Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996).

De l’assentament precolonial a l’Empúries actual, Monografies Emporitanes 9, Girona.

BLÁZQUEZ, J.M. 2002, Relaciones de España en la tarda antigüedad con África y el Oriente. Últimas aportaciones de la cerámica, in CARRIÉ, J.M., LIZZI TESTA, R. (Eds.) 2002, Humana sapit. Études d’Antiquité tardive offertes à Lellia Cracco Ruggini, Turnhout. 299-307.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 2007, La crisi de les villae i de la noblesa de la tarraconensis en el canvi del segle V al VI. Fonts textuals i evidències arqueològiques, Empúries 55, Barcelona, 185-198.

FRANCOVICH, R., HODGES, R. 2000, Villa to village.

The transformation of the Roman Countryside in Italy c.400-1000, Londres.

GONZÁLEZ, M.Á. 2007, Vajillas de importación no africanas en el noreste peninsular (S. V- VII).

Distribución y tipocronología, Archivo Español de Arqueología 80, Madrid, 207-238.

JÁRREGA, R. 2010, El comercio con África y el Mediterráneo en las costas orientales de Hispania entre los siglos V y VII. Las producciones cerámicas, in EBANISTA, C., ROTILI, M. (Eds.) 2010, Ipsam Nolam Barbari Vastaverunt. L’Italia e il Mediterraneo occidentale tra il V secolo e la metà del VI. Atti del Convegno internazionale di studi Cimitile-Nola-Santa Maria Capua Vetere, Cimitile, 163-181.

LÓPEZ, A., FIERRO, X. 1994, Un conjunt ceràmic tancat del segle V d.C., trobat a la vil·la romana de Darró (Vilanova i la Geltrú), Miscel·lània Penedesenca 18, 113-139.

NOLLA, J.M. 1997, Roses a l’antiguitat tardana. El cementiri de Santa Maria, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 30, Figueres, 107-146.

NOLLA, J.M., CASTANYER, P., CASAS, J. 2008, La Vinya del Fuster: la necròpolis septentrional de la vil·la dels Tolegassos (Viladamat). IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, L’EscalaEmpúries, 249-258.

PUIG, A.M. 1998, El jaciment de Rhode a la fi de l’antiguitat tardana. Els contextos del segle VII d.C. a la ciutadella de Roses (Alt Empordà, Girona), Pyrenae 29, Barcelona, 171-192.

TERRATS, N. 2005, El jaciment tardoantic de Can Roqueta/Torre Romeu (Sabadell, Vallès Occidental).

Un exemple d’assentament rural, Empúries 54, Barcelona, 213-230 VIGIL-ESCALERA, A. 2000, Cabañas de época visigoda: evidencias arqueológicas del sur de Madrid.

Tipología, elementos de datación y discusión, Archivo Español de Arqueologia 73, Madrid, 223-252.

NOTES 1) Els treballs d’excavació comptaren amb l’inestimable ajuda de Sabina Calleja, Ferran Díaz, Didier Joly, Miquel Àngel Canales, Marçal Moretones i Isabel Muñoz. També agraïm a J. Ignacio Jiménez (Yosi) per la paciència amb els dibuixos.

2) Recordar que a la finca anomenada vinya d’en Bardera (o vinya del Fuster) va ser excavada una necròpolis romana per Josep Maria Nolla i Josep Casas i, també, dins el marc d’aquesta mateixa intervenció es documentaren cinc tombes més que es publiquen en el present volum de les Jornades d’Arqueologia.

3) Nolla i Casas, en el seu article sobre la vinya del Fuster, s’aventuren a conjeturar que aquest camí existia ja el segle II dC, i el fixen com a límit nord de l’àrea cementirial.

INTERVENCIÓ A LA CARRETERA GIP-6307 (SANT MARTÍ D’EMPÚRIES, L’ESCALA, ALT EMPORDÀ) Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

El projecte d’arranjament d’una corba situada a la carretera GIP-6307, promogut per la Diputació de Girona, va comportar tot un seguit de mesures degut, bàsicament, a la proximitat amb el jaciment d’Empúries i a l’alta probabilitat de localitzar restes antigues en els terrenys que havia d’ocupar el nou traçat de la via.

El vial que es modificava era el que comunica la carretera que porta des d’Orriols a l’Escala, GI623, amb el nucli de Sant Martí d’Empúries. L’obra afectava el tram comprès entre els PK 0+460 i 0+860, a la banda sud del vial, a la zona on la corba resultava més perillosa.

El nou traçat del revolt limitava a ponent amb els entorn immediats del conjunt monumental d’Empúries, declarat Bé Nacional d’Interès Nacional (BCIN), segons Decret 03/06/1931. La Comissió Territorial de

Figura 1. Situació dels sondejos i de l’excavació.

Patrimoni requerí la realització d’un estudi d’impacte previ sobre el patrimoni arqueològic per avaluar les probabilitats de localitzar vestigis antics i la forma d’incidir en l’àrea afectada en el cas de trobar-ne.

FASES D’ACTUACIÓ L’estudi d’impacte sobre el patrimoni històric i arqueològic contemplava dos aspectes, que es varen desenvolupar el març de 2010: el primer preveia la recollida del màxim d’informació sobre el patrimoni existent a la zona afectada, amb la consulta de la Carta Arqueològica de Catalunya, de l’Inventari el Patrimoni Arquitectònic, de documentació municipal, així com de la bibliografia publicada sobre el sector afectat.

Posteriorment, el segon aspecte se centrà en la

357

Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 357-360

Figura 2. Planta general de la necròpolis.

358

prospecció arqueològica superficial dels terrenys afectats. Es van examinar, de manera intensiva i sistemàtica, tots els sectors afectats pel projecte, alhora que s’omplia una fitxa amb els resultats i es fotografiava cada zona o les possibles agrupacions de material.

Més endavant, amb les dades de la prospecció a la mà, es decidí passar a la segona fase de la intervenció, efectuada el juliol de 2010, i que comportava l’obertura de rases per tal de confirmar l’aparició de restes arqueològiques que poguessin trobar-se afectades directament per l’obra. Es van obrir tres sondejos de mides diferents, situats en llocs

de la realització d’una excavació en extensió: es varen localitzar dos murs i un paviment de calç que semblava estar-hi relacionat, a més de gran quantitat de material ceràmic antic (àmfora, sobretot). Els resultats positius portaren a obrir un quart sondeig a l’oest del sondeig 3 per acabar de confirmar l’aparició de restes antigues, en el qual s’hi va poder observar part d’un dels murs apareguts al sondeig anterior, amb idèntic material ceràmic.

Amb aquestes troballes calia tenir en compte sobretot l’existència de l’extensa àrea de necròpolis situada al vessant oest del turó d’Empúries, entre la muralla de la ciutat romana i la carretera GIP-6307, en una zona

estratègics de l’espai afectat i seguint de forma clara l’orientació de la corba. D’aquesta forma es volia abastar el màxim espai possible, tenint en compte la necessitat de fer una intervenció ràpida.

Els resultats varen ser desiguals però mostraren clarament una ocupació antiga de la zona. En el sondeig 1, situat al nord-est, es va localitzat el subsòl natural de la zona a sota de la capa vegetal i d’un petit nivell de sorres. Al sondeig 2, al centre de la zona afectada, es va localitzar, bàsicament, material ceràmic antic. Però va ser el sondeig 3 el que va aportar més elements per considerar la necessitat

rocosa de suau pendent. Es tracta d’una zona de necròpolis de llarga tradició funerària en la que s’han documentat diverses àrees d’enterrament, excavades sobretot entre 1944 i 1954 per Martín Almagro, i que comprèn les necròpolis Estruc, Pi, Torres-Nofre i Ballesta-Robert. Durant els anys 90 del segle passat es realitzaren també diverses intervencions arqueològiques al costat de la carretera que permeteren documentar diversos nivells d’ocupació des del segle II aC fins el VII dC. Per aquest motiu l’any 2010 es va plantejar una intervenció en extensió de la zona afectada per les

Intervenció a la carretera GIP-6307 (Sant Martí d’Empúries, L’Escala, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 357-360

obres de la carretera on es va veure que apareixien més restes conservades i més nivells amb ceràmica d’època romana, amb l’objectiu de descobrir l’abast de les estructures localitzades i la seva filiació.

D’aquesta manera es volia deixar totalment lliure l’espai que havia de ser ocupat pel vial de nova construcció, i així l’arranjament de la corba que va suposar el projecte inicial es podria dur a terme sense més aturades.

El 8 de novembre de 2010 es va iniciar l’excavació de l’espai situat cap al sud del sondeig 3. El que inicialment semblava que era un mur, va resultar ser un enterrament, que no estava sol, sinó que varen anar apareixent fins a 25 estructures funeràries ocupant densament un espai que resulta relativament petit, però molt ben aprofitat.

ELS RESULTATS Després d’excavar una part de la zona afectada per l’obra d’arranjament de la carretera GIP-6307 entre els PK 0+460 i 0+860, es pot dir que es va localitzar una necròpolis d’època tardoantiga amb una gran densitat d’ocupació del sòl.

La part central del cementiri, la zona que va estar més excavada i documentada, tenia els enterraments repartits en tres filades, de les quals la central era la que presentava unes estructures funeràries de més bona qualitat.

Cap a l’oest semblava que la necròpolis s’anava diluint, amb una densitat cada vegada menys acusada i l’aparició de la roca del subsòl en molts punts. Per altra banda, després de la retirada de la capa vegetal els resultats varen mostrar que la part alta de la corba projectada, a l’est i al sud (l’espai més proper a la carretera), estava ocupada per necròpolis. També cap al nord es va veure que es localitzaven més tombes, però que estaven fora de la zona afectada pel projecte.

La tipologia de les estructures que varen anar apareixent mostrava les diverses formes d’enterrament que es podien documentar en època romana tardana, amb unes cronologies que ens remetien als segles IV i V. Es podien observar fins a cinc solucions diferents per realitzar els enterraments: cupae, és a dir, tombes construïdes d’obra, amb una base massissa i un cos de secció semicilíndrica que formava la part central de l’estructura; tombes construïdes, però d’estructura més senzilla, que conservaven tan sols la part

Figura 3. Vista general de les diverses estructures funeràries.

superior de l’enterrament feta amb pedres i abundant morter; enterraments en àmfora; fosses simples que podien estar marcades al cap i als peus per pedres de mides mitjanes o, fins i tot, per una mena d’esteles dretes assenyalant el lloc de l’enterrament; i, finalment, estructures construïdes amb una solució entre la tomba en àmfora i l’estructura construïda.

De les 25 tombes localitzades en l’espai obert de necròpolis, 5 pertanyien a les que anomenem cupae, i ocupaven la línia central del cementiri, l’espai més monumental. Eren les estructures més ben conservades, sòlides i ben construïdes, i també les que necessitaren una feina més intensa per a la seva documentació, ja que comportaren la realització de diferents plantes i seccions. Pel que fa a les estructures construïdes, la tipologia de caixa per contenir el difunt variava: es van trobar cobertes fetes amb teules planes i caixes de secció quadrangular, caixes de tegulae de secció triangular, o simplement fosses oberta al sòl.

Les cupae estaven formades bàsicament per una base rectangular que acollia la tomba a la part baixa (excavada al sòl), feta d’obra, i amb la coberta massissa de forma semicircular al seu damunt. La construcció estava feta amb una gran quantitat de morter de calç, pedres calcàries de mides petites i mitjanes, juntament amb fragments de teules i ceràmica.

Més a l’est es va anar veient com apareixien tombes de dimensions més petites i de tipus diferents, que corresponien a tot un espai de la necròpolis destinat a l’enterrament d’infants. Les estructures eren diferents i mostraven dos tipus: caixes de pedra o àmfores per contenir les restes del difunt.

Les caixes de pedra de menor entitat estaven fetes

359

Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 357-360

360

amb pedra calcària, fragments de material constructiu (tegulae) i abundant morter. Es varen localitzar un total de 6 tombes d’aquestes característiques, en la seva major part d’individus infantils.

Pel que fa a les àmfores, pràcticament totes elles contenien infants, i eren d’època romana tardana.

Se’n varen trobar 7, algunes en un estat de conservació excel·lent.

També es varen localitzar fosses simples o solucions a mig camí entre l’àmfora i la caixa de pedra. El que està clar per aquests enterraments formats per estructures més dèbils o fins i tot inexistents, és que el seu estudi comportava necessariament la seva desaparició. El que la pròpia intervenció implicava, després de la documentació completa i exhaustiva de tots el seus elements, era la destrucció inevitable de les estructures aparegudes, que s’extreien amb el procés d’excavació, sense necessitat de plantejar solucions a posteriori, com passava amb les cupae, que en canvi sí que comportaven necessitats de preservació.

Tot i la magnitud de la troballa, o més concretament a causa d’això mateix, no es van excavar la totalitat de les tombes localitzades, ja que es va decidir canviar el nou traçat de la carretera i fer-lo passar per la banda oest, evitant també la probable localització de noves restes i la seva excavació. Al final es van excavar un total de 15 tombes, entre elles 2 de les cupae. La resta van quedar sense excavar.

El fet que la intervenció quedés inacabada va comportar tota una altra problemàtica, que era la de cobrir les restes de forma que s’evités la seva degradació i desaparició. Aleshores, es va dur a terme el cobriment amb geotèxtil de l’espai de necròpolis. Per damunt es va optar per una capa gruixuda de terra neta, que permetés la conservació de les estructures que quedaven amagades, i encara a sobre una capa de la terra vegetal que s’havia anat produint amb l’excavació arqueològica. D’aquesta forma el jaciment va tornar a quedar amagat, esperant que algun dia sigui possible el seu estudi complet.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1982, Gran Geografia comarcal de Catalunya, L’Empordà, vol. 4, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AA.VV. 1989, Catalunya Romànica, L’Empordà, vol.

8, Ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AQUILUÉ, X., CASTANYER, P., SANTOS, M., TREMOLEDA, J. 1999, Empúries, Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona.

BADIA, J. 1977, L’arquitectura medieval de l’Empordà. L’Alt Empordà, vol. 2-B, Diputació de Girona, Girona.

NOLLA, J.M., CASAS, J. 1984, Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament a època romana al nord-est de Catalunya, Centre d’Investigacions Arqueològiques, Girona.

LES INTERVENCIONS DEL BIENNI 2010-2011 AL POBLAT DEL PUIG ROM (ROSES, ALT EMPORDÀ) DE L’ÀREA DE CULTURA I PATRIMONI DE L’AJUNTAMENT DE ROSES Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER

Des de la darrera intervenció al jaciment, realitzada l’any 1987 pel Dr. Pere de Palol, la qual va consistir en una neteja i un aixecament planimètric de les zones excavades per ell mateix quaranta anys enrere, el poblat no havia rebut cap tipus d’atenció. Les úniques actuacions que s’hi havia portat a terme havien consistit en treballs de desbrossament, per a evitar la propagació d’incendis, i en puntuals intervencions de senyalització i adequació de l’entorn per al públic visitant, a càrrec de l’Ajuntament de Roses. Cal recordar que el Puig Rom és un poblat situat al cim de la urbanització del mateix nom, emplaçat sobre un turó a la cota de 230 m, que es data entre els segles

VII i VIII dC, amb una superfície de 0,9 ha -125 m d’amplada màxima nord-sud per 110 m est-oest-, i protegit per una muralla de 366 m de perímetre. És ben sabut que les primeres excavacions arqueològiques al poblat les portà a terme Joaquim Folch i Torres, a través de la Junta de Museus de Barcelona, l’any 1917. Durant aquestes es posà al descobert un sector d’habitatges adossats a migdia i llevant de la muralla. Hagueren de passar 30 anys per que algú tornés a fixar l’atenció sobre les restes. El 1946 Pere de Palol instà al Dr. Lluís Pericot a incloure una excavació al Puig de les Muralles -tal com també se’l anomena- en el programa de la Comisaría Provincial de Excavaciones de Girona. Durant dues campanyes, Palol revisà els treballs de Folch i Torres i amplià l’excavació cap el sector de migdia. Aquestes recerques foren publicades de manera completa l’any 2004 al núm.

22 de la Sèrie Monogràfica del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, amb el títol El castrum del Puig de les Muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà).

L’interès del jaciment, com un dels escassos exemples que es conserven del poblament a Catalunya a la fi del període visigot, és inqüestionable.

Malgrat això, des dels darrers treballs de Palol, qualsevol pretensió d’intervenció ha topat amb respostes negatives, en base a diversos arguments. Al respecte, vull fer Figura 1. Plànol del poblat del Puig Rom en el qual s’indica el lloc on es va detectar la justícia a la iniciativa, portada muralla enderrocada (base topogràfic PEOL 2011). a terme per l’equip format per

361

Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 361-364

362

les arqueòlogues Eva Subias, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Dolors Codina i qui signa aquest article, d’engegar un Curs Internacional d’Arqueologia.

El primer programa, previst pel trienni 2004 a 2006, es va presentar a l’Ajuntament de Roses i s’iniciaren els tràmits per a sol·licitar el permís d’excavació, que no fou autoritzat.

Entretant, el procés de degradació de les restes arqueològiques ha anat en augment. La mateixa exposició a la intempèrie així com l’accés descontrolat dels visitants han provocat que les estructures s’hagin malmès considerablement. Al respecte, l’estiu del 2009 es va detectar l’enderroc d’un tram de muralla del sector de migdia (Fig. 1 i 2). Previ informe de l’arqueòloga-conservadora de la Fundació Roses Història i Natura, la presidenta de la Fundació, al mateix temps alcaldessa i regidora de l’Ajuntament de Roses, Magda Casamitjana, notificà d’aquests desperfectes als Serveis Territorials de Cultura a Girona. La voluntat era determinant: vetllar per la integritat del jaciment1, el qual, val a dir, disposa de la màxima protecció en tant que Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), amb la classificació de Monument Històric (176-MH) i Zona Arqueològica (2031-ZA). La petició d’actuació es va tornar a expedir el març de 2010, previ informe de la recentment creada secció d’arqueologia i conservació de l’àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Roses2.

Un dels frens més importants a l’hora d’intervenir en el jaciment en els darrers anys ha estat de tipus administratiu i legal. El desconeixement sobre la propietat dels terrenys, de fet, la irregularitat entorn a aquesta des de que es va fer la parcel·lació de la muntanya per a construir la urbanització del Puig Rom, l’any 19653, ha estat el principal obstacle a l’hora d’obtenir les autoritzacions per a qualsevol

de les intervencions programades. És el cas del Pla Extraordinari d’Ocupació Local (PEOL)4, programat el febrer de 2010, els resultats del qual es presenten en aquestes mateixes Jornades. És per això que des de la secció d’arqueologia i conservació de l’àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament es va impulsar el procés d’immatriculació de la propietat. El procés d’usucapió extraordinària es va argumentar a partir de tots aquells actes de possessió i notorietat efectuats per l’Ajuntament de Roses des d’anys enrere i va culminar satisfactòriament amb la seva aprovació durant el Ple el mes juliol del mateix any i la posterior inclusió al Registre de la Propietat5.

Figura 2. Imatge de detall de l’estat de l’enderroc abans d’iniciar els treballs de consolidació.

Figura 3. Procés de recreixement a càrrec de la brigada de patrimoni de l’Ajuntament de Roses.

ELS TREBALLS MURALLA

DE

CONSOLIDACIÓ

A

LA

La primera proposta d’actuació es va traçar, en resposta a les peticions trameses als Serveis Territorials de Cultura, el novembre de 2010, durant la visita als treballs de l’esmentat PEOL. El gener de 2011 la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural va resoldre favorablement, amb la condició que el tram esllavissat es reparés reposant les mateixes pedres caigudes al peu de la muralla i intentant recuperar la seva posició original, sempre i quan fos possible a través de la documentació fotogràfica antiga6.

En el moment d’iniciar la intervenció, el tram de muralla afectat havia perdut part del parament exterior. Encara quedaven in situ les primeres filades de pedra, fonamentades sobre el subsòl, les quals es pogueren observar en treure la runa que s’havia desprès. La pèrdua del parament havia deixat a la vista el rebliment interior, també parcialment malmès, constituït per pedres menors, disposades de forma irregular i lligades amb terra del lloc.

Les intervencions del bienni 2010-2011 al poblat del Puig Rom (Roses, Alt Empordà) de l’àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Roses Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 361-364

Figura 4. Projecte de consolidació, ordenació i senyalització del jaciment, subvencionat per la Diputació de Girona, l’any 2011.

En primer terme es va procedir a retirar i amuntegar la runa despresa i recuperar les primeres filades que es conservaven del parament exterior, a fi de poder remuntar el mur sobre aquestes, sense perdre ni l’orientació ni la vertical de l’estructura. Un cop feta aquesta tasca, es va netejar també el tram enderrocat per a poder col·locar les pedres caigudes de manera que res obstaculitzés la reposició del material. El recreixement es va fer en sec, seguint el sistema de la construcció original. Els treballs foren executats per la brigada de patrimoni de l’Ajuntament de Roses (Fig. 3)7. Finalment, la part superior de la muralla, és a dir, l’actual coronament, es va arranjar amb terra i pedres petites de rebliment, seguint la mateixa disposició que s’observa en els trams immediats, sense alterar ni l’aspecte ni l’alçada originals.

i els elements que hi ha excavats, per assegurar la conservació del conjunt, mitjançant recursos proporcionats que ni alteressin ni desdibuixessin els vestigis originals. Quant a la senyalització, se seguia la línia iniciada en altres elements patrimonials del municipi, la Ciutadella i el castell de la Trinitat, amb l’edició d’un tríptic, el traçat d’un itinerari i la instal·lació d’uns punts d’interès mitjançant petits plafons completats amb codis QR, redirigits al web Rosespèdia9. Totes aquestes actuacions haguessin estat directament assumides pel personal tècnic i la brigada de patrimoni de l’Àrea.

BIBLIOGRAFIA PALOL, P. de 1948, Las excavaciones del Castro visigodo de Rosas, XI Convenio Internacional de Estudios Ligures en Francia y España.

PALOL, P. de 1952, El castro hispanovisigodo de Puig Rom (Rosas), La Labor de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Gerona durante los años 1942-1948. Informes y Memorias de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas 27, Madrid, 163-182.

PALOL, P. de 2004, El castrum de les muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà), Sèrie Monogràfica 22, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Departament de Cultura de la Generalitat, Diputació de Girona, Ajuntament de Roses

ALTRES ACTUACIONS AL POBLAT

NOTES

En la línia iniciada amb el PEOL i la reparació de la muralla esmentades, el març de 2011 l’àrea de Cultura i Patrimoni va incoar el Projecte de les actuacions de manteniment i consolidació del poblat del Puig Rom, encarregat a l’arquitecte Joan Falgueras, amb la voluntat de consolidar i ordenar les restes arqueològiques descobertes en les antigues campanyes al jaciment8. El projecte, que es completava amb una proposta de senyalització, va obtenir una subvenció de 15.000.-€ del Pla de Monuments 2011 de la Diputació de Girona (Fig. 4). Amb el desmantellament de l’àrea de Cultura i Patrimoni, a final de l’any 2011, aquest projecte no s’ha portat a terme, per decisió de l’actual consistori.

El projecte definia les actuacions relatives a l’agençament dels murs de les cases i els seus elements interns, així com la protecció del sòl rocós

1) A l’empara dels articles 3.1 i 3.3 de la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català. Exp. amb el registre general de sortida 009008, del 26.08.09.

2) Exp. amb el registre general de sortida 002391, del 12.03.10 (registre d’entrada als Serveis Territorials de Cultura a Girona 0392E 907, 22.03.10) 3) Arxiu Municipal de Roses, Expedient de Pla Parcial, Eurobrava, Miquel Arpa. Dades facilitades per l’arxiver Josep Maria Barris.

4) Impulsats pel Departament de Treball de Generalitat de Catalunya i adreçats a persones inscrites l’Oficina de Treball de la Generalitat (OTG). La convocatòria del 2010 s’adreça al Departament de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Roses, el qual proposa diferents intervencions. Entre aquestes, el febrer des de l’Àrea de Cultura i Patrimoni s’elabora la proposta de neteja, desbrossament, aixecament planimètric i prospecció arqueològica superficial, per la qual s’ofereix un contracte de feina i formació per a 6 mesos a un arqueòleg, un topògraf, un ajudant de topògraf i 4 peons.

El projecte s’aprova el mes de juny i els treballs han de començar el 15 de juliol.

5) Immatriculació aprovada pel Ple del 26.07.10 (Exp. 2919/10, núm. d’inv. municipal 201) i inscrita al registre de la

363

Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 361-364

Propietat, tom 3143, llibre 741, fol. 24, finca 37237.

6) Exp. de l’Ajuntament de Roses núm. 313/10 (registre de sortida 0392S 168, 13.01.11).

7) Brigada encapçalada per Venancio Cerdeira, avui desmantellada, que s’ocupava de les restauracions/

364

reparacions en diferents elements del patrimoni de Roses.

8) Exp. de l’Ajuntament de Roses núm. 1331/2011.

9) Aquests textos, ja redactats, es poden baixar de la següent adreça: http://www.rosespedia.cat/index.php/ Poblat_del_Puig_Rom

AIXECAMENT PLANIMÈTRIC I PROSPECCIÓ AL JACIMENT DE PUIG ROM, ROSES (ALT EMPORDÀ) Xènia BERTA ARGELÉS

SITUACIÓ I ANTECEDENTS El puig de les Muralles es troba al cim del Puig Rom, en una zona de vegetació arbustiva molt a la vora de les cases de la urbanització del mateix nom. Per la banda de llevant limita amb la riera de la Quarantena.

Es tracta d’un poblat fortificat d’època visigòtica amb una cronologia entre els segles VI i VIII (Palol 2004, 105-107). D’aquest només se’n coneix el perímetre de la muralla i unes estructures d’habitatge rectangulars situades al costat de llevant i sud del recinte. L’excavació d’aquestes l’inicia, l’any 1917, Folch i Torres, i no és fins 1946-47 que el Dr. Pere de Palol en reprèn els treballs. Des de llavors la única intervenció que es documenta és una campanya d’aixecament planimètric de la zona immediata a la porta l’any 1987. Aquesta última intervenció va ser dirigida per Francesc Tuset i el mateix Palol.

L’abandó del lloc i la natura constructiva dels murs de les cases, pedra lligada amb fang, fan que l’estat actual de conservació del jaciment sigui regular.

Desenvolupament dels treballs Els treballs d’aixecament planimètric s’han dut a terme juntament amb Enrique Sánchez (topògraf) i l’últim mes es va incorporar a l’equip Francisco Pineda, que va suplir la baixa del topògraf titular.

Primerament, vistes les grans dimensions del jaciment i per tal de donar un ordre als treballs de desbrossament i topografia, es van definir les principals àrees d’interès. La divisió de les àrees de treball es va fer tenint en compte les excavacions antigues i respectant les planimetries ja publicades del lloc. És així que les parts que es configuren són: perímetre emmurallat, excavació de Folch i Torres, excavació de Palol i l’entramat de feixes que omple i envolta el jaciment de resultes de l’antic cultiu de la vinya al lloc.

El resultat d’aquesta divisió del treball ha permès fer el registre de forma exhaustiva de les estructures que apareixien en les planimetries antigues. D’aquesta forma s’han pogut identificar estructures molt

MOTIVACIÓ DE LA INTERVENCIÓ La intervenció ha vingut motivada per la voluntat, per part de l’Ajuntament de Roses, de revalorar el jaciment d’època visigòtica del Puig Rom (segles VIIVIII dC). Les tasques per les quals es va autoritzar la intervenció van ser el desbrossament del jaciment arqueològic, l’aixecament topogràfic de les estructures visibles i una prospecció sistemàtica de tota l’àrea del poblat. Els treballs es van dur a terme entre el mes d’agost i desembre de 2010 des de l’àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Roses, dins del marc dels Plans d’Ocupació 2010.

L’interès de la intervenció ha radicat en el poc coneixement històric i arqueològic que es té d’aquest poblat visigot que, tot i la seva especificitat, no disposava d’una planimetria detallada per a tota la seva extensió.

Figura 1. Lloc on podria haver-hi un accés al poblat, el tapiat s’observa a la part inferior de l’estructura, la part superior és feixa.

365

Xènia BERTA ARGELÉS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 365-368

366

Figura 2. Discontinuïtat de la muralla al parament nord-est.

Figura 3. Blocs que podrien pertànyer a una torre, localitzats al parament nord-est.

malmeses o bé ja desaparegudes. Les que resten dempeus també s’han pogut identificar correctament i s’ha pogut observar la seva conservació. Totes les estructures s’han documentat fotogràficament.

Les bases topogràfiques utilitzades en l’aixecament planimètric es van crear a partir de la coordenada geodèsica present dins del perímetre del jaciment.

Per registrar totes les estructures visibles del jaciment s’han hagut de crear un total de 12 bases.

L’observació reiterada de les estructures que conté el jaciment del Puig Rom ha permès identificar i ubicar els trams de muralla reconstruïda, certes discontinuïtats d’interès en els paraments i les estructures no documentades fins el moment.

Tal com ja va descriure Palol, la muralla del Puig Rom no té una regularitat constructiva (Palol 2004, 45). Tanmateix, s’ha pogut observar com en els paraments que conformen aquesta estructura hi ha certes discontinuïtats que ens permeten identificar les feixes sobreposades, les parts en que la feixa ha substituït la muralla i, finalment, discontinuïtats d’interès en el parament que es considera original.

La feixa construïda sobre la muralla original s’identifica

fàcilment per la disposició poc acurada de les filades d’una banda, però, sobretot, per la natura de la pedra utilitzada, una foliació gnèissica de feldespats1, que contrasta amb la granodiorita utilitzada en els paraments que es consideren originals. Aquest fet es pot observar sobretot al tram nord del jaciment, ja que essent aquest tram el més exposat a la tramuntana és el que actualment es troba més arrasat. En aquest extrem no resta a la vista cap filada original i tot el tancament és feixa, fet que fa plantejar l’originalitat del traçat d’aquest tram de muralla.

Un cop determinades les feixes, l’observació directa dels paraments de granodiorita ens fa veure un seguit de discontinuïtats a dos indrets diferents que podrien fer replantejar l’existència de més accessos al recinte. La primera és el que sembla una obertura tapiada amb grans blocs, emmascarada sota una feixa (Fig. 1), al costat oest del jaciment, molt a la vora de la cantonada. Els blocs contrasten amb la resta del parament perquè suposen una interrupció de les filades originals de la muralla. A la part inferior d’aquest és on més s’aprecia que les pedres han estat disposades de forma desordenada i a posteriori que

Aixecament planimètric i prospecció al jaciment de Puig Rom, Roses (Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 365-368

Figura 4. Estructura que s’identifica com una possible torre.

Ha estat localitzada al tram est.

Figura 5. Estructura adossada a la muralla, probablement una torre.

la resta. L’enderroc existent a la part interior d’aquest tram no fa possible comprovar si la discontinuïtat perdura a la cara interior.

L’altre emplaçament que presenta una discontinuïtat està situat al costat nord-est del jaciment, on la muralla tomba uns graus vers l’oest. En aquest espai s’observa que la part inferior del mur fa un angle cap a l’interior (Fig. 2). Aquest element es troba molt a la vora d’una altra estructura, una possible torre, de la que se n’han identificat tres blocs (Fig. 3), que correspondrien al costat est de l’estructura. Encara s’hi aprecien les restes del morter que els lligava.

Resseguint les estructures per topografiar-les s’ha observat l’existència de més estructures no descrites amb anterioritat i que tenen relació amb la muralla. A tocar la cantonada sud-est, al costat sud de jaciment, s’ha descobert un mur adossat a la muralla que es prolonga fins arribar a un altre que es trobava camuflat sota un enderroc i que s’ha comprovat que està lligat amb morter (Fig. 4). Per la seva ubicació i factura, molt semblant a la torre llevant de la porta, podria tractar-se d’una torre. A aquesta descoberta s’hi ha d’afegir un altre mur adossat, perpendicular a la muralla, aparegut al costat nord-est. Aquest presenta unes característiques molt semblants a l’anterior, tot i que només resta visible la cara est (Fig.5). S’han trobat altres indicis d’estructures que no es detallaran però que condueixen a l’elaboració de l’hipòtesi amb que clou aquest article.

Els treballs de topografia s’han finalitzat amb

l’elaboració de les diferents làmines que conformen la planimetria, en la que s’hi ha inclòs una comparativa de la planimetria actual respecte l’última que s’havia elaborat, la realitzada per Francesc Tuset i Pere de Palol l’any 1987. L’interès de la comparativa era determinar quin deteriorament havia sofert el jaciment els últims 23 anys i quina era la conservació dels murs. Aquesta comparativa va ser poder feta gràcies a la còpia de la planta parcial, a escala 1:20, de la porta i les cases de la zona sud, que van facilitar-nos a la biblioteca del Museu d’Arqueologia de CatalunyaGirona.

El dibuix escalat, exacte, ens ha permès veure la pèrdua d’alguns trams de mur i una petita desviació de la planimetria anterior, corregida en l’actual.

PROSPECCIÓ El temps que s’ha estat topografiant el jaciment ha permès, mitjançant l’observació de la superfície, localitzar diferents materials escampats pel jaciment.

La neteja a fons de les zones més emboscades també ha permès descobrir diferents fragments que s’han registrat i comptabilitzat com a material resultant de la prospecció.

Durant la prospecció s’han recollit i registrat un total de 59 fragments a diferents parts del jaciment. La major concentració de fragments s’ha trobat a les feixes exteriors, a la banda sud-est del recinte i en les proximitats de la intervenció de Folch i Torres.

367

Xènia BERTA ARGELÉS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 365-368

El material recollit durant la prospecció es podria separar en tres tipologies molt clares: material amfòric indeterminat, fragments de molins de basalt i escòries de ferro. Tanmateix, per la tipologia del material i la ubicació mateixa d’aquest, se sospita que el material estaria descontextualitzat i que, probablement, es tractaria de fragments desestimats en campanyes antigues i, per tant, no farien referència a cap àrea d’interès.

CONCLUSIONS

368

La planimetria resultant ens ha permès tenir un coneixement més complet del lloc i de les estructures que resten dempeus. El procés de desbrossat ha permès observar llocs del jaciment on la vegetació no deixava accedir-hi. Els murs que s’hi han descobert no estaven documentats i és a partir d’aquests que s’obren noves hipòtesis sobre l’aparell defensiu del poblat i els seus accessos.

L’estructura apareguda adossada a la muralla sud probablement formi part d’una torre. Aquesta seria l’última de la cara sud i la completaria. El gran volum d’enderroc no permet determinar-ne les mides però és probable que sigui del mateix tipus que la torre de llevant de la porta (Palol 2004, 46-47).

D’altra banda, es desconeix com seria el gir de la muralla del costat de llevant i si en aquest també hi hauria una torre. La cantonada actual es troba reconstruïda per una feixa i hi ha indicis de l’existència d’un mur perpendicular, tot i que no es pot assegurar que no es tracti d’una feixa.

La part més interessant i la que ens aporta més dades per a formular una nova hipòtesi és la façana de la muralla nord-est. Tradicionalment, s’havia considerat que aquest vessant no s’havia fortificat atès el fort desnivell i la defensa natural que aquest proveïa (Palol 2004, 51). Les proves obtingudes ens indiquen que probablement no fos així. L’existència de l’estructura adossada i dels tres blocs anteriorment descrits, però també d’altres indicis de murs mig ocults per la runa, ens porten a pensar que l’esquema de torres que es coneix a la muralla sud es repetiria en aquest parament.

Finalment, la possibilitat de l’existència d’una entrada en la discontinuïtat observada a la muralla nordest reforça la necessitat de fortificar aquest tram, i per tant, tot i la defensa natural que representa el pendent vers la riera, quedaria justificada la presència de les torres. Aquesta hipòtesi doncs, reobre el debat sobre els punts d’accés al jaciment i les estructures defensives que el conformen.

BIBLIOGRAFIA PALOL, P. 2004, El castrum del Puig de les Muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà), Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona, Sèrie monogràfica 22, Girona.

NOTES Els afloraments d’aquest material es troben dins mateix del jaciment.

1)

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A L’AUBERT (LA VALL D’EN BAS, LA GARROTXA). CAMPANYES 2010-2011 Cristian FOLCH IGLESIAS, Jordi GIBERT REBULL

Grup de Recerca Emergent OCORDE (2009 SGR-727). Universitat Autònoma de Barcelona

Amb aquestes línies es volen presentar els resultats obtinguts en les dues campanyes d’excavacions arqueològiques programades que s’han dut a terme durant el bienni 2010-2011 en el jaciment de l’Aubert, a la Vall d’en Bas, un assentament rural que presenta diverses fases d’ocupació que abasten pràcticament tota l’alta Edat Mitjana1.

Avui és una masia tradicional la que conserva el topònim de l’Aubert, edificació que es troba situada en un vessant a l’est del riu Fluvià, en el sector més meridional de la Vall d’en Bas, a tocar de l’antic camí ral que comunicava la zona de la Garrotxa amb la ciutat de Vic i que ja l’any 1117 és esmentat amb el nom de camí d’Osona (Puigvert 1996, 23). Les primeres notícies sobre aquest mas són d’època baixmedieval, quan era domini directe dels Alemany de Bellpuig, que rebien censos dels habitants del mateix;

així, sabem, per exemple, que l’any 1360 el mas era tingut per Bartomeu Albert (Pagès 1987, 191-193).

La localització del jaciment de l’Aubert tingué lloc dins el context d’un programa de prospeccions arqueològiques desenvolupat en els termes municipals de la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura, el qual s’incloïa en el marc d’un projecte genèric de recerca arqueològica més ampli (Alcalde/Saña/ Tornero 2004). A part d’alguns jaciments d’època prehistòrica, aquest projecte de prospeccions també va permetre identificar-ne d’altres períodes cronològics com el que ara tractem, localitzat en una plataforma allargada en sentit est-oest (coordenades UTM: 455501/4660684, a 505 m s.n.m.) i situada un centenar de metres al sud del mas actual, tot just en el pas dels prats del fons de vall als boscos dels vessants. Aquesta plataforma queda definida

Figura 1. Planta general del jaciment de l’Aubert (campanyes 2006-2011).

369

Cristian FOLCH IGLESIAS, Jordi GIBERT REBULL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 369-373

370

Figura 2. Vista des del nord del camp de sitges del sector 3.

Figura 3. Vista des del sud de l’espai d’accés A-7.

en el seu sector sud per un retall efectuat en una època indeterminada entre l’abandonament de l’assentament altmedieval i l’època moderna, retall que provocà un desnivell variable d’entre 1 i 2 m entre la superfície d’aquesta plataforma i la cota on comença el prat situat immediatament per sota.

4, al nord de l’anterior, en el qual s’ha localitzat un mur de feixa agrícola que mostra quin seria l’ús d’aquest espai.

Ha estat justament en els sectors 1, 3 i 4 on s’han desenvolupat els treballs durant els anys 2010 i 2011, que descrivim en els subapartats següents.

De fet, aquest retall, que produí una afectació difícil de precisar en la conservació del jaciment, facilità la localització del mateix en aparèixer material i estructures arqueològiques en el tall. Per altra banda, aquest desnivell fou aprofitat, posteriorment, per a construir un forn, excavat en bona part en els estrats altmedievals.

DESENVOLUPAMENT DE L’EXCAVACIÓ Les excavacions desenvolupades entre els anys 2006 i 2011 han permès documentar un assentament rural format per diversos àmbits i estructures, amb una ocupació successiva en el temps que hem definit a partir de tres fases, a les quals atribuïm, respectivament, unes cronologies genèriques: fase I (segle VI), fase II (segles VII-VIII) i fase III (segles IX-X).

En relació a l’espai excavat, dividim el quadre, obert amb una superfície total de 960 m² i situat en la zona central de la plataforma que ocupa el jaciment, en quatre sectors diferenciats (Fig. 3). El sector 1, on es documenta, a banda d’algunes restes isolades de murs anteriors i posteriors, un edifici format per diversos àmbits i un espai d’accés als mateixos (A-1, A-2, A-3 i A-7). El sector 2, a l’oest de l’anterior, on es troben uns altres 3 àmbits (A-4, A-5 i A-6) i 3 fons de cabana (C-1, C-2 i C-3), tots independents entre ells. El sector 3, a l’est del primer sector, on s’hi ha documentat un camp de sitges i altres retalls menors format, fins al moment, per 15 estructures. I el sector

Sector 1 En relació a l’edifici localitzat en anys anteriors en aquest sector, l’excavació ha permès documentar altres espais i estructures que s’hi relacionen, situades a l’exterior d’aquest. Així, l’esmentat edifici limita per l’est amb A-7, un espai format per un retall en pendent en sentit ascendent cap al nord, d’uns 10 m de llargada per gairebé 2 m d’amplada, encaixat entre el mur de llevant de l’espai A-2 i un segon mur paral·lel que, com és habitual, està aixecat amb blocs lligats amb fang. Aquest retall presenta diversos estrats d’abandó en el seu interior que cobreixen un nivell de circulació en pendent al que s’associen un mínim de 3 esglaons conservats (2 de consecutius en l’extrem sud i un tercer en l’extrem nord) construïts amb blocs i argila. Totes les dades indiquen, doncs, que es tractaria d’un espai d’accés a l’edifici que salvaria el desnivell existent, ja en bona part des d’antic, entre la terrassa atalussada on aquell es troba i el camp inferior (Fig. 2).

Sector 3 Més enllà de l’espai anterior, s’ha pogut documentar una zona d’emmagatzematge, de la qual s’han excavat quinze estructures que corresponen a 11 sitges i 4 a altres retalls en el subsòl de característiques i funció indeterminades (Fig. 3): E-1. diàmetre boca: 87 cm; diàmetre fons: 85 cm; fondària: 67 cm; planta circular, perfil troncocònic i fons pla.

Excavacions arqueològiques a l’Aubert (la Vall d’en Bas, la Garrotxa). Campanyes 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 369-373

E-2: diàmetre boca: 90 cm; diàmetre fons: 90 cm; fondària: 31 cm; planta circular, perfil globular i fons pla.

E-3: diàmetre boca: 85 cm; diàmetre fons: 60 cm; fondària: 60 cm; planta circular, perfil globular i fons irregularment aplanat.

E-4: diàmetre boca: 80 cm; diàmetre fons: 85 cm; fondària: 21 cm; planta circular, perfil troncocònic i fons pla.

E-5:, diàmetre boca: 105 cm; diàmetre fons: 122 cm; fondària: 64 cm; planta circular, perfil acampanat i fons pla.

E-6: diàmetre boca: 90 cm; diàmetre fons: 90 cm; fondària: 97 cm; planta circular, perfil acampanat irregular i fons pla.

E-7: diàmetre boca: 100 cm; diàmetre fons: 65 cm; fondària: 70 cm; planta circular, perfil globular i fons aplanat2.

E-8: diàmetre boca: 82 cm; diàmetre fons: 72 cm; fondària: 60 cm; planta circular, perfil globular i fons pla.

E-9: diàmetre boca: 83 cm; diàmetre fons: 52 cm; fondària: 96 cm; planta circular, perfil bitroncocònic i fons còncau.

E-10: diàmetre boca: 68 cm; diàmetre fons: 61 cm; fondària: 13 cm; planta circular i fons pla.

E-11: diàmetre boca: 84 cm; diàmetre fons: 99 cm; fondària: 40 cm; planta circular, perfil troncocònic i fons pla.

E-12: diàmetre boca: 56 cm; diàmetre fons: 100 cm; fondària: 80 cm; planta circular, perfil acampanat i fons lleugerament còncau.

E-13: diàmetre boca: 96 cm; diàmetre fons: 113 cm; fondària: 69 cm; planta circular, perfil troncocònic i fons lleugerament còncau.

E-15: diàmetre boca: 63 cm; diàmetre fons: 103 cm; fondària: 85 cm; planta circular, perfil acampanat i fons lleugerament còncau.

E-16: diàmetre boca: 105 cm; fondària: 90 cm; planta circular, perfil globular i fons còncau.

Dins d’aquest conjunt d’estructures diferenciem un primer grup, format per la majoria d’exemples (E-1, E-3, E-5, E-6, E-7, E-8, E-9, E-12, E-13, E-15 i E-16), corresponent, sense cap dubte, a sitges. Les seves formes i mesures varien segons el cas, un fet que s’explica per la caiguda parcial de les seves parets, fenomen que porta a la pèrdua de les mesures originals de la boca i a l’alteració del perfil primigeni, més homogenis del que hom pot pensar en primera instància. En tot cas, les més ben conservades (E-6,

E-12 i E-15) presenten plantes circulars d’entre 55 i 65 cm de diàmetre màxim de boca i d’entre 90 i 100 cm per al fons, perfils acampanats o troncocònics amb fondàries d’uns 80-100 cm i els fons aplanats o lleugerament còncaus, un model ben documentat en assentaments dels segles VI-VIII d’altres zones de Catalunya (Roig 2009). Únicament en dos casos (E-9 i E-16), situats l’un prop de l’altre, es percep una variació significativa pel que fa al fons, aquí manifestament còncau, un indicador que podria amagar variacions en la cronologia però que, de moment, no podem contrastar, atesa l’escassetat de materials ceràmics en els seus rebliments i a l’espera de l’obtenció de datacions absolutes.

De fet, hauria estat aquest esfondrament de la part superior el que hauria portat a l’amortització definitiva d’algunes d’aquestes estructures a partir de l’abocament generalitzat de blocs, mentre que, en altres casos, es documenta el llançament de deixalles domèstiques en el seu interior o, simplement, d’argila sense pràcticament cap material arqueològic. Per altra banda, una de les sitges més properes a l’edifici del sector 1 (E-5) presenta el seu interior reblert amb una gran quantitat de restes de talla de blocs, fet que ens indueix a pensar que la seva obliteració es produiria en el moment de la construcció, si no de tot l’edifici, sí d’algun dels seus murs.

Un altre grup estaria format per les estructures E-2, E-4, E-10 i E-11, ara com ara de difícil interpretació, ja que presenten diàmetres de 70-90 cm i fondàries poc acusades d’entre 15-40 cm En trobar-se molt properes i a la mateixa cota que altres estructures conservades pràcticament en la seva globalitat, no creiem que es tracti de sitges retallades, sinó que es podrien interpretar, a tall d’hipòtesi, com a projectes abandonats d’excavació de noves estructures o, potser, com a forats per a encabir-hi contenidors tipus dolium, per altra banda ben presents en el registre material de l’interior d’algunes de les sitges, un tipus d’estructura ben documentada en altres jaciments coetanis (Roig 2009).

Pel que fa a la cronologia, les dades que ara mateix posseïm situen el rebliment, de si més no bona part d’aquestes estructures negatives, vers el segle VI, com ho indiquen els resultats d’una datació radiocarbònica exposats més amunt i la pràctica absència de materials ceràmics d’importació, a excepció d’un coll i diversos fragments d’àmfora. Al seu costat, cal destacar la presència de ceràmica comuna i fragments de vidre que pertanyen a formes

371

Cristian FOLCH IGLESIAS, Jordi GIBERT REBULL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 369-373

372

que convé situar en aquest mateix arc cronològic.

terrassa on es construeix la casa de la fase següent.

Sector 4 En aquesta àrea, immediatament al nord del sector 3, ha estat localitzat un llarg mur (20 m) que segueix una línia aproximadament recta i que sembla adaptar-se al pendent, respecte del qual se situa perpendicularment, en sentit est-oest, perdent-se per sota del tall de ponent del quadre d’excavació.

Aparegut tot just per sota del nivell superficial, resten encara per excavar en futures campanyes els estrats que s’hi associen; no obstant això, l’execució d’un sondeig al seu peu ha permès comprovar que es conserva a nivell d’una única filada. Hores d’ara, i a l’espera de la continuïtat dels treballs, la hipòtesi més plausible, al nostre entendre, identificaria aquesta estructura amb les restes molt arrasades d’una antiga feixa de conreu. En aquest sentit, no podem avançar la cronologia de l’estructura fins a l’obtenció dels resultats de properes datacions absolutes, tot i que, fins al moment, tot el material ceràmic aparegut en aquesta àrea correspon a produccions clarament altmedievals que podrien atribuir-se a alguna de les fases documentades en els altres sectors del jaciment.

Fase 2 En aquesta es documenten fins ara les estructures més ben conservades. En un moment donat, s’aterren les construccions anteriors i s’aixeca un talús de grans blocs que forma una terrassa en sentit est-oest, sobre la que es basteix una casa de tres àmbits (A-1, A-2 i A-3), amb un fogar en el central. El conjunt es completaria amb un petit àmbit adossat a l’extrem de ponent de la casa (A-4), potser un espai de magatzem segons indicaria la troballa d’alguns fragments de grans contenidors, i per l’accés en rampa descrit més amunt, situat en l’extrem oposat de la casa (A-7). Cal situar la vida d’aquest edifici entre els segles VII-VIII3, amb paral·lels clars, per exemple, en els jaciments del Serradar, a Sant Pere Pescador (Fuertes/Montalbán 2007), i de Vilaclara, a Castellfollit del Boix (Enrich/ Enrich/Pedraza 1995).

CONCLUSIONS Els treballs d’excavació realitzats al jaciment de l’Aubert durant sis anys (2006-2011), dels quals s’han anat publicant alguns primers resultats (Folch/ Gibert 2009a, 2010, 2011), han permès documentar un assentament rural format per diversos àmbits i estructures amb una llarga ocupació, que abasta tota l’Alta Edat Mitjana, des del segle VI fins al X. Aquesta, però, no és lineal, sinó que es presenta sota una seqüència complexa on s’identifiquen tres fases genèriques en les que cal inscriure les darreres estructures documentades i descrites més amunt.

Fase 1 Aquesta primera ocupació, que cal situar de manera genèrica en el segle VI, tal i com assenyalen la datació radiocarbònica ressenyada més amunt i alguns materials significatius (dolia, àmfora, vidre), està representada bàsicament per l’àrea d’emmagatzematge formada per les diverses sitges que hem presentat anteriorment. No obstant això, cal adscriure-hi també algunes restes molt arrasades de murs i, possiblement, l’àmbit A-5, així com alguns materials apareguts en els nivells de formació de la

Fase 3 Abandonat i caigut l’edifici de la fase prèvia, a ponent d’aquest es detecta la construcció de 3 fons de cabana (C-1, C-2 i C-3) retallats tant en nivells arqueològics anteriors com en el subsòl natural, als que podríem afegir un quart de probable (C4), del qual s’han conservat molt poques restes estratigràfiques internes. Malauradament, tots ells es troben afectats, en bona mesura, pel rebaix efectuat, presumiblement, en època moderna i que els ha seccionat. No obstant això, les restes preservades permeten comprovar que es tracta d’estructures de planta ovalada i que, en ocasions, s’acompanyen de murs de suport situats en el seu exterior immediat.

En un d’ells, el millor conservat (C-2), a banda d’un fogar central, s’hi ha localitzat l’enterrament en el seu subsòl d’un ocell en l’interior d’una olla sencera. Segons dues datacions radiocarbòniques practicades, cal situar el funcionament d’aquestes cabanes entre els segles IX-X4, una cronologia que s’adiu amb el material arqueològic documentat en els seus nivells de rebliment, amb alguns fragments de ceràmica espatulada i una moneda del segle X (Sanahuja 2006; Crusafont 2008). Aquesta darrera ocupació sembla confirmar, de fet, l’onomàstica franca que delata el topònim Adalbertus>Aubert, que es conserva en la masia actual. En aquest sentit, cal tenir present que, tal i com es desprèn d’un precepte de l’any 898, el sector meridional de la Vall d’en Bas s’atribuiria a la villa de Sant Esteve (d’Abadal 1926-

Excavacions arqueològiques a l’Aubert (la Vall d’en Bas, la Garrotxa). Campanyes 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 369-373

1952, 368-370; Folch/Gibert 2009b), dins els límits de la qual es trobarien diversos vilars i assentaments menors, entre els que cal comptar l’Aubert.

Fase 4 Segles després de l’abandonament de l’assentament altmedieval, es detecta una feble ocupació representada per les restes d’un mur al que s’associen alguns estrats, ja pràcticament superficials, que contenien fragments de ceràmica vidrada i una moneda del segle XVII. Per altra banda, i com ja s’ha apuntat, el jaciment es va veure afectat per un rebaix de terres que va crear un tall en tot el seu front meridional on s’hi va excavar un forn, previsiblement de calç i possiblement vinculat a tasques constructives desenvolupades en el mas proper. Finalment, encara l’excavació d’una gran rasa ha afectat tot el sector septentrional del jaciment.

BIBLIOGRAFIA ABADAL, R.D’. 1926-52, Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vol., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

ALCALDE, G., SAÑA, M., TORNERO, C. 2004, Prospecció arqueològica a la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura (La Garrotxa), Informe de les prospeccions efectuades l’any 2004, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

CRUSAFONT, M. 2008, La moneda barcelonina del segle X. Altres novetats comtals, Acta Numismàtica 38, 91-121.

ENRICH, J., ENRICH, J., PEDRAZA, Ll. 1995, Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana, Arqueoanoia Edicions, Igualada.

FOLCH, C., GIBERT, J. 2009a, Segles VIII-IX, un assentament rural a l’Aubert, in ALCALDE, G., SAÑA, M. (coords.) 2009, Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas, Amics de Besalú i el seu Comtat, 89-105.

FOLCH, C., GIBERT, J. 2009b, Als segles IX-XI: vil·les, vilars, esglésies i castells, in ALCALDE, G., SAÑA, M. (coords.) 2009, Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas, Amics de Besalú i el seu Comtat, 109-127.

FOLCH, C., GIBERT, J. 2010, L’Aubert (La Vall d’en Bas, La Garrotxa): un assentament rural de l’Alta Edat

Mitjana (segles VIII-X), X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 349-354.

FOLCH, C., GIBERT, J. 2011, L’assentament rural de l’Alta Edat Mitjana de l’Aubert (La Vall d’en Bas, La Garrotxa) (segles VII-X), IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, 67-74.

FUERTES, M., MONTALBÁN, C. 2007, El Serradar: una necròpolis i un hàbitat de l’antiguitat tardana a Sant Pere Pescador, Actes del congrés: el paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa, vol. 1, Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 291-299.

PAGÈS, J. 1987, Els senyorius alodials en el vescomtat de Bas a la baixa edat mitjana, 2 vols., Diputació de Girona, Girona.

PUIGVERT, X. 1996, L’Època Medieval, Quaderns d’Història d’Olot, Olot.

ROIG, J. 2009, Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos VI-X), in QUIRÓS, J.A. (ed.) 2009, The Archaeology of Early Medieval Villages in Europe, Vitoria-Gasteiz, 207-251.

SANAHUJA, X. 2006, La moneda de Barcelona al segle X, segons les troballes Espanya-1 i Espanya-2 (925), Acta Numismàtica 36, 79-113.

NOTES Aquesta excavació s’integra en un projecte marc, finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, que porta per títol Organización fiscal y ocupación del territorio durante la Alta Edad Media (HAR2009-07874). També ha estat finançada en les seves successives campanyes per ajuts del Servei d’Arqueologia i l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya; així mateix, ha rebut aportacions tant del propi projecte ministerial com de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas, a qui agraïm la seva implicació en el projecte. Finalment, volem agrair a la família Feixes, propietària del mas i dels terrenys on es troba el jaciment, les facilitats atorgades.

2) S’ha datat un fragment d’os provinent de l’estrat UE 3071, que amortitza aquesta sitja: BETA-289562: edat radiocarbònica convencional: 1550±40 BP; Cal. AD (2 sigmes): 420-600; Cal. AD (1 sigma): 430-560.

3) A banda de les característiques del material arqueològic, comptem amb una datació absoluta realitzada sobre carbons del fogar central: BETA-277762: edat radiocarbònica convencional: 1280±40 BP; Cal. AD (2 sigmes): 660-810; Cal. AD (1 sigma): 670-770.

4) Les analítiques s’han realitzat sobre una mostra provinent d’una acumulació de carbons de C-4 (BETA 236250: edat radiocarbònica convencional: 1170± 60 BP; Cal. AD (2 sigmes): 690-1000; Cal. AD (1 sigma): 780-900/920-960) i sobre un os de l’esmentat ocell trobat a C-2 (BETA-289563: edat radiocarbònica convencional: 1130±40 BP; Cal. AD (2 sigmes): 780-1000; Cal. AD (1 sigma): 880-980) 1)

373

374

LES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ DE 2010-2011 A PALOL SABALDÒRIA (VILAFANT, ALT EMPORDÀ) Anna AUGÉ SANTEUGINI Janus, s.l.

INTRODUCCIÓ El conjunt monumental de Palol Sabaldòria està situat en el terme municipal de Vilafant (Alt Empordà), a uns 750 m al sud-est del nucli urbà i a la riba esquerra del riu Manol, en un planell enlairat i envoltat en bona part per un meandre del riu. El conjunt està format per les restes del castell medieval de Palol Sabaldòria, l’església preromànica de Sant Miquel i el Mas de Palol, del segle XVI. L’any 2008 l’Ajuntament de Vilafant va iniciar el projecte per la recuperació de tot el conjunt amb una intervenció arqueològica que va encarregar a l’empresa Janus S.L. Aquesta primera intervenció es va concentrar a l’interior de l’església de Sant Miquel (zona 1), concretament en el primer, el segon i part del

Figura 1. Planta general del conjunt de Palol Sabaldòria.

tercer tram de la nau i la capella. L’excavació va permetre la documentació d’una necròpolis d’època medieval i moderna, tres sitges i d’altres estructures constructives relacionades amb l’edifici.

Els resultats positius d’aquella primera intervenció van permetre la realització de dues campanyes més que es van dur a terme entre els mesos de març i d’abril de 2010, la primera, i entre els mesos de març i juny de 2011, la segona.

En aquest article es recullen els resultats preliminars d’aquestes darreres campanyes arqueològiques (Fig. 1), que han posat fi a l’excavació de l’interior de l’església (zona 1), que han delimitat i excavat l’espai més proper a l’església (zona 2) i que han iniciat les indagacions al sud del jaciment (zona 3), on es troba el mas, en aquest moment en fase de rehabilitació.

En aquesta darrera zona, el control de les obres ha

375

Anna AUGÉ SANTEUGINI Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 375-380

comportat, bàsicament, la detecció de la muralla del castell, que passa ben bé per sota de l’edifici.

Aquesta interessant troballa durant la campanya de 2011 ha portat a continuar la recerca de la fortificació pels dos extrems del mas (banda est i oest) on ha aparegut més trams de muralla i d’altres construccions adossades. A banda, també s’ha pogut documentar el tancament nord del castell (zona 5), que ja s’intuïa en part, i un cop desbrossada la zona ha estat visible un tram més de muralla. Finalment, s’ha completat l’excavació de la torre de l’homenatge (zona 4).

L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL (ZONA 1) Els treballs arqueològics a l’interior de l’església s’iniciaren en la campanya de 2008. En aquella intervenció es va poder excavar pràcticament tota la nau (primer, segon i part del tercer tram) i la zona de la capella lateral. Quedava pendent, doncs, part del tercer tram de la nau, el més pròxim al presbiteri, i la zona de l’absis, treballs que es dugueren a terme en la campanya de 2010.

376

La nau Els treballs d’excavació de l’església en el tercer tram de la nau (Fig. 2) han posat al descobert tres enterraments: EF 23, EF 24 i EF 25, dels quals EF 23 i EF 24 se situen propers a la porta secundària d’accés a la nau, mentre que el tercer, EF 25, es troba entre els pilars que separen el segon i el tercer tram de la nau. Totes tres estructures corresponen a enterraments en fossa, sense taüt, orientades d’oest a est, amb el cap situat a l’oest i segellades amb una coberta de lloses. Tant l’EF 24 com l’EF 25 havien quedat afectades a la zona de la capçalera per actuacions posteriors; per aquest motiu, només ha

Figura 2. Vista del tercer tram de l’església de Sant Miquel amb les tombes excavades.

estat possible documentar tota sencera l’EF 23, que correspon a una tomba amb fossa antropomorfa. L’EF 25 queda retallada per la sitja 1, mentre que a l’EF 24 li passa el pilar UE 1015 per damunt.

Cal assenyalar que de les tres sepultures, dues corresponen a enterraments infantils (EF 23 i EF 24).

Tenint en compte els enterraments de la campanya del 2008, a dins de l’església hi ha, doncs, un total de 25 enterraments, que van des d’època medieval fins a època moderna. Les tres sepultures documentades l’any 2010, segons la seva tipologia i el context evolutiu de l’església, corresponen a l’època medieval i se sumen a les 7 tombes d’aquest mateix període trobades en l’excavació anterior. Per tant, dels 25 enterraments, 10 corresponen a època medieval (segles IX-XV) amb fosses antropomorfes o simples i cobertes de lloses, mentre que els 15 restants són d’època moderna (segles XVI-XIX), amb taüts de fustes i aixovars (rosaris, sivelles...).

Les tombes d’època medieval estan distribuïdes per tota la nau, mentre que les d’època moderna queden concentrades entre el primer i el segon tram de la nau i en la capella lateral.

L’absis A la zona de l’absis no s’hi ha trobat cap enterrament. És l’únic indret de l’església que es reserva exclusivament a la litúrgia i es manté sense cap sepultura. L’excavació de la capçalera ha permès registrar la successió de dos nivells de circulació de calç (UE 1118 i UE 1137), situats per sota del paviment de rajoles UE 1023, dels segles XVIII-XIX. La part superior del paviment UE 1118 està formada per una capa de calç d’uns 3 cm de gruix, aplanada, que cobreix un llit de pedres rierenques de grans proporcions. A la part central del paviment hi ha tres retalls circulars que han estat relacionats amb la taula de l’altar (el central) i amb la col·locació d’una imatgeria religiosa (els dos més pròxims al mur de llevant).

Aquest tipus de paviment (UE 1118) és similar al documentat en la capella lateral (UE 1135), que s’adossa a les parets de la capella i a les fonamentacions dels pilars UE 1015 i 1016. La tècnica constructiva empleada en aquests paviments és igual a la fonamentació dels pilars UE 1011, 1012, 1015 i 1016. Per la documentació escrita, sabem que la capella és una construcció del segle XIV, i el material ceràmic recuperat per sota del paviment UE 1118 també ens situa en aquest segle. Per tant, entenem

Les campanyes d’excavació de 2010-2011 a Palol Sabaldòria (Vilafant, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 375-380

que el conjunt format per la capella, els paviments (UE 1118 i 1135) i els pilars (UE 1011, 1012, 1015 i 1016) corresponen a un mateix període constructiu, que té lloc al segle XIV. L’altra estructura documentada a la zona de la capçalera és el mur UE 1136, situat en part per sota del mur perimetral UE 1004, que delimita l’absis per migdia. Aquest mur UE 1136, format per una única filada i un pèl esbiaixat cap al nord respecte al mur UE 1004, no sabem si es tracta de la banqueta del mur UE 1004, o d’un altre mur anterior. En cap altre mur s’ha documentat una banqueta de fonamentació d’aquestes característiques i, per tant, creiem que podria tractar-se d’un mur anterior, de cronologia i funcionalitat de moment indeterminades, on es va assentar posteriorment el mur UE 1004, que aprofità part de l’anterior construcció com a fonamentació.

L’excavació del presbiteri fins arribar al subsòl natural, també ha posat al descobert un retall semicircular (UE 1139) anterior a la construcció de l’església, que no ha pogut ser interpretat i on han aparegut les restes d’un esquelet de cànid i diversos fragments de ceràmica ibèrica. No sabem a què correspon aquest retall, que de moment ha estat interpretat com una preexistència a la construcció de l’església.

Resultats dels radiocarbonis de l’EF 9 i EF 17 L’EF 9 i l’EF 17 són dues tombes que van ser documentades en la campanya de 2008 (Augé 2010) i que han estat objecte d’una datació radiocarbònica.

L’EF 9 tracta d’una tomba d’un individu adult enterrat en una fossa del tipus antropomorf i coberta de lloses, i l’EF 17 correspon a un individu adult, amb una fossa no identificada i sense coberta, que es troba a sota d’altres enterraments. Els resultats del calibratge situa l’EF 9 entre els anys 861 i 995 i l’EF 17 entre el 1427 i 1515.

La data de l’EF 9 podria assenyalar l’inici de la necròpolis i el període fundacional de l’església, que aniria entre els segles IX i X. I l’EF 17 és interessant, ja que tot i que no es va poder identificar la seva fossa, és evident que ja no es tracta d’una tomba medieval: no hi ha cap tipus de coberta, és probable que anés en un taüt de fusta, i als enterraments que tenia per sobre se’ls va poder identificar restes de taüt (empremtes, claus...). Per tant, hi ha un canvi de la tipologia de tomba als segles XV-XVI, a partir d’aquest període comencen aparèixer els enterraments amb taüt de fusta.

L’ENTORN PROPER A L’ESGLÉSIA (Zona 2) Un cop finalitzats els treballs a l’interior de l’església s’han iniciat els treballs d’excavació a la zona exterior més propera a l’edifici, en una àrea aproximada d’uns 420 m² (zona 2), on s’han posat al descobert diverses estructures que han estat delimitades, i algunes d’elles excavades, durant aquests dos anys 2010 i 2011 (Fig. 3).

A uns 2 m de distància dels murs de l’església ha estat documentat un mur de contenció que envolta l’edifici per la banda de tramuntana, de llevant i de ponent, i que crea una plataforma enlairada, d’uns 2 m d’alçada respecte el nivell inferior, amb una clara intenció de delimitar l’espai sagrat. Aquest mur de contenció presenta aparells constructius de diversos tipus, la qual cosa indica que fou objecte de refeccions o reconstruccions parcials al llarg del temps, i per aquest motiu ha estat identificat amb diferents unitats estratigràfiques (UE 2002, 2004, 2046 i 2077). Ara per ara, i a l’espera de poder finalitzar l’excavació d’aquesta àrea, només s’ha datat la construcció del mur de ponent (UE 2077), que data del segle XV. No es descarta, però, que algun d’aquests murs de contenció siguin d’època anterior, ja que la tècnica constructiva varia: hi ha algun tram bastit amb blocs de pedra sorrenca, ben treballats i col·locats de manera regular que creiem que podria correspondre al període fundacional de l’església.

Això, però, encara està per determinar.

El costat sud de la plataforma hauria quedat afectat per la construcció del mas del segle XVI, on es va rebaixar una bona part del terreny i, segurament, destruir part del mur de contenció per ampliar l’àrea del mas. Amb el temps, el terreny d’aquesta banda

Figura 3. Vista de l’àmbit de la zona 2 i del nivell de pedres UE 2051.

377

Anna AUGÉ SANTEUGINI Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 375-380

378

s’ha anat esllavissant i, fins i tot, alguns dels murs de l’església han quedat amb les fonamentacions penjades.

A la part superior d’aquesta plataforma, pel costat nord, s’ha documentat un espai de necròpolis que no ha estat excavat; únicament s’hi ha realitzat un sondeig estratigràfic on han estat identificats dos enterraments (EF 26 i 27).

L’accés a la plataforma se situa a ponent, on es troba la porta principal de l’església, i es fa a través d’unes escales (UE 2041) de dues tramades que enllacen amb els nivells inferiors de la zona. En aquesta part inferior i per ponent es localitza un edifici de planta rectangular d’uns 28 m², que ha estat totalment excavat i que per la proximitat amb l’església creiem que podria tractar-se de la rectoria. El tipus de parament que mostra aquest edifici, amb força quantitat de morter de calç i fragments reaprofitats de material constructiu, és similar a d’altres estructures que apareixen al voltant d’aquesta superfície (escales UE 2041, estructura absidiada UE 2010...) i que creiem que formen part d’un mateix període constructiu, que hem pogut situar entre mitjan del segle XVI i el segle XVII. Entre aquest edifici i el mur de contenció que delimita l’església pel sector oest (UE 2077) se situa un espai d’uns 2 m d’ample que ha estat interpretat com una zona de pas. En aquest espai s’hi ha localitzat un nivell de pedres (UE 2051) que hauria funcionat en un moment anterior a la construcció del mur UE 2077 i del mateix àmbit, i que podria correspondre a un camí empedrat.

EL CASTELL (Zones 3, 4 i 5) Durant la campanya de 2011 s’han obert noves zones d’actuació amb la intenció d’obtenir un coneixement més gran de l’àrea de la fortalesa de Palol Sabaldòria, que fins ara quedava reduïda a l’espai ocupat per la torre i l’edifici fortificat del seu costat, que és el que s’anomenava popularment com a “castell”.

La descoberta de diversos trams de muralla situats a la banda sud i nord del jaciment han permès ampliar l’àrea del castell i establir els primers límits d’aquest gran recinte fortificat, en el que s’han pogut diferenciar diverses zones.

El tancament sud (zona 3) Les obres de rehabilitació del mas, situat al sud del jaciment, han permès portar a terme un control

arqueològic que ha comportat la descoberta de diversos trams de muralla (UE 3001) que tracen una línia rectilínia i discontinua que sumen un total de 36,25 m. Aquesta muralla passa en bona part per sota del mas de Palol, i la seva descoberta ha permès situar el tancament sud de la fortalesa.

Concretament a l’interior de l’edifici del mas s’ha realitzat el rebaix en tres estances (a la sala de l’entrada principal i en dues de les estances continues que es troben a l’est i a l’oest) a fi de documentar tot el tram de muralla possible.

S’ha de tenir en compte que en aquest sector l’excavació ha estat condicionada en tot moment per les parets perimetrals de l’edifici i que en molts casos s’assenten a sobre de la mateixa muralla. Aquest fet no ha permès veure la continuació del traçat de la muralla ni la seva alçada màxima, ja que el rebaix fins arribar a cotes fundacionals podria fer perillar l’estructura del mas.

Malgrat els inconvenients, s’han pogut documentar a l’interior del mas un total de 10,55 m de muralla que transcorren d’est a oest: un tram de 4,55 m que es troba a la sala oest i un segon de 6 m que es troba entre la sala de l’entrada i la sala est.

Cal destacar el tram de l’entrada principal del mas, on la muralla s’acaba de forma sobtada amb una cantonada ben definida, formada per blocs de pedres sorrenques. A partir d’aquest tall apareix un espai d’uns 2 m on no es detecten restes de la muralla i, després, el traçat es torna a recuperar per sota dels murs perimetrals de l’estança est, que no permeten tanmateix visualitzar l’amplada de la muralla. Aquesta cantonada fa pensar en la possibilitat que, en arribar en aquest punt, la muralla fa un gir intern, com una mena de colze, que podria respondre a una tàctica defensiva de la fortalesa.

En els coberts que s’annexen al mas primitiu per la banda oest s’han documentat dos trams més de muralla, de 2,10 m i 10,55 m de llarg, que es prolonguen per sota dels murs del mas. A banda, el traçat de la muralla continua per l’exterior de l’edifici del mas, tant per la banda de ponent, en un tram de 9 m de llarg, com per la de llevant, en uns 4 m de longitud. Val a dir, finalment, que sembla que la muralla tindria continuïtat més enllà de les franges obertes en els sectors exteriors.

En tots els casos es tracta d’una muralla d’amplada variable, d’entre 0,90 m i 1,30 m. En superfície hi ha molts trams que apareixen emmascarats per actuacions posteriors a la zona; així, en el sector

Les campanyes d’excavació de 2010-2011 a Palol Sabaldòria (Vilafant, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 375-380

probablement varia en funció del desnivell del terreny natural, adaptant-se a la topografia.

En aquest tram est també s’ha pogut delimitar l’àrea del fossat, excavat en el subsòl natural de sauló i que forma una trinxera d’uns 6,80 m d’amplada i d’1,40 m de fondària. Creiem que aquest fossat envoltaria el tancament sud i probablement est i oest de la fortalesa, ja que per la banda nord el mateix cingle ja actua de defensa natural. En tot cas, encara estan per determinar els tancaments est i oest de la fortalesa.

Figura 4. Vista de la muralla emmascarada per la construcció d’uns dipòsits (zona 3).

exterior de ponent trobem que aquesta muralla ha estat reaprofitada per la construcció d’uns dipòsits (Fig. 4), i a dins del mas com a base d’una paret divisòria.

Aquesta muralla ha estat documentada majoritàriament en superfície i només s’han realitzat un parell de sondejos (en el sector del coberts i en el sector exterior est), que han estat útils per poder deixar visible la seva cara sud, que correspon a la banda del fossat. Aquí la muralla fou construïda de forma atalussada, amb grans blocs de sorrenca escairats i lligats amb morter de calç, col·locats a trencajunt amb filades regulars. A la cara interna, en canvi, la muralla mostra un acabat irregular, fonamentada en el subsòl natural i reomplerta amb rierencs de mida heterogènia.

El grau d’arrasament de la muralla varia en els dos sondejos realitzats. En el sondeig del sector dels coberts s’ha rebaixat fins a 1,50 m de potència sense arribar esgotar els nivells arqueològics, i, per tant, encara no es coneix l’alçada màxima en aquest punt.

Al sondeig del sector exterior de llevant la muralla s’ha pogut documentar en una alçada màxima de 0,80 m fins a la cota de penjament. Aquest fet assenyala que la cota de penjament de la muralla

El tancament nord (zona 5) La zona 5 s’ubica al nord del jaciment i correspon al vessant del cingle que dóna a una gorga del riu Manol.

Des de l’altra riba del riu s’observa una línia de mur d’uns 36 m llarg, on s’aprecien diversos aparells constructius que corresponen segurament a fases distintes. Aquesta línia de mur delimita el nord de l’edifici fortificat (zona 4) i també ha estat utilitzada com a tancament dels diversos coberts construïts en època contemporània, que l’aprofiten com a paret de fons i emmascaren el parament.

Durant la campanya de 2011 s’han realitzat feines de desbrossament en aquest indret, que han posat al descobert un nou tram de muralla (UE 5001), d’uns 15 m de llarg, que segueix la línia murària esmentada i que s’adapta a la roca natural. Aquest tram forma part del tancament nord del recinte fortificat i encara en resta una bona part per descobrir.

La torre de l’homenatge (zona 4) La zona 4 se situa al nord-est del jaciment i està composada per les restes d’un edifici fortificat (que fins ara era el que s’anomenava popularment “el castell”) i per la torre que hi ha a tocar, més al sud.

L’edifici fortificat queda més enlairat respecte de la torre i, malgrat el deteriorament que mostren els seus murs, es pot intuir una construcció de planta rectangular; en aquest edifici, però, encara no s’hi ha pogut realitzar cap intervenció arqueològica.

La tasca realitzada en aquesta zona ha consistit en la delimitació i l’excavació de la torre (UE 4001), fins a deixar al descobert tota l’estructura (Fig. 5). La torre és de planta circular i de forma perfectament cilíndrica.

El seu diàmetre extern és de 6,80 m i l’intern de 2,64 m, que defineix un gruix del mur de 2,08 m. L’alçada màxima presa des de l’exterior és de 0,80 m i des de l’interior d’1,90 m fins a la cota del subsòl natural.

La torre està construïda amb carreus de sorrenca de

379

Anna AUGÉ SANTEUGINI Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 375-380

Figura 5. Vista general amb la torre de l’homenatge en primer terme, l’edifici fortificat a la dreta i al fons a l’esquerra l’església de Sant Miquel.

mida força grossa, ben escairats i units amb morter de calç, que s’afileren de manera regular, ben ajustats i col·locats a trencajunt. Tant la cara externa com

380

l’interna han estat enlluïdes amb un fals carrejat.

Per les seves característiques constructives entenem que es tracta de la torre de l’homenatge.

Malgrat haver arribat als nivells de fonamentació, l’excavació dels rebliments interns no han donat cap resta de material arqueològic útil per a la datació de la seva construcció, ja que aquests rebliments han estat alterats amb restes de material d’època contemporània.

Ara per ara només tenim una dada interessant: el mur de tancament de migdia de l’edifici fortificat (UE 4004) s’assenta a sobre de la torre, fet que evidencia que la torre va ser arrasada abans de la construcció de l’edifici.

Resultats La descoberta de diversos trams de muralla situats a la banda sud i nord del jaciment han permès establir els primers límits d’aquest gran recinte fortificat medieval que inclou al costat nord-est l’edifici fortificat i la torre de l’homenatge, i al nord-oest l’església de Sant

Miquel i les fonamentacions d’altres edificacions.

Cronològicament, encara no ha estat possible situar aquesta fortalesa, ja que els llocs on s’ha pogut arribar a cotes fundacionals no han donat cap tipus de material arqueològic per a la seva datació. La documentació escrita ens assenyala l’existència del castell feudal de Palol des de principi del segle XI, i les proves de radiocarboni realitzada a l’EF 9 permeten situar cronològicament l’església de Sant Miquel entre els anys 861 i 995, data que no sabem si també podria correspondre a la construcció de la fortalesa. Caldrà, doncs, esperar properes campanyes d’excavació per acabar de determinarne la cronologia i poder delimitar la resta del clos emmurallat.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1990, Catalunya Romànica IX. L’Empodà 2, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AUGÉ, A. 2010, Primera intervenció arqueològica a l’església de Sant Miquel de Palol Sabaldòria (Vilafant, Alt Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les comarques gironines, Arbúcies, 505-509.

BURCH, J., NOLLA J.M., SAGRERA J., SUREDA M. 2002, Prospeccions arqueològiques i registre planimètric de l’església i castell de Palol Sabaldòria (Vilafant, Alt Empordà), VI Jornades d’Arqueologia de les comarques gironines, Sant Joan de les Abadesses, 377-380.

JUNYENT, E. 1983, L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

MALLORQUÍ, E., LLINÀS, J. 2007, Els castells medievals de les comarques gironines. Dossier Monogràfic, La Punxa 45, Girona, 5-52.

OLLICH, I., VIVES, E. 1986, Arqueologia i antropologia física. La població i el ritual funerari a Osona a través de les necròpolis medievals, Cota Zero 2, 62-71. www.arxiuadg.org/ (25/ 3/2010)

ACTUACIÓ ARQUEOLÒGICA A L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE SANT QUIRZE DE COLERA (RABÓS D’EMPORDÀ, ALT EMPORDÀ) Natàlia COLOMEDA, Bibiana AGUSTÍ, Antonia DÍAZ Arqueolític Terra-Sub,s.l.

INTRODUCCIÓ Arran del projecte de restauració de l’església de Santa Maria del monestir de Sant Quirze de Colera es va dur a terme una actuació arqueològica durant el mes de juny de 2011 amb l’empresa Arqueolític TerraSub, SL. L’esmentat projecte preveia la realització d’una rasa de sanejament i drenatge d’aigua al voltant del temple. Fou durant els moviments de terres que es va dur a terme un control arqueològic.

SITUACIÓ El terme municipal de Rabós, té una extensió de 45 km² dins la comarca de l’Alt Empordà. S’estén pels vessants meridionals de la serra de l’Albera, la carena de la qual, ratlla fronterera amb França, fa de límit septentrional del municipi de Banyuls de la Marenda, del Vallespir, des del coll i el pla de les Eres, a ponent, fins al coll del Teixó i el puig de les Barbes del Boc, a llevant.

El terme és drenat per l’Orlina, de la conca de la

Muga, i pel seu afluent, la riera de Sant Quirze o la Reguerada. El territori és molt accidentat, cobert de bosc d’alzines sureres i de matoll; només a la part meridional hi ha terrenys més planers, en contacte amb la plana empordanesa. El municipi comprèn, a més de Rabós, el poble de Delfià, Sant Quirze de Colera i el despoblat de Sitjar.

El conjunt del monestir de Sant Quirze de Colera es troba situat dins la reserva natural de les muntanyes de l’Albera.

Les vies de donen accés a Sant Quirze de Colera és la GI-603 que mena fins a Rabós d’Empordà. Un cop arribat al poble es pren una carretera que porta directament al monestir de Sant Quirze de Colera.

També s’hi pot accedir des de Vilamaniscle, amb un bon camí asfaltat.

CONTEXT HISTÒRIC Els orígens del monestir de Sant Quirze de Colera són bastant confusos. Hom admet que cap l’any 785 es van instal·lar en aquest lloc diversos membres

381

Natàlia COLOMEDA, Bibiana AGUSTÍ, Antonia DÍAZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 381-383

382

d’una mateixa família (dirigits pels germans Libuci i Assinari), al cap d’altres persones, i amb la finalitat de fundar un monestir. L’any 815 van aconseguir un precepte reial on s’esmentaria ja el monestir, alhora que el feia beneficiari de diversos béns. Aquell acte va significar el tret de sortida d’una sèrie de donacions i fundacions de parròquies, sota la direcció del monestir de Sant Quirze.

Més endavant, el monestir, que era una fundació particular propietat de la família dels fundadors, va rebre d’aquests la propietat dels béns. Després d’un intent d’intromissió per part del comte d’Empúries Alaric, l’abat de Sant Quirze va demanar a Lluís I el Pietós, el 844, el reconeixement de la fundació i dels drets adquirits.

Després d’un període sense notícies del monestir, possiblement motivat per algunes incursions bèl·liques, es torna a esmentar a l’any 927, i el nom del seu abat, Manuel, que marca el començament d’un període de puixança, amb diverses donacions al seu favor. El 935 el bisbe de Girona va inaugurar l’església monàstica, aixecada gràcies a l’ajut econòmic del comte Gausbert d’Empúries, que va beneficiar Sant Quirze amb més propietats i drets. En els anys següents el monestir intervingué decididament en diversos actes relatius a altres centres monàstics de l’entorn.

A pocs metres del monestir de Sant Quirze de Colera trobem la petita església de Santa Maria. Apareix documentada per primera vegada en l’acta de consagració de l’església abacial de 1123. En aquest document es fa constar que es va traslladar l’altar de Santa Maria a l’interior del temple de Sant Quirze, on es va consagrar. Això s’ha interpretat com que ja existia el petit temple de Santa Maria abans d’aquesta data i que el seu estat de conservació no era el més indicat i es va traslladar l’altar amb l’objectiu de poder reconstruir el temple. Un cop acabades les obres, es va consagrar l’església l’any 1135 com a parròquia dels súbdits i servents del cenobi.

El temple té una sola nau de planta rectangular, coberta amb una volta apuntada i acabada en un absis semicircular més estret que la nau.

TREBALLS ARQUEOLÒGICS A tocar de les parets nord, est i oest de l’església es va excavar una rasa d’1 m d’ample i una profunditat que oscil·là entre els 10 cm i 1 m, essent més profunda a la cara de tramuntana.

A la banda oest van aparèixer un mur (UE 1006), un paviment de calç (UE 1008) i el que podria ser un altre petit mur (UE 1007). La UE 1006 era un mur construït amb pedres de mida diversa lligades amb morter de calç. Tenia una amplada de 60 cm i una potència visible de 25 cm. Tenia una orientació est-oest, perpendicular a l’església. La UE 1007 era una estructura imprecisa, formada per una pedra amb morter de calç pel seu voltant i un revestiment de morter de calç per la seva banda nord. Tenia una amplada de 45 cm i una alçada visible de 15 cm. Presentava una orientació est-oest i es trobava a 3,60 m al sud del mur UE 1006. La UE 1008 era un paviment de calç de 1,6 m de llargada i 65 cm d’amplada conservada. Al seu extrem sud estava tallat per una rasa que provenia d’un forat existent a la paret oest. En cap cas es va poder veure l’extensió total de les estructures ni la seva cronologia atès que no quedaven afectades per l’obra.

A la banda nord, sota dos nivells superficials (UE 1000 i 1001) es van descobrir una mena de contrafort a la cantonada nord-est (UE 1005), la banqueta de fonamentació del mur nord (UE 1004), la rasa de fonamentació d’aquestes estructures (UE 1002) i dos enterraments (E-3 i E-4). La rasa de fonamentació tenia una amplada variable, d’entre 5 cm i 20 cm, i una profunditat que oscil·lava entre 10 cm i 25 cm a la cara nord. Estava reblerta per la UE 1003 i estava excavada a la roca natural. La rasa de fonamentació dóna uns materials datables al segle X. L’enterrament 4 era una fossa antropomorfa retallada a la roca, amb coberta de lloses de pissarra i pedres planes locals, situada a la cantonada nord-oest de l’església. Cal remarcar que aquest enterrament es posava per sota de l’església, pel que seria anterior a la construcció del temple.

Al voltant de l’absis, a l’est de l’església, també es va excavar la rasa de drenatge. Durant aquest rebaixos i amb la posterior neteja es van posar al descobert la banqueta de fonamentació de l’absis (UE 1002), la rasa de fonamentació (UE 1012) i nombrosos enterraments. Com veurem més endavant, es va procedir a excavar algun d’aquests enterraments per que semblava que quedaven afectats en la seva capçalera, finalment però, algun d’ells no varen ser afectats. Les tombes excavades les varem anomenar: EN1, EN2 i EN5.

La rasa de fonamentació en aquesta zona era més profunda i ample, atès que la roca aflorava a una cota més elevada que al sud. Al nord de l’absis la

Actuació arqueològica a l’església de Santa Maria de Sant Quirze de colera (Rabós d’Empordà, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 381-383

rasa feia entre 20 cm i 30 cm d’amplada respecte la paret. A la part central i vers el sud de l’absis la rasa s’anava estrenyent, fins arribar a tenir 10 cm-12 cm d’amplada. La profunditat d’aquest retall es va poder documentar al voltant del contrafort i a la banda nord de l’absis, que era on es va haver d’excavar perquè quedava afectat per l’obra. La fondària màxima documentada era de 30 cm. Estava retallada a la roca i els materials recuperats dins el rebliment d’aquesta rasa corresponien a una cronologia del segle X. Els enterraments eren en caixa de lloses i en alguna ocasió es va documentar reutilització de tombes.

En el moment de redacció d’aquest article les restes estan pendents d’estudi a fi de donar més informació sobre aquestes inhumacions. Cal esmentar que una de les tombes localitzades, però no excavades en no estar afectada per l’obra, també es posaven per sota de l’àbsis.

CONCLUSIONS La intervenció arqueològica a l’església de Santa Maria va donar com a resultat la troballa de la banqueta de fonamentació de la cara nord i l’absis de l’església, amb la seva rasa de fonamentació. A més, es va poder excavar un total de cinc enterraments a banda d’uns buit més localitzats.

L’estrat que reblia la rasa de fonamentació va donar com a resultat la troballa de ceràmiques espatulades

i algunes de cuita reduïda que donarien una datació del segle X. Documentalment es recull que el 1123 es consagrà l’altar de Santa Maria dins el monestir de Sant Quirze i s’acabà consagrant l’any 1135. Això feia pensar que hi havia una edificació anterior que estava en mal estat de conservació i que es va arreglar fins a la seva consagració documentada. El fet de trobar ceràmiques dels segles IX-X en aquesta rasa de fonamentació confirmaria la preexistència d’un edifici anterior.

A més cal destacar que dos dels enterraments localitzats es posaven per sota de la banqueta de fonamentació de l’església, per la qual cosa aquestes tombes eren anteriors a la construcció del temple.

Corresponien a l’enterrament 4 i a una tomba no excavada apareguda sota l’enterrament 1.

Pel que fa a les tombes localitzades, a falta de l’estudi aprofundit de les restes, en general estaven orientats est-oest amb lleugeres inclinacions diferents. Les tombes excavades a l’absis (EN1 i EN2) estaven col·locades perpendiculars a l’absis. Les inhumacions estaven generalment en mal estat de conservació i algunes d’elles estaven reaprofitades o retallades.

En algun cas dels enterraments de l’absis també es va documentar un nivell a sobre les tombes amb ossos sense connexió, mostra de la pervivència del cementiri i la seva reutilització al llarg dels anys. Totes les tombes excavades estaven retallades a la roca natural i algunes presentaven laterals i coberta de lloses.

383

384

EL POBLAT DE SANTA CREU DE RODES (EL PORT DE LA SELVA, ALT EMPORDÀ). INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES DURANT EL BIENNI 20102011 Montserrat MATARÓ GRIESSENBERGER

PLADELASALA,

Imma

El poblat medieval abandonat de Santa Creu de Rodes ha estat objecte d’una recerca arqueològica sistemàtica des del 2006, dirigida per les signants d’aquest article. En aquest moment es van iniciar les excavacions arqueològiques anuals, programades des de la Universitat de Barcelona en conveni amb el Museu d’Història de Catalunya, dins del projecte El poblat medieval de Santa Creu de Rodes. Urbanisme i estructuració de l’espai, inclòs a la línia de recerca del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la UB Hàbitat fortificat i altres formes d’assentament a la Catalunya medieval.

A les campanyes d’excavació del 2010 i 2011 han participat unes 20 persones, entre estudiants i

OLLICH

CASTANYER,

Anna

Maria

PUIG

llicenciats de les Universitats de Barcelona, Girona, Autònoma de Barcelona i Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Alguns ja hi havien participat en anys anteriors, de manera que actualment es compta amb un petit equip consolidat i coneixedor del jaciment.

Les intervencions s’han realitzat durant el mes de setembre del 2010 i setembre i octubre del 2011, moment en què han estat consolidades algunes estructures arqueològiques, amb la participació del restaurador David Mallorquí i García, per tal d’assegurar-ne la seva conservació.

A més del Museu d’Història de Catalunya, cal agrair també la col·laboració del Servei d’Arqueologia i

����� ����

������ � �������� �� ����� ������ ������ �

������ �

������ �

������ �

������ �

������ �

����� ���

�

SANTA CREU DE RODES 2011 ������ ������� (El Port de la Selva, Alt Empordà)

� ��

�������� ������������ ���������� ������ � ������������ ���� ������ � ���������� ���� ����� ���� � ��������������

Figura 1. Planta general de Santa Creu. Amb trama els sectors 5, 6 i 7.

���������� ������ ������ �����

385

Montserrat MATARÓ PLADELASALA, Imma OLLICH CASTANYER, Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 385-391

5013

5018 5010

5019

5A

5101

5009

5021

5022

5005

5B

����� ����

5105

5020 ������ � �������� �� ����� ������

5002

������ �

5032

5E

������ �

5D

�

������ �

����� ���

5031 5030

������ �

������ �

5028

5034

������ �

5003

5025

5C

�

� ��

5029

� ��

Figura 2. Planta del sector 5 amb indicació dels diferents àmbits.

386

Paleontologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; així com la de l’Ajuntament del Port de la Selva, amb la participació en els treballs de camp del senyor Joan Camps i Felip, operari de la Brigada municipal de l’Ajuntament. La col·laboració i la disponibilitat d’aquestes institucions han permès la continuïtat de les excavacions a Santa Creu.

En el bienni 2010 - 2011 hem intervingut en els sectors 5, 6 i 7 (Fig. 1).

SECTOR 5 (Fig. 2) El sector 5, amb accés al carrer principal que travessa el poblat en sentit nord-sud i a la plaça, forma part dels edificis situats a l’est de la porta sud del poblat i està compartimentat en 5 àmbits. Aquest sector, d’uns 130 m2, es va començar a excavar el 2009. A les campanyes del 2010 i 2011 s’ha intervingut en l’àmbit B que està situat al pla de la plaça de l’església i que definim com una estança destinada a l’habitatge, juntament amb la veïna, l’àmbit 5/A, mentre que els àmbits 5/C i 5/D, situats a nivell del carrer principal del poblat, es reservarien, possiblement, al bestiar.

L’excavació en extensió de l’àmbit permet conèixer la seqüència estratigràfica des de la primera ocupació fins al darrer moment d’ús de l’habitatge.

Sota el potent enderroc de pedres provinents de les parets es detecta la caiguda del teulat amb una important concentració a la zona central de l’habitació.

La gran potència del nivell d’enderroc s’explica pel fet

que, igual que l’àmbit A, el B també tenia 2 pisos, tal i com demostra la mènsula conservada a la paret sud.

En mig dels fragments de teula provinents del desplom del sostre, les restes d’argamassa semblen indicar l’existència d’un paviment de calç que no s’ha conservat. Per sota segueix un nivell que marca el final de l’enderroc del sostre de l’edifici, la UE 5093, formada per sediment fosc amb algun carbó i abundant material arqueològic, especialment concentrat a la meitat oest de l’estança. Destaquem en aquest estrat, a més del material ceràmic que proporciona una cronologia del segle XV, diversos objectes menys comuns, concretament una sivella de cinturó, un mànec d’os treballat. que interpretem a priori com un mànec de ganivet. i una punta de projectil; així mateix, destaquem també la localització de 6 monedes de bronze, pràcticament il·legibles, llevat d’una que s’identifica clarament com un croat.

Aquest estrat és general a tot el sector, llevat de la meitat sud de l’habitació on es detecta un nivell de pedres, entre les quals es localitza també material arqueològic divers del que destaquem una base de copa de vidre, un ham de ferro i diversos fragments ceràmics i de ferro actualment en curs de restauració Els següents estrats són nivells de sediment que regularitzen el sòl de l’habitació en tota la seva superfície llevat de la banda sud on hi ha una filera de pedres ben tallades (UE 5097) paral·lela al mur, de la que desconeixem la funció, si bé es podria interpretar com la base de suport d’una estructura de la que no

El poblat de Santa Creu de Podes (El Port de la Selva, Alt Empordà). Intervencions arqueològiques durant el bienni 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 385-391

en queden restes.

Destaca, entre el material arqueològic, un getó de bronze localitzat a la UE 5095, amb la representació, a l’anvers, del castell tornès coronat amb una flor de lis i envoltat per dues flors de lis dins la llegenda + IE x SVI. DE x LATON x BON (Je suis de laton bon) i al

excavada a la roca i coberta amb lloses de pissarra i morter, la qual té la funció de conduir l’escorrentia d’aigua en un terreny amb marcat pendent vers l’est.

L’obra afecta també la façana est de l’edifici que s’amplia uns metres provocant la formació d’un colze en el traçat original del carrer que nomenem sector 7 (vegeu la planta general) (Fig. 3).

Aquesta reforma es realitza sobre nivells i estructures antigues, tal i com mostra la successió d’estrats que es detecta a la banda sud de l’estança. Es tracta de diversos nivells de poca potència, amb material ceràmic del segle XII-XIII, que cobreixen el que interpretem com les restes d’un element de fusta delimitat al nord i a l’est per una filada de pedra Les estructures més antigues localitzades en el sector 5B són anteriors a l’edificació de l’habitatge i excavades a la roca. Es tracta d’una sitja situada en part sota del mur perimetral sud de l’àmbit, i coberta amb grans lloses d’esquist. La ubicació de l’estructura

revers una creu arquejada flordelisada amb una flor de lis central dins la llegenda + AVE MARIA : GRACIA : PLENA : (Ave Maria gracia plena). Els paral·lels d’aquesta peça, coneguts bàsicament a França, permeten proposar una cronologia per aquest nivell d’ocupació del segle XV. Els paraments de l’estança mostren diverses refaccions, especialment el parament nord on s’observa un reforç del mur a través de la construcció d’un aplacat. Es tracta d’una reforma important que comporta també la construcció d’una canalització

sota del mur ha obligat a excavar-ne només el primer nivell de rebliment. La totalitat del material ceràmic recuperat és informe, per la qual cosa és impossible atribuir-li una cronologia precisa. L’altra estructura correspon a un retall situat parcialment, també, sota el mur perimetral sud de l’àmbit. La pràctica totalitat del material recuperat en aquesta estructura, en un percentatge important, és ceràmica grollera reduïda.

Entre aquesta cal destacar, a nivell de cronologia, la presència de 2 petits fragments decorats a rodeta amb el motiu de bandes de petits quadrets, del qual ja

Figura 3. Vista del sector 5 B des del nord (en primer terme la canalització excavada a la roca i coberta amb lloses).

6115

6E

6113

6121 ����� ����

6029

6004 / 6162

6018

6017

6D

6003 6082

������ �

6085

6115/ 6052/ 6109

�������� �� ����� ������

6071 ������ �

6045

6014

6006

6A 6009

6007

6B

6C

������ �

������ � ������ �

������ �

6002

������ �

����� ���

6010

6012

6072 �

�

� ��

Figura 4. Planta del sector 6 amb indicació dels diferents àmbits.

� ��

387

Montserrat MATARÓ PLADELASALA, Imma OLLICH CASTANYER, Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 385-391

hem trobat altres exemplars en el mateix sector 5 i al sector 6, ceràmica que ens situa en contextos a partir de la segona meitat del XII; en els quals cal situar, molt possiblement també, la sitja a la que acabem de referir-nos.

Anterior també a la construcció del gran casal que nomenem sector 5, és un mur orientat nord-sud, del que resta només una filada, i que no podem relacionar amb cap altre estructura. La construcció de l’edifici en el segle XV, tal i com ens ha pervingut, comporta el seu l’arrasament SECTOR 6 (Fig. 4) El sector 6 forma part del conjunt d’edificacions situades al costat est de la porta sud del poblat, amb accés al carrer principal que el travessa en sentit nord-sud. Les excavacions dels darrers dos anys ens permeten definir-lo com una gran casa compartimentada en 5 estances.

388

El sector 6/A El sector 6 A és una petita cambra orientada nord-sud.

L’anàlisi dels paraments posa de manifest que, en un primer moment, aquesta habitació és oberta al carrer per la banda sud, obertura que és posteriorment tapiada, quedant oberta únicament per la banda nord, amb accés el que nomenem àmbit 6E. Desconeixem si les dues portes (nord i sud) són contemporànies i en quin moment s’anul·la la porta del parament sud atès que no s’associa a cap nivell estratigràfic.

La dimensió reduïda de l’estança obre la possibilitat que no faci la funció pròpiament de habitatge sinó que es destini potser a magatzem.

L’estratigrafia conservada és simple: sota dels potents nivells d’enderroc provinents de la caiguda de les parets, es localitzen les restes de la teulada, amb un major nombre de teules a la part oest de la cambra. El darrer nivell de sediment és de terra argilosa, de color marró fosc, i es concentra a la meitat est del l’àmbit salvant el desnivell del subsòl. De l’estratigrafia conservada es desprèn que en aquesta petita cambra el nivell de circulació és la pròpia terra o la mateixa roca en alguns punts.

El sector 6/B L’àmbit B, contigu al 6/A, és orientat nord-sud.

Tal com ens ha pervingut, s’obre pel sud al carrer principal del poblat. És possible que aquesta obertura correspongui a una reforma de la casa primigènia i

que l’accés a l’edifici fos, en origen, per la banda nord on s’observa el tapiat d’una porta en el llenç de tramuntana. No obstant això, no podem tampoc descartar la possibilitat de la coexistència de les dues obertures en algun període.

Anterior, també, al darrer moment d’ús de l’estança és la porta oberta en el parament est, la qual comunica el sector 6/B amb el 6/C. Aquesta porta, els muntants de la qual arriben fins a la roca, és tapiada en un moment que no podem precisar cronològicament.

Altres reformes es detecten a nivell de paraments; destaca la refeta del mur perimetral est amb la construcció d’una rasa de fonamentació per a un nou parament (UE 6029). Així mateix cal destacar l’existència de 3 forats de pal, delimitats per pedres, a tocar del mur est de l’estança i que interpretem com elements del sistema de construcció de l’edifici.

Rases de fonamentació es detecten també en el parament sud i un canal d’aigua per sota d’aquest mur, que aprofita el desnivell del terreny. La inestabilitat i la irregularitat del subsòl en el que es construeix l’edifici explica l’existència de banquetes de fonamentació en els murs de l’estança.

Finalment, destaquem l’existència de dos pilars construïts amb pedres lligades amb fang ran del mur perimetral oest de l’estança. En desconeixem la funció, si bé podria plantejar- se la possibilitat de l’existència d’un arc entre els àmbits 6A i 6B en algun moment determinat.

Estratigràficament, sota l’enderroc de les parets es localitzen diversos nivells, la UE 6023 a la meitat oest de l’estança i la UE 6024 a la meitat oest; ambdues amb presència important de pedres. Segueixen les UE 6030, 6044 i 6067, concentrades a la meitat nord de l’estança, amb presència de carbons, que en alguns punts cobreixen directament la roca. El nivell de circulació de la casa en el segle XV correspon a la UE 6038 nivell de terres de color marronós sense de pedres, que està en ús en un moment en què les reformes estructurals dels paraments, a les que hem fet referència, ja són realitzades.

El sector 6/C L’àmbit C del sector 6 és paral·lel al B. En aquest sector, la intervenció del 2010 va consistir bàsicament en retirar el darrer nivell d’enderroc, provinent de la caiguda de les parets, tasca que va permetre posar al descobert el mur perimetral est, molt malmès en fer el camí que actualment porta des de l’aparcament de vehicles, situat a peu de carretera, fins l’església. El

El poblat de Santa Creu de Podes (El Port de la Selva, Alt Empordà). Intervencions arqueològiques durant el bienni 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 385-391

2011 es va acabar de posar al descobert aquest mur així com el que limita l’àmbit pel nord i es va excavar l’àmbit, sense exhaurir-ne, però, l’estratigrafia.

El darrer nivell d’enderroc provinent de les parets, amb presència de teules fragmentades i pedres, descansa sobre un estrat que es localitza en tot l’àmbit. Està format per un sediment sorrenc de gra fi en el que destaquen diversos carreus escairats que semblen correspondre a elements arquitectònics, possiblement als muntants de finestres o portes.

En aquest estrat recolza el tapiat de la porta que en algun un moment, per ara indeterminat, comunicava aquesta cambra amb la veïna 6/B. Per sota, es detecta un estrat de terra amb presència de pedres i petits carbons que segueix el pendent natural del terreny, fortament pronunciat vers l’est.

Aquest nivell sembla correspondre’s amb el pas que, per la banda nord, dóna accés al sector 6 D. Aquest pas, que en origen era un arc del que en resten els muntants, fou tapiat amb un parament de pedra i fang, reduint l’espai de comunicació a de poc més d’un metre i situant-lo a l’extrem oest. El moment cronològic precís d’aquesta reforma no es possible determinar-lo per la manca de material arqueològic significatiu en el rebliment de la rasa de fonamentació de l’esmentat tapiat. Aquest fet es produeix també en la resta de rases de fonamentació dels murs perimetrals de l’àmbit, per la qual cosa no és possible establir el moment precís de la seva construcció.

Un xic més precís sembla el moment en que es produeix el tapiat de l’obertura del parament sud de l’estança. Estratigràficament es detecta un anivellament format per terres fosques, amb abundància de pedres petites i restes de teules, que s’hi relaciona; el material ceràmic d’aquesta UE proporciona una cronologia del segle XV, moment en què cal situar el darrer nivell d’ocupació. Destaquem en el gruix del tapiat la construcció d’un armariet, estructura de caire domèstic que es detecta en diversos edificis de Santa Creu.

El sector 6/D El sector 6D està situat al nord del 6/C. En coneixem parcialment el perímetre ja que l’angle nord-est de l’estança es troba sota de la conducció que porta llum a l’església de Santa Helena i que actualment està en ús Estratigràficament distingim, sota el potent nivell d’enderroc provinent de les parets de l’edifici, un nivell que correspon a l’enfonsament del teulat.

Per sota, un estrat de terra de color marró clar que podria correspondre a la preparació d’un possible nivell d’us i circulació de l’estança. Aquest estrat cobreix, a la meitat sud de l’àmbit, la UE 6100, amb gran concentració de carbons i restes de terra termoalterada que semblen indicar un incendi amb material ceràmic que se situa en el segle XV. No podem descartar la possibilitat que la reforma del pas entre aquest àmbit i el veí, que ja hem explicat en parlar de l’àmbit C, vagi lligada a aquest nivell d’incendi.

A la meitat nord de l’estança, en canvi, el sediment és de color ataronjat i textura molt dura. Destaquem a l’extrem nord de l’àmbit un conjunt de lloses que resten pendents d’excavar.

La finalització de l’excavació en les properes campanyes haurà de permetre saber-ne la funció i detectar si a la zona que ocupa el sector es conserven estructures anteriors a l’habitatge.

El sector 6/E L’àmbit E és el més septentrional de tot el sector 6. Es tracta d’una cambra rectangular, orientada est-oest, que comunica amb l’àmbit 6/A pel sud. El seu límit nord el forma una estructura murària de contenció que el separa de l’esplanada de l’església. Per la banda est, el mur que li fa de límit el separa de l’habitació veïna, el sector 6/D, mentre que per l’est és la roca retallada la que conforma l’estança; si bé s’endevinen restes escadusseres d’una paret que degué marcar la separació entre aquest àmbit i l’espai de circulació que hem nomenat sector 7, el qual comunica el carrer principal del poblat amb l’esplanada de l’església.

En el nivell d’enderroc de les parets destaca la presència d’algun material d’època contemporània, fruit, molt possiblement, d’una actuació portada a terme en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Per sota, la UE 6095 correspon encara a un nivell d’enderroc en el què les restes de les parets es barregen amb les teules provinents de l’ensorrament del sostre. Destaquen en aquest nivell les restes caigudes de la paret oest de la cambra (UE 6099).

El darrer nivell d’ocupació de l’àmbit ens situa a la primera meitat del segle XV, a partir de l’estudi del material ceràmic.

Com en la resta d’àmbits, en el 6/E constatem també una reforma de paraments i, més concretament, el tapiat d’una porta primigènia situada en l’extrem est del parament sud i l’obertura que permet la comunicació amb l’estança 6/A, sense que puguem

389

Montserrat MATARÓ PLADELASALA, Imma OLLICH CASTANYER, Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 385-391

com a carrer. Es tracta d’una cubeta que no ha lliurat material arqueològic i d’una sitja amb material ceràmic que situa la seva amortització en un context a partir de final del XIII, inici del XIV. CONCLUSIONS

Figura 5. Vista general del sector 6 des del nord.

390

concretar-ne el moment d’execució.

L’alçada dels murs del conjunt dels àmbits del sector 6, molt menys potent que la de les altres cases del poblat que han estat excavades, no ha fet possible la conservació d’elements estructurals que permetin plantejar la possibilitat de l’existència d’una planta pis. En qualsevol cas, constatem que és un edifici que pateix nombroses reformes que afecten bàsicament les obertures a l’exterior i els llocs de pas entre les diferents cambres, tal i com ens ha pervingut en la darrera fase d’us, just abans de l’enderroc (Fig. 5).

Aquest edifici es basteix en un espai ocupat anteriorment per estructures excavades a la roca.

Es tracta de 2 tombes antropomorfes en l’àmbit que serà ocupat pel sector 6/B; i de diverses estructures en l’espai ocupat posteriorment pel sector 6/A: un forat de pal i una cubeta, amb senyals evidents de rubefacció, associada a diverses canalitzacions de les que, ara com ara, en desconeixem la funció, tot i que no es pot descartar que una d’elles correspongui a una tomba, visible només en part en ser obliterada pel mur perimetral est del sector 6/A i per un altre mur (UE 6034) orientat en sentit nord-sud, que conserva només una filada i és anterior també a l’edificació de l’àmbit.

SECTOR 7 El sector 7 és un espai de circulació que comunica el pla de l’església de Santa Creu amb el carrer principal d’accés al poblat. Les intervencions de 2010 i 2011 han evidenciat que aquest espai fou fortament alterat, possiblement durant l’actuació feta en la dècada del 1970. Efectivament, hem registrat marques a la roca mare que interpretem com els senyals de les pues d’una màquina excavadora. No obstant això, detectem també dues estructures excavades a la roca que són anteriors a la utilització de l’espai

Les intervencions de 2010 i 2011 al poblat de Santa Creu de Rodes aporten noves dades al coneixement del jaciment i permeten afinar en les diferents fases de l’ocupació del lloc.

La primera ocupació detectada correspon a la necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca, contemporània a l’església de Santa Creu.

L’excavació de 2011 ha posat al descobert, en el lloc que serà ocupat més tard pel sector 6/C, la tomba més meridional coneguda fins el moment, la qual permet establir el perímetre del cementiri, superfície que es pot veure modificada en properes intervencions.

La segona ocupació està representada per estructures d’emmagatzematge, possiblement relacionada amb el moment de fundació del poblat.

En la intervenció del 2011 s’han obtingut noves dades d’aquesta fase gràcies a la descoberta de les estructures localitzades en el sector 5/B, sota el mur sud de l’habitació. En el seu rebliment s’ha recuperat ceràmica grollera reduïda decorada a rodeta, que ens situa en contextos a partir de final del segle XII/inici del XIII, que s’associa als primers nivells del poblat. Les escadusseres restes de murs que hem trobat, en diferents punts de les zones excavades durant les intervencions portades a terme des de l’inici del projecte de recerca, el 2006, corresponen, possiblement, a aquesta fase d’ocupació. El precari estat de conservació d’aquestes restes, que en la majoria dels casos conserven únicament una filada, no permet definir, ara per ara, la trama urbanística d’aquest moment.

La continuïtat d’ocupació al llarg dels segles XIII i XIV la tenim referenciada, únicament, a través del material ceràmic que ens data aquest període, és a dir, la ceràmica decorada en verd-i-manganès, acompanyada d’altres vidrats i de ceràmica grisa.

Aquest material, però, és sempre residual i no el podem associar a cap de les habitacions que han estat excavades sinó només a nivells de rebliment i d’anivellament.

L’entramat urbanístic que ens ha pervingut correspon a la darrera fase d’ocupació del poblat, que datem en el segle XV a partir dels materials ceràmics que s’hi

El poblat de Santa Creu de Podes (El Port de la Selva, Alt Empordà). Intervencions arqueològiques durant el bienni 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 385-391

associen. Tanmateix, cal no desestimar la possibilitat que l’estructura dels habitatges estigués ja definida en les centúries anteriors i que les reformes que s’endevinen en els murs corresponguin a canvis puntuals de caire funcional o siguin imposades per la degradació dels paraments.

Aquestes reformes són evidents en el sector 5/B amb l’ampliació de l’àmbit en direcció est, ocupant un espai que fins llavors fou possiblement obert.

D’altra banda, els resultats obtinguts en aquest mateix sector evidencien la riquesa i la peculiaritat del material recuperat. Recordem la localització en els treballs de 2008 d’un conjunt de 5 gerretes de ceràmica oxidada amb la boca retallada. La tipologia dels recipients i, en especial, el retall a l’alçada del coll, permet interpretar-les com a petites mesures. A la mateixa estança destaca ara la presència d’un getó, del tipus del castell de Tournais, peça sense valor monetari, usada per ajudar a fer operacions de càlcul i comptabilitat, que bé podia haver estat utilitzada per algun eclesiàstic, com s’ha documentat en altres casos. Aquests elements són indicadors del poder dels propietaris o estadants de la casa, possibles comerciants o personatges –laics o eclesiàsticsimportants, sens dubte, dins de la comunitat.

Les reformes també són evidents en la casa veïna, el sector 6, i es materialitzen bàsicament en el tapiat i obertura de diverses portes.

Precisar el moment exacte d’execució d’aquest seguit de reformes és, ara com ara, impossible, pel fet que la major part del nivells excavats no s’hi associen de forma directa i els pocs que s’hi relacionen no aporten material suficient. En qualsevol cas, l’entramat urbanístic que ens ha pervingut està en ple ús durant tot el segle XV. L’abandonament del poble de Santa creu es produeix en ple segle XV. L’estudi acurat del material ceràmic mostra un clar predomini de ceràmica valenciana enfront d’una manca de produccions catalanes, fet que posa de manifest la importància de València com el major centre ceràmic de la Península amb un gran prestigi i amb capacitat d’exportació arreu de la Mediterrània.

Destaquen especialment les produccions de reflex metàl·lic amb dos motius predominants, els dels margallons i el de l’ocell estilitzat; fet que fa pensar en la compra d’un carregament d’una certa magnitud, d’un mateix model que hauria arribat a Santa Creu des d’un port proper. El context cronològic en el que, per comparació amb materials d’altres jaciments

catalans, cal situar els materials més moderns de Santa Creu, s’emmarca a la segona meitat del segle XV, en el que històricament s’esdevé la guerra civil catalana. No podem descartar que sigui aquest context bèl·lic el que precipiti l’abandonament del poble de Santa Creu.

BIBLIOGRAFIA MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2006, Poblament medieval i ocupació del territori als contraforts nordoccidentals del Cap de Creus, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Congrés El Paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa, Figueres, 301-308 MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2007, Excavació arqueològica al poblat medieval de Santa Creu de Rodes, Quaderns del Museu d’Història de Catalunya 13, Barcelona, 40-43.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2008, Santa Creu de Rodes (El Port de la Selva, Alt Empordà), IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, L’Escala, 473-476.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2009, Excavacions arqueològiques al poblat medieval de Santa Creu de Rodes. Un punt d’interès cultural i turístic per al municipi del Port de la Selva, Butlletí d’Informació Municipal 6, El Port de la Selva,8-9.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2009, La descoberta de Santa Creu, Alberes 1, Girona, 9091.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2010, Intervencions al poblat de Santa Creu de Rodes durant el bienni 2008-2009 (El Port de la Selva, Alt Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Museu Etnològic del Montseny, Arbúcies, 363-370.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2011, L’abandonament del poblat de Santa Creu de Rodes: el context arqueològic i documental, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 52, Miscel·lània d’homenatge a Gabriel Roura i Güibas, Girona, 315-338.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. 2012, Santa Creu de Rodes (el Port de la Selva, Alt Empordà), IV congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, 10-13 de juny de 2010, Tarragona, 719726.

MATARÓ, M., OLLICH, I., PUIG, A.M. Unes mesures de ceràmica trobades a Santa Creu de Rodes (El Port de la Selva, Alt Empordà). En premsa.

391

392

CASTELL DE SANT ISCLE (VIDRERES, LA SELVA).

EXCAVACIONS DELS ANYS 2010 I 2011 Joan LLINÀS i POL Janus, s.l.

Els mesos de juliol i agost dels anys 2010 i 2011 s’han dut a terme dues noves campanyes d’excavacions arqueològiques al castell de Sant Iscle. Patrocinades per l’Ajuntament de Vidreres, s’han efectuat –com és habitual- mitjançant tres torns de camp de treball (un de català, un d’espanyol i un d’internacional) gestionats pel Grup d’Esplai Vidrerenc i adscrits a la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. Les tasques tècniques, encomanades a l’empresa Janus SL, han estat dirigides per Joan Llinàs i Pol, amb la col·laboració d’un oficial d’arqueologia.

El castell de Sant Iscle està format per un recinte principal, de planta quadrangular i reforçat amb torres circulars a cada angle (zona 2), una ampliació

pel costat de ponent (cos oest, zona 3), un espai perimetral extern, on hi ha la capella (zona 1) i, finalment, un fossat que encercla tot el conjunt (zona 4). És un castell termenat documentat des del segle XII, que va pertànyer al llarg de tota la seva història al vescomtat de Cabrera i que estenia la seva jurisdicció per un territori semblant a l’actual terme municipal vidrerenc. Les excavacions s’hi vénen efectuant de manera ininterrompuda cada estiu, des de l’any 2005. En el període 2005-2009 es van excavar completament la capella (sector 0), les torres nordoest (sector 2), sud-oest (sector 3) i sud-est (sector 10), el pati interior (sector 1), el distribuïdor (sector 5), l’habitació nord-oest (sector 7) i l’habitació sud de 393

Figura 1. Planta general del castell, al final de l’excavació de 2011.

Joan LLINÀS i POL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 393-399

l’ala est (sector 14), i s’havien extret els enderrocs de tot el recinte principal (sectors 4-6, 8 i 9) i de part del cos oest (sectors 12 i 15). També s’havien fet petites intervencions a l’exterior. Cronològicament, les excavacions han permès documentar a l’indret les restes d’un cementiri altmedieval anterior a la construcció del castell i com l’edifici actual fou construït al segle XIII tot substituint una fortalesa anterior, presumiblement del segle XI, de la qual ara per ara només en coneixem de manera segura les restes de la torre de l’homenatge. Els nivells d’abandó proben que el castell va deixar de funcionar a principi del segle XVI, tot i que s’hi ha detectat una petita freqüentació al segle XVII. En el període 2010-2011 les excavacions han servit sobretot per completar el coneixement de la planta baixa del castell (Fig. 1), amb la intervenció als costats nord i nord-est del recinte principal (sectors 8, 16, 18 i 19), a l’habitació sud-est (sector 9) i a l’ampliació oest (sectors 12 i 15). També s’ha començat a treballar fora muralles (esplanades est i nord-oest i fossat.

SECTOR 9. HABITACIÓ SUD-EST 394

Situada just a l’entrada del recinte principal, es tracta d’una gran estança de 11,5 m per 7,8 m. de superfície, de planta rectangular, delimitada al sud i a l’est per la muralla (UE 2109 i 2114/2115, respectivament), al nord pel mur UE 2143, que la separa dels sectors 5 i 14, i a l’oest pel mur UE 2024, que la separa del sector 4.

Figura 2. L’habitació sud-est (sector 9) vista des de la porta del distribuïdor. A l’esquerra veiem la cisterna, amb les escales que permetien accedir al brocal, i al fons contra la muralla- la petita habitació construïda al segle XV. L’aglomeració de pedra i morter del centre de la imatge correspon a les restes de la construcció preexistent UE 2213.

En aquesta estança hi destaca sobretot la cisterna (UE 2154), ubicada al nord-oest, que es conserva en la seva pràctica totalitat. Al sud-est s’obre el que fou la porta principal d’entrada al castell en la seva última fase de funcionament i, a sobre, hi havia un pis superior, avui desaparegut, que estava sostingut per dos grans arcs dels quals se’n conserven els basaments (UE 2152, 2153, 2155 i 2190). A l’extrem nord-oest d’aquesta habitació, una porta permetia l’accés cap al distribuïdor (sector 5), habilitat sobre les restes enderrocades de la primitiva torre de l’homenatge. L’habitació sud-est estava sepultada per un gran enderroc (UE 2116) que va ser extret els anys 2008 i 2009. L’any 2010 se’n va excavar la meitat de ponent, un espai situat entre la muralla sud, la cisterna, la paret UE 2024 i la porta d’accés al sector 5 (Fig. 2).

Les restes més antigues que s’hi van trobar corresponen a les d’un enterrament en fossa (UE 2227), excavat al subsòl natural i ubicat al sud-est de la cambra. De l’esquelet, un individu adult i orientat oest-est, només se’n van poder excavar les dues cames, atès que se li superposava el mur perimetral UE 2024 (Fig. 3). Amb pocs dubtes, cal relacionar aquesta troballa amb els 5 enterraments apareguts

Figura 3. L’enterrament altmedieval trobat al sector 9.

Només se’n van poder documentar les cames, ja que la resta queda amagada sota la paret UE 2024.

Castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva). Excavacions dels anys 2010 i 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 393-399

l’any 2007 al sector 5, sota la torre de l’homenatge del castell fundacional, i que -a l’espera dels resultats de les datacions radiocarbòniques- situem en època altmedieval.

A tocar d’aquesta tomba van aparèixer les restes d’una construcció de pedra i morter de calç (UE 2213), de dimensions força grans (però molt malmesa per les construccions posteriors del mur UE 2024 i per la cisterna), que segurament pertany al primer castell, dels segles XI-XII. L’estructura de l’habitació tal i com ens ha arribat pertany al segle XIII, moment en què es construïren els quatre murs perimetrals i es pujà el nivell de circulació amb una aportació de terres (UE 2218 i 2219) que colgà les restes de l’esmentada estructura preexistent UE 2213.

Al segon terç del segle XV es va produir una reforma important. Es pujà el nivell de circulació entre 40 cm i 70 cm (UE 2206, 2207 i 2209), s’empetití el pas de la porta cap al distribuïdor mitjançant la construcció de nous brancals (UE 2172 i 2204) i es construí la cisterna (UE 2154), ben fonamentada al subsòl mitjançant una rasa (UE 2214). La cisterna s’abastia a través d’una canalització (UE 2216) connectada a una canal que baixava per dins de la paret UE 2024 procedent de la teulada, que recollia l’aigua de pluja. Altrament, sobre el rebliment d’anivellament es va documentar un petit desguàs fet amb fragments de rajols i pedres (UE 2208) que recollia l’aigua del sobreeixidor de la cisterna i l’aconduïa fora de l’estança.

Cap a final del segle XV es bastiren al sud de l’estança, contra la muralla, dos petits àmbits. Un d’ells, a l’oest, té una superfície de 150 cm per 110 cm i l’altre, a l’est, té una amplada interior una mica més gran (182 cm) i una petita llar feta amb fragments de rajol (UE 2200).

Aquestes petites estances estan construïdes sobre un petit anivellament (UE 2201) i fetes amb murs de poca qualitat (UE 2192, 2193, 2195 i 2198), quasi sense morter de calç i que contenen diversos carreus reaprofitats.

Sobre aquestes restes hi havia diversos nivells d’abandó (UE 2191, 2194, 2196, 2197 i 2199) datables entre final del segle XV i principi del XVI. SECTORS 16, 18 I 19. ALA EST L’ala est és un espai rectangular molt allargassat, de 14,55 m per 4 m de superfície útil, delimitat a llevant per la muralla est del castell (UE 2114/2115), al sud pel sector 9, a tramuntana per l’ala nord (sector 8) i

Figura 4. L’ala est vista des del nord, al final de l’excavació de 2011. En primer terme, a baix, la porta d’accés des de l’ala nord, i el sector 19. Al centre hi ha el sector 18 i al fons, el sector 16, de majors dimensions.

a llevant pel distribuïdor (sector 5) i pel pati interior (sector 1). Sembla que fou inicialment una gran sala que, amb el temps, va acabar subdividida en quatre estances més petites (de sud a nord: sectors 14, 16, 18 i 19, Fig. 4).

L’estança més meridional (sector 14) fou excavada totalment l’any 2009, mentre que els treballs del 2010 en aquesta ala es limitaren a l’extracció d’una part de l’enderroc que en cobria la resta (UE 2203) i que va permetre delimitar l’estança central (sector 16). Es tracta d’un espai de 5,40 m per 4 m de superfície útil, al qual només s’hi podia accedir des del distribuïdor, a través d’una porta oberta en el mur de ponent (UE 2012). Aquest sector, on no s’intervingué l’any 2011, estava delimitat al nord per un envà (UE 2251) que fou construït entre els dos brancals d’un gran arc que sostenia la coberta (o el pis superior) i que reforça la hipòtesi que, en un primer moment, tota l’ala est era un gran espai sense subdivisions internes.

L’any 2011 es va completar l’extracció de l’enderroc, la qual cosa va permetre documentar dues noves estances ubicades a l’extrem nord de l’ala. Es tracta dels sectors 18 i 19, dues cambres llargues i estretes, amb l’eix principal en direcció est-oest, i de superfície

395

Joan LLINÀS i POL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 393-399

reduïda.

Just al nord del sector 16, a l’altra banda del mur UE 2251, hi trobem el sector 18, de 8 m2 de superfície i al qual s’accedia directament des del pati, a l’oest.

En el mur nord d’aquesta cambra (UE 2009), una altra porta, oberta al costat oest, permetia l’accés a una habitació molt semblant, encara una mica més estreta, de tan sols 6 m2 (sector 19). Aquest petit àmbit s’ubica a l’extrem més septentrional de l’ala est, i el mur que el delimita pel costat nord (UE 2266) és una sòlida estructura d’1 m d’amplada pertanyent al moment de construcció del recinte principal del castell i que separa l’ala est de la nord (sector 8). Una porta oberta al costat est d’aquesta estructura permet la comunicació entre les dues ales.

Desconeixem la funcionalitat precisa d’aquestes dues cambres llargues i estretes, ja que -llevat del mencionat estrat d’enderroc- romanen quasi totalment per excavar. En tot cas, cal remarcar que cadascuna tenia, oberta a la muralla que les delimita pel costat de llevant (UE 2114), una espitllera, que fou paredada amb la construcció posterior, adossada a la cara externa de la muralla, de la segona muralla de reforç (UE 2115).

396

dóna a dins del castell (costat sud-oest), no és corbat sinó que dibuixa l’angle recte de la raconada entre els dos panys de muralla nord i est.

SECTOR 8. ALA NORD L’ala nord és una gran estança que ocupa la totalitat del costat septentrional del recinte principal del castell, llevat de la raconada nord-oest, on hi ha la petita habitació 7, excavada en campanyes anteriors.

Es tracta d’un espai de planta rectangular, d’una superfície útil de 10,60 m per 3,60 m, ben delimitat al nord i a l’est per la muralla (UE 2038 i 2114, respectivament). A ponent limita amb l’habitació 7, mentre que al sud s’obre en part al pati interior (sector 1) mitjançant dos arcs i en part dóna a l’extrem més septentrional de l’ala est (sector 19), amb la qual comunicava directament mitjançant una porta oberta en el mur mitger (UE 2266). Dos murs transversals (UE 2245 i 2223) subdividiren aquesta gran estança, però només temporalment i en moments diferents, per la qual cosa -a diferència de l’ala est- la tractem de manera unitària (Fig. 5).

SECTOR 17. TORRE NORD-EST El sector 17 el constitueix la torre cilíndrica que reforça la cantonada nord-est del recinte principal del castell (UE 2256). Es tracta d’una estructura feta de pedres escairades, lligades amb morter de calç i disposades formant filades considerablement regulars, amb els intersticis reblerts amb pedruscall i morter. D’un diàmetre de 5,25 m i unes parets de 110 cm de gruix, es conserva en una alçada de tres pisos, encara que tant el sòl entre el segon i el tercer pis com la coberta han desaparegut d’antic. Presenta una entrada emmarcada amb pedra treballada al costat sud-oest, a la segona planta, i dues espitlleres, una de les quals és una tronera.

L’any 2011 s’efectuà l’excavació de l’interior d’aquesta torre. La intervenció s’enllestí aviat, ja que un cop netejat l’espai a excavar va aparèixer directament el rebliment intern (UE 2257), fet de morter de calç i amb la superfície pràcticament a nivell del llindar de la porta. Es va evidenciar, doncs, que la totalitat del pis inferior de la torre (igual com passa amb la torre nord-oest, sector 2) és un massissat de morter de calç i pedres petites. Tan sols remarcarem que la cara externa d’aquest pis inferior de la torre, per la part que

Figura 5. L’ala nord (sector 8) vista des de l’oest, al final de l’excavació de 2011. Està delimitada per la muralla nord (UE 2038, a l’esquerra) i la muralla est (UE 2114, al fons).

S’hi veuen els dos envans que la van subdividir en moments concrets (UE 2223 i 2245) i, semi-cobertes, en primer terme, les sitges 6 i 7.

Castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva). Excavacions dels anys 2010 i 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 393-399

Quasi tota l’ala nord ha estat excavada els anys 2010 i 2011, llevat dels estrats inferiors del costats central i oriental, la qual cosa fa que de moment no puguem parlar amb seguretat de la fase més antiga d’aquest àmbit, tot i que cal avançar diverses dades.

En primer lloc, els dos arcs que obrien l’ala est directament al pati estaven assentats damunt d’un sòlid mur corregut, d’1 m d’amplada (UE 2224), que encara no queda clar si es tractava d’una simple fonamentació o bé era una estructura preexistent que fou reaprofitada. Per altra banda, la comunicació amb el sector 7, a l’oest, es feia mitjançant una gran porta oberta en el mur de separació (UE 2081), que després fou paredada. Finalment, sembla que el terç més oriental de l’estança en un primer moment estava separat de la resta mitjançant el mur travesser UE 2245, però el coneixement incomplet d’aquell punt concret no permet, de moment, dir-ne res més.

Des del seu primer moment i fins als voltants del 1400, en aquesta estança hi van haver diverses sitges excavades al subsòl. Fins al moment, s’hi han descobert i excavat 4 sitges, dues de les quals -sitja 4 (UE 2234) i 5 (UE 2236)- estan ubicades al costat més occidental i les altres dues -sitja 6 (UE 2242) i 7 (UE 2260)- al centre. El costat est roman inacabat i, per tant, no sabem si amaga alguna altra sitja.

La sitja 4 (UE 2234) era de planta circular i parets globulars. D’un diàmetre de 70/75 cm a la boca i 90 cm de diàmetre màxim, es va excavar fins a una profunditat màxima de 135 cm, i en el seu interior hi van aparèixer tres rebliments diferenciats (UE 2235, 2240 i 2241), el darrer dels quals va quedar inacabat per qüestions de seguretat. La cronologia del rebliment de la sitja, a l’espera de l’estudi detallat del material, és dels segles XI-XIII. La sitja 5 (UE 2236) estava ubicada al sud i a tocar de l’anterior. De planta circular, parets irregulars de tendència rectilínia i fons pla, tenia un diàmetre d’entre 120 i 140 cm i una profunditat de 170 cm. En el seu interior hi va aparèixer un únic rebliment (UE 2237), que va proporcionar una cronologia de final del segle XIV-principi del XV. La sitja 6 (UE 2242) va aparèixer al centre-nord del sector. D’un diàmetre de 90-95 cm a la boca, s’ampliava fins a 150, a 1 m de fondària, i mantenia aquest diàmetre fins allà on pogué ser excavada, a 250 cm de profunditat. El seu costat oest es troba lleugerament afectat pel retall de la veïna sitja UE 2260, de cronologia posterior. La sitja es va trobar obliterada per cinc rebliments superposats (UE 2243,

2244, 2247, 2248 i 2255), i l’escàs material aparegut en el seu rebliment en va permetre una datació de segles XII-XIII. La sitja 7 (UE 2260), finalment, estava a l’oest i molt a prop de l’anterior, en part sota l’envà UE 2223. D’un diàmetre de 120-125 cm a la boca, s’ampliava fins a 150 cm, mentre que el fons, planer, tenia un diàmetre de 110 cm. En el seu costat est afectava lleugerament el retall de la veïna sitja UE 2242. D’una profunditat d’entre 135 i 145 cm, la sitja es va trobar obliterada per dos rebliments superposats (UE 2261 i 2264), i el material arqueològic aparegut en el seu interior va permetre una datació de final del segle XIV-principi del XV. A la primera meitat del segle XV l’ala nord va patir una reforma important. Les darreres sitges van quedar inutilitzades i l’àmbit es va subdividir mitjançant l’envà UE 2223. Al mateix temps, es va paredar parcialment un dels arcs que donava al pati, que va quedar convertit en finestra, alhora que s’aixecava el nivell del sòl (UE 2220/2282). Al cap d’unes dècades, al mateix segle XV, el sòl de l’estança va ser pujat de bell nou amb l’aportació d’un estrat amb molta terra cremada, cendres i carbons (UE 2210/2279) procedent, amb tota versemblança, d’un incendi que, presumiblement, va afectar aquesta mateixa estança.

L’abandó del sector es va produir a final del segle XV o, amb més seguretat, a principi del XVI, segons es desprèn del material recuperat als nivells superiors (UE 2202/2275).

SECTOR 6. COSTAT NORD DE L’ALA OEST L’ala oest és un llarguíssim espai de 23,75 per 3,50 m de superfície útil que ocupa quasi la totalitat del costat de ponent del recinte principal. En campanyes anteriors, en aquest espai tan sols s’hi havia extret el gran enderroc que el sepultava, però l’excavació s’havia aturat atès el mal estat de la muralla que el delimita pel costat de ponent (UE 2022 i 2039). L’any 2011, donades les feines de consolidació d’aquesta estructura, es van excavar els tres metres més septentrionals d’aquest gran espai.

En aquest indret s’hi va trobar una estructura malmesa de pedres i morter de calç (UE 2268) que encerclava una nova sitja (sitja 8, UE 2270) i que presentava les empremtes dels encaixos de la que degué ser una tapa de fusta. La sitja retallava únicament el subsòl natural i es trobava reblerta per cinc nivells superposats (UE 2269, 2271, 2272, 2273

397

Joan LLINÀS i POL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 393-399

Figura 6. L’habitació sud del cos oest (sector 12) vista des del nord, al final de l’excavació de 2010. Adossats als murs laterals, es veuen els basaments dels tres arcs que sostenien el sostre, així com les restes dels murs que, en un moment tardà, van subdividir aquesta gran sala en estances més petites.

i 2276). D’un diàmetre a la boca de d’entre 150 cm i 170 cm, i de 215 cm de diàmetre màxim, assolia una profunditat de 370 cm. El material arqueològic va permetre datar l’amortització d’aquesta sitja entorn de l’any 1400.

398

Figura 7. Detall dels forats de pal que revelen la construcció d’una barraca -segurament un galliner o una cort- fora muralles, al costat de llevant del castell.

SECTORS 12 I 15. EL COS OEST Durant la campanya de l’any 2010 es va acabar d’extreure tot l’enderroc que cobria el cos que ampliava cap a ponent el recinte principal del castell, tot deixant al descobert dues estances: habitació 12 al sud i 15 al nord.

L’habitació 12 és una gran estança de 14 m per 5,73 m de superfície que ocupa els terços central i meridional del cos oest, i que tenia un sostre sostingut per tres arcs, dels quals en conservem els basaments. En aquesta gran sala hi van aparèixer algunes subdivisions tardanes que coneixem, de moment, només de manera parcial, a l’espera de continuar-hi les excavacions (Fig. 6).

El terç septentrional del cos oest està ocupat per l’habitació 15, de 55 m2. Aquesta estança estava oberta directament a l’exterior mitjançant una gran porta, situada al mur nord. Al sud, una porta oberta al mur mitger amb la veïna habitació 12 (UE 3007) permetia la comunicació entre ambdós àmbits, mentre que al sud-est, una altra porta donava accés a l’ala oest del recinte principal (sector 6). En aquesta habitació s’hi van localitzar les restes d’una escala d’obra (UE 3025) que permetia pujar al desaparegut pis superior de l’estança, que estava sostingut per

dos arcs dels quals en vam localitzar, també, els basaments.

Extrets aquests enderrocs i delimitades les dues grans estances l’any 2010, la totalitat del cos oest va quedar a punt per a la seva excavació arqueològica.

L’any 2011, tanmateix, els treballs es van limitar a documentar la part externa del sector més meridional del mur de ponent del sector 12 (UE 3005) mitjançant l’excavació del testimoni que quedava entre aquest mur i la paret est de la capella (UE 1008). Aquests treballs van evidenciar que aquest mur es troba conservat en una alçada d’entre 100 i 130 cm i que s’assenta directament sobre el subsòl natural.

ESPAIS A L’EXTERIOR DEL CASTELL A l’exterior del castell, entre la muralla est i el fossat, hi ha un gran espai planer que fins ara no havia estat objecte de cap excavació. L’any 2011 es van començar les tasques d’excavació en aquest sector, al costat sud, que van permetre la descoberta d’un immens pa de morter de calç i pedres (UE 1087), la superfície del qual presenta un seguit de forats de pal que dibuixen una estructura de planta quadrangular d’uns 4 m de llargada, que hauria estat feta de

Castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva). Excavacions dels anys 2010 i 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 393-399

material perible (fusta i elements vegetals) i que cal interpretar com una cabana o una barraca que degué servir de galliner o de cort (Fig. 7).

També en aquestes dues campanyes es va extreure quasi tot el gran estrat que s’estenia entre la capella, el fossat i el costat nord del cos oest, sense que hi hagin aparegut, de moment, altres estructures. Finalment, l’any 2011 també es va començar a netejar un petit segment del fossat, tasca que ha quedat inacabada.

ELS TREBALLS DE CONSOLIDACIÓ Paral·lelament a les tasques d’excavació, es van efectuar treballs de consolidació de diverses estructures descobertes en campanyes anteriors i que ho requerien de manera urgent. L’any 2010 es va efectuar el paredat i l’arranjament d’un important esvoranc que s’apreciava a la cara nord de la muralla sud del recinte principal (UE 2109) i es va consolidar el mur que separa l’habitació sud-est de l’habitació 14 i del distribuïdor (UE 2143). L’any 2011 els treballs de consolidació es van centrar, sobretot, a la muralla oest del recinte principal (UE 2022/2039) i a la torre sud-oest (UE 2023), i s’efectuaren petites reparacions a la muralla nord (UE 2038).

BIBLIOGRAFIA LLINÀS, J. 2006, La capella romànica del castell de Sant Iscle (Vidreres), Quaderns de la Selva 18, 101113.

LLINÀS, J. 2006, L’excavació arqueològica de la capella del castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva), VIII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Roses, 511-516.

LLINÀS, J. 2012, Sisena i setena campanyes d’excavació arqueològica al castell de Sant Iscle.

Les ales nord i est, l’habitació sud-est, el cos oest i algunes intervencions fora muralla, El Rec Clar 56.

LLINÀS, J., CANYET, J. 2008, Excavacions arqueològiques al castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva). Campanyes 2006 i 2007, IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, L’EscalaEmpúries, 397-404.

LLINÀS, J., CANYET, J. 2010, Les campanyes d’excavació dels anys 2008 i 2009 al castell de Sant Iscle (Vidreres, la Selva), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies, 441-449.

LLINÀS, J., FORMIGA, J., GASCONS, N. 2007, La capella del castell de Sant Iscle de Vidreres, Ajuntament de Vidreres.

399

400

EL CASTELL DE PALOL DE REVARDIT (PLA DE L’ESTANY). ACTUACIONS ARQUEOLÒGIQUES DURANT EL BIENNI 2010-2011 Natàlia COLOMEDA, Montserrat BUCH, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Almudena GARCÍA Arqueolític Terra-Sub, s.l.

L’Ajuntament de Palol de Revardit juntament amb el Consell Comarcal del Pla de l’Estany van redactar un projecte de restauració del castell de Palol de Revardit per tal de recuperar el monument i, al mateix temps, donar-li un ús social. Atès que el castell és un BCIN es van condicionar les obres a control arqueològic i excavació dels diferents elements que apareguessin.

Les actuacions preventives ja s’iniciaren al 2008 i, de moment, es perllongarenfins el 2011.

dels més notables de la comarca del Pla de l’Estany.

La seva estructura no es conserva en la seva totalitat, ja que fou convertit en masia, probablement a partir del segles XVII-XVIII, segons es pot apreciar en les estructures arquitectòniques existents. A partir d’aleshores bona part de la muralla fou derruïda, o bé els seus carreus emprats com a material constructiu.

Tot i això, es pot delimitar les parts del castell i el seu perímetre emmurallat en diversos punts.

En el present article presentem els resultats de les actuacions arqueològiques efectuades durant els anys 2010 i 2011.

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL CASTELL DE PALOL DURANT EL 2010

SITUACIÓ I CONTEXT HISTÒRIC El municipi de Palol de Revardit té una extensió de 18,28 km² dins la comarca del Pla de l’Estany. A migdia limita amb Medinyà i Sant Julià de Ramis, a tramuntana amb Camós i Cornellà del Terri, a llevant amb el poble de Sant Andreu del Terri.

En el bell mig del poble de Palol de Revardit es conserven les restes de l’antic castell medieval, aixecat en una petita elevació que domina el pla de la Banyeta, i que controlava l’antic camí que, des de la Vall del Terri, s’enfila fins al coll del puig d’en Carrer, per davallar cap als veïnats de Camós i la vall de Pujarnol. El castell va ser estratègicament situat en un pas estret davant del puig de Mont-Rodon i la muntanya d’en Vila, un punt on és del tot necessari creuar el Revardit.

La primera referència històrica del castell de Palol de Revardit és el testament de Bernat Bernat, bisbe de Carcassona (1072-1076), i germà de Guillem Bernat, senyor del castell de Cornellà del Terri, qui morí el 9 d’octubre de l’any 1074 a casa de Dalmau Gausbert del castell de Palol de Revardit. Va deixar el seu testament sacramental a l’altar de Sant Genís de l’església de Cornellà del Terri.

El castell fins avui ha estat poc estudiat documentalment i arquitectònicament, malgrat ser un

Introducció A final del mes març de 2010 s’iniciaren les obres de rebaix superficial per a la instal·lació dels nous serveis d’aigua al complex del castell de Palol de Revardit. Durant aquesta intervenció s’actuà a la zona sud del castell, en menor mesura, i a la zona nord, on encara es pot observar la muralla i la seva secció atalussada, treballs a càrrec de Robert García de Consuegra Medina (Fig. 1).

Sector sud.

La realització d’una rasa en aquest sector, de 30 m de llargada, 60 cm d’amplada i 40 cm de potència,

Figura 1. Situació de la intervenció al castell durant el 2010.

401

Natàlia COLOMEDA, Montserrat BUCH, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Almudena GARCÍA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

va tenir uns resultats negatius a nivell arquelògic, i no va permetre localitzar cap resta arqueològica o arquitectònica. El rebaix només va afectar el nivell superficial de circulació composat per argiles de color vermell molt compactes i algun còdol calcari molt aïllat.

402

Sector nord. Muralla atalussada Els treballs arqueològics que es van dur a terme al sector nord del castell de Palol de Revardit van començar el mes de novembre de 2010 amb la neteja, el desbrossament i l’adequació de la zona d’intervenció arqueològica. Finalitzada aquesta neteja, la primera tasca a realitzar fou el rebaix mecànic del sediment de la part exterior del castell que anivellava el terreny de manera bastant uniforme -un nivell aportat antròpicament-, i que ocultava la muralla atalussada del castell. Aquesta s’adequà al desnivell del terreny i amida una alçada real de 6-7 m i quasi 30 m de llargada en dos trams, ja que s’ha localitzat una cantonada o gir de la mateixa molt ben definit, on es recolza la torre. És facturada amb blocs calcaris de petita i mitjana mida lligats amb morter de calç i disposats de manera uniforme en filades horitzontals. Queda recolzada en grans blocs calcaris molt ben treballats, lligats també amb morter de calç i disposats en filades horitzontals, que serveixen de banqueta de fonamentació i que queden recolzats en les argiles naturals de color taronja. Aquesta muralla atalussada pensem que pot ésser la muralla primigènia del castell, del segle XI, que es recolzava a la muralla vertical i de la que s’observa la continuació per la banda fins a la torre circular del sector est del recinte.

Muralla Posteriorment als treballs de localització de la murallada atalussada i de la seva fonamentació a la part exterior del complex, els treballs es van traslladar cap a l’interior del castell. D’aquesta manera es va localitzar la muralla vertical del complex defensiu fins el moment desconeguda: dos trams, de 70-80 cm d’amplada, amb una fondària indeterminada –ja que només s’ha deixat al descobert entre 20-30 cm per deixar constància planimètrica-, i amb 26 m de llargada conservada entre ambdós trams. La factura d’aquest element és bastant homogènia en tot el seu conjunt i presenta una factura de blocs calcaris de mides entre 15-40 cm, disposades en filades uniformes i lligats amb morter de calç. Aquest element

defensiu vertical retallaria el nivell geològic natural de la zona composada per argiles molt plàstiques i compactes de color taronja que conformarien un petit turó on es va assentar aquest punt defensiu elevat que volia controlar el pas del riu Revardit i on s’ubicaren paraments atalussats, un recinte murat fortificat amb torres i fossar. És per això que talús i estructures verticals presenten una adequació al terreny natural respecte a la seva fonamentació i una construcció gens lineal o ordenada, com les que es localitzarien en fortificacions d’època moderna. El funcionament d’aquest conjunt, conformat per aquest element defensiu vertical, la muralla atalussada -que se li entrega sempre per la banda de tramuntana i que és realitzada a posteriori- i el fossar, seria efectiu almenys a partir d’aquest segle XI. El que no sabem és quan queda obsolet. Arqueològicament, tot indicaria que aquest recinte fortificat podria caure en desús un cop es torna a anivellar el pati amb unes argiles naturals molt vermelles en el moment de la transformació del castell en masia al segle XVII. El fet que part del tram de la banda est ens hagi restat molt desgavellat sembla obeir a un moviment de terres i que part de la muralla s’esfondrés cap al fossar, on apareixen grans evidències de l’enderroc. Aquest podria ser el motiu de la reutilització de l’espai elevat, aprofitant la muralla exterior com a talús d’aterrament.

Es veu clarament com aquest sediment de més d’1 m de potència queda recolzat en la muralla vertical. Tot i aquest fet, trobem a la banda més a l’est d’aquest tram un pany de muralla molt ben conservat, on s’ha arribat a documentar la seva fonamentació i localitzat un mur adossat. El tram oest de la muralla sembla haver quedat més intacte tot i el poc tram que s’ha conservat.

Torre Inserida en la muralla atalussada, just al gir que es pot observar a mena de baluard i retallant la muralla vertical, es va poder localitzar una torre rectangular de 5 m de llargada, 1,5 m d’amplada (amb dos murs perpendiculars d’1,5 m de llargada i 70 cm d’amplada i que deixen la torre oberta en forma d’U) i 2 m d’alçada conservada, sumant el mur i el fonament (Fig. 2). La factura d’aquest element defensiu, afegit a les estructures altmedievals anteriors, presenta uns blocs de major mida i elaboració. Parlem, en concret, de blocs calcaris treballats en la seva totalitat, de 40 cm a 60 cm de llargada, de 20 cm a 30 cm d’amplada i de 15cm a 20 cm de gruix, que presentarien un mur

El castell de Palol de Revardit (el Pla de l’Estany). Actuacions arqueològiques durant el bienni 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

Figura 2. Fotografia de la torre localitzada.

noble molt semblant al de la gran torre del sector oest i la torre del sector sud. Blocs que segueixen filades molt regulars i uniformes i lligats amb un morter molt compacte i resistent de color blanc. Aquest element disposa de les característiques formals de les torres gòtiques amb aquesta majestuositat i fermesa constructiva. Un element nou en el sistema defensiu que podria comprendre’s o interpretar com un replantejament poliorcètic del complex de Palol per necessitats defensives. Un canvi constructiu d’aquest tipus d’elements militars que es fa vigent i visible a Catalunya a partir i durant tot el segle XIV i que marca la diferència formal amb les torres circulars de tradició anterior.

Mur annex A la banda est del sector nord del castell de Palol, proper a l’església de Sant Miquel, es va rebaixar la totalitat estratigràfica per tal d’esbrinar la fondària real de la muralla vertical i per tal de comprendre el sistema constructiu i de fonamentació d’aquesta al nivell d’argiles naturals. Es va poder documentar un mur vertical original de 1,20 m d’alçada i el final de la fonamentació de la muralla, amb una banqueta de 40 cm. Banqueta i muralla es fonamentaven a les argiles naturals i servien de talús de terrassament de les argiles vermelles sobreposades. Tot era cobert pel nivell de terra vegetal superficial. Es va poder localitzar in situ un mur disposat perpendicularment a la muralla, que reposava en el nivell d’argiles naturals, del que només s’han documentat dues filades de blocs calcaris escairats lligats amb morter de calç disposats en línies horitzontals de 2,5 m de llargada, 60-70 cm d’amplada i 40 cm d’alçada. L’absència de materials arqueològics associats no ens permet concretar una cronologia ni funcionalitat d’aquest

element constructiu.

Inhumacions Durant les tasques de neteja i excavació de la torre rectangular del sector nord es van localitzar dues inhumacions en el sediment argilós de color vermell que va servir per terrassar de nou el pati del sector de tramuntana (que pressuposem, segons les fonts, al segle XVII, moment en què el castell es transforma en masia). Només podem fer una descripció formal del mateix i interpretar que el fet d’estar retallats en aquestes argiles vermelles, que marquen l’abandonament de les estructures defensives i la creació d’un nou nivell de circulació, les situaria en aquesta fase més moderna del complex de Palol de Revardit.

Edifici d’època moderna Durant les tasques de neteja i excavació de la torre rectangular del sector nord del castell es van localitzar, parcialment en el sediment argilós de color vermell que va servir per terrassar de nou el pati del sector de tramuntana, altres dues inhumacions i un edifici de planta quadrada o rectangular amb un nivell de circulació empedrat en el seu interior.

L’edifici presenta una construcció amb blocs de pedra calcària de 15 cm a 30 cm de llargada i de 10 cm a 20 cm d’amplada, poc treballats, lligats amb morter de calç i disposats en línies horitzontals bastant regulars i uniformes. Només s’han pogut documentar els murs de la banda nord, amb 4,7 m de llargada, el mur est, amb 3,2 m coneguts, i l’oest, amb 2,6 m. Mancaria, però, localitzar el seu tancament a la banda sud, si encara existeix. Els murs amiden 60 cm d’amplada.

No s’ha exhaurit l’estratigrafia de les argiles vermelles i no sabem on fonamenta aquest edifici. El que podem

403

Natàlia COLOMEDA, Montserrat BUCH, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Almudena GARCÍA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

404

afirmar és que l’edifici és posterior a l’anivellament de dites argiles vermelles, pel fet que les retalla. Adossat al mur de tramuntana d’aquest edifici apareix una estructura també amb pedres calcàries de petita mida i lligades amb morter de calç, de forma circular, adossada al centre més o menys exacte, i que podria funcionar com a pilar vertical.

No podem establir una cronologia concreta del moment de construcció d’aquest edifici com tampoc la seva funcionalitat. L’única evidència arqueològica de la qual disposem és una moneda de coure amb valor de 8 maravedís encunyada l’any 1837 i que pertany al regnat d’Isabel II d’Espanya, localitzada a les juntes del paviment empedrat, el qual presentava restes d’haver patit un incendi per les taques de carbons en tota la seva extensió i la rubefacció de punts concrets del mateix. Aquesta moneda s’ha d’adscriure just en un context de conflicte armat com fou la Primera Guerra Carlina (1833-40).

Amb aquest element podríem apropar cronològicament aquest edifici a la primera meitat del segle XIX, i fins i tot en una acció violenta que amortitzà l’ús d’aquest espai. Segons la gent del lloc podria tractar-se d’una escola que es va cremar a principi de segle XX i que aprofitaria la bases d’aquest edifici anterior del segle XIX. Però és una hipòtesi que no té elements arqueològics que ho puguin demostrar. L’únic fet verificable seria l’incendi en aquest edifici, però sense poder concretar el moment històric dels fets.

Figura 3. Situació de la intervenció durant els mesos de març a maig de 2011.

INTERVENCIÓ REALITZADA DURANT ENTRE ELS MESOS DE MARÇ-MAIG DE 2011 Sector nord i nord-est de palol En el sector nord es va poder delimitar i excavar la totalitat del fossat conservat del castell amb l’ajuda de mitjans mecànics, a càrrec de Natàlia Colomeda i Montserrat Buch. Recordem que l’actuació en aquesta zona ja s’inicià el 2010 sota la direcció de Robert García de Consuegra (Fig.3).

Després de l’excavació del fossat es va poder documentar aquesta estructura negativa en una extensió de 33 m de llargada. El motiu de no localitzar tota aquesta estructura defensiva fou que per l’oest no quedava totalment afectada pel projecte d’adequació del castell i per l’est, just al límit de la propietat veïna, el fossat ja estava trencat per la presència de dos pous de claveguera.

Aquesta estructura defensiva tenia una inclinació pronunciada d’oest a est a causa de l’orografia del

Figura 4. Fotografia de la muralla i el fossat excavats.

lloc. La seva secció era en forma d’V amb el fons còncau. Tenia una amplada que oscil·lava entre els 3,5 m a l’oest i els 5,20 m a l’est. La seva fondària també era més pronunciada a l’est (2,30 m) i a mida que el resseguíem vers l’oest la seva potència disminuïa (1,80 m al centre i 1,60 m a l’oest).

Es tractava d’un fossat retallat al terreny d’argiles naturals que, en un primer moment, quedà reblert per l’enderroc dels mateixos elements defensius verticals, marcant així el moment just de l’amortització del complex militar i defensiu del castell de Palol de Revardit i conservant, juntament amb l’aportació posterior de sediments per anivellar el lloc, dit

El castell de Palol de Revardit (el Pla de l’Estany). Actuacions arqueològiques durant el bienni 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

canal del fossat i la part més inferior de la muralla atalussada (Fig.4).

El rebliment del fossat estava composat per blocs de pedra de mida diversa però majoritàriament de mida grossa, calç, algun fragment escadusser de teula i terra de color marró. Com hem dit anteriorment, es tractava de l’enderroc de l’aparell defensiu del castell.

Els materials recollits en aquest estrat corresponien a fragments de ceràmica grollera, vidrada en verd i reflexes metàl·lics (alguns decorats amb pinzellpinta). La cronologia que ens donen aquests materials per a l’obliteració del fossar oscil·lava entre la segona meitat del segle XVI i principi del segle XVII. Fet que coincidiria amb la suposada transformació del castell en masia.

Es va poder veure tota la muralla atalussada, que s’adequava al desnivell del terreny. L’alçada total conservada era d’entre 7 m i 9,5 m i 33 m de llargada en el tram totalment excavat.

El parament d’aquest aparell constructiu era facturat amb blocs calcaris de mida petita i mitjana lligats amb morter de calç, tot i que en molts sectors estava lligat amb argila i disposats de manera uniforme en filades horitzontals. Quedava recolzat en grans blocs calcaris molt ben treballats, lligats també amb morter de calç i disposats en filades horitzontals, que serviren de banqueta de fonamentació i que quedaven recolzats en les argiles naturals de color taronja. Aquesta muralla atalussada devia ser la muralla primigènia del castell, del segle XI, on s’hi recolzava la muralla vertical i de la que s’observà la continuació per la banda est fins a la torre circular del sector est del recinte.

Sector oest El projecte d’adequació en aquest sector, comprès entre la muralla de ponent i la carretera, va comportar la realització d’una rampa d’accés des del sud del castell fins al fons del fossat nord. En la banda oest del castell es va rebaixar mig metre i, progressivament, es va excavar mecànicament fins arribar als 4,5 m de rebaix (respecte del nivell superficial existent) a l’angle nord-oest. Això va permetre documentar una corba de la muralla a l’angle nord-oest. Malauradament, no es va poder veure el final de l’escarpa ni el fossat. Es va fer una cala de 2 m de fondària per tal d’intentar trobar l’acabament de l’escarpa, però aquesta encara continuava. Es va haver de tapar un altre cop per motius de seguretat ja que ens trobàvem molt propers a la carretera que creua la població. Tampoc va

Figura 5. Fotografia de l’escarpa oest.

aparèixer cap enderroc ja que la zona estava alterada per rases i tubs de serveis (Fig. 5).

La factura de l’escarpa era molt similar als altres trams documentats, amb pedres calcàries de mida mitjana, grossa i alguna de petita, tot lligat amb morter de calç.

Les filades eren regulars i el mur, com a la resta de muralla en la part baixa, estava atalussat. Es va dur a terme una cala en un punt on hi havia la masia i es perdia l’escarpa. Atès que sembla que s’hi havia construït un femer, l’escarpa en aquest punt es perd.

Pel que fa a la muralla vertical, es van eliminar refetes recents elaborades a mode de barana i es va deixar un pany amb una alçada conservada de 3,5 m i una amplada de 0,82 m. També sota les refetes posteriors prosseguia la muralla vertical fins a l’angle nord-oest de la muralla. En l’alçat conservat d’aquest mur també es va localitzar una espitllera i tres forats que el foradaven. Tenia un llenç molt acurat amb filades molt regulars i ben col·locades. També es va poder observar que l’edificació de la masia es posava per sobre i aprofitava aquest mur com a paret, ja que en la paret oest de la masia es pot veure encara avui una espitllera a la mateixa alçada que la que fou localitzada durant aquesta intervenció.

A banda d’aquestes actuacions es va realitzar el control arqueològic de les cales per fonamentar el pont d’accés al castell pel costat nord. Una es va excavar a la banda exterior del castell i l’altre en el pati existent a tramuntana del castell. El resultat fou negatiu.

405

Natàlia COLOMEDA, Montserrat BUCH, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Almudena GARCÍA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

INTERVENCIÓ REALITZADA AL DESEMBRE DE 2011 Introducció L’adequació de la zona d’enjardinament al costat sud del castell suposava el rebaix del terreny uns 0,40 m, per tal d’anivellar-lo amb el paviment exterior de l’edifici ja existent, i l’adequació del voltant de la torre quadrada. Per tal de complir amb les normatives de seguretat i habilitar un únic accés amb escales, es rebaixaren les terres amb un desnivell de 2 m de forma atalussada. Aquesta zona es destinarà a diferents actes socials i culturals realitzats a l’exterior.

L’adequació i l’enjardinament de la zona ha propiciat el control del rebaix de les terres per tal de anivellar i donar pendent cap a l’exterior al terreny actual.

El control arqueològic realitzat durant els moviments de terres, a càrrec d’Almudena García, va permetre localitzar diverses restes arqueològiques d’època medieval i moderna entre les que destaquen la muralla i el seu talús, i nombroses restes de dues edificacions baix medievals a l’interior del recinte del Castell (Fig. 6).

406

Treballs realitzats i resultats de la intervenció En aquesta intervenció es va dur a terme el control de la maquinària emprada per a realitzar el moviments de terres, la neteja de les estructures, la realització de 2 sondejos i la documentació general del jaciment.

Durant les tasques de control arqueològic es van localitzar un total de 21 estructures. Per una banda vam poder documentar el límit oest de la muralla

Figura 6. Situació de la zona d’intervenció arqueològica al desembre de 2011.

(UE 1002), ja localitzada durant la intervenció de 2009 en un sondeig, i l’escarpa (UE 1003) adossada a la muralla. A l’interior del que seria el recinte del castell vam poder localitzar diversos murs que pertanyen a un mateix edifici, que anomenem sector 1, UE 1004 i 1008, amb orientació nord-sud, UE 1005 i 1007 amb orientació est-oest. Al mur 1007 hem pogut documentar una obertura d’entrada que encara conservava un esgraó de pedra (UE 1016).

I a l’extrem sud del mur 1004 vam localitzar dos murs adossats posteriorment, la UE 1006 de planta semicircular i la UE 1017 cosit a aquest.

L’edifici que conforma el sector 1, presenta dues estances sense que haguem pogut comprovar si en profunditat es conserva alguna altra estructura al seu interior. A l’oest, a tocar de la muralla, es dibuixa una estança de grans dimensions amb el límit sud (UE 1005), est (UE 1004) i oest (UE 1002, la pròpia muralla), amb unes dimensions d’aproximadament 28m². A l’exterior d’aquesta estança, al sud, s’afegiria l’espai delimitat pel mur 1006.

A l’est s’observa una altra estança, més reduïda i de planta més o menys rectangular, amb el mur 1004 com a límit oest, el 1007 com a límit nord, 1008 a l’est i 1017 al sud. Aquesta estança tindria aproximadament 20m² (Fig. 7).

Com hem dit, aquesta divisió s’observa en superfície i, malgrat que aquests murs funcionarien junts en algun moment, s’hauria de comprovar en quina cronologia concreta i si existiria alguna altra divisió interior conservada en profunditat.

En aquesta zona es va realitzar un sondeig manual a la rasa de fonamentació del mur 1004 que va aportar material ceràmic baixmedieval. La resta d’estructures resten amb una cronologia indeterminada.

A la zona nord del pati on es va realitzar la intervenció, es localitzaren els murs 1011, 1012, i l’estructura 1013, que formarien part d’un altre edifici, sector 2. Però potser l’estructura més destacable en aquesta banda és una rampa d’accés empedrada que s’adossa al mur 1011 i també al mur 1007. El sondeig realitzat a la part superior de la rampa empedrada ens va permetre localitzar una preparació del paviment UE 1025 i material ceràmic que l’insereix en període baixmedieval.

Altres estructures localitzades són les indeterminades UE 1009, anterior a la rampa d’accés, l’UE 1014, i el paviment UE 1015, situat per sobre del mur 1006. I, finalment, els murs de feixa 1018 i 1019, amb una cronologia clarament posterior a les altres restes.

El castell de Palol de Revardit (el Pla de l’Estany). Actuacions arqueològiques durant el bienni 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

Figura 7. Planta de les estructures localitzades al pati sud.

CONCLUSIONS Les diverses intervencions realitzades durant el bienni 2010-2011 han permès localitzar part de les edificacions que formaven part del castell de Palol en època medieval i d’altres que s’haurien d’adscriure en èpoques posteriors un cop el castell es convertí en Masia.

El fet de no haver pogut excavar les estructures fa que no puguem aportar unes dades concloents sobre el jaciment localitzat. Únicament podem apuntar algunes hipòtesis sobre la funcionalitat de les estructures i la seva cronologia.

En general, la cronologia d’aquests elements

i el Llenguadoc, i podria situar-se dins el segle XIV (no disposem de dades arqueològiques per confirmar aquestes suposicions). El desmunt d’aquests elements defensius sembla estar relacionat amb la reforma del castell com a masia al XVII. Així ho confirmaria el material aparegut al nivell que oblitera el fossat nord que, malgrat que es tracta bàsicament de l’enderroc de la muralla i la torre nord, s’han pogut recuperar materials que ens permeten datar-lo entre la segona meitat del segle XVI i principi del segle XVII. Aquesta darrera conclusió lligaria amb el fet que sembla que el castell es reforma convertint-se en masia al segle XVII. Fins i tot en el llenç d’aquesta masia es poden veure carreus ben escairats que

és indeterminada atès que no hi han materials arqueològics associats o, com hem dit, a causa de que no es realitzà una excavació arqueològica, que ens permetés precisar una datació prou concreta. Tan sols les fonts escrites (la primera referència històrica del castell de Palol de Revardit és el testament de Bernat Bernat, bisbe de Carcassona entre 10721076), podrien aportar una adscripció primigènia de la muralla al segle XI. Pel que fa a la torre rectangular d’aparença gòtica, podria adscriure’s en un moment de fortificació de les grans places durant el regnat de Pere III i just en moments de guerra contra Castella

podrien haver estat part d’aquests paraments de muralla o la torre.

En el cas de l’edifici localitzat al sector nord, construït amb murs de pedra i amb un paviment de pedres al seu interior amb evidències de cremació, podem dir que va ser utilitzat i potser destruït durant el segle XIX, cronologia que aporta la moneda de 8 maravedís d’Isabel II d’Espanya, encunyada a l’any 1837, just en un moment de conflicte armat, la Primera Guerra Carlina (1833-40). Aquesta moneda ens podria apropar cronològicament aquest edifici a principi del segle XIX i, fins i tot, en una acció violenta

407

Natàlia COLOMEDA, Montserrat BUCH, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Almudena GARCÍA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 401-408

408

que amortitzà l’ús d’aquest espai. No podem, però, donar una cronologia precisa del moment de la seva construcció i funció. Segons la gent del lloc podria tractar-se d’una escola que es va cremar a principi de segle XX i que aprofitaria la bases d’aquest edifici anterior del segle XIX. Però és una hipòtesi que no té elements arqueològics que ho puguin demostrar.

Per altra banda, al sector nord s’han pogut definir, en una cota de més d’1 m de potència, els tres nivells de circulació: un primigeni d’argila natural de color ocre on es retallen i recolzen els elements defensius del castell (segle XI); un segon d’argiles vermelles molt compactades on queden retallats l’edifici i les inhumacions, i realitzat en el moment de la transformació en masia i pèrdua de caràcter militar (segle XVII); i un últim i actual que cobria tot el pati del castell de la seva banda nord (segles XIX-XXI).

Pel que fa a les restes localitzades al pati del sector sud del castell, la funcionalitat de l’edifici que forma el sector 1 ara per ara és indeterminada, únicament podem aportar la seva cronologia a partir del material ceràmic aparegut a la rasa de fonamentació del mur 1004, segurament del segle XIII. El mur semicircular 1006 seria posterior però constitueix clarament una reforma de l’edifici juntament amb el mur 1017.

A la zona nord i est del pati s’ha localitzat una rampa empedrada, UE 1010, que constituiria un dels accessos a l’interior del recinte del castell pel sud.

Aquesta rampa està delimitada al nord per un mur força potent amb planta en L, UE 1011, que a més de ser una estructura de protecció i defensa de l’entrada segurament també formava part d’un altre edifici, sector 2.

Finalment, els murs UE 1018 i 1019 semblarien ser murs de feixa i/o terrassament, construïts en el moment en que la zona meridional es convertí en un hort, a partir del segle XVII en endavant.

Malgrat la importància que tenen les estructures localitzades per al coneixement del castell pròpiament dit, la major part de les estructures resten amb una funció i una cronologia indeterminada, ja que no s’han pogut excavar. Esperem que en el futur sigui possible realitzar una intervenció arqueològica exhaustiva que permeti obtenir més dades sobre aquest jaciment.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 2000, Història del Pla de l’Estany, Diputació de Girona, Girona.

AA.VV. 2004, El Patrimoni del Pla de l’Estany.

Inventari històric i arquitectònic de la comarca, Consell Comarcal del Pla de l’Estany, Banyoles.

AA.VV. 1990, Catàleg de monuments i conjunts històrico - artístics de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

BOFARULL, M. 2002, Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes, Cossetània Edicions, Barcelona.

COROMINAS, J.M., MARQUÈS, J. 1967-1972, Catálogo monumental de la província de Gerona. La comarca de Bañolas, vol. 1-3, Diputació de Girona, Girona.

DEL CAMPO, F. 1991, Castells medievals. 57 Talaies del Gironès i el Pla de l’Estany, Guies del Patrimoni Comarcal 10, Figueres, 28-29.

FULLANA, M. 1974, Diccionari de l’art dels oficis de la construcció, Palma de Mallorca.

GIBERT, J. 2007, Els Palatia Septimanis. Indicis de l’organització territorial andalusina al nord dels Pirineus, Anuario de Estudios Medievales, 1-26.

GONÇAGA, Ll. 1953, Documentos medievales sobre el castillo de Rocacorba, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 8, Girona.

GONÇAGA, Ll. 1981, Manuscrits inèdits de Mossèn Constans, Castells i cases fortes 2, Palol de Revardit, CECB, Banyoles, 28-33.

GONÇAGA, Ll. 1985-1993, Diplomatari de Banyoles, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, Banyoles.

MIRAMBELL, E., NEGRE, P. 1950, Sentencia arbitral entre Monserrat de Palol, señor de Arenys de Ampurdán y varios labradores de la citada parroquia, 1576, Institut d’Estudis Gironins 5 , Girona, 237-263.

OLIVA, M. 1948, Nuevas estaciones romanas en Riudellots de la Creu, La Mota y Palol de Revardit, Annals de l’institut d’Estudis Gironins 3, 246-251.

PALMADA,G. 2009, Estudi històric i arquitectònic del Castell de Palol de Revardit, Memòria de la intervenció al Castell de Palol de Revardit, Servei d’Arqueologia.

ZARAGOZA, E. 1997, Catàleg dels monestirs catalans, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Arxius consultats Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany Arxiu Diocesà de Girona Biblioteca de Catalunya : Inventari de col·leccions documentals de l’Arxiu Històric

fons

i

RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA A LA CASA DE LA REINA SIBIL·LA (FORTIÀ, ALT EMPORDÀ) Rafel ROSILLO

Arqueolític Terra-Sub, s.l.

DESCRIPCIÓ DEL LLOC I SITUACIÓ EXACTA Els darrers anys la Casa de la Reina Sibil·la està sent objecte de restauració-consolidació per part de l’Ajuntament de Fortià, per tal d’instal·lar-hi serveis municipals. És una casa noble que consta de planta baixa i planta pis, situada al carrer Reina Sibil·la 1, a l’extrem nord del nucli de població. Les vies que hi donen accés són la N-II en direcció a Figueres enllaçant amb la C-68 en direcció a Castelló d’Empúries i Fortià. (Fig.1) Es tracta d’un gran casal de planta quadrangular amb la coberta de dues pendents sobre els murs de major llargada i un volum adossat a la part posterior de construcció més recent, força malmès. El solar queda comprès entre el vial esmentat i el rec del Molí.

La façana principal, orientada a migdia, es caracteritza per un aparell de carreus de pedra calcària ben

escairada. Destaquen la portalada rectangular amb llinda decorada amb un fris de temàtica vegetal en baix relleu i amb un escut central.

A la finestra situada a l’extrem de llevant hi trobem un emblema en relleu i amb la inscripció “Pera Ignasi Ferrer 1628”. Es tracta d’una façana d’estil renaixentista que destaca de la resta del casal, que presenta façanes fetes de maçoneria de pedra irregular i morter de calç.

Històricament s’ha cregut que aquest era l’emplaçament, abans de les grans inundacions de la zona al segle XV, de la casa on va néixer la reina empordanesa Sibil·la de Fortià que fou la quarta esposa del rei Pere III el Cerimoniós i una de les poques reines de Catalunya que era nadiua del país.

La normativa urbanística vigent al municipi de Fortià, Normes Subsidiàries, va ser aprovada per la CUG el 13/11/1996. En el capítol VI Protecció del Patrimoni,

Figura 1. Localització i imatge actual de la Casa de la Reina Sibil·la.

409

Rafel ROSILLO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

i en el seu article 138, s’esmenta, explícitament, en el catàleg aquest immoble, com edifici d’especial protecció (Bé Cultural d’Interès Nacional, BCIN).

DESENVOLUPAMENT RESULTATS

410

DELS

TREBALLS

I

La fase inicial del projecte recull un rebaixament a l’interior de l’edifici, que afecta de diferent manera les diverses habitacions i/o àmbits en funció dels nivells de circulació actuals. Aquesta afectació oscil·la entre els 30 cm i els 150 cm aproximadament. La fondària necessària per al sanejament del paviment de la planta baixa ha sigut la referència durant la intervenció.

Durant el mes de juny de 2010 es va dur a terme una primera fase de prospecció que va consistir en la realització d’un conjunt d’11 rases, distribuïdes en tota la superfície interior de l’immoble. L’execució d’aquests treballs va permetre localitzar diversos elements que reflectien l’existència de restes arqueològiques en forma d’estructures negatives, murs, i de forma dispersa, material ceràmic medieval.

Aquest fet va portar a la decisió de realitzar un control més exhaustiu del total del rebaixament durant el mes d’agost.

El control del rebaixament va posar al descobert tant les estructures localitzades amb les rases com d’altres de desconegudes. Per tal de continuar amb l’obra de condicionament del paviment, es va acordar d’excavar i documentar les estructures localitzades dins els àmbits 1, 2, 3, 5, 7, 9 i l’estructura 30 de l’àmbit 10. Aquests treballs es varen realitzar durant el mes de setembre de 2010. Durant el mes de desembre del mateix any es varen reprendre els treballs arqueològics dins els àmbits restants; àmbits 8,10,11 i 12. (Fig.2) A continuació en presentem els resultats agrupats segons cronologia.

Restes de cronologia incerta Les estructures amb cronologia incerta són estructures que pel fet de no poder relacionar-hi cap material datable no podem adscriure una cronologia concreta.

La major part d’aquestes són estructures negatives, especialment estructures de sosteniment/forats de pal. Dins d’aquest tipus tampoc podem determinar una relació clara i directa entre ells i entre els diferents conjunts si bé és possible que en algun cas formin estructures de sosteniment més complexes i, en qualsevol, cas de grans proporcions, si tenim en

Figura 2. Planta general i localització de les restes arqueològiques.

Resultats de l’excavació arqueològica a la casa de la reina Sibil·la (Fortià, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

compte les mesures d’algun d’ells (pals amb diàmetres propers als 25 cm com l’E7, 45, 46, 20, etc.). En el cas de l’àmbit 5, la cronologia moderna/contemporània obtinguda mitjançant fragments ceràmics i fragments de vidre dels forats de pal E13, E16 i E17 ens pot fer pensar que el conjunt sigui també d’aquest moment.

No passa el mateix a l’àmbit 9, amb una gran densitat d’estructures d’aquest tipus i on pràcticament cap ha aportat material datable. La resta de forats de pal no adscrits els hem documentat de forma aïllada dins els àmbits 8 i 12.

Finalment, a banda d’aquests, també han restat indeterminades, dins l’àmbit 7, les dues fosses de forja (E2 i E3) i el possible mur de tapia (E6) i als àmbits 12 i 9, els tres petits trams de mur (E60, E61 i E28) i la fossa indeterminada E36 (Fig.2).

Restes d’època moderna/contemporània Aquestes es localitzen pràcticament en tots els àmbits.

En general parlem tant d’estructures relacionades amb la utilització i la construcció de parts de l’edifici com relacionades amb les anteriors reformes que ha sofert.

Trobem elements construïts, com l’estructura 31 dins l’àmbit 1, les estructures 32, 33 i 34 de l’àmbit 2 i l’estructura 59 de l’àmbit 12.

L’estructura 31 està construïda mitjançant murs de maó massís i un mur de blocs de pedra i morter de calç i sorra. Consta de dos espais diferenciats: un de planta rectangular, enrajolat a la base i dividit al centre per un envà de maó massís; i el segon, de dimensions més petites, de planta quadrangular on hi desemboca una canalització de pedra. Aquest segon espai es troba enrajolat a la base i a la part central hi ha col·locat un recipient ceràmic. Per les seves característiques sembla respondre a algun tipus de premsa de vi d’ús domèstic. De la seva posició dins aquest àmbit es dedueix que fou construïda amb posterioritat als murs perimetrals de l’habitació. El seu ús podria arribar pràcticament fins als nostres dies.

Les estructures 32, 33 i 34 són murs de divisió moderns, en aquest cas per compartimentar l’àmbit 2.

Finalment, pel que fa a l’estructura 59, es tracta d’una construcció circular realitzada amb blocs, còdols, material constructiu modern fragmentat (teula, rajola, etc...) i morter de calç i sorra. A la part central s’observa el fons d’un gran recipient de ceràmica de Quart, cobert pels mateixos materials que formen l’estructura. Interpretem aquest element com un element de suport per a encabir-hi un recipient amb funcions d’emmagatzematge.

Figura 3. Planta i seccions de les estructures arqueològiques dels àmbits 8 i 11.

411

Rafel ROSILLO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

412

La resta d’estructures d’aquest moment, són estructures negatives. Moltes d’aquestes en forma de forats de pal, a l’interior dels quals hem recuperat materials d’aquesta cronologia, com per exemple les estructures 10, 13 , 23a i 23b.

Cal destacar l’estructura E1 de l’àmbit 7. Es tracta d’una estructura negativa de planta ovalada practicada en un nivell de calç i sorra, llims i sorres de color groc clar. Els límits presenten marques clares de rubefacció. El seu rebliment consta de dues capes.

Una superior composta d’argiles, còdols, graves i gran quantitat de carbons. Dins el rebliment d’aquesta capa hem recuperat diversos fragments de ceràmica vidrada. Una segona capa inferior està composta únicament de carbons. Per les seves característiques, pensem que es tracta d’una estructura negativa de combustió tipus forn. Una possible funció d’aquesta estructura, juntament amb les estructures 2 i 3, pot estar relacionada amb l’arranjament d’eines de metall, en una superfície de preparació de morter. Aquest segon aspecte es desprèn del fet que a la zona hi ha una important acumulació de calç i sorra.

Finalment, i pel que fa a les estructures negatives d’aquest moment, cal esmentar la rasa de construcció del pou (E52). Els materials recuperats en aquest element són molt heterogenis probablement perquè la rasa talla estructures d’altres cronologies. Malgrat no poder precisar-ne amb exactitud el seu context, descartem que el pou tingui un origen anterior al segle XVII (Fig.3).

Restes alt-medievals Trobem elements d’aquesta cronologia sobretot a la meitat nord de l’immoble, especialment concentrades al seu quadrant nord-est.

Les restes arqueològiques són majoritàriament estructures negatives excavades en el terreny natural compost de llims i sorres fines. En aquest sentit, trobem estructures d’emmagatzematge o sitges de gran volum i un seguit d’estructures de funció indeterminada.

Dins el grup de les fosses tipus sitja, en tenim una gran densitat en els àmbits 10, 8 i 12 on n’hem excavat i documentat un total de 16. El grau de conservació és generalment escàs, essent les de l’àmbit 12 les que tenen una major potència conservada. Les de la resta d’àmbits apareixen molt arranades, conservant pocs centímetres de potència. La disposició en l’espai no sembla organitzada i en molts casos les fosses es retallen entre si.

Pel que fa a la seva morfologia, predominen majoritàriament les de secció troncocònica seguides de les de secció globular. A la majoria d’elles hem recuperat restes faunístiques i ceràmiques. Dins del conjunt de ceràmica trobem fragments d’olles cassoles i gerres amb bec vessador de ceràmica grisa medieval i un considerable conjunt de ceràmica espatulada on, tot i l’alt grau de fragmentació, hem distingit alguna forma de sitra. Per les característiques d’aquest material pensem que l’amortització de les sitges fou a l’entorn del segle X. A continuació presentem una descripció morfològica i sedimentològica de cadascuna d’elles.

Estructura 30 Excavada parcialment pel fet que part de l’estructura es fica sota d’un dels murs de l’habitació. Es tracta d’uns estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. El seu rebliment consta d’una sola capa composta per llims i argiles de color marró i gris fosc.

Estructura 48 Excavada parcialment pel fet que part de l’estructura es fica sota d’un dels murs de l’habitació. Estructura negativa de planta indeterminada i secció troncocònica. El seu rebliment consta d’una sola capa molt compacte composta per argiles i llims color gris clar. Apareixen còdols de mida mitjana i litologia variable (Fig.3).

Estructura 49 Estructura negativa de planta circular i secció troncocònica practicada en un nivell de llims i sorres de color groc clar en part dels seus límits i seccionant les estructures E50 i E47 en la resta de límits. Malgrat que es va localitzar en les intervencions destinades a la prospecció, els treballs de pavimentació de la resta de l’àmbit 8 destrueixen part de l’estructura. El seu rebliment consta d’una sola capa molt heterogènia composta per argiles de color marró clar (Fig.3).

Estructura 50 Excavada parcialment pel fet que part de l’estructura es fica sota d’un dels murs de l’habitació. Estructura negativa de planta circular i secció de tendència globular. Es troba seccionada per l’estructura E49. El seu rebliment consta d’una sola capa molt heterogènia composta per argiles de color marró clar.

Prop de la base apareix una petita llosa rectangular d’esquist que interpretem com a antiga tapadora de

Resultats de l’excavació arqueològica a la casa de la reina Sibil·la (Fortià, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

l’estructura (Fig.3).

Estructura 51 Estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. El seu rebliment consta d’una sola capa molt compacta composta per argiles de color gris clar. Aquest presenta acumulacions de llims i sorres que interpretem com a paret caiguda de la mateixa fossa. Prop de la base apareix un fragment de llosa rectangular d’esquist que interpretem com a antiga tapadora de l’estructura.

Estructura 39 Estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. El seu rebliment consta de dues capes.

La capa 1 composta per argiles, llims, acumulacions de cendres i gran quantitat de blocs i còdols de mides i litologia variables; de color marró fosc. La capa 2 és de color gris/negre, amb acumulacions de sediment estèril que interpretem com a paret caiguda de la mateixa fossa. Molt estèril i amb límits poc definits.

Estructura 40 Excavada parcialment pel fet que part de l’estructura es fica sota d’un dels murs de l’habitació. Es tracta d’una estructura negativa de planta circular i secció globular. El seu rebliment consta de dues capes.

La capa 1 està composta per sorres i argiles, acumulacions de carbons i gran quantitat de blocs i còdols de mides i litologia variables; de color marró clar. La capa 2 està composta per argiles i llims, molt orgànica i de color gris fosc.

Estructura 42 Estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. Es troba seccionada a les seves cotes superiors per la fossa de cronologia moderna E41.

El seu rebliment consta d’una sola capa composta per llims, argiles i carbons de color gris fosc/negre.

Apareixen abundants blocs i còdols de mides i litologia variables.

Estructura 43 Excavada parcialment pel fet que part de l’estructura es fica sota d’un dels murs de l’habitació. Es tracta d’una estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. Es troba seccionada a les seves cotes superiors per l’E41. El seu rebliment consta d’una sola capa molt orgànica composta per llims i argiles de color gris fosc/negre.

Estructura 44 Estructura negativa de planta circular i secció cilíndrica. Es troba seccionada per les estructures E37, E41 i 42. El seu rebliment consta d’una sola capa molt compacte composta per llims i sorres de color groc. Apareixen còdols de mida petita i litologia variable.

Estructura 53 Excavada parcialment. Estructura negativa de planta circular i secció indeterminada. El seu rebliment consta d’una sola capa composta per argiles de color gris fosc/negre. Malgrat la poca potència conservada, la proximitat amb la resta d’estructures determinades a l’àmbit 8 ens porta a pensar que es tracta també d’una fossa tipus sitja.

Estructura 54 Estructura negativa de planta circular i secció globular. Es troba seccionada per l’estructura 52 (rasa de construcció del pou). El rebliment de l’E54 consta d’una sola capa composta per argiles de color marró fosc/negre.

Estructura 55 Excavada parcialment. Estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. Seccionada per l’E 56.

El seu rebliment consta de dues capes. La capa 1 està composta per llims i sorres de color groc clar/ gris, conté gran quantitat de blocs i còdols de mides i litologia variables. La capa 2 està composta per argiles i llims, molt orgànica i de color gris fosc. A les cotes inferiors el sediment presenta acumulacions de llims i sorres que interpretem com a paret caiguda de la mateixa estructura. Conté també blocs i còdols i a prop de la base apareix la tapadora feta de pissarra.

Estructura 56 Estructura negativa de planta circular i secció troncocònica. Malgrat que es va localitzar en intervencions anteriors, els treballs de pavimentació de l’àmbit 9 han destruït part de l’estructura. Retalla les estructures E 55 i E 57. El seu rebliment consta de dues capes. La capa 1 està composta per llims molt compactes de color groc clar amb petites acumulacions de cendra i carbons. La capa 2 està composta per argiles menys compactes i més orgàniques amb gran quantitat de cendres i carbons.

Conté una quantitat considerable de còdols i blocs de mida mitjana. De color marró fosc/negre.

413

Rafel ROSILLO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

Estructura 57 Estructura negativa de planta circular i secció indeterminada. Seccionada per l’E 56. El seu rebliment consta d’una sola capa composta per llims i sorres compactes de color marró clar. Malgrat tenir poca potència conservada pensem que es tracta d’una fossa tipus sitja possiblement de secció globular.

Estructura 58 Excavada parcialment. Estructura negativa de planta circular i secció indeterminada El seu rebliment consta d’una sola capa composta per argiles i llims compactes de color marró clar. Malgrat tenir poca potència conservada pensem que es tracta d’una fossa tipus sitja possiblement de secció globular.

Dins les estructures negatives de funció indeterminada hem de destacar les estructures E47 i E5.

414

Estructura 47 La localització d’aquesta estructura en dos dels àmbits dividits per murs i la seva desaparició recent, fruit de la reordenació de l’espai, a l’àmbit 2, dificulta tant la seva excavació com la seva interpretació.

La part localitzada a l’àmbit 8 es troba seccionada per l’E49. El seu rebliment consta d’una sola capa molt heterogènia on s’alternen petits nivells de cendres, carbons, sediments menys orgànics i argiles rubefactades en forma de placa. Aquest rebliment sembla indicar la proximitat amb algun tipus de subestructura de combustió organitzada en forma de fogar. El material arqueològic és abundant amb nombrosos fragments de ceràmica grisa medieval, ceràmica espatulada medieval i restes faunístiques.

A la part localitzada a l’àmbit 12, i a les seves cotes altes, observem diverses alteracions en el mateix retall. Per una banda tenim l’estructura E36 els límits de la qual eren poc clars el moment en que es va excavar, però que un cop excavada l’E47 pensem que es tractaria, amb més claredat, d’un fons de sitja molt rebaixada. A pocs centímetres cap a l’est de l’E36, un segon retall insinua un segon fons de sitja, en aquest cas seccionada pel retall inferior de l’E47.

El rebliment en aquest punt consta de dues capes ben diferenciades. La capa 1 és composta d’argiles i llims de color marró fosc que s’estén en tota la superfície de l’estructura de forma homogènia. Conté restes disperses de carbons, fauna i ceràmica fragmentada.

La capa 2 està composta per argiles i llims molt orgànica i heterogènia on s’alternen petits nivells

de cendres, carbons, sediments menys orgànics i argiles rubefactades. El material arqueològic és més abundant que la capa anterior, amb nombrosos fragments de ceràmica reduïda de cuina, espatulades, restes faunístiques i restes de tovot. Al contrari que a l’àmbit 8, l’estructura 47 no presenta cap dispositiu organitzat en aquest àmbit. Malgrat això, la projecció dels seus límits entre un i altre àmbit insinuen una planta clarament de tendència rectangular. Per presentar aquesta morfologia rectangular en planta i els indicis més que probables de contenir en el seu rebliment restes d’un fogar, no descartem que es pugui tractar d’una estructura d’habitació tipus fons de cabana.

Pensem que es pot establir una relació entre aquest element i l’estructura 5. Es tracta també d’una estructura negativa de planta irregular i allargassada (en forma de T). El seu rebliment consta d’una sola capa composta de graves i llims. A la base, el retall presenta diversos retalls de morfologies diverses.

Dins el rebliment hem identificat diversos fragments de ceràmica grisa medieval prefectament coherent amb una cronologia que giraria a l’entorn del segle X. Per les seves característiques pensem que es tracta d’una estructura negativa tipus rasa. Una possible funció d’aquesta estructura seria la de rasa de fonamentació per a la construcció d’algun tipus de mur/tanca format amb materials periples (fustes, tiges,...). Els petits retalls/forats de pal a la base reforcen aquesta idea.

El darrer element de cronologia alt-medieval és el mur de l’àmbit 9 que hem anomenat estructura 29.

Estructura 29 Mur de planta rectangular acabat en un extrem amb un angle/cantonada., format per blocs i còdols, fragments de material constructiu (maó massís i rajola) lligats amb morter de calç i sorra. Per tal de comprovar-ne tant la planta com l’alçat i documentarne el context estratigràfic hem realitzat un sondeig.

Aquest ha consistit en resseguir l’estructura longitudinalment i practicar una excavació de 75 cm per 60 cm en un dels extrems. Els resultat és el següent. Pel que fa a l’alçat conserva únicament una filada a l’extrem mentre que a la cantonada conserva tres filades; el sediment excavat està format per llims i sorres i conté petits carbons, restes faunístiques i material ceràmic fragmentat on predomina la ceràmica reduïda a torn amb fragments de ceràmica espatulada medieval. Mentre que la cara oposada

Resultats de l’excavació arqueològica a la casa de la reina Sibil·la (Fortià, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

al sondeig sembla tenir un acabat acurat (còdols carejats i arrebossat de morter de calç i sorra) la cara interior, on hem practicat el sondeig no sembla haver estat formada pensant en restar visible. L’orientació d’aquest mur no té una relació directe amb cap dels murs de l’actual edifici.

Per característiques descrites pensem que es podria tractar d’un mur de contenció/aterrassament de terres.

CONSIDERACIONS FINALS Com hem pogut comprovar més amunt, el fet que la intervenció s’hagi realitzat a l’interior d’un edifici ha condicionat molt els treballs arqueològics. Així, moltes de les estructures han sigut excavades parcialment ja que, com a mesura de seguretat, no s’han descalçat en cap moment els murs actuals de l’immoble. No obstant axiò, hem pogut comprovar la gran densitat de restes de diferents cronologies repartides en tots els àmbits, exceptuant els àmbits 4 i 6.

Pel que fa a les cronologies, parlem bàsicament dos moments ben diferenciats. Hem adscrit a un context altmedieval tant aquelles sitges dins el rebliment de les quals hem identificat fragments de ceràmica espatulada medieval (característica entre els segles IX i XI), com les sitges que per la seva morfologia i per l’absència de materials de cronologia més moderna en el seu rebliment poden considerar-se també d’aquest moment. Dins les estructures altmedievals hem de destacar també l’E47. Malgrat haver-hi realitzat una excavació molt parcial, hi trobem indicis que ens fan pensar en la possibilitat que es tracti d’un fons de cabana.

Per altra banda, trobem les estructures modernes/ contemporànies.

Aquestes presenten sovint morfologies irregulars i retallen d’altres estructures més antigues, és el cas per exemple de l’E41 i l’E37. Per la gran quantitat de material constructiu fragmentat i de morter de calç sembla probable que siguin llocs relacionats amb la construcció i/o reforma de l’edifici. Com hem descrit més amunt, els materials recuperats a la rasa de construcció del pou (E 52) són molt heterogenis, però si ens fixem en aquells de cronologia més recent (on trobem fragments de reflexos metàl·lics) podem establir una relació de contemporaneïtat, amb el moment de construcció de la façana de llevant (segle XVII).

Tal i com hem dit a la introducció, des de sempre s’ha conegut aquest edifici com la casa on va néixer la reina

Sibil·la. Com és sabut la reina Sibil·la de Fortià (Fortià ?- Barcelona 1406), es convertí en la quarta muller del rei de la corona d’Aragó Pere III, el Cerimoniós, a l’any 1377. Seria, doncs, a partir de mitjan del segle XIV el moment en el qual aquest personatge o bé va néixer o podia haver-la fet construir. Amb la intervenció arqueològica que hem dut a terme, no hem localitzat restes que es puguin adscriure a aquest context històric. En aquest sentit, i si fem cas a les fonts documentals, es considera que Fortià tenia llavors certa rellevança al territori i comptava amb dos nuclis: Fortià superior i Fortià menor (Fortià = Forcia = Fortalesa) (Plujà/Canals 2007, 13).

En el seu lloc hem documentat restes que giren a l’entorn del segle X, fet que coincidiria amb la primera referència documental1 de l’indret on actualment s’alça el municipi de Fortià i que en aquell moment s’anomenava Palatiolum o Palol2.

A partir d’aquí, la cronologia de les restes documentades fa un salt d’uns quants segles fins arribar al segle XVII quan es construeix, com a mínim, la façana principal (si donem per bona la inscripció “Pera Ignasi Ferrer 1628” de la finestra) i el pou interior.

Les dades arqueològiques obtingudes, doncs, no ens permeten, a hores d’ara, parlar de la Casa Reina Sibil·la com a tal. Creiem, però, que part de l’alçat de les façanes nord i oest podrien ser anteriors a la principal pel fet d’estar formades mitjançant una paret de tapia d’un gruix considerable, contrastant així amb la monumentalitat dels carreus de la façana.

A tall de conclusió i per tal d’aprofundir amb el coneixement històric de l’edifici, creiem que s’ha de posar especial atenció en les intervencions futures que afectin el subsòl del pati sobre tot a la zona propera als àmbits 11,12 i 10. De la mateixa manera, creiem que la realització de sondeigs als murs de tapia donaria l’oportunitat de comprovar o descartar un origen baixmedieval de l’edifici, contemporani a la reina Sibil·la.

BIBLIOGRAFIA BOLÒS, J. 1999, Atles dels comtats d’Empúries i Peralada (780-991). Atles dels comtats de la Catalunya Carolíngia, Ed. Rafael Dalmau, Barcelona.

BÒSCOLO, A. 1971, La Reina Sibil·la de Fortià, Ed. Rafael Dalmau, DL, Barcelona.

PLUJÀ, A. 2007, Els Vilamarí i el Castell de Palau-Saverdera (Palau als segles XIV, XV i XVI),

415

Rafel ROSILLO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 409-416

Ajuntament de Palau-Saverdera, Palau-Saverdera.

NOTES En el seu llibre La Reina Sibil·la de Fortià, Alberto Bòscolo fa esment a aquest document (Bòscolo 1971, 16) 2) Jordi Bolòs i Victor Hurtado a l’Atles dels comptats d’Empúries i Peralada (780-991), defineixen aquests indrets de la següent manera; “Així mateix, com hem assenyalat en relació amb el proper comptat de Besalú, hom intueix la importància, com a lloc central, dels indrets considerats 1)

416

“palaus” o “palols”. Aquests indrets, possiblement dominis fiscals, és probable que fossin tinguts per funcionaris de l’estat en època visigòtica, (...), i potser foren cedits, de manera temporal, a homes de confiança per part de l’estat franc. Si anem més enllà en el nostre raonament, potser, fins i tot, podríem pensar que el “palau” era el lloc on eren cobrats els impostos,(...). Podem afirmar, doncs, que eren llocs de gran importància en l’organització del territori i, per tant, que cal tenir-los ben presents si volem reconstruir l’organització administrativa d’abans de l’any 1000.” (Bolòs 1999, 58-59).

MAS EL SUNYER DE BEGET (CAMPRODON, EL RIPOLLÈS) Iñaki MORENO EXPÓSITO Àtics, s.l.

El present escrit recull els resultats de la intervenció realitzada al Mas El Sunyer de Beget (Camprodon, Ripollès), duta a terme dins la campanya d’excavacions d’urgències que la Generalitat de Catalunya ha realitzat l’any 2011. Aquesta intervenció vingué motivada per la troballa fortuïta de restes humanes en un marge de l’aparcament superior de la casa de turisme rural i restaurant Mas El Sunyer.

Sembla que a la zona s’havien realitzat, anteriorment, uns rebaixos de terra per tal de construir una àrea polivalent (pàrquing de cotxes i zona d’hípica).

Aquests moviments de terres es van realitzar sense cap control arqueològic ja que la zona no estava catalogada com àrea d’expectativa arqueològica.

No fou fins després d’una jornada de pluges que van quedar al descobert restes humanes corresponents a dues tombes de lloses.

La intervenció va ser efectuada entre els dies 19

i 23 de juliol de 2011 i fou dirigida per l’arqueòleg Iñaki Moreno de l’empresa Atics, s.l., amb el suport de l’arqueòleg Joan Piera i l’antropòloga Núria Armentano.

DESENVOLUPAMENT DELS TREBALLS La intervenció arqueològica al Mas El Sunyer s’inicià amb una observació preliminar de la zona a fi d’acotar l’àrea d’actuació, alhora que es van recollir alguns ossos desconnectats que havien caigut durant el període en que les restes havien estat a la intempèrie.

Paral·lelament es realitzà la documentació fotogràfica de la zona abans d’iniciar les tasques de rebaix del talús on estaven ubicades les restes.

A continuació començaren els treballs d’extracció mecànica de la capa superficial que cobria les tombes. Aquests treballs es van realitzar mitjançant N

Planta amb coberta

Planta amb enterraments

EXCAVACIÓ:

Intervenció al Mas El Sunyer de Beget, Camprodon.

Ripollès.

ARQUEÒLEG DIRECTOR :

DIBUIX ARQUEOLÒGIC:

Iñaki Moreno

Iñaki Moreno Joan Piera

DIGITALITZACIÓ:

Miriam Esqué

ESCALA NUMÈRICA I GRÀFICA:

1: 16 Original DIN-A3

0

0'8 M

DESCRIPCIÓ:

Planta dels enterraments

DATA:

Juliol 2011

FULL:

04

417

Iñaqui MORENO EXPÓSITO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 417-418

418

una màquina retroexcavadora giratòria mini, la qual anava extraient la capa vegetal sota control arqueològic fins arribar a l’estrat afectat per les fosses. Per no malmetre les estructures funeràries, la màquina mai va arribar a comprometre la integritat dels contenidors ni de les cobertes i es va realitzar la part final de l’excavació de forma manual.

Si bé es coneixia amb seguretat la presència de dues estructures funeràries -on es van localitzar ossos humans-, la presència d’algunes pedres al cantó est feu sospitar de la presència d’una tercera estructura.

Així, durant la intervenció arqueològica s’excavà també en aquesta zona, traient les diferents pedres i lloses, fet que no va permetre documentar cap resta humana enterrada ni cap llosa ubicada de manera que indiqués la presència d’un altre enterrament.

Un cop delimitades les dues tombes es procedí a la seva excavació. A nivell general es van documentar 3 estrats que de dalt a baix eren: el vegetal, basat en un sediment molt heterogeni compost d’argiles i llims; el nivell arqueològic, que es trobà afectat per les tombes, format per argiles i pedres de vàries dimensions i, per acabar, el substrat geològic format per llims de color marró fosc amb nombroses pedres d’esquists i pissarres de dimensions mitjanes i grans.

RESULTATS I INTERVENCIÓ

CONCLUSIONS

DE

LA

La intervenció al Mas el Sunyer de Beget va permetre documentar dues estructures funeràries a l’aparcament ubicat al nord del mas.

Tant la tipologia de les estructures funeràries –tombes de cista-, com els fragments ceràmics trobats a l’interior de les tombes, ens apropen a una cronologia d’època medieval per a les estructures, entre els segles IX i XII. Cal esmentar, però, que a hores d’ara s’estan efectuant les anàlisis de C14, les quals ens permetran donar una cronologia més segura.

Mentrestant, per les ceràmiques detectades podem afirmar que formen un lot ceràmic caracteritzat per pertànyer a atuells típics de l’època -cassoles i/o olles- tornejades amb torn lent -fet que proporciona unes característiques irregulars a les parets-, amb pastes poc depurades i majoritàriament relacionades amb coccions reductores i mixtes. És significatiu el fet que en cap cas els inhumats anaven acompanyats d’aixovar funerari. Una petita excepció pot suposar l’aparició d’un fragment de petxina trobat a la base de la tomba UF 2, ubicat

entre els fèmurs de l’individu. El fet que ens trobem a uns 70 km del mar dota aquest objecte d’una certa singularitat i, per tant, proposem que la petxina sí que respon a una ofrena funerària, possiblement un objecte amb una certa importància en vida del difunt.

Dins la UF 1 es va poder documentar una remoció d’ossos. Es tracta d’una sèrie d’ossos en posició secundària arraconats als peus de la tomba. Hem de suposar que aquests ossos pertanyen al primer inhumat i que en un procés de reutilització de la tomba s’inhumà posteriorment un altre individu, el qual resta en posició primària i connexió anatòmica. Ens és impossible determinar la possible relació de parentiu entre els diferents individus que ocuparen l’estructura funerària sense estudis d’ADN, però sembla factible pensar que algun lligam hi hauria d’haver, sobretot si tenim en compte que es tracta d’una necròpolis domèstica, on és probable que, de manera exclusiva, s’enterressin els habitants de l’antic mas, documentat ja al segle XII. Cal esmentar, també, el fet que els 2 individus que van aparèixer en connexió, es trobaren amb articulacions i pelvis basculades, símptoma inequívoc de descomposició en ambient aeròbic, tal i com es donaria dins de les cistes documentades.

Tal i com es comenta a l’estudi antropològic, els tres enterraments es corresponen a inhumacions d’individus exclusivament femenins. Aquestes dades obren un nou interrogant de difícil resposta sense una nova intervenció que permeti documentar la totalitat dels enterraments que hi puguin haver en aquesta necròpolis.

D’una banda aquest fet -l’enterrament d’individus únicament femenins- es pot deure a una simple casualitat, d’altra banda, però, es podria tractar d’unes tombes pertanyents a un sector en el qual únicament i exclusivament s’enterraven dones, en oposició a altres sectors ocupats per homes o infants – fet llargament documentat en cementiris parroquials-.

Una tercera possibilitat és que es tractés d’una comunitat de dones, fet poc contrastable sense la documentació que acrediti l’existència d’una comunitat monàstica unisexual.

Així, cal incidir en la idea que la presència d’aquests enterraments, probablement vinculats a una necròpoli lligada a l’antic mas, fa pressuposar l’existència de més enterraments similars a l’entorn immediat de la casa, l’estudi dels quals aportaria llum sobre els interrogants sorgits arrel de l’excavació de les dues tombes del Mas Sunyer.

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL CARRER RAVAL, CAMÍ DE SOBREVILA (MERANGES, LA CERDANYA) Xavier GEIS, Javier GONZÁLEZ

La intervenció arqueològica al carrer del Raval,

Cal recordar que hi ha notícies històriques sobre la

camí de Sobrevila, a la població de Meranges (la

troballa casual de restes arqueològiques d’època

Cerdanya), es va realitzar en dos parts: primerament,

medieval o altmedieval en els camps propers, a

el seguiment arqueològic, entre els dies 19 i 23 de

ponent de l’església de parroquial de Sant Serni de

juliol i, posteriorment, l’excavació de les estructures

Meranges. Durant l’ampliació d’un camí, i en el talús

documentades, entre els dies 28 i 30 de juliol.

situat a la zona sud d’aquest, encara avui es poden

Meranges és un municipi de la comarca de la Baixa

observar lloses de pissarra de diferents tombes

Cerdanya, que es troba situat al vessant sudoccidental

seccionades per la realització de dit camí. Tot el

del Roc Roig (2 227 m), sota el serrat del roc de

sector es troba fitxat com a jaciment arqueològic en

Carena, a l’esguerra del riu Duran. S’hi accedeix des

la Carta Arqueològica (DGPC) amb el nom de Les

del poble de Ger, situat al km 172 de la carretera N-

Barres – Camps de l’església de Sant Serni.

260; en direcció nord-oest surt la carretera local que, després de 10 km, porta a Meranges.

LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

Els treballs venen motivats per la intenció de construir noves cases unifamiliars en un solar d’uns 1.550,7m2,

Un cop extreta la capa vegetal, es va documentar un

situat entre el carrer del raval i el camí de Sobrevila,

estrat amb graves i restes de llicorella fragmentada

limitat al sud pel camí ramader que mena a la

que es considera un estrat d’aportació natural. Aquest

muntanya i al costat del cementeri i de l’església.

nivell mantenia, igual que la capa superficial, una

Figura 1. Plànol de les estructures documentades.

419

Xavier GEIS, Javier GONZÁLEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 419-420

pendent de nord a sud. A la zona est del solar, a

aportar el coneixement de tres tombes de lloses

la part més propera a l’església i tallant l’estrat de

noves, que no fan res més que reafirmar la teoria

graves i llicorella, es van documentar tres tombes de

de que el cementiri medieval de l’església de Sant

lloses i un petit muret de pedra seca.

Serni s’estenia per la zona de ponent d’aquesta

Les tres tombes estaven construïdes amb caixa

i que la necròpolis medieval estava organitzada

de lloses de pissarra, que revestien una fossa

amb terrasses, ja que les tombes documentades

rectangular excavada al substrat de deposició

a la intervenció es localitzen a una cota i, al sud

natural. Les tres inhumacions estaven orientades

d’aquestes, es documenta un muret de pedra seca,

est-oest, amb el cap a l’oest,i en posició de decúbit

possiblement de limitació de la terrassa i, més cap al

supí. Tot i el mal estat de conservació, a causa dels

sud, al tall del carrer, es documenten altres tombes de

processos postdeposicionals/sedimentològics de les

lloses, no excavades, a una cota inferior.

restes òssies, es va poder determinar que els tres

Cal remarcar que a partir de la tipologia de tombes,

individus eren d’edat adulta.

de caixa de lloses, es podrien datar les inhumacions

Respecte del muret de pedra de seca documentat, es

al voltant del segle XII, que a part coincideix amb les

tractava d’una estructura de 0,40 m d’amplada i 1,35

parts conservades més antigues de l’actual església

m de longitud, format per pedres mitjanes i petites,

de Sant Serni.

irregulars i no lligades, amb una orientació nordsud, que podria formar part d’un contrafort o divisió

BIBLIOGRAFIA

dels espais funeraris (tipus bancals) en un context terrassat.

CONCLUSIONS 420 El resultat de la intervenció arqueològica ens va

AA.VV. 1995, Meranges. Sant Serni de Meranges, Catalunya Romànica VII, Barcelona, 189-190.

GEIS, X., GONZALEZ, J., Memòria de la intervenció arqueològica al solar del carrer del Raval – camí de sobrevila. Meranges (La Cerdanya), Inèdit.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU, LA SELVA). CAMPANYES 2010-2011 Gemma FONT i VALENTÍ *, Josep M. LLORENS i RAMS **, Joaquim MATEU i GASQUET *, Sandra PUJADAS i MITJÀ *, Jordi TURA i MASNOU *

El castell de Montsoriu es troba situat en el límit dels termes municipals d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), en els primers contraforts del sector llevantí del massís del Montseny.

Actualment, aquesta imponent fortificació, considerada com un dels exemples més notables de l’arquitectura militar medieval catalana, és propietat del Consell Comarcal de La Selva, i està gestionada per un Patronat, que és el responsable dels treballs de consolidació i restauració que s’hi porten a terme. Pel

que fa a les tasques arqueològiques, desenvolupades en el castell de manera continuada des de l’any 1993, han estat dirigides pel Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.

ANTECEDENTS Les primeres ocupacions documentades a Montsoriu corresponen a època ibèrica (segles III-IV aC) i possiblement s’haurien de vincular a un punt de control territorial, en relació a una xarxa de poblament i explotació de recursos naturals més extensa i de la que possiblement en formarien part altres jaciments com Torre de la Mora, Turó de la Moneda o Buixalleu.

Des d’una perspectiva documental, la primera cita en què es pot pressuposar l’existència d’un castell correspon a l’any 1002: “... ego habeo in locum qui dicunt Monte Suriz, vel in eius apendicio, sive infra eius terminis” (Rius 1946), coincidint també amb la primera menció documental d’Amat de Montsoriu, el primer personatge de la nissaga dels Figura 1. Planta general del castell de Montsoriu

* **

Museu Etnològic del Montseny, la Gabella Museu d’Arqueologia de Catalunya - Girona

421

Gemma FONT i VALENTÍ, Josep M. LLORENS i RAMS, Joaquim MATEU i GASQUET, Sandra PUJADAS i MITJÀ, Jordi TURA i MASNOU Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

422

vescomtes de Girona vinculat amb el castell de Montsoriu: Amatus Soricensis al 1002, i a partir de l’any 1017 la primera menció estricte del castell amb Amato de Castro Surice (Gil 2004, 66) En aquesta primera fase constructiva, iniciada previsiblement a la segona meitat del segle X, Montsoriu ocuparà la zona de l’actual recinte sobirà i el seu model arquitectònic respon a la definició del típic castell roquer, format per una torre mestra, una petita capella amb absis de planta d’arc ultrapassat, típica de l’arquitectura visigòtica o preromànica, una cisterna i un petit clos de 30 m per 19 m, que encerclava, adaptant-se a la topografia, la part superior del turó.

A partir de la segona meitat del segle XII, Montsoriu iniciarà un important procés de transformació, que tindrà continuïtat al llarg del segle XIII. En aquest segon període, Montsoriu desenvoluparà un segon clos de 75m per 52 m situat en el nivell immediatament inferior seguint la topografia natural del turó. El model constructiu es basa en el bastiment d’un nou perímetre de muralles, amb la presència de quatre bestorres en els angles del recinte, organitzant les diferents construccions al voltant d’un pati central.

Es tracta de la nova modalitat de castell romànic amb pati o amb plaça d’armes, que ja apareix a Europa a partir de la segona meitat del segle XII. En el darrer quart del segle XIII, restarà configurada una potent fortalesa al turó de Montsoriu, amb gairebé mig quilòmetre de perímetre fortificat que unia el castell amb la Torre de les Bruixes situada a 151 m del nucli residencial del castell. Aquest serà el castell del que Bernat Desclot dirà “...qui es I dels bells e dels nobles del mon e es del comte d’Empuries...”.

Ja en el segle XIV, i d’una manera molt especial entre els anys 1347-1350, Montsoriu tindrà un important procés de reformes, que el convertirà en un dels més extraordinaris castells de la Corona d’Aragó (Rueda/Tura 2003). En aquesta fase constructiva es remodelarà el conjunt complet de la fortalesa, tant des de la perspectiva residencial, -cal no oblidar que en aquests moments Montsoriu es convertirà en residencia habitual de la família vescomtal Cabrera-, com també des de la perspectiva de la seva funció militar. Així, l’albacar, la barbacana, els poderosos adarbs defensius, la cisterna, les bestorres i les altes muralles amb passos de ronda, troneres, merlets i matacans, dibuixen un nou concepte de castell que reforça la funció defensiva de la fortificació.

RESULTATS DE LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES PORTADES A TERME ENTRE ELS ANYS 2010 I 2011 Les tasques arqueològiques que es porten a terme a Montsoriu, es realitzen en base a camps de treball d’arqueologia (XVIIIena i XIXena campanyes) i excavacions programades (XVIena i XVIIena campanyes), ambdues dirigides pel Museu Etnològic del Montseny, la Gabella.

En aquests darrers anys les excavacions s’han situat en l’angle nord-oest del castell, àmbit denominat 9000, dins el recinte pati d’armes. Es tracta d’un espai de més de 25 m de llargària i uns 8 m d’amplada màxima, vinculat a la zona de les cuines i magatzems del castell. Fins al moment s’ha excavat prop del 40% de la superfície total del sector.

La cronologia constructiva d’aquest ampli espai presentava a priori dues fases clarament diferenciades: la fase gòtica de la muralla de tancament perimetral (sobreaixecament i doblement extern/intern) i el talús del recinte sobirà que se situen a mitjan del segle XIV (ca 1348), moment de la gran reforma urbanística del castell, mentre que també es conserven restes de la fase anterior tardoromànica del segle XIII (cisterna i part inferior del mur perimetral).

Com elements destacables del sector 9000 podem esmentar el tram del pas de ronda oest, amb la línia defensiva de merlets, que en origen enllaçaria amb el pas de ronda conservat sobre les cuines i la sala noble (actualment el tram central es troba desaparegut). També destaca, dins aquest sector, la construcció central de forma trapezoïdal que es relaciona amb la conservació i l’emmagatzematge d’aigua (cisterna romànica) i possiblement d’aliments o gra (possible fresquera gòtica). Àmbit 9400: pis superior de la cisterna romànica Una de les primeres intervencions en el sector va consistir en la documentació arqueològica del pis superior de l’antiga cisterna romànica. En un primer moment, els treballs es centraren en la neteja superficial de bardisses i vegetació fins arribar als nivells arqueològics (UE 9401). Seguidament es documentà l’enderroc superior (UE 9402) i el nivell d’enderroc II amb presència de pedres i alguna teula (UE 9403). Es continuà amb l’excavació de l’estrat d’enderroc de la coberta de teula (UE 9404) i el nivell d’abandonament (UE 9405); el material ceràmic vinculat a aquest estrat aporta una cronologia moderna

Excavacions arqueològiques al castell de Montsoriu (Arbúcies-Sant Feliu de Buixalleu, la Selva). Campanyes 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

Figura 2. Pis superior de la cisterna amb la boca del pou.

de fins a la segona meitat del segle XVI (ca 1550, doncs no apareix pinzell pinta). Finalment, la UE 9406 correspon a les restes de preparació de paviment original de la sala en morter de calç i pedruscall. És interessant remarcar que un fragment ceràmic de la UE 9403/1 s’ha remuntat amb un fragment UE 9006, que correspon al nivell d’abandonament del segle XVI situat en tram central del passadís, la qual cosa demostra que les fases d’abandonament del castell foren coetànies en el temps. La presència d’aquests enderrocs, murs perimetrals i restes de la coberta de teula ens fan pensar en l’existència d’una segona planta aixecada en els segles XIV-XV sobre el terrat de l’antiga cisterna romànica.

Com elements arquitectònics destaca l’aparició de la boca superior del pou (UE 9407) de l’antiga cisterna romànica, que conserva l’obertura o boca tapiada amb 7 rajols col·locats de cantó i segellada en morter.

L’obertura és emmarcada per 3 de les 4 llindes originals de pedra de granit conservades in situ.

Dessota de la llinda de la cara sud es conserva una petita marca de canalització de secció rectangular que conserva un filtre de plom inserit (UE 9409). La boca de la cisterna és tapiada per un paviment format per sorra i morter de calç (UE 9408), que oblitera l’entrada a l’antiga cisterna i a la reixa inferior amb filtre (UE 9409).

La planta pis conserva els arrencaments dels murs de tancament a una alçada que va dels 10 cm als 1,50 m a la cara nord. Els murs de tancament perimetrals de l’antiga cisterna romànica (planta inferior) és la UE 9411 – mur de tancament N, que s’adossa a una estructura caiguda de pedra (UE 9010) i a la muralla perimetral del recinte del segle XIII-. El mur de tancament est (UE 9412) es fonamenta sobre la roca mare retallada i es lliura al mur nord. El mur de tancament sud de la cisterna es lliura al mur est i oest

(UE 9412) i es fonamenta sobre la roca mare retallada (UE 9414). Aquest mur presenta una obertura que correspon a la porta de l’antic dipòsit.

Probablement, la roca mare del sector del passadís on es fonamenta la cisterna fou de nou retallada en la fase constructiva de mitjan del segle XIV (ca 1347), per tal d’adaptar el nivell original del turó al nou pla constructiu del recinte pati d’armes, situat a una cota inferior. Per aquest motiu, la construcció romànica presenta un aspecte enlairat, per damunt del pla de circulació del XIV. El parament constructiu dels murs perimetrals de l’antiga cisterna és en pedra d’esquist del mateix turó, de blocs de mida mitjana, de forma irregular sense treballar. Destaca el sistema constructiu de les façanes nord i sud, realitzat amb encofrat, amb abocament de pedres i morter a l’interior, i la cara exterior arrebossada amb morter. Amb el pas del temps l’arrebossat de morter exterior s’ha perdut i ha restat visible l’ànima de pedra que presenta un aspecte irregular. Aquesta tècnica constructiva és poc freqüent en les edificacions del castell i denota una tradició constructiva antiga, possiblement romànica.

Podria estar relacionada amb la construcció de voltes de pedra a ambdós laterals de la cisterna, que foren enderrocats arran de la gran reforma constructiva del segle XIV. Finalment, aquesta estructura patí una darrera reforma en el segle XV. En la planta baixa de l’antiga cisterna s’obrí una porta que presenta brancals de granit i llinda inferior també de granit, on es conserva un petit eixarmador o canal retallat a la roca. No obstant això, la porta no presenta arc rebaixat intern (tal i com ho fan la resta d’obertures del castell) ni tampoc conserva l’arc superior adovellat, la qual cosa fa pensar que no es tracta d’una obertura d’època gòtica (segle XIV) sinó probablement d’una etapa de reformes més moderna, vinculada als nivells de circulació del segle XV. En tot cas, l’obertura de la porta d’accés a l’interior de la cisterna significaria un canvi d’usos de l’element constructiu. Àmbit 9000: passadís El sector del passadís de l’àmbit 9000 presentava diferents nivells d’enderroc (UE 9001 i 9002), de gran potència, procedents de la caiguda de les estructures aèries del castell. Es posaren al descobert els límits físics del passadís, delimitat pel sector oest per la muralla perimetral del pati d’armes i l’antiga cisterna, i pel sector nord amb el mur de tancament de la sala

423

Gemma FONT i VALENTÍ, Josep M. LLORENS i RAMS, Joaquim MATEU i GASQUET, Sandra PUJADAS i MITJÀ, Jordi TURA i MASNOU Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

424

gòtica i a l’est amb el talús del recinte sobirà.

Seguidament, s’efectuà la documentació arqueològica dels nivells d’abandonament del segle XV fins al primer quart del segle XVI (UE 9003, 9004 i 9005), que suposà un abocament massiu de restes materials ceràmics i no ceràmics procedents possiblement del recinte superior i de l’àrea del pati d’armes.

En el tram inicial del passadís es marcà una àrea d’excavació o cala en la qual s’aprofundí en la documentació arqueològica de la fase d’ocupació del castell de final del segle XV. Va aparèixer un estrat homogeni que cobria tot el sector del passadís o camí, amb presència de sorres de morter descompost i alguna pedra de mida mitjana i gran (UE 9006). El material ceràmic d’aquesta UE se situa amb data antequem al 1550. Destaca també la troballa de varis projectils de falconet en pedra.

L’estrat següent (UE 9007), documentat en aquesta cala del passadís, es mostrava com un sediment format per terra de color marró fosc, orgànic, amb presència també de materials abundants i on destacà la troballa i la localització de nombrosos projectils en pedra de granit de 26 cm de diàmetre, possiblement de bombarda. Aquest estrat d’abandonament cobria el nivell de circulació relacionat amb l’estructura de l’escala d’accés al passadís i els murs de tancament est de les estances contigües. Els materials ceràmics recuperats aporten una cronologia del segle XV, amb presència de blaus valencians del segle XV i ceràmica catalana de final del 1400.

Els esglaons (UE 9011, 9012, 9013) comunicaven el passadís porticat del pati d’armes amb el sector 9000.

Es troben construïts en pedra de granit (alguns dels blocs es veuen reaprofitats) i pedra local d’esquist treballada a la cara vista, sense relligar. Els blocs escairats delimiten l’espai del replà que, en aquest cas, es troba elaborat simplement amb terra trepitjada i compactada, amb una lleugera capa de morter per damunt (UE 9014) que marca un nivell de circulació relacionat amb la fase d’ocupació i les reformes constructives del segle XV. En la part superior de l’escalinata s’obrí una cala de prospecció per a datar la construcció de l’estructura, ja que arquitectònicament es presentava una fractura d’estil constructiu i de temporalitat d’ús diferenciada vers els àmbits contigus. La UE 9017 testifica un nivell d’abocament de terres compactades, que funcionava com a reompliment del nivell de circulació vinculat als esglaons del passadís. El material ceràmic recuperat en aquesta cala permet datar la

Figura 3. Escalinata en l’àmbit 9000 i al fons la porta de l’antiga cisterna.

construcció dels esglaons al segle XV. Finalment, la UE 9018 correspon a una fina capa de morter que cobria la roca mare retallada com a paviment originari d’aquest sector; en aquest cas estaríem parlant de l’etapa constructiva i de circulació plenament gòtica (segle XIV), relacionada també amb la fonamentació del mur de tancament est (UE 9015).

La raó per la construcció dels 3 esglaons fou la d’anivellar el pla constructiu i d’utilització del pati d’armes amb el del sector 9000 que, ja en aquesta època i a causa dels abocaments continuats de materials i escombrera, presentava un nivell de pas més elevat.

Continuant amb l’excavació del sector del passadís, en la UE 9016 es localitzà, especialment en el sector en contacte amb el talús del recinte sobirà, una gran concentració de pedres, teules i blocs de morter. Destaca la presència de més de 30 projectils o bombardes de granit. El material relacionat amb aquest nivell cal contextualitzar-lo entre la darreria del segle XIV i el segle XV. La UE 9016, a mesura que s’avança en l’excavació, augmenta en potència i s’observa una diferenciació en la composició del

Excavacions arqueològiques al castell de Montsoriu (Arbúcies-Sant Feliu de Buixalleu, la Selva). Campanyes 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

sediment, donant lloc a un nou estrat (UE 9020).

Aquesta UE es caracteritza per la presència de cendres i gran abundància de restes faunístiques.

Cobreix la capa de morter o pavimentació del segle XIV (UE 9018), dipositada directament sobre la roca mare retallada. Àmbit 9200: estança oest En posar-se al descobert el mur de tancament est (UE 9015), de 70 cm d’amplada, que presenta continuïtat des de l’àmbit de les cuines i que es lliura a la roca mare retallada del basament de la cisterna, es decidí excavar a l’interior de l’àmbit denominat 9200.

En el decurs de la neteja del mur 9015 es localitzaren les restes d’una obertura. Es tracta de la part inferior d’un finestral gòtic de festejador (UE 9019). El mur es troba fonamentat directament sobre la roca mare del lloc, amb restes de basament constructiu en morter i pedruscall. Els materials associats als nivells de pavimentació de morter i d’ús del nivell de circulació final situen aquesta construcció al segle XIV (verdi-manganès). En aquest mur no va aparèixer cap portal, de manera que no existeix cap entrada física

a l’espai. La interpretació basada en els enllaços de murs explica que, en realitat, aquesta sala contigua es va projectar com una mateixa unitat amb les cuines que encara avui podem veure.

Aquesta gran sala és reformada i escurçada amb la construcció d’un mur de tancament transversal al bell mig, de manera que la part final de la construcció (el tram fins a la cisterna) va quedar inacabada i s’utilitzà al llarg del segle XV com a espai d’abocament i anivellament per la circulació vers a la nova porta oberta en l’antiga cisterna.

Seguint l’excavació, es procedí a l’excavació de la UE 9008 (segle XVI), enderroc format per terra amb presència de teula abundant i pedruscall que apareix en contacte amb la porta inferior de la fresquera.

Cobria part dels brancals laterals de la porta (UE 9410) i la roca mare retallada on es lliga l’estructura pel sector sud.

A l’interior de l’àmbit 9200 s’excavà, en primer lloc, el nivell d’abocament (UE 9201) de materials de la fase del primer quart del segle XVI. En l’excavació del nivell inferior (UE 9202) es detectà un sediment format per terra i presència de abundant teula, restes 425

Figura 4. Secció de l’àmbit 9200 i el passadís.

Gemma FONT i VALENTÍ, Josep M. LLORENS i RAMS, Joaquim MATEU i GASQUET, Sandra PUJADAS i MITJÀ, Jordi TURA i MASNOU Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

426

de morter i pedruscall abundant, que cobria un estrat d’abocament constructiu situat a la cantonada nordoest de l’estança (UE 9204), datat en el primer quart del segle XVI per la presència de ceràmica florentina (ca 1520). En aquest estrat, a més de la presència de teules, pedres..., destacà la troballa de 14 seccions de pilars de granit que havien estat col·locats de forma alineada en aquest sector. Els tambors de pilar recolzen damunt un nivell de terra marró fosc, identificat com a nivell de circulació d’època moderna (UE 9205), i que es dirigeix vers la porta d’entrada del dipòsit. En aquesta UE aparegué fauna molt abundant i cendres i carbons, juntament amb material ceràmic de final del segle XV. Seguidament, l’excavació de la UE 9206 va permetre detectar un nou nivell de reompliment, amb restes de fauna i materials ceràmics que aporten una cronologia plenament del segle XV, amb presència també de ceràmica en verd-i-manganès català.

En finalitzar l’excavació es documentà la presència d’una petita estructura (UE 9211), de consistència molt feble, formada per una filada de pedres dipositades sobre el nivell d’abocament del segle XV (UE 9207).

L’excavació dels nivells d’abocament inferiors del segle XV (UE 9207) va permetre finalitzar l’excavació amb la troballa de les restes de paviment de morter de calç (UE 9208) en contacte amb el mur de tancament 9015 i que cobrien la roca mare retallada (UE 9209).

Cal indicar que la roca mare es troba més ben retallada en el sector nord de l’estança, en contacte amb l’àrea de les cuines; en canvi, en l’angle sud-oest presenta més irregularitats i sense pavimentar, cosa que indican probablement, que l’obra constructiva de l’estança va quedar inacabada.

Finalment, es documentà l’empremta de la sabata constructiva del mur de doblament intern oest (UE 9212). En l’excavació dels nivells de reompliment

Figura 5. Vista aèria de l’àmbit 9200.

gòtics es detectà la rasa de fonamentació constructiva del mur (UE 9214), amb un reompliment de terra fosca i de textura solta amb fragments de teula (UE 9213), que talla el nivell de reompliment interior de l’habitació (UE 9207). El material ceràmic aparegut a l’interior de la rasa, ens permet datar la construcció d’aquest mur de doblament intern de la muralla oest durant el segle XV. En el sector proper al mur de doblament oest (centreoest de l’estança) aparegué un estrat compacte (UE 9215) format per material d’enderroc: pedres, signinum i morter de consistència dura que presenta similituds, quan a material ceràmic, amb el nivell 9207. Àmbit 9300: interior de la cisterna romànica En la planta baixa de la cisterna es documentà l’obertura d’una porta, relacionada amb una reforma constructiva d’època tardogòtica (segle XV). La porta presenta brancals de granit i llinda inferior també de granit, on es conserva un petit eixarmador o canal retallat a la roca. En tot cas, l’obertura de la porta es tractaria d’una reforma que significaria un canvi d’usos de l’element constructiu, passant de ser una antiga cisterna (segles XIII-XIV) a dipòsit o espai d’emmagatzematge a partir del segle XV. La UE 9301 estava formada per terra solta fina, amb presència de pedres i deixalles del segle XX. Seguidament, en l’excavació del nivell inferior (UE 9302), es detectà una capa de terra compactada per l’acció de l’aigua en degoteig. Cobria el paviment més modern de la cisterna, conservat en el sector nord (UE 9303), fet de morter de calç i sorres. Es relaciona amb el nivell de pas d’època moderna (UE 9205 segle XV) i la llinda superior d’accés.

En la meitat sud-oest de la cisterna es localitzà un estrat format per materials calcaris molt compactats per l’acció de l’aigua en degoteig (calç, guix i sorres), de molta duresa (UE 9304). En el centre de la cisterna es detectà un nivell de terra solta (UE 9305) que es trobava segellat pel nivell de pavimentació i circulació del segle XV (UE 9303). En aquest reompliment es localitzà la presència d’una espasa curta o daga.

Finalment, aparegué la pavimentació original de la cisterna que cobria la roca mare retallada (UE 9306).

A l’interior de la cisterna va aparèixer una sèrie d’estructures que tot seguit enumerem: banqueta del mur S, que conserva l’arrebossat de morter hidràulic (UE 9309); volta d’encanyissat, de forma lleugerament apuntada, però de secció irregular, que conserva les

Excavacions arqueològiques al castell de Montsoriu (Arbúcies-Sant Feliu de Buixalleu, la Selva). Campanyes 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

marques de l’encanyissat a 1,70 / 1,80 m del nivell del terra; obertura superior de la cisterna (boca d’entrada d’aigua), tapiada amb rajols col·locats de canto; i, finalment, la llinda inferior del portal d’entrada, que també conserva el primer bloc dels brancals laterals de la porta i la xarnera (UE 9312).

TROBALLES DESTACADES Els tambors de pilar localitzats en el nivell d’abandonament del segle XVI ens confirmen la utilització d’aquest espai com a magatzem o lloc de d’abocament de materials constructius del castell en un moment en què les estructures centrals del pati d’armes ja es trobarien molt malmeses o en desús (segon quart del segle XVI). De fet, no és pas un cas excepcional atès que, al llarg de les excavacions passades, s’han localitzat altres zones del castell amb elements constructius amagats (capitells gòtics a l’interior de la cisterna central, lloses de marbre a l’interior del pou...).

El conjunt de tambors de pilar localitzat està format per 14 elements de pedra de granit local, de secció rectangular amb les arestes escairades a bisell, que formaven part de les pilastres de subjecció del passadís porticat del pati d’armes.

També es localitzà un important conjunt de projectils de pedra de granit del tipus de falconet i, possiblement, de bombarda. Es tracta de la munició per a armes de foc portàtils precursores del canó d’artilleria. Les bombardes de pedra de Montsoriu són de forma esfèrica i de mides similars (26 cm de diàmetre). S’han localitzat abocades en l’estrat d’abandonament del segle XVI. Aquest conjunt encara no ha estat excavat, i s’han deixat in situ per a properes campanyes.

Finalment, volem destacar el voluminós conjunt ceràmic recuperat procedent dels estrats de la darrera fase constructiva i d’ús del segle XV i, sobretot, de la fase d’abandonament del segle XVI. La ubicació de la zona excavada en un cul de sac del castell, i en contacte amb el sector dels habitatges del recinte superior, fa pensar que fou escollit com a lloc d’abocament i d’escombrera als segles XV-XVI. CONCLUSIONS L’excavació dels nivells d’abandonament de la primera meitat del segle XVI amagaven, dessota seu, les estructures i els nivells de circulació i utilització de

l’espai fins ben entrat el segle XV. En aquest sentit, convé assenyalar l’aparició de nivells de circulació del segle XV que colmaten antigues estructures gòtiques, reforçant la hipòtesi que en aquest període el castell experimentà obres de reforma importants.

Històricament es pot relacionar amb la fase d’ocupació de la Guerra Civil catalana i els fets successius.

En aquest període el castell, malgrat haver perdut la funció de residència de la família vescomtal, devia mantenir-se encara en bon estat atès que el 25 d’octubre de 1463 els diputats de la Generalitat comunicaren al capità del castell que havien embargat les rendes de l’abadia de Sant Salvador de Breda, a causa de que l’abat (Miquel Sampsó) era tingut per enemic del Principat, per tant, disposaven, en una nota al prior, addicte a la terra, que: “per no venir en mans dels enemichs qui ofici de lladres mes que de bons guerres usen, el més prest per fer-se puixe vos e los monjos e preveres ab totes les coses així sacres com profanes e vitualles vos recolliau al Castell de Montsoriu on stareu segurament e fareu lofici devotament e sens temença alguna”1.

Més endavant, el 1481, el rei Ferran el Catòlic mana que Joan de Sarriera restituís als comtes de Mòdica els castells, les viles i els llocs que tenia segrestats, recuperant 10.000 florins d’or i retenint-se el castell i la vila d’Anglès, mentre no fos satisfet per les obres fetes als castells de Montsoriu i Hostalric.

En referència a la troballa de munició en pedra per a armes de foc és significativa la nota històrica del 19 de novembre de 1463 en què la Generalitat mana: “Item que dels bens del dit General sien donats al capità del Castell de Muntsuriu per defensió d’aquell, un caxó de passadors, una roba de pólvora, L pessadors de leva, dos mertinets é XXX gansalles de fil de ballesta”2.

Així, es poden relacionar amb aquests i altres cites documentals, diversos senyals arqueològics d’ocupació i reformes constructives del segle XV. Aquest és el cas del doblament intern de la muralla oest, el farciment constructiu de l’estrat de circulació de l’escalinata d’accés i el farciment o abocament per al nivell de pas de l’interior de l’àmbit 9200, relacionat amb la colmatació del festejador i el nivell d’accés a l’interior de l’antiga cisterna romànica.

Per altra banda, l’excavació també ha posat al descobert una construcció de forma lleugerament trapezoïdal. Es tracta d’una cisterna construïda, segurament, durant la darreria de l’etapa romànica, en el segle XIII. En el decurs de l’excavació s’ha localitzat la boca superior del pou amb un filtre de

427

Gemma FONT i VALENTÍ, Josep M. LLORENS i RAMS, Joaquim MATEU i GASQUET, Sandra PUJADAS i MITJÀ, Jordi TURA i MASNOU Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 421-428

plom. Posteriorment, en època moderna, s’hi construí un portal adovellat de granit al mur sud, transformant així la seva funció i convertint-se en un dipòsit o espai d’emmagatzematge.

BIBLIOGRAFIA BOFARULL, J., Colección de Documentos inéditos de la Corona de Aragón XXII. COLL, J. 1994, El castell de Montsoriu, Ajuntament de Breda, Breda.

FONT, G., MATEU, J., PUJADAS, S., TURA, J. 2008, Síntesi històrica del castell de Montsoriu, Monografies del Montseny 23, Amics del Montseny, Viladrau.

FONT, G., LLORENS, J.M., MATEU, J., PUJADAS, S., TURA, J. 2008, El Castell de Montsoriu (Arbúcies Sant Feliu de Buixalleu, la Selva). Arqueologia i història d’un gran castell feudal, Tribuna d’Arqueologia 2007,

428

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Barcelona, 249-274.

FONT, G., MATEU, J., PUJADAS, S., TURA, J. 2009, Interpretació poliorcètica del castell de Montsoriu, Monografies del Montseny 24, Amics del Montseny, Viladrau.

GIL, X. 2004, Diplomatario de Ermessèn, condesa de Barcelona, Girona y Osona, UAB, c. 991-1058.

RIUS, J., Cartulari de Sant Cugat.

RUEDA, J.M., TURA, J. 2003, Montsoriu. Gènesi, evolució i decadència d’un gran castell medieval, Actes del Congrés: Els Castells medievals a la mediterrània nord-occidental, Museu Etnològic del Montseny, Arbúcies.

NOTES 1) 2)

Ibidem XXIV, 273.

Ibidem, 465.

EL FOSSAT DEL CASTELL DE PALAGRET (CASTELL DE MABARRERA, CELRÀ, EL GIRONÈS) Ferran CODINA

INTRODUCCIÓ Amb els resultats obtinguts en el sondeig realitzat a l’ala est del fossat durant la campanya de l’any 2009 (Codina 2010, 480-481), es considerà convenient i necessari intervenir en tot el fossat del castell excavant-lo i d’aquesta manera recuperar la seva forma original. L’objectiu de la intervenció era el de documentar tant les diferents fases d’obliteració del fossat com les possibles estructures arquitectòniques que hi poguessin estar relacionades. També es volia aconseguir que la visita al castell fos més clara i entenedora de manera que en un futur es podés copsar de manera global tot el conjunt arquitectònic.

Finalment un dels objectius de l’excavació del fossat era el de poder consolidar les estructures perimetrals de la part central del castell, les quals eren les que encara no s’havien pogut consolidar i les que en més mal estat de conservació es trobaven. Així, doncs, les intervencions realitzades durant els anys 2010 i 2011 es van centrar única i exclusivament en l’excavació i la documentació de les valls del castell i en la consolidació de les estructures perimetrals de

Figura 1. Fotografia aèria del castell de Palagret vist des del nord-oest.

la zona 1.

El castell s’assenta directament sobre la roca mare a una alçada de 176 m s.n.m, a la part baixa d’un dels contraforts de les Gavarres (Fig. 1). Malgrat tot, l’antropització del lloc li confereix un aspecte enturonat amb una vista excepcional de tota la vall de Palagret i de les planes que toquen a la llera sud del Ter. La fortalesa està diferenciada en 4 zones (Fig. 2).

La part central (zona 1) és una construcció de planta quadrangular, lleugerament trapezoïdal. El costat nord mesura 25 m, l’est 21 m, el sud 22 m i l’oest 23 m. Les estructures més ben conservades es troben al costat nord on hi ha parets de més de 8 m d’alçada. Als costats nord, est i oest es conserva el fossat del castell tallat a la roca.

Al sud, el desnivell natural del terreny feia innecessària aquesta defensa i l’escarpa del castell connecta directament amb la Figura 2. Planta general del castell de Palagret

429

Ferran CODINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 429-432

vessant sud de la muntanya, que és molt abrupta.

En total, tenim un perímetre que mesura 95,8 m de llargada de fossat. Al costat de llevant del fossat hi ha un espai fortificat de planta semicircular que mesura uns 260 m2 (zona 3). Finalment, a l’angle nord-est dels terrenys on hi ha el castell, entre el fossat i aquest espai semicircular, s’hi localitza la zona d’accés al castell (zona 4) la qual serà un dels objectius de la intervenció d’aquest any 2012.

Les excavacions realitzades fins ara han permès documentar un seguit d’ocupacions i remodelacions arquitectòniques les quals dibuixen l’evolució de l’ocupació del lloc des del segle XII fins a final del segle XV o inici del segle XVI. Tot i així, a partir de la documentació escrita conservada, sabem que el castell ja existia a inici del segle XI. A més a més, documents d’inici del segle X ja esmenten el lloc de Palagret; la qual cosa, fent ús de l’etimologia del topònim del lloc, permet suposar que el castell o alguna construcció de control del territori ja estaria

430

Figura 3. Plantes de les diferents fases del castell.

en ús en aquell moment. Aquesta evolució fins ara ha estat dividida en: precedents (segles XII-XIII), fase I (segle XIII), fase II (meitats del segle XIV), fase III (final del segle XV) i abandonament (final del segle XV o inici del segle XVI) (Fig. 3).

RESULTATS El reompliment del fossat estava format per dos horitzons estratigràfics ben diferenciats: una potent capa superior formada pels enderrocs dels murs del castell i un farcit antròpic que cobria el fons del fossat i que en alguns punts va aportar abundant material arqueològic.

Els enderrocs del castell estaven formats per tres capes: la primera corresponia als despreniments més moderns i contenia grans blocs de pedra pissarra i terra orgànica. Per sota hi havia una potent capa d’enderroc formada per blocs de pedra pissarra barrejats amb teules i morter de calç desfet,

El fossat del castell de Palagret (castell de Mabarrera, Celrà, el Gironès) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 429-432

Figura 4. Secció oest est de la zona nord del castell.

Figura 5. Seccions de les tres ales del fossat.

i, finalment, hi havia una capa de terres argiloses barrejades amb pedruscall de pissarra. La potència d’aquests enderrocs variava entre els: 2,10 i 3,25 m, i es repetia de manera més o menys igual en totes les ales del fossat.

Pel que fa als estrats d’obliteració antròpics, aquests diferien bastant entre les diferents zones del fossat.

A l’ala est la potència de l’acumulació d’aquest estrats antròpics que omplien la part més fonda del fossat variava entre 0,57 m i 1 m. Es varen arribar a diferenciar fins a 7 capes. La major part d’elles corresponien a terres orgàniques ennegrides. Al centre de l’ala est del fossat, en l’alçat del mur M-11, hi ha el desguàs de la canal CN-1 que conduïa les aigües brutes de l’interior del castell i les abocava a l’interior del fossat. Just a sota d’aquest desguàs la roca mare ha estat treballada per desviar les aigües i dirigir-les cap a un racó del fossat, proper a la passera on és més fondo i s’hi acumulaven totes les deixalles.

A l’ala nord el reompliment antròpic era menys potent (entre 0,10 m i 0,60 m) i no tant ric quant a material arqueològic. En aquest punt es varen identificar 4 capes, les quals, moltes vegades, estaven barrejades amb terres provinents de l’erosió de les valls del

mateix fossat. A la meitat oest d’aquesta part del fossat l’obliteració antròpica es feia menys present i només estava reomplerta per un sol estrat. A l’ala oest el fons del fossat tant sols estava reomplert per un sol estrat d’argiles de color marró fosc vermellós que cobrien directament la roca mare. La seva potència variava entre 0,15 i 0,30 m.

En resum, el material arqueològic s’acumulava sobretot a l’ala est del fossat, lloc on hi ha el desguàs de la canal CN-1 i l’accés a l’interior del castell, en canvi, a les ales nord i oest el material arqueològic era pràcticament inexistent.

En total s’han excavat 95,8 m de llargada del fossat, que, com ja hem comentat, pertanyen a les ales nord, est i oest. En aquestes zones el fossat està excavat a la roca mare (pissarra) de manera irregular però sempre intentant mantenir una forma de V, tot i que en alguns punts té forma de U (Fig. 4). A l’angle sud-est i a l’ala oest es conserven les marques que deixaren les eines amb les quals s’excavà el fossat en època medieval.

Les amplades del fossat són molt variades (Fig. 5). A l’ala est l’amplada màxima del fossat és de 4,85 m, a l’angle nord-est és de 8,30 m, a l’ala nord és de 12,65 m, i a l’ala oest de 12,10 m. El fons del fossat també

431

Ferran CODINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 429-432

Figura 6. Vista de l’interior de l’angle nord-est del fossat on es poden apreciar els arrencaments dels arcs que conformaven la passera.

432

és molt irregular, amb amplades que van dels 90 cm fins als 4,10 m.

Les alçades de l’escarpa i contraescarpa del fossat varien segons la zona. A l’ala est la contraescarpa mesura 2,70 m d’alçada, en canvi l’escarpa està continuada per l’alçat del mur M-11 del sector 9 que és atalussat. No sabem la mida exacta d’aquest, però, actualment, l’alçada conservada de l’escarpa és de 6,25 m. A l’ala nord, a la part excavada, l’escarpa mesura 6 m d’alçada i la contraescarpa 4,8 m. A l’ala oest la contraescarpa mesura 6,3 m d’alçada i l’escarpa està continuada per l’alçat del mur 24 que és atalussat. L’alçada conservada és de 6,55 m.

A l’angle nord est del fossat, a l’escarpa i a la contraescarpa, s’hi han conservat els arrencaments de dos arcs de mig punt, paral·lels. Aquests estaven fets amb carreus ben escairats de pedra calcària i servien per sustentar la passera que salvava el fossat i permetia l’accés a l’interior del castell (Fig. 6).

Cronologia del reompliment del fossat La gran quantitat de material ceràmic recuperat, sobretot durant la campanya de l’any 2010, fa que no s’hagi pogut finalitzar-ne l’estudi. De totes maneres, el material aparegut en el sondeig efectuat durant l’any 2009 permet establir una primera cronologia del reompliment.

La UE 2009 cobria directament el fons del fossat.

Aquesta capa ha aportat abundantíssim material entre el qual hi ha ceràmica reduïda, ceràmica vidrada, verd-i-manganès i ceràmica ibèrica de la costa catalana. Dins la ceràmica reduïda, la forma més abundant són les gerres vora girada i llavi arrodonit, un gran recipient de vora horitzontal i llavi arrodonit, una gerra de vora girada i llavi motllurat, una olla sense coll amb la vora inclinada i el llavi

arrodonit, una vora d’una possible sitra, i un plat de parets verticals decorat a l’interior amb incisions. La ceràmica vidrada està representada per una cassola vidrada a l’interior de color verd, una vora d’una sitra vidrada tant a l’interior com a l’exterior de color verd marronós, una vora d’una gerra sense coll amb la vora vertical i el llavi arrodonit, una gerra de vora verticals i llavi motllurat i, finalment, un plat d’ala vidrat de color groc a l’interior. De verd-i-manganès hi havia un fragment informe decorat amb un motiu vegetal al fons. El fragment de costa catalana pertany a una vora de vas bicònic. Aquest estrat es pot situar dins del segle XIV. La UE 2008 era l’estrat d’origen antròpic cobert pels enderrocs del castell. Aquest estava format per ceràmica reduïda, ceràmica vidrada, blanc estannífer, blau valencià i blau català. Dins la ceràmica reduïda hi trobem un gibrell i una olla sense coll. Entre la ceràmica vidrada hi ha un vora d’olla sense coll amb el llavi motllurat de secció triangular vidrada a l’interior de color marró. La ceràmica decorada amb blau valencià correspon a dos fons d’escudelles i a fragments informes. De blau català s’ha recuperat un fons d’escudella decorat amb un escut a l’interior. De blanc estannífer només s’han recuperat fragments informes. També hi havia una làmina de ganivet i un fragment de marbre arrodonit. El material d’aquest estrat ens aporta una datació de ple segle XV. Veiem, doncs, que la cronologia dels reompliments de l’interior del fossat es mou entre els segles XIV i XV, coincidint amb les fases II i III del castell. Aquest fet ens obre dues possibilitats sobre l’origen del fossat.

Sembla molt plausible que aquest hagués estat construït en motiu de la gran reforma arquitectònica que suposà la fase II. Tot i així no podem descartar que a la fase I el fossat ja existís i que amb la fase II es reformés ampliant-lo o fins i tot aprofundint-lo, la qual cosa explicaria perquè no s’hi documenta material arqueològic del segle XIII. BIBLIOGRAFIA CAMPS, L. 2004, Els castells i masos de Celrà, Taller d’Història de Celrà.

CODINA, F. 2010, Intervencions arqueològiques al castell de Palagret durant el bienni 2008-2009, X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies-Museu Etnològic del Montseny, Girona, 473481.

EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL CASTELL DE SANT PERE DE RIBES. CAMPANYA 2010-2011 Antònia DÍAZ I CARVAJAL, Dolors CODINA I REINA

INTRODUCCIÓ El castell de Sant Pere de Ribes està situat a l’interior del nucli poblacional de Ribes de Freser, municipi de la comarca del Ripollès. El jaciment constitueix un conjunt arquitectònic d’entitat remarcable i un exemple d’assentament defensiu medieval. Les estructures es localitzen al cim d’un petit turó (912 m d’altitud) i estan emmarcades per un recinte murat de perímetre irregular amb una superfície interna d’uns 550 m², amb panys de muralla que s’assenten directament sobre el substrat natural de roca, un costat nord pla i

pendent en sentit nord-sud, la seva planta interna es reestructura a partir de tres terrasses, una superior on aflora la roca natural i altres dues més baixes que han estat utilitzades, en èpoques recents, com a cementiri primer i com espai de conreu posteriorment. Malgrat el seu emplaçament, dominat per les zones altes dels voltants, el castell formà part d’un sistema defensiu complex que controlava el pas entre el Ripollès i la Cerdanya.

Els treballs arqueològics s’han dut a terme com a continuació del projecte de revitalització del castell de Sant Pere que, amb quatre campanyes

tota la resta orientada vers el sud. Al sector del migdia i resseguint el perímetre murallat trobem un camí que és un dels accessos actuals al castell. Amb un fort

arqueològiques anteriors, promou l’Ajuntament de Ribes de Freser i la Diputació de Girona en base a poder redactar el projecte per a l’adequació i difusió

433

SECTOR 1 SECTOR 7

SECTOR 2

SECTOR 6

SECTOR 3

SECTOR 4

SECTOR 5

0

5M

Figura 1. Castell de Sant Pere. Planta general.

Antònia DÍAZ I CARVAJAL, Dolors CODINA I REINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 433-436

d’aquest element patrimonial.

La intervenció que presentem es vincula als treballs de rehabilitació del castell i ha estat motivada per la concessió per part de la Generalitat de Catalunya d’un pla d’ocupació que ha permès el treball d’una tècnica arqueòloga i un oficial manobre durant un període comprés entre novembre de 2010 i maig de 2011. Les línies d’actuació s’han centrat per una banda en la neteja i la consolidació de les estructures del sector 6, per una altra en la excavació integral del bancal intermedi (sector 4).

Figura 2. Castell de Sant Pere. Sector 6. Escales.

DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA

434

L’existència de dos castells a l’entorn de Ribes de Freser fa difícil destriar els orígens de la història del recinte. El castell primitiu sembla haver estat el de Segura, situat al nord de la vila a 1.142 m d’altitud.

No seria fins el segle XII o XIII quan es construiria, prop de la població, el castell de Sant Pere. Al 1276 passà a pertànyer al regne de Mallorca, jugant un paper molt important en les rivalitats amb els comtes de Barcelona. El 1289 va ser pres pel rei català Alfons el Franc; pel tractat d’Argelers fou retornat a la Casa Reial de Mallorca fins a la fi del regne quan definitivament va ser incorporat a la corona catalanoaragonesa. Al llarg dels segles XV i XVI i fins la Guerra Gran trobem notícies del castell; després, aquesta zona perdé protagonisme i les mencions són més escasses. La seva destrucció s’esdevé des de la invasió napoleònica fins als nostres dies.

terrassa superior amb el bancal intermedi així com dos paviments, en diferents nivells, construïts amb pedres allargades. Pel que fa a l’escala, es tracta de les restes força malmeses de 8 graons construïts en pedra local que per la banda oest es disposen directament sobre la roca del turó i que permeten salvar el desnivell que hi ha entre la terrassa superior i la segona. El nivell superior d’aquesta escala està afectat per una estructura posterior. Es tracta d’un probable paviment, parcialment conservat, format per pedres allargades que disposades transversalment i amb una lleugera inclinació semblen dirigir-se al bancal superior. El paviment inferior, fet amb rierencs, és un espai distribuïdor del trànsit entre els diferents àmbits.

S’ha realitzat la consolidació amb morter i sorra dels esglaons de l’escala, i s’han relligat les pedres dels murs allà on la conservació era més precària.

NETEJA I CONSOLIDACIÓ DEL SECTOR 6

EXCAVACIÓ DEL SECTOR 4

El sector 6 constitueix un espai situat al nord-est del castell. L’excavació realitzada al 19831 posà al descobert l’existència de dues estances: la de l’oest, més alta, amb accés a nivell de la segona terrassa, i la de l’est, més baixa, amb una obertura en el seu costat de llevant, que comunica amb una torre de planta semicircular. Ambdues tenen el mur nord assentat sobre la roca natural retallada. Les habitacions es comuniquen amb la part alta per una escala de quatre esglaons tallats a la roca on hi ha excavats uns forats ovalats. Les tasques desenvolupades en aquest sector han estat la neteja de les terres i la vegetació que s’havien acumulat al llarg dels darrers anys i que emmascaraven les restes estructurals conservades.

A més, la retirada d’aquest sediment ha posat al descobert les escales de circulació que comunica la

En aquest sector s’han descobert les restes d’una habitació de considerables dimensions que se situa al centre i a la banda est del bancal intermedi. Es tracta d’una estança rectangular, d’uns 7 m per 2,5 m, amb una superfície de 15,7 m² i orientada en sentit estoest. Estava colgada per un nivell d’enderroc format per terres i pedres, amb un nombrós conjunt de teules i carbons en la seva banda est, que es podria relacionar amb una coberta. És interessant indicar la presència entre el sediment de 35 fragments de pedra de molí de granit, alguns d’ells amb senyals d’haver estat cremats pel foc. L’excavació s’aturà a nivell d’un sòl format per pedres rierenques corresponent a l’ocupació final d’aquest àmbit. El material ceràmic recuperat ha estat escàs; destaquem la presència de ceràmica blava catalana associada al paviment, que

Excavació arqueològica al castell de Sant Pere de Ribes. Campanya 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 433-436

ens el situaria en una cronologia del segle XV. L’estança, sense tancament murari per la banda est, comunica, mitjançant un marxapeu de pedra, amb el paviment de rierencs i les escales documentats en l’excavació del 1983. La resta del perímetre de l’habitació el formen murs que, per la cara interna, han conservat una alçada entorn dels 80-100 cm.

El mur oest, orientat en direcció nord-sud, presenta 3 tipus de parament: la meitat sud correspon a l’amortització d’una estructura anterior, feta amb carreus rectangulars de mida mitjana lligats amb morter de calç de color blanquinós i textura dura. El cantó nord s’adossa a la roca natural i està format per un llenç de pedres irregulars lligades amb argila.

Tots dos panys estan coronats per lloses de pedres i rebliment de calç de coloració grisa pertanyent a una fase posterior. En direcció est-oest i amb una amplada aproximada d’uns 80 cm, es documenta el mur que tanca l’estança per la banda meridional; la seva cara externa delimita, pel nord, amb el bancal inferior, que encara es troba en procés d’excavació. Observem, no obstant això, que s’assenta desigualment sobre el terreny, seguint la configuració orogràfica de la roca natural, amb una inflexió vers el sud que comença a uns 150 cm per la banda de llevant. Presenta un parament heterogeni a causa de les diverses reformes que s’han realitzat en el recinte. Per la cara sud observem que el parament d’aquest mur amortitza estructures anteriors. A un nivell superior, el mur presenta fileres de pedres més escairades que podem relacionar amb el moment de funcionament de l’estança. Finalment, una reforma d’època moderna corona tot aquest tram murari.

Aquest mur està travessat per diversos desguassos: en la cara sud es compten tres forats de desguàs de secció quadrangular, dos d’ells es documenten també per la cara interna; el tercer, que se situa a l’extrem est, per sota de l’empedrat, es pot relacionar, possiblement, amb el retall realitzat en el substrat rocós d’uns 20 cm d’amplada, que discorre paral·lel a les escales (sector 6) i que, en sentit nord-sud, condueix les aigües sobrants de les terrasses superiors cap a la inferior.

Tot aquest àmbit es tanca pel nord amb un mur d’uns 8 m de llargada i 1 m d’amplada que ha conservat una alçada regular, d’aproximadament 90 cm. S’adossa a la roca natural i, per tant, només és visible per la seva cara interna. Format per entre 6-8 fileres de pedres lligades amb morter i sorres, es recolza, per la banda oest, al penyal que aflora en l’angle nord-oest. En

Figura 3. Castell de Sant Pere. Sector 4. Àmbit central.

la seva filera superior es documenta un desguàs construït amb dos paral·lelepípedes de pedra que, desbastats, formen un canal d’uns 15 cm d’amplada.

Al nord d’aquest mur es documenten altres restes muràries que molt malmeses s’assenten sobre el retall rocós.

El paviment d’aquest àmbit és un sòl empedrat que s’estén per tota la superfície interna i al que hem associat ceràmica blava catalana. Presenta un nivell de circulació irregular causat, probablement, per l’esfondrament dels estrats inferiors; a més s’ha vist afectat per dos retalls que perimetralment són arrodonits. A hores d’ara no estan excavats i, per tant, desconeixem la seva funcionalitat.

CONCLUSIÓ La finalització de l’excavació del sector 4 ens ha permès documentar un nou àmbit de considerables dimensions i perpendicular a l’eix del turó, que ens ajudarà a configurar l’evolució històrica del castell.

Els treballs s’han aturat amb la troballa d’un paviment de pedra corresponent a l’últim nivell d’ús i, per tant, la seqüència estratigràfica no ha estat esgotada.

Tot i així, la factura dels seus paraments reflecteix, que al llarg del temps, s’han efectuat diverses remodelacions. L’escassetat del material documentat ens dificulta l’adscripció cronològica de les diferents fases, i només la troballa de ceràmica blava catalana, associada al paviment, ens situa l’ús inicial d’aquesta habitació voltant el segle XV. Contemplem, per tant, la construcció de tot aquest àmbit dins les reformes del castell que s’efectuaren al llarg de la segona meitat del segle XIV. En efecte, les notícies històriques ens informen d’una gran obra restauradora cap el 1374, quan Pere Galceran de Pinós fou nomenat governador general de tots els comtats del Rosselló i la Cerdanya

435

Antònia DÍAZ I CARVAJAL, Dolors CODINA I REINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 433-436

i impulsà la reconstrucció de les fortificacions.

BIBLIOGRAFIA AA. VV. 1987, Castell de Ribes. Catalunya Romànica, vol. 10, Enciclopedia Catalana, Barcelona.

CATALÀ, P., BRASÓ, M. 1976, Els castells catalans, Rafael Dalmau editor, Barcelona.

MARTÍN, A. 1987, Memòria de les campanyes d’excavació de 1983 a 1985 i la campanya de

436

consolidació de 1987, realitzades al castell de Sant Pere, Ribes de Fresser, Ripollès. Inèdit: dipositat a l’arxiu del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

NOTES M. Aurora Martín i Ortega. Memòria de les campanyes d’excavació de 1983 a 1985 i la campanya de consolidació de 1987, realitzades al Castell de Sant Pere, Ribes de Freser, Ripollès.

1)

CASTELL DE ROCABRUNA RIPOLLÈS), 2010-2011

(CAMPRODON,

Bibiana AGUSTÍ FARJAS, Dolors CODINA I REINA

INTRODUCCIÓ El castell de Rocabruna és un conjunt fortificat d’època medieval construït sobre un turó amb control visual de la vall de Beget cap a l’est, l’alta Garrotxa al sud i la zona pirinenca de Coll d’Ares cap al nord. Està documentat des del 986 com a propietat de Pere de Rocabruna, partícip de l’expedició del comte de Besalú Oliba Cabreta en auxili de Borrell II de Barcelona, per tal de reconquerir la ciutat de Barcelona, presa per Al-Mansur. Els documents posteriors parlen de canvis de mans durant els segles XII i XIII, del terratrèmol que destrueix la capella al segle XV i de la participació de Pere Desbac, senyor de Rocapruna, com a valedor de Joan II en la Guerra Civil catalana.

La intervenció arqueològica té lloc en combinació

amb el projecte de consolidació i restauració que el Servei de Monuments de la Diputació de Girona hi desenvolupa des del 2006. Amb la intervenció de 2011 hem finalitzat l’excavació i el registre dels nou àmbits d’habitació del recinte sobirà i hem iniciat la dels espais del recinte jussà.

SÍNTESI DELS RESULTATS En la darrera edició d’aquestes Jornades (Agustí/ Codina 2010) ja vam definir la distribució espacial del recinte sobirà del castell o Zona 1 (Fig. 1), estructurat amb una entrada al sud, una torre al nord i un pati central al voltant del qual es distribueixen diverses estances, entre les quals una cisterna. Les dues darreres intervencions s’han destinat a descobrir els nivells d’ús i la seva preparació fins arribar al subsòl 437

Figura 1. Planta del recinte sobirà del castell de Rocabruna.

Bibiana AGUSTÍ FARJAS, Dolors CODINA I REINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 437-443

438

Figura 2. Seqüència constructiva dels elements perimetrals del nord: restes parcials d’un mur circular (UE 1201 a la part inferior esquerra) sobre el que es recolza la torre circular (UE 1007) amb el seu basament quadrat (dreta) i les seves posteriors reparacions (part superior esquerra).

Figura 3. Vista del recinte sobirà des del sud. L’espai central correspon al pati distribuïdor, als dos costats es reconeixen les grans cambres, el sector 6 (esquerra) i el sector 4 (dreta) i al nord (al fons) la torre circular amb les seves reparacions arquitectòniques.

en tots els sectors d’aquest recinte sobirà; també per iniciar la descoberta del perímetre exterior.

A nivell constructiu hem pogut identificar dos moments

En el sector 1 també podem parlar de dos moments d’ús ben diferenciats. L’estructura original, de forma rectangular i amb dues finestres llargues i estretes a

diferents en el sector 7, el més recent associat als nivells d’ús que hem excavat i que ens situa en plena època moderna (XVI-XVII) a partir dels materials arqueològics. No s’ha conservat material arqueològic (ceràmica, metalls) corresponent al moment més antic del conjunt. Observant l’estructura constructiva de la torre, amb basament quadrangular i aixecament circular, pensem que pot haver estat originalment un sol edifici aïllat, amb funció de talaia militar i sense funció residencial. Compta amb elements que la diferencien clarament del recinte sobirà, com és el parament composat per carreus rectangulars molt ben escairats (lleugerament corbats els superiors) i que precisen molt poc morter en la seva disposició murària; tota la base està assentada sobre el subsòl rocós, sense falles, adaptant-se als desnivells naturals però sense rebaixar-lo, almenys en els espais on hem pogut observar-lo (Fig. 2). En contrast, la resta del recinte sobirà, allargassat cap al sud, ha estat construït en una segona fase, de manera simultània i responent a un disseny arquitectònic preconcebut (Fig. 3). Aquest conjunt d’estances s’ha adaptat també a l’aflorament rocós, més elevat en aquest punt, i amb una orientació que segueix l’eix nord-sud com una petita cresta. En aquesta part més alta s’ha disposat el pati central, i s’ha anivellat la resta d’àmbits en funció d’aquesta cota, utilitzant els murs perimetrals com a elements de contenció del sediment, fet necessari per tal d’obtenir prou superfície com per assolir les estances bàsiques d’un lloc de residència senyorial.

est i oest en una cota massa elevada com per haver estat espitlleres, podria haver funcionat com a capella del castell; una capella, la destrucció sísmica de la qual refereixen els documents del XV. L’estança es revesteix posteriorment amb un mur intern revestit amb morter de calç i fa la funció de cisterna fins els segles XVI-XVII. En els sectors 2, 4, 6, 8 i 9 hem pogut contrastar, tal i com ja hem dit anteriorment, que el subsòl natural ha estat retallat fins a aconseguir la mateixa cota de circulació que la més alta del pati, reomplint els desnivells de la roca amb sediment i restes arqueològiques residuals.

També queda contrastada la hipòtesi referent als paviments. És a dir, es demostra que no tots els paviments han estat empedrats sòlids -d’altra banda els únics ben conservats-, sinó que les cambres laterals (sectors 4, 6, 9) han d’haver tingut com a paviment estructures fetes amb material perible (fusta o tèxtil) atès que no en podem identificar cap altre en aquests espais. La inferència directa d’aquest tipus d’estructures queda manifesta en els solcs tallats a la roca en el sector 4 i que ens dibuixen una disposició de bigues paral·leles sobre el subsòl que podria haver sostingut un empostissat. Les estances que no presenten aquesta característica ni paviments empedrats podrien haver estat cobertes per estores o simplement per terra compactada (sector 6).

Excepcionalment, en el sector 9 hem reconegut fragments molt malmesos de diferents paviments, molt simples, fets amb morter de calç. Algunes

Castell de Rocabruna (Camprodon, el Ripollès), 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 437-443

Figura 4. Vista frontal de la latrina (sector 3), un cop excavat el nivell de circulació. S’observa el canal de desguàs que procedeix del pati i connecta amb la xemeneia d’evacuació de la pròpia latrina, dins el mur perimetral que veiem al fons.

estructures molt simples, com el banc corregut del sector 2, el pedrís cantoner del sector 6 i el del sector 9, podrien haver actuat com a seients o com a suports de mobiliari. En contrast, no hem localitzat cap estructura de combustió que puguem identificar com llar de foc o cuina.

La funcionalitat específica de cada un dels àmbits d’habitació, que havíem deixat pendent per a l’acabament de les intervencions en el recinte sobirà, no es pot determinar de manera concreta per a totes les estances. Tanmateix, sembla coherent associar la torre (sector 7) i els espais adjacents (sectors 8 i 9) a un ús defensiu i de vigilància que s’avé amb el material recuperat: nombroses restes d’armes i eines de tall, molts claus procedents d’elements de fusta -portes, escales, caixes- i residus de ceràmica i fauna.

Ja hem comentat que coneixíem la funció de cisterna del sector 1. Malgrat no podem certificar la funció original de l’espai rectangular que ocupa, pensem que l’opció d’haver estat primer una capella

queda dins del possible. De fet, pot encaixar amb les referències documentals que fan referència a un canvi d’ubicació de la capella de Sant Llorenç arran dels terratrèmols del primer terç del XV. Les remodelacions arquitectòniques de mitjan-final del XV podrien coincidir amb la conformació general del perímetre del recinte sobirà. A favor d’aquesta hipòtesi tenim l’evidència que la construcció del recinte sobirà només presenta un afegit entre la torre S. 7 i la resta.

D’altra banda, els murs que corresponen a la cisterna S.1 no semblen haver estat mai aïllats ni en la lectura vertical externa s’hi reconeixen elements que facin pensar en més d’una fase.

També havíem determinat la funció de latrina o comuna del sector 3 (Fig. 4), tant per les seves dimensions com pel dispositiu de desguàs construït en el mur perimetral de llevant i que serviria també per desguassar l’aigua sobrant del pati.

El sector 2 sembla respondre a un espai d’accés, que actua com a vestíbul i potser estança de guàrdia.

El paviment empedrat i el banc de pedra corregut fan pensar en un espai molt transitat i destinat també a fer-hi alguna llarga estada del tipus de guàrdia; l’accés cap al pati S. 5 presenta una línia marcada en el paviment però no hi ha cap desnivell ni es conserven pollegueres que ens puguin indicar l’existència d’’una porta. Tot i que l’espai havia estat cobert amb teula i no hi ha evidència d’una segona planta, potser es tractava d’una cambra de pas i de control d’accés però sense estar preparada per fer-hi estada social o d’oci.

Els sectors 4 i 6 semblen respondre a funcions similars tant per la naturalesa del material recuperat (eines de costura i de joc, vasos per emmagatzemar aliments i cuinar-los, residus càrnics) com per la inferència de nivells de circulació de cert confort: al sector 4 les empremtes en el subsòl rocós ens fan pensar en una instal·lació d’un paviment empostissat, l’absència total de paviments en el sector 6 fan sospitar que el paviment també devia correspondre a una instal·lació en material perible. Per tot això, pensem que aquestes dues cambres devien estar destinades a fer l’estada, amb una funcionalitat polivalent. Totes dues tenen un accés esglaonat des del pati, amb elements de porta (xarneres, claus de pany) recuperats sota l’enderroc dels murs. Totes dues cambres podrien haver tingut una entrada de llum natural important des del pati, sense que s’hagi documentat l’existència de plaques d’alabastre translúcid o de vidres emplomats. Per sobre d’aquestes dues o d’una d’elles hi havia una

439

Bibiana AGUSTÍ FARJAS, Dolors CODINA I REINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 437-443

segona planta, tal com testimonien els esglaons que s’enfilen en el pati i una petita base de columneta de finestra recuperada en els nivells d’enderroc.

Finalment, el sector 5 té una importància cabdal en l’espai del recinte sobirà. Funciona com espai distribuïdor, com accés al pis superior, com a pati de llum destinada a les estances de la planta baixa i com recaptador-conductor d’aigua de pluja sobrant.

440

A l’espai exterior hem definit tres noves zones: Zona 2: perímetre nord del recinte sobirà. Identifiquem i excavem les restes d’una petita edificació (S 1) annexa al nord de la torre (en ús al segle XVI), que supleix algunes estructures muràries i de circulació anteriors (no podem datar-les amb exactitud). En la intervenció de 2011 hem pogut veure les set filades que resten del tram circular del mur UE1201 (Fig. 2), amb un parament de pedres rectangulars, poc treballades, unides amb morter gris, disposades sobre la roca mare en lleuger pendent cap a llevant.

Malgrat ha estat destruït antigament, la disposició d’aquest mur i l’adaptació esglaonada del subsòl rocós fan pensar en una utilització antiga d’aquest espai potser com accés alternatiu a la torre o a la construcció primigènia del recinte sobirà.

Zona 3: perímetre sud del recinte sobirà. Sota l’enderroc de la façana (segle XVII) apareix una estructura esglaonada d’accés a l’edifici del recinte sobirà (Fig. 5) i relacionada amb un nivell d’ús (el desenrunament ha estat realitzat el 2011, queden pendents d’excavar els nivells d’ús).

Zona 4: perímetre oest del recinte sobirà. En la primera neteja hem pogut identificar alguns murs de terrassament i diferents espais de circulació entre el recinte sobirà i la muralla exterior.

ESTUDI DELS MATERIALS L’estudi dels materials del recinte sobirà constitueix una part molt interessant d’aquestes darreres intervencions.

Les restes de fauna (1.075 elements) es distribueixen en un gran nombre d’elements d’ovicaprins (costelles, maxil·lars i extremitats), seguit de suids (costelles, maxil·lars i extremitats), aus (ossos llargs d’espècies no determinades) i bòvids (costelles i extremitats).

La major part d’aquestes restes presenten senyals de tall i de cocció (bullit i ast), i molts corresponen a individus joves, indicant una estabulació organitzada i productiva. També presenten senyals de rosegat de carnívor (especialment els extrems dels ossos llargs) que fan pensar en la presència de gossos a l’interior del recinte sobirà. Els carnívors tenen una petita representació sense que haguem pogut determinar l’espècie però, en tot cas, es tracta de petits exemplars. Les llebres i els cèrvids estan mínimament presents, com a testimonis de l’activitat de cacera, i els èquids (cavalls, mules o ases) tenen també una presència testimonial en la dieta. família Suïd Ovicàprid Au nd Bòvid Carnívor nd Lepus Equus Cèrvid

n 190 135 68 50 34 13 5 3

Pel que fa a la ceràmica (1.323 fragments) i el vidre (43 fragments), es tracta de conjunts una mica més voluminosos que en les campanyes anteriors, la qual cosa pot indicar que els recipients habituals podrien haver estat de fusta (escudelles, plats, culleres) i cuir (bótes, bocois) més que no pas de terrissa o vidre, reservats a un ús més restringit. En síntesi pel recinte sobirà podem parlar d’aquesta distribució tipològica del material ceràmic: Tipus de ceràmica Cuina Gran recipient Oxidada sense vernís Reflex metàl·lic XVI-XVIII Blau català XV-XVI /manganès XV Blau català XVII-XVIII Popular catalana monocroma Popular catalana policroma

Figura 5. Estructura esglaonada al sud del recinte sobirà per accedir-hi.

n 365 116 83 172 25 5 87 181

Tipològicament la ceràmica de cuina sense vernís (olles, cassoles) és la més habitual, seguida de la policroma i els grans recipients (gerres i cossis).

També es troba ben representada la ceràmica amb reflex metàl·lic del XVI-XVIII i la popular catalana monòcroma (plats, escudelles) així com l’oxidada

Castell de Rocabruna (Camprodon, el Ripollès), 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 437-443

sense vernís, mentre que la pisa decorada amb blau català XVI-XVII (sempre escudelles) és molt escadussera. Els 43 fragments de vidre corresponen a fragments de recipients bufats, alguns dels quals mostren elements decoratius com degotalls adherits a la superfície exterior o línies de color. No podem concretar la morfologia d’aquests recipients, probablement ampolles o vasos. També dues peces de vidre -una tallada com una gemma per encastar en metall i una altra en forma de dena de collarpertanyen a ornaments, potser femenins.

El material metàl·lic constitueix la part més característica del jaciment. L’anàlisi funcional de l’any 2011 es troba encara en procés d’estudi a càrrec de Sylvain Vondra. Un gruix important el formen els objectes de ferro (50 claus, 14 planxes d’armadura clavetejades amb gavarrots de bronze, eines/armes de tall i/o projectils, una baula de collar de gos, 1 projectil), claus de pany (de portes o caixes), una ferradura de cavall, dos esperons de cavaller, dos didals i un bon nombre d’agulles de cap de bronze, mentre que un petit nombre d’objectes respon a elements de fermall (una sivella rodona) i tiges diverses (n=41), la major part de bronze (Fig. 6 i 7)

Figura 6. Fermall de bronze per a corretja, amb decoració zoomorfa representant un au.

Figura 7. Fermall de corretja metàl·lica amb aleació de coure, part interior corbada, amb perforacions pels ribets que fixen la tija de cuir.

Figura 8. Pesal de croat de Barcelona o Perpinyà. Anvers amb bust del rei.

Figura 9. Pesal de croat de Barcelona o Perpinyà. Revers amb creu de croat, punts i anelles amb contramarca de l’escut.

Numismàtic. La identificació i la valoració ha estat a càrrec de Josep Maria Llorens. Correspon a 4 peces de bronze procedents dels nivells d’ús dels sectors 5 i 6. Tres són monedes (un senyal de billó, un diner de billó de Perpinyà del 1493 i un diner de Ferran II del 1494), mentre que la quarta és un pesal (UE 161127) o peça destinada a comparar amb el pes de les peces monetàries per evitar les falsificacions (Fig. 8 i 9). Els pesals només es tenien en propietat en cases de certa rellevància social. Totes elles es daten entre mitjan i final del segle XV i tenen com a referent el rei d’Aragó Ferran II. Entre el material lític volem destacar una única pedra foguera de sílex negre, diversos fragments de molins de basalt apareguts fora de context i una massa de granit, amb restes d’emmanegament.

Entre els elements d’os treballat destaquen d’una banda tres elements de mànec d’eina o ganivet elaborat en os, un d’ells amb cercles incisos com a decoració (Fig. 10), un altre amb decoracions lineals (en procés de restauració), un tercer sense decorar.

D’una altra, un fragment diafisari d’os mostra un solc per fer lliscar una tija, que potser està relacionat amb armament. Finalment, dues peces de joc de

441

Bibiana AGUSTÍ FARJAS, Dolors CODINA I REINA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 437-443

localitzat paral·lels a la península Ibèrica; pel que sembla, són peces que formen part d’un joc molt popular en l’època medieval anomenat tric-trac, a mig camí entre les dames i els escacs.

CONCLUSIONS

Figura 10. Mànec d’os polit i amb decoració incisa de cercles.

442

Figura 11. Fitxes de joc treballades en os. Anvers representant una àliga en aparició frontal.

Figura 12. Fitxes de joc treballades en os. Revers representant el símbol de Peixos i una àliga en aparició lateral.

taula (Fig. 11 i 12), circulars, decorades amb motius zoomorfs incisos a les dues cares i amb el contorn polit; ambdues tenen el mateix motiu d’una àliga de front en una cara i, a l’anvers, una presenta una àliga de mig perfil i l’altre dos peixos cap-i-cuats com el símbol astrològic de Peixos. Tot el conjunt s’emmarca en el treball de tabletterie molt ben conegut i estudiat en el centre i nord medieval francès (Chandevau 2002). De les peces de joc, de moment, no n’hem

Amb la intervenció de 2011 es tanca l’excavació del recinte sobirà del castell de Rocabruna. Per bé que l’estudi de les restes ens pot ajudar a emmarcar millor la forquilla cronològica, fins el moment pensem que l’adequació del conjunt es realitza a final del segle XIV i té el seu ús durant tot el XV, coincidint amb l’inici de les revoltes remences, la Guerra Civil catalana (Sobrequés 2006, 257-259, 278, 293, 359) (Puig 2008), i perdura durant el segle XVI, finalitzant la seva funció residencial-militar al segle XVII, amb una durada aproximada de 150-200 anys. El material ceràmic i de fauna recuperat correspon majorment a residus de menjar i a recipients i utensilis de cuina. Alguns elements de prestigi ens indiquen la presència senyorial en el recinte (gerreta d’importació italiana, peces de joc, aplics metàl·lics de caixes o armaris). També hem pogut recuperar un bon nombre d’elements d’armament ofensiu (ballesta, artilleria) i defensiu (armadures) corresponent a soldats de rang superior.

Una aportació interessant de les darreres intervencions ha estat poder contrastar que, a més d’aquest moment d’ús baixmedieval i modern, avalat pel material arqueològic, la presència d’estructures i arranjaments anteriors, això sí, desmuntats i malmesos, testimonia una seqüència estratigràfica més completa de la que havíem pogut definir en les anteriors intervencions. Es tracta de la torre circular, a la que ja li havíem reconegut un parament més regular que a la resta del recinte sobirà, i el seu espai perimetral al nord i nord-est, amb restes d’arranjaments esglaonats sobre la roca així com un tram de mur estroncat al costat est. Tot plegat sembla respondre a un primer moment del castell, anterior a la residència que percebem actualment, i que potser només precisava d’una torre-talaia en el punt més alt. Ignorem actualment si aquest moment es pot associar directament al gran edifici de ponent que queda immediatament per sota de la torre.

Resoldre aquesta qüestió és un dels objectius futurs del projecte arqueològic.

Castell de Rocabruna (Camprodon, el Ripollès), 2010-2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 437-443

BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, B. 2012, Projecte de consolidació i restauració del Castell de Rocabruna (Camprodon, Ripollès). Memòria de la intervenció arqueològica 2008-2009.

AGUSTÍ, B., CODINA REINA, D. 2010, Castell de Rocabruna (Camprodon, Ripollès), 2008-2009, X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies.

ALMERICH, Ll. 1984, Els castells de Catalunya, Editorial Millà, Monografies històriques de Catalunya, Barcelona.

BAYONA, Ll. 2007, Projecte de consolidació del Castell de Rocabruna. Inèdit.

CATALA, P. 1990, Els castells catalans, vol. 1-4, Rafael Dalmau editor, Barcelona.

CHANDEVAU, F. 2002, La motte castrale de

Boves (Somme). Tabletterie et petits artefacts (XXVIe siècles), Revue Archéologique de Picardie.

Trimestriel,1-2, 25-71.

CONTAMINE, Ph. 1980, La guerre au Moyen Age, Ed. Preses Universitaires de France, Paris.

CRUSAFONT, M. 1982, Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval (785-1516), Madrid.

CRUSAFONT, M. 1990, La moneda catalana local (s.XIII-XVIII), Barcelona.

PUIG, M. 2008, El segle XVIII. A Història de la Garrotxa, Diputació de Girona, 439.

TELESSE, A. 1991, La vaixella blava catalana de 1570 a 1670. Repertori, catalogació i proposta per a la seva nomenclatura. Investigació bibliogràfica sobre la pisa hispànica, Barcelona.

VONDRA, S. 2012, Castell de Rocabruna. Étude du mobilier militaire. Inèdit.

443

444

SEGUIMENT I EXCAVACIÓ AL CASTELL DE BELLCAIRE D’EMPORDÀ (BAIX EMPORDÀ) Joaquim GRAU SALVÀ, Elisenda MOIX EZQUERRA Àtics, s.l.

INTRODUCCIÓ Entre el 27 de setembre i el 30 d’octubre de 2010 tingué lloc una intervenció de seguiment i excavació al castell de Bellcaire (Fig. 1). Aquesta era motiu d’una reforma que duia a terme l’Ajuntament de Bellcaire, amb l’execució de l’empresa Construccions Narcís Matas, S.L. L’obra, inicialment, preveia l’execució de dos rebaixos importants, un a tocar l’entrada, per a fer-hi l’ascensor, i el segon a un àmbit al nord de l’entrada a la capella del castell, per a situar-hi l’aparell de climatització (Fig. 2).

El castell de Bellcaire el tenim molt ben documentat, doncs es construeix de nou, segons les fonts, en el context de les lluites entre Ponç Hug IV d’Empúries (?-1313) i Jaume II (1267-1327), que acabà amb el comtat d’Empúries. Aquesta fortalesa fou construïda just al límit sud del comtat, el més proper possible a la

vila reial de Torroella de Montgrí. Com a contrapartida reial en queda el testimoni inamovible del castell de Montgrí que, a causa de la fi de les hostilitats entre les dues parts, quedà inacabat.

DESCRIPCIÓ DELS TREBALLS Els treballs s’iniciaren el 27 de setembre, amb el seguiment del rebaix per a fer el forat d’ascensor.

Aquest va ser anomenat sondeig 1 i corresponia a una cala de 2,20 m per 2,30 m de superfície. De seguida començaren a aparèixer restes arqueològiques. Es tractava d’un mur, orientat nord-sud, que presentava unes mides de 0,80 m d’amplada per 6,40 m de llargada. Estava fet amb pedres de grans dimensions lligades amb morter de calç blanca. Aquest recolzava sobre una banqueta construïda amb pedres sense treballar que sobresortia 0,15 m per cada banda. Per

Sector 2

Rasa de fonamentació

Església

Sector 4 Pati

Cisterna

Sector 1

Sector 3

Mur fundacional Figura 1. Planta general del jaciment amb indicació dels sectors.

Capella

445

Joaquim GRAU SALVÀ, Elisenda MOIX EZQUERRA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 445-447

Figura 2. Vista del mur fundacional del castell descobert durant la intervenció.

446

les dimensions i parament, comparant aquest mur amb la resta de llenços del castell, es pot determinar que es tracta d’un dels murs fundacionals de la fortalesa.

El segon sondatge el realitzàrem a tocar del mur de tancament est, just al nord de la capella del castell (sector 2). Aquest fou un sondatge que amidava 4,10 m de llarg per 3,10 m d’ample. Quan arribàrem a la cota d’1 m de profunditat poguérem distingir la banqueta de fonamentació: es tractava d’una rasa de 0,80 m d’amplada just a tocar el mur est. Aquesta rasa ens va proporcionar la suficient quantitat de material ceràmic per a aconseguir datar la construcció del castell en el moment en què ens n’informen les fonts, a final de segle XII i principi de segle XIII. Seguidament, passàrem a fer el control del rebaix general que s’havia de fer als àmbits sud i al pati del castell. Tot i que, en primer moment no estaven projectats, la presència d’evidències anteriors a la construcció del castell en les proximitats ho va aconsellar (a pocs metres a l’est trobem l’era de can Llapart, jaciment romanorepublicà). El seguiment dels rebaixos, però, posà de manifest el remogut del sòl durant els segles XIX i XX. En l’àmbit anomenat sector 1, l’immediatament a tocar de l’entrada, es pogueren localitzar una sèrie de canalitzacions de desguàs, que convergien totes en una que evacuava les aigües brutes fora del castell, per la porta. Aquesta canalització estava feta amb rajol, presentant les característiques de les canalitzacions utilitzades des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. Un cop enretirada la canalització, poguérem documentar una filada de pedres carejades cap al que seria una canal més antiga. Aquesta podria tractar-se, tot i que no en tenim proves en el material aparegut, de la canal de desguàs original

Figura 3. Rasa de fonamentació que ha facilitat els materials per datar l’edificació del castell.

de la construcció, doncs el seu mètode constructiu, feta amb una filada de pedres posades verticals, ens recorda les canalitzacions de desguàs medievals.

No es va recuperar, però, material que confirmi aquesta teoria; de tota manera, un cop enretirada, no aparegué cap altra canalització.

El sector 3, a llevant de la porta d’entrada, separat del sector 1 pel mur fundacional anteriorment descrit, havia de patir un rebaix de 0,49 m. El seguiment arqueològic d’aquest rebaix va permetre la documentació d’un nivell de circulació -paviment fet de morter de calç blanca- que cobria un nivell de terraplenament en el que es localitzaren diversos forats i retalls destinats a la col·locació de bastides.

El sector del pati (sector 4) va presentar més complexitat d’estructures. En primer lloc cal remarcar que aquest estava presidit per un brocal de cisterna.

De forma quadrada i fet amb pedra lligada amb morter de calç, era el colofó a una cisterna de forma rectangular, que es marcava al sòl amb un paviment d’opus signinum. La perillositat de l’operació va impedir baixar per veure el parament intern de dita cisterna i així poder aventurar una datació.

Seguiment i excavació al castell de Bellcaire d’Empordà (Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 445-447

Al seu voltant una sèrie d’altres petits dipòsits, voltats amb rajol, dels que sortien una sèrie de canalitzacions fetes amb rajol, configuraven un complex entramat de clavegueram i xarxa de captació d’aigües que hem de datar de mitjan de segle XIX. CONCLUSIONS El castell de Bellcaire presenta una seqüència estratigràfica complexa, sobretot en les zones que quedaren a l’aire lliure en el seu primer moment.

Aquestes patiren una sèrie de reformes al llarg dels anys que hem anat documentant amb la nostra intervenció. De tota manera, cal remarcar que la major part d’aquestes reformes tingué lloc a partir de la segona meitat del segle XIX. Aixecament de parets, canvis en els sistemes d’evacuació d’aigües... com a conseqüència de l’ús d’aquest edifici per part de la societat civil, al convertir-se en un edifici de titularitat municipal, aprofitant, també, per a fer-hi les escoles, a més de servir, més tard, com a seu de l’Ajuntament, funció que tindrà un cop acabades les obres.

El més interessant d’aquesta intervenció, però, ha estat la possibilitat de poder datar la construcció i confirmar les notícies que ens havien arribat per escrit, que ens el situaven just a l’inici del segle XIV. El sondatge que ha deixat al descobert la rasa de fundació ha estat molt il·lustratiu, ja que ens ha permès recuperar una bona quantitat de material de l’època (sobretot diversos fragments de verd-imanganès).

En les zones en què s’ha arribat fins a tocar la roca natural (sector 2), no s’han documentat restes d’estructures o material que ens facin pensar en una ocupació anterior del lloc que ocupa el castell.

BIBLIOGRAFIA BADIA, J. 1989, Catalunya Romànica VIII, L’Empordà 1, 58.

CODINA, F. 2002, Intervenció arqueològica a l’Era de Can Llapart (Bellcaire d’Empordà, Baix Empordà), VI Jornades d’Arqueologia de les comarques gironines, Sant Joan de les Abadesses, 243-246.

447

448

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL MONESTIR DE SANT MIQUEL DE FLUVIÀ (ALT EMPORDÀ).

CAMPANYES DE 2010 I 2011 Andrea FERRER WELSCH

Les campanyes d’excavacions arqueològiques a l’entorn de l’església de Sant Miquel s’han desenvolupat durant els mesos de juny i setembre de 2010 i durant el mes de setembre de 2011. Aquestes intervencions són preventives i s’emmarquen dins un avantprojecte de repavimentació, arranjament i millora de l’entorn d’aquest edifici, projecte que s’inicià l’any 2003 i que es va acomplint en diferents fases.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA HISTÒRIQUES

I

NOTÍCIES

La vila de Sant Miquel de Fluvià se situa a la comarca de l’Alt Empordà, en el límit oest d’aquesta i a uns 200 m de distància de la riba esquerra del riu Fluvià.

Les primeres evidències històriques que es coneixen, remunten a l’època romana. A pocs metres del monestir es troba el forn romà de Clos Miquel que es va descobrir l’any 1974 fent els rebaixos per a la pavimentació del carrer del forn.

Durant l’edat mitjana Sant Miquel de Fluvià formava part del comtat d’Empúries. Quan la conquesta franca de Barcelona va ser assolida i quan es va estabilitzar la frontera meridional en temps de Lluís el Piadós els religiosos van poder establir-se amb comoditat amb l’objectiu de repoblar i organitzar eclesiàsticament zones marginals deshabitades i ermes. En aquell temps, l’església regular tenia com a promotor espiritual a Benet d’Anià. El darrer moment on el benedictisme exerceix el monopoli de les construccions monacals és a la primera meitat del segle XI. És en aquest moment que es construeix el conjunt monàstic de Sant Miquel de Fluvià. El dia 26 de juliol de l’any 1045 es consagrà el solar pel nou cenobi i el 15 d’octubre de l’any 1066 es va consagrar l’església. Aquesta és de planta basilical de tres naus i transsepte, amb una torre-campanar de gran alçada i exempta. En l’acta es reafirmà la dependència respecte el monestir de Sant Miquel de Cuixà i es definiren els límits jurisdiccionals del monestir.

El segle XV va ser un segle de conflictes socials i polítics. Per una banda, hi hagué una guerra civil entre la Diputació del General i la monarquia de Joan II i, per altra banda, esclatà la Guerra Civil al 1462 entre les institucions catalanes. Després del setge de la força de Girona, alguns episodis es van viure a l’Empordà. L’any 1477, Sant Miquel de Fluvià va estar afectat per les incursions de les tropes franceses ja que aquestes tropes restaren a l’Empordà fins al 1478.

Sabem, per una disposició del papa Climent VIII, que el monestir restà agregat al monestir gironí de Sant Pere de Galligants. No és, però, fins l’any 1613 que consta la seva annexió.

El segle XIX es caracteritzà pels canvis de governs entre liberals i conservadors. Va ser un segle de convulsions, revoltes socials i guerres carlines. L’any 1835 amb la desamortització eclesiàstica, es van expropiar i vendre les propietats del monestir.

La història del cenobi es presenta força desconeguda ja que el seu arxiu es va extraviar, juntament amb el de Sant Pere de Galligants.

L’església de Sant Miquel de Fluvià va ser declarada Monument Nacional l’any 1931.

ELS TREBALLS ARQUEOLÒGICS L’any 2003 s’iniciaren les tasques de renovació i arranjament dels voltants de l’església. Els treballs arqueològics s’efectuaren en forma de rases i cales.

Davant la façana de l’església es localitzà una ocupació de l’espai com a cementiri des d’almenys el segle XV fins ben entrat el segle XX. Sota d’aquest, es localitzà una estructura de grans dimensions.

Es tractava d’un mur que transcorre paral·lel a la façana oest de l’església i que gira fins a perdre’s a l’angle nord-est del campanar, que té una llargada total de 30 m i una alçada de 3,5 m. Aquest mur s’interpretà com a estructura defensiva, que té la seva raó d’ésser en la Guerra Civil catalana. A la banda de migdia de l’església, s’hi realitzà una rasa

449

Andrea FERRER WELSCH Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 449-455

450

i tres sondejos que detectaren diferents estructures muràries, que no s’excavaren. A la capçalera de l’església s’hi localitzaren un total de 7 enterraments en fosses simples excavades al sòl, cobertes amb lloses de pedra sorrenca, que daten del segle XII o XIII. Després de la intervenció, la zona s’adequà com es tenia previst, però es consolidà i es restaurà el mur defensiu que rodeja l’església per la seva banda nord i oest.

L’any 2008 es va dur a terme una segona campanya d’excavacions a la banda de migdia de l’església per a assegurar l’existència de l’antic cenobi. Aquests treballs documentaren diferents estructures modernes i una àrea cementirial en el qual s’hi exhumaren 8 individus, 5 dels quals eren infantils. Per altra banda, es localitzà una escala de cargol que potser donava un accés exterior cap a la zona alta del transsepte.

Es localitzà un mur, paral·lel a la façana sud del temple, que es relacionà amb la construcció medieval del cenobi. I es documentà un mur de dimensions considerables, que es relacionà amb el tancament de la zona monacal.

Les campanyes dels anys 2010 i 2011 s’han concentrat a la banda de migdia de l’església, on se situava el claustre i les dependència monacals. Es

tracta d’una excavació arqueològica en extensió que es desenvolupa en dues zones, separades per un mur modern (Fig. 1).

LA ZONA 1

Se situa a la banda sud de l’àrea de davant de la façana de l’església. Presenta una forma més aviat quadrangular i ocupa un espai d’uns 72 m².

A part de la localització de diferents estructures d’època moderna, com un tram de paviment de còdols o una cubeta de calç, destaca la presència del mur atalussat que ja s’havia localitzat durant les excavacions de l’any 2003. En aquesta zona, el mur atalussat presenta angle i es dirigeix cap a l’est, de forma paral·lela a la nau de l’església. Aquest mur és format per còdols i fragments de teules units amb morter. El límit de la vall del fossat el forma un retall que li dóna una amplada de 2,5 m. De manera perpendicular al mur del fossat, tot cobrint i adaptantse a la forma del retall, es fonamenta un mur format per carreus tallats de pedra calcària i de sorrenca, alternats amb còdols, i units amb morter. En coneixem una alçada de 1,91 m. En aquest mur es recolzen els dos murs del fossat, per una banda el mur localitzat l’any 2003 davant la façana de l’església i per altra banda el mur localitzat en aquesta campanya, tots dos en una ������������������������� ����������� mateixa línia. L’única explicació que, de moment, sabem donar al comportament d’aquest mur és que el fossat no es van construir en un mateix moment, sinó que hi van haver unes reformes que ������������ van modificar els traçats de la línia defensiva.

Enllaçant amb el que ja es va documentar durant la campanya ������ del 2003, una vegada el fossat entra en desús, aquest es rebleix ������ amb diferents sediments. La cronologia dels estrats és de la segona meitat del segle XVI. Una bona part del parament del mur atalussat va ser espoliat una vegada el mur ja no es trobava ���������� ��������������� en funcionament i la vall del ������������������� fossat era colgada.

Figura 1. Planta general de l’església amb la identificació de les dues zones.

La construcció del mur atalussat

Intervenció arqueològica al monestir de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà). Campanyes de 2010 i 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 449-455

va destruir i arrasar totes les estructures que s’hi trobaven i és per aquest motiu que es documenten tota una sèrie de murs i estructures que són de difícil interpretació.

planta, la major part de l’espai monacal. El monestir s’articula a l’entorn d’un pati de forma trapezial. Al voltant d’aquest s’hi situaven les galeries porticades que conformen el claustre i, més enllà de les galeries, s’hi trobaven les estances del monestir (Fig. 2).

LA ZONA 2 Se situa a la banda de migdia de l’església, en un solar propietat de l’Ajuntament des de l’any 2006. Aquest solar es divideix en dues terrasses quadrangulars de diferents nivells. Els treballs s’han desenvolupat a la terrassa més immediata de la nau de l’església i es presenta delimitada per l’església al nord, a l’est per un mur de contenció que salva un fort desnivell respecte al carrer Nou, a sud pel canvi de nivell respecte la segona terrassa i a l’oest pel mur modern que el delimita de la zona 1. Aquesta terrassa presenta una ocupació que conserva restes des de l’edat mitjana fins als nostres dies i és on s’ha centrat el gruix de les tasques arqueològiques. Les principals evidències dels resultats arqueològics els presentem en diversos apartats històrics.

El monestir benedictí Després de les tres campanyes d’excavacions arqueològiques, podem definir en extensió i en

La galeria nord del claustre Es troba entre la nau de l’església i el mur nord del pati. La distància entre aquests és de 2,5 m i correspon a l’ample de la galeria. El mur del pati és format per un parament exterior de carreus regulars de pedra sorrenca que es presenten units amb morter, pedretes i fragments de teules. Es conserva bona part del paviment d’aquesta galeria que és de calç, compactat, molt fi i fràgil, i es presenta retallat per vàries fosses d'inhumació practicades durant l’edat moderna. A la banda est de la nau de l’església, es troba la porta que comunicava l’església amb el claustre del monestir. Aquesta és d’un sol arc de mig punt, fet amb dovelles de mida reduïda, ben tallades, i té una petita llinda monolítica. L’espai del timpà és decorat amb aparell d’opus reticulatum de pedra sorrenca.

La galeria est del claustre Es troba delimitada pel mur del pati i per un mur

��������

������������

�����������������

�������

����

���������������

������� ��

�

����

���

���� �

��

���� ��� ��

��� ���

����������������������������������������������������������������� ������������������ ���������������������

Figura 2. Planta general amb els elements del monestir i els elements que es relacionen amb el fossat baixmedieval.

451

Andrea FERRER WELSCH Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 449-455

potent que separava aquesta galeria de la zona de les estances. El mur del pati és format per un parament exterior de carreus regulars de pedra calcària que es presenten units amb morter, petits rierencs i teules en el seu interior. Diferents retalls en malmeten la seva conservació i només es conserva en una llargada de 5 m, tot i que podem deduir que aquest assolia 11,10 m. A la banda est de la galeria es troba el límit que proporcionava un mur que separava la galeria de les estances. Per la banda situada a nord trobem les restes d’aquest mur, tot i que el trobem parcialment ja que la sagristia moderna es construeix al seu damunt. Per la banda situada a sud, es troba espoliat i desaparegut, però se’n conserva la seva evidència per la rasa de fonamentació. El retall assoleix una alçada de 1,70 m i les seves dimensions fan pensar que es tracta d’un mur molt potent que sostenia dues cobertes, per una banda, la teulada de la galeria est, i per l’altra banda, la teulada de les estances situades més a l’est. Aquesta galeria també té una amplada de 2,5 m però, en aquest cas, el paviment no es troba conservat.

452

La galeria sud del claustre Es delimita pel mur sud del pati i el mur que separa aquesta galeria d’una probable zona d’estances que encara ens és desconeguda. El mur sud del pati és format per un parament exterior de carreus regulars de pedra calcària que es presenten units per morter, petits rierencs i teules en el seu interior. Aquest té una llargada de 12,5 m i una amplada de 0,60 m. Diferents retalls en malmeten la seva conservació però és l’únic mur del pati que conserva en alguns trams els carreus on se situaven les bases de les columnes que sustentaven les galeries d’arcades. En el seu damunt s'hi documenten empremtes de calç que corresponen a les traces de les bases de les columnes. L’empremta situada més a l’oest és quadrada (0,42 m per 0,42 m) i se situa a 1,20 m d’una segona empremta que presenta les mateixes dimensions que la primera. La tercera empremta se situa a 2,86 m de la segona. El fet que entre les dues primeres hi hagi una distància d’1,20 m, ens permet afirmar que entre la segona i la tercera se’n situava una altra que no s’ha conservat.

La presència d’aquestes traces permet determinar l’espai del intercolumnis del claustre. Del mur que separa la galeria de les suposades estances de sud, de moment només en coneixem una llargada de 2,83 m. La distància entre aquests dos murs que delimiten la galeria, és també de 2,5 m d’amplada. En aquesta

galeria, l’estat de l’excavació és encara a nivells superficials i per tant no sabem si es conserva el nivell de circulació.

La galeria oest del claustre És la més desconeguda ja que se situa sota el mur modern que separa les dues zones. En coneixem només el mur que separa el pati del claustre de la galeria. Aquest és format per un parament exterior de carreus regulars que es presenten units amb morter, petits rierencs i teules en el seu interior. Es presenta tallat en el seu extrem nord i així només es conserva en una llargada de 2,64 m. Podem deduir. però, que aquest hauria tingut una llargada total de 7,5 m aproximadament.

El pati del claustre Es troba rodejat per aquestes quatre galeries. Les llargades dels murs del pati són diferents i fan que aquest tingui una planta de forma trapezial. Al seu interior, a l’angle que formen els murs nord i est del pati, s’hi troba una estructura que és de pedra unida amb morter i que té una llargada de 2,80 m. Sembla tractar-se d’una cisterna que recollia les aigües procedents de les teulades de les galeries nord i est.

En el seu interior es conserva, a trams, un folre de morter que ajudava a impermeabilitzar l'estructura.

Aquesta es presenta escapçada per un retall i per tant no sabem si tenia una forma quadrada o rectangular ni quines dimensions tenia.

Les estances del monestir Se situaven a l’est de l’espai que formen les galeries i el pati del claustre. No sabem, encara, si aquestes també es disposaven a la banda sud. Aquesta zona, on es desenvolupaven les estances de l’est, es presenta delimitada pel mur espoliat que tancava la galeria est i per un potent mur de clausura. Aquest mur és de grans dimensions i se situa a l'extrem est del jaciment. Se’n coneix una llargada de 13,20 m i una amplada de 1,5 m. El seu parament exterior és de carreus regulars de pedra sorrenca d’entre 30 i 50 cm d'amplada i el rebliment interior és de còdols i teula lligats amb morter. Se n’ha pogut documentar una potència de 1,80 m ja que es troba fins al fons del sondeig 2 realitzat l'any 2008. Aquests dos murs potents permeten una estança de 4 m d’amplada.

S’ha localitzat el nivell de circulació de la sala: es tracta d’un paviment de carreus regulars de forma rectangular d’entre 64 cm per 33 cm el més gran

Intervenció arqueològica al monestir de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà). Campanyes de 2010 i 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 449-455

fins a 28 cm per 12 cm el més petit. La major part d’aquests carreus són de pedra grisa calcària tot i que alguns són de pedra sorrenca. El paviment presenta alguns forats, potser fruit d'un ús posterior. Sobre el paviment, i recolzant-se al mur de clausura, es troba una estructura rectangular que s’interpreta com a solera d’una llar de foc ja que els carreus del mur es troben rubefactats i es localitza una capa de cendres a l’oest de l’estructura de la llar. El presumptuós paviment de llambordes acuradament tallades i ben disposades, juntament amb la solera de la llar, ens fan plantejar que potser ens trobem davant la sala capitular del monestir de Sant Miquel.

Com hem vist abans, les evidències documentals permeten afirmar que l’església de Sant Miquel de Fluvià es va construir entre l’any 1045, quan es va consagrar el solar, i l’any 1066, quan es va consagrar l’església. No sabem, però, si la resta dels espais del monestir ja es trobaven construïts l’any 1066 o varen ser construïts els anys que seguiren. Sabem que la construcció del conjunt va continuar en dates més avançades, com el fet que la torre campanar sigui una obra del segle XII. Per altra banda, Francesc Montsalvatge va fer un abaciologi del monestir. El primer abat que va poder documentar es deia Pere i va ser abat des de l’any 1113 fins a l’any 1163. Així, doncs, sabem que el monestir funcionava com a tal de ben segur a partir de l’any 1113.

El fossat de la baixa edat mitjana Seguint aquesta línia de la documentació i de l’anàlisi artístic del monument, destaquem que el monument de l’església ha anat patint diferents reformes i afegitons al llarg dels segles. Aquestes reformes les podem relacionar, en algunes ocasions, amb les evidències arqueològiques. Sembla que els murs del campanar, els merlets i els matacans són d’origen baix medieval.

Aquests tres elements tenen una funció defensiva.

La seva cronologia permet relacionar-los amb un moment bèl·lic i conflictiu, segurament de Guerra Civil Catalana, que ja es va detectar arqueològicament l’any 2003 amb la descoberta del mur del fossat per la banda de tramuntana i ponent de la nau de l’església.

Com hem vist també, aquest es documenta a la zona 1 de la intervenció de l’any 2010, i la trajectòria del mur continua cap a la zona 2, paral·lel a la nau de l’església. En aquesta banda el mur va a buscar la línia que forma el mur nord del pati del claustre.

D’aquesta manera, la distància que hi ha entre la nau de l’església i el mur del fossat és la mateixa que

la de la galeria nord del claustre, és a dir, de 2,5 m.

Quan el mur nord del pati fa angle amb el mur est, es construeix un nou mur que continua la línia defensiva, tot seguint la paral·lela de la nau de l’església, i que salva l’absència murària que feia la galeria est del claustre. Aquest és irregular i no presenta cap parament acurat. És formada per còdols units amb molt de morter i es troba en una llargada de 2,60 m i una amplada de 0,70 m. No sabem com continua aquesta línia defensiva ja que la sagristia, construïda als anys 60, impedeix veure la seva continuació.

El fossat es caracteritza per ser una vall o excavació que circumda una fortalesa. La vall del fossat la documentem a partir d’un retall que talla tot el llarg del jaciment d'est a oest i discorre paral·lel a la línia defensiva. Per a la construcció d’aquesta vall es va destruir tot el que hi havia en el seu ample. D’aquesta manera, una gran part de les estructures del monestir es van veure destruïdes i tallades, així com els murs oest i est del pati del claustre, el mur que conformava la galeria est, el mur de clausura de l’espai monacal i els diferents paviments documentats de les galeries.

La línia defensiva de la vall, per la banda sud, es veu reforçada a l’espai on es trobava el pati del claustre, per un mur format per còdols, conglomerats de riu i pedres reaprofitades (dovelles, pedres cantoneres) que procedien del monestir. Es documenta en una llargada de 7,27 m i té una alçada de 0,70 m.

Segurament es troba tan sols en aquest espai per a contenir les terres del pati on hi mancaven estructures construïdes que donessin una cohesió al terreny (Fig. 3).

Relacionem amb aquest moment l’estructura que ja es va excavar l’any 2003 i 2008, que s’interpretà com a una escala de cargol que donava un accés des

Figura 3. Vista general de la vall del fossat.

453

Andrea FERRER WELSCH Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 449-455

Figura 4. Vista dels elements arquitectònics trobats a l’interior del fossat.

454

de l’interior de l’església i passant per la porta del claustre, a la zona alta del transsepte, per així poder defensar l’església amb els merlets i els matacans. És, doncs, en un moment baix medieval quan es basteix l’església com a una fortificació i es construeix un fossat al seu voltant que destrueix, en tota la seva llargada, els elements del cenobi benedictí. Passa a ser un moment determinant per l’arquitectura i la preservació del monestir, tot i que sabem que el monestir, com a tal, continua funcionant almenys fins l’any 1603, quan Josep Codina n’és abat.

Com hem vist, una vegada es va voler inutilitzar el fossat aquest es va cobrir de sediments. La cronologia dels materials se situen en la segona meitat del segle XVI. Durant l’excavació d’aquest rebliment es va trobar part del mur nord del pati del claustre caigut cap a l’interior de la vall, formant un enderroc de pedres angulars i ben treballades.

La caiguda es va produir de manera ordenada i ha permès la conservació de bona part dels carreus del mur on s’hi assentaven les columnes i, fins i tot, una base de columna encaixada en els carreus. Aquesta base és de pedra grisa calcària i fa 40 cm per 37 cm i una alçada de 23 cm. Seguint la caiguda del mur, s’hi trobà l’enderroc d’un altre mur caigut a l'interior del fossat. Aquest era format per morter, dovelles, teules, còdols, toves..., i, en el seu extrem sud, fragments de pedra pissarra de fins a 1 m per 0,40 m, com si es tractés de la teulada, també caiguda.

Aquest enderroc, provenia d’un mur construït sobre el mur nord del pati. Possiblement aquest mur es va construir per a donar més protecció a l’església i una major força a la poca potència que tenia la vall del fossat en aquesta banda.

Per la banda sud de la vall del fossat, el mur de contenció del pati també es trobà enderrocat en la seva banda est. L’enderroc era format per còdols i

Figura 5. Vista de l’enterrament juvenil.

un capitell que procedeix del claustre del monestir (Fig. 4).

Tots els elements caiguts a l’interior del fossat eren coberts per un estrat de rebliment molt potent que reblia al mateix temps la vall. Aquest estrat era molt poc compacte i tenia molta presència de teules, còdols, fragments de pedra pissarra, estucs, plaques de revestiment, morter de calç..., i arribava a assolir 1,5 m de potència.

Aquest moment d’inutilització del fossat i de nou arranjament de l’entorn immediat de l’església, el relacionem amb la transformació de les estructures romàniques que es dugueren a terme durant el segle XVI. L’obra més important d’aquest moment va ser la modificació de la façana de ponent. Allí on se situava l’antiga porta romànica, s’hi va construir una portalada d’estil gòtico-renaixentista amb arquivoltes apuntades en gradació. A la llinda trobem una inscripció que data de 1532. Va ser també en aquest moment, segurament, que es va construir el cor d’estil gòtic i es va fer una important reparació de la volta de la nau central. És segurament també en aquest moment que es decideix tapiar la porta d’accés al claustre del monestir des de l’interior de l’església.

La necròpolis D’aquesta manera, arranjada l’església davant les destruccions que havia patit, l’espai que es desenvolupava a l’entorn passà a tenir funcions de necròpolis com s’evidencia en les intervencions dutes a terme l’any 2003 i 2008. Durant les campanyes del 2010 s’han localitzat un total de 13 enterraments més, entre els quals hi ha 6 adults, 1 juvenil, 5 infantils i 1 perinatal. S’ha dut a terme un estudi antropològic dels

Intervenció arqueològica al monestir de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà). Campanyes de 2010 i 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 449-455

enterraments a càrrec de Neus Coromina i Bujons en el qual s’ha determinat les patologies i les possibles causes de mort. Per exemple, un dels enterraments correspon a un juvenil masculí d’entre 14 i 16 anys. És l’únic que presentava una fossa ben delimitada.

S’hi han pogut detectar diverses patologies, algunes no gaire corrents tenint en compte l’edat de l’individu.

En primer lloc, s’hi troba la criba orbitalia en un estadi poc avançat, però també ho detectem a l’epífisi proximal de l’húmer i sobretot a l’epífisi proximal del fèmur. Aquest tipus de patologies se solen relacionar amb malnutrició o anèmia. A la careta articular dreta de l’axis s’hi pot apreciar osteòfits, de la mateixa manera que en trobem a la part anterior de les tíbies, a l’alçada del tubercle, sense poder-ne determinar amb seguretat les causes (Fig. 5).

Les desamortitzacions Abans de les desamortitzacions, des del moment que el monestir es va trobar destruït pel fossat i va entrar en desús, la recuperació dels blocs i pedres per a les noves construccions va ser constant. Per aquesta raó es troben nombroses trinxeres d’espoli en tot el jaciment. Un darrer canvi en la història del monestir i l’àrea que ens ocupa es va produir al 1835 quan es varen produir les desamortitzacions eclesiàstiques i els terrenys que ocupen la zona 2 varen passar a ser de mans privades. Aquest fet va permetre una nova

reconsideració de l’espai i un nou ús. Es documenten una sèrie de murs pràcticament arrasats que es relacionen amb tancats per a bestiar. També es documenten 10 enterraments d’ovicaprins i 2 canins, tots ells enterrats en fosses circulars o ovalades, de forma individualitzada.

BIBLIOGRAFIA AA. VV. 1990, Catalunya Romànica, IX. L’Empordà II, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AA. VV. 2000, Història de l’Alt Empordà. Diputació de Girona, Girona.

BADIA, J. 1981, L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. 2-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona.

ILLA, I., ROIG, M., SERNA, E. 2009, El baix Fluvià.

Sant Miquel de Fluvià, Torroella de Fluvià, Ventalló, Diputació de Girona, Girona.

MONTALBÁN, C., FUERTES, M. 2004, Intervenció arqueològica al voltant de l’església de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà), VII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà, 517-522.

MONTALBÁN, C. 2010, Excavació al claustre de Sant Miquel de Fluvià (Sant Miquel de Fluvià, Alt Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies, 525-528.

455

456

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL MONESTIR DEL SANT SEPULCRE DE PALERA (BEUDA, LA GARROTXA) Jordi GUÀRDIA

Arqueociència s.c., s.l.

Atesa la seva importància des del punt de vista històric i cultural, l’any 2011 es va efectuar una intervenció arqueològica al monestir del Sant Sepulcre de Palera, consistent en el seguiment de les obres de rehabilitació realitzades per part l’Ajuntament de Beuda i el Bisbat de Girona, amb la intenció de recuperar l’ús del recinte com a hostatgeria. El conjunt es troba a la falda meridional del massís de la Mare de Déu del Mont, a 300 m per sobre del nivell del mar,

i dins el terme municipal de Beuda, a la comarca de la Garrotxa.

A l’edifici religiós, consagrat el 1085, se li concedí el privilegi d’immunitat dins l’espai comprès en trenta passos al seu entorn, i s’atorgà als seus visitants els mateixos privilegis que als qui pelegrinaven al Sant Sepulcre de Jerusalem. El 1107 es confià l’administració de l’església a l’abat del monestir occità de la Grassa, consolidant-se des de llavors com un petit centre de peregrinació, amb rellevància social i econòmica. A final del segle XIV la comunitat inicià una llarga decadència, culminada a mitjan del segle XV amb els terratrèmols que afectaren la zona de la Garrotxa. Al segle XVI el priorat del Sant Sepulcre trencà la subjecció al monestir de la Grassa i des d’aleshores els priors foren monjos de cenobis del país, com Banyoles o Ripoll. Tanmateix, el monestir resultà afectat per les guerres que van tenir lloc a la segona meitat del segle XVII. A final del segle XVIII, el priorat patí noves destruccions durant la Guerra Gran i la del Francès.

L’edifici més destacat del conjunt és l’església, de planta basilical de tres naus, absis semicirculars, sense transepte i amb voltes de canó. La resta del conjunt es troba a migdia, conservant-se avui dia part de l’ala de llevant, migjorn i el mur que tancava el clos per ponent. El monestir devia estructurar-se al voltant d’un pati o claustre, que feia d’eix organitzador del conjunt, del qual hi ha restes de les ales de llevant i tramuntana. A prop d’aquesta part del monestir destaquen també les restes de l’aula capitular.

Figura 1. Resultats del seguiment arqueològic a la planta soterrani.

457

Jordi GUÀRDIA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 457-461

Els terratrèmols del segle XV van ensorrar el claustre, les dependències annexes i la sala capitular, i en la cantonada de llevant i migdia trobem una torre gòtica, bastida sobre les restes de la sala capitular. Amb les lleis de desamortització del segle XIX, els elements arquitectònics del conjunt visqueren una evolució diferent, i a la primera meitat del segle XX alguns foren reformats com a hostatgeria. El anys seixanta hi va haver una restauració a l’església, en què es va enderrocar un atri existent a la façana.

Els anys noranta es varen començar obres de consolidació, i el 2004 va tenir lloc una intervenció arqueològica en la qual es documentaren estructures d’una fase posterior a l’església, i també una cisterna.

A partir d’aquestes dades, podria ser que el pati estigués originàriament tancat pels quatre costats i adossat al cantó sud de l’església en els segles XII i XIII, la qual cosa significaria l’existència d’un claustre (Martín 2004).

RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ

458

Planta soterrani S’ubica a l’extrem sud, on s’hi inclouen dos àmbits paral·lels, amb coberta de volta de canó i paret mitjera (habitacions 1 i 2), annexes al soterrani de la torre gòtica i comunicats per una porta (UE 61).

El terra de les dues habitacions era cobert per una capa de formigó (UE 14). A part, es va intervenir a les restes de la sala capitular i al pati d’accés a la sala capitular i a les habitacions, a la part més meridional del conjunt.

L’habitació 1 tenía dos murs originaris del segle XV que formaven part de la torre (murs 4 i 7), on es podíen apreciar les diferències de parament vers la resta. Les altres parets (murs 5, 6 i 69), van ser afegides entre els segles XVII i XIX. Tot i les diferències al parament, aquesta habitació tenia com a característiques comunes els carreus lligats amb morter i restes d’arrebossat. Una vegada enretirat el paviment, es va efectuar un rebaix de 80 cm, i es va documentar com els murs 5, 6, 7 i 69 es fonamentaven directament sobre el substrat natural, format per blocs de roca sorrenca de color marró clar (UE 1), o per un estrat argilós, textura compacte i color vermell (UE 2).

En canvi, el mur 4 s’assentava sobre una preparació de blocs de pedra irregulars (UE 3), bastida sobre la roca. Entre el formigó i el nivell natural es va identificar un sediment de textura flonja i color gris, de potència variable i sense presència de material

arqueològic (UE 8).

L’habitació 2, de la mateixa tipologia constructiva, era originària, també, dels segles XVII i XIX, a partir de l’aprofitament com a paret d’algunes estructures conservades de les fases romànica i gòtica (murs 10 i 7, respectivament), a les que s’afegia un mur de tancament (UE 12) i una porta (UE 62), pel sector de ponent. Efectuat el rebaix, d’uns 45 cm, els resultats van ser els mateixos, verificant-se com la paret 10 (d’origen romànic i que era un dels murs que delimitaven externament la sala capitular), la paret 7 (d’origen gòtic) i les parets 11 i 12 (d’origen modern), es fonamentaven totes en el substrat natural (UE 1 i 2). L’estratigrafia també es mostrà idèntica, i tampoc aparegué material.

La sala capitular es troba a l’extrem sud del monestir, i a ponent de la torre gòtica del segle XV, i es tracta de les restes d’un gran àmbit de planta rectangular al descobert, delimitat per quatre murs originaris dels segles XI i XII, que havien mantingut una gran solidesa. La paret de la banda est (UE 15) és la que conservava una major alçada, per què en aquest lloc s’hi adossà la torre del segle XV. Els altres murs del perímetre (UE 10, 16, 17, 37 i 43), tenien una menor alçada, especialment el de la banda meridional (UE 43). Abans d’iniciar els rebaixos previstos per pavimentar aquest espai, el seu nivell superficial era cobert per un nivell de formigó (UE19), que cobría un estrat de runa (UE 24), amb presència de ceràmica vidrada monocroma típica del segle XIX. A la part d’aquesta sala més propera a la torre del segle XV, i després d’efectuar-se la retirada de la UE 24, es va poder apreciar la fonamentació d’aquestes parets en el substrat natural (UE 1 i 2). Es va documentar un estrat argilós de probable formació antiga (UE 36), de color ataronjat i textura compacte, i sense presència de material arqueològic, que s’adossava en part a la base d’alguns dels murs. En aquesta mateixa zona, a uns 20 cm per sota del nivell inicial, es va descobrir un petit tram de paret de pedra escapçada (UE 18), de 70 cm d’amplada i 60 cm d’alçada, que s’adossava al mur 16 i sense continuïtat en sentit nord, s’assentava directament sobre el substrat natural i tallava la UE 36.

A l’altre extrem de la sala van aparèixer les restes d’un paviment de lloses (UE 21), de 20 cm de gruix. Per datar aquesta estructura s’efectuà una cala al costat del paviment, i va aparèixer, per sota, un altre nivell d’enderroc (UE 58), amb material idèntic al de la UE 24. Aquest nivell cobria un tram de paret de pedra (UE

Intervenció arqueològica al monestir del Sant Sepulcre de Palera (Beuda, la Garrotxa) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 457-461

53), adossat al mur 43, que devia creuar de manera transversal l’amplada de la sala en una orientació nord-sud. Presentava un paredat fet amb blocs treballats de forma quadrada, i tenia una amplada de 60 cm. Es tractava d’una estructura també moderna, però anterior al paviment. Aquesta paret s’assentava sobre un estrat de terra argilosa, amb presència de pedres petites i restes de morter, d’uns 15 cm de potència, similar a la UE 36 documentada en altres indrets de la sala.

El pati d’accés a les habitacions i a la sala capitular se situa en l’espai rectangular ubicat entre la sala capitular i el claustre. L’objectiu de les obres era enretirar un enllosat molt rudimentari (UE 34), i substituir-lo per un de nou. La part del paviment més propera a la sala capitular presentava una factura més treballada (UE 35).

Per sota hi havia un estrat de terra vegetal (UE 20), amb presència de blocs de pedra de mida variable, alguns treballats, i que podrien haver format part anteriorment d’algun indret de l’edifici. Superposat al substrat natural, en aquest estrat es recuperà el material més interessant, amb una cronologia del segle XVII al XIX, que era precisament el temps transcorregut a partir de la construcció del mur 23 al segle XVII, que creava i delimitava aquest espai.

Destacava la presència de dues vores de bol de ceràmica vidrada amb reflexos metàl·lics, amb decoració feta a base de pinzell-pinta, la mateixa ceràmica vidrada monocroma de les UE 24 i 58, i ceràmica grisa de cronologia entre els segles XVII i XIX. La UE 20 s’adossava als fonaments i a les primeres filades de tots els murs que definien aquest espai, assentats sobre la roca. Al cantó sud del pati, el mur 10, perimetral de la sala capitular romànica, s’assentava directament sobre la roca natural, de vegades mitjançant una banqueta de fonamentació.

El mur 33, d’aparença recent per què el seu paredat era fet de pedra seca, s’assentava en una única filada de blocs romànics que li servia de fonament. Pel que fa al mur 25, que formava part de la façana oest del monestir, era també originari dels segles XI-XII, i es fonamentava seguint la mateixa tècnica que el mur 10.

Planta baixa Aquesta part se situa a la banda de llevant, on s’ha efectuat el seguiment sobre els rebaixos fets en dues habitacions annexes, una d’elles sense coberta, originàries dels segles XVII i XIX, a partir d’una paret comuna d’origen romànic que abans delimitava

Figura 2. Resultats del seguiment arqueològic a la planta baixa.

459

Jordi GUÀRDIA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 457-461

460

exteriorment l’edifici. Al segle XV s’aixecà un nou mur paral·lel a la paret interna del mur romànic. Avui dia, aquest mur gòtic és el que delimita el passadís a cel obert situat al costat de les habitacions, objecte també de seguiment arqueològic.

En l’habitació descoberta es va efectuar un rebaix de 30 cm, i es va documentar un nivell de terra remoguda de color marró i textura solta (UE 26). Enretirat aquest sediment, es va poder apreciar la fonamentació de les parets que delimitaven l’àmbit en el substrat natural, tant les d’origen modern (UE 27, 39 i 64), com pel que feia al tram de mur romànic conservat a l’interior de l’habitació (UE 28), del qual es va identificar la continuïtat de la seva banqueta de fonamentació (UE 29), localitzada en l’angle sud-oest de l’habitació. Es tractava de la pròpia roca natural treballada i allisada per suportar les filades. El tram posat al descobert feia 80 cm d’ample i tenia una llargada de més de 2 m, amb el que es confirma la continuïtat de la trajectòria del mur originari del segles XI i XII en sentit sud.

El passadís era l’indret ubicat al costat de les dues habitacions, a la zona on hipotèticament hauria existit el claustre o el pati central del conjunt de Palera. Es tractava del lloc més proper a la majoria de sondejos realitzats el 2004. Als rebaixos realitzats entre els murs 31 i 32, que eren els que delimitaven el passadís, es va arribar fins els 50 cm de fondària. És en aquest lloc on es va poder documentar, a la base del mur de carreus rectangulars bastit al segle XV (UE 31), l’existència d’una banqueta de fonamentació de molt bona factura (UE 48), amb quatre graons de carreus de pedra rectangular lligats amb morter. Mitjançant una cala vam comprovar com l’estructura s’assentava sobre la roca natural, o bé aquesta havia estat rebaixada per encabir-hi la banqueta. Aquesta tenia una alçada de 70 cm, mentre l’alçada dels graons era d’entre 15 i 20 cm, aproximadament. Presumiblement, la banqueta s’estenia en planta seguint la trajectòria del mur al que donava suport.

S’entregava a la banqueta una capa de terra vegetal (UE 47), amb presència de ceràmica vidrada amb reflexos metàl·lics, vidrada monocroma, i ceràmica a torn reduït i oxidat. Per sota es documentava un estrat (UE 30), de 45 cm de potència, format per terra argilosa i compacte, de tonalitats vermelloses i ataronjades, amb presència també de blocs de pedra, fragments de teules i restes de morter de calç, molt similar al nivell identificat a la sala capitular en relació als murs 18 i 53 (UE 36). La posició de la UE

30 feia pensar en un estrat de formació antiga que amortitzava la banqueta de fonamentació tot creant un nivell de circulació. En últim terme, per sobre de la roca natural s’identificà un nivell (UE 60), format per terra argilosa i originàriament compacta, assimilable als estrats naturals documentats a l’interior de les habitacions cobertes i a la sala capitular (UE 2).

Tanmateix, al cas de la UE 60, es tractava d’una capa remoguda amb presència de morter de calç, per la qual cosa vam pensar que podria tractar-se del reompliment d’una possible rasa per assentar la banqueta.

Pel que fa al mur present a l’altra banda del passadís, aixecat als segles XVII i XIX (UE 32), vam comprovar com s’assentava sobre la UE 30, prova evident de la seva factura posterior.

A l’habitació coberta, després de retirar-se el paviment que cobria el terra (UE 38), es rebaixà uns 5 cm, i es documentà una capa de terra remoguda de color marró (UE 59), que s’adossava a totes les parets, tant a les d’origen modern (UE 39, 41 i 42) com a la romànica (UE 40). No s’apreciaven totalment les base de les fonamentacions de la majoria dels murs, encara que la roca natural era visible en alguns punts.

Sí, en canvi, es va poder verificar la fonamentació de la paret de l’església en aquesta zona, que era sobre la base de roca mitjançant una preparació intermèdia de blocs de pedra irregulars (UE 56).

CONCLUSIONS La totalitat dels murs d’origen medieval s’assenten directament sobre el substrat geològic, tant al soterrani com a la planta baixa. Ara bé, els murs originaris de la primera fase del monestir (segles XI-XII), recolzen la seva primera filada sobre la roca (mur 10 de la sala capitular), sobre una filada més gruixuda (mur 17 de la sala capitular), o sobre una banqueta composta per un graó pla i allisat, que en el cas de la UE 29, localitzada a l’habitació descoberta de la planta baixa, es troba retallat al substrat natural. Tanmateix, dos murs posteriors del segle XV també es fonamenten a la roca (murs 4 i 7). Pel contrari, l’excavació del passadís ubicat a la zona de l’actual pati central va posar al descobert una estructura de fonamentació en forma de banqueta (UE 48), més complexa i de factura acurada, que correspon a un mur originari del segle XV, adossat a un altre de romànic que formava part de la paret perimetral del conjunt monàstic, i al qual substituiria.

Intervenció arqueològica al monestir del Sant Sepulcre de Palera (Beuda, la Garrotxa) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 457-461

Donem una cronologia moderna per l’enllosat aparegut a la sala capitular, però les característiques dels mur 18 i 53 no permet cap precisió cronològica (els podríem situar entre els segles XV i XIX).

Funcionalment, es tractaria de divisions internes d’aquest espai.

Estratigràficament destaquen dos nivells (UE 30 i 60), documentats al passadís de la planta baixa i adossats a la banqueta de fonamentació del mur del segle XV. La semblança de la UE 30 amb la UE 36 de la sala capitular, reforça la hipòtesi de l’existència en diversos llocs d’un mateix nivell d’època baixmedieval. L’absència de ceràmica medieval es justifica per la constant ocupació que ha tingut lloc al conjunt, que hauria amortitzat nivells de circulació i estrats anteriors. Tot i així, a la zona excavada el 2004 es va recuperar ceràmica del segle XV. En canvi, sí es documenten nivells més tardans amb ceràmica del segle XIX, recolzats en les fonamentacions de determinats murs, i fan evident com les

transformacions del monestir i la seva ocupació es van perllongar. Al costat d’aquest material es mantenen, en alguns indrets, elements ceràmics del segle XVII, encara que de manera residual.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1990, La Garrotxa, Catalunya Romànica, vol.

4, 231-239.

BUIXEDA, J. 1996, La basílica del Sant Sepulcre de Palera, nou-cents anys d’història, VIII Assemblea d’estudis del Comtat de Besalú, 49-67.

FUMANAL, M.A. 1996, El Sant Sepulcre de Palera en l’època medieval: algunes consideracions històriques, VIII Assemblea d’estudis del Comtat de Besalú, 213221.

MARTÍN, P. 2004, Intervenció arqueològica al Sant Sepulcre de Palera, VII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, vol. 2, La Bisbal d’Empordà, 529-534.

461

462

DARRERA INTERVENCIÓ AL MONESTIR DE SANT MIQUEL DE CRUÏLLES (CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA, BAIX EMPORDÀ) Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

Des de l’any 2008 s’estan portant a terme les obres de rehabilitació del monestir de Sant Miquel de Cruïlles.

Aquestes obres han comportat diverses intervencions arqueològiques. La primera va tenir lloc l’any 2008 i va consistir en la realització de diversos sondejos a l’interior del temple. La segona campanya va tenir lloc l’any següent, el 2009, i va comportar l’excavació en extensió de bona part de l’interior de l’edifici, fet que va permetre ampliar molt els coneixements sobre l’evolució històrica i arquitectònica de l’església.

Els darrers espais que quedaven pendents d’excavació eren la zona corresponent a la primera crugia del temple i el sector de l’entrada, entre l’escala que hi dóna accés i la façana principal. De l’11 d’abril al 3 de maig de 2011 es va dur a terme aquesta intervenció, intentant aconseguir el coneixement més complet de l’evolució de l’edifici i de la seva transformació i reformes al llarg del temps.

El temple de Sant Miquel de Cruïlles era l’edifici central del monestir benedictí que ocupava el cim d’aquest turó, i és l’única estructura que actualment es conserva en un estat acceptable. Es tracta d’un edifici romànic de planta basilical de tres naus, consagrat el 904, que el 1057 ja acollia una comunitat de monjos benedictins.

Segurament és una església edificada sobre les restes d’una estructura anterior (a la zona s’hi han localitzat alguns materials d’època romana), que es va mantenir durant tota l’edat mitjana i part de l’època moderna, promoguda pels senyors de Cruïlles, una nissaga de gran influència a la comarca. El lloc de Cruïlles ja apareix esmentat en un document del 991 (Crucilias), i en ell s’ha de buscar l’origen del llinatge del Cruïlles i el centre de la baronia del mateix nom.

Com ja s’ha comentat, del monestir només es conserva l’església i alguns murs que corresponen a les dependències que envoltaven el claustre. El temple és romànic amb tres absis semicirculars i cúpula sobre el creuer. La decoració exterior està feta d’arcuacions llombardes entre lesenes sobre

petxines, excepte en la zona del transsepte.

La part occidental de l’edifici (les tres naus i el frontis) s’esfondrà en un moment indeterminat i es va refer al segle XVI. Aleshores es va aixecar una nova façana a nivell del primer arc toral. El mur nord, molt malmès per l’ensorrament, es va protegir amb quatre grans contraforts i el de migjorn amb dos. El campanar actual, d’una torre quadrada a l’extrem nord-oriental de l’església, data del segle XVI-XVII, tot i que també es conserva l’antic campanar inacabat (segle XIIXIII): una torre quadrada a l’angle que es forma entre el mur sud i el del transsepte.

L’església ha patit altres reformes al llarg del temps, com la que va cegar els arcs torals de les naus per fer-hi capelles, o la que va tancar el braç sud del transsepte per fer-hi la sagristia.

Durant els anys 30 del segle XX, en unes obres que afectaven la zona del presbiteri, es descobriren pintures murals romàniques a la zona de l’absis central. Es varen localitzar dos pisos superposats de lleons de color blanc enfrontats i col·locats per parelles, sobre un fons de color vermell que els feia ressaltar molt. Per damunt apareixia una faixa horitzontal de draperies i una greca geomètrica que estava força treballada, a més d’una inscripció de lletres blanques sobre fons blau a l’inici de la volta absidal. Tot això havia estat tapat per un retaule gòtic que va servir per preservar la decoració, i no va sortir a la llum fins al segle XX. La cronologia donada a aquesta representació pictòrica va des del segle XI fins al XIII, però l’opinió més ferma és que cal situar-la vers la segona meitat del segle XI. Posteriorment, durant els anys 70, es va dur a terme una restauració a la zona del presbiteri, i també es va efectuar una excavació que va incidir al subsòl de la capçalera. En aquesta intervenció sembla que es varen descobrir les grades de l’antic presbiteri i els fonaments d’algunes estructures d’època anterior a la construcció de l’església.

463

Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 463-465

464

INTERVENCIONS ANTERIORS

es pot contemplar.

Pel que fa a les excavacions efectuades entre el 2008 i 2009, cal dir que ens mostraren el canvi d’aspecte de l’església a partir del segle XVI, tant a nivell de pavimentació com d’elements estructurals.

Els problemes d’estabilitat que comportaren la construcció de la nova façana i el reforç dels murs perimetrals amb contraforts quedaren reflectits en l’interior, amb uns pilars que mostraven uns marcats desnivells entre les cotes dels seus basaments, així com la baixada del nivell de circulació fins a una cota inferior.

També serien d’època moderna totes les tombes excavades durant aquestes campanyes, així com una canalització que travessava tota l’església i que s’hauria de relacionar amb el fet que les humitats han afectat des de sempre l’interior de l’església. Amb aquesta canalització s’hauria volgut reconduir les aigües que afectarien el sòl del temple i fer-les sortir cap a l’est, una solució que no és gens habitual, i que s’ha de situar vers el segle XVIII o XIX. Per concloure, s’hauria de fer esment d’un retall de grans dimensions que es va poder observar en tota la banda sud de l’església, i que correspondria a la rasa per a la fonamentació del temple original, que s’hauria iniciat quan es plantejava una construcció d’una sola nau. En quedar obsoleta aquesta idea, la rasa ja iniciada s’hauria utilitzat per encabir les fonamentacions dels pilars que separaven la nau central de la nau de migjorn.

D’aquesta forma es va confirmar la concepció inicial de l’església com un edifici d’una sola nau amb un gran transsepte, però que abans que s’acabés l’obra es va decidir dur a terme un canvi important i passar a tres naus. Aquesta seria l’estructura que encara avui

La campanya del 2011 En la darrera campanya d’excavació es va intervenir a l’espai de la primera crugia de l’església i la zona d’accés al temple, just davant de l’escala que salva el desnivell entre el camí i l’entrada a l’edifici.

Els resultats van ser irregulars. A nivell estructural no s’ha avançat en el coneixement dels antecedents i de l’aspecte original de l’església en els seus inicis, però sí que es va localitzar el que de forma lògica calia imaginar en la zona de l’entrada al conjunt: el cementiri que envoltava el temple.

A la zona 1, l’espai que comprèn l’accés actual, dins de la primera crugia de la nau original, es va trobar una estructura construïda formada per dos murs que semblaven funcionar de forma conjunta. Aquests, que mostrarien la part de la fonamentació, estaven situats de forma que feien pensar en alguna solució posterior a l’esfondrament de la façana del segle XVI. S’hauria de pensar en ells a partir del moment en què aquest indret ja no estava inclòs dins l’església, quan es va tancar la façana a nivell del segon pilar.

Aleshores es va aixecar una estança tancada a l’entrada de l’edifici, simètrica i bessona a l’espai que ocupava el campanar.

També es varen documentar dos enterraments just a l’accés del temple, sense aixovars ni restes que ajudessin a la seva datació, així com diferents forats de pal, que amb tota seguretat correspondrien a les bastides utilitzades en la construcció original (dins del temple n’apareixien una gran quantitat).

La manca total i absoluta de materials arqueològics no va permetre donar una datació acurada de les restes localitzades, i tan sols el fet que els enterraments localitzats mostressin restes de claus de ferro ens

Figura 1. L’excavació de la primera crugia.

Figura 2. Àrea de cementiri a l’entrada de l’església.

Darrera intervenció al monestir de Sant Miquel de Cruïlles (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 463-465

donava una cronologia aproximada d’a partir del segle XV, però sense poder afinar més.

Pel que fa a la zona 2, el lloc d’accés, va permetre veure de forma més amplia la necròpolis moderna i medieval. Es van excavar 11 enterraments, als quals cal afegir un mínim de 4 més, que es varen localitzar de forma parcial.

Cal dir que aquesta zona havia estat objecte de diferents intervencions al llarg del temps, que afectaren de forma més o menys important la necròpolis. Com a mínim s’han de tenir en compte dues obres: la construcció de l’esgraonat d’accés en època moderna, però de cronologia indeterminada, i el soterrament de serveis en una època molt més recent. Tant en un cas com en l’altre, les restes humanes que ocupaven aquesta zona es van veure afectades, amb el resultat d’uns enterraments destruïts total o parcialment i una gran quantitat d’ossos dispersos arreu.

Els enterraments que es conservaven en bon estat mostraven en la seva major part una estructura construïda formada per una caixa de pedra on es col·locava el difunt, tot i que, en alguns casos la tomba estava formada per una fossa simple amb l’individu dipositat a dins. La cronologia per a algunes d’aquestes tombes podria ser molt semblant a la que es donava per a la zona 1, però el fet que les restes apareguessin soles, sense cap mena

d’acompanyament, dificultà la seva datació. En qualsevol cas, un estudi més acurat de les restes així com alguna anàlisi de radiocarboni podrien aclarir datacions i esbrinar qüestions relaciones amb la població i la mortalitat de la zona.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1989, Catalunya Romànica, vol. 8, Barcelona.

BADIA, J. 1977, L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. 1, Girona.

BOTET, J. 1905, Geografia general de Catalunya.

Província de Girona, Barcelona.

MALLORQUÍ, E. 2000, El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’edat mitjana. Estudi i edició dels documents (1035-1300), La Bisbal d’Empordà.

MONTALBAN, C. 2010, Darrera intervenció a l’església de Sant Miquel de Cruïlles (Cruïlles, Baix Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies, 521-524.

NOLLA, J.M., CASAS, J. 1984, Carta arqueològica de les comarques de Girona, Girona.

PELLA, J. 1883, Historia del Ampurdán, Barcelona.

SUTRÀ, J. 1959, El monestir de Sant Miquel de Cruïlles, Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses 1, Figueres, 115-142.

465

466

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL MONESTIR DE SANT ESTEVE DE BANYOLES (PLA DE L’ESTANY) A L’ANY 2010 Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Arqueolític Terra-Sub, s.l.

El Pla Especial Urbanístic (PEU) per a la ordenació de l’àmbit del Monestir de Banyoles defineix l’ordenació del sistema d’equipaments del Monestir per situar un nou edifici destinat a allotjaments col·lectius protegits per a persones majors de 65 anys, en règim de lloguer.

El fet que l’edifici projectat SE situï dins d’una àrea d’alta expectativa arqueològica va propiciar que es realitzés una intervenciÓ per tal de detectar possibles estructures arqueològiques.

La primera intervenció arqueològica, realitzada per Rafael Rosillo, el mes de juliol, va constar de la realització d’unes rases de prospecció que van donar com a resultat la localització de diverses estructures arqueològiques, entre les quals destacava un fossat, possiblement defensiu.

Per tal de poder obtenir més elements que contribuïssin a establir la funcionalitat d’aquesta estructura i detectar altres elements defensius, com la muralla, es decidí realitzar una ampliació de l’excavació per tal de conèixer la seva funció.

LOCALITZACIÓ La intervenció s’ha dut a terme a l’entorn del monestir de Sant Esteve de Banyoles, a la comarca del Pla de

Figura 1. Localització de la intervenció

l’Estany. Les vies que donen accés al Monestir són la C-66 de Girona a Banyoles i la GIV-5136 des de Vilavenut (Fig. 1).

ANTECEDENTS HISTÒRICS. FUNDACIÓ I DESENVOLUPAMENT DEL MONESTIR DE SANT ESTEVE I LA VILA DE BANYOLES El monestir de Sant Esteve de Banyoles va ser fundat cap al 812 per l’abat Bonitus i va ser un dels primers monestirs benedictins de Catalunya, o si més no, dels primers dels quals se’n té notícia documental.

Aquest primer document data del 822 i es tracta de l’autorització del comte Odiló a l’abat Bonitus per iniciar la vida cenobítica a l’indret anomenat Baniolas (Moner/Torres 2005).

Aquest indret, però, ja havia estat ocupat amb anterioritat, tal i com demostren les tombes antropomorfes del segle VIII localitzades a Santa Maria dels Turers, i es creu que l’església que manà construir Bonitus s’assentava sobre d’una altra d’anterior.

El monestir va gaudir de distinció baronial i tenia jurisdicció sobre la població que s’anava establint al voltant del recinte monacal, de la qual rebia les seves rendes.

467

Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 467-471

468

Durant el segle X el creixement va ser important.

El monestir incorporà altres propietats i béns que augmentaren la seva influència al territori, cosa que provocà que un segle després, cap a mitjan del segle XI, els comtes d’Empúries i Besalú el desposseïssin de tot el que havia adquirit i el recinte quedés abandonat.

A final del segle XI, però, es consagrava un nou temple amb tres naus, un absis semicircular i dues absidioles amb un important creuer. S’iniciava, així, una època esplendorosa que es perllongà fins al segle XIII. Paral·lelament, la vila de Banyoles s’anà desenvolupant al voltant del monestir, del qual en depenia fins el 1303, quan adquirí autonomia i es limità el control feudal per part del monestir.

El segle XIV i XV Banyoles, en general, i el monestir, en particular, van patir alts i baixos en el seu desenvolupament, a causa de la pesta de 1348 que despoblà la zona i, ja al 1427 i 1428, pels terratrèmols ocorreguts, que van deixar nombroses edificacions molt malmeses que, en el cas del monestir, es van haver de reconstruir poc després.

Al segle XVI el monestir gairebé havia perdut totes les seves prerrogatives baronials i es va veure obligat a atorgar una nova exempció d’impostos a la vila, que durant aquest període va experimentar un augment de població i, fins i tot, va encunyar la seva pròpia moneda, utilitzada per pagar les reparacions de la seva muralla.

Durant el segle XVII el monestir era el punt més fortificat de Banyoles, ja que durant segles es va utilitzar com a fort en les diverses guerres que se succeïren, i per aquest motiu va haver de ser reconstruït es nombroses ocasions. Diverses fonts parlen de la muralla, el fossat i les torres de que disposava el recinte per a la seva defensa.

El 1655, arran les guerres contra els francesos, es va volar el campanar i es destruïren part de l’església i les dependències del recinte. No va ser fins el 1715, després de la guerra de Successió, que també va tenir els seus efectes sobre l’edificació monacal, quan s’emprèn una reforma important i s’afegeixen nous elements d’estil barroc.

El 1778 s’inicia un nou claustre que no s’inaugurarà fins al 1833, a causa de l’ocupació per part dels francesos durant la guerra del Francès. Poc van gaudir els monjos d’aquest nou claustre, ja que al 1835, amb la desamortització de Mendizábal, va finalitzar establiment benedictí a Banyoles. El

monestir, ja abandonat, passà a mans de l’Ajuntament el 1843 fins que el 1863 aquest en cedeix la propietat al bisbat de Girona i des del 1867 ha estat regentat per la Casa Missió.

Pel que fa al desenvolupament de la vila de Banyoles, com hem dit, es va anar formant al voltant del monestir de Sant Esteve i es desenvolupà paral·lelament a aquest.

La vila va anar creixent sobretot a partir dels segles XIV i XV. La situació vora l’Estany i la construcció dels recs facilitaren la instal·lació d’una industria manufacturera en auge. Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, al segle XIV, s’inicià una nova fase d’emmurallament que tingué com a objectius tant reforçar la muralla existent de la vila vella com tancar tot el perímetre urbà, incloent els nous ravals comercials i artesanals que s’anaren formant fora muralles (Palmada 2008).

De la mateixa manera que el monestir, la vila i, en conseqüència, el seu sistema defensiu va patir els embats de les diverses guerres que se succeïren al llarg de l’època moderna. Per citar les més importants, al segle XV amb els enfrontaments de la guerra Civil catalana es va destruir bona part de la muralla, que al segle XVI es va tornar a reconstruir, en bona mesura. Al segle XVII, però, amb la guerra dels Segadors la muralla torna a quedar molt malmesa. Tot i això, va ser durant la guerra dels Nou Anys (16891697), contra els francesos, que a l’estiu de 1695 es va dur a terme la voladura de la muralla per part del rei espanyol per tal d’impedir que es convertís en una plaça forta per a les tropes franceses.

Ja al segle XVIII començà el declivi de la muralla i tot el sistema defensiu, tot i que encara es tenen notícies d’alguns elements, com la situació d’algunes torres, que a partir de mitjan de segle comencen a entrar en desús i es cobreixen els valls per tal que fossin cultivats1.

No és fins al primer terç del segle XIX, amb les guerres carlines, quan es tornaren a fortificar alguns punts de la vila. Malgrat això, un cop finalitzades les guerres carlines, a mitjan del segle XIX, es començà a enderrocar la muralla en diferents punts on encara s’hi conservava o s’havia fortificat de nou durant els últims episodis bèl·lics.

Respecte a la morfologia de la vila, sabem que hi va haver un primer assentament anomenat vila vella al voltant immediat del monestir, que al segle XIII ja tenia el seu propi sistema defensiu format per una muralla, un fossat i diverses torres. La muralla de la

Intervenció arqueològica al monestir de Sant Esteve de Banyoles (el Pla de l’Estany) a l’any 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 467-471

vila enllaçava amb la del monestir, per la qual cosa és possible que en un primer moment la pròpia fortificació del monestir fes de tancament nord de la vila.

El traçat hipotètic de la vila s’inicia al monestir de Sant Esteve de Banyoles, a partir de l’antic cementiri, i continuava en direcció a l’antic hospital del monestir, on se situa actualment el Síndic Agrícola. En aquest punt, la muralla i els seus valls discorrien paral·lels al rec de Sant Miquel. Més endavant, la muralla feia un gir cap a l’oest, cap al portal de Sant Benet, que havia tingut un pont d’accés, i continuava cap a Santa Maria dels Turers, passant davant de la porta nord de l’església gòtica, dins el carrer del Mercadal.

Entre la muralla i l’actual carrer de la Canal hi havia els valls, identificats durant les obres de l’Ateneu, però a partir del carrer de l’Abeurador el traçat no és tant clar. Sembla que la muralla girava cap al portal dels Turers però no està clar si el traçat del rec Major era dins o fora del recinte. La muralla continuava paral·lela a les cases del carrer del Born fins a l’actual plaça d’en Perpinyà, on tornava a girar cap a llevant fins al carrer de Girona. Sembla que més endavant, les cases del carrer de Sant Pere estarien assentades sobre els fonaments de la muralla i que aquesta continuava fins l’actual parc de la muralla i el portal del forn, paral·lela a les cases i hortes del carrer de Baix. A partir d’aquí continuaria fins a enllaçar amb la del monestir. En aquesta zona no es té clar el traçat que seguirien cap de les dues muralles, ni la de la vila ni la del monestir.

RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ Els resultats de la intervenció van ser positius, tant a nivell de localització d’estructures arqueològiques com a nivell de coneixement de les que ja se’n tenia constància amb la realització de les rases.

Malauradament, no es realitzà l’excavació de les estructures aparegudes, ja que la quantitat i l’entitat d’aquestes van fer que es replantegés el projecte de construcció de l’edifici i encara avui resta pendent.

Seguint un ordre cronològic aproximatiu, en primer lloc hauríem de parlar de la localització d’una sitja (UE 1010) i un forat de pal (UE 1019) excavats al subsòl de travertí, que possiblement siguin d’època tardo antiga o si més no anterior a la fundació del monestir.

En segon lloc, corresponents a època medieval, s’ha pogut determinar el caràcter defensiu del fossat localitzat (UE 1006). També s’han localitzat diverses

estructures al seu interior, UE 1023 i UE 1024, dos murs indeterminats en funció i cronologia, i un mur que funcionaria com a reforç del terreny, la UE 1025.

També relacionat amb el fossat trobem les estructures UE 1011 i UE 1020, la primera de les quals podria ser un reforç del terreny a la seva part superior, que per la seva secció atalussada recorda una contraescarpa.

També dins l’època medieval hem pogut determinar l’existència de la muralla (UE 1002) i un mur adossat a aquesta en el tram sud-oest (UE 1003).

La resta d’estructures defensives localitzades són els murs UE 1016 i UE 1017 que per les seves característiques semblen correspondre als murs d’una torre defensiva, en aquest cas posterior a l’època medieval. Possiblement, pertanyin a l’edifici barroc que es va enderrocar i que també estaria fortificat.

Adossades a aquesta torre hem localitzat les estructures UE 1027, UE 1022 i UE 1028, que semblarien posteriors i no defensives, tot i que aquesta informació encara està per determinar.

A l’extrem nord-oest de la muralla s’han localitzat un canal de desaigua (UE 1015) i un mur adossat (UE 1029) de cronologia contemporània (segle XIX).

També s’han localitzat en aquest sector diverses estructures, tipus mur (UE 1013, 1014, 1030 i 1031), de funcionalitat i cronologia per determinar, i un enllosat de pedres (UE 1032) i dos retalls al subsòl (UE 1033 i 1018).

D’època plenament contemporània (mitjan segle XIXXX), hem localitzat tota l’extensió conservada d’un camí delimitat pels murs UE 1007 i 1008, i un dipòsit UE 1009.

Per últim, citar la localització d’una fossa retallada al subsòl (UE 1034), situada al costat del mur UE 1003, de la qual només podem veure una part i que, per la seva morfologia, recorda a una fossa d’enterrament.

I, finalment, l’UE 1021, que sembla correspondre a l’extracció de blocs del travertí del terreny natural.

La muralla Es tracta d’un mur construït amb la tècnica de doble parament exterior amb pedres ben escairades i lligades amb morter de calç i terra, i farcit a l’interior.

L’interior està reblert amb pedres i argiles de color marró ocre. La mida de les pedres és mitjana i gran (>0,30 m) a l’exterior i petita a l’interior. La litologia de les pedres és majoritàriament de travertí, amb presència d’alguna sorrenca.

S’han trobat dos trams amb orientació diferent,

469

Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 467-471

470

Figura 2. Planta general del jaciment.

formant un angle. Un primer tram amb orientació nord-est/sud-oest i un segon tram amb orientació nord-sud. El parament s’assenta directament sobre el terreny natural de travertí i a l’extrem sud del primer tram s’ha localitzat la seva rasa de fonamentació (UE 1004) per la cara interior (oest). A l’exterior, s’observa el parament de la muralla uns centímetres enretirat del retall del fossat (UE 1006).

Les mesures d’aquesta estructura documentades fins ara són de 25,45 m de llargada, 1,60 m d’amplada màxima i 0,30 m d’alçada conservada, per al tram nord-est/sud-oest; i 10 m de llargada, 1,50 m d’amplada màxima i 0,30 m d’alçada conservada per al tram nord-sud.

Li atribuïm una cronologia medieval tenint en compte la documentació disponible, sense que per ara haguem pogut localitzar materials que ens permetin precisar més.

La muralla, juntament amb el fossat i les torres, de les quals en tenim constància documental, constituïen el sistema defensiu de la vila o potser del monestir, ja que segons la informació proporcionada per historiadors locals, seria possible que aquest tram

localitzat pertanyi a les defenses de la vila i no del monestir, com s’havia pensat des d’un primer moment. Malgrat això, aquesta informació s’hauria de contrastar mitjançant una excavació arqueològica i la consulta de la documentació disponible.

L’estat de conservació de la muralla és força precari, encara que desigual en tota l’extensió localitzada; es conserven d’una a tres filades de pedres.

La documentació disponible ens informa que al 1819 encara era visible el fossat i la muralla del monestir, però al plànol realitzat pels francesos el 1823 ja no hi consta (Batllem 2010).

El fossat El fossat està excavat al subsòl natural, amb secció en U, parets rectes i fons pla. La seva orientació és de nord-est/sud-oest, al seu extrem sud, i al centre de la seva extensió localitzada gira cap a nord/sud. Se situa al costat est de la muralla.

La longitud localitzada és de 50 m, aproximadament, 6 m d’amplada màxima i 2,5 m d’alçada, en la zona on es realitzà el sondeig.

El seu estat de conservació és molt bo i al seu

Intervenció arqueològica al monestir de Sant Esteve de Banyoles (el Pla de l’Estany) a l’any 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 467-471

interior s’observen diverses estructures, algunes per determinar i d’altres, com el mur UE 1025, que funcionaven de reforç al retall.

Aquesta estructura estava reblerta amb diferents paquets de runa i material ceràmic de diferents èpoques, des del segle XIV fins el segle XIX. CONCLUSIONS La intervenció que s’ha dut a terme a la zona est del monestir de Sant Esteve de Banyoles ha posat al descobert nombroses restes arqueològiques de diferent funcionalitat i cronologia.

Malgrat que únicament podem oferir una visió parcial de les restes, a causa de que no s’ha realitzat una excavació arqueològica, tenim prous elements com per poder establir la funcionalitat de la majoria de les estructures localitzades, sobretot d’aquelles que presenten major entitat.

Així, podem afirmar que s’ha localitzat un tram de la muralla medieval (UE 1002) i del seu fossat defensiu (UE 1006), que correspondrien a la part de llevant del traçat. Per altra banda, s’han localitzat dues estructures que podrien correspondre a una torre defensiva de planta quadrada (UE 1016 i UE 1017), i altres estructures relacionades amb el sistema defensiu, com són un reforç de la paret del fossat (UE 1011 i UE 1025).

Tot sembla indicar que tant la muralla com el fossat serien d’època medieval i que la torre quadrada seria posterior. Aquesta informació hauria de ser contrastada amb una excavació arqueològica adient que, a més d’aportar-nos dades sobre la seva funcionalitat i cronologia, ens permetés arribar a conèixer si es tractava de la muralla de la vila o la del monestir. Seria molt interessant per poder arribar

a conèixer aquesta dada ja que, segons les fonts historiogràfiques de que disposem fins ara, seria possible que aquest tram localitzat no formés part de la fortificació del monestir, com s’havia pensat inicialment, si no que fos de la vila medieval. Aquest fet que ens permetria afirmar que el recinte del monestir, abans del segle XIX, era més petit del que es pensava i, per altra banda, ens permetria establir, amb seguretat, els límits de la vila en aquesta zona.

Pel que fa a la resta d’estructures no defensives, la seva excavació pot oferir-nos una informació molt valuosa sobre l’ocupació i l’ús d’aquesta zona en èpoques precedents.

BIBLIOGRAFIA MONER, J., TORRES, A. 2005, Pla director per a la patrimonialització de l’antic Monestir de Sant Esteve de Banyoles. Inèdit.

PLA, A. 2010, Pla especial urbanístic per a la ordenació de l’àmbit del Monestir de Banyoles.

Inèdit.

BATLLEM, N. 2010, Catàleg de l’exposició: La vida a Sant Esteve de Banyoles fa 300 anys, Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, Dept. de Cultura i Consell Comarcal del Pla de l’Estany i Ajuntament de Banyoles.

PALMADA, G. 2008, La muralla de Banyoles, Quaderns de Banyoles 10, Ajuntament de Banyoles, Diputació de Girona.

NOTES Ja en època medieval i moderna s’atorgaven llicències per terraplenar els valls, per ampliar hortes o terrenys de les cases per altres usos, a canvi del pagament d’impostos a la Universitat o consistori (Palmada 2008).

1)

471

472

INTERVENCIÓ A L’ESGLÉSIA DE SANT BENET (TOSSA DE MAR, LA SELVA) Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

Entre els dies 5 i 12 de juliol de 2010 es va portar a terme una intervenció arqueològica al costat nord de l’església de Sant Benet, al terme municipal de Tossa de Mar. Aquesta església es troba al pla de Sant Benet, molt propera al torrent del mateix nom (que queda al sudest del terme), al costat d’un mas construït en època moderna que domina les terres de conreu d’aquesta zona. S’hi arriba per un trencall a poca distància del punt quilomètric 12 de la carretera que porta de Llagostera a Tossa de Mar (GI-681).

Les obreries de Sant Benet i Sant Isidre de la capella de Sant Benet de Tossa de Mar són les que tenen cura del temple i hi organitzen actes al llarg de l’any, i coincidint amb la renovació d’alguns dels seus membres van decidir iniciar actuacions per a la conservació de l’edifici. La construcció estava afectada des de feia temps per humitats localitzades, bàsicament, al paviment intern de la capella i a la paret nord, i les obreries sol·licitaren a la Diputació de Girona l’elaboració del projecte de restauració i condicionament. Aleshores, van procedir a la neteja i el desbrossament de tota la banda nord, deixant al descobert unes restes humanes que indicaven la presència d’enterraments i que varen propiciar la intervenció.

Amb l’excavació es varen localitzar restes de 4

Figura 1. Situació del jaciment.

fases diferents: ibèrica, tardoromana, altmedieval i baixmedieval, que complementen el coneixement que es tenia de la història de la vila i la seva evolució.

ELS PRECEDENTS Des de l’antiguitat i a causa de, en bona part. a la dificultat de comunicació amb les terres de l’interior, el poblament de la vall de Tossa ha mirat sobretot cap el mar. D’època ibèrica es coneixen alguns hàbitats a tocar de la mateixa línia de la costa, com Montguardí o la Punta de Pola, mentre que d’altres estaven situats més a l’interior, relativament a prop de Sant Benet, com Puig Pollastres, Serra des Rei o el Puig dels Brucs de Sant Benet (Figueras/Llinàs coord. 2011, 120-122). En la nostra intervenció no varen aparèixer restes construïdes d’aquest moment però sí ceràmica ibèrica. Aquests materials no constituïen un percentatge massa elevat ni eren de massa qualitat, però resultaven suficients per a poder establir un jaciment ibèric en aquest indret. Per les característiques de la ceràmica, exclusivament ceràmica ibèrica, situem aquest hipotètic jaciment entre els segles IV i II aC, sense majors precisions.

Seguint la seqüència cronològica, i ja dins del període romà, cal recordar que a la vall de Tossa s’establiren tot un seguit d’explotacions agrícoles rurals destinades al conreu i l’elaboració d’un producte de primer ordre: la vinya. Es plantaren les vinyes prop de la costa, en llocs que semblaven estranys per situar els vinyers, ateses la seva orografia i les peculiaritats de la zona.

A més, al costat dels vinyers es va construir tota la infraestructura necessària per a dur a terme el procés d’elaboració del vi. D’aquesta manera s’elaborava el vi en una sola instal·lació i després es transportava a un lloc no massa allunyat per preparar la seva sortida cap els mercats.

A Tossa la primera fase del procés es desenvolupava en establiments com ses Alzines o mas Carbotí, i el lloc on se centralitzava la producció per a la seva comercialització era la vil·la dels Ametllers, la gran instal·lació situada a la plana més propera al mar.

473

Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 473-475

Figura 2. Planta de l’excavació.

474

Després de la implantació d’aquests models d’explotació agrària, de la seva expansió i decadència a partir de la fi del segle I o inici del II dC, la vida continuà a la part més propera a la costa. Però semblava que a partir del segle V i ja a la tardoantiguitat el nucli i el poblament de Tossa queia en l’oblit, i no tornava a aparèixer fins cap al segle IX. Ara, amb l’excavació realitzada a Sant Benet, s’hauria de pensar en un canvi d’hipòtesi. No s’hi han localitzat estructures construïdes, però alguns materials ceràmics recuperats a la intervenció (encara que no representin un percentatge molt elevat) ens apropen a un moment de la baixa antiguitat, entre els segles IV i VI dC, i ajudarien a omplir el buit que sempre s’havia imaginat. Podria ser que, paral·lelament al fet que la vil·la dels Ametllers anés perdent importància i fos abandonada a poc a poc al llarg del baix imperi romà, la població s’hagués traslladat cap a l’interior, a terres més amagades, allunyades de la costa per evitar assalts i saquejos provinents del mar, i properes als cursos d’aigua. Aquest establiment de la població a l’interior s’hauria relacionar amb l’aparició de la primitiva església de Sant Vicenç, que no és altra que l’actual església de Sant Benet.

LA PRIMITIVA PARRÒQUIA És probable, doncs, que aquesta petita església ocupés un indret que ja estava habitat anteriorment i, per tant, amb una tradició d’ocupació i potser també de culte que ja venia d’antic. El temple, dedicat inicialment a Sant Vicenç, podria haver centrat la parròquia destinada al poblament disseminat assentat en aquesta zona i distribuït per la vall de la riera de Tossa. En principi, però, fou una església privada, feta per la pietat popular dels propis habitants del lloc (ja

en l’acta de consagració del segle X quedà palès). Estigué en mans laiques des del 966 fins al 1097, quan passà a ser domini del monestir de Santa Maria de Ripoll, senyor feudal de la vall de Tossa.

L’excavació va permetre localitzar diversos enterraments. De tots és sabut que els cementiris se situaven al voltant de les esglésies parroquials durant tota l’edat mitjana, per tant, no resulta estrany localitzar les tombes dels pobladors d’aquest indret a redós del temple. En el nostre cas, varen aparèixer individus de molt curta edat enterrats en la zona més propera al mur de l’església; potser es tractava de l’espai reservat pels albats, nadons i infants d’ànima pura que havien mort poc després del seu naixement o en el moment de néixer. Es varen poder documentar 4 enterraments infantils i 2 adults, amb els individus enterrats de forma molt senzilla, en fossa simple i sense cap mena d’acompanyament.

La parroquialitat de l’església està confirmada també per diferents documents que en parlen. Un d’ells explica que aquesta va ser una de les esglésies afectades pels terratrèmols de la sèrie olotina i s’informa del seu estatus anterior de parròquia; en un altre es diu que durant el segle XVII el dia de Sant Benet s’anava fins a l’antiga església a pregar pels difunts, tot i que feia molt temps que no s’hi enterrava.

Aquest fet deixa constància de la importància que tenia l’església en temps passats i també de la seva qualitat de parròquia, recordada d’aquesta peculiar manera.

Un altre fet que indicaria l’antiguitat i avalaria la parroquialitat de la capella en èpoques passades és el fet de la seva advocació inicial. Estava dedicada a un sant de tradició antiga, un màrtir de la persecució de Dioclecià (303-304) relacionat amb la litúrgia visigòtica, amb devoció des de final del segle IV. Sant Vicenç estava inclòs dins dels antics santorals hispànics i, en aquest cas, venerat en un lloc amb una certa tradició d’ocupació humana i qui sap si potser al damunt mateix o molt proper a algun temple o lloc sagrat anterior.

En tot cas, el 1079 l’església de Sant Vicenç ja apareix esmentada com a parròquia, la qual cosa fa pensar que el nostre edifici podria haver funcionat com a

Intervenció a l’església de Sant Benet (Tossa de Mar, la Selva) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 473-475

tal a partir d’un moment incert del segle X i fins al segle XIII, quan ja es trobava dins la xarxa parroquial episcopal i quan la pròpia parròquia abandonà aquest lloc i passà al nucli de la costa. Malgrat ser la primera parròquia de Tossa i aglutinar tota la població propera, no es formà mai un hàbitat al seu voltant i així, amb la construcció del castell a la costa i la impossibilitat de formar la vila a l’interior, la vella església i els masos aïllats que hi estaven vinculats van esdevenir, simplement, un veïnat.

Amb la construcció del nou temple de Sant Vicenç, a la Vila Vella, l’antiga església quedà sense la seva primitiva advocació, i fou aleshores quan es dedicà a Sant Benet, fundador de l’orde dels monjos de Santa Maria de Ripoll, que no oblidem que eren els senyors feudals de Tossa.

DARRERES REFORMES Pel que fa a la darrera fase documentada en la intervenció, hi havia unes importants reformes de l’edifici que es veien ja a simple vista i que amb l’excavació es van rectificar.

Que Sant Benet va ser una de les esglésies afectades pels terratrèmols del 1427 ja s’ha dit anteriorment, i -com a possible indici- en la paret de tramuntana s’hi veien dues construccions diferents. Es pot dir que l’actual capella està formada per una part de l’església més antiga, localitzada en un fragment de la façana oest i part del mur nord, i per una part d’un edifici més modern, segurament aixecat després dels terratrèmols del segle XV. Amb la nova construcció es va fer tot el mur sud, la capçalera i part del mur de tramuntana, juntament amb les cobertes, que havien desaparegut. Per a la reforma de la capella cal

pensar, doncs, en una data no massa allunyada del segon terç del segle XV. Totes aquetes troballes aporten una visió força completa de la seqüència cronològica de Sant Benet i la seva àrea d’influència, i poden dur a revisar les diferents hipòtesis que expliquen l’evolució de Tossa de Mar des de l’antiguitat i al llarg de tota l’edat mitjana.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1983, Gran Geografia Comarcal de Catalunya. La Garrotxa, el Gironès, la Selva, vol. 3, Editorial Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AA.VV. 1991, Catalunya Romànica. El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany, vol. 5, Editorial Enciclopèdia catalana, Barcelona.

BURCH, J.M., et al. 2005, El fundus de Turissa entre el segle I aC i l’I dC. Arqueologia de dos establiments rurals: Mas Carbotí i Ses Alzines, Estudis Arqueològics 6, Girona.

FIGUERAS, N., LLINÀS, J. 2011, Història de les Comarques Gironines. Història de la Selva, vol. 6, Diputació de Girona, Girona.

LLINÀS, J., MERINO, J. 1998, El patrimoni de la Selva. Inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca, Consell Comarcal de la Selva, Santa Coloma de Farners.

SUREDA, M., et al. 2007, L’església vella de Sant Vicenç (Tossa de Mar, la Selva), Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona - Fundació Caixa Catalunya, Girona.

ZUCCHITELLO, M. 1998, Tossa: La formació d’una vila. El comte, l’abat i els tossencs (segles IX-XII), Quaderns d’Estudis Tossencs, Tossa de Mar.

475

476

L’ESGLÉSIA VELLA DE SANT MATEU DE VALLLLOBREGA (BAIX EMPORDÀ) Maria José CAJA BRIASCO

Dintre del projecte de restauració de l’església vella de Sant Mateu de Vall-llobrega (primera fase), projectat i finançat pel Servei de Monuments de la Diputació de Girona, i promogut per l’Ajuntament de Vall-llobrega, es va procedir a la intervenció arqueològica en l’església, intervenció que es va desenvolupar del 28 de novembre al 15 de desembre de 2011, portada per l’empresa Lagraña Bravo SL Construccions, i sota la direcció de l’arqueòloga Maria José Caja Briasco i la supervisió de l’arqueòloga dels Serveis Territorials de Girona.

SITUACIÓ I DESCRIPCIÓ L’església vella de sant Mateu de Vall-llobrega es troba passat el raval de Dall (Ses Portes), a 123 m d’altitud sobre el nivell del mar, dominant una petita vall, al vessant sud-est del altiplà de Fitor. Als voltants d’aquest lloc hi havia el primer nucli de població de Vall-llobrega.

L’església vella de sant Mateu pertany al romànic II (segles X-XI). És d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, coberta amb volta de canó i sustentada per dos arcs torals (actualment desapareguts) i amb una teulada de doble vessant, en un primer moment recoberta amb lloses de pissarra i més tard amb teules. L’edifici presenta tres finestres de doble esqueixada a la façana sud i una a l’absis.

En aquesta façana és on es van fer els contraforts per a reforçar la construcció, ja que l’any 1374 el sagristà es va queixar que l’edifici amenaçava ruïna.

A l’interior de la façana nord hi ha tres fornícules idèntiques, disposades a distàncies regulars. També hi ha una finestra, feta desprès de l’abandonament de l’església per donar ventilació al segon pis de l’habitatge.

Pel que fa a la façana principal, situada a ponent, on hi ha la porta d’accés, hi ha altra finestra d’una esqueixada, que es va desamortitzar durant aquesta campanya.

PROJECTE D’INTERVENCIÓ La intervenció ha consistit, principalment, en buidar de runes l’interior de l’església fins a nivell de pavimentació. Primerament s’ha procedit a fer sondejos per a detectar el volum dels estrats d’aportació i abandonament, abans d’arribar a l’estrat de pavimentació.

L’extracció s’ha fet, segons el casos, de forma manual o amb una petita retroexcavadora, que es va posar i es va retirar de l’interior de l’església amb l’ajuda d’un camió grua.

S’ha portat un registre estratigràfic amb el mètode Harris, així com el cartogràfic i el fotogràfic; també s’ha fet l’ inventari de les restes d’interès arqueològiques.

477

Figura 1. La nau de l’església durant el procés d’excavació.

Maria José CAJA BRIASCO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 477-479

LA HISTÒRIA

478

La primera dada documental que tenim respecte de l’existència d’un establiment en aquest sector procedeix d’un precepte del rei Lotari del any 968 i parla d’un alou de Vall-llobrega al monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Però la primera dada de restes properes a la església, des de el punt de vista arqueològic, prové d’una excavació arqueològica que es va a fer abans de posar el dipòsit d’aigües proper, durant la qual es va trobar un camp de sitges ibèriques (Tribuna d’Arqueologia 2006).

La primera referència de l’existència d’una església és de 1280 en la que s’esmenta que aquesta és una de les esglésies que contribueixen amb la dècima per les creuades.

El 1387 es reforça la paret sud amb un “reraspatlle sive cantonada”.

El 1401, en les visites pastorals dels bisbes, trobem que a l’església hi ha dos altars1, el major dedicat a Sant Mateu i un lateral dedicat a Sant Vicenç. El 1440 el bisbe inspecciona per primera vegada un altre altar dedicat a Santa Maria. Aquests tres altars hi van a ser fins el trasllat d’aquesta església.

El 1470 es construeix un cor de fusta i un segle més tard es fan dos retaules, un amb l’imatge de Sant Mateu i altre amb l’imatge de la Verge, del mestre Juan Mates de Girona (Trijueque 1990).

El 1657 fou saquejada pels francesos, segons afirma el rector mossèn Salvador Bralla, per la qual cosa es van haver d’administrar els sagraments a l’església de Santa Eugenia de Vila-romà (Trijueque 2003).

El 27 de gener de 1669 se celebrà una assemblea al cementiri de Sant Mateu, on es va decidir construir una nova església; el bisbe va donar llicència el 20 de febrer de 1669 i el 1671 es va beneir la nova església al raval de baix.

No tenim cap document que ens pugui permetre situar amb seguretat la fundació de l’església vella, que és anterior al segle XIII. És possible que la data més ajustada sigui el segle XI (Badia 1977)2, que és el moment d’ordenació i consolidació de les parròquies en la societat rural.

L’EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA La intervenció arqueològica es va realitzar a l’interior de l’església. Va començar amb el buidat manual de les cantonades sud-oest i nord-oest, en les quals es

podia apreciar un nivell d’acumulació de runes (UE 1) als costats interiors de la porta d’accés. Aquesta unitat estratigràfica, composta de terra fosca, pedres caigudes, restos d’ossos humans i rebuigs de freqüentació, com ara ceràmiques, llaunes de conserves, restes de fogueres. És a dir, es tracta d’una acumulació de runa de freqüentació del lloc, la qual, segons la zona pot arribar a 1 m d’alçada, barrejada amb restes arquitectòniques i humanes tretes de context i amuntegades, que no ens donen informació cronològica fiable, atès que és un nivell contemporani.

Per sota de la UE 1 apareix la UE 2, que és un estrat superficial d’abandonament de l’església i que cobreix l’UE 6, que és el paviment de rajol de la nau -aparegut en la cantonada sud-oest-, i a l’UE 3, que són els murs en angle recte que hi ha a l’entrada de la nau, fets després de l’abandonament de l’església.

Al mateix temps es posà una bastida per desmuntar els murs de l’habitatge (UE 7) que són per sobre el presbiteri. Una vegada desmuntats es va procedir a posar a l’interior de l’església una retroexcavadora, amb l’ajuda d’una grua, per a fer un primer sondeig a la cantonada nord-est de l’absis, i determinar la profunditat del superficial (UE 2), que és de 50 cm a 30 cm fins arribar a l’estrat UE 6, que és una preparació de paviment amb petites taques de calç, el qual recolza directament en l’UE 9, estrat d’argila natural de color ataronjat, en el qual s’inserta la fonamentació de l’absis, que arriba en aquest sector a 50 cm.

En acabar de desmuntar els murs de l’habitatge varen aparèixer els nivells de pavimentació del presbiteri i de la nau (UE 4), formats per rajols ceràmics de 30,5 cm per 15,5 cm, situats en dos nivells d’alçada diferents, a 64 cm l’un de l’altre. Per a sortejar aquest desnivell s’han trobat restes d’una escala (tres esglaons) d’obra (UE 13) al centre del presbiteri.

La nau s’ha dividit en quatre sectors en planta: el primer va des de la porta d’accés fins a les restes de fonamentació del primer arc toral; el segon contempla la zona entre les dos arcs torals; el tercer des del segon arc toral fins al començament del presbiteri; i el quart, el presbiteri i l’absis.

Es va posar una bastida en els murs nord i sud de l’interior de l’església per posar tres tirants d’acer que consoliden i estabilitzen la desviació del mur sud.

En el sector 2 s’ha trobat part d’un esquelet (UE 14) del qual sols es conserven part dels ossos de la pelvis i els ossos de les cames, disposat de oest a

L’església vella de Sant Mateu de Vall-llobrega (Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 477-479

est i decúbit supí. L’enterrament era incomplert, en un estrat totalment remogut, amb restes caigudes. Ens han informat que es van fer a l’església campanyes de la Operación Rescate, això explicaria la remoció de terres del sector 2 i els dipòsits del superficial UE 1. També s’han trobat restes d’una foguera contemporània al mig de la nau (UE 16), que ha foradat i alterat els estrats preexistents del sector 2.

Les estructures desmuntades Una vegada desmuntats els tres murs de l’habitatge que hi havia sobre el presbiteri es van trobar dues estructures contemporànies, que passo a descriure seguidament.

Uns murs en angle recte a l’entrada de l’església, en direcció est-oest, de 3 m de llargada per 50 cm d’amplada, i nord-sud de 1,97 m de llargada per 48 cm d’amplada (Fig. 1). Aquests estaven fets amb pedra seca (UE 3), amb pedres caigudes i reutilitzades de les runes de Sant Mateu, dels quals es conserva tan sols una filada de pedres construïdes per sobre el nivell superficial (UE 2) i que correspon a l’abandonament de l’església.

La menjadora (UE 8) és una plataforma de totxo, de 47 cm per 98 cm, també construïda per sobre el nivell superficial.

Aquestes estructures es van construir per les noves utilitats que es van donar a l’edifici com a corts i ha bitatge.

CONCLUSIÓ L’excavació ha posat de manifest que l’església ha tingut una llarga pervivència com a ruïna, i que ha estat modificada amb el temps per adequar l’espai com a corts i com a habitatge. A més s’han produït remocions sense validesa científica (Operación Rescate), que han malmenat la zona d’enterraments de l’interior de l’església.

La ceràmica trobada procedeix de la freqüentació posterior a l’abandonament de Sant Mateu. El fet que l’església es traslladés fins la nova seu, va buidar l’església vella.

Quant al paviment de rajoles del presbiteri i del sector 3 de la nau, no han aparegut més restes de pavimentacions, que es troben directament per sobre l’estrat d’argila natural i anivellat. El pendent

del terreny és als sectors 1 i 2; en aquest sectors els estrats són més remoguts i desordenats, i tenen deformacions que semblen produïdes per fenòmens sísmics, sense oblidar, la remoció desordenada que va suposar l’Operación Rescate.

També sembla evident que les rajoles del paviment es van desmuntar per a ser reutilitzades, ja que les trobades in situ eren protegides pels murs de l’habitatge que es va fer per sobre el presbiteri, i la resta no hi eren.

S’ha trobat la fonamentació (UE 11) d’una de les pilastres que sustentaven els arcs torals.

Al presbiteri ha aparegut la impromta d’un dels blocs d’obra que sustentaven l’altar (UE 15) per sota del nivell de pavimentació trobat, associat a una taca de morter de calç que podria correspondre a restes d’una antiga pavimentació del presbiteri o a restes d’una activitat constructiva, en qualsevol cas anterior al paviment de rajoles.

Quant a la fonamentació, presenta una particularitat a causa de la forta pendent en la que s’ubica l’església.

Els dos murs nord i sud es recolzen en els fonaments (de més d’1 mde profunditat) de forma recte pel nord i deixant una franja de 20 cm a 25 cm en la cara sud d’ambdós murs; això produeix un desviament en el centre del semicercle del absis.

Quant als contraforts que es van fer l’any 1338, hem trobat que, equidistant dels dos contraforts que reforcen en la seva totalitat la paret sud, n’hi ha un altre que tan sols reforça el mur a l’alçada de la fonamentació, i que els tres es recolzen en un mur paral·lel a la façana sud (Fig. 1).

BIBLIOGRAFIA J Badia i Homs “ L’Arquitectura Medieval de l’Empordà I” 1977.

P Trijueque “Retaules del segle XVI a Palamós i Vallllobrega” Estudis del Baix Empordà,1990.

P Trijueque “Breu Història de Vall-llobrega”,col.

Guspires nùm 11,2003.

NOTES Arxiu Diocesà de Girona, Visites pastorals Vall-llobrega, 1314-1760.

2 Badia ens dóna la cronologia a partir del segle X. 1

479

480

L’ERA D’EN SERRALTA (SANT JOAN DE LES ABADESSES, RIPOLLÈS) Didier JOLY, Montserrat FREIXA VILA, Sergio IBÁÑEZ MANCEBO Àtics, s.l.

Entre els mesos de desembre de 2009 i juliol de 2010 es va dur a terme una intervenció arqueològica a l’Era i el Pati d’en Serralta, amb motiu de la redacció del projecte i futura execució de les obres de Pavimentació i Il·luminació de l’Era d’en Serralta, a càrrec de l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses.

L’Era d’en Serralta es localitza a la part occidental de la vila vella de Sant Joan de les Abadesses, constituïda per l’espai situat entre el carrer d’accés al poble pel portal de la font d’en Roca i el mur de tancament de la vila construït sobre el barranc del riu Arçamala.

Els treballs es van desenvolupar dins de l’Era així com també en el pati i van permetre treure a la llum un seguit d’estructures relacionades amb els elements defensius del poble des de mitjan del segle XIII i al llarg de diferents moments històrics, i que actualment s’intuïen a partir de la construcció del cobert de l’Era que n’aprofità la seva fonamentació .

LES RESTES LOCALITZADES Un cop retirat el paviment contemporani, es va documentar un nivell d’abocament de runes i dues estructures construïdes.

La primera estructura es tractava d’un mur d’1,20 m

Figura 1. Carrer de la torre Saltant, muralla (esquerra), portal de la font d’en Roca i Era d’en Serralta (al fons).

d’amplada, de doble parament fet amb còdols i morter blanc amb rebliment intern de mateixa naturalesa, de traçat circular, interpretat com a torre, on de fet es recolzen una part dels murs actuals. El diàmetre intern és de 3,20 m. La torre es va construir en un punt de ruptura de pendent del barranc de l’Arçamala, dominant el portal de la font d’en Roca. Aquesta torre es recolzava en la seva part sud en un mur del mateix tipus de construcció, orientat en direcció nord-est/sudoest, que se segueix fins la cantonada de l’entrada oriental de l’Era, interpretat com la muralla del poble.

A la zona del pati es va documentar un mur similar a la muralla, d’orientació est-nord-est/oest-sud-oest, només conservat sobre una llargada de 1,20 m, aproximament, que, amb tota seguretat, formava cantonada amb aquesta en la seva extremitat oriental.

No es va poder determinar si va ser arrasada per la construcció del mur d’entrada de l’Era o si aquest s’hi assola. Cap al sud, la muralla va ser arrasada per complet, però es va poder observar el retall de fonamentació així com alguns negatius d’arrencament de pedres sobre mig metre aproximament.

Associats a aquests elements estructurals es va documentar una sèrie d’unitats que ens va permetre establir la seqüència estratigràfica i diferents fases de funcionament d’aquest sector que han proporcionat un seguit d’informacions sobre el sistema defensiu

Figura 2. Era d’en Serralta, interior.

481

Didier JOLY, Montserrat FREIXA VILA, Sergio IBÁÑEZ MANCEBO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 481-483

Figura 3. Torre i muralla medievals.

Figura 4. Fonamentacions de la torre.

del poble i l’evolució arquitectònica d’aquest lloc concret.

Fase 3: arrasament de la torre i de la muralla No tenim cap informació arqueològica que ens pugui indicar una cronologia relativament precisa pel que fa a l’arrasament de la torre i de la muralla.

FASES CRONOLÒGIQUES

482

Fase 1: construcció de la muralla A nivell estrictament arqueològic no tenim cap informació de caire cronològic relativa a la construcció d’aquesta. La historiografia accepta generalment la data de 1244 per la conclusió de les obres de tancament del poble, proposada a final del segle XIX per l’historiador Pau Parassols, però sense poder contrastar-les amb documentació real.

Fase 2: construcció de la torre adossada a la muralla El relleu natural on s’aixeca la torre és força irregular i accidentat, i necessita fonamentacions de 1,80 m en les seves parts nord, est i oest, reforçades amb morter. La ceràmica comuna grisa recollida en el rebliment de la torre no permet donar una cronologia afinada, ja que la seva producció es dóna al llarg de gairebé tota l’edat mitjana. L’únic fragment en verdi-manganès documentat ens proporciona un TPQ, definit per la seva època de producció, entre final del segle XIII i final del segle XIV. La construcció de la torre dins del projecte general de Pere el Cerimoniós de fortificació dels pobles de Catalunya sembla una hipòtesi plausible ja que les fonts escrites esmenten la fortificació de les absidioles del monestir, la construcció de la torre del reliquier (1362), la reparació i l’aïllament de les defenses dels portals (1372), reparació de las muralles i excavació de fossars (1381) (Junyent 1976, 133-134).

Fase 4: construcció de l’Era Possiblement es féu en un primer moment amb la funció de bastió i de lloc de vigilància. La part arrodonida d’aquesta s’edifica a sobre de la torre, utilitzada com fonamentació. El mur occidental segueix el traçat natural del barranc, fonamentant-s’hi en la seva part baixa, per la qual cosa necessita reomplir l’espai buit entre el conjunt torre/muralla i el mur de l’Era. La construcció del bastió situat a l’Era, amb el perímetre actual de l’Era, sembla poder datar-se del segle XVIII, com ho indica la ceràmica recollida en les UE relacionades a la seva construcció. Històricament, l’ús d’aquestes estructures es generalitza en aquest mateix segle XVIII. Fase 5: construcció del mur perimetral del pati / mur de contenció / nova muralla Fase 6: anivellament de la zona del pati El material arqueològic recollit (material de construcció, bàsicament teules, morter, ceràmica comuna vidrada i decorada), ens indica una cronologia força contemporània, segurament de principi del segle XX. Fase 7: construcció dels murs d’entrada de l’Era Tot i que estratigràficament posterior, la construcció dels murs d’entrada de l’Era haurien de situar-se segurament a la mateixa època que l’anivellament del pati.

L’era d’en Serralta (Sant Joan de les Abadesses, el Ripollès) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 481-483

CONCLUSIONS La intervenció arqueològica ha permès observar el traçat original de la muralla del poble a la zona del portal de la Font d’en Roca, tant a l’interior de l’actual Era com en el Pati d’aquesta.

S’ha confirmat la presència d’una torre rodona, adossada a la muralla, controlant aquest portal.

Sembla que la construcció d’aquesta torre pot ésser posterior a la de la muralla, al menys de mig segle.

S’ha constatat l’arrasament d’aquestes estructures, possiblement per la construcció d’un bastió al segle XVIII, més adaptat a les tècniques de setge

de l’època. Segurament en aquesta època el mur perimetral del poble va adoptar el traçat actual, la qual cosa va permetre guanyar espai sobre el barranc.

Ja en el segle XX i passades les guerres Carlines, el lloc es va convertir en una era; un cop anivellada tota la zona, tant de l’Era com del Pati, i s’hi va afegir el mur d’entrada amb porta arcada.

BIBLIOGRAFIA JUNYENT, E. 1976, El monestir de Sant Joan de les Abadesses, Ed. Junta el Monestir de Sant Joan de les Abadesses, Barcelona.

483

484

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A L’ENTORN DE LA MURALLA DE LLAGOSTERA (EL GIRONÈS) Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ, Albert RONCERO IGLESIAS Janus, s.l.

En el bienni 2010-2011 s’han efectuat petites intervencions arqueològiques a l’entorn de dos sectors concrets del recinte emmurallat baixmedieval de Llagostera, a Can Caciques i al carrer del Fred (Fig. 1), que han permès obtenir noves dades entorn de l’evolució històrica i les característiques d’aquesta fortificació, així com dels habitatges que es construïren al seu entorn immediat.

CAN CACIQUES (Fig. 2)

carrer de la Processó. L’edifici, de titularitat municipal, fou integrament excavat els anys 2008 i 2010, amb uns resultats excel·lents, que van permetre certificar com la casa, construïda a partir del segle XVI, englobava una part de la muralla (molt malmesa), un petit segment del fossat i una de les torres, la torre Gemma, conservada quasi en la seva totalitat (Llinàs 2010a, 2010b).

El maig de 2011 es va efectuar una nova intervenció arqueològica a la finca, arran de l’inici de les

L’edifici de can Caciques es troba al carrer Olivareta 28, davant per davant de la Baixada de Caldes. Es tracta d’una casa de dues plantes afrontada al carrer Olivareta, situat a l’oest, que té a la part posterior un extens pati que limita, a l’extrem de llevant, amb el

obres destinades a convertir l’immoble en centre d’interpretació històrica de Llagostera. La campanya fou encomanada per l’Ajuntament de Llagostera a l’empresa Janus SL i dirigida per l’arqueòloga Carme Montalbán, de la mateixa empresa.

Llagostera tenia un doble recinte emmurallat, que ha

Figura 1. Plànol del nucli antic de Llagostera, amb la situació de les dues intervencions. A l’esquerra, en un cercle, la intervenció de 2011 a Can Caciques. A dalt, encerclat, el tram estudiat de fortificació del carrer del Fred.

485

Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ, Albert RONCERO IGLESIAS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 485-488

Figura 2. Vista general de la intervenció de 2011 a Can Caciques. La part inferior de la paret del fons, sota el forat i l’antiga porta, és la muralla medieval, a la qual se li superposa un mur modern. El mur de la dreta és la paret sud de Can Caciques, del segle XVI.

486

condicionat l’estructura urbana del seu nucli antic, que mostra, per això, un doble cercle de carrers perimetrals al voltant de la part més alta del turó, on es troben el castell (actual Ajuntament) i l’església parroquial de Sant Feliu. Can Caciques s’ubica, concretament, a l’extrem de ponent del segon recinte, on hi havia també l’esmentada torre Gemma. L’origen de la casa l’hem de dur a final del segle XVI, quan Antoni Collell va comprar aquest solar, amb la torre inclosa (Cantó/Mascort 1999, 43). La casa surt esmentada l’any 1689 com a “casa o torre dita de la Gemma”.

Les excavacions dels anys 2008 i 2010 van deixar enllestida la totalitat de l’excavació de l’interior de l’immoble. Tanmateix, al pati (sector 5) tan sols s’hi havia realitzat un sondeig a l’extrem sud-oest, a tocar de la muralla. En aquest punt del costat de ponent d’aquesta àrea oberta, les obres de rehabilitació, tot just començades, preveien efectuar un rebaix per adequar un accés des del pati cap a l’estança que hi ha a ponent (sector 4 de l’excavació de 2008-2010).

Aquest rebaix afectava una àrea que englobava no tan sols el sondeig efectuat en les campanyes anteriors sinó també una àrea al nord que arribava fins al mur UE 1004, de façana de la casa, i un espai que ampliava 2 m cap a llevant la superfície del sondeig esmentat.

Els objectius de l’excavació de 2011 eren excavar aquest sector del pati afectat per les obres per tal de continuar documentant la muralla i els diversos estrats associats per seu costat est, intramurs.

S’amplià cap al nord i cap a l’est el sondeig realitzat a l’extrem sud-oest del sector 5 durant les campanyes

de 2008 i 2010, de tal manera que la zona excavada en total va acabar mesurant 3,70 m d’amplada (nordsud) per 4,50 m de llarg (est-oest).

Els resultats de la intervenció van posar de manifest que, ja des de la primera meitat del segle XV, tot aquest sector sembla ser objecte d’importants remodelacions. Així, al colgament del fossat, esdevingut en aquest moment segons revelaren les excavacions de l’any 2010, cal afegir-hi ara la certesa que el mur sud de can Caciques fou construït en part retallant i en part assentant-se sobre un estrat datat també a la primeria del segle XV (UE 2033), que recolzava contra la part interna de la muralla. En l’estrat de rebliment del retall efectuat per construir aquest mur (UE 2035) hi va aparèixer material arqueològic que en cap cas sembla posterior a les dècades centrals del segle XV. Així i tot, mantenim una cronologia de segle XVI per a la construcció de can Caciques i per a la destrucció definitiva del tram de muralla que connectava el sector documentat amb la Torre Gemma, dins l’edifici actual, atès que el material aparegut a la rasa UE 2034, a banda de ser escàs, sembla procedir del mateix estrat UE 2033, al qual la rasa retalla i que hauria estat aprofitat per reblir el retall un cop construït el mur.

El que sí delata l’existència de l’estrat UE 2033 és el fet que a la primeria del segle XV es produeix una aportació de terres intramurs que eleva el nivell de circulació d’aquella zona. No s’ha pogut documentar, en canvi, l’existència de construccions (cases, nivells d’ocupació), anteriors a can Caciques, que haguessin pogut ocupar aquest indret mentre va funcionar la muralla, al llarg dels darrers segles de l’edat mitjana.

Els estrats superiors es van trobar molt alterats per remocions modernes (rebaixos, rases...) i no van aportar dades rellevants. S’ha de dir, tanmateix, que roman encara per excavar la resta d’aquest extens espai obert, que s’enfila pel vessant del turó fins assolir el carrer de la Processó, a l’est, als mateixos peus de la muralla del primer recinte fortificat de la vila. Cal tenir en compte, malgrat la migradesa de les restes arqueològiques descobertes el 2011, que aquest espai es troba entre les dues muralles de Llagostera i, per tant, dins de l’espai urbà medieval tancat pel recinte inferior, en un indret on almenys als segles XVII i XVIII se sap que hi havia un camí públic en direcció est-oest, diversos horts i patis i fins i tot una casa. Es tracta de la “via estreta i pública per a transeünts” que trobem documentada l’any 1646 (Cantó/Mascort 1999, 40-41), que baixava des

Intervencions arqueològiques a l’entorn de la muralla de Llagostera (el Gironès) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 485-488

Figura 3. El mur de fortificació del carrer del Fred. S’aprecien perfectament els tres llenços, diferenciats a causa de la seva orientació. D’esquerra a dreta, els murs 3, 2 i 1. Al fons s’entreveu la torre de la Central i el mur 4 queda darrere el cartell de l’esquerra.

de l’actual carrer Processó -a l’extrem oposat de l’actual pati de Can Caciques- i que devia connectar amb l’actual carrer Olivareta, salvant l’obstacle d’una aleshores ja força derruïda muralla en aquest tram concret. La construcció, vers el segle XVIII, de l’edifici que nosaltres hem denominat sector 4 va convertir aquesta via pública en un cul de sac, i va quedar definitivament convertida en pati interior quan més tard fou tancada, també, pel costat del carrer de la Processó.

CARRER DEL FRED (Fig. 3) El carrer del Fred discorre paral·lel, a tocar i a l’exterior, del tram nord del segon recinte emmurallat de Llagostera, al llarg d’uns 50 m, on la fortificació, conservada en una alçada propera als 10 m, és totalment visible. Més o menys al centre del recorregut d’aquesta tramada de muralla s’hi dreça una torre de planta circular, la torre de la Central.

L’any 2010 l’Ajuntament de Llagostera va dur a terme l’arranjament, la urbanització i l’enjardinament del tram del carrer del Fred on, després de l’enderroc de diversos edificis en els darrers anys, havia quedat a la vista un tram de l’antiga muralla de la vila. El sector arranjat estava situat als peus i a tocar de la muralla, en un indret on es van efectuar, prèvia prospecció arqueològica, diversos rebaixos per a l’anivellament general de la zona. Aquests treballs arqueològics foren realitzats per Albert Roncero, de Janus SL, entre els dies 8 i 10 de març de 2010.

Com a resultat, es va poder constatar, a grans trets, que llevat de la torre de la Central, la resta de la

fortificació estava composada, en realitat, per les parets posteriors de les cases que s’obrien a l’interior del recinte. Aquestes parets, adossades i sense cap obertura, feien a l’edat moderna les funcions de muralla. Es va tractar d’una veritable sorpresa, ja que sempre s’havia considerat -sense proves arqueològiques, això sí- que aquella construcció era la mateixa muralla medieval, que s’havia conservat fins als nostres dies.

Davant d’aquesta circumstància, l’Ajuntament de Llagostera va voler documentar detalladament aquestes diverses estructures per tal de poder-hi aplicar una normativa de protecció específica, ja que es troben formant part de diversos habitatges.

Aquesta intervenció s’efectuà els dies 17 i 18 de març de 2010 i fou duta a terme per Jordi Merino i Joan Llinàs, també de Janus SL. Els murs objecte d’estudi foren quatre estructures diferenciades, orientades de nord-oest a sud-est i unides formant una única paret cega de poc més de 30 m de llarg. Aquesta llarga paret, que de fet feia les funcions de muralla, s’estén entre la torre de la Central, de cronologia medieval, al nord-oest, i la primera casa del costat sud del carrer del Fred (adossada a aquest recinte per la seva part posterior) al sud-est.

En tots quatre casos (de nord-oest a sud-est, murs 1, 2, 3 i 4) es tracta d’estructures construïdes a base de pedres de mida petita i mitjana lligades amb un morter de calç de considerable consistència. Disposades sense formar filades clares, moltes de les pedres estan desbastades per la cara vista, bàsicament les de mida més gran. No és rar trobar algun fragment de material constructiu (teules i rajols) en els intersticis, però la seva presència és considerablement reduïda.

Més que diferències en la tècnica constructiva, que són molt poques, el que permet diferenciar els quatre murs és, bàsicament, la presència de les juntes, els edificis diferenciats dels quals formen part i lleugeríssimes variants en les orientacions.

El mur 1 s’estén entre la torre de la Central al nordoest i el mur 2 al sud-est. D’una longitud de 10,60 m, es conserva en una alçada que volta els 5 m.

Actualment no forma part de cap edificació, atès que l’antiga casa que hi havia a l’altra banda fou enderrocada.

El mur 2 mesura 8,95 m de longitud, i s’estén entre els murs 1 i 3. Es conserva en una alçada de prop de 6 m, i la seva obra, semblant a la dels altres tres murs, va quedar al descobert durant la rehabilitació, previ

487

Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ, Albert RONCERO IGLESIAS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 485-488

488

repicat de l’emblanquinat modern que l’ocultava. La seva orientació, lleugerament inclinada cap al sudest, el diferencia clarament dels seus murs veïns i, al punt de contacte amb el mur 3, s’aprecien clarament diverses pedres cantoneres.

El mur 3 s’estén entre els murs 2 i 4. De 6,70 m de longitud, es conserva en una alçada de 7,25 m. Igual que els dos murs veïns, aquesta paret pertany a una edificació que s’estén a l’altra banda, a l’interior de l’antic recinte. Pel que fa a la seva orientació, recupera a grans trets el sentit que duia el mur 1.

Finalment, el mur 4 està ubicat a l’extrem sud-est de l’àrea estudiada, a continuació del mur 3. Aquest mur el veiem en una longitud i una alçada de 4 m, i sembla que continua més enllà, darrere l’edifici que se li adossa a la seva cara externa i que constitueix la primera casa d’aquest costat del carrer del Fred.

A diferència dels altres tres murs, segons es veia en una rasa preexistent (posteriorment tapada), aquest mur no s’assentava directament sobre el talús, com els altres tres, sinó que tenia una profunditat almenys dos metres superior als altres. Aquesta circumstància fa pensar que ens podríem trobar davant d’una tramada encara conservada de la muralla original, però, amb les dades de què actualment disposem, no podem afirmar-ho amb total seguretat.

Així, com dèiem, i amb el dubte del mur 4, que sí que podria ser part de la fortificació medieval (igual que la torre de la Central i el llenç que s’estén al NW, a l’altra banda de la torre), els murs 1, 2 i 3 són, en realitat, les parets posteriors de les cases que es van construir intramurs, afrontades a la plaça del Castell i a la paret lateral nord de l’església.

Malgrat tot, és evident que aquestes estructures van realitzar funcions de muralla i de fortificació. Es tracta de parets altes, que el mateix pendent del turó i el fort desnivell existent entre el carrer del Fred i la plaça del Castell realçava encara més, i que no disposaven de cap obertura. Unides formaven, doncs, una respectable paret cega que feia les mateixes funcions que una muralla.

Desconeixem què va passar amb la muralla medieval original. És quasi segur que almenys fins a principi del segle XVIII aquesta muralla -més o menys ben conservada- encara existia. A la seva cara interna, posteriorment ocupada per cases, encara pels volts del 1700 no hi havia cases sinó una zona d’horts, que aleshores pertanyia a Bartomeu Font i que, prèviament, al segle XVII, havia estat de Jaume Noguera. El carrer que passava als seus peus pel

costat exterior, l’actual carrer del Fred, s’anomenava aleshores significativament “carrer de darrere mur” (Cantó/Mascort 1999, 58 i 84-86).

Així, doncs, no hi hagué cases a la part interior del mur almenys fins ben entrat el segle XVIII. És massa temps perquè aquesta muralla d’orígens medievals romangués incòlume i perquè pogués servir amb eficàcia com a mur posterior de les noves cases.

En conseqüència, és del tot lògic que hom decidís acabar d’enrunar el mur antic i construir les noves cases amb un mur cec posterior que exercís també com a mur defensiu, en substitució i millora d’una antiga fortificació que, probablement, devia tenir en aquests moments considerables punts dèbils.

El tipus d’obra d’aquests murs s’avé força amb la tipologia constructiva de final de l’edat moderna o principi de la contemporània (segles XVIII-primera meitat del XIX), i cal pensar que les diferències cronològiques entre ells no són massa importants.

Això no impedeix que aquest conjunt de quatre murs units conformi, de fet, un llenç de la fortificació de la vila de Llagostera que, a final de l’edat moderna, va substituir un vell tram de muralla medieval que, presumiblement, es trobava molt malmès i que era inservible com a defensa.

BIBLIOGRAFIA CANTÓ, J., MASCORT, A. 1999, Les muralles de Llagostera, Col·lecció Els llibres de Crònica 2, Ajuntament de Llagostera, Llagostera.

CANTÓ, J., MASCORT, A. 2003, Episodis de la història de Llagostera. Segles XVI-XVII, Col·lecció Beca Esteve Fa Tolsanas 1, Ajuntament de Llagostera, Llagostera.

CANTÓ, J., MASCORT, A. 2006, Episodis de la història de Llagostera. Segle XVIII, col·lecció “els llibres de Crònica”, 4, Ajuntament de Llagostera, Llagostera.

GRAU, D. 1987, Llagostera, Quaderns de la Revista de Girona 10, Diputació de Girona, Girona.

LLINÀS, J. 2010a, El castell i les muralles de Llagostera. Història i evolució del nucli antic de la població, in ALBÀ, M., MALLORQUÍ, E. (Coord.), 2010, Història de Llagostera. Les claus del passat, Ajuntament de Llagostera, 165-190.

LLINÀS, J. 2010b, Noves dades sobre el recinte emmurallat de Llagostera (Gironès). L’excavació arqueològica de can Caciques, X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies, 425-429.

ANTIC RECINTE EMMURALLAT DE LA JONQUERA (ALT EMPORDÀ) Elisenda MOIX i EZQUERRA, Ester HORNO i COMAS Àtics, s.l.

Entre els mesos d’abril i juny de 2010 es van estar realitzant els treballs de control arqueològic a l’obra de Reurbanització de l’antic recinte emmurallat de la vila, amb la finalitat, entre d’altres, de localitzar les restes de l’antiga muralla de la vila, així com també els fonaments d’una antiga torre d’aquesta muralla.

La vila de la Jonquera constitueix un típic poble-camí, amb les cases arrenglerades a banda i banda de l’antic camí francès medieval i modern (pel coll del Portús) que seguia el traçat de l’antiga via romana.

En època medieval el nucli de la Jonquera devia estar format per l’església, algun hostal i diverses cases de pagès, edificacions situades vora el camí i arredossades al voltant del temple. Del 1453 data la carta de poblament. En aquells moments la Jonquera estava formada per dues unitats urbanístiques ben diferenciades que eren la Força (o recinte fortificat) i

Figura 1. Emplaçament.

un barri extramurs enganxat a la Força.

DESCRIPCIÓ DELS TREBALLS REALITZATS El control arqueològic als carrers de la Torre i al carrer de l’Església Els treballs, que estaven emmarcats dins el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, van permetre posar al descobert part de l’absis semicircular de l’església parroquial de Santa Maria de la Jonquera i les restes de la fonamentació d’un edifici anterior a aquesta.

L’església parroquial va patir diverses ampliacions des que es va iniciar la seva construcció, l’ultima d’elles finalitzà el 1791. L’eixamplament del temple es portà a terme per la banda de solixent, ocupà una part de l’antic carrer Vell i consistí en la construcció

489

Elisenda MOIX i EZQUERRA, Ester HORNO i COMAS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 489-491

490

d’un nou creuer, les dues naus laterals i capçalera.

Poc a poc, l’església va quedar envoltada per la part sud d’edificis, tant d’habitatges (carrer Major) com per un antic escorxador (carrer de la Torre) que se li adossava a la paret sud i a una part de l’absis semicircular, situat a l’est.

Al llarg dels treballs d’obra es va procedir al desmuntatge de la paret est de l’escorxador per tal de que l’absis es pogués contemplar a simple vista.

Aquests treballs van permetre localitzar part d’una fonamentació (UE 41) d’algun edifici o construcció indeterminada i anterior a la construcció de l’absis.

Aquesta fonamentació (UE 41) pertanyia a una estructura construïda amb blocs de pedra lligats entre ells amb morter de calç. El mur semicircular que configurava l’absis es recolzava en aquesta estructura i part del mur sud de l’escorxador també s’hi recolzava al damunt. Estava tallat pels dos baixants d’aigua relacionats amb l’escorxador i estava cobert pel terra ceràmic de l’escorxador. Aquesta estructura mesurava 1,4 m per 1,4 m per 0,15 m de profunditat.

A aquesta estructura no se li va poder associar cap tipus de material ceràmic per a poder-la datar, tot i que si el mur de l’absis s’hi recolzava seria anterior a final del segle XVIII, que és quan es va ampliar aquesta part de l’església parroquial.

Al carrer de l’Església es va excavar una rasa, en la que es van localitzar dues estructures construïdes (UE 10 i UE 20) que també semblaven formar part de la fonamentació d’un edifici, o similar, anterior a la construcció de l’ultima ampliació de l’església de Santa Maria.

La UE 10 era una estructura construïda amb grans blocs de pedra, mitjans i petits, i algun fragment de teula moderna, lligada amb morter de color marró.

Estava coberta per un paquet d’argila remoguda i runa i també se li recolzava la paret nord de l’església parroquial. Es recolzava també sobre el mur UE 20.

La funció era la de fonamentar una antiga construcció indeterminada i que en el moment d’ampliar l’església fou reaprofitada, en una part, també, com a fonamentació per a recolzar-hi la paret nord de Santa Maria de la Jonquera.

La UE 20 la formava la fonamentació d’un mur de forma indeterminada, fet amb pedres mitjanes lligades amb morter de calç. Se li recolzava l’estructura UE 10. La funció d’aquesta fonamentació de mur també sembla indeterminada, és probable que funcionés amb la UE 10 i que formés part d’una construcció anterior a l’ampliació de l’església.

Figura 2. Vista inicial de la Torre.

Com a resultats finals s’observa que és difícil fer un definició clara de la funcionalitat de cadascuna de les estructures trobades, atesa la poca àrea d’afectació de les obres i el fet de no trobar material ceràmic associat. Tot i així, el que sí que es va observar és que aquestes fonamentacions (UE 41, UE 10 i UE 20) ja existien en el moment de l’eixamplament del temple que es portà a terme per la banda de solixent, ocupant una part de l’antic carrer Vell, i que consistí en la construcció d’un nou creuer, cobert per una elegant i voluminosa cúpula, les dues naus laterals i l’absis semicircular. Així, es pot certificar que són anteriors a l’ampliació de l’església, el darrer quart del segle XVIII. La intervenció a la torre de la muralla Pel que fa a la muralla de la Força, es tracta d’un recinte emmurallat d’època medieval / moderna, que segueix un traçat ovalat, que envolta l’antic centre urbà de la Força, d’uns 900 m2 de superfície aproximada. Entre els paraments de les muralles sobresurten algunes torres, una de les quals ha estat motiu d’una intervenció arqueològica en el marc dels treballs de reurbanització. Es tracta de la situada al carrer de la Torre 20.

Així, es va dur a terme una petita intervenció a l’interior d’aquesta torre circular de la muralla

Antic recinte emmurallat de la Jonquera (Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 489-491

Figura 3. Pou i estructura en forma d’L situades a l’interior de la torre.

medieval. Els treballs es van iniciar amb l’obertura de diverses rases i una posterior excavació en extensió del seu interior.

Una vegada rebaixat el nivell superficial format per una capa de terra i runes provinents de les darreres ocupacions de la torre, es va obrir una cala a la zona nord per tal d’intentar delimitar els fonaments. Fou en aquest moment quan es van començar a localitzar diversos elements.

D’entrada es va poder observar el mur/muralla que resseguia la torre per la seva cara exterior est (paret que delimitava el carrer de la Torre), la qual acabava amb la torre circular (UE 101) i un altre mur/muralla a la banda oest, continuació de la muralla per aquesta banda. Els dos murs que s’adossaven a la torre per la seva cara externa sembla que podrien correspondre a un moment posterior al de funcionament de la torre medieval, ja que l’englobaven en part al seu interior.

La cara interna de la torre presentava el mur amb forma circular i dimensions més reduïdes, el qual es corresponia amb l’antiga torre de la muralla.

Entre la vegetació i la runa es podia entreveure d’entrada una estructura circular, que es va identificar posteriorment com un pou, situat a la zona sud-est de la torre, el qual es recolzava sobre la muralla. Aquest pou presentava un reompliment que no es va excavar

per motius de seguretat.

Al costat nord es va poder observar com la paret de la muralla estava construïda sobre la roca natural que presentava un pendent direcció nord-sud. Aquest desnivell s’anava fent cada cop més pronunciat fins arribar a la meitat de la zona delimitada, aproximadament quan es va poder observar un retall a la roca natural. Aquest retall presentava un reompliment format per deixalles d’època contemporània.

A la zona situada més al nord, seguint el recorregut de la muralla, s’hi va poder observar una estructura en forma de L formada per pedres de grans dimensions lligades amb morter. Aquesta UE es recolzava sobre la roca natural i el pou. Cal dir que aquestes pedres, en un punt determinat, estaven col·locades i retallades seguint una forma circular (possiblement seguint l’estructura circular de l’antiga torre, tot i que no s’ha pogut anar més enllà), ateses les reformes posteriors en aquesta zona que ho emmascaren.

Finalment, tancant aquesta zona per l’oest, es va poder observar un mur que anava de banda a banda de la torre i la tancava per l’interior, d’un moment posterior al del funcionament de la torre medieval.

Així, es van localitzar diverses fases constructives i d’ocupació. En un primer moment cal situar la torre circular de la muralla medieval. En un moment posterior se li adossaren dos murs que l’englobaren en part en el seu interior. D’aquest moment o d’un moment posterior és l’estructura que es va construir en forma de L en el seu interior i que s’adossava a la paret de la torre rodona UE 101, al qual li seguia un tancament de banda a banda de la torre.

BIBLIOGRAFIA BADIA I HOMS, J. 1985, L’arquitectura Medieval de l’Empordà, Diputació de Girona, Girona.

PI I SUNYER, C. 1967, La vida a la frontera durant les guerres amb França.

491

492

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES AL NUCLI HISTÒRIC DEL POBLE D’ULLASTRET (BAIX EMPORDÀ) Ferran CODINA, Aurora MARTIN, Gabriel de PRADO

INTRODUCCIÓ Entre els anys 2010 i 2011 l’Ajuntament d’Ullastret ha realitzat dues intervencions de remodelació d’espais urbans a l’interior del nucli històric del poble. Concretament en un solar anomenat el vell tranformador i al consultori mèdic. Atès que ambdós espais es troben emplaçats al conjunt històric d’Ullastret (incoat BCIN i publicat en el BOE d’11 d’abril de 1981) es varen realitzar sengles intervencions arqueològiques preventives seguint

Figura 1. Plànol i ortofotomapa del nucli històric del poble d’Ullastret amb la localització dels espais on s’han efectuat intervencions arqueològiques preventives.

les indicacions dictades per la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural de Girona.

EL VELL TRANSFORMADOR Durant l’any 2010 l’Ajuntament havia previst realitzar una actuació de pavimentació i adequació d’un espai públic situat al carrer del Fort d’Ullastret, fins fa uns anys ocupat per un transformador elèctric de grans dimensions. Aquesta actuació s’emmarcava i estava subvencionada pel Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad 2010, aportat pel govern estatal. El solar on es realitzà la intervenció arqueològica consta d’una superfície aproximada de 47 m² i està situat al quadrant sud-oest del nucli antic de la població (Fig. 1), a tocar de la muralla que circumda el nucli històric. Concretament es situa al número 4 del carrer del Fort, en un lloc conegut com l’espai del “vell transformador”.

La intervenció arqueològica preventiva es desenvolupà entre els dies 28 de juny i 2 de juliol de 2010. Aquesta va consistir en l’excavació de tota la superfície del solar fins arribar a la cota necessària per poder instal·lar un paviment de rajol disposat de cantell, donant continuïtat al paviment del carrer. Això va comportar un rebaix del terreny que va oscil·lar entre 15 i 70 cm, en funció del desnivell inicial.

A la meitat sud del solar el primer estrat excavat fou una capa superficial sorrosa de molt poca potència que cobria parcialment un altre nivell de terra flonja i de coloració marró clara que presentava una potència desigual, essent d’uns 40 cm a la banda oest mentre que al costat est no superava els 5-10 cm.

L’excavació d’aquests nivells superficials va deixar al descobert, a la franja oest, un tram de la muralla (M-100) que data del segle XIII (Badia 1977, 439).

Aquesta envolta el nucli històric de la població i, en aquest punt, no es conserva en la seva alçada original, a diferència del que succeeix a les finques veïnes. D’altra banda, a l’angle sud-est va aparèixer una estructura d’època moderna/contemporània

493

Ferran CODINA, Aurora MARTIN, Gabriel de PRADO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 493-496

(ES-114) que, aparentment, correspon a un dipòsit d’aigües brutes de l’habitatge situat immediatament al sud del solar i que actualment no està en ús.

A la mateixa banda sud del solar es va continuar amb l’excavació del nivell identificat immediatament per sota de l’estrat superficial. Aquest estava format per una terra més compacta i de coloració ataronjada i presentava una potència d’uns 16-20 cm. Per sota d’aquest estrat va aparèixer un nivell de terres negres i de textura cendrosa que va ser excavat molt parcialment (2-6 cm de potència). No era necessari continuar excavant en profunditat atès que ja s’havia assolit la cota necessària per a la realització de la futura pavimentació.

La intervenció va prosseguir a la meitat nord del solar, que havia estat ocupat fins fa uns deu anys per un transformador que proporcionava subministrament elèctric a la població. L’excavació d’aquesta àrea només va permetre documentar un únic estrat que, aparentment, corresponia a un nivell resultant de la instal·lació i el posterior desmuntatge del transformador. Aquest estrat estava format per una

494

Figura 2. Planta general de l’àrea excavada del solar anomenat el “vell transformador”.

Figura 3. Vista general del solar “vell transformador” amb les diferents fases de la muralla que circumda el nucli històric.

terra flonja de coloració marró clar, amb abundants restes de pedres i fragments de morter procedents de l’enderrocament de l’alçat de la muralla M-100 i M-115. Així mateix apareixien abundants restes de deixalles i runes d’època contemporània. Aquest nivell va ser excavat parcialment (38-52 cm de potència), atès que ja s’havia assolit la cota necessària per a la realització de la futura pavimentació i, per tant, no era necessari continuar excavant en profunditat. De la mateixa manera que a la meitat sud, en aquest costat l’excavació d’aquest nivell va deixar al descobert la muralla M-100.

En relació a aquesta muralla M-100, coberta pels estrats superficials, es va descobrir en un tram de 10,80 m de llargada, amb una amplada que oscil·la entre 0,90 i 1 m. En aquest tram es varen identificar 12 espitlleres disposades de manera regular, aproximadament cada 60 cm (Fig. 2). Majoritàriament, només es conserva la base de les mateixes, amb una amplada interior de 20 cm. A partir de l’única que s’ha conservat sencera (l’espitllera ESP-112 situada a l’extrem nord), podem deduir que tindrien una alçada interior aproximada de 90 cm. El sòl interior de les espitlleres presenta una inclinació descendent que oscil·la entre 40 i 50º, permetent defensar de manera eficaç la base de la muralla. Corresponen a aquest mateix moment constructiu les espitlleres que es poden observar, per exemple, a la torre nord-oest del recinte, on s’alternen a diferents alçades per cobrir diferents punts de tir.

En la construcció de la muralla es va emprar, majoritàriament, el gres procedent de la zona, sense que hi hagi un treball acurat de la pedra.

Excepcionalment, s’utilitzen blocs cairejats per definir l’estructura de les espitlleres i del paraments externs i interns (Fig. 3). La pedra està unida amb una argamassa molt compacta, que presenta un àrid format majoritàriament per una sorra gruixuda.

La part inferior de les espitlleres estava reomplert per sengles nivells que les amortitzaven, de característiques idèntiques però, malgrat tot, van ser individualitzats. Aquests nivells estaven formats per una terra flonja de coloració marró-gris que en alguns casos van proporcionar materials arqueològics.

Malgrat no ser molt abundants, permeten proposar una cronologia per a la inutilització d’aquestes espitlleres a finals del segle XIII o més probablement al segle XIV. La seva inutilització s’ha de relacionar amb la construcció d’un mur atalussat (M-115) amb un fort pendent (aproximadament 70º), que s’adossa

Intervencions arqueològiques preventives al nucli històric del poble d’Ullastret (Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 493-496

Figura 4. Secció de la meitat sud del solar el “vell transformador” on es poden apreciar les diferents fases de la muralla del poble.

Figura 5. Vista de la secció de l’alçat de la muralla M-100 on es pot apreciar el pas de ronda situat a un nivell superior.

a l’exterior de la muralla, a mode d’escarpa, reforçant la muralla primigènia (Fig. 4). D’aquesta manera, aquest mur de reforç tapia la línia d’espitlleres que es troba en aquesta alçada. Per aquest motiu, encara que restava una segona línia d’espitlleres a una cota superior (uns 3 m aproximadament), es van obrir

algunes espitlleres en un nivell lleugerament superior que presenten unes característiques diferents a les anteriors. En primer lloc, el nombre és notablement menor, car en el mateix tram excavat només se’n documenten dues (ESP-116 i ESP-117). D’altra banda, la seva orientació i encarament és diferent, car la inclinació és ascendent i, per tant, presenten una disposició de tir concebuda per disparar a una major distància amb un tir parabòlic.

La secció del mur que es pot observar tant a la casa situada immediatament al sud com en una altra situada al nord, permeten intuir l’existència d’un pas de ronda, amb una línia d’espitlleres (a mode de merlets), que aparentment constitueixen el coronament de l’estructura defensiva (Fig. 5). Aquesta estructura també és visible en altres punts del traçat de la muralla, com per exemple a la part sud.

En una fotografia conservada a l’arxiu del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Ullastret, que data molt probablement del primer quart del segle XX, es pot observar com el fragment de muralla ara descobert es conservava gairebé en la seva totalitat. D’altra banda, en una fotografia realitzada per Miquel Oliva i datada de l’any 1947, es pot observar com aquest tram de muralla aparentment ja havia estat enderrocat.

No s’ha pogut establir una relació directa entre la construcció del transformador que havia ocupat aquest solar i l’enderrocament i desmuntatge de la muralla, no obstant aquesta és la hipòtesis més plausible. Encara que no tenim constància documental d’aquest fet, les informacions orals recollides així ho indiquen.

Els materials recollits en els nivells de reompliment de les espitlleres documentades en aquest tram de muralla estan formats per un total de 49 fragments ceràmics. Entre ells trobem ceràmica reduïda de cuina, ceràmica vidrada, ceràmica esmaltada en verd i manganès i un únic fragment de ceràmica oxidada. Aquest conjunt ens permet datar amb molta probabilitat la formació d’aquests estrats entre final dels segle XIII i inici del segle XIV, car no apareixen fragments ceràmics de produccions valencianes decorats en blau i en blau i daurat. No obstant això, cal insistir en el fet que el conjunt de material recuperat és molt escàs. Consegüentment aquest conjunt ceràmic ens situa al segle XIV la construcció del mur atalussat que es va aixecar per reforçar la muralla. Aquesta obra defensiva va comportar el tapiat d’aquesta línia inferior d’espitlleres i l’obertura d’una nova línia a una cota lleugerament superior, amb una disposició

495

Ferran CODINA, Aurora MARTIN, Gabriel de PRADO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 493-496

i angle de tir molt diferents. Aquestes modificacions van venir condicionades, molt probablement, per la voluntat de reforçar les defenses de la fortificació amb la construcció d’aquest mateix mur atalussat conjuntament amb un fossat que devia envoltar el recinte. Aquest fossat tenia una amplada aproximada de 5 m i va ser documentat, molt parcialment, en una intervenció arqueològica preventiva realitzada a la part oriental de la fortificació (Joly 2010, 455).

EL CONSULTORI MÈDIC

496

L’Ajuntament d’Ullastret va promoure una actuació de reforma i adequació del consultori mèdic municipal, situat entre els carrers Rectoria, Hospital i Presó (on té actualment l’accés) (Fig. 1). Entre les intervencions previstes, a banda de la reforma i millora de la distribució interior de les instal·lacions, hi havia la construcció d’una nova rampa i escala d’accés al pati exterior de l’edifici.

Les tasques de control arqueològic de les obres al consultori mèdic d’Ullastret es van desenvolupar els dies 29 i 30 d’agost de 2011. Aquestes van consistir en un control visual permanent dels moviments i rebaixos de terres realitzats amb mitjans mecànics.

Primerament es va retirar una llosa de formigó (P-119) que constituïa el paviment de la rampa i de l’escala d’accés al consultori mèdic d’Ullastret. Seguidament, es va procedir a rebaixar un nivell de terra marró relativament flonja que consistia en un nivell antròpic format per terraplenar i preparar el terreny pel paviment de formigó abans esmentat. Aquest nivell de terra, amb una potència molt irregular en funció de la zona, cobria directament la roca natural. Ambdós nivells, paviment i estrat de terra de preparació, corresponien a unes obres realitzades al consultori durant el darrer quart del segle XX. Posteriorment

es va rebaixar la roca natural fins arribar a la cota necessària per a la construcció d’una nova rampa d’accés.

D’altra banda, a l’extrem nord del pati d’accés al consultori va aparèixer, tal com se’ns havia comunicat oralment per part d’alguns veïns del poble, una cisterna o dipòsit d’aigua (CIS-120) que s’havia construït a mitjans del segle XX per abastir d’aigua potable l’edifici, que inicialment havia estat la residència de la mestra de l’escola d’Ullastret. Aquesta cisterna tenia unes mides aproximades de 2 m de llargada en sentit est-oest, 1,50 m d’amplada en sentit nord-sud i una profunditat d’1,30 m. Actualment, i després de la construcció de la rampa i escala d’accés al consultori realitzats al darrer quart del segle XX, aquesta cisterna estava coberta i en desús.

Com s’ha pogut constatar el control arqueològic de la fase d’obres al consultori mèdic municipal d’Ullastret que afectava el subsòl i, potencialment, la muralla que circumda el nucli històric, va donar resultats negatius.

Durant aquest control, doncs, no es va documentar cap tipus de resta o nivell arqueològic.

BIBLIOGRAFIA BADIA, J. 1977, L’arquitectura medieval de l’Empordà, I. El Baix Empordà, Diputació de Girona, Girona.

BADIA, J. 1989, Ullastret, Catalunya Romànica, VIII. L’Empordà. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 332340.

JOLY, D. 2010, Ordenació d’accessos a la carretera GI-644. El fossat medieval d’Ullastret (Baix Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies-Museu Etnològic del Montseny, Girona, 455.

SEGUIMENT ARQUEOLÒGIC AL CENTRE HISTÒRIC DE NAVATA (ALT EMPORDÀ) Xènia BERTA ARGELÉS, Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER

El seguiment arqueològic dels treballs de reurbanització d’una part del centre històric de Navata ha posat al descobert les restes d’unes estructures que hem associat a la muralla medieval del municipi.

Es tracta de troballes molt puntuals, fetes al carrer de la Presó i en un racó de la placeta del carrer de sant Antoni.

SITUACIÓ I MOTIVACIÓ DE LA INTERVENCIÓ El seguiment arqueològic s’ha dut a terme entre els mesos d’abril i desembre de 2011, i ha tingut lloc als carrers Sant Antoni, Sant Pere, del Pont, de la Presó, de l’Empordà i dels Parolers (Fig. 1). La intervenció ha vingut motivada per l’execució dels projectes d’urbanització del centre històric, de l’arquitecte Marc Manzano: Projecte bàsic i executiu d’urbanització dels carrers del Pont, Sant Pere, Sant Antoni i del Carme del Centre Històric de Navata (juliol 2010) i Projecte bàsic i executiu d’urbanització dels carrers Perolers i Empordà (maig 2010). Les obres d’ambdós

projectes han estat adjudicades a l’empresa Obycall S.L. Pel que fa als promotors, la primera part de l’obra ha estat cofinançada entre l’Institut Català del Sòl, la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge i la Direcció General del Patrimoni Cultural. El segon projecte l’ha promogut el mateix Ajuntament de Navata.

L’interès de la intervenció radicava en el fet que els carrers del nucli històric es troben en una zona d’expectativa arqueològica. Els treballs de control han consistit en la supervisió de les rases per a la substitució del clavegueram, pluvials i la instal·lació del nou cablejat elèctric, així com la renovació de la pavimentació. Tenint en compte els treballs duts a terme al municipi anteriorment (Puig 2003), el seguiment ha permès corroborar, a grans trets, que la seqüència estratigràfica en la major part dels carrers es limita al paviment i, immediatament per sota, a l’argila natural del subsòl, sense altres restes d’interès, a excepció de les esmentades i que descrivim a continuació.

LES ESTRUCTURES DEL CARRER DE LA PRESÓ Aquestes restes varen aparèixer a l’extrem est del carrer, a l’embocadura de la placeta que es forma al creuament amb el carrer de la Creu, just per sota del paviment d’asfalt de quitrà i l’antic paviment de còdols, força malmeses pel pas de les canonades de

Figura 1. Centre històric de Navata en el qual es dibuixen els trams coneguts de muralla i les restes descobertes durant la campanya de l’any 2011.

Figura 2. Detall de les estructures descobertes en el carrer de la Presó.

497

Xènia BERTA ARGELÉS, Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 497-500

clavegueram i gas (Fig. 1 i 2). La seva conservació es reduïa a l’última filada del mur i al fonament, el qual es disposava per sobre del nivell d’argila del subsòl, que és a uns 0,70 m del carrer. Tanmateix, fou possible observar la presència de rases de fonamentació en algun tram no malmès pel pas de les canonades.

Malgrat l’estat de conservació, podem establir una clara relació del conjunt d’estructures entre si, i identificar-les amb la muralla que s’ha suposat travessava el carrer en aquest punt (Fig. 1 i 3). En primer terme hem d’esmentar la UE 101/110 (tallada per la rasa del gas: UE 108), un ample mur orientat en sentit est-oest, del qual només fou possible reconèixer el límit oest, atès que l’est es perdia per sota de l’espai excavat, en direcció a la placeta1; no obstant això, va quedar a la vista en una llargada màxima de poc més de 3 m. Tampoc es va determinar l’amplada, pel fet de quedar parcialment per sota de la tapia del jardí de la casa Casamor. La cara sud del mur es presentava ben acabada, a l’estil d’un folre de petits carreus.

La segona de les estructures és la UE 102 (tallada per la rasa del clavegueram: UE 106), també de dimensions notables, amb una amplada de 2,25 m, traçada en sentit nord-sud. També només es

va poder veure en 2,5 m de llargada màxima, atès que continua cap al sud, per sota de la casa veïna.

Aquesta amplada i direcció la posen en relació directa amb el llenç de llevant de la muralla, de la qual n’hem trobat un testimoni a la placeta del carrer Sant Antoni, que descriurem més endavant.

Finalment, esmentar els murets UE 103 i UE 104, paral·lels, d’1,60 m de llargada per una amplada desconeguda, atès que ambdós, descoberts ran de les façanes nord i sud del carrer, respectivament, es perden per sota el fonament de les cases. Ambdós estaven construïts, almenys a les cares vistes, amb un carreuat petit, ben disposat, i es lliuraven contra la cara oest de les estructures UE 102 i UE 101/110 (Fig. 3), això és a l’espai intramurs de la fortificació.

No descartem la possibilitat que fessin les funcions de fonament d’alguna mena de porxo pel portal d’entrada del recinte emmurallat; cal tenir en compte que entre ambdós queda un espai de 2,5 m d’amplada.

Tot aquest conjunt d’estructures recolzava sobre una capa de morter de calç, d’entre 15 i 20 cm de gruix, barrejada amb graves grans, de poca consistència i que s’engrunava fàcilment, el qual formaria part del fonament.

N

498

�� ���

�� ���

�� ���

��� ����

�� ���

�� ��� �� ���

�� ���

�� ���

������ �� ��������

����� �������� ��������

�� ���

�� ��� �� ��� 0 m

Centre històric, inici c. de la Presó ������ ���� �������� ������ �����������

���� �

������������ ����� �����

Figura 3. Planimetria de les restes de la muralla del carrer de la Presó.

1

Seguiment arqueològic al centre històric de Navata (Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 497-500

Figura 4. Detall de les restes descobertes a la placeta de sant Antoni.

L’ESTRUCTURA DE LA PLACETA DEL CARRER DE SANT ANTONI A l’extrem sud-est de la placeta, per sota del paviment, es van identificar les restes d’una altra estructura, orientada nord-sud, lligada amb abundant morter de calç i sorra de gra gruixut, d’entre 15 i 17 cm d’alçada conservada, dipositada directament sobre l’argila del sòl natural. Tampoc fou possible veure-la bé, atès que quedava per sota de la façana de la casa que delimita aquesta placeta a l’est (Fig. 1 i 4). Corrobora la seva identificació amb la muralla el fet que coincideix amb un fragment, conservat en major alçada, en el límit sud de la façana d’aquesta mateixa casa.

La superfície descoberta fou només de 0,70 m d’amplada per 0,90 m de llargada i es presentava afectada per uns desguassos antics. Se suposa que continuaria per sota del pou públic que hi ha a l’angle oposat de la placeta, al nord-est, avui catalogat com a element d’interès en el llistat de béns locals del centre històric de Navata. No obstant això, fou possible observar el negatiu dels blocs de pedra que formarien part de la muralla.

CONCLUSIONS Les restes localitzades aporten noves dades al

recinte emmurallat baixmedieval de la vila, fortificació que englobaria i protegiria el nucli de població que s’hauria format al voltant de l’antic hospital de pobres, emplaçat al costat del camí de Figueres a Besalú, el qual s’ha relacionat amb l’origen de Navata i que ja existia l’any 1283. Es tenen diverses dades sobre el paper que va jugar la muralla en la defensa de la població al llarg dels segles XIV i XV. Se sap, també, que encara estava en ús al segle XVI, però que a la primera meitat del XVII ja hauria quedat obsoleta. Això es fa palès quan la nova parroquial s’hi construeix al damunt, l’any 1638. És interessant, al respecte, el document que es conserva, de principi del segle XVIII, relatiu a la crida que el sots-veguer de Besalú fa als jurats de diferents pobles de la contrada, per tal que hi acudís gent bona “per treballar en las morallas de Navata y algun mestra de casas si ni ha y alguna barrina per fer barrinades en dita moralla y aportarán també la pólvora se haura de menester per fer ditas barrinadas...” (Vilanova 2011, 9-11).

A partir de les dades que es tenen, s’ha suggerit que la muralla tindria un perímetre irregular, de planta trapezoïdal, amb els costats més llargs a l’est i al sud.

No se sap quin seria l’emplaçament de les torres ni dels portals; s’ha suposat, però, l’existència de torres angulars, relacionades amb la defensa dels portals d’entrada, potser quatre, al final de les vies principals que creuen el nucli: el carrer Gran, a ponent; el carrer de Sant Antoni o bé el de la Presó, a tramuntana (a nivell de Can Casamor); els carrers de l’Empordà i dels Ametllers, a migdia; i a l’indret on es construí l’església, seguint el traçat del carrer de Sant Pere, a llevant (Vilanova 2011, 11). Al respecte, considerem que l’estructura que hem trobat al centre del carrer de la Presó podria correspondre al suposat portal i torre de la muralla, a l’angle NE del recinte.

BIBLIOGRAFIA PUIG, A.M. 2003, Seguiment arqueològic de les obres de remodelació de la plaça Escultor Casamor, Navata (Alt Empordà). Memòria d’Excavació, Servei d’Arqueologia, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Memòria inèdita.

PUIG, A.M. 2007a, Seguiment del projecte d’enllumenat al nucli antic de Navata (Alt Empordà).

Memòria d’Excavació, Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Memòria inèdita.

PUIG, A.M. 2007b, Control arqueològic al carrer

499

Xènia BERTA ARGELÉS, Anna Maria PUIG GRIESSENBERGER Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 497-500

Gran, carrer Pare Planes i a la plaça de la Vila, Navata (Alt Empordà). Memòria d’Excavació, Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Memòria inèdita.

VILANOVA, J. 2001, Pla especial del catàleg del patrimoni arquitectònic i elements d’interès històric i artístic de Navata, Ajuntament de Navata.

500

NOTES 1) Apuntem la possibilitat que aquesta estructura pugui relacionar-se amb una torre, la que suposadament protegiria l’angle nord-est del recinte emmurallat. Només es podrà resoldre quan s’excavi la placeta; al mateix temps, això permetrà comprovar en quina mesura es posa sota el jardí de la casa Casamor.

CAL FERRER DE LA PLAÇA (CALDES MALAVELLA, LA SELVA)

DE

Anna AUGÉ SANTEUGINI, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA Janus, s.l.

Cal Ferrer de la Plaça és una casa situada al nucli antic de Caldes de Malavella. Es tracta d’una construcció de dues plantes, amb portal adovellat i finestrals gòtics i amb la façana principal encarada a llevant, a la plaça de l’Ajuntament. Pel costat nordoest, una ala de construccions s’allargassa fins a la carretera de Llagostera i delimita per ponent un pati rectangular que al nord queda separat de l’esmentada carretera per un pany molt ben conservat de la muralla medieval de la vila. Una tanca moderna, a l’est, separa aquest pati de la plaça de l’Ajuntament.

Cal Ferrer de la Plaça és un edifici d’origen medieval, amb notables modificacions i afegits que amb el pas del temps han alterat la construcció primigènia. El nom li ve donat perquè en un passat recent hi havia hagut una ferreria. L’edifici, però, també és conegut amb el nom de Casa Perella, que probablement ve de la família Perella, que als segles XII i XIII ostentaren en nom del rei la vegueria de Caldes i Llagostera. El personatge més conegut d’aquesta nissaga fou Arnau de Perella, que va ser denunciat pels pagesos a Ramon Berenguer IV per usurpar rendes i manipular la justícia a favor seu. La situació no es va solucionar fins a temps de Jaume I, el 1241, quan es va atorgar a Caldes un privilegi que regulava els drets i els deures dels habitants de la vegueria.

La casa pertany avui a l’Ajuntament de Caldes, que n’ha promogut les obres de rehabilitació per

tal d’ubicar-hi dependències municipals, com a equipament complementari de la nova casa de la vila, inaugurada l’any 2008 i situada a ponent i a tocar de cal Ferrer de la Plaça. Aquestes obres, efectuades en diverses fases els anys 2010 i 2011 (i encara avui pendents de finalització) requeriren els pertinents controls i els estudis arqueològics, que foren encarregats a Janus S.L.

Figura 1. Situació de cal Ferrer de la Plaça en el nucli de Caldes de Malavella

Figura 2. Vista general de cal Ferrer de la Plaça des del nord-est. En primer terme es veu el pany de muralla medieval. La casa es troba a l’esquerra de la imatge. Mig oculta per la muralla, s’aprecia l’ampliació de la casa cap al nord-oest, de l’edat moderna.

LA CASA Una primera intervenció va tenir lloc entre els dies 2 d’agost i 10 de setembre de 2010 sota la direcció d’Anna Augé Santeugini, i va consistir en el control arqueològic de les obres: excavació de rases de reforç de les fonamentacions, buidatge de les voltes del pis superior, repicatge de parets i enderroc d’algunes estructures.

El control de les rases va proporcionar molt poca informació i va resultar negatiu en la major part dels casos, mentre que el buidatge de les voltes del pis superior va proporcionar alguns materials d’època moderna (segles XVIII-XIX).

Hem de remarcar el seguiment de les obres a l’estança central del pis superior, que s’obre a la façana de llevant mitjançant un finestral gòtic geminat, trevolat i amb festejadors. En aquesta sala es van repicar els arrebossats de les parets i es van

501

Anna AUGÉ SANTEUGINI, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 501-503

502

Figura 3. La llar de foc descoberta a la planta noble de la casa.

Figura 4. Detall de la decoració d’una de les impostes de la llar.

buidar les voltes del pis.

El repicat de la paret de migdia de l’estança va permetre la descoberta d’una antiga llar de foc, que quedava amagada per l’arrebossat posterior.

Conservada parcialment, en destaca l’arc rebaixat de dovelles de pedra de la part superior, rematat amb dues impostes decorades amb sengles figures animals (un lleó i una que no s’ha pogut determinar).

Cronològicament, podem relacionar la llar amb la mateixa finestra gòtica de la paret de llevant, que donen a l’estança un innegable to de sala noble i que podem datar a la baixa edat mitjana.

Pel que fa al buidatge de les voltes del pis, va proporcionar ceràmica diversa que provava que aquestes voltes havien estat construïdes entre la segona meitat del segle XVIII i el segle XIX. En aquest sentit, cal assenyalar que tant el pedrís de la finestra com la solera de la llar de foc no estarien funcionat amb aquestes voltes, ja que sobrepassen les pròpies estructures; per tant, entenem que anteriorment hauria existit un altre tipus de coberta de la sala del pis inferior, que hauria estat substituïda per les voltes entre els segles XVIII i XIX. L’altre element destacable que vam documentar va ser un forn, conservat íntegrament al costat sud de la cuina, a la planta baixa. Es tracta d’un forn domèstic, de la tipologia habitual que es troben a la major part de masos i cases del país. És una estructura feta interiorment amb volta de rajol i exteriorment amb un mur de planta de quart de cercle, amb una boca d’entrada a la cuina i inserida dins del conjunt de la llar de foc. Per la seva tipologia, té una antiguitat que hem de dur al segle XIX (preferentment primera meitat) com a data més probable per a la seva construcció.

que allargassa l’edifici fins a tocar de la carretera de Llagostera (UE 1023) fou també objecte d’una profunda neteja en aquesta campanya. Aquesta circumstància va permetre-hi el descobriment de tres espitlleres, que fins aleshores estaven paredades.

Igualment, el control arqueològic d’una rasa realitzada a tocar de l’estructura va permetre documentar-ne part de la fonamentació, que sobresortia 12 cm respecte a la paret vista.

Aquesta estructura lliura al seu extrem de llevant contra el pany conservat de muralla medieval, abans esmentat, que tanca pel nord el pati de la casa i que duu exactament la mateixa orientació. Els dos murs, però, són clarament construccions diferenciades.

De fet, originalment la muralla en aquest punt canviava d’orientació per dirigir-se, en un angle molt obert, cap al sud-oest. D’aquest pany de muralla se’n van documentar dues tramades més en una excavació al solar annex a la casa de Cal Ferrer (on ara hi ha l’edifici de l’Ajuntament), situat a ponent i que s’allargaven en un tram rectilini d’uns 25 m de recorregut, en direcció nord-est/sud-oest (Llinàs 2008).

El mur UE 1023 ens documenta que l’expansió de cal Ferrer de la Plaça cap al nord va fer-se després de l’enderroc del tram original de la muralla en aquell punt, i que el mur, a banda d’exercir de paret perimetral de l’edifici, féu també les funcions de fortificació, tal com documenten les tres espitlleres descobertes, tot substituint el tram enderrocat de muralla.

Pel que fa al llenç original conservat de la muralla medieval, les obres van comportar-hi dues noves intervencions. En primer lloc, un estudi de paraments pel costat extern (nord), efectuat el desembre de 2010 per Jordi Merino, va evidenciar que una bona part de l’estructura, des del nivell del carrer fins a 4,40 m d’alçada (als quals cal sumar uns 100 cm més que estan soterrats, però que es veuen per la part interna), correspon a la fortificació original. Se

LA MURALLA El mur nord de l’estança més septentrional del cos

Cal Ferrer de la Plaça (Caldes de Malavella, la Selva) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 501-503

Figura 5. Cara sud de la muralla, després de la seva neteja.

Figura 6. Polleguera del portal de Girona, descoberta el 2011.

li superposa un realçament, d’obra més descurada i clarament d’època posterior, que es pot posar en relació amb el mur UE 1023 i amb algunes obertures amb brancals i ampit de pedra treballada, datables, tipològicament, als segles XVII o XVIII. Sembla, doncs, que l’enderroc del tram de muralla que no conservem i l’ampliació de la casa cap al nord els hem de situar a l’edat moderna.

Una segona intervenció sobre el tram de muralla medieval es va efectuar el desembre de 2011, sota la direcció de Joan Llinàs. En aquest cas, es van repicar els recobriments posteriors que ocultaven l’estructura pel seu costat intern (sud) i es va efectuar un rebaix de la seva base, també per aquest costat. Aquests treballs van permetre’n una documentació completa.

Es tracta d’un pany de muralla de 10,20 m de longitud, 5,50 d’alçada màxima conservada i 0,90 m de gruix, fet a base de carreus de pedra sorrenca de dimensions petites/mitjanes, força ben escairats i disposats en filades regulars, amb algunes reparacions posteriors de poca entitat i amb els escassos intersticis reblerts amb pedres petites. La muralla presenta sis filades de forats de bastida i, a la part inferior, una filada de cinc espitlleres de defensa.

Els rebaixos efectuats al peu d’aquesta muralla per la seva cara sud van evidenciar un seguit d’estructures modernes que s’hi recolzaven: un fornet modern, potser relacionat amb la ferreria (UE 2009); les restes d’un paviment de rajoles (UE 2012) i diversos rebliments (UE 2003, 2008 i 2017) que ocultaven la

part més baixa de la muralla i la seva fonamentació, lleugerament atalussada.

A l’extrem est, l’extracció de les restes d’un mur modern perpendicular va permetre documentar un engruiximent de la muralla per la seva cara interna que cal posar en relació amb l’existència en aquest punt del brancal oest de l’antiga porta de Girona, sortida nord del recinte emmurallat de Caldes de Malavella. Aquesta dada va ser refermada per la troballa de la polleguera d’aquest mateix portal (UE 2018).

Finalment, el pas de diversos serveis a l’extrem nord de la plaça de l’Ajuntament va permetre la documentació d’un petit tram, molt malmès, de la muralla que s’iniciava a l’altra banda del portal de Girona i que, girant després cap al sud-est, seguint l’actual carrer Reramuralla, delimitava pel costat de llevant la vila medieval de Caldes.

BIBLIOGRAFIA LLINÀS, J. 2008, Un tram de muralla medieval de Caldes de Malavella a l’Hort de Cal Ferrer de la Plaça, IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 603-606.

LLINÀS, J., MERINO, J. 1998, El patrimoni de la Selva. Fitxer 1, Inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca, Consell Comarcal de la Selva, fitxa 15.

503

504

UN TRAM DE MURALLA MEDIEVAL AL CARRER GESSAMÍ 2 DE CRUÏLLES (BAIX EMPORDÀ) Jordi MERINO SERRA, Joan LLINÀS POL Janus s.l.

L’agost de 2011 es va efectuar una intervenció arqueològica al carrer Gessamí 2, a la part de llevant de l’interior del nucli antic de la vila de Cruïlles, en el terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà). El promotor de la intervenció volia portar a terme les obres de rehabilitació de l’antic habitatge entre mitgeres que ocupava aquesta finca.

La vila de Cruïlles està situada sobre un turonet, vora dels darrers contraforts septentrionals de les Gavarres. El lloc és esmentat el 991 (“strata que discurrit de Crucilias per fossas usque ad Sanctam Mariam”) i la seva església parroquial està documentada des del 1035. La vila, que amb el seu castell fou origen del llinatge dels Cruïlles i centre de la baronia de Cruïlles, esdevingué vila reial el 1442 i obtingué el privilegi de ser carrer de Barcelona.

La vila medieval era envoltada de muralles, que es conserven parcialment, i en el centre s’aixecaven el castell i l’església. Del castell només es conserva una alta torre romànica dels segles XI-XII que actualment es troba aïllada al mig d’una plaça.

L’habitatge del carrer Gessamí 2 (Fig. 1) es troba en una zona qualificada com a zona urbana de Nucli Històric, clau 1, d’acord amb la normativa vigent.

Segons la normativa urbanística municipal, el solar objecte d’estudi limitaria amb la muralla en el seu extrem sud-est, on un petit retranqueig, causat per la

pròpia presència de la muralla, trenca la uniformitat de la planta rectangular de la finca. La planimetria ens mostrava que el mur mitger est coincidia amb la traça de la muralla.

Atès que la muralla de Cruïlles està protegida i catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (RI-51-0005881), la Comissió Territorial de Patrimoni de Girona va considerar que calia efectuar un estudi arqueològic previ per determinar si el parament corresponia efectivament a la muralla i, a partir d’aquí, avaluar la viabilitat del projecte.

La nostra intervenció consistí en la documentació de la muralla a l’interior de la finca, un solar de poc més de 80 m2 de superfície situat al costat de llevant de l’antic recinte emmurallat de la vila. En una primera fase, els treballs es varen limitar a l’estudi visual i a la documentació planimètrica del parament de la muralla a la planta baixa de l’edifici, allà on es trobava repicat i lliure de recobriments que poguessin dificultar-ne la visió.

A primer cop d’ull, ja es va poder veure com la muralla no es limitava al petit xamfrà a l’angle sud-est de la finca sinó que corresponia a la totalitat del mur que la delimita pel costat de llevant (Fig. 2 i 3). És un obra feta amb pedres de mida mitjana desbastades per la cara vista, lligades amb morter de calç i disposades formant filades relativament

Figura 1. Plànol del nucli antic de Cruïlles, amb la situació de la finca estudiada. La muralla es troba just al costat dret del rectangle marcat, delimitant la finca per l’est.

Figura 2. Vista de la part de muralla visible a la planta baixa.

S’aprecien a l’esquerra quatre espitlleres, i al centre la porta tapiada.

505

Jordi MERINO SERRA, Joan LLINÀS POL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 505-507

Figura 3. Alçat de la muralla, amb les diferents actuacions que l’afecten.

506

regulars, amb els intersticis coberts amb pedra més petita. L’estat de conservació de la muralla resulta desigual, però és considerablement bo a la meitat nord, on no presenta refeccions ni actuacions posteriors que la malmetin o alterin significativament.

En aquesta banda es conserven quatre espitlleres, rectangulars i de factura similar, i que permeteren conèixer l’amplada total de la muralla, que arriba als 110 cm.

A la part central de la paret hi ha una porta amb un arc de mig punt, posteriorment paredada, que la malmet. Aquesta porta fou oberta amb posterioritat a la inutilització de la fortificació, amb la finalitat de comunicar aquesta finca amb l’edifici veí, adossat a la cara externa de la muralla.

Malgrat aconseguir detallar tota aquesta informació, es va considerar que era insuficient i es va plantejar una segona intervenció que no es limités a la documentació sinó que inclogués un petit sondeig.

Aquesta segona intervenció es va efectuar l’octubre de 2011, i tenia com a objectiu principal completar la informació proporcionada pel primer estudi. Es va centrar en tres punts: En primer lloc, calia establir la potència que tenia la muralla, arribant a la seva fonamentació, per sota de l’actual nivell de circulació, atès que el projecte constructiu contemplava el rebaix general de tota la finca per a la construcció d’una nova planta.

L’excavació va documentar una rasa contemporània reblerta de runa i escombraries. La paret de la muralla estava totalment coberta amb una capa de formigó, probablement per arreglar problemes d’humitats de la casa veïna. Tanmateix, a partir del poc parament que es podia veure i gràcies també a la secció que és visible des del carrer, es va poder afirmar que el tram inferior del mur, per sota del nivell de circulació actual i que avui no és visible, és la muralla.

En segon lloc, es va procedir a l’anàlisi del parament superior del mur, per damunt de la part que estava arrebossada, que es va identificar també com a muralla, encara que presentava algunes modificacions posteriors, com uns forats d’embigat, que es van paredar posteriorment i una refecció a l’extrem sud de la part superior de l’estructura.

Finalment, es va realitzar una anàlisi de la façana principal de l’edifici, que dóna al carrer Gessamí, on la muralla és visible en secció a l’extrem est de la finca, dividida en dos trams, un de superior i un d’inferior, separats per un tram més malmès, on el mur de façana modern oculta la secció de la muralla.

En el tram inferior s’observen unes poques filades, pràcticament a nivell de sòl, que coincideixen amb la part inferior del sondeig realitzat a l’interior de l’edifici (Fig. 4). A la part superior se’n conserva un tram de més alçada, coincidint amb la part superior de la paret interior. Els dos trams, que estan totalment alineats

Un tram de muralla medieval al carrer Gessamí 2 de Cruïlles (Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 505-507

per la cara de ponent, s’identifiquen sens dubte com a muralla.

Com a conclusió general de la intervenció, es pot afirmar que el mur que limita per l’est la finca situada al carrer Gessamí 2 correspon a la muralla d’època medieval que envoltava la vila de Cruïlles, tot i el seu estat de conservació irregular, a causa de les alteracions que ha patit al llarg del temps: obertura i posterior paredat d’una porta, obertura de forats per a l’embigat de la casa, (alguns paredats), paredat de les espitlleres i modificació a la part superior, entre d’altres de menor entitat.

BIBLIOGRAFIA

Figura 4. Secció de la muralla visible des del carrer Gessamí. La línia vertical indica la cara oest (interna) de la fortificació. S’aprecien els dos trams visibles i, al centre, com el mur modern n’oculta la resta.

AA.VV. 1982, Gran Geografia comarcal de Catalunya, L’Empordà, vol.4, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AA.VV. 1989, Catalunya Romànica. L’Empordà, vol.

8, Ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona.

BADIA, J. 1977, L’arquitectura medieval de l’Empordà. L’Alt Empordà, vol. 2A, Diputació de Girona, Girona.

507

508

LA TORRE MORA DE PALS (BAIX EMPORDÀ) María José CAJA BRIASCO

Del 8 al 16 de juny de 2011 es va dur a terme l’excavació arqueològica de la torre Mora de la platja de Pals (Baix Empordà). La iniciativa la va promoure l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Pals i el Cercle Català d’Història (CCH), per la qual cosa es van posar en contacte amb l’arqueòloga Maria José Caja que va donar avís a l’empresa Janus S.L. per dur a terme aquesta intervenció.

Assabentats que s’havia fet un altre intervenció arqueològica durant el període que va de desembre de 2002 a gener de 2003, portada per l’empresa Àtics S.L., la qual va fer la intervenció a l’interior de la torre i dos sondejos a les botigues nord i sud, la nostra

També es va fer una visita a l’interior del recinte on havien estat les instal·lacions de Radio Liberty.

Actualment la zona està vallada i pertany a l’estat Espanyol; en elles hi han restes de 4 botigues més i, possiblement, les restes d’altres dues; també hi ha indicis d’una pedrera.

intervenció es va centrar al voltant de la torre en la zona on afloraven dos murs de considerable llargada, que emmarcaven la torre.

mar, sobre una petita elevació de terreny, es troba la torre Mora.

La zona baixa estava coberta fins a època recent

SITUACIÓ La platja de Pals comprèn la zona costanera del poble de Pals i va des de la desembocadura del Daró fins a la punta Espinada, on comença el terme municipal de Begur. Al nord de la punta Espinada i a 200 m del

509

Figura 1. Planta de les estructures excavades.

Maria José CAJA BRIASCO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 509-510

per estanys, aiguamolls i gran quantitat de terres d’al·luvió cobertes per dunes marítimes.

DESCRIPCIÓ DE LES ESTRUCTURES

510

Sector 1 El mur UE 5 està fet en pedra i morter de calç, i té 16,5 m d’allargada, 55 cm d’ample i 2 m d’alçada conservades. Fa cantonada amb el mur UE 6, que conserva una alçada màxima de 1,66 m. Els murs que es recolzen en la UE 5 són posteriors, ja que parteixen d’ell per la seva construcció, és a dir, que aquet mur és preexistent a les construccions que l’envolten i coetani del mur UE 6.

El mur UE 8 es recolza sobre el mur UE 5 i divideix el sector 1 en dos àmbits: un interior que és una habitació de 4,80 m per 8 m, i que té una llar de foc; l’exterior, que és un forn dintre del pati format pels murs UE 5 i UE 6, i que té una finestreta de càrrega de la cambra de cocció en la paret de la llar de foc, com ens indiquen les rajoles del sòl de la cambra trobades in situ, per sobre del mur UE 8. Per fora del forn hi ha la cambra de combustió, que també té una finestreta de càrrega que es troba al pati.

El forn ha perdut la volta de la cambra de cocció i el sostre, però la cambra de combustió conserva el seu volum inicial. Aquest sector té una data d’abandonament del segle XVII. Sector 2 Està format pel mur UE 6. L’actuació en aquest sector ha consistit en la retirada del superficial sorrenc que cobria el mur i s’ha deixat al descobert dit mur, que té una amplada de 55 cm i està feta amb pedra i morter de calç. S’ha resseguit en una llargada de 16,50 m perquè desprès existia el perill d’ensorrament de

l’estrat de sorra, ja que correspon a l’elevació del nivell de la duna.

També s’ha fet una petita cala a l’exterior, que coincideix amb un desguàs del mur, cosa que ens ha permès veure que l’alçada d’aquest mur és de 73 cm i que dóna a l’exterior del patí.

Sector 3 És una rasa de 1,50 m d’amplada que va des del mur UE 6 fins a la base de la torre, i que ens ha donat 3 unitats estratigràfiques clarament diferenciades. La primera (UE 10), que es troba sota el superficial, és un estrat amb gran quantitat de cendra, ceràmica, restes d’ossos i malacològics. Sembla un abocador de restes de la llar, ja sigui del forn o de la petita llar que hi ha a l’interior de la torre. La segona, la UE 11, és un anivellament de sorra compactada per sobre de la roca natural, que correspon al nivell de circulació. La tercera (UE 13) es troba directament per sobre de la roca natural i ens dóna una cronologia d’abandonament del segle XVI (UE 13).

CONCLUSIONS Aquesta campanya d’excavació ha posat de manifest noves estructures, que donen nous significats a les preexistents. La principal és la troballa d’uns murs que emmarcaven la torre i que deixaven inscrita en un rectangle, els quals pertanyen, cronològicament, al mateix moment de la construcció de la torre, per la qual cosa tindria una muralla que actuaria com a primera contenció abans d’arribar a la torre. Més tard es reutilitzaria, en part, com a recolzament per a la construcció de la botiga nord i de les estructures trobades a l’interior del pati.

AMPLIACIÓ DE L’AJUNTAMENT DE MADREMANYA (EL GIRONÈS) Josep FRIGOLA TRIOLA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

L’ampliació de les dependències de l’Ajuntament de Madremanya amb la incorporació d’un edifici situat al bell mig de la part més antiga del nucli del poble, va comportar la realització d’una petita intervenció abans del inici de les obres per reformar i condicionar el consistori. La intervenció, efectuada davant mateix de la façana de tramuntana de l’església, volia relacionar els resultats obtinguts l’any 2006 arran d’una primera intervenció arqueològica, desenvolupada a l’entorn de l’antiga església parroquial de Sant Esteve, amb altres restes i indicis antics i/o moderns, i conèixer de forma més concreta les restes medievals relacionades amb la sagrera i la vila.

Sempre s’ha cregut en l’existència d’una ocupació romana en aquest indret, atesa, bàsicament, la troballa de fragments de ceràmica romana, així com a l’etimologia del nom i l’estudi que el posa en relació amb el camí d’Empúries, però mai s’ha aconseguit verificar aquest possible assentament. El que sí està clar és que ja al segle IX s’esmenta per primera vegada l’indret més antic de l’actual terme de Madremanya, Millàs, i el nucli de Madremanya ja està documentat el 1053. Es tracta d’un poble de sagrera, amb un urbanisme que es desenvolupà al voltant de l’església parroquial dedicada a Sant Esteve, que ocupa una posició elevada i més o menys central dins del nucli urbà. A Madremanya l’espai de la sagrera és avui la plaça Major del poble, fet que ha mantingut aquest espai sense gaires canvis, i l’ha conservat en forma de planta rectangular.

anterior a la pròpia construcció de la casa afectada.

Es va observar un petit rebaix per anivellar la zona i poder construir la casa, sense fonamentació, ja que el subsòl apareixia a una cota molt elevada i no calia fer grans obres per aixecar-la.

Es documentaren dos murs d’època moderna conservats de forma molt precària. Un estava situat a l’oest de l’espai excavat, i es conservava en una filada. L’altre, a l’est, encara estava en pitjors condicions, i conservava una sola filada que acabava marcant una taca que es podia seguir cap al sud i que era l’empremta del mur desaparegut.

Segurament, eren murs relacionats amb l’habitatge, la qual cosa ens posaria sobre la pista d’una estructura d’època moderna o, fins i tot, contemporània que potser tindria unes mides una mica inferiors a la construcció que es conservava en el moment de la intervenció, amb un envà que compartimentava l’habitatge i dividia l’espai intern en diferents àmbits.

A més, es va veure com les diferents infraestructures relacionades, primer amb l’habitatge i amb el consistori després, s’havien anat apropiant de l’espai fins a deixar una zona plena de tubs, canalitzacions i cables. Alguns d’ells fora de servei i d’altres encara en funcionament, només feien que acotar i impedir l’excavació total de l’àrea, i complicaven el desenvolupament de la nostra intervenció.

LA INTERVENCIÓ La intervenció del 2011 afectava un edifici situat a l’extrem nord-oest de la plaça i, per tant, ubicat dins del radi de les trenta passes que havia de tenir una sagrera, comptades a partir de les parets de l’església. Això feia pensar en la troballa d’alguna resta que es pogués relacionar directament amb la sagrera medieval (enterraments, zones d’emmagatzematge...), com va passar el 2006, però a l’inici de l’excavació no es va localitzar cap resta

Figura 1. Imatge de la cisterna al final de l’excavació.

511

Josep FRIGOLA TRIOLA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 511-513

Figura 2. Secció de la cisterna.

512

Però en un petit racó, al sud-est de l’habitatge, es va localitzar una zona que semblava mostrar unes parets revestides amb morter de color rosat i un mur de dimensions considerables que podia formar part d’un edifici anterior.

En observar aquestes restes, i davant del fet que eren les úniques estructures amb una certa entitat que havien aparegut, es va decidir que calia seguirles i esbrinar de què es tractava. Es va poder deixar al descobert una cisterna de dimensions gens menyspreables, situada just al pas de la porta d’accés a aquest habitatge, i que va obligar a ampliar la zona d’excavació fins arribar a la part exterior de l’edifici, a la plaça de l’Església, per poder localitzar-ne els límits cap al sud i cap a l’est.

La cisterna era una construcció feta amb pedres de mida mitjana i petita i fragments de teules, unides amb molt morter de calç de color blanc, formant filades ben dibuixades. Conservada en uns 2 m d’alçada, per la cara interna estava recoberta amb un morter de color rosat intens, una mena de recobriment impermeabilitzant que permetia mantenir en perfecte estat el dipòsit i el seu contingut.

Al nord, est i sud el morter de color rosat havia desaparegut a la part final de la paret, on es recolzava al subsòl; d’aquesta forma quedaven entre dues i tres filades totalment al descobert, i, fins i tot, en algun punt s’havien perdut algunes pedres. A la seva part final, on recolzava directament sobre la roca del subsòl, es podia veure com la seva construcció (al nord i est) s’ajustava a les irregularitats del terreny, amb una primera filada que seguia i s’adaptava a la cota del subsòl. També es podia veure clarament a la paret nord, on i com començava la volta que tancava

la cisterna, observant l’arrencament del sostre del dipòsit.

El mur sud, a més, mostrava una peculiaritat respecte a la resta de parets que formaven aquesta estructura per emmagatzemar líquids: no era recte sinó que marcava una corba important girant a dreta i esquerra. Aquesta curiosa forma es pot explicar pel fet que marca la zona on segurament s’ubicava l’obertura per pouar l’aigua cap a l’exterior. Tal com es pot comprovar al fons del dipòsit, aquest lloc estava marcat per un retall circular que ens indicaria aquesta funció.

A més, a la zona oest de la cisterna es va poder seguir la fonamentació de l’habitatge modern, formada per una paret que marcava de forma clara els angles d’aquest habitatge amb pedres de mides més grans i amb un reble intern de pedruscall més petit i fragments de teules. Aquesta fonamentació es va construir per salvar l’acusat desnivell que marcava el forat del dipòsit, que estava ubicat en aquest indret i que en el moment de la nova construcció resultava impossible d’obviar ni de salvar de cap altra manera.

Es va aixecar una paret de molta alçada per evitar problemes d’estabilitat, però només a l’espai destinat a la pròpia paret de l’habitatge, sense ocupar l’espai destinat a l’obertura de la porta (queda tallat just sota el brancal). Gràcies a aquest fet s’ha conservat, de forma immillorable, la cisterna, i es pot veure com la fonamentació es recolzà en ella, sense necessitat de destruir-la ni de realitzar cap altra obra per bastir l’habitatge modern.

CONCLUSIONS A la zona interna de l’habitatge on es va intervenir el subsòl estava retallat i marcava un nivell planer on s’havien anat construint i ubicant totes les estructures, tant els murs com els diferents nivells de circulació. La cota que mostrava el subsòl era força elevada, ja que no va caldre realitzar grans rebaixos per construir un habitatge de petites dimensions que, a més, s’adossava a la finca del carrer Processó.

En canvi, on es va localitzar el dipòsit el subsòl havia estat retallat i condicionat per poder construir-lo, i, fins i tot, al fons del dipòsit el subsòl marcava unes parets arrodonides, amb acabats suaus.

Aquest dipòsit podria tractar-se d’una de les cisternes que recollien l’aigua per al consum humà dins de la sagrera, tot i que no es pot afirmar amb seguretat.

En qualsevol cas era d’un dipòsit soterrani que

Ampliació de l’Ajuntament de Madremanya (el Gironès) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 511-513

proporcionava aigua de boca als habitants del nucli, davant les necessitats que es podien anar presentant i potser per la dificultat de tenir algun pou a l’abast de la població en aquesta zona propera a l’església.

Cronològicament, no es pot descartar que fos una cisterna realitzada en època moderna, ja que va ser construïda en un moment incert entre l’època medieval i el segle XVIII, quan es va bastir l’habitatge que servirà per ampliar les dependències municipals.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1991, Catalunya Romànica. Volum V. El Gironès, La Selva, i El Pla de l’Estany, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AUGÉ, A. 2008, Intervencions arqueològiques al poble de Madremanya (Gironès), IX Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, L’EscalaEmpúries, 589-592.

BORRELL, M., MARQUÈS, N. 2004, Madremanya,

Els pobles del Gironès, Ajuntament de Madremanya, Àrea de Cultura, Consell Comarcal del Gironès, Diputació de Girona.

CASAS, J., SANMARTÍ, E. 1980, El camí d’Empúries.

Aproximació a la xarxa viària del Baix Empordà, Institut de Prehistòria i Arqueologia, Informació arqueològica, 33-34.

FARÍAS, V., MARTÍ, R., CATAFAU, A. 2000, Les sagreres a la Catalunya medieval, Jornada d’estudi organitzada per l’associació d’història rural de les comarques gironines, Col·lecció Estudis 10, Biblioteca d’Història Rural.

MARQUÉS, J. 1974, Millars.

NOLLA, J.M. CASAS, J. 1984, Carta Arqueològica de les Comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord est de Catalunya, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Diputació de Girona.

PLADEVALL, A., BENET, A. 1984, Les sagreres.

Catalunya Romànica, vol. 2, Osona I, Barcelona.

513

514

INTERVENCIÓ AL CENTRE BONASTRUC ÇA PORTA (GIRONA) Josep FRIGOLA TRIOLA Janus, s.l.

Entre els dies 14 i 23 de desembre de 2011 s’ha dut a terme una intervenció arqueològica en un dels patis posteriors del Centre Bonastruc ça Porta.

Concretament, s’ha actuat en el pati situat més al sud, el que es troba a una cota més baixa (Fig. 1).

El motiu de la intervenció respon a la voluntat de fer una primera aproximació al coneixement de les restes que hi puguin haver en el subsòl del pati esmentat.

Aquest pati és un espai dins el Barri Vell de Girona on no s’havia intervingut mai a nivell d’investigació arqueològica, tot i trobar-se dins el primer clos romà i haver format part del call jueu des dels seus inicis fins al moment de l’expulsió d’aquesta comunitat en 1492.

Precisament és aquest darrer aspecte, la pertinença al que hauria estat el call jueu, el que fa rellevant la present intervenció ja que avui dia l’espai es troba dins el Centre Bonastruc ça Porta, que allotja el Museu d’Història dels Jueus i l’Institut d’Estudis Nahmànides, entitats destinades a la recerca i la difusió del passat jueu de la ciutat.

La intervenció, que des d’un inici es va plantejar amb un objectiu purament de diagnòstic, es va programar en forma de sondejos. En un primer moment es va pensar en fer com a mínim dos sondejos, però en l’excavació del primer sondeig ja es va evidenciar que

tan sols se’n podria fer un.

Això va ser a causa de la suma de factors diversos. El primer d’ells va ser el fet d’haver d’ampliar el primer sondeig iniciat, que en principi feia 2 m per 2 m, pel fet de l’aparició del mur 1005 en el perfil oest. Aquesta ampliació va suposar que les mides finals del sondeig fossin de 2 m per 3,75 m. Un segon factor va ser l’enorme quantitat de terres extretes del sondeig (que va arribar a una potència de 1,7 m) que havien de ser acopiades en el mateix pati i que van reduir força l’espai per a la terrera d’un segon sondeig. Per últim, el factor temps, que es va esgotar per les proporcions d’aquest primer i únic sondeig.

Malgrat tot, els resultats obtinguts en un únic sondeig han estat considerables i han permès documentar nivells i estructures arqueològiques de fins a quatre fases diferents.

Abans d’entrar a explicar quin han estat els resultats de la intervenció, però, cal dir que les conclusions que presentem en aquest article es basen en les dades recollides a camp, provinents d’un sol sondeig i que l’estudi de materials no ha estat encara enllestit.

Cal tenir en compte, doncs, que es tracta d’unes conclusions amb caràcter preliminar, que hauran de ser contrastades amb la memòria d’excavació (que s’haurà fet amb els materials ja nets i que, per tant, pot contemplar alguna variació, sobretot en l’aspecte de cronologies). També és important tenir en compte

Figura 1. Planta del Museu amb la situació del sondeig.

Figura 2. Imatge del sondeig al final de la campanya.

515

Josep FRIGOLA TRIOLA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 515-518

que les conclusions extretes d’un sol sondeig es poden fer extensives a la resta de l’espai del pati amb moltes reserves ja que la visió que obtenim a través de sondejos és parcial i pot ser matisada en el cas d’una excavació en extensió de la resta del pati.

FASE I: ANTEQUEM FINAL DEL XIII/INICI DEL XIV FINS SEGLE XV

516

El subsòl natural, format per roca, ha acabat apareixent arreu dins el sondeig. Aquest subsòl, però, es troba modificat per l’acció antròpica, atès que apareix en forma de terrasses. Així, doncs, aquesta és l’acció més reculada en el temps que ha pogut ser documentada. La formació de terrasses és, i ha estat, una solució habitual per tal d’adequar el terreny en pendent de manera prèvia a la seva edificació, i l’espai que tractem, situat en un punt mig entre el carrer de la Força i el carrer del Doctor Oliva i Prat, a la part baixa del pendent que va des de Torre Gironella fins a l’Onyar, no hauria estat una excepció.

De ben segur que el terrassament hauria estat ja una tècnica usada en els moments inicials de la ciutat, al segle I aC, però el cert és que el que hem pogut documentar en aquest sondeig és que el terrassament es trobava directament cobert per uns estrats (1019 i 1020) un dels quals, el 1019, l’hem pogut datar a final del segle XIII-inici del XIV. Això no vol dir que aquesta fos, forçosament, la cronologia en què es va produir aquest terrassament, i l’única cosa que podem deduir de la presència del 1019 cobrint el 1020 i la roca retallada és un terminus ante quem de final del XIII-inici del XIV pel terrassament i la formació del 1020.

El que sí podem afirmar és que en els moments previs a final del segle XIII-inici del XIV aquest espai funciona amb un nivell de circulació (1020) situat directament sobre el retall de la roca mare i que, per tant, aquest terrassament es troba en ús en aquell moment i fins a la seva amortització en el segle XV (fase 2).

Els elements que formen part d’aquest terrassament i que funcionen entre les dates esmentades són l’estrat 1020, com a nivell de circulació, i el tall de la roca vertical i un mur (1021), que tancarien l’espai per llevant. No sabem si el retall (1022) podria estar funcionant en aquesta primera fase com a encaix per al sosteniment d’una possible coberta.

Un cop fixada aquesta primera fase, és interessant parlar aquí de la relació entre els resultats obtinguts en la present intervenció i la situació d’una porta amb

arc dovellat que es troba, paredada, en una de les parets del museu, just a l’altre costat de la paret que tanca per l’oest el pati on hem intervingut. Aquesta porta hauria connectat amb un carreró amb orientació est-oest que es troba actualment tallat.

La distribució actual dels pisos del Museu no és la mateixa que en el moment de funcionament d’aquesta porta, ja que aquesta queda dividida de manera que la seva meitat superior es trobaria en la sala del Museu, que queda al mateix nivell del pati, mentre que la part inferior quedaria ja en el pis de sota (a nivell del carrer de la Força).

En relació amb aquesta porta, es va dur a terme una intervenció arqueològica preventiva durant el mes d’abril de 2011 (Simon inèdit). Els resultats d’aquella intervenció no van permetre establir una datació fiable per a la porta esmentada, ja que tots els nivells que haurien funcionat amb la porta haurien estat rebaixats, com a mínim, a principi del segle XVII. És per això que resulta rellevant contrastar la cota a la que queda penjada la porta (que marcaria, més o menys, el nivell de circulació amb què hauria funcionat) amb els resultats obtinguts en el nostre sondeig.

En aquest sentit, s’ha pres la distància del punt on queda penjada la porta fins al sostre actual de l’habitació on es troba (1,30 m). Aquest sostre forma el terra del pis superior, que es troba a nivell amb el pati on s’ha fet el sondeig. Prenent la distància d’aquest terra respecte al punt 0 de la nostra intervenció veiem que el terra queda a 0,65 m per sota del punt 0. Per últim, estimem que el gruix del terra (o sostre del pis inferior on es troba la porta) és d’uns 30 cm.

Així, doncs, tenim que 1,30 + 0,65 + 0,30 = 2,25 . El resultat d’aquesta operació ens indica que la porta quedaria penjada a uns 2,25 m per sota del punt 0.

Aquesta cota coincideix força amb la del terrassament detectat en el nostre sondeig, situat entre els 2,11 m i els 2,28 m per sota del punt 0.

En base a aquest fet, doncs, és versemblant pensar que la porta podria haver funcionat dins d’aquesta fase I amb els nivells de circulació relacionats amb el terrassament (Fig. 4) i que hem datat, com dèiem, amb una cronologia de final del XIII-inici del XIV fins al segle XV. FASE II: SEGLE XV La segona fase que hem pogut documentar es troba formada per un conjunt d’estrats (1007, 1014, 1015,

Intervenció al Centre Bonastruc ça Porta (Girona) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 515-518

Figura 4. Croquis amb la relació entre la porta tapiada i el sondeig.

FASE III: POSTQUEM SEGLE XV

Figura 3. Planta del sondeig i secció longitudinal.

1016, 1017 i 1018) que, tot i que els hem diferenciat per raó de mètode durant la seva excavació, podem dir que formarien part d’un sol fet, que és l’aportació d’un gran volum de terres per tal de pujar la cota en aquest espai. Els estrats que formaven aquesta gran aportació de terres contenien gran quantitat de calç disgregada i de teula provinent de la destrucció d’algun edifici. També cal destacar, entre les inclusions d’aquest grup d’estrats, la presència de grans fragments d’un paviment d’opus signinum molt potent, segurament provinent del desmuntatge d’algun paviment antic.

L’elevació de la cota aconseguida amb aquesta aportació de terres hauria amortitzat totalment la fase I (incloent el mur 1021 i el retall 1022). Això hauria tingut lloc al segle XV, a jutjar pels materials ceràmics apareguts en els estrats 1007, 1015, 1016 i 1018.

La cronologia obtinguda cal ser contrastada amb la documentació existent, relacionada amb la fundació de la tercera sinagoga, que alguns autors (Canal et al. 2006, 49) situen en data del 10 de novembre de 1434 a partir d’un document en què els jurats de la ciutat concedeixen llicència per a la construcció d’unes cases en uns patis que l’Almoina judaica havia comprat.

Matisem, però, el fet que no podem assegurar que tals patis on s’havien de construir aquestes cases corresponguin exactament amb l’espai on hem excavat; tan sols volem posar de relleu la coincidència entre la documentació escrita i el fet arqueològicament documentat.

La tercera fase que l’excavació del sondeig ens ha permès documentar correspon a la construcció del mur 1005. Aquest es troba orientat de nord a sud i situat a la zona central del sondeig realitzat, i està fet de pedra lligada amb morter de calç. Malgrat haver-hi un parell de blocs ben escairats formant part de la cara de ponent del mur, la major part de pedra emprada en la seva construcció és poc o gens treballada i, fins i tot, es pot veure algun fragment de teula reaprofitada.

Les mides que s’han pogut documentar d’aquesta estructura són uns 1,94 m de llargada (no sabem la llargada total del mur ja que es posava dins els perfils nord i sud) i una amplada variable que pot anar dels 0,80 a 1 m. Aquesta diferència pel que fa a l’amplada respon al fet que ens trobem a nivell de fonamentació, on el mur no ha de ser mai visible i, per tant, pot presentar aquestes irregularitats. Malgrat aquestes diferències, en les filades superiors, on l’obra és més acurada, el mur és força regular i amida 0,80 m d’amplada en gran part del seu traçat.

Aquest mur ha aparegut arranat fins a nivell de fonaments i no s’ha conservat cap nivell de circulació ni estrats relacionats amb el seu moment de funcionament. És per això que tan sols podem dir que va funcionar amb posterioritat al segle XV, ja que la seva construcció va comportar el retall d’alguns dels estrats de la fase II (1007, 1014, 1015, 1016 i 1017). Malauradament, el material recuperat en una de les rases de fonamentació (dins la UE 1008) no ens permet acotar més el moment de construcció del mur.

El que queda clar, per les cotes en què es troba el mur 1005, és que el seu nivell de circulació funcionaria a una cota semblant o superior a la que es troba l’actual nivell de circulació del pati. Sembla que també hi

517

Josep FRIGOLA TRIOLA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 515-518

hauria força coincidència entre el que hauria estat el nivell de circulació associat a aquest mur i la part de roca mare retallada, en pla horitzontal, que apareix a l’extrem de llevant de la cala i que podria formar part d’una terrassa superior.

FASE IV: SEGLE XX Per últim, agrupem les accions que haurien tingut lloc dins el segle XX, que es concreten en la formació dels estrats 1000, 1002, 1013, el retall 1012 i el paviment 1001.

Dins dels estrats del segle XX destaca el fet que 1002 cobria directament el mur 1005 i alguns dels estrats tallats per la seva construcció. Tenint en compte que 1005 es trobava tan arranat i que havien desaparegut els nivells d’ús que s’hi relacionaven, és lògic pensar que aquest arranament es va produir dins el segle

518

XX, ja que no s’ha trobat cap mena d’estratigrafia entre el segle XV i el XX. Seguint amb les afectacions produïdes durant el segle XX, hem de parlar del retall 1012, la funció i extensió del qual desconeixem però que presenta força profunditat. Per últim, també dins el segle XX trobem el paviment 1002 i l’estrat 1000 que haurien funcionat com a successius nivells de circulació en els nostres dies.

BIBLIOGRAFIA CANAL, E., CANAL, J., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 2006, La forma urbana del call de Girona, Girona, Col·lecció Història urbana de Girona, Reconstrucció cartogràfica 7.

SIMON, J. Centre Bonastruc ça Porta, Memòria de la intervenció preventiva.

CARRER DE L’ESGLÉSIA I CARRER DEL FORN (BANYOLES, PLA DE L’ESTANY) Bibiana AGUSTÍ, Antoni PALOMO, Natàlia COLOMEDA, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Antònia DÍAZ CARVAJAL, Rafel ROSILLO

INTRODUCCIÓ La vila Vella de Banyoles està documentada des del segle XIII i inclou l’espai comprès entre el monestir benedictí de Sant Esteve i l’església parroquial de Santa Maria dels Turers, per bé que la fundació monàstica es remunta al segle IX (812) i la parroquial a l’XI (1017). L’edifici actual, gòtic, va ser construït entre el 1270 i el 1333 en el marc de prosperitat i expansió que gaudí la vila durant el segle XIII i que també possibilità l’expansió de la part alta de l’actual nucli urbà, la vila Nova, que era voltada, com el nucli antic, d’una gran muralla. A la fi del segle XIII ja s’havia construït al centre de la vila Nova la plaça porticada del Mercadal, avui plaça Major, però els cementiris al voltant de Santa Maria dels Turers i de Sant Esteve van seguir essent utilitzats fins a final del segle XVIII. La intervenció en aquests cèntrics carrers de Banyoles va estar condicionada per la instal·lació de nous serveis de clavegueram, com iniciativa municipal, amb l’execució de l’obra a càrrec de Salvador Serra S.A. i el control arqueològic a càrrec d’Aqueolític Terra-Sub S.L. amb la direcció tècnica successiva d’Antoni Palomo, Bibiana Agustí

Figura 1. Planta de la intervenció.

i Natàlia Colomeda entre març i juliol de 2011. En el decurs d’aquestes obres es va posar al descobert un conjunt d’estructures d’enterrament retallades a la roca i d’altres de conducció d’aigua que va ser necessari eliminar. L’estudi antropològic va anar a càrrec d’Antònia Díaz Carvajal i Bibiana Agustí i la planimetria a càrrec de Natàlia Colomeda i Rafel Rosillo.

LES ESTRUCTURES D’ENTERRAMENT Es van identificar un total de 59 tombes, totes elles en un sol nivell i tallades al subsòl rocós de travertí, amb tipologies poc diversificades entre morfologia ametllada, de banyera o antropomorfa (Fig. 1 i 2).

La majoria havien estat cobertes amb lloses de travertí, que sovint havien estat malmeses per la continuïtat de l’ocupació i la necessitat d’instal·lar un gran nombre de canalitzacions per a l’agricultura, la indústria local i les necessitats urbanes que s’anaren succeint. En conseqüència, les restes esquelètiques (Fig. 3) estaven sovint mutilades, molt fragmentades i afectades tafonòmicament per l’adherència de concreció calcària o de sediment argilós. La major part de les tombes eren individuals, amb orientacions

519

Bibiana AGUSTÍ, Antoni PALOMO, Natàlia COLOMEDA, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Antònia DÍAZ CARVAJAL, Rafel ROSILLO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 519-523

Figura 2. Vista aèria de la plaça de l’Església amb diferents estructures d’enterrament i de canalització urbana.

Figura 3. Estructura d’enterrament EN 24, tallat per una canonada d’aigua.

520

Figura 4. Estructures d’enterrament EN 30 i EN 32

diferents que poden respondre a diferències estacionals o a d’ordre pràctic. La superposició d’algunes de les estructures i els canvis dràstics en les orientacions (Fig. 4) fa pensar en elements de senyalització peribles que feien que les fosses més antigues esdevinguessin vulnerables a nous dipòsits.

Es tracta d’un cementiri medieval, la datació absoluta del qual està pendent dels resultats de C14 de la UB. Síntesi de l’estudi antropològic La sèrie objecte de l’estudi antropològic correspon a 55 individus, una quarta part subadults i tres quartes parts adults. Pel que fa a la població subadulta, no

comptem amb efectius d’edat inferior a 1 any (en aquest interval incloem els fetus, el grup perinatal i els nadons de pocs mesos). Per contra, la classe infantil I (infants d’entre 1 i 6 anys) amb un total de 10 esquelets és la categoria de subadults que obtenen major representació.

Els resultats de la població adulta mostren que les categories d’edat compreses entre 30-40 i 41-50 anys obtenen els majors recomptes, amb un 21,8 i un 20% respectivament sobre el total de la població. Només 1 individu ha estat classificat com a senil. Un total de 13 esquelets han estat inclosos en la categoria d’adult indeterminat al no presentar suficients variables que ens permetessin el diagnòstic.

Respecte a la distribució segons sexe, un 47,3% dels esquelets no ha pogut ser diagnosticat. Dins aquest percentatge s’inclouen tots els individus subadults atesa la incertesa del diagnòstic dels esquelets que no han assolit la maduració òssia. Dels que sí han pogut ser sexats, un 29,10% responen al sexe masculí, un 24% al femení.

Aquests resultats indiquen que l’estructura de la mostra (taula 1) és força representativa del perfil de mortalitat d’una societat medieval: un alt percentatge correspon als infants més vulnerables que són els que compten amb pocs anys d’edat; en canvi, la mortalitat decau en els intervals infant II i juvenil, per assolir nous pics amb l’arribada de l’edat adulta plena, en el nostre cas amb equilibri pel que respecta al gènere. El fet que la sèrie no compti amb representació subadulta inferior a 1 any, i tenint en compte l’elevada mortalitat infantil d’aquestes societats, pot ser explicada per factors tafonòmics o simplement espacials. Per contra, la baixa incidència de la mortalitat en adults de més de 60 anys probablement sigui derivada de les dures condicions de vida d’aquestes societats en les quals la major part dels individus no assolien aquest estadi d’edat. L’equilibri existent entre sexes ens indica que aquest espai funerari no era selectiu pel que fa al gènere.

Caracterització de la població L’anàlisi mètrica de les restes esquelètiques ens permet l’aproximació a la seva tipologia amb el càlcul de l’estatura de l’individu en viu, del grau de robustesa a partir de l’observació de les insercions musculars i a partir dels resultats biomètrics. A més, s’han registrat diferents variables epigenètiques, la majoria postcranials atesa la mala conservació dels cranis en general.

Carrer de l’Església i carrer del Forn (Banyoles, el Pla de l’Estany) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 519-523

Grup d’edat

anys

M

F

ND

T

%

Σ%

nadó

<1

0

0

0

0

0,0

0,0

infantil I

1-6

0

0

10

10

18,2

18,2

infantil II

7-12

0

0

3

3

5,5

23,6

juvenil

13-19

0

0

1

1

1,8

25,5

adult jove

20-29

2

1

1

4

7,3

32,7

adult

30-39

6

5

1

12

21,8

54,5

adult madur

41-60

5

6

0

11

20,0

74,5

senil

61-x

1

0

0

1

1,8

76,4

adult indet.

25-x

2

1

10

13

23,6

100,0

total sexe

16

13

26

55

% sexe

29,1

24

47,3

Taula 1. Composició de la mostra.

Estatura El valor mitjà pels individus masculins ha estat de 162 cm; la mitjana femenina és de 150 cm. Tots dos valors se situen entre els esperats per a un jaciment d’aquesta àrea geogràfica i cronologia.

S’observa l’escassa variabilitat de les dones respecte a les estatures estimades; els homes, per contra, es mouen en un interval més ampli.

Morfologia El conjunt mostra que, pel que fa a la longitud cranial, són dolicocranis (només per a la sèrie masculina, amb una excepció de crani mitjanament allargat o mesocrani) i d’amplada mitjana (un efectiu femení conservat és d’amplada estreta). La cara és estreta (leptena), el front és mitjà (metriometop), les òrbites d’amplada estreta i alçada mitjana, l’obertura nasalestreta (leptorrí) i el maxil·lar ample. Respecte als trets morfològics de caràcter no mètric, destaca el metopisme d’EN-54 i la presència de grans ossos suturals a lambda (EN-39) i a la sutura lambdoidea (EN-30). Pel que fa a l’esquelet postcranial, les extremitats superiors presenten una secció diafisària en els húmers majoritàriament arrodonida (euribràquia), també en les ulnes (hipereurolènia a nivell subsigmoideo). A les extremitats inferiors, els fèmurs tenen, en general, una pilastra dèbil i un aixafament anteroposterior de la secció del terç proximal (platimeria). Les tíbies a nivell proximal són mesocnèmiques les masculines (poc aixafades) i euricnèmiques les femenines (sense aixafament).

Les patel·les són baixes, tant si ens referim a l’alçada com a l’amplada.

Marcadors ossis Podem definir als marcadors ossis com una

resposta de la plasticitat de l’os a l’estrés físic suportat per un individu en la seva vida quotidiana, provocant una remodelació del teixit ossi observable macroscòpicament. En aquest estudi s’han registrat, per a un grup de marcadors, la presència o no d’osteòfits o entesopaties; uns altres han estat classificats segons el grau d’afectació observable (feble, mig, robust).

En la primera classificació els resultats mostren que pels individus masculins, a excepció de la presència d’entesòfits al còndil i epitròclea de l’húmer i l’exostosi en l’olecrani en l’ulna, tots tenen una freqüència superior al 20%. Els valors superiors els obtenen la remodelació de la tuberositat radial (86%) i les entesopaties als calcanis (83%). Per la banda femenina, les freqüències de presència de marcadors tenen valors inferiors, fins i tot alguna no hi és present, probablement condicionada per l’estructura òssia més gràcil de les dones. Tot i així, s’observa que les majors freqüències han estat les mateixes que en la sèrie masculina: la remodelació de la tuberositat del radi (75%) i les entesopaties del calcani (60%).

La comparació estadística entre els grups sexuals només han donat diferències significatives pel que fa al marcador de la fossa romboidea de la clavícula, amb una freqüència del 64% en els homes i del 14% en les dones.

Les insercions, que han estat analitzades segons el grau de robustesa, també ens són útils per a definir millor la població. Observem que un 31% de la sèrie masculina té un signe distintiu de robustesa, encara que el valor dominant, amb un 47,5%, l’obté els nivells mitjans. A la sèrie femenina també hi ha una major freqüència de les insercions de mitjana robustesa (47%), seguida pel valor gràcil (43%). Les diferències han estat significatives pel sexe a les

521

Bibiana AGUSTÍ, Antoni PALOMO, Natàlia COLOMEDA, Robert GARCÍA DE CONSUEGRA, Antònia DÍAZ CARVAJAL, Rafel ROSILLO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 519-523

insercions de la cresta supraepicondiliar de l’húmer, al lloc d’inserció del múscul braquial anterior de l’ulna i a la pilastra i cresta glútia del fèmur, tots amb major grau de robustesa en els individus masculins. Si fem l’anàlisi agrupant els marcadors segons extremitats, els resultats mostren uns individus masculins amb les cames més robustes (44%) que no pas els braços (23%). Per contra en les dones es presenten més marcades les insercions de les extremitats superiors (9%) que no pas les de les inferiors (6%).

522

Patologies Les patologies òssies que s’han diagnosticat a la mostra de Santa Maria dels Turers han estat d’etiologia molt diversa, encara que els signes de malaltia i lesions no han estat diferents de les que s’han descrit en jaciments de context similar.

Els casos que han estat diagnosticat amb més freqüència han estat les manifestacions pròpies de la malaltia articular degenerativa que normalment acompanya l’edat adulta. A excepció d’EN-18, de sexe indeterminat, totes les lesions de tipus traumàtic s’han donat en esquelets masculins. S’han observat fractures consolidades a les extremitats (EN-27), a les costelles (EN-15, EN-39) i diversos casos de contusions cranials (EN-6, EN-15, EN-18, EN-27).

Altres patologies diagnosticades han estat les metabòliques (cribra orbitalia en els EN-11, EN-13, EN 24, EN-57-2) en l’individu EN-13 a més amb presència de cribra cranial; alteracions importants en el genoll esquerre d’EN-21; signes de malaltia infecciosa en la cama dreta d’EN-37, també mostres de periostitis (EN-12, EN-54). Un cas rellevant el trobem en l’esquelet EN-29, amb l’anquilosament en tres blocs de les vèrtebres cervicals i dorsals.

LES ESTRUCTURES DE CANALITZACIÓ Diverses estructures de canalització han estat registrades durant aquesta intervenció. Es tracta de recs de cronologia diversa, tallats en el subsòl natural de travertí (ES10) o construïts a sobre (ES 8), coberts amb lloses del mateix travertí. En algun cas es tracta de l’aprofitament d’un rec d’època moderna per a canalitzar aigua de consum mitjançant tubs ceràmics.

A l’ES 8, alineada amb el carrer de l’església, li correspon una cronologia dels segles XIX-XX, relacionada amb la construcció de les cases actuals, per bé que el carrer està documentat des d’època

medieval. Es tracta d’un rec superficial, que en aquest tram duu aigua des del carrer nou fins la plaça del Teatre per seguir cap a zones d’horts a llevant i migdia. El tram que travessa la plaça des del carrer nou fins l’embocadura del carrer de l’Església no permet observar-ne la coberta per què ha estat segellada amb el material del paviment del carrer amb el que coincideix. La seva base reposa sobre el nivell de travertí en el què estan tallades les estructures d’enterrament que són objecte d’excavació preventiva durant aquesta intervenció. L’únic tram que es conserva gairebé igual com en el moment de la seva construcció és el que correspon a l’alineament amb la finca núm. 8-10. Aquí l’estructura és una canalització de secció quadrangular construïda amb lloses de travertí d’uns 10 cm de gruix tant als laterals com a la coberta. Les lloses de coberta tenen unes dimensions similars d’uns 60 cm d’amplada i longituds variables, entre 30 cm i 100 cm. Es troben a la mateixa cota que el nivell de circulació actual i deuen haver servit de vorera fins l’inici de les obres. Just en la banda adjacent amb la finca núm. 6, per sota d’aquest nivell de coberta, existeix un brancal del rec que es dirigeix cap al carrer de les Escrivanies i es perd de vista per sota la paret mitgera d’ambdues cases. Els altres trams mostren moltes reparacions.

L’ES 9, localitzada només a la part est del carrer de l’església, tallant el travertí, consisteix en un petit regueró, d’uns 12 cm d’ample per un màxim de 10 cm de profunditat en el seu extrem est. Es tracta d’un retall anterior a la instal·lació del clavegueram i en el rebliment del qual recuperem material arqueològic ceràmic molt divers -des de reflexos metàl·lics fins popular catalana del XVIII- i restes inconnexes de fauna.

L’ES 10 correspon a una estructura de canalització d’aigua d’època moderna que travessa la plaça des de la proximitat de l’ES 3 i el carrer de l’Església en sentit oest-est. Està retallada en el travertí, amb parets laterals verticals i una base plana 73 cm per sota de la coberta. La coberta està feta amb lloses rectangulars, també de travertí, d’uns 80 cm d’ample, un gruix de 8-10 cm i una longitud variable (Fig. 5). Aquesta estructura podria correspondre amb la localitzada davant l’església (ES3) i que estava relacionada amb la font datada al 1854.

Una modificació funcional d’aquesta canalització va consistir en el seu reompliment amb sorra fins uns 30 cm per sota el nivell superior per tal d’instal·lar-hi una canalització amb ceràmica esmaltada de groc (15

Carrer de l’Església i carrer del Forn (Banyoles, el Pla de l’Estany) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 519-523

Figura 5. Estructura de canalització d’aigua ES 10, amb la seva coberta de lloses de travertí.

cm de diàmetre exterior, 8 cm de diàmetre interior), immobilitzada amb morter de calç i sorra. L’interior concrecionat de la canalització ceràmica podria haver estat la causa de la seva obsolescència. Les cotes indiquen un pendent d’oest a est. Aquesta estructura la localitzem fins a l’alçada dels núm. 12/14 del carrer, on la perdem perquè queda per sota el rec ES8 i les cases del costat sud.

La rasa ES 11, localitzada a l’extrem nord de la cala, descriu un trajecte en sentit nord-oest/sud-est i es perd dins el perfil nord. La part conservada correspon només a un retall d’uns 20-25 cm d’ample en el travertí. Conté sediment llimós i net i escàs material arqueològic i no afecta les estructures d’enterrament.

Les ES 13 i ES 14 són estructures cegues de canalització d’aigua, excavades en el subsòl i amb coberta de lloses de travertí, amb trajectòria curvilínia d’oest a nord. Es localitzen al nord de l’ES10 i són concèntriques entre elles. No es veuen afectades

per l’obra i les interpretem com possibles estructures de respiració de l’ES 10. S’hi relaciona també l’ES 22, una canalització d’entre 35 i 38 cm d’ample i 30 cm de potència, retallada al travertí i amb lloses de coberta; aquest rec ja quedava tallat pel clavegueram contemporani.

En el moment de redactar aquest article, i en motiu de l’execució d’una altra fase de la mateixa obra d’instal·lació de serveis urbans, s’ha començat a intervenir a l’altre extrem del carrer Nou, en l’espai de la plaça del Monestir, on ha aparegut un conjunt d’estructures funeràries medievals. Moltes d’elles estan també tallades a la roca per bé que hi reconeixem una seqüència més complexa que no pas la del carrer de l’Església al voltant de Santa Maria dels Turers. Pensem que serà molt interessant poder contrastar la informació d’aquests cementiris medievals de la vila de Banyoles.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 2000, Història del Pla de l’Estany, Diputació de Girona, Girona.

ALSIUS, P. 1895, Ensaig Històrich sobre la Vila de Banyolas, Banyoles.

ALSIUS, P. 1870, Ensayo histórico de la Yglesia Parroquial de Santa Maria dels los Turers de Bañolas, Banyoles. Llibre inèdit del Fons Alsius.

ISIDRO, A., MALGOSA, A. 2004, La enfermedad no escrita, Ed. Masson, Barcelona.

ISCAN, M.Y. (ed.) 1989, Age markers in the human skeleton, Ed. Charles C. Thomas, USA. WHITE, T.D., FOLKENS, P.A. 1991, Human osteology, Academic Press, Inc., USA.

523

524

CONJUNT MONUMENTAL DE SANT BALDIRI DE TABALLERA (EL PORT DE LA SELVA, ALT EMPORDÀ) Carme RUESTES, Gema VIEYRA

Al gener i agost del 2010 es van realitzar dues campanyes arqueològiques al conjunt monumental de Sant Baldiri de Taballera, situat al terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà), dins el Parc Natural de Cap de Creus. El conjunt es troba al pas del GR11, en una de les petites valls que formen els darrers contraforts dels Pirineus en endinsar-se al mar.

Aquestes intervencions corresponen a excavacions programades emmarcades dins el projecte de recerca El jaciment de Sant Baldiri de Taballera i l’Arqueologia del paisatge antic del Cap de Creus i el seu entorn. El projecte va néixer arran d’un conveni de col·laboració, encetat el 2010 amb aquestes intervencions, entre l’Ajuntament del Port de la Selva i la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona).

Els treballs arqueològics han anat acompanyats d’un treball documental, realitzat per Isabel Buscató, tècnica de Cultura de l’Ajuntament de Port de la Selva, que també ha aportat dades significatives per al coneixement de l’evolució de Sant Baldiri.

DESCRIPCIÓ DEL CONJUNT Sant Baldiri és un conjunt arquitectònic amb una història marcada per la seva relació de dependència de la casa comtal d’Empúries i el monestir de Sant Pere de Rodes. Esdevingué el centre econòmic i religiós de la zona nord del massís del cap de Creus administrant els nombrosos masos que s’aixecaven al seu entorn.

El conjunt està format per set espais clarament diferenciats.

Casa del capellà i dependències annexes Són construccions d’arquitectura popular, amb moltes modificacions. El 1787, data de la cèdula reial de Carles III que dóna al Port de la Selva el títol de vila, amb la conseqüent segregació de la Selva de Mar, es fa un recompte de població i apareix vivint a Sant Baldiri el capellà i la criada (Buscatò, treball inèdit).

Ponts i mur de tancament Sant Baldiri no era només una església sinó una zona d’hàbitat i el centre religiós i econòmic de la gent dels voltants. Estava protegit per un mur que tancava el clos amb una petita torre de vigilància que controlava el camí i dues portes d’accés al conjunt, una d’accés públic que comunicava amb un patí que portava a l’entrada de l’església i un altre accés que comunicava amb el patí empedrat de la casa del capellà. Les dues portes comunicaven amb el camí a través de dos ponts d’arquitectura popular que passaven per sobre d’una canalització d’aigua que baixava de la muntanya i anava cap a la ribera de Talabre.

L’església Apareix repetidament en la documentació del segle X, relacionada amb el monestir de Sant Pere de Rodes.

Té una doble advocació, la de Sant Baldiri, sant d’origen carolingi, i Sant Joan, advocació dels primers cristians. Trobem una superposició d’estructures de diferents èpoques. La darrera església es va beneir el 1733. Anterior a aquest temple hi havia una altra església, probablement dels segles XVI-XVII i, a sota, una església d’origen preromànica, del segle X amb reformes al segle XIV. Les excavacions arqueològiques han posat al descobert l’església preromànica, possiblement amb dos absis i dues naus. A la paret exterior nord podem veure el parament exterior del mur amb l’absis, dues portes d’accés a una zona sepulcral i rengleres d’opus spicatum al mur.

Sagristia Les sagristies apareixen a partir del segle XVI, arran de la complexitat cada vegada major de la litúrgia.

Apareixen amb la necessitat d’un espai on guardar els utensilis del capellà per la litúrgia. Coincidiria amb les reformes del segle XVI-XVII de l’església. Àrea sepulcral Al costat nord de l’església podem veure, en la paret,

525

Carme RUESTES, Gema VIEYRA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 525-528

les diferents ampliacions de la nau de l’església, magnífic exemple d’arqueologia de l’arquitectura.

També trobem una àrea que va ser un cementiri, articulat amb diferents passadissos i estructures.

Les excavacions arqueològiques han trobat diferents tipologies de tombes, de diferents èpoques. Una de les tombes va aparèixer amb un tractament més ric, amb una construcció al voltant, amb opus spicatum al mur.

Torre de defensa Es construeix el 1558, pel mestre de cases Bartomeu del Mar, per vigilar l’accés marítim pel Gou. Aquesta fortificació neix al mateix temps que moltes torres de vigilància i defensa de la costa per protegir la població de la pirateria. Tot i que hi ha dades d’incursions pirates dels segles IX i XI, és a partir del segle XIV fins el segle XVIII que el cap de Creus és fortament castigat per la pirateria, amb nombrosos segrestos i saquejos.

526

Antic cementiri Segons la tradició oral, a ponent del conjunt, a la zona del davant de la torre, es localitzava el cementiri de Sant Baldiri. Les excavacions arqueològiques han demostrat que no es tracta de cap àrea sepulcral.

Les troballes han posat al descobert un seguit d’estructures agrícoles alt medievals, amb material ceràmic de diferents èpoques, el més antic d’època romana o tardorromana.

ELS TREBALLS ARQUEOLÒGICS Els treballs de la campanya del 2010 han anat en dues direccions: la neteja de material d’enderroc acumulat a l’interior de la torre de defensa rehabilitada, amb l’objectiu de desenrunar-la i definir-ne la composició arquitectònica; i l’excavació de l’esplanada que s’estén davant de la torre, obrint en extensió a partir una petita cala efectuada el 2007, amb l’objectiu de definir les diferents fases arquitectòniques del jaciment i, sobretot, d’arribar a determinar, ja en posteriors campanyes d’excavació, si Sant Baldiri podria presentar un precedent romà o tardoromà.

La torre moderna Aquests treballs han estat un pas més en el procés de recuperació de la torre de Sant Baldiri. Prèviament a aquesta darrera intervenció arqueològica va tenir lloc la consolidació de la base de la torre amb la

construcció d’una anella de contenció de formigó als peus de la torre, pel costat sud, és a dir, en el costat on la torre es va esfondrar, i la consolidació de les estructures conservades in situ: la mitja cúpula superior, els paraments interns de les parets i els perfils dels murs de la torre.

La torre s’aixeca en un terreny en pendent, que baixa de llevant a ponent. La superfície de treball es trobava a uns 5 m per sobre de la cota superior de l’anella de pilotatge i presentava una superfície irregular i desnivellada, amb molta runa procedent dels treballs de reconstrucció (formigó, fragments de rajola rectangular, sorra, peces de la bastida, ferros, etc), blocs de parament de la torre enrunada i material d’enderroc. Destacava un bloc corresponent a la part central de la cúpula superior amb un gran carreu de forma cilíndrica identificat com la clau de volta.

Un cop va ser habilitada la infraestructura que garantia l’extracció de la runa i protegia la zona d’excavació oberta als peus de la torre van començar els treballs de neteja pròpiament dits, a càrrec de dos operaris.

El sistema de treball va ser extreure primer la runa solta deixant sencers els grans blocs que anaven quedant a la vista. Les pedres de formes i dimensions especials van ser separades i guardades. D’aquesta manera es van baixar aproximadament 2,5 m.

A partir d’aquesta cota es va constatar que a llevant ja no apareixien blocs de parament, i que aquests es concentraven al centre i, en menor grau, a la meitat de ponent. A la meitat de llevant, sota una capa fina de pols, va aparèixer un paviment empedrat.

La desfeta mecànica dels grans blocs restants va permetre recuperar l’empedrat sencer, pavimentant tot el pis de la torre.

Finalment, sota un gran bloc, va aparèixer una obertura de planta quadrada, practicada al paviment, què donava accés, a través d’una escala en angle feta d’obra i lloses, a la planta inferior de la torre. Es tracta d’una estança en perfecte estat de conservació, considerada un semisoterrani tenint en compte el desnivell del subsòl, que manté la superfície i la planta circular de la torre. La coberta és en forma de falsa cúpula, feta amb fileres concèntriques de carreus de mides homogènies. No presenta cap obertura al parament de ponent.

La neteja de l’interior d’aquest àmbit no es va portar a terme ja que la descoberta va tenir lloc un dia abans de tancar la campanya. El que es va fer va ser instal·lar una porta a l’obertura d’accés per tal d’impedir l’accés a l’interior.

Conjunt monumental de Sant Baldiri de Taballera (El Port de la Selva, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 525-528

La torre de Sant Baldiri data de la segona meitat del segle XVI. Es tracta d’una obra defensiva inclosa en el pla estratègic de fortificació de la costa endegat per la monarquia hispana per tal d’assegurar l’aprofitament del litoral de l’Empordà, en aquest cas, i la seva potencialitat portuària. Es tractava d’ assegurar una gran quantitat de fondejadors, amb torres, petits forts o castells, i així garantir les comunicacions entre la Península i les possessions a Itàlia.

La construcció d’aquesta torre també estaria es relació amb les penalitats que van patir els habitants de la zona a causa dels pirates. La documentació de l’època mostra nombrosos casos de veïns de la muntanya de Sant Baldiri que van ser capturats pel moros i com es demanaven permisos al bisbat per poder pescar en diumenge i així pagar els rescats.

Sobre la construcció de la torre de Sant Baldiri es té noticia d’un document, datat pels volts de l’any 1586, on es recull una proposta de Fratin, enginyer al servei de la corona, sobre la construcció de torres a Falconera, Norfeu, Portlligat, cap Cervera i a la punta de la Tavolera (de la Fuente 2001). Aquest darrer topònim ha estat identificat com la punta Taballera.

Pel que fa a l’ensorrament parcial de la torre, meitat de ponent i coberta, aquest va tenir lloc cap a l’any 1963 (Badia 1999).

L’esplanada de ponent Els treballs preliminars realitzats a la terrassa situada als peus de la torre van ser un rebaix mecànic de la capa superficial (50 cm de potència) en la quasi totalitat de l’esplanada. El resultat va ser la delimitació d’una cala irregular, de 15 m per 17 m, que s’adapta a la forma de la terrassa i que inclou el sondeig obert durant la campanya del 2007. L’excavació en extensió s’ha organitzat espaialment en base a dos sectors: el sector 1, que correspon a la major part de l’àrea; i el sector 2, que correspon a una àrea rectangular de 2,25 m per 4 m, situada al nord del sondeig de la campanya anterior, a tocar de la torre.

L’excavació ha registrat només els nivells més corticals de la cala i ha quedat pendent aprofundir en l’estratigrafia més antiga. Tanmateix, aquest treballs inicials permeten avançar una primera interpretació sobre els darrers moments ocupacionals d’aquesta àrea del conjunt de Sant Baldiri.

La fase més recent ve determinada per l’UE 1600, un rebliment que ocupa la major part de l’esplanada, datat per la gran quantitat de fragments de ceràmica d’influència francesa. Possiblement, aquest rebliment

s’hauria portat a terme entre mitjan del segle XVIII i inici del segle XX, poc després de la darrera fase de grans reformes arquitectòniques de l’església i s’hauria fet amb la intenció de millorar la terrassa per tal de plantar-hi vinya.

A partir de mitjan del segle XVII té lloc un altre abocament de terres (UE 1614) que reomple la terrassa amb finalitats agrícoles i amortitza unes estructures enderrocades amb anterioritat.

El moment més antic documentat correspon a l’enderroc de dues estructures identificades al sector 2: un mur (UE 1627) i una estructura semicircular (UE 1606), o en forma de ferradura, adossada a l’exterior del mur que delimitava el pati de la casa del capellà (UE 1600 i 1627 respectivament). A mitjan del segle XVI aquest elements arquitectònics haurien deixat de funcionar, tal com es desprèn de l’anàlisi del material ceràmic recuperat en un seguit d’estrats d’enderroc (UE 1601, 1605, 1607, 1619, 1620 i 1622), en el marc dels canvis efectuats en relació a la construcció de la torre defensiva.

En acabar la campanya va quedar insinuada una fase constructiva anterior al segle XVI i que properes intervencions hauran de definir. Aquesta fase estaria en relació amb l’estructura semicircular i els elements que es van començar a detectar al seu interior: un possible paviment de morter de calç (UE 1628) i un possible conjunt de teules disposades planes (UE 1626).

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1999, Continuidad y transformación del paisaje: mil años de ocupación humana del Empordà, Revista d’Arqueologia de Ponent 9, 7-27.

BADIA, J. 1999, Sant Baldiri de Taballera, Catalunya Romànica. Empordà 2, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 647-649.

BADIA, J. Inventari del Servei del Patrimoni Arquitectònic.

BOLÓS, J. 1998, Necròpolis i esglésies, Catalunya Romànica. Visió de síntesis, vol. 22, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 54-56.

BUSCATÓ, I. 2007, Cronologia sobre Sant Baldiri de Taballera. Inèdit.

CAMARA, A. 1990, Las torres del litoral en el reinado de Felipe II: Una arquitectura para la defensa del territorio (I), Espacio, Tiempo y Forma, serie 7.

Historia del Arte, T.3, 55-86.

FUENTE, P. de la, 2001, La fortificació del litoral

527

Carme RUESTES, Gema VIEYRA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 525-528

cadaquesenc al segle XVI, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 34, 379-400.

GIFRE, P. (coord.) 2000, Història de l’Alt Empordà.

Història de les Comarques Gironines, vol. 1, Diputació de Girona, Girona.

IPAC. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona.

MALLOL, J. 1989, L’Ahir del Port de la Selva, Ed. Alzamora, Girona, 30.

528

NIETO, J., RAURICH, X. 1996, Algunes reflexions sobre la navegació i comerç romà a partir de les dades de la carta arqueològica subaquàtica de les comarques gironines, III Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Universitat de Girona, Santa Coloma de Farners, Girona, 395-403.

PARERA, M. 1998, Ceràmica medieval decorada i ceràmica moderna, Torre del Baró. Viladecans.

Arqueologia, Monografies 4, Diputació de Barcelona, Barcelona, 69-128.

MONESTIR DE SANT LLORENÇ (ALBANYÀ). INTERVENCIÓ DE 2011

DE

SOUS

Josep M. VILA i CARABASA

Des de l’any 1984 s’han portat a terme un seguit d’intervencions arqueològiques a l’antic monestir benedictí de Sant Llorenç de Sous vinculades, des de sempre, amb el procés de consolidació i recuperació del monument que porta a terme la Diputació de Girona. A final de 2011 es va portar a terme la darrera de les excavacions realitzades fins al moment i que és la que resumim en aquesta comunicació.

La intervenció de 2011 es va centrar en l’espai que, dins les antigues dependències del monestir de Sant Llorenç del Mont, havia estat reutilitzat com a església parroquial de Sous segurament a partir de final del primer terç del segle XIX, després de la Desamortització. És probable que ja amb anterioritat a aquesta data les funcions parroquials que exercia el monestir s’haguessin traslladat fora de l’antiga església abacial, en bona part inutilitzada després dels terratrèmols de 1429. De tota manera, sembla clar que no serà fins a després de la Desamortització, a partir de 1835, un cop el conjunt de les antigues edificacions monàstiques passin a dependre del bisbat de Girona, que es reorganitzarà el conjunt per donar cabuda, de manera més congruent, a les noves funcions a les què es destinaven els edificis de l’antic monestir. És aquesta reforma la que va configurar una part important de la visió que hem tingut fins ara del conjunt monumental de Sous.

Sabem que és en aquest moment que es va transformar l’ala oest i una part de l’ala sud del monestir en casa rectoral, mentre que la resta de les edificacions del costat meridional s’adequaven com a església parroquial. Finalment, les dependències a la banda oriental de l’antic claustre es van destinar a cementiri. La resta dels espais, fins i tot l’interior de l’església abacial, es van convertir en zones de conreu vinculades a la parròquia.

Sancti Laurentii cum basilica in honore Sancti Laurentii eiusdem fundata”.

Es tractaria d’una cel·la monàstica, o sigui, d’una església i una habitació en la que viu el monjo encarregat del seu manteniment, que dependria orgànicament del monestir de Sant Aniol d’Aguja, vinculació que es mantindrà fins l’any 922, moment que coincideix amb l’abandonament de Sant Aniol i, segurament també, amb el trasllat de la seva comunitat a Sous.

L’any 1002 el papa Silvestre II concedí a Odó, bisbe de Girona, una butlla confirmant els seus béns entre els que apareix la “cellam sancti Laurentii quae est super castrum Bebeta, quemadmodum Fredolo per precepta regalia detinet”. Segons això, Fredolo posseïa la cel·la de Sant Llorenç per precepte reial; Ramon d’Abadal cregué, tot i que amb reserves per tractar-se d’una notícia indirecta i de difícil comprovació, que el precepte podia haver estat concedit per Lotari, entre els anys 954 i 986.

Desvinculat del monestir benedictí de Sant Aniol d’Aguja i independent de fet del bisbe de Girona des del 1003, el monestir de Sant Llorenç de Sous, regit per la regla de Sant Benet, començà a participar en la política del comtat de Besalú, mitjançant el seu abat Abbó.

El monestir aviat gaudí de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del casal de Barcelona, després. Tot i que la primera donació coneguda és la que féu el levita

CONTEXT HISTÒRIC La primera noticia que fa referència a la seva església és en un diploma concedit per Carles el Calb al monestir de Sant Aniol d’Aguja, l’any 871, on es troba, com a part de les possessions del monestir, el “montem

Figura 1. Postal antiga on s’observa l’estructura de la parròquia de Sous amb la rectoria a l’esquerra i l’església a la dreta.

529

Josep M. VILA i CARABASA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 529-532

530

Figura 2. Vista general del paviment del presbiteri.

Figura 3. Vista del paviment de la nau.

Della (991), el comte Bernat Tallaferro, segons establí al seu testament, el 1020 deixà un alou al “coenobium sancti Laurentii, qui est situs supra castrum Beuda”. La presència de Tassi, abat de Sant Llorenç, com a testimoni

sacsejar la Garrotxa i altres comarques catalanes. Com a conseqüència d’això l’any 1438 només hi havia dos monjos a Sous.

Es va tardar gairebé un segle en poder emprendre la

del testament, demostra la importància i la influència del monestir. Les deixes testamentàries del comte Guillem de Besalú l’equiparen en importància als monestirs de Sant Esteve de Banyoles, Sant Pere de Camprodon i Sant Martí del Canigó (1034). Ermessenda, comtessa de Barcelona, deixa trenta mancusos al cenobio sancti Laurentii de Monte, abans de marxar de peregrinació a Roma i Compostela, l’any 1057, mentre que Ramon Berenguer III de Barcelona, mort el 1131, donà a Sant Llorenç, per disposició testamentària, “omnes albergas et toltas et forcias quas habeo in eius honore... et unum de melioribus mansis et pratis”.

Els segles XI i XII representen, per tant, el període més esplendorós. Durant aquesta època es va reedificar l’església, ara ja amb una fàbrica clarament romànica, i es va aixecar de bell nou una aula, situada a l’altre costat del pla que devia funcionar com a habitació dels monjos. No serà fins ben entrat el segle XIII que es construirà el claustre i les ales situades a llevant i ponent d’aquest element, quedant pràcticament configurada en aquest moment l’estructura del monestir que ha arribat fins als nostres dies.

La situació de relativa prosperitat es manté fins al segle XIV. Així, una visita del representant del bisbe de Girona realitzada l’any 1322 explica que la comunitat, composta per set monjos i l’abat, tenia unes rendes suficients per a viure sense contraure deutes. A partir del segle XV començà la crisi del monestir per la disminució dels seus ingressos, a partir de 1420. A més, entre els anys 1427 i 1429 el monestir pateix les conseqüències destructives dels terratrèmols que van

reconstrucció del conjunt. Així, poc abans de 1530 i sota l’empenta de l’abat Francesc Albanell es va fundar una comunitat de preveres seculars, cadascun dels quals va ser dotat pel referit abat amb una renda de 40 lliures.

Aquestes reformes no van poder impedir que continués la decadència del monestir, i cinquanta anys més tard només hi restava un clergue beneficiat.

L’any 1592, per ordre del papa Climent VIII, Sous passa a dependre, com el monestir de Colera, del cenobi de Sant Pere de Besalú, unió que es feu efectiva després la mort del darrer abat, Jaume Coll, l’any 1605. A partir d’aquest moment el recinte queda reduït a les seves funcions de parròquia.

A partir de l’exclaustració de Sant Pere de Besalú l’any 1835 es va produir la darrera gran transformació de Sous quan es converteix una de les dependències sud-orientals del monestir en església parroquial del terme de Sous que estarà en funcionament fins a l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936. Durant aquest període s’utilitzarà l’ala oriental de l’edifici com a zona de cementiri i l’occidental i part de la meridional com a rectoria. L’antiga església romànica es trobava completament enderrocada i el pati del claustre feia funcions d’hort parroquial.

DESCRIPCIÓ DE L’EDIFICI L’església parroquial de Sous ocupava la meitat oriental de l’ala sud de l’antic monestir. Des del punt de vista constructiu en formaven part dos elements procedents de dues fases diferents del monestir i que

Monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà). Intervenció de 2011 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 529-532

Figura 5. Vista de l’aflorament rocós a l’alçada de la nau.

Figura 4. Vista del fonament del cancell aparegut davant la porta exterior del temple.

van ser unificats en aquest moment. Per una banda, la meitat oest de l’església corresponia a la part oriental d’un edifici rectangular, de factura clarament romànica, que històricament s’ha vinculat amb les primeres fases del conjunt monàstic. La resta de l’església correspon, amb un cos afegit ja en el segle XIII , al primitiu edifici.

Així doncs, en el moment de construcció del temple parroquial es va construir un mur que dividia en dos la primitiva nau romànica i es va enderrocar la paret de tancament oriental d’aquesta creant un nou espai unitari que es va convertir en església. L’estructura presentava una inflexió just en el punt de connexió entre els dos edificis ja que l’orientació de les dues construccions primitives no era la mateixa.

El nou espai es va dividir en dos àmbits. Per una banda el costat occidental, on es va construir un presbiteri elevat al que s’accedia mitjançant dos graons a la part central, mentre que la resta es va convertir en nau de l’església. L’edifici presentava quatre portes.

Als peus de la nau es va obrir, segurament ex novo, un gran portal adovellat amb llinda d’arc rebaixat que es va convertir en l’accés principal al temple des de l’exterior. A la banda nord, cap a la meitat de l’edifici, s’obria una porta adovellada i coberta amb arc de mig punt que donava accés a l’antic claustre monàstic.

Aquest element correspon a la comunicació original entre el claustre i una part de les construccions de l’ala sud del monestir. A la banda sud, a tocar del presbiteri, s’obria una tercera porta, tallada en el mur i que donava pas a una petita sagristia adossada externament al temple i que va ser construïda en el mateix moment que aquest. Finalment, hi havia una darrera porta de petites dimensions, situada a la cantonada nord-oest de l’edifici que comunicava l’església amb les dependències de la rectoria que se situaven a l’oest del temple.

L’edifici estava cobert amb una teulada a doble vessant i era il·luminat per una sèrie d’òculs a la façana principal i a la meridional, alguns d’ells oberts aprofitant les finestres dels edificis medievals. Per sobre de la façana oriental s’eleva un campanar d’espadanya de dos arcs construït també en el model de l’adaptació de l’antic edifici monàstic com a església parroquial.

L’EXCAVACIÓ En el moment d’iniciar-se la intervenció, la nau de l’església estava pavimentada amb rajoles ceràmiques de tipologia variable segons les zones, tot i que predominaven els cairons quadrats. Per la seva banda el presbiteri presentava blocs de pedra de mides diferents, que també conformaven els límits de la plataforma i els graons d’accés. Només la meitat meridional del presbiteri estava pavimentada amb rajola ceràmica. A la part posterior, tot i que una mica descentrat respecte a l’eix de l’edifici, es trobava el basament de l’altar que encara conservava l’ara original.

L’extracció del paviment del presbiteri va posar de

531

Josep M. VILA i CARABASA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 529-532

532

manifest que els nivells d’ús medievals d’aquest espai havien estat destruïts en el moment de construcció de l’església ja que per sota de les lloses, i d’una mínima capa de preparació, apareixia el substrat natural. De fet, la utilització de paviment ceràmic en la meitat més septentrional era conseqüència de que en aquest punt el substrat aflorava a una cota més elevada, impedint la possibilitat de col·locar llosa de pedra atès el seu major gruix.

D’altra banda, l’extracció d’aquest paviment va permetre recuperar, també, alguns blocs de pedra treballada procedents del desmuntatge de la banqueta del claustre, fet que ajudarà a entendre millor la seva configuració arquitectònica.

Aquesta manca d’estratigrafia es va repetir a la zona de la nau on, un cop tret el paviment de cairons i la seva preparació de morter de calç es va localitzar el substrat natural. Ni tant sols es van detectar traces de la fonamentació del mur romànic de tancament del primitiu edifici i que, amb tota seguretat, havia travessat la zona de l’actual nau abans de la construcció de l’església parroquial.

Només en l’extrem més oriental, a tocar de la porta d’entrada al temple, es conservaven restes de l’estratigrafia antiga. En aquest sentit, es va localitzar una estructura quadrangular feta amb un envà de maó que hem identificat com el fonament d’un antic cancell que es degué desmuntar en el moment de col·locació del paviment actual del temple.

En definitiva, la intervenció arqueològica de 2011 al monestir de Sant Llorenç de Sous ha permès estudiar la configuració interna de l’antic temple parroquial i també constatar la desaparició dels nivells d’ocupació medievals del monestir. Aquesta darrera és conseqüència del rebaix generalitzat de les cotes d’ús que es va portar a terme en la planta baixa de les antigues dependències monàstiques en el moment de la seva transformació en església parroquial i rectoria de Sous. Aquest fenomen ja es va poder detectar en el seu moment quan es van excavar la resta de dependències corresponents a les antigues ales sud i oest del monestir.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1993-1994, Arqueologia Medieval a Catalunya: Recull d’intervencions, 1990-93”. Acta Mediaevalia 1415, 419-420.

ALSIUS, P. 1872, Notícias inèditas sobre’l monastir de Sant Llorens del Mont, La Renaixensa, vol. 2, 36-37.

AMIGÓ, J., LLOPART, J., TIO, X., VILA, J.M. 1992, Excavacions al monestir de Sous, Albanyà, Alt Empordà, I Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Sant Feliu de Guíxols.

AMIGÓ, J., GÓMEZ, A., MORER, J., TIO, X., VILA, J.M. 1994, La Ceràmica medieval del monestir de Sant Llorenç de Sous, Taula Rodona de Ceràmica Medieval Catalana, Barcelona, 177-197.

BALAGUER, A. 1872, Documents inèdits sobre lo monastir de Sant Llorenç del Mont en lo bisbat de Gerona, La Renaixensa, vol. 2, 47.

CARRERES, J. 1988, El Mont, ahir un monestir avui un santuari, Girona.

HEITZ, C. 1995, La France pre-romane. Archéologie et architecture religieuse du Haut Moyen Âge du IVème siècle a l’an Mille, Paris.

MARQUÈS, J.M. 1986, El Mont: noves dades sobre el monestir i el santuari, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, Olot, 109-136 MONSALVATGE, F. Notícias Históricas, Los monasterios gerundenses, vol.4.

MORET, L., VILA, J.M. 2003, L’església del monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà, Alt Empordà), Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sant Cugat del Vallès.

PADILLA, J.I. (Coord.) 1995, Arqueologia Medieval a Catalunya: Recull d’intervencions, 1994, Acta Mediaevalia 16-17, 328-329.

UDINA, F. 1951, El archivo condal de Barcelona.

Estudio crítico de sus fondos, Barcelona, 1951 VAYREDA, P. 1931, Santa Maria del Mont. Notícia històrica d’aquest santuari, Girona.

VILA, J.M., GÓMEZ, A., MORER, J. 1996A, Darreres intervencions al monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà / Alt Empordà), Tribuna d’Arqueologia 199495, Barcelona, 133-141.

VILA, J.M., GÓMEZ, A., MORER, J. 1996B, El Monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà, Alt Empordà), III Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Santa Coloma de Farners, 277-288.

VILA, J.M. 1998, Sant Llorenç de Sous (Albanyà / Alt Empordà), IV Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Figueres, 266-273.

VILA, J.M. 1999, La fundació del monestir de Sant Llorenç del Mont o de Sous, Temps de Monestirs. Els monestirs catalans entorn a l’any mil, Barcelona, 6567.

ZARAGOZA, E. 2000, Beneficios de las abadías benedictinas de Montserrat y de la diócesis de Gerona, Analecta Sacra Tarraconensia 73, 129-160.

EL CONVENT DE CAPUTXINS DE FIGUERES (ALT EMPORDÀ), RECONVERTIT EN SALA POLIVALENT D’ARTS ESCÈNIQUES Anna Maria PUIG GRIESSENBEGER, Xènia BERTA ARGELÉS, Antònia DÍAZ CARVAJAL

La intervenció arqueològica preventiva al convent de caputxins de Figueres (Alt Empordà) va aparellada al Projecte de Rehabilitació i recuperació de l’antic Convent dels Caputxins per a sala polivalent d’arts escèniques, de l’arquitecte Dr. Rafael Vila Rodríguez, promogut per l’Ajuntament de Figueres, propietari de l’edifici. Els treballs arqueològics que s’hi han portat a terme, prèvia valoració (Puig 2007), han avançat a remolc de les necessitats d’aquesta obra, des del passat mes de març de 2011 fins aquest mes d’abril, novetats que també incorporem en aquest text.

El convent avui queda absorbit dins la ciutat, no molt lluny del centre històric, al nord-est, i al costat d’una

Figura 1. Emplaçament del convent de caputxins de Figueres.

zona que s’està urbanitzant, el Parc de les Aigües (Fig. 1). En el moment de la seva construcció, a mitjan segle XVIII, aquesta àrea es trobava relativament despoblada, fora les muralles de la vila i al final del barri de Tapis (Fig. 2), ocupada majoritàriament per hortes, a tocar del camí del rec Arnau i del camí que menava a Vilabertran i Peralada. La primera pedra1 es va posar el 12 de març de 1757, en un terreny cedit per Francesc Aloy tres anys enrere2, i la inauguració es va fer el 31 d’agost de 1760 (Rodeja 1957, 97 i 125; Bernils 1977, 169-170). Aquest edifici, però, no fou el primer de l’orde a la ciutat; la seva construcció és el resultat de l’obligació de traslladar el primer convent situat a la Muntanyeta3 i a tocar del castell de Sant Ferran -que en aquests moments s’estava fortificant, ja que suposava un destorb per la seguretat i la defensa de la plaça. L’ordre d’evacuació data del 19 de novembre de 1752, tot i que els frares no la feren efectiva fins l’1 de maig de 1753 (Díaz 2003, 272), moment en què s’instal·laren, provisionalment, en una casa del carrer de la Jonquera de Figueres4. Sembla que aquest primer convent era de dimensions força

Figura 2. Detall d’un plànol de l’any 1754 en el qual s’assenyala l’emplaçament del solar on s’ha de construir el nou convent de caputxins (Castells/ Catllar/Riera 1994, 100-101).

533

Anna Maria PUIG GRIESSENBEGER, Xènia BERTA ARGELÉS, Antònia DÍAZ CARVAJAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

534

considerables, tal com comenta Juan Martín Zermeño -enginyer que projecta el castell-, en una descripció de l’any 1752: “...en lo más alto se halla establecido el convento de capuchinos, que tiene suficiente ámbito, comprendida su huerta” (Díaz 1982, 29-30).

La llei de Desamortització, com en molts altres casos, posà punt i final al convent, el qual serà abandonat el 31 d’agost de 1835 (Rodeja 1957, 128), només 75 anys després de la seva inauguració. A partir d’aquesta data l’edifici servirà com a caserna fins que el 1882 passarà definitivament a mans municipals amb la condició que s’hi construïssin, en el termini d’un any, els jutjats, la presó i el nou quarter de la guàrdia civil, projecte que no arribarà a terme per incapacitat econòmica de l’Ajuntament (Bernils 1975, 64). Des d’aleshores i fins la seva rehabilitació com a Escola Taller Caputxins l’edifici ha esta funcionant com a magatzem/dipòsit municipal, període durant el qual ha patit una contínua degradació, fet que ha dificultat l’anàlisi del conjunt arquitectònic.

Al respecte, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva el plànol original de l’edifici: Descripció de la Planta y Perfil del nou convent de PP. Caputxins de la vila de Figueras, en el qual es poden veure els alçats de les diverses façanes del convent, així com la distribució de cadascuna de les plantes: la dels soterranis, la de las officinas y cos de Iglesia, la de les celdas i les golfas (Vila 2008, doc. 1_tom. 1, 13-14). Avui l’edifici s’estructura en planta baixa, planta principal, planta primera –pràcticament destruïda- i planta segona -que només n’ocupa una part-, i consta de tres parts essencials: l’església, el clos conventual i un cos annex al sud-est, envoltat de patis i horta. L’església, situada al nord, com és habitual en la distribució dels edificis monàstics, té una planta ben orientada, en sentit est-oest, amb la capçalera destacada, que sobresurt del conjunt del convent. El claustre, envoltat de les cel·les dels frares, té una planta quadrangular -no perfecta, tot i que a nivell de primer pis ocupa una part de la nau lateral sud de l’església-, alineada a l’oest amb la façana de l’església i a l’est amb la façana de l’arxiu que és al costat del cor de l’església.

La part annexionada a l’extrem sud-est també presenta un perímetre quadrangular, l’ús de la qual sembla que seria per a serveis comuns.

Comentar, finalment, que el solar on es troba el convent té un interès afegit, atès que es troba en una àrea de valor arqueològic, ben coneguda des de la segona meitat del segle XIX i que fou objecte d’una antiga exploració arqueològica l’any 1883

(Puig 2001, 82-88). Aquesta va posar de manifest l’existència d’una necròpolis tardoromana, datada entre els segles IV i V dC, la qual, segons les dades que es conserven, es trobaria en un camp darrera del convent de caputxins, a la zona dels Cendrassos.

ESPAIS ON S’HA INTERVINGUT La major part dels treballs s’han concentrat a la zona de l’església, amb resultats molt variables, fruit del control de l’excavació de fosses i rases per a serveis, i d’eliminacions d’estructures.

L’església del convent: la nau central A la nau central i al presbiteri, l’obra va requerir excavar un seguit de rases per a construir la base de l’escenari i instal·lar els diferents serveis.

Aquestes només han servit per a detectar que per sota del paviment –de toves i molt malmès pel sòl de ciment col·locat en l’etapa d’ús com a magatzem municipal- només es disposava un anivellament de terres sobreposades, fins arribar a l’argila. També han permès posar al descobert les bases de pedra d’una mena de cancell o reixa que delimitaria el presbiteri.

Finalment, s’ha pogut comprovar com la nau central recolzava sobre uns alts i potents murs, d’1,30 m d’amplada, fonamentats sobre el subsòl, que permetien la formació de les criptes de les capelles laterals, a les quals ens referirem a continuació.

L’església del convent: les capelles L’església disposa de 6 capelles, 3 a cada costat de la nau central, comunicades entre si per arcs, les que anomenem sectors 1, 2, 3, 6, 7 i 8. Els sectors 4 i 5, respectivament, fan la funció de distribuïdors, el primer cap a la planta baixa del claustre i cap a la planta pis –on es trobaven les cel·les-, i el segon cap al soterrani que hi ha sota el cor i la sagristia, els sectors 9 i 10 -adossats a l’altar principal- (Fig. 3).

En totes les capelles s’han detectat paviments de tova per sota dels quals han aparegut les voltes de les criptes soterrànies, fetes totes elles amb maons a plec de llibre, amb restes d’encanyissat, i recolzades sobre murets adossats als perimetrals, fonamentats sobre el subsòl. A la del sector 1, la primera capella situada a la dreta de l’entrada a l’església, la volta estava força ben conservada, amb una alçada màxima de 2,60 m i l’eix orientat nord-sud. L’espai interior estava compartimentat, transversalment, per dos vasos funeraris, només separats per un envà. El

El convent de caputxins de Figueres (Alt Empordà), reconvertit en sala polivalent d’arts escèniques Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

�

�

�

�

�

�

�

�

� ��

Figura 3. Planta de l’església del convent actual, segons projecte de l’arquitecte Rafael Vila. vas oest estava aparentment segellat amb una llosa sepulcral, mentre que el vas est es veia colgat de runa moderna, abocada fins a la vora. El vas oest, l’únic excavat, presentava una planta quadrangular irregular, de 2,33 m (costat est) per 2,16 m (costat sud) per 2,25 m (costat oest) per 2,31 m (costat nord); l’obertura per on es baixaven els individus inhumats estava emmarcada amb rajols posats de cantell.

A l’interior s’hi han identificat dues inhumacions en posició anatòmica i ben orientades, que no s’han excavat i s’han deixat cobertes de geotèxtil i mig metre de sorra.

A les capelles 2 i 3, així com als sectors 4 i 5, només s’han obert rases per a serveis, que, a la cota establerta, no han aportat resultats. Sembla, però, que aquestes capelles també disposarien de criptes.

La cripta de la capella 6, a diferència de l’anterior, estava buida i en bon estat, i n’ocupava tota la superfície, amb un petit accés ran del mur nord, obert

a la volta –amb l’eix orientat nord-sud-, que quan es va localitzar encara estava segellat pel paviment.

Quant a la cripta de la capella 7, aquesta sí que estava compartimentada amb dos vasos funeraris, de planta rectangular –d’uns 4,5 m per 2 m-, separats per un envà, l’un al costat nord i l’altre al sud, amb els seus corresponents accessos oberts a la volta –el del sud embellit amb un marc de pedra que suportava la llosa, en aquesta ocasió amb l’eix en sentit est-oest i una alçada màxima de 2,60 m. L’excavació del vas sud va permetre recuperar la llosa sepulcral i les restes inconnexes d’ossos humans corresponents a un màxim de 3 individus adults, segons l’estudi realitzat per les antropòlogues Bibiana Agustí i Antònia Díaz (Puig/Berta 2011, 38-40). S’estima que dos d’ells eren individus robustos, potser masculins, per bé que no es conservaven elements amb marcadors sexuals; un individu, almenys, va morir en l’estadi madur, tal com explica la presència d’artrosi cervical en quatre vèrtebres, mentre que una sola dent semblava correspondre a un adult de mitjana edat (30-40 anys).

L’excavació del vas nord, aparentment desocupat, va proporcionar restes de 3 inhumacions, a més d’altres disperses, totes elles disposades sobre el sòl argilós: un individu possiblement masculí adult, molt parcialment conservat; un segon individu masculí i d’edat madura/senil; i un tercer, també masculí, entre 50 i 60 anys d’edat, que presentava 5 lesions incisives5 (Fig. 4), les quals, segons les esmentades antropòlogues, si bé no permeten afirmar que fossin les causants de la mort, l’absència de teixit ossi regenerat indicaria que no hi va haver supervivència (Puig/Berta 2011, 40-54).

Durant el procés d’eliminació de la volta d’aquesta capella, com també s’ha fet amb les de les capelles 1 i 8 –per necessitats de l’obra-, es va recuperar una quarta inhumació, col·locada en el carcanyol de l’angle nord-est, per sota del paviment de toves, ben delimitada amb uns murets de rajol i amb una coberta de volta a plec de llibre. Es tractava d’un enterrament infantil dins d’un taüt fet de llates de fusta unides per gavarrots de bronze. L’esquelet estava força complet i en bon estat de conservació, i corresponia a un infant el qual, si ens atenem a les mesures, vindria a ser més petit d’un any, però que per la maduració òssia, la sinostosi de la hemimandíbula i els hemifrontals, així com pel procés d’erupció de la dentició, se li hauria de diagnosticar una edat aproximada entre un any o un any i mig; probablement es tractaria d’un infant de talla menuda. Aquesta tomba s’ha considerat un

535

Anna Maria PUIG GRIESSENBEGER, Xènia BERTA ARGELÉS, Antònia DÍAZ CARVAJAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

La volta, del mateix tipus que les anteriors, tenia l’eix en sentit est-oest i una alçada màxima de 2,90 m; a excepció d’aquestes, però, presentava una lluneta, al centre-oest, que salvava la presència d’un arc soli obert en el mur oest de la cripta, la funció del qual podem suposar com a capella funerària6. La construcció dels vasos suposarà l’amortització parcial de la mateixa, atès que l’envà s’hi adossarà pràcticament pel centre.

El vas funerari del costat nord, de planta rectangular de 4,5 m per 1,85 m, presentava una obertura d’accés ran del mur nord de la capella, emmarcada amb rajols de cantell. Un cop retirada la runa abocada a l’interior es va recuperar el sòl d’inhumació i algunes restes òssies inconnexes. En el vas del costat sud, en canvi, només aparegueren restes de fauna.

Dins l’església només ens quedaria comentar la troballa d’unes pintures murals en la paret de fons de l’altar, en el mur que separa aquest del cor dels caputxins. Es tracta de dos nivells pictòrics sobreposats: el primer s’ha datat dins la segona meitat del segle XVIII –del moment inicial del conventi el segon dins la primera meitat del XIX, fruit d’una possible reparació arran dels desperfectes que va patir el convent l’any 1794, durant la Guerra Gran. La iconografia d’ambdues pintures està relacionada amb sant Roc; mentre que la primera és més austera, la segona s’acompanya d’una decoració arquitectònica més rica. La part afectada per l’obra s’ha extret i s’està restaurant amb la voluntat d’exposar-la dins l’edifici, en un petit espai museïtzat.

536

Figura 4. 1. Incisió al coxal; 2. Incisions al fèmur; 3.

Detall de les lesions a la diàfisis del fèmur.

dipòsit funerari irregular, ja sigui de caràcter discret -per amagar-ne la naturalesa- o bé efectuat en un moment en què no era oportú utilitzar el vas funerari.

Podria tractar-se també d’un tractament especial, que tindria en compte circumstàncies personals o familiars afectives o socials que se’ns escapen.

La darrera de les capelles, el sector 8, la primera a l’esquerra de l’entrada a l’església, també presentava una cripta compartimentada amb dos vasos funeraris.

La planta soterrània: la cripta dels frares La planta soterrània de l’església que, en definitiva, quedaria a nivell de les criptes de les capelles, es completa amb dues estances, les quals coincideixen, en superfície, amb els sectors 9 i 10, el cor i la sagristia, respectivament. La de sota del cor correspon a la cripta dels frares, una sala amb nínxols verticals, fets amb murets de maons i coberts amb volta, adossats a les parets laterals nord i sud (Fig. 5), que eren utilitzats per a la dessecació dels cossos, segons el ritual d’inhumació que l’orde caputxina practicava ja al segle XVI7. Un paral·lel el trobem al convent caputxí de sant Antoni de Pàdua de Girona, avui Museu d’Història de la Ciutat, construït a partir de 17538. Igual que en aquest, el nombre total de nínxols de la cripta és de 18: 8 en el mur nord i 10 en el mur sud. Per sobre d’aquests, i separats per les crugies de la volta de la sala, es disposen una mena d’arcs solis, els quals, suposem, també servien pel ritual

El convent de caputxins de Figueres (Alt Empordà), reconvertit en sala polivalent d’arts escèniques Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

Figura 5. Imatge de detall dels nínxols de la cripta dels caputxins abans d’iniciar les obres del projecte (foto M. Casanovas). de la inhumació: 3 al costat nord i 4 al sud. Aquesta diferència en el nombre es deu a què en el mur nord hi ha la porta d’entrada a la sala, que resta l’espai de 2 nínxols i 1 arc soli. En el mur oest es conserva la peanya de l’altar i una petita capella enfondida a la paret9, mentre que en el mur est només hi veiem una finestra.

Al respecte d’aquesta finestra -que en el marc exterior superior presenta una calavera amb dos fèmurs creuats, en relleu-, observem com la volta de la sala s’hi ajusta d’una manera forçada, detall que fa pensar que la seva construcció seria relativament posterior. Aquesta dada coincideix amb la que aporta la inscripció, no conservada, referida pels historiadors Barraquer i Rodeja, que es trobava pintada amb lletres majúscules negres sobre la paret de l’”último muro” del soterrani –hem d’entendre que el mur del fons, potser sota la finestra-: “Esta sepultura la hisieron el año 1764. Fue derrotada por los franceses en 1794 y renovada por un devoto en 1807” (Barraquer 1906; Rodeja 1957, 127). És possible que la finestra fos concebuda abans de la construcció de la volta, que hem d’entendre que construeix 4 anys després.

La intervenció arqueològica s’ha limitat a determinar quin era el sistema de desguàs dels nínxols, practicat al centre de la banqueta que feia les funcions de seient on es col·locaven els frares. Es tracta d’un petit forat quadrangular, emmarcat amb una peça de ferro, que aguantaria algun tipus de reixeta, a través del qual s’escolaven els residus cap a una canal que travessava el seient i s’aprofundia, a l’estil d’un petit pou, en el subsòl. En retirar part del paviment de maó de davant de la banqueta, es va poder veure aquest pou: un forat irregular, cec, dins el qual es dissolien

els líquids. L’excavació d’una cala ran del mur est de l’estança va permetre corroborar la inexistència de cap tipus de canalització, per sota del paviment, que pogués dirigir els residus cap a l’exterior. El que sí ens va sorprendre fou la troballa de les restes d’una inhumació, en connexió anatòmica, que s’han deixat in situ.

El fet de la posterioritat dels nínxols respecte de la concepció original de l’espai, que ja hem apuntat, explicaria la localització d’uns forats, suposadament de ventilació, practicats en el mur perimetral nord, que varen aparèixer en retirar la capa de morter de darrera els nínxols. Aquests forats consisteixen en un tub ceràmic que travessa la paret, dels quals no hem pogut veure la sortida ja que creiem que estan tapats pel muret que suporta la volta de l’estança annexa.

Allà on s’ha pogut comprovar, els forats s’alineen de dalt a baix en grups de 3, equidistants entre si i aparellats en files de dos.

La planta soterrània: la cripta annexa a la dels frares L’accés a la cripta, com hem dit anteriorment, es feia a través d’una escala que baixava des del sector 5.

Davant mateix i a l’entrada del passadís que enllaça amb la cripta, hi ha la sala que coincideix amb la sagristia del pis superior, el sector 10. Es tracta d’una habitació de planta quadrangular, de poc més de 6 m d’est a oest per 5 m de nord a sud, que no conservava la volta, amb una única finestra oberta en el mur est. Un cop retirada la runa i la brossa recent que amagava el nivell de paviment, ha estat possible iniciar els treballs d’adequació de l’espai com a sortida d’emergència, els quals s’han iniciat el passat mes d’abril.

En fer la rasa pels serveis, s’ha localitzat una primera inhumació. Es tracta d’un enterrament disposat en caixa de fusta, en el mateix nivell de circulació, situat a poc més d’1,5 m del mur sud i uns 0,90 m del mur oest (Fig. 6). La caixa era de forma hexagonal, més ampla a l’alçada dels colzes, de 2 m de llargada, de la qual s’han conservat restes dels clauets de fusta que unien les llates i de les petites tatxes de bronze que potser serviren per subjectar el folre del taüt. L’individu exhumat presentava una representació esquelètica bona però una conservació del teixit ossi molt dolenta, cosa que ha dificultat poder prendre dades biomètriques. No obstant això, ha estat possible determinar que l’individu hauria estat amortallat i que correspondria a un adult masculí, molt robust, d’entre

537

Anna Maria PUIG GRIESSENBEGER, Xènia BERTA ARGELÉS, Antònia DÍAZ CARVAJAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

30-40 anys, segons l’estudi aportat per l’antropòloga Dolors Codina. Entre els dits i el canell de la mà dreta s’han recuperat les restes d’un rosari del tipus corona dolorosa10 i a tocar del braç esquerre, un botó gran de bronze, de 36 mm de diàmetre11. Tots aquests elements han permès descartar que es tractés d’un frare caputxí.

En fer el rebaix general per la caixa del nou paviment han aparegut 5 individus més12, tots ells arrambats contra els murs perimetrals (Fig. 6). A tocar del que hem descrit, perpendicular al mateix i ran del mur oest, s’ha localitzat un altre enterrament amb caixa de fusta, també hexagonal, una mica més petita que l’anterior, de 1,80 m de llargada, orientada en sentit nord-sud (el cap al sud). Contenia un individu masculí adult, conservat molt precàriament, tant a causa de l’acció antròpica com de rosegadors; un element a destacar és la troballa de 36 botons, de diversa tipologia i mida (de bronze i de peltre segurament folrat), que fan pensar en una indumentària militar.

Al respecte, també s’han recuperat restes de cuir del calçat.

Ran del mur sud s’han identificat dos inhumacions més (Fig. 6), de les quals només s’ha detectat la

fossa i les terres soltes que la reblien, i alguns ossos remenats. Cap d’elles s’ha excavat atès que no afecten el nivell d’acabat de l’obra, per la qual cosa s’han conservat in situ, sota una capa de geotèxtil i sorra. Del situat més a l’est destacar que els ossos recuperats, solts, corresponen a un individu masculí adult molt robust. Del situat més a l’oest, comentar la troballa d’un calçat de cuir, dada que ha servit per a conèixer la orientació de l’individu en sentit est-oest.

Finalment, ran del mur nord, també han aparegut dues inhumacions més (Fig. 6). La més a l’oest, ben orientada, correspon a un infant col·locat dins un taüt de fusta d’uns 0,90 m de llargada, de forma aparentment trapezoïdal, ben orientat en sentit estoest. Als peus d’aquest s’ha intuït la fossa d’una altra inhumació, la qual, per la mateixa raó que les anteriors, no s’ha excavat i ha quedat protegida in situ.

El lloc privilegiat d’aquesta cripta, al costat de la dels frares, i al mateix temps reservat i fora del lloc on s’enterraven els fidels -a les criptes de les capelles de l’església-, ha portat a creure que podria correspondre personatges estretament vinculats a la comunitat. S’havia valorat la possibilitat que pogués

538

Figura 6. Planta de situació de les tombes de la cripta soterrània annexa a la dels caputxins.

El convent de caputxins de Figueres (Alt Empordà), reconvertit en sala polivalent d’arts escèniques Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

correspondre a la família dels Aloy, benefactors de l’orde, tot i que la troballa de la llosa sepulcral d’aquell que es relaciona amb la fundació, el doctor el lleis Francesc Aloy, fa suposar que aquest estaria sepultat en algun dels vasos funeraris de l’església13.

També, i per l’individu vestit amb indumentària militar, s’ha pensat que aquesta sala no hagués pogut servir com a cementiri durant el temps en què l’edifici va funcionar com a caserna militar, associada al castell de Sant Ferran, a partir de mitjan segle XIX. La manca de material arqueològic més precís i pel fet de no haver pogut excavar la totalitat del cementiri, no podem aportar més dades al respecte de la cronologia.

Si fem cas de les dades proporcionades per Barraquer sobre el ritual d’exposició dels cadàvers, podem pensar que aquesta sala seria l’”osario común, situado en el fondo de la izquierda de la cripta”, allà on es posaven les restes dels frares un cop es buidaven els nínxols (Barraquer 1906). Al respecte, l’historiador de l’orde Basili de Rubí és més explícit i comenta que, després de dos anys, les mòmies s’extreien dels nínxols, es vestien amb els hàbits religiosos i es col·locaven a l’habitació contigua, on podien ser contemplades per a la reflexió i la devoció fraternal de la comunitat (Rubí 1978, 279)14. Sigui com sigui, no podem admetre que els individus d’aquesta sala, inhumats en el sòl, fossin frares; tot apunta que aquests estarien exposats en els murs.

Altres intervencions secundàries Les enumerarem breument, per tal que en quedi constància, tot i que el seu interès és relatiu i s’han basat en cales de comprovació puntuals i en registre d’estructures. A l’espai que correspon a la galilea es va excavar una rasa d’uns 4 m de llargada per 0,80 m d’amplada i 3,5 m de fons, ran de la façana de l’església, per a comprovar si l’arc soli de la cripta de la capella 8 era tal o bé una possible obertura amortitzada, cosa que es va descartar. A l’extrem oposat, així com al pati del davant, es varen fer altres cales per a localitzar l’entrada de la mina d’aigua que comunica amb un gran dipòsit situat en el soterrani del pati del claustre, extrem que no es va aconseguir.

Al patir posterior del convent, just a l’est del claustre i les dependències conventuals, també es varen fer un seguit rases per a localitzar la sortida de la mateixa mina d’aigua, la qual es pensava podia travessar el pati de sud-oest a nord-est i, possiblement, alimentar un pou que la planimetria de mitjan segle

XIX situa al centre d’aquest espai. El que sí que es va documentar, però, fou el basament d’una escala, construïda a mitjan segle XIX15, un cop el convent ja s’havia desamortitzat i era utilitzat com a caserna.

L’escala s’hauria disposat sobre un important anivellament de runa, que modificava i alçava la cota original del pati i d’accés als horts, nivell que ha estat possible documentar gràcies a l’excavació del forat per la caixa de l’ascensor.

BIBLIOGRAFIA BARRAQUER, G. 1906, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Impremta de Francisco J. Altés, Barcelona.

BERNILS, J.M. 1975, Figueras. Cien años de ciudad, Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres.

BERNILS, J.M. 1977, Figueres, Consell Municipal de Turisme, Figueres.

CASTELLS, R., CATLLAR, B., RIERA, J. 1994, Ciutats de Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya-Girona, Diputació de Girona.

DÍAZ, C. 1982, El castell de Sant Ferran de Figueres, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

DÍAZ, C. 2003, La construcció de la plaça forta de Sant Ferran a Figueres, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 36, Figueres, 265-295.

EGEA, A. 1999, Figueres als segles XVI i XVII, Quaderns d’Història de Figueres 2, Ajuntament de Figueres-Diputació de Girona, Figueres.

PUIG, A.M. 2001, Figueres arqueològica. Una recerca oblidada, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos 34, Figueres, 71-100.

PUIG, A.M. 2007, Valoració arqueològica del convent de Caputxins de Figueres (Alt Empordà), in VILA, R. 2008, Proyecto de las obras de la sala polivalente de artes escénicas en el antiguo convento de capuchinos. C. Rec Arnau, 6 en Figueres, provincia de Girona, 1293-1308.

PUIG, A.M., BERTA, X. 2011, Informe d’excavació.

Intervenció arqueològica al convent de caputxins de Figueres. Inèdit (octubre de 2011).

PUIG, A.M. 2012, Informe d’excavació. Intervenció arqueològica al convent de caputxins de Figueres – estança annexa a la cripta. Inèdit (abril de 2012).

RODEJA, E. 1957, Figueras. Notas Históricas 13871753, Institut d’Estudis Empordanesos, Girona.

RUBÍ, B. de 1978, Un segle de vida caputxina a Catalunya, 1564-1664: aproximació històricobibliogràfica, Caputxins de Sarrià, Barcelona.

539

Anna Maria PUIG GRIESSENBEGER, Xènia BERTA ARGELÉS, Antònia DÍAZ CARVAJAL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 533-540

VILA, R. 2008, Proyecto de las obras de la sala polivalente de artes escénicas en el antiguo convento de capuchinos. C. Rec Arnau, 6 en Figueres, provincia de Girona.

NOTES És possible que es refereixi a la creu que el frare Agustí de Puigcerdà, ministre provincial de l’orde, col·locà en el lloc on s’havia de construir el convent. Dada cedida per Rafael Vila, arquitecte del projecte, consultada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de la qual en dóna fe el notari de Figueres Bonaventura Sans (ACA, Monacals, 50/3 lligall 1).

2) Basili de Rubí, historiador de l’orde, recull la polèmica entorn a la cronologia i la propietat del terreny cedit als frares de Figueres: es refereix a la versió d’una donació del matrimoni Oriol de Figueres de l’any 1658 –recolzada pels historiadors Rodeja i Bernils- quan tot apunta a una cessió feta per Francesc Aloy, a través del síndic de l’orde, Feliu Pont, el 08.06.1754 (Rubí 1978, 454 i 524).

3) L’origen de la comunitat en aquest lloc remunta a l’any 1584, gràcies a la butlla papal de Gregori XIII i a l’aprovació de la Universitat de la vila. Rodeja comenta, però, que la comunitat ja feia un temps que es trobava aplegada al voltant d’una primera capella, regida per un eremita (Rodeja 1957, 124); segurament és la capella votiva dedicada a Sant Roc a la que es refereix Egea (Egea 1999, 66-67), i que se suposa una obra del segle XIV. Bernils afegeix que el convent s’hauria construït per raó de les successives pestes que tingueren lloc a la vila després del 1555 (Bernils 1977, 170).

4) A l’antiga casa Gelpí, just al costat de la capella de Sant Sebastià. Malgrat tot, el vell convent no s’enderrocà immediatament. Consta que el 1767 encara restava dempeus i que perjudicava la defensa de la plaça (Díaz 2003, 275).

5) Una a la fossa ilíaca del coxal dret, a 55 mm per sobre de la cavitat acetabular, un tall de 19 mm de longitud, i les altres quatre al fèmur. La primera a la part externa del trocànter major, una incisió de 21 mm de longitud de sentit transversal – obliquo; la segona, al primer terç superior del fèmur, a 78 mm per sota del trocànter major, incisió d’11 mm de longitud, situada a la cara lateral externa de la diàfisi, transversal a la mateixa; la tercera, en el terç mig del fèmur, també a la cara lateral externa de la diàfisi, a 178 mm del còndil extern, de 13 mm de longitud i orientació transversal a la diàfisi; i la darrera, d’escalp, a 162 mm del còndil extern del fèmur, també a la cara lateral externa, de forma ovalada i practicada en sentit pròximo-distal, d’un diàmetre vertical de 1)

540

18 mm i un diàmetre horitzontal 13 mm.

6) Aquesta obertura, si tenim en compte el plànol original de l’obra, també la hauríem d’haver trobar a la capella 1, però no es va detectar.

7) Barraquer relata molt detalladament quin era el ritual d’inhumació dels frares de Figueres, segons dades que l’any 1903 li proporciona l’advocat i amic seu Marià Baig i Caritg, a través del record d’un vell, antic escolà dels caputxins (Barraquer 1906).

8) http://www.girona.cat/museuciutat/cat/museu_ cementiri.php 9) Segons Gaietà Barraquer en aquest altar s’hi podia llegir la següent inscripció: “Miserere mei, miserere mei, saltem vos amici mei” (Barraquer 2006).

10) Molt malmès, que només conservava la medalla del primer dolor, amb l’anvers amb la imatge de la Dolorosa i el revers amb l’escena de la profecia de sant Simeó, i restes de la cadena.

11) Presenta una decoració radial que alterna 4 petites flors de punts i 4 ovals amb una línea central, disposats al voltant d’un cercle en el qual se suposa hi aniria encastada una pedra ornamental, de 9 mm de diàmetre; el contorn també presenta una orla de petites incisions. Al darrera hi veiem el ganxo amb el qual el botó se subjectava a la roba.

12) En fase d’estudi per l’arqueoantropòloga Dolors Codina.

13) No sabem a quin dels vasos correspondria, atès que la llosa es va recuperar entre les pedres acumulades en el pati exterior, a l’est del claustre, segurament col·locada aquí per la brigada municipal. El text de la inscripció diu: “D(eo) O(ptimo) M(aximo). Sepultura del dochtor Francesh Aloy”. El fet que no hi hagi data fa que no puguem saber si correspon a Francesc Aloy pare, mort l’any 1774, o al fill, fruit del tercer matrimoni amb Teresa Sans. Gràcies a una recerca paral·lela, inèdita i en curs, sabem, però, que el primer rebé sepultura major a la capella dels Dolors, edifici annex al nord de la parroquial de Sant Pere. Aquesta família vivia al costat de la capella de sant Sebastià, al carrer de la Jonquera, precisament el mateix carrer, i potser casa, on visqueren, provisionalment, els frares caputxins entre l’enderroc del vell convent i la construcció del nou. Els Aloy és una família de la burgesia local, relacionada amb el negoci dels teixits i amb professions de juristes i notaris, que gaudiren del títol de ciutadans honrats i cavallers del Principat. Sembla que la relació amb els caputxins els ve de temps; el 1607 trobem un Joan Pere Aloy com a administrador del convent de Sant Roc (el que hi havia a la Muntanyeta, derruït en fer-se el castell de Sant Ferran).

14) Dades recollides per l’arquitecte Rafael Vila.

15) Apareix en un plànol de l’any 1855, del coronel comandant de la plaça del castell de Sant Ferran, Juan Porcel, que es conserva a la cartoteca de l’Instituto de Historia y Cultura Militar (Vila 2008, doc. 1_tom. 1, 21).

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA PREVENTIVA AL CONVENT DE SANTA CLARA (CASTELLÓ D’EMPÚRIES, ALT EMPORDÀ) Lourdes MORET PUJOL Antequem, s.l.

INTRODUCCIÓ En el marc del Projecte de Rehabilitació del Convent de Santa Clara, fase 5, es va dur a terme un rebaix a l’hort de l’hort del convent sota control arqueològic amb la finalitat de documentar tots els moviments i rebaixos de terres que es duguessin a terme en aquest àmbit.

NOTICIA HISTÒRICA L’actual convent de Santa Clara de Castelló d’Empúries, situat a prop de la Basílica de Santa Maria, en ple centre històric de la vila comtal, va ser construït vers l’any 1683 en substitució del primer convent de les monges clarisses1 –la branca femenina de l’orde de Sant Francesc– fundat l’any 1260 per la noble castellonina Aldonsa de Pau a extramurs de la vila emmurallada, al planiol de Santa Clara.

Aquest primitiu convent va quedar molt malmès en les guerres contra França de la segona meitat del segle XVII, per la qual cosa les monges van haver de viure durant uns anys hostatjades en cases de particulars de l’interior de la vila, particularment de pietosos i d’afins a l’orde de les clarisses, fins que s’hostatjaren en una gran casa al carrer Carbonar, avui ja desapareguda, que estava ubicada davant del mateix immoble que a partir dels anys vuitanta del segle XVII esdevindria el segon convent castelloní de Santa Clara.

En aquest context, la universitat de Castelló d’Empúries va cedir a les monges l’immoble del carrer Carbonar, situat a prop de l’església parroquial de Santa Maria, i que havia estat fins aquell moment la casa d’estudis de la Universitat i en el qual van fixar la seva nova residència, després d’unes obres de modificació per adaptar-lo a l’ús de convent, en particular el claustre, l’església i l’hort. La capella encara avui conserva damunt la llinda de la porta d’accés des del carrer Carbonar la data de 1684, molt

probablement la data de la consagració del temple, un cop hauria finalitzat la seva construcció. L’hort del monestir fou comprat per les clarisses a principi del segle XVIII per un valor de 300 lliures i fou afegit al convent, el mateix que succeí amb les cases del confessor i dels criats.

Del segle XVIII es conserven escasses notícies i referències, de les quals cal esmentar el cens del comte Floridablanca realitzat el 1787, en el què apareixen un total de 19 religioses, 2 criades i 1 criat en la nòmina humana del convent de les clarisses.

Més endavant, durant la Guerra Gran, es produí la primera exclaustració de les 18 religioses de la comunitat durant dos anys (1794-1796). Al segle XIX, les afrontacions del convent eren les mateixes que les actuals. Per l’est l’hort esmentat i encara existent, que limita al seu torn amb la muralla i el rec del Molí; a migdia el carrer Carbonar, aleshores esmentat com a carrer de les Monges; a l’oest amb la plaça anomenada de les Monges; i al sud amb l’església del convent amb paret mitjanera.

Les monges de Santa Clara van patir diverses exclaustracions i situacions adverses durant l’època moderna, en especial les relatives a les desamortitzacions del ministre Mendizábal de 1835 i 1836, en què se suprimiren i s’extingiren els ordes religiosos i, per tant, també llurs béns, amb la qual cosa les religioses van haver d’abandonar forçosament i de nou l’edifici. Les penúries de la comunitat de les clarisses castellonines continuaren també durant el segle XX i de forma particular durant la Guerra Civil, fins que l’any 1971 les clarisses de Castelló i de Figueres es fusionaren i dos anys després es traslladaren a l’actual edifici de l’orde, a la carretera de Figueres a Roses, situat al terme municipal de Fortià.

El gran conjunt edificat consta de dues plantes al voltant d’un auster claustre central de galeries d’arcs de mig punt i d’una església d’una sola nau, la capella del convent, que ha estat restaurada i

541

Lourdes MORET PUJOL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 541-545

inaugurada durant la Festa de la Candelera de 2008.

El convent de Santa Clara, que avui acull l’Escola Municipal de Música Antoni Agramont, es troba en fase de restauració i es té previst que esdevingui la Casa de Cultura de la vila de Castelló d’Empúries, un equipament cultural que s’afegirà al complex cultural format per la Biblioteca Municipal Ramon Bordas i Estragués i l’Ecomuseu Farinera de Castelló d’Empúries (Canet 2000).

TREBALLS REALITZATS I RESULTATS

542

L’excavació arqueològica va consistir en el rebaix d’una rasa d’uns 2 m d’amplada i d’una llargada d’uns 8 m, paral·lela al mur est del convent. Es va rebaixar aproximadament 1,5 m a la banda nord, mentre que al costat sud, la potència fou inferior, ja que el sòl presentava una lleugera pendent. Aquest rebaix havia de permetre la instal·lació d’una rampa d’accés a l’interior de l’edifici.

Els treballs es van iniciar amb la retirada dels nivells superiors de terres per tal de regularitzar la superfície d’excavació.

El primer nivell que es va retirar va ser el de circulació actual, que estava format per un paviment de ciment i de rajols (UE 01), que només es localitzava en aquesta banda del pati. Tot seguit es excavar un nivell de terres sorrenques de color gris i de poca potència (UE 02), on es van recuperar restes de materials constructius (teules, rajol i morter de calç) i una important presència ossos humans. Aquest estrat tenia la funció d’anivellament del terreny per a la col·locació de l’esmentat paviment. La cronologia d’aquest nivell ens vindria donada per la tipologia ceràmica recuperada, que dataria el a l’ entorn als segles XVIII-XIX. Per sota d’aquest estrat es va documentar una capa de terres sorrenques de color groguenc (UE 03) amb fragments de ceràmica, metalls i materials constructiu.

També s’hi va documentar una abundant concentració d’ossos humans, sense connexió anatòmica. La cronologia d’aquest nivell correspondria als segles XVIII-XIX. Tot seguit, es va localitzar un nou nivell de terres de color marró fosc (UE 04), en aquest cas molt més compacte que l’anterior. També s’hi van localitzar fragments de materials constructius i ceràmica oxidada i reduïda moderna, ceràmica de reflexes metàl·lics, ceràmica vidriada. La presència d’ossos humans es trobava concentrada arran del mur

de llevant del monestir. En aquest punt es van recuperar, principalment, cranis. Aquest tres nivells presentaven la mateixa cronologia, segles XVIII-XIX, atesa la tipologia dels materials recuperats. Pel que fa a la funcionalitat, pensem que els tres nivells, correspondrien a un terraplenament del terreny per tal d’apujar el nivell de circulació.

Un cop retirada la UE 04, es va localitzar un nivell format per morter de calç (UE 05) que formava un paviment, que s’adossava al mur del convent (MR-2) i al mur (MR-1) de tancament nord de la terrassa que feia de porxo al pati. Aquest nivell de paviment era el nivell de circulació del pati abans del terraplenament esmentat. Per sota del paviment de morter es va localitzar un nivell de terres (UE 06) i un mur de pedres (MR-3) orientat nord-sud, que correspondria a la continuació del porxo del pati, que en algun moment es va desmuntar i del qual només es conserva sencer en el tram sud.

Un cop desmuntat el paviment (UE 05), es va procedir al rebaix d’un altre nivell de terres (UE 06) de color marró i textura més argilosa, on es van recuperar materials constructius i fragments de ceràmica. Hi havia molt poca presència d’ossos humans. Aquest nivell es va rebaixar fins a la cota d’afectació de l’obra.

ELS MATERIALS La ceràmica La ceràmica recuperada en aquesta excavació correspon a l’època moderna i contemporània. En primer lloc es van recollir molts pocs fragments de ceràmica blava catalana dels segles XVII i XVIII: destaquem una base de ceràmica blava de la cirereta.

Figura 1.

Intervenció arqueològica preventiva al convent de Santa Clara (Castelló d’Empúries, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 541-545

També es van recuperar fragments de ceràmica daurada catalana: destaca un perfil sencer d’una escudella de pisa daurada pinzell-pinta de Barcelona.

El repertori formal d’ambdues tipologies es troba representat per plats i escudelles d’orelletes.

Pel que fa a la ceràmica popular recuperada, predomina la ceràmica oxidada per damunt de la reductora, de la qual es localitzen fragments d’olles.

Pel que fa a la ceràmica oxidada, la major part dels elements recuperats presenten cobertura plumbífera.

Els fragments sense decoració plumbífera són, principalment, grans gerres. En canvi trobem atuells com ara càntirs, olles, plats, tapadores, escudelles, servidores... que presenten vidriats verds, marrons, etc.

Hi ha presència de ceràmica de dol, que tenen l’origen a Albisola entre 1721 i 1810. A començament del segle XIX a les nostres contrades s’inicien les seves imitacions, tot i que les decoracions solen ser de negre sobre vermell i les formes més freqüents són els plats.

Pel que fa a la ceràmica vidrada de color groc, aquesta es comença a documentar a final del segle XVIII, de la qual n’han aparegut alguns fragments (UE 03): en destaca la vora d’un plat (UE 3.10), amb una decoració de dues línies fosques i al centre una línia en ziga-zaga de color verd. Aquest tipus de produccions es van localitzar també a Girona durant les excavacions de la Casa de Cultura (Soler 2001).

També es recuperen alguns plats de niu, es tracta d’un bols sobre engalba vermella, decorats amb una espiral sobre la sanefa, que és de color groc. Al fons porten decoració vegetal. Aquest plats són una evolució de l’escudella d’orelletes decorades amb groc que es continuen produint al llarg del segle XVIIIXIX, tot i que passen a anomenar-se plats de niu, ja que no tenen orelletes.

No cal oblidar la presència de materials constructius, la majoria dels quals estaven vidriats i els elements són bàsicament canals.

Elements metàl·lics Durant les tasques d’excavació s’han recuperat claus de ferro a tots els nivells. També s’ha recuperat una anella i un fragment de reixa.

Cal destacar la localització d’una creu on hi ha Jesús clavat a la creu i a l’altre costat hi ha una inscripció L(l)o(at sigui) San(tíssim) Sagramen(t), amb una altra representació de Crist sobre la Mare de Déu dels Dolors. La seva cronologia és dels segles XVIII-XIX.

També es va recuperar part d’un rosari, al qual li manquen les denes; malgrat tot, s’han conservat quatre de les medalletes que el conformaven. A l’anvers de les medalles hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Dolors i al revers hi ha: el primer dolor, la Profecia de Simeó; el cinquè dolor, Jesús clavat a la Creu; el sisè dolor, Maria rep el cos de Jesús davallat de la Creu; i el setè dolor, Jesús és col·locat dins els sepulcre.

Les restes òssies humanes En aquesta excavació es van recollir un alt nombre de fragments d’ossos humans que pertanyien a quatre unitats estratigràfiques diferents (UEs 2, 3, 5 i 6).

Cap de les restes recuperades es van trobar en connexió anatòmica, però aquest fet no té a veure directament amb el ritual funerari en si sinó amb remocions recents del terreny que haurien ocasionat un moviment de terres desplaçant els ossos de la seva posició primària. Pel context històric es creu que els enterraments originalment serien d’inhumacions primàries de l’individu sencer.

Atesa la manca d’informació que ens originà aquest procés tafonòmic post-deposicional, no es va poder realitzar un anàlisi complet per a cada individu. Així doncs, es va fer una anàlisi preliminar on, per a cada unitat estratigràfica, es va procedir a calcular el nombre mínim d’individus (NMI), el sexe i l’edat representada, així com també una representació gràfica de la densitat de les restes òssies per a cada part anatòmica, sobre una plantilla antropològica.

De manera que se’n van extreure les següents conclusions.

En aquest cementiri hi tenien accés individus de totes les categories d’edat, des de nenoats fins a adults, passant per infantils.

Es van poder sexar cinc restes òssies de diferents unitats estratigràfiques i en quatre casos el resultat va ser femení i en un masculí. Això ens indicà que, si bé els dos sexes tenien accés a l’enterrament, possiblement les dones tindrien una presència més important, cosa lògica tenint en compte la proximitat amb el convent de monges de Santa Clara.

Tot i que no es va trobar cap connexió anatòmica, ateses les remocions del terreny, la representació gràfica de les restes esquelètiques ens mostrà que, segurament, els individus serien sepultats en una inhumació primària. L’absència d’algunes parts anatòmiques dels individus infantils i neonats podria ser produïda per la baixa supervivència tafonòmica

543

Lourdes MORET PUJOL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 541-545

544

Figura 2.

dels ossos no epifisats.

Com a aportació paleopatològica assenyalar la troballa a la UE 3 d’un radi adult pertanyent a un individu afectat per enanisme, del que no se’n van trobar més restes CONCLUSIONS La intervenció arqueològica realitzada en motiu de les obres de rehabilitació del convent de Santa Clara va evidenciar la presència de diversos nivells d’abocament de terres en el pati, de procedència indeterminada. Cal destacar el fet que en tots els nivells s’han documentat ossos humans sense connexió anatòmica. Aquest terraplenament podria respondre a la necessitat d’elevar el nivell de circulació o bé, possiblement fos fruit d’alguna reforma que es dugués a terme en algun indret proper al convent, i que impliqués aquest moviment de terres.

Pel que fa a la presència dels ossos humans documentats, fa pensar que l’origen d’aquest nivells de terres sigui d’alguna necròpolis propera (possiblement del costat de l’església de Santa Maria?) o bé que es tractés de la necròpolis del

mateix convent.

De fet, les notícies relatives a l’hort del convent assenyalen que va ser comprat per les monges al segle XVIII. Pel que fa als límits del mateix, les fonts indiquen que es trobava adossat a les parets del convent. Limitava a l’est amb el mateix convent, la sèquia del molí fariner, també limitava al sud amb el carrer de les Monges, a ponent amb la casa del confessor i al nord-est amb el cementiri de la vila (Julià/Masmartí 1996, 13). Per tant, i si considerem aquestes notícies, el cementiri de la vila estaria situat en l’actual jardí de Can Macel·li o molt a prop d’aquest .

Pel que fa a les dades arqueològiques obtingudes, cal dir que s’han documentat dos nivells de circulació.

D’una banda, el nivell de circulació actual, format per rajol i formigó i, d’una altra, el nivell anterior, corresponent a un nivell de morter de calç blanca .

Aquest era el nivell de circulació que hi havia el pati i que es podria associar a la finestra que s’obre al mur de llevant del convent, ja que es podia apreciar com aquest paviment s’adossava a dit mur. A més, abans de construir aquest paviment es va enderrocar una part del porxo que avui es conserva al costat

Intervenció arqueològica preventiva al convent de Santa Clara (Castelló d’Empúries, Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 541-545

sud d’aquest àmbit, que es devia haver bastit amb la finalitat de fer de contrafort al mur de llevant del convent.

BIBLIOGRAFIA CANET, J. 2010, L’orde de Santa Clara a Castelló d’Empúries. Història del Convent de les Clarisses.

Inèdit.

JULIÀ, R., MASMARTÍ, S. 1996,El Convent de les Clarisses de Castelló d’Empúries, Villa Castilionis Impuriarum 2, Ajuntament de Castelló d’Empúries.

SANTANACH, J. 2003, Anomenada vaixella de dol, Butlletí informatiu de ceràmica 78-79: 12:80, ACCDT, Barcelona.

SOLER, N. 2001, Terrissa gironina trobada a la Casa de Cultura, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins 42, Girona-MMI. TELESE, A. 1991, La Vaixella blava catalana de 1570 a 1670. Repertori, catalogació i proposta per a la seva nomenclatura. Investigació bibliogràfica sobre la pisa hispànica, Barcelona.

NOTES Membres de l’orde franciscà femení fundat per santa Clara d’Assis (1193-1253) l’any 1212. L’estil de vida es basava i es basa encara avui dia en la contemplació i la pobresa.

1)

545

546

ACTUACIÓ ARQUEOLÒGICA A LA CAPELLA DE LA CONGREGACIÓ DE RIPOLL Anna AUGÉ SANTEUGINI, Dolors CODINA REINA, Maribel FUERTES AVELLANEDA Janus, s.l.

INTRODUCCIÓ El projecte de les obres de rehabilitació de l’edifici de la capella de la Congregació de Ripoll va permetre portar a terme un control arqueològic dels treballs, per tal de documentar alguna possible resta, tenint en compte que les obres es trobaven dins d’una zona de gran expectativa arqueològica.

La capella es troba a nivell de primer pis i es volia guanyar l’espai inferior, situat per sota de la capella, per tal d’afegir un nou cos que hauria de venir a nivell de la plaça de l’Abat Oliba.

Els treballs de seguiment arqueològic, encomanats a Janus, SL, s’iniciaren el dia 12 de juliol de 2010 i s’efectuaren en diverses fases fins el març de 2012.

La direcció de les intervencions va anar a càrrec, successivament, de les arqueòlogues Anna Augé, Dolors Codina, Maribel Fuertes i finalment, de bell nou, Anna Augé.

L’esmentat control va permetre la documentació de diverses estructures contemporànies i anteriors a la capella, que fins al moment no es coneixien.

Totes aquestes estructures foren excavades i documentades en les diverses intervencions i, posteriorment, eliminades amb el corresponent permís de la Direcció General del Patrimoni Cultural, per tal de permetre la documentació de les darreres

fases arqueològiques i de continuar amb el projecte de rehabilitació de la capella.

NOTÍCIES HISTÒRIQUES DE L’INDRET La capella de la Congregació està situada al bell mig del nucli urbà de Ripoll, adossada a l’est de l’església de Sant Pere i a la mateixa plaça de l’Abat Oliba, on es troba el monestir de Santa Maria.

Les primeres referències documentals que es tenen d’aquest indret són de l’any 880, i corresponen a l’església primitiva de Sant Pere. Aquest temple va ser refet el segle XI amb una planta de tres naus acabades en tres absis semicirculars, i el segle XIV és quan l’església va ser considerablement més alterada, amb la construcció de torres i dels murs de migjorn i tramuntana, per acabar formant part de les defenses del monestir.

En el pas del segle XVI al segle XVII l’interior de l’església es veu transformat amb columnes i coberta de nerviacions, i a la fi d’aquest darrer segle, al costat oriental, s’integra la capella de la Congregació, beneïda l’any 1704.

L’any 1936 l’església de Sant Pere i la capella de la Congregació van ser profanades i després d’aquest fet no es va restablir el culte. Des d’aleshores han estat conjuntament utilitzades amb fins culturals i remodelades parcialment per allotjar el Museu Etnològic de Ripoll.

RESULTATS

Figura 1. Plànol general de la situació de la capella de la Congregació.

La nostra intervenció va permetre la documentació exhaustiva de diverses estructures muràries i nivells arqueològics que foren localitzats durant els treballs de seguiment de les obres de rehabilitació de la capella.

Cal esmentar que la zona d’actuació estigué força condicionada per les parets actuals de la capella, fet que dificultà el procés d’excavació i la comprensió del recorregut d’alguns dels murs localitzats.

La concentració d’estructures en una zona de

547

Anna AUGÉ SANTEUGINI, Dolors CODINA REINA, Maribel FUERTES AVELLANEDA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 547-550

548

Figura 2. Planta general amb les diferents fases constructives assenyalades.

dimensions reduïdes i la gairebé inexistència de material arqueològic va comportar certes dificultats a l’hora de poder establir cronologies precises. En aquest cas foren útils les referències cronològiques que es tenien dels edificis existents, que ja d’entrada ens cenyien dins d’un marc cronològic que anava des del segle IX, relacionat amb l’església primitiva de Sant Pere, fins a la darreria del segle XVII, moment en què té lloc la construcció de la capella de la Congregació.

L’excavació dels nivells inferiors de la capella de la Congregació va permetre reconèixer fins a quatre fases constructives anteriors a l’edifici existent, que anaven des del segle XIII fins a final del segle XVII. Fase I (segle XIII) La primera, la més antiga, corresponia als murs UE 1010 i UE 1026. Aquests dos murs discorrien en direcció nord-oest a sud-est, de forma paral·lela, i pel centre de l’àrea d’excavació, deixant un espai entre tots dos murs d’uns 2,20 m d’ample i d’uns 13,60 m de recorregut. L’extrem nord-oest del mur UE 1010 (situat al nord) passava per sota del mur perimetral de llevant de l’església de Sant Pere i s’allargava vers

el sud-est per sota dels murs perimetrals de la capella de la Congregació fins que quedava tallat per la pròpia construcció de la capella. El mur UE 1026, que se situava a migdia, es conservava de forma precària, ja que les construccions posteriors l’havien malmès per tots dos extrems. Es va poder documentar en aquest mur l’embornal UE 1036, que evacuaria les aigües entre els dos murs.

Pensem que aquest espai allargassat que dibuixaven aquests dos murs podria correspondre a un vial, que hauria conduït fins a la plaça de l’Abat Oliba.

L’existència de l’embornal dóna força a aquesta hipòtesi, ja que normalment aquest tipus d’estructura tendeix a evacuar a un espai exterior.

El nivell d’ús d’aquest vial no es va trobar; és probable que anés a una cota superior tenint en compte que el mateix subsòl natural pel nord-oest aflorava a una cota força alta.

Pel que fa a la seva cronologia, el material ceràmic recuperat en els estrats UE 1015 i 1044, relacionats amb el mur UE 1010, van permetre datar aquest vial a la primera meitat del segle XIII, datació marcada per un gran gruix de ceràmica reduïda de cuina amb un repertori formal força diversificat i per l’absència de

Actuació arqueològica a la capella de la Congregació de Ripoll Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 547-550

ceràmica vidrada.

A la banda sud-est d’aquest vial van aparèixer un parell de murs, UE 1047 i 1048, que haurien format part d’un edifici de planta més o menys rectangular.

La part visible d’aquest habitatge corresponia a una de les cantonades, i la resta es perllongava per sota dels murs perimetrals de la capella (o fou malmesa per la mateixa construcció). El mur UE 1047 tancava aquest edifici per tramuntana i el mur UE 1048 per ponent. D’aquest edifici no es va localitzar cap nivell de circulació, que possiblement s’hauria situat a una cota superior a la conservada. L’excavació dels nivells de fonamentació (UE 1050) va donar material ceràmic de mitjan segle XIII, format majoritàriament per ceràmica reduïda de cuina i un fragment de vidrada.

Per la relació que s’establia amb el mur UE 1010, paral·lel al de la UE 1048, i amb el que conformava la canalització (UE 1052), creiem que aquest edifici hauria coincidit, cronològicament, amb el vial durant el període de la segona meitat del segle XIII. Aquest edifici quedava amortitzat per una gran aportació de terres heterogènies i bastant alterades per la construcció de la capella de la Congregació, edificada a la darreria del segle XVII. Pel que fa al vial, l’extrem nord-oest quedava inutilitzat amb la construcció de la següent fase constructiva.

Fase II (segles XIV-XV) A aquesta segona fase corresponien els murs UE 1021, 1022 i 1038. Tots tres haurien format part d’un edifici que mostrava una planta més o menys rectangular i que s’assentava damunt de la fase anterior. El mur UE 1021 tancava aquest edifici per ponent i el mur UE 1038 per migdia. Al nord, el mur UE 1010 de la fase anterior, tot i que en un primer moment era reaprofitat com a tancament, en un moment indeterminat se li adossà la paret UE 1022, que acabà delimitant el costat septentrional de l’edifici.

El tancament est hauria estat malmès per actuacions posteriors a la zona. Si tenim en compte la llargada del mur UE 1022, que era de 9 m, és possible que aquest edifici anés més enllà dels límits de la façana sud de la capella de la Congregació.

D’aquesta fase tampoc es va poder documentar cap nivell de circulació, que possiblement s’hauria situat a una cota superior a la conservada. L’excavació dels nivells de fonamentació van permetre datar el seu moment constructiu entorn als segles XIV-XV. És ara, doncs, quan queda inutilitzat part del vial de la fase I.

Figura 3. Vista de la darrera fase constructiva de la zona 1.

Aquest edifici format pels murs UE 1021, 1022 i 1038 quedava amortitzat per la següent actuació, que anava relacionada amb l’ampliació de l’església vers el monestir (a l’est): la construcció del mur de llevant de l’església (UE 1028) i un nou edifici.

Fase III (segle XVI) La tercera fase constructiva anava lligada als murs UE 1008, 1028 i 1029. Els murs UE 1008 i 1029 formarien part d’un edifici de planta rectangular adossat al mur de llevant de l’església de Sant Pere (UE 1028). El mur UE 1008 tancava aquest edifici pel sud, el mur UE 1029 per l’est i el mur UE 1028 per l’oest. No es coneix el límit nord d’aquest edifici ni el seu nivell d’ús. Per les mides del mur UE 1029, d’1,10 m d’amplada, podria tractar-se d’un edifici de grans dimensions adossat a l’església.

La documentació escrita assenyala que al segle XVI s’iniciaren diverses reformes a l’església de Sant Pere. Una d’elles fou l’ampliació del temple cap a la banda de llevant. Aquesta dada va ser útil, si tenim en compte la manca de nivells d’ús relacionats amb aquest edifici. La seqüència estratigràfica també va ajudar a establir el període cronològic d’aquestes estructures.

L’amortització d’aquest edifici anava relacionada amb el terrassament del sector i amb una gran aportació de terres (UE 1012, 1013 i 1019) que dataven de la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII, i que tenien la funció de poder anivellar el terreny i construir la següent fase.

Fase IV (segle XVII) La quarta fase constructiva documentada en aquesta intervenció estava formada pels murs UE 1002 i 1006.

Tots dos murs estaven orientats de sud-oest a nord-

549

Anna AUGÉ SANTEUGINI, Dolors CODINA REINA, Maribel FUERTES AVELLANEDA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 547-550

Figura 4. Vista de la darrera fase constructiva de la zona 2.

al nord i la cota inferior a la plaça de l’Abat Oliba. El terrassament d’aquest espai amb l’aportació de terres és el que va permetre aquesta fase constructiva.

D’aquest edifici també és coneix la porta d’accés, que es troba al nord, al centre del mur UE 1006, i que en algun moment indeterminat hauria estat tapiada.

L’excavació de l’estrat situat just per sota del nivell de circulació (UE 1004) no va proporcionar cap tipus de material arqueològic; ara bé, sabem que la fase anterior quedava amortitzada entre final del segle XVI i principi del segle XVII (part de la fonamentació del mur UE 1006 s’assentava en el mur UE 1008 de la fase anterior), i per tant, cronològicament, és en aquest període en què situem l’edificació d’aquesta quarta fase.

A final del segle XVII a l’església de Sant Pere se li afegí pel costat de llevant la capella de la Congregació. Les construccions existents fins aquell moment quedaren arrasades a la mateixa cota per permetre la construcció de la capella, i algunes estructures també foren aprofitades com a base del nou edifici.

BIBLIOGRAFIA

550

est i formaven part d’un edifici de planta més o menys rectangular, que hauria estat funcionant a la cota de circulació del paviment de calç UE 1003.

El mur UE 1002 tancava aquest edifici pel sud, el mur UE 1006 pel nord i el mur UE 1028 (de l’anterior fase) per l’oest. El tancament est no es va poder determinar, ja que tot i que s’intuïa part d’una cantonada, aquesta quedava just per sota dels murs perimetrals de la capella de la Congregació.

Aquest mur UE 1002, a més de formar part del tancament sud de l’edifici, també hauria funcionat com a mur de contenció per salvar el desnivell natural del terreny, que presenta el punt més enlairat

AA.VV. 1987, Catalunya Romànica X. Ripollès.

Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

AA.VV. 1982, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Osona i Ripollès, 1, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

CASTELLS, R., CATLLAR, B., RIERA, J. 1994, Catàleg de plànols de les Ciutats de Girona des del segle XVII al XX, COAC, Ajuntament de Girona. www.monestirs.cat/monst/ripoll/crp13mari.htm (03/1/ 2012) www.artmedieval.net/sant%20Pere%20Ripoll.htm (03/1/2012)

DARRERA INTERVENCIÓ A LA PORTA FERRADA (MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍXOLS) Josep FRIGOLA TRIOLA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

Dins les obres de rehabilitació que es van portar a terme en el monestir de Sant Feliu de Guíxols durant el 2011, es van projectar dues intervencions que afectaven de forma similar la zona de la Porta Ferrada i que havien de suposar la construcció dels nous accessos a les dues torres que la flanquegen, la del Fum i la del Corn, i fer-les accessibles als visitants. En aquests espais calia efectuar un control arqueològic ja que es plantejaven certs problemes atesa la manca d’informació i la possibilitat d’aparició de restes i elements desconeguts fins al moment.

Aquest control es va dur a terme entre els dies 14 i 18 de novembre de 2011.

LA TORRE DEL FUM A la torre del Fum s’havia de desmuntar un mur que impedia realitzar el nou pas cap a la torre. L’obra pretenia fer l’accés directe des de la zona de la Porta Ferrada cap a l’interior de la torre i permetre la seva visita de forma normalitzada i fàcil.

El nou accés havia de realitzar-se mitjançant la construcció d’unes escales que salvarien el desnivell des de l’antiga portalada fins a la porta d’entrada de la torre, situada en un pis superior.

El lloc indicat per situar les escales estava buit. El mur que s’havia de desmuntar era una paret feta amb rajoles vermelles que tapiava un espai buit situat entre 551

Figura 1. Situació de les dues zones intervingudes (a dalt, a la dreta) i planta i secció de l’excavació realitzada a la Torre del Corn.

Josep FRIGOLA TRIOLA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 551-553

la torre del Fum i el mur de tramuntana de l’església.

Es va deixar al descobert una zona afectada cap els anys 70 per les obres de restauració, consolidació i rehabilitació que en aquell moment es dugueren a terme. El que quedava clar era la intervenció realitzada en aquest indret en època contemporània: mostrava les parets reformades i parcialment arranjades amb ciment i, a més, al fons de l’espai entre les dues estructures s’hi havien anat acumulant deixalles del moment de realitzar l’obra (bàsicament caixes de cartró que encara es podien distingir clarament), que feien d’aquest lloc un abocador improvisat.

Per desgràcia no es té constància escrita del que es va realitzar i només se’n té un coneixement parcial.

La nostra intervenció en aquest lloc es va centrar en observar les parets i copsar les possibles intervencions efectuades en aquesta zona que havia restat tancada els darrers anys. Però no es varen poder aclarir les incògnites sobre com funcionava o com havia evolucionat, atesa la manca d’espai i els efectes de la darrera intervenció.

LA TORRE DEL CORN 552

A la torre del Corn, la segona zona on s’havia d’intervenir, es va plantejar tota una altra problemàtica amb resultats molt diferents.

El nou accés a la torre va localitzar en la seva realització diferents estructures que, en algun cas, podrien situar-se dins l’època medieval.

La intervenció es va iniciar amb el desmuntatge d’un mur de 1 m de llarg per 1,10 m d’ample i 3 m d’alçada, que estava situat entre la torre (al seu angle sud-est) i l’edifici del monestir, i que s’havia aixecat en els darrers anys per encabir diferents infraestructures en el seu interior.

A més d’aquest mur, calia rebaixar un petit passadís entre la torre i l’edifici del monestir del segle XVIII, que en principi semblava ja havia estat excavat, però que plantejava el problema de no tenir cap constància escrita de la intervenció realitzada. Finalment, i davant la constatació que, malgrat haver patit els efectes de moltes obres en realitat, no s’hi havia portat mai a terme un control o una excavació per determinar les restes arqueològiques que podia contenir, es va decidir rebaixar-lo sota control arqueològic, intentant recuperar totes les restes i els elements que es poguessin conservar sota els nivells més moderns.

Les troballes anaren des d’avui dia fins a l’època medieval. Va aparèixer una llosa de formigó d’uns

25 cm de gruix, que s’havia col·locat en les darreres obres, i les instal·lacions d’infraestructures realitzades en aquesta zona de l’edifici del monestir en el darrer quart del segle XX. També va aparèixer un paviment de rajoles de color vermell, que corresponia al tipus de paviment que durant molt temps s’ha col·locat arreu en època moderna i contemporània, i que, amb tota seguretat, es va col·locar per condicionar el passadís que quedava entre la torre i l’edifici monacal, i permetre-hi l’accés.

Es varen localitzar fins a tres murs d’èpoques diferents, que mostraren l’activitat constructiva que havia afectat aquest lloc al llarg dels segles. El mur més antic se situava entre la torre del Corn i l’edifici del monestir (a l’oest de la zona intervinguda). Feia uns 130 cm de llarg per 70 cm d’amplada i es conservava de forma irregular; fet amb calcàries i sorrenques, arribava a tenir 94 cm d’alçada en el punt més elevat.

No es va arribar a veure en la seva totalitat ni tampoc de quina forma acabava, ja que la cota d’afectació de l’obra no va permetre anar mes enllà. Estava tallat pel costat on s’unia a l’edifici del monestir i quedava adossat a la torre per l’altre extrem.

Es pot dir que es tractava d’una construcció feta posteriorment a la torre del Corn però amb anterioritat a l’edifici del monestir del segle XVIII. No se sap la seva funcionalitat ni a quin tipus d’estructura podia correspondre. També la seva cronologia resulta incerta dins de l’època medieval.

Pel que fa als dos murs que es varen localitzar a la part central i est de la zona intervinguda, eren d’època moderna i arribaven a tenir 1 m d’alçada, aproximadament. Tancaven l’espai que comunicava l’edifici del monestir amb la torre del Corn.

Aquestes dues construccions quedava clar què eren i perquè es varen construir: eren els murs que formaven el passadís que donava accés a la torre del Corn des del monestir en època moderna. Les dues estructures paral·leles que van aparèixer deixaven endevinar l’aspecte que tenia l’accés a la torre des de l’edifici monacal en el segle XVIII, amb un passadís tancat a l’exterior que donava directament al primer pis de la torre del Corn.

Pel que fa al material ceràmic que es va recuperar en aquesta intervenció, no va servir per aclarir les cronologies de les estructures (es va localitzar en poca quantitat i barrejava diferents èpoques). Va mostrar fragments de ceràmica que pertanyen a la tipologia del blau català modern, que correspondrien

Darrera intervenció a la Porta Ferrada (monestir de Sant Feliu de Guíxols) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 551-553

a l’època de construcció del nou edifici del cenobi, del segle XVIII, aproximadament, i que apunten, d’aquesta manera, la possibilitat de la construcció dels murs més moderns en relació a la gran obra constructiva. Però també va aparèixer algun fragment d’àmfora bètica que es podia relacionar directament amb les èpoques més reculades de la vida del monestir i la seva filiació romana.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1982, Gran Geografia comarcal de Catalunya, L’Empordà, vol. 4, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

AA.VV. 1989, Catalunya Romànica, L’Empordà, vol.

8, Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

AICART, F. 2000, El final del món ibèric a la Vall d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, Estudis del Baix Empordà 19, 17-24.

ARPA, L., BADIA, J. 2007, El turó dels Guíxols i el seu entorn, un conjunt patrimonial que és urgent recuperar, l’Arjau 56, Sant Feliu de Guíxols, 8-9.

BADIA, J. 1977, L’arquitectura medieval de l’Empordà.

El Baix Empordà, vol. 1, Diputació de Girona, Girona.

NOLLA, J.M., CASAS, J. 1984, Carta arqueològica de les comarques de Girona, Centre d’Investigacions Arqueològiques, Girona.

NOLLA, J.M., ESTEVA, Ll., AICART, F. 1989, El poblat ibèric dels Guíxols (segles IV aC - I dC), Estudis del Baix Empordà 8, 45-116.

553

554

DUES INTERVENCIONS AL BURG DE SANT FELIU (GIRONA, EL GIRONÈS) Maribel FUERTES AVELLANEDA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

Entre els mesos de febrer i abril de 2010 es varen realitzar dues intervencions arqueològiques a la zona de Galligants: la substitució d’antics col·lectors a l’est del carrer Bellaire, amb el pertinent control dels rebaixos (promoguda per l’Ajuntament de Girona), i l’excavació de la finca corresponent al carrer Sacsimort 4-6 per construir-hi un nou edifici plurifamiliar amb un aparcament soterrat (a càrrec de Solonza 2000,S.L.). En el segon cas s’havien de documentar les estructures antigues que havien quedat al descobert amb l’enderroc de la construcció moderna. Totes dues intervencions foren encarregades a Janus SL. La primera fou dirigida per Maribel Fuertes i la segona per Carme Montalbán, arqueòlogues de l’esmentada empresa.

Les dues intervencions són complementaries, ja que una d’elles ens dóna dades importants sobre

Figura 1. Situació de les intervencions.

l’evolució urbanística que va patir la xarxa viària en aquest punt de la ciutat entre els segles XV i XX, i en l’altra el que es documenta és l’ocupació humana d’un espai d’hàbitat també des del segle XV fins a l’edifici enderrocat, que corresponia aproximadament als segles XIX-XX. Pel que fa al carrer Bellaire, el seguiment va venir forçat per la presència “sobtada” d’una estructura (molt probablement les restes de l’antic pont de la Barca) un cop les obres ja estaven engegades.

Aquest fet va fer impossible documentar l’estructura, i va propiciar, a mode d’esmena, la realització d’un control arqueològic a la resta del rebaix projectat.

Els resultats varen ser irregulars: al tram entre el carrer de la Barca i la pujada del rei Martí no es varen localitzar restes remarcables, i entre la pujada del rei Martí i el carrer Sacsimort es varen poder observar

555

Maribel FUERTES AVELLANEDA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 555-558

diferents estructures relacionades amb el pont del Llop i diversos paviments.

A la zona de Sacsimort l’interès se centrava en el fet que la finca estava situada al nucli inicial del burg de Sant Feliu, a la primera terrassa fluvial que se situa al nord i est de l’església de Sant Feliu, i a banda i banda de la via que sortia de Girona cap el nord per Sobreportes, per damunt de la plana fluvial que va cap a l’Onyar i el Galligants, on l’aigua sempre havia tingut efectes molt negatius.

L’excavació va deixar al descobert tot un seguit de construccions relacionades amb la darrera fase d’ocupació de la finca i, per sota, algun indici d’ocupació medieval, amb materials que correspondrien al segle XV, juntament amb unes restes humanes difícils de situar en el temps i l’espai.

CARRER BELLAIRE

556

La superfície intervinguda a la zona de Bellaire va quedar acotada per les dimensions del carrer entre les dues cruïlles (25 m de llargada) i per les mides de la rasa projectada de l’obra (1,30 m d’amplada per 3,50 m de fondària). A més, l’excavació es va realitzar en dos trams diferenciats amb un salt de 5 m, situat just a la cruïlla del carrer Bellaire amb el de Sacsimort.

Malgrat tot, els resultats obtinguts van permetre reconstruir una seqüència estratigràfica que és, molt probablement, extrapolable a l’existent al llarg de tot el carrer Bellaire.

En primer lloc cal situar la presència del mur de contenció sud del Galligants, que es va localitzar al llarg dels 25 m intervinguts. La seva construcció està documentada des de la primera meitat del segle XIII: un document del 1271 esmenta que li va ser venut a Joan de Caselles un hort que afrontava per orient i pel nord amb un mur antic i amb el riu Galligants (AADD 2000, 17).

Aquest mur seria el mateix que es va poder observar a l’excavació de Sacsimort just a la façana nord de la finca, com a fonamentació de la posterior estructura de contenció moderna. Era un mur construït amb carreus i pedres de grans dimensions que es va haver d’eliminar parcialment per fer els pilotatges que havien de fonamentar el futur edifici.

Se sap el moment de la seva desaparició, quan el 1973, sobretot arran de les greus inundacions que va patir la ciutat de Girona el 1970, es va acabar de canalitzar i cobrir el tram final del riu Galligants. Es

va construir la plataforma que actualment cobreix el riu, en alguns punts directament sobre l’antic mur de contenció, i en d’altres (com a Sacsimort) amb elevacions de formigó, ja que la seva orientació és lleugerament diferent.

La seva construcció no es va poder esbrinar amb cap de les dues intervencions, ja que en un cas la fondària de l’excavació de la rasa no era suficient, i en l’altre es va haver d’eliminar per construir de nou. Però es pot dir que el parament descobert comprenia un període cronològic d’ús que anava des del segle XV al XX. A la intervenció de Bellaire es va veure com aquest mur funcionava amb tres pavimentacions diferents.

La més antiga estava formada per dos fragments de paviment de còdols (UE 1008 i 1014), del nivell de pas del segle XVI. Va aparèixer a 3,20 m de fondària, però cal pensar que en cotes inferiors encara hi havia altres nivells de circulació, d’època baixmedieval, que no pogueren ser documentats pel fet de trobar-se per

Figura 2. Secció transversal de la rasa realitzada al carrer Bellaire.

Dues intervencions al burg de Sant Feliu (Girona, el Gironès) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 555-558

sota de la cota d’afectació de les obres.

La segona pavimentació estava formada per un fragment de carrer empedrat (UE 1006) i pel nivell de circulació UE 1012, que formaven el nivell de pas del carrer als segles XVII-XVIII. Va aparèixer a 2,40/2,50 m de l’actual plataforma del riu.

Finalment, la pavimentació de calç UE 1003 i el nivell de circulació UE 1010 formaven el nivell de pas durant el segle XIX i principi del XX. En aquesta època també caldria situar el fragment de mur de la passera de vianants del riu (antic pont del Llop).

La cota d’aparició va ser de 1,20 m respecte a la plataforma sobre el riu. Aquest sòl va ser fragmentat parcialment per construir el mur 1002, que sembla funcionar entre final del segle XIX i la plataforma que cobreix actualment el riu, del 1973.

Cal remarcar que amb cada construcció d’un nou paviment, el nivell s’aixecava més d’un metre, segurament per motius de seguretat davant les recurrents i greus inundacions a què es veia sotmesa aquesta zona. La documentació escrita testimonia els efectes de l’aigua al llarg dels segles. Al segle XVI, amb la inundació de 1519, es va haver de reforçar amb contraforts l’església de Sant Nicolau. El 1604 el Ter va destruir una part de la muralla oest de la ciutat i va fer caure el portal de la Barca. Ja al segle XVIII, al 1732 el Galligants va enderrocar una casa i una part de la muralla, i el 1763, amb l’augment del nivell de les aigües a causa de la revinguda del Ter, l’Onyar i el Galligants, es varen causar grans desperfectes al monestir i l’església de Sant Pere.

El setembre de 1843 va tenir lloc una de les inundacions més importants: a conseqüència del desbordament del riu Galligants es va produir una gran inundació al barri de Sant Pere. La força de les aigües va arrencar l’angle sud-est del monestir de Sant Pere i va enrunar diversos edificis que hi havia damunt de les voltes aixecades sobre el Galligants (va provocar un centenar de morts i molts danys). El 1940 l’aigua va pujar fins a 3 m, va enderrocar ponts i varen morir 8 persones. I, finalment, el 1970 va tenir lloc la darrera gran inundació, que va comportar la canalització definitiva del tram final del riu Galligants i la construcció de la plataforma que el cobreix.

Tot i que no es poden relacionar com a causa directa els desperfectes causats per aquestes inundacions amb les reformes de la pavimentació que s’han documentat al carrer Bellaire, resulta lògic pensar que aquestes restes formessin part de les tasques de rehabilitació i de l’intent de salvaguardar la zona de

les constants revingudes del riu Galligants mitjançant l’elevació de la cota de pas del carrer Bellaire.

CARRER SACSIMORT 4-6 A la intervenció del carrer Sacsimort es varen deixar al descobert tot un seguit de construccions: bàsicament murs i paviments relacionats amb la darrera fase d’ocupació de la finca, així com diferents estructures de tipus industrial, sobretot dipòsits, relacionables amb alguna activitat portada a terme en aquest mateix espai en una fase anterior. Cal dir que totes aquestes estructures es podrien datar, a grans trets, entre els segles XVIII i XIX. Possiblement estaríem davant d’un espai destinat a la manipulació i la transformació de metalls, la qual cosa es pot deduir de l’aparició d’un nombre important de gresols i escòries que estarien indicant aquesta possibilitat. Per altra banda, els dipòsits localitzats als angles nord-est i sud-oest del sector 1, així com la presència d’un curs d’aigua tan proper (el Galligants), que resulta imprescindible per a la transformació de metalls, ens permetria acabar d’arrodonir la hipòtesi d’algun taller relacionat amb la metal·lúrgia en aquest indret. Això també lligaria amb les dades que es poden extreure dels diferents documents que parlen d’aquesta zona durant l’època medieval i moderna, i que també ubiquen en aquest sector diferents ferrers i/o ferreries.

Per sota d’aquesta trama urbana més moderna tan sols es varen localitzar dues estructures que es podrien situar vers el segle XV: un fragment de mur i la seva banqueta. Localitzats a la zona més meridional de l’excavació i en una cota molt baixa, serien els hereus de la xarxa urbana que es desenvolupà a partir del segle XI al costat del riu i a redós de Sant

Figura 3. Vista final de l’excavació a Sacsimort 4-6.

557

Maribel FUERTES AVELLANEDA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 555-558

558

Feliu. Els materials en acosten a l’època altmedieval, però es desconeix la seva funcionalitat.

El carrer Sacsimort se situa al nucli més antic del burg de Sant Feliu, que ja està documentat al segle XI, amb diferents escrits que es refereixen als alous que ocupaven aquesta zona, la seva situació i els afrontaments amb d’altres propietats episcopals i comtals.

Aquesta zona patí una gran expansió urbana a la fi del segle XI i l’inici del XII, que resultà decisiva per a l’evolució del burg. El primer text que en parla data del 1094 i fa referència a un gran alou venut a Guillem Constants, amb algunes cabanes, horts, fruiters i obradors i ferreries que aprofitaven l’aigua del Galligants per dur a terme les seves activitats.

El 1115 es donaren permisos per edificar, per fer petites construccions o ampliacions de les ja existents.

En pocs anys un grup reduït de propietaris portaren una gran activitat urbanitzadora al burg de Sant Feliu, i es feren un gran nombre d’inversions immobiliàries a l’alou de Guillem Constants, que en realitat era el nucli més antic i l’espai inicial d’aquest burg.

En les vendes que s’han pogut anar documentant no es puntualitzava la finalitat de l’adquisició, però s’utilitzava una formula molt aclaridora: ad facere quid volueritis, o semblants, deixant ben clar que el nou propietari tenia dret a fer les modificacions que cregués oportunes. S’ha de pensar que les construccions devien anar evolucionant i abastant cada vegada més zones d’hortes i espais poc urbanitzats.

Per acabar, cal esmentar l’aparició d’unes restes humanes en un estat de conservació força precari al sector 2 de l’excavació (l’espai més al sud). Es tractava de dos individus adults, conservats parcialment, que s’haurien de posar en relació amb alguna necròpolis dels temples més propers al carrer Sacsimort: Sant Nicolau o Sant Pere, de les quals no es té cap notícia, o bé, arriscar-se a plantejar la possibilitat d’un espai d’enterraments relacionat amb la via que entrava a la ciutat per Sobreportes, cosa que podria fer recular la cronologia d’aquestes restes uns segles abans.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1981, El Gironès, La Selva i La Garrotxa, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 3, Ed. Enciclopèdia Catalana.

AA.VV. 1983, Girona i els seus barris, Ajuntament de Girona, 131-142.

AA.VV. 2002, Història del Gironès, Diputació de Girona.

ALBERCH et al. 1982, Girona: rius, ponts, aiguats.

Ajuntament de Girona.

AUGÉ, A., CODINA, A., FRIGOLA, J., FUERTES, M., LLINÀS, J., MONTALBÁN, C. 2012, Diverses intervencions arqueològiques al barri vell de Girona, IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona del 10 al 13 de Juny de 2010, 537-551.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 1995, La Ciutat de Girona l’any 1535, Història Urbana de Girona 2, Ajuntament de Girona.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 1996, Girona comtal i feudal (1000-1190), Quaderns d’Història de Girona, Diputació de Girona – Ajuntament de Girona.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 1998, La Ciutat de Girona en la 1a meitat del s. XIV: la plenitud medieval, Història Urbana de Girona 3, Ajuntament de Girona.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 2000, El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV, Història Urbana de Girona 4, Ajuntament de Girona.

CANAL, J., CANAL, E., NOLLA, J.M., SAGRERA, J. 2010, Girona en el segle XIII (1190-1285), Història Urbana de Girona 9, Ajuntament de Girona.

CASTELLS, R., CATLLAR, B., RIERA, J. 1992, Catàleg de plànols de la ciutat de Girona des del segle XVII al XX, COAC, Ajuntament de Girona.

CHIA, J. de, 1864, Inundaciones de Gerona, Girona.

GUILLERÉ, C. 1991, Girona medieval. L’etapa d’apogeu (1285-1360, Quaderns d’història de Girona, Diputació de Girona – Ajuntament de Girona.

GUILLERÉ, C. 1992, Girona medieval. Crisi i desenvolupament (1360-1460), Quaderns d’història de Girona, Diputació de Girona – Ajuntament de Girona.

MERINO, J., MONTALBÁN, C. 2000, Excavacions arqueològiques en el Pou Rodó (Girona), V Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Olot, 253255.

NOLLA, J.M. 1988, Gerunda: dels orígens a la fi del món antic, Fonaments 7, Barcelona, 69-108.

PALAHÍ, Ll., NOLLA, J.M., VIVÓ, D. (eds.), 2007, De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat, Història de Girona 41, Ajuntament de Girona.

RIBAS, A. 2006, Les inundacions a Girona, Col·lecció patrimoni cultural 6, Ajuntament de Girona.

INTERVENCIĂ&#x201C; PREVENTIVA AL BONASTRUC Ă&#x2021;A PORTA (GIRONA)

CENTRE

Josefina SIMON REIG

Laboratori dâ&#x20AC;&#x2122;Arqueologia i Prehistòria, Institut de Recerca Històrica

A inici dâ&#x20AC;&#x2122;abril del 2011, lâ&#x20AC;&#x2122;Ajuntament de Girona va projectar construir uns lavabos en el Centre Bonastruc ça Porta, immoble de propietat municipal situat en el carrer de la Força nĂşm. 10 on hi ha instal¡lat el Museu dels Jueus.

PRECEDENTS Els precedents en aquesta zona dâ&#x20AC;&#x2122;actuaciĂł, situada en les dependències de lâ&#x20AC;&#x2122;actual Museu dels Jueus de Girona, la trobem exposada el 1995 amb la publicaciĂł del primer treball dâ&#x20AC;&#x2122;història urbana de Girona amb el tĂ­tol Els jueus i la ciutat de Girona (Canal et al. 1995).

TambÊ la publicació del 6è volum Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogrà fica de la ciutat (Canal et al. 2004, 145-155) i sobretot en el 7è volum de la mateixa col¡lecció (Canal et al.2006). Amb aquesta breu bibliografia sobre el tema hom es pot fer una idea de la situació del call.

Tot i que en la zona que ocupava el call jueu sâ&#x20AC;&#x2122;hi han portat a terme diverses intervencions, com en tota la zona del barri vell, en aquesta parcel¡la en qĂźestiĂł no hi ha documentades intervencions arqueològiques, tal i com sâ&#x20AC;&#x2122;han realitzat, ateses les obres que afectaven dita parcel¡la.

lâ&#x20AC;&#x2122;interès de retirar el sediment de terra i pedres fins al nivell de paviment actual de la resta de la sala, com tambĂŠ portar a terme dos sondeigs a lâ&#x20AC;&#x2122;Ă mbit que hi ha abans de lâ&#x20AC;&#x2122;envĂ dâ&#x20AC;&#x2122;obra per tal de veure una possible continuĂŻtat de les possibles estructures localitzades.

A banda de guanyar espai, un dels objectius de lâ&#x20AC;&#x2122;esmentada intervenciĂł arqueològica era poder documentar arqueològicament la banda interior de la porta medieval (una obra amb dovelles i brancals de pedra dels segles XIII-XIV) que, de temps enrere, havia estat localitzada al carrerĂł dâ&#x20AC;&#x2122;HernĂĄndez i que es conserva en bon estat malgrat que paredada amb

559

ABRIL 2011 Les obres prèvies per a la reforma de la sala, on havia dâ&#x20AC;&#x2122;anar lâ&#x20AC;&#x2122;equipament pĂşblic, va posar en evidència diverses estructures. Per la banda oriental es localitzar un envĂ dâ&#x20AC;&#x2122;obra que tanca un espai inutilitzat. Dita paret sâ&#x20AC;&#x2122;enderrocĂ parcialment amb la finalitat de poder accedir a lâ&#x20AC;&#x2122;espai de darrera. Rere el mur esmentat apareguĂŠ un potent farciment de terra i pedres que semblen haver estat abocades expressament. Les pedres sĂłn fragments de roca sense treballar que, probablement, procedeixen del mateix subsòl rocallĂłs de la finca i que hi van ser abocades durant unes antigues obres realitzades a la finca.

La motivació de la intervenció arqueològica era

Figura 1. Situació de la porta i alçat.

Josefina SIMON REIG Onzenes Jornades dâ&#x20AC;&#x2122;Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 559-561

Figura 3.

La informació planimètrica de les actuacions realitzades es troben en les figures 1 a 3.

CONCLUSIONS

560

Figura 2.

pedra i morter. Lâ&#x20AC;&#x2122;interès del mateix sediment de terra que sâ&#x20AC;&#x2122;havia dâ&#x20AC;&#x2122;extreure ĂŠs molt relatiu ja que els indicis assenyalen que es tracta dâ&#x20AC;&#x2122;un abocament dâ&#x20AC;&#x2122;època recent, i probablement remunta, nomĂŠs, al moment que es va habilitar lâ&#x20AC;&#x2122;edifici per a convertir-lo en el Centre Bonastruc ça Porta.

DescripciĂł de les estructures Lâ&#x20AC;&#x2122;Ăşnica estructura present correspon a les dovelles de la porta, la seva banqueta de fonamentaciĂł aixĂ­ com tambĂŠ al seu tapiat. Entre el rebliment (UE 2), de terra amb pedres, hi havia dos dâ&#x20AC;&#x2122;aquestes dâ&#x20AC;&#x2122;1 m per 40 cm dâ&#x20AC;&#x2122;amplada com tambĂŠ material que serveix per a poder datar el colgament dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta zona.

Els dos sondeigs realitzats han presentat caracterĂ­stiques similars. El primer sondeig sâ&#x20AC;&#x2122;ha fet de 1,40 m per 0,90 m i el segon sondeig, de 0,80 m per 0,90 m. En aixecar les rajoles del paviment actual, aquestes deixaren al descobert un rebliment de terra completament estèril, que un cop extret, va permetre observar lâ&#x20AC;&#x2122;apariciĂł de la sorrenca, anomenada de cervell de gat (roca mare), amb intrusions de roca calcĂ ria pròpia de la mateixa formaciĂł geològica.

Els treballs realitzats han donat informaciĂł per a tenir coneixement del colgament i lâ&#x20AC;&#x2122;abandĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă mbit localitzat en lâ&#x20AC;&#x2122;enderroc del mur corresponen a la UE 10 (mur que tapiava la zona). El rebliment (UE-2), fet de terra i roques i material, ha permès poder datar dit colgament. Dins el material exhumat hi ha una ferramenta dâ&#x20AC;&#x2122;una porta, un fragment de balustrada i fragments cerĂ mics. Aquestes restes sâ&#x20AC;&#x2122;exemplifiquen amb cerĂ mica de Quart per tenir una tonalitat grisa quasi negra amb un desgreixant propi de dita tipologia.

TambĂŠ hi ha 2 fragments de cerĂ mica amb decoraciĂł blava. Per Ăşltim, els individus 1 i 2 corresponen a la tipologia de reflexos metĂ l¡lics amb les restes del medallĂł central circular ocupat per una R amb orles de motius geomètrics. GrĂ cies a aquests individus es pot datar el colgament de lâ&#x20AC;&#x2122;Ă mbit a principi del segle XVII (Llorens 1989, 152).

La informaciĂł extreta dels sondeigs portats a terme ha resultat insuficient per poder datar la preparaciĂł del paviment ja que nomĂŠs se nâ&#x20AC;&#x2122;ha extret terra estèril.

BIBLIOGRAFIA CANAL, E., CANAL, J., NOLLA, J.M. SAGRERA, J. 1995, Els jueus i la ciutat de Girona, Col¡lecciĂł Quaderns dâ&#x20AC;&#x2122;història de Girona, Girona.

CANAL, E., CANAL, J., NOLLA, J.M. SAGRERA, J. 2004, Girona de Carlemany al feudalisme (785-1057).

El trĂ nsit dâ&#x20AC;&#x2122;una ciutat antiga a lâ&#x20AC;&#x2122;època medieval (II), Col¡lecciĂł Història urbana de Girona, ReconstrucciĂł cartogrĂ fica 6, Girona.

Intervenció preventiva al Centre Bonastruc ça Porta (Girona) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 559-561

CANAL, E., CANAL, J., NOLLA, J.M. SAGRERA, J. 2006, La forma urbana del call de Girona, Col·lecció Història urbana de Girona, Reconstrucció cartogràfica

7, Girona.

LLORENS, J. 1989, Ceràmica catalana de reflex metàl·lic. Segles XV al XVII, Barcelona, 152.

561

562

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA PREVENTIVA EN EL NUCLI ANTIC DE LA BISBAL D’EMPORDÀ (FASE II DEL PLA ESPECIAL D’URBANITZACIÓ) Xavier ROCAS i GUTIÉRREZ

Al llarg dels darrers anys, l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà ha anat promocionant les obres de reurbanització dels carrers emmarcats dins l’àmbit del seu Pla Especial de Protecció del Nucli Antic.

Aquestes obres s’han anat desenvolupant per zones que corresponen als sectors definits en el Pla Especial (Rocas 1995, 14).

Dins aquest procés ja s’han urbanitzat la plaça del Castell i de l’Ajuntament (zona 8 segons el Pla Especial); la Plaça Major (zona 7); els carrers Santa Maria del Puig, de Montserrat, del Foc de la Bisbal, del Racó i de l’Alta Riera (zona 2); i els carrers de les Mesures, de les Donzelles, de Pella i Forgas i plaça de les Mesures (zona 4). En el moment de redacció d’aquest escrit s’estan enllestint els treballs en els carrers dels Germans Sitjar, de la Canonja i places de la Llibertat i Jacint Verdaguer (zona 3). Les zones

Figura 1. Carrers de Pella i Forgas, de les Mesures, de les Donzelles i de la plaça de les Mesures.

Emplaçament

4 i 3 han estat anomenades, respectivament, fase II i fase III. La Comissió de Patrimoni dels Serveis Territorials de Girona tractà i aprovà (desembre de 2007), els projectes de reurbanització d’aquestes fases II i III. Aquest informe favorable quedava condicionat, entre d’altres, a la realització d’un control arqueològic de l’obra.

El municipi de La Bisbal d’Empordà compta amb 5 béns declarats BCIN. Dos d’ells es troben emplaçats dins el nucli urbà, concretament el Castell Palau i la muralla que tancava l’antic nucli medieval. Un tram d’aquest darrer monument es podia trobar dins l’àrea inclosa a la fase II del Pla Especial.

Atesa aquesta possible afectació sobre el patrimoni arqueològic, i complint la condició dictada per la Comissió de Patrimoni, es va proposar realitzar una

563

Xavier ROCAS i GUTIÉRREZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 563-569

intervenció arqueològica preventiva en l’àmbit afectat per aquesta fase: carrers de les Mesures, de les Donzelles, de Pella i Forgas i plaça de les Mesures.

Un espai delimitat a ponent per la Plaça Major a través de la Volta de la Mel, a sud pel carrer Sant Jaume, a nord per l’església parroquial i a llevant pel carrer Ample. La superfície inicial d’actuació era de 1.229,87 m2 (Fig. 1).

La configuració topogràfica de l’àmbit d’actuació genera un recorregut de carrers amb pendent decreixent des del punt més alt, situat en l’entrada lateral de l’església pel carrer de les Mesures fins a l’extrem oposat del mateix carrer, de la plaça de les Mesures, del carrer Pella i Forgas i del carrer Donzelles. Aquests carrers pertanyen a un sector eminentment residencial en el que es desenvolupa el petit comerç local amb menys intensitat que altres carrers ja renovats i de millor accessibilitat.

L’objectiu de la reurbanització d’aquest sector era el d’aconseguir una millora de la qualitat urbana, actuant, preferentment, en una nova pavimentació noble com a tret característic i diferencial, i en la renovació dels serveis.

564

LA INTERVENCIÓ AL CARRER DE PELLA I FORGAS I A LA PLAÇA DE LES MESURES Si inicialment es proposava una intervenció arqueològica preventiva en tota l’àrea afectada per les obres de la fase II (carrers de Pella i Forgas, de les Mesures, de les Donzelles i plaça de les Mesures), l’inici previ dels treballs d’urbanització obligà a reduir l’àmbit d’actuació. Així, la inspecció realitzada conjuntament amb l’arqueòloga territorial el dia 13 de setembre de 2010 va constatar la finalització dels treballs en tot el carrer de les Donzelles, la part baixa del carrer de Pella i Forgas i bona part del carrer de les Mesures (fins a l’alçada de la part posterior de la parroquial), fet que obligava a limitar la intervenció arqueològica a l’espai que aleshores restava per reurbanitzar del carrer de Pella i Forgas i la Plaça de les Mesures (Fig. 2).

Val a dir que llavors en aquell sector ja s’havia retirat majoritàriament tot el paviment asfàltic i s’havien iniciat l’obertura de rases per tal d’enterrar les noves xarxes de serveis. En algun punt, concretament al bell mig del carrer de Pella i Forgas, ja es distingien ben visibles les restes d’una possible edificació.

Els treballs realitzats han consistit en el control arqueològic preventiu d’aquests dos carrers, dirigits

Figura 2. Àmbit d’ordenació dels carrers de Pella i Forgas, de les Mesures, de les Donzelles i de la plaça de les Mesures.

fonamentalment a descobrir i documentar les restes que hi poguessin aparèixer. El fet que les obres no comportaven l’excavació del subsòl (a excepció d’aquells llocs on puntualment s’obrissin rases per tal de soterrar les noves xarxes de serveis) han permès plantejar una intervenció limitada; només en els llocs on han quedat afectats per aquestes rases de soterrament de serveis s’ha realitzat el pertinent sondeig estratigràfic. Un cop realitzada aquesta tasca (la intervenció es va desenvolupar des del dia 20 de setembre de 2010 al 20 de febrer de 2011), les restes descobertes s’han conservat, protegides adequadament amb tela geotèxtil i capa de sorres, cobertes de nou amb la nova pavimentació.

Els materials apareguts s’han dipositat al Terracotta Museu de la ciutat, el qual disposa de la infrastructura necessària per la seva correcta custòdia.

Carrer de Pella i Forgas La intervenció feta al carrer de Pella i Forgas ha permès descobrir les restes de dues cases, unes edificacions que concorden amb aquelles representades en traç discontinu en el projecte de

Intervenció arqueològica preventiva en el nucli antic de La Bisbal d’Empordà (fase II del Pla Especial d’Urbanització) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 563-569

nova alineació del carrer (Anònim 1934, 52), i on se’ns dibuixa una topografia urbana marcada per un carrer molt més irregular, tortuós i estret que l’actual, i on el carrer de les Donzelles donava a una placeta ubicada més al nord que l’actual.

Tal com era previsible, les restes localitzades ens han aparegut parcialment destruïdes per les diferents actuacions urbanístiques realitzades al lloc. L’abast d’aquest deteriorament és prou important en el costat de ponent, on les restes de les dues edificacions s’amaguen dessota les cases actuals i impossibiliten el poder conèixer la distribució interior dels dos edificis. A més, les xarxes de serveis, com ara la canalització del gas ciutat que ressegueix l’actual línia de façana, trenca bona part de l’estratigrafia.

La relació estructural que estableixen els dos edificis i les diferències que mostren en el seu paredat indica que foren aixecats en dos moments diferents; el fet que el material arqueològic trobat durant els treballs sigui de procedència superficial impossibilita, però, el poder precisar la datació de la seva construcció.

A més, la comparació de les diferents parets interiors suggereix, també, l’existència altres reformes parcials en cadascun dels dos edificis, esbossades només per les diferències visibles en l’obra.

La casa 1, de forma general rectangular, ressegueix la disposició dels actuals carrers de Pella i Forgas i de les Donzelles, tot sobresortint un bon tros de l’actual alineació i marcant en planta un carreró molt estret a la banda de llevant i una placeta a migdia. La fàbrica de les parets exteriors (UE. 1001, 1002, 1037=1038) és molt sòlida, bastida amb pedres sense escairar lligades amb un morter molt dur fet de calç i sorra, les quals, sens dubte, suportarien més d’un pis.

Aquests murs es diferencien clarament de l’aparell que apareixia en la casa 1, tot retallant el mur UE 2004=1042.

L’edifici presenta una distribució interior en 4 habitacions, descobertes tot just retirat el nivell superficial (UE 1005). Una d’aquestes cambres (habitació 1), delimitada pels murs UE 1001, 1002 i 1004, ve pavimentada amb un enrajolat molt degradat de toves de ceràmica (UE 1017). Aquest sòl es troba en un nivell inferior a l’empedrat que pavimenta l’habitació 2 (UE 1003), bastit amb pedres de dimensions considerables lligades amb morter de calç i sorra i que presenta una pendent decreixent des del carrer de Pella i Forgas vers l’interior de l’edificació.

Es troba delimitat pels murs UE 1002, 1004 i 1015, i l’enrajolat UE 1017, tot i que la diferència de cota

entre ambdós pressuposa l’existència d’un envà de separació el qual hauria estat totalment desmuntat en enderrocar-se l’edificació. La manca d’altres paviments, tant en aquest edifici com en la casa 2, suggereix un enderroc molt controlat, amb un més que probable acopi de tot aquell material reutilitzable (com ara els rajols de paviment o les bescuitelles dels envans), i on la presència de l’empedrat UE. 1003 s’explicaria per l’escassa o nul·la possibilitat d’aprofitament posterior.

L’habitació 3 presenta com a tret més destacable la presència d’una estructura (UE. 1029) adossada en l’angle que formen els murs 1002 i 1015, de forma general rectangular amb un dels extrems formant angle, i que pensem es podria tractar dels fonaments d’una possible cuina. Aquesta estructura es recolza damunt d’un mur anterior (UE 1028) de fàbrica ben diferent a la resta d’estructures de la casa, bastit de pedres unides en sec i que no guarda relació amb cap altre mur. L’habitació de més al nord, designada com a habitació 4, presenta com a tret més destacat la presència d’una gerra de ceràmica (UE 1043) encastada dins el sòl natural d’argila.

La casa 2 correspon a aquella que es localitza a l’extrem nord del carrer de Pella i Forgas i dóna al carrer de les Mesures. L’edifici, de planta general no regular, s’endinsa dins l’actual carrer (UE 2002), gira en angle recte davant per davant de les Voltes d’en Galí (UE 2003) seguint l’alineació de l’actual Pella i Forgas i, de cop, canvia bruscament de direcció anant a buscar la tirada amb la casa que actualment fa xamfrà amb el carrer de les Donzelles. El canvi de direcció ve marcat a l’exterior per una sòlida banqueta (UE 2031) que es vincula a un pou (UE 2018, 2019) ubicat dins l’edifici (habitació 2). Interiorment, presenta les restes de 4 habitacions de magnituds i formes diverses, adaptades al fals escaire de l’edifici. En una d’aquestes (habitació 1) es conserva un fragment de l’enrajolat (UE. 2009).

L’aparell de les parets exteriors és sòlid, obrat amb pedres sense escairar lligades amb morter de calç i sorra (UE 2002, 2003, 2004). Les mides d’aquests murs perimetrals presenten un guix constant de 80 cm, i les parets interiors, de fàbrica similar, 60 cm (UE 2005, 2006, 2017). Val a dir que la totalitat de parets es troben a nivell de fonaments. L’existència de diverses fotografies antigues permet conèixer l’existència d’un portal d’accés a l’edifici ubicat a la paret de llevant (UE 2003) i que afrontaria davant mateix del lateral de les Voltes d‘en Galí.

565

Xavier ROCAS i GUTIÉRREZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 563-569

(al nord), així com diverses fotografies on es poden distingir parcialment les dues cases (Lloberas 1969, 106; Lloberas 1974, 257, il·lustracions 47 i 48; Terradellas 2005, 258-259). Val a dir que la placeta de l’Oli fou urbanitzada com a espai públic vers l’any 1850 quan Narcís Roure cedí el solar a l’Ajuntament (Lloberas 1969, 131).

La descoberta de les restes d’un antic pou que s’obra al carrer ens permet suggerir la hipòtesi que molt probablement es tractaria del pou que donaria nom al carrer de les Donzelles (Frigola 2006, 47). Amb un senzill mecanisme de bomba de manubri permetria poder poar l’aigua tant per la part de fora com pels habitants de l’edifici des de dins.

La urbanització actual d’aquest carrer i l’enderroc de les dues cases es va realitzar durant la Segona República, entre l’any 1932 i 1935, i fou deguda a la generositat dels germans Pella i Tort (fills de Pella i Forgas), en agraïment per haver batejat el carrer amb el nom del seu pare (Anònim,1934, 53; Lloberas 1959, 26, nota 18; ACBE, Hemeroteca: El Bisbalenc, 16/10/1931; El Bisbalenc, 7/10/1932).

Hores d’ara, les dues edificacions es troben documentades i preservades de les obres d’urbanització del sector, atès que amb la seva aparició s’ha modificat la totalitat del projecte d’instal·lació de les xarxes de serveis (inicialment centrades a tot el llarg del carrer), fent-les passar per l’espai lliure de l’antic carreró i evitant, d’aquesta manera, malmetre les estructures ara descobertes.

L’autorització pel rebliment indefinit de les restes fou concedida el dia 9 de novembre de 2010.

566

Figura 3. Carrer Pella i Forgas. Restes localitzades.

En aquest moment, i tenint en compte les limitacions que suposa no haver pogut excavar estratigràficament els dos edificis, podem aventurar, amb totes les reserves que calguin, que un dels dos immobles es dataria molt probablement de final del segle XVI - principi del segle XVII (casa 2), al qual s’adossaria un altre posterior (casa 1) de final del segle XVII o principi del segle XVIII. Ambdós edificis conformen una trama urbana ben diferent a l’actual, marcant un carreró estret i irregular, delimitat a cada extrem per dues placetes (Fig. 3).

La recerca documental ens ha permès retrobar els noms de l’antic carreró i places: carreró de les Donzelles i placeta de l’Oli (al sud) i plaça del Gra

La intervenció a la plaça de les Mesures Pel que fa a la plaça de les Mesures, la intervenció efectuada ha permès redescobrir les restes de diverses edificacions que corresponen, en aquest sector, a una illa de cases amb un pati interior a redós de la muralla, una estructura urbana ben diferent a l’actual. Avui dia, la plaça es troba delimitada a banda i banda per dos grans edificis: l’ajuntament Vell al nord i les Voltes d’en Galí al sud, ambdós construïts l’any 1835. (Fig. 4) La muralla (UE 6021) es localitza a l’extrem est de la plaça, paral·lela al carrer Ample, tancant aquest sector. El tram descobert, en tota l’amplada del carrer, correspondria a un petit fragment del recinte emmurallat que es localitzaria entre els antics portals Nou (o de la Carnisseria), davant el camí de Torroella i Peratallada, i el portal de Sant Jaume o del Raval,

Intervenció arqueològica preventiva en el nucli antic de La Bisbal d’Empordà (fase II del Pla Especial d’Urbanització) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 563-569

corresponent al camí de Palamós (Lloberas 1959, 27-28).

Al nord-est de la plaça, i recolzat a la muralla, es localitza un edifici que marca angle i que s’endinsa dessota l’ajuntament Vell. És el que hem anomenat casa 1 (UE 6022 i 6023).

Al nord-oest de l’àmbit es localitza un altre edifici (casa 2), el qual ve delimitat per un potent mur que tanca l’espai en el seu extrem occidental resseguint la trama urbana marcada pel carrer de Pella i Forgas (antic de les Donzelles) i l’antiga placeta del Gra. Aquest edifici es troba dividit interiorment per un seguit d’habitacions (en nombre de 4) amb murs de factura i parament diferenciat.

Entre les cases 1 i 2 es localitza un espai buit d’estructures que interpretem com un pati interior.

Resseguint longitudinalment tota la plaça (des del carrer de Pella i Forgas al carrer de les Mesures) es localitzen dues canals de desguàs bastides amb rajols que afecten (retallant-los en major o menor mesura), bona part d’elements descoberts en la intervenció.

El control arqueològic de la plaça ha consistit en el rebaix superficial de tota l’àrea, per tal de descobrir i documentar les restes que hi poguessin aparèixer. Un cop descoberts els diferents elements arqueològics, la intervenció s’ha limitat a excavar l’espai afectat per l’obertura de noves rases.

El fet afortunat d’haver trobat les dues canals longitudinals, així com l’evidència que alguns murs es trobaven retallats per la construcció d’aquesta (UE 6029=6033, 6034 i 6036) va suggerir la conveniència d’aprofitar el seu traçat a l’hora de soterrar les noves xarxes de serveis; solució que, sens dubte, ha resultat menys lesiva per a les restes (Fig. 4).

S’han realitzat, doncs, dues rases longitudinals que ressegueixen tot el llarg del carrer aprofitant els desguassos ja existents. Cada rasa té en els seus extrems la corresponent arqueta que fou instal·lada fora de l’àmbit pròpiament de la plaça, en el carrers perpendiculars (a ponent carrer de Pella i Forgas, ja controlat, i a l’est amb el carrer Ample).

L’obertura d’aquestes dues rases es va realitzar mitjançant treballs manuals i sota control de l’arqueòleg que subscriu. Tal com es preveia, tant en un cas com en l’altre, l’estratigrafia es va trobar molt malmesa, afectada directament per les dues canalitzacions d’obra. En el cas de la rasa 2, aquesta afectació es veié agreujada per la instal·lació d’un tub d’aigua anterior a la canal, el qual retallava encara més l’espai en una amplada de 60 cm per 50 cm de

567

Figura 4. Plaça de les Mesures. Restes localitzades.

fondària. Tots els murs que delimiten les habitacions 2 i 3 de l’edifici 2 (UE 6033, 6034 i 6036) es van trobar retallats, dificultant, en molt, entendre les diferents relacions estratigràfiques.

Pel que fa a la muralla, s’hi va realitzar un sondeig longitudinal d’1 m d’amplada per 2 m de llargada tot resseguint el seu parament interior, per tal d’intentar esbrinar la seva cronologia i la potència estratigràfica.

El resultat del sondeig va permetre descobrir que la muralla conserva una fondària de parament de 1,30 m d’alçada. Construïda retallant directament el subsòl natural, no s’ha recuperat cap material arqueològic.

Tal com ja s’ha dit abans, el fet afortunat d’aprofitar el traçat de les antigues canalitzacions de desguàs per soterrar les noves xarxes de serveis ha permès afectar el mínim les estructures descobertes. Així, les

Xavier ROCAS i GUTIÉRREZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 563-569

datació durant el segle XVII. A l’edifici 2 s’han constatat diferents fases constructives, marcades per canvis en el parament i, en algun cas, també per l’estratigrafia (quan aquesta s’ha pogut recuperar). L’habitació 1 correspondria a la construcció original (UE 6025, 6026, 6029 i 6033), amb un potent contrafort a l’angle de llevant. Datem aquesta construcció original entorn la meitat de segle XV. Posteriorment, s’hi recolza la paret UE 6036 i, en un moment posterior, les parets (UE 6034 i 6035).

Ambdós edificis conformen una trama urbana ben diferent a l’actual, marcant una illa de

568

dues cases amb un pati interior delimitada a llevant per la muralla i a ponent per el mur de tanca de la casa 2 (UE 6029=6033) i que donava a l’antiga Plaça del Gra. Coincidint amb la recerca Figura 5. Carrers de Pella i Forgas i plaça de les Mesures. Planta general de les arqueològica, la revisió de la troballes. documentació ens ha permès restes afectades per la nova instal·lació dels serveis ampliar les fonts de coneixement i proporcionar corresponen només als extrems dels murs UE 6033, nova informació sobre l’evolució històrica del carrer.

6034 i 6036, així com les restes molt malmeses d’un Així, la propietat d’aquest espai seria del Comú de la possible forn (UE 6069) que es vincula a dos forats Bisbal ja des de 1689 quan la Universitat compra a que retallen verticalment el mur UE 6026. Pel que fa a Pere Guitart Millàs l’edifici de l’Ajuntament que llavors la muralla, bé catalogat com a BCIL, resta preservada comprèn les “cases de Millàs” juntament amb els en tant que els tubs que l’han creuat (llum, telefònica i seus patis. El solar original se situa arran de muralla, aigua potable) s’han disposat en una cota superior, tot afronta amb l’església parroquial (romànica) per raó aprofitant el retall fet quan es construïren les antigues del cementiri i amb el carrer de la Carnisseria (actual canals (Fig. 4). plaça de Jacint Verdaguer). La porta principal donava En aquest moment, i tenint en compte que els llavors a la plaça del Blat o del Gra (Lloberas 1959, resultats de la recerca encara han d’entendre’s com 25, nota 7). preliminars, podem concloure que la muralla caldria A principi del segle XVIII (cadastre de 1716) el carrer datar-se, per documentació i paral·lels, a final del encara no existeix. El cadastre descriu el solar de segle XIII - principi del segle XIV, una datació que l’Ajuntament en dos edificis, una casa a la placeta de concorda amb aquella proposada per Marquès que les Mesures que serveix per “tenir lo concell” i que situa la seva construcció entre els anys 1280-1302 “consisteix en entrada seller dos estables y quatre (Marquès 1978, 69), tot i que, molt probablement, la patis baix y dalt en sis aposentos y en terradet “ i una fortificació no s’acabaria del tot fins ben entrat el segle altra casa “…ab lo sol cobert de la teulada y un poch XIV, ja que tenim constància que encara els anys de eixida que serveix per los Estudis de la nostra vila”.

1364, 1369 i 1375 hom treballa en aquestes defenses Aleshores el carrer de Pella i Forgas s’anomenava (Marquès 1995, 146-147; Frigola 2003, 12-13). Pel carrer “den Frugell”1. que fa a l’edifici 1, adossat a aquella, proposem una A final de 1834 i principi de 1835 el comerciant de

Intervenció arqueològica preventiva en el nucli antic de La Bisbal d’Empordà (fase II del Pla Especial d’Urbanització) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 563-569

teixits i robes construeix les Voltes d’en Galí, l’edifici que limita el carrer pel seu costat sud. L’edifici és d’estil neoclàssic i consta d’habitatge, botiga i magatzem robes. Aquell mateix any Galí paga la nova façana del Comú (problemes de lligament amb les altres parets de l’edifici). També d’aquest any 1834 és la venda, per part de l’Ajuntament, del solar de la cantonada de ponent que dóna al carreró de l’església i que aleshores es coneixia com a Joc de la pilota, i la construcció de dos forns als baixos de la casa consistorial (fins el 1905) (Lloberas 1959, 251, nota 3; Lloberas 1965, 90 i 278).

L’any 1928 es produeix la darrera reforma de l’Ajuntament (obra de Pelayo Martínez) que dibuixa l’edifici que ens ha arribat fins avui (Rocas/Piera 2005, 89; Terradellas 2005, 259-260).

El dia 27 de gener de 2011, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia va emetre informe favorable al rebliment indefinit de les restes, atès que l’excavació i registre

LLOBERAS, P. 1959, La Bisbal en la història i el record.

LLOBERAS, P. 1969, Un segle de vida bisbalenca.

LLOBERAS, P. 1974, La Bisbal, anys enrere 19001939.

MARQUÈS, J. 1978, Catálogo monumental de la provincia de Gerona. Fascículo V: La comarca del Bajo Ampurdán, Girona.

MARQUÈS, J. 1995, El govern episcopal de la Bisbal, Estudis del Baix Empordà 14, 137-149.

ROCAS, X. 1995, El Pla Especial de Protecció del Nucli Antic de la Bisbal d’Empordà, El Drac 25, 1415.

ROCAS, X., PIERA, A. 2005, Pelayo Martínez, arquitecte de la Bisbal, Revista de Girona 228, 8894.

TERRADELLAS, J. 2005, L’Abans. Recull Gràfic de la Bisbal d’Empordà (1867-1965).

havien estat exhaustius tot garantint la salvació dels seus valors culturals (Fig. 5).

FONS DOCUMENTALS I HEMEROTEQUES

BIBLIOGRAFIA ANÒNIM. 1934, La Bisbal. Primer Ajuntament de la República (14 d’abril de 1931 – 31 de gener de 1934).

Obra realitzada.

FRIGOLA, J. 2003, La Bisbal, Quaderns de la Revista de Girona 109, Sèrie Monografies locals 66, Girona.

FRIGOLA, J. 2006, Aiguats i aigua a la Bisbal, Gavarres 9, 46-48.

Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE) Hemeroteca: El Bisbalenc Fons Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. Cadastre 1716.

NOTES ACBE, Fons Ajuntament de la Bisbal, Cadastre 1716, 241 i 241 bis 1.

1

569

570

CA LA PRUNA (PALS, BAIX EMPORDÀ) Iñaki MORENO EXPÓSITO Àtics, s.l.

Entre els dies 13 i 24 d’abril de 2011 es va dur a terme una intervenció arqueològica a l’interior de Ca la Pruna que va venir a completar l’estudi històric que s’estava realitzant en aquells moments d’aquest edifici (Colomer/Fumenal inèdit), el qual havia de servir per a valorar l’impacte de la instal·lació d’un ascensor a la torre sud-est de la casa.

Ca la Pruna es localitza al poble de Pals. Es tracta d’una masia fortificada situada fora muralla, com succeeix amb d’altres masies del terme.

DESCRIPCIÓ DELS TREBALLS REALITZATS

Sondeig 1 S’obrí un sondeig de 2 m per 1,75 m. Una vegada aixecat el paviment actual aparegué un nivell de carbons d’uns 5 cm de potència, al qual li seguí un nivell de 30 cm de potència format per un estrat de terres de color marró fosc i, finalment, la UE 1004, terres de color marró clar amb gran quantitat de runa constructiva i plàstics.

Aquest darrer nivell, de cronologia d’època contemporània, es lliurava tant al mur lateral de tancament est, UE 1007, com a un altre mur, UE

Les tasques arqueològiques s’iniciaren amb l’obertura de diversos sondejos a la planta baixa de l’immoble per tal d’extreure’n noves dades que aportessin quelcom més d’informació sobre la història i l’evolució de l’edifici.

1005, coetani a l’anterior o més antic, que havia quedat arrasat durant les reformes dutes a terme als anys 70 del segle XX. També es pogué observar com aquest nivell cobria una canalització obrada amb morter de calç, la UE 1006, que es recolzava al mur UE 1005 i traspassava 571

Habitació est

37.00 msnm

36.00 msnm

Habitació soterrada

Sondeig 1 Sondeig 2

* Les cotes són aproximades Hipotètic nucli originari

Estructures excavades a la roca

Sondejos

PROJECTE:

PLANIMETRIA:

ARQUEÒLEG:

Intervenció arqueològica a Ca la Pruna. Pals, Baix Empordà

Iñaki Moreno Expósito Miriam Esqué Ballesta

Jose Ignacio Jiménez

ESCALA NUMÈRICA I GRÀFICA:

1:100

0

NOM:

5m

Original DIN-A3

Figura 1. Ubicació de l’habitació subterrània (ACOAC-Girona, Fons Ribot, expedients varis).

FULL:

DATA:

Planta general de Ca la Pruna

Juny 2011

02

Iñaki MORENO EXPÓSITO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 571-573

del sondeig. Aquí es repetí la fórmula de clavar una vareta metàl·lica d’encofrar obtenint idèntics resultats que al sondeig 1.

Figura 2. Vista general exterior de la masia.

572

el mur lateral UE 1007.

Sembla que amb aquesta canalització hi hauria un nivell d’ús que passaria just per sobre de la banqueta de fonamentació del mur perimetral UE 1007, i que durant les reformes dutes a terme a la dècada de 1970 es retallà aquest nivell, respectant la canalització UE 1006, reomplint tot l’espai de runa.

Un cop rebaixats 60 cm de potència d’aquest nivell es clavà una vareta de ferro d’encofrar per tal de sondejar si la roca mare estava gaire més fonda trobant que, com a mínim, en una fondària d’1,20 m més continuava el mateix nivell de runa sense arribar a detectar on aflorava el subsòl de granit.

Arribats a aquest punt es decidí donar per acabat el sondeig, tant per mesures de seguretat com per les minses possibilitats que oferia el mateix.

Sondeig 2 El segon sondeig es plantejà dins la torre sud-est de l’immoble, on estava previst instal·lar un ascensor.

Així es practicà un petit sondeig de 0,50 m per 1 m a l’angle nord-oest intern de la torre. En aixecar el paviment actual, aparegué la UE 2002, una capa de terres i runa exactament igual a l’apareguda al sondeig 1. Aquest nivell es rebaixà en 40 cm punt a partir del qual es feia impossible continuar amb l’extracció de runa donades les reduïdes dimensions

Soterrani Un cop finalitzats els dos sondejos es procedí a la documentació gràfica del soterrani abans esmentat.

L’estança estava buida de terres a excepció d’alguna petita acumulació de runa constructiva dipositada als anys 1970 en fer el cobriment del soterrani. Sembla ser que fins aquell moment l’estança funcionava com un nivell inferior sense cobrir, és a dir, no era un soterrani.

L’habitació amida 4,93 m per 4,35 m i compta amb una escala d’accés excavada a la roca, actualment tapiada. S’ha advertit que la meitat oest de l’habitació és excavada a la roca i el pronunciat pendent d’aquesta fa que l’altra meitat sigui obrada amb murs de pedra i morter de calç, UE 1005 i 1007.

En quant al mur UE 1005, que en aquesta habitació es pogué veure tot el seu alçat sud, comptava, encastada a l’obra, amb una rajola decorada en blau i morat, producció catalana datable de la segona meitat del segle XVI. D’altra banda, també es documentà com el mur de tancament est, UE 1007, comptava amb un reforç interior a manera d’escarpa que es recolzava dins una rasa o canalització excavada a la roca que travessa l’habitació en direcció nord-sud; potser es tracta d’una rasa constructiva de fonamentació de l’esmentada escarpa o, d’altra banda, podria tractarse d’un retall relacionat amb alguna activitat industrial que es dugués a terme en aquest espai.

A banda d’aquestes estructures es documentà a tocar dels angles nord-est i nord-oest unes estructures encarades i excavades a la roca que es podria tractar probablement d’encaixos per suportar alguna mena de maquinària ara desapareguda.

Habitació est Finalment, es va documentar l’habitació est de l’immoble, que també comptava amb una sèrie d’encaixos practicats a la roca i que es podrien relacionar amb algun tipus d’activitat productiva industrial, possiblement un molí d’arròs.

CONCLUSIONS Les reformes dutes a terme durant els anys 70 del segle XX alteraren en gran manera la fisonomia de la

Ca la Pruna (Pals, Baix Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 571-573

casa, fent desaparèixer tancaments substituint-los per arcs, i alterant l’estratigrafia original i fent rebliments de runa constructiva.

La torre sud-est, molt probablement, forma part del conjunt edilici més antic de la casa. Malgrat que tradicionalment se li ha atorgat una cronologia medieval, no es descarta que sigui d’època moderna, a partir del segle XV, i que funcionés lligada al mas originari, menys complex que l’actual, suposant un mètode defensiu eficaç, més tenint en compte l’existència d’un molí arrosser al mas, concessió testimoniada ja al segle XIV. És possible que el mas originari tingués com a façana el mur septentrional del pati interior, i que la construcció es perllongués vers el nord. Així, la torre sud-est funcionaria de manera exempta amb aquest mas. Aquest fet suposa que les ales laterals i el cos frontal de la casa actual són afegits posteriors.

El sondeig 1 no ha pogut aportar gaire informació a causa de l’absència, novament, d’estratigrafia arqueològica. Únicament una estructura, el canal de desguàs UE 1006, s’ha conservat íntegre. Sembla ser una estructura antiga, recolzada al mur UE 1005 -amb una datació postquem de la segona meitat del segle XVI- i que traspassa el mur UE 1007, coetani o posterior a l’anterior mur. Avui, i atesa la visió parcial de l’estructura, no estem en condicions d’atorgar una funcionalitat concreta a la canalització ni de relacionar-la amb altres estructures.

Tant les estructures excavades a la roca a l’habitació sud-oest del mas com les descobertes a l’espai semisoterrat a tocar de la torre, s’han de relacionar amb algun tipus d’activitat productiva. Atès que es coneix per fonts documentals l’existència en aquest mas de molí d’arròs, no es agosarat pensar que estiguessin relacionades amb el processament d’aquest cereal.

BIBLIOGRAFIA ALCOBERRO, A., NOGUER, J. 1998, Pirates, corsaris i torres de moros, Ajuntament de Palafrugell - Diputació de Girona, Palafrugell.

BADIA, J. 1977, L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. 1, Diputació de Girona, Girona.

CORREDOR, A.M. 1999, Noticies disperses sobre algunes edificacions fortificades de Pals, Estudis del Baix Empordà 18, Patronat Francesc Eiximenis, Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà.

COLOMER, J., FUMANAL, M.A. 2010, Informe historicoartístic. Torre d’angle de Ca La Pruna. Pals Baix Empordà, Àtics s.l., Mataró. Informe inèdit.

NOGUER, J. 1986, Les torres de vigilància i de defensa de la Costa Brava, Revista de Girona 116, Diputació de Girona, Girona.

VERT, J. 1988, Pirateria i masos fortificats del Montgrí i el baix Ter, Papers del Montgrí 7, Aproximació al patrimoni històric del Montgrí.

573

574

INTERVENCIONS A LA VILA VELLA DE TOSSA DE MAR (LA SELVA) Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ, David VALLDAURA RIPOLL Janus, s.l.

Entre la primavera de 2010 i l’hivern de 2011 s’ha dut a terme tot un seguit d’intervencions arqueològiques a Tossa de Mar que han tingut com a denominador comú un projecte per rehabilitar i construir nous habitatges en el sector més turístic d’aquesta població selvatana. Els edificis corresponents se situen a l’interior del recinte de la Vila Vella, que té la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional segons decret de 3 de juny de 1931, publicat a la Gaceta de 4 de juny de 1931, i, posteriorment, confirmat per decret

com la rehabilitació i construcció d’un edifici al carrer Abat Oliva 2.

Les diferents intervencions han tingut finalitats i resultats molt diversos. Tot seguit se’n farà un petit repàs, intentant aclarir l’evolució històrica que es pot descobrir en aquesta zona de Vila Vella a partir de les intervencions efectuades per nosaltres.

de 22 d’abril de 1949, publicat al BOE de 5 de maig de 1949. Es tracta del Projecte bàsic de rehabilitació de tres habitatges a Vila Vella. Carrer Abat Oliva, 16 i carrer Albert del Castillo, 4 i 6, efectuat per l’empresa Sideros S.A., al que cal afegir la previsió de construir un nou habitatge al carrer Albert del Castillo 2, així

Aquest carrer, que se situa a la part més elevada de Vila Vella, és el darrer espai urbanitzat d’aquesta zona, al sud-est del recinte murat. En aquesta zona hi vam intervenir de forma exhaustiva, ja que es van realitzar sondejos en el número 2 (lliure de construccions), que varen comportar una excavació en extensió, i es

Figura 1. Situació de les intervencions.

CARRER ALBERT DEL CASTILLO 2, 4 i 6

575

Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ, David VALLDAURA RIPOLL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 575-578

576

va fer el control dels rebaixos previstos als números 4 i 6.

En el número 2, la finca situada més al sud, es varen efectuar 4 sondejos el 2010, situats de forma estratègica. Dos sondejos es varen realitzar als límits del solar, un just a la zona on es marcava una baixada més pronunciada cap a la línia costanera i la platja d’Es Codolar (l’espai més proper al camí de la costa), i l’altre paral·lel al carrer Albert del Castillo, al costat de l’accés al solar. Aquests sondejos donaren resultats negatius. Els altres dos sondejos s’ubicaren a la part superior de la finca, al centre del solar, on el terreny era més planer, i donaren resultats positius, ja que s’hi varen localitzar materials ceràmics, així com alguns retalls que feien pensar en restes d’època ibèrica.

La subsegüent excavació en extensió es va centrar en aquesta zona planera, i es varen documentar tres fases ben diferenciades. Per una banda, tot l’espai excavat estava ocupat per un nivell o rebliment de dimensions importants corresponent a l’època moderna i contemporània (els materials així ens ho indicaven: blaus moderns i vidrades bàsicament, tot i contenir restes de ceràmica ibèrica), que feia pensar en un anivellament. Aquest s’hauria realitzat en el moment en què es va decidir urbanitzar la part alta del turó que forma el carrer Albert del Castillo i molt possiblement el proper carrer Abat Oliva. Es tractaria de cobrir i arranjar tot l’espai per construir una plataforma planera on poder bastir les edificacions.

La roca natural, que té irregularitats, queda amagada sota aquest nivell aportat per l’home i es crea una àrea que permet aprofitar tota l’extensió de què es disposa.

En l’excavació es varen localitzar diferents murs

en un estat de conservació irregular, que podrien correspondre a aquesta fase construïda. De fet, hi ha algunes fotografies antigues que demostren que aquest indret va estar ocupat per algunes construccions a principi del segle XX i anteriorment.

La cronologia d’aquest anivellament es pot situar en època moderna-contemporània, probablement en els segles XVIII-XIX. A continuació, va aparèixer un retall de grans dimensions del que es desconeix la funció ja que no es va excavar totalment. El límit de l’excavació no va permetre veure com salvava el desnivell de la zona i solucionava el problema del pendent natural del turó de Vila Vella. Però si que es va localitzar una rasa que hi anava a parar des de l’est i que feia pensar en una estructura per a contenir algun líquid o relacionada amb la decantació de líquids.

Al seu interior, els materials recuperats mostraven una datació més reculada, que ens podria fer arribar al segle XVI-XVII, amb ceràmica de reflex metàl·lic, esmaltades indeterminades i reduïdes de cuina.

Finalment, es va localitzar material ceràmic que corresponia a l’època ibèrica, juntament amb alguns forats de pal i rases, sense cap altra estructura relacionada.

Cal relacionar aquests materials amb el fet que en aquesta zona sembla que hi ha documentada una ocupació d’època ibèrica, que s’hauria de buscar, tanmateix, en el lloc més elevat del turó. Les possibles estructures i les restes relacionades amb aquest assentament no s’han arribat a descobrir mai, i el nostre cas no s’ha tractat d’una excepció.

Pel que fa a les cases que ocupen els números 4 i 6 del mateix carrer, els resultats de la nostra intervenció arqueològica foren negatius. La roca del subsòl aflorava sota mateix dels paviments dels habitatges moderns, aprofitant-la, fins i tot, per a fonamentar els murs dels edificis, i tots els espais buits estaven reblerts amb el mateix anivellament que es localitzava al número 2: gran quantitat de material modern barrejat amb alguns indicis antics de poca entitat (ceràmica ibèrica).

CARRER ABAT OLIVA 2 i 16

Figura 2. Planta del carrer Albert del Castillo 2.

En aquest carrer es va intervenir als números 2 i 16.

El número 2 és un solar situat a l’extrem sud-est de la Vila Vella, a sobre mateix de la platja d’Es Codolar, davant del Museu Municipal. És una parcel·la de planta rectangular ubicada en

Intervencions a la vila vella de Tossa de Mar (la Selva) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 575-578

un indret on el subsòl natural experimenta un acusat desnivell d’est a oest. La superfície del terreny, considerablement planera en la seva major part, es troba entre 2,50 i 3 m per sobre del nivell de circulació de la veïna plaça, alhora que tot el costat sud-est del solar i els terrenys circumdants, atès al fort desnivell del terreny, assoleixen una cota que arriba a ser entre 4 i 7 m més enlairada que el nivell de circulació de la major part de la finca.

El solar està ben delimitat per murs de diferents èpoques en cadascun dels seus quatre costats. Al nord-oest trobem un mur de contenció de les terres de l’interior del solar, clarament de factura moderna, però fonamentat en una estructura més antiga (a la part interna es pot observar encara el parament més antic de la construcció, que mostra el brancal d’una porta). El mur sud-est pertany segons tots els indicis a la casa que hi havia antigament en aquest solar.

Pel que fa al mur sud-oest, trobem que la meitat sud sembla pertànyer també a la casa que hi havia en el solar, i la meitat nord és un mur de contenció refet fa una dècada, quan es varen dur a terme diferents actuacions per millorar l’estabilitat i la consistència d’aquesta estructura.

Davant dels desnivells i les característiques del solar, es va optar per dividir l’espai en dos i iniciar el rebaix de la zona més propera a la costa, deixant les terres a la meitat no excavada.

A mida que es va anar rebaixant es va localitzar part de l’abocador contemporani en què s’havia convertit la finca en els darrers 30 o 40 anys. Varen anar apareixent tota mena de deixalles: des de la runa que es podia anar acumulant en les reformes d’una casa, fins a plàstics, ampolles de vidre de tota mena, llaunes de conserves, sabates, joguines ... I tota la tipologia de plats, olles, cassoles i coberts que formaven l’aixovar d’una casa a principi del segle passat.

Com que l’abocador semblava no acabar i cada vegada era més difícil evacuar les terres es va decidir una reducció d’espai. Es va optar per fer un sondeig de 2 m per 2,5 m a l’angle sud-oest. En total, el sondeig va baixar fins al 3,50 m, i es pot afirmar que la seqüència estratigràfica (arqueològicament parlant) en aquest punt tan sols tenia 50 cm. Els 3 primers metres formen part de l’abocador contemporani.

Sabem que fins a principi del segle XX, aquest solar va estar ocupat per una casa de dues plantes, fet testimoniat per unes fotografies localitzades conservades a l’Arxiu Municipal de Tossa de Mar. Aquestes fotografies no s’han pogut datar amb

Figura 3. Imatge de l’abocador del carrer Abat Oliva 2.

precisió, tot i que han de ser anteriors als anys 30 del segle XX, on altres imatges mostren que aquesta casa ja no existia.

Ens trobem, doncs, davant d’un solar que fins a la dècada dels anys 20 del segle XX va estar ocupat per una casa, una construcció que hem de situar cap a la primera meitat o a mitjan del segle XIX (potser amb un origen anterior). L’interior de la finca ha mostrat un nivell d’abocador que assoleix una potència de 3 m, que cal situar en època contemporània i que ens porta directament fins l’enderroc de l’edifici. Els materials que s’han anat recuperant no resulten de cap interès, ja que son deixalles acumulades en aquest punt, utensilis i objectes prou propers en el temps com per estar encara en la nostra memòria. I a partir d’aquest punt tan sols es va localitzar el nivell d’enderroc de la casa, amb materials constructius contemporanis i pocs fragments ceràmics sense massa incidència a nivell de conclusions.

Pel que fa al número 16 del mateix carrer, es va realitzar el control arqueològic de les obres que s’hi varen dur a terme entre maig i principi de juny de 2010. Es volien documentar les possibles restes arqueològiques que contingués el subsòl d’aquesta finca.

577

Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ, David VALLDAURA RIPOLL Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 575-578

Desprès de la retirada de la runa del propi edifici i del nivell de preparació dels paviments de la casa, va aparèixer la roca natural arreu; de fet, els murs de l’edifici s’hi fonamentaven directament. No es va localitzar cap fragment o estructura arqueològica que indiqués una ocupació més antiga de l’indret, anterior a la construcció de l’edifici actual.

CONCLUSIÓ Davant dels resultats obtinguts amb aquestes 5 intervencions, es pot dir que la zona sud-est de Vila Vella aprofita el pendent de la muntanya per construir carrers i habitatges. A la part més elevada hom va anivellar el terreny per bastir els edificis i a la part més baixa es va retallar i aprofitar la roca del subsòl per fonamentar les construccions. En qualsevol cas, estem sempre parlant d’època moderna i contemporània, ja que els materials i les estructures observades per nosaltres no arribarien més enrere del segle XVII, tot i la presència dels pocs materials

578

d’època ibèrica de la part alta del turó.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1983, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 3: La Garrotxa, el Gironès, la Selva, Editorial Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

AA.VV. 1991, Catalunya Romànica, vol. 5: El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany, Editorial Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

LLINÀS, J., MERINO, J. 1998, El patrimoni de la Selva. Inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca, Consell Comarcal de la Selva, Santa Coloma de Farners.

SUREDA, M. et al. 2007, L’església vella de Sant Vicenç (Tossa de Mar, La Selva), Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona - Fundació Caixa Catalunya, Girona.

ZUCCHITELLO, M. 1998, Tossa: La formació d’una vila. El comte, l’abat i els tossencs (segles IX-XII), Quaderns d’Estudis Tossencs, Tossa de Mar.

SANT ANTONI DE PÀDUA (SANT JOAN DE LES ABADESSES, EL RIPOLLÈS) Joaquim GRAU SALVÀ Àtics, s.l.

Entre els dies 19 i 29 de desembre realitzàrem1 al lloc anomenat Sant Antoni de Pàdua, de Sant Joan de les Abadesses, una sèrie de rases i sondatges.

La intervenció fou motivada per la necessitat de saber, per part de l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, de la presència de restes anteriors.

El lloc anomenat Sant Antoni de Pàdua està ubicat a migdia de la població de Sant Joan de les Abadesses (Fig. 1), ubicat en un turó de 1.019 m d’alçada sobre el nivell del mar, dominant el pas que, per llevant, mena a Ripoll des de Camprodon i, més enllà, des

conservades es va procedir a actuar en dues fases: en primer lloc realitzàrem una sèrie de rases i sondatges al voltant de l’edifici de l’hostatgeria, mentre que en la segona fase s’actuà a l’interior de dit edifici.

A l’exterior realitzàrem un total de 5 rases (Fig. 2) i dos sondatges. Quatre rases es realitzaren a la part posterior (est) del conjunt, mentre que la cinquena es realitzà al davant de l’entrada (oest). De la mateixa manera, un sondatge es realitzà a la part posterior mentre que l’altre a la part davantera.

Els resultats de tots aquests sondatges van ser

de la frontera amb França. Seria, doncs, un lloc estratègic per a controlar el pas cap a la frontera amb l’estat veí.

Sant Antoni de Pàdua està format per tres edificacions: una és l’església del mateix nom; la segona és una hostatgeria relacionada, en primer moment, amb la casa del rector de dita església; i la tercera és un petit paller. Documentalment havia quedat constància que a Sant Antoni de Pàdua hi havia hagut una torre, l’anomenada torre de Montsalvatge. Per tal d’esclarir l’existència d’aquesta es realitzà la intervenció i, paral·lelament, una cerca documental als arxius, realitzada per Miquel Àngel Fumanal i Joel Colomer.

negatius.

La segona fase dels treballs consistí en veure la seqüència estratigràfica que quedà coberta per la construcció de l’edifici de l’hostatgeria, lloc on, suposadament, s’aixecava la torre de Montsalvatge.

Per raons constructives de l’edifici ens centràrem a excavar el rebedor d’aquest (aparentment el cos més antic) i l’estança immediatament al nord d’aquest (entrant a la dreta). Alhora, es realitzaren unes cales a les parets oest i nord d’aquesta estança per tal de veure’n el parament original.

Els treballs a l’interior de l’edifici consistiren, doncs, en aixecar el paviment de l’habitació d’entrada (zona 1), rebedor, per tal de seguir la seqüència estratigràfica fins arribar a nivells geològics. Així mateix, també es realitzà un sondatge a l’habitació immediatament al nord del rebedor (zona 2).

DESCRIPCIÓ DELS TREBALLS Metodologia Per tal d’establir l’existència de restes anteriors a les FC

DI

I PR

A

D

il

ST

O C

DR

Mas Guixer

BO

Cal Manyo

S

a

mí Ca

lM a de an la Pl

Mas Pedrer

D

de

Cal Rei

D

n

Sondeig 1

t

An

Peti

A

i ton

n

t o

AA AA AA

Can Setcases

D

BO

t

nt Sa

olí

D

AA

BO

AB

el

e

D

Font de Cal Rei

RA DI

Tu ró d

lt de Da rrat Se

Lurdes

d

BO

M o l í

esòs

í del

D

D

D

21 GI-5

er de Carr

BO

I

DI

Sant Antoni planta baixa Cam

c

D I

d e l

D I

BO

O

D

AA

ni San t An to

D I

Camí de

P l a n a

del

ar

BO

AA

D

A rça ma l a

D AA

DI

Pla

r

a n y o

a

ra d '

D

M

B

R

ie

D

I D

el Molí Petit

AA

C a l

D

D

I D

D I

D I I

a

ov

D I

RA

AA

l

C

D

I

AA D I

i

l

I

D I

E

AN

T

BO

s de

Escola Abadessa Emma

I I

D I

D I

DI

AN

I

n ti Me

Torre Rodona

AA

RA

I

S

T ON

de

D I

I

D I

DI

Palau de l'Abadia

D I

D I

v

D

AA

DI

o

D

D

Sant Joan de les Abadesses

DI

DI

C

la Fàbrega

I

DI

nt

Ca

D I

CE I

DI

D I

D I

Font dels Estudiants

I

u dre An

M.

CEIP Mestre Andreu

r re

ep JosDI I CE I

Plaça de Torras i Bages

To

stre

de les rent T or

D I

Me

DI

Gu ifr é

t erra nS mo Ra

l de

del

C. D I

te

Ajuntament Monestir de Sant Joan

D I

D I

vira Ro

Plaça Major

I

D

DC

re

rio

DI

I

D I

Pe

C

DI

I

Co m

r ajo rM rre DI

stre Me

r de

e

D I

D I

rre

r ar

DI

D I

AA

eig ss Pa

DI

ls

D I

J. Anselm Clavé PR PR

D I

I

DI

or

D I

D I

DI

D I

DI D I

d

PR

del

ella Com de I

C.

Ca

DI

er

D I

C.

Sant Pol

DI

Plaça de sà us l'Escultor Jujol eJ

Àrea d'intervenció

D DC

AA

DC

D

D

D

AA

el Coll d'en Sequer

D

AA

D

BO

D

Collet de Cal Manyo

Turó de Mon

D

AA

D

D BO

D

D

Sant Antoni

r e

T S

S

B

a c

e

l

C'

Rasa 4

l

m Ca

í

O

d e AA

An

ton i a M on

tsalva tge

T A

T e u l a

D AA

Quintans

E

BO

S

D

Font de la Teula Font de les Llances

D

BO

A N T

BO

del

A N T O N I

D

el Q u eró s d e

D

Querós de Baix

D a lt

BO

de

Font del Querós

T or

e les

d

nc Lla

N

Ri

Intervenció arqueològica al conjunt de Sant Antoni de Pàdua

ESCALA NUMÈRICA I GRÀFICA:

1:5000 Original DIN-A3

0

250 M

NOM:

re n t d e

M U

c B a

el Querós de Baix

BO

C a l C a ir e

Plànol de situació

DATA:

n Torren t de Mo

D

B o s

B osc

AA

INTERVENCIÓ:

Sa nt

DR

D

S

l a

D

Cam íd

Sondeig 2

BO

de

el Querós de Dalt

C

les Llances

s e u C r

D

A

R

BO

Planavès

B o i x a r a l

P l a

AA

D

R

Rasa 2

Zona 2

de

u D

D

E

S

Planavès

D

A'

B

nt

Q

s T r e

d

D

AA

Font dels Vermells

D

Can Boixaral

C B'

T orre

Can Creuet

AA

BO

de D

C

de

Q uintans

Font de Planavès

D

Talaia de Sant Antoni D

A

s

D

ó

A

A

L

O

l e s

D

A

ós

D

21 GI-5

d e

P

RA

Camí de San t Anto ni

E

D D

Margera

Q u er

B a c

D D

D D

D

Rasa 5

T

AA

les Feixes

Rasa 1

Alçat façana occidental

BO D

Rasa 3

Zona 1

n i

Novembre 2011

EXCAVACIÓ:

FULL:

01

Figura 1. Plànol de situació de Sant Antoni de Pàdua (dins el cercle).

ESTUDI HISTÒRIC:

Miquel Àngel Fumanal Pagès

ESCALA NUMÈRICA I GRÀFICA:

PLANIMETRIA:

Jose Ignacio Jiménez

1:250

0

12.50 M

NOM:

DATA:

Planta baixa

Gener 2012

FULL:

03

Original DIN-A3

Figura 2. Planta general del grup d’edificis amb indicació de les rases i sondatges realitzats.

579

Joaquim GRAU SALVÀ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 579-580

Zona 1 Es tracta d’una habitació rectangular, amb cinc accessos, dos a la part est i un a cadascun dels altres laterals. Ens motivà a realitzar l’excavació en aquesta zona el fet que, exteriorment, queda clar que aquest és el primer cos de l’edifici, mentre que la resta són afegits. Així, doncs, esperant trobar material que ens ajudés a datar la construcció d’aquest edifici, iniciarem l’excavació. Es detectaren les següent unitats estratigràfiques: U.E. 2001: paviment actual de circulació, fet amb lloses de pedra lligades amb ciment. Era un paviment modern, de menys de 20 anys d’antiguitat, que encara conservava rastres de fusta a sota.

U.E. 2002: paviment sota la U.E. 2001, fet amb pedra local (gresa), molt ben encaixada, i amb molt poc morter de calç blanca per ajuntar-la.

U.E. 2003: nivell de terra argilosa, de color vermellós, sota la U.E. 2002.

U.E. 2004: nivell de terra cremada, situat a la cantonada nord-est de l’habitació.

Cap d’aquestes unitats estratigràfiques va donar positiu pel que fa a estructures arqueològiques 580

Zona 2 Es realitzà un sondatge de 2 m per 2 m amb els següents resultats: U.E. 3001: nivell de circulació actual, antic empedrat lligat amb formigó, del que s’havien després algunes lloses.

U.E. 3002: nivell de terra que cobria directament el terreny natural.

Cap d’aquestes unitats estratigràfiques va donar positiu pel que fa a estructures arqueològiques.

Cales parietals A les parets nord i oest del rebedor de l’hostatgeria es realitzaren cales verticals per tal de descartar la presència d’elements defensius en el parament original de l’edifici, tals com espitlleres.

Aquestes cales posaren al descobert les diferents capes de calç que s’havien anat aplicant al llarg dels anys, mil·limètriques, sobre un estucat que cobria el mur original de l’edifici. Aquest estucat tenia un gruix variable, depenent de la quantitat de morter que quedava entre les pedres, tot i que a una profunditat de màxima 8 cm es localitzà el mur original, el qual no presentava traces de l’existència d’elements

defensius propis d’elements fortificats.

S’ha de destacar, d’altra banda, a la paret nord, la presència d’un sòcol de 0,60 m d’alçada, que correspon a l’aprofitament i embelliment d’una banqueta de fonamentació que eixampla el mur 15 cm, corresponent a la fase inicial de l’edifici.

També es pogué constatar que la porta nord de l’estança va ser oberta a posteriori, en el moment de construir-se la dependència a la que donava accés.

CONCLUSIONS Després de l’actuació arqueològica podem descartar l’existència d’una estructura anterior a les que es poden observar avui dia. Si bé l’edifici ha patit reformes i refaccions, així com l’afegit de cossos laterals, l’estructura principal de l’edifici creiem que es construí ex novo.

La manca de nivells arqueològics associats al moment constructiu de l’edifici impossibilita la datació d’aquesta construcció, tot i que, per l’estil arquitectònic, no creiem que sigui més antic de la primera meitat del segle XVIII. L’únic nivell en el que aparegué material arqueològic és el que consideràrem nivell de terraplenament en el sondatge 2. Aquest nivell, de 45 cm de potència, ens proporcionà un lot de material ceràmic bastant heterogeni i remenat, amb ceràmica que va des del blau català de la ditada fins a les porcellanes decorades amb base blanca. Atesa la seva ubicació i la seva composició, no creiem que sigui determinant a l’hora d’establir una cronologia pel lloc. L’únic que ens indica és una freqüentació de la zona des de mitjan segle XVII fins a l’actualitat.

Altrament, entre les pedres que formaven el primer enllosat (U.E. 1002) de la zona 1, hi aparegué un fragment de plat fet de ceràmica vidrada marró, que no ens serveix per a fixar una data concreta de construcció d’aquest paviment.

Finalment, les cales realitzades a les parets del cos central de l’edifici testimonien que sota la capa de calç els murs corresponen als d’una construcció civil, sense rastres d’elements defensius que fortifiquessin l’estructura.

NOTES 1)

La intervenció comptà amb l’ajuda d’Albert Aulines (Àtics,

S.L.).

REDESCOBRIMENT DEL BALUARD DE SANT FRANCESC (GIRONA, EL GIRONÈS) Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

Durant la primera quinzena del mes de juliol de 2011 es va portar a terme un control arqueològic a la plaça Calvet i Rubalcaba, a la zona més propera al monument als caiguts de la Guerra del Francès, en el nucli urbà de Girona.

La intervenció va estar promoguda per la materialització d’un projecte endegat per l’Ajuntament de Girona que preveia la regeneració urbana del carrer Migdia, que incloïa, entre d’altres actuacions, la substitució de la xarxa de clavegueram en determinats espais i també el canvi de paviments i

defensa per recolzar aquesta edificació.

El baluard de Sant Francesc es va aixecar el 1655 amb materials provinents de l’antic Hospital de Santa Caterina, que es localitzava a l’actual plaça del Mercat, i que va ser enderrocat per construir el nou recinte murat, obligant el trasllat de l’hospital a l’interior de la ciutat. Algunes restes d’aquella construcció serveixen de base per al monument als defensors de la ciutat de Girona durant el setge de 1808-1809, anomenat del Lleó, construït el 1909. El baluard va ser enderrocat el 1932 i la seva figura imponent encara es pot veure

voreres en aquest carrer i zones adjacents. Al seu extrem est les obres s’iniciaven a la plaça Calvet i Rubalcaba (la plaça del Mercat).

En aquest espai de llevant, amb l’aixecament del paviment que cobria la zona situada entre la façana de ponent del Mercat Municipal i la part conservada del baluard de Sant Francesc, es va localitzar un mur de grans dimensions just sota les llambordes del nivell de circulació actual. La ubicació exacta del tram de baluard descobert era al costat de la façana sud del Mercat Municipal d’Abastaments de Girona, a l’extrem sud-est de l’antic recinte emmurallat de la ciutat.

Atès que la muralla i el baluard tenen la categoria de Béns Culturals d’Interès Nacional, qualsevol actuació que els pogués afectar s’havia de realitzar sota control arqueològic.

Pel que fa a la fortificació de la ciutat en època moderna s’ha de dir que, a la segona meitat del segle XVII, Girona i les comarques del nord varen esdevenir un camp de batalla constant. França envaïa l’Empordà periòdicament i Girona era la primera plaça estratègica de tota la Península.

La muralla encerclava la vila, i a partir de la invasió de 1652 es varen dur a terme tota una sèrie de disposicions i mesures per tal de blindar la ciutat davant dels constants atacs i del perill de setges. Es varen enderrocar tots els edificis que quedaven fora muralla, es varen construir els baluards i els fortins, i a partir del 1653 s’inicià la construcció del castell de Montjuïc (enllestit el 1675) i de quatre torres de

en fotografies antigues d’aquesta zona, que mostren la grandiositat del recinte murat modern.

Després del inici de les obres i de descobrir part del traçat de la muralla del segle XVII, la nostra actuació arqueològica es va centrar en la localització, la neteja i la documentació del mur corresponent al baluard de Sant Francesc, límit del perímetre emmurallat de la ciutat moderna, de 4.440 m2. Es va optar per obrir tota

Figura 1. Vista general de la construcció localitzada.

581

Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 581-583

Figura 2. Plànol de la muralla (font: Iglésias 2003).

582

la planta de la muralla moderna en extensió i intentar deixar les cares interna i externa marcades de forma que resultés fàcil d’identificar les seves amplada i forma.

LES TROBALLES El pany de mur localitzat, igual que la resta de la muralla, s’havia aixecat marcant un suau talús extern.

El baluard s’havia fet construint per la part exterior el mur carreuat, ben dibuixat i definit, i per la part interna una paret que baixava recta i construïda en poca alçada, ja que no havia d’aguantar pes ni tampoc es veia afectada la seva funcionalitat. El seu interior es va anar reblint amb pedres de dimensions variables i còdols, però predominant les de mida mitjana i petita, amb una quantitat important de morter per unir-les, i sense massa cura (ja que simplement era el reble i el que calia era que resultés una construcció forta i preparada per a la defensa de la ciutat quan fos necessari).

Per la part interna, l’espai localitzat dins del baluard, la paret baixava entre 60 i 90 cm, marcant filades ben definides, fetes amb pedres poc escairades i preparades, i amb poc morter.

A la part externa les filades estaven molt més marcades, ben construïdes i delimitades, formant un mur de molt bona qualitat per poder desenvolupar la seva funció de manera impecable. A més, tenia una cornisa decorativa de rajoles, que se situava a 1,30 m del nivell superior aproximadament.

A l’exterior l’alçada de la muralla arribava a tenir entre 3,55 i 3,70 m. La llargada total que es va deixar al descobert era de 34,95 m, mentre que la seva amplada era de 3 o 3,5 m.

Es va poder veure com la construcció havia estat destruïda i arrasada en època moderna, amb la planificació i el desenvolupament urbanístic de l’eixample gironí, rebaixant l’edificació fins a la cota necessària per terraplenar i situar el nivell de circulació desitjat. I en aquest cas es varen localitzar tres murs de dimensions reduïdes que s’hi relacionaven directament, dels que no es va poder esbrinar la funció ni copsar l’estructura de la que formaven part atesa la necessitat de replantejar la zona de les troballes dins la intervenció, així com la seva incorporació a un renovat i ampliat projecte.

A més, la claveguera contemporània que es va localitzar a la zona nord del baluard, completava el panorama que mostrava el mercat d’abastaments.

Redescobriment del baluard de Sant Francesc (Girona, el Gironès) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 581-583

Juntament amb els lavabos de la mateixa infraestructura, formaven un conjunt construït durant la dècada dels 40 del segle XX, que es va fer per donar uns determinats serveis a una ciutat en ple creixement.

Aquesta estructura destruïa i travessava el mur del baluard d’est a oest, i sols es podia observar la part superior de la seva construcció. Estava feta amb grans lloses i pedres planes que tapaven la part interna de la canalització, unides amb morter de calç que segellava les escletxes entre les lloses evitant l’entrada de qualsevol element a l’interior del canal. El mur del baluard es va haver de rebaixar entre 1,20 i 1,30 m per poder encabir aquesta canalització.

Feia uns 3,85 m de llarg per 1,30/1,40 m d’amplada, i no es va poder comprovar quina era la seva fondària atès que no es va destapar en cap moment ni es va aixecar cap llosa durant la seva descoberta ni neteja.

També s’ha de dir que aquesta infraestructura d’època contemporània s’unia a una altra de característiques idèntiques que discorria paral·lela a la façana exterior de la muralla i anava a parar a la zona dels lavabos.

Les dues canalitzacions devien portar les aigües residuals de la zona del Mercat i dels lavabos construïts per donar servei a aquest edifici, respectivament, fins a la xarxa general, que no estaria massa allunyada d’aquest indret, potser molt propera a l’actual carrer.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1981, El Gironès, La Selva i La Garrotxa, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 3, Ed. Enciclopèdia Catalana.

AA.VV. 1983, Girona i els seus barris, Ajuntament de Girona, 131-142.

AA.VV. 1990, Història de Girona. Ateneu d’Acció

Cultural (ADAC).

AA.VV. 1992, Girona ciutat. Catàleg de plànols de la ciutat de Girona de del segle XVII al XX, COAC. AA.VV. 2002, Història del Gironès. Diputació de Girona.

BURCH, J., NOLLA, J.M., PALAHÍ, Ll., SAGRERA, J., SUREDA, M., VIVÓ, D. 2000, La fundació de Gerunda. Dades noves sobre un procés complex de reorganització d’un territori, Empúries 52, 11-28.

BUSQUETS, J., SIMON, A. 1993, Girona al segle XVII, Quaderns d’Història de Girona.

BUSQUETS, J. 1994, La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (16261683), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Ajuntament de Girona.

CALLAVÉ, S., LLOVERAS, M.J., MARGALL, J., PALAHÍ, Ll., PRADOS, A. 2006, Excavacions a l’entorn de l’Hospital de Santa Caterina. Girona, VIII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Roses, 619-630.

DIAZ, C., TORRES, F. 1998, Historia de las fortificaciones y alojamientos militares de Girona, Institución Fernando el Católico, C.S.I.C, Zaragoza.

IGLÉSIAS, D. 2003, La muralla de Girona. Dels orígens a l’enderrocament, Ajuntament de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona.

NOLLA, J.M. 1987, Girona romana: de la fundació a la fí del món antic, Quaderns d’Història de Girona 2, Girona.

NOLLA, J.M. 1988, Gerunda: dels orígens a la fi del món antic, Fonaments 7, Barcelona, 69-108.

PALAHÍ, Ll., NOLLA, J.M., VIVÓ, D. (eds.), 2007, De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la ciutat, Història de Girona 41, Ajuntament de Girona.

PLA, J.M., CARLES, D. 1984, Girona en el transcurs del temps, Girona. ISBN:84-7216-046-7. www.pedresdegirona.com

583

584

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA PREVENTIVA A L’HORNABEC DE SANT ROC DEL CASTELL DE SANT FERRAN DE FIGUERES (ALT EMPORDÀ) Didier JOLY, Montserrat FREIXA VILA Àtics, s.l.

La intervenció arqueològica a l’hornabec de Sant Roc del castell de Sant Ferran de Figueres es va dur a terme entre els mesos de març i abril de 2010, en el marc de l’execució del projecte de les Obras de saneamiento de bóvedas de casamatas de la puerta avanzada del Hornabeque de Sant Roque de la Fortaleza de San Fernando de Figueres (Girona).

El projecte d’execució comportava els treballs de sanejament i impermeabilització de les voltes de

els afegits sense cap tipus d’interès històric ni artístic i recomposant les explanades, el sparapets i les troneres corresponents a tota la zona –inclòs l’”orejon”, orella-, per a que quedessin com àrea de visita.

Atès que tots aquests treballs comportaren moviments de terres corresponents al buidat de les capes situades damunt de les casamates, així com també el buidat de terres de l’anomenat Mirador

l’ala est de l’hornabec de Sant Roc, amb la finalitat d’evitar l’entrada d’aigua a l’interior de les casamates des de la coberta i restituir el sistema de recobriment exterior de l’esplanada superior de l’hornabec, amb la finalitat darrera de mantenir i recuperar en tot el possible l’aspecte general del conjunt, eliminant

del Caudillo (una terrassa que es va construir per a transformar-la en mirador sobre l’Empordà arran de la visita que va realitzar el general Franco ens els anys 60 del segle XX), es va procedir al control arqueològic de tots aquests treballs.

585 �� ���

N

�� ���

EXCAVACIÓ:

PROYECTO BÁSICO Y DE EJECUCIÓN OBRAS DE SANEAMIENTO DE BÓVEDAS DE CASAMATAS DE LA PUERTA AVANZADA DEL HORNA BEQUE DE SAN ROQUE DE LA FORTALEZA DE SAN FERNANDO DE FIGUERES. GIRONA

Figura 1. Emplaçament.

ARQUEÒLEG:

Didier Joly

PLANIMETRÍA:

J. Ignacio Jiménez

ESCALA NUMÈRICA I GRÀFICA:

1:1000 Original DIN-A3

0

50 M

NOM:

��� ���

FULL:

DATA:

PLÀNOL DE SITUACIÓ

�� ���

MARÇ 2010

01

Didier JOLY, Montserrat FREIXA VILA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 585-587

RESULTATS DELS TREBALLS

586

Mirador del Caudillo Els treballs que es van dur a terme en aquest sector de l’hornabec de Sant Roc van treure a la llum dos emplaçaments d’artilleria relacionats amb la defensa del castell.

Aquests elements eren: l’esplanada, que era el lloc on es situava el canó; els travessos d’esplanada: dos petits terraplens prismàtics situats a banda i banda de l’esplanada que complien la funció de limitar i cobrir ambdós costats d’aquesta; el canó i els seus servidors; i, finalment, la tronera (de la que ja se’n tenia coneixement), oberta en el parapet i per on treia la seva boca el canó.

Aquestes estructures defensives formaven part del primer moment constructiu de la fortalesa que cal situar entre els anys 1753 i 1794. D’un moment posterior seria la construcció del mur UE 1001, situat en paral·lel al mur / parapet i darrera de l’esplanada i dels travessos d’aquesta. Probablement aquest mur formava part d’un “espaldon”, defensa construïda amb motiu de la Guerra Gran, pels volts del 1795. La seva funció seria la d’aturar les bales de canó disparades per l’enemic i que en aquesta zona corrien el risc d’arribar fins l’esplanada de canons i el canó mateix.

Finalment, es va poder observar en tota la zona un recreixement del nivell de circulació relacionat amb obres que es devien dur a terme durant la guerra d’Independència o del Francès (1808-1814) o d’un moment posterior (mitjan segle XIX) i en les que un canvi en l’armament (major amplitud d’angle de tir en els nous canons) va fer que les troneres quedessin obsoletes i s’hagués d’aixecar una plataforma sobre la que es situarien els canons, que en aquest cas dispararien pel damunt de les troneres i els merlons.

Les darreres modificacions de que fou objecte la zona daten dels anys 60 del segle XX, amb motiu de la visita que va realitzar el general Franco, relacionada amb les obres de regadiu a la comarca, i que va comportar una modificació d’aquest sector del castell per a destinar-lo a mirador sobre l’Empordà i la construcció d’escales d’accés a la plataforma existent, un nou muret que ampliava la zona per la banda oest i la pavimentació de tota la zona, que passà a conèixer-se posteriorment com a “Mirador del Caudillo”.

Coberta de les casamates Les obres d’impermeabilització de l’hornabec de

Figura 2. Emplaçament artiller 1.

Figura 3. Vista general del teulat.

Sant Roc del castell de Sant Ferran van permetre també el descobriment d’un sistema de coberta de les casamates, realitzat amb teules àrabs i a doble vessant, que fins ara no s’havia observat per les voltes a proba de bomba, on generalment s’utilitzava una coberta plana a sardinell.

Sembla, a més, que la utilització de teules àrabs i coberta a doble vessant fou puntual i limitada a aquest sector, ja que en la zona afectada per les obres es va poder documentar el pas del sistema de teules àrabs a doble vessant al de coberta plana a sardinell.

Les raons que van motivar l’ús d’un o altre sistema actualment ens són desconegudes. Una hipòtesi econòmica semblaria creïble, ja que la realització d’un teulat a doble vessant necessita més temps de construcció que un teulat pla. En aquest cas, la presència d’un teulat a doble vessant podria indicar que és aquesta zona de l’hornabec de Sant Roc on es van començar les obres de cobertura de les casamates, produint-se un canvi posterior en la tècnica constructiva, a mida que avançava la construcció de la fortalesa.

Intervenció arqueològica preventiva a l’hornabec de Sant Roc del castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 585-587

BIBLIOGRAFIA ALFARO, J.M. 2004, La reial plaça de guerra de Sant Ferran de Figueres, Les fortaleses catalanes Edicions.

ALFARO, J.M. 2007, Dues hores al... Castell de Sant Ferran de Figueres, Les fortaleses catalanes Edicions.

CASTELLS, R., CATLLAR, B., RIERA, J. 1994, Ciutats de Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya-Girona, Diputació de Girona.

DÍAZ, C. 1982, El Castell de Sant Ferran de Figueres.

Su historia, Dept. de Cultura i Mitjans de Comunicació, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

DÍAZ, C. 2001, L’artilleria i el castell de Sant Ferran de Figueres, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Les fortaleses catalanes Edicions.

587

588

PROSPECCIÓ ARQUEOLÒGICA DE PORT DE BLANES I EXCAVACIÓ DEL DERELICTE BLANES I (BLANES, LA SELVA) Xavier AGUELO MAS, Marcel PUJOL HAMELINK*, Antoni PALOMO PÉREZ**, Jaume BUSQUETS ARTIGAS

INTRODUCCIÓ La ciutat de Blanes és la darrera població de la Costa Brava, a la comarca de la Selva. El seu port està exposat als temporals de llevant, fet que en alguns casos ha provocat importants desperfectes a la flota pesquera. Aquesta fou la principal raó per iniciar, per part de la Direcció General de Ports de la Generalitat de Catalunya, la remodelació del port amb la construcció d’un nou dic exterior de més alçada, així com l’ampliació de la dàrsena interior. Els treballs arqueològics varen ser duts a terme per l’empresa Arqueolític terra-sub.

Les restes arqueològiques a la ciutat de Blanes es remunten a la prehistòria, amb una ocupació continuada del territori, ibers, romans… fins els nostres dies. A la Carta Arqueològica Subaquàtica de Catalunya, s’esmenten diferents jaciments subaquàtics a les immediacions del port. Aquest inventari definia una zona com a possible port romà de Blanes (Blandae en època romana), amb la seva

zona de fondeig, així com l’existència d’unes restes d’època moderna amb una càrrega heterogènia entre la qual cal destacar un conjunt d’ullals d’elefant.

Davant d’aquest potencial arqueològic, es va decidir realitzar una prospecció prèvia a l’obra portuària.

PROSPECCIÓ ARQUEOLÒGICA Previ als nostres treballs de prospecció, es van realitzar estudis geofísics durant els quals únicament es va localitzar unes restes de cronologia contemporània fora de la zona d’afectació.

Els treballs de prospecció arqueològica es van desenvolupar entre febrer i abril de 2010. Es van realitzar un total de 184 sondejos en cotes que oscil·laven entre la -8 m i la -20 m. L’ordre de realització dels sondejos es va fixar en funció de les prioritats constructives de l’obra (Fig.1). Es va dividir tota la zona afectada pels treballs en 7 àrees, i en termes generals, com a metodologia per dur a terme els treballs, es va utilitzar una quadrícula de sondejos, separats aquests cada 10 m i realitzats de forma alternativa. Aquest mètode ens va permetre delimitar diverses àrees d’interès arqueològic, de les que destaca, principalment, la localització d’un derelicte de mitjan segle XIX. R E S U L T A T S ARQUEOLÒGICS DE LA PROSPECCIÓ

Fig.-1:1.Localització delstreballs treballs.

(Imatge X. Aguelo) Figura Localització dels (Imatge X. Aguelo). *Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya *UAB-CSIC-Arqueolític

Documentació de materials d’època romana Encara que la seva presència sigui molt residual, cal destacar la

589

Xavier AGUELO MAS, Marcel PUJOL HAMELINK, Antoni PALOMO PÉREZ, Jaume BUSQUETS ARTIGAS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 589-592

presència de materials d’època romana a la zona rocosa englobada en el grup de sondeigs 7. Es tracta de materials molt rodats i concrecionats, barrejats amb materials de diversos períodes fins a època contemporània.

Les restes de ceràmica romana podrien formar part de l’espai exterior de la zona d’ancoratge del port de Blandae. Si s’observa amb deteniment l’antiga línia de costa, aquesta se situa per sota del port actual, que seria l’espai més protegit dels temporals de llevant. Les zones on s’han dut a terme els treballs de prospecció estan clarament exposades als temporals, com s’ha pogut comprovar durant el desenvolupament dels nostres treballs, sent així un espai poc apte per al fondeig de les naus.

590

Localització del derelicte Blanes I d’època moderna Entre els sondejos 71, 74 i 76 es va localitzar, a uns 75 m del moll actual i a una cota de -17 m, les restes d’un vaixell modern no documentat a la carta arqueològica, aquestes abastaven una extensió superior als 300 m². Els principals elements arqueològics associats al vaixell són: una pala de timó, amb una longitud superior als 4 m; lingots de plom amb tres marques diferents: JOSE ROS, M FERNANDEZ i G REIN & Co, gran quantitat d’ossos de préssec, i elements aïllats del l’estructura del vaixell.

L’EXCAVACIÓ DEL DERELICTE BLANES I Descripció dels treballs Els treballs d’excavació es van desenvolupar durant 22 dies de treball efectiu, amb un equip de 6 arqueòlegs subaquàtics i 2 arqueòlegs en terra encarregats de dur a terme els treballs d’inventari i dibuix dels materials extrets. Per agilitzar els treballs es va utilitzar una embarcació semirígida tipus zodiac, encarregada de desplaçar els arqueòlegs fins a l’excavació, i una embarcació de 12 m d’eslora dotada amb grua i compressor, aquesta última situada sempre sobre la vertical del jaciment.

La zona d’excavació del derelicte va ser subdividida en 12 quadres de 25 m², d’acord amb la delimitació que es va realitzar durant la prospecció. Des de l’inici dels treballs es va poder comprovar que les obres d’ampliació del port, amb constants aportacions de terra i pedres, afectaven notablement la visibilitat i cobrien, diàriament, amb una capa de sediment l’excavació. Aquest fet va impossibilitar una

Fig.-2: Planta general de les restes arqueològiques i projecció del derelicte.

Figura Planta general de les restes arqueològiques i (Foto.- X.2.

Aguelo) projecció del derelicte (Foto X. Aguelo).

excavació en extensió, i es van excavar de forma individualitzada cada un dels quadres de 25m², fins a esgotar la seva potència.

El registre arqueològic del derelicte es va realitzar mitjançant la cobertura fotogràfica, sempre que ho va permetre la visibilitat, així com amb la realització de planimetries a escala. La compaginació d’ambdues tècniques ens ha permès creuar dades per corregir errors i la realització d’una planta general del jaciment de la qual es poden extreure mesures aproximades de la dimensions del vaixell, així com de la seva orientació (Fig. 2).

Els materials arqueològics Durant els treballs es van recuperar tots els materials associats al derelicte. No es tenen dades que ens facin pensar que aquest hagués estat espoliat. De tal manera, s’entendria que aquells materials que per les seves característiques de pes i volum no s’han pogut desplaçar fora de la zona d’excavació conformarien el total de la càrrega del derelicte en el moment del seu enfonsament.

Aquells materials de mida petita i / o de gran fragilitat, en termes generals, s’han recuperat en un estat molt fragmentat.

Prospecció arqueològica de port de Blanes i excavació del derelicte Blanes I (Blanes, la Selva) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 589-592

Altres materials En el decurs dels treballs es van recuperar materials relacionats amb la marineria: soles de sabata de cuir i tatxes de ferro, part d’una ullera de llarga vista, dos mitjos fons de bota, dues culleres metàl·liques, un fragment de pipa de caolí, un aplic de bronze, maons refractaris i restes de fauna. Tots aquests materials es localitzaren a la part del vaixell que hem identificat com la popa, on es situaria la zona de cuina i els materials de la tripulació.

Fig.-3: Marques dels lingots de plomo (Foto.- X.Aguelo).

Figura 3. Marques dels lingots de plomo (Foto X. Aguelo).

Conjunt de 57 lingots de plom Són un total de 57 lingots de plom amb mides variables, que van des del més petit amb 71,5 cm de longitud, fins al més gran amb 85 cm. També hi ha diferències en quant al seu pes: el més petit pesa 38 kg i el més gran pesa 67,1 kg. El pes total dels 57 lingots és de 2.778,8 kg. Totes les peces tenen una inscripció a la part superior, aquesta ens està indicant el nom del productor del lingot. S’han determinat tres tipus de marca en negatiu JOSE ROS (26 ind.), M. FERNANDEZ (17 ind.), F.c º CASES (2 ind.) i una en positiu G. REIN & C º (12 ind.) (Fig.3). A la part inferior de la majoria dels lingots s’han pogut determinar marques en negatiu que fan referència al seu pes, expressat en arroves.

Precintes de plom Estan formats per dues peces unides, amb inscripció en l’anvers, revers i el lateral. A l’anvers es pot llegir MARSEILLE, juntament amb la representació d’un gall, i al revers es poden llegir dos tipus d’inscripcions, DOUANES primes i STATION D’ENTREPOT, aquest últim també amb la representació d’un gall. En algun dels laterals també apareix la inscripció DOUANES. Materials ceràmics El conjunt de materials ceràmics associats al derelicte està compost per ceràmiques amb vidriats interiors i exteriors. Entre aquestes les més representades són les conegudes com plats de dol, imitacions de la producció de “tache noire” de Albisola.

Restes carpològiques En tota l’àrea d’excavació s’han recuperat nombroses restes carpològiques, representades en una major quantitat per pinyols de préssec, i en un nombre menor, de cirera, ametlla i pinyons.

Arquitectura naval Les restes d’arquitectura naval han aparegut en desconnexió, únicament s’han pogut recuperar parts estructurals del vaixell aïllades, algunes taules del folre i quadernes. Destaca la localització d’un fragment de la quilla de 4,77 m de llarg que encara conservava l’arrencada de la roda de popa.

Dins el conjunt d’elements de l’arquitectura naval, la peça més destacable és la pala de timó; conservada en la seva totalitat amb una longitud de 4,1 m de longitud. Es composa de tres parts unides entre si i tres cintes metàl·liques de reforç.

Dins el conjunt de materials relacionats amb les arts de navegació, s’han recuperat fragments de caps, diferents tipus de bossells, així com diverses argolles de plom.

CONCLUSIONS Les dimensions del vaixell, d’aproximadament 20 m d’eslora, s’han pogut inferir en base a les dimensions de la pala de timó i de l’àrea de dispersió de les restes del derelicte.

La datació de les restes s’ha realitzat, principalment, en base l’anàlisi del carregament de plom i dels objectes de la tripulació. Les marques que porten les barres de plom pertanyen a fàbriques d’Almeria que van estar en actiu durant la primera meitat del segle XIX. S’ha pogut localitzar l’origen de la fàbrica G. REIN & C º a Adra, a la costa d’Almeria. Va començar a funcionar el 1822 i es va declarar en fallida el 1833.

No obstant això continuarà sent una de les majors exportadores de plom de la zona entre 1836 i 1840.

L’any 1837 va ser adquirida per l’empresari Heredia.

Per tant l’origen d’aquest vaixell hauria de ser algun port de la costa d’Almeria, possiblement Adra, des del qual hauria salpat en el seu últim viatge entre 1822 i mitjan de segle.

Atès que Marsella controlava el comerç del plom

591

Xavier AGUELO MAS, Marcel PUJOL HAMELINK, Antoni PALOMO PÉREZ, Jaume BUSQUETS ARTIGAS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 589-592

Figura 4. Falutx de mitjan del segle XIX (Foto J. Mas).

mediterrani en aquesta època, és lògic pensar que el port de destinació fos aquesta ciutat.

Les investigacions en diferents arxius ens han permès localitzar un document que confirma les conclusions aportades pels materials arqueològics. A

592

l’Arxiu Municipal de Blanes es conserva un document de l’any 1843 en què es relata l’enfonsament del llaüt Santíssima Trinitat al port de Blanes, a conseqüència d’haver patit un temporal de vent i pluja que va causar destrosses en l’aparell i la impossibilitat de treure tota l’aigua que va entrar al celler. En aquest document apareix el nom del patró Francisco Aragonés i part de la tripulació, originaris de la Vila Joiosa. Sembla que el vaixell va fer escala en aquesta ciutat, on suposadament va arribar ja carregat amb el plom, va acabar d’omplir el vaixell amb fruita i espart, i va salpar el 5 de setembre de 1843 amb destinació a Marsella.

El dia 17 de setembre arribà al cap de Tossa, on trobà amb un gran temporal de gregal (nord-est), amb vent i pluja. En voler calar les veles de l’arbre mestre i del de mitjana, es van trencar els dos pals. Es va haver d’improvisar una vela en el tros de l’arbre mestre que quedava i buscar refugi en algun port de la costa catalana.

A causa del temporal va aparèixer un altre problema, la bomba de sentina no donava l’abast per evacuar la quantitat d’aigua que entrava a la sentina a causa de l’onatge i de la pluja i que provocava que el vaixell s’enfonsés lentament. Com a solució es va procedir a llançar a l’aigua els objectes que hi havia a la coberta, a més de 300 quintars de plom del carregament.

A la tarda van arribar al port de Blanes, on van ser socorreguts per dues barques de pescadors, que els van ajudar a fondejar. Atesa la magnitud del temporal i el perill, el patró va decidir abandonar l’embarcació a les 10 h de la nit. Durant aquesta nit, del 17 al 18 de setembre de 1843 es va enfonsar el llaüt de tràfec (o barca de mitjana) Santíssima Trinitat.

En conclusió, les restes Blanes I correspon al llaüt Santíssima Trinitat, una embarcació de comerç de cabotatge anomenat falutx a la costa murciana i andalusa, llaüt a la costa valenciana i tarragonina, i barca de mitjana a la costa del nord de Catalunya (Fig. 4).

El patró Francisco Aragonès la va declarar com llaüt en ser valencià, i destaca aquest llaüt de comerç com una embarcació amb dos pals, mestre i mitjana a vela llatina, amb coberta i una càrrega mínima de 18 tones de plom (entre les trobades al jaciment i les que el document diu que es van llençar a l’aigua).

BIBLIOGRAFIA CHASTAGNARET, G. 1992, Marsella en la economía internacional del plomo (Mediados del XVII-mediados del XIX), Revista de historia industrial 1, 11-38.

JIMÉNEZ, J.A. 1977, El triangulo financiero Heredia – Larios – Loring, Jábega 19, 35-46, Fons de l’Administració Municipal, Ajuntament de Blanes (s.

XIII-XX), Administració General, caixa 011, 18311841, 1842-1851, 1852-1853.

MADOZ, P. 1845, Diccionario geográfico-históricoestadístico de España y provincias de Ultramar, Tomo 1, Madrid, 85-95.

MAS, J. 1991, La vela latina. Un símbolo de la cultura mediterránea, Murcia.

PUJOL, M., DE LA FUENTE, P., RAURICH, X., SÁNCHEZ, A., LLORENS, J.M., PALOMO, A., NIETO, X. 2003, Roses II, Perola V i Presido. Tres vaixells enfonsats a l’Empordà durant la guerra del Francès(1808-1814), Monografies del CASC 4, Girona.

SÁNCHEZ, A. 1981, Minería e industralización en la Almería del siglo XIX: Explotación Autóctona y colonización económica, Boletín del Instituto de Estudios Almerienses. Letras, 1, 229-254.

DOCUMENTACIÓ ARQUEOLÒGICA DE QUATRE ANTICS MASOS DEL MASSÍS DE LES GAVARRES Dolors CODINA REINA, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Janus, s.l.

L’any 2010 es van realitzar diverses intervencions arqueològiques en quatre antics masos, abandonats de fa temps, ubicats al costat sud-oest del massís de les Gavarres (Fig. 1). En un cas (Mas Sala de Romanyà) s’hi va realitzar una excavació íntegra, en dos més (Mas Fonollet i l’Hostal d’Aiguabona) s’hi van fer diversos sondejos i en un darrer (can Vadó Serra) s’hi van fer tasques de documentació visual, planimètrica i fotogràfica, sense excavació.

Presentem aplegats els resultats d’aquestes quatre intervencions.

EL MAS SALA DE ROMANYÀ (ROMANYÀ DE LA SELVA, SANTA CRISTINA D’ARO) (Fig. 2 i 3) A principi de l’any 2010, uns treballs de neteja del bosc en una finca situada a uns 2 km al nord de Romanyà de la Selva, prop de la capçalera de la riera Verneda, van permetre redescobrir les restes absolutament enrunades d’un antic mas del qual se n’havia perdut tota memòria. Atesa la proximitat de can Llach, Melcior Soler, propietari de la finca, va anomenar provisionalment aquest mas com a Can Llach Vell i va promoure-hi una intervenció arqueològica per poder-lo documentar òptimament.

L’excavació fou encarregada a l’empresa Janus SL i

Figura 1. Plànol de situació dels quatre masos: 1. Mas Sala de Romanyà, 2. Mas Fonollet, 3. Hostal d’Aiguabona, i 4.

Can Vadó Serra.

dirigida per Dolors Codina.

La intenció primera de de realitzar-hi diversos sondejos per datar el mas i fer-ne un estudi de paraments i una planimetria es va veure desbordada per l’aparició de diverses sitges excavades al subsòl natural, que van propiciar una excavació arqueològica en extensió de la pràctica totalitat de la superfície del mas.

Les sitges, un total de 10, s’ubicaven a la meitat est del mas, i d’elles, quatre (UE 22, 26, 30 i 31) eren d’època romana, i es trobaven concentrades al quadrant nord-est del jaciment. La ceràmica apareguda en els seus rebliments (ceràmica comuna romana, àmfora tarraconesa i bètica, Terra Sigil·lata Itàlica...) va permetre ubicar-ne la cronologia entorn del canvi d’era Aquestes sitges indiquen una explotació agrícola dels entorns de la zona en aquell moment i constitueixen un indici significatiu que el massís de les Gavarres no fou en època romana un territori tan buit com pot fer pensar l’escassetat de restes arqueològiques d’aquesta etapa històrica que fins ara s’hi han documentat.

Pel que fa al mas, tenia dues fases clarament diferenciades. En primer lloc, es va evidenciar que el nucli originari del mas el conformaven les dues estances que ocupaven el terç nord-est del jaciment i que dibuixaven un petit edifici de planta rectangular de 8,60 m per poc més de 7 m de superfície, amb una porta oberta a prop de la cantonada sud-est i les restes d’un petit forn domèstic a la paret oest. Dins de l’espai d’aquest mas primigeni s’hi van trobar, excavades al subsòl, tres sitges més (sitges UE 18, 20 i 33), que van proporcionar ceràmica pròpia del segle XIII, bàsicament fragments d’olles de terrissa comuna reduïda, que van permetre certificar que en aquest moment el mas ja estaria funcionant.

Posteriorment, el mas va ser ampliat cap al sud amb dues noves cambres, en el subsòl de les quals s’hi van excavar dues sitges més (sitges UE 35 i 37), que van proporcionar ceràmica pròpia del segle XV (fragments de vaixella esmaltada blanca i decorada en blau). A més d’aquesta ampliació, es va construir

593

Dolors CODINA REINA, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

594

Figura 2. Planta del mas Sala de Romanyà. La part més antiga està conformada per les dues estances de la part superior dreta, que engloba, també, les quatre sitges d’època romana i les tres del segle XIII.

Figura 3. Imatge del mas Sala, des del costat nord-est, durant les excavacions de l’any 2010. S’aprecien bé els diferents murs de la casa com algunes de les sitges, retallades en el subsòl.

una gran estança adossada tot al llarg de la façana oest, segurament destinada a quadres, de tal manera que el mas va passar a tenir unes dimensions de 14,55 per 12,68 m de superfície total.

Al cap d’uns mesos de tancar l’excavació, l’any 2011, la realització d’un estudi històric sobre la casa de can Trinxeria, de Cassà de la Selva, va permetre entroncar

la família que havia estat propietària d’aquest casal de la plaça de la Coma amb els Llach, uns hisendats de Romanyà que s’havien establert a Cassà l’any 1739. Segons l’arxiu familiar, aquests Llach habitaven a Romanyà des de principi del segle XIII, quan el senyor del castell de Monells els féu establiment d’un mas i adquiriren a l’indret diverses terres.

Amb el pas dels anys, la propietat dels Llach a Romanyà va prosperar. A banda de la casa Gran, o can Llach, hi havia la casa Petita (o mas Poncet, al sud), la casa del Roquetal, al nord-oest, i un molí al torrent d’Aiguabona, que encara no ha estat localitzat.

Com a veïns, els Llach tenien al sud-oest el mas Sala, la senyoria directa del qual era ostentada pel monestir de Sant Feliu de Guíxols. Més o menys a la mateixa època que els Llach arribaren a Romanyà, Pere Sala era el senyor útil d’aquest mas.

El mas Sala, tot i que també fou pròsper als segles XIV i XV, va acabar englobat dins del patrimoni Llach a mitjan segle XVI, quan l’abat de Sant Feliu va establir-lo a Antònia Llach. El mateix procés de decadència del mas, que degué comportar la seva adquisició per part dels seus veïns, va culminar (en un moment imprecís, però que segons vam documentar

Documentació arqueològica de quatre antics masos del massís de les Gavarres Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

a l’excavació no pot ser gaire posterior al segle XVII) en el seu abandó i posterior oblit.

Fou així com la documentació d’aquest mas va acabar formant part de l’arxiu patrimonial dels Llach, el qual -per entroncaments familiars- es troba dins del patrimoni Trinxeria de Cassà de la Selva.

EL MAS FONOLLET (SANT CEBRIÀ DELS ALLS, CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA) (Fig. 4, 5 i 6) La descoberta del mas Fonollet es va produir de manera idèntica a la del mas Sala de Romanyà, arran de la neteja del bosc i per part del mateix propietari, Melcior Soler, que va sufragar-hi també la intervenció arqueològica. La intervenció es va efectuar, també, la primavera del 2010 i fou dirigida per Dolors Codina, de Janus SL. El mas Fonollet (o Fenollet) està situat a l’extrem sud del terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura i dins de l’antiga parròquia de Sant Cebrià dels Alls, al vessant de migdia del Puig d’Arques, a 470 m d’alçada i a uns 1.500 m a l’oest de l’església de Sant Cebrià.

Figura 5. La part principal del mas Fonollet, des del nordest.

Figura 6. El segon cos del mas Fonollet, des del sud.

595

Figura 4. Planta del mas Fonollet.

Dolors CODINA REINA, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

596

El seu estat de conservació és ruïnós. De fet, abans de la neteja del sotabosc no se n’apreciava pràcticament res, per la qual cosa es va extreure una primera capa de terra amb mitjans mecànics, que va permetre veure bé l’espai que ocupava el mas i delimitar-ne bé les estances. Es va efectuar, després, una neteja de la totalitat del jaciment i se’n va aixecar una planimetria. A continuació, finalment, es va procedir a realitzar fins a 10 sondejos arqueològics en diverses estances del mas per tal de poder-ne extreure totes aquelles dades que poguessin oferirnos informació entorn de la seva història.

Es tractava d’un mas gran, que ocupava una superfície de 265 m2. La seva planta, de tendència rectangular, tenia l’eix principal orientat nord-est/sud-oest i estava format, bàsicament, per dues grans unitats clarament diferenciades tant per la tipologia dels seus murs com pel fet que no estaven comunicades entre si.

La part principal de l’edifici estava formada per uns murs de considerable solidesa i gruix (entre 75 i 90 cm), fets de pedres lligades amb fang. Ocupava el centre i l’est del mas (195 m2), i es tractava d’un cos de planta més o menys quadrada, subdividit interiorment en tres grans estances (H-01, H-02 i H03/07/08). Una porta oberta al nord-est de la façana del mas donava accés a una primera estança, molt allargassada (H-01), que ocupava tot el costat de llevant de la casa. Des d’aquesta cambra es passava a un petit distribuïdor, al nord (H-02), que donava accés a una segona estança, més petita, ubicada a l’extrem nord-oest d’aquesta part principal del mas i a una sala força gran, que n’ocupava tota la resta i que estava subdividida en tres compartimentacions (H-03, 07 i 08).

Tota aquesta part de l’edifici estava destinada, si més no en bona part, a l’habitatge. Molt possiblement, hauria tingut dues plantes atès tant el major gruix i la millor qualitat dels murs com el fet que, durant la neteja d’aquesta zona, s’hi van extreure una gran quantitat de pedres provinents, segurament, de l’enderroc. Algunes d’aquestes pedres estaven ben treballades, la qual cosa ens permet evidenciar un portal adovellat i finestres de pedra picada.

El segon cos del mas, de planta rectangular, estava format per murs més prims i lligats amb molt poca argila. Situat al terç oest de l’edifici, ocupava una superfície de 70 m2 i estava subdividit en tres estances (H-04, 05 i 06). S’hi accedia per una porta, oberta al seu extrem sud, que donava accés a una primera estança, molt llarga, que ocupava tot el costat

de ponent del mas (H-06). Des d’aquesta estança es podia passar a una cambra més petita, ubicada al nord-est (H-05), des de la qual, al seu torn, s’accedia a una tercera cambra, ubicada a migdia (H-04).

Sembla que ens trobaríem aquí davant de quadres, corts o graners.

Durant l’excavació es van recuperar diversos materials arqueològics que van permetre establir la cronologia d’aquest mas. Les peces més antigues corresponien a fragments de ceràmica de cuina (olles, bàsicament), amb tipologies que es podien situar, sense problemes, al segle XIII. En cap cas es van poder recuperar materials més antics ni es van documentar vestigis de construccions anteriors, per la qual cosa no podem dir que aquest mas pogués ser anterior, a grans trets, a l’any 1200.

Diversos exemplars -escudelles i plats, sobretot- de ceràmiques pròpies dels segles XIV (decorades en verd-i-manganès), XV (decorades en blau) i XVI (amb decoració daurada), ens parlaven de la vida continuada del mas al llarg de tot aquest període.

També cal esmentar la troballa de tres piques de pedra, un podall de ferro i diversos claus.

Les peces més recents, ceràmiques vidrades sobretot, es podien datar al segle XVIII, i no hi havia vestigis clars d’ocupació amb posterioritat a aquesta data. Sembla, per tant, que el mas Fonollet va ser abandonat al segle XVIII avançat o, a tot estirar, molt a principi del XIX. La documentació del mas no és gaire abundant. Les escriptures modernes encara parlen d’una “pieza de tierra llamada Fonollet”, tot i que el mas, pròpiament, el documentem l’any 1319. En aquell moment hi vivia, amb la seva família, Berenguer de Fonollet, que va declarar tenir sota domini directe de Bernat de Cruïlles -el senyor del castell de Cruïlles-, dos camps -un d’ells anomenat, precisament, “camp Fenollet”-, dues vinyes i una terra desboscada entre les parròquies de Cruïlles, Sant Cebrià dels Alls i Romanyà. Al capdamunt de la declaració de Berenguer de Fonollet hi ha un text, en català i amb lletra característica dels segles XVI o XVII, que diu: “Mas Fonellet de Camós”.

No se’n coneix res més; és l’única prova documental que la casa del mas Fonollet encara era dempeus als segles de l’època moderna.

L’HOSTAL D’AIGUABONA (SANT CEBRIÀ DELS ALLS, CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA) (Fig. 7 i 8)

Documentació arqueològica de quatre antics masos del massís de les Gavarres Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

597

Figura 7. Planimetria de l’Hostal d’Aiguabona.

Figura 8. L’Hostal d’Aiguabona, des del sud.

També l’Hostal d’Aiguabona, com els dos masos anteriorment esmentats, fou descobert arran d’una neteja dels boscos efectuada a principi de la primavera del 2010, i també fou el mateix propietari (Melcior Soler) qui va sufragar-hi una intervenció arqueològica. De bell nou, la direcció dels treballs va anar a càrrec de Dolors Codina (Janus SL).

L’Hostal d’Aiguabona, està situat a prop del Puig d’Arques, a Sant Cebrià dels Alls, a tocar d’una pista forestal que comunica el centre de la parròquia

amb Sant Cebrià de Lledó i Cassà de la Selva i, en definitiva, la plana selvatana, i que es pot dir que és la successora d’un antic camí que es diu que anava d’Hostalric a Anyells, un veïnat de Corçà on al segle XI hi havia hagut el mercat que després es va traslladar a Monells. Potser fa referència a aquest hostal l’antic topònim “Parada dels Dos Rals”, conegut en algunes fonts.

Els treballs arqueològics van consistir en l’extracció de tot l’estrat superficial i en la realització de fins a 5 petits sondejos a l’interior del mas. Va quedar al descobert una edificació de dimensions bastant reduïdes (70 m2), de planta quadrada i escapçada a la seva banda meridional per la pista forestal que condueix cap a Sant Cebrià de Lledó. El mur perimetral que envoltava l’edificació estava bastant malmès, presentava un gruix de 50 cm i les pedres utilitzades per a la seva construcció eren locals, sense desbastar i lligades amb argila.

L’edifici estava subdividit interiorment en quatre estances quadrades de mides bastant regulars.

Segurament, tot i que no es conservava, l’accés principal a l’edifici es faria pel costat de migdia, des d’on s’accediria a les dues estances d’aquesta banda

Dolors CODINA REINA, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

del mas. Des d’aquí, es passaria a les habitacions de darrere, al nord, que estaven comunicades entre si, però que no tenien accés directe des de l’exterior.

L’Hostal d’Aiguabona era ben diferent als altres dos masos excavats, i la seva cronologia també. El material ceràmic que s’hi va recollir, ceràmica vidrada de color marró sobretot, ens va proporcionar una datació de segle XIX-primera meitat del XX, sense cap evidència d’una ocupació anterior. Aquesta cronologia concordava clarament amb les evidències, localitzades durant l’excavació, de brancals de portes i llindars fets amb maó massís, tal com era habitual en aquest període.

Es tracta, segurament, d’un petit hostal que donava servei a la gent que, un segle enrere, treballava al bosc (peladors, llenyataires, carboners...), que hi podien acudir per dinar, per sopar o per passar-hi la nit.

CAN VADÓ SERRA (SANTA PELLAIA, CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA) (Fig. 9, 10 i 11) La intervenció a can Vadó Serra no va comportar 598

Figura 9. Planta de can Vadó Serra.

excavació arqueològica. Efectuada el juliol de 2010 i duta a terme sota la direcció de Carme Montalbán, de Janus SL, va consistir en l’estudi i la documentació de les restes conservades del mas, un cop desbrossada la finca, a fi de poder-lo incloure en el Catàleg de masies del terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Els treballs foren promoguts i finançats per la societat Alameda Torrent, S.L.U., propietària de la finca i de les restes del mas.

Can Vadó Serra està situat a l’extrem oest del terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, dins l’antiga parròquia de Santa Pellaia i sobre una carena orientada a llevant, que baixa del puig d’en Jeroni cap el torrent de Santa Àgata.

El mas s’emplaça, concretament, a la carena d’un esperó orientat al sud-est. La disposició de les estructures de la casa estan condicionades per la topografia de l’indret, de manera que l’eix principal de l’edificació s’orienta, seguint el sentit de l’esperó, en direcció nord-oest/sud.est. L’indret concret on s’ubica la construcció es caracteritza per ser el final del pendent suau de la part superior de l’esperó, just a l’inici del desnivell, més fort, que baixa directament fins a les rieres que el delimiten.

Documentació arqueològica de quatre antics masos del massís de les Gavarres Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

Figura 10. Can Vadó Serra. Àmbits 1 (en primer terme) i 2 (dreta), des del nord-oest.

Figura 11. Can Vadó Serra. Àmbits 4 (esquerra) i 5 (dreta), des del nord-oest.

Es tracta d’una construcció que té una planta en forma de L, amb el braç llarg seguint la carena, de nord-oest a sud-est, i el braç més curt adossat a l’extrem de migdia. L’eix principal de l’edifici, de 25 m de longitud per una amplada d’entre 10 i 6 m, està subdividit en quatre àmbits, de nord-oest a sud-est àmbits 1 a 4. Hi ha una cinquena estança (àmbit 5) adossada al sud, que és la que forma l’esmentat braç curt. Les estances 2 a 5 presenten la mateixa orientació, i l’estança 1, a l’extrem nord, es troba lleugerament esbiaixada.

Es preserven tan sols les parets de la planta baixa de l’edifici, en un estat de conservació desigual, que varia des dels quasi tres metres d’alçada en determinats trams de la façana sud-est fins als escassos centímetres d’altres parts de la casa. En general, però, la majoria de parets presenten entre 1 i 2 m d’alçada, i la seva amplada és d’entre 50 i 65 cm.

Totes les parets estan fetes de pedres de mida petita i mitjana, desbastades per la cara vista i disposades

sense formar filades clares, unides amb fang o amb escàs morter de calç en determinats llenços. La major part de les pedres són esquistos d’extracció local, tot i que, ocasionalment, s’aprecien alguns blocs granítics, disposats de forma al·leatòria.

L’estança 1 està situada al costat nord del conjunt i a l’extrem nord-oest de la línia d’estances que conformen l’eix principal de l’edifici. Es tracta d’una estança de planta trapezial, amb l’eix principal orientat nord-oest/sud-est. La seva amplada és de poc menys de 6 m i la seva llargada oscil·la entre 8,20 i 10 m, tot plegat comptant-hi l’amplada dels murs. Més o menys al centre de les parets longitudinals s’hi aprecien sengles petits contraforts de 50 cm d’amplada, el més ben conservat dels quals, a la paret sud-oest, presenta a la base dos carreus ben escairats, els únics conservats in situ en tot l’edifici.

Aquesta estança s’obre per migdia a la veïna estança 2, un espai rectangular, amb l’eix principal nord-est/ sud-oest i d’unes mides interiors de 6,90 per 5,10 m, aproximadament. A aquest espai li falta l’extrem sudoest, on sembla que hi hauria hagut tant una possible porta d’entrada des de l’exterior (a l’extrem sud de la paret sud-oest) com una porta de comunicació cap a la veïna estança 3 (a l’extrem oest de la paret sudest).

L’estança 3, al sud-est de la 2, és un espai allargassat amb l’eix principal en direcció nord-est/sud-oest.

D’una amplada interior de 2,50 m, en desconeixem la longitud exacta atès que el seu costat sud-oest es troba destruït, però és molt probable que assolís més o menys els 7 m. Un porta, de la que se’n conserva un dels brancals al centre de la paret sud-est, permetia comunicar aquesta estança amb la veïna estança 4.

L’estança 4 és la més espaiosa de totes les de la casa. És un àmbit de planta rectangular de 7,25 per 10 m (murs inclosos), amb l’eix principal en direcció nordest/sud-oest. Es troba ubicada al costat de llevant de l’edifici, i a l’extrem sud-est de la línia d’estances que conformen l’eix principal de l’edifici. A banda de la porta, ja esmentada, que la comunicava amb la veïna estança 3, sembla que tenia una altra porta oberta al mur sud-est, al seu costat nord, que la comunicaria directament amb l’exterior de l’edifici.

A aquesta estança se li adossa pel costat sud-oest l’estança 5, que s’ubica a l’extrem sud de l’edifici i que conforma, com hem dit, el braç curt de la L que can Vadó Serra dibuixa vista en planta. Una porta, situada a l’extrem oest del mur que separa ambdues estances, permetia la comunicació entre elles. Aquesta estança

599

Dolors CODINA REINA, Joan LLINÀS POL, Jordi MERINO SERRA, Carme MONTALBÁN MARTÍNEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 593-600

600

5 és pràcticament quadrada, de 5,50 m per 5,50 m aproximadament de superfície interna.

Analitzades les diverses estructures que conformen aquesta edificació, podem diferenciar-hi una evolució arquitectònica que, amb les dades disponibles i tenint en compte l’estat de conservació dels murs i que no s’hi ha realitzat cap excavació arqueològica, es resumeixen en dues grans fases.

En una primera fase el mas estaria composat per dues construccions exemptes i aïllades, les estances 1 al nord-oest i 4 al sud-est, la qual cosa ajuda a explicar, també, la seva diferent orientació. Segons tots els indicis, l’estança 4 seria la part principal del mas, la que s’empraria com a habitatge, i tindria la façana principal, on s’obriria la porta forana, orientada al sud-est. L’estança 1 es tractaria d’un espai de treball; una cort o una pallissa.

En una segona fase, aquestes dues construccions aïllades es van unir mitjançant la prolongació de l’edifici principal cap al nord-est (estances 2 i 3), i es va construir, allargant la façana principal cap al sud, l’estança 5, tot deixant l’edifici tal i com el coneixem.

A banda del fet que una atenta lectura dels murs ens permet diferenciar amb força claredat aquestes dues fases, és interessant constatar com, especialment, les parets de les estances 2 i 3 contenen força més nòduls de morter de calç que no pas els murs de les edificacions més antigues.

Desconeixem si la casa tenia una planta superior, però és quasi segur que sí. De fet, analitzant les diferents estances a partir de l’evolució arquitectònica que acabem de comentar podem deduir -sempre deixant clar que parlem d’hipòtesis ara com ara impossibles de demostrar- que les dues construccions aïllades

de la primera fase tinguessin una coberta a un únic vessant amb inclinació a façana (és a dir, cap al nordest a l’estança 1 i cap al sud-est a l’estança 4), la qual cosa implica una planta baixa i una planta superior de sostre inclinat i situada just sota la coberta.

Més endavant, la construcció de les estances 2 i 3 comportaria una teulada inclinada cap al nord-oest, que empraria com a carener la part més alta de l’antic teulat de l’estança 4, de manera que aquestes tres estances quedarien integrades, de fet, dins d’una casa de dues plantes amb teulada a dos vessants.

Per altra banda, l’estança 5 seria, en tots els sentits, una simple prolongació de l’antic edifici principal (estança 4) cap al sud-oest, i és molt probable que, com l’esmentada estança 4, també tingués la coberta a un sol vessant a façana.

Aquest edifici és de molt mal ubicar des d’un punt de vista cronològic, atesa la manca total d’excavacions arqueològiques i el fet que les característiques dels murs no presenten cap tret especial. En tot cas, podem considerar que, almenys entre el segle XVIII i les primeres dècades del segle XX, aquest mas va estar en funcionament. Anar més enllà o precisar més és, ara com ara, impossible.

BIBLIOGRAFIA CODINA, D., LLINÀS, J., MALLORQUÍ, E., MERINO, J. 2010, Cases perdudes i espatllades, Gavarres 18, 98-101.

CODINA, D., LLINÀS, J., MERINO, J., MUNDET, J. 2012, Arqueologia i història del mas Sala de Romanyà de la Selva, Gavarres 21.

INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL MERCAT MUNICIPAL COBERT DE SANT FELIU DE GUÍXOLS (BAIX EMPORDÀ) L’ANY 2010 Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Arqueolític Terra-Sub, s.l.

La remodelació del Mercat Municipal Cobert de Sant Feliu suposava l’actuació en un edifici històric considerat Bé Cultural d’Interès Local, situat dins la zona d’expectativa arqueològica AR040, que assenyala el POUM. Les obres respectaven la volumetria i l’estructura general de l’edifici però suposaven una actuació integral a l’interior, amb l’ampliació dels soterranis, la pavimentació, la distribució i la incorporació d’un ascensor amb sortida directe al pàrking de la plaça.

Durant la intervenció arqueològica es localitzaren diverses estructures de cronologia moderna i contemporània que en la seva major part corresponen als antics habitatges existents fins el moment de la construcció del Mercat Municipal el 1929.

LOCALITZACIÓ DEL JACIMENT La intervenció arqueològica es va dur a terme al Mercat Municipal de Sant Feliu de Guíxols; l’edifici està situat en el casc urbà de Sant Feliu, plaça del

Figura 1. Localització del Mercat Municipal Cobert.

Mercat 1-5, al costat de l’Ajuntament (Fig. 1).

Els accessos generals a la població són la sortida 9 de l’A7 i la Nacional II sortint a l’alçada de Vidreres.

Les carreteres que donen entrada directe són la C-65 (l’enllaç amb Girona), la C-31 per la banda nord de la població i la GI-682, corresponent a la carretera que prové de Tossa de Mar per la costa.

TREBALLS REALITZATS I RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ Les obres de remodelació es van executar en dues fases. La primera es va realitzar a la zona posterior del Mercat, amb entrada pel carrer de Sant Joan.

En aquesta zona l’ampliació del soterrani suposà l’obertura d’un sondeig d’aproximadament 15 m de llarg per 6 m d’amplada i 3 m de profunditat.

La segona fase es realitzà a la meitat oest del Mercat Municipal, amb entrada per la plaça del Mercat, 1-5.

En aquest costat únicament s’actuà en profunditat just a l’entrada, on es realitzaren murs pantalla amb

601

Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 601-604

buidatge interior per al forat d’ascensor; a la meitat est es rebaixà el paviment i la seva preparació uns 0,30-0,40 m.

La intervenció arqueològica ha constat, per una banda, del control de la maquinària emprada per realitzar els moviments de terres i, per altra banda, un cop localitzades les estructures arqueològiques, es procedí a l’excavació manual de les mateixes seguint el mètode de diferenciació estratigràfica (Harris). L’excavació s’ha realitzat en extensió a la banda del carrer de Sant Joan, ja que la construcció del soterrani suposava l’eliminació de totes les restes localitzades. En canvi, a la zona oest (plaça del Mercat) es realitzaren sondeigs al costat dels murs localitzats.

602

Resultats de la primera fase d’excavació Durant la primera fase es van documentar un total de 34 estructures de les quals la majoria corresponen als paviments dels habitatges preexistents (UE 1002, 1003, 1007, 1011, 1014, 1019, 1036, 1038, 1054, 1065 i 1066). Les altres estructures documentades corresponen als murs d’aquests habitatges: UE 1004, 1005, 1006 i 1012; un pou sec UE 1018; un canal de recollida d’aigües UE 1013; una cisterna d’aigua E1;

un pilar de tova UE 1020; un mur de tova UE 1021; quatre estructures negatives UE 1025, 1058, 1061 i 1062; dues estructures formades per diversos murs i de funció indeterminada, E2 (UE 1010, 1028, 1029 i 1032) i la UE 1040; un dipòsit al qual pertanyen les UE 1068, 1069, 1071 i 1073; i un mur de pedra i tova (UE 1072).

Segons les estructures que han aparegut en la primera fase d’excavació, hem dividit el jaciment en quatre àmbits (Fig. 2). Aquests es troben delimitats pels murs localitzats amb orientació est/oest.

La divisió per àmbits realitzada en l’excavació, a banda de ser útil per a localitzar les estructures, creiem que podria correspondre al límit entre diferents habitatges.

L’amplada dels àmbits, de 4,50 m a 4,80 m, és una mesura molt recurrent en les cases antigues de la població; així mateix, la localització de zones de pati exteriors també és una característica de la tipologia dels habitatges de la zona. Aquests podien estar al davant o al darrera de l’habitatge.

Pel que fa a la seva cronologia, hem pogut observar una diacronia que abasta des del segle XVIII fins el moment de construcció del Mercat el 1929. S’han establert quatre fases cronològiques que ens mostren en quin moment funcionaven aquestes estructures.

Figura 2. Planta fases cronològiques de l’excavació a la zona est (carrer de Sant Joan).

Intervenció arqueològica al mercat municipal cobert de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) l’any 2010 Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 601-604

La 1a fase correspon al segle XVIII i es subdivideix en dos: la primera ens situa en el moment de la construcció dels habitatges i la segona un cop es realitza la primera ocupació. La 2a fase comprèn la segona meitat del segle XVIII, on observem les primeres remodelacions dels habitatges. La 3a fase comprèn les estructures plenament inserides al segle XIX. La 4a fase correspon a final del segle XIX fins el 1929. Cada àmbit, però, no mostra totes les fases, únicament l’àmbit 3 les té totes representades.

Els habitatges que hem pogut documentar amb pati al davant els trobem als àmbits 3 i 4. A l’àmbit 2, en canvi, com a mínim a la primera ocupació tindria el pati al darrera o no en tindria. L’àmbit 1 és més dubtós, ja que s’ha excavat una mínima part, però el tipus de tova del paviment 1002 i el de pedra de la fase II bé podrien tractar-se de paviments exteriors.

L’àmbit 3 presentava les restes de cada fase millor conservades, i podem dir que els paviments anaven alternant períodes amb tova o pedra. El mur UE 1005 presentava una obertura al nord que correspondria a l’entrada a l’interior de l’habitatge. Aquesta obertura s’anava pavimentant amb el mateix material que el pati. Al segle XIX (fase 3a), aquest mur es cobreix amb el paviment UE 1007 de pedra, en la seva

totalitat, el que ens indica que hi va haver una reforma de l’habitatge més important, amb la desaparició d’aquest mur i l’ampliació de la zona exterior. En aquest moment, el pati pavimentat amb pedra tenia al sud un canal de tova (UE 1013) que desaiguava en una cisterna (E1), situada en una zona segurament coberta amb porxo, atesa la diferencia del paviment al sud del canal.

La fase 4a ens mostra que els àmbits 2 i 3 van passar a ser una única estança, ja que s’ha localitzat el paviment UE 1003, de morter de calç lliscat, per tota l’àrea que ocupen aquests dos àmbits; el mur 1012 que els separava també estava cobert per aquest paviment. Aquest fet fa que ens plantegem si realment sempre havien estat dos habitatges diferents o un de sol. Ara per ara no tenim prou elements per afirmar qualsevol d’aquestes hipòtesis amb contundència, atès que la part excavada no ens ha permès obtenir més dades per poder afirmar si eren diferents habitatges o el mateix.

Resultats de la segona fase d’excavació Durant la segona fase d’excavació es van documentar un total de 8 estructures, entre les quals trobem 3 murs corresponents als antics habitatges preexistents: UE

Figura 3. Planta i seccions de l’excavació a la zona oest (plaça del Mercat).

603

Almudena GARCÍA ORDÓÑEZ Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 601-604

604

1075, UE 1076, UE 1084 i UE 1089; i també diversos paviments, UE 1078, UE 1083, UE185 i UE 1088 (Fig. 3).

L’excavació en la segona fase d’intervenció va constar de la realització d’un sondeig fins a fonamentació dels murs localitzats, ja que no quedaven totalment afectats. A la resta de terreny no van aparèixer restes a la cota que es va rebaixar.

Les estructures, amb una cronologia del segle XIX fins a principi del segle XX són els murs UE 1075 i 1076 i els paviments UE 1078, 1085 i 1088.

Corresponents al segle XVIII, trobem el mur UE 1084 del qual només podem observar una petita part i el paviment de pedres que se li adossa, UE 1083, tots ells situats a l’àmbit 5 El mur UE 1089 (àmbit 6) resta amb una cronologia indeterminada, ja que no s’ha localitzat material arqueològic que pugui adscriure aquesta estructura.

Pel que fa a les restes aparegudes d’aquesta fase d’excavació, no podem treure gaires conclusions atès que l’excavació va ser molt parcial. Únicament podem afirmar que l’àmbit 5 pertanyia a un habitatge diferent de l’àmbit 6. El mur UE 1089 (àmbit 6) podria ser una de les restes de l’habitatge Burch-Barraquer, ja que se situa a la zona que aquest ocupava, com hem pogut veure a les diferents fotografies existents a l’Arxiu Municipal.

CONCLUSIONS La intervenció arqueològica realitzada al Mercat Cobert de Sant Feliu ha permès documentar les restes dels habitatges preexistents al mercat.

El material arqueològic aparegut ens mostra una diacronia de les estructures del segle XVIII fins al moment en que es començà a construir el Mercat Cobert, el 1929. Dins d’aquesta cronologia s’han distingit diverses fases, ja sigui pels criteris obtinguts

amb el material arqueològic o bé per la posició de les restes. Així, les fases corresponents al segle XVIII (1a i 2a) s’han distingit de la fase del segle XIX i XX (3a i 4a) pel material arqueològic, clarament, però les subfases existents s’han diferenciat per la posició de les estructures, essent aquesta una adscripció cronològica més relativa. Aquest fet es deu a que no s’han localitzat restes de material arqueològic que ens permetin aportar una major precisió. Per altra banda, com en altres jaciments de la població, hem observat una pervivència de tipologies ceràmiques, com verd-i-manganès o reflexes metàl·lics, en estrats del segle XVIII. La primera ocupació que hem documentat, com hem vist, és del segle XVIII i, tot i que hi havia material anterior, se’ns plantegen diverses hipòtesis respecte al perquè no hi havia cap estructura anterior, sobretot pel fet de tractar-se d’un solar molt proper a la muralla del passeig de Mar.

BIBLIOGRAFIA AMSFG. 1930, Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Plànols de l’arquitecte municipal Joan Bordàs.

BATLLORI, A. LLUBIÀ, L. 1974, Ceràmica catalana decorada. Barcelona.

BUSSOT, G. 2000, Carrers, cases i Arquitectes, SFG dels inicis a 1931. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i Diputació de Girona, Girona.

GARCÍA, A. 2009, El jaciment C/St. Joan-C/St. Pere, Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Memòria de la intervenció arqueològica, Servei d’Arqueologia de Girona. Inèdita.

JIMÉNEZ, A.1997, Sant Feliu de Guíxols, una lectura històrica, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i Diputació de Girona, Girona.

POBLAT IBÈRIC I CASTELLUM DE SANT JULIÀ DE RAMIS Josep BURCH, Jordi SAGRERA, Jordi VIVO

Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de la UdG (LAP)

La campanya corresponent a l’any 2011 es va realitzar les setmanes compreses entre el dia 27 de juny al 22 de juliol i entre els dies 5 al 30 de setembre. La intervenció s’emmarca dins el programa de recerca on hi participa, mitjançant conveni pactat, la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis.

La muntanya de sant Julià de Ramis és un compendi de jaciments arqueològics, el més extens dels quals és, sens dubte, el poblat ibèric, que recorre uns 400 m de llargada resseguint la carena de la muntanya.

caserna militar baix imperial anomenada castellum fractum en els documents alt medievals (Burch et al.

2006, 143-148).

Les primeres exploracions a la zona 1 van començar a l’any 1994, amb una intervenció d’urgència, amb la finalitat de controlar les obres d’ampliació cap a ponent del cementiri. Davant la magnitud de les troballes arqueològiques el projecte es va abandonar.

Al 1996 s’iniciaven les excavacions arqueològiques programades dirigides per la Universitat de Girona. El primer espai objecte d’exploració va ser precisament

Arqueològicament, hi ha dos fronts importants oberts. El primer l’hem anomenat zona 1. Comprèn l’església dels Sants Metges, l’antiga rectoria, la casa de can Bota, el vell cementiri parroquial i la plaça o esplanada que hi accedeix. L’altre front es localitza en una esplanada enturonada situada a uns 300 m cap al nord-oest de l’església dels Sants Metges; és la zona 2. S’ha excavat ininterrompudament des de l’any 1996 fins al 2010 i conté el límit per aquella banda del poblat ibèric amb unes muralles notables i una

l’esplanada que s’estenia sota del dit cementiri per la banda de ponent. Així, durant tres campanyes, les que van dels anys 1996 al 1998, es va poder documentar, abastament, un barri ibèric fundat al segle IV aC i les restes d’un gran mur de contenció d’una plataforma artificial de planta rectangular datada vers el darrer terç del segle II aC que va amortitzar aquell sector de l’oppidum ibèric. Les proporcions notables, amb més de 39 m de llargada pel costat explorat, i la complexitat estructural d’aquella obra baix republicana, es van interpretar com a la subestructura d’assentament i base d’un temple itàlic, avui perdut i encara sense localitzar, però ben documentat a partir dels quantiosos blocs de gres motllurats reutilitzats en el veí castellum i a la mateixa església dels Sants Metges (Burch et al. 2001, 98-107).

Tots els indicis assenyalaven l’emplaçament del temple cap al vell cementiri. Tanmateix, després del 1998 els treballs arqueològics en aquest sector s’abandonaven per la impossibilitat d’avançar en extensió ja que, per la banda de migdia i ponent, els abruptes desnivells de la muntanya ho impossibilitaven, mentre que, per la banda llevant, el cementiri n’impedia l’exploració. Durant el 1998 el cementiri es va abandonar i es va traslladar a unes noves instal·lacions ubicades a l’extrem meridional de la muntanya. Tanmateix, l’existència d’enterraments realitzats durant els primers anys noranta del segle XX impedien el trasllat legal d’alguns nínxols i, en conseqüència, el desmantellament total de la vella necròpoli. Ha hagut de passar més d’una dècada

Figura 1. Plànol general de la zona 1.

605

Josep BURCH, Jordi SAGRERA, Jordi VIVO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 605-608

606

Figura 2. Planta general del sector del cementiri parroquial amb indicació de tots els enterraments inhumats.

Figura 3. Planta general del sector del cementiri parroquial amb les estructures documentades.

per a què es podessin fer efectius els darrers trasllats d’enterraments al nou cementiri, que no es van enllestir fins a la primavera del mateix 2011.

Finalment, però, s’ha pogut desafectar totalment el vell cementiri parroquial. Amb aquesta perspectiva i enllestits els objectius que s’havien fixat per a la zona 2 els treballs realitzats l’any 2011 es van centrar en l’excavació arqueològica d’aquest l’espai.

El cementiri abasta una esplanada que s’estén a ponent de l’església romànica del segle XI dels Sants Metges. Aquesta era, antigament, la parroquial i retingué l’advocació principal de Sant Julià fins al 1940. L’àrea del cementiri resta tancada per un mur perimetral de pedra i morter que es va construir al 1882. Malgrat la data, el cementiri resulta molt més antic ja que remunta, com a mínim, al segle VII quan,

sota la capçalera del temple romànic, hom bastia una tomba monumental que esdevingué església funerària per a un incipient cementiri.

Els treballs preliminars van requerir la intervenció d’una màquina excavadora per poder enderrocar les bateries de nínxols que encara romanien dempeus, aixecar el paviment de morter que cobria bona part del solar del cementiri i retirar la runa i les terres superficials. A partir d’aquí començava el procés manual i en extensió d’excavació.

Estratigràficament es descobria un primer nivell de més de 70 cm de potència mitjana que contenia material modern (segle XX) i una gran quantitat de restes òssies humanes sense connexió anatòmica.

En el terç de migdia del cementiri van aparèixer les primeres inhumacions corresponents, la majoria

Poblat ibèric i castellum de Sant Julià de Ramis Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 605-608

Figura 4. Detall del enterraments localitzats a la banda de migdia del cementiri. Es pot apreciar una clara superposició d’enterraments, un cert desordre en la ubicació de les tombes en contraposició a la part septentrional de la necròpoli, la poca cura en la col·locació d’algunes despulles i, fins i tot, la troballa de dos individus abocats que varen ser ajusticiats durant la Guerra Civil (núm. 210 i 211).

d’elles, a enterraments probablement de la primera meitat del segle XX, per bé que n’hi devia haver de més tardanes. Les tombes eren senzilles fosses obertes en el subsòl orientades en sentit est oest i amb la capçalera mirant a sol ixent.

A l’espai central, els enterraments es concentraven principalment vora la façana occidental de l’església.

Seguien el mateix model de tomba, però dominaven les sepultures d’infants, alguns dels quals eren molt petits, probablement albats. En aquest àmbit també es descobrien les restes d’una ossera d’obra que va funcionar fins als anys 70 del segle passat.

Per tota la franja nord oriental del cementiri la roca natural del subsòl apareixia gairebé en superfície.

en canvi, delataven una estructura potent de pedra i morter. Tot i que no s’ha pogut verificar completament perquè l’excavació s’ha deixat per a la campanya de l’any vinent, sembla que algunes es ficaven per sota de la fonamentació de l’església romànica i marcaven una trajectòria est-oest.

Bona part de l’excavació del mes de setembre es va concentrar en el terç nord del cementiri. Aquí les restes dels nínxols d’obra —construïts a partir de la dècada dels 40 en endavant del segle XX— havien afectat el subsòl i, especialment, el sediment superior, on no es va detectar cap sepultura malgrat que es va recollir una quantitat notable de restes òssies humanes sense connexió anatòmica. A uns 70 cm de profunditat van

Durant la neteja i l’exploració es van poder apreciar les restes d’una desena d’enterraments excavats a la mateixa roca. Algunes d’aquestes sepultures dibuixaven, nítidament, un perfil antropomòrfic amb el ressalt del crani perfectament marcat. Malgrat que no es van poder datar a partir dels registres arqueològics, la mateixa tipologia d’aquesta mena de sepultures ens apropen a un context de segles X-XI. Per sota del primer estrat de sediment general es va començar a detectar un segon nivell d’enterraments, nous estrats de sediment i algunes parets de pedra.

Algunes conservaven només una filada, però, d’altres,

aparèixer enterraments. Es disposaven en un ordre planificat formant files i columnes a distàncies més o menys regulars. Tots estaven orientats en direcció est oest. La majoria de les tombes eren fosses simples excavades en el subsòl. N’hi havia cinc, però, que disposaven de parets de pedra i morter que protegien les despulles. La cronologia les situa en un context de final del segle XIX i primera meitat del XX. Durant el procés de delimitació de dites sepultures es va palesar que algunes tombes retallaven unes parets de pedra i morter de 50 cm de gruix. Es projectaven en direcció nord-sud i est-oest i anaven lligades entre

607

Josep BURCH, Jordi SAGRERA, Jordi VIVO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 605-608

elles conformant un edifici de planta rectangular d’uns 15 m per 6 m. A l’interior es va excavar un potent nivell d’enderroc de pedres i teules molt alterat pels mateixos enterraments. Cobria el que sembla un paviment de llosetes de pedra molt degradat que no encara no s’ha excavat. A l’exterior del dit edifici i per sota d’una tercera capa de sediment s’ha començat a detectar un altre nivell d’enterraments que, tot just a les acaballes de la campanya, es van començar a delimitar.

608

BIBLIOGRAFIA BURCH, J., NOLLA, J.M., PALAHÍ, L., SAGRERA, J., SUREDA, M. i VIVÓ, D. 2001, Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis, 1, El sector de l’antiga església parroquial, Sant Julià de Ramis.

BURCH, J., GARCÍA G., NOLLA, J.M., PALAHÍ, L., SAGRERA, J., SUREDA, M., VIVÓ, D. i MIQUEL, I. 2006, Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis, 2, El castellum, Sant Julià de Ramis.

LA TORRE DESVERN (CELRÀ) Jordi SAGRERA

Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de la UdG

Al desembre del 2011 es va realitzar una prospecció arqueològica a la Torre Desvern. Aquesta és una finca rural de propietat municipal situada al capdamunt d’un turó que s’alça a l’est del nucli antic de Celrà ja dins del massís de les Gavarres. El nom prové del mas, l’origen del qual recula al segle XII. És l’època en la que es va construir un casal noble fortificat. El cos principal d’edifici se centrava en una gran torre defensiva de planta rectangular articulada en dos nivells i un pati o recinte quadrat protegit per potents murs de carreus de pedra i morter de calç que s’estenia cap a ponent de la torre. Els Vern, ciutadans de Girona, van adquirir la finca a final del segle XIV i, 100 anys després, transformaven el pati en un palau residencial (Camps 2004, 156-157). Malgrat les reformes afegides en els segles XVIII i XIX el conjunt es conserva admirablement bé.

Figura 1. Plànol dels entorns de la Torre Desvern amb la ubicació de les diferents rases practicades.

Els precedents de la present intervenció remunten al 2003 quan s’estava redactant el projecte de rehabilitació i adequació de l’edifici de la Torre Desvern. En aquest context, i entre els mesos de juny i octubre d’aquell any, es van realitzar dues campanyes d’excavació arqueològica (Codina 2004, 435-440). Es van obrir tres cales: una a l’interior de l’immoble, una altra a l’angle nord-est de la torre i, la darrera, a davant de la façana de migdia. Els resultats d’aquelles intervencions van posar al descobert una sèrie d’estructures d’habitació que eren anteriors al segle XII car les parets de la torre les seccionava i obliterava.

L’interès per aprofundir en el coneixement d’aquestes restes més antigues va ser el detonant de la present intervenció arqueològica. D’acord amb l’Ajuntament es prenia el determini de documentar-ne primer l’abast i l’extensió. Per aquesta raó, es decidia realitzar una prospecció arqueològica pels entorns de la torre. Els treballs es van realitzar emprant mitjans mecànics amb una màquina retroexcavadora i van consistir en l’obertura de tot un seguit de rases al voltant de l’edifici. Es tractava de rases independents, de 60 cm d’amplada, i situades a distàncies arbitràries per a poder pentinar una superfície considerable. En cap cas es pretenia una excavació i, per aquesta causa, les rases solament van aprofundir fins als nivells arqueològics o la troballa d’estructures per no malmetre l’estratigrafia. Es van considerar 3 sectors d’exploració, a llevant, migdia i nord de la torre, però sempre fora dels àmbits ja explorats. Per la banda oest, en canvi, no es va intervenir ja que els desnivells considerables dificultaven l’accés amb comoditat.

A migdia de la torre es van obrir 5 rases en un camp llarg vora el camí d’accés a l’edifici, 3 rases més per la banda de llevant i, finalment, 3 darreres rases vers tramuntana.

En el camp de migdia es van obrir 5 rases orientades d’est a oest (núm. 1 al 5). Totes van resultar negatives ja que, des del nivell superficial fins als 150 cm de fondària màxima a la que es va arribar, es van extreure sediments de terra formats per sorres molt fines barrejades amb argiles de color rogenc molt homogènies, netes, compactes i totalment estèrils.

609

Jordi SAGRERA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 609-611

A llevant de l’edifici de la Torre Desvern es van obrir 3 rases orientades d’est a oest (núm. 6, 7 i 8). La rasa núm. 6 arrencava a 380 cm de la frontal de la façana est de la torre i es projectava cap a l’est en un recorregut lineal de 17 m de llargada. En els primers 6 m, comptant des del cap de ponent, apareixia un sediment d’uns 40 cm de potència de terra rogenca mig argilosa que contenia restes de runa i terrissa moderna (segles XIX i XX) però amb poca quantitat. Per sota la terra apareixia neta i aparentment estèril fins a la fondària màxima de 110 cm a la que es va arribar en aquest tram de la rasa. A 10 m de distància de la façana de la torre i a escassament 20 cm de fondària es descobria un mur (UE 2). Era una estructura consistent d’uns 60 cm de gruix obrada amb blocs desbastats regulars de pedra calcària disposats en filades a trencajunts lligats amb fang. Travessava la rasa de sud a nord i no es va documentar cap contacte amb altres estructures. A banda i banda es descobria un estrat (UE 3 i 4) on hi abundaven les pedres d’enderroc del mateix mur i, escadusserament, fragments de teula corba. Per

610

sota i a 116 cm de la superfície sorgia una massa compacta de morter de calç i pedruscall de 10/15 cm de gruix i uns 50 cm de llargada màxima conservada (UE 5). Eren les restes d’una sòlida solera de paviment que es lliurava a la base del mur (UE 2).

Per sota apareixia ja la terra neta i estèril. A llevant del mur i a continuació de l’enderroc U.E. 4 la resta de la rasa va resultar totalment negativa amb terra rogenca estèril i neta.

La rasa núm. 7 es va obrir a 6 m cap al sud-oest de la cantonada sud-oest de la torre. El cap de ponent començava a peu del camí de terra que mena a la torre i es dirigia cap a llevant travessant un marge que s’enfilava 1 m i escaig per damunt del camí esmentat.

La llargada i la fondària totals van arribar als 13,70 m i 1,40 m respectivament. Arreu es va documentar una terra sorrenca ocre-rogenca totalment estèril i neta.

La rasa núm. 8 es va obrir a 6 m a l’est de la cantonada nord-est de l’edifici de la torre. Just en el cap de ponent de la rasa i, pràcticament a nivell de superfície, van aparèixer les restes d’un mur de pedra lligada amb fang del que només es va destapar la filada superior. Per la ubicació, es tractava del mur M-3 que s’havia excavat i documentat durant la intervenció arqueològica de l’any 2003. Segons consta a la publicació succinta d’aquells treballs (Codina 2004, 437) tancava per llevant una estança de planta rectangular pavimentada amb un sòl compactat de terra i pedruscall. El gruix oscil·lava entre els 40 cm i els 55 cm, i l’alçada conservada assolia els 52 cm. A llevant del mur i en tot el recorregut dels 24 m restants de la rasa, el sediment explorat va resultar totalment negatiu ja que contenia una terra sorrenca molt fina de color ocreFigura 2. Plànol dels entorns immediats de la Torre Desvern. Amb trama gris s’ha marcat l’àrea que ocupen les estructures anteriors al segle XII. rogenc estèril.

La torre Desvern (Celrà) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 609-611

El darrer àmbit prospectat va ser els baixants en pendent que s’estenien al nord de l’edifici de la Torre Desvern. Es va deixar sense explorar l’espai més immediat a l’edifici car, a simple vista, s’apreciaven restes d’enderroc que s’amuntegaven contra alguns murs de feixa i restes de construccions que d’antuvi assenyalaven l’existència d’estratigrafia arqueològicament interessant.

La cala núm. 9 es va situar a 11 m al nord de la cantonada nord-est de la torre. S’orientava de sudest a nord-oest en un recorregut de 10 m. Va resultar totalment estèril ja que contenia un sediment de terra sorrenca fina, compactada i absolutament neta.

La cala núm. 10 es va obrir resseguint el que semblava un mur de pedra que, en realitat, va resultar ser un graó de blocs carejats de pedra clavats directament en el subsòl natural de terra sorrenca vermellosa i totalment estèril.

Finalment, la cala núm. 10, situada a uns 19 metres de distància de la façana septentrional de l’edifici, es va obrir resseguint el recorregut sinuós que marcava la partió entre dos camps. La llargada total arribà als 43 m. Des del punt de vista dels sediments extrets hauríem de distingir dos trams. El primer i més llarg, a l’oest (32 m), es caracteritzava per una terra sorrenca fina i compacta, de tons ocres i vermellosos, totalment

neta i estèril. El segon (12 m), a l’est, el formava un sediment de runa moderna i pedres abocades que conformava la base d’una rampa artificial i molt moderna (segles XIX- XX) que arranjava un camí que es dreçava cap al nord tot passant pel costat de la bassa de la finca. A efectes arqueològics, els dos trams es poden considerar negatius. Tanmateix, es va documentar, d’esquitllentes, un mur (UE 6), de pedra lligada amb fangd del que només es va poder descobrir una tramada curta de la cara exterior ubicada just en el perfil nord de la rasa. Es tracta d’una estructura aïllada sense connexió amb cap altre element constructiu cap a migdia, llevant i ponent.

Faltaria saber què passa cap al nord però, fidels a la idea de no afectar els estrats arqueològics, es va decidir no ampliar l’àrea d’extracció de terra.

BIBLIOGRAFIA CAMPS, Ll. 2004, Els castells i masos de Celrà, Taller d’història de Celrà.

CODINA, F. 2004, La Torre Desvern de Celrà.

Resultats de dues campanyes d’excavacions, VII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà, 435-440.

611

612

REGISTRE D’UNA MINA D’AIGUA AL CARRER VICENÇ BOU, FIGUERES (ALT EMPORDÀ) Xènia BERTA ARGELÉS

La construcció d’un edifici d’habitatges a Figueres ha posat al descobert un tram d’una mina d’aigua, molt a la vora de la zona coneguda com l’Aigüeta. La galeria va aparèixer malmesa i obstruïda per un abocament de formigó a l’interior, tanmateix, l’estructura s’ha pogut documentar arqueològicament.

SITUACIÓ I MOTIVACIÓ DE LA INTERVENCIÓ El solar on es va fer la troballa de la mina d’aigua es troba als números 4, 6 i 8 del carrer Vicenç Bou de Figueres (Fig.1). El carrer està situat al nord-est del municipi, al barri de l’Eixample, a 210 metres al sud de la zona coneguda com l’Aigüeta.

La intervenció de registre va venir motivada per la seva troballa, durant els treballs previs a la construcció d’un edifici d’habitatges. L’interès del registre d’aquesta mina d’aigua radicava en l’existència d’altres estructures similars en les immediacions1. El projecte de construcció de l’edifici no condiciona l’existència d’aquesta mina d’aigua, que es va registrar el 24 de novembre de 2011 amb la col·laboració dels treballadors de l’empresa CETOSMEN S.L.

L’aigua que circula per la mina s’escorre en sentit sudest, per tant, l’origen de la mina es troba en un lloc desconegut situat al nord del solar i, probablement, desaigüi, per orientació, a la riera Galligans.

El registre fotogràfic i arqueològic de l’estructura es va poder fer des d’una obertura ja practicada al subsòl en la que es veia part de la mina. Per tal de poder observar la dimensió real es va haver de retirar part de la galeria i el formigó que l’obstruïa. El sediment i el formigó es van extreure amb màquina retroexcavadora. Un cop va ser possible veure gran part de la mina, i veient la impossibilitat de retirar tot el formigó que cobria el nivell d’ús, es va reorientar l’extracció a la cerca del final del bloc des del lateral per poder procedir al registre.

Durant el procés d’extracció es va observar també com el formigó abocat en un moment indeterminat 613

La mina d’aigua L’estructura registrada se situa a la banda est del solar i el travessa en diagonal (Fig.2). En el recorregut de la mina es van poder observar, en superfície, 2 pous: un a l’extrem nord de la finca i l’altre a la zona d’intervenció. Es coneix, pel responsable de l’obra, l’existència d’un altre pou a l’interior de la finca que limita amb el solar pel sud.

Figura 1. Emplaçament del solar.

Figura 2. Ubicació de la mina en el solar.

Xènia BERTA ARGELÉS Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 613-614

614

Figura 3. Vista de l’interior de la mina.

a la mina s’havia escampat per la galeria, omplint-la.

La part del sud i les immediacions del gran bloc de formigó, present a la planimetria, eren les àrees més afectades pel vessament, sobretot perquè la mina fa pendent vers el sud. Aquesta banda estava gairebé obstruïda i només un petit orifici deixava circular l’aigua. A la part nord del bloc, en canvi, la potència del vessament de formigó disminuïa a mesura que

avançava la mina. En aquest tram és on es va cercar la dimensió de la galeria tot i que el formigó també presentava una potència considerable.

L’objecte del registre va ser una mina d’aigua excavada al subsòl, en un estrat compost de còdols i argiles de gran duresa i molt compacte que es trobava sota un estrat d’argila. L’interior de la mina presentava un aspecte ennegrit (Fig. 3), probablement per l’oxidació dels materials que composen el terreny a causa de la humitat constant a la que està sotmesa la galeria.

La galeria mesura gairebé 2 m d’alt. L’amplada, però, no és uniforme ja que s’estreny a mesura que s’arriba a la cota superior, és a dir, a la part central l’amplada és de 60 cm mentre que a la part superior és de 55 cm. A l’interior de la galeria es va poder observar una espècie de fornícula, excavada al sòl, de forma arrodonida, de 15 cm d’ample per 10 cm d’alt i 5 cm de fons. Dins el tram de mina al que es va poder accedir se’n va poder observar una altra que distava de la primera uns 50 cm.

La manca de material arqueològic o de construcció relacionat amb la mina no permet determinar ni el seu ús ni la cronologia. Tanmateix, per la seva ubicació i per l’existència dels pous disposats de forma regular al llarg del tram, aquesta mina podria respondre a un ús agrari.

NOTES L’any 2007 es va descobrir un túnel al carrer Compositor Coll, durant unes obres a l’avinguda de l’Aigüeta. A l’article se cita que anteriorment s’havien trobat altres galeries al carrer Vicenç Bou. (J. Puigbert, Estudien unes restes trobades a les obres de l’Aigüeta de Figueres, El Punt, 13 de setembre de 2007. Disponible a: http://www.vilaweb.cat/ www/elpunt/noticia?p_idcmp=2550298).

1)

LA MINA DE L’ANTIC ESTANC (MASSANES, LA SELVA) Anna AUGÉ SANTEUGINI Janus, s.l.

INTRODUCCIÓ

Santeugini, de Janus SL.

La mina de l’Antic Estanc és una antiga fresquera que es localitza dins del municipi de Massanes, concretament al costat nord-est de la plaça de Catalunya i a uns 26 m al nord de l’església de Sant Esteve.

Aquesta galeria subterrània es troba situada en un solar de propietat municipal on anteriorment s’hi ubicava un edifici que havia hostatjat l’antic estanc de Massanes, i que ha donat nom al jaciment.

LA GALERIA

L’edifici de l’antic estanc fou enderrocat i a la banda nord-est del solar s’hi van col·locar uns contenidors soterrats de recollida selectiva, fet que va propiciar la descoberta de la galeria.

L’Ajuntament de Massanes, amb la intenció de recuperar aquest element històric del municipi ubicat en un terreny de la seva propietat, va realitzar aleshores un projecte que incloïa la documentació històrica i arqueològica de l’element, el seu arranjament i la seva adequació per a les visites (museïtzació i senyalització). Aquestes tasques foren encarregades per l’Ajuntament de Massanes a l’empresa Janus S.L. El projecte es va iniciar amb una actuació arqueològica que es dugué a terme entre els dies 13 i 16 d’octubre de 2010, sota la direcció de l’arqueòloga Anna Augé

La mina de l’Antic Estanc és una galeria subterrània, del tipus fresquera, excavada al subsòl natural de l’indret, el sauló, de naturalesa granítica, molt sorrenc i de consistència considerablement tova i fàcil de treballar. A la superfície de les parets hi són visibles les empremtes de les picades de la seva construcció.

L’accés actual a la galeria se situa al nord-est del solar, darrera dels nous contenidors. Les obres per a la col·locació d’aquests contenidors van malmetre part del que hauria estat el vestíbul de la fresquera. Aquest cos, situat a l’entrada de la galeria, possiblement hauria comunicat amb l’antiga casa.

La part conservada del vestíbul delimita un espai de planta rectangular, de 3,20 m de llarg per 1,30 d’ample, excavat en el subsòl i situat a uns 2,80 m de fondària respecte al nivell de circulació de l’exterior.

Bona part es va trobar cobert de runa i graves procedents de les pròpies obres dels contenidors.

Les parets de la banda oest del vestíbul conserven restes d’un revestiment de calç i una filada de totxos que segurament hauria delimitat el pas entre la casa i l’accés a la fresquera. A la cantonada nord-est del

Figura 1. Plànol de situació de la zona on s’ha fet la intervenció.

Figura 2. Vista del segon tram de la fresquera.

615

Anna AUGÉ SANTEUGINI Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 615-617

Figura 3. Planta i seccions de la fresquera.

616

vestíbul s’obre la galeria.

El traçat total de la galeria és d’uns 14,40 m. Està formada per tres trams rectilinis de passadissos que van en línia descendent, fent ziga-zaga, i que acondueixen, al final, a una cambra circular.

El primer tram, en direcció sud-oest a nord-est, és de 3,40 m de llarg amb una alçada d’1,70 m, que no permet anar gaire dret, i una amplada d’uns 0,90 m.

Al final d’aquest primer tram hi ha una fornícula de planta rectangular d’uns 0,70 m d’amplada per 1,50 d’alçada i de 23 cm de fondària, amb un parell de claus de ferro situats a la part superior, segurament per penjar algun element.

El traçat canvia de direcció vers el sud-est, en un angle d’uns 110º, cap a un segon tram de 6 m de llarg, 0,90 m d’ample i 1,70 m d’alçada. A la meitat del passadís hi ha una segona fornícula situada a la paret est, de planta trapezial, amb una amplada de 0,85 m a la banda externa i 0,95 m a la interna, de 0,65 m d’alçada màxima i de 0,35 m de fondària.

Al final del segon tram, a la paret oest es troba una tercera fornícula de 0,75 m d’amplada màxima, 0,80 d’alçada i una fondària variable entre els 0,25 m i 0,50 m.

Aquest segon tram, el més llarg, torna a canviar de direcció en un angle d’uns 92º, cap al nord-est, per connectar amb un tercer tram, de 3,30 m de

llarg i 0,80 m d’ample. El lateral sud d’aquest tercer tram s’eixampla amb una dependència annexa, de superfície plana, fins a assolir una amplada total de 1,90 m, creant així un espai de planta rectangular de 2,26 m de llarg per 1,10 d’ample. L’alçada màxima del tercer tram és d’1,70 m i va decreixent pel lateral ampliat fins als 0,95 m.

A la cantonada sud-oest del tercer tram apareix una inscripció a la paret amb la data de 1838.

Aquest tercer tram mor en una cambra de planta semicircular de 2,70 m de diàmetre i 1,70 m d’alçada.

En el pas a l’interior de la cambra, a banda i banda de les parets laterals, apareixen uns encaixos retallats a la roca natural que podrien ser utilitzats per al tancament de l’estança mitjançant alguna porta o quelcom similar. Aquesta cambra es caracteritza per tenir una banqueta correguda a tot volt, amb un queixal al centre, enfront de l’entrada.

CONCLUSIONS La galeria de Massanes s’ajusta als trets característics d’aquests soterranis d’època moderna. Està formada per tres trams en ziga-zaga, que acondueixen, al final, a una cambra semicircular. Destaquen, a la segona i tercera tramades, dues fornícules excavades a mitja alçada de la paret que haurien funcionat com

La mina de l’antic estanc (Massanes, la Selva) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 617-617

armariets; i en el tercer tram, la incorporació d’una dependència annexa, com una petita cambra, de superfície plana i també totalment excavada a la roca, oberta a l’extrem de migdia del tram. Aquest tercer tram mor en una cambra de planta circular que es caracteritza per tenir una banqueta correguda a tot volt, amb un queixal al centre, enfront de l’entrada.

Sobre la funcionalitat i els trets constructius d’aquestes estructures hi ha diverses consideracions. L’ús per a la conservació i el manteniment d’aliments sembla ser el més acceptat; la seva ubicació, excavada en el subsòl, garantiria unes condicions de temperatura relativament baixa i considerablement estable que afavoriria la conservació d’aliments i begudes en el seu interior, molt especialment a l’estiu. És a dir, que es tractaria del que habitualment s’ha anomenat fresqueres.

Es tracta d’un element bastant freqüent a moltes cases antigues, encara que, en general, sol passar bastant desapercebut. Un paral·lel proper, documentat arran d’una intervenció arqueològica, el tenim localitzat al nucli antic de Llagostera (Augé 2010).

Cronològicament, no ha estat possible situar la construcció de la mina de l’Antic Estanc, atès què l’excavació dels estrats interns de la fresquera no han proporcionat cap element datable, exceptuant la data de 1838 que hi ha inscrita a la paret del tercer tram, i que ara per ara, es desconeix si ha d’anar relacionada amb l’any de la seva construcció.

Cal assenyalar que aquesta data ens lliga històricament amb la primera guerra carlina (18331840). Les referències històriques d’aquest conflicte a Massanes parlen d’un atac carlí l’any 1836 a Can Regàs, on hi havia un destacament de tropa del castell d’Hostalric, que va acabar amb l’incendi i la destrucció de la masia (Reyero 2003, 8). La situació estratègica de Massanes respecte de l’important castell d’Hostalric, així com el record aleshores encara ben proper de la terrible guerra del Francès, hauria impel·lit a molts massanencs, davant del nou conflicte, a excavar refugis per a protegir-se, aprofitant la mal·leabilitat del subsòl de la zona, tou i

sorrenc. De fet, en altres indrets del terme també es coneixen galeries molt semblants a la nostra.

Tanmateix, i sense descartar una utilitat secundària d’aquest tipus d’estructures com a refugi en cas de conflictes bèl·lics o períodes d’inseguretat (molt freqüents al segle XIX i fins a la passada Guerra Civil), sembla que la seva funció més usual i per a la qual aquestes galeries foren pensades i projectades seria la de la conservació d’aliments.

Un cop finalitzades les tasques arqueològiques a la mina de l’Antic Estanc, i tal com està previst en el projecte inicial, l’Ajuntament de Massanes ha procedit a l’arranjament i a la adequació de la galeria a fi de fer-la visitable.

BIBLIOGRAFIA AUGÉ, A. 2010, Seguiment i excavació a la plaça del Castell de Llagostera i entorns, X Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Arbúcies, 691-696.

CANTÓS, A. 2006, Noves aportacions a la problemàtica de les galeries subterrànies d’època moderna, III Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, vol. 2, Sabadell, 717-720.

COLL, J.M., ROIG, J. 2002, Galeries subterrànies d’època moderna (segles XVI-XVIII): tipologia i propostes de funcionalitat a partit de l’estudi arqueològic, II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, vol 1, Sant Cugat del Vallès, 252-261.

GARCIA, M.G., MORO, A. 2002, Les galeries subterrànies de Terrassa.

Consideracions cronològiques i d’ús, II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, vol. 1, Sant Cugat del Vallès, 225-234.

LLINÀS, J., MERINO,J. 1998, El patrimoni de la Selva. Fitxer 2. Inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca, Consell Comarcal de la Selva.

REYERO, R. 2003, Massanes, Col·lecció Els pobles de la Selva, Massanes.

617

618

CONNEXIONS URBANES DE RIPOLL. N-260, N-152 I C-151A (TRAM RIPOLL, EL RIPOLLÈS) Montserrat FREIXA VILA Àtics s.l.

El control arqueològic de les obres de connexions urbanes de Ripoll es va realitzar entre els mesos d’octubre i desembre de 2010. Aquests treballs es dugueren a terme amb motiu de les obres de reconstrucció del ferm en el tram urbà de Ripoll, la qual cosa comportà rebaixos i moviments de terres al llarg de tot el traçat de l’obra i la col·locació de nous serveis i reubicació dels antics.

Pel que fa a la zona objecte dels treballs, aquests s’iniciaren en el nucli antic de Ripoll, al carrer de Berenguer, passant pel davant de la plaça de l’Abat Oliva, continuaren pel carrer del Dr. Raguer i finalitzaren a la carretera C-151a, en el Pk 3, a la rotonda que enllaça amb la carretera C-26.

L’objectiu principal del control arqueològic de l’obra fou la detecció de possibles restes arqueològiques que poguessin aparèixer al llarg dels treballs d’excavació de la caixa per a la col·locació del nou ferm, així com de l’excavació de la rasa destinada a la canonada de 400 DN de recollida d’aigües pluvials.

Els resultats d’aquests treballs van donar positiu en tres punts concrets dels 1.700 m del tram de carrer i carretera on es van dur a terme els treballs.

del proper Puig Xoriguer, tot creuant el carrer perpendicularment.

PK 0+500 Es localitza part d’un mur de contenció que es podria relacionar amb el camí – actual carrer- i que li faria de límit. Fonts orals indiquen que en aquest sector s’hi localitzava un mur.

PK 0+800 Es localitza una mina d’aigua construïda a base de rajols i coberta amb volta, de factura contemporània, que devia recollir l’aigua del proper Puig Xoriguer, tot creuant el carrer perpendicularment a aquest.

A banda d’aquestes troballes, en tota la zona controlada no va aparèixer cap més indici a nivell arqueològic que hagués pogut comportar una

PK 0+450 Es localitza una mina d’aigua construïda a base de rajols i pedra en forma de caixa, de factura contemporània, que devia recollir l’aigua

Figura 1. Emplaçament.

Figura 2. Vista general de la zona, amb la canonada d’aigües pluvials col·locada.

619

Montserrat FREIXA VILA Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 619-620

excavació. Tan sols es va documentar el terreny natural, molt homogeni, al llarg de tota la traça controlada.

Atès que l’estratigrafia era idèntica al llarg de tota l’obra, el repertori estratigràfic fou molt simple, ja que tan sols es va localitzar l’actual paviment del carrer, la preparació d’aquest i, finalment, el terreny natural, format per argiles sorrenques de color marró amb algun ocasional còdol rodat, i en alguns sectors, per sota d’aquest, argil·lites i limonites gresoses de tonalitats vermelloses.

Pel que fa a les restes que es podrien haver trobat relacionades amb el monestir i el seu entorn, en tot el tram controlat no se’n van localitzar.

Tot i les restes documentades al seu entorn (bàsicament necròpolis): plaça de l’Abat Oliva, absis del monestir i jardins situats darrera els absis del monestir, una vegada revisada la documentació antiga es va poder observar que és a partir de la zona on es va dur a terme la intervenció arqueològica (cantonada carrer del Nord amb carrer del Doctor Raguer), on, segons la planimetria antiga, finalitzava

620

l’àrea del monestir (amb els seus horts i edificis annexes que l’envoltaven). És probable, per això, que no es van localitzar restes en aquest sector relacionades amb el monestir de Santa Maria de Ripoll, un dels objectius més interessants derivats d’aquest control arqueològic.

BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, B., SURIÑACH, M. 1998, Santa Maria de Ripoll: població i pràctiques funeràries medievals, Empúries 51, 267-280.

DEHESA, R. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a l’absis del Monestir de Santa Maria de Ripoll (el Ripollès), Departament de Cultura. Inèdit.

JUNYENT, E. 1975, El Monestir de Santa Maria de Ripoll, Barcelona.

RIPOLL PERELLÓ, E., CARRERAS, T., NUIX, ESPINOSA, J.M. 1982, Necròpolis de Sta. Maria de Ripoll. Excavacions Arqueològiques a Catalunya en els darrers deu anys, Barcelona.

ESTUDIS D’IMPACTE SOBRE EL PATRIMONI CULTURAL (ARQUEOLÒGIC, PALEONTOLÒGIC I ARQUITECTÒNIC) PER A PROJECTES D’OBRA PÚBLICA A LES COMARQUES DE GIRONA (BIENNI 2010-11) Francesc BUSQUETS, Daria CALPENA I MARCOS, Marta FÀBREGAS I ESPADALER, Montse FREIXA I VILA, Àlex MORENO Àtics, s.l.

Arran de l’elaboració de l’Estudi d’Impacte Ambiental de diferents projectes d’obra pública i privada, els promotors d’aquestes (GAS NATURAL-ALSTOM, RED ELÉCTRICA DE ESPAÑA, Ajuntament de Girona), directament o bé a través de consultories i enginyeries, han encarregat a l’empresa ATICS S.L.

complementa amb bibliografia especialitzada.

Segona: consulta i buidatge dels diferents Catàlegs municipals del Patrimoni, o bé dels Plans Especials de Patrimoni (si estaven aprovats).

Tercera: realització d’una prospecció arqueològica preventiva (segons el procediment establert

la redacció de la part d’aquests projectes dedicat a l’ impacte sobre el Patrimoni Cultural (Patrimoni Arqueològic, Paleontològic i Arquitectònic).

L’eina per a realitzar aquest treballs ha estat el sistema d’informació geogràfica corporatiu d’ATICS SL, anomenat Ekumene, sistema gestor del patrimoni cultural. Ekumene és un sistema d’informació geogràfica orientat a la gestió de les dades espacials i alfanumèriques generades per Atics s.l. Ekumene és un SIG corporatiu. Constitueix un recurs global per al funcionament diari dels treballs a realitzar per Atics sl. Ekumene organitza la informació cartogràfica i alfanumèrica que genera l’empresa, per tal que la gestió dels recursos d’informació sigui àgil i eficient.

Suporta l’ inventari i l’actualització de la informació completa (cartogràfica, planimètrica i alfanumèrica) dels elements necessaris per a gestió de projectes.

A més a més, permet generar cartografia general (informació bàsica) i temàtica (en funció dels atributs alfanumèrics o elements georeferenciats) de caire genèric o resultant d’explotacions particulars.

Tots els estudis realitzats s’han estructurat en les següents parts: Primera: buidatge exhaustiu de la documentació existent a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Àrea de Coneixement i Recerca de la Subdirecció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) de tots aquells elements i construccions catalogades que són als entorns més immediats de cadascun del projectes. Aquest buidatge es

pel Decret 78/2002, de 5 de març de 2002, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic de la Subdirecció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) de les zones afectades pels nous projectes, per tal de cercar possibles nous elements patrimonials tant arqueològics com arquitectònics.

Per portar a terme aquesta tasca se seguia el traçat dels diferents projectes i es delimitaven Àrees de Prospecció (A.P.) en funció de l’orografia, l’ús del sòl, els límits dels camps, camins i carreteres actuals. Es prospectaven cadascuna d’elles per poder documentar les possibles concentracions i afloraments de materials arqueològics i restes de construccions.

Aquests treballs van estar realitzats per arqueòlegs que examinaren tota la superfície per on ha de transcórrer cada obra d’infraestructura.

Per dur a terme la prospecció, els arqueòlegs anaven fent passades a peu per les zones que s’havien establert amb anterioritat fins recórrer la superfície a estudiar, alhora que s’omplia una fitxa amb els resultats. Si en una àrea prospectada es constatava la presència de materials arqueològics i/o restes constructives susceptibles d’indicar l’existència d’algun jaciment, es determinava el camp o la zona on s’havia documentat el material com a Zona d’Expectativa Arqueològica (Z.E.A.).

Les edificacions, els béns immobles i els elements patrimonials localitzats durant la prospecció, que no es troben catalogats a l’Inventari del Patrimoni

621

Francesc BUSQUETS, Daria CALPENA I MARCOS, Marta FÀBREGAS I ESPADALER, Montse FREIXA I VILA, Àlex MORENO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 621-627

Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i/o als diferents catàlegs municipals però que tenen certa rellevància històrica i/o arquitectònica, s’identificaren amb la sigla ED. Així mateix, les Estructures Hidràuliques s’individualitzaren sota la sigla E.H. Les estructures viàries, camins empedrats i/o enllosats, camins amb una entitat patrimonial o històrica, es van documentat s’han documentat amb les sigles E.V. Per últim, les edificacions relacionades amb la Línea P dels Pirineus o Línea Gutiérrez (1944-1953) es van assenyalar sot a la sigla ELP. Quarta: establiment d’una sèrie de mesures correctores a aplicar abans i durant la realització de cada projecte, a partir de tota la informació aconseguida gràcies als anteriors apartats.

Darrera: per cadascun dels projectes estudiats, també es van establir mesures preventives/correctores de caràcter més general, consistents en: efectuar un control arqueològic durant els moviments de terres en tots els seus aspectes (desbrossament, remocions de terres, zones de préstec de terres, obertura de nous 622

camins, etc.).

RESULTATS OBTINGUTS I ESTABLIMENT DE MESURES PREVENTIVES/CORRECTORES Els resultats obtinguts en els diferents treballs de camp s’han georeferenciat i s’ha elaborat cartografia temàtica i un estudi detallat de cada entitat patrimonial localitzada.

Tots aquests elements del Patrimoni Arqueològic i Arquitectònic s’han classificat en funció del grau de protecció de l’element patrimonial (BCIN / JA / PA) segons la Llei (9/1993, Llei del Patrimoni Cultural Català). Per tant, cada un d’ells presenta un nivell de sensibilitat d’acord amb aquesta protecció.

Els elements del Patrimoni Arqueològic i Arquitectònic que estan declarats BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional, segons la Llei 9/1993, Llei del Patrimoni Cultural Català) reben la més alta protecció, segons la citada legislació. Els seu nivell de sensibilitat és molt alt i, conseqüentment, es produiria una pèrdua permanent d’aquest patrimoni, sense cap possible recuperació, ni amb l’aplicació de mesures

Element

Afecció

Mesures correctores

JA 6: PLA DE PALAUS

SÍ

Evitar qualsevol afectació directa sobre el jaciment.

Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

JA 9: PEDRA DRETA/ROC DEL FRARE

ENTORN IMMEDIAT

Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

ZEA 1 Possible menhir d’època prehistòrica

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

ED 4 Font de Santa Elvira

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

ED 5 Mur de pedra seca, orientat est oest

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

ELP 1 Element de la Línia P: Nucli de resistència

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

FITA 1 Fita de pedra de petites dimensions

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

FITA 2 Fita de pedra de petites dimensions

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal.lacions auxiliars...).

E.H.2 Resclosa al riu de la Guilla

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal.lacions auxiliars...).

Taula 1.

Estudis d’impacte sobre el patrimoni cultural (arqueològic, paleontològic i arquitectònic) per a projectes d’obra pública a les comarques de Girona (bienni 2010-11) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 621-627

protectores o correctores.

Els elements del Patrimoni Arqueològic que estan catalogats i per tant protegits segons la Llei 9/1993, Llei del Patrimoni Cultural Català, tenen un nivell de sensibilitat alt i el seu entorn més immediat un nivell de sensibilitat moderat. És per això que s’haurien d’aplicar mesures correctores o protectores severes.

Els elements del Patrimoni Arquitectònic que estan catalogats i per tant protegits segons la llei 9/1993, Llei del Patrimoni Cultural Català, tenen un nivell de nensibilitat alt. És per això que hauran d’aplicar-se mesures correctores o protectores severes.

Els elements patrimonials (Zones d’Expectativa Arqueològica/Edificacions no catalogades/Estructures de la Línia P, Estructures Hidràuliques, Trobades Aïllades, Fites) documentats com a conseqüència de la prospecció arqueològica preventiva (segons el procediment establert pel Decret 78/2002, del 5 de març de 2002, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic), segons el grau de protecció de l’element patrimonial (BCIN/JA/PA/ ZEA/ED, ELP, E.H., Fita), s’establien una sèrie de mesures preventives/correctores concretes per a cada element.

Parc Eòlic Serra de la Solana (Capmany, Darnius, Agullana, la Jonquera, Alt Empordà) (Taula 1, Fig. 1) Pel que fa al jaciment Pla de Palaus, al terme municipal d’Agullana, es trobava, en principi, afectat directament per una rasa de connexió.

Les estructures arqueològiques localitzades en una intervenció arqueològica de l’any 2005, una part es van desmuntar (l’angle est, afectat pel talús i el drenatge de l’AVE) i la resta es va protegir amb tela geotèxtil i va quedar sota el vial de servei. Aquesta intervenció es va identificar amb el nom Vinya de Can

Figura 1.

Perxés. Aquestes restes arqueològiques estan in situ entre les cotes 99,15 i 99,60 m s.n.m.

El mes d’abril del 2011, amb motiu del projecte d’Interconexión Eléctrica España - Francia L/132 KV cc. Tramo Santa Llogaia d’Àlguema - Frontera Francesa, l’empresa ATICS S.L. va dur a terme una intervenció arqueològica a la part d’aquest jaciment que podia quedar afectada per les obres. La intervenció va consistir en sondejos arqueològics el resultat dels quals foren negatius en tots els casos, a excepció d’un al qual es va recollir un fragment de material constructiu romà. L’estrat geològic apareix a una profunditat d’entre 0,80-0,40 m, sense que es documenti cap element arqueològic, ni moble ni immoble.

Per tot això, es va proposar evitar qualsevol afectació directa sobre aquest jaciment i preservar-lo de tota afectació derivada de l’obra mitjançant la seva delimitació amb balises, però, en cas que això no fos possible, atès que existeixen restes arqueològiques in situ, a uns 2 m de profunditat per sota de la cota del camí actual de TPFerro, entre les cotes 99,15 m i 99,60 m s.n.m., amb la rasant del camí a 102 m sobre el nivell del mar, es va proposar que dita rasa

Element

Afecció

Mesures correctores

Z.E.A. 1 Possible dolmen

ENTORN IMMEDIAT

Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

E.V. 1 Antic Camí de Canadal

SÍ

- Estudi historicoartístic, gràfic i planimètric.

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

E.V. 2 Camí o carrerada

SÍ

- Estudi historicoartístic, gràfic i planimètric.

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (instal·lacions auxiliars...).

Taula 2.

623

Francesc BUSQUETS, Daria CALPENA I MARCOS, Marta FÀBREGAS I ESPADALER, Montse FREIXA I VILA, Àlex MORENO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 621-627

Figura 3.

Figura 2.

de connexió es realitzés mitjançant una perforació dirigida (horitzontal), en tota la superfície on hi ha les restes i a una cota per sota dels 96 m s.n.m., per així conservar in situ les restes arqueològiques conegudes (deixant una profunditat de seguretat arqueològica mínima de 3,60 m per sota d’aquestes restes).

Parc Eòlic Serra de la Sureda (La Jonquera i Cantallops, Alt Empordà) (Taula 2, Fig. 2)

624

Parc Eòlic Serra Blanca (Capmany, Alt Empordà) (Taula 3, Fig. 3) Línea elèctrica d’evacuació ZDP 1 (Santa Llogaia d’Àlguema, Vilafant, Figueres, Llers, Pont de Molins, Biure, Capmany, Darnius, Agullana i la Jonquera, Alt Empordà) (Taula 4, Fig. 4) Projecte de modificació puntual del PGOU de Girona, àmbit de la Incineradora i del nou complex Element

Figura 4.

tecnològic de Gestió de Residus Municipals de Campdorà (Girona) (Taula 5, Fig. 5) Reforç de la Xarxa (01.11 – 01.15) MOP-16 existent, entre els TM de Castellfollit de la Roca i Sant Joan les Fonts (Taula 6, Fig. 6)

Afecció

Mesures correctores

J.A .

TÚMUL DE MAS RUMBAU

SÍ

-Ajustar la ubicació del camí a una plataforma per evitar-ne qualsevol afectació directa o indirecta.

En cas de no ser possible: - Realitzar una actuació arqueològica intensiva en fase de redacció de projecte (sondejos/cales arqueològiques de delimitació).

ED 1 Mur de feixa

SÍ

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element.

En cas de no ser possible: - Estudi historicoartístic, gràfic i planimètric.

FITA 1 Fita de pedra de petites dimensions

SÍ

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element.

En cas de no ser possible: - Realització d’un control del seu trasllat a una nova ubicació propera.

FITA 2 Fita de pedra de petites dimensions

ENTORN IMMEDIAT

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element.

En cas de no ser possible: - Realització d’un control del seu trasllat a una nova ubicació propera.

Taula 3.

Estudis d’impacte sobre el patrimoni cultural (arqueològic, paleontològic i arquitectònic) per a projectes d’obra pública a les comarques de Girona (bienni 2010-11) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 621-627

Element

Afecció

Mesures correctores

J.A .

PLA DE PALAUS/ VINYA DE CAN PERXÉS / MANSIO DECIANA

ENTORN IMMEDIAT

J.A. BÚNQUERS (PK 37+300 LAV) Eliminat per construcció AVE

SÍ

- Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

Z.E.A. 1 Ceràmica de cronologia ibèrica i romana

SÍ

- Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

ED 2 Caseta de pedra enrunada

ENTORN IMMEDIAT

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element.

En cas de no ser possible: - Estudi historicoartístic, gràfic i planimètric.

ED 4 Barraca de planta circular

ENTORN IMMEDIAT

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (s’han de tenir especialment en compte en el moment de tensar el cablejat entre torres).

ED 7 Estança agrícola

ENTORN IMMEDIAT

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element (s’han de tenir especialment en compte en el moment de tensar el cablejat entre torres).

ELP 8 Zona d’elements de la Línia Pirineus- ZELP.

ENTORN

- Evitar qualsevol afectació directa sobre els elements identificats .

Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

Element

Afecció

Mesures correctores

J.A CAMPDORÀ

SÍ

- Intervenció arqueològica consistent en rebaixos mitjançant màquina retroexcavadora amb pla plana.

Afecció

Mesures correctores

- Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

Taula 4.

Taula 5.

Element J.A. CAN GUARDIOLA I

IMMEDIAT

- Evitar qualsevol afectació directa sobre l’element.

En cas de no ser possible: - Actuació arqueològica intensiva consistent en retirada del substrat vegetal, abans de l’inici de les obres, a tota la franja d’ocupació del traçat del gasoducte a la zona delimitada com a jaciment.

Taula 6.

Figura 5.

Figura 6.

625

Francesc BUSQUETS, Daria CALPENA I MARCOS, Marta FÀBREGAS I ESPADALER, Montse FREIXA I VILA, Àlex MORENO Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 621-627

Element

Afecció

Mesures correctores

J.A. 5 REC DE LA CALÇADA / VIA AUGUSTA

SÍ

J.A. 6: PONT DE MOLINS

SÍ

-

Realització de cales arqueològiques en fase de projecte.

Excavació en extensió en cas de documentar-se restes arqueològiques.

J.A. 10: PLA DE PALAUS

SÍ

-

Realització de cales arqueològiques en fase de projecte.

Excavació en extensió en cas de documentar-se restes arqueològiques.

-

Control i seguiment arqueològic dels moviments de terres que es realitzin pels entorns d’aquesta zona.

Excavació en extensió en cas de documentar-se restes arqueològiques..

Taula 7.

626

Proyecto de Interconexión Eléctrica España - Francia L/132 KV cc. Tramo Santa Llogaia d’Àlguema - Frontera Francesa. Intervención arqueológica en los yacimientos Rec de la Calçada/Via Augusta (Figueres, Llers), Pont de Molins (Pont de Molins) y Pla de Palaus (Agullana).

Alt Empordà.

Arran de la redacció de l’estudi sobre el Patrimoni Cultural (Arqueològic i Arquitectònic) del projecte referenciat es va detectar la possible afectació del mateix sobre tres jaciments catalogats i es van proposar les mesures preventives següents (Taula 7).

Entre els mesos de març i abril de 2011 es van dur a terme sengles intervencions arqueològiques preventives, com a mesures complementaries a l’Estudi d’Impacte sobre el Patrimoni Cultural, amb els següents resultats:

sòl vegetal.

J.a. 6 Pont de Molins (Fig. 8).

Es van realitzar sondejos arqueològics a dues zones diferenciades.

A l’Àrea 1, que corresponen a una alternativa del traçat que discorre pel camí de servei de l’autopista AP7, es van realitzar un total de 13 sondejos dels quals un va donar resultats positius, documentant-se una alineació de blocs de pedra calcària que podria correspondre a un camí.

A l’Àrea 2, que corresponen al traçat de la línea elèctrica que es localitza entre la sèquia i uns camps de cultiu, es van realitzar 18 sondejos amb resultats negatius.

Com a mesura correctora es va establir la necessitat d’efectuar un control arqueològic de les excavacions en fase d’obra.

J.a. 5 Rec de la Calçada /via Augusta (Fig. 7).

Es van realitzar tres sondejos arqueològics a una zona erma amb resultats negatius, documentant-se l’aflorament de l’estrat geològic sota 0,30 – 0,40 m del

J.a. 10 Pla de Palaus (Fig. 9).

Es van realitzar 8 sondejos arqueològics amb resultats negatius a excepció d’un d’ells, efectuat a una zona erma en paral·lel al camí de servei de la línea d’Alta Velocitat, en el qual es va localitzar un

Figura 7.

Figura 8.

Estudis d’impacte sobre el patrimoni cultural (arqueològic, paleontològic i arquitectònic) per a projectes d’obra pública a les comarques de Girona (bienni 2010-11) Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 621-627

- Frontera Francesa, es va proposar que la línea subterrània es realitzés mitjançant una perforació dirigida (horitzontal) entre els PK 23+300 y 23+450 i a una cota per sota dels 96 m s.n.m. per així conservar in situ les restes arqueològiques conegudes.

Figura 9.

fragment d’ímbrex d’època romana.

Com a mesura correctora es va establir la necessitat d’efectuar un control arqueològic de les excavacions en fase d’obra a la zona on els resultats havien estat negatius.

Pel que fa a l’àrea on es conserven restes del jaciment excavat l’any 2005 amb motiu de la construcció del tren d’Alta Velocitat i que es podien veure afectats pel Proyecto de Interconexión Eléctrica España Francia L/132 KV cc. Tramo Santa Llogaia d’Àlguema

627

628

ESTUDI D’IMPACTE SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC I HISTÒRICO-CULTURAL DEL PROJECTE CONSTRUCTIU D’ABASTAMENT D’AIGUA A SANTA COLOMA DE FARNERS I ALTRES MUNICIPIS DE LA COMARCA DE LA SELVA. TRAM II. CANONADA PRINCIPAL PK 3+246 FINS DIPÒSIT DE SANTA COLOMA I RAMALS Pere Lluís ARTIGUES CONESA, Conxita FERRER ÁLVAREZ, Jacinto SÁNCHEZ GIL DE MONTES

El projecte de construcció d’una nova connexió d’abastament d’aigua a Santa Coloma de Farners i a altres municipis de la comarca de la Selva motivà l’elaboració d’aquest estudi d’impacte sobre el

METODOLOGIA

patrimoni històric i cultural, amb la finalitat de reduir al màxim els efectes de deteriorament o destrucció sobre qualsevol element patrimonial a causa de la construcció d’aquesta infraestructura.

Els treballs varen ser duts a terme per l’empresa CODEX-Arqueologia i Patrimoni, sota la direcció de l’arqueòleg Pere Lluís Artigues Conesa i amb la col.laboració dels arqueòlegs Jacinto Sánchez Gil de Montes i Conxita Ferrer i Alvarez, a partir de l’encàrrec realitzat per l’empresa Aigües Ter Llobregat, La zona d’estudi per on passa la canonada es troba dins de la comarca de La Selva i inclou els termes municipals de Fogars de la Selva, Maçanet de la Selva, Sils, Vidreres, Caldes de Malavella, Riudarenes i Santa Coloma de Farners.

metodologia precisa, estructurada a partir de dues línies de treball: La consulta dels elements patrimonials ja registrats als inventaris de Patrimoni Arqueològic i Arquitectònic de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, completada amb la bibliografia especificada que existeixi sobre el tema.

La prospecció superficial intensiva de tot el recorregut del traçat, amb els següents objectius: primer, revisar l’estat de conservació i la situació planimètrica dels elements patrimonials prèviament identificats en la consulta anterior, per tal d’avaluar l’afectació que podrien rebre amb la construcció de la nova canonada; segon, identificar i delimitar, amb el treball de camp, nous elements del patrimoni arqueològic i arquitectònic, que queden registrats de forma planimètrica, fotogràfica i amb la realització de fitxes individualitzades de descripció de l’element.

Aquest estudi d’impacte sobre el patrimoni històric i cultural es va realitzar seguint, en tot moment, una

RESULTATS OBTINGUTS

Figura 1.

Vista del traçat analitzat durant el present estudi d’impacte, amb la situació dels elements patrimonials localitzats.

El traçat de la conducció s’inicia en el municipi de Fogars de la Selva i fins el PK 11+400, ja en el terme municipal de Maçanet de la Selva, discorre paral·lel a l’autopista AP-7. A partir d’aquest punt travessa l’autopista i passa proper a Ca n’Avellana de Maçanet en direcció al terme municipal de Sils, travessant la A-2 i la C-63. En aquest punt surt un ramal en direcció al dipòsit de Vidreres. Des del punt anterior el traçat discorre gairebé paral·lel a la carretera A2 fins el terme municipal de Caldes de Malavella,

629

Pere Lluís ARTIGUES CONESA, Conxita FERRER ÁLVAREZ, Jacinto SÁNCHEZ GIL DE MONTES Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 629-631

630

punt en el qual torna a travessar la A-2 per tornar al terme municipal de Sils, passant per la Barceloneta i les Mallorquines. Un cop aquí, el traçat entra en el terme municipal de Riuradenes, punt en el qual hi ha un segon ramal que va fins el dipòsit de Can Pruna.

A partit del punt anterior el traçat discorre paral·lel a la C-63 fins que travessa aquesta en direcció a Serramagra. D’aquí es dirigeix a Can Prats, Can Rosset. Passat Can Rosset surt el tercer i últim ramal en direcció al dipòsit Les Comes. El traçat de la canonada continua en direcció a Can Rostoll, ja en el terme municipal de Santa Coloma de Farners. D’aquí es dirigeix a Sant Marçal i Mas Llorenç i travessa la C-63 per vorejar el municipi de Santa Coloma de Farners i finalitzar passat Can Manya, on s’ha de fer el dipòsit d’abastament.

Un cop realitzada la prospecció superficial es van poder documentar un total de 11 elements patrimonials que quedaven afectats, directament o indirectament, per aquest traçat. D’aquests, 4 corresponien a elements del patrimoni arqueològic i 7 a elements del patrimoni arquitectònic.

Cal destacar, que pel que fa als elements del patrimoni arqueològic, tots ells quedaven afectats directament per la construcció de la canonada.

Tres d’aquests elements (1. Arq. Bellavista, 2. Arq. Casa Nova d’en Travé-Cal Perals LS-73, i 3. Arq. Can Pedrer/Can Domènech) estaven registrats amb anterioritat a l’actual estudi, mentre que l’element 4 (4. Arq. PK 22+050 al PK 22+250) corresponia a un punt localitzat de nou arrel de la prospecció superficial intensiva.

Pel que fa als 3 primers punts (1. Arq. Bellavista, 2. Arq. Casa Nova d’en Travé-Cal Perals LS-73, 3. Arq. Can Pedrer/Can Domènech) (DDAA 1983), es tractava de jaciments prehistòrics amb una cronologia que aniria des del Paleolític al Neolític final o al Calcolític – Bronze antic. Cal dir que en la nostra prospecció no varem poder identificat en cap d’ells cap tipus de material, si bé hem de remarcar que en molts casos es tractava de camps conreats i zones amb densa vegetació que dificultaven molt la visió.

En el cas del punt 4 (4. Arq. PK 22+050 al PK 22+250) es tractava d’un camp conreat, en el qual durant la nostra prospecció es varen trobar diversos fragments de ceràmica medieval (ceràmica grisa medieval).

Pel que fa als 7 elements del patrimoni arquitectònic, cap d’ells estava afectat directament pel traçat constructiu de la nova canonada. Tots els punts corresponien a masies que ja havien estat registrades

amb anterioritat a l’actual estudi (1. HC. Can Calabres o Mas Serra de Guàrdies, 2. HC. Can Dot, 3. HC. La Granota, 4.HC. Can Mònica, 5.HC. Can Fanés, 6.HC. Can Carós de la Tallada i 7. HC. Ca L’Oliveres).

CONCLUSIONS I MESURES CORRECTORES Un cop finalitzat el present estudi, podem dir, a modus de conclusions, que es van localitzar un total de 11 elements del patrimoni dins l’àrea d’estudi. D’aquests 4 corresponien a elements del patrimoni arqueològic i estaven directament afectats pel projecte, els altres 7 elements formaven part del Patrimoni Arquitectònic i no es trobaven directament afectats pel projecte constructiu.

En quan a les mesures correctores, es refereixen al conjunt d’accions destinades a evitar qualsevol efecte de deteriorament o destrucció dels elements patrimonials per les obres de construcció de la nova canonada. Cada element té assignada una mesura correctora específica, depenent del tipus d’element i del seu grau de proximitat al traçat projectat. Tot i això, existeix una mesura correctora general aplicable a tot el traçat: el control per part d’un arqueòleg de qualsevol rebaix de terres que afectin al subsòl, ja que no es pot descartar l’existència d’estructures arqueològiques que no deixen cap evidència en superfície.

Per als elements patrimonials que no es troben directament afectats per la construcció del traçat de la canonada, s’ha proposat tenir en tot moment present la seva situació i protegir-los, si fos necessari, davant de qualsevol afectació derivada dels treballs secundaris de l’obra (obertura de camins, acopis de terres, etc.).

D’altra banda, per als elements afectats directament les mesures correctores vàrien segons l’element. Així en el cas dels jaciments 1, 2 i 3 (1. Arq. Bellavista, 2.

Arq. Casa Nova d’en Travé- Cal Perals LS-73, 3. Arq. Can Pedrer/ Can Domènech), es tracta de jaciments prehistòrics en els quals actualment no s’han pogut veure indicis. Tot així, ateses les informacions, la seva inclusió en l’inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat i l’escassetat de restes materials que solen deixar aquest tipus de jaciments, es fa necessària una intervenció preventiva prèvia a l’inici de l’obra.

Atès que, segons sembla, les restes sortien superficials i que no semblava haver-hi massa potència de sediments, s’ha plantejat excavar

Estudi d’impacte sobre el patrimoni arqueològic i històrico-cultural del projecte constructiu d’abastament d’aigua a Santa Coloma de Farners i altres municipis de la comarca de la Selva. Tram II. Canonada principal pk 3+246 fins dipòsit de Santa Coloma i ramals Onzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 2012, 629-631

sondejos d’unes dimensions de 2 m per 2 m, de forma manual. Aquests sondejos, simplement, han de permetre comprovar si realment hi ha jaciment arqueològic afectat per les obres. Si els resultats són positius, caldrà procedir a l’excavació posterior en extensió; en el cas que els resultats siguin negatius, es proposa fer un rebaix controlat amb màquina amb pala de neteja per acabar de descartar qualsevol possible resta. En el cas concret del jaciment 2, atesa la seva extensió, es podria plantejar d’inici combinar els treballs manuals i mecànics.

En el cas del jaciment 4, d’època medieval, es planteja fer unes rases de sondeig que es començarien amb

màquina retroexcavadora amb pala de neteja. La finalitat seria, també, comprovar si les ceràmiques localitzades en superfície corresponen realment a un jaciment arqueològic en el subsòl. Els sondejos s’ubicaran de forma que, en el cas de resultats positius, permetin delimitar una àrea que hauria de ser objecte d’una posterior excavació extensiva.

BIBLIOGRAFIA AA.VV. 1983, Deu anys d’investigació arqueològica en el camp de la Prehistòria antiga (1972-1982), Butlletí de l’Associació Arqueològica de Girona, Girona.

631