Tribuna d'Arqueologia 2009-2010 by Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009 - 2010

2009 - 2010

Trib_00.indd 2

13/12/11 08:38:07

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009-2010

Trib_00.indd 1

13/12/11 08:38:07

Trib_00.indd 2

13/12/11 08:38:07

Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009-2010

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Barcelona 2011

Trib_00.indd 3

13/12/11 08:38:07

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Preimpressió i impressió: G ràfiques 92, S.A. Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. Barcelona Dipòsit legal: B. 28.241-2011 ISSN: 1130-7781

Trib_00.indd 4

13/12/11 08:38:07

Sumari

Patrimoni Mundial: Les icnites de dinosaure de Catalunya Gemma Hernández, Elisabet Blaya

Trib_00.indd 5

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació Xavier Mangado, Oriol Mercadal, Maria Mercè Bergadà, Jordi Nadal, Mathieu Langlais, José Miguel Tejero, Xavier Esteve, Bàrbara Medina, Núria Rodríguez, Jordi Grimao, Josep Ma. Fullola

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona) Ramon Viñas, Elisa Sarriá

La primera explotació minera de sal gemma: la Vall Salina de Cardona (Bages) Alfons Fíguls, Olivier Weller, Fidel Grandia, Joan González, Jorge Bonache

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental; Sentmenat, Vallès Occidental) Abel Fortó, Xavier Maese

113

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca: primeres lectures E. Junyent, R. Ma. Poch, C. Balasch, R. Sala

153

Oxirinc (al Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 Josep Padró, Hassan Amer, Jordi Campillo, Núria Castellano, Dolors Codina, Marguerite Erroux-Morfin, José Javier Martínez, Maite Mascort, Esther Pons

185

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona) Albert López, Xavier Fierro

215

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l’excavació del sector adjacent a les torres pentagonals (2008-2010) David Asensio, Rafel Jornet, Maite Miró, Joan Sanmartí

243

13/12/11 08:38:08

Trib_00.indd 6

Tribuna d’Arqueologia 2009-2010

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials Francesc Antequera, Daniel Vázquez, Antoni Rigo

265

El Castellot de Bolvir (Cerdanya): ocupacions ceretana, iberoromana i altmedieval J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

295

Intervenció arqueológica a les portes de la ciutat de Barcelona: l’exemple de l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor, 39-43 Jordi Aguelo, Carme Subiranas

331

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès: darreres intervencions arqueològiques. 2000-2009 J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

359

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

383

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica Francesc Xavier Hernàndez, Joan Santacana, Xavier Rubio

407

13/12/11 08:38:08

Presentació del volum

a Tribuna d’Arqueologia 2009-2010 que aquí presentem en format publicació és el resultat d’una sèrie de conferències que ens donen com cada any les novetats arqueològiques i paleontològiques del nostre territori i ens expliquen les tasques desenvolupades tant en intervencions programades com en intervencions preventives. Aquest any també es reflecteixen els resultats de les darreres excavacions al jaciment d’Oxirinc (Egipte), fora de les nostres fronteres, però fruit d’una expedició catalana. Pel que fa a les novetats arqueològiques i paleontològiques de les intervencions incloses en projectes de recerca, volem ressaltar els continguts exposats. Amb motiu de la candidatura Icnites de Dinosaure de la Península Ibèrica es presenta el procediment i criteris per a les candidatures a patrimoni mundial i natural de la UNESCO i el procés seguit per aquesta candidatura en concret, primer el 1997 i després l’any 2005, amb l’avaluació per part d’experts de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN); la incorporació posterior de Portugal i la reducció de 216 llocs a 11, dels quals destaca el conjunt català de Fumanya, amb més de 35.000 m2 de superfície i unes 3.500 petjades de dinosaure, majoritàriament titanosaure. Els treballs desenvolupats en els darrers deu anys al jaciment de Montlleó (Cerdanya) ens ofereixen com a novetat un campament magdalenià amb atzagaies de banya. Fins fa pocs anys no es coneixien assentaments paleolítics en aquestes comarques pirinenques. Una altra primícia important va ser la presentació de l’explotació minera de sal gemma a Cardona i les seves xarxes d’intercanvi durant el Neolític mitjà. En diverses conferències de la Tribuna d’Arqueologia ja s’havia presentat el poblat i fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Garrigues), però aquesta passada edició es fa ressò de les troballes relacionades amb l’abastiment d’aigua als fossats i la seva relació amb les fortificacions. El Turó del Montgròs, al Brull, un jaciment excavat reiteradament pels arqueòlegs de la Diputació de Barcelona, aporta els resultats dels últims treballs fets. Un jaciment conegut d’antic, propietat de la Generalitat de Catalunya, és el Castellet de Banyoles de Tivissa. L’ambiciós projecte que s’hi està desenvolupant pretén demostrar la gran potència constructiva d’aquesta ciutat ibèrica. A les comarques ceretanes s’està excavant el jaciment del Castellot de Bolvir que presenta diverses fases cronològiques, i malgrat que el seu treball encara és incipient, albira bones perspectives de futur.

Trib_00.indd 7

13/12/11 08:38:08

Tribuna d’Arqueologia 2009-2010

Les intervencions fetes durant els últims anys en el nostre territori relacionades amb la planificació urbanística i les infraestructures han estat nombroses, un exponent d’aquestes s’han presentat a la Tribuna d’Arqueologia. A Badalona, amb motiu de la construcció de l’estació de la Línia 2 del Metro, s’han posat al descobert una sèrie d’estructures industrials lligades a la terrisseria, al costat de la riera que limitava la ciutat romana de Baetulo. Una altra intervenció preventiva ens mostra un tros del recorregut del rec comtal en la proximitat de l’Arc de Triomf de Barcelona, així com dos camins antics, el camí de Ribes i la Via d’Horta. Un seguit d’intervencions a la ciutat de Vilafranca del Penedès han permès posar al descobert, estudiar i documentar el procés de fortificació emmurallada de la població a partir del segle xiv i tota la seva complexitat. Les tasques d’ampliació de la carretera N-340 al terme municipal de Tarragona permeten estudiar i documentar un important conjunt de carreus d’època romana procedents de la Pedrera del Mèdol. L’any 1998 la UNESCO va inscriure l’art rupestre de l’Arc Mediterrani de la península Ibèrica a la llista de patrimoni mundial cultural. Les comarques del sud de Catalunya han estat des de sempre un destacat exponent d’aquesta manifestació artística. L’any 2006 amb la descoberta de noves pintures a la comarca del Priorat s’ha donat un nou impuls al coneixement de l’art rupestre català. Aquest treball ha estat programat i pilotat des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia en les seves tasques de documentació. L’última conferència d’aquest cicle va ser molt innovadora, ja que es van presentar els resultats recopilats amb metodologia arqueològica de la batalla de Talamanca, que tingué lloc el 13 d’agost de 1714. Així doncs, es continua treballant en tots els camps cronològics, ja sigui mitjançant projectes programats d’investigació o intervencions preventives lligades a un projecte constructiu. Totes les intervencions ens aporten dades i coneixements per estructurar la nostra història.

Ramon Ten Carné Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia

Trib_00.indd 8

13/12/11 08:38:08

Patrimoni Mundial: Les icnites de dinosaure de Catalunya Gemma Hernández Herrero.1 Elisabet Blaya Martí.2

Catalunya forma part de la candidatura Icnitas de Dinosaurio de la Península Ibèrica (IDPI) per a la inclusió, per part de la UNESCO, d’aquest especial patrimoni a la llista del patrimoni mundial. Es tracta d’una candidatura presentada de forma conjunta entre Portugal i Espanya. L’expedient redactat a l’efecte inclou i descriu un total d’11 jaciments paleontològics amb petjades de dinosaure: 3 a Portugal i 8 espanyols repartits entre 6 comunitats autònomes (Aragó, Astúries, Castella-Lleó, La Rioja, València i Catalunya). Pel que fa a Catalunya, hi és present el conjunt de jaciments amb icnites de FUMANYA, que en realitat inclou 4 jaciments o afloraments: • Fumanya Sud • Mina Esquirol • Fumanya Nord • Mina Tumí Aquesta candidatura, com explicarem més endavant, es va posar en marxa l’any 1997, quan La Rioja en va fer la primera proposta, i ja des d’un primer moment es comptava amb la participació i inclusió de jaciments amb icnites catalans, de la mà del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. L’any 2003 el Consell de Patrimoni va designar la IDPI com a candidata a patrimoni mundial, i s’iniciava així el procés internacional. L’any 2005 es va produir una primera visita per part dels avaluadors de la UNESCO, però el procés es va aturar perquè es va considerar que Portugal també havia de formar part del procés. Des d’aleshores el treball va continuar, i finalment es va repetir aquesta visita avaluadora per a tota la península Ibèrica entre els dies 8 i 15 de novembre de 2009. Les motivacions que van portar a la inclusió d’aquests 11 jaciments de la península Ibèrica com a candidats a ser declarats patrimoni mundial responen sobretot al fet que 1 Arqueòloga, Cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. 2 Paleontològa, Tècnica del Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

Trib_01.indd 9

13/12/11 08:31:08

G. Hernández, E. Blaya

globalment són representatius de l’elevada riquesa i diversitat d’icnites de la península, que representen un ampli ventall d’edats geològiques i que són resultat d’una elevada diversitat de formes de dinosaures que les han produït. A més, presenten indubtables valors tant científics com patrimonials. Per entendre el com i el perquè d’aquesta candidatura farem, en primer lloc, una introducció sobre els mecanismes, els requeriments i els procediments que comporta, per part dels estats i per part de la UNESCO, la tramitació d’una demanda d’inclusió a la Llista del Patrimoni Mundial. Si per a algú això ja és sabut li’n demanem disculpes; el caràcter divulgador de la Tribuna d’Arqueologia ens aconsella entrar en aquest tema tot i que es tracta d’una informació a l’abast de tothom en les pàgines institucionals de la UNESCO i de les administracions responsables del patrimoni d’àmbit estatal i autonòmic. Parlar del patrimoni mundial i parlar del patrimoni de Catalunya és gairebé el mateix, ja que són moltes les manifestacions culturals d’aquest petit país que han estat mereixedores de constar o formar part de la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Els béns inscrits són llocs, béns materials o immaterials que pel seu valor excepcional per a la humanitat, i amb la finalitat de garantir la seva protecció i conservació per a les generacions futures, han estat triats com a universals. A Catalunya tenim inscrits a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO els béns següents: 1. Obra de Gaudí (1984 i 2005) El 1984 es van declarar el Palau Güell (1886-1888), el Parc Güell (1900-1904) i la Casa Milà o Pedrera (1906-1910). L’any 2005 es va ampliar a la Casa Vicens (1883 - 1888), els treballs a la façana del Naixement i a la Cripta de la Sagrada Família (18831926), la Casa Batlló (1904-1906) i la Cripta de la Colònia Güell (1908-1917). El Comitè del Patrimoni Mundial va destacar, com a element singular justificador, que les obres d’Antoni Gaudí inscrites representen la combinació d’un estil arquitectònic eclèctic amb un altre de marcada personalitat, la qual cosa va portar a nous estils en els camps de l’arquitectura, el paisatgisme, l’escultura i l’art decoratiu. 2. Monestir de Poblet (1991) El monestir de Poblet està format per tres recintes, el dedicat a activitats agrícoles i industrials i recinte del personal, el que allotja les restes de l’Hospital de Pobres i la capella de Santa Caterina, i el tercer i darrer, que inclou les dependències internes del monestir protegides per importants muralles. Al presbiteri de l’església, construït en temps d’Alfons I (1162-1196), es troba el panteó reial. D’entre els seus valors es destacà especialment que aquest monestir, a més de desenvolupar l’activitat monàstica, va fer la funció de panteó reial de la corona catalanoaragonesa i que és una de les abadies més grans d’Espanya. 3. El Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau (1997) Dues grans obres, l’Hospital de Sant Pau (1901-1930) i el Palau de la Música Catalana (1905-1908), pertanyents a l’estil modernista que desenvolupà Lluís Domènech i Montaner (1850-1923). El Comitè considerà que ambdós béns són obres mestres de l’imaginatiu i exuberant art nouveau que va florir a Barcelona a principis del segle xx.

Trib_01.indd 10

13/12/11 08:31:08

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

4. Art rupestre de l’Arc Mediterrani de la península Ibèrica (1998) Són 747 jaciments amb pintures rupestres de les comunitats autònomes d’Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Múrcia i València. El Comitè del Patrimoni Mundial va destacar que són el conjunt d’art rupestre més gran d’Europa i constitueixen una imatge excepcional de la vida humana en un període fonamental de l’evolució cultural de la humanitat. 5. Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí (2000) El conjunt està integrat per 9 esglésies romàniques de les quals provenen en gran part els millors exemples d’escultura, mobiliari i pintura mural d’aquestes èpoques a Europa: Sant Feliu i Santa Maria de Cardet, Sant Joan de Boí, Santa Maria i Sant Climent de Taüll, Santa Maria de l’Assumpció de Cóll, Nativitat i Sant Quirze de Durro i la de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, a Barruera. El Comitè va destacar que el desenvolupament de l’art i de l’arquitectura romànics en les esglésies de la Vall de Boí eren testimoni de la intensitat dels canvis culturals a través de la barrera muntanyosa dels Pirineus. D’altra banda féu constar que són un exemple pur i consistent de l’art romànic en un establiment rural que pràcticament no ha estat modificat.

Figura 1. Distribució dels conjunts amb pintures rupestres de Catalunya

Trib_01.indd 11

13/12/11 08:31:09

G. Hernández, E. Blaya

6. Conjunt Arqueològic de Tarraco (2000) La ciutat de Tarraco és el primer i més antic assentament romà de la península Ibèrica, capital de la província d’Hispania Citerior a partir d’August, amb una singular planificació romana mitjançant un sistema de terrasses artificials que segueixen els desnivells naturals del terreny i una densitat i qualitat de monuments conservats de gran importància en el conjunt de l’Imperi romà (muralles, recinte de culte imperial, fòrum provincial, circ, fòrum de la colònia, teatre, amfiteatre i necròpolis paleocristiana, així com l’aqüeducte de les Ferreres, la torre dels Escipions, la pedrera del Mèdol, Centcelles i l’arc de Berà). El Comitè del Patrimoni Mundial va destacar que les restes de Tarraco tenen una importància excepcional en el desenvolupament dels plans urbanístics romans i que van servir com a model per a les capitals de província en altres parts del món romà. Així mateix va destacar que Tarraco proporciona testimonis incomparables d’una etapa fonamental en la història de la regió mediterrània en l’antiguitat. Tot aquest important patrimoni ara presentat succintament ja el tenim inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial i té consideració de patrimoni de la humanitat. Actualment ens trobem en la ingent tasca de demostrar que les icnites de dinosaure que conservem a Catalunya també tenen un valor excepcional. Per donar una mica de llum sobre quina és la tramitació que comporta aquest fet, qui, com i què es declara i a partir de què, repassarem alguns conceptes clau. La veritat és que és un procediment llarg que es du a terme a l’empara de la Convenció de Patrimoni Mundial, Cultural i Natural, que data del 1972. La Convenció és un tractat internacional aprovat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) que es proposa promoure la identificació, la protecció i la preservació del patrimoni cultural i natural de tot el món, considerat especialment valuós per a la humanitat, i té en compte el patrimoni en el seu doble aspecte cultural i natural. La Convenció reflecteix la interacció entre l’home i la naturalesa, i la necessitat de preservar l’equilibri entre ambdós. I com va sorgir aquesta iniciativa del patrimoni mundial? La idea de protegir a escala internacional el patrimoni cultural va sorgir l’any 1959 vinculada a la decisió de construir la presa d’Assuan a Egipte que havia d’inundar els temples d’Abu Simbel. A partir d’aquest moment la UNESCO i l’ICOMOS (Consell Internacional de Monuments i Llocs) van iniciar l’elaboració d’un projecte de convenció sobre la protecció del patrimoni cultural. Pocs anys més tard els Estats Units van proposar incloure el patrimoni natural en el mateix àmbit de responsabilitat internacional. La Conferència de la Casa Blanca a Washington del 1965 proposà la creació d’una Fundació del Patrimoni Mundial que potenciés la cooperació internacional per a la protecció de “zones naturals i paisatgístiques meravelloses del món i els llocs històrics per al present i per al futur de tota la humanitat”. A aquesta iniciativa s’uneix la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) el 1968. I fruit d’ambdós esforços es va aprovar a París el 16 de novembre de 1972 la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural. Espanya va ratificar la Convenció de Patrimoni Mundial Cultural i Natural el 1982 i en el moment d’impartir la conferència que reproduïm era, amb 41 béns inscrits en la Llista del Patrimoni Mundial (o Patrimoni de la Humanitat), el segon estat, després d’Itàlia, en nombre de béns declarats.

Trib_01.indd 12

13/12/11 08:31:09

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

Els països que, com Espanya, han ratificat la Convenció reben el nom d’estat part. Actualment amb 182 països signataris, la Convenció de Patrimoni Mundial és una de les convencions de la UNESCO amb major nombre d’estats membres. Els estats part es reuneixen cada dos anys en l’Assemblea General (durant la reunió ordinària de la Conferència General de la UNESCO) per dur a terme, entre altres assumptes, l’elecció dels membres del Comitè de Patrimoni Mundial. Aquest Comitè l’integren 21 estats part elegits en l’Assemblea General per un mandat màxim de 6 anys i és el responsable de l’aplicació de la Convenció. La tasca fonamental dels 21 estats consisteix a decidir la inscripció o no dels béns candidats a la declaració de patrimoni mundial, examinar l’estat de conservació dels llocs ja declarats i la inscripció d’aquells béns amenaçats en la Llista del Patrimoni Mundial en Perill. Igualment el Comitè és l’encarregat d’assignar, segons les necessitats, les diferents partides econòmiques del Fons de Patrimoni Mundial. Per dur a terme aquesta comesa, el Comitè fa una reunió anual. A aquesta reunió, hi assisteixen tant els membres del Comitè (els 21 estats), com aquells estats part que així ho desitgin en qualitat d’observadors i els òrgans consultius. Els òrgans consultius, la tasca fonamental dels quals és l’avaluació de noves candidatures, són l’ICOMOS, l’ICCROM i l’UICN. Cal esmentar també que el 1992 es creà el Centre del Patrimoni Mundial, que, entre altres, desenvolupa les funcions següents: du a terme l’administració diària de la convenció, organitza les reunions del Comitè, assessora en determinats aspectes relatius a la preparació de candidatures, organitza la demanda d’assistència tècnica, emprèn accions d’emergència de béns en perill, administra —d’acord amb el que acorda el Comitè— el Fons del Patrimoni i fa la inscripció en la Llista de Patrimoni Mundial. Hi ha uns quants deures a fer abans de proposar la inclusió d’un bé o conjunt de béns a la Llista del Patrimoni Mundial. El primer pas que ha de fer un país, seguint les indicacions de la Convenció de París, és un inventari dels béns susceptibles de ser declarats patrimoni mundial en un futur. Aquest inventari es denomina llista indicativa i és molt important, ja que si un bé no figura en la llista almenys amb un any d’antelació el país no podrà elevar al Comitè una proposta de candidatura del bé esmentat. A més, les llistes indicatives de tots els estats part són una eina de planificació ja que ens ajuden a preveure el futur de la Llista de Patrimoni Mundial i a aconseguir que aquesta, seguint els principis d’estratègia global, sigui més representativa i equilibrada. Els estats part poden actualitzar aquesta llista quan ho considerin convenient, tot i que les directrius operatives recomanen fer-ho almenys una vegada cada 10 anys. El Comitè de Patrimoni Mundial en la seva 27a reunió feta a Suzhou (Xina) el 2004, seguint els principis de l’estratègia global per a una llista representativa i equilibrada, va decidir limitar a 2 (sempre que una d’aquestes sigui de patrimoni natural) el nombre de candidatures que un estat part pot presentar a l’any davant el Comitè. Així doncs, i a causa d’aquesta limitació, és en el si del Consell de Patrimoni Històric, on Espanya (Estat i comunitats autònomes reunides) decideix quines candidatures recollides en la seva llista indicativa prioritzarà, per posteriorment treballar en l’expedient. Quant a l’elaboració de l’expedient, a Espanya són les comunitats autònomes les que duen a terme aquesta tasca, en ocasions juntament amb ajuntaments, universitats o altres agents. El Ministeri de Cultura té una funció de coordinació i assessorament en l’elaboració de l’expedient i així mateix és l’encarregat d’enviar al Centre de Patrimoni Mundial els expedients de candidatura complets.

Trib_01.indd 13

13/12/11 08:31:09

G. Hernรกndez, E. Blaya

Figura 2.

Trib_01.indd 14

13/12/11 08:31:10

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

Així doncs, un cop un bé ha estat inclòs en la llista indicativa —la qual cosa representa haver-li atorgat abans la màxima protecció prevista a la legislació de l’estat corresponent— la comunitat o comunitats autònomes interessades han d’elaborar un expedient tan exhaustiu com sigui possible i adjuntar tota la documentació necessària d’acord amb el format recollit en les directrius operatives. Aquesta documentació té per objecte justificar el valor universal excepcional del bé esmentat, el qual haurà de complir amb alguns dels 10 criteris de selecció establerts pel Comitè. Els criteris són: • (i) Representar una obra mestra del geni creatiu humà. • (ii) Ser la manifestació d’un intercanvi considerable de valors humans durant un determinat període o en una àrea cultural específica, en el desenvolupament de l’arquitectura o de la tecnologia, les arts monumentals, la planificació urbana, el disseny paisatgístic. • (iii) Aportar un testimoni únic o si més no excepcional d’una tradició cultural o d’una civilització que continua viva o que desapareixerà. • (iv) Ser un exemple excel·lent d’un tipus de construcció, d’un conjunt arquitectònic o tecnològic, o de paisatge que il·lustri una o més etapes significatives de la història de la humanitat. • (v) Constituir un exemple excel·lent d’hàbitat o establiment humà tradicional o de l’ús de la terra, que sigui representatiu d’una cultura o de cultures, especialment si s’han tornat vulnerables per efectes de canvis irreversibles. • (vi) Estar associats directament o tangiblement amb esdeveniments o tradicions vives, amb idees o creences, o amb obres artístiques o literàries de significat universal excepcional (el Comitè considera que aquest criteri només justifica la inscripció en la Llista en circumstàncies excepcionals i en aplicació conjunta amb altres criteris culturals o naturals). • (vii) Representar fenòmens naturals o constituir àrees d’una bellesa natural i importància estètica excepcionals. • (viii) Ser exemples excel·lents representatius dels diferents períodes de la història de la Terra, incloent el registre de l’evolució, dels processos geològics significatius en curs, del desenvolupament de les formes terrestres, o d’elements geomòrfics o fisiogràfics significatius. • (ix) Ser exemples eminentment representatius de processos ecològics i biològics en curs en l’evolució i el desenvolupament dels ecosistemes i les comunitats de vegetals i animals terrestres, aquàtics, costaners i marins. • (x) Contenir els hàbitats naturals més importants i més representatius per a la conservació in situ de la diversitat biològica, inclosos aquells que allotgin espècies amenaçades que tinguin un valor universal excepcional des del punt de vista de la ciència o la conservació. Aquesta documentació ha de ser tramesa al Ministeri de Cultura per tal que l’enviï al Centre de Patrimoni Mundial abans de l’1 de febrer de cada any, és a dir, 18 mesos abans de la Reunió del Comitè. El Centre verifica que la documentació és correcta i la trasllada als òrgans consultius per a l’avaluació posterior. Durant el procés d’avaluació a més de ser estudiat en profunditat l’expedient de candidatura del bé elaborat per l’estat corresponent, els òrgans consultius (ICOMOS per al patrimoni cultural, UICN per al patrimoni natural i ambdós per a paisatges culturals) han d’examinar in situ el bé en

Trib_01.indd 15

13/12/11 08:31:10

G. Hernández, E. Blaya

qüestió. Per a això, l’estat part organitza una missió d’avaluació aproximadament als 6 mesos de la tramesa de l’expedient al Centre de Patrimoni Mundial i els òrgans consultius designen un avaluador que durant la visita o missió analitzarà amb profunditat el bé, coneixerà tots els agents implicats en la seva gestió i la societat civil, i, amb aquesta visió del bé, que completa la informació de l’expedient, farà l’informe, base de les decisions posteriors del Comitè. Els 21 membres del Comitè, després d’estudiar els informes dels òrgans consultius i debatre sobre aquelles qüestions que considerin necessàries, podran adoptar 5 tipus de decisions: 1. Inscripció del bé en la Llista del Patrimoni Mundial (LPM): el Comitè considera que el bé té un valor excepcional universal. 2. Inscripció simultània del bé a l’LPM i a la Llista del Patrimoni Mundial en Perill. 3. No inscripció del bé en l’LPM: després d’aquesta decisió l’estat part no podrà tornar a presentar la candidatura, llevat de circumstàncies excepcionals. 4. Devolució de l’expedient a l’estat part: quan sigui necessari aportar alguna informació rellevant perquè el Comitè pugui prendre una decisió. La informació haurà d’aportar-se abans de l’1 de febrer i es tornarà a discutir sobre el mateix bé en la reunió següent del Comitè. 5. Ajornament: quan l’expedient requereix una revisió substancial o de fons, i s’ha d’iniciar el procés d’elaboració de l’expedient de nou. En aquest marc conceptual i procedimental, donada la singularitat i l’excepcionalitat dels jaciments paleontològics amb petjades (icnites) de dinosaure a la península Ibèrica, s’inicià la proposta de presentar-ne una candidatura com a patrimoni mundial a la UNESCO. El calendari d’aquesta candidatura engega l’any 1997, quan des de La Rioja s’impulsa la seva creació juntament amb les comunitats d’Aragó, Astúries, Castella i Lleó, Catalunya i València, i al setembre l’eleven al Consell del Patrimoni de l’Estat. Des dels inicis es mantenen contactes amb Portugal amb la finalitat de fer una candidatura conjunta, però l’any 2001 el país veí se’n fa enrere. Entre els anys 1998 i 2003 es fan nombroses trobades entre els representants d’aquestes sis comunitats per coordinar el projecte, fins que al 2003 el Consell del Patrimoni designa les Icnites de Dinosure de la Península Ibèrica (IDPI) candidatura espanyola a patrimoni mundial, i comença així la tramitació internacional d’aquest procés.

La candidatura Icnites de Dinosaure de la Península Ibèrica (IDPI) Al febrer de 2004 es remet un primer expedient a la UNESCO, la qual posterga la candidatura i planteja una sèrie de suggeriments per millorar-la. Així, al desembre s’envia un segon expedient, però no és fins al gener de 2005 que el Centre de Patrimoni Mundial de la UNESCO accepta un tercer i definitiu informe. Al mes de març, la UNESCO selecciona aquesta candidatura entre les 35 que avaluarà en el transcurs del 2005, i al juliol designa una coordinadora del projecte i dos avaluadors, els quals visiten els principals jaciments espanyols a finals de setembre i n’elaboren un informe.

Trib_01.indd 16

13/12/11 08:31:10

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

Malauradament, el procés es paralitza quan al febrer de 2006 la UICN indica al Ministeri de Cultura la conveniència d’incorporar Portugal al projecte. Durant l’any següent es replanteja la candidatura, entre d’altres motius, per incorporar els jaciments portuguesos. Aquest parèntesi finalitza el 31 de gener de 2008, quan es presenta la candidatura renovada a la UNESCO, amb previsió que aquesta s’avaluï durant els pròxims mesos, però a la primavera del mateix any la UICN fa saber al Ministeri que l’informe portuguès no està a l’alçada de les circumstàncies i que convé millorar-lo. En conseqüència, al juny, el Consell del Patrimoni decideix ajornar un any més aquesta candidatura, i a l’octubre s’acorda presentar-la de nou, i finalment, al novembre de 2009 es fa una nova inspecció per part dels avaluadors de la UICN. En el primer expedient es presenten 216 jaciments paleontològics amb restes fòssils de petjades de dinosaure, pertanyents a sis comunitats autònomes espanyoles: Aragó, Astúries, Castella i Lleó, Catalunya i València. D’aquests, 14 són catalans. Com a discurs principal de candidatura destaquen l’abundància de restes, l’elevat interès científic juntament amb l’adequació a la difusió i l’estat de conservació dels jaciments. El segon expedient ja està representat per dos països com a agents: Espanya i Portugal. Es mantenen les mateixes sis comunitats autònomes espanyoles, però tan sols s’inclouen 11 jaciments paleontològics a la candidatura, dels quals únicament un és català: el jaciment de Fumanya (que inclou els afloraments de Fumanya Sud, Fumanya Nord, Mina Esquirol i Mina Tumí). Els principals canvis de la nova candidatura respecte de l’anterior són la incorporació de Portugal, un marc conceptual més específic que demostra la relació entre els jaciments d’Espanya i els portuguesos, una notable disminució del nombre de localitats presentades a candidates, fet que permet una nominació més gestionable i coherent i alhora representant de la globalitat del bé, i una anàlisi comparativa global que inclou la justificació del seu valor excepcional universal.

Els jaciments objecte de candidatura IDPI Del total de les onze localitats incloses a la candidatura d’Icnites de Dinosaure de la Península Ibèrica, tres són portugueses i vuit espanyoles: • Portugal: Pedreira do Galinha, Pedra da Mua i Vale de Meios. • Espanya: Las Cerradicas, Tereñes, Costalomo, Fuentesalvo, Los Cayos, El Peladillo, Fumanya i Tambuc.

Trib_01.indd 17

13/12/11 08:31:10

G. Hernández, E. Blaya

Figura 3. Mapa geològic de la península Ibèrica amb la situació dels jaciments objecte de la candidatura IDPI Aquests jaciments paleontològics comprenen cronologies geològiques que abasten des del Juràssic mitjà al Cretaci superior, és a dir, d’uns 170 a uns 60 milions d’anys. A grans trets, la seva distribució temporal està molt ben representada també espacialment, de forma coherent amb les principals unitats geològiques que afloren a la península Ibèrica. D’aquesta manera, els jaciments més antics corresponen als de Portugal, i a mesura que s’avança cap a l’est són cada cop més moderns, sent Fumanya la localitat que mostra les petjades dels darrers dinosaures que van habitar a la península.

Trib_01.indd 18

13/12/11 08:31:10

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

Figura 4. Localització dels jaciments, segons l’escala de temps geològic El fet que aquests onze jaciments paleontològics hagin estat els escollits a representar aquesta candidatura respon a múltiples factors, però les veritables motivacions estan relacionades amb l’excepcionalitat científica i patrimonial de cadascun d’ells. En conjunt, mostren l’elevada riquesa i diversitat d’icnites de la península Ibèrica, producte d’una gran diversitat de formes de dinosaures que, com ja s’ha dit, abasten un ampli ventall d’edats geològiques. Mostren un elevat interès científic indubtable, ja que aporten dades valuoses que, complementades amb les de jaciments amb restes directes, ens mostren els paleoambients que representen i aporten informació sobre les conductes d’aquests grans éssers extints. Es tracta d’una candidatura que es pot considerar un reflex de l’evolució dels dinosaures. L’elecció d’aquests jaciments com a candidats els ha aportat grans beneficis gràcies a una sèrie d’implicacions i millores, relacionades, sobretot, amb l’adequació a la seva difusió i a la seva conservació.

Trib_01.indd 19

13/12/11 08:31:10

G. Hernández, E. Blaya

Jaciments catalans amb icnites Inicialment, al primer expedient de candidatura IDPI presentat l’any 2005 hi havia 14 jaciments paleontològics amb icnites representants del territori català, repartits en tres comarques: – – –

Berguedà: • Cingles del Boixader (Fígols, Vallcebre) • Coll de Jou (Saldes) • Fumanya Nord (Vallcebre) • Fumanya Sud (Vallcebre) • Mina Esquirol (Vallcebre) • Mina Tumí (Vallcebre) Noguera: • Vall d’Ariet (Artesa de Segre) • La Massana (Camarassa) • Masia del Marull (Camarassa) • La Mata del Viudà (Corçà, Àger) • Peralba (Vilanova de Meià) Pallars Jussà: • Abella de la Conca-1 (Isona i Conca Dellà) • Goberres (Isona i Conca Dellà) • Orcau-2 (Isona i Conca Dellà)

Figura 5. Vista general de Mina Tumí

Trib_01.indd 20

13/12/11 08:31:11

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

D’aquests catorze, i com a resposta a aquesta candidatura, dos van ser declarats béns culturals d’interès nacional (BCIN): Abella de la Conca-1 i Coll de Jou. Deu més, els cinc restants del Berguedà i tots els de la Noguera, han estat incoats BCIN, i dels dos darrers se n’ha iniciat el tràmit. Amb motiu d’aquesta candidatura, el Servei d’Arqueologia i Paleontologia els va adaptar per poder-los visitar, va netejar els que ho precisaven i en va adequar la senyalística.

Els jaciments paleontològics de Fumanya Com a resultat de la proposta de reduir en el nou expedient el nombre de jaciments candidats a patrimoni de la humanitat, a Catalunya es va optar per escollir els jaciments de Fumanya com a representants en aquesta candidatura. El conjunt de jaciments de Fumanya, situat als termes municipals de Fígols i Vallcebre (Berguedà), consta de 4 jaciments o afloraments principals: Fumanya Sud, Mina Esquirol, Fumanya Nord i Mina Tumí. Es tracta dels jaciments amb petjades més espectaculars dels Pirineus, amb una superfície que s’estén en més de 35.000 m². Destaca l’elevat nombre de petjades que s’hi comptabilitzen, aproximadament unes 3.500, que cronològicament pertanyen a l’estatge Maastrichtià (entre 83 i 65,5 milions d’anys), ja al Cretaci terminal. Aquestes, majoritàriament són petjades de titanosaure, molt escasses a la resta d’Europa. Es tracta de grans dinosaures sauròpodes que tenien entre 15 i 20 metres de longitud, unes 15 tones de pes i dieta fitòfaga (plantes). Les petjades s’agrupen formant un gran nombre de rastres que han pogut ser documentats i estudiats. L’estudi d’aquestes icnites ha permès aportar dades científicament rellevants, com la identificació de l’organisme productor, postures i velocitats de locomoció, estimacions de volums corporals, conductes socials com el gregarisme... i han permès reconstruccions paleoambientals i reconeixement d’hàbitats. A banda de la seva importància científica, destaquen fets que en realcen la bellesa, com l’espectacular morfologia amb què es presenten: damunt unes parets subverticals que, capbussant uns 60º, permeten una visió gairebé “aèria” dels rastres i petjades. És també destacable l’entorn natural privilegiat en què es troben (inclòs en el PEIN de la Serra d’Ensija-Rasos de Peguera), d’un interès natural i paisatgístic elevat. Per totes aquestes característiques es considera un conjunt de jaciments d’un potencial didàctic i turístic elevat. Val a dir que en aquests jaciments no només s’hi documenten rastres i petjades, sinó també altres elements relacionats amb aquests dinosaures, com restes òssies i ous, així com altres vertebrats fòssils com cocodrils, tortugues i rajades, i invertebrats i restes vegetals. A continuació es detallen les característiques, resumides, més rellevants de cadascun dels jaciments:

Trib_01.indd 21

13/12/11 08:31:11

G. Hernández, E. Blaya

Figura 6. Fumanya Sud. Detall de l’aflorament Fumanya sud Fumanya Sud és el primer i més conegut dels afloraments que trobem. Amb uns 14.000 m² de superfícies inclinades, s’hi han localitzat més de 2.200 icnites i documentat prop de 30 rastres, atribuïts majoritàriament a dinosaures sauròpodes (titanosaures) i alguns a teròpodes. Com a característica, destaca la clara distinció que s’hi troba entre petjades de mans i peus, ja que la mà és molt més petita i amb forma de U o mitja lluna i el peu és de dimensions més grans que l’anterior i amb empremtes de quatre dígits. A banda de les icnites, s’hi observen les empremtes de grans troncs de palmeres primitives. Mina esquirol Amb menys superfície, uns 2.500 m², és un jaciment que destaca per una sèrie de rastres de tipus manus-only, anomenat també fenomen de les subtraces. Aquests rastres, amb manca de petjades de peus, s’atribueixen al fet que la capa geològica que observem es troba situada en nivells inferiors a aquella en la qual es va passejar el dinosaure. A causa de la pressió o càrrega transmesa que exerceixen extremitats anteriors i posteriors de forma diferencial en una mateixa capa litològica (a causa de la seva diferència morfològica), tan sols les de menys superfície s’ensorren més, per això en aquests nivells inferiors únicament deixen una empremta les mans.

Trib_01.indd 22

13/12/11 08:31:11

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

Figura 7. Diferència entre morfologia de petjades de mans i de peus (Bernat Vila) També s’hi han localitzat restes fòssils de vegetals, com són les fulles de palmera primitiva tipus Sabalites, que segons alguns estudis podrien haver format part de la dieta d’aquests dinosaures.

Trib_01.indd 23

13/12/11 08:31:12

G. Hernández, E. Blaya

Fumanya Nord Fumanya Nord és el segon aflorament més gran de Fumanya, amb uns 10.000 m² de superfícies inclinades i més de 1.000 icnites comptabilitzades. Mina Tumí Mina Tumí és l’aflorament de dimensions menors del conjunt. S’hi han comptabilitzat unes 70 icnites de sauròpode i mesurat 3 rastres complets de titanosaure amb longituds que oscil·len de 15 a 20 metres de llarg.

La història de Fumanya Per entendre la formació d’aquests jaciments, des del punt de vista geològic, cal que retrocedim al Cretaci superior quan, on actualment hi ha el Pirineu, trobem un braç de mar que s’obre cap a l’Atlàntic, amb una sèrie de petites conques, a les vores de les quals, fa uns 70 milions d’anys, hi passejaven grups de dinosaures, deixant rastres de petjades en una regió plana i pantanosa. Aquestes petjades es recobrien ràpidament de sediments fins, en un sòl humit i amb manca de processos erosius, fet que propicià la seva preservació. Alhora, en aquestes maresmes hi creixia molta vegetació que, en morir, provocava acumulacions que també s’enterraven i sedimentaven, fet que donava lloc a capes de torba que posteriorment passarien a ser lignits. Durant l’orogènia alpina, que donà lloc a l’aixecament del Pirineu, es van produir nombrosos plecs i encavalcaments, com el sinclinal de Vallcebre on se situa Fumanya, que van deformar les capes on es troben les petjades fins arribar a la seva configuració actual, en una posició gairebé vertical. Sedimentològicament, la secció que aflora a Fumanya està formada per una intercalació de calcàries i argiles margoses, generades com a resultat de la sedimentació en maresmes, i nivells rics en lignits. Estratigràficament, aquesta sèrie s’ha atribuït a la base de les anomenades Fàcies Garumnià, dins la Formació Tremp. Fa uns 150 anys s’inicia l’activitat minera al Berguedà, i a Fumanya s’hi duu a terme una explotació de lignits mitjançant una mina a cel obert, fet que propicià el descobriment del jaciment quan l’any 1985 Lluís Viladrich i la seva esposa, Montse Gorgs, descobreixen que a les capes margocalcàries que hi ha exposades hi apareixen petjades de dinosaure. A finals dels anys noranta sorgeixen els primers treballs científics del jaciment paleontològic, per part d’institucions de fora del país (París i Maastricht), i no és fins a partir del segle xxi que aquests jaciments passen a ser objecte d’estudi, mitjançant projectes de recerca, d’un grup consolidat d’investigadors de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell (IPS), actual Institut Català de Paleontologia (ICP). Des de llavors, s’hi fan estratigrafies de detall, prospeccions, campanyes d’excavacions d’ossos i ous, preparacions paleontològiques de les restes fòssils, documentacions gràfiques, i molts altres estudis, dels quals volem destacar la cartografia digital tridimensional, mitjançant tecnologia d’escaneig LIDAR, que l’any 2005 s’hi va fer impulsada pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Aquesta tècnica permet reproduir virtualment el jaciment i aprofundir en l’estudi dels detalls, fins i tot els que no es detecten a simple vista, amb un impacte mínim sobre el jaciment.

Trib_01.indd 24

13/12/11 08:31:12

Patrimoni mundial: les icnites de dinosaure de Catalunya

Es tracta d’un jaciment que, a causa principalment de la seva fragilitat i configuració pròpia, i al fet d’estar sotmès a inclemències meteorològiques que perjudiquen la seva preservació, està sotmès a un important deteriorament. Per aquest motiu, els anys 2003 i 2004 s’hi van desenvolupar diferents estudis i treballs de consolidació, i actualment s’estudia i valora la viabilitat d’altres treballs futurs. Malgrat tot, encara no s’han aconseguit els resultats desitjables. Tots aquests estudis científics han donat lloc a grans resultats i a la publicació de nombrosos articles, ponències, conferències i pòsters en revistes i congressos científics nacionals i internacionals, així com a dos llibres sobre els dinosaures de Catalunya, que tracten a bastament els jaciments esmentats. A causa de la seva importància, a Fumanya també s’hi desenvolupa una tasca de difusió important, sobretot des del Consorci de la Ruta Minera i el Museu de les Mines de Cercs (recentment registrat a la Xarxa de Museus de Catalunya), i a banda de les visites guiades que habitualment s’hi duen a terme, Fumanya ha estat l’escenari de congressos i cursos de paleontologia. S’està enllestint el projecte constructiu d’un centre d’interpretació a Fumanya sud, que aviat serà una realitat, s’han adequat els accessos al jaciment amb zones de pàrquing, se n’han asfaltat els camins i, recentment, s’hi han instal·lat panells explicatius. No volem acabar sense agrair als municipis de Fígols, Vallcebre i Cercs tots els esforços que han esmerçat fins ara en el projecte. Expressem el nostre agraïment a l’Institut Català de Paleontologia, especialment a Bernat Vila i Àngel Galobart, a J. Marmi i a R. Gaete, al personal del Museu de les Mines de Cercs, del Consorci homònim i al Consell Comarcal del Berguedà. També a Rosa Serra, veritable ànima mater de gran part dels projectes endegats a la zona sobre el patrimoni com a motor per a la seva recuperació econòmica, social i cultural. El Servei d’Arqueologia i Paleontologia espera poder continuar comptant amb tots ells, amb el seu entusiasme i dedicació, per a dur a bon port els projectes iniciats i nous projectes de futur.

Bibliografia Álvarez, A.; Badia, M.; Estrada, R.; Oms, O.; Prada, J.L.; Vicens, E. (2005) “Estudios y ensayos in situ para la conservación de las huellas de Titanosáuridos de Fumanya, Pirineo Oriental (España)”. Macla, núm. 3, p. 23-25. Abstracts book XXV Meeting Spanish Mineralogical Society. Alacant. Andrés, J. A.; Perez-Lorente, F. (2005) “La Declaración de los yacimientos de icnitas de dinosaurio de la Península Ibérica como patrimonio mundial (IDPI)”. A: Bernaldez, E.; Mayoral, E.; Guerreiro dos Santos, A. (ed.) XXI Jornadas de la Sociedad Española de Paleontología. Gestión e Investigación de la Paleontología en el Siglo XXI. Abstracts book, Sevilla, p. 32-33. Badia, M.; Prada, J.L.; Alvarez, A.; Oms, O. (2005) “Las “calizas de cemento” de Vallcebre (Pirineo Oriental): estudios para la conservación de las huellas de Titanosáuridos”. Macla (Abstracts book XXV Meeting Spanish Mineralogical Society), núm. 3, p. 35-38. Alacant. Gamarra, A. (2005) Memòria de conservació – restauració (treballs de consolidació). Icnites de Mina Esquirol (Fumanya, Berguedà). Barcelona: Departament de Cultura, Servei d’Arqueologia (Generalitat de Catalunya), 22 p.

Trib_01.indd 25

13/12/11 08:31:12

G. Hernández, E. Blaya

Oms, O.; Dinarès-Turell, J.; Vicens, E.; Estrada, R.; Vila, B.; Galobart, À.; Bravo, A. M. (2007) “Integrated stratigraphy from the Vallcebre basin (southeastern Pyrenees, Spain): new insights on the continental Cretaceous-Tertiary transition in southwest Europe”. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, núm. 255, p. 35-47. Poza, B.; Galobart, A.; Suñer, M. (2008) Dinosaurios del levante peninsular. Sabadell: Institut Català de Paleontologia. Vila, B.; Oms, O.; Galobart, À. (2005a) “Manus-only titanosaurid trackway from Fumanya (Maastrichtian, Pyrenees): further evidence for an underprint origin”. Lethaia, núm. 38, p. 211-218. Vila, B.; Galobart, À.; Oms, O. (2005b) “Nuevos yacimientos con huellas de dinosaurio en el Cretácico superior del sinclinal de Vallcebre (Fm. Tremp, Pirineo suroriental)”. A: Melendez, G.; Martinez-Perez, C.; Ros, S.; Botella, H.; Plasencia, P. (ed.) Miscelánea Paleontológica. SEPAZ, Zaragoza, p. 414-426. Vila, B.; Marmi, J.; Le Loeuff, J.; Galobart, À.; Oms, O.; Gaete, R.; Canudo, J.I. (2006) Els dinosaures dels Pirineus. Manresa: Zenobita Ediciones. Vila, B.; Oms, O.; Galobart, À.; Vicens, E.; Viladrich, L.; Ribera, J. (2006b) “Síntesis fotográfica de la degradación del patrimonio paleontológico en el yacimiento de Fumanya (Berguedà, Barcelona)”. A: Rábano, I.; Mata-Perelló, J.M. (ed.) Patrimonio Geológico y Minero: su caracterización y puesta en valor. Madrid, p. 511-516. (Cuadernos del Museo Geominero; 6) Vila, B.; Oms, O.; Marmi, J.; Galobart, À. (2008) “Tracking Fumanya footprints (Maastrichtian, Pyrenees): Historical and ichnological overview”. Oryctos núm. 8, p. 115–130. Vila, B.; Poza, B.; Marmi, J.; Galobart, À.; Oms, O. (2008) “La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre”. A: Tribuna d’Arqueologia. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 7-27. Viladrich, L. (1986) “Les petjades fòssils del Coll de Fumanya”. L’Erol, núm. 18, p. 7-12.

NOTA: En el moment de redactar aquestes pàgines sabem ja que la candidatura hispanoportuguesa tampoc no ha superat amb èxit aquesta vegada l’avaluació del Comitè del Patrimoni Mundial. Caldrà, així doncs, continuar treballant en la seva protecció i l’estudi dels jaciments, i millorar aquells aspectes que ens han estat requerits.

Trib_01.indd 26

13/12/11 08:31:12

1. Introducció El jaciment a l’aire lliure de Montlleó es troba a l’indret conegut com a coll de Saig, al terme municipal de Prats i Sansor (Cerdanya, Lleida). L’assentament, situat a 1.134 m sobre el nivell del mar, les coordenades UTM del qual són: 31T0402920/4691129. Es localitza al voltant d’un petit aflorament rocós de conglomerats d’edat postmiocènica, corresponent a les restes d’un paleocanal d’un ventall al·luvial; aquest recobria unes argiles grises d’origen lacustre, amb abundants restes vegetals fòssils en el mateix coll de Saig, i amb intercalacions de lignits del Miocè. Els conglomerats, al damunt de les argiles molt toves, formen una petita taula amb un escarpament més pronunciat cap a l’est, al peu del qual hi reconeixem l’emplaçament arqueològic (Fig. 1).

Figura 1. Situació del jaciment de Montlleó

Trib_02.indd 27

13/12/11 08:27:38

X. Mangado, et al.

Figura 2. Esquema de l’estructura geomorfològica del jaciment de Montlleó (segons Serrat i Bergadà, 2009)

El jaciment fou descobert el 1998 pel Sr. Jordi Grimao, després d’una recerca exhaustiva de prospecció sobre quin hauria pogut ser l’indret idoni per a una implantació prehistòrica, tenint en compte determinats paràmetres com la proximitat a l’aigua, la visibilitat del i des del lloc, la insolació, l’accessibilitat, etc. La descoberta es dugué a terme gràcies a la troballa de diversos elements lítics i faunístics que afloraven en un tall erosiu del terreny. Aquest tall, que permetia l’observació de les restes arqueològiques in situ, havia estat provocat per moviments recents de desestabilització del vessant, com a conseqüència de l’assentament definitiu de grans quantitats de roques i terres aportades a un gran esvoranc contigu al jaciment, per tal de reduir l’impacte visual sobre el paisatge d’una mina de lignits abandonada a finals de la dècada dels vuitanta: la mina Lourdes. Per tant, segurament una part de l’extensió del jaciment —que difícilment podrem valorar mai— s’ha perdut irremissiblement (Fig. 2). La primera impressió a la vista dels materials —per part del director del Museu Cerdà (OM) — i dels especialistes del SERP de la UB (JMF, XM i JN), fou la de trobar-

Trib_02.indd 28

13/12/11 08:27:38

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

nos al davant d’un jaciment paleolític, tant per les característiques tecnotipològiques del material lític, com per la fauna associada. La recuperació en el mateix tall estratigràfic d’una molar d’Equus caballus ens va proporcionar la primera datació1 del jaciment, prèvia a qualsevol intervenció programada (OxA-9017:15440 ±80BP/ CalPal: 18650 ±50 Cal BP/ 16700 ±50 cal BC) (Bronk Ramsey et al., 2000; Weninger, Jöris, Danzegloke, 2007). Aquesta datació era del tot congruent amb les dades que la tipologia lítica dels artefactes recollits del tall estratigràfic i del terra contigu ens havien proporcionat i que cal situar dins del Magdalenià inferior. Els primers treballs arqueològics duts a terme sobre el jaciment veieren la llum l’any 2000, en aconseguir el permís d’excavació necessari per part del Servei d’Arqueologia dins del Programa de Recerca del SERP, sota la direcció de tres de nosaltres (XM, JMF i OM). Així doncs, l’any 2009 hem assolit la desena campanya d’excavació, moment que pensem resulta propici per fer un balanç de la feina desenvolupada i del que queda per fer en aquest jaciment, del qual en desconeixíem fins i tot l’existència fa una dècada.

2. Datacions radiomètriques Amb posterioritat a la primera datació, i ja com a resultat dels treballs d’excavació arqueològica del jaciment, hem recuperat altres vestigis que també han estat datats radiocarbònicament (Fig. 3). Referència

OxA-9017

OxA-14034

OxA-X2234-52

Material datat

Molar cavall

Carbó

Molar Cavall

Sector

Datació BP

14440±80

15550±140

16900±110

Cal BP

18650±50

18710±80

20320±120

Cal BC

16700±50

16760±80

18370±120

Figura 3. Datacions radiocarbòniques del jaciment de Montlleó, i la seva cal·libració

La segona datació (OxA-14034), obtinguda a partir d’un carbó provinent d’una estructura de combustió d’un dels tres sectors en què es dividí el jaciment —sector C—, va confirmar la primera atribució cronològica de finals del Magdalenià inferior. En darrer terme, la tercera datació (OxA-X2234-52) —i última fins ara—, proporcionà un resultat quelcom més antic, a partir en aquest cas d’una molar de cavall procedent del sector B, resultat que reafirmaria el que ja s’ha apuntat tant per a les altres dues datacions com per al conjunt de restes materials. La lleugera major antiguitat d’aquesta darrera datació no ens ha de sorprendre, atès que el mateix laboratori d’Oxford ens notificà que la quantitat de col·lagen de la mostra es trobava prop del límit del contingut necessari per poder-la datar (Mangado et al., 2009). 1. Totes les datacions que presentem en aquest treball han estat efectuades mitjançant la tècnica de l’AMS pel Laboratori de Radiocarboni de la Universitat d’Oxford, al Regne Unit. Per fer-ne la calibració hem emprat el programa CalPal en la seva versió del març de 2007.

Trib_02.indd 29

13/12/11 08:27:38

X. Mangado, et al.

3. Treballs de camp desenvolupats Des de l’inici dels nostres treballs hem establert tres sectors d’excavació (A, B i C) al llarg del tall estratigràfic en el qual es localitzà el jaciment, aquests responen a necessitats i objectius diversos del desenvolupament de la recerca (Fig. 4). Cadascun dels sectors intervinguts presenta una numeració estratigràfica pròpia, atesa la dificultat en la correlació dels nivells per la variabilitat dels processos que els poden haver afectat, tenint en compte que es tracta d’un jaciment a l’aire lliure i la distància que hi ha entre els sectors. Malgrat aquest fet, un dels nostres objectius prioritaris ha estat intentar definir i explicar de manera conjunta els processos que s’observen en l’estratigrafia dels diferents sectors. El sector A (quadres 3Q, 3R, 3S, 3T), situat en la part central del tall, fou desestimat ràpidament, durant la pròpia campanya del 2000, ja que des del primer moment ens mostrà un aspecte general d’alteració, que hem atribuït a processos de rentatge i per tant de selecció, ja que el material arqueològic recuperat fou molt escàs i sovint presentava orientació preferencial. Establírem una seqüència estratigràfica en tres nivells (Fig. 5): un nivell superficial corresponent al sòl actual, d’uns 5 cm de potència aproximada, caracteritzat per la presència d’un sediment de color marró fosc amb nombroses arrels i gravetes arrodonides de mida petita; seguit per un nivell I —d’uns 25 cm de potència aproximada—, caracteritzat per un augment en el nombre i mida de les gravetes i un menor nombre d’arrels, és en aquest nivell on es localitzaren la majoria de vestigis arqueològics que progressivament es feren més escadussers, fins a desaparèixer pràcticament al voltant d’una Z = -340 cm, en la part basal d’aquest nivell I. Finalment definírem un nivell II, de tonalitat beix, en aquest cas ja sense arrels i amb nòduls de precipitació de carbonat i sense cap material arqueològic. La potència màxima observada fou d’uns 25 cm. L’any 2003 procedírem a un sondeig al quadre 3S per avaluar definitivament la possibilitat que hi hagués altres nivells fèrtils per sota, però el resultat fou negatiu, s’assoliren els 4 m de profunditat a partir del punt 0 sense recuperar cap material arqueològic ni observar cap canvi substancial de l’estratigrafia en aquest sector. El mateix 2003, per tal de valorar la possibilitat de conservació en aquest sector de part del registre arqueològic en millors condicions de preservació, procedírem a fer dos sondejos (quadres: 7W i 10S) els quals presentaren des de l’inici l’absència de nivells sedimentaris fèrtils, i on es trobaren uns potents nivells amb graves cimentades. El sector B —en el costat Est del tall— (Fig. 4) és aquell on s’han dut a terme les nostres intervencions ininterrompudament. Des de l’any 2000, moment en el qual teníem com a objectiu la protecció del tall estratigràfic, aquest sector s’ha anat engrandint progressivament i en l’actualitat presenta una superfície d’excavació d’uns 38 m2. Aquest sector és el que ens ha fornit una major quantitat i diversitat de material arqueològic —a part d’algunes concentracions significatives d’aquest—, així com dues estructures (una de les quals, una estructura de combustió —EC—, mentre que l’altra, a la qual no podem atribuir una funció clara, podria correspondre a una delimitació perimetral d’un espai amb blocs). L’excavació en extensió d’aquest sector ens permet aprofundir en la manera de viure dels magdalenians a Montlleó, com veurem posteriorment.

Trib_02.indd 30

13/12/11 08:27:38

Figura 4. Planta del jaciment de Montlleó

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Trib_02.indd 31

13/12/11 08:27:39

Figura 5. Seqüència estratigràfica del sector A del jaciment de Montlleó (dibuix: N. Rodríguez)

13/12/11 08:27:39

Trib_02.indd 32

X. Mangado, et al. 32

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Pel que fa a l’estratigrafia del sector B, l’horitzó superficial ja ens va proporcionar nombrosos materials tant lítics com faunístics, tot i que en un estat de conservació precari, relacionables —segons la hipòtesi més versemblant— amb el posterior desenvolupament edafogenètic de la zona (percentatge important de sílex amb pàtina blanca —gairebé el 50%— i fauna de mida molt petita i alterada per agents biològics) i possibles alteracions postdeposicionals relacionables amb processos de gel-desgel i altres factors climàtics i de bioturbació, que podrien ser els causants de certs moviments tant horitzontals com verticals dels materials (Mangado et al., 2006). Ara bé, les anàlisis micromorfològiques permeten assegurar que aquests processos no semblen d’una importància tal que hagin afectat completament el conjunt de la seqüència estratigràfica. La projecció d’aquests materials marcava un límit inferior d’aquest nivell superficial al voltant de 15/20 cm des de la superfície, a partir del qual arribem al nivell I, on destaquen tant les evidències faunístiques com lítiques ben conservades i, alhora, una estructura evident d’ordenació antròpica de l’espai (l’EC esmentada anteriorment) (Mangado et al., 2006, –Fig. 5 i 6–; Esteve, 2009). Aquesta llar fou localitzada l’any 2001, a partir de la projecció en planta en el quadre 7AE d’un gran nombre de petits fragments d’ossos cremats; no hi observàrem cap element de delimitació de l’espai de combustió evident, ni tampoc cendres ni carbons, i per aquest motiu inicialment no sabíem si es podia tractar d’un foc pla, o bé d’alguna acumulació fruit del buidatge d’alguna estructura de combustió. La definició de la troballa com a EC es dugué a terme a partir de l’anàlisi micromorfològica (MMB), la qual posà de manifest la presència d’abundants ossos cremats, alguns carbons i termoalteració de les graves del sediment per un foc que devia assolir temperatures d’entre 300 i 400º C i que ens han dut a considerar-lo amb una possible finalitat culinària (Mangado et al., 2006). Tot i presentar una certa modificació del seu aspecte original per diferents processos postdeposicionals (activitat biològica, infiltració d’aigua) i perquè estava gairebé en el contacte entre el nivell superficial i el nivell I, la micromorfologia ha manifestat que els vestigis mostraven prou evidències de trobar-se in situ. Els estudis de distribució espacial mostren també com l’agrupació de materials cremats no és deguda a agents naturals (Esteve, 2009). El gran nombre d’estelles d’os cremat en el seu interior ens plantejà també la possibilitat que l’os fos emprat com a combustible (Mangado et al., 2010 a i b), fet del tot probable tenint en compte les condicions climàtiques rigoroses en les quals es dugueren a terme les ocupacions de Montlleó i les implicacions mediambientals que d’això se’n deriven i que veurem més detalladament en analitzar el sector C del jaciment (Bergadà i Serrat, 2009; Mangado et al., 2010 a i b). Una segona acumulació d’estelles cremades i calcinades propera a aquesta llar fou finalment interpretada com una acció de neteja o zona d’acumulació de deixalles (Mangado et al., 2006; Esteve, 2009). El nivell I s’ha documentat en tot el sector B, amb una potència variable que s’adapta al pendent bàsic del jaciment, NE-SO. Per aquest motiu encara no hem exhumat completament aquest nivell, ja que hi ha quadres, a la meitat nord del jaciment, on ja hem assolit el nivell inferior (nivell II), però d’altres que encara es troben en aquest nivell I, especialment els més propers al tall estratigràfic (Fig. 6). El nivell I es caracteritza per un sediment de coloració marró fosc relativament tou, que forma agregats, amb graves i gravetes de morfologies diverses i algun bloc; el nombre d’arrels és escàs. El nivell II infrajacent també segueix el pendent natural del jaciment i es caracteritza per la seva tonalitat ataronjada clara. Es tracta d’un sediment molt fi i dur, estèril arqueològicament, en el qual destaca la presència de precipitació de nòduls de carbonat càlcic.

Trib_02.indd 33

13/12/11 08:27:39

X. Mangado, et al.

Figura 6. Planta del sector B en la que s’aprecien els quadres que es troben a nivell II (estèril) i els que encara es troben a nivell I. (dibuix: N. Rodríguez) El nostre interès per conèixer si per sota d’aquest nivell II —estèril— hi apareixien més nivells fèrtils, així com obtenir una seqüència estratigràfica tan completa i àmplia com fos possible, ens va dur a començar l’any 2005 un sondeig en el quadre extrem del sector (6AH). En aquest quadre, per sota d’un gran bloc de conglomerat que sembla desplaçat per solifluxió (churning o sòl amb aspecte de mantega —i que associem al nivell II estèril—) apareixen de manera ininterrompuda vestigis arqueològics ben preservats (indústria lítica, fauna i evidències de malacologia perforada) que mostren un comportament culturalment homogeni amb el que hem documentat a la resta del jaciment (Esteve, 2009). Durant la campanya del 2008, un de nosaltres (MMB) efectuà la descripció estratigràfica i sedimentària en el camp del perfil nord d’aquest quadre, així com una recollida de mostres de micromorfologia, encara en curs d’anàlisi (Fig. 7). En aquest perfil, que presenta una potència de 164 cm, s’han distingit diversos subnivells dins d’aquest nivell II: • I Ia. D’una potència mitjana de 74 cm. Està format per blocs de calcària de morfologia subarrodonida. En el perfil no s’hi observa matriu, però en altres indrets del mateix sector seria dominantment de sorres llimoses. • IIb. Té una potència mitjana de 32 cm. Compost per una matriu de sorres llimoses amb graves de calcària de morfologia subangulosa i gravetes a la base. • IIc. Té una potència mitjana de 17 cm, constituït fonamentalment per graves sense matriu i geometria cònica. • IId. Potència mitjana de 24 cm, localitzat en el costat Est del perfil, format per una matriu de sorres llimoses amb algun bloc de morfologia subarrodonida.

Trib_02.indd 34

13/12/11 08:27:39

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Figura 7. Seqüència sedimentaria del perfil N del quadre 6AH i mostres de micromorfologia (fotografia M. Mercè Bergadà) S’hi identificà també un nivell III, amb una potència vista de 17 cm en el sector oest, i cabussament en sentit est. La matriu de lutites arenoses presenta algun bloc que, vist en planta, és de grans dimensions (60 a 70 cm de longitud), amb nombroses traces de dissolució. El sondeig inicial a 6AH s’ha anat engrandint progressivament, fet que ha generat l’obertura de nous quadres (5 i 4AH). En la campanya del 2009, un evident canvi sedimentari ens ha fet pensar, per les característiques macroscòpiques del rebliment —similar al nivell

Trib_02.indd 35

13/12/11 08:27:39

X. Mangado, et al.

sedimentari IV del sector C que veurem posteriorment—, que podem haver arribat a la base de les seqüències d’ocupació, tot i que els estudis encara estan en curs. D’altra banda, però, la realització en el mateix sector B d’un altre sondeig l’any 2007 —en aquest cas en el quadre de l’altre extrem de la línia del sondeig anterior (10AH)—, mostra en canvi que aquest nivell II —estèril— presenta una gran potència sedimentària associada a blocs de conglomerat que han impossibilitat la continuació del sondeig; per aquest motiu, la nostra intenció futura és obrir una trinxera longitudinal de tota aquesta filera de quadres (AH), per tal d’obtenir un perfil estratigràfic N-S de la seqüència sedimentària. Així doncs, queda palesa la gran dificultat interpretativa, des d’un punt de vista estratigràfic, que presenta el jaciment de Montlleó, que podem atribuir, tant a les característiques de les ocupacions com a la varietat de processos postdeposicionals que hi poden haver intervingut, a la seva intensitat i al grau d’afectació divers que poden haver generat en el registre estratigràfic i material del jaciment. Per tal d’aportar llum a aquesta complexa qüestió del desenvolupament estratigràfic, el nostre objectiu actualment és treballar en la correlació estratigràfica entre les dues seqüències sedimentàries principals de les quals disposem: la del sector B que acabem de presentar i la del sector C, que presentarem a continuació. Les estratigrafies exhumades en ambdós sectors ens permeten —a través de la recollida i anàlisi de mostres

Figura 8. Tall estratigràfic arqueològic del sector C, quadres: 4H i 4I

Trib_02.indd 36

13/12/11 08:27:40

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

de micromorfologia— estudiar els processos geodinàmics i establir les condicions climàtiques durant els períodes d’ocupació del jaciment, i conjuntament amb els estudis de distribució espacial, entendre el funcionament de les ocupacions i extreure’n tota la informació possible. El sector C —en el costat oest del tall— (Fig. 4) no fou objecte prioritari de les nostres intervencions, ja que en principi el crèiem prou ben protegit de l’erosió que afectava la resta del jaciment. Ara bé, a partir de l’any 2003, la caiguda natural d’un gran bloc de conglomerat que protegia els nivells arqueològics va posar al descobert una superfície d’excavació de 6 m2, que en campanyes posteriors hem ampliat a 11 m2. A més, el bloc deslliurà una seqüència estratigràfica en el perfil nord dels quadres 4H i 4I d’uns 175 cm, que ha estat objecte d’anàlisi (Bergadà, Serrat, 2009) (Fig. 8) i que des d’un punt de vista estrictament macrosedimentari ha permès la identificació de quatre nivells, dels quals només està datat l’Mt/3 a partir d’un carbó provinent d’una EC localitzada al quadre 4I. La descripció dels nivells (Bergadà i Serrat, 2009) és la següent, seguint l’ordre deposicional:2 • E l nivell Mt/4 té una potència vista d’uns 20 cm i està format per llims arenosos carbonatats (7,5 YR 6/8) que presenten traces d’òxids i hidròxids de ferro amb graves i blocs. Originat per un col·luvió de tipus solifluidal. El contacte respecte del següent és net i abrupte. • L’Mt/3, de potència mitjana de 35 cm, està compost per graves i blocs amb sorres llimoses (7,5 YR 6/4). La fracció grossa de morfologia subangulosa i subarrodonida presenta traces de dissolució i apareix freqüentment fisurada. Alguns elements, gravetes i graves, presenten posició vertical. Apareixen sensiblement restes carbonoses (2%). Els processos que desencadenen el rebliment són caiguda de blocs i solifluxió. El contacte és difús respecte al nivell següent. • A continuació, el Mt/2 s’ha dividit en dos subnivells: Mt/2a i Mt/2b. El primer (Mt/2a) té una potència mitjana de 52 cm i el Mt/2b, de 28 cm. Està constituït per graves amb sorres llimoses (7,5 YR 6/4) i alguns blocs. La diferència entre els dos subnivells és que en l’Mt/2a disminueix considerablement la matriu. La formació es deu a un fenomen solifluidal. El contacte respecte al nivell superior és també difús. • Finalment, el darrer nivell, Mt/1, de potència màxima de 66 cm, que disminueix cap a l’oest. Domina la fracció de sorres llimoses (7,5 YR 5/2) i graves amb un fort component de matèria orgànica, pròpia del desenvolupament edàfic de l’horitzó. Es formà per escorriment superficial. D’aquesta seqüència s’han distingit els episodis següents (Fig. 9): • M ontlleó D: Mt/4. Es caracteritza per un procés solifluidal compost per una matriu de llims arenosos amb graves i blocs distribuïts de forma heteromètrica. 2. En el sector C, des d’un punt de vista arqueològic hem diferenciat 5 nivells, en canvi els nivells estrictament macrosedimentaris individualitzats han estat quatre; així doncs el nivell arqueològic V correspon al nivell Mt/4, el nivell arqueològic IV a l’Mt/3, els nivells arqueològics III i II correspondrien a l’Mt2 (respectivament a i b) i el nivell arqueològic I correspon a l’Mt/1 de l’estudi d’M. M. Bergadà.

Trib_02.indd 37

13/12/11 08:27:40

Figura 9. Episodis edafosedimentaris del sector C de Montlle贸

13/12/11 08:27:40

Trib_02.indd 38

X. Mangado, et al. 38

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Originat en un medi molt humit i fresc, dades contrastades per la microestructura de tipus vesicular (Fig. 10a). La formació de vesícules és atribuïda a la saturació d’aigua i a l’enfonsament consecutiu dels agregats en els sòls amb feble estabilitat estructural durant el desglaç (Bertran et al., 2004; Van Vliet-Lanoë, 1985). El fet de posseir una matriu fina abundant i de no documentar pràcticament edafotrets texturals ens fa plantejar que ens situem a la part proximal del lòbul (Bertran et al., 2004). Hi ha un mal drenatge, fet que queda reflectit en les traces d’òxids i hidròxids de ferro en la matriu i en les graves. Posteriorment a la deposició, hi ha un període d’estabilització edàfica que es manifesta per l’activitat biològica i per les acumulacions secundàries de CaCO3 de tipus micrític i esparític (Fig. 10b), així com, per la fissuració d’humectació – dessecació (Fig. 10c). Aquest horitzó va restar en superfície un temps sense cobertura vegetal i s’originaren escorriments que ocasionaren crostes sedimentàries documentades en el sostre del nivell (Fig. 10d). Des del punt de vista paleoambiental, les condicions devien ser humides i fresques. • M ontlleó C: Mt/3, el contacte entre aquest episodi i l’anterior és erosiu. La formació d’aquest dipòsit es deu als processos següents, ressenyats per ordre cronològic: 1) F issuració de blocs de conglomerats de la plataforma del coll de Saig i ampliació de les fractures per gelifracció. 2) C aigudes de blocs per gravetat. 3) G eneralització del despreniment per esllavissament en massa d’una matriu de sorres llimoses (Fig. 10e). 4) E s produeixen cicles de glaç - desglaç que originen la fragmentació in situ del material detrític i translocacions cap a la verticalitat d’aquests (Fig. 10f). L’ambient que genera aquesta successió de processos devia ser de fred i humitat (fase de desglaç), però una vegada originat el dipòsit es repeteixen cicles de glaç i desglaç que indiquen fred. En aquests moments freds es devien produir les ocupacions humanes. • M ontlleó B: Mt/2. El rebliment també es deu a un esllavissament en massa de tipus solifluidal; es produeix amb posterioritat una estabilització del dipòsit amb una activitat biològica important (arrels i fauna del sòl). L’horitzó resta en superfície algun temps, aleshores l’aigua procedent de precipitacions percola i ocasiona processos d’il·luviació, originant el subnivell Mt/2a. Inicialment, el medi que origina el dipòsit devia ser d’humitat i també de fred, menys intens que l’episodi anterior. Amb posterioritat, la humitat persisteix, però hi ha una tendència al temperament. • Montlleó A: comprèn el nivell Mt/1. S’origina per escorriments superficials amb un desenvolupament edàfic donat per la cobertura vegetal existent. La cronologia seria subactual/actual. L’estudi micromorfològic d’aquesta seqüència mostra clarament que el nivell arqueològic d’ocupació (nivell IV) en el sector C no ha patit greus alteracions per solifluxió, i que per tant, es troba in situ. La seva datació el situaria en el Glacial Stade 2b. Aquest correspon al menys fred dels estadis glacials, com es pot observar a la corba

Trib_02.indd 39

13/12/11 08:27:40

Figura 10a. Mt/4. Detall de la microestructura vesicular. LPX

X. Mangado, et al.

Figura 10b. Mt/4. Revestiments de Ca CO3 en els buits de tipus esparític. LPX

Figura 10c. Mt/4. Fisuració d’humectació – dessecació en la massa basal. LPX Figura 10d. Mt/4. Crosta sedimentària pròpia d’escorriment superficial. LPP

Figura 10e. Mt/3. Detall de la massa basal amb domini d’una matriu de sorres llimoses. LPX

Trib_02.indd 40

Figura 10f. Mt/3. Fragmentació d’una grava per glaç - desglaç amb traces de dissolució. LPX

13/12/11 08:27:42

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

isotòpica elaborada a partir del sondeig del mar d’Alboran (Cacho et al., 2001). Aquest fet quedaria evidenciat en el registre sedimentari de Montlleó per la presència de gel en superfície, però, en cap cas, d’autèntics permagels. Considerem, doncs, que les condicions de vida certament haurien estat molt dures, però no extremes (Mangado et al., 2010 a i b).

4. Què sabem a hores d’ara de com vivien els habitants de Montlleó Després d’un decenni d’investigacions al jaciment de Montlleó podem aportar diverses dades provinents de diferents àmbits amb relació a com vivien els ocupants del jaciment, si bé és cert que fins al moment no hem pogut identificar cap estructura d’ordenació antròpica de l’espai suficientment evident que pogués correspondre a un hàbitat o cabana. Clima i estacionalitat. Val a dir d’entrada, que l’anàlisi micromorfològica de la seqüència estratigràfica del sector C posa de manifest que, des d’un punt de vista climàtic, les condicions ambientals foren dures, però no extremes; per aquest motiu, hem de pensar que les ocupacions en el turó de Montlleó formaven part de l’estratègia de supervivència dels grups que les portaren a terme i devien respondre a finalitats precises, relacionades amb l’explotació dels recursos del medi, i que en cap cas foren accidentals o fruit de l’atzar, ja que així ho posen de manifest diverses de les característiques dels conjunts materials analitzats, tant lítics com ossis. A hores d’ara encara no podem proposar quina fou l’estacionalitat del jaciment, si bé sembla lícit pensar que l’ocupació ha d’estar en relació prioritàriament amb els objectius d’explotació del medi, més que no pas amb una bonança climàtica que, com ha deixat palès la micromorfologia, queda descartada. Fauna. Pel que fa a la fauna, tot i que a hores d’ara comptem amb un nombre més elevat d’efectius respecte del treball que es va presentar també en el cicle de conferències de la Tribuna d’Arqueologia fa uns anys (Mangado et al., 2006, p. 3637), cal continuar considerant aquest tipus d’estudi com a preliminar, fins que no es doni per acabada la intervenció del jaciment. D’altra banda, el material estudiat fins a aquest moment es fonamenta en elements separats durant les tasques de camp que es consideren susceptibles de ser identificats taxonòmicament i anatòmica. Cal, doncs, tenir en compte que el veritable gruix de restes òssies, relativament nombrós, encara no ha estat analitzat. Tenint present aquesta situació, presentem ara els resultats de l’anàlisi d’un de nosaltres (JN) d’un conjunt format per un total de 741 restes òssies. D’aquestes, 652 han restat no determinades taxonòmicament (87,99%) i són 89 les que sí que han pogut ser determinades (12,01%). Cal considerar aquest índex d’identificació com a elevat per a un context de caçadors-recol·lectors, atès que el grau de fragmentació en aquests contextos econòmics sol ser molt gran, per tal de maximitzar l’obtenció dels diferents tipus de nutrients susceptibles de ser proporcionats per les preses. Quan hagi finalitzat l’estudi, amb l’anàlisi no solament de les restes seleccionades al camp, sinó també d’aquells elements menys significatius, és molt probable que l’índex d’identificabilitat decaigui fins a proporcions inferiors al 5%.

Trib_02.indd 41

13/12/11 08:27:42

X. Mangado, et al.

L’avaluació d’aquestes restes faunístiques s’ha fet en conjunt, ja que si bé s’han identificat diferents nivells en les diverses àrees excavades, des d’un punt de vista cronocultural es pot considerar Montlleó com un jaciment monofàsic. Més endavant, amb les dades espacials, si es reconeixen ocupacions diferenciades, es discriminarà el material faunístic corresponent a cadascuna d’aquestes. Els resultats, en nombre de restes, dels efectius identificats és el següent (Fig. 11): - Èquids: - Cervus elaphus: - Petits bòvids: - Bos/Bison: - Lepòrids: TOTAL:

32 restes (35,90%) 30 restes (33,70%) 20 restes (22,47%) 1 resta (1,12%) 6 restes (6,74%) 89 restes

Pel que fa a les característiques de les restes identificades en cada grup taxonòmic, hem de destacar que els èquids estan representats fonamentalment per peces o fragments dentaris (26 elements). Les altres restes corresponen a fragments o peces fragmentades d’escàpula, vèrtebres i tíbies. En el cas que hem pogut discriminar l’espècie, tots els elements corresponien a cavall (E. caballus).3 La presència d’un cert nombre de restes de cavall en els registres paleolítics catalans sembla, com ja hem dit en altres ocasions, que es pugui vincular a l’existència de paisatges oberts i, per tant, períodes de clima rigorós (Nadal et al., 2006). Entre els cèrvids, totes les restes identificades corresponen a Cervus elaphus. La manca, fins ara, de Rangifer tarandus és quelcom que sempre ens ha preocupat en tant que la zona de ben segur —segons es desprèn dels estudis micromorfològics— presentava els requeriments ecològics imprescindibles per a aquesta espècie. A més, el ren és present a Catalunya al final del Paleolític en altres jaciments (Estévez, 1978; Nadal et al., 1997). Les darreres cites correspondrien a les del Magdalenià de la Bora Gran d’en

Figura 11. Distribució percentual del nombre de restes dels Taxa identificats al jaciment 3. Quan ens referim a E. caballus cal entendre cavalls salvatges, el que altres autors prefereixen anomenar com a E. ferus o E. caballus ferus.

Trib_02.indd 42

13/12/11 08:27:42

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Carreras, amb datacions que es van fer sobre les mateixes restes identificades com a ren: 13080 ±90BP i 12830 ±80BP (Nadal et al., 2002). L’explicació, doncs, de la manca de ren a Montlleó s’ha de cercar més aviat per causes biogeogràfiques. Les poblacions nord-pirinenques no devien poder travessar els passos muntanyosos que haurien permès la irradiació d’aquesta espècie per la Cerdanya (Fullola et al., 2006, p. 95). Les restes de cérvol són, fonamentalment, dentició aïllada (8 elements) i falanges (9 elements). Altres parts anatòmiques són: radi, ulna, carpians, fragments de mandíbula, banya i pelvis. Les primeres i segones falanges solen presentar fractures sagitals, obliqües o transversals per a l’extracció de la medul·la òssia (Fig. 12 i 13). D’altra banda, els petits bòvids agrupen un gran nombre de fragments de peces dentàries (17 elements) dels quals, en general, no hem pogut fer una determinació taxonòmica més precisa. La resta correspon a un fragment de crani, un fragment de metacarp i una segona falange. En tot cas, un petit nombre d’elements han pogut atribuir-se a les dues espècies de petits bòvids susceptibles de ser-hi presents: l’isard (Rupicapra rupicapra) i la cabra salvatge (Capra pyrenaica). La presència de totes dues espècies dificulta encara més l’atribució dels elements classificats simplement com a petits bòvids. Els grans bòvids (Bos o Bison) hi són representats per un únic element (un fragment de molar). Finalment, cal citar els lepòrids, amb 6 efectius (fragments de crani, húmer, astràgal i falanges). Tenim presents elements clarament identificables com a conills (Oryctolagus cuniculus) però també dues restes, concretament dos húmers, que per les seves dimensions han estat classificades dins del gènere Lepus. Tanmateix, no podem especificar l’espècie de llebre a què podrien correspondre. Hem de recordar que a la Cerdanya tenim les poques

Figura 12. 5AB núm. 22. 1a falange de Cervus partida sagitalment

Figura 13. 5AE núm. 36 2ª falange de Cervus partida sagitalment. Part distal

Trib_02.indd 43

13/12/11 08:27:43

X. Mangado, et al.

referències a Lepus timidus a Catalunya, concretament a Olopte VI durant l’estadi isotòpic 4 (Estévez, 1980 a Arribas, 2004, p. 494). Els agents acumuladors d’aquestes restes de lepòrids no són encara clars i no podem descartar que siguin de caràcter no humà. En tot cas, la migradesa de restes i la poca biomassa que impliquen ens permeten afirmar que la depredació de petits mamífers seria inexistent o anecdòtica i que els recursos carnis procedien en la seva major part de la cacera de grans preses. Globalment, de les restes de vertebrats podem dir que els tàxons sobre els quals es basaria l’alimentació càrnia devien ser els èquids i els cérvols, es deurien poder capturar als mateixos voltants del jaciment on la vall del Segre s’obre com una plana relativament ampla. Secundàriament tindríem els petits bòvids, cabres salvatges i isards, que devien ser caçades en zones més muntanyoses, també properes al jaciment. El paper d’altres tàxons és encara poc clar, atès el baix nombre d’efectius. Juntament amb la identificació taxonòmica, l’estudi faunístic ens permet també saber que l’aprofitament dels recursos alimentaris d’origen animal era intens. Les restes presenten un alt grau de fragmentació en el qual, si bé no ha de menysprear-se l’acció fossildiagènica dels processos de gelifracció, determinats patrons ens remeten a l’activitat antròpica. Així, són molt significatives les fractures, generalment sagitals, de les falanges dels ungulats. S’ha suggerit en alguns casos que aquest tipus de comportament associat a l’obtenció del moll de l’os podria aportar dades sobre l’estacionalitat de les activitats cinegètiques i, per tant, de les ocupacions, atès que aquest recurs varia força entre individus immadurs i adults, i en diferents èpoques de l’any (Mateos, 1999). Tanmateix pensem que potser aquest costum acabà sent un comportament generalitzat entre les comunitats caçadores i recol·lectores a l’hora de maximitzar l’aprofitament dels nutrients, tot i que en determinades èpoques de l’any o en animals concret tingués més sentit aplicar els esmentats patrons de fractura. També a través de l’estudi faunístic s’han identificat els primers elements ossis treballats, que han començat a aparèixer, durant les tasques d’excavació de la campanya del 2009 i que exposarem en aquest mateix apartat més endavant. De fet, tot el material faunístic es presenta altament fragmentat. Entre un conjunt d’un centenar d’estelles de diàfisis no determinades, que hem caracteritzat mètricament, la mitjana de la seva dimensió màxima és de 25,3 mm. Això és una dada que s’ha de tenir en compte, no només de cara a entendre l’aprofitament dels recursos de caràcter alimentari, sinó la distribució anatòmica de les preses representades i la interpretació tafonòmica o paleocultural que se’n vulgui fer. En un primer moment, sembla que totes les espècies (potser amb l’excepció del conill i, en part, el cavall) estan sobredimensionades pel que fa als elements cranials (concretament la dentició) i els ossos dels autopodis. Són aquestes parts de baixa aportació de carn que se solen considerar elements indicadors de campaments de processament de carcasses per part de caçadors desplaçats del campament base, que escorxen, desmembren i descarnen els animals i consumeixen in situ aquelles parts menys rendibles de cara a ser transportades (Binford, 1978, p. 60-61). Ara bé, tot i que la dada pot ser significativa, de moment cal tenir en compte el fet que apareguin altres parts anatòmiques, si bé és cert que en menor quantitat, i també l’alt grau de fragmentació general, que pot haver esbiaixat la representació d’elements menys robusts de l’esquelet (a la qual cosa caldria afegir les alteracions fossildiagèniques). En qualsevol cas, l’estudi de la fauna permet constatar tasques de processament de les carcasses al jaciment, com pot ser la separació dels autopodis de la resta de les extremitats (Fig. 14) o el processament subseqüent d’aquests elements (Fig. 15)

Trib_02.indd 44

13/12/11 08:27:43

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

gràcies al remuntatge de determinats elements anatòmics. Al mateix temps que els esmentats remuntatges demostren una certa conservació en posició primària del material arqueològic, podrien estar indicant algun tipus de preparació de les carcasses en una certa proximitat al lloc de mort de les preses. Indústria lítica. L’estudi de la indústria lítica exhumada en aquestes deu campanyes també ens du a pensar que els ocupants de Montlleó coneixien i aprofitaven perfectament el medi mineral que els envoltava. L’anàlisi de les matèries primeres lítiques, que encara es troba en curs, posa de manifest la utilització d’una àmplia varietat de roques pròpies del context geològic de la comarca (riolita, lidita, quars, quarsites, esquistos, cornubianites) fet que demostra el coneixement dels recursos del medi mineral proper. Juntament amb aquestes, el sílex, exogen a la comarca, domina àmpliament l’espectre litològic, especialment pel que fa referència a les restes retocades. L’absència de sílex a la vall cardana, com demostren les diverses prospeccions que ha fet el nostre equip, és un element que considerem interessant, ja que posa de manifest la necessitat de planificació de l’estada al jaciment, atès que si bé hi ha una explotació important de les matèries primeres locals, la major part de les peces retocades s’afaiçonen en sílex. Les modalitats d’introducció d’aquesta matèria primera al jaciment també s’han documentat al llarg d’aquests anys d’excavació, ja que hem observat que no hi ha ni nòduls de matèria primera en brut ni còdols; els nuclis de sílex arriben ja configurats

Figura 14. Diversos elements d’extremitat de Cervus elaphus que remunten, al quadre 5AB: núm. 26 radi distal; núm. 33 escaphoide, núm. 34 lunatum; núm. 28 hamatum; núm. 32 capitato trapezoide

Trib_02.indd 45

Figura 15. Diversos elements d’un dit de Cervus elaphus que remunten, procedents del quadre 5AB: núm. 12 tercera falange; núm. 55 tram distal de segona falange; núm. 35 tram proximal de segona falange

13/12/11 08:27:43

X. Mangado, et al.

per a l’obtenció directament de laminetes, mentre que els mòduls laminars devien ser introduïts al jaciment ja tallats. A hores d’ara, amb relació al sílex, en alguns casos es poden identificar diversos orígens geològics i geogràfics, mentre que en altres casos tan sols els podem intuir (Mangado et al. 2010b; Mangado et al. 2009). Així doncs, provinents del vessant meridional dels Pirineus hem pogut identificar, els sílex eocens de la serralada del Cadí, originaris de les formacions de calcàries del Cuisià inferior que afloren a la conca alta del Llobregat (Alt Berguedà) (Terradas, 1995). Provinents del vessant nordpirinenc disposem, de les silicificacions ferruginoses de contacte, conegudes en la bibliografia arqueològica com a jaspis del Canigó, que es documenten en les terrasses del riu Tet (Grégoire, 2000). La resta de materials sedimentaris silicis ens plantegen a hores d’ara problemes d’atribució geogràfica, ja que les anàlisis petrogràfiques i geoquímiques dutes a terme no ens permeten discriminar entre les formacions geològiques potencialment originàries d’aquests materials. Es tracta, en primer lloc, dels sílex de carofícies, que tant podrien provenir dels nivells sannoisians de la vall de l’Ebre (Mangado et al., 2005, 2006) com dels de calcàries oligocenes de les Corberes o de la conca de Narbona-Sigean (Grégoire, 2000). Els estudis d’identificació del contingut micropaleontològic d’aquests materials confirma, en els dos vessants, la presència del gènere Chara, fet que ens impedeix de precisar l’origen d’aquests materials amb carofícies. El mateix problema de contextualització geogràfica es plantegen els elements de sílex terciari d’origen sedimentari continental, els afloraments dels quals es coneixen tant en el Prepirineu de Lleida (Mangado, 2005), com en els Petits Pirineus francesos (Simonnet, 1985). La producció lítica del jaciment de Montlleó ha estat part de la tesi doctoral d’un de nosaltres (Langlais, 2007). En relació a la producció lítica hem d’assenyalar que una part de l’utillatge ha estat confeccionat sobre ascles, aquestes provenen essencialment de la represa de restes de talla de la producció de laminetes que s’utilitzen per a l’afaiçonament de gratadors, burins i perforadors, i en menor mesura d’una veritable talla d’ascles, que s’empren majoritàriament per a la confecció dels denticulats o d’ascles retocades. La cadena operativa d’aquests suports devia correspondre a una producció de tipus facial amb aixecaments superposats-juxtaposats. Assenyalem també una producció d’ascles gruixudes orientada a l’obtenció de suports per a nuclis de microlaminetes (Langlais, 2003, 2007). Les làmines produïdes a partir d’un esquema elaborat de tipus unipolar semitournant s’obtenen mitjançant la utilització d’un percussor de pedra i arriben ja tallades al jaciment, atès que cap element indica que es produeixi una reducció progressiva dels nuclis de làmines cap a nuclis de laminetes en el marc d’un mateix esquema; d’altra banda, però, algunes restes de talla posen de manifest una producció unipolar simplificada duta a terme en el propi jaciment. Es tractaria, doncs, d’objectius de producció dissociats. És habitual la presència de fragments medials de làmina que presenten estigmes de segmentació per percussió. Aquests suports serveixen per a afaiçonar gratadors i burins, principalment. El 38% de l’utillatge està fet sobre làmines. Les laminetes són el tipus de suport majoritàriament produït en el mateix jaciment, destinades en la seva majoria a l’afaiçonament de micròlits. S’han establert dos esquemes de talla que poden seguir modalitats diferents: la producció de suports de perfil rectilini i mòdul força gran es genera a partir de nuclis configurats, o d’ascles. Els primers s’exploten segons un esquema, que dóna lloc a arquitectures dels nuclis

Trib_02.indd 46

13/12/11 08:27:43

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

de tipus piramidal. A vegades, fruit d’un accident de talla —reflectit—, s’obre un altre pla de percussió oposat, que dóna lloc a una arquitectura del nucli de tipus prismàtic. Les ascles gruixudes s’exploten de manera frontal a partir del seu perfil. La talla de les microlaminetes es porta a terme principalment a partir de nuclis de microlaminetes, mitjançant una explotació de tipus de front dorsal, en menor mesura a partir del perfil longitudinal o transversal d’ascles carenades (Langlais, 2007). L’utillatge domèstic està afaiçonat sobre làmines, ascles i algunes laminetes, correspon fonamentalment a gratadors, perforadors, burins, denticulats, osques, làmines i ascles retocades i elements truncats. Cal assenyalar també la presència d’algunes peces esquitllades. L’utillatge cinegètic presenta sovint estigmes d’impacte macroscòpics; majoritàriament es tracta de làmines de dors, amb una relativa diversitat tipològica (truncades, apuntades, denticulades) sense que hi hagi cap lateralització preferencial. En menor mesura es documenten microlaminetes de dors semiabrupte marginal i retoc invers —generalment total— i quasi exclusivament en el fil dret. En resum, la indústria i les produccions lítiques de Montlleó poden relacionar-se amb el Magdalenià inferior (Ladier, 2000; Langlais, 2007) (Fig. 16). Indústria en matèries dures animals. Un altre element al nostre parer important a l’hora d’intentar definir la condició del jaciment de Montlleó es troba en la recuperació durant aquests anys de diversos elements afaiçonats sobre matèries dures animals. El jaciment de Montlleó ens ha proporcionat des de les primeres campanyes diverses evidències d’ornaments que foren inicialment estudiats per la nostra companya, malauradament traspassada, Alicia Estrada, treball que continua un de nosaltres (JMT). Pel que fa a l’ornament, en un sol cas es tracta d’una peça sobre suport ossi (caní atrofiat de cérvol), que presenta una perforació. La resta del conjunt està constituït per restes malacològiques. Es tracta de diversos exemplars de bivalves, gasteròpodes i escafòpodes majoritàriament perforats, tot i que en alguns casos es troben sencers, és a dir, sense perforació, motiu pel qual podem interpretar-los també com a elements de matèria primera en reserva amb els quals s’elaboren els objectes d’ornament mitjançant la seva perforació; o bé, com a elements destinats a l’intercanvi i no a la transformació directa. Descartat el seu valor alimentari, són una evidència fonamental a l’hora de presentar els elements de caràcter simbòlic d’aquests grups, ja sigui individualment (abillament personal) o col·lectivament (elements de representació social). A la vegada, aquesta part del registre material ens obre la possibilitat de plantejar-nos l’existència d’un territori de desplaçament molt ampli, bé —i aquest sembla el comportament més probable—, de xarxes d’intercanvi regional d’aquests productes entre diferents grups pertanyents a una mateixa entitat social, aspecte aquest en el qual esperem aprofundir amb propers estudis. El conjunt malacofaunístic recuperat a Montlleó és d’origen marí, i gairebé tot recull espècies d’origen mediterrani (Homalopoma sanguineum, Dentalium sp, Hinia incrassata, Trivia sp, Cyclope pellucida…). Aquesta circumstància ens permet plantejar la hipòtesi d’una doble via d’accés al Pirineu des de la costa mediterrània: o bé pel vessant septentrional, des del golf de Lleó, a través del coll de la Perxa, o bé a través del vessant meridional, ja fos per la vall del Llobregat, fent el salt a la Cerdanya des de l’Alt Berguedà (passos del Cadí o més factiblement del Moixeró), o a través de la vall de l’Ebre pel congost del Segre. Tan sols una de les evidències recuperades fins ara té procedència atlàntica. Es

Trib_02.indd 47

13/12/11 08:27:43

X. Mangado, et al.

Figura 16. Indústria lítica del jaciment de Montlleó (dibuixos. R. Álvarez) tracta d’un exemplar perforat de Littorina obtusata. Desconeixem la seva via d’accés al jaciment, ja que hi ha la possibilitat d’una aportació nord-pirinenca des de la conca Aquitana; però no es pot descartar tampoc un origen cantàbric, que arribés al jaciment a través de la vall de l’Ebre (Fullola, Mangado, Estrada, 2007). Per altra banda, en la campanya del 2009 foren recuperades per primera vegada en el jaciment eines fetes amb banya; malgrat que el seu estat de conservació general era regular, s’ha pogut identificar que els tres objectes en banya corresponen a dues atzagaies (fragment mesiodistal i distal) i una probable baguette, obtinguda mitjançant el procediment del doble ranurat, i que devia servir de suport per a la fabricació d’aquest tipus de projectil (Fig. 17). Aquestes evidències mostren una panòplia d’activitats diverses dutes a terme en l’assentament; en relació a la presència de possibles fases intermèdies de fabricació de les atzagaies al jaciment caldrà valorar la possibilitat que les banyes siguin fruit de recollida o per mort de l’animal.

Trib_02.indd 48

13/12/11 08:27:44

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Figura 17. Atzagaia del jaciment de Montlleó (fotografia. J.M Tejero)

5. Conclusions La descoberta del jaciment de Montlleó, a l’aire lliure i a 1.130 m d’altitud, és un exemple de colonització precoç de l’espai pirinenc per part dels grups magdalenians. La possibilitat del passatge entre ambdós vessants de la serralada ja havia estat establerta a la dècada dels noranta pels estudis geomorfològics del Quaternari. Ara, el jaciment de Montlleó confirma la presència humana en aquestes comarques, i així, fa visible el passatge entre les valls altes del Segre i de la Tet cap a, o des de, la Mediterrània, com posen de manifest la major part dels elements d’ornament marí recuperats. Un exemplar de Littorina obtusata, podria ser l’evidència alhora d’un territori social d’interaccions encara més ampli, vers l’Atlàntic. Malgrat unes condicions climàtiques prou dures, la situació del jaciment en un turonet al bell mig de la plana ceretana oferí als magdalenians un punt privilegiat per explotar els recursos de la zona, tant faunístics (fonamentalment la cacera del cavall i el cérvol a la plana i la de la cabra salvatge o l’isard en els roquissers propers) com de la diversitat de matèries primeres lítiques de la comarca. A la vegada, la presència abundosa de sílex tallat en un indret on aquesta litologia és inexistent, posa de manifest l’alt grau de coneixement del territori i una conducta previsora i d’anticipació a les necessitats per part d’uns grups humans que integraren aquesta vall en el seu territori d’explotació. Segons el nostre parer, els caçadors de Montlleó eren uns bons coneixedors de l’espai geogràfic pirinenc. L’alt nombre d’activitats dutes a terme en el jaciment es posa de manifest per la variabilitat en la representació anatòmica de la fauna i per la diversitat tipològica de

Trib_02.indd 49

13/12/11 08:27:44

X. Mangado, et al.

l’utillatge, que s’inscriu en processos laborals diversos. A més, en la darrera campanya aquesta variabilitat augmenta amb les evidències de possibles processos de fabricació d’indústria sobre matèries dures animals. Aquestes evidències ens estarien indicant una certa durada de l’ocupació, probablement major que la suposada per nosaltres inicialment. Montlleó devia ser, doncs, un campament, tot i que encara s’hagi de precisar, que s’inscriuria en el territori econòmic de desplaçament estacional dels primers magdalenians dels Pirineus. Malgrat la pèrdua d’una part del jaciment, pels processos actuals d’erosió, i l’alteració d’una part de l’estratigrafia per processos postdeposicionals de solifluxió d’intensitat variable, hem pogut evidenciar la preservació d’un cert nombre d’estructures arqueològiques, com ara dos fogars, un dels quals interpretem per a ús culinari. D’altra banda, la dinàmica de l’excavació i l’experiència adquirida durant aquests anys sobre el terreny ens porta a pensar que encara es conserva una certa estructuració de l’espai ocupat, probablement jerarquitzat per la presència de grans blocs de conglomerat del turó. En conclusió, Montlleó representa per a la recerca de casa nostra una fita, omple un buit cronològic i un espai geogràfic de manera més que significativa, per tal d’aprofundir en el coneixement de les societats que ens van precedir en l’espai pirinenc de Catalunya.

Bibliografia Arribas, O. (2004) Fauna y paisaje de los Pirineos en la Era Glacial. Lynx Edicions. Barcelona. Bergadà, M.M.; Serrat, D. (2009) “Episodis sedimentaris i paleoambientals en el vessant meridional dels Pirineus orientals entre els c. 20-11,5 ka cal BP”. A : XIV Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Els Pirineus i les àrees circumdants durant el Tardiglacial. Mutacions i Filiacions Tecnoculturals, Evolució Paleoambiental (16000-10000BP). Homenatge al Professor George Laplace. Institut d’Estudis Ceretans. Puigcerdà, p.105-128. Bertrán, P.; Bissonais, Y.; Le Texier, J.P. (2004) “Solifluxion”. A: Bertran, P. (dir) Dépot de pente continentaux dynamique et faciès. Quaternaire, 1-2004, p. 80-109. Binford, L. (1978) Nunamiut Ethnoarchaeology. Academic Press. New York. Bronk Ramsey C.; Pettitt P.B.; Hedges R.E.M.; Hardings G.W.L; Owen D.C. (2000) “Radiocarbon dates from the Oxford AMS system: Archaeometry datelist 30”. Archaeometry, 42 (2), p. 459-479. Cacho, I.; Grimalt, J.O.; Canals, M.; Sbaffi, L.; Shackleton, N. J.; Schönfeld, J.; Zahn, R. (2001) “Variability of the western Mediterranean Sea surface temperature during the last 25.000 years and its connection with the Northern Hemisphere climatic changes”. Paleoceanography, vol 16/1, p. 40-52. Esteve, X. (2009) “Resultats preliminars de les anàlisis de distribució espacial al jaciment de Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya)”. A: XIV Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Els Pirineus i les àrees circumdants durant el Tardiglacial. Mutacions i Filiacions Tecnoculturals, Evolució Paleoambiental (16000-10000BP). Homenatge al Professor George Laplace. Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, p. 527-535. Estévez, J. (1978) “Un percutor solutrense en asta hallado en Serinyà (Girona)”. Pyrenae 13-14, p. 301-305.

Trib_02.indd 50

13/12/11 08:27:45

Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). Balanç de 10 campanyes d’excavació

Fullola, J.M.; Garcia-Argüelles, P.; Serrat, D.; Bergadà, M.M. (1995) “El Paleolític i l’Epipaleolític al vessant meridional dels Pirineus catalans. Vint anys de recerca a la franja pirinenca sud; interrelacions amb les àrees circundants”. A: Xè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Cultures i Medi, de la Prehistòria a l’Edat Mitjana. Vint anys d’Arqueologia pirinenca. Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, p. 159-176. Fullola, J.M.; Mangado, X.; Estrada, A.; Nadal, J.(2007) “Comunidades Humanas y Circulación de Recursos, Bióticos y Abióticos, en el Paleolítico Superior del Noreste de la Península Ibérica”. Zephyrus 59, p. 89-96. Grégoire, S. (2000) Origine des matières premières des industries lithiques du Paléolithique pyrénéen et méditerranéen. Contribution à la connaissance des aires de circulations humaines. Thèse de Doctorat, Université de Perpignan. Ladier, E. (2000) «Le Magdalénien ancien à lamelles à dos de l’abri Gandil à Bruniquel (Tarn-et-Garonne): étude préliminaire de l’industrie de la C.20». A: G. Pion (dir.) Le Paléolithique supérieur récent : nouvelles données sur le peuplement et l’environnement. Mémoires de la Société Préhistorique Française 28, p. 191-200. Langlais. M. (2003) Réflexions sur la place des productions lamellaires au sein de la culture magdalénienne du Languedoc méditerranéen et pyrénéen de l’est. Etude typo-technologique de quatre assemblages leptolithiques : Montlleó (Prats i Sansor, Lleida), Le Crès (Béziers, Hérault), Belvis (Aude) et Les Piles Loins (Vauvert, Gard). Mémoire de DEA, Université de Toulouse-Le Mirail. Langlais, M. (2007) Dynamiques culturelles des sociétés magdaléniennes dans leurs cadres environnementaux. Enquête sur 7000 ans d’évolution de leurs industries lithiques entre Rhône et Èbre. Thèse de Doctorat. Université de Toulouse II. Mangado, J. (2005) La caracterización y el aprovisionamiento de los recursos abióticos en la prehistoria de Cataluña. BAR Intermational Series, 1420, Oxford, 205 p. Mangado, J.; Mercadal, O.; Fullola, J.M.; Esteve, X.; Langlais, M.; Nadal, J.; Estrada, A.; Bergadà M.M. (2005) “Montlleó (La Cerdanya, Lleida). Un yacimiento magdaleniense de alta montaña al aire libre en los Pirineos catalanes”. A : Ferreira, N. (dir.) O Paleolitico, Actas do IV Congresso de Arqueologia Peninsular. Faro: Promontoria Monografica, p. 471-480. Mangado, X.; Mercadal, O.; Fullola, J.M.; Esteve, X.; Langlais, M.; Nadal, J.; Estrada, A.; Sánchez, E.; Lacruz, S.; Grimao, J. (2006) “Montlleó (Prats i Sansor, Cerdanya). El primer jaciment magdalenià a l’aire lliure en altitud al cor dels Pirineus”. Tribuna d’Arqueologia 2003-2004. 23-44. Mangado, X.; Mercadal, O.; Fullola, J.M.; Grimao, J. (2009) “Montlleó: Un punt clau en la travessa humana del Pirineu”. A : XIV Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Els Pirineus i les àrees circumdants durant el Tardiglacial. Mutacions i Filiacions Tecnoculturals, Evolució Paleoambiental (16000-10000BP). Homenatge al Professor George Laplace. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 549-564. Mangado, X.; Fullola, J. M.; Mercadal, O.; Bergadà, M. M.; Esteve, X.; Langlais, M.; Estrada, A.; Nadal, J.; Medina, B.; Tejero, J.M. (2010a) “Montlleó: un gisement des chasseurs magdaléniens sur la plaine de la Cerdagne. L’occupation d’un espace montagnard dans les Pyrénées de la Catalogne?”. A: Tzortzis, S.; Deleste, X. (ed.) Archéologie de la montagne européenne. Actes de la table ronde internationale de Gap. Paris: Errance.

Trib_02.indd 51

13/12/11 08:27:45

X. Mangado, et al.

Mangado, X.; Fullola, J. M.; Mercadal, O.; Bergadà, M. M.; Langlais, M.; Esteve, X.; Estrada, A.; Nadal, J.; Tejero, J.M.; Grimao, J. (2010b) “Montlleó. El primer poblament del Pirineu català”. A: Cicle de Conferències Patrimoni Arqueològic i Arquitectònic a les Terres de Lleida (2009). Lleida: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya, p. 49-61. Mateos, A. (1999) “Alimentación y consumo no cárnico en el Solutrense cantábrico: mandíbulas y falanges fracturadas intencionalmente en el nivel 9 de la Cueva de las Caldas (Priorio, Oviedo)”. Zephyrus 52. 33-52. Nadal, J.; Albert, R.M.; Juan, J. (1997) “Nuevas aportaciones arqueozoológicas y arqueobotánicas del yacimiento magdaleniense de la Bora Gran d’en Carreras (Serinyà, Pla de l’Estany)”. A: Fullola, J.M.; Soler, N. (ed.). El Món Mediterrani després del Pleniglacial (18.000-12.000 BP). Girona. 365-374. Nadal, J.; De Haro, S.; Maroto, J. (2002) “Els grans mamífers del Plistocè Superior”. A: Els vertebrats fòssils del Pla de l’Estany. Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 23, Banyoles, p. 155-180. Nadal, J.; Fullola, J.M.; Esteve, X. (2006) “Caballos y Ciervos: una aproximación a la evolución climática y económica del paleolítico superior en el Mediterráneo Peninsular”. Munibe 57, p. 313-324. Simonnet, R. (1985) “Le silex du Magdalénien final de la grotte des Eglises dans le bassin de Tarascon-sur- Ariège”. Bull. SPAP 40, p. 71-97. Terradas, X. (1995) Las estrategias de gestión de los recursos líticos del Prepirineo catalán en el XI milenio BP: el asentamiento prehistórico de la Font del Ros (Berga, Barcelona). Treballs d’Arqueologia 3, 206 p. Van Vliet-Lanoë, B., (1985) “Frost effects in soils”. A: Boardman, J. (ed). Soils And Quaternary Landscape Evolution Wiley, p. 117-158. Weninger, B.; Jöris, O.; Danzeglocke, U. (2007) CalPal-University of Cologne Radiocarbon Calibration Program Package CalPal2007_HULU. Köln: Institut der Ur-und Frühgeschite, Universität zu Köln. Aquesta recerca ha estat feta amb l’ajut econòmic del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, de l’Ajuntament de Prats i Sansor, de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, del Museu Cerdà de Puigcerdà i dins els projectes de Recerca HAR 2008-00103 del MICINN i el SGR 2009-01145 de la Generalitat gestionats des del SERP (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques) del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Trib_02.indd 52

13/12/11 08:27:45

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona) Ramon Viñas1 i Elisa Sarriá2

Com altres comarques catalanes, la geografia del Priorat ofereix un relleu muntanyós força accidentat; aquest està configurat per les serres del Montsant, la Llena, Alforja, l’Argentera, Llaberia, Montalt, la Figuera i l’extrem sud-oest de les muntanyes de Prades. Un paisatge on despunten els nivells calcaris, flanquejats i soscavats pels rius Siurana i Montsant, els quals han deixat barrancs acinglerats amb nombroses cavitats: coves i abrics. Un territori que, malgrat que reuneix les condicions idònies per a l’existència de conjunts rupestres, és desconegut en aquest tipus de registre arqueològic. Les noves troballes constitueixen un dels grans descobriments, quantitatius dels últims 35 anys a Catalunya i posa de manifest la manca de projectes de prospecció. A la comarca del Priorat tan sols eren conegudes les pintures rupestres de l’abric de Gallicant (Viñas, 1989; Castells, 1994) i el gravat de la Cova de la Taberna (Fullola, Viñas, 1985), però afortunadament aquestes contrades són visitades i recorregudes assíduament per excursionistes, espeleòlegs i particularment per escaladors. A finals del mes d’abril de l’any 2006, Juan Antonio Serrano i Laura Martínez (en una sortida d’escalada per la vall del riu Siurana) descobriren els abrics amb pintures del Grau dels Masets I i II en el terme de Cornudella de Montsant. Posteriorment, i en els seus itineraris, prospectaren i localitzaren altres conjunts rupestres com el Grau dels Masets III, el Grau Tallat, el Coll de la Vaca; els abrics I, II i III del Barranc de Fontscaldes; la Trona; les Covetes I i II; el Mas de la Noguera I i II; i el Grau de l’Esteve, alguns dels quals ja eren coneguts per altres escaladors de la zona. La primera setmana d’agost de l’any 2006, Laura Martínez va notificar les troballes a Robert Sala, professor de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (on 1. Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). C/ Escorxador, s/n, Tarragona, Spain. - Àrea de Prehistòria,Universitat Roura i Virgili (URV), Avinguda de Catalunya, 35, 43002 Tarragona, Spain. - Director del Museu Comarcal de la Conca de Barberà i Centre d’Investigació de l’Art Rupestre de les Muntanyes de Prades, 43400 Montblanc, Tarragona, Spain. 2. Llicenciada en prehistòria per la UB; prehistoriadora, especialista en art rupestre.

Trib_03.indd 53

13/12/11 08:23:53

R. Viñas i E. Sarriá

estudiava), el qual comunicà la notícia a Ramon Viñas per tal que visités els llocs i certifiqués l’autenticitat i la vàlua dels conjunts. Els dies 12 i 13 d’agost, R. Viñas i A. Rubio varen fer una primera visita d’inspecció, acompanyats pels descobridors. Comprovaren que la majoria responien a panells amb manifestacions prehistòriques i protohistòriques, excepte el Racó del Carletes, el barranc del Marro, així com algunes figures de la Trona que consistien en elements recents i grafits (Viñas, et al. 2006b).3 Un any després, el Sr. Josep Castells, tècnic del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya va fer un recorregut pels nous conjunts rupestres de Cornudella del Montsant, i al juliol de l’any 2008 el Servei encarregà a l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) de fer-ne la documentació.4 Aquests treballs, dels quals ara presentem un resum, inclouen una còpia o calc de les pintures a escala 1:1 (feta en blanc i negre), el registre fotogràfic dels abrics i les pintures (amb diapositiva 35 mm i en format digital en CD), una memòria amb el registre i la descripció tècnica de cada una de les figures, un esquema topogràfic amb la situació dels motius pintats, i una sèrie d’observacions sobre els problemes que afecten la conservació dels motius pintats, a més d’una estimació cronocultural de cada conjunt amb la corresponent bibliografia. Pel que fa a la serra del Montsant, la primera troballa de pintura rupestre es va produir de forma casual el 18 d’agost de l’any 2006 gràcies a Francesc Vergès, durant una excursió al parc natural del Montsant (terme de Cabacés). La descoberta va ésser comunicada a Josep Maria Vergès i Marta Fontanals, investigadors de l’IPHES/URV, els quals van fer una primera revisió de l’abric i posteriorment, acompanyats per Ramon Viñas i Josep Zaragoza, examinaren novament el conjunt rupestre (Viñas et al., 2006a).5 Més tard, el 21 d’octubre, durant una excursió per la serra del Montsant, J.A. Serrano i L. Martínez descobriren l’abric d’Escaladei que, poc després, seria visitat per R. Viñas, A. Rubio, Elisa Sarrià i Jordi Mestres (Viñas et al., 2007).6 Al llarg de l’any 2007, J. A. Serrano i L. Martínez, continuaren amb les seves prospeccions per les muntanyes del Priorat i localitzaren diversos abrics amb pintures a la serra de Llaberia.7 Aquest grup d’abrics, anomenats Parellada, la Vall o Llaberia I-IV, foren revisats inicialment per Josep Castells,8 excepte Llaberia P-IV.9 Poc temps després els descobridors Serrano i Martínez, acompanyaren Viñas i Rubio als conjunts de 3. Les descobertes foren notificades el dia 14 d’agost a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. 4. El registre i la documentació dels nous conjunts de pintures rupestres de Cornudella del Montsant la va dur a terme l’arqueòleg Ramon Viñas durant la resta de l’any 2008 amb la col·laboració d’A. Rubio, E. Sarrià, i els descobridors J. A. Serrano i L. Martínez. 5. El 13 de novembre de 2006 comunicàrem l’existència d’aquesta nova troballa a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. 6. El descobriment va ser notificat el 16 de novembre a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. 7. J. A. Serrano i Laura Martínez notificaren personalment les noves troballes a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. 8. Tècnic del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. 9. En aquell moment només s’havien trobat, a l’abric, un grup de digitacions i un petit traç gravat d’aparença recent i fortuïta, potser d’època medieval, per aquesta raó J. Castells, va deixar la visita per a una altra ocasió.

Trib_03.indd 54

13/12/11 08:23:53

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Llaberia, i durant aquesta sortida conjunta (27 de juliol de 2007) es descobriren tres noves figures de cèrvids gravats en el sostre de l’abric. Aquests animals foren observats mentre Viñas i Serrano revisaven el sostre de la cavitat, A. Rubio va fer diverses fotografies i s’hi observaren, amb mes precisió, els detalls i la tècnica emprada en la seva execució10 (Viñas et al., 2008 e. p.). El Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya va comissionar Elisa Sarriá per fer la documentació dels abrics de la serra de Llaberia. El dia 18 de juny de 2008, es va fer el registre de l’abric de Llevaria P-IV11 i s’observaren altres traces incises en el sostre.

Documentació dels nous conjunts de les muntanyes de Prades El terme de Cornudella de Montsant (comarca del Priorat) aporta al conjunt de Catalunya i concretament al nucli de les muntanyes de Prades 19 abrics nous amb pintures rupestres, que dupliquen els jaciments coneguts fins ara en aquesta zona, i la converteixen en un dels indrets més importants, numèricament, del territori català. La temàtica i la iconografia dels conjunts descoberts responen a diverses tradicions culturals, d’una banda, el denominat art llevantí o conjunt figuratiu naturalista postpaleolític; i de l’altra, l’art esquematicoabstracte del Neolític-bronze amb una evident expansió per tot el territori. Salvador Vilaseca anota l’existència de diferents jaciments de sílex de superfície en la regió occidental d’aquestes muntanyes i en els contraforts meridionals del Montsant, des de Cornudella a Garcia. L’autor confirma que daten principalment del Neolític al bronze (Vilaseca, 1973, p. 125). Apart d’aquests tipus de manifestacions, cal incloure altres tendències i continguts rupestres, menys estudiats, possiblement d’etapes protohistòriques i històriques (ferro, ibèric i medieval) tal com sembla indicar la seva temàtica i el traç cal·ligràfic; on s’aprecien alguns signes d’aspecte ibèric o més tardans. Respecte a la paleta del pintor, aquesta reuneix, principalment, pigments rogencs (colors vermellosos, ataronjats, castanys, castanys intensos i amb tonalitats blavoses). Malauradament la situació del suport de la majoria de les pintures és crític. El creixement actual del bosc és un fet desfavorable per a la conservació d’aquestes manifestacions a l’aire lliure, ja que participa activament dels fenòmens que degraden els murals. Nombrosos abrics es troben en un procés, molt avançat, de defoliació i pèrdua de la seva superfície o, pel contrari, estan recoberts de colades de carbonat càlcic (formes estalagmítiques) que eclipsen les pintures. En definitiva, només han permès resguardar unes poques figures i una gran quantitat de fragments, no identificables, que dificulten l’anàlisi del seu contingut. Molts d’aquests conjunts estan en vies de desaparèixer.

10. El nou descobriment va ser comunicat al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. 11. En aquesta segona visita, hi participaren E. Sarriá, E. A. Viñas, R. Viñas i A. Rubio.

Trib_03.indd 55

13/12/11 08:23:53

R. Viñas i E. Sarriá

Llista dels abrics 1. 2-6. 7-8. 9-11. 12-13. 14-16. 17. 18. 19.

Abric del Grau Tallat Abrics del Barranc de Fontscaldes I, II, III, IV,V Abrics de les Covetes I i II Abrics del Grau dels Maset I, II i III Abrics de l’Esquirola I i II Abric del Mas de la Noguera I, II i III (II i III per documentar) Abric del Grau de l’Esteve Abric de la Vaca Abric de la Trona

1. Abrics del Grau Tallat El conjunt del Grau Tallat es troba enclavat al peu dels espadats SE de la serra de Gritella i al nord del pantà de Siurana; una zona enlairada i orientada a l’oest, nord-oest, sobre la vall de Cornudella del Montsant. Està constituït per dues zones (A i B) que cobreixen una longitud d’uns 22 m, i on s’agrupen quatre nuclis de pintures esquematicoabstractes i un element figuratiu llevantí, distribuïdes en dos abrics, una àrea externa i una petita cavitat lateral. Les parets presenten àrees alterades per fenòmens naturals i algunes restes de pintura. Cal destacar l’abric de la primera zona, on hi ha l’única representació femenina de tradició llevantina (Foto 1). Malgrat el seu mal estat de conservació (ha perdut el cap, els braços i part de les cames) s’aprecia la faldilla que l’emparenta amb el grup de Cogul. Es tracta, doncs, del segon abric de Catalunya amb aquest tipus de representació. Zona A Les dimensions són: 14 m de longitud. Comprèn una àrea externa, situada a uns 5 m de la base, un abric i una cavitat lateral: Relació de figures Àrea externa Tipus

núm. del registre

Ídol: Antropomorf: Humana: Traços: Restes:

1.1-1.3 1.4 1.7 1.5 1.4, 1.6, 1.8,

Total .................................................................................

Trib_03.indd 56

Totals

1 1 1 1 3 7

13/12/11 08:23:54

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Foto 1. Restes d’una representació femenina del Grau Tallat (Foto A. Rubio)

Trib_03.indd 57

13/12/11 08:23:54

R. Viñas i E. Sarriá

Cavitat lateral Tipus

núm. del registre

Cercle: Cercle radiat: Quadrúpede: Digitacions Restes:

2, 6 7, 8, 9, 3 4 (2) 5

Total .................................................................................

1 3 1 1 1 7

Abric I Tipus

núm. del registre

Dona: Antropomorf: Quadrúpede: Estructura (?) Vaixell (?) Restes:

10 13 12, 14, 14 15 11, 16

Total .................................................................................

1 1 2 1 1 2 8

Zona B La zona B integra un abric de 6 m d’amplada, 5,50 m de fondària i uns 9 m d’alçària. Està emplaçat a l’extrem dret del conjunt i s’estructura en diverses plataformes escalonades de base. Destaca un element abstracte, de forma triangular, situat al sostre. Abric II Tipus

núm. del registre

Digitació Triangular:

17 18

Total .................................................................................

1 1 2

2. Conjunt del Barranc de Fontscaldes (I-V) El grup d’abrics del Barranc de Fontscaldes es troben al sud de la serra de la Gritella i dins l’esmentat barranc, el qual drena el pantà de Siurana a través dels barrancs del Marró i de l’Estopinyà. Una àrea molt enfonsada i coberta de bosc que afavoreix un entorn humit (desfavorable per a la conservació d’aquestes manifestacions) el qual ha destruït de forma contundent la major part del conjunt rupestre format per elements esquematicoabstractes i figuratius llevantins.

Trib_03.indd 58

13/12/11 08:23:54

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

L’estat de les pintures es pot qualificar de precari, ja que el suport apareix completament exfoliat i a punt de cedir. Només una intervenció, amb caràcter d’urgència, destinada a consolidar el suport de la paret podria salvar d’una desaparició imminent, algunes figures significatives. Abric I La cavitat, orientada al sud-oest, configura una balma allargada d’uns 20 m de longitud, 4 m de fondària i uns 4 m d’altura aproximada. Les pintures, de trets figuratius (llevantines), ocupen una àrea de quatre metres a l’extrem nord. Lamentablement, només se n’ha conservat una tercera part, a punt de desprendre’s, integrada per petits fragments de figures, la majoria restes no classificables, afectats per una activitat erosiva molt avançada. Entre les figures (prop de mig centenar) cal destacar les restes de la figura d’arquer núm. 6, d’uns 15 cm d’alçada, que sosté un gran arc i diverses fletxes, una de les quals amb una punta allargada amb aletes (Foto 2). La superfície del terra de l’abric està completament coberta de pedregam que cau del sostre i del suport de la paret; aquest podria contenir algun tipus de dipòsit. Seria important fer una recerca de fragments de pigment en el sòl d’aquesta cavitat. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Arquer: Senglar (?): Humana: Humana (?) Cérvola: Cabra: Quadrúpeda: Traç: Restes:

6, 7 8 11, 17, 18, 19, 35, 36, 39, 14 22 27 23 1, 2, 3,4, 5, 9, 10, 12 13, 15, 16, 20, 21, 23, 24, 25, 26, 28-34, 35, 37, 38, 39, 40-45

Total .................................................................................

Totals

2 1 5 2 1 1 1 1

34 48

Abric II Està situat uns 100 m de l’abric I de Fontscaldes, barranc avall, on conflueix amb el torrent que baixa del pla de l’Arc. Està constituït per una petita cavitat i una paret orientada a l’oest. Les dimensions del conjunt són: 8 m de longitud, 2 m de fondària i uns 6 m d’altura. Les pintures ocupen dues zones, la primera se situa al sostre de la coveta, i la segona, a uns 4 m sobre la paret dreta exterior. Els motius s’emmarquen dins del complex esquematicoabstracte. Com la resta, presenta alteracions i descrostaments que afecten les pintures rupestres.

Trib_03.indd 59

13/12/11 08:23:55

R. Viñas i E. Sarriá

Foto 2. Restes d’un arquer de l’abric de Fontscaldes I (Foto A. Rubio). La punta de fletxa i els braçalets ens indiquen un moment neolític per a aquesta figura

Trib_03.indd 60

13/12/11 08:23:55

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Relació de figures Tipus

núm. del registre

Barres: Cercle seccionat: Restes:

2 2 1, 3

Total .................................................................................

Totals

1 1 2

Abric III Situat a uns 50 m de l’abric II de Fontscaldes i remuntant pel barranc que baixa del pla de l’Arc en direcció al coll de la Vaca. En aquest punt una visera allargada sobre el llit del torrent resguarda les restes d’aquest conjunt, el qual és el resultat de l’erosió de les aigües torrencials. Les dimensions de la cavitat són: 23 m de longitud, 2 m de fondària i uns 4 m d’alçària. Les petites pintures ocupen uns 15 m, i són visibles sobre els fragments del suport (antic i de color castany clar) que encara es manté sobre la paret. El contingut se centralitza, principalment, en el tema punts. Relació de figures

Totals

Tipus

núm. del registre

Restes: Punts: Digitacions: Semicercle de punts: Cercle de punts concèntrics:

1, 2, 4, 5, 8 6, 7 2 6

5 2 1 1

Total .................................................................................

Abric IV Emplaçat als voltants de l’abric II i constituït per un abric penjat sobre una paret d’uns 15 m d’alçària, orientat al nord-oest. L’abric, d’uns 2 m d’alçària, ha perdut la meitat de la base i les pintures queden situades sobre el buit, la qual cosa en dificulta l’observació. Les dimensions són: 17 m de longitud, uns 3 m de fondària (visera). Les pintures, esquematicoabstractes, formen un petit mural d’1,60 m d’amplada a la part central de la paret.

Trib_03.indd 61

13/12/11 08:23:55

R. Viñas i E. Sarriá

Relació de figures Tipus

núm. del registre

Barres: Digitacions: Restes:

1, 3, 1, 2, 3 3

Totals

Total .................................................................................

2 3 1 6

Abric V La cavitat, orientada a l’oest sud-oest, es localitza seguint per la llera del barranc i a uns 200 m dels abrics II i IV. Les dimensions són: 25 m de longitud, 3 m de fondària i entre 2-3 m d’altura. El seu interior conté un gran enderrocament de blocs, alguns dels quals aprofitats com a murs, possiblement per refugiar-se. Les pintures ocupen la part central i formen dos agrupaments distanciats uns 5 m. Els motius representen una retícula i línies amb traç fi d’1 mm d’amplada, similar als observats al Coll de la Vaca i al Grau de l’Esteve amb els quals guarda una certa filiació. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Traços verticals: Traç inclinat: Retícula: Restes:

1(2) 2 3 3

Total .................................................................................

Totals

1 1 1 1 4

3. Conjunt d’abrics de les Covetes I i II El conjunt rupestre del Racó de les Covetes o les Covetes I i II es localitza al sud de la serra de la Gritella i dins del barranc de l’Estopinyà. Tots els abrics estan orientats al sud-est i s’integren dins d’una àrea de bancals abandonats. En alguns punts s’observen una sedimentació molt superficial i amuntegaments de pedres, possiblement per netejar els mateixos bancals. Les Covetes I conté tres abrics amb pintures rupestres, i uns 20 metres al NE es troben les Covetes II, separada de l’anterior per una barraca de pedra seca, que aprofita la part mes fonda d’aquesta segona cavitat. Els dos grups presenten pintures esquematicoabstractes i figuratives llevantines.

Trib_03.indd 62

13/12/11 08:23:55

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Les Covetes I El conjunt de les Covetes I integra els tres abrics que ocupen una amplada de 21 m a la base d’un roquerol. Les parets i sostres del conjunt estan cobertes d’àrees afectades per l’erosió natural, principalment descrostaments, colades estalagmítiques i zones ennegrides per matèria orgànica que afecten i degraden diverses figures. Abric I Antigament el recinte es trobava tancat amb un mur de pedres, actualment enderrocat. Presenta una longitud de 8 m, 3 m de fondària i 3 m d’alçària. El mural es troba en els extrems de l’abric, cobert parcialment pel mur. Relació de figures

Totals

Tipus

núm. del registre

Humana: Traços o fletxes?: Traç corbat: Digitacions: Barres: Restes:

2 1 2 1 7 1 11, 15 2 12, 15 2 1, 3, 4, 5, 6, 8, 9, 13, 14 15, 16-24 18

Total .................................................................................

Abric II La segona cavitat, separada de l’anterior 1,50 m, presenta una amplada de 3 m, una fondària de 3 m i una alçària de 2,50 m. Les seves pintures s’observen a la paret esquerra. Relació de figures Tipus

Trib_03.indd 63

Totals

núm. del registre

Humana: 1 Cabra: 2 Quadrúpede indeterminat: 3 Barres: 4 Restes: 5, 6

1 1 1 1 2

Total .................................................................................

13/12/11 08:23:56

R. Viñas i E. Sarriá

Abric III A un metre a la dreta de l’anterior i amb 3 m de longitud, 2,50 m de fondària i 2,50 m d’alçària. A la paret dreta s’observa el panell amb pintures. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Traç corbat: Barres: Restes:

6, 7, 8 9, 10 1-4, 5,

Total .................................................................................

Totals

3 2 4 9

Abric de les Covetes II Aquest abric està situat a uns 20 m al nord-est del primer grup i format per dues cavitats: la primera és una “barraca” que aprofita la paret més fonda de l’abric, actualment ennegrit pel foc, i la segona (les Covetes II) mostra restes de pintures i una figura humana llevantina. L’abric està orientat al sud-est i presenta una llargada d’uns 15 m, 2,50 m de fondària i 3 m d’alçària. La seva base està formada per un bancal. Les pintures ocupen la zona central dreta i la majoria no poden ser identificades pel seu estat de degradació exceptuant una figura humana, aparentment masculina i de trets naturalistes estilitzats, en actitud d’observació o descans. La paret mostra àrees degradades per l’erosió i colades estalagmítiques que afecten tot el conjunt. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Traços cal·ligràfics: Digitació: Humana: Restes:

1, 3 2 11 3, 4, 5, 6, 7,8, 9, 10

Total .................................................................................

Totals

1 1 1 8 11

4. Abrics del Grau dels Masets I, II, III Els abrics del Grau dels Masets estan situats a uns 650 m d’altitud, al sud-est de la serra de la Gritella, a pocs quilòmetres de la població de Siurana i orientats sobre la mateixa vall del riu. Estan orientats entre el sud-est i l’est nord-est i presenten el sòl rocós sense cap tipus de sediment o restes arqueològiques.

Trib_03.indd 64

13/12/11 08:23:56

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Les pintures integren mig centenar d’unitats, totes de concepció esquematicoabstracta. Les seves mides varien entre 1 i 20 cm aproximadament. Predomina el traç ample (entre 1 i 2 cm de gruix) i, entre les tècniques, destaca el traç simple, la digitació i el punt. Abric I El conjunt, situat a uns 40 m sobre el llit del barranc, conté dos abrics amb un total de 29 motius pintats. Les cavitats estan orientades al sud-oest i situades damunt d’un basament geològic, lleugerament inclinat i ascendent d’esquerra a dreta. Les dimensions del primer abric són: 15 m de longitud, 2,50 m de fondària i uns 9 m d’altura. Les dimensions del segon són: 10 m de longitud, 5 m de fondària i 9,50 m d’altura. Les pintures ocupen la part central del primer abric i una franja d’uns 10 m d’amplada en el segon. Les parets mostren, en general, àrees afectades per l’erosió natural, principalment descrostaments i zones ennegrides per matèria orgànica així com petites perforacions produïdes per líquens endolítics, que afecten les representacions. Relació de figures Primera cavitat

Totals

Tipus

núm. del registre

Quadrúpede:

2 5, 24 13 9, 11

1 2 1 2

6, 7 8, 11, 14, 21 10 22 15, 19 18 20 23 25 2, 3, 4, 11, 12, 15, 16, 17, 22

2 4 1 1 1 1 1 1 1 9

Total .................................................................................

Segona cavitat Quadrúpede: Traç: Traç horitzontal: Traç corbat: Ancoraforme i semicercle radiat: Barra: Cérvol: Au: Digitacions: Pectiniforme: Antropomorf?: Branquiforme: Indeterminat: Restes:

Trib_03.indd 65

13/12/11 08:23:56

R. Viñas i E. Sarriá

Abric II Les dimensions d’aquest abric són: 17 m de longitud, 3 m de fondària i uns 3,50 m d’altura. La cavitat conté 14 representacions esquemàtiques i abstractes, la majoria pertanyen a restes no identificables. Aquestes pintures ocupen una franja d’uns 9 m, a la part central de l’abric, i estan afectades per diverses alteracions naturals, particularment líquens que han destruït gran part del conjunt. Entre els seus motius destaquen dos branquiformes que presideixen el fris (Foto 3), seguits de dues fileres de punts. Tots presenten mides i tonalitats diferents, amb una amplada de traç simple i de gruix variable que demostra l’ús de diferents instruments per a l’aplicació del pigment. Relació de figures

Totals

Tipus Restes: Branquiformes: Punts (dues fileres):

1, 2, 3, 4,5, 7, 8, 9, 10, 11, 12 3 (2) 6

10 2 2

Total .................................................................................

núm. del registre

Foto 3. Branquiformes de l’abric del Grau dels Masets II. Les figures estan afectades per la formació dels líquens que cobreixen tota la paret (Foto A. Rubio)

Trib_03.indd 66

13/12/11 08:23:56

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Abric III L’abric està orientat al sud-est i les seves dimensions són: 9 m d’amplada, uns 7 m de fondària i 3 m d’alçària. El seu interior presenta un graó d’uns 60 cm d’alçària, des d’aquest punt parteix una cavitat reduïda, d’uns 2 m de llargada per 50 cm d’alçària aproximada. Les parets mostren àrees afectades per l’erosió natural, principalment descrostaments, colades de carbonat càlcic i zones ennegrides per matèria orgànica que afecten el suport i les pintures. El mural conté set representacions: la primera es localitza en el sostre i prop de l’entrada de la cavitat interior. La resta de motius ocupen una franja de 90 x 45 cm a l’extrem dret de l’abric. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Restes: Punts: Forma de T Humana (ídol?): Humana: Quadrúpede:

3 1 7 2 4, 6 5

Total .................................................................................

Totals 1 1 1 1 2 1 7

5. Balma del Molí de l’Esquirola I Aquesta cavitat es localitza a la cinglera de la vessant sud-oest de la Moleta (967 m) al sud del tossal del Pau Bonet (1.026 m). L’indret conté una balma dilatada, seccionada en tres concavitats de les quals només les dues últimes contenen manifestacions rupestres. Les dimensions del conjunt són: 35 m de longitud, 4 m de fondària i entre 3 i 4 m d’altura. Les pintures pertanyen a la tradició esquematicoabstracta i s’agrupen en 17 nuclis. Els motius consisteixen en punts o digitacions de mides entorn als 2 cm (Foto 4). Relació de figures

Trib_03.indd 67

Tipus

núm. del registre

Totals

Grups de punts: Grups de barres: Digitacions: Traç: Quadrúpede (?): Restes:

1, 2, 3, 9 (14), 10 (2), 11, 15, 5, 7, 8, 12, 13, 5, 15 6 3, 4, 7, 8, 11, 12, 13, 14, 16, 17

2 5 5 2 1 10

Total .................................................................................

13/12/11 08:23:56

R. Viñas i E. Sarriá

Foto 4. Conjunt de barres de la balma del Molí de l’Esquirola I (Foto A.Rubio) Balma del Molí de l’Esquirola II Situada al sud-oest de l’abric de l’Esquirola I, i dins del barranc de la Gritella. Les seves dimensions són: 8-10 m de longitud, 7 m de fondària màxima al centre i 3,50 m d’altura. Està orientada al sud i conté un petit mural format per dues figures que s’emmarquen en el conjunt esquematicoabstracte. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Totals

Forma de T amb extensions: Traç:

1 2

1 1

Total .................................................................................

6. Conjunt d’abrics del Mas de la Noguera I, II i III Està situat a la cinglera de la vessant oest del tossal del Pau Bonet, a l’extrem occidental de les muntanyes de Prades. Es tracta de tres cavitats orientades al sud-oest, dos

Trib_03.indd 68

13/12/11 08:23:57

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

de les quals de mides reduïdes i situades a la base del cingle (no documentades) i la principal (abric I) localitzada a uns 8 m pel damunt de les anteriors. En general presenten manifestacions esquematicoabstractes fetes amb traç simple o amb els dits. Abric I Constitueix un gran abric de 45 m d’amplada amb 7 m de fondària i 6 m d’alçària. El seu interior està dividit en tres concavitats de diverses dimensions, de les quals la més gran és la cavitat central. Les pintures s’agrupen en 7 nuclis distribuïts en 19 m i es localitzen a l’extrem dret d’aquest abric i al llarg de la tercera i última concavitat. Els motius foren pintats a una altura d’entre 1,30 i 3 m i el seu contingut se centra en grups de punts i barres de mides variables, entre 1 i 12 cm. A l’igual que la resta d’abrics presenta descrostaments del suport i erosió que afecten diversos motius. Relació de figures

Totals

Tipus

núm. del registre

Grup de punts: Grup de digitacions i punts: Digitacions/barres Traç vertical amb ganxo: Traç: Restes:

1 (18)

3 (20), 4, 6 (1), 5 2 7 1, 3, 4, 5, 6

2 1 1 1 4

Total .................................................................................

7. Abric del Grau de l’Esteve Situat a l’oest de la serra de la Gritella i encarat al barranc de l’Argentera. Constitueix una paret de 32 m de longitud per uns 30 d’alçària, que s’enruna a la base. A l’extrem sud conserva cinc representacions de color vermell. Les pintures ocupen una àrea d’1,60 m d’amplada i 1 m d’alçària. A l’igual que en el Coll de la Vaca, els motius mostren un aspecte tardà. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Antropomorf: Retícula: Digitació: Restes:

4 2 4 1, 3

Total .................................................................................

Trib_03.indd 69

Totals

1 1 1 2 5

13/12/11 08:23:57

R. Viñas i E. Sarriá

8. Abric del Coll de la Vaca Està situat al sud de la serra de la Gritella i dins del barranc de Fontscaldes en direcció al Grau Tallat. L’abric està orientat a l’est i s’obre a la base d’un gran roquerol monolític parcialment derruït. Durant els treballs de documentació, unes fortes pluges van provocar el descendiment d’una part de la cinglera dreta i les roques caigudes s’acumularen al peu de l’abric formant una tartera. Les seves dimensions són: 11 m d’amplada 4,50 m d’alçària màxima i uns 2,50 m de fondària. El mural està molt deteriorat i només conserva cinc representacions esquematicoabstractes de colors esvaïts ataronjats i rogencs. Les pintures mostren un aspecte tardà (bronze-ferro-ibèric) amb diferents tipus de traç, entre 1 mm i 2 cm, que indiquen un mínim de dos instruments per fer-los. Relació de figures Tipus

núm. del registre

Barres: Epígraf ibèric Línies ondulades: Barra: Restes:

1 5 1 4 (2) 1, 3

Total

Totals

1 1 1 1 2 29

9. Abric de la Trona Es localitza a l’extrem est del cingle Roig, per sota dels Comellars (762 m) i a l’est de la població de Siurana, dins d’una zona de gran activitat escaladora. Està constituït per dos abrics, separats per una escletxa de la roca, i situats en una raconada de la cinglera on s’han conservat 9 elements pintats de concepció esquematicoabstracta, alguns dels quals executats amb la tècnica del traç fi cal·ligràfic. El primer panell es troba a l’esquerra del conjunt i les seves dimensions són: 8 m de longitud, 1 m de fondària i uns 3,50 m d’alçària. Les pintures es troben al centre de la cavitat i ocupen un espai d’uns dos metres de llargada. El segon panell es troba dins d’un petit recinte, de planta angular, de 2 m de longitud, 1 m de fondària i uns 2,75 m d’altura. En el seu sostre, completament pla, s’observa la representació d’un estel·liforme de traç fi d’aspecte històric i protohistòric. Les parets mostren àrees afectades pels fenòmens naturals, principalment descrostaments, i pels voltants es detecten algunes tonalitats rogenques produïdes per grafits recents (noms i anys) i possiblement indicadors de rutes, que alguns visitants han intentat suprimir, degradant (pel desgast del fregament) la superfície d’aquests llocs.

Trib_03.indd 70

13/12/11 08:23:57

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Relació de figures

Totals

Primer abric Tipus

núm. del registre

Epígraf ibèric (?): V V [invertides]: Traç: Traç corbat: Semicercle o ferradura: Quadrúpede (?):

1 2 2, 3 5, 7 4 5

1 1 2 2 1 1

Total .................................................................................

Segon abric Estel:

Documentació dels nous conjunts de la serra de Llaberia i serra del Montsant (Priorat) El descobriment del grup de pintures de la serra del Montsant i la serra de Llaberia omple un gran buit, en el mapa de distribució dels conjunts rupestres catalogats fins ara a Catalunya. La nova iconografia respon a diverses tradicions, en què domina en nombre l’art llevantí amb representacions naturalistes i en menor quantitat els que inclouríem com a art esquematicoabstracte del Neolític-bronze. A l’igual com succeeix amb les manifestacions pintades de les muntanyes de Prades, els motius pintats a Montsant i Llaberia fan servir pigments rogencs, amb tonalitats variables que van des dels colors ataronjats i vermellosos fins als castanys. La conservació dels murals és millor que a les muntanyes de Prades, tot i que, en les balmes pintades, considerem que el 50% (potencialment real), s’ha perdut pels descrostaments del suport o pel recobriment de les colades de carbonat càlcic. Dins d’aquestes tres àrees geogràfiques hi trobarem els grups següents: Llista dels abrics

1. Capçanes 1. Grup la Vall 1. La Vall I 2. La Vall II 3. La Vall III 4. La Vall IV 5. La Vall V 6. La Vall VI 2. Grup Parellada 1. Parellada I 2. Parellada II 3. Parellada III 4. Parellada IV

Trib_03.indd 71

2. Morera del Montsant 5. Escaladei I 6. Escaladei II 7. Escaladei III

3. Cabacés 1. Cavaloca I 2. Cavaloca II

13/12/11 08:23:57

R. Viñas i E. Sarriá

Les tres àrees geogràfiques contenen un nombre molt important de representacions naturalistes, fet que resulta rellevant per al coneixement d’aquesta tradició cultural que passem a descriure. 1. Grup Capçanes La Vall: 85 motius (90% naturalistes i 10% esquemàtics) Parellada: 36 motius (50% naturalistes i 50% esquemàtics)

2. Grup Morera del Montsant Escaladei : 14 motius (40% naturalistes i 60% esquemàtics) 3. Grup Cabacés Cavaloca : 31 motius (100% esquemàtics)

El grup més nombrós de pintures es troba localitzat en el terme municipal de Capçanes, a la serra de Llaberia. Agrupats segons la seva localització toponímica, hi trobem 2 valls, una de les quals, que anomenarem la Vall, amb 6 abrics pintats (Vall I, II, III, IV, V i VI) i l’altra que hem anomenat Parellada, amb 4 abrics pintats (Parellada I, II, III, IV). 1. Capçanes 1.1 La Vall 1.1.1 Vall I El grup de pintures de la Vall I, està orientat a 75º a l’est. Les dimensions són d’uns 10 m de llargada per 5 m d’amplada màxima, i uns 3 m d’amplada mitjana, lloc on es troben el gran nombre de figures de l’abric I. Les pintures les localitzem distribuïdes al llarg de l’abric, amb un total de 42 figures comptabilitzades en la seva part central, i ocupen uns 4 m de longitud per 2 d’alçària de mural pintat (Foto 5). No presenta sediments en superfície i s’observa un suport molt precari pel que fa a la conservació, a causa del recobriment de concrecions calcàries, en especial en zones importants del mural, fet que ens preocupa. És per això que considerem important una actuació urgent per conservar-lo. Relació de figures

Trib_03.indd 72

Tipus

Total 42

Figures humanes Arquers Cérvol Càprid Cap de cérvola Restes de banyes Antropomorf Bossa Restes extremitats Puntes de fletxa Quadrúpedes Objecte

14 3 1 1 1 1 1 1 1 1 2 1

13/12/11 08:23:57

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

1.1.2 Vall II El conjunt de pintures de la Vall II, es troba a uns 25 m a la dreta de l’anterior conjunt de la Vall I, en una paret bastant uniforme. La paret fa uns 10 m de llargada per 2,50 m de profunditat, amb una alçària màxima de 3,50 m. El mural amb pintures es troba situat sobre una petita paret, molt propera a una concavitat, que fa que sigui un suport idoni per executar el mural, que ocupa una àrea de 0,60 m per 0,50 cm d’alçària. La seva orientació és de 75º est. El grup de pintures de Capçanes és una de les troballes més importants de pintura prehistòrica naturalista postpaleolítica a Catalunya. Aquest mural centrat en figures humanes d’estil realista, representa un document únic per a la investigació, des d’una perspectiva antropològica, social i etnogràfica. Una matança o possible sacrifici humà que qualificaríem de massiu. Les figures mostren posicions molt variades, però sempre deixen clara una actitud d’abatiment i derrota (Fig. 1). Relació de Figures Tipus

Total

Figura humana Caprins Restes

22 3 2

Foto 5. Matança o possible sacrifici humà, massiu, de l’abric de la Vall II. Una temàtica innovadora per a l’estudi de l’art llevantí, dins de les matances i sacrificis rituals (Foto E. Sarriá)

Trib_03.indd 73

13/12/11 08:23:57

R. Viñas i E. Sarriá

Fig. 1. Composició de la matança o sacrifici humà del conjunt de la Vall (Dibuix E. Sarriá)

1.1.3 Vall III El conjunt de pintures de la Vall III està situat a uns 3 m a la dreta de l’anterior conjunt de la Vall II. Aquest es troba en una paret que configura dues concavitats molt ben marcades. L’àrea comprèn uns 5 m de llargada per 2 m de profunditat amb una alçària màxima de 3 m fins a l’extrem superior de la coveta amb restes d’una figura. La pintura està situada a la dreta de la segona concavitat. L’abric està orientat a uns 75º a l’est. Relació de figures Tipus Restes

Total 1 1

1.1.4 Vall IV El conjunt de pintures de la Vall IV està sobre una gran paret, on s’observen algunes cavitats sense base; només una petita plataforma ens permet situar-nos al nivell de les

Trib_03.indd 74

13/12/11 08:23:58

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

pintures. Probablement, moviments tectònics varen motivar el despreniment de la part inferior de la balma. La presència única d’un cérvol pot ser circumstancial, ja que podria estar acompanyat d’altres representacions destruïdes per l’erosió. Aquest animal, amb un disseny molt naturalista i proporcionat, està en actitud de bramar, comuna entre Cervus elaphus durant la temporada d’aparellar-se, una temàtica relativament habitual en la pintura llevantina (Foto 6). Relació de figures Tipus Cérvol

Total 1

1.1.5 Vall V El conjunt de pintures de la Vall V es troba situat en una paret bastant uniforme. L’abric presenta 12 m de llargada per 2 m de fondària, amb una alçària màxima de 3 m. El mural pintat es localitza a la part esquerra de la paret i ocupa una àrea de 3 m per 0,70 m d’alçada. La seva orientació és sud-oest. El contingut respon al que fins ara hem estat trobant en els conjunts de la Vall. Tots entren a formar part d’una temàtica descriptiva i social que no respon a temes cinegètics.

Foto 6. Figura de cérvol de l’abric de la Vall IV. L’exemplar està en actitud de bramar, detall que indica l’època de zel d’aquesta espècie (Foto E. Sarriá)

Trib_03.indd 75

13/12/11 08:23:58

R. Viñas i E. Sarriá

Relació de figures Tipus

Total 14

Figura humana Cérvol Banyes de cérvol Arquer Restes Quadrúpede Figura humana?

3 1 2 2 4 1 1

1.1.6 Vall VI El conjunt de pintures de la Vall VI es localitza en una paret on hi ha diverses covetes. L’abric se situa a 1,50 m del terra i les seves dimensions són de 8 m d’amplada per 1,50 de fondària. L’única pintura que trobem en el conjunt està situada a uns 2 m d’altura de la base de l’abric i a la dreta d’aquest. Orientat a l’oest i a uns 240º-250º. El suport està malmès a causa de l’ennegriment, probablement pel desenvolupament d’algues cianofícies. Nomes s’observen les restes d’un possible bòvid, difícil de descriure ja que va perdre, fa temps, part del pigment. Relació de figures Tipus Cap de bòvid?

Total 1 1

2. Parellada 1.2.1 Parellada I El conjunt de pintures de Parellada I, se situa en una paret i just a l’inici del barranc de Parellada, a uns 275 m sobre el nivell del mar. Aquesta paret és molt igual en tot el recorregut del barranc, on localitzàrem la resta de conjunts II, III i IV. El conjunt amb pintures ocupa una àrea de 2 m per 50 cm d’alçària màxima (Foto 7). Està orientat al sud-est a uns 130º-140º. Relació de figures

Trib_03.indd 76

Tipus

Total 10

Figura humana Arquer Traços Personatge particular Restes Restes figura humana

1 2 2 1 1 2

13/12/11 08:23:58

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Foto 7. Personatge, possiblement de caràcter mitològic de l’abric de Parellada I (Foto E. Sarriá)

Trib_03.indd 77

13/12/11 08:23:59

R. Viñas i E. Sarriá

1.2.2 Parellada II El conjunt de pintures de Parellada II està situat a uns 150 m del conjunt de Parellada I. A uns 275 m sobre el nivell del mar i a uns 50 m de la base del barranc. Aquesta paret és molt igual en tot el recorregut del barranc, on trobarem els conjunts I, III i IV. El conjunt ocupa una àrea reduïda d’uns 50 cm de llargada per 30 cm d’alçària i no presenta sediments visibles. Està orientat al sud-est a uns 130º-140º. Relació de figures Tipus

Total 3

Figura humana Figura humana? Traç

1 1 1

1.2.3 Parellada III El conjunt de pintures de Parellada III està situat a uns 150 m de l’abric de Parellada I. A uns 275 m sobre el nivell del mar i a uns 50 m de la base del barranc. El mural ocupa una àrea reduïda d’uns 50 cm de llargada per 30 cm d’alçària. Està orientat al sud-est a uns 130º-140º. L’abric de Parellada III integra dos motius, un gran toro de 54 cm i un element

Foto 8. Bòvid de l’abric de Parellada III. Les seves mides el situen entre els més grans localitzats a Catalunya (Foto E. Sarriá)

Trib_03.indd 78

13/12/11 08:23:59

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

triangular. El bòvid és d’estil molt realista, com els que trobem en jaciments pintats de l’àrea mediterrània llevantina de la península Ibèrica (Foto 8). L’acompanya un triangle de perfilat molt fi, d’uns 2 mm i una alçària de 15 cm que ens aparta, en estil, tècnica i contingut del primer. Relació de figures Tipus

Total 2

Bòvid Triangle

1 1

1.2.4 Parellada IV El conjunt de Parellada IV es troba situat a uns 150 m de Parellada I i a uns 25 m de Parellada III. L’abric fa uns 15 m de longitud i presenta dues àrees: una de pintada, d’uns 3 m de longitud per 40 cm d’alçària, i una altra de gravada en el sostre, a uns 1,80 m del terra. No presenta sediments visibles. Està orientat al sud-est. Les representacions pictòriques es troben en un espai central de la paret. Hem de dir que hi ha dues franges clares, on observem la repetició del mateix element en forma de barres. A l’esquerra de l’abric veiem unes restes i traços que en un principi ens fan pensar que són barres, o les restes d’un gran quadrúpede. Hem comptabilitzat unes 26 barres o traços verticals.

Fig. 2. Composició dels gravats de l’abric de Parellada IV o Llevaria P-IV (Dibuix R. Viñas)

Trib_03.indd 79

13/12/11 08:23:59

R. Viñas i E. Sarriá

La composició dels gravats de Parellada IV està representada per tres figures de cèrvids que, per la seva concepció estilística i tècnica encaixen entre les formes paleolítiques i llevantines (Fig. 1). Aquesta observació ens presenta un nexe amb les formes finipaleolítiques i, per tant, un possible vincle amb l’origen de l’art llevantí (Fig. 2). Relació de figures Tipus

Pintura Barres Restes Indeterminat

26 1 1

Gravat Cérvol Cérvol

Total 31 1 2

2. Morera del Montsant 2.1 Escaladei I El grup de pintures d’Escaladei I es troba situat al mig del Montsant. El paratge és d’una gran bellesa, a l’igual que la seva situació i l’emplaçament, ja que des de la balma s’aprecia una panoràmica (de 160º de visibilitat), fet que situa aquest jaciment entre els millors en visió del territori. L’abric es localitza a uns 620 m sobre el nivell del mar amb una orientació de 230º sud-sud-oest. El mural conté 8 figures, totes d’animals d’estil naturalista estilitzat, i està pintat a uns 7 m de l’extrem esquerre de l’abric. Està distribuït en 3 àrees, la primera, amb 5 figures, ocupa uns 60 cm; la segona, a 1 m de l’anterior, integra una figura, i la tercera, a una distància equivalent, conté dues figures d’animals. Relació de figures Tipus

Total 8

Caprí Cànid Extremitat animal Restes

4 1 1 1

2.2 Escaladei II El grup de pintures d’Escaladei II està seguint el camí antic dels cartoixans i a l’oest del conjunt d’Escaladei I. El paratge és més suau i manté una bellesa exuberant. L’abric es troba orientat a l’est a uns 90º est. La longitud de la paret d’Escaladei II és d’uns 25 m, aproximadament; s’ha conservat una àrea de només 0,50 m de pintura i està protegida per una visera d’uns 2 m.

Trib_03.indd 80

13/12/11 08:23:59

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Relació de figures Tipus

Total 3

Bòvid Punt Figura humana

1 1 1

2.3 Escaladei III El grup de pintures d’Escaladei III es troba situat al bell mig del Montsant, i a uns 700 m al sud-oest del conjunt d’Escaladei II. Com en el cas anterior, el paratge és més suau i d’una bellesa exuberant. L’abric està orientat al nord-est i es localitza dins d’un petit barranc anomenat barranc de Santa Llúcia. La longitud de la paret d’Escaladei III és d’uns 17 m, aproximadament. S’han conservat només 0,50 m de pintura, protegida per una petita visera d’uns 2 m. El suport de la paret es troba molt degradat i erosionat, la qual cosa ha fet que no es conservi res de pintura. Relació de figures Tipus

Restes figura humana Restes

Total 4 1 3

3. Cavaloca 3.1. Cavaloca I El conjunt es localitza al barranc de Cavaloca, terme municipal de Cabacés. L’àrea de l’abric és molt peculiar i forma part d’una paret vertical, situada en el marge dret del barranc. El fris d’uns 50 m s’observa a uns 25 m de l’inici de la paret. Només hem registrat un motiu esquemàtic, de traç molt fi, que recorda el motiu d’un ancoriforme o oculat. Orientat a l’est a uns 100º. Relació de figures Tipus Braços amb nansa

Total 1 1

3.2 Cavaloca II L’abric de Cavaloca II és una gran balma d’aproximadament 14 m i orientada al nord-est amb 310º. Cal dir que tot el suport es troba en estat molt precari, i s’han conservat unes poques figures. La cavitat ha perdut la base i no conserva cap resta de sediment.

Trib_03.indd 81

13/12/11 08:23:59

R. Viñas i E. Sarriá

El conjunt de pintures de Cavaloca II està format per un petit mural de pintures d’estil esquemàtic i amb una sola temàtica constituïda per barres. Relació de figures Tipus Grups de barres Grups punts

Total 33

30 barres 3 punts

Primeres observacions Mentre que a les muntanyes de Prades despunten els conjunts esquemàtics abstractes sobre els figuratius naturalistes (llevantins), a la serra de Llaberia aquest predomini s’inverteix. L’existència d’aquestes tradicions rupestres amb les seves característiques, a vegades situades en els mateixos espais, ens indica dos moments cronoculturals (connectats parcialment); per una part, la fi dels grups de caçadors-recol·lectors epipaleo-lítics d’origen preneolític, i per l’altra, l’inici de les comunitats de pagesos i ramaders del Neolític i etapes posteriors. Vilaseca, en la seva obra de Reus y su entorno en la prehistoria cita diferents tipus de jaciments en coves, cingles i altiplans de les muntanyes de Prades i els contraforts meridionals del Montsant, que situa entre l’Epipaleolític i l’edat del ferro. Entre aquests assenyalem el Molí del Salt, a Vimbodí; la Cova de les Borres, a la Febró; el Molí dels Albers, Morral del Perpinyà, la Cova de les Gralles, a Rojalons; la Cova del Cartanya, a la Riba; la Font del Teix, a Albarca; la Porta-Lloret de Siurana; la Cova del Daniel, a Capafonts; el Mas de Peiró de la Mussara; el Coll de les Forques i el Cingle del Pla de la Guarda de Prades (Vilaseca, 1973, p. 73-74, 91-94, 259-266). A part d’aquestes dues tendències pictòriques cal esmentar, entre les noves manifestacions de Llaberia, la presència de tres figures d’animals (cèrvids d’estil paleolític i postpaleolític o llevantí), fets amb la tècnica del gravat fi i estriat (Parellada IV o Llaberia P-IV) i les quals representen un possible vincle entre el final del Paleolític i la tradició llevantina (Viñas, et al., 2008 i 2009). Aquesta mateixa tècnica apareix en altres abrics del Llevant peninsular i entre les representacions faunístiques, gravades sobre plaquetes i petits blocs, com el jaciment paleolític del Molí del Salt (Garcia, 2004). Finalment assenyalem la iconografia de concepció abstracta i de traç cal·ligràfic, protohistòrica i històrica que, en resum, ens mostra una comarca amb un continu de tradicions rupestres fins a l’edat mitjana, corroborat pel context i el registre arqueològic de la vall del Siurana (protohistòric i medieval) on s’han excavat diversos poblats i establiments ibèrics com el Puig Roig del Roget (Genera, 1993-1999 i 1995), o com el mateix enclavament de la fortalesa medieval de Siurana (segles x-xi). Sens dubte, els nous registres ens aporten una visió molt més rica de la que teníem de les tradicions rupestres de Catalunya, amb figures i temàtiques innovadores dins de l’estil llevantí de l’arc mediterrani peninsular, com la matança o sacrifici humà de la Vall II i altres evidències que ens permeten replantejar els orígens de l’art llevantí, com són els gravats de l’abric de Parellada IV o Llaberia P-IV. Una documentació que ara cal valorar i estudiar.

Trib_03.indd 82

13/12/11 08:23:59

Documentació dels nous conjunts d’art rupestre del Priorat (Tarragona)

Bibliografia Castells, J. (dir.) (1994) Corpus de pintures rupestres: àrea central i meridional. Vol. II: Abric de Gallicant, fasc. 16. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia. Fullola, J.M.; Viñas, R. (1985) “El primer grabado parietal naturalista en cueva de Cataluña: La cova de la Taberna (Margalef de Montsant, Priorat, Tarragona)”. Caesaraugusta (Zaragoza), núm. 61-62, p. 67-78. García Díez, M. (2004) «El grafisme moble del Molí del Salt i la figuració moble durant el tardiglaciar en el vessant mediterràni de la península ibèrica». A: Vaquero, M. (ed.) Els darrers caçadors-recol·lecors de la Conca de Barberà: el jaciment del Molí del Salt (Vimbodí). Excavacions 1999-2003. Montblanc: Museu Arxiu de Montblanc i Comarca. Genera i Monells, M. Jornades d’Arqueologia 1999: comarques de Tarragona (19931999): prehistòria, protohistòria i època medieval. Coord. per Gemma Hernández Herrero, 2007, p. 107-114. Genera i Monells, M. El poblat protohistòric del Puig del Roget (el Masroig, Priorat). Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei d’Arqueologia, 1995. Vilaseca Anguera, S. (1973). Reus y su entorno en la Prehistoria, Asociación de Estudios Reusenses, Reus, t.I, 283 p. Viñas, R. (2006) “El conjunt de pintures rupestres de les muntanyes de Prades”. A: Actes de les Segones Jornades sobre el Bosc de Poblet i les muntanyes de Prades, Poblet, p. 459-484. Viñas, R.; Rubio, A.; Martínez, L.; i Serrano, J.A. (2006a) “Descobriments de pintures rupestres a les muntanyes de Prades (Cornudella de Montsant, Tarragona)”. A: Actes de les Segones Jornades sobre el bosc de Poblet i les muntanyes de Prades, Poblet, p. 485-489. Viñas, R.; Vergès, F.; Vergès, J.M.; Fontanals, M. (2006b) “La primera troballa de pintura rupestre a la serra del Montsant: l’abric del barranc dels Bassots (Cabacés, Priorat,Tarragona)”. Butlletí Arqueològic (Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Tarragona), època V, núm. 27, p. 5-13. Viñas, R.; Rubio, A.; Martínez, L.; Serrano, J.A. (2007) “Nous conjunts de pintures rupestres a les Muntanyes de Prades i el Montsant”. Aplec de Treballs, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Montblanc, p. 23-30. Viñas, R.; Rubio, A.; Sarriá, E. (2008 e.p.) “Noticia sobre el conjunto de grabados figurativos-naturalistas de la sierra de Llaberia (Tarragona) Nexos entre el Paleolítico y el Postpaleolítico levantino”. A: Congreso Nacional Arte Levantino, 10 Años de Arte Rupestre del Arco Mediterráneo, Murcia, Cieza, Yecla y Moratalla, nov. 2008. Viñas, R.; Rubio, A.; Sarriá, E. (2009 e.p.) “Els gravats rupestres figuratius naturalistes de la serra de Llaberia (Tarragona): Possibles nexes entre el postpaleolític llevantí i el Paleolític”. A: Congrés Internacional, Datant l’Art Rupestre: L’Arc Mediterrani Peninsular entre l’absolut i el relatiu, juny 2009. Barcelona: Servei d’Arqueologia, Generalitat de Catalunya. Viñas, R.; Rubio, A.; Ruiz, J.F. (2010) “La técnica paleolítica del trazo fino y estriado entre los orígenes del estilo levantino de la península Ibérica. Evidencias para una reflexión”. Preactas del Congreso Mundial de Arte Pleistoceno, IFRAO, 6-11 de Septiembre, Tarascon-sur-Ariège y Foix, (Francia), pp. 1-14.

Trib_03.indd 83

13/12/11 08:24:00

R. Viñas i E. Sarriá

Viñas, R.; Rubio, A. (2010 e.p.) “Indicadors rupestres del procés de neolitització a les Muntanyes de Prades”. III Jornades sobre el bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades. Montblanc. Viñas, R.; Vergès, J.M.; Fontanals, M.; Rubio, A. (2010 e.p.) “Anàlisis de una figura de arquero levantino en les Muntanyes de Prades (Tarragona). Datos para una reflexión cronocultural”, Cuadernos de Arte Rupestre, Ciera, Murcia. Viñas, R. (2011) “Les primeres representacions rupestres de pastors neolítics a les Muntanyes de Prades: l’abric del Mas d’en Grau (Montblanc, Tarragona)”, Aplec de Treballs 29, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (Montblanc), pp. 53-64. Viñas, R.; Vergès, J.M.; Fontanals, M.; Rubio, A. (2011 e.p.) “L’Art Rupestre durant el procés de la neolització a Catalunya”, Congrés Xarxes al neolític (Gavà).

Trib_03.indd 84

13/12/11 08:24:00

La primera explotació minera de sal gemma: la Vall Salina de Cardona (Bages) Alfons Fíguls,1 Olivier Weller,2 Fidel Grandia,3 Joan González,4 Jorge Bonache5

Introducció La Vall Salina es troba situada en el terme municipal de Cardona (Bages), un espai de gairebé 2 km de llarg per 0,2 a 0,7 km d’ample. La vall té una disposició de sud-est a nord-oest. Es troba encaixada entre el castell i el nucli urbà, al nord, i la serra de la Sal, al sud. En el sud-oest es troba el diapir salí de la Muntanya de Sal (Fig. 1) que en realitat es tracta d’una capçalera de torrent (Cardona, Viver, 2002, p. 16). Aquest diapir és únic a tota l’Europa occidental. Malgrat que té una seqüència cronològica de més de 6.000 anys d’història i que és l’explotació de sal gemma (halita, NaCl) més antiga d’Europa, l’interès arqueològic i històric és força recent. En canvi, sí que ha despertat al llarg del temps la inquietud de miners, camperols i aficionats a l’arqueologia que han confeccionat col·leccions interessants d’indústria lítica polida. L’enginyer de mines Agustín Marín fou el primer a donar importància a la concentració de destrals polides que es trobaven a la vall. El seu treball s’inicià el 1914 (autors diversos, 1985, p. 9), des de la seva arribada a Cardona com a comissionat de l’Institut Geològic d’Espanya (IGE) amb la missió de trobar sals potàssiques (Galera, 2009, p. 271). Relacionà les destrals de pedra polida aparegudes entre els antics talls de la sal amb l’explotació d’aquest mineral durant el Neolític (Marín, 1931, p. 11). cat).

1. Institut de Recerques envers la Cultura (IREC). Portalet, 29. Cardona (alfons.figuls@cllicenciats.

2. CNRS - UMR 7041 Protohistoire européenne, Universités Paris 1 Panthéon-Sorbonne et Paris X Nanterre, Maison de l’Archéologie et de l’Ethnologie, 21, allée de l’Université F-92023 Nanterre cedex (olivier.weller@mae.cnrs.fr) 3. Laboratori de Mineralogia del Departament d’Enginyeria Minera i Recursos Naturals de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa-UPC, Av. Bases de Manresa, 61-73 · 08242 Manresa (fidel@emrn.upc.edu) 4. Institut de Recerques envers la Cultura (IREC). Portalet, 29. Cardona (jugeor@hotmail.es). 5. Institut de Recerques envers la Cultura (IREC). Portalet, 29. 08261 Cardona (jordi.bonache@uab.es).

Trib_04.indd 85

13/12/11 08:29:32

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Figura 1. Muntanya de Sal (Fotografia: Alfons Fíguls).

Posteriorment, un altre enginyer, Juan Manuel López de Azcona va aprofundir en el tema de la mineria prehistòrica de la sal (López de Azcona, 1933), i va documentar una trentena de peces en un antic tall situat a l’entrada del Salí. La majoria de les peces de secció oval presentaven fractures produïdes per les batzegades reiterades en el procés productiu (López de Azcona, 1933, p. 63). Va determinar que la matèria primera, ofita, podia procedir dels dics dolerítics que tallen els sediments triàsics dels Pirineus (López de Azcona, 1933, p. 64). Els treballs d’aquests dos enginyers no tingueren continuïtat. Joan Serra Vilaró, coneixedor de les troballes a la vall, només es limità a reproduir el que afirmaven Marín i López de Azcona, i mostrà molt poc interès pel tema (Serra Vilaró, Arxiu Històric de Cardona, Manuscrit 1-I Observitat de la matèria, 1) (Serra Vilaró, 1966, p. 10). Durant moltes dècades els treballs que feien referència a l’explotació de l’halita cardonina anaven repetint les afirmacions dels dos enginyers, sense fer cap aportació nova (Meniz, 1978, p. 29; Ayala et al., 1983, p. 16). L’interès arqueològic pel Salí es recupera a finals dels anys vuitanta (Fíguls, 1989 i 1990), on hi va haver un primer intent per reprendre els treballs iniciats per Marín i López de Azcona. A mitjan anys noranta, a partir de l’estudi de la indústria polida local, s’emprenen nous treballs amb l’objectiu de concretar les evidències de la possible explotació de l’halita cardonina durant el Neolític (Fíguls i Bonache, 1997; Aranda i

Trib_04.indd 86

13/12/11 08:29:33

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

Suñé, 2007; Bonache, 2007). Posteriorment es van dur a terme prospeccions al voltant de la vall (Fíguls, 2004b) i treballs més amplis centrats a l’entorn del Solsonià i la seva relació amb la sal de Cardona (Weller, 2002b). En els darrers anys, investigadors de l’Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) i de la Maison de l’Archéologie et de l’Ethnologie, pertanyent al CNRS de França, han dut a terme treballs conjunts a la zona, i s’han concretat dos projectes de recerca relacionats amb l’explotació de la sal gemma a la Vall Salina de Cardona. En aquests projectes es pretén estudiar la importància que va adquirir la sal, no solament com un bé de consum, sinó com un utensili-valor. Donada la rellevància de la sal, s’ha plantejat una investigació en tres nivells: • Nivell local: l’eix principal de la recerca és la Vall Salina de Cardona i els factors de producció relacionats amb el treball miner. Les evidències arqueològiques que hem anat observant al llarg d’aquests anys de treball no fan més que confirmar que hi va haver una explotació dels afloraments de sal gemma de la Vall Salina de Cardona a partir del Neolític mitjà (4500-3500 BC CAL) (Fíguls et al., 2007b; Weller, Fíguls, 2007a; Weller et al., 2007b) i que el mètode de producció en terrasses es va mantenir, amb poques variacions, fins a la construcció del pou del Duc a principis del segle xx (Fíguls et al., 2007; Fuentes, 2001). • Nivell regional: s’estudien els canvis socioeconòmics que l’explotació de sal gemma va provocar a les comunitats neolítiques del Solsonià. • Nivell supraregional: s’analitzen tots els inputs i elements exògens de l’àrea regional, i es dóna una importància especial als intercanvis i l’origen de les matèries primeres. En el nostre estudi sobre el Neolític mitjà català, observem que se’ns dibuixa un sistema econòmic basat en l’intercanvi i en un cert grau d’especialització regional en determinats processos productius, sense descuidar la subsistència de les comunitats (Weller, Fíguls, 2007d).

La morfologia de la Vall Salina El Salí6 es troba dividit pel turó de Sant Onofre que dóna lloc a dues valls (Cardona, Viver, 2002, p. 16). La plana dels Fangassos, al nord, tradicionalment s’ha dedicat a l’agricultura de secà i de regadiu (Barberà, 2001). La Vall Seca-Riera Salada (Lucha et al., 2008, p. 1027), se situa al sud, on es localitza tradicionalment la sal i el guix (Barberà, 2001). El caràcter plàstic i mòbil de la sal amb relació a les roques que l’envolten facilita que aquesta pugui fluir cap amunt (Cardona, Viver, 2002, p. 16). Aquest efecte diapíric va ser detectat ja en el segle ii aC per Cató el Censor, i és la referència escrita més antiga coneguda sobre la Muntanya de Sal:7 “[...] quantum demas, tantum adscrescit” (Carusi, 2008, p. 115). 6. Es coneixen com a Salí els terrenys salins que a mitjan segle xix van ser delimitats per una comissió nomenada pel governador civil de Barcelona. El perímetre correspondria a la Vall Salina (Barberà, 2001, p. 115). 7. Es considera que la referència més antiga coneguda sobre aquest paratge és una cita de Cató el Vell o Censor (195 ANE): “Nan compliment de Hispanis scriberet (Sc M. Cato) cinc Citra Hiberum colunt verbals haec posuit: Sigueu in his regionibus ferrareae, argentifodinae pulcherrimae, Mons ex surt mer magnus; quantum altres, tantum adscrescit” (Orig, fr, V, 2 Chassignet. Nocte Atticae de Aulo Gelli) (Carusi, 2008, p. 115). Altres referències documentals romanes que descriuen l’extracció i la utilització de la sal cardonina són

Trib_04.indd 87

13/12/11 08:29:33

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

L’altitud de la Vall Salina oscil·la entre els 391 i els 533 metres sobre el nivell del mar; el punt més baix és el Pla de la Sal, a prop del riu Cardener, i el punt més alt, el cim de la Muntanya de Sal. És una zona que presenta una morfologia molt peculiar fruit de l’acció natural i antròpica. La solubilitat dels materials és la causant de l’extraordinària transformació del paisatge, tant de la Muntanya de Sal com de la vall (Fíguls et al., 2007b, p. 201). Aquesta transformació la provoca, d’una banda, l’erosió superficial (afavorida per la solubilitat), que fa que quedi l’argila com a residu, formant un “barret” per sobre de les formacions salines (cap rock o seal rock en la terminologia geològica). D’altra banda, hi ha una erosió subterrània, amb la formació de cavitats, que en enfonsar-se formen dolines (bòfia, en l’argot local). Aquestes dues circumstàncies (la superficial i la subterrània) han contribuït a la contínua transformació del paisatge al llarg del Quaternari, dels temps històrics o dels mateixos temps actuals (Fig. 2). Aquests canvis incideixen activament en la deposició i conservació de les restes arqueològiques. Per exemple, el turó de Sant Onofre és un cap rock que cobreix la sal gemma del turó, i consisteix en sediments molt flonjos sense cap estratigrafia (ni arqueològica ni geològica). Qualsevol actuació humana (activitats agrícoles) o natural (colonització dels pins) aguditza els efectes postdeposicionals (moviments verticals, horitzontals, conservació...).

Figura 2. Vista general de la Vall Salina. [A]: Fotografia de la Vall Salina el 1925. Es poden apreciar les terrasses de les vinyes i les bòfies, fruit de l’erosió subterrània (Fotografia: Arxiu Històric de Cardona). [B]: Fotografia de la Vall Salina el 2006. Es pot apreciar la colonització de l’antic espai agrícola per pins. També, la Terrera Vella a l’esquerra de la imatge i l’espai que ocupava la Terrera Nova (Fotografia: Alfons Fíguls) de Plini el Vell (segle I dC): “A la Hispània interior, Egelasta, s’extreu (la sal) en blocs gairebé translúcids” (autors diversos, 1985: 11). L’any 1991, es van trobar en el collet de Sant Onofre restes ceràmiques (del segle i fins al segle v dC) que donen testimoni de la presència romana a la vall (Daura, 2001, p. 93-97). En les campanyes del 2007 i 2008 es van documentar teules, materials de cuina... per la qual cosa es confirmaria, a falta d’estructures d’habitació, l’ocupació i assentament romà, amb una cronologia que abasta tot l’Imperi.

Trib_04.indd 88

13/12/11 08:29:33

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

La mà de l’home també ha incidit en el Salí. Tant els vessants com el fons de la vall han patit canvis per l’activitat agrícola (camps de conreus i vinya) i minera al llarg de la història. Altres elements antròpics del Salí són les torres de vigilància (Galera, 2001, p. 5859) i instal·lacions mineres8 (fàbriques, tallers de manteniment, pous...) (Barberà, 2001; Fuentes, 2001; Planes, 1989), que successivament foren abandonades i destruïdes (Fuentes, 2001, p. 67-75). Finalment, cal destacar dues muntanyes artificials d’halita i residus fruit del rebuig en el procés d’obtenció de la potassa (Cardona, Viver, 2002, p. 43; Vendrell, 2001, p. 105). Però la transformació de la vall no acaba aquí. Amb l’afany de recuperar el Salí s’ha retirat una d’aquestes muntanyes de residus, la Terrera Nova, i s’estan duent a terme les tasques per eliminar l’altra, la Terrera Vella. A més es fan treballs per evitar les filtracions d’aigua. Tot això, passat i present, fa que la Vall Salina sigui un paratge en constant evolució.

El Neolític mitjà en el Prepirineu i l’altiplà Central de Catalunya És des del començament del VI mil·lenni ANE (Weller, Dumitroaia, 2005) que les societats agropastorals d’Europa han intentat extreure la sal dels seus diversos suports naturals (aigües, roques, sòls, plantes...). No obstant això, la seva absència en les troballes arqueològiques ha provocat que el tema de l’explotació prehistòrica de la sal hagi estat durant molt de temps mantinguda com una hipòtesi i, en definitiva, poc treballada i discutida. En els darrers anys diversos descobriments, reinterpretacions o síntesis sobre la temàtica han permès recuperar i projectar aquesta temàtica a Europa (Weller, 2002a; Weller, 2004; Fíguls, Weller, 2007a; Weller et al., 2008), i ensenyar que, si el bé final ha desaparegut totalment, les realitats arqueològiques poden ser estudiades sobre el terreny a partir de testimonis directes de l’explotació (atuells, acumulacions carbonoses, captacions, galeries mineres) o com a testimonis més indirectes (condicions mediambientals, impactes de les explotacions sobre el medi natural, dinàmica de població, organització del territori o circulació de béns). Davant l’absència del bé econòmic objecte d’estudi, es va partir d’una premissa molt senzilla: la distribució espacial dels jaciments neolítics catalans des del Neolític antic, fent especial èmfasi en el Prepirineu i l’altiplà central català. El resultat és l’evolució dels establiments d’unes comunitats concentrades, als voltants de Cardona entre aproximadament el 4500 i el 3500 BC, o més probablement entre el 4200 i el 3500 BC.9 Hem intentat demostrar que aquesta aparent atracció de les poblacions del Solsonià podria estar relacionada amb l’explotació de la sal. Les comunitats establertes al Prepirineu i la depressió Central Catalana cap al 4500 BC s’han definit socialment i econòmicament per les més de 100 sepultures documentades 8. El 1903 es va construir l’anomenada mina del Duc i un any i mig més tard es va projectar la construcció de la primera galeria. A partir de 1923, es van iniciar una sèrie de transformacions amb la compra de les salines per part de la Unió Espanyola d’Explosius, SA. Des del 1925 es van construir fàbriques, tallers de manteniment, pous... (Fíguls et al., 2007b; Fuentes, 2001) 9. En el Congrès Préhistorique de France, fet al juny del 2010 a Bordeaux, Araceli Martín, Xavier Esteve, Pablo Martínez i F. Xavier Oms han proposat un optimum neolític al voltant del 4100-3800 BC.

Trib_04.indd 89

13/12/11 08:29:33

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

en aquesta zona. Des dels treballs de Serra Vilaró, a principis del segle xx, fins avui dia, sempre s’ha donat una imatge del Solsonià com un grup bàsicament pastorívol, que devia completar la seva economia de subsistència amb l’agricultura, o amb una activitat caçadora molt important, com ho suggereixen els ullals de porc senglar abundants a les ornamentacions dels inhumats (Cura, Morera, 1976). No creiem que l’agricultura jugués un paper menor dins de la seva economia de subsistència, més aviat considerem que l’estudi tan sols de les sepultures ha pogut tergiversar els resultats. La metodologia de camp utilitzada per Serra Vilaró respon a una recerca de dades molt determinada i alhora, possiblement, molt selectiva i discriminada, amb la qual s’obté una informació molt esbiaixada. Aquests petits sepulcres megalítics es troben aïllats o bé en agrupacions (Blasco et al., 1997; Cardona et al., 1996; Castany, 1992a i 2009; Fíguls, 1990 i 2007d; Llongueras, 1981; Martín, Villalba, 1999; Muñoz, 1965 i 1997; Roig et al., 2010; Serra Vilaró, 1927), i presenten de vegades un ric aixovar de prestigi, on destaquen les perles de variscita, els braçalets de petxina marina, eines de sílex d’importació i agulles d’os. Observem que en el Neolític mitjà català hi ha una explotació intensiva de matèries primeres no alimentàries destinades a la producció d’objectes de prestigi i al seu intercanvi, com ho demostra la complexa mineria de Gavà destinada a la fabricació de perles de variscita (Bosch, Estrada, 1994; Villalba et al., 1986 i 1998). Tanmateix, no podria ser possible que l’extracció de la sal de Cardona tingués un paper important en el desenvolupament econòmic i social de les comunitats del Solsonià? Els fenòmens d’agrupacions d’implantacions humanes i de concentracions de mobiliari específic localitzats en aquesta regió no constitueixen els indicis d’un valor concret i propi només concedit per la sal per a aquest grup neolític? Per respondre a aquestes preguntes i orientar la nostra investigació, hem estudiat primer els testimonis directes de l’explotació d’aquest aflorament de sal amb la finalitat de documentar els processos tècnics i els contextos socials de producció, per avaluar després el paper socioeconòmic de la sal i la seva importància en els mecanismes d’intercanvis en aquestes comunitats agropastorals. A Cardona, hi ha documentades 7 sepultures pertanyents a aquest període, de les quals 3 estan destruïdes (Pla de Bergús, Vinya del Giralt, Cap del Pont) (Fíguls, 2004b), 2 han estat reexcavades (Palà de Coma 1 i 2) (Fíguls, 2004a) i queden per localitzar i reexcavar les de la Roqueta (Roqueta 1 i 2) (Fig. 3). La sepultura de Cap del Pont és la més propera a la Vall Salina, es troba a l’entrada de la Vall. L’any 1960, en fer unes obres de canalització d’aigua potable va aparèixer una cista en el tram de l’antic camí, d’origen medieval, de Cardona a Berga, amb un inhumat i el seu aixovar (una destral de pedra polida, un ganivet de sílex i un vas de ceràmica) (Barberà et al., 1986).

La indústria lítica polida de la Vall Salina S’han analitzat 225 peces de 12 col·leccions d’utillatge de pedra polida documentada a la Vall Salina (Fig. 4). Vuit d’aquestes són de col·leccions privades; dues, de col· leccions públiques (Museu de Sal Josep Arnau i Fons del Patronat Municipal de Museus de Cardona) i les dues últimes corresponen a les campanyes del 2007 i 2008. Simultàniament s’han estudiat 5 col·leccions de l’àmbit del Solsonià i s’ha iniciat l’estudi de la indústria lítica polida del Neolític mitjà dipositada al Museu d’Història de Sabadell.

Trib_04.indd 90

13/12/11 08:29:33

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

Figura 3. Mapa de la distribució dels jaciments prehistòrics de Cardona. (Mapa: Alfons Fíguls)

Les diferents categories que hem establert no es basen en la morfologia de la peça, sinó en el treball que ha desenvolupat. És a dir, la classificació s’ha fet per l’anàlisi de la superfície activa. Considerem que són les traces d’ús les que determinen un estri. El nostre objectiu se centra a avaluar l’efecte de desgast o trencament que presenten les peces lítiques documentades a la Vall Salina (Fíguls, Weller, 2008). La nostra hipòtesi és que aquestes eines van ser utilitzades en treballs de mineria, ja que les fractures i les macrotraces que presenten poden ser interpretades d’acord amb una percussió sobre un material dur. És a dir, la col·lisió de dos materials, un d’estàtic —la sal— i un altre de dinàmic —l’eina d’extracció—, on l’estàtic té una capacitat de resistència molt gran i la força de reacció és capaç de deteriorar la superfície o trencar la peça.

Trib_04.indd 91

13/12/11 08:29:34

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Figura 4. Mapa de la densitat de la indústria lítica documentada a la Vall Salina. (Mapa: Alfons Fíguls) Hem basat el nostre treball en dues directrius: una de relacionada amb l’índex proporcional a la duresa de la superfície on percudien, que parteix del teorema que la longitud amb què un objecte es clava en una superfície és inversament proporcional a la superfície de la secció (Fíguls, Bonache, 1997); i l’altra, amb l’energia cinètica, és a dir, els efectes del treball i la densitat on percudien les eines. En definitiva, les traces d’ús de les eines són un reflex del material sobre el qual han percudit. L’estudi de la dinàmica de les peces lítiques s’ha complementat amb pràctiques d’arqueologia experimental (Fíguls, 1990 i Fíguls et al., 2007c) i el suport estadístic i matemàtic (Bonache, 2007).

Trib_04.indd 92

13/12/11 08:29:34

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

a) E ines mineres d’extracció (Fig. 5). Representen el 80% de les eines estudiades de la Vall Salina. La tipologia d’aquestes peces correspon a destrals, aixes, cisells o pics miners, els quals presenten un índex proporcional a la duresa de la superfície on percudeixen eficaç per fer el treball de tallar o trencar la sal gemma. La percussió d’aquestes eines sobre els afloraments d’halita permetien anar desgastant progressivament el mineral de sal fins a arribar a aconseguir un bloc. Aquestes eines presenten fractures i desgasts particulars. S’observa que el tall és espès i tendeix a deformacions arrodonides. Hem inclòs en aquesta categoria els fragments despresos pel xoc d’aquestes eines mineres amb la sal. Tots aquests resquills corresponen a trossos d’una sola cara i tall. A mesura que hem avançat en l’anàlisi de les traces macroscòpiques d’ús hem anat observant que són conseqüència de la composició mineralògica, la formació estructural, la fatiga del material, etc., i que estan relacionades amb els treballs d’extracció o percussió.

Figura 5. Eines d’extracció minera. Es pot observar, en les destrals reutilitzades, les fractures i desgasts produïts pels treballs miners. (Fotografia: Alfons Fíguls)

Trib_04.indd 93

13/12/11 08:29:35

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Podem destacar (Fig. 6): • Escantonats de forma lenticular. Poden abastar una part considerable de la superfície polida del tall. • Un gran escantellat que abasta unes dues terceres parts de la peça, o fins i tot tota la peça. És la força de reacció que genera el treball que trenca la pedra. Hi ha una força que és frenada bruscament per la sal-roca per la qual cosa es produeixen aquestes macrotraces d’ús. És un trencament net, pla o lleugerament convex i paral·lel a l’eix transversal, amb les vores en forma de “mitja canya” en angle obtús. • Superfícies actives on hi ha una addició de diversos esvorancs que acaben formant-ne un de sol. El trencament no és net, té forma còncava acabada en angle agut per inserir-se per sota de l’escrostonat superior (forma d’“escala”). • Trencament en bloc amb formes diverses, poden concentrar-se tant en una cara com en l’altra.

Figura 6. Traces d’ús vistes a 10 augments. [A]: fractures en forma d’“escala” que es localitzen al tall de la peça. La línia de tall presenta una morfologia suaument ondulada i arrodonida. [B]: escantonats semilenticulars. La línia de tall presenta una morfologia ondulada i arrodonida. [C]: addició d’esvorancs. La línia de tall presenta una morfologia ondulada i arrodonida. [D]: vista del tall arrodonit. (Fotografies: Alfons Fíguls)

Trib_04.indd 94

13/12/11 08:29:35

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

Totes aquestes eines han estat documentades en afloraments salins, antics talls, de la Vall Seca-Riera Salada. S’han fet pràctiques experimentals partint del supòsit que no hi hagué eines especialitzades en l’explotació minera de la Vall Salina durant el Neolític mitjà. L’instrumental emprat en l’extracció de sal ha estat el mateix que es va utilitzar els anys 1989 i 1991 en el projecte Sant Ponç – Arqueologia Experimental (SPAE) (Fíguls, 1997). Els motius pel qual es va tornar a recuperar l’instrumental lític del projecte SPAE són: 1. Demostrar que qualsevol material lític polit és eficaç en l’extracció del mineral i que, en cas que no fos així, podria respondre al fet que hi hagués determinades roques que tinguessin unes característiques molt concretes que les podrien convertir en matèria primera gairebé exclusiva per fer els treballs miners. 2. Té un caràcter de reutilització ja que no és una eina primària, sinó que se li dóna una nova utilitat. 3. La utilització de determinades roques podria estar relacionada amb fenòmens de territorialitat o d’estabilitat en els contactes intergrupals (Eiroa et al, 1999: 80), o bé amb una especialització supraregional motivada per la manca de matèria primera en la regió o amb el fet de disposar d’un element de prestigi que permetés l’intercanvi. Els resultats van demostrar que qualsevol eina lítica tallant és eficaç com a estri miner a la Vall Salina i es va contrastar que les macrotraces de les destrals experimentals eren idèntiques a les que tenim documentades entre les col·leccions estudiades procedents del Salí. b) Eines mineres per transformar o afaiçonar el mineral. Representen el 6% de la mostra i el 50% d’aquestes són reutilitzades. Les traces d’ús de la zona activa són microruptures bastant uniformes i homogènies, resultat de la percussió directa produïda pel treball d’esmicolar, trinxar o donar forma als blocs amorfs extrets. No s’aprecien senyals d’emmanegament. Entre la mostra hi ha 3 peces que corresponen a una eina polifuncional que ha estat utilitzada, a les zones distals, en tasques mineres de desfer els blocs d’halita, i les cares del cos de l’eina, en treballs de percussió indirecta. c) E ines per a feines de desforestació i treball en fusta. El 7% de la mostra correspon a eines destinades a treballar sobre una superfície relativament dura, però deformable. És molt significatiu el percentatge tan baix respecte al conjunt, això fa pressuposar que no hi va haver un interès especial per desforestar la zona, però sí per confeccionar elements de fusta relacionats amb la mineria. La mostra està formada per 10 destrals de més de 8 cm de longitud, 5 destrals petites que no sobrepassen els 8 cm de longitud i un fragment de cisell, probablement de caire Lagor (Pétrequin et al., 2007). Aquest fragment presenta signes clars de reaprofitament. Es va treballar sobre el seu trencament per rebaixar l’aresta donant-li una forma arrodonida, per facilitar el seu emmanegament.

Trib_04.indd 95

13/12/11 08:29:36

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

d) Eines de percussió. Només representen el 4% de la mostra. No presenten senyals d’emmanegament. S’observen traces d’ús per percussió directa (escrostonat de forma lenticular i fractura regular) i percussió indirecta (esquerdes irregulars produïdes per les microruptures dels cops). e) Eines per a la mòlta. Representen el 2% de la mostra analitzada. La tipologia correspon a molins de vaivé. La varietat de matèria primera utilitzada fa que no hi hagi uniformitat en la granulometria, ni en la rugositat de les cares actives. No tot aquest material, metamòrfic o igni, va arribar a Cardona com un bé final. Entre les col·leccions estudiades fins ara hi ha 2 esbossos de destral i 2 buixardes.

Origen de la matèria primera de la indústria lítica polida En l’anàlisi ocular de les eines mineres d’extracció, de transformació, de tala i de treball amb la fusta s’observa que el 98,6% estan confeccionades en roques metamòrfiques: amfibolites, esquists, cornianes, micasquists, fil·lites i metapelites; només l’1,4% de les mostres estan fabricades en roques ígnies (ofita). En canvi, les eines de percussió i de mòlta estan elaborades en roques metamòrfiques, sedimentàries i ígnies. D’aquestes últimes volem destacar la presència d’un molí de vaivé de pòrfir (que, per les seves grans dimensions, descartem que hagi estat fruit de l’erosió i transport fluvial del riu Cardener), procedent d’afloraments situats al Pirineu. En tota la depressió Central Catalana no hi ha afloraments de roques ígnies ni de metamòrfiques. Per la qual cosa, a excepció del material sedimentari, la procedència de la matèria primera o de les destrals, elaborades o semielaborades, se situa en el perímetre del territori ocupat per les comunitats del Solsonià o fora d’aquest. Fins al moment, s’han preparat i estudiat 18 làmines primes (seccions de roca de 30 ) corresponents a 7 eines i a 11 mostres de camp per determinar la seva petrografia i, si és possible, la seva àrea font. Per a això, s’ha utilitzat un microscopi petrogràfic de llum polaritzada (Aranda, Suñé, 2007; Weller et al., 2007b; Weller et al., 2007c). La selecció de les eines polides per al seu estudi petrogràfic es basa en dos criteris, un d’arqueològic, és a dir, es van escollir eines que apareixen en el Salí i en el Solsonià (pilons) i elements dispars (aixades i talons) per evitar biaixos en els resultats. L’altre criteri és geològic. Es van agrupar les mostres que tinguessin, aparentment, unes característiques petrològiques similars: mineralogia i microestructura. Els resultats de la mostra arqueològica són: • LR1 (aixada, la Roqueta, Cardona): és una làmina corresponent a un micasquist. És una roca metapelítica de grau mitjà amb andalusita molt alterada. Presència de quars i minerals opacs (òxids de ferro). • LR2 (taló d’una eina polida indeterminada, la Roqueta, Cardona): és una peça corresponent a un micasquist amb una matriu de quars, amb presència de miques, principalment biotita. És una roca metamòrfica, encara que presenta una meteorització bastant avançada, com a resultat de la formació d’òxids. Estructura idèntica a l’LR4.

Trib_04.indd 96

13/12/11 08:29:36

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

• LR3 (piló, la Roqueta, Cardona): metapelita de metamorfisme de contacte. Presència d’andalusita, amb megacristalls sense cap foliació, biotita, miques, moscovites, cordierita i quars. L’LR3, la D21 i l’MDCS1 procedeixen del mateix entorn geològic. • LR4 (piló, la Roqueta, Cardona): és una làmina corresponent a un micasquist. Matriu de quars, amb presència de biotita i miques. Es tracta d’una roca metamòrfica força alterada, amb minerals opacs al microscopi petrogràfic, probablement òxids de ferro. Estructura idèntica a l’LR2. • D8 (taló d’una eina polida indeterminada, Fons del Patronat Municipal de Museus de Cardona): és una làmina corresponent a una metapelita de grau mitjà, amb presència de cristalls allargats d’aluminosilicats (andalusita). També presenta quars i cloritoides. Estructura semblant a l’LR1. • D21 (Piló, Fons del Patronat Municipal de Museus de Cardona): metapelita de contacte amb presència d’andalusita (creixements desordenats i amb meteorització), miques (moscovita, biotita), cordierita i quars. L’LR3, la D21 i l’MDCS1 procedeixen del mateix entorn geològic. • MDCS1 (piló, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona): aquesta mostra és una corneana amb un grau de recristal·lització notable i sense foliació aparent. La mineralogia consta bàsicament de filosilicats (miques), quars i aluminosilicats (amb seccions quadrangulars, probablement d’andalusita). Prové del mateix entorn geològic que les mostres LR3, D21. Els resultats indiquen que totes les eines estan confeccionades en roca metapelítica (roca metamòrfica d’origen sedimentari de gra molt fi) (Aranda, Suñé, 2007; Weller et al., 2007c). En tota la depressió Central Catalana, no hi ha afloraments de roques metapelítiques. Aquest tipus de roca la trobem a les serralades Prelitoral i Litoral on són abundants, entre les quals destaca sobretot l’àrea de Collserola, o també al Montseny. A més, també són abundants al Pirineu axial (per exemple, al nord del Ripollès i a l’Alt Urgell-Pallars Sobirà). El massís de Collserola forma part de la serralada de Marina. Aquest massís, limitat pel riu Besòs a l’est, i la riera de Rubí i el Llobregat a l’oest, separa la depressió del Vallès al nord i la plana de Barcelona. El seu relleu és asimètric i ondulat, amb una alçària màxima de 512 m (turó del Tibidabo) situat al bell mig del massís. Les nombroses muntanyes i turons que constitueixen Collserola no sobrepassen els 500 m. La vessant barcelonina de la serra presenta un pendent molt pronunciat, mentre que la vessant vallesana és molt més suau (Alías et al., 2008). Collserola forma l’extrem sud-oriental dels afloraments paleozoics de la serralada Litoral, que cap al NE de Barcelona està principalment constituïda per granitoides, però que a Collserola està representada per una àmplia varietat de roques metasedimentàries d’edat Paleozoica que continuen cap al sud fins a enfonsar-se sota els terrenys mesozoics del massís del Garraf. Aquests materials paleozoics es troben afectats per la tectònica polifàsica herciniana i per un metamorfisme regional de grau baix, així com per la intrusió de granitoides. La intrusió d’aquests granitoides va provocar una aurèola de metamorfisme de contacte a les pissarres adjacents. El metamorfisme de contacte va provocar canvis de textura i mineralògics a les roques. La manifestació més visible de l’existència de l’aurèola de contacte és l’aparició d’una textura clapada en les pissarres, ocasionada per la presència de cristalls de cordierita produïts pel metamorfisme de contacte (Folch, 1992).

Trib_04.indd 97

13/12/11 08:29:36

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Per tal de comparar-les, s’han pres mostres de roca i preparat làmines primes en diversos punts de Collserola (10 mostres) i una mostra procedent de la conca hidrogràfica del Cardener-Aigua d’Ora (1 efectiu), que drena materials del Pirineu al seu tram inicial. Els resultats de l’estudi petrogràfic són: • LL1A, LL2D, R1 i R2 (fragments transportats per la Riera de Sant Cugat, vessant nord de la serra de Collserola): són metapelites (la natura inicial de la roca era un sediment detrític format d’argiles i de quars que ha sofert un metamorfisme). La particularitat de les mostres és la presència visible de forma macroscòpica de taques ovoides estirades en direcció a l’esquistosa que corresponen a minerals metamòrfics pretectònics (R1); en la mostra R2, aquests minerals, probablement cordierita, presenten una relació sintectònica amb la deformació. L’estudi comparatiu d’aquestes dues darreres mostres les associa amb la peça LR3 (jaciment de la Roqueta), la D21 (Vall Salina) i l’MDCS1 (piló del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona). • C1, C2 i C3 (Collserola): són metaquarsites formades sobretot per quars, amb quantitats minoritàries de plagiòclasi (varietat de feldspat) i de mica blanca. Són roques metamòrfiques producte de la recristal·lització de sediments de composició grauvàquica. • RSC1 i RSC2 (afloraments en els marges de la riera de Sant Cugat): són quarsites. S’observen la presència de feldspat i miques, i també oxidacions superficials. • CDN1 (còdol de la conca Cardener-Aigua d’Ora): presència de quars i cordierita. Té una estructura semblant a les eines documentades a la Vall Salina de Cardona. Hi ha un estudi en marxa per tal de prospectar els dos rius més amunt de Cardona per tal de valorar la importància de l’erosió i transport fluvial de materials metamòrfics procedents d’afloraments situats en el Pirineu. A partir d’aquestes dades es podrà determinar si els sediments al·luvials i fluvials d’edat Quaternària dels llits dels rius a la depressió Central poden representar una font significativa de material per a la producció d’eines lítiques polides. Cal assenyalar que s’ha identificat entre l’utillatge del Solsonià la presència de material polit sobre altres tipus de roques, com ara ofita, marbre, omfacitita i jadeïta.

Valoracions dels resultats petrogràfics Tal com hem remarcat, en tota la depressió Central Catalana no hi ha afloraments primaris de roques metapelites (Weller et al., 2007c, p. 108). És en les serralades Prelitoral i Litoral situades al nord-est del riu Llobregat on són abundants, entre les quals destaquen les àrees de Collserola o el Montseny. També en trobem a la zona axial pirinenca, la serra de Prades (Risch, Martínez, 2008, p. 50) i les Guilleries (Bosch, 1984, p. 238), afloraments que s’hauran d’estudiar en el futur. Malgrat la presència de roques metamòrfiques en els rius Cardener o Aigua d’Ora, es descarta la possibilitat que fossin aquests els principals portadors de matèria primera per l’erosió dels afloraments situats al nord de l’àrea d’estudi. No obstant això, tal com hem indicat, s’ha ampliat la investigació per determinar amb exactitud el rol d’explotació o aprofitament d’aquests còdols.

Trib_04.indd 98

13/12/11 08:29:36

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages)

A partir dels resultats petrogràfics, és molt probable que l’àrea font d’una considerable part de la indústria lítica polida del Solsonià, i per tant, de la Vall Salina, sigui de Collserola. Aquesta serra també sembla proporcionar el material miner necessari per a l’explotació de variscita de les mines neolítiques de Gavà (Álvarez, Clop, 1998). És plausible pensar que les comunitats assentades en el perímetre de Collserola aprofitessin els recursos lítics que els oferia el medi. És interessant destacar que al vessant nord de Collserola, al costat de la riera de Sant Cugat, d’on procedeixen les mostres de roques que hem estudiat, es troben situades les necròpolis de la Bòbila Fusteret i la Bòbila Sallent (Cerdanyola del Vallès), i la necròpolis de la Bòbila Padró (Ripollet). En aquestes necròpolis es va documentar la presència d’elements exògens del Vallès, com ara el sílex melat, l’obsidiana, destrals de pedra verda i perles de variscita (Muñoz, 1965). La hipòtesi que plantegem en el nostre treball, a partir de les dades obtingudes, apunta que les comunitats assentades en el perímetre de la depressió Central Catalana van subministrar material lític com a producte final (destrals o aixades), o bé com a esbossos, cap a l’interior de Catalunya. Destaquem el rol de les comunitats del Vallesià distribuïdes al voltant de Collserola, que no tan sols van aprofitar aquests recursos per a l’elaboració d’eines lítiques polides per a un consum intern sinó que les distribuïen cap al nord, el Solsonià. Així ho confirma l’estudi iniciat al Museu d’Història de Sabadell, en què entre altres conclusions, s’apunta que molt probablement els dos cisells tipus Lagor (Pétrequin et al., 2007) de la Bòbila Padró estan elaborats amb roca metamòrfica de Collserola, tal com ja van afirmar Ripoll i Llongueras (1967, p. 250). Descartem que totes les aportacions siguin de roques de tipus ofites (roques subvolcàniques del Triàsic superior - Juràssic inferior) com apuntava Marín (1933). No obstant això, cal assenyalar que el fragment de taló documentat a l’interior del sepulcre de Palà de Coma 1, en l’excavació de 1996, correspon a una eina confeccionada sobre un còdol d’ofita (Fíguls, 2004a), i evidentment és per l’aportació del riu Cardener que erosiona diversos punts on hi ha conglomerats que contenen litoclastos d’aquestes roques subvolcàniques (Aranda, Suñé, 2007). També, entre les mostres de la Vall Salina hi ha tres eines elaborades sobre ofita. Així doncs, cal ampliar la recerca per localitzar més àrees-font, tant primàries (pedreres) com secundàries (aportacions fluvials) (Maluquer, 1979-80; Risch, Martínez, 2008; Valdés, 1981-82).

Reflexions i valoracions sobre la sal i les xarxes d’intercanvis durant el Neolític mitjà Reprenem el tema de les eines de pedra polida de la Vall Salina i la potencialitat de l’entorn per centrar el procés de producció. Les pràctiques experimentals d’explotació minera fetes al Salí han deixat molt clar que la sal té una força de cohesió relativament gran. A causa d’això la força de reacció que és capaç d’exercir sobre una eina que hi percudeix pot produir el trencament del material percussor o bé infligir certa fatiga que faci que aquesta es trenqui o pateixi un gran deteriorament en pocs cicles o usos. Això explicaria, d’una banda l’aparició d’un nombre molt elevat de talons i cossos de peces polides, i de l’altra les macrotraces observades i analitzades. Encara que es pugui creure que hi ha una estreta relació entre la forma i la funció, no pensem que hi hagi una causa-efecte directa, és a dir, una determinada manera no

Trib_04.indd 99

13/12/11 08:29:36

100

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

implica una funció concreta. Partim del supòsit que qualsevol eina lítica polida tallant pot ser utilitzada eficaçment per arrencar, desbastar o tallar l’halita, és a dir, no creiem que hi hagi eines especialitzades en l’extracció de la sal. A partir de les anàlisis de les peces, i de la corroboració per les pràctiques experimentals (Fíguls, 1990 i Fíguls et al., 2007c) i per mètodes estadístics (Bonache, 2007), podem afirmar que qualsevol destral, aixa o cisell podia ser una eina vàlida per extreure sal. El nostre treball s’ha basat en un esquema molt simple sobre el cicle de la vida de les eines polides. És a dir, les necessitats per les quals van ser concebudes i creades les eines poden variar al llarg del temps a causa del seu deteriorament o bé perquè passin a ser utilitzades per a altres necessitats per a les quals aquestes puguin servir. Per exemple, una destral pot ser utilitzada per arrencar sal, o un cos i un taló d’una aixada poden ser transformats en un piló per triturar sense que això representi un gran esforç en el canvi d’utilitat. Hi va haver una reutilització d’aquest instrumental perquè no tenien necessitat d’especialitzar l’utillatge. Segurament es va substituir la funció primària per la qual va ser elaborada l’eina per una altra de relacionada amb el treball miner de la sal (funció secundària). La reutilització o reconversió d’aquest bé de capital devia estar relacionada amb treballs miners a la Vall Salina i no per això es devia reduir el rendiment del treball, tot i ser peces relativament petites. La mecànica de les peces pot aconseguir, gràcies al mànec, una energia eficaç en el moment de percudir sobre el mineral, tal com hem contrastat experimentalment (Fíguls, 1990 i Fíguls et al., 2007c) Creiem que el mètode d’explotació desenvolupat en el Salí devia ser el sistema de terrasses,10 que permet combinar els recursos disponibles amb uns costos mínims. Per poder arrencar la sal era necessari treure el sediment que la cobria. Aquest té una potència molt variable que oscil·la entre uns escassos centímetres i els 9 metres. Un cop net el terreny, es podia procedir a l’extracció del mineral. Com ja hem esmentat anteriorment, no és un gran esforç treure la terra que cobreix la sal, però per facilitar el treball és necessari mantenir les terrasses en producció, tallant o arrencant sal. Així doncs, els materials arqueològics estudiats i la seva distribució en el Salí evidencien una important activitat minera a cel obert. Per a nosaltres hi ha una clara intencionalitat d’explotació d’aquest recurs i en cap cas respon a un aprofitament puntual. És aquesta intencionalitat el procés que devia afegir valor a la sal, és a dir, se li atorga més utilitat de la que tenia abans de sotmetre’s a qualsevol procés. No creiem que aquesta sal arrencada fos transformada a la vall, sinó que més aviat era distribuïda en blocs, amb formes i pesos més o menys equivalents. La presència de gran quantitat de material exogen (eines metamòrfiques) procedent d’un àmbit supraregional i el fet que moltes d’elles no es reconstrueixen o es retoquen quan es deterioren o es trenquen, ens fan pensar que la sal té una utilitat i un valor suplementaris, que no només poden respondre a una explotació minera relacionada amb la ramaderia, sinó que van més enllà d’aquest ús. En aquest sentit, podem pensar que es deu a una combinació de factors socials i econòmics pel fet que s’han utilitzat eines elaborades fora de l’àrea del Solsonià, quan podien haver transformat altres matèries 10. A l’edat moderna el mètode tradicional d’extracció de la sal era a cel obert utilitzant pics i aixades. Abans d’obrir els talls de la sal es feien uns treballs de preparació consistents a treure les terres que cobrien la sal. Un cop netejat el terreny, l’extracció de la sal es feia en terrasses o graons de l’alçada d’un home, i es deixaven escales i rampes d’accés. (Fíguls et al., 2007b; Fuentes, 2001).

Trib_04.indd 100

13/12/11 08:29:36

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages) 101

primeres també en estris eficaços (els còdols del riu, per exemple), tal com vam demostrar en la pràctica experimental. Així doncs, per satisfer la necessitat de béns duradors o de capital es va recórrer als intercanvis, i no devia arribar precisament matèria primera a aquesta àrea per a l’elaboració de l’utillatge, sinó que pensem que una part considerable de l’utillatge arribava ja elaborat. L’intercanvi només podia ser possible per l’existència d’un utensili-valor, com pot ser la sal. Probablement, les destrals de pedra polida eren portades a la regió del Solsonià, en principi per a un altre ús: desforestació, agricultura, treball de la fusta...; i posteriorment eren utilitzades per a la mineria. En definitiva, observem que durant el Neolític mitjà se’ns dibuixa un sistema econòmic basat en l’intercanvi i en un cert grau d’especialització regional de certs processos productius, sense descuidar la subsistència de les comunitats (Weller et al., 2007c; Weller, Fíguls, 2007d). Així doncs, l’intercanvi és el mecanisme econòmic mitjançant el qual se satisfan les necessitats, i els béns intercanviats són els objectes útils per a la satisfacció. En aquest flux circular podem pensar que la sal devia poder tenir un paper important com a “valor de canvi”. Si comparem les activitats mineres de Gavà i de Cardona, observem que l’extracció de variscita a Can Tintorer va ser feta en galeries subterrànies excavades amb l’ajuda de pics (Donoso, 1998); els miners van buscar i resseguir els filons del mineral verd que explotaven amb l’ajuda de cisells d’os. Les eines mineres utilitzades per excavar aquestes galeries són principalment pics. Les maces no representen més d’un 20% de la mostra, mentre que les poques destrals i aixes semblen haver estat utilitzades per treballar la fusta (sosteniments, accessos...). A Cardona, en canvi, on el recurs natural es troba aflorat, l’explotació minera és a cel obert probablement, tal com hem apuntat, en forma de fronts de talla i possiblement terrasses fetes amb eines no especialitzades. Aquesta explotació de la sal és un savoir faire (coneixement i habilitat tècnica) menys elaborat que la mineria de Gavà, que necessita també una inversió col·lectiva probablement de major amplitud. No obstant això, aquestes primeres extraccions mineres, sal i roca verda, són el fet d’un mateix grup cultural operant amb les mateixes opcions tècniques i compartint noves concepcions del món mineral. Però és també en l’àmbit socioeconòmic, com veurem, que cal buscar la complementarietat d’aquestes extraccions. Per concloure sobre la producció de sal, i donar resposta a la pregunta sobre el tipus d’organització d’una especialització eventual per a aquest grup de l’interior de Catalunya, observem que: • la majoria dels pilons estan confeccionats sobre antigues destrals polides fracturades o no, • la seva distribució es troba en un radi d’una jornada de marxa del jaciment de sal, • el poc grau d’inversió tècnica i sobretot l’absència de grans llocs de control coneguts (fortificats o no) i el mateix agrupament d’hàbitats suggereixen una explotació oberta, no reservada només a un petit grup d’especialistes locals. Si prenem la mostra discriminada de Solsonià (567 efectius), observem que de les 5 categories hi ha prou paritat entre les eines mineres de transformació (28%), les eines mineres d’extracció (27%) i les eines per a la mòlta (22%). Aquestes dades demostren que hi ha un interès especial per les eines relacionades amb l’explotació i transformació de la sal.

Trib_04.indd 101

13/12/11 08:29:36

102

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Si comparem les eines de percussió no tallant (pilons, percussors-pilons) i les eines tallants mineres, observem que a la Vall Salina hi ha 8 eines de tall per cada eina d’esmicolar. En canvi en el jaciment de la Roqueta, que es troba a 5 km de la Vall Salina, i en el conjunt del Solsonià la proporció és d’1 a 1. És a dir, en el Solsonià hi ha un excés de pilons i escassetat d’eines tallants i en la Vall Salina és tot el contrari. També cal destacar la relació entre pilons primaris i reutilitzats. Aquesta relació demostra la importància d’aquesta eina en els processos productius de les comunitats del Solsonià. Es pot considerar que els blocs extrets dels afloraments salins havien estat transportats als hàbitats, com el de la Roqueta, per modelar, amb l’ajuda de les mans de morter. Tot això, fins a 1 dia de marxa de la Vall Salina. S’observa que hi ha una cadena operativa segmentada en l’espai. Aquesta cadena recorda altres produccions neolítiques com les làmines de pedra on l’extracció, el desbast i el polit són activitats sovint dissociades en l’espai (Pétrequin, Jeunesse, 1995). Des d’un punt de vista més general, aquestes comunitats del Neolític mitjà semblen rendibilitzar l’explotació de certs recursos naturals particulars, aquells als quals tenen accés i que dominen, mitjançant l’especialització o una forta inversió col·lectiva. La transformació d’aquests recursos genera un valor afegit en el bé econòmic final, tant per a la pròpia comunitat com per a les altres de manera molt significativa, tal com ho demostren els fluxos d’intercanvis que s’aprecien durant el Neolític mitjà a Catalunya i que tenen com a finalitat, probablement, regular les tensions socials que hi ha a l’interior i entre les comunitats i els grups regionals manifestades per una competició marcada entre els individus. En aquest context, quin rol té la sal en aquests mecanismes d’intercanvi i de regulació? Per centrar i resoldre la qüestió del paper de la sal des d’un punt de vista socioeconòmic, cal treballar amb evidències indirectes. També ens centrem en l’estudi dels contraintercanvis o de les contradonacions sota la forma d’objectes o de materials exògens que ens informen del rol de la sal en els circuits econòmics de l’època. No ens podem limitar a un sol tipus d’objecte de material exogen si es volen reconstruir les xarxes d’intercanvi, i prendrem aquí diversos exemples com la variscita de Gavà, les petxines marines, el sílex melat de l’Alta Provença (França) o les destrals d’origen alpí (Fig. 7). Com hem vist hi ha una complementarietat entre les explotacions de les mines o pedreres de Can Tintorer, Collserola i Cardona. Ens decantem per una circulació de productes acabats, amb l’exemple clar de les perles de variscita de Gavà. A la figura 7A, observem que només en certs llocs o zones són capaços d’atreure les produccions socialment valorades de Gavà. La distribució logarítmica, funció del nombre de perles i de la distància del lloc d’explotació minera demostra clarament, en l’escala de Catalunya, que el Vallès Occidental, el Solsonès i en menor mesura Andorra, representen les tres zones més riques en variscita de Gavà (Edo et al., 1992). Si el Vallès Occidental es troba a menys d’una jornada de marxa, el Solsonès se situa entre 80 i 100 km, és a dir, a uns 3 o 4 dies de marxa. A més, és en aquesta regió on es va documentar el famós dipòsit funerari de Montjuïc d’Altès (Bassella, Lleida) amb el compte de variscita més gran de Catalunya i 32 braçalets de Glycymeris (Castany, 1992b). Aquest dipòsit se situa a 30 km dels afloraments de sal de Cardona i tenim documentades en aquesta zona diverses eines mineres en un context de possible hàbitat (Ogern i Mas Caballol), fet que accentua encara més tota la particularitat d’aquesta regió.

Trib_04.indd 102

13/12/11 08:29:36

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages) 103

Figura 7. [A]: Difusió de les perles de variscita de la mina de Can Tintoter-Gavà (Elaborat i completat a partir de la informació d’Edo et al., 1992, Cardona et al., 1996). (Mapa: Olivier Weller). [B]: Distribució dels braçalets de Glycymeris i petxines marines en el Neolític català (Elaborat i completat a partir de la informació de Pericot 1929, Muñoz 1965, Martín i Joan-Muns 1986 i Castany 1992). (Mapa: Olivier Weller). [C]: Assaig de la distribució del sílex melat originari de la Provença a Catalunya (elaborat i completat a partir de la informació de Gibaja 2003) (Mapa: Olivier Weller). [D]: Distribució de les destrals de procedència alpina (elaborat a partir d’informació pròpia i completat amb comentaris de Jean Vaquer i de l’exposició “Xarxes. Els primers intercanvis fa 6.000 anys”) (Mapa: Alfons Fíguls i Olivier Weller) Aquesta circulació d’objectes de prestigi subratlla l’existència de relacions socials intenses mantingudes entre els grups litorals i prepirinencs, relacions evidenciades igualment a partir de la circulació de les eines en pedra polida de Collserola, en el si de les quals la sal ha jugat de manera versemblant un paper destacable, corroborat també per les importants concentracions de braçalets de petxina marina a les sepultures de la regió de la Muntanya de Sal. Hem analitzat la distribució dels braçalets de Glycymeris glycymeris variabilis al qual hem afegit les valves no treballades i altres petxines marines (molt probablement

Trib_04.indd 103

13/12/11 08:29:37

104

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

l’anàlisi és incompleta i ens queden problemes de cronologia o de context per resoldre), però, no obstant això, aquesta primera síntesi cartogràfica il·lustra clarament la formidable capacitat d’atracció d’aquestes petxines litorals per a les comunitats del Solsonià (Fig. 7B). Així doncs, pren força la hipòtesi que només una important extracció i transformació dels blocs de sal de Cardona hauria permès a la regió gaudir d’aquests objectes d’adorn socialment revalorats d’origen marí. Les zones litorals, i més precisament les zones arenoses de dèbil coberta d’aigua marina permanent (i, per tant, no de manera única el delta de l’Ebre per al litoral català), devien ser zones de recollida privilegiada dels Glycymeris. Els braçalets devien ser concebuts, sigui a les regions perifèriques riques en valves brutes (molt particularment el Vallès) per ser intercanviades, sigui més bé directament sobre les valves brutes adquirides per les comunitats productores de sal (Solsonès i Berguedà). No obstant això, l’organització espacial de la producció d’aquests braçalets segueix sent encara enigmàtica en absència d’estudis especialitzats i sistemàtics, però queda clar que l’eix de circulació es fa a través dels rius Llobregat i Cardener. També es troba l’associació de perles de variscita, braçalets en petxina marina i sal continguda en un recipient ceràmic al jaciment de Ca l’Oliaire, Berga (Martín et al., 2007) situat també a una trentena de quilòmetres de la Vall Salina. Tot passa com si les circulacions d’ornaments de variscita i de petxina marina en aquesta regió prepirinenca estiguessin íntimament vinculades a la de la sal. Vegem ara una matèria primera de procedència molt més llunyana: la indústria sobre sílex melat (Gibaja, Terradas, 2005). En aquest cas, la distribució és més difícil d’interpretar (Fig. VI.9 a Gibaja, 2003), ja que, fins i tot en trobem concentracions al Vallès i en menor mesura al Solsonès, i les determinacions petrogràfiques són encara poc nombroses. No obstant això, aquest material exogen, prové molt probablement del sud-est de França (Alta Provença), sembla present a les rodalies de la mina de sal, però en una menor mesura que al Vallès on sembla més ben assentat aquest material exòtic. D’altra banda, els treballs de Joan Gibaja (2003) assenyalen bé que si els nuclis es troben ben representats en el Vallesià, en el Solsonià són principalment productes de tall (Fig. 7C). Finalment, si ens centrem en les destrals de procedència alpina, tot i que és una mostra amb pocs elements, s’observa que n’hi ha concentracions en l’àmbit del Vallèsià, de les mines de variscita de Gavà i del Solsonià. Es repeteixen les mateixes concentracions que per als braçalets de Glycymeris, el sílex melat i les perles de variscita (Fig. 7D). Al marge de les xarxes de distribució de la matèria primera, el Solsonià és capaç d’atraure aquests productes finals. Com és el cas de les petxines, tot passa com si hi hagués una dependència en les xarxes d’intercanvis entre els dos grups (Vallèsià i Solsonià). Si se sintetitza el conjunt de les informacions cartogràfiques sobre la circulació de les perles en variscita, de les petxines marines, del sílex melat, de les destrals alpines i fins i tot de les eines mineres metapelítiques, podem proposar un primer assaig sobre la restitució de les circulacions i la posada en circulació d’aquests intercanvis. La regió productora de sal concentra tots aquests béns d’intercanvi i funciona com una zona de relleu per a les altres comunitats d’altitud, però amb una importància menor que el Vallès que fa un autèntic rol de redistribuïdor. La sal devia ser una de les contrapartides possibles d’aquests intercanvis amb el Vallès que podia fer un paper redistribuïdor amb aquests socis d’intercanvi, però aquesta vegada amb la sal. Aquest model d’intercanvi és evidentment hipotètic en absència del producte final, però també en absència d’altres béns peribles com els cereals o el bestiar. No obstant això, continua sent cert que aquesta

Trib_04.indd 104

13/12/11 08:29:37

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages) 105

primera producció de sal gemma europea ha d’integrar-se al dinamisme econòmic i a les xarxes d’intercanvi del Neolític mitjà, almenys en l’escala regional (Fig. 8). No és equiparable a la inversió i el dinamisme extraordinari de la mina de sal de Hallstatt (Àustria), 3.000 anys més tard (Kern et al., 2009). Per tal d’explicar la relativa riquesa de les sepultures de l’altiplà i dels Pirineus centrals de Catalunya, revaloritzada des de fa temps sense que hagi estat explicada de manera concloent, aquestes comunitats del Solsonià no són conegudes més que a través del tractament dels seus difunts, però són sovint considerades com a formades per criadors o pastors practicant la transhumància, fet explicat per la seva indústria òssia. Proposem aquí reconsiderar i pensar en un sistema econòmic del Solsonià diferent, no basat en uns suposats ramats, sinó en l’extracció de la sal gemma de Cardona, una sal que, se sap que en altres llocs era un producte cobejat, un valor de canvi divisible i insubstituïble per cap altre producte, en el transcurs d’aquest període d’intensificació de les relacions socials generada per l’expansió demogràfica i territorial dels grups perichassenses del Neolític mitjà.

Figura 8. Assaig sobre les xarxes d’intercanvis del Neolític mitjà català (Mapa Olivier Weller)

Trib_04.indd 105

13/12/11 08:29:37

106

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

En definitiva, observem que durant el Neolític mitjà se’ns dibuixa un sistema basat en l’intercanvi i en un cert grau d’especialització regional en determinats béns específics (sal, variscita, metapelites, malacologia...), sense que això representi una disminució dels treballs relacionats amb la subsistència de les comunitats. Uns intercanvis que contribueixen a ser el dinamitzador del desenvolupament econòmic i social (Weller, Fíguls, 2007d; Weller, Fíguls, 2008). En definitiva, creiem que el Solsonià presenta uns elements socials i econòmics molt més complexos que els que en certa manera se li han atribuït, i aquests estan estretament relacionats o produïts per l’utensili-valor de la sal.

Agraïments Volem agrair a Joan Medina, Ramon Roca, Jaume Barberà, Jaume Nieto, Jesús Casas, Juan Ruiz, Joan Cardona i Damià Bernaus que ens hagin deixat estudiar les seves col·leccions. També donem les gràcies al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Museu de Gavà, Museu d’Història de Sabadell, Arxiu Històric de Cardona, Patronat Municipal de Museus de Cardona i Museu de Sal Josep Arnau per les facilitats que ens han donat en l’estudi del material lític polit. Donem les gràcies a Jean-René Darboux (Université de Bretagne Occidentale, Brest), a Michel Rossy (UMR 6249, Laboratoire de Chrono-Environnement, Besançon), a Joan Suñé (IREC) i a Joan Aranda (IREC) per les làmines primes efectuades. També a Jean Vaquer pels seus comentaris sobre les rutes dels intercanvis de sílex melat. Per últim, volem agrair a l’empresa Ercros, a l’Ajuntament de Cardona i al Parc Cultural de la Muntanya de Sal la seva col·laboració durant les campanyes arqueològiques a la Vall Salina.

Bibliografia Autors diversos (1985) I Jornades de la Sal. Cardona 26 i 27 d’abril de 1985. Cardona: Foment Cardoní. Alías, G.; Inglés, M.; Liesa, M.; Rosell, L.; Centellas, F. A. (2008) Guia de geologia de Collserola. Barcelona: Parc de Collserola, Diputació de Barcelona. Alvarez, A.; Clop, X. (1998) “Determinación de la materia prima del utillaje minero de las minas neolíticas de Gavà (Barcelona)”. Rubricatum. [Museu de Gavà], núm. 2, p. 145-151. Aranda, J.; Suñé, J. (2007) “Estudi petrogràfic de les eines polides del terme municipal de Cardona (Bages)”. A: Fíguls, A.; Weller, O. (ed.) Prehistoric and Protohistoric Workshop, Cardona 6 de desembre de 2003. Cardona: IREC, p. 119-126. Ayala, E.; Serra, P.; Villa, P. i Vilajosana, M. (1983). Una mina, un poble. Barcelona: Ed. Montblanc-Martín. Barberà, J.; Daura, A.; Pardo, D. (1986) “Nous indicis arqueològics al Terme de Cardona”. Butlletí del Patronat Municipal de Museus Cardona [Cardona], núm. 4, p. 78-80. Barberà, J. (2001) “Noms de lloc del Salí”. A: Autors diversos. La sal. Cardona: Patronat Municipal de Museus, p. 115-136. (Monogràfics; 1)

Trib_04.indd 106

13/12/11 08:29:37

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages) 107

Blasco, A.; Villalba, M.J.; Edo, M. (1997) “Aspectos sociales del Neolítico Medio catalán”. A: Balbín Berman, R. de; Bueno Ramírez, P. (ed.). II Congresso de Arquelogia Peninsular. Zamora, p. 89-97. Bonache, J. (2007) “Aplicación de algoritmos de Clustering a la clasificación del utillaje de piedra pulimentada lítica de Cardona (Cataluña, España)”. A: Fíguls, A.; Weller, O. (ed.) Prehistoric and Protohistoric Workshop, Cardona 6 de diciembre del 2003. Cardona: IREC, p. 135-140. Bosch, À. (1984) “Les destrals polides del nord de Catalunya: tipologia i petrologia”. Fonaments. Prehistòria i Món antic als Països Catalans [Curial], núm. 4. Bosch, P.; Estrada, A. (1994) “El Neolític Postcardial a les Mines Prehistòriques de Gavà (Baix Llobregat)”. Rubricatum. Gavà: [Museu de Gavà]. Núm. 0. Cardona, F.; Viver, J. (2002) Sota la Sal de Cardona. Barcelona: Espeleo Club de Gràcia. Cardona, R.; Castany, J.; Guarda, J.; Guerrero, L.; Ramon, M.; Solé, J. (1996) “Estrategies d’intercanvi i societat a la Catalunya interior durant el Neolític mitjà: el Solsonia”. A: I Congrés del Neolític a la península Ibèrica. Gavà, 1995. Rubricatum. [Gavà: Museu de Gavà], núm. 1 (2), p. 537-548. Carusi, C. (2008) Il sale nel Mondo Greco (VI a.C. – IIId.C.). Bari: Edipuglia. Castany, J. (1992a) “Arquitectura i rituals als sepulcres neolítics del Solsonès”, Gala, 1, Sant Feliu de Codines, p. 71-77. Castany, J. (1992b) “El sepulcre neolític de Montjuïc d’Altés (Bassella, Alt Urgell)”. Empúries, 48-50, p. 214-223. Castany, J. (2009) Els megàlits neolítics de Solsonià. Tesi doctoral, Universitat de Lleida. Cura Morera, M. (1976) “El grup cultural de les cistes neolítiques del Prepirineu català”. Cypsela. [Girona:Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona], núm. 1, p. 49-52. Daura i Jorba, A. (2001) “Troballa de restes arqueològiques romanes al Salí”. A: Autors diversos. La sal. Cardona: Patronat Municipal de Museus, p. 91-98. (Monogràfics; 1). Donoso Zapata, G. (1998) “El estudio tipológico del utillaje fabricado sobre corneana en el yacimiento neolítico de las Mines prehistòriques de Gavà – Can Tintorer”. Rubricatum. [Gavà: Museu de Gavà], núm. 2, p. 137-144. Edo, M.; Villalba, M.J.; Blasco, A. (1992) “Can Tintorer. Origen i distribución de minerales verdes en el noreste peninsular durante el Neolítico”. A: Utrilla, P. (coord.) Coloquio Aragón/Litoral mediterráneo. Intercambios culturales en la Prehistoria. Homenaje al Profesor J. Maluquer de Motes. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, p. 361-373. Eiroa, J. J.; Bachiller Gil, J.A.; Castro Pérez, L. i Lomba Maurandi, J. (1999) Nociones de tecnología i tipología en Prehistoria. Barcelona: Ariel. (Ariel Historia) Fíguls i Alonso, A. (1989) “Aproximació a l’entorn arqueològic de la Vall Salina: la interacció amb el medi”. Butlletí Patronat Municipal de Museus. Cardona. [Cardona: Patronat Municipal de Museus de Cardona], núm. 6, p. 15-23. Fíguls i Alonso, A. (1990) “Introducció a l’estudi espacial de les cistes neolítiques de la Comarca natural del Cardener”. Butlletí Patronat Municipal de Museus. Cardona. [Cardona: Patronat Municipal de Museus de Cardona], núm. 7, p. 21-36.

Trib_04.indd 107

13/12/11 08:29:37

108

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Fíguls i Alonso, A. (1997) “Sant Ponç-Arqueologia Experimental: una aproximació al Grup de Sepulcres en Cista des de l’experiment provocat”. A: XXXIX Assemblea intercomarcal d’estudiosos. Cardona 22 i 23 d’octubre de 1994, Cardona: Foment Cardoní-Patronat Municipal de Museus de Cardona, p. 123-142. Fíguls i Alonso, A.; Bonache, J. (1997) “Estudi del material lític del Museu de Sal Josep Arnau (Cardona, Bages)”. A: XXXIX Assemblea intercomarcal d’estudiosos. Cardona 22 i 23 d’octubre de 1994. Cardona: Foment Cardoní-Patronat Municipal de Museus de Cardona, p. 143-162. Fíguls i Alonso, A. (2004a) “La necròpolis neolítica de Palà de Coma Cardona, Bages”. Actes de les Jornades d’arqueologia i paleontologia 2001. Comarques de Barcelona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 144-154. Fíguls i Alonso, A. (2004b) “El projecte arqueològic: Recuperació dels menhirs i els sepulcres neolítics i megalítics del terme municipal de Cardona (Bages): la prospecció a la vall de Coma, Cap del Pont, Planès i Pla de Bergús”. Actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2001. Comarques de Barcelona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 187-203. Fíguls i Alonso, A.; Weller, O. (ed.) (2007a) 1a Trobada internacional d’arqueologia envers l’explotació de la sal a la prehistòria i protohistòria. Cardona, 6-8 de desembre de 2003. Cardona: IREC. Fíguls, A.; Bonache, J.; Aranda, J.; Suñé, J.; Vendrell, M.; González, J.; Fuentes, A.; Mata-Perelló, J. M.; Sanz, J. (2007b) “Neolithic exploitation of halite salt at “Vall Salina” of Cardona Catalonia, Spain”. A: Fíguls i Weller (ed.) 1a Trobada internacional d’arqueologia envers l’explotació de la sal a la prehistòria i protohistòria. Cardona, 6-8 de desembre del 2003. Cardona: IREC, p. 181-200. Fíguls i Alonso, A.; Weller, O.; Bonache Albacete, J.; González Huertas, J. (2007c) “El método de producción minera durante el neolítico medio en la Vall Salina de Cardona, Cataluña, España. Estudio del utillaje lítico i prácticas experimentales de explotación minera”. A: Morère Molinero, N. (ed.) Las salinas i la sal de interior en la historia: economía, medio ambiente i sociedad. Inland salt works and salt history: economy, enviroment and society. Tomo I. Madrid: Universidad Rey Juan Carlos Servicio de publicaciones – Editorial Dykinson, SL, p. 73-98 Fíguls i Alonso, A. (2007d) “El neolític mitjà a l’altiplà i el Prepirineu central. Revisió de l’obra de Joan Serra i Vilaró. Tres exemples: la necròpolis de Santa Constança (Clariana de Cardener), la necròpolis de Palà de Coma (Cardona) i el sepulcre de Cal Rajolí (Olius)”. A: Fíguls, A.; Weller, O. (ed.) Prehistoric and Protohistoric Workshop, Cardona 6 desembre 2003. Cardona: IREC, p. 143-174. Fíguls, A.; Weller, O. (2008) “La minería de la sal durante el Neolítico medio en la Vall Salina de Cardona Bages, Catalunya. Tecnología, producción, utillaje lítico i prácticas experimentales”. A: Hernández Pérez, M. [et al.] (ed.) IV Congreso del Neolítico Peninsular, 27-30 de noviembre de 2006, tomo II, MARQ. Alacant: Diputación Provincial de Alicante, p. 184-192. Folch, R. (dir.) (1992) Història Natural dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Fuentes i Martínez, A. (2001) “L’activitat productora de la sal a la Cardona contemporània (segles xix-xx)”. A: Autors diversos. La Sal. Cardona: Patronat Municipal de Museus de Cardona, p. 65-75. (Monogràfics; 1)

Trib_04.indd 108

13/12/11 08:29:38

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages) 109

Galera Pedrosa, A. (2001) “Les salines de Cardona i els lladres de la sal l’any 1717”. A: Autors diversos. La Sal. Cardona: Patronat Municipal de Museus de Cardona, p. 51-63. (Monogràfics; 1) Galera Pedrosa, A. (2009) L’enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana. El control de les primeres matèries per les potències europees a l’alba de la Gran Guerra. Lleida: Pagès Editors. Gibaja, J. (2003) Comunidades Neolíticas del Noreste de la Península Ibérica. Una aproximación socio-económica a partir del estudio de la función de los útiles líticos. Oxford: ArchaeoPress. (BAR International Series; 1140) Gibaja, J.; Terradas, X. (2005) “Exploitation du silex blond et organisation technique de la production lithique au Néolithique moyen dans le nord-est de la Péninsule ibérique”. A: Jaubert, J.; Barbaza, M. (ed.) Territoires, déplacements, mobilité, échanges durant la Préhistoire. Actes du 126e Congrès du CTHS, Toulouse, 2001. París: CTHS, p. 525-536. Grandia, F. (2007) “Introducció a la geologia de la formació salina de Cardona”. A: Fíguls; Weller (ed.) 1a Trobada internacional d’arqueologia envers l’explotació de la sal a la prehistòria i protohistòria. Cardona, 6-8 de desembre del 2003. Cardona: IREC, p. 17-22. Kern, A.; Kowarik, K.; Rausch, A. W.; Reschreiter, H. (ed.) (2009) Kingdom of salt. 7000 years of Hallstatt. Viena: Natural History Museum. (Veröffentlichungen der Prähistorischen Abteilung; 3) López de Azcona, J. M. (1933) “La industria neolítica en Cardona”. Notas i comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España. Vol. V. Madrid: Instituto Geológico y Minero de España. Lucha, P.; Cardona, F.; Gutiérrez, F.; Guerrero, J (2008) “Natural and humaninduced dissolution and subsidence processes in the salt outcrop of the Cardona Diapir (NE Spain)”. Enviromental Geology, vol. 53, 5, p. 935-1106. Llongueras, M. (1981). “La cultura dels Sepulcres de fosa del Neolític mitjà-recent de Catalunya”. A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, 1980. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 161-171. Maluquer de Motes, J. (1979-1980) “Notes de prehistòria catalana: una indústria lítica de la comarca de la Noguera”. Pyrenae. Journal of Western Mediterranean Prehistory and Antiquity. [Barcelona: Universitat de Barcelona], núm. 15-16, p. 251-266. Marín i Beltrán de Lis, A. (1933) Estado actual de la minería de sales potásicas en España. Madrid: Asociación de Ingenieros de Minas de España. Martín, A.; Villalba, M. J. (1999) “Le Néolithique moyen de la Catalogne”. A: Vaquer, J. (dir.) Le Néolithique du nord-ouest méditerranéen. XXIVe Congrès Préhistorique de France, Carcassonne, 1994. París: Mémoire de la Société Préhistorique de France, p. 211-224. Martín, A.; Juan-Tresserras, J.; Martín, J.; Villalba, P. (2007) “Indicios de sal en el yacimiento neolítico de Ca l’Oliaire (Berga, Barcelona)”. A: Fíguls, A.; Weller, O. (ed.) 1a Trobada internacional d’arqueologia envers l’explotació de la sal a la prehistòria i protohistòria. Cardona, 6 desembre 2003. Cardona: IREC, p. 175-198 Meniz, C. (1978) Aportación a la história de la Sal. Minas de Cardona. Tesis doctoral, 3 vol. Madrid.

Trib_04.indd 109

13/12/11 08:29:38

110

A. Fíguls, O. Weller, F. Grandia, J. González, J. Bonache

Muñoz, A. M. (1965) La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Barcelona: Universidad de Barcelona. Muñoz, A. M. (1997) “La cultura de los sepulcros de fosa: una sociedad neolítica”. Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, t. 10, p. 265-278. Pétrequin, P.; Jeunesse, P. (1995) La hache de pierre. Carrières vosgiennes et échanges des lames polies pendant le Néolithique 5400-2100 av. J.-C. París: Editions Errance. Pétrequin, P.; Cassen, S.; Errera, M.; Pailler, Y.; Gauthier, E. (2007) “La hache polie de Lagor Pyrénées-Atlantiques. Une production du V millénaire”. Archéologie des Pyrénées Occdientales et des Landes, 26, p. 7-20. Planes i Albets, R. (1989) “Un document sobre la renovació dels edificis de les salines de Cardona (1778)”. Butlletí del Patronat Municipal de Museus de Cardona. [Cardona: Patronat Municipal de Museus de Cardona], núm. 6, p. 54-59. Ripoll Perelló, E.; Llongueras Campañá, M. (1967) “Notas sobre los sepulcros de fosa catalanes”. Ampurias, XXIX, p. 240-257. Risch, R.; Martínez Fernández, F. (2008) “Dimensiones naturales i sociales de la producción de hachas de piedra en el noreste de la Península Ibérica”. Trabajos de Prehistoria 65, 1, (enero-junio), p. 47-71. Roig, J; Coll, J. M.; Gibaja, J. F.; Chambon, PH.; Villar, V.; Ruiz, J.; Terradas, X.; Subirà, M. E. (2010) “La necrópolis de Can Gambús-1 (Sabadell, Barcelona). Nuevos conocimientos sobre las prácticas funerarias durante el Neolítico medio en el Noreste de la Península Ibérica”. Trabajos de Prehistoria, 67, 1 enero-junio, p. 59-84 Serra Vilaró, J. (1927) Civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona: Musæum Archæologicum Dioecesanum. Serra Vilaró, J. (1966) Història de Cardona. Llibre I. Els Senyors de Cardona, Tarragona: Sugrañes Hnos. Serra Vilaró, J. Manuscrit 1-I, Observitat de la matèria, 1 Arxiu Històric de Cardona. Valdés, L. G. (1981-1982) “Informe sobre talleres de útiles pulimentados en la comarca de l’Alt Urgell I. Peramola”. Pyrenae. Journal of Western Mediterranean Prehistory and Antiquity. [Barcelona:Universitat de Barcelona] 17-18, p. 83-103. Vendrell i Manent, M. (2001) “Estudi florístic a l’entorn de la Muntanya de Sal”. A: Autors diversos. La sal. Cardona: Patronat Municipal de Museus, p. 99-111. (Monogràfics; 1) Villalba, M.J.; Bañolas, L.; Arenas, J.A.; Alonso, M. (1986) Les Mines de Can Tintorer. Gavà. Excavacions 1978-1980. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 6) Villalba, M.J.; Edo, M.; Blasco, A. (1998) “Explotación, manufactura, distribución i uso como bien de prestigio de la calaita en el Neolítico. El ejemplo del complejo de Can Tintorer”. A: Delibes de Castro, G. (coord.) Minerales i metales en la Prehistoria reciente: algunos testimonios de su explotación i laboreo en la península ibérica. Valladolid: Secretariado de Publicaciones e Intercambio Científico, p. 41-69. (Studia Archaeologica; 88) Weller, O. (ed.) (2002a) Archéologie du sel. Techniques et sociétés dans la Pré et Protohistoire européenne. Actes du colloque 12.2, XIVe Congrès UISPP, Liège, Internationale Archäologie, ASTK 3, Espelkamp, VML GmbH. Weller, O. (2002b) “The earliest rock salt exploitation in Europe. A salt moutain in Spanish Neolithic”. Antiquity, 76, p. 317-318. www.antiquity.ac.uk/ProjGall/Pre2003/Weller/weller.html

Trib_04.indd 110

13/12/11 08:29:38

La primera explotació minera de sal gemma: La Vall Salina de Cardona (Bages) 111

Weller, O. (2004) “Los orígenes de la producción de sal: evidencias, funciones i valor en el Neolítico europeo”. Pyrenae. Journal of Western Mediterranean Prehistory and Antiquity. [Barcelona: Universitat de Barcelona], núm. 35, p. 93-116. Weller, O.; Dumitroaia, Gh. (2005) “The earliest salt production in the world: an early Neolithic exploitation in Poiana Slatinei-Lunca, Romania”. Antiquity, 79, p. 306. www.antiquity.ac.uk/projgall/weller/index.html Weller, O.; Fíguls, A. (2007a) “Première exploitation de sel gemme en Europe: organisation et enjeux socio-économiques au Néolithique moyen autour de La Muntanya de Sal de Cardona (Catalogne)”. A: Fíguls i Weller (ed.) 1a Trobada internacional d’arqueologia envers l’explotació de la sal a la prehistòria i protohistòria. Cardona, 6-8 de desembre del 2003. Cardona: IREC, p. 201-219. Weller, O.; Fíguls, A.; Grandia, F. (2007b) “Première carrière de sel gemme en Europe: le Vall Salina à Cardona Catalogne, Espagne. Technologie, minéralogie et pétrologie de l’outillage lithique”. A: Dumitroaia, Gh.; Monah, D.; Weller, O.; Chapman, J. (ed.). L’exploitation du sel à travers le temps. Actes du colloque international de Piatra Neamt. Roumanie, 21-24 octobre 2004,. Piatra Neamt: CMJN, Piatra Neamt (collection BMA), p. 115-134 (Bibliotheca Memoriae Antiquitatis; XVII) Weller, O.; Fíguls, A.; Grandia, F. (2007c) “Place et rôle du sel minier de cardona dans les échanges intercommunautaires du néolithique moyen catalan”. A: Morère Molinero, N. (ed.) Las salinas i la sal de interior en la historia: economía, medio ambiente i sociedad. Inland salt works and salt history: economy, environment and society. Tomo I. Madrid: Universidad Rey Juan Carlos; Editorial Dykinson, p. 99120 Weller, O.; Fíguls, A. (2007d) “L’intercanvi com a dinamitzador econòmic del Neolític mitjà a Catalunya i la primera explotació minera de sal gemma d’Europa: la vall Salina de Cardona”. Cota Zero. [Vic: Eumo], núm. 22, p. 101-111. Weller, O.; Fíguls, A. (2008) “Première extraction de sel minier: place et rôle du sel de Cardona dans les échanges communautaires du Néolithique moyen catalan”. A: Hernández Pérez, M. [et al.] (ed.) IV Congreso del Neolítico Peninsular, 27-30 de noviembre de 2006. Tomo I. Alacant: MARQ. Diputación Provincial de Alicante, p. 353-360. Weller, O.; Dufraisse, A.; Petrequin, P. (ed.) (2008) Sel, eau et forêt. D’hier à aujourd’hui. Actes du colloque international de la Saline Royale d’Arc-et-Senans, octobre 2006. Besançon: Presses Universitaires de Franche-Comté, Cahiers de la MSH Ledoux 12, 570 p. (Homme et Environnement; 1)

Trib_04.indd 111

13/12/11 08:29:38

Trib_04.indd 112

13/12/11 08:29:38

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental; Sentmenat, Vallès Occidental) Abel Fortó Garcia,1 Xavier Maese Fidalgo1

Introducció En aquest article presentem els resultats dels set anys d’intervencions arqueològiques, d’ençà del 2004, desenvolupades al jaciment de la Torre Roja en el marc del projecte de recerca Societat, economia i evolució del poblament a la vall mitjana de la riera de Caldes.2 Aquest projecte és possible gràcies a la col·laboració inicial entre l’Ajuntament de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), el Sr. Francesc Sagalès —propietari dels terrenys on es troba el jaciment— i l’equip d’arqueòlegs Fides. Recerca i Difusió Històrica3 —responsable de la coordinació i direcció científica del projecte i de les diferents excavacions—, als quals s’hi afegí el 2008 l’Ajuntament de Sentmenat (Vallès Occidental). Hem d’esmentar també la participació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat Catalunya, a partir de la campanya de 2005, amb la concessió d’una subvenció en el marc del programa de subvencions a intervencions arqueològiques incloses en projectes d’investigació, que afegida a la partida pressupostària aportada pels dos consistoris permet sufragar el projecte.

Entorn físic i geogràfic El jaciment de la Torre Roja es localitza al turó homònim, dins una franja altitudinal entre els 375 i els 400 m sobre el nivell del mar, just en el límit dels termes municipals 1. FIDES, Recerca i Difusió Històrica 2. Voldríem aprofitar l’avinentesa per agrair la participació a totes aquelles persones que han col·laborat en l’excavació, i també l’atenció dispensada pels senyors David Asensio i Joan Francès, i pel Dr. Joan Sanmartí en les diverses consultes que els hem plantejat. 3. Fides. Recerca i Difusió Històrica és una associació sense ànim de lucre, que actualment està integrada per Daniel Alcubierre, Abel Fortó, Maria Garicano, Irene Gibrat, Xavier Maese, Anna Martí, Ferran Pujol i Àlex Vidal, però de la qual també han format part durant aquests set anys Borja Pelegero, Mario Granollers, Jordi Hernàndez, Jordi Pisa, Emiliano Hinojo i Daniel Vázquez.

Trib_05.indd 113

13/12/11 08:25:34

114

A. Fortó, X. Maese

de Caldes de Montbui i de Sentmenat (Fig. 1). Aquest turó forma part dels contraforts de la serra del Farell, dins la serralada Prelitoral, i esdevé una de les darreres elevacions sobre la depressió vallesana de la qual es diferencia a través de la falla que va tenir lloc durant el Miocè. Aquestes característiques fan de l’indret una talaia privilegiada des d’on es té un control visual espectacular de la plana del Vallès fins a la serralada Litoral, que abasta pel nord fins al terme de Llinars del Vallès, i pel sud fins al de Cerdanyola del Vallès, i fins i tot s’albira el mar a través de l’escotadura del riu Besòs. Aquest control territorial també té, però, una orientació vers l’interior, ja que des del turó es pot exercir un control efectiu d’un dels passos històrics cap a la Catalunya interior a través del camí de Sant Feliu de Codines i Castellterçol cap al Moianès. És precisament el control d’aquest pas el que sembla explicar la sèrie d’assentaments que trobem a la vall mitjana de la riera de Caldes, i que, molt probablement, devien estar subordinats a la Torre Roja, com el Puig Alt de Viver (Bigues i Riells) o el Turó Gros de Can Camp (Caldes de Montbui) (Sanmartí, 1993; Asensio et al., 2001). Tot i amb això, si tenim en compte alguna de les propostes de reconstrucció de la via romana establerta pel cònsol Mani Sergi entre el 120-110 aC a partir dels mil·liaris trobats, és probable que en la darrera fase d’ocupació, durant el segle i aC, el paper del poblat s’hagués vist reforçat amb relació a la via que, passant per la Garriga i el pas del Congost, comunicava el Vallès amb la plana d’Osona, si bé aquest itinerari marcat pels mil·liaris podria haver estat possible, també, a través de la via esmentada vers el Moianès (Mayer, Rodà, 1984; Miró et al., 1998). Sense que puguem parlar de relació visual o de comunicació efectiva entre assentaments, sí que és cert que hi ha covisibilitat amb els turons on s’erigeixen altres poblats ibèrics i assentaments medievals com ara el Turó de Ca n’Oliver (Cerdanyola), el Turó de Montcada i el Turó de les Maleses (Montcada i Reixac), el Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), Castellruf (Santa Maria de Martorelles), el Turó de Céllecs (Vilanova del Vallès - Dosrius) i el Turó del Vent (Llinars del Vallès), a la serralada Litoral; Can Tacó (Montornès-Montmeló), a la plana, i el Puiggraciós (l’Ametlla del Vallès), el Castell de Montbui (Bigues i Riells), el castell de Sentmenat, o els ja citats Turó Gros de Can Camp i Puig Alt de Viver, a la serralada Prelitoral, per citar només alguns exemples. Òbviament, aquesta covisibilitat també s’estableix amb aquells assentaments ubicats a la plana i que van coexistir amb les diferents fases del jaciment (Fortó et al., 2004). Ultra aquesta capacitat de control territorial, el cim del turó constitueix una erola de planta aproximadament triangular, amb uns vessants abruptes que ofereixen una protecció natural, tret del cantó septentrional on trobem un istme de pendent suau per on serpenteja el camí d’accés i que, de ben segur, deu correspondre a l’accés principal original del poblat. L’indret també disposa d’una xarxa hidrològica subterrània que dóna lloc a diverses fonts naturals i garanteix l’accés a l’aigua, alhora que té una relació directa amb una plana que ofereix un gran potencial agrícola, com ho demostra l’existència de diversos jaciments, sobretot durant l’ibèric final i ja en època romana imperial al terme de Caldes (Folch et al., 1988; Sanmartí, 1993; Miró et al., 1998; Fortó et al., 2004). Per tot plegat, és fàcil entendre l’elecció d’aquest lloc per establir un nucli de població primer durant l’època ibèrica i, posteriorment, durant l’alta edat mitjana.

Trib_05.indd 114

13/12/11 08:25:34

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 115

Figura 1. Mapes de situació i plànol topogràfic del jaciment de la Torre Roja

Trib_05.indd 115

13/12/11 08:25:34

116

A. Fortó, X. Maese

Antecedents en la recerca La primera menció històrica del lloc correspon a un document datat el 1335, on se cita el Puig Castellar, una denominació que l’erudit Moreu Rey (1961) va poder correlacionar amb la nomenclatura més moderna de Torre Roja, que apareix per primer cop el 1529. Cal esperar, però, fins al segle xix perquè aquest puig esdevingui un punt d’interès, o potser caldria parlar més aviat de curiositat erudita, pel seu valor històric. Així, el polític, periodista i historiador Víctor Balaguer (1824-1901) va ser el primer a deixar constància de l’existència d’una torre i un seguit de murs, alhora que es va fer ressò de la trobada de monedes “que tienen en el anverso una cabeza cubierta con un turbante y barba y en el reverso un ginete desnudo montado en un caballo sin arreos” (Balaguer, 1850, p. 53), descripció que sembla coincident amb una moneda ibèrica. Més interessant és la referència del geòleg i erudit Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861) en un text presentat l’any 1854 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i Història de Barcelona, que porta per títol Restos de una antigua población ybera cerca de Caldes de Montbuy,4 que va acompanyar d’un esbós de la torre i d’un plànol esquemàtic en el qual va incloure una segona torre al capdamunt del cim.5 A partir de mitjan segle xx la Torre Roja va començar a sovintejar en publicacions especialitzades (Almagro et al., 1945; Sala, de Montes, 1961; Estrada, 1969; Villaronga, 1979) gràcies, sobretot, a l’inici d’un seguit d’excavacions de la mà del Sr. Llogari Sala, comissari local del Servei d’Excavacions Arqueològiques, entre el 1959 i l’inici de la dècada de 1970 que, malauradament, no han deixat gaires testimonis escrits. Llogari va relacionar el poblat i el jaciment proper de les Cremades amb la seca d’Eusti, tot i que per alguns investigadors aquesta seca devia ser de l’Ausetània (Pérez, 2002). L’any 1984 va significar una data cabdal en el coneixement del jaciment, ja que es va iniciar una sèrie ininterrompuda de campanyes d’excavació fins al 1992, en el marc dels Camps d’Aprenentatge d’Arqueologia organitzats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Caldes de Montbui. Aquest projecte, amb una metodologia arqueològica moderna, va permetre, per primer cop, tenir un coneixement més acurat de l’ocupació i l’urbanisme del poblat, alhora que proporcionava uns contextos ceràmics clars. Així, es va precisar una ocupació ibèrica entre els segles v i i aC, i es va documentar la necròpolis d’època medieval, per a la qual es va proposar una cronologia dels segles xi-xii dC (Folch et al., 1988; Miró et al., 1998). En el moment inicial d’aquest projecte també va coincidir el reestudi dels materials procedents de les excavacions d’en Llogari Sala per part de l’investigador Joan Sanmartí, amb motiu de l’elaboració de la seva tesi doctoral sobre el territori laietà, 4. El document, conservat a la biblioteca de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, és, sens dubte, d’una gran rellevància si tenim en compte que és anterior a la notícia de les troballes del Cerro de los Santos a Albacete (1871) i de la Dama d’Elx (1897) (Sanmartí, Santacana, 2005), o, més proper en l’espai, a la descoberta i excavació de l’Hort de Can Rodon a Cabrera de Mar per part de Joan Rubio de la Serna (1881) (Zamora, 2007), unes fites que acostumen a citar-se com les primeres passes de la historiografia ibèrica (Ruiz et al., 2004; Sanmartí, Santacana, 2005). 5. Durant la campanya de 2005, i seguint les indicacions d’aquest text, es va localitzar aquesta possible segona torre, que consisteix en un amuntegament concèntric de pedres de mida gran. Tot i que es va fer una neteja de la vegetació, resulta difícil concloure que realment sigui una torre sense fer abans una excavació.

Trib_05.indd 116

13/12/11 08:25:35

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 117

a partir del qual proposava una cronologia més antiga per a la fase inicial, dins el segle vi aC o fins i tot en la transició bronze final – primera edat del ferro, i en el qual ja observava l’absència de materials que es poguessin atribuir amb claredat al segle ii aC (Sanmartí, 1986). Finalment, el 2004 s’inicià el projecte actual, amb un primer conveni (2004-2009) signat entre Fides, l’Ajuntament de Caldes de Montbui i la propietat dels terrenys, i un segon, signat l’any 2010, que dóna continuïtat al projecte fins al 2017 i al qual s’hi ha afegit l’Ajuntament de Sentmenat.

Resultat de les campanyes 2004 - 2010 Com bé hem apuntat més amunt, els estudis fets durant la dècada dels vuitanta del segle passat ja havien constatat la importància del jaciment i l’àmplia forquilla cronològica que cobreix. Amb les noves campanyes d’excavació no hem fet més que confirmar aquesta impressió (Fig. 2), tot assolint una data inicial més ajustada, una seqüència evolutiva de l’urbanisme al llarg dels sis segles de vida de l’oppidum ibèric prou completa i una caracterització més acurada de l’ocupació d’època medieval. Així, hem pogut destriar cinc fases, de les quals quatre corresponen a l’ocupació ibèrica i la cinquena a la medieval. En alguns casos les forquilles resulten encara molt àmplies i, fins i tot, hi ha alguna de les fases constructives que resta força desconeguda, però, de ben segur, aquests defectes podran corregir-se a partir de noves campanyes. Fase 1 (mitjan vi aC – mitjan v aC) La primera ocupació humana al turó de la Torre Roja es documenta a partir de la segona meitat del segle vi aC fins a mitjan v aC (Fig. 3) i ocupa una extensió aproximada de 600 m2, tot i que es probable que s’estengui arreu del turó. Fins ara les restes associades al període més antic d’ocupació s’han localitzat a la zona 1 (sector nord), on s’ha pogut esgotar tota l’estratigrafia dels diferents àmbits, la qual cosa ha permès d’arribar als nivells fundacionals del poblat. Aquests nivells recolzen directament sobre la roca mare que, a la part més propera al vessant, presenta una cota més baixa de manera que hi ha hagut una major acumulació de sediment, que ha permès una millor conservació de les restes que corresponen a aquest moment. Malgrat això, els nivells exhumats de la Fase 1, atès que es troben sobre la mateixa roca, són molt escadussers, sobretot pel que fa als murs, els quals devien ser força simples (sector 31). Pel que fa a les estructures que retallen la roca, com forats de pal, aquestes es troben més ben conservades, i es relacionen amb possibles unitats domèstiques o cabanes. La profusió d’estructures i nivells arqueològics associats a les fases més modernes ha malmès en bona mesura la conservació i recuperació de les restes de la Fase 1. Tot i això, la documentació d’aquests pocs elements, fonamentacions de murs i forats de pal, així com altres retalls irregulars excavats a la roca, han permès definir fins al moment quatre sectors, que es podrien arribar a correspondre a sengles cabanes (sectors 7, 12, 31 i 35).

Trib_05.indd 117

13/12/11 08:25:35

118

A. Fort贸, X. Maese

Figura 2. Planta general del jaciment de la Torre Roja

Trib_05.indd 118

13/12/11 08:25:35

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 119

Figura 3. Planta general del jaciment de la Torre Roja durant la Fase 1

Arran d’aquests quatre sectors, tot observant la seva distribució i planta, podríem definir aquesta primera fase com una ocupació preurbana, definida per una agrupació de cabanes disperses, semiexcavades al subsòl, construïdes principalment amb elements peribles i, en algun cas, amb estructures muràries molt simples —amb un ús molt limitat de la pedra—, i una més que probable absència d’estructures de caràcter defensiu i de vies de pas clarament delimitades. Aquestes cases tenien, aparentment, una única estança. A la depressió Litoral i Prelitoral (Francès, 2000; Asensio et al., 2001), tot seguint la tradició del bronze final i del primer ferro, aquests assentaments preurbans ocuparan els cims o els vessants assolellats dels turons, com en el cas de la Torre Roja, i amb un curs d’aigua a prop, en el nostre cas, la riera de Caldes. Al territori laietà, durant el segle vi aC (i la Torre Roja n’és un exemple clar), “la tipologia dels assentaments continuarà [...] emmarcada dins del que definim com a fórmules i recursos tradicionals, és a dir, construccions lleugeres amb materials peribles i complementades amb fosses, aïllades o agrupades, que a la depressió Prelitoral representen fins ara l’únic vestigi d’habitació d’aquesta època” (Asensio et al., 2001). Evidències d’aquest tipus d’assentament es documenten a la Penya del Moro (Barberà, Sanmartí, 1982) i a Ca n’Oliver, mentre que evidències d’ocupació pels materials es constaten a Montjuïc (Granados et al., 1986), al Puig Castellar de Santa Coloma (Sanmartí et al., 1992), a Can Xercavins, UAB (Francès, 1998), i al turó Gros de Can Camp a

Trib_05.indd 119

13/12/11 08:25:35

120

A. Fortó, X. Maese

Caldes de Montbui (Sanmartí, 1993), entre d’altres. Segons la tipologia d’assentaments aplicable a la Laietània durant aquest període, la Torre Roja es devia correspondre a un model organitzatiu a mig camí entre l’hàbitat dispers, propi del bronze final i de la primera edat del ferro, i les formes protourbanes del primer període ibèric (Francès, 2000; Asensio et al., 2001). Les evidències constaten una variabilitat important en el model d’habitatge, tot seguint el concepte de cabana aïllada. Majoritàriament segueixen el model propi del bronze final-ferro caracteritzat pels retalls, fons de cabana i forats de pal, però la presència escadussera de sòcols de pedra de murs —per tal de compensar les irregularitats del terreny, tot elevant el basament a un mateix nivell—, marcaria el preàmbul del sistema constructiu de les fases següents. El sector 31 (Fig. 4), emplaçat a l’extrem nord del jaciment, just a tocar del vessant, ho exemplifica clarament, gràcies a la presència de dos sòcols de pedra lligada en sec de més de 2 metres de llargada, que dibuixen l’angle d’un mur que recolza directament sobre la roca, i que s’associa a un parell de forats de pal i a les restes, molt malmeses, d’un altre mur d’1 metre en el costat oposat. La roca on recolzen els murs, així com la resta del recinte, sembla haver estat retallada i treballada expressament per condicionar un espai d’habitació. Aquests elements permeten dibuixar una petita habitació d’uns 30 m2, aparentment rectangular, bastida i semiexcavada directament sobre la roca, i on el vessant devia actuar com a límit natural de l’estança pel costat est. En l’extrem est d’aquesta es documenta una petita llar de foc sense preparació, de planta circular molt ben perfilada, associada als nivells de paviment que devien funcionar amb els sòcols de pedra. La trobada d’aquest element tan quotidià fa més que probable que ens trobem davant d’un recinte domèstic. Els altres tres sectors —7, 12 i 35— presenten, grosso modo, uns mateixos elements, en aquest cas, una agrupació de forats de pal, més o menys alineats, en algun cas

Figura 4. Sòcol de pedra d’un mur del sector 31 (esquerra), al fons de l’habitació. Alineació de forats de pal (dreta) del sector 35

Trib_05.indd 120

13/12/11 08:25:36

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 121

completada per un retall irregular excavat igualment a la roca, sense que es documenti cap resta de sòcol o mur de pedra. La presència d’aquests elements permet copsar una certa organització de l’espai, tot dibuixant diversos àmbits. Destaca el sector 35 on s’han documentat fins a 9 forats de pal perfectament alineats (Fig. 4). La variabilitat morfològica és força elevada, si bé hi ha una tendència general a la planta circular i ovalada, amb un diàmetre entre els 15 i 20 cm, i una fondària al voltant dels 14 i 25 cm, així com una separació entre ells dels 2 als 40 cm. Aquesta alineació de forats de pal podria estar dibuixant el límit oest d’una estança d’aproximadament 5,50 m de costat. El fet de constatar la tendència a una certa horitzontalitat dels estrats documentats en els sectors 31 i 35, i un pendent poc pronunciat vers el vessant, que s’estén just per sota de la muralla de la fase 2, duu a plantejar la possibilitat que hi hagués hagut una muralla o mur de contenció amb un traçat similar a la muralla de la fase 2, però més avançat, i del qual no queda cap evidència. En relació amb els materials recuperats (Fig. 17), cal dir que es tracta d’una de les fases més mal representades juntament amb la fase 3, de manera que la continuïtat en la recerca pot arribar a donar un tomb pel que fa a les proporcions que s’estableixen entre els grups ceràmics.6 Un fet destacat, sens dubte, és la proporció que s’estableix dins de la ceràmica indígena —98,9% del total en nombre de fragments i 97,1% en nombre mínim d’individus— entre les produccions a mà i a torn, amb una xifra de les primeres que supera amb escreix les darreres —855 per 452 en nombre de fragments, i 104 a 30 en nombre d’individus. Les formes més corrents són olles/ urnes i plats tapadora, i són molt corrents les decoracions consistents en cordons amb impressions o incisions en general sobre la vora, just per sota d’aquesta, o bé per sobre de l’espatlla, una decoració habitual en contextos de l’ibèric antic a l’àrea laietana (Asensio et al., 2001; Francès, 2002; Zamora, 2007). És significatiu apuntar la presència d’un lot important de ceràmiques brunyides corresponents a elements de taula o vaixella, com ara gerres, gerretes, vasos o plats, que semblen seguir una tradició del bronze final – primera edat del ferro. Segurament són aquests els tipus de materials que Joan Sanmartí va proposar que podien ser, fins i tot, anteriors al període ibèric (1993). Entre la ceràmica a torn destaca l’oxidada, en què les formes més freqüents són les tenalles bicòniques, sovint amb perfil de coll de cigne, però on també tenim gerretes, algun plat de vora girada o una enòcoa. Entre la ceràmica reduïda les formes més habituals corresponen a gerretes, algun vas en forma de calze o algun plat. Pel que fa a les importacions —1,1% del total en nombre de fragments i 2,9% en nombre mínim d’individus— només en tenim tres per a aquest moment; d’una banda hi ha un fragment d’una copa jònia, i de l’altra un parell de bases amb peus, que podrien correspondre a morters d’origen grec. Estratigràficament, els dos fragments de ceràmica comuna es troben per sota de la copa jònia, alhora que per sota d’aquelles tenim encara un estrat on les importacions són absents, fet que ens porta a proposar una datació inicial, com a mínim, de mitjan segle vi aC, tal i com ja havia proposat Joan Sanmartí (1993). 6. No és tampoc l’objecte d’aquest article presentar un estudi detallat dels materials exhumats, així que ens centrarem en aquells aspectes que ens semblin més destacats segons les fases per tal de caracteritzar-les i poder establir alguns trets comparatius amb altres poblats laietans.

Trib_05.indd 121

13/12/11 08:25:36

122

A. Fortó, X. Maese

Contextos ceràmics que remeten a aquest mateix moment els tenim a Ca n’Oliver en la seva fase 1A (Asensio et al., 2001), la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt, Maresme), on aquesta fase podria iniciar-se a mitjan segle vii aC7 (Coll et al., 2004), o, probablement, l’horitzó D del Turó del Montgròs (el Brull, Osona) (López, Riera, 2004), un poblat que es troba ja a l’Ausetània.8 Fase 2 (mitjan del v aC – final del iv aC) A la segona meitat del segle v aC es produeix un canvi dràstic i profund en la fisonomia del poblat (Fig. 5), ocupació que es perllongaria al llarg del segle v i iv aC (Fase 2). Fins a dia d’avui només hem pogut excavar 900 m2, però en tot cas som lluny de copsar amb certesa l’extensió total del poblat.

Figura 5. Planta general del jaciment de la Torre Roja durant les Fases 2-3

7. Hem citat aquest poblat com a exemple al llarg de la nostra descripció pel fet que l’estudi dels materials sembla cobrir una cronologia molt similar a la de la Torre Roja. Per contra, el jaciment presenta el problema d’estar molt alterat per les activitats agrícoles desenvolupades amb posterioritat al seu abandonament, de manera que hi ha greus problemes per associar els materials amb les estructures exhumades, amb excepció del període comprès entre els segles iv i iii aC (Coll et al., 2004). 8. Tot i trobar-se a l’Ausetània, hem cregut interessant citar aquest exemple atès que la distància amb la Torre Roja no és excessiva —aproximadament d’uns 24 quilòmetres en línia recta— i té una ocupació inicial molt antiga —que cal situar al bonze final (López, Riera, 2004)—, i també perquè, com hem vist al principi, la Torre Roja devia estar situada just a l’inici d’una d’aquestes vies vers l’interior de l’Ausetània i la Lacetània.

Trib_05.indd 122

13/12/11 08:25:36

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 123

A mitjan segle v aC, s’abandona un hàbitat caracteritzat per un conjunt de cabanes disperses, i s’adopta una xarxa plenament urbana, estructurada principalment a partir del bastiment d’una muralla o mur de tancament i per un carrer pavimentat en paral·lel, a banda i banda del qual s’arrengleren un seguit d’habitatges. La muralla perimetral discorre paral·lela al vessant est del poblat i es troba afectada per les construccions de les fases posteriors, sobretot pels bastiments de murs de feixa moderns, la qual cosa ha fet que fos recomanable l’excavació de trams puntuals i que se’n prioritzés la consolidació. Tot i això, els trams excavats han permès concretar la seva cronologia fundacional situada a mitjan del v aC. Els trams conservats presenten una amplada de quasi un metre, amb un aparell de pedra gran treballada a la seva base i un alçat amb pedra rectangular i plana d’un mòdul més petit i lligada amb argila. El seu nucli es troba reblert amb una gran quantitat de pedres mitjanes i petites molt irregulars, que es completaria amb la construcció dels paraments intern i extern d’aparell rectangular. El sistema de delimitació d’un oppidum pot respondre a dues necessitats, ja sigui com a element defensiu o de delimitació (Gracia, Munilla, 2004). En aquest cas, atesa la configuració i les mides d’aquest mur perimetral, sembla que devia funcionar com a component delimitador d’un espai d’hàbitat i no pas defensiu, resultat de la planificació urbanística on s’adossarien les diferents estances. Atenent als elements descrits prèviament —muralla, xarxa viària i urbanisme—, així com la configuració topogràfica, la grandària —probablement entre 2 i 4 hectàrees—, i la seva possible jerarquització dins de l’establiment social ibèric, el model d’assentament aplicable al cas de la Torre Roja presenta certs dubtes, ja que semblaria definir-se una planta intermèdia entre un poblat d’erola i un de barrera (Sanmartí, Santacana, 2005). L’àrea fins ara excavada, tot i que extensa, no permet definir una designació clara, més tenint en compte que en el nostre cas s’observen característiques comunes a tots dos tipus. Durant l’ibèric ple es multipliquen els tipus d’assentaments, tot responent a una realitat molt diversa, influenciada per l’evolució social i política de les comunitats ibèriques (Asensio et al., 1998; 2001).9 Com ja avançaven aquests mateixos autors (Asensio et alii, 2001), i confirmat durant les set campanyes fetes fins ara a la Torre Roja, aquest jaciment es podria considerar un nucli urbà vertebrador de segon ordre per les seves característiques —grans dimensions d’entre 1 i 4 hectàrees, xarxa urbana complexa, situació estratègica als primers estreps de la serralada Prelitoral, enorme profusió en el volum de les importacions, així com la seva pervivència fins als darrers moments de l’ibèric final. Altres jaciments laietans considerats de segon ordre serien el turó de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès) i el Turó de la Rovira (Barcelona). Sembla que la Torre Roja durant aquestes fases (mitjan v aC - final iii aC), i sobretot durant la fase 4 (segle i aC), devia vertebrar un ampli territori circumdant, amb una posició preeminent respecte a la resta d’assentaments documentats a la vall mitjana de la riera de Caldes (Sanmartí, 1993), com eren els jaciments del Turó Gros de Can Camp i les Cremades (Caldes de Montbui) i el Puig Alt de Can Viver (Bigues i Riells), entre d’altres. Pel que fa als materials emprats en la construcció de les cases durant aquesta fase 2, així com a la fase 3, són els que es documenten habitualment — pedra, tovot i tàpia. La tècnica emprada per al bastiment dels murs és la de maçoneria o paredat, que consisteix en un aparell 9. Segons aquests autors la tipologia d’assentaments devia ser la següent: ciutats/capitals, nuclis vertebradors o nuclis urbans de segon ordre, vilatges fortificats, nuclis d’activitat econòmica especialitzada, vilatges o llogarets, i poblament dispers.

Trib_05.indd 123

13/12/11 08:25:36

124

A. Fortó, X. Maese

irregular fet amb pedres de forma i mida diversa lligades amb argila o argamassa. Quant a la interpretació del sistema de coberta, versemblantment devia ser molt similar a altres assentaments ibèrics: un embigat de fustes cobertes per una argamassa d’argila barrejada amb palla i elements vegetals (Belarte, 1997; Sanmartí, Santacana, 2005). Respecte a la xarxa viària, l’únic carrer fins ara documentat (Sector 13bis) presenta unes dimensions de 15 m de llarg, amb una amplada variable entre 1,3 m al seu extrem nord, i 2,1 m a l’extrem sud, amb un paviment de lloses planes (Fig. 6). Atesa la seva poca amplada, únicament devia permetre el pas de persones i animals de càrrega, però no pas de vehicles rodats. Aquest eix viari discorre paral·lel a uns 3 metres de la pròpia muralla, en una orientació nord-sud. Al llarg d’aquests 15 m es disposen, a banda i banda del carrer, diferents habitatges en bateria, tot compartint parets mitgeres i emprant la pròpia muralla com a paret de fons de les cases ubicades al costat est del carrer. Aquest tram de carrer només es localitza a l’extrem nord del jaciment, mentre que a tota la meitat meridional no s’ha pogut constatar cap mena d’eix viari, ja que segurament les construccions posteriors han destruït qualsevol evidència. En aquesta àrea, a més, també aflora la roca en cotes més superiors, la qual molt probablement a causa de la seva horitzontalitat, devia funcionar com a zona de pas o carrer improvisat per accedir a l’àrea meridional del poblat. Juntament amb aquest carrer, i com a part de la xarxa viària del poblat durant aquesta fase, es constata un espai obert (sector 13) just a l’inici de l’extrem nord del carrer. En aquest punt es documenta un gran espai d’aproximadament uns 47 m2 (11 metres de llarg per 4 metres d’amplada), amb un paviment de terra batuda i lloses planes disperses. Malauradament, fins al moment no s’ha pogut excavar el costat nord d’aquest espai, atès que és la zona per on s’accedeix actualment al jaciment, la qual cosa en fa impossible l’excavació per tal de no interferir en l’accés al turó. Malgrat això, la continuació de la muralla vers el nord, que devia conformar el límit est d’aquest espai obert, ens permet pensar que el carrer suara esmentat devia continuar a l’altre costat d’aquest espai, o que possiblement som davant d’un dels accessos al poblat. En general les cases fins ara documentades a la Torre Roja durant les fases 2 i 3 presenten fins a tres tipus de plantes, quadrades, rectangulars i trapezoïdals, tot adaptant-se a la distribució tant del carrer i de la muralla, com a l’orografia del terreny. Les seves superfícies devien oscil·lar entre els 20 m2 i els 50 m2, malgrat que en els casos de dimensions més grans, es tracta de mesures molt dubtoses, atès que els seus límits són força imprecisos a causa del grau d’arrasament. El tipus d’habitatge més simple es correspondria al de planta quasi quadrangular de dimensions reduïdes (20 m2), i d’una estança única. Ara per ara s’han documentat dues cases d’aquest tipus (sectors 14 i 15), i possiblement una tercera (sector 25), tot i que en aquest darrer cas un dels límits no és prou clar. Aquests tres habitatges es localitzen exclusivament al costat est del carrer, empren el mur de tanca com a paret de fons, i estan disposats contiguament. El poc espai disponible entre el propi carrer i la muralla, 3 m d’amplada, condicionà l’estructura i la planta dels habitatges disposats en aquest estret tram. Les cases 14 i 15 presenten unes dimensions de 4,8 m de llarg per 4 d’amplada. Pel que fa a l’ús de l’espai intern d’aquest tipus d’habitatge, s’han documentat pocs elements d’agençament intern; únicament la casa 14 presentava una llar de foc en posició central, amb una planta circular d’uns 60 cm de diàmetre per 10 cm de profunditat, i una capa refractant de ceràmiques. Un darrer element, però en aquest cas no pas d’agençament, es correspondria a la trobada d’un enterrament ritual d’ovicaprí dins d’un retall de planta circular, en el que semblaria ser l’espai interior del sector 25, el qual ja es trobava excavat d’antuvi.

Trib_05.indd 124

13/12/11 08:25:36

La Torre Roja: un jaciment ibĂ¨ric i medieval (Caldes de Montbui, VallĂ¨s Oriental) 125

Figura 6. Carrer pavimentat amb lloses de la Fase 2 (Sector 13bis)

Trib_05.indd 125

13/12/11 08:25:37

126

A. Fortó, X. Maese

Al costat oest del carrer es documenten un seguit d’habitatges (sectors 23-24, 26, 28-39 i 22) però, malauradament, les construccions de la fase 4 han fet malbé bona part dels seus murs i han impossibilitat que puguem definir les seves plantes. Malgrat això, i gràcies als pocs murs conservats amb prou entitat, es documentarien fins a tres habitatges de planta rectangular, que ocupaven un solar al voltant dels 27 i els 50 m2, dividits, aparentment, en dues estances. En aquests casos no ha restat cap evidència del mur de tancament oest, ja que segurament es va bastir directament sobre la roca. La primera d’aquestes cases es correspondria als sectors 23-24, amb unes dimensions de 4,1 m d’amplada i, com a mínim, 6,5 m de llarg, i una àrea mínima de 27 m2, dividida en dues estances més o menys quadrangulars. En el seu interior es documentaren un petit mur i un enllosat de petites dimensions adossat a aquest primer, possiblement d’alguna reparació posterior al bastiment de la casa. La segona de les cases (sector 28-39), de 6 m d’amplada i, com a mínim, 8 m de llarg, amb una superfície d’uns 50 m2, ja es trobà excavada d’antuvi; és en les campanyes actuals on s’han documentat diferents retalls fets a la roca, que inclouen la rasa de fonamentació del mur meridional. Aquests retalls a la roca semblen dibuixar una distribució en dues estances, atès que la roca es troba retallada de forma molt acurada, i forma un angle recte lligats al mig de la casa. Just en aquesta cantonada es va localitzar una banqueta feta amb 4 filades de blocs de pedra i amb argila, d’1,20 m de llarg per 0,8 m d’ample. L’estança oest devia tenir la roca com a nivell de circulació. Finalment, la tercera de les cases (sector 22) presenta unes dimensions mínimes de 7,8 m de llarg per 4,2 m d’ample (30 m2), malgrat que no s’ha documentat el mur de tancament meridional. A l’igual que els dos casos anteriors, també es constaten dues estances de planta més o menys quadrangular, i com a únic element d’agençament, es localitzà una petita llar de foc de planta força irregular, ubicada a l’extrem est de l’habitatge, a tocar del mur del carrer. Els sectors 11, 34 i 63 presenten unes plantes molt poc definides. Aquests tres habitatges tenen en comú la muralla com a mur de tancament oriental i algun mur perpendicular a aquesta, que permetria dibuixar els seus límits hipotètics. Pel que fa al sector 63, aquest encara es troba en procés d’excavació, i no és possible determinar les seves dimensions i planta, tot i que sembla que devia funcionar amb el sector 64, amb el qual comparteix un mur mitger, on es troba la porta que comunica ambdues estances. Les excavacions dutes a terme fins ara al sector 64, tot i que encara no s’han acabat, permeten dibuixar una casa de planta trapezoïdal d’una única estança, de 7,1 m de llargada i entre 4,2 i 6 d’amplada, i amb unes dimensions de 36 m2. Fins al moment no s’ha documentat cap mena d’agençament de l’espai intern de l’habitatge que permeti determinar-ne la funció. Just al sud del sector 64, es documenta el darrer sector o casa, el sector 40. Possiblement, aquest sector es correspongui a una estança d’un habitatge més gran, que es devia perllongar vers l’oest, atesa la presència d’una porta d’accés en el seu mur oest. En les properes campanyes d’excavació es procedirà a continuar els treballs en aquesta àrea per determinar l’extensió i els límits reals d’aquesta casa. Fins al moment el sector 40 es correspondria a una estança de planta trapezoïdal de 7,2 m per 3,6 d’amplada i unes dimensions de 23 m2. Aquesta fase és la segona pel que fa al nombre de materials recuperats —7.500 fragments i 735 individus en conjunt— (Fig. 17), tot i que a una gran distància de la fase 4. Si bé la datació de l’amortització d’aquesta fase ens situa en un moment de finals

Trib_05.indd 126

13/12/11 08:25:37

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 127

del segle iv aC, hi ha diversos materials que ens podrien situar l’inici d’aquesta fase en la segona meitat del v aC. Ens trobaríem, doncs, a cavall entre l’ibèric antic i l’ibèric ple, de manera que podem distingir entre una subfase 2A o fundacional i una subfase 2B, encara que els contextos que podem atribuir clarament al moment inicial són molt escadussers —poc més de 2.000 fragments i 224 individus. Si comencem per les importacions —4,1% del total en nombre de fragments i 7,9% en nombre mínim d’individus— i més concretament per la vaixella àtica, el context més antic ens el marquen dos fragments de castulo cup i tres de figures roges del tipus Saint Valentin, que ens situarien en la segona meitat del v aC, moment fundacional del poblat com a tal. La ceràmica a mà continua ocupant el primer lloc dins les produccions locals, encara que les peces brunyides estan ja en un clar retrocés, tot plegat amb un repertori formal idèntic al de la fase 1. Entre la ceràmica a torn, l’oxidada és la més nombrosa, per davant de la reduïda o de la pintada, entre la qual destaca la producció amb pintura blanca. Entre les formes trobem sobretot tenalles i plats i bols de vora reentrant, però també algunes gerres i alguna enòcoa. Per a la subfase 2B el volum de material és més important —gairebé 5.000 fragments i 490 individus—. La vaixella àtica del segle iv, amb una trentena d’individus, es compon principalment de les formes Lamboglia 21 i 22, així com d’algun escif; tenim també vaixella de figures roges, entre la qual destaca un escif, o tres vores de crater de campana. Entre les importacions tenim també present l’àmfora púnico-ebusitana PE-12, encara que amb un paper molt testimonial. Quant a les produccions ibèriques —95,9% en nombre de fragments i 92,1% en nombre mínim d’individus—, ara ja sí, la ceràmica a mà experimenta un retrocés important, mentre que el repertori es restringeix al propi de la cuina, i la ceràmica brunyida pràcticament desapareix, alhora que les decoracions de cordons i pentinats es fan menys freqüents. La ceràmica a torn, molt especialment l’oxidada, experimenta un fort impuls, se’n diversifiquen les formes i és ara quan es fan molt freqüents els bicònics, sobretot en ceràmica reduïda. De contextos similars a ambdues subfases se n’han documentat, dins la Laietània, a la fase de l’ibèric ple del nucli ibèric de Montjuïc (Asensio et al., 2009), a les fases 1B i 2 de Ca n’Oliver (Asensio et al., 2001), a la fase 1 de Burriac (Zamora, 2007), a la fase 1 de Puig Castellar (Ferrer, Rigo, 2003), a la Cadira del Bisbe (Coll et al., 2004), o als horitzons E i F del Turó del Montgròs (López, Riera, 2004), poblat que, recordem-ho, no es troba a la Laietània. A banda de la ceràmica hem de destacar també diversos fragments d’escòria i dos possibles culot10 de forn. Fase 3 (finals del iv – finals del iii aC / inicis del ii aC) En un moment indeterminat de finals del segle iv aC la fisonomia del poblat pateix una transformació important, sobretot pel que fa a la trama urbana, que es replanteja totalment (Fig. 5). Sens dubte aquesta fase és, juntament amb la 1, la més desconeguda ja que es presenta molt discontínua a causa de les construccions posteriors de la fase 4, que la destrueixen considerablement i no ens permet veure amb claredat tots els canvis produïts. 10. Massa de ferro i escòria que es diposita al fons del forn.

Trib_05.indd 127

13/12/11 08:25:37

128

A. Fortó, X. Maese

Així, es manté la muralla però el carrer s’amortitza i aquest espai públic és ocupat per noves construccions i cases, que dibuixarien, suposadament, uns habitatges més complexos. Aquest període sembla perllongar-se fins a finals del segle iii o inicis del segle ii aC, moment en què el poblat s’abandona totalment, segurament en el context de la segona Guerra Púnica o bé amb les campanyes de Cató. L’amortització de la xarxa viària la determina la construcció, en sentit longitudinal, d’un mur d’uns 21 m que devia vertebrar les noves construccions fetes en aquest moment, malgrat que malauradament no en queden prou testimonis, a excepció d’un parell d’elements localitzats al seu extrem sud. Aquest mur en el seu extrem nord, amortitza l’espai obert de la fase 2, encara que no queda prou clar si els espais resultants esdevindrien nous hàbitats o si senzillament continua mantenint la mateixa funció. Com dèiem abans, en l’extrem meridional d’aquest mur, on sembla que devia finalitzar, es documenten un parell d’estances molt petites (sector 5), tot i que no queda prou clar si podrien pertànyer a una mateixa casa. El que és prou evident és que aquestes construccions també amortitzen el carrer ibèric de la fase 2, tot escapçant-lo. L’estança nord empra el mur suara esmentat com a paret est i devia quedar delimitada per un altre mur paral·lel que devia funcionar com a mur mitger amb l’estança oest. Aquesta primera estança de planta quasi quadrangular i de 2,2 m de llarg per 2 m d’amplada, presentava una superfície de 4,6 m2 i els seus nivells de circulació es trobaven quasi a nivell de la roca, raó per la qual es conserva molt poca potència estratigràfica. Al mig d’aquest menut àmbit es documenta una petita llar de foc de molt poca entitat, que permetria atribuir una funció domèstica i d’hàbitat a aquest recinte. Respecte a la segona estança, malgrat les reduïdes dimensions de les restes conservades, és la que ha permès documentar més elements. Només es conserva l’angle de dos murs de 2 i 3,5 m, respectivament, que donaria una superfície d’uns 6,8 m2, però es constata la presència d’un enllosat de pedres que devia funcionar com a paviment d’un habitatge, i que es tracta de l’únic cas conegut al jaciment per a totes les fases (Fig. 7). En l’extrem nord d’aquest enllosat, just a tocar del mur nord de l’estança, en un espai sense presència de lloses, es documenta un enterrament infantil (Fig. 7), l’únic per a tot el període de l’ibèric ple,11 encara que aquest és un fet relativament freqüent en altres poblats laietans en aquest període, com a la Penya del Moro i al Turó de Ca n’Oliver (Belarte, 1997). Es tracta d’un nen d’entre 7 i 9 mesos de vida fetal, enterrat en decúbit lateral i posició fetal, reposant sobre el costat esquerre, i d’esquenes a un dels murs de l’habitacle que el tanca (Subirà, Ruiz, 2005). A la meitat meridional del jaciment es documenten nous sectors corresponents a aquesta fase, tot i que la seva estratigrafia és molt minsa. Un d’aquests seria el sector 34, que ja devia funcionar durant la fase 2. Fent un esforç d’abstracció i establint equivalències entre estrats, sembla que es defineix un àmbit de planta rectangular, el sector 34, l’accés al qual es devia trobar a l’angle nord-oest, i es documenta un nivell de paviment amb una llar de foc associada a aquest, de planta quadrada de 40 cm de costat i de factura molt simple. Aquests agençaments, en aquest cas, semblen adscriure’s a la fase 3 del poblat. Finalment, els sectors 63 i 64, que durant la fase anterior constituïen dos àmbits diferents, malgrat que connectats entre si, sembla que en aquest moment pateixen una 11. La resta d’enterraments infantils fins ara documentats a la Torre Roja, amb un total de 6, s’associen a la darrera fase d’ocupació del poblat (fase 4).

Trib_05.indd 128

13/12/11 08:25:37

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 129

transformació en la seva configuració. La construcció d’un nou mur perpendicular a la vessant enmig del sector 64, compartimentarà en dues estances aquesta casa. L’espai resultant d’aquesta modificació dibuixarà un petit espai rectangular (nord), a tall de corredor (10 m2) però de funció desconeguda, i una gran estança de 27 m2 (sud). En aquesta darrera habitació es documenta una llar de foc, la qual encara es troba en procés d’excavació. Pel que fa al sector 63, els escassos elements delimitadors en el seu costat nord i oest, no permeten determinar amb exactitud la seva planta. Malgrat això, es constata la presència d’un enterrament ritual, aparentment d’ovicaprí, encara en estudi i que sembla que es devia localitzar en una posició central del sector 63. Durant les properes campanyes es procedirà a exhaurir tot el sector meridional del jaciment, tasques que, en bona mesura, permetran documentar noves evidències constructives d’aquesta fase. Si pel que fa a restes estructurals era la fase més pobra, amb els materials passa exactament el mateix —3.770 fragments i 260 individus— (Fig. 18). Entre les importacions —3,6% del total de ceràmiques per a la fase en nombre de fragments i 8,1% en nombre mínim d’individus—, i especialment entre la vaixella de vernís negre, ens trobem amb una diversificació de produccions. En primer lloc tenim la producció àtica —14 fragments i 7 individus—, on les formes 21 i 22 continuen sent majoritàries, seguida molt de prop de les diverses produccions dels tallers occidentals —17 i 6— amb les formes 25 i 27b, i ja a més distància per la campaniana A —7 i 3—, amb la 27ab. Entre les àmfores d’importació destaquen les de procedència púnica i púnica ebusitana, per davant de les grecoitàliques.

Figura 7. Enllosat de pedres amb enterrament perinatal d’una estança de la Fase 3

Trib_05.indd 129

13/12/11 08:25:38

130

A. Fortó, X. Maese

La ceràmica local —96,4% en nombre de fragments i 91,9% en nombre mínim d’individus— continua la tònica encetada en la subfase anterior, amb una preponderància clara de la ceràmica oxidant per davant de la ceràmica a mà i la reduïda, i amb uns repertoris molt similars. Altres contextos ceràmics laietans dins d’aquest mateix horitzó cronològic els tenim a les fases 3A i 3B de Ca n’Oliver (Asensio et al., 2001), al nucli ibèric de Montjuïc (Asensio et al., 2009), a la fase 1 de Burriac (Zamora, 2007), a la fase 2 de Puig Castellar (Ferrer, Rigo, 2003), a la Cadira del Bisbe (Coll et al., 2004) i a les fases G i H del poblat ausetà del Turó del Montgròs (el Brull, Osona) (López, Riera, 2004). Fase 4 (inicis de l’i aC – finals de l’i aC) Novament ens trobem ara amb una remodelació de l’assentament que, en aquest cas, va significar la seva transformació més espectacular (Fig. 8). Com acabem de comentar, l’estat d’arrasament de la fase immediatament anterior només s’explica precisament per l’abast de les reformes que es van dur a terme en aquest moment. A diferència del que havíem pogut veure en les fases anteriors, on tot apunta a una ocupació sense solució de continuïtat, entre les fases 3 i 4 es documenta un buit temporal força important. Si dèiem que o bé la Segona Guerra Púnica a finals del iii aC, o bé l’actuació catoniana ja a inicis del segle ii aC, havien representat la fi de la fase anterior, el cert és que l’assentament no es va reocupar fins als inicis del segle i aC, i de fet, a partir dels materials, sembla que fins i tot fins a les darreries del primer quart o els inicis del següent. De ben segur que aquest lapse de temps, així com les noves necessitats o, per què no, les noves modes, i una nova concepció de l’hàbitat i l’urbanisme, o, fins i tot, la nova conjuntura política devien contribuir força a aquesta remodelació espectacular de l’indret. La nova ocupació va cercar en primer terme obtenir una superfície plana prou àmplia, fet que afectà tot l’espai —o com a mínim aquell sobre el qual fins ara hem intervingut— que va consistir en l’arrasament de les estructures que ocupaven la zona més alta, si bé és cert que alguns dels murs de les fases prèvies van ser reutilitzats. D’altra banda es va dur a terme un terraplenament general de la part que s’orienta al vessant, de tal forma que es va aconseguir eliminar el perfil en forma de terrassa que fins a la fase anterior devia presentar el poblat. D’aquesta manera es va obtenir una superfície plana prou àmplia que permetia bastir uns nous edificis que tipològicament diferiran molt dels que hem vist fins ara. En efecte, aquestes noves unitats habitacionals resulten molt més complexes (Fig. 8), amb un nombre important de cambres i, de manera general, amb la presència d’un pati o espai obert a manera de distribuïdor que acostuma a situar-se en posició central. Podem distingir com a mínim fins a 3 o 4 habitatges, en els quals les activitats domèstiques es combinaven amb activitats d’emmagatzematge i/o transformació, en alguns casos a una escala que sembla depassar la producció domèstica. Cal dir, però, que aquests espais d’orientació productiva i magatzem van ser amortitzats, majoritàriament, cap al tercer quart de la centúria, un fet que apunta a un declivi o, potser fins i tot, una crisi a partir d’aquest moment i que clouria amb l’abandonament definitiu durant les darreres dècades del segle.

Trib_05.indd 130

13/12/11 08:25:38

La Torre Roja: un jaciment ibĂ¨ric i medieval (Caldes de Montbui, VallĂ¨s Oriental) 131

Figura 8. Planta general del jaciment de la Torre Roja durant la Fase 4, amb les quatre unitats habitacionals (UH) fins ara documentades

Trib_05.indd 131

13/12/11 08:25:38

132

A. Fortó, X. Maese

A banda de les dimensions, el sistema constructiu també presenta alguna novetat. Si bé els murs conserven l’amplada general de 45 cm i una alçària conservada entre 35 i 45 cm, en aquest cas les pedres de la primera filada estan disposades en vertical. Alhora, els enderrocs van aportar un volum considerable de tegulae i imbrice, la qual cosa també és un canvi en el sistema de teulades. És interessant observar que tot apunta que l’assentament havia perdut el seu caràcter fortificat, ja que si bé l’antiga muralla va ser reutilitzada en algun tram, en altres la seva amortització era evident. Per aquest moment, tenim constància fefaent que el jaciment podia estar ocupant la totalitat del puig, ja que hem documentat estructures corresponents a aquesta fase als dos sondeigs que hem fet, un al capdamunt del turó i l’altre més cap a l’interior. A partir d’aquestes dades podem fer un càlcul hipotètic de la superfície ocupada, que oscil·laria a l’entorn de 2 ha, encara que tenint en compte les característiques del turó, el relleu i l’orografia, creiem factible que l’ocupació abastés la seva totalitat, amb una àrea propera a les 4,2 ha (Fig. 1). Pel que fa a la periodització podem destriar dues subfases, 4A i 4B, amb una cesura entre ambdues dins el tercer quart de la centúria. Aquesta divisió resulta visible en els conjunts ceràmics recuperats, però sobretot en algunes reformes que es produeixen en la segona subfase i que semblen apuntar a un declivi progressiu de l’assentament. UH-1 Es tracta de l’habitatge situat més al nord, just on queda l’actual entrada al jaciment, amb una superfície de 219 m2 (Fig. 8). A la fase 4A, podem concloure que, com a mínim, disposava de 6 habitacions estructurades al voltant d’un pati, encara que sembla força probable que formés una única unitat conjuntament amb la UH-2 (vide infra). Dissortadament, una part de les habitacions i gairebé la totalitat del pati van ser excavats o parcialment excavats durant la dècada dels seixanta, sense que hi hagi cap informe o memòria de la intervenció, de manera que no tenim dades suficients per tractar d’esbrinar la funció d’aquests espais. El pati era fàcilment identificable per la seva irregularitat —en comparació amb la resta de cambres— i per la presència d’una canalització que desaiguava al vessant, fet coincident amb la resta de patis que es documenten. Una segona canalització parteix del sector 8 i creua el sector 20, per sota de la hipotètica cota del paviment, fins a desaiguar també al vessant. Es tracta de l’únic cas, juntament amb el sector 10 de la UH-4, que disposa d’un agençament d’aquest tipus, fet que ens permet deduir, d’una banda, que l’espai estava totalment o parcialment a cel obert i, de l’altra, que estava destinat a algun tipus d’activitat que requeria aquestes condicions. Tot i que una gran part va ser també excavada d’antuvi, vam poder documentar tot un seguit d’escòries de ferro de grans dimensions, així com un culot i restes de paret de forn en l’amortització de la subfase 4A. Creiem, doncs, molt possible que l’habitació acollís activitats metal·lúrgiques, fet que explicaria la necessitat d’estar descoberta o, fins i tot, que estigués parcialment excavada al terra per tal de facilitar l’activitat. El gran nombre i tipus d’escòries apunten, a priori, que es tracta concretament de tasques de reducció del mineral, un fet que, d’entrada, no sembla gaire habitual que es documenti en un context d’hàbitat. El sector 12 és l’únic que disposa d’una llar de foc, sota la qual es documentaren tres enterraments perinatals successius (vide infra), un tret que també es repeteix al sector 1, on en trobem dues. Aquest darrer sector presenta unes dimensions significativament

Trib_05.indd 132

13/12/11 08:25:38

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 133

superiors a la resta. No podem proposar una funció amb claredat, i podria tractar-se des d’una sala destinada a reunions, a un magatzem —més si tenim en compte les necessitats d’estoc de carbó, mineral i producte obtingut que requereix l’activitat metal·lúrgica—, o, per què no, una quadra. Aquesta dificultat interpretativa torna a aparèixer en l’anàlisi dels sectors 9 i 26, l’excavació dels quals no aporta cap dada significativa. Durant el tercer quart de l’i aC, el conjunt va patir una remodelació important que, sobretot, sembla que afectà els espais relacionats amb la producció. El taller metal·lúrgic va ser amortitzat, i el sector 1 va ser subdividit en dues habitacions de característiques similars. Curiosament la que quedava més a l’est va patir una reculada del mur que tancava per aquest mateix cantó, la qual cosa pot indicar un enderrocament parcial del recinte per aquesta banda. UH-2 És l’habitatge que desconeixem més (Fig. 8), ja que gairebé tot va ser excavat en les campanyes de la dècada dels seixanta i dels vuitanta del segle xx. Consta de 3 habitacions clarament delimitades, encara que per la banda sud-est n’hi podria haver hagut alguna altra que posteriorment hauria quedat totalment arrasada, i presenta una superfície d’uns 140 m2. Vam poder excavar el sector 4, el més occidental, que presentava com a particularitat una fossa de 70 cm de diàmetre i 40 cm de fondària, ubicada aproximadament al mig, i de la qual desconeixem la funció. A l’extrem est del mur meridional s’intueix una interrupció que podria correspondre a una zona de pas, fet que faria possible que donés accés a una altra cambra que ha desaparegut per complet —en tota aquesta zona la roca aflora molt superficialment i sembla que les tasques de conreu han arrasat per complert les estructures. És possible que hi hagués una altra zona de trànsit al mur occidental, atès que just en aquest punt, però fora ja del sector, es va documentar una petita fossa amb restes faunístiques corresponents a tres porcs, un ovicàprid i un conill. Sembla que podria tractar-se de les restes d’algun ritual propiciatori, potser semblant al cas dels enterraments d’ovicaprins o de perinatals humans, ubicat davant de l’entrada. Com ja hem comentat abans no es pot descartar que en realitat la UH-2 formés part d’una mateixa unitat conjuntament amb la UH-1. Si aquest fos el cas podríem interpretar que el bloc més septentrional, UH-1, podria estar destinat a magatzem i tasques artesanes relacionades amb el ferro, mentre que la més meridional, UH-2, podria ser la part més residencial, si atenem al fet que les estances semblen tenir unes dimensions menors i queden més allunyades de l’àrea de producció metal·lúrgica. UH-3 Es tracta de la unitat de major superfície (Fig. 8), amb uns 250–260 m2, encara que els seus murs, com també succeeix amb la seva veïna UH-4, presenten grans discontinuïtats i un estat d’arrasament que fan difícil, no ja atribuir-hi una funció, sinó fins i tot identificar-la. La major part de recintes conservats s’alineen al llarg del vessant, mentre que aquells que se situaven més a l’oest resten parcialment o totalment destruïts, ja que la roca aflora a escassos centímetres de la superfície. Amb tot, podem distingir fins a 7 habitacions i un espai obert que ocupa una posició excèntrica, fins al punt que el mur que el tanca pel sud limitaria ja amb la UH-4. En aquest cas podem distingir una habitació clarament dedicada a l’emmagatzematge (sector 11), com ho indiquen quatre dolis (Fig. 9), un dels quals amb un grafit en ibèric. Molt proper a

Trib_05.indd 133

13/12/11 08:25:38

134

A. Fortó, X. Maese

aquest espai, tenim el sector 6, on es documentà la part inferior d’un molí rotatori de grans dimensions encaixat al terra. Veient que aquest espai presenta una planta relativament irregular i que no s’aprecia que tanqui pel nord, encara que això pot ser degut a un arrasament posterior, podria ser que aquest espai hagués estat també descobert —l’absència d’una canalització s’explicaria, potser, per la proximitat al vessant—; la hipòtesi no sembla improbable si tenim en compte que es proposa que les activitats de mòlta acostumen a fer-se en espais oberts, o directament a l’exterior de l’habitatge. Pel que fa a la resta de recintes les seves funcions resulten indesxifrables, bé perquè han estat excavats d’antic, bé per l’estat d’arrasament que presenten —val a dir que és la zona més afectada per la necròpolis medieval. Pel que fa al pati la seva interpretació és complicada, a causa del conjunt d’estructures de diferent cronologia que s’acumulen en molt poc espai i amb molt poca estratigrafia associada amb claredat. En tot cas sí que podem atribuir amb claredat a aquesta fase dues estructures quadrades força massisses a l’extrem nord-occidental, al costat de les quals es van documentar les restes d’una estructura de combustió, consistent en una clapa de terra termoalterada de gruix considerable; potser es tractava de la base d’algun forn, però en tot cas restava en un estat molt precari de conservació. A la banda oposada d’aquesta estructura, però també al pati, vam documentar una altra estructura consistent en un forat de planta rectangular i delimitat per pedres, de 0,75 per 0,60 m de costat, i uns 35 cm de fondària. Tot i que desconeixem quin era l’ús d’aquest conjunt d’estructures, ens sembla molt probable que tinguessin un ús conjunt atès la seva proximitat i el fet que s’agrupen totes en una banda del pati. Així, seria aquest l’únic exemple dels que hem documentat, en què el pati estaria també destinat a desenvolupar algun tipus d’activitat. En aquest sentit és també indicatiu el fet que la canalització (Fig. 9) que es documenta aquí és la més complexa, ja que descriu un traçat en L —primer en sentit nord-sud i després ja en perpendicular al vessant—, tot vorejant aquesta possible àrea de treball on es concentren les estructures.

Figura 9. Canalització d’aigua localitzada en el sector 43 (esquerra), i magatzem de dolis del sector 11 (dreta)

Trib_05.indd 134

13/12/11 08:25:39

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 135

UH-4 El darrer habitatge té la mateixa problemàtica que l’anterior, tal com ja hem explicat, encara que la seva superfície és inferior, d’uns 180 m2 (Fig. 8). Les habitacions conservades s’arrengleren, principalment seguint el vessant, i presenten un estat d’arrasament molt elevat per la banda oest. Com en la resta de casos ens trobem amb algun recinte ja excavat d’antic, encara que en aquest cas majoritàriament estaven encara intactes, òbviament sense tenir en compte l’arrasament provocat pel conreu o per fases posteriors. A diferència de les altres, però, aquesta unitat habitacional està encara en procés d’excavació, de manera que la lectura resulta més parcial, si és possible. Novament sembla que ens trobem amb un espai obert, ubicat en una posició més o menys central però que no té cap canalització. Una explicació d’això podria venir donada pel fet que en aquest punt la roca aflora molt superficialment, per la qual cosa no hi ha un gruix de sediment important, de tal manera que l’acumulació d’aigua devia ser menor. D’altra banda, aquest espai, de forma aproximadament rectangular, es distribueix en paral·lel al vessant, i és també probable que les funcions que hi estaven destinades tampoc no requerissin una evacuació efectiva de l’aigua. En cap cas l’explicació es pot prendre com a concloent. Pel que fa a les habitacions, de les quals fins ara en podem distingir fins a set, destaca especialment el sector 10, en curs d’excavació, on es documenta un espai artesà que també es relaciona amb l’activitat metal·lúrgica (Fig. 10). Dissortadament una fossa d’època posterior ha malmès bona part de l’estratigrafia i les estructures que hi podia haver, però hem pogut documentar una pavimentació amb taques rubefactades, on es distingeix un petit canaló excavat, amb una trajectòria inclinada que va a parar a una estructura més oberta que, creiem, devia ser un forn —és just la part afectada per la fossa més moderna i que, per tant, no hem pogut identificar en la seva totalitat. La part final d’aquesta canal, que interpretem com l’espai per a la tovera, estava força termoalterada, amb restes escorificades que pràcticament arribaven a envoltar el conducte. Al costat d’aquest suposat forn, hi havia una llosa plana que podria haver servit de suport per a l’enclusa. Una disposició similar la podem veure al jaciment del Serrat dels Tres Hereus (Casserres, Berguedà) i amb una cronologia molt similar, encara que en aquest cas no es documenta la tovera, però sí l’estructura del forn (Morell, 2006). A banda d’aquestes unitats habitacionals, hem fet tres sondeigs que ens han permès documentar aquesta fase d’ocupació, encara que no podem identificar amb exactitud el tipus d’estructures en tots els casos. D’una banda, a l’oest de la UH-3 vam documentar un parell de fosses de planta circular i secció cilíndrica, amb el fons pla, que podrien correspondre a dues sitges (Fig. 10), malgrat que la seva capacitat era reduïda. El seu farciment estava conformat gairebé exclusivament per pedres de mida gran i mitjana, algunes de les quals mitjanament desbastades; sense que ho puguem afirmar amb rotunditat, sembla que es podria tractar del resultat de les tasques d’arrasament d’estructures corresponents a la fase 3, en el moment de reurbanitzar el poblat en aquesta fase del segle i aC. Els pocs materials recuperats constitueixen una barreja entre els propis de les fases 2 i 3 i també els de la 4. El segon sondeig es va fer al capdamunt del turó, en un replà situat al vessant de ponent i a uns 140 m de distància de la resta d’estructures, en una zona farcida de forats de furtiu. Aprofitant un d’aquests forats vam plantejar un sondeig de 2 x 2,2 m, que ens ha permès documentar un parell de murs amb un paviment i una llar de foc associats, corresponents a aquesta mateixa fase. L’estratigrafia va ser esgotada fins arribar al subs-

Trib_05.indd 135

13/12/11 08:25:39

136

A. Fortó, X. Maese

Figura 10. Forn metal·lúrgic amb tovera localitzat al sector 10 (esquerra) i dues sitges d’escassa profunditat (dreta), associats a la Fase 4

trat geològic sense que es documentés cap estrat corresponent a fases anteriors; amb tot, no podem descartar que n’hi hagués hagut i que en el procés d’urbanització del segle I aC s’haguessin arrasat, tal com hem pogut veure a les zones 1 i 2. El darrer sondeig, de 2,9 x 1,8 m, es va fer durant la campanya d’enguany, uns 50 m més a l’oest de les sitges, en un espai planer i molt emboscat. A diferència de l’anterior, no vam localitzar cap mur, però en canvi, sí que vam documentar un possible nivell d’ús on hi havia un alvèol per a un doli, del qual vam recuperar alguns fragments —un dels quals de la tapa. Sembla, doncs, que podríem ser a l’interior d’una habitació o en un espai d’emmagatzematge. Quant als materials característics d’aquesta fase (Fig. 18), el gruix el continua component la ceràmica indígena —84,5% del total de la ceràmica de la fase en nombre de fragments i 79,8% en nombre mínim d’individus— que, això sí, presenta un repertori formal molt més extens que a les fases anteriors —hi ha un creixement molt important de diversos tipus de tenalles, gerres, ungüentaris i ampolles, que molt freqüentment presenten la vora exvasada i el llavi pla, alhora que es fa freqüent el càlat— i, fins i tot, una major diversitat de produccions. Pel que fa a aquest darrer aspecte tenim en primer lloc les ceràmiques oxidades, seguides per les reduïdes i ja a més distància per les produccions a mà, la ceràmica oxidada pintada12 i les produccions que són novetat de la fase, com ara les grolleres fetes amb torn lent, les ceràmiques d’engalba blanca i les imitacions de parets fines i de vaixella de vernís negre —principalment les formes Lamboglia 1, 2 i, més estranyament, 5, fetes gairebé exclusivament en cocció reductora. Aquesta major 12. Es tracta d’un grup molt mal representat i que, creiem, té molt a veure amb les propietats del sòl i l’afectació a la conservació de la pintura, de manera que aquest grup, segurament, hauria de ser més nombrós. Aquest mateix factor és molt probable que també afecti la representació del grup d’engalba blanca.

Trib_05.indd 136

13/12/11 08:25:39

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 137

diversitat de produccions és també visible en el cas de les importacions, que assoleixen la major representació dins el conjunt per a totes les fases —15,5% en nombre de fragments i 20,2% en nombre mínim d’individus. En primer lloc hi ha els vernissos itàlics, on tenim la campaniana A tardana, amb una representació força testimonial, la campaniana del grup de la B i la producció de Cales, que és la més representada —destaquen les formes Lamboglia 5 i 1, i ja en menor mesura les formes 2 i 3. Dins de l’àmbit de la ceràmica de cuina i taula tenim alguns vasets de parets fines, així com plats tapadora i cassoles itàlics i algun altre element d’origen púnic o ebusità —tapadora, gerra. Entre les àmfores el primer lloc l’ocupen les produccions itàliques de Dressel 1, principalment 1B i 1C, encara que també tenim exemplars ebusitans i sobretot nord-africans, com les tripolitanes antigues o les Mañá C2. En definitiva es tracta d’uns contextos molt similars als de la tercera fase de Burriac (Zamora, 2007), o la fase 4B del turó de Ca n’Oliver (Asensio et al., 2001). En el moment d’amortització definitiva del període, subfase 4B, ens trobem també amb algunes sigil·lades itàliques i amb produccions amfòriques locals seguint ja els paràmetres romans —imitacions de Dressel 1, Dressel 2-4 i Pascual 1. L’únic cas de poblat laietà on es proposa una datació final similar, encara que lleugerament anterior —40/30 aC—, és la Cadira del Bisbe, tot i que tal com afirmen els autors de la recerca resulta difícil caracteritzar l’ocupació i les estructures d’aquest moment (Coll et al., 2004). Sí que trobem contextos molt similars en assentaments que han estat caracteritzats ja com a romans o, en el millor dels casos, iberoromans, com per exemple el Camp de les Lloses (Tona, Osona) (Duran et al., 2004) —l’edifici C té uns materials que remeten a una cronologia inicial de 40/30 aC—, la fase 2 d’Aesso (Payà, 1994) o Iesso (Pera, 1997; 2003). A banda de la ceràmica destaca entre el material el conjunt d’elements metàl·lics, principalment en ferro, que apareix en aquesta fase. Hi ha, per exemple, un conjunt important de claus, així com 3 claus de porta, alguns glandae de plom, dues fíbules de bronze, o algunes eines de ferro com un tascó, un ganivet o un possible fragment de falç. Els elements numismàtics (Fig. 11) tenen també un paper destacat al registre arqueològic, un fet que, paradoxalment, ha provocat una espoliació continuada del jaciment. A la notícia que donava a mitjan segle xix V. Balaguer, hem d’afegir els forats de furtiu que són visibles arreu, o les comunicacions orals de diversos veïns de Caldes i de Sentmenat que coneixen alguns espoliadors. Malgrat aquesta contrarietat, el conjunt de monedes que es conserva al Museu Thermalia provinent de les diferents excavacions fetes a la Torre Roja es compon de 41 individus, entre els quals trobem exemplars de les seques de Baitolo, Ilerda, Ilturo, Kesse, Eusti, Lauro, Coggostaleton, Bolskan, Ebussus, Arse, Lakine, Iltirkesken o Untikesken (Martí, 2009). Apareix també algun element en os, com un punxó —n’hi ha un de semblant, però decorat, de campanyes anteriors al museu—, o altres elements relacionats amb el tèxtil com 10 pondus i 6 fusaioles. Per últim, no podem deixar d’esmentar un conjunt reduït de documents epigràfics, inscrits sobre ceràmica, generalment en la part externa de la base tret d’un exemple sobre un dels dolis de la UH-3. Durant les successives campanyes hem documentat fins a sis enterraments perinatals associats a aquesta fase, cinc dels quals han estat objecte d’un estudi antropològic13 diar.

Trib_05.indd 137

13. El sisè cas, EP 211, va ser documentat durant la darrera campanya de 2010 i encara està per estu-

13/12/11 08:25:39

138

A. Fortó, X. Maese

Figura 11. A dalt, semi d’Ebusus (91-27aC). A sota, unitat d’Ilturo (posterior 90 aC) (Subirà, Ruiz, 2005; Subirà, Ruiz, 2009). Dos dels enterraments van ser localitzats al sector 2 de la UH-1. El primer, EP 16, presentava un mal estat de conservació, fet que només ha permès atribuir una edat entre 7 i 9 mesos de vida fetal. El segon, EP 54, estava en posició fetal sobre el seu costat esquerre i orientat SO-NE; el seu estat de conservació era força bo i ha permès determinar que era de sexe femení i que tenia entre 7 i 9 mesos de vida fetal. Els altres tres enterraments van ser localitzats, com hem vist, al sector 12 del mateix habitatge. Dos d’ells, EP 140 i EP 141, es van trobar dins una mateixa fossa, just immediatament a sota de la llar de foc. En un primer moment semblaria un enterrament doble, però per la posició dels individus i atès que l’estudi antropològic revela que en el moment de dipositar el segon nen, les restes del primer ja havien iniciat la seva descomposició, sembla, més aviat, que es tracta d’unes deposicions successives. El primer dels nens, ubicat al fons de la fossa, presenta una direcció O-E i està dipositat en decúbit supí, tot i que les seves restes estarien remogudes a causa del segon enterrament, que presenta una orientació E-O, i està dipositat en decúbit pron. L’edat de tots dos nens, de sexe masculí, s’estimaria al voltant de les 38-40 setmanes de gestació.

Trib_05.indd 138

13/12/11 08:25:40

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 139

Tot just a l’est d’aquests dos primers enterraments, es localitza un tercer individu (EP 147), enterrat en decúbit lateral dret, en direcció oest-est i mirant cap al sud. A l’igual que els dos anteriors també es tractaria d’un nen, amb una edat compresa entre les 38-40 setmanes de gestació. En cap dels cinc casos no s’han detectat trets epigenètics, fet que no permet establir una relació de parentiu. Cap dels nens mostra indicis de la possible causa de la mort. No voldríem acabar sense comentar alguns aspectes referents a l’activitat metal· lúrgica i a la tipologia dels habitatges. Pel que fa al primer tema, són escassos els exemples de tallers de ferrer o dedicats a la reducció documentats a l’interior del poblat. Els exemples de ferreria amb unes similituds més clares amb el nostre cas, tenen també una cronologia molt tardana,14 a les darreries del segle ii aC o ja dins l’i aC, com el ja citat del Serrat dels Tres Hereus o el Camp de les Lloses (Tona). En aquest darrer cas s’ha identificat un espai com a taller polivalent on es devien fer activitats d’obtenció de ferro i manufactura d’objectes d’aquest material i de bronze (Duran et al., 2004). En certa manera hi hauria una similitud amb el nostre cas, en el sentit que en un mateix indret s’hi duien a terme les tasques d’obtenció de ferro i manufactura d’estris, encara que a la Torre Roja aquestes dues activitats estaven segregades en àrees diferenciades i en mans diferents. En referència al tipus d’habitatge de grans dimensions amb diverses habitacions estructurades entorn d’un pati, és problemàtic establir-ne la filiació. És cert que a partir de mitjan segle ii aC, i sobretot ja durant la darrera centúria abans del canvi d’era, aquest model es fa freqüent al nord-est peninsular sobretot en àmbits rurals. Amb tot, la filiació itàlica del model a partir d’aquest fet ens sembla una conclusió presa amb una certa lleugeresa, com ja hem expressat amb anterioritat (Fortó et al., en premsa). El model en si és conegut ja des de l’ibèric ple al nord-est, sobretot a partir del iii aC, amb exemples tant en l’àmbit rural —cas del Fondo del Roig (Cunit, Baix Penedès) (Morer et al., 1998) —, com en l’àmbit urbà —cas del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà), del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre) o de les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès), amb exemples que poden arribar als 360 m2 de superfície (Sanmartí, Santacana, 2005). En l’àmbit protohistòric del Mediterrani occidental el model és fins i tot més primerenc i es pot rastrejar ja des del segle v aC al País Valencià, com a l’Oral (Alacant), i a Andalusia, com Puente Tablas (Jaén), o més al nord al Llenguadoc, com els casos de Le Cayla (Mailhac) o Lattara (Lattes) (Py, 2004). Fase 5 (viii dC – x / xii dC) Després de l’abandonament del poblat a les darreries del i aC, sembla que el lloc resta desocupat durant un lapse d’uns vuit o nou segles. És precisament en aquest moment, entre els segles viii i x, quan tornem a tenir evidències d’un establiment humà (Fig. 12). En les campanyes fetes en el període 1984-1992 (vide supra) ja es van loca14. Un exemple més antic seria el de la Cadira del Bisbe, on una estructura identificada com a forn a l’interior d’un habitatge té una cronologia de l’ibèric ple (Coll et al., 2004). Tampoc no volem deixar d’esmentar el conegut cas de les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès), tot i que en aquest cas cal parlar d’un centre especialitzat aïllat, dedicat a l’obtenció de ferro i la producció d’excedents agraris (Morer et al., 1998).

Trib_05.indd 139

13/12/11 08:25:40

140

A. Fortó, X. Maese

litzar 8 enterraments, que aviat es van relacionar amb una ocupació medieval que es va posar en relació amb la torre que dóna nom al jaciment i, fins i tot, amb l’església de Sant Miquel de l’Arn, situada al peu del turó; per les similituds amb jaciments com l’Esquerda (Roda de Ter), proposaven datar aquesta necròpolis entre els segles xi-xii (Monleón, Saula, 1992). Gràcies a les noves intervencions hem pogut completar aquesta informació i, a banda de documentar 4 tombes més, hem documentat també restes que podem atribuir a un hàbitat, així com un petit conjunt de materials que, conjuntament amb una datació de carboni 14, feta sobre un dels individus exhumats, ens permeten precisar una mica més la cronologia. En total, comptant les intervencions del període 1984-1992 i les actuals, s’han documentat i excavat 12 tombes15 —no hi ha constància que se’n documentés cap durant les campanyes d’en Llogari Sala. Totes elles presentaven com a trets generals una orientació oest-est, amb l’inhumat dipositat en decúbit supí i amb els braços estirats o bé creuats sobre el cos (Fig. 13). Les tombes estan excavades a l’estratigrafia d’època ibèrica o bé directament al substrat geològic, en algun cas aprofitant alguna clivella, i presentaven una coberta de lloses. Es tracta, doncs, d’un tipus d’enterrament a bastament documentat

Figura 12. Planta general del jaciment de la Torre Roja durant la Fase 5

15. Malauradament no hem pogut recuperar totes les planimetries de les excavacions antigues, d’aquí que només puguem representar set tombes amb individus, i el retall de dues més.

Trib_05.indd 140

13/12/11 08:25:40

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 141

arreu de la península i amb unes cronologies que van des del segle v fins al xii-xiii16. El conjunt sembla esgotat, si tenim en compte que l’àrea que hi és propera ha estat excavada, fet que, a priori, sembla indicar una comunitat de petites dimensions i que devia ocupar l’indret durant un període no gaire llarg, d’unes poques generacions. L’estudi antropològic, fet sobre els quatre individus excavats d’ençà del 2004 (Subirà, Ruiz, 2005; 2009), ha permès tenir un coneixement més acurat sobre les característiques demogràfiques d’aquesta comunitat a causa del seu bon estat de conservació, malgrat que atesa la seva escassa representativitat, no podem extrapolar-les amb certesa al conjunt de la necròpolis, ni a altres necròpolis de l’època. Es tracta de tres individus adults, tots ells masculins i un quart individu d’edat infantil i de sexe femení. En el cas dels individus adults, les seves edats se situen entre 20-23 (TB 21), 25-30 (TB 66) i 4045 (TB 127), amb unes alçades a l’entorn dels 165 cm en el primer i tercer cas, i de 158 cm en el segon. Tret de l’individu més jove, els altres dos presentaven signes d’artrosi i, en general, demostren que van patir unes condicions dures. Pel que fa a l’individu infantil, la seva edat està compresa entre els 18 i els 24 mesos i no presentava cap patologia.

Figura 13. Coberta de lloses (esquerra) i inhumat (dreta) de la tomba 21

16. Remetem a la publicació de la taula rodona Arqueologia funerària al nord-est peninsular ss. vi-xii. Problemes de cronologia. Barcelona, 18 de novembre de 2009 (Monografies d’Olèrdola; 3) (en premsa), on conjuntament amb Àlex Vidal vam presentar una comunicació sobre alguns exemples de necròpolis andorranes d’aquestes característiques.

Trib_05.indd 141

13/12/11 08:25:41

142

A. Fortó, X. Maese

La datació radiocarbònica feta sobre un fèmur de l’individu de la tomba TB 127 (UBAR-917) va donar com a resultat una distribució de probabilitat a dues sigmes de 729 – 977 cal AD (Mestres, 2007). Pel que fa a les estructures que podem relacionar més específicament amb l’assentament d’aquesta comunitat, hem documentat tres fosses, alhora que als nivells superficials han aparegut materials d’aquest mateix període entre els segles viii i x. Han estat localitzades altres fosses i retalls que afectaven l’estratigrafia ibèrica i que podrien correspondre també a aquesta fase, però en cap cas s’han recuperat materials que s’hi puguin adscriure. La primera de les fosses, FS 82, tenia una planta ovalada, amb uns eixos màxims de 310 x 250 cm i una fondària de 40 cm, i la seva excavació va proporcionar alguns fragments de ceràmica espatulada, entre els quals algunes vores i dues nanses de setra, d’altres amb decoració d’ones incises sobre l’espatlla, i restes de fauna. En última instància la fossa sembla que devia ser utilitzada com a abocador, però desconeixem quina devia ser la seva funció primigènia, si és que en va tenir cap altra. Les altres dues fosses que atribuïm a aquesta fase van ser excavades durant la campanya d’enguany, raó per la qual l’estudi del material encara està pendent. Ambdues estructures estaven situades a molt poca distància, tallant l’estratigrafia d’una de les habitacions de la fase 4, concretament el sector 53. La primera, FS 220, era de planta circular, amb un diàmetre de 110 cm i una fondària de 40 cm. Durant la seva excavació no es va detectar la presència de materials d’època medieval, però tant la relació estratigràfica com la proximitat amb la segona fossa, ens semblen arguments fiables. La darrera estructura, FS 268, tenia també planta circular, de 125 cm de diàmetre i una fondària de 32 cm. A diferència de l’anterior, aquesta sí que presentava materials identificables dins del període medieval. Per les seves característiques morfològiques podria tractar-se de dues sitges, però la poca fondària que presenten ens fa difícil d’assegurar-ho, sense que puguem descartar que amb posterioritat a la seva amortització fossin parcialment arrasades. En conjunt, necròpolis i fosses suposen un esbós d’aquests jaciments que en les darreres dues dècades s’estan documentant a bastament, amb unes cronologies que van entre el segle v i el xii, alguns dels quals es troben força propers a la Torre Roja com Can Vinyalets (Santa Perpètua de la Mogoda), Castellar Vell (Castellar del Vallès), Can Roqueta (Sabadell), Ca l’Estrada (Canovelles) o el Pla del Serrador (les Franqueses del Vallès) (vegeu Fortó et al., 2009; Fortó, Vidal, 2009; Roig, 2009). Com a peculiaritat respecte molts d’aquests jaciments, el de la Torre Roja es trobaria situat en alçada i no al pla, sens dubte cercant les característiques que hem esmentat al principi de protecció i control visual de l’entorn. Aquests mateixos criteris serveixen per justificar la presència de la torre que es troba a l’extrem oriental del puig (Fig. 14). Mai ha estat objecte d’excavació, per la qual cosa la seva datació resulta problemàtica en extrem, així com la seva funció que tradicionalment s’ha relacionat amb la vigilància. A priori, creiem que la necròpolis i les diferents fosses d’una banda, i la torre, de l’altra, no responen a una mateixa estratègia d’ocupació, si bé aquesta hipòtesi no es pot plantejar amb seguretat. La torre en qüestió és de planta circular, amb dos paraments concèntrics i adossats, un diàmetre global d’uns 10 m i una alçària conservada propera als 5 metres. L’observació dels seus paraments permet veure diferències significatives en l’obra, fet que indica

Trib_05.indd 142

13/12/11 08:25:41

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 143

Figura 14. La Torre Roja, construcció militar medieval que dóna nom al turó diverses refaccions que, fins i tot, podrien respondre a ocupacions interrompudes en diferents moments. Per les seves característiques i l’ús de l’opus spicatum s’ha proposat una datació del segle xi (Folch et al., 1995), cronologia que seria força coincident amb la que Farías, a partir d’un estudi documental, dóna a aquest tipus d’edificis, entre els segles xi i xii (Farías, 2003), però que fins i tot podríem recular al trànsit dels segles ix-x a partir de les propostes suggerides a partir de l’excavació del castell de Godmar (Callús, Bages), que inicialment també era una torre circular aïllada (Caixal, Pancorbo, 2004).

Fauna L’anàlisi de les restes faunístiques recuperades al jaciment de la Torre Roja s’ha fet a partir dels materials estudiats entre les campanyes 2004 i 2007 (Orri, 2006; Valenzuela et al., 2008), atès que les restes del 2008 i 2009 es troben encara en procés d’estudi. De les restes fins ara estudiades (Fig. 15), la gran majoria corresponen a deixalles de consum, encara que també es documenten estris o elements en procés d’elaboració — banyes de cérvol a mig treballar, una fíbula de porc mig polida, petxines treballades—, i elements de joc —un parell de tabes corresponents a les fases 2 i 4. Les deixalles de consum es componen de restes de la tríada domèstica —ovicaprins, porcs i bovins— que presenten traces antròpiques associades a l’esquarterament dels animals, i que predominen, amb un ampli nombre de taxons, a totes les fases del poblat. Això indicaria una ramaderia mixta complementària com a

Trib_05.indd 143

13/12/11 08:25:41

144

A. Fortó, X. Maese

base econòmica dels habitants del poblat al llarg de les diferents ocupacions del poblat. Pel que fa a la resta d’espècies, destaca la presència de Oryctolagus cunniculus (conill) i de Cervus elaphus, que constataria la pràctica de la cacera, tot i que no representaria una activitat quotidiana i estaria més relacionada amb pràctiques de caire lúdic o social. La presència de gossos (Canis familiaris) com a animal domèstic també es fa evident, així com de restes de cavalls, associades probablement a la càrrega, transport o prestigi social, i no pas a un ús alimentari. Finalment es documenten restes d’aus, sense que se’n pugui determinar l’espècie a causa de la seva fragilitat. Les restes recuperades al jaciment de la Torre Roja responen al model de consum constatat en altres jaciments ibèrics, on els ovicaprins predominaran fins al segle iii, quan el seu consum disminuirà enfront de l’augment significatiu del porc, degut, molt probablement, a l’augment de la població i dels recursos disponibles, o potser a un canvi de les preferències alimentàries. Durant la Fase 4 es produirà un augment del consum dels bovins, relacionat amb l’increment de les tasques agrícoles.

Figura 15. Restes de fauna recuperades a la Torre Roja, campanyes 2004-2007 (Orri, 2006; Valenzuela et al., 2008)

Trib_05.indd 144

13/12/11 08:25:41

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 145

Estudi arqueobotànic Actualment només disposem dels estudis arqueobotànics de les campanyes 2004-2005 (López, 2006) (Fig. 16), raó per la qual cal prendre aquests resultats amb cura, a l’espera de disposar de l’estudi de les restes de les darreres quatre campanyes, que permetran obtenir una visió molt més àmplia sobre l’agricultura i l’explotació dels productes d’origen vegetal consumits a la Torre Roja. Les restes recuperades només han permès constatar la presència d’un total de 8 tàxons —3 cereals, 3 lleguminoses, 1 fruiter i 1 mala herba. La Fase 2 (v-iv aC) es troba caracteritzada únicament per quatre únics taxons: l’ordi vestit (Hordeum vulgare), el blat nu (Triticum aestivum/durum), la llentia (Lens culinaris) i un possible pèsol (cf. Pisum sativum). Aquestes dades, tot i ser minses, són força rellevants, atès que hi ha pocs estudis per a aquest període (López, 2006). Aquestes espècies es documenten en jaciments amb fases de l’ibèric antic, com Can Xercavins i Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès), Font de la Canya (Avinyonet del Penedès), Illa d’en Reixac (Ullastret) i els Vilars (Arbeca). Durant la Fase 3 (iii aC) els taxons documentats són l’ordi vestit (Hordeum vulgare), el blat nu (Triticum aestivum/durum), la pisana (cf. Triticum dicoccum), la guixa (Lathyrus cf. sativus) i el margall/zitzània (Lolium sp.). Finalment, durant la fase 4 (i aC), es documenta, tot i que molt pobrament, el consum del blat nu (Triticum aestivum/durum), l’ordi vestit (Hordeum vulgare) i un fruiter, el raïm (Vitis vinifera), tots tres àmpliament documentats durant l’època romana, com a Can Gambús (Sabadell), Torrebonica (Terrassa) i Can Cabassa (Sant Cugat del Vallès). Les dades recuperades al jaciment de la Torre Roja confirmen que el pes de la producció agrícola recau en els cereals d’hivern, com el blat nu i l’ordi vestit, complementada per altres cereals, com la pisana i els mills, així com les lleguminoses —llenties, pèsols i guixes.

Figura 16. Taula general de resultats carpològics de la Torre Roja, campanyes 20042005 (López, 2006)

Trib_05.indd 145

13/12/11 08:25:42

146

A. Fortó, X. Maese

Figura 17. Materials ceràmics de la Fase 1 (esquerra) i de la Fase 2 (dreta): produccions locals —àmfores i ceràmiques ibèriques— i importacions —àmfores i vaixella

Trib_05.indd 146

13/12/11 08:25:42

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 147

Figura 18. Selecció de materials ceràmics de la Fase 3 (esquerra) i de la Fase 4 (dreta): produccions locals —àmfores i ceràmiques ibèriques— i importacions —àmfores i vaixella

Trib_05.indd 147

13/12/11 08:25:43

148

A. Fortó, X. Maese

Conclusions El resultat de les actuals excavacions a la Torre Roja, sumats a la recerca que ja s’hi havia desenvolupat durant les darreres dècades del segle passat, ens dibuixen un present enriquidor i un futur força prometedor, molt especialment per a l’iberisme. Potser des del punt de vista de l’aportació a l’arqueologia medieval els resultats poden semblar més pobres, encara que, com hem vist, es planteja un tipus d’ocupació que inicialment a l’àrea vallesana sembla més freqüent a la plana, i en tot cas sí que ens aporta dades sobre un període que en termes generals resulta mal, o com a mínim poc conegut com és aquesta època entre els segles viii i xi. Tornant sobre l’ocupació ibèrica, voldríem destacar alguns trets del jaciment que creiem interessants pel fet que poden aportar dades rellevants en els estudis futurs. D’una banda tenim l’àmbit geogràfic, la serralada Prelitoral, un espai que històricament ha quedat molt al marge de la recerca —la major part de projectes s’han orientat als oppida de la serralada Litoral—, fins al punt que actualment és l’únic oppidum en curs d’estudi dins d’aquesta àrea. D’altra banda, sembla cada cop més clar que ens trobem davant d’un poblat que vertebraria, al llarg de la seva vida, l’organització de l’àrea de la vall mitjana de la Riera de Caldes i que a partir de l’ibèric ple esdevindria un nucli de segon ordre dins la tipologia proposada per al món ibèric del nord-est peninsular (Asensio et al., 2001; Sanmartí, Santacana, 2005) que, per què no, podria haver exercit un control més enllà d’aquest àmbit geogràfic restringit i abastar una àrea més extensa de l’interior de la Laietània. Aspectes com les dimensions, la qualitat i quantitat de les importacions ceràmiques que s’hi documenten, l’abandonament progressiu al llarg del segle iii aC dels poblats més propers o la forquilla cronològica que abasta podrien ser indicatius d’aquesta importància. Aquest darrer tret, relatiu a la dilatada ocupació de l’assentament, és també força rellevant i, de fet, fa de la Torre Roja un jaciment excepcional fins i tot fora del territori laietà, atès que rara vegada els poblats ibèrics depassen el meridià de la primera centúria abans de la nostra era, com a màxim. En aquest sentit, es tracta d’un jaciment que ens pot donar moltes claus per entendre dos fenòmens que en la darrera dècada estan generant un gran interès, com són el procés d’iberització i el procés d’implantació del model social, econòmic, polític i cultural romà (vegeu Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2000; Py, 2004; Sanmartí, Santacana, 2005; Belarte, Sanmartí, 2007). Un darrer aspecte que no voldríem deixar de comentar, encara que sigui de manera molt breu, és precisament aquesta fase de l’ibèric final que, en gran mesura, és la que atorga al jaciment una especificitat més clara. Resulta del tot evident que no podem obviar en la configuració del poblat del segle i aC la influència i l’impacte de la presència romana sobre el solar ibèric; seria del tot absurd i il·lògic fer-ho. Com absurd i il·lògic seria avaluar aquest influx exterior en uns termes propis d’un discurs purament colonialista, tot entenent aquí el colonialisme com aquella ideologia imperialista desenvolupada al segle xix. Dissortadament, aquesta òptica colonialista té un cert predicament en l’estudi arqueològic dels processos succeïts, grosso modo, durant els segles ii i i aC, a partir d’una anàlisi esbiaixada de les dades arqueològiques i de la seva contextualització històrica, com ja ha estat assenyalat en una altra ocasió (Fortó et al., en premsa). En la mesura que no compartim aquesta perspectiva, i tot reconeixent que determinats elements tenen una filiació romana o són conseqüència directa de la presència de l’exèrcit i l’administració romans sobre el territori —determinades produccions ceràmiques, l’ús

Trib_05.indd 148

13/12/11 08:25:43

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 149

de la tegula i dels dolia, l’encunyació de moneda o l’aparició de nous objectes—, creiem que el conjunt de la cultura material documentada evidencia un substrat indígena que no es pot obviar —sistemes constructius, el gruix del repertori ceràmic i de la seva tecnologia o determinats elements de cultura material, entre d’altres— i que fins i tot sembla accentuar-se en determinades pràctiques que es relacionen amb aspectes ideològics —com poden ser els enterraments perinatals en l’àmbit domèstic o l’aparició de grafits en llengua ibèrica.

Bibliografia Museu d’Arqueologia de Catalunya (2000) La formació d’una societat provincial. La component ibèrica a les fundacions romanes del nord-est de la Hispania Citerior. [Tarragona]: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 11-181. (Empúries; 52) Almagro, M.; Serra Ràfols, J.; Colominas, J. (1945) Carta Arqueológica de España. Tomo II. Barcelona. Madrid: CSIC. Asensio, D.; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1998) “Paisatges ibèrics: tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple”. A. Actas del Congreso Internacional: Los Iberos, Príncipes de Occidente. Barcelona, p. 373-385. Asensio, D.; Francès, J.; Ferrer, C.; Guàrdia, M.; Sala, O. (2001) “Formes d’ocupació del territori i estructuració econòmica al sud de la Laietània”. A: Martín, A.; Plana, R. Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània Occidental. Actes de la taula rodona celebrada a Ullastret del 25 al 27 de maig de 2000. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya- Ullastret, p. 227-252. Asensio, D.; Cela, X.; Miró, C.; Miró, M.; Revilla, E. (2009) “El nucli ibèric de Montjuïc. Homenatge a Josep Calassanç Serra i Ràfols”. QUARHIS [Museu d’Història de Barcelona], núm. 5, p. 14-85. Balaguer, V. (1850) Una espedición a San Miguel del Fay. Imprenta A. Brusi. <http:// books.google.es/books?id=QyxEvyKr0NkC&dq=%22Una+espedicion+a+San+Mi guel+del+Fay%22&source=gbs_navlinks_s> [Consulta: 17 novembre 2010]. Barberà, J.; Sanmartí, E. (1982) Excavacions al poblat ibèric de la Penya del Moro de Sant Just Desvern (1974, 1975, 1977, 1981). Barcelona: Diputació de Barcelona. (Monografies Arqueològiques; 1) Belarte, C.; Sanmartí, J. (ed.) (2007) De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental. Homenatge a Miquel Cura. Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell. Barcelona: Universitat de Barcelona – ICAC. (Arqueomediterrània; 9) Belarte, C. (1997) Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Arqueomediterrània; 1) Caixal, A.; Pancorbo, A. (2004) “El castell de Godmar (Callús, Bages). Evidències arqueològiques i estudi dels materials”. A: Genera, M. (coord.) Actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2001: Comarques de Barcelona 1996-2001. La Garriga, 29 i 30 de novembre, 1 de desembre de 2001. Vol. 3, p. 1015-1025. Coll, R.; Montlló, J.; Bosch, M. (2004) “El poblat ibèric de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt, el Maresme). Vuit anys de recerca (1992-2000)”. Fonaments [Catarroja: Afers], núm. 10/11, p. 161-212.

Trib_05.indd 149

13/12/11 08:25:43

150

A. Fortó, X. Maese

Duran, M.; Mestres, I.; Principal, J. (2004) “El jaciment del Camp de les Lloses (Tona, Osona)”. A: Genera, M. (coord.) Actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2001: Comarques de Barcelona 1996-2001. La Garriga, 29 i 30 de novembre, 1 de desembre de 2001. Vol. 3, p. 423-442. Estrada, J. (1969) Vías y poblamiento romano en el territorio del àrea metropolitana de Barcelona. Cuaderno de edición limitada para uso interno. Comisión de Urbanismo de Barcelona, Ayuntamiento de Barcelona. Farías, V. (2003) “Las fortificaciones medievales del Vallès (siglos ix-xiii). Un inventario a partir de las fuentes escritas”. A: Acta historica et archaeologica medievalia. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002-2003, p. 23-50. Ferrer, C.; Rigo, A. (2003) Puig Castellar. Els ibers a Santa Coloma de Gramenet. 5 anys d’intervenció arqueològica (1998-2002). Santa Coloma de Gramenet: Museu Torre Balldovina. (Monografies Locals; 2) Folch, J.; Menéndez, X.; Miró, C.; Puche, J. M.; Revilla, E.; Sorribes, E. (1988) “El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui (Vallès Occidental)”. A: Tribuna d’Arqueologia, 1987-1988. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 153-162. Folch, J.; Menéndez, X.; Miró, C.; Revilla, E. (1995) Memòria d’excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). 1984-1987. Caldes de Montbui, gener de 1995. [Memòria inèdita] Fortó, A.; Maese, X.; Pelegero, B.; Pisa, J.; Vidal, A. (2004) “El poblat ibèric de la Torre Roja (Caldes de Montbui - Sentmenat)”. Lauro. [Museu de Granollers], núm. 26-27, p. 5-18. Fortó, A.; Vidal, A. (2009) “En los orígenes de Sant Julià de Lòria (Andorra). Las evidencias de ocupación durante la antigüedad tardía y la alta edad media (ss. v-xii d.C.)”. A: Quirós, J. A. (ed.) The archaeology of early medieval villages in Europe. Bilbao: Universidad del País Vasco, p. 253-262. (Documentos de Arqueología e Historia; 1) Fortó, A.; Martínez, P.; Muñoz, V. (2009) “Los yacimientos del Pla del Serrador (Les Franqueses del Vallès) y de Ca l’Estrada (Canovelles), dos ejemplos de asentamiento agrícola entre los siglos v y xiii dC en el entorno de Granollers (Vallès Oriental, Barcelona)”. A: Quirós, J. A. (ed.) The archaeology of early medieval villages in Europe. Bilbao: Universidad del País Vasco, p. 263-274. (Documentos de Arqueología e Historia; 1) Fortó, A.; Martínez, P.; Muñoz, V. (en premsa) “Assentaments al límit del sistema de la villa”. Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació. Estat actual de la investigació del món rural en època romana (Lleida, 28 al 30 de novembre de 2007). Lleida. Francès, J.; Pons, E. (1998) “L’hàbitat del bronze final i la primera edat del ferro a la Catalunya litoral”. Cypsela. [Girona], núm. 12, p. 31-46. Francès, J. (2000) “Características y evolución de los hábitats de la primera edad del hierro en la depresión prelitoral catalana”. A: Buxó, R.; Pons, E. (dir.) L’hàbitat protohistòric a Catalunya, Rosselló i Llenguadoc Occidental, Actualitat de l’arqueologia de l’Edat del Ferro. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 33-42. (Sèrie Monogràfica; 19) Francès, J. (coord.) (2002) Limes [Cerdanyola del Vallès], núm. 8: L’assentament Ibèric de la Facultat de Medicina de la UAB (Cerdanyola del Vallès).

Trib_05.indd 150

13/12/11 08:25:43

La Torre Roja: un jaciment ibèric i medieval (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) 151

López, A.; Riera, M. (2004) “Resultats de les excavacions de 1997 a 2001 a l’oppidum del Turó del Montgròs (El Brull, Osona)”. A: Genera, M. (coord.) Actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2001: Comarques de Barcelona 1996-2001. La Garriga, 29 i 30 de novembre, 1 de desembre de 2001. Vol. 2, p. 267-282. López, D. (2006) Informe de l’estudi arqueobotànic de les llavors i fruits al jaciment arqueològic de la Torre Roja. Vilafranca del Penedès [Informe inèdit] Martí, C. (2009) Informe numismàtic del jaciment de la Torre Roja, Caldes de Montbui. Mataró. [Informe inèdit] Mayer, M.; Rodà, I. (1984) La romanització del Vallès segons l’epigrafia. Sabadell: Museu d’Història de Sabadell. Mestres, J. (2003) Resultats de la datació radiocarbònica d’un os de la Torre Roja (Caldes de Montbui - Sentmenat). Universitat de Barcelona. [Informe inèdit] Miró, C.; Folch, J.; Menéndez, X. (1998) “El procés de romanització al curs mitjà de la riera de Caldes (Vallès Occidental): estat de la qüestió”. A: De les estructures indígenes a l’organització provincial romana de la Hispania Citerior: Homenatge a Josep Estrada i Garriga. IEC, p. 59-67. (Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica. Annexos; 1) Monleón, A.; Saula, O. (1992) Memòria d’excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Estiu 1992. Caldes de Montbui, novembre de 1992. [Memòria inèdita] Morell, N. (2006) “Forjant el passat: recerques arqueològiques entorn la metal·lúrgia del ferro al Serrat dels Tres Hereus”. L’Erol. Revista cultural del Berguedà. [Berga], núm. 91, p. 19-23. Morer, J.; Rigo, A.; Barrasetas, E. (1998) “Les intervencions arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt”. A: Tribuna d’Arqueologia, 1996-1997. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 67-98. Moreu-Rey, E. (1961) La rodalia de Caldes de Montbui: repertori històric de noms de lloc i de persona. Barcelona: Teide. Orri, E. (2006) Anàlisi de les restes faunístiques recuperades al jaciment de la Torre Roja (campanyes 2004-2005). Barcelona. [Informe inèdit] Payà, X.; Puig, F.; Reyes, T. (1994) “Primeres datacions dels nivells fundacionals d’Aeso”. Revista d’Arqueologia de Ponent. [Universitat de Lleida], núm. 4, p. 151-172. Pera, J. (1997) “Iesso i Sigarra en el marc de la romanització de la Citerior”. RAP, núm. 7, p. 229-236. Pera, J. (2003) “Epigrafia ibèrica a la ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra)”. RAP, núm. 13, p. 237-255. Pérez, A. (2002) “De nuevo sobre la ubicación de la ceca de Iltirke y el Tritetartemoron de Sikarbi / Sikara”. Studia E. Cuadrado, AnMurcia, núm. 16-17, p. 253-262. Py, M. (dir.) (2004) Le quartier 30-35 de la ville de Lattara (fin IIIe – Ier s. Av. N. È.). Regards sur la vie urbaine à la fin de la Protohistoire. Lattara, 17. Lattes: ADA Languedoc-Roussillon. Roig, J. (2009) “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos vi al X)”. A: Quirós, J. A. (ed.) The archaeology of early medieval villages in Europe. Bilbao: Universidad del País Vasco, p. 207-252. (Documentos de Arqueología e Historia; 1) Ruiz, A.; Sánchez, A.; Bellón, J. P. (2004) “The history o Iberian Archaeology: one archaeology for two Spains”. A: Schlanger, N. (ed.) Ancestral Archives. Explora-

Trib_05.indd 151

13/12/11 08:25:43

152

A. Fortó, X. Maese

tions in the History of Archaeology. Poster Exhibition 2004 (Goeteborg Conference). Area IV. Archives of European Archaeology. <http://www.area-archives.org/ posters.html> [Consulta: 17 novembre 2010] Sala, Ll.; de Montes, A. (1961) “Elementos para la Carta Arqueológica del Valle Medio de la Riera de Caldes de Montbuy”. A: Actas del VIII Congreso Nacional de Arqueología. Barcelona. Sanmartí, J. (1993) “Els jaciments ibèrics de la vall mitjana de la riera de Caldes”. Gala [Sant Feliu de Codines], núm. 2, p. 159-206. Sanmartí, J.; Santacana, J. (2005) Els ibers del nord. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. Sanmartí, J.; Asensio, D.; Belarte, C.; Martín, A.; Santacana, J. (2007) “La iberització a la Catalunya costanera i central”. A: Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell, De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental, Arqueomediterrània 9, Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 145-164. Subirà, E.; Ruiz, J. (2005) Estudi antropològic de les restes excavades en la campanya de 2004 al jaciment de la Torre Roja. Bellatera. [Informe inèdit] Subirà, E.; Ruiz, J. (2009) Estudi antropològic de les restes excavades en les campanyes de 2005 i 2006 al jaciment de la Torre Roja. Bellaterra. [Informe inèdit] Valenzuela, S.; Valenzuela, L.; Nadal, J. (2008) Estudi faunístic del jaciment de la Torre Roja (campanyes 2006-2007). Barcelona. [Informe inèdit] Zamora, D. (2007) “L’oppidum de Burriac: centre del poder polític de la Laietània ibèrica”. Laietania [Museu de Mataró], núm. 17, 2006-2007.

Trib_05.indd 152

13/12/11 08:25:43

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca: primeres lectures E. Junyent*, R. Ma. Poch**, C. Balasch**, R. Sala***

1. Presentació i objectius L’aigua ha estat sempre present, alimentant les hipòtesis que orientaven el nostre treball, al llarg d’aquests 25 anys de recerca en la Fortalesa dels Vilars d’Arbeca. Ha estat sempre un tema recurrent i ho continua sent. Quan ens interessem per les raons de l’elecció de l’emplaçament o del seu abandonament segles després, quan ens preguntem sobre el traçat de l’antic curs de l’Aixaragall i la reconstrucció paleoambiental, quan l’objectiu són el sistema de fossats i les defenses o el pou central, sempre, de forma inevitable i una vegada i una altra, la reflexió ens portava i ens ha portat a l’aigua. Sense cap mena de dubte, existeixen uns quants poderosos discursos per explicar la Fortalesa des de diferents perspectives, entre altres, l’afirmació d’aristocràcies territorials, l’emergència de cabdillatges durant la primera edat del ferro, l’entitat de les defenses i l’arquitectura del poder, els cavalls o la metal·lúrgia del ferro, però, malgrat que tots són necessaris i complementaris, potser cap d’ells resulta tan transversal, tan compressiu i comprensiu com l’aigua. Més enllà d’obvietats com la importància cabdal de l’element líquid, en tant que recurs vital per a qualsevol comunitat en temps de pau o de guerra, a la Fortalesa dels Vilars, l’aigua amara la seva existència i és necessària per explicar-ho gairebé tot: el lloc triat per construir-la, potser la decadència i abandó, la disposició urbanística, el sentit i la finalitat de les principals estructures (fossats, fossa duplex i basses, pou) o el funcionament de les defenses. Ara, per si això fos poc, de la mà de l’aigua, ens haurem de replantejar alguns conceptes bàsics sobre la guerra i la poliorcètica ibèrica.

* Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP). Departament d’Història. Facultat de Lletres. Universitat de Lleida. ejunyent@historia.udl.cat ** Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl. ETSEA. Universitat de Lleida. Rosa.poch@macs. udl.cat, cbalasch@macs.udl.cat *** SOT Prospecció Arqueològica. info@sotprospection.com, roger_sala_bar@yahoo.es

Trib_06.indd 153

13/12/11 08:38:29

154

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

En aquest moment, tant el que podem afirmar com el que encara només intuïm ens porta a creure que l’abastiment d’aigua dels fossats i l’arquitectura militar s’imbriquen formant part d’un mateix sistema davant de l’accés fortificat a la porta nord i encerclant la Fortalesa. L’aigua, clau en la defensa perquè el fossat inundable contribueix a fer inexpugnables les muralles, s’incorpora a l’arquitectura del poder amb un plus d’eficàcia militar i també d’escenografia, exaltant el seu valor simbòlic i l’orgull identitari dels seus ocupants. Els treballs d’excavació efectuats aquests darrers temps, dins i fora del recinte, al pou, als fossats i davant de l’accés nord, així com la prospecció geofísica multisistema (tomografia elèctrica, gradiòmetre i georadar) efectuada per SOT i dirigida sobre el terreny per Roger Sala i Ekhine Garcia, aporten importants novetats que fan possibles primeres lectures i hipòtesis suggeridores sobre la captació i la conducció de l’aigua i les estructures defensives més avançades, que comencen a descobrir-se davant de la porta nord. Però l’aigua també ens fa arribar un altre missatge, en reflectir-se en el pou l’amenaça percebuda pels ocupants de la Fortalesa, la por de ser assetjats. Si la muralla torrejada, les estretes i ben protegides portes i els fossats inundables impedien l’assalt, el pou era igualment necessari per garantir l’aiguada i assegurar la defensa davant del risc d’un bloqueig, fins i tot, d’un setge. Al mateix temps, la sofisticació del sistema defensiu, en particular, de l’accés fortificat a la porta nord, ens fa pensar sense reserves en formes de combat complexes on la defensa passiva ha deixat pas a una defensa mòbil, agressiva. De la mà de l’aigua entenem millor la complexitat del sistema i la Fortalesa qüestiona alguns plantejaments i tòpics sobre la guerra ibèrica. Com argumentarem, el sistema defensiu (muralla torrejada, fossats i portes estretes) protegeix de l’assalt, el pou del bloqueig o setge i l’accés fortificat a la porta nord assegura la defensa en profunditat i fa possible la sortida per sorpresa o contraatac. Pot semblar una idea força simple, però no estem descobrint el Mediterrani, ans al contrari: està qüestionant un tòpic ben arrelat. La bibliografia ibèrica associa setge i poliorcètica hel·lenística, setge amb màquines de guerra, artilleria, etc., plantejament que ha portat sistemàticament a negar la guerra de setge i també a una visió empobridora i en excés simple, un tant primitivitzadora, de les fortificacions ibèriques. El missatge de la Fortalesa dels segles v-iv a. de la n. e. és un altre: el món ibèric va desenvolupar sobre el camp de batalla formes de fer la guerra, d’atacar i defensar les fortificacions, més complexes del que pensàvem i ho va fer més que probablement sense necessitat d’esperar la qüestionada arribada de coneixements poliorcètics de la Mediterrània central a través de la tornada dels mercenaris o l’arribada dels cartaginesos i la Segona Guerra Púnica, ja a les darreries del segle iii a. de la n. e. Si a tot plegat hi afegim que, tradicionalment, l’estudi de l’aigua en els assentaments ibèrics no ha anat, fins ara, més enllà de la simple descripció d’algunes estructures d’emmagatzematge com basses o cisternes i, excepcionalment, d’algun pou, s’entendrà la importància que el coneixement de la provisió, la gestió i els diferents aprofitaments de l’aigua tenen per a la pròpia fortalesa i, més en general, per als estudis del món ibèric. Vull advertir que aprofitaré el format que brinda la Tribuna d’Arqueologia, una conferència, per deixar-me anar i avançar-me, formulant hipòtesis, a les analítiques encara no tancades i, per això, si dic alguna bajanada, l’únic responsable en serè jo... És el cas de les columnes de sediments procedents del fossat i del pou analitzades per Ramon Julià (CSIC), Santi Riera i Andrés Currás (UB) en el marc d’un estudi més ampli que

Trib_06.indd 154

13/12/11 08:38:29

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

155

parteix de l’estudi de l’antiga llacuna d’Ivars, avui recuperada. I, diré més, he de reconèixer que encara hi ha qüestions d’hidrogeologia en discussió dins l’equip, amb els nostres col·legues Rosa Maria Poch i Carles Balasch (ETSEA, UdL), fonamentals per entendre l’alimentació del fossat i, encara més, del pou central.

2. La fortalesa preibèrica D’acord amb les datacions radiocarbòniques calibrades de la fase fundacional, la Fortalesa va ser construïda a mitjan segle viii a. de la n. e. i es mantingué ocupada ininterrompudament fins a finals del segle iv a. de la n. e., segons la ceràmica àtica associada al darrer moment i també segons les tres datacions radiocarbòniques obtingudes recentment, dues al pou i una al fossat.

2.1. L’emplaçament i els recursos hídrics L’elecció de l’emplaçament ja ens ofereix alguna de les claus per a la interpretació de la fortalesa al llarg de la seva història: el control d’un curs d’aigua i de les fèrtils terres al·luvials; la posició lleugerament preeminent sobre un entorn pla que permet dibuixar a corda la planta d’una fortificació, concebuda des del seu naixement com a arquitectura del poder, amb una clara voluntat de mostrar-se sobre el territori dominat; i la situació favorable sobre la via de comunicació entre la plana de Lleida i la costa a través de la conca alta del riu Francolí. Tornarem sobre la qüestió en referir-nos a l’alimentació dels fossats i elpou, però avancem que la Fortalesa se situa sobre el curs del fondo de l’Aixaragall, amb una conca estimada de poc més de 20 km2, i que els primers càlculs efectuats sobre l’escolament ens remeten a un cabal suficient per omplir el fossat almenys dos cops l’any i assegurar l’aiguada.

2.2. El sistema defensiu durant Vilars 0 i Vilars I, segles viii, vii i vi a. de la n. e. Al llarg de l’etapa preibèrica, Vilars 0 i Vilars I (650 cal. a. de la n. e. - 550/525 a. de la n. e.), es va consolidar l’espectacular recinte definit per una potent muralla torrejada de cinc metres d’amplària, dotze torres i un bastió, en la qual inicialment s’obrien dues portes encarades a ponent i llevant respectivament. La primera, protegida per dues torres, aviat va ser tapiada i ja no es trobava en funcionament durant Vilars I; mentre que la segona, convertida en una veritable torre porta, funcionava encara durant Vilars II, quan es va obrir la porta nord, destinada a convertir-se durant les fases següents en la principal entrada a la fortificació. Un camp frisó o barrera de pedres dretes envoltava la fortificació, i constituïa un element defensiu i intimidatori, interpretació recollida en els treballs recents sobre la dispersió, la cronologia i la funció dels chevaux-de-frise (Alonso, Junyent, Lafuente, López, 2003; Berrocal-Rangel, 2004; Berrocal-Rangel, Moret, 2007; 2010, p. 343-346; Soares, 2007). El camp frisó no existia en el primer moment, quan la muralla es reduïa a un mur d’un metre d’amplada i una dotzena de torres o bastions rectangulars adossats,

Trib_06.indd 155

13/12/11 08:38:29

156

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

i es va construir quan ja s’havia aixecat el segon parament, s’havien folrat les torres i s’havia afegit el tercer parament; en altres paraules, es construí en un moment avançat de Vilars I.

3. Els temps ibèrics antics, segles vi i primera meitat del v a. de la n. e.: construcció del primer fossat Durant l’època ibèrica antiga, Vilars II (550/525 a. de la n. e.- 450/425 a. de la n. e.), la fortalesa i les seves defenses encara conservaven part dels seus trets definitoris originals, però es varen prendre dues decisions significatives. La primera, com acabem de dir: obrir la porta nord i fortificar-la amb estructures de flanqueig, torre buida i bastió; i, la segona: construir un fossat que va significar la destrucció del camp frisó. Actualment treballem amb la hipòtesi que el primer fossat va ser excavat durant Vilars II coincidint amb la construcció de la porta nord. En realitat, hauríem de dir que és més que una hipòtesi, encara que d’aquest fossat, en coneixem únicament un tram paramentat d’escarpa interna, localitzat durant els treballs del pla d’ocupació de 2008-2009 a l’est de l’accés nord sota de l’escarpa superior, la més antiga del fossat dels segles v i iv a. de la n. e. Aquesta escarpa hauria estat paramentada únicament als costats de la porta nord i devia envoltar la fortalesa com un simple talús de terra resultat de l’excavació, reforçat puntualment per murs de contenció, que devien amortitzar —sobreposant-s’hi— algunes pedres clavades amortitzades del camp frisó. És possible que els chevaux-de-frise situats entre el fossat i la muralla torrejada encara fossin operatius durant el segle vi a. de la n. e., abans de ser definitivament coberts per la construcció de l’escarpa interna del gran fossat de l’època ibèrica plena. No sabem res de la contraescarpa d’aquell primer fossat, que molt possiblement va ser absorbida pel nou.

Figura 1. El camp frisó es construí durant Vilars I, segle vii a. de la n. e. L’excavació d’un primer fossat durant l’etapa ibèrica antiga, Vilars II, va suposar la seva destrucció i la construcció de l’escarpa paramentada interna del fossat d’època ibèrica plena, a finals del segle v a. de la n. e., va acabar de colgar les pedres dretes que es conservaven a peu de muralla

Trib_06.indd 156

13/12/11 08:38:29

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

157

4. L’època ibèrica plena, Vilars III i Vilars IV, segles v i iv a. de la n. e. És a finals del segle v a. de la n. e. quan la fortificació assoleix tota la seva complexitat, i adquireix l’imponent aspecte que mantingué fins al darrer moment. Durant Vilars III (450/425-350 a. de la n. e.) i Vilars IV (350-300 a. de la n. e.), la fortificació va experimentar successives transformacions que afectaren especialment les defenses, amb la construcció del gran fossat inundable i l’accés fortificat que permetia travessar-lo i accedir a la porta nord, al mateix temps que en l’interior del recinte es bastia la gran cisterna pou. Molt probablement, el fossat avançat que doblava el gran fossat a un i altre costat de l’accés nord també pertany a aquest període.

4.1. Gestió de l’aigua La gestió dels recursos hídrics és clau, com hem repetit, per interpretar la fortalesa. El seu aprofitament pel consum humà, pel bestiar, pel rec i altres usos relacionats amb la construcció i activitats artesanes, com el rentatge de mineral o la producció de terrissa, resultava fonamental per a la comunitat. L’aigua, tan necessària en temps de pau com en temps de guerra, era essencial, a més, perquè les estructures que garantien la seva provisió i gestió s’imbricaven amb l’arquitectura militar. El fossat —en realitat, el sistema de fossats— actuava com l’instrument regulador que assegurava la recàrrega del pou en l’interior del recinte i, a la vegada, com un element clau del sistema defensiu i de l’escenografia del poder, ja que monumentalitzava la fortalesa i, d’una manera particular, l’element amb major significació simbòlica, la porta. Sempre hem interpretat la hipertròfia de la fortalesa com una evidència del caràcter propagandístic, emblemàtic del sistema defensiu, al mateix temps que repetíem que els valors simbòlics difícilment són la raó de ser d’una fortificació i que l’efecte dissuasiu, la coerció ideològica i el consegüent sobredimensionament arquitectònic són efectes secundaris (Alonso, Junyent, Lafuente, López, 1998, p. 369). La fortificació responia efectivament a les exigències d’ostentació d’un centre de poder, alhora era inexpugnable i, pel que sabem, mai no va ser assaltada i destruïda. Ara bé, aquest discurs, que apliquem a les defenses per explicar la seva espectacularitat i desmesura, no pot ser emprat per interpretar una estructura situada en l’interior, construïda en profunditat, i per tant no visible, que exigeix una lectura funcional, una justificació en termes de subsistència. La construcció del pou va exigir un esforç important en mà d’obra i sacrificar una extensió considerable en l’interior d’un recinte de dimensions reduïdes on precisament l’espai escassejava. Cal explicar per què es construí la cisterna pou, quan a l’interior no hi accedien els animals i la fortalesa estava rodejada d’un fossat inundable, dotat en la seva fossa externa d’enormes basses més fondes, i quan un curs d’aigua discorria molt a prop, quasi a tocar, de la porta nord. De la constatació que volien disposar d’una reserva permanent d’aigua dins del recinte i de l’esforç assumit per garantir-la es desprèn la gravetat de l’amenaça percebuda pels defensors i la hipòtesi que la fortalesa volia estar en condicions de resistir un setge i els ocupants de la fortalesa no consideraven suficient l’efecte dissuasiu de les seves impressionants muralles i del fossat inundable contra una força enemiga disposada, si no a assaltar-la, sí a assetjar-la.

Trib_06.indd 157

13/12/11 08:38:29

158

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Però les qüestions que caldrà aclarir són, entre altres, les següents: l’escolament de la conca del “fondo” tenia capacitat per alimentar el sistema de fossats? Com i per on entrava l’aigua als fossats? La cisterna és veritablement un pou? En aquest cas, d’on procedeix l’aigua? Quina relació hi ha entre fossat i pou?

4.1.1. Els fossats i les basses El gran fossat correspon a la tipologia d’un fossat inundable, excavat en el terreny argilós d’una plana al·luvial, té una secció de pastera, és a dir, fons pla, i és molt més ample que profund (Mora-Figueroa, 1996, p. 113-115). L’amplada, prenent les mides en el fons entre les escarpes, oscil·la entre 13 i 25 metres i la fondària entre -4,60 i -5,80 metres en relació amb el punt zero, que coincideix aproximadament amb la cota actual dels camps de cultiu, poc més d’1 metre per damunt de la superfície que envoltava antigament el fossat. El fons és pla en el costat nord-est, est, sud-est i sud, mentre que en l’occidental un cavalló o espina dorsal el parteix pel mig i origina una fossa (doble fossa duplex); l’exterior d’aquestes està compartimentat en, almenys, dues grans basses que assoleixen la màxima fondària del fossat. La funció d’aquestes basses ens és desconeguda; si tenim present que se situen en el costat oest i sud-oest, el més fondo del fossat, i que assoleixen, com diem, la màxima profunditat i una cota similar al pou, podem pensar que retenien l’aigua en èpoques de màxima sequera. L’escarpa interna del gran fossat presenta l’aspecte d’una falsa doble terrassa, la superior definida per un potent mur construït amb rasa de fonamentació i la inferior constituïda per un parament atalussat de gruix irregular que folra el retall del terreny natural; en ocasions s’ha adossat un mur de reforç i s’observen diferents reparacions; l’escarpa exterior està formada per un talús de terra amb la base paramentada per un mur de característiques molt variables, fruit de nombroses refeccions, al llarg de tot el recorregut. El caràcter inundable del fossat no ofereix dubtes i les condicions d’inundació poden ser deduïdes a partir de l’observació de la micromorfologia dels sediments i de les acumulacions de carbonat de calci a certa alçada de l’escarpa interior, com a resultat d’un procés pel qual una superfície d’aigua a aquesta alçada, en anar-se evaporant, faria precipitar carbonat càlcic en la zona d’oscil·lació de l’aigua. Pel que fa a la micromorfologia, també estudiada per Rosa Maria Poch (ETSEA, UdL), tots els nivells de sediments es caracteritzen per una manca de components orgànics i antròpics, per una uniformitat granulomètrica, i per una manca d’estratificació, llevat dels sediments de la bassa, que mostren una estratificació fina de mida submil·limètrica, en estrats granoclassificats, que corresponen a inundacions molt freqüents (estacionals, mensuals) i de poca energia. Les característiques de la inundació de la resta del fossat poden deduir-se observant els trets redoximòrfics amb relació a l’espai porós. Els sediments més fondos, en contacte amb el material d’excavació, presenten una massa basal grisosa, sense òxids de ferro, que correspon a un material reduït que en terminologia edàfica s’anomena glei. S’observen taques d’oxidació al voltant d’alguns porus, molt sovint com a quasirevestiments (envoltant els porus a una certa distància), que es devien originar en els pocs episodis d’assecament del fossat en entrar l’aire pels macroporus dels sediments. Tots aquests trets són indicadors de condicions d’inundació quasi permanents, que permeten una reducció prou acusada per a l’eliminació dels òxids de ferro i (l’eventual) formació de pirita, amb períodes d’assecament puntuals (Poch, Balasch, Junyent, 2010, p. 29-31).

Trib_06.indd 158

13/12/11 08:38:29

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

159

Els sediments més recents són oxidats, de colors bruns groguencs, i malgrat que mostren alguns trets redoximòrfics, correspondrien a materials imperfectament drenats, però sense arribar a reduir-se completament. Podrien correspondre a estadis d’enterrossament més ràpid del fossat, sense aigua lliure superficial, en què podrien donar-se processos d’estructuració que donarien als materials característiques més edàfiques. La porositat es deu a buits amb formes lenticulars degudes a la formació de cristalls de guix en condicions de saturació, que es van dissoldre posteriorment. Això concorda amb la hipòtesi d’un origen superficial de l’aigua a partir del torrent de l’Aixaragall, ja que al llarg del mateix es troben actualment sòls amb acumulacions de guix.

4.1.2. El pou La cisterna pou dels Vilars, per la seva amplada, fondària i característiques estructurals i constructives, a l’igual que el fossat és excepcional en el context ibèric. Formalment s’assembla a altres construccions ibèriques com les basses conegudes, per exemple, de Roques de Sant Formatge (Seròs) (Junyent, 1973, p. 293-296), Gebut (Soses), el Pilaret de Santa Quitèria (Fraga) (Querre, Pita, Sarny, 1971, p. 167-177), el tossal de les Tenalles (Sidamon) (Marí, Garcés, 1988, p. 7-17) o les darrerament descobertes als Estinclells (Verdú) (Asensio, Cardona, Ferrer, Morer, Pou, Saula, 2005, p. 472-473) i la Codera (Alcolea de Cinca) (Montón, 2003-2004, p. 380). Aquest sistema de recollida i emmagatzematge ja era familiar a les comunitats del Grup del Segre-Cinca II (1250-950 cal. a. de la n. e.), com ho demostren les cisternes de Regal de Pídola (Sant Esteve de Llitera) (Barril, Delibes, Ruiz Zapatero, 1982, p. 369-383) i Safranals (Fraga) (Montón 1988a, 1988b, 2000: 125-164) i perdurà en els poblats aragonesos de la primera edat del ferro com Záforas o Cabezo de Monleón i d’època ibèrica com Sant Antoni (Calaceit) i iberoromana com El Palao (Alcanyís) (Marco, 2003). De fet, almenys des de temps de l’Argar, les cisternes paramentades són conegudes per tot el llevant peninsular, cas de l’Illeta dels Banyets (Campello, Alacant), i l’Andalusia oriental i septentrional, per exemple, Fuente Álamo i El Oficio (Cuevas del Almanzora, Almería), Castellón Alto (Galera, Granada), Peñalosa (Baños de la Encina, Jaén) (Moreno, Contreras, Cámara, Arboledas, Alarcón, Sánchez, 2008, p. 297-316). L’aprofitament dels recursos hídrics freàtics a considerable profunditat —més de 20 metres— era conegut en terres interiors de la Meseta sud durant l’edat del bronze com ho demostra espectacularment un veritable pou fortificat, La Motilla del Azuer (Tablas de Daimiel, Ciudad Real) (Nàjera, Molina, 2004, p. 173-214). En tots els casos esmentats amb l’excepció de la darrera menció, i amb seguretat en els catalans, es tracta de cisternes o basses, és a dir, dipòsits, coberts o no, on es recullen i guarden les aigües de pluja. No és el cas arbequí, molt més complex i majestuós, l’únic que té baixador i doble condició de pou absorbent i potser cisterna, perquè s’alimenta del fossat i tal vegada recull l’aigua de pluja de l’espai central de la fortificació. Si es considerés tan sols el volum d’aigua recollit i derivat anualment a la cisterna per la superfície de recollida, és a dir, l’aportació de les teulades interiors, no sembla haver estat suficient per cobrir les necessitats d’una comunitat d’unes 150 persones. Per entendre el funcionament del pou i l’alimentació per infiltració a partir del fossat, cal advertir que l’excavació d’aquest talla la capa freàtica, l’estrat gravenc quaternari, i s’enfonsa en les argiles oligocèniques aïllant el recinte fortificat; alhora, el pou resta aïllat respecte del

Trib_06.indd 159

13/12/11 08:38:30

160

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Figura 2. Vista zenital del recinte fortificat, el fossat i la rampa d’accés a la porta nord. Disposició urbanística perimetral en funció del traçat de la muralla i l’espai central i pou

fossat pel substrat del recinte que l’envolta. Malgrat això, les argiles constitueixen un aqüitard, és a dir, no són totalment impermeables i l’aigua hi circula encara que més lentament; i, encara més important, en omplir-se el fossat, la seva cota devia assolir els nivells quaternaris en contacte amb l’Oligocè. El pou central o cisterna CS-74 fou construït durant la segona meitat del segle v a. de la n. e., Vilars III, com testimonien l’estratigrafia i les importacions àtiques de figures roges i de vernís negre aparegudes al baixador. De forma ovalada quasi arrodonida, de 6 per 7 metres, un gruixut parament atalussat folra el retall excavat; conserva una elevació màxima d’uns 5 metres, que significarien aproximadament 7 metres de fondària respecte al sòl d’ús. En qualsevol cas, la capacitat real o volum d’aigua emmagatzemat s’ha de calcular en relació amb la cota d’aigua en el fossat que asseguraria la recàrrega, una vegada s’hagi arribat al fons, que sembla proper. Encara que no disposem de cap evidència, és molt possible que la cisterna pou estigués protegida per un sistema de coberta per mantenir-la neta i evitar que la llum

Trib_06.indd 160

13/12/11 08:38:30

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

161

facilités l’eutrofització de l’aigua, és a dir, la proliferació d’algues i microorganismes. Sembla evident que l’estreta rampa o baixador no era apta per a animals i que la funció del pou no era proveir d’aigua unes bèsties que no tenien accés a l’interior del recinte. Disposem dels primers resultats de les analítiques efectuades per Ramon Julià (CSIC), Santi Riera (UB) i Andrés Currás (UB). Potser la dada més significativa és que no hi ha fongs copròfils que indicarien descomposició de matèria orgànica, excrements; no hi ha aigües de tipus fecal, ni tan sols que semblin correspondre a escorrenties de carrer. L’absència de diatomees i ostracodes, indicadors d’algues i de salinitat, s’atribueix al tipus de sediment, però la informació suggereix una aigua neta, sense paràsits, compatible amb la idea que el pou estigués cobert, protegit de la llum, i que la filtració des del fossat garantia la renovació i evitava problemes d’anòxia en l’aigua. En altres paraules, l’aigua devia ser apta per al consum humà (Currás, Zamora, Alonso, Julià, Junyent, López, Riera, Marqués, Mezquita, Armengol, 2010).

4.1.3. L’abastament del sistema i la defensa de l’accés nord. La prospecció geofísica El curs d’aigua que circula al nord de la fortalesa, l’actual fondo de l’Aixaragall, alimentava el fossat i la cisterna pou i les primeres estimacions dels recursos hídrics de la conca, règim de precipitacions i escolament, asseguren un cabal suficient, afavorit per

Figura 3. El fossat assegura la recàrrega del pou cisterna situat al bell mig del recinte fortificat. El baixador permetia assolir la cota més habitual d’aigua i devia facilitar les tasques de neteja i manteniment

Trib_06.indd 161

13/12/11 08:38:31

162

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

unes condicions climàtiques més humides (Alonso, Ferrio, Florit, López, Piqué, Voltas, 2004; Ferrio, Alonso, López, Araus, Voltas, 2006; Ferrio, Voltas, Alonso, Araus, 2007). Aquests resultats s’han de creuar amb els obtinguts a la llacuna d’Ivars per l’equip format per Ramon Julià, Santi Riera i Andrés Currás, on el registre pol·línic reflecteix un entorn força sec (el màxim de sequera se situa pels vols del 320 a. de la n. e.) amb poc pol·len arbori, encara que no es considera contradictori aquest paisatge més estepari i la situació descrita a la Fortalesa; la posició de Vilars, en el con de dejecció del barranc Vilars/Teuleria i a prop de les costes garriguenques, podria haver suavitzat les condicions. No sabem encara per on entrava l’aigua al fossat; presumiblement ho feia pel nord, canalitzada de manera que l’embocadura no s’exposés a empassar-se les possibles rubinades o crescudes sobtades, i devia inundar el fons en direcció sud-oest on les basses de la fossa externa la devien retenir en èpoques de sequera. La localització de l’antic curs de l’Aixaragall i la recerca de la connexió amb el fossat i de les defenses avançades de la façana nord (possible nou fossat, prolongació de la rampa d’accés fortificat i hipotètica contraguàrdia), ens porten al camp situat al nord de la fortalesa, una finca particular, sota de la qual s’han de buscar les respostes. Les prioritats imposades per la recerca i la necessitat d’avaluar la seva inclusió en l’actualització i modificació del Pla Director Vilars 2000, ens obligaren a plantejar una estratègia no excavatòria: la prospecció geofísica. Aquesta es va plantejar conjuntament amb Roger Sala, Ekhine Garcia i Robert Tamba (SOT Prospecció Arqueològica), amb la col· laboració del Grup I+D de Geologia Econòmica i Ambiental i Hidrologia (GEAH) de la Universitat de Barcelona, coordinat per Albert Casas. Els resultats són prometedors i han estat reafirmats a posteriori per fotografia aèria. Els treballs de camp, fets al maig del 2009 varen estar precedits per una intensa reflexió sobre els objectius i la metodologia que calia emprar i ha estat igualment interessant tornar a fer-ho posteriorment, tant per valorar els resultats, pendents de contrastació arqueològica, com per estimar la seva possible contaminació per les hipòtesis de partida. Els objectius eren, primer, la localització del curs natural en sentit E-W; segon, la identificació de possibles elements constructius relacionats amb l’abastiment d’aigua al fossat inundable; i, tercer, la determinació d’altres elements d’interès arqueològic relacionats amb la gestió de l’aigua i la defensa, o d’altre tipus. Acceptant que no hi ha sistemes de prospecció geofísica infal·libles i que exigeixen sempre la contrastació arqueològica, per assolir-los es proposà una estratègia multisistema sobre dues àrees: la primera, els 9.000 m2 més propers del camp nord, combinant gradiòmetre magnètic, georadar i tomografia elèctrica; i, la segona, 376 m2 situats davant de la rampa d’accés i ocupats pel camí de servei al voltant de la fortificació. La prospecció magnètica (gradiòmetre Bartington G-601-dual) havia de permetre detectar moviments de terres; la tomografia elèctrica, discriminar diferents composicions geològiques en funció de la seva resistivitat elèctrica; i el georadar (GSSI SIR3000/270), obtenir imatges en alta resolució sempre que l’atenuació o dispersió del senyal permetessin abastar l’objectiu. Els resultats es poden resumir de la manera següent: 1.- La prospecció magnètica no va mostrar elements identificables amb el curs natural d’aigua. Tampoc les tomografies elèctriques. 2.- L’anomalia 1 detectada en magnètic és identificable amb elements d’excavació i construcció reblerts. 3.- Els elements detectats al centre del camp nord amb magnètic tenen una correspondència amb els detectats amb georadar. 4.- Les tomografies elèctriques confirmen nivells d’humitat molt elevats per sota dels 2,8 m sota superfície. 5.- Les exploracions al camí de circumval·lació no han ofert resultats útils.

Trib_06.indd 162

13/12/11 08:38:31

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

163

Quines conclusions se’n poden extreure? Anem a pams. En el capítol negatiu, no s’ha identificat el curs antic de l’Aixaragall que, en principi, era l’objectiu que plantejava menys problemes; l’explicació es pot trobar en el fet que ens haguem quedat curts en prospectar poc més de la meitat dels 17.000 m2 del camp nord, en la creença, induïda per l’actual sèquia, que el traçat de la llera se situava més a prop de la fortificació. Davant de la rampa de l’accés nord, ni el georadar ni les tomografies han aportat dades ressenyables, ni tan sols amb relació al mur M-909, l’existència del qual està documentada i al qual ens referirem més endavant. La presència d’elements de ferro vorejant el fossat comprometien els resultats possibles; a més, en aquesta zona el georadar perd gran part de l’energia per dispersió (graves) i absorció (argiles humides). En el capítol positiu, l’anomalia 4 s’identifica com una estructura constructiva, difícilment relacionable amb la defensa de l’accés a la rampa o contraguàrdia. Molt més suggeridor és el conjunt d’anomalies magnètiques positives (1) i negatives (8, 9 i 10) de llarg recorregut SO-NE provocades per una rasa reblerta i elements constructius a ambdós costats, clarament relacionable amb la conducció que alimenta el fossat. Altres possibles restes constructives, rases i excavacions, possibles sitges, restes de combustió (6 i 7) i objectes metàl·lics són d’avaluació impossible sense contrastar mitjançant l’excavació; finalment pel que fa a l’alt nivell d’humitat detectat per les tomografies elèctriques, caldrà comprovar si correspon a les argiles oligocèniques amarades, relictes de l’etapa de reg. Posteriorment, la fotografia aèria ha confirmat l’anomalia corresponent a la possible canalització d’aigües, reflectida en el creixement desigual dels cultius sembrats i que, fins ara, havia passat inadvertit. No obstant això, el principal problema rau en el fet que tant aquestes estructures com les situades davant de la rampa, no estan verificades arqueològicament i, a més, se situen allunyades de la rampa i el fossat, aïllades pel buit de coneixement que generen la sèquia i el camí de ronda. L’extrem nord de la rampa, és a dir, la zona d’accés sobre la contraescarpa, planteja encara molts interrogants de difícil solució i està afectada per un interestrat de destrucció d’època romana que compromet l’estat de conservació de la prolongació de la rampa en direcció nord, així com de la hipotètica contraguàrdia que defensava l’entrada. I quelcom semblant passa amb l’enllaç entre la presumible canalització d’aigua i el fossat. Sabem, però, de la presència d’un mur M-909 de traçat paral·lel a la contraescarpa del gran fossat, localitzat a la tardor de 2007 en un dels sondeigs que precedien el buidament del fossat; apareix a 11 metres al nord i a -4,30 metres, és a dir, una fondària de mig metre per sobre del fons del gran fossat; aquest mur, recolzat sobre un retall, està paramentat per la cara nord i hi van a parar sediments formats en condicions anaeròbiques, és a dir, del tipus dels que es dipositen al fons de gran fossat. Les hipòtesis interpretatives suggerides aleshores ens remetien, bé a una altra línia de fossat, bé a la canalització que alimenta d’aigua el fossat inundable, bé a un marge de pedra de protecció del curs d’aigua (Junyent, López, Moya, Tartera, 2009, p. 324); les tres opcions havien d’estar relacionades amb la defensa exterior de l’accés a la rampa o contraguàrdia. Temps més tard, coincidint amb l’enregistrament, al novembre del 2009, del programa Sota Terra (produït per Batabat, Cultura 03, per a TV3 i emès al llarg de 2010) es va fer una intervenció davant de la façana nord, en l’espai ocupat pel camí de ronda al voltant del fossat, arran del límit de propietat pública. Es va procedir a excavar en extensió, dins de l’espai de propietat municipal que ocupa el camí de ronda o serveis, i el resultat va ser espectacular. El mur M-909, la corona del qual va ser documentada al llarg d’una

Trib_06.indd 163

13/12/11 08:38:31

164

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

vintena de metres a l’est de la rampa d’accés, correspon efectivament a l’escarpa interior d’un altre fossat, del qual desconeixem l’amplària, amb un traçat paral·lel al gran fossat, i que, com aquest, s’atura davant de la porta nord per donar forma a la rampa. Pel que es pot intuir, aquesta línia de fossat no rodeja la Fortalesa —al camp oest podem afirmar que no existeix— sinó que se situa exclusivament davant de la façana nord, a l’un costat i a l’altre de l’accés, protegint-lo. La rampa es prolonga endavant en direcció nord i la hipotètica contraguàrdia, oculta sota del camp nord, podria correspondre, com s’ha assenyalat, a altres “anomalies” detectades per la prospecció geofísica.

4.2. L’arquitectura militar A finals del segle vi o durant la primera meitat del segle v a. de la n. e., la porta nord, convenientment protegida, es convertí en la porta de la fortificació al temps que es construïa el gran fossat. Per les seves característiques, aquesta fou una obra tan gegantina com inestable i fràgil que va exigir reparacions freqüents per mantenir-la en bon estat al llarg de tota la centúria següent, actuacions fàcilment identificables en les escarpes, que acabarien per donar al fossat la fisonomia que tenia pels volts del 300 a. de la n. e. quan va ser abandonada la fortalesa.

4.2.1. El fossat Fa poc més d’una dècada, en una obra de referència sobre les fortificacions ibèriques, Pierre Moret afirmava que els fossats eren quasi una raresa entre els assentaments ibèrics a diferència dels celtibers i els celtes, pobles que sovint defensaven els seus assentaments amb fossats, i en justificava l’absència referint-se a la predilecció dels ibers per llocs alts que els feien innecessaris. No obstant aplegar referències a l’existència —o presumpció d’aquesta— de fossats en 45 assentaments, l’autor en presentava únicament 5 amb resultats estratigràfics limitats a petits sondeigs, la Picola (Santa Pola, Alacant), el turó del Montgrós (el Brull, Barcelona), Carsac, Montlaurès i Pech Maho, els tres darrers a l’Aude, França (Moret, 1996, p. 125-129). Malgrat que aquesta idea subsisteix, i els fossats continuen sent considerats escassos i tardans (Quesada, 2009b, p. 112-113), el panorama s’ha transformat radicalment en el curs dels darrers anys i, encara que la informació disponible continua sent molt desigual i deficient, es pot afirmar que, tret dels casos en què la topografia els fa manifestament inútils o, fins i tot, impossibles d’excavar, tots els assentaments ibèrics fortificats

Figura 4. Croquis d’una secció que relaciona fossat (fossa duplex), recinte emmurallat i pou

Trib_06.indd 164

13/12/11 08:38:31

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

165

disposen entre les seves defenses de fossats. Són suficient mostra per calibrar el canvi els estats de qüestió presentats per la Contestània i l’Edetània (Sala, 2006; Bonet, 2006) i per altres àrees peninsulars com la tartèssica o la Hispània cèltica (Berrocal-Rangel, Moret 2007) o la revisió de les defenses avançades de Pech Maho (Gailledrat, Moret 2003). El cas ilerget respon a aquesta situació. La informació gairebé sempre no va més enllà de la mera identificació, però és suficient per poder afirmar que els fossats constitueixen un element característic de les fortificacions ilergetes sempre que l’emplaçament ho aconselli (González, Peña, 1991, p. 219-225). Per altra banda, tampoc ofereix dubtes que els fossats arrelen en velles tradicions de l’arquitectura defensiva que remunten, almenys, al Grup del Segre-Cinca III (950-750 cal. ANE), cas de Serra dels Corbs I (Sarroca de Lleida) o, referint-nos a la primera edat del ferro, de Castellets (Mequinensa) (Junyent, 1991) i Serra del Calvari (la Granja d’Escarp) (Medina, González, 2002). Ara bé, les aportacions més importants s’han produït darrerament. Fa uns anys, s’excavà part del fossat de Carrassumada (Torres de Segre), un poblat de barrera, construït abans del segle iii a. de la n. e.; el fossat té més de 5 metres de profunditat i li n’atribueixen 13 d’amplària (Medina, González 2002). També és un poblat de barrera els Estinclells (Verdú), datat al segle iii a. de la n. e., proper a la fortalesa i on el fossat dobla la muralla i té l’escarpa interna parcialment paramentada (Asensio, Cardona, Ferrer, Morer, Pou, Saula, 2003 i 2005). Aquesta tipologia i modalitat d’emplaçament fan adient la defensa de l’esperó mitjançant un fossat senzill paral·lel a la muralla que protegeix la part vulnerable. En alguns casos, però, les defenses poden ser complexes i tenir més d’una línia de fossat, segons sembla desprendre’s d’observacions geomorfològiques fetes a Puig Pelegrí (Lleida) (Peña, Vázquez, 2000), el tossal de Moradilla (Rodríguez, González, Peña, 2005), Gebut i l’Era del Tigo (Soses) o Margalef (Puigverd de Lleida) (Medina, González, 2002, p. 174). El fossat de la fortalesa d’Arbeca, excavat entre la tardor de 2007 i la primavera de 2008, per les seves característiques (envergadura, escarpes paramentades, condició d’inundable, accés fortificat), pel fet d’haver estat excavat en la seva totalitat i per la qualitat de la informació obtinguda és únic en el món ibèric i s’ha convertit en un punt de referència per als estudis d’arquitectura militar, al temps que en un atribut més de la singularitat de la fortalesa.

4.2.2. L’accés fortificat a la porta nord L’excavació del fossat va obligar a resoldre la forma de travessar-lo per accedir a la porta nord, tot garantint el caràcter inexpugnable de la fortalesa amb la fortificació del camí o rampa d’accés i la construcció d’una més que probable contraguàrdia. Els recursos defensius que s’activen amb relació a la porta nord i l’accés fortificat que supera el fossat són d’una complexitat fins ara desconeguda en el món ibèric i, fins on arriben els nostres coneixements, ignorem l’existència de casos semblants en l’àmbit mediterrani. La solució adoptada consistí a reservar —és a dir, no buidar— el sector del fossat situat davant de la porta nord i construir al damunt una rampa d’accés definida lateralment per dos murs i defensada per dos fossats travessers de paret a paret, que en cas de necessitat tallaven el pas, i molt probablement per una contraguàrdia que devia protegir l’únic punt d’accés fora fossat.

Trib_06.indd 165

13/12/11 08:38:31

166

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Figura 5. Planta de l’accés fortificat i de la porta nord; s’observen els fossats travessers que defensen la rampa. Un arrasament d’època romana la interromp i desconeixem el seu estat de conservació sota del camp nord

Trib_06.indd 166

13/12/11 08:38:32

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

167

La seqüència constructiva ha estat publicada recentment (Junyent, López, Moya, Tartera 2009): Estadi I: Agençament de la terrassa superior, construcció del primer mur de l’escarpa superior (M-313) i buidament de la vall del fossat amb l’excepció d’una franja de terreny perpendicular a la porta nord, sobre la qual es construirà la rampa d’accés. Estadi II: Construcció de la rampa d’accés i dels dos fossats travessers que la defensen. S’amplia l’espai disponible davant de la porta nord i es basteix l’estrep (ES-923) que ha de suportar la passarel·la que supera el fossat (FT-921), el segon per a l’atacant, lateralment connectat per ambdós costats amb el gran fossat; es construeix la rampa d’accés pròpiament dita (ES-924) i el segon fossat travesser (FT-920), situat més al nord ja a l’alçada de la contraescarpa, que de paret a paret talla el pas com un haha o pou de llop (Mora-Figueroa 1996, p. 120-121). Estadi III: Bastiment del parament inferior de l’escarpa interna del gran fossat, unió de la rampa i l’estrep amb el cobriment del segon fossat i ampliació de la plataforma davant de la porta nord. S’alça el parament inferior de l’escarpa interna, M-896 i M-915, potent i de molt bona factura en tot aquest sector, on gira i protegeix el costat est de la rampa d’accés; es completa la plataforma ES-923, davant de la porta nord i es construeixen els murs laterals M-906 i M-966 que allarguen la rampa fins a l’estrep, amortitzant el fossat. El primer fossat FT-920 continua obert. Com s’observarà, ens referim a estadis o fases constructives referides als Vilars III i IV i, d’acord amb la hipòtesi abans esmentada, el primer fossat podia haver-se excavat i parcialment paramentat durant Vilars II, però aquest moment no ha estat identificat fins ara a l’accés nord. L’extrem nord de la rampa, és a dir, la zona d’accés sobre la contraescarpa, planteja encara molts interrogants de solució difícil mentre no es pugui excavar, interrogants que, com s’ha vist, no pot resoldre de forma concloent la prospecció geofísica. La qüestió és que la rampa, superat el primer fossat, s’allargava en direcció nord per passar igualment el fossat avançat, allunyant-se de la porta. Malgrat els petits fossats travessers (pous de llop o haha), l’amplada de la rampa, que contrasta radicalment amb l’estretor de la porta passadís, la feia vulnerable i la lògica del sistema defensiu exigia l’existència d’una contraguàrdia que defensés l’entrada

5. La fortificació i la guerra ibèrica El treball presentat en el taller Portes i sistemes d’accés en les fortificacions protohistòriques del Mediterrani occidental, Universitat de Lleida, 13 juny 2008, ens va oferir l’oportunitat de repensar la fortificació després de l’excavació del fossat i de disposar d’una secció completa de la cisterna pou, encara que no totalment excavada (Junyent, López, Moya, Tartera, 2009, p. 307-334). Posteriorment hem començat a desenvolupar aquelles primeres idees en la línia que segueix aquest treball: reconèixer el grau de complexitat assolit per la fortificació ibèrica en el segle iv a. de la n. e. i la seva adaptació, mitjançant la defensa activa, a la guerra de setge, sense recórrer a préstecs poliorcètics hel·lenístics ni fer ús d’artilleria i maquinària d’assetjament (Junyent, 2009b; Alonso, Junyent, López, 2010).

Trib_06.indd 167

13/12/11 08:38:32

168

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Figura 6. Planta general de la fortalesa. Inclou la part coneguda de l’escarpa interna del fossat avançat que protegia la façana nord. La rampa d’accés es prolonga per sota del camí de ronda, la sèquia i penetra en el camp nord

L’arquitectura militar ibèrica, les formes de la guerra entre els ibers des de la guerra tribal, heroica o gentilícia, fins a la guerra complexa o estatal han estat objecte d’un debat animat, centrat en la valoració de l’impacte de la guerra hel·lenística, en la discussió de si els ibers coneixien o no les regles bàsiques de la poliorcètica (Junyent, López, Moya, Tartera, 2009; Junyent, 2009b). Aquest plantejament, si bé ha animat i enriquit la recerca, ha tingut com a conseqüència negativa l’enrocament en postures sovint excloents o maximalistes, posem per cas alguns temes clàssics com l’ús de l’arc, la cavalleria o, darrerament, el setge (Gracia, 2006; Quesada, 2007). En un sentit literal, pensem que efectivament no s’ha de parlar de poliorcètica —conjunt de tècniques i disposicions destinades a l’expugnació o defensa de places fortes— entre els ibers de les darreries del segle v o durant el segle iv a. de la n. e., que no empraven maquinaria d’atac (torres i rampes mòbils, ariets coberts, catapultes llançadores de pedres i fletxes i altres ginys), renunciaven a l’assalt si no es donaven unes circumstàncies molt favorables (traïció

Trib_06.indd 168

13/12/11 08:38:32

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

169

interior, possibilitat de sorpresa o de rendició ràpida) i preferien atacar en ràtzies o, en les grans ocasions, lluitar en formació en batalles a camp obert (Quesada 1997a, p. 657663; 2001, p. 147-149; 2003b, p. 113-114; i també Moret 2001, p. 137-143; 2006, p. 207-227; Olcina, 2005; Sala, 2006). En les fortificacions, la defensa havia tingut un avantatge substancial sobre l’atac i, fins a la Guerra del Peloponès (431-404 a. de la n. e.), els combats s’esdevenien lluny dels murs; els enginys de setge i assalt i l’artilleria, fins i tot als llocs d’invenció, com Sicília i Macedònia, van tenir una aparició relativament tardana, al llarg de la primera meitat del segle iv a. de la n. e., i el seu coneixement i ús trigaria a arribar i estendre’s entre els pobles ibers (Quesada, 2007, p. 89-91; Sáez Abad, 2005). En el mateix sentit, no procedeix parlar de setge formal, concebut en termes hel·lenístics, però, a partir de l’estudi de la fortalesa arbequina, muralles i porta, fossat i accés fortificat, i cisterna-pou, entenem que s’ha de plantejar si la guerra ibèrica, anterior a la difusió de les idees poliorcètiques hel·lenístiques dominants a finals del segle III a. de la n. e., ja contemplava el setge i la rendició de les fortificacions per aferrissament, estratagema, traïció interior, fam i set o desànim i, si es presentava l’oportunitat, fins i tot la presa per assalt.

5.1. Defensa passiva i defensa activa 5.1.1. Els temps preibèrics i ibèrics antics Segons el nostre parer, pel que fa a les etapes més antigues, la fortalesa preibèrica ha de ser interpretada en funció de conceptes com defensa passiva, efecte dissuasiu, defenses avançades (chevaux-de-frise) i hipertròfia del sistema defensiu, escenificant el centre de poder d’un cabdill sobre comunitats de la primera edat del ferro i les característiques dels conflictes armats i el rol de la guerra propis de l’època (Ruiz Zapatero, 2003). Anul·lada la possibilitat de sorpresa pel camp frisó, la potent muralla i les portes estretes i ben defensades la devien fer inassequible a qualsevol tropa enemiga amb una panòplia ofensiva pensada per al combat cos a cos. Defensar el territori, les collites, els ramats i també el prestigi podia obligar-los a sortir i presentar batalla, però, derrotats o impotents, en el seu interior es devien sentir tan segurs com l’assenyat Polidamant, incapaç de convèncer Hèctor, arrossegat pel seu tràgic destí heroic, de romandre sota la protecció de les muralles troianes (Ilíada XVIII, 273-283) (Junyent, Alberich, 2003, p. 44-45). El sentit de la fortalesa era, doncs, triple: coerció sobre el territori dominat, refugi de la comunitat en cas de necessitat i visualització de la residència i poder d’un cabdill.

5.1.2. L’època ibèrica plena En la mateixa línia llegíem la fortalesa dels segles v i iv a. de la n. e., però la qüestió es fa més complexa en la mesura que el sistema defensiu és més sofisticat i incorpora novetats importants. La fortalesa dels segles v i iv a. de la n. e. continuava responent a una concepció passiva de la defensa i basava el seu èxit tant en l’efecte dissuasiu com en el caràcter inexpugnable del recinte. Els poc més de 170 metres lineals de muralla torrejada es

Trib_06.indd 169

13/12/11 08:38:32

170

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

podien defensar amb pocs homes, als quals es devien afegir en cas de necessitat vells, joves i dones; potser eren suficients no més de 40 defensors sobre una població de 150 persones, que podien desplaçar-se d’una torre a l’altra pel camí de ronda i defensar zenitalment l’estret passadís que travessa l’estructura gairebé massissa (Alonso, Junyent, Lafuente, López, 2005, p. 19-20; Alonso, Junyent, López, 2010, p. 19-20; Junyent, López, Moya, Tartera, 2009, p. 307-334). La porta nord, convertida en l’únic accés a la fortalesa, concentrava el major potencial defensiu: la torre buida i el bastió feien infranquejable l’angost i llarg corredor a un enemic obligat a recórrer la dotzena de metres en fila índia, acorralat en el darrer tram davant de la darrera porta, sotmès a l’atac zenital dels defensors des del camí de ronda a través d’espitlleres obertes en l’intradós i sense possibilitat d’usar el més elemental ariet per tombar-la. Abans, per arribar fins aquí, els atacants haurien d’haver superat la contraguàrdia i la rampa fortificada. Davant de la porta nord, la defensa és concebuda com la disposició d’obstacles successius i el conjunt de disposicions estructurals adoptades i llur distribució espacial s’acosten al concepte de compartimentació de la defensa, que vol impedir que una penetració, puntual i per sorpresa, no qüestioni el conjunt o que la pèrdua d’un punt no impedeixi la defensa dels altres. Aquesta disposició i estratègia, combinada amb les estructures de flanqueig, el corredor i l’andador sobre la muralla i la porta, feien possible que pocs homes fossin suficients per defensar la fortificació en aquest punt i, en sentit contrari, impedia que es concentressin molts enemics davant d’aquesta i poguessin atacar-la alhora i obligava literalment a arribar a la darrera porta al fons del passadís d’un en un (Junyent, López, Moya, Tartera, 2009, p. 326). L’única possibilitat d’èxit davant dels murs per un estol de guerrers, amb una panòplia limitada en el millor dels casos a llances, espases, punyals —i potser arcs— com a armes ofensives, i escuts, cuirasses, cascs i gamberes com a armes defensives, era l’atac per sorpresa en tromba sobre les portes. Per aquesta raó la millor defensa era una porta petita i estreta que feia aquest atac gairebé inviable. Com que monumentalitzar una porta equivalia a debilitar-la, es decidí traslladar l’escenografia a la rampa d’accés, per cert, ben defensada i en posició subordinada respecte a les muralles i les torres de flanqueig. El fossat no sembla haver tingut un paper diferent en la defensa de la fortalesa que el que tenia el camp frisó, és a dir, una funció passiva i dissuasiva: encarrilar el camí d’accés, disminuint el risc d’un atac inesperat i facilitar la defensa de la fortificació, de manera que es multipliqués l’eficàcia de la muralla torrejada i es provoqués un fort impacte psicològic sobre qui la contemplava magnificada pel fossat. Malgrat la seva complexitat, el fossat no fou concebut en termes poliorcètics per resistir o obstaculitzar maquinària d’assalt. Un talús extern poc accentuat, d’entre poc més de 2 metres i 4 o 5 metres de profunditat màxima, i una cota d’aigua amb variacions estacionals, no devien constituir un obstacle insalvable, però la superfície inundada o fangosa, amarada d’aigua, bastaria per evitar l’aproximació de l’enemic en formació tancada i situar en una posició enutjosa i de clar desavantatge qui volgués acostar-se per grimpar per l’escarpa sota el foc defensor. Vist així, el fossat pot encaixar en una tàctica de guerra estàtica, en què els defensors pensen més a romandre atrinxerats a l’interior de la fortificació, que no pas en un model de defensa activa, agressiva, mòbil, que contemplés sortides i contraatacs, accions que l’estretor de l’única porta impedia. Entenem, però, que és en l’accés fortificat a la porta nord on s’han produït canvis significatius en les defenses avançades (rampa fortificada, pous de llop, contraguàrdia, fossats avançats), que ja no estan simplement concebudes com a obstacles, i on s’ha de

Trib_06.indd 170

13/12/11 08:38:32

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

171

Figura 7. Planta general dels resultats de la prospecció electromagnètica. La dada més rellevant és l’anomalia lineal nord-est/sud-oest que pot correspondre al canal que alimenta el sistema de fossats inundables; altres es poden relacionar hipotèticament amb la defensa de la rampa o contraguàrdia o amb restes romanes de la vila propera

Trib_06.indd 171

13/12/11 08:38:33

172

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

parlar, en definitiva, de profunditat de camp i defensa activa. La clau de la innovació resideix en la significació de la rampa. Ja hem dit que, a més de salvar el fossat, la rampa monumentalitzava l’entrada sense afeblir la porta, però, des d’un punt de vista militar, encara aportava canvis més significatius: la contraguàrdia i els fossats travessers compartimentaven la defensa i la rampa fortificada permetia el contraatac, convertida en una mena de barbacana, o millor dit, de contramuralla (falsabraga). De fet, coberts els fossats travessers per taulons, la rampa oferia un espai protegit i ocult a l’atacant per preparar una sortida de contraatac, això sí, sense marge de sorpresa sobre el lloc per on es podia produir. Les dimensions d’aquest espai ens seran desconegudes fins que s’excavi la part davantera de la rampa, però la part conservada sobre el gran fossat ja supera els 90 m2. Aquest hipotètic ús explicaria els potents murs laterals, l’amplada de la rampa i el contrast amb l’estretor de la porta. Òbviament desconeixem les característiques de la contraguàrdia o defenses que protegien l’accés a la rampa i cobrien l’aparent vulnerabilitat de l’escarpa interna esglaonada a l’un i l’altre costat.

5.2. Assalt, setge, bloqueig La construcció del pou central en l’interior del recinte i el disseny de les defenses avançades ens condueixen a la mateixa conclusió. La fortalesa, invencible a un assalt, se sentia vulnerable a un assetjament, a la possibilitat de ser bloquejada, i per això s’assegurà l’aiguada i el contraatac. En realitat, no calia un setge en tota regla i encerclar completament la fortalesa, n’hi havia prou de controlar l’única porta; una forma de setge que podia fer efectiu un contingent enemic de forces reduïdes i amb relativament pocs recursos, limitant-se a fortificar un campament davant de la porta per bloquejar-la i on s’acumulessin els queviures necessaris per mantenir-lo, que proporcionaria el territori ocupat i saquejat. En aquestes condicions de setge passiu, l’enemic tractaria d’aïllar els defensors, desgastar-los i rendir-los, i l’assalt seria l’excepció, limitat a ocasions favorables (Sáez Abad, 2005, p. 105-107). Aquests darrers anys, Fernando Quesada ha revifat la polèmica que ha animat l’estudi de les fortificacions i la guerra ibèriques la passada dècada: el debat sobre la capacitat militar, l’ús de maquinària d’assalt o artilleria i la complexitat o senzillesa de les fortificacions, vistos com a resultat del grau d’influència de la poliorcètica hel·lenística, amb un estimulant article que, en aquesta ocasió, ha agafat com a fil conductor la pràctica del setge i l’assalt (Quesada, 2007, p. 75-98). Les tesis són ben conegudes i tornen a ser exposades revisant els principals llocs fortificats en el Llevant meridional i central de la península Ibèrica, la Picola, l’Oral, Lucentum, la Bastida, la Serreta, el Castellet de Bernabé, el Puntal dels Llops... Per l’autor, la poliorcètica en el món grec es va desenvolupar realment en època relativament tardana, molt a finals del segle v i iniciat el iv a. de la n. e., i suposar un desenvolupament en les mateixes dates entre els ibers exigeix acceptar una difusió immediata o un grau de desenvolupament tecnològic i poliorcètic equivalent i convergent; per la seva banda, els exèrcits romans no faran anar maquinària de guerra i artilleria fins més d’un segle després, a mitjan segle iii, i l’arqueologia no ha ofert cap dada sòlida sobre el seu ús per part dels ibers. En conclusió, entre Sagunt i Cartagena, no hi ha entre els ibers coneixement de poliorcètica avançada; no obstant això, Quesada deixa al marge d’aquesta consideració alguns assentaments de la costa catalana sota la influència d’Emporion (Ullastret, Turó del Montgrós, Tivissa) i altres

Trib_06.indd 172

13/12/11 08:38:33

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

173

d’alacantins, murcians i andalusos en els quals reconeix factura cartaginesa (Cartago Nova, Lucentum) o romanorepublicana (Pic de l’Àliga, Torreparedones). Com han argumentat Y. Garlan, J.P. Adam, D.B. Campbell o P.B. Kern, recollits per Quesada, fins a la Guerra del Peloponès els combats tenen lloc lluny dels murs (Quesada 2007, p. 89). En la història de la fortificació, s’accepta que la capacitat de defensa va anar sempre per davant de la capacitat d’atac fins al descobriment de la pólvora i, durant segles, milers d’anys, quan una fortalesa cau ho fa per traïció, baix nombre de defensors, bloqueig i fam o desmoralització. Encara que els assalts es devien produir des de l’edat del bronze, l’èxit devia ser l’excepció de la regla. El setge formal i el bloqueig devien ser les formes menys habituals de prendre una fortalesa, que era una empresa reservada a exèrcits regulars amb maquinària i capacitat assetjadora. La guerra ibèrica era limitada en objectius i temps. Bàsicament depredadora, estava concebuda per obtenir botí, fama i honor. L’activitat bèl·lica era estacional, centrada en els mesos de primavera-estiu, amb amplis períodes de tranquil·litat dins de cada cicle agrícola i ramader anual i devia tenir un caràcter endèmic, encara que una intensitat relativament baixa, amb una mortaldat reduïda. Almenys des de l’inici del segle iv a. de la n. e. els ibers lluitaven a camp obert, protegint assentaments, camps i ramats i desenvolupaven un tipus de guerra formalitzada, en formació regular (acies instructa), amb forces d’infanteria de línia i lleugera, en unitats sota el comandament dels mateixos líders que presidien la vida diària, agrupades per pobles, clans i famílies amb armes i estendards identitaris (Quesada, 1998b, p. 215; 2005a, p. 134; 2009a, p. 126-127; 2010, p. 262-268) i, des del segle iv a. de la n. e., amb unitats de cavalleria (Quesada, 1998c,

Figura 8. La fotografia aèria del camp nord confirma l’anomalia detectada en la prospecció electromagnètica i interpretada com la canalització que uneix l’antic curs d’aigua amb els fossats.

Trib_06.indd 173

13/12/11 08:38:33

174

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

p. 169-183; 2009a, p. 121; 2010, p. 263). Si l’atac es produïa d’improvís i era breu, la millor solució podia ser cercar refugi en els murs de les fortaleses i els oppida i esperar la retirada; si l’atac arribava a posar en perill el territori i hi havia la possibilitat de victòria, la lluita es decidia en el camp de batalla (Quesada, 2007, p. 94-95; 2009a, p. 127; 2010, p. 267-268). En aquest model de guerra ibèrica, en el qual l’autor inclou els ibers del nord de l’Ebre, no devia existir el setge formal i tan sols ocasionalment assalts amb èxit o fracassats, facilitats per la sorpresa o la traïció, assalts que, sense exigir gaire més que unes escales o enfonsar o cremar una porta, podien significar la presa i la destrucció de l’oppidum, com va passar a finals del segle iv a. de la n. e. a la Bastida de les Alcuses (Moixent). Aquest cas resulta particularment interessant: malgrat l’entitat de l’oppidum, una defensa lineal sense profunditat, unes portes monumentalitzades i muralles sense torres ni possibilitat de flanqueig, expliquen que, sense maquinària, la crema de les portes o un assalt decidit en qualsevol punt del perímetre fos suficient (Bonet, 2006, p. 33-34; Quesada, 2007, p. 83-84). Quesada difereix radicalment des de fa temps de les posicions argumentades per Francesc Gracia, qui atribueix als ibers coneixements sobre artilleria i màquines de setge durant el segle iv a. de la n. e. (Gracia, 1997, 2000, 2001, 2003, 2006) i, en contra seu, no creu que el fet que els ibers lluitessin en formació tancada, en línia, en batalles campals, vulgui dir que coneguessin les regles bàsiques de la poliorcètica hel·lenística, i per tant, la forma de construir i adaptar el traçat de les muralles a la maquinària i la guerra de setge, i no veu contradicció entre el que es pot simplificar com a “guerra avançada” i “poliorcètica primitiva” (Quesada, 2007, p. 92-94; 2009a, p. 128; 2010, p. 266-267). Quesada té raó, en el sentit que de la primera no se’n dedueix necessàriament la segona, i no està sol en la seva caracterització poc sofisticada, allunyada de les influències poliorcètiques clàssiques o hel·lenístiques, de les fortificacions ibèriques, i altres autors com P. Moret (1996, 1998 i 2001), M. Olcina (2005) o F. Sala (2005 i 2006) li fan costat. Però retornem a la qüestió del setge i a la defensa activa. La presa de ciutats durant la Segona Guerra Púnica i les guerres celtibèriques per part dels exèrcits cartaginesos i romans té nombroses referències als textos clàssics: Cartala, Arbocala, Helmàntica, Sagunt, Atanagrum, la capital d’Amusicus, Numantia, Colenda, Munda, Contrebia, Complega, Alce, Cauca, Centóbriga, Ergavica Uxama o Pallantia. Molt menys habituals són les notícies sobre la capacitat d’ibers i celtibers per fer-ho, casos de Carabis, Nertóbriga i altres ciutats anònimes (p.e., Gracia, 2003, p. 239; 2006, p. 101-102; Berrocal-Rangel, 2008, p. 184-186; Hourcade, 2008, p. 239-260; Lorrio, 2009, p. 74-76). En qualsevol cas, totes es refereixen a una època avançada, en el millor dels casos no abans del darrer quart del segle iii a. de la n. e., i cap d’elles remunta a la quarta centúria (Quesada, 2009a, p. 114). I quelcom semblant passa amb les sortides en tromba. F. Gracia reconeix que a les fonts el nombre de referències a sortides sobtades dels ibers és reduït, però considera que els sistemes defensius ibèrics la contemplen (poternes, proteichisma, epikampion) i passa a afirmar que era una pràctica comuna en el món ibèric (Gracia 2006, p. 105-106). Poc o res afecta la nostra argumentació que la sortida o contraatac per sorpresa fos teoritzada pels tractadistes grecs com Enees el Tàctic o Filó de Bizanci (Gracia, 2003, p. 245-247; 2006, p. 106-107). Potser la citació més interessant és la que descriu els lacetans, obrint sobtadament la porta per llançar-se sobre els ausetans, víctimes de l’ardit preparat per Cató (Titus Livi XXXIV, 20). La sortida en força és practicada repetidament pels saguntins (Titus Livi XXI, 7; Apià Iberia 12) i obliga a Hanníbal a prendre mesures de vigilància i reforç durant el setge (Titus

Trib_06.indd 174

13/12/11 08:38:33

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

175

Livi, XXI, 11) (Martínez Gázquez, 1974, p. 144-145; Gracia 2006, p. 104), però el cas de Sagunt és especial, tant que, mentre Quesada el deixa al marge perquè el considera un cas no extrapolable, Gracia el converteix en el fil conductor del seu discurs (Quesada, 2007, p. 88; Gracia, 2006, p. 85 i s. i 254-255). La conclusió és que les fonts ajuden poc o no ajuden gens a aprofundir en la nostra comprensió de la fortalesa perquè obligarien a extrapolar els textos un segle enrere. A més, la sortida en tromba, per poder ser utilitzada com a indicador d’una defensa mòbil, activa, agressiva, exigeix l’evidència d’estructures defensives complexes, perquè en el passat això hauria estat igualment fonamental per als defensors de qualsevol fortificació de l’edat del bronze o del primer ferro, davant d’una operació de setge o bloqueig, i aquí, en el seu reconeixement, comencen els problemes. Quedi clar, en qualsevol cas, com ja hem advertit, que en emprar aquests conceptes referint-nos a la fortalesa arbequina no estem parlant de “setge formal” amb maquinària de guerra i obres permanents. Fa molts anys, vaig sentir afirmar a Agustín Garcia Calvo que per dir una cosa interessant s’havia de dir sempre contra una altra. Vull dir amb això que no ignoro l’interès, fins i tot comparteixo l’apassionament, d’una polèmica que ha fet avançar, i molt, el coneixement de la guerra ibèrica. No obstant això, potser no aniria malament trencar el cercle d’una discussió que dura uns quants anys, es realimenta periòdicament, i polaritza i enquista els arguments. Per oxigenar una mica el debat sobre les fortificacions, potser n’hi hauria prou amb, primer, treure el debat del marc contextual exclusiu de la poliorcètica hel· lenística; segon, ser molt curosos a l’hora d’identificar préstecs tecnoculturals clàssics o hel·lenístics; tercer, ser exigents amb la documentació (excavacions extensives) i les cronologies; quart, renunciar a un model difusionista d’efectes fulminants basat en el paper assignat a la tornada dels mercenaris; cinquè, acceptar que l’arribada dels bàrquides i el desenvolupament de la Segona Guerra Púnica marquen un abans i un després; i, sisè, acceptar el dinamisme potencial i la creativitat de la societat indígena per desenvolupar una complexitat creixent. Sembla obvi, però cal repetir-ho: el grau de complexitat de les fortificacions ibèriques s’haurà de reconèixer a partir del seu estudi i comprensió i no per la mesura en què reflecteixen o no els preceptes dels teòrics poliorcètics.

6. Una poliorcètica ibèrica? La Fortalesa dels Vilars ha qüestionat sempre l’afirmació que els ibers, malgrat que tenien exèrcits complexos, disposaven de fortificacions senzilles i no desenvoluparen sistemes complexos de defensa. Sabem que l’existència de potents muralles torrejades, de massissos bastions, fossats, etc. no són una evidència de la guerra complexa (Quesada, 2007, p. 76) i potser els ibers no adoptaren les innovacions de la guerra hel·lenística (artilleria, tren de setge i obres de circumval·lació) fins a les darreries del segle iii a. de la n. e., forçats per l’enfrontament amb cartaginesos i romans, però ens haurem de plantejar si, quasi dos-cents anys abans, els ibers ja coneixien i practicaven la guerra de setge com a tàctica per fer que es rendís o, fins i tot, si es presentava l’ocasió favorable, assaltar una fortificació, i si els ibers desenvoluparen respostes pròpies per afrontar-ho mitjançant dispositius complexos en les seves fortificacions, que fessin possible la defensa activa. Caldrà avaluar —i ara no estem en condicions de fer-ho— l’excepcionalitat de la fortalesa arbequina i caldrà mesurar si les seves característiques són extrapolables a la fortificació ibèrica. Però ja és hora de reconèixer aquesta en la seva complexitat

Trib_06.indd 175

13/12/11 08:38:33

176

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

i d’explicar-la sense cercar respostes en el mirall clàssic o hel·lenístic; de fet, tant F. Quesada com F. Gracia, des de les posicions respectives i enfrontades, vinculen l’anàlisi de la complexitat de les fortificacions ibèriques, tant si és per negar la complexitat com per afirmar-la, a la influència de la poliorcètica hel·lenística concretada en la presència d’artilleria i maquinària de setge (vegeu, per exemple, darrerament Quesada, 2009c, p. 255-262). De la mateixa manera que els exèrcits estructurats i les batalles campals no comporten l’existència de “setge formal”, l’absència d’artilleria i de maquinària d’assalt no comporta fortificació simple. Pel que sabem avui, l’artilleria arriba a Ibèria en el segle iii a. de la n. e. amb els bàrquides, les fortificacions preparades per a fer-la servir conegudes són cartagineses i les restes de catapultes i els projectils de pedra, romans (Sáez Abad, 2005), però això no hauria d’impedir parlar de poliorcètica ibèrica, d’assalt i també de setge, encara que sense maquinària i obres permanents d’encerclament. Com ha advertit F. Quesada, coneixem millor la panòplia que les formes de fer la guerra i, potser per això, ha modulat millor la lectura de l’ús de l’armament, però el mateix passa amb les defenses, especialment les avançades, pitjor conegudes, en aquest cas, per la senzilla raó que són rares les excavacions extensives i, encara més, a extramurs. Segons el nostre parer, per no quedar presoners per una visió excessivament “heroica”, també convé modular la visió de les fortificacions, repetidament caracteritzades com potents en amplada i alçada, però mancades de sofisticació poliorcètica (Quesada, 2010, p. 265-268; Junyent, 2010). En definitiva, recapitulant, la fortalesa dels Vilars durant el segle iv a. de la n. e. demostra: primer, que no cal esperar els temps hel·lenístics avançats i la Segona Guerra Púnica per veure formes complexes, diríem força sofisticades, en relació amb la defensa i atac d’una fortificació; segon, que l’organització i la disposició del sistema defensiu demostren l’aplicació de conceptes racionals com “defensa organitzada en profunditat” o “compartimentació de la defensa”, que no tenen perquè ser interpretats en clau poliorcètica aplicant conceptes com epikampion i proteichisma, etc.; de fet, el fossat és, amb la barricada, l’element defensiu més senzill i antic conegut i no modifica per si sol la concepció passiva del sistema defensiu; es limita a substituir el camp frisó, però afegeix dues novetats decisives: l’arquitectura i la gestió de l’aigua, incorporades a la defensa i clau per assegurar l’aiguada de la fortalesa a través del pou central, i l’accés fortificat a la porta nord; i tercer, que la fortalesa del segle iv a. de la n. e. no va ser concebuda en termes poliorcètics per resistir maquinària d’assalt, però sí per ser capaç d’afrontar un setge o bloqueig i l’amenaça d’un assalt; i la presència del pou central garantint l’aiguada, malgrat que es disposi d’aigua extramurs a escassa distància, indica la percepció d’aquest risc i el sentiment d’intimidació dels defensors; i quart, que la rampa o plataforma d’accés a la porta nord, podia funcionar com una contramuralla (falsabraga) i possibilitar la preparació d’un contraatac sense ser vistos i la sortida sobtada d’un grup nombrós de guerrers sense necessitat d’afeblir la porta engrandint-la. La concepció del sistema fortificat de l’accés nord, que encara no s’ha revelat en tota la seva complexitat, indica l’aparició i desenvolupament d’una concepció activa de la defensa.

(*) Aquest treball s’ha fet en el marc del projecte “La arquitectura del poder en el Valle del Segre y el Mediterráneo noroccidental durante el III y el I milenio antes de nuestra era”, HAR2008-05256 finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació.

Trib_06.indd 176

13/12/11 08:38:34

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

177

Bibliografia Abad, L.; Sala, F.; Grau, I. (ed.) (2005) La Contestania ibérica, treinta años después. Actas de las I Jornadas de Arqueologia ibérica organizadas por el Área de Arqueologia de la Universidad de Alicante, 24-26 de octubre de 2002. Alacant. Adam, J.P. (1981) L’architecture militaire grecque. Paris. Agustí, B.; Alonso, N.; Garcés, I.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J.B. (2000) “Una inhumación múltiple de perinatales en la fortaleza de Els Vilars (Arbeca, Lleida) y las prácticas de enterramiento en hábitat durante la primera Edad del Hierro en el valle del Segre (Cataluña)”. A: Dedet, B.; Gruat, P.; Marchand, G.; Py, M.; Schwaller M. (ed.) Archéologie de la Mort. Archéologie de la tombe au premier Âge du Fer. Actes du XXIe Colloque International de l’Association Française pour l’Étude de l’Âge du Fer. Conques - Montrozier, 8-11 mai 1997. Lattes: CNRS, p. 305-324. (Monographies d’Archéologie Méditérranéenne; 5) Alonso, N.; Ferrio, J.P.; Florit, A.; López, J.B.; Piqué, R.; Voltas, J. (2004) “Evolució climàtica de la plana occidental catalana durant els darrers 4.000 anys: primers resultats de la discriminació isotòpica del carboni (∆13C)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 14, p. 9-29. Alonso, N.; Garcés, I.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B.; Miró, J. M.; Ros, M.; Rovira, M. C. (1996) “L’assentament dels Vilars. (Arbeca, les Garrigues): Territori, recursos i activitats productives”. A: Actes Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 A.N.E. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Taules Rodones d’Arqueologia. Sant Feliu de Codines 1994. Gala, 3-5, p. 319-339. Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B. (1998) “Poder, símbolo y territorio: el caso de la Fortaleza de Arbeca”. A: Autors diversos. Actas del Congreso Internacional Los Iberos, Príncipes de Occidente. Estructuras de poder y sociedad ibérica. Barcelona, 12-14 de març de 1998. Barcelona: Fundació la Caixa, p. 355-372. Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B. (coord.) (2003) Chevaux-de-frise i fortificació en la primera edat del ferro europea. Reunió Internacional. Lleida, 27-29 de març de 2003. Lleida: Universitat de Lleida / Consell Comarcal del Segrià. Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B. (2005) Arbeca. La Fortalesa dels Vilars. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya (Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya). Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; Lopez, J. B.; Tartera, E. (2000) “La Fortaleza de Arbeca. El proyecto Vilars 2000. Investigación, recuperación y socialización del patrimonio”. Trabajos de Prehistoria, 57/2, p. 161-173. Alonso, N.; Junyent, E.; López, J. B. (2010) Arbeca. La Fortalesa dels Vilars. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya (Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya). Alonso, N.; Aulinas, M.; Garcia, M. T.; Martín, F.; Prats, G.; Vila, S. (2010) “Manufacturing rotary querns in the 4th c. BC fortified settlement of Els Vilars (Arbeca,Catalonia, Spain)”. A: Peacock, D.; Williams, D. Bread for the people: the archaeology of mills and milling. Southampton Archaeology Monograph. Archaeopress. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J.; Saula, O. (2003) “El jaciment ibèric dels Estinclells (Verdú, Urgell): un assentament fortificat ilergeta del segle III aC”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 13, p. 223-236.

Trib_06.indd 177

13/12/11 08:38:34

178

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C. Morer, J.; Pou, J. i Saula, O. (2005) “Noves dades sobre el nucli fortificat ilergeta dels Estinclells (Verdú, Urgell)”. A: XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà: homenatge a Josep Barberà i Farràs. Puigcerdà, 14 i 15 de novembre de 2003. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 467-479. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J.; Saula, O. (2006a) “Estinclells: Tema obert. Noves intervencions arqueològiques a l’assentament fortificat ilergeta dels Estinclells (Verdú, Urgell)”. A: Arqueologia i arqueòlegs. El poblat ibèric dels Estinclells de Verdú. Grup de Recerques de les terres de ponent. Actes de la XXXV Jornada de Treball. Verdú 2004. Guissona. p. 200-230. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J.; Saula, O. (2006b) “Noves intervencions arqueològiques a l’assentament fortificat ilerget dels Estinclells (Verdú, Urgell)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2003-2004. Barcelona: Generalitat de Cata-lunya, p. 93-110. Berrocal-Rangel, L. (2004) “La defensa de la comunidad: sobre las funciones emblemáticas de las murallas protohistóricas en la Península Ibérica”. Gladius, XXIV, p. 27-98. Berrocal-Rangel, L. (2008) “Episodios de guerra en los poblados indígenas de Hispania Celtica: criterios para la identificación arqueológica de la conquista romana”. A: La guerre et ses traces dans la péninsule Ibèrique à l’epoque de la conquête romaine: approches méthodologiques, Acte table ronde internationale (Madrid, novembre 2007), Salduie 8, p. 181-191. Berrocal-Rangel, L.; Moret, P. (ed.) (2007) Paisajes fortificados de la Edad del Hierro. Las murallas protohistóricas de la Meseta y la vertiente atlántica en su contexto europeo. Coloquio celebrado en la Casa de Velázquez (octubre de 2006). Madrid: Real Academia de la Historia / Casa de Velázquez. Berrocal-Rangel, L.; Moret, P. (2007) “Las fortificaciones protohistóricas de la Hispania céltica. Cuestiones a debate”. A: Berrocal-Rangel, L.; Moret, P. (ed.) Paisajes fortificados de la Edad del Hierro. Las murallas protohistóricas de la Meseta y la vertiente atlántica en su contexto europeo. Coloquio celebrado en la Casa de Velázquez (octubre de 2006). Madrid: Real Academia de la Historia / Casa de Velázquez, p. 15-33. Berrocal-Rangel, L.; Moret, P. (2010) “Les fortifications de l’Hispanie celtique”. A: Fichtl, S. (dir.) Murus celticus. Architecture et fonctions des remparts de l’âge du Fer. Table ronde internationale, 11, 12 d’octobre 2006, Glux-en-Glenne, p. 335354. (Bibracte; 19) Bonet, H. (2006) “Tres modelos de arquitectura defensiva y protección del territorio. Edeta, Kelin y la Bastida de les Alcuses”. A: Oliver, A. (ed.) Arquitectura defensiva. La protección de la población y del territorio en época ibérica. Castelló de la Plana: Societat Castellonense de Cultura, p. 13-46. (Arqueologia; X) Currás, A.; Zamora, L.; Alonso, N.; Julià, R.; Junyent, E.; López, J. B.; Riera, S.; Marqués, M. A.; Mezquita, F.; Armengol, J. (2010). “Landscape Evolution During the Last 3000 Years in a Semi-Arid Region (the Urgell Plain, Ebro Basin, NE Spain): Integration of Anthropogenic and Natural Sedimentary Records”. A: 1st Landscape Archaeology Conference: LAC2010. Institute for Geo- and Bioarchaeology (IGBA), Research Institute for the Heritage and History of Cultural Landscape and Urban Environment (CLUE) and the Cultural Heritage Agency (RCE) of the Netherlands at the VU University Amsterdam, 26th to 28th January 2010.

Trib_06.indd 178

13/12/11 08:38:34

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

179

Autors diversos (1991) Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple: (segles iv-iii aC). Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, 6-9 de desembre del 1990. Manresa: Centre d’Estudis del Bages / Societat Catalana d’Arqueologia. Delibes, G.; Ruiz Zapatero, G.; Barril, M. (1982) “Moldes de fundición del Bronce Final procedentes de “El Regal de Pídola” (Huesca)”. Trabajos de Prehistoria 39, p. 369-364. Ferrio, J.P.; Alonso, N.; López, J.B.; Araus, J.L.; Voltas, J.; (2006) “Carbon isotope composition of fossil charcoal reveals aridity changes in the NW Mediterranean Basin”. Global Change Biology, 12, p. 1-14. Ferrio, J.P.; Voltas, J.; Alonso, N.; Araus, J.L. (2007) “Reconstruction of climate and crop conditions in the past based on the carbon isotope signature of archaeobotanical remains”. A: Dawson, T.E, Siegwolf, R.T.W. Stable Isotopes as indicators of ecological change. Academic Press Inc., p. 319-332. Gailledrat, E.; Moret, P. (2003) “La fortification de Pech Maho (Sigean, Aude) et le problème de ses pierres plantées”. A: Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.J.; López, B. (coord.) Chevaux-de-frise i fortificació en la primera edat del ferro europea. Reunió Internacional. Lleida, 27-29 de març de 2003. Lleida: Universitat de Lleida / Consell Comarcal del Segrià, p. 119-133. Garlan, Y. (1974). Recherches de Poliorcétique grecque. Paris. Gip (2003) (N. Alonso, A. Colet, M. Gené, X. Gómez, E. Junyent, A. Lafuente, J.B. López, A. Moya, E. Tartera, A. Vidal). “Caballos y hierro. El campo frisio y la fortaleza de “els Vilars d’Arbeca” (Lleida, España)”. A: Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López J. B. (coord.) Chevaux-de-frise i fortificació en la primera edat del ferro europea. Reunió Internacional. Lleida, 27-29 de març de 2003. Lleida: Universitat de Lleida / Consell Comarcal del Segrià. p. 233-274. González, J. R.; Peña, J. L. (1991) “El fossat: un nou element de la poliorcètica ilergeta”. A: Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple: (segles IV-III a.C.). Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa, 6-9 de desembre de 1990. Manresa: Centre d’Estudis del Bages / Societat Catalana d’Arqueologia. p. 219-225. Gracia, F. (1997a) “Poliorcética griega y fortificacions ibéricas”. A: Autors diversos. La Guerra en la Antigüedad. Una aproximación al orígen de los ejércitos en Hispania. Madrid: Ministerio de Defensa, p. 165-183. Gracia, F. (1997b) “L’artillerie romaine et les fortifications ibériques dans la conquête du Nord-Est de la péninsule Ibérique”. A: L’équipament militaire et l’armement de la République. JRMES 8, p. 201-231. Gracia, F. (2000) “Análisis táctico de las fortificaciones ibéricas”. Gladius, XX, p. 131-170. Gracia, F. (2001) “Sobre fortificaciones ibéricas. El problema de la divergencia respecto al pensamiento único”. Gladius, XXI, p. 155-166. Gracia, F. (2003) La guerra en la protohistoria. Héroes, nobles, mercenarios y campesinos. Barcelona: Ariel. Gracia, F. (2006) “Las fortificaciones ibéricas. Análisis poliorcético y concepto de su empleo táctico en la guerra de sitio”. A: Oliver, A. (ed.) Arquitectura defensiva. La protección de la población y del territorio en época ibérica. Castelló de la Plana: Societat Castellonense de Cultura, p. 63-122. (Arqueologia; X) Hourcade, D. (2008) “Les “évidences” archéologiques de siège et de prise de villes dans l’Hispanie républicaine: quelques faux indices”. A: La guerre et ses traces

Trib_06.indd 179

13/12/11 08:38:34

180

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

dans la péninsule Ibérique à l’époque de la conquête romaine: approches méthodologiques, Acte table ronde internationale (Madrid, novembre 2007), Salduie 8, p. 239-260. Junyent, E. (1973) “El primer corte estratigráfico realizado en Roques de Sant Formatge (Serós, Lérida) y algunas cuestiones en torno a la formación de la cultura ilergeta”. Noticiario Arqueológico Hispánico, Prehistoria, 2, p. 287-386. Junyent, E. (1991) “Contribució al coneixement de les estructures defensives en els assentaments de la Catalunya occidental. bronze final, primera edat del ferro I època ibèrica. estat de la qüestió”. A: Autors diversos. Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple: segles iv-iii aC. Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica. Manresa 1990. Manresa: Centre d’Estudis del Bages / Societat Catalana d’Arqueologia, p. 103-108. Junyent, E. (2002) “Els segles de formació: el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro a la depressió de l’Ebre”. A: Autors diversos. I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Tivissa, 23-24 de novembre de 2001. Ilercavònia, 3, p. 17-35. Junyent, E. (2009a) “Ressenya a Fernando Quesada Sanz, Ultima ratio regis. Control y prohibición de las armas desde la Antigüedad a la Edad Moderna”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 19, p. 401-404. Junyent, E. (2009b) “El fossat, les defenses de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca (segles v-iv a. de la n. e.) i la guerra ibèrica”. A: Patrimoni arqueològic i arquitectònic a les terres de Lleida. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya. Publicació digital. Dl: L59-2010. Junyent, E. (2010) “Ressenya a Fernando Quesada Sanz, Armas de la antigua Iberia. De Tartesos a Numancia, con ilustraciones de Carlos Fernández del Castillo. La Esfera de los Libros, Madrid 2010.” Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 20, e.p. Junyent, E.; Alberich, J. (2003) “Les defenses del campament aqueu a la Ilíada”. A: Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B. (coord.) Chevaux de frise i fortificació en la primera edat del ferro europea. Reunió Internacional. Lleida, 27-29 març de 2003. Lleida: Universitat de Lleida / Consell Comarcal del Segrià, p. 35-67. Junyent, E.; Pérez, A. (2003) “L’Antiguitat. D’Iltirta a Ilerda.” A: Història de Lleida, vol. 1. Lleida: Pagès Editors. Junyent, E.; López, J. B.; Moya, A.; Tartera, E. (2009) “L’accés fortificat i les portes en el sistema defensiu de la Fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 19, p. 307-333. Junyent, E.; Lopez, J B. (2010) “La forteresse de Els Vilars (Arbeca, Lleida, Espagne): un modèle dévolution proto-urbaine autochtone du Ier Âge du Fer (775-325 av. N. È.)”. A: Die Eisenzeit zwischen Champagne und Rheintal. Die Frage der Protourbanisation in der Eisenzeit. 34. Internationales Kolloquium der AFEAF. Vom 13. Bis 16. Mai 2010. Aschaffenburg: e.p. Kern, P.B. (1999) Ancient Siege Warfare. Londres: Pimlico. Lorrio, A. J. (2009) “Los pueblos celtas”. A: Almagro, M. (coord.) Prehistoria y Antigüedad. Hugo O’Odonnell (dir.), Historia Militar de España, Ministerio de defensa. Madrid: Laberinto, p. 61-80. Marco Simón, F. (coord.) (2003) El poblado ibero-romano de El Palao (Alcañiz): la cisterna. Al-Qannis. Boletín del Taller de Arqueología de Alcañiz, 10.

Trib_06.indd 180

13/12/11 08:38:34

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

181

Marí, Ll.; Garcés, I. (1988) “Una cisterna preibèrica al Tossal de les Tenalles (Sidamon)”. Recerques Terres de Ponent IX. Publicacions del Grup de recerques de les Terres de Ponent, p. 7-17. Marí, L.; Garcés I.; Pérez, J.; Puche, J.M. (1993) “Ocupacions de la tradició del Bronze recent i dels camps d’urnes tardans al Tossal de les tenalles de Sidamon”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 3, p. 249-286. Martínez Gázquez, J. (1974) La campaña de Catón en Hispania. Barcelona: Ariel. Medina, J.; González, J. R. (2001) “Intervención en el poblado ibérico de Carrassumada (Torres de Segre, Lérida)”. Bolskan, núm. 19, p. 165-176. Montón, F. J. (1988a) “Zafranales. Un asentamiento musulmán y un hàbitat del Bronce”. A: Annales. Anuario del centro de la universidad nacional de educacion a distancia. Barbastro, vol.V, Saragossa. Montón, F. J. (1988b) “Avance al estudio de los materiales del yacimiento de la Edad del Bronce de Zafranales, en Fraga (Huesca)”. Bolskan. Instituto de estudios altoaragoneses, núm. 5, p. 2001-247. Montón, F. J. (2000) “Zafranales Fraga, Huesca. Los materiales de la Edad del Bronce”. Bolskan. Revista de Arqueologia Oscense. Instituto de estudios altoaragoneses, núm. 17, p. 125-164. Montón, F. J. (2003-2004) “El poblado de la Codera. Aproximación al urbanismo de la I Edad del Hierro”. Espacio, Tiempo y Forma (Serie I, Prehistoria y Arqueología), núm. 16-17, p. 373-389. Mora-Figueroa, L. de (1996) Glosario de Arquitectura Defensiva Medieval. Cádiz. Moret, P. (1996) Les fortifications ibériques. De la fin de l’Âge du Bronze à la conquête romaine, Madrid. (Colletion de la Casa de Velázquez; 56) Moret, P. (1998) “‘Rostros de Piedra’. Sobre la racionalidad del proyecto arquitectónico de las fortificaciones urbanas ibéricas”. A: C. Aranegui (ed.) Los Iberos, príncipes de Occidente. Actas del Congreso Internacional. Barcelona, p. 83-92. Moret, P. (2001) “Del buen uso de las murallas ibéricas”. Gladius, XXI, p. 137-143. Moret, P. (2002) “Les fortifications ibériques complexes. Questions de tracé et d’unité de mesure”. A: Moret, P.; Quesada, F. (ed.) La guerra en el mundo ibèrico y celtibérico (ss. vi-ii a. de C.). Actes Seminari Casa de Velázquez, març 1996. Madrid: Casa de Velázquez, p. 189-215. Moret, P. (2005) “Les portes des enceintes ibériques et des villes puniques d’Hispanie”. A: Schattner, T. G.; Valdés, F. (ed.) Stadttore. Bautyp und Kunstform (Akten der Tagung in Toledo vom 25. Bis 27. September 2003). Mainz am Rhein: Deustches Archäologisches Institut-Real / Fundación de Toledo, p. 89-110. (Iberia Archaeologica; 8) (Puertas de ciudades. Tipo arquitectónico y forma artística. Actas del Coloquio celebrado en Toledo, del 25 al 27 de setiembre de 2003). Moret, P. (2006) “Architecture indigène et modeles hellénistiques: les ambiguïtés du cas ibérique”. Pallas, núm. 70, p. 207-227. Moret, P.; Chapa, T. (2004) Torres, atalayas y casas fortificadas. Explotación y control del territorio en Hispania (s. iii a. de C.-s. i d. de C.). Jaén: Universidad de Jaén. Moret, P.; Quesada, F. (ed.) (2002) La guerra en el mundo ibérico y celtibérico (ss. vi-ii a. de C.). Actes Seminari Casa de Velázquez, març 1996. Madrid: Casa de Velázquez. Morillo, A.; Cadiou, F.; Hourcade, D. (ed.) (2003) Defensa y Territorio en Hispania de los Escipiones a Augusto. Col·loqui Casa de Velázquez, 19-20 de març de 2001. León: Universidad de León.

Trib_06.indd 181

13/12/11 08:38:34

182

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Najera, T.; Molina, F. (2004) “Las Motillas. Un modelo de asentamiento con fortificación central en la llanura de La Mancha”. A: García, R.; Morales, J. (coord.) La Península Ibérica en el II Milenio A.C. Poblados y fortificaciones. Cuenca: Universidad Castilla-La Mancha, p. 173-214. (Humanidades; 77) Nieto, A.; Gardeisen, A.; Junyent, E.; Lopez, J.B. (2010) “Inhumations de foetus d’équidés dans la forteresse du premier âge du Fer de Els Vilars (Arbeca, Catalogne)”. A: Gardeisen, A.; Furet, E.; Boulbes, N. (ed.) Histoire d’équidés, des textes, des images et des os. Lattes, p. 125-148. (Monographies d’Arcéologie Médierranéenne, hors série; 4) Olcina, M. (2005) “La Illeta dels Banyets, el Tossal de Manises y La Serreta”. A: Abad, L. ; Sala, F.; Grau, I. (ed.) La Contestania ibérica, treinta años después. Actas de las I Jornadas de Arqueologia ibérica organizadas por el Área de Arqueologia de la Universidad de Alicante, 24-26 de octubre de 2002. Alacant, p. 147-177. Oliver, A. (coord.) (2006) Arquitectura defensiva. La protección de la población y del territorio en época ibérica. Castelló de la Plana: Societat Castellonense de Cultura. (Arqueologia; X) Peña, J. L.; Vázquez, P. (2000) “Estudio geoarqueológico del yacimiento de Puig Pelegrí (Segrià, Lleida)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 10, p. 277-291. Poch, R. M.; Balasch, C.; Junyent, E. (2010) Micromorphological evidences for ponding regimes and water management of the moat of the Iberian site of Els Vilars (Catalonia). Abstract book of the International Working Meeting in Archaeological Soil Micromorphology. 17th-21st of may 2010. Brno, Czech Republic. Prague: Edited by Lenka Lisa, p. 29-31. Querre, J.; Pita, R. (1971) “Rapport sur la campagne de fouilles juillet, 1967. Village ibérique de “Pilaret de santa Quiteria”. Ilerda, núm. XXXI. p. 167-177. Quesada, F. (1997a) El armamento ibérico. Estudio tipológico, geográfico, funcional, social y simbólico de las armas en la cultura ibérica (siglos vi-i aC). 2 vol. Montagnac: Monique Mergoil. (Monographies Instrumentum; 3) Quesada, F. (1997b) “¿Jinetes o caballeros? En torno al empleo del caballo en la Edad del Hierro peninsular”. A: Autors diversos. La Guerra en la Antigüedad. Una aproximación al orígen de los ejércitos en Hispania. Madrid: Ministerio de Defensa, p. 184-169. Quesada, F. (1998a) “Aristócratas a caballo y la existencia de una verdadera “caballeria” en la cultura ibérica: dos ámbitos conceptuales diferentes”. A: Autors diversos. Actas del Congreso Internacional Los Iberos, Príncipes de Occidente. Estructuras de poder y sociedad ibérica. Barcelona, 12-14 de març de 1998. Barcelona: Fundació la Caixa, p. 169-183. Quesada, F. (1998b) “El guerrero y sus armas”. Museo de El Cigarralejo (Mula, Murcia). BAEAA, núm. 38, p. 187-217. Quesada, F. (2001) “En torno al análisis táctico de las fortificaciones ibéricas. Algunos puntos de vista alternativos”. Gladius, núm. XXI, p. 145-154. Quesada, F. (2002) “La evolución de la panoplia. Modos de combate y tácticas de los iberos”. A: Moret, P.; Quesada F. (ed.) La guerra en el mundo ibérico y celtibérico (ss. vi-ii a. de C.). Madrid: Casa de Velázquez, p. 35-64. Quesada, F. (2002-2003) “Innovaciones de raíz helenística en el armamento y tácticas de los pueblos ibéricos desde el siglo III aC”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Autónoma de Madrid, núm. 28-29, p. 145-160.

Trib_06.indd 182

13/12/11 08:38:35

La Fortalesa de l’Aigua. Els fossats i el pou dels Vilars d’Arbeca

183

Quesada, F. (2003a) “De los fosos de Troya a la línea Sigfrido. Las ‘piedras hincadas’ en el contexto de la historia de las fortificaciones”. A: Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López J. B. (coord.) Chevaux-de-frise i fortificació en la primera edat del ferro europea. Reunió Internacional. Lleida, 27-29 de març de 2003. Lleida: Univesitat de Lleida / Consell Comarcal del Segrià, p. 69-100. Quesada, F. (2003b) “La guerra en las comunidades ibéricas (c. 237-c. 195 a.C.): un modelo interpretativo”. A: A. Morillo, F. Cadiou, D. Hourcade (ed.) Defensa y Territorio en Hispania de los Escipiones a Augusto. Col·loqui Casa de Velázquez, 19-20 de març de 2001. León: Universidad de León, p. 101-156. Quesada, F. (2005a) “El guerrero ibérico a través de El Cigarralejo”. A: Page, V. (ed.) Museo de Arte Ibérico El Cigarralejo. Murcia, p. 111-134. Quesada, F. (2005b) “La utilisation du cheval dans le “Far West” méditerranéen. Bilan des recherches et étude de cas. Le problème de l’apparition de la cavalerie en Ibérie”. A: Gardeisen, A. (ed.) Les équides dans le monde méditerranéen antique. Actes du colloque organisé par l’École française d’Athenes, le Centre Camille Jullian, et l’UMR 5140 du CNRS, Athènes, 26-28 Novembre 2003. Lattes: CNRS, p. 95-110. (Monographies d’Archéologie Méditerranéenne; hors série) Quesada, F. (2006a) “Orígenes de la guerra: Iberia antes de Roma”. A: Autors diversos. Aproximación a la Historia Militar de España. 3 vol. Madrid: Minsterio de Defensa, p. 21-49. Quesada, F. (2006b) “Los celtíberos y la guerra: tácticas, cuerpos, efectivos y bajas. Un análisis a partir de la campaña del 153”. Burillo, F. (ed.) Segeda y su contexto histórico. Entre Catón y Nobilior (195 al 153). Mara (Zaragoza): Fundación Segeda / Centro de Estudios Celtibéricos / Diputación Provincial de Zaragoza, p. 149-167. Quesada, F. (2007) “Asedio, sitio, asalto... Asepctos prácticos de la poliorcética en la Iberia prerromana”. A: L. Berrocal-Rangel, P. Moret (ed.) Paisajes fortificados de la Edad del Hierro. Las murallas protohistóricas de la Meseta y la vertiente atlántica en su contexto europeo. Coloquio celebrado en la Casa de Velázquez (Octubre de 2006). Madrid: Real Academia de la Historia / Casa de Velázquez, p. 75-98. Quesada, F. (2008) Armas de Grecia y Roma. Forjaron la historia de la Antigüedad clásica. Madrid: La Esfera de los Libros. Quesada, F. (2009a) “La guerra en la Cultura Ibérica”. A: O’Odonnell, H. (dir.) Historia Militar de España. Vol. 1: Almagro M. (coord.) Prehistoria y Antigüedad. Madrid: Ministerio de Defensa; Laberinto, 2009, p. 112-130. Quesada, F. (2009b) “Los mercenarios hispanos”. A: O’Odonnell, H. (dir.) Historia Militar de España. Vol. 1: Almagro M. (coord.) Prehistoria y Antigüedad. Madrid: Ministerio de Defensa; Laberinto, 2009, p. 165-173 Quesada, F. (2009c) Ultima ratio regis. Control y prohibición de las armas desde la Antigüedad a la Edad Moderna. Madrid: Polifemo. Quesada, F. (2010) Armas de la antigua Iberia. De Tartesos a Numancia. Madrid: La Esfera de los Libros. Rodríguez, J. I.; González, J. R.; Peña, J. L. (2005) “El tossal de Moradilla (Lleida) en el marco evolutivo del Holoceno superior de la Depresión del Ebro”. A: A. Pérez, M. Santoja, Ma. J.; Machado (coord.) Geoarqueología y patrimonio en la Península Ibérica y el entorno mediterráneo. IV Reunión Nacional de Arqueología (Almazán, Soria 2002). Almazán: ADEMA, p. 383-394.

Trib_06.indd 183

13/12/11 08:38:35

184

E. Junyent, R. MA. Poch, C. Balasch, R. Sala

Ruiz Zapatero, G. (2003) “Las fortificaciones de la Primera Edad del Hierro en la Europa templada”. A: Alonso, N.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B. (coord.) Chevaux-de-frise i fortificació en la primera edat del ferro europea. Reunió Internacional. Lleida, 27-29 de març de 2003. Lleida: Universitat de Lleida / Consell Comarcal del Segrià, p. 13-34. Saez Abad, R. (2005) Artilleria y Poliorcética en el mundo grecorromano. Madrid: CSIC. (Anejos de Gladius; 8) Sala, F. (2005) “Consideraciones en torno a la arquitectura y el urbanismo de la Contestania Ibérica”. A: Abad, L.; Sala, F.; Grau, I. (ed.) La Contestania ibérica, treinta años después. Alacant, p. 119-146. Sala, F. (2006) “Les fortificacions a la Contestània: entre la representació i la defensa del territori”. A: Oliver, A. (coord.) Arquitectura defensiva. La protección de la población y del territorio en época ibérica. Castelló de la Plana: Societat Castellonense de Cultura, p. 123-165. (Arqueologia; X) Sala, R.; Garcia, E.; Tamba, R. (2009) Prospecció geofísica multisistema per a la descripció de restes arqueològiques al jaciment dels Vilars, Arbeca. Informe d’intervenció. Barcelona: SOT Prospecció Arqueològica.

Trib_06.indd 184

13/12/11 08:38:35

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009

JOSEP PADRÓ, HASSAN AMER, JORDI CAMPILLO, NÚRIA CASTELLANO, DOLORS CODINA, MARGUERITE ERROUX-MORFIN, JOSÉ JAVIER MARTÍNEZ, MAITE MASCORT, ESTHER PONS

Introducció Les darreres campanyes de treballs arqueològics que ha fet la Missió Arqueològica d’Oxirrinc han tingut un seguit d’objectius prioritaris: la continuació de l’estudi de les tombes de la Necròpolis Alta; la continuació de l’estudi de l’urbanisme i de diverses construccions de culte o d’habitatges localitzats; la realització de treballs d’emergència ocasionats per l’actuació de furtius als voltants de la ciutat i que han de permetre delimitar amb precisió l’extensió del jaciment arqueològic, i la restauració i consolidació dels monuments trobats en el curs dels nostres treballs. En aquesta comunicació, donarem compte només del primer i del tercer dels objectius enumerats.1 La notícia sobre les excavacions al sector 26 de la Necròpolis Alta ha estat redactada per Esther Pons; la del sector 2B ho ha estat sota la responsabilitat de Hassan Amer, José Javier Martínez i Jordi Campillo; la del sector 2D, per Núria Castellano i Dolors Codina; i, per últim la de l’eremitori copte al nord de la ciutat, per Maite Mascort i Marguerite Erroux-Morfin. El conjunt del text ha estat revisat pel director de la Missió, 1. Padró J., Amer H., Castellano N., Errooux-Morfin M., Mangado L., Martínez J., Mascort M., Pons E., Rodríguez N., Subías E. “Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats al jaciment d’Oxirinc (al Bahnasa, Mínia) durant la campanya de 2007”. Nilus 16, p.5-14; Padró J., Amer H., Castellano N., Codina D., Errooux-Morfin M., Mangado L., Martínez J., Mascort M., Pons E., Saura M., Subías E. “Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats al jaciment d’Oxirinc (al Bahnasa, Mínia) durant la campanya de 2008” Nilus, 17, p. 3-16; Algorri, E. “Informe preliminar. Obras subsidiarias de la excavación arqueológica, campaña de 2008”. Nilus 17, p.17-23; Padró J., Algorri E., Amer H., Campillo J., Castellano N., Codina D., Errooux-Morfin M., Mangado L., Martínez J., Mascort M., Pons E., Subías E. “Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats al jaciment d’Oxirinc (al Bahnasa, Mínia) durant la campanya de 2009”. Nilus 18, p.3-26; Burgaya, B., Xarrié, R. “Revisió de 5 anys de restauracions a Oxirinc. Les tasques de la campanya de 2009.” Nilus, 18, p. 27-29.

Trib_07.indd 185

13/12/11 08:19:31

186 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Josep Padró. Cal tenir en compte, en tot cas, que es tracta de treballs en curs i que les conclusions que expressem en aquest text cal considerar-les provisionals. Les darreres campanyes de la Missió han comptat amb la col·laboració de les institucions següents: el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, entitats que han signat un conveni per a la potenciació de les excavacions d’Oxirrinc; també cal esmentar el Ministerio de Cultura, el Consell Superior d’Antiguitats d’Egipte, la Universitat del Caire i la Université Paul-Valéry-Montpellier III; i, per últim, però també la primera, la Societat Catalana d’Egiptologia.

Darreres troballes al jaciment arqueològic d’Oxirrinc (el Bahnasa), Egipte. Campanyes 2008-2009. Sector 26 2 El jaciment arqueològic d’Oxirrinc (el Bahnasa), es troba a uns 190 km al sud del Caire, al districte de Mínia. En la campanya de l’any 2008 (octubre - desembre), es va començar a excavar un nou sector de la Necròpolis Alta, el qual hem anomenat sector 26, i que es troba a l’àrea SE d’aquesta Necròpolis. En els estrats superiors d’aquest sector s’hi van localitzar diverses estances construïdes en tovot gris i vermellós, que pertanyien al període copte o cristià - bizantí. Les habitacions conservaven únicament part de les parets, si bé una d’aquestes, la més gran (Hab. A), encara tenia l’arrencament d’una volta. Al seu interior hi vam trobar alguns cossos, clarament cristians, amb el cap a l’oest i els peus a l’est, amb les mans sobre la pelvis i extremament pobres, pel que fa a aixovar funerari, com a molt algun fragment de ceràmica, o alguna moneda de bronze en molt mal estat de conservació. És molt probable que aquesta habitació servís en algun moment de capella. Sota aquestes estances s’han descobert quatre tombes del període ptolemaic i romà. Totes tenen el sostre en forma de volta, han estat construïdes amb blocs de pedra d’uns 40-44/20-25 cm, tot i que només una ha estat trobada completa i precintada. Durant la campanya de 2008, es van trobar les tombes números 18-20,3 mentre que la tomba número 21 va ser trobada el 2009. La tomba número 18, consta de dues habitacions o cambres funeràries (3,35x2,65 m, aproximadament), unides entre si per un estret passadís interior. L’entrada, per l’est, es fa a través de l’habitació 1 i per mitjà d’una escala amb cinc graons de pedra. Al lateral esquerre de l’entrada, hi havia una àmfora tipus Egloff (segles i-ii dC). Per desgràcia, aquesta tomba havia estat saquejada completament i ja no conservava ni part de les parets ni part del sostre, tot i que, de manera especial l’habitació número 1 ens proporcionaria una troballa bastant interessant. 2. Les persones següents han col·laborat en els treballs en aquest sector: Dr. J. Padró Parcerisa (director de la Missió), Hassan Amer (arqueòleg), M. Erroux-Morfin (lingüista), M. Saura (arqueòloga), A. López (topògraf), B. Burgaya (restaurador), E. Algorri (restaurador), A. Perraud (especialista en mòmies). 3. Nilus 17 (2008) 3-16. Pons E. “News from the Archaeological Site of Oxyrhynchus (El-Bahnasa) Egypt”. A: Achievements and problems of Modern Egyptology. International Conference, Moscow Septemberoctober 2009, (en premsa).

Trib_07.indd 186

13/12/11 08:19:32

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 187

Figura 1. Representació de la deessa Nut

La zona del sostre que es conservava presenta una decoració pintada d’una part del cos de la deessa Nut nua, en concret, des dels peus fins a la panxa. Aquesta imatge té una iconografia peculiar, ja que la panxa té un aspecte arrodonit, imitant la forma del sol. Al pubis apareix el déu Khepri en forma d’escarabeu alat, sortint del seu úter, quan comença a sortir el sol. Aquesta imatge està emmarcada en una doble sanefa en forma d’ones (Fig. 1). Hi ha moltes imatges de Nut, nua empassant-se el disc solar, i fins i tot, vestida, tant en els sostres de les tombes com en l’interior de les caixes dels sarcòfags, però res similar a aquesta representació amb la panxa arrodonida. La paret oest d’aquesta habitació també conserva part d’una representació pictòrica, en la qual es mostra, en una doble imatge, el difunt oferint una gerra de libació, un encenser i una taula amb ofrenes al déu Osiris entronitzat (Fig. 2). Per desgràcia, ens falta el cap i el tocat d’Osiris, i quasi tota la representació de la part esquerra de la paret, en la qual només es conserva la meitat del difunt i alguna part del tron d’Osiris. Durant la neteja d’aquesta habitació, que estava coberta de terra i fragments de pedra pertanyents a les parets i al sostre, ens trobem amb nombrosos fragments decorats, entre els quals cal destacar la mà de Nut subjectant part del disc solar abans d’“empassar-se’l” en arribar la nit, i el peix oxirrinc, símbol sagrat d’aquesta ciutat, i que molt

Trib_07.indd 187

13/12/11 08:19:32

188 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 2. Oferent davant d’Osiris probablement estava situat a la paret oest, i en concret, a la part superior d’ambdues imatges idèntiques (Fig. 3). L’any 1984, es van localitzar a les parets de la tomba número 3 de la Necròpolis Alta, unes pintures d’època romana molt similars a les trobades en aquesta tomba, tot i que d’aspecte una mica més simple.4 A l’habitació 2, s’hi va trobar únicament un sarcòfag de pedra saquejat amb la tapa fragmentada, amb una inscripció en grec que deia “de Polideuces”, i en l’interior de la qual hi havia un cos molt destrossat. La tomba 19, l’única que va ser trobada sencera i precintada, té la seva entrada pel nord, a través d’un pou construït amb lloses de pedra, d’uns 3 m de longitud i uns 60 cm d’ample. Consta d’una sola cambra funerària de 5,20 m de longitud i 2,30 d’ample. A la paret sud de l’exterior d’aquesta cambra funerària hi vam trobar un dipòsit de fundació format per nombroses àmfores tipus Egloff, similars a la trobada a l’entrada de la tomba número 18. 4. Padró J., amb la col·laboració d’Amer H., Castellano N., Errooux-Morfin M., Hamza, Gonzálvez, L., M., Martínez J., Mascort M., Pons E., Piedrafita, C., i Subías E. Oxyrhynchos I. Fouilles Archéopogiques à ElBahnasa (1982-2005), Barcelona, 2006, p. 20-21 (Nova Studia Aegyptiaca; III); Erroux-Morfin, M. “L’oxyrhynque”. A: Un site de fouilles en devenir. Colloque de Cabestany. Avril 2007, Barcelona, 2008, p. 125- 134 (Nova Studia Aegyptiaca; IV); Nilus 17 (2008), cit.; Pons, a Achievements and problems, cit. (en premsa).

Trib_07.indd 188

13/12/11 08:19:33

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 189

Figura 3. Representació del peix oxirrinc Després de la neteja del pou, que estava totalment cobert de sorra, es va trobar la porta d’accés a la cambra. L’interior d’aquesta albergava nombroses mòmies amuntegades, unes sobre de les altres, tant d’adults com de nens. Totes aquelles, que la vista ens permetia veure, estaven embolicades amb embenatges amb decoració romboïdal, típica del món romà (Fig. 4). A més, algunes presentaven cartonatges amb el rostre del difunt i representacions pictòriques zoomorfes i antropomorfes. L’estat de conservació de totes elles era bastant dolent, malgrat que algunes semblaven senceres. L’especialista en mòmies, Annie Perraud, n’ha pogut estudiar tres i ha determinat que dos són homes i la tercera, una dona. No sabem si hi ha objectes a la cambra funerària, ja que per desgràcia, i donat que les mòmies ocupen tota l’habitació, no s’ha pogut accedir a l’interior d’aquesta, però el que és més lògic és pensar que les mòmies van acompanyades d’aixovar funerari. Únicament hem trobat al costat del cap de la primera mòmia un bol de ceràmica, l’interior del qual conservava encara restes de productes utilitzats en el procés de la momificació. En un primer moment, es va plantejar la possibilitat de treure les mòmies, però donat que l’única sortida és l’estret pou, i que a més, avui en dia no es disposa d’un magatzem adequat per a la conservació correcta de totes aquestes mòmies, s’ha decidit deixar-les a la tomba, mentre es du a terme un ambiciós projecte per al seu futur estudi i lloc de conservació.

Trib_07.indd 189

13/12/11 08:19:33

190 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 4. Conjunt de mòmies a l’interior de la tomba 19

La tomba número 20 estava pràcticament destruïda, però en el seu interior s’hi van trobar nombrosos cossos cristians, amb el cap mirant a l’oest i els peus cap a l’est, amb les mans sobre la pelvis i sense aixovar funerari, cosa que posa en evidència que les estances superiors de tovot d’època copta es van construir a l’empara de les tombes de pedra, d’època anterior, per poder reutilitzar d’aquesta manera tot l’àmbit funerari d’època ptolemaica i romana. La tomba número 21 es troba situada al NE d’aquesta última tomba. Consta de dues habitacions que es comuniquen entre elles a través d’una porta. L’habitació 1, una mica més petita que l’habitació 2, conserva tota la paret oest, i part del sostre de volta i de les parets nord i sud. La paret oest presenta una decoració en relleu de tres personatges: Isis, Osiris i l’oferent (Fig. 5). Osiris, d’aspecte momiforme, apareix assegut, mirant cap a la dreta, tocat amb corona i subjectant amb els braços creuats el ceptre i el flagell. Conserva restes de policromia i color daurat al rostre i a la corona. Isis apareix dreta, en actitud de marxa, mirant cap a la dreta, amb els braços aixecats (un més amunt que l’altre), vestint una túnica per sobre dels turmells. S’intueix la corona d’uraeus, encara que no es distingeixen ni la part superior d’aquesta, ni el rostre.

Trib_07.indd 190

13/12/11 08:19:34

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 191

Figura 5. Representació d’Isis, Osiris i oferent L’oferent se’ns mostra dret, en actitud de marxa, mirant cap a l’esquerra, és a dir, cap a Osiris. El braç esquerre està enganxat al cos, mentre que el braç dret el té una mica aixecat, i amb la seva mà sosté una bossa (ofrena a Osiris). Crida l’atenció que la part superior dels tres personatges, és a dir, els caps i els tocats, és de bastant millor qualitat que la resta del cos d’aquests. Fa la sensació que els cossos s’han tallat amb posterioritat, i que s’ha intentat fer-los proporcionats al cap, però sense aconseguir-ho del tot. També sembla que el tipus de pedres és una mica diferent. El sostre de l’habitació conserva també restes de policromia, encara que aquestes són molt escasses. S’aprecia un ull, i potser uns braços i les mans d’un personatge. És possible que es tracti de la deessa del cel, Nut, tal com és costum en aquesta època. Les parets nord i sud presenten una decoració pintada en bastant mal estat de conservació. A la paret nord s’hi distingeixen dos personatges mirant cap a l’exterior de l’habitació (inusual), és a dir, cap a l’habitació 2 d’aquesta tomba. Per una banda, hi ha un personatge masculí amb un tocat voluminós, tot i que només es pot distingir el cap d’un animal (gasela?). Amb la mà dreta sosté un ceptre. El segon personatge, representa el déu Anubis, amb cap de xacal i cos humà. Està pintat de color blau-verd i delineat en negre. La paret sud mostra el déu Tot dret, sostenint amb les seves mans una tauleta d’escriure i un càlam, i darrere d’ell, la imatge d’una sacerdotessa en molt mal estat de conservació.

Trib_07.indd 191

13/12/11 08:19:34

192 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Pel que fa a la porta que separa ambdues habitacions, té als murs que donen a l’habitació 25 una decoració pintada doble i similar. Es distingeix un personatge, dret, mirant cap a l’esquerra, en actitud de marxa i vestint un faldellí. Davant d’ell hi ha una porta de color vermellós i dues serps apotropaiques (Fig. 6). A la paret nord hi ha una sèrie de grafits, molt poc delimitats: imatge d’Horus-falcó, cap d’Horus-falcó, un peix, i al seu costat, un vaixell. Dins d’aquesta habitació, s’hi han trobat nombrosos cossos amuntegats i disposats de manera desendreçada, d’època cristiano-bizantina, així com restes de cultura material, també d’aquesta època, entre les quals destaquen 4 cistells de ceràmica amb decoració de flor de lotus a la base exterior. És evident, que aquesta tomba també va ser utilitzada posteriorment per coptes, fet que reafirma encara més la idea, abans mencionada, que aquests van aixecar tot un conjunt d’estances de tovot, a l’empara d’aquestes tombes de pedra, amb un caràcter clarament funerari.

Figura 6. Vista de tomba 21 amb representacions pictòriques

5. Pràcticament ha perdut tot el sostre amb volta.

Trib_07.indd 192

13/12/11 08:19:34

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 193

Independentment d’aquestes tombes, també s’ha trobat al nord de la tomba 20, un pou de més de 4 m de profunditat, amb les parets construïdes amb tovot i blocs de pedres d’aspecte rectangular. Després de retirar la sorra que ho cobria s’ha vist que en el fons hi havia dues lloses de pedra, que de moment no han estat retirades a l’espera de la propera campanya.6 Al costat d’aquest pou s’ha trobat una cripta cristiana construïda amb tovot i de sostre de volta, l’interior de la qual conté nombrosos cossos.7

Sector 2B de la Necròpolis Alta d’Oxirrinc. Un cop s’ha completat l’excavació i documentació de la Casa Funerària (Fig. 7) s’ha procedit a excavar estratigràficament els nivells inferiors del sector 2B. En aquest espai ja teníem constància de l’existència de, com a mínim, dues tombes de cronologia més antiga, les tombes 11 i 12. Per tant, l’excavació en profunditat del sector ens havia de permetre, a priori, testimoniar la presència d’estructures i d’enterraments corresponents a èpoques anteriors a la Casa Funerària, com així ha estat.

Figura 7. Vista general de la Casa Funerària prèvia a la intervenció de 2009 6. En la campanya de l’any 2010 es continuarà amb el treball al pou per determinar, no només el que hi ha al seu interior, sinó també, quina era la seva funció. 7. Pendent d’estudi.

Trib_07.indd 193

13/12/11 08:19:35

194 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

La campanya de 1992 va provar la presència de l’anomenada tomba 11 i fins i tot durant les campanyes de l’any 1993 i 1999 ja es va poder intervenir parcialment en una de les seves cambres, concretament la cambra 1. La tomba 11 estava construïda a partir de blocs de calcària de mida mitjana lligats amb morter de calç. Disposa d’una escala que comunica l’exterior amb un rebedor o distribuïdor de forma quadrangular i des d’allà s’accedeix a les tres cambres disposades en forma d’estrella: la ja esmentada cambra 1 a l’oest, la cambra 2 oberta al nord i la cambra 3, al sud. La coberta de les estances va ser solucionada amb un sistema de voltes de canó, com ho demostren alguns dels arrencaments de les voltes que encara s’han conservat, mentre que pel distribuïdor l’opció adoptada havia de ser en forma de petita cúpula. La cambra 1 de la tomba 11 és de planta rectangular i s’orienta est-oest. A la part més occidental s’obren dues habitacions més petites en la mateixa orientació i que encara conserven la coberta en volta. A la cambra principal s’han exhumat tres sarcòfags, dos d’antropomorfs d’una sola peça, un dels quals ocupat per les mòmies superposades d’un home i una dona, i un de rectangular, construït a partir de blocs tallats. En els murs de la cambra 1 hi ha diversos grafits incisos, entre els quals destaquem el d’un cavaller amb una palma, un compost de diversos cercles concèntrics i una inscripció en caràcters grecs, datada al segle ii dC. També hem localitzat un grafit en pintura negra amb escriptura grega. (Fig. 8)

Figura 8. Planta general de l’excavació

Trib_07.indd 194

13/12/11 08:19:35

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 195

Figura 9. Detall d’una de las mòmies situada al distribuïdor en la que s’aprecia el ram que acredita al difunt com a Maa Herw-el justificat

Pel que fa als materials exhumats a la Cambra 1 i al distribuïdor destaquem la gran concentració de mòmies amb cartonatges de tipologia romana. En la major part dels casos les mòmies apareixen en mal estat de conservació, disposades de forma aleatòria i barrejades amb l’enderroc de la tomba. Igualment, entre el sediment van aparèixer fragments de cartonatges i fins i tot algun element litúrgic com és el cas d’una taula d’ofrenes. Tot plegat denota que el sepulcre va ser sotmès a una forta espoliació en èpoques més recents. (Fig. 9) La cambra 2 té les mateixes característiques constructives que la cambra 1 si bé s’orienta nord-sud a partir del distribuïdor. Els materials exhumats en aquesta cambra mostren les mateixes peculiaritats, tant tipològiques com d’ubicació de la resta dels excavats en el conjunt de la tomba; és a dir, parlem de mòmies amb cartonatges d’estil romà, disperses de forma irregular arreu de la cambra i barrejades amb el sediment d’enderroc. Tot i el deficient estat de conservació, el conjunt de mòmies mostren una considerable qualitat tècnica i iconogràfica. La gran majoria apareixen amb profuses decoracions policromes i amb un reguitzell de representacions iconogràfiques de tradició faraònica. Destaquem, però, la mòmia d’un infant en la qual s’aprecia la confrontació entre el peix Oxirrinc (mormyrus) i el lepidotus. (Fig. 10)

Trib_07.indd 195

13/12/11 08:19:36

196 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 10. Detall del cartonatge de la mòmia del nen on s’observen l’oposició entre el peix Oxirrinc (mormyrus) i el lepidotus A l’extrem nord de la cambra constatem una petita compartimentació fet a partir d’un mur de factura mediocre i d’uns 30 centímetres d’alçària que es recolza en els murs de la cambra. A l’interior d’aquest àmbit hem localitzat un dipòsit votiu compost per 6 àmfores en bon estat de conservació (tres de les quals senceres), juntament amb una olla de perfil carenat. Podem apuntar, pel que fa a la cronologia, que el mur dataria del moment de la inclusió del dipòsit i seria posterior a la construcció de les parets de la cambra, però quan aquesta encara estava en funcionament. L’abast cronològic que ofereixen les àmfores,8 situat entre el segle i dC i època baix imperial, no permet precisar més concretament la cronologia possible. Amb tot, però, sí que reafirmaria la cronologia altimperial de les representacions iconogràfiques als cartonatges de les mòmies. La tomba 11 consta d’una tercera cambra, la cambra 3, de la qual tan sols hem pogut excavar una petita part, ja que per sobre encara resten estructures de la segona casa funerària pendents d’estudi. La cambra 3 s’obre immediatament al sud del distribuïdor, és simètrica en relació a la cambra 2, per tant, també s’orienta nord-sud. A l’interior 8. Segons Picon i Empereur es tractaria d’“amphores égyptiennes bitroncoconiques”, fabricades entre el segle i dC i el Baix Imperi a la zona d’Alexandria i a les proximitats del llac del Faium.

Trib_07.indd 196

13/12/11 08:19:36

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 197

d’aquesta, hem exhumat la mòmia d’un infant que posseeix un cartonatge amb representacions d’una gran qualitat pictòrica i d’un elevat realisme en els trets facials, que demostren el gran domini del treball sobre guix per part dels artesans egipcis (Fig. 11). Al sud de la tomba 11 i a l’exterior d’aquesta es van testimoniar altres espais sepulcrals que no han pogut ser excavats en la seva totalitat, però que han posat de manifest l’existència d’un complex funerari que s’estén al sud i l’est de la tomba 11. De la tomba 22 i la tomba 23, situades al sud de la tomba 11, destaquem l’absència de materials a l’interior si bé encara no s’ha pogut arribar als nivells inferiors d’aquesta. Per la seva part, a la tomba 24 hem documentat una mòmia amb cartonatge corresponent a un nadó i 16 mòmies preparades amb embenatges del tipus romboïdal, probablement d’època romana. A més a més, en diverses de les mòmies hem constatat que disposaven de llengües d’or i bronze col·locades a l’interior de la boca (Fig. 12). Aquesta circumstància s’associa a la creença religiosa segons la qual aquest objecte permetia i garantia al difunt la capacitat de la parla en el més enllà, a la vegada que el protegia de les forces malèfiques que intentessin entrar per l’orifici bucal.9 A l’est, entre l’espai que deixen lliures les cambres 1 i 2 de la tomba 11, apareix un altre conjunt tombal anomenat tomba 12. D’aquest hem dut a terme l’excavació de dues de les cambres, les cambres 2 i 3. El conjunt és estructuralment diferent al de la tomba 11, dues habitacions paral·leles entre si i orientades est-oest s’obren a un gran passadís

Figura 11. Moment de l’aparició de la mòmia de l’infant de la Cambra 3 9. Andrews, C. Amulets of Ancient Egypt. British Museum. 1994.

Trib_07.indd 197

13/12/11 08:19:37

198 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 12. Diverses de les llengües trobades a les mòmies de la Tomba 24

que les connecta. No obstant això, les tècniques constructives de les dues tombes són similars, és a dir, murs elaborats amb blocs d’una grandària mitjana tallats en calcària regular i lligats amb morter de calç. Pel que fa a les cobertes, aquestes també són en volta de canó, la del passadís es conserva pràcticament sencera però les de les cambres han desaparegut, si bé encara mantenen fragments de l’arrencament de la volta. A més a més, les dues cambres disposen d’escales que connecten amb l’exterior (Fig. 13). Els murs de la tomba 12 s’assenten directament a sobre d’un paviment molt compacte i regular format per còdols, sorra i restes de calç. A l’oest del passadís, una altra cambra orientada E-O i que encara conserva la volta de canó, ja va ser excavada durant les campanyes de 1992 i 1993, la cambra número 1. Tant aquesta cambra com el passadís havien estat reaprofitats i adaptats com a criptes en època cristiana, que van ser aïllades de la resta de cambres amb murs de tovots. L’excavació de les noves cambres ha ofert unes consideracions força interessants. La primera d’aquestes ha estat constatar la inexistència de mòmies en aquests espais, un fet que difereix de l’excavació de les cambres 1, 2 i 3 de la tomba 11. L’explicació d’aquest fenomen caldria cercar-la en la reutilització dels espais per part de la casa funerària número 1. De fet, la porta d’accés a la cambra 3 va ser amortitzada amb un mur de tovot similar als murs de construcció de la casa funerària i que sens dubte cal posar en relació amb la modificació dels espais en aquell moment. A la cambra 2 vam localitzar una peça extraordinària, una estela funerària d’estil hel·lenístic corresponent a un nen (Fig. 14). Hi apareix representat el difunt amb la indumentària i els trets típics de les representacions clàssiques i presenta una inscripció en caràcters grecs on es fa referència al nom del menor, un tal Teó.10 Per últim, hem fet un sondeig a l’interior de la cambra 2 i hem pogut constatar l’existència de nivells arqueològics inferiors. Concretament, hem exhumat una tomba en fosa simple retallada als nivells geològics del terreny i ocupada per un sol individu. La capçalera de la tomba, orientada a l’est, disposa d’un mur construït en tovot de forma gairebé quadrangular no assimilables als utilitzats en la construcció de la casa funerària. 10. Informació facilitada per la doctora Concepció Piedrafita.

Trib_07.indd 198

13/12/11 08:19:37

Oxirrinc (el Bahnasa, MĂnia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 199

Figura 13. Escala que connecta amb lâ&#x20AC;&#x2122;exterior a la Tomba 12

Trib_07.indd 199

13/12/11 08:19:38

200 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 14. Moment de l’aparició de l’estela funerària

Trib_07.indd 200

13/12/11 08:19:38

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 201

El mort es troba dipositat al fons del retall de la fosa en decúbit supí i presenta un embenatge en mal estat de conservació. La tomba mostra signes inequívocs d’haver estat espoliada abans de la construcció de la tomba 12 donat que el paviment de la cambra no presentava cap tipus d’afectació prèvia al nostre sondeig (Fig. 15). Aquesta tomba en fosa, per tant, presenta una cronologia més antiga que les construccions funeràries altimperials. De fet, existeix un paral·lel exhumat en la campanya de 2006 en què els excavadors apuntaven a una possible cronologia ptolemaica.

Treballs d’excavació a la Necròpolis Alta: Sector 2D El sector 2D (Fig. 16) està ubicat al sud del sector 2A i delimita al nord amb la Casa Funerària i la tomba romana número 10. Al sud es troba la terrera que separa aquesta zona de la tomba 14 i a l’oest hi ha una edificació de tovot, probablement bizantina. Els objectius plantejats en començar l’excavació d’aquest sector eren diversos. D’una banda, es pretenia resseguir el traçat de la tomba romana número 10 per poder identificar la seva estructura arquitectònica. Aquesta edificació, construïda amb blocs de pedra calcària, va ser excavada durant les campanyes fetes pel Servei d’Antiguitats Egípcies i dirigides per Mahmud Hamza als anys vuitanta. D’altra banda, al sud de la Casa Funerària s’observaven una sèrie de murs de tovot, alguns dels quals presentaven decoració mural, la qual cosa portava a pensar que la Casa Funerària podia ampliar-se cap al sud, o es podia localitzar una altra estructura relacionada amb l’àmbit religiós. En un primer moment es van documentar dos nivells: a la part superior, a l’est, hi havia una habitació amb pavimentació, tancada al nord per un mur de tovot. A l’oest del mur nord de tanca es va excavar un petit àmbit, a la paret nord del qual va aparèixer una pintura mural amb inscripcions en caràcters grecs. Aquesta pintura fou arrencada i traslladada al magatzem per posteriorment positivar-la. A l’est d’aquest petit àmbit es va excavar un fornet. En un nivell inferior, situat a l’oest, es van localitzar tres criptes que han reutilitzat les estructures de la tomba romana 10. Els primers treballs fets van consistir en l’excavació dels nivells superficials del que s’ha anomenat C1 i C2, estances relacionades amb la tomba romana de pedra.

Delimitació del recinte i excavació dels diferents àmbits apareguts Al llarg de les darreres campanyes hem pogut delimitar el sector 2D per tots els seus fronts. Al nord, a l’est i a l’oest el tancament del sector es fa amb un mur de tovots que al nord coincideix amb el mur sud de tancament de l’espai de la Casa Funerària. Pel sud, s’ha localitzat l’accés al recinte i s’ha pogut resseguir el mur de tancament. Malauradament, el seu estat és lamentable a causa de la presència de la muntanya de runa, que va destruir part d’aquest mur. Un cop finalitzats els treballs d’excavació s’han posat al descobert un total de 12 àmbits, dels quals almenys 7 són criptes. A banda de les estructures funeràries, hem localitzat un forn de tipus domèstic, que devia funcionar en l’últim moment d’ocupació d’aquest espai (Fig. 17). Relacionat amb aquest darrer moment, hem pogut documentar un paviment de palma que devia ocupar

Trib_07.indd 201

13/12/11 08:19:38

202 J. Padr贸, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Mart铆nez

Figura 15. Tomba en fosa sota els nivells de la Tomba 12

Trib_07.indd 202

13/12/11 08:19:39

Oxirrinc (el Bahnasa, MĂnia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 203

Figura 16. Planta general Sector 2D

Trib_07.indd 203

13/12/11 08:19:40

204 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 17. Forn domèstic

tota la banda sud-oest del sector i que amortitzava les criptes 1, 2 i 3, situades a l’oest del sector. En una cota inferior s’ha localitzat un nivell de circulació de terra batuda molt més compacta, i que sembla funcionar amb les criptes situades al costat est del recinte i amb un banc seguit. Per sota d’aquest paviment de terra batuda s’han posat de manifest, com a mínim, 2 criptes corresponents a la fase més antiga de la zona 2D, una de les quals la C11, situada a l’extrem sud-occidental del recinte. El passadís d’entrada a l’estructura mena directament a la zona on es troba la C11. Una de les estructures més importants que han sortit a la llum es troba situada al sud de l’edifici. En els darrers dies de la campanya de 2008 s’havien localitzat uns àmbits amb restes de revestiment de guix als murs de la part superior. Aquesta estança va resultar ser una capella funerària (Fig. 18), ja que comporta un element tipològic (absis) que suggereix la funció litúrgica. Les pintures murals localitzades a l’absis de la capella i als murs laterals d’aquesta ajuden a comprendre el context religiós i funerari, ja que es tracta de sicòmors. Aquests arbres estan presents en la tradició funerària faraònica, com a símbols del renaixement en el més enllà. A més, aquest motiu ja ha aparegut en altres indrets del jaciment, associat a àmbits funeraris. La capella estava pavimentada amb petites lloses de pedra i totxos, molt mal conservats en algunes parts de la nau.

Trib_07.indd 204

13/12/11 08:19:40

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 205

Figura 18. Vista de la decoració pictòrica de la capella funerària La capella comunica directament amb dues habitacions annexes, una de les quals és una cripta funerària (C9). El material recuperat en l’estança al costat de la C9 és molt abundant i de bona qualitat. La majoria de recipients estan relacionats amb els aliments i amb vaixella de taula molt rica.

L’excavació de les criptes Durant aquestes campanyes s’ha pogut excavar totalment la cripta 2, els enterraments situats als passadissos nord i oest i parcialment les criptes 4, 9 i 11. Com ja s’observava a la Casa Funerària11 a l’interior de les criptes cap objecte o nom permet distingir els morts individualment. Els difunts estan orientats en direcció est-oest, segons la tradició cristiana. Tots es troben en decúbit dorsal, amb els membres inferiors estirats i els superiors poden trobar-se flexionats, semiflexionats o estirats. El crani moltes vegades apareix basculat cap enrere, possiblement per la presència d’un coixí funerari. La cripta 2 s’ha pogut netejar totalment, els individus inhumats han estat excavats i les restes han estat traslladades al magatzem de la missió per després fer-ne l’estudi antropològic. La fase més antiga són enterraments que usen la fulla de palma com a embolcall exterior i els moderns estan dins de caixes de fusta amb claus de ferro. Tots tenen sudari de lli i un altre de tela de sac (Fig. 19). 11. Subias, E., Oxyrhynchos II, “La maison funéraire d’époque byzantine à la nécropole haute d’Oxyrhynchos”. Oxyrhynchos, un site de fouilles en devenir, Colloque de Cabestany, 15 avril 2007, p. 72. (Nova Studia Aegyptiaca; VI)

Trib_07.indd 205

13/12/11 08:19:40

206 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 19. Individus inhumats de la cripta 2

Un cas diferent el constitueix la cripta número 4, una estructura rectangular orientada nord-sud, completament farcida d’enterraments. Al seu interior es trobaven enterraments d’infants i d’adults, alguns embolcallats i altres embolcallats amb una mortalla que es recobreix amb branques de palma, entrelligades amb cordes. Malauradament, l’estança no s’ha pogut excavar ja que no s’ha pogut desmuntar el seu mur de tancament, que presenta un gran perill d’enderroc. Una de les criptes més antigues, segons cronologia relativa, és la número 11, coberta amb una volta de tovots que vam haver de desmuntar per començar la seva excavació. De moment, molt a prop del pou d’entrada que estava segellat per una llosa de pedra, s’han recuperat 6 individus. Tots ells eren individus infantils amb edats compreses entre un i sis anys. L’orientació també era est-oest i estaven embolcallats en gran quantitat de teixit sense fulles de palma. D’altra banda, durant aquesta campanya hem pogut documentar una nova cripta, la número 9 i hem començat a excavar-la. Els individus localitzats presenten una curiosa disposició, no vista fins a aquest moment al jaciment en sectors d’aquesta època, ja que els cossos es disposen orientats de nord a sud, amb el cap al nord o sud, en decúbit lateral (tant dret com esquerre) (Fig. 20).

Trib_07.indd 206

13/12/11 08:19:41

Oxirrinc (el Bahnasa, MĂnia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 207

Figura 20. Individus de la cripta 9

Trib_07.indd 207

13/12/11 08:19:41

208 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Rituals funeraris Pel que fa al ritual funerari, destaquem quatre tipus d’enterraments: • Un primer tipus, que localitzem a l’interior de les criptes, en el qual l’individu està embolcallat amb una mortalla fina i inhumat dins d’una caixa de fusta clavada amb claus. • En el segon tipus, que localitzem també a l’interior de les criptes, l’individu està embolcallat amb una mortalla que es recobreix amb branques de palma, entrelligades amb cordes. • El tercer tipus d’enterrament, correspon a una fase més tardana i el localitzem en el passadís nord del recinte. Es tracta d’un individu inhumat dins d’una fossa, emmortallat i alhora recobert per una caixa de palma i per una estora de fibra vegetal. Val a dir que és un dels pocs enterraments que presenta un aixovar funerari relacionat. • El quart tipus el localitzem al passadís oest i és la fase més moderna. Es tracta d’un enterrament infantil embolcallat amb un sudari molt fi de color i amb una protecció de palma als peus. En aquesta zona es van recuperar unes petxines i restes de cuir (potser part d’algun calçat). El crani quedava protegit per una fusta, formant una estructura triangular. Tota aquesta estructura funerària anava recoberta per un teixit de tela de sac de color groc. Destaquem que la fusta que protegia el crani presenta textos en caràcters grecs, que estan en fase d’estudi. Al sud d’aquesta fossa se’n va localitzar una altra excavada en el subsòl natural, de grans dimensions i que retalla la volta de la cripta 11. A dins hi havia un individu femení inhumat, adolescent, que presentava entre les seves cames les restes d’un individu infantil. Als peus de la tomba es van trobar alguns elements que formaven part de l’aixovar funerari.

Material recuperat durant l’excavació S’ha procedit a la neteja, classificació, estudi i inventari de tot el material localitzat. Gairebé tot el material recuperat a l’excavació pertany a recipients de tipus domèstic, majoritàriament àmfores de producció local (LR7), peces de vaixella fina i ceràmica comuna de cuina, molt ben conservades, i llànties; i destaquem la presència d’elements de tipus litúrgic com són els calzes. Tot i que no precisa una datació gaire acurada, és important la presència de la Late Roman Amphora 7. Aquest tipus data entre el final del segle iv i el viii, tot i que probablement continua fins al segle x, ja que es tracta d’una producció local amb diferents tallers.12 L’aixovar funerari que forma part d’alguns dels individus inhumats a la C11 presenta peces de joc com daus, denes de collaret de diferent format, recipients de fusta i algun braçalet. S’ha de destacar també la gran quantitat de ceràmica fina que ha aparegut a l’estança 10, amb grans plats de ceràmica sigil·lata local, que s’han traslladat al magatzem de la missió per poder-los restaurar. 12. Subias, E. La maison funéraire de la nécropole haute à Oxyrhynchos (el Minya, Égypte): du tombeau à la diaconie, p. 71 (Nova Studia Aegyptiaca)

Trib_07.indd 208

13/12/11 08:19:42

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 209

Treballs d’excavació al sector 19 A l’inici dels treballs de la campanya d’Oxirrinc 2009, el senyor Thomas Sagory va efectuar diverses fotografies aèries del sector occidental de la ciutat, prop de la vila fortificada bizantina. En estudiar aquestes fotografies es va poder comprovar l’existència de diverses actuacions, possiblement fetes pels clandestins. En un dels forats es veien clarament les primeres línies d’una inscripció en copte (Fig. 21). Les inscripcions descobertes ens indiquen que som davant d’una cel·la monacal on es fa referència, entre d’altres, a Apa Enoch. Atès l’estat de la inscripció i l’interès que oferia, iniciàrem una excavació de salvament. Les dimensions reduïdes de l’estructura descoberta: 8,20 m (S) x 8,27 m (O) x 8,65 m (N) x 8,26 m (E) ens van decidir a fer aquesta actuació i obrir un nou sector. L’edifici, construït amb tovot, consta de tres cambres, possiblement cobertes amb una volta també de tovot.

Figura 21. Abans d’iniciar els treballs

Trib_07.indd 209

13/12/11 08:19:42

210 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Cambra núm. 1 Sota un estrat superficial molt poc consistent va aparèixer l’enderroc de la volta de tovot que cobria l’espai de la sala principal de l’edifici. Es va extreure una gran quantitat de tovots i de maons cuits que conformaven la volta. Alguns encara estaven units per una capa de muna que els lligava fortament. També s’han localitzat uns maons molt cuits amb decoració pintada. Els maons són de grans dimensions, 25x13x8 cm, i molt ben cuits. La primera hipòtesi és que haurien conformat un arc de diafragma o una petxina que devia encerclar o cobrir l’absis on estaven representades les inscripcions. Sota l’enderroc hi havia una fina capa de sorra groga molt neta, possiblement d’aportació eòlica, i, per sota d’aquesta, un paviment fet de calç. Aquesta cambra és una sala rectangular de 3,44 m (N-S) x 6,62 m (O-E). A l’angle S-E s’obre l’única porta d’accés. Una pedra ben escairada conforma el graó d’entrada a l’edifici. Just passada la llinda de la porta s’ha localitzat, encastada al paviment, la part inferior d’una àmfora. Se n’ha trobat una altra sota el nínxol de la paret oest de l’habitació. A l’angle nord-est de la sala es troba una estructura semicircular que en ser excavada es va poder apreciar que era el brocal d’un pou que tenia una profunditat d’1,70 m. A l’interior s’han localitzat una marmita i dues àmfores, una de les quals tenia una inscripció en copte en lletres vermelles al coll del recipient.

Figura 22. Cambra núm. 1

Trib_07.indd 210

13/12/11 08:19:42

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 211

Al mig de la sala dues pedres rectangulars (109x0,38 m) anivellen el paviment. Totes les parets d’aquesta sala estan decorades amb una franja de 80 cm de color blanc. A les parets sud, oest i nord s’obren nínxols (45x50x35 cm) també decorats amb pintura blanca. Tota la sala està pavimentada amb una capa molt compacta de terra barrejada amb calç (Fig. 22). A l’Est de l’estança hi ha un absis recobert de pintura blanca amb diverses inscripcions en vermell, negre i groc en copte, tipus exvot, i hi ha també representades creus de color vermell. En l’eix de l’absis, a la part superior hi ha un nínxol i per sota hi ha pintada una creu. Les inscripcions enquadren la creu amb l’alfa i l’omega. Traces de fum i d’oli indiquen que es devia fer un culte diari en aquest indret. Les inscripcions han estat copiades i consolidades in situ per tal de poder-les estudiar i conservar. A ambdós costats de l’absis s’obren sengles portes que donen accés a les dues habitacions laterals (cambra 2 i cambra 3) (Fig. 23).

Cambra núm. 2 (Fig. 24) La sala de la dreta de l’absis consta de dues estances. Una de rectangular amb nínxols (45x50x35 cm) a les parets est i sud. Els murs estan enlluïts amb una capa de llim i el paviment és de terra batuda. A l’angle sud-est s’han localitzat tres grans fragments ceràmics que pertanyien a contenidors. Sobre el paviment, al costat dels materials ce-

Figura 23. Vista de l’absis i de les portes d’entrada de les cambres 2 i 3

Trib_07.indd 211

13/12/11 08:19:43

212 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Figura 24. Vista general de la cambra 2 i dels contraforts darrera l’absis ràmics, s’ha trobat una moneda de bronze pertanyent a Teodosi I. A l’angle nord-est hi ha una porta i, baixant un graó, s’entra en dues petites estances concebudes com a magatzems, tal com indica el nombre important d’àmfores localitzades. Aquests dos magatzems, per l’amplada dels murs, actuen com a contraforts per reforçar l’estabilitat de l’absis.

Cambra núm. 3 (Fig. 25) La porta situada al nord de l’absis dóna accés a una cambra rectangular amb nínxols, de característiques similars als de les altres estances, als murs est i nord. Les parets estan cobertes d’un enlluït de llim. El sòl de la cambra és de terra batuda. L’angle nordest de l’habitació està afectat per les actuacions dels clandestins. A la part inferior del mur sud s’aprecia una marca longitudinal que podria ser l’empremta d’un element que havia estat recolzat a la paret. Al mur est hi ha una creu pintada sobre l’enlluït. El color s’ha perdut i costa apreciar aquest element. El material arqueològic exhumat fa referència a vaixella i contenidors ceràmics. Per les característiques d’aquesta estança podríem avançar que es tracta de l’habitació del monjo que ocupava aquesta cel·la monàstica.

Trib_07.indd 212

13/12/11 08:19:43

Oxirrinc (el Bahnasa, Mínia, Egipte): nous descobriments i novetats. Campanya del 2009 213

Figura 25. Cambra 3

Aquestes tres cambres, a l’origen, és possible que estiguessin cobertes amb voltes de tovot que es van enfonsar després de l’abandó de la cel·la. Pensem que havia estat abandonada ja que el material arqueològic exhumat és molt escàs i molt fragmentat. Aquesta construcció pot ser datada des de finals del segle iv, època de l’emperador Teodosi I, datació que obtindríem de la moneda localitzada a la cambra 2, i fins al segle v, si ens regim pel material ceràmic que ens dóna una cronologia més propera a aquesta darrera data. Pel tipus de construcció i per l’estructura general de l’edifici, podríem pensar que som davant d’una cel·la monàstica. Aquests complexos eren usuals a les zones desèrtiques de l’Egipte cristià a partir del segle v dC i durant el segle vi dC. D’aquesta manera, en aquests moments i a l’espera de noves dades que pugui proporcionar l’estudi de les inscripcions de l’absis, atribuiríem una cronologia del segle v dC.

Trib_07.indd 213

13/12/11 08:19:44

214 J. Padró, H. Amer, J. Campillo, N. Castellano, D. Codina, M. Erroux, J.J. Martínez

Bibliografia Algorri, E. (2008) “Informe preliminar. Obras subsidiarias de la excavación arqueológica, campaña de 2008”. Nilus [Barcelona: Societat Catalana d’Egiptologia], núm.17, p. 17-23. Andrews, C. (1994) Amulets of Ancient Egypt. Londres: British Museum. Burgaya, B.; Xarrié, R. (2009) “Revisió de 5 anys de restauracions a Oxirinc. Les tasques de la campanya de 2009”. Nilus [Barcelona: Societat Catalana d’Egiptologia], núm.18, p. 27-29. Erroux-Morfin, M. (2008) “L’oxyrhynque”. A: Oxyrhynchos. Un site de fouilles en devenir. Colloque de Cabestany. Avril 2007. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 125- 134. (Nova Studia Aegyptiaca; VI) Padró, J. [et al.] (2007) “Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats al jaciment d’Oxirinc (al Bahnasa, Mínia) durant la campanya de 2007”. Nilus [Barcelona: Societat Catalana d’Egiptologia], núm. 16, p. 5-14. Padró, J. [et al.] (2008) “Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats al jaciment d’Oxirinc (al Bahnasa, Mínia) durant la campanya de 2008”. Nilus [Barcelona: Societat Catalana d’Egiptologia], núm. 17, p. 3-16. Padró, J. [et al.] (2009) “Memòria provisional dels treballs realitzats en el jaciment d’Oxirinc (al Bahnasa, província de Minia, Egipte) durant la campanya de 2009”. Nilus [Barcelona: Societat Catalana d’Egiptologia], núm. 18, p. 3-26. Padró, J. [et al.] (2006) Oxyrhynchos I. Fouilles Archéopogiques à El-Bahnasa (19822005),. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 20-21. (Nova Studia Aegyptiaca; III) Pons, E. (2009) “News from the Archaeological Site of Oxyrhynchus (El- Bahnasa) Egypt”. Achievements and problems of Modern Egyptology. International Conference, Moscow September-october 2009, (en premsa). Subias, E. (2008). Oxyrhynchos II, La maison funéraire de la nécropole haute à Oxyrhynchos (el Minya, Égypte): du tombeau à la diaconie,. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Nova Studia Aegyptiaca; V) Subias, E. (2008) “La maison funéraire de la nécropole haute d’Oxyrhynchos”. Oxyrhynchos. Un site de fouilles en devenir. Colloque de Cabestany. Avril 2007. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 69-74. (Nova Studia Aegyptiaca; VI)

Trib_07.indd 214

13/12/11 08:19:44

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona) Albert López Mullor, Xavier Fierro Macía1

L’oppidum del Montgròs El conjunt arqueològic ibèric i medieval del Montgròs es troba al municipi del Brull (Osona), dins el Parc Natural del Montseny, a una altitud de 750 m. Ocupa una península sobre l’afrau del Montanyà vorejada de cingles per tots els costats, llevat de l’oriental, accessible a través d’un estret istme, en què, a l’època antiga, es va construir una fortificació, aprofitant una esquena d’ase natural, que provocava, en molt poc espai, un desnivell de fins a 6 m amb un pendent del 3,7%. D’aquest sistema defensiu ens ha pervingut, principalment, una muralla ibèrica orientada de nord a sud, d’uns 150 metres de llargària, la qual defensa una superfície de 9 hectàrees (Fig. 1-2). La fortificació consta de diferents elements diacrònics (Fig. 3). De sud a nord, hom hi pot apreciar, en primer lloc, l’extrem meridional (sector A), molt arrasat i fins ara poc explorat, que flanqueja una porta estreta envoltada d’estructures que la defensaven. A continuació, on el terreny natural és més planer, hi ha un tram de muralla, que s’anomena convencionalment sector B, caracteritzat per la presència de sis cossos de guàrdia o sopluigs de la guarnició, bastits a manera de casamates, segons la nomenclatura francesa (Moret, 1996, p. 84, 213), i anomenats φυλακτηρια (phulactéria) en les fortificacions gregues, però que a la península Ibèrica apareixen també a les púniques i ibèriques. Davant dels quatre primers, hi ha les ruïnes d’un reforç massís que configura una muralla amb parament doble (Fig. 1, 10). Tot seguit es troba una altra porta, ara tapiada (Fig. 14), i un gran bastió rectangular (bastió núm. 1), adossat al llenç on són els dos darrers phulactéria (Fig. 1-2, 10-11). A continuació, ja dins el sector C, el terreny sobre el qual es va bastir la muralla inicia un ascens més fort, i el pany principal continua cap al nord, després de fer una reculada justament on acaba el bastió. Des d’aquest punt hi ha un replà en el terreny natural, al qual es va adossar un tram de mur més avançat. Fa la funció 1. Diputació de Barcelona. Àrea d'Infraestructures, Urbanisme i Habitatge, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Trib_08.indd 215

13/12/11 08:47:50

216

A. López, X. Fierro

Figura 1. Vista aèria des del sud-est de la fortificació ibèrica del Montgròs. Foto: Paisajes Españoles SA, 2007. Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL)

Figura 2. Vista aèria des del nord-est de la fortificació ibèrica del turó del Montgròs. Foto: Paisajes Españoles SA, 2007, SPAL

Trib_08.indd 216

13/12/11 08:47:50

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

217

Figura 3. Planta general del conjunt arqueològic del Montgròs amb la nomenclatura assignada als diversos sectors d’escarpa d’un fossat la contraescarpa del qual no estava fortificada. El fossat amida 83 m de llargària, amb una amplària i una fondària màxima de 3 m i 1,80 m, respectivament (Fig. 8-9, 11). Tot això tornava a configurar una defensa amb doble llenç, en aquest cas amb el més avançat no adossat sinó col·locat en paral·lel, en una cota més baixa (Fig. 8). Aquest pany, alhora que protegia el fossat, servia de contenció al terreny natural en què recolzava el mur principal. Al bell mig d’aquest tram de la fortificació, al punt més elevat del terreny (sector C4), hi ha les restes d’un altre bastió (núm. 2), a manera de talaia. La seva posició coincideix amb un estrenyiment de la muralla, que en aquest cas manté l’alineació exterior, mentre que per l’interior fa un reclau de 90º (Fig. 10, 15-16). Al llarg del sector C, entre el pany principal i el fossat, hi ha una plataforma artificial a manera de berma, en l’extrem septentrional de la qual s’alça un tercer bastió (núm. 3), semblant al número 1, però més petit (Fig. 9). En aquest punt s’acaba el vall, ja que els afloraments de la roca calcària n’impedeixen la continuació. Segurament per això aquest indret va ser reforçat amb la construcció d’una mena de bestorre de planta el·líptica (Fig. 13). L’extrem nord de la fortificació, el sector D, presenta només un parament visible (Fig. 1-2). Això, de moment, es dedueix a partir de la configuració del terreny i d’un petit sondeig fet al 2002, ja que la resta d’aquesta àrea roman intacta, llevat d’una exploració preliminar, duta a terme el 1975. Tot i això, l’any 2005, l’Oficina Tècnica de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona va fer la neteja de la vegetació arrelada als vessants de llevant i migdia de la muralla. Aquesta actuació va permetre interrelacionar la fortificació amb la topografia del lloc triat per bastir-la, la qual va condicionar els successius estrenyiments de la fàbrica. En aquest sector la muralla és més minsa.2 2. La muralla es va estretint a mesura que avança el traçat cap al nord: entre els sectors B1 a B3 té una amplària de 5,5 m; als sectors B4 i B5, de 5,9 m; entre C1 i C4, de 3,5 m, i a C5-C6, de 2,25 m. Al sector D, encara no excavat, sembla que només arribi a 1 m.

Trib_08.indd 217

13/12/11 08:47:51

218

A. López, X. Fierro

Manté, però, la tirada de la façana interna i l’alineació recula a la façana exterior, immediatament a tramuntana del bastió núm. 3. El relleu va fer innecessària la continuació del fossat al davant d’aquest tram, ja que, com s’ha apuntant, en aquest indret el terreny natural fa un pendent molt pronunciat, que es va veure accentuat amb l’aprofitament dels afloraments de roca calcària com a pedreres. Pel que fa a l’interior del recinte delimitat per la muralla ibèrica principal, cal remarcar que, als àmbits B1 a B5, C4 a C6 i D1, s’han descobert les restes de la primera muralla que es va bastir al Montgròs (Fig. 7). Transcorre paral·lela al sistema defensiu principal, a 2 m de distància aproximadament, segons els sectors. La seva cara oriental té adossat un altre mur a manera de reforç. A més, dins els sectors B1 a B3 s’ha identificat un altre pany coetani, paral·lel a la muralla i interromput, de tant en tant, pel que podien haver estat diversos accessos (Fig. 4-6). Cal destacar el descobriment d’una porta d’aquesta primera muralla, situada a ponent de l’àmbit C6, dotada d’un marxapeu de lloses i flanquejada per dues torres internes de planta rectangular (Fig. 6-7). Al davant d’aquest accés, dins la berma que s’estén fins a arribar a l’escarpa fortificada del fossat, s’han trobat una sèrie d’estructures fragmentàries que donen idea de la presència d’elements avançats per protegir més bé la porta. Recolzada parcialment en aquesta muralla més antiga, a ponent del phulactérion 5 i dins l’àmbit B4, es pot observar una estructura de planta circular formada per una filada de blocs calcaris i un rebliment de pedretes i terra. Segurament es tractava del suport d’una escala, que permetia l’accés als phulactéria 5 i 6 (Fig. 9). En aquest mateix

Figura 4. Els sectors B2 i B3 des de ponent. En primer terme, la muralla del segle v i els murets coetanis associats a aquesta defensa. Al fons, la muralla principal, de cap al 300 aC, les ruïnes de l’edifici adossat de planta rectangular i de l’escala per accedir al camí de ronda, situada a tocar del tapiat de la poterna. A l’esquerra, un mur perpendicular a la fortificació ibèrica, però amb la base més alta, que correspon a la façana meridional del mas Montgròs. Foto: M. Baldomà, 2009, SPAL

Trib_08.indd 218

13/12/11 08:47:52

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

219

Figura 5. Sector B1 des del nord. En primer terme, la muralla del segle v, i a la dreta, una estructura associada. Per sobre de tot plegat, torre interior (segon quart s. iii aC) subsidiària de la porta de la muralla principal (c. 300 aC), a la qual s’adossa. Foto: M. Baldomà, 2009, SPAL

àmbit, però en una cota superior, s’aprecia un cos de planta rectangular adossat a la cara occidental del llenç. Va substituir l’element circular i va servir per suportar el camí de ronda (Fig. 10). Més tard, va ser ampliat amb una escala de caixa quadrangular, bastida al darrere de la porta tapiada de l’àmbit B3 (Fig. 13). Al jaciment també s’ha palesat la presència de construccions de l’època medieval. Hi pertanyen un nucli important de ruïnes descobertes entre els àmbits B5 i C2, immediatament a ponent de la muralla principal (Fig. 3, 17-19). Els vestigis presents en aquests àmbits corresponen a una edificació de dimensions respectables, dotada de planta baixa i pis, que abraçava dues crugies paral·leles a la muralla, compartimentades en diversos espais i limitades per un lloc de pas que donava a una sèrie de recintes més extensos, però menys densos, fins ara poc coneguts. En aquella època també es van tornar a utilitzar els cossos B i C. Igualment hi corresponen les restes de tres murs, molt arrasats, situats extramurs de l’antiga fortificació ibèrica, al mig del sector C4.

Trib_08.indd 219

13/12/11 08:47:52

220

A. López, X. Fierro

El descobriment, l’excavació i la restauració del recinte A finals del 1974, Josep Crivillé, constructor de la localitat de Seva, va topar amb les ruïnes de la fortificació del Montgròs mentre feia una extracció mecànica de pedres. Tot seguit, va comunicar la troballa a Camil Pallàs, aleshores arquitecte cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona (SCCM), avui Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL). Després d’una primera valoració de les ruïnes, que es trobaven molt amagades per la vegetació abundant que caracteritza l’indret, es va sol·licitar al Museu Arqueològic de Barcelona (MAB), llavors depenent de la Diputació de Barcelona, que fes una recerca arqueològica d’urgència. Aquella intervenció, sota la direcció d’Eduard Ripoll, Ricard Batista i Josep Maria Nuix, es dugué a terme als mesos de gener a març de 1975 i hi van participar Eulàlia Morral i Xavier Nieto, com a responsables dels sondeigs que s’hi van obrir: dos a tocar de l’angle nordest del bastió núm. 1 i un altre al darrere del pany principal de la muralla ibèrica, en un dels àmbits que s’hi adossen, l’anomenat B5. A més, es va netejar amb mitjans mecànics una part de la cara frontal de la muralla i l’entorn immediat. Els resultats d’aquella primera excavació han romàs inèdits en gran part, tot i haver-se’n publicat un resum (Morral, Nieto, Miquel, 1982). La memòria, però, és dipositada a l’antiga seu del MAB, des del 1995 Museu d’Arqueologia de Catalunya, on també es conserven els materials que s’hi van obtenir. Després d’aquells treballs, les intervencions van restar aturades, llevat de l’estintolament d’alguns trams de la fortificació, dut a terme per l’SCCM. L’any 1982, però, un cop adquirida per la Diputació la muralla i el terreny que l’envolta, el MAB va dur a terme un nou sondeig a la cara oriental de la fortificació, al nord del bastió 1. Aquesta excavació, dirigida per A. López Mullor i Jordi Rovira (1982 a, b), va donar com a resultat un seguit de dades interessants, tant sobre la fortificació ibèrica com sobre l’establiment de l’edat del bronze, els indicis del qual es van identificar aleshores. La recerca va continuar el 1984-1985 i el 1986-1987, a la meitat meridional del recinte, sota la direcció de J. Rovira i Núria Molist (1986-1989, 1991). Mentrestant, des del 1985 fins al 1990, l’SPAL va desenvolupar tasques sistemàtiques de consolidació i restauració de les parets de la muralla que anaven sortint a la llum gràcies a les excavacions. Aquesta tasca es va fer sota la direcció de l’arquitecte cap, Antoni González, amb la col·laboració de l’aparellador, Antoni Rius, assessorats pels successius directors del MAB, Jordi Rovira i Ricard Batista. El 1995, el Museu i les seves seus perifèriques van ser adscrites al Departament de Cultura de la Generalitat. La finca del Montgròs, però, va romandre com a propietat de la Diputació. Per tant, el nostre Servei, d’acord amb el de Parcs Naturals, hi va posar en marxa una nova etapa de treballs que ha continuat fins avui. Així, durant els anys 1996 a 1998, es va consolidar la porta principal del recinte, a l’extrem meridional del sector B, i el coronament i la part superior del bastió 1. Tot plegat, sota la direcció d’Antoni González i Antoni Rius. Paral·lelament, l’any 1997, l’arquitecte Claudi Aranyó3 va elaborar, per encàrrec del Servei, un pla director de l’actuació al conjunt, el qual ha marcat la pauta per a les intervencions posteriors. D’ençà del 1998, la direcció general dels treballs ha estat responsabilitat dels successius arquitectes caps del Servei, Antoni González (fins 3. De l'estudi Aranyó, Ensenyat, Tarrida, arquitectes. SLP.

Trib_08.indd 220

13/12/11 08:47:52

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

221

al 2008) i Joan Closa (des del 2009). El 2010, l’arquitecta tècnica Cecília Sanjurjo ha substituït Antoni Rius, que s’ha jubilat. Pel que fa a les excavacions, cal ressenyar que les vam reprendre a partir del 1997.4 De bon començament (1997-1998), es va intervenir a l’entorn meridional de la fortificació, al darrere del bastió número 1 i dels phulactéria 5 i 6, als àmbits B4 i B5. Durant les campanyes de 1998 i 2000-2001 es va treballar a llevant del sector C3, a l’indret on passava un antic camí forestal, tant en la plataforma que precedeix la muralla principal com en el descobriment sistemàtic del fossat. Més al nord, a la zona oriental dels sectors C4 a C6, l’excavació es va fer entre 1998 i 2003 i va posar al descobert el recorregut del fossat fins al seu encontre amb una bestorre, on acaba. També es va descobrir la plataforma intermèdia o berma entre el vall i la muralla principal, incloses les ruïnes dels bastions números 2 i 3. L’any 2000, amb motiu del muntatge del mirador metàl·lic instal·lat a ponent del sector B en la part interna del recinte fortificat, per tal de facilitar al públic la contemplació del recinte emmurallat, es van excavar els indrets on havien de recolzar els pilars que li serveixen de sustentació. Durant els anys 2003-2006 es va excavar a l’interior del recinte emmurallat, entre els sectors C4 a C6, on es va posar al descobert un ampli tram de la primera muralla i la seva porta principal. També es va delimitar la part interna del bastió 2 i un seguit de murs medievals, corresponents, probablement, a tancats per a l’estabulació del bestiar. En el decurs de les campanyes de 2007 a 2010, s’han trobat les ruïnes de l’edifici medieval situades a ponent dels àmbits C1 i C2. Igualment s’han acabat de descobrir les estructures perifèriques de la porta de la primera muralla, situades a l’oest del sector C6, entre les quals destaquen les seves torres de flanqueig de planta quadrada. A més, lluny d’aquest sector, a la banda de ponent dels àmbits B1 i B3, s’han anat descobrint i redescobrint algunes estructures conegudes des dels anys vuitanta, que llavors s’havien tornat a tapar, i altres d’inèdites, com ara els trams més meridionals de la primera muralla. Finalment, al costat de llevant de B3 s’ha descobert l’extrem sud del fossat (López Mullor, 2002; López Mullor, Riera, 2004 a, b; López Mullor, Fierro, Riera, 2005; López Mullor, Fierro, 2010).

Les dades arqueològiques Edat del bronze Els vestigis més antics del Montgròs comencen amb un conjunt d’estrats apareguts per sota de les estructures ibèriques i recolzats sobre el terreny natural, els quals només contenen ceràmica de l’edat del bronze. Es tracta d’una troballa que es va identificar per primer cop el 1982, sobre la plataforma de terreny natural que hi ha entre el bastió núm. 1 i la muralla ibèrica principal.5 Més tard, aquestes capes s’han anat trobant en diversos 4. Dirigides per Albert López Mullor i Mateu Riera entre 1997 i 2002, i per A.L.M. i Javier Fierro entre 2003 i 2009. 5. López Mullor, Rovira, 1982 a: 190. “Aquesta capa es trobava situada per damunt del sòl natural ... hom aprecia clarament que passa per dessota de la muralla d’època ibèrica. Així, durant els treballs de 1975 hom comprovà que [aquest] nivell apareixia també a l’altre costat de la fortificació. Tot això palesa que l’assentament del bronze final és anterior al bastiment de la muralla ibèrica i que, a més, ocupava una superfície no menyspreable, que, molt probablement, estigué centrada en el cim de la plataforma”.

Trib_08.indd 221

13/12/11 08:47:52

222

A. López, X. Fierro

llocs del conjunt, sempre molt minses i arrasades per construccions posteriors i mai associades a cap mena d’estructura arquitectònica.6 La ceràmica que contenen la vam situar tipològicament al segle x aC i cal classificar-la dins el bronze final iii o els camps d’urnes recents, datats, d’una manera àmplia, entre el 1100/900 i el 650 aC. L’any 2002 vam poder disposar de dues datacions radiocarbòniques referides en aquests nivells, les quals confirmen que ens trobaríem en un moment primerenc del bronze final, fins i tot potser una mica anterior al que les característiques del material van suggerir fa temps.7 Les datacions radiocarbòniques són les següents: UE 057: Ua-19333 3035 ± 50 anys BP, cal. BC 1420-1120 (95,4%). UE 132: Ua-19332 2935 ± 50 anys BP, cal. BC 1320-970 (95,4%). D’altra banda, el 2003, vam disposar de tres datacions per termoluminescència de material procedent d’estrats de la mateixa fase.8 Com es pot veure, el resultat confirma allò que ja indicava el carboni 14. UE 016, 2002: 3206 ± 342 BP, data de calendari 1203 ± 342 aC UE 06, 1982: 3287 ± 256 BP, data de calendari 1284 ± 342 aC UE 06, 1982: 3202 ± 261 BP, data de calendari 1199 ± 261 aC

La primera muralla ibèrica D’ençà de 1998, s’han anat descobrint diversos trams d’una muralla primitiva, paral·lela a la principal, d’uns 2,5 m d’amplària mitjana, situada a poc més d’un metre d’aquesta, a ponent, i de llargària molt semblant, la qual, si més no, devia acomplir la mateixa funció: tancar l’istme de la península del Montgròs (Fig. 7). Fins ara, només en coneixem de manera fefaent una porta flanquejada interiorment per dues torres, situada al sector C6 (Fig. 6). A l’exterior devia tenir una estructura defensiva perifèrica que, amb la construcció del bastió núm. 3, va quedar gairebé arrasada. És possible que al sector C2 hi hagués un altre accés, tot i que, a l’època medieval, es va veure molt alterat i les ruïnes ibèriques antigues que ara s’hi troben no són gaire expressives. La primera muralla era coetània d’un mur paral·lel més estret amb diverses discontinuïtats, que de moment només s’ha trobat a la part meridional del conjunt, dins els 6. En un primer moment (1998), vam tenir la impressió que es podien associar a les restes molt escadusseres una o dues filades de la primera muralla descobertes al darrere del sector B4 de la fortificació ibèrica principal. L'ampliació de l'excavació d'aquesta primera defensa en diversos punts i l'estudi del seu rebliment (2003-2004) ens va fer rebutjar aquella primera hipòtesi i considerar aquesta fortificació més antiga, també d'origen ibèric. 7. Les anàlisis dels isòtops de carboni 14 de les mostres procedents de l'horitzó del bronze final del Montgròs les van fer l'any 2002 Göran Possnert i Maud Söderman del Department of Material Science. Division of Ion Physics de la Universitat d'Upsala, amb la col·laboració de Fernán Alonso de l'Instituto de Química Física Rocasolano del CSIC (Madrid). 8. Fetes al Laboratori de Datació i Radioquímica, Departament de Química Agrícola, Geologia i Geoquímica de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Madrid, sota la direcció de Tomás Calderón i Asunción Millán.

Trib_08.indd 222

13/12/11 08:47:52

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

223

Figura 6. Detall de la porta de la primera muralla ibèrica, descoberta al sector C6. Se’n pot veure el marxapeu de lloses de pedra i el traçat de les dues torres rectangulars que la flanquejaven interiorment. Foto: M. Baldomà, 2009, SPAL

àmbits B1 a B5 (Fig. 4-5, 7). Potser, si més cap a tramuntana s’eixamplés la superfície excavada, també s’hi trobaria. La interpretació que en fem és que aquesta paret devia tancar un cos adossat a la muralla, dotat de diverses portes, utilitzat com a sopluig de la guarnició, així com de magatzem i d’altres funcions auxiliars. Aquest sistema defensiu, que, com hem explicat més amunt, en un primer moment havíem situat amb moltes reserves al final de l’edat del bronze,9 es pot datar probablement entre el segle v avançat i el començament del segle iv, tot i que fins ara no posseïm elements fefaents per poder-li donar una cronologia precisa. De moment, considerem reveladora la presència de ceràmica ibèrica feta al torn dins el seu rebliment, que vam excavar el 2006 als sectors B4 i C6,10 i d’algun bocinet de ceràmica àtica entre les seves 9. López Mullor, Riera 2004 a: nota 27. “Aquestes capes són molt minses i han proporcionat poc material. No s’hi ha localitzat, però, cap ceràmica al torn. Així que, encara que ens agradaria trobar uns estrats més potents, dotats de conjunts ceràmics abundants, la posició estratigràfica ens inclina a plantejar la hipòtesi que aquesta primera muralla pugui haver estat fundada al final de l’edat del bronze” . 10. Fins llavors no havíem excavat en cap cas el rebliment intern de la muralla primitiva, ja que era molt prim i els criteris de consolidació i restauració del jaciment aconsellaven de conservar-lo intacte. En aquella ocasió, però, la muralla es va haver de restaurar, per pal·liar els efectes d'una cala dels anys vuitanta, i es va aprofitar per excavar-ne un tram. Així va aparèixer dins el rebliment ceràmica ibèrica i àtica de vernís negre, tota molt esmicolada.

Trib_08.indd 223

13/12/11 08:47:53

224

A. López, X. Fierro

pedres, tal com passa al sector B3. També cal tenir en compte la ceràmica àtica de figures roges trobada a l’estrat que l’amortitzava al sector B1, datada de 375-325 aC, i que serveix com a terminus ante quem d’aquesta estructura (Fig. 20). Dins d’aquest horitzó, al sector C6, va aparèixer una punta de fletxa de bronze de la mateixa època (Fig. 21). Cal assenyalar que, anys abans del seu abandó i desmuntatge, la primera muralla ibèrica es va veure reforçada tot al llarg de la seva cara externa per un pany d’1,5 m d’amplària màxima, que tenia la cara vista feta de pedres calcàries de grans dimensions i perfil atalussat, i que estava reblert de pedretes i terra. Com es pot veure a la figura 7, aquest element s’ha descobert en tot el traçat conegut de la muralla dels segles iv i v. En arribar a la porta del sector C6, on es conserva fins a una bona alçària a la banda de migdia —uns 2 m—, el reforç forma un galze a banda i banda dels muntants. Probablement en el moment de col·locar-lo també es va formar el paviment d’aquest accés que es conserva in situ. És de terra piconada i està precedit d’una franja enllosada d’1,5 m d’amplària alineada per la banda exterior de la porta (Fig. 6).

La fundació de la muralla ibèrica principal, c. 300 aC Cap als anys finals del segle vi o la primeria del iii aC, es va començar a desmuntar la muralla ibèrica primitiva i a substituir-la per una de nova, la qual anomenem principal, perquè és la que ens ha pervingut en més bon estat de conservació (Fig. 9). Aquesta datació la proporcionen alguns materials significatius. En primer lloc, un fragment de ceràmica àtica de vernís negre de la forma Lamb. 22, així com alguns de gerretes grises bicòniques,11 tot plegat procedent d’una de les capes d’amortització de la muralla primitiva. A més, dins la muralla mateixa, als sectors C2 i C4, s’han trobat altres fragments d’aquesta forma. Un paviment que va funcionar en una etapa posterior a la fundació de la muralla, localitzat al darrere dels phulactéria 5 i 6, va proporcionar un fragment de

Figura 7. Planta general de la primera muralla ibèrica, bastida entre les darreries del segle v i començament del segle iv aC, on es pot veure, assenyalat amb una trama, el reforç de la cara externa, aixecat cap a mitjan segle iv aC 11. Sparkes, Talcott 1970: 129, Fig. 8.808 (c. 310); Picazo 1977: 112-113, Fig. 7.2, t.p.q. inicis s. iv; Rotroff 1997: 157, 320-321, fig. 59. 869 (c. 300), 870 ? (c. 300), 876 ? (290-275).

Trib_08.indd 224

13/12/11 08:47:53

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

225

ceràmica àtica de vernís negre de la forma Jehasse 116 i altres de bols de ceràmica grisa ibèrica. Aquestes peces es poden datar entre el 350/325 i el 250/225 aC, tot i que a les publicacions més recents la forma d’àtica se situa, com a mínim, dins el primer quart del segle iii,12 cosa que permet proposar un terminus post quem per a l’aixecament del pany principal de la fortificació ibèrica i també, com veurem més endavant, datar-ne les primeres reformes. El procés de construcció de la muralla principal va ser diacrònic, es va anar fent a trams, separats clarament per juntes constructives i corresponents a amplàries desiguals que, com a norma general, van fer que la cortina fos cada cop més estreta, a mesura que s’anava edificant, de sud a nord (Fig. 9). L’extrem meridional o sector A, ara com ara, no el coneixem gaire ja que està amagat sota una potent capa d’enderroc de pedres que no deixa entreveure’n el traçat. En tot cas, però, no sembla conservar-se en bon estat, atès el pendent abrupte que fa el terreny natural en aquesta zona, fins arribar a l’espadat que hi ha a tocar del camí que limita les ruïnes pel costat sud. Com a l’extrem de tramuntana, són visibles, aquí i allà, petites pedreres que van proporcionar ben fàcilment la matèria primera per bastir la fortificació. En arribar a la porta, situada a l’extrem nord d’aquest sector i ja excavada en gran part, la interpretació és més senzilla. Es dedueix clarament que, amb el temps, es va fer cada cop més petita i es va dotar de defenses perifèriques, com ara una torre interior, de planta subrectangular i una protecció exterior (Fig. 9-10). En el moment de la fundació, aquesta porta donava pas a un tram de muralla força extens, ben gruixut, amb una amplària màxima de 5,9 m, caracteritzat per la presència de compartiments interiors d’almenys dues plantes d’alçària i dotats de porta, els phulactéria ja esmentats més amunt (sectors B1 a B4). El dispositiu estava precedit d’un fossat que en aquest primer tram només arribava fins al sector B2, on el terreny presenta uns afloraments de la roca natural i comença a fer pendent cap a migdia (Fig. 9). Més al nord, el primer tram del cos C, format pels àmbits C1 a C3 i separat del B per una junta situada entre B4 i B5, és completament massís i més estret que el precedent —3,5 m d’amplària—, respecte al qual fa un reclau cap endins. Com que ocupa el punt més alt de l’esquena d’ase sobre la qual recolza la muralla, el fossat és molt més fondo i té l’escarpa fortificada i d’alçària considerable. En conseqüència, en aquest tram la muralla es componia de dues línies defensives, escalonades l’una al davant de l’altra. La primera, formada pel fossat amb l’escarpa recoberta de filades de pedres fins a una alçària màxima d’uns 5 m, al capdamunt de la qual no descartem la presència d’un parapet, tal i com apareix a la figura 15. Al darrere, la segona línia, força més elevada, la muralla principal en sentit estricte, dominava una terrassa intermèdia, a manera de berma, formada en gran part pel terreny natural retallat (Fig. 8-9, 11, 15). En el punt més alt de la fortificació, entre els sectors C3 i C4, hi ha una altra junta, la qual indica una nova embranzida en la construcció del recinte fortificat i a més dóna pas a un nou estrenyiment del pany de la muralla que, en aquest cas, fa una reculada interior i ofereix una cara externa perfectament alineada amb la del tram situat més cap al sud. En aquest tram el llenç torna a ser massís. Al final trobem el bastió núm. 3 12. Sparkes, Talcott 1970: 147, 310, fig. 10.1058 (350-325 aC), 10.1059 (325), 10.1060 (325-310); Jehasse 1973: làm. 113, n. 433, 320-275; Cerdà 1987: 357-364, fig. 76, 77-78, 375-350; Morel 1981: 148, làm. 34-35; Rotroff 1997: 144, 310-311, fig. 46.650 similar (300-275), 47.655 similar (c. 275), 47.660 (c. 250-225).

Trib_08.indd 225

13/12/11 08:47:54

226

A. López, X. Fierro

adossat a la muralla, tant per llevant com per tramuntana (Fig. 9). S’ha de remarcar que, durant algun temps, la nova muralla, ja dotada del bastió núm. 3, va coexistir amb el tram més septentrional de la primera fortificació. Probablement, es pensava que aquest sector, amb un pendent molt fort del terreny en direcció nord i est, era fàcilment defensable sense més esforços. Si més no, algun temps després, es va dur a terme la darrera fase constructiva de la muralla principal, que va consistir en l’arrasament del sector antic més septentrional i la col·locació, justament al davant seu, d’un mur massís, d’1 m d’amplària, aproximadament, més estret que el llenç que s’havia fet servir fins llavors, i que suposem que arriba pràcticament al cingle de tramuntana, tot i que encara no se n’ha excavat la majoria del traçat (Fig. 15).

Els reforçaments del segle iii aC En el decurs d’aquest segle la fortificació va experimentar canvis tan importants com ara la construcció dels bastions núm. 1 i 2, situats respectivament al davant dels phulactéria 5 i 6, en el sector B4, i a l’indret on la muralla principal fa una reculada per l’interior, en el

Figura 8. Panoràmica de la part central de la fortificació des de llevant. Foto: A. Rius, 2003, SPAL

Figura 9. Planta general de la segona muralla ibèrica o muralla principal, una vegada conclosa la seva construcció, la qual va començar cap als darrers anys del segle iv aC. Aquesta obra, acabada el primer o segon decenni del segle iii aC, es va construir a trams, tot començant per l’extrem de migdia

Trib_08.indd 226

13/12/11 08:47:54

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

227

Figura 10. Planta general de la muralla ibèrica principal, amb els primers reforços que s’hi van fer en el decurs del segle iii aC: construcció dels bastions 1 i 2, reforçament de la porta amb una torre interior i aixecament d’un parament extern adossat als sectors B1 i B2 de la muralla

Figura 11. La muralla ibèrica principal des del nord-est. En primer terme, a baix, el fossat amb l’escarpa fortificada, que en aquesta imatge apareix en procés d’excavació i consolidació. A dalt, el pany de la muralla. A l’esquerra, el bastió núm. 1. Foto: M. Baldomà, 2000, SPAL

Trib_08.indd 227

13/12/11 08:47:55

228

A. López, X. Fierro

sector C4 (Fig. 10). El bastió núm. 1 es va situar en funció de la presència d’una poterna immediatament al sud (Fig. 14), així com de la relativa proximitat de la porta de la muralla, a la qual s’havia d’accedir a través d’un pas estret que s’iniciava precisament al peu del bastió. També protegia des de migdia l’accés a la berma situada entre el fossat i la muralla principal (Fig. 1-2, 11). Cal afegir que, dins el recinte fortificat també es van fer canvis, com ara la construcció d’un cos de planta rectangular adossat al parament del sector B4, que va tenir planta baixa i pis i que servia per accedir al camí de ronda de la part de sobre de la muralla (Fig. 4,16). Aquesta construcció va substituir un element aïllat de planta circular, que podia haver servit per recolzar-hi una escala (Fig. 9-10). És molt probable que aleshores es reconstruís la cara interna de la muralla del sector B4, al darrere dels phulactéria 5 i 6. La disposició dels seus paraments (Fig. 12, UE 04 i 05), on es distingeixen dues etapes constructives, així ho indica, com també la trinxera de fundació que es va fer per bastir-hi el nou pany (UE 13), la part superior de la qual coincidia amb el paviment i les seves preparacions (UE 2, 3 i 10) del nou cos rectangular paral·lel a la muralla (UE 18, planta a la Fig. 10), el pis superior del qual donava accés al camí de ronda. Totes aquestes activitats es poden datar a través de la ceràmica apareguda a l’estrat 10, a la qual hem fet referència més amunt, per donar un terminus ante quem a la muralla principal. Recordem que el seu fòssil director era la forma Jehasse 116 que, com a mínim, es pot datar del primer quart del segle iii i arriba fins al tercer. Aquesta data, doncs, serveix per situar cronològicament la primera etapa de reformes que va patir la fortificació al llarg del segle iii aC. El paper del bastió núm. 1 es va complementar amb la construcció d’un reforç ben gruixut adossat als trams B1 a B3 de la muralla. A més, la porta va ser empetitida i protegida, per dins i al nord, per una torre de dimensions considerables, amb tres cares llises i una de corbada. Al nord-est de l’entrada es va fer un recinte, que ens ha arribat molt arrasat, del qual no se sap si era un altre cos o simplement un proteichisma o parapet (Fig. 10). Nosaltres, a la figura 15, ens hem decantat cap a la primera interpretació. Al bell mig de la fortificació, el bastió núm. 2 es va construir en el punt més alt de la muralla, a manera de torre talaia. Es va trobar en molt mal estat de conservació, sobretot per l’exterior del pany principal, on pràcticament havia desaparegut i darrerament s’ha consolidat i recrescut una mica. Sortosament, la seva superestructura a sobre del pany principal presentava vestigis identificables d’una certa identitat que permetien de reconèixer-lo; la planta es pot veure a la figura 10 i la restitució ideal, a la 15 i 16. En una segona fase d’aquestes activitats constructives, probablement ja dins la se-

Figura 12. Una de les seccions estratigràfiques preses durant l’excavació. En aquest cas en direcció est-oest pel sector B4, al darrere del bastió núm. 1. A l’esquerra, es pot apreciar la seqüència des de l’edat del bronze a l’època medieval. En el centre el cos de la muralla on hi ha el phulactérion 5. Tot seguit, el bastió i el fossat, afectat per la construcció d’aquesta darrera estructura

Trib_08.indd 228

13/12/11 08:47:56

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

229

Figura 13. Planta general de la muralla ibèrica principal, amb la segona tanda de reforços que s’hi van fer en el decurs del segle iii aC: empetitiment de la porta principal, tapiat de la poterna o porta secundària, darrere de la qual es va construir una escala per accedir al pas de ronda, i tapiat de les portes dels phulactéria 1-4, la paret interna dels quals es va reconstruir; aleshores també es van reblir interiorment. Al sector C5 es va bastir una mena de bestorre adossada a l’escarpa del fossat

gona meitat del segle iii, s’ha de situar el tapiat de la poterna del sector B3, al qual es va adossar per la cara interna una escala de pedra per arribar directament al camí de ronda (Fig. 13-14). Segurament en substituïa o complementava una altra de situada dins el cos d’edificació descrit més amunt, al darrere dels phulactéria 5 i 6, al qual es va adossar pel cantó de migdia. Aquestes accions van coincidir amb el rebliment dels phulactéria 1 a 4, cosa que va configurar un poderós tram de mur massís de gairebé 6 m de gruixària situat entre la porta i el bastió núm. 1, el qual, per cert, en aquell moment també va ser àmpliament reparat per la cara interna. Per acabar, s’ha d’esmentar la construcció d’una mena de bestorre el·líptica, situada al nord-est de la plataforma fortificada que precedeix el pany central de la muralla principal i que complementaria l’acció del bastió núm. 3 (Fig. 13, 15).

La destrucció de cap al 200 aC En aquella època la fortificació va ser expugnada i malmesa a causa d’un incendi. Aquest esdeveniment s’ha comprovat a la banda meridional de la muralla principal, tant a la zona de l’accés, en què, l’any 1986, es va trobar, sota les capes d’enderroc, la porta de fusta cremada, com al darrere del bastió núm. 1, on també eren molt clares les restes d’incendi (Molist, Rovira, 1986-1989). Per la nostra banda, el 1997-1998, vam localitzar les bigues del forjat de la planta pis de l’edifici que s’adossava interiorment a la muralla al darrere dels phulactéria 5-6 i del bastió 1. En aquest indret també van aparèixer una sèrie de peces de ceràmica literalment esclafades per l’ensorrament del sostre, al costat d’altres de trencades en molts trossos disseminats per la superfície del terra, la qual cosa indicava que, mentre les unes es trobaven in situ, les altres havien caigut des del pis alt, juntament amb les bigues. A sobre de tot això, es trobava un

Trib_08.indd 229

13/12/11 08:47:57

230

A. López, X. Fierro

Figura 14. Poterna o porta secundària situada al sector B3, al sud del bastió 1, tapiada a la segona meitat del segle iii aC. Foto: J. Fierro, 2006, SPAL

típic estrat d’enderroc, compost de moltes pedres de diferents mides i poca argila. Tot Figura 15. La muralla ibèrica principal vista des del sud-est. Restitució de l’estat ideal del seu estat al segle iii aC avançat. Infografia amb dades dels autors: Javier Ortiz (Centum), 2008, SPAL

Trib_08.indd 230

13/12/11 08:47:57

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

231

plegat contenia ceràmica de vernís negre, tant del taller de Roses com itàlica, de la classe decorada amb les anomenades petites estampilles, de les formes Lamb. 24/25B, Lamb. 26 i Lamb. 27, així com campaniana A. Hi havia, a més, fragments d’àmfora grecoitálica antiga. Aquest conjunt, acompanyat de ceràmica ibèrica, lògicament més abundant, proporcionava una datació de les acaballes del segle iii o de la primeria del segle ii aC.

Figura 16. La muralla ibèrica principal vista des del sud-oest. Restitució de l’estat ideal del seu estat al segle iii aC avançat. Infografia amb dades dels autors: Javier Ortiz (Centum), 2008, SPAL

Figura 17. Planta general de les estructures medievals. Al bell mig, hi destaquen les ruïnes de la part residencial del mas Montgròs, que estava envoltat de dependències agrícoles i ramaderes aïllades i de murs d’aterrassament

Trib_08.indd 231

13/12/11 08:47:59

232

A. López, X. Fierro

A la cara externa de la fortificació els estrats d’enderroc eren de gran potència. A banda de la ceràmica ja enumerada, s’hi va trobar una dracma emporitana, molt semblant a les publicades per Molist i Rovira el 1986-1989 (p. 134, Fig. 24), procedents de l’àrea de la porta. Segons M. Campo (2004), les dracmes aparegudes dins el mateix horitzó corroboren la data aportada per la ceràmica. Aquestes evidències, que centren la datació obtinguda cap al 200 aC, fan que es pugui relacionar amb dos esdeveniments bèl·lics ben coneguts: la Segona Guerra Púnica (218-201 aC) o la campanya del cònsol M. Porci Cató, duta a terme el 195 aC contra els ibers revoltats arreu d’Hispània un parell d’anys abans (Liv. XXXIV). Al llarg de la guerra hannibàl·lica les peripècies dels ausetans van ser constants. El 218 aC, quan els exèrcits cartaginesos marxaven cap a Itàlia a combatre els romans, van sotmetre diversos pobles ibers, entre els quals hi havia els ausetans (Liv. XXI, 23, 2. Va sotmetre “els ilergets, bargusis, ausetans i la Lacetània que està als peus dels Pirineus”). L’hivern del 218 al 217 aC, les tropes d’Gneu Escipció van assetjar durant un mes la ciutat d’Ausa, que llavors militava en el camp cartaginès. El règul ausetà Amusic, abans que la ciutat caigués, va fugir i es va refugiar al camp del general Hasdrúbal. Liv. XXI, 61, 6-11: 6-7: “Poc després d’anar-se’n Gneu, Hasdrúbal es presentà, i, tot revoltant els estats ilergets, els quals havien lliurat hostatges a Escipió, amb el jovent es dedicà a devastar els camps dels aliats fidels als romans. Surt Escipió del seu campament d’hivern i foragita novament Hasdrúbal, el qual abandona tot el país d’aquest costat de l’Ebre. Escipió es llança amb tot el seu exèrcit sobre els ilergets, abandonats per l’autor de la seva rebel·lió, els rebutja tots i assetja la ciutat d’Atanagrum, capital d’aquells estats. Pocs dies després, rep la seva rendició i els exigeix més hostatges que abans i una contribució en diner.” 8-11: “Des d’aquí marxa contra els ausetans, propers a l’Ebre, aliats aquests també dels cartaginesos, i assetja llur ciutat. Els lacetans intentaren de portar auxili, de nit, als seus veïns, i quan ja estaven a prop i es preparaven per entrar, caigueren en una emboscada preparada pels romans, i hi moriren uns dotze mil homes; la resta, gairebé tots desarmats, arribaren a llurs cases a través dels camps. Als assetjats, no els restava cap altre auxili que la cruesa de l’hivern, contrària als assetjadors. Trenta dies durà el setge, durant el qual rares vegades el gruix de la neu fou inferior a quatre peus, i, de tal manera la neu havia cobert les màquines i els mantellets dels romans, que ella sola bastà, algunes vegades, per a protegir-los del foc que l’enemic els llançava. Finalment, després que Amusic, llur príncep, hagués fugit al costat d’Hasdrúbal, es lliuraren per mitjà del pagament de vint talents de plata. Els romans tornaren a Tarragona.”13 Avançat el conflicte, l’estiu del 205, els ilergets van reunir per segon cop —ja ho havien fet el 206— una confederació de tribus ibèriques que s’enfrontaren als romans. Aquesta vegada, al costat dels cabdills Indíbil i Mandoni, hi havia els ausetans encapçalats per Amusic, així com els lacetans amb el seu príncep. La confrontació amb els romans, que va tenir lloc a prop d’on és ara Saragossa, va resultar una terrible desfeta per als ibers, que van veure els seus líders empresonats i morts; Indíbil ja havia caigut al combat. També van ser ocupats els principals nuclis de població ibèrics (Liv. XXIX, 1-3; Apià, Iberica, 38). 13. Traducció extreta de Villalba 1980.

Trib_08.indd 232

13/12/11 08:47:59

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

233

Liv. XXIX, 1-3: “Trenta mil soldats d’infanteria i gairebé quatre mil de cavalleria es van reunir al territori dels sedetans, al lloc assenyalat. També els generals romans Lèntul i Manli... reuniren els seus exèrcits, travessaren el país dels ausetans... i arribaren prop del lloc de reunió dels enemics... Al centre hi havia els ausetans; els ilergets, a l’ala dreta; a l’esquerra, els altres pobles hispans desconeguts... i així, renunciant a combatre a cavall, els hispans baixaren a terra... Els bàrbars no haurien resistit un assalt tan vigorós si el mateix reietó Indíbil, amb la cavalleria descavalcada, no s’hagués llançat al davant de les primeres tropes d’infanteria. Es mantingué, durant un temps, una lluita ferotge. Ferit i mig mort, el rei va continuar resistint, però, al final, clavat a terra per una llança, els del seu voltant foren abatuts pels dards, i començà la fuga per tots els costats...” “Aleshores, convocats a consell per Mandoni, es lamentaren de les seves desgràcies, i acusant els inductors de la revolta, decidiren enviar legats per lliurar les armes i oferir la seva submissió... Se’ls va contestar que s’acceptaria la seva submissió si lliuraven vius Mandoni i els altres instigadors de la guerra; si no, l’exèrcit seria dirigit contra els ilergets, els ausetans i sobre els altres pobles. Això fou dit als legats i fou repetit davant del Consell. Mandoni i els altres prínceps foren agafats i foren lliurats al suplici. La pau quedà restablerta als pobles d’Hispània.”14 Potser en aquest marc es podria haver produït l’ocupació i destrucció parcial de l’oppidum del Montgròs, que coincidiria amb la del Casol de Puigcastellet de Folgueroles.15 D’aquesta manera, s’haurien inutilitzat dos nuclis militars que eren la clau per accedir, des del nord-est, a la plana de Vic o als turons que la limiten, on de ben segur era la capital ausetana. S’ha de tenir present, però, la teoria de Jacob (1987-1988) i Burillo (2001-2002), segons la qual certes cites dels autors clàssics, algunes de les quals hem transcrit més amunt, es refereixen als “ositans” i no pas als ausetans. Els primers serien una tribu situada “prop de l’Ebre”, lluny de l’actual comarca d’Osona. Per proposar aquesta interpretació ha estat bàsica la descripció continguda a Liv. XXI, 61, 6-11. La referència als ausetans, en què s’afirma que “estan prop de l’Ebre (prope Hiberum)”, els va servir de base per proposar l’existència d’uns “ausetans de l’Ebre” o “ositans”, diferents dels que van ocupar l’actual comarca d’Osona. Tot i ser interessant aquesta hipòtesi, no acabem de veure cap contradicció en el fet que els ausetans, primer sotmesos per Hannibal i després administrats per Hannon (Liv. XXI, 23, 2-4), fossin des de llavors aliats dels cartaginesos i durant la seva pugna amb Escipió, els lacetans, els seus veïns, intentessin prestar-los ajut (Liv. XXI, 61, 8). D’altra banda, el relat d’Apià (Iberica, 38) del combat entre romans i cartaginesos, explicat igualment per Livi (XXIX, 1, 2, 3), també ha estat utilitzat per aquests investigadors per tal de situar els altres ausetans a la regió de l’Ebre, a prop dels ilercavons i els sedetans. En aquest cas tampoc no creiem que sigui un argument definitiu l’aliança dels ausetans amb els ilergets, poble tan proper geogràficament al dels ausetans “clàssics” com el dels lacetans, al qual hem fet referència més amunt. Potser en aquesta teoria, que no descartem per ara radicalment, però a la qual ens costa donar suport, li farien més servei els textos de Livi referits a la campanya de Cató, a la qual ens referirem tot seguit, especialment Liv. XXXIV, 20 i 56. Malgrat tot, s’ha de 14. Ibid. 15. Molas, Mestres, Rocafiguera 1988, 1991, 1992; Ollich, Rocafiguera 1990, 1993; Rocafiguera 1995.

Trib_08.indd 233

13/12/11 08:47:59

234

A. López, X. Fierro

tenir en consideració que els ausetans són citats a les fonts ocupant, com a mínim, tres localitzacions: la propera a l’Ebre, que ja hem vist; al peu dels Pirineus, al costat dels iacetans (Plini, Nat. Hist, III, 20-22), i finalment al costat dels ilergets, bargusis i lacetans (Liv. XXI, 23, 2), en aquest darrer cas delimitant amb no gaire marge d’error la seva situació a la comarca d’Osona. Tornant a la qüestió de la destrucció de la fortificació ibèrica, una altra possibilitat és que hagués tingut lloc pocs anys després, el 195 aC, en el decurs de la campanya de M. Porci Cató davant de la revolta general de les tribus iberes, esdevinguda el 197 aC. Llavors, el cònsol va mantenir combats amb diferents exèrcits del país, i és proverbial la seva ordre de destruir les muralles dels nuclis ibèrics (Apià, Iberica, 41). Se sap que no va ser acomplerta a tot arreu, però potser l’enderrocament sistemàtic de les defenses als nuclis ausetans podria tenir aquesta altra causa. Sigui com sigui, estem tractant d’un període molt curt des del punt de vista arqueològic, entre el 205 i el 195 aC, en què l’estat dels nostres coneixements sobre els materials que ens serveixen de fòssil director, la ceràmica de vernís negre, les àmfores i les monedes, encara no permet matisos cronològics tan afinats. És per això que datem aquest moment de cap al 200 aC, posats a triar una xifra rodona. Un cop consumada la destrucció del recinte, no total, però sí important, ja que hem de recordar que el fossat va restar colgat i que van desaparèixer la part alta de tota la muralla principal, així com la majoria de les dependències interiors, creiem que la fortificació degué restar abandonada. Segons Rovira i Molist (1986-1989: 130, 133), sembla que s’hi han trobat uns pocs fragments de campaniana B, cosa que, des del punt de vista cronològic, ens portaria, com a mínim, al 125 aC. Cal associar-los, almenys un de la forma Lamb. 1 / Morel 2323, a la darrera etapa d’ús del phulactérion 2. En el decurs dels nostres treballs, però, no hem localitzat cap vestigi de material d’aquest període, ni de ceràmica envernissada de negre, ni de ceràmica comuna itàlica, ni d’àmfores de la mateixa procedència. Per tant, de moment, aquesta ocupació posterior al 200 aC sembla un fenomen episòdic, l’extensió del qual està per determinar.

L’època medieval En tot l’extens sector que hem excavat, immediatament per sobre de les capes ibèriques d’enderroc, s’hi superposen les corresponents a l’època medieval. Les primeres notícies de troballes de material medieval al Montgròs daten de les excavacions dutes a terme el 1975. Llavors, es va localitzar la basa d’una columna, es van recollir teules a l’àmbit B5 i es va proposar la hipòtesi de la utilització d’algunes ruïnes de la muralla ibèrica en una època més recent.16 Amb motiu de campanyes posteriors, es tornà a parlar d’una freqüentació medieval del jaciment, però sense referències més concretes, a més d’identificar-se una masia, que llavors es va situar a l’època moderna.17 16. “Es tracta de les restes d’un corral o cobert que aprofità la muralla ja enrunada” (Morral, Nieto, Miquel 1982: 243). 17. “Possibles ocupacions esparses, en època medieval, reaprofitant les estructures defensives” (Molist, Rovira 1986-1989: 138). “Sobre les ruïnes de la fortificació ibèrica, es va bastir una masia, probablement el segle xvii (Ibid.: 130, 133).

Trib_08.indd 234

13/12/11 08:47:59

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

235

D’ençà del 1997, els resultats han estat més explícits. Ara sabem que, a ponent del pany principal dels sectors B5 a C3 de la muralla ibèrica, a l’època medieval es va bastir de bell nou un edifici d’uns 180 m2 adossat a la cara interna de la fortificació, la planta del qual apareix a les figures 17 i 18. Una part d’aquesta construcció, la situada més cap a migdia, va aprofitar com a paviment la part superior dels nivells d’enderroc d’època ibèrica (espais I i II) o, fins i tot, algunes estructures arrasades, com ara la primera muralla (espai III). A la banda de tramuntana, però (espais IV a VII), on el terreny pujava progressivament cap al punt més alt del turó, es va optar per desmuntar les estructures antigues i extreure-hi el substrat natural, a fi d’aconseguir sòls horitzontals. La façana occidental d’aquest edifici donava a un lloc de pas, en direcció nord-sud (espai VIII), limitat a migdia per una paret que configurava una terrassa i a ponent per una altra que, de moment, coneixem molt poc, tot i que podria haver format part del perímetre d’una superfície artificial relativament extensa, potser una era. L'espai I d'aquesta construcció tenia, com la resta, planta baixa i pis, en aquest cas sostingut per una columna de pedra situada en posició central, feta a base de tambors d'aquest material tallats barroerament. En els de més al nord les bigues devien recolzar en les parets, tot i que, entre els espais III i V, són clarament visibles els estreps del que podria haver estat un arc diafragmàtic que, més tard, va ser tapiat. Suposem que la part baixa de la majoria d'aquests espais hauria servit com a quadres o estables, segons que indica la presència d'una menjadora a l'espai I o el paviment de pedra de IV. A l'espai VI, per la seva banda, es distingeix perfectament la base d'un forn domèstic, exempt de les parets perimètriques. Com és normal en aquesta classe de construccions, les habitacions es devien trobar a la planta pis. Cal destacar, en tot cas, que la muralla ibèrica principal, tot i estar malmesa, constituïa el límit oriental de la casa (Fig. 18-19).

Figura 18. Planta de detall de la part residencial del mas Montgròs, amb indicació de la nomenclatura dels àmbits i de les unitats estratigràfiques

Trib_08.indd 235

13/12/11 08:48:00

236

A. López, X. Fierro

Figura 19. Ruïnes de la part residencial del mas Montgròs, adossades a la cara interna de l’antiga muralla ibèrica principal, vistes des del nord-oest. Foto: Montserrat Baldomà, 2009, SPAL

Figura 20. Diversos fragments de la tapadora d’un lekanis de ceràmica àtica de figures roges, amb decoració d’una escena de gineceu, datable entre el 375 i el 350 aC. Foto: M. Baldomà, 2009, SPAL

Trib_08.indd 236

13/12/11 08:48:01

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

237

Figura 21. Punta de fletxa de bronze d’aletes i peduncle, de la qual només s’ha conservat el cap triangular. Per la posició estratigràfica es pot datar de la segona meitat del segle iv aC. Foto: M. Baldomà, 2006, SPAL

Figura 22. Fíbula de bronze de doble ressort format per tres espires cadascun. La mordassa està rematada per un ganxo destinat a subjectar la punta amb l’arc, que restaria fixat amb unes rodelles, de les quals se’n conserva una. Aquesta part està decorada amb una dena de corall de forma cilíndrica. Datació estratigràfica: c. 300 aC. Foto: M. Baldomà, 2006, SPAL

Trib_08.indd 237

13/12/11 08:48:02

238

A. López, X. Fierro

Aquestes estructures no són les úniques que hi havia al Montgròs a l'època medieval. Més al nord, al vèrtex de l'esquena d'ase on s'havia assentat la fortificació ibèrica (C5), hi ha un mur perpendicular que podria haver delimitat una feixa o tancat una pleta. A més, a llevant del recinte emmurallat van aparèixer una sèrie de parets molt arrasades, que configuraven recintes de difícil interpretació. També s'han d'esmentar les restes de feixes que apareixen a la banda de ponent del recinte, entre els sectors B1 i C3, que corresponen a l'ordenació en diferents terrasses de tota aquesta superfície. D'altra banda, cal parar atenció en el fet que les capes medievals d'enderroc excedeixen de molt l'àrea ocupada per les construccions d'aquella època estudiades fins ara, cosa que augura nous descobriments en el futur. A més, aquests estrats palesen que l'abandó de la fortificació ibèrica no va suposar-ne l'arrasament ni tampoc el colgament del pany principal, i que d'aquestes ruïnes, raonablement conservades, se'n va tornar a fer ús a l'època medieval. Quant a la datació de totes aquestes estructures, el material arqueològic aparegut ha resultat esclaridor. Per tal d'esbrinar-ne la data de fundació i del primer període d'ús només comptem amb la ceràmica utilitària local o regional grisa i oxidada, feta al torn lent. Com que la tipologia d'aquest material no presenta grans canvis durant els segles xi i xii, hem recorregut a l'estudi fisicoquímic d'algunes peces. Així, la datació per termoluminescència18 de sengles mostres procedents de les unitats estratigràfiques 632 i 633 ha proporcionat els resultats següents: UE 632. Edat: 972 ± 51 anys BP, data de calendari: 1037 ± 51. UE 633. Edat: 888 ± 44 anys BP, data de calendari: 1121 ± 44. Si tenim en compte que la unitat 632 correspon a la fundació de l'edifici trobat als sectors B5 a C2 i la 633 a un moment del seu funcionament ple, podem concloure que aquesta construcció, probablement la més important d'època medieval establerta al jaciment, es degué bastir entre l'últim o el penúltim decenni del segle x i, a tot estirar, el tercer quart del segle xi, i que, entre finals d'aquest mateix segle o una mica més tard de mitjan segle xii, es trobava en ple ús. Quant a l'abandó d'aquest edifici i d'altres dependències perifèriques, la tipologia de la ceràmica i les monedes trobades als estrats de destrucció és més explícita, i no cal recórrer a anàlisis. Pel que fa al numerari, cal esmentar dues monedes de Jaume I, l'una apareguda el 1975 i l'altra el 1998, les quals tenen una forquilla cronològica àmplia, ja que van romandre en el circuit fins al segle xiv ben avançat. Més precisions aporta la troballa d'un plat de balança per comprovar el pes dels florins, el qual proporciona un terminus ante quem de cap al 1365 (Fig. 23). Aquestes peces, estudiades per M. Clua (2002 a, b), complementen l'aparició en els mateixos estrats de ceràmica catalana decorada en verd i manganès, així com ceràmica valenciana decorada en blau. Tot això ens situa a les acaballes del segle xiv o al primer o segon decenni del segle xv. La documentació escrita, per la seva banda, no dóna de moment indicis primerencs sobre el lloc del Montgròs. El castell del Brull tradicionalment s'ha identificat amb la fortificació en ruïnes conservada en un turonet proper a l'Ajuntament i l'església parroquial. En aquest indret el nostre Servei hi va dur a terme, el 1998, un sondeig preliminar dirigit per Joan Menchon (2004), i només s'hi van trobar vestigis del segle xii com a màxim. 18. Duta a terme per Pedro Benéitez i Asunción Millán, del Laboratori de Datació i Radioquímica, de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Madrid, el 22 d'octubre de 2009.

Trib_08.indd 238

13/12/11 08:48:02

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

239

Tanmateix, atès que, segons Pladevall i Benet (1984, p. 148), el terme del Brull és documentat des del 963, es podria considerar que la fase medieval del jaciment es va iniciar al segle x, moment en què el sistema feudal i la nova estructura del poblament ja estaven fermament establerts al comtat d'Osona. D'altra banda, comptem amb l'esment documental de diferents senyors del lloc del Montgròs al llarg dels segles xiii i xiv, i de l'aparició d'un mas del mateix nom que, al segle xv, ja era fora d'ús (Pladevall, 1998, p. 31; Galí, 2010). Tot això ens fa pensar que, o bé la primera ocupació medieval del Montgròs va començar aprofitant l'antiga fortificació ibèrica amb el mateix caire defensiu que havia tingut segles enrere, o bé, senzillament, que el mas és molt més antic que les referències documentals que en posseïm. La primera hipòtesi és la més suggestiva, però, de moment, l'abast i la mena de les troballes arqueològiques impedeix de confirmar-la. De l'època moderna i contemporània no s'hi ha documentat cap construcció, però el descobriment de ceràmica dels segles xvii al xix, sempre a llevant de la muralla i en poca quantitat, demostra que el lloc va ser freqüentat durant aquest període. Ja al segle xx, a principis de la dècada de 1970 es va obrir un camí al centre de la fortificació, que va comportar la destrucció d'un tram de la muralla ibèrica principal, el qual va ser reconstruït pel nostre Servei l'any 2001.

Figura 23. Platet triangular de bronze d’una balança per comprovar el pes dels florins. Presenta el revers d’una d’aquestes monedes fet en relleu, terminus ante quem 1365. Foto: Maria Clua (Gabinet Numismàtic de Catalunya, MNAC), 2006, SPAL

Trib_08.indd 239

13/12/11 08:48:03

240

A. López, X. Fierro

Bibliografia Anònim (1975) “Hallazgo de una muralla ibérica en el Brull”. Informació Arqueològica [Barcelona], núm. 17, p. 133-135. Barberà, J.; Carreras, T.; Enrich, J.; Llongueras; López Mullor, A. M.; Nuix, J.M.; Rovira, J.; Sanmartí, E. (1983) “Indígenes i colonitzadors. Turó del Montgròs. El Brull, Osona”. Exposició. L’Arqueologia i la nostra història. Deu anys d’excavacions arqueològiques de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea de Cultura, p. 42-44. Burillo, F. (2001-2002) “Propuesta de una territorialidad étnica para el Bajo Aragón: Los Ausetanos del Ebro u Ositanos”. Kalathos (Teruel), 20-21: 159-187. Campo, M. (2004) “Nota sobre la dracma trobada el 1998 al Turó del Montgròs”. A: Tribuna d'Arqueologia 2000-2001 [Barcelona: Generalitat de Catalunya], p. 182. Cerdà, D. (1987) “La cerámica ática de barniz negro”. A: Arribas, A. [et al.] El barco de El Sec (Costa de Calviá, Mallorca). Estudio de los materiales. Mallorca, 1987: 197-400. Clua, M. (2002 a) Circulació monetària des de l'època medieval a les comarques de Barcelona. Barcelona: Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona. Clua, M. (2002 b) “Un plat de balança trobat al Turó del Montgròs (El Brull)”. Seminari Eines i instrumental metàl·lic (segles v-xv dC), Museu de L'Esquerda. Roda de Ter, 13 i 14 de juny de 2002. Roda de Ter: 76-81. Galí, D. (2010) “Els documents històrics del Mas de Montgròs”. Monografies del Montseny (Viladrau), 25, 2010: 95-104. Jacob, P. (1987-1988) “Un doublet dans la géographie livienne de l'Espagne antique: Les Ausetans de l'Ebre”, Kalatahos (Teruel), 7-8: 135-148. Jehasse, J. L. (1973) La Nécropole préromaine d'Aleria (1960-1968), XXV suplemment à Gallia. Paris, 1973. López Mullor, A. (2002) “Arqueología y restauración. El oppidum del Turó del Montgròs (El Brull, Barcelona)”. A: Actas de la I Bienal de la restauración Monumental Academia del Partal. L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona), del 23 al 26 de novembre de 2000. Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea de Cooperació, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, p. 53-65. (Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental; 13) López Mullor, A.; Fierro, X. (2010) “La recerca arqueològica a l'oppidum del Montgròs”, Monografies del Montseny (Viladrau), 25, 2010: 71-94. López Mullor, A.; Fierro, X.; Riera, M. (2005) “Resultats de les excavacions de 1997 a 2003 a l'oppidum del Turó del Montgròs, el Brull (Osona)”. A: Món ibèric als països catalans [XII Col·loqui d'Arqueologia de Puigcerdà, 14-15 de novembre de 2003], vol. I. Puigcerdà: p. 141-162. López Mullor, A.; Riera, M. (2004 a) “Intervencions recents (1997-2001) a l'oppidum del Turó del Montgròs (el Brull, Osona)”. A: Tribuna d'Arqueologia 2000-2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 135-185. López Mullor, A.; Riera, M. (2004 b) “Resultats de les excavacions de 1997 a 2001 a l'oppidum del Turó del Montgròs (el Brull, Osona)”. A: Actes de les Jornades d'Arqueologia i Paleontologia 2001. Comarques de Barcelona 1996-2000. La Garriga, 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 2001. Vol. 1. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Ajuntament de la Garriga, p. 267-282.

Trib_08.indd 240

13/12/11 08:48:03

Les darreres excavacions al Montgròs, el Brull (Osona)

241

López Mullor, A.; Rovira, J. (1982) “La fortificació ibèrica del turó del Montgròs (el Brull, Osona): darreres novetats”. Ausa (Vic), X, 102,104: 193-199. Menchon, J. (2004) “Resultats de la primera campanya d'excavació al castell del Brull (Osona)”. Actes del congrés Els castells medievals a la Mediterrània nord-occidental, Arbúcies 2003. Girona: Diputació de Girona, Universitat de Girona, Universitat de Barcelona, p. 483-490. Molas, M.D.; Mestres, I.; Rocafiguera, M. de (1988) “La fortalesa ibèrica del Casol de Puigcastellet (I): una aproximació als límits del territori ausetà”. Ausa [Vic], núm. 121, (1988), p. 97-131. Molas, M.D.; Mestres, I.; Rocafiguera, M. de (1991) “La fortalesa ibèrica del Casol de Puigcastellet”. A: Simposi Internacional d'Arqueologia Ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l'ibèric ple: (segles iv-iii aC), 6 a 9 de desembre de 1990. Manresa: p. 245-248. Molas, M.D.; Mestres, I.; Rocafiguera, M. de (1992) “La fortalesa ausetana del Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona)”. A: Tribuna d'Arqueologia 1990-1991. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 53-61. Molist, N.; Rovira, J. (1986-1989) “L'oppidum ausetà del turó del Montgròs (el Brull, Osona)”. Empúries [Barcelona], núm. 48-50, p. 122-141. Molist, N.; Rovira, J. (1991) “La fortificació ibèrica del turó del Montgròs (el Brull, Osona)”. A: Simposi Internacional d'Arqueologia Ibèrica. Fortificacions. La problemàtica de l'ibèric ple: (segles iv-iii aC), 6 a 9 de desembre de 1990. Manresa: 249-264. Moret, P. (1996) Les fortificacions ibériques. De la fin de l'âge du bronze à la conquête romaine. Madrid. (Collection de la Casa de Velázquez; 56) Moret, P. (2008) “Turó del Montgròs (El Brull, Barcelone). Les fortifications à casemates de la haute vallée du Ter”. A: Recherches historiques et archéologiques sur l'Ibérie Antique, vol. 2. Architecture, urbanisme et organisation du territoire dans l'Ibérie de l'âge du fer à l'époque républicaine (viie - ier siècle avant J.C.), Mémoire d'habilitation, Université de Toulouse-Le Mirail, 2008, p. 104-108, 132-136. Morral, E.; Nieto, J.; Miquel, D. (1982) “Turó del Montgròs, el Brull”. A: Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 242-245. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 1) Ollich, I.; Rocafiguera, M. de (1991) “Les etapes de poblament al jaciment de l'Esquerda. Les Masies de Roda de Ter, Osona (s. viii aC - s. xiv dC)”. A: Tribuna d'Arqueologia 1989-1990. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991, p. 101-110. Ollich, I.; Rocafiguera, M. de; Buxó, D. (1993) L'oppidum ibèric de l'Esquerda (1989-1991). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993. (Memòries de les Intervencions Arqueològiques; 7) Picazo, M. (1977) Las cerámicas áticas de Ullastret. Barcelona: Universidad de Barcelona. (Publicaciones eventuales; 28) Pladevall, A. (1998) El Brull: un terme entre la plana de Vic i el Montseny. Barcelona. Pladevall, A.; Benet, A. (1984) “El Brull. Castell del Brull”. A: Catalunya Romànica. Vol. 2: Osona I. Barcelona: p. 148-152. Rocafiguera, M. de (1995) Osona ibèrica. El territori dels antics ausetans. Vic. Rovira, J.; López Mullor, A. (1982) “L'assentament del Bronze Final del turó del Montgròs (el Brull, Osona)”. Ausa [Vic], X, 102,104, p. 187-192.

Trib_08.indd 241

13/12/11 08:48:03

242

A. López, X. Fierro

Rotroff, S. I. (997) The Athenian Agora. Results of Excavations conducted by American School of Classical Studies at Athens. Vol. XXIX. Hellenistic Pottery. Athenian and Imported Wheelmade Table Ware and related material. Princeton (New Jersey), 1997, 2 vol. Sparkes, B.A.; Talcott, L. (1970) The Athenian Agora. Results of Excavations conducted by American School of Classical Studies at Athens. Vol. XII. Black and Plain Pottery of the 6th, 5th and 4th centuries B.C. Princeton (New Jersey), 1970. Villalba, P. (1980) Les fonts literàries clàssiques sobre els Països Catalans. Barcelona.

Trib_08.indd 242

13/12/11 08:48:03

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l’excavació del sector adjacent a les torres pentagonals (2008-2010) Asensio i Vilaró, David;1 Jornet i Niella, Rafel;2 Miró i Alaix, Maite;3 Sanmartí Grego, Joan4

1. Introducció El nucli ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre) és conegut des de principis del segle xx, i ja des dels primers moments es va fer palesa la importància del jaciment, a causa de l’excepcionalitat de les troballes que s’hi feien, amb materials vistosos i singulars (acumulacions de monedes d’argent, joies d’or, l’anomenat “tresor de Tivissa”, format per un conjunt de peces de plata en què destaquen diversos elements de vaixella, la petita escultura de bronze representant una parella de bous, etc.) (Bosch Gimpera, 1913-1914; Serra Ràfols, 1941). Les primeres excavacions sistemàtiques, en els anys trenta, confirmaren aquesta impressió amb el descobriment de dues torres pentagonals d’aparença monumental, que eren, i encara són, exemplars pràcticament únics al món ibèric.5 A més, la seva superfície de 45.000 m2 era un indici clar que es tractava d’un nucli de grans dimensions, i molt ben protegit, ja que està situat damunt una plataforma triangular, netament delimitada per vessants abruptes —quasi verticals en algun cas— i accessible únicament per un istme estret, de només cinc metres d’amplada. (Fig. 1) Malgrat aquests precedents, la recerca que s’hi ha desenvolupat s’ha caracteritzat per la manca de continuïtat i l’existència de llargs períodes sense cap mena d’activitat. Així, entre les excavacions supervisades per Salvador Vilaseca al barri adjacent a la torre sud (1943) (Vilaseca, Serra Ràfols, Brull, 1949; Serra Ràfols, 1965) i la represa dels treballs duta a terme pel professor Ramon Pallarès, de la Universitat de Barcelona 1. Universitat de Barcelona / Universitat Autónoma de Barcelona / Món Iber ROCS SL “Recerca i difusió de la Cultura Ibèrica” 2. Universitat de Barcelona / Món Iber ROCS SL “Recerca i difusió de la Cultura Ibèrica” 3. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. 4. Catedràtic Universitat de Barcelona 5. Amb la sola excepció de la torre de la Serreta d’Alcoi, a Alacant (Olcina et alii, 1998, 41, Fig. 3).

Trib_09.indd 243

13/12/11 08:40:03

244

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Figura 1. Mapa de localització del jaciment del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Planta general de les estructures exhumades

Trib_09.indd 244

13/12/11 08:40:03

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

245

(1977) (Pallarés, 1984a, 1984b i 1987), passen més de trenta anys. Després de la mort prematura del Dr. Pallarès, caldrà passar prop de quinze anys més sense cap actuació programada, tret d’alguna intervenció puntual (Códex, 1993). A hores d’ara, any 2011, s’ha assolit el període més llarg de recerca ininterrompuda, ja que des del 1998 està en marxa un programa d’excavacions en el marc d’un projecte de recerca de la Universitat de Barcelona sobre “Les estratègies d’ocupació del territori i la seva evolució a l’àrea del curs inferior de l’Ebre durant la protohistòria i l’antiguitat”.6 En el moment d’iniciar aquesta nova etapa d’intervenció arqueològica al Castellet de Banyoles, el primer plantejament va ser precisament continuar els treballs als sectors on s’havia concentrat el gruix de la recerca anterior, és a dir, a l’àrea adjacent a les torres pentagonals. Aquestes constitueixen, sens dubte, l’element més emblemàtic, però paradoxalment són encara mal conegudes, i el mateix es pot dir del sector que s’estén immediatament a l’oest, excavat i publicat pel Dr. Vilaseca, ja que la metodologia d’excavació utilitzada, pròpia dels anys quaranta, genera incertesa amb relació a la contextualització precisa dels materials recuperats. De fet, es pot assegurar que hi ha problemes greus de barreja d’elements de cronologies diverses, tal com va quedar de manifest en una posterior revisió dels lots ceràmics d’aquestes campanyes conservats en el Museu Salvador Vilaseca de Reus (Asensio, Cela, Ferrer, 1996). Per la seva banda, les intervencions del Dr. Pallarès van ser massa puntuals i restringides per poder aportar una solució definitiva a aquestes limitacions del registre. Ara bé, això no ha impedit, com no podia ser altrament, que el debat al voltant de la filiació cultural i la funció d’aquestes estructures hagi estat intens i, fins i tot, controvertit (Pallarès, 1987; Gràcia et alii, 1991; Moret, 1996; Gràcia, 2000; Moret, 2001). Per tot plegat, era evident la necessitat d’obtenir dades sobre aquesta part del jaciment. Tanmateix, a finals dels anys noranta l’únic sector de l’àrea adjacent a les torres pentagonals que romania intacte no podia ser objecte d’excavacions, ja que estava habilitat com a espai d’aparcament de vehicles per als visitants. Per aquesta raó, els treballs es van dirigir cap a l’angle nord-occidental de la plataforma, amb l’objecte de confirmar l’extensió de trama urbana per aquesta banda, just en el punt més allunyat tant de les torres d’entrada (a uns 450 metres en línia recta) com d’unes restes d’habitatges documentats per Pallarès en un sondeig efectuat a l’angle oposat, el sud-oriental (l’anomenada “zona Pallarès”). En aquesta àrea, anomenada zona 1 i zona 2, des del 1998 s’ha destapat i excavat una superfície de prop de 6.000 m2, que ha deixat al descobert un segment notable de la planta de la ciutat ibèrica, amb part de tres grans bateries d’edificis i les corresponents vies de circulació (Asensio, Miró, Sanmartí, 2002 i 2005). (Fig. 2) L’important conjunt de vestigis localitzats en aquesta zona tan àmplia són, en paral·lel, el focus principal d’un projecte de posada en valor patrimonial, de cara a la visita pública del jaciment.7 6. S’ha de ressenyar que aquest projecte, sempre dirigit pel Dr. Joan Sanmartí Grego, ja té una llarga trajectòria de més de 25 anys, arrenca amb l’estudi de diversos nuclis dels períodes del bronze final i primera edat del ferro, amb jaciments ja clàssics com Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre) (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1991), Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre) (Sanmartí et alii, 2000) i Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre) (Asensio et alii, 2004), inclou un intens treball de prospecció sistemàtica a la Foia de Mora (Noguera, 1998) i desemboca, de manera gairebé inevitable, en la intervenció en els nuclis ibèrics més destacats d’aquest sector del curs inferior del riu Ebre, és a dir, el mateix Castellet de Banyoles i el fortí del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) (Belarte, Noguera, Sanmartí, 2002), tots dos amb les excavacions encara en curs. 7. Seguint les directrius d’un pla director d’actuacions, redactat per David Asensio i Maite Miró, que des del principi ha estat impulsat i finançat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya, amb el suport inestimable de l’Ajuntament de Tivissa.

Trib_09.indd 245

13/12/11 08:40:03

246

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Figura 2. Vista aèria de la plataforma on es troba el jaciment. Vista aèria de la zona 3 i zona Vilaseca. Vista aèria de la zona 1/2

Trib_09.indd 246

13/12/11 08:40:04

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

247

Figura 3. Planta/croquis de la zona 3 i zona Vilaseca (adaptada de Pallarès 19831984)

Trib_09.indd 247

13/12/11 08:40:05

248

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Arribats a aquest punt, a partir de l’any 2007 hi ha un parell de circumstàncies que ens condueixen a encetar una nova línia de recerca dins del jaciment, precisament recuperant la voluntat inicial d’obtenir documentació actualitzada sobre la zona d’accés, al voltant de les torres que flanquegen la porta. En primer lloc, el Museu d’Arqueologia de Catalunya adquireix uns terrenys situats un centenar de metres més enllà de les torres, que utilitza per habilitar una nova àrea d’aparcament i que inutilitza l’anterior intramurs. En segon lloc, Pierre Moret publica un article elaborat on proposa una interpretació totalment nova de la funció, cronologia i filiació de les torres pentagonals (Moret, 2008). Aquests dos factors ens empenyen, de manera gairebé obligada, a actuar en aquest sector (que anomenem zona 3), per tal d’obtenir un avenç qualitatiu en el coneixement de la ciutat ibèrica. Com que el més destacat de la informació proporcionada per les excavacions de l’angle nord-occidental entre els anys 1998 i 2008 ja ha estat prou difós (Asensio, Miró, Sanmartí, 2002 i 2005; Álvarez et alii, 2008), hem cregut oportú centrar aquesta Tribuna en l’exposició de les intervencions en la zona 3 durant les tres darreres campanyes d’excavació, fins ara totalment inèdites. (Fig. 3)

2. L’excavació de la zona 3 entre els anys 2008 i 2010 2.1. La torre septentrional El primer objectiu de les excavacions a la zona 3 fou comprovar si es conservaven restes d’estratigrafia no tocada al voltant i fins i tot per damunt de la torre nord. El resultat ha estat sempre negatiu. En primer lloc, s’han practicat dos sondeigs amples, dins i fora del mur nord del cos quadrangular d’aquesta torre, i en tots dos casos s’ha constatat que, per sota d’una capa de terra remenada recent, apareix sistemàticament la roca natural. La neteja extensiva de tot l’espai exterior situat al voltant del cos triangular de la torre i del recorregut de la claveguera que passa pel costat ha acabat de confirmar el fet que no es conserva cap resta de l’estratigrafia arqueològica original en contacte amb l’estructura de la torre. A més, s’ha pogut observar que les torres estan construïdes directament sobre la roca natural, en la qual no s’ha excavat trinxera de fonamentació. (Fig. 4, 1) Un tercer sondeig es va fer damunt mateix de la torre septentrional, amb la idea d’identificar la naturalesa de l’amuntegament de terra que sempre hem vist sobre totes dues torres, i que se suposava que eren restes de l’alçat original de tàpia. Una altra vegada els resultats han estat negatius, ja que es tracta d’un únic estrat, de consistència molt flonja i de cronologia moderna. I això no és tot. L’objectiu principal d’aquest sondeig era sobretot descobrir el sòcol de pedra de la torre, per tal d’obtenir una documentació bàsica de la qual mai hem disposat: la planta pedra a pedra d’almenys una de les torres. Això esdevindria una fita bàsica per conèixer detalls estructurals molt rellevants, com ara comprovar si existeix alguna mena de separació entre els paraments del cos quadrangular i el triangular, o bé si es tracta d’una sola estructura. Això tampoc va ser possible, ja que s’ha comprovat que bona part del sòcol actual de la torre està fet amb pedra seca, amb les pedres del coronament totalment soltes de manera que saltaven i queien fàcilment en extreure el sediment que les cobria i els donava consistència. Fins i tot s’ha vist com entre les pedres s’han col·locat fragments de toves cuites similars a les que apareixen en molts enderrocs habituals a l’interior dels edificis de l’assentament. (Fig. 4, 2)

Trib_09.indd 248

13/12/11 08:40:05

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

249

Figura 4. Planta de la zona 3 —torre septentrional, passadís lateral i muralla—: (1) vista frontal de les torres pentagonals. 2: detall del sondeig practicat a la torre nord; (3) vista general del passadís lateral i el sistema de clavegueram; (4) detall de la llar de foc i el forn metal·lúrgic al recinte 134; (5) vista general del recinte 135; (6) vista general del recinte 136

Trib_09.indd 249

13/12/11 08:40:05

250

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

No hi havia dubte, doncs, que una part important de l’estructura actualment visible era fruit d’alguna mena de reconstrucció moderna. La confirmació definitiva ens ha arribat gràcies a la tasca de recollida de documentació de les excavacions antigues duta a terme pel Dr. Jaume Noguera, que ha localitzat correspondència antiga que fa referència a les intervencions del Dr. Vilaseca i el Sr. Brull, de Tivissa, on es relata la restauració de les torres.8 En concret, en una carta datada del 9 d’octubre del 1944 es diu el següent: “simplemente han consistido en igualar, mediante la recompostura, las porciones más bajas de los muros o paredones de las torres, a las porciones mas altas que se han conservado, y cubriendolos luego estos muros de un grueso de tierra apisonado, se defienden mejor de la acción destructora de los agentes naturales de erosión y descomposición. La porción ‘recompuesta’ se distingue facilmente porque se ha hecho de piedra seca, lo cual contrasta bien con la parte de muro autentico en que las se hallan unidas con barro. (...) Este criterio ‘conservador’ no se ha manifestado activo mas que en las torres de entrada, la parte mas notable del poblado, de manera que en el resto del mismo (...) han quedado las paredes al descubierto en la forma que han aparecido y la excavación las ha dejado”. Per tot això ens ha estat impossible assolir l’objectiu de dibuixar la planta detallada d’almenys una de les dues torres ja que, donada la condició emblemàtica d’aquest element patrimonial, això requerirà un desmuntatge extens de tota la part afegida i una reconstrucció ulterior que deixi l’estructura en un estat similar a l’actual. Això vol dir una intervenció d’una entitat considerable, que no era possible afrontar amb els recursos disponibles en els darrers anys.

2.2. El passadís lateral darrere la torre nord: una segona porta de la ciutat Els primers estrats arqueològics in situ s’han localitzat tot just dins del primer àmbit a l’oest de la torre nord, és a dir, en el primer espai dins del poblat. Es tracta d’un espai que s’obre més enllà d’un mur que tanca transversalment el cos quadrangular d’aquesta torre nord. És important assenyalar que no hi ha una estructura anàloga a la torre sud, i que aquest és l’únic detall que fa que no es tracti d’estructures plenament bessones, si doncs no considerem que es tracta que el mur esmentat és un element afegit, i no una part originària de l’obra, cosa perfectament possible, ja que aquest mur transversal arrenca de l’angle nord-oest de la torre o s’hi adossa. En canvi a aquest mur transversal, disposat en direcció nord sud, cap altra estructura no s’hi adossa. Poblat endins, el següent mur que apareix és una estructura pràcticament paral·lela i de la mateixa llargada i amplada que l’esmentat mur transversal que tanca la torre nord. Així, entre l’un i l’altre es dibuixa una mena de passadís, d’uns 3,5 metres d’amplada, sense cap mena de tancament als extrems. Es tracta d’un espai que de manera inequívoca cal interpretar com una obertura que permet un segon accés, en aquest cas lateral, a l’interior del nucli. Dos elements confirmen plenament aquesta interpretació, que suposa l’existència d’una segona entrada per la banda nord de les torres. En primer lloc, l’existència d’una petita alineació de pedres calcàries en paral·lel al mur occidental d’aquest espai, sens dubte una claveguera d’entre 15 i 25 cm d’amplada, construïda 8. Documentació conservada al Fons Salvador Vilaseca del Museu Salvador Vilaseca de Reus. En aquest sentit, volem agrair al seu director, el senyor Jaume Massó, que ens hagi facilitat fotografies de la intervenció a les torres durant l’excavació dels anys quaranta.

Trib_09.indd 250

13/12/11 08:40:05

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

251

retallant les graves naturals. Amb tota seguretat correspon a un ramal secundari de la claveguera principal que passa pel mig de les torres pentagonals, travessant l’entrada frontal. En segon lloc, ha aparegut un alineament de lloses calcàries planes, de tendència rectangular i de grans dimensions que es disposen transversalment entre tots dos murs paral·lels, amb tota l’aparença de formar part d’una llinda o topall de la porta que devia tancar l’entrada lateral en aquest punt. (Fig. 4, 3) Dins d’aquest passadís és on s’ha localitzat l’abans esmentat estrat antic, que correspon a un característic nivell d’abandonament, amb traces d’incendi molt evidents. Aquest enderroc descansa sobre una capa finíssima de paviment, que cobreix directament les graves naturals. Per desgràcia, l’excavació de l’any 1943 es féu amb rases profundes a banda i banda dels murs de les torres. Aquestes rases encara es detecten fàcilment, i en excavar-les es comprova que s’ha perdut la possibilitat de documentar les relacions físiques entre l’estrat de destrucció de dins del passadís i el mur que tanca la torre per la seva banda oest. Tanmateix, la disposició en paral·lel de l’altre mur que delimita aquest corredor ens permet pensar que l’un i l’altre no només han funcionat contemporàniament, sinó que es construeixen amb aquesta disposició (en paral·lel i en sentit nord sud) amb la voluntat de definir un accés lateral. Per la mateixa raó, creiem també evident que aquest estrat únic que s’estén per la major part de la superfície d’aquest espai correspon a l’amortització final del passadís conformat per tots dos murs, tot i que no es conserva el contacte físic entre l’estrat i el mur occidental de la torre (separats tot just pels 30 o 40 cm que té l’amplada de la trinxera feta en els anys quaranta per destapar la paret). Per acabar, cal assenyalar que l’única peça amb significació cronològica localitzada en aquest nivell és una vora d’una àmfora grecoitàlica (Fig. 7, 13).

2.3. Els àmbits adjacents a la porta lateral (134, 135 i 136) i el sistema de fortificació de la ciutat A partir de l’extrem nord de la paret que delimita el costat occidental del passadís d’entrada arrenca, fent angle, una paret més gruixuda que la resta, d’uns 60 cm d’amplada, que amb tota seguretat correspon a un mur de tanca perimetral. Aquest mur és idèntic al localitzat a la part posterior dels edificis del barri nord de la zona 2 (edificis 1, 2, 3, 4 i 5) i també al darrere dels àmbits del barri excavat als anys quaranta adjacent a la torre sud. La diferència és que el mur de tanca d’aquest darrer sector s’adossa a la cara externa de l’angle sud-oest de la torre meridional, mentre que, a l’altre costat, el mur de tanca no s’adossa a la torre nord precisament per l’existència d’una obertura lateral al darrere d’aquesta. Aquest mur de tanca conforma la paret posterior d’una bateria de recintes que comença a l’oest del passadís d’entrada. El tram inicial d’aquesta bateria de recintes es compon de tres àmbits successius, molt estrets, de 3,20 cm d’amplada (recintes 134, 135 i 136). Aquestes estances adossades tenen una longitud variable; el primer, el 134, el més llarg, amb 10,40 m, mentre que els recintes 135 i 136, dibuixen una planta quadrangular perfecta de 3,20 m de costat. Aquestes mides demostren que alguns d'aquests àmbits es construeixen seguint un mòdul regular de 3,20 metres. Cal destacar que la banda oposada, al sud, presenta una aparença del tot anàloga, ja que les primeres construccions a tocar de la torre responen al mateix patró, amb una successió de tres recintes estrets, el primer més rectangular i allargassat i els altres més curts i de tendència al quadrat. Entre el primer i els segons sempre s’ha dibuixat una

Trib_09.indd 251

13/12/11 08:40:06

252

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

mena de passadís que podria representar una segona porta lateral, tot i que alguns detalls encara visibles ens fan dubtar que veritablement hagi existit originàriament. Sigui com sigui, a partir de l’extrem occidental d’aquests tres àmbits estrets consecutius, hi ha, a banda i banda, sengles edificis de grans dimensions, que es projecten més de 10 metres cap a l’interior del poblat. En definitiva, l’anàlisi de la trama urbana adjacent a les torres mostra globalment una planificació de gran regularitat, amb unes construccions aproximadament simètriques al nord i al sud. Entre els dos sectors es defineix una mena de gran plaça o espai obert, de forma trapezoïdal, que constitueix l’element més representatiu d’aquesta zona d’accés al nucli urbà. Pel que fa al tram d’estances estretes situades entre les torres i els primers edificis o habitatges pròpiament dits, cal dir que, si bé presenten unes analogies formals evidents, hi ha un tret important que les diferencia. Així mentre que els de la bateria sud conserven una pavimentació de lloses de pedra, que en algun cas s’estén per tota la superfície interna, els de la bateria nord tenen paviments de terra batuda, una capeta molt prima just damunt de les graves naturals. A més, a tots tres s’han localitzat diversos agençaments interns. Així, en el recinte 134 hi ha una llar de foc de grans dimensions, de forma rectangular i molt bona factura, i just a tocar un fornet circular, d’aquells que semblen destinats a encabir un gresol per a la fosa de bronze (Fig. 4, 4). Els recintes 135 i 136 presenten dues llars molt menys acurades, de forma irregular, que semblen més aviat dos focs ocasionals, no construïts. Finalment en el recinte 135 hi ha dues banquetes, molt probablement de tovots, que s’adossen tot al llarg dels murs laterals. (Fig. 4, 5 i 6) Aquestes diferències no faciliten gens la interpretació funcional d’aquests petits àmbits. En un primer moment, només amb l’evidència coneguda de la bateria meridional, es va considerar que es tractava d’unitats domèstiques modestes, pavimentades amb lloses, que utilitzaven com a paret de fons el mur de tanca del nucli, una simple paret externa de només 45 cm d’amplada mitjana (Vilaseca, Serra Ràfols, Brull, 1949; Serra Ràfols, 1965). A partir de la intervenció del Dr. Pallarès en els anys setanta es va elaborar una proposta molt diferent, que interpretava aquests àmbits com el fonament d’una muralla massissa potent d’uns tres metres d’amplada. El mur de tanca posterior i el de ‘façana’ d’aquests recintes passaven a ser el parament intern i l’extern que contenien un massissat de reompliment disposat damunt d’un pis horitzontal de lloses col·locat per tal de fixar-lo i aïllar-lo de la humitat. L’alçat de la muralla continuaria amb un seguit de mòduls d’encofrat de tàpia, també reomplerts, al damunt dels quals s’habilitaria un pas de ronda (Pallarès, 1984b i 1987; Gràcia, Munilla, Pallarès, 1990). Aquesta hipòtesi d’una muralla massissa de gran consistència i complexitat constructiva fou qüestionada per l’anàlisi posterior d’un especialista com P. Moret, qui creu més versemblant la idea inicial d’un simple mur de tanca perimetral (Moret, 1996). De l’anàlisi de la documentació obtinguda de l’excavació en extensió de la bateria perimetral de la zona 2, els que signem aquest treball hem desenvolupat una tercera opció interpretativa que reuneix aspectes de les dues versions anteriors. Tot parteix de la constatació que a la part posterior dels cinc edificis d’aquesta zona 2 hi ha sempre una mena d’espai paral·lel al mur de tanca, subdividit en un seguit de petits recambrons d’uns tres metres d’amplada, que, tot i que comuniquen sovint amb l’interior de les cases, semblen haver estat concebuts i construïts independentment d’aquestes. Això ho indica el fet que els murs curts que delimiten aquests recintes estrets no sempre coincideixen amb el traçat de les parets mestres que conformen les

Trib_09.indd 252

13/12/11 08:40:06

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

253

Figura 5. Planta de l’edifici 19 —fase antiga—: (1) detall de l’envà de toves al recinte 137; (2) detall del vas clavat al recinte 137; (3) detall dels forats de pal al recinte 138/139; (4) detall del retall rectangular del forn metal·lúrgic al recinte 140; (5) vista general del forn metal·lúrgic al recinte 140

Trib_09.indd 253

13/12/11 08:40:06

254

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

cases o dels murs llargs que defineixen la resta d’estances. Tot plegat fa la impressió que la funció principal d’aquests àmbits sigui la de conformar la planta baixa des d’on s’accedeix a una coberta plana que devia ser la base d’un pas de ronda continu al llarg de tot el perímetre del poblat. L’evidència que acabem de descriure respecte de la zona 3 concorda i reforça aquesta versió. Si bé és clara la voluntat de deixar un gran espai obert en els vint o vint-i-cinc metres que hi ha entre les torres i les primeres cases, això no comporta una interrupció dels recintes estrets, que segueixen estenent-se a banda i banda fins a l’alçada de les torres, sempre amb una ‘façana’ a tres metres del mur de tanca. L’amplada reduïda de la porta situada al nord de la torre no devia impedir una connexió elevada entre els pisos superiors d’aquesta i el pas de ronda. En el conjunt d’àmbits que formen la planta baixa del pas de ronda, sempre buits, es podien fer activitats molt diverses, fins i tot de caràcter domèstic, però amb tota probabilitat era prioritària la seva funció com a espai que permetia l’accés al pis superior, i també és plausible el seu ús com a recintes destinats a la vigilància i defensa de la ciutat (per a l’emmagatzematge de material militar, com a àrees de descans o de cos de guàrdia, etc.). En definitiva, es tracta d’un complex d’estructures que s’aproxima al sistema defensiu anomenat muralla de compartiments,9 comú a molts indrets de la Mediterrània.

2.4. L’edifici 19 (recintes 137, 138, 139, 140 i 141): un probable taller metal·lúrgic De forma simètrica a l’anomenat barri Vilaseca, a uns vint metres de la torre nord arrenca el que pròpiament és el primer edifici del barri perimetral septentrional, el que hem anomenat edifici 19. Aquest i el seu equivalent del barri meridional tanquen, com s’ha dit, una gran plaça oberta que precedeix les dues portes de la ciutat. Les façanes de tots dos edificis afrontats s’acosten fins a 9,5 metres l’una de l’altra, amplada del que és l’inici d’un carrer que arrenca des d’aquest punt, sens dubte l’eix principal de circulació interna de la trama urbana. L’edifici 19 té una estructura general que comença a ser de les més habituals dins de la variada tipologia fins ara documentada en aquest jaciment. (Fig. 6, 1) Està format per un total de cinc estances que es distribueixen de la manera següent: a la part posterior hi ha un recinte rectangular i allargat que abasta tota l’amplada del complex, de poc menys de 5 metres, i que presenta la llargada habitual en tots aquests àmbits adjacents al mur de tanca, d’uns 3 metres (recinte 137). Tot seguit s’obren dues estances gairebé bessones, també de planta rectangular, però orientades de nord a sud, de manera que conformen el nucli central de l’edifici (recintes 138 i 139). Les seves dimensions són molt similars a la del fons de l’edifici, però invertides, de 5 metres de llarg per 2,5 metres d’ample. Finalment, la part davantera de l’edifici la forma una última estança de forma i dimensions idèntiques a les tres restants, però amb la mateixa disposició transversal del recinte posterior. Aquesta mena d’avantsala o vestíbul presenta una subdivisió interna en dos àmbits diferenciats (recintes 140 i 141). 9. Aquest tipus de fortificació és coneguda sobretot en assentaments púnics o d’influència púnica. La característica principal d’aquest tipus de fortificació és que la base de la muralla està formada per nombrosos espais buits independents, accessibles des de l’interior de l’assentament.

Trib_09.indd 254

13/12/11 08:40:06

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

255

Figura 6. Planta de l’edifici 19 —fase recent—: (1) vista general de l’edifici 19; (2) detall de les argolles circulars de ferro trobades in situ sobre paviment al recinte 139; (3) detall de la sivella de ferro trobada in situ sobre paviment; (4) detall de la banqueta circular al recinte 138; (5) detall de la llar de foc que amortitza el forn al recinte 140

Trib_09.indd 255

13/12/11 08:40:07

256

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Hi ha dos detalls constructius que cal ressenyar per damunt dels altres. En primer lloc que, de manera fins ara inèdita al jaciment, el nivell de circulació dels recintes davanters (140 i 141) està a una cota uns 30 cm per damunt del nivell de pavimentació de la resta de l’edifici. De fet, s’observa clarament com els tres recintes posteriors (137, 138 i 139) estan semiexcavats a les graves naturals, de manera que els nivells de paviment carreguen en un retall a la roca que apareix una mica per sota de la primera filada del sòcol de pedra de les parets externes. Aquest lleuger desnivell se salva mitjançant una rampa poc pronunciada, que connecta els respectius nivells de circulació. L’altre element destacat és la presència als recintes 138, 139 i 140 de dues capes successives de pavimentació que assenyalen l’existència de dues fases constructives, que suposen una reforma notable de la disposició interna de l’edifici. En la fase més antiga, el fet més important és que el mur mitger que defineix els recintes 138 i 139 no existeix, de manera que el nucli de l’edifici està format per un gran espai quadrangular de cinc per cinc metres, que disposa d’una llar de foc en disposició central. (Fig. 5, 4) El nivell de paviment que s’estén per tot aquest espai està conformat per una capa d’argila molt compacta i endurida, amb un aspecte molt similar al de la solera endurida d’una llar de foc, que no torna a aparèixer ni en les estances davanteres (140 i 141) ni en la posterior (137). Al llarg d’aquest paviment s’han documentat diversos forats de diverses mesures i funció indeterminada. (Fig. 5, 3) Finalment, hi ha una banqueta adossada tot al llarg de la paret oriental (la del recinte 138), feta en part a partir de les graves naturals retallades i en part amb construcció de pedres petites. L’agençament intern més significatiu d’aquesta primera fase el trobem en el paviment inferior del recinte 140, a l’extrem oriental del qual ha aparegut una estructura de combustió formada per un estret retall de planta rectangular i allargada, amb les parets gairebé vitrificades. (Fig. 5, 5 i 6) L’excavació d’aquest forn ha permès recuperar nombrosos petits fragments de rebuig de mineral de ferro. Per acabar, al recinte 137 s’ha trobat una llosa plana de grans dimensions, col·locada a l’angle nord-oriental, que podria haver fet les funcions d’enclusa. (Fig. 6, 1) A més, a poca distància, a tocar del mur de tanca, va aparèixer la part inferior d’una tenalla de ceràmica enclavada en el terra, com a dispositiu per contenir líquids. (Fig. 5, 1 i 2) Creiem que tot això demostra la pràctica d’activitats metal·lúrgiques en aquest edifici. En un segon moment es va practicar una reforma constructiva que consistí fonamentalment en la subdivisió del cos central en les dues estances bessones 138 i 139, l’una i l’altra amb un sòl compacte i endurit, idèntic al de la pavimentació de la fase inicial. (Fig. 6, 4) També és important assenyalar que, en el recinte 140, el forn metal· lúrgic és cobert i amortitzat per una segona estructura de combustió, una llar de foc. (Fig. 6, 5) Malgrat això, seguim pensant que les activitats metal·lúrgiques hi continuaren essent importants (tot i que d’aquest segon moment no s’ha conservat cap forn pròpiament metal·lúrgic). Ho indica sobretot la presència en aquests enderrocs d’una tovera o manxa de ceràmica a torn, del tipus emprat sobretot en forns metal·lúrgics (Fig. 8, 3). També cal destacar la trobada de diversos fragments d’objectes metàl·lics, com per exemple, un ganivet (Fig. 8, 1), tres argolles grans (Fig. 6, 2), una sivella circular (Fig. 6, 3) i una virolla de ferro; un lingot troncocònic de plom (Fig. 8, 2), un fragment de vora d’un possible bol o atuell de bronze (Fig. 8, 4) i una fíbula de bronze amb decoració de corall. (Fig. 8, 5) En darrer terme, gairebé com a curiositat, cal dir que el darrer edifici documentat a l’altra punta d’aquest barri perimetral septentrional, l’edifici 5, també destaca per les evidències relacionades amb activitats metal·lúrgiques.

Trib_09.indd 256

13/12/11 08:40:07

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

257

3. Consideracions finals En el darrer estudi centrat en les torres bessones del Castellet de Banyoles, Pierre Moret plantejava un gir interpretatiu radical, esmenant a consciència la seva pròpia versió de treballs anteriors (Moret, 1996; Moret, 2001). No és possible reproduir aquí l’ampli ventall d’arguments que fonamenten aquesta nova proposta, tot plegat dins d’un discurs com sempre molt consistent, que mereix ser seguit de manera atenta i per la via directa (Moret, 2008). Tan sols destaquem la part final de la seva anàlisi, on es desdiu de la consideració de les torres pentagonals com a elements de prestigi, construïdes per les elits indígenes locals, eminentment com una operació d’imatge, però amb un desconeixement absolut dels criteris tècnics, de caràcter estratègic i militar, que expliquen l’existència d’aquest tipus de torres en els sistemes defensius de diverses ciutats gregues. Ben al contrari, es tractaria d’estructures que, si les contemplem com a formades per dos cossos diferents, un de quadrangular a una alçada superior més un annex davanter triangular més baix (Moret, 2008, fig. 4), compleixen amb els màxims requisits de la poliorcètica mediterrània d’època hel·lenística. En concret, defensa que una construcció d’aquesta mena sembla concebuda a partir d’unes recomanacions molt precises que trobem en el tractat de Filó de Bizanci, escrit cap a les darreries del segle iii aC. Si això és així, cal concloure que només hi ha un agent en disposició de conèixer el contingut d’aquest tractat militar redactat en un extrem de la Mediterrània oriental i aplicar-lo, de manera gairebé literal, en un indret remot de la Mediterrània occidental i aquest no és altre que l’exèrcit romà. Atès que les excavacions recents en el jaciment documenten un horitzó de destrucció generalitzada que es dataria dins del darrer quart del segle iii aC, en el context de la Segona Guerra Púnica (Asensio et alii, 2002, 2005), sembla que no hi ha marge temporal per a una construcció romana de les torres pentagonals prèvia a aquest sotrac. Per aquesta raó, Moret planteja la possibilitat que les torres, tal com ens han arribat avui dia, corresponguin a una refacció del sistema defensiu feta amb posterioritat a la fi violenta de la ciutat ibèrica, dins del nou assentament d’època romanorepublicana que es basteix en aquest mateix espai del Castellet, molt arrasat per les tasques agrícoles, però del qual resten prou indicis que fan pensar que corresponia també a un nucli de primer nivell. La persistència de la inestabilitat política i militar en bona part del quadrant nord-est peninsular al llarg del segle ii aC, tal com evidencien les fonts textuals antigues, justificaria la voluntat romana de refer la fortificació d’aquesta ocupació recent del Castellet, de la manera més consistent i efectiva possible. Arribats a aquest punt, hem cregut convenient dedicar aquest apartat final a posar en relació el registre de les darreres campanyes fetes en el sector adjacent a la torre nord (zona 3) amb aquest nou relat sobre l’origen i filiació de les torres bessones del Castellet de Banyoles. D’entrada el primer que s’ha de destacar és el fet que l’evidència obtinguda en aquesta zona 3 coincideix plenament amb la seqüència estratigràfica i constructiva documentada en tota l’àrea excavada de l’angle nord-occidental de la plataforma (zones 1 i 2). Així, en tots dos sectors, per sota dels nivells superficials ha aparegut sempre un únic estrat, uns nivells d’enderroc que conserven molt poca potència (entre 10 i 40 cm com a màxim) i que s’estenen per damunt d’uns nivells de circulació generalment tan prims que no tenen gairebé consistència física, ja que tan sols gratar-los afloren les graves naturals regularitzades. Tots els edificis o espais ben definits de totes les zones excavades fins ara han estat funcionant contemporàniament en el moment en què es genera aquest nivell generalitzat d’amortització.

Trib_09.indd 257

13/12/11 08:40:07

258

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Figura 7. Datació: materials ceràmics de la fase moderna/superficial de la zona 1/2 (1-2). Materials ceràmics de la fase antiga/enderroc in situ de la zona 1/2 (3-10). Materials ceràmics de la fase antiga/enderroc in situ de la zona 3 (11-14)

Trib_09.indd 258

13/12/11 08:40:07

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

259

Figura 8. Objectes metàl·lics i tovera apareguts en els nivells d’enderroc de l’edifici 19. (dibuix de la peça número 5: Ramón Álvarez Arza, Universitat de Barcelona)

Trib_09.indd 259

13/12/11 08:40:08

260

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Tan sols coneixem restes d’unes poques estructures que pertanyen a l’ocupació més tardana (s’identifiquen perquè es fonamenten dins de l’esmentat estrat d’enderroc) però es tracta sempre de petits trams de murs escapçats i aïllats (n’hi ha només dos o tres a la zona 2, cap a la zona 3). També s’han documentat fragments de parets i agençaments interns anteriors, que ja no estaven en ús en el moment de l’amortització generalitzada. En la majoria dels casos, tampoc gaire nombrosos, es tracta d’elements originaris dels mateixos edificis, com ara parets interiors o llars de foc, que han estat eliminats o modificats en fer-se algun tipus de reforma constructiva de poca entitat (n’hi ha, per exemple, als edificis 3, 4, 8, 9 i 11 de la zona 2 i també a l’edifici 19 de la zona 3). En el cas de la zona 3 l’evidència de la contemporaneïtat del gruix d’estructures i dels edificis que aquestes defineixen és especialment rellevant, donada la impossibilitat —a causa de les excavacions antigues— de documentar, a cap de les dues bandes, la relació física entre els nivells antics conservats i les torres pentagonals. Tanmateix, des del nostre punt de vista, els nivells d’amortització dels diferents recintes localitzats a la zona 3, des del passadís d’entrada fins a l’edifici 19, són claus per al raonament següent: de manera inqüestionable, quan aquests enderrocs es generaren, el mur de tanca de tota aquesta zona ja existia. Aquest mur de tanca fa angle solidari amb el mur occidental que delimita el passadís o entrada lateral del darrere de la torre nord. El mur transversal que tanca la cara oest de la torre nord és del tot paral·lel a aquest, i només té sentit estructural precisament com a límit oriental del corredor d’accés que s’ubica en aquest punt. Finalment, aquest mur transversal s’adossa o parteix de l’angle extern del cos quadrangular de la torre nord. Per tot això creiem que es pot afirmar, a partir de l’evidència arqueològica, que quan es produí l’abandonament generalitzat dels edificis de la zona 3 la torre nord ja existia (o almenys amb seguretat el seu cos quadrangular). El següent pas és fixar la datació d’aquests estrats d’enderroc, per a la qual cosa cal analitzar els materials ceràmics amb significació cronològica que contenien. Aquests, per ara, no són gaire abundosos però sí suficients. El més destacat són dues vores d’àmfora grecoitàlica —una provinent de l’enderroc del passadís de l’entrada lateral (Fig. 7, 13) i la segona del recinte 138 de l’edifici 19 (Fig. 7, 11)—, a més de diversos individus de peces de campaniana A (una nansa d’una copa de la forma Morel 68 i una vora de plat de la forma Lamboglia 36) (Fig. 7, 12 i 14) pertanyents a la seva fàcies antiga. Tot plegat ens situa en un horitzó característic dels volts del 200 aC, tal com ja s’havia documentat sistemàticament en els enderrocs de les zones 1 i 2 (Fig. 7, 3 a 10). També en consonància amb les zones 1 i 2, a la zona 3 ha anat apareixent una quantitat considerable de materials corresponents a un horitzó cronològic tardà, dels volts del 100 aC (Jornet, 2006), però sempre ben contextualitzats dins de nivells de farciment dels nombrosos retalls i trinxeres de diversa mena, o bé dels nivells superficials o remenats clarament posteriors des del punt de vista estratigràfic. (Fig. 7, 1 i 2) En definitiva ens sembla prou sòlidament comprovat que, en produir-se la destrucció i l’abandonament de la trama urbana conservada del Castellet de Banyoles, que inclou tots els edificis i espais localitzats d’un extrem a l’altre de la plataforma (des dels de la zona 3 als de les zones 1 i 2, la seva continuació 450 metres ciutat endins), les dues torres que flanquejaven les dues portes (la frontal i la lateral) ja hi eren i que aquesta circumstància traumàtica va tenir lloc cap els volts del 200 aC. Tan sols hi ha dos matisos a fer, que podrien ser transcendents. Aquesta afirmació és taxativa amb relació al cos posterior, quadrangular, de les torres. És possible, però, que el cos avançat triangular fos afegit en una reconstrucció posterior. Com que encara no ha estat possible descobrir

Trib_09.indd 260

13/12/11 08:40:08

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

261

totalment el sòcol originari de les torres, aquesta és una qüestió que roman oberta. Tanmateix cal dir que una observació detallada dels paraments laterals (de les seves filades inferiors, les que són clarament antigues perquè es veuen relligades amb fang) en l’àrea que correspondria a la connexió entre els dos hipotètics cossos no permet detectar cap mena de línia recta que assenyali l’existència de dues cares diferenciades. Finalment, les dues vores de grecoitàliques localitzades en els enderrocs de la zona 3 tenen uns trets formals que tradicionalment no s’associen als tipus més antics d’aquesta producció, sinó més aviat a peces relativament avançades, pròpies de la primera meitat del segle ii aC. En aquest sentit cal dir, però, que darrerament hi ha arguments que permeten defensar la possible producció i distribució contemporània d’àmfores grecoitàliques de característiques formals prou diferents, probablement procedents de tallers també diversos (Asensio, 2010), fet que ens obliga a ser prudents a l’hora d’atribuir significació cronològica a aquests materials. No és aquest el moment d’avaluar amb detall el complex ventall d’arguments que conté la nova hipòtesi plantejada per P. Moret. A banda d’alguns aspectes un punt forçats, que el mateix autor reconeix com a tals, creiem que la documentació proporcionada per l’excavació de la zona 3 mostra que el més forçat seria continuar defensant que les torres es construeixen amb posterioritat a l’abandonament generalitzat de la fase antiga de la ciutat ibèrica. Tanmateix hi ha elements de la seva proposta que ens porten a reflexionar sobre algunes qüestions que podrien ser rellevants. Així, creiem interessant fer l’exercici d’extreure la datació del moment de destrucció generalitzada no tant a partir de la documentació numismàtica sinó centrant l’anàlisi en la composició dels lots ceràmics d’importació. No excloem que des d’aquesta perspectiva sigui possible considerar una datació una mica més baixa, no tant dins de les darreries del segle iii aC, sinó una mica més enllà, precisament en el context dels episodis de confrontació i inestabilitat immediatament posteriors a la fi de la Segona Guerra Púnica. Si això fos així, hi hauria molt més marge per considerar possible una intervenció romana en la remodelació de les torres en un moment anterior a la destrucció generalitzada, de la qual tenim evidència arqueològica conservada d’un extrem del nucli, però en cap cas dins de la reocupació romanorepublicana posterior, que amb el material disponible (àmfores itàliques Dressel 1B; campaniana B i asos ibèrics de bronze) s’ha de situar en un moment molt tardà, dels volts del 100 aC. En qualsevol cas, pel que fa a la filiació de les torres, com a reflexió global, creiem que és igualment versemblant pensar que les elits ibèriques d’aquest territori, en un moment avançat del segle iii aC, en el moment de planificar i bastir un nucli urbà de primer ordre estiguessin en disposició d’assolir o obtenir els recursos i coneixements tècnics necessaris per dotar-lo d’un sistema defensiu amb els dispositius més elaborats de tipus mediterrani (torres pentagonals, portes frontal i lateral, muralla de compartiments, pas de ronda corregut al llarg del tot el perímetre, etc., etc.).

Bibliografia Álvarez, R.; Asensio, D.; Jornet, R.; Miró, M. T.; Sanmartí, J. (2008) “Residències aristrocràtiques al món ibèric septentrional. El cas del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre, Tarragona)”. La Cámara de Toya y la arquitectura monumental ibérica. VARIA 7. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 87-102.

Trib_09.indd 261

13/12/11 08:40:08

262

D. Asensio, R. Jornet, M. Miró, J. Sanmartí

Asensio, D.; Belarte, M. C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-1996) “El jaciment del Barranc d Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)”. A: Rovira, J. Models d’ocupació, transformació i explotació del territorio entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya Meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala 3-5, p. 231-246. Asensio, D.; Cela, X.; Ferrer, C. (1996) “Els materials ceràmics del poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa). Col·lecció Salvador Vilaseca de Reus”. Pyrenae 27, p. 163-191. Asensio, D.; Miró, M.T.; Sanmartí, J. (2002) “El nucli ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre): un estat de la qüestió”. A: I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre, recerca i interpretació, Ilercavònia, 3. Móra d’Ebre, p. 185-204. Asensio, D.; Miró, M.T.; Sanmartí, J. (2005) “Darreres intervencions arqueològiques en el Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre): una ciutat ibèrica en el segle III aC”. A: Mercadal, O. (coord.) Món Ibèric als Països Catalans, Homenatge a Josep Barberà i Farràs. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà, p. 615- 628. Belarte, M. C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. (2002) “El jaciment del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre). Un patró d’hàbitat ibèric en el curs inferior de l’Ebre”. Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavonia 3. p. 89-110. Bosch Gimpera, P. (1915) “Troballes a Tivissa”. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, MCMXIII-XIV, p. 858-861. CODEX SCCL (1993) Memòria de la campanya de delimitació de l’any 1993 al Castellet de Banyoles, Tivissa (Ribera d’Ebre). Inèdit. Gràcia, F.; Munilla, G.; Pallarès, R. (1991) “Estructuración del poblamiento y sistemas defensivos en el área de la desembocadura del Ebro. Dos casos de estudio: La Moleta del Remei (Alcanar) y El Castellet de Banyoles (Tivissa)”. Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica: Les fortificacions. Manresa, p. 67-78. Gracia, F. (2000) “Análisis táctico de las fortificaciones ibéricas”. Gladius, 20, p. 131170. Jornet, R. (2006) El material ceràmic vascular del jaciment ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre). Estudi tipològic i de quantificació aplicada. Diploma d’Estudis Avançats. Universitat de Barcelona. Inèdit. Mascort, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1991) El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya Meridional. Tarragona. Moret, P. (1996) Les fortifications ibériques. De la fin de l’âge du Bronze à la conquête romaine. Madrid. (Collection de la Casa de Velázquez; 56) Moret, P. (2001) “Del buen uso de las murallas ibéricas”, Gladius, 21, pp. 137-143. Moret, P. (2008) “À propos du Castellet de Banyoles et de Philon de Byzance: une nécessaire palinodie” Salduie, Zaragoza, p. 1-29. Noguera, J. (1998) “Evolució del poblament de la foia de Móra (Ribera d’Ebre, Tarragona) des del Bronze Final a l’Ibèric Ple: anàlisi i evolució del territori”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 8, p. 19-38. Olcina, M.; Grau, I.; Sala, F.; Moltó, S.; Reig, C.; Segura, J.M. (1998) “Nuevas aportaciones a la evolución de la ciudad ibérica: el ejemplo de La Serreta”. Actas del Congreso Internacional: Los Iberos, Príncipes de Occidente, Estructuras de poder en la sociedad Ibérica. Barcelona, p. 35-46.

Trib_09.indd 262

13/12/11 08:40:08

La ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles: resultats de l'excavació

263

Sanmartí, J.; Belarte, M. C.; Santacana, J.; Asensio, D.; Noguera, J. (2000) “L’assentament del bronze final i la primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre)”. Arqueomediterrània 5. Barcelona. Serra-Ràfols, J. de C. (1941) “El poblado ibérico del Castellet de Banyoles /Tivissa, Bajo Ebro)”. Ampurias 3, p. 15-34. Serra-Ràfols, J. de C. (1965) “La destrucción del poblado ibérico del Castellet de Banyoles de Tivissa (Bajo Ebro)”. Ampurias, 26-27, p. 105-117. Pallarès, R. (1984a) El poblamiento ibérico de las comarcas de Tarragona (El Castellet de banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre). Resumen de tesis doctoral. Universitat de Barcelona. Pallarès, R. (1984b) “El sistema defensivo frontal del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre”. Pyrenae, 19-20, p. 113-125. Pallarès, R. (1987) “Dos elements de filiació grega del segle iv aC a l’assentament ibèric del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera d’Ebre”. Protohistòria Catalana, 6è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, p. 281-288. Vilaseca, S.; Serra-Ràfols, J. de C.; Brull, L. (1949) Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (Tarragona). Madrid. (Informes y Memorias; 20)

Trib_09.indd 263

13/12/11 08:40:08

Trib_09.indd 264

13/12/11 08:40:08

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials Francesc Antequera Devesa, Daniel Vázquez Álvarez, Antoni Rigo Jovells PLANIMETRIA: Mario Granollers Mesa (CODEX – Arqueologia i Patrimoni)

1. Introducció El que es presenta aquí són els resultats preliminars de la intervenció arqueològica preventiva duta a terme com a conseqüència de les obres de construcció de l’estació de Pompeu Fabra1 a Badalona de la Línia 2 de metro i d’un aparcament municipal soterrani annex a l’estació. El jaciment ha rebut el nom d’Illa Fradera, ja que així es coneixia la zona a causa d’una fàbrica que hi havia hagut en aquest emplaçament. Altres denominacions rebudes segons el moment serien Illa Central, Estació de Badalona Centre o Estació de Pompeu Fabra. La zona on s’havia de construir aquesta estació i l’aparcament es troba propera a la ciutat romana de Baetulo i, per tant, al BCIN que protegeix el jaciment arqueològic corresponent si bé no queda inclosa en els seus límits. Més concretament, es tracta de l’àrea que es troba just a l’oest de l’antiga riera que discorria per la que actualment és l’avinguda Martí Pujol. Precisament aquesta antiga riera és la que s’havia pres com a límit occidental del BCIN, ja que se situava més enllà de la muralla de la ciutat per aquest costat i constituïa un límit natural. Tot i no trobar-nos, doncs, a l’interior de cap àrea de protecció arqueològica, tant des del Museu de Badalona com des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, es va ser conscient des del primer moment que es tractava d’una zona de risc per la proximitat a la ciutat romana. Fou per aquest motiu que entre els anys 2006 i 2007 es va plantejar excavar unes rases de sondeig (Vázquez, 2007). En el decurs d’aquests primers treballs es varen detectar nivells arqueològics d’època romana 1. En principi, aquesta estació havia de ser anomenada Badalona Centre, per la qual cosa aquest és el terme utilitzat durant la intervenció.

Trib_10.indd 265

13/12/11 08:43:59

266

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

i alguna possible estructura a uns 4 metres de profunditat, per sota de potents nivells de sorres formats com a conseqüència de la proximitat a la línia de costa, la qual era encara més propera en aquell període històric. Malgrat tot, era impossible determinar a què corresponien aquells nivells. Els condicionants esmentats feren que no es pogués continuar amb la intervenció, ja que les mesures de seguretat feien imprescindible que es fessin els murs pantalla de la futura estació abans de poder rebaixar tota la zona fins a la cota necessària. En conseqüència, es va decidir que, un cop fetes les esmentades pantalles, es continuaria amb alguns sondejos més per tal de conèixer millor les característiques de les possibles restes i determinar amb més exactitud quines eren les tasques arqueològiques que calia dur a terme. Aquesta nova fase d’intervenció es va iniciar al mes d’abril de 2008 i al cap de poc es va veure que no ens trobàvem en una zona d’ocupació o freqüentació puntual a l’exterior de la ciutat, sinó que es tractava d’unes restes arqueològiques de gran entitat.

Figura 1. Situació de la ciutat romana de Baetulo i de la plaça Pompeu Fabra. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 266

13/12/11 08:43:59

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

267

A partir d’aquest moment, es va optar directament per anar obrint la zona en extensió. No obstant això, la necessitat de compatibilitzar l’excavació arqueològica amb les obres constructives que es trobaven ja en un estat avançat va fer que s’hagués d’actuar per trams i zones, en un procés que no fou l’ideal, però que va intentar respectar les necessitats bàsiques de la investigació arqueològica, d’una banda, i de l’obra, d’una altra. Al mes d’agost de 2008 es van iniciar els treballs en la zona de l’aparcament municipal, el qual quedava separat de l’estació tan sols pel mur pantalla de fonamentació. En conseqüència, ja se sabia que el jaciment s’estenia i només calia trobar els límits sud. També en aquesta zona de l’aparcament es va haver de compaginar arqueologia i construcció i cal dir que les dinàmiques de les dues obres eren relativament diferents, tot i que es tractés d’un únic jaciment arqueològic, la qual cosa complicava encara més la metodologia que calia aplicar. Aconseguir això només va ser possible amb la bona col·laboració de tots els agents2 i amb l’efectiva coordinació, no sempre fàcil, feta pel Museu de Badalona i el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat.3 La complexitat de la intervenció i la urgència de complir amb uns terminis es veu reflectida en el gran equip que hi participà. Per part de CODEX hi varen participar els directors Francesc Antequera i Daniel Vázquez i els arqueòlegs Isabel Pereira, Mikel Soberón, Daniel Giner, Antoni Fernández, Daniel Alcubierre, Alba Tenza, Emiliano Hinojo i Sergio Arroyo, així com els dibuixants Mario Granollers i Rafael Piera, tots ells sota la coordinació tècnica dels arqueòlegs Conxita Ferrer i Antoni Rigo. L’equip d’auxiliars va arribar en determinats moments als 60 treballadors i va ser coordinat per Jordi Ardiaca i Tanveer Ahmed. Els treballs es varen anar plantejant interdisciplinàriament, de manera que cal esmentar la participació de l’empresa ÀBAC en les tasques de consolidació i restauració, de l’Equip de Recerca Arqueomètrica de la Universitat de Barcelona en els estudis arqueomètrics, i de l’antropòloga Paz Balaguer d’Estrats, entre altres col·laboradors. Hem de remarcar també, com ja hem apuntat, la provisionalitat dels resultats que es presenten. Lamentablement, fins a 20 mesos després d’haver finalitzat la intervenció, i en contraposició amb l’agilitat i bon desenvolupament dels treballs de camp, no hi ha hagut finançament per dur a terme la memòria corresponent, la qual s’iniciarà finalment a inicis de 2011.

2. Context geogràfic i històric Com s’ha comentat anteriorment, el jaciment es troba situat a l’oest de la ciutat romana de Baetulo i just a l’oest d’una antiga riera. D’altra banda, just pel nord passaria la Via Augusta en la seva variant de costa, la qual travessava la ciutat i, a partir d’August, connectava Baetulo amb Barcino. Finalment, un altre aspecte a tenir present és la proxi2. Hem d’agrair la bona disposició i col·laboració de GISA, de la Direcció d’obra efectuada a l’obra del metro per TEC-4, d’ENGESTUR, i de la Direcció d’obra a l’aparcament feta per CICSA, així com de l’empresa constructora OHL. 3. Més enllà de les tasques implícites als seus càrrecs, hem de remarcar la implicació, preocupació i dedicació constant de la Sra. Pepita Padrós del Museu de Badalona, així com de l’arqueòleg territorial de la Generalitat, Sr. Antoni Caballé, i de la cap de Servei d’Arqueologia i Paleontologia Sra. Gemma Hernández.

Trib_10.indd 267

13/12/11 08:44:00

268

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

mitat amb la línia de costa antiga, la qual cosa ha quedat evidenciada en la pròpia excavació, ja que s’ha demostrat que en un determinat moment les rierades erosionen la zona més propera a la platja i destrueixen part del jaciment que ja es devia trobar abandonat.4 Per tant, podem considerar el jaciment com un suburbium de la ciutat, tot i que amb alguns dubtes pel que fa a la primera fase d’ocupació (Antequera et alii, 2010). Es coneixen així mateix altres zones de suburbia a l’entorn de la ciutat, però caldria diferenciar entre dos tipus: un corresponent a aquelles zones que suposen una ocupació fora muralla, però sense solució de continuïtat i que, a partir de dades recents, presenten un clar urbanisme amb la presència d’una xarxa de carrers (Antequera, Arroyo, 2010; Alcubierre, Tenza, 2010); el segon tipus seria aquell que no suposa una ampliació pròpiament dita de la ciutat, sinó que consisteix en una ocupació amb finalitats concretes, com són activitats industrials. El cas d’Illa Fradera s’hauria d’incloure dintre d’aquest segon tipus. Cal remarcar de forma especial la zona coneguda ja d’antic de Can Peixau (Padrós, 1998; Antequera et alii, 2010), propera a la que s’ha excavat ara i amb algunes similituds quant al tipus d’ocupació. Cronològicament, l’ocupació d’Illa Fradera s’estén des d’inicis del segle i aC fins a mitjan segle ii dC. Això implica una sèrie de problemes quant a la interpretació de la primera fase, depenent de les diverses hipòtesis formulades fins al present respecte a l’inici de la ciutat romana (Guitart, 1993; Olesti, 1993; Comas, Guitart, Padrós, 1998; Pena, 1998; Padrós, 2001; Jiménez, 2002), mentre que, d’altra banda, es prolonga durant el període de màxima puixança i activitat econòmica de la pròpia ciutat.

3. Plantejament i desenvolupament dels treballs Tal com ja s’ha explicat a la introducció, a partir del mes d’abril de 2008, i a partir de les primeres dades obtingudes, es va decidir obrir tot el jaciment en extensió, el qual va acabar abastant una zona de 4.500 m2, tot i que s’estenia més enllà de la zona afectada pels projectes constructius. Hi havia, però, un seguit de problemes que calia solucionar. En primer lloc, un cop fetes les pantalles, es va veure que el sistema de rebaix de l’obra en la zona de l’estació, a partir d’una cota coincident aproximadament amb aquella en què apareixien els estrats romans, era amb túnel per sota de la volta de cobriment que s’hauria fet prèviament per sistema d’encofrat sobre el propi terreny. Això era totalment incompatible amb l’excavació metodològica del jaciment, motiu pel qual el sistema de treball va haver de canviar. Es va procedir primer a excavar tota la potència estratigràfica arqueològica i un cop alliberada la zona de les restes arqueològiques es va haver de reomplir amb terres per tal de construir l’esmentada volta i excavar el túnel amb posterioritat. Amb tot això, l’excavació es va haver de plantejar, i anar replantejant, de forma que, encara que no fos la metodologia arqueològica òptima, s’anessin alliberant zones per tal que l’obra pogués anar avançant. D’aquesta forma, no es va poder veure mai el jaciment en conjunt, ja que s’anava procedint a l’eliminació de restes a mesura que aquestes eren documentades. 4.Agraïm les indicacions de la geòloga Elisabet Blaya del Servei d’Arqueologia i Paleontologia.

Trib_10.indd 268

13/12/11 08:44:00

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

269

Figura 2. Evolució de la intervenció arqueològica amb relació a l’avanç de l’obra. Autor: Mario Granollers

D’altra banda, a l’altre costat de la pantalla sud de l’estació de metro hi havia projectat un aparcament municipal subterrani, de forma que el plantejament hagué de ser el mateix. Així, doncs, les zones on se centraven els treballs arqueològics i les que s’anaven alliberant per a la continuació de l’obra s’anaren determinant tenint en compte les necessitats de l’obra, d’una banda, i la necessitat de mantenir certes unitats per a l’excavació arqueològica, de l’altra. Finalment, això va fer que la intervenció es diferenciés en set sectors a la zona de l’estació de metro i en quatre a la zona de l’aparcament subterrani. Només la documentació exhaustiva5 permetrà poder lligar totes les dades posteriorment.

5. A banda de la documentació habitual, es van fer fotografies aèries amb globus per part d’MRW, alguns motlles per a reproduccions a càrrec de QUAGGA i es va procedir a fer un escanejat parcial del jaciment en dues fases que permet recuperar visions en tres dimensions i fer les reproduccions i maquetes a l’escala que es desitgi. Per aquests darrers treballs es va comptar amb l’eficient treball de 3D Scanner i del topògraf i arqueòleg Jorge Angás a qui agraïm tot el seu treball i bona disposició.

Trib_10.indd 269

13/12/11 08:44:00

270

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

4. Característiques generals La zona excavada ocupava uns 4.500 m2 i s’estenia cap al nord més enllà dels límits de l’obra. Per l’est també s’estenia més enllà, tot i que no podia fer-ho molt més, ja que érem a tocar de l’antiga riera. Pel sud, en canvi, el jaciment estava destruït pels efectes naturals de rierades i la proximitat de la línia de costa. Per l’oest és l’únic costat on es va poder veure clarament el límit del jaciment. La presència de restes era gran i complexa, com es pot veure en la planta general (Fig.) i la planta final respon a diverses fases d’ocupació. En la descripció que es fa a continuació s’han diferenciat cinc fases, algunes de les quals comporten uns canvis radicals en el tipus d’ocupació, ja que un primer assentament d’hàbitat i treball el substitueix un gran centre productor terrissaire i a aquest, una necròpolis i una explotació agrària.

4.1. Fase 1 (primer quart de segle I aC) Les restes d’aquesta primera fase són poques i es presenten força aïllades. Corresponen a retalls fets en el subsòl (forats de pal, petites estructures de combustió i retalls de funció indeterminada), elements ceràmics encaixats en el terreny (pivots d’àmfora, olles i un dolium), una alineació de claus i alguns estrats d’anivellació. L’aïllament i arrasament d’aquestes restes fa que sigui difícil la seva interpretació. De moment i a falta de l’estudi definitiu es plantegen dues possibles interpretacions. D’una banda la seva possible associació al procés constructiu de la fase següent. Així, els estrats d’anivellació regularitzarien un terreny força pla, però que té un lleu pendent en sentit sud-est. Les petites estructures de combustió, podrien produir elements d’ús immediat, com claus, per a la construcció. Els forats de pal podrien estar relacionats amb elements o estructures de fusta com possibles bastides. I finalment l’alineació de claus es podria correspondre a la subjecció d’un tendal o carpa per protegir persones, eines o altres objectes ja que es troben just al costat de dues estructures de combustió, forats de pal i pivots d’àmfora encaixats en el terreny. De l’altra, no es descarta la possibilitat que aquestes restes poguessin estar relacionades amb una possible ocupació prèvia més o menys puntual d’aquests terrenys abans de la urbanització total de la zona en la segona fase evolutiva del jaciment. Cal tenir present que en època romana aquests terrenys es troben molt a prop de la línia de costa, de forma que algunes d’aquestes estructures es podrien associar amb alguna activitat relacionada amb el mar. Tot i el poc material recuperat de l’excavació d’aquestes restes, es pot establir una datació per a aquesta fase de primer quart de segle i aC per la presència d’àmfora itàlica de la forma Dressel 1B i per la presència de formes de campaniana A tardana com a elements més moderns. L’inici d’aquestes produccions es comença a documentar cap al 100 aC, mentre que la resta de material recuperat ja és present en el segle ii aC. Cal tenir present que l’estudi del material encara no s’ha dut a terme i que, per tant, les cronologies que proposem per a aquesta i les següents fases poden patir alguna modificació en el futur. Tot i que és una fase relativament pobra en estructures i estrats cal destacar que es va recuperar una beina d’espasa i un simpulum de bronze que ja anticipen la riquesa material de la fase següent.

Trib_10.indd 270

13/12/11 08:44:00

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

271

Figura 3. Estructura de combustió retallada al subsòl. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 271

13/12/11 08:44:01

272

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

4.2. Fase II (entre primer quart i mitjan segle I aC) Aquesta segona fase marca el primer gran moment constructiu del jaciment i s’hi pot observar una clara planificació i ordenació de l’espai ocupat. Igual que la fase anterior, aquesta també s’ha de datar dins el primer quart de segle i aC. El material ceràmic recuperat ja es documenta en el segle ii aC (campaniana A i B, comuna itàlica, àmfora itàlica i africana), però la presència de la forma Dressel 1B i de formes de campaniana A tardana com a elements més moderns, ens situaria cap a unes dates entorn del 100 aC o lleugerament posteriors. Les restes aparegudes es documenten en la pràctica totalitat del solar, tot i que en alguns punts hi ha alguna discontinuïtat provocada per l’activitat constructiva de les fases posteriors que provoquen rebaixos de terreny fent desaparèixer algunes de les estructures. Relacionat amb aquest aspecte cal apuntar que el grau de conservació de les estructures no és regular a tots els sectors, però podríem definir-lo en termes generals com de força precari. Aquest fet ha dificultat de forma notable la identificació i interpretació dels elements que han aparegut. Ara es documenta una ocupació de l’espai perfectament organitzada i ordenada. S’han documentat diferents àmbits de planta quadrangular amb una organització ortogonal clarament definida, i per tant, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que hi ha un plantejament de caràcter urbanístic molt clar que defineix els espais que cal edificar. És clar que hi ha una planificació prèvia de l’espai. D’aquesta fase s’han documentat diferents tipus d’estructures, la majoria relacionades amb àmbits d’habitació, però també n’hi ha d’altres que cal explicar-les de forma individualitzada. En primer lloc cal fer esment d’un potent mur situat a l’oest del solar amb una llargada de trenta-dos metres, una amplada que varia entre el metre setanta-cinc i el metre vint i una alçària màxima conservada de dos metres. Aquest mur és construït amb pedra lligada amb argila, i presenta un aparell irregular. El parament exterior és fet amb blocs de grans dimensions mentre que el seu interior és reblert amb pedres més petites. Aquest mur es trobava encabit dins d’una rasa de fonamentació on a la base es va documentar un llit de pedres petites per consolidar el terreny, que com ja hem comentat, és de sorres i sauló. Aquest mur feia un marge en el terreny de manera que a l’est el nivell de circulació és més elevat que no pas a l’oest. Aquesta gran infraestructura delimita un espai plenament edificat. Cap a l’oest es trobaria la riera de Sant Joan. En aquesta zona diversos sondejos fets només van permetre documentar diferents estrats de sorres amb algun fragment ceràmic arrossegat, mentre que cap a l’est es dibuixen les diferents construccions que configuren aquesta fase. Creiem que, a banda de marcar un límit clar de la zona habitada en el seu extrem occidental, podia fer funcions de contenció de les crescudes eventuals de la riera de Sant Joan i, per què no, tenir també funcions defensives si atenem a la seva l’amplada i robustesa. Cal remarcar que aquest potent mur és l’únic límit documentat de les estructures d’aquesta fase en el jaciment. El límit nord d’aquest assentament no es va localitzar ja que es devia situar fora de la zona intervinguda, mentre que el sud es trobava destruït pels processos d’erosió de les rieres i la proximitat a la línia de costa comentats més amunt. Finalment, el límit est, tot i que tampoc es va poder documentar, creiem que s’hauria de situar entre el límit de l’excavació i l’avinguda de Martí i Pujol que és per on passava la riera de Canyet.

Trib_10.indd 272

13/12/11 08:44:01

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

273

Figura 4. Planta general del nucli d’hàbitat. Autors: Mario Granollers i Rafael Piera

Figura 5. Vista del mur que tanca el nucli d’hàbitat en el seu extrem occidental. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 273

13/12/11 08:44:01

274

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Un altre tipus d’estructures singulars són el que s’ha interpretat com a basaments. D’aquests, se’n van documentar vuit amb unes dimensions aproximades de metre vint de costat. Són fets de pedres mitjanes lligades amb argila reaprofitant algun fragment de material constructiu. El fet d’aparèixer més o menys alineats entre ells i amb la resta d’edificacions és el que ens fa pensar que potser corresponguin a basaments o preparacions d’estructures en alçat com pilars o columnes que no ens han arribat i que estarien relacionats amb els edificis d’aquesta fase. Relacionats amb aquests possibles basaments, cal destacar la presència de dos basaments de columna perfectament identificats per a aquesta funció, fets amb pedres i morter i que també mantenen la mateixa alineació i orientació que la resta d’estructures que conformen aquesta fase. Passant ja a les edificacions pròpiament dites, cal començar la descripció per una edificació que hem denominat edifici principal, i que per les seves dimensions i característiques constructives destaca per damunt de la resta. D’aquest edifici es va documentar el nivell de fonamentació i part de la seva planta només es va poder resseguir gràcies a les traces deixades per les rases d’espoliació efectuades per desmuntar els seus murs. La planta conservada d’aquest edifici és rectangular i presenta unes dimensions de trenta-un metres de llarg per dotze de costat. Com a mínim devia tenir vuit àmbits, tot i que és possible que en tingués més, i una coberta de tegulae a doble vessant.

Figura 6. Detall d’un dels murs perimetrals de l’edifici principal amb la presència d’enlluït. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 274

13/12/11 08:44:02

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

275

Quant a les característiques constructives, cal destacar les seves dimensions extraordinàries i la monumentalitat que li atorgarien uns potents murs sustentats en unes fonamentacions fetes de grans blocs de pedra. En alguns punts, també es va observar clarament com aquest edifici presentava enlluïts de calç a les parets dels quals se’n poden documentar diverses refeccions. Aquests enlluïts mostraven una bona factura i eren localitzats tant en l’interior com en l’exterior de la construcció. En alguns punts, també es van poder identificar restes dels paviments que en aquest cas eren fets d’argila piconada. Finalment, i com ja hem comentat, aquest edifici devia estar cobert per una teulada a doble vessant feta de tegulae i imbrices, i presentava diferents tipus d’antefixes amb representacions de rostres femenins com a elements ornamentals. S’ha pogut determinar que aquestes terracotes són de producció local i no importacions de la península itàlica.6 Com el seu nom indica, creiem que aquesta era la construcció a partir de la qual s’articulava la resta d’edificacions d’aquesta fase. Les seves dimensions, robustesa i monumentalitat, així com la seva intencionalitat estètica evidenciada pels enlluïts i els elements decoratius de la teulada la diferencien de la resta de construccions. Tot i el precari estat de conservació en què ens ha arribat, creiem que aquesta construcció és probable que correspongui a un edifici residencial encara que no podem descartar que tingués altres usos o que s’hi fessin altres activitats de tipus econòmic, comercial o fins i tot polític. El que és clara és la seva preeminència sobre la resta de construccions. La resta de les edificacions d’aquesta fase es troben situades a l’oest de l’edifici principal, tot i que no descartem que també n’hi hagués cap a l’est, però l’alt grau d’arrasament d’aquesta zona ens ha impedit documentar-les. Igual que en l’edifici principal, el grau de conservació d’aquests àmbits és deficient bàsicament pels rebaixos fets en el terreny i per les accions d’espoliació dutes a terme amb posterioritat. Així, mentre que en alguns punts es conserva un lleu alçat dels murs amb els corresponents paviments, en altres només podem resseguir les plantes d’aquests edificis per les rases d’espoliació. La planta d’aquestes edificacions mostra una ortogonalitat perfecta conseqüència de la planificació intencionada de l’espai que cal ocupar. Es documenten diferents àmbits tots de planta quadrangular i de diverses dimensions, tots ells, però, més petits que l’edifici principal. En tot aquest entramat de construccions només identifiquem clarament una zona de pas o corredor que separa aquests àmbits de l’edifici principal. No descartem, però, que hi pogués haver hagut altres corredors, però l’estat de conservació en què ens ha arribat aquesta fase ens ha impedit identificar-los. Si considerem aquest corredor com l’única zona de pas podríem hipotetitzar que tot aquest conjunt d’edificacions podia representar una unitat constructiva amb una complexa estructura habitacional. (Fig. 7) Quant a les característiques constructives, cal esmentar que els murs d’aquests àmbits recolzen directament sobre el terreny natural de sorres o presenten una modesta trinxera de fonamentació. Són fets de pedres lligades amb argila i presenten una amplada inferior a la dels de l’edifici principal. Els paviments són d’argila piconada i alguns dels murs, no tots, presenten enlluïts de calç. Tenim la certesa que alguns d’aquests àmbits tenien una 6. L’estudi arqueomètric d’aquestes peces l’ha fet Verónica Martínez Ferreras, de l’Equip de Recerca Arqueomètrica de la Universitat de Barcelona.

Trib_10.indd 275

13/12/11 08:44:02

276

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

coberta de tegulae però sense antefixes. Aquest fet ens marcaria per a aquestes edificacions un grau menys refinat que el de l’edifici principal. Alguns dels àmbits presenten llars fetes amb ceràmica dipositada de forma plana sobre el paviment i en un es va excavar una estructura de combustió de planta circular segurament d’ús domèstic. Finalment, cal destacar que per sota del paviment d’uns dels àmbits i tocant a un mur, es va exhumar un crani de suí amb les dues mandíbules i algunes vèrtebres. Aquest individu, de gènere masculí, tenia una edat d’entre 12 i 16 mesos en el moment de la seva mort.7 Aquest fet ha estat interpretat com un ritual propiciatori fundacional de com a mínim l’àmbit on està situat, però no hem de descartar que aquest ritual estigui lligat a la totalitat de l’entramat d’àmbits i construccions d’aquesta fase. Se’ns fa difícil interpretar de forma global la funció d’aquest conjunt d’àmbits situat a l’oest de l’edifici principal. Així, ens costa definir-nos a l’hora d’interpretar aquestes restes com a unitats independents o com una gran unitat amb una complexitat estructural elevada. El que és clar, és la seva planificació prèvia seguint uns paràmetres d’organització de l’espai molt marcats i la seva articulació respecte l’edifici principal.

Figura 7. Vista dels àmbits a l’oest de l’edifici principal. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

7. Estudi fet per Lídia Colominas del Laboratori d’Arqueozoologia del Departament de Prehistòria, Universitat Autònoma de Barcelona.

Trib_10.indd 276

13/12/11 08:44:02

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

277

Per acabar amb les estructures documentades en aquesta fase, cal dir que es van identificar algunes alineacions de forats de pal relacionades probablement amb la presència de troncs o pilars de fusta per a la subjecció de cobertes. També es va excavar una rasa amb secció en V que s’ha interpretat com una possible conducció d’aigües residuals i diversos retalls de funció indeterminada. Pel que fa als materials recuperats, destaquen penjolls així com tres ploms monetiformes amb la inscripció Baitolo amb caràcters ibèrics (Padrós, Vázquez, Antequera, en premsa). També es van recuperar dos anells d’or, un dels quals d’or massís amb un encast de pasta vítria de color ambre decorat. A part d’aquests elements, cal no oblidarse de la trentena d’antefixes que decoraven la teulada de l’edifici principal i d’una bona quantitat de monedes, la majoria de seques ibèriques. La presència de tots aquests elements, juntament amb la gran quantitat de ceràmica importada de la península itàlica i les característiques urbanístiques i arquitectòniques dels edificis, evidencien una clara filiació itàlica de l’assentament. Són evidents les diferències entre les restes documentades d’aquesta fase en el jaciment respecte a les conegudes en aquesta àrea geogràfica en cronologies de primer quart de segle I aC. Un cop descrits els elements que conformen aquesta fase, caldria resumir i intentar entendre en conjunt tot aquest nombre d’estructures que aniria més enllà de les interpretacions donades als diferents elements de forma individualitzada. Les dades són clares,

Figura 8. Detall d’una de les antefixes de producció local documentades a l’enderroc de l’edifici principal. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 277

13/12/11 08:44:03

278

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

però les respostes que cal donar a certes preguntes són complexes. El que és inqüestionable és que es documenta en cronologies de primer quart de segle i aC una ocupació de com a mínim 3.300 metres quadrats a 200 metres al sud-est de la ciutat de Baetulo amb una entitat prou rellevant com per pensar que no ens trobaríem davant unes construccions de tipus rústic o eventual. L’organització ortogonal perfecta de l’espai, el tipus d’infraestructures, la riquesa dels edificis i dels materials recuperats ens estan dient que ens trobem davant de quelcom amb més entitat i que destaca de la resta d’assentaments d’aquest període en aquesta zona. Pel que fa a les infraestructures, el mur de delimitació i contenció n’és el principal exemple. En primer lloc, delimita la zona ocupada, i en segon lloc la protegeix de les rierades descontrolades i, per què no, d’altres eventualitats. Per tant, hi ha una clara intenció de delimitació i protecció d’una àrea concreta. Per altra banda, una construcció com aquesta necessita un elevat nombre de recursos humans atesa la seva entitat. Els edificis també ens mostren una monumentalitat evident i traces d’una certa intenció estètica o representativitat. Entre els elements que ens fan veure aquestes estructures amb certa intenció estètica i monumentalitat hi ha els dos basaments de columna i les antefixes de la teulada de l’edifici principal. La riquesa material representada per la ceràmica d’importació, els objectes de luxe, els ploms monetiformes i les monedes ens està indicant també una riquesa en concordança amb la monumentalitat de les estructures. I finalment, la perfecta organització de l’espai i l’ortogonalitat de les estructures ens està dient que hi ha un plantejament urbanístic perfectament estructurat dintre d’una superfície molt extensa. Creiem que ens trobem davant d’un assentament de fundació itàlica que es devia trobar circumdat i protegit per un mur potent. Aquest mur potent delimita un espai edificat de forma clarament organitzada i s’articula segurament al voltant o en funció d’un gran edifici (edifici principal). La interpretació global d’aquest assentament presenta certs dubtes i interrogants a causa del seu estat de conservació, de la seva situació respecte a la ciutat de Baetulo i de la cronologia que presenta. Quant a la seva funció, com hem dit anteriorment, sembla clar que hi ha una part d’hàbitat, però és molt difícil fer hipòtesis sobre les seves activitats. No sembla un nucli agrícola, mentre que les activitats artesanes poden estar presents encara que no considerem que siguin les definitòries. Per la seva ubicació, podríem pensar en alguna activitat relacionada amb el comerç, mentre que no sembla complir amb un objectiu primordial de control de territori. El que podem afirmar és que no es tracta d’un dels assentaments habituals de caràcter agrícola indígena que es troben normalment a la Laietània en aquest període. No es tracta tampoc d’un assentament militar com, per exemple, el de Can Tacó, ni per característiques morfològiques, ni per ubicació en el territori, ni per context històric (Mercado et al., 2008, p. 195-211). Tampoc hem de pensar en una vil·la, assentament que considerem que no es dóna encara amb aquestes cronologies en aquesta àrea geogràfica. Tenint en compte que aquest assentament fou fundat per romans, creiem que segurament el nucli devia ostentar algun tipus de poder polític o administratiu i, per tant, l’hauríem de posar en relació directa amb el procés de romanització que durà a les poblacions indígenes a integrar-se en la societat romana. En tot cas, qualsevol interpre-

Trib_10.indd 278

13/12/11 08:44:03

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

279

tació ha de tenir necessàriament en compte la molt propera ubicació i tots els problemes derivats de la datació de la fundació de la ciutat de Baetulo. Una dada que és fonamental per a estudis futurs que ens ajudin a entendre el veritable significat d’aquest assentament, és el fet que les estructures i edificis documentats presenten la mateixa orientació que el tram de muralla conegut de la ciutat de Baetulo i que la trama urbana que s’insereix dins d’aquest. Aquest fet podria estar indicant que ja cap a inicis de segle i aC existeix una centuriació del territori a la qual s’adapten tant l’assentament documentat a l’Illa Fradera com la ciutat emmurallada.8 Un cop arribats a aquest punt, i tenint en compte la tipologia de l’assentament (arquitectura, urbanisme, cultura material, etc.), la cronologia i la seva situació respecte de la ciutat de Baetulo, ens cal preguntar sobre la relació o vinculació entre aquesta i les restes exhumades en l’excavació que presentem en aquest article. La data de fundació de la ciutat de Baetulo és un tema que encara no està resolt de definitivament. Alguns autors proposen una datació de finals del segle ii aC (Guitart, 1993, p. 57). Altres, a partir de l’anàlisi dels materials numismàtics, situen la seva fundació al voltant del decenni 90-80 aC (Padrós, 2001, p. 67-68). Finalment, l’anàlisi dels primers nivells estratigràfics intramurs localitzats fins avui es daten en el decenni 80-70 aC (Jiménez, 2002, p. 66). Les restes que estem descrivint les datem dins el primer quart de segle i aC, per tant, són contemporànies a la fundació de la ciutat. Aquest fet obre un debat interessant i planteja moltes preguntes sobre la relació directa entre la ciutat i l’assentament de l’Illa Fradera: - És aquest un assentament previ a la construcció de la ciutat de Baetulo tal i com la coneixem actualment? - Estaríem davant d’un assentament que funciona al mateix temps que s’està configurant la ciutat per abandonar-se un cop aquesta ja és funcional? - Aquest assentament funcionava a la vegada que la ciutat quan aquesta ja està plenament configurada i per tant era part d’un suburbi? Les darreres intervencions dutes a terme a Badalona, estan posant al descobert nivells i estructures amb cronologies de primer quart del segle i aC que ens aportaran dades imprescindibles per entendre els anys inicials de Baetulo i quina relació té la ciutat amb el seu entorn més proper.9 Finalment, a partir del decenni 40-50 aC els edificis d’aquest assentament s’amortitzen i espolien, i en el seu lloc es construeix un centre terrisser dedicat a la fabricació d’àmfores per transportar vi.

8. Palet considerava que podria ser que no hi hagués una centuriació en el territori de Baetulo (Palet, 1994, p. 165), però les noves dades semblen posar en dubte aquesta hipòtesi. 9. Les intervencions a què ens referim són les del carrer Pujol, 36, dirigides per Francesc Antequera i Sergio Arroyo; la de la plaça de la Vil·la Romana, dirigida per Laura Suau i Ariadna Traveset; les diverses intervencions fetes en el subsòl de la plaça Font i Cussó, dirigides per Jacinto Sánchez, Conxita Ferrer i Toni Fernández, i la del solar ubicat a l’avinguda President Companys cantonada amb el carrer Germà Juli, dirigida per Daniel Alcubierre i Alba Tenza.

Trib_10.indd 279

13/12/11 08:44:03

280

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

4.3. Fase III (mitjan segle i aC a primer quart del segle i dC) La segona gran fase constructiva documentada al jaciment implica un canvi en el tipus de funció de la zona, amb l’aixecament d’un gran centre terrisser que ocupava gairebé tots els terrenys afectats per les dues intervencions, aproximadament uns 4.300 m2. Aquest tipus d’activitat industrial es desenvolupava fora els nuclis urbans per diferents factors, legislació, espai, organització productiva, medi ambient. En aquest cas el complex terrisser es va situar al suburbium occidental de la ciutat (Antequera et alii, 2010). El centre terrisser es va aixecar entre el 50 i el 40 aC,10 en un moment posterior a l’abandonament i l’espoliació de les edificacions de la fase anterior. La seva producció va consistir principalment en recipients amfòrics, en un primer moment del tipus Pascual 1 i, posteriorment, en la darrera fase de funcionament del complex, s’amplia amb el tipus Dressel 2-4. També es van produir altres elements com lucernae, pondera i materials constructius. Aquest gran complex omple un cert buit en la investigació arqueològica referent a Baetulo i el seu ager, que es considera des de fa temps com un dels principals focus de producció amfòrica i distribució del vi laietà. Aquesta hipòtesi es basava en l’abundant presència d’àmfores a l’interior de la ciutat (Comas, 1998, p. 219) i en el predomini d’unes pastes molt característiques, localitzades també en diferents jaciments europeus i diversos derelictes en el Mediterrani. Fins al moment s’havien localitzat dos centres productors en l’àrea pròxima a Baetulo: Can Peixau, a Badalona, i Cal Ros de les Cabres, al Masnou; però no s’havia detectat una infraestructura terrissera amb entitat suficient com per parlar d’un gran centre productor associat a la ciutat (Padrós, 1998, p. 185-192; Comas i Carreras, 2008, p. 178). Les instal·lacions del complex terrisser es van aixecar d’una manera planificada amb una ordenació i adequació dels espais en relació a la funció que havien de desenvolupar. No obstant això, la planta final del complex és en realitat el resultat d’una evolució que caldria relacionar amb l’increment progressiu de la demanda i la necessitat d’ampliar les instal·lacions. Aquest procés d’adequació del centre terrisser es va fer d’una manera organitzada amb diferents fases d’ampliació i reestructuració, tot mantenint l’ordenació interna. Cal destacar que les edificacions del complex presentaven la mateixa ordenació que l’assentament de la primera gran fase constructiva i que la trama urbana de la ciutat, la qual cosa reflecteix la possible presència d’una centuriació en l’organització del territori. En el moment de màxima expansió del centre terrisser, aquest tenia com a eix central dues grans naus que creuaven transversalment el jaciment i articulaven a est i oest altres àrees del complex, amb la presència de dos conjunts de forns i les seves àrees de servei, diverses basses de decantació i diferents instal·lacions associades al procés productiu. De totes formes, la part més antiga del centre terrisser és la de llevant, de manera que es produeix un creixement posterior cap a l’oest. A més de les ampliacions, el complex es va anar remodelant, amb la transformació o amortització d’algunes de les infraestructures associades al seu funcionament. A continuació expliquem les infraestructures més importants que conformen el complex, començant per les naus centrals i passant posteriorment als forns i les altres instal·lacions més destacables. 10. Datació associada a la presència d’àmfora tarraconense de la forma Pascual 1 i a l’absència de terra sigil·lada itàlica.

Trib_10.indd 280

13/12/11 08:44:03

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

281

Figura 9. Planta general del complex terrisser i detall de les basses i conduccions. Autors: Mario Granollers i Rafael Piera

Les dues naus funcionaven de forma paral·lela, es projectaven pel nord més enllà de l’àrea excavada i quedaven tallades pel sud per l’erosió produïda pel tram deltaic de la riera. La part conservada presentava dues edificacions de planta rectangular d’un mínim de 36 metres de llarg i una amplada de 9,1 metres. Tot i l’alt grau d’arrasament de les dues naus, en la més occidental es van detectar basaments de pilar que permeten plantejar un possible sistema de coberta a doble vessant per a les dues edificacions. A banda i banda de les edificacions, i de forma pràcticament simètrica, es trobaven situats dos grups de tres forns col·locats en bateria, amb les seves respectives àrees de servei. Ambdós conjunts presentaven unes característiques bastant homogènies. Es tractava de forns del tipus IIC de Cuomo di Caprio (tipus II E de Le Ny) amb una cambra de planta rectangular amb doble corredor amb nervi central, pilars laterals i un únic praefurnium (Cuomo di Caprio, 1971-72; Le Ny, 1988, p. 43). Les graelles se sustentaven mitjançant un sistema d’arcs. Per una part, el gruix del pes requeia sobre cinc arcs dobles, que es recolzaven tant en les parets laterals com en el nervi central de les cambres de combustió. Per una altra, la part davantera de la graella se sustentava sobre un únic arc de majors dimensions que es recolzava també en dos pilars laterals, la qual cosa permetia un millor tir d’aire calent provinent del praefurnium. Dels sis forns solament es conservava parcialment la graella del forn 4 i una mínima part de la del forn 5, ambdós del grup oriental.

Trib_10.indd 281

13/12/11 08:44:04

282

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Figura 10. Grup de forns i àrea de treball ubicats a l’est de les naus. Autor: Joan Josep Bonet Sanubé. MRW Els praefurnia estaven orientats cap a l’àrea de servei, i tenien una mínima part exempta i eixamplada que sobresortia del llenç del mur, el qual feia les funcions del frontal d’aquesta àrea annexa. Dos dels praefurnia dels forns del grup oriental tenien enllosats de tovots, un en tota la galeria d’accés,11 i l’altre solament en la zona d’entrada. Davant de la boca dels praefurnia de cada grup de forns hi havia una àrea de servei annexa que permetia articular els treballs relacionats amb l’alimentació i neteja de les estructures de combustió. Es tractava de dos grans espais de planta rectangular retallats al subsòl per quedar a l’alçada dels praefurnia que havien d’abastir. Ambdós espais estaven ben delimitats per murs perimetrals d’una entitat diferent, constituïts amb tècniques constructives i aparells diversos, resultat de les reformes i modificacions fetes al llarg del temps. La presència de basaments de pilar i múltiples possibles forats per encaixar pals permet plantejar la possible presència d’una coberta per a les dues àrees de servei. 11. El forn de Ca l’Arnau (Cabrera de Mar, Maresme) té un enllosat en el praefurnium de les mateixes característiques (Martín, Garcia, 2007, p. 78) .

Trib_10.indd 282

13/12/11 08:44:04

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

283

Figura 11. Grup de forns i àrea de treball ubicats a l’oest de les naus. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

És interessant destacar que un dels murs perimetrals del grup de forns oriental estava constituït per una doble alineació de 24 àmfores invertides del tipus Pascual 1, que quedaven encaixades entre si mitjançant altres elements constructius, com tovots i fragments d’àmfora units amb argila. També en el mateix grup de forns, es va documentar en un dels laterals de l’àrea de servei, un petit forn de combustió de secció globular.12 També es van documentar altres infraestructures relacionades amb el procés productiu del complex terrisser. En primer lloc es van detectar diferents alineacions d’àmfores invertides del tipus Pascual 1 encaixades al subsòl, que configuraven i delimitaven diferents espais de grans dimensions. Es van identificar aquest tipus d’alineacions en zones pròximes als dos grups de forns i semblen haver tingut la funció delimitadora d’espais, possiblement oberts, tot i que no es pot descartar que formessin el nervi central de murs de més entitat. Aquestes alineacions es van anar modificant i amortitzant amb les successives ampliacions de les instal·lacions. En segon lloc, a la part sud-oest del complex terrisser es va excavar un extens conjunt d’estructures relacionades amb la decantació i el tractament de les argiles per a 12. En la Vila dels Plans d’en Jori, (Montblanc, Conca de Barberà) es va documentar una estructura de combustió en l’àrea de servei d’un gran forn destinat a l’elaboració de material constructiu (Adserias, Morer, Rigo, 2000, p. 201).

Trib_10.indd 283

13/12/11 08:44:04

284

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Figura 12. Doble alineació d’àmfores invertides del tipus Pascual 1 documentada en un dels murs laterals de l’àrea de treball de grup de forns oriental. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez l’obtenció de la matèria primera. Es tracta de quatre basses de planta rectangular i grans dimensions, retallades en les sorres naturals i situades paral·lelament, seguint l’ordenació del complex. Aquestes basses13 tenien el seu perímetre intern protegit per un revestiment de tegulae, col·locades i encaixades verticalment, mentre que la part inferior quedava directament en contacte amb les sorres, que permetien la filtració de l’aigua sobrant del procés. Les basses no van conservar en cap cas les seves dimensions totals, ja que es van veure afectades per l’erosió del tram deltaic de la riera. No obstant això, l’amplada de les quatre oscil·la entre els 8,6 i els 10,2 m, mentre que la longitud màxima documentada arribava als 12,5 m. En l’interior d’una de les basses es van trobar desplomades sobre les tegulae caigudes del perímetre, restes del que semblava ser part d’un mur perimetral, que podria indicar la presència d’una delimitació externa de les basses. 13. El complex terrisser del Collet de Sant Antoni (Calonge, Baix Empordà), té una gran bassa amb el perímetre protegit amb tegulae com les d’Illa Fradera (Tremoleda, 2008, p. 119-120). Una altra bassa similar, tot i que sense revestiment, és la de Can Feu (Sant Quirze del Vallés, Valles Occidental) (Revilla, 1995, p. 25-26).

Trib_10.indd 284

13/12/11 08:44:05

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

285

Figura 13. Basses i conduccions relacionades amb la decantació i el tractament de les argiles. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 285

13/12/11 08:44:05

286

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Tres de les quatre basses es trobaven connectades mitjançant un sistema de canalitzacions i arquetes amb un dipòsit d’argila cuita encaixat al subsòl. Com a hipòtesi, i a l’espera de trobar paral·lels que puguin permetre garantir una resposta segura, es planteja la possibilitat que aquest recipient estigués destinat a recollir la capa d’argila més depurada de les basses, que hauria quedat en suspensió. El líquid sobrant d’aquest dipòsit s’evacuava cap al sud mitjançant una altra canalització feta a base de canaletes de mitja canya. A l’extrem oest del complex també es van documentar diferents infraestructures hidràuliques, tant de transport com d’emmagatzematge, tot i que amb un grau d’arrasament molt alt. Per una part es van documentar diferents trams de conduccions, tant tubulars com de canaleta de mitja canya. Per l’altra, s’excavà una cisterna o dipòsit rectangular de 5 metres de llarg per 4 metres d’ample i una profunditat mínima de 2 metres, revestida amb un paviment hidràulic o opus signinum. El complex terrisser va deixar de funcionar aproximadament a finals del primer quart del segle i dC,14 tot i que hi ha una reutilització temporal d’un dels forns durant el segon terç d’aquest mateix segle. Cal relacionar la construcció i evolució del complex terrisser amb un canvi generalitzat del model econòmic al llarg de tota la costa catalana durant el segle i aC. Aquest canvi consisteix en l’increment de la demanda del vi de la Laietània en els mercats extrapeninsulars, que fa que es vagi transformant el model de producció agrícola i amb ell tots els sectors vinculats al seu comerç. Aquesta demanda implica que cada vegada es construeixin centres terrissers més grans i organitzats, per poder assumir una producció a gran escala. En aquest sentit, sembla que l’evolució cronològica i constructiva del complex se cenyia a l’evolució de la comercialització del vi laietà en els circuits comercials extrapeninsulars (Comas, Carreras, 2008, p. 185; Carreras, 2009, p. 171-176; Martínez, 2007, p. 494-523). L’estudi arqueomètric15 dels materials amfòrics associats al centre terrisser i la seva posada en relació amb informacions provinents d’altres jaciments permetrà continuar ampliant el coneixement sobre els circuits comercials del vi laietà, tant dels llocs de distribució, com de recepció. També permetran tenir una visió més aproximada de la importància de Baetulo com a centre distribuïdor de vi en un període en què aquest comerç és el motor econòmic de la Laietània. Les grans dimensions d’aquest complex terrisser i la seva proximitat a Baetulo fan pensar que es tracta d’un complex industrial independent, que no devia estar vinculat a una explotació rural (Tremoleda, 2008, p. 132). Es devia tractar d’un centre especialitzat on es devien produir els envasos vinaris necessaris per satisfer la producció i comercialització del vi a gran escala, que devia produir-se en un entorn més o menys pròxim al complex terrisser. En aquest sentit, el fet que el centre funcioni en el moment de màxim apogeu de la comercialització del vi i que s’abandoni en el moment en què els mercats es comencen a contraure, denota que es tracta d’una indústria construïda per personatges 14. Aquesta datació es proposa per l’absència de terra sigil·lada sudgàl·lica. Quant a la reutilització del forn 4, en la seva amortització apareix africana de cuina, terra sigil·lada hispànica i de forma massiva l’àmfora Dressel 2-4 de producció local. 15. Verónica Martínez (ERAUB), fa l’estudi arqueomètric dels materials ceràmics d’Illa Fradera. Tot i que l’estudi està en procés ja ha pogut constatar una àmplia presència de les pastes d’aquest centre en diferents punts de la Gàl·lia.

Trib_10.indd 286

13/12/11 08:44:05

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

287

amb recursos i amb la intenció d’aprofitar el benefici econòmic que es genera en el moment àlgid. En el moment en què aquests grans beneficis desapareixen, no hi ha interès a mantenir un complex d’aquestes dimensions.

4.4. Fase IV (entre el segon i el tercer terç del segle i dC) La tercera gran fase funcional del jaciment va començar quan s’amortitzà el complex terrisser i es va produir una progressiva reutilització de l’espai amb altres funcions. Es va passar d’una utilització industrial a un ús diversificat amb una àmplia zona destinada a tasques agrícoles, una zona de terrisseria que aprofita estructures del gran complex terrisser de la fase anterior i una àrea ben delimitada de necròpolis. Aquesta fase es data en cronologies que anirien des de Tiberi fins a finals del segle i dC. La part central i de llevant del jaciment es va destinar principalment per a ús agrari. En la part central es documentaren una gran quantitat de petites rases oblongues, que devien estar relacionades amb el cultiu de la vinya. Aquestes rases devien ser els alvei on es plantaven els ceps, normalment dos peus de vinya per cada alvei, formant alienacions de rases intermitents, amb una orientació de nord-oest a sud-est (Buffat, 2009, p. 30-31). També es van detectar en aquesta zona tres estructures hidràuliques, un dipòsit d’opus signinum molt arrasat i dos pous d’aigua. En la part de llevant del jaciment es van detectar diferents estructures muràries que indicaven la presència d’una construcció de grans dimensions. Es tracta de diferents trams de fonamentacions i murs que semblaven delimitar un gran espai o edificació que s’estenia més enllà dels límits del solar. Tot i l’alt grau d’arrasament d’aquesta construcció, la presència dels fons d’alguns dolia fa pensar en una possible funció d’emmagatzematge. Dintre de la diversitat d’activitats que es documenten al jaciment durant aquesta tercera fase, cal fer menció de la reutilització parcial de les instal·lacions del centre terrisser de la fase anterior. Durant el procés d’excavació es va detectar la reutilització d’un dels forns en bateria del grup oriental. Com ja s’ha comentat en l’apartat anterior, aquestes estructures s’amortitzaren quan va deixar de funcionar el complex i es produí el seu progressiu enrunament. En un moment indeterminat d’aquest procés es va procedir a la reutilització de part de les instal·lacions. Es va habilitar el forn més occidental del grup i es va generar una nova àrea de servei molt més reduïda que va quedar delimitada per alineacions d’àmfores invertides del tipus Dressel 2-4. Aquest mateix tipus d’àmfora és el que es va produir al forn durant la seva nova etapa de funcionament. Per últim, a l’extrem oest del jaciment es va documentar una zona de necròpolis. La legislació romana obligava que els espais funeraris estiguessin fora de les muralles, diferenciant de forma clara el món dels vius del dels morts. Els motius eren diversos, tant de tipus higiènic i sanitari, com ritual. Aquest mateix ordenament disposava que les sepultures es fessin en les proximitats dels camins i de les vies d’accés a les ciutats. Per tant, la necròpolis d’Illa Fradera se cenyia a la legalitat, ja que era situada fora del nucli urbà i al sud de la Via Augusta, que quedava molt a prop del jaciment. Aquesta àrea de necròpolis16 tingué dues fases de funcionament clarament diferenciades. La primera, datable en cronologies del segle i dC, estava relacionada amb la 16. L’estudi antropològic correrà a càrrec de l’antropòloga Paz Balaguer. De moment els resultats presentats són preliminars i associats al seu informe de camp.

Trib_10.indd 287

13/12/11 08:44:05

288

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

construcció d’un recinte tancat que ordenava l’espai, així com la seva progressiva utilització, amb la compartimentació interior de l’àrea sepulcral. La segona, que cal datar en cronologies de la primera meitat del segle ii dC, estava relacionada amb una reutilització d’aquest espai, quan segurament es trobava abandonat i en ple procés d’enrunament. Durant la primera fase d’utilització del recinte funerari, aquest s’ordenava amb relació a dos murs que creuaven transversalment el jaciment delimitant un recinte tancat. Aquest espai de planta rectangular presentava diferents compartimentacions internes, algunes de les quals s’haurien de relacionar amb la presència de diferents edificacions o mausoleus funeraris de planta rectangular, mentre que la resta devien ser espais oberts generats per la construcció dels primers. Aquestes construccions van anar ocupant l’espai interior mantenint l’orientació, tot i que d’una manera poc ordenada. La presència de recintes funeraris delimitats per murs o altres elements és un fet comú en necròpolis, delimitant tant espais individuals com espais col·lectius. L’excavació d’aquests àmbits va mostrar la seva funció funerària; així es documentaren un total de 17 unitats funeràries associades a aquesta fase, que alternaven tant el ritual de la inhumació, que parteix de la idea del retorn a la terra, com el de la cremació, que s’associa a la purificació del foc (Beltran de Heredia, 2007, p. 31). Aquestes tombes apareixien de forma aleatòria en els diferents espais del recinte funerari, sense que es constatés cap tipus d’ordenació en relació al ritu o a la tipologia morfològica de les sepultures. Es van excavar un total de 10 inhumacions, de les quals 9 eren enterraments individuals i 1 era col·lectiu. Totes les sepultures individuals inhumaven individus infantils, perinatals o nonats, mentre que l’únic enterrament col·lectiu estava format exclusivament per individus adults. Es van documentar 4 tipologies de tombes: en fossa simple, en fossa simple amb coberta, en àmfora i en pou funerari. Aquesta darrera va ser l’única sepultura que es va sortir dels paràmetres normals amb la presència de dues unitats funeràries diferenciades. Es tractava d’un pou d’aigua de dimensions reduïdes que va ser utilitzat dues vegades per a funcions funeràries17 durant el seu procés de rebliment. La primera unitat funerària, consistia en una inhumació infantil que es trobava dipositada sobre el llom de l’esquelet d’una mula.18 Per damunt d’aquesta inhumació, i separada per diversos estrats, es trobava la segona unitat funerària, formada per entre 6 i 7 inhumacions d’adults. Aquestes presentaven diferents graus de connexió anatòmica, i formaven un paquet d’ossos d’un metre de potència. Cobrint aquesta segona unitat funerària, apareixia un abocament d’àmfores vinàries del tipus Pascual 1.19 Aquestes àmfores estaven associades al ritual funerari de l’enterrament col·lectiu, reblint el pou i estenent-se per part de l’àmbit. 17. Els pous d’aigua associats a zones sepulcrals i la seva reutilització estan documentats en altres contextos funeraris com la necròpolis de Vila de Madrid a Barcelona i en les necròpolis de Còrdova (Beltrán de Heredia, 2007, p. 33-34). 18. Estudi arqueozoològic fet per Lídia Colominas (Laboratori de Arqueozoologia del Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona). La presència d’èquids en contextos funeraris també està present en necròpolis com la de Can Bel (Pineda de Mar, Maresme) (Cela et alii, 1999, p. 235-239) i Can Trullàs (Granollers). En aquesta darrera es dipositen 3 èquids i 2 cànids en la mateixa fossa funerària on s’inhumen 4 enterraments infantils (Tenas, 1993, p. 74-75). 19. És habitual la presència de les àmfores i el vi en els rituals funeraris, tant com a ofrenes com en els banquets funeraris. En la necròpolis de Vila de Madrid es va documentar una àmfora Pascual dintre d’un pou ritual (Beltrán de Heredia, 2007, p. 45)

Trib_10.indd 288

13/12/11 08:44:06

Desenvolupament urbĂ i industrial extramurs de Baetulo

289

Figura 14. Planta general del recinte funerari. Autors: Mario Granollers i Rafael Piera

Trib_10.indd 289

13/12/11 08:44:07

290

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Figura 15. Esquelet d’èquid documentat en l’interior del pou funerari. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez Associades a aquesta primera fase de funcionament de la necròpolis, també es van documentar 7 cremacions. Aquestes s’havien dipositat dintre de recipients senzills, olles, gerres i bols, que apareixen a vegades amb tapadora i altres no. Destaquen principalment tres dels recipients, dues urnes amb tapadora, que es trobaven cobertes per pivots d’àmfora, segurament com a element senyalitzador,20 i una urna que utilitzava com a contenidor un bol de vidre amb decoració de costelles. També es documentà part d’un possible ustrinum molt arrasat i una àmfora Pascual 1 enterrada, amb gran quantitat de cendres al seu interior i que podria estar relacionada amb les neteges d’aquesta estructura.

4.5. Fase V. Primera meitat del segle ii dC Aquesta fase evolutiva presentava una realitat molt diferent a la documentada en la fase anterior. Si en la fase IV hi ha una diversificació de les activitats desenvolupades 20. En la necròpolis de Vila de Madrid es van documentar, en les intervencions dels anys cinquanta, urnes cineràries amb pivots, que es van interpretar com a senyalitzacions exteriors de les sepultures (Beltran de Heredia, 2007, p. 18)

Trib_10.indd 290

13/12/11 08:44:08

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

291

al jaciment, en aquesta sembla que es va produint un abandonament progressiu de part d’aquestes activitats, amb la presència de nivells d’amortització i d’abandonament. No es tracta d’una fase funcional plenament diferenciada, sinó que devia consistir en una evolució progressiva de la fase anterior amb la presència de determinades estructures i nivells que es generaven sobre els nivells d’amortització de les estructures de la fase anterior i la presència d’uns materials que donaven unes datacions posteriors amb cronologies de finals del segle i dC i primera meitat del segle ii dC. Cal destacar la reutilització del recinte funerari en un moment en què aquest es trobava abandonat i possiblement en procés d’enrunament. Es van documentar 4 sepultures associades a aquesta fase, amb canvis importants en el ritual funerari, que quedava plasmat tant en el tipus d’enterrament, amb la presència d’inhumacions individuals d’adults, com en les tipologies de les sepultures, amb tombes de tegulae a doble vessant, amb taüt i en fossa simple. Una de les sepultures en tegulae presentava les restes d’una inhumació infantil associada a l’esquelet d’una dona jove, que tenia en la seva boca un as d’Adrià. A més, sota l’ímbrex en el qual reposava el crani, es van documentar alguns ossos humans d’un altre individu. Aquesta mateixa inhumació tenia com a aixovar una fusaiola, un ungüentari i un clau de grans dimensions dipositat en la part posterior del crani. També és interessant l’única inhumació en taüt, que tenia associats 5 ungüentaris de vidre. Altres elements que es poden adscriure a aquesta fase són alguns retalls i les bases de signinum de diversos dipòsits ubicats en la part central i est del jaciment. Com ja s’ha comentat al llarg del text, una vegada amortitzat el jaciment, aquest va sofrir processos erosius naturals i d’aportació de sediments, que són producte de la ubicació espacial d’aquests terrenys en un entorn entre rieres. Aquestes es trobaven en el seu tram deltaic i, a més d’erosionar els nivells superiors del jaciment, van fer desaparèixer tot el seu extrem meridional. De totes maneres, aquest procés es va produir en un moment en què l’activitat humana a la zona era inexistent o s’havia reduït d’una manera tan dràstica que no va deixar evidències arqueològiques documentables.

5. Conclusions Per últim, i a mode de conclusions generals, cal comentar la gran importància que podria tenir l’estudi exhaustiu d’aquest jaciment per conèixer millor el desenvolupament i funcionament de la ciutat de Baetulo. La primera gran fase constructiva del jaciment, fase II, pot permetre aprofundir en el període fundacional de la ciutat amb noves aportacions que podrien ajudar a concretar alguns aspectes. La segona gran fase constructiva, fase III, pot ajudar a conèixer millor la importància de Baetulo com a centre distribuïdor de vi en un període en què aquest comerç és el motor econòmic de la Laietània. Els estudis arqueomètrics dels materials amfòrics exhumats al jaciment podran indicar el grau de difusió dels productes envasats en el gran complex terrisser de la ciutat, tant en els circuits comercials peninsulars com extrapeninsulars. Les fases IV i V poden permetre ajudar a conèixer millor l’evolució de les àrees suburbanes de la ciutat, i del tipus d’activitats desenvolupades i la seva relació amb el nucli urbà. També poden ser interessants per ampliar el coneixement sobre les àrees sepulcrals associades a Baetulo en un període, segles i dC / i aC, en el qual de moment n’hi ha poques evidències i on hi ha canvis importants en el ritual funerari.

Trib_10.indd 291

13/12/11 08:44:08

292

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Figura 16. Inhumació en taüt amb 4 dels 5 ungüentaris documentats com a elements d’aixovar. Autors: Francesc Antequera i Daniel Vázquez

Trib_10.indd 292

13/12/11 08:44:08

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo

293

Bibliografia Adserias, M.; Morer, J.; Rigo, A. (2000) “La vil·la dels Plans d’en Jori (Montblanc, Conca de Barberà)”. Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 199-206. (Documents d’Arqueologia Clàssica; 3) Antequera, A.; Padrós, P.; Rigo, A.; Vazquez, D. (2010) “El suburbium occidental de Baetulo”. Las áreas suburbanas en la Ciudad Histórica. Topografía, usos, función. Actes del congrés. Córdoba, p. 173-210. (Monografías de Arqueología Cordobesa; 18) Beltran de Heredia, J. (2007) “La Via Sepulchralis de la plaça de la Vila de Madrid. Un ejemplo del ritual funerario durante el alto imperio en la necrópolis occidental de Barcino”. Quarhis [Barcelona: MHCB], núm. 3, p. 12-63. Buffat, L. (2009) “L’explotació vinícola i les seves vinyes: L’exemple de de la Gallia Narbonensis”. A: Prevosti, M; Martín, A. (ed.) El vi tarraconense i laietà ahir i avui. Actes del simpòsium. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, p. 29-42. (Documenta; 7) Carreras C. (2009) “Del Muxal a Xanten: noves visions del comerç romà de vi de la Tarraconense”. A: Prevosti, M; Martín, A. (ed.) El vi tarraconense i laietà ahir i avui. Actes del simpòsium. Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, p. 151-165. (Documenta; 7) Cela, X. [et al.] (1999) “Les inhumacions d’època augustea de la necròpolis rural de Can Bel (Pineda de Mar, Barcelona)”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, núm. 20, p. 221-245. Comas, M. (1998) “La producció i el comerç del vi a Baetulo. Estat de la qüestió”. A: 2on Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana: El vi a l’antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Badalona: Museu de Badalona, p. 219-232. (Monografies Badalonines; 14) Comas, M.; Carreras, C. (2008) “Les àmfores de la Laietània: Estat de la qüestió”. A: La producció i el comerç de les àmfores de la província Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona, p. 177-188. (Monografies; 8) Comas, M.; Guitart, J.; Padros, P. (1999) “Prehistòria i Història Antiga”. A: Villarroya, J. (dir.) Història de Badalona. Badalona: Museu de Badalona, p. 21-52. (Monografies Badalonines; 16) Cuomo di Caprio, N. (1971-1972) “Proposta di classificazione delle formaci per cerámica e laterici nell’area italiana, dalla preistoria a tutta l’epoca romana”. Sibrium, núm. 11, p. 371-464. Guitart, J. (1993) “La ciutat romana en l’àmbit de Catalunya”. A: La ciutat hispanoromana. Madrid, 54-83 Guitart, J.; Padrós, P.; Fonolà, A. (1993) “Aproximació a l’esquema urbanístic fundacional de la ciutat romana de Baetulo (Badalona)”. A: XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. La ciutat en el món romà. Vol II. Tarragona, p. 188-191. Jiménez, M.C. (2002) Baetulo. La ceràmica de vernís negre. Una contribució a l’estudi de la romanització a la Laietana. Badalona: Museu de Badalona. (Monografies Badalonines; 17) Le Ny, F. (1988) Les fours de tuiliers gallo-romain. Methodologie. Étude technologique et statistique. Paris: Editions de la Maison des Sciences de l’Homme. (DAF; 12)

Trib_10.indd 293

13/12/11 08:44:08

294

F. Antequera, D. Vázquez, A. Rigo

Martin, A.; Garcia, J. (2007) “El territori del Maresme. Focus inicial de la implantació romana al camp”. A: Studies on the rural world in the Roman period. 2. Pottery workshops and agricultural productions. Girona, 9-30. Martínez, V. (2007) Estudi arqueomètric i arqueològic de la producció i difusió d’àmfores vinàries de la zona central i sud de la costa catalana durant els segles I aC i I dC. Tesi Doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.. Mercado, M. [et al.] (2008) “El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna (MontmelóMontornès del Vallès, Vallès Oriental) i el seu entorn territorial”. A: Tribuna d’Arqueologia 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 195-211. Olesti, O. (1993) “Les actuacions pompeianes a la Catalunya central: reorganització del territori i fundació de noves ciutats”. A: XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. La ciutat en el món romà. Vol II. Tarragona, p. 316-317. Padrós, P. (1998) “Can Peixau. Un centre productor d’àmfores al territorium de Baetulo”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana: El vi a l’antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Badalona: Museu de Badalona., 185-192. (Monografies Badalonines; 14) Padrós, P. (2001) “La circulació monetària a la ciutat de Baetulo (Badalona) durant el segle I aC”. A: Moneda i vida urbana. V Curs d’història monetària d’Hispània. Barcelona, p. 65-88. Padrós, P.; Vazquez, D.; Antequera, F. “Plomos monetiformes —¿ponderales?— con leyenda ibérica Baitolo, hallados en la ciudad romana de Baetulo (Hispania Tarraconensis)”. A: XIV International Numismatic Congress Glasgow (2009). [En prensa] Palet, J.M. (1994) Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època íbero-romana i l’altmedieval segles ii i i aC. Barcelona: Centre d’Arqueologia de la Ciutat, Institut de Cultura. Pena, M.J. (1998) “Productores y comerciantes del vino layetano”. II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana: El vi a l’antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Badalona: Museu de Badalona, p. 305-318. (Monografies Badalonines; 14) Revilla, V. (1995) Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos I aC-III dC). Barcelona. (Cuadernos de Arqueologia; 5) Tenas, M. (1993) “El conjunt funerari de Can Trullàs, Granollers, Vallès Oriental”. A: Tribuna d’Arqueologia 1991-1992. Barcelona: Generalitat de Catalunyap. 65-78. Tremoleda, J. (2008) “Les instal·lacions productives d’àmfores tarraconenses”. A: La producció i el comerç de les àmfores de la provincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona, p. 113-150. (Monografies; 8) Vázquez Álvarez, D. (2007) Memoria de la intervenció preventiva en el projecte de perllongament de la línia 2 del FMB, Pep Ventura-Badalona Centre (Badalona, Barcelonès). Barcelona: Arxiu del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Trib_10.indd 294

13/12/11 08:44:09

El Castellot de Bolvir (Cerdanya): ocupacions ceretana, iberoromana i altmedieval J. MORERA,* O. MERCADAL,*** O. OLESTI,** C. CRESPO**

1. Situació, topografia i context geològic El jaciment, avui inclòs en una finca de propietat municipal, està emplaçat en un petit altiplà d’uns 300 m d’altura anomenat la Corona, del qual n’ocupa una superfície, en la seva part septentrional, d’uns 5.100 m2. (Fig. 1) Les coordenades UTM al seu angle nord són E 408448/N 4697019 i l’altitud és de 1.144 m. La morfologia actual del tossal, de cim pla té l’origen en una terrassa fluvial, però també respon a una acció antròpica en haver estat retallat per tal d’obtenir un talús més pronunciat en el sector més feble defensivament parlant. L’esmentada terrassa mitjana està conformada per al·luvions d’argiles i sauló barrejats amb blocs i còdols de granit, quars, esquist, etc. de mida diversa, que ja foren emprats pels primers habitants del lloc; aquells s’assenten sobre una base miocena-pliocena indiferenciada composta per argiles i sediments detrítics grollers, que es diferencien de la terrassa del riu Segre pròpiament dita. Per contra, la pissarra utilitzada en la construcció de l’assentament, sobretot a partir de la segona fase ocupacional, deu procedir dels llossers situats al nord de l’actual poble de Bolvir.

2. L’activitat arqueològica precedent 2.1. La descoberta del jaciment i les prospeccions La morfologia del lloc i el topònim Castellot que s’hi associa —que a la Cerdanya sovint fa referència a poblats o fortificacions preromanes i/o altmedievals—, van fer sospitar de l’existència d’un assentament antic. No obstant això, fou la trobada de ceràmica en superfície —la majoria feta a mà, però també una vora de càlat amb una * Empresa Arqueociència SC SL. ** Professor titular i becària del Dept. de Ciències de l'Antiguitat i l'edat mitjana. *** Museu Cerdà (Puigcerdà).

Trib_11.indd 295

13/12/11 08:42:53

296

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Figura 1. Vista general del Castellot, al sector N de la Corona de Bolvir

inscripció incisa (Aliaga, Campillo, Untermann, 1994), un fragment de campaniana A i uns altres d’àmfora itàlica—, així com les notícies facilitades pel Sr. Claude Saurel, de París —qui ens lliurà una maqueta de l’hipotètic poblat, avui conservada al Museu Cerdà—, pel Sr. Michel Martzluff, arqueòleg perpinyanenc d’origen cerdà, i per membres de l’Institut d’Estudis Ceretans, a partir de 1987 —informació tota recollida durant la confecció de la Carta Arqueològica de la Cerdanya elaborada el 1990—, el que ens va empènyer a iniciar la recerca. Amb l’objectiu de caracteritzar l’indret, el 1991 vam sol· licitar un permís a la Direcció General del Patrimoni Cultural. Prèviament, el Sr. Jesús Montesinos, membre de l’IEC, havia topografiat el lloc a petició nostra i de forma desinteressada, per tal de poder situar els sondeigs. La concessió del permís va permetre a l’arqueòleg O. Mercadal i l’historiador O. Olesti fer quatre sondeigs de prospecció, que donaren com a resultat la trobada d’un mur exterior d’1,4 m d’amplada, una gran sitja i restes d’un sòl d’ocupació que integrava una llar. L’únic nivell detectat s’associava a ceràmica a mà indígena de tradició prehistòrica (Rovira, 1977; Campmajó, 1983; Crabol, 1986; Campmajó, 1991; Toledo, 1998), i a una a torn, de caràcter ibèric —quatre càlats, alguns dels quals amb decoració pintada de dents de serra a la vora i semicercles concèntrics al cos, i ceràmica grisa de la costa catalana—, així com a fragments d’àmfora itàlica. Dos dels aquí signants (OM i OO) proposàrem aleshores l’existència d’un establiment de nova planta amb una ocupació de curta durada, datable entre la segona meitat del s. ii i el darrer terç del s. i aC (Mercadal, Olesti, 1992a i 1992b; Mercadal, Aliaga, 1994), moment aquest darrer que es correspondria amb la hipotètica fundació de Iulia Lybica (Mercadal, Olesti, 1991; Padró, 2000; Guàrdia, Mercadal, Olesti, en premsa).

Trib_11.indd 296

13/12/11 08:42:53

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

297

El 1993, motivada per una probable urbanització de la zona meridional de la Corona, l’arqueòleg Jordi Campillo dirigí una prospecció; però malgrat obrir un centenar de sondeigs amb una retroexcavadora, el resultat fou una total absència tant de materials com d’estructures antigues (Mercadal, Olesti, 2000). En ser el terreny de titularitat privada, la negativa del propietari i el poc interès mostrat pel consistori bolvirenc al llarg dels anys, va fer que haguéssim d’esperar fins al juny del 2005 per tornar a intervenir al Castellot, mitjançant tècniques no destructives com la prospecció geomagnètica i el radar, dirigides per Roger Sala (cap de l’empresa SOT Prospecció Arqueològica) i Oriol Mercadal (arqueòleg i director del Museu Cerdà), el resultat confirmà el que apuntaven els sondeigs del 1991: el turó havia estat íntegrament ocupat i conservava nombroses estructures murals —algunes aparentment molt rellevants o de caràcter particular—, així com altres d’emmagatzematge, de combustió i possiblement metal·lúrgiques (Mercadal, Sala, 2005; Mercadal, Olesti, Sala, Lafuente, 2006). Això refermà la necessitat d’avaluar definitivament les característiques del jaciment mitjançant la seva excavació en extensió i la inclusió en el marc d’un projecte de recerca.

2.2. La gènesi del projecte de recerca i de rehabilitació L’excavació i rehabilitació del Castellot té la seva gènesi en la confluència d’interessos, expressats des de quatre institucions o entitats envers el món ceretà i la romanització de la contrada: la Universitat Autònoma de Barcelona (que avala el projecte científicament a través del seu Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana), el Museu Cerdà, Arqueociència SC SL i, poc després, l’Ajuntament de Bolvir, com a entitat que avui el promou, a part del suport institucional del Consell Comarcal de la Cerdanya. La continuïtat dels treballs era imprescindible tant per la presència efectiva d’estructures d’habitació i producció, que confirmaven l’interès de l’assentament en un territori on hi havia una manca gairebé total d’intervencions en extensió, com per la seva proximitat a les Guillateres (All, Isòvol), una zona de probable explotació aurífera durant l’antiguitat i potser també en la protohistòria. Amb relació a això, la Direcció General d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya concedí un ajut per al període 2006-2008 en el marc del programa Excava, destinat al projecte L’explotació dels recursos naturals a la Cerdanya (França, Espanya) en l’antiguitat. Activitats mineres en època romana, en què actuà com a coordinador el Dr. Oriol Olesti, professor titular d’Història Antiga de la UAB. Els arqueòlegs Oriol Mercadal (en qualitat de director del Museu Cerdà) i Eduard Sànchez (gerent d’Arqueociència) van ser —i continuen sent-ho— els altres dos coordinadors. L’esmentada recerca, transfronterera, se centrà en l’estudi de la presència d’or secundari a la Cerdanya i la repercussió que tingué aquesta activitat minera en l’antiguitat sobre les formes d’ocupació territorial. Els darrers anys de recerca aquí presentats s’enquadraren en el programa bianual 2008-2009, i entre el 2006 i el 2009 els directors de l’excavació foren Jordi Morera i Cira Crespo i, més puntualment, Oriol Mercadal. Els materials arqueològics s’han siglat com a BEC (Bolvir/ el Castellot).

Trib_11.indd 297

13/12/11 08:42:54

298

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

2.2.1. Les campanyes d’excavació (2006-2009) Durant la primera campanya de la nova etapa s’aixecà el nivell vegetal a l’extrem ponentí del tossal, en una àrea de 25 m de llarg per 15 m d’amplada, tot seguint una orientació E–O, i s’obriren 15x3 m en una zona central i radial respecte al seu límit. Això va permetre localitzar una retícula mural ortogonal, en la qual s’observaren diferents fases constructives, i s’excavaren tres sitges d’època iberoromana. L’ampliació del sondeig B obert el 1991 confirmà l’existència d’un mur d’1,35 m d’amplada, disposat perpendicularment al perímetre del jaciment, fet pel qual hom inferia que no es podia correspondre amb la muralla de tancament del poblat. L’actuació de 2007 es dividí en dues campanyes; durant la primera, es posà al descobert una bona part del quadrant sud-oest (540 m2), per tal d’aclarir definitivament la qüestió del sistema defensiu de l’assentament. L’esmentat mur restava separat uns 10 m del límit del pujol, de manera que si hom assumia que es tractava d’una muralla, aleshores una àmplia franja de terreny (d’uns 550 m2) restava al seu exterior. Atès que això no coincidia amb els models ibers coneguts, plantejàrem la hipòtesi que la zona de migdia hagués estat dotada d’un sistema defensiu més complex. També es van documentar 14 m de llargada d’un mur d’1,7 m d’amplada, que resseguia el límit sud del tossal; fou interpretat com una primera línia de muralla la qual, a priori, semblava circumdar-lo en la seva totalitat. La hipotètica existència d’una doble muralla en aparença només semblava donar-se a la part topogràficament més accessible. Tanmateix, desconeixíem si ambdues eren contemporànies, com també la funció de l’espai intermural. La segona intervenció del 2007 ja fou promoguda per l’Ajuntament de Bolvir, atès que el nou govern municipal havia presentat un programa que incloïa la recuperació del jaciment i la seva vinculació a un futur centre d’interpretació municipal. Aleshores, al sector central de l’espai obert es localitzà un espai de 2,95 m d’amplada que semblava lliure de muralla, el qual era flanquejat per dues estructures quadrangulars, interpretades com a torres protectores d’una entrada monumental. Aquestes mesuren 5,9 m de costat a l’exterior, 2,95 m a l’interior i conformen una superfície interna de 8,5 m2. A tocar de la torre oest vàrem exhumar un conjunt d’estructures delimitades per murs gruixuts, les quals s’interpretaren com un cos de guàrdia. També es van localitzar diversos murs adossats a la muralla per la seva part interna, així com algunes sitges. A l’exterior d’aquella es va exhumar un bloc monolític de granit, de planta circular i secció cònica, interpretat com un possible basament de columna, que restava encaixat entre la muralla i una estructura annexa (Crespo, Morera, Mercadal, 2008; Crespo, Mercadal, Morera, Olesti, Sànchez, Aliaga, 2008). La intervenció del 2008, desenvolupada del 9 de juny a l’1 d’agost, va restar sota la direcció de J. Morera, C. Crespo i O. Mercadal, i completada amb un equip d’un dibuixant, set auxiliars i tretze estudiants d’història provinents de diverses universitats estatals i estrangeres: Autònoma de Barcelona, Salamanca, Lugo, Bordeus i Oxford. Aquesta ja s’emmarcà en el projecte biennal 2008–2009, pel qual el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ens atorgà un ajut econòmic. El projecte preveia completar l’excavació de la franja meridional, de prop de 1.000 m2, així com fer un gran sondeig a la part septentrional del tossal. Arribats a aquest punt, era evident la necessitat de consolidar les estructures exhumades amb anterioritat. Al nord i arreu del perímetre del jaciment, es van obrir quatre petits sondeigs amb la finalitat de confirmar o desmentir dos aspectes fonamentals: la potencial existència d’una muralla que envoltava tot el jaciment i l’ocupació total de la superfície del tossalet per a les tres

Trib_11.indd 298

13/12/11 08:42:54

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

299

fases documentades fins avui. D’altra banda, l’objectiu d’aprofundir l’estratigrafia fins al seu esgotament en el quadrant sud-occidental només es va poder assolir parcialment, ja que a la meitat sud, de 230 m2 , tan sols s’excavà un potent estrat d’enderroc, alhora que restà al descobert una retícula conformada per àmbits d’habitació. L’absència d’estructures en la part central ens fa pensar en la presència d’espais comunals, com una gran plaça o alguns carrers, qüestió que caldrà confirmar. El material arqueològic —bàsicament atuells de ceràmica grisa medieval—, apunta a una ocupació situable entre els segles x i xii. L’objectiu de la darrera intervenció (2009) fou, novament, el de combinar el treball exclusivament amb professionals en una primera campanya (del 12 de maig al 12 de juny) i en una segona (del 13 al 31 de juliol) poder comptar amb estudiants, tot actuant com un jaciment escola. J. Morera i C. Crespo dirigiren un equip format per un dibuixant i cinc auxiliars, així com setze estudiants procedents de la Universitat Autònoma de Barcelona, i les de Salamanca, Madrid i Lugo. Amb els objectius prèviament definits, s’efectuà un rebaix del terç meridional per documentar en planta el major nombre possible de recintes. La superfície abastada fou de 775 m2 que, sumada a la d’anteriors campanyes ens ofereix un total de 1.670 m2, la qual cosa representa un terç aproximat del Castellot. (Fig. 2) Es van localitzar una vintena d’estructures, s’enllestí l’excavació d’algunes sitges i ens centràrem en els àmbits propers a la muralla, per mirar d’establir la cronologia constructiva i les etapes evolutives. S’excavà l’anomenat cos de guàrdia i l’espai entre les dues torres, així com altres estructures del quadrant NO. (Fig. 3) (Crespo, Mercadal, Morera, Olesti, Sánchez, Aliaga, 2008; Crespo, Morera, Mercadal, Sánchez, Olesti, 2009). D’això es desprèn que, a priori, el potent i primigeni clos perimetral s’hauria bastit a la primera meitat del s. iv, fet confirmat per una datació radiocarbònica. Una segona datació, obtin-

Figura 2. Detall de la superfície oberta i parcialment excavada fins al 2009

Trib_11.indd 299

13/12/11 08:42:54

300

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Figura 3. Les dues torres flanquejant l’entrada i el baluard guda a partir de carbons del rebliment d’una sitja, l’única amb material exclusivament ibèric, donà com a resultat 331–203 calBC. Per la seva part, la construcció de les torres i del bastió annex sembla que s’hauria fet a finals del s. iii o principis del s. ii aC —a confirmar amb el carboni 14—, i hauria comportat una important remodelació, palesada per estructures de nova planta i per l’amortització de les sitges. Finalment, una única datació, amb resultat 1025–1168 cal AD, sembla confirmar-nos una ocupació altmedieval, situada al damunt de la seqüència estratigràfica antiga, datada entre l’inici del s. xi i mitjan s. xii (Stuiver, Reimer, 1993; Reimer et al., 2004; vegeu la Fig. 4). EL CASTELLOT (BOLVIR, CERDANYA)

EDAT RADIOCARBÒNICA

MOSTRES

KIA-39430 (BEC 08 UE220) Reompliment rasa fonamentació de la muralla més antiga (UE 108).

Trib_11.indd 300

2275 ± 25 BP

DATACIONS C142009 Royal Institute for Cultural Heritage (Brussel·les) Dir. Mark Van Strydonck Càlculs: Xavier Esteve (Dates calibrades) Calibration data set: intcal04.14c Reimer et al. 2004

CALIB RADIOCARBON C A L I B R AT I O N PROGRAM* ©: 1986– 2005 M. Stuiver & P. J. Reimer. *S’ha d’emprar en conjunció amb: STUIVER, M. & REIMER, P. J. (1993). Radiocarbon, 35, p. 215230.

13/12/11 08:42:55

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

One Sigma Ranges: [start:end] relative area (percentatge de certesa)

Two Sigma Ranges: [start:end] relative area (percentatge de certesa)

KIA-394126 (BEC 08 UE218). Reompliment sitja UE 206, ibèrica. One Sigma Ranges: [start:end] relative area (percentatge de certesa)

2215 ± 25 BP

Two Sigma Ranges: [start:end] relative area (percentatge de certesa)

[394 BC:359 BC] 0,789694 (= 78%) [275 BC:259 BC] 0,210306 (= 21%) [398 BC:353 BC] 0,608215 (= 60%) [293 BC:230 BC] 0,381882 (= 38%) [218 BC:214 BC] 0,009903

[360 BC:349 BC] 0,108388 [313 BC:274 BC] 0,384967 [260 BC:208 BC] 0,506646 [374 BC:336 BC] 0,18282

Two Sigma Ranges: [start:end] relative area (percentatge de certesa)

KIA-394125 (BEC 08 UE170). Estrat cendrós (UE 170), que cobria la llar UE 171. Àmbit altmedieval. One Sigma Ranges: [start:end] relative area (percentatge de certesa)

301

930 ± 30 BP

[331 BC:203 BC] 0,81718 (= 81%)

[1041 AD:1058 AD] 0,184209 [1074 AD:1109 AD] 0,384549 [1116 AD:1154 AD] 0,431242 [1025 AD:1168 AD] 1 (= 100%)

Figura 4. Taula de datacions radiocarbòniques calibrades

Trib_11.indd 301

13/12/11 08:42:55

302

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

2.2.2. La restauració i la museïtzació del jaciment Aquesta parteix de la vocació dels professionals integrants del projecte, en creure que la seva recuperació podia esdevenir un factor de desenvolupament cultural important per al municipi de Bolvir i en part per a la Cerdanya. L’interès de l’Ajuntament es palesa en un projecte patrimonial fonamentat en la història, el paisatge i l’evolució del territori del terme, tot potenciant uns recursos fins ara infravalorats i vinculant el jaciment a un centre d’interpretació. Seria un esdeveniment de primera magnitud, ja que no es coneix cap altre jaciment del període amb el seu potencial arreu del Pirineu català. Fins al 2008, la intervenció arqueològica afectà poc les estructures, ja que es basava en una exhumació superficial, així com en petits sondejos perimetrals; de manera que, un cop acabada la intervenció, n’hi havia prou de cobrir-ho tot amb una capa de geotèxtil fixada amb terra. No obstant això, el fet d’esgotar l’estratigrafia d’un ampli sector i en aparèixer estructures que restaven al descobert uns 50-60 cm, conjuntament amb l’interès que va mostrar l’Ajuntament en la visita potencial del lloc, ens van dur a plantejar la restauració immediata. El 2009, la consolidació de la muralla, del cos de guàrdia i la refeta de la planta de les dues torres no sols evitarien una erosió progressiva, sinó que augmentarien la seva comprensió per part del públic. Les directrius les establí l’arqueòloga Maite Rovira, restauradora de l’empresa Arqueociència, i estan reflectides en l’informe lliurat tant al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya com al consistori municipal, on es defineixen els criteris a seguir per als diferents tipus d’estructures com murs, paviments, sitges i llars (Rovira, 2008) (Fig. 5).

Figura 5. Exemple de restauració al sector NO, bàsicament de cronologia medieval

Trib_11.indd 302

13/12/11 08:42:55

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

303

2.3. Les fases cronoculturals definides fins avui 2.3.1. Fase 1, ceretanoibèrica i ibèrica plena (inici s. iv aC – finals s. iii aC) L’ocupació humana de l’indret sembla que devia tenir el seu origen en un oppidum, construït ex novo al mig de la plana, molt probablement de filiació ceretana i aixecat a partir del s. iv aC, moment en el qual ja es bastí una muralla per tal de protegir el tossalet en tot el seu perímetre. El fet que en tres dels seus vessants hi hagués un fort pendent, va fer que el clos només s’aixequés amb una gran envergadura (1,65 m d’amplada) en el sector de migdia. Hi ha la possibilitat que hi hagués cossos fortificats en punts estratègics, com sembla mostrar l’existència de murs amples d’1,3 m disposats en angle recte en el límit topogràfic del sector sud–oest, els quals es devien aprofitar durant l’alta edat mitjana. El mateix devia succeir amb la porta originària —encara no localitzada—, que devia ser de mida reduïda, en un model que es repeteix a bona part dels oppida ibèrics de l’àrea catalana; així, al Cogulló de Sallent (Bages) l’entrada, dissimulada en un lateral, està flanquejada per una gran torre massissa (Sánchez, 1987); a la Ciutadella de Calafell (Baix Penedès) és defensada per una torre des del s. V aC (Asensio, Morer, Pou, 2003), i també al recinte fortificat del Puig Castellet de Lloret de Mar (Pons, Toledo, Llorens, 1981), per esmentar tres exemples de contrades diferents. Pel que fa a elements comunitaris, remarquem la localització d’una canalera que travessa la muralla, la qual ha de ser contemporània a aquesta en la seva planificació. Les habitacions localitzades —a dia d’avui cap de sencera, però en ser tallades per altres de cronològicament més tardanes— reflecteixen una estructuració domèstica de l’espai. Els murs, d’entre 50 i 70 cm de gruix i construïts amb còdols lligats amb argila, conformen estances quadrades o rectangulars d’entre 11 i 25 m2 de planta. Totes les documentades recolzen a la muralla, de manera que la seva porta s’obria al costat oposat; d’això s’infereix l’existència d’un carrer paral·lel a aquella, almenys en el seu sector sud, que devia vertebrar el conjunt. (Fig. 6). Les parets, que probablement eren de tàpia —sistema emprat a la Cerdanya en cases, tanques, pallers, etc. fins a inicis del s. xx de la nostra era—, s’aixecaren a partir d’un sòcol de pedra; un mur aparegut al sondeig 2 conservava fins a 1,4 m d’alçada pètria, però no sembla que hàgim de considerar-ho un fet general. Pel que fa a la coberta, podria haver estat construïda amb un embigat de fusta cobert de brancatge i amb una capa de terra premsada al capdamunt, per tal d’impermeabilitzar-la, i potser fins i tot algunes lloses de pissarra que acabarien de fixar l’estructura —model aquest que s’ha pogut comprovar que és tremendament eficaç avui en dia, si hom té un mínim de cura, tant en cabanes de pastor de l’alta muntanya com en alguna casa d’edat contemporània—. A la part interna, els suports, documentats a partir de forats de pal delimitats o no per lloses i a voltes alineats al centre, devien millorar l’estabilitat de la coberta i tal vegada possibilitaven l’existència d’un trespol intern o d’un pis superior. En aquest sentit, Vitrubi (II, 8) deia: “... les parets de tovot, si no tenen dues o tres filades de pedra, no poden aguantar la càrrega de més d’un pis”. En el nostre cas, el gruix dels murs, que assoleixen els 75 cm, i l’alçària d’una base pètria que supera el metre d’alçada en la majoria dels casos, sense dubte haurien permès —i semblen apuntar-ho— l’existència d’un cos superior. I els petits forats de pal localitzats podrien estar relacionats amb reduïts trespols interns, a la manera d’altells. Pel que hem pogut observar fins ara, els ferms sembla que bàsicament eren de terra premsada, ja que no hem localitzat altra mena de paviment, com podria ser un enllosat de pissarra.

Trib_11.indd 303

13/12/11 08:42:55

304

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Figura 6. Planta actual de la fase 1, ceretanoibèrica

Pel que fa a les llars de foc, tret d’algun cas elaborat amb solera de lloses i altres menors disposades verticalment i perimetral, solen ser simples rebaixos del subsòl amb la base endurida pel foc. Són presents tant a la part central com als laterals de les estances. Ara per ara, però, no coneixem la funció de la majoria dels espais i tenim molt pocs indicis que puguin mostrar una divisió especialitzada del treball. A més, tant les pedres de molí (de vaivé o rotatori) com les peces de teler gairebé sempre procedeixen del rebliment de sitges antigues o fins i tot de reaprofitaments d’època medieval. També cal considerar la metal·lúrgia del ferro com una activitat del grup, sobretot inferida pel gran nombre d’escòries recuperades. De les vuit sitges excavades, set corresponen a aquesta fase, malgrat que probablement foren amortitzades a l’inici de la següent. El fet que totes es localitzin en un sector i no se n’hagi trobat cap a l’interior de les estances

Trib_11.indd 304

13/12/11 08:42:55

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

305

—malgrat que és una zona rebaixada en època medieval—, podria apuntar l’existència d’un espai destinat a l’emmagatzematge. Per a aquesta primera fase, proposem una cronologia del s. iv aC, que es basa en criteris estratigràfics, en materials ceràmics (una primera fase formativa només integra la feta a mà) i en una datació radiocarbònica corresponent al reompliment de la rasa de fonamentació de la muralla UE 108, la més antiga de les documentades fins avui; la datació, calibrada, dóna 398–353 cal BC. Paral·lelament, el farciment de la sitja UE 206, que es considerà amortitzada en el s. iii, oferí un resultat de 331–203 cal BC. Des d’un punt de vista estructural, basem la cronologia relativa proposada en la factura dels murs, ja que mentre els preromans sempre integren còdols mitjans disposats l’un al costat de l’altre en filades irregulars, els d’època iberoromana es bastiren amb lloses de pissarra, sovint grans i disposades horitzontalment; i els medievals es construïren amb còdols i lloses de pissarra sempre disposats en opus spicatum. Aquests trets, a part d’altres com la direcció, les refetes, etc. ens ajuden a diferenciar molt bé les fases i de forma més concreta els diferents episodis viscuts per la muralla. Així, el primer perímetre murat, sense arribar a ser ciclopi, integra grans còdols en la seva base i en algun sector ho fa selectivament de quars —ja fos per raons de duresa o bé per la vistositat que aquests ofereixen des de l’exterior. Per contra, en la seva primera reforma, relacionada amb les torres i el baluard, s’emprà un aparell de grans lloses de pissarra. Un cert nombre de nivells es relaciona amb una cronologia anterior a les reformes de la façana meridional i en tots ells destaca la presència majoritària de ceràmica a mà, per bé que amb una quantitat relativament important de material ibèric. Les produccions manufacturades són hereves de les ceràmiques de tradició local dels s. viii–vii aC, molt profusa en decoracions plàstiques com cordons digitats i incisos, unglades, incisions grans i altres en espina de peix (antigament, la denominada “decoració cerdana”), les quals s’aniran repetint sense gaires canvis fins a la fi del segle iii aC (Fig. 7), moment en què apareixeria una ceràmica més uniformement ben tractada, negrosa i gairebé sense decorar —desapareixen del tot les grans espines de peix incises—, que coexistirà amb les produccions a torn arribades de terra enllà (Crabol, 1986; Campmajó, 1991). Les pastes ibèriques són reduïdes o “de sandvitx” i, pel que fa a les formes, destaquen les àmfores de boca plana, seguides dels vasos bitroncocònics, els ungüentaris, els vasets caliciformes, les pàteres de vores reentrants i els càlats, els quals ens proporcionen una cronologia quelcom més ajustada, a l’entorn del s. iii aC, que es podria estirar cap avall en una centúria. (Fig. 8) Però són els materials d’importació els que ofereixen una major precisió cronològica, entre aquests el fons d’una pàtera de la forma L21 o L22, un fragment d’àtica (s. iv aC) o les ceràmiques d’engalba roja ilergetes, típiques del s. iii aC. La cronologia proposada també tindria el suport d’una evidència negativa: l’absència d’importacions romanorepublicanes, com les campanianes i les àmfores itàliques, a part dels pondera i les tegulae. En definitiva, creiem que la primera ocupació es devia produir a l’inici del s. iv aC, i que es perllongà fins a la centúria següent. Des d’un punt de vista ètnic i territorial, fins ara s’explicava dels ceretans que havien viscut a la muntanya mitjana i pertanyien a un poble força hermètic, però aquesta visió resultava esbiaixada per la manca d’intervencions arqueològiques (Olesti, Mercadal, 2005). A més, les hipòtesis plantejades parcialment a partir de diferents apriorismes, derivaven de la recollida de materials superficials i de l’excavació continuada d’un únic jaciment, el de Lo Lladre (Llo) (Campmajó, Padró, 1978; Campmajó, 1983). Atesa l’absència de recerca per al període preromà a la plana pròpiament dita, la intervenció al

Trib_11.indd 305

13/12/11 08:42:56

306

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Castellot ha modificat la visió precedent. La presència d’un oppidum relativament gran i ben fortificat al mig de la vall ens du a pensar que l’aprofitament de la fèrtil planura i de la terra cerdana com a via de comunicació entre el Rosselló i l’interior català ja devien ser motiu de control almenys des del s. iv aC. Pel que fa al seu paper territorial, creiem que no hi pot haver gaires poblats de mitja hectàrea ni a la Cerdanya ni al Pirineu en general, fet que ens du a pensar en una posició geopolítica destacada i vertebradora de la regió, potser només al darrere en importància de la suposada capital dels ceretans establerta al puig de Llívia (Aliaga, Caballé, Subiranas, 2001). Fins aquest moment, diversos autors havien defensat una iberització dels ceretans relacionada amb l’arribada

Trib_11.indd 306

13/12/11 08:42:56

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

307

de Roma a la península Ibèrica (Olesti, Mercadal, 2005), però les dades de què avui disposem —característiques similars amb els oppida ibèrics, com la ubicació, la trama defensiva i habitacional, i els materials d’importació— donen arguments a una iberització de la contrada en un moment més antic del que hom pensava, la qual es consolidaria al llarg de la tercera centúria, així com a l’existència d’incipients xarxes comercials, com ho demostra la circulació del monetari trobat en diversos jaciments, entre el qual hi

Trib_11.indd 307

13/12/11 08:42:56

308

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Figura 7. Atuells i decoracions cerĂ miques fetes a mĂ

Trib_11.indd 308

13/12/11 08:42:57

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

309

Figura 8. Peces cerĂ miques de caire ibĂ¨ric

Trib_11.indd 309

13/12/11 08:42:57

310

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

ha imitacions gal·les de dracmes emporitanes (Campo, Mercadal, 2009) i alguna ceràmica d’importació —com una copa Càstulo (Campillo, 1995; Campillo, Borràs, 1995; Campillo, Mercadal, 1996-97) trobada a Llívia— i una peça pseudojònica d’Angostrina (Campmajó, Crabol, Parent, Raynaud, Rendu, Ruas, 2005).

2.3.2. Fase 2, ibèrica-romana republicana (de finals del s. iii a mitjan de s. i aC) Les fonts clàssiques ens informen sobre la filiació cultural i geogràfica del poble ceretà, però impliquen certes contradiccions de difícil resolució. Així, mentre Aviè en la seva controvertida Ora Maritima, els diferenciava dels ibers (O.M. 549-552), Estrabó els considerà un poble ibèric (Geog. 3,4,11). Cal tenir present però, que el primer escriví sobre uns fets que teòricament se situen uns mil anys abans de la seva existència; per contra, Estrabó visqué en els anys del canvi d’era. A partir d’aquí, una bona part dels historiadors creuen que si bé en el període preromà hi devia haver una clara diferència etnicocultural entre ceretans i ibers, a partir de la influència romana i sobretot del període augustal, aquesta distinció es devia difuminar definitivament. D’altra banda, una de les fonts més significativa i característica de la comarca és l’immens conjunt de gravats ibèrics rupestres localitzats a la mitja muntanya i ara també a prop de la plana; probablement, es tracti del major corpus localitzat a la península Ibèrica i al sud de França, analitzat recentment en el marc de la tesi doctoral de Pierre Campmajó. Pel coneixement arqueològic que teníem fins al moment, al principi del segle ii aC semblaven detectar-se importants transformacions tant en la cultura material com en les pautes de poblament, tot experimentant-se un abandonament dels poblats muntanyencs del període anterior i una creixent ocupació d’assentaments a la plana. D’altra banda, a la muntanya d’Enveig es documenta un descens de la presència de ramats en àrees elevades (Rendu, 2003). Per a aquest període tenim els assentaments de nova planta, enturonats, situats a mig vessant o a la plana, com el del Roc d’Esperança (Alp) (Aliaga, Mercadal, 1991, 1993), on es van localitzar estructures d’època tardorepublicana, i els del tossal de Baltarga i Gallissà (ambdós a Bellver de Cerdanya), i el puig de Sant Martí o Saneja (Guils de Cerdanya), amb material d’aquest moment. A la població de Llívia també s’han datat estructures entre el s. ii-i aC que devien mantenir característiques indígenes, i molt a prop d’elles, al jaciment del carrer dels Forns, es documentà un notable conjunt de sitges d’aquesta cronologia (Padró, 1993, 2000). No obstant això, alguns assentaments també mostren una continuïtat, tot i detectar-se canvis significatius; així, Lo Lladre (Llo), en la seva darrera fase es dedicà, entre altres, a la transformació del ferro. Ja en el període imperial romà, destaca el jaciment del Pla de Prats, amb una necròpolis dels s. i-iii dC, així com els diversos de Llívia, que van de la segona meitat de s. i aC fins a la tardoromanitat; en particular, el de Les Colomines, a tocar de l’església parroquial, on es localitzà part d’un edifici públic o domus rellevant (Guàrdia et al., 1998, 2000; Guàrdia, Mercadal, Olesti, en premsa). Pel que fa a l’arqueologia, aquesta segona fase es caracteritza per una gran remodelació al sector meridional del cinturó defensiu, quan la muralla preexistent es desmuntà en un tram de més de 20 m de llargada, i s’hi construïren dues torres i un baluard. Les noves estructures, que mostren un parament ben diferent, dotaren de major solidesa el conjunt, tot reforçant l’entrada monumental. Aquestes semblen seguir uns paràmetres

Trib_11.indd 310

13/12/11 08:42:57

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

311

mètrics de caràcter romà, ja que presenten unes proporcions relacionades amb la pertiga o decempeda.1 Paral·lelament, també es documentà la construcció d’un altre cos al quadrant sud-occidental, escapçat per les construccions medievals. D’altra banda, l’amortització de bona part de les sitges redimensionà els espais interns per tal de canviar la seva funció; foren majoritàriament reblertes de material indígena i ibèric, tot i documentar-se un reduït percentatge de ceràmica romana. (Fig. 9) N’establim dos tipus precisament en funció del seu rebliment: un primer amb materials molt argilosos i amb moltes restes orgàniques, que només integren materials ceretanoibèrics, les quals sembla que devien ser reblertes gradualment. Un segon tipus presenta un reompliment majoritàriament

Figura 9. Planta actual de la fase 2, iberoromana

1. La decempeda són deu peus romans i un peu, 29,6 cm. I l’amplada interna de les torres és de 2,95 m.

Trib_11.indd 311

13/12/11 08:42:57

312

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

de còdols i lloses amb molt poc material antròpic, però curiosament molts d’ells són romans. Per tant, entenem que són sitges reblertes ja en època iberoromana, coincidint amb una fase de reformes, les quals devien ser reblertes de cop, amb la intenció d’amortitzar-les ràpidament. Malauradament, els nivells de circulació d’aquesta fase, situats a una cota superior, haurien desaparegut en la seva pràctica totalitat. L’entrada, d’una pertiga d’amplada, permetia el pas de carruatges; d’això s’infereix que el talús actual no s’adequa a l’orografia original, ja que el pendent havia de ser força més suau per tal de permetre’ls l’accés. En els nivells d’aquesta fase, destaca percentualment la ceràmica del període anterior (indígena i ibèrica), amb la presència de minsos materials d’importació com la campaniana A i l’àmfora itàlica, fet que ens situaria en la primera meitat del s. ii aC. Les formes ceràmiques més recents pertanyen a la campaniana B i són un plat de la forma L5 i algunes copes de la L1 i bols de l’L3, datades entre el s. ii i el tercer quart del s. i aC. D’altra banda, l’absència de produccions de la segona meitat del s. i aC apuntaria a un abandonament del lloc anterior al canvi d’era. L’inici del període s’emmarca en la Segona Guerra Púnica, quan l’any 219 Anníbal inicià el seu assalt a la península Itàlica, tot creuant la serralada pirinenca. Segons les fonts clàssiques, passà lluny d’Empúries, colònia aliada dels romans, i des d’Ilerda arribà al Rosselló. Un any després, els romans desembarcaven a la península per fundar la seva primera ciutat, Tarraco, i els anys següents foren presidits per la guerra romanocartaginesa, amb l’objectiu de controlar l’arc mediterrani. Malgrat que la fi de la guerra tingué com a data oficial el 202 aC, els romans no dominarien el territori fins força anys després i prova d’això és la revolta indígena sufocada per Cató el 195 aC. Eren moments convulsos que justificarien les importants reformes del nostre cinturó defensiu, per bé que no insinuem que aquest sigui obra ni dels púnics ni de les tropes romanes. Arreu del territori català s’observen canvis profunds, des d’Empúries a l’Ebre —on s’observa una refecció d’antics oppida, com la Moleta del Remei, coetània a la fundació de nous llocs de control, com Sant Miquel de Vinebre. A Bolvir, però, encara no podem dir si les reformes responen a una evolució interna de l’antic oppidum o si, per contra, es van fer per un contingent forà (presumiblement romà), ja fos estrictament militar o bé destinat al control estratègic. El registre material ens parla d’una majoria indígena i un contingent ibèric amb un cert pes, enfront de molt pocs fragments de factura romana; un percentatge tan ínfim sembla respondre més a adquisicions comercials que no pas a peces de l’aixovar quotidià, cosa que refermaria la hipòtesi d’unes reformes engegades pels mateixos estadants producte d’una evolució interna, però segurament com a reacció a un conflicte bèl·lic. Per contra, si analitzem la tipologia de les construccions, semblen estar relacionades amb una fàbrica de caire romà i en aquest cas no s’entendria que els habitants seguissin unes pautes constructives que no els eren pròpies i no detectades en cap altre poblat proper —tot i que és cert que el poblament del període es coneix força malament pel que fa al Pirineu pròpiament dit. Són dues possibilitats contraposades que, en l’estat actual de la recerca, no ens permeten decantar per cap de les dues. D’altra banda, ja hem apuntat que la trobada de material ceràmic i monetari en diversos llocs de la Cerdanya apuntaria l’existència de xarxes comercials amb territoris com la Laietània, l’Ausetània, la Gàl·lia i la vall de l’Ebre (Campillo, Mercadal, 1995-96; Campo, Mercadal, 2009). Amb relació a les fonts clàssiques, tant Estrabó com Plini (Hist. Nat., III, 22-23) situen els Kerretanoi al centre i orient pirinenc, a tocar dels vascons, i el segon dels autors els considerà un poble de dret llatí. Conjuntament amb altres escriptors llatins, com

Trib_11.indd 312

13/12/11 08:42:57

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

313

Marcial (Epigrames, XIII, 54), feren referència als pernae (pernils) ceretans destacantne la seva qualitat. Detall aquest també present al polèmic Edictum de Pretiis (relació de preus) d’inicis del s. iv dC. Després de parlar dels ilergets i dels ausetans, Ptolemeu també ho fa dels ceretans, de la ciutat dels quals donà el nom: Iulia Livia; és l’única font documental coneguda que la menciona. Posteriorment, Esteve de Bizanci (a l’Etnike del s. vi dC), esmentà la ciutat de Braquile, en una citació a la qual s’ha atorgat molt poca fiabilitat. L’últim dels autors romans en esmentar la Cerdanya fou Dió Casius, quan a la seva Historia romana (XLVIII, 7) deia que el 39 aC hi havia hagut una revolta “a la Ibèria dels Ceretans”, la qual fou sotmesa per Domici Calví, lloctinent d’August. A part d’aquestes referències a la Cerdanya, se’n conserven algunes altres d’indirectes; així, és possible situar en aquesta zona el pas a Sertori, quan fou obligat a pagar un tribut. I també el de Juli Cèsar, l’any 49 aC, quan travessà els Pirineus en el seu viatge des de la Narbonense vers Ilerda. Per alguns autors, la presència de l’epítet Iulia en el nom de Llívia en seria una prova. En resum, l’anàlisi de les fonts ens mostra una sèrie de problemàtiques entorn a la zona dels ceretans, com són la filiació cultural i l’abast del seu territori, alhora que hi ha dubtes sobre l’inici de la romanització de la contrada i l’estatut jurídic i la importància de Iulia Livia en aital procés. Sembla que els ceretans gaudiren del dret llatí, però res no demostra que l’antiga Llívia fos un municipi. L’inici d’aquesta fase l’hem situat a finals del s. iii o a principis del s. ii aC, període emmarcat en la Segona Guerra Púnica i els fets posteriors. L’any 219 Anníbal inicià el seu assalt a la península Itàlica, tot creuant els Pirineus i després els Alps. Les fonts clàssiques el fan passar lluny de la colònia d’Empúries, aliada romana, i des d’Ilerda devia arribar al Rosselló per algun dels passos pirinencs. Un any després, els romans desembarcaven a la península i fundaven la seva primera ciutat, Tarraco, i els anys següents foren presidits per la guerra entre romans i cartaginesos pel control de l’arc mediterrani peninsular. Tot i la fi d’aquesta, establerta oficialment el 202 aC en terres africanes, els romans no dominarien efectivament el territori fins anys després; prova d’això és la revolta indígena sufocada per Cató el 195 aC. Per tant, són uns anys realment convulsos en els quals s’observen canvis profunds a bona part del territori i dels oppida catalans; els fets exposats justificarien per ells mateixos les reformes importants fetes en el cinturó defensiu, però malauradament per ara no podem correlacionar això de manera fefaent. No queda clar si les reformes responen a una evolució interna de l’antic oppidum, en el marc de la Segona Guerra Púnica, o si contràriament fou una reforma duta a terme per un contingent forà (presumiblement romà) establert al poblat, ja fos de militars o pel control estratègic del territori —cosa força dubtosa a la vista de la migradesa i les característiques del material exhumat.

2.3.3. La fase 3 altmedieval (segles x i xii) Des del punt de vista històric, s’inicia amb la conquesta franca dels territoris pirinencs catalans i la formació consegüent de l’estructura comtal. L’any 785 els habitants de Girona lliuraven la ciutat als francs, per voluntat pròpia, actitud que abans del 789 devien imitar els de la Ribagorça, el Pallars, l’Urgellet i la Cerdanya. Des d’un bon principi, s’organitzà el comtat d’Urgell–Cerdanya, del qual segurament Borrell fou el primer comte, a partir del 793. Des de l’últim terç de segle ix, aquests s’anaren sostraient progressivament de l’autoritat reial i s’apropiaren progressivament de la major part de

Trib_11.indd 313

13/12/11 08:42:58

314

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

les regalies, com a conseqüència de la debilitació creixent d’aquella. L’any 897, amb la mort de Guifré el Pelós, es produí la separació dels comtats d’Urgell i de Cerdanya, autonomia aquesta que es mantindria fins al 1276, moment en què passaren a formar part del regne de Mallorca, en virtut del testament de Jaume I. El comtat de Cerdanya tenia com a nucli original l’alta vall del Segre i la capital fou Llívia, sembla que suplantada temporalment per Ix (s. x–xi), i a partir de 1177–78 pel Podiumceretanum (Puigcerdà). Aquell comtat inicial experimentaria canvis territorials al llarg de l’edat mitjana, d’acord amb la política d’annexions i reparticions de dominis practicada pels comtes. A finals del segle xii, entre els anys 1198 i 1199, i en el marc del conflicte que el catarisme mantenia amb l’església catòlica oficial, es produí la invasió a redós de la qual Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda haurien saquejat una bona part de les parròquies i altres propietats de la Cerdanya. En relació amb l’arqueologia, per a aquesta fase hem documentat una torre o espai fortificat de planta rectangular en l’angle sud-occidental, així com un mínim de tres finques, alguna de les quals en un moment posterior es devia compartimentar. El gran cos fortificat sembla aprofitar part d’un llenç anterior de muralla, mentre que els altres tres devien ser de nova planta. Tot i no estar inserides en un cinturó defensiu, el gruix dels seus murs i una particular ubicació determinen una funció de control territorial. Quant als àmbits “domèstics”, són unes construccions originàriament allargassades que es reconvertiren en quadrangulars (Fig. 10). Per al seu bastiment es va fer un rebaix, anul·lant les restes preexistents. Una de les finques té l’entrada per llevant, evidenciada per un marxapeu de lloses, i consta de dues estances, amb una segona porta que les intercomunica. Per contra, les altres dues, adossades a la primera pel nord, devien tenir l’entrada al septentrió i constar d’una única estança. A l’interior i en un dels angles, les tres conserven una llar en caixa de lloses. En destaca la finca que integra una doble estança, la qual podria haver tingut un porxo. Tant les habitacions com la suposada torre estaven amortitzades amb un potent enderroc, la qual cosa apunta que els murs —amb una amplada mínima de 60 cm— devien tenir un sòcol petri d’alçada considerable, que formava una base sòlida; de manera que les parets podrien haver aixecat un pis, probablement de tàpia i una coberta de material perible fixat amb algunes lloses. Els murs es diferencien de la resta pel fet que tenen un doble parament de lloses de pedra i còdols juxtaposats, amb una inclinació de 45º, de forma alternativa en cada filada; és a dir, en opus spicatum, o a voltes, només una filada amb les pedres posades a cantell. A partir de la tardoantiguitat i sobretot de l’època altmedieval aquesta tècnica de construcció s’implementà extensament en el territori, i en tenim bons exemples en els àmbits agrícola, domèstic, militar i eclesiàstic. Així, al jaciment romà de les Colomines de Llívia, un parament data del s. v (Guàrdia et al., 2000). Altres exemples són ja del s. ix–x (com a la cel·la de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred, i alguns murs del castell de Llívia —Aliaga, Caballé, Subiranas, 2003—), i de manera força generalitzada a partir de l’xi en els basaments primigenis o els paraments d’esglésies com Santa Eulàlia d’Estoll (Segués, 2007), Santa Eugènia de Saga, Sant Andreu de Vilallobent i Sant Miquel de Soriguerola (Pladevall, Vigué, 1995). La ceràmica recuperada és força exigua (uns 200 fragments), ja que representa menys del 3% total i correspon a olles i tapadores, a més d’uns petits vasets. És majoritàriament grisa, de cocció reductora —tot i que n’hi ha alguna d’oxidant—, però no presenta ni el tipus de pastes ni d’acabats propis dels s. xiii–xiv. Ni tampoc no es documenten les produccions carolíngies de brunyits externs fets sobre atuells de cuita oxidant, que ens

Trib_11.indd 314

13/12/11 08:42:58

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

315

Figura 10. Planta actual de la fase 3, altmedieval

centrarien en els s. viii–ix. Quant a la datació radiocarbònica, obtinguda de carbons de l’estrat que cobria la llar UE 171, donà una forquilla cronològica de 1025–1168 cal AD. Entre els objectes, destaca una llosa d’uns 20 cm de costat en la qual s’observava un esgrafiat; per bé que no resta sencer, s’observen set caselles quadrangulars d’uns 4 cm de costat, en les quals es combinen, de forma alternada, les marcades amb una “X” amb les que estan “en blanc”. Es tractaria d’un tauler de joc, potser d’escacs o de dames, els anomenats latrunculi o terni lapilli. Malgrat el propi interès de la peça, la seva particularitat rau en el fet que en una de les caselles s’ha conservat una inscripció

Trib_11.indd 315

13/12/11 08:42:58

316

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

de set línies (Fig. 11). L’escriptura ha estat interpretada com de tipus visigòtic cursiu i se li ha atorgat una cronologia que abastaria els segles viii a x.2 Segons una primera interpretació, podria ser que es tractessin d’anotacions puntuals derivades del propi joc. Aquesta pràctica lúdica ja existia en època romana, però fou durant l’edat mitjana que les dames, els escacs o el tric-trac trobaren el seu apogeu. Una bona mostra la tenim en la trentena d’exemplars exhumats al castell de Llívia (Aliaga, Caballé, Subiranas, 2001; Campmajó, 2001) —per bé que aquests datats als s. xiii-xiv— o a les cabanes d’Enveig (Rendu, Campmajó, 1993). La suma de factors ens porta a concloure que l’ocupació medieval es desenvolupà entre els s. x i xii, i els pocs objectes recuperats i la manca de nivells d’incendi i/o destrucció apunten un abandonament progressiu. El vilatge es desenvolupà d’una manera racional i gradual respecte dels àmbits existents, a l’hora de definir nous espais públics. No coneixem, però, els motius del seu abandonament, segurament a la fi del s. xi o l’inici del s. xii. Una explicació plausible seria que amb la conquesta de Lleida i Tortosa a mitjan s. xii, s’hauria impedit l’accés pel Segre, amb la qual cosa aquest hauria perdut el seu valor estratègic i d’aquí la potencial disminució de ràtzies sarraïnes. Un segon factor és el del clima, ja que s’ubica en una terrassa que rep

Figura 11. El taulell de joc amb la inscripció

2. El tipus d’escriptura fou identificat per la Dra. Isabel Velázquez, professora de la Universitat Complutense de Madrid, que proposa aquesta cronologia a partir de la rusticitat dels traços. Aquesta s’adiu bé amb els materials ceràmics exhumats.

Trib_11.indd 316

13/12/11 08:42:58

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

317

amb força el vent, el fred i la neu, mentre que l’emplaçament de Bolvir resulta força més apte per a l’habitació ja que està més a redós i és més assolellat. No coneixem documents directament relacionats amb aquest vilatge semifortificat, tot i que algun hi podria fer referència, com el primerenc esment (any 672) d’un castrum Sardonia al costat del de Lybie (Llívia), del qual dependria. També podria tractar-se d’un vilatge de nom desconegut fins al moment o bé l’assentament anomenat villa Buluer o Bulver el 925 —primer esment del lloc—, ja que l’alou de Bolvir ja fou donat al monestir de Cuixà, el 953, pel comte Sunifred II de Cerdanya. Altres mencions del moment són villa Vuluerri (937), Bolvir (953), Volvir (958), Buluir (985) i villam Vuluiri (1001) (Pladevall, Vigué, 1995; Martí, 1926–28). Posteriorment, aquesta població es podria haver desplaçat al lloc del Bolvir actual, conformat per dos barris a partir de l’edificació de l’església i del castell, monuments que integren elements més propis de la fi del s. xii i dels s. xiii i xiv que no pas de segles anteriors. Sobre l’origen del topònim s’han apuntat diverses teories: 1. Podria tenir una arrel preindoeuropea, tot traduint Bulverri com “el lloc del pou”. 2. Altres autors li atorguen un origen bascoide o iberobasc, originat en buru-iri, de buru (“cap” en èuscar) i iri (terme preindoeuropeu per referir-se a “ciutat”). 3. Una altra traducció feta és la d’“el poble cap de la contrada”, la qual tindria un cert sentit pel destacat rol de l’assentament a la regió. 4. Finalment, hi ha qui diu que buru provindria de bolu, paraula basca per referir-se a un molí, fet confirmat tant per la toponímia com per algunes restes avui molt poc visibles properes al jaciment. Pel que fa a l’església de Santa Cecília, és esmentada en el precepte del rei Lotari del 958, en què la confirmava com a possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà, i les butlles dels papes Joan XIII i Sergi IV, del 968 i el 1011 respectivament, ho tornen a fer, de manera que es manté així fins a la seva desaparició. El 1198, els homes d’Arnau de Castellbò, defensors de l’heretgia càtara, feriren el seu rector. Ja hem comentat que el temple actual data de la fi del s. xii o de l’inici del xiii, malgrat que integra algunes filades d’opus spicatum, potser anteriors en el temps. Paral·lelament, durant els s. xiii i xiv es constata que hi ha una força, de la qual ara només en resta a la vista una torre prismàtica, prou modificada, que dóna nom al barri d’Amunt o del Castell. El 1233, en una concòrdia entre Nunó Sanç, senyor del Rosselló i la Cerdanya, i Roger Bernat II, comte de Foix, s’establia l’enderrocament de la “nova” força de Bolvir (Pladevall, Vigué, 1995), adjectiu que dóna a entendre que es tractava d’una construcció recent i que n’hi podria haver hagut una de més vella; potser al Castellot? D’altra banda, alguns autors relacionen un document del 1035, on se cita el pont de Bar, amb diverses fortificacions cerdanes que controlaven el camí medieval; entre aquestes, la del puig de Bolvir, la qual cosa voldria dir que a inicis del s. xi ja hi havia una plaça forta. Malgrat tot, ara per ara no en sabem res del cert, des d’un punt de vista històric, sobre les restes medievals del Castellot i caldrà continuar recercant tant al camp com als arxius.

Conclusions principals de l’actuació arqueològica El conjunt d’intervencions fetes fins al 2009 abasta menys del 10% de la superfície del Castellot, la qual cosa comporta una visió molt parcial de la seva ocupació al llarg dels segles. Ni podem interpretar amb precisió la trama urbanística ni tampoc no podem avançar el rol territorial de l’assentament. D’altra banda, la majoria tant d’estu-

Trib_11.indd 317

13/12/11 08:42:59

318

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

dis (faunístic, carpològic, antracològic, metal·lúrgic, pol·línic, etc.), com de datacions (radiocarboni, termoluminiscència) que ens permetran explicar les relacions mediambientals, socioeconòmiques i cronoculturals es troben en una fase incipient. Tot i això, els avanços són rellevants i podem esbossar unes primeres conclusions: 1. Avui, gairebé tenim la certesa que el tossalet s’ocupà en la seva totalitat al llarg de les tres fases detectades fins ara: la ceretana, la iberoromana i l’altmedieval. 2. Hi ha un perímetre murat que ressegueix el límit del turó, tot coincidint amb l’inici del talús artificial; devia ser-hi present des del principi de l’ocupació del lloc (s. iv aC) i reutilitzat —per bé que amb interrupcions importants— al llarg d’uns 1.500 anys. 3. Al sector sud, aquesta muralla pren una magnitud més rellevant, tant pel que fa a la seva amplada com als elements que s’hi associen en els diversos moments: l’entrada monumental amb torres i bastió, la torre o espai fortificat d’època altmedieval, etc. 4. La intervenció extensiva en el terç meridional documentà una retícula estructural que deixa entreveure una densa ocupació del tossalet, tant en època ibèrica com altmedieval. 5. Les restes ofereixen un ventall cronològic que va del s. iv aC al s. xii, concentrat en dos moments: s. iv–i aC i al voltant del s. xi, amb un hiatus temporal del qual no hem trobat cap element que faci pensar en una ocupació, ni que fos puntual. En resum, avui distingim tres horitzons culturals: ceretanoibèric, ibericoromà republicà i altmedieval. (Morera, Crespo, Mercadal, Olesti, Sànchez, 2010)

a pèn d i x

Les Guillateres d’all (isòvol), unes possibles mines d’or al·luvial d’època romana a la Cerdanya J. MORERA, O. OLESTI, M. VILADEVALL, B. CAUUET, O. MERCADAL

Introducció Al llarg dels darrers set anys i en el marc del projecte de recerca esmentat, hem desenvolupat treballs a la Cerdanya i l’Alt Urgell relacionats amb una potencial explotació de l’or al·luvial al Pirineu oriental en època antiga. La presència d’or al riu Segre és coneguda almenys des de l’època medieval, però alguns autors clàssics —com Plini el Vell (NH. 4, 112)— ja presenten la serralada com un territori ric en or. Pel que fa al treball de camp, la presència aurífera als dipòsits al·luvials del Segre ha estat ben documentada des dels anys vuitanta pel Dr. Manel Viladevall; es tracta d’un or procedent dels estrats miocènics dels Pirineus axials —i per tant, uns dipòsits secundaris—, que les aigües d’aquell riu i dels seus afluents han dipositat al llarg dels cursos respectius, des de la Cerdanya fins a la plana lleidatana (Viladevall, 2005). Tenint en compte aquests precedents, l’any 2004, un equip de recerca de la UAB, coordinat pel Dr. Oriol Olesti, en

Trib_11.indd 318

13/12/11 08:42:59

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

319

col·laboració amb l’equip de Manel Viladevall, professor del Departament de Geologia i Geofísica de la UB, ens vàrem plantejar la possibilitat que ja en època antiga hagués existit una activitat extractiva d’or secundari al llarg de la conca del Segre i, en especial, a la Cerdanya.3 Les raons per sostenir aquesta hipòtesi eren diverses: en primer lloc, calia tenir en compte la pròpia ubicació dels dipòsits miocens (i aurífers) a la comarca, fàcilment accessibles i situats a prop dels principals jaciments preromans o romans de la contrada, com l’assentament fortificat del Castellot (Morera et al., 2010), la ciutat de Llívia (Padró, 2000; Campillo et. al., 2000; Guàrdia, Mercadal, Olesti, en premsa) o la pròpia necròpolis romana del Pla de Prats, en la qual precisament aparegué una cadena d’or —la segona troballa feta a tot Catalunya, que en tinguem coneixement— dipositada a l’interior d’una urna cinerària i datada vers el s. ii dC (Padró et al., 1989). En segon lloc, cal recordar que a l’Arieja, comarca veïna transpirinenca, l’arqueòloga B. Cauuet ja havia excavat unes mines d’or d’època tardoromana, si bé aquelles eren obertes a la roca, en galeria; per tant, és un dipòsit aurífer de tipus primari (Cauuet, 2005). Seguidament, és interessant mencionar algunes dades significatives aportades per les fonts literàries antigues: tal i com ens explica Dió Cassi (48, 42), després de la revolta dels ceretans de l’any 39 aC, Domici Calví prengué com a botí l’or dels indígenes, el qual emprà en la seva celebració del triomf.4 En darrer terme, alguns paral·lels morfològics europeus, com les mines del NO peninsular, les del sud de França o les de Romania, presenten estructures antròpiques d’erosió molt similars a les identificades a la Cerdanya i més concretament a les Guillateres d’All.

L’àrea de les Guillateres (All, Isòvol) La tècnica romana d’extracció de l’or al·luvial es basava en l’erosió dels dipòsits aurífers mitjançant diverses tècniques de rentatge, des de la senzilla canalització d’aigua a través dels sediments (arrugia) fins al desmunt de grans volums de materials mitjançant la construcció de pous i galeries inundades per aigua llançada a pressió (ruina montium). Un cop l’aigua s’enduia els sediments en les cotes altes, un sistema de filtres permetia recuperar-ne l’or a la part baixa, mentre els estèrils (sediments, grans blocs...) es dipositaven al marge o curs avall. Aquest tipus d’actuacions, que en època romana prengueren unes dimensions de caràcter industrial, van deixar una forta empremta en el territori en forma de potents estructures fòssils, tot creant uns paisatges ben característics (els bad lands dels geòlegs). Es tracta d’elements de la xarxa hidràulica necessària 3. Aquests treballs s’han desenvolupat en el marc dels projectes de recerca en curs “Les Guillateres d’All (Isòvol, Cerdanya)”, subvencionat per la Direcció General de Patrimoni Cultural (10041/2008); “L’explotació dels recursos naturals a la Cerdanya (França, Espanya) a l’antiguitat. Activitats mineres en època romana” (2006EXCAVA00008, de l’1/01/2006 al 15/06/2008), dirigit per Oriol Olesti (UAB), i “Vencedores y vencidos: imperialismo, control social y paisajes antiguos” (MEC PB-HUM2007-64250/HIST, de l’1/11/2007 al 31/10/2010), dirigit per Alberto Prieto (UAB). El jaciment ha estat també inclòs en el programa de recerca del Departament de Ciències de l’Antiguitat de la UAB. Des de l’any 2008 en aquest projecte hi col·labora B. Cauuet, investigadora del CNRS adscrita a la Universitat de Tolosa–Le Mirail. 4. És també molt interessant la referència de Marcial (Epigr. 6, 86) a Libyca messis, “les collites de Livia”, quan en aquest complex epigrama l’autor es refereix a la riquesa en or al·luvial d’algunes contrades. No es devia tractar de la Líbia africana, com sempre s’ha considerat, sinó potser de la Iulia Libyca ceretana. Sobre aquest text, vegeu Olesti-Andreu (en preparació).

Trib_11.indd 319

13/12/11 08:42:59

320

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

per proveir d’aigua els fronts miners (sovint, amb canals de diversos quilòmetres de longitud), els dipòsits per emmagatzemar-la o els grans fronts pioners d’erosió, susceptibles de ser analitzats i estudiats, com els del magnífic exemple de Las Médulas, al Bierzo (Lleó). Els nostres primers treballs cartogràfics i de fotointerpretació van permetre identificar a banda i banda de la frontera de la Cerdanya un bon nombre d’estructures d’erosió, en dipòsits al·luvials aurífers miocènics, d’origen clarament antròpic, les quals resulten gairebé idèntiques a les registrades en altres àrees mineres antigues del continent europeu. Alguns dels llocs observats s’emmarquen en els municipis de Sallagossa, Naüja, Osseja, Santa Llocaia, Isòvol i Bellver de Cerdanya, però aleshores ens cridaren especialment l’atenció les identificades a tocar del poble d’All, a l’indret anomenat les Guillateres (conjuntament amb altres —les Malveres, sector del mas de Ravetllat...—), en tractar-se d’un gran circ d’erosió en els dipòsits miocènics esmentats (Fig. 12) com a resultat de la canalització de grans volums d’aigua vers uns punts escollits, tot provocant un enorme esvoranc i una sèrie d’escorregalls de dimensions gegantines i direccions diverses (alguns dels quals dels denominats “en pinta”). No obstant això, arribats a aquest punt, el fet de tractar-se d’una activitat antròpica evident continuada al llarg del temps (i encara activa) no demostrava ni un origen romà (o preromà) ni tampoc la seva funció com a mina al·luvial, per bé que tècnicament aquesta interpretació resulti coherent.

Primers treballs L’estratègia per demostrar la presència d’activitats auríferes d’època romana a les Guillateres consistí inicialment en una prospecció visual de la zona, on sobretot s’estudià el ca-

Figura 12. Vista parcial de les Guillateres d’All

Trib_11.indd 320

13/12/11 08:42:59

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

321

nal provinent de Meranges que porta l’aigua a la zona de les Guillateres, el qual actualment forma part dels recursos hídrics pel poble d’All. Creiem que el traçat més antic d’aquest podria ser la font d’aprovisionament d’aigua de la hipotètica estructura aurífera romana. Del 30 de maig a l’1 de juny de 2008 es desenvolupà al lloc una prospecció superficial sistemàtica, dirigida per l’arqueòleg Jordi Morera Camprubí, amb resultats negatius quant a la localització de materials antics, però força interessant quant a la identificació d’estructures d’erosió (Morera et alii, 2010). A partir del setembre de 2008 vàrem comptar amb la col·laboració de Beatrice Cauuet, arqueòloga de la Universitat de Toulouse-Le Mirail (Cauuet, 2005) i especialista en el treball miner de l’or. El resultat del treball cartogràfic i prospectiu ens permeté identificar indrets susceptibles de conservar estructures mineres fòssils i un d’ells era el sector nord-oriental de les Guillateres. L’anomenem “els camps d’en Pere Oliu” (nom del seu propietari actual) i està situat per sobre del que sembla un gran front miner d’erosió, damunt del qual passen les restes fòssils d’un antic canal. Per aquesta raó era factible suposar l’existència d’un canal vertical o d’un dipòsit hidràulic, que controlés l’abocament d’aigua en direcció al que ara és l’escorregall. Aleshores, vam creure que un sondeig ens ajudaria a localitzar i identificar una estructura antròpica vinculada a la mineria; però no una estructura fossilitzada en el paisatge actual sinó una de subterrània, de la qual no teníem cap coneixement previ. En altres paraules, ens podria confirmar la nostra hipòtesi de com funcionava el sistema.

Situació Els camps d’en Pere Oliu,5 zona de la nostra intervenció arqueològica, són al límit meridional del petit planell situat sobre les Guillateres d’All (Fig. 13), i aquest terreny és, a la vegada, a la part nord-occidental del terme municipal d’Isòvol. La situació topogràfica segons el sistema de coordenades Universa Transverse Mercator (UTM) és: X: 404238, Y: 4695372, Z:1.175 m snm.

Treballs i resultats derivats Els treballs arqueològics es desenvoluparen entre el 14 i el 22 de setembre de 2009, durant els quals hi participà un equip format per tres arqueòlegs, amb la col·laboració d’altres investigadors vinculats al projecte.6 Segons la hipòtesi prèvia, la plataforma immediatament superior de les estructures d’erosió, creades antròpicament per la circulació d’aigua canalitzada, havia de conservar en el seu subsòl l’empremta dels antics canals i/o de dipòsits vinculats a la mina. Els canals normalment són estructures en negatiu, excavades al subsòl natural, que es van reblint progressivament i de forma natural un cop l’estructura ha deixat de funcionar. En tenim nombrosos paral·lels en jaciments aurífers d’època romana, on presenten un perfil en “V” o en “U”, amb una amplada que 5. Un cop més, aprofitem per agrair la seva inestimable col·laboració en aquests treballs al propietari d’aquests terrenys, el Sr. Pere Oliu, d’All, sense la qual no hauria estat possible la nostra recerca. 6. Oriol Mercadal, arqueòleg i director del Museu Cerdà; Manel Viladevall, catedràtic del Departament de Mineralogia de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona; Francesc Burjachs, arqueòleg i palinòleg d’ICREA–URV, i Beatrice Cauuet, especialista en arqueometal·lúrgia de la Universitat de Tolosa-Le Mirail, CNRS Laboratoire TRACES UMR5608.

Trib_11.indd 321

13/12/11 08:42:59

322

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Figura 13. Vista aèria general del sector, amb el circ i els diversos estorregalls oscil·la entre 1 i 1,5 m i una profunditat d’uns 0,5 m. També es podia esperar l’aparició de grans retalls o basses d’acumulació d’aigua, les quals presenten unes dimensions i formes del tot variables en funció de la topografia original. En aquests retalls, ja fossin canals o dipòsits, esperàvem trobar algun tipus de material ceràmic o orgànic que permetés datar el nivell de rebliment, ja que ens donaria una primera cronologia d’amortització del conjunt de l’estructura minera. Es van fer dues cales de grans dimensions, l’una al costat de l’altra. Els sondeigs s’iniciaren de forma mecànica amb una màquina carregadora-retroexcavadora amb la pala sense pues. Aquesta va extreure els primers nivells agrícoles i un cop arribats als estrats potencialment significatius des del punt de vista arqueològic els treballs continuaren de forma manual. Finalitzades les tasques d’excavació, després d’haver documentat exhaustivament els dos sondejos i pres les mostres necessàries, vam reomplir les cales una altra vegada per tal de recuperar la morfologia prèvia a la intervenció.

Sondeig 1 D’uns 14 m de llargada per 1,3 m d’amplada ubicat a la part més alta del terreny i amb una orientació SO-NE. El primer nivell identificat consistia en el terreny vegetal

Trib_11.indd 322

13/12/11 08:43:00

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

323

corresponent a prat (UE 100), amb un màxim de 30 cm de potència. Aquest estrat superficial en cobria un altre (UE 101), format per terres marronoses de tonalitat ocre, graves de petites dimensions i alguna pedra petita, que tenia una potència màxima de 40 cm. L’estrat 101 cobria dos estrats diferents. D’una banda, en els dos extrems del sondeig apareixia el substrat geològic quaternari, consistent en un tapàs de color vermell intens (UE 103). D’una altra, entre els dos extrems apareixia un estrat (UE 102), d’uns 9,5 m d’amplada, diferent del precedent i heterogeni, format per diverses capes que estan alternes i barrejades en ocasions, compostes per argiles, graves, llims… (Fig. 14). La complexitat de la seva disposició féu que ho consideréssim com un únic estrat. L’estrat 102 era estèril pel que fa a materials antròpics o restes orgàniques i la seva excavació deixà al descobert el substrat geològic en tota l’extensió del sondeig, el qual apareixia amb un perfil convex, creant una gran cubeta de fins a 2 m de fondària. Aquesta morfologia del sediment geològic fou interpretada com un gran retall d’origen antròpic (UE 104) que hauria permès l’acumulació d’una gran quantitat d’aigua; és a dir, que es devia tractar d’una bassa possiblement vinculada a l’explotació minera (Fig. 15). Per tant, l’estrat UE 102 seria el nivell de reompliment de l’estructura un cop en desús. Aquesta amortització es devia fer de forma natural, sense intervenir-hi l’acció humana, amb materials erosionats de les parts altes de les vessants i acumulats allà a partir de les diferents riuades i corrents al·luvials. És per aquest motiu que el sediment presenta una composició tan heterogènia i estèril, tant pel que fa a materials antròpics com a presència orgànica. Davant l’evidència dels resultats decidírem recollir mostres de sediment de l’estrat

Figura 14. Imatge del dipòsit localitzat al sondeig 1

Trib_11.indd 323

13/12/11 08:43:00

324

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Figura 15. Dibuix de la secció del dipòsit

UE 102 per tal de fer dos tipus d’estudis: l’antracològic, a partir d’una presència potencial de carbons, i el pol·línic, per mirar d’interpretar les condicions ambientals. Malauradament, ambdós estudis o bé han estat impossibles de fer o bé han donat resultats negatius, a causa de les males condicions de preservació del sediment.7

Sondeig 2 S’obrí a la part més baixa del camp, amb una orientació paral·lela al primer, i mesurà 12,5 m de llargada per 1,4 m d’amplada. El primer nivell (UE 200) consistí en la capa vegetal superficial, amb una potència màxima de 20 cm. A sota n’aparegué un segon (UE 201), compost de terres de tonalitat ocre, barrejades amb alguna pedra petita i gravetes de mida reduïda, i amb una potència màxima de 40 cm; era molt similar en composició a l’estrat UE 101 del sondeig 1. L’últim dels estrats documentats, la UE 202, es trobava cobert per aquest i resultava heterogeni, format per terres de tonalitat marró vermellós, barrejades amb gravetes de mida petita, tot plegat força compactat. Era del tot estèril tant pel que fa a materials arqueològics com a restes orgàniques. Per aquest motiu i per les seves característiques estructurals, el consideràrem un sediment d’origen natural, format a partir de l’acumulació de materials per deposició al·luvial. Tanmateix, pel fet de ser tan similar a l’estrat 102, i veient el que s’infereix de l’estratigrafia del sondeig 1, pensem que podria tractar-se d’un nivell de reompliment d’algun tipus d’estructura antròpica, excavada en el subsòl, de la qual no vàrem poder veure cap límit. 7. Al juliol de 2010 una excavació codirigida per B. Cauuet i O. Olesti ha permès identificar en el sondeig 1 l’existència d’un mur de tancament de l’hipotètic dipòsit, fet que sembla confirmar gairebé definitivament la seva funció. Tanmateix, s’ha d’acabar d’excavar i resta en estudi.

Trib_11.indd 324

13/12/11 08:43:00

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

325

Diem això perquè les característiques de l’estrat no eren les del substrat geològic de la zona, format per argiles i margues vermelloses i groguenques. No obstant això, volem exposar les dues possibles interpretacions ja que no hi ha prou arguments per descartarne cap d'elles.

Conclusions L’estudi arqueològic fet a la zona coneguda com “els camps d’en Pere Oliu”, situada a les Guillateres (All, Isòvol) ha consistit en sondejos arqueològics a la part superior de la formació geològica coneguda com a bad-land. Creiem haver arribat a uns resultats positius pel que fa a la detecció d’elements arqueològicament significatius. En un d’ells s’ha posat al descobert una cubeta retallada en el substrat geològic, d’uns 10 m d’amplada per 2 m de fondària màxima, reomplerta per sediments de deposició secundària, acumulats per l’acció de fenòmens al·luvials, aliens a l’acció humana. Tanmateix, creiem que l’estructura s’ha de relacionar amb el sistema d’aprovisionament d’aigua necessari per al desenvolupament de l’activitat minera aurífera a l’antiguitat. Concretament, pensem que podria tractar-se d’una bassa d’acumulació d’aigua. Per confirmar aquests resultats, l’any vinent, l’equip investigador desitja continuar els treballs arqueològics a l’esmentada estructura amb l’objectiu de delimitar el seu perímetre, definir l’entrada i sortida d’altres canals, i excavar-ne els estrats de rebliment. Les dades obtingudes permeten pensar en la presència d’altres elements arqueològics d’aquest tipus en els camps adjacents, però la seva indefinició no permet avançar més sobre el particular. En resum, per primer cop hem identificat al sector de les Guillateres estructures antròpiques coherents amb la funció d’una mina d’or al·luvial a cel obert i amb la tecnologia emprada en l’extracció de l’or en època romana. Fins al moment no n’hem pogut obtenir cap indici cronològic, que era un dels nostres objectius prioritaris, però creiem que l’excavació en extensió de l’estructura i el seguiment dels canals que s’hi associen ens permetran obtenir prou dades per tal de mirar de confirmar de manera definitiva la hipòtesi de treball plantejada.

Bibliografia específica sobre el Castellot i les Guillateres Aliaga, S.; Campillo, J.; Untermann, J. (1994) “Estudi d’un kálathos amb grafit”. A: Segones Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Torroella de Montgrí: Museu del Montgrí i del Baix Ter/MAC-Girona, p .76-77. Crespo, C.; Mercadal, O.; Morera, J.; Olesti, O.; Sànchez, E.; Aliaga, S. (2008) “El Castellot (Bolvir, la Cerdanya): Una fortificació iberoromana a la serralada pirinenca. Campanyes 2006 i 2007”. A: Novenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. L’Escala–Empúries: Ajuntament de l’Escala/Universitat de Girona/MAC–Girona. Vol. I, p. 217-223. Crespo, C.; Morera, J.; Mercadal, O. (2008) Memòria de les intervencions arqueològiques al Castellot de Bolvir. 2006-2007 (Bolvir, la Cerdanya). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdita. Crespo, C.; Morera, J.; Mercadal, O.; Sánchez, E.; Olesti, O. (2009) “Una fortificación ibero-romana en el Pirineo catalán: el Castellot de Bolvir”. A: Transforming Historical Landscapes in the Ancient Empires. Antela-Bernárdez, B.; Ñaco del

Trib_11.indd 325

13/12/11 08:43:01

326

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Hoyo, T. (ed.) Area of Research in Studies from Antiquity. Universitat Autònoma de Barcelona. Proceedings of the First Workshop - December 16-19th 2007. Oxford: BAR International Series 1986, p. 225-229. Martzluff, M. (1997) “Les molettes granitiques « barquiformes » cannelées d’âge protohistorique de Cerdagne et d’Andorre”. Études Roussillonnaises. T. XV. Perpignan: Les Amis du Vieux Canet, p. 59-66. Mercadal, O.; Olesti, O. (1992a) “El Castellot (la Corona, Bolvir). Un assentament ceretà a la Plana cerdana”. A: 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans. Suplement: Investigacions arqueològiques a la Cerdanya i zones limítrofes, p. 5-8. Mercadal, O.; Olesti, O. (1992b) “El Castellot (Bolvir, Cerdanya): un assentament ibèric a l’alta muntanya”. A: Actes de les Primeres Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols/ Universitat de Girona/CIAG Diputació de Girona, annex. Mercadal, O.; Aliaga. S. (1994) “El Castellot (Bolvir, Cerdanya): un assentament ibèric al Pirineu”. A: Actes de les Segones Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Torroella de Montgrí: Museu del Montgrí i del Baix Ter/MAC– Girona, p.72-82. Mercadal, O.; Olesti, O.; Sala, R.; Lafuente, M. (2006) “Prospecció geofísica al jaciment ibèric d’El Castellot (Bolvir, la Cerdanya)”. A: Actes de les Vuitenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Roses: Ajuntament de Roses/ Universitat de Girona/MAC–Girona, p. 227-232. Morera, J.; Crespo, C.; Mercadal, O.; Olesti, O.; Sànchez, E. (2010) “El Castellot de Bolvir (la Cerdanya): ocupacions ceretana, iberoromana i altmedieval. Campanyes de 2008 i 2009”. A: Actes de les Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny La Gabella/ Universitat de Girona/MAC–Girona, p. 147-157. Morera, J.; Olesti, O.; Viladevall, M. (2010) “Les Guillateres d’All (Isòvol, Cerdanya): unes possibles mines d’or al·luvial d’època romana”. A: Actes de les Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny La Gabella/UdG/MAC–Girona, p. 241-248. Rovira, M. (2008) Criteris generals per a la conservació, consolidació i adequació del jaciment d’El Castellot i el seu entorn a la Corona de Bolvir. Lliurat a l’Ajuntament de Bolvir. Inèdit.

Altra bibliografia citada al text o relacionada amb els períodes esmentats Aliaga, S.; Caballé, G.; Subiranas, C. (2001) “El castell de Llívia (Cerdanya): resultat de les intervencions arqueològiques (1995-2000)”. Ceretania. [Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans-Groupe de Recherches Archéologiques et Historiques de Cerdagne], núm. 3, p. 191-203. Aliaga, S.; Caballé, G.; Subiranas, C. (2003) “Intervencions arqueològiques al castell de Llívia. Campanyes 2000-2001. Darreres interpretacions”. A: 2n Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sant Cugat del Vallès: ACRAM, p. 680-685.

Trib_11.indd 326

13/12/11 08:43:01

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

327

Asensio, D.; Morer, J.; Pou, J. (2003) “La ciutadella ibèrica de Toixoneres (Calafell)”. A: Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 265-279. Campillo, J. (1995) “El moment altimperial a Iulia Lybica. El jaciment de l’Hort de la Falona”. A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 533-542. Campillo, J.; Borràs, H. (1995) “Noves dades sobre Júlia Lívia a partir de la revisió de materials”. Cypsela. [Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona], núm. 11, p. 99-103. Campillo, J.; Mercadal, O. (1996-97) “El paper de la Cerdanya en las relacions transpirinenques en l’època antiga”. A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins (Roma i Hispania. Homenatge al Dr. Pere de Palol). Girona: Institut d’Estudis Gironins, vol. XXXVII, p. 875-895. Campillo, J.; Grau, M.; Guàrdia, J. (1998) “Primers resultats de les excavacions dutes a terme a la zona de les Colomines de Llívia, Cerdanya”. A: XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 285-294. Campillo, J.; Grau, M.; Guàrdia, J. (2000) “Iulia Libyka: darreres intervencions i estat de la qüestió”. A: Tribuna d’Arqueologia 1997-98. Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, p. 97-124. Campmajó, P.; Padró, J. (1978) “Els ceretans”. 2n Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 189-210. Campmajó, P. (1983) Le site protohistorique de Llo (Pyrénées Orientales). Perpignan: Centre d’Études Préhistoriques Catalanes. Université de Perpignan. Campmajó, P. (1989-90) Le Néolithique et les débuts de l’Âge du Bronze en Cerdagne. Perpignan: Centre d’Études Préhistoriques Catalane; Université de Perpignan, p. 81-101. (Travaux de Préhistoire Catalane; 6) Campmajó, P. (1991) “El poblament de la Cerdanya des dels orígens fins a l’ocupació romana”. Ceretania. [Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans–GRAHC], núm. 1, p. 21-38. Campmajó, P.; Untermann, J. (1991) “Corpus des gravures ibériques de Cerdagne”. Ceretania. [Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans–GRAHC], núm. 1, p. 39-59. Campmajó, P. (1996) “Les ibères en Cerdagne, histoire et écriture”. A: Les ibères en Roussillon et Cerdagne. Journée numismatique du Musée Puig. Perpignan: Musée Numismatique Joseph Puig, p. 33-61. Campmajó, P.; Rancoule, G. (1997) “La céramique tournée de Lo Lladre (Llo, Pyrénées–Orientales). Inventaire, chronologie et réflexion”. A: Études Roussillonnaises. T. XIV. Perpignan: Les Amis du Vieux Canet, p. 67-81. Campmajo, P. (2001) “Les plaques en schiste gravées du château de Llívia. Quelques exemples de jeux au moyen-âge”. Ceretania. [Puigcerdà: IEC-GRAHC], núm. 3, p. 205-238. Campmajó, P.; Crabol, D.; Parent, G.; Raynaud, C; Rendu, C.; Ruas, M. P. (2005) “Fouilles et sondage sur les site de la Coume Païrounell. Angoustrine-Villeneuve les Escaldes”. Archéo 66, Bulletin de l’A.A.P.-O. [Perpignan: Association Archéologique des Pyrénnées–Orientales], núm. 20, p.16-18. Campmajo, P.; Crabol, D. (2009) “Les gravures rupestres de Cerdagne (Pyrénées

Trib_11.indd 327

13/12/11 08:43:01

328

J. Morera, O. Mercadal, O. Olesti, C. Crespo

Catalanes). Quelques éléments pour la chronologie et une approche symbolique”. Archéo 66, Bulletin de l’A.A.P.-O. [Perpignan: Association Archéologique des Pyrénnées–Orientales], núm. 24, p. 61-78. Campo, M.; Mercadal, O. (2009) “Aproximación a la circulación monetaria en la Cerdanya (siglo iii aC-mediados siglo i dC)”. A: Actas del XIII Congreso Nacional de Numismática. Cádiz, 22-24 octubre de 2007. Madrid, p. 353-367. Canals, M.; Ribera, C.; Viñas, R. (1970) La Fou de Bor i cavitats de l’alta vall del Segre. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya. Pladevall, A.; Vigué, J. (dir.) [et al.] (1995) Catalunya romànica. Vol. VII: La Cerdanya i el Conflent. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995. Cauuet, B. (2005) L’or de Tolosa. L’exploitation des gisements aurifères de la Gaule dans l’Antiquité. Toulouse. Crabol, D. (1986) “L’Age du Fer en Cerdagne Française”. A: 6è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 56-77. Delcor, M. (1976) “La romanisation de la Cerdagne”. Cypsela. 1r Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. [Girona: Servei d’Investigacions Arqueològiques de Girona], núm. 1, p. 145-154. Guàrdia, J.; Mercadal, O.; Olesti, O. (ed.) Llívia i la Cerdanya a l’Antiguitat. ICAC, en premsa. Martí, J. (1926-28) Dietari de Puigcerdà amb sa vegueria de Cerdanya i sotsvegueria de Vall de Ribes. Ripoll-Lleida: Impremta Mariana. 2 vol. Martin, A. (1981) “Treballs arqueològics a Llívia pel Servei d’Investigació Arqueològica de la Diputació de Girona”. A: Segon Quadern d’Informació Municipal. Llívia: Museu Municipal. Martzluff, M.; Alessandri, P.; Abelanet, J. (1988) “La romanisation de la Cerdanya: bilan des recherches sur la Solana orientale”. A: 8è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 63-67. Mercadal, O.; Olesti, O.; Olivé, A. (1990) Carta Arqueològica de la Cerdanya. Barcelona: Servei d’Arqueologia, Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Mercadal, O.; Aliaga, S. (1991) “L’hàbitat i la necròpolis del Roc d’Esperança (Alp, Baixa Cerdanya)”. Ceretania. [Institut d’Estudis Ceretans–GRAHC], núm. 1, p. 161-83. Mercadal, O.; Bosom, S.; Denjean, C.; Subiranas, C. (1993) Coneguem... els jueus i els franciscans (segles xiii–xvi). Puigcerdà: Ajuntament de Puigcerdà, Arxiu Històric Comarcal i Consell Comarcal de la Cerdanya. Mercadal, O.; Aliaga, S.; Bosom, S. (1995) “Poblament i explotació del territori a la Cerdanya. Assaig de síntesi: Del neolític a l’edat mitjana”. A: Muntanyes i Població. El passat dels Pirineus des d’una perspectiva multidisciplinària. Andorra: Govern d’Andorra, p.171-194. Mercadal, O.; Aliaga, S.; Campillo, J.; Valiente, P. (1995) “Noves interpretacions sobre el poblament humà de la Cerdanya (4000 aC - s. ix dC)”. A: X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 711-719. Mercadal, O.; Olesti, O. (2000) “Territorios marginales y romanización: las transformaciones del paisaje ceretano en època antigua”. A: Actas do 3º Congresso de Arqueologia Peninsular. Vol. VI: Arqueologia da Antiguedade na Peninsula Ibèrica. Porto: ADECAP, p. 51-66.

Trib_11.indd 328

13/12/11 08:43:01

El Castellot de Bolvir (Cerdanya)

329

Mercadal, O.; Olesti, O. (2005) “La Cerdanya: transformacions d’un poble i d’un paisatge pirinenc d’època antiga”. A: II Col·loqui Internacional d’Història dels Pirineus, 1998. Vol. 2: Protohistoria et Antiqua Historia Pyrenaicae. Girona: UdG– UNED Girona, p. 181.274. Olesti, O.; Mercadal, O. (2005) “La iberització del Pirineu Oriental i la filiació ètnica dels ceretans”. Acta Paleohispanica. Actas del IX Coloquio sobre lenguas y culturas paleohispánicas, 2004. [Barcelona: Departament de Filologia Llatina, Universitat de Barcelona], núm. 5, p. 295-314. Padró, J. (1976) “L’Edat del Ferro i la Romanització a les Comarques Septentrionals de l’Interior de Catalunya”. Cypsela. [Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona], núm. 1, p. 111-114. Padró, J. (1982) “Recerques arqueològiques a Llívia (Cerdanya)”. A: IV Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 229-245. Padró, J.; Montero, T.; Pons, E. (1989) “Excavacions al jaciment romà del Pla de Prats (Prats de Cerdanya)”. A: Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida. Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, p. 133-161. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 9) Padró, J. (1990) “La romanització de la Cerdanya”. A: 8è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 52-61. Padró, J. (2000) Excavacions arqueològiques a Júlia Líbica (Llívia, la Cerdanya). Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya - Girona. (Sèrie monogràfica; 20) Pons, E.; Toledo, A.; Llorens, J.M. (1981) El recinte fortificat ibèric de Puig Castellet. Lloret de Mar (Excavacions 1975-1980). Girona: Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques. Diputació Provincial de Girona. (Sèrie Monogràfica; 3) Reimer, P.J. [et al.] (2004) “IntCal04 Terrestrial radiocarbon age calibration, 0-26 cal kyr BP.” Radiocarbon. [Tucson: A. J. T. Jull.], núm. 46, 3, p. 1029-1058. Rendu, C. (2003) La Montagne d’Enveig: une estive pyrénéenne dans la longue durée. Perpinyà: Trabucaire. Rovira, J.; Padró, J. (1975-76) “Una estació de l’edat del bronze a Dorres (Cerdanya)”. Speleon. [Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya], núm. 22, p. 179-211. Rovira, J. (1976) “Eneolític i edat del bronze a l’Alta Vall del Segre”. Cypsela. [Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona], núm. 1, p. 61-68. Sànchez, E. (1987) El poblament preromà al Bages. Manresa: Caixa de Manresa. Sanmartí, J.; Santacana, J. (1992) El poblat ibèric d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Segués, E. (2007) Memòria de la intervenció arqueològica a l’església de Santa Eulàlia d’Estoll. Lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Toledo, A. (1998) “Els materials ceràmics de les coves A i B d’Olopte (Isòvol, Cerdanya)”. Cypsela. [Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona], núm. 12, p. 135-146. Viladevall, M. (2005) Prospección de placeres de oro y otros minerales densos. Barcelona: PDF - Universidad de Barcelona.

Trib_11.indd 329

13/12/11 08:43:01

Trib_11.indd 330

13/12/11 08:43:01

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona: l’exemple de l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor, 39-43 Jordi Aguelo, Carme Subiranas

Introducció El solar de l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor, 39-43, se situa, fins al segle xx en un indret fora del recinte de l’antiga muralla medieval, del segle xiii, un espai aliè a l’entramat urbanístic de la ciutat i a les transformacions que se succeïren des de la fundació de l’urbs romana (al segle i dC) o als posteriors eixamples medievals. “Fora de les muralles, el paisatge urbà estava dibuixat per la natura més que per la mà de l’home; a l’est i a l’oest de la ciutat hi corrien rieres la primera anomenada el Merdançar, pel seu contingut, i la segona, l’Areny (...). A l’altre costat del rec Comtal hi van predominar els horts durant gairebé tot el segle xiii...” (Banks, 1980). Un espai, doncs, amb una reduïda ocupació, on l’urbanisme amb edificacions organitzades esdevingué probablement inexistent si exceptuem alguns edificis de funció i caire molt particular com els molins, les masies o els hostals. Malgrat això, és evident la proximitat d’aquest espai a una de les antigues portes d’entrada a la ciutat pel costat de llevant, l’antic Portal Nou, l’existència del qual es constata des de l’any 1295. Aquesta proximitat, tot i la seva condició d’espai fora muralles, esdevé un factor essencial a l’hora de comprendre les característiques de les restes arqueològiques documentades, unes restes que mantenen una relació directa amb l’antiga ciutat de Barcelona i el seu període medieval i modern. Aquest caràcter extramurs es perllongà fins a l’enderroc de les muralles —l’any 1854— i la posterior creació del nou Eixample de Barcelona —inicis del segle xx.

Els primers indicis d’activitat humana. Segles ix-xii La necròpolis (segles ix-xii) Les evidències d’ocupació més antigues documentades al solar de l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor 39-43, corresponen a les restes d’una necròpolis que

Trib_12.indd 331

13/12/11 08:45:25

332

J. Aguelo, C. Subiranas

cronològicament ha de situar-se dins un període que va del segle ix al segle xii. A l’espera de les analítiques de carboni 14, aquesta cronologia ens ve essencialment determinada per la tipologia d’alguna de les tombes —sobretot les situades a les cotes inferiors—, de fossa clarament antropomorfa, per la seva orientació —sempre disposades est-oest— i per la seva relació amb les restes d’una edificació situada a la zona sud-est del solar i originada a la primera meitat del segle xiii. La seva presència tallava algun dels enterraments, un fet que evidenciava clarament l’amortització/desaparició de la zona de necròpolis. El conjunt funerari documentat era format per unes tombes, distribuïdes dins una extensa àrea que ocupava la meitat sud del solar. Les dades arqueològiques no aporten cap indici d’altres tipus d’ocupacions coetànies a l’existència de la necròpolis ni tampoc anteriors. Cal indicar, també, que malgrat que s’hagi datat aquesta necròpolis entre els segles ix i xii, una part d’aquesta, el seu sector més occidental, probablement va deixar de funcionar a mitjan segle x, arran de la construcció d’un paleocanal d’uns 4 metres d’amplada, el qual tractarem en el proper apartat, que si bé no talla físicament cap enterrament, sí que divideix clarament l’espai de necròpolis en dues parts. Aquesta circumstància ens fa plantejar que la construcció del paleocanal en qüestió, probablement, d’una banda, destruí part d’aquesta necròpolis i canvià, en conseqüència, l’ús de l’espai, passant d’un ús funerari a un de circulació d’aigua; i d’una altra, aïllà una part de la necròpolis de la resta de l’espai funerari, en quedar unes tombes aïllades a l’oest del paleocanal, i la resta a l’est d’aquest. Probablement, les tombes que quedaren a la part occidental corresponen a un espai que a mitjan segle x devia deixar de funcionar com a necròpolis. Un cop evidenciada clarament l’existència d’un espai amb clars usos funeraris, calia interpretar històricament i territorial la seva presència que forçosament havia d’estar directament relacionada amb algun element o edificació singular. La zona escavada posà al descobert un total de 46 enterraments. Tipològicament, totes les tombes corresponien a sepulcres de fossa, excavats a l’estrat pregeològic o geològic i orientades sempre est-oest; cap dels enterraments presentava evidències del tipus de coberta, ni tan sols en els documentats a les capes inferiors. Pogueren diferenciar-se essencialment diverses tipologies: les fosses simples, de forma ovalada; les fosses quadrangulars, amb els angles arrodonits, i les fosses del tipus antropomorf. Aquestes últimes corresponien específicament als nivells inferiors de la necròpolis. En cap dels enterraments s’identificà cap tipus de material arqueològic associat a l’existència d’aixovar. Totes aquestes dades deixen fora de dubte que es tracta d’una necròpolis vinculada al període altmedieval, descartant de forma rotunda la cronologia romana de cap dels enterraments. La definició d’una cronologia específica planteja la pregunta del perquè de la situació d’aquesta necròpolis altmedieval al lloc, tenint en compte que es tracta d’un període en què s’hauria de relacionar amb l’existència d’algun edifici religiós. En aquest sentit és coneguda històricament l’existència en aquest lloc del territori de Barcelona, de l’església de Santa Eulàlia del Camp, un edifici actualment desaparegut, però situat en un indret molt proper a la zona on s’ha dut a terme la intervenció. L’església de Santa Eulàlia del Camp fou edificada al segle ix a la perifèria de la ciutat, en una zona apartada. Les fonts històriques situen aquest edifici en un indret indeterminat, prop del portal Nou i en alguns casos al costat est del passeig Lluís Companys, molt a prop de l’Arc de Triomf i també molt proper al lloc on s’ha dut a terme la intervenció. (Banks, 1980)

Trib_12.indd 332

13/12/11 08:45:25

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

333

Tenint present la cronologia de la necròpolis documentada, la suposada i extrema proximitat de l’antiga església de Santa Eulàlia i la inexistència de cap altre edifici religiós a l’entorn immediat, no podem fer més que interpretar que la necròpolis documentada correspondria a l’espai funerari associat a l’antiga església de Santa Eulàlia del Camp, un edifici que per altra banda devia coincidir cronològicament amb el període de pervivència de la necròpolis. L’església de Santa Eulàlia, fundada al segle ix es convertí l’any 1155 en un monestir de canonges agustinians que l’any 1293 es traslladaren a l’antic convent dels frares del sac, a la plaça de Santa Anna (actualment l’avinguda del Portal de l’Àngel). La cronologia històrica d’aquest edifici coincidiria, doncs, de forma molt clara amb el període d’existència de la necròpolis documentada (segles ix-xii), i també amb el moment en què l’església es convertí en monestir de frares agustinians. Interpretem que fou en aquell moment quan s’abandonà l’ús dels terrenys annexos com a zona de necròpolis i quedà en desús l’antic espai funerari.

El Rec Comtal i la seva explotació. Segles x-xix El rec Comtal correspon a una sèquia que tenia el seu origen en el marge dret del Besòs, dins del terme municipal de Montcada i Reixac, on “una resclosa desviava l’aigua del riu cap al canal i a partir d’aquest punt seguia el traçat marcat pel nivell del terreny als peus del Coll de Finestrelles, els termes municipals de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. S’endinsava intramurs de la ciutat de Barcelona prop de la Porta Nova i desaiguava al Bogatell, entre el port i l’actual parc de la Ciutadella” (Martín Pascual, 1999, p. 18). El rec Comtal va ser construït a inicis de la segona meitat del segle x, sota l’autoritat del comte de Barcelona, Mir (954-966)1 —tot i que no serà fins al segle xi que serà qualificat de Comtal2—, per tal de fomentar les activitats molineres. Si bé ja als segles x i xi es té notícia d’horts i petits camps regats, cal dir que aquests inicialment tenen un paper secundari, i només es podia regar amb les aigües sobrants dels molins (Martín Pascual, 1999, p. 37), circumstància que canviarà a partir del segle xiii, moment en què el regatge 1. Les primeres fonts documentals i les primeres referències escrites sobre el rec Comtal daten del segle x, tot i que la historiografia, especialment la del segle xix, però també la del segle xx, tradicionalment ha apuntat que aquest era una obra d’origen romà, malgrat que els arguments d’aquest suposat origen es basen més en suposicions que no pas en evidències. A més, cal tenir present que la historiografia del segle xix es podia trobar políticament condicionada, ja que, durant el procés de despatrimonialització del rec Comtal que es va produir al segle xix, “els orígens del Rec eren un argument de pes per tal de clarificar els drets de propietat” (Martín Pascual, 1999, p. 33). Així, el Patrimoni Reial i l’Ajuntament de Barcelona, aquest darrer a partir dels anys seixanta del segle xix, defensaren l’antiguitat de la sèquia fent-la remuntar fins l’època romana i atribuïren la titularitat del canal als comtes de Barcelona, primer, i als reis d’Aragó i Espanya, després. Cal no oblidar que l’Estat es va negar a participar en l’ampliació de la Mina de Montcada el 1822, i que els regants argumentarien que les aigües del rec serien propietat de qui va col·laborar en el seu manteniment i ampliació. A tot això, cal afegir l’interès de l’Ajuntament de Barcelona, a partir dels anys seixanta, d’afavorir una possible expropiació en benefici de l’abastament urbà de la ciutat. Cal no oblidar tampoc, que en aquests moments s’acabava d’aprovar el projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà. 2. Al segle xi, concretament l’any 1076, es qualificarà per primer cop de Comtal el rec, i sembla ser que devia ser una manera de consolidar l’autoritat comtal “com a garantia dels béns d’aprofitament públic, davant les reivindicacions dels Montcada sobre alguns dels molins del rec” (Martín Pascual, 1999, p. 37).

Trib_12.indd 333

13/12/11 08:45:25

334

J. Aguelo, C. Subiranas

associat al rec Comtal, experimenta un avenç progressiu. En les línies següents mirarem d’exposar les restes arqueològiques del rec Comtal documentades en aquesta intervenció, així com aquelles que permeten establir modificacions del traçat, i dels usos i de l’explotació de les terres a tocar del rec Comtal des del segle x fins al xix.

El rec Comtal: vestigis d’un canal a cel obert. Segles x-xii La línia del traçat de l’antic rec Comtal esdevenia evident al solar, ja que era definida per sengles murs laterals, longitudinals a la traça i que marcaven una clara direcció nord-sud definint a banda i banda el canal pròpiament dit i els seus límits. Tot i això, gran part del parament dels murs presentava característiques constructives associades a reconstruccions d’època moderna, situades entre els segles xvii i xx. Malgrat el traçat clar d’aquesta estructura hidràulica, cal ressaltar el fet que durant el procés d’excavació arqueològica es posà de manifest l’existència, fora dels seus límits, de les restes del que podia haver estat un antic canal anterior, que anomenarem paleocanal, i que podria correspondre a la línia de l’antic rec Comtal, previ a la construcció de les estructures laterals que el definirien de forma més clara. En aquest sentit, cal recordar que el rec Comtal fou, durant molts segles un canal a cel obert que en els seus orígens, al segle x i al llarg dels primers segles d’existència, no devia incorporar cap tipus d’estructura constructiva que la definís lateralment: el Rec era constituït simplement per un canal de terra excavat, amb una amplada aproximada de 4 m, a l’aire lliure, amb marges a cadascun dels costats per al pas de persones i bestiar. Aquests marges devien estar definits per canyissars que feien la funció de contenció (Marugan, 1993). Les possibles restes d’aquest paleocanal s’identificaren essencialment a la zona sudoest del solar, just al costat del mur de llevant que delimitava el traçat de la via d’Horta. Es tractava d’una estructura negativa, és a dir, excavada simplement al subsòl geològic i que en direcció nord-sud definia a banda i banda la línia d’un canal de direcció paral· lela al que posteriorment constituí el traçat del rec amb les seves estructures murals de delimitació. L’interior d’aquest canal era reblert per terres d’origen argilós, molt netes i amb absència gairebé total de material arqueològic. Els pocs fragments documentats presentaven evidències clares de rodament. Al fons de la cubeta que formava el retall s’identificà l’existència de calcificacions que interpretem com una conseqüència associada a l’existència d’un cabal d’aigua corrent i constant pel seu llit. En aquest punt del jaciment és on pogué identificar-se la suposada amplada del paleocanal, ja que en direcció nord havia estat totalment alterat i mutilat per les posteriors ocupacions i canvis d’usos de l’espai. Les relacions estratigràfiques existents semblen deixar clar que el paleocanal esmentat devia ser anterior a l’existència del traçat de la via d’Horta, la fase més antiga de la qual correspon a la primera meitat del segle xiii. La seva traça afectà directament l’existència del paleocanal, per la qual cosa cal considerar aquesta primitiva estructura hidràulica anterior a aquest moment. En qualsevol cas, caldria interpretar que en un moment indeterminat cronològicament, però anterior al segle xiii, hauria existit ja una conducció d’aigua que curiosament, en aquest punt, prenia la mateixa direcció que la que posteriorment adoptà la línia del rec Comtal, ja definit pels murs laterals que el delimitaven.

Trib_12.indd 334

13/12/11 08:45:25

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

335

Desconeixem, però, si aquesta antiga conducció d’aigua, de factura simple i excavada al subsòl geològic podia correspondre a les restes del rec Comtal, anterior al que es conservava just al seu costat oest. En cas que fos així és evident que, a la baixa edat mitjana es produí un cert desplaçament del traçat del rec, situant-lo, per motius desconeguts uns metres més enllà del punt on antigament havia estat situat. Si aquest paleocanal correspon a l’antic traçat del rec Comtal, caldria datar, en conseqüència, el seu funcionament, des de mitjan segle x fins al segle xii inclòs.

El rec Comtal i l’agricultura de regadiu. Segles xiii-xvii Durant el segle xiii, el paleocanal serà abandonat en desplaçar-se el traçat del rec, i en aquest moment, també, el regatge associat al rec Comtal, dins la zona coneguda com a hort i vinyet de Barcelona, entre els molins del Clot, el rec Comtal i el mar, experimenta un avenç progressiu, a raó de l’increment demogràfic de la ciutat i el consegüent increment de la demanda de productes d’horta (Martín Pascual, 1999, p. 40). El solar objecte d’aquesta intervenció —el qual no sembla relacionar-se amb l’activitat molinera del rec Comtal dels segles x-xii, pel fet que bona part d’aquest, en aquests moments, és destinat a un ús funerari, tal i com hem vist— ara, a partir del segle xiii, canviarà el seu ús. Així, la intervenció arqueològica ha posat de manifest com, el paleocanal primer, i el darrer traçat del rec Comtal després, divideixen el solar clarament en dues parts, segons el seu ús. El fet que la necròpolis no tingui continuïtat més enllà del segle xii, a més, facilitarà destinar l’espai a nous usos, i així, les terres situades a l’est del rec Comtal seran destinades a una agricultura de regadiu, aprofitant la proximitat del rec Comtal i la topografia d’aquestes terres, circumstància que permet situar una fillola, o sèquia de derivació, la qual s’ha pogut documentar, i que servia per regar aquestes terres situades a l’est del rec Comtal, és a dir, les que se situen en direcció a mar. Aquesta sèquia és feta de pedra, té secció de “U” i les seves parets són de carreuons, els quals són sovint utilitzats en les construccions baixmedievals de Barcelona. L’agricultura de regadiu es mantindrà fins al segle xvii, moment en què és amortitzada la fillola amb un estrat on s’hi documenta la presència de pisa blava catalana d’aquest context cronològic. A l’oest del rec, en canvi, on les terres guanyen en alçada des del rec en direcció cap a la muntanya, no s’hi documenta cap evidència de regadiu, ni en aquests moments, ni posteriorment, ja que la topografia no el facilita. De fet, és complicat determinar quin era l’ús d’aquestes terres durant la baixa edat mitjana, per la manca d’estructures existents, en aquesta zona del solar, datables d’aquests moments. El motiu de l’abandó de l’agricultura de regadiu en el solar objecte d’aquesta intervenció no és prou clara, però pot haver estat motivada per la Guerra dels Segadors (1640-1652). Cal assenyalar que la desaparició d’aquesta activitat econòmica coincideix amb l’abandó d’algun habitatge també documentat en aquest solar i que més endavant, en aquest escrit, tractarem. Tant l’abandó de la sèquia, com de l’habitatge cal situar-los, a partir dels materials que els amortitzen, cap a mitjan segle xvii.

Trib_12.indd 335

13/12/11 08:45:25

336

J. Aguelo, C. Subiranas

El rec Comtal: la construcció dels ponts. Segles xvii-xviii Fins al segle xviii, el rec Comtal es destinà a proporcionar energia hidràulica a 13 molins, a regar terrenys de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i les hortes del portal Nou, i a diferents activitats artesanes, com les relacionades amb oficis tèxtils o amb el cuir, que també utilitzaven aquestes aigües; però a partir d’aquesta centúria es produïren canvis en l’ús del sòl que es troba a tocar del rec Comtal. Les primeres fàbriques d’indianes instal·lades al Pla de Barcelona daten de la tercera dècada del segle xviii, i entre les condicions de localització i inversió a l’hora de l’obertura figurava en lloc destacat l’aigua per a les diverses operacions de blanqueig i estampat de les peces de cotó. La majoria de prats d’indianes se situaria entre la ciutat i el Besòs, fora del portal Nou, en els terrenys de la Granota, el Juncar, la Llacuna, la Font d’Alió i Sant Martí de Provençals (Martín Pascual, 1999, p. 60-61). Segons Jaume Carrera i Pujal, la Intendència General concedeix establiments a les proximitats del rec Comtal per instal· lar “prats de les noves fàbriques d’indianes, les quals necessitaven aigua abundant per al blanqueig i espais grans per a estendre les peces” (Carrera, 1951, p. 264). Els nous usos del rec Comtal van portar a la necessitat d’haver d’augmentar el cabal disponible, i per aquesta raó, el 1778, durant el regnat de Carles III, s’obre la primera mina subterrània de captació de les filtracions procedents del Besòs, projectada i construïda essent intendent el baró de la Linde, prop del punt d’unió del riu amb el seu afluent Ripoll. En el solar que aquí ens ocupa, els canvis s’iniciaran ja al segle xvii, però l’activitat que s’hi detecta no es correspon tant a l’ús dels terrenys per a necessitats industrials, sinó més aviat són el reflex d’uns altres canvis que es produïren en paral·lel i que també foren bàsics en el context de la industrialització, com és el cas de la creació i la desaparició d’algunes vies de comunicació, replantejant així la xarxa viària. Aquest replantejament, es detecta ja a la segona meitat del segle xvii, i arqueològicament es constata en documentar la construcció d’un pont de pedra damunt el rec Comtal, construït l’any 1677. La construcció d’aquest pont devia inutilitzar l’ús de l’antiga carretera d’Horta que discorria en paral·lel al Rec i que tractarem en el proper apartat, ja que les cotes de funcionament de la via de circulació que passava per aquest pont impossibiliten que es pugui continuar circulant per l’antiga via d’Horta. Aquest pont és fet de pedra i amb volta de canó. Cal assenyalar que d’aquest pont només ens ha arribat la volta feta de pedra lligada amb morter (sense la pavimentació de la via que passava pel damunt), i l’arc nord que delimitava aquest pont, fet de pedra tallada, i on es podia llegir 1677. Al segle xviii, a l’actual avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor 39-43, el 1775, es construirà un segon pont de pedra, el qual serà ampliat posteriorment amb un pas de vianants fet amb maons. Aquest pont se situa a l’extrem nord del tram del rec documentat en aquest solar, i per aquest hi passava una altra via perpendicular al Rec, on en aquest cas sí que s’ha pogut documentar la pavimentació. També aquest pont tindrà volta de canó, tant la part feta de pedra com la de maó que s’hi afegeix posteriorment. En aquest cas s’han conservat els dos arcs de pedra ben tallada que delimitaven el pont de pedra, i a l’arc del seu costat nord s’hi podia llegir la data de 1775. L’existència d’aquests dos ponts, a més de la via de Ribes, de la qual tractarem en el proper apartat, en el solar objecte d’aquesta intervenció, posen en evidència com als segles xvii, xviii i, segurament, primera meitat del segle xix, aquest indret esdevingué un nus de vies de comunicació a les portes de la ciutat de Barcelona.

Trib_12.indd 336

13/12/11 08:45:26

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

337

El rec Comtal: cobertura i abandó. Segles xix-xx Al segle xix es produirà el canvi de la propietat de les aigües del rec Comtal,3 de l’ús de l’espai que és a tocar d’aquest, l’enderroc de les muralles de la ciutat medieval, i la posterior planificació de l’expansió urbanística de la ciutat. Tots aquests canvis comportaran una transformació radical del solar objecte d’aquesta intervenció, i repercutiran també, en conseqüència, en el rec Comtal i les seves terres immediates. Els molins fariners, a la primera meitat del segle xix inicien un procés d’estancament i entren en crisi de forma definitiva a partir de la segona meitat del segle, tot i que alguns sobreviuen fins al segle xx. Els prats d’indianes i altres establiments tradicionals a inicis del segle xix es troben en regressió, i a partir dels anys quaranta d’aquest segle, “la irregularitat i migradesa i la diversitat d’usos del cabal del rec feien pràcticament impossible la localització d’aprofitaments industrials basats en un sistema com la turbina” (Martín Pascual, 1999, p. 125). Els terrenys de regatge vinculats al rec Comtal, fins a mitjan segle xix mantenen la importància que havien tingut al segle xviii, de manera que formen “el nucli de producció agrària més valuosa del corregiment de Barcelona” (Martín Pascual, 1999, p. 129); però el projecte d’Ildefons Cerdà, aprovat el 1859 i autoritzat pel Reial decret de 31 de maig de 1860, que plantejava un Eixample il·limitat que havia d’integrar amb el temps les poblacions de les rodalies, totes en expansió demogràfica, urbanística i industrial, és evident que havia de tenir una repercussió directa sobre els interessos dels usuaris del rec Comtal, ja que comportava la desaparició del regatge que alimentava la sèquia en els terrenys que van de Ciutat Vella a Sant Andreu de Palomar. Malgrat tot, segons Manuel Martín Pascual, fins als anys vuitanta el col·lectiu de regants encara no havia entrat en una crisi irreversible, tal i com estava experimentant el grup dels molins (Martín Pascual, 1999, p. 172). A tot això cal afegir la necessitat de cobrir el rec Comtal, a partir de mitjan segle xix. Les pudors de les aigües del Rec, així com l’expansió urbanística de l’Eixample, i l’Exposició Universal de 1888, que es va fer a Barcelona, i a la qual s’accedia per l’Arc de Triomf, molt proper al solar aquí estudiat, foren factors fonamentals per entendre el perquè del cobriment del rec Comtal a la segona meitat del segle xix. El cobriment del rec Comtal, en el marc dels treballs d’excavació, s’ha pogut constatar que es va fer mitjançant una volta de maons lligats amb morter de calç, la qual recolzava sobre els murs que delimiten el rec Comtal. Cal assenyalar que en el tram excavat en aquest solar no s’ha constatat cap pou de registre, imprescindible per a la neteja de llims i escombraries del rec, un cop aquest cobert. Sobre la datació del cobriment, cal situar-la entre el 1865 i el 1888. El 1888 tingué lloc l’Exposició Universal de Barcelona, moment en què el rec Comtal havia d’estar cobert, atenent que a l’esmentada exposició s’hi accedia per l’Arc de Triomf, i es fa difícil de creure que el rec Comtal no fos cobert, quan aquest passava per les proximitats de l’Arc de Triomf. Pel que fa a la data del 1865, és perquè és la datació del projecte de soterrament del rec Comtal per part de l’Ajuntament de Barcelona, fet per l’arquitecte Antoni Rovira i Tries, on es diu el següent: “El sistema de construcción 3. Entre el 1820 i el 1852 es produeix un procés de despatrimonialització, segons el qual “els tradicionals drets que la Batllia General de Catalunya tenia sobre la sèquia en nom de la propietat eminent del monarca, serien adquirits per una Societat de propietaris relacionats amb els diversos aprofitaments de la sèquia. Així, tot i amb l’oposició de la Batllia General, el col·lectiu de propietaris finançarà en diverses fases entre 1822 i 1852 l’ampliació de les galeries de Montcada per tal d’augmentar les captacions” (Martín Pascual, 1999, p. 19).

Trib_12.indd 337

13/12/11 08:45:26

338

J. Aguelo, C. Subiranas

que se proponen seguir consiste en construir unos muros á las margenes de dicha acequia formando un encajonado de cuatro metros de latitud por un metro y cinco centimetros de altura des de la solera hasta el arranque de la bóveda, sin contar una cimentación de setenta centimetros de profundidad por un metro cincuenta centimetros de grueso, cuya bóveda será trazada con un arco de círculo de sesenta grados, construida de ladrillo del grueso de treinta centímetros, rellenados los senos horizontal y en todo su trayecto se dejaran abiertos dos pozos de registro de planta cuadrada sin alterar en lo más mínimo la rasante de la solera de la acequia toda vez que los extremos del trayecto que consta de ciento cincuenta y seis metros son fijos” (Martín Pascual, 1999, p. 204). És evident, doncs, que el cobriment, el 1865, encara no s’havia dut a terme, tot i que sí s’havia projectat. Finalment, el rec Comtal, almenys en el tram immediat abans d’entrar a la ciutat, a principis del segle xx es devia abandonar. Sobre els motius del seu abandó, un podria ser l’encariment que devia comportar netejar el rec Comtal des del seu cobriment, ja que això comportà haver de treure els llims i la brutícia pels diferents pous de registre, carregar tot allò que es treia, i portar-ho a abocadors. És evident, que aquesta neteja havia de ser molt més costosa que no pas llençar llims i brutícia al marge del rec Comtal, com es feia abans de cobrir-lo. A principis dels anys trenta del segle xx, una part del rec Comtal que havia quedat en desús fou localitzada amb motiu de les obres per a la construcció de l’estació de ferrocarril de l’Arc de Triomf. Els diferents problemes plantejats a l’època, a l’hora d’expropiar als propietaris d’unes cases, van portar a reaprofitar l’antic traçat del rec Comtal com a passadís d’accés a l’esmentada estació.

Els camins d’entrada a la ciutat A banda de la presència del traçat del rec Comtal, els elements més característics que pogueren estudiar-se en aquest lloc foren les restes de dos dels camins que, des de llevant es dirigien a l’entrada de la ciutat a través del portal Nou: la via de Ribes i la via d’Horta. A partir de la primera meitat del segle xiii, s’iniciaren en aquesta zona un seguit d’actuacions que consolidaren en certa manera un procés d’organització i de definició dels usos de l’espai. La consolidació del traçat del rec Comtal i de dues vies de comunicació, la via de Ribes i la via d’Horta, implicaren essencialment la creació d’un espai edificat situat a la zona que hi ha entre ambdós camins, que s’inicià a principis del segle xiii i que es mantingué, tot i que amb algunes reformes fins al segle xv, amb alguna nova edificació que funcionà als segles xvi-xvii. Tot i això, la seva existència no ha d’interpretar-se com l’inici d’un procés d’urbanització de la zona, sinó més aviat com a reflex de l’existència d’un/uns edifici/s de caràcter singular, amb unes funcions determinades que no ha estat possible d’interpretar.

La via de Ribes (mitjan segle xii – mitjan segle xvii) - La via de Ribes a mitjan segle xii – primera meitat del segle xiii. L’existència de la via de Ribes cal relacionar-la indubtablement amb el traçat de l’antic camí romà que, provinent del nord, es dirigia cap a la ciutat de Barcelona entrant al recinte de les muralles pel costat est. L’itinerari d’aquest camí fou conegut en època

Trib_12.indd 338

13/12/11 08:45:26

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

339

medieval com a “via Francisca”, una denominació que feia clara referència al fet que era la via que menava cap a França. Posteriorment, en època moderna fou denominada via de Ribes. De la seva existència podem encara trobar-ne un petit tram fossilitzat dins l’urbanisme actual de la ciutat, just al costat nord del solar on s’ubicava la intervenció (carrer de Ribes). Ja des dels seus orígens, l’itinerari principal de la via entrava al pla pel pas de Montcada, a la vall del Besòs i el seu traçat restà perpetuat entrant a la ciutat pel carrer del portal Nou —una porta de la muralla medieval construïda el 1295—, seguia pel carrer dels Carders, el carrer dels Corders i el carrer de la Bòria als ravals medievals, i a l’altra banda de la ciutat romana, pels carrers de la Boqueria i de l’Hospital (Banks, 1992). Malgrat la indubtable relació d’aquestes restes amb l’antic camí d’entrada a la ciutat, el registre arqueològic efectuat no aportà cap evidència d’estratigrafia o de nivells d’ús anteriors a la segona meitat del segle xii. Es documentaren un total d’11 capes de pavimentació, amb els corresponents nivells de terraplenament, que cronològicament van de mitjan segle xii fins a mitjan segle xvii. En termes generals i amb algunes excepcions, els paviments de la via eren de factura senzilla on prevalia essencialment l’eficàcia i la funcionalitat. En cap de les fases documentades pogué identificar-se l’amplada total de la via atès que els seus límits pel costat est s’estenien més enllà dels límits de la intervenció. A partir del primer nivell de pavimentació, disposat sobre l’estrat geològic, s’identificaven successives capes de terra sobreposades que definien de forma més o menys clara les contínues tasques de reparació-reposició dels paviments de la via, un fet totalment lògic tenint present la degradació a què devien estar sotmesos els paviments com a conseqüència de l’ús continuat del camí. El límit oest de la calçada de la via en aquesta fase se situava al punt on posteriorment, al segle xiii, es construí la línia de façana est d’una edificació, un punt on probablement, al segle xii ja s’hi havia situat algun mur o estructura de delimitació entre l’espai del camí públic i la zona de necròpolis, situada a l’oest de la via de Ribes. És també probable que aquesta estructura divisòria hagués actuat paral·lelament com a mur de contenció tenint en compte la diferència de nivells que hi ha entre ambdues zones. Tenint en compte aquesta cronologia, es planteja la incògnita sobre si en aquest lloc la cronologia inicial de la via corresponia realment al segle xii, si contràriament havia existit una traça anterior que havia estat eliminada a causa dels rebaixos fets al segle xii o bé si es produí una certa desviació del traçat de l’antic camí romà en aquest punt del seu itinerari. Per les dades arqueològiques sembla més probable la hipòtesi sobre actuacions de neteja i rebaix de la zona de calçada, que haurien provocat la desaparició dels paviments més antics de la via. A partir del segon nivell de calçada (de la segona meitat del segle xii) els nivells següents presenten de forma gairebé contínua l’existència d’una conducció d’aigua associada a la via. La seva presència condicionarà i modificarà també els límits de ponent de la via ja que, a partir d’aquest moment, no arribarà fins a l’extrem oest on es trobava el mur de contenció i delimitació, sinó uns metres més enrere, on la via compartirà espai, des d’aquest moment i fins a mitjan segle xiii, amb aquesta sèquia que serà reparada i renovada de manera coetània a les noves fases de pavimentació.

Trib_12.indd 339

13/12/11 08:45:26

340

J. Aguelo, C. Subiranas

Com hem dit, aquesta dualitat via - sèquia es mantindrà en l’estratigrafia fins a mitjan segle xiii, moment en el qual l’existència d’una edificació adjacent implicarà també la creació d’un nou sistema de serveis associats a la zona d’hàbitat. La tipologia d’aquesta sèquia en totes les seves fases presentava una factura molt simple, a base d’una cubeta definida pels mateixos nivells de paviment i per una línia de lloses verticals al llarg del traçat. La darrera fase constructiva associada sempre a les successives capes de pavimentació, presentava la peculiaritat de tenir una estructura de pedra, molt rudimentària, que a manera de passera devia permetre creuar el canal a cel obert de la sèquia. L’existència d’aquest element ha de relacionar-se ja amb una fase de convivència entre el traçat de la via i la construcció d’una edificació al costat oest d’aquesta, creada a la primera meitat del segle xiii. - La calçada de la via de Ribes i les transformacions dels sistemes de captació d’aigua a la segona meitat del segle xiii. L’espai que, entre mitjan segle xii i la primera meitat del segle xiii, havia estat ocupat per una sèquia a cel obert serà terraplenat i s’hi construirà una nova canalització de factura mixta: al sud, construïda en obra i al nord definida per un canal excavat a cel obert situat davant la façana est de l’edifici annex a la via de Ribes. Funcionalment, aquesta canalització mostrava un pendent sud – nord, igual com en cadascuna de les fases de l’antiga sèquia, i permetia així una circulació d’aigua en sentit contrari a la ciutat. Aquesta aigua devia circular en direcció a les estructures d’hàbitat, on era aprofitada. No podem descartar tampoc que pogués tractar-se d’una canalització de sortida d’aigües residuals cap a l’exterior de les edificacions. Aquest fet podria relacionar-se amb l’existència d’una canalització secundària i coetània, construïda amb parets de pedra poc escairada, lligades amb morter de calç. El canal de circulació presentava una solera de rajoles de fang cuit, lligades amb morter, i definia una orientació est-oest, transversal a l’altra canalització, amb un pendent cap a l’oest en direcció a l’interior de les estructures domèstiques. No presentava, però, un contacte físic directe amb la canalització principal (en direcció sud-nord) tot i que n’era estratigràficament coetània. - El canal d’abastiment d’aigua neta a la ciutat. Segona meitat del segle xiii. També aquí es construí una canalització amb característiques constructives i funcionals notablement diferenciades. La creació d’aquest nou canal anà també paral·lela a la renovació del paviment de la calçada. Tècnicament, l’estructura formava una unitat estructural que donava lloc a una construcció molt sòlida i compacta, amb una qualitat tècnica realment alta, sobretot en comparació amb la de la resta d’estructures de canalització d’aigües. La coberta era definida per una volta de pedres embegudes en calç, que formava un arc rebaixat. Sobre aquesta volta, s’hi col·locà un recobriment de pedruscall lligat amb morter de calç, sorres i graves, que li donaven una altíssima consistència. Les parets que definien el canal, es bastien a base de carreuons ben escairats disposats en filades horitzontals i lligats amb morter de calç. La base era formada per una capa de pedra i pedruscall lligat amb morter de calç. Tot l’interior de la canalització presentava un recobriment de morter destinat a la total impermeabilització de l’interior de l’estructura.

Trib_12.indd 340

13/12/11 08:45:26

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

341

Figura 1. Canalització d’abastament d’aigües netes documentada en el traçat de la via de Ribes (segona meitat del segle xiii)

Trib_12.indd 341

13/12/11 08:45:27

342

J. Aguelo, C. Subiranas

La funció d’aquesta estructura fou indubtablement el transport d’aigua neta i apta per al consum, excloent totalment la possibilitat que es tractés d’un element associat al sistema de clavegueram. Per altra banda, el pendent que definia era descendent, de nord a sud, és a dir, en direcció a la ciutat, contràriament a la resta de canalitzacions documentades en aquesta zona de la via. La canalització esdevé, doncs, un element que indicaria un sistema planificat de captació i transport d’aigua neta per al consum intern de la ciutat de Barcelona que devia entrar en funcionament a partir de la segona meitat del segle xiii. Desconeixem el moment d’anul·lació d’aquesta estructura, ja que en la totalitat del tram documentat no s’identificava cap alteració, ni rebliment de l’interior i era respectada per totes les estructures posteriors, incloent, fins i tot, les fonamentacions i serveis construïts arran de les edificacions de l’Eixample. El fet que el traçat de la canalització se situï sota una via pública de primer ordre, refermaria la hipòtesi sobre la seva funció d’abastiment a part de la població. De fet, la importància i perduració d’aquesta estructura devia ser notable ja que, com veurem més endavant, un segle després se senyalitzà el seu traçat mitjançant la col·locació, sobre els paviments posteriors de diverses rodes de molí alineades que marcaven exactament la seva posició al subsòl. - La via de Ribes al segle xiv. La reorganització de l’espai davant la façana de les edificacions. Les transformacions que afectaren durant el segle xiv l’edificació arran de la via, implicaren també canvis en l’espai immediat situat entre els límits de la via i la façana de l’edificació, un lloc on fins aleshores s’hi localitzaven les canalitzacions associades a l’ocupació de l’últim terç del segle xiii. S’identifica ara un desplaçament cap a l’est de les pavimentacions de la via de Ribes, en una distància d’uns tres metres, un fet que separava encara més la calçada dels murs de façana de la zona edificada. Aquest procés implicà paral·lelament l’anul·lació de la canalització mixta anteriorment existent i de la secundària, sobre les quals es produirà un nou terraplenament per a la col·locació d’una nova pavimentació. Paral· lelament a aquest paviment de l’espai intermedi es crearà també un nou paviment a la via. Tot aquest procés se situa cronològicament a la primera meitat del segle xiv. La separació entre les dues línies de paviment esdevindrà clarament diferenciada per la col·locació d’una alineació de moles reaprofitades a les quals es lliuraran per igual els dos paviments. Aquesta disposició de les moles senyalitzarà alhora el punt de situació i el traçat de la canalització d’aigües netes construïda a la segona meitat del segle xiii i que indubtablement encara devia estar en funcionament. Així mateix el paviment d’aquesta zona a tocar de la via incloïa la presència de dos enllosats, coetanis a l’alineació de moles, al paviment de la via i al nivell de circulació de terra premsada. Cal considerar que formaven part del traçat de la via, tant per la seva fàbrica com pel fet que un dels dos cobria directament la conducció d’aigua, un element de caràcter públic. Aquesta diferenciació entre paviments de la via i la zona immediata a l’edificació, tornarà, però, a canviar a la segona meitat del segle xiv, quan es produí un nou trasllat de la línia de calçada, que es desplaçarà fins a carregar directament en els murs de façana de les edificacions i els seus espais associats.

Trib_12.indd 342

13/12/11 08:45:27

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

343

Figura 2. Alineació de moles que indicava sobre la calçada de la via de Ribes, el traçat del canal d’abastament d’aigua neta

Trib_12.indd 343

13/12/11 08:45:27

344

J. Aguelo, C. Subiranas

Figura 3. Sèquia de derivació d’aigües del rec Comtal. Construïda al segle xiii arran de la via d’Horta, perdurà fins al segle xvii

Trib_12.indd 344

13/12/11 08:45:28

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

345

- La via de Ribes als segles xv-xvii Posteriorment, la via de Ribes va ser pavimentada de nou. En aquesta ocasió es va preparar el terreny col·locant-hi un nivell de sorra, damunt del qual es col·locaren un seguit de pedres ben tallades i de forma allargada, d’una longitud variable entre 30 i 110 cm, i una amplada de 20 cm. Aquestes pedres servien per delimitar unes quadrícules de 170 per 170 cm, de mides interiors, omplertes amb pedres de diferents mides i formes, sense treballar, que s’encaixaven a l’interior de les quadrícules, i tenint almenys una cara prou plana, que és per on se circulava. Els espais que quedaven entre les diferents pedres eren omplerts amb pedruscall, i no s’ha constatat la presència de cap mena de lligam entre les diferents pedres d’aquesta pavimentació. Si bé no s’ha pogut documentar tota l’amplada de la via, cal assenyalar que s’ha pogut determinar com a mínim una amplada de tres d’aquestes quadrícules de 170 per 170 cm, a les quals cal afegir el gruix de 20 cm de cada línia de delimitació, és a dir de fins a quatre línies paral·leles entre elles. A partir d’aquestes dades, per tant, podem establir una amplada mínima de la via de Ribes de 5,90 metres. Aquesta pavimentació devia estar en ús bastant de temps, atenent els esforços esmerçats en la seva realització, així com la seva bona planificació. A més, la reparació d’algun dels seus trams, no amb pedra sinó amb terra, ceràmica i pedruscall, tot ben piconat, també apunta a la seva utilització en un moment en què ja no es treballava ni de la mateixa manera, ni amb els mateixos materials, que en el moment de la construcció d’aquesta pavimentació, la qual s’ha de situar en un context de cap al segle xv-xvi. Ja al segle xvii, es documenta un nou nivell de circulació amb terra, ceràmica i pedruscall, tot ben piconat, i estrictament documentat damunt el paviment empedrat que acabem de descriure. Aquest darrer nivell de circulació ha permès documentar materials d’un context de mitjan segle xvii. Amb relació als nivells de circulació posteriors a aquest darrer nivell, en desconeixem l’existència i les possibles característiques pel fet que les obres en aquest solar en el moment d’iniciar la intervenció arqueològica, ja n’havien fet importants rebaixos sense la presència de cap arqueòleg, rebaixos que en ocasions afectaren els soterranis de les edificacions del darrer moment, però que en altres ocasions afectaren una estratigrafia que no es va poder documentar perquè ja havia desaparegut en el moment d’iniciar-se la intervenció arqueològica. No obstant això, també cal dir que, al segle xix, s’alterà la topografia de la zona, ja que es van fer importants moviments de terres, amb motiu de l’inici de la urbanització de l’Eixample, on la construcció d’un gran col·lector afectà una part de l’antiga via de Ribes, concretament la part més propera a l’actual carrer Roger de Flor.

La Via d’Horta (segles xiii – xvi) - La Via d’Horta En contacte directe amb el mur de contenció est del rec Comtal, situat a la zona est del solar i seguint en paral·lel el seu traçat, es conservaven les restes d’un altre camí antic d’entrada a la ciutat a través del portal Nou: la via d’Horta. El traçat documentat d’aquesta via, permeté interpretar una seqüència arqueològica que anava des del segle xiii fins al segle xvi.

Trib_12.indd 345

13/12/11 08:45:28

346

J. Aguelo, C. Subiranas

Figura 4. CalĂ§ada empedrada de la via dâ&#x20AC;&#x2122;Horta (segle xiv)

Trib_12.indd 346

13/12/11 08:45:29

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

347

Els resultats arqueològics obtinguts de l’excavació del solar difereixen sensiblement de les dades aportades per les fonts documentals, ja que l’existència d’aquesta via la trobem documentada ja al segle xi. Malgrat aquestes evidències escrites, en el tram excavat de la via no s’han identificat evidències del seu traçat anteriors al segle xiii, un fet que, com en el cas de la Via de Ribes associem a actuacions de neteja i rebaixos en el traçat esdevinguts al segle xiii. Des dels nivells arqueològics inferiors i més antics, associats cronològicament al segle xiii, es constata una continuada i ininterrompuda evolució de traçat de la via, tot i que en alguns casos varià lleugerament les seves dimensions en amplada. Pogué identificar-se una seqüència formada per aproximadament vuit capes de pavimentació, amb els corresponents nivells de terraplenament, totes elles, excepte una, amb característiques molt semblants i constituïdes per terres de matriu argilosa barrejada amb graves o sorra, molt compactades. En alguns d’aquests nivells podien identificar-se les traces de l’empremta deixada per les roderes. Entre els primers paviments del segle xiii i les pavimentacions de finals del segle xiv, la traça de la via fou objecte d’una modificació de la seva amplada en la seva meitat nord i d’un canvi en el mur que la delimitava pel costat est. De fet, aquesta estructura corresponia funcionalment a la línia d’una sèquia de conducció d’aigua, que a la part central de la via es desviava 90° en direcció est. A finals del segle xiv, l’estructura d’aquesta sèquia fou amortitzada i substituïda per una nova

Figura 5. Rec Comtal reaprofitat com a passadís per als vianants que accedien a les vies del tren, a l’estació de l’Arc de Triomf, un cop retirada la volta que a finals del segle xix cobrí el rec. A la imatge s’observa l’arc nord del pont construït el 1677, i sota aquest, el sostre que es construí quan el rec Comtal s’integrà com a passadís d’accés a les vies. Aquest darrer es comença a documentar a partir d’aquest pont, on l’antiga volta del rec ja ha desaparegut. Fotografia: Jordi Aguelo

Trib_12.indd 347

13/12/11 08:45:29

348

J. Aguelo, C. Subiranas

conducció, construïda al costat mateix i que paral·lelament actuarà com a nou mur de delimitació de la via desplaçant-se uns metres cap a l’est. El procés de transformació de la via serà especialment evident a partir de finals del segle xiv, moment en el qual es produí la substitució de l’antiga sèquia, però també la col·locació de l’únic paviment empedrat. La consistència d’aquesta pavimentació i la seva resistivitat són evidents si tenim present que perdurà gairebé íntegra al llarg dels segles xv i xvi fins a principis del segle xvii, període en el qual s’hi van fer algunes reformes mantenint, però, els nivells de circulació. - La sèquia paral·lela a la via d’Horta. Segles xiii - xvii L’evolució i transformació de l’estructura d’una sèquia paral·lela al camí es produeix gairebé sempre coincidint amb les fases més importants de transformació de la via d’Horta i els elements que s’hi relacionen. La sèquia acompanyava el traçat de la via en un tram d’aproximadament 13 metres, a la meitat nord del camí, punt en el qual la sèquia girava uns 90° i es desviava cap a l’est. De la sèquia primitiva només se’n conservaven algunes restes: una part del fonament del mur sobre el qual recolzava el canal i un petit testimoni en el punt on es produïa el gir cap a l’est. En aquest darrer punt pogué observar-se la seva forma constructiva formada per dos murets de delimitació, construïts a base de petits carreus de pedra lligats amb morter de calç blanca, que delimitaven una solera d’obra a base de fragments de petites pedres disposades en pla i lligades amb morter de calç. L’estructura era coberta per lloses rectangulars. A finals del segle xiv, l’estructura del nou canal era molt similar a l’anterior. S’hi identificaven, però, diverses reparacions que anaven des del segle xiv fins al segle xvii. Aquestes se situaven sobretot en el punt on es localitzava el gir de 90° cap a l’est, un fet que semblaria indicar l’especial problemàtica de la curvatura amb l’existència de constants filtracions o pèrdues d’aigua. Segons les dades arqueològiques l’amortització definitiva de la sèquia es produí en un moment indeterminat del segle xviii, després que fos anul·lat el traçat de la via d’Horta i probablement coincidint amb la construcció del pont de 1775 sobre el rec Comtal.

Les edificacions medievals El primer moment constructiu. Inicis del segle xiii Correspon a principis del segle xiii el primer moment de transformació de l’entorn de l’espai situat a l’oest de la via de Ribes, una acció constructiva que implicà la fi de la necròpolis altmedieval, amb un canvi radical en els usos de l’espai. Les restes constructives correspondrien a una edificació de planta rectangular, orientada NS-EW i delimitada a llevant per una línia de façana encarada directament al traçat de la via de Ribes. Coetàniament a la presència d’aquestes estructures constructives arran de la via de Ribes, s’evidenciava arqueològicament l’existència d’altres restes similars, annexes al mur de delimitació est de la via d’Horta, en el tram que uns metres més a l’oest circulava paral·lel al camí de Ribes.

Trib_12.indd 348

13/12/11 08:45:29

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

349

Figura 6. Planta del pont construït damunt el rec Comtal el 1775. A la part baixa de la imatge, s’observa el pas reservat per als vianants, fruit d’una ampliació feta a finals del segle xviii, o més probablement, a la primera meitat del segle xix. Planimetria: Xavier Carlús. Digitalització: Ignasi Camps En el sector situat arran de la via de Ribes pogueren identificar-se un conjunt de murs interiors que organitzaven l’espai dins de l’edificació, unes estructures internes que posteriorment foren eliminades. Segons les dades arqueològiques, l’organització interior d’aquesta edificació es constituïa en dues cotes diferenciades de pavimentació, tal i com s’identificava a partir de l’alçada diferent on es disposaven els nivells d’ús. Cal afegir també la presència de les restes d’una pilastra localitzada al centre de les estances. Malgrat el seu estat d’arrasament, pogué interpretar-se la seva relació amb la fase de la primera meitat del segle xiii i una funció relacionada amb el sistema de coberta de l’edificació. Pel que fa a les estructures d’una edificació existents arran del traçat de la via d’Horta, en el seu costat de llevant, el seu estat d’arrasament permetia poques interpretacions i associacions respecte de les que s’identificaven arran de la via de Ribes. Malgrat això, la conservació dels estrats residuals inferiors semblava determinar que es tractava d’edificacions cronològicament contemporànies, iniciades a la primera meitat del segle xiii i que devien funcionar com a tal fins ben entrat el segle xiv o fins al segle xv. Aquest fet es constatava per la presència de restes de dues clavegueres, d’alguna sitja i de restes de murs i nivells de paviment.

Trib_12.indd 349

13/12/11 08:45:29

350

J. Aguelo, C. Subiranas

Així mateix, la precarietat d’aquestes restes i la seva fragmentació no permeten interpretar l’existència de línies constructives clares i relacionades entre si que poguessin definir línies de façana o perímetres d’una edificació. En tots els casos, les restes constructives esdevenien residuals, amb molt poca potència conservada i amb notables mutilacions que trencaven l’alineació, el contacte o la relació amb altres estructures.

Les reformes de la segona meitat del segle xiii El procés de transformació i evolució dels edificis creats a la primera meitat del segle xiii s’identificava exclusivament en les restes situades arran del traçat de la Via de Ribes, un lloc on es conservava una seqüència estratigràfica clara i successiva. En aquesta zona, a partir de mitjan segle xiii s’evidenciava una important transformació de l’edifici original gràcies a l’amortització de l’obertura original i la creació d’una línia contínua de mur. La situació de la nova porta es traslladà uns dos metres més al sud, en el mateix mur de façana est. Tot i això, aquesta nova fase no implicà grans canvis en l’organització i distribució interior de l’edifici ja que es mantingueren els murs interiors. Aquestes reformes estructurals es relacionaven amb dos nivells de paviment, ambdós formats per capes de terra premsada.

El segle xiv. La reorganització de l’espai interior de l’edifici Dins el marc del segle xiv, es produí novament un important procés reformador de les estructures d’hàbitat. En aquest cas, els canvis afectaren tant els murs perimetrals que delimitaven l’espai d’hàbitat com, sobretot, les estructures interiors de l’edifici. Es documentava en primer lloc un realçament del mur de façana est, una estructura que, recordem-ho, ja fou modificada a la segona meitat del segle xiii. Per altra banda, el mur perimetral sud fou substituït parcialment per una nova estructura mural i s’eliminaren definitivament els envans de distribució interior creats a la primera meitat del segle xiii. L’interior de l’edifici presentava tres nivells de paviment associats a aquesta fase, tots formats per nivells de terra piconada amb algunes parts enlluïdes amb morter de calç. Cadascun d’aquests s’associava a l’estructura d’una llar de foc que canvià lleugerament la seva estructura a mesura que s’anaven modificant els nivells de paviment. Només el nivell inferior del paviment associat a la fase del segle xiv presentava evidències d’algun tipus de compartimentació a l’interior de l’edifici. Concretament, s’hi associaven un total de vuit forats de pal que definien una “L” que devien delimitar un espai tancat de forma rectangular dins el qual s’hi localitzava precisament la llar de foc.

Trib_12.indd 350

13/12/11 08:45:29

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

351

Els nivells d’ocupació del segle xv El nivell superior de pavimentació del segle xiv, es trobava reblert per nivells de terraplenament associats a les noves reformes del segle xv. En aquest moment, però, es mantingueren totes les estructures perimetrals existents, excepte el mur de tancament nord, que fou amortitzat. Aquest fet implicà necessàriament un desplaçament del tancament nord de l’edifici al segle xv, tot i que en cap moment se’n pogué identificar cap vestigi. Els nivells de terraplenament tenien com a objectiu principal l’augment de la cota de circulació per tal de facilitar la construcció de nous murs de divisió interior que, al segle xv, tornaran a definir els diversos àmbits de l’edifici. S’identificava l’existència de quatre àmbits, amb les corresponents obertures que permetien el pas entre si. El nombre de compartimentacions, però, no ha de considerarse com a definitiu, atesa la conservació parcial de l’edifici. Respecte a les pavimentacions associades a l’ocupació del segle xv, es documentà únicament l’existència d’un paviment de calç de bona qualitat i molt compacte.

Les sitges d’emmagatzematge Entre els segles xiii i xiv, a la part nord-oest de les zones ocupades pels edificis, s’hi localitzaven algunes sitges d’emmagatzematge que cronològicament han de considerar-se coetànies a l’existència d’una zona edificada, potser relacionades amb una àrea dedicada especialment a l’emmagatzematge de gra. No podem oblidar que el territori proper hauria estat ocupat en època medieval per camps de conreu o zones d’horta i que en una zona molt propera s’hi devia situar un molí, unes activitats que directament o indirectament requerien de sistema d’emmagatzematge dels excedents agrícoles. En aquesta part esmentada es documentaren un total de tres sitges excavades al subsòl, totes de cos globular i fons còncau, amortitzades per diversos rebliments datats al segle xiv.

La desaparició de les edificacions i el canvi d’usos de l’espai a partir del segle xvi Per motius que ens són totalment desconeguts, aquesta zona edificada a la primera meitat del segle xiii fou totalment transformada amb la desaparició dels edificis i es produí un canvi radical dels usos de l’espai, que a partir del final del segle xv passaran a ser usos de caràcter secundari i totalment desvinculats de la presència d’edificis. Fou en aquest moment quan en aquesta zona es generaren un gran nombre de fosses excavades al subsòl i distribuïdes per tota la zona central del solar, un fet que denota la coexistència impossible d’aquestes fosses amb els edificis anteriors.

Trib_12.indd 351

13/12/11 08:45:30

352

J. Aguelo, C. Subiranas

Figura 7. Imatge del paviment de pedra de la via de Ribes, de cap al segle xvi. Fotografia: Jordi Aguelo

Les fosses d’extracció d’argiles. Finals segle xv – segle xvi A partir de la segona meitat del segle xv, coincidint amb els darrers nivells d’ocupació de l’interior dels espais edificats, s’inicià l’obertura d’una sèrie de retalls circulars o irregulars, de dimensions variables que afectaven clarament l’estratigrafia baixmedieval associada als espais d’hàbitat. Aquestes fosses presentaven rebliments amb cronologies que van des de finals del segle xv fins al segle xvi i es documentaven distribuïdes de forma aleatòria per tot l’espai intermedi existent entre la via d’Horta i la via de Ribes. Tant per la seva forma irregular com per les seves dimensions i les característiques del seu rebliment, sembla clar que havien de respondre a una activitat relacionada amb l’extracció d’argiles, utilitzades tant per a la fabricació de ceràmica com per a tasques relacionades amb la construcció. Aquest és un fet conegut en altres zones de Barcelona on s’han identificat grans retalls excavats al subsòl que foren reblerts amb terra i gran quantitat de fragments ceràmics d’una cronologia molt concreta. (Fàbregas, Subiranas, 2001). Es tractaria, per tant, de processos d’extracció que devien implicar de forma gairebé immediata el reompliment de la fossa, aprofitant-la com a abocador, sense produirse un procés progressiu, més o menys lent d’amortització.

Trib_12.indd 352

13/12/11 08:45:30

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

353

Figura 8. Detall de la planta del pou associat a la casa dels segles xvi-xvii. Fotografia: Jordi Aguelo

Edificacions i produccions dels segles xvi-xvii Prop de la via de Ribes, al nord del solar excavat, s’hi documenta, tot i que molt mal conservat, un altre edifici, construït entre l’esmentada via i el rec Comtal, en una zona en què al període medieval s’hi localitzaven diferents sitges que, tot i que algunes contenen en el seus estrats d’amortització materials romans residuals, no semblen poder ser datades d’època romana, a causa de la presència, també, de materials de contextos cronològics més moderns. L’edifici esmentat és delimitat per murs de pedra i morter, i no ens han arribat els seus nivells de circulació. El seu moment de funcionament, malgrat la mala conservació en què ens ha arribat, permet establir, pels materials ceràmics associats a aquesta, que devia funcionar al segle xvi i la primera meitat del segle xvii. Associada a aquesta casa es documenta un pou de planta circular, fet amb pedra i morter a la part superior, i retallant el sòl geològic a les cotes inferiors. Aquest pou és amortitzat a la primera meitat del segle xvii. També amb aquesta casa, probablement, cal relacionar l’activitat agrícola de regadiu esmentada a l’apartat centrat en el rec Comtal, que també interrompé la seva activitat a mitjan segle xvii. D’altra banda, al marge de les estructures construïdes d’aquest període, hem volgut fer esment de la presència d’alguns materials ceràmics documentats en diferents estrats d’aquesta excavació que permeten documentar l’arribada de diferents produccions fora-

Trib_12.indd 353

13/12/11 08:45:30

354

J. Aguelo, C. Subiranas

nes i que reflecteix els circuits comercials de l’època. Així s’han documentat diferents produccions procedents de Montelupo, de Faenza, de la Ligúria, i de la zona de Provença-Llenguadoc. Procedents de Montelupo s’han documentat mostres de les produccions amb decoració a nastri spezzati (segle xvii), de spirali e monticelli (finals del segle xvi i segle xvii), a losanghe (segle xvi – inicis del segle xviii), policroma figurada (finals del segle xvi – primera meitat del segle xvii), i a blu graffito (finals del segle xvi i segle xvii). Les produccions de Faenza són pràcticament inexistents en aquesta excavació, però s’ha pogut documentar la presència d’alguna mostra d’aquestes produccions de l’Emília-Romanya, concretament de la bianchi de Faenza, stile compendiario (segle xvii). En relació a la Ligúria, s’han documentat diferents mostres de produccions amb decoració a blu berettino (segona meitat del segle xvi – primer quart del segle xvii), i de bianco e blu, del mateix moment cronològic. I finalment de la Provença-Llenguadoc, es documenta alguna mostra amb decoració à la plume (segle xvii). Cal assenyalar que les produccions lígurs i les de Montelupo apareixen en força estrats diferents, mentre que les produccions de Faenza i de la Provença-Llenguadoc són molt escasses en aquesta excavació.

La construcció de l’eixample. Segle xix L’aprovació del pla Cerdà el 1859, comportà la reparcel·lació de l’espai que històricament havia estat fora muralles, però també comportà importants alteracions topogràfiques amb importants aportacions de terres per terraplenar el terreny, com s’evidencia en els aproximadament tres metres de diferència de cota de circulació existents entre la via de Ribes documentada, i l’actual avinguda de Vilanova que hi passa pel damunt. Aquests anivellaments es devien fer entre l’aprovació del pla el 1859 i la inauguració de l’Exposició Universal a Barcelona l’any 1888, a la qual s’accedia per l’Arc de Triomf. En aquest mateix context cronològic cal situar la construcció d’un gran col·lector situat a l’inici de l’Eixample, a tocar del carrer Roger de Flor. Aquest col·lector, probablement cal identificar-lo amb la “cloaca colectora” de la que es parla a l’informe de l’arquitecte Rovira i Tries, en el marc del projecte de soterrament del rec Comtal. Si és així, la construcció del col·lector documentat al solar de l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor, 39-43, cal situar-la entre el 1860, un cop publicat el Pla Cerdà, i el 1865, any de redacció de l’informe de l’arquitecte Rovira i Tries. La identificació d’aquest col·lector, a més, permet establir la part del rec Comtal que fou coberta poc després del 1865, ja que en el projecte esmentat es diu textualment que es vol “cubrir la acequia condal frente á la expuerta nueva, desde la cloaca colectora hasta la antigua Muralla de esta capital” i més endavant concreta que l’objectiu és “habilitar la gran via denominada del paseo de Sant Juan que confluye con la calle de Ronda”, i que per això “el Ayuntamiento de esta ciudad tiene acordado cubrir el trozo de acequia que media desde la cloaca colectora del ensanche, hasta á las derruidas murallas de la expuerta nueva por el punto donde dicha acequia interna dentro de la antigua ciudad” (Martín Pascual, 1999, p. 204). És a dir, s’està referint a tot l’espai ocupat pel rec Comtal que va des de l’actual carrer Roger de Flor, on trobem la claveguera col·lector esmentada, fins a les antigues muralles medievals, i per tant al cobriment del rec Comtal del solar objecte d’aquesta intervenció arqueològica.

Trib_12.indd 354

13/12/11 08:45:30

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

355

A l’altra banda del rec, és a dir, a l’oest del rec Comtal, i datable de la segona meitat del segle xix o d’inicis del segle xx s’han documentat diferents retalls d’extracció d’argiles amortitzats amb escòria i rebuig de material de construcció ceràmic, com ara teules deformades. Aquests retalls cal relacionar-los amb un petit forn, el qual es troba proper a aquests i amortitzat per diferents estrats, entre els quals s’hi documenta la UE 1012, on s’ha documentat la presència de diferents maons refractaris amb marca impresa. Concretament s’han documentat les marques RAMSAY i ROBSON, i una tercera acabada en R. La marca RAMSAY identificava l’empresa anglesa H.G. Ramsay & Company, localitzada a Newcastle-on-Tyne, la qual produí maons refractaris entre el 1789 i el 1925 (Gurcke, 1987, p. 73). La marca ROBSON identificava l’empresa anglesa de Robert and William Robson, localitzada també a Newcastle-on-Tyne, la qual produí maons refractaris entre el 1863 i el 1908 (Gurcke, 1987, p. 73). Finalment, la marca [...]R com es pot suposar planteja bastants més problemes d’identificació. Malgrat tot, com que tant RAMSAY com ROBSON són empreses localitzades a Newcastle-on-Tyne que produïen maons refractaris al llarg del segle xix i principis del segle xx, probablement aquesta marca [...]R hauria de correspondre a una tercera empresa localitzada a Newcastle-on-Tyne que també fabriqués maons refractaris en aquest període. Aquest és el cas de l’empresa de Thomas Carr & Son, la qual utilitzava com a nom de marca TCARR, i que produí els seus maons entre el 1827 i el 1918 (Gurcke, 1987, p. 74). Per tant, probablement, i com a hipòtesi, plantegem que la marca [...]R s’hagi de llegir [TCAR]R. Totes tres companyies i les seves corresponents marques es troben documentades no només a Barcelona sinó també a Califòrnia. En el cas dels maons RAMSAY, cal dir que tradicionalment s’utilitzaven com a llast per equilibrar els vaixells, i la seva existència és prou coneguda arreu del món. Així, per exemple, s’han localitzat maons amb la marca RAMSAY a l’hospital de l’Illa del Rei (Maó, Menorca), a Cobija (Xile), a Califòrnia (Estats Units), en el llit d’un riu prop de Porth Arthur, a Tasmània; a Yong St. prop del Port Olímpic de Portsmouth (Kingston, Ontàrio), a Newfoundland o Terranova (Canadà), al sud de Polònia, a Noruega, a Austràlia, etc. L’amortització d’aquest forn, per tant, permet afirmar que aquest devia desenvolupar la seva activitat durant la segona meitat del segle xix o principis del segle xx, probablement amortitzat abans del 1908, moment en què es deixen de produir els maons ROBSON, però mai abans de 1863, moment d’inici de la producció d’aquests mateixos maons, i dins el marc de construcció de l’Eixample. L’activitat que testimonia aquest, ens fa plantejar que el solar que ha estat objecte d’aquesta intervenció devia estar totalment o parcialment sense edificar fins a finals del segle xix, o potser fins a la primera dècada del segle xx, tot i que l’illa ja s’hagués començat a edificar amb anterioritat. Finalment cal dir que els terraplenaments, almenys els l’est del rec Comtal, dels quals hem parlat a l’inici d’aquest apartat, es devien fer, després de tot el que acabem d’exposar, probablement durant els anys setanta del segle xix.

La construcció del ferrocarril. Segle xx Les obres de construcció del ferrocarril a inicis dels anys trenta del segle xx, comportaren nous moviments de terres en el solar de l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor, 39-43. Aquestes obres toparen amb el problema d’haver d’expropiar algunes cases, concretament les ubicades entre el solar objecte d’aquesta intervenció ar-

Trib_12.indd 355

13/12/11 08:45:30

356

J. Aguelo, C. Subiranas

queològica i el passeig de Sant Joan. La troballa de les antigues restes del rec Comtal, en el marc dels moviments de terres esmentats, així com les dificultats plantejades per les expropiacions indicades, portaren a plantejar que es pogués reutilitzar l’antic rec Comtal com a accés a les vies del tren. En aquests moments, el rec Comtal ja feia un cert temps que havia entrat en desús i es trobava reblert de fang tal i com es documenta gràficament en la documentació de l’època. La intervenció arqueològica feta durant l’any 2009 ha permès certificar que, efectivament, el passadís per on circulaven els vianants per tal d’accedir a les vies del tren corresponia al traçat de l’antic rec Comtal, en el qual es practicaren un parell d’obertures per tal d’ubicar-hi les escales d’accés a les vies. Cal assenyalar que més enllà dels dos espais on es troben les escales, les obres dels anys trenta no afectaren les restes arqueològiques, ja que les obres de les vies del tren no es varen fer a cel obert, sinó ben al contrari, fent un túnel subterrani, motiu pel qual, l’estratigrafia arqueològica no fou afectada per les obres dels anys trenta.

Conclusions Aquesta intervenció arqueològica, feta a les portes de la ciutat de Barcelona, concretament a l’avinguda Vilanova, 3-11 / carrer Roger de Flor, 39-43, convida a reflexionar sobre la riquesa arqueològica existent més enllà de les muralles de la ciutat. A l’inici d’aquest escrit, parafrasejant a Philip Banks dèiem que “Fora de les muralles, el paisatge urbà estava dibuixat per la natura més que per la mà de l’home”. Bé, després d’haver documentat en aquest solar l’existència d’una necròpolis altmedieval, diferents vies de comunicació i edificacions d’època medieval i moderna, l’existència de sitges i sèquies, a banda del mateix rec Comtal i els diferents ponts que el travessaven, és evident que aquest espai és clarament antropitzat i que la natura té poc a veure amb totes les construccions i activitats documentades. És cert que la construcció de l’Eixample comportà una gran transformació de l’espai que ocupa el solar objecte d’aquesta intervenció arqueològica, una transformació que amaga tota l’activitat humana desenvolupada amb anterioritat. És cert, també, que aquestes terres, tant a l’antiguitat, com a l’època medieval i moderna, es trobaven fora de les muralles. Però també és cert, tal i com ho ha certificat aquesta intervenció arqueològica, que es desenvolupà una gran activitat humana al llarg del temps més enllà de les muralles de la ciutat de Barcelona, i aquesta activitat és constatable arqueològicament parlant.

Bibliografia Alturo, J. (1985) L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200 (aproximació histórico-linguistica). Barcelona: Fundació Noguera, 1985, doc. 403, p. 417-418. Banks, Ph. (1992) “De la prehistòria a la fi de l’època romana”. A: Catalunya Romànica. Vol. XX: El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona: Enciclopedia Catalana, p. 22. Baucells i Reig, J. [et al.] (ed.) (2006) Diplomatari de l’arxiu capitular de la catedral de Barcelona. Segle xi. Barcelona: Fundació Noguera, 2006, p. 1315. (Diplomataris; 37)

Trib_12.indd 356

13/12/11 08:45:30

Intervenció arqueològica a les portes de la ciutat de Barcelona

357

Beltrán, J. (2007) “Pisa arcaica i vaixella verda al segle xiii. L’inici de la producció de pisa decorad en verd i manganès a la ciutat de Barcelona”. A: Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona [Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona], època II, núm. 03, (2007), p. 138-159. Beltrán, J.; Miró, N. (2007) “Aportación al estudio de la cerámicas finas del Mediterráneo Oriental, Siria/Egipto, y China en Barcelona”. A: Atti XL Convegno Internazionale della Ceramica. Italia, Medio et Estremo Oriente: Commerci, trasferimenti di tecnologie ed influssi decorativi tra basso medioevo ed età moderna. SavonaAlbisola Marina, 11-12 maggio 2007, p. 7-15. Beltrán, J.; Miró, N. (2010) “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles xvi-xvii: Itàlia, França, Portugal, els tallers del Rin i la Xina”. A: Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. [Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona], època II, núm. 06, (2010), p. 14-91. Carrera, J. (1951) La Barcelona del segle xviii. Barcelona, 1951. Fàbregas, M.; Subiranas, C. (2003) “Intervenció arqueològica al Mercat de Sant Josep, La Boqueria (Barcelona)”. A: Actes del IIn Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya.. Sant Cugat del Vallès: ACRAM, 2002, p. 325-330. Gurcke, K. (1987) Bricks and Brickmaking. Idaho: University of Idaho Press, 1987. Huertas, J. (2008) “La pisa arcaica i el conjunt ceràmic associat als primers moments del convent de Santa Caterina”. A: Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. [Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona], època II, núm. 04 (2008), p. 106-114. Huertas, J. (2009) “Pisa arcaica i decorada en verd i manganès de la intervenció a la prolongació de l’avinguda de Francesc Cambó de Barcelona”. A: Arqueologia Medieval. Revista Catalana d’Arqueologia Medieval. [Barcelona: Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval], núm. 4-5 (Primera època. 2008-2009), p. 116-119. Martín Pascual, M. (1999) El rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle xix. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1999. Marugan i Vallvé, C. M. (1993) “El Rec comtal i el regadiu medieval a Sant Andreu de Palomar: assaig d’aproximació paleopaisatgística”. A: IIIr Congrés d’Història de Barcelona: la ciutat i el seu territori, dos mil anys d’història : Barcelona, 20, 21 i 22 d’octubre de 1993 : ponències i comunicacions. Barcelona: Institut Municipal d’Història, 1993, p. 281-285. Pous i Serra, M. [et al.] (1989) “A l’entorn del rec Comtal. Recordant l’exposició de 1987”. Finestrelles. [Barcelona Centre d’Estudis Ignasi Iglesias], núm. 1 (1989), p. 17-107.

Trib_12.indd 357

13/12/11 08:45:31

Trib_12.indd 358

13/12/11 08:45:31

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès: darreres intervencions arqueològiques. 2000-2009 Amorós, J.; Esteve, X.; Feliu, J.M.; Varas, O.

Introducció Presentem en aquest treball una síntesi dels resultats de les intervencions arqueològiques que s’han fet a la muralla de Vilafranca del Penedès entre els anys 2000 i 2009. Si bé es tracta d’excavacions dutes a terme en solars diferents, amb diversos directors, exposarem els resultats globalment, entenent que es tracta d’un únic element patrimonial excavat segmentadament. Els directors de les intervencions han estat en Xavier Esteve al carrer General Prim, 12-14; Bruna Álvarez, al carrer dels Banys, 11, i al carrer de la Muralla dels Vallets, 36; Oriol Vilanova, al carrer dels Ferrers, 71, al carrer d’Hermenegild Clascar, 2, al carrer General Prim, 16, i al carrer de la Parellada/rambla de Nostra Senyora; Roger Benito, al carrer de Ponent, 17; Oscar Varas, al carrer de Ponent, 1, i al carrer General Prim, 18; Oriol Tutusaus i Josep Ma Feliu, al carrer d’Hermenegild Clascar, 26; Riker Yll, Jordi Amorós i Josep Ma Feliu, al carrer d’Hermenegild Clascar, 16-18; Jordi Amorós i Josep Ma Feliu, al carrer d’Hermenegild Clascar, 20-22; i Pedro Otiña i Oscar Varas, a la rambla de Sant Francesc. Totes aquestes intervencions han permès documentar diferents panys de la muralla medieval de Vilafranca del Penedès, el seu parament, torres, espitlleres, escarpes, contraescarpes, el fossat i el pas de muralla.

Antecedents La documentació parla d’una defensa anterior al segle xiv, que Massanell situa al carrer de la Cort, plaça de la Constitució, plaça de la Vall del Castell, plaça de l’Oli, carrer del Marquès d’Alfarràs, carrer d’Hermenegild Clascar i carrer General Prim, formant un nucli al voltant de l’església de Santa Maria i del castell, amb carrers estrets i irregulars. Aquesta defensa, però, no podem afirmar que es tractés d’un mur, sinó d’un

Trib_13.indd 359

13/12/11 08:46:46

360

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

vall defensiu obert al peu de les parets posteriors de les construccions que se situaven al perímetre de la vila, a mode de muralla (Massanell, 1984). L’espai per on transcorria aquest vall el trobem fixat amb certa precisió, almenys en la documentació que parla de les afrontacions dels terrenys que els hospitalers van adquirir a Vilafranca a inicis del segle xiv per instal·lar-hi la seva comanda. Així podem veure com el vall passava per l’actual plaça de la Vila. A aquest punt també cal afegir la localització d’un mur al mig de la plaça de la Vila, paral·lel al carrer de la Cort, quan es van enderrocar les edificacions que ocupaven aquest espai el 1936. Segons diu Massanell, formava part de les restes de les cases que formaven el clos inicial. En aquesta època, anterior al segle xiv, hi ha un nucli fora d’aquest espai envoltat pel fossat. És el que es coneix com a “vila vella”, enfront de la “vila nova”, que serà la que quedarà inclosa dins de la muralla posterior. Algunes de les construccions d’aquesta vila vella van haver de ser enderrocades, a partir del segle xiv, amb l’aixecament de la muralla, com per exemple el primer Hospital del Sant Esperit. També s’ha documentat que cap al 1321, el punt on s’uneixen la plaça Constitució i els carrers de la Cort, de la Parellada i dels Ferrers rebia el nom de Cap de Creus, topònim que indica que en algun moment aquest punt havia estat un dels extrems de la població. Val a dir que, anteriorment, s’havia dit que el centre al voltant del qual va anar creixent Vilafranca era la Torre Dela, que ha estat situada, entre d’altres llocs del centre de la vila, al darrere de l’actual capella de Sant Pelegrí. Tot i així la darrera notícia la situa en algun lloc del barri de Sant Julià, i estaria més relacionada amb les construccions de la vila vella, entre les quals hi devia haver algunes capelles que trobem mencionades abans del segle xii, com la de Sant Julià. La muralla que s’ha documentat en aquestes intervencions correspon a la que es va construir per ordre del rei Pere el Cerimoniós, durant el segle xiv, dins del marc de les diferents guerres del monarca. Les obres ja es feien cap al 1330, i un document del 1338 parla de la concessió que va fer el rei a la Universitat amb la facultat “de jutjat i decidir, de pla i amb tota rapidesa, les qüestions a què donés lloc la destrucció dels murs vells i l’edificació de les fortificacions noves”. Aquest és l’únic document en el qual es mencionen murs anteriors a la muralla aquí tractada. Els treballs sembla que es van interrompre per la pesta negra, de la mateixa manera que succeí amb la construcció de l’església de Santa Maria. Els treballs es reprengueren a partir del 1360. D’aquesta època hi ha diversos documents referents a la construcció de la muralla de Vilafranca. Així el 1376 el rei Pere III va visitar la vila i va manar ampliar el vall 10 m més. Una estimació permet parlar d’un perímetre d’uns 1700 m i una àrea de 20 ha. Diversos portals són també citats en la documentació. Els diferents noms amb què apareixen anomenats en la documentació no permeten en algunes ocasions situar exactament la seva localització. Tot i això sembla que podem parlar d’onze portals, situats als carrers que actualment surten del centre i algun altre que ha desaparegut. Així tindríem: 1. Portal de Sant Francesc, al final del carrer de la Cort 2. Portal de Sant Bernat, al final del carrer de Sant Bernat 3. Portal d’en Salelles, al final de l’actual carrer del Marquès d’Alfarràs 4. Portal de Canyamàs, al carrer Ferran cantonada amb el carrer Ponent 5. Portal d’en Coloma, al carrer de Sant Pau confluència amb el carrer de la Muralla dels Vallets

Trib_13.indd 360

13/12/11 08:46:46

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

361

6. Portal de la Granada, al carrer dels Ferrers on conflueix amb els de la Muralla dels Vallets i Sant Sebastià 7. Portal del Sant Esperit, al carrer de la Font on conflueix amb els de Sant Sebastià i Sant Cristòfor 8. Portal de Santa Clara, a la zona del carrer de la Lluna/Puigmoltó 9. Portal d’en Soler, al final del carrer del Pou de la Pina 10. Portal de Barcelona, al final del carrer de la Parellada 11. Portal d’en Fresquet, al carrer de Sant Joan A banda també s’ha localitzat el nom de portal de la Torre Grossa, que fins fa poc es podia suposar que estava en algun punt indeterminat de la rambla de Sant Francesc. Podria estar situat al final del carrer de la Palma, a tocar de la torre que li dóna nom, recentment excavada, però no al mateix extrem del carrer, ja que estava tancat. Durant l’etapa de pesta del 1580-1590, per tal de controlar les entrades i sortides de la vila aquest portal va ser l’únic que va quedar obert. En referència a la documentació de diferents períodes en els quals es parla de la muralla, tenim per exemple les destrosses que va patir durant la Guerra Civil de Joan II, el 1462. Immediatament se’n va ordenar la reconstrucció, amb la participació de tots els pobles veïns. Tot i això, sembla que els treballs no van acabar de fer-se, i a inicis del segle xvi, es parla del mal estat de les muralles, el 1516 i el 1519. Aquest mal estat sembla que persisteix el 1608, quan la Universitat demanà al rei Felip II que destinés part de la recaptació de multes a la reedificació de la muralla. L’any següent s’establí que a partir del toc del lladre es prohibia sortir al carrer sense llum. Aquesta disposició i les seves multes es van fer pels continus raptes que feien bandolers de nit que podien entrar a la vila a causa del mal estat de les muralles. El 1610 es va construir un pou de gel a esquenes de la muralla, cal suposar que adossat, al tram entre el portal de la Granada i el portal d’en Coloma, per tant al del carrer Muralla dels Vallets. Per construir-lo van utilitzar-se blocs de la torre de la Vall del Castell. El 1649 l’exèrcit castellà va destruir les muralles de Vilafranca i ja a inicis del segle xix es comença a desmuntar la muralla, començant pel sector de la rambla de Nostra Senyora, i el 1802 es van establir les alineacions que havien de seguir les noves construccions. Entre el 1823 i el 1830 es va iniciar la urbanització de la rambla de Sant Francesc i s’enderrocà la muralla. El 1856, després de la Segona Carlinada, l’Ajuntament va prendre la decisió de posar portes a l’entrada del carrer dels Ferrers i lliurar les claus a la Comandància militar. Els veïns demanaven l’enderroc del portal, en aquell moment anomenat dels Caputxins, que estava en molt mal estat. I el 1858 es va desmuntar el portal de Nostra Senyora i es van aprofitar els blocs per construir la tanca del cementiri. També sabem que es van aprofitar blocs de la muralla per construir el Mercat de la Carn el 1878.

Fonts anteriors a les intervencions arqueològiques Per tal de conèixer el traçat de la muralla amb anterioritat a les intervencions arqueològiques, les úniques dades disponibles provenien de la historiografia local, la topografia dels carrers de Vilafranca, mapes antics i la toponímia. Actualment encara perduren els carrers anomenats Muralla dels Vallets, al sector nord de la muralla. El carrer de la Muralla de Sant Magí, al sector est, que fins al 1893 ocupava també el que actualment és el carrer de la Lluna. L’actual carrer de Sant Sebas-

Trib_13.indd 361

13/12/11 08:46:46

362

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

tià, que fins al 1889 s’anomenava Muralla de Güell. O la rambla de Nostra Senyora, nom que li ve donat pel portal situat al carrer de la Parellada, on hi havia el portal de Nostra Senyora del Portal, i la Rambla de Sant Francesc, on hi havia el portal dels Framenors, ja que el convent franciscà estava al seu davant. Així mateix cal tenir en compte els carrers amb nom de raval: el de la Font, i les dues rambles, que abans s’anomenaven raval de Sant Francesc i de Nostra Senyora. A finals del segle xx, s’alçaren les primeres veus en defensa del patrimoni local, i en concret de la muralla. D’aquesta manera, l’any 1975 es publicà un editorial al setmanari Tothom que, amb el títol “Salvem la muralla de Vilafranca”, feia referència a un pany al carrer Ponent, del qual tenim una imatge. De finals de la dècada de 1960 són també alguns testimonis fotogràfics de la localització de la muralla amb l’enderrocament d’edificis situats al carrer Beneficència, a banda i banda d’un solar que precisament va ser excavat i documentat arqueològicament el 2005 (Muralla dels Vallets, 36 – Beneficència, 12). El 1991 la muralla de Vilafranca va ser inclosa dins l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. En aquest treball es van identificar algunes parts de la muralla que es podien observar a simple vista. Pel que fa a panys de muralla que es podien observar a simple vista dins d’algunes finques particulars, tenim els del carrer Hermenegild Clascar, 36 i 44; i els del carrer de Ponent, 53, 49, 19 i 17 (aquest darrer objecte d’intervenció arqueològica el 2005). Tot i això, durant la dècada de 1990 es destruïren alguns panys de muralla, als carrers del General Prim i d’Hermenegild Clascar.

Les intervencions arqueològiques a la muralla Des de l’any 2000 s’han pogut documentar diversos trams de muralla en diferents segments del seu perímetre que, si les sotmetem a una anàlisi tipològica, ens permeten deduir l’origen heterogeni i diacrònic dels diferents sectors (Fig. 1). Sabem, d’una banda que, tal com es desprèn de la documentació escrita, com hem esmentat, la seva construcció es va allargar durant algunes dècades en el segle xiv i que va patir diverses aturades a causa de les pestes o la manca recurrent de fons. D’altra banda, les fonts parlen de la construcció de les torres, l’amortització de parts del vall i de diverses destruccions i reparacions al llarg del segle xv, sobretot al voltant de la Guerra Civil catalana de 1462. L’objecte d’aquesta anàlisi de la muralla se centrarà en l’època medieval: el seu origen en època de Pere el Cerimoniós i les èpoques convulses del segle xv. Tenint en compte això i que, un cop amortitzades les seves funcions defensives, la muralla de Vilafranca va servir de punt de suport i paret mitgera dels edificis d’habitatges que es van anar construint des d’època moderna, per sotmetre a anàlisi aquests trams l’estudi se centra en les parts inferiors dels panys murals, que són els que podem suposar originals.

1. Parament de la muralla Aquesta anàlisi inicia el recorregut dels trams de muralla on s’ha intervingut en sentit horari a partir del portal de Sant Francesc o de Sant Pere, que menava al convent de Sant Francesc situat extramurs.

Trib_13.indd 362

13/12/11 08:46:46

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

363

Figura 1. Plànol de Vilafranca amb les intervencions arqueològiques, el traçat de la muralla i les torres. Autor: X. Esteve

En la primera intervenció que podem considerar moderna en la muralla de Vilafranca, efectuada l’any 2000 al solar del carrer General Prim, 12-14, es van distingir clarament tres fases de construcció diferenciades, de les quals només la inferior podria ser atribuïda a la muralla medieval. Aquesta fase es caracteritzaria per un parament format exclusivament per blocs més aviat arrodonits d’uns 25-30 cm d’amplada col· locats formant alineacions horitzontals i units amb un morter de calç i sorra. Per sobre d’aquesta es marcaria clarament una línia força regular que la diferenciaria de la primera fase reconstructora, formada per blocs de mides diverses (10-30 cm d’amplada), sense una alineació aparent i on el morter seria quantitativament i visualment més abundant. La fonamentació de la muralla consistiria en una base més gruixuda formada per blocs lleugerament més petits que els de la muralla pròpiament dita, tots els quals units per morter. Associats a aquest moment trobaríem nombrosos fragments de ceràmica grisa i algun de en verd i manganès i pisa blanca. Aquesta característica de l’engruiximent de la base a mode de fonamentació també es troba en la seva continuació en el solar contigu del General Prim, 16. La intervenció del 2005, va distingir la fonamentació de la muralla, amb una alçada d’1,20 m des de la base. Aquesta presenta un parament format per blocs de pedra irregulars, més aviat rectangulars i d’uns 20-30 cm. Formen filades horitzontals units amb morter de calç i sorra. En aquest punt s’observa com va sobresortint a manera de talús o peu de fonamentació de la muralla.

Trib_13.indd 363

13/12/11 08:46:46

364

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

Per sobre de la fonamentació es marca una línia que enceta una segona fase constructiva, aquesta ja totalment vertical. Està formada per blocs irregulars de diferents mides (de 10 a 30 cm d’amplada), els quals tendeixen a adoptar una forma més arrodonida. Tot i que es comencen a observar algunes refaccions posteriors (bigues de formigó, clapes de maons, etc.), la disposició dels blocs sembla continuar respectant, a grans trets, les filades horitzontals. Aquest tram té una alçària de 2,62 m per sobre de la primera fase. Just al solar de l’esquerra, al número 18, el 2007 es va poder fer una intervenció en extensió a banda i banda de la muralla que va documentar-ne un tram de 8,40 m de longitud, amb una amplada d’1,70 m, i una alçària màxima d’1,4 m. La poca alçària conservada s’ha d’atribuir al fet que en aquest solar la muralla no feia de paret mitgera entre dues cases sinó que tota l’extensió excavada corresponia a la sala de l’antic Cinema Bogart. El Cinema va arrasar la part supèrflua de la muralla, però va conservar la que interessa per a la nostra anàlisi. En aquest solar el traçat de la muralla continua tenint característiques similars a la dels dos trams anteriors, com és l’engruiximent del tram inferior a mode de basament o fonamentació, però en aquest cas el tram que sobresurt no baixa de forma atalussada regular durant 1,20 m sinó que es tracta d’un basament irregular de dues filades de pedra mitjana de 40 cm, unides amb morter de calç blanc amb sorra fina i argila, que només sobresurt uns 10 cm respecte a la part superior i ja vertical de la muralla. La part superior està també constituïda per pedres irregulars de mida mitjana, col·locades amb una tècnica constructiva que en algunes parts recorda l’opus spicatum, unides amb morter de calç blanc amb sorra fina i argila. La negativa per a la seva construcció retalla el substrat natural (com en les intervencions anteriors) i, a la part interior de la muralla, un estrat que contenia materials del segle xiv (pisa blanca, pisa blanca i manganès, ceràmica reduïda medieval, ceràmica amb vidrat melat, i ceràmica vidrada de cuina amb l’interior vidrat i l’exterior fumat). Ja a l’altra banda del portal que hi havia al carrer de Sant Bernat, el 2006 es va fer una intervenció al solar del carrer Hermenegild Clascar, 2. Aquí, el tipus de parament canvia respecte al que hem descrit en els trams del carrer General Prim. Es van poder documentar més de 17 m lineals de muralla amb una alçària màxima conservada de 4,80 m al cantó esquerre. La base de la muralla està conformada per tres filades de carreus ben escairats i ben alineats horitzontalment, encara que de mides irregulars. Al tram més pròxim al carrer de Sant Bernat s’ha pogut documentar l’amplada total de la muralla en aquest punt: una cara externa d’aproximadament uns 60 cm de gruix, un farciment intern d’aproximadament 1 m d’ample, i una cara interna d’uns 50 cm de gruix. Així, l’amplada total aproximada documentada en aquest punt és de 2,10 m. No obstant això, no es va poder veure la relació d’aquest tram amb el carrer Sant Bernat, on tradicionalment s’ha considerat que hi havia un dels portals d’entrada a la vila. La part esquerra és la que millor conserva el parament original (ja que no es va veure afectat per la destrucció que va patir la muralla en els trams de la dreta quan es van començar a fer construccions posteriors). S’observa que en la part inferior (uns 2 m d’alçària) la muralla presenta un aparell mixt de carreus ben escairats (minoritaris) amb blocs de pedra irregulars (majoritaris) mentre que a la part superior s’observa el parament fet amb pedres de mida mitjana-petita sense treballar, així com algunes refaccions posteriors, com clapes de maó.

Trib_13.indd 364

13/12/11 08:46:47

Figura 2. Alçat de la muralla i torre d’Hermenegild Clascar, 16-22. Autor: J. Amorós

13/12/11 08:46:47

Trib_13.indd 365

365 La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

366

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

En dos solars consecutius de la zona sud del nucli antic de Vilafranca, a Hermenegild Clascar, 16-18 i 20-22, es van fer dues intervencions, una el 2007 i l’altra el 2009, que van poder documentar un total de 26 m lineals de muralla (Fig. 2), d’una alçària mitjana de 3,8 a 4 m, de gruix desconegut (encara que del pany exterior se n’ha pogut observar una amplada d’aproximadament 1 metre). En tot aquest traçat, que va des de la torre quadrada situada al sector est del solar d’Hermenegild Clascar, 16-18, fins a l’immoble del número 24, s’observen dos trams de construcció diferent. El tram de major longitud arrenca des de la torre quadrada, una longitud de 17,80 m i uns 4 m d’alçària. A partir d’aquí s’hi superposen els murs de les edificacions modernes. Els dos extrems d’aquest pany de muralla estan construïts per aparell regular de carreus, d’alçària i llargada variable (entre 20 i 28 cm d’alçària i entre 25 i 68 cm de llargada). Aquests dos extrems aproximadament regulars emmarquen el cos mural principal, fet en aparell irregular disposat en filades d’aproximadament 20 cm d’alçària alternades amb filades de morter de calç que n’omplen els espais. La particularitat d’aquest pany d’aparell irregular, però, consisteix en la intercalació, entre l’aparell irregular descrit abans, de carreus regulars (d’entre 36 i 48 cm de llargada i 24 i 32 cm d’alçària), disposats en horitzontal a una distància mitjana d’1,3 m cadascun i en vertical a 65 cm cada filada, però de forma que cada carreu singular, el que té a sobre no es troba fins a 1,3 m més amunt. D’aquesta manera es pot seguir la distribució d’aquests carreus en horitzontal, en vertical i en una diagonal de 45º. És el que hem denominat aparell endauat (per com recorda la distribució dels punts del 5 en la cara d’un dau). Hi ha cinc filades horitzontals, divuit de verticals i s’observen un total de 35 d’aquests carreus. Aquest parament s’assenta directament sobre el subsòl geològic de margues miocèniques i no s’ha observat cap mena de banqueta de fonamentació. Tanmateix, s’ha pogut determinar que la part vista d’aquest tram mural arrencava a la cota de 214,50 metres sobre el nivell del mar. Això s’infereix de la cota inferior de l’arrebossat d’un metre d’alçària que ocupa la part central del tram. El segon tram que hem referit s’adossa en forma d’aparell regular al cantó oest del tram descrit abans, a la cota de 213,80 metres sobre el nivell del mar (és a dir, a 20 cm per sobre de l’altre tram) per capbussar-se abruptament en direcció oest en forma d’aparell irregular fins la cota de 213,25 metres sobre el nivell del mar. Aquest enfonsament de la cota inferior de la muralla cal entendre’l com una adequació esglaonada al pendent natural de la zona. Malauradament aquest tram desapareix a 2,4 m darrere l’únic immoble d’aquesta part del carrer que no ha estat enderrocat. Són 5,40 m lineals de muralla que, tot i que no s’han pogut observar, enllacen amb el tram documentat a Hermenegild Clascar, 26. En aquest solar es van documentar 11 m lineals de muralla, amb una alçària màxima conservada de 2,60 m. El sistema constructiu aquí és diferent de l’observat a Hermenegild Clascar, 16-18 i 20-22. Es distribueixen filades verticals d’aparell regular de 80 cm d’ample, cada 3 m aproximadament, i l’espai que queda entremig (de 2 a 2,20 m d’amplada) es reomple amb aparell irregular lligat amb morter de calç. Les cotes inferiors d’aquest tram es van poder observar en dos sondeigs determinats en dos d’aquests pilars d’aparell regular: en el sondeig 2 s’observa el segon d’aquests pilars des de la cota inferior de 212,15 m sobre el nivell del mar. En el sondeig 1 s’observa la cota inferior del quart pilar a 212,00 m sobre el nivell del mar. S’infereix d’aquesta manera que en algun lloc dels 5,40 m no visibles a l’immoble d’Hermenegild Clascar, 24, la muralla s’ha capbussat més d’un metre. Aquest sistema de pilars d’aparell regular alternats amb aparell irregular pot ser un reflex mal conservat del tipus de parament

Trib_13.indd 366

13/12/11 08:46:47

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

367

que s’observa a l’interior de l’immoble de la botiga Cal Giralt, a Hermenegild Clascar, 36, i també a Hermenegild Clascar, 44, on d’aquesta mena de pilars arrenquen arcs de descàrrega apuntats que apareixen a una altura superior que no s’ha conservat en el solar documentat arqueològicament. En la banda més occidental del traçat de la muralla, a Ponent 17, es va documentar un petit tram de muralla. En aquest sector comença a predominar l’aparell irregular de blocs de mida mitjana (uns 30-40 cm) i petita (15-30 cm) disposats en fileres més o menys horitzontals que ofereixen un aspecte d’homogeneïtat aspra. A l’inici d’aquest mateix carrer, en el solar del carrer Ponent, 1, es va documentar un tram de 24,40 m de longitud, amb una amplada d’1,70 m, i una alçària màxima de 3,6 m. La part més baixa es tracta d’un basament irregular de pedra mitjana i gran. La part superior són també pedres irregulars de mida mitjana, col·locades amb una tècnica constructiva que recorda l’opus spicatum, unides amb morter de calç blanc amb sorra fina i argila. La negativa per a la seva construcció retalla el subsòl, i crea un esglaó entre la part sud, amb una cota superior a la part nord. Al segle xix, possiblement en la seva segona meitat, la muralla havia perdut la seva funció defensiva, i el solar on es va urbanitzar. A l’alçat (vegeu la Fig. 2) es pot observar que sobre la muralla va construir-se un mur de 45 cm d’amplada, amb pedra mitjana, irregular, unida amb morter de calç. La part del solar que toca al carrer de Sant Pau va ser urbanitzada com a casa, i al darrere va fer-se un hort. Aquesta fase està testimoniada amb la presència de diversos pous cecs – fosses sèptiques, dues clavegueres i un pou. D’aquest moment s’ha documentat una reforma al basament de la muralla, amb un pany amb grans pedres, i un nivell a sota amb material contemporani. Les intervencions del 2005 en els solars del carrer Beneficència, 10; carrer Muralla dels Vallets, 36, i carrer Banys, 11, del tram nord del traçat, van posar al descobert uns panys de muralla que segueixen el tipus de parament localitzat en les intervencions del carrer Ponent. En el primer cas, un tram d’una longitud de 6 m i que conserva una alçària de 8,20 m on es pot observar el desnivell entre el carrer Muralla dels Vallets i el de la Beneficència. A la cara interna es podia observar una part que sobresurt al llarg de tot el pany de la muralla, a 1,30 m per sobre del pas actual, que podria marcar un espai on hi devia haver algun tipus de pas aixecat amb una estructura de fusta, i que devia permetre estar a l’altura de l’espitllera, situada a 1 m per sobre d’aquesta part que sobresurt. Al tram del carrer Banys, 11, es va documentar un pany de muralla similar, format per aparell irregular de mida petita i amb diverses refaccions posteriors, sense carreus regulars ni engruiximent de la base. Malauradament, la resta d’intervencions en solars per on es preveia que passés la muralla (Ferrers, 71, i carrer Parellada/rambla de Nostra Senyora) van proporcionar resultats negatius i no se’n va poder determinar la presència. Això deixa, de moment, gairebé la meitat oriental del traçat total de la muralla en penombra.

2. Les torres Pel que fa a les torres, el mapa de Vilafranca del 1872 (Fig. 3) presenta el recorregut de la muralla, on hi situa diferents torres al llarg de la seva trama, tant quadrades com semicirculars. De la documentació escrita es desprèn que no es van construir alhora que la muralla sinó que s’hi van afegir més tard, molt a finals del segle xiv o ja en el segle xv.

Trib_13.indd 367

13/12/11 08:46:47

368

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

Figura 3. Extracte del “Croquis topográfico” [sic.] de Vilafranca del Penedès de l’any 1872. L’autor hi grafià el traçat de la muralla i la situació d’algunes torres. Arxiu dels Serveis Tècnics de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès En el cas de les dues torres quadrades que el mapa situa als carrers d’Hermenegild Clascar i del General Prim, els treballs arqueològics han constatat la seva presència. En canvi pel que fa a les dues torres semicirculars al començament del carrer de Ponent, cap de les intervencions efectuades n’han verificat l’existència. Si bé és cert que, en el moment de fer el mapa, el tram de muralla del carrer Hermenegild Clascar encara estava a la vista, es desconeix a partir de quina font l’autor en va situar el traçat de la muralla i la situació de les torres. Fins a la data s’han documentat dues torres i s’han trobat indicis de dues més, si bé una d’aquestes, una presumpta torre rodona al carrer de la Beneficiència, on la documentació escrita també situa un pou de glaç, és dubtosa i cal, de moment, mantenir l’escepticisme.

Hermenegild Clascar, 16: torre quadrada En aquest solar es va documentar una torre quadrada (Fig. 4) que s’imbrica en el tram d’aparell regular descrit més amunt. Només se n’observa el pany lateral occidental (de 3,25 m d’amplada i 7 m d’alçària conservada) i el pany frontal (de 7 m d’amplada a

Trib_13.indd 368

13/12/11 08:46:47

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

369

la base, 6,20 m en el cos superior i 8,20 m d’alçària conservada). El gruix del mur varia entre 1,95 i 2,10 m. Al cantó nord-oest es pot veure com el mur de la torre s’adossa a la muralla (per bé que en algunes filades de carreus alternes s’hi imbrica). La resta són blocs calcaris sense escairar ben alineats. A l’excavació de la part interior de la torre es van poder detectar diversos sòls d’ocupació fins arribar al substrat geològic. A la part central s’hi va detectar una rasa que anava en el mateix sentit que el tram nord de muralla (NW-SE), i que un cop vista la planta general de l’excavació, es va poder veure que corresponia a la mateixa alineació que el reforç exterior atalussat de la muralla. D’aquesta manera es va poder deduir l’amplada del pany exterior de muralla en aquest punt. La rasa de fonamentació d’aquesta torre talla els estrats d’amortització del primer fossat defensiu, en l’estrat més profund dels quals es va trobar ceràmica decorada en verd i manganès datable al s. xiv. Això indica un període de construcció en què hi ha hagut prou temps per amortitzar el fossat que funcionava amb la muralla però no gaire allunyat del s. xiv. Això s’adiu amb el consens general de considerar que les torres s’afegeixen a mitjan s xv i estan en funcionament durant la Guerra Civil de Joan II el Sense Fe. La documentació ens parla que aquest rei “prengué per assalt la capital penedesenca el 7 d’octubre de 1462 i hi causà una gran mortaldat i destrossa”,1 però es desconeix fins a quin punt va poder patir danys aquesta torre en concret. En tot cas, a l’exterior de la torre, es poden observar tres orientacions lleugerament diferents des de la fonamentació fins al mur: la fonamentació (les 4 primeres filades de carreus) presenta un angle de 93º respecte al tram nord de muralla. El següent tram (de la 5a a la 9a filada de carreus), en canvi, forma un angle de 100º respecte de la muralla. El cos superior de la torre segueix aquesta mateixa orientació. A l’interior de la torre també es va detectar aquesta diferència d’angle del tram més baix respecte al cos mural quadrangular. Aquests canvis d’orientació dels cossos murals poden ser deguts a diferents refaccions de la torre després d’haver patit alguna destrucció. Però això només podria confirmar-se si s’excavés la resta del perímetre de la torre, en el solar contigu. L’altra de les torres de planta quadrada que el mapa de 1872 situava en aquesta zona i de les quals se n’ha pogut verificar l’existència és la del solar del carrer General Prim, 12-14, on almenys se’n va poder documentar un dels panys laterals, de característiques molt similars a les d’aquesta d’Hermenegild Clascar, 16.

Rambla de Sant Francesc: torre poligonal La documentació escrita esmenta la Torregrossa el 1394. S’hi diu que es va construir una estructura de grans dimensions sobre el fossat de la vila i que van haver de ser enderrocades algunes cases per poder-ne construir el vall defensiu. No sabem, però, si l’estructura poligonal que es va documentar al cantó sud-est de la Rambla de Sant Francesc correspon a aquesta època o és una reestructuració del s. xv. En tot cas, sabem que, durant la Guerra Civil catalana de 1462, la Torregrossa era custodiada per una guarnició de 12 soldats i un capità. A més a més, aquesta zona era la que presentava menys defen1. Pladevall, A.; Vigué, J. (dir.) Catalunya Romànica. Vol. XIX: El Penedès. L’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 213-216.

Trib_13.indd 369

13/12/11 08:46:48

370

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

Figura 4. Fotografia de la torre de planta quadrada d’Hermenegild Clascar, 16-22. Autor: J. Amorós

Trib_13.indd 370

13/12/11 08:46:48

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

371

ses naturals, i des d’aquesta cantonada es podia defensar una bona distància de la cortina de la muralla i com a mínim dos portals. Era normal, així, que en aquest punt estratègic es col·loqués un element fortificat avançat o baluard que documentalment podríem relacionar amb el baluard de la Torregrossa, citat al llibre verd de Vilafranca. El 2008, durant les obres per a la construcció d’un aparcament soterrat a la rambla de Sant Francesc, es va fer una excavació que, entre d’altres elements, va documentar una estructura poligonal (Fig. 5) en l’indret on les fonts assenyalaven l’existència de la Torregrossa. Aquesta estructura està situada on la muralla de la vila girava, des d’un sentit de nord-oest a sud-est a la rambla de Sant Francesc, vers un sentit de sud-oest a nord-est cap a l’actual rambla de Nostra Senyora. L’estructura mural paral·lela al pany original de muralla en aquest punt té forma d’ela, amb un braç curt orientat est–oest, de 3 m, i un braç llarg orientat nord–sud de 12 m i una amplada d’1,4 m. Les dues últimes pedres de la filada inferior s’obren cap a l’exterior, per orientar-se vers els altres murs que devien conformar aquesta torre, sobresortint de la línia de mur superior. La part nord s’ha conservat en més alçària, amb dues filades de fonamentació i dues més de carreus de grans dimensions perfectament escairats (Fig. 6). Les dues filades de fonamentació estan formades per carreus de mida mitjana o gran, bona part dels quals units amb fang. La part superior, en canvi, està formada per grans carreus, no gaire amples (de 20 a 30 cm), que revesteixen externament el nucli de fonamentació fet amb argamassa de calç i pedres mitjanes i petites molt irregulars, amb presència ocasional de teules. La filada inferior té pedres de 60 cm d’alçària i la superior, pedres de 40 cm d’alçària. Els fonaments possiblement no eren vistos. La part central i més al sud de l’estructura, en canvi, no ha conservat els grans carreus i només es van poder documentar les dues filades de fonamentació. En part, aquesta estructura s’assenta sobre nivells d’amortització del fossat anterior. A la seva part interior es va documentar un nivell molt heterogeni, amb pedres i calç, que podria haver estat un nivell de rebliment del fossat anterior a la construcció d’aquesta estructura o, el que és més probable, el reompliment d’aquest espai durant la construcció d’aquest mur. Sigui quina sigui la hipòtesi certa, el material arqueològic d’aquest estrat va permetre donar un terme post quem a la construcció. La datació atribuïda, finals del segle xiv - segle xv, ens la donen els materials que es van documentar en aquest nivell, amb ceràmiques blaves valencianes i ceràmiques en verd i manganès. No es van trobar més nivells relacionats amb la part interior de les estructures, ni nivells d’ús. L’estructura que li dóna l’aspecte poligonal a aquesta torre es perd, malauradament, en el límit d’excavació, i a més a més va ser parcialment espoliada d’antic. El mur té també forma d’ela, amb la cara exterior vista amb grans carreus perfectament escairats, i la part interior també està retallant els nivells del fossat anterior. Té una amplada total d’1,3 m amb uns carreus a la cara vista d’uns 20 cm d’amplada. En aquest cas el basament, més ample, només conserva una filada i la seva rasa de fonamentació està, en la major part de la zona documentada, retallant directament el sòl geològic. Al tall est es va poder documentar la filada de basament i dues filades vistes. L’estructura formada per aquests dos murs en forma d’ela que s’obren en un angle d’aproximadament 135º fou interpretada com un element mural de grans dimensions de caràcter defensiu. Es troba construïda sobre el fossat més antic i funciona amb el més modern. No se’n va documentar una relació directa amb la muralla, però aquesta relació hi devia ser encara que, a causa possiblement de la remodelació de la rambla de Sant Francesc i les subseqüents rases per als diversos serveis, no ha arribat fins als nostres dies.

Trib_13.indd 371

13/12/11 08:46:48

372

J. Amor贸s, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

Figura 5. Planta de la Torregrossa, una torre poligonal empla莽ada en una cantonada de la muralla, al costat de la via de comunicaci贸 principal. Autor: O. Varas

Trib_13.indd 372

13/12/11 08:46:49

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

373

Figura 6. Fotografia de l’alçat de la Torregrossa. Autor: O. Varas

3. Portals Pel que fa als portals esmentats en la documentació antiga, són molt mal coneguts i tot fa pensar que es van desmuntar totalment quan es van obrir els carrers que encapçalaven en el segle xix. De totes les intervencions fetes en zones on es coneix l’existència d’un portal antic només en dues se n’han localitzat elements estructurals relacionables. Tal vegada el més clar és el mur paral·lel al carrer Marquès d’Alfarràs que es va localitzar al solar d’Hermenegild Clascar, 26 i que s’adossa a la muralla en aquest punt. Té una longitud de 3,28 m i una profunditat conservada de 2,97 m. La totalitat de la seva amplada no es va poder determinar ja que s’introduïa sota la secció del carrer del Marquès d’Alfarràs. El gruix de la part que es podia documentar dins del solar afectat era de 0,90 m. La tècnica constructiva, amb carreus ben escairats a la cantonada, formant un aparell regular pseudoisòdom, mentre la resta del pany està format per blocs irregulars de mida mitjana i petita lligats amb morter de calç, recorda aquella que hem vist en el cas de la torre quadrada. Per aquesta raó sembla clar que aquest portal (no sabem com era la resta) servia alhora de baluard defensiu i que, pel fet que no està imbricat amb la muralla sinó que s’hi adossa, es pot inferir que va ser construït més tard que la muralla, potser al mateix temps que es van començar a bastir les torres.

Trib_13.indd 373

13/12/11 08:46:49

374

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

L’altra estructura relacionada amb un portal es va localitzar a la intervenció del carrer Ponent, 1. Tocant amb el carrer de Sant Pau, on la documentació assenyala l’existència del portal d’en Coloma, es va documentar un possible reforç de la muralla de forma circular. Aquesta estructura es troba dins un retall circular i es perdia sota el límit d’excavació est de la intervenció.

4. El fossat En aquest apartat s’han recollit els elements defensius exteriors a la muralla que s’han documentat en les diferents intervencions fetes en els últims anys. Dins d’aquests elements, el més destacat és el fossat, que devia envoltar la vila i del qual es tenen referències documentals a partir del 1376, on en una visita que fa Pere III a la vila per revisar les muralles manà eixamplar-los fins a cinquanta pams (uns 10 m) perquè els trobava estrets. També en va quedar el record a la toponímia local, al carrer de la Muralla dels Vallets. Arqueològicament la primera intervenció on es va poder observar aquestes defenses exteriors de la Vilafranca medieval i moderna va ser la que es va fer al carrer Ponent, 1, l’any 2007. Aquesta intervenció preventiva se situa a la part nord de l’antic nucli de la vila, en el solar que feia cantonada entre els carrers de Ponent i de Sant Pau. Aquest solar era a tocar d’un dels possibles portals, el d’en Coloma, pròxim al castell dels Castlans.

Figura 7. Fotografia de l’escarpa (en primer terme) del carrer Ponent, 1. Autor: O. Varas

Trib_13.indd 374

13/12/11 08:46:49

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

375

A 7,4 m de la muralla, i després d’una lleugera inclinació en el terreny, s’ha trobat un retall vertical que talla el substrat geològic. Aquest retall resta paral·lel a la muralla i deixa un espai de pas entre la muralla i el fossat. A una part de la negativa del vall se li adossa un mur atalussat interpretat com un tram d’escarpa del fossat, coetani amb la construcció de la muralla (Fig. 7). Té una longitud de 4 m, una amplada de 70 cm i una profunditat documentada de 2 m, moment en què s’ha arribat a la capa freàtica, encara que el mur continuava baixant. La part est tenia una factura molt acurada, amb grans carreus, mentre que la resta estava formada per pedres d’aparell irregular unides amb morter de calç amb un arrebossat de morter a la seva cara externa. S’ha documentat la presència de la capa freàtica, que conjuntament amb l’últim nivell d’argiles negres produïdes per un procés de sedimentació lenta porta a pensar que aquest fossat en el moment de la seva primera utilització devia estar omplert en part per aigua. Sobre aquests estrats hi ha uns nivells d’amortització, amb un enderroc de nombroses pedres de mida gran, algunes de les quals treballades. En un moment posterior, al segle xvi, quan el fossat ja estava parcialment reblert, es construïren dos murs de factura tosca, units amb fang, perpendiculars a l’escarpa. Tenen 60 cm d’amplada, i estan formats per pedra irregular i alguns carreus reaprofitats. Aquests murs d’interpretació difícil podrien haver funcionat com un sistema temporal de suport per a una estructura tipus pont per creuar el fossat en un moment en què el pont que se suposa que hi havia a l’altura del portal d’en Coloma no es pogués utilitzar. A finals del segle xvi - inicis del segle xvii el fossat i l’escarpa deixen de ser utilitzades, i es troben tot un seguit de nivells inclinats que pugen el nivell de la zona igualant-la amb la cota inferior de la muralla. En aquests estrats hi havia gran quantitat de carbons, cendres, material ceràmic (bàsicament fragments d’obra grisa de Vilafranca) i diversos peus de terrisser, elements que indiquen que aquest espai va ser utilitzat com a abocador de les indústries locals, sobretot obradors terrissers, que tenien la porta més propera de sortida de la vila al portal d’en Coloma. A l’excavació arqueològica feta al carrer Hermenegild Clascar, 16-18, el mateix any 2007, també es va documentar el fossat. Es van poder identificar els nivells més antics del vall, que són tallats per la torre quadrada, però no va ser possible obrir en extensió el solar donat el tipus d’obra que es va fer. La intervenció següent va ser la que es va fer al carrer General Prim, 18, amb motiu de l’enderrocament del Cinema Bogart. Aquest tram de la muralla es troba situat entre els antics portals de Sant Bernat i de Sant Francesc. A la part exterior de la muralla es va documentar un espai o zona de pas d’una amplada de 2 m, abans d’arribar al fossat. Se n’han interpretat dos moments constructius: En una primera fase es fa un retall al nivell geològic, amb una amplada documentada de 2,5 m, però que realment era més gran, i una profunditat de més d’1,8 m, moment en què apareix la capa freàtica. D’aquest primer fossat no se n’ha pogut concretar la cronologia donada l’absència de materials arqueològics definitoris, encara que podria estar relacionat amb la construcció de la muralla. En un segon moment es va amortitzar parcialment aquest primer fossat i va ser recobert a la zona més propera a la muralla per un mur fet amb pedra de mida mitjana unida amb argila, amb una amplada de 60 cm, una longitud documentada de 5,4 m, i una profunditat d’1,5 m, bona part dels quals coberts pel nivell freàtic de la zona. Aquesta estructura devia tenir una alçària major, però no s’ha conservat per un arrasament que

Trib_13.indd 375

13/12/11 08:46:49

376

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

s’hi va fer en època moderna. A la zona central d’aquest mur han aparegut dos carreus ben escairats, inclinats, units amb morter de calç de color gris, que serien l’arrencament de dos arcs cecs. Un d’aquests carreus tenia una marca de picapedrer en forma de creu i sota aquests arrencaments les pedres que els sustentaven també eren carreus treballats. Aquest mur possiblement va ser construït amb la funció de contenir les terres i evitar que l’erosió pogués amenaçar la muralla deixant un espai de pas entre la muralla i el fossat de 4,8 m. Per veure el fons d’aquest fossat es va fer un sondeig i es va trobar el substrat geològic a 3 m del nivell de pas que hi ha a l’exterior de la muralla. La composició del primer nivell d’amortització d’aquest fossat per argiles negres molt pures, com al carrer Ponent, 1, ens porta a pensar que aquest sediment també es va formar per una sedimentació lenta. A finals del segle xvi i durant el segle xvii es fan tot un seguit d’abocaments de terres amb un eix inclinat, produïts des de la zona de pas cap al fossat. Aquests estrats amortitzen definitivament el vall fins a l’altura de la muralla i deixen un espai lliure a la part exterior d’aquesta. Al segle xix es continuen abocant terres per aplanar el terreny i preparar-lo per a la seva urbanització. L’última intervenció on s’ha documentat el fossat ha estat la que es va fer a la rambla de Sant Francesc l’any 2008 (Fig. 8). És la primera intervenció que es fa a Vilafranca en què s’ha pogut documentar en tota la seva amplada (entre 8 i 10 m) amb una longitud de gairebé 100 m, així com una profunditat de 3 m. També s’han observat dues fases, una de més antiga amb una contraescarpa parcial, que probablement pertany a la construcció de la muralla de Pere III, i una de més moderna i àmplia datable a finals del segle xiv – segle xv, relacionable amb la Torregrossa. Aquest fossat devia ser amortitzat, regularitzant completament el terreny, en el període comprès entre finals del segle xvii i inicis del segle xviii. Del vall anterior al baluard Torregrossa s’ha constatat que té una amplada d’entre 5 i 6 m, i una profunditat que anava dels 2,5 als 3 m, encara que podria ser superior donat que no s’ha conservat la cota inferior de la muralla. A la part interior de la torre, la que donava a la vila, han aparegut les restes d’un muret molt irregular que devia funcionar com a element de sustentació de terres o de delimitació del fossat. En canvi, la seva part exterior estava recoberta parcialment per una contraescarpa. Aquesta estructura té una longitud de 4 m i una profunditat conservada de 80 cm. Les parets laterals de la construcció estan fetes amb carreus ben escairats de mida gran, mentre que la resta estava composta per pedres de mida mitjana, irregulars, recobertes per un morter de calç molt sorrenc. Cronològicament no hi ha cap element material per acotar la construcció d’aquesta estructura, ja que està retallada en el natural i la seva rasa de construcció no ha donat materials que aportin cronologia. Només es coneix la data de la seva amortització, a finals del segle xiv - segle xv, amb ceràmica en verd i manganès i ceràmica blava valenciana. Aquesta estructura és similar a la del carrer Ponent, 1, i ambdues reforcen les defenses en espais molt importants del perímetre de la muralla. La del carrer Ponent és propera a un portal i l’altra està situada on la muralla fa cantonada. Cal ressaltar que a les intervencions abans esmentades el fossat no es documentava a tocar de la muralla, sinó que hi havia un espai entre ambdós d’entre 3 i 6 m d’amplada. Això permet plantejar la hipòtesi que el traçat de la muralla anés sota el carrer que ha restat fora dels límits de la intervenció a la rambla de Sant Francesc.

Trib_13.indd 376

13/12/11 08:46:49

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

377

Figura 8. Fotografia de la Torregrossa i el fossat associat. Autor: O. Varas

La segona fase devia funcionar amb la Torregrossa, que dóna una cara vista vers el fossat, entre el segle xv i el segle xvii. Aquest fossat té fins a 9 m d’amplada i una profunditat de més de 2 m, encara que podria ser superior com abans s’ha comentat. Durant la intervenció va aparèixer un esglaó inicial a 5 m de la base de la torre i un segon esglaó a 8 m. Així doncs, el fossat s’amplia en aquesta zona, deixa un gran espai al voltant de la Torregrossa i canvia l’orientació.

5. El passatge de mur El pas de ronda o passatge de mur, com surt moltes vegades citat a la documentació de Vilafranca, era un carrer que permetia el trànsit tot al voltant de la part interior de la muralla amb una amplada que variava entre els 3 i els 5 m. Aquest espai ha quedat fossilitzat a la part nord i est de la trama urbana: si s’inicia un recorregut per la Muralla dels Vallets a l’alçada del portal d’en Coloma podem anar resseguint el seu traçat per aquest carrer fins arribar al carrer de la Lluna, que continuaria formant part d’aquest pas de ronda. És curiós veure com les cases d’aquest sector, en ser urbanitzat al segle xix, només es van assentar a la muralla per la seva part exterior. Al carrer General Prim també s’ha conservat fossilitzat a la trama urbana, però en comptes de ser utilitzat com a carrer, va ser privatitzat i utilitzat com a pati interior entre habitatges.

Trib_13.indd 377

13/12/11 08:46:50

378

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

L’única intervenció on s’ha pogut observar el parament superior de la muralla a la seva part interior que donava al passatge de mur, és la que es va fer al carrer Muralla dels Vallets, 36. En aquesta intervenció es va fer un repicat del parament de la muralla que va permetre veure una espitllera. Sota aquesta hi havia les marques del que probablement era un tram de pas de ronda elevat. En canvi, la intervenció on s’han observat els nivells arqueològics del passatge de mur és la del carrer General Prim, 18. A la part interior de la muralla s’ha identificat un espai on, en reformar-se aquesta zona al segle xiv amb la construcció de la muralla, es va construir el pas de ronda. La presència d’una sitja sota els nivells de construcció de la muralla indica que la zona ja estava ocupada amb anterioritat al segle xiv, però la reforma que es va produir va canviar la fisonomia d’aquest espai. Es van poder diferenciar un total de quatre fases. La primera fase data del segle xiii – principis del segle xiv i correspon a una sitja, anterior als nivells associats a la construcció de la muralla, i en part retallada per aquests. Al seu interior s’ha recuperat majoritàriament ceràmica grisa medieval i algun fragment de ceràmica vidrada, sense presència de pisa blanca. La següent fase documentada és la de la construcció de la muralla datada al segle xiv. En aquesta fase va fer-se una reforma de la zona, amb un arrasament de les estructures anteriors, i es va bastir la nova muralla. S’han documentat dos forats de pal relacionats amb aquest moment constructiu, així com un nivell, heterogeni, amb pedres mitjanes, identificat com un estrat d’anivellament que devia servir també com a preparació del nivell d’ús del passatge de mur d’època baixmedieval. Els materials recuperats més significatius d’aquesta fase són diversos fragments de pisa blanca decorada en verd i manganès. Del mur que devia tancar aquest passatge de mur només se n’han documentat 90 cm de longitud, amb una amplada de 70 cm; se situa paral·lel a la muralla, a una distància de 4 m i va resultar molt afectat per les reformes que va patir el solar durant la construcció del Cinema Bogart. Al segle xv la funció devia ser la mateixa, però el mur de tanca és reformat. Deixa de funcionar el mur de la fase anterior, i se’n construeix un de nou. Aquest, fet en dos moments, encara que possiblement en un curt espai de temps, és totalment paral·lel a la muralla, amb una longitud documentada de 2,7 m, una amplada de 60 cm i una profunditat de gairebé 1 m, continuant vers el tall oest de la intervenció. Aquest mur deixa un espai de carrer de 3,2 m, inferior al de la fase anterior. Amb posterioritat s’han observat tot un seguit de paviments de petites pedres i sorres amb fragments de ceràmica trencada amortitzats per altres nivells d’argiles. Identificables com a paviments de carrer i reparacions, estan datats al segle xv, amb nombrosos fragments de pisa blava valenciana i producció gòtica catalana. La construcció del Cinema Bogart va afectar els nivells posteriors, arrasant-los i deixant conservats només els més antics. Així doncs, dels nivells més moderns tan sols es va documentar la part baixa d’una claveguera de maó pla, paral·lela a la muralla, que podria funcionar com a claveguera del carrer quan aquest encara estava en ús, abans de la seva privatització. Encara que fora de l’àmbit que estem tractant, cal assenyalar el tipus de trama urbana que es va documentar en aquesta última intervenció. L’eix viari principal devia ser el del carrer del Coll, on l’habitatge devia tenir la façana principal. Els murs d’època medieval i moderna s’alineen amb aquest carrer, i la part que donava al pas de ronda no té estructures murals i era utilitzada com a pati o bé com a hort.

Trib_13.indd 378

13/12/11 08:46:50

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

379

Conclusions Aquestes intervencions han permès veure com el procés de fortificació urbana de Vilafranca del Penedès a finals del segle xiv va ser una obra important i complexa. Els treballs arqueològics han palesat les característiques físiques i constructives de la muralla i d’alguns dels elements que s’estructuraven al seu voltant com ara torres, fossat, escarpes, contraescarpes, espitlleres, desguassos, així com diferents tipus de paraments en les diferents intervencions, que evidencien els diferents moments constructius que va tenir la muralla des del seu inici fins a la seva finalització, i dels quals no se’n tenia cap referència a la documentació o bé les referències que se’n tenia eren escasses. S’ha constatat la destrucció i espoliació d’algunes parts de la muralla a partir del creixement de la vila a partir del segle xix, i com alguns panys es continuen utilitzant com a paret posterior de les noves construccions al voltant de la vila medieval, així com la utilització d’alguns elements com torres en part de les noves edificacions. Els treballs d’excavació han posat en evidència la falta d’un projecte unitari a l’hora de fer aquestes intervencions i la posterior conservació i posada en valor dels resultats. Per una altra banda es va fer una tasca de difusió durant algunes de les intervencions, amb l’organització d’una visita itinerari per la muralla en què es podien visitar alguns dels solars en el moment de l’excavació arqueològica, i que va tenir un seguiment important per part del públic, que mostrava el seu interès per aquest element arquitectònic desconegut fins ara, que va marcar l’estructura urbana de la vila durant gairebé 400 anys. També volem destacar la necessitat de declarar espai de protecció arqueològica tota la zona urbana inclosa dins de la muralla, així com el seu voltant per poder conèixer més a fons el fossat i les estructures que hi poden estar relacionades. La Carta Arqueològica i la seva protecció com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) no resulten suficients en algunes ocasions. En aquest sentit cal dir que en els darrers anys s’han fet intervencions arqueològiques en zones intramurs com la capella de Sant Pelegrí, el Palau Reial o el Mercat de la Carn, que ja havien estat previstes per les institucions. En canvi d’altres s’han fet quan s’han localitzat accidentalment restes durant les obres que s’efectuaven. Així trobaríem les sitges del convent de les Carmelites al carrer de la Font, la sitja a la plaça de Lluís Via, el núm. 10 de la plaça de Jaume I, o els panys de paret documentats al solar núm. 22 del carrer de la Parellada. Altres no s’han arribat a excavar, com les sitges del carrer de Santa Maria o el solar núm. 18 de la plaça de la Constitució. Esperem que la llum que modestament aporta aquest treball sobre la muralla medieval de Vilafranca del Penedès serveixi per aconseguir una major conscienciació institucional del valor patrimonial d’aquest element. En poc més d’una dècada els coneixements sobre la fortificació medieval de la vila s’han multiplicat. Malauradament, la protecció i la posada en valor d’aquestes estructures es troben encara a les beceroles.

Trib_13.indd 379

13/12/11 08:46:50

380

J. Amorós, X. Esteve, J.M. Feliu, O. Varas

Bibliografia Català i Roca, P. (dir.) (1971). Els castells catalans, Vol. III. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. Alegret, P. (1887). Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Vilafranca del Penedès. Alvarez, B. (2006). Memòria de l’excavació arqueològica a la muralla de Vilafranca, carrer Muralla dels Vallets, 36 (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Alvarez, B. (2004). Memòria de l’excavació arqueològica a la muralla de Vilafranca, carrer Banys, 11 (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Amorós, j.; feliu, jm.; yll, R. (2011): Memòria de l’excavació arqueològica preventiva al carrer Hermenegild Clascar, 16-18 (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Amorós, j.; feliu, jm. (2011): Memòria de la intervenció arqueològica a la muralla de Vilafranca, carrer d’Hermenegild Clascar, 20 i 22. Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Benito, R; Feliu, Jm. (2009). Memòria de l’excavació d’urgència al C/Ponent, 17 de Vilafranca del Penedès. Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Coy, A. (1909). Vilafranca del Penedès, su historia y monumentos. Vilafranca del Penedès. Esteve, X. (2000). Memòria de l’excavació d’urgència al C/General Prim, 12-14 de Vilafranca del Penedès. Muralla de Vilafranca del Penedès. Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Feliu, jm., tutusaus, O. (2009). Memòria de l’excavació d’urgència al C/Hermenegild Clascar, 26 de Vilafranca del Penedès. Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Feliu J. M. (2008). “Visita a la muralla de Vilafranca” De la Marca Hispànica a les Terres de Marca: el Penedès. XVII Jornades d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs. p. 103-113. Hernàndez, F.X. (2003). Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la terra. Barcelona. Mas i Parera, P. (1932). Història de Vilafranca. Vilafranca del Penedès. Masachs, J. M. (1981). “Les muralles de Vilafranca”. La revista del Casal. Vilafranca del Penedès: Societat la Principal. II Època, núms. 107 – 108 – 109. Massanell, A. (1980) “Dels portals de la muralla vilafranquina”. Olerdulae. Vilafranca del Penedès, núm. 9 Massanell, A. (1984) “Algunes consideracions sobre Vilafranca i les seves muralles”. Olerdulae. Vilafranca del Penedès, núm 24 Massanell, A (1970) “La vall del castell” Edició d’homenatge a Pere Giró i Romeu, Antoni Massanell i Casas i Pere Regull i Pagès. Vilafranca del Penedès. Museu de Vilafranca, p.75. Massanell, A. (1985). Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla. Vilafranca del Penedès: Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané.

Trib_13.indd 380

13/12/11 08:46:50

La muralla medieval de Vilafranca del Penedès

381

Miques, M. (1991). Memòria científica de la intervenció arqueològica efectuada al carrer de la Perellada (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Miret Nin, M. (1991). “La capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès”. Vilafranca del Penedès. Editorial Andana. p.69 Otiña, p.; Varas, O. (2008). Informe de la intervenció arqueològica realitzada a la Rambla de Sant Francesc (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Pladevall, A.; Vigué, J. (dir.) [et al.] (1992) Catalunya Romànica. Vol. XIX: El Penedès i l’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Varas, o. (2010). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la finca situada a l’antic Cinema Bogart – carrer General Prim, 18 (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Varas, O. (2010). Memòria de la intervenció arqueològica preventiva realitzada al carrer Ponent, 1 cantonada amb al carrer Sant Pau (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Arxiu del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Vallès, J., [et al.] (1992). “El llibre verd de Vilafranca. 2 vols.”. Fundació Noguera. Barcelona.

Trib_13.indd 381

13/12/11 08:46:50

Trib_13.indd 382

13/12/11 08:46:50

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars Roig Pérez, J.F.; Sirisi Parreu, M.; Solà Agudo, E.; Trenor Allen, J.

Introducció Aquest article correspon als resultats preliminars obtinguts arran de la segona intervenció duta a terme al jaciment del Dipòsit de Carreus del Mèdol per l’empresa CODEX, durant els mesos d’agost de 2008 i febrer de 2009. La direcció tècnica del projecte ha anat a càrrec de Josep Francesc Roig i Marcel Sirisi.

Situació El jaciment del Dipòsit del Mèdol es troba al Tarragonès, a prop de la Móra, entre la N-340 i l’Autopista A-7 amb coordenades UTM x:360778 y:555483 i a 10 metres sobre el nivell del mar.

Antecedents El jaciment va ser catalogat l’any 1992, amb motiu de les obres de minitransvasament de l’Ebre, encara que ara sabem que conforma un tot amb la pedrera propera del Mèdol, a pesar que a les fonts no es fa una referència explícita al Dipòsit. Malgrat que tenim fonts escrites sobre Tarragona des de l’antiguitat, no trobem cap referència escrita de la pedrissa fins al 1461, en un text de Joseph Blanch, membre de la Catedral de Tarragona, que al seu relat de la visita del príncep Carles de Viana a la ciutat ens diu: “(...) lo endemà se partí per Vilafranca ab companyia de la reyna; però lo Princep se anticipà mitja hora antes (...). acompanyaren-lo lo camarer, lo sacristà, lo hospitaler, lo canonge Piles i lo vicari general de l’archebisbe fins a la pedrera de Olmedo, que la volgué veure, y de allí llos despedí.” Així i tot, malgrat la tardança amb què apareix als documents, la importància o coneixement popular de la pedrera va ser sempre cabdal. Gairebé fins al segle xix no apareixen més referències de la pedrera. El 1845, Ivo de la Cortina, secretari del Govern Pú-

Trib_14.indd 383

13/12/11 08:41:35

384

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

Figura 1. Situació del jaciment blic a Tarragona proposa monumentalitzar el Mèdol amb la col·locació d’una placa commemorativa. Quatre anys més tard, el 1849, apareix una altra referència. J. F. d’Albiñana parla del Mèdol en la seva obra Tarragona Monumental. Però és especialment a partir dels darrers anys d’aquest segle quan la pedrera es fa quotidiana a la vida dels tarragonins. L’acció dels grups d’excursionistes i les d’àmbit no arqueològic és més intensa sobretot per la influència del moviment de la Renaixença. Des d’un punt de vista científic, els estudis botànics són molt importants, i és possiblement quan s’introdueixen els xiprers tan característics del jaciment. El 1920 s’inclou el Mèdol dins de la llista del Govern d’elements arquitectònics i artístics per salvar. Finalment al juny de 1930 és declarat monumento histórico-artístico. Hi ha constància que entre 1929 i 1933, la pedrera s’utilitzà per a la construcció de la carretera nacional, i encara se’n poden veure les marques de barrina a la seva part més alta. Durant la dècada dels trenta es plantegen diferents intervencions a la pedrera (com a mausoleu de personatges il·lustres catalans o auditori natural). Després, s’oblida fins que als anys cinquanta es comença a practicar escalada a les seves parets. És als darrers anys dels setanta quan apareix en escrits científics una altra vegada, principalment per part d’A. Àlvarez, qui va ser el primer a fer estudis complets arqueològics (des d’un punt de vista geològic) sobre el jaciment. Més tard altres professionals han fet el mateix, però sempre en petits articles, fins a l’aparició del monogràfic El Mèdol de la Fundació Abertis, el 2004, més enfocat als aspectes naturalistes de l’emplaçament. Es va declarar BIC el 1985 i BCIN el 1993. També està dins de la declaració de patrimoni de la humanitat de la UNESCO l’any 2000. La Generalitat va arribar a un acord amb l’empresa constructora de l’autopista (ACESA, que va comprar la parcel·la el 1988) per a la millora del medi de la pedrera.

Trib_14.indd 384

13/12/11 08:41:35

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

385

Ni a la pedrera ni al dipòsit no hi va haver cap tipus d’intervenció arqueològica, però sí als voltants. A causa de les obres del segon cinturó de la variant de l’N-340 s’han fet diversos treballs a la zona, identificant nous jaciments o confirmant-ne d’altres ja coneguts. Entre aquests hi ha: - Jaciment de Mas del Mèdol: fou descobert entre els anys 1972 i 1975 per Josep M. Gabarró, i reestudiat pel Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona (LAUBT) a Tarragona el 1989. La seva cronologia s’ha establert entre l’Epipaleolític i el Neolític. En 2003 es van fer cinc rases amb resultat negatiu (Adell, Codex, 2003), malgrat que a la seva àrea s’han trobat 664 peces de sílex. - Jaciment de Sant Simplici: jaciment epipaleolític inclòs a l’Inventari del patrimoni arqueològic del Tarragonès (1990), després que s’hi recuperessin 44 restes lítiques. - Torre de Sant Simplici: Reconeguda el 2005, es tracta de les restes d’una torre de guaita d’entre els segles ix-xii. A la prospecció de 2005, es van identificar unes estructures de pedra indeterminades molt arrasades i es van recuperar restes de ceràmica medieval als voltants (Artigues, Pastor, CODEX, 2005). - Punt d’interès arqueològic número 26: Està relacionat amb la suposada vil·la romana del Mèdol. S’hi feren quatre sondeigs amb resultat negatiu (Adell, CODEX, 2003). Per últim, també s’han trobat restes de terra sigil·lada africana i ceràmica medieval al molt proper Mas Cosidor o Cosidó (s. xiv), i es va identificar com a vil·la romana (Bayarri, Teixell, 2002). Quan es va fer el minitransvasament no hi va haver cap seguiment o intervenció arqueològica, per la qual cosa, amb tota seguretat, més d’un jaciment se n’haurà vist afectat. Amb el creixement de la Móra s’ha vist afectada sobretot l’anomenada pedrera del Marquès o del Càmping de la Móra, que en realitat es tracta de quatre fronts d’explotació diferenciats i independents entre si (Marquès I, II, III i IV), amb poc volum d’extracció. És per això que s’hi han fet dues intervencions arqueològiques, descobrint part de les explotacions, que estaven convertides en abocadors (Fabregat, 2005 i Martin, 2004). Encara que la seva cronologia és difícil d’establir (els autors proposen una cronologia romana-medieval), a les excavacions les úniques troballes foren restes d’àmfora de tipus tarraconense. L’interès d’aquests indrets (les pedreres de la Móra) consisteix en el fet que la composició pètria és gairebé la mateixa que la del Mèdol.

Metodologia Ateses les característiques especials d’aquest jaciment, s’ha hagut d’establir una metodologia específica per a aquesta intervenció.

Consideracions generals Quan Codex es va fer càrrec del projecte, els treballs arqueològics ja havien començat amb una altra empresa, per la qual cosa ens vam haver d’adaptar a la feina ja feta. D’altra banda, la falta de temps no ens va permetre fer un estudi gaire acurat dels carreus in situ, com volíem nosaltres. Molt altrament, cal fer constància de tot un seguit d’incidències referents a la manipulació i estat dels carreus, com la fractura fatal dels blocs,

Trib_14.indd 385

13/12/11 08:41:35

386

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

Figura 2. El jaciment abans de la intervenció la pèrdua del número identificador —tant les pèrdues involuntàries com les intencionades—,1 l’aparició d’elements característics que revaloren el carreu un cop dipositat o la forçosa eliminació de numerals que representaven fragments de carreu excessivament petits o, senzillament, roques amorfes. Amb tot i, malgrat la pèrdua d’informació i les incidències comentades, es va concloure el treball de camp en el termini previst i amb resultats prou satisfactoris, i es van poder recuperar al voltant de 6.000 carreus al llarg de sis capes.

Criteris i procediments del treball de camp Al marge d’incidències i conflictes, el procés de documentació in situ constava, a grans trets, de sis fases que se seguien mecànicament i ordenada. A continuació passem a ressenyar-les breument en l’ordre general que seguien: 1. Numeració dels carreus in situ. Al nivell de la superfície es va optar per mantenir la numeració establerta en una excavació anterior, que abraçava els carreus de l’1 al 1. En el seu moment ja es va reportar la destrucció dels identificadors dels carreus intencionadament abans de la seva extracció o, fins i tot, ja en el seu lloc de destinació.

Trib_14.indd 386

13/12/11 08:41:36

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

387

1400.2 A partir de la segona fase i fins al final del projecte, vam establir la nostra pròpia numeració. 2. Fotografia. Un cop numerats els carreus, es procedí a fer-ne un registre fotogràfic in situ, que contemplava la seva localització al jaciment i els possibles detalls de la seva superfície. En un principi, s’havia pensat a mostrar totes les cares del bloc, però es va considerar que requeria massa temps. 3. Dibuix del nivell. Al mateix temps que la fotografia, s’encetava una de les altres dues tasques de documentació: el dibuix, que, com en el cas de la fotografia, va ser replantejat en funció de la manca de temps. D’aquesta manera, si en un principi s’havia suggerit de dibuixar els carreus individualment in situ, ben aviat es va abandonar aquesta idea, i es posposà per al final del treball de camp.3 L’altra part d’aquesta fase consistia a dibuixar la planta general del jaciment en cada nivell amb la posició dels carreus i les seves dimensions relatives. 4. Topografia. La topografia comprenia dues tasques essencials diferenciades. La primera consistia a dotar els carreus de volum i posició (dimensions cúbiques, localització geogràfica i altitud respecte del nivell del mar). La segona proporcionava les altituds relatives dels nivells a través de les seccions. 5. Extracció dels carreus. Una vegada s’estava segur que s’havien fet totes i cada una de les quatre operacions anteriors i, d’acord amb els terminis previstos, es procedia a l’aixecament del nivell. En aquest pas i amb l’ajuda d’una pinça mecànica, es passava a retirar un per un tots els carreus del conjunt o d’un grup de sectors i es dipositaven al seu lloc corresponent i predeterminat. 6. Rebaix del nivell i neteja dels carreus. Finalitzades les tasques anteriors, es procedia a l’extracció de terres, primer a màquina i, posteriorment —i amb la intenció de protegir els carreus—, amb la inestimable ajuda dels auxiliars. Quan el nou nivell quedava ja al descobert, un segon equip d’operaris començava les tasques de neteja dels carreus amb raspall i paletí, deixant-los a punt per fer, novament, els treballs ja comentats. Cal esmentar que, durant aquest procés de descoberta, se seleccionaven ja els carreus que tenien un interès museístic o conservatiu i se’n projectava la destinació.

Criteris i procediments del treball de gabinet L’ordenació de dades i catalogació de fotografies s’ha previst en funció de cada unitat. Amb això s’aconsegueix que cada carreu tingui les seves fotografies —que varien en funció de si pertany a l’inventari general, al museu o a l’ajuntament—, dibuixos i fitxa sota un mateix nom. S’emprà, a l’hora de definir l’estat de conservació del carreu una taula definitòria amb tres valors possibles: bo/regular/dolent. Aquests es basaven en el nombre de perfils que conservava el carreu. Així, si s’apreciaven 4 o més perfils sencers el carreu es considerava en bon estat. Si en presentava 2 o 3, se’l considerava en estat regular i, si no en presentava cap o, tan sols un, se’l catalogava en mal estat. Aquesta convenció respon 2. Aquesta presentava diversos defectes, com la discontinuïtat numèrica. Així la sèrie 500 s’interromp bruscament al carreu 545. Altrament, nosaltres vam iniciar el nostre compte a partir del número 2000. 3. Un cop els carreus fossin dipositats en una ubicació més permanent.

Trib_14.indd 387

13/12/11 08:41:36

388

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

a la necessitat d’establir un criteri objectiu basat en fets i de prescindir d’aparences de caràcter subjectiu. Així mateix, la maquetació final es compon d’un arxiu PDF per fitxa que conté tres pàgines. En la primera s’hi observa la fitxa tècnica i, en les altres dues, els registres fotogràfic i visual/gràfic. El procés d’identificació individualitzada dels carreus del Dipòsit del Mèdol (TDM08) es va plantejar des de la necessitat d’inventariar, d’una banda, un elevat nombre d’elements arqueològics i, de l’altra, de fixar-los a un espai de manera que en l’estudi posterior se’n pogués establir tot un seguit de relacions referents a la manufactura i al material per situar-los en un context correcte. Amb relació a aquest segon motiu, s’ha procurat que la mostra de carreus analitzats fos tan exhaustiva com fos possible. Amb la intenció de constatar els diversos aspectes físics i tècnics de cada carreu, s’ha establert com a premissa fer un formulari en positiu, és a dir: descriure o enumerar únicament allò visualitzat clarament i complementar-ho amb elements visuals que ho testimoniïn o ho corroborin. Així, el formulari va necessàriament acompanyat d’uns registres fotogràfic i visual, la voluntat dels quals rau a contextualitzar-lo en l’espai, d’una banda, i remarcar els seus aspectes físics i tècnics, de l’altra.

Justificació de la fitxa Prescindint dels camps referents a la identificació formal de cada peça —número de carreu, UE, lloc de dipòsit i ubicació original (sector i capa)—, la fitxa de treball, tal com es pot observar a la figura, consta de tres parts diferenciades, que corresponen a la descripció física, descripció tècnica i observacions. La primera d’aquestes, la descripció física, determina les dimensions del carreu, el seu estat de conservació i les afectacions que el modelen. La primera variable observa el volum del carreu a través d’un eix de coordenades X, Y, Z, que n’aporten els valors d’amplada, longitud i alçada. No sempre són completes o totals ja que, sovint, s’obtingueren de carreus parcialment enterrats. No obstant això, si en un moment posterior és possible d’obtenir les mesures exactes dels carreus, es tornen a escriure. Si no és possible, es fa constar a l’apartat d’observacions. A continuació, es diagnostica l’estat de conservació de la peça en funció del nombre de perfils sencers originaris que conservi. En aquest punt cal remarcar que, si bé les fractures recents són fàcilment identificables, les antigues no ho són tant i presenten la complicació d’haver-ne de determinar la naturalesa.4 No obstant això, les fractures no en són les úniques afectacions possibles. N’hi ha també altres com pot ser el cas dels fòssils o diàclasis. El segon bloc o apartat referent al treball antròpic, rep el títol de descripció tècnica i acull tots aquells elements característics que defineixen la morfologia i la destinació del carreu. Es divideix en tres subapartats que reflecteixen el treball fet (a través de les marques d’eina), els elements artificials que en defineixen la morfologia (ja sigui els purament constructius o bé els decoratius) i les marques figuratives (graffiti o epígrafs) que atorguen peculiaritat al bloc. 4. Una fractura pot correspondre a la fase d’arrencament i, en conseqüència, ser deliberada i no fortuïta, per la qual cosa no trenca el perfil sinó que el determina i conforma. És a dir: constitueix la morfologia del carreu (o futur carreu).

Trib_14.indd 388

13/12/11 08:41:36

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

389

Figura 3. Fitxa d’inventari general

Trib_14.indd 389

13/12/11 08:41:36

390

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

Figura 4. Parts d’un carreu

D’altra banda, la qüestió referent al tipus de treball exercit sobre el bloc en funció del destí que se li preveu, és la idea del segon subapartat, i queda reflectida en la identificació d’una sèrie d’elements estructurals, fonamentalment engruiximents, escairaments i encoixinats. La fitxa conclou amb un apartat d’observacions que, de forma sintètica, complementen aquelles observacions que requereixen matisos o concrecions. A continuació, s’esmenta el nivell d’afectació comparativa —moltes o poques afectacions— i el grau en què incideixen, sense tenir en compte el nivell d’afectació en els perfils, que ja es determina en la casella corresponent i amb els mots bé/mal/relatiu al mateix apartat. L’element següent a determinar en aquest apartat és el nivell de treball antròpic, que es regeix per la fase en què s’ubica (o estableix) el carreu —la nomenclatura pot variar segons l’estadi de treball. Aquesta fase abastaria des del moment dit d’arrencament fins al nivell més avançat possible de desbast i es justifica, en gran mesura, per l’aspecte del conjunt de superfícies, que seran més regulars i uniformes com més nivell de treball tingui el carreu, i per la morfologia general del bloc. En aquest sentit, cal fer un aclariment relatiu a l’aspecte superficial i és que, en la major part de les peces, el que es denomina cares laterals està exhaustivament treballat i uniformitzat en la superfície, mentre que la cara superior i la base són lleugerament irregulars.5 Això és degut al fet que les cares laterals corresponen, en realitat, al llit i al sobrellit en les cares més llargues i als capcers en les curtes, i han de ser regulars i planes per estar en contacte amb els altres blocs i aportar resistència i constitució al pany de paret, tal com pot observar-se en la figura: 5. Així mateix, tant la cara superior com les laterals tenen una nomenclatura específica a les fitxes que correspon a les primeres 5 lletres de l’alfabet. Així, serà A per a la primera i B, C, D i E per a les altres quatre. Altrament, la base pot aparèixer, sovint, denominada amb la lletra F.

Trib_14.indd 390

13/12/11 08:41:36

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

391

L’apartat d’observacions conclou amb una enumeració —i, si escau, un comentari— dels diversos elements característics estructurals i/o figuratius del carreu, que especifica la cara en la qual es troben, la seva morfologia estructural i si afecten les cares contigües o no. En els casos en què correspon, quan s’adverteix un epígraf o un graffito al bloc, se’n precisa —si és possible— l’aspecte o forma, l’eina amb què s’ha fet (epigrafia) o el pigment que s’ha emprat (graffito). Finalment, les fitxes que resten amb el quadre d’observacions en blanc o quasi sense emplenar corresponen a carreus o blocs sense característiques rellevants o dels quals se’n desconeixen —per diverses raons—6 els trets característics o morfològics.

Justificació del material fotogràfic L’element fotogràfic del Mèdol tenia com a objectiu donar suport a la informació transcrita al formulari o fitxa i confeccionar, així, un catàleg que ajudés a la interpretació d’aquest jaciment. Aquest compendi es basa en la ja esmentada diferenciació entre els diferents grups de carreus. Així, si bé el total de blocs es correspon amb les tres fotos base de l’inventari —general, de conjunt i de detall—, tan sols els destinats al Museu o l’Ajuntament arrodoneixen aquesta descripció gràfica amb un nou lot d’imatges que, a través de primers plans, retraten les cinc cares visibles amb més detall. Així doncs, el primer pas consistí a fer un inventari fotogràfic in situ i sota un procediment estàndard per a la documentació fotogràfica, amb les esmentades tres fotos base, que a continuació es detallen: Foto general: En aquesta foto es mostra la situació espacial del carreu dins del jaciment. Sempre que ha estat possible, s’han pres com a referència els turons circumdants a la urbanització de la Móra (a l’est del jaciment). Altrament, en els casos en què no ha resultat factible s’ha agafat, com a referència, el nord geogràfic. No obstant això, des del carreu 2700, s’ha assenyalat la posició de la peça amb l’ajuda d’un jaló, sempre col·locat a la banda esquerra del carreu. Foto de conjunt: A la fotografia de conjunt es mostra la situació específica de cada carreu i la seva relació amb les peces del seu entorn mes pròxim. Foto de detall: Aquesta és la imatge específica del carreu. En el cas d’observar-hi marques de picapedrer o alguna traça característica, aquesta ha estat fotografiada. Cal dir que aquest criteri ha estat invariable per a tots els carreus del jaciment que es trobaven in situ. Val a dir que els carreus amb destinació al magatzem del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona o al dipòsit de l’Ajuntament de Tarragona, han estat documentats de forma més acurada7 ateses les seves característiques específiques. D’aquesta manera, a 6. Com s’ha apuntat anteriorment, aquesta excavació no ha estat ni en el fons ni en la forma normal o ordinària. Ans al contrari, ha presentat nombroses dificultats tècniques —que s’han vist agreujades per la pressa forçada—, que tenen origen en diversos elements que no cal esmentar. Així doncs, és relativament fàcil que d’alguns carreus no se’n conservin totes les dades. D’altra banda, en els casos en què s’ha perdut o destruït el numeral identificatori, no es pot relacionar la fitxa amb la fotografia, la qual cosa significa una pèrdua d’informació complementària.

7. Ampliació de la documentació fotogràfica amb noves imatges que ressalten tots els detalls, com epígrafs, grafits, etc. i amb fitxes concretes.

Trib_14.indd 391

13/12/11 08:41:36

392

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

banda de les fotos de l’inventari general, aporten les ja citades fotografies detallades de totes les cares visibles. Per aquests casos concrets, es decidí d’emprar un escalímetre en lloc del jaló, a fi d’obtenir una millor visió de conjunt del carreu. Cal dir que en les fitxes fotogràfiques d’aquests carreus només apareixen, normalment, cinc cares fotografiades. En la majoria casos la cara F va ser impossible de documentar perquè estava en contacte directe amb el sòl. D’altra banda i respecte a l’orientació de la peça per designar les cares, és totalment artificial. En ser desplaçades, es va fer pràcticament impossible identificar-les amb la posició original, per la qual cosa es va decidir establir una nomenclatura arbitrària, tal com s’ha explicat anteriorment:

El jaciment Situació del Mèdol El Dipòsit de carreus del Mèdol es tracta del taller de treball d’una explotació a l’aire lliure romana, les anomenades lapicidinae. Normalment la situació d’aquest tipus de pedreres es tria sota tres premisses bàsiques: que sigui en un indret d’accés fàcil, que es pugui aprofitar al màxim i que la pedra sigui de qualitat. En el cas que tractem, podem dir que compleix aquestes característiques: es troba al costat de l’antic traçat de la Via Augusta, a set quilòmetres de la ciutat de Tarraco.8 Segons Gutiérrez (2009), se n’han extret un total de 73.350 m3, i la pedra, ateses les seves característiques, s’ha emprat en la construcció dels edificis públics romans a Tarragona.

Figura 5. Exemple d’identificació de les cares d’un carreu

8. Aquesta dada és important, ja que es calcula que la distància que pot fer un carro de dos bous carregat amb una tona és de 15 quilòmetres per jornada.

Trib_14.indd 392

13/12/11 08:41:37

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

393

Figura 6. Exemple de fitxa de l’inventari general

Espais de la pedrera Com ja s’ha esmentat abans, hauríem d’entendre que la pedrera és molt més que el lloc que ocupa el front d’explotació com es pensa amb assiduïtat. Realment l’espai que comprèn una pedrera romana està ben definit en tres parts diferenciades, en les quals es fan treballs complementaris. Al Mèdol en podem identificar amb seguretat dues: els fronts d’explotació i el taller. El que normalment s’interpreta malament amb la pedrera, realment és el front d’explotació. A vegades hi ha més d’un front en diferents espais. En aquest indret és molt fàcil la confusió amb l’explotació d’altres èpoques, ja que, amb freqüència, si la pedrera no s’ha esgotat es continua el seu treball, a vegades fins a la modernitat. Dins del Mèdol, se’n distingeixen els següents, establerts per la bibliografia segons la quantitat extreta de major a menor:

Trib_14.indd 393

13/12/11 08:41:37

394

J.F. Roig, M. Sirisi, E. SolĂ , J. Trenor

Figura 7. Exemple de fitxa de carreu destinat al Museu

Trib_14.indd 394

13/12/11 08:41:37

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

395

Figura 8. Relació del jaciment amb la Via Augusta

El sector número 1 és, potser, el més conegut, i és també per això el més estudiat. Popularment es diu el Clot del Mèdol, i és on es troba la famosa Agulla, una columna de 17 metres d’altura. Segons els càlculs que s’han fet, d’aquest lloc se n’han extret 66.080 m3. Sembla que la part més propera a l’autopista és la més vella, i la més tardana, la part més allunyada, la que és al sud-oest. La seva altura de vint metres en alguns llocs és una prova de la intensitat de l’explotació. Aquesta és una part molt ben conservada i encara es veuen traces dels treballs dels picapedrers a la pedra. Són molt visibles les marques del pic, i els negatius dels carreus extrets, amb els quals es poden establir l’altura dels carreus amb què sortien cap al taller (60 cm). També hi ha carreus que delimiten aquesta part de la pedrera, amb unes mesures de 160x80x70. Fabregat (1997) escriu que aquestes mesures es deuen al fet que la destinació dels blocs de delimitació eren els edificis monumentals de Tarraco. Malgrat que la vegetació actual al lloc impedeix una visió correcta de la pedrera, encara es pot veure que la meteorització de la pedra és molt similar a la que podem trobar a Tarragona als carreus que se suposa que són originaris d’aquesta explotació (Àlvarez, Arroyo, 2004; Fabregat, 1997). Respecte de l’Agulla podem dir que no és un cas únic a les pedreres romanes. S’assembla molt a una que hi ha a Glanum (Bedon, 1984), a França. Una de les seves característiques que crida més l’atenció és la presència de dues lletres gravades, A i C/G, a la base (Gutiérrez, 2009), d’interpretació molt difícil. Es pensa que les agulles són un marcador de la pedra extreta en una pedrera, però hi ha també altres teories, com, per exemple la de Bedon (1984) que assenyala com a possibilitat per interpretar aquestes

Trib_14.indd 395

13/12/11 08:41:38

396

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

agulles, que la seva aparició indica que es tracta de pedreres de propietat estatal, de manera que la funció d’aquests pinacles seria similar a la de les columnes commemoratives, com la de Trajà, i mostren la victòria sobre la naturalesa. El sector núm. 2 se situa a la part més baixa del sud-oest. No es veu tan clar com l’anterior i la seva explotació és molt menor, amb gairebé la dècima part de quantitat extreta (5.600 m3). La tècnica de treball és molt semblant a la del front número 1. Dins d’aquest front es poden veure dues parts diferenciades. Les que presenten un front amb uns murs d’entre 3 i 5 metres d’altura, i les que només es mouen entre 1 i 2 metres. El negatiu dels carreus extrets que resta a la roca mare ens permet establir l’altura dels carreus, que és gairebé la mateixa que al Clot, és a dir, entre 60 i 80 centímetres. Aquí és on s’han fet treballs fins fa molt poc temps, ja que s’observen traces d’eines mecàniques contemporànies. Aquesta part de la pedrera es va abandonar abans que s’esgotessin totes les seves possibilitats. El sector 3 és molt menys conegut que els anteriors i també està molt poc explotat (1.620 m3). Es troba molt a prop del Clot, i és per això que la seva descoberta és molt tardana. També és possible que fos coberta per les restes del Clot, encara que sembla que és contemporània a aquest indret. Els murs que presenta tenen uns 2 metres, però, com l’anterior, està afectat per explotacions més modernes. Es veuen bé els negatius de les traces de les eines sobre la pedra, i l’altura dels carreus extrets és semblant a les anteriors (entre 60 i 70 cm). Per últim, el sector quart d’explotació de la pedrera. Es troba un poc més al nord que el lloc núm. 2, possiblement sigui la continuació d’aquest. El front és molt alt (entre 10 i 15 metres), però només se n’han extret 50 m3. Està molt alterat a causa de les extraccions més recents, la qual cosa gairebé no ens deixa veure res. És per això que no ens arrisquem a donar una cronologia, com fa Anna Gutiérrez (2009), que el data a principis de l’explotació, per la comparació de les traces en negatiu amb les de les parts altes de la zona del Clot. L’altre lloc que coneixem del complex del Mèdol és el dipòsit, que nosaltres identifiquem com el taller, on es fa la preparació dels carreus abans d’enviar-los al seu lloc de destinació. En aquest cas es troba a prop del front de la pedrera, però no podem oblidar que molt possiblement l’actual autopista A-7 hagi afectat molt seriosament aquest jaciment i no en deixi veure la veritable relació. El taller és a la vora del front de la pedrera, amb unes bones comunicacions amb aquesta, però a una distància suficient9 per no entrebancar l’extracció dels carreus següents. Possiblement hi havia estructures perquè els picapedrers treballessin sota diverses condicions climàtiques. El taller era la instal·lació que calia que fos més a prop de les vies de comunicació, ja que d’aquí sortien els carreus un cop enllestits per a la seva destinació. La part en la qual es desenvolupen les tasques administratives i logístiques s’anomena officina, on al seu cap hi ha l’officinator, que és l’encarregat principal de l’explotació. No sempre és a prop de la resta de les instal·lacions i no és comú que es conservi cap estructura d’aquests edificis. A prop de la pedrera del Mèdol es troben dos jaciments, el del Mas Cosidor i el del Mas del Mèdol, que han estat identificats com a villae, però que no podem descartar com a elements relacionats amb l’explotació. 9. Només es coneixen els tallers d’alguns jaciments, gràcies als quals podem conèixer quelcom de la seva situació respecte de la resta del jaciment. A La Queyrie (França) es troba en un pla proper al front. En SaintLeu-d’Esserent és a un centenar de metres (Bedon, 1984).

Trib_14.indd 396

13/12/11 08:41:38

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

397

Figura 9. El dipòsit i jaciments adjacents

El treball de la pedra i les marques dels carreus Com ja hem dit, entenem que és clar que el dipòsit es tracta del taller on es transformava la pedra extreta de la pedrissa. Gràcies als carreus que hem pogut catalogar, podem reconstruir tot el procés que sofrien aquests, i les empremtes que van deixar les eines sobre la seva superfície. Els tipus d’eines van ser establerts per Bessac en tres categories en funció de la seva tècnica d’aplicació al carreu, i que són les acceptades per a totes les èpoques. Així es distingeixen les eines de percussió posada, de percussió llançada, i les d’ús per fricció. Aquí assenyalarem només els casos més freqüents als nostres carreus.

La percussió llançada S’anomena així perquè no necessita cap utensili més per al seu ús, i com el seu nom indica, es llança contra la pedra. Per això mateix, és menys precisa,10 ja que entre altres coses, el seu pes i grossària és desproporcionat respecte a la resta de categories. Un exemple és el pic, d’ús molt normal, i que té un pes proper als set quilograms. Dins d’aquesta categoria, els utensilis dels quals hem trobat unes marques més identificables són: - El pic, que és gairebé com el modern. - L’escoda, molt semblant a la picola, deixa un traç curt i uniforme, que dóna a la 10. Per la qual cosa també les seves traces són difícilment identificables.

Trib_14.indd 397

13/12/11 08:41:38

398

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

superfície una estructura rugosa. És un dels principals utensilis per al desbast. Si s’usa frontalment, és gaire impossible veure’n cap traça, però deixa una superfície molt característica, que es diu escodada. Altres eines dins d’aquesta categoria, i de les quals no hem pogut observar les empremtes són el martell tallant i la maceta, que s’utilitzen bàsicament per al desbast i per marcar regatons, i l’ascia (destral), la dolabra (àscia de dues cares) i la sacena (aixada). Com ja hem vist, les traces que deixen a la superfície de la pedra són molt característiques, però a vegades es confonen o estan molt difuses pel pas del temps. Quan succeeix això, es parla que simplement s’ha utilitzat la tècnica de la percussió llançada.

La percussió posada Aquests utensilis també apareixen en tot el procés d’elaboració del carreu. La seva principal característica és que necessiten un percussor per al seu funcionament correcte i deixen unes traces molt ben definides. Les seves característiques són les següents: El percussor de totes aquestes eines és el malleus (‘martell’ en català), que no és més que una maça de ferro de volum variable inserida en un pal, i la mida del qual va en funció de l’eina que sigui percudida.

Figura 10. Marques d’escoda

Trib_14.indd 398

13/12/11 08:41:39

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

399

En el procés d’extracció del carreu de la roca mare, s’utilitzen els cunei (tascons o falques), anomenats així independentment de si són de metall o fusta. Presenten una forma piramidal sempre, sigui quin sigui el seu material. Malgrat que normalment no es conserva la seva empremta, quan ho fa, es pot veure una marca gairebé quadrada a la superfície del carreu, però no és el normal. Aquestes traces es veuen més als fronts d’explotació. Després, una vegada la peça arriba al taller, entren en joc la resta d’eines de percussió posada, per donar la forma definitiva amb què surt el carreu de la pedrera. En aquesta acció, ens trobem el cisell. N’hi ha diversos tipus, que canvien en funció del fil. És un instrument molt semblant al punxó. La principal diferència entre aquest és que el cisell és més rectangular i aplanat, i acaba en un perfil més o menys afinat, però mai en punta. S’usa per al treball més acurat. Dins de les diferents classes de cisells, trobem la gardina. El seu fil és dentat, per la qual cosa la traça és molt fàcil d’identificar. Deixa unes línies paral·leles i estretes molt fines. El punxó: es tracta d’un artefacte de ferro o altre metall allargat amb una punta en un extrem i en l’altre, una part plana que és l’indret de percussió. Està present en gairebé tot el procés de treball del carreu. Les seves traces són molt fàcils d’identificar. Si es treballa obliquament s’assemblen a les de l’escoda, però més llargues i profundes. No obstant això, si la percussió es fa amb un pla perpendicular, les traces son més arrodonides i desordenades.

Figura 11. Marques de cisell i punxó

Trib_14.indd 399

13/12/11 08:41:39

400

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

Per fricció Dins d’aquesta categoria, podem diferenciar dos tipus separats. D’una banda, trobem els que necessiten un altre element per al seu ús, com la terebra (semblant al trepant), que necessita la fricció per mitjà d’un arc per perforar. D’altra banda hi ha la serra, amb diferents tipus que depenen de la mena del fil (amb o sense dents, tipus de dents, etc.). Per finalitzar, trobem al Mèdol un seguit de carreus amb epígrafs i marques pintades o graffiti. Com a epígraf entenem qualsevol signe tallat damunt la superfície del carreu, sigui del tipus que sigui (marca, lletres, etc.). La traça es fa sovint amb el cisell, però a vegades també ens trobem amb marques fetes pel punxó, encara que això és molt menys freqüent. Tenim 53 exemples d’epígrafs al Mèdol, i es regeixen per quatre models diferents: - Epígrafs amb símbols (un total de 27) , alguns dels quals són els mateixos que els que es poden veure a la muralla romana a la baixada del Roser. - Epígrafs amb numerals, que potser indiquen la seva destinació o ubicació (10). - Epígrafs amb “text”: TIR, BVCOLI (6 exemples). Sembla que en alguns casos s’escriuen els tria nomine. - Epígrafs amb lletres: O, E, LA, VE (10 exemples). També s’han trobat graffiti. Optem per aquesta paraula en detriment de la catalana grafit, perquè en totes les llengües és la que s’utilitza, sense traduir. Quan parlem de graffito ens referim a la pintura que s’ha emprat al carreu mitjançant un colorant, normalment d’origen mineral. Se’n troben amb pigment negre, probablement carbó, i amb color vermell, en distints tons.

Figura 12. Exemples d’epígrafs

Trib_14.indd 400

13/12/11 08:41:39

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

401

La seva trobada fou accidental, amb l’efecte de la pluja als carreus. És molt difícil reconèixer-les, perquè estan en un estat molt dolent, sobretot les marques amb traçat negre (carbó) que a vegades es confonen amb empremtes d’arrels. Les vermelles representen numerals, sovint circumdades per un cercle. N’hi ha dues excepcions. Una que sembla ser la guia per a un posterior epígraf, i una altra que té un text en escriptura capital romana gairebé il·legible. Encara no podem oferir unes conclusions definitives, ja que es troben en fase d’estudi.

Figura 13. Exemple de graffiti

Trib_14.indd 401

13/12/11 08:41:40

402

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

La destinació i l’ús dels carreus del Mèdol La destinació dels carreus del Mèdol és principalment la construcció d’edificis públics (sobretot la seva utilització en l’opus quadratum), la qual cosa s’ha confirmat amb els pocs estudis litològics que s’han emprat fins al moment. Aquest tipus de pedra és de molt bona qualitat i fàcil de treballar, per això es fa servir tant en temps de Roma. Però aquesta utilització varia segons l’època. Un exemple d’això és l’ús en distints trams de la muralla. Així, al passeig Torroja, la seva presència és d’entre el 3 i el 5% del total, però en canvi a la baixada del Roser és gairebé del 90% (aquest tret sembla corroborat per les marques de picapedrer, exactes a les aparegudes al Mèdol). Àlvarez i Prada són els únics que han analitzat mostres de diferents punts dels vestigis romans a la ciutat de Tarragona. Les seves conclusions són que els carreus s’han utilitzat a la muralla, especialment a les restes de la Baixada del Roser, i a l’amfiteatre (Gutièrrez, 2009). Tradicionalment s’ha cregut que altres edificis públics romans de la civitas s’han construït emprant carreus del Mèdol, però encara no s’han fet els estudis pertinents per confirmar-ho. Sí que s’han identificat com a pedres del Mèdol i soldó elements decoratius i constructius del teatre (columnes, capitells) i el balteus del circ. També a la vil·la romana dels Antígons (Reus) s’han trobat alguns elements procedents de la pedrera. Hi ha també al MNAT retrats i escultures de togati del mateix material. Són molt comuns fins a l’època tardana els sarcòfags de pedra del Mèdol, característics perquè no tenen gaire decoració (en alguns casos s’hi troben màscares, roleos i tabula ansa com a elements decoratius). Exemples d’això poden ser els sarcòfags de Sempronia Ursa,11 la cupae de Fabia Festa12 o de Iulius Proculus,13 veterà de la Legio VII Felix Gemina (Gutiérrez, 2009). La presència com a suport en epígrafs trobats a Tarragona és molt notable. Alföldy recull exemples d’epígrafs tardoromans que, malgrat que ell creu que estan fets amb pedra de la Claveria, Anna Gutiérrez considera que es tracta de pedra del Mèdol.

Cronologia Diversos autors apunten que l’explotació de la pedrera té el seu origen en la construcció de la muralla romana de Tarraco, al segle iii a. de la n. e. També Hauschild diu que va ser emprada en la construcció de la torre de Minerva (218-200 a. de la n. e.). Hi ha sarcòfags i epígrafs d’aquest segle i del següent, per la qual cosa es podria dir amb seguretat que l’explotació ja funcionava al segle i a. de la n. e. Per Gutiérrez-García (2009) es pot dir que l’inici dels treballs d’extracció es pot establir en època tardorepublicana, i que s’incrementen a l’inici de l’Imperi. Després, l’explotació es prolonga fins a la tardor de Roma. Es basa en les trobades de la necròpolis paleocristiana i en altres restes en pedra tipus Mèdol. Sí que és cert que a partir del segle iii es produeix un canvi en el tipus de sarcòfags, i se substitueix per la pedra de Santa Tecla, molt més emprada fins a l’època medieval. Com ja hem dit la pedrera s’explota fins a l’època contemporània. 11. RIT 662. 12. RIT 566. 13. RIT 221.

Trib_14.indd 402

13/12/11 08:41:40

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

403

Respecte al dipòsit, no en podem establir una cronologia concreta. Les característiques d’aquest jaciment ho fan molt difícil, ja que no hem recuperat gairebé elements arqueològics, excepte algunes peces de TSA i una moneda de Tiberi, per la qual cosa només podríem assenyalar que possiblement el seu ús es trobi entre els segles iii aC i iii dC, quan s’explota la pedrera. El que sí que podem assenyalar és que al jaciment s’observen diferents fases de treball, per la qual cosa no es tracta d’un abocament puntual. Quan l’espai estava complet, es cobria una altra vegada amb les restes del desbast i un paviment per tornar-hi a treballar. Nosaltres hem pogut documentar tres paviments contemporanis. Tampoc no podem precisar la data i les causes de l’abandonament del taller, malgrat que pot ser que, com succeeix en altres jaciments d’aquest tipus, s’abandoni a causa de la crisi del segle iii, quan es deixen d’edificar construccions noves públiques. No obstant això, podríem fixar fases distintes de l’explotació de la pedrera: - La primera coincideix amb l’època de major desenvolupament urbà de Tarraco, des del iii-i a. de la n. e. fins al iii d. de la n. e. - A partir del segle iii, i sobretot als segles iv i v, sembla que el seu ús és principalment funerari, majoritàriament en sarcòfags i cobertes. Sembla que se substitueix a la construcció per Santa Tecla. La seva explotació va caient fins al segle viii, quan gairebé desapareix amb la irrupció musulmana. Pot ser que sigui en aquesta època quan s’abandona el dipòsit taller. - Per últim, es torna a utilitzar amb la repoblació medieval, però amb una explotació molt menor, i fins al 1929, data de la darrera vegada que es fan extraccions a la Pedrera del Mèdol (per a la construcció de la carretera nacional). Caldria pensar que en molts edificis d’aquesta època es reaprofiten els carreus romans (com és el cas de la catedral i possiblement de les voltes del Pallol).

Bibliografia Adam, J. P. (1996) La construcción romana: materiales y técnicas. León: Editorial de los Oficios, 1996. Adell, S. (2003) Memòria de la limitació arqueològica a la zona del Mas del Mèdol. Febrer del 2003. Aguilera Aragón, I.; Cisneros Cunchillos, J.; Gisbert Aguilar, J. La cantera romana de Anchis (Calatayud, Zaragoza) y su relación con Bilbilis. Memòria d’excavació. Aladanise, V. (1983) Technologie de la taille de pierre. Paris, 1983. Alföldi, G. (1975) Die römischen inschriften von Tarraco. Berlín 1975. Alarcâo, J. de. Introduçâo ao estudo da tecnologia romana. Àlvarez, A. (1984) “Estudio de los materiales lapídeos presentes en la epigrafía de Cataluña”. A: Épigraphie hispanique. Problèmes de méthode et d’édition. Paris: Boccard, 1984, p. 87-116. Alvarez, A. [et al.] (1984) “Canteras romanas de Tarraco y sus alrededores”. A: XIV Congrès Internacional d’Arqueologia Clàssica. Tomo II. Tarragona, 1984, p. 23-25.

Trib_14.indd 403

13/12/11 08:41:40

404

J.F. Roig, M. Sirisi, E. Solà, J. Trenor

Amo, M. D. del (1981) “Aportación al estudio de las canteras de la zona arqueológica de Els Munts”. Estudis altafullencs [Altafulla], núm. 5, (1981), p. 5-25. Artigues, P.LL.; Pastor, I. (2005) Memòria prospecció arqueològica de l’estudi d’impacte ambiental i programa de restauració de la pedrera de roca calcària anomenada el Mèdol. Maig de 2005. Bedon, R. (1984) Les carrières et les carriers de la Gaule Romaine. Universitat de Tours, 1981; París: Picard, 1984. Beneitez, J.A. (2007) Memòria: Pedrera costat oest de la carretera del Llorito. Febrer 2007. Bermudez, A.(1993) “Intervencions a la muralla de Tarragona”. A: Actes III Simposi sobre Restauració. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1993, p. 97-104. (Quaderns Científics i Tècnics) Bessac, J.P. (2004) La construction. Les materiaux durs: Pierre et terre cuite. París: Errance, 1999-2004. Bessac, J.P. (2005) “Les chantiers de construction de la citadelle de Damas: méthodologie et résultats préliminars”. Arqueologia de la arquitectura, núm. 4, (2005), p. 237-249. Bessac, J.P. (1991) “Observations sur les techniques de construction du bassin monumental du Mont Beauvray”. Complutum extra (1991), apéndice 2, p. 255-259. Broise, P. (1977) “Recherches sur les carrières antiques de Savoie. Essai de méthode”. Caesarodunum [Universitat de Tours], núm. 12, fasc. 2, (1977), p. 404-455. Boada, M. (dir.) (2004) El Mèdol. Barcelona: Fundació Abertis, 2004. Brontóns Yagüe, F.; Ramallo Asensio, S. (1998) “Excavaciones arqueológicas durante el año de 1992 en el Cerro de la Ermita de la Encarnación”. A: Memorias de Arqueología de Murcia. Murcia, 1998, p. 200-210. Carreras, J.; Garrrigas, E. (1992) El Mèdol: Acta general d’un espai peculiar. Tarragona: Mèdol, 1992. Codex (2002) Memoria de la prospección en el segundo cinturón de Tarragona variante n-340. 2002. Codex (2002) Memòria de la prospecció arqueològica al Golf Par 3 de la Pedrera. 2002. Drouot, E. (1977) “La carrière romaine de Barutel”. A: Mémoires de l’Academie de Nimes, serie VII, tomo LIX, 1977. Durán, M. (2008) “Marcas y grafitos en las obras públicas romanas”. A: IV Congreso de las obras públicas en la ciudad romana. Lugo: CITOP, 2008. Fabregat, M.R. (2005) Control arqueològic c/ Terra alta 23, Platja de la Mora. 2005 García Samper, M. (2007) “Canteras romanas de piedra en el sur costero alicantino” a Caesaraugusta [Zaragoza], núm. 78, (2007), p. 511-520. Gutiérrez Deza, M. I. (2004) “Una officina de mármol en Córdoba”. A: Actas del Congreso Internacional La decoración arquitectónica en las ciudades romanas de occidente. Cartagena 8 al 10 de octubre de 2003. Murcia, 2004, p. 565-569. Gutiérrez García-Moreno, A. (2009) Roman quarries in the Northeast of Hispania (Modern Catalonia). Tarragona: ICAC, 2009. Frutiger, A. (1999) Signos, símbolos, marcas, señales. Barcelona, 1999. Lladó i Font, J. “Tècnica de construcció i picapedrers a l’Edat Mitjana”. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, p. 12-18. Lugli, G. La tecnica edilizia romana.

Trib_14.indd 404

13/12/11 08:41:40

El dipòsit de Carreus del Mèdol (Tarragona). Resultats preliminars

405

Martín Muñoz, A.J. (2006) Control arqueològic c/ Gironès 17, Urbanització Punta de la Mora, 2006. Monthel, G.; Pinette, M. (1977) “La carrière gallo-romaine de Saint Boille”. Revue Archéologique de l’Est et du Centre-Est, XXVIII, núm. 1- 2 (1977), p. 37-55. Orfila Pons, M.; Castillo Rueda, M.A.; Casado Millán, P.J. (1996) “La cantera romana del Cortijo del Canal (Albolote, Granada) composición, explotación y uso en la construcción”. A: Actas del Primer Congreso de Historia de la Construcción, Madrid, 19-21 septiembre 1996. Madrid: CEHOPU, 1996. Padilla, A. Algunas notas sobre canteras y mármoles en los siglos III y IV. Universidad de Sevilla. Ramallo Asensio, S.F.; Arana Castillo, R. (1987) Canteras romanas de Carthago Nova y alrededores. Universidad de Murcia 1987. Rodà, I. (1998) “La explotación de canteras en Hispania”. A: Hispania, el legado romano: en el año de Trajano. La Lonja-Zaragoza, Septiembre-Octubre 1998. Zaragoza: Ayuntamiento de Zaragoza, 1998, p. 113-118. Ruiz de Arbulo, J. (ed.) (2004) Tarraco 99: Arqueologia d’una capital provincial romana. Tarragona: URV, 1999. Sardà, S. (2006) Memòria de l’intervenció arqueològica al solar del carrer de Les Garrigues (La Mora), 2006. Solé, F.X.; Menchon, J. (1994) “Técnicas de talla en las estelas funerarias de época medieval en Cataluña”. Cuadernos de Sección. Antropología- Etnografía [Eusko Ikaskuntza], núm. 10, (1994), p. 515-536. Tarrats, F.; Remolà, J.A.; Sánchez, J. (1996) “La vil·la romana dels Munts (Altafulla) i Tarraco”. A: Tribuna d’arqueologia. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1996, p. 213-238.

Trib_14.indd 405

13/12/11 08:41:40

Trib_14.indd 406

13/12/11 08:41:40

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica Francesc Xavier Hernàndez1, Joan Santacana Mestre2 Xavier Rubio Campillo3

Resum Una batalla, entesa com un enfrontament bèl·lic important entre dos exèrcits enemics, és un fet extremament complex. Significa la concentració, en unes coordenades espaciotemporals molt reduïdes, d’un nombre de persones i elements tècnics molt elevat, tot interactuant en unes condicions d’extrema violència. Malgrat la importància i dificultat d’estudiar aquests esdeveniments del passat, els estudis fets a Catalunya en els quals s’han integrat investigacions arqueològiques amb recerca pel que fa a fonts textuals són certament escassos. En aquest sentit, es presenta una nova metodologia de recerca arqueològica, feta servir durant l’anàlisi multidisciplinària que el grup de recerca DIDPATRI ha dut a terme a Talamanca, on es lluità en un enfrontament bèl·lic de dimensions importants el 13 d’agost de 1714. Fou l’última gran batalla campal de la Guerra de Successió, en la qual l’exèrcit exterior català amb base a Cardona, i comandat pel marquès de Poal, va derrotar un important contingent borbònic establert a la zona de Talamanca. L’estudi combina l’ús de fonts textuals primàries amb l’excavació del camp de batalla, feta seguint una metodologia particularment dissenyada per investigar aquesta tipologia de jaciments arqueològics. S’han registrat les troballes materials a través d’una aplicació SIG (Sistemes d’Informació Geogràfica), tot analitzant el terreny circumdant, amb la intenció d’enriquir i interpretar les fonts textuals. A més de mostrar el potencial de la mateixa metodologia, els resultats plantegen la hipòtesi que l’exèrcit exterior català fou una amenaça real per al setge de Barcelona, amb capacitat per derrotar les forces borbòniques desplegades en territori català. 1 (fhernandez@ub.edu) DIDPATRI, Universitat de Barcelona. 2 (jsantacana@ub.edu) DIDPATRI, Universitat de Barcelona. 3 (xrubio@bsc.es) Computer Applications in Science & Engineering, Barcelona Supercomputing Center.

Trib_15.indd 407

13/12/11 08:49:02

408

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

Paraules clau Arqueologia del conflicte, sistemes d’informació geogràfica, Guerra de Successió.

L’arqueologia del conflicte: una disciplina emergent L’objectiu bàsic de l’arqueologia del conflicte, com el de l’arqueologia en general, és la detecció de patrons comprensibles de comportament humà en entorns de violència organitzada, sota la premissa que si aquests existeixen, les restes que generen també seguiran algun tipus de patró que ens permeti entendre millor aquests esdeveniments (Scott et al., 1989, p. 6). A banda de l’excavació dels llocs on s’han produït aquest tipus d’enfrontament (els camps de batalla), dins el paraigua de l’arqueologia del conflicte s’hi engloben també altres tipus d’estudi. L’excavació de fosses comunes d’origen violent (sigui de civils o soldats), d’elements poliorcètics, zones d’entrenament, o fins i tot de camps de presoners també formen part d’aquesta disciplina que intenta analitzar els conflictes bèl·lics a partir de la cultura material generada. A més, s’han expandit les zones susceptibles de ser excavades més enllà dels elements bèl·lics immediats, a fi i efecte d’incloure tant restes generades per combats marítims i aeris, al mateix temps que s’han incorporat metodologies diverses, com per exemple l’arqueologia experimental (Matousek, 2005). Com podem veure, l’arqueologia del conflicte ocupa un buit existent fins aleshores pel que fa a recerca arqueològica i comprensió del fet bèl·lic. És una percepció compresa per molts investigadors, i que es comprova veient l’evolució de la disciplina. A inicis del segle xxi trobem ja una revista acadèmica consolidada dedicada a l’arqueologia del conflicte (Journal of Conflict Archaeology), així com un congrés biennal dedicat al mateix tema, l’anomenat Fields of Conflict. Dins d’aquest estudi ens interessa especialment la part de la disciplina dedicada a l’excavació de camps de batalla. La base metodològica i fundacional és, en primer terme, l’estudi fet al camp de batalla de Little Big Horn (1876), que ràpidament es va popularitzar i ampliar en altres excavacions, especialment als territoris de parla anglosaxona. Es decidí iniciar, al 1984, l’excavació d’aquesta simbòlica batalla nord-americana, on estaven registrades les tombes de tots els soldats del general Custer. Aquests havien estat enterrats després de la batalla per forces de l’exèrcit nord-americà, que van donar sepultura a les restes que es van trobar. Començant per aquestes tombes, es va fer un estudi basat en l’ús intensiu de detectors de metall, amb l’objectiu de recollir qualsevol objecte metàl·lic relacionat amb la batalla (especialment cartutxos i bales disparades). Al mateix temps s’excavaren les fosses, fent una anàlisi dels ossos trobats per tal de validar causes de mort, origen dels traumes i identificació de les restes (Scott et al., 1989, p. 243-282), així com altres investigacions relacionades amb la geoarqueologia del territori. El resultat de les dues campanyes fetes (1984 i 1985) fou espectacular, ja que es posaren en crisi molts dels mites generats al voltant del general Custer, com destaca el fet que els soldats van morir de les ferides produïdes pels combats, essent la majoria baixes a causa del foc dels fusells i rifles, i no d’un teòric acarnissament dels guerrers indis. Es va donar una nova visió de la batalla, molt més complexa i rica que no pas totes les anteriors i, per tant, prou més entenedora des del punt de vista científic i també didàctic.

Trib_15.indd 408

13/12/11 08:49:03

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

409

És aquesta metodologia, convenientment modernitzada, la que hem volgut aplicar a un camp de batalla català, tot tenint en compte que fins al moment no s’havia excavat cap enfrontament bèl·lic d’aquestes característiques en tota la península Ibèrica.

1. El camp de batalla de Talamanca El cas d’estudi en el qual pretenem aplicar la metodologia de recerca dissenyada per interpretar camps de batalla ha de tenir un conjunt de característiques particulars, donat l’interès a validar la tècnica i, al mateix temps, generar resultats apreciables pel que fa a la comprensió del conflicte. Entre d’altres requeriments podem ressenyar: − Localització geogràfica. Això ens podia permetre localitzar el camp de batalla de forma força concloent. Això ens va forçar a elegir un enfrontament d’època històrica, on diverses fonts textuals permetessin delimitar la zona de treball a partir d’accidents geogràfics encara presents avui en dia. − Batalla de dimensions acotades. A Catalunya s’han desenvolupat nombrosos enfrontaments bèl·lics, i en bona part d’ells s’han lliurat grans batalles, tant pel que fa al nombre de combatents involucrats com a la mida del camp de batalla. Com que preteníem posar a prova la utilitat de la metodologia arqueològica per interpretar una batalla vam decidir que el primer enfrontament estudiat havia de ser de mida mitjana, suficient per ser rellevant des d’un punt de vista històric, però limitada per tal de generar resultats interpretables. Això no vol dir que el mètode no sigui útil en grans enfrontaments, però centrar-nos en una batalla més reduïda permet validar la informació generada per aquest mètode de forma més coherent. − Documentació textual. És difícil trobar fonts textuals primàries que detallin una batalla de forma exacta. Hem d’avançar fins a l’època moderna per tal de trobarne, i encara així filtrar, validar i contrastar aquesta informació és una tasca força complexa. És aquest, de fet, un dels punts més importants de l’arqueologia del conflicte, ja que ens permet comparar les dades generades per l’excavació amb les fonts textuals, a fi i efecte de generar una interpretació congruent amb ambdues aproximacions i, si és el cas, refusar la font textual com a font fiable si es contradiu totalment amb els resultats arqueològics. Així doncs, la batalla triada havia d’estar suficientment narrada per alguna font textual per tal de permetre validar l’ús de la metodologia com a eina de validació d’aquesta. − Preservació del camp de batalla. Per últim, tot i que probablement és el punt més important de tots, es necessitava un camp de batalla que no hagués estat excessivament antropitzat des de l’època de l’enfrontament. Això descartava tots els enfrontaments succeïts dins cascos urbans o zones industrials, ja que aquestes transformacions sovint han modificat els accidents geogràfics que poden servirnos com a referència per localitzar el camp de batalla, i/o han destruït el registre arqueològic on estaven dipositats els materials generats per l’enfrontament. Per aquestes raons es va elegir l’enfrontament de Talamanca com a escenari de prova de la metodologia. La batalla, succeïda el 13 d’agost de 1714, va desenvolupar-se vora la població de Talamanca, i forma part de la Guerra de Successió espanyola (17051714), concretament de l’anomenada campanya catalana. Per tal de contextualitzar la

Trib_15.indd 409

13/12/11 08:49:03

410

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

campanya arqueològica, doncs, dediquem la secció següent a analitzar la documentació textual existent relativa a l’enfrontament.

1.1. El context de l’enfrontament La Pau d’Utrecht, firmada durant l’any 1713, va donar per acabada la Guerra de Successió espanyola com a conflicte d’abast global. Aquest tractat va deixar a la seva pròpia sort els territoris de la corona espanyola partidaris de Carles III, que van decidir continuar la lluita en solitari contra la Casa de Borbó. La resistència es va centralitzar a la ciutat de Barcelona, que va ser encerclada per un cordó de setge de forma immediata després de l’abandonament de Catalunya per part dels aliats. Per apuntalar la defensa, a banda d’organitzar un exèrcit capaç de defensar la ciutat comtal, el govern català va aconseguir crear una altra força militar organitzada fora de la capital. Aquest exèrcit, que probablement sobrepassava la xifra de 5.000 soldats, va atacar una força borbònica de volum similar estacionada vora la vila de Talamanca, el 13 d’agost de 1714. Els actuals termes municipals de Talamanca i de Monistrol de Calders visqueren l’any 1714, doncs, la darrera batalla guanyada pels soldats catalans abans de la caiguda, un mes després, de la capital. A la batalla de Talamanca el comandant català, Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, va llençar tres atacs simultanis contra la força borbònica, que estava localitzada en un terreny força muntanyós. L’atac va tenir èxit, i la força borbònica fou sorpresa i derrotada. La batalla es prolongà durant un dia més, ja que, segons el testimoni registrat pel marquès de Poal, els voluntaris catalans, desplegats inicialment vora el castell de Talamanca, iniciaren una batalla de persecució dels destacaments borbònics del comte de Montemar, Vallejo i González, que els provocà la pèrdua d’uns 650 combatents.4

1.2. L’exèrcit català Per tal d’interpretar qualsevol enfrontament bèl·lic és obligat conèixer qui hi va prendre part (tant soldats com civils), així com la manera segons la qual els combatents el van viure. Talamanca és en aquest sentit una batalla especial, ja que bona part de les tropes que hi participaren, els anomenats miquelets, enquadrats en regiments de fusellers de muntanya, desenvolupaven unes tàctiques de combat diferents de la majoria de combatents que hi havia a l’època i, per tant, el combat fou probablement força singular en contraposició amb les batalles lineals clàssiques del segle xviii (Duffy, 1998). De fet, l’imaginari de la historiografia i de la societat catalana dels segles posteriors ha generat una percepció equivocada dels exèrcits catalans de la Guerra de Successió en general, i de la campanya 1713-1714 en concret. La descripció imperant és la pròpia dels vencedors, que constaten la seva versió dels fets, segons la qual els catalans es van rebel·lar contra el seu propi monarca, i per tant, eren culpables de rebel·lió i restaven fora de la legalitat. Com a conseqüència, qualsevol connotació militar sobre les tropes 4. Malgrat el que pugui semblar, el terme voluntari no té res a veure amb el tipus de recluta; al segle xviii es defineix amb aquest mot una classe de combatent lleuger muntat.

Trib_15.indd 410

13/12/11 08:49:03

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

411

catalanes fou eliminada, i l’exèrcit reglat i legítimament constituït per un govern autònom va passar a ser considerat poc més que un grup de bandits. De resultes d’aquesta casuística la guarnició de Barcelona és percebuda com una milícia civil, la Coronela, composta per menestrals esparracats amb barretina i armats de forques.5 L’exèrcit del marquès del Poal, per la seva banda, fou assimilat a una partida de guerrillers i voluntaris. Encara avui aquesta percepció està ben present i les tropes catalanes s’etiqueten sense cap base com a voluntaris, sometents o, en el millor dels casos, miquelets o guerrillers que practicaven una lluita espontània, mal organitzada i ineficaç. Res més allunyat de la realitat del moment, ja que la guerra irregular que practicaven, coneguda com a petita guerra, era típica de tropes altament especialitzades, expertes en combats desenvolupats en territoris accidentats, i que a diferència dels combatents regulars eren capaces d’exercir un alt grau d’iniciativa per tal d’acomplir les ordres donades pels seus comandants. A Catalunya, d’altra banda, es va desenvolupar un notable esforç fiscal a partir de la promulgació de nombroses mesures legislatives i executives, per tal de crear un exèrcit capaç de defensar-se. Catalunya era un estat, i va reaccionar amb tots els mecanismes dels estats del moment a l’emergència bèl·lica que li venia a sobre. L’Estat català, experimentat per gairebé 10 anys de guerra, va organitzar un exèrcit reglat, regular, pagat i rigorosament organitzat, constituït per regiments comandats per coronels amb la seva patent i el seu sou, i soldats igualment remunerats i, en general uniformats.6 Així, i al contrari de la visió clàssica, el protagonisme en el setge de Barcelona no el va tenir la Coronela, que de fet va fer un paper auxiliar al llarg del setge, sinó els regiments reglats d’infanteria, cavalleria i fusellers de muntanya. Igualment els miquelets no eren partides bandoleres que actuaven pel seu compte, sinó regiments de fusellers de muntanya perfectament enquadrats i que seguien les ordres dels seus coronels. És més, les prevencions de les autoritats catalanes contra els combatents espontanis sospitosos de lliscar cap al bandolerisme són en aquest sentit contundents: els bandolers eren il·legals i com a tals, reprimits. En aquesta caracterització dels combatents hem de fer especial esment a la figura d’Antoni Desvalls, responsable de la font textual que hi ha més destacable amb relació a la batalla. Desvalls, marquès del Poal, era el comandant en cap de les forces catalanes durant l’enfrontament, ja que exercia com a cap militar de la resistència a l’exterior de Barcelona. Com a comandant en una situació d’excepció, Poal no tan sols es movia pel territori català amb el seu exèrcit, segons les directrius operacionals oportunes, sinó que a més ostentava la representació màxima de l’Estat. L’acompanyava una petita cort, ja que, a banda dels dirigents civils, hi trobem els seus homes d’honor (noblesa i gent de prestigi de la zona, que li fa de guàrdia de corps). A banda d’ells, l’exèrcit estava constituït per tropes reglades, perfectament organitzades i diferenciades com a regiments d’uns 500 combatents teòrics. Per tant, els soldats catalans que combateren a Talamanca no eren guerrillers, sinó un potent exèrcit similar al d’altres estats del segle xviii, que representava la legalitat vigent de l’Estat català. Finalment, cal tenir present que Antoni Desvalls, marquès del Poal tenia una experiència militar considerable durant tota la Guerra de Successió, que va aplicar amb èxit a la campanya 1713-1714 (Pujal, 1988). 5. Bon exemple d’aquesta perspectiva deformada és la clàssica pintura d’Antoni Estruch, L’Onze de Setembre de 1714. 6. Vegeu Hernàndez i Riart (2007) per a més informació sobre això.

Trib_15.indd 411

13/12/11 08:49:03

412

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

1.3. Fonts primàries textuals Com hem comentat, la tria de Talamanca s’ha fet en part basada en el fet que hi ha fonts primàries textuals que expliquen l’enfrontament. En el fons, i malgrat l’existència d’aquests textos, ens trobem amb una batalla desconeguda que consta tan sols d’una font primària rellevant, pertanyent a un dels comandants en cap de les forces involucrades, i que no ha estat estudiada a fons amb anterioritat. Per tant, el primer pas que hem de fer és analitzar les diverses fonts tot concentrant-nos en la més detallada, amb la intenció de generar la informació que farem servir per iniciar els treballs arqueològics. La font textual bàsica és prou destacable, ja que és una carta encriptada que el mateix comandant català, el marquès de Poal, va enviar des d’Olesa als consellers residents a Barcelona, datada el 20 d’agost de 1714. La carta especifica que la batalla es lliurà el dia 13 d’agost de 1714 i, per tant, fou escrita just una setmana després. El document, que es conserva actualment a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB. Consell de Cent. Lletres Originals 1B-X-127, doc. 337, 1714),7 explica el combat de Talamanca, les dificultats amb què es troba l’exèrcit de l’interior per aconseguir reclutar nous efectius, explicita les possibilitats d’entrar regiments de reforç a Barcelona, i finalment concreta una possible ofensiva de les pròpies forces contra els efectius del cordó per a la nit del dia 22 o 23, és a dir amb immediatesa, per la qual cosa cal suposar que aquesta carta va arribar a Barcelona el mateix dia 20 o el 21. Hi ha altres referències sobre l’enfrontament, com per exemple una referència dins l’obra de Lord Mahon (Mahon, 1832, p. 385), així com una altra en les memòries redactades pel duc de Berwick (Berwick, 2007, p. 408), tot i que no aporten dades rellevants. Al seu torn Francesc de Castellví, la font més completa referent a la Guerra de Successió pel que fa a aquest període, aporta dades confuses i equivoca el dia de la batalla (Castellví, 1999, vol. IV, p. 82). D’altra banda hi ha una font borbònica gairebé primària, escrita per Tricaud Anthelme de Belmont, que va publicar la seva obra el mateix 1715, i que de fet és la millor crònica proborbònica que tenim sobre la campanya del 1713-1714. Tricaud no explicita l’encontre de Talamanca, però descriu un combat que es va desenvolupar al llarg d’una marxa entre Centelles i Caldes de Montbui el dia 13 i el següent, que en cap cas és incongruent amb un enfrontament a Talamanca. L’autor reconeix que les tropes de les Dues Corones van tenir pèrdues superiors (Tricaud, 1715, p. 218-219). Es pot consultar també una font catalana addicional que també dóna informació sobre la Batalla de Talamanca: un fullet imprès per Rafael Figueró, dins Barcelona, el 19 d’agost de 1714 (Biblioteca de Catalunya. Bonsoms, núm. 3049). Segons explica el mateix fullet es tracta de la descripció de la batalla, amb antecedents i conseqüències, que fa Juan de la Villa, un capità del regiment Bricfeus que va entrar a Barcelona el dia 18 d’agost al matí. Cal destacar que la publicació és anterior a l’arribada de la carta de Poal a Barcelona amb la descripció de la batalla, que escrita el dia 20 d’agost a Olesa podria haver arribat a Barcelona el 21 o el 22. Per tant, quan Juan de la Villa 7. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1B-X-127. Doc. 337. Aquest document era conegut per autors com Salvador Sanpere i Miquel o Mateu Bruguera i ha estat recollit per bona part de la bibliografia posterior.

Trib_15.indd 412

13/12/11 08:49:03

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

413

fa la descripció i Figueró la publica encara no s’ha escrit la carta de Poal. Tenim, per tant, a banda de la carta de Poal, dues fonts sobre el mateix fet que són compartiments estancs de bàndols oposats, i cal destacar que no són contradictòries. Tot allò que s’explica en el fullet de Figueró és congruent, tot i els dubtes, amb la descripció minuciosa de Poal. D’altra banda cal destacar l’eficàcia de Rafel Figueró que va publicar immediatament la notícia d’una batalla guanyada amb l’ànim d’aixecar la moral dels resistents. Les conclusions respecte a les fonts consultades és que són, com hem assenyalat, poc precises. Coincideixen generalment en unes poques dades clau. Inicien la narració amb l’acció en la qual Bracamonte fou atacat per les forces de Poal quan estava portant un comboi a Berga. Tot seguit les forces de Montemar, Vallejo i González van atacar els catalans en un seguit de combats en la perifèria del Vallès. Malgrat tot, la carta de Poal segueix essent el document de referència, vista l’enorme diferència en detalls que aquesta té amb relació a la resta de fonts. Una hipòtesi prou lògica per explicar aquesta diferència és el fet que la batalla es donà simultàniament a la del baluard de Santa Clara. Amb tots els ulls posats en aquest assalt massiu fet contra les muralles barcelonines, no és d’estranyar que les referències a una batalla més reduïda, succeïda prop de Manresa, sigui esmentada amb poc detall; tant Berwick com Castellví estaven involucrats en la batalla per Barcelona, així que difícilment els va arribar alguna informació sobre l’enfrontament de Talamanca durant aquells dies. Tenint en compte la importància de la carta de Poal, cal analitzar amb profunditat aquesta font primària,8 amb la intenció de fer una primera interpretació del combat a fi de contrastar-la amb les altres tècniques emprades, entre les quals destaca l’excavació arqueològica. A partir d’aquesta, doncs, s’ha generat la informació mostrada a continuació, referent a la localització del camp de batalla, així com a les tropes involucrades en l’enfrontament.

1.4. Localització i reconstrucció del camp de batalla Com hem comentat anteriorment un dels fets preliminars dins l’estudi d’un enfrontament és la delimitació del camp de batalla on es desenvolupà, tot fent servir les fonts textuals esmentades. En aquest cas, les referències que es fan al terreny no són gaire concretes, però gràcies a les particularitats del territori involucrat sí que podem delimitar perfectament el front de combat, donat que les tropes estan desplegades justament entre Mussarra i Talamanca, i al peu d’una riera (vegeu Figures 1 i 2 per a l’entorn actual de la zona). Poal parla de dos turons on es desplegaren les unitats borbòniques. Probablement s’està referint a les dues carenes que baixen de Mussarra cap a la riera, i que a la vora d’aquesta formen dos esperons (el que es troba situat sobre el molí del Menut i el dels Gobions). Encara que no són realment turons, sí que es poden identificar com a tals si són vistos des de Talamanca, on residia Poal en el moment de la batalla, com es pot veure a la Figura 3. 8. La transcripció feta servir és la del senyor Gustau Erill.

Trib_15.indd 413

13/12/11 08:49:03

414

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

Pel que fa al paisatge de la zona de combat durant el 1714, durant el segle xviii, Talamanca era un lloc que amb prou feines fregava els 150 habitants, donat que en el cens de Floridablanca el poble figura amb 147 habitants (Iglésies, 1970, p. 410). Deixant a banda dues persones de l’estament eclesiàstic, el nucli més nombrós el componien una dotzena de famílies pageses, és a dir de propietaris petits i mitjans i 31 jornalers. El poble va créixer a la darreria del segle xviii i, sobretot, a mitjan segle xix. Cels Gomis9 diu que tenia uns 370 habitants, sense afegir-hi cap detall d’interès, excepte que el lloc tenia conreus de «blat, llegums i vi». En qualsevol cas la vinya va ser un motor de creixement i en els pendents propers a la riera que remunten cap a Mussarra hi ha barraques de vinya amb datacions de les acaballes del segle xviii. També són del segle xviii els peculiars

Figura 1. Entorn de Talamanca, segons mapa topogràfic 1:250.000 de l’ICC 9. Vegeu l’apartat «Provincia de Barcelona» de Cels Gomis a Carreras i Candi (1980)

Trib_15.indd 414

13/12/11 08:49:04

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

415

Figura 2. Localització de la batalla de Talamanca, segons mapa topogràfic 1:50.000 de l’ICC

Figura 3. Panoràmica del camp de batalla de Talamanca

cups tubulars de pedra que són avui un element patrimonial emblemàtic del municipi. El 1857 el poble va assolir un màxim demogràfic de 538 habitants. L’arribada de la fil· loxera cap al 1890, provocà la crisi vinícola i la reculada demogràfica. Durant el primer terç del segle xx, Talamanca amb prou feines arribava al centenar d’habitants. Tot plegat ens indica que al començament del segle xviii, quan es va donar la batalla, potser no s’havia produït encara l’expansió moderna de la vinya, tot i que podrien haver-ne existit conreus, almenys a les zones més properes a la riera. Si ens centrem en la zona concreta on es va produir la batalla, està situada en una franja de terreny muntanyós que des de la riera de Talamanca s’estén dos quilòmetres lineals, pendents amunt, vers llevant, fins arribar a la quintana de la Mussarra. És una zona solcada pels torrents de la font dels Pets, del molí del Menut i de la baga de les Llanes. Es tracta d’un terreny embarrancat, abrupte, amb cursos encaixats, en pendent i

Trib_15.indd 415

13/12/11 08:49:05

416

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

amb una forta erosió. Els indrets de confluència entre la riera de Talamanca i els torrents esmentats formen petites valls transversals, amb importants cingleres com la de la Lleixa i la de la Mussarra. El xoc bèl·lic entre les dues formacions (la catalana, desplegada a Talamanca, i la borbònica a la zona de la Mussarra) es va iniciar a la riera de Talamanca, i devia afectar especialment les zones on el riu és franquejable, i on avui encara hi ha diverses rescloses i infraestructures hidràuliques. A la banda baixa de la vall hi devia haver bosc de ribera i, probablement, com en l’actualitat, nombroses hortes. En aquesta zona destaca la presència del molí del Menut, de datació difícil. Val a dir que el marquès del Poal no l’anomena en la seva descripció de la batalla, la qual cosa és significativa. Un molí fariner de grans dimensions i gran capacitat de mòlta com el que ens ocupa podria resultar desproporcionat per a una població escassa com la de l’inici del segle xviii i més lògica en el context de dinamització agrícola i demogràfica posterior. D’altra banda tot el tram comprès entre el molí del Menut i la sínia de can Valls, sota els Gobians, presenta una continuïtat prolongada d’obres hidràuliques; de fet, hi ha trams de la riera en què aquesta discorre encaixada entre murs antròpics i tota ella esdevé una mena de bassa. De la segona meitat del xix és, sens dubte, la sínia de can Valls, de tracció de sang i volant enlairat. De tot plegat se’n desprèn que les hipòtesis, quant al paisatge de la riera de Talamanca al començament del segle xviii, en el moment de la batalla, són incertes. De ben segur que hi havia horts, però el més probable és que les obres en la llera que ara es veuen encara no s’haguessin fet. Quant al molí, com hem assenyalat, la seva presència és dubtosa. Potser encara no estava construït, potser hi havia alguna instal·lació precedent o potser sí que estava aixecat amb la mateixa fàbrica actual. Caldria un estudi arqueològic acurat per establir una datació fiable. A l’entorn del molí, i de manera rellevant en la seva zona posterior, hi ha nombroses obres per fer terrasses i altres de caràcter hidràulic. La poca distància entre les terrasses ens fa pensar en un conreu de vinya, per la qual cosa es pot assegurar amb prou confiança que no hi eren a l’època de la batalla, tal com confirmen els estudis efectuats (Manrique, 1994). Tanmateix, aquesta hipòtesi no exclou la possibilitat que ja a l’inici del segle xviii hi hagués terrasses i conreus de vinya o secà. En cap cas, però, ens hem d’imaginar, en aquesta època, un domini de parades de vinya enfilades muntanya amunt cap a la cresta de la serra. Les úniques restes de marges es troben a les zones més baixes; no hi ha cap evidència de marges sistemàtics a mig vessant o a tocar de la carena. D’altra banda, els marges més enlairats avui estan completament colonitzats per pins i matolls. Si remuntem pendent amunt les restes de marges desapareixen i el domini del bosc es fa hegemònic. Actualment el paisatge presenta, a les cotes més enlairades, denses masses de bosc de pinassa amb sotabosc espès. En aquell moment l’alzina devia ser més present, amb un sotabosc més esclarissat i sotmès a explotació. Amb tot, el paisatge de la batalla no devia ser gaire diferent de l’actual. A la zona de la riera trobaríem bosc de ribera i hortes, i potser algunes obres hidràuliques. No sabem si hi havia el molí, fos l’actual o el precedent. Als vessants que s’enfilaven cap a Mussarra, hi trobaríem algunes feixes i més amunt boscos d’alzines, més reculats que els actuals. Dalt de la carena la masia de Mussarra i les seves explotacions no devien presentar un aspecte gaire diferent del que exhibeixen avui. Tot plegat tenim un paisatge que conserva força integritat i que esdevé, en aquest sentit, un element patrimonial històric i biogeogràfic rellevant.

Trib_15.indd 416

13/12/11 08:49:05

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

417

1.5. Desplegament de les forces Pel que fa al desplegament de les tropes, sabem per la descripció de Poal la disposició d’ambdós bàndols, descripció que és especialment detallada, de manera lògica, respecte dels combatents catalans. Segons Poal, la primera línia de defensa borbònica, que cobria els passos de la riera, eren els rosetes. Aquest nom probablement es refereix a tropes autòctones que devien actuar com a exploradors al servei borbònic, com per exemple les unitats de fusellers catalans que Felip va reclutar a la zona de Manlleu. Seguidament Poal indica que l’enemic té forces situades damunt els dos turons propers a la riera (el que s’aixeca al sudest del molí del Menut i el dels Gobions). Indica concretament la porció d’infanteria i cavalleria. Probablement en els límits de cada turó es van desplegar forces d’infanteria, potser l’equivalent d’un batalló per posició, una força prou sòlida per aguantar qualsevol sorpresa. Aquestes forces d’infanteria devien tenir el suport de forces de cavalleria. Poal també diu que tot seguit estava desplegada la resta de la infanteria. Probablement vol dir que els soldats a peu estaven desplegats al llom dels Gobions, a la vora del camí, ja que des de l’altre esperó (sobre el molí) no hi ha possibilitats d’accés fàcil a Mussarra. El dispositiu borbònic, organitzat en profunditat, segueix amb un contingent de dragons desmuntats, que probablement també estaven desplegats al llarg del camí que va des dels Gobions a Mussarra. Finalment, en el pla on està situada aquesta masia es trobava el quarter general borbònic, juntament amb el que Poal anomena el retén, una espècie de reserva. A partir de la descripció de Poal, i tenint en compte la grandària de les unitats del moment i les tàctiques emprades durant la guerra, podríem conformar aquest desplegament: − Una força equivalent a un batalló de fusellers (500 miquelets) desplegada al llarg de la riera. − Un batalló d’infanteria (500 soldats regulars) i un esquadró de cavalleria (250 genets) sobre el turó que domina el molí del Menut. − Un batalló d’infanteria (500 soldats regulars) i un esquadró de cavalleria (250 genets) a la part baixa dels Gobions. − Un batalló d’infanteria (500 soldats regulars) a la zona intermèdia dels Gobions, a punt per intervenir ràpidament cap a un dels dos esperons o bé directament cap a la riera. − Un regiment de dragons (500 genets) a la cresta dels Gobions. − Un regiment de dragons (500 genets) i un batalló d’infanteria (500 soldats regulars) entre la cresta dels Gobions i Mussarra. Aquesta sembla una distribució raonable, que encaixa amb les característiques del terreny i les descripcions fetes per Poal. El resultat final és de 4 batallons d’infanteria, 1 de fusellers, 2 regiments de dragons (Osuna i Vallejo) i 1 de cavalleria (o potser de dragons, comandat pel mateix Montemar). Això dóna un total de 2.000 regulars, 500 miquelets, 1.000 dragons i 500 genets de cavalleria, és a dir un contingent de 4.000 soldats. Probablement la xifra era menor, tenint en compte que els regiments gairebé mai no podien gaudir del total dels efectius teòrics i, per tant, ens trobem amb una força real d’uns 3.000 combatents.

Trib_15.indd 417

13/12/11 08:49:06

418

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

La descripció del desplegament català, d’altra banda, és minuciosa i complexa, i els paràgrafs posteriors de la mateixa carta, que relaten l’acció, ajuden a recompondre el trencaclosques d’unitats i noms. Primer de tot cal destacar la importància de la força regular dels catalans, a més del complement aportat per un nombre de sometents prou substanciós. Poal va donar ordres al coronel Mitjans perquè desplegués el seu regiment regular a la riera, i col·locà a la seva esquerra els regiments de fusellers de muntanya comandats per Segimon Torras i Martirià Massegur. Sota el castell, cal suposar que encara a l’esquerra de Mitjans (tot i que podrien ser també a la dreta o al darrere) estaven situats els granaders de Cardona, que probablement pertanyien al regiment de la Immaculada Concepció. Cobrint l’extrem dret del desplegament se situà un nodrit grup de sometents, a la banda de la font dels Pets. Així doncs, Poal va desplegar de manera més o menys lineal, i al llarg de la riera, una força important, amb el flanc esquerre català fixat davant del molí del Menut i el flanc dret a la zona de la font dels Pets. D’esquerra a dreta (des del punt de vista de Poal), doncs, trobem les unitats següents: − Regiment de fusellers de muntanya del coronel Martirià Massegur. − Regiment de fusellers de muntanya del coronel Segimon Torras. − Companyia de granaders del regiment Immaculada Concepció. − Regiment d’infanteria regular del coronel Francesc Busquets i Mitjans. − Contingent de sometent. Així doncs, la força de xoc catalana estava vertebrada al voltant del regiment d’infanteria de Mitjans, que va sortir de Barcelona amb 300 soldats i que no sabem si va augmentar o disminuir efectius al llarg de la campanya. Pel que fa a Torras i Massegur tots dos tenien, com hem assenyalat, el grau de coronel de fusellers de muntanya.10 Sobre el paper ambdós comandats havien d’estar amb els seus regiments de fusellers de muntanya, és a dir de miquelets, tot i que Poal no ho concreta. Finalment també es localitza una part de les forces del sometent, que s’avaluen en un total de 2.000 combatents distribuïts a la zona baixa i a la zona alta del desplegament català. Cal tenir present que, atesa la baixa densitat de població de les comarques de l’entorn de Cardona, la presència de 2.000 sometents és extraordinàriament alta. A la cresta, a la sortida del poble i més o menys damunt de la font dels Pets, hi havia disposades la resta de forces del sometent i dos esquadrons de cavalleria. Sabem que el regiment de cavalleria de Pere Brichfeus hi era present, atès que més endavant la carta explicita que el cavall del coronel va quedar ferit. Un dels esquadrons podria pertànyer a aquest regiment.11 De fet, Adjutori Segarra i Joan Talladella, que se citen com a partícips en l’atac, eren, segons sembla, i en aquest moment de la campanya, capitans de companyies del regiment Brichfeus. El segon esquadró que se cita a la cresta podria haver estat format per dues companyies de voluntaris. De fet, més endavant la carta cita un parell de grups de 10. Torres fou nomenat coronel dins l’exèrcit aliat l’any 1710 i Massegur, que havia comandat la denominada Esquadra Nova de Vic, va rebre patent de coronel i ordres d’aixecar un regiment durant el setembre de 1713. 11. Cal tenir present, però, que a Cardona també hi havien arribat combatents d’altres unitats de cavalleria, a banda dels regiments esmentats al text: del regiment de la Fe, com a mínim 30; de l’antic regiment Nebot, uns altres 30; la companyia del capità Badia amb 30 muntats; els 130 voluntaris que bé podrien haver format en aquesta batalla.

Trib_15.indd 418

13/12/11 08:49:06

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

419

voluntaris: un que acompanya l’atac a Mussarra i l’altre, el que Poal anomena companyia d’hússars voluntaris, que donà suport a un segon assalt de les tropes de Massegur i Torras. Tanmateix aquest posicionament de Brichfeus i dels voluntaris és hipotètic. Damunt la cresta també hi haurien pogut ser les forces del regiment de cuirassers de Sant Jaume. En el turó que s’eleva al sud-oest de Talamanca, i amb opcions d’accés tant cap a la mateixa vall de la riera de Talamanca com cap al camí que du al Vallès, Poal va disposar també un nucli de forces d’infanteria regular o fusellers de muntanya, dels quals no se cita ni la unitat ni el comandament, tot i que podem fer algunes hipòtesis, tot tenint coneixement dels regiments a disposició de Poal durant la campanya. La resta de forces catalanes es desplegava, segons es pot interpretar del que Poal anomena dreta, directament sobre el camí que menava de Talamanca al coll d’Estenalles. Aquestes forces havien de prevenir qualsevol sorpresa provinent dels camins del Vallès, que podia resultar letal si es produïa just quan la línia de la riera estava implicada en un combat amb les forces de Montemar. En aquest sector Poal va posicionar el regiment de fusellers de muntanya de Sant Ramon de Penyafort, comandat pel coronel Ermengol Amill. Era una de les millors unitats catalanes, que probablement disposava de més de 500 combatents.12 Poal també diu que en aquesta zona estava desplegada la resta de la cavalleria, sense citar unitats. Els dubtes quant a distribució de la cavalleria son els més rellevants de l’ordre de batalla català. Al llarg de la carta se citen els comandants del regiment Brichfeus (el mateix Pere Brichfeus) i del de Sant Jaume (el coronel Ramon Rialp) per la qual cosa cal pensar que, efectivament, ambdues unitats hi eren presents. Se citen també, com hem assenyalat anteriorment, dues companyies (Adjutori Segarra i Joan Talladella), que probablement formaven part del regiment de Brichfeus. La presència del regiment de Sant Jaume sembla del tot probable atès que era el regiment de Poal, la seva unitat de confiança. Potser Poal va situar el regiment de Sant Jaume sobre el camí de Talamanca a Mura, juntament amb les forces d’Amill. Per aquesta ruta podia arribar alguna sorpresa i calia disposar d’unitats fiables. Al seu torn, a la cresta i encarades a les forces borbòniques ja presents, devia disposar-hi els dos esquadrons. Un d’aquests podria haver estat format per la gent del regiment de dragons de Brichfeus, amb les companyies de Segarra i Talladella, mentre que l’altre podria estar format pels voluntaris. Aquesta opció fora lògica atès que dragons i voluntaris eren més aptes per lluitar muntanya avall, mentre que el regiment de cuirassers de Sant Jaume podia carregar amb més efectivitat al llarg del camí de Mura i actuar com una reserva poderosa en cas que les coses anessin realment malament i s’hagués de cobrir la retirada catalana amb una càrrega de cavalleria. Finalment, l’esquadró de nobles i oficials és l’únic que queda perfectament ubicat, al pendent del cim que domina els accessos a Talamanca des de Mura. Podem intentar integrar totes aquestes dades per identificar les unitats implicades en la batalla, a partir dels noms d’oficials, regiments i companyies que apareixen a la carta, els contingents involucrats (vegeu les taules adjuntes) i la seva zona de desplegament. 12. El regiment d’Amill sempre va tenir efectius nombrosos. El 22 de juliol de 1713, per exemple, tenia 64 oficials i 617 fusellers (ACA. Generalitat. Dietari de la Junta de Guerra G 123, 22 juliol, 1713).

Trib_15.indd 419

13/12/11 08:49:06

420

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

Força aproximada disponible per cada unitat FORCES CATALANES Regiment fusellers de muntanya Segimon Torres Regiment fusellers de muntanya Martirià Massegur Regiment infanteria Francesc Busquets Mitjans Companyies magraners de Cardona (regiment Concepció?) Sometent Regiment cuirassers de Sant Jaume Regiment fusellers de muntanya Vilar Ferrer Esquadró nobles i oficials Regiment fusellers de muntanya Ermengol Amill Regiment dragons Brichfeus Companyia Joan Talladella (regiment Brichfeus?) Companyia Adjutori Segarra (regiment Brichfeus?) Companyia voluntaris Companyia voluntaris hússars TOTAL

EFECTIUS MÍNIMS 150 100 300 200

EFECTIUS MÀXIMS 400 300 500 200

2000 300 200 50 500 40 35 35 30 30 3.970

2000 300 400 100 600 200 35 35 30 50 5.150

Així doncs, i tenint en compte tota aquesta informació, és possible definir un desplegament preliminar dels combatents en el camp de batalla, tot tenint en compte la seva constitució i posició, així com la geografia de la zona on es va lliurar l’enfrontament, el resultat del qual el trobem a la Figura 4.

2. Anàlisi espacial i treball de camp Un cop definides les hipòtesis de desplegament i de l’àrea del camp de batalla tot fent servir documents textuals, és útil fer servir l’anàlisi espacial per explorar les particularitats del territori, i com aquestes podrien haver afectat el combat. Una de les eines més útils pel que fa a això és l’estudi de les línies de visió. Cal tenir present la singular orografia de l’esperó dels Gobions, que acaba de manera brusca amb precipicis insalvables sobre la riera de Talamanca. Solament s’hi pot accedir pel camí que mena entre els Gobions i el turó del Molí, o bé per alguns estrets corredors, dels quals destaca el que s’inicia just on actualment està situat el molí de la Sínia. L’altre accés ja està molt més distanciat cap a l’est, i és el camí que mena cap a Granera, passant pel coll de Lligabosses, sobre la zona coneguda com a serreta del Rossinyol. En definitiva, l’extrem inferior dels Gobions esdevé una posició delimitada per una alta cinglera inexpugnable, i a l’esperó únicament s’hi pot accedir pels dos flancs i per determinats estrets corredors que travessen la cinglera. Tota aquesta problemàtica d’accés està recollida en la Figura 5, que mostra l’anàlisi de gradients de la zona.

Trib_15.indd 420

13/12/11 08:49:06

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueolĂ˛gica

421

Figura 4. Desplegament inicial de forces a la batalla de Talamanca

Figura 5. AnĂ lisi de gradients de la zona de combat

Trib_15.indd 421

13/12/11 08:49:07

422

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

D’altra banda és important destacar alguns punts sobre la visibilitat de la zona. Hi ha dos punts de referència des dels quals es domina el panorama de la zona, tot i que amb certes dificultats pel que fa a la vall de la riera. Des de la mateixa població de Talamanca, es pot veure perfectament la vessant contrària de la vall, així com l’extensió de terreny on es desplegaren els borbònics, des de la riera fins a Mussarra (Fig. 6 i 7).

Figura 6. Anàlisi LOS des del castell de Talamanca

Figura 7. Visió del camp de batalla des del castell

Trib_15.indd 422

13/12/11 08:49:07

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

423

D’altra banda, des de mussarra es veu just el contrari; tota la vessant que baixa des de Talamanca fins a la riera, però amb certes dificultats per veure la zona de desplegament borbònic (Fig. 8 i 9).

Figura 8. Anàlisi LOS des de la casa de Mussarra

Figura 9. Visió del camp de batalla des de Mussarra

Trib_15.indd 423

13/12/11 08:49:08

424

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

És una dada interessant, ja que aquests dos punts privilegiats d’observació és on eren els comandaments rivals. Així, tant Montemar com Poal podien observar l’acció de manera prou efectiva, malgrat que amb alguns buits pel que fa a l’acció a la riera. Finalment, cal destacar que l’orografia no permet arribar ràpidament a la zona de la riera des de cap dels dos llocs i, per tant, les ordres donades a les tropes forçosament trigarien a arribar, en cas que haguessin d’enviar-se un cop iniciat el combat.

2.1. Treballs sobre el terreny La metodologia aplicada en l’estudi del camp de batalla de Talamanca és la que es va dissenyar per interpretar l’enfrontament de Little Bighorn, modificada per incorporar millores procedents dels avenços tecnològics. Entre aquests, destaca la utilització del GPS, extremament útil tenint en compte les característiques del sistema que hem comentat anteriorment. La recerca també és va adaptar al medi geogràfic de Talamanca, caracteritzat per un terreny abrupte amb espais inaccessibles, forts pendents i penya-segats. Les condicions del terreny van motivar al seu dia les interaccions entre tropes i medi i també van condicionar la recerca. La peculiar morfologia obligava a adaptacions metodològiques ja que el terreny aspre no tenia massa a veure amb el terreny habitual de les batalles del segle xviii, desenvolupades sobre planes de conreu o pastures. Normalment la prospecció de camps de batalla amb detectors de metalls s’organitza a partir de trajectes rectilinis que es combinen amb altres de posteriors i perpendiculars, sobretot quan es treballa en terrenys plans. En aquests espais és possible indistintament una prospecció «extensiva» i una d’«intensiva». L’extensiva es desenvolupa sobre grans superfícies a fi d’anar identificant els punts calents i les zones amb una major acumulació de combats. Les passades s’efectuen segons els casos seguint quadrícules amb malles àmplies quant a distància de les línies de prospecció imaginàries. La prospecció intensiva és la que es concentra sobre espais potencialment fèrtils i utilitza malles més atapeïdes, així com l’encreuament de línies de prospecció. Aquestes opcions no eren les que calia emprar a Talamanca, amb pendents potents, vegetació densa, cingleres i espais infranquejables. En aquest cas, es va seguir el mètode denominat prospecció orgànica, consistent, precisament, a resseguir els senders i camins principals i secundaris, així com els seus entorns i zones accessibles. A partir d’aquestes premisses es va establir un protocol d’actuació que, d’acord amb la metodologia, servís per poder extreure, posteriorment, conclusions fiables. El protocol es fonamentava en les indicacions següents: 1. Es formen equips d’investigadors de dues o tres persones. Cada equip d’arqueòlegs explora el camp de batalla amb inspecció ocular i mitjançant detectors de metalls, seguint un traçat definit (o orientat) per prospectar la totalitat assignada de la zona de combat. 2. Cada un dels equips ha de recollir, seguint un protocol estipulat, totes les restes materials observables d’origen antròpic, ja siguin de la batalla o no, de manera intensiva i sistemàtica. Es recullen les bales de plom procedents dels combats, així com altres objectes metàl·lics: sivelles de cinturó, ganivets, fragments i claus de ferradura, etc. En cas que n’hi hagi també s’apleguen objectes no metàl·lics

Trib_15.indd 424

13/12/11 08:49:08

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

425

localitzats amb la prospecció ocular, com ara restes ceràmiques, susceptibles de proporcionar informació. 3. Els equips exploren cada zona en desplegaments paral·lels i desant automàticament en una pista del GPS la seva posició cada 15 segons, amb la finalitat de saber no només la localització dels materials sinó també per quina zona s’ha passat. Les zones més fèrtils són objecte de passades de prospecció intensives i seguint diferents direccions i sentits. 4. Quan un equip detecta un metall, s’atura i neteja de materials orgànics la capa superficial de la zona on s’ha localitzat l’objecte metàl·lic. Després extreu la capa de terra que cobreix l’objecte fins que es localitza. Cal establir si l’objecte ha estat desplaçat per accions posteriors de tipus antròpic o de caire natural (gravitacional). Naturalment aquest fet sols es pot determinar in situ. Un cop obtinguda la peça, es procedeix a restituir i reblir el sòl. 5. Es fotografia i es georeferencia la troballa mitjançant el GPS amb un punt únic per a cada objecte. Seguidament, cada element trobat és extret i es desa en una bossa individual, etiquetant-lo amb un identificador únic, que indica la data i l’hora de localització, el punt del GPS i el tipus d’objecte, si és possible identificar-lo. Igualment s’anoten, si són pertinents, consideracions complementàries. Aquest protocol s’aplica a tota la superfície hipotètica del camp de batalla o bé a la part més gran possible. Cal que una mateixa zona sigui resseguida per altres equips una i una altra vegada amb orientacions i trajectòries diferents, ja que és fàcil que els detectors, segons quin sigui el seu itinerari, no captin tots els senyals metàl·lics i, per tant, és prudent tornar-hi a passar. Tot i que en general les rutes traçades pels equips han d’explorar de manera completa tota la zona de l’enfrontament, en el cas de Talamanca, com s’ha assenyalat, va ser del tot impossible a causa de la dificultat del terreny. Per tant, no s’hi van poder definir trajectes rectilinis. Això, que en altres casos podria ser un problema greu, no és d’excessiva importància en el camp de batalla de Talamanca, perquè les zones inaccessibles en l’actualitat probablement també ho eren durant la batalla. Algunes exploracions a les àrees més abruptes de la zona corroboren aquesta hipòtesi, ja que no documenten la presència de materials d’origen antròpic. D’altra banda, la precisió, o no, de les fonts es comprova en contrastar si els accidents geogràfics o fets a què fan referència els documents són congruents amb els materials localitzats en el treball de camp. En aquest cas de la batalla de Talamanca es disposava de documentació textual força detallada que permetia acotar i definir les zones de prospecció prioritària amb una certa facilitat. A banda d’això, com s’ha vist en l’apartat de fonts textuals, els accidents geogràfics destacats en el text de Poal són prou detallats, i encara són identificables avui en dia. Per això, la metodologia seguida per definir les rutes va ser la següent: dividir la zona del camp de batalla en àrees delimitades pel mateix terreny i treballar en cada una amb quatre equips dotats amb detectors de metalls, aparells de GPS i eines per extreure els materials. D’alguna manera, la prospecció va seguir les suposades línies de l’atac català, reconeixent en primer lloc els nivells més baixos dels turons propers al molí del Menut i a la sínia d’en Valls. Es van localitzar els punts més calents de la batalla i posteriorment els escenaris secundaris, com ara el dels combats de la cresta de Mussarra.

Trib_15.indd 425

13/12/11 08:49:08

426

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

Seguint aquests paràmetres, el treball de camp es va fer a partir de sortides puntuals durant el mes de març i una presència intensiva entre el 24 de març i l’1 d’abril de 2008; l’equip tornà a la zona de prospecció els dies 14 i 15 d’abril. Els equips de treball (en nombre de tres o quatre simultanis, segons els dies) van prospectar unes sis hectàrees per dia, fins a assolir unes quaranta-cinc hectàrees en total. Els mitjans tècnics van sumar vehicles tot terreny de la Universitat de Barcelona, quatre equips de detecció amb GPS, material informàtic i de documentació, així com els equips del laboratori del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. L’estudi de materials i la memòria arqueològica es va fer durant la tardor del 2008 i durant els primers mesos del 2009. La Memòria de la intervenció arqueològica al camp de batalla de Talamanca es va lliurar a la Direcció General de Patrimoni a mitjan març de 2009.

3. Resultats Un cop fetes les activitats de prospecció del camp de batalla, cal processar tota la informació recollida, integrant-la amb les dades provinents de l’anàlisi espacial i les fonts documentals.

3.1. Anàlisi espacial de les troballes Després de l’excavació es va crear una base de dades GIS que recollís tota la informació aportada pel camp de batalla. El sistema, dissenyat amb l’aplicació QGIS, contenia totes les pistes GPS amb les rutes seguides pels arqueòlegs (Fig. 10), així com les restes materials recollides (210

Figura 10. Pistes seguides pels equips d’arqueòlegs

Trib_15.indd 426

13/12/11 08:49:08

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

427

objectes). D’aquestes troballes, podem assegurar que 21 no tenien relació amb la batalla, 124 probablement sí i les 65 restants segur que són producte de l’enfrontament. Tenint en compte que l’àrea prospectada equival aproximadament a 45 hectàrees (és a dir, 450.000 metres quadrats), podem extreure’n una primera dada interessant: el nombre d’elements provinents de la batalla en relació amb el terreny explorat. En els treballs fets a Talamanca aquest valor se situa aproximadament en un element trobat per cada 2.380 metres quadrats. Aquesta densitat pot estimar-se com a alta, ja que la batalla va durar poc i el nombre de munició dels combatents era molt limitat, un màxim de 20 cartutxos per soldat (Kemp, 1980, p. 35). A més, del fet que la batalla es produís fa 300 anys, se’n pot extreure la hipòtesi lògica que molts elements han estat recollits o bé s’han perdut en els inevitables moviments de terres, camins i marges. No es va estudiar tot el camp de batalla teòric, però l’extensió explorada és significativa. Tot i que es van concentrar esforços a la zona on hi havia més probabilitat de trobar material, també es van explorar altres àrees llunyanes dels punts de pas de la riera, amb la intenció de delimitar l’abast espacial dels combats. Aquest fet és important, ja que definir els marges de la zona d’enfrontament és un dels punts crucials de l’arqueologia dels camps de batalla. En aquest cas, va ser possible saber fins on va avançar l’atac català amb la constatació que, tal com explica Poal al seu escrit, els seus regiments, tot i que no van arribar fins a la masia de Mussarra, sí que van atènyer la cresta del serrat, on van quedar aturats pels contraatacs borbònics. Els materials arqueològics recuperats són objectes metàl·lics de diversa índole. La major part s’han pogut identificar i situar-los en el context de la batalla. Però altres peces, massa fragmentades o malmeses, no han pogut ser identificades tipològicament. La individualització de les troballes es va fer utilitzant bosses de plàstic hermètiques, que es van foradar per evitar-hi la concentració d’humitat i la posterior aparició de fongs. Cadascuna de les bosses portava l’etiqueta pertinent amb les dades de cada peça: dia, hora, GPS, fita i tipus de material. Cal destacar que el sistema QGIS permet relacionar

Figura 11. Sobre la reconstrucció 3D del terreny podem veure, com a punts blancs, la localització de les troballes fetes al camp de batalla de Talamanca

Trib_15.indd 427

13/12/11 08:49:08

428

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

totes aquestes dades produïdes per l’excavació amb el model digital d’altures del terreny emprat anteriorment, així com amb tots els càlculs i anàlisis que se n’extreuen. En la Figura 11, doncs, podem veure una reconstrucció tridimensional del camp de batalla, on s’ha assenyalat el conjunt de materials recollits. D’altra banda, cada objecte va ser fotografiat, pesat i mesurat per poder donar una idea de les seves dimensions.

3.2. Anàlisi espacial dels projectils Amb la informació que els projectils de plom ens poden aportar amb relació a la batalla, es va calcular també el seu calibre. Això no es va poder fer amb totes les bales, ja que una bona part estaven deformades per impactes contra roques, arbres o altres elements, sens dubte produïts en ser disparades. Es van recollir 73 bales, tal com s’observa a la reconstrucció següent del camp de batalla de la Figura 12: Un alt percentatge de bales presentava proves del fet que havien estat usades, amb pics produïts per l’impacte de la pólvora en la superfície esfèrica de plom, provocats en el moment de l’explosió causada en prémer el gallet de l’arma. Les que s’havien trobat en terreny rocós eren fàcilment destacables, ja que estaven completament aixafades com a conseqüència de l’efecte que pot produir l’impacte sobre una superfície d’aquest tipus en un projectil de plom, que és un metall tou, i més si està calent per l’explosió produïda pel fusell. Els projectils estaven dispersos majoritàriament pels dos turons on teòricament s’havien desplegat inicialment bona part de les forces borbòniques. Les troballes es van descobrir en una àrea de dimensions considerables, amb els extrems bastant allunyats de la línia aproximada d’atac, que de fet era la riera. Hi ha projectils a més de 500 metres de l’aigua i, per tant, aquest fet suggereix la idea que l’atac iniciat pels catalans va tenir èxit, si més no momentàniament, tal com s’explica en la nostra font primària textual.

Figura 12. Munició trobada a Talamanca

Trib_15.indd 428

13/12/11 08:49:09

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

429

D’altra banda, l’exploració de la zona on es desenvolupà l’atac secundari a la casa de Mussarra ha aportat poca munició. La distribució dels artefactes és ben allunyada de la casa objectiu de l’atac, ja que la màxima proximitat a aquesta masia, on s’havia establert el quarter general borbònic, els subministraments i bona part de les tropes de reserva, és de 300 metres. Probablement la força catalana va ser derrotada per les reserves borbòniques, incapaces de conquerir Mussarra i van fracassar en l’intent de destruir el polvorí; així ho indica el fet que no hi hagi projectils més a prop de la casa. Tornant a la zona principal de combats, la presència d’un nombre molt alt de claus de ferradures, així com de fragments d’aquestes, al turó de l’est, mostra que els cavalls podien maniobrar en aquesta zona, si més no amb els genets desmuntats. La falta de ferradures a l’altre turó suggereix la idea que el gruix de la cavalleria borbònica a la zona del molí del Menut estava desplegada més amunt i, per tant, no va intervenir excessivament en els combats. Quant a les rutes d’atac, ens centrarem a interpretar la informació provinent de les troballes que, de forma inequívoca, estan relacionades amb la batalla (projectils, elements d’indumentària com botons i sivelles de cinturó, etc.). Les localitzacions d’aquests artefactes mostren que estan concentrats en dues rutes relativament estretes, conformades per les dificultats orogràfiques del terreny ja esmentades anteriorment. Una d’aquestes zones correspon a l’atac del flanc esquerre català, compost per dos regiments de fusellers de muntanya. Comença a prop d’un dels passos de la riera que avui dia és actiu, on està situat el molí del Menut. Aquesta ruta s’enfila pel turó situat al teòric flanc dret borbònic i arriba fins al cim i es prolonga més enllà, en direcció a Mussarra. La segona zona amb altes concentracions de bales està alineada amb un altre punt de creuament potencial de la riera, just on havia d’estar situat el centre de la línia de batalla de l’exèrcit del marquès del Poal, i que contenia el regiment d’infanteria regular del coronel Mitjans, així com 2.000 sometents. Si es comença vora la riera, els artefactes provinents de la batalla es troben al llarg d’una de les rutes per les quals és més fàcil pujar el turó del flanc esquerre borbònic. Aquesta successió d’objectes culmina en una petita plana rocosa, on s’ha trobat la majoria de bales deformades. D’altra banda, nou dels projectils es van trobar vora la riera, en zones on difícilment es podria creuar, i que no conduïen a cap ruta que s’internés en els turons amb tropes borbòniques. Poal especifica que es desenvolupà un foc dispers i poc intens al llarg de la riera durant les primeres dues hores de batalla, com a maniobra anterior al creuament de la riera. Per tant, és possible que aquestes bales siguin el resultat d’aquestes escaramusses, quan les tropes dels dos exèrcits estaven separades per una distància relativament petita i s’establiren aquests combats entre els soldats catalans i els borbònics que Poal anomena rosetes, i que estaven desplegats al vessant nord de la riera de Talamanca.

3.3. Munició especialitzada Distribuïts per tot el camp de batalla, es va trobar un nombre considerable de projectils especials. Diferents de les bales esfèriques de plom reglamentàries d’aquella època, aquestes semblen haver estat creades de forma especialment intencionada. Algunes van ser fetes probablement a partir de la manipulació de bales de fusell esfèriques normals, aixafant-les i convertint-les en objectes cilíndrics amb un mall o una eina similar. D’al-

Trib_15.indd 429

13/12/11 08:49:09

430

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

tres, però, semblen haver estat obtingudes a partir de retalls fets amb objectes de plom antics. L’excavació va trobar nou d’aquests projectils improvisats, que, malgrat que varien de forma molt aleatòria pel que fa a termes de pes i dimensions, tenien una forma bastant comuna semblant a un cilindre. Tot i que pot ser prou complicat intentar conèixer l’origen d’aquests projectils, sí que és possible fer-ne algunes hipòtesis. Sabem que els soldats regulars catalans feien servir cartutxos proporcionats per l’aparell logístic del mateix exèrcit, igual que feien els borbònics amb els seus respectius subministraments; aquests cartutxos contenien bales esfèriques, així que difícilment les bales improvisades podien ser-ne l’origen. Els fusellers de muntanya no eren un cas diferent dels regulars, ja que pertanyien també a l’exèrcit català, que els armava i uniformava d’acord amb les ordenances establertes. Aquestes bales improvisades, d’altra banda, no estan concentrades en cap dels dos atacs principals catalans, sinó que es van trobar de manera dispersa. Aquest fet és important, atès que indica que no era un tipus de projectil típic d’un exèrcit tradicional. Tot i que es podria deduir que aquestes bales improvisades, seguint el raonament que no són part d’una producció reglada, van ser disparades pel sometent, que duia les seves armes i municions de casa, que és una explicació bastant més interessant. Les bales esfèriques estan fetes per economitzar al màxim la quantitat de plom que necessita el projectil disparat per una arma de foc (que és superior en un objecte cilíndric de calibre idèntic). D’altra banda, com que la seva forma no és allargada ni afuada, el seu poder destructiu quan impacten es basa en la força del cop per fer mal a la víctima. Un projectil més allargassat, per contra, a igualtat de pes concentra la mateixa energia cinètica en menys superfície d’impacte i, per tant, té més poder de penetració. A més a més, com que gira sobre si mateix perquè té el centre de gravetat desplaçat, a l’igual que un ganivet que té el pes concentrat al mànec, pot fer ferides més grans en impactar contra la víctima.13 Així, alguns soldats transformaven les bales esfèriques en altres de cilíndriques o en creaven de noves a partir de fragments de plom. Anomenades sluggs, eren molt més mortíferes per a l’enemic, tenint en compte les característiques esmentades. Per tant, el seu ús era considerat il·legal pel poder destructiu que tenien, i sols es feien servir en determinades situacions on l’enfrontament bèl·lic era especialment virulent. Fins a l’excavació de la batalla de Talamanca es pensava que el seu ús era molt esporàdic durant el segle xviii. Només se n’havien trobat quantitats importants al camp de batalla de Monmouth, en el context de la Revolució Americana, i en un vaixell pirata enfonsat al 1717 davant Cape Cod; als camps de batalla europeus eren gairebé inexistents.14 Així, l’excavació del camp de batalla de Talamanca ha revelat que el seu ús durant el segle xviii estava més estès del que es pensava, dada que resulta extremament interessant. Pel que podem deduir, i tenint en compte la localització de les bales, és probable que aquesta terrorífica munició fos emprada pels miquelets, la qual cosa corroboraria la seva fama de soldats ferotges i excel·lents tiradors. Treballs arqueològics posteriors en altres camps de batalla podrien confirmar la hipòtesi que aquest tipus de projectil va ser emprat per forces selectes de miquelets o que, contràriament, era munició generalitzada també en la infanteria regular. 13. El mecanisme és similar a les bales dum-dum del segle xx. Dos talls perpendiculars fets a la punta d’una bala fan que aquesta giri de forma aleatòria, fent ferides terribles en l’impacte. 14. Volem agrair la col·laboració de Dan Sivilich, l’investigador que ha aportat les dades sobre el camp de batalla de Monmouth i que ha identificat sluggs al camp de batalla de Talamanca.

Trib_15.indd 430

13/12/11 08:49:09

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

431

Figura 13. Munició esfèrica normal trobada a Talamanca

Figura 14. Bala cilíndrica, coneguda com a slugg

Trib_15.indd 431

13/12/11 08:49:10

432

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

3.4. Anàlisi estadística de la munició Com que es va recollir un nombre considerable de projectils de plom al camp de batalla, és possible que una aproximació fent servir mètodes estadístics aporti noves idees sobre la naturalesa de les bales emprades. La informació més valuosa en aquest sentit és la proporcionada pel pes (Fig. 15) i el calibre (Fig. 16) dels projectils. En el primer cas les bales slugg distorsionen d’alguna manera l’histograma, perquè, pel fet de ser cilíndriques, tenen un pes superior al que tindria una bala esfèrica de calibre idèntic i, per tant, no segueixen la relació normal entre el diàmetre i el pes típica de la resta de bales. Malgrat tot, la informació proporcionada per aquesta anàlisi estadística és molt important, com detallarem tot seguit. En el segon cas, tan sols es va poder mesurar el calibre del 60% de les bales trobades, ja que molts dels projectils van patir deformacions tan grans amb els impactes que difícilment se’n podia extreure una mesura de calibre raonable. A banda d’això, podem establir una relació interessant entre pesos i calibres, mostrada a la Fig. 17:

Figura 15. Histograma amb els pesos de les bales trobades a Talamanca

Trib_15.indd 432

13/12/11 08:49:10

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueol貌gica

433

Figura 16. Histograma amb calibres de les bales trobades a Talamanca

Figura 17. Relaci贸 de pesos i calibres

Trib_15.indd 433

13/12/11 08:49:10

434

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

A banda de les bales cilíndriques ja esmentades, amb valors de pes superiors al normal en projectils reglamentaris i que, per tant, no segueixen els paràmetres habituals, es pot observar que la majoria de projectils mostren una correlació entre ambdues variables, ja que són objectes de plom esfèrics. Amb totes aquestes dades tenim prou informació per fer una estimació de les densitats, tot fent servir les bales trobades que no es van disparar i que, per tant, conserven la seva forma esfèrica perfecta. És possible extrapolar aquesta dada a partir, com hem dit, de les densitats. Sabem que el volum V d’una esfera de radi r és donat per V = (4/3) pr3; per tant, tenint en compte que la densitat r d’un material de volum V i massa m ve donada per r = m/V, a partir del pes i la densitat és possible extrapolar el radi r. L’anàlisi mostra que, malgrat que la densitat teòrica del plom és d’11,34 g/cm3, les bales trobades tenen valors distribuïts en un rang d’entre 10 cm3 i 11 cm3. Aquest fet no és estrany, i molt probablement s’explica per la manufactura imperfecta típica d’aquesta època. Petites bombolles d’aire, així com impureses, es poden localitzar dins els projectils de plom, ja que sense disposar d’alts forns, que no es fabricarien fins a un segle més tard, no és possible assolir les altes temperatures que separen completament el plom de les impureses ni extreure tot l’aire que hi pugui haver entre les partícules de plom. Això té com a conseqüència un pes final inferior per al projectil del que s’hauria d’esperar. Cal destacar que aquests defectes podien ser prou importants, perquè en alterar la composició de la bala és possible desplaçar el centre de gravetat del nucli teòric de l’esfera de plom. Aquest fet podia afectar la trajectòria del projectil quan era disparat, ja que podia prendre altres direccions de la paràbola que era desitjable. Per tant, els defectes introduïts en la manufactura de bales de plom molt probablement eren un dels factors importants en la disminució de la precisió dels fusells emprats a l’època, que no eren efectius més enllà de 50 metres. Pel que fa a la possible identificació de calibres, els dos histogrames mostren tres pics diferents en les gràfiques. En l’histograma de pesos aquests pics estan centrats als 4, 12 i 21 grams. Aquests valors estan molt correlats amb els tres pics a l’histograma de calibres, situats a 8, 11 i 15 mil·límetres. Els valors més petits probablement no estan relacionats amb la batalla, perquè corresponen a calibres de la munició de posta emprada en la caça del senglar fins fa pocs anys. El pic major correspondria a bales de fusell, ja que el podem convertir a la mesura de 21 bales per lliura de plom, que correspon directament al calibre de la majoria de fusells de l’època. Finalment, l’excavació va trobar un nombre prou important de projectils de calibre mitjà. Aquests es poden associar indistintament a carrabina i pistola, armes usades per la cavalleria borbònica, o bé a les escopetes que feien servir els miquelets catalans i probablement els rosetes. Enllaçant tota aquesta informació amb les dades georeferenciades provinents del GIS creat, podem veure una distribució dels projectils identificats en funció del seu calibre: els punts grisos grans són les bales de fusell i els blancs petits, les de dimensions mitjanes. Les bales de fusell estan concentrades al turó dels Gobions, que va rebre l’atac comandat pel coronel Mitjans amb el regiment català que constava de soldats regulars armats amb fusells. Les bales d’aquest calibre pesant segueixen tota la línia d’atac, tot i estar mesclades amb altes quantitats de calibres mitjans, probablement corresponents al foc fet pels genets borbònics desmuntats, que anaven armats amb carrabines i pistoles, així com pels trets del sometent català.

Trib_15.indd 434

13/12/11 08:49:10

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

435

Figura 18. Distribució espacial de la munició en funció de calibres

4. Conclusions La recerca sobre el camp de batalla de Talamanca (2008-2009) va ser pionera a Catalunya. Per primera vegada es va fer una prospecció arqueològica i sistemàtica en un camp de batalla del segle xviii. D’altra banda, la novetat també radicava en la metodologia utilitzada de prospecció orgànica, amb l’ús de sistemes geofísics i la georeferenciació de les peces recuperades mitjançant GPS i SIG. Un dels objectius principals consistia a relacionar fonts textuals, paisatge i registre arqueològic. Davant del problema de les diverses interpretacions textuals dels combats es partia de la hipòtesi que la descripció feta pel marquès del Poal podia ser la més versemblant, tot i que alguns dels episodis poguessin haver estat sobredimensionats per raons de caràcter polític. En localitzar i contrastar altres fonts documentals es va poder palesar la major precisió de la versió del marquès, quant a descripció del terreny i versemblança dels moviments. D’altra banda, el treball de camp i la visualització directa del paisatge també van resultar del tot congruents amb les descripcions fetes per Poal. Es va poder constatar que, gràcies a la descripció del marquès, les posicions de partida de les unitats, i també els recorreguts, es podien aproximar amb un marge satisfactori. El fet que l’espai de la batalla presenti una certa fossilització paisatgística i relativament pocs canvis des del començament del segle xviii ajuda, d’altra banda, a identificar els diferents accidents geogràfics i itineraris de moviment. En definitiva, la documentació permetia identificar els principals punts calents de la batalla, punts que es van poder corroborar amb l’anàlisi directa del terreny com els més congruents amb les diferents casuístiques. L’anàlisi complementària a partir de SIG i GRASS també corroborava els punts i les línies més sensibles i geoestratègics indicats en la documentació del comandant català. L’anàlisi del terreny i la descripció de la batalla es demostrava, d’entrada, que eren congruents.

Trib_15.indd 435

13/12/11 08:49:10

436

F.X. Hernàndez, J. Santacana, X. Rubio

Quedava, per tant, tractar de sumar el factor arqueològic i veure si la quantitat i la tipologia dels materials corroborava els plantejaments inicials. Segons Poal els enfrontaments més durs de la batalla es van donar en uns indrets determinats i la prospecció va corroborar que, efectivament, eren els espais definits per la documentació els que aplegaven una considerable densitat de restes relacionades inequívocament amb la batalla. El turonet del sud-est del molí del Menut va generar una gran quantitat de material amb munició de fusell i també d’escopeta, indici inequívoc que la zona va ser objecte d’enfrontaments durs. La presència de munició improvisada de calibre menut, típic d’escopetes, posava de manifest, d’altra banda, la presència de fusellers de muntanya o sometents. Igualment la pala dels Gobions va subministrar una quantitat important de munició, majoritàriament bales de fusell de gran calibre. Aquesta casuística esdevenia congruent amb el fet que l’atac català en aquesta zona estigués protagonitzat, segons Poal, pel regiment d’infanteria de Mitjans, armat amb fusells. D’altra banda, la presència de materials s’estenia solament fins a mig vessant, cosa que mostrava els límits de l’atac català. Aquests dos nuclis van subministrar la major part del material. Finalment, també es van poder localitzar restes més escadusseres a la zona de la cresta del serrat de Mussarra. Això palesava que, efectivament, s’havia produït l’atac de distracció català. La presència de munició en els entorns dels guals confirmava també els principals punts de pas. En resum, els punts geogràfics crítics marcats per Poal quedaven avalats per una important evidència arqueològica i, d’altra banda, la tipologia de munició delatava la presència de miquelets i sometents combatent al costat de la infanteria. En aquest sentit, podia tenir-se per versemblant la descripció de Poal. D’altra banda, la prospecció extensiva del camp de batalla no va donar altres zones fèrtils que les assenyalades en la descripció del marquès. Tindríem, per tant, un balanç molt positiu pel que fa a la resolució d’un problema concret (la batalla de Talamanca), que havíem abordat amb hipòtesis correctes i que havia acabat generant, finalment, nou coneixement. D’altra banda, la recerca de Talamanca també esdevingué un èxit des del punt de vista metodològic. Per primera vegada, i respecte a un camp de batalla, es van poder correlacionar diferents tipus de fonts textuals amb el registre arqueològic. La utilització de detectors de metalls i la georeferenciació a partir de GPS i SIG també va ser una innovació tecnològica important mai no practicada a Catalunya ni a l’Estat espanyol. Cal destacar, d’altra banda, que l’ús de SIG també esdevingué útil per a la generació de cartografia comprensiva orientada a millorar la interpretació i presentació didàctica dels fets ocorreguts en el camp de batalla. Des del punt de vista de la transferència i la innovació en la recerca, aquest treball va comportar un gran interès social pel patrimoni vinculat al camp de batalla de Talamanca.

5. Agraïments Els autors volen agrair especialment la contribució de totes aquelles persones involucrades en l’excavació de Talamanca, com Mayca Rojo, Maria Yubero, Francesc Riart, David Íñiguez, Francesc Cecília, David Gesalí, Magalí Lladó, Carolina Martín, Alba Arco, Nayra Llonch i Ismael Almazan. També donen les gràcies per la seva col· laboració a altres investigadors com Francesc Serra, Gustau Erill, Marta Llop, Giancarlo Boeri i Dan Sivilich.

Trib_15.indd 436

13/12/11 08:49:11

La Batalla de Talamanca. Una nova metodologia de recerca arqueològica

437

6. Bibliografia Berwick, Duque de (2007) Memorias. Edició de Pere Molas Ribalt. Alacant: Universidad de Alicante. Carreras i Candi, Francesc (ed.) (1918) Geografia general de Catalunya. Barcelona: Catalanes. Duffy, Christopher (1998) The military experience in the age of reason. UK: Wordsworth Editions, 1998. Hernàndez, Francesc Xavier; Riart, Francesc (2007). Els exèrcits de Catalunya, 1713-1714. Barcelona: Dalmau Editor. Iglésies, Josep (ed.) (1970). El cens del comte de Floridablanca, 1787 (Part de Catalunya). Vol. II. Barcelona: Patronat Fundació Salvador Vives i Casajuana. Kemp, Anthony (1980) Weapons and Equipment of the Marlborough Wars. Regne Unit: Blandford Press. Mahon, Lord (1832) History of the War of Succession in Spain. Regne Unit: John Murray. Manrique, Raquel (1994) El castell i el poble de Talamanca. Manresa: Centre d’Estudis del Bages. Matousek, Václav (2005) “Building a Model of a Field Fortification of the Thirty Years’ War near Olbramov (Czech Republic)”. Journal of Conflict Archaeology, vol. 1, pp. 115-132. Pujal i Carrera, Lluís (1988) Antoni Desvalls i de Vergós. Marquès del Poal. Barcelona: El Llamp. Scott, Douglas D. [et al.] (1989) Archaeological Perspectives on the Battle of Little Bighorn. Estats Units: University of Oklahoma Press. Tricaud, Anthelme (1715) Histoire de la dernière révolte des Catalans et du siège de Barcelone. Lió: Thomas Amaulry.

Fonts d’arxiu — Biblioteca de Catalunya. Bonsoms, núm. 3049 — Arxiu de la Corona d’Aragó – Generalitat – Dietari de la Junta de Guerra, G-123

Trib_15.indd 437

13/12/11 08:49:11

Trib_15.indd 438

13/12/11 08:49:11