OPINIÓ idees

u MAR GALCERAN VALORS.ORG Doctora en Pedagogia

Eren vora les set del matí, mentre esperava el tren per anar a Barcelona, asseguda a l’andana de l’estació. A aquelles hores, el dia ja despunta i l’albada vora el mar és un espectacle de força, de vida, de bellesa, que alimenta la meva esperança, necessària per fer front a la duresa del dia a dia quan es treballa amb col·lectius en situació de pobresa i exclusió social. Mentre contemplava la meravella de la sortida del sol, s’asseuen al meu costat un parell d’adolescents, totalment aliens a la bellesa del paisatge, i la noia, bonica i en plena joventut, sento que li diu al seu company: “Avui m’he llevat sense ganes de viure, ni de fer res”. Un sentiment que, malauradament, segons les estadístiques, sembla envair cada vegada més als joves.

Unes hores més tard, ja a la feina, rebo un correu d’una persona adulta oferint-se per a fer de voluntari. Però al llegir la seva carta de presentació i la seva sol·licitud em quedo totalment descol·locada. Em comenta que pateix una malaltia estranya neurodegenerativa des de fa més d’onze anys, que actualment li provoca dificultats severes de mobilitat i parla, però que conserva les seves facultats cognitives intactes i li agradaria posar-les al nostre servei, tenint en compte que únicament es podrà comunicar de manera telemàtica per correu o WhatsApp. El seu currículum és espectacular, una carrera brillant i plena de talents. De cop i volta recordo la noia de l’estació. Quin contrast… algú ple de vida, de possibilitats,