Coneix... Dialectologia a través de la parla del Baix Llobregat by Trimatge. Disseny, formació i comunic-acció

portada_vector.pdf

CMY

02/09/11

12:07

Dialectologia a travĂŠs de la parla del Baix Llobregat Ă&#x20AC;ngels Massip i Bonet Joana Llordella Zamora

Agraïments: A. Anton (Sant Feliu de Llobregat), Josep Campmany (Gavà), Lolita Carrión (Sant Feliu de Llobregat) Isidre Castellví (Esparreguera), Maria Corominas (Esparreguera), Marta Espona (Molins de Rei), Ramon Font i Cases (Marina de l’Hospitalet), Joan Gallach Pi (Sant Boi de Llobregat), Íngrid Hernández (Esparreguera), Paquita Isard (Esparreguera), Isabel Jimeno (Torrelles de Llobregat), Matilde Marcé (l’Hospitalet de Llobregat), Nolasc Riba (Sant Just Desvern), Francesc Sànchez Garcia (Begues) i José Luis Ochando (Esparreguera). Agraïm especialment a M.Rosa Lloret (Universitat de Barcelona) la revisió dels aspectes relacionats amb la fonètica.

© dels textos Àngels Massip i Bonet i Joana Llordella Zamora © de l’edició Edicions del Llobregat Direcció de la col·lecció: Joana Llordella Correcció lingüística: Carme Verdoy Fotografies: Maria Lluïsa Marsal (29), Josep Baucells (coberta i pàg. 25 Copyright (c) Arxiu Catedral de Barcelona, Drets Reservats. Prohibida la reproducció total o parcial). Il·lustracions: Josep Llopart (pàg. 8 i 34) Disseny i producció: TRIMATGE Impressió: Gràfiques Yosil Primera edició: Setembre 2011 ISBN: 978-84-938801-1-8 Dipòsit legal: xxx xxxx

Aquest llibre, fruit de la col·laboració entre la filòloga Àngels Massip Bonet, professora de la Universitat de Barcelona, i la professora d’Ensenyament Secundari Joana Llordella, resulta una obra original i interessant, destinada als alumnes i professors de les escoles de la nostra comarca. Com altres textos de la col·lecció, el tercer llibre, Coneix...des del Baix Llobregat, té com a objectiu primari fornir eines al professorat per tal de facilitar-li la tasca a l’hora de fer conèixer la realitat més propera i, a partir d’aquí, aplicar amb els estudiants els coneixements teòrics propis de cada matèria. En aquest cas, el llibre està dedicat a l’estudi de les varietats geogràfiques, generacionals, socials i professionals de la llengua catalana, prenent com a base la parla de la nostra comarca (punt de vista innovador i imaginatiu), i això es fa, a més, afavorint l’adquisició de les competències que tenen relació amb el treball cooperatiu. Però, de fet, l’objectiu final és aconseguir d’interessar els estudiants (i, també, altra gent) en l’estudi de la llengua a partir de la consciència de la pròpia varietat, i de fer-los veure com pot ser d’apassionant investigar sobre aspectes diversos de la variació lingüística. Es pretén també fer-los comprendre la riquesa que aporta la diversitat lingüística i la

importància que té l’ús de les varietats en totes les situacions comunicatives quotidianes. Àngels Massip i Joana Llordella Zamora, que comparteixen veïnatge a Esparreguera, són ambdues membres de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals, comparteixen, doncs, també, compromís cívic. I és precisament aquest compromís cívic que es posa en marxa en un tipus de publicacions com aquesta, on la feina de recerca i d’expertesa es combinen amb la feina didàctica i la pràctica docent per oferir un producte útil a la societat i que pot tenir transcendència per nodrir futures ments investigadores. Un llibre que tracta de la llengua –actualitzada quotidianament en les varietats–: res de més social. La llengua és l’instrument fonamental d’integració a l’entorn –social– i és la via d’expressió de la nostra naturalesa –intel·ligent. El llenguatge és un instrument bàsic d’expressió de la nostra identitat. Per això estic convençut que aquest text aporta a la col·lecció un vessant del coneixement de la nostra realitat que és imprescindible per comprendre-la. Espero que sigui una bona eina per a tots, que reforci les nostres capacitats de comunicació i que ajudi a crear consciència del valor de les peculiaritats lingüístiques tan lligades a les culturals.

Carles Riba i Romeva President del CECBLL

Recerca sobre dialectes

Introducció El llenguatge, un mirall del món..................8

Modalitats............................ 18 Criteri temporal.................... 18 Criteri geogràfic.................... 18 Criteri sistemàtic.................... 19 Criteri social.......................... 19

Llengua i varietats La variació lingüística........... 12 Dialectologia: domini i extensió, classificació dialectal del català................ 13 Dialecte constitutiu.............. 14 Dialecte consecutiu.............. 14

Mètodes i eines................... 20 Mètode cultural..................... 20 Mètode filològic.................... 20 Mètode de la lingüística històrica.................................. 20 Mètode geogràfic................... 20 Oral i escrit........................... 23 Escrit........................................ 23 Oral........................................ 25 L’enquesta lingüística.......... 27 Enquesta tancada.................. 27 Enquesta oberta.................... 27 Traducció................................ 28 Mètode cultural..................... 29 Criteris de presentació de les dades......................... 30

4 Glossari

Terminologia lingüística.......50

Característiques del parlar del Baix Llobregat

Fonètica regular.................... 35 Vocalisme.............................. 35 Consonantisme.................... 35 Fonètica irregular................. 36 Morfologia i sintaxi.............. 38 Quantitatius........................... 38 Morfologia verbal.................. 38 Pronoms febles.................... 39 Preposicions.......................... 40 Conjuncions.......................... 40 Lèxic...................................... 41 Fraseologia........................... 43 El que uns pobles diuen dels altres............................... 46 Refranys.................................. 46

Bibliografia essencial

Bibliografia essencial........... 57 Webgrafia.............................. 58 Abreviatures emprades........ 59

Introducci贸

Si el llenguatge és el mirall del món, com diu Sartre, a través del llenguatge podem veure com és el món tradicional que es viu aquí; la identitat col·lectiva es manifesta en una manera de parlar compartida, que es transmet i perviu oralment perquè té una funcionalitat reconeguda. 1 Jordi Serra i Massansalvador

Introducció

Aquest quadern té com a objectiu presentar diverses maneres de fer recerca sobre les varietats lingüístiques geogràfiques, 2 especialment les de la nostra comarca. Parlar de competència en recerca, a tots els nivells, especialment al batxillerat, representa posar en acció les competències de gestió i tractament de la informació (cercar, seleccionar i analitzar informacions procedents de fonts diverses), competència digital (cerca i ús d’informació en xarxes com Internet i Intranet), competència comunicativa (amb la presentació escrita del treball i les entrevistes que es realitzen, una possible exposició oral a la classe), i també les competències personal i interpersonal (autonomia, emprenedoria, empatia i maneig encertat de les habilitats socials) i de coneixement i d’interacció amb el món (en els vessants natural, social i cultural).3 Volem també donar als professors i estudiants els mètodes i les eines bàsiques per a iniciar una recerca amb garantia d’una orientació fonamentada.

Ara bé, el nostre objectiu final és el d’aconseguir interessar els estudiants en l’estudi de la llengua a partir de la consciència de la pròpia varietat i de fer-los veure com pot ser d’apassionant investigar sobre aspectes diversos de la variació lingüística. A la vegada els ajudarà a comprendre la riquesa que comporta la diversitat lingüística, ja que cada parla (com a concreció de la llengua) és dipositària de l’experiència i de la manera de veure el món de les persones que han viscut en un territori al llarg de la història. Cada parla fa palesa l’aportació a l’evolució cognitiva humana de la societat que l’empra.

SERRA I MASSANSALVADOR, Jordi: Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col. Vila d’Olesa (2003).

Aquest treball està realitzat per dos membres del projecte “Diatopia i canvi lingüístic. SCRIPTA i projecció dialectal”, que té el suport del MICINN FFI2009-12627.

Vegeu la programació curricular en el CD.

La variació lingüística. Els registres Dialectologia: domini i extensió, classificació dialectal del català

Introducci贸

Llengua i varietats

plurá plorá Tancament de o àtona en [u] Tancament en -u- en posició àtona [plurá] Conservació de la -o- en posició àtona [plorá]

plorá Activitats de l’1 al 10

La variació lingüística: l’estàndard. Els registres.

plorár

prurá

Com tot sistema dinàmic, la llengua presenta en les seves realitzacions concretes una diversitat de solucions (fonètiques, morfològiques, sintàctiques, lèxiques o semàntiques). En una comunitat de parla, per a respondre a les exigències de la comunicació i a la necessitat de cohesió de la comunitat, és del tot necessari l’establiment d’un model supradialectal de llengua (escrita i oral): és la varietat estàndard.

Llebgua i varietats

Activitats de l’11 al 13

Dialectologia: domini i extensió, classificació dialectal del català En la normalització lingüística, aquesta varietat estàndard hi constitueix un element clau, correlatiu a l’estadi de la codificació. El registre és la modalitat de llengua que s’empra segons el context d’ús concret. Entre els factors que caracteritzen el registre tenim: • El receptor (tipus de receptor, estatus). • La via o el canal comunicatiu a través del qual s’expressa el locutor. • Els usos i hàbits socials de la societat –o comunitat– en què té lloc l’acte comunicatiu. Són registres formals l’estàndard4 i els llenguatges especialitzats. En els registres no formals és on podem trobar més petges de l’oralitat. Les produccions lingüístiques textuals (textos) es poden classificar emprant criteris diversos: • Segons criteris socioculturals, podem parlar de textos científics, jurídics, administratius, periodístics, publicitaris, literaris... • Segons criteris funcionals, podem parlar de textos informatius, instructius, descriptius, argumentatius, predictius, narratius.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el concepte de dialecte com a “ Varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants”, o bé, “La modalitat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini”. Tot i la unitat indiscutible de la llengua, hi ha característiques que permeten classificar-la en dos grans blocs, o varietats diatòpiques, l’occidental i l’oriental. Les diferents realitzacions dialectals no arriben mai a afectar la normal comprensió interdialectal, que és possible entre tots els parlants. Els parlars orientals neutralitzen, en posició àtona, les vocals a, e tancada i e oberta en e neutra (a excepció, però, de l’alguerès, que ho fa en a), i o tancada i o oberta en u (a excepció del mallorquí, que ho fa en o tancada). Pertanyen al bloc oriental el català central, el català baleàric, el català septentrional i el català alguerès. Els parlars occidentals neutralitzen, en la mateixa circumstància, les vocals e tancada i e oberta en e tancada (i, en algunes àrees, a i e àtones en a, en posició inicial de mot, per exemple, [a]stendre ‘estendre’). I en

Escribim en verd els termes que apareixen explicats en el glossari final.

Rossellonès Salat de la Costa Brava Nord-occidental

ORIENTAL

província de Girona i la part oriental de la província de Tarragona. Barceloní

Xipella

Tortosí Tarragoní

Alguerès

OCCIDENTAL Valencià septentrional Valencià apitxat

Valencià meridional

A dalt: Mapa de les varietats de la llengua catalana.

A la dreta: Mapa d’Europa on podem visualitzar el contínuum lingüístic romànic.

Balear

altres, a àtona final dels mots femenins, en [Ɛ]: mestr[Ɛ] ‘mestra’. També neutralitzen o tancada i o oberta en o tancada (o u en algunes situacions contextuals (quan la síl·laba següent té una í tònica -sortir-, o en situació de hiatus amb a -Joan-, ja des de la llengua antiga, tant en la varietat occidental com en l’oriental). El bloc occidental integra el català nord-occidental i el català meridional o valencià. El bloc oriental és format pels dialectes següents: septentrional o rossellonès, central, balear i alguerès. Dins del bloc oriental, la parla del Baix Llobregat forma part del dialecte central, dins del qual destquen: salat de la costa Brava, barceloní, xipella i tarragoní. El català central és el dialecte amb més pes demogràfic dels Països Catalans, inclou tota la província de Barcelona, gran part de la

D’altra banda, el bloc occidental és format pels dialectes següents: nord-occidental (en què destaquen: ribagorçà, pallarès, lleidetà), valencià de transició o català tortosí i el valencià (septentrional, central o apitxat i meridional). Però, seguint la definició de l’IEC, abans esmentada, els dialectes de la nostra llengua també es divideixen en constitutius i consecutius (vegeu vídeos de l’activitat 1 del CD adjunt). Aquesta n’és la definició:

Dialecte constitutiu Dialecte resultant de l’evolució d’una llengua parlada anteriorment en el territori que avui ocupa aquest dialecte. El català central, el nord-occidental i el septentrional són dialectes constitutius.

Dialecte consecutiu Dialecte resultant del desplaçament d’una llengua per raons històriques. El valencià, el baleàric i l’alguerès són dialectes consecutius. Segons aquesta definició, la varietat dialectal de la nostra comarca, a més de pertànyer a la varietat central, és un dialecte constitutiu.

Llebgua i varietats

Islandès

Sami

Finès

CONTÍNUUM LINGÜÍSTIC

Noruec

Estonià

Gaèlic

Rus Suec

Letó

Danès Lituà Frisó

Bielorús

Anglès Polonès Alemany Ucraïnès Bretó

Txec

Francès

Gallec

Hongarès Basc

Occità

Gal·lo-itàlic Eslovè Italià

Castellà Portuguès

Romanès Serbo-croat Búlgar

Català Sard Turc Grec

Modalitats de la dialectologia Mètodes i eines Oral i escrit L’enquesta lingüística Criteris de presentació de les dades

Introducci贸

Recerca sobre dialectes

En aquest apartat hem resumit les principals modalitats de la dialectologia segons els criteris i els objectius d’estudi. I en l’apartat de “Mètodes i eines”, les eines metodològiques més adequades per obtenir les dades que ens permetran d’estudiar els trets dialectals que ens hem proposat i arribar a conclusions.

A la dreta en aquesta pàgina: Figura per representar una visió sincrònica de la llengua: les porcions per simbolitzar les varietats o les parts del sistema lingüístic.

Criteri geogràfic DIALECTOLOGIA MONOGRÀFICA O PUNTUAL Quan agafem un determinat punt en l’espai lingüístic i estudiem la llengua en aquest punt (vegeu, per exemple, l’estudi de SANCHÍS GUARNER, M.: «Noticia del habla de Aguaviva de Aragón»; R.F.E., XXXIII, pp. 15-65 ).

Semàntica

Lèxic

Modalitats

Sintaxi

Morfologia

Criteri temporal

Fonètica

Altres

DIALECTOLOGIA SINCRÒNICA Fem dialectologia sincrònica quan estudiem una varietat dialectal en el moment actual (com fem –succintament– amb les entrevistes, a partir de les quals exemplifiquem característiques del català del Baix Llobregat), o en un determinat moment de la història (com fem, més endavant, amb el text sobre bruixeria del segle XVI).

DIALECTOLOGIA DIACRÒNICA Parlem de dialectologia diacrònica quan estudiem una varietat al llarg de la història (vegeu, per exemple, el projecte Scripta de la UB –http://www.ub.edu/scripta– i Scripta eivissenca Bibliografia en el CD adjunt).

Llengua escrita Llengua oral

Recerca sobre dialectes

GEOGRAFIA LINGÜÍSTICA O GEOLINGÜÍSTICA Si ens plantegem l’estudi de determinats trets en una àrea geogràfica ampla (en la qual hem seleccionat diversos punts on es fa la recerca) i anotem les dades resultants de l’estudi per a cada punt de l’àrea. Aquestes dades es presenten mapificades en els Atles Lingüístics (vegeu mapes pàg. 21 i 22). Els Atles Lingüístics poden ser d’una llengua determinada (vegeu per al català l’ALDC o el PALDC) o d’una àrea lingüística més ampla com ara l’àrea de les llengües romàniques (ALiR).

Diacrònica

Llengua oral

Llengua escrita

Talls sincrònics

Criteri social Criteri sistemàtic DIALECTOLOGIA SOCIAL Si s’estudia una part del sistema lingüístic: Fonètica, morfologia, sintaxi, lèxic, semàntica, fraseologia... (vegeu, per exemple, MASSIP, Àngels (1992): El lèxic tortosí: història i present. www.publicacions.ub.es) o tot el sistema d’aquella varietat (vegeu, per exemple, VENY, Joan (1999): Aproximació al dialecte eivissenc. Palma (Mallorca): Editorial Moll).

DIALECTOLOGIA CULTURAL Si s’estudia la llengua d’una activitat cultural determinada. (Vegeu-ne una mostra a la imatge de les eines de sabateria de la pàg. 29)

Quan s’estudien els trets de la llengua segons paràmetres socials (vegeu BOIX, E. (1988) “Del Baix Ebre al Baix Empordà: Els ‘Caleros’”, Revista de Girona, 128).

SOCIOLINGÜÍSTICA Si estudiem les interrelacions entre varietats i els vincles entre llengua i societat, la dialectologia s’etiqueta sociolingüística. També quan s’estudien els usos i les ideologies lingüístiques (vegeu, per exemple, MASSIP, Àngels (1996) “Actituds interdialectals: importància en l’esdevenidor de les varietats lingüístiques. L’actitud dels parlants del dialecte català tortosí enfront del dialecte i dels parlants de Barcelona”, Estudis de llengua i literatura catalanes, 6, Barcelona, PAM).

A dalt: Figura que representa una visió diacrònica de la llengua(vegeu imatge pàg. 18).

Activitats 14 i 15

Mètodes i eines Segons l’objectiu del treball podem, doncs, emprar el criteri que triem i un o altre tipus de metodologia. Cada metodologia comporta l’ús d’eines diferents.

Mètode cultural A la dreta: Mapa núm. 234 de l’ALDC, on es representen totes les dades recollides per a l’ítem lexical trucar (a la porta).

Quan s’estudia la llengua tot relacionant-la amb a) la cultura popular material (objectes dels quals se serveix l’home per a les seves activitats). Vegeu-ne una mostra a la imatge de les eines de sabateria de la pàg. 29; b)la cultura popular oral (manifestacions transmeses oralment: llegendes, contes, endevinalles, refranys, cançons tradicionals...); c) les formes de vida; d) les creences; e) el coneixement de la naturalesa. Aquest mètode requereix, més que cap, la intervenció d’eines de disciplines diverses i interdisciplinàries. S’anomena etnolingüística l’estudi de les relacions entre llengua i cultura, amb les eines de l’antropologia, l’etnologia, la història. L’enfocament interdisciplinari permet de posar en joc diverses aptituds en benefici d’una conclusió que pot resultar més global perquè s’hi arriba des de diverses orientacions del tema.

Mètode filològic El mètode es basa en la transcripció de textos després de l’adopció d’uns criteris.

Posteriorment s’exploten els textos com a font d’informació lingüística (i/o sociolingüística) (vegeu apartat Oral i Escrit de la pàg. 23).

Mètode de la lingüística històrica Consisteix a relacionar la història i els canvis i contactes de població amb les petges lingüístiques que suposen, encara presents en el parlar contemporani. Cal fer un breu examen de la comunitat lingüística a través del temps per tal de poder comprendre la situació actual, les actituds lingüístiques d’ara. Així, doncs, si volem estudiar una varietat lingüística en qualsevol moment de la història, abans de l’existència de la tecnologia per a l’enregistrament de la veu, no tenim altra opció que acudir als textos. I per treballar amb textos, emprem el mètode filològic i el de la lingüística històrica.

Mètode geogràfic Per estudiar els fenòmens lingüístics en un espai geogràfic determinat (geolingüística o geografia lingüística). Cal preparar uns qüestionaris com a base de les enquestes, seleccionar els informants, recollir i classificar les dades, resumir la distribució espacial de les dades per treure’n conclusions de paral·lelismes, de tendències, etc.

Recerca sobre dialectes

Trucar a la porta

La història ens ajuda a comprendre el perquè de certes característiques lingüístiques, a la vegada, la llengua ens pot ajudar a aclarir o, si més no, a prendre en consideració determinades relacions històriques (contacte de pobles) poc conegudes.

ANDORRA Perpinyà

Esterri d’Àneu Sort La Pobla de Roda

Roses Sant Llorenç de Morunys

Àger

Fixem-nos que per fer un estudi geolingüístic calen moltes eines i tècniques prèvies: seleccionar les localitats, confeccionar els qüestionaris adequats, passar-los als informants (vegeu L’enquesta lingüística, pàg. 27), mapificar les dades un cop recollides, traçar línies que separen les zones geogràfiques on un determinat tret apareix de les zones on no apareix (isoglosses), interpretar les dades... Evidentment, l’estudi de les dades lingüístiques ha d’anar encapçalat per una contextualització de la realitat geogràfica, històrica, social, cultural, demogràfica...

Girona Tossa de Mar

Cardona

Lleida Santa Coloma de Queralt

Fraga

Barcelona

CATALUNYA

Tarragona Vall-de-Roures

Vinarós

Ciutadella

Vilafranca del Maestrat Castelló de la Plana

Mallorca

PAÍS VALENCIÀ València

Eivissa

Alzira

Eivissa Dènia

Ontinyent

Alacant

Maó

Menorca

ILLES BALEARS

Els Atles Lingüístics són una rica font de dades que permeten tot tipus d’estudis. Vegeu a continuació un mapa lèxic de l’ALDC (el mot trucar) i el mateix mapa del PALDC, en el qual hi ha, a més d’una presentació menys detallada però visualment més clara de les dades, una interpretació ben elaborada, cosa que normalment no trobem en els Atles.

Tancament de o àtona en [u] Tustar Picar Trucar Tocar Altres respostes

Activitat 16

Oral i escrit Una cop feta aquesta breu introducció, passem a donar-vos una sèrie de suggeriments de treball que ens permetran fer la recerca amb el nostre alumnat. Podem iniciar la nostra recerca amb documents escrits o orals. Passem a analitzar-los:

Escrit l.4 aquets ‘aquests’ Podem estudiar les varietats a partir de textos produïts en la localitat on s’ubica el nostre centre d’ensenyament. Quin tipus de textos? És evident que com més reflecteixin l’oralitat, millor (per a l’oralitat en l’època antiga són molt interessants els processos de crims, vegeu-ne un fragment a la pàg. 24). També ens interessen perquè s’hi poden trobar característiques de l’oral en la grafia: cartells, propagandes, premsa local, cartes, dietaris, llibres de comptes, llistes de mots, llistes d’adjectius... (vegeu activitat 22 de la Guia didàctica). Un exemple d’aquest tipus de treball seria l’observació i l’anàlisi de qualsevol document proper a l’alumnat. En aquest cas, hem triat un exemple d’escrit de l’any 1924, realitzat a Esparreguera, i que és un escrit informal on podem observar característiques de la llengua parlada:

l.4 dias ‘dies’ /Ataneu ‘Ateneu’ (entre d’altres exemples de neutralització). l.6 foren començades i l. 12 férem ‘ vam fer’ (encara avui dia és habitual en alguns parlants l’ús del passat simple enlloc de la forma perifràstica més moderna). l.8 juriol ‘juliol’ (dissimilació de la l en r molt freqüent també en altres varietats). Una altra de les possibilitats és el treball amb cartells o amb d’altres materials impresos. En aquest cas, és un cartell de l’any 1923 (vegeu pàg. 24), que hem recuperat d’un treball de recerca realitzat amb l’alumnat, i que ens permet, d’una banda, conèixer millor el teatre local, treballar en arxius, en aquest cas el de la Biblioteca Beat Domènech Castellet d’Esparreguera, i al mateix temps fer una anàlisi del trets lingüístics que s’hi manifesten:

A dalt: Fragment de les memòries de Miquel Llordella Ferrer, d’Esparreguera. 1924.

Dugues obres ‘dues obres’ amb la velar epentètica que es genera al costat de la vocal velar u en la majoria del català oriental. Repart que és un intent de corregir el barbarisme reparto. Un fenomen curiós, encara que força general entre els segles XVII-XX, és la r de ríurer –no pronunciada–, analògica dels infinitius acabats en –er. A la dreta en aquesta pàgina: Arxiu Biblioteca Beat Domènech Castellet d’Esparreguera. A la dreta a la pàgina següent: Arxiu Catedral de Barcelona. Processos, Pia Almoina, procés criminal, plec 1, num. 36.

* amb ús de l’auxiliar ser en lloc d’haver ‘s’havia barallat’ *’ho ha sentit a dir’ *’poc més o menys’ *’fou’ *’Sensació de cansament produïda en l’ànim per una cosa massa insistent o excessiva o mancada de tot interès’ *’ho ha sentit a dir’

Un altre exemple és aquest fragment d’un procés a la suposada bruixa Blanca Bardiera de Sant Feliu (1578) (vegeu imatge del manuscrit a la pàg. 25. i, aquí a continuació, la seva transcripció). Et interrogata si sab que dita Blancha se sia barallada* ab madó Maciana y ab son marit. Et dixit que ho ha entès a dir* moltes vegades, y que ha entès que na Maciana tenia una xicha molt bonica de setze mesos, poch més o mancho*, la qual la cridava “monyeta”, y aprés dita xicha morí, y morta que fonch* entengué a dir que·s barallaven. Ítem interrogata si sap que dita Blancha cridàs la minyona d’en Nogués y la cridàs monyeta per fer fastig* a dita Maciana. Et dixit que ha entès a dir* moltes vegades, y a persones dignas de fe.

Adonem-nos que, en el cas d’un text antic, necessitem poder llegir el manuscrit i reconèixer-ne els caràcters: la paleografia és l’eina que ens ajuda a poder accedir als manuscrits. Els textos escrits ens donen dades de la llengua parlada a través de les grafies. Els textos sense intenció literària són més adequats per atansar-nos a la llengua oral, ja que sovint disposem d’un sol original i porten

Recerca sobre dialectes

data i lloc de redacció. La transcripció fidel a l’original és fonamental per poder dur a terme un estudi lingüístic amb garanties de fiabilitat. Un cop transcrit el text, cal cercar la relació de la grafia amb la fonètica i amb els altres trets de morfologia, sintaxi, lèxic o semàntica, amb el suport de les gramàtiques històriques, del DCVB i del DCELLC. (Vegeu-ne un excel·lent exemple a MIRALLES, J. (1984): Un llibre de Cort reial mallorquí del segle XIV. Mallorca: Moll).

Oral Per a investigar a partir de fonts orals es pot partir del coneixement del propi autor o autora del treball, i a continuació completar-lo amb elements que incloguin testimonis d’altres parlants. D’altra banda es pot començar amb treballs monogràfics per després fer comparacions interdialectals, interlocals, intercomarcals... Un treball sobre una varietat ha de partir de la recollida de materials “in situ”. Segons l’àmbit de la llengua que vulguem estudiar i l’orientació de l’estudi o l’angle de què es parteixi, disposem de diverses metodologies (vegeu apartat Mètode i eines, pàg. 20). L’estudi del lèxic és potser el més interessant per al nostre alumnat perquè en el lèxic es concentren, d’una manera més transparent que

en altres àmbits, informacions sobre la cultura, la manera de viure, els costums, el passat històric, etc. d’una determinada zona geogràfica. És també la part del sistema més propera i més fàcil de copsar per als nostres estudiants. El lèxic inclou els mots dins del seu camp semàntic, les variants fonètiques d’un mateix mot, les variants per deformació vulgar (de vegades se les anomena barbarismes), el camp semàntic complet i la fraseologia (frases fetes, maneres de dir, frases lligades a una activitat cultural o econòmica concreta de la població, per exemple, les frases de La Passió –a Esparreguera i Olesa–. A Olesa diuen : “D’Esparreguera en Judes n’era” , i els d’Esparreguera responen: “Però a Olesa el van criar”. (Vegeu activitat 25 del CD amb exemples de fraseologia que s’empra procedent de les passions d’Esparreguera i Olesa). Un altre aspecte de la fraseologia és allò que diuen uns pobles d’uns altres (vegeu activitat 29 del CD).També les maneres de dir, els refranys, els topònims (vegeu activitat 30 del CD), els noms dels carrers (vegeu activitat 27 del CD), els motius –que estan sovint relacionats amb l’activitat desenvolupada en la població, per exemple, a Esparreguera, la gent gran sovint, quan parla d’algú com “aquell era

el gos de l’amo”, es refereix que era molt servil amb l’amo, o molt mal company a la fàbrica Sedó, que era la que tenia més treballadors en la població–, els antropònims –noms més freqüents per qüestions de tradició familiar o de tradició popular (patrons)–, els cognoms (població establerta, migracions...). Diccionari (consultes): Les eines fonamentals són el DIEC2, el DCVB –on trobem ben especificada l’àrea d’ús del mot, així com la fonètica per a cada àrea dialectal–, el DECLLC de Coromines, aquest per a estudis més aprofundits i per veure l’etimologia o la motivació dels mots. Si es fa un recull dels mots específics d’una població o d’una zona perquè presenten diferències en la forma o en el sentit respecte de les poblacions veïnes o respecte de l’estàndard, es pot elaborar un vocabulari, alfabètic o per camps semàntics. (Vegeu llista d’adjectius despectius, activitat 22 del CD.) Per estudiar les dades fonètiques tenim un instrument preciós que és l’oïda de l’investigador. Avui dia, però, es poden fer molts estudis amb instruments i tècniques d’anàlisi de so. Per a l’estudi de la morfologia i de la sintaxi calen moltes dades i la millor manera de tenir-les és treballant a partir de corpus digitalitzats de textos.

Recerca sobre dialectes

L’enquesta lingüística L’enquesta és una eina bàsica de recollida de dades lingüístiques.

Enquesta tancada Si volem estudiar la fonètica d’una varietat, haurem de confeccionar un qüestionari adequat: sabent prèviament què és el que podem trobar en aquella varietat, podem, per exemple, seleccionar una sèrie de mots que contenen el fonema objecte d’estudi (vocal o consonant) i després, fer que els parlants seleccionats diguin aquests mots (millor fer sortir les paraules de manera indirecta –dibuixos, frases pensades...– perquè ells diguin el mot que hi manca).

Exemple: Si volem fer un estudi sobre la iod (el fonema resultant dels grups C’L, G’L i LY llatines, que han donat [λ] en la majoria del català i [j] en balear i zones del català central –vegeu apartat Consonantisme, pàg. 35), cal que triem mots on aparegui aquest so (tenalles, ull, cella, agulla, vermell). Els podem alternar en l’enquesta amb d’altres que no el continguin (cavall (ve de CABALLU), llibre (ve de LIBRU), caragol, gat,... perquè així l’interlocutor no sabrà exactament què volem, si ho sabés, podria pronunciar els mots de manera diferent per afany de correcció. Es pot fer amb dibuixos o amb frases: Vella: dibuix d’una dona vella Frase: Aquesta dona, de jove va haver de treballar molt durament, ara que és ...... té els ossos adolorits.

Enquesta oberta Un altre mètode és fer entrevistes obertes sobre l’activitat de la persona la llengua de la qual volem analitzar, o sobre aspectes o anècdotes de la seva vida que ell tingui ganes d’explicarnos, o podem fer-lo parlar sobre coses del poble on viu, festes, esdeveniments notables que ell hagi viscut o sentit explicar, històries... La característica d’aquest tipus de dades és que no seran sistemàtiques, mentre que en el cas del qüestionari ho poden ser perquè nosaltres haurem previst que surtin en el mots triats (o en els mots dins les frases) tots els contextos que ens interessen.

A continuació teniu un fragment de la transcripció d’una entrevista realitzada per l’alumnat de 4t d’ESO a l’Institut El Cairat d’Esparreguera, on trobem en color els trets lingüístics de la varietat reflectits en la grafia (solament hem remarcat les característiques que afecten a la varietat, no al registre):5

L’objecte d’aquest treball de recerca no és el de l’estudi lingüístic, però a l’optativa de recerca de 4t d’ESO, en aquesta matèria, se’ls fa transcriure i observar els trets lingüístics, com a mínim, en una de les que han de fer per al seu treball. 6

Podeu veure una exemplificació de l’activitat al CD adjunt.

d’allò, doncs, és clar... llavors, doncs,. e,.. era, era un temps en què et dedicaves per anar a conèixer el país, doncs anar voltant i parlant amb la gent, i doncs... no, no tenies de pensar ni on soparies ni on dormiries.

En valencià hi ha tres graus de demostració (proximitat a l’emissor, proximitat al receptor i llunyania) i en tortosí només n’hi ha dos (proximitat i llunyania), com en català central.

Una anècdota que a mi em va fer molta gràcia, no, no té res a veure amb... pro és que estàvem nosatres a, amb una buenu al costat de la rectoria llavorens hi havia una plaça i l’església que era de... de poto-poto també eh de fang de fang i de palmera, i de palmera,i la tenien allà dalt. I un diumenge quan ens llevem, mira, ja sentíem els cants de la missa i... i jo obro la

Pròxim a qui parla

Pròxim a qui escolta

llunyà

est(e)

esta

eix(e)

eixa

aquell

aquella

Tortosí

esta

est(e)

aquell

aquella

Central

aquesta

aquest

aquell

aquella

Valencià

finestra, veig que havia plogut (el XXX tus) i tota la paret, tota, de l’església hi havia aquelles fulles tan grosses (fa un gest amb els braços per indicar la seva grandària) de palmera, de plataner , de plataner, posades aixis totes aixis (gesticula per mostrar-nos que estaven en posició vertical una al costat de l’altra) i nosaltres, ai no ho sé, deu ser una festa avui que està tot, tot, tot, forrnit6 amb aquestes... fulles tan grosses ,i quina festa deu ser? És diumenge, pro ves a saber... buenu, s’acaba la missa i allavorens plovia una miqueta…

Traducció També, en el cas de la fonètica, és interessant el mètode de la traducció dels mots d’una altra llengua coneguda (en el cas de la nostra comarca, el castellà) al català. Aquests tipus d’entrevistes també són adequades per a treballar la morfologia, la sintaxi, el lèxic i la fraseologia. Sempre treballarem les dades obtingudes o generades pel mateix parlant, estudiantles des d’una perspectiva estructural, és a dir, considerant cada dada en el conjunt del sistema i no aïlladament: per exemple, si trobem que un parlant valencià diu “esta xica” i un parlant tortosí també diu “esta xica”, no podem deduir que ambdues varietats empren els mateixos demostratius (vegeu quadre esquerra).7

Recerca sobre dialectes

Mètode cultural. Paraules i coses Imatges de les eines de sabateria emprades fins a dia d’avui. Pedra d’esmolar Xinxetes

Falzilla Punxó

Claus grocs Claus talons

Trepant de cop Perfilador Gavarrots

Tenalles Martell gros

Picut Trepant

Martell petit

Forma Alicates

Trepants

Activitats de la 17 a la 19

Criteris de presentació de les dades A la dreta: Foto Denís Ileri. 8

Vegeu J. VENY i A.MASSIP (2009): Scripta eivissenca, Barcelona: IEC.

Quan ens referim a la fonètica, transcrivim en la notació AFI (Alfabet Fonètic Internacional http://www.iecat.net/institucio/seccions/ Filologica/llenguacatalana/afi/) generalment només el fenomen destacat o, si ens interessa, tota la paraula. Al costat de la forma dialectal donem la correspondència amb la forma estàndard entre ‘ ’. Les mateixes comes senzilles serveixen també per emmarcar el significat d’una forma o expressió, que de vegades donem només amb la correspondència estàndard del mot.

Per exemple:8 Indicatiu

Subjuntiu

Present (PI)

Present (PS)

canta

canti

Futur (F) cantarà Perfet (Pf)

Perfet (PfS)

ha cantat

hagi cantat

Futur perfet (FP) haurà cantat Pas. simple (PsI/PpI) Passat perifràstic (PpS) cantà o va cantar

vagi cantar

Imperfet (ImI)

Imperfet (ImS)

cantava

cantés

Condicional (Cn)

Sempre que fem referència a un tret lingüístic (de manera metalingüística), aquest element anirà en cursiva: “La o àtona es pronuncia [u]”. I els exemples que consten de més d’un mot els posem entre cometes “”. De vegades, la forma dialectal sencera és en cursiva i no en transcripció fonètica per no fer tan feixuga la lectura del text: en aquests casos, però, sempre hi ha al costat la forma estàndard entre comes senzilles ‘ ’.

Condicional perfet (CnP)

Quan hem de repetir categories associades als mots o referències bibliogràfiques o altres aspectes, val la pena d’assignar-los una abreviatura i després fer-ne una llista perquè els lectors les tinguin a mà (vegeu abreviatures d’aquest llibre a la pàg. 59).

Per abreujar les persones, emprem el número corresponent darrere l’abreviatura del temps: PI4 (Present d’Indicatiu, quarta persona –per descriure, posem per cas, venim).

cantaria Plusquamperfet (Pq)

Plusquamperfet (PqS)

havia cantat

hagués cantat

hauria cantat Passat anterior (PaI)

Passat ant.(perifràstic)

haguer cantat va haver cantat

vagi haver cantat

FonĂ¨tica regular FonĂ¨tica irregular Morfologia i sintaxi Fraseologia

Introducci贸

Caracter铆stiques del parlar del Baix Llobregat

Exemplificació en la de Francisca Isard i Estruch, de 93 anys –nascuda a Esparreguera, l’any 1918–, enregistrada a Esparreguera en vídeo el dia 16 de juliol de 2009 per Ingrid Hernàndez i Joana Llordella. I en la d’Isidre Castellví, de 76 anys –nascut a Esparreguera, l’any 1934– enregistrat en vídeo el dia 17 de juliol de 2010 per Joana Llordella i Àngels Massip. A continuació agrupem els fenòmens que trobem importants de comentar segons que afectin la fonètica regular (vocalisme, consonantisme), la fonètica irregular, la morfologia, la sintaxi, el lèxic o la fraseologia. Pel que fa a la terminologia emprada, subratllem en verd els termes en el text, que remeten al glossari final, on s’expliquen.

Descripció i classificació dels fenòmens lingüístics que apareixen en les entrevistes

Fonètica regular Vocalisme El català que parlem al Baix Llobregat, com el de la resta del català oriental central, disposa de 8 vocals diferents, 7 en posició tònica ([a] [Ɛ] [e] [i] [Ɔ] [o] [u]) i 3 en posició àtona ([i],[u], i la vocal neutra [ə]). Observareu la clara diferenciació entre la o oberta [Ɔ] i la o tancada [o], i la e oberta [Ɛ] i la e tancada [e]. • Pel que fa a –GUA / -QUA àtones finals de paraula, la Paquita pronuncia: aiga per ‘aigua’.9 • I en posició tònica, l’Isidre diu: goita per ‘guaita’.

Consonantisme • [ikl’eziə] per església, amb el grup gl pronunciat [kl]. • Africació i ensordiment de la palatal fricativa sorda inicial [ʃ] : [tʃ]. Així la Paquita…:

• Ensordiment de l’africada sonora [ʤ]: mitges, l’Isidre pronuncia mi[ʧ]es. • Africació i ensordiment d’x- inicial o postconsonàntica: [ʧuʧu] ‘xuxo’ • Ieisme històric (procedent dels grups llatins C’L,G’L,LY> [j]) [rubj’ons], alternant amb rovellons pronunciat de manera lleista (derivat de rovell < llatí vulgar *RUBIC’LU); [b’ui] ‘vull’ (del llatí VOLEO). El cas de mosca [səbjon’erə], no és segur que sigui un cas de ieisme, ja que es desconeix l’etimologia de saballonera. • Reforçament final amb “t” darrere “i” àtona:

Xocolata [tʃukul’atə], xofer [tʃof’er]. col·lègit [ku’lƐʒit], àpit.

A dalt: Fotografia localitzada a l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern (núm. 14644). Està presa a Sant Just Desvern l’any 1933. En primer terme Joan Viladoms, militant d’ERC i, al seu costat, el xofer de La Santjustenca, anomenat “el Gravat”.

Així com diem llenga per ‘llengua’.

• Sonorització de la ss del conjunt -ssió: pressió [prə’zjo] per [prəsi’o], discussió [disku’zjo] per [diskusi’o]. • Reforçament dental de –r final cart, cort. • Caiguda de –e àtona en contacte amb r: vritat, cargol, carbassa... • Inserció d’una i antihiàtica: ideia, agraiexo... El cas de tiatre ‘teatre’ (que trobem en l’entrevista de la Paquita), sembla resultar de teiatre, amb i antihihàtica que palatalitza la e anterior. • Simplificació del grup –ltr- en [tr] A baix: Sara Badia - 1952. Arxiu família Badia. 10

Aquest fenomen ha estat informat per Josep Capmany (zona del delta del Llobregat).

altre> atre (variant polimòrfica), en totes dues entrevistes.

Fonètica irregular • Sovint trobem la o inicial diftongada (aulor, aufegar), com ocorre també a gran part del català. En ambdós casos es tracta d’un fenomen de fonètica sintàctica (olor és femení i l’article la ha afavorit la incorporació de la a a l’inici d’olor; en el cas del verb hi influeixen contextos molt freqüents com va ofegar). • Assimilacions de la vocal final a la vocal tònica: Nostro per ‘nostre’ “el nostru carrer”, Onclo per ‘oncle’. • Assimilacions consonàntiques: tamé (alternant amb també). • Com a característica pròpia de la parla del delta del Llobregat cal remarcar que hi ha tendència a reforçar amb una epèntesi vocàlica el grup consonàntic rn: Ca[rə]n ‘carn’, fo[rən] ‘forn’, gove[rə]n ‘govern’.10 • Dissimilacions: vegilava ‘vigilava’, cumanió ‘comunió’, plaurà ‘plourà’. • Metàtesis: frabica, per ‘fàbrica’ (així la Paquita diu: “el meu avi treballava a la fràbica”, i també

si·t vies canviat”). Posteriorment el fenomen es generalitza a altres contextos: “Vien vingut tard” ‘havien vingut tard’; “recordo que ni en víem parlat” ’ni n’havíem parlat’.

A l’esquerra a dalt: Festa dels tres tombs o de Sant Antoni Abat a la plaça de la Vila de Sant Feliu de Llobregat. Anys 1915-1920. Fotògraf: Soler. ACBL Col·lecció Ciutadana. Imatge cedida per Pere Grané Prats. 11

Aquest fenomen és més marcat després de la preposició per: per’ xò , per’qui, “per’quest carrer...”. • Reduccions sil·làbiques: encabat, acabat ‘en acabat’ (formes polimòrfiques), “quina rambada que m’has dat” ‘arrambada’. l’Isidre); Cal Fràbegues, per Cal Fàbregues; enradera ‘endarrera’.

• Epèntesi consonàntica: dugues ‘dues’.

• Altres metàtesis que criden l’atenció: • Formes analògiques: Enragullat ‘enrogallat’, llangonissa ‘llonganissa’. • Constatem l’elisió sistemàtica de les a àtones inicials (afèresi), per exemple, la Paquita ens diu:

“festes majons”, poder ‘potser’11 (vulgar, segons DCVB); aixins (“aixins va venir”). • Altres polimorfismes: « vivíem d’una mena de manera ».

“que vagi [ná]”, “sempre [i nat] amb el cabell curtet”, “i aquí que vagi nar l’escut a terra!”, “acabat vam puzá questa” (en aquest cas és general perquè s’aglutina per fonètica sintàctica amb la vocal anterior),“et vigilava

“poder en tenia disset”.

Morfologia i sintaxi • Els adjectius acabats en –aç, -iç, -oç presenten una única forma per al masculí i per al femení. Per això l’adjectiu feliç té la següent flexió: feliç – feliç – feliços – felices. Però la nostra entrevistada, i és molt freqüent entre la població de la nostra comarca, utilitza la forma feliça per al femení singular:

Marta Espona, del Servei Local de Català de Molins de Rei.

• És freqüent per a la PI4 del verb anar (també quan s’usa com a auxiliar del passat perifràstic) l’alternança de les formes v[e]m i v[a]m . “acabat vam [puz’a] aquesta”; “ l’altre dia vem anar a l’institut”. • Tot i que potser és més freqüent vem i veu:

“Vaig ser molt feliça”.

vem (vem parlar, “[nze] vem anar a casa”).

Quantitatius

• El PI1 del verb haver emprat com a auxiliar, que pot ser haig (hai en algunes varietats) o he, sol pronunciar-se [i] en les entrevistes:

• A Molins de Rei12 és molt habitual l’ús del quantitatiu un tou de per referir-se a moltes coses ‘un munt de’.

“[i] sigut”, “sempre [i nat]”.

Morfologia verbal • Infinitiu sapiguer per ‘saber’, vulguer per ‘voler’

• PI3 del verb ser: “no sé qui [é]” ‘no sé qui és’. Forma generalitzada en el català central. • Per a expressar el significat d’un verb com una obligació, la Paquita i l’Isidre utilitzen la perífrasi obligativa tenir de / tenir que, formes no normatives, però molt esteses en la nostra parla:

L’Isidre diu: “se n’ha de [səpiɣ’Ɛ] molt”. • Trobem les formes arcaïtzants en –au a l’imperatiu: Casau-ze, per ‘caseu-vos’.

“si ara tingués d’anar enradera”; “Ho tingués de fer”. • Imperatiu del verb veure: usat en primera persona del plural (4) expressa curiositat pel que succeirà o temença: aviam (forma contracta) “aviam si m’enteneu”

Característiques del parlar del Baix Llobregat

Pronoms febles • Un dels trets del dialecte de la comarca és que en els infinitius seguits de pronoms, pot perdre’s la r. Va [puz’am] nerviós ‘posar-me’, vull [d’iuze] ‘dir-vos’, vem menja[nze] (per ‘vam menjar-nos’).13 • La Paquita substitueix els pronoms febles –enclítics plens– nos i vos per la forma “ze”, darrere de l’imperatiu:

als casos en què el verb acaba en vocal (porta’m, acaba’t ...) [Prumètəm] ‘promet-me’/ [əƷ’upət] ’ajup-te’.

casau[ze] ‘casau-vos’; casam[ze] ‘casem-nos’; “feu[ze] cap enllà” ‘feu-vos’, anem[ze]’n ‘anem-nos-en’. • I el mateix passa amb el pronom los, que resulta [lze]:

• Als enregistraments detectem que s’utilitza la forma plena se, malgrat que el verb que segueix no comença amb /s/, però és un fenomen que solament hem detectat en el cas de l’expressió:

« i amb sense cobra’[lze] ni cinc”.

“com se deia”.

• I amb el mateix pronom emprat de forma proclítica “No els [ə] té” (Isidre). • Sovint s’elideix la s de les formes imperatives seguides de pronom:

• La normativa en l’estàndard prescriu l’ús del pronom ho a les combinacions de pronoms, però en el nostre subdialecte, com en general en el català central, es realitza [i]:

digu[Əm] ‘ digues-me’, digue[li] ‘digues-li’.

‘Preneu-li-ho’ [pren’ewli] , ‘ deixar-los-ho’ [dəʃ’alzi].

• També observem la inserció d’una [ə] epentètica entre el verb acabat en consonant i el pronom feble, probablement per analogia

A dalt: Parada de l’entitat Amics de l’Art i de les Lletres per la Diada del Llibre de Sant Jordi , a la plaça de la Vila de Sant Feliu de Llobregat. Hi són presents els autors Lluís Capdevila, Ambrosi Carrión i Alfons Maseras. Anys 1930 - 1935. Fotogràf: desconegut. ACBL Col·lecció Ciutadana. Imatge cedida per Andreu Lladós Capdevila. 13

Extrets de l’entrevista realitzada a la Paquita. 14

• És freqüent emprar pronoms pleonàstics: “I aixins ho vam fer-ho”.

És interessant aquesta construcció sintàctica, que en la llengua formal porta el verb en subjuntiu “val més que us caseu”, i que en aquesta entrevista no porta “que”.

Conjuncions • Destaquem que els nostres entrevistats diuen com per quan: “Com era l’hora dels jocs”, “ella, com venia”, “com sentis trepig”, “com era petita”. • De vegades s’empra el castellanisme pues per ‘doncs’: “pu(e)s ell…”. • Utilització del lo anomenat neutre Lo: “lo de l’hort”, “tot lo que tenia”, “lo millor”.

Preposicions A dalt: Teatre de l’Ateneu d’Esparreguera. Arxiu de La Passió d’Esparreguera.

Treball de recerca de Judit Llopart, Els motius esparreguerins. Dirigit per Joana Llordella. Esparreguera, 2002.

• En la llengua col·loquial, la preposició a davant de mot començat en vocal es reforça amb una n paragògoca: “Estar [n] allà”. • També en altres casos com [ənə] mi ‘a mi’, [ənə] tu ‘a tu’. Així la Paquita ens declara: “a[n] la meva mare la deixava entrar”; “anàvem a [n] el menjador”. • infinitiu+de (polimorfisme amb a+inf): “m’ensenyava de fer la vora”.

• La forma antiga per al masculí lo es conserva en la parla informal en algunes expressions estereotipades. “Tot lo dia”. • És digna d’analitzar l’alternança de l’article masculí singular lo amb el en els topònims o en els sobrenoms del passat. Nosaltres ho hem fet amb el cadastre d’Esparreguera de l’any 1801.15 Així l’Anton Mata era “lo Borrega”, el Francesc Espau, “lo Borni”, el Joan Julià, “lo portuguès”... Alternant amb “el”, el Francesc Prats era “el Bardissa”, el Josep Ramon “el Tutu”, el Jaume Ros, “el Flamenc”.

Característiques del parlar del Baix Llobregat

• L’adverbi llavors té moltes variants en totes les varietats dels Països Catalans, i la nostra comarca no és una excepció. Així hem pogut escoltar allavons, allavonses, allavorens, allavontes, allavores, allavors o llavorens. En el cas de la Paquita, utilitza llavores. L’Isidre, allavors, allavòrens, allavons. “Allavores es cosia però havies de pagar...”, “llavores es feia ball a l’Estrella”.

Activitats de la 20 a la 25

Lèxic • A la parla de la Paquita, hi detectem paraules avui en desús en la varietat del Baix Llobregat: tontada, on m’estic (‘on visc’), daven (en alternança amb donaven), nuc ‘nus’, “clavar les mànigues” (‘posar-les a la peça de vestir’), festejar, mantellina, buata.16 • L’Isidre fa servir mots propis del món dels sabaters: • Esmerilar ‘pulir les sabates’ (deu ser metafòric perquè esmeril és ‘una pedra ferruginosa dura per polir metalls i pedres’). • Bitzega: ‘eina de sabater: bastonet de boix amb una rebaba a l’extrem per allissar i polir en fred la sola de les sabates’. • A casa l’Isidre tenien un trull, i diu mots relacionats amb el vi: • Cornaleres: ‘agafadors de les portadores de fusta’. • Portadora: ‘recipient per transportar el raïm o el vi’. • Badoquera: ‘canya oberta de dalt en forma d’embut per collir figues o altres fruites’. • Revenir: ‘reinflar-se, augmentar volum per efecte de la humitat’.

A l’esquerra a baix: Grup familiar de passeig per la plaça de la Vila de Sant Feliu de Llobregat els dies de la Festa Major, amb les parades dels firaires situades a costat de la plaça, anys 1930 - 1935. Fotogràf: desconegut. ACBL Col·lecció Ciutadana. Imatge cedida per Maria Teresa Balaguer Maestre. 16

Aquest mot es desconeix entre els joves, la raó fonamental creiem que és per l’ús de l’hiperònim tela o roba.

Marta Espona, del Servei Local de Català de Molins de Rei.

J. Gallach de Sant Boi de Llobregat. 19

Ramon Font de la Marina de l’Hospitalet.

Francesc Sánchez de Begues.

J. Gallach de Sant Boi de Llobregat. Aquí el considerem un barbarisme perquè no l’utilitzava en el sentit de bolquer.

• Esventar: ‘renovar l’aire del trull per poder-hi entrar a treure la brisa’. • Facina-fessina: ‘fàbrica antiga o alambi on es destil·la esperit i es fan begudes alcohòliques’. • Fimbrejar: ‘moure les branques dels arbres perquè caigui el fruit’. • I ell mateix empra altres mots com: • Solatge pronunciat amb [ʧ] (del cafè), ‘pòsit’ (de la bóta del vi). • Punyal! ‘caram!’. • Justos! ‘exacte!’. • Justa la fusta! També Justa! ‘exacte’. • Carat ‘Carall’. • Torreta ‘test’ (torratxa a la Marina de l’Hospitalet). • Test ‘trossos de ceràmica trencada’. • Currutaco ‘amant’ (vegeu castellanismes). • Escarrimbot adj. Aplicat a una persona que no fa les coses com cal. No es troba al DCVB. • Marro (del cafè), jugar a marro. • Altres paraules pròpies de la varietat: • Esbaldir ‘esbandir’. • Ensolir-se (per referir-se al fet de fer-se mal als dits, com ara un pessic, amb una porta o per un cop fort).17 • Besclau ‘racó de l’angle de 90 graus que

formen dues parets’.18 És un mot que surt al Dicc. Aguiló i al DCVB, i al qual donen el sentit de ‘tros llargarut de terra’ o ‘gaia’. Com que la gaia és una porció triangular o trapezoidal (i amb angles), podria ser que d’aquest sentit hagués passat al que es conserva ara a Sant Boi. • Bitllot: ‘caixa per posar patates, tomàquets al camp, feta de llistons de fusta’.19 • Notari: ‘la part interior de la panotxa de blat de moro, sense la llavor i deixada assecar’. Es feien servir per cremar a la llar.20 • Fondo ‘vall’ o ‘torrent’.21 • Coscó ‘garric’.22 • Dit ‘xuixo’ a Sant Boi de Llobregat,23 tornemi a l’Hospitalet. Aquest pastís de crema té altres denominacions a més de xuixo: per a algun parlant de Vilanova de Sau és xevut, o en tortosí xut. • Per influència del castellà, la nostra varietat lingüística utilitza força castellanismes, així la Paquita diu: Sombrero, « digo yo », txispasso (“ens vam donar un txispasso”), un litro, antes, cantitat per ‘quantitat’, pues, alfombra, braga,24 casi, passillo (“hi havia un passillo”), rossar (“rossar una miqueta”), bueno (“Buenu, ara això de tant festejar”), Ignès per ‘Agnès’, visillo (“aquests visillos o cortines que...”).

I l’Isidre diu: juanete per ‘galindó’, jugar limpio, “que et deixin puesto”, jugar a saco ‘a frontó’, currutaco-a ‘amant’. • Llenguatge infantil estès al món dels adults: Iaia (però avi).25

Fraseologia: expressions, dites, frases, refranys Una de les fonts d’informació més interessants del nostre treball pot ser la de les frases fetes relacionades amb l’entorn més immediat. Una frase feta és una expressió d’ús corrent d’una llengua, que té un significat i una forma estereotipada, fixa i invariable. És utilitzada en sentit figurat perquè acostumen a ser frases i expressions que en un moment donat han estat dites per algú i que per la seva gràcia, veracitat o validesa per a expressar allò que s’hi vol dir, s’ha arrelat en un context determinat. També són estereotipats els refranys (exposició en forma de sentència d’una idea, de la qual se n’extreu una conclusió, un ensenyament o una norma de conducta), els proverbis (atribuïts a filòsofs) i els modismes (expressió particular d’una llengua que no s’adapta a les normes gramaticals o al sentit literal o habitual en aquesta llengua).

Vegem-ne un exemple a partir d’una frase que ens ha aportat en Xavier Mas, d’Esparreguera: “Si vols anar a peu compra’t una Aleu i si vols patir del cor compra’t una Monfort”.

A dalt: Foto representativa de l’escola dels anys 60. Arxiu família Llordella.

A partir d’aquesta frase feta animem el nostre alumnat a fer la recerca del seu significat, per a això és imprescindible saber a què fan referència els termes “Aleu” i “Montfort”. A partir d’entrevistes als avis (els de casa, els del veïnat, els de les residències d’avis o els dels espais de trobada de la gent gran), esbrinarem que fan referència a dues motocicletes que tingueren en el passat una relació amb la població d’Esparreguera.

Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]” (extret de http:// tirantafotre.blogspot.com/2008/09/ iaio-iaia.html).

A continuació podrem trobar informació a Internet o a “l’Abans”. Vegem-ne un exemple26: 26

http://www.bultacosc.com/ catala/la_marca_cat.htm

“In albis”, como el mismo Bultó decía, todo el grupo se instaló en la casa de campo de “el Jefe” en Sant Antoni. Todos abandonaron su lugar de residencia, unos cuantos dejaron a la mujer y a los hijos en casa, por una causa mayor: trabajar en los proyectos de Bultaco. Sin embargo, no fue fácil. En España existía una ley que no permitía la concesión de licencias de fabricación de motocicletas a no ser que la producción anual fuese, como mínimo, de 25.000 unidades. En aquel tiempo, esta cantidad era impensable, ya que Bultazo acababa de empezar. Pero como dice el refrán: “Hecha la ley, hecha la trampa”; la única opción que quedaba era asociarse con un fabricante que ya tuviese la licencia. Y lo encontraron. Un fabricante de motos en Esparreguera que se llamaba Monfort tenía la licencia para fabricar las motos Aleu, pero su empresa había entrado en decadencia. Estaba tan mal que la frase que más se repetía en el pueblo cuando se hablaba de motos era: “Si quieres ir a pie, cómprate una Aleu; y si quieres sufrir del corazón, cómprate una Monfort”. Después de unos cuantos viajes a Esparreguera para convencer al señor Monfort, éste aceptó la propuesta de la cesión de la licencia. Monfort sólo puso una condición, que otra empresa suya sería la proveedora de los bastidores de las motos Bultaco. Ambas partes quedaron contentas, y Bultaco comenzó a tener forma.

Encara queden vius molts treballadors de la casa Montfort, el mateix propietari i familiars, que poden ser testimonis de la història d’aquesta marca, que és una part de la bastida de la frase feta amb què hem iniciat aquest apartat. Com podeu veure, a partir d’una frase feta podríem acabar estudiant l’origen de dues marques que han estat rellevants en la història del motociclisme. A més, també podríem iniciar un treball sobre els motius de la població: en aquest cas, “ca l’Aleu”, és una casa modernista ensorrada fa pocs anys a Esparreguera, i motiu d’una família prou coneguda a aquesta població.

Característiques del parlar del Baix Llobregat

En realitat el motiu i la marca provenen de la família Aleu. La fabricació de motos Aleu s’inicià a principis dels anys cinquanta quan en Joaquim Aleu, autodidacta, enginyós i emprenedor esparreguerí, desmuntà el motor d’una de les primeres motos que es construïren, amb poc èxit, anomenades Ardilla, amb l’objectiu d’analitzar-lo per veure’n el seu funcionament. El cert és que, al cap de poc de temps, els germans Aleu construïren un motor nou i modern , amb el qual fabricaren les populars motos “Aleu”. El negoci deixà de funcionar a principis dels anys vuitanta. Exemples com aquests en trobarem un munt a cada població, marques comercials que provenen de cognoms i que acaben com a motius. Els motius (anomenats també malnoms o noms de casa) són, de la mateixa manera, una font inesgotable per als lingüistes i també ho han de ser per als nostres estudiants. El llistat de motius és molt ampli, però és bo de delimitar-ne el tipus abans d’niciar la recerca, per exemple, podríem buscar els motius relacionats amb els oficis tradicionals de cada vila. En el cas d’Esparreguera hem trobat Ca l’Anita botera, Anita, el diminutiu d’Anna, que era de Cal boter. També trobem Ca l’Antonio de la llet, un personatge que vivia a la Plaça de l’Ajuntament de la vila, i al qual s’anomenava així perquè, baixant pel carrer de les Hortes,

hi tenia un estable amb vaques. El seu fill, que es deia Artola de cognom, també va gaudir del motiu Ca l’Artola de la llet. Un dels edificis més bonics d’Esparreguera és el de Cal bacallaner, l’amo del qual, el polític Batista i Roca, traficava amb bacallà. I així continuaríem amb nombrosos exemples: Cal baster, Cal basurero, Cal boter, Cal cacauero, Cal burot, Cal cafeter, Cal campaner, Cal carboner, Cal carnisseret, Ca la Catarina la recadera, Cal Cinto castanyer, Cal Cinto rajoler, Cal Ciscu del carburo, Cal cisteller, Ca la conilles, Cal corretger, Ca la cuinera, Cal drapaire, Ca l’espardenyer, Cal faixista, Cal ferrer, Cal fusteret, Cal galledes, Cal gerrer, Ca l’herbolari,

A dalt: Infants de La Passió- 1953. Arxiu família Badia.

El que uns pobles diuen dels altres Aquesta part més local de la fraseologia té molt d’interès perquè s’hi manifesten uns hàbits relacionals atàvics i perquè ens donen una informació sobre aspectes de les relacions intergrupals que no trobem fàcilment en altres àmbits de la llengua. Per exemple, al Prat de Llobregat diuen la frase Vols, vols, vols, és a Sant Boi.27 Es diu a algú quan no s’implica realment en allò que ofereix o diu (“Vols que vingui a ajudar-te?”).

Refranys

A dalt: Escolars a començaments de segle XX, a les escales del teatre de “L’Estrella” d’Esparreguera. Foto cedida per Joaquima Mas.

Informació de Marta Xirinachs.

Cal masover, Cal mataburros, Cal matalasser, Cal Miquel espadenyer, Ca la mistaire, Ca la monyos, Cal Nasi sastre, Cal Nicolau espardenyer, Cal paperaire, Cal pastor, Cal Pau cantirer, Cal peixeter, Ca la pentinadora, Ca l’onduladora, Cal Pepet escorçaire, Cal Pepito músic, Cal Pepito de la porra, Cal ros de la impremta, Cal sastre pobre, Cal Serafí sastre, Cal Sitjà espardenyer, Cal teia, Cal tintorer, Cal Ton modisto, Cal tripaire, Cal tupé, Cal vaquer, Ca les violines, Cal xef, Cal xic adroguer, Cal xic sereno, etc A Sant Boi, per dir la casa d’algú, en comptes de dir Can Papet o Cal Papet, diuen Ca Papet. .

Petita selecció extreta de Rafel Subirana Ollé: Persones, coses i records d’Esparreguera. Sabadell: 1985. A grans mals grans remeis. Per infondre coratge en l’adversitat. A falta de pa, bons són els rosegons. Per indicar conformitat. Aguantar metxa. Callar. Aguantar l’espelma. Sense dir res. Això és pa sucat amb oli. Fàcil de solucionar. A l’estiu la cuca viu. Quan les condicions són bones no hi ha problemes. A misses dites. Anar a deshora. Allà on no n’hi ha no en pot rajar. Ningú no dóna allò que no té.

Característiques del parlar del Baix Llobregat

Amb una sabata i una espardenya. Fa de mal anar. Bon vent i barca nova. Es diu quan se’n va algú que no trobarem a faltar. Brams d’ase no pugen al cel. Tenen poc valor. Cada terrisser alaba les seves olles. Tothom estima el que és seu. Un altre àmbit apassionant de la llengua és el de l’onomàstica i el de la toponímia. Penseu que els topònims són els elements lingüístics més conservadors, això vol dir que en els topònims trobem fossilitzades formes històricament molt antigues, interessantíssimes

des de la perspectiva de la història de la llengua i de la seva evolució i també reflex de les característiques històrico-socials d’una zona determinada. Per exemple, al Pallars (especialment a l’Alt Pallars), zona de romanització tardana, es manté un parlar basc o bascoide fins al segle V-VIII, i és allà també on s’han conservat més topònims bascos: La Bescarga (Farrera), del basc bizkarga ‘sense cims’; Areste (Àreu), del basc Are(i)sti ‘lloc plantat d’arbres’; Ose (Àreu) de osin ‘pous’... .

A baix: Visió de la plaça de la Vila i l’església parroquial de Sant Llorenç. Anys 1929 - 1930. Fotogràf: desconegut. ACBL Col·lecció Ciutadana. Imatge cedida per Miquel Ruíz Carrillo.

Terminologia lingĂźĂstica

Introducci贸 49

Glossari

Terminologia lingüística AFÈRESI. Pèrdua d’un so o grup de sons a l’inici d’un mot : [n’a] per ‘anar’. ANALOGIA. Fenomen que acosta una forma a una altra considerada com a model inductor. Per ex., faç, faig per analogia amb vaig. ANALÒGIC. Propi de l’analogia. ANTIHIÀTIC. Es diu d’un so inserit entre dues vocals per trencar l’hiat. Per ex., ideia, ‘idea’, conté una iod antihiàtica. ANTROPÒNIM. Nom de persona. Per ex., Mateu, Salvador. ASSIMILACIÓ. Fenomen pel qual un so acosta la seva articulació a un so veí o pròxim. Per ex., panxa es pronuncia pa[ɲ]xa per assimilació de la n a la palatal següent. ÀTON. Es diu d’una vocal, síl·laba o mot no accentuats. Per ex., la e de mare. CAMP SEMÀNTIC. Conjunt de paraules que tenen una relació de significat.

Glossari

CLÍTIC. Element gramaticalment independent però fonològicament dependent d’un mot veí, anomenat hoste. Per ex., “El vaig atrapar” CORPUS. Conjunt de textos o de converses procedents d’una ampla varietat de fonts (i d’una època determinada o de diversos moments de la història), que representen la llengua escrita o parlada d’un determinat idioma. DISSIMILACIÓ. Fenomen pel qual dos sons veïns o pròxims, articulatòriament iguals o semblants, es diferencien o bé canviant l’articulació d’un d’ells o bé amb la desaparició d’un d’ells. Per ex., peregrí > pelegrí; prendre > pendre. DISSIMILAR. Produir dissimilació. ENCLÍTIC. Clític col·locat al darrere de l’hoste. Per ex., “Vaig portar-lo a la festa”. ENSORDIMENT. Transformació d’un so sonor en sord. Per ex., viatge pronunciat via[tʃ]e. EPÈNTESI. Inserció d’un so enmig d’un mot. Per ex., la d de gendre, en lloc de genre, que és la solució etimològica.

EPENTÈTIC. Es diu d’un so introduït com a resultat d’una epèntesi. EPÍTESI. Es diu d’un so introduït al final d’un mot. Per ex., àpit ‘api’. ESTÀNDARD. Model lingüístic de referència adequat per als usos formals. FONOSINTAXI (O FONÈTICA SINTÀCTICA). Branca de la fonologia que estudia la pronunciació de certs sons que, a començament o final de mot, per llur enllaç dins la frase es pronuncien de manera diferent a la fonètica del mot aïllat. Per ex., la olor [lawl’o] i d’aquí s’interpreta el segment [aw] com si formés part del mot olor > [awl’o]. FRASEOLOGIA. Combinació estable de dos o més mots que es caracteritza pel seu grau de fixació o d’idiomaticitat. La fraseologia és signe identificatiu d’una determinada comunitat lingüística. GEOSINÒNIM. Sinònim d’un mot del sistema d’un dialecte dins el sistema d’un altre dialecte. Per ex., peirer (del rossellonès) és un geosinònim de paleta.

A l’esquerra: Mosaic de les termes romanes de Sant Boi.

HOMONÍMIA. Confluència formal de dos significants d’origen diferent. Per ex., poll, ‘petit de la gallina’ (Llat. PULLUS) i poll, insecte paràsit (Llat. PEDUCULUS).

PALATALITZACIÓ. Transformació en palatal d’un so que abans no ho era. La n del llatí VINEA, en passar al catatà. vinya, va sofrir palatalització.

HOMÒNIM. Mot afectat per l’homonímia.

PALATALITZAR. Sofrir palatalització.

IOD. Element palatal molt tancat, amb valor de semiconsonant o de semivocal (per ex., la i d’aire), de diversos orígens (grup llatins -CT-, -CS-, etc.) i amb repercussions importants sobre les vocals i les consonants de les llengües romàniques (LACTE > lait > lleit > llet, ACSE (AXE) > ais > eix).

PALEOGRAFIA. Ciència auxiliar de la història que estudia els signes gràfics (escriptura) per tal de poder interpretar bé els textos escrits.

ISOGLOSSA. Línia que separa la zona on apareix un tret d’una altra on és absent. Per ex., la isoglossa que separa la o àtona (desbocat, català occidental) de la u àtona (desbucat, català oriental); (cf. mapa p.12). METÀTESI. Canvi de lloc d’un so dins un mot. Per ex., en rossellonès crompar, en comptes de comprar. NEUTRALITZACIÓ. Desaparició del valor pertinent d’una oposició fonològica. Per ex., /e/ i /ɛ/ tòniques del rossellonès han sofert la neutralització en una e d’obertura mitjana, sense que es distingeixin Déu i deu.

POLIMORFISME. Coexistència en un mateix parlant de dues o més formes per expressar el mateix concepte sense que l’elecció de l’una o altra vingui determinada per condicionaments articulatoris (velocitat en l’elocució) o per una recerca d’expressivitat. Per ex., l’ús indistint de re o res dins qualsevol context. PRETÒNIC. Es diu d’un so o síl·laba que precedeix la síl·laba accentuada. Per ex., la e a alenar és pretònica. PROCLÍTIC. Clític col·locat al davant de l’hoste: “El vaig portar a la festa”. PRÒTESI. Es diu d’un so que s’insereix al davant d’un mot: amoto per ‘moto’. SEMÀNTIC. Es diu del que fa referència al significat de les paraules.

Glossari

SIGNIFICANT. Imatge acústica o material d’un mot. La seqüència fònica de pa, per ex., constitueix el seu significant, oposat a ‘aliment fet de farina pastada amb aigua i cuita al forn...’, que és el seu concepte o significat. SIGNIFICAT cf. SIGNIFICANT. SONOR. Es diu d’un so produït amb vibració de les cordes vocals. Per ex., les vocals i les consonants b, d, g són articulacions sonores. SORD. Es diu d’un so produït sense vibració de les cordes vocals. Per ex., la s, f, p, t són consonants sordes. TÒNIC. Es diu d’una vocal, síl·laba o mot accentuats. Per ex., al mot roba la o és la vocal tònica. TOPÒNIM. Nom de lloc. Per ex., Manresa, Llucmajor, Sant Esteve Sesrovires. TRANSCRIPCIÓ. Representació gràfica de la lectura i reproducció dels textos escrits d’acord amb uns criteris que per a l’anàlisi lingüística cal que preservin la grafia original. TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA. Representació de la pronunciació d’una llengua mitjançant uns símbols acordats. La que emprem aquí és la de l’AFI (Associació Fonètica Internacional).

TRAVAT. Síl·laba travada, la que acaba amb consonant o semivocal. Per ex., la síl·laba por de porta i la síl·laba gai de gaire. VELAR. Es diu d’un so articulat amb acostament del postdors de la llengua al vel del paladar. Per ex., o, u, k, g són sons velars. ZERO. Grau, desinència, morfema zero, absència d’un determinat tret dins un sistema els elements del qual es defineixen per la presència o absència d’aquest tret. Per ex., en balear la persona 1 del IP de cantar, cant, presenta la desinència zero.

A baix: Detall de la cripta de Gaudí de la colònia Güell.

Bibliografia Webgrafia Abreviatures emprades

Bibliografia essencial

Glossari

Bibliografia essencial

Bibliografia essencial AGUILÓ, Marian (1988) Diccionari Aguiló. Ed. Altafulla ALCOVER, Antoni Maria; MOLL, Francesc de Borja Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca: Moll ALEGRE, Montserrat (1999) Dialectologia Catalana. Barcelona, Editorial Empúries. COLOMINA, Joan (1999) Dialectologia Catalana. Introducció i guia bibliogràfica. Alacant, Universitat d’Alacant. COROMINES, Joan (1980-2001) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona: Curial; La Caixa. MOLL, Francesc de Borja (1991) Gramàtica històrica catalana. Universitat de València, València. VENY, Joan (1987) Els parlars catalans. Palma de Mallorca: Moll. VENY Joan. (1986) Introducció a la dialectologia catalana. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

A l’esquerra: Castell de Castelldefels.

Webgrafia Breu explicació sobre els dialectes i la seva divisió http://webs.racocatala.cat/cat1714/llengua/dialectes.htm. Tardor 2010. Característiques dels grups dialectals http://www.scribd.com/doc/9351792/05-Tema-05-Lesvarietats-diatopiques-Caracteritzacio-dels-grups-dialectals Diccionari Alcover-Moll http://dcvb.iecat.net Diccionari de l’IEC http://dlc.iec.cat Plantilla sobre la divisió dialectal http://ca.wikipedia.org/wiki/Plantilla:Divisi%C3%B3_dialectal. Tardor 2010. Testimonis del català oral http://www.jordalgar.com/altres/09-catala.htm

Bibliografia essencial

Abreviatures emprades ALDC Atles Lingüístic del Domini Català. ALiR Atlas Linguistique Romane. DCELLC COROMINES, Joan. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona: Curial; La Caixa. DCVB ALCOVER, Antoni Maria; MOLL, Francesc de Borja. Diccionari Català-Valencià-Balear . Palma de Mallorca: Moll. DIEC2 Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans 2. Abreviatures de les formes verbals (3.5). PALDC Petit Atles Lingüístic del Domini Català.

A l’esquerra: Claustre de Santa Maria de Montsió (Esplugues de Llobregat) Foto Esther Hachuel.

portada_llibre.pdf

CMY

14/09/11

12:37