En Coixí menja plantofes
BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2015 INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r B de l’escola Sant Francesc tutora: Rocío Domínguez DESENLLAÇ: 3r B de l’escola Espai 3 tutor: Ricardo Sánchez
Avui és dissabte i aquest matí he après una paraula nova divertidíssima. Plantofes. El cas és que tinc un full enganxat a la porta de la nevera de casa se sosté perquè té un imant a sobre on escric llistes de paraules noves. És un joc que em va ensenyar l’Anna, la meva germana gran. De color marró fosc he escrit les paraules més avorrides: gris, carrer, sorra. Només en tinc tres. Però en tinc moltes de color vermell, que són les més complicades i les que més li agraden a la meva germana. Ella se’n riu de mi si no les pronuncio bé: saltimbanqui, enderrocs, matafaluga, terrabastall, i així fins a dotze! Les que més m’agrada com sonen les escric amb retolador verd, perquè és el meu color preferit: paaas tís, paaaas tís, a que sona bé pastís? I galàxia. M’encanta dir “galàxia”. I Coixí. Sí, ho poso amb lletra majúscula perquè Coixí és el nom del gat dels meus avis. És tan gros i té tant de pèl que quan està a sobre del sofà ja podeu imaginar a què s’assembla. Doncs quan estàvem esmorzant a la cuina, perquè els dies que no anem a l’escola ens llevem una mica més tard, ha arribat la meva àvia, ens ha fet petons a tots i ha dit: Vinc de comprarme uns plantofes. Unes què? he dit jo Unes pitofes? Si home, unes estufes, si et sembla. Miquel, l’àvia ha dit plantofes. L’Anna, de vegades, es fa la interessant perquè ella ja va a sisè i coneix moltíssimes paraules. Però jo he començat a pensar ràpid i, com plantofes s’assembla a carxofes, he dit: I són bones per menjar? No vegis com han rigut. No podien parar, la mare, l’Anna, l’àvia, i a mi se m’ha encomanat. Vinga riure. Resulta que plantofes és igual que dir sabatilles d’estar per casa. Així que quan hem parat de riure tots plegats he agafat el full de la nevera i he començat una llista de color taronja: paraules divertides. I he escrit plantofes. Llavors l’àvia ha explicat que s’ha comprat unes sabatilles noves perquè fa tres dies que no troba les seves, creu que Coixí les ha amagades, però molt ben amagades. He posat el pis potes enlaire i és ben bé com si s’haguessin evaporat! O volatilitzat ha dit l’Anna fentse la xula. Llavors ha sonat el telèfon, i era l’avi que parlava tot nerviós i astorat. La mare no podia entendre el que li deia i només repetia: Estigues tranquil, ara venim, estigues tranquil, ara venim. El cas és que Coixí també ha desaparegut.
Tots anem corrents a casa dels avis, a veure on estava en Coixí. Hem trobat a l’avi parlant amb la policia molt nerviós i preocupat. Quan ha penjat el telèfon ens ha dit que la policia el prenien per boig, que no anirien pas a buscar un gat! I, llavors, jo he començat a pensar on podia haverse amagat en Coixí i he començat a passejar per la casa dels avis tot pensant… A l’habitació? Al lavabo? Al soterrani? A les golfes?... No l’hem vist pas! Això sí, vaig trobar una cosa molt estranya a les habitacions… Totes les plantofes estaven mossegades i trencades! Què havia passat? Vaig començar a pensar… I si el Coixí se les ha menjat? Vam tornar tots al menjador i l’avi, que estava molt cansat d’estar de peus, es va seure al sofà i… MIAUUUUUU!!!!!! En Coixí semblava un coixí de debò i l’avi, com que no s’hi veia, no se n’havia adonat que el gat estava dormint tranquil∙lament al sofà. Però… semblava encara més gras! Clar, vaig dir jo, com que ha mossegat les plantofes de tota la casa s’ha tornat més gran! Què divertit, així podrem jugar més amb ell! Després de l’aventura que vam viure l’altre dia, ara estem més tranquils perquè sabem que en Coixí se les apanya molt bé sol i, si un altre dia desapareix, només li hem d’ensenyar unes plantofes noves per a que vingui a menjarseles. Com li agraden tant! El cas és que des llavors, l’avi viu encara més angoixat… per què deu ser que estigui així? Potser està preocupat per si torna a asseure’s una altra vegada a sobre d’ell… No ho sé però em preocupa què li passa.
Avui a la tarda han vingut els avis a casa nostra a fernos una visita i a explicarnos que en Coixí cada vegada està més gran perquè no deixa de menjarse coses: les plantofes, les catifes, les cortines, les mantes… Tot s’ho menja ell! L’àvia ja no sap què fer perquè cada vegada que compra una cosa nova, el gat se la menja i no en deixa ni rastre. I clar, així va creixent tan ràpid… I l’avi només somriu sense dir res, què li passa? Perquè està així de content? És tot un misteri! Toctoc, toctoc!!!!! Umm, qui deu ser? És molt tard i ja estava mig adormit… Anem a la porta corrents i ens trobem a l’àvia molt nerviosa i quasi plorant i ens explica que ara és l’avi qui ha desaparegut!!!!! L’àvia Montserrat ens comença a explicar tota amoïnada que fa tres dies que no troba al seu marit: L’avi Ramon va agafar el seu gat i va marxar en cotxe a passejar. Això va ser divendres i encara avui, que és diumenge, no ha tornat a casa ni ha trucat. La Montserrat ens explica que el dissabte, al no saberne res, va anar a comissaria a explicarho i no li van fer cas. També ens comentava que un dels policies li feia broma dientli que potser se n’havia anat de vacances amb el seu gat a New York, o a passar deu dies a Londres per aprendre anglès. L’àvia es va posar a plorar sobre les espatlles de la Susanna, que és la meva mare.
L’Anna va començar a cridar: Ànims segur que trobarem al nostre avi!!! Sortirem tots de casa i anirem a casa de l’àvia a veure si el veiem. Dit i fet. Ens vam posar la roba ràpidament per sortir al carrer i tots quatre vam anar caminant de casa nostra fins a casa de la Montserrat. Quina va ser la nostra sorpresa, quan a l’arribar a casa de l’àvia vam veure a Coixí! Tant gran que ja no podia passar per la porta i s’estava al jardí menjant tot allò que veia. Ara no teníem un problema sinó dos! Vaig pensar Això no pot ser! Aquest gat està tan gran que pot esclatar! I a més... podria ser que s’hagués menjat al Ramon? Hem de fer alguna cosa ràpidament! Va dir la mare tota preocupada. A mi, en aquell moment, em va venir al cap la imatge d’un Coixí gegant que es menjava cotxes i persones. Quin horror!!! L’Anna i jo ens vam apropar a Coixí perquè l’estimàvem molt i el vam abraçar. En Coixí es va tranquil∙litzar i va deixar de menjar per estirarse al terra i ser acariciat per nosaltres. Quan li estava gratant la panxa vaig sentir una veu que sortia d’allà dins i que deia: Hola, hola, què hi ha algú? No pot ser! Aquesta veu és la veu del meu estimat! Aquest gat s’ha menjat al meu Ramon i ara em quedaré sense marit! Deia tota preocupada i cridant la Montserrat que també havia escoltat la veu.
Tots estàvem tristos i ploràvem pensat que mai més no tornaríem a veure al Ramon... En aquell moment em vaig recordar d’aquell aniversari d’un dels amics de l’Anna. L’avi estava cuinant i l’Anna menjant a la cuina amb els seus amics. Quan de sobte es va posar a riure al veure que el Coixí s’havia ficat dintre de la rentadora i havia sortit centrifugat. L’Anna, de tant riure, va treure tot allò que havia menjat per la boca. Mama! Àvia! Anna! Li fem pessigolles al Coixí i així traurà tot el que ha menjat. Vaig dir jo emocionat. Tots quatre li vam fer tantes pessigolles que el Coixí va vomitar tot allò que s’havia menjat aquell dia. Entre les coses que va treure per la boca va sortir el mòbil de l’àvia que estava encès i era per on sortia la veu de l’avi que feia estona estàvem escoltant. La Montserrat va agafar el mòbil i es va posar a parlar amb l’avi i aquest li va explicar: Divendres vaig sortir de casa corrents cap a l’hospital perquè vaig veure que en Coixí no parava de créixer i es menjava tot allò que veia fins i tot la brossa del contenidor. També li va dir que ara es trobava a les golfes de casa seva mort de por, perquè quan va tornar a casa de l’hospital sense cap remei, el Coixí cada cop es feia més i més gran i continuava menjant de tot i va imaginarse que se’l podria cruspir a ell també i per això estava amagat allà. La Montserrat li va dir al Ramon que ja podia baixar al carrer que el Coixí era
inofensiu i ara estava tranquil jugant amb els seus néts. Quan ens vam reunir els cinc, tots ens vam posar a pensar de quina manera podríem fer que Coixí tornés al seu estat inicial. Després de cinc minuts pensat vaig trobar la solució i la vaig dir a tots: Si li donem de menjar coses grans ell cada cop és més gran, però si li donem coses petites cada cop serà més petit. Tots em van aplaudir i felicitar quan al cap d’un temps de donarli coses petites el Coixí va tornar al seu estat inicial. El Ramon, quan tot estava en ordre, ens va explicar que a ell li feia gràcia que el gat es mengés les plantofes de l’àvia, ja que a ell no li agradaven gens i per agrairnos el nostre esforç ens convidava a tots anar a un parc d’atraccions on hi havia una piscina de boles a la qual ens agradava molt jugar.
I mireu un gat I mireu un gos I mireu ací el conte fos