Camí de dunes, de Teresa Vilas Grau

Camí de dunes Teresa Vilas Grau

Camí de dunes

Teresa Vilas Grau

Primera edició: abril de 2023

© del text: Teresa Vilas Grau

© 2023 Tushita edicions

www.tushitaedicions.com

info@tushitaedicions.com

Maquetació i tractament de les cobertes: Sir Gawain & Co

Imprès a: Romanyà Valls

ISBN: 978-84-126030-7-1

Dipòsit legal: B 6109-2023

Thema: FS, 2ADC, 1DSE-ES-JD

Ibic: FA, 2ADC, 1DSEJ

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright

Fotografia de l’autora a solapa: ©Bernat Riera Serra.

Fotografia de la coberta: duna de la platja del Fangar. ©Bernat Riera Serra.

Fotografia de la contracoberta: dunes de la platja del Fangar. ©Vicente Juan Martínez

A la memòria dels meus pares i del meu germà: Màxim, Teresa i Pere

Els primers dies de setembre, després d’un estiu abrusador, el plugim mullava els carrers d’Horta per on caminava la Carla. Els cabells negres i arrissats se li enganxaven a la cara; de tant en tant, els feia enrere i aixecava els ulls enlaire per deixar-se acariciar per les petites gotes fresques que l’anaven calant.

El sol, el vent i la pluja havien fet saltar trossos de pintura de la façana de casa seva, com cicatrius lliscant pel mur. Caldria reparar-les i arreglar la teulada, també malmesa, però no es veia amb cor de recuperar el projecte de reforma que havia aturat quatre mesos enrere. Una esgarrifança li va recórrer tot el cos. Es va adonar que la brusa i la faldilla regalimaven i va entrar.

En fregar la sola de les sabates a l’estora del cancell, observà les restes de fang, les petjades: les que se’n van, les que es queden per sempre. Recordà la primera vegada que havia entrat en aquella casa acompanyada del Ramon, quan tenia vint anys, embarassada i plena d’il·lusions. Va fer un gest amb la mà com si volgués desprendre’s d’aquells records. D’esma va obrir la porta que donava al llarg passadís. A mesura que s’endinsava a l’interior, es notava cada vegada més i més cansada. Era divendres i la perspectiva de tot el cap de setmana se li feia una muntanya. Més val no pensar-hi, Carla, mira les passes que fas: ara un peu, ara un altre.

Al menjador, tot era al seu lloc, fins i tot la dolorosa olor de l’absència. No s’hi podia ni s’hi volia acostumar. Les sensacions, els objectes, els carrers, les persones... tot s’havia tornat estrany, immòbil, com si el món hagués canviat o com si ella fos una altra. Havia recuperat els costums més habituals: llevar-se, anar a la feina, tornar a casa... Feia el que

calia fer, però com un robot. No era ella. L’únic que reconeixia com a propi era el que, ja de petita, li deia la mare:

«Tens molta força de voluntat, ets lluitadora!». Però lluitar per què?, per qui?, es preguntava. Quan va anar a posar el Concerto per flautino, en un intent que la música fes fora aquell silenci eixordador, es va fixar en els plànols de la restauració de la façana i del jardí. Els portà sobre la taula i, en veure dibuixat el cobert que havia projectat construir perquè el Sam tingués un espai propi, ho guixà amb força fins que el paper es va foradar. Havia estat disposada a renunciar a una part del jardí, a l’arbre dels lilàs que s’estimava tant, però ara ja no calia.

Abaixà les persianes. Volia anar a dormir d’hora per veure si el temps li passava sense adonar-se’n, però en el moment d’endormiscar-se un ofec i una tremolor la van sobresaltar. El cor li bategava amb descontrol. Es va aixecar i va encendre el llum; fixar-se en les coses del voltant, a vegades, li calmava aquell neguit.

Es va adonar que s’havia assegut a la butaca del Sam, just davant del bufet baix en què s’enfilava de menut; a sobre, la pintura que li havia regalat quan ja s’havia fet tot un noiet, la foto que es van fer al Parc Güell, el canelobre que van comprar junts... Tot, tot li parlava d’ell. El va recordar sortint per la porta amb quinze anys acabats de fer i el somriure obert i afectuós, «recorda’t de la càmera, no te n’oblidis, marona!» i un simple petó apressat a la galta, gairebé unes pessigolles. Busca un sentit a les darreres paraules, «no te n’oblidis, marona...», que li venen a la memòria una vegada i una altra els darrers mesos.

Va anar a l’envidrat amb necessitat de pintar. Aquell espai havia sigut el regal que el Ramon li havia fet quan van començar a viure en aquella casa anglesa, antiga i fosca. Havia substituït tota la paret que donava al jardí per un gran finestral amb porta corredissa per convertir-lo en un racó

lluminós i alegre on ella havia passat moltes hores pintant, però ara ja no li servia. No trobava cap lloc on reposar. Va mirar la tela blanca posada al cavallet i, amb el pinzell a la mà, va anar d’un color a l’altre com si no es decidís per cap, com si no pogués donar vida al llenç. Es va quedar en blanc i no va poder continuar.

Va sortir al jardí, on la pluja havia deixat un rastre fresc amb olor de terra mullada i, en contemplar les estrelles, un crit se li va encallar a la gola; fins i tot la bellesa li era insuportable.

Quan va sentir el mòbil, el cor li va fer un salt.

—Franc?

—Vaig al Delta. M’hi acompanyes? —li va proposar.

Es va sorprendre d’acceptar aquella proposta sense ser-ne conscient. Ell sempre hi era en els moments que estava més necessitada. Havia aparegut molts anys abans, en la primera crisi que van viure ella i el Ramon, i després, tot just feia quatre mesos, en el moment més dur de la seva vida.

D’una revolada va preparar les quatre coses necessàries i les va posar dins de la motxilla. Ensopegà amb la maleta blava i va fer un gest de contrarietat.

La va arraconar amb el peu, tenia pressa per sortir de casa. Preferia esperar-lo a fora.

Zero amb quatre

En veure que el cel s’aclaria, va desitjar ser al Delta amb la Carla; per sort, ella ho havia acceptat. Mentre posava el cotxe en marxa, el Franc va pensar fins a quin punt necessitava tenir-ho tot ben controlat; les coses importants de la vida, en canvi, havien sigut obra de l’atzar.

Quan els llogaters del pis del carrer Aulèstia i Pijoan de Barcelona, casa de la seva infància, van marxar, feia dotze anys que vivia a Perth. Era l’ocasió per tornar. Una intuïció. En un parell de mesos ho va tenir tot enllestit i, gairebé sense adonar-se’n, ja era a l’avió. Just posar els peus a Catalunya es va trobar la Isabel, que li va parlar del que estava vivint la Carla. I s’hi va abocar. No havia deixat mai de pensar en ella. No creia en el destí ni estava disposat a considerar que era el que regia la seva vida, però ho semblava.

Va recordar quan van trencar la relació. Acabaven de viure uns moments apassionats en el pis que tenia davant de la casa Vicens quan ella, amb la veu tremolosa i la mirada trista, li va dir: «No puc portar aquesta doble vida, això nostre no pot continuar; em dec al Sam; miraré de refer la relació amb el Ramon!». Havia quedat impactat pel contrast entre el que estaven vivint i aquell trencament. La duresa que li va veure als ulls era nova. No hi va lluitar i sempre se’n va penedir, d’això. La coneixia i sabia que, quan prenia una decisió, era inapel·lable; però no s’hauria d’haver rendit. Va marxar perquè, si es quedava, o no la deixaria en pau o l’allunyament no el deixaria en pau a ell.

A Perth cercaven enginyers per a un projecte prometedor que tot just s’iniciava i s’hi va agafar. Es va deixar absorbir pel treball, no es va interessar per res més fins que l’últim any va fer amistat amb el Maso, un enginyer del Delta de

l’Ebre que hi feia una estada per assessorar-se d’avenços tècnics. El Maso li va explicar la problemàtica del retrocés del Delta i la lluita titànica que hi encarava la seva gent. A través d’ell, havia comprat una casa a Riumar. Des que havia tornat, hi anava sovint. Els bernats pescaires, els ànecs de coll verd, els flamencs, les puputs... amb els seus vols i costums, el cultiu de l’arròs marcant els canvis en el paisatge, la calidesa de l’aigua convidant a banyar-s’hi, les persones, amb aquell tarannà tan particular, treballadores, arrelades a la terra, amb poques cabòries i pocs fums... això, tot això, li encantava. Participava en un grup que investigava diferents maneres de pal·liar els efectes devastadors del retrocés del Delta. Cada vegada que hi anava tenia ganes de quedar-s’hi a viure; li costava tornar a Barcelona. Si no fos que la Carla està en ple dol... No, ara no és el millor moment.

En girar el carrer la va veure amb la motxilla a l’esquena, asseguda al banc de davant de la casa. Aquella figura menuda, rígida i amb els ulls cap al cel l’encoratjava a sortir del cotxe i anar corrents a abraçar-la. Però es va contenir. Mirant al cel com ella, va veure que els núvols s’havien esvaït del tot i que la lluna apuntava en quart creixent. En què deu estar pensant? I en tornar-la a observar, una esgarrifança el va fer estremir. Quina emoció, quanta pena i alegria alhora!

Quan ella va posar els peus al cotxe amb un gest ràpid i brusc, el Franc va saber que el viatge seria difícil.

—No tinc ganes de parlar —li deixà anar.

—I un petó, sí?

Li va agafar la cara amb les mans i va veure al fons dels seus ulls una profunda tristesa que el va commoure.

Zero amb quatre

Les fulles brillants de l’ombú, la bellaombra, prometien apaivagar els efectes del sol de l’estiu al jardí de la casa de Riumar. I la buguenvíl·lia vermella i el llessamí blanc cobrien les columnes del porxo i asseguraven que hi hauria flors tot l’any.

—Aprofitem aquesta primera hora per anar a mar —va proposar-li el Franc, que s’acabava de llevar. La matinada d’aquell dissabte s’havia despertat fresca i clara—. M’agrada perquè el sol escalfa però no crema la pell.

—Sí, anem-hi ara —va dir-li la Carla mirant aquells braços llargs i pigallats, que li van recordar el dolor de la nit passada quan, tremolant, li havia demanat abraça’m ben fort, només abraça’m! I així, envoltada amb el cos d’ell, el dolor s’havia anat calmant i al final es va adormir.

Asseguda, contemplava com el vaivé de la mar li acariciava els peus. Percebia la tebior de la sorra i la frescor de l’aigua; les onades anaven i tornaven, repetint sense defallença un moviment suau, constant. Hipnotitzada, se n’anava i tornava amb elles.

—Ens banyem? —li va proposar.

—Estic tan cansada!

—Va, som-hi! —I li va oferir la mà.

Van avançar a poc a poc per aquella mar plana. Li costava concentrar-se en el que ell li explicava de com li plaïa banyar-se en aquella aigua clara, poc salada i en què el fons es podia observar amb facilitat. També li explicava que volia escriure una novel·la sobre la creació i evolució del Delta, des de la desforestació dels Monegres fins a l’actualitat, partint de la història d’una família a través dels anys. I es va deixar embolcallar per la música ferma i dolça de les seves paraules i pel moviment de les ones prop dels turmells.

—S’ha de caminar molt, per poder nedar! —es queixà ella.

—Ja falta poc. Hi estem arribant. —I li va tornar a agafar la mà.

Continuaren el recorregut, l’un al costat de l’altra, fins que es van capbussar. A mesura que nedaven, mentre ell contemplava el fons amb les ulleres, ella avançava cap a l’horitzó. El contacte amb l’aigua i l’olor i el sabor de la sal li van recordar la primera vegada que va entrar a la mar, agafada a les espatlles del seu pare, deixant-se portar. Va estirarse sobre la mar i, bressolada, es va mig adormir. L’esquitx d’una onada la va espavilar; no veia la costa, s’havia allunyat molt, massa, i el Franc no era al seu costat. Va témer que, en capbussar-se, li hagués passat alguna cosa. Amb desfici va nedar en direcció a la platja, on tot estava tranquil. El va reconèixer a prop d’unes persones que es banyaven. Va pensar que potser el cap li havia jugat una mala passada. Va sentir per primer cop en aquells llargs quatre mesos un anhel, l’anhel d’estar a prop seu, l’anhel d’ell. Va voler retenir aquest sentiment i li va semblar que la millor manera seria deixant-se bressolar de nou per les ones.

El Franc, quan va arribar al seu costat nedant, suau i lleuger, li va preguntar si estava cansada.

—Per un moment, la idea de perdre’t m’ha fet basarda!

En notar la tendresa amb què l’envoltava, la Carla es va estremir i una ombra densa va lluitar per separar-los. El Franc, com si se n’adonés, va parlar-li dels corballs de sorra, dels fartets, de la riquesa del fons de la mar, i ella es va deixar portar per la música de les seves paraules. Junts, van emprendre el retorn cap a la platja.

Estirada a la sorra, amb la pell molla, se li va fer present el primer cop que van fer l’amor, molts anys abans: la passió d’aquell moment, la certesa que havia tingut de no poder resistir... Havia sigut un desig fort, molt fort, i aquell record la

va desvetllar de nou. Un bri d’esperança naixia dins d’ella, el podia gairebé sentir, tocar.

Aquell

diumenge, dotze anys després de la primera vegada, es van despertar amb els cossos enllaçats, recuperats d’una nit d’intimitat i d’intens retrobament.

La tardor plujosa alleugeria la sequera de l’estiu. El jardí de la Carla, esmorteït per l’absència d’aigua i de cura, es revifava. A partir d’octubre ella hi tornava a passar llargues estones; a vegades intentava recuperar la lectura i mirava de concentrar-se en algun llibre, replantava margarides i altres flors que no havien aguantat el sol i la falta de reg, o treia les males herbes dels parterres. El lloc per on passava d’esquitllentes era el racó de l’arbre dels lilàs perquè li portava massa records. A l’estiu, aquell arbust, que s’havia fet molt gros, projectava la seva ombra al banc de fusta que havia dissenyat anys enrere, quan el Sam era petit i ella estava plena de projectes. Havia tingut forces per a tot i la convicció de poder realitzar el que es proposés, només calia posar-hi els mitjans. En aquell banc hi havia passat llargues estones parlant amb la Isabel, la seva amiga i mare de dos fills, el Lluc i el Pol, que jugaven molt amb el Sam. La trobava a faltar, però ja no hi parlava perquè la seva manera de ser tan espontània, que havia donat lloc a una pila de rialles i a la vida exitosa que tenia en tots els àmbits, li eren una bufetada, una evidència que la seva era un fracàs. No se n’havia sortit; no, no se n’havia sortit en res! Si amb el Ramon haguessin continuat com al principi, li hauria agradat tenir un altre fill, però tot es va complicar.

Mentre netejava les fulles seques de les hortènsies, que en aquell racó ombrívol havien crescut i s’havien fet xamoses, va veure que la pomera, alta i ferma, ja tenia fruits a punt de ser collits. Aleshores, la figura del Franc se li va fer present, alt, ros, amb els ulls blaus, mentre que el Sam, baixet com ella i la seva família, els tenia foscos. El somriure se li va glaçar i una esgarrifança li va recórrer tot el cos. Va enfonsar

les mans dins la terra humida del parterre, que no l’oblidi mai, que no l’oblidi! Agenollada, amb les mans ensorrades, el cap en blanc i un nus a l’estómac, va notar com una gota de pluja li baixava per la galta, i després una altra i una altra. Es va aixecar amb la cara enlaire per sentir-la millor.

També plovia quan el Franc li havia proposat anar a viure amb ell. No es veia amb cor de fer aquell canvi, allunyar-se de la llar on havia viscut el Sam. Els moments durs, quan l’absència del fill se li imposava, no els volia carregar sobre les espatlles de ningú, i encara menys a les del Franc. Eren moments seus i ho havien de continuar sent. Si el Ramon no s’hagués refugiat en l’alcohol...

Els caps de setmana que anava al Delta li donaven força per continuar. Li agradava percebre-hi l’olor dels camps d’arròs a l’octubre i imaginar-los al novembre, negres, cremats i plens d’aigua a finals d’hivern, a punt de reviure a la primavera.

Al matí va aturar el despertador amb la intenció de mandrejar cinc minuts, però es va quedar adormida i es va llevar tard. S’hauria d’espavilar per arribar a l’hora a la feina. Què em passa, últimament, que tinc tanta necessitat de dormir?

En posar els peus a terra, l’habitació li va començar a donar voltes, em deu haver baixat la pressió. S’havia acostumat a prescindir dels dolors i de les tristeses. Va arribar al bany tentinejant. Tenia pressa, no es podia estar per contemplacions i, reequilibrant-se amb un malestar que no identificava, es va vestir i va anar a la cuina.

Prengué un cafè i va provar de treure’s el buit de l’estómac amb una magdalena que se li va posar malament. I ara a què venen, aquestes basques?

Va mirar el rellotge i, amb la jaqueta i la bossa a la mà, va sortir amb rapidesa al jardí a tancar els llums encara encesos. Aleshores sí, el vòmit va sortir sense aturador i, en un instant, com si es tractés d’un flaix, tot li va venir a la ment: la son dels últims dies, el record de l’última regla, quan?, quan va ser?, sis setmanes?, el descontrol en les trobades amoroses amb el Franc... Va deixar caure la jaqueta i la bossa, es va tocar els pits turgents i unes gotes de suor li van regalimar pel front.

Va seure al menjador intentant refer-se una mica. A l’altre costat del telèfon, la secretària de la feina li va dir que devia ser la passa de gastro que estava provocant aquella tardor tan freda i plujosa, que no s’amoïnés, però ella sabia que no, ja no es podia enganyar més. Una escalfor que des de les entranyes se li va estendre pel cos, junt amb un desfici provocat pels intensos sentiments que li segrestaven la ment, va fer que sentís com si caigués en un gran buit, lluny de la terra, lluny de tot. Anava d’un lloc cap a l’altre. Tota ella bullia, bullia d’una alegria que li

estranyava, d’un dolor que venia de lluny, d’una por fosca, molt fosca; portava vida dins d’ella, portava mort?, què portava?

Marejada, neguitosa, desconcertada amb uns sentiments que creixien i creixien, va témer embogir. Calma’t, Carla, calma’t, encara no ho saps! Reprimí l’impuls de trucar al Franc i va sortir a caminar pel jardí. S’aturà davant el roser i l’olor d’una rosa roja tardana la va tornar a marejar. Aleshores va anar a la farmàcia.

El Predictor va ser claríssim. Tota ella tremolant com la fulla a l’arbre, despullada, asseguda encara a la tassa del vàter, incapaç de dir res, va enviar un missatge al Franc:

«Necessito veure’t. Tan aviat com puguis.»

Anava d’aquí cap allà buscant jerseis; no en trobava cap que li anés bé i, quan se’n posava un, s’havia encongit, l’altre tenia una taca, l’altre era massa fosc i l’altre li estava massa ample. I buscava i buscava, no sabia ben bé què. El volia, aquell fill? Sí, i tant que el volia, però tenia dret a desitjar-lo? Com reaccionaria el Franc? Què li passaria, a aquest fill? El podria protegir?, en sabria?

Finalment es va adonar que arribaria tard a la trobada amb el Franc, faig tard a tot! També aquella vegada que, quan li van telefonar, ell encara estava conscient, però quan hi va arribar ja estava sumit en el coma. Una esgarrifança la va fer estremir i va cridar fort: «Ara, no, Carla, ara no!».

Corrent i feta un sac de nervis va anar cap al parc i, quan va girar el carrer des d’on es veien els arbres, alentí el pas. Va veure el Franc, que, inquiet, mirava el rellotge. I el cor se li va tornar a disparar. Va córrer entre el riure i el plor i, quan el va tenir a tocar, ensopegà amb una arrel de taronger, es desequilibrà i ell la va agafar, just a temps. Esclatà en un plor convuls recolzada en el seu pit.

—Què tens? Què et passa? —li va preguntar mirant-la als ulls.

—Estic embarassada!

—Pam-pam, pam-pam, pam-pam, així batega el cor del nostre fill! Pam-pam —li va dir el Franc agafant-li les mans i mirant-la als ulls. I, com si portés una batuta a la mà i dirigís una orquestra, va anar taral·lejant el so del cor del fill. Traspua alegria per tots els racons del cos, va pensar la Carla.

Havien sortit del ginecòleg i van anar a un restaurant a celebrar que tot anava bé. Estava de vuit setmanes.

—O filla —li va respondre ella, somrient—. I ara sí, que vull venir al teu pis. Ja hi cabrem?

Ell li va explicar, amb els ulls humits, que quan hagués d’anar al Delta se li faria molt difícil deixar-la. Enriolats i satisfets, feien plans quan el xef va anar a saludar-los per saber si ho havien trobat tot bé. La Carla va veure que portava un corbatí i el record d’un altre corbatí, el que duia el Sam en el seu quinzè aniversari, va obnubilar-la. Tot se li va tornar fosc i la visió del fill ple d’il·lusió, ple de vida, la va paralitzar mentre el cap li bullia de retrets: per què havia sucumbit als seus desitjos d’adolescent?, per què havia sigut tan bleda, tan tonta, tan irresponsable, tan...?, per què no li havia preservat la vida? Aquell dia, aquell dia, m’hauria d’haver mort!

El Franc la va veure empal·lidir i, quan el xef va marxar, li va preguntar què li passava.

—Res, no res, només records que haig d’allunyar —va dir arrugant el front.

Veient el dolor de la Carla, li va agafar amb tendresa les galtes, va apropar-se-li a la cara i, mirant-la als ulls, li va fer un petó.

Plovia. Dins del cotxe s’hi estava bé. La Carla conduïa per carrers per on havia anat amb el Sam quan l’acompanyava a futbol. Observant com les gotes picaven el vidre, va recordar el dia que el menut va fer tres anys i tots tres van anar al camp per celebrar-ho. A mitja excursió es va posar a ploure. «Un dia em faré gran, gran fins al cel?», els havia preguntat tot mullat. Li havien dit que amb l’aigua de la pluja les plantes creixien.

—Frena! —va cridar el Franc.

No hi va ser a temps. Van topar amb el cotxe del davant, aturat pel semàfor vermell.

—Collons, Carla, on tens el cap?

El Franc va sortir per parlar amb el conductor de l’altre vehicle mentre tancava la porta de la seva banda amb un cop fort.

Tot ho feia malament! No es va veure amb cor de seguir conduint i es va canviar de seient. Tremolava, rabiosa contra ella mateixa, preocupada pel futur de la criatura. A les orelles, l’estrèpit dels dos cotxes en la topada! Quin va ser l’últim so que va sentir el Sam? Tornava a entrar en el bucle, se n’adonava, ho havia d’aturar! Si volia anar endavant, havia de canviar tantes coses...! Però quines?, què havia de canviar?

Aquella nit, a diferència d’altres nits, la respiració pausada del Franc no l’ajudava a adormir-se. Li retrunyia dins del cap l’esclafit de la col·lisió com si fos una caixa de ressonància. Es va sentir enfadada amb el fill. Tossut, més que tossut!: «marona, va, maroneta, que ja soc gran!», ho veus?, veus el que t’ha passat?

Va tancar els punys amb força. Des de la seva mort, el dos de maig, set mesos enrere, era la primera vegada que sentia aquell enuig contra el fill.

Es va aixecar sense fer soroll i va anar al despatx, on tenia els estris de dibuix. Va mirar els palmells vermells, adolorits, i va agafar una làmina i el carbonet. Aquella enrabiada se li feia insuportable. Va començar marcant un punt negre al centre i va anar dibuixant al seu voltant rodones concèntriques a tocar les unes de les altres. Aquell punt inicial es va anar fent gran, molt gran, tant que gairebé ocupava tot el full. El moviment que feia amb la mà i la forma que en sorgia la tenien atrapada. Va apartar la làmina una mica com si volgués posar distància i albirar algun traç suggeridor. Va témer que aquella negror indiqués un mal presagi.

Aleshores va guixar per sobre de mil maneres diferents. El carbonet es va trencar i un altre també, i encara un altre. Al final, llençà el dibuix i va pensar que necessitava marxar de Barcelona, deixar totes aquelles coses que havia viscut amb el fill.

I passar una temporada al Delta?

Quan va tornar al llit, es va col·locar molt a prop del Franc buscant l’escalf de l’amant. Ell, bo i adormit, la va atraure deixant la mà recolzada en el seu cos. El Franc responia a les seves necessitats fins i tot quan no n’era conscient. I, recordant les carícies compartides poques hores abans, es va posar la mà a la panxa i va dir bona nit al menut (o menuda).

—T’has mogut molt, aquesta nit —va dir-li el Franc quan es va despertar.

—Em durava l’ensurt de la topada.

—Queda’t. Avui descansa.

—Tinc coses pendents a la feina.

—Queda’t, dona —va insistir—. Segur que no hi ha res que no es pugui esperar.

—Va, sí, potser sí.

—Ja els truco jo, no t’amoïnis.

Abans, quan estava embarassada del Sam, li hauria sigut impossible permetre-s’ho. Era una dona decidida. Què en quedava, ara, d’aquella Carla? Havia cregut fermament que l’embaràs era un procés natural i que per tant no calia cap atenció especial! Si una nit no havia dormit, ja dormiria l’altra. Massa jove?, massa inconscient? Ara ja no estava segura de res.

—Te’n recordes que avui aniré al Delta i m’hi quedaré fins demà? —li va dir mentre li feia un lleuger petó de comiat. A punt de travessar la porta del pis, va retornar al llit, la va acotxar cenyint-li el cos amb el nòrdic i va recolzar la cara en la d’ella—. Em quedaria aquí.

—No siguis beneit. Faràs tard!

Ho va veure clar: viure al Delta l’ajudaria molt, encara que perdés la feina. Es va tornar a adormir.