Newsuic 24 by Universitat Internacional de Catalunya

ENTRE

NOSALTRES P.3

Manuel Meseguer, Cap del Servei de Gestió Acadèmica de la UIC núm. 24 | gener-març de 2010 | any VII | Universitat Internacional de Catalunya

CAMPUS

20 anys sense el mur A Newsuic hem volgut rememorar la caiguda del mur de Berlín des de la columna habitual del Dr. Cervós i des del Cap de Taula, amb una entrevista a Dieter Wendland P.5

Més sostenibles Amb el rerefons de la signatura del “Compromís Ciutadà per a la Sostenibilitat” amb l’Agenda 21 de l’Ajuntament de Barcelona, des de Newsuic hem volgut posar en context aquesta decisió i fer un repàs de les accions que s’han posat en marxa a la UIC, així com les que ja funcionen des de fa temps PP. 2-3

Fa uns anys el Dr. Cervós sortia a la premsa parlant sobre aquest tema i, com es veu a la imatge, l’anomenaven “el neuropatólogo catalán que burló el Muro”

INTERNACIONAL

Cooperant a l’Índia L’alumne d’arquitectura Eloi Meléndez ha estat tres setmanes a l’Índia, convidat per la Fundació Vicente Ferrer, per a la realització d’un projecte . P.12

ADE y Derecho, enfocando su futuro profesional

Universitats americanes i europees al IV Simposi d’Implantologia Amb l’objectiu de compartir i conèixer els nous avenços en implantologia oral, la Facultat d’Odontologia organitza cada dos anys aquest simposi internacional, al qual assisteixen experts en implantologia oral d’arreu del món. Organitzada durant els dies 19 a 21 de novembre, aquesta sisena edició ha comptat amb la presència d’odontòlegs d’universitats de Nova York, Florida, Madrid, Santiago de Compostel·la, València i Lisboa. Una de les grans novetats que presentava aquest simposi eren els protocols de control en 3D dels tractaments realitzats utilitzant sistemes informàtics i la presentació dels resultats i dels projectes de recerca de la Facultat d’Odontologia en medicina regenerativa, utilitzant cèl·lules mare adultes. Aquest simposi mostra que, tot i ser una universitat jove, “som –en paraula d’ Eduard Ferrés, president del comitè organitzador del simposi– molt coneguts en al món universitari odontològic”. P.12

El Servicio de Estrategias Profesionales (SEP) se ha puesto de gala estrenándose con la nueva versión de la Jornada Universidad-Empresa. Este año, la séptima edición de la jornada se ha especializado abriendo las puertas a todo el alumnado de las facultades de Ciencias Económicas y Sociales y de Ciencias Jurídicas y Políticas. Es, en palabras de Edith Castellarnau, coordinadora del SEP, “un modo de facilitar el acceso al mundo profesional de nuestros estudiantes, y conocer de forma personalizada los procesos de selección de cada empresa”. Así es como, gracias a las presencia de casi treinta empresas distintas del sector económico y del derecho, los alumnos y alumnas pudieron intercambiar ideas, proyectos y currículos con los representantes de cada una de las entidades que se colocaron en stands, en el Paseo de la Fontana del Campus Barcelona. La jornada, que tuvo lugar durante la mañana del 19 de noviembre, tuvo una gran acogida y todas las empresas se marcharon “con una buena impresión –dice la responsable del SEP– gracias a que vieron gran interés por parte de todos los alumnos”. P.6

NOTÍCIES

Campus alumni opinió recerca internacional esports tendències

CAMPUS Es convoquen dues sessions per explicar “bolonya” al professorat P.4 S’ha elegit el nou Consell d’Estudiants P.6

INTERNACIONAL Buen inicio del Máster en Gestión Cultural en inglés P.13

ESPORTS Antic alumne de Fisioteràpia, a l’equip mèdic del Racing de Santander P.11

facebook.com/UICbarcelona

Twitter

twitter.com/UICbarcelona

Flickr

flickr.com/UICbarcelona

Youtube

youtube.com/uic

OPINEN La butaca, Jordi Cervós P.5 La veu dels experts, I. Viladomiu P.7 Capellania Universitària, M. Castelló P.7 Carta del director, Roger Jiménez P.9 Not all the..., Víctor Küppers P.9 Món de butxaca, Joaquín Luna P.12 Mens sana, J. Santamaria P.14 Permeti’m..., Toni Sellas P.15 I acció!, Jaume Figa P.15

CAMPUS

newsuic

gener-març 2010

Sobre la sostenibilitat, se’n parla força, darrerament. Per a molts és sovint un terme buit i, fins i tot, molest: quelcom que forma part d’una sèrie d’imposicions i legislacions cuinades en cimeres globals, fetes de parlaments que s’allunyen del dia a dia de les persones concretes. Es pot pensar que hi ha postures massa ideologitzades. La història de la sostenibilitat és llarga i és fàcil fer-ne un calaix de sastre que no correspon a la realitat... En tot cas, ser sostenibles no només és cosa d’ideologies, sinó també d’humanitat i justícia. La universitat, formadora de futurs professionals, és un marc excel·lent per aprendre a aplicar la sostenibilitat. És per això que la UIC s’ha immergit en una reflexió transversal que porti a l’acció tant en la mateixa universitat com en els llocs de treball i de vida de tota la comunitat universitària.

roser santigosa laura díaz carla bonadona javi quintano

l desenvolupament sostenible no és només la cura del medi ambient. També afecta tres àrees en què l’home pot (i ho ha de fer) intervenir: desenvolupament econòmic, desenvolupament ambiental i desenvolupament social. Pensar que sostenibilitat equival a reciclatge és quedar-se amb un enfocament miop del vertader sentit de la paraula. Els interessos econòmics i mediambientals no poden discórrer de manera oposada, sinó que han de convergir en un punt per aconseguir, finalment, un desenvolupament social sostenible. Després d’anys de moviments ecologistes, cimeres mundials i pactes globals, molts es pregun-

transversalitat

La sostenibilitat no ens parla només de reciclatge, sinò també de desenvolupament econòmic, social i ambiental

taven –fem-ho entenedor– si, per conservar el planeta, haurien de tornar a viure als camps, tornar a anar en carros de cavalls i oblidar el benestar que havia portat la industrialització. No sembla una solució real. Així, doncs, l’any 1987, arran de l’Informe Brundtland, aquesta dissociació entre ecologisme i benestar social i econòmic va desaparèixer i es va començar a parlar de “desenvolupament sostenible”. És a dir, el terme sostenibilitat no es renyia amb el progrés

ni es casava amb un ecologisme salvatge que podia portar a oblidar el mateix home, sinó que es referia a totes les necessitats del present sense comprometre les de les generacions futures. D’altra banda, si partim de la idea que el món no és només propietat nostra, la visió de la sostenibilitat canvia de manera dràstica. Ja no s’intenta fer un ús utilitarista del món i els seus recursos, sinó un ús just, equitatiu i, en definitiva, ètic. En aquest sentit, la professora d’Educació Sílvia Albareda, coordinadora del programa “UIC + sostenible”, diu que “en el fons, sostenibilitat és solidaritat”. Pensar en els altres, en definitiva. I això és quelcom que és part important de l’ideari de la UIC. Darrerament, la nostra universitat s’ha sumat a la iniciativa de l’Agenda 21 de l’Ajuntament de Barcelona, un “pacte” signat fins

ara per més de 350 entitats de tots els colors. Aquesta agenda detalla una sèrie d’accions que s’han d’emprendre en l’àmbit mundial, nacional i local en les àrees en què es donen impactes humans sobre el medi ambient. I això no només són normatives o imposicions governamentals. Cal una implicació de tota la població; una tasca educativa i de conscienciació des de qualsevol àmbit d’actuació humana. Ens arromanguem

En aquest sentit, en la cerca d’un pla d’acció per a la UIC convenia elaborar primer una diagnosi de quin és l’estat de la qüestió a la institució. Es van fer tres passos: un taller per a la sostenibilitat obert a tota la comunitat, un estudi de camp en profunditat i una sessió amb els diferents stakeholders. El taller, organitzat en envelats al passeig de la Fontana del Campus Barcelona, va acollir una espècie de brainstorming col·lectiva en la qual tothom que ho va voler va poder donar la seva visió. Un altre dels objectius era sensibilitzar, amb la col·laboració d’Intervida, a través de dades concretes sobre aigua, fam i empremta ecològica –impacte mediambiental– al món. Hi va haver dos estands més lúdics, que ensenyaven, entre altres coses, el principi de les “tres erres”: reciclar, reduir i reutilitzar (ara també es parla d’altres “erres”, com reparar, evitar residus...). Paral·lelament, a l’Aula Jardí es van projectar diferents documentals sobre alguns aspectes de la sostenibilitat. La jornada va tenir una bona acollida i això es el que es volia, ja que la implicació de tothom des del principi és important. Un altre dels materials essencials ha estat un estudi en profunditat elaborat per una part de l’alumnat de magisteri en què es detallava quin és l’estat de la UIC en aquest moment i les possibles necessitats per millorar. L’estudi recull, entre altres coses, una enquesta feta a gairebé 900 alumnes que indica que la majoria de l’alumnat té l’hà-

bit de reciclar a casa i a la UIC volen continuar fent-ho. La darrera acció de la fase de diagnosi va ser una primera sessió amb representació de tota la comunitat universitària, una primera aproximació al dia a dia dels departaments en aquest aspecte i a les inquietuds del PDI, PAS i alumnes. Una de les conclusions d’aquestes primeres tres accions és que, de moment, la UIC ha d’atacar dos dels 10 punts de l’Agenda 21 municipal: el de comunicar i sensibilitzar i el del reciclatge. En els plans d’estudis

Com a institució educativa la UIC té un fort impacte en la societat, a través dels professionals que forma a les aules. La idea és formar professionals que no vegin la sostenibilitat com un afegit en el seu camp d’actuació, sinó quelcom que és en la concepció de nous projectes. Un dels casos emblemàtics de l’aplicació del desenvolupament sostenible als plans d’estudis és el de l’Escola d’Arquitectura (ESARQ), i no és res absurd si tenim en compte que, segons el llibre 34 kg de CO2, un dels autors del qual és el professor de l’escola Toni Solanas, la construcció consumeix un 50% dels recursos naturals i el 40% de l’energia alhora que genera un 50% dels residus i un terç de les emissions de CO2. Des dels inicis, l’ESARQ ha disposat d’una àrea de sostenibilitat. Amb l’inici dels nous graus, ha agafat un nou impuls, i l’alumnat de 4t i 5è de grau tenen una assignatura obligatòria de sostenibilitat, coordinada pels arquitectes Felipe PichAguilera i Toni Solanas, coautor del llibre 34 kg de CO2. Un dels exercicis de l’assignatura és l’estudi de 10 o 12 edificis emblemàtics del món i analitzar-ne l’impacte ecològic: segurament ni la Casa Batlló, ni l’Òpera de Sidney ni alguns altres edificis que s’hi analitzen s’haurien tornat a fer de la mateixa manera que es van fer aleshores. Ara és possible fer cases amb un impacte mínim en el medi ambient, no gaire més cares i

CAMPUS

newsuic

gener-març 2010

ENTRE

NOSALTRES

Manuel Meseguer Cap del Servei de Gestió Acadèmica

“Penso que la UIC continuirà atraient per l’estil i l’ambient fundacional” 4 XIFRES

L’HISTÒRIC

IGUA: Més de 1.000 milions de persones (1/6 part de la població mundial) no té accés a l’aigua potable.

IODIVERSITAT: En els últims 100 anys s’ha perdut un 75% de les varietats de cultius, això significa que la humanitat, actualment, depèn de 45 plantes per sobreviure.

ONSTRUCCIÓ: Aquest sector consumeix un 50%

dels recursos naturals i el 40% de l’energia, alhora que genera un 50% dels residus i un terç de les emissions de Co2

ESNUTRICIÓ: L’any 2009 1.020 milions de persones passen fam en el món, segons la FAO.

HAN DIT

l passat 16 de novembre, els líders mundials van adoptar per unanimitat una declaració prometent un renovat compromís per eradicar la fam al món, de forma sostenible i tan aviat com sigui possible. El Secretari General de l’ONU, Ban Ki Moon, va denominar a l’actual crisi alimentària “una veu d’alarma per al demà”. A la mateixa cimera, el papa Benet XVI assegurava que “l’opulència i el malbaratament ja no són acceptables, quan la tragèdia de la fam adquireix una proporció cada vegada més gran”.

amb possibilitat d’amortitzar les despeses “de més” en pocs anys. Són les anomenades Passivhaus, que redueixen substancialment l’emissió de CO2 al llarg d’un any, gràcies als materials, l’orientació, la concepció que se’n fa, etc. Aquest tipus de cases, per exemple, preveuen pràcticament l’eliminació de sistemes d’escalfament a l’hivern i de refrigeració a l’estiu. A Alemanya, per exemple, aquest tipus de cases gasten un 80% menys d’energia en el condicionament tèrmic que els habitatges habituals. Ara per ara estan molt esteses al nord d’Europa, però el Parlament Europeu vol estendre-les a tot Europa en pocs anys. En aquest mateix Newsuic, seguint amb l’arquitectura, el professor Pere Vall ens parla de la recerca que fa sobre el reciclatge urbanístic, i en la secció d’internacional també parlem sobre Eloi Meléndez, un alumne que en l’assignatura de Cooperació ha projectat per a l’Índia, finançat per la Fundació Vicente Ferrer, cases més ecològiques i més econòmiques: la cooperació internacional és una part

En Manuel Meseguer és responsable del Servei de Gestió Acadèmica, l’oficina central del qual està emplaçada a la Secretaria General, i també és present en cadascuna de les secretaries de les diferents facultats i de l’ESARQ.

’any 1972 es publica “Los límites del crecimiento”. En la Conferència sobre Medi Humà de l’ONU (Estocolm) es manifesta la preocupació mundial per la problemàtica ambiental global.

l 1992 se celebra la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament a Rio. S’estableix un acord sobre canvi climàtic que es concretarà al 1997 en el Protocol de Kioto. S’aprova l’Agenda 21 i es consolida el concepte “desenvolupament sostenible”.

l 2002, en la Conferència Mundial sobre Desenvolupament Sostenible de l’ONU (Johannesburgo) es dóna una empenta en la lluita global contra la pobresa i la protecció del medi ambient.

PER SABER-NE + un llibre 34 Kg de CO2 Toni Solanes, Sani Calatayud, Coque Claret

dos Informes Informe Stern Informe Brundtland organismes www.uic.es/sostenibilitat www.fao.org www.bcn.cat/agenda21 DADES GENERALS www.ipcc.ch www.indexmundi.com

important de l’economia sostenible. En altres ocasions hem parlat sobre el Màster en Cooperació Internacional, que, dins del programa Erasmus Mundus, ofereix la UIC conjuntament amb una universitat francesa, una d’italiana i una d’alemanya. Però no només és important la cooperació internacional des de les assignatures. El rector, Dr. Josep Argemí, el mes de setembre, en la sessió de benvinguda dels estudiants de 1r de grau, els deia específicament que una part de la seva formació universitària hauria de ser participar en un projecte de cooperació, ja fos internacional, nacional o local. Estiu rere estiu alguns components de la comunitat universitària marxen al Perú, a Costa d’Ivori, a Guatemala a donar un cop de mà en el que poden. També hi ha col·laboracions, per exemple, amb projectes al barri del Raval de Barcelona durant tot el curs i intensificats a través de la Campanya Solidària de Nadal, etc. La realitat de moltes persones ens fa pensar, com reflexionava el professor d’ADE Pedro García del Barrio en una

1 A: La carpa d’informació i participació va comptar amb molts curiosos que s’apropaven per fer les seves propostes. B: Si visqués avui Gaudí, hauria fet la Casa Batlló com la va fer? C: Per aconseguir que a la UIC funcioni aquest projecte fa falta la participació de tota la comunitat universitària. Vols participar? Envia les teves propostes a sostenibilitat@uic.es i entra a www.uic.es/sostenibilitat

LA UIC AL MÓN

l professor de l’ESARQ Mauro Costa va ser convidat com a membre del jurat al Festival CineEco 2009, el festival més important sobre documentals de temàtica ecològica. Entre els convidats va destacar Yann Arthus-Bertrand, realitzador del documental Home, amb milers de reproduccions a Youtube. Costa organitzarà una conferència a Barcelona en la qual Pedro Barbosa, premiat al festival, exposarà els projectes desenvolupats pel grup de recerca d’Arquitectures Genètiques de la UIC.

sessió del Fòrum UNIV, si el model econòmic que segueix Occident és un bon model. Justament, el Fòrum UNIV és una iniciativa en què els alumnes de totes les titulacions poden presentar ponències sobre els valors que poden sustentar una cultura global. És una bona oportunitat per reflexionar-hi personalment de manera científica. És cosa de tots

Impulsar un projecte d’aquest tipus en una institució gran i amb tants perfils professionals no és cosa fàcil. En una assignatura de Comunicació Institucional, un dels casos que l’alumnat estudia és com fer arribar a tothom la necessitat de ser respectuós amb el medi ambient i sensibilitzar-los per reciclar... i és que no és quelcom que es pugui fer de manera institucional, a base de legislacions. Assolir-ho dependrà de tota la comunitat universitària, amb accions concretes, que la mirada de cadascú vulgui incloure a tothom, perquè, en el fons, sostenibilitat és solidaritat. 

En què consisteix la seva feina? Globalment, es tracta de treballar pel compliment correcte dels procediments de la gestió acadèmica, i si anem al detall de les feines, et parlaria d’un ventall ampli: tenim a càrrec nostre els expedients físics dels alumnes; la custòdia i el tancament de les actes de qualificacions; la tramitació dels títols oficials davant del Ministeri i d’altres títols propis; i treballem amb el Servei d’Informàtica per actualitzar la gestió integrada dels alumnes; trametem els plans d’estudi perquè es publiquin al BOE i un llarg etcètera. No fa gaire vaig assistir a Madrid a unes jornades convocades pel Ministeri d’Educació, en què es va tractar del decret que ha de regular l’expedició dels nous títols de grau, màster i doctorat i que ens obligarà a fer canvis. Aquí, al Campus Barcelona, treballo en equip, i molt a gust per cert, amb la Lina Viver i la Maria Lluïsa Vélez.

Vostè és aquí des del començament: hi veus molta diferència en aquests 12 anys? Efectivament, hem anat creixent en titulacions i programes acadèmics, en nombre d’alumnes, en instal·lacions, i en personal que treballa en els diferents àmbits; tant es així, que ara seria impensable no disposar d’un departament de comunicació.

Com veu els alumnes d’ara i els d’abans? Segueixo veient persones –amb un percentatge molt alt de gent jove–, que s’afanyen a tirar endavant uns estudis i tot un seguit d’activitats acadèmiques; alumnes que passen una etapa de la seva vida entre nosaltres, compartint esforços i moltes il·lusions, i fent amistats, també. Els veig pels passadissos, per les aules, per la cafeteria...

És interessant, i fins i tot curiós, comprovar l’evolució dels gustos en la roba que porten i la influència de la moda.

Suposo que, tècnicament, també la cosa haurà canviat força, no? Al començament vam haver d’aprendre moltes coses noves. Ara, des de casa, ens sembla molt normal inscriure’s on line en un programa de postgrau, però el 1997 s’havia de començar dissenyant el full de matrícula o definint els tipus de certificacions acadèmiques que necessitàvem. Ara ens toca tornar a començar per adaptar els sistemes als nous ensenyaments de Bolonya.

Quin paper creu que té el PAS en el bon funcionament d’una universitat i concretament de la UIC? El paper del PAS és tan important com el del PDI o el que tenen els alumnes. Som una comunitat on cada persona desenvolupa la seva funció. No seria una bona cosa si no tinguéssim un servei de neteja i manteniment, un servei d’informàtica, el suport administratiu que sempre requereix la tasca docent, els serveis econòmics, biblioteca, recepció i telèfon, i tants d’altres sense els quals seria impossible de mantenir aquesta casa. Quan tothom està pel que ha d’estar, la UIC funciona. És tot un entramat.

Com veu la UIC d’aquí a uns 10, 20, 30 anys? Com una universitat que seguirà sent present, amb una oferta de titulacions que donarà respostes a la demanda social de titulats superiors. Penso que la UIC continuarà atraient per l’estil i l’ambient que li dóna l’esperit que la va fer néixer. Veig professionals que s’hauran format aquí i que seguiran en contacte, ja sigui per ferhi programes de postgrau o per altres activitats que els permetin estar al dia en coneixements i en recerca, perquè una institució d’educació superior mai no pot quedar estancada. També confio que es podrà disposar de més espai, potser de noves seus. Qui sap quan arribarà! 

CAMPUS

D’UN COP D’ULL

newsuic

gener-març 2010

La nostra gent

La porta de la universitat Un equip que dóna a conèixer la UIC. El primer contacte directe amb el futur alumnat

Adecco i Valentine aposten un any més per l’accessibilitat Ambdues institucions han tornat a confiar en el caràcter educatiu i integrador de l’assignatura Accessibilitat i Projectes de l’ESARQ i en el potencial que té per sensibilitzar els arquitectes del futur sobre la necessitat de crear entorns accessibles per a totes les persones. L’assignatura, dirigida per Enrique Rovira-Beleta, arquitecte amb discapacitat, inclou classes teòriques amb professorat especialista, ponències amb diferents arquitectes, tècnics o usuaris amb discapacitat que treballen en l’àmbit de l’accessibilitat, així com diferents exercicis i visites a entorns en els quals s’analitzen les solucions d’accessibilitat.

Castanyada internacional Desenes d’alumnes van passar el dia 2 de novembre pel passeig de la Fontana per participar en la castanyada més internacional, organitzada per la Unitat de Català, el Servei d’Estudiants i el Servei de Relacions Internacionals. El motiu de la jornada, en la qual es repartien castanyes i moscatell, va ser promoure el “tàndem lingüístic”: una iniciativa que fomenta l’intercanvi lingüístic entre l’alumnat de mobilitat i l’alumnat autòcton, cosa que afavoreix el coneixement d’idiomes i, alhora, de gent nova. En total es van repartir més de 300 paperines de castanyes i es van formalitzar més de 100 inscripcions per participar en aquesta activitat de dinamització lingüística.

maria ballbè

3r ADE i periodisme

ots recordem cada vegada que hi ha proves d’accés per a nous alumnes el dia en què érem nosaltres mateixos els qui de bon matí, amb neguit, omplíem silenciosament l’Aula Magna. No obstant això, la tasca desenvolupada al Servei d’Informació i Admissions va molt més enllà. Treballar-hi suposa estar en tots els detalls. El dia a dia és un no parar i, sovint, a contratemps. Només començar, cal tenir al dia el correu. És important actualitzar el web, resoldre inquietuds i dubtes dels futurs estudiants, estar pendents que la documentació s’hagi lliurat correctament, informar sobre les pròximes dates de proves d’accés, sortir a atendre alguna visita al taulell... L’objectiu és clar: omplir totes les places que s’ofereixen a cada titulació. Una gran responsabilitat que suposa hores i hores de feina, de compromís.

Les dues institucions han signat un conveni marc de col·laboració que té per objecte impulsar activitats conjuntes en els àmbits de la docència i la recerca; fer estudis conjunts en les àrees de recerca que es considerin d’interès i facilitar llocs per a pràctiques curriculars de l’alumnat de les diferents titulacions de la UIC a través de la Fundació Cecot Formació. El conveni posa de manifest la voluntat, per ambdues parts, d’intensificar les relacions entre el món universitari i la realitat empresarial. En la signatura del conveni hi van ser presents el Sr. Antoni Abad, president de la Cecot, i el Dr. Josep Argemí, rector de la UIC.

D’esquerra a dreta, i de dalt a baix, Nuria Marsal, Mercè Ferrer, Mercedes Viñas, Isabel Zárate, Gloria Tramuns, María Ponce, Marianna Zanuy, Salvio Casals, Josep M. Agustí i Borja de Alarcón

INTERACCIÓ CoNSTANT

El Servei d’Informació i Admissions és un petit gran departament on el tracte amb les persones és constant de recerca, el Concurs Excellence UIC, la Jornada per al Professorat de Batxillerat, la jornada de Formació de Líders, les sessions informatives a les famílies, les “visites-IN”, l’orientació a l’escola, el ComuniK’... n’hi ha per a tots els gustos i colors! Per dur a terme aquestes tasques sovint necessiten l’ajuda d’altres departaments de la Universitat: el servei informàtic; les telefonis-

Al Campus

La Mare de Déu del Carme de la UIC, acollida en una estructura biodigital Des del novembre passat el Campus Barcelona té un nou espai al jardí que acull la Mare de Déu del Carme, beneïda el maig del 2008 pel prelat de l’Opus Dei, Mons. Javier Echevarría. REDACCIó

La Cecot i la UIC treballaran juntes en matèria de formació

Tot i que cadascú és responsable de certes titulacions en concret, el treball en equip també és clau. El Josep Maria, amb més de 10 anys a la UIC, és qui s’encarrega d’Educació Infantil i Primària; el Borja és el responsable de Medicina, ADE i Dret; la Mercedes es mou més en el camp de la salut; la Mercè, la més jove del grup, gestiona Publicitat, Periodisme i Comunicació Audiovisual; la Glòria, Arquitectura, Ciències de la Cultura, Ciència Política i Gestió Pública i Criminologia. D’altra banda, la Maria és l’encarregada de tota la formació de postgrau, i la Marianna, de promoció i de màrqueting. Tots tenen el suport del Salvio, el més veterà i qui coneix millor les escoles, és el representant de tot l’equip al Campus Sant Cugat. I, al capdavant de tot, la Isabel i la Nuria. Però això no és tot; a part de tenir aquestes responsabilitats “individuals”, treballen conjuntament per donar a conèixer la UIC: el Saló de l’Ensenyament, el Concurs Preuniversitari de treballs

l projecte és obra del professor de l’ESARQ Alberto T. Estévez, que es va presentar al concurs que va convocar obertament el rector de la UIC en el claustre universitari del curs passat, animant la comunitat universitària a presentar projectes per acollir la nova imatge de la Mare de Déu del Carme, que ocuparia un lloc al Campus Barcelona. La Mare de Déu del Carme va ser beneïda el maig de 2008 pel prelat de l’Opus Dei, monsenyor Javier Echevarría, i entronitzada el passat 5 de novembre. El projecte guanyador, presentat per Estévez, amb el títol “Pavelló biodigital de Barcelona”, és una estructura de geometria abstracta creada amb mitjans digitals i formes organicobiolò-

INTERACCIÓ CoNSTANT

El Servei d’Informació i Admissions es un petit gran departament en el qual el tracte amb les persones és constant giques, essència del Màster en Arquitectura Biodigital, que dirigeix Alberto T. Estévez a la UIC. La inspiració d’aquest pavelló va sorgir inicialment, segons Estévez, de l’estudi microscòpic de les estructures dels radiolaris i grans de pol· len, elements orgànics presents a la natura. El treball s’ha realitzat al llarg d’un any, durant el qual s’ha pogut investigar, dibuixar i produir digitalment el projecte, i en què han col·laborat una dotzena de persones, entre les quals alumnes de grau i de postgrau, que amb el treball i la coordinació del tècnic de laboratori Daniel Wunsch de l’ESARQ han executat i materialitzat definitivament el dibuix digital. 

tes; gestió acadèmica, professorat, manteniment... La interacció entre serveis i departaments és bàsica. I el secret és senzill: un grup ben avingut amb gran capacitat per treballar en equip. Un petit gran departament en el qual el tracte amb les persones és constant. Més enllà del seu dia a dia, de les proves d’admissió, els arxivadors, les diverses bases de dades, els expedients... destaquen l’entusiasme, l’alegria, la bona disposició i paciència que mostren dia rere dia, i curs rere curs, i que són capaços d’assolir el seu objectiu essencial i satisfer els desitjos professionals i personals de molts estudiants que han confiat en la UIC. El camí, la trajectòria, està principalment en mans de l’alumnat, però una bona entrada al món universitari és clau.

Institucional

Junts, cap a Bolonya Dues sessions informatives sobre el procés Bolonya, a Barcelona i a Sant Cugat

l vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat, el Dr. Jaume Armengou, va obrir els actes -un al Campus Barcelona i l’altre al Campus Sant Cugat- el bon procés d’adaptació que està tenint la Universitat cap a la nova era Bolonya. Treballar en xarxa, ser emprenedors i orientar sempre la docència cap a l’excel·lència van ser alguns dels seus missatges. També hi va intervenir la vicerectora de Recerca, la Dra. Núria Durany, que va explicar el procediment per acreditar-se i cursar el doctorat. Dues sessions tècniques van arrodonir la jornada: d’una banda, es va fer especial èmfasi a la reactualització constant de la guia docent pel professorat, amb l’objectiu últim d’assegurar-ne la qualitat. D’altra banda, es va parlar sobre el procés d’autoavaluació, al qual s’ha de sotmetre el professorat en el nou espai europeu, amb la finalitat d’assegurar-hi l’excel·lència. També es va comentar la importància de la participació i comunicació del professorat en fòrums externs. En definitiva, es va tractar d’una fructífera sessió informativa on poder intercanviar experiències i posar-se al dia per caminar junts cap a Bolonya. 

CAMPUS

newsuic

gener-març 2010

LES CARES DE LA NOTÍCIA

La butaca Dr. Jordi Cervós jcervos@csc.uic.es

Berlín (I)

A “Lobo” Carrasco

Francesc Homs

Pep Molist

Anna Tarrés

Exjugador del FC Barcelona

President de RJC Consultors

Escriptor

Seleccionadora de l’equip espanyol de natació sincronitzada.

“El futbolista ha de pensar en una segona carrera”

Dissenyar complements de formació especialitzats

“Abans és el valor literari dels contes que el didàctic”

“Sense esforç i treball no es va enlloc”

Aquesta va ser una de les moltes reflexions que va compartir l’exjugador del FC Barcelona Francisco “Lobo” Carrasco amb els alumnes del Postgrau en Periodisme Esportiu el 20 de novembre passat. Carrasco, de 50 anys, va passar a l’altre costat de la barrera quan va deixar de jugar i es va dedicar a treballar com a comentarista esportiu en diversos mitjans de comunicació, com Canal Plus, Cadena SER o Intereconomía. “El periodisme és la meva segona professió, i espero poder donar-li algunes de les moltes coses que m’ha donat a mi.”

La primera edició del Màster en Direcció Asseguradora, impulsat inicialment pel despatx de consultors Roca Junyent i promogut també per l’associació ICEA (Investigació Cooperativa entre Entitats Asseguradores), va ser clausurada el 12 de novembre. A l’acte hi va assistir Francesc Homs, president de RJC i professor de la UIC. Homs va destacar la importància de dissenyar complements de formació especialitzats amb màsters com aquest i va explicar que, malgrat la conjuntura econòmica actual, la crisi no ha afectat tan profundament el sector assegurador com d’altres.

L’escriptor Pep Molist va impartir el 9 de novembre una sessió sobre el conte infantil a l’alumnat de la Facultat d’Educació. Molist va afirmar que el més important d’un conte és el missatge, que la història de fons arribi als menuts. En aquest sentit, va dir, “és més important el valor literari que el valor didàctic”. L’escriptor, i també bibliotecari, va narrar amb èmfasi contes infantils escrits per ell i va destacar que el principal objectiu dels contes és que “els infants passin una estona agradable desvetllant sentits i emocions”.

Anna Tarrés va participar el 16 d’octubre en la Jornada de Formació de Líders, que va organitzar la UIC, dirigida a l’alumnat de batxillerat. Tarrés va donar algunes claus per saber liderar un projecte; la seleccionadora, que treballa amb l’equip de natació des que es va crear l’any 1991, va explicar que la clau de l’èxit és sumar esforços, saber treballar en equip i, sobretot, treballar el talent: “el talent és important, però cal treballar-lo, si no, no s’arriba enlloc”. Tarrés va apuntar també “l’entusiasme” i “la motivació” com les claus de l’èxit col·lectiu”.

l celebrar el aniversario de su caída he recordado lo que fue para mí el muro de Berlín. Hasta 1961, tres millones de personas abandonaron la zona comunista a través del Berlín Oriental. Durante la reunión de los países miembros del Pacto de Varsovia en Moscú, se acordó cerrar herméticamente la frontera. En la noche del 12 de agosto de 1961, sin previo aviso se construyó el muro. Se extendía por 45 kilómetros que dividían Berlín en dos y 115 kilómetros que separaban Berlín Occidental de la zona comunista. Para muchas familias que quedaron desgarradas fue una tragedia. La tensión de la guerra fría escaló al máximo. Tanques soviéticos se apostaron, listos para un posible combate en la frontera donde se habían apostado también tanques americanos. Las imágenes transmitidas por televisión eran alarmantes, aún para los que estábamos a 600 km de Berlín.

El ministro esperaba que yo pudiera establecer esas relaciones. Una misión que no me había podido imaginar Irene Rigau

Magali Yus

Antoni Trilla

Steve Buchanan

Diputada i portaveu d’Educació de CIU al Parlament de Catalunya

Directora del Departament de Comunicació de Moda d’El Corte Inglés

Cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiològica del Clínic

Diplomat per l’American Board of Endodontics

“La LEC és una llei de país i no de partits”

“La moda no és un àmbit su- “La pitjor epidèmia és la perficial: té molt de potencial” falta de sentit comú”

Conferència amb el número 1 en endodòncia

Irene Rigau va oferir el 13 d’octubre una sessió sobre la Llei d’educació de Catalunya (LEC) a la Facultat d’Educació. La diputada es va mostrar satisfeta pel fet que la nova Llei, aprovada el juliol al Parlament per àmplia majoria, “és una llei de país i no de partits”, construïda amb la participació de la societat civil. Rigau va reconèixer que volíen que “la llei perdurés en el temps, independentment del partit que governés”, i que servís per “donar estabilitat i millorar la qualitat del sistema”.

Magali Yus va inaugurar el 9 d’octubre la tercera edició del Postgrau en Comunicació de Moda i Tendències. Yus va centrar la sessió a explicar el funcionament del Departament de Comunicació d’El Corte Inglés i, en concret, va analitzar el pla estratègic que hi desenvolupa per obtenir credibilitat a través dels mitjans i, en definitiva, per arribar als clients. Yus va argumentar que “la moda no és un àmbit superficial, sinó que té molt de potencial”, i va destacar que la clau de la comunicació de la moda és “saber actuar i saber el que es vol comunicar”.

El Dr. Steve Buchanan, expert en el camp de l’endodòncia i diplomat per l’American Board of Endodontics, va impartir el 2 de novembre passat una conferència sobre instrumentació en endodòncia a la Facultat d’Odontologia de la UIC. El Dr. Buchanan va ser convidat per l’Àrea d’Odontologia Restauradora, dirigida pel Dr. Antoni Santos, per participar en la xerrada amb l’alumnat del màster, que va poder gaudir de l’àmplia experiència del doctor en aquest camp.

El Dr. Antoni Trilla va oferir el 18 de novembre una sessió sobre la grip A a l’alumnat de Periodisme Científic. Trilla va explicar que no és necessari anar directament a un hospital si presentem símptomes gripals: “la pitjor epidèmia és la falta de sentit comú”, va afirmar. L’epidemiòleg també va explicar que no podem distingir els símptomes de la grip A respecte els de la grip estacional, tret que al pacient se li’n faci la prova. Respecte a les vacunes, Trilla va assegurar que “les multinacionals han tingut la sort de col·locar un producte relativament eficaç en un bon moment”.

David Vegara

Economista i exsecretari d’Estat d’Economia

“Estem en el pitjor comportament de l’economia mundial des de l’economia d’entreguerres” L’economista David Vegara va impartir el 14 d’octubre una conferència sobre els reptes que planteja l’actual escenari de crisi a l’alumnat de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials. L’acte va ser impulsat per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials, i Vegara va estar acompanyat per Eduard Sagarra, president de l’ANUE (Associació per a les Nacions Unides a Espanya).

L’exsecretari d’Estat d’Economia va dibuixar les causes de l’actual escenari de crisi mundial, i posteriorment va obrir la sessió al diàleg entre els assistents. Segons Vegara, “estem en el pitjor comportament de l’economia mundial des de l’economia d’entreguerres”. Vegara va comentar que la crisi ha posat de manifest una sèrie de fallides: de mercat, de l’esquema regulatori i de disseny

de polítiques macroeconòmiques. En opinió de Vegara, “s’ha donat massa importància als aspectes microeconòmics de l’economia i poca als macroeconòmics”. La crisi, va afegir, “és l’acumulació de desequilibris macroeconòmics a escala mundial”. David Vegara va assegurar que “la crisi no s’ha acabat” i que “els efectes perduraran al llarg del temps”. Vegara va ser nomenat l’any

2004 Secretari General del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Nou mesos després, el Consell de Ministres el nomena Secretari d’Estat d’Economia, convertint-se en el número dos de Pedro Solbes. El mes d’abril de 2009, fruit de la remodelació del govern i la substitució de Solbes, Vegara va dimitir al·legant motius personals.

En 1968 al hacerme cargo de la cátedra en Berlín, me comunicaron que el ministro había declarado mi actividad de especial importancia para la República Federal Alemana y para el Berlín Occidental. Por este motivo, como funcionario del estado alemán mantendría mi nacionalidad española. Solo tenía que jurar la constitución alemana. Manifesté mi sorpresa que todavía fue mayor cuando el canciller me aclaró que el ministro no tenía ni idea de mi actividad científica. Desde la construcción del muro, no existía ninguna comunicación con la Humbold Universität del Berlín Oriental, ni tampoco con universidades al otro lado del telón de acero. Desde el resto de la República Federal Alemana, se podían recibir invitaciones para los llamados países socialistas, pero a los habitantes del Berlín Occidental, no se les permitía visitarlos. El ministro esperaba que yo pudiera establecer esas relaciones. Una misión que no me había podido imaginar. Al principio tenía la sensación de estar enjaulado, pero pronto me olvidé del muro. En el día a día su existencia se olvidaba, igual que es posible vivir en Barcelona un año sin ver el mar. El primer día fui a ver el muro en la puerta de Brandemburgo, que había sido escenario de acontecimientos de triste recuerdo, como el desfile de los nazis el 30 de enero de 1933, para celebrar Hitler como canciller. Ahora un cartel avisaba: ¡ATENCIÓN! A PARTIR DE ESTE PUNTO ABANDONA USTED BERLIN OCCIDENTAL.

Jordi Cervós es Neuropatólogo y Rector Fundacional de la UIC

CAMPUS

CONSELL ACADÈMIC I SOCIAL

Josep Ferrer cas@uic.es

La universitat en el S.XXI

n aquests temps actuals, quan sovint sembla que la velocitat del canvi exterior desborda la del canvi interior, la universitat és, sense cap mena de dubte, l’entitat fonamental en el desenvolupament i la transmissió del coneixement en l’economia i la societat en general, sense oblidar la ciència bàsica de tots els coneixements. Al segle XXI, la transferència de tecnologia a les empreses des de la institució universitària és un factor clau de la seva competitivitat, de manera que es fa difícil concebre uns recursos humans empresarials sense la titulació universitària que en garanteixi la qualitat tècnica i capacitat professional. Tant és així que en les anàlisis i proves del personal per incorporar-lo a les empreses es té molt en compte la procedència acadèmica, el centre o la universitat on han cursat estudis.

Cal cercar la promoció de l’excel·lència i la innovació, que són valors universitaris i, per tant, universals

És evident, per tant, que s’ha d’anar aprofundint cada vegada més la connexió universitat-empresa, una tasca en què treballen intensament diverses organitzacions i que és absolutament necessària per progressar com a país en el futur. En aquest sentit, s’ha de pensar que la producció, l’administració i la comercialització de l’empresa exigeix de manera creixent unes competències que transformaran la majoria dels mercats de treball i professionals en àmbits en què serà condició sine qua non la formació professional o universitària. Més concretament, en el futur serà difícil desenvolupar activitats d’ensenyament, recerca, administració, direcció i comercialització sense coneixements de les noves tecnologies –específicament en el camp de la informació i la comunicació– i sense coneixement d’idiomes, en particular l’anglès. En definitiva, cal cercar la promoció de l’excel·lència i la innovació, que són valors universitaris i, per tant, universals. Tots aquests canvis tècnics i tecnològics són perfectament compatibles amb la formació de persones amb qualitat humana, responsables de les seves accions, gent amb coratge cívic i capacitat d’argumentar, competent en tot allò que es requereix per ser ciutadans en una societat avançada. La nostra, en concret, és un exemple de progrés polític, econòmic, social i mediambiental en la seva història recent, que no vol pas dir que no existeixin encara moltes insuficiències i deficiències, i que no calgui esforçar-se, de forma constant i tenaç, a aconseguir les millores necessàries en tots els sentits. Josep Ferrer i Sala és president del Consell Acadèmic i Social de la UIC i President d’Honor del Grup Freixenet

newsuic

gener-març 2010

Jornada

Interacción entre alumnos y empresa

28 empresas acuden a la Jornada Universidad Empresa dirigida a los alumnos de Derecho y ADE

RedaccióN

l Servicio de Estrategias Profesionales de la UIC (SEP) organizó, durante la mañana del 19 de noviembre pasado, la VII edición de la Jornada Universidad-Empresa. Una de las novedades de esta jornada era que, además de enfocarse exclusivamente a las carreras de Derecho y ADE, las casi treinta empresas participantes han tenido la posibilidad de instalar stands en el Paseo de la Fontana del Campus Barcelona. Esta nueva estructura de stands hizo posible que los alumnos pudieran conocer más de cerca algunas empresas influyentes de su ámbito profesional. Pudieron preguntar cuáles son los perfiles profesionales más solicitados y establecer así una toma de contacto con el complejo proceso de inserción laboral. “La participación de 28 empresas en esta jornada –reconoce Edith Castellarnau, responsable del SEP– refleja la confianza, interés y apoyo que

apoyo empresarial

La participación de 28 empresas refleja la confianza e interés del ámbito empresarial y jurídico por la UIC el ámbito empresarial y jurídico de Cataluña demuestra por la tarea formativa que imparte la UIC”. El acto inaugural de la séptima edición de esta jornada se celebró en el Saló de Graus de la universidad. El acto contóContó con la presencia de Gemma Massana, responsable de “Atracción Talento” de Manpower y la propia Edith Castellarnau. Des del SEP se dará continuidad a esta Jornada con otras actividades de formación en materia laboral, motivación, liderazgo, autoconocimiento, redes profesionales online, procesos de selección o entrevista personal, entre otros. 

LA FOTO

Visiten la UIC

Pares i familiars del nou alumnat van visitar la Universitat Redacció

l passat 14 de novembre va tenir lloc aquesta jornada, impulsada pel vicerectorat de Comunitat Universitària, en què els alumnes de nou accés acompanyats de les seves famílies van poder visitar els campus on cursen les titulacions. Unes 300 persones hi van participar. L’acte va ser presidit pel rector, el Dr. Josep Argemí, que, després d’agrair la confiança posada en la institució, va pronunciar unes paraules de benvinguda a l’Aula Magna de la Universitat. Tot seguit, la vicerectora de Comunitat Universitària, la Dra. Belén Zárate, es va dirigir a les famílies i l’alumnat presents per explicar-los les línies d’actuació de la UIC, així com els grans reptes de futur. Després de la presentació,

Nuevo consejo de estudiantes Un año más, la implicación de los estudiantes en la comunidad universitaria se refleja en su consejo, la “voz del estudiante”

EL EQUIPO AL COMPLETO De izquierda a derecha, Mª José Pérez Matallanos (2o Enfermería) e Iván Marín Rosal (2o Fisioterapia), vocales; Ignacio Garriga Vaz (4o de Odontología) delegado; Eva Perdiguer Florido (1o Educación Primaria), vicepresidenta; y Carla Bonadona Nicolás (1o Periodismo, 3o Comunicación Audiovisual) secretaria.

DESTACADA

Brigitte arenas

L’equip de rugby de la UIC

Fa un any, un bon grapat d’alumnes d’Arquitectura van tenir una idea: muntar un equip de rugby a la UIC. No n’hi havia i ells van entendre allò de “qui vulgui peixos, que es mulli el cul”... i s’hi van posar de valent. Van entrenar gran part del curs passat per preparar-se per a competir aquest curs. Com sem-

3º derecho

pre, les coses, les idees, els projectes, neixen petits i poc a poc es van aconseguint noves fites...; tot depèn del ritme que els promotors imprimeixin al projecte i els Rhinos-UIC -i això els honora- han estat sempre molt perseverants. La seva darrera fita ha estat aconseguir l’equipació UIC. Els queda prou bé, no? 

va tenir lloc el recorregut per ambdós campus: els alumnes que cursen titulacions al Campus Sant Cugat, com Odontologia, Fisioteràpia o Medicina, es van desplaçar en un autocar fins a Sant Cugat del Vallès i allí van poder mostrar a les seves famílies les instal·lacions de què disposen, com també ho van fer els alumnes que estudien al Campus Barcelona. Paral·lelament, a primera hora del matí va tenir lloc una reunió informativa dirigida a possibles futurs alumnes en la qual van assistir un centenar de persones. 

menudo, no sabemos cómo podemos participar de una manera más activa en la Universidad. Es por eso que año tras año se elige a un grupo de estudiantes que forman el Consejo de Estudiantes para reunir todas nuestras fuerzas. Este curso ha sido elegido como presidente del Consejo Ignacio Garriga, estudiante de cuarto de Odontología. Garriga se ha propuesto dinamizar algunas actividades dirigidas a los estudiantes. El nuevo representante parece tener las ideas propuestas muy claras: “una universidad que tenga en cuenta la voz de los estudian-

tes tiene garantizado el éxito”. Nos comentaba, tras haber sido elegido, que todos somos responsables de mejorar nuestra Universidad en la medida que nos sea posible, “para ello no solo hay que implicarse en la formación profesional de cada uno sino también en lo personal. Hay que acabar la carrera con espíritu de liderazgo, superación, mejora y con una de las valoraciones más importantes entre casi todas las profesiones: el compañerismo”. “Esta universidad –decía Ignacio– es relativamente joven, pero está creciendo a un ritmo de vértigo y para mejorarla, las personas que la formamos tenemos que tener el convencimiento de que podemos aportar algo”.

CAMPUS

newsuic

gener-març 2010

Foto

passarà

blog

aquest trimestre

Jaume Figa

18-28//01//10

Exàmens de Grau Campus Barcelona i Sant Cugat

21//01//10

Jornada Comunik’ Campus Barcelona que usan los mismos caracteres que tú. No se entiende absolutamente nada. Algo así como “koshonön” significa “gracias”; “salida” es “kijárat”; “viajar”, “járás”; y metro, es una cosa parecida a “méróeszköz”. Gracias a Dios, los húngaros son

conscientes de esta dificultad y la mayoría, por lo menos chapurrean el inglés… Eso sí: en ningún momento dudé de lo que me estaban ofreciendo en este anuncio, mientras esperaba el metro. ¡Lo que hace la globalización, verdad?

Unos 150 inscritos de una veintena de nacionalidades diferentes participaron en la décima edición del Congreso Cultura Europea que se celebró durante los días 22 a 24 de octubre, en la UIC. El congreso estuvo organizado por el Institut Carlemany d’Estudis Europeus (ICEE). Su director, Enrique Banús, es Cátedra ad Personam Jean Monnet de Cultura Europea.

4 derecho o

l X Congreso “Cultura Europea”, celebrado hasta ahora en el Centro de Estudios Europeos (CEE) de la Universidad de Navarra, ha tenido lugar en la UIC. Aquí, el que ya entonces dirigió el CEE y hoy dirige el Institut Carlemany d’Estudis Europeus (ICEE), Enrique Banús, ha llevado a cabo la organización de este congreso, en colaboración con la Cátedrá Jean Monnet y la European Community Studies Association (ECSA). En él, estudiantes de la UIC y gentes venidas de diversas partes del mundo (unas veinte nacionalidades) han querido aprovechar los puntos de

tangencia de las distintas culturas que conviven en el seno de Europa para crear nuevas oportunidades, así como implementar los conocimientos y acervo cultural de sus participantes. El Congreso no tuvo un tema único, sino que se caracterizó por la amplitud temática que permitió acercamientos interdisciplinares y estuvo organizado a través de sesiones plenarias, sesiones de comunicaciones, un programa especial para universitarios (a los estudiantes, sobre todo de tercer ciclo, se les ofrece la posibilidad de presentar comunicaciones) y un programa cultural. Dos de las sesiones plenarias, estuvieron relacionadas con Barcelona y el espacio eu-

ropeo y fueron impartidas por la profesora de Humanidades Conxa Peig y por Peter G. Xuereb, director del Centro de Estudios Europeos de la Universidad de Malta y catedrático Jean Monnet. Las sesiones de comunicaciones trataron temas muy variados como la teoría de la cultura, la identidad cultural, multiculturalismo, migración y encuentro entre culturas, identidad europea… El congreso reunió a participantes de muchos países del mundo, y fue una oportunidad para que estudiantes y profesionales hicieran un intercambio cultural. El congreso terminó con una excursión al monasterio de Montserrat y a las bodegas de Codorniu la tarde del domingo.

Més informació: www.uic.es/comunik

23//01//10

Excellence UIC Campus Barcelona Més informació: www.uic.es/excellence

04//02//10

Jornadas Internacionales sobre EEES: evaluación Campus Barcelona Més informació: www.uic.es/jornadas-eees

08//02//10

Mostra gastronòmica Campus Barcelona Més informació: www.uic.es/jornadas-eees

13//02//10

Sessió clausura Forum UNIV de la UIC Campus Barcelona Més informació: www.uic.es/univ2010

CAPELLANIA UNIVERSITÀRIA

Mn. Miquel Àngel Castelló macastello@uic.es

Belén o el silencio de Dios

ás de una vez nos habremos preguntado por qué Dios no se muestra de forma más clara para que podamos creer en Él. En la sociedad en la que vivimos llena de reclamos para atraer nuestra atención cuesta entender que Dios no busque hacerse notar. ¿Qué le vamos a hacer? Dios es silencioso, seguramente porque nos quiere mucho y el amor verdadero no busca imponerse, sino que se

DELS EXPERTS www.uic.es/guia-experts

iviladomiu@cir.uic.es

Cultura, sinónimo de civilización y progreso intelectual

Ana garmendia

LA VEU Isabel Viladomiu

onocer mundo abre la mente. Conocer otras gentes ayuda más a ponerte en el lugar del otro. Uno descubre modos de ser y decir muy distintos a los acostumbrados. Dicen que el húngaro –el idioma– es de los más difíciles que hay en este planeta. Un buen amigo mío decía que es el idioma del Cielo, porque necesitas toda una eternidad para entenderlo… Y doy fe de ello. No lo del Cielo, sino lo de que es muy difícil. Es como si te hablaran en chino, pero cuando lo lees ves

esconde detrás de sus dones, como hace Dios. En Navidad celebramos que Dios se acerca a nosotros haciéndose hombre. Pero entra en el mundo como de puntillas para no imponernos su amor. Y lo hace por la puerta de atrás, naciendo en un pesebre. Así es Dios: Sencillo y Humilde... porque es el Amor con mayúscula que sostiene toda la creación incluida nuestra pobre existencia. Quizá una historieta pueda ayudarnos a entender el silencio de Dios.

Cierta mañana, cuando era pequeña, mi abuelo, me invitó a pasear por el bosque y yo acepté encantada. Después de caminar un rato, se detuvo en un claro y, tras un breve silencio, me preguntó: -Niña, ¿escuchas algo además del piar de los pájaros? Presté atención unos segundos y respondí: -Oigo el ruido de un carro. -Exactamente, un carro vacío - dijo mi abuelo. Curiosa, le pregunté: -¿Cómo puedes saber que está vacío si aún no lo hemos visto? Mi abuelo me respondió: -Es facilísimo saber si un carro está vacío. Gracias al ruido: ¡cuanto más vacío, más ruido hace! Me hice mayor y, hasta hoy,

cuando oigo a alguien hablando de más, imponiéndose a base de gritos, interrumpiendo las conversaciones o vanagloriándose de lo mucho que ha hecho, tengo la sensación de estar oyendo la voz de mi abuelo diciendo: “Cuanto más vacío va el carro, más ruido hace...” A veces, nuestro corazón está lleno de ruido: nos tomamos demasiado: nuestros planes, nuestros intereses, nuestra imagen... Es difícil escuchar a Dios en medio de tanto barullo interior porque, como decía Madre Teresa de Calcuta, Dios habla en el silencio del corazón. Escucha en el silencio, porque si tu corazón está lleno de otras cosas, no podrás oír la voz de Dios.

El aborto, crisis de humanidad

s difícil cambiar la postura de cada uno sobre el aborto y más aún cuando el debate ha sido llevado al terreno de las libertades y de la autodeterminación de la mujer; siendo verdades a medias, han generado el subjetivo derecho de la madre a disponer de la vida de su hijo. Una mayoría parlamentaria, omitiendo los abundantes datos científicos y la evidencia de que siempre nacen niños, se otorgará el poder de no reconocer en el feto humano, un ser vivo, indefenso y digno de respeto. Esta reforma es causa de división y cada vez son más los que se oponen, según las encuestas. Los abortos declarados en 2008 han sido 115.812. Suman más de 1.300.000 desde que en 1985 se despenalizara en los tres supuestos: por violación, por malformaciones fetales y por peligro de salud psíquica o física de la madre. La ley, por falta de voluntad po-

Siempre se constata que ninguna mujer que alumbra a su hijo lo abandona o se arrepiente por hacerlo lítica de control, ha sido un coladero durante estos años. El peligro para la salud materna –con un 96,96 % de abortos por esta causa y el floreciente negocio de clínicas privadas, con el 98,09 % realizados en sus centros, frente al 1,91 % en públicos–, así lo demuestra. Los fraudes han sido notorios y el Gobierno responde desprotegiendo la vida de los no nacidos como si los niños fueran el problema. El problema está más bien en nuestras cabezas y egoísmos. El Anteproyecto de ley establece un cambio conceptual del aborto que pasará de ser un delito a un derecho exclusivo de la mujer en las primeras 14 semanas “porque en esa fase de la gestación prevalece el derecho a la autodeterminación de las mujeres”, y hasta las 22 semanas, cuando exista un grave riesgo para la vida o la salud de la madre. Entre los motivos de salud sexual y reproductiva por los que la mujer podrá abortar cita el “bienestar sociocultural” y “la libertad de tener hijos y de decidir cuándo tenerlos”, que en la práctica puede ser aborto libre hasta las 22 semanas, cuando el no nacido sería ya viable. A la crisis económica y política de nuestros días se suma la crisis de humanidad, cuyo centro es el desprecio al primer y fundamental derecho humano: la vida. Todo cambia cuando uno contempla al otro y reconoce en él a un semejante que debe ser respetado y amado. Es necesaria una reflexión personal bien informada, que quiera conocer la verdad. Colaborar con iniciativas de ayuda a la mujer embarazada para que geste y dé a luz a su hijo es una buena forma de poner en práctica las ideas, ya que siempre se constata que ninguna mujer que alumbra a su hijo, lo abandona o se arrepiente por hacerlo; no sucede lo mismo cuando lo aborta. Isabel Viladomiu es profesora del Departamento de Medicina

Antics alumnes de la UIC al món laboral

ALUMNI

newsuic

gener-març 2010

Nuevo encuentro de Alumni

EL LIBRO La malària al món

Eduardo Verástegui, actor y productor de cine cautivó a los participantes en el VI Encuentro Anual de la Asociación de Antiguos Alumnos y Amigos laura díaz oñate 2o comunicacióN audiovisual

l VI Encuentro Anual de la Asociación de Antiguos Alumnos, contó con la presencia de Eduardo Verástegui, el pasado 20 de octubre. El actor y productor levantó pasiones. Los que no lo conocéis, quizá os preguntaréis qué ha hecho este hombre para ser aclamado. Pues bien: empezó su carrera como modelo y cantante, y posteriormente como actor de telenovelas en México hasta que alcanzó la fama en Hollywood. Pero, en el año 2003 tuvo una profunda conversión católica que cambió su vida. A partir de entonces, Verástegui dejó de participar en proyectos que no estuvieran de acuerdo con sus principios. Tal y como dijo el actor “jamás podría trabajar en un proyecto que ofenda mi fe, mi familia o mi comunidad latina”. Después de su experiencia en Hollywood, Verástegui se dio cuenta de que la figura del actor en sí se reduce a dar vida a un personaje, es decir, no tiene poder de controlar el

Un antiguo alumno de Criminología, Miembro de Honor del Instituto Vasco de Criminología

mensaje y el contenido moral de la obra. Por ello decidió crear su propia empresa productora junto con el director Alejandro Monteverde y el abogado y productor Leo Severino. Metanoia Films nació en Los Ángeles en el año 2004 con una misión muy clara: “la de –en palabras del actor mexicano– producir películas que tengan el potencial de entretener a la audiencia y de elevar, sanar y respetar la dignidad del ser humano”. La película Bella ha sido el primer fruto de la productora, un film que ha ganado el premio People’s Choice Award en el Festival Internacional de Cine de Toronto y que se ha convertido en un estandarte en defensa de la fe, la esperanza por la vida: “Hasta el día de hoy, más de 100 bebés –que nosotros conozcamos– han sido salvados del aborto gracias a la película Bella”. Verástegui también ha realizado un vídeo llamado “Dura realidad” con el fin de mentalizar sobre el aborto: su activismo en defensa del no-nacido, es bien conocido en todo el mundo. De hecho, hacía pocos días había estado en la multitudinaria manifestación de Madrid.

“LA TRIBUNA DE LA UIC TUYA ES” Con esas palabras entró en la sala, al más puro estilo Holywood, Eduardo Verástegui. Estuvieron en la mesa junto a él Xavier Amat, Presidente de la Asociación de Antiguos Alumnos y Amigos de la UIC y la Dra. Belén Zárate, Vicerrectora de Comunidad Universitaria

CON UNA MISIÓN CLARA:

Producir películas que tengan el potencial de entretener a la audiencia y de elevar, sanar y respetar la dignidad del ser humano Así, también, el actor creó la Fundación Manto de Guadalupe con el objetivo de promover la adopción y construir casas para quienes las

Xavi Sentís

EL SALT

ADE ‘02

AL MÓN LABORAL

iguel Alonso Belza, prestigioso letrado donostiarra y antiguo alumno de la UIC, ha sido nombrado Miembro de Honor del Instituto Vasco de Criminología (IVAC) durante el acto de apertura del curso 20092010 de esta institución. Alonso es licenciado en Derecho por la UPV, diplomado superior en Criminología por el IVAC, licenciado en Criminología por la UIC, Máster en Asesoría Jurídica Procesal y vocal de la Junta Electoral de la Comunidad Autónoma Vasca. Está considerado uno de los penalistas más importantes de Guipúzcoa y, además, compagina su profesión de abogado con la labor docente en la Universidad del País Vasco, donde es profesor asociado del Departamento de Derecho Público, dentro del Área de Derecho Penal. Con este nombramiento Miguel Alonso se une al grupo de prestigiosos profesionales que también han sido nombrados Miembros de Honor por dicha institución como el escultor Eduardo Chillida, el escritor Julio Caro Baroja o el presidente de la Sociedad Internacional de Criminología Tony Peters. 

Xavi Riera Periodisme ‘04

Unint dues passions: l’esport i la internacionalitat

es de l’agost de 2008, el Xavi és periodista a Gol TV, la nova televisió de pagament del grup de comunicació Mediapro. Gol TV és el primer canal de pagament de la TDT que des de fa pocs mesos ha començat a emetre. Segons ens explica, treballar en aquest nou canal esportiu és una sort per als que són apassionats pel futbol com ell. Actualment Gol TV és un canal de referència del futbol espanyol, amb gairebé un milió d’abonats en tan sols quatre mesos d’història. Fa poc temps, però, quan el Xavi va començar a Gol TV, era difícil d’imaginar-se aquest èxit: “gairebé no hi havia ni ordinadors a la redacció, i això ens satisfà més encara, si és possible; formar part d’aquest nou

condiciones son extremadamente precarias. Está claro, que Eduardo Verástegui ha enamorado con sus actos y su forma de pensar a muchas personas. El cine es un arte con el potencial de cambiar muchas vidas. Quizá se necesiten más verásteguis en el mundo para que funcione mejor; el está decidido a cambiarlo. Por lo menos, es lo que se desprende de su actitud. (En la libería Garbí de la UIC se vende una copia de la conferencia en DVD)

raíz de una entrevista que hizo Jaume Figa –redactor jefe de Newsuic– a Eduardo Verástegui en diciembre de 2008, nació este pequeño libro: Una bella historia. La conversión de Verástegui y las vidas que ha cambiado. En él, Figa recoge la particular visión de este actor, después del cambio que sufrió –y lo que ella supone en un lugar como Hollywood. Es un libro que, además de ser una breve biografía del actor –la única hasta el momento–, reedita un conjunto de entrevistas y artículos entorno a su conversión. Además, buena parte del libro es la traducción de Behind Bella, the amazing stories of Bella and the lives it’s changed, del periodista estadounidense Tim Drake. En él, Drake cuenta cómo surgió la idea de Bella (2006) –película con que el actor ha querido mostrar el “nuevo Verástegui”– y cómo nació la productora Metanoia Films, cuyo único fin, con palabras del mismo Eduardo Verástegui, es “mostrar un cine que toque el corazón de la gente y sane”. Un libro ameno y recomendado para quienes quieren conocer más a Eduardo Verástegui.

canal de televisió i anar veient els bons resultats obtinguts”. Des dels 14 anys el Xavi volia ser periodista esportiu, i ara que en té 27 diu que li ha arribat la gran oportunitat professional. A més de periodista esportiu també volia ser un periodista internacional, i amb aquesta feina ha aconseguit aglutinar els dos somnis, ja que pot emetre partits internacionals, com ho ha fet amb la retransmissió de lligues estrangeres com la Premiere League o Lo Scudetto (lliga italiana). Dels anys a la Universitat s’enduu els amics que li han quedat per a tota la vida i, especialment, l’avantatge de poder escollir les pràctiques en el mitjà de comunicació que ell volia, no en qualsevol altre lloc. En el futur afirma que vol ser millor periodista, “no un periodista conegut, sinó un periodista reconegut”.

En sortir de la UIC va exercir de consultor en un parell de consultories i després, va accedir a formar-se en ventes, direcció d’equips i gestió de petites unitats de negocis. Més tard va acceptar una oferta de FCC Construcción S.A. per conèixer l’àmbit comptable i administratiu. Del seu pas per la UIC recorda grans mestres i professionals, els companys d’estudi, la manera d’impartir les assignatures i haver descobert la fascinació per la consultoria. En un futur vol seguir pujant esglaons en el món empresarial i no descarta la idea de fer un doctorat o dedicar-se a la docència. 

Anna Gómez Ponce Infermeria ‘01

L’Anna és de la segona promoció d’Infermeria de la UIC. En l’actualitat és coordinadora sanitària de la residència Els Arcs de Figueres. Diu que a la UIC hi va viure uns dels millors anys de la seva vida. Ara que ha passat el temps, recorda amb nostàlgia els nervis dels exàmens orals, la formació humana i en valors respecte a la persona, i l’ètica i el sentit de responsabilitat inculcat des de les aules. Agraeix l’esforç i la professionalitat de tot el professorat que la va ajudar a formar-se. A vegades s’imagina que en un futur podrà crear la seva pròpia residència. 

Enric Guinart Periodisme ‘04

L’Enric és sotsdirector del Periòdic d’Andorra. El més emocionant de la seva feina és que constantment s’ha d’adaptar a qualsevol situació. Cada dia ha de tornar a començar de zero i oferir un producte de qualitat i rigor. És una tasca que exigeix responsabilitat i un gran nivell de motivació. El que més agraeix del seu pas per la UIC, a banda dels coneixement adquirits són les amistats fetes amb les que encara manté contacte. En el futur, no descarta la possibilitat de emprendre algun projecte personal, però de moment està molt content amb el que fa, amb el que aprèn cada dia i amb com el valoren. 

Ens agradaria que poguessis compartir amb tota la comunitat universitària els teus progressos professionals. Escriu-nos a newsuic@uic.es

OPINIÓ

newsuic

gener-març 2010

DIGUES, Què et sembla que els Jocs Olímpics 2016 siguin a Rio?

Javier Olóndriz

Carolina Barroso

Oriol Guerrero

Jaume Serra

2º de Arquitectura

1º de Humanidades

2n d’Educació Primària

2n d’ADE

Por primera vez se organizan en Latinoamérica y creo que están lo suficientemente preparados. Pero Madrid los conseguirá también.

Es un tema al que nunca le he dado demasiadas vueltas; me sabe mal por Madrid pero ya me está bien que sea en Rio de Janeiro.

Sense menysprear altres tipus de candidatures i opinions, estava a favor de Rio. Així que per a mi va ser una bona notícia i una bona elecció.

Madrid tenia part del treball fet... i ha guanyat Rio perquè mai s’havien fet en aquell continent. Penso que hauria de primar el treball.

L’EDITORIAL

Un patrimoni històric

na sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans ha revifat el debat sobre la presència del crucifix a les aules, ja que considera que viola “el dret dels pares a educar els seus fills” així com la “llibertat de religió dels alumnes”. El tribunal d’Estrasburg no pren en consideració que l’exposició del crucifix en llocs públics està en harmonia amb el reconeixement dels principis del catolicisme com a part del patrimoni històric d’aquests pobles, i que amb aquestes decisions es corre el risc de separar artificialment les identitats nacionals dels seus orígens espirituals i culturals. I també incorre en una gran contradicció, atès que la creu omple l’espai públic europeu més enllà de l’espai institucional. Apareix en banderes, monedes, documents públics, als museus i en altres manifestacions culturals, i si pot estar en una bandera no s’entén que no pugui estar a la paret d’una escola. Val aquí recordar una reflexió de Miguel de Unamuno davant una campanya similar: “La presència del crucifix a les escoles no ofèn cap sentiment, ni encara el dels racionalistes i ateus; i treure’l ofèn el sentiment popular, fins i tot el dels que manquen de creences i confessions. Què s’hi posarà en el lloc del tradicional Crist agonitzant? Una falç i un martell? Un compàs i una esquadra? Perquè, s’ha de dir clar, la campanya és d’origen confessional, però de confessió anticatòlica i anticristiana.” Tornem al punt de partida: a qui pot molestar aquest símbol de pau i reconciliació?

Carta

Not all the mountain

del director

is oregan

Roger Jiménez

Victor Küppers kuppers@kuppers.com

rjimenez@cir.uic.es

Per què no?

Bultos peludos y con patas

embla com si els casos de corrupció que s’afegeixen a la crisi ens portin a la moda de mostrar en excés la tristor, el desengany i la frustració, uns sentiments alimentats, en part, per alguns mitjans de comunicació que presenten sovint la visió que tot és malaltís i deplorable. Només es veuen els aspectes més negatius i molesta, fins i tot, sentir a parlar de regeneració, d’entusiasme col·lectiu, de grups de treball i de dinàmiques socials. Però, de cap manera no es pot generalitzar ni treure conclusions globals a partir d’uns fets concrets. La grandesa d’una societat oberta permet conèixer les desviacions i el mal ús de les institucions, i aquest coneixement exigeix a una ciutadania madura intervenir amb la força necessària per canviar allò que s’ha fet malament sense generalitzar ni caure en el desànim. Es tracta de veure les coses tal com són, saber què es vol, no enganyar-se a un mateix i no interpretar un paper tràgic que no resulta gens útil.

El president de “La Caixa”, Isidre Fainé, explicava dies enrere des de La Vanguardia que, per assegurar les bases d’un futur esperançador, resulta imprescindible la recuperació de valors que semblaven caiguts en oblit, com ara l’esforç, la capacitat de sacrifici, el compromís, el respecte, el diàleg,

La grandesa d’una societat oberta permet conèixer les desviacions i intervenir sense caure en el desànim la humilitat i l’aspiració i cerca del bé comú. I posava com a exemple una frase del dramaturg irlandès Bernard Shaw: “Alguns es miren les coses com són i es demanen, per què? Jo prefereixo mirar-les com haurien de ser i demanar-me, per què no?”

NEWSUIC STAFF

DIRECTOR: Roger Jiménez DIRECTORS ADJUNTS: Núria Marsal, Elena Castellarnau, Roser Santigosa REDACTOR EN CAP: Jaume Figa director d’art: Javi Quintano

col·laboracions

Patricia Almarcegui, Mn. Miquel A. Castelló, Jordi Cervós, Sergi Doria, Victor Küppers, Joaquín Luna, Jordi Santamaria, Toni Sellas, Isabel Viladomiu.

FOTOGRAFIA

Arxiu fotogràfic, FOTOGRUP, Miquel Llonch, Paula Barroso (retoc fotogràfic).

redacció

Brigitte Arenas, Maria Ballbè, Carla Bonadona, Ferran Cabòs, Marina Díaz-Cabrera, Laura Díaz Oñate, Ana Garmendia, Alicia Pijuan, Pep Roca, Raquel Romero.

REVISIÓ D’ESTIL CATALÀ INCYTA Multilanguage, SL

IMPRESSIÓ

IMGESA Gràfiques del Llobregat

L’equip de Newsuic us desitja bon Nadal i bon any 2010: que vingui carregat de bones notícies... nosaltres ens encarregarem de publicar-les! Signat:

Roger, Nuria, Elena, Roser, Jaume, Javi, Paula, Brigitte, Maria, Carla, Ferran, Marina, Laura, Anna, Alicia, Pep, Raquel

ste mes lo he dedicado, con la ayuda inestimable de mis alumnos, a realizar unos trabajos de investigación un poco chapucerillos. Más que investigación, creo que sería mejor llamarlos experimentos. Experimento número 1: mis 93 alumnos tenían que hacer encuestas a tres personas en cuanto salieran de un taxi. Primera pregunta: ¿conducía un hombre o una mujer? Segunda: ¿con o sin bigote? (también es válida, ¿no?). Tercera: ¿con o sin gafas?, cuarta: ¿color de su vestimenta? Última: ¿cómo se llamaba? Los porcentajes de respuestas acertadas fueron, por este orden, 99, 21, 16, 18 y 0%. El resto de respuestas fueron “no me he fijado o no lo sé”. ¡¡Increíble!! De una muestra de casi 300 personas, ¡tres no saben si conducía un hombre o una mujer! La inmensa mayoría no sabían si tenía bigote, gafas, el color de su camisa…; y nadie –nadie–, se fijó en su nombre que consta en la licencia que está a la vista del cliente. Conclusión: conducía un bulto peludo con patas, brazos y orejas. Experimento número 2: subo a un autobús y cuento el número de personas: 32. De ellas, solo hay dos que conversan, el resto se ignora. Alguien sube en una parada, ni mira al conductor y se sienta sin ni siquiera decir “buenas tardes” a la persona que tiene sentada a su derecha con la que se toca pantalón con pantalón (por cierto, rápidamente separa su pierna y hace un gesto como si limpiara su pantalón). Un extraterrestre desde fuera observaría a 32 seres humanos encerrados en una caja que no se dirigen ni una sola palabra. Conclusión: el conductor del autobús es un bulto peludo con patas que conduce, las personas del autobús son bultos peludos con patas que uno esquiva hasta llegar a un asiento donde unos se sientan junto a otro bulto peludo con patas. Experiencia número 3: salgo de casa en moto con mi hijo mayor y saludo a una vecina que pasa cerca de nosotros. Con cierta sensación de ridículo me quedo con la

mano levantada sin recibir respuesta alguna de mi vecina pero sí de mi hijo: “eres un pringado”. Conclusión: mi vecina habrá visto dos bultos con patas –uno más peludo que otro– encima de una moto. Experiencia número 4: le pido a Marga –que así se

Vivimos en un mundo cada vez más inhumano, donde todo el mundo es un simple bulto llama el bulto con pelo largo que me dejó sentar un rato en su silla–, ver el mundo desde esa perspectiva que me parece inquietante. ¡Lo que debe sentir ella viendo pasar tantas personas por delante sin que la miren siquiera! Conté 27 personas que pasaron por delante y sólo siete me miraron. ¡¡Cuando a alguien le dé los buenos días y le llame por su nombre se puede caer de la silla del susto!! Experiencia número 5: entro en un centro comercial y me paso quince minutos dentro del ascensor subiendo y bajando. Decido no saludar a nadie si antes no me saludan. Cuento veintisiete encuentros con personas. Mentalmente llevo la estadística: siete saludan, cuatro gesticulan con la cabeza y dieciséis ¡no me dicen nada y me confunden con un bulto peludo con patas que decora el ascensor! Conclusión: vivimos en un mundo cada vez más inhumano, donde el portero de casa es un bulto que nos deja las cartas, el camarero es un bulto que nos pone el café, el vecino es un bulto que ayuda a pagar los gastos comunitarios, el kiosquero es un bulto que nos da el periódico y la señorita que está en el supermercado es un bulto expendedor de bolsas de plástico. Victor Küppers es profesor del Departamento de Economía y Organización de Empresas

RECERCA

D’UN COP D’ULL

newsuic

gener-març 2010

Dra. Marian Lorente, Premi a l’exel·lència

Aprovació de dos nous grups de recerca L’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) ha aprovat recentment el reconeixement com a Grup de Recerca al grup coordinat pel degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials, el Dr. Miquel Bastons, amb el títol “Direcció d’organitzacions al segle XXI. DOS-XXI”. El grup està format per experts de l’IESE, la UB, la UAO i la URL i la seva finalitat és la investigació sobre nous models de direcció i presa de decisions en les organitzacions modernes. D’altra banda, la Generalitat de Catalunya també ha concedit el mes de novembre el reconeixement de Grup de Recerca Emergent al “Grup de Homeostasi Energètica”, format pels professors Núria Casals, Josep Clotet, Pau Mezquita, Esther Gratacós, Sandra Menoyo i Natalia Rico, i per Patricia Carrasco, becària de recerca de La Marató de TV3.

Sisena edició de la Càtedra Ceràmica Setze alumnes d’Arquitectura que han cursat la sisena edició de la Càtedra Ceràmica van ser avaluats el 2 de desembre davant un jurat que va premiar els seus projectes realitzats durant tot el trimestre. Els alumnes van presentar i defensar un a un els seus projectes, i els resultats van ser avaluats per un grup de professionals d’alt nivell format pels arquitectes Efrén García i Cristina Díaz (Estudio Cero9) i Mónica Rivera (de l’estudi Emiliano López – Mónica Rivera Arquitectos), juntament amb el ceramista Toni Cumella i una representant d’ASCER. L’alumnat ha treballat durant tot el trimestre en el desenvolupament de peces ceràmiques per a paviments urbans, seguint una de les línies per les quals aposten ara les empreses del sector ceràmic espanyol. Els 16 treballs es podien incloure en tres famílies de peces: “Tessel·les”, “Volum” i “Multimatèria”. El jurat va decidir guardonar un projecte pertanyent a cadascuna d’aquestes famílies: els premiats han estat Pablo Alonso, pel projecte “2 in 1”; Luis Miguel Toscano, pel projecte “Brick Kat”, i Eva Sanllehí, per “Memory”.

Noves instal lacions •

Millores per a la recerca

La Facultat d’Odontologia disposa d’un nou laboratori per a la recerca en el seu afany de formar professionals amb perfil investigador

La Dra. Lorente rep el guardó de mans de la Consellera de Salut, Marina Geli

REDACCIÓ

a Dra. Marian Lorente rep del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona el Premi a l’Excel·lència Professional 2009 per la seva trajectòria professional. Lorente, Directora de l’Àrea d’Estructura i Funció del Cos Humà, declara que aquest guardó reafirma el que pretén inculcar als seus alumnes: ser excel·lent és possible en qualsevol situació, però requereix tenir un cert nivell de coneixements i una actitud de generositat davant la vida. En el seu àmbit d’actuació busca un ambient de respecte, exigència màxima i col· laboració amb tot l’equip. En la tasca de docència ensenya que, per ser un bon metge, a banda de tenir una clara vocació professional, s’ha d’estar disposat a estudiar moltes hores al llarg de la vida, tot i que això suposa molts cops haver de fer renúncies personals, independentment de l’estatus social o econòmic. La Dra. Lorente és llicenciada en Medicina per la Universitat de Navarra (’87); Doctora en Fisiopatologia Clínica (‘90) per la mateixa universitat; ha cursat diversos Màsters i Postgraus i ha publicat nombrosos articles científics i quatre llibres sobre la metodologia denominada SCAT.

A la sala central del laboratori (esquerra) hi ha aparells com la màquina termocicladora. Una de les sales laterals alberga la màquina de càrrega cíclica (dreta), que prova permanentment la resistència de materials

El primer director de la ESARQ, catedrático de Arquitectura REDACCIÓn

lberto T. Estévez defendió el 23 de noviembre la plaza de Cátedratico en el área de Composición Arquitectónica de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura (ESARQ) de la UIC. Estévez, primer director de la ESARQ, defendió la cátedra ante un tribunal de excelencia presidido por el rector, el Dr. Josep Argemí. Como vocales, estuvieron presentes la Dra. Lourdes Cirlot (UB), el Dr. Carles Ferrater (UPC), el Dr. Josep Quetglas (ETSAB. UPC), y como secretario el Dr. José Morales (ETSAS. Universidad de Sevilla). Tras la presentación de su trayectoria

redacció

a Facultat d’Odontologia de la UIC ha inaugurat el nou laboratori de recerca que, juntament amb el de biologia molecular i cel·lular i la Clínica Universitària d’Odontologia, dota la Facultat d’Odontologia de l’autonomia necessària per a la recerca en els diferents camps d’aquesta especialitat mèdica. El nou espai d’investigació ha estat dissenyat principalment per a la recerca en biomaterials i biologia d’odontologia. Té aproximadament 70 metres quadrats destinats a l’ús del personal de recerca, becaris d’investigació, professorat i l’alumnat que cursen màsters, postgraus, i residències clíniques en odontologia. El laboratori ha estat equipat amb alguns instruments i maquinària que, segons comenta el Dr. Juan Ricardo Mayoral, director del nou laboratori, molt poques universitats europees ofereixen per fer recerca. Algunes d’aquestes màquines han estat dissenyades dins de la mateixa universitat, com ara

laboratori a mida

LARGO BACKGROUND

El laboratori s’ha equipat amb alguns instruments i maquinària poc oferts en universitats europees per fer recerca

Lleva 27 años impartiendo docencia e investigación, y fue el primer director de la ESARQ, hasta 2005

la màquina termocicladora i la màquina de càrrega cíclica per a l’estudi de materials. Aquest nou espai era esperat i necessari per a la recerca in vitro en odontologia. S’obren així les portes i es proporcionen les eines necessàries per dur a terme diversos projectes de recerca de materials d’odontologia. L’acte d’inauguració va ser el 21 d’octubre i hi van assistir el degà de la Facultat d’Odontologia, el Dr. Miquel Cortada, i el vicedegà, el Dr. Lluís Giner, que van ser acompanyats pels membres del Departament de Recerca i de la Comissió Científica, professors i alumnat dels màsters i personal de la Clínica Universitària d’Odontologia (CUO), entre d’altres.

ante el tribunal, el nuevo catedrático ofreció una lección magistral titulada “Arquitectura Biodigital y Genética”. Estévez es licenciado y doctor en Arquitectura (UPC) y licenciado y doctor en Historia del Arte (UB). Lleva 27 años impartiendo docencia e investigación, y fue el primer director de la ESARQ, desde que se creó en 1997 hasta 2005. Actualmente, dirige el Máster en Arquitectura Biodigital. Alberto T. Estévez, con estudio profesional en Barcelona desde 1983, ha colaborado con diversas universidades en las áreas de proyectos arquitectónicos, composición arquitectónica e historia del arte. Hoy, cuenta con la plaza de catedrático por la UIC. 

ENS

ESCRIUEN Pere Vall

perevall@cir.uic.es

Arquitectura de reciclatge

s escric des de Boston, on faig una estada de recerca durant aquest curs acadèmic. L’objectiu general de la meva estada és aprendre les tècniques per regenerar el territori periurbà. A l’Amèrica del Nord ja fa uns quants anys que s’hi assagen, i en diuen retrofitting suburbia. Aquest terme comprèn un espectre molt ampli d’intervencions orientades a regenerar les nostres perifèries: reciclatge d’urbanitzacions, reconversió de centres comercials, parcs d’oficines i polígons industrials obsolets, transformació de corredors comercials

en eixos cívics, etc. Darrere aquesta línia de treball s’identifica una consciència àmpliament compartida sobre la crisi del model tradicional de desenvolupament basat en autopistes i consum del sòl a demanda. A l’Amèrica del Nord, aquest corrent disposa de recerca ben estructurada i realitzacions concretes. Un corrent tècnic i social molt transversal, anomenat New Urbanism, aglutina investigadors, professionals i sectors dinàmics de la societat civil, conscients de la necessitat d’articular un model alternatiu capaç de donar resposta al consum d’energia excessiu, canvi climàtic, canvi de-

mogràfic i social, i degradació del paisatge. A Europa hi trobem bones produccions conceptuals, però són fragmentàries i anem endarrerits pel que fa a realitzacions concretes. A partir d’aquest àmbit d’interès general, la meva feina concreta es reparteix principalment en dos fronts. En primer lloc, avançar en la recerca sobre la regeneració de les urbanitzacions catalanes que estem desenvolupant amb la Dra. Carmen Mendoza i els investigadors del laboratori d’urbanisme de l’ESARQ, en col·laboració amb la School of Geographical Sciences and Urban Planning de la Arizona State University. Per això, em proposo publicar els resultats de

la nostra feina en revistes americanes especialitzades i participar en congressos. Això ens permetrà aconseguir projectes de recerca finançats sobre aquest tema en la mesura que disposarem de coneixement especialitzat acreditat. En segon lloc, també em proposo entrar en contacte amb investigadors i professionals experts vinculats a centres de recerca americans i europeus per tal de conèixer de forma sistemàtica les aportacions més rellevants. La construcció d’aquesta xarxa ens servirà per futurs projectes de formació. Encreuem els dits i a treballar! Molta sort per aquí, estem amb vosaltres. Des de Boston molt records i bon Nadal. 

RECERCA

newsuic

gener-març 2010

TESI

Simposis

Tecnologia 3D informàtica d’última generació aplicada a l’Odontologia

La UIC va acollir més de 400 persones en el IV Simposi d’Implantologia, per intercanviar coneixements sobre els nous avenços en implantologia oral.

ALS DOS CAMPUS Tant el Campus Barcelona com el de Sant Cugat van ser seus d’aquest simposi internacional

REDACCIÓ

l novembre passat, van tenir lloc el IV Simposi Internacional d’Implantologia. Aquest anys, el simposi es va centrar en qüestions com l’estètica en implantologia, la cirurgia guiada en implantologia, la càrrega funció immediata, la cirurgia preprotètica i reconstructiva, l’enginyeria tissular i la pròtesi en implantologia. “És un simposi amb grans innovacions –diu Eduard Ferrés, president del comitè organitzador del simposi– entre d’altres, s’hi han utilitzat protocols de control en 3D dels tractaments realitzats utilitzant sistemes informàtics”. A més, durant aquest simposi

s’han pogut presentar els resultats de projectes de recerca en medicina regenerativa, utilitzant cèl·lules mare adultes. També es va revisar l’estat actual de la cirurgia guiada i dels nous programes de diagnòstic i planificació de tractament, i es van donar a conèixer els últims avenços en cirurgia preprotètica i regeneració òssia per a la rehabilitació oral amb pròtesis implantosuportades (pròtesis que se subjecten en implants dentals). El simposi va reunir una vintena de ponents de reconegut prestigi, tant nacionals com internacionals. Entre d’altres, cal destacar la presència dels doctors Andrea Chierico des de Verona; Rafael Martín-Granizo de l’Hospital Clínic San Carlos, o Federico Hernán-

EDUARD FERRÉS:

“La Facultat d’Odontologia de la UIC sempre ha volgut tendir cap a un perfil d’odontòleg– investigador” dez-Alfaro de la UIC. A més, en el simposi hi participaren professors d’altres universitats amb la finalitat de fomentar l’intercanvi de coneixements i experiències docents. Entre les universitats participants hi van estar presents la Nova York University, la Universitat de Florida, la Universitat Europea de Madrid, la Universitat de Santiago de Compostel·la, la Universitat de Va-

lència i la Universitat de Lisboa. Paral·lelament al simposi, va tenir lloc una exposició en la que més de quinze empreses relacionades amb la implantologia oral van presentar les seves últimes novetats. A més, en el marc del simposi s’ha celebrat un concurs de comunicacions orals i de pòsters. Un comitè científic especialitzat va valorar-ne les millors, durant el darrer dia. El simposi, que se celebra biennalment, està impulsat per la Facultat d’Odontologia de la Universitat, a través del Màster en Implantologia: Cirurgia i Pròtesi Oral. Aquesta és una aposta més del que diu Eduard Ferrés: “la Facultat d’Odontologia de la UIC sempre ha volgut tendir cap a un perfil d’odontòleg–investigador”.

dels nostres professors

carlos a. marmelada

JAvier vidal-quadras

Xavier Baró

José r. agustina

Charles Darwin. Evolución y vida

Un paseo en bicicleta por la vida

La historiografia catalana en el segle del Barroc

Privacidad del trabajador versus prevención del delito en la empresa

2009, Editorial Casals // 190 pàgs.

2009, Editorial Styria // 103 pàgs.

2009, Publicacions de l’Abadia de Montserrat // 264 pàgs.

2009, BdeF-Edisofer // 226 pàgs.

Carlos Alberto Marmelada, professor de la Facultat d’Educació, és un expert en Darwin i l’evolucionisme. Amb aquest nou llibre, Marmelada s’atreveix a publicar una biografia del científic que va capgirar la manera d’entendre l’origen de les espècies d’aquell S. XIX: Charles Darwin. Marmelada presenta aquell viatge com un camí de superació personal i professional que el va portar a presentar, amb total autonomia, les seves novedoses teories sobre l’evolució. Un bon llibre mentre esperem la pel· lícula d’aquest mateix personatge, Creation.

Els sentiments aporten a la vida gran part de la seva riquesa. Tots els homes creiem que és possible controlar els nostres sentiments, encara que en moltes ocasions ens comportem com si no poguessin educar-se. Així, l’educació dels sentiments s’ha convertit en els temps actuals en una de les grans tasques per a l’ésser humà, perquè vulguem o no són els quals condueixen la nostra forma d’actuar. El llibre és una faula per a harmonitzar la difícil tasca d’harmonitzar els sentiments. El llibre persegueix la unitat de l’ésser humà, l’harmonia vital, trobar aquell principi de vida que, més que unir, fon les nostres parts en una sola realitat anomenada persona.

Tradicionalment, el segle XVII català s’ha entès com un període de decadència, que engloba tots els àmbits de la societat: política, economia, demografia i cultura. Aquesta obra pretén apropar-se a com es dugué a terme el cultiu de la història i de la cultura històrica en el segle XVII, tot allunyant-se dels prejudicis pejoratius heretats de la Renaixença vuitcentista. L’escriptura de la història tingué en el Principat de Catalunya una bona pila d’historiadors (Jeroni Pujades, Francesc de Montcada o Esteve de Corbera), que ens van deixar un llegat que aquesta obra pretén redescobrir i ubicar dins el seu context sociocultural.

L’autor ofereix una aproximació politicojurídica a la naturalesa, l’evolució i el concepte d’intimitat o privacy des d’una perspectiva comparada. Al llarg d’aquesta nova monografia s’analitzen diferents conflictes entre els interessos empresarials i la privadesa dels treballadors, a partir de casos de grups trets de la pràctica diària, en funció tant dels mitjans de vigilància i el control emprats (sistemes de videovigilància, detectius privats o certes mesures especials en atenció a la perillositat del personal treballador), com de la tipologia delictiva (delictes econòmics, revelacions de secrets d’empresa, delictes contra la llibertat sexual, etc.).

DOCTORAL Gaspar Pujol gaspar@cir.uic.es

Els jocs, a estudi

raditional cosmological symbolism in Ancient Board Games és fruit del meu interès pel món lúdic en general i dels meus estudis sobre simbòlica tradicional. Totes les civilitzacions de l’antiguitat deixen traspuar la cosmologia de forma conscient o inconscient a través de les seves manifestacions culturals. Estudiant aquestes manifestacions, podem arribar a entendre millor l’ésser humà i com interpreta el món que l’envolta. Això s’ha aplicat tradicionalment a les arts plàstiques, a la música, la literatura, etc. El que és curiós és que tots els pobles del món juguen i han jugat des del principi, però la importància dels jocs en la cultura ha estat menystinguda. El que aquesta tesi reivindica és que els jocs també són una manifestació cultural universal i que, per tant, poden ser estudiats seriosament. La recerca és bàsicament una anàlisi hermenèutica dels jocs de tauler més antics que es coneixen. Això permet reconèixer en les seves formes i regles traces del pensament tradicional, a través de la simbòlica. En estudiar jocs d’arreu del món, JOCS A TOT EL MÓN

És curiós comprovar que tots els pobles del món juguen i han jugat des del principi, però els jocs han estat menystinguts comparant-ne els resultats, s’hi detecta una coherència simbòlica interessantíssima, que ens ajuda a entendre les claus del pensament antic, i alhora les del nostre. Així, en aquests jocs de tauler hem buscat i analitzat els símbols geomètrics essencials: el punt, el quadrat, el cercle i la creu, i com es desenvolupen. En analitzar-ne el valor simbòlic, hem aconseguit veure-hi una sèrie de patrons que es repeteixen arreu del món amb uns paral·lelismes notables. Com a exemple podem dir que el punt representa la idea de centre, i, si ens hi fixem, és en els jocs on hi trobem l’objectiu final o les peces més importants. La creu ordena l’espai, així com la graella, i aquestes són les formes predilectes d’ordenar els taulers. El quadrat ens parla de límits, com podem veure rere la idea de “casella”, o en la limitació que el tauler representa. El cercle ens remet als cicles, com ho són el pas dels torns, o el moviment de les peces al voltant del tauler. En aquestes idees, coherents arreu del món, hi trobem una manera comuna d’entendre el món, que és el que ens configura com a éssers humans. Gaspar Pujol va defensar la seva tesi, Traditional cosmological symbolism in Ancient board games, dirigida pel Dr. Josep Olives, el passat 20 de setembre.

INTERNACIONAL

newsuic

gener-març 2010

Arquitectura de cooperació amb l’Índia

Joanatán Santana AMB LA DONA DE VICENÇ FERRER Eloi Meléndez, Ricard Morato, Jordi Pujol, Ana Ferrer, Raquel Colacios i Ivan Llach

D’aquí i d’allà

Ú Ú

Waterford institute of technology Enfermería, UIC

Inga Koreng

Universidad de Leipzig ADE, UIC

ALICIA PIJUAN 3r comunicació audiovisual

Una experiència

rquitectura i Cooperació Internacional és el nom de l’assignatura optativa que s’imparteix des del curs passat a la UIC i que, en col·laboració amb la Fundació Vicente Ferrer, dóna la possibilitat a l’alumnat de l’ESARQ perquè pugui presentar i portar a terme els seus projectes a llocs on aquesta fundació desenvolupa la seva tasca solidària. L’Eloi Meléndez és un dels afortunats que ha estat a l’Índia durant tres setmanes. El repte era molt clar: desenvolupar un projecte d’una colònia de vint habitatges a la regió d’Anantapur, una de les zones més pobres de l’Índia, on la Fundació Vicente Ferrer està construint, des de fa 30 anys, cases rurals. La Fundació volia que, amb aquesta col·laboració, els alumnes de l’ESARQ d’aquesta assignatura fes noves propostes per millorar el que fan, però sense augmentar les despeses. “S’havia de repensar la tipologia de casa rural”, diu Raquel Colacios, professora –junt amb dos professors més– d’aquesta assignatura, “mantenint la mateixa superfície que les que es construeixen actualment, però millorant aspectes climàtics, constructius i econòmics”. Calia pensar en un habitatge entre 25 i 30 metres quadrats, construït amb recursos molt limitats, mà d’obra especialitzada, i els costos no podien sobrepassar els 1.500 euros. Durant l’últim trimestre del curs passat, alumnes dels últims cursos d’Arquitectura van començar a desenvolupar aquest projecte. Comptaven amb la col·laboració activa de la Fundació, que va venir a la UIC per explicar en diferents sessions la tasca que estan fent a l’Índia, i la participació

Calia pensar en un habitatge entre 25 i 30 metres quadrats, construït amb recursos limitats, mà d’obra especialitzada, i uns costos de 1.500 euros.

Món

de butxaca

d’un tercer professor arquitecte, que venia periòdicament i que havia estat dos anys de cooperant a la Fundació Vicente Ferrer: Ricardo Morató. Finalment, s’hi van presentar 15 projectes, i se’n van seleccionar tres: un de guanyador –Eloi Meléndez– i dos de finalistes –Enric Martínez i Nicol Biancheti. Al guanyador, la Fundació el va convidar a fer una estada de tres setmanes a l’Índia, durant el mes d’octubre, per poder comprovar de primera mà el que s’hi fa. Així doncs, l’Eloi, des de l’Índia, i formant part de la Fundació, ha estat treballant en aquest projecte seu. Gràcies a aquesta proposta, per cada casa s’estalvien 500 euros, perquè només es faria servir formigó. Un bloc de 29 centímetres de llargària per 14 d’amplada té un cost de vuit cèntims a l’Índia; d’aquesta manera, amb la mateixa peça es farien els murs, pilars, finestres... I també es crearia una xarxa de clavegueram. “Consisteix a fer un joc amb el bloc de formigó per construir tota la casa”, explica. Finalment, la idea d’aquesta assignatura ha estat bona. Un dels objectius importants, –fer que l’alumnat aprengui i visqui directament situacions en regions pobres–, ha estat assolit. Una bona manera, també, de donar un cop de mà –encara que sigui petit– als més necessitats.

i nombre es Jonatán Santana y curso 3º de Enfermería. Desde antes de empezar la carrera, tenía muy claro que aprovecharía todas las oportunidades que se nos brinda a los estudiantes y una de mis ilusiones era irme de Erasmus a un país extranjero. Al final, me fui a Irlanda, donde he tenido la oportunidad de ver muy de cerca las diferencias que existen entre los dos países. A pesar de que la enfermería ahí no está tan avanzada como en España he intentado no verlo como un obstáculo para mi aprendizaje, de todo siempre se aprende algo y aquí he aprendido a ver y a valorar las mínimas cosas y siempre bajo un punto de vista positivo. Lo mejor que me llevo de esta experiencia es sin duda las personas que he conocido. Es increíble los lazos que se llegan a formar entre personas que están en tui misma situación. Es una mezcla de cultura y costumbres que te enriquecen como persona y que te hacen ver más allá de lo que estamos acostumbrados. No sé si este periodo que he estado fuera de España será positivo o negativo para mi carrera, no sé si he aprendido todo lo que debería o si estaré a la altura de mis compañeros cuando regrese, pero lo que si se, es que es una experiencia que nunca olvidaré. Me ha servido para romper barreras, para perder temores y apreciar y valorar cosas que antes de estar aquí ni siquiera me paraba a pensarlas. Estoy sumamente agradecido a la UIC por brindarme esta oportunidad. 

¿Qué hacer con Kosovo?

Joaquín Luna jluna@lavanguardia.es

onviene precisar aquello de que “a la hora de escribir estas líneas”, España es uno de los cinco países europeos que no reconoce diplomáticamente a Kosovo. La precisión es de rigor porque la política exterior de nuestro país no se caracteriza por la firmeza en las convicciones y lo que hoy es blanco, mañana no lo es. Se supone que durante un tiempo, España va a ignorar una realidad: Kosovo es un nuevo estado europeo cuya existencia es irreversible porque entre los más de 50 estados que han establecido relaciones diplomáticas figu-

Sin reconocimiento de la UE –algo que impiden Madrid y Atenas-, esta sociedad joven no tendrá porvenir ran Estados Unidos, Alemania, Francia o el Reino Unido. Ciertamente, sólidos compañeros de viaje. Kosovar no es uno de los gentilicios más valorados por la opinión pública española. Uno

viaja a este país balcánico y todos sus amigos le despiden con afecto: cuídate, vigila, nos vemos a la vuelta. He aquí el país descubierto tras una semana de estancia: una sociedad especialmente dinámica, multilingüe –es sorprendente el conocimiento y buen acento del inglés– donde un 57% de los 1,9 millones de habitantes es menor de 27 años. El desempleo es galopante, un 40% según los datos oficiales (afortunadamente hinchados), y las remesas de la “diáspora” (los emigrantes instalados en Alemania y Suiza, especialmente) suponen el 15% del PIB.

e llamo Inga y soy de Alemania. Estudio Económicas desde octubre 2007 en Leipzig. Estoy aquí desde finales de agosto hasta finales de marzo, para estudiar parte de mi carrera, para aprender español y para obtener una impresión de la cultura española y del modo de la vida en España. Hice esta elección porque me interesa mucho la cultura y el idioma, además de tener un clima muy agradable. Además, en Barcelona tienes todo, el mar, la playa, la gente, las montañas, la cultura, el arte... Con la universidad estoy contenta. Es verdad que me cuesta mucho entender todo lo que hacemos en clase y a veces me parece bastante difícil seguir el contenido, pero voy mejorando poco a poco. Siempre podemos preguntar a alguien en la universidad cuando tenemos preguntas aunque en los primeros días estaba un poco perdida en cuanto a la orientación y la vida en la ciudad. Cosas tan sencillas como buscar una habitación, llegar aquí a Barcelona, etc, me resultaban muy difíciles. Y es que tenía que tener muchas cosas en la cabeza, y eso me perdía me hacía sentir un poco desamparada. Pero eso pasó. La vida en Barcelona es muy diferente que la de Leipzig. Los horarios de la comida, la siesta y la mentalidad de la gente española... La gente en España habla muy alto y eso se nota mucho. El trato con las citas es más informal, y normalmente los españoles vienen más tarde (la vida es menos cuadriculada). Pero cuando te has acostumbrado a estas cosas, te gusta mucho.

Nunca antes una decisión diplomática española ha tenido tanto impacto en un lugar de Europa. Kosovo es un país de mayoría musulmana (de un laicismo incuestionable) castigado por la historia. Y de qué manera. Aquí, en 1989, comenzó la tragedia yugoslava cuando Slobodan Milosevic hizo de la defensa de la minoría serbia en Kosovo su plataforma para hacerse con el poder. Y aquí se fraguó el final de aquel populismo: la OTAN no tuvo otra opción que bombardear Belgrado en 1999 para evitar que los serbios consumasen un genocidio en Kosovo. Fue el fin de Milosevic, el fin de Yugoslavia y el principio de una nación. Durante diez años, la ONU ha gestionado este país a modo de protectorado, una operación sin precedentes. Diez años bajo el paraguas del despliegue de fuerzas de la OTAN

que se saldan con un éxito rotundo: hay una convivencia aceptable entre la mayoría albanesa y la minoría serbia (nadie habla de cariño) y Kosovo es, sin vuelta de hoja, un estado que se quedará en el mapa aunque no ha recibido todavía el certificado de nacimiento que debe de expedir la ONU. El recurso serbio ante el Tribunal Internacional de La Haya frena esta legalidad y es la razón oficial que aduce España para el no reconocimiento. Kosovo no es un precedente peligroso de independentismo en Europa, es una excepción fruto de la encrucijada balcánica. Y sin reconocimiento de la UE –algo que impide la postura de Madrid y Atenas-, esta sociedad joven nunca tendrá porvenir. Joaquín Luna es profesor de Periodismo en la UIC y Jefe de la sección Internacional de La Vanguardia.

INTERNACIONAL

newsuic

gener-març 2010

MEMORABLE SOUND -BITES

redacción

“We were brothers long before you were” (Groucho Marx to Warner Bros (1948)

Másters y Postgrados

Interacción cultural para la formación cultural El Máster de Gestión Cultural de la UIC celebra su primera edición en inglés con estudiantes de todo el planeta favoreciendo su enriquecimiento y crecimiento como profesionales de la cultura

AT A

GLANCE

La UIC, present en una fira d’educació a Taiwan Clara Clemente, coordinadora de Relacions Internacionals, i Mercè Ferrer, del Servei d’Informació i Admissions, van participar en la Fira d’Educació Superior Europea (EHEF 2009), que es va celebrar a Taipei (Taiwan) el 7 i 8 de novembre. En aquesta fira, dirigida a l’alumnat interessat a estudiar a l’estranger, tant de grau com de postgrau, hi van participar unes 10.000 persones. Pel que fa a la UIC, es van interessar, principalment, per programes en anglès d’odontologia, arquitectura i estudis hispànics.

carla bonadona 3r Comunicació audiovisual

Warner, the studio which had made “Casablanca”, was seeking to prevent the Marx Brothers calling their new film “A night in Casablanca”. Groucho Marx (1895-1977), the leader of the Marx Brothers comedy, wrote them a letter: “Dear Warner Brothers, Apparently there is more than one way of conquering a city and holding it as your own. For example, up to the time that we were contemplated making this picture, I had no idea that the city of Casablanca belonged exclusively to Warner Brothers. However, it was only a few days after our announcement appeared that we received your long ominous legal document warning us not to use the name of Casablanca. It seems that in 1471, Ferdinand Balboa Warner, your great-great-grandfather, while looking for a shortcut to the city of Burbank, had stumbled on the shores of Africa and, raising his alpenstock, named it Casablanca. I just don’t understand your attitude. Even if you plan on re-releasing your picture, I am sure that the average movie fan could learn in time to distinguish between Ingrid Bergman and Harpo. I don’t know whether I could, but I certainly would like to try. You claim you own Casablanca and that no one else can use that name without your permission. What about Warner Brothers? Do you own that too? You probably have the right to use the name Warner, but what about Brothers? Professionally, we were brothers long before you were (…) Even before us there had been other –the Smith Brothers; the Brothers Karamazov; Dan Brothers, and ‘Brother, Can You Spare a Dime?’ (…) We are all brothers under the skin and we’ll remain friends till the last reel of “A Night in Casablanca” goes tumbling over the spool”. 

DE TODO EL MUNDO Un 60% de los alumnos del Máster Universitario en Gestión Cultural son extranjeros. En total son 38 alumnos venidos de casi todos los rincones del mundo. Cuenta con alumnos de países como Portugal, Francia, Italia, Brasil, México, Islandia, Turquía o Corea.

MARINA dÍAZ-CABRERA alumna del M. gestión cultural

i las paredes hablasen, cuánto sabrían de culturas y experiencias. Son cada vez más los alumnos del extranjero que aprovechan los programas internacionales de la UIC para disfrutar de una enseñanza más completa que les aporta categoría a sus currículum por estudiar fuera de su país. Este es el primer año que se imparte el Máster de Gestión Cultural (MAGIC) en inglés después de celebrarse ocho ediciones en castellano. Las demandas de extranjeros para que el programa de estudios se realizara en inglés “llevó a la dirección del Máster y a la Junta del Gobierno de la Universidad a impulsar decisivamente que hubiera un grupo en éste otro idioma”, indica Enrique Banús, director del MAGIC y decano de la Facultad de Humanidades.

Un buen contexto

Tratándose de un programa de estudios de índole cultural es el mejor contexto donde alumnos internacionales pueden compartir los modos de vida y costumbres de sus países. Se convierte en un escenario en el que intervienen tradiciones y experiencias muy variadas que se consigue gracias a la diversidad de estudiantes que provienen de puntos del planeta como Eslovenia, Finlandia, Turquía, Bulgaria, Croacia y Emiratos Árabes, entre muchos otros.

Mohamed Elrazzaz más conocido como ‘Camel’, es de origen egipcio y es el delegado de la clase de inglés. Camel considera que una las mayores ventajas de estar en una clase con personas de diferentes países es “estar expuesto a un ambiente multicultural, no sólo superficialmente sino de una manera más profunda, ya que tenemos la oportunidad de compartir largas horas juntos no sólo en las aulas sino fuera de ellas realizando proyectos y tareas, o disfrutando momentos de ocio descubriendo la ciudad”. A lo que añade Banús, que “lo más positivo es la apertura de mente, de perspectiva, la práctica del idioma, y los contactos que luego se pueden mantener durante la vida profesional, generando proyectos conjuntos e intercambios”. De otras universidades

Es interesante, también la posibilidad de conocer a profesores de otras universidades europeas y del resto del mundo. Así, el alumno recibe una visión más amplia de los conceptos estudiados avalados por sus experiencias profesionales. Este curso arrancó con las ponencias del austriaco Peter Bendixen, profesor de la asignatura Sociedad y Cultura en el siglo XXI, actual director del Studienzentrum Hohe Warte de Viena, con el que los estudiantes pudieron compartir sesiones de intensa introducción no sólo teórica sino de aportación filosófica. Bendixen, tras su paso por la UIC, consideró éste “uno de los mejores gru-

ENRique banús:

“Lo más positivo es la apertura de mente, de perspectiva, la práctica del idioma y los contactos para el futuro”

pos internacionales” con los que ha trabajado. Entre otros profesores han pasado por el aula expertos como Léonce Bekermans de Bruselas, actual colaborador del Consejo Europeo; Diane Dodd, especialista en Políticas Culturales Internacionales de Reino Unido; y la profesora María Mut, en el área de aspectos legales, quien forma parte del grupo de investigación del Institute of Commonwealth Studies de la Universidad de Londres. Más allá de las aulas continúan las relaciones entre alumnos, en este caso entre el grupo de castellano y “los internacionales”, gracias a las actividades y visitas que organiza el MAGIC, favoreciendo el intercambio de experiencias, opiniones e impresiones. Una visita al barrio del Raval en Barcelona, acompañados por el profesor de la UIC Pau Serra, ha sido el primer punto de contacto entre ambas clases. Enrique Banús comenta, al respecto de estas salidas: “nos parece muy importante que a la reflexión en las aulas se una el conocimiento pie a tierra de las realidades culturales explicadas por expertos que las conocen de cerca”, puntualiza. 

Visita del cònsol de Xile a la UIC Mauricio Ugalde Bilbao, cònsol general de Xile a Barcelona, va fer el 8 d’octubre una visita institucional per ajudar a promoure possibles col·laboracions acadèmiques de la UIC amb diverses universitats xilenes. Ugalde va ser acompanyat del degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials, el Dr. Miquel Bastons, del vicedegà de la Facultat, el Dr. Toni Mora, i del director de Relacions Internacionals, el Sr. Matthew Kwiatkowski. Un dels objectius de la UIC és mantenir vius els acords bilaterals amb empreses i universitats estrangeres per reforçar la seva presència en el mercat internacional, especialment a l’Amèrica Llatina.

L’Institut Cervantes convida Patricia Almarcegui al Marroc La professora d’Humanitats Patricia Almarcegui va ser del 13 al 20 d’octubre al Marroc, convidada per l’Institut Cervantes. Allà va impartir quatre conferències sobre orientalisme i viatge, a la Universitat de Casablanca, a l’Institut Cervantes de Tetuan, a l’Institut Cervantes de Tànger i a l’Institut Cervantes de Rabat, respectivament. Així mateix, va participar en un tribunal de tesi a la Universitat de Tànger.

ESPORTS

newsuic

gener-març 2010

Del Catí al Racing

MENS SANA...

Pepe JordiAgustina Santamaria mail@csc.uic.es jsantamaria@meanings.es

Guillermo Adell, antiguo alumno de Fisioterapia es el nuevo fisioterapeuta del Club de Fútbol Racing de Santander

Es cultura

í, sí, muy bueno tu artículo, pero no entiendo cómo alguien como tú le da tanta importancia al fútbol en particular y al deporte en general”. Con estas palabras reaccionaba una gran amiga mía ante mi última columna en el Newsuic (“Te da vida”). Al principio, con ímpetu y rabia contenida, pensé en responderle de inmediato, pero en un ejercicio de raciocinio decidí ofrecerle mi mejor respuesta a través de estas líneas con las que cada dos meses me brinda mi universidad.

El deporte es una expresión cultural. Es cierto que no es el octavo arte, pero no hay que infravalorarlo Primero, situemos al lector. En mi anterior artículo, defendía que el deporte es uno de los mejores antídotos contra el estrés y que, consecuentemente, mejora el nivel de vida de todos aquellos que lo practican. Creo que hasta este punto, todos estamos de acuerdo. Mi amiga, en mayor o menor grado, parecía que también, hasta que empezamos a profundizar y surgió el gran dilema: ¿se puede considerar el deporte como cultura? Siempre he entendido el deporte como una expresión cultural. Es cierto que no se puede catalogar como el octavo arte, pero tampoco infravalorarlo, porque el deporte, desde todos sus ángulos, derrocha cultura. Desde el deportista que se concentra, se emociona y crea, hasta el aficionado que disfruta de todas sus acciones. Cantidad de rituales, de estrategias, de movimientos imposibles y de bellas recreaciones se pueden visualizar día tras día en cada punto del planeta en el que se está desarrollando alguna actividad deportiva. Sé que muchos lectores me darían ahora un argumento que podría destrozar todo mi artículo, recordándome que para que algo sea reconocido como cultura, debe ser creado a través del intelecto. Pero el deporte no es ajeno a la inteligencia. Detrás de cada balón, de cada golpe, de cada zancada, hay una gran labor de conocimiento. Muy probablemente, a menor escala que cualquier otra expresión cultural, como la pintura o el cine, pero existe y es patente. Yo, como mínimo, la percibo. Y muchos, ahora me exhortarían: “primero, defíneme cultura”. Pero no puedo ni sé definirla, sólo logro entenderla. Con la literatura y la música, sí; pero también con el deporte. Jordi Santamaria és antic alumne d’Humanitats i Periodisme i del Postgrau en Periodisme Esportiu

laura díaz oñate 2o comunicación audiovisual

n la vida pasan cosas inesperadas. En un momento, te puede cambiar todo y dar un giro de 360 grados. O si no, que se lo digan al catinense Guillermo Adell Beltrán, actual fisioterapeuta del Club de Fútbol Racing de Santander. Hasta hace unos cuatro meses, antiguo alumno de la UIC, Guillermo era un chico con una vida muy normal: durante la semana trabajaba en su consulta privada de Fisioterapia en Castellón y los fines de semana en el gimnasio DIR de Diagonal, en Barcelona, donde alternaba su trabajo con los estudios de doctorado de INEF. Además, el fisioterapeuta era jugador del Club Catí de Castellón. Un día de verano, el director del departamento médico del Racing de Santander le ofreció la oportunidad de entrar en el equipo verdiblanco como fisioterapeuta de los jugadores. Guillermo no lo dudó ni un instante. Una vez le ofrecieron fichar por el Getafe, pero no aceptó: “Le dije

de jugador a tÉcnico A la izquierda, foto de partido del Catí: controlando el balón, Guillermo Adell. A la derecha, foto de la plantilla del Club de Fútbol Racing de Santander. Guillermo es el primero por la derecha.

UNA OPORTUNIDAD

“Formar parte de la plantilla médica es una oportunidad que profesionalmente me formará y enriquecerá” que no porque en esos momentos estaba haciendo el doctorado en INEF”. Ahora ha aceptado la propuesta del Racing con un sí rotundo. Lleno de alegría e ilusión, el

catinense dejó a su tierra valenciana, gente y club, y se trasladó a Cantabria. Actualmente, la función de Adell en el equipo de primera división es desarrollar el tratamiento fisioterapéutico y la rehabilitación de lesiones de corta y media duración, además de hacer ejercicios de prevención específica de fútbol. La vida de Guillermo ha cambiado de la noche a la mañana en todos los aspectos. A nivel profesional, el valenciano tiene una mayor exigencia para optimizar los procesos de recuperación y regeneración; este

Rècord de participació en la Champions UIC 09-10 ferran cabòs

1r publicitat

orna la Champions UIC, la lliga de futbol sala de la nostra universitat, amb molt d’èxit, i és que tant la lliga femenina com la masculina han augmentat el nombre d’equips. Tenim onze equips a la lliga masculina i quatre a la femenina, i s’hi preveu una gran competència entre totes dues. Aquest any, la novetat és el terreny de joc: el poliesportiu de l’Escola Pia de Sarrià (al costat de la UIC), i el poliesportiu de la UPC, al carrer de Girona. El millor de tot és que, gràcies a les xarxes socials, tot l’equip –i qui hi vulgui participar– pot entrar als diferents

COMPETÈNCIA

Onze equips a la lliga masculina i quatre a la femenina, i s’hi preveu una gran competència entre totes dues

grups d’Internet. L’Ivan Marín, capità dels Ekaitza FC, per exemple, va crear una pàgina al Facebook per poder parlar entre els integrants de la lliga i així fer que la comunicació sigui més fàcil i propera. A més, aquests nous sistemes fan que realment tots els que hi participen puguin gaudir de l’esport, un dels mo-

Anima’t a participar als Campionats Universitaris de Catalunya en la teva modalitat d’esports individuals! Escriu-nos a esports@uic.es

tius principals, segons reconeix Marín, d’apuntar-se en aquesta lliga: “passar-s’ho bé, gaudir amb quelcom que ens agrada a tots, conèixer més gent de la UIC i, per descomptat, fer una bona cervesa fresca després del partit”. Ha estat bastant difícil compaginar els partits perquè s’ha volgut continuar la filosofia de no afectar els exàmens, tot i que amb la introducció del grau s’hi afegia el problema que alguns equips tenien trimestres i d’altres semestres. Això va posar en marxa el servei d’esports, al capdavant del qual hi ha la Núria Rovira que, amb cautela i meticulositat, va poder organitzar un calendari que valgués tant per a uns com per als altres.

asegura estar siempre con los “seis sentidos” mientras realiza su trabajo. A nivel social, pese a que ha tenido que renunciar a estar cerca de los suyos, el fisioterapeuta afirma que el cambio es para mejor: “Formar parte de la plantilla médica de este equipo es una oportunidad que profesionalmente me formará y enriquecerá”. Ahora, lo único que podemos desear a Guillermo es que tenga mucha suerte en su futuro como fisioterapeuta en general, pero sobre todo, en estos momentos, en el club verdiblanco. 

L’equip de rugby, actiu a les xarxes socials

ot va començar com sempre comencen les coses: en una conversa que cada cop va anar agafant més força. Avui, després d’uns sis mesos de preparació, l’equip de rugbi comença els partits oficials. Durant l’any passat es van entrenar i van poder fer uns quants partits amistosos, i ara l’equip dels Rhinos en comença a veure els fruits. Gràcies al seu grup del Facebook, està ben situat al món social i, dia a dia, s’actualitza amb fotos dels partits. Es nota que és un grup format per amics. 

Incorporacions a l’equip de bàsquet de la UIC

a nova temporada de l’equip femení de bàsquet va començar l’abril passat amb uns quants partits de preparació. El millor d’aquest grup és que es manté: ningú no se’n va i aquest any hi ha noves incorporacions. Núria Rovira, l’entrenadora, comentava que “el més important és mantenir el bloc de l’any passat, i sobretot divertir-nos i passar-nos-ho molt bé”. 

newsuic

TENDÈNCIES

gener-març 2010

2010: nou accés a la universitat

Tria

de llibres... Sergi Sergi Doria Dòria sdoria@cir.uic.es En las trincheras Gaziel

Diëresis, 2009 382 pàgs.

RAQUEL ROMERO Quan s’escauen noranta anys del tractat de Versalles –colofó de la Gran Guerra–, ens arriba aquesta antologia de les cròniques que Agustí Calvet (1887-1964), conegut periodísticament com a Gaziel, va publicar a La Vanguardia entre el 1914 i el 1928 i que van ser recollides en la seva època en quatre volums. Reportatges, reflexions, descripcions del camp de batalla i perfils humans traçats per un dels millors periodistes del segle XX. Una lúcida mirada sobre l’Europa que va tancar en fals el conflicte fins a l’autodestrucció del 1939. El hombre vigilado

Vesko Branev Galaxia Gutenberg,

2009 415 pàgs.

El novembre del 1957 el búlgar Vesko Branev arriba a Berlín per estudiar cinematografia i poc després es detingut per les forces de seguretat de l’Estat i retornat a Bulgària. No ha conspirat contra el sistema comunista, però des d’aquell moment serà sotmès a un control policial exhaustiu. Esdevindrà, sense saber per què, l’home vigilat. Al cap dels anys, arran de la caiguda del Mur, Branev va accedir a aquells informes i hi va constatar que alguns dels seus amics eren delators. Un document sobre l’anihilació de la vida privada pel totalitarisme. El camino Jack London

Ediciones Buck, 2009 203 pàgs.

Apareix per primera vegada en espanyol la gran novel·la autobiogràfica de l’autor de Colmillo blanco. A 18 anys, Jack London (1876-1916) va fer un cruel aprenentatge de la vida com a rodamón: va passar fam i necessitat fins que va ser detingut i empresonat. El 1892 es va integrar en una marxa que demanava ajuts per als aturats. Un segle més tard, la prosa de London esdevé tan autèntica i captivadora com les seves novel·les d’aventures: una lliçó per a aquests temps de crisi econòmica i social. Sergi Doria és Professor del Departament de Ciències de la Comunicació i crític literari del suplement cultural del diari ABC.

2n educació primària

’estudiant hauria d’assumir responsabilitats, desenvolupar la seva capacitat crítica i adonar-se que el seu futur dependrà d’ell mateix (...). No hi ha carreres amb sortida, sinó persones amb sortida.” Això deia Enrique Banús, degà de la Facultat d’Humanitats, el novembre passat, durant la sessió en què es va tractar la nova selectivitat, en una jornada per al professorat de batxillerat. En la sessió també hi van ser Pilar Gómez Cardó, coordinadora de les Proves d’Accés a la Universitat de Catalunya (les PAU), i Jesús M. Prujà, cap de l’Oficina d’Orientació per a l’Accés a la Universitat de Catalunya. Varen parlar d’un examen que ha provocat molts mal de caps. Per què? La nova prova d’accés a la universitat canvia d’estructura i d’enfocament per oferir a l’estudiant la possibilitat de dissenyar-la a la seva mida segons els estudis que es vulguin cursar. De totes maneres, pro-

fessors i alumllerat, algunes es queixen nes de les PROVA A MIDA que aquest matèries tinLa nova prova nou format dran més pes provoca greuque d’altres. ofereix a l’estudiant ges comparaPerò si fins la possibilitat de tius entre esara se supedissenyar-la segons els rava l’examen tudiants d’una estudis que es vulguin modalitat i amb un qual’altra. tre, en la nova cursar A parPAU s’haurà tir de 2010 de treure un es faran dues convocatòries mínim de cinc, o, si es treu un anuals de les PAU, les quals quatre, caldrà tenir una nota s’estructuraran en dues fa- mitjana de sis al batxillerat. ses, una de general i una Així, doncs, la nota final seria: d’específica. La general –obli- 0,6 de batxillerat, més 0,4 de la gatòria i amb validesa indefini- fase general, més les dues mida– constarà de cinc exàmens llors notes de la fase específica (enlloc de set, com fins ara): les (que podran tenir un valor de tres llengües, història o filoso- 0,1 o 0,2, segons si la univerfia i una assignatura de moda- sitat considera que té a veure litat, triada per l’estudiant. A més o menys amb la titulació més, els estudiants podran fer de grau que es vulgui fer). voluntàriament fins a tres exàOn rau el problema? mens, per apujar nota i acce- Doncs que si, per exemple, un dir a la universitat; d’aquestes alumne vol estudiar Arquitecnotes, les dues millors es tin- tura, té més valor fer l’examen dran en compte i es donarà de Biologia que el de Dibuix més valor als exàmens de les Tècnic o Disseny; o que si volmatèries que estiguin més re- gués fer ADE, es dóna més valacionades amb el que es vul- lor a Física que a Economia de gui estudiar. l’Empresa. I és que les pondeCom en l’anterior batxi- racions de la nova selectivi-

Permeti’m

tat es basen en l’organització de l’antic batxillerat: unes assignatures tenien més pes en l’horari que d’altres. L’altra polèmica és pel canvi de branca de coneixement que han rebut estudis com Psicologia o Ciències de l’Activitat Física i l’Esport que, a partir d’ara, passen a ser de la branca de Ciències de la Salut. Què passa amb les persones a qui aquest canvi els ha “agafat” a mig batxillerat? Amb la nova selectivitat, sembla que les coses es posen més fàcils. No serveix per decidir si l’alumne està capacitat o no per entrar a la universitat, sinó que és un pur mecanisme d’ordenació dels estudiants. El 2012, aquest examen tindrà un nou afegit: l’oral d’anglès. Potser aleshores la polèmica ja no estarà tan servida; potser començarem a plantejar-nos l’examen d’accés a la universitat com ho fan altres països. De totes maneres, valdrà la pena tenir en compte allò que deia, també, el professor Banús aquell dia de novembre: “el bé ardu dóna una satisfacció extraordinària”.

twïtejar-lo

... i acció!

Toni Sellas

Jaume Figa i Vaello

Dins un núvol

Bienvenido, Mr. Dickens

jfiga@cir.uic.es / cineforum2028.wordpress.com

tsellas@cir.uic.es

oluntàriament, estic visquent dins d’un núvol (Sopa de Cabra) Ja ho deien, els Sopa, fa anys. I qui sap, potser acabarem tots vivint als núvols. A mi m’agraden, sobretot quan jugo a veure-hi formes i figures ca-

No has d’instal·lar res al PC, no hi ha dependència. Gaudim de la ubiqüitat…

muflades… Però aquí no parlem d’això. Ni tampoc vull dir que anem tot el dia distrets, o sense tocar de peus a terra. Em refereixo al cloud computing. No és un concepte senzill, i de fet hi ha discrepàncies a l’hora de definir-lo. Però, resumint, podríem dir que cloud computing és la tendència a basar les aplicacions que fem servir al nostre ordinador en serveis allotjats externament,

és a dir, al web. O sigui, tenir-ho tot (correu, documents, presentacions, fulls de càlcul, contactes, xarxes socials…) a Internet. A primer cop d’ull, és molt llaminer. De fet, els usuaris de l’univers Google (gmail, gtalk, etcètera, etcètera) ja en tenim l’experiència, d’aquesta dolçor: no instal·les res al PC, no hi ha dependència d’un ordinador determinat, no hem d’anar guardant-ho tot en un llapis de memòria o en un disc dur extern, gaudim de la ubiqüitat… Però també té el seu costat fosc, o com a mínim dubtós: què passa quan em falla l’accés a Internet? I si no ho tinc jo, qui ho té, allà dalt? Dit d’una altra manera, serà Google el gran germà que va anunciar-nos Orwell? De moment, prepara el sistema operatiu web Chrome OS. A Catalunya, mentrestant, ja fa temps que uns nois que no arribaven a la vintena van posar en marxa l’escriptori web EyeOS... Feuli una ullada, s’ho val. Toni Sellas és professor del Departament de Ciències de la Comunicació

i Charles Dickens levantara la cabeza de la tumba, se sorprendería al ver que su breve cuento de navidad se ha llevado tantas veces al cine. Y, hablando de tumbas, quizá la adaptación de Robert Zemeckis sea de las más lúgubres y sórdidas. No solo porque sigue casi al pie de la letra el ambiente dickensiano –lugares oscuros, pobreza, soledad, frente a la alegría de una vida pura (la de los niños)–, sino por la “realidad” con que describe a los fantasmas que visitan a Scrooge, nada recomendable para los más pequeños… En verdad, son pocos los que no conocen la historia del avaro y malvado prestamista, para quien la Navidad no es más que un alimento más de su odio a todo el mundo; a éste, una noche le visitan los fantasmas de las navidades pasadas, presentes y futuras, para mostrarle que su vida debería hacer un giro si no quiere acabar siendo pasto de los gusanos y el olvido de todos sus conocidos. En pocas páginas, Dickens conseguía hacer una metáfora de la bondad del ser humano y de la necesidad de ser hom-

bres de conciencia capaces de andar leguas con el calzado de los demás. Siempre pensando en el prójimo: como el mensaje cristiano que se desprende y Zemeckis no olvida, sabiendo dar otra vuelta de tuerca al cuento mostrándolo, esta vez, con la técnica que tanto le gusta y probó con Polar Express y Beowulf: la motion capture (filmar con sensores, y “pintarlo” en paisajes 3D). Además, ha sabido combinar muy bien las escenas de acción, lo terrorífico –que me ha llamado la atención–, lo cómico, lo que se presta a alguna lagrimilla… ¿Qué queréis que os diga? A mí siempre me han gustado los cuentos y entre ellos, el de Dickens ocupa un buen lugar. Además, Jim Carrey pienso que hace una muy buena caracterización de Scrooge: odioso al principio; viejo loco simpático, al final. Eso sí: alargar una historia de por sí breve, hasta las dos horas, puede provocar un poco de aburrimiento. Dependerá de cómo se mire.  Jaume Figa es Redactor Jefe de Newsuic

Newsuic és una publicació gratuïta editada per la Direcció de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell editorial compost per professors, membres del personal d’administració i serveis de la Universitat i alumnes becaris. S’hi afegeixen col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, convida els professors, alumnes i antics alumnes de la Universitat a col·laborar al Newsuic i a expressar les seves opinions sobre els continguts i la manera de tractar-los. El Consell Editorial es reserva el dret de publicar aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació. publicitat, opinions i col·laboracions: newsuic@uic.es

Cap

de taula

│ Direcció de Comunicació. Immaculada, 22 E-08017 BARCELONA

Dieter Wendland

La Columna

Estuvo casi 40 años detrás del Muro de Berlín

Jaume Figa

Patricia Almarcegui

jfiga@cir.uic.es /rescrito.blogspot.com

“Imagina que, de la noche al día, aparecen las Ramblas partidas en dos. De un lado, la gente mira sorprendida, pero hace vida normal; del otro, el mundo está encerrado. Separados por un gran muro con alambres, perros de caza, hombres armados y… quien intente cruzarlo, es automáticamente fusilado”. Así describe Dieter Wendland lo que vivió la noche del 13 de agosto de 1961. Tendría entonces 12 ó 13 años y su familia quedaba dividida por una barrera infranqueable. Él, con sus padres y dos hermanos, en el este; y al otro lado, un hermano. Fueron casi 40 años vividos sin ningún tipo de libertad. Wendland estuvo en la UIC con su mujer en un acto conmemorativo de los 20 años de la caída del muro, organizado por el Institut Carlemany d’Estudis Europeus. Ahí contó su experiencia.

Vivir en Berlín Oriental era una situación asfixiante. Si no fuera por el apoyo de los amigos y familia, hubiera sido imposible aguantarlo. Mi hermano fue condenado a prisión dos años y medio por –según decían– “calumnias al estado”. Era un asunto completamente ficticio. Siempre nos quedábamos en casa porque sabías que fuera había enemigos; alguien que te espiaba. Incluso entre los más allegados podía haber gente que informara. ¿Qué tipo de información pasaban? De todo. Desde conversaciones que teníamos por teléfono o por la calle, a cosas tan absurdas como lo que leímos en los documentos que tenían los servicios secretos sobre mi mujer: “ha colgado ropa a secar en el balcón”. ¡Absurdo!…; pero era así. ¿Eran plenamente conscientes de esta situación? Sabíamos que nos espiaban, pero no teníamos ni idea de las dimensiones a las que llegaba ese espionaje. Cuando lo supimos, nos asustamos mucho y, en parte, nos entristeció. En mi documentación, en lo que existe de mí, se ve que había diecisiete personas informando sobre mi vida. Y mientras yo lo leía, a mi lado había una persona leyendo su información y llorando. En los textos se proponían medidas que había que tomar contra las personas. Cosas como “entrar en la vida íntima de las personas y disolverlas”. ¡Qué significaba eso de “disolver”? Incluso el lenguaje que se utilizaba nos asustó mucho.

palmarce@uic.es

Crónicas japonesas

Sabíamos que nos espiaban, pero no hasta qué punto llegaba ese espionaje No es para menos… Entre los años 53 y 61 hubo tres millones de personas que consiguieron pasar de la parte oriental de Berlín a la occidental, para luego huir o emigrar –como se lo quiera llamar– a la RFA. Muchos más lo intentaron sin éxito: en coche, con escaleras, vehículos voladores de todo tipo… Unos, fusilados; a otros se les implantaba unos castigos draconianos; “violadores de las fronteras”, se les llamaba. La pésima situación económica llevó a las negociaciones con la Alemania Occidental: petróleo, carbón… Además, desde esa Alemania se intentaba sacar a los encarcelados injustamente, pagando por ellos entre 20 y 120 mil marcos alemanes [un marco alemán de entonces costaba unas 80 pesetas]. Ni siquiera el gran crédito de mil millones, otorgado por occidente en 1981, sirvió para recuperar la situación económica. ¿Y por qué no hacían nada? Piensa que eso no era como Barcelona, donde puedes levantarte cada mañana e ir a tomar un café con tus amigos y pasear por donde quieras… Viviendas vacías, faltaban médicos: la vida social se iba deteriorando poco a poco. No se podía organizar nada con sentido y los que realmente eran capaces de asumir riesgos intentaban irse o tenían dinero para pagar la salida al gobierno… Esto era cada vez más insostenible, ¿no? A finales de los 70, principios de los 80 muchos buscaron espacios de diálogo dentro de co-

munidades protestantes, en las iglesias. Se animaban y buscábamos motivos por los que luchar y vivir. ¿Qué hacía el gobierno? Honecker, el jefe de estado de la RDA, estaba convencidísimo de que íbamos por el buen camino hacia el socialismo y que, por lo tanto, todo pasaba por ahí. Pero el país estaba cada vez peor y el pueblo quería vivir en paz. Todos los años, el 8 de enero había manifestaciones oficiales en recuerdo de Rosa Luxemburg. En 1988, aparecieron unos manifestantes que, al margen de la oficialidad, llevaban una pancarta citando a Luxemburg: “la libertad sólo existe si realmente es libertad para el que piensa de otra manera”. ¿Eso fue la gota que colmó el vaso? Sí. Ese año fue la revuelta de Tiananmen, y aquí el gobierno hablaba de la “solución china” como lo correcto. Teníamos mucho miedo. Después Hungría abría las puertas hacia Austria, con lo que un éxodo de alemanes salía hacia la RFA por ahí. Cuando Honecker cerró las fronteras, cerca de cinco mil personas se refugiaron en la embajada de la Alemania Occidental, en Praga. Por si fuera poco, en esos momentos se celebraban los 40 años de la constitución del país y todo el mundo retransmitía en directo lo que pasaba: miles de personas comenzaron a manifestarse en torno al lugar donde se estaba conmemorando el aniversario. Hubo más de mil detenciones, muchas de ellas per-

sonas que no tenían nada que ver, pero que estaban ahí. Fueron maltratadas: se vio cómo pegaban –con toda la intención–, al estómago de una mujer embarazada; trataron a las personas como animales… Y entonces… Entonces sucede lo que todo el mundo conoce del 9 de noviembre de 1989. Por un malentendido sobre quién era el responsable de autorizar que alguien viajara, en un momento determinado, a occidente, se comenzó a reunir mucha gente frente a los pasos fronterizos. Miles de personas que exigían pasar porque –decían– “el gobierno de este país ha declarado que podemos viajar donde queramos”. ¿Así? ¿Sin más? Hay que imaginarse la situación: puestos fronterizos cerrados; el muro; el alambre de espino; la vigilancia… Y varios centenares de personas que se acercan. Los guardias no sabían nada de lo que les decían, y al teléfono, nadie respondía. Ningún responsable. Miles de personas: cada vez más. ¿Qué hacer? O disparar y provocar una sangría, o abrir. No hubo sangría Cruzamos la frontera, en medio de una masa de gente absolutamente eufórica que veía que nadie impedía la salida. Una auténtica locura. La única pregunta que nos hacíamos era: “¿por qué ha durado 40 años? ¿Por qué no habíamos venido antes a decir que nos dejaran pasar?” 

ace tres meses que volví de Japón. Desde entonces, solo he leído literatura japonesa y he visto el cine de Ozu y Mizoguchi. Si el objeto hubiera sido leer solo textos contemporáneos no es extraño, pues el país ha dado escritores extraordinarios, como Kawabata, Soseki o Tanikazi, cercanos a algunos de los referentes occidentales introducidos en la época Meiji o colonial. Pero sí lo es, si se piensa en que he leído, casi como una necesidad, las obras tradicionales de Shikibu, Kenko o Bascho de los siglos XI al XVI. Será quizás porque así se puede continuar reconociendo el país. Porque en Japón lo antiguo no desaparece sino que es absorbido por lo nuevo. Su cultura es integrativa. Solo así puede existir una ciudad trepidante como Tokio o multitud de ciudades futuristas, las más interesantes, como Hakata, Nagoya o Kagoschima, resultado de su manera de contemplar el mundo, minuciosa y perpleja, desde la Edad Arcaica. Un rasgo de la cultura japonesa es la forma en que se detiene en la fragilidad del mundo cambiante y se abandona a él. De allí, posiblemente la razón por la que antes que nadie ha sabido crear (pues es capaz sobre todo de asimilar) algunas de las propuestas que le hacen ser considerada la segunda potencia mundial. Su característica principal es el movimiento; todo está continuamente desplazándose. Trenes, personas, coches, autopistas y horizontes. Por esa razón los negocios y las estructuras sociales se vinculan a dicho desplazamiento. No es que sean veloces o eficaces, como se cuenta, sino que su relación con el espacio es diferente. Escaso y frágil, se percibe con el refinamiento y la sofisticación típica japonesa con la que nada se deja al azar. Todo se halla enmarcado, como un encuadre fílmico con el que contemplar fragmentos de la naturaleza, pero también de los edificios del arquitecto Toyo Ito. Y, de esta forma, la mirada del viajero se acostumbra poco a poco a reparar en lo frágil. Como el poeta que, dice la tradición, necesita de un corazón muy delgado para penetrar en el universo, pues las cosas son bellas porque son débiles y un barco en medio de las aguas basta para despertar el sentimiento o la inmensidad del mar. Patricia Almarcegui es profesora del Departamento de Humanidades