© del text: els seus autors © de les fotografies: els seus autors © d’aquesta edició: Nova Babilònia 2.0 Data d’edició: 2 de maig 2015 Artista exposició: Àngel Pomerol Coordina: Antonio Salcedo Miliani / Aula d’Art URV Comissariat: Bea Virgós, Susi Marqués, Meritxell Alegret, Àngels Sancho Agraïments: Asier Lasa , Enric Virgós, Rehabilitacions Cal.lipolis, Victor Ordoñez Vila, Silvia Ruiz Martínez i Quim Torres González. Disseny i maquetació: Eva Jolis - www.unicum.co
La casa nos brindará a un tiempo imágenes dispersas y un cuerpo de imágenes. En ambos casos demostraremos que la imaginación aumenta los valores de la realidad. Una especie de atracción de imágenes concentra a estas en torno a la casa. Gaston Bachelard . La poética del espacio. 1957
S’acaben les metàfores, les mans amables, les disfresses càndides. i el vi ja és vi i el pa ja és pa. reconquerir l’acompliment dels somnis? l’avui és tot l’ahir que et pots permetre. Francesc Garriga Barata. Swing, 2015
EXPOSANT LES RESTES CONSTRUCTIVES DE LA NOVA BABILONIA per Bea Virgós L’art preocupat per qüestions socials i polítiques acompleix la seva funció primordial: plantejar preguntes a la recerca de respostes que obliguin a la nostra moralitat a no acceptar com el millor dels mons possibles aquell que hem heretat de la historia. El món que tenim el forgem segon a segon i acte rere acte. En aquest ritus iniciàtic al comissariat vam tenir clar, pràcticament des de l’inici, que el nostre “protagonista” havia de ser l’Àngel Pomerol. Precisament un protagonista entre cometes ja que els veritables protagonistes de l’exposició Nova Babilònia 2.0 som tots. Vam tenir clar, també, des de l’inici, que no volem actes amb protocols estrictes. No volíem caure al parany de la lacrimògena expositiva i dels grans relats plens de testimonis. Volíem que tots aquells que es topessin amb l’exposició al hall del CRAI, amb o sense voluntat de fer-ho, es plantegessin preguntes a les que no donarem pas resposta. I l’Àngel Pomerol s’aferra a aquesta idea allunyada de narcisismes. Vam tractar d’esbrinar un fil conductor en la seva obra i aviat ens vam trobar amb un ventall de fils conductors amb els quals tothom, d’una manera o d’un altra, pot sentir-se identificat. La humanitat abraça la seva producció, la introspecció personal de la consciència d’ésser esbiaixada per la possibilitat i la impossibilitat de construir-se, per la fragilitat que tenyeix el potencial humà. La reconstrucció constant d’uns éssers a la deriva emocional a la que ens aboquen les situacions quotidianes. L’home es crea i crea el món que l’envolta en un llenguatge lògic, racional que genera una contradicció en sí mateixa, un sense sentit que creiem intrínsec a l’essència humana; totes les nostres lògiques racionals sovint es veuen truncades per la nostra inherent inestabilitat. Un dels indrets on ancorem els nostres subjectes és la llar. La llar com a espai d’intimitat, propi, particular, personal. La llar que compartim o individualitzem, allò que ens fa sentir menys nòmades, menys a la deriva de la nostra inevitable existència.
La llar, i no la casa, ja que no només ens referim a l’objecte, sinó a l’essència íntima i concreta que justifica el valor singular de la protecció de la nostra intimitat. Però sovint les condicions polítiques, socials, econòmiques i humanitàries ens aboquen a un no-lloc, a un indefinit romiatge, a la ciclotímia emocional de la inestabilitat que s’expressa en una instal·lació on un trenet tracta de girar de manera centrífuga en un daltabaix de cases, llocs, indrets, records i emocions íntimes que impedeixen el seu repetitiu esdevenir. Acompanyen fotografies i imatges alienes i pròpies on l’Àngel Pomerol ja havia treballat la dimensió social i política entorn al signe, el símbol i el significat de l’habitacle sempre implícita a les seves exposicions. Aquestes es disposen sobre les restes constructives de la Nova Babilònia. La llar, la casa, i tots els seus engranatges. Probablement no tindrem casa en aquesta Nova Babilònia intangible que els darrers anys hem forjat, probablement no obtindrem respostes, tampoc les donarem, i les haurem de cercar en qualsevol escletxa que anomenem llar.
L’exposició Nova Babilònia 2.0 forma part, juntament amb el projecte La Plusvàlua està pels núvols, que trobarem al pati exterior de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, d’una reflexió conjunta sobre la impossibilitat de trobar un lloc on estar en el món.
NOVA BABILONIA 2.0 Per Àngel Pomerol
Per alguns la casa o dit d’una altra manera,”el lloc on volem estar per ser-hi” agafa unes ressonàncies que cavalquen amb, “diagrames de psicologia que guien als escriptors i als poetes a l’anàlisi de la intimitat”. Una casa que voldríem habitar i que ens servís de teràpia per suportar la malaltia que ens provoca l’assoliment d’utopies o distopies que porten l’estigma de la lleugeresa. A la exposició ,“Tinc la casa hipotecada”1998(1) amb una poètica melancòlica, volgudament lleugera i indefinida ja jugava amb aquesta problemàtica i en exposicions posteriors he anat ballant al ritme del dins a fora amb una dansa on historia, art i vida marcaven els passos. Del jo cap a fora i a l’inrevés, un jo que ara i després dels suggeriments de les comissàries d’aquesta exposició i de la revisió de les obres, he comprovat que s’anava fonent amb un esperit comú, poc original i marcat per una realitat malsonant. La evolució d’aquest esperit no solament es pot veure en les fotografies d’aquestes peces sinó també en la evolució de les obres de més de cinquanta artistes que s’han aproximat amb diferents angles, enfocs i poètiques a la problemàtica de la vivenda. Totes aquestes obres que se inclouen en aquesta exposició no es presenten sota un prisma arxivístic, sinó desordenades cronològicament i poèticament, és l’espectador el què te que fer la seva pròpia deriva psicogeogràfica(2). En el text del catàleg de la exposició Orfeuland(3) havia escrit “Orfeuland és un intent de dibuixar el mapa d’aquest territori, on es solapen la fràgil boira de la memòria de la primera (1)La psicogeografia és una proposta principalment del situacionisme en la que es pretén entendre els efectes i les formes de l’ambient geogràfic en les emocions i el comportament de les persones. Una de les estratègies més conegudes de la psicogeografia, encara que no la més important, és la deriva. (2)Gaston Bachelard La poètica del espacio .Casa y universo .p 70 (3)Àngel Pomerol, Tinc la casa hipotecada. Tinglado número 1. Tarragona 1998
casa que roman implícita en totes les altres i les cases plenes de ressonàncies constructivistes que s’han desmantellat amb la transparència de la “Nova Babilònia”.(4) M’agradaria creure que la New Babylon (5) de Constant així com altres utopies, no s’han convertit en unes ruïnes que sols habiten en l’imaginari humà ,sinó que són els fonaments d’alguna construcció que es reiniciï en un futur. Amb la Nova Babilònia Constant te la visió d’una “gran ciutat del món per al futur” on la terra és de propietat col·lectiva, el treball és totalment automatitzat i la necessitat de treballar reemplaça amb una vida nòmada de joc creatiu. Nova Babilònia està habitada per l’homo ludens , que, alliberats del treball, no haurà de fer art, perquè pugui ser creatiu en la pràctica diària de la seva vida.(6) Si ens emmirallem en el present-futur, és inevitable que somriem amb melancolia per l’esperit que habitaria Nova Babilonia segons Constant. La ironia ens pot ajudar a mantindré viu l’esperit de lluita, la confiança en evocar un present-futur millor. Seguir recordant New Babylon així com tant d’altres utopies ”que són com ruïnes premonitòries” pot desfermar com diu Martí Peran “una veritable crítica de l’instant que reconeix que un passat no esdevingut encara pertany a un temps actiu i que, en conseqüència, conserva l’esperança del seu compliment”. No es tracta de consumar expectatives irresoltes per celebrar un anacronisme rebel, sinó de provocar el xoc entre aquelles il·lusions i un present escàs d’expectatives pròpies.(7)
(4)Àngel Pomerol Orfeuland, .Text del catàleg. MAMT 2002 (5)La Nova Babilònia (1929) és el nom de la pel·lícula 1929 escrita i dirigida per Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg . La pel·lícula succeeix en 1871 a la Comuna de París i els esdeveniments que van conduir a ella , i segueix la trobada i el tràgic destí de dos amants separats per les barricades de la Comuna. Fragments de la pel·licula van ser utilitzats per Guy Debord en les seves produccions. (6)Papers Dibuix 3, una altra ciutat d’una altra vida: Nova Babilònia de Constant. Un Homenatge a Constant per Catalina de Zegher , The Drawing Center , Nova York, 1999, p.3 (7)Martí Peran, Futurs abandonats. Demà era la qüestió. Catàleg de la exposició a Fabra i Coats-Centre d’art contemporani de Barcelona
Com a colofó, tancarem el cercle com el dels rails del ferrocarril de joguet que tautologicament dona voltes portant i passant per dins del problema ( representant-se a sí mateix). Les últimes fotografies que han passat a formar part de la exhibició, pertanyen a la societat i a la campanya publicitària que està fent un Banc(8), que com la majoria han creat una Inmobiliaria per donar sortida a l’estoc d’habitatges que tenen, la campanya publicitària treballa ( com no podria ser d’una altra manera amb el símbol arquetípic de la casa) i per això i per la seva crueltat ètica ( que ens pot provocar una perillosa anestesia estètica ) es mereixen sortir en la nostra exposició. (8)Imatges extretes dels últims números de la revista “Encuentros”, suplement cultural mensual del Diari de Tarragona.
INSPIRACIONS
La Nova Babilònia (1929) és el nom de la pel·lícula escrita i dirigida per Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg. La pel·lícula situa la seva actuació l’any 1871 a la Comuna de París i els esdeveniments que van conduir a ella. Segueix la trobada i el tràgic destí de dos amants separats per les barricades de la Comuna. Fragments de la pel·lícula foren emprats per Guy Debord en les seves produccions.
Papers Dibuix 3, una altra ciutat d’una altra vida: Nova Babilònia de Constant. Un homenatge a Constant per Catalina Zegher, The Drawing Center. Nova York, 1999.
LA PLUSVÀLUA ESTÀ PELS NÚVOLS Per Àngel Pomerol
Tots busquem un lloc antropològic on no solament estar, sinó ser, un lloc d’escala variable, una casa en la qual cada cos ocupi el seu lloc, que no sigui solament un territori geogràfic sinó que es comporti, com deia Marc Augé, com un territori retòric, de manera que la persona se senti a casa seva quan es trobi a gust amb la retòrica de la gent amb la que comparteix la seva vida. Les concentracions de tendes d’acampada s’han convertit en un fet habitual els últims anys, permeten apropiar-nos d’un espai públic no idoni, convertint-lo en un lloc antropològic transitori, un no lloc. Un no lloc és un campament de trànsit on s’estacionen els refugiats del planeta, una tenda es converteix en una bombolla d’intimitat dintre l’espai públic ocupat pels indignats de les societats contemporànies, desenganyats amb el sistema . La meva proposta juga amb la paradoxa d’invertir el signe, el símbol i el significat de l’habitacle. I em qüestiono, si el resultat d’aquesta intervenció, estetitza un problema fagocitant unes reivindicacions socials i la cruel realitat en què viuen els refugiats polítics i els indignats de tota mena que ocupen un espai habitant temporalment en ell, convertint aquesta intervenció en una “anècdota demagògica” o , dit d’una altra manera, si és un discurs codificat en les quals es congela el conflicte, posant l’art al servei de valors mercantils, polítics, populistes o esteticistes. O bé, aporta una “experiència estètica“ que va més enllà d’una metàfora surrealista d’aquesta dictadura de la realitat que patim. En la present intervenció, a part de treballar, la dimensió social i política, he reprès el concepte que ja estava implícit en les meves exposicions, per aquesta raó, en presento fotografies aquí, perquè segueixo creient que la meva casa està en un lloc mot llunyà, i segueixo jugant amb el símbol de la casa com al·legoria de la impossibilitat de trobar un lloc on estar en el món.
Amb aquestes imatges, el símbol de la casa es fa vigent com un problema metafísic, i -encara que pugui semblar un acudites converteix en un no lloc. Es converteix en el jo extrapolat que parla de la dificultat de ser-hi, com és en definitiva el lloc que ocupen les tendes d’acampada. El títol de la intervenció és un recurs retòric en el que és fa un símil amb el lloc que ocupen les tendes i la definició de Plusvàlua : Plusvàlua : Augment en el valor d’una cosa per causes extrínseques sense que s’hagi fet cap millora. En la teoria marxista, guany que l’empresari capitalista treu en fer produir als treballadors més del necessari per recuperar el salari que els paga. Aquesta intervenció s’ha presentat anteriorment al centre de lectura de Reus ,dins de la exposició “ lectures del centre al 2013, i al Centre d’ART de Mataró al 2014.
EN EL MÓN REALMENT INVERTIT, LA VERITAT ÉS UN MOMENT DE LA FALSEDA GUY DEBORD
ÀNGEL POMEROL TARRAGONA 1961
Àngel Pomerol va néixer a Tarragona l’any 1961. Escultor, pintor i professor de visual, plàstica i secundaria. El 1988 es va graduar en escultura per l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona, on va obtenir el premi fi d’estudis. Posteriorment, el 1997, es va llicenciar en Belles Arts, especialitzant-se en pintura, a la Facultat de Sant Jordi de Barcelona, ciutat a la qual va dur a terme el curs experimental de formació inicial del professorat d’educació artística (CAP) a la Facultat de Belles Arts. Als seus inicis va participar en diverses mostres col·lectives, entre les quals destaquen el X Premi Tapiró (Museu d’Art Modern, Tarragona, 1987), Deu Premis fi de carrera (Palau de la Diputació, Tarragona, 1987), Portes Obertes (Escola de Magisteri de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 1987) i el IX Saló Arts Plàstiques (Centre de Lectura de Reus, 1988). L’any 1991 realitza la seva primera exposició individual, Les Menines, a l’escola d’Art i Disseny de Tarragona, que duria l’any següent a la Capella de Sant Roc de Valls. El mateix 1991 va mostrar Col·lages, a la galeria Esteban D. De Tarragona. Son nombroses des d’aleshores les seves exposicions a nivell individual, entre les quals podem destacar: Estètica Versus Estètica. Centre de lectura de Reus, 1993; Orfeuland. Museu d’Art Modern de Tarragona, 2002; Cases Invisibles. Signic Fotografia. Primavera fotogràfica. La Garriga. Barcelona, 2002; o In memoriam. Museu d’Art Modern, Tarragona, el 2013. També ha participat a exposicions a nivell col·lectiu com: I Mostra d’Escultures al Carrer. Tarragona, 1988; Art Usuaria. Hospital del Mar. Barcelona, 1996; Confrontacions (Tinc la casa hipotecada). Tinglado número 1. Tarragona. Catàleg, 1998; Interaccions. Centre Cívic Mas Abelló. Reus, 1999; Cases domesticades. Premi Guasch-Coranty. Museu Comarcal. Valls, 2001; Biennal d’escultura Julio Antonio. Museu d’Art Modern de Tarragona, 2002, 2006, 2010, 2012; Biennal d’art Ciutat d’Amposta. Museu del Montsià, 2002; Scardanelli i T·R·A·O·A.
Les Hacs, Espai d’Art Contemporani. Vic, 2004; Biennal de Pintura Tapiró. Museu d’Art Modern de Tarragona, 2006; Lectures del centre. “La plusvàlua està pels núvols”., 2013 i 2014. Destacant també les seves publicacions: 1998. Bocanadas en la niebla (Tras la filature de Sophie Calle). Fuca en almívar, núm 1. Barcelona. 1998. Les postals del José Mari (material trobat). Fuca en almívar, núm 2. Barcelona. 1999. Entreteniments. El prometeo moderno, núm 0. URV. Tarragona. 2000. Definint la nit eterna, cicle La por. Catàleg 2001 Sala Fortuny. Centre de Lectura. Reus. 2003. Homenatge a Malèvitx. El prometeo moderno, núm 0. URV. Tarragona. 2003. Poemari Metahidràulic. Poemari en fascicles, 1ª entrega. PHN, revista editada per Francesc Vidal. Reus. 2004. Ars Nova. Dossier Catalunya. Espais públics. Pàgs 242-243. 2004. El vidre en museus de les comarques de Tarragona. Col·lecció diffundere. Serveis territorials de la Generalitat de Catalunya. 2004. Art i creativitat a la Fi del Mil·lenni. Transversal nº9. Barcelona 2006. Text del catàleg de l’exposició De cos absent i altres restes orgàniques, d’Ester Ferrando. Museu d’Art Modern de Tarragona. Els reconeixements a la seva tasca queden emmarcats amb El Premi fi d’Estudis de l’Escola d’Art i Oficis de Tarragona (1988), l’Accèssit Premi de Pintura Tapiró al Museu d’Art Modern de Tarragona (2006), l’Accèssit al Premi d’escultura Julio Antonio al Museu d’Art Modern de Tarragona (2010), premi que va rebre finalment el 2012.
Me n’aniré de casa a buscar feina.
Jo no tindré una casa, la casa em tindrà a mi.
Aprendré a escriure per fer pancartes de protesta.
Em despertaré ben d’hora per anar a fer cua.
Em quedaré a dormir a la feina.
No tindré una casa ni en somnis.
UN INICI: EPÍLEG A UN CURS DE COMISSARIAT Per Susi Marquès
Comissariar ve de cometre, com en el cas d’un delicte. En canvi, ser comissari implica una certa autoritat, encara que només sigui en el nostre imaginari infantil. Comissariat com a paraula evoca a alguna activitat soterrada de la intel·ligència soviètica, avui en dia en decadència. Tot molt suggerent. Però ara, tots els que hem participat en el curs tenim clar que comissariar és una feina molt seriosa, rigorosa, creativa i reconfortant el dia que inaugures. Per començar tens una obra, que com a comissari has de vehicular i que té l’origen en la inspiració del teu artista. Una matèria etèria que un ha de concretar i que et porta, d’alguna manera, a participar del seu procés creatiu, i a tenir com a missió -paraula a la que tan sols li cal un prefix per esdevenir comissió-, el fet de projectar i realitzar una exposició de la manera més interpretable possible. Col·locar l’obra en un context específic per fer-la entenedora o, si més no, provocar sensacions del tipus que sigui. La disquisició anterior podria ser una definició del que vol dir comissariar una exposició. N’hi ha de més acadèmiques i de molt més precises. Aquesta és meva i agosarada, però em serveix per explicar un procés que et dirigeix des del descobriment inicial de la idea fins a fer teva la intenció de l’artista que, un cop assimilada, es converteix en obsessiva. No sé si això és bo o dolent. D’entrada no sembla molt professional. Imagino que els comissaris amb experiència marquen unes distàncies que els principiants no marquem i ens aboquem al tema, “dándolo todo”. L’encàrrec d’exposar l’obra de l’Àngel, que es un artista-activista, ha suposat una reflexió teòrica que podríem dir, és basada en fets reals. Ens parla, en primer terme, de la dificultat d’accedir a una vivenda; un dret reconegut per llei, que no es respecta com a tal. Al contrari, reclamar i exigir-lo es punitiu. En canvi, dóna beneficis a les entitats bancàries que publiciten com a productes estrella l’accés a habitatges, aconseguits a vegades a través de desnonaments. L’Àngel Pomerol ho explica d’una manera molt més poètica i filosòfica en els seus
textos. De fet, les referències que fa a lectures diverses són absolutament recomanables i formen part del marc teòric de l’exposició. El concepte, una entelèquia de la casa confortable, a la qual mai podrem accedir, es l’eix de la mostra, que vol evidenciar l’engany permanent que amaga el benestar idíl·lic que ens venen com a fet a mida, en el desplegament publicitari de les entitats financeres. Aquest és el punt de partida de l’obra que s’exposa per partida doble, al CRAI i al Pati del Campus de Lletres de la URV. Les instal·lacions de Pomerol inciten, a través de materials visuals i textuals afegits a la reflexió, a la visió d’unes imatges que ens mostren , en paraules seves , “ una realitat malsonant”. Jo afegiria, que en el rerafons de NOVA BABILONIA 2.0, el que es traspua és la relació entre art i poder, el financer en aquest cas. Una estranya simbiosi que genera controvèrsia entorn a determinades creacions que duen l’etiqueta d’art militant, però son patrocinades per grans corporacions. El cas de Minerva Cuevas amb Telefònica (1) com esponsor, o l’escultura de Kara Walker a Brooklyn patrocinada per Domino’s Sugar,(2) en serien exemples. Tots dos casos pretenen una crítica artística, però el fet d’haver estat realitzades gràcies a l’aportació econòmica de les mateixes empreses que es qüestionen, sembla invalidar el seu caràcter d’art políticament actiu, o diluir-lo. La controvèrsia està servida, i es una consideració que l’exposició suggereix. En qualsevol cas son reflexions a posteriori. L’artista, ja se sap, pot elucubrar, somiar, ser caòtic, etc. El comissari, no. Interioritza el missatge, si, però l’ha d’aplicar, organitzar, coordinar, solidificar, propagar… verbs que impliquen accions molt més prosaiques. Això és el que vaig pensar que venia a ser la tasca d’un comissari , quan enguany vaig començar el curs que ens ha portat fins aquí. Em va semblar d’entrada una feina semblant a la meva.
(1)http://www.lasiega.org/index.php?title=Minerva_Cuevas_y_los_ problemas_del_arte_pol%C3%Dtico. (2) http://www.elconfidencial.com/cultura/2014-06-27/la-catedral-delazucar-se-derrite_152891/
Em dedico a dirigir i fer guions per documentals de televisió. No m’equivocava tant. És cert, hi ha una part de producció molt similar: cal organitzar l’equip, repartir tasques, fer “presu”, localitzar, reunions, escriure i reescriure, guionitzar, dissenyar... Moltes comunicacions: el “wathsapp” traient fum, correus, trucades, la difusió, el muntatge... i sobretot, viure uns quants dies sotmès a la pressió del “ dead line” com amenaça constant, pensant que no arribes a temps. Però hi ha una diferència fonamental. Mentre que dirigint un documental la matèria prima que tens entre mans per modelar és la realitat, sigui la que sigui, comissariar una exposició suposa treballar amb un material molt més sensible i enigmàtic : l’art. Això implica interpretar a l’artista i la seva obra. I tot i les intenses xerrades que tens amb ell, que acaben en complicitat, has de mantenir-te en una posició d’observador, perquè aquesta es la finalitat de l’exposició. Cal tenir sempre present al receptor. El comissari ve ser el pont entre l’artista i el públic. Ho és des de una posició privilegiada, això si, que permet, i fins i tot obliga, a posar-hi la propia subjectivitat, el teu criteri. Tot plegat un repte que, encara que de vegades no t’ho sembli, acaba sent real quan l’exposició s’inaugura. Aquesta és la darrera exposició del cicle, n’hem fet quatre. Enhorabona. Crec que no m’equivoco si dic que per tots els que hem participat en el curs de comissariat 2014-2015 l’experiència ha estat més que satisfactòria, tant pel que fa a la part teòrica, com sobretot la pràctica. Ens ha estimulat mes enllà de l’estudi o l’afició pel tema. Es la projecció palpable d’una passió: la que tenim pel mon de l’art.
El curs de comissariat 2014-2015, organitzat per el departament d’Història de l’Art de la URV , ha comptat amb la col·laboració de: com a professors i coordinació: Cèlia del Diego Rosa Ricomà Antonio Salcedo Als que agraïm els consells , l’ajut i la paciència També gracies als artistes per deixar-nos la seva obra, i per la seva complicitat : Jorge Conde : “Ese gallo quiere maiz” dates del 1 al 12 de març de 2015. Comissariat: Aida Marín, Anna M. Andervert, Beatriz Luque i Magda Guillém. Asbel Esteve : "Alter realitats" dates del 12 al 27 de març de 2015. Comissariat: Elena Martí, Laura Solé, Jaume Vidal i Eva Jolis. Jordi Llort : "The big bang crunch" dates del 15 al 30 d'abril de 2015. Comissariat: Màrius Domingo i Pau López. Àngel Pomerol : "Nova Babilonia 2.0" dates del 20 de maig al 17 de juny de 2015. Comissariat: Bea Virgós, Susi Marqués, Meritxell Alegret i Àngels Sancho. I els alumnes , que hi hem posat moltes ganes, temps, i nervis. Tot compensat per l’experiència, que ha estat genial.