2.8.6. Altres al·lòtrops del carboni

Figura 126. Estructura d’un nanotub de carboni. Adaptat de Ciencia de los materiales, W. D. Callister, Ed. Reverté, Barcelona

Quant a les propietats dels nanotubs, la direcció, quiralitat, diàmetre i el nombre de capes són paràmetres molt importants a tenir en compte a l’hora de buscar una aplicació o una altra. La modificació d’aquest paràmetres pot donar lloc a materials conductors o semiconductors. Es poden obtenir nanotubs amb propietats mecàniques molt altes i poden també formar la fibra més resistent que es pot fabricar avui dia i presentar una conductivitat tèrmica molt alta.

2.8.6. Altres al·lòtrops del carboni

A banda dels ja mencionats al·lòtrops del carboni se sap de l’existència d’altres de menor rellevància científica i tecnològica, que es presenten a continuació: • Carboni vitri. És una classe de carboni no grafític, que és usat àmpliament com a material per a elèctrodes en electroquímica, així com en gresols d’alta temperatura, i com a component d’alguns dispositius prostètics. Va ser produït per treballadors als laboratoris de The General Electric Company, UK, al començament de la dècada de 1960, usant cel·lulosa com a material inicial. • Nanoespuma de carboni. Aquest al·lòtrop va ser descobert el 1997 per Andrei

V. Rode i els seus col·laboradors a l’Australian National University a Canberra.

Consisteix en un acoblament de cúmuls d’àtoms de carboni de baixa densitat, mantinguts en una xarxa tridimensional difusa. Cada cúmul és d’aproximadament de 6 nm d’ample, i conté aproximadament 4000 àtoms de carboni, units en fulles similars a les del grafit, que tenen una curvatura negativa per la inclusió de heptàgons en l’esquema regular hexagonal. Això és el contrari del que passa en el cas dels ful·lerens, en el quals les fulles de carboni reben una curvatura positiva per la inclusió de pentàgons.

• Lonsdaleïta. És un al·lòtrop hexagonal de l’al·lòtrop de carboni diamant. Es creu que es forma a partir del grafit present en els meteorits en impactar sobre la Terra. L’elevada temperatura i tensió degudes a l’impacte transformen el grafit en diamant, però retenint l’estructura cristal·lina hexagonal del grafit. El diamant hexagonal ha estat sintetitzat en el laboratori, gràcies a la compressió i l’escalfament del grafit, mitjançant l’ús d’una premsa estàtica o utilitzant explosius.