3.5. Propietats fisicoquímiques dels polímers

• Emmotllament per injecció. Anàleg a l’emmotllament per camisa aïllant en els metalls i és molt utilitzat en els termoplàstics. El polímer granulat es fon i resulta un líquid viscós, que mitjançant un èmbol s’injecta a través d’un filtre en una cavitat (motlle), i s’hi manté la pressió fins que la massa s’hi ha solidificat. Finalment, s’obre el motlle, es retira la peça, es tanca el motlle i es torna a repetir el cicle. Són molt utilitzats perquè tenen una gran velocitat de processament. • Emmotllament per bufament. És similar al procés d’obtenció d’ampolles de vidre. Primer s’extrudeix una preforma, en estat semifós la preforma es colloca entre dues peces del motlle que té la forma que es requereix. Es tanca el motlle, s’injecta aire o vapor a pressió dins de la preforma perquè les parets d’aquesta adquirisquen la forma del contorn del motlle. • Colada. Igual que en el cas dels metalls es fon el material, es diposita en un motlle i al solidificar adquireix la forma del recipient que el contenia.

3.5. PROPIETATS FISICOQUÍMIQUES DELS POLÍMERS

Les propietats fisicoquímiques més destacades que presenten els polímers són: la cristal·linitat, el comportament tèrmic, el comportament mecànic i la resistència a la degradació química en general. Aquestes propietats es veuen afectades per una sèrie de factors entre els quals destaquen, el pes molecular (longitud de les cadenes), la distribució de pesos moleculars, el grau de cristal·linitat i el grau de ramificació (aspectes estructurals). Per exemple, el grau de ramificació (polímers lineals < polímers ramificats < polímers entrecreuats) modifica les següents propietats segons augmenta:

Cristal·linitat  disminueix Densitat aparent  disminueix Resistència mecànica i rigidesa  disminueix Temperatures d’utilització i de fusió  disminueix Allargament  augmenta Resistència a l’impacte, inclús a baixes temperatures  augmenta

També és important parlar de la tacticitat o estereoregularitat, com a factor destacat en la variació de les propietats dels polímers. Quan els polímers tenen diferents substituents X en la cadena C-C polimèrica, la disposició d’aquests grups radicalaris origina diferents configuracions. La configuració isotàctica és aquella en la qual tots els radicals X es troben a un costat de la cadena. Si els radicals es troben ordenats, però alternats, origina la configuració sindiotàctica. Finalment, si els radicals es disposen en forma aleatòria, es denomina configuració atàctica. Aquestes variacions es representen en la figura 128.