Engega 20. La revista de la UdG

20

Dossier: Campus d’Excel·lència Internacional

octubre 2011 febrer 2012

El llibre institucional de la UdG

Universitat de Girona: clau de volta del futur

Foto: Marta Payeró

La Universitat de Girona és una de les poques universitats catalanes sense dèficit, en un escenari de crisi que obliga a fer ajustaments perquè són necessaris i perquè, com a primera entitat gironina, la UdG té un deure de responsabilitat envers el territori. La qualitat en la docència i en la recerca, ha de quedar clar, no se’n ressentiran.

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

Gairebé deu milions d’euros menys que en l’exercici anteriors seran els diners que deixarà de rebre la Universitat de Girona. Equivalen a la desena part del seu pressupost. Són molts de diners, és cert, però, perquè no representin un tràngol, es confia en una gestió que ha aconseguit fer de la UdG una universitat sense dèficit i una de les menys endeutades de Catalunya.

Les xifres que provenen del nombre de matriculats demostren que l’interès per venir a estudiar a la nostra universitat no para de créixer.

L'increment de demandes de matrícula en els dos últims cursos acadèmics representa un total acumulat del 13%. Són dades de creixement importants que es coneixen en un any en què hem sabut, també, que la UdG se situa al capdavant en nombre de tesis doctorals llegides en anglès, que ocupa el tercer lloc de l’Estat en qualitat global de la recerca, segons la FECYT, i que ha assolit la marca Campus d’Excel·lència Internacional. És justament aquí on fa incidència aquesta entrega d’ENGEGA. En la realitat del CEI, conjuntament amb la Universitat de les Illes Balears, en la seva conjunció d’interessos públics i privats, en la capacitat de generar riquesa i progrés, i en les perspectives que se’ns obren, com a Universitat, amb aquesta empenta decisiva que aposta pel desenvolupament sostenible, el turisme i l’aigua com a factors que han de dinamitzar el conjunt universitari. El CEI representa la instauració d'un ecosistema d'innovació que ha de donar pas a un nou model d'universitat, un repte de primer ordre per a la UdG.

/3/

Una gestió acurada i un clar atractiu acadèmic són dues característiques que han estat aconseguides a la vegada que es conservava la idea d’una universitat propera i molt oberta, atenta a les necessitats de cada moment i de cada persona. I si ara els temps exigeixen austeritat i eficiència, centres com la UdG han de ser capaços d’emprendre les reformes que calgui. I que aquestes reformes es facin tenint present la transferència a tota hora i sense desatendre l’excel·lència en la docència i la recerca. Aquesta és la Universitat del Girona del futur que dibuixa el Campus d’Excel·lència Internacional.

SUMARI

03 //// Editorial 05 //// Quan la UdG esdevé Campus d'Excel·lència Internacional 09 //// L’escola de Doctorat obre les portes 10 //// Tesis del segon semestre 12 //// Entrevista a Manuel Cermerón, grup AGBAR 14 //// Es publica “Història, arquitectura i patrimoni”, el llibre institucional de la UdG 16 //// Nou rumb per als estudis d’Arquitectura de Girona 18 //// Desequilibri en el desordre 20 //// UdG Express 21 //// Aula Oberta 22 //// Perfils: Joan Fontcuberta

Quan la UdG esdevé Campus d'Excel·lència La Universitat de Girona ha esdevingut Campus d’Excel·lència Internacional (CEI), la qual cosa coincideix, gairebé, amb el vintè aniversari de la seva creació. Es tracta de dues fites transcendents: la primera, ben pragmàtica, perquè el CEI ha d'aportar recursos –tot i que encara no s'han concretat– per a la recerca i la internacionalització; i, la segona, potser, més emocional. Tanmateix, no hi ha cervell que funcioni sense cor; el de la UdG, tampoc.

E

l turisme mundial, que té com a epicentre la Mediterrània, es troba immers en un procés de mutació sense precedents que exigeix grans dosis d’innovació. De la seva potència, en parlen les cinc-centes mil places hoteleres que Catalunya i les Illes Balears ofereixen als visitants: la tercera destinació turística del món. D’altra banda, el de la Mediterrània és un espai singular on es produeixen tensions en relació a la preservació de la qualitat del sistema costaner, la gestió del cicle integral de l’aigua i els models de captació i abastament d’aigua potable. Aquestes tensions fan imprescindible una gestió adequada del medi ambient i de l’aigua com a recurs bàsic per a la subsistència de l’ésser humà. Així doncs, l’àrea mediterrània és un dels escenaris que millor reflecteixen les tensions contemporànies en la gestió de l’aigua, per la seva climatologia i per les seves condicions d’escassetat d’aigua potable.

La concessió del Campus d’Excel·lència Internacional suposa un doble suport per als membres del Campus Euromediterrani del Turisme i de l’Aigua. Per una banda, perquè el Ministeri d’Educació ha dotat la convocatòria de Campus d’Excel·lència amb més de trentacinc milions d’euros, que es repartiran entre els que han obtingut la qualificació; però, de l’altra, perquè accedir-hi vol dir obtenir el reconeixement a una trajectòria tan sòlida com compromesa en la recerca en aigua i turisme, amb la sostenibilitat com un horitzó final. Una trajectòria que la UdG ha consolidat en només vint anys.

/5/

En els àmbits estratègics del turisme i l’aigua al nostre país no hi ha institucions del coneixement que presentin una trajectòria tan

sòlida i compromesa com la UIB i la UdG, ateses les característiques del seu entorn geogràfic, ambiental, cultural i econòmic. El denominador comú dels seus entorns regionals passa per l’aplicació de coneixements a un recurs tan valuós i necessari per a la vida com és l’aigua. Així mateix, el turisme s’ha convertit en la seva principal font d’activitat i riquesa econòmica i de generació d’oportunitats per a les persones.

Turisme i Aigua són el denominador comú del CEI i han conformat la seva capacitat de fer aportacions significatives en el marc de la societat global.

Les CLAUS e-MTA: el punt de partida La Universitat de Girona, la de les Illes Balears, l’ICRA i el CSIC es van unir per crear l’e-MTA, el Campus Euromediterrani del Turisme i l’Aigua, amb l’objectiu d’identificar projectes comuns i establir línies de recerca conjuntes. L’anàlisi va proporcionar quatre línies d'especialització: Sostenibilitat Turística (LST), Aigua (LH2O), Física, Computació i Aplicacions (LFCA) i Alimentació i Salut (LES).

Cadascuna d’aquestes línies d’especialització té el suport d’una sèrie de grups de recerca competitius que, entre la UIB, la UdG, el CSIC i l’ICRA, són 68 en total, i de centres i instituts d’investigació.

El valor del conjunt ha fet que el Ministeri d’Educació atorgui la qualificació de CEI a l’agregació e-MTA. Què és un CEI? La Universitat de Girona i la Universitat de les Illes Balears ara són un Campus d’Excel·lència Internacional (CEI). La qualificació CEI obre les portes a recursos econòmics complementaris que faran de la UdG i la UIB uns pols d’atracció de talent i les dotarà de línies de recerca encara més competitives, garantides per la qualitat de les seves instal·lacions científiques i la capacitat per transferir el coneixement dels seus experts, la qual cosa ha de beneficiar de manera directa el teixit empresarial, sobretot el de proximitat, però sense renunciar a un més que probable impacte global.

Visió i missió Partint del model del Campus e-MTA com a motor de desenvolupament socioeconòmic sostenible, basat en l’excel·lència docent i investigadora i en l’impuls de la innovació a través de les noves tecnologies, la visió d’aquest projecte és transformar l'eix BalearsGirona en un referent internacional en matèria d’innovació en sostenibilitat turística i gestió de l’aigua. Amb la ampliació que suposa el Pol de Recerca i Educació Superior Transfronterer Pirineus-Mediterrània (PRES-PM), es constitueix en un node de connexió de grans col·laboracions científiques en les àrees d’excel·lència preexistents.

Objectius

/6/

Els objectius estratègics que es volen assolir des d’una perspectiva transversal al Campus e-MTA són els de donar resposta als reptes locals i globals en matèria de desenvolupament i sostenibilitat turística i de gestió de l’aigua i garantir que, en el futur, tots dos sectors

El Campus d’Excel·lència Internacional esdevé un far per als seus àmbits d’expertesa principals, que són els del turisme i l’aigua tractats des del prisma de la sostenibilitat ambiental.

continuïn essent motors de creixement, de creació i difusió de riquesa i de generació de noves oportunitats, consolidar la projecció internacional del Campus en docència, recerca i transferència del coneixement en les quatre línies d’especialització, augmentar les possibilitats de creació d’ocupació en els sectors econòmics vinculats als serveis i les noves tecnologies del turisme i l’aigua, i facilitar la col·laboració en xarxa entre els agents del territori que han de donar resposta als reptes plantejats. Per assolir aquests objectius i la consegüent excel·lència del Campus e-MTA s’ha dissenyat un pla d’acció format per 35 actuacions.

Governança La governança del Campus e-MTA s’ha de basar en un consorci administratiu, que és l’eina formal més adequada per al tipus d’actuacions que es plantegen per a aquesta entitat. Té per objecte l’actuació concordada de les universitats, del CSIC, de l’ICRA i d’altres entitats que en el futur es puguin afegir al Campus, mentre que la seva finalitat és executar les accions incloses en la planificació estratègica aprovada, quan sigui necessària o convenient l’actuació conjunta de les universitats consorciades, i/o amb altres entitats col· laboradores a les finalitats del consorci.

La qualificació CEI obre les portes a recursos econòmics complementaris que faran de la UdG i la UIB uns pols d’atracció de talent i les dotarà de línies de recerca encara més competitives.

Joan Nogué, catedràtic de la UdG: «El Campus d’Excel·lència Internacional és una oportunitat única per dibuixar un àmbit de col·laboració que va més enllà de les voluntats i els actius de cadascuna de les parts.»

Martí Sabrià, gerent de Costa Brava Centre: «El turisme és una de les àrees fonamentals del Campus d’Excel·lència Internacional que proposa la Universitat de Girona, en bona mesura perquè el turisme és un dels actius capitals de les comarques gironines.»

Joan Roca, Celler de Can Roca: «L’ànsia de traspassar les fronteres del coneixement i la voluntat de col·laboració universitària, en les qual s’emmarca el Campus d’Excel·lència Internacional, responen a un repte que ens és comú: arrelats al territori, anar més enllà de les nostres fronteres per desplegar actius de rellevància global.»

Xevi Xirgo, director d’El Punt / Avui: «La UdG aposta per un projecte en el qual es destaquen uns valors sòlids, com el turisme i l’aigua, que han de ser locomotora de la societat gironina.»

Manel Xifra, conseller delegat de Comexi Group: «La projecció de les nostres empreses, un tema clau per revitalitzar l’economia; passa també per una major implicació amb el món de la investigació.»

Pere Condom, director del Parc Científic i Tecnològic: «El Parc Científic i Tecnològic que dirigeixo es configura en un espai que ha de contribuir a fomentar la relació entre el Campus d’Excel·lència i l’entorn socioeconòmic.»

Pere Cornellà, gerent de Cafès Cornellà: «L’emprenedor ha de sentir el suport de la societat i d’aquelles institucions que obren camins, com la Universitat de Girona.»

Josep Lagares, director general de Metalquímia i vicepresident de la Fundació Príncep de Girona: «Considero necessària la generació de noves idees que es converteixin en un valor per a la societat i per a les empreses, perquè és important per a la competitivitat del nostre país i és també imprescindible per afrontar els reptes que té en aquests moments el nostre planeta.»

Artur Suqué, president del Grup Peralada: «La Universitat de Girona és un factor de desenvolupament capital per al país, i de manera especial m’agradaria recalcar la seva implicació en sectors tan fonamentals per a la nostra economia com és el turístic. És per això que entenem com una obligació ciutadana oferir tot el nostre suport al seu projecte de Campus d’Excel·lència.»

Xavier Nicolazzi, president de l’Associació d’Hostaleria Girona i Radial: «El turisme és clau en la nostra economia. Que la UdG ho entengui com un factor estratègic reforça les expectatives de tothom.»

Santi Vila, alcalde de Figueres: «Un projecte amb vocació transfronterera és de capital importància per a Figueres. Per història i per fonamentar un projecte de futur universitari.»

Jaume Torramadé, president de la Diputació de Girona: «L’aigua i el turisme són essencials per a la societat i l’economia de les comarques gironines, de les quals, la Universitat, s’ha convertit en un eix vertebrador. És per aquest motiu que el Campus d’Excel·lència Internacional és una oportunitat única que Girona no pot deixar escapar.»

/7/

Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya fa explícit el seu suport al Campus d'Excel·lència, de la mateixa manera que en reafirma la transcendència l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont: “És un avanç per a la ciutat de Girona i el seu territori”.

Accions en curs del CEI La posada en funcionament del Campus Euromediterrani del Turisme i l'Aigua (e-MTA) és una realitat. De manera continuada, dia a dia, s’accentuen els trets que han de definir les tasques futures del Campus, contingudes en el dossier de presentació de la candidatura.

En l'espai de la internacionalització i en el marc de la construcció del PRES Pirineus-Mediterrani –el projecte de caire transfronterer d'ensenyament superior i recerca–, s'han establert ponts de col·laboració amb la signatura de convenis amb les universitats d'Amsterdam i Toulouse. D'altra banda, el lligam que es preveu amb l'àmbit de la formació professional pren forma amb la finalització de la primera fase del projecte d'integració de l'IES Montilivi i amb el disseny d'un currículum vertical que el farà permeable als estudis universitaris i que, en una primera fase, s'estendrà a l'àmbit tecnològic i, més endavant, a d'altres com el biosanitari.

Convenis interuniversitaris Universitat d'Amsterdam Universitat de Toulouse

Integració Formació Professional IES Montilivi

Programa de pràctiques amb empreses per a estudiants de màster i postgrau

Pel que fa als estudis de postgrau, i amb la intenció d'atraure el talent, s'ha treballat en un programa de beques postdoctorals i s'ha explorat la possibilitat de titulacions conjuntes en màsters en turisme, microbiologia aquàtica o biotecnologia. Per comunicar de manera correcta els resultats de l'e-MTA s'ha posat en marxa una plana web (http://www.e-mta.eu/) i es manté una presència activa a les xarxes socials. A més, s'ha iniciat un projecte conjunt amb la UIB amb la finalitat de posar en funcionament canals de televisió IP (WebTV) que distribuiran programes d'educació a distància.

En relació a la generació de llocs de treball, s'ha aconseguit un projecte amb Agbar pel qual les empreses del Grup participaran en un programa de pràctiques per a estudiants de postgrau o màsters del Campus e-MTA.

PRES Pirineus-Mediterrani Projecte transfronterer d'ensenyament superior i recerca

www.e-mta/eu WebTV: programes d'educació a distància

Beques Postdoctorals

/8/

L’Escola de Doctorat obre les portes El vicerector de Recerca i Transferència Tecnològica de la UdG, Josep Calbó, ha inaugurat l’Escola de Doctorat, que aspira a transformar la Universitat en un centre d’excel·lència en la formació dels investigadors del sud d’Europa. El director de l’Escola de Doctorat és el Dr. Miquel Solà.

L’Escola de Doctorat, que en paraules de Josep Calbó representa una nova manera d’entendre la formació dels investigadors, ha de ser una pedra angular en la política de recerca de la UdG i té una gran importància estratègica. «Excel·lència», «projecció internacional» i «captació de talent» han estat els termes que Calbó ha volgut destacar. Ha assenyalat, a més, que «vint anys després de crear-se, el salt de la UdG és inqüestionable, i l’Escola de Doctorat és un nou pas, potser el primer dels propers vint anys de la UdG». Ha vinculat els objectius de l’Escola de Doctorat amb els del Campus Euromediterrani del Turisme i l’Aigua (e-MTA), que la UdG lidera conjuntament amb la Universitat de les Illes Balears, el CSIC i l’ICRA i que, recentment, ha rebut la menció Campus d’Excel·lència Internacional. El vicerector ha assenyalat que l’Escola de Doctorat farà èmfasi en les línies de recerca en turisme i aigua, que centren el campus e-MTA, i en totes les altres línies de la UdG. «Tota la Universitat forma part del Campus d’Excel·lència i tota la Universitat ha de voler-hi excel·lir», ha conclòs.

Impulsar i millorar la qualitat de la recerca

Lliçó inaugural a cura del Dr. Ignacio Cirac El Dr. Ignacio Cirac, director de la Divisió de Teoria d’Òptica Quàntica de l’Institut Max Planck, ha pronunciat la lliçó inaugural «Quantum simulations of many-body systems», en què ha exposat que el fenomen quàntic proporciona explicacions a diferents aspectes de la ciència per als quals, sense la mediació d’aquest, només es podrien establir relacions causals, la qual cosa representa, tot sovint, una limitació al desenvolupament científic que persegueixen els investigadors. «La natura és així d’estranya», ha assegurat després de descriure algunes de les característiques del fenomen quàntic, com ara la superposició d’estats. Segons l’investigador de l’Institut Max Planck, allò que Einstein no podia creure es prova cada dia en nombrosos laboratoris d’arreu del món (sense esmentar-la, al·ludia a la cèlebre frase «Déu no juga als daus», que Albert Einstein va llançar a Niels Bohr). Ignacio Cirac (Manresa, 1965) és expert en Òptica Quàntica Teòrica, Informació Quàntica i Gasos Quàntics Degenerats. El 2006 va rebre el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica, el 2007 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya i el 2010 va ser distingit amb el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica concedit per la Generalitat de Catalunya.

/9/

Miquel Solà, professor del Departament de Química i investigador de l’Institut de Química Computacional, és el director de l’Escola de Doctorat. Ha assenyalat que s’ha fixat l’objectiu d’impulsar i millorar la qualitat de la recerca de la Universitat de Girona i ha manifestat que, des de l’Escola, es vol arribar a les cent tesis defensades cada any i escurçar el període d’elaboració de les tesis al voltant dels tres anys, que «siguin breus però molt potents». En aquest sentit, ha destacat que a la UdG hi ha cinc-cents cinquanta doctorands i, en relació amb aquest fet, la importància d’aconseguir reduir el nombre dels que abandonen la confecció de la tesi que, a

hores d’ara, se situa entre el deu i el quinze per cent. Solà ha afegit que «aquesta és una responsabilitat dels investigadors, però també dels directors de tesi». La de Girona és la primera universitat que té una Escola de Doctorat amb un espai físic propi. El centre executarà les polítiques de recerca que marca la institució dins el marc del Campus d’Excel·lència Internacional.

tesis

Development of an air-scour control system for membrane bioreactors.

Autora: Giuliana Ferrero. Directors: Ignasi Rodríguez-Roda i Quim Comas Mechanism of Action of Cyclic Antimicrobial Peptides. Autora: Anna Díaz.

Directors: Pedro Salvador, Marta Planas, Lídia Feliu

Un viaje por los extremos. Eugeni d’Ors entre la gran guerra y el fascismo (1914-1923). Autor: Maximiliano Fuentes Directors: Anna M. Garcia i Àngel Duarte Practionibus et stipulationibus. Contribución al estudio de la constitución de servidumbres prediales en el Derecho Romano clásico. Autora: Rosa M. Carreño Sánchez. Director: José Luis Linares Pineda Miquel Mai (c. 1480-1546). Art i cultura a la cort de Carles V. Autor: Joan Bellsolell. Director:Joaquim Garriga Environmental Governance from a Gender Perspective. Autora: Mercè Agüera. Directora: Josefa Bru Pèptids biarílics a partir de 4-iodofenilalanina o 3-iodotirosina per borilació i reacció de Suzuki-Miyaura en fase sòlida. Avaluació de l’activitat antimicrobiana. Autora: Ana Afonso Afonso. Directores: Marta Planas i Lídia Feliu Prediction of postprandial blood glucose under intra-patient variability and uncertainty and its use in the design of insulin dosing strategies for type 1 diabetic patients. Autora: Maira Alejandra García Jaramillo. Directors: Josep Vehí i Remei Calm Estratègies prèvies al sacrifici que poden afectar el benestar animal i la qualitat de la carn de porcs de diferent genotip RYR1. Autora: Núria Panella Directores: Riera. Marta Gil Farré i M. Àngels Oliver Pratsevall. Tutor: Xavier Puigvert Colomer Efficient Topology Estimation for Large Scale Optical Mapping.

Autor: Armagan Elibol. Directors: Rafa Garcia Campos i Nuno Ricardo Estrela Gracias Rhodium (1) Catalyzed [2+2+2] Cycloaddition Reactions: Experimental and Theoretical Studies. Autora: Anna Dachs Soler Directors: Miquel Solà i Anna Roglans La participació social dels adolescents en el context escolar i el seu benestar personal: Estudi psicosocial d’una experiència participativa. Autora: Dolors Navarro. Directors: Ferran Casas Aznar, Mònica González Carrasco L’èxode català de 1936 a través dels Pirineus. De la derrota a la victòria. Autor: Jordi Esteve Rubió Coromina. Directors: Àngel Duarte i Jordi Canal De l’antiquarisme a l’arqueologia. La protecció i conservació del patrimoni històric i arqueològic a la província de Girona (1835-1876) Autor: L. Jaume Buscató Somoza. Director: Josep Maria Nolla Selective Submap Joining SLAM for autonomous vehicles. Autor: Josep M. Aulinas Masó. Director: Joaquim Salvi Mas i Yvan Petillot Development of chemical separation processes for the treatment and monitoring of metallic cations and oxoanions in polluted waters.

Autora: Raquel Güell Martí. Directores: Enriqueta Anticó Daró i Clàudia Fontàs Rigau

/10/

Captura amb el mòbil el codi QR que t’oferim en aquesta pàgina i entra directament al web de les tesis.

2011 segon semestre El armamento de influencia La Tène en la Península Ibérica (Siglos V-I a.C).

Autor: Gustavo Adolfo García Jiménez. Director: David Vivó i Fernando Quesada.

Simplification, Approximation and Deformation of Large Models.

Autora: Teresa Paradinas Salsón. Director: Narcís Coll Arnau Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial. Estudi comparatiu entre el sud-oest de la província d’Ontario i les comarques gironines. Autora: Neus Monllor Rico. Directora: Isabel Salamaña Serra Manuel Brunet (1889-1956). El periodisme d’idees al servei de la “veritat personal”. Autor: Francesc Montero Aulet. Director: Francesc Xavier Pla La particularitat rossellonesa a través de Carles Grandó. Autora: Clara Vilarrasa. Director: Francesc Feliu Torrent El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Autora: Luisa Suárez Carmona. Director: Àngel Quintana Development of a Decision Support System for the integrated control of membrane bioreactors. Autor: Hèctor Monclús. Directors: Ignasi Rodríguez-Roda i Quim Comas El impacto sobre los trabajadores de una gestión de recursos humanos socialmente responsable. Un análisis para Catalunya. Autora: Dolors Celma Benaiges. Director:Esther Martínez García Procesos secuenciales de adsorción/oxidación con H2O2 para la eliminación de compuestos orgánicos volátiles. Autora: Alba Anfruns. Directors: María José Martín Sánchez i Miguel Angel Montes Moran Front spreading in population dynamics models. Theory and application to the Neolithic transition. Autora: Neus Isern Sardó. Director: Joaquim Fort Viader Vida i obra de fra Bernat Hug de Rocabertí. Autor: Enric Bassegoda Pineda. Director: Jaume Torró Torrent Impact of chlorophenols and heavy metals on soil microbiota: their effects on activity and community composition and resistent strains with potential for bioremediation. Autor: Joan Cáliz Gelador. Director: Xavier Vila Portella i Genoveva Montserrat Bueno Robustness against Large-Scale Failures in Communications Networks.

Autor: Juan Simeon Segovia Silvero. Directors: Eusebi Calle Ortega i Pere Vilà Talleda Efecto de la aplicación de altas presiones hidrostáticas en un producto de origen animal, el jamón curado y en un producto vegetal, el nabo.

Autora: Maria Clariana Orduña. Director: José Antonio García A Mission Control System for an Autonomous Underwater Vehicle.

Autor: Narcís Palomeras Rovira. Directors: Pere Ridao i Carlos Jorge Ferreira Manganese and Dicopper Complexes for Bioinspired Oxidation Reactions: Catalytic and Mechanistic Studies on C-H and C=C Oxidations.

Autor: Isaac García Bosch. Directors: Miquel Costas Salgueiro i Xavier Ribas Salamaña.

El cant coral infantil i juvenil educa en valors, hàbits i competències. Autora: Rita Ferrer Miquel. Directors: Joaquim Miranda Pérez i Montserrat Tesouro Cid

School of Doctoral Studies

Do your PhD at the UdG!

/11/

Manuel Cermerón

«Sense cap mena de dubte, l'e-MTA és una excel·lent oportunitat per intentar configurar projectes que estiguin basats en el coneixement»

/12/

Josep M. Fonalleras i Carles Gorini

Manuel Cermerón és director de tecnologies del coneixement d'Aqualogy Conocimiento, del Grup AGBAR. És enginyer industrial i postgrau en direcció de persones i recursos humans. Al llarg de la seva trajectòria professional ha desenvolupat i posat en marxa diferents estratègies operatives i comercials. Cermerón descriu per Engega les claus de la col·laboració entre la UdG i l'empresa que dirigeix.

Quin ha de ser el paradigma de l’empresa de serveis per al segle XXI?

Quin és el grau d'implicació de l'empresa amb les universitats?

Les empreses del segle XXI, en general, han de ser empreses altament competitives i eficients, clarament orientades al mercat i, per tant, amb una gran capacitat per adaptar el seu model de negoci a un entorn que cada cop canvia a una velocitat més elevada. Si pensem en les persones com a font de talent, les empreses del segle XXI han de ser prou hàbils com per adaptar-se a les demandes de qualitat i, a la vegada, saber reconèixer –en les persones– el talent que necessiten i atraure'l. Sincerament, no veig cap motiu perquè les empreses de serveis com la nostra no apliquin també aquesta filosofia.

Tenim una relació continuada amb les universitats que ha superat els mecanismes tradicionals dels convenis amb departaments i càtedres. A AGBAR, en general, i a Aqualogy Conocimiento, en particular, ens hem associat amb les universitats tot compartint interessos i prioritats, com ho demostra el fet que, conjuntament amb el CSIC i diverses universitats espanyoles i d'Amèrica del Sud, s'ha format la Xarxa de Centres Tecnològics d'AGBAR, que hem anomenat CETaqua. Un altre exemple clar d'implicació amb la universitat és el fet que AGBAR patrocina un Màster en Tecnologia i Gestió d'Empreses d'Aigua en què el professorat prové tant de la universitat com d'AGBAR i que, a banda de les classes teòriques, n'hi ha de pràctiques en les quals, entre d'altres equipaments, es visiten les instal·lacions més rellevants del grup en funció de la matèria que s'estigui treballant. I per destacar un tercer tipus d'implicació, AGBAR, mitjançant la seva Fundació, forma part del patronat de la Fundació CYD.

En el cas que venguin coneixement, com el gestionen?

Aqualogy Conocimiento és l'empresa del Grup AGBAR que centra el seu focus en la generació i empaquetatge de coneixement en tot allò que fa referència al Cicle Integral de l'Aigua. En aquest àmbit tenim un avantatge comparatiu molt evident, perquè tant el coneixement que produïm com les solucions que gestionem sorgeixen d'una experiència que té el seu origen en el contacte directe de les nostres operacions amb el Cicle Integral de l'Aigua. És a dir, abans de proposar cap solució tecnològica o de coneixement als clients externs, aquesta ha estat provada i millorada en una base prèvia d'operadors especialitzats que pertanyen al Grup AGBAR i, per tant, de manera clara, la nostra oferta té una qualitat i una eficàcia contrastada. Això fa que els professionals que entregaran la nostra solució als clients externs, la coneixen no només des del vessant tècnic sinó també des de l'operatiu.

La recerca que fa la vostra empresa, la distribuïu per àrees geogràfiques o temàtiques?

Encara és prematur descriure l'abast de la nostra col·laboració amb la UdG, perquè s'està treballant amb l'equip tècnic que encapçala la rectora Anna M. Geli. Amb tot, penso que hi ha un espai en què la UdG, la UIB i Aqualogy Conocimiento (AGBAR) poden interactuar i col·laborar. Es tracta de tot allò que tingui a veure amb els usos de l'aigua i la indústria del turisme (hotels, camps de golf, parcs aquàtics, platges, piscines, etc.), perquè en aquest espai funcional podem aportar i empaquetar coneixement de diverses maneres, com ara projectes I+D+i, postgraus especialitzats, desenvolupament de solucions específiques per problemes concrets, entre d'altres. Sense cap mena de dubte, l'e-MTA de la UdG i la UIB és una excel·lent oportunitat per intentar configurar projectes que estiguin basats en el coneixement i, també, amb un enfocament molt pràctic que aporti valor afegit i avantatges competitius a la societat en general, al medi ambient i a la indústria del turisme en particular. La UdG és l'única universitat que té un CEI especialitzat en aigua amb la qual col·laborem.

/13/

La nostra organització ha ordenat el coneixement, la recerca i la innovació per àrees temàtiques que anomenem "dominis de coneixement". Els nostres experts, més de quatre mil, treballen en un sistema en xarxa basat en la tecnologia 2.0. Aquesta característica ens proporciona una potència de primer ordre per disposar en tot moment d'un coneixement que està dispers des del punt de vista geogràfic.

Quina creieu que pot ser la matriu de col·laboració entre AGBAR i la UdG en el futur, a partir de la consecució del Campus d'Excel·lència Internacional, l'e-MTA?

Es publica «Història, arquitectura i patrimoni», el llibre institucional de la UdG La Universitat de Girona ha publicat el llibre Història, arquitectura i patrimoni que "no és un volum d'autocomplaença –segons Anna Maria Geli, rectora de la Universitat– sinó una investigació sobre tot allò que ens ha fet ser com som".

"La producció del llibre ha estat un procés llarg i complex", ha assenyalat Joaquim M. Puigvert, vicerector de Relacions Institucionals Societat i Cultura. La característica es demostra en l'extensió i profunditat de l'obra, que recull textos i imatges que descriuen el procés de creació i consolidació de la Universitat de Girona. Hi han intervingut fins a trenta investigadors que hi han bolcat els seus coneixements de la història de la institució i, també, de l'art que atresora. Els arquitectes que han participat en la construcció dels edificis que composen els diferents campus –de vegades, reconstrucció: tot un altre discurs– també hi han dit la seva. Tot plegat, però, s'ha fet de tal manera que es manté l'equilibri entre el text i les imatges, i l'erudició i la voluntat de divulgar una determinada realitat de la universitat, sobretot la que té a veure amb la construcció i tot el que l'ha acompanyada, com un exercici de prospecció davant un futur cada cop més consolidat. Els textos i les imatges que es mostren "conserven la capacitat de descobrir-nos territoris ignots que encara hem d'acabar de fer-nos nostres".

De la tasca d'edició, n'ha tingut cura el Servei de Publicacions, que ha tractat aquesta feina amb "elegància i modernitat", ha explicat Puigvert, a la vegada que ha suggerit que la seva lectura portarà el lector a revisitar els espais quotidians. Els dos objectius de Universitat de Girona: Història, Arquitectura i Patrimoni són, d’una banda, oferir a la comunitat universitària una eina per "prendre consciència de la importància dels escenaris on es desenvolupa la vida universitària”. L'altre objectiu és compartir aquesta riquesa arquitectònica i cultural amb la societat i la ciutat de Girona.

El llibre coincideix amb el vintè aniversari i es presenta a l’Ajuntament

/14/

Per al vicerector de Relacions Institucionals, Societat i Cultura, el moment en què arriba "és important, perquè és presenta un llibre que repassa la història i l'arquitectura de la UdG i coincideix feliçment amb una data tan significativa com la del vintè aniversari". El dia en què va ser presentada la publicació, el 13 de desembre, a la Sala de Plens de l'Ajun-

Foto: Josep Curto

Foto: Josep Curto

tament de Girona, el professor González Agápito va analitzar-ne els diferents apartats i va destacar la transcendència de la Universitat com a factor d'equilibri territorial. "No sé si els gironins són conscients del que han arribat a fer en vint anys, una sòlida universitat en poc més d'una generació".

El llibre, segons Agápito, no s'assembla a les "cròniques panegíriques d'altres institucions", sinó que s'ofereix com "una eina de reflexió i estudi; a la manera dels noucentistes, la UdG, posa les obres sobre la taula". El president del Consell Social, Albert Bou, va expressar la seva satisfacció perquè "Universitat de Girona: Història, Arquitectura i Patrimoni" és un pont d'entesa, "com pretén el Consell Social, entre la societat i la universitat". Es tracta d'un enriquiment mutu entre la UdG i la ciutat, "un mitjà per entendre com la Universitat ha millorat Girona físicament, econòmicament i espiritual". Quan va intervenir, la rectora va reivindicar la Universitat de Girona com una universitat decididament urbana, "un campus que abraça tota la ciutat. La ciutat i la universitat són una mateixa cosa". Segons Anna M. Geli, el llibre és "una carta de presentació de la Universitat, un llibre de recerca i estudi que elogia la diversitat de cada edifici, una construcció singular allunyada de la uniformització". Va remarcar també el fet que es tractava d'un "gran dia, perquè elaborar un llibre d'aquestes característiques, d'estudi i recerca, ha estat un desafiament".

Joaquim Maria Puigvert, vicerector de Relacions Institucionals de la UdG. “A la manera dels noucentistes, la UdG posa les obres sobre la taula” Josep González Agápito, professor de la UB. "És un mitjà per entendre com la Universitat ha millorat Girona físicament, econòmicament i espiritual" Albert Bou, President del Consell Social de la UdG. "Aquest volum és una carta de presentació de la Universitat, un llibre de recerca i estudi que elogia la diversitat de cada edifici" Anna Maria Geli, rectora de la UdG. "Aquesta obra ens permet mirar amb distància el que s'ha fet i ara ens toca traçar un recorregut futur conjuntament" Carles Puigdemont, alcalde de Girona.

/15/

Finalment, l'acte el va cloure l'alcalde de Girona, que va felicitar els autors i va agrair a la Universitat el fet que el volum es presentés en el Saló de Plens de l'Ajuntament: "És un regal per a la ciutat. Perquè podríem dir que parlem d'una Universitat que té una ciutat. Tenim vides coincidents i còmplices, i estem davant la transformació urbana, la protagonitzada per la UdG, de més transcendència en els últims anys, amb la complicitat dels governs municipals. Aquesta obra ens permet mirar amb distància el que s'ha fet i ara ens toca traçar un recorregut futur conjuntament".

"El llibre ha d'ajudar a prendre consciència de la importància dels escenaris on es desenvolupa la vida universitària"

Nou rumb per als estudis d’Arquitectura de Girona L’any 2011 s’ha graduat la primera promoció dels estudis d’Arquitectura de la UdG. Tot i la crisi que afecta la construcció, cada curs un bon nombre d’estudiants tria aquesta especialitat. Els responsables del grau, però, consideren que és un bon moment per donar un nou enfocament a la matèria.

Malgrat la crisi que afecta el sector de la construcció, la demanda dels estudis d’Arquitectura de la UdG es manté ferma i supera l’oferta de places. És una bona notícia, que parla de la qualitat dels estudis més enllà dels vaivens d’un cicle del mercat. Però, precisament, la realitat del mercat ha fet pensar als responsables dels estudis que cal introduir canvis que adaptin els continguts a les actuals necessitats de l’arquitectura, que avui, i tot sembla indicar que va per llarg, passen per les tres re: repensar, rehabilitar i reconstruir.

Els avantatges de pertànyer a l’Escola Politècnica Superior

/16/

Josep Fuses és el coordinador dels estudis d’Arquitectura de la UdG. Considera que el fet de formar part de l’Escola Politècnica Superior (EPS) els atorga un caire particular, perquè té un perfil molt vinculat a l’empresa, per a la qual forma excel·lents professionals. «Volem aprofitar aquest detall i enfocar els estudis en aquesta direcció: ha de ser la nostra marca», explica. Es tracta, defensa Fuses, de matisar els continguts dels programes per tal de donar als estudis un caire que tingui més a veure amb el que creu que ha de ser el futur de la professió. Una professió, sobretot, que s’allunya de la imatge del professional liberal, que treballa sol, per produir professionals que s’integren en multi-

La realitat del mercat fa pensar en l’adaptació dels continguts a les actuals necessitats de l’arquitectura: repensar, rehabilitar i reconstruir.

L’escola treballa en els continguts d’un futur màster de doctorat per tal de fomentar la recerca en l’ àmbit de la rehabilitació i la restauració arquitectònica

nacionals de l’arquitectura. «No sé si és bona o dolenta, aquesta realitat de la multinacional, potser es perd intensitat en favor de la comercialitat, però la figura de l’arquitecte que treballa sol, segurament, ha passat a la història.» Fuses descriu un perfil professional que s’acosta a poc a poc al de l’enginyer i no ho amaga: «Cal que prenguem la iniciativa –prossegueix– que des de fa cent cinquanta anys caracteritza els enginyers, que no l’hem tinguda fins ara, perquè només projectàvem i els deixàvem el control del món real.»

Cap dels plans d’estudi, al nostre país, incorpora assignatures que ensenyin els arquitectes a conduir les empreses com els que ensenyen als enginyers. Aquest és un escull que caldrà superar.

Mirant enrere, es mostra convençut que la figura de l’arquitecte estrella els ha fet molt de mal. «Hi ha hagut un període en què l’estudiant somiava a ser un Foster, un Nouvel, un Gehry, i nosaltres els dèiem que això només era per a deu o vint multinacionals de la forma, però el tsunami de les revistes setinades ha estat tan potent que els ha fet inevitable el somni». El que se’ls vol proposar des de la direcció del centre és que descobreixin que el camp d’actuació de l’arquitecte (podríem afegir, de l’arquitecte tot i la crisi) és extensíssim: les reformes, les rehabilitacions, els peritatges... Com a opinió personal, el reconegut arquitecte i coordinador dels estudis d’Arquitectura de la UdG considera que al col·lectiu li cal un canvi de mentalitat que li faci recuperar àmbits que han deixat escapar.

l’Escola ha iniciat contactes amb l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) per tal de dotar el màster d’una especificitat que el faci aparèixer com un referent en la teoria i la pràctica de la rehabilitació i la restauració.

Un seminari per inculcar els nous valors El curs 2011-2012 a l’Escola d’Arquitectura de la UdG s’ha iniciat, doncs, amb un tastet del que es vol que siguin els nous valors de l’Escola, els de les tres "re". Per aquest motiu s’ha dut a terme un taller d’una setmana de durada en el qual s’han constituït una seixantena de grups. En cadascun hi han tingut cabuda estudiants de tots els cursos del grau. Se’ls ha demanat què farien amb el viaducte del ferrocarril al seu pas per la ciutat de Girona.

La finalitat del seminari era múltiple: d’una banda, es volia fer que estudiants amb diferents nivells d’experiència, de cursos diferents, compartissin una mateixa vivència docent. De l’altra, iniciar-los en la cultura de repensar el valor de l’estructura construïda, explorar les possibilitats de reutilitzar-la, les intervencions que consideren necessàries per tal de millorar-ne l’ús, o canviar-la radicalment. El resultat ha estat sorprenent. Tot i que els estudiants coneixien el futur que espera al viaducte del ferrocarril al seu pas per la ciutat, que no és altre que l’enderroc, cap dels grups de treball ha considerat necessària aquesta opció i tots n’han defensat la reutilització. Alguns han plantejat mantenir-ne l’ús ferroviari però l’han adaptat a les necessitats de la ciutat, perquè consideren que ara no les satisfà. D’altres, han pensat que podria esdevenir un parc lineal, o un corredor per passejar amb bicicleta o, fins i tot, n’hi ha que s’han decantat per reutilitzar-ne l’estructura i embolcallar-la fins a convertir-la en una gran escultura. Sembla, doncs que els estudiants han entès el nou tarannà que els professors pretenen donar als estudis d’Arquitectura de Girona, i les seves conclusions reflecteixen que un bon arquitecte ha de saber fer grans edificis, però també ha de saber viure una professió que entén que edificar és repensar, rehabilitar i reconstruir.

/17/

Fuses considera que la Universitat té, entre d’altres, un camp verge per recórrer pel que fa a les relacions amb l’empresa, perquè els arquitectes poden afegir valor a determinats productes. Argumenta que, més enllà dels espais que han ocupat tradicionalment, hi ha molta feina per fer en la investigació de la tecnologia de nous materials i sistemes constructius i en la gestió empresarial del procés constructiu. També, en una major implicació en la participació ciutadana com un dels agents principals en la gestió col·lectiva de les ciutats i, en general, de tot el territori. En tot cas, considera que l’existència del patronat de l’EPS, del qual formen part les empreses més destacades de Girona, pot servir de catalitzador d’unes tendències semblants. Com a complement, ara que la primera promoció ha completat el grau, l’Escola treballa en els continguts d’un futur màster de doctorat per tal de fomentar la recerca en l’àmbit de la rehabilitació i la restauració arquitectònica (un altre dels espais que Fuses considera amb recorregut futur). Per consolidar-lo,

L'alcalde de Girona, en el taller sobre el viaducte del ferrocarril.

Desequilibri en el desordre

De banda a banda del Mediterrani, diferents amenaces tiben l’equilibri dels ecosistemes submarins.

En la major part dels casos han estat problemes locals que ara corren el risc d’estendre’s i esdevenir globals. Emma Cebrian, investigadora de la UdG, treballa per caracteritzar-los.

N

o hi ha cap ecosistema prou petit perquè esdevingui senzill. Tampoc no n’hi ha cap que, si es desestabilitza, no reveli la gran complexitat de les interaccions que hi tenen lloc. El canvi global és la desestabilització permanent que ara, per l’acció de l’home, ha pres un rumb encara més incert que no tenia. Científics d’arreu del món estudien, cada cop amb més urgència, el desordre del desordre. La biòloga Emma Cebrian investiga a la UdG amb una beca Juan de la Cierva. La recerca que fa es fixa en l’impacte que tot plegat té en els ecosistemes costaners del Mediterrani, en els que li són propis i en les espècies introduïdes que apareixen i s’estenen aquí i allà i desplacen tot el que hi havia fins que esdevenen protagonistes involuntàries del canvi, als ulls de la biòloga.

Els vectors d’introducció

/18/

«Quan un vaixell buida els tancs d’aigua de llast aboca tota mena d’organismes vius, que ha recollit en omplir-los, potser, a l’altra banda del món» explica Emma Cebrian.

Aquí comença tot. O gairebé, perquè encara cal afegir el fet que els enginyers ens van ajudar a comunicar els mars amb l’obertura de canals, que els pescadors calen xarxes que han arrossegat per aquí i per allà, que uns altres importen espècies vives de mars diferents per fer-les créixer... Els biòlegs anomenen vectors d’introducció aquestes interferències humanes. El mar, però, té unes regles. Les coneixem? No prou, de ben segur, però tant de moviment amenaça vivament les poques que havíem après. Cebrian presenta evidències de les conseqüències perjudicials que tenen els nostres actes, que gairebé han esdevingut una negligència:

«Les proves que hem fet al laboratori i les mostres que hem recollit al fons del mar demostren que els herbívors autòctons no tenen prou capacitat per exercir un control de l’extensió d’una plaga d’algues invasores».

«per la Mar Egea s’estén un peix procedent de la mar Roja que devora la vida vegetal i converteix el fons marí en un erm, els cultivadors de mol·luscs importen els alevins des del Japó que hi duen algues adherides, i els pescadors ibèrics meridionals escampen amb les seves xarxes, cap al nord, l’alga tropical Caulerpa racemosa». Segons la investigadora, les algues invasores poden empitjorar la salut de les praderies de Posidonia oceanica fins a matar-les, unes praderies prou amenaçades per la contaminació i la pesca de ròssec il·legal, i també poden asfixiar juvenils o impedir el reclutament de nous individus d’espècies emblemàtiques com els coralls tous o les esponges.

La revista Estuarine, Coastal and Shelf Science ha publicat els resultats d’una recerca que Cebrian, juntament amb un equip liderat per investigadors grecs, ha dut a terme en aigües de Grècia i Turquia. En un principi es tractava de documentar les similituds i diferències entre la meitat occidental del Mediterrani, més estudiada, i l’oriental, força desconeguda. Parlem, és clar, del que hi ha dins del mar, del que conté. Les diferències s’han mostrat importants: «Els paisatges són ben diferents, la qual cosa ens diu que determinades generalitzacions que fèiem els científics, perquè preníem com a bo el coneixement que teníem de la part occidental del Mediterrani, no es poden prendre com a vàlides», assegura la biòloga de la UdG. Paisatges que es transformen Si els paisatges de l’altra banda del Mediterrani, prou desconeguts, es descobreix que canvien a passos de gegant, què els passa als paisatges subaquàtics que tenim més a prop?

Caulerpa racemosa.

esdevenen invasores. Cebrian també ha estudiat la possibilitat que els invertebrats i els peixos herbívors, que a diferència dels herbívors terrestres no són selectius amb el menjar (poden menjar una gran diversitat d’algues), puguin esdevenir un factor de control en la proliferació d’espècies introduïdes. «Les proves que hem fet al laboratori i les mostres que hem recollit al fons del mar demostren que els herbívors autòctons no tenen prou capacitat per exercir un control de l’extensió d’una plaga d’algues invasores». Sembla que a la salpa i a l’eriçó, els herbívors de les nostres costes, tot i que poden ingerir quantitats substancials de l’alga invasora, se’ls presenta un banquet que els pot acabar empatxant! Les anàlisis dels científics han demostrat que quan l’alga invasora està ben establerta ja no hi ha res a fer. L’extensió descontrolada d’algues estranyes per les costes mediterrànies provoca una pèrdua de biodiversitat, perquè colonitzen de manera absoluta prats que abans formaven petites colònies de diferents espècies d’algues. Ara bé, Emma Cebrian afirma que recerques com la que du a terme, que s’afegeix a la de tants altres biòlegs i que es publiquen en revistes de gran prestigi científic, no fan sinó confirmar el que més ens ha de preocupar: la destrucció dels hàbitats i de la biodiversitat.

Avui els biòlegs marins aixequen acta. Potser demà faran de forenses del mar.

/19/

Que també s’estan transformant. «Les sinergies entre els diferents vectors d’introducció exageren els efectes», assegura la investigadora. Per sort, no totes les algues que són transportades aconsegueixen prosperar. I encara n’hi ha que ho fan i no es poden considerar invasores, però quan se sumen algunes condicions favorables, com són l’absència de depredadors o que siguin més competitives que les natives, o totes juntes i encara alguna altra més, com una temperatura de l’aigua en augment, aleshores s’estenen sense control i

Els investigadors recullen mostres.

La Facultat de Lletres de la UdG esdevé focus de debat sobre la llengua i la literatura catalanes El cicle de conferències "La llengua, avui: reptes i propostes actuals” ha convertit la Facultat de Lletres de la UdG en un focus de debat sobre l’estat actual de la llengua i la literatura catalanes. Al mateix temps, professionals de la comunicació han impartit un seguit de classes magistrals en què han abordat l'actualitat periodística en català.

Un drama en un sol acte del qual encara no s'ha escrit el final. Si més no, és com sembla que es podria descriure la realitat de la llengua catalana, avui, a la llum del que han explicat lingüistes, periodistes i escriptors en les conferències que han impartit a la Facultat de Lletres de la UdG dins el cicle "La llengua, avui: reptes i propostes de futur" que ha organitzat l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes (ILCC). Per començar, els lingüistes de l'IEC, Isidor Marí i Joaquim Rafel, han valorat el paper normatiu dels diccionaris de l'Institut, a la vegada que han defensat la necessitat de disposar d'un model de llengua precís i clar. Però aquesta precisió ha estat l'element més debatut pels professionals de la llengua -Puyal, Pla, Rusinés, Pulido o Casals- per als quals, precisament, el model és, a la vegada que un motor, el fre. En aquest sentit, Joaquim M. Puyal va defensar que hi ha poques propostes per a una llengua que està en situació crítica. Albert Pla, responsable lingüístic del diari Ara, va considerar que "en la normativa actual de la llengua, una part de nosaltres no hi acabem de creure". L'amenaça que representa la falta de coordinació entre el model de llengua dels mitjans i el de l'escola, la va assenyalar Ernest Rusinés, cap d'assessorament lingüístic de TV3. Per Andreu Pulido, director del Servei de Llengües Modernes de la UdG, "una llengua defectuosa comporta indefugiblement un coneixement defectuós". En el seu torn, Daniel Casals, professor a la UAB que ha investigat l'ús de la llengua catalana als mitjans, va destacar l'excepcionalitat que representen els serveis d'assessorament lingüístic de què disposen els mitjans de l'àmbit lingüístic català, els quals no tenen parangó en els mitjans que s'expressen en altres llengües, com la castellana.

El parer dels escriptors

/20/

Com un sol home, el grup d'escriptors que hi han participat, Cabré, Solsona, Mesquida, Fonalleras, Bezsonof, ha considerat la llengua com una matèria dúctil la qual depèn de l'esforç propi perquè cobri una forma definida. Així ho va manifestar Jaume Cabré, quan va dir que "no es tracta d'escriure això, sinó d'es-

criure així". Especialment bel·ligerant va mostrar-se Ramon Solsona, quan va expressar la necessitat que el llenguatge oral i el literari trobin un sòlid punt de contacte, en benefici de la literatura catalana. Gairebé entremaliat, Biel Mesquida va definir els diferents accents de la llengua catalana com el seu territori de treball, a la vegada que els considerava inacabables. Josep Maria Fonalleras, en canvi, va defensar que "només hauríem d'escriure allò que és imprescindible”.

Joan-Daniel Bezsonoff –un escriptor francès, de cognom rus, que escriu en català (així el va presentar Xavier Pla)- va explicar que “per escriure cal pastar la llengua, com el nen petit fa amb el fang”. En el moment de tancar aquest número d'Engega, el poeta i pintor Narcís Comadira encara no ha intervingut. En altres àmbits, ha considerat que "el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l’escola, de tot l’ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement".

El torn dels periodistes Els periodistes també han tingut el seu torn, però en format de classes magistrals adreçades als estudiants del Grau en Comunicació Cultural. Han estat Magí Camps (La Vanguardia), Enric Marin (CCMA), Joan Ventura (El Punt/Avui), Oriol Soler (Cultura 03), Josep M. Muñoz (L'Avenç), Xavier Graset (Catalunya Ràdio) i Lluís Jou (ex director de política lingüística). Des de les diferents perspectives que imprimeixen les diverses disciplines que exerceixen, aquest grup de professionals ha mostrat als estudiants que cal "un model de llengua que no faci rendir-se el català a cada moment" (Camps), que "la crisi del model autonòmic és un obstacle per a les polítiques de comunicació" (Marin), que "som un país de revistes" (Gendrau), que "la situació crítica de la premsa comarcal no difereix gaire de la de la premsa general" (Ventura), que "si la gent no vol pagar un diari és perquè no val res" (Soler), que "l'esmicolament dels estudis d'Humanitats és un error que hem de corregir" (Muñoz), que "els que fan ràdio en castellà treballen amb més tranquil·litat, perquè no els cal reivindicarse a cada moment" (Graset) i que “mentre l'estat espanyol rebutgi la pluralitat lingüística interna serà difícil que Europa l'accepti” (Jou).

aula oberta/ La mestra, el sheriff i el periodista van aixecar un imperi Llengua i Mitjans de Comunicació, del Grau en Comunicació Cultural, ensenya els diferents gèneres periodístics El Far West, el van domesticar una mestra, un sheriff i un periodista. Amb aquest tres puntals, els nord americans van aixecar un imperi. És als Estats Units d'Amèrica on el periodisme assoleix un determinat estatus i irradia estils i formes arreu del món.

Però els anys passen i, al mateix temps que es debilita la força del gegant nord-americà, es difumina l’ombra del que es va arribar a anomenar el quart poder, i aquí, com allà, cal repensar l’ofici del periodista. Cal entendre el paper que juguen les noves tecnologies en l’espai de la comunicació, les noves formes de comunicar, sense perdre de vista que l’ofici del periodista té més de dos-cents anys. Hi ha, doncs, una tradició que cal conèixer, saber per què van ser necessaris i, també, per què ara tothom creu que pot ser-ne, de periodista.

No són qüestions senzilles ni etèries, perquè la tasca de l’informador continua revelant-se més transcendent cada dia que passa. Mai com ara els ciutadans havien tingut accés a tanta informació, mai com ara els havia estat tan difícil destriar els continguts de qualitat, perduts enmig d’un bosc espès el qual es baralla tothora amb un sotabosc que li creix als peus i que amenaça amb devorar-lo.

I per mantenir el bosc sa i esponerós es necessiten jardiners eficients, dotats de sòlids coneixements amb que controlar els diferents estrats i mantenirlos en equilibri. A la societat li calen periodistes, perquè malgrat que la conquesta de l’oest ha passat a ser un record, la defensa del rigor informatiu, és a dir, de la veritat informativa, és una tasca què encara no s’ha acabat.

Lluís Muntada, professor del Grau en Comunicació Cultural Pel que fa a la incertesa sobre el futur de la premsa escrita, fa la impressió que estem intentant fer exploracions submarines enmig d’un tsunami. És inevitable pensar el futur de la premsa escrita, però entremig no hem d’oblidar formar-nos per assolir dues característiques de l’únic periodisme amb possibilitats de futur i de present: el periodisme rigorós, de profunditat, independent i amb l’obligació de verificar i d’informar sobre els processos governamentals i socials.

La informació no és coneixement, és un estadi indispensable per al coneixement, però encara no és coneixement. Per tant, cal descodificar i denunciar aquella informació que manté l’aparença de coneixement però que al capdavall només és publicitat encoberta o deformació interessada.

Des del Grau en Comunicació Cultural de la UdG estem treballant perquè els professionals de la comunicació no siguin només gestors de la informació, perquè no siguin només missatgers que transmeten un missatge que va de A a B. Estem treballant per oferir mecanismes perquè els futurs professionals de la comunicació siguin autèntics generadors de continguts informatius, amb capacitat d’anàlisi i d’interpretació de la realitat.

Cal remarcar aquella necessitat que Ryszard Kapuściński reivindicava constantment per aplicar-la a la comunicació: “El periodista s’ha d'enfangar amb la realitat”.

Els principals riscos del periodisme són: la superficialitat, entendre la comunicació com una activitat que fonamentalment ha de respondre a un objectiu publicitari o a l’entreteniment, subjugar la co-

municació a un producte empresarial que en nom de la rendibilitat econòmica descarta la profunditat informativa.

Observo amb certa preocupació com els espais de Jordi Évole o Mercedes Milá exerceixen una fascinació entre la gent. És un tipus de periodisme que com a prioritat té la de jutjar, més que no pas la de comprendre, és un tipus de periodisme que es rabeja en l’espectacularitat, que ho redueix tot a blanc i negre, buscant més l’impacte emotiu que no pas la comprensió raonada. Jo diria: menys Évole i més Xavier Montanyà! És molt urgent un metaperiodisme crític, espais en què el mateix exercici periodístic s’autorevisi.

La desaparició del portal Contrastant, un portal en què s’exercia una crítica del periodisme molt rigorosa i argumentada, va significar una pèrdua enorme. Ara hi ha el portal del Grup Ramon Barnils, que en part continua aquesta tasca. Portals de cultura i opinió com els de Josep Maria Terricabras signifiquen una autèntica àgora del coneixement, de la comunicació i del diàleg de qualitat.

En termes generals els estudiants de Grau en Comunicació Cultural de la UdG manifesten una gran voluntat de coneixement, una notable actitud crítica, una gran habilitat per explotar les facultats creatives de les noves tecnologies, i un centre d’interessos molt ampli que els pot ajudar a convertir-se en professionals amb capacitat de flexibilitat i amb una mirada de perspectiva, contextualitzadora. Però és important que tots plegats siguem conscients que el procés de formació no s’acaba mai, i que per tant no hem de caure en l’autocomplaença o la supèrbia.

/21/

Captura amb el mòbil el codi QR que t’oferim en aquesta pàgina i entra directament al disseny de l’assignatura

Comentaris a l'entorn de Llengua i Mitjans de Comunicació

Perfils Joan Fontcuberta Fotògraf, Premi Nacional d'Assaig 2011

"El que em preocupa és de quina manera la fotografia satisfà determinats espais de la felicitat humana."

Joan Fontcuberta (Barcelona 1955), que ha rebut recentment el Premi Nacional d’Assaig 2011, ha participat en el seminari "Polítiques d'arxiu. La noció d'arxiu i les pràctiques artístiques contemporànies" que han organitzat la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis, el grup de recerca Teories de l’art contemporani i el Ministerio de Ciencia e Innovación i que ha tingut lloc a la Facultat de Lletres.

/22/

Vostè fotografia i es fotografia...

En el meu treball hi ha hagut una usurpació de diferents personalitats, com va fer Pessoa, que va crear els seus heterònims i els feia parlar en nom seu. En el meu cas no es va tractar d'una qüestió literària, sinó una de pràctica: volia desenvolupar fotogràficament un seguit de narracions i necessitava personatges. Vaig començar a ser fotògraf i actor per economia de mitjans i per pragmatisme i em va resultar tan engrescador que vaig convertir-ho en marca de la casa, de tal manera que les diferents històries amb què anava delirant incloïen sempre una disfressa que, en definitiva, m'ha permès viure una bona colla d'identitats.

Té sentit buscar la veritat en la fotografia?

La fotografia va néixer a mitjans del segle XIX per posar-se al servei de la veritat i la memòria. La qüestió és si, avui, la fotografia segueix respectant el mandat històric amb el qual va néixer o es tracta de tota una altra cosa. El meu punt de vista és que, per desídia o per rutina, seguim anomenant fotografia les imatges que produeixen les càmeres, però ja no ho són, perquè la substància és diferent. He proposat el nom de post-fotografia. Uns altres parlen de fotografia líquida, en contraposició a la sòlida. En definitiva, el tipus d'imatge que manipulem obeeix unes altres funcions i es relaciona amb nosaltres de manera diferent. Per tant, a la fotografia no li exigim el deure de la veritat, com passava al segles XIX i una bona part del XX. La post-fotografia ha passat a ocupar regions en què la veritat és menys important, a la vegada que li demanem relat i la inserim en processos de comunicació més complexos. La fotografia transmet informació, però avui som conscients que és una construcció.

Il·lustració: Marc Vicens

És en aquesta construcció que encaixen els seus projectes?

Em vaig formar en el camp de la publicitat i la comunicació i conec els trucs que es fan servir per persuadir i crear simulacres.

El que he fet és aprofitar l'experiència per desmantellar trampes que la fotografia, d'una manera gairebé automàtica, posa a l'espectador. Aguditzo aquestes trampes, les exagero tant que el forço perquè trobi l'engany que hi ha al darrere de la imatge. Hi ha, fins i tot, una voluntat pedagògica, profilàctica, en la mesura que busco prevenir l'espectador d'un sistema de comunicació que tendeix a pressionar-lo per influir en les seves opinions i en la seva presa de decisions. A mi, el que m'interessa, és la dimensió política d'aquesta manera de treballar, i l'humor és l'estratègia que utilitzo per guanyar l'atenció. Ara bé, el fet que hi hagi humor no vol dir que la proposta sigui superficial.

Si seguim aquella dita que fa: "tothom escriu i ningú no llegeix"... Creu que avui tothom fa fotografies i ningú no se les mira?

Efectivament, passem tant de temps fent fotografies que no ens queda temps per mirar-les. És un vici del nostre temps i de la nostra cultura. Hi ha una espècie de disposició frenètica a la producció massificada d'imatges, però no tenim un sistema que ens permeti digerir-les amb la mateixa intensitat.

A la fi, trobeu que es farà realitat el que explicava Borges al conte Del rigor en la ciència?

Diré que no només fem realitat el conte de Borges, sinó que el sobrepassem. Ja no es tracta que el mapa del món coincideixi amb el territori, sinó que el mapa és molt més minuciós i s'expandeix més enllà del territori!

“La qüestió és si, avui, la fotografia segueix respectant el mandat històric amb el qual va néixer o es tracta de tota una altra cosa.”

“Passem tant de temps fent fotografies que no ens queda temps per mirar-les. És un vici del nostre temps i de la nostra cultura.”

I acabaran les fotografies com els mapes del conte de Borges, abandonades en un desert? És evident que la funció de la imatge canvia d'una manera molt ràpida. Avui, els que fan més fotografies són els adolescents i les fan amb el mòbil als llocs d'esbarjo, per enviar-se-les sense cap voluntat que durin. La pretensió de perdurabilitat, el valor simbòlic de la fotografia com imatge del nostre clan, ha desaparegut. Ara són com una moneda que es bescanvia amb els amics. La fotografia ha desenvolupat un altre tipus de funció i hem d'estar atents a aquestes noves exigències. A mi, el que em preocupa, és de quina manera la fotografia satisfà determinats espais de la felicitat humana.

/24/