Engega 15

15 juny 2010

Entrevista a Manel Serra, president de Caixa Girona AccĂŠs a la UdG. Uns anys fantĂ stics.

Uns anys fantàstics En el període de l’any en què els estudiants de secundària i de formació professional trien les seves opcions immediates de futur, ENGEGA es concentra en una entrega que vol visualitzar la línia d’oferta acadèmica de la Universitat de Girona i els processos que desemboquen en qualsevol dels graus que la UdG posa a disposició dels estudiants, un com acomplerta l’adequació completa dels estudis a les directrius del Pla de Bolonya.

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu Fe d’errata Engega 14. A la pàgina 44, en la imatge que deia «virus de berruga humana MET, havia de dir «Tall transversal de la cua d’un espermatozou»

Aquestes bones notícies, excel·lents, certifiquen el bon estat de salut de l’aposta per una docència de qualitat, una característica essencial, primigènia, de la Universitat de Girona. És per aquest motiu que plantegem aquesta crida dels «anys fantàstics» com un repte per a l’estudiant que decideix entrar a la UdG. Serà una època inoblidable, tant per les noves experiències com per la coherència d’una universitat que té l’estudiant com a centre dels seus interessos. En un ambient acollidor, lluny de la massificació, amb atenció personalitzada, l’estudiant confegirà el marc d’un procés d’aprenentatge que li reportarà una vivència única. Tot això és cert. I per això ho fem explícit. Amb la convicció d’estar defensant una proposta atractiva i suggerent.

/3/

Foto portada: Marta Payeró

La Universitat de Girona ha viscut un procés creixent d’oferta d’estudis que arriba al seu màxim l’any 2010, amb 3.440 places. Des del 2002 i fins al 2008, la variació de les assignacions en primera opció (un dels barems més clars per calibrar el pes de la universitat com a pol d’atracció) es va mantenir aproximadament estable, a l’entorn de 1900 places.

L’any passat, però, les dades de matrícula ens parlen d’un augment notabilíssim que certifica l’auge de la UdG com a centre desitjat per cursar-hi els estudis universitaris un cop duta a terme la convergència amb els criteris europeus. Mentre el sistema català pujava un 8%, la UdG assolia una cota del 16%, amb més de 2.300 places assignades en primera instància (la tria efectiva feta en el moment de decidir), una xifra que rebla el clau de la qualitat de l’oferta gironina, amb més de 1.200 estudiants a la llista d’espera.

SUMARI

03 //// Editorial: Uns anys fantàstics 05 //// Accés a la UdG 06 //// El CIAE es prepara per a un nou escenari d’accés a la universitat 09 //// La UdG als centres de secundària 10 //// Pis d’estudiants 13 //// El valor de l’experiència 16 //// La universitat a l’estiu 2010 17 //// Petjades de la UdG: QNORM 18 //// Biblioteca de nit 20 //// L’entrevista: Manel Serra, president de Caixa Girona 24 //// L’alè dels fumadors 27 //// Criminologia per prevenir conflictes 30 //// L’espectacle dels saltimbanquis 33 //// Dues investigadores de la UdG elaboren el mapa de consorcis i mancomunitats

de municipis de Girona 35 //// Un recorregut per la química 36 //// Adéu al gust de suro 40 //// UdG Express 44 //// STR: Unitat d’Anàlisi Química 45 //// Perfils: Marissa Molinas

/5/

El CIAE es prepara per a un nou escenari d’accés a la universitat L’escenari ha canviat. El curs 2010 estrena una prova d’accés a la universitat que presenta novetats importants, com és el desdoblament de la prova en una de general i una altra d’específica. Per al Centre d’Informació i Assessorament dels Estudiants de la UdG (CIAE) el nou escenari representa un repte i es prepara per donar-hi resposta.

El nou escenari

/6/

L’accés a la universitat dels estudiants continua requerint superar les proves d’accés a la universitat. Ara bé, a partir de l’estiu del 2010, s’estableix un model més obert i flexible, perquè la modalitat de batxillerat no representa una via d’accés i perquè cada estudiant defineix la seva pròpia opció d’examen. Consta d’una fase general obligatòria amb cinc exercicis (llengua catalana i literatura, llengua castellana i literatura, llengua estrangera, història o filosofia i una matèria de modalitat de segon curs de batxillerat triada per l’estudiant) i d’una d’específica, de caràcter voluntari, que avalua coneixements en àmbits concrets relacionats amb els estudis que es volen cursar, i que permet millorar la nota obtinguda en la fase general. La prova d’accés a la universitat se supera amb la mitjana aritmètica de les notes obtingudes en els cinc exercicis a partir de quatre i quan el resultat de la mitjana

ponderada amb la qualificació del batxillerat (40% PAU; 60% batx.) és igual o superior a cinc. Aquesta qualificació té validesa indefinida i rep el nom de nota d’accés. En la prova específica, cada estudiant pot examinar-se d’un màxim de tres matèries de modalitat de batxillerat, diferents de l’examinada en la fase general. Les dues millors qualificacions contribueixen a fixar la nota d’admissió, que pot ser variable, perquè les matèries tenen un factor de ponderació relacionat amb la branca dels estudis als quals es vol accedir. Aquest factor de ponderació s’estableix en 0,1, però les universitats poden elevar-lo a 0,2 en les matèries que considerin més idònies per valorar les aptituds dels estudiants en relació amb les titulacions. Les qualificacions de les matèries de la fase específica tenen validesa per als dos cursos acadèmics següents.

Les conseqüències

Nota d’admissió: validesa per dos cursos acadèmics. Depèn de la ponderació segons universitat i matèria. Fa variar la nota d’accés en funció de la tria de l’estudiant. «És a dir, que un estudiant amb molt bones notes i que, a més, ha tret un bon resultat a la prova específica, pot intentar passar a una branca diferent d’aquella per a la qual s’havia preparat en el batxillerat» /7/

A mida que s’han anat coneixent els detalls de les prematrícules dels estudiants de batxillerat, i les matrícules dels estudiants lliures, s’ha observat que la suma de proves provoca coincidències que obligaran a repetir exàmens. És per aquest motiu que el calendari de les PAU també canvia i passa dels tres dies en horari de matí, a un horari més extens –de matí i tarda– i un quart dia per desfer les coincidències generades per la nova modalitat d’examen. Vicenç Segura i Anna Juanhuix, responsable del CIAE i cap d’atenció a l’estudiant, respectivament, expliquen que es fa difícil concretar el nombre d’estudiants que assistirà a l’examen

Nota d’accés: validesa indefinida i fixa. Resultat de la mitjana del batxillerat amb els cinc exercicis d’accés obligatòris.

Pel que fa a les característiques del nou accés 1. Per accedir al nivell d’estudis universitaris és suficient superar la fase general i que la qualificació que atorga és definitiva, però que té com a nota màxima el 10. Si no es participa en la fase específica, la nota d’accés queda igual.

2. La fase específica només és rendible si la titulació a la qual es vol accedir té més demanda que oferta, però permet optar fins a un 14 de nota màxima i té una validesa de dos anys.

específic, perquè és possible que un nombre important dels matriculats no s’hi presentin si veuen que, amb la nota de la prova general, en tenen prou per accedir als estudis que han triat. Val a dir que suspendre, o no presentar-se a la prova específica, no significa cap pèrdua de punts en la nota d’accés.

Una altra conseqüència és que, per accedir al grau, la nota d’admissió té més pes que la línia de concordança, a diferència del que passava fins ara. «És a dir, que un estudiant amb molt bones notes i que, a més, ha tret un bon resultat a la prova específica, pot intentar passar a una branca diferent d’aquella per a la qual s’havia preparat en el batxillerat», matisa Juanhuix. Amb el temps, els estudiants descobriran que, a segon de batxillerat, poden matricular-se d’una optativa que no sigui de la seva branca, de la qual en trauran profit després de la prova específica, perquè els permetrà eixamplar el ventall d’opcions d’accés.

/8/

Encara hi ha una tercera novetat, apuntada pels tècnics, i és que les notes de tall que es coneixen de cursos anteriors tenen, ara, poc valor. «Fins i tot poden arribar a despistar», remarca Segura. El nou escenari també afecta els estudiants que estan a la universitat i que decideixen canviar de grau (un 19% dels estudiants canvien de grau en el transcurs de la seva estada a la universitat). Només per al proper procés de preinscripció universitària, als estudiants que havien superat les PAU abans del 2010 i sol·licitin nova plaça en estudis universitaris se’ls calcularà la nota d’admissió amb les qualificacions d’un màxim de dues matèries de què s’havien examinat en la segona part de les PAU, sempre que obtinguin, com a mínim, un 5. Les noves proves, doncs, varien les regles del joc i afegeixen una certa indeterminació que fa que els responsables del CIAE suposin que les demandes d’assessorament s’incrementaran molt.

3. És possible millorar la nota de la selectivitat tornant a participar en la fase específica i examinant-se de les matèries que la titulació a la qual es vol accedir hagi assignat 0,2 de factor de ponderació, encara que no s’hagin examinat abans o que no s’hagin cursat en el batxillerat.

Pel que fa a les accions que emprèn el CIAE 1. Es doblen els punts informàtics a disposició dels estudiants que vulguin formalitzar la inscripció al CIAE. A més, hi haurà personal de suport.

2. Es prioritza l’atenció personal. Es doten de personal de suport, que seran estudiants que podran transmetre la informació als seus companys.

3. S’assegura l’atenció telefònica amb el reforç de línies dedicades a l’atenció dels estudiants en l’horari de matins.

4. S’ha preparat una sala d’espera i un sistema de gestió de cues que ha de permetre que els estudiants que s’esperen rebin informació correcta de les passes que han de seguir per tal d’evitar passes equivocades.

La Universitat de Girona als centres de secundària La campanya de promoció de l’oferta acadèmica de la UdG, als centres de secundària, és una de les accions de promoció més important i efectiva que fa la UdG. Aquest curs, en total, s’han visitat 71 centres repartits entre 30 municipis diferents. Hi han participat més de 3.000 estudiants.

«No és veritat que els estudiants de batxillerat estiguin desinformats», afirma Francesc Ten, un dels encarregats de dur a terme la labor informativa que des de fa anys visita els centres. «Saben moltes coses i coneixen molts detalls, a causa, segurament, de la bona sintonia dels tutors amb la Universitat». Aquest aspecte és fonamental. També professors del Departament de Química visiten assíduament els instituts, amb l'objectiu de «despertar la curiositat dels científics del futur». El que destaquen els informadors és que la seva presència fa més humana i directa la figura de la UdG. Amb l’ajut de la resolució de dubtes, confirmen el to directe i àgil d’una universitat propera. Èxit de les Jornades de Portes Obertes, 2010 S’ha de remarcar l’èxit de les Jornades de Portes Obertes.

A la primera jornada de febrer hi van participat 45 centres.

Estudiants participants

2.500

Inscripcions per sessions informatives

3.900

Fires La implantació en el territori passa també per la presència física, de manera especial en les fires, temàtiques, sectorials o locals. · Fira de Sant Lluc (Olot) · Fires de Sant Narcís · ExpoJove (Girona) · Forum après Bac (Perpinyà) · Espai de l’Estudiant (Valls) · Saló de l’Ensenyament (Barcelona) · Futura (Barcelona) · Fira de les 40 hores (Ripoll)

En una segona edició del mes d’abril, la Universitat ha ensenyat edificis, recursos i propostes a 995 participants, interessats a títol individual i/o famílies.

/9/

Pis d’estudiants

Quatre nois han triat compartir un pis per passar els anys de la Universitat. És, potser, la decisió més econòmica per aquells que no viuen a la ciutat, però és també una opció de convivència voluntària.

P

/10/

is en un carrer cèntric, tot exterior i solejat. Habitacions àmplies i moblades. Té inquilins, són estudiants. Engega ha visitat un pis d’estudiants per parlar d’economia domèstica i vida universitària. Entrem al pis, ens esperen. Tot és net i endreçat. Potser el periodista esperava trobar les restes d’algun naufragi juvenil en forma de disbauxa i plats per rentar. Són joves, però semblen lluny dels youngers que una sèrie de televisió va immortalitzar a la dècada dels vuitanta. Són l’Adrià Vila, de Tortellà, i en Miquel Romero, de Sant Pere Pescador, que estudien tercer de Geografia; en Pau Roig, de Figueres, que estudia un Cicle Formatiu de Grau Superior i està al cas que, si vol, també pot entrar a la UdG; i l’Albert Olivet, també de Sant Pere Pescador i que estudia tercer d’Ambientals. Per a l’ocasió s’hi han afegit dues amigues, la Marta Reixach, de Les Preses, que fa primer a Ciències Econòmiques i la Marta Guix, d’Olot, que és a segon d’Educació Social. Tots ells han triat la UdG per la proximitat. L’Adrià ho allarga: «si a Girona hi ha una Facultat de Lletres, per què anar a Barcelona?» Contesta en Miquel, que creu que anar més lluny, de vegades, és

un caprici. Què té de bo, Girona? Que és més barat, diuen. I més petit, i que sempre trobes algú conegut, i que pots anar a peu a tot arreu.

“Si a Girona hi ha una Facultat de Lletres, per què anar a Barcelona?”

Al pis, res d’internet Després del batxillerat Els estudiants troben matisos entre els campus, perquè el Barri Vell el senten més familiar, un lloc en què es fàcil arribar a conèixer tothom i, en canvi, Montilivi, més gran, «és més una universitat». Amb tot, quan se’ls demana pel seu aterratge en la ciutat i en la universitat, no el recorden com a traumàtic. La Marta Reixach, el que va trobar, li encaixava amb el que es pensava. Els seus companys tampoc es van endur cap sorpresa, perquè la UdG els sonava familiar, com un entorn conegut, «però més gran». En tot cas, si hi ha un aspecte que volen destacar és que van viure una notable pressió en preparar la selectivitat i amb el llast

/11/

En aquest pis d’estudiants no hi ha internet. «Fa més grup», diu l’Adrià. És un parer al qual s’hi afegeix la Marta Reixach que, a la residència en què viu, sí que en té. S’ha adonat que a causa d’internet les companyes passen molta estona a la xarxa, «al seu rotllo». Els nois argumenten que si es connectessin des del pis cadascun estaria en una banda, «un en un sofà, l’altre a l’habitació... tots a la seva». En Miquel va més lluny i es veu amb cor de recomanar que els pisos d’estudiants no disposin d’internet. I no és que no tinguin facebook (per xafardejar, segons ell), ni messenger, ni que hagin abdicat de ser uns joves 2.0 però, de moment, prefereixen aprofitar els e-avantatges que els proporciona la universitat i fer servir els ordinadors que hi ha a les biblioteques.

del treball de recerca, i que amb l’arribada a la Universitat el to és un altre, amb exigència i amb un ritme més pausat, una velocitat que ells mateixos poden establir en funció de les seves necessitats.

I després, què?

/12/

Els sis joves que són ara al pis els preocupa el futur, i també el present. Al carrer hi ha crisi; a la universitat, s’hi està prou bé. Quan arriba l’estiu tots es busquen la vida per fer algun diner. «Els que som de la costa treballem en hotels, en bars, en càmpings, fem el que sigui», explica en Miquel. Tots estan d’acord en què al carrer les coses s’han posat molt dures, «però cal pensar en positiu i creure que quan acabarem la crisi ja haurà passat», diu la Marta Reixach. Coincideixen en què els postgraus són una bona via per aprofundir en el coneixement i preparar-se per trobar una feina en l’àmbit en què han estudiat. L’Adrià ho té prou clar. La Marta Guix, fins i tot, parla de fer una segona carrera. L’Albert, sorneguer, ho atribueix tot a la crisi, a una voluntat d’allargar el període universitari davant les males perspectives laborals. De tota manera, no dubten que la UdG ha estat una bona tria i que la repetirien. Ho diuen en presència d’una bandera del Barça, i una altra de l’Espanyol, que decoren el saló. I és que al pis d’estudiants el més important és la convivència. Tota una altra carrera.

En aquest pis d’estudiants no hi ha internet. «Fa més grup”, diu l’Adrià Comenten l’existència del CIAE, un lloc del qual tots en parlen bé i que acaba per resoldre’ls els problemes burocràtics.

/Carles Gorini/

El valor de l’experiència Diuen que l’experiència és un grau. Des de fa uns anys, a la Universitat de Girona, el programa Formació de la Gent Gran ha permès que un col·lectiu cada cop més ampli de persones més grans de cinquanta anys es matriculin en els estudis de grau.

/13/

El professor Torrellas amb integrants del programa Formació de la Gent Gran.

Pere Lluís estudia Humanitats. Té setanta-set anys. És el segon curs que assisteix a la UdG i no es pensava que viuria una integració tan gran amb els joves. «Mai no hi ha disparitat de criteris, fins al punt que em fa l’efecte que –malgrat la processó que corre per dins– tinc la seva edat». Dolors Estañol se sent tractada com una més, sense diferències, i admet que, quan arriben els exàmens, ho passa malament.

Confirma la versió de Pere Lluís, en el sentit que mai no hi ha cap problema amb els estudiants que són, gairebé tots, més joves que els seus fills. Amb cinquanta-nou anys, en fa cinc que va començar els estudis d’Educació Social. El cas de Dolors Estañol és semblant al de Fina Coromina, que en fa quatre que estudia Humanitats. A més, el seu marit també estudia a la UdG. Un altre estudiant és Antoni Núñez, antic empleat del BBVA, que se sent integrat en els estudis de Turisme, que és el primer any que cursa. Explica: «Gaudeixo molt de poder anar amb el jovent, de ser un més». Joan Mendoza va començar els estudis d’Antropologia el 2005, una disciplina que desconeixia i de la qual s’ha tornat, segons afirma, un fan. Creu que un dels principals problemes amb què es troben els estudiants de la seva edat és el de l’experiència, que qualifica de «records difícilment reproduïbles en un món que canvia molt de pressa».

/14/

Per a Pere Lluís, en canvi, l’experiència és com un roc a la faixa que fas servir en el moment que et convé. Diu que calla quan sent els més joves dir coses que ell ha viscut, i sap que no són com les expliquen, perquè «la filosofia és molt necessària, però la realitat és aquí fora», diu mentre

assenyala amb el dit el carrer. Aquest silenci és compartit pels seus companys, que esgrimeixen l’argument que els joves han de viure la seva vida. Ells no s’hi fiquen pel mig. «La meva experiència és meva i no tinc perquè fer-los de mare o de iaia i dir-los... ai, ai, ja veureu què us passarà», bromeja Fina Coromina.

Els temps han canviat Els temps han canviat. Ho noten, sobretot, per la manera d’estudiar. És una qüestió d’hàbits, de continguts i, també, d’informàtica. No els queda més remei que adaptar-s’hi. «Si un professor et demana el treball d’una determinada manera, doncs t’espaviles i el fas», comenta Dolors Estañol, referint-se a la necessitat d’incorporar les noves tecnologies als hàbits d’estudi. Coincideixen, tots sense excepció, que sense l’ordinador no sabrien estudiar. Tenen clar, també, que Internet no substitueix la feina del professor, «perquè si vaig a la universitat és perquè m’assenyalin el camí», assegura Joan Mendoza.

No els fa vergonya admetre que els primers dies anaven una mica perduts i que, quan calia formar part d’un grup per fer un treball, havien de fer-se veure. En canvi, a mida que han anat avançant en els estudis i els cursos, s’han tornat un trofeu preuat pels estudiants, que els busquen perquè saben que són gent amb qui es pot confiar. La presència de la gent gran a les aules no passa desapercebuda. El professor Àn-

Els temps han canviat. Ho noten, sobretot, per la manera d’estudiar. És una qüestió d’hàbits, de continguts i, també, d’informàtica. No els queda més remei que adaptar-s’hi.

A mida que han anat avançant en els estudis i els cursos, s’han tornat un «trofeu” preuat pels estudiants, que els busquen perquè saben que són gent amb qui es pot confiar.

Els cinc protagonistes del reportatge no se senten gens absorbits per les obligacions estudiantils. Tots fan altres coses.

gel Duarte, catedràtic d’Història Contemporània, va escriure al seu bloc: «el darrer quatrimestre he tingut una primera fila –literal– d’autèntic luxe. Veterans elles i ells, però –poso a Lluís per testimoni– amb una vitalitat i amb unes ganes de saber brutals, amb criteri propi i oberts al parer dels altres. Semblava que els donessin corda».

Se senten realitzats

Fa cinc anys es va posar en marxa el programa d’estudis per a la gent gran. Una de les característiques de la iniciativa és que l’itinerari docent és compartit amb la resta d’estudiants que cursen els graus, tot i que amb detalls particulars que el doten d’una gran elasticitat. Les assignatures i el ritme per seguirles els posa cada estudiant. Els que vulguin inscriure’s al programa no els calen requisits acadèmics previs. Només els cal tenir més de cinquanta anys. La matriculació de l’estudiant es du a terme mitjançant un procediment especial que requereix una tutoria prèvia i la participació del director del programa. Els estudiants no poden matricular-se de més de quaranta crèdits per curs acadèmic i no podran sumar-ne més de cent vint. No obtenen un títol homologat, però estudien per plaer i no fan la competència a ningú. Arrencar el programa va representar vèncer algunes reticències, sobretot, referides a la inserció a l’aula de persones amb edats tan diferents.

L’experiència ha demostrat que no hi ha barreres i, a més, les persones matriculades al programa segueixen les classes amb gran interès. Aquest curs el programa Formació de la Gent Gran ha matriculat noranta-cinc estudiants, que cursen, majoritàriament, estudis d’Humanitats.

Més informació a: Formació de la Gent Gran C/ Castell de Peralada, 18, baixos Tel. 972 41 87 50 formacio.gentgran@udg.edu Horari: de dilluns a dijous de 10 a 13 h. Altres horaris per convenir Responsable: Josep Torrellas i Vendrell josep.torrellas@udg.edu

/15/

Estudien perquè volen, pel gust d’aprendre. Ho tenen clar.

Però també se senten realitzats quan «com a resultat d’un esforç arribes a aprovar una assignatura», diu Pere Lluís. Sobretot, estan satisfets d’aprendre d’uns professors que consideren «boníssims» i de compartir el temps amb uns companys que qualifiquen de «fabulosos». No es tracta de triar entre el casal d’avis o la universitat. No són opcions incompatibles i, si més no, els cinc protagonistes del reportatge no se senten gens absorbits per les obligacions estudiantils. Tots fan altres coses, com Antoni Núñez, que col·labora amb la coral de Sarrià de Ter, el seu poble. Tampoc Pere Lluís se sent pressionat pels estudis i explica que aprofitarà, «mentre tingui salut», per viatjar amb la seva dona. Encara un exemple més, Fina Coromina, a més de venir a les classes de la UdG, assisteix a un curs de relligat i enquadernat de llibres a la Mercè, perquè «no es tracta de posar tots els ous en un mateix cistell», afegeix

Formació de la Gent Gran

Comencen els Cursos d’Estiu de la UdG Una cercavila pel centre de Girona, música, poesia i dansa és l’aperitiu que inicia els Cursos d’Estiu, el dia 1 de juliol; la matrícula és oberta des del 10 de maig.

Els Cursos d’Estiu de la Universitat de Girona sumen tradició i modernitat. Tradició pels anys que fa que s’imparteixen.

Modernitat perquè cada any es presenten renovats amb una oferta sempre suggerent. L’objectiu del programa és doble.

D’una banda, oferir un complement a la formació acadèmica de l’estudiant. De l’altra, arribar a un públic més ampli que potser no assisteix a la universitat, però que té ganes d’aprendre i gust per conèixer.

Des del curs acadèmic 2000-2001, la gestió del programa es fa des de la Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació. El nombre d’inscrits als cursos supera àmpliament les expectatives i depassa amb escreix el miler de participants.

Els cursos proposen una oferta variada que manté l’equilibri

entre el lleure, la cultura i l’especialització, en qualsevol de les disciplines que s’imparteixen. Aquells que s’hi matriculin trobaran en el programa un curs a la mida de la seva curiositat.

La gran majoria dels cursos es fan a la Facultat de Lletres, tot i que també n'hi ha al Campus de Montilivi. Cal destacar que, així mateix, hi ha activitats d'estiu a Olot, Sant Feliu de Guíxols, Banyoles, Palafrugell, Sant Gregori, Barcelona. Excepcionalment un dels cursos tindrà lloc a Italia.

Els cursos són de curta durada i estan entre les 15 h i les 60 h.

Per facilitar els tràmits als estudiants, s’hi instal·larà una petita secretaria oberta mentre duri el programa, entre els dies 12 i 23 de juliol.

Per saber-ne més: http://www.fundacioudg.org

Petjades de la UdG: QNORM Anna Maria Geli, rectora de la UdG, manifestava en una entrevista recent (vegeu Engega 14) que es començava a notar la petjada de la Universitat al territori. «Formem els professionals del país, del demà», afegia. La petjada existeix i és gran. Un detall de la marca és QNORM, una empresa en la qual tots els treballadors procedeixen de la Universitat de Girona.

Probablement no serà fàcil que aparegui cap altra empresa en què els catorze treballadors, fins i tot el director general, hagin tingut relació amb la UdG. Xavier Sors n’és el propietari, pilota el vaixell. Es va llicenciar en la primera promoció dels estudis de Ciències Ambientals de la UdG. Consultoria i enginyeria Xavier Sors descriu la formació que va rebre a Ambientals com molt oberta i poc centrada en un tema específic, «un valor afegit a l’hora de conduir l’empresa en un entorn canviant». Afirma que té el costum de no dir mai que no, i deixar fer la gent que treballa amb ell, que sempre proposa coses noves. Uns treballadors que són, amb una única excepció, titulats per la Universitat de Girona. Hi ha llicenciats en Ambientals, i també químics, biòlegs, enginyers... Defineix QNORM com una empresa «pluridisciplinària en matèria d’innovació, energia, medi ambient, excel·lència i qualitat».

Va triar el centre tecnològic LEITAT com a soci tecnològic i assegura que els ha anat molt bé. També ha estudiat la possibilitat d’instal·lar-se al Parc Científic de la UdG, tot i que, de moment, continuen ocupant un espai de tres-cents metres quadrats a la zona de l’Espai Gironès, a Salt. El camp d’acció està dividit entre la consultoria i l’enginyeria.

QNORM lidera els projectes de biomassa més interessants que es preparen a Girona, sobretot gràcies a l’avantatge competitiu que els ha proporcionat el coneixement al detall del territori

L’empresa té una mida petita si es compara amb d’altres del sector, però Sors només veu punts forts en aquesta situació, perquè els permet fer «una feina de ratetes que penso que és més eficaç», explica. Deu encertar en el diagnòstic, perquè lidera els projectes de biomassa més interessants que es preparen a Girona, sobretot gràcies a l’avantatge competitiu que els ha proporcionat el coneixement al detall del territori. Per exemple, per al desenvolupament de la biomassa i el biogàs han tractat directament amb els propietaris forestals i ramaders, en part perquè ho exigia el guió, però també perquè «és el món d’on provenim».

/17/

Pel que fa a la primera, en què es troba l’origen del negoci, va iniciar l’activitat en l’adequació a les normes ISO

per anar-se transformant, condicionada per noves demandes i requeriments, cap a la redacció de projectes d’excel·lència i de millora continuada. David Pérez, llicenciat en Ciències Ambientals per la UdG és el responsable de l’àrea. Pel que fa a l’enginyeria, l’empresa s’ha especialitzat, sobretot, en les energies renovables i l’estalvi i l’eficiència energètica. Remei Aldrich, que fa poc ha defensat la tesi doctoral, lidera aquest vessant, en què QNORM actua de promotora dels projectes que desenvolupa. Sors matisa que les energies renovables han estat una aposta estratègica que han finançat de la seva pròpia butxaca i que aviat recolliran els fruits, perquè el sector és a punt de fer un gran salt endavant. «La feina dels darrers anys ens col·loca en una posició preferent en el mercat gironí i català», afegeix.

biblioteca de nit 1.100 punts de lectura fins a les 3 de la matinada La biblioteca del Campus de Montilivi obre les nits de diumenge a dijous fins les 3 de la matinada (aquest horari s’ofereix des de l’1 de desembre fins que acaben els exàmens finals (primera setmana de juliol). És un servei molt ben valorat per tots els estudiants universitaris i moltes nits del mes de maig i juny s’arriba a la plena ocupació (1.100 punts de lectura).

Els usuaris poden treure documents o ordinadors portàtils en préstec, utilitzar les màquines d’impressió i fotocòpies i fer servir totes les instal·lacions (zones amb ordinadors, aules d’estudi per fer treballs en grup, cabines individuals, etc.). També es disposa d’un espai amb màquines de venda automàtica per poder fer un cafè o menjar alguna cosa.

Fotografies d’Albert Riera Alay i David Collell Baselga /18/

biblioteca

De nit, la Biblioteca, vista de fora, és com la negror del mar.

Entatxonada de petits llumenets blancs que sembla que vagin a fer el calamar. De fet, aquesta no és pas una descripció pueril: els usuaris nocturns són una mena de pescadors que s’endinsen en la foscor del coneixement –sempre avancem a les palpentes– amb l´únic equipatge d’una il·luminació constant que farà surar la voluntat de saber.

Es mouen amb més silenci de l’habitual, per por de destorbar la calma que roman intacta. Són hores altes, hores profundes, intenses hores.

/19/

/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/

«Els territoris coneixen la importància de la universitat i l'impacte que té en l'entorn inmediat.»

/20/

Manel Serra

ENGEGA va fer aquesta entrevista pocs dies abans que el Consell d’Administració de l’entitat acordés la fusió amb “la Caixa”.

Tot i els evidents canvis que una decisió com aquesta comportarà, hem pensat que la majoria de declaracions del president s’inscriuen en una reflexió global sobre el paper de les caixes i sobre la relació amb la UdG que són plenament vigents.

A més, les acotacions referides a Caixa Girona també transmeten la voluntat que l’entitat que finalment s’identifiqui amb la seva filosofia reflecteixi la incidència en el territori a través d’una col·laboració efectiva amb la UdG. Manel Serra presideix Caixa Girona.

Manté una estreta vinculació personal amb la Universitat de Girona perquè en forma part del Consell Social.

Per què cal defensar una caixa «de Girona”?

Des d’un punt de vista territorial es nota on hi ha caixes vinculades al territori i on no n’hi ha. Es nota en el teixit social i empresarial perquè les caixes, com entitats financeres, són importants per al territori en què treballen.

/21/

Però, què fa una caixa que no faci un banc?

Cal una mica de perspectiva històrica. Les caixes «provincials” es funden a partir dels anys quaranta amb la intenció de fomentar l’estalvi i facilitar l’accés a l’habitatge. Neixen, però, molt limitades en la seva acció, molt determinada pel Banc d’Espanya. Per exemple no poden superar la província i dediquen principalment els fons a la compra de deute públic.

No poden descomptar lletres ni donen crèdits a les empreses. És per aquest motiu que la pràctica era descomptar lletres als bancs i dipositar els estalvis personals a les caixes. Als anys vuitanta tot es capgira amb la liberalització del sistema financer. La conseqüència és l’èxit del les caixes, perquè passen a guanyar una quota importantíssima del mercat financer espanyol. Avui, les caixes controlen el 50% dels dipòsits i de les inversions. A Girona la xifra arriba al 70%. Però en els darrers anys l’expansió territorial i d’obertura d’oficines és molt expansiva.

«Als anys vuitanta, amb la liberalització del sistema financer, tot es capgira. La conseqüència és l’èxit de les caixes, perquè passen a guanyar una quota importantíssima del mercat financer espanyol.»

«La confluència de les ganes de comprar amb el diner barat crea la il·lusió que els pisos i les cases mai baixaran de valor i, mica a mica, es va creant la bombolla immobiliària.»

Expansió excessiva?

Segurament, perquè amb la liberalització del mercat tothom, caixes i bancs, es llencen a oferir hipoteques. La confluència de les ganes de comprar amb el diner barat crea la il·lusió que els pisos i les cases mai baixaran de valor i, mica a mica, es va creant la bombolla immobiliària. A les caixes l’escenari ja els va bé, perquè es volen expansionar i, perquè si no juguen el joc, un altre se’ls menjarà el mercat. En aquesta dinàmica, si totes les caixes obren oficines fora del seu territori d’origen ho fa per captar hipoteques i oferir préstecs als promotors per construir habitatges.

condició que hi hagi fusions. La recepta de l’autoritat econòmica és clara: ajunteu-vos i us ajudarem. Per exemple, en aquesta mansana on ens trobem, hi ha entre quinze i vint oficines bancàries. Pels ciutadans no representarà cap greuge si se’n tanquen sis o set.

I ara la il·lusió s’ha esvaït...

La il·lusió financera provocada pel diner barat va fer que el comprador no veiés el cost total de l’habitatge, i que comptés només amb què les quotes fossin assumibles. Li era igual que el termini fos a quinze, vint o trenta anys perquè sabia que pagava una quantitat que, el segon any d’hipoteca, encara podia baixar més. Els tipus tendien a la baixa. Ara la tendència és una altra i està per veure què passarà quan els interessos comencin a pujar.

/22/

Aleshores, cal intervenir per regular?

Quan la bombolla immobiliària punxa tot va a la baixa. El Banc d’Espanya publica el decret del FROB amb la intenció d’ajudar les entitats financeres injectant diners, però a

I a la fi, Caixa Girona va dir no a la fusió En la decisió que pren l’entitat hi ha raons que són, gairebé, extraeconòmiques. Les caixes, a diferència del que passa amb un banc, no tenen accionistes, i les governen uns òrgans de direcció en què hi estan representades persones de diferents sensibilitats, però no en són els accionistes. El resultat del Consell d’Administració del mes de març de 2010 es podria entendre com la reunió d’uns hereus que tenen la missió de liquidar l’herència familiar, en què la decisió de vendre o no queda supeditada a les raons sentimentals. Des d’un punt de vista econòmic es pot discutir la racionalitat de la decisió, però en un cas com aquest les emocions tenen un pes important. És habitual que una entitat financera no tingui propietaris?

No ho és i a Europa, i en general als mercats, els costa molt d’entendre l’origen fundacional de les caixes. Senzillament, perquè no se saben respondre la pregunta: aquí qui mana?

Per exemple, ni el president, ni la resta de membres del

«La recepta de l’autoritat econòmica és clara: ajunteu-vos i us ajudarem.

Per exemple, en aquesta mansana on ens trobem, hi ha entre quinze i vint oficines bancàries. Pels ciutadans no representarà cap greuge si se’n tanquen sis o set.»

Consell d’Administració, ni de l’Assemblea General en són accionistes. És per aquest motiu, també, que hi ha un degoteig incessant de notícies respecte de la necessitat de fusionar-se, com si fos l’única manera de fer els deures. Però les fusions, que tenen sentit des d’un punt de vista operatiu, topen amb grans dificultats per ser dutes a terme, per la complexitat fundacional dels òrgans de govern.

Com estan les relacions entre Caixa Girona i la UdG? Durant molt de temps no hi ha hagut una entesa estratègica. És un aspecte que vaig tractar fa poc amb la rectora i amb el gerent de la universitat. Fins ara podríem dir que només hem compartit un nom, però em sembla que caldria estrènyer més els llaços, sobretot, perquè coincidim en la vocació de servei al territori.

El futur de Girona?

El territori és divers. Els sectors productius gironins es troben diversificats. Els sectors econòmics gironins: l’agroalimentari, el metal·lúrgic, el paperer, el tèxtil, l’hoteleria i restauració, són potents i tenen prestigi reconegut i han de continuar sent un motor econòmic de les empreses. El Parc Científic i Tecnològic de la UdG està ja creant les complicitats i sinèrgies necessàries entre sectors productius i universitats. Cal també un «mise en valeur” del patrimoni cultural en sentit ampli. Si fa trenta anys ens haguessin explicat que la Setmana de les Flors seria l’esclat en què s’ha convertit no ens ho hauríem cregut. I el Temps de Flors té conseqüències econòmiques!

I també les Fires, i el Temporada Alta... Probablement siguin l’avançada dels sectors productius del segle XXI. La cultura és la millor inversió?

De quina manera el coneixement es converteix en un factor econòmic és una qüestió que encara no se sap formular, diríem, en termes matemàtics. Sí, intuïm que la millor inversió és la que es fa en cultura, però quina rendibilitat té. Escolti, ho sento, no li ho sé dir.

/23/

Com s’hauria de concretar la col·laboració?

No es tant comptar aportacions en diner com cercar una osmosi que faci que uns i altres no es vegin com uns mons diferents. Sé que no és fàcil. La complicitat entre Caixa Girona i Universitat de Girona encara no l’hem explorada prou. Els territoris coneixen la importància de la universitat i l’impacte que té en l’entorn immediat. Fixeu-vos en la demanda que es fa, des de diverses ciutats, de tenir facultats o aules d’extensió universitària... Un cert poder econòmic i un desplegament del coneixement, en sentit ampli, penso que són una garantia de futur.

«Les caixes, a diferència del que passa amb un banc, no tenen accionistes, i les governen uns òrgans de direcció en què hi estan representades persones de diferents sensibilitats, però no en són els accionistes.»

/Carles Gorini/

L’alè dels fumadors En l’alè humà han estat identificats més de tres mil compostos químics. Si el món és pura química, del que expirem en podem arribar a construir un mapa del lloc en què vivim i, també, de com vivim. La conseqüència és que a l’alè també hi podem trobar rastres de certes malalties. Investigadors de la UdG i de l’IdIBG han assolit una primera passa en aquest sentit, perquè han aconseguit demostrar l’existència d’un biomarcador de fumadors a l’alè.

/24/

Q

ue l’alè ens deia alguna cosa de la nostra salut ja ho va intuir Hipòcrates. Al Tractat Mèdic hi va escriure: «Així, doncs, quan el cos es posa en moviment després de dormir i respira amb més freqüència, quelcom calent i àcid és expulsat amb l’aire. D’això en vénen malalties si hom no pren precaucions.» Sí, de l’olor de l’alè s’intuïen malalties, però no ha estat fins fa molt poc temps que la tècnica no ha proporcionat els mecanismes adients per posar un nom a allò que associa una malaltia i l’alè que produeix.

Des del punt de vista mèdic el principal avantatge de poder disposar d’una anàlisi d’alè consisteix en la metodologia diagnòstica, que no és invasiva i, per tant, no presenta els inconvenients associats a altres tècniques convencionals, com són l’anàlisi de sang i d’orina.

Juan Manuel Sànchez i Mònica Alonso han posat a punt un mecanisme que, per primer cop, ha permès revelar la relació entre un compost present a l’alè i una malaltia el tabaquisme.

Les primeres proves, però, van revelar un resultat inesperat, perquè el mesurament de compostos característics com el benzè no oferia resultats concloents.

Un repte, una solució El Dr. Juan Manuel Sànchez, del Grup de Recerca en Tecnologies Bionalítiques del Departament de Química de la UdG, amb la col·laboració de Mònica Alonso, que en fa la tesi doctoral, i de la Dra. Mar Castellanos, investigadora a l’IdIBGi, ha posat a punt un mecanisme que, per primer cop, ha permès revelar la relació entre un compost present a l’alè i una malaltia: el tabaquisme. Per identificar qualsevol biomarcador a l’alè humà calia superar un repte: resoldre el fet que els aparells tenen el nas, diguem-ne, tapat.

/25/

Hipòcrates va poder establir la relació entre la malaltia i l’alè perquè tenia un olfacte que, com el de la resta dels humans, està extraordinàriament desenvolupat i és capaç de percebre determinats gasos en proporcions minúscules, de parts per

trilió (ppt). Tanmateix, no hi ha cap màquina que tingui una sensibilitat semblant, però ens són imprescindibles per esbrinar de què es compon el que estem olorant. L’aposta de Sánchez i el seu equip ha consistit a concentrar els compostos fins a assolir nivells que els instruments fossin capaços d’enregistrar. Una idea senzilla, però d’aplicació complexa.

L’investigador va començar a treballar en la possibilitat de concentrar compostos mentre feia una estada com a investigador postdoctoral a la Universitat de Michigan, l’any 2002. Tenia clar que la solució passava per fer circular l’alè a través d’un tub construït de tal manera que els compostos que caracteritzen les olors quedessin atrapats en els

Amb tot va ser possible identificar un altre compost en l’alè que, aquest sí, només era present en els fumadors i en els ambients en què hi ha hagut fum de tabac. El seu nom és 2,5-dimetilfurà.

S’ha demostrat la permanència al tracte respiratori del 2,5-dimetilfurà en els tres dies posteriors a la inspiració del fum de la cigarreta.

Juan Manuel Sànchez i Mònica Alonso en un laboratori de la Facultat de Ciències

carbons actius dipositats a l’interior, i s’acumulessin en un nombre suficient perquè un cromatògraf fos capaç de percebre’ls. El tub havia de funcionar, doncs, com un concentrador en què quedessin adsorbits els compostos continguts en un determinat volum d’aire per poder-los recuperar, un cop alliberats, en un altre volum d’aire considerablement menor.

Cal recordar que havien estat descrits més de tres mil compostos a l’alè humà: quins constituirien indicadors de la salut i quins altres, en canvi, només formarien part de l’aire que respiràvem?

Comencen pel tabac

/26/

Un cop es va superar la fase d’experimentació del mecanisme de concentració, es va decidir dirigir la recerca a la identificació d’un biomarcador en l’alè del fumador. Semblava, perquè els compostos continguts en el tabac eren prou coneguts, que la tasca se simplificaria. D’entre els dos-cents compostos que, de mitjana, conté l’alè d’una sola persona, cercar en el residus del tabac en reduïa el nombre a mitja dotzena només. Assolir la diana havia de resultar com destriar el gra de la palla. Les primeres proves, però, van revelar un resultat inesperat, perquè el mesurament de compostos característics com el benzè no oferia resultats concloents.

Aquests compostos apareixien en quantitats similars tant entre els fumadors, com entre els no fumadors. És la conseqüència de viure en un món contaminat. Amb tot, fruit de la tècnica de concentració desenvolupada per l’equip, va ser possible identificar un altre compost en l’alè que, aquest sí,

només era present en els fumadors i en els ambients en què hi ha hagut fum de tabac. El seu nom és 2,5-dimetilfurà.

Proves concloents El treball científic ha avaluat la presència de diferents compostos orgànics volàtils en l’alè de 204 persones, 100 de les quals eren fumadores i 104 no fumadores. Dels diferents compostos identificats en el fum del tabac, que s’introdueixen al cos humà com a contaminants i que es poden detectar a l’alè d’una persona, el 2,5-dimetilfurà ha demostrat ser el que té una capacitat de predicció més elevada (99,5% d’eficàcia). El compost ha estat detectat tant en fumadors amb un elevat consum diari de cigarretes com en persones que només fumen puntualment (amb mitjanes de 2 a 3 cigarretes a la setmana). S’ha demostrat la permanència al tracte respiratori del 2,5-dimetilfurà en els tres dies posteriors a la inspiració del fum de la cigarreta.

Els resultats que ha obtingut el grup que dirigeix el Dr. Juan Manuel Sánchez representen un important avenç. Recerques semblants només eren capaces de determinar l’hàbit de fumar, d’una banda, en persones amb un elevat consum diari de cigarretes i, de l’altra, en un període de temps que no solia superar les dues hores després del consum. En aquest moment el grup de recerca du a terme més estudis per avaluar l’efectivitat d’aquest biomarcador en fumadors passius i per determinar els nivells de contaminació per fum de tabac en locals públics.

Criminologia per prevenir conflictes

Un estudi de la UdG prioritza la prevenció en els conflictes socials i els problemes d’inserció social a la ciutat de Salt. /27/

E

l 25 de febrer es va manifestar, a Salt, un greu conflicte que enfrontà diversos col·lectius ciutadans. Els successos van ser tractats com un brot xenòfob perquè una de les parts acusava l’altra, assimilant-ho al fet que fossin immigrants, de ser delinqüents. En aquells dies, els membres dels grups de recerca en Criminologia i de Gestió i Administració de Polítiques Socials i Culturals (GRES) de la UdG eren als carrers de la ciutat mentre recollien informació per incorporar-la a un projecte de prevenció de conflictes socials i desenvolupament cultural dels joves. Gonzalo Escobar i Toni Vila són, respectivament, responsable i investigador del projecte i professors de Criminologia i Pedagogia a la UdG. La feina del criminòleg La criminologia ha desenvolupat un corpus teòric que explica quins són els factors que poden influir en els comportaments antisocials. Disposa, necessàriament, d’un coneixement transversal, perquè incorpora procediments d’àmbits diferents amb la voluntat no només d’evitar que el delinqüent reincideixi, sinó d’aconseguir posar en marxa un conjunt de pràctiques i experiències que aconsegueixin allunyar les persones en risc d’exclusió dels comportaments delictius o antisocials. «El que ha passat —afirma el professor de la UdG— és que al nostre país no ens hem preocupat prou de posar en marxa les polítiques preventives». Com a conseqüència d’aquest fet, hi ha un desconeixement de la realitat de fenòmens com, per exemple, les bandes juvenils. «Per tant — prossegueix— l’espai de l’explicació de què són i de com es comporten ha estat ocupat pels periodistes, i la premsa pren els estereotips, en aquest cas les bandes llatines, i acaba per posar-ho tot en un mateix sac».

/28/

Al grup de recerca hi ha, a més de criminòlegs, sociòlegs, psicòlegs i educadors. El que es pretén és elaborar, des del paraigües de la tradició criminològica, una diagnosi que incorpori la visió dels problemes que tenen els membres de cadascun dels col·lectius presents a Salt. És el treball de camp.

Salt, un laboratori social per a la tolerància

Un cop es disposi de les dades, seran analitzades per tal d’entendre els resultats i poder recomanar una sèrie d’actuacions que tinguin per objectiu evitar que, finalment, la conflictivitat —que hi és— acabi en expressions de criminalitat. Unes expressions que poden ser diverses, com ara la constitució de bandes de joves o les agressions mútues.

L’estudi és el primer del seu gènere a Espanya. Ha topat, però, amb una situació estranya, com és la que es deriva del fet que mentre es feia el treball de camp hi va haver un brot del problema que es volia evitar. En clau d’estudi, Escobar considera que la conjuntura els ha permès observar i obtenir de primera mà una informació que, d’una altra manera, hauria estat molt difícil de trobar. No es mostra sorprès per la tensió que es va viure, perquè «des del coneixement teòric que tenim era clarament previsible que els problemes, que no havien estat tractats de manera adequada, acabessin en comportaments violents o en escalades de tensió com les que s’han fet presents en d’altres societats».

Una mostra de la convivència lingüística i cultural a Salt

Els joves tenen la paraula Els investigadors exhibeixen la literatura criminològica per demostrar que, des del seu camp d’estudi, no hi ha cap recepta màgica per resoldre els conflictes. En canvi, sí que hi ha mecanismes que en permeten la gestió i fan que no pugin els nivells de violència o degradació. «Cal conèixer com defineixen els joves els seus problemes», explica Escobar. Es tracta de saber com veuen ells els problemes, com creuen que es poden solucionar i com els gestionen en aquests moments, perquè encara que no en siguin conscients, fan una gestió del dia a dia. Una dada avançada de l’estudi: els nois i les noies d’una comunitat no perceben de la mateixa manera els problemes ni proposen solucions semblants per resoldre’ls. «Hem de saber trobar els espais i les respostes que són comuns perquè puguin posar-los en funcionament i sortir-se’n.» Al mateix temps, expliquen que és necessari un compromís institucional i social per tal que les bones pràctiques i les accions que s’emprenguin a la ciutat de Salt es desenvolupin i assumeixin amb la responsabilitat necessària per portar endavant uns mecanismes de lluita i consecució diferents a l’enfrontament directe als carrers.

Gonzalo Escobar: «la disciplina és una gran desconeguda i hi ha dificultats perquè s’entengui quina és la feina preventiva del criminòleg» Els estudis de criminologia de la Facultat de Dret de la UdG s’han especialitzat en la prevenció de les conductes delictives. El projecte que es desenvolupa a Salt és un exemple de transferència de coneixement en què s’han implicat l’Ajuntament de Salt i la Universitat de Girona, amb el suport del seu Consell Social. /29/

Escobar critica que hi hagi una tendència generalitzada a gestionar i definir els conflictes sense tenir en compte les característiques específiques de cadascun d’ells. Manifesta que els brots violents, o la marginalitat, no són camins lligats a la immigració, sinó conseqüència de processos més generals d’exclusió, de degradació i d’oblit de determinades comunitats que poden acabar en un carreró sense sortida.

El que es pretén és elaborar, des del paraigües de la tradició criminològica, una diagnosi que incorpori la visió dels problemes que tenen els membres de cadascun dels col·lectius presents a Salt.

L’espectacle dels

SALTIMBANQUIS

/Carles Gorini/

La trajectòria que descriuen els àtoms en el trànsit que fan en passar de reactius a productes només és possible observar-la en part. Per poder-la descriure amb més exactitud cal recórrer a les simulacions que proporciona la química computacional.

L

/30/

a troupe de saltimbanquis es disposa a iniciar l’acrobàcia. El públic els observa. Tots saben el punt exacte en què comença i acaba l’espectacle.

Entre l’un i l’altre hi ha un espai buit. Quan comencen a saltar les piruetes es converteixen en una sorpresa que es revela a cada instant i que acaba quan tots han travessat l’escenari. Les trajectòries que han descrit els han dut a l’èxit. Si es canvia d’escala, és possible arribar a comparar els saltimbanquis amb els canvis que experimenta una molècula al llarg d’una reacció química. El seu procés també és una sorpresa i, alhora, el millor espectacle possible. El públic que ho observa, en aquest cas, són els químics. A diferència de les evolucions circenses en què tots els detalls poden arribar a ser descrits, explicar el moviment dels àtoms al llarg d’una

reacció química no és tan senzill, perquè es produeix en un temps brevíssim, de magnituds de 10-12 segons. La trajectòria resulta imperceptible. Per conèixer-la amb exactitud cal recórrer a la simulació.

L’objectiu és imitar els enzims Mireia Güell és professora a l’IES Vallvera de Salt. S’ha doctorat per la Universitat de Girona amb una tesi que aborda, de manera teòrica, l’estudi de sistemes d’interès bioquímic basats en el ferro i en el coure. Dit d’aquesta manera potser no s’acaba de veure que l’estudi de Güell s’ha centrat en l’estudi del moviment dels àtoms en determinades reaccions

químiques catalitzades per enzims, és a dir, una mena d’espectacle acrobàtic i, a més, en la manera d’explicar-lo.

L’estudi de Güell s’ha centrat en l’estudi del moviment dels àtoms en determinades reaccions químiques catalitzades per enzims i, a més, en la manera d’explicar-lo.

Miquel Solà ha dirigit la tesi de Mireia Güell, juntament amb Josep Maria Luis i Marcel Swart. Preguntat pels límits de la química computacional, reconeix —en la mateixa mesura que els seus col·legues— que sempre quedarà un punt d’incertesa que, en el cas que ens ocupa, es deriva del càlcul matemàtic que es fa servir, de saber si és capaç d’interpretar de manera correcta la realitat, això és, si els fotogrames que han afegit a la pel·lícula no desvirtuen el guió original.

Aquesta ha estat una de les preocupacions expressades en la tesi de Güell, que no només ha aplicat el càlcul per esbrinar les trajectòries dels àtoms, sinó que, també, ha posat en dubte els mètodes de càlcul emprats fins escatir el que, pels indicis de què disposava (que havien estat proporcionats pels grups de recerca experimentals), s’han demostrat els millors.

/31/

«El punt de partida és als enzims», adverteix. Els enzims són proteïnes que actuen com a catalitzadors biològics, fan que les reaccions químiques se succeeixin a gran velocitat i amb un consum òptim d’energia. Ho aconsegueixen gràcies al fet que la natura els ha perfeccionat de tal manera que la reacció la duen a terme a temperatures i pressions ambientals. Els químics volen construir sistemes artificials que facin el mateix treball que fan els enzims, volen una química neta. És per aquest motiu que els estudien des de diversos fronts, com són l’experimental o el computacional. En tot cas, no són fronts antagònics, sinó complementaris. La col·laboració entre els investigadors és necessària perquè malgrat la seva mida aparent, un enzim és massa complex per abordar-lo de fit a fit. Els científics col·laboren, doncs, per determinar la part que els interessa estudiar —el principi actiu— i, aleshores, l’aïllen. Aquesta és l’expertesa dels químics experimentals, que són capaços d’identificar els punts de sortida i arribada de la reacció. Canviem altra cop l’escala per descobrir que aquests punts equivaldrien als extrems de l’escenari en què descansen els saltimbanquis abans i després de l’espectacle.

A la química computacional, en canvi, li toca esbrinar els secrets de les piruetes i el que és més important, el per què del seu aspecte. En cert sentit, els primers proporcionen una pel·lícula del salt en què falten els fotogrames decisius, que hauran d’afegir els computacionals.

Els químics volen construir sistemes artificials que facin el mateix treball que fan els enzims; volen una química neta.

Güell no només ha aplicat el càlcul per esbrinar les trajectòries dels àtoms, sinó que, també, ha posat en dubte els mètodes de càlcul emprats fins escatir els que s’han demostrat com a millors.

L’energia és el problema Es pot tenir la sensació que els «saltimbanquis” volen, tot travessant el buit. Res més lluny de la realitat perquè el vol no és més que una il·lusió. Els àtoms ho demostren perquè volen, sí, però ho fan subjectes per lleis infranquejables. El seu coneixement és el suport damunt el qual ha d’aparèixer la imatge definitiva, la trajectòria. Güell explica que l’ha guiada l’energia. «En realitat els àtoms avancen enllaçantse, formant i desformant compostos d’una vida tan efímera que no pot ser copsada per cap instrument», afegeix la investigadora. És per aquest motiu que la simulació refà el camí a posteriori, el congela pas a pas i analitza totes les possibilitats de transformació dels reactius a productes.

/32/

Amb tot, per refer el camí cal descartar. Josep Maria Luis matisa que, de vegades, descartar és molt important. Fins i tot, va més enllà i parla de destruir coneixement equivocat com un dels objectius de la recerca, de qualsevol recerca. Es descarten, doncs, els camins de reacció que porten de reactiu a producte que requeririen una quantitat inviable d’energia, els que violen les lleis. En l’exemple dels saltimbanquis és quan aquests s’eleven de manera precipitada per caure, indefectiblement, en haver consumit l’energia abans d’arribar a l’altre extrem de l’escenari. És, també, l’evidència que el resultat de la catàlisi ha estat producte d’uns enzims que la fan amb un consum òptim d’energia. No hi ha un principi actiu que la malbarati, tot i que no sempre hi ha un únic camí per reeixir. És per aquest motiu que Josep Maria Luis insisteix a dir que la certesa d’haver trobat el camí correcte no la tindran mai, sempre quedarà la possibilitat que la reacció hagi pres un altre camí pel qual ells no han passat, perquè «entendre la natura és molt i molt difícil i són treballs com els de Mireia Güell els que serveixen per entendre-la una mica millor».

Recerca bàsica La tesi de Mireia Güell es divideix en dues parts. Una primera, en què hi ha l’estudi computacional de les reaccions dutes a terme per diferents grups de química bioinorgànica, com ara el de Miquel Costas, de la UdG, o el de Nazario Martin, de la Universitat Complutense de Madrid. A la segona, es posa en dubte la validesa d’alguns mètodes de càlcul d’ús més comú i se’n proposen de nous. Es tracta de la primera tesi del grup de química computacional que aprofita les sinergies que es deriven dels estudis de grups de química experimental. És, en definitiva, una recerca bàsica que aporta coneixement de com la natura transforma una molècula en una altra.

L’investigador de la Universitat de Girona Miquel Solà, catedràtic del Departament de Química, ha estat distingit amb un dels Premis ICREA Acadèmia que atorga la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats.

Dues investigadores de la UdG elaboren el mapa de consorcis i mancomunitats de municipis de Girona Gemma Geis i Obdúlia Gutiérrez han elaborat, per encàrrec de la Diputació de Girona, el mapa de consorcis i mancomunitats de municipis. L’estudi aborda la qüestió des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu, és a dir, en revela el nombre i també les característiques.

El Consorci de les Vies Verdes, l’Alba-Ter, el de les Gavarres o el Consorci Costa Brava són, potser, el noms més coneguts d’un fenomen molt estès. Són, en darrer terme, la demostració que el consorci és la fórmula preferida pels municipis per respondre a les necessitats emergents del territori, que, sovint, van més enllà de l’àmbit estrictament municipal. Els consorcis són unions d’institucions públiques, o bé públiques i privades, que es constitueixen per assolir un objectiu econòmic o social, tot mantenint la independència política. Són, a més, un instrument caracteritzat per una elevada flexibilitat, la qual cosa els ha convertit en els preferits pels organismes locals en el moment de resoldre problemàtiques que els depassaven, que tinguessin a veure amb el paisatge, amb la gestió dels residus, amb la sanitat o amb la recepció del senyal de la televisió. A Girona n’hi ha quaranta-dos, una xifra important que no es coneixia amb exactitud. Tampoc no hi havia un cens que descrivís les idiosincràsies que els caracteritzen. Tant la quantitat, com la qualitat, ha estat revelada a partir d’un estudi que han dut a terme les investigadores de la UdG Gemma Geis i Obdúlia Gutiérrez per encàrrec de la Diputació de Girona.

/33/

Gemma Geis, doctora en Dret, explica que l’informe Estructura i governs de les entitats supramunicipals, mancomunitats de municipis i consorcis a les comarques de Girona és, només, un primer pas que ha de permetre que en un futur s’analitzin altres aspectes amb més profunditat. «Mancomunitats i consorcis, de vegades, acaben tenint finalitats

A Girona hi ha quaranta-dos consorcis, una xifra important que no es coneixia amb exactitud. Tampoc no hi havia un cens que descrivís les idiosincràsies que els caracteritzen.

El consorci és la fórmula preferida pels municipis per respondre a les necessitats emergents del territori, que, sovint, van més enllà de l’àmbit estrictament municipal.

molt obertes i, amb l’estudi, s’ha volgut controlar que les competències que s’atribueixen no s’estenguin més enllà del que estableix la llei”, puntualitza. En l’informe, Geis desenvolupa dues idees principals: la primera, que la Diputació, a més d’exercir el control de la legalitat en el marc de les seves competències, ha de donar respostes eficaces a les demandes dels municipis, perquè en cas contrari aquesta tendència a crear consorcis i mancomunitats anirà en augment i deixarà en un segon terme el paper de les diputacions provincials. La segona fa èmfasi en l’obligatorietat d’aplicació —en determinats àmbits— del dret administratiu per part dels consorcis i les mancomunitats, per la qual cosa les modes passades de «fugida del dret administratiu» envers el «dret privat» haurien d’estar superades, en tant que els tribunals de justícia les han corregides.

/34/

Obdúlia Gutiérrez, geògrafa, aclareix que el mapa dels consorcis ret comptes d’un determinat model territorial en què la continuïtat és molt important. És per això que n’hi ha que responen al traçat d’un riu o d’un aspecte de la costa. D’altres, en canvi, ho fan perquè formen part d’un àmbit de muntanya. Malgrat tot, el mapa revela algunes situacions excepcionals, alguns buits, perquè hi ha ajuntaments que, malgrat que es podrien haver afegit a un consorci que els seria beneficiós, no ho han fet. En canvi, el segon objecte d’estudi, les mancomunitats de municipis, en les quals només poden participar ens locals, han tingut una projecció molt menor, «perquè no han trobat el seu lloc després de la creació dels consells comarcals», argumenta la investigadora. «De tota manera, l’estudi demostra que els municipis s’acaben afegint als consorcis quan es creen a partir de temes interessants, i es veu que el seu funcionament és bo», conclou.

El Consorci de les Gavarres es crea amb l’objectiu de protegir, restaurar i millorar el patrimoni natural i cultural de les Gavarres. En la imatge, un alzinar al Puig de Gavarra (foto: Consorci de les Gavarres)

El Consorci Alba-Ter és un ens supramunicipal que impulsa accions de cohesió, preservació, sostenibilitat i dinamització a tot el territori de la conca del riu Ter. (foto: La Ruta del Ter)

Un recorregut per la química Passeig per l’invisible. Itinerari químic per la ciutat de Girona es correspon amb la setzena entrega de la col·lecció «Girona, Itineraris», que edita l’Ajuntament de Girona. El seu autor, Josep Duran, és professor de química de la Universitat de Girona. Al llibre ens proposa un recorregut a través d’onze punts de la ciutat en què la química és present.

Josep Duran proposa un itinerari químic per la ciutat de Girona per descobrir que la química és a tot arreu. És un recull ple de detalls comuns, que no són pocs i que són molt importants, que fan que el número 16 de «Girona, Itineraris» sigui diferent dels altres títols de la col·lecció.

En aquest volum no se segueixen els paisatges d’un escriptor, únics i intransferibles, ni un accident geogràfic característic, sempre immòbil.

En realitat, la química hauria arribat allà on és sense Girona, tot i que, precisament, la ciutat és impensable sense la química. És obvi que cal fer el recorregut, Girona s’ho val, però també ho és que amb el llibre a la mà es pot reproduir un petit viatge per la història de la química, gairebé sense sortir de casa. Les lliçons que conté són, doncs, per endur-se-les posades.

Duran és professor de química inorgànica a la UdG. És, a més, divulgador tenaç de la ciència a través de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital. Practica la divulgació en directe als instituts de secundària i també al carrer, amb espectacles com Dracs i Mags, que amb la col·laboració d’altres químics com Miquel Duran o Pep Anton Vieta busquen posar la ciència a l’abast de tothom. No és dels que diu que la ciència és cosa senzilla, i menys la química, «perquè cal posarhi colzes», però revela amb experiments i paraules uns secrets que acaben per convertir-se en esquers per pescar futurs científics. La ciència és difícil, sí. Caldrà esforçar-se, també. Però el científic té recompensa perquè poder parlar de la química com fa Duran és tot un premi.

Onze parades

es proposen pren un valor que no tenia. És per aquest motiu que es pot arribar a dir que, més que per veure’l, l’itinerari és per viure’l.

Viure des del que és macro fins al que és micro —o nano—. Des de la Torre dels Predicadors, mirador de la ciutat i inici de l’itinerari —que la compara amb el nucli d’un àtom d’hidrogen en què el seu únic electró seria una esfera de la mida d’una llentia, que orbitaria a cinccents quilòmetres de distància, a una velocitat propera a la de la llum— s’avança per la Muralla, s’arriba a Cromats Ensesa, es passa pel carrer Argenteria, pel pont de Sant Agustí, per la plaça de la Independència, per la de Jaume Vicens Vives, per la de Sant Feliu, per la Carbonera i s’acaba als Quatre Cantons, on s’arriba per iniciar un viatge al centre de la Terra i explicar l’origen del seu magnetisme.

El recorregut també és accessible des del web http://itinerariquimic.cat/.

Els centres escolars poden fer l’itinerari acompanyat d’un guia. Si voleu saber com, adreceu-vos a: La Caseta de la Devesa. www.girona.cat/caseta

/35/

L’itinerari es compon d’onze parades, uns llocs «que ens poden ajudar a mirar i a descobrir els aspectes quotidians que acostumen a passarnos desapercebuts». L’autor pretén que la guia sigui útil tant al mestre d’escola que condueix els alumnes en una visita a Girona, com a la família que ha decidit recórrer la ciutat d’una manera diferent. En definitiva, s’adreça a qualsevol persona o grup amb ganes de caminar per un entorn, que potser ja coneix, però que amb les descobertes que

El professor Josep Duran

Sempre hem begut vi i l’apreciem quan és a taula.

Deu ser per aquest motiu que ens molesta quan ens falla, quan, per exemple, obrim una ampolla i ens ve una olor desagradable: «de suro,” solem dir. I li donem la culpa al tap.

/36/

L

’olor, o el gust de suro, és un dels defectes més freqüents del vi. El notem de seguida i no ens enganya: s’ha fet malbé. El problema té un abast important perquè afecta entre el 3 i el 5% de les ampolles de vi que es comercialitzen i no fa distincions de qualitat ni de preu. Diverses investigacions dutes a terme per l’Institut català del Suro i la Universitat de Girona han contribuït a la caracterització del problema i a l’establiment de mesures que eviten, fins allà on és possible, l’aparició.

Importància del suro La indústria surera és de gran importància a Catalunya.

Cada any es comercialitzen uns dos mil set-cents milions de taps de suro i les empreses productores donen feina a més de dos mil treballadors. El sector s’agrupa al voltant de l’Associació d’Empresaris Surers de Catalunya (aecork), que ha apostat de manera decidida per la qualitat. Una de les accions empreses ha estat col·laborar amb la Universitat de Girona per estudiar el problema del gust de suro, causat pel tricloranisole, un compost, la presència del qual, es pot percebre encara que la seva concentració sigui molt baixa, de petites parts per trilió.

Els contactes van començar fa deu anys, quan la indústria va demanar al Departament de Química de la UdG si podia desenvolupar un procés organolèptic que permetés la identificació de les planxes de suro susceptibles de desenvolupar el defecte. En aquell temps, l’aparició en el mercat de taps sintètics, lliures en aparença de problemes, semblava que havia d’amenaçar l’hegemonia dels taps tradicionals.

Victòria Salvadó, responsable de l’Àrea de química analítica (UdG), descriu la relació amb la industria surera com un camí doblement profitós. D’una banda, la indústria s’ha beneficiat de solucions de qualitat a un problema que els acuitava i, de l’altra, els científics han pogut aprofundir en l’estudi dels microorganismes que intervenen en aquesta mena de transformacions. «Són interessos diferents, però que han conviscut a la perfecció”, explica.

L’agent tricloranisole Un dels aspectes que la recerca ha posat de manifest ha estat la dificultat per objectivar un únic causant del problema. És cert que el tricloranisole ho és en la major part dels casos però no ho és en tots, com va demostrar un estudi de la Universitat Rovira i Virgili, en què ampolles segellades amb taps polímers van desenvolupar el mateix defecte. Aquest detall complicava trobar una única solució, perquè si s’hagués pogut assegurar que el tap de suro elaborat n’era sempre el causant, n’hi hauria hagut prou amb un rentat exhaustiu del material en alguna de les fases del procés de producció. Tampoc ha estat senzill localitzar el moment precís en què el compost es fa present, en què es du a terme la transformació. És per aquest motiu que també s’ha estudiat la manera de millorar la seguretat en els processos de bullida i assecatge del suro, per descartar l’ús de productes que podien resultar uns catalitzadors del defecte.

Victòria Salvadó precisa que la investigació també ha descobert que els pesticides amb què es ruixen els arbres són, tots ells, compostos fenòlics que són transformats pels microorganismes

/37/

La recerca que han dut a terme els investigadors els ha portat des de la caracterització del compost tricloranisole, que produïa els efectes perniciosos, fins la comprensió dels mecanismes que provoquen la seva aparició i la posterior migració del compost al vi, fent-lo malbé. Un camí en què han col·laborat un bon nombre d’investigadors i que ha donat com a resultat complementari la redacció de tres

tesis doctorals a càrrec de Roser Juanola, Sara Insa i, recentment, Chantal Prat, totes dirigides o codirigides per Enriqueta Anticó.

«Arran de la recerca la indústria ha reaccionat amb una clara evolució normativa que ha provocat l’establiment d’un protocol de normes, acreditacions i auditories que les empreses han de passar per assegurar la qualitat del producte”, explica Anticó.

Al darrera del tap de suro, a més, no hi ha només uns interessos empresarials, sinó que també hi ha uns valors paisatgístics i de sostenibilitat ambiental que cal preservar.

Les primeres proves, però, van revelar un resultat inesperat, perquè el mesurament de compostos característics com el benzè no oferia resultats concloents.

Amb tot va ser possible identificar un altre compost en l’alè que, aquest sí, només era present en els fumadors i en els ambients en què hi ha hagut fum de tabac. El seu nom és 2,5-dimetilfurà.

Cultura al voltant del suro

/38/

presents al suro en compostos responsables de l’efecte perjudicial. Les darreres recerques han estès l’àmbit de la investigació des de la química cap a la microbiologia, l’han fet més interdisciplinar. És per aquest motiu que Lluís Bañeras, investigador de l’àrea de microbiologia de la UdG, s’ha incorporat com a codirector de la tesi de Chantal Prat, la qual cosa ha permès la identificació dels microorganismes implicats a partir d’anàlisis d’ADN. Aquestes noves proves han permès identificar quines eren les espècies microbianes que apareixen en el suro. Al mateix temps, es van incubar aïllats microbians en mostres de suro per tal de comprovar si produïen compostos amb propietats organolèptiques, sobre tot, que fossin perjudicials per al vi. El resultat de tot aquest esforç és un coneixement encara més profund dels compostos i de les seves interaccions, de la mateixa manera que de la relació que s’estableix entre els aspectes sensorials i les anàlisis químiques. «De fet –afegeix Salvadó– aquesta ha estat la voluntat de la darrera tesi que s’ha llegit, que ha establert les relacions entre els aspectes sensorials i els químics i aquests amb els microbiològics.” Continua, doncs, el camí doblement profitós en què es procuren solucions per a la indústria surera mentre es satisfà l’esperit de recerca dels científics.

La recerca que ha estat duta a terme des de la Universitat de Girona ha comptat amb la complicitat del sector surer del territori. Els Empresaris Surers de Catalunya i l’Institut Català del Suro hi participen de manera directe, tant perquè han estat uns els principals impulsors de la recerca, com perquè han esdevingut el punt d’inserció laboral dels especialistes que es formen a les aules i laboratoris de la UdG. L’ajuntament de Palafrugell ha participat en el finançament, a través de les beques Museu del Suro, d’una part de la recerca.

El tap de suro Un tap de suro de qualitat pot conservar un bon vi ben bé cinquanta anys. L’exclusiva estructura de les seves cèl·lules li proporciona una gran lleugeresa i la capacitat d’ésser fàcilment comprimit, sense perdre la flexibilitat. També és impermeable, fruit de l’alternança de capes de suberina i cera i, un cop és col·locat en l’ampolla, esdevé una barrera eficient per prevenir l’entrada d’oxigen ambiental, la qual cosa protegeix el contingut de l’oxidació. Totes aquestes característiques, a més, contribueixen a la conservació de les molècules volàtils del vi i n’obstaculitza l’entrada de compostos procedents de l’exterior, la qual cosa manté intacte el seu perfil aromàtic.

Aula oberta Josep M. Fonalleras / Dibuixos: Marc Vicens

- No cal demanar tantes explicacions.

- Com més amplies, més imprecís és el que veus.

Jordi Balló és professor de Comunicació Audiovisual de la UPF i cap d’exposicions del CCCB. És autor, entre d’altres, de La llavor immortal, Imatges del silenci. Els motius visuals en el cinema i Jo ja he estat aquí. Dirigeix el Màster de Documental de creació a la UPF i han estat impulsor de projectes com Mones com la Becky, de Joaquim Jordà, En construcción, de José Luís Guerín; i Cravan vs Cravan, d’Isaki Lacuesta.

Té el premi Serra d’Or de 2006 i el Nacional de Cultura de 2005.

Ha clos l’assignatura sobre teoria literària impartida pel professor Xavier Pla a la Facultat de Lletres, amb una xerrada sobre “Els arguments universals al segle XXI”.

- No cal acabar-ho. Acostem-nos-hi desde la perifèria.

- El Quixot té un argument egoísta.

- Igual que Èdip, vols fer el bé i acabes fent el mal.

- Tot text té la clau del seu propi misteri.

- Actualment l'argument que triomfa és la mutació.

/39/

- Perfectament bé en els episodis intermedis.

Compto almenys seixanta pel·lícules citades per Balló en els més de seixanta minuts que parla davant dels estudiants. Potser em quedo curt. És doncs, una pel·lícula per minut, i segur que em quedo curt. La gràcia de Balló és que no fa un exercici de complaença o d’erudició inútil sinó que cada un dels films que esmenta (amb noms i cognoms, directors i actors) és una il·lustració dinàmica del discurs que manté en una calorosa tarda de maig, a l’aula A6 de Lletres. El discurs? En aparença senzill: hi ha uns determinats mecanismes gràcies als quals sabem coses que no sabem.

L’espectador de cinema percep, per una mena d’intuïció assumida, els tipus d’argument que se li plantegen sense necessitat de conèixer els orígens clàssics, aquella “llavor dels somnis” que ha infantat la narrativa visual contemporània. Hi ha arguments que responen als esquemes d’un viatge, dels conflictes d’una comunitat o de la pèrdua de la identitat. Hi ha, en els primers anys del segle XXI, tres models específics que responen a categories que Balló identifica amb els prototips “edípic”, “òrfic” i “de mutació o metamorfosi”. És dificil resumir en poques paraules cada un d’aquests referents dramàtics. Per no embolicar-nos gaire, en el primer resulta que “quan comença la narració, ja ha succeït tot; hi ha un coneixement que es revela amb retard i que implica un reconeixement de la culpa”. En el segon, ja no es tracta de baixar als inferns, com va fer Orfeu: resulta que els inferns han pujat.

Tenim l’infern entre nosaltres, a la superfície. El tercer argument característic del XXI és que hi ha més personatges mutants (que han patit una transformació irreversible) i menys personatges escindits (que podrien capgirar el procés). “La metamorfosi” de Kafka és el referent literari. Una persona continua com abans, però amb nous atributs i nova aparença.

Balló no simplifica sinó que acumula. Acumula mirades i les converteix en categories. Parteix de l’anècdota i dibuixa universals.

La virtut de les seves lectures és que executa aquesta operació intel·lectual amb l’elegància i l’evanescència de qui bufa i fa ampolles. Amb el rigor i la solidesa de qui traça camins.

Media Lab L’Ajuntament de la ciutat, a través del Projecte FEDER-Clúster TicMedia de Girona, vol dotar d’uns equipaments diferencials l’edifici Narcís Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de Girona, amb l’objectiu de crear un laboratori audiovisual, el Medi Lab, que serveixi per dinamitzar el Clúster TIC-Media local. El projecte preveu una inversió d’1,6 milions d’euros en equipaments.

Els promotors del Media Lab van demanar una reflexió estratègica per cobrir un conjunt d’objectius, entre els quals hi ha definir un criteri d’oportunitat tecnològica, aparellada a una demanda de mercat. A més, calia tenir en compte les sinergies i oportunitats de col·laboració amb diversos entorns tecnològics, amb independència de la seva localització geogràfica. La institució promotora ha defensat que el projecte havia de ser ambiciós i que havia d’incorporar una oferta diferencial, que ha estat identificada en el desenvolupament de la imatge en 3D. El Media Lab arrencarà amb dos projectes. Un primer posarà en funcionament un canal de televisió experimental en 3D, amb la intenció d’estimular la demanda i el coneixement de la realització de programes amb aquesta característica. No es tracta de posar en marxa un canal comercial, en part perquè no hi ha prou aparells receptors en 3D, però també perquè no es persegueix el desenvolupament dels continguts sinó la creació de coneixement al voltant de tota la cadena de producció: des de la captació de la imatge fins a l’emissió, passant per la realització. Planteja reptes tecnològics molt aplicats, com són la integració del maquinari amb un programari que encara no ha estat industrialitzat i, també, el fet d’analitzar les reaccions del públic davant el nou format.

El segon projecte també té relació amb el 3D, però centra la seva mirada en la postproducció, és a dir, en els efectes especials, l’animació i la realitat virtual. És un camp en què hi ha reptes importants pel que fa a l’R+D. A més, coincideix amb la recerca que fan diversos grups de l’Institut d’Informàtica i Aplicacions de la UdG.

/40/

La posada en marxa del Media Lab a Girona ha de tenir conseqüències importants. La primera és posar el territori gironí en el mapa audiovisual. Una altra és dotar les empreses del sector d’un instrument de gran potència i de la possibilitat d’establir contactes amb empreses de fora que s’hi estableixin per utilitzar la nova plataforma tecnològica. En darrer terme, el Media Lab ha de ser el centre en què es formin els professionals de la imatge en 3D que contribueixin a estendre i normalitzar la nova tecnologia.

El projecte calia que fos ambiciós i havia d’incorporar una oferta diferencial, que ha estat identificada en el desenvolupament de la imatge en 3D La posada en marxa del Media Lab a Girona ha de tenir conseqüències importants. Una primera és posar el territori gironí en el mapa audiovisual.

Càtedra d’Enginyeria, Sistemes i Processos de l’Aigua Els processos relacionats amb l’aigua tenen una especial significació en la societat i en l’economia de Catalunya. És per aquest motiu que la Universitat de Girona ha fet un pas per incorporar-los a la carrera docent i investigadora. La fórmula triada ha estat la creació de la Càtedra d’Enginyeria, Sistemes i Processos de l’Aigua.

Una càtedra, sí, perquè és la millor solució per unir els diferents interessos, els uns procedents de l’empresa privada i els altres, de la mateixa universitat. El nom de la institució proporciona pistes dels dos actors que se situen, ara, sota un mateix paraigües. En el camp de l’empresa privada hi ha Bombas ESPA; en el de la Universitat, un total de set grups de recerca de l’àmbit tecnològic. La voluntat és clara: aglutinar les diferents recerques i la transferència de coneixement que s’ha fet i es fa al voltant de l’enginyeria, els sistemes i els processos de l’aigua.

La relació de Bombas ESPA amb la UdG és intensa i diversa, i ve de lluny.

La Càtedra reforça la recerca i la transferència, aglutina els esforços i legitima la tradició. Representa, d’una banda, la culminació d’un procés que es va iniciar fa trenta anys, quan els professors de l’Àrea de Mecànica de Fluids de l’Escola Politècnica Superior i el fabricant de bombes es van posar d’acord per col·laborar en el disseny d’àleps per millorar-ne el rendiment. La col·laboració s’ha mantingut al llarg dels anys i encara dura. A més, s’ha eixamplat amb el concurs d’altres grups, que han procurat nous coneixements. Ha estat el cas del Centre CID, pel que fa a l’optimització dels aspectes formals i funcionals del producte; del VICOROB, que s’ha encarregat del desenvolupament d’un sistema de neteja intel·ligent dels fons de les piscines; del LEQUIA, que ha estudiat la manera d’aprofitar i reutilitzar les aigües grises; del d’Enginyeria i Gestió del Rec, pel que fa a estudis d’aprofitament i optimització dels sistemes de reg avançats; del Grup d’Enginyeria de Control, que ha cercat la millora dels sistemes de control de les bombes, i del LEPAMAP, que ha dissenyat i desenvolupat materials compostos de matriu plàstica reforçats amb materials vegetals.

Aglutinar les diferents recerques i la transferència de coneixement que s’ha fet i es fa al voltant de l’enginyeria, els sistemes i els processos de l’aigua.

Manuel Poch, director del LEQUIA, ha estat nomenat responsable de la Càtedra. En destaca la vocació integradora amb la que neix, una visió necessària davant la relació panoràmica que Bombas ESPA manté amb la Universitat de Girona i que, amb la iniciativa que ara s’enceta, tendirà a intensificar-se. /41/

Educació en la ciència per a petits i grans El divendres 14 de maig va tenir lloc la Fira de la Ciència per a Petits i Grans Científics. La Universitat de Girona i l’Ajuntament de Girona han estat els impulsors de la jornada.

Més de mil cinc-cents nens i nenes van passar pel Palau Firal de Girona per descobrir, una mica, la ciència. La ciència com un joc que els captivava i els feia participar, perquè es tractava d’escoltar, de veure i, també, de tocar. Lídia Ochoa, organitzadora de la Fira, va explicar que els antecedents de la jornada calia buscar-los tres anys enrere, quan a la UdG es va iniciar un projecte d’educació científica que, en tot aquest temps, ha treballat a diferents escoles, tant amb els infants, com amb els mestres. «Avui és una mena de fi de festa de la feina que hem fet tot aquest temps», prosseguia Ochoa.

L’organització la formaven unes dues-centes persones entre estudiants i professors dels estudis d’Educació i Psicologia i de Ciències de la UdG. A més, es va valorar de manera molt positiva la participació d’estudiants de secundària i de cicles formatius, que van preparar tallers i van acompanyar els grups d’infants.

Josep Calbó, vicerector de Recerca i Transferència, destacava la implicació de la UdG en activitats orientades als infants amb l’objectiu que coneguessin la ciència i la recerca i, sobretot, les persones que la fan possible: els investigadors. Ochoa i Calbó van insistir en la interacció que s’havia donat entre persones de diferents edats i procedències, entre petits i grans, i entre estudiants d’Educació i de Ciències.

A Girona, la Universitat i l’Ajuntament han dut a terme un cicle per donar a conèixer a la ciutadania les investigacions més punteres Cultura i recerca són conceptes íntimament relacionats, però que sovint no es mostren de forma conjunta. Girona Recerca els ha posat de costat i a l’abast del públic per explicar, de forma divulgativa, quines són les grans línies d’investigació i innovació que s’estan cuinant en els laboratoris i els despatxos de la Universitat de Girona, en diversos àmbits de la ciència i les humanitats. El format ha possibilitat que els joves doctors i doctores de la UdG donin a conèixer les recerques que, tot just ara, surten a la llum i que s’assumiran com a part de l’evolució del coneixement. Joaquim Maria Puigvert, vicerector de relacions Institucionals, Societat i Cultura de la UdG, que juntament amb el Centre Cultural La Mercè ha estat l’impulsor del cicle, opina que es tracta d’una «aposta que cal que tingui continuïtat, tant perquè ha obtingut una acollida excel·lent per part dels investigadors que hi han participat com per part del públic que hi ha assistit».

/42/

International Workshop on Digital Mammography a Girona Entre els dies 16 i 18 de juny tindrà lloc a la Universitat de Girona l’International Workshop on Digital Mammography. A les sessions de treball es presentaran els darrers resultats de la recerca pel que fa a l’ús de la imatge com a suport al diagnòstic precoç del càncer de mama. Es tracta del congrés més important, a nivell mundial, de mamografia digital.

El grup de recerca de Visió per Computador i Robòtica (VICOROB) de la UdG és qui organitza les jornades, que, enguany, arriben a la desena edició. Joan Martí, professor titular del Departament d’Arquitectura i Tecnologia de Computadors, va defensar en el darrer congrés que va tenir lloc a Tucson (Arizona) la candidatura de Girona, que es va imposar per davant de la resta de candidates. Els organitzadors expliquen que s’hi han inscrit més de dues-centes persones, entre investigadors de diferents universitats, metges i professionals de la indústria de la imatge mèdica.

La Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya ha considerat el projecte encapçalat per l’investigador de la UdG Jordi Freixenet, un dels que es presentarà en el congrés, per rebre l’única subvenció del programa CatSalut. L’ajut, dotat amb 100.000 euros per als propers dos anys, es destina al desenvolupament de noves tecnologies per a la detecció precoç del càncer de mama. El projecte compta amb la implicació, a més d’aquest grup de recerca de la Universitat de Girona, de diversos equips de radiòlegs d’hospitals de Girona i de l’àrea de Barcelona.

On són les flors?

Al pati de Les Àligues La Universitat de Girona va participar en la mostra «Girona, Temps de Flors» amb una agosarada i irònica intervenció conjunta dels artistes Ignasi Esteve i Marc Vicens al pati de Les Àligues, al pati interior de la seu del Consell Social i a les escales d’accés a Sant Domènec.

Amb el títol «On són les flors?», Esteve i Vicens van executar un exercici que en certa manera rememora el mural de la Camera degli sposi de Mantegna, amb tot de personatges que observaven el pati i es feien les preguntes habituals en l’itinerari d’aquests dies florals. La intervenció de Marc Vicens, dissenyador de la UdG, també es va reflectir en els palots dibuixats per ell mateix i que funcionaven com a testos gegants.

Ignasi Esteve, també artista, expressava, en el seu vessant de paisatgista, un diàleg entre «l’estètica i la recerca en la producció agrícola» a partir de la «genealogia compartida de les rosàcies, que aixopluga herbàcies, arbustos i arbres».

«On són les flors?» es va poder contemplar del 8 al 16 de maig de 2010.

/43/

Serveis Tècnics de Recerca Unitat de Ressonància Magnètica Nuclear Enmig del soroll sona una música. Tanmateix, l’un i l’altre ens resulten imperceptibles. Formen part del soroll del cosmos que anunciava Pitàgores. Avui, la ressonància magnètica nuclear ens permet sentir-lo i dibuixar-ne —com si diguéssim— la partitura, que pren la forma de les estructures químiques moleculars.

Lluïsa Matas és la responsable de la Unitat d’Anàlisi Química dels STR de la UdG. Té cura, entre altres coses, dels equips de ressonància magnètica nuclear. Matas, per continuar amb la metàfora, escolta el soroll del cosmos per trobar-hi la regularitat, la música. Ho fa per compte d’altres investigadors, que necessiten la partitura que els ha de permetre interpretar els resultats. Ella els la proporciona. Explica que l’espectroscòpia de ressonància magnètica nuclear (RMN) és una de les tècniques espectroscòpiques més interessants per aclarir les estructures químiques moleculars. El fonament físic de la tècnica es troba en les propietats magnètiques del nucli atòmic, quan la interacció del moment magnètic d’un nucli amb un camp magnètic extern ocasiona un desdoblament dels nivells energètics. Es poden generar transicions entre aquests diferents estats, i l’absorció d’energia es pot detectar i enregistrar com una línia espectral, anomenada senyal de ressonància.

El funcionament és, en aparença, senzill, una característica que comparteix amb altres equipaments de molt alta tecnologia. Per analitzar un compost, primer cal dissoldre’l en un dissolvent deuterat (aigua en què s’ha substituït l’hidrogen per deuteri). La dissolució s’introdueix en una proveta que es fa baixar pel canó situat en l’eix vertical de l’aparell.

L’orifici no fa ni tres centímetres de diàmetre. La resta del volum l’ocupen dues camises, una d’heli i una altra de nitrogen, que tenen la missió de mantenir el superconductor que genera el camp magnètic a una temperatura propera al zero absolut. Tot el conjunt té la forma d’un cilindre, de la mida d’una bústia urbana de correus. El temps d’exposició a l’iman depèn de la capacitat d’excitació dels àtoms del compost que es pretén estudiar. N’hi ha que, en cinc minuts, escriuen «la partitura», però, en canvi, n’hi ha que calen vint-i-quatre hores per sentir-los (res)sonar. Pel que fa al maneig de l’aparell, l’operació més delicada és la recàrrega dels gasos criogènics, perquè el superconductor es fa malbé si perd l’escut tèrmic que l’envolta.

Unitat d’Anàlisi Química STR/UdG

Hi ha diversos àmbits de la recerca científica que estan interessats en els resultats que proporciona la màquina, tant de dins de la Universitat com de fora. Els grups de química són alguns dels beneficiaris principals i no està de més dir que els bons resultats que obtenen en la recerca tenen a veure amb la qualitat d’aquest equipament. De fora venen empreses químiques, farmacèutiques o veterinàries, que també sol·liciten aquests serveis.

Com es pot establir contacte amb la Unitat?

Unitat d’Anàlisi Química Cap de la Unitat: Lluïsa Matas uaq.str@udg.edu lluisa.matas@udg.edu Tel.: 608 25 95 67 Tel. intern (UdG): 9059

/44/

Perfils Marissa Molinas Marissa Molinas és catedràtica de Biologia Cel·lular de la Universitat de Girona. «En pocs anys la Universitat de Girona ha fet un canvi formidable», diu. La Generalitat de Catalunya li ha concedit la Medalla Narcís Monturiol per la contribució al progrés científic i tecnològic.

Heu estat pionera en els estudis del suro. Com hi arribeu?

Per casualitat. Després de guanyar una beca i fer una tesi sobre virologia de les pomeres a Itàlia vaig descobrir que, aquí, no podia aplicar els coneixements que havia adquirit. No hi havia els mitjans. Llavors em vaig incorporar a Girona i vam fer un salt perquè vam començar a estudiar diferents aspectes de les sangoneres, en especial la vascularització del teixit cicatricial.

Va ser una recerca que, com es va veure més endavant, tenia molt d’interès en estudis com el de l’angiogènesi. Però era complicat continuar-la, perquè es tractava de recerca bàsica i era molt difícil aconseguir finançament. Llavors va passar que hi va haver una malaltia a les sureres i, com que jo havia treballat en fitopatologia, ens hi vam posar. A més, no deixava de fer-me il·lusió treballar-hi, perquè sóc de l’Empordà i perquè tampoc no anàvem tant cap allà, perquè el suro també és un sistema cicatricial. Amb la recerca del suro vam aconseguir un dels primers projectes europeus de recerca que hi va haver a Catalunya.

Què ens pot dir del suro?

El suro és un model per a un estudi biològic. És una capa protectora que és interessant per com està formada. Totes les plantes tenen suberina, però nomes l’alzina surera la té tan pura i en tanta quantitat.

«Els estudiants han evolucionat» «Amb la ciència sóc escèptica» «A mi, el sentit de la vida em costa molt d’entendre». /45/

Quina pell és millor, la de l’alzina o la nostra?

Són molt comparables! Hi ha una capa productora de cèl·lules, una altra en què s’acumulen les cèl·lules mortes... i que forma

«Em considero una aglutinadora dels coneixements que han anat aportant els estudiants».

una barrera semipermeable que, a més, protegeix de les radiacions ultraviolades per mantenir un teixit viu a sota.

Amb una experiència docent com la seva, com veu els estudiants?

Els estudiants han evolucionat. En alguns aspectes de manera molt positiva. En uns altres potser no tant. Avui vénen preparats, són inquisitius. En canvi, han perdut la capacitat de concentració que es necessita per encarar les dificultats. No tenen l’hàbit de la concentració i penso que això és un handicap.

Us sentiu mestre d’una generació de biòlegs?

Em considero, més aviat, aglutinadora dels coneixements que han anat aportant els estudiants. He tingut molta sort amb tots els estudiants que han estat al meu costat i són ells els que ara m’ensenyen. La ciència és una tasca col·lectiva i, si s’aprèn a col·laborar, es progressa.

Què en pensa del progrés en la ciència?

Amb la ciència sóc escèptica. Crec que aporta moltes coses, sobretot, una manera de pensar. Ara bé, una cosa són la ciència i la tecnologia i una altra de diferent, l’aplicació que se’n fa.

Ni l’una ni l’altra t’ho donen tot. El coneixement és bo si va acompanyat de raonament ètic, és a dir, si es té un criteri i se sap on són els límits. Cada cop sabem més, tenim més... però, per què? Falta aquest perquè.

Creu que la biologia ens donarà les claus de la vida?

No. Amb tot, les persones ens plantegem el sentit de la vida, és a dir, què fem aquí? A mi, el sentit de la vida em costa molt d’entendre. Una bactèria, qualsevol organisme, per primitiu que sigui, posseeix una complexitat molt gran. La complexitat, el procés per arribar-hi, el sentit expansiu de la vida que va ocupant, creixent...

Expansió sostenible o insostenible?

La tendència al creixement és consubstancial a la vida. Fins i tot els organismes més petits tenen tendència a créixer i evolucionar per ocupar més i més espai. És un fet inexplicable que sempre m’ha empès a estudiar els éssers vius. Però la ciència arriba fins a un punt... M’ha interessat com a mètode, perquè proporciona pensament analític/crític, una manera particular d’encarar els problemes.

/46/

Com us definiríeu, doncs?

No ho sé. Si em demanes com he arribat allà on sóc ara, per què vaig fer ciències... doncs, no ho sé. Volia fer medicina. Jo vinc d’una família de metges. El meu pare, però, em va dir que fes biologia, que els estudis de Medicina eren massa llargs per a una noia. Aleshores el primer curs era comú, vaig pensar: «comença». Però la biologia em va agradar i vaig continuar.

Si hagués fet medicina també m’hauria agradat. Fins i tot, moltes vegades, penso que el que vertaderament hauria volgut estudiar és sociologia. Quan aprofundeixes en un camp, i hi tens interès, acabes fent-te’l teu.

«La tendència al creixement és consubstancial a la vida.»

«La vida és per viure-la amb harmonia i gaudir del medi ambient, que compartim amb els altres animals i les plantes.»

Hi havia gaire dones a la Universitat?

Sí. A biologia força. Al meu curs érem clara majoria.

Què en pensa de exposició anomenada Setze Científiques Catalanes?

Hi va haver una etapa en què algunes dones van fer esforços molt importants per fer de la ciència una professió... Avui no cal. De tota manera hi ha una qüestió que no és fàcil de resoldre: quan les hormones comencen a manar i, després, vénen les criatures. Quan vaig tenir les meves filles vaig tenir clar que no havien de ser un impediment per a la meva carrera. Era el mateix que, aleshores, pensaven la majoria de les dones que tenien estudis universitaris i podien desenvolupar una professió. En canvi, ara, hi ha dones universitàries i molt capacitades que ho veuen diferent i decideixen, a consciència, invertir les prioritats. Em sembla una postura molt respectable. En un món globalitzat, amb més de sis mil milions d’habitants, és discutible que només hi hagi una manera possible de realitzar-se. Cal relativitzar, i donar més èmfasi a la realització de la persona que no pas a l’èxit professional.

Parla de relativitzar, però la societat occidental viu la ciència com la panacea que ha de resoldre-li els problemes...

La vida és per viure-la amb harmonia i gaudir del medi ambient, que compartim amb els altres animals i les plantes. La tecnociència ens aporta valors i comoditats però, potser, l’hauríem de matisar. Hi ha països en què la gent té molt menys i hi viu més contenta. Aquí, davant la més petita contrarietat, no sabem reaccionar.