Engega 17

abril 2011

Entrevistes:

· President del Consell Social · Honoris causa UdG Primera valoració de la implantació dels graus Plastinació de cossos

A la UdG estudiem

Un món que creix Aquesta entrega d’Engega comença amb un resum a grans trets de l’evolució de la implantació dels graus a la UdG, un dels reptes més importants de la docència en els últims anys.

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

S’hi plantegen problemes i s’hi esmenten les fites aconseguides fins al moment, amb una referència a la nova consideració que tenen els màsters. Tot plegat s’emmarca en una reflexió profunda de la Universitat sobre la seva situació estratègica en un futur immediat, necessàriament lligat a l’aposta pel Campus d’Excel·lència Internacional Pirineus-Mediterrània i la seva vocació transfronterera, amb especial esment de les línies mestres que informen el projecte.

Però Engega planteja moltes altres qüestions, lligades amb les implicacions socials de la Universitat de Girona, amb les sortides professionals dels estudiants, amb la implantació de les càtedres i dels grups de recerca en el territori, amb la voluntat d’incidir en la millora de les condicions de vida dels ciutadans, amb reflexions teòriques de profunditat epistemològica. O amb avenços en el camp de la salut: és l’esment a la revolucionària tècnica de la plastinació, que rep un tractament especial en aquest número. Una eina pedagògica al servei de la docència.

Engega també exposa els pensaments del president del Consell Social en uns dies on són a primera plana de tots els mitjans les diverses formulacions sobre com ha de ser el futur govern universitari i quin paper ha de tenir la societat en l’estructura universitària. Al mateix temps, un acostament a la figura dels dos recents honoris causa ens ajuda a entendre els perquès de la seva incorporació al claustre de la UdG i les seves motivacions personals i professionals.

/3/

A la portada, hem optat per reproduir la imatge de la UdG al Saló Futura. A partir de la iconografia d'Alícia en el País de les Meravelles, hem apostat per oferir un "món que creixerà" (your world will grow), amb la idea que els màsters són justament una eina per ampliar les perspectives de futur dels estudiants.

SUMARI

05 //// Les causes socials i polítiques en immigració: perspectives de solució.

06 //// Un primer balanç de la implantació dels graus 07 //// Consciència transfronterera 09 //// Càtedra de Pensament Contemporani Ferrater Mora 10 //// Tots som Fargnoli 12 //// Albert Bou, president del Consell Social de la UdG 14 //// Anem a jugar a la universitat?

17 //// Doctors honoris causa 18 //// L’entrevista: Joan Roca 20 //// L’entrevista: Ferran Mir 22 //// L’ampli ventall de la inserció laboral 23 //// Són reals perquè havien estat vius 25 //// El copagament: el moment del colze a colze?

27 //// Quan ho podrem explicar tot?

29 //// Explica’m un conte 32 //// L’economia de l’aigua 34 //// Pis amic: benvinguda convivència 36 //// Llibres 39 //// Roses explicarà el seu patrimoni 40 //// UdG Express 44 //// Serveis Tècnics de Recerca: Unitat de Biotecnologia i Biomedicina 45 //// Perfils. Randy Barker: mestre de metges

Activitats de promoció UdG · La Universitat dels nens i les nenes: 3 de maig · Fira de la Ciència: 13 de maig

· Jornada de Portes Obertes (famílies i públic en general): 14 de maig · Jove Campus de Recerca per a Estudiants de primer de batxillerat: del 4 al 15 de juliol · Nit de la Recerca: 23 de setembre

Ferran Camas Roda Director de la Càtedra d’Immigració, Drets i Ciutadania de la UdG

Les causes de les tensions socials i polítiques en immigració: perspectives de solució La reforma de la Llei d’estrangeria de l’any 2009 va mirar de garantir als estrangers un catàleg de drets fonamentals i d’afavorir, pel que fa a aquells que es trobessin en situació irregular, que poguessin obtenir una autorització de residència si demostraven el seu «arrelament social» al nostre país. Per a la consecució d’aquests objectius, els ajuntaments passaven a tenir funcions determinants, per exemple en l’emissió dels informes que acreditessin el citat «arrelament», tot i que l’última paraula sobre la possibilitat de permetre a un estranger residir a Espanya depèn de l’Estat.

Aquesta regulació es va aprovar en un context en què, a l’important nombre d’estrangers vivint al nostre territori s’hi va sumar l’inici d’una crisi econòmica i social que ha afectat de manera molt intensa els immigrants, els quals han passat a patir uns elevats nivells d’atur.

És possible que el que busquen els ajuntaments no es pugui adoptar d’acord amb el marc constitucional vigent.

Ara bé, entre la situació actual i la de dotar els ajuntaments de competències decisòries sobre qui pot residir o no al seu municipi hi ha solucions intermèdies que caldria tenir en compte, i que passarien per reforçar els mecanismes de coordinació entre l’Estat i l’Administració local, tot reforçant les competències i els recursos d’aquesta última.

/5/

En tant que Administració mes propera als ciutadans, els ajuntaments han estat els primers que han hagut de fer front a divesos conflictes socials derivats de la situació de pobresa de moltes persones, en un moment, a més, en què les mateixes corporacions locals han experimentat també una davallada important d’ingressos. Cal afegir que les administracions locals han de complir les funcions derivades de la legislació d’estrangeria com per exemple acreditar que un estranger està arrelat socialment, amb l’efecte que pugui residir o no al seu territori; no cal oblidar, però, que les administracions locals no tenen cap competència decisòria sobre aquesta qüestió, sinó que l’última paraula la té sempre l’Estat.

D’aquí ve que en el moment actual, en què s’està discutint el que ha de ser el nou reglament que desenvolupi la Llei d’estrangeria, els ajuntaments demanin que les funcions que duen a terme en matèria d’immigració, sobretot pel que fa a la residència dels estrangers en el seu territori, tinguin caràcter vinculant per a l’Estat.

Francesc Feliu Vicerector de Política Acadèmica

Un primer balanç de la implantació dels graus Els graus de Medicina i Relacions Públiques, les primeres titulacions de la UdG que van implantar les directrius de Bolonya, són a punt de desplegar el quart curs. El setembre vinent la majoria dels altres graus arribaran al tercer. Fa dos anys, doncs, la comunitat universitària s’enfrontava a un repte, però també a la incertesa del canvi. Professors, estudiants i PAS patien el trasbals de la planificació de la docència en relació amb les competències, de les activitats d’aprenentatge, dels nous requisits i metodologies, de l’adaptació a noves normatives i procediments. Ara estem en condicions de projectar una certa mirada retrospectiva que, en línies generals, aporta dades optimistes.

Percebem una millora del rendiment, la qual cosa ens indica la bondat de la implantació del nou sistema i l’assoliment, encara que sigui prematur de formular amb certesa, dels objectius previstos. També hem d’apuntar en la columna de l’optimisme l’impuls que ha permès actualitzar les normatives que s’apliquen en l’àmbit acadèmic, la implantació de l’aprenentatge enfocat a l’assoliment de competències i el nou sistema de planificació docent. Hem assumit la importància de la tercera llengua, un requisit de tots els graus, i de les pràctiques externes, que han comportat en molts àmbits un canvi d’hàbits i de plantejaments. I també s’ha fet evident la transcendència de la mobilitat d’estudiants i professors, a la qual estem dedicant molts esforços.

Evolució positiva gràcies a l’esforç de tots

/6/

Aquesta valoració positiva no implica que s’hagi de passar per alt que hi ha hagut incidències, imprevistos, buits i força aspectes per millorar, començant per la informació, que ha d’arribar millor a tots els col·lectius sobre canvis, novetats i orientació acadèmica. Cal esmentar de manera especial la sobrecàrrega que ha hagut d’assumir el professorat davant el desplegament d’un model nou que ens ha obligat a canviar, ajustar, reinventar, adaptar i, en definitiva, millorar la pràctica docent. I cal agrair l’esforç de tothom.

El balanç global, insisteixo, és esperançador. Tanmateix, aquesta és encara una opinió formada a partir de les impressions que ens arriben de tots els implicats, sense un afany exhaustiu de compilació de dades. A partir del mes d’abril vinent disposarem d’un seguiment estructurat i objectiu de totes les titulacions derivat de la política de qualitat de la UdG. Això permetrà fer el seguiment dels resultats del disseny dels graus i contrastar-los amb les previsions, ser més transparents en la informació sobre la marxa de les titulacions per retre comptes davant la comunitat universitària i la societat, i també detectar amb precisió les millores possibles. Aquest seguiment no serà solament una eina interna de millora de la qualitat, sinó que tindrà ressò públic per tal que tothom se’n senti partícip.

Quant als màsters, llur trajectòria ha estat, en general, atzarosa, a causa sobretot de l’absència de regulació inicial sobre els graus i el sistema europeu d’estudis universitaris. El desplegament dels graus també permetrà finalitzar, doncs, un procés de resituació dels màsters.

En aquest àmbit, la UdG ha fet també en els darrers mesos una tasca important de reestructuració, regulació d’aspectes normatius i fixació de criteris de programació i d’assignació de recursos. Certament, en els màsters hi ha molta diversitat: en la seva estructura acadèmica, en els estudiants potencials, en el seu enfocament (més cap a la recerca o cap a l’orientació professionalitzadora). Tant en els integrats de la UdG, com en els interuniversitaris o en els d’abast internacional, cal consensuar criteris i directrius per fer més consistent i més forta l’oferta. En el futur immediat cal atreure als nostres màsters més estudiants, nacionals i estrangers. De la nostra capacitat d’atracció i de la qualitat de la nostra oferta de màsters en depèn el nostre futur com a universitat completa, autònoma i en plenitud.

Consciència

transfronterera >>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>>>>>>>

Magüi Pérez Cabaní Vicerectora de Política Internacional Fa pocs dies, en una reunió entre universitats d’ambdós costats dels Pirineus, es va plantejar el dubte de si té sentit parlar de projectes transfronterers en l’era de la globalització, en un moment en el qual estem avançant en la construcció de l’espai europeu d’educació superior, en l’espai europeu de recerca i, en definitiva, en l’Europa del coneixement. En un moment en el qual les fronteres politicoadministratives d’Europa (també la de la Jonquera!) es van desdibuixant.

Una llarga experiència d’intercanvi i mobilitat Fa més de vint anys que la UdG participa en projectes transfronterers i, encara que no sempre des d’una dimensió institucional, comptem amb algunes iniciatives pioneres. Una de les primeres experiències en aquest sentit va ser la mobilitat d’estudiants de pràctiques dels estudis de Mestre de la UdG a les escoles La Bressola, projecte que posteriorment es va convertir en una col·laboració més continuada i sistemàtica.

/7/

En aquest breu escrit, volem apuntar algunes idees sobre el significat i el sentit de la projecció transfronterera de la Universitat de Girona i la seva ubicació geoestratègica i, en definitiva, fer palesa la consciència transfronterera de què

gaudim des de fa anys i que constitueix una oportunitat per projectar-nos internacionalment en un futur proper.

Aquesta col·laboració ha quedat recollida en un capítol del llibre La realitat d’un somni. Trenta anys d’escoles catalanes a la Catalunya del nord.

Progressivament, però, els projectes transfronterers s’han anat diversificant i s’han anat consolidant. Gràcies, d’una banda, a la consciència transfronterera de la nostra comunitat universitària i, de l’altra, a l’aparició de programes europeus que potencien els projectes interregionals i transfronterers. Un tercer factor contextual d’incidència que no podem oblidar són els acords presos pels governs per a la creació de l’Eurodistricte i de l’Euroregió Pirineus Mediterrània.

“Les universitats de Girona i Perpinyà volen crear un espai transfronterer de formació i transferència de coneixement únic i inèdit en el marc de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània”

Actualment, la Universitat de Girona participa en cinc projectes POCTEFA (Programa de cooperación territorial España-Francia-Andorra 2007-2013) i es posiciona com la universitat catalana amb proporcionalment més participació en aquest programa. Aquest programa preveu el finançament a través dels fons FEDER de projectes que afavoreixin la percepció per part dels ciutadans de la zona transfronterera com un espai únic i que disminueixin l’efecte frontera.

Els projectes en curs abasten àmbits tan diversos com oferir cursos de llenguatge i cultura professional en català i francès (CULTURPRO); reforçar la integració transfronterera donant valor als aspectes complementaris en l’àmbit de les activitats econòmiques, de la innovació i del capital humà (TRANSVERSALIS); establir un centre transfronterer de formació i investigació sanitària i social (ETFERSASO); establir un procés de qualitat per a un turisme actiu i sostenible en l’espai pirinenc transfronterer (RES’PIR), i establir un centre transfronterer de formació i investigació interdisciplinari per reforçar la integració en l’Espai Català Transfronterer, en el marc de la política regional comunitària de la Unió Europea (Euroinstitut Català Transfronterer, EICT). Us convidem a conèixer aquests projectes amb més profunditat a través de les seves pàgines web, que podeu trobar a l’adreça http://www. udg.edu/projectestransfronterers.

Els primers en l’àmbit transfronterer

/8/

A més d’aquests projectes de cooperació territorial, cal destacar que en el darrer any la UdG ha fet un pas important en l’àmbit transfronterer. El dia 22 de març de 2010 es va signar a la Universitat de Girona un conveni per constituir el Pol de Recerca i Ensenyament Superior Pirineus-Mediterrani (PRES PM), que pretén crear un espai transfronterer de formació i transferència de coneixement únic i inèdit en el marc de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. És un projecte impulsat per les universitats de Girona i Perpinyà Via Domítia, en el qual també participen les universitats de Lleida, Illes Balears i Pierre et Marie Curie - París VI, a través de l’Observatori Oceanogràfic de Banyuls de la Marenda (per obtenir més informació, vegeu www.pres-pm.cat).

El projecte del PRES PM ha estat presentat a les autoritats acadèmiques, a les institucions i a les autoritats polítiques d’ambdós costats de la frontera i s’ha iniciat l’elaboració d’un pla estratègic i les accions per crear un corredor de comunicació que faciliti l’intercanvi d’informació i la realització de projectes compartits entre els professors i investigadors de les universitats participants, així com la projecció social de les activitats de formació i recerca que es vagin desenvolupant en aquest marc. Per tal de coordinar i donar suport tècnic a tots aquests projectes, i donar especial rellevància al PRES PM, s’ha creat l’Oficina de Projectes Transfrontereres, que depèn del Vicerectorat de Política Internacional (vrpi. opt@udg.edu).

Voldríem acabar aquestes línies posant de manifest que el treball realitzat en l’àmbit transfronterer ha estat reconegut en la resolució dels Campus d’Excel·lència Internacional, en què la Universitat de Girona ocupa, en l’àmbit transfronterer, la primera posició entre les universitats espanyoles, i s’han concedit recursos dins les accions d’enfortiment per tal d’avançar i consolidar la feina en aquest àmbit.

Càtedra de Pensament Contemporani

Ferrater Mora La Càtedra de Pensament Contemporani Ferrater Mora ha celebrat vint anys d’existència (tot i que, de fet, va néixer el 1989) amb una exposició a la Fontana d’Or de Girona on s’ha reflectit el cabal intel·lectual que s’ha anat acumulant en tot aquest temps, des de la data en què el mateix filòsof que dóna nom a la càtedra va ser el primer protagonista d’una llarga llista de pensadors, filòsofs i artistes que han convertit Girona en un focus internacional privilegiat de reflexió. Com va dir aleshores Ferrater Mora –de qui la UdG va rebre també el llegat bibliogràfic– “la intenció de la Càtedra és fer venir gent reconeguda en el camp de la filosofia i en altres disciplines, com la ciència, la història...”.

L’exposició ha explicat, fins a finals de gener, el procés de creació de la Càtedra i ha ofert tot de material gràfic de les intervencions de personalitats tan destacades com Paul Ricoeur, Willard V. Quine, Adam Schaff, Noam Chomsky, Eric Hobsbawm, Ylya Prigogine, Donald Davidson, Richard Rorty, Leonardo Boff, Alain Touraine, Theo Angelopoulos, Agnes Heller, Michael Nyman o Joseph Stiglitz, o els catalans Miquel Santaló, Miquel Batllori i Josep Fontana.

Quant al futur de les càtedres de la UdG, amb la participació del vicerector de Relacions Institucionals Joaquim M. Puigvert, el director de la Càtedra Ferrater Mora Josep M. Terricabras, i el professor de Geografia Humana de la UAB Enric Mendizábal, es va analitzar el procés que ha dut fins a la creació d’una vintena de càtedres que abracen les àrees de coneixement més acreditades de la Universitat de Girona i que, alhora, projecten la imatge de la UdG a l’exterior, al mateix temps que serveixen com a nexe d’unió entre la comunitat universitària i el territori, a través de la Fundació Girona: Universitat i Futur.

/9/

En el decurs de la commemoració dels vint anys, la Càtedra ha muntat tot un seguit d’activitats que han girat al voltant de la seva tasca investigadora i de divulgació i que han consistit en unes Jornades sobre educació (amb la presència del filòsof José Antonio Marina i el professor de la UdG Jörg Zimmer), en un Simposi sobre el pensament de Joan

Maragall, en un debat sobre la Universitat Catalana, en unes Jornades de l’Associació d’Estudiants de Filosofia de Girona, en un cicle de tres conferències sobre el progrés (filosofia, medicina, pensament clàssic), en un altre cicle de tres debats sobre el futur (de les biblioteques, de la llengua i de les càtedres de la UdG), en tres reflexions sobre la Pau, el Judaisme i l’Exili, en un intermíting sobre la seguretat en la societat del risc, en dues lliçons d’arquitectura impartides per Rafael Moneo i en un concert a càrrec del violoncel·lista Lluís Claret.

Tots som Fargnoli /Carles Gorini/

La publicació recent, per part de Rigau Editors i l’Ajuntament de Girona, d’una part del fons del fotògraf Valentí Fargnoli és una bona excusa per parlar de la preservació de la memòria fotogràfica, que avui té forma digital.

V

/10/

alentí Fargnoli va documentar la vida gironina en el trànsit dels segles XIX al XX. Un paisatge i uns costums que no entendríem de la mateixa manera sense les imatges de pioners de la fotografia com ell. No resulta agosarat de dir que, precisament, el que recordem d’aquell temps és producte de la seva mirada. Però avui la relació entre la fotografia i l’entorn ha canviat fins al punt que qualsevol de nosaltres ha esdevingut un Fargnoli i, per tant, gairebé tothom preserva la mirada pròpia de tot allò que l’envolta, i per condició de la fotografia digital, ho fa dins l’ordinador. I pot passar que, potser, l’ordinador s’espatlli o el format de les imatges quedi obsolet, i que el racó de la memòria, la manera en què miràvem el món, desaparegui.

nosaltres esdevenim cronistes del temps que ens toca viure desbordem, per l’excés d’informació, la capacitat dels que fins ara havien gestionat la memòria. Tot apunta que l’única solució possible és que nosaltres mateixos ens responsabilitzem del treball de salvaguarda; però, com ho hauríem de fer? Fins ara, la resposta era copiar les imatges que es conservaven en discos durs locals o en servidors externs, però en el format en què havien estat preses. Tanmateix, els experts adverteixen que els formats dels arxius en què emmagatzemem les imatges no sobreviuen més de quinze anys, perquè l’avenç tecnològic els fa obsolets, la qual cosa vol dir que arribarà un dia en què no podrem mirar les imatges preses temps enrere perquè els lectors que hi haurà no sabran llegir els arxius. Som davant d’un problema d’abast considerable.

Del temps del fotògraf a la fotografia del temps

La Unió Europea, preocupada per l’obsolescència dels formats, ha finançat el projecte PROTAGE, que ha proveït les institucions públiques comunitàries de les eines necessàries per impulsar la preservació digital dels continguts que els són propis. Easy Innova és una empresa derivada de la UdG que ha participat en el projecte europeu. El seu responsable, el

Encara no fa gaire temps que la memòria col·lectiva es construïa a partir d’unes poques mirades particulars i que les institucions públiques n’exercien la salvaguarda, a través dels arxius o les biblioteques. Però quan tots i cadascun de

professor Josep Lluís de la Rosa, és del parer que la societat “encara no té prou consciència del valor de la preservació digital, però que la consciència ha d’arribar, i ho farà amb força dramàtica quan cada cop més persones es trobin que no poden ensenyar les fotos dels seus fills petits quan ja són grans i l’enyorança estreny.” Precisament, la participació en el projecte europeu els ha proporcionat l’expertesa necessària per promoure un programari de preservació digital d’imatges, per primer cop, d’accés universal, el Pyramid. A finals de gener el posaran a disposició de tothom qui se’l vulgui descarregar des del lloc web www.pyramid.cat.

El nostre passat serà a la xarxa

/11/

El Pyramid, expliquen des d’Easy Innova, és un programa el funcionament del qual se situa a mig camí de l’antivirus i la còpia de seguretat. De la Rosa explica que «el Pyramid resol dos problemes: què passa amb els arxius quan s’espatlla el disc dur i, també, què passa quan volem accedir a la informació i no la podem obrir». El concepte que mou el programa

és senzill: simplement, fa còpies en diversos formats d’imatge, uns formats que a mesura que passa el temps s’actualitzen perquè es descarten els vells i se n’incorporen de nous, al mateix temps que es manté una massa crítica de varietats. Actua com una mena de pedra de Rosetta permanent. En una segona operació el programari fragmenta els arxius en paquets i els distribueix en diversos espais, siguin propis o aliens, és a dir, en el disc dur de l’ordinador que els produeix o en el dels amics. Amics, la paraula clau, perquè Pyramid aprofita els avantatges de les xarxes socials. Els amics que es tenen, per exemple al Facebook o al Twitter, podran intercanviar paquets d’informació, que quedaran distribuïts en nombrosos ordinadors. En cas que es produeixi alguna catàstrofe, és a dir, es perdin dades o el format esdevingui obsolet, el Pyramid «crida» els paquets i reconstrueix l’arxiu en el format més adient al moment en què es fa la crida.

El passat, les nostres imatges, doncs, s’estendran com a petits fragments per la xarxa. El concepte d’arxiu unificat, el tresor d’homes com Fargnoli conservat amb zel pel mateix fotògraf i els seus successors, perd sentit en la moderna societat en xarxa. Tots som Fargnoli i, a la vegada, Fargnoli és a per tot.

Albert Bou:

«Estic orgullós de la feina que s’ha fet des del Consell Social» Albert Bou (Torroella de Montgrí, 1951) és el president del Consell Social de la UdG. Va ser nomenat l’any 2004, i ha conviscut amb els rectors Joan Batlle i Anna M. Geli.

/12/

En els darrers temps s’ha donat a conèixer un document signat pels presidents dels consells socials de les universitats catalanes en què es percep un punt de vista diferent sobre el govern de les universitats.

Les propostes que els presidents dels consells socials hem fet s’han focalitzat per la premsa en la qüestió de l’elecció del rector, que, per a nosaltres, és un més de molts altres aspectes que afecten la qüestió de la governança de cada una de les universitats i del que anomenem «Universitat de Catalunya».

En el marc d’un intent, finalment aturat, de reforma de la Llei d’Universitats de Catalunya, el Govern de la Generalitat ens va demanar que plantegéssim quin era el nostre model, sense condicionants, i vam fer una sèrie de propostes, algunes d’elles deixant de banda el marc legal, que sabem que depèn de l’Estat i que no canviarà a curt termini. En resum, vam fer un document que reflectia la nostra visió de com hauria de ser la universitat, i cal tenir en compte que els presidents dels consells socials procedim del sector empresarial.

Albert Bou, al seu despatx del Consell Social.

Però es tractava d’un document intern, i es va fer públic...

El document el vam presentar a les instàncies on calia fer-ho: al president de la Generalitat i al Parlament de Catalunya, però no sabem perquè es va fer públic. Potser algú va voler encendre el debat. Malgrat tot, i vist des de fora, considero que es pot afirmar que a totes les estructures que formen la universitat hi ha alguna cosa per millorar, i nosaltres hem dit com ho faríem. Se’ns ha fet l’acusació que la proposta la fa algú de fora que no coneix la universitat, però jo els respondria: «i què?». El canvi no vindrà des de dins. Potser és una afirmació radical, però crec que aquesta visió externa és necessària per impulsar un debat que vol millorar el govern de la universitat per portar-la cap al nivell d’eficiència que tota institució pública ha de tenir.

Considera que els consells socials han de tenir un paper més destacat que el que han tingut fins ara?

Tradicionalment hem estat considerats poc seriosament, com si haguéssim de dir que sí a tot el que se’ns proposa. En

“Una visió externa és necessària per impulsar el debat .”

certa manera ha de ser així, sobretot pel que fa a aspectes de la docència, de la recerca... Tanmateix, sempre que he tingut ocasió, he manifestat que és convenient poder treballar amb antelació i profunditat algunes qüestions, sobretot les que afecten el pressupost i el patrimoni de la institució, entre d’altres. Al Consell Social, hi ha persones amb preparació i experiència en aquests temes, disposades a col·laborar desinteressadament amb la universitat. Però en aquesta, com en tantes altres coses, les universitats han interioritzat que el Consell Social ho ha de beneir tot. I fora de Catalunya encara és pitjor. Un pas en el camí de resoldre aquest problema és el fet que els presidents dels consells socials s’hagin integrat, per treballar conjuntament amb els rectors, en l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

Com heu vist l’evolució de la UdG? Quan véns de fora t’adones que la gent de la Universitat no és prou conscient del gran prestigi que té la UdG entre la societat gironina. A la vegada, des de fora, els que diuen que no hi ha cap relació entre la universitat i la societat cauen en un tòpic que diversos estudis que ha encarregat el Consell Social han desmuntat. Potser ens caldria fer més visible la gran quantitat de convenis que hi ha signats amb empreses i institucions, el nombre d’estudiants que fan pràctiques, etc.

La Universitat és jove i encara passa que els graduats, quan comencen a treballar, troben que els seus caps són titulats en alguna universitat de Barcelona, però això canviarà i els graduats a la UdG ocuparan més i més llocs de responsabilitat. Això representa una oportunitat. Ara bé, també és veritat que dins de la Universitat tothom vol ser tractat de la mateixa manera i quan algú sobresurt, no se’l reconeix prou.

Costa acceptar que es pugui dir que una facultat ho fa millor que una altra, o que un grup de recerca és més potent que els altres.

Com valora la seva tasca al capdavant del Consell Social?

Estic orgullós de la feina que s’ha fet des del Consell Social. No oblidem que és un òrgan col·legiat i cal destacar especialment la dedicació i la responsabilitat de tots els seus membres. Hem fet un molt bon equip i crec que hem pogut fer una contribució a l’Universitat, com ara en la implantació dels estudis d’Arquitectura, de Medicina o de Treball Social. Personalment, la meva tasca és molt enriquidora i estic content de ser aquí, tot i que aquest és un càrrec que se’m va proposar quan estava allunyat de l’ensenyament i vivint de ple el món empresarial. Si hagués de dir que he aportat alguna cosa diria que, en algun moment, hi he aportat una mica de seny.

/13/

Haurien de ser com un recol·lector de diners per a la Universitat?

La Llei diu que ha de ser així, però és molt complicat. És difícil obtenir diners de les administracions i encara ho és més obtenir-los d’institucions privades. Per exemple, en els moments previs a la creació de la Facultat de Medicina hi havia a Girona un clamor popular en favor que es fes, però quan es van necessitar diners per posar-la en funcionament, ningú no hi va posar res, excepte Caixa de Girona i la Diputació. La crisi tampoc no hi ajuda gens. Ara, la fidelització d’antics estudiants pot ser una eina molt important, que pot funcionar com a lobby i al mateix temps com a font de suport, no només econòmic. Que un antic estudiant, un cop ha encarrilat la seva vida professional, faci una aportació a la universitat hauria de ser més viable. En canvi, crec que no s’ha seguit prou aquesta línia, tot i que es va crear l’associació PostScriptum d’antics estudiants. Aquest col·lectiu encara no pot aprofitar els avantatges que tenen els estudiants en actiu.

“Quan véns de fora t’adones que la gent de la Universitat no és prou conscient del gran prestigi que té la UdG entre la societat gironina”

Anem a jugar a la Universitat?

Jugar i aprendre són dos conceptes que van de la mà. El projecte UdiGital.edu se’ls fa seus i aposta per la creació d’un espai de joc i aprenentatge basat, entre d’altres, en la construcció de robots i que, inicialment, està adreçat a alumnes de primària i d’ESO. Robots, programació, realitat augmentada i encara uns quants recursos tecnològics més per aprofundir en un ensenyament participatiu i engrescador de la tecnologia que ens envolta. La llista de possibilitats és llarga i l’han confeccionada els responsables del projecte UdiGital.edu de la UdG, que tenen la intenció d’obrir un espai estable d’interacció educativa en què aprofitaran la part més atractiva de la tecnologia, la que dominen com a investigadors, per estimular la curiositat i el desig d’aprendre.

Fàcil? No, molt difícil, perquè per traduir al llenguatge dels nens i dels joves tot el coneixement científic dels membres dels nou grups de recerca que componen el projecte cal tenir les coses molt clares i molt ben programades. Les proves pilot que han dut a terme els diuen que la transferència és possible i que estan preparats per començar-la.

El conglomerat UdiGital.edu /14/

UdiGital.edu és un conglomerat format pel coneixement que hi aporten nou grups de recerca de la UdG. N’hi ha de l’àmbit tecnològic, necessaris, que hi contribueixen amb el gruix de ginys

i programaris que nens i joves tocaran als tallers, però també hi ha uns altres grups de recerca de l’àmbit de l’educació, la psicologia i la publicitat, que aporten allò que és més difícil de veure, els conceptes, i que també són importants. Meritxell Estebanell, investigadora principal del Grup de Recerca sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació en Educació (GReTICE), observa que és quan s’interactua amb els objectes d’aprenentatge que les persones es troben en situació de construir coneixement, explorar i analitzar els problemes.

La tecnologia ofereix gran varietat de recursos capaços de provocar la curiositat, motivar la creativitat i les ganes d’innovar. «Això és el que volem aconseguir amb l’UdiGital.edu, descobrir i trobar solucions personals que facin significatius els aprenentatges», assegura.

Tallers cada dia Eduard Muntaner és el coordinador d’UdiGital.edu. Descriu amb satisfacció l’experiència dels primers tallers pilot que han dut a terme a l’escola Vedruna de Girona i El Rodonell, de Corçà. En uns casos els nens han construït un robot amb LEGO i, en els altres, han participat en un taller d’Scratch. Els tallers de LEGO s’han fet amb alumnes de 2n d’ESO (al Vedruna ) i alumnes de 5è i 6è de primària (al Rodonell). Bianca Innocenti, investigadora del eXIT i experta en robòtica, explica que els tallers comencen amb una activitat prèvia que consisteix en un xerrada en què se’ls explica què és un robot, de quines parts es compon, els aspectes bàsics per utilitzar-lo i la seva programació.

Alumnes de l'escola Vedruna de Girona participen en un taller d'UdiGital.edu.

UdiGital, un projecte estratègic de la UdG Nou són els grups de recerca que participen en el projecte UdiGital. edu. Sis de l’àmbit tecnològic (ARLAB, BCDS, EXIT, GILAB, MICE i VICOROB) i tres de l’àmbit de les Humanitats i les Ciències Socials (ARPA, GRETICE i ERIDIQV). El projecte forma part d’un altre de més abast, UdiGital, que vol ser una estructura de recerca de referència al sud d’Europa, emmarcada dins la Universitat de Girona, que aporti projectes d’alt valor afegit a l’entorn socioeconòmic en l’àmbit TIC MEDIA, i que generi coneixement per fomentar la innovació dins el territori, comptant sempre amb el suport d’un equip científic transversal i integrador. L’objectiu d’UdiGital és potenciar activitats de recerca, estudi i desenvolupament en l’àmbit TIC MEDIA, i promoure la transferència del coneixement en aquestes matèries. /15/

En una altra sessió es du a terme un taller actiu, en què els nens munten un robot amb les seves mans i amb els estris que se’ls han proporcionat. Més endavant els robots es programen amb l’objectiu que facin funcions senzilles, com detectar obstacles o seguir línies. La investigadora diu que «la resposta, tant dels nens com dels professors, ha estat molt positiva, i els paquets de robòtica LEGO Mindstorms han demostrat ser un instrument adequat».

Deixant de banda la dimensió científica i tècnica, els monitors dels tallers han fet èmfasi en les competències més generals, com ara les del treball en equip i les metodologies d’assaig i error. Pel que fa al taller d’Scratch, s’ha enfocat per proporcionar una visió introductòria del món de la programació i n’han format part alumnes de 4t d’ESO de La Salle, de Cassà.

L’activitat s’ha estructurat en una xerrada prèvia en què s’ha explicat què és la programació i se’ls han donat algunes directrius de com funciona el llenguatge Scratch desenvolupat al MIT (Massachussets Institute of Technology). Després se’ls ha impartit un altre taller en què els alumnes, en grups de dos, han resolt els exercicis (guiats o pel seu compte) i han dissenyat i implementat el seu propi joc. A la fi, el producte del seu treball s’ha fet públic en un bloc que ha permès la interacció amb posteritat al taller. Innocenti assenyala que, sobretot, el que ha funcionat és la comunicació amb els alumnes i amb els professors que «s’involucren molt en la preparació dels materials». A més, la validesa de la proposta ve avalada per estudis en què s’ha comprovat que els projectes d’interacció escolar amb la tecnologia, i en especial amb els robots, afavoreixen la disminució del fracàs escolar.

L’horitzó d’un centre estable Joseta Roca, gestora del VICOROB, revela que en l’horitzó final del projecte hi ha establir un centre estable d’interacció amb la tecnologia en el qual persones de totes les edats puguin participar de manera activa en el seu descobriment. Serà un espai que se situarà a l’edifici Narcís Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de la UdG. La proposta, en aquests moments, busca el finançament adequat.

LA UNIVERSITAT A L’ESTIU 2011 www.fundacioudg.org

/16/

E

doctors

n la sisena sessió d’investidura de la seva història, el 14 de desembre de 2010, la Universitat de Girona va incorporar al seu Claustre, com a doctors honoris causa, als senyors Ferran Mir i Joan Roca. Han passat a formar part, doncs, d’una llista de notables entre els quals cal destacar filòsofs com Jerome Bruner i Raimon Pannikar, que va cedir la seva biblioteca personal a la UdG i que malauradament va traspassar aquest mes d’agost; historiadors com el pare Miquel Batllori, Eric Hobsbawn i Robert Brian Tate, mort també recentment i el llegat del qual està dipositat a la nostra Universitat; representants del món de la cièn-

cia, com la geòloga Carmina Virgili, l’especialista en biomedicina Joan Rodés, el químic Joan Bertran i l’ictiòleg Fred M. Utter; de les ciències socials, com l’economista Jaume Gil Aluja i com l’advocat Miquel Roca, pare de la Constitució; o cantants il·lustres, com és el cas del tenor Jaume Aragall.

Després de la cerimònia d’investidura, Engega ha cregut oportú oferir als lectors una aproximació personal a la figura de Ferran Mir i Joan Roca, a partir d’unes entrevistes que ens permeten accedir als continguts del seu pensament, en el camp de la comptabilitat i la gastronomia, respectivament, i a diferents aspectes de la seva activitat professional.

honoris causa

/17/

«La nostra cuina és hedonista perquè el que volem és que el comensal gaudeixi i sigui feliç» Joan Roca Joan Roca insisteix a parlar en plural quan rep l’honoris causa que li ha atorgat la Universitat de Girona, perquè la seva és una tasca compartida amb els germans i, encara més, herència dels pares. Els Roca representen l’evolució de la cuina dins d’una mateixa família.

/18/

Com us preneu ser nomenat doctor honoris causa?

Ens ho prenem com un guardó atorgat a la complicitat que representem els tres germans, que ens entenem bé i que treballem junts en un front comú. Intentem fer allò que ens agrada i fer-ho perquè compartim una mateixa manera d’entendre l’ofici. El de doctor honoris causa és un reconeixement que vam arribar a pensar que, potser, no havíem d’acceptar. Quan ens ho van comunicar pensàvem que no érem prou per acceptar una distinció de tant de prestigi, però, d’altra banda, si la Universitat de Girona havia accedit a concedir-nos-el era perquè entenia tot allò que som, tot el que hi ha al voltant nostre. Fa goig que la universitat més propera en sigui conscient.

No només és el reconeixement a fer-ho bé, sinó també a fer una cosa nova...

Nosaltres hem estat sempre uns inconformistes, la qual cosa ha fet que no ens complagués prou el que feien els pares, tot i que, d’altra banda, seguir-los hauria estat molt més fàcil, plaent i tranquil. Hem tingut ganes d’anar més enllà, d’obrir camins en la recerca gastronòmica que encara no s’havien obert. Vull dir que hem estat molt agosarats, que hem establert un diàleg amb científics i amb pagesos, perquè buscàvem encadellar la cuina amb altres sectors, perquè entenem que és molt transversal, que no és només el que podem cuinar nosaltres, sinó les tècniques que utilitzem amb el suport d’experts d’altres àmbits. Es tracta d’incorporar una certa enginyeria a la cuina; de vegades hem pensat que això ens ve del pare, que era capaç de reparar una gramola amb un lligacames per fer que sonés la música la nit de Festa Major. Bé, són fets que t’esperonen a preguntar-te: «per què no?». [...]

Potser és perquè ens hem plantejat problemes, perquè els hem volgut resoldre, que, en l’àmbit de la cuina, hem tingut un cert reconeixement. I no és fàcil obtenir-lo, perquè si abans ja era un sector molt competitiu, ara encara ho és més. Si d’alguna manera hem transcendit és important

entendre que ha estat per la complicitat a tres bandes. Un sol de tots tres no hauria gosat transgredir. Més enllà del fet que cadascú de nosaltres té assumida una funció en el quefer diari, hi ha aquest anar plegats i assumir el risc que significa, per exemple, que aquest restaurant podia haver anat malament. Però vam imaginar un restaurant ideal, amb un celler com no hi ha cap altre al món; en fi, una sèrie de coses que, si bé és cert que teníem una trajectòria al darrere que minimitzava les dificultats, podien no haver anat prou bé. Ser valents és molt més fàcil quan pots compartir les decisions i les pots consensuar.

La societat demana a la universitat que sigui innovadora. A la cuina, la innovació, qui l’estira?

Ens la demanem nosaltres i és un risc que correm, perquè, a la cuina, la innovació no està ben vista. En certs àmbits de la gastronomia a l’ombra de la gran cuina francesa, que és molt conservadora, sempre ha estat molt qüestionat el paper innovador de la cuina catalana, sobretot si exposem el paper de Ferran Adrià com a representant d’aquesta evolució. Ha estat qüestionat i sempre ho estarà perquè ha transgredit moltes normes, i n’hi ha que, encara avui, es posen les mans al cap. Semblava que hi havia una norma establerta per no remoure els fonaments de la gran cuina.

I nosaltres ho hem fet. I ens han donat la raó: els conservadors ens han dit que la teníem i que hi havia coses que es feien a la cuina que es podien millorar. Penseu que el que hem fet en aquest país, de la manera més normal, és a dir, inventar nous conceptes culinaris, no ha passat enlloc més en els darrers anys. Ara bé, com que ha passat aquí i és tan a prop, sembla que no pugui ser important, però ho és. La recerca i la innovació gastronòmica s’han produït a Catalunya, i han produït una explosió que ha obert noves finestres, unes finestres que ara utilitzen cuiners de diferents punts del planeta.

El que diu és interessant, perquè va del plat, estricte, a la tècnica, al concepte...

Sí, és veritat i ha passat aquí. Té una gran importància en l’àmbit gastronòmic, però no és fàcil d’explicar i, de vegades, tampoc d’entendre, perquè la cuina encara és vista com una cosa frívola –de fet, només som cuiners i només fem menjar– però és cert que hem obert una reflexió i un compromís molt important amb el que fem i, en aquest procés, assumim riscos. Potser la distinció que hem rebut ve per aquí...

manera de viure com qualsevol altra. El fet que ens hi sentíssim còmodes ha fet que el vincle entre nosaltres s’anés reforçant i que no representi cap sacrifici formar-ne part.

Però vau obrir el vostre propi restaurant...

Potser un dels encerts que vam tenir va ser veure que havíem de muntar el nostre restaurant. No podíem continuar més amb els pares, perquè, potser, hi hauria hagut un xoc. El vam fer just al costat, perquè reconeixíem el que n’havíem après: la cultura del sacrifici i el que representa viure en aquest món, però a la vegada havíem estudiat a l’Escola d’Hostaleria i havíem vist que hi havia altres vessants que ens obrien un nou món. Aleshores, vam tenir ganes de desenvolupar-lo a la nostra manera, no tant a la manera dels pares, que ja coneixíem. Va ser el moment en què ens vam dir: “per què no fem el nostre propi projecte?”

Definiríeu el procés com una evolució o una revolució? És una evolució, entesa des del moment en què hi ha hagut un enfrontament amb les bases més retrògrades de la gastronomia, un enfrontament amable, si es vol, però real, perquè no és fàcil acceptar que el bacallà, en comptes d’enfarinar-lo, fregir-lo, coure’l dos o tres cops amb la samfaina i deixar-lo ben eixarreït, es pot fer al buit, a baixa temperatura... Els termes cuina molecular o tecnoemocional han transcendit, però a mi m’agrada més dir-ne cuina evolutiva, perquè ho fa més fàcil d’entendre.

Diríeu que feu docència quan el plat arriba a taula?

Sí, nosaltres entenem que fem una labor pedagògica, tant de cara endins, perquè és necessari que hi hagi la professionalització que faci que les persones amb què treballem adquireixin unes tècniques i unes maneres de cuinar, com de cara enfora, que és més subtil, perquè el que mirem d’explicar pot tenir un ventall de lectures molt ampli, que poden anar des de penetrar en àmbits de la memòria fins a percebre sensacions, quan menges, que no t’havies plantejat –perquè la nostra cuina és hedonista, perquè el que volem és que el comensal gaudeixi i sigui feliç–, i al darrere hi ha imaginació i, en el fons, cultura, entesa de la manera més àmplia possible.

/19/

Tot i que vosaltres proveniu d’una família amb tradició restauradora...

La tradició et fa veure des de petit que els teus pares treballen en una feina que els ve de gust, que tens una manera de viure que és diferent a la dels altres, però en què et sents còmode. És allò de fer els deures de l’escola al bar, al costat dels clients. És una manera de viure que és comuna a tots els que ens dediquem a l’ofici i que, des de fora, es pot veure estranya i sacrificada –que ho és–, tot i que és una

“Hem tingut ganes d’anar més enllà, d’obrir camins en la recerca gastronòmica que encara no s’havien obert.”

«El comptable ha de donar informació quantificada» Ferran Mir

Ferran Mir ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona per l’esforç d’anar més enllà dels límits establerts per la normativa sobre la comptabilitat, el fet de tenir sempre present que la funció bàsica d’aquesta disciplina és posar de manifest la realitat econòmica i facilitar-ne, al mateix temps, el coneixement el més exacte i detallat possible.

/20/

Ferran Mir (Barcelona, 1940), adscrit al Departament de Comptabilitat de la Universitat de Barcelona, és una persona de llarga trajectòria acadèmica, caracteritzada pel rigor que ha acompanyat totes les seves actuacions, tant en el camp de la formació com en el de la recerca.

La vostra relació amb Girona, ve de lluny?

El 1984 vaig participar en un curs que havia organitzat el Col·legi d’Economistes de Catalunya, aquí, a Girona. Hi vaig conèixer en Joaquim Rabaseda, que ha acabat sent catedràtic a la Universitat de Girona. Després, a partir de 1990, i encara amb la creació de la UdG, la relació va ser més intensa.

Us considereu transmissor d’alguna tradició de pensament?

Sí, del pensament de qui va ser el meu mestre, Antoni Calafell. Va modernitzar el programa de comptabilitat amb la introducció a l’Estat espanyol de l’obra d’Erich Schneider Industrielles Rechnungswesen, que a finals dels anys cinquanta s’acabava de traduir de l’alemany al castellà. Ell la va trobar interessant i la va voler aplicar. El programa de Calafell ha evolucionat al llarg dels anys, fins i tot en determinats aspectes s’ha simplificat. Jo l’he mantingut tots aquests anys fins que m’he jubilat.

La Universitat, forma bons contables?

Això depèn del receptor, no? Perquè pot succeir el que expliquen que està passant amb la televisió d’alta definició: s’emeten programes, però no hi ha ningú que els rebi perquè la gent no té els aparells... És clar que els estudiants no són només receptors, sinó que també tenen voluntat pròpia i aquest és el detall que els fa diferents els uns dels altres. En cada generació hi ha bons estudiants, però la universitat s’ha massificat i aquests estudiants queden diluïts en el grup.

Què cal per ser un bon comptable?

Només cal que t’agradi la comptabilitat. I saber matemàtiques. Com totes les coses, has de sentir el que fas, t’ha d’agradar.

Quina és la importància de la matemàtica en la comptabilitat?

Depèn de la branca de la comptabilitat en què es treballi.

En la financera n’hi ha prou a saber sumar i restar. Ara bé, en la de gestió, que vol informar de la realitat de l’empresa, cal tenir un nivell alt de matemàtica, per poder resoldre els problemes que es plantegen. En cas contrari es resolen malament. Hi ha professionals que, per falta de coneixements matemàtics, simplifiquen i arriben a resultats equivocats. En el futur, penso, es veurà la necessitat de tenir en compte la complexitat i es faran imprescindibles.

Tenen alguna responsabilitat en la marxa de les empreses?

La marxa de l’empresa és responsabilitat de l’empresari. El comptable li presenta els números i l’empresari en pot fer el cas que vulgui. El que no es pot pretendre és suplir l’empresari: aquest és l’error més gran! He treballat molts anys per a les empreses, més de vint. Vaig conèixer el cas d’un comptable que es va creure més preparat que l’empresari per a qui treballava i va voler fer el negoci pel seu compte.

Es va arruïnar! Li faltaven el gust pel risc i la decisió que calen per ser empresari.

Si la comptabilitat són faves comptades, els comptables veien a venir la crisi?

El comptable pot entendre els números i extrapolar-los per intuir com serà el futur, però el que no pot fer és decidir.

Ara, els resultats poden ser com els diagnòstics dels metges, que poden ser diferents davant la mateixa simptomatologia. Es pot encertar o no amb els mateixos números al davant!

el comptable ha de tenir present que cada empresari té un vocabulari propi... Però el comptable mai no ha de donar lliçons, ha de donar informació quantificada.

Ho diu per experiència?

I tant! Pots suggerir que es mirin millor els números, però amb discreció, perquè si no qui va fora és el comptable.

L’empresari el que vol són respostes quan fa preguntes i si li expliques el que no et demana no et farà cas. Penso que va ser Schumpeter que va descriure l’empresari com la persona que pren decisions i és capaç d’arriscar-se. Si no m’he fet empresari és perquè no em sé arriscar.

Però de quina mena d’empresari parlem?

D’empresari només n’hi ha un. A tot arreu és el mateix. Pot variar-ne el perfil en funció de la dimensió de l’empresa, que pot ser de risc –és capaç d’entrampar-se per tal de tirar endavant una idea– o de control –és el cas dels consells d’administració.

La globalització, amb tantes fusions, afegeix complexitat a la comptabilitat?

Amb el domini perfecte hem estudiat les fusions des del punt de vista de la comptabilitat. Les concentracions empresarials comporten problemes que hem estudiat teòricament. El que hem fet amb el domini perfecte és intentar perfeccionar la teoria de la consolidació, trobar la manera de resoldre tots els casos, fins i tot d’hipotètics, quan en un grup d’empreses totes participen en totes.

La crisi és una oportunitat per dur una bona comptabilitat?

En crea la necessitat. A casa seva, quan necessita un pressupost? Quan no li arriben els ingressos a final de mes.

Quan l’economia va bé no es controlen les despeses... es fa quan es necessita. A l’empresa passa el mateix.

/21/

Però, no és només sumar i restar?

Sí, però només en la comptabilitat oficial. En el que anomenem “comptabilitat de gestió” les coses són diferents, perquè ens ha d’informar de la realitat de l’empresa, que és complexa, i sobretot, ha de proporcionar bona informació a l’empresari. És a dir, ha d’explicar a l’empresari què és el que passa en un llenguatge que ell pugui entendre, i

“La marxa de l’empresa és responsabilitat de l’empresari.

El comptable li presenta els números i l’empresari en pot fer el cas que vulgui.”

L’ampli ventall de la inserció laboral Els enginyers químics i els enginyers agroalimentaris asseguren la qualitat de diferents processos productius.

Carme Llenas, Agnès Alofra i Eduard Dàvila van estudiar a la UdG i treballen en empreses de Girona. Són tres exemples d’antics estudiants de les disciplines d’enginyeria química i enginyeria agroalimentària que van trobar feina de seguida perquè tenien «el perfil que demana l’empresa». Ho explica Àngels Pèlach, directora del Departament d’Enginyeria Química, Agrària i Tecnologia Agroalimentària (EQATA) de la UdG. Carme Llenas, que és cap de l’Àrea de Medi Ambient del CECAM, va estudiar enginyeria tècnica industrial, en l’especialitat de química, una formació que valora com a molt bona perquè va proporcionar-li «una base important i, a més, el valor de la responsabilitat». Agnès Alofra, també enginyeria tècnica industrial, de l’especialitat de química i que treballa al departament d’organització de la producció d’Haribo, va trobar en els estudis «professors que t’impregnen la professió, perquè coneixen la realitat de les indústries i no només la teoria dels llibres». Eduard Dàvila, de formació inicial en enginyeria tècnica agrícola, especialitat en indústries agràries i alimentàries, té en compte, especialment, que la «proximitat dels tutors és un valor afegit que he trobat més a la UdG que en altres llocs».

Falten vocacions

/22/

Produeix una certa sorpresa descobrir que falten vocacions per a uns estudis que proporcionen una inserció laboral elevadíssima. Tampoc no ens ha costat gens trobar enginyers químics i agroalimentaris disposats a parlar bé de la seva feina.

Llenas és clara pel que fa a les oportunitats de feina: «crec que el nostre territori ofereix oportunitats per als graduats en Enginyeria Química, perquè són tècnics amb una visió molt global que poden accedir a un ventall molt ampli de llocs de treball». Justament, és el mateix que explica Pèlach, que afegeix que els graduats no només troben feina amb facilitat, sinó que disposen d’oportunitats per triar i millorar.

Una altra opció la representa Eduard Dàvila, que recentment ha posat en marxa la seva pròpia empresa dedicada a l’elaboració d’aliments lliures d’al·lèrgens. Destaca que Catalunya és un país de pimes i que és molt probable que

el desenvolupament professional dels enginyers s’esdevingui en empreses amb aquestes característiques.

La importància de la formació continuada Dàvila, que es va doctorar a la UdG, considera important la formació especialitzada –la que proporcionen els màsters– com una prolongació dels estudis de grau. Altra cop, és la realitat de petites i mitjanes empreses del país la que en condiciona l’opinió, perquè les pimes fan que «en els llocs de treball calgui o bé una gran especialització o bé molts coneixements horitzontals». Agnès Alofra, des d’un altre vessant, relaciona la vocació personal per la formació amb un impuls que es transmet a la feina que es fa a l’empresa.

De tota manera, els tres professionals consultats consideren que l’oferta de màsters ha d’organitzar-se amb la sensibilitat necessària perquè es pugui compaginar amb la jornada laboral, la qual cosa troba una resposta afirmativa des del Departament d’Enginyeria Química, Agrària i Tecnologia Agroalimentària, perquè, precisament, els màsters en què imparteixen la docència els professors del Departament representen una oferta de proximitat indispensable.

Quin és, però, el missatge que caldria transmetre als futurs estudiants? Aquí sí que cadascú ofereix la seva recepta.

Mentre que per a la responsable del Departament d’EQATA la manca de vocacions «potser la pagarem a curt termini, com passa a Alemanya, perquè no hi haurà prou tècnics per cobrir el que necessiti la indústria», per a Dàvila el més important és que els estudiants mirin ben aviat de tenir una experiència professional en l’àmbit que han decidit estudiar, perquè més endavant, en una entrevista de feina, l’experiència els servirà per marcar diferències. Carme Llenas recomana als que comencen que gaudeixin de l’estudi perquè «malgrat la crisi, de ben segur que trobaran feina, perquè el món laboral necessita tècnics competents i responsables». Amb tot, Agnès Alofra matisa que el temps de disposar de «deu ofertes sobre la taula, a tres mil euros al mes, ha passat a la història» i que la competència, com a tot arreu, és molt dura.

Són reals perquè havien estat vius Un projecte del Departament de Ciències Mèdiques, amb el suport del Consell Social de la UdG, proporcionarà preparacions anatòmiques plastinades als sis instituts públics de la ciutat de Girona.

E

Iniciativa innovadora Francisco Reina i Anna Carrera són professors titulars de l’Àrea d’Anatomia i Embriologia Humana del Departament de Ciències Mèdiques de la Facultat de Medicina de la UdG. Impulsen un projecte que vol estendre el valor pedagògic de les preparacions plastinades als instituts d’ensenyament secundari. El Consell Social els dóna suport, precisament, per la relació que proposen amb el territori. Juntament amb Ferran Bataller i Gabriela Barabino, tècnics de la sala de dissec-

/23/

ls òrgans plastinats són reals perquè havien estat vius.

Cors, ronyons, pulmons o estómacs de porc han estat sotmesos a un procés pel qual l’aigua que contenien les cèl·lules ha estat substituïda per silicona. El resultat proporciona uns òrgans resistents a la manipulació i sense cap requeriment de conservació, del tot inodors i amb un lleuger tacte gomós. Tanmateix, són fidels al que havien estat, peces vives d’un organisme animal que en el seu nou ús serviran a un bon nombre d’estudiants de secundària per comprendre l’anatomia una mica millor.

El tècnic Ferran Bataller, Anna Carrera i Francisco Reina.

ció, preparen els òrgans en un procés que dura de cinc a sis mesos. Un cop enllestit, el producte arribarà als IES Montilivi, Jaume Vicens i Vives, Carles Rahola, Narcís Xifra, Santa Eugènia i Santiago Sobrequés. Cada institut rebrà una caixa, un contenidor d’òrgans. Es tracta d’una donació en què l’únic requeriment serà respondre, tant professorat com alumnat, a un qüestionari que valora l’experiència, amb la intenció de fer-ne el seguiment i d’analitzar els resultats per donar-los a conèixer en una publicació de docència mèdica. Reina assegura que el projecte és innovador a Catalunya, una proposta de la qual només tenen una referència de fa uns anys a Múrcia que va tenir molt bona acollida. Va tenir lloc precisament en aquella comunitat perquè a la Facultat de Veterinària hi imparteix classes el Dr. Rafael Latorre, un dels introductors de la tècnica de la plastinació a l’Estat espanyol. Reina i Carrera van aprendre el mètode amb ell.

Diferents òrgans humans han estat plastinats per facilitar la docència d'anatomia a la Facultat de Medicina de la UdG.

Afegir valor

/24/

«La imatge que tenim de la plastinació és la de l’exposició “Human bodies”, molt mediàtica», comenta Anna Carrera.

El que pretenen els professors de la Facultat de Medicina és reivindicar la tècnica com un procediment de laboratori que s’utilitza perquè ofereix grans possibilitats en la docència. A diferència del projecte per a secundària, en què es fan servir òrgans de xai o de porc, en la docència mèdica es valen dels cossos de persones que, en morir, han decidit donar-los a la ciència. Aclareixen que la plastinació és una tècnica que complementa la tradicional, la que els conserva en formol.

Proposen el contrast amb els models de plàstic, que també es fan servir, i que, ara com ara, han estat l’única possibilitat de què s’ha disposat als instituts de secundària per ensenyar anatomia. Les diferències són tan evidents que no deixen lloc a cap mena de dubte. Els òrgans plastinats gairebé s’expliquen sols. Mostren, per la mateixa naturalesa real, una complexitat gairebé impossible de reproduir en un model. I si encara us fa falta una prova, la trobareu en les fotografies que acompanyen aquest article.

El copagament:

el moment del colze a colze? /Carles Gorini/

E

l copagament és la contribució econòmica que fan els usuaris quan utilitzen un servei públic o bé quan són beneficiaris d’una actuació pública en què una part del cost del servei el financen els ens públics competents –normalment mitjançant la recaptació que es fa amb els impostos– i, l’altra, és costejada directament pels usuaris del servei.

El copagament i el seu context El copagament a la sanitat pública és present a gairebé tots els països d’Europa. Només la Gran Bretanya i l’Estat espanyol han renunciat a implantarlo, tot i que des de fa temps està present en el finançament dels tractaments farmacològics i, més recentment, en els serveis de dependència. Per exemple, a Alemanya, per poder ser visitat pel metge cal fer una aportació trimestral de deu euros. Un altre cas és el de Suècia i Noruega, en què es paga una quantitat (de 10 a 12 €) en cada visita al facultatiu. A França, en canvi, és moneda comú la contractació d’una assegurança que cobreixi les despeses dels tractaments que no són coberts pel sistema públic de salut, que són molts, per tal de no haver-los de pagar de la pròpia butxaca. A Itàlia

/25/

La modalitat del copagament és una opció que pren força a mesura que s’estén la sensació que, per salvar l’estat del benestar, caldrà que tots treballem colze a colze. L’aprovació de l’anomenada Llei de dependència és un primer tast d’aquesta fórmula que, per als professionals del dret, planteja dubtes sobre la seva configuració jurídica.

les visites que es paguen són les que es fan a l’especialista i, també, es penalitza l’abús del servei d’urgències.

Perquè una altra de les qüestions que afecta el copagament és la finalitat que té. Una de les possibles orientacions és la de corregir determinats usos abusius dels serveis públics amb l’establiment d’una taxa que faci desistir els usuaris. En la situació actual de crisi es parla ja clarament del copagament com un colze a colze per cofinançar l’estat del benestar. S’ha de tenir en compte, però, que mentre els impostos es paguen en funció de la renda, en les taxes no hi ha aquest factor de correcció i es fa pagar a tots els usuaris per igual. El resultat és que quan s’aplica a prestacions que tenen com a destinataris els esglaons més dèbils de la societat es corre el risc de dificultar-los l’accés al sistema.

Dubtes sobre la naturalesa jurídica del copagament «La naturalesa jurídica del copagament no està clara». Ho afirma M. Luisa Esteve, investigadora principal del grup de recerca Anàlisi del Dret Públic de la Universitat de Girona. Les seves paraules fan referència al fet que algunes lleis autonòmiques qualifiquen el copagament de taxa i, unes altres, de preu públic. Tant la investigadora com l’Albert Navarro – membre del grup de recerca i que ha defensat recentment la seva tesina sobre aquest tema–, adverteixen que no és una qüestió gratuïta ni «teoria abstracta», perquè les taxes són tributs i els preus públics no ho són, la qual cosa comporta que els requisits d’uns i altres siguin diferents. Per a les administracions públiques resultaria molt més senzill considerar l’aportació econòmica com un preu públic, perquè no està subjecte als principis constitucionals de reserva de llei i capacitat econòmica, ni tampoc està limitat a la determinació de l’import del preu en funció del cost del servei. En canvi, la taxa té límits molt més marcats.

/26/

A més, la Constitució espanyola, en l’article 31.1, considera que la contribució que cada persona ha de fer al sosteniment de les despeses públiques no ha de ser en funció de l’ús que fa dels serveis sinó de la seva capacitat econòmica.

La norma es va redactar amb una voluntat clara de redistribució de la riquesa. És per això que Esteve considera que «el copagament no segueix aquest criteri constitucional, sinó que fa incidència en l’ús que cada persona fa dels serveis públics. La decisió entre finançar serveis bàsics només amb impostos o també amb taxes que incideixen sobre els usuaris d’aquests serveis és una decisió bàsicament política».

Els membres del grup de recerca de la UdG indiquen que l’establiment d’un copagament per al sistema públic d’atenció a la dependència amb imports elevats pot comportar que hi hagi persones –sovint pensionistes amb pensions reduïdes– que no puguin accedir al sistema, mentre que hi haurà persones amb capacitat econòmica més elevada que decidiran contractar privadament els serveis que necessiten, amb la qual cosa els efectes serien nefastos, perquè quedarien

La naturalesa jurídica del copagament no està clara.

El copagament a la sanitat pública és present a tots els països d’Europa.

fora del sistema públic tant les persones més necessitades d’aquests serveis, per no poder fer front al copagament, com les persones més riques, que, tot i que contribueixen a finançar el sistema públic, poden preferir pagar per serveis privats que satisfer un copagament elevat pels serveis públics.

Quan ho podrem explicar tot? /Carles Gorini/ No ho podem explicar tot. Ni tan sols ho pot fer la ciència, que per avançar sovint en té prou amb correlacions. Tanmateix, és necessari precisar la frontera entre l’una i l’altra, entre l’explicació i la correlació. I és feina dels filòsofs.

/27/

L’home és conscient que li cal menjar per viure. Des de sempre ha establert una correlació entre l’aliment que ingeria i el vigor del seu cos. Però no ha estat fins temps recents que ha comprès, que ha pogut explicar, per què els aliments produeixen un efecte nutritiu en l’organisme. El progrés en el coneixement de les propietats físiques de les diverses formes d’energia semblava que ens havia de proporcionar explicaci-

ons per a tots els fenòmens. Però els filòsofs ens adverteixen que encara queda camí per recórrer, perquè si qualsevol entitat empírica, sigui objecte, propietat o procés, no és sinó una entitat física o bé una entitat metafísicament determinada per entitats físiques (ells en diuen fisicisme), susceptible de ser explicada, es presenta el problema que, allò que és físic, hauria de ser intersubjectiu i, per tant, accedit i conegut per diferents subjectes, la qual cosa, de moment, no sembla que sempre es compleixi. I si no, penso, per exemple, com us faig entendre el gust de la salsa australiana vegemita si no l’heu tastada, tot i que estic segur que mentre us ho explico comprendríeu que alimenta.

No puc saber com et sents tu Com adverteix David Pineda, professor de filosofia a la UdG i investigador del grup LOGOS de filosofia de la ment i del llenguatge, «qualsevol explicació del contingut fenomenològic d’un estat mental sembla que s’ha de fer en termes fenomenològics i esperar que la persona en qüestió hagi experimentat l’estat fenomenològic». És a dir, que de manera contrària al que caldria preveure en la tesi fisicista, de moment, cap explicació física aconsegueix mostrar la fenomenologia perquè l’única manera de percebre-la és patir-la. Ara bé, el filòsof adverteix que en la història del pensament hi ha hagut barreres que han estat superades i, aquesta, pot ser una més. Proposa Descartes com a exemple, perquè el francès no podia concebre que res físic pogués pensar. En canvi, avui dia, ningú no s’atreviria a fer una afirmació semblant, perquè hem vist com un ordinador –un element merament físic– ha estat capaç de vèncer el millor escaquista del món. També, a mitjan segle XIX, els vitalistes estimaven impossible obtenir una explicació de la vida a partir d’elements inorgànics –no vius. En canvi, l’avenç en el coneixement de la genètica ens ha permès explicar la vida a partir d’elements inorgànics. «Hi ha exemples que ens donen a entendre que el que semblava impossible fa unes dècades ha passat a tenir una explicació i, per tant, hi ha pensadors que consideren que amb la fenomenologia no és pot descartar que passi quelcom semblant», explica Pineda.

Explicacions versus correlacions en l’avanç de la ciència

/28/

I és precisament el progrés el que obre un altre interrogant, que és el de comprendre com avança el coneixement i, amb més detall, la ciència, que ho fa malgrat que una part important del coneixement científic no té encara una explicació.

«M’he trobat, en alguna conferència, amb científics que no consideren un problema l’absència d’una explicació perquè en fan prou amb una correlació». Pineda fa referència a una qüestió que té molt present, perquè malgrat que no representa un fre per a la ciència, des d’una perspectiva filosòfica, l’argumentació correlacional no és satisfactòria. Explica un cas per entendre’n la fragilitat, el d’unes amebes que necessiten les aigües septentrionals pobres en oxigen per viure, perquè és on troben l’aliment. Són massa simples per disposar de la capacitat d’analitzar el líquid que les conté, però prou especialitzades per detectar el nord magnètic. Les amebes, doncs, neden sempre cap al nord. El que passa és que, si se n’allibera un grup a l’hemisferi sud, com que només detecten el nord magnètic, hi neden, i aleshores es dirigeixen cap als tròpics i moren. Sobreviuen, doncs, gràcies al fet que exploten la correlació entre el nord magnètic i les aigües pobres en oxigen, és a dir, amb l’aliment. L’exemple va bé per demostrar el punt flac de les correlacions, que sovint estan sotmeses al context i, de vegades, resulten fràgils. «Si ets un filòsof, encara que la correlació sigui perfecta, t’adones que falta alguna cosa i, des d’una perspectiva filosòfica, que no

“Hi ha exemples que ens donen a entendre que el que semblava impossible fa unes dècades ha passat a tenir una explicació.”

“Hi ha científics que no consideren un problema l’absència d’una explicació perquè en fan prou amb una correlació.”

té la mateixa perspectiva que la ciència, t’adones que no n’hi ha prou.» La causa de la manifestació rau en el fet que l’explicació és més que la correlació, perquè no descriu la causa de l’efecte, sinó com la causa produeix l’efecte. «L’explanans t’ha de permetre entendre l’explanandum», puntualitza.

Tanmateix, les explicacions potser mai no seran completes, perquè –encara un darrer exemple– malgrat el que avui sabem del funcionament del cervell humà, de l’ull, de la llum i del color, encara que li donem totes les explicacions que tenim a un cec de naixement, no podrem fer-li entendre com veiem, els que el veiem, el color vermell.

Filosofia per a la ciència Filòsofs de la Universitat de Girona col·laboren en Perspectival Thoght and Fact amb el projecte La naturalització de la subjectivitat. David Pineda, Joan Pagès, Josep Lluís Prades i Jörg Zimmer defensen i resolen diversos problemes d’integració del fisicisme, que vol ser una tesi avalada per la ciència del nostre temps. Es tracta d’un dels dos projectes finançats pel programa d’ajuts Consolider Ingenio de l’MCINN que pertanyen a l’àmbit de les humanitats.

Explica’m un conte Un projecte de la Universitat de Girona treballa amb persones immigrades i els demana que expliquin contes a la biblioteca d’en Massagran de Salt.

Conèixer la pròpia cultura per aprendre català L’aprenentatge del català per part de persones immigrades depèn, en bona mesura, de la seva capacitat per transferir habilitats lingüístiques ja desenvolupades des de la seva llengua materna a la llengua del país d’acollida, i a l’inrevés. És per aquest motiu que la recopilació de contes i narracions orals esdevé una oportunitat ideal en una estratègia d’integració. També l’espai de la biblioteca resulta coherent, perquè disposa dels instruments necessaris per convertir-se en un espai de dinamització de la població adulta immigrada, a partir de la dotació i de l’ús de recursos bilingües. Judit Oller i Ignasi Vila, professors a la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG, són els responsables de l’experiència. Expliquen que són quinze les dones que han seguit el programa de manera permanent i que l’actitud que han mantingut res-

/29/

Hi havia una vegada un corb blanc que vivia al camp.

Un dia un home li va confiar un formatge perquè el portés a un amic que vivia en un poble no gaire lluny del seu... Són les primeres paraules d’El corb i la penyora, un conte que ha sorgit del projecte «Teixint cultures, contes bilingües d’arreu del món», que duen a terme la biblioteca infantil d’en Massagran, el GRAMC i el grup de recerca Cultura i Educació de la Universitat de Girona. L’experiència, adreçada a les dones immigrades i els seus fills menors de tres anys, busca, d’una banda, que les participants aprenguin de manera funcional i comunicativa la llengua catalana per afavorir-ne la inclusió i la participació social, i de l’altra, vol fer present i valorar la riquesa cultural i lingüística de les persones estrangeres. De retruc, l’experiència les pot ajudar a mantenir vincles amb la cultura d’origen i mantenir la transmissió intergeneracional.

L’experiència pot ajudar a mantenir vincles amb la cultura d’origen i mantenir la transmissió intergeneracional.

Quinze dones han seguit el programa de manera permanent i l’actitud que han mantingut respecte del català ha estat molt positiva.

pecte del català ha estat molt positiva. «Les dones fan tot el procés, els educadors només hem fet de mediadors.» De tota manera, Oller i Vila opinen que el més important ha estat que les participants han cregut que podien fer-ho, que els era útil, per exemple, per poder ajudar els fills amb els deures de l’escola.

Per als responsables els resultats han estat molt superiors a les expectatives que havien projectat.

Tots els dimarts a la biblioteca Massagran El grup de treball s’ha reunit durant nou mesos, cada dimarts a les dotze del migdia, a la biblioteca infantil d’en Massagran de Salt. S’hi han trobat les participants amb els seus fills, els voluntaris i els coordinadors del projecte. De mica en mica, els records dels contes de la infantesa han anat venint i han passat de la memòria al paper de la mà de les mateixes dones que, pel camí, han après a expressar-los en català i, després, a editar-los en un ordinador. «Un dels avantatges de treballar amb dones és que permet tractar a la vegada els fills petits», diu Ignasi Vila. Els investigadors assenyalen que les dones immigrades acostumen a tenir una xarxa de relacions molt limitada i que l’experiència els ha permès fer noves relacions i amistats, la qual cosa les ha enfortit. «L’espai del projecte ha esdevingut un lloc en què s’han sentit còmodes», insisteix Oller, que indica que a mesura que han anat avançant el projecte ha pres velocitat, perquè «un cop han adquirit la competència lingüística s’han tornat molt participatives».

/30/

El projecte «Teixint cultures» s’inscriu en un altre de més ampli, «La biblioteca d’en Massagran: un projecte comunitari per fomentar la lectura de la infància i l’adolescència de la vila de Salt», que també té el focus a la biblioteca i que ha estat guardonat amb el Premi Francesc Candel 2010 de bones pràctiques per a la integració. Els contes, el primer, El corb i la penyora, seran editats per l’Observatori de les Llengües d’Europa i de la Mediterrània (ODELLEUM) de la UdG, que dirigeix Josep Nadal.

Espais a la biblioteca Massagran de Salt.

Participació activa de les dones que han seguit el projecte.

Joan Francesc Mira, convidat a la Butaca Casademont.

Joan Francesc Mira ha estat el darrer convidat de la Butaca Casademont, una iniciativa conjunta de la Fundació Jaume Casademont, la Universitat de Girona i el Centre Cultural La Mercè, amb una intervenció entorn de la concepció de la nació en el món contemporani i al llarg de la història. La trajectòria intel·lectual del professor Mira, escriptor, antropòleg i sociòleg, ha estat glossada pel director de la Càtedra, Josep M. Nadal, que ha fet referència a la condició “renaixentista” del valencià, capaç d’abastar camps molt diversos del pensament, la creació i la reflexió social. El mateix dia 25 de febrer, al Centre Cultural La Mercè, es va lliurar als assistents el primer volum de la col·lecció Butaca, el primer fruit d’aquesta col·laboració que recull les primeres intervencions en el fòrum d’opinió i intercanvi intel·lectual. Josep M. Nadal, director de la Butaca Casademont, considera que «el primer tast de textos que s’han generat arran de la Butaca és una gran alegria compartida de la qual Jaume Casademont estaria ben orgullós». Al llibre es recullen les tres primeres intervencions —de Juan Luis Arsuaga, Josep Call i Avishai Margalit—, en les quals els autors reflexionen sobre l’antropologia, els orígens de l’home, el llenguatge i la comunicació, sobre alimentació i progrés, sobre història i present, i sobre l’art i la natura.

Annette Viel: “L’esperit del lloc és una força que sorgeix del cor d’un espai i ens remet a la seva memòria” Annette Viel es defineix com una museòloga tot terreny. Va néixer al Quebec i, potser, el seu origen és la raó per la qual el paisatge té una importància cabdal en la seva formulació teòrica. Ha passat per Girona com a professora convidada del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local.

Precisament, és la confluència entre l’home i el paisatge el que defineix el que ella anomena l’esperit dels llocs, “que és una força que sorgeix del cor d’un espai i ens remet a la seva memòria”.

Explica que els llocs ens transformen perquè existeix una ressonància entre el que som i l’espai que ocupem. A més, aquesta relació amb el paisatge l’ha dut a definir-se com a “museòloga tot terreny”.

Considera que els petits museus són llocs on es respira la vida. Accepta que els grans museus “enlluernen perquè són fabulosos, perquè en ells s’hi viu una experiència d’excepció, perquè tothom en parla, perquè quan es va a París cal anar al Louvre i pujar a la torre Eiffel”, però ella prefereix els petits indrets que la sorprenen, se’ls sent propers.

També diu que hi ha museus que han desertat del seu territori, s’han tancat en sí mateixos i que, si tots fessin el mateix, en significaria la fi dels museus.

A Viel li interessen, doncs, els petits museus que parlen de la memòria, que escapen a la societat de l’espectacle i que mostren sense embuts la seva autèntica personalitat, que no és altra cosa que l’esperit del lloc, “un esperit que és subversiu”.

/31/

L’economia de l’aigua El nostre és un país escàs d’aigua. Proposar noves fórmules d’estalvi és de gran importància, sobretot en agricultura, perquè consumeix el setanta per cent de l’aigua disponible per al consum humà.

Q

/32/

uan una empresa fa fallida cal dividir el que val entre els creditors. El fet que n’hi ha que tenen més drets que uns altres sembla indiscutible i en determina el repartiment. Els economistes n’observen la regla i volen aplicar la lliçó a la gestió de l’aigua de reg. És una nova línia de recerca en què participen Renan Goetz i Àngels Xabadia, del Departament d’Economia, i Joan Pujol, del Departament d’Enginyeria Química, Agrària i Tecnologia Agroalimentària, tots ells de la UdG. Goetz explica que amb el repartiment de l’aigua entre els agricultors passa, com en les fallides, que uns tenen més drets que uns altres. Són drets adquirits en relació amb la superfície que han de regar o els conreus que practiquen. En un país com el nostre, on la demanda d’aigua provoca una gran pressió sobre els recursos hídrics, proposar noves fórmules d’estalvi és de gran importància, sobretot en agricultura, perquè consumeix el setanta per cent de l’aigua disponible per al consum humà.

L’assignació de l’aigua Els tres professors de la UdG treballen amb dades reals que converteixen en models economètrics i biofísics gràcies a les matemàtiques. L’estudi es desenvolupa en el marc del projecte interuniversitari ECORIEGO, dedicat a l’economia de l’aigua de reg. L’especialitat que practiquen va néixer en la dècada dels anys noranta i persegueix, entre altres finalitats, ensenyar a assignar de manera raonable recursos escassos com l’aigua, el preu de la qual és independent de la demanda i l’oferta. Els experts consideren que és possible millorar el rendiment de l’aigua en un trenta o un quaranta per cent quan hi ha escassetat, és a dir, en períodes de sequera, perquè «les economies s’aconsegueixen quan el bé és més escàs». En el model habitual d’assignació, l’aigua es lliura per hectàrea, amb independència de si se’n fa un bon ús o no. Els mostrejos amb què es treballa semblen indicar que les tècniques de reg actuals són heterogènies i, en un grau elevat, ineficients, sobretot en el reg per superfície, que és molt exigent en aigua.

La impressió general dels experts és que la península Ibèrica és un territori amb un gran desequilibri entre demanda i oferta, que només es pot resoldre amb una bona gestió.

El que suggereixen els investigadors és que l’agricultor manifesti quanta aigua necessita realment, a la vegada que s’estableix un programa d’incentius perquè digui la veritat.

Però la gestió hídrica dels conreus és molt complexa i no sempre es fàcil conèixer les necessitats reals. Aleshores, com més gran sigui l’excés d’aigua que resulta de l’equació entre el valor de la demanda de l’agricultor i el de les necessitats reals dels conreus que practica, més enrere estarà en la cua d’assignació de l’aigua. En canvi, els que filin més prim entre la demanda i la necessitat real passaran al davant. És clar, la pressió per dir la veritat la introdueix l’evidència que no hi haurà prou aigua per cobrir totes les demandes. Xabadia, Goetz i Pujol reconeixen que la proposta que fan pot crear tensions, però si l’escenari és d’escassetat els serà necessari adaptar-s’hi. De fet, pel que fa a la resposta dels agricultors, els investigadors es mouen en el terreny de l’especulació, perquè els càlculs no s’han presentat a les comunitats de regants, que, en darrer terme, per aplicar-los, els haurien d’aprovar.

País escàs d’aigua

/33/

La impressió general dels experts és que la península Ibèrica és un territori amb un gran desequilibri entre demanda i oferta, que només es pot resoldre amb una bona gestió. A part del balanç entre oferta i demanda hi ha estudis que inclouen també la quantitat d’aigua que utilitzen els productes agrícoles exportats i importats, la qual cosa ha estat definida com la «petjada hídrica». La consideració de la petjada hídrica permet avaluar si la producció agrícola és sostenible a llarg termini tant per a una regió o una nació com a escala global. Respecte de la bona gestió, els economistes adverteixen que mentre l’aigua consumida procedeix del cicle natural el càlcul de costos és senzill. Tanmateix, quan ha calgut

construir embassaments per emmagatzemar-la i canals per redistribuir-la, els càlculs es tornen molt més complexos. A més, indiquen que els diners que s’inverteixen per emmagatzemar i distribuir l’aigua deixen d’estar disponibles per a altres usos que també poden ser necessaris. Proposen la llet que es produeix a la Cornisa Cantàbrica com un exemple de cicle més natural, en canvi la fruita i la verdura mediterrànies són l’altra cara de la moneda, perquè per produir-les calen inversions afegides al cicle de l’aigua. Els investigadors adverteixen que, en la conjuntura actual, no es tenen en compte una part dels costos de l’aigua, la qual cosa fa difícil trobar l’equilibri entre la demanda i l’oferta de l’aigua. La presa en consideració de tots els costos «permetria trobar el vertader equilibri i, per tant, reduir la petjada hídrica i obrir la gestió de l’aigua cap a un camí més sostenible», asseguren.

Pis Amic:

benvinguda convivència

L'Oriol ha preparat un cafè.

Pis Amic es un programa de convivència entre estudiants i joves amb la síndrome de Down, fruit de la col·laboració entre la Universitat de Girona, la Fundació Àstrid i Residencias Universitarias RESA. /Carles Gorini/

L

a Dúnia, l’Anna G., l’Anna i l’Oriol conviuen al Pis Amic. Viuen plegats, comparteixen un espai amb tot el que du afegida una acció semblant: comprar el menjar i cuinar-lo, veure la televisió, rentar la roba o netejar el pis. Es reparteixen les funcions, pacten horaris, discuteixen les preferències dels uns i dels altres, i cedeixen quan és necessari. N’hi ha dos que estudien a la Universitat de Girona.

Els altres dos, en canvi, no estudien. Treballen. Tots quatre participen en un programa singular d’emancipació, perquè l’Anna i l’Oriol tenen la síndrome de Down.

Quatre joves conviuen junts

/34/

La Fundació Síndrome de Down de Girona i Comarques, Àstrid 21, la Universitat de Girona i Residencias Universitarias RESA s’han posat d’acord per impulsar un programa de convivència entre estudiants i persones amb discapacitat psí-

quica, en aquesta primera experiència, amb la síndrome de Down. L’objectiu és formar els joves en la independència a partir de proporcionar-los un espai de convivència fora de l’àmbit familiar, que els ensenyi a viure sols i, a la vegada, a compartir, com un primer pas per a una independència voluntària i plena. És el que explica l’Oriol, que vol aprendre a viure sol per, més endavant, casar-se amb la seva xicota, que la té des de fa cinc anys, i viure junts. L’Anna, més aviat, el que vol és fer les coses per ella mateixa. «A mi m’agrada cuinar sola», diu. Ara que ja sap què és empescar-se-les tota sola, explica que és com s’ho imaginava i que li continua agradant. La Dúnia i l’Anna G., estudiants del grau de Mestre d’Educació Primària i de Treball Social, respectivament, podrien dir que ho han provat per perfeccionar-se en els estudis, però el que no poden negar és que per a elles també és una experiència nova.

En una casa com aquesta es pot tenir la temptació de preguntar qui mana, però si es planteja la qüestió, la resposta

és immediata: «Tots igual!» Ho exclama l’Anna, tot i que, potser, l’Oriol hauria volgut dir que mana ell, però amb cara de broma, perquè sap que no té raó. Ells dos constitueixen la segona parella que viu a la casa. Abans ho havien fet l’Anna i en Sandy. Hi viuen des del gener i s’hi estaran tres mesos.

En poc temps han après que per tenir la nevera plena cal anar a comprar. Cada diumenge posen vint euros en un pot, tots quatre a la vegada. Després, quan els fa falta, van al supermercat i compren el que han apuntat, un cop han fet un repàs al rebost i a la nevera. Els menús els trien entre tots.

Potser, avui que és dilluns, a les noies els agradaria menjar pizza i a l’Oriol cigrons, però hi ha dies de sobres per triar i remenar i només és qüestió de posar-se d’acord. «Repartim els diners, la llista i, ells, s’espavilen prou bé dins el supermercat», observa la Dúnia. De queixes, també n’hi ha alguna, perquè a l’Anna li sembla que les nits de dijous de vegades són massa sorolloses i no la deixen dormir, tot i que no critica els companys, sinó alguns veïns. «És que em llevo a les set del matí per anar a treballar al Col·legi de Metges!» Se la nota orgullosa de la seva feina, perquè hi fa encàrrecs, fotocòpies, va a correus... perquè hi té amics: la Teresa, en Xavier, la Meritxell... També l’Oriol té amics a la feina i, a més, diu que en Fernando, el seu cap a la Cambra de Comerç, està molt content amb ell.

Valoració molt positiva Montse Castro és la responsable del Programa de suport a les persones amb discapacitat de la UdG. Valora l’experiència molt positivament. Es felicita de la feina que fan la Dúnia i l’Anna G. i ara busca més estudiants per repetir el programa el curs vinent. Explica que participar-hi no és només una qüestió d’altruisme, perquè els estudiants hi tenen pagat

Brígida Raset: «moltes vegades les persones discapacitades no tenen l’opció d’independitzar-se, senzillament perquè no els ho deixem expressar» l’allotjament. Considera que la primera experiència era «de rodatge», tot i que ha estat magnífica, perquè els ha permès aprendre molt. Una opinió semblant és la que expressa Brígida Raset, psicòloga de la Fundació Àstrid, que afegeix que es tracta de «la convivència entre persones diferents que tenen habilitats també diferents». L’objectiu consisteix a proporcionar experiències als joves de la Fundació Àstrid, perquè «moltes vegades les persones discapacitades no tenen l’opció d’independitzar-se, senzillament perquè no els ho deixem expressar». Pis Amic vol proporcionar-los l’oportunitat, perquè un cop finalitzada l’experiència, puguin triar el que volen: ser independents, si és que els ha agradat, o tornar a viure amb la família, si amb ells ja s’hi estan prou bé. L’Anna G., que estudia Treball Social a la UdG, admet que, per a ella, també és el primer cop que viu fora de casa i que l’experiència «està resultant molt positiva». En canvi, la Dúnia —que estudia el grau de Mestre d’Educació Primària— ja havia compartit pis amb altres estudiants i, per a ella, el fet de viure amb l’Anna i l’Oriol no ha representat cap diferència, només que «un cop per setmana ens visita la Brígida». En sentir-la, la psicòloga aprofita per insistir en el fet que al Pis Amic tot és molt equitatiu, tots tenen les seves responsabilitats i si algú no les compleix se les ha de veure amb els altres. Mentrestant, l’Oriol ha preparat un cafè i, ara, ens el serveix.

Com podeu participar-hi

Si voleu participar al Pis Amic el curs 2011-2012 us heu de posar en contacte amb Montse Castro, que us informarà dels requisits i del procés de selecció.

Els requisits bàsics, però, són els següents: · Fer la matrícula per al curs 2011-2012 a la UdG · Estar empadronat fora de la ciutat de Girona Us podeu posar en contacte amb el Programa de suport a persones amb discapacitat: pla.discapacitats@udg.edu /35/

L'Anna i la Dúnia organitzen els menús de la setmana.

Llibres ////////////

1.

2.

3.

9.

10.

11.

1. Mot so razo (2010) Revista, núm. 9 Edita: Institut de Llengua i cultura Catalanes (Universitat de Girona), Centre d’Estudis Trobadorescos (Castelló d’Empúries)

5. Problemes de química (i lectures curioses) Carrasco Alonso, Fèlix A. Edita: Universitat de Girona Juliol, 2010

Articles que apareixen en aquest número: La cara és el mirall del cor: la fisiognomonia medieval i la literatura (Antònia Carré). Sobre la tradició catalana: el Tristany de Leonís i un nou testimoni fragmentari (Joan Santanach Suñol).

Encara sobre Ponç Hug V i el rei Pere II (Stefano M. Cingolani). Dossier: Espiritualitat i vida quotidiana.

Eina de treball per a l’estudi de la química a nivell universitari. Cada capítol conté el programa d’objectius que s’han assolir, una àmplia col·lecció d’enunciats de problemes amb les respostes numèriques corresponents i un recull de lectures curioses que mostren l’explicació teòrica dels fenòmens físics i químics que tenen lloc al nostre entorn, així com les aplicacions industrials d’alguns productes químics i aspectes ambientals.

2. Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, 28 i 29 de maig de 2010.

Diversos autors Edita: Universitat de Girona. Departament de Geografia, Història i Història de l’Art Abril, 2010 Aquest recull de les intervencions fetes amb motiu de les Desenes Jornades d’Arqueologia ens mostren detalladament el resultat d’excavacions, adequacions i controls arqueològics en jaciments, vil·les, poblats, sitges, molins, claustres, muralles i esglésies de les comarques de Girona. Treballs presentats amb plànols, fotos i dibuixos per completar-ne la informació.

3. 1a Jornada de Bones Pràctiques Diversos autors Edita: ICE, Universitat de Girona Juny, 2010. CD Rom Aquesta comunicació exposa l’experiència desenvolupada a través de la xarxa d’Innovació Docent (XID) d’Aprenentatge Basat en Problemes (ABP) de la UdG. La xarxa d’ABP forma part d’una proposta d’innovació docent endegada per l’ICE el curs 2009-2010. Els membres de la xarxa d’ABP pertanyen a diferents disciplines: Ciències de la Salut, Socials, Educació i Enginyeria.

4. Pla d’igualtat per a persones amb discapacitat Castro Belmonte, Montse Edita: Universitat de Girona Juliol 2010 En base a l’article 3, Principis dels Estatus de la UdG, 2003, el document reflecteix la voluntat de la Universitat de Girona de continuar implementant un dels principis bàsics dels seus estatuts: la igualtat d’oportunitats, concretament en relació amb la necessitat de potenciar la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat.

6. El castell de la Roca.

Les empremtes d’una fortalesa fantasma a Solius Diversos autors Edita: Universitat de Girona i Ajuntament de Santa Cristina d’Aro Setembre, 2010 Bastit damunt d’un penyal de granit, el castell de Solius ens arriba sense pràcticament corporeïtat física. La seva situació estratègica ens indica la importància que en el passat degué tenir com a punt de vigilància i control del territori. De fet, la història dels pobladors de Solius ha estat estretament lligada a l’existència d’aquest castell fantasma.

7. VI CIDUI. Nous Espais de Qualitat en l’Educació Superior Una anàlisi comparada i de tendències. Format CD (resums) Dies 30 de juny i 1 i 2 de juliol de 2010, a Barcelona Diversos autors Edita: ICE, Universitat de Girona Setembre, 2010. CD Rom Amb el lema “Nous espais de qualitat en educació superior. Una anàlisi comparada i de tendències” el congrés ens apropa a les preocupacions docents dominants a la universitat durant el primer decenni del segle XXI. Podem afirmar que el CIDUI ha esdevingut un catalitzador d’innovacions docents i un bon exponent de les inquietuds del professorat universitari.

8. VI CIDUI. Nous Espais de Qualitat en l’Educació Superior Una anàlisi comparada i de tendències. Format CD (textos complerts) Dies 30 de juny i 1 i 2 de juliol de 2010, a Barcelona Diversos autors Edita: ICE, Universitat de Girona Setembre, 2010 CD Rom textos complerts

/36/

El CIDUI és una plataforma en la qual es planteja la millora de la docència i es comparteixen experiències d’innovació docent, tan d’iniciatives institucionals com del propi professorat, a través d’equips docents o de grups de treball interdisciplinars i interuniversitaris.

4.

12.

5.

13.

6.

14.

9. Propostes per a Colera Camil Cofan, Nadia Fava Edita: Universitat de Girona Octubre, 2010 Aquest catàleg és el resultat de la col·laboració entre l’Ajuntament de Colera i la Universitat de Girona, fet pels estudiants d’Urbanisme 2 dels estudis d’Arquitectura basat en un seguit d’anàlisis i propostes urbanístiques sobre el municipi, és el contingut d’aquest catàleg. Els treballs són de dos tipus: analítics i propositius, van de l’escala territorial fins a l’escala més urbana.

10. Dialogant amb els clàssics Jordi Sala Lleal (ed.)

Edita: Universitat de Girona i Documenta Universitaria Novembre, 2010 Disset professors de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona dialoguen per escrit amb obres de la literatura mundial que els apassionen. El resultat és aquest llibre, un exercici de plaer intel·lectual adreçat a tothom interessat en els “clàssics”, entesos com aquelles obres que garanteixen un aprofundiment humà i que conviden a una certa saviesa vital.

11. Multilingüisme i pràctica educativa. VI Simposi: llengua, educació i immigració Diversos autors Edita: ICE, Universitat de Girona Novembre, 2010 Aquest volum recull les conferències plenàries i les experiències de tres centres educatius amb propostes innovadores interessants partint de realitats sociolingüístiques diverses. Totes elles són aportacions de primer ordre en relació amb un tema de tanta transcendència per al futur dels nostres països com és el de les implicacions educatives del multilingüisme.

12. Ripoll. Itinerari literari autoguiat.

Presentació i guió: Jordi Mascarella i Rovira i Francesca Romana Uccella Edita: Universitat de Girona Novembre, 2010 El Ripoll físic i palpable s’ha desdoblat de la narrativa, recreada i reelaborada al llarg de generacions, segons estils i estètiques canviants; en l’estímul poètic, materialitzat en els versos de veins i forants; fins i tot en el teatre ha reforçat la imatge d’aquesta vila, atrafegada i contemplativa, carregada de contrastos i complexitats.

7.

8.

15.

16.

13. De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia Josep M. Nolla, Lluís Palahí i Jordi Vivo Edita: Universitat de Girona. Institut de Recerca Històrica Desembre, 2010 Aquest treball neix de la voluntat de posar al dia, amb les darreres novetats, un primer esbós d’explicar, amb cert detall i a partir d’una lectura eminentment arqueològica, els orígens de la romanització en l’abast del territori que anomenen Indigècia.

14. El desenvolupament personal i professional dels estudiants d’educació social Judit Fullana i Maria Pallisera Edita: Universitat de Girona Desembre, 2010 Reflexió sobre les necessitats formatives de les persones que treballen en l’educació social i reconeixement de les dificultats docents del professorat universitari per garantir competències professionals al seu alumnat. Aquest treball reconeix ambdues dificultats i les sintetitza en una proposta de reconeixement de potencialitats i apropament al món.

15. L’aprenentatge basat en problemes en els estudis d’Infermeria David Ballester Ferrando, Concepció Fuentes Pumarola Edita: Universitat de Girona i Documenta Universitaria Desembre, 2010 L’ABP recull uns principis sobre els quals es fonamenta un aprenentatge amb les característiques següents: reflexiu, crític i autònom, i on es torna el protagonisme a l’estudiant. Això no obstant, és en el professor expert i en el tutor en els quals recau la importància d’una bona tutorització i guia perquè l’estudiant aconsegueixi uns bons resultats d’aprenentatge.

16. Manual de tècniques i procediments d’Infermeria Concepció Fuentes Pumarola, David Ballester Ferrando Edita: Universitat de Girona i Documenta Universitaria Desembre, 2010 El motiu d’aquesta revisió està fonamentat en els canvis importants de l’entorn des de la perspectiva tecnològica, i al mateix temps pel fet de voler fer un pas endavant cap a l’assoliment de competències i que les tècniques i procediments vagin més enllà de la realització d’una habilitat manual, aconseguint integrar aspectes de coneixements, d’habilitats i d’actitud.

/37/

/38/

Roses explicarà el seu patrimoni

Visita de la rectora de la UdG, acompanyada de l'alcaldesa de Roses i de Roser Juanola, a la Ciutadella.

La Universitat de Girona i l’Ajuntament de Roses han signat un conveni de col·laboració que té per objectiu dotar una beca de recerca que ha de concloure en una tesi doctoral sobre la interpretació, la gestió i l’educació del patrimoni cultural rosinc.

per implementar dispositius sensorials per a persones amb deficiència visual, per tal de dur a terme un model inclusiu d’interpretació del patrimoni, incloent noves tecnologies adaptades.

Gaudir del patrimoni vol dir aprendre, però també treballar.

Un treball que el millora o el difon. Si més no, la màxima empeny Anna Fàbregas en la redacció de la tesi doctoral en què treballa, que a través de la recerca pretén construir un model de gestió educativa per a la ciutadella de Roses. Una proposta que té com a principal aspecte innovador que està enfocada en el concepte d’aprenentatge-servei (APS), una proposta educativa que combina els processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un sol projecte en què els que hi participen es formen en el treball sobre les necessitats reals de l’entorn amb l’objectiu de millorar-lo.

Positiva valoració institucional

Usos del patrimoni

Pόδη πόλις, Rhode, Rhodus... Roses La Ciutadella de Roses atresora gairebé vint-icinc segles d’història. Constitueix la plataforma idònia per a un projecte que, segons Fàbregas, persegueix que el municipi «aprengui a fer participar totes les comunitats que hi viuen en el gaudi del patrimoni local». La Ciutadella conté entre els seus murs vestigis de poblaments ibèrics, grecs, romans, medievals i moderns.

Pocs espais poden presentar un llinatge de tan llarg abast.

/39/

Els objectius de l’estudi de Fàbregues, que coincideixen amb els del grup de recerca GREPAI (Grup de Recerca en Art, Educació, Patrimoni i Arts Intermèdia) que dirigeix la Dra. Roser Juanola, de la Universitat de Girona, no s’esgoten en el concepte d’aprenentatge-servei, sinó que es bifurquen en diferents direccions. Una d’elles és la que vol generar una línia d’actuacions d’observatori i participació del patrimoni basades en pràctiques col·laboratives, creatives i d’ús social. Una altra busca incentivar un procés de reinterpretació i valoració patrimonial a partir de l’eina metodològica qualitativa de la cartografia social, en el sentit que la recerca que parteix de la construcció de mapes socials (de present, de futur, de conflictes...) ha de permetre determinar les necessitats d’experiències socials. I encara una tercera, d’afegida,

La posada en marxa d’aquesta beca ha estat valorada de forma positiva per l’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana, que ha manifestat que «la figura d’una investigadora a la Ciutadella esdevindrà el fil conductor que vincularà els projectes de recerca de Roses amb el món acadèmic i que, al mateix temps, permetrà impulsar un conjunt d’iniciatives pioneres i imprescindibles per assumir els reptes de futur, emfasitzant els notables elements patrimonials de Roses». Per la seva banda, Anna M. Geli, rectora de la UdG, considera que convenis com aquest demostren «la voluntat de la Universitat, tant de desterritorialitzar-se i de treballar estretament amb diferents municipis, com de reconèixer i donar suport al treball que es fa des del món local».

Un grup de recerca de la UdG avalua, a escala europea, el nivell educatiu dels menors tutelats L’Equip de Recerca sobre Infants, Adolescents, Drets dels Infants i la seva Qualitat de Vida, adscrit a l’Institut de Recerca sobre Qualitat de vida, ha participat en un estudi internacional juntament amb les universitats de Londres (Regne Unit), Aarhus (Dinamarca), Göteborg (Suècia) i l’Institute for Social Policy and Labour d’Hongria, per tal de dur a terme una recerca finançada per la Unió Europea sobre el nivell educatiu i les expectatives socials i laborals dels menors tutelats per l’Administració o que viuen en famílies d’acollida.

El llegat de Raimon Panikkar a la Biblioteca de la UdG Des del 16 de novembre de 2010, el fons personal del filòsof i teòleg Raimon Panikkar, doctor honoris causa de la UdG, és a la Biblioteca de la UdG. El personal de la Biblioteca de la UdG s’ha desplaçat fins a Tavertet per tal d'encaixar la biblioteca personal de Panikkar. El fons està compost per prop de 450 caixes que contenen uns 12.000 volums, entre llibres i revistes. La temàtica abraça des de la filosofia, la teologia, la mística i la història de les religions fins al diàleg interreligiós entre Orient i Occident.

El fons Raimon Panikkar passarà a formar part dels fons especials de la Biblioteca de la UdG, on ja hi trobem noms destacats com Jaume Vicens Vives, Josep Ferrater Mora, Pierre Vilar, Aurora i Pudenci Bertrana, etc.

Un projecte anomenat YIPEE El projecte europeu rep el nom de YIPPEE (Young people from a public care background: pathways to education in Europe), i presenta unes dades que parlen de resultats decebedors quant als indicadors educatius d’aquests joves: només un 20 % assoleixen el títol de secundària. «Cal que l’escola sigui el centre dels objectius per solucionar un problema que, si més no, i gràcies a l’estudi, ara podem visualitzar». Són les declaracions de Carme Montserrat, una de les professores que hi ha participat, juntament amb Sara Malo i amb les becàries Irma Bertran i Dolors Navarro, que han treballat sota la coordinació del doctor Ferran Casas.

S’inaugura la nova seu de la Càtedra d’Esport i Educació Física a Banyoles Estudiants i flors

/40/

S’acosta la mostra Girona, Temps de Flors, i la Universitat hi torna a tenir protagonisme. Més enllà de les accions que es duran a terme al pati de Les Àligues, estudiants de Publicitat i relacions Públiques, amb la voluntat de posar en pràctica els seus coneixements i la seva capacitat organitzativa, oferiran, conjuntament amb companys d’Història de l’Art, Comunica Cultural i Magisteri, un seguit d’activitats sota l’epígraf Flow Art. Es duran a terme del 9 al 13 de maig i s’hi desenvoluparan accions artístiques, gastronòmiques, musicals i pedagògiques.

El Centre de Tecnificació Esportiva La Farga, a Banyoles, és la nova seu de la Càtedra d’Esport i Educació Física de la Universitat de Girona, després que el 15 de desembre va ser inaugurada per l’alcalde de Banyoles, Miquel Nogué, i per Anna M. Geli, rectora de la UdG. En el decurs de l’acte, Pere Miró, director de Solidaritat Olímpica i de Relacions amb els Comitès Olímpics Nacionals del Comitè Olímpic Internacional, va pronunciar la lliçó inaugural de la càtedra d’investigació creada fa sis anys per completar la qualitat i l’excel·lència acadèmica de la UdG amb les característiques geogràfiques i de desenvolupament esportiu de Banyoles, amb la intenció de disposar d’un organisme que reflexioni i ajudi a establir paràmetres de recerca i di-

vulgació sobre l’esport, l’educació, l’entrenament i el rendiment esportiu, l’educació física, el turisme i el desenvolupament territorial i l’olimpisme.

La Càtedra, dirigida pel doctor Víctor López Ros, disposa de les instal·lacions del Centre de Tecnificació Esportiva de Banyoles, que acull també activitats d’entitats de la vila i cursos d’estiu, conferències i jornades diverses.

Innovem Junts: recerca TIC per a la innovació de les empreses De fer transferència, no n’hi ha mai prou. Si més no és el que pensen els responsables de l’Institut d’Informàtica i Aplicacions (IAA). L’any 2009 aquest centre de la Universitat de Girona va facturar més de mig milió d’euros a través de contractes i serveis de transferència de tecnologia amb empreses i entitats del seu entorn. Jordi Freixenet, director de l’Institut, considera que, malgrat la bona xifra, «ens cal incrementar la nostra participació en projectes de recerca proposats i ideats per les empreses, volem fer més recerca aplicada pensada per les empreses i des de les empreses».

Jornada Innovem Junts Per assolir l’objectiu, es va dur a terme la Jornada Innovem Junts, que va tenir lloc al Parc Científic i Tecnològic. S’hi van aplegar, d’una banda, els investigadors dels diferents grups de recerca que componen l’Institut i, de l’altra, representants de diverses empreses gironines de base tecnològica.

L’èxit de la iniciativa, que va comptar amb el suport de Caja Madrid, ha fet que els organitzadors treballin a hores d’ara en una nova edició, que es farà la tardor vinent i en la qual es preveu que hi participarà un ventall encara més ampli d’empreses.

La UdG aprova un programa d'impuls als investigadors en formació El Consell de Govern de la UdG ha aprovat el Programa d’ajuts per a investigadors en formació 2011-2014, que té un doble objectiu: assegurar l’augment de tesis doctorals a la UdG, i captar i retenir talent. Per a aquest programa, que també vol potenciar els estudis de doctorat impartits a la UdG, es preveu un pressupost anual que supera el milió d’euros, corresponent al cost de vuitanta ajuts, inclosos els costos de matriculació (tutela acadèmica de la tesi doctoral) dels beneficiaris.

El Programa d’ajuts per a investigadors en formació 2011-2014 implica, bàsicament, la convocatòria anual d’ajuts predoctorals. La novetat principal d’aquest programa és que separa clarament les beques per fer la tesi, adreçades a estudiants en fase de recerca de doctorat, d’uns altres ajuts, adreçats als estudiants que estan fent el màster. Les primeres són de tres anys de durada (un any de beca i dos de contracte). Els segons són ajuts econòmics per fer front a la matrícula del màster i una dotació addicional.

/41/

Els grups de recerca de l’IAA Sis són els grups de recerca que componen l’Institut d’Informàtica i Aplicacions: Agents Research (ARLAB), Sistemes Distribuïts i Comunicacions en Banda Ampla (BCDS), Enginyeria de Control i Sistemes Intel·ligents (eXIT),

Laboratori de Gràfics i Imatge (GILAB), Modelat, Identificació i Enginyeria de Control (MICELAB) i Visió per Computador i Robòtica (VICOROB). Tots els grups formen part de la Xarxa Tecnio, promoguda per ACC1Ó, que agrupa els principals centres i agents de transferència de tecnologia de Catalunya. A més, la seva activitat ha donat lloc a diverses patents i al naixement de mitja dotzena d’empreses derivades (spin-off).

La UdG forma part de la Xarxa Espanyola de Laboratoris Sostenibles La Universitat de Girona és membre de la Xarxa Espanyola de Laboratoris Sostenibles (LAB*S), juntament amb altres centres de recerca i empreses privades. La rectora, Anna M. Geli, ha signat recentment el document d’adhesió a aquesta xarxa, que persegueix el desenvolupament d’un model de referència de laboratori sostenible adaptat a les diferents tipologies de laboratoris que hi ha. LAB*S és un projecte impulsat per la Fundación MAITE A més, la CRUE, com a membre del Patronat de la Fundación MAITE, va acordar en la passada assemblea general delegar la seva representació en Anna M. Geli, en qualitat de rectora de la UdG i presidenta de la Comissió Sectorial de Qualitat Ambiental, Desenvolupament Sostenible i Prevenció de Riscos de la mateixa CRUE.

La rectora Anna M. Geli, signa el conveni.

El Centre TIG de la UdG s’incorpora a la Xarxa TECNIO /42/

El Centre Tecnologies d’Imatge i Gràfics (TIG) de la Universitat de Girona, format per un equip d’investigadors experts en imatge mèdica i videojocs, ha passat a formar part de la Xarxa TECNIO. Amb el Centre TIG són onze els grups de la UdG que s’han incorporat a la plataforma que impulsa l’agència

ACC1Ó de la Generalitat de Catalunya. TECNIO aglutina els agents catalans amb una alta capacitat de transferir tecnologia a les empreses, i potencia la tecnologia diferencial, la innovació empresarial i l’excel·lència a Catalunya.

La recerca del TIG Com a eixos principals de la transferència del Centre TIG, destaquen els jocs seriosos «Llegendes de Girona» i «Jaume I», desenvolupat recentment amb l’ajut i el suport de l’Ajuntament de Girona i la Facultat de Lletres de la UdG. En el camp de la imatge mèdica, el Centre ha desenvolupat la plataforma de visualització especialitzada Starviewer, que representa una revolució en el camp de la visió de tot tipus d’imatges mèdiques en alta.

La Universitat de Girona comercialitza un programa per gestionar la docència La Universitat de Girona ha elaborat un programa informàtic per facilitar l’adaptació al procés de Bolonya. L’eina es va començar a implantar l’any 2004 i, avui, tots els graus i màsters i totes les assignatures de la UdG la utilitzen. Aquest programa ha estat molt ben valorat en els diferents fòrums en què s’ha presentat, de manera que la UdG ha decidit transferir-lo, és a dir, comercialitzar-lo. L’empresa encarregada d’aquesta comercialització és l’empresa derivada (spin-off) DSET, mitjançant un conveni amb la Universitat de Girona. El control de qualitat del producte que es posa a la venda, que porta el nom Teaching Management Tools (TMT), és a càrrec dels professors Ma. Lluïsa Pérez Cabaní i Josep Juandó Bosch. Ells són els mateixos autors conceptuals del programa que utilitza la UdG i formen part del grup de recerca Qualitat del Procés d’Ensenyament-Aprenentatge i Formació del Professorat de la UdG. ESADE, primer usuari extern La primera entitat que ha pres la decisió d’utilitzar TMT ha estat l’escola de negocis ESADE, tot i que en aquests moments són diverses les universitats de diferents països que hi estan interessades. TMT té també una versió per a educació no universitària. La primera entitat a utilitzar-la ha estat l’Escola de La Vila de Banyoles.

Nous moviments migratoris al Sàhara

Laura Montoliu rep el premi Jóvenes Investigadores 2010

Investigadors de la Universitat de Girona han fet una estada als territoris alliberats del Sàhara occidental per prendre contacte amb la nova realitat.

Laura Montoliu, estudiant de primer curs de Química, ha estat distingida amb el primer premi de la categoria de Ciències de la Terra i de la Vida de la convocatòria Jóvenes Investigadores 2010. Promoguts pels ministeris d’Educació i Igualtat, els premis són un reconeixement als joves investigadors que han fet una recerca destacada mentre eren estudiants d’ESO, Batxillerat o Formació Professional, i consisteixen en una dotació econòmica i una estada en un centre de recerca del CSIC.

Els antropòlegs de la UdG Joan Lluís Alegret i Carles Serra han viatjat als territoris alliberats del Sàhara Occidental per recollir informació de primera mà del fenomen migratori que està duent centenars de sahrauís des dels camps de refugiats cap als territoris alliberats (la franja del Sàhara Occidental no ocupada pel Marroc). La migració es pot considerar un retorn al seminomadisme. En aquesta zona els darrers anys s’han creat diferents nuclis de població (Bir Lehlu, Bir Tagazit, Tifariti, Mehairiz, entre d’altres) que es relacionen amb rutes comercials preexistents. Al voltant d’aquests nuclis, i ocupant un territori extensíssim, s’hi ha anat instal·lant un nombre de població cada vegada més gran.

Els motius de la migració a estudi Els motius que condueixen al retorn al nomadisme i al desert estan sent estudiants pels antropòlegs de la UdG. D’entrada, el procés obeeix a una estratègia política (fer efectiva l’ocupació real d’un territori en disputa), però també a la iniciativa d’una població que evita acomodar-se en uns camps de refugiats que es varen crear trenta-cinc anys enrere. Què és allò que mou alguns refugiats a instal·lar-se en aquests territoris (on fins fa poc amb prou feines no hi vivia ningú), l’establiment del perfil i de les necessitats de la població que s’hi instal·la i el coneixement de les estratègies que aquesta població desenvolupa per adaptar-se a aquesta nova realitat són els tres eixos del projecte que els experts de la UdG duen a terme en col·laboració amb les autoritats sahrauís. Aquest treball de camp representa la continuació d’estudis anteriors que s’han dut a terme als territoris sahrauís i que confirmen l’estreta vinculació de la Universitat amb aquest poble, amb el qual es coopera des de fa temps, una vinculació que ha donat com a resultat diferents realitzacions, com ara la construcció d’un museu o la identificació i restauració de diverses obres d’art rupestre.

Montoliu ha estudiat la síndrome Guillain-Barré El treball de Laura Montoliu està relacionat amb la síndrome de GuillainBarré, una malaltia autoimmune causada per l’atac del sistema defensiu a les neurones dels nervis de la medul·la espinal. L’atac es produeix per la semblança molecular d’alguns antígens neuronals amb l’estructura d’alguns microbis responsables d’una infecció prèvia del pacient. El fenomen es coneix amb el nom de mimetisme molecular. Part de la seva recerca ha consistit en estudis de química computacional supervisats pel Dr. Jordi Poater, de l’Institut de Química Computacional de la UdG.

Laura Montoliu en el moment de recollir el premi. /43/

Serveis Tècnics de Recerca

Unitat de Biotecnologia i Biomedicina La biologia molecular és un àmbit de coneixement en expansió. «Les tècniques que fa deu anys eren excepcionals avui són rutinàries». Ho comenta Vicenç Oliveras, responsable de la Unitat de Biotecnologia i Biomedicina dels Serveis Tècnics de Recerca de la UdG, que explica –i té bones raons per fer-ho– que el gruix de les proves que es fan en aquest laboratori beuen de la deu de coneixement que va obrir Kary B. Mullis, encara no fa trenta anys, i per la qual va obtenir el premi Nobel. El científic nord americà va desenvolupar la tècnica de la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), que permetia amplificar cadenes específiques d’ADN in vitro.

Al laboratori de la Unitat de Biotecnologia i Biomedicina, que es troba a l’edifici Jaume Casademont del Parc Científic de la UdG, es disposa de les tècniques necessàries per extraure ADN humà de mostres biològiques de qualsevol tipus, com ara sang, saliva, semen, teixits, ossos o restes biològiques sobre roba i altres materials. L’especialització en la tècnica ha proporcionat a la Unitat un vincle de col· laboració amb l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, per al qual fa extraccions d’ADN de les mostres judicials i en què, Oliveras, proporciona un peritatge expert. La col· laboració entre ambdós centres es remunta a cinc anys enrere i aporta a la Unitat un percentatge molt elevat de la càrrega de feina que suporta. Aquest és un cas d’èxit en la racionalització dels equips universitaris i de l’ús que se’n fa, perquè s’assoleix l’objectiu de disposar d’equipaments punters que faciliten la tasca dels investigadors i, a la vegada, s’obtenen recursos externs per al seu manteniment.

Per completar el cicle de recerca, la Unitat compta amb un aparell per efectuar espectrometries de masses del tipus MALDI-TOF, que permet analitzar biomolècules, i actualment és una eina imprescindible en els estudis de proteòmica.

A més, té encomanat el manteniment de diferents serveis del Parc Científic i Tecnològic, com ara el control dels residus químics i biològics d’una manera segura, i la supervisió dels equips que són d’ús comú als laboratoris Biotech de l’edifici Giroemprèn, com ara les centrifugadores, la sala de balances o els cultius cel·lulars.

Com es pot establir contacte amb la Unitat?

Parc Científic i Tecnològic Edifici Jaume Casademont (porta E) Pic de Peguera, 15 (La Creueta) 17003 Girona Unitat de Biotecnologia i Biomedicina Cap de la Unitat: Vicenç Oliveras A/e: vicenc.oliveras@udg.edu

/44/

Tel. externs UdG: 972 41 83 87; 618 60 63 83 Tel. intern UdG: 83 87 – 91 77

Perfils Randy Barker: mestre de metges Randy Barker (EUA, 1939) és metge i professor al Johns Hopkins Bayview Medical Center de Baltimore, als Estats Units. El Centre ha estat un dels primers a fer del learning by doing un element programàtic, filosofia que, d’alguna manera, comparteix fonaments amb l’aprenentatge basat en problemes (ABP). Barker visita Girona perquè és membre del Consell Acadèmic Internacional de la Facultat de Medicina de la UdG, en la qual, a més, ha impartit la lliçó magistral Professionalisme i ensenyament de la medicina.

El seu avi, com vostè, era metge i professor al Johns Hopkins. Aprovaria el mètode que practiquen? És clar que sí.

“La meva opinió és que la formació que fa èmfasi en com es poden resoldre problemes ajudarà moltíssim l’estudiant en la carrera de postgraduat” /45/

Quina diferència hi ha entre les formes dels temps del seu avi i les d’ara?

Hi ha una gran diferència. Abans, el professor creia saber exactament el que havia de conèixer l’estudiant. Per aquest motiu l’omplia de coneixements i, amb això, la seva feina havia acabat. En canvi, ara, considero que és millor treballar amb l’estudiant, atès que omplint-lo d’informació que en realitat desconec si és la necessària no és suficient. L’estudiant es trobarà amb malalties, és a dir, amb problemes, i el que sí que sé és que haurà de tenir la capacitat d’enfrontar-se a un problema —en què sobretot hi ha incertesa— i que haurà de saber buscar els recursos correctes, que dependran més d’ell mateix, de la seva capacitat de decisió, que no pas d’allò que com a professor li pugui haver ensenyat. Representa un canvi important. Del sistema antic, en diem paternalisme, i del nou,

relacional, perquè tots treballem i descobrim junts. Cal tenir un cos de competències molt sòlid, és important tenir-lo, però, com a mestre, també ho és demanar l’opinió de l’estudiant, donar-li raons...

primària, en què els metges i els pacients es relacionen d’una manera molt més intensa de com passa als Estats Units. He vist aquest avantatge en la comparació entre ambdós.

Ser metge és encara una qüestió de vocació o cada cop tenen més importància els diners?

Els metges sempre hem estat preuats per la societat.

Precisament, és la situació de la medicina en la societat la que ha fet possible la creació de grans empreses mèdiques, que, es diu, són necessàries per proporcionar diners per a la recerca.

Hi ha, però, un element, la vocació, que encara pesa molt. Per exemple, quan tinc davant un pacient i tots dos abordem un problema, em surt la vocació. Però quan deixo el pacient, és veritat que hi ha certs elements que poden amenaçar-la.

Com s’integraran els estudiants formats en la metodologia basada en problemes, els que sortiran de la Facultat de Medicina de la UdG, al MIR? La meva opinió és que la formació que fa èmfasi en com es poden resoldre problemes ajudarà moltíssim l’estudiant en la carrera de postgraduat. Teòricament, és una millor preparació per a la residència i també per a la carrera professional. Tot plegat té a veure amb com aprèn un metge. No és només per les lectures que fa, sinó per les experiències que té i per la capacitat crítica que ha adquirit.

El currículum que s’imparteix a Girona els prepararà millor per a la manera com els metges desenvolupen les seves habilitats.

Com és un estudiant de medicina dels Estats Units?

Els estudiants americans arriben a la carrera amb un grau d’independència prou alt, perquè han passat quatre anys fora de casa seva, formant-se en el que diem Liberal Arts Education.

Vull dir que, sense oblidar allò de «tants caps tants barrets», són joves més preparats per a la independència, també per a la intel·lectual.

/46/

Creu que es pot aplicar el mateix mètode d’ensenyament en els EUA liberals que en l’Europa social? És veritat que les societats són diferents. Però això afecta més el metge després que s’hagi format, en el moment en què es converteix en professional de la medicina. D’altra banda, m’interessen molt els països que asseguren els serveis a les persones. Potser, només potser, crec que els metges europeus se senten més vinculats a una missió social. L’exemple és l’atenció

A Catalunya, i fins i tot a Europa, sovint es té una imatge negativa del sistema sanitari dels EUA, que és vist com un model molt tecnificat, però que pot deixar morir un malalt al carrer si no té diners per pagar el metge. És una imatge real?

Puc assegurar-li que aquesta imatge dels Estats Units, desafortunadament, és real. Hi ha quaranta milions de persones fora del sistema de salut. La nova llei d’Obama obre la possibilitat de millorar les coses.

Però els republicans l’han aturada!

Sí, els republicans són uns idiotes que intenten aturar el progrés.

2011-2012

www.udg.edu/masters

Màsters universitaris Másteres universitarios University Master’s Programmes

Àmbit de Ciències Experimentals i Sostenibilitat Màster en Biologia Molecular i Biomedicina Màster en Ciència i Tecnologia de l’Aigua (CTA) Màster en Medi Ambient (MMA) Màster Interuniversitari en Catàlisi Homogènia Màster Interuniversitari en Ecologia Fonamental i Aplicada Màster Interuniversitari en Química Teòrica i Computacional Màster Interuniversitari en Tècniques Cromatogràfiques Aplicades Programa de Doctorat en Ciències Experimentals i Sostenibilitat

Àmbit de Ciències Humanes i de la Cultura Màster en Comunicació i Estudis Culturals Màster en Ensenyament d’Espanyol i de Català com a Segones Llengües / Llengües i Moviments de Població Màster en Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local Màster en Iniciació a la Recerca en Humanitats: Història, Art, Filosofia, Llengua i Literatura Màster Interuniversitari en Ciència Cognitiva i Llenguatge Màster Interuniversitari en Ciutadania i Drets Humans: Ètica i Política Màster Interuniversitari en Filosofia Analítica Màster Interuniversitari en Filosofia Contemporània: Tendències i Debats (*) Màster Interuniversitari en Planificació i Polítiques per a les Ciutats, l’Ambient i el Paisatge (PPCEL) Programa de Doctorat en Ciències Humanes i de la Cultura

Àmbit de Ciències Socials, de l’Educació i de la Salut

Màster en Educació en la Diversitat Màster en Professorat d’ESO i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes Màster en Promoció de la Salut Màster en Treball, Relacions Laborals i Recursos Humans Màster Interuniversitari en Arts Visuals i Educació: un Enfocament Construccionista Màster Interuniversitari en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania

Màster Interuniversitari en Gestió Cultural Màster Interuniversitari en Intervenció Psicosocial (MIPS) Màster Interuniversitari en Joventut i Societat (MIJS) Màster Interuniversitari en Psicologia de l’Educació (MIPE) Programa de Doctorat en Ciències Socials, de l’Educació i de la Salut

Àmbit de Tecnologia Erasmus Mundus European Master’s in Vision and Robotics (VIBOT) Màster en Biotecnologia Alimentària Màster en Informàtica Industrial, Automàtica, Computació i Sistemes (MIIACS) Màster en Mecànica de Materials i Estructures (MME) Màster Interuniversitari en Enginyeria Tèxtil, Paperera i Gràfica Joint Master’s in Environmental Process Control Engineering (International) Màster Interuniversitari en Polímers i Biopolímers (*) Màster Interuniversitari en Visió per Computador i Robòtica (VICOT) Programa de Doctorat en Tecnologia

Àmbit de Turisme, Dret i Empresa Erasmus Mundus European Master’s in Tourism Management (EMTM) Master’s in Business Innovation and Technology Management (BITM) Màster en Dret dels Negocis i del Sector Privat Màster en Dret Públic: Globalització i Cultures Jurídiques Màster en Economia de l’Empresa. Integració Econòmica Europea i Direcció d’Empreses Màster en Turisme Cultural Màster en Direcció i Planificació del Turisme Màster Interuniversitari en Criminologia i Execució Penal Programa de Doctorat en Turisme, Dret i Empresa (*) Màsters que estan en procés de verificació pel Consejo de Universidades (MEC)

2011-2012

www.udg.edu/masters

Mà sters universitaris Måsteres universitarios University Master’s Programmes