Joana Santamans

Per Emma Aixalà Foto Andrea Ferrés

Em coneixen pels quadres d’animals; podria acomodar-m'hi, però ja no seria pintora

Ens ha captivat amb un bestiari preciós que ens mira directament als ulls. Avui ho fa amb una conversa a casa seva, en un petit poble de l’Alt Empordà. La pintora Joana Santamans diu que es troba en un moment de reflexió, de mirar i remirar, de donar-se temps per sentir què vol. Amb una melodia de piano i la rialla de la seva filla de fons, confessa que li arriba tot allò que projecta a l’univers.

Projectaves viure a l’Empordà?

Jo tirava més cap a Montserrat, on he crescut, però el meu marit és de Palafrugell i l’Empordà t’atrapa amb aquests pobles cuidats i la vida cultural que té.

Vas venir amb projectes o buscant inspiració?

Volia fer paisatge i deixar anar el canell a pinzellades, desdibuixar-me, perquè els llibres VIDA m’han portat una feinada increïble. Aquí estic immersa en la natura i és fàcil fer fotos i començar a pintar.

Pintora, il·lustradora, artista... Com et defineixes?

El concepte artista és ampli i, més que il·lustradora, em sento pintora. La frontera és molt fina: la il·lustració sempre s’ha adaptat a un text però, d’un temps ençà, una generació d’il·lustradors s’ha creat una marca pròpia amb èxit. En aquest sentit, em sento il·lustradora, però a partir del moment en què faig sèries i exposicions pròpies, soc pintora.

Dius que estàs entrenada per veure les petites coses de la natura, quin contrast pintar-les grans!

Amb el meu pare anàvem d’acampada i potser aquesta va ser la llavor que he cultivat. El gran format m’atrau perquè canvia la vibració de l’espai i perquè té dos nivells de lectura: de lluny pot semblar fotografia i de prop s’aprecia la pinzellada.

Pintar és crear presències. Quan saps que està completa?

Perquè sé el que busco i perquè visc un diàleg amb l’obra, em parla. També és bonic deixar-te sorprendre, eh? Solament has d’escoltar i potser et desvia del camí i et queda millor. En general m’agrada cuidar els detalls, no deixar res perquè sí. Potser peco de fer-ho massa bé!

Ets perfeccionista?

Necessitava provar-me fent les coses així i rescatar l’ofici de pintora perquè crec que, amb l’art contemporani, amb l’art conceptual, s’està perdent.

I ho dius tu, que vens del disseny gràfic…

Sí, ningú m’ha ensenyat a pintar, i m’ha agradat aprendre les tècniques de l’oli i l’aquarel·la. Quan domines el clarobscur, la il·luminació i la perspectiva, et permets el que feien les avantguardes: desdibuixar-te i recrear-te en la pinzellada.

Desaprendre per aprendre és infinit.

És la gràcia! Quan et dediques professionalment a la pintura, el perill és quedar-te en allò que ven. A mi em coneixen pels quadres d’animals, em fan encàrrecs i podria acomodar-m’hi, però deixaria de ser pintora. Una pintora ha d’anar estirant el fil i anar més enllà.

Per buscar-te a tu mateixa?

Em busco a mi, sí, i l’obra és un reflex d’això. Si no, què he vingut a fer al món de l’art? L’art ha de ser una recerca interior que cadascú expressi a la seva manera i, en el meu cas i tal com està el món, és donant esperança i comunicant bellesa.

Fins ara ho has fet amb protagonistes animals de “mirada búdica”, dius...

Ells sempre estan en el present i enfocats. Veure una vaca remugant o un gat prenent el sol m’inspira perquè quan ho aconsegueixes com a ésser humà ets molt feliç. Però ens costa perquè la nostra ment ve perjudicada de sèrie.

Què sents quan les contemples?

Una barreja de goig i triomf perquè he aconseguit que la imatge imaginada sigui real. Me les miro molt i molts cops em pregunto com les he pogut fer jo. Tinc la impressió d’haver estat només un canal.

Pintes per a tu?

Sí, perquè les vull veure i viure amb elles. També m’agrada quan marxen amb algú que les vol.

Pintaries persones amb aquesta mirada?

Pintar una persona m’inquietava massa, sobretot pel diàleg que podia establir-hi, ara ja no. I algun dia pintaré cares de persones, dones, mares i nadons, però no encara. Ara m’imagino rodejada de paisatge i portant natura al context urbà. És curatiu i necessari. És recordar qui som i d’on venim. És bellesa pura.

Com a pintora, la maternitat t’ha modificat?

L’embaràs, la maternitat i el fet d’estar pendent de la nena m’ha col·locat en un altre lloc i canalitzo les coses d’una altra manera.

Pintes diferent?

Abans podia estar-me 5 hores seguides pintant, de dia o de nit. Ara estic aprenent a connectar i desconnectar de manera més àgil: pinto de dia, en fragments de quart d’hora, de mitja hora, dues hores màxim, i vaig més per feina, no dubto tant.

Quina direcció prendràs, els mesos vinents?

De moment pinto aquests paisatges que no sé on em duran, estic experimentant i m’ho passo bé. També em ve de gust pintar ceràmica, una col·lecció de llibres infantils i fer catifes i teles. El millor és tenir ganes de fer coses i divertir-se, perquè si ens avorrim, pintant o a la vida en general, vol dir que cal fer un replantejament. //