Sant Jordi 2015 Institut Vicenรง Plantada
Índex Celebració de Sant Jordi.............................................. pàg. 6 Activitats 1r ESO............................................................ pàg. 8 Activitats 2n ESO ........................................................ pàg. 10 Activitats 3r ESO.......................................................... pàg. 12 Activitats 4rt ESO ........................................................ pàg. 14 Activitats Batxillerat /Cicles Formatius ..................... pàg. 16 Exposicions ................................................................. pàg. 20 Fireta de la USEE ......................................................... pàg. 23 Allibera un llibre per Sant Jordi .................................. pàg. 24 Mètrica i metrònom....................................................... pàg. 26 Premis Sant Jordi 2015 (1r i 2n ESO) ......................... pàg. 28 Concurs de poesia en llengua catalana ......................... pàg. 30 1r premi ......................................................................... pàg. 31 Concurs de prosa en llengua catalana ........................... pàg. 32 1r premi ......................................................................... pàg. 33 Concurs de poesia en llengua castellana ....................... pàg. 36 1r premi ..... ................................................................... pàg. 37 Concurs de prosa en llengua castellana ......................... pàg. 38 1r premi ......................................................................... pàg. 39 Concurs de cal·ligrames en anglès ................................. pàg. 42 1r premi .......................................................................... pàg. 43 Concurs de còmic en francès ................................. .........pàg. 45 1r premi .......................................................................... pàg. 45 Concurs de punts de llibre .............................................. pàg. 48 1r premi .......................................................................... pàg. 49 Accèssits ................................................................ .........pàg. 50
Premis Sant Jordi 2015 (3r i 4rt ESO) ......................... pàg. 51 Concurs de poesia en llengua catalana ......................... pàg. 52 1r premi ......................................................................... pàg. 53 Concurs de prosa en llengua catalana ........................... pàg. 54 1r premi ......................................................................... pàg. 55 Concurs de poesia en llengua castellana ....................... pàg. 55 1r premi ..... .................................................................... pàg. 56 Concurs de prosa en llengua castellana ......................... pàg. 57 1r premi .......................................................................... pàg. 58 Concurs de poesia i prosa en anglès .............................. pàg. 68 1r premi .......................................................................... pàg. 69 Concurs de prosa en francès .......................................... pàg. 71 1r premi .......................................................................... pàg. 73 Concurs de punts de llibre .............................................. pàg. 76 1r premi .......................................................................... pàg. 77 Accèssits ...........................................................................pàg.78
Formatius)
Premis Sant Jordi 2015 (Batxillerat i Cicles ................................................................................. ...... pàg. 81
Concurs de poesia en llengua catalana ......................... pàg. 82 1r premi ......................................................................... pàg. 83 Concurs de prosa en llengua catalana ........................... pàg. 84 1r premi ......................................................................... pàg. 85 Concurs de poesia en llengua castellana ....................... pàg. 88 1r premi ..... .................................................................... pàg. 89 Concurs de prosa en llengua castellana ......................... pàg. 90 1r premi .......................................................................... pàg. 91 Concurs de poesia i prosa en anglès .............................. pàg. 93 1r premi de poesia.......................................................... pàg. 94 1r premi de prosa........................................................... pàg. 95 Mencions especials Vídeo 7è centenari Ramon Llull..........pàg.98
Institut Vicenรง Plantada
Celebraci贸 de Sant Jordi
1r ESO Els alumnes de 1r d’ESO van sortir a visitar la Rambla de Mollet per viure l’ambient i la venda de llibres i de roses. Durant la sortida van realitzar un reportatge a partir d’una fitxa de treball .
Sant Jordi a Mollet
Programa especial Sant Jordi des de plaça Catalunya #Rà dioMollet
2n ESO Recital poètic pels carrers de Mollet A primera hora del matí els alumnes de 2n d’ESO van sortir a recitar poemes de cinc poetes diferents en llocs de la ciutat on s’ha reconegut la seva figura. Van recitar poemes de: • Joan Maragall • Miquel Martí i Pol • Jacint Verdaguer • Àngel Guimerà • Joan SalvatPapasseit Quan van tornar a l’aula van preparar un mural amb els versos recitats, que posteriorment van exposar a les parets de l’institut.
Plantada de poemes de 2n d’ESO en els passadissos del centre.
3r ESO
Els alumnes de 3r d’ESO van poder viure l’ambient de Sant Jordi a la ciutat comtal: Barcelona. Durant aquesta sortida, van recollir informació que servirà, posteriorment, per a l’elaboració d’un reportatge que anirà inclòs al diari del Treball de Síntesi.
Ambient de Sant Jordi al centre de Barcelona
Els alumnes de 3r d’ESO a Barcelona
4t d’ESO Tots els grups de 4t van veure la pel·lícula “Un món petit”, de l’Albert Casals i després van compondre un poema col·lectiu a partir de les idees que els va suggerir. Cadascú va escriure un vers d’un màxim de 14 síl·labes, que es va anar afegint a un gran mural elaborat per tota la classe.
Plantada de poemes de 4t d’ESO en els passadissos del centre.
Plantada de poemes de 4t d’ESO en els passadissos del centre.
Batxillerat i Cicles formatius Tots els alumnes de la família d’activitats físiques i esportives van participar conjuntament en una gimcana fotogràfica que els va portar a visitar diferents punts d’interès esportiu i cultural de Mollet i Gallecs.
SANT JORDI 2015: GIMCANA FOTOGRÀFICA 1.
Aquest senyor ha estat l'escriptor més important que ha tingut Mollet. El principal impulsor del catalanisme al Vallès i un mestre recordat amb nostàlgia durant generacions. Era un homenàs i un gran home. Era franc, directe i un bon pagès tocat de cultura. Es passejava pels pobles de la comarca, per les eres de les masies, per Barcelona o París, amb pas de senyor, llaç al coll, barret i bastó, i ho observava tot amb uns ulls vius, intel·ligents i penetrants. I a sota un nas important hi tenia un bigotàs de pare de la pàtria. Mollet li ha dedicat carrers, edificis,.... Feu –vos una foto davant d’un que l’homenatgi. ............................................
2.
Mollet té un pintor famós amb museu al municipi. L’heu de localitzar i fervos-hi una foto a l’entrada. ............................................
3.
L’any 2009 es va trobar un monument megalític 10 metres sota terra propi de les aventures d’Asterix i Obelix. Localitzeu-lo i feu-vos-hi una foto.............................................. Hi ha un poeta que va morir de tuberculosi el 1924. Li han dedicat múltiples edificis a Catalunya. Us vull a l’entrada d’un que porti el seu nom. ......................................................
4.
5.
Joan Olivé a les “corrandes d’exili” els va definir com un bosc espès. A Mollet n’hi ha un parc. .............................................
6. ................ 7. ................. 8. ..................... 9. ......................... 10. ...................
Batxillerat i Cicles formatius L’endemà, els alumnes de CAFEMN van organitzar un RAID D’AVENTURA pels alumnes de 1r de Batxillerat. El raid estava format per diferents proves que es van dur a terme dins l’espai rural de Gallecs.
Exposicions Es van aprofitar els diferents passadissos i espais comuns del centre per esposar diversos treballs realitzats pels diferents seminaris: Educació Visual i Plàstica: • El gran drac de Sant Jordi • Poemes visuals elaborats per alumnes de 4t d’ESO. • Diferents treballs de disseny gràfic realitzats per la UAC. Ciències: • Exposició de diferents treballs i maquetes realitzades amb motiu de la celebració del VII centenari de la mort de Ramon Llull. • Exposició dels Contes de ciència que han participat en la XIII Edició del concurs que convoca Cosmocaixa amb l’objectiu de potenciar la creació d’obres literàries o plàstiques que tractin la ciència amb imaginació i valor científic. Anglès: • Exposició de Cal·ligrames i de les millors obres presentades en el concurs de prosa i poesia en llengua anglesa. Francès: • Exposició de les obres del concurs de còmics amb el tema: “Fait-il me tuer? Llengua catalana i castellana: • Plantada de poemes: exposició dels treballs realitzats pels alumnes de 2n i 4t d’ESO el dia de Sant Jordi. Comissió de Biblioteca: • Exposició dels treballs presentats en el concurs de Punt de Llibre.
Fotografies dels diferents treballs exposats
Exposicions
Fireta de la USEE Com és tradicional en el nostre centre els nois i noies de la USEE van vendre, sota els porxos del pati, la seva fireta amb punts de llibre i roses d’allò més original!!!
2n Intercanvi de llibres de l’Institut Vicenç Plantada Tots els alumnes que van participar a l’intercanvi de llibres van rebre d’obsequi el joc anomenat “cel i infern”: un paper on apareixen el nom de diferents llengües del món en els quatre becs que en obrir-se mostren diverses paraules catalanes manllevades d’aquestes llengües.
Disseny original del servei de política lingüística de l’Ajuntament de Tarragona.
Mètrica i metrònom A la sala d’actes diferents professors del centre van portar a terme un recital de poesia amb acompanyament musical. M’ACLAME A TU de Vicent Andrés i Estellés / música: Rondó Anònim s.XVI Reciten: Natàlia Anaya i Ester Peretó LES CASES DEL MEU CARRER d’Enric Casasses / música: Oh Dany boy cançó tradicional irlandesa Recita: Dolors Roca DARRERE ELS VIDRES de Feliu Formosa / música: Largo G. F. Händel Recita: Miquel Femenia EL TREN DE FRANÇA de Josep Masats / música: Gymnopedie Eric Satie Recita: Rosa-Anna Guigó MENDICANT de Josep Masats / música: Adieu to the piano L. V. Beethoven Recita: Rosa-Anna Guigó ELEGIA DE VALLVIDRERA IV de Joan Vinyoli / música: Adieu to the piano L. Van Beethoven Recita: Miquel Femenia FLAUTA TRAVESSERA Ana Barreiro PIANO Dolors Roca
Mètrica i metrònom
Premis Sant Jordi 2015 1r i 2n d’ESO
Concurs de poesia en llengua catalana Accèssit: Ikram Belfaqyh 1rB
1r premi: La natura Marc Riera 2nA
LA NATURA Dins els colors del vent les abelles descriuen trossos de pol·len i mel entre flors cristal·lines. Aroma de libèl·lules que a l’estany beuen vida, amb les ales impacients d’un blau que el cel veu viva. Papallones són pètals de seda i alegria, com una disfressa a carnaval, és preciositat festiva. Colors i més colors que es mouen en la brisa, el sol il·luminat per tot el que ell captiva.
Marc Riera 2nA ESO
Concurs de prosa en llengua catalana Accèssit: Mariona Ripoll 1rC Henar Márquez 2nE Aitor Gallego 2nE 1r premi: Xavier Llorens 1rC L’HOME QUE VA RECÓRRER EL RIU AMAZONES
L' home que va recórrer el riu Amazones Aquesta història es remunta fa tres-cents anys enrere, exactament l'any 1713. Tracta d'un home que va recórrer el riu Amazones. No va ser seguit per cap helicòpter i/o vaixell, és a dir, no vam rebre cap més informació que el seu diari que guardava a casa seva de la seva travessia i que quan va morir va ser trobat a la seva tauleta de nit. El diari deia així: DIARI DEL GRAN RECORREGUT PER L'AMAZONES: INTRODUCCIÓ: Qui estigui llegint aquest diari ha de saber que vaig ser jo qui va ser el primer que va recórrer el riu amazones, jo vaig ser qui va descobrir la tribu Yanomami i vaig ser jo qui va escapar de la Gran Bèstia. Per això vull que veieu els ensurts, les desesperacions i les complicacions que vaig patir allí. Aquí us deixo amb la història: DIA 1: Avui he agafat l'avió i he volat cap a Lima, però de camí a l'avió s'han començat a sentir turbulències i de sobte s'ha estavellat prop de la Macapà, on el riu Amazones desemboca. Per sort he sobreviscut a l'impacte . He decidit d'anar a peu cap al Perú i demanar ajuda, però per això havia de recórrer el riu. Així que he anat dins l'avió i he agafat provisions per al trajecte i també he agafat eines que em fossin d'ajut. Llavors vaig començar la meva gran travessia. He fet 100 km en vuit hores i he parat a descansar. Ha estat un primer dia molt esgotador i a més a més he hagut de caminar amb una costella trencada. He agafat unes fulles d'un arbre que no era gaire alt i m'he fet una cabanya provisional. Un cop construïda he agafat cinc troncs i amb l'encenedor he fet una foguera. He parat a reflexionar què ha passat i he anat a dormir. DIA 2: M'he llevat ben d'hora per continuar amb el trajecte. He fet 50km i he parat a menjar mentre que observava una anaconda que portava tot el camí seguint-me. El paisatge era molt verd amb el to blau del riu Amazones. Era ple de bèsties i d'arbustos. De sobte he trobat un rastre de petjades que semblaven de persona. Les he seguit fins que ha arribat un moment que la meva costella m'ho ha permès seguir i m'he estirat al terra retorçant-me de dolor. Sembla que allò ha estat el que ha alarmat una tribu que viu a la selva, ja que se m'hi han acostat i m'han preguntat què era el que em feia mal. Amb un últim esforç he obert el ulls i he vist que em portaven cap al seu poblat. Minuts després m'he despertat dins d'una tenda feta de bambú. No he notat la costella trencada i he suposat que aquella tribu anomenada Yanomami m'ha curat i els ho he agraït. He seguit el camí fins arribar a fer 300km. DIA 3: M'he llevat i m'he afanyat a recórrer 200km. Ha passat tot el matí i he anat a dinar. Seguint, quan portava 75km m'he trobat una esplanada on hi havia uns camions que tallaven arbres. Un home se m´hi ha acostat i m'ha preguntat per què estava allà. Li he explicat i m'ha ofert portar-me en un camió 2000km però no més. Jo molt agraït he acceptat i ens hem posat mans a l'obra. M'ha dut 2000km i se n'ha tornat. Eren aproximadament les dotze de la nit i m'he posat a dormir.
DIA 4: De camí m'he trobat amb una altra esplanada però en aquest cas no hi havia cap camió, tractor o cotxe... hi havia un petit port amb un vaixell. He vigilat que ningú em veiés i l'he agafat deixant-me portar pel curs del riu. He avançat el triple de ràpid que anant a peu. He decidit de passar la nit al vaixell i així avançar sense esforç... i així ho he fet. DIA 5: M'he llevat i m'he sorprès veient que havia xocat amb una muntanya que impedia el pas del riu. He baixat del bot i he mirat de envoltar-la però era impossible. Això si, he observat que hi havia un túnel il·luminat i m'hi he ficat. No m'ho podia creure, era una mina! Era ple de vies de tren i també hi havia una vagoneta. L'he agafat i he passat per tots els costats de la muntanya. He trobat or, ferro, maragda i molts minerals més. He creuat la muntanya i he veure un cartell que indicava: “Perú a 1000km, Colòmbia a 2500km i Bolívia a 1500km”. Això ha estat un molt bon senyal. M'he animat i he caminat de valent però ja es feia fosc. He anat a dormir ben d'hora per aconseguir estar ben animat també al matí. Abans he hagut de buscar un lloc on passar la nit. He pensat de passar-la a la mina, però no m'ha convençut gaire. DIA 6: M'he llevat a l'altre extrem de la mina. Com he suposat, mentre dormia he tornat a recórrer-la però aquest cop he parat a agafar uns grams d'or i algunes maragdes. He seguit caminant però no he tingut gaire sort... a mig camí he trobat un cocodril de sis metres. M'he quedat parat, les cames no em responien, els braços em feien sentir un “nyicris”. El cocodril, també conegut com la Gran Bèstia m'ha mirat i instintivament ha pensat que jo li tenia una por brutal. Se m'hi ha acostat mentre jo m'allunyava. He entrat a la mina corrent i m'he amagat dins de la vagoneta. El cocodril ha deixat de buscar allí i s'ha ficat més endins de la mina. He aprofitat i he sortit a l'exterior. He corregut durant dues hores, fins que ja m'he sentit fora de perill. Aquesta nit no he pogut dormir... DIES 7 i 8: Ha estat un matí molt fred. He sortit de l'arbre on m'hi he refugiat i he iniciat el meu trajecte i com és normal en mi, he experimentat el que nosaltres diem “La Llei de Murphy”. M'he trobat de nou amb la Gran Bèstia que aquest cop ha arribat a estar a dos pams de mi. Just quan la bèstia era a punt d' atacar-me... una llança li ha foradat l'estómac i l'ha matat de cop. Han estat els de la tribu Yanomami. Els he tornat a agrair un altre cop que em salvessin la vida i he decidit aquest cop donar-los l'or que havia trobat a la mina. S'han posat molt contents, se'ls veia feliços. Jo, en canvi, estava trist... no ha estat gens fàcil acomiadar-me dels Yanomami però ho he hagut de fer. He seguit fins que només em quedaven 200km. Han estat els dos dies més cansats del trajecte. DIES 9 i 10: L'aventura acabava en aquest tram de la història. He acabat de recórrer el que em quedava els últims dos dies. He arribat a un aeroport que hi havia a un poble proper. No he aconseguit diners però he canviat les pedres maragdes que vaig aconseguir a la mina. He aconseguit el necessari per agafar el primer vol cap a la meva ciutat natal. Aquesta és la història d'un home que no va ser famós, popular ni considerat cap heroi però que va aconseguir el que ningú va poder en aquella època. Tot i així va viure sabent que va ser una gran persona.
Concurs de poesia en llengua castellana Accèssit: LA PRIMAVERA Carla Sánchez 1rD 1r premi: LA VIDA Y LA MUERTE Koraima Ingrachen 2nA TAL VEZ EN OTRA VIDA Gisela García 1r E
La vida y la muerte
La vida a veces nos da decepciones Y pensar que dormir eternamente Será la solución más evidente Y de que no encontraremos opciones. Pero no nos acordamos De los que siempre pensamos Y en aquel único instante Sólo queda un integrante. y no es buen acompañante por qué es el sentimiento menos importante.
Koraima Ingrachen Chkadri 2n A
Tal vez en otra vida Bajo la tenue lluvia, se aprecian las últimas llamas del fuego que el agua estaba apagando. Sin embargo, la lluvia acaba cesando antes de acabar con la última llama. De los charcos en la tierra, las gotas de agua forman una pequeña figura, que observa a la otra criatura. El fuego le devuelve el gesto, contemplando, desde el lado opuesto. En el momento en que se tocan, unos pasos más alejados se colocan, el agua comienza a hervir y parte del fuego desaparece. Los dos se empiezan a confundir. Ellos saben que juntos no pueden estar, pero ese no es un problema para evitar que se dejen de amar. A la orilla del río, con una simple mirada, los sentimientos de cada uno, por si solos se declaran. Al amanecer, después de caer en los brazos de Morfeo, el agua se evapora, y se eleva en el aire, y aunque sea solo un siseo, desde el cielo se oye un “Te quiero”. El fuego no puede evitar entristecerse, y con su vida acaba. Arrojándose al río, el fuego se apaga, siguiendo el mismo camino que el de su amada. Vuelven a juntarse por unos instantes en el aire, antes de desvanecerse, para siempre.
Gisela García 1r E
Concurs de prosa en llengua castellana Accèssit: EL ANTÍDOTO Alba Félix. 2n A UN VIAJE LIOSO Alba Peralta. 1r B 1r premi: ESAS COSAS SON LAS QUE ME ENCONTRÉ Júlia Cruz 1rA VIAJE A PARÍS Nerea Fermín. 2n B
Esas cosas son que me encontré Una montaña, un ala de avión y dos mochilas en un bosque. Esas coses son las que me encontré...Será mejor empezar des del principio. ¡¿Quién soy yo?! Soy la típica niña marginada, huérfana, sin familia a la que le encanta leer y escribir todo tipo de historias, soy de esas niñas que se creen especiales en cuanto al resto de niñas del orfanato, no les gusto tal y como soy y eso es mucho mejor para mí porque ellas tampoco me caen bien. Aquel mismo día que ellas me estamparon un huevo en la cabeza en la hora del desayuno, es cuando nos fuimos de excursión a la montaña de Córcoñor a buscar hojas al bosque para nuestra maqueta de vehículos de clase de plástica. Cuando volvíamos, la profesora empezó a contar niñas y faltaban dos. Empezamos a buscarlas pero se nos hizo tarde y la profesora nos dijo que acabaríamos de buscarlas al día siguiente. No podía dormir pensando en que lo único que encontramos fue las dos mochilas, un ala de avión y todo esto en el bosque. Eso me hizo pensar en que ellas eran muy traviesas y curiosas. Fueron las únicas que leyeron mi último libro dónde salía el enigma sobre un ala de avión y dos mochilas, entonces fue cuando supe dónde estaban. Ellas querían ser mis amigas y me lo demostraron de una manera curiosa tal como eran ellas, aun sabiendo que se habían metido en un lío, y habían destrozado su ala de avión de su maqueta. Se lo conté a la profesora y todo le pareció extraño pero con sentido. A la mañana siguiente, fuimos a buscarlas y me di cuenta de que no solo querían que les tuviera a ellas como amigas sino que las tuviera a todas, haciendo que quedara como una heroína y salvándoles la vida. Sacrificaron su maqueta y también se llevaron una buena bronca por mí… Aun que consiguieran que las tuviera a todas como amigas y dejara de ser la marginada… Lo que más me importó del hecho fue que les conseguí a ellas, las mejores amigas del mundo mundial, literalmente. Esas cosas son las que me encontré, que consiguieron que las tuviera a ellas.
Júlia Cruz Gómez
Viaje a París Había una vez una familia que se iba de vacaciones a París, salieron de madrugada desde Parets dirección hacia la autopista que les llevaría a su destino. En el trayecto pudieron contemplar el paisaje de los pueblos por donde iban pasando, hacia una calor tremenda, pararon a poner gasolina y desayunar un bocata con un refresco cada uno. De vuelta al coche inician la marcha hacia la playa de Aro, un pueblo de la costa Mediterránea lleno de tiendas y zonas de recreo donde la gente disfruta. Les encantó su gente por la amabilidad, su gran playa y las terrazas que se encuentran junto a la playa. Decidimos hacer una parada para comer y visitar el pueblo de l’Estartit. En un restaurante cerca de la playa nos aconsejan que hagamos una excursión en barco a las islas Medas, así que después de comer una buena paella y beber un buen vino nos dirigimos hacia el barco que nos llevaría a ver con su fondo de cristal todo el fondo marino y sus espectaculares vistas de las islas Medas desde el barco. El viaje prosigue hasta el pueblo de Rosas allí pasaremos la noche en un hotel. Después de cenar nos vamos a dar una vuelta por Rosas y ver qué es lo que hay por allí, decidimos pasear por el centro hasta el puerto y parar a tomar algo y bailar en los locales que hay por Rosas. Cansados de tanto viaje decidimos dormir al hotel y descansar para iniciar el viaje hacia París el día siguiente. Salimos después de desayunar hacia París una vez pasado el último pueblo de Gerona nos encontramos con la frontera de Francia, entregamos nuestros pasaportes y entramos en Francia, lo primero que visitamos fue el Arco de Triunfo de París y a lo lejos la magnífica Torre Eiffel. Cuando nos alojamos en el hotel salimos a visitar los lugares más interesantes de París (como la Catedral de Notre dame, museo del Louvre, ópera Garnier, el panteón de París…). Cuando cayó la noche disfrutamos de una gran cena en la majestuosa Torre Eiffel, sus vistas eran impresionantes y todo París se veía precioso iluminado con las luces, no olvidaremos nunca ese viaje a París.
Nerea Fermín Flores 2n B
Premis del concurs literari en llengua catalana
Premis del concurs literari en llengua castellana
Concurs de cal·ligrames en anglès Accèssit: Emma Morales 2n D
1r premi: Koraima Ingrachen 2n A Lidia Cordoba 1r D
1r premi ex aequo
Koraima Ingrachen
Lidia Cordoba
Accèssit
Emma Morales
Premis del concurs literari en llengua anglesa
Concurs de CÒMIC en francès Accèssit: Laura Rodríguez 2nA Nadia Jiménez 2nC 1r premi: Marta Castro 1rE Gisela García 1rE
1r premi: Marta Castro 1E
1r premi
Gisela GarcĂa 1E
Accèssit: Laura Rodríguez 2A Nadia Jiménez 2C
Concurs de PUNTS DE LLIBRE Accèssit: SONIA JIMÉNEZ 1r A LAURA PASCUAL 2n A
1r premi: MARÍA PÉPEZ LARA 1rC
1r premi
MARÍA PÉPEZ LARA
Accèssits
Premis del concurs de punts de llibre
Premis del concurs literari en llengua francesa
Premis Sant Jordi 2015 3r i 4t d’ESO
Concurs de poesia en llengua catalana Accèssits: Eva Pérez 3rA Montse Robles 4tC
1r premi: EL VENT Sergi Megías 3rA
El vent Viatger errant que d’enlloc emana, vell portador de veus oblidades, la fúria a la natura encomana: núvols, tifons, rufagues i onades. Als boscos fa que hi parlin els arbres, despullant-los en la intensa fredor, deteriorant les roques i els marbres. Oh, invisible i discret viatjador!
Sergi Megías 3rA
Concurs de prosa en llengua catalana Accèssit: Marina Solavera 4tC
1r premi: LA LLUITA DINS L’HÈCTOR Jordi Egea 3rA
LA LLUITA DINS L’HÈCTOR L’Hèctor sosté el termòmetre sota l’aixella durant un moment. Quan la seva mare l’agafa, arruga el front. -Gairebé 38. L’Hèctor no es troba bé des d’aquest matí, quan s’ha llevat. La seva mare de seguida s’ha adonat que estava malalt. Sentia mal de cap i li feien molt mal les cames, tot i haver passat tota la nit al llit. -Avui no aniràs a l’escola. Té vuit anys i s’alegra de poder saltar-se les classes un dia, però no es troba bé ni tan sols per poder jugar a la consola. Quin rotllo. La seva mare li dóna un xarop que té gust de maduixa. -Vols que t’expliqui el que està passant ara mateix dins del teu cos? El noi mira, curiós, la seva mare. Què passarà dins del meu cos? A l’escola li han dit que la sang circula d’un lloc a un altre per uns petits tubs que es diuen venes i que tenim òrgans que són molt importants no maltractar per poder seguir vius, però, a part d’això... Així que diu que sí amb el cap. -Molt bé. S’asseu a la vora del llit i mentre pensa un moment li regira afectuosament els cabells. -Imagina una d’aquestes batalles que de vegades veiem a la televisió, on dos exèrcits amb milers de soldats són un davant de l’altre, preparats per lluitar. -Un exèrcit? -Sí, un exèrcit que cobreix una muntanya sencera i no podem veure’n el final. L'Hèctor mira intrigat. -Han entrat dins del teu cos uns animalons dolents que han aconseguit vèncer els primers soldats que tenia el teu cos i s’han fet forts dins teu. Són tan petits que no es poden veure a simple vista, necessitem un microscopi per poder veure com es mouen. Però el teu cos, que és molt llest, els ha vist i ara mateix, dins teu, estan lluitant feroçment per poder vèncer aquestes bestioles dolentes i fer que et posis bo. -I si no són capaços de vèncer? La mare de l’Hèctor va retirar una mica els llençols i va enganxar la seva oïda a la panxa del noi. -Els sento lluitar. L’Hèctor es va mirar la panxa intentant veure a través d’ella, imaginant diversos milions de soldats brandant les espases els uns contra els altres amb ferocitat.
-Aquest xarop que t’he donat són els reforços que el teu cos necessita. Són molts més soldats que s’han unit a la lluita per evitar que les bestioles dolentes que han entrat no tinguin cap possibilitat de vèncer. -I per què tinc el front tan calent? -Perquè el teu cos ajuda a vèncer aquest exèrcit que lluita perquè et posis bo. La mare de l’Hèctor s’aixeca i torna un parell de minuts més tard amb un llibre. -Aquest llibre me’l van regalar quan jo tenia la teva edat i també em vaig posar malalta. És ple de dibuixos del que t’he explicat L’Hèctor el va agafar i es va incorporar al llit. De seguida el va obrir i un munt de dibuixos de soldats blancs (glòbuls blancs, posava en el llibre), dibuixos en forma d’eriçons (plaquetes) i files de gent vermella caminant dins les venes amb motxilles a l’esquena (glòbuls vermells) van cridar la seva atenció. Els glòbuls blancs es defensaven amb escuts i embolicaven els soldats dolents fins que els vencien. Quan uns minuts més tard la mare va entrar a l’habitació, l’Hèctor s’havia quedat adormit amb el llibre obert al seu costat. Li va tocar el front i ja havia baixat la temperatura; li va posar bé els llençols i el va deixar somiant amb grans batalles.
Jordi Egea 3rA
Concurs de poesia en llengua castellana Accèssit: DECISIONES José Vasco 4t A
1r premi: VIEJA ARPÍA Andrea Conde 3r A
Decisiones El presente que hoy vivimos, el futuro que vendrá, con el pasado van ligados, a la hora de reflexionar. El pasado ha creado nuestro presente y personalidad, con las decisiones que hemos tomado con total honestidad. En el presente nos jugamos el futuro que vendrá, no nos hemos de quedar parados a esperar que pasará. El sendero que elegimos siempre ahí prevalecerá, el pasado ya ha pasado, pero el futuro nos aguardará. Jose Vasco Hernández 4t A ESO
Concurs de prosa en llengua castellana Accèssit: UNA CARTA REVELADORA Eva Pérez. 3r A
1r premi ex aequo:
NUNCA TE OLVIDARÉ, HERMANO. Aicha Moun. 4rt C LA EVOLUCIÓN DE UNO MISMO. Sara Muñoz. 3r C
NUNCA TE OLVIDARÉ, HERMANO Recuerdo aquel día como si fuese ayer mismo. Después de recibir la gran noticia de haber aprobado bachillerato con excelentes notas en el instituto, mis tíos me adelantaron mi regalo de mi decimonoveno cumpleaños: irnos de viaje a Marruecos. Chillé como una loca por tanta felicidad acumulada que acabé enfadando a los vecinos de abajo. Me presento; me llamo Ghizlan, tengo diecinueve años, soy marroquí y después de la muerte de mi hermano gemelo Omar y mi madre, vivo con mis tíos a pesar de ser mayor de edad. Yo vivía en Madrid con mi hermano Omar y mi madre Khadija, mi padre nos abandonó a mi hermano y a mí a los cinco años. Mi madre murió por cáncer y mi hermano se encargó de cuidarme pero un tiempo después lo perdí a él también. Entonces me quedé sola en este mundo sin nadie que me protegiera como ellos hacían, mi tía me trajo aquí a Barcelona donde empecé todo desde cero. A partir de ese año entendí la frase que habían colgado en un estado de Facebook: “ama lo que tienes, antes de que la vida te enseñe a amar lo que perdiste”. Ese año me había concentrado tanto en mis estudios que, llegaba del instituto y me encerraba en mi habitación y de allí no salía hasta terminar mis deberes, toda mi familia temió que me volviera loca de tanto estudiar. Pero todo ese dolor de cabeza y de quedarme hasta las tantas de la noche tuvo su premio. Después de tanto tiempo negándome a viajar por fin mis tíos consiguieron que dejara atrás mi pasado y visitara mi querida abuela que llevaba años diciéndome que bajara a verla. Ese año decidí bajar para enfrentarme a la pesadilla que me persigue cada noche; al cerrar los ojos lo único que veo son los ojos sin vida de mi hermano, pero también era por mi abuela, la pobre de tanto esperarme enfermó y no quería dejarla ir sin haber disfrutado un tiempo de su compañía. Después del largo viaje que hicimos en coche desde Barcelona hasta el puerto de Almería y conducir de nuevo hasta llegar a mi querida ciudad Nador, no pude evitar acordarme de mi familia, de las personas que perdí sin haberles dicho lo mucho que los amaba. Mientras conducía bajé la ventana para refrescarme un poco, en el proceso inspiré los diferentes aromas que suelen haber en las calles de Marruecos: el aroma de diferentes especias, los abuelos tomando té mientras charlan con los vecinos, las mujeres haciendo la colada, los niños jugando a fútbol a la puerta de su casa…¡Qué recuerdos! Solo aquellos que hayan visitado alguna vez las calles de mi querido país sabrán de qué hablo. Recuerdo que después de saludar a la familia y de deshacer el equipaje y llenar un poco el estómago, me quedé frita en la cama. Esa primera semana la pasé descansando en casa de mi abuela, ya que cada vez que mis tíos bajaban nos reuníamos todos en casa de mis abuelos y así pasar las vacaciones todos juntos. Entre tantos invitados que venían a vernos y las visitas que hacía para ver a mis primos de parte de madre, el tiempo se me pasó volando. Pero si hay algo que nunca olvidaré és el jueves de la segunda semana. Si no recuerdo mal, hacia un día soleado, me había levantado temprano para ir al mercado con mis
primas. Estábamos paseando por el mercado viendo diferentes paradas cuando de repente me di cuenta de que nos habíamos metido en una zona que me sonaba mucho. Me deshice del agarre de mi prima Radia y me giré dando vueltas en círculo, esa plaza se me quedó grabada en la cabeza. Después de dos años todavía no lo había superado. Empecé a temblar sin saber por qué, seguía dando vueltas y la gente se me quedaba mirando como si estuvieran viendo una loca, al verme dando vueltas Radia se acercó a mi cogiéndome del brazo a causa del mareo que me dió al pararme. -Ghizlan, ¿te encuentras bien? –dijo Radia en árabe preocupada, agarrándome de los hombros. Del mareo había bajado la cabeza y cerrado los ojos para volver a la realidad, al abrirlos iba a responderle pero mi mirada se topó con alguien de detrás de ella, alguien que se reía de alguna broma hecha por el que lo acompañaba, alguien que pensé que no volvería a ver por el resto de mi vida, alguien que me robó lo más amado que tenía, alguien a quien odié solo por lo que vieron mis ojos sin conocerlo… -Radia, ¿que hacéis aquí? ¿Habéis venido a comprar o más bien a ver si hay suerte este año?-dijo el chico que iba al lado, era de estatura normal, moreno con barba de una semana y una abaya negra. El chico al que no le quitaba la mirada de encima era todo lo contrario, alto y bien afeitado, bien vestido, el pelo lo llevaba a la última moda, se notaba que cuidaba su cuerpo…En fin, como todos los marroquíes, era un creído. -Muy gracioso, Wael.-saltó mi prima haciéndole una mueca de asco al chico que habló. -¿Y tú Ghizlan? ¿Has tenido suerte?- dijo mi primo Mohamed que, siguiéndole la broma al otro chico Wael, es como un hermano para mí ya que en los últimos años he estado viviendo con su familia. Al estar más cerca el chico finalmente me reconoció. Nuestras miradas se cruzaron por primera vez y desde esa distancia pude notar que se ponía nervioso. Al mirarle fijamente a la cara me vino todo a la cabeza, me vinieron las imágenes como flashes todo lo sucedido aquel día en esa misma plaza con ese chico, como mariposas siendo liberadas… Por cada imagen que pasaba lágrimas brotaban de mis ojos, en ese momento no era consciente de lo que pasaba a mí alrededor hasta que mi prima dijo: -Ghizlan, prima, ¿qué te pasa?-preguntó Radia poniéndose enfrente de mí pero aún así mi mirada seguía clavada en ese chico.-Ghizlan reacciona, por favor.- Tanto Radia como Mohamed empezaron a asustarse y se acercaron a intentar volverme a la realidad, pero no podía volver porque mi mente viajó a aquella pesadilla que me perseguía todas las noches. Las imágenes seguían pasando como páginas enfrente de mis ojos y las lágrimas seguían bajando cuesta abajo por mis mejillas manchándome la cara con el khol, delineador de ojos islámico. De repente noté que me ahogaba, la respiración no me llegaba. Tenía que salir de allí de una forma u otra, en el momento en que vi que si me quedaba mirándole un segundo más me desmayaría allí mismo, no porque fuera guapo ni atractivo sino por la falta de aire en mis pulmones, aparté la mirada de golpe.
-Dame las llaves del coche, Mohamed.-dije dirigiéndome a mi primo. -¿Tú estás loca, no? Ni loco te voy a dejar conducir en ese estado, Ghizlan. -Mohamed Benali hace dos años murió aquí tu primo Omar, mi hermano gemelo, el que perdí por una maldita tontería… ¿Tú sabes lo que es volver a sentir todo lo que viví ese día? … ¿Tú sabes la pesadilla en la que viví durante todo estos años?...No, ¿verdad?...Dame las malditas llaves, Mohamed…-dije con un nudo en la garganta incapaz de hablar. -¿De qué estás hablando, Ghizlan?-dijo Mohamed con la mano medio metida en el bolsillo del pantalón. Impaciente, acabé sacando las llaves yo misma y me dispuse a irme pero un brazo me li impidió, el de Mohamed.- ¿A dónde vas a ir? ¿Cómo sabré que estarás bien? -No te preocupes, ya te llamaré o te enviaré algún mensaje. Ahora dame las malditas llaves, no me tortures más, por favor.-un poco más y me desmayaría allí mismo por la falta de aire, en esa plaza, delante de todos esos ojos curiosos. Pero por suerte mi primo fue listo y me dio las llaves a tiempo. De lejos escuché los gritos de Radia llamándome pero el chico de la abaya negra la agarró del brazo antes de que me siguiera. Antes de echarme a correr le miré al chico por última vez, seguía en la misma postura con los ojos salidos de las órbitas por la sorpresa que se llevó al verme. Al llegar al coche arranqué a todo gas, no me paré a pensar en nada, agarré muy fuerte el volante para no salirme de la carretera y conduje en busca de algún lugar donde poder estar sola y pensar. Me decidí por una playa que había a las afueras de la ciudad, había mucha gente allí pero elegí una roca que había a unos metros de la orilla en la que siempre buceaba con Omar, hacíamos allí competiciones, hablábamos de nuestras cosas, reíamos… En fin, éramos inseparables e insoportables juntos. CONTINUARÁ… Aicha Moun 4º ESO C
LA EVOLUCIÓN DE UNO MISMO Un día como cualquier otro, en un laboratorio de la universidad de Barcelona, estaban los estudiantes del día a día. Llevaban algunas semanas preparando un pequeño experimento. Una chica, llamada Alicia, tenía todo muy bien pensado y muy bien organizado para que todo saliera a la perfección, y trabajaba todo lo que podía en el laboratorio para avanzar lo máximo posible. En la residencia donde se alojaba tenía montado un pequeño laboratorio para seguir avanzando trabajo y probar otros tipos de sencillos experimentos, simplemente por curiosidad. A medida que iba logrando mejoras en su trabajo, en una de sus libretas iba anotando lo que sucedía a medida que iba avanzando en el experimento para así cuando estuviese acabado tuviese toda la información que se necesita tener para conseguir lograr esto. El experimento consistía en ir mezclando líquidos y otros componentes, para conseguir inventar una “bebida” que creará cambios de estado de ánimo, pero muy exagerados, como por ejemplo pasar de estar muy contento a estar muy deprimido, en tan solo 3 segundos. En realidad no era nada del otro mundo, pero era un reto para ella, y si algo se propone, lo consigue. Así que tras varias semanas de intentos consiguió algo parecido a un líquido rojizo, lo observó y lo olfateó, seguidamente le dio un sorbo para probar si finalmente lo había logrado, pasaban los minutos, 15 minutos, 30 minutos, 1 hora, y nada, ella seguía esperando. Al cabo de aproximadamente 3 horas, empezó a sentirse extraña, como que era un poco inconsciente de lo que pasaba a su alrededor, en esos momentos no estaba en el laboratorio de la Universidad, sino que estaba en su pequeño laboratorio de la residencia, cuando empezó a notarse extraña salió de su cuarto, y fue caminando por los pasillos hasta dar a la calle, estaba atardeciendo y ella seguía por la calle. Cada vez se encontraba peor, y decidió ir a buscar a una amiga suya llamada Emma, para ver si la podía ayudar. Llegó a su habitación, llamó a la puerta y nadie le abrió, así que decidió esperar. Esperó casi 2 horas, hasta que finalmente llegó Emma, cuando ella llegó se encontró a Alicia tirada enfrente de su puerta desmayada, así que como pudo la metió en su habitación y esperó a que recobrara el conocimiento. En unos minutos, Alicia despertó, pero no se veía igual que antes, algo había cambiado radicalmente, ya que ni se encontraba mal ni nada. Cuando se levantó de la cama, y empezó a andar, no sabía bien bien qué le pasaba, pero sabía que algo era porque se sentía fuera de sí. Cuando ya podía andar con normalidad volvió a su cuarto a dormir, para que así pasara ya ese día tan extraño. A lo largo del día siguiente se sentía muchísimo más ágil y flexible, como que cosas que antes no podía hacer ahora sí. Se sentía mejor que nunca, estaba con más energía.
Fue directa a la universidad para investigar un poco aquel líquido rojizo que se había tomado el día anterior, y averiguó que algunos de esos componentes al mezclarlos, podían crear finalmente un ingrediente muy inusual, casi imposible de conseguir. Al parecer ese “ingrediente” si tú te lo tomas, tu cuerpo es como si evolucionase, pero no del todo. Es como si te fortaleciera y mejorase tu musculatura, huesos, y mejorase tu capacidad mental. Ella, para comprobarlo, puso tres ecuaciones diferenciales, preparó el cronómetro, en 20 segundos estaban las tres ecuaciones listas. Poco a poco fue descubriendo más curiosidades de estos efectos, y pasaban los años y ella iba mejorando respecto a todo, tanto como en su capacidad mental, que cada vez era más impresionante como es su físico, que era irreal la de cosas que podía llegar a hacer. Finalmente también consiguió lo que desde un principio se propuso, que era lograr esa “bebida” de cambios del estado de ánimo. Y acabó siendo famosa, y ya no solo por su evolución con ella misma, gracias a la mezcla que consiguió en su experimento, sino también por sus logros en ciencias.
Sara Muñoz. 3r C
Premis del concurs literari en llengua catalana
Premis del concurs literari en llengua castellana
Concurs de Poesia en anglès 1r premi: José Vasco 4t A
Concurs de Prosa en anglès 1r premi: Mar Gimeno 3r C
Our ghost My name is Lena. I’m currently in elementary along with my two best friends, Hana and Sally. We’re so close nobody can separate us at all! You see, it all started when I gave them a star shaped amulet. It symbolized our friendship and would bring good luck to all of us. We went home together from school every day. We shared all our secrets to each other, no matter how embarrassing or crazy they were. We never lied to each other and we barely ever fought. One day we were on our way home when it started to rain. I was the only one who had an umbrella, and I was surprised that all of us fit under it, but I was also happy. We shared laughs and jokes that evening, and it seemed as if nothing wrong could ever happen. The next day After school, the weather was the exact opposite of the previous day. It was very hot and sunny, so we all decided to buy some ice cream. As always, mine was blueberry flavored, Hana’s was pistachio flavored and Sally’s was strawberry flavored. “Waaaah, strawberry ice cream makes it easy to forget about that embarrassing thing that happened today in school,” said Sally We all laughed. “You should be more careful, Sally,” I said “Yeah, if you do it again you might be caught by the principal,” said Hana “Haha, stop it!” said Sally while slightly pushing Hana on the shoulder. This caused Hana’s ice cream to slip off her hands. Sally looked surprised while Hana looked angry. She was always pretty sensitive with her stuff, she wouldn’t let Sally get off so easily. But we were still friends… Suddenly Hana pushed Sally harder, causing her ice cream to also slip off her hands. They fought…hand to hand fighting each other and all I could do was watch. Then I saw Sally’s amulet breaking from her bag and landing on the street. These were very important for all of us! It was obvious that I should pick it up, and I did. I was relieved to finally get my hands on the fallen amulet, now all I had to do was to give it back to Sally. But…. I was hit by a truck I was in complete darkness. I had never thought that day would be my last. “Lena!” was all I heard. Someone had said my name. Suddenly I saw a bright light. Was I in heaven? No…the light brought me to my own funeral. “This is your entire fault, SALLY!!!” I heard Hana scream
Sally looked devastated… “L-Lena is dead… IT’S ALL YOUR FAULT!!!” Hana continued, while she covered her face, crying. Is this why I’m here? Hana … After that I started following Sally. She hadn’t been with Hana since the day started. In school we used to sit next to each other, me in the center. Even now that my seat was vacant, Hana and Sally weren’t talking to each other… it seemed like it was awkward for them to talk. Hana started to hang out with other classmates, leaving Sally alone. What had happened? We used to be best friends. Sally came out of the school, followed by Hana with her new friend. Sally saw Hana and I was pretty sure Hana saw Sally, but she ignored her. I was surprised. I asked myself again… what happened? I could see how sad Sally was. Hana was being distant. I couldn’t take this…. Years passed, and Sally and Hana grew apart. They graduated in high school and even college without even seeing each other once until…. Sally was on her way back to her university dorm. I knew she hadn’t forgotten about Hana. Or I hoped so. She opened the door and she saw her. To my surprise…Sally got angry and ran, but Hana caught up with her. “I´m sorry, I was stupid. Very stupid…please forgive me!!” “Of course you’ve been stupid!! You haven’t talked to me once ever since Lena died! Why…? You’ve ignored me for 10 years, but I’m not a bad person. Of course I forgive you, you’re my best friend!” They both started crying and hugged each other. And so Hana and Sally started to hang out with each other again. I was so happy… One day, they went to watch a meteor shower. It was beautiful. It made me remember our amulets, since they were shaped as stars. In that moment I saw Sally had made her amulet into an earring, and Hana wore hers as a necklace. Now that I knew they were happy and together, I could finally... Rest in peace.
Concurs de Prosa en francès 1r premi ex aequo: Elena Moreno 3rA l’île des réfugiés Anabella Zambrano 4rtA Un jour de novembre
L’ÎLE DES RÉFUGIÉS J’ai monté les escaliers et je l’ai vue, en m’attendant dans la mer comme tous les matins. Désolé, je ne me suis pas présenté, je m’appelle Jean et j’ai 10 ans, j’habite dans une île mais je ne sais pas comme elle s’appelle, quand je suis arrivé là, je lui ai mis le nom de « L’île des réfugiés », je vais vous expliquer pourquoi. Un jour d’été, ma famille et moi avons décidé d’aller aux Caraïbes pour passer les vacances. Nous voyagerions en avion pendant 20h jusqu’à arriver aux Bahamas et quand nous serions là, nous irions dans un hôtel, nous nous baignerions sur la plage… mais tout ça n’est pas arrivé parce que quand nous étions en survolant cet archipel, l’avion a eu un problème et il s’est brisé sur la mer. Quand j’ai réussi à récupérer la connaissance, j’étais sur une plage, pleine d’algues et de blessures. J’ai regardé autour de moi, il y avait des palmiers, des fleurs, du sable fin et aussi beaucoup de silence…tout était joli, mais il y avait une chose qui m’attirait, elle était dans la mer et elle était très grande, je me suis approché et je l’ai vue parfaitement, c’était une baleine. Elle me regardait fixement et je faisais pareil, par un moment, j’ai pensé qu’elle m’avait apporté jusque là, qu’elle m’avait sauvé la vie, mais rapidement j’ai pensé que c’était impossible et j’ai commencé à me demander qu’est-ce que je faisais là, où étaient mes parents. Je ne le saurais pas, mais je saurais que je devrais faire quelque chose parce que la nuit commençait à tomber, et je n’avais pas un lieu pour dormir. Cette nuit, j’ai dormi sur un palmier pour me protéger des animaux sauvages. Le lendemain je me suis réveillé à cause de la lumière du soleil. Après, je suis descendu du palmier parce que j’avais faim et j’ai commencé à chercher de la nourriture. Quand j’étais en train de faire ça, j’ai senti un bruit qui venait de la mer. Je l’ai suivi et il m’a porté à la baleine, il semblait qu’elle m’appelait. À cause de ma curiosité, je me suis mis dans la mer et, tout à coup, elle m’est montée sur son dos et elle a nagé au large. Après un certain temps, elle m’a amené à l’île, je ne comprenais pas pourquoi elle avait fait ça. À partir de cette journée, elle vient me visiter tous les matins, où j’ai construit ma cabane, et on voyage pour différentes zones, pour ça, vraiment je pense que c’est vrai qu’elle m’a sauvé la vie et aussi je pense que quand on nage ensemble c’est pour trouver la route qui me fera retourner chez moi, avec mes parents. Elena Moreno
UN JOUR DE NOVEMBRE J'ai monté les escaliers et je l'ai vue, c'était une lumière si éblouissante matinale qui aveuglait les yeux. Cette lumière entrait parce que la porte de la terrasse était ouverte, cela était un peu inhabituel et à la fois un peu illicite dans ces temps où les gens disparaissaient sans explications. J’ai monté les échelons avec crainte, puisque ma peur des hauteurs me surmontait. Je devais être forte et avoir courage parce que je devais protéger ma famille de tous les petits dangers. En atteignant finalement mon objectif, j'ai réussi à arriver à l’ancienne porte avec les marques de coups qui déformaient l'apparence de ses commencements, alors je me suis étonnée, parce qu'en essayant de la fermer, il n'était pas possible; puisque celleci était déformée d’un coin, alors elle ne fermait pas bien. J’étais inquiète et je savais que par cette porte ma famille pouvait être dans en danger, ainsi que j'ai pris un bâton et je l'ai traversé jusqu'à pouvoir la fermer. C'était un jour sombre de novembre, il était puni par le triste automne et le fort vent qui s’emportait les feuilles caduques des arbres. Alors, j’ai essayé d’assoupir mes petites filles, mais quelque chose empêchait de le faire complètement, cela était à cause du fort bruit qu’il y avait dans la terrasse grâce au vent qui retombait dans la porte en essayant d'entrer dans notre foyer. Je savais qu’une chose bizarre allait se passer, donc par sécurité, j’ai monté des escaliers pour m'assurer de bien fermer la porte. Quand j’étais là-bas, j’ai aperçu que la porte était fermée. Alors, je suis descendue les escaliers et je suis allée vers l'appartement, je suis entrée et j’ai vu les fenêtres ouvertes et je me suis étonnée parce que j’étais sûre qu’avant de partir, celles-ci étaient fermées. Je suis allée à la chambre des petites filles, Caroline dormait placidement dans son lit et je me suis retournée vers le lit de Danielle et elle n'était pas. La panique me gagnait et je suis allée vers le lavabo par vérifier si elle était là. Elle n'était pas là, je suis allée rapidement vers la fenêtre qui était ouverte au salon et j’ai vu ma fille qui était dans le petit balcon. Elle regardait la Lune, semblait ensorcelée. Je suis allée vers le balcon et je n’ai fait que la faire rentrer peu à peu vers l'appartement, sans l'appeler par son prénom. Je l'ai dirigée vers le lit et elle marchait correctement et elle était avec les yeux fermés. Elle s’est rendormie et j'ai commencé à être plus tranquille. Je me suis dirigée vers le salon et j’ai regardé qu'il y avait beaucoup de jouets et de chocolat sur le sol. De cette façon, j'ai découvert que ma fille, Danielle, était somnambule.
Anabella Zambranao
Premis del concurs literari en llengua anglesa
Premis del concurs literari en llengua francesa
Concurs de PUNTS DE LLIBRE Accèssits: LEILA SORIA 4t C ALEJANDRO ESTIVILL 4t C 1r premi: ANDREA CONDE LOZANO 3r A
Accèssits
1er premi
Premis del concurs de punts de llibre
Premis del concurs de punts de llibre
Premis dels concursos lliurats als alumnes de 3r d’ESO
Premis Sant Jordi 2015 Batxillerat i CF
Concurs de poesia en llengua catalana Accèssits Andrea de la Torre 1r B Sara Esteve 2nA
1r premi: TATUATGES Adriana Díaz 2nA
TATUATGES Mil i una formes, van marcant la història. Persones i moments, èpoques de memòria. Com una espasa clavada dins la pell. Imparable, tant és, fins que sigui vell. Roses, noms, ocells, Imaginació al poder. Amors i promeses dibuixats sobre el paper. Mil i una formes, van marcant la història. Persones i moments, èpoques de glòria.
Adriana Díaz Sánchez
Concurs de prosa en llengua catalana Accèssit: Mònica Cuní 1rC 1r premi: Menys 89,2 graus Andrea Blasi 2nA El meu heroi preferit David Egea 2nA 48 dies Laia Erdozain 2nC
EL MEU HEROI PREFERIT de David Egea 2nA Si algú m’hagués preguntat de petit quin era l’heroi a qui m’hauria agradat semblar-me, sense dubte, aquest personatge hauria estat el meu avi. El meu avi Roald, encara que tothom el coneixia com a Amundsen, però jo preferia seguir dient-li pel seu nom de pila perquè d’aquesta manera el sentia més proper. El recordava amb la seva barba i el seu enorme bigoti deixant-se veure a ambdós costats de la cara, fent-me pessigolles quan em feia petons a la galta, i tots aquells contes que portava escrits a la seva memòria, com m’agradaven aquelles histories, i com les trobo a faltar. Ara el veig esvair-se, anar-se’n a poc a poc, encongit sota els llençols que quasibé no deixen endevinar una silueta i em sembla mentida que tot el llegat del meu avi, del gran Roald Amundsen, sigui cosa del passat i que les aventures que m’explicava quan tornava de les seves expedicions no tornin a sortir mai més dels seus llavis. Pobre avi. Tenia sis anys quan el vaig conèixer. No va ser abans perquè ell era en una de les seves múltiples expedicions pel Pol Sud. El que més em va cridar l’atenció va ser la llum que desprenien els seus ulls, eren plens de somnis, de projectes. Es va ajupir fins a quedar a la meva alçada i em va preguntar si m’agradaven les històries. Sobre què? Vaig preguntar jo. Sobre gel, gossos, trineus i vent, molt de vent. Jo el vaig mirar sense saber del tot què contestar. A mi m’agradaven les històries de moltes coses, sobretot els contes de màgia, però mai ningú no m’havia explicat res de totes aquelles coses que aquell home, que no havia vist mai, em deia. Però vaig fer que sí amb el cap mentre el mirava seriós. Llavors se li va dibuixar un enorme somriure a la cara, em va agafar amb els seus braços i va asseure’s a la seva butaca preferida, em va posar sobre els seus genolls i em va explicar una de les mil històries que donarien lloc les unes a les altres durant bona part de la meva vida i que conservo com el tresor més valuós en la meva memòria. Em parlava mirant-me als ulls, intentant transmetre’m tot el que sentia quan les seves paraules abandonaven la seva boca i s’instal·laven en mi, fent que des del primer moment aquell home es convertís en tot un mite. Vaig pensar des del primer instant que aquell home era el millor inventor d’històries del món, no vaig ni imaginar que totes aquelles aventures les havia viscut en primera persona. L’expedició a l’Antàrtida, el passatge del Drake, la conquesta del Pol Sud, on van clavar la bandera noruega, les escasses racions de menjar per cobrir les necessitats bàsiques, els grups de gossos tirant dels trineus, gossos valents, de raça, acostumats als vents gèlids, a obeir fidelment les ordres, liderats per Etah, la gossa més valenta que mai no havia conegut. Però no havia sigut fàcil, res no ho era, com ell deia; havia hagut d’aprendre a apanyar-se com a mariner, adquirir coneixements de navegació i obtenir la llicència nàutica. Però mai tant d’esforç havia valgut tant la pena, havien sigut escales obligades cap a l’obtenció d’un somni, del somni que ocupava tota la seva vida i que m’explicava en capítols cada cop que em veia. En aquell ritual en el qual ens escapàvem a un racó apartat, ell buscant les paraules més apropiades per transmetre amb la major de les precisions i jo atenent a totes elles, a les seves entonacions, als seus canvis de ritme, als seus silencis, tan reveladors com la més llarga de les seves frases. Recordo quan em va explicar que la seva expedició, la belga, havia sigut la primera a hivernar en el cercle polar antàrtic, estava eufòric d’emoció, però mai satisfet del tot. Ell aconseguia que jo em sentís orgullós de tenir un avi que cap dels meus amics tenia, de totes les seves gestes. Sempre tenia històries noves, en les quals sabia que de vegades es colaven petites invencions que esquitxaven de risc i emoció el relat. I ara, estirat en aquest llit es troba la seva ombra, perquè segur que el meu avi és encara explorant els pols, sobre trineus empesos per preciosos gossos que solquen la neu. Em dirigeixo al meu fill de set anys que roman agafat de la meva mà, m’ajupo i el miro als ulls. T’agraden els contes?, li pregunto. Ell assenteix amb el cap. Crec que ara és un bon moment per començar a explicar-los.
48 dies de Laia Erdozain 2n C 27 de maig de 1995 Portem tres dies des que vam sortir del port d’Argentina. El meu pare no em deixa sortir de la cabina. El vaixell es mou amunt i avall, amunt i avall. Directament dormo al terra amb el matalàs lligat i jo lligat a ell, es mou tant que caic del llit i el matalàs cau amb mi. William em porta menjar. Cada cop William em porta menys menjar. Em passo les hores intentant no vomitar pel mareig, però crec que m’estic començant a acostumar a aquest moviment. No puc estar més de cinc minuts de peu, caic. 30 de maig de 1995 Aquest matí m’han deixat sortir a la coberta. Veig just davant meu el que és la immensa Antàrtida. La capa de gel que l’envolta; com que és quasi estiu, està com desfeta però sense estar-ho del tot. El nostre vaixell no és un trenca gels, crec que m’han explicat que és militar. Llavors no entenc per què és de color vermell. Tots els homes semblen molt contents per alguna cosa, brinden amb gerres plenes de cervesa i els veig les orelles sagnar i amb una petita arracada entre tota aquesta massa vermella. El meu pare no em deixa prendre cervesa, diu que sóc molt petit. 1 de juny de 1995 Vam estar un dia més enmig del mar, tenint just al davant el continent. El capità estava fent moltíssimes trucades amb la ràdio. Avui el capità estava obsessionat que volia tornar, crec que no li han donat bones notícies. Hem agafat un helicòpter i el meu pare, el William, un home i jo ens n’hem anat mentre el capità es tornava boig. Se li sortien els ulls de les òrbites i ens deia que no marxéssim mentre balbucejava coses intel·ligibles, fins i tot ha agafat del coll el meu pare cridant-li que estava boig. Hem arribat a una base. No entenc què significa aquesta paraula. El meu pare diu que és com una casa on la gent investiga. Està molt amagada, com entre dues muntanyes. Jo crec que per trobar-la l’hauries de conèixer. Quan hem arribat, hem trobat un home amb una sola cama. El meu pare l’ha saludat i li ha dit unes paraules que no entenc. L’home amb una sola cama està espantat. Avui el meu pare m’ha deixat dormir amb ell. Feia molt de temps que no em deixava, només em va deixar el dia en què la meva mare se’n va anar. Trobo a faltar la meva mare. 23 de juny de 1995 Portem més de tres setmanes aquí i quasi no em deixen sortir de la meva habitació. Aquest matí, el meu pare se n’ha anat amb un home a investigar i m’ha dit que m’estima. Mai no m’havia dit que m’estima. Tots els homes s’han acomiadat d’ells amb llàgrimes als ulls, no ho entenc. Quedem un home, l’home amb una sola cama, el William i jo. A l’estiu, a l’Antàrtida no hi ha nit, sempre és de dia. El meu llit és molt alt. Dormo sol tots els dies. 8 de juliol de 1995 Aquest matí han saltat les alarmes. Tots s’han aixecat corrents i han començat a agafar una gran quantitat d’armes. El William m’ha tancat a la meva habitació i m’ha dit que passi el que passi no surti. Des de la porta sento trets i crits, no entenc res. El meu pare encara no ha tornat. 13 de juliol de 1995 Fa com tres dies que no hi ha ni trets ni crits però porto algunes nits sentint alguna cosa lliscar. Per la finestra de la meva porta ho veig tots pels aires. Veig l’home d’una sola cama dormint envoltat d’una massa vermella però no veig la seva cama, veig l’altre home mirant al sostre amb els ulls oberts, potser està pensant. No veig el William. He vist dos ulls vermells al final del passadís. Potser ens vénen a rescatar, però no es mou d’allà, no entenc a què està esperant. Potser està ferit. Demà a primera hora sortiré, agafaré tiretes i el que trobi i l’intentaré ajudar. Potser sap on és el meu pare.
MENYS 89,2 GRAUS de Andrea Blasi Núñez 2nA Batx. “Menys 96’2 graus!” anuncia una veu profunda provinent de la taula del costat. “Increïble, menys 96’2!” afegeix el seu company, mostrant un tarannà exageradament bel·ligerant, com és propi entre els mariners de l’època. Ja fa dues hores que el capità i els seus deixebles discuteixen quins són els pitjors inconvenients que comporta aquest viatge. Després de recitar tots els sinònims possibles referents a la soledat pel fet de trobar-nos enmig d’un “glaçó immens” -tampoc cregueu que n’han trobat gaires-, ara debaten sobre el clima. Repeteixen el mateix discurs fins la sacietat i ,finalment, no sé què es fa més insuportable, si l’incessant xerrameca o el fet que no són capaços de referir-se a una sola dada verídica. Per un moment tinc la temptació d’aixecar-me i dir-los que no són menys 96’2 graus, que la temperatura més freda que es pot assolir a l’Antàrtida és de menys 89’2 graus centígrads, que el vent pot arribar a 327km/h, que és el continent més alt en tenir una altura mitjana de 2500m i, a la vegada, el més baix en tenir també una vall de -2555m per sota del nivell del mar. Però les persones assenyades eviten sempre les temptacions. Em recol·loco a la butaca i segueixo contemplant el glaçó que sura amb dificultats sobre el whisky del meu got, immersa en els meus pensaments. Sempre he tingut la capacitat d’aïllar-me del món i poder concentrar-me en el que m’interessa, però aquest cop se m’està fent molt difícil. Potser és per les onades que colpegen les parets del vaixell i que l’obliguen a trontollar igual que aquelles atraccions de fira a les quals pujava amb tant d’entusiasme quan era petita, o potser és una estratagema inconscient per evitar adonarme que he comès el pitjor error de la meva vida. Porto molts anys volent fer aquest viatge. De petita ja somniava veure els pingüins emperadors, les foques lleopard, els elefants marins i, fins i tot, – amb una mica de sort, és clar- alguna balena geperuda. Ja havia advertit al Marcel que res s’interposaria entre el meu somni i jo, i que no esperés més dedicació de l’exclusivament necessària per a formar una família abans que aquest es pogués complir. Com sempre, ell havia accedit a les meves restriccions. Aquesta actitud és a la vegada satisfactòria i irritant. Està bé que ell sàpiga cedir quan toca però de vegades jo el trobo massa condescendent. No és capaç d’assolir el control de la relació per un cop? Estic condemnada a tenir sempre l’última paraula? Però aquest no és el problema –bé, no el més important-. Feia mesos que portava planejant aquesta expedició i havia resultat una autèntica odissea. Havien sorgit més inconvenients dels previsibles, però jo els havia sabut resoldre amb la mateixa facilitat amb què havia pres aquella maleïda decisió. La veritat és que hi ha poques coses que no sàpiga solucionar, però ara n’he de fer front a una. A cada volta que li dono a l’assumpte el vaixell es mou amb més brusquedat, fent més difícil encara el judici que s’està produint a la meva ment. Aquest és el tram més perillós del viatge i això comença a posar-me nerviosa. El got de whisky que moments abans es mantenia fix sobre la taula ara comença a desplaçar-se amunt i avall. De sobte, un fort cop, només equiparable al que es deu sentir en estavellar-se un avió, atura el vaixell. Els llums s’apaguen i un estrèpit immens envaeix el meu cos. Em quedo paralitzada, sé perfectament què significa aquest impacte. Quan el meu cos em permet tornar a moure’m m’afanyo a preguntar a un dels mariners el motiu de l’aturada, amb l’esperança d’estar equivocada per primer cop a la meva vida. La cara de terror que no és capaç de dissimular em confirma definitivament que ha arribat el moment. Allà mateix m’adono que realment he pres la pitjor decisió de la meva vida, pitjor que quan de petita vaig obrir la porta del cotxe en marxa, pitjor que quan vaig decidir deixar els estudis, fins i tot, pitjor que quan vaig accedir a casar-me amb el Marcel. Perquè la decisió de fer el viatge estant embarassada no només m’afecta a mi, sinó que afecta algú totalment innocent, algú que està a punt de morir fins i tot abans d’haver nascut.
Concurs de poesia en llengua castellana Accèssit: EL CABALLERO Quim Martí 1r A Batx 1r premi: ACEPTA LO INNEGABLE. María Díez 1r C Batx
Acepta lo innegable Llámame idiota por creer que el amor existe, porque sí, es una locura; pero lo que es aún más triste es lo que escondes por creer no estar a la altura. Si pongo mis cartas sobre la mesa, se debe al motivo de tu presencia y es que me encanta tu paciencia sabiendo que soy el mayor desastre que pisa la tierra. Porque adoro el besarte y el tocarte, ¡que vivo por abrazarte y me pierdo al mirarte! Me mimas, me achuchas; con tus caricias en el pelo haces que toque el cielo me animas, me escuchas. Nos abrazamos, del otro nos adueñamos. Me gustas. Me gusta soñarte. Me gusta susurrarte que voy a callarte. Dilo. Me quieres. ¿Me quieres? Nos queremos. Para qué pedir más si el uno al otro nos tenemos. María Díez Sanz, 1º C
Concurs de prosa en llengua castellana Accèssit: BUENAS NOCHES ETERNAS. Sara Cruz. 2n B
1r premi:
MODERATO. Andrea Blasi. 2n A
MODERATO
Andrea Blasi 2n Bat. A
Concurs de Poesia en anglès 1r premi: Quim Martí 1r A
Concurs de Prosa enAccèssits: anglès
Marina Avilés 1r B Andrea de la Torre 1r B 1r premi: Carla de la Torre 1r B
1r premi: Carla de la Torre 1r B
The Gaceta It was a simple morning at The Gaceta newspaper officeat Barcelona, Roc was a journalist of The Gaceta and was finishing the politics part of the newspaper released on 17thNovember, 1938. Roc was 25 years old, was doing a journalism degree and had leftist ideas, he was against Italian Fascism and German Nazism although he was not an extremist. Some days after the beginning of the war, the Gaceta received a letter that suggested for them to help the republican government with the propaganda, when Roc read this letter he called a meeting for all the politics section staff. The meeting lasted 2 hours, all the politics section, the CEO and the investors were arguing about what they could do. If they didn’t accept the offer they would be executed by the republicans, but the government was losing territories at the Ebro very fast and if they accepted the contract they would be executed too, but by the nationalists. Finally they decided to collaborate with the republican government. First Roc decided that he would do some reports of the front and interview soldiers and civilians to make people know that the government had to fight against the repression, decadence and intolerance of the nationalists. It was the 22nd December, 1938 when he decided to go to the Ebro and talk about Christmas at the frontline. He thought that it would be a good date to begin with the interviews. First he went to Reus, 15km away from the frontline. There the situation was terrible, he first tried to go to the improvised hospital at the city hall to interview one nurse but they were helping the injured soldiers.Instead of an interview he decided to make a description of the hospital and the devastation of the Italian bombers which had bombed the original hospital. This was what he needed, a simple example of the nationalists’ atrocity, an inhumane act, bombing a hospital. That was a good beginning, after this he interviewed two soldiers that had been recruited 1 week before. They were young, one was 23 years old and the other one 21. They were both terrified and had no idea of where they were going to go and, when he finished with their interviews, he saw one soldier that was leaving the improvised hospital. He had a two week’s permission. He decided to interview him too and make a comparison with the two interviews. He was older than the other two soldiers. He had decided to stay with his family and his wife this Christmas. He hadn’t seen them since the beginning of the war. Although it was his first approach at the front Roc had a lot of good stories to tell about the frontline. He returned to Barcelona in the morning to make a special edition of the newspaper with all the stories and interviews as fast as he could. When he entered the office all his partners were waiting for him to arrive. The day of the release of the stories by the reporter Roc the atmosphere at the Gaceta’s press was perceived as stressful. People were running, and a lot of deliverymen were waiting for the newspaper to arrive. With only 3 hours, one thousand copies of the newspaper were sold, all the staff of the company was celebrating this, but the night after the release, the night of the 10th January, 1939 the printer of the Gaceta was bombed. It was not totally destroyed but much was damaged. These days Barcelona was suffering a large-scale bombing and civilians were suffering. The front was advancing fast and Tarragona and Lleida were taken by the nationalist faction. These were the last days of the republican control of Barcelona, only a few kilometres separated the battles and the sound of shots of the Gaceta’s office at Ciutat Vella. All the staff were nervous, what could they do? Did they have to surrender or did they have to fight? With the two options they would die sooner or later. They decided to make the last edition of the Gaceta. First they began with the search of the best anti-nationalist articles of their newspaper, and they put everything in one last edition of the Gaceta, then they mobilized all the printers that were operative. They made 500 copies of the newspaper and all the workers decided to hide until Barcelona’s fall. Then that day all the workers rose from their hideout and began to spread the copies. They decided that they had to express their opinion and fight against repression, decadence and intolerance of the nationalists but not with guns, but with pens and papers whatever the consequences were, even death.
Premis del concurs literari en llengua catalana
Premis del concurs literari en llengua castellana
Premis del concurs literari en llengua anglesa
Menció especial Vídeo 7è centenari Ramon Llull • • • • •
Carla de la Torre Marina Avilés Mònica Cuní Amara Ortigosa Ariadna Serrano
Institut Vicenรง Plantada