Tots contra el Barça. Una historia de conflictes entre el FCB, l’Estat i les seves institucions.
Article realitzat per Víctor Garrido Teomiro
Introducció: Les desavinences produïdes entre el Futbol Club Barcelona (FCB), la Lliga de Futbol Professional (LFP) i la Real Federación Española de Futbol (RFEF) a finals de desembre de 2024 i els primers dies de gener de 2025, referent a la interpretació del reglament del Fairplay financer i la inscripció dels jugadors Pau Víctor i Dani Olmo, son l’últim capítol d’una història d’enfrontaments directes entre l’entitat blaugrana i els òrgans e institucions estatals, o fins i tot contra el propi estat. L’objectiu d’aquest article és analitzar alguns dels episodis més significatius que al llarg de la història han enfrontat al FCB amb les institucions que representen a l’estat, o organismes d’àmbit nacional relacionats amb el mon del futbol.
Introduction: The disagreements between Futbol Club Barcelona (FCB), the Professional Football League (LFP) and the Royal Spanish Football Federation (RFEF) at the end of December 2024 and the first days of January 2025, regarding the interpretation of the Financial Fairplay regulations and the registration of players Pau Víctor and Dani Olmo, are the latest chapter in a history of direct confrontations between the Blaugrana entity and state bodies and institutions, or even against the state itself. The aim of this article is to analyze some of the most significant episodes that throughout history have pitted FCB against institutions that represent the state, or national organizations related to the world of football.
Clausura de l’activitat del FCB a causa de la xiulada a l’himne, 1925
El 14 de juny de 1925 es va disputar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català entre el FCB i el Júpiter, guanyadors del Campionat d’Espanya i del grup B respectivament. En un context polític marcat per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, qui havia declarat l’estat de guerra fins just un mes abans.
L’acte havia estat prèviament denegat per les autoritats,1 i el FCB tampoc havia fet constar al programa entregat al governador civil l’homenatge que es va realitzar en honor a la societat coral. Aquests dos fets s’utilitzarien després com a agreujant en l’informe que s’elaboraria de la jornada festiva. El principal incident es ben conegut, la xiulada a l’himne espanyol que va estar interpretat per una banda anglesa, procedent d’un vaixell que en aquells moments estava amarrat al port de Barcelona. El fet que la prèvia interpretació de l’himne anglès fos àmpliament respectat pels assistents, en contres amb la gran xiulada que es va proferir a la Marxa Reial espanyola, va escandalitzar a les autoritats allà presents, que alimentada per les denúncies d’alguns assistents al camp, van expedientar el club.
La reacció del públic no pot entendre’s sense contextualitzar quina era la situació política i social del país. La dictadura de Primo de Rivera, que en un principi havia comptat amb el suport de la burgesia catalana, va impulsar ràpidament una política unitària que no contemplava cap tipus de regionalisme o nacionalismes més enllà de l’espanyol. La persecució contra la identitat nacional catalana va esdevenir un fet habitual, i es va prohibir l’ús del català en actes oficials, la utilització de la Senyera, o censurar els continguts educatius que fossin susceptibles de ser considerats “separatistes”. La persecució política contra Catalunya té com a màxim exponent la dissolució de la Mancomunitat, i la creació d’Unión Patriótica (UP) com a partit únic del règim reforça la idea d’acabar amb qualsevol institució política de caire catalanista.2
1 Ramon BARNILS FOLGUERA: Història crítica del Futbol Club Barcelona, 1.a ed. Barcelona, Empúries, 1999, p. 59.
2 Per saber més sobre la dictadura de Primo de Rivera, consultar Alejandro QUIROGA: Miguel Primo de Rivera: Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022.
L’expedient instruït pel Comandant Justo Conde i Martin Corral, del Cuerpo de Seguridad de Barcelona, van recollir una sèrie de declaracions a agents de policia i espectadors que van assistir a l’homenatge. “Actos de desafecto a la Patria” o assenyalar que en dins el club en comptes de referir-se al Campeonato de España com a tal, es feia dient Campeonato Peninsular, son algunes de les observacions que es poden trobar a la investigació. Finalment, el Governador Civil de la ciutat de Barcelona, Joaquim Milans del Bosch, decretaria la clausura del funcionament de l’entitat durant sis mesos, a partir de l’expedició de dita mesura, el 24 de juny. La sanció anava més enllà de l’àmbit esportiu, prohibint a l’equip de futbol la disputa de qualsevol tipus de partit oficial, també es prohibien les reunions del Consell Directiu i les activitats administratives del club. Dins el paquet de sancions hi havia la inhabilitació de Joan Gamper com a President del FCB, que tampoc podria ocupar cap càrrec dins el club en un futur. Forçat a l’exili, va tornar al cap d’unes setmanes, però mai mes va ocupar un càrrec al club.
Portada de l’expedient que va clausurar l’activitat del club
Pàgina on es decreta la clausura del funcionament de l’entitat per sis mesos
La mesura va resultar força impopular entre les institucions esportives catalanes, i a través de la Federació Catalana de Futbol (FCF) van sol·licitar una suspensió de la sanció al FCB. La petició va ser denegada per part del Governador Civil, qui va exposar que no podia aixecar la sanció perquè “sobre este asunto ha faltado siempre una frase o un concepto que destruyera medianamente una afirmación de amor a la Patria el concepto de desafecto a ella en que se halla el referido Futbol Club Barcelona”. No només clubs de futbol catalans van posicionar-se a favor del FCB, també trobem el Sindicat de Periodistes de Barcelona, i recentment hem trobat un telegrama del Celta de Vigo on es demanava l’aixecament de la sanció per part del FCB.
Gràcies a la solidaritat mostrada pels diversos equips i entitats del món de l’esport, la prohibició de realitzar qualsevol activitat administrativa dins club es va alleugerar, i es van poder celebrar comptades reunions per poder gestionar les obligacions de despeses i cobraments del club. La sentència no va suposar la desaparició de l’entitat gràcies a l’esforç realitzat pels seus socis i jugadors, que com apunta Xavier G. Luque, van seguir pagant les quotes de soci i alguns van aportar diners a fons perdut. Els jugadors van mantenir-se fidels al club, només disputant partits amistosos amb altres clubs durant el període en que estava vigent la sanció.3
3 Xavier G. LUQUE: “Cuando jugadores y socios salvaron al Barça tras seis meses sin fútbol por una decisión política”, La Vanguardia, 27 de març de 2020, recuperat d’internet, https://www.lavanguardia.com/deportes/fc-barcelona/20200327/48109956708/barcelona-jugadoreshistoria-crisis-economica-les-corts.html
El cas Di Stéfano, 1953
El primer gran enfrontament entre el FCB i el Reial Madrid (RM) no es va disputar al terreny de joc, ni tampoc al territori estatal. La disputa entre els dos clubs pel fitxatge d’Alfredo Di Stéfano l’estiu del 1953 esdevindria l’inici d’una històrica rivalitat, i la capacitat de les institucions franquistes a l’hora d’incidir en qüestions esportives. Com hem dit, ens trobem en plena dictadura franquista, 4 anys abans de l’entrada dels tecnòcrates de l’Opus Dei al govern.
El FCB s’havia proposat dur a terme el fitxatge d’un dels millors jugadors del continent americà, per a formar un tàndem amb Kubala i consolidar un equip que ja llavors era dominador, tant en el campionat domèstic com en l’àmbit europeu. La situació contractual de l’astre argentí era força complexa. Debutaria al futbol professional de la mà de River Plate, però una vaga de futbolistes forçaria la seva marxa al futbol colombià. La situació del futbol a Colòmbia tampoc era la més òptima, ja que s’estava produint una escissió entre la DIMAYOR, la Lliga professional colombiana, i la Federación Colombiana. La situació es va solucionar gràcies a la mediació de la FIFA, a través del conegut com a Pacte de Lima, que va reconèixer als clubs colombians la propietat dels jugadors sud-americans que havia anat adquirint d’arreu del continent durant aquells anys fins l’octubre de 1954, a partir de llavors tornarien a ser propietat dels seus clubs d’origen. En el cas Di Stefano, era propietat de Millonarios de Bogotà fins l’octubre del 54, a partir de llavors tornaria a ser propietat de River Plate.
La cronologia dels fets, incidint en totes les variables, problemes i recursos que es van dur a terme des del FCB per intentar el fitxatge de Di Stéfano estan recollits al llibre de Jordi Finestres i Xavier G. Luque sobre el cas, 4 mentre que un article del diari As publicat el dia de la mort de La Saeta Rubia ens aporta una visió dels fets des del cantó del RM.5 El cas es que el FCB va anar a
4 Jordi FINESTRES, Xavier G. LUQUE: El cas Di Stefano, tota la veritat sobre el cas que va canviar la nostra historia, Edicions 62, 2006.
5 Sense autor, “Así fue el fichaje de Di Stéfano”, As, 7 de juliol de 2014, consultat a la web, https://as.com/futbol/2014/07/07/primera/1404744601_618211.html
negociar el fitxatge amb River Plate, mentre que el RM va iniciar les negociacions amb Millonarios. Les negociacions amb el club argentí van fructificar i es va arribar a un acord, però un cop va haver de negociar amb el club colombià per adquirir els seus drets, es va negar a pagar la elevada quantitat, 40.000 dòlars.6 El FCB es va trobar durant el procés amb diverses dificultats, com la sospita d’una possible investigació en el procés de l’intercanvi de divises per a completar el pagament, o la decisió de la Delegación Nacional de Deportes (DND) de repartir els drets del jugador entre FCB i RM, el que suposava que Di Stefano jugaria les temporades 1953-54 i 56-57 amb el RM, i les 1954-55 57-58 amb el FCB.
Durant l’última dècada s’ha recopilat documentació addicional sobre el cas, com la exposada pel diari El País referent al pagament del pagament íntegre dels dos milions de pesos argentins per part del FCB. 7 Els documents trobats per Finestres i Luque, amb la col·laboració de Sid Lowe, on consta que la Secretaria General de Falange s’apressa en prohibir el fitxatge de jugadors estrangers durant el període en què s’està negociant per Di Stéfano, o una carta del President de la FEF, Sancho Dávila, on assegura que el contracte del RM amb Millonarios és “paper mullat” han ajudat a aportar llum sobre l’assumpte.8
Els motius del no fitxatge del jugador argentí del moment pel FCB encara avui deixa molts dubtes, però podem establir que una deficient negociació i gestió de l’afer per part del President del FCB, Enric Martí Carreto, la complexitat de la situació contractual de Di Stéfano, i els impediments i dificultats que des de Falange i la DND van elaborar al llarg del procés son les bases principals sobre les quals es fonamenta tot aquest capítol.
6 Jordi FINESTRES, Xavier G. LUQUE: El Cas Di Stefano, p. 51
7 Andrés BURGO: “Así le quitó el Madrid a Di Stéfano al Barcelona”, El País, 7 d’agost de 2017, consultat a la web, https://elpais.com/deportes/2017/08/06/actualidad/1502042406_757005.html
8 Xavier G. LUQUE: “Los papeles del caso Di Stéfano”, La Vanguardia, 25 de febrer de 2013, p.42
Pàgina de La Vanguardia on apareix una còpia de la documentació de la DND i la FEF respecte el cas Di Stéfano
El cas dels oriünds,
1972-1973
Conegut popularment com “el cas dels paraguaians” o el “cas dels oriünds”, aquest guarda una certa relació amb l’afer Di Stéfano. Hem constatat que durant l’intent de fitxatge del jugador argentí el règim franquista va declarar la prohibició de fitxar qualsevol jugador estranger als equips dins l’estat espanyol.
Aquesta mesura es va aplicar de forma intermitentment durant els anys de la dictadura, però després de la pobra imatge del combinat espanyol al Mundial de 1962, en què havia comptat amb 4 jugadors internacionals amb altres seleccions, va decidir aplicar una mesura que una dècada més tard encara seguia vigent.
El passar d’un sistema que permetia als clubs incorporar jugadors estrangers sense limitacions a no poder tenir-ne cap va originar una trama que es va estendre a diferents països de Sud-Amèrica, que va consistir en documentar, ja fos de forma oficial o fictícia, avantpassats espanyols a jugadors del continent americà, coneguts com a oriünds. Aquest procediment s’utilitzava perquè la llei espanyola reconeixia la nacionalitat a persones nascudes a altres països, però que el pare o fins i tot l’avi fos espanyol. La cronologia dels fets la detalla Carles Santacana al llibre El Barça i el franquisme, on assegura que era una pràctica habitual el falsejament d’una suposada ascendència amb nacionalitat espanyola, al·legant que l’arxiu municipal o parroquial havia quedat destruït durant la guerra civil.9 Un considerable nombre de jugadors d’arreu de SudAmèrica van jugar als diferents equips Lliga espanyola mitjançant aquest procediment entre els anys 60 i principis dels 70. Els jugadors i clubs coneixien d’aquesta pràctica, actuant sota un pacte de no agressió entre ells, es a dir, ningú denunciava cap fitxatge d’aquest tipus. D’altra banda, la FEF i la DND acceptaven sense cap problema les inscripcions dels jugadors a la Lliga, tot i que la procedència de la documentació fos dubtosa.
Es va produir un canvi de guió l’estiu de 1969, quan el FCB fitxa al jugador paraguaià Irala, però la FEF comprova que el jugador ja havia estat internacional amb un altra selecció, incomplint la normativa d’inscripció.
9 Carles SANTACANA: El Barça y el franquismo, crónica de unos años decisivos, Apóstrofe, 2006, p. 139.
Notícia de El Mundo Deportivo que informa de l’afer Irala i la inscripció dels oriünds.
El FCB va protestar per la decisió, al·legant que també es va constatar la irregularitat d’altres jugadors, però només el fitxatge del paraguaià pel Barça va ser denegat. Els fets es van reproduir l’estiu de 1972, quan la FEF no va admetre la documentació presentada pels fitxatges d’Heredia i Echecopa al FCB i Granada, respectivament.10 El llavors President del FCB, Agustí Montal, va mostrar-se indignat perquè era la segona vegada que la FEF impedia el fitxatge d’un jugador al Barça, quan la resta de clubs també utilitzaven el mateix procediment i mai se’ls va denegar la inscripció. Montal va encarregar a l’advocat Miquel Roca i Junyent una exhaustiva investigació sobre el procés de falsificació de documents. El seu testimoni, recollit en el documental de TV3 “El Fitxatge”, narra punt per punt les irregularitats que es van produir. Per exemple, la pèrdua de nacionalitat al realitzar el servei militar era una de les proves recaptades per l’advocat. Roca va arribar a la conclusió que era la FEF qui
10 Sense autor: “Echecopar y Heredia desencadenaron el tema oriundos”, El País, 1 de juliol de 1976, recuperat d’internet, https://elpais.com/diario/1976/07/01/ultima/205020002_850215.html
ometia de forma voluntària certa part de la documentació, la que acreditava la pèrdua de la nacionalitat espanyola. A Paraguai va descobrir que la documentació directament era falsificada a través d’un entramat muntat per a realitzar dit procés.
L’informe de Miquel Roca presentava proves irrefutables de la no validesa dels documents, i la participació activa de la FEF en aquell procés. Montal va utilitzar l’informe presentat per l’advocat com a eina de pressió a les institucions que regien el futbol estatal, amb la voluntat d’acabar amb la prohibició de fitxar jugadors estrangers, i alhora plantar cara a les institucions del règim. Finalment la FEF va accedir a obrir les fronteres, i es va permetre el fitxatge de jugadors estrangers. Aquell mateix estiu de 1973 el FCB es faria amb els serveis de l’holandès Johan Cruyff.
Retall de premsa del 8 de juny de 1973, informant de l’aixecament de la prohibició als estrangers
