ressenya El valencià del futur

RESSENYA: “EL VALENCIÀ DEL FUTUR” Una contribució ideològica Abelard Saragossà

P31 Llengua Catalana III curs 2009/10

SARAGOSSÀ, Abelard (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica.

Benicarló, Alambor. (172 pàgines) RESUM Abelard Saragossà és un filòleg valencià i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Amb aquest llibre, l'autor intenta contribuir a fer debats ideològics dins el valencianisme des de el punt de vista de la llengua. El Valencià del futur és un llibre en el qual apareixen comentaris o fragments d'altres autors com Toni Mollà, Luís B. Polanco, Emili Casanova, Antoni Ferrando, Einar Haugen, Pompeu Fabra, Joan S. Beltran i Cavaller i Joan Fuster, que reforcen les idees que l'autor ens vol fer arribar.

L'autor comença fent una introducció on intenta justificar la raó de la seua obra, els tòpics tractats a cada capítol, el procés de producció i els destinataris a qui va adreçat (valencianistes que s'han compromés socialment a la recuperació dels valencians com a poble, mestres i professionals de la llengua, i per a balears i catalans que s'interessen pel conjunt de la llengua) En el primer capítol del llibre es desenvolupa les conceptes de dialecte i llengua comuna. En primer lloc, partint de la justificació del nom original del llibre, Aberlard Saragossà fa una reflexió referent a la necessitat d'una definició compartida dels termes dialecte i llengua comuna. El dialecte és un component lingüístic que no és d'ús general en el territori d'una llengua; mentre que la llengua comuna es defineix com a una coordinació de tots els dialectes i és pròpia d'una col·lectivitat unida.

Per altra banda, en el segon capítol la naturalesa teòrica doble de les normatives lingüístiques, l'autor posa de relleu les naturaleses lingüística i cultural que tota llengua posseeix. Tenint en compte la funció social del llenguatge, i que és comprensible que la normalització lingüística siga un fenomen no només social sinó sociopolític. Les normatives lingüístiques regulen l'ús social d'una part dels components lingüístics d'una llengua. L'autor remarca les dues propietats més importants de les normatives lingüístiques: la composicionalitat i el polimorfisme. La composicionalitat afavoreix la cohesió social, ja que afegeix matisos dialectals a la llengua comuna fent d'aquesta una

referència per a la resta de dialectes. Pel que fa al polimorfisme, proporciona diversitat de solucions, totes elles normatives, no aporta una riquesa lingüística però sí una social, i només per aquest fet últim l'hem de tenir en compte. La combinació de totes dues permet arribar a una llengua comuna.

En el llibre es fa referència a dos períodes del valencià. El primer que es comenta en el capítol tercer va de l'any 1850 al 1960. Durant aquest període ha hagut pocs escriptors prestigiosos, aquestos són els que de forma conscient i reflexiva fan la llengua comuna, per tant, aquesta època ha influït poc en la formació i consolidació del valencià. A més, hem de tenir en compte els castellanismes que apareixen, en molts casos provocats pels immigrants castellanoparlants vinguts d'altres llocs d'Espanya.

El segon període comentat en el capítol quart va dels anys seixanta als vuitanta.

Als seixanta hi ha una reviscolança del valencià, en part gràcies a l'accés de les classes populars valencianes a la universitat. Com diu Saragossà, tres factors podrien portar-nos a l'automarginació lingüística, tenint en compte que el pes de la llengua escrita és major que el de la llengua oral: que la literatura de prestigi s'ha fet a Catalunya i Mallorca; la marginació que pateixen els nostres escriptors valencians; i la quantitat elevada de llibres que es produeixen a Catalunya comparada amb la menor del País Valencià.

En el capítol cinqué es tracten més factors socials que condicionen la interacció entre el valencià col·loquial i la llengua comuna, com són la marginació de la realitat social valenciana i la necessitat de comprendre el procés de castellanització per crear una alternativa, la reivindicació de l'estudi de la literatura valenciana del període 1850-1960, les formes verbals del dialecte nord-oriental i el camí cap a una millor interrelació entre el valencià col·loquial i la llengua comuna, la política davant de la llengua i el regionalisme lingüístic d'un sector de la Catalunya oriental. Saragossà diu que hi ha un cert centralisme català que es manifesta tant en els mitjans de comunicació com en alguns autors. Si fem cas d'aquest centralisme per a redactar una gramàtica sobre el català contemporani en llengua estàndard s'exclourien les variants de la normativa valenciana. Per tant, s'han de tindre en compte tots els agents socials, no sols els centralistes, per a aconseguir una llengua comuna democràtica, és a dir, una llengua elaborada amb unes normes lingüístiques i amb la coordinació dels dialectes d'aquesta llengua, cosa que ens afavoreix a tots. Cal un model lingüístic que afavorisca relacions fluïdes entre les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya.

Per a acabar, com a conclusions l'autor ens dóna una sèrie de perspectives de cara al futur com, per exemple, acceptar la quantitat necessària de variants formals i mirar les que poden reduir-se al cap del temps, abordant totes les vacil·lacions que hi ha hagut en la llengua a nivell lèxic, morfològic, etc. L'objectiu de tot açò, a part d'aconseguir la unificació morfològica, és que tots parlen la seua llengua i s'identifiquen amb una llengua que tant per als valencians, com per a els balears i els catalans és la mateixa. Per tot això, hauria d'existir una institució valenciana per a l'establiment formal i la difusió de la normativa, no tant per motius polític-institucionals com d'acceptació social; promovent la formació i intervenció d'assessors lingüístics que avaluen la producció lingüística culta i proposen les orientacions que siguen necessàries.

VALORACIÓ CRÍTICA Crec que és una obra indispensable si es vol estudiar i comprendre la llengua valenciana.

L'organització en diferents capítols fa que siga molt fàcil la lectura i que en tot moment coneguem el tema clau del qual parla l'autor. També les aportacions d'altres autors fan que coneguem més diversitat d'opinions i que entenguem millor la de Abelard Saragossà, ja que amb açò aquesta queda reforçada.

Amb aquesta obra s'estudia la relació que hi ha entre el valencià popular i la llengua culta i quina evolució s'hauria de produir per a facilitar que els valencians continuen recuperant la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir el seu destí.

Estic d'acord quan Saragossà comenta el fet de que massa sovint les paraules dialecte i llengua comuna es troben impregnades de connotacions polítiques pejoratives que pretenen llevar dignitat a aquests mots. Com es diu a l'obra per a assolir una llengua comuna democràtica i justa, identificativa i útil hem de tenir en compte que aquesta és una construcció social històrica i no mai definitiva. Els pobles que comparteixen una llengua poden acabar arribant a una convergència lingüística que afavorisca la comunicació i unificació cultural, o pel contrari, crear divergències que dificulten la seua comunicació. Tot dependrà de l'actitud que adopten.

Crec que hem d'intentar que a través de la normativa arribar a una llengua comuna vàlida per a tots els catalanoparlants, com molt bé reflecteix aquest llibre. A més pense, com l'autor, que sense ús no hi ha qualitat i que hi ha que potenciar els recursos de la llengua, sempre tenim en compte que els destinataris de la llengua comuna és tot el poble.

Una cosa important és conscienciar-nos de la necessitat de parlar i escriure correctament i que hem d'utilitzar el valencià d'una manera reflexiva. Es posa de relleu que l'abandó innecessari de mots o estructures típicament valencianes produeix un distanciament negatiu amb la llengua culta i ens endinsa en la frontera del castellà. Raó per la qual hem de potenciar l'ús abundant dels constituents lingüístics valencians, tant morfològics com lèxics.

Coincidisc amb que els mitjans de comunicació tenen un paper important en crear una consciència de poble i que també des de la docència hem de ser els encarregats de promoure l'ús del valencià tant dins les aules com fora.

Penso que aquesta obra d'Abelard Saragossà contribueix al fet de fer-nos entendre què és la llengua comuna, com construir-la, i conscienciar-nos tant d'utilitzar-la correctament com de promoure el seu ús.

Estic totalment d'acord amb la conclusió de l'autor de la necessitat de que el poble pla, a banda de practicar la seua llengua, s'identifique amb ella. I que des de la realitat es pot treballar per a tenir consciència de poble, i cal remoure, activar i organitzar la iniciativa popular. Hem d'aprendre dels errors, elaborar objectius i ser capaços d'assolir-los. En aquest llibre es donen idees com que per aconseguir la recuperació com poble hi ha que reivindicar la valenciatitat però sense amagar que la llengua que parlem a les Illes Balears, al País Valencià i a Catalunya és la mateixa, o que hi ha que comprendre el procés de castellanització per a crear una alternativa adequada.

El valencià té moltes variants i crec que és molt important aprendre a acceptar i respectar aquesta diversitat ja que així s'enriqueix la llengua. Com a professionals de l'educació crec que hem de treballar per promocionar l'ús del valencià i conéixer el sentit del debats ideològics dins del valencianisme per a formar-nos la nostra pròpia opinió del tema. Pense que els dialectes donen riquesa lingüística a un poble i formen part d'una llengua comuna que ha de ser forta, dintre d'una societat que busque un equilibri entre la unitat entre les persones i la diversitat, entre col·lectivitat i individualitat, per a ser un poble madur i civilitzat.

El valencià no és la meua llengua materna i amb aquest llibre he tingut el plaer d'entendre moltíssimes coses. Sóc d'una terra amb una llengua única, d'un poble on és indubtable que hi ha un centralisme castellà molt fort. Com es diu en el llibre, "ja m'agradaria a mi que (el valencià) formara part del meu ús espontani". Crec que tots els que vivim en aquesta terra no hem d'infravalorar aquesta llengua i cultura sinó tot el contrari, l'hem d'estimar i practicar, i sobretot, l'hem d'estudiar per arribar a comprendre-la i utilitzar-la de manera reflexiva.

Virginia Morales Vargas al092015@alumail.uji.es