Revista D'Estil Num. 18 by Oh Comunicació

NĂşm. 18 Set. / Oct. 11

Revista bimestral de productes exclusius

Capgirem la rutina

Calor i color

EDITORIAL

a hem passat l’estiu. Que fugaç que és! Nosaltres no hem fet vacances. Quan tothom s’atura, aprofitem per avançar, per buscar temes nous que us sorprenguin, per delectar-nos pels racons... Després ja farem la pausa que ens pertoqui. Em sembla que ens passa com a la Pilarín Bayés, que un cop més he tingut el gust d’entrevistar: per a nosaltres, la feina no és feina, sinó un plaer, i això és tot un luxe que esperem que es noti en els resultats.

Equip Direcció: Mar Casas Coordinació de Girona: Ernest Alda Coordinació de Lleida: Leandre Palau Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Blanca Sala Reig / Maria Antònia Bonany / Laura Vinuesa / Anna Ferrer / Cristina Sebastián / Esteve Quera / Joan Mundet / Èlia Guardiola / Rubén López / Xavi Roura / Montse Pascual / Manu Estaban / Carlos Seijo

En aquest número de D’Estil hem perdut el cap o, més ben dit, l’hem capgirat. Ens ha vingut de gust fer-ho, perquè sí, perquè, de tant en tant, s’han de trencar els esquemes, s’han de canviar les rutines. Nosaltres ho hem fet per fora i per dins, en la forma i en el fons. D’una portada (i una contraportada) diferents, passem a una bugaderia que amaga un restaurant, a un jardí infantil que amaga un refugi de guerra, a una masia centenària que amaga un centre enològic i lúdic, a un museu que –aquest sí– et capgira només d’entrar i a una galeria d’art d’obres intangibles. Perquè no tot sembla el que és, perquè no tot és el que sembla.

Mar Casas Directora

Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira Maquetació: Gemma Cabañó Fotografia: Visus Events Gestió de vendes: Serveis de Comunicació Lleida / Paquita Parralejo

Amb la col·laboració de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

Sumari RECORDANT... - RAMON REIG I EL SEU EMPORDÀ D’AQUAREL.LA ESPAIS DE LUXE - ET DIC UN SECRET? RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB ESTEL SOLÉ ESPAIS DE LUXE - TURISME RURAL”AUTÈNTIC” FORA DE CONTEXT - PILARÍN BAYÉS, MIG COR A TONA MUSEUS PECULIARS - UN MUSEU QUE ET POSA LES PILES OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - DONAR FORMA A LA MÚSICA RACONS - GIRONINS SOTA LES BOMBES ESPAIS LUXE - CEL, EL VIATGE DEL VI NOVETATS - PER PRIMER COP, MOZZARELLA DE BÚFALA CATALANA NOVETATS- JAVIER SANZ VITICULTOR: EL COR DE LA D. O. RUEDA COMPLEMENTS - AÏTA, TEMPORADA TRICOLOR COMPLEMENTS - FALGARONA, TREPITJA FORT! ESTÈTICA I BELLESA- TECNOLOGIA INSPIRADA EN LES MANS SALUT- PROMOCIÓ DE LA SALUT A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA: ÈXIT O FRACÀS?

PROTOCOL I SABER ESTAR - A LA XARXA, BONES MANERES (TAMBÉ) INTERIORISME - CADIRES-MITE JUTJAT DE GUÀRDIA - L’AVENTURA DE L’ADOPCIÓ DIETÈTICA I NUTRICIÓ - DOLCES PERÒ BUIDES PSICOLOGIA - EMOCIONAR-SE ÉS EMOCIONANT ENOLOGIA - GINEBRES DE CULTE ART- SAMBEAT ARTIGAS, UN PINZELL CONNECTAT A UN ORDINADOR VIATGES - AL PRIORAT, SENSE PRESSES ESPORTS - BIKRAM IOGA: IOGA AMB EL TERMÒMETRE A L’ALÇA LA CUINA D’ABANS - CONILL A LA MOSTASSA NOVETATS - TRADICIÓ QUE DURA TOT L’ANY CURIOSITATS DE LA VIDA - NICOLAU FLAMEL EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - NI-NI ECOLOGIA - HORTS DE CIUTAT UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - ARA I AQUÍ MÚSICA - MANEL: LA DENOMINACIÓ D’ORIGEN CATALUNYA QUE TRIOMFA CULTURA - TOTA LA GASTRONOMIA CATALANA EN UN LLIBRE

ecordant...

RAMON REIG I EL SEU EMPORDÀ D’AQUAREL·LA

ememoro en aquest article el pintor, catedràtic de dibuix, arquitecte i acadèmic empordanès Ramon Reig Corominas (Manila, 1903 - Figueres, 1963) tal com el recorden els qui el varen conèixer com a amic, professor i artista i els qui aprecien la seva obra com a aquarel·lista per excel·lència. Tot i que era una persona d’una gran vàlua humana, em vull centrar en la pintura a l’aquarel·la que més l’ha identificat i que certament ocupa, en nombre, la major part de la seva obra. Així, com a pintor paisatgista, la seva iconografia va assolir una síntesi conceptual i una emoció íntima i ben personal de la terra en la qual va viure i treballar sempre: l’Empordà (i em refereixo a l’Alt Empordà), fidel a l’estimació i a la bellesa que li procurava i el feia gaudir. Qui coneix i és afí a la seva obra, pot contemplar el cor de l’Empordà –el de la plana, que, des dels Pirineus fins al golf de Roses, es desplega sota un imponent celatge i va expandintse entre aiguamolls, closes, els rius Muga i Fluvià i els mateixos camins i viaranys discrets que la solquen, sense relleus vehements ni vegetació exuberant– i percebre talment com s’hi fan visibles les aquarel·les de Ramon Reig. Quan aquest Empordà esdevé pintura és en el moment predilecte del capvespre, sota un cel de posta, quan els darrers raigs lumínics s’allunyen dolçament i la gamma cromàtica és en sordina, més suau i delicada, i el celatge d’on emana la llum és absolut i manifest, i tot hi resta silent i quiet. Aleshores l’aigua del riu o dels aiguamolls captiva subtilitats cromàtiques i esdevé a voltes vibrant i emmiralla tot un ambient humit i vaporós que s’estampa per un cel omnipresent i infinit. Aquesta és la visió que Ramon Reig assoleix en les aquarel·les, aquest és el seu Empordà quan esdevé el seu paisatge. Per Blanca Sala Reig Historiadora de l’art i néta de Ramon Reig

I si l’aquarel·la fou l’opció reeixida de Ramon Reig, el que el conduí pel camí més personal en el perfeccionament i aprofundiment de la seva obra i amb la qual va merèixer el Primer Premi d’Aquarel·la de l’Estat Espanyol l’any 1944, també fou aquesta la tècnica que, de manera exhaustiva i rigorosa, va estudiar com a teòric –i com a ningú més–, publicant la monografia inèdita La aquarela en Espana l’any 1954 a la col·lecció de la Biblioteca del Palau de Peralada. Amb aquesta obra inèdita i pionera, Reig aporta una definició acurada i una visió històrica de l’aquarel·la des dels seus inicis fins a l’actualitat, analitza les particularitats amb llurs respectives causes de l’aquarel·la a l’Estat espanyol i fa una valoració de més de sis-cents aquarel·listes del país predecessors i contemporanis. La monografia venia a suplir la mancança d’un estudi complet i rigorós d’una tècnica que, des de la mateixa Anglaterra, tant havia enriquit la historia de la pintura i havia excel·lit entre els nostres pintors, com en el mateix Marià Fortuny o en Joaquim Sorolla. En aquesta publicació per a especialistes, Ramon Reig ens apropa a la concepció que té de l’aquarel·la, la qual, per la seva transparència, el porta a copsar la incidència i versatilitat de la llum, que, per la rapidesa que requereix en la seva execució, respon a l’espontaneïtat de pintar del natural, sense teories ni elucubracions intel·lectuals, i que, impossible de rectificar, apel·la a la seguretat d’una mà destra en pinzellades decidides i unides, taques cuidades i lleugeres, amb tocs brillants i lumínics, sota la base d’un dibuix ferm i alhora extremadament discret. I així, teoritzades pel mateix Reig les qualitats de la pintura a l’aquarel·la, la transposició a la seva obra es correspon en aiguades de primera magnitud. És aquesta la meva particular manera de recordar i invitar a descobrir –o a redescobrir– l’obra de Ramon Reig en la seva dimensió, així com la seva vàlua com a artista que coneix amb fonament de causa i aprofundiment la pintura que estudia i conrea, i que sap fusionar en la seva obra el paisatge, la tècnica, el missatge i la seva personalitat en una pintura que s’excel·leix en l’Empordà.

ESPAIS DE LUXE

Et dic un secret?

T’han dit una adreça exacta per anar a sopar. Quan hi arribes, et trobes davant d’una antiga tintoreria a l’Eixample barceloní. Si no tens la contrasenya, serà difícil que puguis entrar a descobrir què s’amaga a la rerebotiga...

o tot és el que sembla, tot té dues cares. A Barcelona hi ha un local amagat que ho demostra (si el descobreixes, és clar). Es tracta de la tintoreria Dontell, a ple Eixample. A simple vista és això: una antiga tintoreria, amb llistat de preus i pàgina web inclosa. El que ningú s’imagina és que darrere d’aquesta façana, a l’altra banda, a les bambolines, es desplega un restaurant d’alta cuina impecable que ofereix la possibilitat de fer un àpat en la més absoluta clandestinitat, en secret. Si tens la contrasenya adequada, podràs assaborir els seus plats, i un cop hi entris, se t’obrirà tot un ventall de possibilitats inimaginables per viure experiències d’oci insòlites en llocs insospitats.

“Aquest restaurant és clandestí. Gaudeix d’aquest moment i deixa’t portar per cadascuna de les sensacions que viuràs. Una vegada hagis sortit, guarda el secret. Només els més propers a tu poden saber de nosaltres. Recorda... Don’t tell”

Els restaurants amagats es coneixen des de fa temps. Els més curiosos, si busquen una mica o paren bé l’orella, els poden trobar a Barcelona, a París, a Nova York, a Cuba... De fet, el Dontell n’és un, però no només. Les novetats que aporta són que es troba darrera d’un local que no té res a veure amb la restauració, i que accedir-hi una sola vegada ja t’obre les portes de tot un món efímer però enormement plaent que mai més es repeteix. Que ningú es confongui, doncs; el Dontell no és un restaurant temàtic, no és una sala amb unes quantes taules distribuïdes entre bombolles de sabó, suavitzants i màquines de planxar disposades a presentar dinars i sopars a tothora, ans al contrari: al Dontell no hi ha absolutament res que recordi que, al davant, a l’altra banda de la porta corredora, hi ha una (aparent) bugaderia. La bugaderia és la façana, una façana que fa molt bé la seva feina, que té la funció d’amagar els clients que la visiten amb coneixement de causa, però, un cop a dins, apareix un restaurant exclusiu de qualitat amb un ambient reservat i més que agradable. Tons porpres, plates i negres, elegants i chic alhora, vesteixen un local de disseny amb

la cuina al descobert del qual pengen enormes bombetes del sostre i, fins i tot, hom pot sopar assegut en un sofà-gronxador, com en un conte de fades. A taula, la carta et recorda on ets: “Aquest restaurant és clandestí. Gaudeix d’aquest moment i deixa’t portar per cadascuna de les sensacions que viuràs. Una vegada hagis sortit, guarda el secret. Només els més propers a tu poden saber de nosaltres. Recorda... Don’t tell”. Però saben que ho explicaràs, que no te’n podràs estar, perquè som curiosos de mena i ens agrada ser els primers a descobrir llocs especials i, sobretot, a explicar-los, és clar! I més encara si la cuina és com aquesta, d’alta qualitat, de temporada, creativa, minuciosa, per a paladars exigents, exquisida, amb una carta de vins que no està oblidada i amb un servei impecable. I és que l’equip del Dontell és un equip jove i qualificat que, integrat per professionals provinents de móns diferents però complementaris, han unit sinèrgies per fer de la seva feina un motiu de gaudi propi i dels altres.

La seva filosofia de treball els fa compartir l’espai amb el client sense marcar barreres que facin nosa, perquè tots formen part del club, tots estan amagats, amagats i junts, essent còmplices d’una experiència única que, en la majoria dels casos, serveix per sorprendre, per regalar il·lusions, per motivar un equip o per celebrar una data important. El Dontell és la constatació més rotunda que a Barcelona passen moltes coses que ningú sap, però tu sí, i hi pots anar a viure una experiència única amb algú que tingui apuntada al seu iPhone una adreça exacta per anar a sopar, i quan hi arriba es troba davant d’una antiga tintoreria a l’Eixample barceloní i es pensa que l’han enredat. I demana a dins i no li expliquen res. Encara no sap que el que està passant allà fora no té res a veure amb el que passa porta corredora endins, encara no sap que més enllà de la rutina hi ha sorpreses. Algun secret més... La tintoreria Dontell forma part d’Urbansecrets, un club clandestí que alimenta com cap altre (i de quina manera!) el món del secretisme a la ciutat. Pertany a l’empresa catalana Grupo evoluciona i pretén impulsar una concepció alternativa de les experiències i l’oci, donar un valor afegit a diferents esdeveniments. La tintoreria va ser el primer restaurant a obrir, i ho va fer el 2009. Un any més tard, va venir la botiga de souvenirs Chi-Ton, situada davant la Pedrera, que, a l’altra banda, amaga un restaurant i una cocteleria. Però a banda d’aquests dos locals, Urbansecrets organitza un munt d’activitats a altres establiments minuciosament escollides amb el mateix segell de qualitat que els caracteritza. Són esdeveniments efímers, exclusius i irrepetibles que es realitzen a espais singulars i sorprenents, com ara un taller de perfums en una floristeria, un concert a la rerebotiga d’una botiga de mobles antics, un tast de vins secret, un spa clandestí o una ruta per la Barcelona secreta. Fins i tot et porten el xef a casa o el sommelier a domicili.

Fidelitat que “enganxa” Formar part del club clandestí Urbansecrets requereix donar-se d’alta a la seva pàgina web www.urbansecrets.net i anar escalant categories. La primera és la “white”, i, un cop has experimentat un dels seus restaurants, passes a ser “silver”, de manera que, de quantes més activitats participis, més possibilitats tens de pujar fins a la categoria “gold”, el que implica tenir la possibilitat de gaudir d’experiències cada cop més insòlites i intenses dins del club. Aquest és un viatge que mai s’acaba, però que mai cansa, perquè sempre sorprèn, sempre és imprevisible.

Una estona amb Estel Solé

RETRATS D’EMPRENEDORS

stel Solé va néixer l’1 de gener de 1987. És de Molins de Rei i, fins als 18 anys (que va ser fins quan va viure a casa dels pares), la seva vida ha estat molt lligada al poble. Ara viu al Born, vora mar. És actriu-poetessa, o més que això: una persona polièdrica a consciència que es busca i es reinventa constantment, que és flexible i reflexiva, terrenal però mística alhora. Quan li toca gravar els capítols de La Riera es lleva a les sis del matí, agafa la seva moto, creua tota la ciutat i se’n va fins a Esplugues. Quan acaba, se’n torna cap a casa. De tant en tant s’atura a alguna llibreria i s’hi queda tota la tarda. En surt carregada amb una bossa plena de llibres, principalment de poesia i teatre d’autors desconeguts per a ella, perquè són els que més li desperten la curiositat. Sobre la narrativa, diu que, o s’hi “enganxa” des del principi, o és molt mandrosa, tot i que reconeix que, en alguns casos, s’obliga a no abandonar, perquè pensa que “estem acostumats a llegir textos fàcils que no ens fan pensar i hem de reacostumar la ment a esforçar-se”. Un altre dia, quan no compra llibres o roba –perquè li encanta la moda–, queda amb algun amic o amiga per anar a prendre alguna cosa, sense presses. Practica el Bikram ioga i li apassiona veure sèries americanes amb la seva parella. També mira La Riera, és clar, perquè quan rep els guions llegeix només la seva part. Li agrada veure les trames dels seus companys com si fos una espectadora més. I veure’s a ella mateixa no li fa vergonya, l’encurioseix, “m’agrada i no m’agrada, vull però no vull. És allò de mirarme entre els dits amb la cara tapada”, explica. Fa anys que escriu, des de petita, i enguany, potser impulsada pel record d’un consell que li va donar Martí i Pol, es va presentar al premi de poesia Amadeu Oller. I el va guanyar. I, gràcies a això, ha publicat el seu primer llibre, Dones que somniaven ser altres dones, que està tenint un èxit aclaparador. “Això –diu– és potser el que em fa més il·lusió, perquè és una feina molt més personal, on hi ha més part de mi; en canvi, a La Riera em diuen qui he de ser, és com si fos el titella d’algú altre”. De moment, prepara més textos per a un llibre posterior i segueix darrere la barra de Can Riera, afrontant la vida amb il·lusió i sense por, o amb por però de cara, deixant-se sorprendre.

Enguany has aconseguit el premi de poesia Amadeu Oller per “Dones que somniaven ser altres dones”. Fent d’actriu et transformes en altres dones i escrivint segurament també. Sents sovint la necessitat de ser altres dones? El llibre té molt a veure amb la professió d’actriu, perquè, de fet, el títol pertany al d’un poema que està dedicat a les meves amigues actius, però és molt autobiogràfic; parla de les múltiples persones que jo tinc a dins, no només com a actriu, sinó com a persona. No sé si es tracta d’una part de mi o d’un “jo” diferent. Evidentment, l’essència de cadascú és una (i això es manté des de la infància fins a la vellesa), però crec que és necessari que tinguem moltes cares, no en el sentit de voler ser com els altres, sinó en el d’anar prenent dels altres petits aspectes que vulguem canviar.

A partir d’aquest premi, són molts els que t’han definit com a actriu-poetessa. Et sents còmode amb aquesta etiqueta o se’t fa estranya? No, em fa molta gràcia. Penso que, ara mateix, és una realitat, perquè estic fent d’actriu i escric, per tant, no em molesta.

I què vas encetar primer, la teva relació amb l’escriptura i la poesia o amb l’escenari? Ha anat tot molt lligat. Recordo haver descobert la poesia de la mà de Martí i Pol quan tenia 10 anys en agafar un llibre de la llibreria de casa dels meus pares, i també als 10 anys em vaig apuntar a classes d’interpretació, o sigui que no sé si ha estat primer l’ou o la gallina. Són dues disciplines que he tingut molt clares des de sempre.

“Jo vull ser actriu però no només, perquè aquesta carrera no depèn mai de tu, i això no va gaire amb el meu caràcter. A mi em costa molt posar-me en mans d’un altre, m’agrada tenir coses a fer” 13

Sempre t’havies imaginat com a escriptora, o com a actriu? Després d’haver fet la selectivitat hi havia una part de mi i una part familiar que em deia que havia d’estudiar periodisme, però, per altra banda, jo volia entrar a l’Institut del Teatre. Vaig viure un moment de confusió personal, de no saber per on tirar, de voler trencar amb tot, de voler allunyar-me del poble i de la meva pròpia identitat per fugir a un lloc on no em conegués ningú i per veure qui era. Em vaig adonar que m’havia estat 18 anys construint una personalitat i que no sabia si em sentia còmoda amb ella, així que vaig decidir anarme’n a Londres. Hi vaig estar quatre mesos i va ser una experiència molt dura, perquè va coincidir amb els atemptats i em vaig sentir molt sola, tot i que valoro molt positivament el viatge, perquè vaig trobar altres parts de mi a dins, altres dones. Vaig descobrir coses de mi que no coneixia.

I quan vas tornar... Vaig començar humanitats i, en poc temps, em va sortir feina a la tele de redactora i presentadora i, més tard, d’actriu. Vaig decidir veure cap a on em portava la vida i vaig tenir clar que volia ser actriu.

I ara estàs contenta? Molt. Em considero una persona feliç, sense dubte. No necessito grans coses, però intento ser feliç a cada moment.

Com vas entrar a “La Riera”? Hi vaig entrar quan ja feia sis mesos que havien començat a rodar. Ja havia fet els càstings d’arxiu de TV3, havia fet cursos amb l’Esteve Rovira, que és el director de la sèrie, i el meu personatge havia de ser molt petit, però com que el guió no és tancat i evoluciona, van veure que podia tenir tirada i he tingut la sort de poder seguir. Estic molt contenta.

Respecte l’escriptura, tu ja t’havies presentat a altres concursos de menys envergadura, però què és el que et va fer prendre la decisió de presentar-te a l’Amadeu Oller, que ja requeria més material? Perquè em sembla que Martí i Pol hi va tenir alguna cosa a veure... Sí, aquesta era la primera vegada que recopilava material pensant en l’estructura d’un llibre i,

certament, el que em va fer decidir és que vaig conèixer Martí i Pol abans de morir i ell em va dir que la manera de donar-te a conèixer amb aquesta faceta era presentant-te a concursos, i així ho he fet. Imagina’t: ell m’ho va dir fa deu anys o més i ho he fet ara, però és que fins ara sentia que no tenia el material adequat. Tot i que també m’hi vaig presentar molt poc convençuda de guanyar; no m’ho esperava en absolut.

Haver fugit de la perfecció estilística a què estem avesats d’una forma tan clara com has fet tu i presentar aquest material a un concurs literari és, com a mínim, signe d’una gran valentia... No ho sé, però era el que tenia, i agraeixo molt que s’hagin valorat aquests poemes tan poc convencionals, tan poc “perfectes” pel que fa a la forma i al contingut, perquè crec que està molt bé que s’obri una porta a gent que no ve directament del món de la literatura. Això demostra que hi ha gent que pot procedir de moltes altres disciplines i que pot tenir coses molt interessants a dir i, sobretot, diferents.

Malgrat la teva joventut, ja has encetat dos camins professionals que estàs resolent amb èxit. Tens la percepció que t’ha estat fàcil? No, m’ho he hagut de treballar molt i m’ho he de seguir treballant. Estar a La Riera, evidentment, em facilita les coses, perquè no sóc desconeguda, però això no m’assegura res, encara que no em preocupa, perquè no m’ha fet mai vergonya anar a demanar feina. És com declarar-se a algú. Dir coses boniques i amb educació no ofèn ningú. Després, si et diuen que no et poden correspondre, doncs no passa res. S’han de trucar portes i perseguir el que es vol. Jo estic contenta de no haver-ho tingut fàcil i, malgrat això, no he pensat mai a abandonar, perquè tinc molt clar el que vull i, quan flaquejo, recordo que un dia vaig decidir ser actriu i que aquesta professió comporta lluitar molt.

Parlant de flaquejar, com portes les èpoques en què no sona el telèfon? Malament. Per això valoro el fet d’haver desenvolupat la faceta d’escriptora. A més, també he fet cursos de dramatúrgia i tot són eines que se sumen a la d’actriu i que fan que, quan vingui una època baixa, no em mori de necessitat d’actuar. Aquesta és una professió que, quan la tens, et pot fer perdre el cap, i, quan no la tens, també. Jo vull ser actriu però no només, perquè aquesta carrera no depèn mai de tu, i això no va gaire amb el meu caràcter. A mi em costa molt posar-me en mans d’un altre, m’agrada tenir coses a fer.

deixar-me portar per la vida. Jo confio en la vida. Potser perquè no crec en Déu, crec en la vida.

...I en el destí? Crec en les causalitats més que no pas en les casualitats, però crec també que la vida et porta cap a on ella vol (i això ho he comprovat), tot i que llavors cadascú pot decidir com prendre-s’ho. Jo sempre em pregunto: “Què m’està dient la vida amb això?”, i el meu company em diu: “La vida no parla”, i jo li dic: “A mi sí que em parla”. No sé..., sóc molt terrenal però tinc un punt místic. Penso que tot té un per què.

I després del premi literari, què? Ara començo a recuperar material vivencial per fer un altre llibre, tot i que tinc una certa pressió, perquè, quan et donen un premi, sembla que la gent esperi alguna cosa més de tu, i més encara quan no t’ho pensaves. Però també crec que cal fracassar, que si trec un altre llibre i no agrada, doncs no passa res, també estarà bé.

No tens por, o tens por però l’afrontes? Sí que tinc por, tinc molta por!, però tinc un lema interior que diu: “Si et fa por, fes-ho!”. Una vegada vaig llegir una metàfora que deia que si tens por de creuar un bosc, creua’l protegit, però no deixis de creuar-lo, perquè no saps què hi ha a l’altra banda. Per tant, ves protegit per la vida, però fesho.

I a tu qui et protegeix? Jo sóc molt familiar, molt fraternal i molt amiga dels meus amics. Penso que part de com sóc li dec a la gent que m’envolta, que és molt maca i amb una qualitat humana molt gran. Crec que som qui som depenent de qui ens envolta, per això sempre vull gent al meu costat. M’interessa tothom mentre sigui positiu.

Posem-nos més transcendentals encara: què n’esperes, de la vida? Quina és la teva fita? Tenir objectius et pot portar a sentir frustració, però crec que se n’han de tenir, i els meus no passen tant per la feina o per la família (que potser també), sinó per seguir essent feliç faci el que faci. El pacte mínim que he firmat amb mi mateixa és

ESPAIS DE LUXE

Turisme rural “autèntic”

El turisme rural està a l’alça. El retrobament amb la natura i amb la tranquil.litat d’un poble s’han convertit en necessitats. Can Navata i Ca l’Amparo estan preparades per acollir grans famílies o grups d’amics d’avui en un entorn que recorda l’ahir

n terra d’interior, més enllà del golf de Roses, en un petit veïnat d’antics masos de Siurana d’Empordà que s’anomena Baseia, es troba Can Navata, una masia agrícola típica empordanesa del segle XVII. D’ençà que fou rehabilitada l’any 2008, acull famílies i grups d’amics que volen gaudir dels plaers del turisme rural en una terra tan rica com la que l’envolta, apartada del brogit de la ciutat, però a prop de mar i muntanya, a prop de museus com el Dalí, de punts d’oci i esbarjo com el centre de paracaigudisme Skydive i de meravelles com el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà o les restes grecoromanes d’Empúries.

Can Navata és un lloc de descans, de relaxament, de retrobament amb la natura i amb les tradicions, perquè entre les seves parets s’ha intentat conservar l’esperit que les va veure néixer fa quatre segles. Per això encara s’hi troben sostres i rajoles d’època, utensilis de museu i, fins i tot, al pati, rodes antigues de carro. Lluny, doncs, de la tendència actual de modernitzar la pedra antiga, Can Navata ha volgut mantenir la seva essència original sense renunciar a les comoditats que ens calen avui en dia (nevera, microones, rentadora, rentaplats, assecadors de cabell, televisió, wifi, calefacció...). Espais enormes, com un menjador sota una volta catalana amb llar de foc de llenya, una biblioteca farcida de llibres, una àrea de joc infantil, una terrassa

solàrium o un porxo encantador fan de cada racó de la casa un lloc especial, un lloc que convida al retraïment, a la lectura o a la conversa pausada. A fora, un jardí de gespa immens amb piscina inclosa acull també gronxadors, taules i cadires voltades d’arbres fruiters i, fins i tot, un corral de gallines per poder recollir ous frescos a diari. I la cuina, que sorprèn per les seves immenses dimensions, té una sortida cap a un patí que amaga una sorpresa: una pèrgola allargada coberta de fulles que sembla extreta d’un conte i que és ideal per celebrar barbacoes a l’aire lliure. Una autèntica escapada rural en família o en gran grup: dues cases en una Can Navata, que s’anomena així en referència a la persona que la va comprar fa més de 60 anys, la qual era procedent de la població altempordanesa de Navata, disposa de sis habitacions, cadascuna amb el seu bany corresponent. Quatre són dobles, una altra està equipada amb dos llits senzills i la darrera és quàdruple i està adaptada per a cadires de rodes. La seva capacitat, per tant, és de 14 persones, però encara n’hi ha més, i és que annex a Can Navata –però independent– hi ha Ca l’Amparo, una altra part del mas original que disposa de tres cambres més (dos triples i una senzilla), dos banys, un saló menjador i una cuina. El jardí és el punt de connexió entre ambdues cases, i adjuntes a elles, com en els temps antics, hi ha encara la llar dels masovers.

F Pilarín Bayés, mig cor a Tona

ORA DE CONTEXT

“Amb Tona hi tinc un vincle molt important, perquè el nostre besavi (Antoni Bayés i Fuster) va ser metge d’aquí. Va descobrir les aigües pudentes”

La contemplació del paisatge ens torna a Tona. També hi té una anècdota amb el seu pare, que era el metge del balneari: “Els oncles de la meva mare eren els cònsols d’Argentina a Barcelona i, un dia, van venir a prendre les aigües al balneari dues bessones molt divertides que rondaven els 20 anys. Vet aquí que el meu pare es va enamorar d’una d’elles, i nosaltres sempre fèiem broma i li dèiem que de quina s’havia enamorat, perquè eren idèntiques. Elles també el duien de corcoll. Per anècdotes com aquesta, nosaltres hi tenim una part del cor, a Tona”, conclou. Així és Pilarín Bayés, una treballadora incansable que dibuixa 15 hores al dia sense descans. Per a ella, però, no és una feina, és la seva passió, és un luxe, igual que és un luxe per als nens i les nenes (i per molts adults) llegir un llibre il·lustrat per “la Pilarín”, com se l’anomena carinyosament. De petita, fou una nena malaltissa, amb freqüents crisis d’acetona que li permeteren quedar-se a casa a dibuixar, però, al contrari del que solia passar a la resta de llars de l’època, per a la família de la Pilarín no era res estrany que ho fes, ni tampoc ho va ser que s’hi acabés dedicant professionalment. El seu besavi Joaquim Vayreda ja era pintor i fundador de l’escola de paisatge d’Olot. El primer llibre que va il·lustrar la Pilarín és de 1964. Va començar un any després d’haver acabat la carrera de Belles Arts. “Em vaig casar l’any 65 i me’n recordo que vam anar a cobrar el primer llibre. Ens van donar 5000 pessetes i a nosaltres ens va semblar que allò era “la pera!””. Ara, el 23 de setembre inaugura, al Museu de l’Art de la Pell de Vic, una exposició antològica de diverses

obres seves que es podrà visitar fins al 8 de gener de 2012. Han passat gairebé 50 anys i els seus dibuixos, ingenus però plens de gràcia i ironia, agraden a cada generació que creix, no només perquè són bonics, sinó perquè ajuden a entendre i a estimar la cultura i la història de casa nostra. Segurament per això li han concedit el Premi Serra d’Or i la Creu de Sant Jordi, i enguany, a més, la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. “Em fa molta il·lusió perquè al meu avi també li van donar. Però penso que el meu avi devia solucionar problemes importantíssims de la gent; en canvi, jo només dibuixo. Potser han volgut reconèixer la tasca que fem les persones que treballem en aquest camp, que som el primer graó de la cultura, allà on un nen s’“enganxa” a la cultura, on s’“enganxa” al coneixement i a l’estimació pel seu país. Jo no me’n faig el càrrec. Han estat molt bona gent i molt amables”. I jo penso: “Tan bona gent i tan amables com ho ets tu”. No n’hi ha per a menys.

MU SEUS PECULIARS

miba

El és un projecte “hands on work” que té per objectiu despertar la creativitat latent en les persones i provocar l’acció del visitant, de manera que senti la necessitat imperiosa de posar en marxa les idees que mai s’ha atrevit a materialitzar. Al miba, qualsevol semblança amb un altre museu és pura coincidència. El miba és... una altra cosa

Un museu que et posa les piles

useus, museus i més museus. I entre la multitud, de sobte, n’apareix un que sorprèn, que fa pensar. I el més curiós: que fa riure! Quan s’arriba al miba per primera vegada, un no sap massa bé què s’hi trobarà; pot ser tantes coses, pot deixar-ne de ser tantes d’altres... Però el Museu d’Idees i Invents de Barcelona és molt més del que el seu nom indica. En resum: dues plantes carregades de sorpreses que garanteixen una estona més que entretinguda que desperta l’enginy de cop. Sorgit com un pas inevitable en la trajectòria professional de Pep Torres dins del món de la invenció i la creativitat, el 23 de març de 2011 obre les seves portes esdevenint el primer espai permanent centrat en el món de la invenció que vertebra i vehicula la creativitat i la invenció a través de la inspiració, la formació, la comunicació i la relació amb els protagonistes de la innovació a tots els nivells. Tot sovint, quan utilitzem objectes quotidians, creiem que hem trobat una manera de millorar-los i ens fem una pregunta: “com és que ningú no ho ha inventat encara?”. Doncs totes aquestes idees que pensem que no té ningú més són al miba. És com si, de sobte, tot allò que hem imaginat alguna vegada es fes realitat. De cop, apareixen mil objectes pensats per fer-nos la vida encara més fàcil. Dues plantes, una sala de conferències, un racó per deixar volar la imaginació i per poder deixar empremta i una botiga on es venen els invents que es troben al museu formen només una part de la riquesa d’aquest espai museístic tan poc convencional. Objectes tan sorprenents com una funda per protegir les sabates en dies de pluja, un plat amb un mirall al fons per assegurar-se que no queden restes de menjar entre les dents un cop s’ha acabat l’àpat o un matalàs preparat per si arriba el moment del divorci són tan sols un tastet del que bull dins d’aquest museu tan peculiar que guarda tres espais permanents diferenciats i una exposició temporal, la qual, a més de mostrar idees i invents sobre un tema determinat, pretén remoure consciències i actituds i convida a participar creativament en la resolució de les qüestions plantejades.

“Futour”: un tour pel futur Un recorregut imaginari que proposa objectes quotidians que farem servir l’any 2300 configura l’exposició temporal del miba, que es pot visitar fins al 24 de març de 2012. La mostra, que es va inaugurar al FAD i ha passat per Bilbao, Pamplona, Badajoz i Madrid, va ser guardonada l’any 2006 amb el Premi Ciutat de Barcelona. El seu creador és, precisament, el creador del museu: Pep Torres. Un museu que no vol subvencions Si és sorprenent el contingut del miba, sorprenent és també que es tracti d’una iniciativa privada que no només no rep cap mena de subvenció, sinó que la rebutja. Rere l’objectiu de promoure la innovació i l’emprenedoria mitjançant la motivació i la inspiració creativa, s’obre tot un món de possibilitats on res és impossible i no cal l’ajut de ningú, només la implicació personal. El miba és, en definitiva, una manera inèdita de provocar creativitat, un projecte pensat per acollir alumnes i per facilitar-los la immersió en l’univers dels invents, un museu que l’única semblança que té amb la resta és el nom. És un lloc únic i indescriptible que cal viure en primera persona, una visita inesperada on és imprescindible anar al lavabo, un racó de Barcelona que convida a desconnectar de la monotonia per deixar-se anar. Tot allò que s’imagina, tot allò que es creu, es pot fer realitat. L’exemple? El miba.

El miba guarda, entre molts altres invents, una funda per protegir les sabates en dies de pluja o un matalàs preparat per si arriba el moment del divorci 25

Oficis d’avui i de sempre

Donar forma a la música Quan s’escolta el so d’un violí (o el d’una guitarra) es pensa, sobretot, en el virtuosisme de l’intèrpret. Poques vegades es reconeix la tasca d’aquells que, amb les seves mans, fan possible que d’allà en surtin notes musicals. Són els lutiers, que van viure la seva edat d’or durant els segles XVII i XVIII i ara aprenen l’ofici sense escoles que els ensenyin

a paraula francesa luthier, provinent de luth, que alhora procedeix de l’àrab laüt i genèricament significa “fusta”, fa referència a l’art de construir instruments de fusta, especialment de cordes pinçades o fregades. En català: lutier o violer. Tot i que aquest gremi construeix violins, violoncels, violes i també guitarres, entre d’altres, el seu instrument per excel·lència –potser el que més els representa– és el primer: el violí, que, essent d’origen àrab, s’introduí a Espanya de la mà de la classe aristòcrata. Els seus integrants foren els encarregats de convertir el violí en un instrument directament relacionat amb la música considerada “culta”. En els seus inicis, en l’època dels joglars, la tècnica de fabricació dels violins no era massa acurada, perquè es donava la circumstància que solien ser els propis músics els que construïen els seus instruments, donat que el protagonisme de les actuacions se l’enduia el cant. La música era només un acompanyament. És en l’època del Renaixement, quan la música es concep separada del cant vocal, que es requereixen instruments més perfeccionats, fet que demanda l’aparició de lutiers cada cop més especialitzats en la matèria. I és que, al principi, la feina dels lutiers estava directament relacionada amb la de l’ebenisteria, però a mesura que es van anar afinant les oïdes, es va anar delimitant també la professió, i calia passar per un procés d’aprenentatge de cinc anys o més abans de ser considerat lutier. Els segles XVII i XVIII comprengueren els anys d’or de l’ofici. Els lutiers aconseguiren un gran prestigi. D’aquesta època són les grans escoles europees dels artesans dels instruments, tot i que els tallers italians foren els que assoliren un major renom. Actualment, la producció en sèrie dels instruments musicals ha contribuït a abaratir-ne enormement els costos, tot i que, de forma inevitable, la seva qualitat sonora se n’ha ressentit i, és clar, l’ofici de lutier. Ara han quedat reservats pels músics professionals que demanden instruments de màxima qualitat i precisió, perquè la tècnica de fabricació artesanal és l’única que permet la crea-

ció d’instruments únics (valgui la redundància), no només pel que fa a l’estètica, que es cuida al mil·límetre i permet, fins i tot, fer realitat els capritxos del client, sinó també pel so que s’obté en treballar la fusta part per part. Ni tan sols existeix, a Espanya, cap escola reglada que ensenyi l’ofici. L’única opció perquè sobrevisqui és que els mestres lutiers ensenyin els seus deixebles.

Els millors Str adivarius foren construïts entre 1683 i 1715, i es r econeixen perquè duen una inscripció llatina amb l’any de creació de la peça que diu: “Antonius Stradivarius anno...” En nom dels millors violins: Stradivarius Diuen que la perfecció dels Stradivarius radica en el vernís usat pel seu creador, Aonius Stradivarius, que aconseguia protegir i reforçar les qualitats sonores dels instruments en qüestió. Aquest vernís “prodigiós”, però, no s’ha fet mai més, perquè malgrat que Stradivarius va deixar instruccions sobre la seva composició, ningú ha aconseguit elaborarlo de forma similar. Altres diuen que el clima on foren creats els violins pot haver estat clau en la seva sonoritat final. Sigui com sigui, Aonius Stradivarius és considerat el màxim exponent de l’ofici de lutier. Es calcula que durant la seva vida va construir més de 1000 instruments, entre violoncels, violes, guitarres, arpes i violins, tot i que és conegut per aquests darrers. Nascut el 1644 a Cremona (Itàlia) –on hi havia una de les escoles més destacades de formació de lutiers–, va ser deixeble d’un altre gran lutier de l’època: Niccolò Amati. Durant la primera època de producció d’Stradivarius, els seus violins eren molt similars als del seu mestre, però a partir de 1690 començà a construir-ne uns amb segell propi que tenien una caixa de ressonància més allargada i aplanada, l’arc millorat i els espessors calculats més exactament. Conseqüentment, aconseguien uns greus més profunds i un so més encertat. Avui, les seves peces són d’un valor altíssim que pot rondar els tres milions de dòlars, i encara són utilitzades per uns quants músics privilegiats.

acons

GIRONINS SOTA LES BOMBES

A Catalunya es van construir més de 2000 refugis antiaeris durant la Guerra Civil per protegir els ciutadans de les bombes. Avui, n’hi ha alguns que encara es conserven. El refugi gironí del Jardí de la Infància n’és un, i es pot visitar gràcies a una ruta comentada que organitza el Museu d’Història de la ciutat

A Catalunya es van construir més de 2000 refugis antiaeris, però els bombardeigs des de l’aire provocaren més de 5000 víctimes

n els últims temps, la preocupació general per preservar el medi ambient ha augmentat en gran mesura. Aquest augment ha impulsat diverses empreses innovadores i tecnològiques a crear productes que respectin l’entorn. Albus Golf n’és una. La seva proposta? Una pilota de golf ecològica.

sevol. Això sí: la distància que s’aconsegueix quan es practica el golf amb aquesta opció ecològica és menor que si es juga amb la clàssica pilota de golf. Ara bé, en aquest cas, l’objectiu no és aconseguir la màxima distància de recorregut, sinó tenir la possibilitat de practicar el golf en entorns nasturals sense malmetre’ls.

És habitual la pràctica del golf en entorns aqüífers; és a dir, a prop de rius, estancs i llacs, però també hi ha hotels i resorts a primera línea de mar, així com vaixells de creuer, per exemple, que ofereixen als seus clients la possibilitat de practicar aquest esport. En situacions d’aquest tipus, les pilotes de golf acabarien al fons dels aqüífers malmetent la natura, ja que estan fetes de plàstic, un material molt resistent i de difícil degradació.

La darrera innovació: la primera bola de golf ecològica d’alt rendiment

Precisament, amb la intenció de cuidar la flora i a Guerra Civil espais, Espanyola vaGolf representar la fauna d’aquests Albus ha creatun la d’infl exió en laElhistòria sobre nuclis de pilotapunt de golf ecobioball. seu nom es deu a què població idebiodegradable la reraguarda.i,Més solés ecològica per enllà tant, dels respecdats front, els civils van patir tambéexterior les destrostuosadel amb el medi ambient. La capa de la ses del confl icte en la seva pròpia pell. Per pilota, que és d’un sol ús, es biodegrada en això, conper protegir-se, lesen, ciutats i els pobles de reratactar amb l’aigua aproximadament, 48lahores, guarda van el projectar construir unque tipus específi c escampant menjar iper a peixos conté en el d’arquitectura bèl·lica. Durant els tres anys que va seu nucli. durar la guerra, l’anomenada defensa passiva va habilitar construir barricades, trinxerespilota i refugis Tot i quei les característiques d’aquesta són col·lectius arreu dels nuclis habitats. D’aquests especials, no es perceben a simple vista, ja que, darrers (de refugis), es calcula Catalunya estèticament, l’ecobioball semblaque unaapilota qualse’n van construir més de 2000, dels quals més de 1400 es van alçar a Barcelona, molts a iniciativa dels veïns, que s’organitzaven tal com ho feien a les entitats recreatives. Girona, és clar, no va ser pas una excepció. A moltes cases particulars se n’improvisaren, especialment a la part antiga de la ciutat, i, de nova planta, se’n van edificar quatre: el refugi del Jardí de la Infància, el de la plaça del Carril i el de les Bernardes, que eren de tipus cel·lular, i el del Grup Escolar Carles Marx, que era de tipus trinxera.

Acabada la guerra, les autoritats franquistes van optar per tancar-los, i en molts casos es van conservar. Fins i tot, en un determinat moment, durant la Segona Guerra Mundial, es va pensar que podrien ser de nou necessaris, però finalment no van caldre.

Acaba de sortir al mercat espanyol la primera bola de golf ecològica d’alt rendiment. Sota la marca Dixon, és 100% reciclable. Feta amb materials reprocessats, fins i tot el seu packaging està fabricat amb elements reciclats, fet que contribueix a enriquir la conscienciació mediambiental associada al món del golf. En els darrers anys, sobretot a partir de la dècada dels 90, es va començar a recuperar i a preservar aquest ric patrimoni que tantes històries alberga. A dia d’avui, són molts els refugis antiaeris que es poden visitar. Al seu interior encara es pot sentir la por i l’horror que devien viure els civils sota les bombes. Una testimoni (Enriqueta Baulida i Soler) que vivia al número 64 del carrer de la Rutlla de Girona relata l’experiència quan queien bombes: “Senties el xiulet de les bombes i sabies que estaven caient, però no on. Ens vàrem amagar darrere unes fustes, enganxats a la paret mestra de la casa, i vàrem sentir algú que des de fora va cridar: “Aquesta cau al mig del carrer!”. Però no, aquella va caure a casa. Es va esfondrar tota, menys la paret on estàvem tots amagats”.

La capa exterior de la pilota es biodegrada en contactar amb l’aigua en, aproximadament, 48 hores

El refugi del Jardí de la Infància estava preparat per suportar l’impacte directe d’una bomba de fins a 100 quilos i permetia donar protecció a més de 600 persones

Per si plovien bombes... A partir del mes de desembre de 1936, la Conselleria Municipal de Defensa i una Junta de Defensa Passiva provisional de Girona, supervisada per la mateixa Conselleria, publicar en diversos bans amb tot un seguit d’instruccions per tal de donar a conèixer a la població què calia fer en cas de bombardeig aeri. La Junta de Defensa Passiva de Girona deﬁnitiva es constituí oﬁ cialment el novembre de 1937 i, immediatament, es pr ojectaren diversos refugis antiaeris col·lectius que es començaren a construir i a habilitar a par tir del primer terç de 1938. T ot plegat va ser possible gràcies a l’ajut de mig milió de pessetes apor tat per la Generalitat de Catalunya a través de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i gràcies també al pressupost extraordinari de 750000 pessetes que el consistori pr eveia ingressar a través d’arbitris especials. Malgrat tot, els bombardeigs des de l’aire provocaren una vertadera carnisseria entre la població civil: només a Catalunya es comptar en més de 5000 víctimes per aquesta causa.

El racó dels racons: el refugi del Jardí de la Infància El refugi del Jar dí de la Infància, anomenat així perquè estava amagat sota un par c infantil (que encara existeix) és un d’aquells espais de memòria que més posa els pèls de punta. Gair ebé amagat en ple centr e gironí, enfront les muralles de la Girona més antiga, passa desapercebut davant els ulls del vianant, que si no coneix la història o no es ﬁ xa en la por ta d’entrada al r ecinte no es pot imaginar que sota un parc de joc infantil s’hi amaga un escenari de por i horror que setanta-tres anys enrere va servir per protegir els civils de les bombes. El refugi, que va ser construït l’any 1938, fou pr ojectat pel llavors arquitecte municipal Ricard Giralt i Casadesús. Es tracta d’un refugi de nova planta, de tipus cel·lular i for ma vagament ovalada que ocupa un total de 584,67 m² construïts, 357,86 m² dels quals eren útils (amb passadís i escales in-

closos). Aquest lloc de r ecés, que avui és un espai de memòria, permetia donar protecció a més de 600 persones. Construït amb for migó armat, tota la super fície exterior es cobrí amb un túmul de terra de for ma vagament piramidal d’uns dos metres d’alçada per conferir -li més segur etat en cas d’un impacte directe. El refugi estava preparat per suportar l’impacte directe d’una bomba de fins a 100 quilos. A dins es conserva tot tal com era: parets fosques que suen humitat, una precària instal·lació elèctrica amb el cablejat original i alguna bombeta penjant que fa penombra i que afegeix encara més angoixa a l’escenografi a. N omés s’ha esborrat una antiga línea gr oga que r esseguia la par et i que servia com a senyal orientativa, i ara, s’hi han afegit uns plafons mòbils explicatius amb textos i fotografies perquè el visitant pugui conèixer algunes dades sobre la tragèdia. De fet, el refugi del Jardí de la Infància és el punt final d’una visita comentada de pr op d’una hora i quart de durada que ofer eix el Museu d’Història de Girona. El viatge s’inicia al mateix museu, l’antic institut vell, on també es conserva un antic refugi que forma part de la ruta. És un viatge al passat que culmina sota el Jar dí de la Infància amb un audio que r eprodueix el maleït sor oll de les bombes.

ESPAIS DE LUXE

CEL, La planta baixa de la Masia Coll de Roses és ara un centre enològic i lúdic pioner a l’Alt Empordà. Mitjançant un espectacle audiovisual pensat per estimular els cinc sentits, es fa possible viatjar a través de tot el cicle del vi, des del cep fins a la copa

el viatge del vi

la planta baixa d’una antiga masia amb pr opietats vinícoles que ja apar eixen esmentades en un document notarial de 1679, s’acaba d’inaugurar, a ple estiu, un centr e enològic únic que pot esdevenir un espai de r eferència per al turisme d’aquest tipus. L’han anomenat Centre Enològic i Lúdic Coll de Roses, el CEL, i es desplega en una masia dels volts de 1720 situada als afores de Roses, al peu de la carr etera que porta fins a Cadaqués. Voltat de vinyes i creat per iniciativa de la família Espelt –propietària del celler Espelt Viticultors de Vilajuïga, a Girona– aquest és un indret idoni per difondre i conèixer el món i la cultura del vi a través dels sentits, d’una forma didàctica, entenedora i, sobretot, sorprenent. El nou espai museístic –que no vol ser, però, concebut com un museu– s’ha pensat i creat com un lloc modern i trencador que contrasta amb la pedra centenària de la masia que l’acull. Uns aparells de so i de llum i uns automatismes d’última generació brinden al visitant la possibilitat de fer un autèntic viatge de descober ta del vi sentint, fins i tot, diferents aromes durant la visita. L’entrada al CEL es r ealitza a través d’una gran bóta de vi i, al llarg de sis sales, apareixen audiovisuals projectats com a teló de fons d’estris i eines relacionats amb el món del vi que porten el visitant del cep fins a la copa, sempre amb el regust literari de versos i cites de personatges il·lustr es que parlen de vi i amb una música cent per cent mediterrània creada especialment per a l’ocasió. Així, passejant entre audiovisuals i seguint el ritme d’un joc de llums i de les por tes que s’obren i es tanquen tot marcant el camí, es pot experimentar, d’una forma divertida i dinàmica, des de la terra on creix el cep fins a la degustació del vi passant per l’època de la ver ema, les tasques del celler , el pas del temps i l’elaboració del vi. I al fi nal del trajecte, en una sala anomenada “Per saber -ne més”, es fa possible conèixer d’una forma encara més gràfica i lúdica aspectes paral·lels al vi com la fil·loxera o l’ofici de boter.

El CEL és tot un espectacle audiovisual al servei del gaudi dels amants (i no tan amants) del vi, una escenograﬁa d’última generació que deixa bocabadat a cada pas i que no entén cap més idioma que el del vi, que, com el de la música, és universal.

El Centre Enològic i Lúdic Coll de Roses es desplega en una masia dels volts de 1720 i pretén impulsar el coneixement del sector vitivinícola des d’una vessant dinàmica i divertida de la mà de l’alta tecnologia

L’oli també és important En una terra on l’oli és tan important com el vi, el CEL no el podia deixar de banda, i menys encara tenint en compte que la masia d’en Coll tenia també un antic trull. Aquest espai s’ha mantingut en el seu estat original i ara forma part de la ruta. Totes les peces que el confor men i els diferents estris oleícoles que s’usaven en l’antigor són els protagonistes d’una altra sala dedicada a l’oli i a l’olivera que també s’explica a través d’uns immensos plafons retroil·luminats. El recorregut conclou amb un agradable espai de tast i una moderna botiga on es poden adquirir els vins que elabora Coll de Roses, així com altres productes gastronòmics d’alta gamma de la comarca altempordanesa.

Art entre vi i oli El CEL no és només un punt de difusió de la cultura del vi, sinó que també compta amb una gran sala dedicada a exposicions temporals que acabarà esdevenint una exposició per manent de personatges que han mar cat el món de la vinya i el vi. La primera exposició, per ò, és una col·lecció de fotograﬁ es anomenada “Els colors de l’Empor dà”, obra de l’ar tista i fotògrafa Yvonne Heinert. La iniciativa, tot i que no pr etén assemblar-se’n, és una prolongació de les exposicions que munta periòdicament el celler Espelt de Vilajuïga.

El recorregut conclou amb un agradable espai de tast i una moderna botiga 33

N O V E T A T S

es de fa uns mesos és possible veur e búfals a l’Empordà. Un total de 1300 exemplars de les races murrha (en un 70%) i mediterrània campen per ﬁnques de Palau-saverdera, Sant Per e Pescador i el Por t de la Selva gràcies a l’enginy de Lluis Mont, un ramader que ha canviat les vaques de car n i les ovelles per aquests animals procedents d’Itàlia i de Bulgària amb l’objectiu d’elaborar la primera mozzarella de búfala catalana. La passió que Mont sent per l’oﬁ ci l’ha por tat a reinventar-se i, arrel d’un viatge que va fer a Itàlia amb el seu pare, es va interessar per les granges de búfals; tant, que se’n va infor mar i va decidir importar-ne cap aquí, malgrat el risc que r epresentava el fet que els animals no s’adaptessin a un clima que els era desconegut. Després d’haver fet una prova amb cinquanta caps, però, van veure que la zona pantanosa dels aiguamolls, on estan ubicats els animals, els agradava molt, i van iniciar el procés de canvi de l’empresa. Rere una

inversió inicial de tr es milions d’eur os, ara Mont regenta una explotació inèdita a Catalunya. De fet, són pioners a Espanya en el sector. De moment, dels 1300 búfals que cuiden, en munyen 370, el que r epresenta 2100 litres de llet diaris, o sigui, 700 quilos setmanals de mozzar ella, tot i que el seu objectiu a par tir del mes de març és pr oduir-ne 15000 al mes, l’equivalent a uns 4000 paquets de 250 grams de mozzar ella diaris. La mozzarella, juntament amb tr es tipus més de formatges fets amb llet de búfal, s’elabora ar tesanalment a Muntanyola (Osona) de la mà de Pol Mont, el germà d’en Lluis, i ja es pot tr obar a botigues especialitzades i car nisseries de Gir ona, Barcelona i Tarragona, tot i que tenen pr evist exportar el producte a tot Espanya. El paquet de mozzarella de 250 grams r onda els 4 euros.

L’explotació de búfals empordanesa produeix 2100 litres de llet diaris

N O V E T A T S

Javier Sanz Viticultor: Viticultor: el cor de la la D. D. O. O. Rueda Rueda

mig camí entr e Oporto i Soria, a la província de Valladolid, La Seca és el principal poble de tota la conca del Duero en quant a tradició viticultora, reconegut arreu i especialment pels seus blancs d’alta qualitat. Amb poc més de 1000 habitants, la seva gent viu i tr eballa per pr oduir i elaborar uns vins que ratllin l’excel·lència. Allà, entr e les D. O. Ribera del Duero i Toro, hi ha la bodega de Javier Sanz V iticultor, al cor de la D. O. Rueda. Amb més d’un segle i mig d’existència, compta amb 104 hectàrees de ceps pr opis cultivats que creixen a tocar del riu, el que implica –a més d’un territori característic– un microclima únic. La poca distància que separa el celler dels ceps fa que el trasllat del raïm despr és de la seva r ecol·lecció sigui gairebé immediat, de manera que no per d les propietats ni les aromes inicials, i d’això, el vi se n’aproﬁta. Javier Sanz és el besnét i successor d’Agustín Nanclares, qui va encetar el negoci plantant ceps a la seva pr opietat, on s’alça V illa N arcisa, que dóna nom a la mar ca de la casa. Ara continua la tasca del seu antecessor combinant tradició amb modernitat i cuidant, de principi a ﬁ , tot el procés

www.fansdelvino.com

d’elaboració de cada un dels seus vins. La cura que tenen en la conservació dels ceps més vells es barreja amb el seu interès per l’experimentació a partir de varietats en desús o desconegudes, on també hi tenen cabuda les tècniques de cultiu ecològiques. El més antic: Villa Narcisa Sauvignon Blanc. És un blanc elaborat a par tir de raïms pr ocedents dels primers ceps d’aquesta classe portats de França fa més de 40 anys. L’ecològic: Villa Narcisa Rueda Verdejo. Elaborat íntegrament amb raïm autòcton de Rueda que ha crescut al cep sense pesticides i que ha estat seleccionat rigorosament. És un vi blanc jove, únic en disseny i tast, que ha estat pr emiat en diverses ocasions des de la seva creació l’any 1995. El darrer guardó que han aconseguit és el Baco de Plata collita 2010. Aconsegueix-los a www.fansdelvino.com Premi pels lectors i les lectores de D’Estil! Si entres a www.fansdelvino.com i, a l’hora de registrar-te, utilitzes el codi 3FV6DE12, se t’aplicarà un 3% de descompte sobr e el pr eu indicat a la web en totes les compr es que r ealitzis a par tir d’aquest moment. Aproﬁta l’ocasió, registra’t avui mateix i, a par t de gaudir d’aquest descompte per sempre, aniràs r ebent ofertes, promocions i informacions curioses i inter essants referides al món del vi. Fes un brindis amb nosaltr es i amb fansdelvino! Promoció vàlida del 15 de setembre ﬁns al 15 de novembre, ambdós inclosos.

Temporada tricolor

Trepitja fort!

Tecnologia inspirada en les mans

C/ Alemanya, 18 (Gran Firal) FIGUERES Telf. 972 678 555

La tecnologia aplicada a l’estètica ha reinventat el massatge manual professional per llançar al mercat una nova eina de tractaments estètics i terapèutics que treballa tots els teixits sense resultar invasiva

Rollaction reactiva el metabolisme sense ser invasiu i respectant la naturalesa dels sistemes vascular, muscular i dèrmic Actualment, la tecnologia a l’abast de l’estètica és una de les que més avança. En aquest camp, Rollaction System es presenta com un revolucionari sistema de massatge corporal físic-actiu que es diferencia de la resta perquè està inspirat en els moviments professionals del massatgista. La cura manual s’ha unit amb la tecnologia per proporcionar una nova eina versàtil amb resultats provats sota supervisió fisioterapèutica. Així, potenciant el treball de les mans expertes, els creadors de Rollaction System asseguren que aporta força i energia als tractaments corporals més demandats (reafirmació dels teixits, desaparició de la tensió muscular, reducció de greix superficial i profund en teixit adipós, augment del rec sanguini, activació del sistema limfàtic, eliminació de líquids i toxines, tonificació muscular...), augmentant-ne l’eficàcia amb un esforç mínim.

Aquest mètode reactiva el metabolisme sense ser invasiu i respectant la naturalesa dels sistemes vascular, muscular i dèrmic. És com si tornés a l’organisme el seu equilibri i harmonia inicials. Mentre els mecanismes tradicionals funcionen pinçant o succionant la pell i provocant una tracció mecànica directa sobre teixits superficials que no arriben a les capes profundes, Rollaction treballa tots els teixits, des de la pell fins a la musculatura profunda, sense provocar cap tracció. El protocol de treball Rollaction es basa en moviments senzills units a l’aplicació d’una emulsió termoactiva lipòtica. Mitjançant una rotació per seqüències d’alta penetració, es provoca una fricció sobre la pell i els teixits que, combinada amb pressió, simula l’efecte de les mans del professional maximitzant el seu efecte. Alhora, una llum infraroja activadora contribueix a millorar els resultats finals. La durada mitja del tractament és de set setmanes i, en general, es recomanen entre 12 i 15 sessions. Tecnologia amb efectes terapèutics Tots els nostres teixits (musculars, ossis, conjuntius...) necessiten una correcta irrigació sanguínia. Les postures incorrectes, el sedentarisme o les lesions musculars, entre d’altres, contrauen la musculatura obstruint les vies d’arribada d’oxigen i provocant importants desequilibris en l’aparell locomotor, i, fins i tot, disfuncions orgàniques. Rollaction treballa zones musculars completes i restableix la circulació i l’impuls nerviós de les zones afectades.

Rollaction treballa tots els teixits, des de la pell fins a la musculatura profunda, sense provocar cap tracció

SALUT

Promoció de la salut a l’Atenció Primària: èxit o fracàs?

La salut és un concepte inherent a la qualitat de vida humana. Els éssers naixem, ens desenvolupem, madurem i, fins que arribem al moment de la mort, emmalaltim. La malaltia no ha de dependre únicament i exclusiva de l’herència o de causes inevitables. Hi ha molts altres factors que intervenen en la seva gènesi

Tenim la creença que disposar de salut és només tenir accés a un sistema sanitari accessible i ben dotat, tant pel que fa a equipaments com a professionals. Però si ens ho mirem des de l’òptica de la promoció de la salut, podem dir que és un recurs per viure la vida diària, no un objectiu de la vida en ella mateixa. Hem d’entendre la salut com aquest concepte positiu que emfatitza els recursos socials i personals, conjuntament amb les capacitats físiques. Aquest és un dels conceptes clau de la carta d’Ottawa, que en va posar les bases en la conferència de l’any 1986. Aquesta manera d’entendre la salut i la seva gestió és relativament nova i ens la presenta des d’una perspectiva menys assistencialista i més participativa per part del propi interessat i de la seva comunitat. La centra en diferents aspectes, que en serien els responsables, com ara la pau o l’absència de guerres, l’estat de l’habitatge, l’educació, l’alimentació, una renda econòmica mínima, viure dins d’un ambient

adequat –és a dir, en un ecosistema sostenible i amb recursos sostenibles– i gaudir de la justícia social i de l’equitat. Per garantir una vida sana, amb salut, no ens cal només tenir accés a un bon sistema sanitari, sinó també tenir coneixements de com es fa per viure en salut i de com evitar el procés d’emmalaltir. L’apoderament és la paraula que descriu aquell conjunt d’accions destinades a que la pròpia persona pugui gestionar la seva salut donant-li la informació i els coneixements que necessita, tot des d’una vessant comunitària. Els professionals de la salut són, en aquest context, persones clau, però no els únics actors, ja que, en l’apoderament, hi intervenen molts altres aspectes, com ara l’elaboració de polítiques públiques de salut i les actuacions destinades a potenciar l’acció comunitària en el coneixement de la salut.Es tracta, doncs, d’aconseguir apoderar la comunitat.

Per tot això la jornada “Promoció de la salut a l’Atenció Primària: èxit o fracàs”, tota plena d’activitats lúdiques plantejades des d’una vessant promotora de salut, una jornada que fa de Figueres la pionera en la difusió d’aquest nou model de sanitat que s’està implementant a molts altres llocs del món. Desitgem que la ciutat es bolqui en les activitats que hem programat i que es duran a terme al Castell de Sant Ferran de Figueres en aquesta 8ena Jornada d’Àrees Bàsiques de les Comarques Gironines emmarcades dins la promoció de la salut a l’Atenció Primària. Per Maria Antònia Bonany Metgessa. Especialista en Medicina Familiar i Comunitària

Per garantir una vida sana, amb salut, no ens cal només tenir accés a un bon sistema sanitari, sinó també tenir coneixements de com es fa per viure en salut i de com evitar el procés d’emmalaltir

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

A la xarxa, bones maneres (també) Internet ha esdevingut el gran mitjà de comunicació de masses per excel. lència. És, amb escreix, per on més informació pública circula, superant, de tros, la premsa, la ràdio i la televisió juntes. Un ús cívic de la xarxa ens garanteix a tots més llibertat i seguretat dins del medi en qüestió

Internet conviuen un gran nombr e d’usuaris que s’incorpor en permanentment a la xarxa. Aquests usuaris pr ovenen de tots els sectors i nivells culturals i arr osseguen unes experiències vitals molt diverses; alguns dominen el territori virtual i d’altres no. Si, per naturalesa, la comunicació cara a cara ja és complexa, la xarxa no és una excepció, i més encara tenint en compte que es pot actuar des de l’anonimat. Davant d’aquest panorama, cada vegada són més les veus que es plantegen la necessitat de crear tot un seguit de constructes i pr otocols de

conducta que, com passa amb la comunicació oral i escrita, regulin l’actuació a la xarxa. De moment no hem arribat a aquest punt, perquè fer-ho globalment se’ns escapa de les mans, per ò sí que s’han desenvolupat unes pautes comunicatives al món vir tual per afrontar els possibles conﬂictes que es puguin arribar a pr oduir, molts dels quals, per cer t, han aparegut de forma espontània de la mà dels propis usuaris. Aquestes pautes s’han denominat netiquette, i vénen a ser les bones maner es a la xarxa, o el conjunt de normes de les quals es dota una comunitat de forma particular, adaptant una netiquette general a la seva situació particular.

El principi que se segueix és simple i senzill: “Vostè disposa del privilegi d’utilitzar aquest servei que li subministrem. Si ho fa seguint les nor mes que marquem, perfecte; si no, la r esponsabilitat és seva”. Ara bé, aquestes pautes no són normes; és a dir, no tenen en general una base normativa, malgrat puguin arribar a coincidir amb alguna legislació, però seguir-les sempre és una seguretat a l’hora d’evitar el conﬂ icte. El que és segur és que si tots les r espectéssim evitaríem que ens limitin els serveis, tant a nosaltres com als altres.

Un privilegi més que un dret Potser la base del problema és que no tothom té clar que ser usuari d’Internet no és un dret, sinó un privilegi que està a la base de la r esponsabilitat individual, especialment de caire moral. Així, per assolir una bona convivència a la xarxa, cal que cada usuari reconegui la seva r esponsabilitat en el moment d’accedir i d’utilitzar els r ecursos que aquesta li brinda, tant físics (or dinadors, xarxes de cables i d’ones...) com humans (operadors, administradors, tècnics...). L ’usuari és, doncs, responsable de les seves accions i de les conseqüències derivades en accedir i usar la xarxa. En aquest aspecte, a molts grans tr ets, es demana que no s’usi la xarxa per fer mal ni r obar, que no es difonguin calúmnies que danyin el pr estigi de les persones, que es r especti la infor mació dels altres usuaris sense modiﬁcar-la ni destruir-la, que no s’interfereixi en la feina d’altr es que usen la

xarxa per treballar, que nos’utilitzi ni es deixi cap software pel qual no s’hagi pagat o pel qual no es compti amb el permís dels seus creadors per ferho, que no s’usin recursos de la xarxa sense autorització, que ningu s’apropiï del treball intel·lectual ni de la creació d’altres persones de la xarxa i que s’usi un llenguatge clar i transparent que s’allunyi de les desqualiﬁcacions i els insults.

Res és gratis ni infinit Internet, potser per la seva magnitud i per la consciència que encara tenim d’estat del benestar, provoca la sensació de ser una plataforma de recursos il·limitats i gratuïta, fet que contribueix a que, tot i que no sabem viur e sense estar connectats, no valorem el que implica i, automàticament, en fem un mal ús. Cal pensar, en canvi, que la xarxa utilitza energia, matèries primer es i una gran tasca humana per existir , tots aquests limitats i amb un molt alt nivell d’elaboració. Males pràctiques en aquest aspecte poden fer que els servidors es col·lapsin o que es per din informacions importants.

Ser usuari d’Internet no és un dret, sinó un privilegi que està a la base de la responsabilitat individual, especialment de caire moral

interiorisme

JUTJAT DE GUÀRDIA

L’aventura de l’adopció Qualsevol procés d’adopció és costós i llarg. A dia d’avui, adoptar un nen o una nena nascut/a a qualsevol de les comunitats autònomes d’Espanya és pràcticament un calvari per als futurs pares. Adoptar a l‘estranger s’ha convertit en una alternativa que, en canvi, no resulta tampoc senzilla. El camí és dur però possible

i volguéssim definir què és l’adopció, no podríem fer-ho de cap més manera que dient que es tracta d’una institució jurídica que permet a una persona ser considerada fill/a d’aquells que no són els seus pares biològics. La persona adoptada ha de ser menor d’edat i no pot estar emancipada, amb una excepció: la de l’adult que ja manté una relació d’acolliment o de convivència amb aquells que pretenen adoptar-lo, sempre i quan s’hagi iniciat abans dels catorze anys. Pel que fa a

l’adoptant, ha de ser major de vint-i-cinc anys i ha de tenir més de catorze anys que l’adoptat. Adoptar en un altre país A dia d’avui, adoptar un nen o una nena nascut/a a qualsevol de les comunitats autònomes d’Espanya és pràcticament un calvari per als futurs pares, tant pel que fa als costosos que representa com per la necessitat de tramitar incansable paperassa.

Adoptar a l‘estranger, per tant, s’ha convertit en una alternativa per a tots aquells que volen ser pares i no poden aconseguir-ho de manera natural. No és estrany tampoc el factor anomenat “de sensibilitat”, que porta parelles que no tenen cap mena de problema per procrear a adoptar infants de països com China, Perú o Índia. Per adoptar un menor d’un país estranger s’ha d’obtenir, primer, el permís de les autoritats del país en qüestió per tramitar-lo després davant del cònsol d’Espanya. En aquest cas, els tràmits a seguir són encara més feixucs. Primerament, els futurs pares han de desplaçar-se fins al país d’origen del petit que volen adoptar, on s’hi hauran de quedar entre vint i quaranta-cinc dies, mentre es tramita l’adopció. És bo tenir en compte que hi ha moltes comunitats autònomes que tenen traspassada la competència relativa a la infància, per això és recomanable que tots els futurs adoptants es posin en contacte amb l’organisme oficial corresponent, ja que és una manera de facilitar els tràmits en qüestió. Pel perill que suposen, no està de més tampoc conèixer l’existència de determinades associacions sense cap reconeixement legal ni homologació administrativa que prometen, en canvi, adopcions internacionals ràpides i molt econòmiques. En el millor dels casos, es tracta de fraus econòmics, però més de la meitat d’aquetes associacions són en realitat grans organitzacions que es dediquen al tràfic il·legal d’infants, el que implica que els futurs pares passen a cometre un greu delicte. Adoptar a casa Les adopcions que es realitzen al nostre país s’han de tramitar a través d’un procediment judicial. En els casos en què l’infant adoptat sigui parent fins al tercer grau de la persona que el vol adoptar, sigui fill del cònjuge o ja estigui en acollida, l’adoptant ha de demanar-ho directament al jutge. Fora d’aquestes situacions, les persones que vulguin adoptar hauran de dirigir-se a les institucions encarregades de la protecció de menors de la comunitat autònoma a la qual pertanyen, que són les encarregades de tramitar l’adopció i de seleccionar les persones més adients per tenir cura d’aquell infant. Sigui com sigui, tant en un

cas com en l’altre, s’ha de donar el consentiment davant del jutge; primer l’adoptant, i després l’adoptat en el cas que tingui més de dotze anys. Si és menor, se li demanarà l’opinió. La llei és molt explicita quan diu que també han de mostrar i manifestar-se conformes respecte l’adopció, tant el cònjuge de qui adopta (en el cas que només adopti un d’ells) com els pares de l’adoptat (en el cas que es coneguin, que no si han perdut la pàtria potestat sobre l’infant). Un cop realitzat tot aquest procés, el jutge dictarà un auto concedint o denegant l’adopció que se sol·licita. Fills iguals, drets iguals Actualment, els fills adoptius gaudeixen dels mateixos drets –i, per descomptat, tenen les mateixes obligacions– que els fills biològics. La llei és molt clara al respecte: els pares adoptius tenen la pàtria potestat de l’infant, a més de la seva representació legal. Tenen l’obligació, per tant, de vetllar per ell, d’alimentar-lo, d’educarlo i de proporcionar-li una formació. Així, l’infant adoptat té els mateixos cognoms que els seus pares i té drets successoris, com qualsevol altre fill biològic. Per tant, l’infant que ha sigut adoptat perd tota relació amb els seus pares biològics, excepte quan s’adopta un fill del propi cònjuge.

Existeixen associacions sense cap reconeixement legal ni homologació administrativa que prometen adopcions internacionals ràpides i molt econòmiques. Són fraus econòmics o grans organitzacions que es dediquen al tràfic il.legal d’infants

Per Laura Vinuesa Advocada

DIETÈTICA

NUTRICIÓ

Dolces però buides

Atractives, goloses i divertides. Les llaminadures piquen l’ullet a petits i grans, però rere aquesta aparença tan prometedora s’hi amaguen les anomenades “calories buides”: grans dosis de sucre, greixos, aromes i colorants que cal evitar. D’alternatives molt més saludables i exquisides n’hi ha un munt. Només cal una mica d’imaginació

es llaminadures són molt freqüents en l’alimentació dels més petits (i també en la dels no tan petits). A una hora o una altra, tothom les tasta, i alguns se n’acaben “enganxant”. Aparentment, són acolorides, dolces i simpàtiques. Menjar-les diverteix, perquè –això sí– són riques en textures i formes. Ara bé, cal fer un matís important: les llaminadures no són aliments, les llaminadures no alimenten, sinó que són productes molt agradables al paladar per la gran quantitat de sucre que contenen, a més a més de greixos, aromes i colorants. Si prenem la piràmide alimentària com a referència, les llaminadures pertanyen al nivell més elevat del triangle; és a dir, que estan al capdamunt de tot, en són el barret, una peça ni necessària ni imprescindible en la nostra dieta diària, ni tan sols setmanal. Contenen el que anomenem “calories buides”, ja que aporten calories a la dieta i no gaire cosa més; ni vitamines, ni minerals, ni proteïnes... Només són sucres ràpids (fructosa, glucosa i sacarosa), que són els que ens aporten energia per una estona molt curta, sense més, de manera que tampoc ens serveixen per proporcionar energia a l’hora d’afrontar un gran esforç físic ni psicològic.

Enlloc de les llaminadures... El sabor dolç de les llaminadures és temptador, però hi ha alternatives igualment dolces i molt més saludables que paga la pena tenir en compte. En són un exemple els talls de fruita banyats amb xocolata, el clàssic pa amb xocolata, l’encara més clàssic pa amb oli i sucre, pa amb melmelada, una crep casolana amb fruita i mel, un gelat casolà de iogurt amb daus de xocolata o fruita, o, fins i tot, un originalíssim gelat de plàtan amb xocolata cruixent. El més original: el gelat de plàtan amb xocolata cruixent Bo i saludable és un gelat de plàtan casolà. Només cal partir un plàtan per la meitat, clavar-li un pal de gelat, banyar-lo amb xocolata i posar-lo unes hores al congelador.

No hem de privar els més petits de llaminadures, però les han d’entendre i veure com un capritx de consum esporàdic

Què fem amb els més petits? Que els més petits de la casa se sentin atrets pels productes dolços no és res estrany, ni tampoc dolent si es dosifiquen amb mesura. De fet, no els hem de privar de les llaminadures, però les han d’entendre i veure com un capritx de consum esporàdic, en situacions especials, com ara aniversaris, algun cap de setmana... El que no és gens recomanable és que en prenguin cada dia, perquè, a més dels desavantatges que he descrit, pot ser que les llaminadures els treguin el lloc als berenars o als sopars i, per tant, eliminin la possibilitat de prendre aliments més saludables i necessaris per al seu desenvolupament. Per Anna Ferrer Dietista i nutricionista

P SICOLOGIA

Emocionar-se és emocionant

Per sistema, tendim a catalogar les emocions com a “bones” o “dolentes”, i estem acostumats a celebrar només les que ens satisfan, quan és tan lícit sentirnos tristos com alegres. El que fem és deixar-nos portar per les emocions enlloc d’acceptar-les i viure-les en la seva plenitud. Aprendre a fer aquest exercici en totes les situacions ens connecta amb el que realment som

No expressar certes emocions ens resta autenticitat i ens situa en un espai d’alienació ca p a nosaltres mateixos i cap al nostre entorn que ens r esulta molt poc beneﬁciós I per què no? Us heu aturat alguna vegada a assaborir com d’emocionant pot resultar sentir el que sentiu? Degut a què tendim a catalogar les emocions com a “bones” o “dolentes”, probablement no parem prou atenció en el fet que solem celebrar únicament les que ens satisfan. Però, amb les que no ens agraden, què fem? És molt comú posar-nos a lluitar contra elles enlloc de concedir-nos el permís per acceptar-les i fer el procés de viure-les amb tota la intensitat que es mereixen. Sentirnos tristos, espantats o fins i tot enfadats és tan lícit com sentir alegria o amor; per tant, la pregunta que ens hem de plantejar és: per què no volem obrir-nos a sentir, a experimentar i a endinsar-nos en tots aquests sentiments que també formen part de nosaltres sense qüestionar-los o jutjar-los? En realitat, ens resulta molt més fàcil deixar-nos portar per les emocions que no pas emocionar-nos amb elles per la senzilla raó que parar atenció a les mateixes requereix dedicar-hi un temps, observar quins són els factors que les han fet “despertar” i proposar-nos explorar el nostre funcionament intern. Només així podrem descobrir què hi ha al seu darrere. És sorprenent pensar com hem crescut en un entorn que ens convidava a no expressar certes emocions, a no mostrar als demés com ens sentíem, i, al llarg dels anys, ho hem anat integrant de tal manera que se’ns fa difícil ensenyar el que realment som. Això, malauradament, ens resta autenticitat i ens situa en un espai d’alienació cap a nosaltres mateixos i cap al nostre entorn que ens resulta molt poc beneficiós. Mantenir el contacte amb totes i cadascuna de les nostres emocions ens ofereix, en canvi, l’oportunitat de poder gaudir de l’ampli ventall de sensacions que ens brinda el nostre recorregut evolutiu com a éssers humans reconduint-nos cap a la nostra veritable essència. Emocioneu-vos per ser qui sou i com sou; emocioneu-vos per sentir el que sentiu i per poder-ho expressar d’una forma única i intransferible: la vostra! Emocioneu-vos per ser vosaltres i solament vosaltres els que podeu viure la vostra vida a la vostra manera amb total plenitud! Simplement, deixeu-vos emocionar per les vostres emocions! Per Cristina Sebastián Terapeuta d’autoestima, coach vital i executiu

ENOLOGIA

GINEBRES DE CULTE

En els darrers anys, la ginebra ha guanyat adeptes. Sembla que està vivint una de les seves èpoques més daurades. Amb tònica o sense, la consumeix un públic enormement ampli. Però no tothom sap que la seva autèntica riquesa consisteix a conèixer el procediment a través del qual ha estat elaborada A la recerca dels inicis L’origen de la ginebra l’hem d’anar a buscar a Holanda, als Països Baixos, al segle XVII. De teories sobre el seu creador, n’hi ha diverses. Una diu que foren uns monjos holandesos que la usaren per combatre la pesta bubònica; l’altra, que un antic farmacèutic anomenat Leiden va afegir baies de ginebró i herbes aromàtiques a la ginebra que consumia, que era de molt baixa qualitat, per millorar-la; una altra assegura que l’inventor d’aquesta beguda fou el metge anatomista i científic Franciscus Sylvius, però res no està clar. El que sí ho està és que la ginebra va néixer a Holanda, i que el nom que la representa ve de l’holandès Genever, que significa “ginebró”. La ginebra es feu molt popular al segle XVIII a Anglaterra, quan Guillem d’Orange marcà un sistema de taxes que gravaren molt fort totes les begudes alcohòliques d’importació i, a més, permeté la lliure distribució de ginebra. Aquest fet comportà, és clar, un gran creixement pel que fa a l’elaboració i al consum de ginebra al país, convertint-se, fins i tot, en la beguda nacional. Una comissió oficial del govern va registrar que, l’any 1750, a una de cada cinc cases de Londres es bevia ginebra, arribant a ser més barata la pinta d’aquesta beguda alcohòlica que una de cervesa.

Holandesa o anglesa? L’elaboració de la ginebra holandesa varia respecte el procés que s’empara per aconseguir ginebra anglesa. La primera es fa a base d’alcohols de Malta macerats amb baies de ginebró i altres herbes aromàtiques, després es torna a destil·lar i ja s’aconsegueix la beguda. En aquest cas, els alcohols de Malta la fan més forta i més intensa de sabor. La ginebra anglesa, en canvi, s’obté a partir d’alcohols de cereals, com l’ordi, la civada o el blat, els quals es maceren amb baies de ginebró i tot tipus d’herbes aromàtiques, com el cardamom o l’angèlica. A més, s’hi afegeixen pètals de flors (de rosa, de lliri…), que aporten fragància, i escorces de fruites i fruits (com la taronja, la llimona o la maduixa), que sumen aromes. La mescla es torna a destil·lar i s’obté la ginebra, que surt al mercat amb una gran varietat de sabors i aromes. Aquí el secret de cada productor.

El combinat més conegut: el gin tònic El gin tònic es coneix des del segle XVIII, en el moment en què l’imperi britànic expandia les seves colònies arreu de l’Índia i els soldats i la població civil tenien un problema molt greu amb la malària. Per combatre-la, la casa Schweppes va crear una beguda l’any 1783 que va anomenar tònica, que no era altra cosa que aigua amb quinina. El problema fou que aquella nova beguda resultava molt amarga al paladar i costava de prendre, així que, per facilitar la seva ingestió, la van començar a barrejar amb ginebra. Heus aquí l’inici del gin tònic.

Les ginebres més “chic” L’evolució de la ginebra cap a la qualitat i la màxima expressió d’aromes i sabors ha portat a l’elaboració de tota una gamma llarguíssima de ginebres anomenades Premium. D’entre elles, és important conèixer l’elaboració de la ginebra que decidim comprar per poder-la mesclar amb el producte més adient, ja sigui llimona, pomelo o cogombre, per anomenar tan sols els més usuals.

Les 15 Premium més Premium Tanqueray (Anglaterra) Hendrick’s (Escòcia)

Tanqueray Ten (Anglaterra)

209/San Francisco (Estats Units)

Pink 47 (Anglaterra)

G’Vine floraison (França)

Beefeater (Anglaterra)

Boë (Escòcia).

Bombay Sapphire (Anglaterra)

Bloom (Anglaterra)

Whitley Neill (Anglaterra)

Martin Miller’s (Anglaterra)

Geranium (Anglaterra)

Bulldog (Anglaterra)

Edinburgh (Escòcia) Per Esteve Quera Sommelier

Q Tonic, la tònica Premium Q Tonic és una tònica Premium vinguda d’Estats Units i pensada per prendre amb les millors ginebres. Elaborada amb els ingredients naturals més selectes, com quinina dels Andes i atzavara de Mèxic, és una de les poques tòniques que ha aconseguit l’excel·lència. El fet de ser 100% natural fa que contingui un 60% menys de calories que les tòniques corrents i uns nivells de glúcids un 85% més baixos. Creada per Jordan Silbert, Q Tonic ha aconseguir ser una tònica fresca i amb un balanç perfecte entre els sabors dolç i amarg. L’ampolla que la conté, estilitzada i elegant, ha estat dissenyada per Aruliden, la mateixa consultoria especialitzada en imatge de marca que ha treballat per a Motorola i MINI.

Sambeat Artigas, un pinzell connectat a un ordinador

art

Actualment tenim ficada la tecnologia a casa, i des dels seus inicis ha aparegut un interès per experimentar amb l’art: música electrònica, cinema digital, fotografia digital... Però, en canvi, són pocs els que s’han interessat per la pintura d’aquest tipus. Potser perquè és difícil d’imaginar, potser perquè és una tècnica massa desafiant. Sambeat Artigas s’hi va llançar de cap i ha aconseguit uns resultats espectaculars

www.sambeat-artigas.com

Wantun: sorpresa!

n quadre pictòric, com a obra d’art única i original que és, el podem contemplar a les galeries d’art i als museus, a les parets de qualsevol entitat o a alguna col·lecció particular. Després –i depenent de la qualitat i la rellevància de l’obra–, se’n faran còpies i reproduccions en tot tipus de suport perquè el gran públic en pugui gaudir. És una de les conseqüències de la mercantilització de l’art d’aquesta era que ens ha tocat viure. En aquest cas, el quadre original és sempre el primer que veu la llum, però l’art digital ha capgirat els esquemes. Aquí passa justament el contrari: tothom pot gaudir de les obres exposades a les galeries virtuals, però només qui finalment adquireix una de les peces és qui pot gaudir de l’únic original existent. El barceloní Ferran Sambeat Artigas, un cul inquiet en el món de l’art que va descobrir fa vuit anys aquesta nova disciplina en un exercici de recerca i experimentació constant, ha esdevingut un dels noms clau en aquesta branca artística que fa que les seves obres no existeixin de forma tangible com a peces úniques fins que algú decideix adquirir-les. Format a l’Escola Massana de Barcelona, decideix dedicar-se de ple al món de l’art i es desenvolupa professionalment creant noves tendències i exercint de decorador d’interiors. Atret i motivat pel volum i la matèria (una atracció que perdura encara en la seva obra actual), realitza les primeres passes en el camp de l’escultura creant formes

i textures que són aplicables a l’ornamentació d’elements decoratius i al mobiliari. Però la seva set d’experimentació el fa enfrontar-se, de cop i volta, a un encara enormement desconegut món: el de l’art digital. Quan els ordinadors no eren el que són ara –i molt menys la qualitat de les imatges digitals– Sambeat Artigas decideix convertir la pantalla en la seva tela i el teclat i el ratolí en els seus pinzells, i crea quadres a mida de postal que impressionen. Des d’aleshores ençà, i de forma completament autodidacta, la seva obra ha anat creixent, igual que la seva destresa, i avui és un dels pintors catalans d’art digital més destacats, un creador d’obres sorprenents que amaguen un esperit i una tècnica que va molt més enllà de la simple aplicació d’un programa informàtic, perquè no és l’ordinador qui pinta, sinó la capacitat i la creativitat de l’artista. La seva exposició es pot veure a www.sambeat-artigas.com.

Textures que travessen la pantalla L’obra digital de Sambeat Artigas és un univers de formes i colors en constant moviment, un escampat d’aparents textures que sorgeixen, quasi per art de màgia, d’una pinzellada inexistent. El seu és un món d’efectes visuals i il·lusions òptiques que, com en un somni, només s’esvaeix quan s’intenta tocar. Observar els seus quadres és quedar-se atrapat en un món paral·lel que mai cansa. Que jutgi cadascú pel seu compte.

VIATGES

Fem una mirada a una petita comarca que fou habitada des de temps antics i que ha viscut l’esdevenir de la història amb l’afany ferm d’existir, lluny del món on la vida és accelerada i canviant. El Priorat és una terra de costers, de feréstecs cingles i d’esquerps rocams; d’amagats fondals i de barrancs frescals; de feixes planes com el palmell la mà, de riuets netíssims i de trossos assolellats i ben conreats.

tensa; es tracta d’un massís compacte, amb la major part del seu perímetre emmurallat per cingleres i roquissars. Tots els pobles es troben als seus peus. El seu interior és el regne de la muntanya. Per entrar-hi cal escollir un dels passos que permeten superar els cingles, d’entre els quals n’hi ha de relativament còmodes.

Els homes i les dones del Priorat han conreat l’amor per la terra i per la vida al camp, i els nouvinguts s’han vist per sempre més seduïts per la màgia d’un lloc on els àngels pugen escales i la sang té gust de vi.

La comarca del Priorat té un gran patrimoni que les muntanyes han preservat i on es poden traçar mil excursions que porten el viatger a través de la xarxa de camins fins a l’últim racó de la comarca. Són camins plens d’història, camins de vi i d’oli, camins centenaris que permeten anar de poble a poble descobrint l’increïble paisatge vitivinícola del lloc a cada pas, camins per a tots els gustos i per a totes les cames...

El Montsant: un món fet de cingleres El Montsant és tot un símbol pel Priorat i de les comarques tarragonines. No es tracta de la muntanya més alta, ni tampoc de la més ex-

Camins de vi i d’oli

El Priorat és una comarca històrica de cingleres i rius, una comarca de vi i d’oli on s’amaga la primera cartoixa de la península Ibèrica i es troba una tranquil.litat pausada desconeguda a ciutat

Al Priorat, sense presses

Les alternatives d’oci són molt variades. La ruta del vi i la ruta de l’oli en són dues de conegudes. Al seu voltant s’ha estructurat una oferta de cellers visitables per compartir els seus excel·lents vins amb el visitant. L’oli del lloc és d’extraordinària qualitat. Al Priorat se’n pot conèixer el procés d’elaboració i les seves característiques gràcies als sis molins visitables que existeixen, on es fa possible també degustar un dels millors olis d’oliva verge del país. Entre els punts de major interès, hi trobem el Castell del Vi de Falset. També Siurana, un conjunt històric i paisatgístic de conte. Fer un tomb per les vinyes amb carro de cavalls o excursions amb caiac pel pantà de Siurana és tot un plaer. També val la pena visitar Margalef del Montsant, on hi ha un centre d’interpretació de l’oli. A més, durant tot l’any se celebren un munt de festes i esdeveniments d’interès.

La primera cartoixa de la península ibèrica, al Priorat És remarcable que la primera cartoixa de tota la península Ibèrica fou la cartoixa de Santa Maria d’Scala Dei, que va ser fundada al segle XII. Ella va donar nom al Priorat. És molt recomanable la visita d’una cel·la reconstruïda, la qual permet conèixer la forma de vida d’aquesta comunitat. Durant la visita també es pot veure un audiovisual sobre la història del lloc i unes maquetes que reprodueixen fidelment com era abans i com és ara aquest recinte religiós. Al Priorat apareixen llocs fantàstics per allunyar-se de la sufocant realitat del dia a dia que es viu dins les ciutats. Al Priorat és possible perdre’s enmig de l’encisadora i màgica calma d’un paradís quasi salvatge. Per Joan Mundet Expert en viatges

esports

Bikram ioga: ioga amb el termòmetre a l’alça Està arrasant als Estats Units i cada vegada guanya més adeptes al nostre país. És el Bikram ioga, una tècnica que combina calor i postures de ioga per cultivar el cos i la ment

s practica dins d’una cambra a 40 graus de temperatura. Per això es coneix també com a “hot ioga”. Són sessions de 90 minuts de durada on es realitza un programa d’entrenament que consisteix a realitzar 26 postures anomenades asanes i dos exercicis de respiració o pranayames. Cada postura treballa els diferents sistemes del cos, incloent el digestiu, el circulatori, el respiratori, l’esquelètic, el muscular, el nerviós...; estimula els òrgans interns, les

glàndules i els nervis, i enforteix músculs, lligaments i articulacions. Combinar tota la seqüència de postures amb la calor permet, precisament, escalfar els músculs i treballar en profunditat en un període més curt de temps. D’una banda, les altes temperatures eliminen el trauma de l’estirament i prevenen les lesions, i, de l’altra, faciliten l’eliminació de toxines a través de la pell i la deixen brillant de cap a peus.

La pràctica regular de Bikram ioga (almenys tres cops a la setmana) té múltiples beneficis: a més d’oxigenar el cos i restaurar tots els sistemes, és una mesura preventiva de malalties i reductora dels símptomes de malalties cròniques que millora la postura corporal i alleuja els mals de cap i d’esquena. També ajuda a perdre pes, augmenta la flexibilitat i l’equilibri, redueix l’estrès i puja la vitalitat i l’energia. El fet de combinar la concentració, la paciència i l’autocontrol contribueix també a augmentar la claredat mental i a aprendre a compaginar la feina dura amb la tranquil·litat.

perquè cada sèrie d’exercicis es treballa de la mateixa manera, tant en el cas d’un principiant com en el d’un alumne avançat. El que sí es recomana abans de practicar-lo és començar amb una modalitat clàssica de ioga, perquè aquesta és molt intensa.

Combinar tota la seqüència de postures amb la calor permet escalfar els músculs i treballar en profunditat en un període més curt de temps

El Bikram ioga és un repte que pot practicar tothom, que no entén de formes físiques prèvies,

El creador: Bikram Choudhury El Bikram ioga va arribar a Espanya l’any 2003 de la mà de l’americana Lucía Kelley, una reconeguda especialista en aquesta modalitat de ioga, que, per ara, només es pot practicar a Barcelona, Madrid i Eivissa. Però qui va dissenyar científicament el programa en qüestió fou Bikram Choudhury, un indi que, amb tan sols tres anys, ja va aprendre les postures de Hatha ioga. Rere una trajectòria brillant i farcida de premis, quan tenia 20 anys es

va lesionar aixecant peses, i, amb l’ajuda del seu guru, va crear una sèrie de 26 postures que el va rehabilitar completament. Després, en un projecte de la Universitat de Tokio patrocinat per les Nacions Unides, va poder demostrar que la pràctica habitual de ioga regenera els teixits i suavitza malalties cròniques. Gràcies a la combinació de la medicina oriental amb l’occidental, va acabar perfeccionant el sistema i ara té més de 2000 escoles repartides arreu del món.

LA CUINA Dâ&#x20AC;&#x2122;ABANS

Conill a la mostassa

Ingredients 1 conill i ½ 2 cebes de Figueres 3 grans d’all 1 got de vi blanc

Aprenguem més d’allò que mengem Conill. La carn de conill és una de les més adequades per seguir una dieta equilibrada, sana i completa, ja que es tracta d’una carn magra (de les anomenades carns blanques), gran font de proteïnes, i amb un alt contingut de fòsfor, seleni i potassi. És de gran digestibilitat i, com que admet perfectament la incorporació d’espècies i herbes aromàtiques, pot prescindir de la sal en la seva preparació.

Brou (pot ser de pastilla) Mostassa antiga

Dificultat: baixa. Paciència, temps i “carinyo”: tant com el cor ens en demani.

Elaboració Es talla el conill a trossos petits i se salteja en una cassola. Quan està daurat, se separa i es reserva. En l’oli resultant, es couen les cebes i els alls tallats a làmines fines, es dauren i s’hi afegeix el conill i el got de vi fins que aquest quedi reduït. Després, s’hi afegeixen també quatre cullerades soperes de mostassa i el brou. Es tapa la cassola i es deixa que faci xup-xup fins que quedi molt tendre. Finalment, com que la salsa és massa líquida, cal desfer-hi dues culleradetes de farina de blat de moro amb aigua o brou per espessir-la.

Mostassa. El mot “mostassa” prové del llatí mustum ardens, que significa “most ardent”, ja que quan es matxucaven les llavors de mostassa i es barrejaven amb most, s’endevinava el sabor ardent de la mostassa, que s’usa des de l’antigor per endreçar plats insípids. Produïda majoritàriament al Canadà, i també a l’Índia i a la Xina, la mostassa és una planta herbàcia de flors de color groc viu de les quals neix una càpsula que conté entre 4 i 8 grams de mostassa, que, macerada i reduïda a una pasta, dóna lloc a la mostassa que coneixem. Al marge de les seves varietats (negra, bruna o blanca) i dels seus tipus (de Dijon, dolça, alemanya, americana, provençal...), la mostassa és un potent activador de la circulació sanguínia de l’epidermis i un eficaç descongestionant. També té propietats antisèptiques, desinfectants i digestives. Baixa en calories i lliure de colesterol, la mostassa és rica en proteïnes, minerals i vitamina C. Per Èlia Guardiola

N O V E T A T S

Tradició que dura tot l’any Un maridatge únic i inesperat entre neules reinventades i cerveses, vins i misteles definides per la seva singularitat permeten canviar el significat de les neules i transportar-les a cada estació de l’any sense complexes

a natura és l’element inspirador per excel·lència. Serveix per alimentar la ment de creadors i dissenyadors de tot tipus de productes, que utilitzen les formes, els colors, les aromes, els sabors i les textures de la natura per aplicar a les seves creacions. Seguint aquest precepte, i amb més de 100 anys d’experiència, Casa Graupera s’ha agafat de la mà amb Beuflor, Gramona i la Vinyeta per crear diferents combinacions de neules i begudes amb la intenció d’abandonar la tradicional relació que lliga la neula únicament i en exclusiva amb el Nadal i amb el cava. Per fer-ho, han creat el pack “Joia gastronòmica”, que, inspirat en les quatre estacions de l’any, té un denominador comú: la devoció pels sabors i els matisos d’uns ingredients i uns maridatges que transporten en el temps. Algú ha dit que les neules són rectes?

Una neula per a cada estació

Primavera.

La primavera és l’època de l’esclat i de les primeres flors, que posen un toc de color a la vida. Per aquest motiu, la neula escollida és una fusió de violeta i pètals de flors pensada per maridar amb Gala de Flor de Beuflor, una cervesa rosada d’alta fermentació elaborada a partir d’herbes i flors com la calèndula, el saüc i l’hibiscus.

Estiu. Per a l’època Tardor. més calorosa de l’any han creat una neula amb xocolata blanca i maduixes del Maresme amb iogurt, especialment pensada per ser acompanyada de Frisant de Gramona, una segona fermentació del Vi de Glass.

És Poma, una mistela dolça que sorgeix d’un punt de trobada entre la garnatxa de l’Empordà i el suc de poma de Girona, és el maridatge perfecte de la Vinyeta per a la neula d’aquesta estació, que combina xocolata amb llet i poma ICPG de Girona, dolça i àcida alhora en record del pastís de poma.

Hivern.

Xocolata negra i pinya són els elements escollits per representar aquesta freda estació. Una combinació exòtica que enllaça amb el Vi de Glass de Gramona, un dolç amb acidesa integrada.

El pack “Joies gastronòmiques” té un preu de 74 euros.

Nicolau Flamel, la llegenda

C U RIOSITATS de la VIDA

icolau Flamel era un copista, llibreter, escrivà i alquimista francès dels segles XIV i XV que viva a l’antiga rue de Marivaux. Just a sota, regentava un petit negoci de compra i venta de llibres. Va ser fill d’un escrivà jueu del qual va aprendre hebreu i llatí i va heretar l’ofici arribant a ser llibreter jurat de la universitat de Paris. Estava casat amb Perenelle, amb qui compartí vida i devoció catòlica. Els seu negoci, els treballs de copista i de traductor i les classes d’escriptura a nobles li permeteren dur una vida sense privacions, tot i que gens esplaiada. D’un dia per l’altre, aquest humil llibreter va començar a exhibir una gran fortuna fent quantioses donacions a esglésies i a institucions. Es va fer construir una nova casa al número 51 de la rue de Montmerci que encara existeix. També va obrir hospitals, va construir cases de lloguer econòmic pels pobres, va crear i reparar cementiris (com el cimetiere des Innocents) i va restaurar la façana de Saint Genevieve des Ardents. La gent es va començar a preguntar com havia adquirit tanta riquesa de sobte. Fins ara res no se sap al respecte, però existeix una llegenda que ho explica. Tot va començar amb un somni que va tenir Flamel. Un àngel va acudir a ell, li va ensenyar un llibre il·luminat i li va dir: “Mira aquest llibre, Nicolau. Al principi, no hi entendràs res, ni tu ni cap home. Però arribarà el dia en què hi veuràs allò que cap home és capaç de veure-hi”. Flamel va intentar agafar el llibre però, de cop, ambdós (llibre i àngel) van desaparèixer. Va passar un temps i un bon dia va entrar a la seva botiga un home que, mancat de diners, li volia vendre un manuscrit amb enquadernació de coure, filetejat amb or i amb diagrames, els quals estaven escrits en grec i en una llegua desconeguda per a ell. De seguida que el va veure, va reconèixer el llibre que havia somniat, així que va pagar a l’home una quantitat més que bona pel llibre i va començar a estudiarlo. A la primera pàgina, hi havia escrit el nom del seu autor: Abraham “el jueu”, príncep, sacerdot, levita, astròleg i filòsof. El llibre, que aparentment tractava de la transmutació dels metalls, estava dividit en tres parts, i els seus fulls no eren de pergamí, sinó d’escorça d’arbre jove. Cada set pàgines i havia un diagrama que no comprenia gens. Es va passar vint anys intentant extreure els missat-

ges ocults d’aquell manuscrit, però li va resultar impossible. Finalment va decidir anar-se’n cap al sud creuant els Pirineus, on ell sabia que havien anat a refugiar-se els jueus expulsats de França. Com que no podia dir en públic que tenia un text esotèric, va explicar a tothom (excepte a Perenelle) que se n’anava de peregrinació a Santiago de Compostela. De passada, com que en aquells temps els camins no eren gaire segurs, va pensar que la vestimenta de peregrí també el protegiria dels perills. Així va emprendre un viatge per trobar algú, un erudit, que el pogués ajudar a desxifrar aquell misteriós text. Portava ja més d’un any deambulant quan, dins d’una posada de Lleó, es va trobar un mercader que li va fer saber que el podia posar en contacte amb una persona que el podia ajudar. Era el mestre Canches, que de seguida va reconèixer les còpies del text cabalístic que portava Flamel. Es tractava d’un llibre que es creia perdut feia molts anys, l’Aesch Mezareph. Canches li va explicar els diagrames i li va donar algunes claus per desxifrar-los, però necessitava veure el llibre original per avançar, de manera que ambdós prengueren el camí de tornada cap a Paris. Però, a l’alçada d’Orleans, Canches va morir. Sense desanimar-se, i fent servir les claus que li havia donat el mestre cabalista, Flamel va arribar a Paris i va començar a treballar amb l’ajut de Perenelle, fins que el 17 de juny de 1382, a migdia, va completar la Gran Obra. Així és com Flamel i Perenelle van aconseguir la transmutació dels metalls, fet que, segons la tradició alquímica, significa que també s’ha aconseguit la medicina veritable o medicina universal que permet la immortalitat. Després de la seva mort, es va fer una recerca a casa seva per trobar la font de la seva riquesa, sense èxit. Al segle XVII es van exhumar les tombes de Nicolau i Perenelle, que eren a l’església de Saint Jaques de la Boucherie, i les van trobar buides. Diversos testimonis asseguren haver-los vist a l’Índia, a Turquia i fins i tot a l’òpera de Paris. A dia d’avui, segueixen els interrogants respecte aquesta història, i la realitat de Flamel i Perenelle es troba darrera el vel d’un misteri que potser mai s’aixecarà. Per Rubén López

eflexió

acó

Ni-ni

onfesso que tinc un amic friki, amb totes les lletres, que comparteix una greu semblança amb l’extravagant Ignatius Reilly.

El tipus és gras (diu que “gros”, però amb la dieta de crispetes i refrescos que duu m’estranya que no rebenti). Com tot bon friki, porta melena. I tan descurada que el barber em va manifestar la por que el visités l’individu. Per sort, no col·lecciona grans. Fins i tot se li accepten les apedaçades ulleres de pasta.

És... ranci. Entestat en son complaent melic, a tractar la seva paraula com a dogmàtica, que parla com si de tot coneixement disposés. Afegint l’art de catalogar i fer públic defectes d’altri, es té guanyat el reduït ventall d’amistats de què disposa. Per això dia sí, dia també, es tanca a casa davant el PC: un Narcís despullat de bellesa, profeta del sedentarisme i l’egolatria més peculiars. fereix, en canvi, l’oportunitat de poder gaudir de l’ampli ventall de sensacions que ens brinda el nostre recorregut evolutiu com a éssers humans reconduint-nos cap a la nostra veritable essència. Emocioneu-vos per ser qui sou i com sou;

Tot això seria acceptable en el cas que fos molt intel·ligent, o si tingués futur acadèmic: fins i tot podria posar seny algun dia. Bé. Després de repetir diverses vegades batxillerat, va intentar un mòdul, que suspengué per no perdre hàbit de vagància. I pel mateix hàbit va ser acomiadat de la feina. Incomprès en un món cruel que no valora la seva vàlua caçant Pokémon. Mitjançant algun estrany mètode, va convèncer sons pares per seguir-lo mantenint (més temps, i sense treballar), mentre es treia el carnet de conduir. Va començar el setembre. Lluny d’acovardir-se, omplí ni més ni menys que dos tests per setmana, de manera que a mitjan mes de juny següent va aprovar la teòrica. I al cap de dues setmanes, amb calma, començava pràctiques. Els seus horaris són d’allò més assenyats: llevar-se a les dotze li estalvia l’esforç de gastar despertador. Passar-se la resta d’hores davant la pantalla de l’ordinador, fins a la matinada, és quasi patològic. Des que descobrí les mil i una

meravelles dels videojocs i Internet, ha aconseguit batre les seves marques: si abans sortia algunes hores de casa, ara es limita a fer de tant en tant unes partides de billar o llogar alguna pel·lícula (que acaba veient a casa). Unes dues o tres hores exposat a l’exterior. Més, no són necessàries. Cavaller mongoloide, tot un personatge que mereix un homenatge perquè en quedi algun record (a part dels seus rècords de videojocs). El que més preocupa no és ell, sinó els seus pares. Com poden...? Oh, suposo que si fossin menys tolerants l’haurien fet treballar (i més d’un li hauria ventat una cleca i n’hauria comprovat els efectes maduratius). Però això és una democràcia del segle XXI, i ell un altre burgès, caldo de cultiu i carn de canó. Per Xavi Roura

Ecologia

Horts de ciutat

Els horts urbans són una pràctica que està en alça. Usats o no com a eina reivindicativa de la necessitat de seguir una alimentació més sana i natural, aporten, des de les ciutats, una nova perspectiva sobre la seguretat dels aliments, l’ús de productes químics, la cura de la terra i el respecte al medi ambient

’hort urbà és la pràctica de l’agricultura a les ciutats. És l’aplicació del concepte d’hort clàssic (entès com a espai destinat al conreu) en un entorn urbà. Els horts urbans se situen dins de les ciutats o als seus afores immediats, habitualment en zones on, de forma tradicional, hi havia hagut horta, i on es reuneixen, és clar, les condicions necessàries per a la producció agrícola. En aquest sentit, estem vivint una creixent demanda social d’horts urbans, i aquesta tendència està portant cap a la creació d’innovadores iniciatives, tant públiques com privades, d’arrendament de petites parcel·les individuals en entorns urbans que permeten recuperar el contacte directe amb la terra i la producció agrícola per a l’autoconsum, quelcom tan tradicional en àmbits més rurals però no tan usual –almenys fins ara– en entorns de ciutat. Horts als balcons Una nova tendència d’hort urbà està en alça. S’anomena “hort al balcó” i consisteix a plantar un hort en un balcó o terrassa. I és que, sempre que es disposi d’un mínim d’hores de sol i d’una sortida d’aigua, es poden construir unes estructures a mode de jardineres que permetin autoproduir determinades verdures en un espai tan singular com un balcó o una terrassa de ciutat. La vàlua dels horts Tenir un hort va molt més enllà de poder produir aliments per a l’autoconsum (o per a la venda), que és la seva principal raó de ser. Tenir un hort contribueix també...

...

a mantenir la qualitat paisatgística dels espais lliures i dels espais periurbans en el cas dels horts urbans.

...

a preservar la tradició hortícola, que forma part de la cultural popular identitària de cada territori.

...

a impulsar la cohesió social, ja que els horts es poden utilitzar com un recurs educatiu, lúdic i terapèutic notable.

...

a protegir els valors ecològics i culturals que aporta el medi ambient.

...

a afegir un valor paisatgístic ric, harmoniós i variat a cada cultura i a la societat en general.

Teràpia i reivindicació alhora El cultiu d’un hort té propietats terapèutiques i pedagògiques. Són moltes les iniciatives que han utilitzat el treball en un hort per fomentar actituds de responsabilitat, respecte i sensibilitat en els infants o per millorar les facultats físiques i mentals de la gent gran. A més, l’hort urbà es pot utilitzar com a eina reivindicativa de la necessitat d’una alimentació més sana i natural, i aporta una nova perspectiva sobre la seguretat dels aliments, l’ús de productes químics, la cura de la terra i el respecte al medi ambient. Per Montse Pascual Llicenciada en Ciències Ambientals

...

a millorar la salut, el benestar personal i la pròpia alimentació.

Són moltes les iniciatives que utilitzen el treball en un hort per fomentar actituds de responsabilitat, respecte i sensibilitat en els infants o per millorar les facultats físiques i mentals de la gent gran 75

UNA MICA D’ALLÀ PER UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ A UNS QUANTS D’AQUÍ

᱃ ㏃

Aquest agost ha fet una xafogor insuportable. Ambient pesat, humitat, aire de mar enganxós..., un agost que no ha convidat a fer grans coses, tret d’estar-se quiet i de fer moltes migdiades amb l’esperança que, a la posta del sol, poguéssim sortir una mica al carrer i respirar tranquil·lament. Però quan un és inquiet, costa una mica allargar les migdiades i la immobilitat per no patir la calor. I és així que, dins del meu tarannà bellugadís, he descobert un raconet al costat del Fluvià on, a més de poder-te remullar en aigua dolça, la solitud i la gran quantitat d’ombres han fet que les tardes caniculars d’agost fossin més passatgeres. Aigua, natura, arbres, el xiuxiueig de la marinada en passar per les escletxes dels pollancres...

Hom queda posseït d’un aire gandul, badoc, de no voler saber res de res ni de ningú. És el moment pirandel·lià en què a la memòria hi floreix Zhuang Zi, el meu autor daoista preferit. I juntament amb ell, el mirall que la natura representa per al pensament oriental, exemple viu de tot allò que és espontani, no planificat, no madurat. És el que, avui dia, en diríem “l’ara i l’aquí”. És aquell estat de gràcia que et permet sentir el pas del temps a flor de pell, sentir-te a tu mateix essent una prolongació més d’aquesta natura que ens envolta dia a dia. En mirar el Fluvià com va passant, dòcilment, s’hi pot veure aquell element prou dòcil com per adaptar-se al medi però prou fort i coratjós com per perfilar les pedres i el terreny per poder continuar el seu curs.

Per Manu Esteban

MÚSICA

Manel: la denominació d’origen Catalunya que triomfa

Estem d’ enhorabona. Per fi, un grup que canta en català rep el reconeixement unànime no només de casa nostra, sinó també de més enllà de Catalunya. I és que els Manel, amb tan sols dos discs al mercat, han aconseguit el que només havien aconseguit Joan Manel Serrat el 1974 i Lluis Llach el 1996: ser número 1 en vendes a tot Espanya cantant en català.

i que és cert que s’aprecia un so més cuidat que no perd, però, la seva frescor, una frescor que és un dels grans encants d’aquests grup barceloní. Lletres com la de Flor groga fan que els Manel siguin un dels grups imprescindibles del moment, no només pels amants de la música en català, sinó també pels amants de la MÚSICA (en majúscules).

Podríem dir que els Manel fan una barreja molt encertada de pop i de folk, amb unes lletres evocadores de temps passats en alguns casos (El Miquel i l’Olga tornen) i amb tendres històries en d’altres que poden fer riure i fins i tot plorar (L’aniversari, La cançó del soldadet...).

Els Manel omplen allà on van (és veritablement complicat trobar una entrada per a un dels seus concerts), però el que és més important és que allà on van triomfen. Si esteu buscant un grup per escoltar-lo a tot volum al cotxe o per sortir de festa un dissabte a la nit, aquest no és el vostre grup. Si, per contra, el que voleu és escoltar bona música amb una instrumentació molt elemental dins la música folk (guitarra, baix, clarinet, ukelele, banjo i bateria acompanyant l’harmoniosa veu de Guillem Gisbert), Manel no us deixarà impassibles. Un cop més, la denominació d’origen Catalunya triomfa.

Als Manel, per ser famosos no els hi ha calgut tenir uns cossos esculturals, ni fer la cançó de l’estiu, ni haver-se casat amb la famosa de torn… S’han dedicat a una cosa molt simple i alhora molt difícil: a fer música. En el seu segon disc (10 milles per veure una bona armadura), segueixen l’estela del primer, tot

Per Carlos Seijo

Amb el segon disc al mercat, els Manel arrasen a Catalunya i a fora. Després de Joan Manel Serrat i de Lluis Llach, són els tercers que han aconseguit ser número 1 en vendes a tot Espanya cantant en català

Cultura

Tota la gastronomia catalana en un llibre

La cuina popular s‘ha transmès sobretot per via oral, gairebé sempre de mares a filles. Ja a la baixa edat mitjana es va sentir la necessitat de fixarla, però, comprovada la fragilitat d‘aquest patrimoni i davant l’evidència que la cuina és viva, l’Institut Català de la Cuina ha editat el receptari més complet que s’ha fet mai sobre gastronomia catalana i aposta, a més, per la reivindicació de la nostra cuina com un valor cultural

El Corpus del patrimoni culinari català és fruit de més de vuit anys d’investigació i de la participació d’experts de prestigi internacional, cuiners de més de 400 restaurants i particulars de tot Catalunya

’Institut Català de la Cuina (ICC) ha fet una contribució de primera línia a la gastronomia catalana. Gràcies a l’edició del Corpus del patrimoni culinari català, podem conèixer a fons, cuinar i conservar, a través d’un sol llibre, més de mil receptes tradicionals de casa nostra. Concretament, s’han recopilat 1136 entrades numerades i ordenades tant alfabèticament com per tipus de plat, el conjunt de les quals constitueix el receptari més complet, exhaustiu i entenedor que mai s‘ha fet sobre gastronomia catalana. Aquesta nova obra presenta, als amants de la bona cuina (tant als aficionats com als professionals), receptes tan nostres com l‘escudella barrejada, el pollastre amb escamarlans, l‘arròs a la cubana o les mandonguilles amb sípia i pèsols, unes receptes que esdevenen un reflex de la nostra cultura i de la pròpia identitat, una obra cabdal per entendre i apreciar el nostre patrimoni gastronòmic. Tant és així que l’Institut Català de la Cuina té l’objectiu d’aconseguir que la cuina tradicional catalana sigui declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO. Aquest recull, publicat per l’editorial La Magrana, és fruit de més de vuit anys d’investigació i de la participació d’experts de prestigi internacional, cuiners de més de 400 restaurants i particulars de tot Catalunya. A més d’un diccionari de la nostra cuina, en què les definicions són les receptes, el Corpus del patrimoni culinari català és una pràctica eina de consulta que pretén ser àgil, entenedora i completa; un inventari de la cuina tradicional catalana que serveixi per identificar-la, conèixer-la amb detall, reproduir-la, estudiar-ne les característiques i regularitats, ensenyar-la i, fins i tot, fer-la evolucionar, i un catàleg dels nostres clàssics dels fogons que permet desenvolupar estratègies de promoció de plats, dels productes que inclouen, dels restaurants que els preparen i de la cultura i el país que els ha generat. El Corpus del patrimoni culinari català ve cinc anys després de la publicació del Corpus de la cuina catalana, el primer inventari de receptes del patri-

moni gastronòmic popular de Catalunya i primer intent també de sistematització de la culinària catalana. En aquest darrer volum s‘ha ampliat la metodologia de recerca a altres camps (com l‘anàlisi de més de 1200 cartes de restaurants de cuina tradicional de tot Catalunya, la recopilació a través d‘una xarxa permanent de col·laboradors), s‘ha posat un especial èmfasi en la cuina domèstica i s‘han tingut en compte les variacions dialectals en el noms dels productes i en les receptes. Aquesta tasca, però, no està culminada. Tot i que ja disposem d‘un seriós repertori de receptes de les diverses contrades catalanes –del Delta als Pirineus, de l‘Empordà a Ponent–, perquè la cuina catalana pugui mantenir tota la seva riquesa, serà necessari continuar aprofundint en el coneixement de totes les pràctiques i els sabors que hi estan associats, i aquesta és una feina que no té fi.

Aconseguir que la cuina tradicional catalana sigui declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO és el proper objectiu de l’ICC

CLAR I CATALÀ

Empalagós

Embafador

Xiringuito

Guingueta

Viudetat

Viduïtat

Habladories

Enraonies

Tinglado

Martingala o tripijoc

Vale

D’acord

Escaquejar-se

Desentendre’s

Tâ&#x20AC;&#x2122;hem donat la volta? Revista bimestral de productes exclusius