Revista D'Estil Núm 22 by Oh Comunicació

Núm. 22 Jul. / Ag. 12

4€

Revista bimestral de productes exclusius

Busquem nous horitzons

EDITORIAL

Equip Direcció: Mar Casas Coordinació de Girona: Ernest Alda Coordinació de Lleida: Leandre Palau Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Sílvia Soler Guasch / Juna Albert / Laura Vinuesa / Rubén López / Xavi Roura / Restaurant Agumas Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira

usquem nous horitzons, sí. Perquè en els temps que corren (i abans també) és imprescindible mirar endavant, desempallegar-se de la por, carregar-se d’energia positiva, treure punxa a la imaginació i actuar junts, unint sinèrgies. Perquè les oportunitats estan en les persones, enlloc més, i aturar-se mata. Per començar, ens hem agafat de la mà del fotògraf figuerenc Rafael Moyano (per allò d’unir sinèrgies) amb la intenció d’anar-vos regalant portades úniques que transmetin tota l’essència de D’Estil. En aquesta primera proposta, a l’altra banda de l’objectiu hi ha la gironina Judit Torres.

Mar Casas Directora

Quan tornem de l’estiu, n’hi haurà més: més portades, més racons, més personatges i una novetat que marcarà un abans i un després en la història de la revista. Estigueu ben alerta perquè en voldreu formar part. I nosaltres estarem encantats d’acollir-vos!

Maquetació: Visus Events Fotografia: Visus Events Imatge de portada Fotografia: Rafael Moyano Estilisme: Henar Cuesta Model: Judit Torres Gestió de vendes: Marina Mas / Grup Globalia

Amb el suport de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

sumari RECORDANT... - CARME GUASCH

RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB PAULA BONET

FORA DE CONTEXT - JORDI PLANAS, EL NEN QUE VA ACONSEGUIR ANAR A HOLLYWOOD I PRESUMEIX DE BARCELONA

MUSEUS PECULIARS - VIATJAR A UNA ANTIGA COLÒNIA TÈXTIL RACONS -TREPITJAR BÚNQUERS ATURATS EN EL TEMPS ENOLOGIA - EL RAM DE FLORS D’OLIVEDA

COMPLEMENTS ALIMENTARIS - LA TRAMUNTANA HA TINGUT UN PA ESTÈTICA I BELLESA - LA PLANTA DE LA IMMORTALITAT ECOLOGIA - TORNAR ALS ORÍGENS

ESTÈTICA I BELLESA - EL QUE ÉS NATURAL TRIOMFA

40 ESTÈTICA I BELLESA - ELS COSMÈTICS DEL FUTUR JA SÓN AQUÍ 42 DIETÈTICA I NUTRICIÓ - APUNTA’T A LA SUCTERÀPIA! 46 ESPORTS - ELS PALOMINO: OR EN MOVIMENT 50

PROTOCOL I SABER ESTAR - ELS VESTITS DE PLATJA, A LA PLATJA

NOVETATS - UN PATI AMB ENCANT

NOVETATS - GELATS DE TRES ESTRELLES A PEU DE CARRER SOLIDARITAT - GENEROSITAT A PEDALADES ECOLOGIA - EL VAIXELL MISSATGER PSICOLOGIA - SINCRONITZA’T!

64 COMPLEMENTS - BANYADORS PER QUEDAR-SE AMB LA BOCA OBERTA 66 JUTJAT DE GUÀRDIA - NO EM PAGUEN LA PENSIÓ. EXCUSA O DELICTE?

TENDÈNCIES - LLIBRES LLIURES! QUAN EL MÓN ES CONVERTEIX EN UNA GRAN BIBLIOTECA

VIATGES - LA CARA MÉS PURA DEL MARROC

CURIOSITATS DE LA VIDA - QUAN LES PORTES MÀGIQUES S’OBREN EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - SENSE AMOR

CUINA AMB SEGELL - MENJAR A CULLERADES CULTURA - SOM EL QUE COMPREM

Fotografia: arxiu familiar

R ecordant...

Recordant Carme Guasch

uan penses en una persona estimada que ha mort, no pots evitar preguntar-te què pensaria si veiés com han anat les coses d’ençà que no hi és. Han passat catorze anys de la mort de la meva mare i, si d’una cosa estic convençuda, és que la faria molt feliç saber que a Figueres hi ha una escola que porta el seu nom. Aquest és, sens dubte, el millor homenatge que la seva ciutat podria fer-li, tenint en compte la seva apassionada vocació per l’ensenyament. Per acabar d’arrodonir-ho, a Badalona, la ciutat on va viure tants anys i on finalment va morir, la plaça Carme Guasch és un espai ple de verd i de rialles de criatures. També li agradaria. Han passat catorze anys i la trobem a faltar molt, especialment quan l’imaginem fent d’àvia amb els seus sis néts –Pau, Blanca, Ferran, Daniel, Júlia i Martí–. El seu record és tan present a la família que diria que els tres que no l’han coneguda l’enyoren tant com els seus cosins grans. La recordem per la seva personalitat abassagadora, d’una sinceritat radical, per la seva vehemència i el seu caràcter a l’hora de defensar allò que considerava just. Per la seva sensibilitat creadora, que ens ajudava a entendre que la poesia habita en qualsevol racó. Per la seva vitalitat, que l’empenyia a posar en marxar projectes diversos –un llibre, redecorar una habitació, un viatge amb els alumnes, les vacances a la Garrotxa…–, cosa que va fer fins a l’últim alè. Per la seva habilitat per fer-nos sentir únics a cadascun de nosaltres. I, sobretot, per la seva fidel i constant voluntat de mantenir viu el record del seu amor i de l’home que l’inspirava.

Nosaltres, a més, tenim el privilegi de tenir-la en els llibres. Els seus llibres –la novel.la, els contes, sobretot la poesia– guarden l’essència completa de la Carme Guasch. De l’escriptora càlida i exigent, de la poeta exaltada i adolorida, del seu llenguatge precís, de les seves imatges suggeridores, de les seves metàfores brillants. Els llibres, com capses plenes de tresors, preserven sobretot el seu esperit i són un estoig immillorable per a la seva memòria.

“Recordem Carme Guasch per la seva personalitat abassagadora, d’una sinceritat radical, per la seva vehemència i el seu caràcter a l’hora de defensar allò que considerava just. Per la seva sensibilitat creadora, que ens ajudava a entendre que la poesia habita en qualsevol racó.” Més enllà dels records familiars i dels llibres, encara hi ha un altre àmbit on podem retrobar-la. Només ens cal fer uns quilòmetres i arribar fins a l’Empordà. La plana, els cels d’un blau tibant, el xiulet de la tramuntana, la Rambla de Figueres, els arbres vinclats, tot ens fa pensar en el seu abrandat amor pel lloc que la va veure néixer. Els fills i els néts ens hi sentim vinculats i agraïm sincerament tots els gestos –com el d’aquesta publicació– per mantenir encès el seu record. Per Sílvia Soler Guasch Filla de Carme Guasch

Qualsevol família que ho vulgui pot mantenir i fer créixer el record de la persona absent i estimada.

RETRATS D’EMPRENEDORS

Una estona amb Paula Bonet “Dibuixar és una forma de ser conscient del que sents”

ls seus dibuixos són inconfusibles. Criden l’espectador, es fan mirar. Són retrats i autoretrats presumits que, quan uns ulls s’hi fixen, es ruboritzen com si fossin vius. Les mans que els tracen són les de la Paula Bonet, que fa tan sols dos anys (dos intensos anys) que il·lustra rostres damunt qualsevol superfície, en petit i en gegant, sobre paper o sobre murs, i sempre acompanyats de text. Ha trobat la fórmula perfecta per unir les seves dues grans passions: el dibuix i la literatura. Paula Bonet és una il·lustradora d’avui, impulsiva i passional, que es refia de la pròpia intuïció, que sap dir que no i que necessita creure’s el que fa per sobreviure. Per això, si alguna cosa explica dels seus dibuixos, és que són sincers, com ella. Per a la resta, només cal observar-los. Nascuda a Vila-real un 10 de desembre de 1980, arriba de Rusafa (València) a Barcelona amb la maleta plena de projectes que sorprendran: uns Contes a quatre mans i una exposició amb Joana Santamans, un conte infantil amb Amaia Crespo, una novel·la gràfica amb Nèstor Mir, i més... Té tants fronts oberts que, de vegades, s’oblida de dormir. I de dinar. L’obsessió pels seus dibuixos la xucla fins a més no poder, però ella s’hi regala. La vida d’aquesta pèl-roja riallera amb accent valencià, a la qual li encanta vestir de negre i envoltar-se de flors, està plena de coincidències afortunades (ella les considera així: coincidències). Va passar de pintar a l’oli a il·lustrar per coincidència, i podríem dir que fins i tot ha vestit un raconet de París amb els seus dibuixos per coincidència. El que no va fer per coincidència va ser estudiar Belles Arts. Tot i que els seus pares volien que es dediqués al dret, l’arquitectura o la medicina, va acabar fent el que havia de fer: dibuixar i pintar. Per aconseguir-ho, però, va necessitar l’ajuda d’un dels

seus professors de dibuix particulars, que sempre ha vist en ella un gran potencial artístic. Quanta raó té!

Estàs a punt de fer un canvi important a la teva vida... Sí! La setmana passada vaig decidir que

deixo les classes de llengua i literatura espanyoles que fa quatre anys que imparteixo i el proper mes de setembre vinc a viure a Barcelona, perquè ha arribat un moment en què he d’escollir, i em quedo amb la il·lustració, que és el que m’agrada de veritat. Preparar classes i estar en un espai amb adolescents és molt bonic. Personalment, aprenc molt i és una feina que m’enriqueix, però també suposa molt esforç.

Per què tries Barcelona? Perquè és una cosa que

tenia pendent des de feia molt temps. Barcelona m’agrada molt. Tinc moltes ganes de venir i de començar a projectar tot el que vull fer des d’aquí, tot i que em sento una mica estranya, il·lusionada però amb molta melangia, perquè, a València – concretament a Rusafa, que és l’oasi creatiu de València–, hi deixo tot el meu entorn, el meu referent, allà on hi tinc la meva vida. Però sento que he de venir. De fet, aquest darrer any he estat més aquí que a València.

Per a tu, il·lustració i literatura van unides? Vaig

estudiar Belles Arts i, al segon cicle, vaig agafar una branca de pintura i retòrica visual que m’ha servit de molt. Realment he trobat un punt en comú entre les dues disciplines, perquè la il·lustració m’influeix a l’hora de pensar el que llegeixo en imatges, i sovint “compro” els alumnes amb dibuixos per què treballin. Per exemple, a qui fa la millor redacció li dibuixo el que vulgui. Els Gokus, els Doraemons i els Simpsons triomfen. Realment els meus dibuixos són molt literaris. El 90% tenen text, i no només això, sinó que sorgeixen del text.

Per què t’has decantat per la il·lustració? Jo vaig

vegades, ho amaguem.

estudiar pintura, més que dibuix. Fins fa dos anys pintava a l’oli. Tenia un taller al barri del Carmen de València, feia classes de pintura a l’oli i tenia el meu projecte personal, però pintar un quadre a l’oli demana molt més temps, i les exposicions s’espaien una eternitat. En feia una a l’any, com a molt. Necessitava crear una cosa més immediata, més fresca. De fet, fa molts anys que volia ser il·lustradora, però suposo que no era el moment, perquè m’esforçava molt i tot el que em sortia no m’acabava de convèncer. Llavors ho vaig deixar apartat i vaig seguir amb l’oli. La il·lustració va sorgir d’una manera accidental, com gairebé tot a la meva vida. Era una forma de comunicació amb una persona en concret. Ell m’enviava uns textos molt bonics que jo contestava amb quadres, però trigava tant a fer-los que li arribaven caducats. Per això vaig començar a dibuixar, per fer alguna cosa més ràpida.

Facebook era molt poruga, i no acceptava ningú que no conegués o amb qui no tingués contacte, però, no sé per què, un dia vaig acceptar una persona (no sabia si era noi o noia) que em comentava totes les fotos. Aleshores va començar a enviar-me privats demanant-me que, si exposava a Paris, l’avisés, perquè estava molt interessada a veure una exposició meva. Es tractava d’una productora molt menudeta que organitza concerts íntims a llocs preciosos de Paris. Al cap d’uns mesos, em van proposar que anés a dibuixar a la Shakespeare and Company mentre tocaven en viu un munt de grups que m’encanten, com Baden Baden o You and You. No m’ho podia creure! Va ser preciós.

Què necessites per traçar un dels teus dibuixos tan peculiars? Al principi només utilitzava tinta

A banda del dibuix, quins són els teus imprescindibles? Els llibres. Ara que busco pis, el

xinesa o bolígraf, paper i aquarel·la per fer les dues taques vermelles, però cada cop vaig introduint materials nous: suports de fusta, llenços, acrílic..., i també utilitzo retoladors. És una barreja.

Gràcies a Internet, els teus dibuixos han arribat fins a Paris. Ens expliques l’anècdota? Jo amb

que miro és que hi hagi espai per posar-hi la meva llibreria, que és el moble més valuós que tinc a casa.

...I que puguis pintar les parets. Sí, allà on vaig,

el vermell m’encanta. De fet, quan pintava a l’oli, vaig estar uns cinc anys utilitzant només vermells. La meva maleta tenia tres negres, un terrós i tota la gamma de vermells que podia trobar. Quan muntava una exposició, pintava les parets negres, demanava a la gent que vingués vestida de vermell... Era com un mar de focs, com el mar de focs d’Eduardo Galeano, com el seu relat fet realitat.

no puc evitar pintar-les. M’aporta una sensació molt diferent, però, que dibuixar sobre paper, que és molt més agraït. El paper és com un llit tou que et permet jugar molt més amb la línia, perquè es torna molt més sensible. En canvi, un mur pot absorbir molt o gens la pintura, però és més espectacular. Puc pintar directament sobre el mur, però molts cops faig el dibuix en menut i després l’amplio, l’encolo i hi continuo intervenint: hi pinto a sobre i el protegeixo amb un vernís transparent.

Has passat de dibuixar-te tu a dibuixar els altres...

Com et veus d’aquí a un temps? No en tinc ni

Les taques vermelles són Paula Bonet 100%. Sí,

Sí, al principi feia autoretrats i ara faig retrats. Jo no tenia cap projecte d’il·lustració, sinó que il·lustrava perquè em venia de gust, perquè volia experimentar, i el més fàcil era fer-me una foto i dibuixar-me, però ara la gent ja m’encarrega els retrats. Fa molt temps que no em dibuixo. Podria dir que faig una mica d’actriu; ja em sé posar en el paper dels altres. Abans no sabia expressar el que no sentia en el moment de dibuixar. Em semblava que mentia. Ara, quan il·lustro un dibuix per a algú altre, sento que estic recuperant alguna cosa que he viscut. És com una teràpia; dibuixar és una forma de ser conscient del que sents, perquè, de

idea. Mai he projectat res. No solo mirar endavant ni endarrere. Em quedo amb el present.

ORA DE CONTEXT

uedem al teatre Grec de Barcelona, un lloc perfecte per trobar-se amb un actor, penso, quan m’ho proposa. És dilluns al matí, el dia que en Jordi Planas es reserva per organitzar-se la resta de la setmana, el dia en què rep tots els guions i ha de fer meravelles –posits i papers amunt i avall– per intentar quadrar la seva vida, que conjuga entre Barcelona i Madrid d’ençà que se n’hi va anar a viure (a Madrid) ara fa sis anys. Després m’explicarà que, per aconseguir-ho, s’ha hagut de tornar extremadament

ordenat, ha hagut d’aprendre a prioritzar i a dormir poc (unes cinc hores cada dia) i ha convertit el tren en la seva segona oficina. En l’avió, ni hi pensa, perquè té pànic a volar. Som puntuals. Més que puntuals. Ell també. Diu que, sota el seu punt de vista, arribar impuntual per sistema és “una agressiva falta d’educació”. “Em posa especialment nerviós. Fins i tot a la tele arribo molt abans del que em toca. M’agrada anar-me’n al

Jordi Planas, el nen que va aconseguir anar a Hollywood i presumeix de Barcelona és el mitjà que utilitza per desplaçar-se per la ciutat comtal, i ens diu que el seguim amb el cotxe. Ens vol portar a Montjuïc, el lloc que sempre escull per ensenyar als seus amics. “Jo xulejo molt de ciutat i, quan ve gent de fora, els faig rutes i els porto als llocs que m’agraden. M’encanta que em diguin que flipen amb el que els ensenyo, sobretot els meus amics de Madrid, perquè Barcelona és la meva ciutat i gaudeixo molt venent-la. Aquí sempre vinc i ens hi passem hores, perquè els meus amics al·lucinen. Aquesta sensació de veure com els agrada una cosa que em sento tan meva em dóna un benestar especial. Per això us hi he volgut portar”. Així doncs, seiem en una taula a prendre un refresc i continuem la conversa amb música celta de fons, d’aquella que atrau els guiris.

bar a llegir els diaris per saber què ha passat al món abans d’entrar a gravar”. En Jordi és dels que llegeix els diaris amb l’i-Pad. “Sóc molt tecnològic, d’Apple total. La tecnologia m’encanta, perquè, pels que hem viscut fora de casa, és una salvació. A mi m’ha arreglat gran part del problema d’estar lluny dels meus, perquè me’ls ha acostat. Encara que no els hagi tingut físicament a prop, els he pogut veure”. Arriba, doncs, puntual, damunt la seva moto, que

En Jordi (encara que pel carrer segueix essent en Sergi de La Riera) sent que Barcelona és casa seva, però, en realitat, és de Sant Hilari Sacalm. Va néixer el 19 de gener de 1977. Allà hi va créixer i va anar a escola dient, des de ben petit, que se’n volia anar a Hollywood perquè volia ser actor. I ho ha aconseguit: ser actor i anar a Hollywood. A més de formar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona i a l’escola Nancy Tuñón, va marxar a Los Ángeles a fer uns cursos al Hollywood Actor’s Studio. Quan ho recorda, em diu: “Aquesta és una professió que has de tenir clara des del principi, perquè, si no, és difícil que aguantis. És molt agraïda per a uns aspectes però molt desagraïda per a d’altres: càstings, proves, cursos a una ciutat i a una altra... Et sents sol. Quan vaig anar a Los Ángeles, pensava: “Què coi fot un tiu de Sant Hilari Sacalm al mig de Los Ángeles per estudiar això! Val més que valgui la pena!” Però s’ho val”.

Ara, a Sant Hilari hi té el cor: pares i amics d’infància que veu menys del que voldria, cada tres o quatre mesos, quan els pares l’estiren de les orelles i quan arriba la cita anual obligada amb els amics, “perquè, si no, només ens vèiem als enterraments, i això és fatal. Vam decidir que havíem de seguir fent història per no quedar-nos només amb els records del passat”. Malgrat tot, em diu que el seu entorn entén perfectament la seva situació. “En aquest moment i en aquesta professió, quan el tren passa t’hi has d’enfilar, perquè no saps si tornarà a passar, i et queda molt poc temps per dedicar a la teva vida privada. Per això intento unir-la amb la professional, per poder-ho conjugar tot una mica”. A Girona, també hi té vincles de l’època de l’institut, de quan va començar a sortir de nit a la Sala de Ball i va descobrir la seva adolescència a la residència d’estudiants on s’estava, de quan feia de locutor als 40 Principals... I és que en Jordi Planas és polifacètic: actor, locutor, doblador i productor. En aquests moments, a més d’estar rodant la sèrie de TV3, La Riera, està concentrat a gestionar la seva productora de Madrid, a arrancar amb força la de Barcelona i rodar una altra sèrie. De totes maneres, ell es defineix com a actor, perquè és la seva vocació. Tant li fa fer teatre, com cinema, com sèries televisives, perquè el que li agrada és actuar, però, si ha d’escollir, se sent més còmode en el terreny audiovisual, que és l’àrea en què s’ha format. “La meva vocació és fer d’actor. Una altra cosa és el que sorgeix a través d’aquesta vocació per buscar-te la vida. En aquest país, viure d’actor és complicat. Per això has d’ampliar marges

i tocar coses que et segueixin agradant però que et permetin viure”, m’explica. Li demano si li va resultar difícil adaptar-se a Madrid, i em diu que el primer mes va ser terrorífic, perquè només coneixia dues persones, però ara està encantat. “Sort que vaig marxar, perquè em va enriquir molt i vaig descobrir una realitat que no és la que ens expliquen per la tele. La marca “català” mai m’ha perjudicat, ans al contrari: m’ha ajudat sempre, a Madrid, als Estats Units i a tot arreu on he anat. Si ara hagués d’escollir de nou, ho tornaria a fer”. “Ets nostàlgic?”, li pregunto, i es queda dubitatiu: “No m’ho he deixat ser, perquè, si no, hi hauria hagut moltes coses que no hauria fet. Simplement, hagués tornat cap a casa”. El que sí em confessa és que té un punt d’inseguretat: “Tots els actors en tenim, en més o menys mesura, per si no agradem. Però hem de treure la seguretat d’on sigui. Hem de dir: “Això és el que vull!”, i encararnos cap a una fita concreta anant a per totes, perquè, si no, tot es pot diluir fàcilment. A més, en aquesta professió, no hi ha compassió, no hi ha terme mig. Si tu fas una prova i no agrades, et diuen: “No”. Te’n menges molts, al llarg de la vida, i no són perquè hagis ofert més o menys qualitat, sinó perquè busquen un altre perfil, per exemple. Però ho has d’aprendre a pair”. En qualsevol cas, ell ha après a suportar les crítiques, sempre que siguin fonamentades i respectuoses. Però la realitat és que, en aquest sentit, ha estat afortunat. “No m’han fotut molta canya. He tingut molta sort. Em sento molt respectat”, diu.

Potser el respecten perquè ell també s’ha mostrat sempre extremadament respectuós, respectuós i agraït. M’assegura que mai ha perdut la memòria, ni pel que és bo ni pel que és dolent, ni per qui l’ha ajudat ni per qui no, i ho ha fet, “no per ser rancorós, sinó perquè crec que és just que, si algú t’ha ajudat, li donis sempre les gràcies. Si no, et gires i continues el camí”. Seguint el fil de la conversa, tinc curiositat per saber si li ha calgut molta ajuda. “Sí que m’han ajudat. En aquesta professió (i en totes), sempre necessites algú que, en un moment determinat, cregui en tu després d’haver tret un bon resultat. En aquest país, som poc donats a creure en algú, i, quan veiem que aquest algú val la pena, de seguida ens el volem treure de sobre, quan el que hauríem de fer és ajudar-lo i estarne orgullosos. No sé per què, sempre ens emmirallem en el que hi ha a fora, però aquí tenim coses molt bones! Vull dir que creiem poc en nosaltres, i penso que la gent d’aquí és la que, tard o d’hora, acabarà traient les castanyes del foc. Els americans, en canvi, són experts en vendre fum, perquè, encara que siguin miserables, creuen en el seu producte i el potencien. Potser n’hauríem d’aprendre...”. És cert: allà, asseguts a Montjuïc, t’hi estaries hores parlant, però la feina ens reclama, i en Jordi té classe de taekwondo. Em fa gràcia saber-ho. No sembla una persona poruga, però també és cert que sembla que sàpiga cuinar i em confessa que és l’antixef en persona, malgrat la sèrie. “No, no és que sigui un tiu poruc, perquè tinc por de molt poques coses. És una paranoia meva. Considero que s’està posant tot tan difícil que saber-me defensar em crida l’atenció. Diguem-ne que m’agrada ser previsor. No suporto les sorpreses, en cap cas. Ni pel meu aniversari. Quan hi ha alguna cosa que se’m descontrola, no estic a gust”. Ens acomiadem i arrepleguem cotxe i moto per seguir els nostres rumbs. De camí cap a taekwondo, segur que haurà de saludar algú, encara que no el conegui. Li ha passat de pujada: una parella li ha dit adéu des de dins d’un cotxe i ell ha saludat amb tremenda naturalitat. És el que té ficar-se cada tarda a les llars catalanes durant temporades. I per moltes més!

MU SEUS

PECULIARS

Viatjar a una antiga colònia tèxtil

La Colònia Vidal, que, des de principis del segle XX fins a la dècada dels 80, acollí els treballadors d’una gran fàbrica de filats i teixits de cotó, és avui un immens museu a l’aire lliure que transporta en el temps. L’autenticitat d’aquest entorn bucòlic l’ha convertit en el plató cinematogràfic de produccions com “Pa Negre”

l Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig, vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, és molt més que un museu; és un exemple quasi viu del sistema de colònies tèxtils que hi havia a la zona entre finals del segle XIX i principis del XX. Els descendents del creador de la colònia han volgut conservar el que forma una part importantíssima del patrimoni industrial català per què el visitant pugui conèixer en primera persona com es treballava i es vivia en un complex d’aquestes característiques. Amb aquest objectiu, s’organitzen visites guiades al llarg de tota la colònia, que prenen més versemblança encara els primers dissabtes de cada mes, gràcies a unes rutes teatralitzades. Els seus protagonistes són en Jepet i la Remei, els esperits de dos antics empleats de la fàbrica que no han aconseguit deslligar-se del lloc on van viure i treballar durant els darrers anys de les seves vides. El trajecte comença a l’edifici de la Fundació Vidal, que és l’últim construït a la colònia l’any 1947, amb la projecció d’un audiovisual introductori a l’antic cinema. Just al seu davant, es desplega la plaça central, la plaça de la Puríssima, coronada per una església parroquial datada de 1942 que substitueix la primera, la qual es trobava al costat de la fàbrica i fou destruïda durant la Guerra Civil.

A partir d’aquí, s’inicia un viatge enrere en el temps que recorre part del conjunt industrial, als peus del riu Llobregat, i la colònia obrera, amb la visita a un dels seus habitatges i a diversos serveis, edificis culturals i espais de lleure de l’època, com el Bar Juventus, l’escola de nens, la biblioteca, la peixateria, les dutxes comunitàries, els safareigs i, fins i tot, la primera sucursal de la Caixa d’Estalvis de Manresa. El conjunt residencial, amb les torres de l’amo i del director, es deixen entreveure a l’altra banda de la colònia obrera. Des de la fàbrica, s’observa la resclosa que desviava l’aigua del Llobregat per mitjà d’un canal, la turbina i la màquina de vapor, les quals també són visitables. La mateixa turbina Francis de bronze utilitzada a partir dels anys 20 encara està en funcionament. Ara, a la nau dels telers, que es va construir a finals del segle XIX amb la mateixa pedra dels bancals del riu i conserva les columnes de ferro colat típiques de les estructures fabrils de l’època, s’hi poden veure les màquines utilitzades fa 100 anys a la colònia per transformar el cotó en roba (les contínues de filar, els telers de garrot, etc.), un cotó procedent d’Amèrica, l’Índia i Egipte que arribava en bales d’entre 200 i 300 quilos gràcies al tren. L’antiga estació de ferrocarril, que estava comunicada amb les tres zones de la colònia, encara està dempeus.

La visita a la Colònia Vidal permet veure un dels habitatges dels obrers i diversos serveis, edificis culturals i espais de lleure de l’època, com el Bar Juventus, l’escola de nens, la biblioteca, la peixateria, les dutxes comunitàries, els safareigs i, fins i tot, la primera sucursal de la Caixa d’Estalvis de Manresa

Viure en una colònia tèxtil

Com en un poble, el nucli urbà de la colònia havia de tenir tots els serveis bàsics per a la població que treballava a la fàbrica. Eren llargues jornades de 12 hores, les que passaven entre filadores i telers, que els acabaven deixant sords del soroll que feien. Hi anaven de dilluns a dissabte. Els diumenges i festius quedaven reservats pel descans, però l’assistència a l’església era imprescindible. La festa grossa se celebrava –i es celebra encara avui– per Sant Jaume.

La Colònia Vidal es va començar a construir a finals del segle XIX i va tancar portes l’any 1980 degut a la crisi Entre 1905 i 1970, les germanes dominiques van tenir cura de la formació de les noies de la colònia a l’entorn del Casal de la Dona, que incloïa, a més del propi convent, l’escola de noies, la residència per a noies treballadores i una guarderia. Entre 1926 i 1967, Esteve Camprubí i Mercader, mestre, bibliotecari, músic, compositor i poeta, fou l’encarregat de dirigir l’escola de nois, i esdevingué, de fet, l’ànima de la vida cultural de la colònia, que visqué la seva millor etapa als anys 30, època en què tenia, fins i tot, un equip de futbol propi que competia amb els pobles veïns. Els habitatges obrers, ubicats en cases unifamiliars i plurifamiliars mitgeres que es trobaven en carrers anomenats amb noms dels membres de la família Vidal, acollien un centenar de famílies. En una altra zona propera, hi tenien també els seus horts per cultivar el que després es prendrien a taula. El cafè era lloc de trobada dels homes de la colònia. A l’entorn de les taules de joc i de billar, comentaven la jornada, i també l’utilitzaven com a centre de reunions de la Germandat Sant Josep, que, mitjançant el pagament d’una quota, ajudava els obrers en situacions difícils. Les dones es trobaven als safareigs. Aquest era l’únic racó de la colònia on tenien una estona per parlar mentre rentaven la roba.

Vuitanta anys d’història concentrada en un punt que és el decorat perfecte per servir de taló de fons pel cinema La Colònia Vidal es va començar a construir a finals del segle XIX, quan el model de colònia estava totalment desenvolupat arreu de les conques fluvials de Catalunya i a la mateixa comarca del Bergadà. El complex es va anar creant en diferents etapes, i el 1900 va entrar en funcionament, tot i que fou en els anys immediats a la postguerra quan adquirí la fesomia actual de la mà de Vicenç Vidal i Casacuberta, enginyer industrial, propietari i impulsor de la vida cultural a la colònia. La crisi del tèxtil va obligar a tancar portes l’any 1980, però, gràcies a la creació del Museu de la Colònia Vidal el 1995, avui encara hi ha vida al seu interior.

L’atmosfera que desprèn aquest complex és tan autèntica i espectacular que serveix fins i tot de plató de cinema. Algunes seqüències de Pa Negre estan rodades a la colònia, i la minisèrie de TV3, Barcelona ciutat neutral, també; com Olor de colònia, una altra minisèrie catalana, que estrenarà TV3 a finals d’any o a principis del vinent, basada en la novel·la de Sílvia

Alcántara, la qual va arrasar a les llibreries l’any 2009, arribant a superar, a Catalunya, la trilogia d’Stieg Larsson.

La família Vidal: de la pagesia a la indústria manufacturera de la seda i el cotó La família Vidal, originària de Manresa, va passar de la pagesia a la indústria manufacturera de la seda gràcies a Agustí Vidal i Rovira (1746-1811). Era al segle XVII, just quan la comarca esdevingué el nucli més important del Principat pel que fa a la producció de mocadors, cintes, passamaneria i tota mena de menudalles de seda. Ignasi Vidal i Valet (1836-1896) va saltar de la seda al cotó, dedicant-se a la filatura i al teixit, i l’any 1892, comprà, juntament amb els seus fills, Ignasi, Vicenç i Josep, uns terrenys a Puig-reig. Allà hi començà a projectar la construcció d’una gran fàbrica de riu i el primer nucli del que seria la Colònia Vidal, tot i que ja en tenia una altra als Comtals (Manresa), que es va mantenir fins al 1900, just quan va iniciar la seva producció la nova fàbrica.

acons

Trepitjar búnquers aturats en el temps “La ruta dels búnquers de La Jonquera” treu a la llum tres construccions defensives úniques, redescobertes fa quatre anys, que foren dissenyades per enginyers franquistes per aturar una possible incursió nazi

ls boscos de La Jonquera amaguen una sorpresa al seu interior: uns búnquers construïts al voltant de 1943, únics a Catalunya per la seva estructura, que han sorprès estudiosos i experts en la matèria. Ara se’n poden visitar tres gràcies a una ruta dissenyada per la Fundació Les Fortaleses Catalanes que està pensada per acostar una part de la història bèl·lica altempordanesa al públic en general.

búnquers que es tenen classificats.

A l’espera d’una invasió nazi que no va arribar mai

Uns exemplars únics

Les estructures, que es troben en propietats privades, amagades entre la vegetació i en perfecte estat de conservació, van ser construïdes pel règim franquista per fer front a una possible incursió alemanya. Alguns membres integrants de la Fundació Les Fortaleses Catalanes no s’ho podien creure quan, fa quatre anys, van descobrir aquestes construccions d’enginyeria militar entre la malesa de La Jonquera. Sabien que en aquest territori fronterer s’havien construït búnquers a partir de 1945 en prevenció de la possible invasió dels exiliats republicans amb l’ajut dels aliats. Era l’Organització Defensiva dels Pirineus, coneguda popularment com a “línia P”. El que es desconeixia plenament és que, per al règim franquista, els alemanys que estaven ocupant França l’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, havien esdevingut una autèntica amenaça. Aquests tresors de formigó i pedra seca trobats a La Jonquera –que havien passat desapercebuts per molts veïns–, en són la prova, perquè ni les formes constructives ni les dates de creació coincideixen amb les de la resta de

Tot i així, els arxius que s’han trobat referents al disseny arquitectònic d’aquests búnquers no responen exactament al que es va acabar construint. Alguns van quedar inacabats (es pot apreciar, fins i tot, el punt en què es van deixar d’encalcinar) o se’n va fer una versió més econòmica.

Aquests búnquers no són els únics que hi ha a la frontera de l’Empordà, però sí els més excepcionals. Rigorosos estudis, tant de les pròpies construccions com d’arxius relacionats, han permès constatar que es tracta d’estructures úniques a Catalunya catalogades com a Instrucció C-6. Són, en definitiva, el testimoni del que va ser el primer sistema defensiu construït a casa nostra després de la Guerra Civil espanyola. La seva exclusivitat rau en el fet que inclouen trinxeres, túnels de comunicació i espais per a l’allotjament dels soldats perfectament acurats.

La ruta perfecta per als amants de l’enginyeria militar, el patrimoni, la història i la natura Sortint del Castell de Sant Ferran de Figueres i acompanyats per guies experts, La ruta dels búnquers de La Jonquera es fa en vehicles tot terreny i a peu, transitant per camins rurals i zones forestals que amaguen aquestes construccions tan característiques.

Es tracta d’una visita activa i experiencial d’unes 4 hores de durada per a la qual és imprescindible fer reserva prèvia trucant al 972 50 60 94. Durant el recorregut, el visitant pot conèixer de primera mà aquestes construccions excepcionals i traslladar-se a més de 60 anys enrere gràcies a les explicacions dels guies, que permeten recrear les situacions que devien viure els soldats que els van construir i ocupar. Caminar per damunt la fullaraca fins a descobrir els búnquers és una experiència emocionant, i més quan un se n’adona del seu estat. Les construccions resten intactes, com si, per a elles, no hagués passat el temps. Una fins i tot conserva, damunt la volta d’entrada, un escut amb el número de la companyia i el batalló de soldats que la va construir. Les trinxeres de pedra seca que protegeixen les diverses construccions defensives de les fronteres de l’Empordà tracen tortuosos camins per on també es pot transitar, veient, a banda i banda, un paisatge encantador. Per entrar als búnquers és necessari col·locar-se un casc amb una llum frontal, perquè a dins tot és foscor. Rere la porta d’accés, túnels i galeries –habitacions, latrines i dipòsits de reserva de queviures– acaben en una sala amb l’espitllera de tir horitzontal, que s’obre cap a l’exterior de forma esglaonada per dificultar l’entrada d’una granada de mà. Allà es col·locaven les metralladores enfocant cap a les principals vies de comunicació.

Fundació Les Fortaleses Catalanes

La Fundació Les Fortaleses Catalanes és una entitat cultural creada l’any 2002 que té com a objectiu principal la investigació, definició i difusió del coneixement del patrimoni monumental fortificat, modern i contemporani (1500-1945) que existeix en l’espai cultural català. Una de les seves tasques se centra en l’edició de la col·lecció Dues hores..., que vol difondre i facilitar la comprensió del nostre patrimoni monumental. El llibre Dues hores... als búnquers de la Jonquera, dels historiadors Joan Manuel Alfaro i Pablo de la Fuente, explica la història d’aquestes construccions defensives tan espectaculars. www.lesfortalesescatalanes.info

El ram de flors d’Oliveda El grup Oliveda aporta un toc de color i frescor a la seva gamma de vins amb els MO, que miren endavant sense abandonar la tradició. El MO negre jove, el MO rosat flor, el MO blanc de blancs i el MO chardonnay són quatre noves propostes ideals per a més de quatre situacions El grup Oliveda, una reconeguda empresa dedicada a l’elaboració i comercialització de vins i caves que ja produïa vi per al consum familiar des de 1764, no para de reinventar-se gràcies a les noves generacions que l’encapçalen. Producte del seu amor per la terra i la tradició i de la seva set d’avantguarda, ha nascut una nova gamma que sorprèn, que és com un punt i a part en la trajectòria de la marca. La línia MO representa un nou concepte d’elaboració dins del celler. D’una manera coratjosa, amb l’ajuda de les noves tecnologies i del llegat tradicional vitícola de la regió altempordanesa que els acull, han donat vida a un vi que busca preservar les propietats de la fruita per dotar-lo d’una major potència aromàtica i aconseguir un producte delicat i fresc que permeti el gaudi d’uns tasts vibrants i explosius.

El MO negre jove (D.O. Empordà, 2011)

La suma de garnatxa i cabernet sauvignon conformen aquest MO negre jove, d’un color intensíssim, que presenta una concentració d’aromes molt profunda de fruita vermella fresca (nabius i groselles) sobre una elegant simfonia d’aromes minerals, fumades i especiades. Amb un paladar pletòric de carnositat, de gran volum i molt seriós, és un vi poderós i elegant de taní dolç i sedós. S’ha de servir a una temperatura que va dels 15 als 17 ºC i resulta ideal per acompanyar carns, guisats, embotits, bolets, cargols i formatges curats i semicurats.

El MO rosat flor (D.O. Empordà, 2011)

De color vermell luminescent i amb càlides brillantors, conté samsó, garnatxa i cabernet sauvignon. Amb una potent aroma de fruits silvestres i dolços, en boca esdevé jove, fresc i molt equilibrat. És ric en matisos florals i especiats. Perfecte per acompanyar amanides, sopes, pasta, pizza i tot tipus de plats amb salses de crema de llet, s’ha de servir a una temperatura d’entre els 7 i els 9 ºC.

El rei: l’Mo chardonnay (D.O. Empordà, 2011) 100 % chardonnay, d’un color groc d’intensitat mitja, té una aroma afruitada producte de la tipicitat varietal que conté. Cítrics, préssecs i fruites exòtiques reposen damunt un discret fons mineral. De paladar ampli, equilibrat, gras i saborós, s’ha de servir a una temperatura d’entre 7 i 9 ºC, i resulta ideal per acompanyar amanides, pasta, peix, marisc i formatges suaus.

El MO blanc de blancs (D.O. Empordà, 2011)

Macabeu, chardonnay i moscat són les bases d’aquest blanc que té un ventall aromàtic ampli i exuberant, ple de matisos amelats i florals. En boca és untós i vellutat, i hi destaquen elegants aromes de fruits exòtics. Les aromes primàries, molt ben definides, amb certes reminiscències a roses i nards, es complementen a la perfecció amb aromes secundàries procedents de la fermentació (fruites madures), desembocant en un final sedós i envoltant. Cal servir-lo a una temperatura que rondi entre els 7 i els 9 ºC. Pres com a aperitiu, és excel·lent per acompanyar marisc i per complementar plats de peixos, així com patés i arrossos mariners.

complements alimentaris

La Tramuntana ha tingut un pa Els Flequers Artesans de les Comarques Gironines elaboren el que han anomenat el Pa de la Tramuntana, produït amb blats de varietats antigues que creixen al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà

es tracta de dues varietats uniformes en qualitat que s’adapten tant a zones d’hiverns freds com a estius càlids i secs i estacions intermèdies plujoses.

En un exercici de conscienciació pel medi i de lligam a la terra, el Pa de la Tramuntana ha unit flequers artesans amb agricultors per facilitar la preservació, la recuperació i la millora del paisatge dels Aiguamolls de l’Empordà a partir de la diversitat productiva, la consolidació del sector agrícola i la implantació de sistemes de producció conservacionistes i respectuosos amb el medi ambient.

Un procés que acaba amb una etiqueta de pa d’àngel

a Tramuntana fa créixer blats de tija forta i gra valent. La Tramuntana eixuga la massa i s’hi queda a dins. La Tramuntana s’ha convertit en l’aliada dels flequers de les comarques gironines per fer realitat un pa que reivindica el saber fer de l’ofici i aposta pels productes de proximitat i de qualitat.

Dues varietats antigues de blat conreades al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà des de fa quatre anys –la Florence Aurora i l’Anza, que s’utilitzaven entre els anys 60 i 70– són la base del nou Pa de la Tramuntana, elaborat en un ambient típicament mediterrani caracteritzat per la Tramuntana i la salabror del mar. Obtingudes amb tècniques de producció integrada per la Cooperativa Agrícola de Castelló d’Empúries; és a dir, amb el màxim respecte pel medi ambient i amb el mínim de productes químics,

Són 400 grams d’un pa de quilòmetre zero, artesà i irrepetible, que vol poc llevat i molt temps, com abans. La seva molla, abundant i esponjosa, amb un toc àcid i d’avellana torrada, està protegida per una crosta bruna, cruixent i sorollosa que fa olor de massa mare.

Des de Banyoles, la Farinera Corominas transforma els blats en farina i la distribueix a les fleques artesanes que elaboren el pa de la Tramuntana, primer pastant la massa i, a continuació, deixant-la reposar en bloc. Tot seguit, es procedeix a la formació de les peces a mà per passar a un segon repòs que serveix per controlar la seva fermentació. Finalment, cal coure’l al forn de sola a 200ºC i deixar-lo refredar a temperatura i humitat ambient en recipients suficientment ventilats, segons les bones pràctiques d’higiene i durant el temps adequat. Una etiqueta de pa d’àngel a la crosta l’identifica com el que és: pa de la Tramuntana.

estètica

bellesa

La planta de la immortalitat Tot i que l’àloe vera no és una planta gaire estesa per Catalunya, cada cop està més present a les nostres vides gràcies al gran nombre de propietats beneficioses que la caracteritzen. El còctel de molècules actives que conté resulta essencial per a la prevenció i curació de nombroses malalties, així com per a tractaments facials i corporals

a planta d’àloe vera s’utilitza amb finalitats curatives i cosmètiques des dels orígens de la humanitat. Sembla que els xinesos foren els primers a emparar-la, però, probablement, la civilització que li va atorgar més valor fou la pertanyent a l’antic Egipte. Per als seus integrants, era la planta de la immortalitat, fet que explica que l’enterressin amb els faraons a mode de present funerari.

L’àloe inclou més de 350 espècies vegetals, tot i que una de les més conegudes i emparades és l’Áloe Barbadensis Miller, també coneguda com a àloe vera; és a dir, veritable àloe, ja que, en l’antiguitat, era considerada la més eficaç de les medicines populars, i, de fet, és la que concentra totes les propietats que ens són beneficioses. Per això no ha deixat d’utilitzarse amb el pas del temps, ans al contrari.

Aquesta planta perenne, originària de l’Índia, té els marges de les seves fulles recoberts d’espines, fet que fa que es pugui confondre amb un cactus, però, en realitat, procedeix de la família de les liliàcies (com el lliri, la tulipa, l’espàrrec o l’all). Precisament les seves fulles són les que guarden el seu major potencial: una gran quantitat de suc carregat d’extraordinàries propietats que la converteixen en la reina de les plantes medicinals.

Bo per a dins i bo per a fora

L’àloe vera té més de 250 compostos, la majoria dels quals són vitamines, minerals, enzims, proteïnes i aminoàcids que juguen a favor del nostre organisme, essent apte tant per als més menuts com per a les persones d’edat més avançada. El sèver –o suc concentrat de l’àloe obtingut a partir de la saba de les seves fulles– es pot trobar en estat líquid o solidificat en forma d’extractes, pols seca, tintura mare, càpsules o comprimits, i pot ser d’ús intern o extern. Altament conegut per tractar trastorns dermatològics com l’acne o la psoriasis, també és apte per eliminar l’acidesa d’estómac i les flatulències i afavorir l’equilibri dels bacteris gastrointestinals, disminuir el dolor i la inflamació que provoquen els processos reumàtics i artrítics, millorar l’asma al·lèrgic, reduir el nivell de colesterol o normalitzar la tensió arterial. A l’àloe se li atribueixen propietats rejovenidores, ja que accelera la producció de col·lagen natural, i, en reconstruir els teixits sense impedir que l’oxigen arribi a les ferides, permet una cicatrització fins a un 50% més ràpida sense deixar marques. Així mateix, el seu alt contingut en calci, potassi i cel·lulosa el converteixen en un potent coagulant. Gran hidratant de la pell, l’àloe s’empara com a tractament contra la hiperpigmentació cutània i per calmar pells que han estat massa exposades al sol. L’àloe és també una solució molt efectiva contra la caiguda del cabell. En tenir una composició similar a la queratina, contribueix a enfortir-lo i a fer-lo més brillant. A més, la seva acció enzimàtica arrossega les cèl·lules mortes del cuir cabellut i exerceix una acció bactericida i fungicida que elimina la seborrea. Degut a aquesta mateixa acció bactericida, és ideal per portar a terme una neteja profunda de les dents i per guarir gingivitis, aftes o altres afeccions bucals, incloses les angines. És, en definitiva, una forma sana i natural de cuidar-se tant per dins com per fora.

Ecologia

Tornar als orĂgens

Prendre banys d’argila al costat del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà amb la possibilitat de rebre un massatge i d’assaborir fruita fresca i infusions acabades de collir és un petit plaer que ofereix l’associació Sanamolls, dedicada a la difusió, el respecte i el gaudi de la natura a través del suport a les teràpies alternatives, l’ecologia i l’agricultura sostenible

o és el mateix explicar-ho que viure-ho. Entrar dins d’una piscina natural d’argila batuda i aigua, feta en el propi terreny; remenar amb cames i braços fins a aconseguir una textura homogènia i llançar-se dins del fang, de cap a peus, per jugar i sentir la pressió que fa la terra damunt del cos és quelcom inenarrable. A una sensació inicial d’estranyesa i, fins i tot, de certa repulsió, se suma, poc després, una frescor general i un estat de relaxament i lleugeresa mai vist. I és que aquesta argila tan propera al mar està farcida d’elements beneficiosos per al cos i la ment: a més d’exercir de píling instantani, ajuda a extreure toxines, millora el sistema immunitari i la circulació de la sang i disminueix dolors musculars, articulars i ossis.

Després de rebolcar-se dins del fangar, que està fet de terra argilosa del propi hort que l’envolta, el procés continua en una altra parcel·la contigua de terra seca. Rodar com una croqueta en aquest entorn i deixar que el fang s’assequi i faci crosta damunt la pell contribueix a augmentar encara més la sensació de benestar. Un bany d’aigua dins d’un cubell gegant és l’última etapa d’aquest trajecte d’unes dues hores de durada que connecta a fons amb la mare Terra i permet recuperar la consciència del propi cos.

Massatges dins d’una piscina d’argila salvatge

El responsable dels banys d’argila que es practiquen a Sanamolls és Cote Framis, naturòpata especialitzat en teràpies amb argila, quiromassatgista especialitzat en massatges orientals i de relaxament i autor del llibre El poder curativo de la arcilla. Ell mateix ofereix tractaments corporals i, fins i tot, massatges dins del fangar, que permeten que la persona rebi l’abraçada d’acolliment de la terra, alhora que el benefici de les seves propietats curatives i les del treball manual del terapeuta.

El jardí de les delícies

Els banys d’argila es porten a terme a l’espai natural Sanamolls, una horta ecològica ubicada al terme municipal de Castelló d’Empúries (Girona) que està farcida d’arbres fruiters i plantes aromàtiques i medicinals distribuïdes estratègicament damunt del territori per fer possible un passeig pedagògic. Amb la intenció de potenciar un turisme ecològic que promogui i protegeixi els recursos que proporciona l’entorn, Sanamolls ofereix la possibilitat d’alimentar-se, durant tota una jornada, dels productes que neixen a la seva horta. El visitant no només pot menjar-se la fruita que vulgui just després de collir-la, sinó que pot prendre’s un menú in situ a base d’una amanida, una taula de formatges i embotits de la zona, fruita fresca i infusions. A més, com a record de l’experiència, es pot endur a casa tota la fruita que li càpiga a les mans. Les banyeres de fang resten obertes durant els mesos d’estiu, de juny a setembre, tots els dies de la setmana, de les 11 del matí a les 5 de la tarda, però per assistir-hi cal reserva prèvia. www.banysargila.com

estètica

bellesa

El que és natural triomfa Els ciutadans valoren, cada cop més, els productes naturals, sense additius i menys processats en pro d’una vida més sana i en comunió amb el medi ambient. El mercat ofereix des d’aliments fins a cosmètics que segueixen aquesta línia, però cal recórrer a centres especialitzats per adquirir-los amb totes les garanties d’autenticitat i seguretat L’informe de l’agència d’estudis de mercats Buseness new nutrition conclou, en la seva anàlisi per a aquest 2012, que les tendències en nutrició es decanten cap al que és natural, fresc i de proximitat. Aquesta preferència, però, no es redueix a l’àmbit exclusivament alimentari, sinó que s’estén cap a altres sectors, com el de la cosmètica i els ambientadors. La naturalesa s’imposa a la recerca dels beneficis que aporta i els additius artificials comencen a perdre la partida. El “prevenir és millor que guarir” torna.

Cistells plens de salut

Els consumidors són cada dia més conscients de la importància de portar una vida sana i estan més informats i formats per demanar els productes que els van millor, a ells i al planeta. Per això cada com més cistells s’omplen de salut, sostenibilitat, sabor original, additius cero, processament mínim i qualitat màxima.

Cosmètics

Sabons, xampús, gels, cremes, olis, desodorants, tints, maquillatges... Els cosmètics naturals i ecològics estan elaborats de forma respectuosa amb el medi i no contenen substàncies irritants ni tòxiques que danyin la pell.

Aliments

Pastes integrals, arrossos, cereals, galetes amb fibra, proteïnes vegetals, batuts vegetals, olis, tes i infusions, sucres aromatitzats, melmelades, llavors... Els aliments naturals, procedents d’agricultura ecològica i integrals, no compten amb alteracions químiques i, per tant, no deixen i eliminen residus, faciliten les digestions i aporten més nutrients a l’organisme.

Vitamines alimentaris

complements

Vitamines, proteïnes, hidrats de carboni, aminoàcids... En ampolletes, càpsules, xarops o barretes... Tots aquests compostos energètics ajuden a suplir carències alimentàries i són bons companys de l’activitat física. Lluny de consumir cafeïna o productes sobreestimulants, guanyen terreny els productes naturals que condueixen cap a una bona salut.

Ambientadors

Encens, espelmes, olis essencials, flors, sals de bany... Els ambientadors naturals no contenen components tòxics i són més respectuosos amb el medi. A més d’aromatitzar l’ambient, contenen propietats beneficioses partint dels principis de l’aromateràpia. L’encens és una opció eficaç i duradora, i es pot trobar en forma de varetes o de cons. Les espelmes de cera perfumades són un clàssic, i els olis essencials resulten altament concentrats. Amb unes quantes gotetes, les aromes que desprenen estan assegurades.

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

Els vestits de platja, a la platja

El relaxament en la vestimenta durant la temporada d’estiu ha propiciat que sigui cada cop més habitual veure banyadors i pectorals nus a guinguetes, restaurants i carrers, però el protocol marca uns mínims que cal respectar

a sigui per comoditat, deixadesa o ganes de presumir de silueta, amb l’excusa de la calor i l’abandonament de les obligacions durant les vacances, moltes persones no vigilen prou el seu vestuari a l’estiu ni tenen en compte el context on es troben. L’anomenat look de platja ha traspassat els límits d’aquesta zona i s’ha convertit en l’excusa perfecta per endinsar-se a carrers, restaurants, museus i esglésies amb els pectorals nus, xancletes i banyadors. Tot i que el protocol s’ha anat suavitzant, hi ha unes normes mínimes que cal tenir en compte per mantenir la higiene i el respecte cap als demés durant les èpoques de més calor de l’any. En aquest cas, per tant, “l’etiqueta social” no és una qüestió de moral; ni tan sols d’imatge, sinó d’higiene i respecte. Hem de tenir en compte que el fet d’estar de vacances no implica oblidar les normes més bàsiques de comportament i educació, i aquest missatge s’ha de transmetre també als més petits de la casa des dels inicis dels inicis. Hi ha ajuntaments que han elaborat normatives sobre el vestuari que cal portar en zones públiques, i establiments privats que també tenen unes directrius marcades, però sempre és millor anar previngut i augmentar el nivell d’exigència a partir de la posta del sol, tal com recomana el protocol.

Els banyadors i les xancletes, a la platja i la piscina Els banyadors i les xancletes són peces exclusives per utilitzar a la platja i/o a la piscina. La moda actual ofereix un munt de propostes informals, còmodes

i fresques per lluir en altres contextos, com ara guinguetes, restaurants, museus o esglésies, sense la necessitat de passar-se de la ratlla.

Fora la sorra i el mullader

Anar net de sorra i eixut és bàsic per no embrutar ni mullar tot el que un es troba a cada pas. Tant si s’està en una guingueta de platja com en un restaurant o a la recepció d’un hotel, hem de pensar que darrera nostre vindran altres clients que voldran gaudir de cadires netes, mostradors eixuts i terres en condicions per no relliscar. Treure’s les restes de sorra i eixugar-se és també una forma de respecte cap a les persones que treballen pel nostre confort i benestar en temps de vacances. Si embrutim més del compte les instal·lacions, de ben segur que hauran d’allargar les seves jornades laborals per deixar-ho tot net de nou.

Pectorals i peus coberts

Anar descalç fora de les zones de platja o piscina no és gens recomanable. A banda de ser una mesura poc respectuosa cap als altres i una font de captació de fongs i infeccions, pot representar un perill per a un mateix. Existeix una gamma amplíssima de calçat estiuenc cobert que disminueix el risc de relliscar o de clavar-se qualsevol objecte punxant. Passa el mateix amb els pectorals. És molt millor utilitzar samarretes de cotó (o, fins i tot, pareos), que ens eixugaran la suor i ens permetran estar més frescos. A les esglésies, a més, és recomanable anar amb les espatlles cobertes per tradició i respecte, perquè es tracta d’un lloc de culte.

estètica

bellesa

Els cosmètics del futur ja són aquí

New Cid Cosmetics ha creat una complerta línia de maquillatge de fàcil aplicació a partir de la consulta a centenars de maquilladors professionals que treballen amb dones reals a diari. La marca ha aconseguit una gamma d’alta qualitat i aplicació sense esforç que és tan àmplia que permet ajustar-se a les necessitats de cada perfil. De la unió de colors intel·ligents amb envasos de disseny innovadors ha sorgit una col·lecció de luxe de productes multifuncionals i de llarga durada.

A www.newcosmetics.com es poden consultar els seus secrets d’estudi, que són consells d’aplicació desenvolupats als estudis més importants del Regne Unit durant els darrers 10 anys per aconseguir, des de casa, acabats professionals. New Cid Cosmetics arriben a casa nostra disposats a sorprendre. Tota la gamma de productes es pot trobar, en exclusiva, a les perruqueries i salons de bellesa més exclusius.

i-shimmer Ressaltador de dues puntes amb brotxa

Aquest cosmètic està perfectament formulat per afegir llum resplendent al rostre i al cos. Un extrem de l’aplicador amaga un color resplendent, i l’altre, una brotxa més que suau per poder aconseguir una mescla perfecta.

i-shadow Quartet d’ombres amb mirall

i-line Llapis “kohl” triangular professional

D’un color intens, aquest llapis d’ulls té una textura suau que permet que llisqui sense esforç i sense arrossegar la pell. El seu perfil triangular el torna més fàcil d’agafar, i la seva longitud professional es tradueix en una durada més llarga.

Compacte de quatre colors d’ombres adequades per a tots els tons de pell. Farcit de pigments ultrasuaus molt fàcils d’aplicar mitjançant els dos pinzells que duu incorporats, permet aconseguir un color profund i fa que la llum de la pell reboti per fer-la semblar més suau.

i-gloss Abrillantador de llavis amb llum i mirall i-volumise Rímel de volum final

Rímel amb raspall 2 en 1 que proporciona un volum extraordinari a les pestanyes i una definició excepcional. El raspall de rímel carrega de rímel les pestanyes per produir un efecte impactant, mentre que les seves petites pintes ajuden a arrissar, definir i separar cada pestanya.

Té una fórmula en gel per donar un efecte embuatat i de lleugeresa als llavis i els dota d’una brillantor gens enganxosa i molt duradora. Amb llum i mirall incorporats, te’l pots aplicar a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

i-smoulder Llapis i ombra per a “smokey eye”

És el producte estrella de la marca: un llapis amb un delineador en angle que gira per aconseguir una línia gruixuda i, a l’altre extrem, una ombra en crema amb un aplicador d’esponja per donar-li a l’ull un acabat professional smokey eye (efecte ulls fumats).

i-prime Primera base

Crema líquida i “intel·ligent” que crea una barrera de pes ploma entre la pell i el maquillatge, permetent a la base que llisqui i duri més temps. Conté ATP (andenison tri-peptide), un ingredient per a la cura de la pell que ajuda a enfortir les seves barreres i hi afegeix lluminositat.

i-pout Pintallavis amb llum i mirall

i-perfection Base per ajustar el color

La fórmula cremosa d’aquest pintallavis, enriquida amb vitamina E, proporciona una llarga durada en 12 tonalitats clàssiques adequades per a tots els tons de pell. Amb llum i mirall incorporats, te’l pots aplicar a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

Base lleugera i líquida amb acabat setinat que dota la pell de suavitat i brillantor. La seva fórmula d’adaptació de color s’enfosqueix o aclareix per emmotllar-se a qualsevol tipus de pell.

i-flick Delineador de doble punta

Aquest delineador líquid amb raspall amb sistema capil·lar permet fluir exactament la quantitat correcta de producte a través del raspall per aplicar-lo fàcilment a l’ull. A l’altra banda, un llapis khol retràctil fa encara més senzilla l’aplicació.

i-bronce Maquillatge en pols compacte i bronzejador amb mirall

És un bronzejador únic al mercat. Amb patrons marbrejats, té remolins de bronze, daurats, roses i marrons per dotar del color perfecte pràcticament tots els tons de pell durant tot l’any. Es pot aplicar suaument i sense esforç i no deixa taques. Per això és el producte més venut de la marca.

i-conceal Raspall i corrector líquid

Gràcies al seu pinzell aplicador amb forma de ploma platejada, aquest corrector ultrahidratant fa possible una aplicació simple, neta i precisa, tant sobre taques com sobre les ombres que es creen sota els ulls. Els seus pigments reflecteixen la llum i ajuden a cobrir les zones fosques de la pell, i la seva fórmula humectant és adequada per a les àrees difícils i seques.

i-define Delineador retràctil i brotxa labial

Delineador de llavis retràctil suficientment tou com per lliscar sobre els llavis atorgantlos definició i suficientment cremós com per mantenir el pintallavis al seu lloc durant més temps. La seva brotxa labial el fa fàcil d’aplicar, i la seva fórmula sedosa l’ubica entre el pintallavis i el gloss. Està disponible en tons metàl·lics d’alta brillantor.

DIETÈTICA

NUTRICIÓ

Apunta’t a la sucteràpia!

Les fruites i verdures fresques, tot i que no són, per sí soles, aliments complets, esdevenen una rica font de vitamines, minerals i enzims beneficiosos per a la salut. Prendre-se-les en forma de suc és una manera fàcil, ràpida i divertida d’ingerir diàriament les quantitats recomanades

ituada a peu de carrer, a la planta baixa de a medicina natural els ha utilitzat durant segles. Tant és així, que ara es parla, fins i tot, de sucteràpia; és a dir, de la prevenció o el tractament d’afeccions mitjançant el consum diari de sucs. I és que els sucs de fruites, verdures i hortalisses són la millor fórmula per refrescar-se fent salut a qualsevol edat.

Cinc peces al dia en un sol got

Les fruites, les verdures i les hortalisses fresques són sinònims de vitamines, minerals i enzims beneficiosos per a la salut. Les autoritats sanitàries en recomanen el seu consum diari en una quantitat que va dels 300 als 500 grams per persona, el que equival a unes cinc peces al dia. La realitat, però, ens diu que són poques les persones que compleixen aquesta màxima. Prendre-se-les en estat líquid; és a dir, en forma de sucs, és una molt bona alternativa, sobretot de cares a l’estiu, perquè, a més de ser baixos en calories, refresquen i hidraten.

Beneficis sucosos

En transformar les fruites, verdures i hortalisses en sucs, s’eviten les fibres, que alenteixen el procés de digestió, i s’assimilen els seus nutrients d’una forma molt més ràpida, anant a parar directament a la sang sense la necessitat de forçar l’estómac. A més, com que no contenen proteïnes, no activen els sucs gàstrics, que són els responsables de l’acidesa i les úlceres d’estómac que tantes persones pateixen.

L‘alta concentració d’enzims que contenen no tan sols facilita la digestió, sinó també el procés metabòlic de la resta d’aliments, contribuint, a més, a eliminar toxines. De fet, en no comptar amb l’escalfor de la cocció, que és el que destrueix els enzims, es fa possible la correcta assimilació de les proteïnes, els greixos i els midons dels aliments. Els sucs naturals són una excel·lent font d’energia i vitalitat que enforteix el sistema immunològic i, com que duen substàncies antioxidants, ajuden a prevenir l’envelliment per peroxidació de les cèl·lules de l’organisme.

Colors i sabors fàcils de preparar

Preparar correctament un suc de fruites i verdures és molt senzill, però és altament preferible que s’utilitzin matèries primeres de temporada i de proximitat per evitar períodes de frigorífic i aprofitar totes les qualitats dels fruits del temps. Només cal rentar-los amb aigua mineral natural, sense pelar-los ni res (excepte en el cas dels cítrics) i fer-hi el menor nombre de talls possible. Tant si s’exprimeixen com si es liquen, no cal afegir-hi sucre. El que sí és important és prendre’s els sucs immediatament després d’haverlos elaborat, perquè les vitamines són tan sensibles a la temperatura, la llum i l’oxigen que de seguida perden el seu contingut nutricional. Per això els sucs industrials no són recomanables, perquè, en perdre els seus nutrients en el procés d’elaboració, porten vitamines artificials.

Sucs per a tot i per a tots

¼ de litre de suc d’albercoc i 25 grams d’infusió d’ortiga blanca.

Per a la fatiga:

Per a l’estrenyiment:

suc de poma i

Per al mal d’esquena: suc de raïm fora

suc de pinya amb

Per a la síndrome premenstrual:

Per a l’anèmia:

pera per esmorzar.

Per al mal de coll:

gingebre.

250 grams de suc de taronja, 50 grams de suc de llimona i 25 grams de suc de poma.

dels àpats.

suc de raïm i/o de meló.

Per a lâ&#x20AC;&#x2122;artritis:

cirera negra.

suc de pinya, pomelo o

Per a la tendinitis: suc de cirera negra.

Per a la ressaca:

200 grams de pastanaga, 100 grams dâ&#x20AC;&#x2122;api, 30 grams de remolatxa i 20 grams de julivert liquats.

esports

Els palomino: or en moviment Els cavalls de pura raça espanyols són uns dels més preuats per la seva bellesa i elegància. D’entre ells, els de pelatge palomino són uns dels que criden més l’atenció. De pèl d’or i cua i crin blanques i abundants, només n’existeixen uns sis exemplars al món

l cavall de pura raça espanyol és un dels més antics que existeixen. Procedent d’Andalusia, actualment és una raça pura que ha influït en moltes altres races europees i americanes. De caràcter molt noble i tranquil, resulta fàcil de muntar, i destaca enormement per l’extrema elegància dels seus moviments, que són àgils i perfilats com cap d’altres. Per això, el pura raça espanyol és adequat per creuar amb races més esportives –de sangs més calentes– i obtenir cavalls amb un bon rendiment atlètic i un millor caràcter. De cara allargada i més aviat estreta, nas punxegut i orelles petites i mòbils, el pura raça espanyol té un coll incurvat i musculat i una crin abundant i sedosa

que és un gran reclam. Damunt les seves extremitats ossades, el seu dors recte i musculat es fa mirar, igual que el seu pit ample. El llom curt acaba amb una cua d’inserció baixa i també molt poblada.

Capes o pelatges habituals

Les capes bàsiques més comuns dels cavalls de pura raça espanyols són tres. Hi ha el cavall completament negre; el castany, que té la crin, la cua i les extremitats negres i el cos marró, i el tord, que neix negre i es va tornant blanc fins que, quan arriba a ser adult, ho és completament. I, des de fa només uns set anys, també existeix el que s’anomena capa alatzana, que té la crin, la cua, les extremitats i tot el cos de color marró (fosc o clar).

Les capes més exclusives

Avui en dia, existeixen capes diluïdes de cavalls de pura raça espanyols, que són capes exclusives i molt difícils d’aconseguir. Per això n’existeixen tan pocs exemplars arreu del món. Es tracta del cavall palomino, amb la crin i la cua blanques i la resta del cos daurat; el perla, que és completament blanc d’ençà que neix, amb la pell rosada i els ulls blaus, i el bai, que té la crin, la cua i les extremitats negres i el cos daurat.

El pura raça espanyol de pelatge palomino, un cavall excepcional

Els cavalls de pura raça espanyols de pelatge palomino tenen el cos curt, compacte i fort; una alçada que oscil·la entre els 145 i els 165 centímetres, i unes potes curtes però potents i ben definides. Amb el cap petit i unes orelles sempre en estat d’alerta, tenen uns ulls vius de color negre, avellana o cafè. Però la seva espectacularitat rau, sobretot, en el color de la capa que els caracteritza: el daurat. Sobre el cos, contrasten la crin i la cua blanques i molt abundants. Originaris dels Estats Units, només n’existeixen uns 6 exemplars adults al món. A Espanya també són anomenats isabelins, perquè Isabel II va fomentar la seva cria. Per criar un cavall de pelatge palomino, s’ha de comptar amb dos gens “e petita”, un gen crem i dos gens “g petita”, que es pot aconseguir de dues

maneres diferents. La primera és creuant un alatzà – que té dos gens “e petita”– i un palomino, de manera que hi ha el 50% de possibilitats que els cavalls resultants siguin alatzans; l’altre 50% és per a la capa palomino. La segona opció és creuar un cavall castany (amb un gen “e petita”) i un palomino. D’aquesta manera, el 50% pot sortir castany, i l’altre 50%, alatzà. Aquests darrers, tenen el 25% de possibilitats de tenir descendència de capa palomino. En canvi, si es creua un castany (sense cap gen “e petita”) i un palomino, es poden obtenir cavalls bais en un 50% o cavalls castanys, però mai un palomino, degut a l’absència del gen “e petita”. El palomino és un cavall molt intel·ligent, veloç, elàstic i àgil que ha demostrat ser enormement resistent. Se sol utilitzar per muntar en pista, fer excursions llargues i rodeigs.

N O V E T A T S

Un pati amb encant L’estiu és temps de terrasses, patis i jardins. N’hi ha alguns a les entranyes de les ciutats que sorprenen. El pati de la sidreria Txot’s n’és un exemple. Sorgit, com per art de màgia, d’un antic pàrquing de cotxes, ha esdevingut un dels espais urbans amb més encant d’aquesta temporada

mb la calor ja instal·lada a casa nostra, els entorns a l’aire lliure es destapen i bullen de gent. Els restaurants, bars i pubs canvien les seves cartes de temporada i alguns obren nous espais per al gaudi dels comensals. Jardins, terrasses, patis i balcons piquen l’ullet als transeünts oferint-los racons agradables sota el cel per compartir tastets i copes amb bona companyia. La sidreria Txot’s és un dels locals de moda que ha obert un nou espai a l’aire lliure. El que era un antic pàrquing de cotxes s’ha convertit en un pati

amb encant immillorable arrecerat del vent, a tocar de la Rambla de Figueres. Taules, cadires i sofàs estesos sobre parquet i sota lones triangulars a mode de veles són un lloc de luxe per prendre tapes de qualitat i fer algun que altre glop fins a la matinada. Amb la sidra com a beguda “oficial”, el Txot’s ofereix una extensa carta de còctels i copes per acompanyar petits bocins de sabors del nord peninsular, a més de taules d’embotits ibèrics, formatges, amanides, carns o peixos.

Una sidra, si us plau!

La sidreria Txot’s adopta el nom de l’expressió que criden els amos de les sidreries guipuscoanes cada cop que enceten una nova bóta de sidra (“Txotx!”, diuen), i pren aquesta refrescant beguda i la filosofia que l’envolta com a excusa per oferir uns àpats diferents, plens de xauxa, festa, conversa animada i companyonia. La sidra és una beguda típica de les regions del nord que es pot elaborar amb més de 300 varietats de pomes recollides just després d’haver xuclat tot el sol de l’estiu, quan són ben madures. Cent per cent natural i lleugerament alcohòlica (tan sols conté entre 3 i 6 graus d’alcohol), és refrescant, afruitada i molt suau. Lliure de colorants, de conservants i de sodi, proveeix l’organisme d’una gran font de fibra. La tradició mana que la sidra s’ha de servir abocada; és a dir, aixecant l’ampolla per damunt del cap i fent que el raig sortint trenqui contra el lateral del got.

N O V E T A T S

Gelats de tres estrelles a peu de carrer

Els germans Roca no deixen de sorprendre’ns. Rocambulesc Gelateria ha estat la seva darrera pensada, un nou establiment apte per experimentar les dolces sensacions d’El Celler de Can Roca a peu de carrer, en cucurutxo o terrina

ordi Roca, el postrer del restaurant de tres estrelles Michelin, fent un lloable exercici de reinterpretació, ha aconseguit transformar alguns dels plats dolços d’El Celler de Can Roca en gelats accessibles a tothom, elaborats a partir de productes naturals i ecològics. La carta de Rocambulesc Gelateria presenta sis propostes, que se serveixen en cucurutxo o terrina acabades de fer per què desprenguin totes les sensacions que els són inherents: gelat de xocolata, sorbet de mandarina, gelat de poma al forn, sorbet de maduixa, gelat de vainilla i l’estrella: el gelat làctic, derivat del famós “postre làctic”, elaborat a partir de llet d’ovella ripollesa. Totes les creacions es complementen amb toppings i salses que hi encaixen a la perfecció, i presenten uns preus ajustadíssims, que van des dels 2,70 als 4,5 euros, sense abaixar el llistó de qualitat.

Una gelateria amb aires “retro”

La nova gelateria dels germans Roca, situada al número 50 del carrer Santa Clara de Girona, la ciutat que els ha vist néixer i créixer, recorda una gelateria antiga, amb màquina de fer cotó de sucre inclosa. Inclús els gelats, que s’elaboren al restaurant, es transporten fins a la gelateria amb una bicicleta que duu una nevera incorporada.

Unes postres per muntar a casa i molt més Amb l’objectiu que tothom pugui muntar i tastar a casa el celebrat “postre lactic” dels Roca, han ideat un kit especial que conté tots els ingredients necessaris per elaborar-ne fins a sis racions. Però Rocambolesc Gelateria no és només una gelateria; també s’hi troben llibres sobre El Celler de Can Roca, vins, caramels i els perfums creats per Jordi Roca.

SOLIDARITAT

Generositat a pedalades Una ONG que reparteix bicicletes pel món és l’exemple que els somnis es poden fer realitat amb pressupost cero

es bicicletes són la seva passió, i crear una ONG per regalar-ne als més necessitats, la seva manera de tornar al món tot el que ell ha rebut en els últims anys. Darrera d’aquesta idea solidària gairebé acabada d’embastar, hi ha Romà Boule, un emprenedor de mena sense cap mena de pors i ple de generositat que, des que es va vendre l’exitosa empresa d’accessoris electrodomèstics que ell mateix havia creat –cansat de quotes de mercat i objectius de vendes–, ha volgut dedicar els seus dies al que més l’omple: les bicicletes i l’ajuda als demés. Amb aquesta idea al cap, sense comptar amb estudis de mercat ni grans infraestructures i amb un pressupost cero alimentat d’il·lusió i confiança, ha creat, juntament amb tres companys més, Bicicletas sin Fronteras, una ONG que pren la bicicleta com a raó de ser i que, a hores d’ara, ha articulat tres projectes paral·lels.

Un projecte d’abast estatal i dos d’internacional “Una bicicleta per al teu veí” consisteix

a recollir bicicletes velles o que estiguin en desús, arreglar-les, pintar-les (d’un groc intens) i lliurar-les de forma gratuïta a qualsevol persona que les necessiti. De la mateixa manera, qualsevol que en tingui una i la vulgui donar, es pot posar en contacte amb l’organització i una empresa de transports la recollirà a casa seva des de qualsevol punt d’Espanya per portar-la fins a Masarac de forma totalment gratuïta.

“100 bicis per a Anantapur” centra la seva atenció en aquesta població de l’Índia, que és una de les més pobres del país. Juntament amb la Fundació Vicens Ferrer, compraran bicicletes al lloc d’origen per què les nenes que acaben l’ensenyament obligatori puguin anar a l’institut –que generalment es troba a una altra població diferent a la seva– i evitar així els matrimonis prematurs.

“Camí a Gàmbia” vol unir esforços per recollir

bicicletes per als gambians o, qui sap, adquirir una flota de bicicletes ambulància per dur malalts dels pobles fins a l’hospital.

Una festa per lliurar les primeres bicicletes

El 12 d’agost, pels volts de Masarac (Alt Empordà), on Bicicletas sin Fronteras té la seva seu, tindrà lloc una bicicletada i un sopar a l’aire lliure per lliurar la primera tongada de bicicletes als més necessitats. Després, quan aconsegueixin reunir les bicicletes per a Anantapur i Gàmbia, tenen pensat anar-hi en bicicleta des de Figueres per lliurar-les.

Arribar al cor de les persones

Tot i que Bicicletas sin Fronteras té pàgina web (www.bicicletassinfronteras.org) i Facebook, Romà Boule fuig de les noves tecnologies. Vol arribar al cor de les persones directament, sense plataformes intermediàries ni embolcalls inútils. I sembla que ho està aconseguint, perquè són moltes les empreses i els particulars que estan col·laborant en aquest projecte solidari. Un dels exemples més entranyables: el d’una parella de nuvis que han inclòs 20 bicicletes a la seva llista de noces per als infants d’Anantapur.

Explicar-ho als més joves

La missió de Bicicletas sin Fronteras no és només repartir bicicletes pel món. La divulgació del que són i del que fan entre els infants i els joves és una faceta que s’han proposat. Així, Boule recorre algunes escoles per fer veure que és possible portar idees a terme sense grans pressupostos i per despertar consciències solidàries que puguin fructificar en un futur.

Les bicicletes tenen un preu de 58 euros, una quantitat raonable per a nosaltres però desorbitada per als autòctons. Per això, en aquest cas, les donacions que es demanen no són bicicletes, sinó aportacions econòmiques. L’objectiu és poder comprar les bicicletes al lloc d’origen per contribuir, així, a augmentar la seva riquesa.

Ecologia

El vaixell missatger

El vaixell solar més gran del món i el primer a completar la volta al globus terraqui utilitzant només energia fotovoltaica surt de Barcelona per escampar un missatge positiu en defensa de les energies renovables

’MS Tûranor PlanetSolar, el vaixell solar més gran del món i el primer que s’alimenta únicament d’energia provinent del sol, ha escollit Barcelona com a punt de partida per transportar un important missatge ecològic al llarg del Mediterrani: que l’energia fotovoltaica és viable i eficient. L’ideòleg d’aquest catamarà –que mesura 35 metres de llarg i 15 d’ample, té 537 m2 de cèl·lules

fotovoltaiques i no emet CO2– és Raphael Domjan, qui, des del 2004, ha lluitat per fer realitat el seu somni: un vaixell ecològic capaç de fer la volta al món. Domjan es va dedicar, durant quatre anys, a buscar finançament, patrocinadors i persones que creguessin en la seva idea per poder-la dur a terme. L’any 2008, un empresari alemany, ferm defensor de l’energia solar i de les seves possibilitats, es va unir al projecte i, un any més tard, l’MS Tûranor PlanetSolar començà a construir-se a Alemanya. Al setembre del 2010, Domjan va veure el seu somni acomplert. El vaixell missatger va partir del port de Mònaco el 27 de setembre de 2010 per fer la volta al món d’est a oest de l’equador, i va tornar el 4 de maig de 2012. La tripulació de l’embarcació ha estat un any i mig transmetent, a tots els ports als quals ha atracat, els beneficis de l’energia solar i la necessitat de convertir aquest món en un planeta sostenible.

Per Montse Pascual Llicenciada en Ciències Ambientals

Un símbol d’ecologia

L’èxit de la primera volta al món sense consumir ni una sola gota de carburant és la prova que, en aquests moments, disposem dels recursos, el coneixement i la tecnologia necessaris com per reduir la nostra dependència de les energies fòssils. Premis com UIM 2012, Explorers Club o el fet d’haver entrat al llibre Guiness dels rècords són alguns dels seus mèrits. Però el viatge del vaixell missatger no acaba aquí. El port de Barcelona ha estat escollit per fer la primera parada del que serà una gira inaugural pel Mediterrani com a ambaixador mòbil de les energies renovables. Ara, l’objectiu és donar una segona vida a l’MS Tûranor PlanetSolar utilitzant-lo com una peça ecològica educativa i mostrar al món la viabilitat comercial de projectes com aquest.

Fent números... Kilòmetres realitzats per l’MS Tûranor PlanetSolar: gairebé 60.000. Durada del viatge: 585 dies. Països visitats: 28. Energia produïda: 260.000 kwh (aprox.). Litres de fuel utilitzats: 0.

P SICOLOGIA

Sincronitza’t! Durant els primers anys de vida, ens domina l’hemisferi dret del cervell, que és el que ens permet construir una representació coherent del món i ser creatius, lúdics i sensorials. Quan entrem a l’escola i durant l’edat adulta, en canvi, prioritzem l’hemisferi esquerre, el lògic, el racional. La física i coach PNL Juna Albert ens proposa recuperar el llenguatge de l’hemisferi dret per augmentar el nostre potencial d’aprenentatge i orientar-nos cap al futur. Es tracta de redescobrir tot allò que ja sabíem quan érem petits i aconseguir sincronitzar-ho amb la lògica a través de la reflexió per ser feliços

’agrada molt la narrativa japonesa, que sol ser d’una prosa sensual alhora que despullada d’ornaments externs. Una narrativa tranquil·la, lenta, tendra i profunda. Per a mi té la bellesa d’allò senzill i subtil que no ens confon els sentits en un batibull d’estrident barreja emocional, sinó que ens permet que puguem sentir perfectament l’emoció associada a cada sensació. La narrativa japonesa em proporciona la mateixa sensació que percebo en aquells moments en què tinc la consciència tan enfocada en el que l’activitat em fa sentir que arribo a un punt en què ja no només no penso en cap dels meus pensaments habituals, sinó que ni tan sols sóc conscient de què ha provocat allò que sento. Sóc pura sensació deslligada de cap origen. Sóc tan fora de la realitat que el contacte sobtat amb aquesta (com un petó a la galta del meu estimat company) em sobresaltaria. Moments com aquest són estats especials que no hem de confondre, però, amb els estats de relaxació passiva, que són estats durant els quals perdem bona part de la consciència de vigília. No. Els estats abans esmentats són moments en què, malgrat que ens sentim alerta, al mateix temps ens sentim relaxats, confiats, absorts en l’activitat i amb la ment completament clara. Aquests moments especials els podem sentir quan ens submergim en una activitat que ens agrada i que ens reclama atenció. Una activitat en què hi participem activament. No pas una en què actuem només com a espectadors. També els podem sentir molt sovint, però, en el nostre dia a dia, sempre i quan hàgim après a sincronitzar els nostres dos hemisferis cerebrals. Per Juna Albert Física i coach PNL verbopedia.wordpress.com

A la vida, existeix molt més que la raó, la lògica i els fets estadísticament contrastats que reclama contínuament el nostre hemisferi esquerre. On se’ns han quedat la fantasia, el joc, el sentit de l’humor, la possibilitat que existeixi més d’una resposta correcta? On han anat a parar les nostres capacitats de meravellar-nos i de sorprendre’ns? Durant molts anys vam creure que tot això ens distreia de produir i ens restava autoritat. La neurociència està descobrint just el contrari: si no vivim la fantasia i la imaginació, si no vivim en un estat continu de descoberta, ens estem allunyant cada vegada més ràpidament de la nostra salut individual i col·lectiva. Sincronitzem la nostra vida i fem realitat l’habilitat de crear bellesa emocional i artística, la de detectar patrons Juna Alberti oportunitats, la de crear una història que Físicacommogui i coach PNL i expliqui la realitat, la de combinar el ens Autora de Sincronitza la teva vida! que ens semblen idees inconnexes en un producte o verbopedia.wordpress.com servei nou! Desenvolupem l’habilitat de l’empatia, la d’entendre les subtileses de la interacció humana, la de trobar alegria i motivació en un mateix i suscitar-la en els altres i la de perseguir significat més enllà de la realitat quotidiana! Si ho fem, podrem ser feliços, fer feliços els altres i sortir d’aquest impàs de crisi en què ens trobem en aquests moments com a societat.

JUTJAT DE GUÀRDIA

No em paguen la pensió. Excusa o delicte? Els divorcis són ruptures matrimonials que, en la gran majoria dels casos, trenquen quelcom més que una relació. Sovint, l’enginy d’aquell que està obligat al pagament de la pensió es dispara: de cop, passa a cobrar en negre, al·lega una reducció d’ingressos o fingeix despeses que no té, com ara el lloguer d’un pis inexistent. L’incompliment del pagament de la pensió és més freqüent del que sembla i pot acabar en penes de presó

es d’un punt de vista processal, l’impagament d’una pensió pot portar a la possibilitat d’exercitar l’execució forçosa amb la finalitat d’exigir i obtenir el pagament. Per fer-ho, cal presentar la sentència que obliga a la pensió, el que inclou la quantitat reclamada més els interessos ordinaris i moratoris i les despeses que comporta la reclamació. També, si en som coneixedors, una llista dels béns que siguin propietat de l’executat i que siguin susceptibles d’embargament suficient com per arribar a cobrir el deute. El que és més freqüent és demanar l’embarg sobre la part legalment proporcional del sou i demés ingressos que rebi el cònjuge obligat. Hem de tenir en compte que, en un intent d’esmorteir l’impacte que causa l’impagament d’aquestes pensions, el legislador s’ha vist obligat a requerir l’adopció de determinades mesures que són una protecció per al cònjuge que queda desemparat. Al Codi Penal apareix el delicte específic d’abandonament de família per impagament reiterat i voluntari de les prestacions econòmiques, fet que es castiga amb penes privatives de llibertat per part de l’obligat al pagament de la pensió. En aquests casos, la finalitat no és cap altra que evitar aquets flagrants incompliments. Ara bé, per poder denunciar per la via penal, és necessari que l’incompliment s’hagi produït durant dos mesos seguits o quatre no consecutius. A més, ha d’existir voluntat lliure i conscient de l’obligat a no voler atendre la pensió malgrat tenir els mitjans econòmics per fer-hi front. Així, la via civil és la primera a la qual es demana auxili quan un pare

deixa de pagar allò que diu una sentència i que, per tant, esdevé una obligació. Quan la via civil s’esgota, es recorre a la via penal. Aquí les conseqüències són més greus, perquè estem parlant d’un delicte i, per tant, de penes de presó. L’impagament de la pensió d’aliments per als fills es recull a l’article 227 del Codi Penal. Per això comento que una separació pot trencar més que cors.

Mals temps per entrar en crisi

En temps de crisi, una separació és molt més difícil de portar, perquè el que abans eren dos sous ara es converteixen en un, i si, a més, existeix una hipoteca per pagar, l’entrellat es complica moltíssim. Per això actualment existeixen tants casos d’avis que es veuen obligats a pagar la roba, l’escola, les activitats extraescolars o les despeses sanitàries dels seus néts. Molt provablement, mentre la situació no es resolgui, aquets avis hauran de romandre al peu del canó ajudant a pujar els únics innocents i perjudicats dels divorcis: els infants. Per Laura Vinuesa Advocada

C omplements

Banyadors per quedar-se amb la boca oberta Els avenços en tecnologia tèxtil ens porten propostes tan sorprenents com banyadors que modifiquen el seu color en funció de la temperatura, peces que s’adapten a cada moviment i teixits que escupen l’aigua

a peça de l’estiu per antonomàsia és, sens dubte, el banyador. Com cada any, els dissenyadors renoven les seves propostes per adaptar-se a les tendències actuals. Aquest 2012 ens sorprenen banyadors d’una generació més avançada que modifiquen el seu color en funció de la temperatura, peces que s’adapten a cada moviment com si fossin la pròpia pell i teixits que escupen l’aigua. El blau turquesa, el vermell i els clàssics blanc i negre dominen, i els dissenys travessen des de les línies més retro fins als estampats geomètrics i florals, colorits i alegres. En el terreny femení, conviuen banyadors, biquinis i triquinis, i els banyadors d’ells cada vegada es van escurçant més, sense complexes.

Un color per a cada temperatura

Si el que volem és sorprendre, res millor que lluir un banyador hidrocromàtic, que és capaç de modificar el seu color en funció de la temperatura. Aquests banyadors de nova generació són realitat gràcies a l’aplicació d’avançats materials i tractaments tèxtils. Els estampats termocromàtics que porten incorporats són els que fan possible el “miracle”.

Banyadors intel·ligents que s’adapten a la morfologia del cos

Una altra de les novetats d’aquest estiu és la línia de bordshorts Morphos, creada per Oxbow. Basada en el concepte body mapping, es regeix per la morfologia del cos humà per aconseguir reaccionar a la perfecció amb cada moviment. Aquests banyadors, elaborats a partir de polièster reciclat, no tenen costures internes entre les cames i duen cintura ergonòmica, per la qual cosa ofereixen un confort màxim i una total llibertat de moviment. Els seus singulars estampats estan pensats per crear un vincle especial entre l’usuari i el mar.

Ja no s’assequen ràpid. Ara escupen l’aigua

L’assecat ràpid dels teixits ja ha passat a la història. Els darrers banyadors són water repellent; és a dir, que escupen l’aigua. Alguns, fins i tot estan acabats amb tacte de pell de préssec.

El mòbil ja pot anar a la platja

Els malalts del mòbil ja se’l poden endur a la platja sense témer l’aigua ni la sorra. Els nous banyadors també incorporen una funda de plàstic transparent i impermeable per guardar-los ben protegits.

T ENDÈNCIES

Llibres lliures! Quan el món es converteix en una gran biblioteca

Rellegir el títol d’un llibre que ens ha arribat a l’ànima provoca, inevitablement, que sorgeixi un somriure als nostres llavis, que se’ns remoguin per dins els sentiments que un dia ens va despertar i que recordem, amb una mescla d’alegria i nostàlgia, la historia de la qual ens va fer partícips per sempre. Però no us sembla una pena que un llibre sigui un còctel d’emocions únic per una sola persona? N’hi ha que pensen que sí, com Ron Hornbaker. Amb l’objectiu de combatre aquesta “soledat”, va crear, l’any 2001, la iniciativa “bookcrossing”, un moviment literari estatunidenc que va arribar a casa nostra l’any 2003 i cada cop rep més adeptes

ferir la possibilitat a un desconegut que, de forma altruista, llegeixi un llibre que tenim oblidat en un prestatge de casa pot ser una qüestió de karma, ja que el fenomen del bookcrossing implica “perdre” un llibre al carrer deliberadament per què una altra persona el trobi, com si fos un regal caigut del cel. Ara bé, hi ha una altra manera de practicar-lo: intercanviant llibres a través d’una pàgina web de referència. T’hi registres, crees un perfil i expliques quin llibre alliberes i a on ho fas (a una plaça, a una cafeteria o un vagó de tren... Qualsevol lloc és vàlid). Així, amb el número d’identificació del llibre i una nota escrita a la coberta indicant que es tracta d’un llibre gratuït i lliure que forma part del moviment bookcrossing comença l’aventura literària. Després, qui recuperi el llibre serà convidat a entrar a la pàgina web per explicar on l’ha trobat i quina ha estat la seva experiència, tant si li ha agradat com si no. Així es crea una petita base de dades dels viatges de cada llibre, com si d’un passaport es tractés. Aquest moviment compta amb una pàgina oficial en anglès i diferents pàgines mirall en altres idiomes. www.llibreslliures.com, per exemple, és el mirall català de www.bookcrossing.com. Actualment, prop d’un milió de persones intercanvien llibres a través d’aquest sistema d’encreuament, i cada mes s’hi

afegeixen al voltant d’un centenar. Són els anomenats bookcrossers, i estan alliberant més de set milions d’exemplars a 137 països.

A favor o en contra de la venda de llibres? La iniciativa no ha deixat indiferent la

indústria, i és que alguns escriptors critiquen que aquesta pràctica fa disminuir el nombre d’exemplars venuts. Els subscriptors, però, argumenten que, quan cacen un llibre que els ha agradat (així és com denominen el fet d’anar a buscar un llibre que un altre membre de la comunitat ha alliberat), solen comprarse’l per rellegir-lo. Per a ells, per tant, el bookcrossing contribueix a fomentar la lectura i augmenta les vendes dels llibres que calen profund.

Una forma de crear comunitats

La manera més popular de participar del bookcrossing és deixar un llibre a un lloc determinat per què un desconegut el trobi, però també es pot passar a un amic i registrar-ho, crear comunitats de persones amb interessos afins i fer que el llibre es traslladi a la llar de tots els seus membres o enviar-lo per correu a una persona que hagi fet la petició d’una obra concreta. La qüestió és compartir la lectura i donar vida als llibres, perquè, com deia José Saramago, un llibre és quasi un objecte, però molt més que això.

VIATGES

La cara més pura del Marroc

Viatjar al Marroc es pot fer de moltes maneres. A Marrocmania ofereixen viatges a mida i proposen fórmules tan temptadores com recórrer el territori en família amb una Volkswagen Transporter, fer-ho en moto o en 4x4. Hotels únics i de gamma alta, gastronomia típica de la zona, massatges i banys turcs i sortides en quad per les dunes se sumen al full de ruta

iatjar fora del país d’origen és sempre una oportunitat de conèixer cultures i formes de vida diferents. Però fer-ho a consciència, acostant-se a la vida diària de la gent autòctona, fugint dels magmes turístics que es queden tan sols amb els aspectes folklòrics, no és possible si no es fa de la mà d’experts professionals que coneixen el territori i els seus habitants i que acaben formant part del seu teixit social.

Un turisme a favor de la pau entre els pobles

Marrocmania és una empresa de turisme i viatges especialitzada en destinacions al Marroc que fa gairebé 20 anys que opera en aquest país. Amb la premissa bàsica que el turisme és una força viva al servei de la pau i un factor d’amistat i comprensió entre els pobles, plantegen les seves sortides com a experiències personalitzades altament enriquidores. Sabedors, a més, de la situació mundial actual, aposten per un model turístic responsable, respectuós amb el medi i amb els drets humans i afavoridor de tots els actors involucrats, tant dels visitants, que se senten tremendament acollits, com dels visitats, que reben un impuls en el seu desenvolupament econòmic i social com a poble gràcies a aquests viatges.

Un tast marroquí des dels punts més estratègics Una de les propostes de Marrocmania comença a Fes, que, amb la seva medina, esdevé l’enveja del món àrab. Recórrer els seus carrerons medievals entre el bullici de la gent i descobrir centres artesanals, mesquites i palaus a cada pas és tot un plaer per als sentits.

Després, el camí acosta l’aventurer fins a la ciutat d’Ifrane, anomenada “la petita Suïssa” per la gran semblança que guarda amb aquest país. Els seus boscos de cedres gegants són espectaculars i esdevenen el preàmbul d’un altre gran espectacle natural: Arfoud o “la porta del gran desert d’Erg Chebi”, un entorn màgic que permet gaudir d’un passeig en dromedari i d’una nit sota les estrelles

enmig d’un mar de dunes. En aquest punt de la Terra, cap contaminació acústica ni lumínica destorba; tan sols es fa present la càlida llum de les espelmes i el so africà dels djembes de la gent local. Dormir en haimes confeccionades amb pèl de dromedari és tota una experiència, i veure les postes de sol i les matinades des d’allà, quelcom indescriptible. El viatge passa per poblats tan autèntics com Rissani, amb el seu mercat ancestral, on s’estableixen les tribus i els nòmades del desert, i les seves kasbah, ciutats fortalesa construïdes sobre tova damunt de pujols que són tot un món de llum, color, sostres i parets tallats amb un gust exquisit. La kasbah d’Aït Ben Haddou, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO i escenari de diverses produccions cinematogràfiques, es mereix un focus d’atenció.

Tinerhir, una petita i pròspera població que ofereix una bella panoràmica de contrastos gràcies a les seves cases roses i als seus palmerars, és una altra delícia, i esdevé el punt ideal per endinsarse a les gorges del Todra. Marràqueix, és clar, és també parada obligada. És recomanable fer-hi la primera presa de contacte visitant l’inigualable plaça Djemaa el-Fna, sobretot al vespre, perquè aleshores s’omple de recitadors, endevinadors, malabaristes, arrencaqueixals, dansaires i encantadors de serps que s’entrellacen amb petites paradetes de menjar il·luminades a l’aire lliure on es poden degustar plats típics de la zona.

Però al Marroc no tot són poblats ancestrals i desert. La vall del Ziz té més de 10 milions de palmeres al seu interior, i la serralada de l’Alt Atles és un paratge per explorar ple de camins, gorges immenses i paisatges espectaculars. Boumalne Dades, una població situada a la vall dels Ocells, a 1.612 metres d’altitud, té un mirador diví per prendre un te marroquí amb fulles de menta. El port de muntanya Tizi-n’Tichka és el pas de carretera més alt del país, un punt meravellós on es deixa enrere el paisatge lunar per donar la benvinguda als predominants colors verds i ocres.

www.marrocmania.com

C U RIOSITATS

de la VIDA

Quan les portes màgiques s’obren Segons la tradició, dues vegades a l’any s’obren dues “portes màgiques” gràcies a les quals el vel entre les realitats s’esquinça i es pot entreveure un altre món més subtil. Una d’aquestes portes s’obre a l’hivern; és la de Sant Joan Evangelista. L’altra, a l’estiu: la de Sant Joan Baptista

ls homes han tingut coneixement de l’existència de dues “portes màgiques” anomenades de Sant Joan Baptista i de Sant Joan Evangelista des de fa, almenys, cinc mil anys, quan es van adonar que, en dies determinats, el sol semblava aturar-se. Eren dos dies que es coneixen com a solsticis, denominació que significa “sol estàtic”. A l’hivern, aquest moment ens diu que la claror del dia començarà a fer-se més llarga. És el punt en què el Sol reneix de nou per portar-nos a la vida, a la primavera. A l’estiu succeeix el contrari: els dies comencen a fer-se més curts, com un auguri de la foscor i la fredor de la tardor i l’hivern. En qualsevol cas, ambdues cèlebres dates han vingut acompanyades, sempre, de rituals, celebracions i actes màgics escampats per la major part dels pobles de la Terra. Això sí: cada cultura les ha adaptat a les pròpies creences. Arreu del Mediterrani, per exemple, durant els vespres en qüestió i l’endemà, les aigües adquireixen propietats màgiques i purificadores. En aquest cas, es tracta, però, d’un costum molt més antic que el cristianisme, perquè San Agustí, al seu sermó número 196, ja condemnava les pràctiques paganes de banyar-se al mar, a les fonts o als rius com un acte purificador. Actualment, podria semblar que el ritual més estès és de caràcter solar i remet, per tant, a les fogueres i els petards, però el seu significat –almenys dins la nostra cultura grecoromana– era ben diferent. El dia de Sant Joan, el Sol es troba en el seu punt àlgid del cicle anual, on més força té. Les aigües, en canvi, semblen esgotar-se i desaparèixer. És per això que aquests rituals, almenys per als romans, estaven dedicats a compensar els efectes destructors del foc solar just quan assoleix el seu punt culminant per aconseguir un equilibri còsmic favorable per a la vida. El dia 24 de juny, a Roma es celebraven el dies Fortis Fortunae.

collita abundant, el moment de realitzar rituals que ajudessin a assegurar-la. Un d’aquests rituals és el salt per damunt d’un foc o enmig de dos, que tenia dues funcions: purificar la persona i donar forces al Sol davant del període de foscor que s’aproximava per què no perdés la batalla còsmica al següent solstici d’hivern. Tot plegat se celebrava amb un festiu sopar.

A Catalunya, la revetlla de Sant Joan

A Catalunya celebrem la revetlla de Sant Joan, la nostra nit més curta. Les arrels d’aquesta festa les hem d’anar a buscar a l’època precristiana, potser indoeuropea o més llunyana encara. Des d’aleshores, les fogueres que s’encenen arreu són una forma d’exorcisme dels mals passats, que se simbolitzen amb mobles vells i altres objectes que es cremen a les fogueres, enceses amb el foc provinent del Canigó. Llençar petards (o, quan no n’hi havia, fer soroll amb objectes metàl·lics) és una forma d’espantar els mals esperits, que aprofiten que la porta entre els mons és oberta per passar al nostre; i menjar la coca de llardons (originalment amb un forat al mig), un clar símbol solar. Les bruixes del Pedraforca també mostren que, si durant la nit de Sant Joan es recullen plantes com la valeriana, el trèvol, la berbena o herba santa, la sàlvia o la ruda, es doten de qualitats sorprenents. I no ens oblidem tampoc de la tradició de fer passar els menuts malalts sobre fusta de roure per guarirlos (de nou, una referència al sol, perquè el roure és un arbre solar), de beure l’aigua de les fonts o de recollir rosada, un preciós acte amb reminiscències de l’agricultura celeste. Per Rubén López

Ara bé, pels vols d’aquestes dates, a les latituds més septentrionals, els dies s’escurcen i la llum comença a perdre la batalla a la foscor. Per això, els pobles celtes celebraven, entre el 20 i el 23 de juny, la festa de Litha, i entenien que coincidia amb dies propicis per a les unions maritals. Simbòlicament, eren els dies en què el déu solar mostrava el seu poder al màxim i la deessa lunar estava embarassada. Eren els dies en què es demanava que la tardor portés una

R ac贸

eflexi贸

questa societat ha arribat a corrompre’ns massa.

Ens ha convertit en persones egoistes, que volen ésser el centre d’atenció. Persones que fugen de la vida real creient-se importants en mons irreals. Persones que infravaloren la resta de mortals en una eterna cursa material. Persones que obliden que som i existim només en societat, i no individualment. Ens ha convertit en individus inconstants, sobrecarregats d’informació, que no paren atenció al món que les rodeja per pura mandra. Dedicats al Carpe Diem del Gran Germà en lloc del Carpe Diem horacià. És rar dedicar-se a una activitat en cos i ànima, i molt més rar triomfar-hi. Talent i esforç s’enemisten. On són els detalls, la tasca acurada del mestre, l’artesà? On és l’amor bolcat a la feina? Substituït per màquines que no entenen de transmetre amor a la seva creació. On és l’ESTIL? I en la mateixa línia, la capacitat per estimar-nos els uns als altres també se’n veu afectada. Què se n’ha fet, de l’amor pur i honrós, la tendresa en si mateix? On és, aquella comunió intrínseca entre ànimes? Ens manen les aparences. No som triats, no triem. Novament, la competitivitat que ens inculquen des de menuts. Són divertits, els inestables adolescents! I no tan adolescents, vaja. Amb les seves pintades a

l’agenda, amb la seva vida endogàmica a les xarxes socials i al món tangible. La de frases fetes que escriuen, per a tots els gustos, perquè tothom les llegeixi! Però la pregunta és: n’acaben d’entendre la totalitat i profunditat? Poden viure més enllà de les frases fetes? Poden crear pel seu compte? Doncs aquesta tropa és el nou producte social. I, per molt que els critiquem des del pedestal que ens proporciona l’edat, tampoc n’estem tan allunyats. L’amor és la matèria de la qual està format l’ésser humà, quelcom que l’ha mantingut amb vida durant mil·lennis: l’amor per a les coses ben fetes, l’amor per a altri. És el que ens defineix i el que determinarà que morim com a humans quan s’extingeixi. Perquè cada cop som més xifres i menys persones; menys únics, menys particulars. Tard o d’hora descobrirem que en aquest món només queda el record de les nostres accions. El que haguem fet per al bé de la comunitat, per a la resta d’individus. L’amor que entreguem no sempre ens serà retornat en la nostra presència, sinó en l’absència. Escoltem-nos una mica més. Per Xavi Roura

Cuina amb segell

Menjar a cullerades

Cullereta de brandada de bacallà amb olivada negra Ingredients per a la brandada de bacallà

Morro de bacallà - Patates - Oli d’oliva verge extra - Alls

Ingredients per a l’olivada

Olives negres - Oli d’oliva verge extra - Dues anxoves - Oli de romaní

Elaboració

Enrossim els alls amb l’oli d’oliva verge extra, hi afegim les patates i el bacallà dessalat i en bocins ben petits i ho barrejarem tot fins que aconseguim una pasta suficientment consistent com per poder-la muntar amb l’ajuda de dues culleretes. En fem unes croquetes i les disposem sobre les culleretes de presentació. Al damunt de la brandada hi podem posar olivada negra per decorar. La farem amb olives negres, dues anxoves i oli d’oliva verge extra. Al final, hi afegirem oli de romaní per aromatitzar la pasta.

Cullereta de poma caramel·litzada amb botifarra negra Ingredients

Botifarra negra - Pomes Golden - Sucre morè Mantega

Elaboració

Tallem les pomes i les reservem. D’una banda, a una paella hi tirem el sucre i fem el caramel. Un cop el tinguem, hi afegim les pomes i les deixem coure durant 5 minuts. D’altra banda, tallem i escalfem la botifarra negra pels dos costats amb mantega calenta. Per presentar la cullereta, posem la poma de base i, al damunt, el tall de botifarra negra. Podem ruixar la botifarra amb una mica del suc ensucrat que ens han deixat les pomes.

Cultura

Som el que comprem

Basat en l’èxit internacional “Eat this, not that”, s’acaba de publicar un llibre de Pilar Munné que fuig de les grans teories i les dietes miracle. D’una forma pràctica i entenedora, “Mismos alimentos ...menos calorias” ensenya les pautes per comprar amb coneixement de causa i no perdre’s entre els centenars de productes que omplen les lleixes dels supermercats

’acosta l’estiu i, a la vegada, la ja mítica “operació biquini”. Les bogeries hivernals, els excessos calòrics de les festes, els mals hàbits alimentaris i un elevat grau de remordiment pels bons moments gaudits a taula fan que, ara que ve el bon temps, comencem a buscar miracles sota les pedres. Pantalons curts, vestidets ajustats, esquenes a l’aire... Tot ens resulta molt més bonic si no sobresurt per enlloc cap rastre de les nostres debilitats alimentàries. El problema és saber com ho podem aconseguir d’una forma senzilla i saludable. Cada any apareixen dietes miraculoses, promeses màgiques, mètodes infal·libles per assolir un cos “ideal” en pocs dies, però totes aquestes mesures comporten algun tipus de perill per a la nostra salut. Els miracles per aprimar no existeixen. Davant d’aquesta realitat, Pilar Munné, llicenciada en dietètica humana, arriba amb una proposta diferent: Mismos alimentos ...menos calorias no presenta cap dieta miraculosa, sinó que és un llibre que mostra les pautes necessàries per comprar amb coneixement de causa, per saber escollir els aliments que ens afavoreixen quan anem al supermercat. Així, sense ànim de jutjar, Munné fa una comparació calòrica entre aliments similars de diferents marques, perquè som el que mengem, però també som el

que comprem. Només si coneixem bé els productes que afegim a la nostra cistella podrem escollir amb llibertat el que ingerirem, tenir cura de la salut i del cos i, en definitiva, ser més feliços.

Una guia pràctica per dur al damunt

Mismos alimentos ...menos calorias és una guia pràctica amb un format pensat per poder-lo dur al supermercat en el moment de fer la compra. La informació que conté és merament essencial i està organitzada en set capítols acompanyats de taules, quadres i il·lustracions que faciliten la comprensió. Resulta una guia molt útil, no només per a aquells que vulguin perdre pes, sinó també per a totes aquelles persones que tinguin ganes d’apuntar-se a una vida més sana i per a joves que desitgin independitzar-se.

Tornem als orígens

Lluny d’interminables teories difícils d’entendre i poc aplicables a la realitat, Mismos alimentos ...menos calorias ajuda a reconèixer els productes de temporada, a interpretar la informació dels embalatges o a dominar aspectes tan essencials però importants com l’art de saber col·locar els productes dins la nevera. A més, l’autora ha dedicat també un capítol a l’alimentació responsable i ecològica, on hi apareix un annex que conté la llista vermella d’aliments transgènics de Greenpeace.

CLAR I CATALÀ

Exfoliant

Exfoliatiu

Arrel de (en sentit consecutiu)

Arran de o a conseqüència de

Bóveda

Volta

Partícep

Partícip

Blau celest

Blau celeste

Àpit

Api

Aloe vera

Àloe vera