Revista D'estil Núm. 34

EDITORIAL

P

otser perquè l’estiu és temps de vacances, allunyament de rutines i relaxament. O perquè m’uneix més que mai al nostre Mediterrani, que m’inspira autenticitat, calma i serenor... Sigui pel que sigui, vull aprofitar l’editorial més calorosa de l’any per reivindicar el tipus de periodisme que intentem practicar a les pàgines de D’estil, ben a consciència, des dels nostres inicis. Els entesos l’han batejat com a slow journalism, i és ben bé això: un periodisme lent escrit sobre paper, que fa contrapès amb la immediatesa d’allò digital (tot i que, en el nostre cas, no hi reneguem, sinó que l’utilitzem com a complement), que té una cura extrema de la imatge i del text, que aposta per un to pausat molt literari, i que dedica a cada tema tot l’espai necessari com per explicar-lo i reflexionar-hi tant com calgui. Tant com es vulgui. Perquè el que ens interessa és explicar les coses en detall però entretenint, gaudint i fent gaudir. Sense escatimar en esforços, il·lusions ni espai.

Així, revistes com aquesta que teniu entre les mans, volen ser, en tot el

seu conjunt, com una petita obra narrativa, com una novel·la estranya per articles –en lloc de capítols– que us acosti de nou al plaer de la lectura i que us aporti calma i desig. Molt desig. Un desig per la vida, per les persones i per tot el que fem.

Per aconseguir-ho, intentem dotar-nos d’una imatge exquisida acompanyada d’un contingut pensat i elaborat que pren un marcat segell personal. I és que, aquí, la veu del periodista hi és molt present en tot moment, perquè ell és, de fet, qui s’apropa al lector des de l’empatia, tal com ho feien els nostres antics i enyorats cronistes.

Les arrels de tot plegat les hem d’anar a buscar a A sang freda, de Truman Capote, i al periodisme gonzo. A les fulles, hi queda el desig de treballar plaentment per aportar més plaer encara en una era digital que no ha abandonat el paper.

Bones i relaxades vacances, per als qui les tingueu, i, sobretot, pausades lectures amb digestions delicioses!

MAR CASAS · DIRECTORA

Dipòsit legal: Gi-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat · Web: www.destil.cat · Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 Vilamalla (Girona) · Telèfon: 637 82 48 42 Us fem saber que D’estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col·laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu qualsevol part del contingut de D’estil, en citeu la procedència.

AMB EL SUPORT DE:

/ R E CO R D A N T /

L’ENAMORADÍS MESTRE

TA RRI D AS Josep Maria Tarridas Barri (Sant Pol de Mar, 1903 - Madrid, 1992) fou un músic, director de cobla i d’orquestra simfònica i compositor amb una llarga trajectòria molt diversa i fecunda, tot i que, de cares al món, el seu pasdoble Islas Canarias fou el que més l’identificà. Enamorat de la sardana, sempre en fou fidel. Composicions com Recordant, Quan els ulls parlen, Melangia, Buscant l’infinit, La punxada d’una rosa, Units per un ideal, La mel als llavis, Hores que volen o El que et diria ho demostren abastament. La seva filla Blanca Tarridas, responsable de l’Arxiu Musical Tarridas, ens ajuda a recordar-lo des d’un punt de vista altament íntim i personal.

P

TEXT / BLANCA TARRIDAS · FILLA DE JOSEP MARIA TARRIDAS FOTO / ARXIU FAMILIAR

assat un temps, després d’aquella nit de Reis de 1992 en què el meu pare ens va deixar, vaig entrar al seu despatx. Estava inquieta, enfrontada a un mar de testimonis que reclamaven la meva atenció, que em comminaven a parlar per ells mateixos d’unes vivències que semblaven trobar-se suspeses en el temps, a l’espera de la seva configuració. Aquell era el seu llegat. Allà hi era tot, un material acumulat per la indecisió però disposat a sotmetre’s a una selectivitat que un dia o un altre havia d’arribar, a l’espera del moment oportú, de l’ocasió que generés la necessària revisió.

“Jo havia conegut un pare bondadós i afectuós, preocupat pel benestar dels seus i per l’educació dels fills. El seu llegat, però, em va fer descobrir aspectes fins llavors ignorats” Com si es tractés d’una fugida cap endavant, havia deixat tot allò més estimat. I també allò més rebutjat, abandonat, sense cap mirament, a la seva sort: partitures plenes de notes musicals, retalls espargits ací i allà d’una vida que, amb freqüència, havia passat per successius i diversos estats emocionals...

Jo havia conegut un pare bondadós i afectuós, preocupat pel benestar dels seus i per l’educació 4 / D ’est i l

dels fills; un pare que anava sempre a la recerca constant de la necessària harmonia familiar. El seu llegat, però, em va fer descobrir aspectes fins llavors ignorats.

“La infància del meu pare va transcórrer a Sant Pol de Mar, entre els seus sinuosos i costeruts carrers de cases blanques, envoltat de pescadors i de gent amable i tranquil·la” A poc a poc, el seu silenciós testimoni ha anat prenent forma, com si s’anessin encaixant les peces d’un gran trencaclosques, fins a reconèixer-hi la figura del pare, la d’aquell esser humà que es mostrava amb tota la seva nuesa reclamant la meva atenció i comprensió. Una atenció i una comprensió que confirmava el que sempre vaig tenir molt segur: que, malgrat tots el avatars de la seva atzarosa vida, havia tingut una infància i una joventut molt feliç.

Ell estimava profundament la seva mare, la qual reconeixia com la figura central de la família, i a qui admirava com un exemple de dona activa i emprenedora.

L’àvia Maria, malgrat el seu aspecte menut i fràgil, posseïa un caràcter fort i resolut matisat per una gran sensibilitat artística que, possiblement, fou el que provocà, ja a una molt tendra edat, la vocació musical del seu fill.

Sentia pel seu pare, l’avi Vadó, un treballador incansable i d’una bondat que no oferia cap dubte, un profund respecte. Aquestes qualitats es complementaven amb la seva elevada estatura i el seu rostre agraciat, que enamoraria una joveníssima Marieta, la qual confessava, com volent justificar la seva debilitat per ell: “És que era el més guapo del poble!”.

La infància del meu pare va transcórrer a Sant Pol de Mar, entre els seus sinuosos i costeruts carrers de cases blanques, envoltat de pescadors i de gent amable i tranquil·la. Això s’esdevenia al Sant Pol dels Iglesias, dels Sert, dels Morera, dels Vives, de la Conchita Badia i de tants altres personatges importants que anaven i venien tot deixant una petjada indeleble. El jove Tarridas devia quedar enlluernat davant d’aquella desfilada imponent de creativitat. Més endavant, ell també seria un d’aquells personatges d’anada i tornada.

Estimava tant la seva llar, la seva gent, el seu país...

+INFO A LA WEB

/ R E CO R D A N T /

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E D O R S /

UNA EST ONA A M B

CR OSSI N G

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E D O R S /

L’

Ernest, la Marina i en Joel encara estan assimilant tot el que els ha passat aquest darrer any. El seu primer concert el van fer el 2011 a la sala Cotton Club, de Peralada, i fou una vetllada que quedà reduïda a amics i familiars. Quatre anys després, la seva veu ha sonat a ràdios, cadenes de televisió i escenaris d’arreu de Catalunya, alguns tan emblemàtics com el de la Festa dels Súpers o el Camp Nou per celebrar el triplet del Barça.

La Marina i l’Ernest són germans. En Joel, com si ho fos. Ell, des de ben petit va mostrar vocació per la música, per això s’hi dedica plenament.

L’Ernest, graduat en enginyeria industrial, recorda que, a l’institut, omplia les llibretes amb lletres de cançons pròpies que després, a casa, acompanyava amb la guitarra. I la Marina, que s’acaba de graduar en educació primària, ha cantat tota la vida. Tots tres són empordanesos i han trobat en la música un fort vincle que els uneix.

Així és com neix Crossing, un grup de pop optimista i fresc que, poc a poc, està conquerint el panorama musical català amb un tema d’èxit, Parem el temps, el qual ja ha aconseguit més de 250.000 visites a YouTube, i un primer disc, Junts parem el temps.

Conversem amb ells perquè ens expliquin com han arribat fins aquí, entre rialles i caliu, perquè, si una cosa desprenen aquests tres joves, és energia positiva. Molt positiva!

D ’ E N Ç À Q U E “ PA R E M E L T E M P S ” VA COMENÇAR A SONAR L’ESTIU PASSAT, NO HEU PARAT. JA HO HEU POGUT PAIR, TOT PLEGAT?

Joel: Quan va sortir a la llum el videoclip d’aquest tema va ser una bogeria. Vam fer una porra perquè crèiem que aquesta cançó aniria bé, però tots ens vam quedar curts. Quan feia poques hores que l’havíem penjat a la Xarxa, la gent ens trucava per dir-nos que les visites anaven augmentant minut rere minut. No ens ho crèiem!

Ernest: Jo era a la biblioteca estudiant per als exàmens finals, i anava veient com les visites pujaven. En aquell moment, estàvem separats, però ens anàvem enviant missatges constantment, perquè ens costava creure el que estava passant.

Al cap d’uns dies, recordo que la nostra germana petita ens va dir que la nostra cançó estava sonant als 40 Principals. La Marina, quasi cau escales avall de l’emoció! (riuen).

ESTEU VIVINT UN SOMNI QUE HA CULMINAT EN UN DISC, “JUNTS PAREM EL TEMPS”, QUE VA SORTIR A LA LLUM EL FEBRER. COM HA ANAT L’ARRENCADA?

J: Molt il·lusionant! La discogràfica i el productor ja ens van advertir que, avui en dia, els grups ja no viuen de vendre discos; ara, el negoci

està en els directes. Nosaltres comptàvem que només el comprarien els familiars i amics, però ens hem quedat parats, perquè la rebuda ha estat molt bona.

“El nostre repte era aconseguir atraure la gent perquè vingués als concerts a escoltar les nostres cançons, no pas versions” E: Sí, les primeres setmanes van ser frenètiques, perquè, tothom que comprava el CD per Internet, el rebia signat a casa. Durant un mes, vam estar rebent comandes cada dia.

VAU DEBUTAR EL 2011 AL COTTON CLUB, DE PERALADA, COM UN GRUP DE VERSIONS. QUINS RECORDS TENIU D’AQUELL CONCERT?

J: Justament fa pocs dies vam tornar a veure el vídeo. Ens vam fer un fart de riure, perquè hi ha moltes coses que ara no faríem. Hem fet un canvi molt important.

E: Tot i això, les sensacions que tenim abans de pujar a l’escenari són les mateixes. Cada actuació la fem amb les mateixes ganes i il·lusió. Òbviament, hem evolucionat cap a millor, però el treball hi és des del primer dia.

QUAN DECIDIU APARCAR LES VERSIONS I COMENÇAR A MOSTRAR ELS VOSTRES PROPIS TEMES?

J: El setembre de 2013. Veníem d’un estiu que havia anat molt bé, però, el més important és que havíem guanyat experiència i ja ens coneixíem com a músics.

E: Quan vam plantejar el canvi, érem cinc membres al grup. Dos d’ells, per qüestions professionals, van decidir deixar el projecte. El nostre repte era aconseguir atraure la gent perquè vingués als concerts a escoltar les nostres cançons, no pas versions. Per això vam començar a planificar una estratègia i a buscar alguna discogràfica que es fixés en nosaltres. A partir de setembre, vam començar a publicar un tema nostre a la Xarxa cada mes. Això comportava gravar-lo, fer-ne un videoclip i penjar-lo a YouTube per, tot seguit, començar a gravar-ne un altre. Va ser una feinada!

“La primera vegada que vaig veure algú cantant la nostra cançó en un concert em vaig mirar amb l’Ernest, vam callar un instant i vam somriure. Va ser màgic!”

ELS FRUITS ELS VAU COMENÇAR A RECOLLIR ARA FA UN ANY...

E: Sí! Per sort, l’èxit ens va arribar amb la cinquena cançó que vam presentar: Parem el temps.

Des del principi vam saber que aquest tema tenia alguna cosa especial, per això vam trigar més temps a treure’l a la llum, perquè vam ensenyar-lo prèviament a alguna discogràfica. Quan va coD’e st i l / 7

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E D O R S /

J: El que fem és per a nosaltres, però, sobretot, per a l’altra gent, perquè en gaudeixi.

M: Sí, el que pretenem amb la participació als vídeos o als Vblogs és el que dèiem abans: aquest “junts”. Volem que la gent formi part d’aquest projecte, perquè sense ells no hauríem arribat fins aquí. El vídeo No té por de res és una manera d’aconseguir que la gent faci seus els nostres temes.

COM COMPAGINEU AQUEST SOMNI AMB LA VOSTRA ALTRA VIDA PROFESSIONAL?

M: A mi, l’etapa de gravació del disc m’ha coincidit amb l’últim curs de la carrera. Ha estat bastant dur poder-ho compaginar tot, però també he de dir que he tingut molta comprensió per part dels professors.

J: Jo sóc professor de música i, en aquest sentit, els pares dels meus alumnes també han tingut molta paciència i comprensió.

E: Jo, afortunadament, tinc una feina que m’ha permès combinar-ho tot.

“Per a nosaltres, això no és una feina; és la nostra vida” mençar a sonar als concerts, ens vam adonar que era el moment en què millor reaccionava el públic. No ens podíem creure que la nostra cançó fos la que més agradava!

M: La primera vegada que vaig veure algú cantant la nostra cançó en un concert em vaig mirar amb l’Ernest, vam callar un instant i vam somriure. Va ser màgic!

“El que fem és per a nosaltres, però, sobretot, per a l’altra gent, perquè en gaudeixi” HEU TOCAT A LLOCS MOLT DIFERENTS, FINS I TOT A LA FESTA DELS SÚPERS!

E: Deu minuts abans del concert ens van venir a dir que havien tancat les portes de l’Estadi Olímpic i que estava ple. Just en aquell moment, sortien a l’escenari els animadors, i els nens van començar a cridar: 60.000 veus alhora!

J: Era una bogeria! A més, vam sortir a fer una cosa que no havíem fet mai a la nostra vida: ballar!

Vam haver d’anar a classes amb un coreògraf i tot. Tota la vida fent música i, el dia que ens veu més gent, hem de ballar! (riuen).

M: L’eufòria i l’impacte va ser tal que amb prou feines puc recordar-ho. Només em ve al cap la 8 / D ’est i l

meva cosina sobre les espatlles del meu tiet, a primera fila. Van ser dos minuts d’actuació que recordarem tota la vida.

UNA CURIOSITAT: PER QUÈ LA CANÇÓ ES DIU PAREM EL TEMPS, I EL DISC, JUNTS PAREM EL TEMPS?

M: Si una cosa valorem molt, al grup, és la personalitat de cadascú. Ens agrada treballar conjuntament. Per això aquest “junts”. Parem el temps és el single que ens ha ajudat a ser coneguts. La suma de les dues coses és el que ens ha permès arribar fins aquí.

SOBRE ELS TEMES DEL DISC, QUÈ ENS EN DIEU? ESTEU FETS UNS ROMÀNTICS!

E: Sí, jo sóc força culpable de les lletres. Parlen d’allò que ens passa, i sí, en general, som força romàntics i optimistes.

J: Jo vaig intervenir una mica en aquesta visió tan romàntica. Va ser quan vam fer l’últim tema del disc, La veïna. Vaig proposar un concepte diferent, una cosa més desenfadada i divertida, i l’Ernest la va acabar de retocar. Fuig una mica de la resta de lletres.

DE FET, LA CANÇÓ DEL VOSTRE ÚLTIM VÍDEO, NO TÉ POR DE RES, NO PARLA D’AMOR... ELS PROTAGONISTES QUE HI APAREIXEN SÓN ELS VOSTRES SEGUIDORS. SEMPRE FEU PARTICIPAR LA GENT QUE US ENVOLTA, OI?

US HEU PLANTEJAT QUÈ PASSARIA SI AQUEST BOOM MUSICAL QUE ESTEU PROTAGONITZANT ANÉS A MÉS?

J: El que tenim clar és que no volem posar límits a Crossing. Ara estem donant el màxim de nosaltres, i, si algun dia arriba el moment de fer un altre pas, ja ens el plantejarem.

QUINS SÓN ELS INGREDIENTS BÀSICS PER ACONSEGUIR FER REALITAT UN SOMNI?

J: Motivació i esforç.

M: Ganes de fer-ho i de treballar, de treballar molt. Per a nosaltres, això no és una feina; és la nostra vida.

E: Sobretot, sempre s’ha de mantenir la il·lusió.

+INFO A LA WEB

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E D O R S /

D’e st i l / 9

/ F O R A D E CO N T E X T /

ARIADNA OLTRA LA SIRENA DE LA COMUNICACIÓ TEXT / MARC VIVES · EMPRENEDOR

/ F O R A D E CO N T E X T /

A

parca el .CAT, programa que presenta i codirigeix a TV3, només per uns minuts per compartir amb nosaltres el seu vessant més personal. Sé, per exemple, que va néixer a Barcelona el 15 de març de 1979 (és peixos, per cert!), però també vull conèixer què sent l’Ariadna Oltra quan l’entrevisten; quin és l’invent que més li agrada; què fa per carregar les piles; què en pensa, de la política; què és el que més valora d’una persona, o com li agrada vestir-se... Plató i aigua són la seva recepta secreta per superar reptes a l’abast de pocs i per aconseguir sostenir-se en el difícil món de l’excel·lència. D’això, i de moltes coses més, en parlem als exteriors de TV3, que, ara mateix, és com casa seva.

correctament (amb un pla A, un pla B i els que calguin) fa que aquests s’allunyin i que la confiança els planti cara. “Els nervis, quan els controles, es transformen en tensió i atenció màxima, i aquests no són nervis dolents”, m’explica. I ho reconeix: aquests són, de fet, els que li agraden.

Són com una addició amb la qual juga. Juga a superar-los i a guanyar-los. Li encanta! Mentre m’ho reconeix, riu amb la veu fluixa.

Li demano què sent quan l’entrevisten, a ella, que és periodista. I em confessa que se sent molt estranya. No li agrada respondre preguntes. Li agrada fer-les. Per això és periodista, és clar!

M’explica que cada dia és més difícil –també al .CAT– trobar persones que vulguin contestar-ho tot, i, alhora, és conscient que qui respon sempre té més força. Ara bé, sap que, si hom no

“Fa temps va descobrir que sota l’aigua és l’únic lloc on desconnecta del tot. Allà no sent res. No veu ningú.

Es relaxa dels directes i del frenètic ritme televisiu que li toca viure en aquests moments” “Ariadna, si et digués que a partir d’aquest instant tens una setmana de festa, què faries?”, li demano encuriosit. La resposta li surt de dins: “Aniria a fer submarinisme. Tota la setmana! Els set dies, si pogués!”, m’explica rient. Fa temps (i gràcies a un amic seu, en Jaume) va descobrir que sota l’aigua és l’únic lloc on desconnecta del tot. Allà no sent res. No veu ningú. Es relaxa dels directes i del frenètic ritme televisiu que li toca viure en aquests moments. No és estrany veure-la entre peixos a Llafranc, a l’Estartit (a les illes Medes) o al Cap de Creus, on va començar a aficionar-s’hi. M’explica que, en cada immersió, veu un munt d’espècies marines, però també bastanta brutícia: cadires i objectes diversos que més d’un llança al mar sense importar-li el més mínim les repercussions que això té per al medi ambient.

A tall d’exemple, em diu: “Imaginem-nos que sobrevoléssim Collserola amb un parell d’avions amb dos rasclets enormes per caçar conills. Ens ho carregaríem tot! Això, al mar, té un nom: és la desafortunada pesca d’arrossegament”.

I de parlar de la quietud que se sent sota el mar, passem a tocar el tema dels nervis. Tots, en un moment o altre, n’hem patit, de nervis. Però l’Ariadna ha aconseguit, amb el pas del temps, saber-los controlar. Té una teoria pròpia que jo no havia sentit mai però que m’agrada: diu que existeixen nervis bons i nervis dolents. Tenir una bona capacitat de concentració i planificar-se

vol respondre, per molt que insisteixis, no ho farà. Em fa pensar que potser hem de valorar més les persones que tenen respostes per a tot.

Segurament, anar amb la veritat per davant els deu permetre fer-ho amb naturalitat.

“Tenir una bona capacitat de concentració i planificar-se correctament fa que els nervis s’allunyin i que la confiança els planti cara” L’Ariadna transmet llum i necessita llum. La inspira. Li dóna vida. Força. I aquesta llum la busca en un capvespre de muntanya, a la platja,

en un racó de la ciutat o a la cara d’una persona. És la seva càrrega de piles. “Em flipa!”, diu textualment. De ben segur que, per això, és una dona “de matins”. Sempre analitza els colors i les textures matinals. És el seu moment del dia.

“Cada dia és més difícil trobar persones que vulguin contestar-ho tot, però qui respon sempre té més força” També s’escolta molt, sobretot, el cos. Quan dins seu nota que alguna cosa no va bé, la canvia, tot i que reconeix que li pot costar temps fer-ho.

No li fan por els canvis. En qualsevol cas, el que li fa por és no trobar-se feliç interiorment per viure la vida que vol. Fidel als seus objectius i a la seva manera d’entendre la vida, també –com a tots– li ha passat pel cap, en alguna ocasió, fer un canvi radical. Però això és impossible. L’Ariadna Oltra ha nascut per informar. És la seva passió.

Li agrada tant el que fa que no sap dir-me cap altra professió a la qual es podria dedicar més enllà del periodisme. Ho intenta, però no pot. No troba res més que li serveixi. És el seu element.

Em diu que, amb aquesta professió que exerceix, cada dia aprèn, i no té problemes en reconèixer que, com tothom, ella també s’equivoca. Practica l’assaig-error, “un joc que sempre et fa millor”.

Això sí: recorda que, de petita, volia ser arquitecta.

Quan m’ho comenta, penso que, en realitat, ja ho és, d’arquitecta; és arquitecta del que vol. Si s’hagués dedicat a la construcció, m’imagino que hauria construït un primer edifici molt alt, ben consolidat, amb molts pisos però també amb una petita porta al darrera amb accés al mar, perquè, en aquest edifici, hi hauria d’haver un lloc –segur– per al submarinisme.

L’Ariadna és una dona molt pràctica. El pal de selfie, per exemple, no se l’ha comprat. “Per què em cal –diu–, si puc allargar el braç i fer-me la foto jo mateixa?”. Doncs també és veritat! Així de pràctica és també a l’hora de vestir-se. Si ha de caminar més del compte, es posa vambes. Si ha d’agafar la moto, també. I si li cal anar a una gala, ja es veurà... Es vesteix segons el dia, segons com se senti, però, sobretot, tenint en compte el que ha de fer durant la jornada. La moda només va amb ella si li serveix per sumar. Respecte al vestuari del .CAT, diu: “Parlant la gent s’entén.

De vegades, cedeixo; d’altres, no”, i, mentre ho afirma, se li escapa de nou el riure tímid.

Estava força “enganxada” al mòbil, però ha aconseguit desempallegar-se’n una mica. La clau? Allunyar-se’n físicament. Mantenir una distància física respecte a l’aparell fa que no hi D’e st i l / 1 1

/ F O R A D E CO N T E X T /

pensi i que es pugui centrar en les accions de l’ara i l’aquí. “Si el tinc a prop, sé que el consultaré”, assegura. Fins i tot als àpats, fa al revés que la gran majoria: abans, sense adonar-se’n, parlava i escrivia missatges alhora, però ara participa al 100% en les converses. Després de dinar o sopar ja mirarà els WhatsApp, perquè en rep molts, sobretot de grups, però, malgrat la feinada que això comporta, no els vol abandonar. “Cada cosa al seu temps”. Penso que és un bon consell. Miraré de posar-lo en pràctica.

“L’Ariadna és una dona “de matins”. Sempre analitza els colors i les textures matinals. És el seu moment del dia” El que no sabem és si parla amb polítics per WhatsApp, però som conscients que la seva generació (la de menys de 40 anys) demana construir el seu propi futur. La crisi ens ha fet recordar que no podem dimitir com a ciutadans. En preguntar-li si els nous partits són “el canvi”, em respon que hauran de demostrar si tenen o no capacitat per fer-ho; que ja es veurà... En qualsevol cas, diu que, sota el seu punt de vista, els polítics haurien de ser sincers, però que, com a persones que són, uns hi aposten i d’altres no tant.

El que està clar és que ella, d’aquí a cinc anys 12 / D ’e st i l

(i d’aquí a quinze, vint i vint-i-cinc també), seguirà essent periodista, us ho asseguro. El que li agradaria per al futur és, entre d’altres coses, veure més dones en càrrecs amb poder de decisió, que la tecnologia resolgués encara molt més els problemes de les persones i que tots fóssim més sensibles amb el medi ambient. I acaba amb una reflexió: “Hi ha llocs més bonics que d’altres, és clar, però el que realment els fa especials i únics són les experiències que hi sentim”. És per això que, sempre que pot, aquesta sirena de la comunicació es capbussa i se’n torna a l’aigua.

“El que li agradaria per al futur és veure més dones en càrrecs amb poder de decisió, que la tecnologia resolgués encara molt més els problemes de les persones i que tots fóssim més sensibles amb el medi ambient” No vull acabar la conversa, però, sense fer-li un petit test de Proust a la meva manera. Em té encuriosit, el que em dirà. Penso que pot ser divertit, i començo...

Un vi: Sóc de vi negre, però ara estic descobrint el món dels blancs.

Un producte del país: El pa amb tomàquet.

Fregat ben fort, deixant la carn del tomàquet sobre el pa. M’encanta!

Una ciutat catalana: Barcelona.

Una ciutat internacional: Roma.

Un invent: Un de tan simple com antic: la roda. Em fascina!

Una App: La d’El Gran Dictat. Hi he estat “enganxada” durant una època.

Un grup de música: The Temper Trap.

Un llibre: La Carretera, de Cormac McCarthy.

Quan el vaig llegir, vaig plorar.

Un filòsof: Sèneca.

Una sèrie de televisió (que no sigui de TV3): Borgen, emesa per Canal +.

+INFO A LA WEB

/ F O R A D E CO N T E X T /

D’e st i l / 1 3

/ MUSEUS PECULIARS /

EL MUSEU DEL CASTELL DE PERALADA

I ELS SEUS TRESORS El Museu del Castell de Peralada és un museu pluridisciplinar que conté unes col·leccions de valor incalculable. Relativament poc conegut i situat dins una propietat privada, busca obrir-se al públic general i donar a conèixer el seu ric i divers patrimoni.

TEXT / LINA GODOY · HISTORIADORA DE L’ART

UN MUSEU POC CONVENCIONAL EN UN ENTORN EXCEPCIONAL: UNA VISITA ARQUITECTÒNICA I HISTORICOARTÍSTICA A LA VEGADA

A tocar de la muralla medieval, just a l’entrada del centre històric i dins d’un antic convent carmelità, és on es situa el Museu del Castell de Peralada. Malgrat estar directament i evidentment vinculat al Castell de Peralada (conegut pel casino i el restaurant de primera qualitat que l’ocupen), el Museu es troba a l’altre costat de la propietat i busca eminentment difondre la història del conjunt i les peces que s’hi conserven.

Es tracta d’un museu poc convencional en molts aspectes, i, en gran part per això mateix, és digne de treure-hi el nas, ja que no té paral·lels ni sol deixar indiferent el visitant. D’entrada, tan sols es pot descobrir mitjançant les visites guiades (de poc menys d’una hora de durada) que ofereix el 14 / D’est i l

mateix museu diàriament a hores fixes, les quals esdevenen essencials per desxifrar la diversitat d’espais i col·leccions que s’hi engloben, així com per entendre l’origen i la realitat d’un edifici i un patrimoni tan complexos.

“El Museu del Castell de Peralada és a tocar de la muralla medieval, just a l’entrada del centre històric i dins d’un antic convent carmelità” En segon lloc, l’accés al museu tampoc és gaire comú: s’hi accedeix per un vèrtex exterior de la propietat i, per entrar-hi, cal rodejar l’edifici per

l’exterior, passant per davant la façana de l’església gòtica. Un cop a dins, el primer que hom veu és el claustre de l’antic convent, al voltant del qual s’organitzen bona part de les col·leccions.

La visita esdevé, doncs, primer de tot, arquitectònica, ja que al seu inici s’expliquen les vicissituds per les quals ha passat l’edifici religiós fins a esdevenir museu, tot veient-ne els vestigis medievals que constitueixen l’església i el claustre. Al seu torn, aquests ja contenen els primers tresors artístics, com diversos capitells del magnífic monestir de Sant Pere de Rodes o l’enteixinat de fusta pintada d’època gòtica que cobreix el temple.

DOS EN UN: EL MUSEU DEL VIDRE I EL MUSEU DEL VI

El Museu del Castell de Peralada, alhora, són diversos museus en un, ja que, al seu interior,

/ MUSEUS PECULIARS /

s’hi troben dues seccions diferenciades (el Museu del Vidre i la Ceràmica i el Museu del Vi) que proposen dos discursos expositius independents però interrelacionats. Ambdós van ser creats a partir d’incomptables adquisicions realitzades al llarg de més de cinquanta anys per part de l’industrial i col·leccionista barceloní Miquel Mateu i Pla (1898-1972), que va comprar la propietat del Castell de Peralada el 1923.

“Es tracta d’un museu poc convencional en molts aspectes, i, en gran part per això mateix, és digne de treure-hi el nas, ja que no té paral·lels ni sol deixar indiferent el visitant”

Dins del primer espai s’hi troben, d’una banda, unes 1.500 peces de ceràmica (des de quotidians plats i pots de farmàcia fins a objectes més refinats sortits de la Real Fábrica de Alcora, datada del XVIII), que il·lustren múltiples costums i estètiques eminentment peninsulars i d’època moderna.

D’altra banda, també s’hi alberga la considerada com la col·lecció de vidre més importat de l’Estat espanyol, amb més de 2.500 objectes procedents d’arreu del món i que es daten entre l’Antic Egipte i el segle XIX: cristall bohemi, peces venecianes, flascons xinesos, objectes sortits de la Real Fábrica de Vidrios y Cristales de La Granja... També n’hi ha de tipologies diversíssimes, des de copes de totes les mides i formes fins a pintorescos càntirs mataronins, setrilleres, piles d’aigua beneïda, làmpades d’oli, etc.

Cal esmentar, també en aquesta sala, una im-

portantíssima col·lecció numismàtica de més de 2.000 monedes que van des de l’època grega i romana fins al període medieval i modern.

“S’hi alberga la considerada com la col·lecció de vidre més importat de l’Estat espanyol, amb més de 2.500 objectes procedents d’arreu del món i que es daten entre l’Antic Egipte i el segle XIX” Pel que fa al Museu del Vi, espai situat a les antigues caves dels frares carmelites i on posteriorment es començà a produir el vi del Castell

D’e st i l / 1 5

/ MUSEUS PECULIARS /

de Peralada de la mà de Miquel Mateu, engloba una col·lecció d’objectes relacionats amb el consum i la producció del vi mitjançant el mètode tradicional. Allà s’hi troben des de bots per al transport del vi, mesures de coure brillant i una extraordinària secció de porrons vinculada al Museu del Vidre fins a unes imponents bótes de vi manresanes, úniques al món, anomenades “vaixells congrenyats”.

“El Museu del Vi és un espai situat a les antigues caves dels frares carmelites, lloc on posteriorment es començà a produir el vi del Castell de Peralada” LA BIBLIOTECA CELEBRA L’ANY MUNTANER

El darrer –malgrat que no per això menys important– espai que amaga el Museu és una imponent biblioteca, constituïda per més de 100.000 llibres i documents datats des de l’època medieval fins a l’actualitat. El seu origen es remunta a finals del segle XIX de la mà dels darrers comtes de Peralada que visqueren al Castell, però fou augmentada exponencialment per Miquel Mateu i avui continua completant-se amb publicacions recents, especialment sobre la història, els costums i el patrimoni artístic gironí i empordanès.

Aquest espai, cada any acull una exposició monogràfica on es mostra part del fons de la biblioteca, juntament amb diverses peces de la col·lecció privada d’art del Castell. Enguany, i 16 / D’est i l

emmarcant-se dins l’Any Muntaner, s’hi poden veure llibres i documents directament relacionats amb el cronista peraladenc Ramon Muntaner (1265-1336), com ara diverses edicions de la seva Crònica, així com múltiples còdexs i alguns incunables de la cronologia de Muntaner procedents de les diferents geografies on ell viatjà seguint les expedicions militars dels reis que servia.

“El Museu del Castell també ofereix un recorregut guiat pels jardins històrics del complex, un excepcional parc de més de 70.000 metres quadrats dissenyat el 1877 per l’arquitecte paisatgista francobelga François Duvillers” LES VISITES AL JARDÍ HISTÒRIC DEL CASTELL

Per acabar, el Museu del Castell també ofereix un recorregut guiat (de poc menys d’una hora, i només d’abril a octubre) pels jardins històrics, que estan situats a tocar del Castell. Es tracta d’un excepcional parc de més de 70.000 metres quadrats dissenyat el 1877 per l’arquitecte paisatgista franco-belga François Duvillers. Un cop estudiada la ingent documentació conservada sobre el parc, fa prop de sis anys se’n va iniciar la recuperació (en origen s’hi havien plantejat 63 zones diferenciades i 158 varietats d’arbres i plantes, però no totes es van arribar a plantar ni han estat conservades) i s’hi va traslladar l’escenari

del Festival Internacional de Música Castell de Peralada, que es celebra els mesos de juliol i agost.

En aquest recorregut es proposa, doncs, un itinerari històrico-botànic per les seccions més destacades dels jardins, com el jardí francès de roses, una alzina centenària i algunes espècies més exòtiques, com l’arbre australià braquiquíton o l’asiàtic bambú.

Finalment, només queda destacar un dels elements estrella del jardí: una colònia de cigonya blanca (amb més de 30 nius en l’actualitat) sorgida als anys noranta amb la reinserció d’aquesta au a la zona, duta a terme en col·laboració amb el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

MUSEU DEL CASTELL DE PERALADA Plaça del Carme, s/n 17491 Peralada (Girona) 972538125 infomuseo@castilloperalada.com www.museucastellperalada.com

+INFO A LA WEB

/ P R OTO CO L I S A B E R E S TA R /

WHATSAPP: U TILITAT O ESCL AVATGE?

És el WhatsApp el millor invent de l’última dècada? Aquesta aplicació, com tot, contempla aspectes positius i d’altres que no ho són tant, però és innegable que ha revolucionat la vida de molts de nosaltres. Malgrat tot, si no la utilitzem de forma correcta, pot esdevenir una autèntica llosa.

D

’ençà de l’aparició de les noves tecnologies, la societat s’ha vist immersa en un procés de canvi atroç i trepidant que ha modificat, ja no només la manera de comunicar-nos, sinó també la forma de relacionar-nos i la manera com afrontem el dia a dia.

Són moltes les persones que estan connectades a un munt de xarxes socials tot buscant, generant i compartint informació sobre opinions, productes i serveis que consideren fiables. S’imposa el valor

18 / D’est i l

del contingut i el desig de cadascú pel contingut que més li interessa. I aquest “cadascú” és algú cada cop més informat i exigent que no en té prou amb llegir o mirar, ni tan sols amb opinar, sinó que també vol produir, ser vist, llegit i escoltat i, ara per ara, ha pres les regnes de la situació comunicativa.

Aquest context, necessàriament, ha propiciat la creació d’un escenari virtual on es configuren i es representen identitats, i on també s’estableixen relacions emocionals enfocades a tenir cura del

nostre cercle d’amistats més proper. Òbviament, totes les eines que s’han anat desenvolupant per a aquestes finalitats tenen els seus avantatges, però també els seus inconvenients o riscos. I és que la revolució tecnològica ha anat tan de pressa que, sovint, s’ha avançat a la nostra capacitat per determinar-ne un bon ús.

Si ens referim concretament a les aplicacions de missatgeria instantània, com el WhatsApp, que és la que, fins a dia d’avui, ha tingut un èxit més aclaparador, a primera vista tot són avantatges:

/ P R OTO CO L I S A B E R E S TA R /

es tracta d’una forma de comunicació (entre dues o més persones) gratuïta, ràpida i mitjançant la qual es poden intercanviar fotos, vídeos i comentaris connectant-se a una xarxa wifi des de qualsevol part del món. Ara bé, el seu mal ús (o abús) pot provocar conflictes relacionals o, fins i tot, problemes d’addicció. És urgent, per tant, revisar totes aquestes eines per establir unes pautes educatives que ens permetin utilitzar-les de forma saludable. Aquí us en proposem unes quantes:

“La revolució tecnològica ha anat tan de pressa que, sovint, s’ha avançat a la nostra capacitat per determinar-ne un bon ús” Siguem usuaris, no esclaus. El límit adequat de connexions que cal mantenir a diari no existeix, perquè depèn de les circumstàncies particulars de cadascú. El senyal d’alerta, però, l’hem d’activar quan ens adonem que estem constantment atens al mòbil i que ens genera ansietat no comprovar-lo i no tenir-lo a prop; quan el mòbil ens altera l’estat d’ànim, la relació amb les persones i el transcurs normal de la pròpia vida interrompent-nos constantment la feina, els estudis... Les noves tecnologies ens han de resultar útils, no esclavitzar-nos.

“És urgent revisar totes aquestes eines per establir unes pautes educatives que ens permetin utilitzar-les de forma saludable” No deixem d’interessar-nos per la vida real.

Amb l’ús de les noves tecnologies, estem prioritzant les relacions virtuals per damunt de les reals, però no ens adonem que l’essència de les relacions socials és en les trobades en viu, on es pot captar tota la riquesa de missatges que ens envolten. Les relacions virtuals, per tant, no han d’anar en detriment de les reals, sinó que han de ser-ne complementàries.

En aquest mateix sentit, no hem de caure en l’error de mirar més la vida a través de la pantalla o de l’objectiu que a través dels nostres propis ulls en contacte directe amb el món. La vida és a fora, i es pot veure, escoltar, olorar, tocar i degustar!

Mirem-nos als ulls. Quan ens reunim amb algú, el més desitjable és silenciar el mòbil i parar

atenció a la conversa, mirar als ulls del nostre interlocutor i transmetre-li interès. No hi ha res més poc empàtic i de mala educació que mantenir la mirada fixa a la pantalla mentre s’intenta conversar amb qui tenim al davant.

“Les noves tecnologies ens han de resultar útils, no esclavitzar-nos” Enviem missatges curts i concisos. Aquestes aplicacions són ideals per mantenir un contacte

ALGUN CONSELL PER FUGIR DEL CONTROL DELS ALTRES • Elimina la teva última hora de connexió perquè ningú sàpiga quin ha estat el darrer moment en el qual t’has connectat al xat.

Alerta, perquè això no té res a veure amb el que significa estar “en línia”, que implica que la persona té el WhatsApp obert, i que l’aplicació està connectada a internet. No vol dir que l’usuari hagi llegit els missatges dels xats.

Hi pots accedir a través de: configuració – compte – privadesa – última connexió.

• Elimina el doble tic blau que indica que has rebut i has llegit el missatge que t’han enviat. Ara bé, si no habilites aquesta opció, no pots veure tu tampoc les confirmacions de lectura dels teus contactes.

Hi pots accedir a través de: configuració – compte – privadesa – confirmar lectura. superficial amb les persones que vulguem; és a dir, que són molt útils per marcar una cita, per preguntar alguna qüestió concreta o per informar sobre un tret puntual, però no per entrar en discussions profundes, ja que ens perdem molts matisos comunicatius importants que poden portar confusions.

No siguem impulsius. De vegades, podem estar especialment alterats. En aquests moments (com passa a la vida real), hem de mesurar molt l’ús de la missatgeria instantània, ja que no només podem escriure missatges de forma impulsiva dels quals ens en puguem penedir, sinó que també podem interpretar erròniament els que rebem.

Aquestes situacions generen molts malentesos i conflictes que es podrien evitar si abans d’escriure

o llegir res ens asserenéssim una mica.

No esperem (ni exigim!) respostes immediates. Aquests sistemes de missatgeria són instantanis, si, però l’hora de contestar no ho ha de ser. És a dir: la velocitat amb la qual arriben els nostres missatges als altres no fa obligatori que la resposta que ens emetin hagi de ser immediata també.

Hem de ser respectuosos i pacients al respecte.

I no tan sols això, sinó que és recomanable no interrompre el que estiguem fent en el moment en què ens arriba un missatge per contestar-lo a l’instant, perquè la nostra freqüència de resposta pot molt ben condicionar l’expectativa que els altres tinguin de nosaltres a l’hora de relacionar-nos per WhatsApp. És preferible, per tant, no estar contestant a cada instant i permetre’ns desconnectar sense sentir-nos culpables.

“Les relacions virtuals no han d’anar en detriment de les reals, sinó que han de ser-ne complementàries” Vigilem amb els horaris. De la mateixa manera que abans de fer una trucada hauríem de tenir en compte l’horari en què la volem emetre, també hauríem de vigilar aquest aspecte a l’hora d’enviar un missatge instantani. No tothom té els mateixos horaris que nosaltres, ni tampoc les mateixes prioritats. I no tothom tendeix a silenciar el telèfon quan està descansant (tot i que cada vegada som més conscients d’aquesta opció i la utilitzem en major mesura). Respectem, doncs, els descansos i la intimitat dels altres i procurem no ser impertinents amb missatges a deshora.

“Els sistemes de missatgeria són instantanis, si, però l’hora de contestar no ho ha de ser” Limitem els grups de WhatsApp, si us plau!

Els grups de WhatsApp poden ser una eina molt útil per organitzar esdeveniments, fer treballs en grup o mantenir la comunicació entre amics o familiars, però, si no se saben utilitzar correctament, poden ser una font d’estrès inesgotable degut al fet de rebre desenes de missatges de cop. En aquest sentit, cal limitar les comunicacions a temes que siguin, en primer lloc, rellevants, i, en segon lloc, rellevants per a tots els membres del grup. Si ens volem comunicar amb algú en concret, és preferible sortir del grup i fer-ho a través del xat individual.

D’e st i l / 1 9

/ R A CO N S /

CASA AMATLLER, LA PRIMERA JOIA MODERNISTADE LA MANSANA DE LA DISCÒRDIA El 12 de març de 1898, l’industrial xocolater Antoni Amatller i Costa comprava, per 490.000 pessetes, una finca de 1.415 m2 en el número 101 del Passeig de Gràcia de Barcelona amb la intenció de convertir-la en la seva residència. El 12 de març de 2015, després d’una restauració de més de cinc anys que li ha retornat tot el seu esplendor original, es presentava la Casa Amatller, una de les joies del nostre Modernisme.

20 / D ’e s ti l

/ R A CO N S /

I

Eris, deessa de la Discòrdia, va llençar enmig de tothom una poma d’or amb la dedicatòria “per a la més bella”… Però això va ser molt abans d’aquell 30 de juny de 2009 en què l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Fundación Montemadrid i la Fundació Privada Institut Amatller d’Art firmessin un conveni per a l’execució del Projecte Cultural de restauració de la Casa Amatller amb l’objectiu de rehabilitar l’edifici i recuperar l’ambient propi del que fou el domicili d’Antoni Amatller i la seva filla Teresa a principis del segle XX; molt abans que avui, i gràcies a la conservació d’un elevat percentatge de les decoracions arquitectòniques i la recuperació de diverses peces del mobiliari original, Cases Singulars i les seves visites comentades fessin possible imaginar-se com era un dia en la casa d’un membre de la burgesia catalana il·lustrada.

“Antoni Ametller fou un dels pioners del turisme fotogràfic i arribà a posseir una de les col·leccions privades de vidre arqueològic més importants de l’inici de segle” ANTONI AMATLLER, XOCOLATER, FOTÒGRAF VIATGER I COL·LECCIONISTA

Tercera generació d’una nissaga de xocolaters, Antoni Amatller i Costa (Barcelona, 1851-1910) rebé el testimoni del negoci familiar abans de complir els vint-i-cinc anys. Després d’haver viatjat arreu d’Europa visitant les indústries xocolateres més destacades, dirigí la construcció de la nova fàbrica moderna Chocolate Amatller, S.A., que,

per un revolucionari sistema de producció i la incorporació de la publicitat com a nova tècnica de venda, fou tot un èxit comercial. De fet, refinats i amb un alt sentit estètic, els cartells que encarregà a artistes com Ramon Casas, Apel·les Mestres i Alphonse Mucha avui són peces de col·leccionista.

Aquesta activitat empresarial, però, la sabé combinar amb les seves tres grans afeccions: viatjar, la fotografia i el col·leccionisme, de vidre, principalment, però no només. Membre fundador de la Sociedad Fotográfica Española, fou un dels pioners del turisme fotogràfic i, amb l’assessorament de Josep Guidol i Cunill, arribà a posseir una de les col·leccions privades de vidre arqueològic més importants de l’inici de segle.

Home de cultura identificat amb els valors de la Renaixença, la seva gran aportació al Modernisme barceloní fou l’encàrrec a Josep Puig i Cadafalch de remodelar l’edifici que acabava d’adquirir, D’e st i l / 2 1

/ R A CO N S /

construït el 1875 sota la direcció d’Antoni Robert i format per planta baixa, quatre pisos i jardí, per convertir-lo en el seu habitatge. De llavors ençà, se’l coneix com a Casa Amatller.

UN ABANS I DESPRÉS RUPTURISTA DE LA MÀ DE PUIG I CADAFALCH

Disposat a projectar la nova imatge que, a parer seu, el país necessitava llavors mitjançant una arquitectura moderna en què confluïssin tradició i innovació, Puig i Cadafalch dirigí una intervenció que involucrà més de cinquanta industrials, artistes i artesans, entre ells Eusebi Arnau, i costà més d’un milió de pessetes. El resultat fou una transformació radical de l’edifici que va comportar l’enderroc i recomposició de la façana, la construcció d’un estudi fotogràfic al terrat, la redistribució i redecoració de la planta baixa i el pis principal, la incorporació d’un ascensor elèctric i la instal·lació d’una plataforma giratòria per a l’automòbil del propietari, a més de la rehabilitació de cuines i banys de tots els habitatges.

La reconstrucció de la nova façana va significar un trencament radical amb els plantejaments arquitectònics imperants a l’Eixample barceloní fins al moment, i va convertir l’arquitecte en l’introductor del factor de la singularitat en un context concebut des de la uniformitat, marcant, així, la

22 / D’est i l

irrupció del Modernisme en aquesta zona. La seva alçada, superior als 22 metres normatius; la seva composició, d’un eclecticisme estilístic que va des del romànic al barroc i té una equilibrada asimetria, i el seu cromatisme iniciaren una nova tendència que s’estengué ràpidament per tota la ciutat i transformà el seu aspecte. La coincidència en una mateixa illa d’aquesta obra amb les dels altres dos arquitectes més destacats del corrent modernista, Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera) i Gaudí (Casa Batlló), donà peu a batejar aquest grup de cases tan singular amb el nom de Mansana de la Discòrdia, en al·lusió a l’origen de la guerra de Troia.

“La remodelació de la Casa Amatller, que significà un trencament radical amb els plantejaments arquitectònics imperants a l’Eixample barceloní, involucrà més de cinquanta industrials, artistes i artesans i costà més d’un milió de pessetes”

«La coincidència en una mateixa illa d’aquesta obra amb les dels altres dos arquitectes més destacats del corrent modernista, Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera) i Gaudí (Casa Batlló), donà peu a batejar aquest grup de cases tan singular amb el nom de “Mansana de la Discòrdia”, en al·lusió a l’origen de la guerra de Troia» Però la intervenció també va comportar modificacions substancials a l’interior de l’edifici. Si la planta baixa sorprèn per l’autèntic espai senyorial que ha esdevingut, amb reminiscències de palaus del carrer Montcada, la planta principal dóna la benvinguda al visitant amb un missatge (“DEU VOS DO BON DIA Y BONA HORA”) format en un paviment que va mudant la seva naturalesa, de marbre amb relleus policromats a mosaic romà, de mosaic hidràulic a parquet de marqueteria, en

/ R A CO N S /

funció de la dimensió, social o privada, de cadascun dels seus espais: el dormitori del pare i de la filla, el saló amb la col·lecció de vidres arqueològics, la “sala de labor” per al seu recolliment personal, els respectius vestidors i sales de bany, el menjador, la “sala de música” i l’office, amb el seu muntaplats, que puja des de la cuina a la planta baixa. L’estudi fotogràfic, construït al terrat, el corona una coberta de doble vessant aguantada per espectaculars encavallades de fusta amb els caps de les bigues en forma de peixos o monstres.

un oli de Ramon Casas i un llarg etcètera d’exquisideses decoratives confirmen l’excel·lència inventiva de l’arquitecte i el gust del propietari d’una casa amb un estil inqüestionable. Els contrastos, imaginatius i atrevits, que s’hi poden gaudir entre tradició i modernitat, profanitat i religió, mitologia i història, conflueixen en un ric diàleg entre funció i decoració que troba en l’harmonia la seva perfecció.

“La Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, creada per la filla d’Antoni Amatller, està destinada a la conservació i difusió de la casa i les seves col·leccions, així com a la propulsió de la recerca de la història de l’art hispànic”

Després de la mort d’Antoni Amatller, la seva filla es va fer càrrec de la casa i les col·leccions que s’hi aplegaven, i continuà ampliant el seu patrimoni artístic adquirint peces d’un gran valor. El 1942, tenint en compte una clàusula del testament del seu pare segons la qual, si ella moria sense hereus, la casa i les col·leccions es convertissin en un museu sota la tutela de l’Ajuntament de Barcelona, va crear l’entitat privada sense ànim de lucre Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, destinada a la conservació i difusió de la casa i les seves col·leccions, així com a la propulsió de la recerca de la història de l’art hispànic.

Avui, aquest centre compta amb una biblioteca i una fototeca especialitzades integrades per més de 30.000 títols, la primera, i còpies positives dels

Al·legories escultòriques, arrambadors de ceràmica i de vellut estampat, fanals amb un doble sistema d’il·luminació d’electricitat i gas, un fris amb versos de la versió original d’“Els segadors”,

LA CASA EN TEMPS DE TERESA AMATLLER: LA FUNDACIÓ INSTITUT AMATLLER D’ART HISPÀNIC, UNA ÚLTIMA VOLUNTAT

més de 360.000 negatius de l’arxiu propi i d’altres i un banc d’unes 90.000 imatges digitals, la segona.

I Eris va llençar una poma d’or... Creieu que el fet de comptar amb l’únic interior modernista original converteix la Casa Amatller en “la més bella”? Potser una de les visites de Cases Singulars, tan joves com professionals i precises, us ajuda a decidir-vos.

CASA AMATLLER Passeig de Gràcia, 41 08007 Barcelona 93 461 74 60 casa@amatller.org www.amatller.org

+INFO A LA WEB

D’e st i l / 2 3

/ O F I C I S D ’AV U I I D E S E M P R E /

LA FAL C ONE R IA O L’ AR T D E L A CO NF I A NÇA I L A L L E I A LTAT Des de l’altra banda del món, allà on les olors impliquen un continu contrast de sensacions, va aparèixer aquest art considerat professió. Amb més de 5.000 anys d’història, la falconeria pot presumir de ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat, declarat per la UNESCO l’any 2010.

“Aquesta professió, d’orígens ancestrals, neix a l’Àsia Menor fa poc més de 5.000 anys” D’ÀSIA AL MÓN

Aquesta professió, d’orígens ancestrals, neix a l’Àsia Menor fa poc més de 5.000 anys. D’allà són, justament, les pintures rupestres més antigues que es conserven amb referències a la falconeria.

L’activitat, però, es va estendre arreu del món, i encara, a dia d’avui, es practica, si bé de forma bastant minoritària i amb finalitats diferents a les inicials.

A l’Antic Egipte, per exemple, la falconeria era una pràctica molt apreciada. De fet, no és estrany que així sigui si tenim en compte que la mitologia egípcia comptava amb un déu, conegut amb el nom d’Horus, el cap del qual estava representat pel cap d’un falcó. Precisament a aquesta divinitat se li atribueix el fet de ser la iniciadora de la civilització dels faraons. Potser per aquesta raó s’han trobat falcons momificats a l’interior de les tombes de diferents faraons.

L’explorador i mercader venecià Marco Polo 24 / D’est i l

també va viatjar fins a la Xina, on l’art de la falconeria es practica des de l’any 2.000 a. C., cridat per una gran cacera organitzada per l’emperador mongol Kublai Khan, on hi participaven prop de deu mil aus rapinyaires.

“Des de bon principi, el vincle establert entre l’Home i els falcons va anar més enllà de la cinegètica i es va basar en la fidelitat i la confiança” Malgrat aquesta experiència, la falconeria es va estendre per Europa més tardanament. Les referències més antigues que se’n tenen es remunten a l’any 330 d. C., i el seu moment de màxima esplendor es va produir durant l’Edat Mitjana.

FALCONS I ÉSSERS HUMANS, UNA UNIÓ QUE VA FER LA FORÇA

De la falconeria ha esdevingut la unió entre els falcons i els éssers humans. Els experts diuen que aquesta relació sorgeix gràcies a l’activitat de l’Home sobre la Terra, que va facilitar la tasca depredadora d’aquests animals, els quals, alhora, han jugat un paper clau de cares a la nostra supervivència com a espècie, ja que ens han ajudat a adquirir subministres, uns subministres que –sigui dit de passada– els falcons entrenats no perceben com a preses, sinó com a paquets que cal transportar.

En qualsevol cas, des de bon principi, el vincle

establert entre l’Home i els falcons va anar més enllà de la cinegètica i es va basar en la fidelitat i la confiança, ingredients bàsics per aconseguir la plena compenetració entre ells i per al bon funcionament de l’equip. En aquest sentit, la cura i l’esforç també són uns pilars essencials de l’entrenament i, sobretot, de la relació entre l’animal i el seu propietari. Si aquesta està ben forjada, el falcó tornarà.

DE LA CAÇA A LA CURA DEL MEDI AMBIENT

Antigament, la falconeria era considerada un esport aristocràtic i elitista digne de ser practicat per reis i altres personatges poderosos o que disposaven d’un ampli terreny i dels recursos suficients, tant econòmics com de mà d’obra, per mantenir els equips de falcons fins que estaven ben entrenats.

Amb el pas dels anys, però, aquesta professió ha deixat de ser un símbol de condició social elevada.

La falconeria tradicional s’ha transformat i, en l’actualitat, el mateix propietari de les aus és qui sol cuidar-les i mantenir-les. Ara, la seva pràctica pren un caire més artístic i d’oci que res més, i les seves finalitats, per tant, ja s’allunyen de la funció cinegètica inicial que tenia la falconeria. Més aviat, avui en dia ens ajudem dels falcons per al control de la fauna al voltant dels aeroports, per protegir la fauna biològica de cada zona i evitar que apareguin espècies invasores i per mantenir una bona salut ambiental.

Val a dir també que món occidental practica aquesta professió amb ocells de presa criats en captivitat, fet que no suposa cap perill per a les aus salvatges. Només en comptades zones remotes del món encara es capturen aus silvestres.

GIANCARLO LIGUORI / SHUTTERSTOCK.COM

L

a falconeria és l’art de criar, entrenar i tenir cura de falcons, entre altres aus rapinyaires, per a la caça de volateria, terme que fa referència a tots aquells animals de ploma que es poden servir a taula. Ser falconer, però, és, sobretot, sinònim de paciència extrema. També, de tenir la certesa que l’au que has fet volar tornarà a tu.

/ O F I C I S D ’AV U I I D E S E M P R E /

/ E S PA I S D E LU X E /

TRES

VENTS Un restaurant d’ànima 100% marinera ubicat en un lloc idíl·lic que regala al comensal unes vistes immillorables i un tracte excepcional.

26 / D’est i l

/ E S PA I S D E LU X E /

N

o hi ha res millor que veure pondre’s el sol entre veles, des de la seva terrassa chill out i amb un gintònic especiat amb pètals de rosa a les mans i notes jazzístiques de fons. O degustar un bon suquet de rap amb escamarlans, una fideuada o una paella marinera d’arròs caldós amb marisc després d’un

matí de platja. O fer un sopar a base de tapes marineres (de pelaies, gambes, escamarlans, musclos al vapor, llucet fregit, tataki de tonyina amb base d’albergínia al forn i salsa teriyaki...) per compartir sota la llum de la lluna amb les onades al costat.

Tot això és possible al restaurant Tres Vents, un raconet discret i deliciós ubicat al bell mig del

Club Nàutic de Llançà. Rere unes grans vidrieres obertes al port, aquest local d’esperit mariner –com no podia ser d’altra manera– és un mirador de luxe per prendre uns plats excepcionals a base del peix i marisc més frescos de la zona servits, a més, amb una professionalitat i un caliu immillorables.

Aquesta és la tercera temporada que els gerD’e st i l / 2 7

/ E S PA I S D E LU X E /

mans Joan i Albert Llobet i el seu equip reben tothom qui vulgui gaudir de la seva carta des d’un punt tan estratègic i especial com aquest. No només els usuaris del port, per tant, hi tenen accés.

“El Tres Vents és un raconet discret i deliciós ubicat al bell mig del Club Nàutic de Llançà que està obert a tothom qui vulgui gaudir de la seva carta marinera des d’un punt tan estratègic i especial com aquest” RECEPTES MARINERES EN UN ESPAI MARINER QUE MIRA AL PORT

Dinars, sopars i còctels acompanyats de bona música són a punt a diari a base d’una cuina senzilla, d’essència, però acurada, ben presentada damunt del plat i amb unes coccions perfectes.

La base? Tradicionals receptes marineres ben renovades i pensades especialment per compartir, 28 / D’est i l

les quals es poden prendre a l’interior del local, en un menjador més que lluminós, amb taules i cadires de fusta clara i plats i copes impecables, o en una terrassa d’estil chill out que no necessita més decoració que l’estampa que té al davant: el mar, les cales de Llançà i els velers del port.

“S’hi practica una cuina senzilla, d’essència, però acurada, ben presentada damunt del plat i amb unes coccions perfectes.

Tradicionals receptes marineres ben renovades i pensades especialment per compartir”

RESTAURANT TRES VENTS

Unes làmpades de vímet volàtils, uns sofàs de color pedra amb coixins amb forma de peix o unes cartes lligades amb cordill de pescador acaben de donar el toc mariner a un espai cuidat i serè que fa un clar homenatge al nostre millor producte del mediterrani i a la bellesa de la Costa Brava.

+INFO A LA WEB

Moll Jordi Canal 17490 Llançà (Girona) 972 38 05 17 info@tresvents.cat www.tresvents.cat

/ E S PA I S D E LU X E /

D’e st i l / 2 9

/ E N O LO G Í A /

LA PERSISTENT MIRADA D’UNS

ULLS NEGRES Aquesta joia de joventut és un negre intens de persistent mirada, sender pausat i expressió tendra i melosa, fruit d’un dels cellers amb més història de Catalunya: el grup Oliveda.

E

l grup Oliveda s’ha caracteritzat sempre per basar la seva filosofia de treball en la producció de vins i caves de qualitat tot conjugant magníficament els mètodes tradicionals i la moderna tecnologia, que permet un precís control de qualitat i esperona la recerca.

“La delicada criança que ha rebut en tines de roure francès ha arrodonit la seva personalitat aportant-li els matisos propis d’aquesta fusta provinent d’arbres del centre de França amb més de 200 anys d’història” Un bon exemple del seu saber fer és Ulls Negres, sorgit de vinyes situades entre les poblacions de Rabós i Vilamaniscle (Alt Empordà), que formen part del massís de l’Albera. Els terrenys pedregosos del lloc, amb un microclima propi de les vinyes de muntanya, sense rec i de produccions molt baixes, han contribuït enormement a configurar la personalitat d’aquest negre jove elaborat a partir de garnatxa que es presenta en una ampolla que es fa mirar, reflex pictòric de l’essència d’aquesta peça amb D.O. Empordà.

A MÀ, COM ABANS

El raïm d’aquests ceps tan especials s’ha collit de forma manual amb una cura extrema. En una primera selecció, s’ha triat el de més qualitat, preferiblement provinent de la part inferior del cep. Un cop al celler, la tria ha estat encara més exhaustiva a la taula de selecció.

ESPERIT DE GARNATXA CRIAT EN ROURE FRANCÈS

La vinificació d’Ulls Negres s’ha portat a terme en petits tancs d’acer inoxidable, amb llargues 30 / D’est i l

maceracions i fermentació controlada. Ara bé, la delicada criança que ha rebut en tines de roure francès ha arrodonit la seva personalitat aportant-li els matisos propis d’aquesta fusta provinent d’arbres del centre de França amb més de 200 anys d’història. No per això, però, ha perdut el seu veritable esperit de garnatxa.

INTENTS COLOR CIRERA, FRUITA MADURA I SEDA

A primer cop d’ull, Ulls Negres destaca pel color cirera intens que desprèn, amb una última capa de morats brillants que descriuen la seva joventut.

En nas, és un vi agosarat, captivador. La fruita madura es fa notar i s’acompanya de lleus matisos de vainilla i cacau. En canvi, al paladar és viu i sedós, però persistent, amb un final més que agradable.

Al paladar és viu i sedós, però persistent, amb un final més que agradable” REMOR MEDITERRÀNIA

Com no podia ser d’altra manera, Ulls Negres casa a la perfecció amb tot tipus de plats de cuina mediterrània, en especial amb carns vermelles, tapes i formatges.

GRUP OLIVEDA, DES DE 1948 El grup Oliveda obre les seves portes com a empresa dedicada a l’elaboració i comercialització de vins i caves l’any 1948.

En l’actualitat, aquest celler compta amb les Denominacions d’Origen Empordà i Catalunya pel que fa al vi, i Cava, pel que fa a la producció de cava de l’empresa.

/ E N O LO G Í A /

D’e st i l / 3 1

/ BENESTAR I SALUT /

BENAURATS

SUCS VERDS! Fa un temps que els sucs verds s’estan fent notar a casa nostra. S’estan estenent arreu i, gràcies a ells, estan emergint molts aspectes nutricionals de les verdures i les fruites que, tot i que han existit sempre, es desconeixien en gran mesura. Són vegetals en estat líquid. Són piles alcalines naturals.

TEXT / LAURA MARGALL · NUTRICIONISTA

L

es arrels del consum de sucs verds (o sucs vegetals) les hem d’anar a buscar una dècada enrere als Estats Units, on la purificació del cos a nivell nutricional forma part d’un ritual llargament practicat que pren el consum de sucs com a aliment principal. Aquest hàbit, que s’està estenent arreu, s’adquireix, sobretot, en programes de depuració o desintoxicació de l’organisme, que contemplen principalment la ingesta de nutrients extrets de les verdures i les fruites crues.

Els sucs, però, no són aliments substitutius de cap àpat, sinó que en són un complement. Per utilitzar-los com a substitut caldria iniciar un programa de desintoxicació supervisat sempre per un professional de la salut.

“Els sucs verds, en estar elaborats amb verdures i fruites crues, són un concentrat natural de vitamines i minerals amb un efecte energètic immediat sobre el cos”

32 / D’est i l

PILES ALCALINES NATURALS A CURT TERMINI

D’entrada, un suc ens pot proporcionar gairebé totes les vitamines i minerals que necessita el nostre cos a diari, a més d’aportar-nos una gran quantitat de fibra, nutrients i enzims que n’afavoreixen l’assimilació.

UNA RECEPTA PER A INICIÀTICS (I PER ALS QUE NO HO SÓN, TAMBÉ)

INGREDIENTS PER A UNA PERSONA 1 cogombre 2 branques d’àpid 4 fulles d’espinacs

1 poma El suc de ½ llimona

Els sucs verds, en estar elaborats amb verdures i fruites crues –aliments alcalins per excel·lència, rics en fitonutrients i antioxidants–, són, de fet, un concentrat natural de vitamines i minerals amb un efecte energètic immediat sobre el cos. Per això esdevenen un complement ideal per introduir-lo en la dieta, sobretot en dejú, ja que transporten els nutrients i oxigenen la sang. A més, ajuden el fetge a treballar millor i faciliten l’eliminació de les toxines que es van acumulant a l’organisme. Prendre un suc vegetal per esmorzar aporta la dosi perfecta d’hidratació i energia necessàries per començar bé el dia.

FONT DE PREVENCIÓ DE MALALTIES A MIG I LLARG TERMINI

El nostre organisme hauria de tenir sempre un pH aproximat de 7 o 7,5, però el consum d’aliments industrialitzats, la ingesta excessiva de dolços i cafè, l’hàbit de fumar o l’estrès generalitzat fan que el cos s’acidifiqui i que es desencadeni una lluita orgànica per mantenir el pH dins dels marges correctes. Si nosaltres no proporcionem al nostre organisme les vitamines i els minerals que necessita per recuperar aquest pH, es veu obligat a cobrir les esmentades necessitats a partir dels ossos i els teixits, fet que pot desembocar en malalties com l’artrosi o l’osteoporosi, entre d’altres. En aquest sentit, el consum de sucs verds és, a banda d’un bon mètode diari d’aportació de vitamines i minerals, una forma de prevenció de malalties a mig i llarg termini.

“El consum de sucs verds és una forma de prevenció de malalties a mig i llarg termini” SUCS DE QUÈ...?

La base principal dels sucs verds són el cogombre i/o l’àpid, però també es solen afegir vegetals

/ BENESTAR I SALUT /

A Barcelona, Teresa’s Juicery ofereix una innovadora carta de 15 sucs frescos 100% naturals, els quals tenen la peculiaritat d’haver estat elaborats diàriament a l’obrador mitjançant el premsat en fred, un procés que no comporta cap mena de tractament al producte, conserva la puresa dels ingredients sense augmentar la seva temperatura i en manté les vitamines, els enzims i els nutrients. Te’ls pots prendre allà mateix o endurte’ls a casa.

de fulla verda (d’aquí el nom que han adquirit), com ara espinacs, bledes, col, enciam, ruca, espàrrecs verds, bròquil o julivert. Les fruites són les que aporten un toc de dolçor a la mescla. La més habitual és la poma.

“La base principal dels sucs verds són el cogombre i/o l’àpid, però també es solen afegir vegetals de fulla verda i fruites, que aporten un toc de dolçor a la mescla” Els vegetals de fulla verda, a més de disposar d’un alt contingut en àcid fòlic, són molt rics en clorofil·la, una molècula que esdevé clau per a la vida, ja que es tracta d’un element d’estructura molt similar al plasma sanguini. Per això els sucs verds proporcionen una major capacitat d’oxigenació i desintoxicació.

TRES OPCIONS: PER CENTRIFUGACIÓ, PER MASTICACIÓ O PER TRITURACIÓ

El mètode més comú i més assequible per elaborar sucs és la liquadora per centrifugació, que separa la polpa de l’aliment i n’extreu el suc

a base del moviment centrífug provocat per les fulles d’acer que la componen. Tot i que és el sistema més econòmic i ràpid, cal remarcar que aquest moviment centrífug fa que la temperatura augmenti i, per tant, que el suc es pugui oxidar i que es perdin part dels nutrients, antioxidants i enzims dels aliments.

El més recomanable és elaborar-los amb un extractor de sucs, que té la capacitat d’extreure força quantitat del suc de vegetals molt fibrosos, com ara els espinacs, i separa el líquid de la polpa, de manera que, aquesta darrera (que queda molt més seca), es pot aprofitar per fer batuts, condiments o, fins i tot, pastissets, truites o croquetes.

La principal particularitat d’aquests extractors de sucs és que premsen en fred, per això també s’anomenen cold press. D’aquesta manera, el contingut nutricional dels aliments emprats no es veu modificat i es conserven tots els seus nutrients.

Si filem més prim, d’extractors cold press n’hi ha de dos tipus: els d’un sol eix, que actuen per masticació; és a dir, que aixafen les verdures i les fruites contra les parets de l’aparell mitjançant un eix central en forma d’espiral, i els de doble eix, que actuen per trituració; o sigui, que utilitzen dos eixos per aixafar els vegetals i les fruites i operen d’una forma molt més lenta. Aquests darrers són els més professionals i també els més cars del mercat.

Malgrat tot, al marge del tipus d’extractor que s’utilitzi, el més important és que s’adquireixi l’hàbit d’elaborar sucs de forma casolana, i que s’opti per vegetals frescos el més orgànics possible per garantir la qualitat del producte i evitar la ingesta de substàncies químiques.

TERESA’S JUICERY Tallers, 74B 08001 Barcelona 933 17 56 64 www.teresacarles.com

D’e st i l / 3 3

/ E S PA I S D E LU X E /

HOTEL MASIA LA PALMA I...

DESCONNECTA! Voltada d’una pau aclaparadora, on només se sent el lleu carrisqueig de quatre grills mal comptats, es troba una antiga masia reconvertida en hotel rural amb encant. És la Masia La Palma, una casa senyorial de principis del segle XIX que proporciona als seus hostes la satisfacció infinita d’haver descansat de veritat.

34 / D’est i l

/ E S PA I S D E LU X E /

S

ituat al bell mig de l’Alt Empordà, a la menuda població d’Espinavessa, aquest hotel amb encant s’acomoda en una suggestiva masia catalana de 1830 i compta amb un jardí privat equiparable al Paradís i abraçat, a més, per un magnífic entorn natural que proporciona vistes als camps de La Palma (d’aquí, és clar, el nom del complex).

“Aquest hotel amb encant s’acomoda en una suggestiva masia catalana de 1830 i està abraçat per un magnífic entorn natural que proporciona vistes als camps de La Palma” En tot el seu conjunt, l’Hotel Masia La Palma proporciona una imatge pictòrica màgicament seductora, però, per estar completament submergits en la magna sensació de relaxament que proporciona aquest entorn, cal que els seus hostes estiguin disposats a endinsar-se en l’aventura de veritat; no en una aventura perillosa i plena d’estralls, no, sinó en aquella simbolitzada pel fet de deixar-se endur pel vent i les emocions.

D’entrada, el camí que condueix cap a la masia ja convida a tot plegat. És un camí bucòlic, ple de matisos i banyat per un aire pur, net. Carreteres secundàries, estretes i minses, donen l’oportunitat de passar entre tot un seguit de branques que

s’escapen cap als marges del camí i que configuren el seu contorn. Només percebent aquest fet, hom s’allibera de tota la càrrega negativa que pugui dur al damunt, i ho fa sense adonar-se’n, sense voler.

“El jardí central compta amb una piscina exterior amb zona de solàrium, un spa amb sauna finlandesa i hidromassatge, una guingueta i el que han volgut anomenar Bar de la Confiança” En un punt concret del trajecte, s’endevina, finalment, la masia, amagada entre camps i boscos, rodejada per un petit mur vestit amb ceràmiques de colors que el doten d’un efecte hipnòtic i màgic i que porten implícites el record del mestre Gaudí. És aquest mateix traç de colors el que condueix cap a una entradeta que només permet l’accés a peu. La terra humida, l’aroma de les flors i la tranquil·litat que s’hi respira des d’aquest primer moment ja no s’abandonaran. A dins, música clàssica de fons i un hall encantador que convida intel·ligentment a entrar.

EL JARDÍ DE LES DELÍCIES

Curiosament, l’entrada principal de la masia, allà on es troben un parell d’habitacions i el restaurant, gira l’esquena a l’entorn per mirar

amb els ulls ben grossos un jardí central deliciós que compta amb una piscina exterior amb zona de solàrium, un spa amb sauna finlandesa i hidromassatge, una guingueta i el que han volgut anomenar Bar de la Confiança, un espai dedicat al lliure albir on els hostes prenen el que desitgen i, amb bona voluntat, ho anoten en un llibret destinat a aquesta fi.

HABITACIONS A LA MASIA CENTENÀRIA I AL JARDÍ

A peu de jardí, en unes casetes situades ben a recer i amb accés directe a la piscina i l’spa, s’hi troben dues habitacions, la Nord i la Sud. Són les noves incorporacions del complex, i esdevenen unes estances de luxe que compten amb una sala d’estar, un llit espaiós i inacabable i un ampli bany.

“Les noves incorporacions del complex són unes estances de luxe a peu de jardí, amb accés directe a la piscina i l’spa, que compten amb una sala d’estar, un llit espaiós i inacabable i un ampli bany” Ara bé, si els visitants desitgen acomodar-se a la casa senyorial per sentir la pedra nua de les seves parets centenàries, poden escollir entre deu habitacions úniques i, és clar, amb nom únic D’e st i l / 3 5

/ E S PA I S D E LU X E /

/ E S PA I S D E LU X E /

també: els que recorden les plantes de l’entorn i accentuen el caràcter rural del lloc.

Cinc de les habitacions són a la primera planta, a la qual s’hi accedeix mitjançant una escala de graons desgastats amb boral de fusta i pedra sòlida, aquells típics de masia catalana. Allà també s’hi ubica una majestuosa sala de grans dimensions i sostre altíssim que gairebé toca al cel.

“Les tres perles de l’Hotel Masia La Palma són al pis superior: unes estances tremendament lluminoses, especialment acollidores i amb vistes immillorables cap al jardí privat o cap als camps i boscos que envolten la finca” Les altres cinc estances són al pis superior, tres de les quals esdevenen les perles de l’Hotel Masia La Palma, perquè són tremendament lluminoses, especialment acollidores i amb vistes immillorables cap al jardí privat o cap als camps i boscos que envolten la finca. Són la suite Farigola, la suite Jardí i la Lavanda. Cambres delicades, amb bigues de fusta pintades de blanc i amb una decoració acorada i subtil que no cau en excessos ni atape-

ïments, que aporta caliu, lleugeresa i relaxament per casar amb l’entorn exterior.

“Resultant de la mescla entre la cuina catalana i la mallorquina més autèntiques, el Restaurant Sa Poma ofereix plats de temporada, canviants i divertits, plens de matisos, elaborats amb productes de la terra de màxima qualitat i amb més ànima encara” SA POMA: CATALUNYA I MALLORCA AL PLAT

L’Hotel Masia La Palma també té restaurant. I quin restaurant! Es diu Sa Poma i és obert a tothom qui vulgui gaudir d’un àpat més que saborós (per dinar o per sopar), a banda dels que s’hostatgin a l’allotjament.

Resultant de la mescla entre la cuina catalana i la mallorquina més autèntiques, el restaurant ofereix plats de temporada, canviants i divertits, plens de matisos, elaborats amb productes de la terra de màxima qualitat i amb més ànima encara.

El remenat de verdures de temporada d’en Pep, la coca d’escalivada amb anxoves de l’Escala o el formatge cremós de Mas Alba amb pa de llavors i

verdures a la brasa són algunes de les excel·lències sorgides de les mans de la Tona Llovera i el seu fill Pep Munilla.

I, mentre al plat tot són delícies (no per altra cosa el Masia La Palma és considerat un hotel gastronòmic), a l’entorn hi predomina una decoració vintage amb peces amb història provinents, fins i tot, de la masia mateix. A les parets, obres úniques d’autors com Olga Pérez Montes o Miguel Samaniego que doten d’una gran personalitat l’entorn.

HOTEL MASIA LA PALMA Veïnat de La Palma Ctra. Gi-554, d’Esponellà a Bàscara 17747 Espinavessa (Girona) 972 19 31 37 info@masialapalma.com www.masialapalma.com

+INFO A LA WEB

D’e st i l / 3 7

/ MODA /

ME-DI-TER-RA-NI

Camisa de seda de color blau marí, pantalons ratllats de cotó, penjant de l’Índia i espardenyes caretes VLC de color blau marí.

/ MODA /

Kaftan de cotó i lli de color natural, vestit Fortuny de seda de color plata i penjant del Marroc de cotó de seda.

Camisa Mariane de seda, pantalons ratllats de cotó i penjant de pedres i metall del Nepal.

D’e st i l / 3 9

/ MODA /

Camisa Mariane de seda, pantalons ratllats de cotó i penjant de pedres i metall del Nepal.

40 / D’est i l

/ MODA /

Smock L’Omet de lli.

D’e st i l / 4 1

/ MODA /

Tabard de cotó arrugat de color tabac, camisa Mariane de seda, pantalons ratllats de cotó, penjant de pedres i metall del Nepal i espardenyes caretes VLC de color blau marí.

Barnús L’Omet de seda i vestit-top de viscosa.

42 / D’est i l

/ MODA /

Càrdigan sense mànigues de cotó i viscosa, vestit-top blanc de viscosa, vestit curt de lli gris, pantalons de punt amb cinta de cotó, penjant de resina de Bali, bossa antiga de cuir del Marroc, xarxa de pescador i espardenyes caretes VLC de color natural.

UNA GRAN DESCOBERTA: L’OMET

L’Omet neix com una concept store concebuda per Ramon Gurillo i Brian Godbold OBE al bell poble medieval de Peralada, on l’estudi atelier de Ramon Gurillo dialoga directament amb un espai-botiga únic i suggestiu que duu implícit un missatge d’amor als oficis que inspiren i “vesteixen” les seves vides.

Però això no és tot, perquè L’Omet, a més, posseeix una terrassa-pati que és una delícia.

Allà, sota el cel empordanès, es donen cita presentacions, degustacions de productes, lectures, exposicions i un munt de converses estimulants.

L’Omet és, en definitiva, un espai per al gaudi de petits plaers de la vida, d’aquells que tant ens agrada descobrir-vos a les pàgines de D’estil.

SOBRE RAMON GURILLO...

Ramon Gurillo és un dissenyador valencià que

ha desenvolupat la seva carrera a Londres i que, des de fa un temps, viu i treballa a l’Empordà.

Especialitzat en col·leccions de punt, d’esperit mundà i mediterrani, realitza totes les peces que crea de forma artesanal i amb les fibres naturals més exclusives (cotons, llis i sedes...).

Les seves col·leccions són presents als punts de venda més exclusius, i el seu treball ha estat destacat en nombroses ocasions pels mitjans especialitzats internacionals més prestigiosos, com ara Vogue UK, New York Times o International Herald Tribune.

Viatger entusiasta, Ramon Gurillo plasma les seves impressions a cada peça que dissenya, totes recollides en les visites que fa a Índia, Colòmbia, Perú, Israel, Marroc o Cuba, el que li permet imprimir un inconfusible segell multicultural a les creacions batejades amb el seu segell.

Ramon Gurillo

L’OMET del Forn, 14-16 17491 Peralada (Girona) 972 53 85 86 info@lomet.es www.lomet.es

D’e st i l / 4 3

/ E S PA I S D E LU X E /

DIVÍ

VERMUT! Atents/es, perquè us volem descobrir un lloc per incloure a la vostra llista d’espais gastronòmics preferits, d’aquells que s’ajusten a mil i una situacions i que mai no defrauden.

Hi preparen unes tapes de luxe amb productes d’alta gamma i hi serveixen uns embotits, uns formatges i uns vins de primera.

P

erfecte per anar-hi amb amics o companys de feina, amb la parella o sol/a amb un bon llibre entre les mans (tan se val), Vermut és un bar de tapes de qualitat màxima on s’hi pot anar a dinar, a sopar o a fer un break amb el

44 / D’est i l

convenciment que estàs tastant el millor producte del territori, tractat amb un respecte extrem i a un preu inqüestionable.

Al darrera d’aquest innovador projecte, que vol desmuntar per complet la idea que pressuposa que no és possible prendre un àpat de qualitat

sense deixar-s’hi la cartera ni sense fer grans parafernàlies rere els fogons, hi ha Miquel Àngel Manera, un empresari dedicat principalment al món de la indústria càrnica (propietari de les carnisseries Manera) que sap el que significa menjar bé.

/ E S PA I S D E LU X E /

“Vermut és un bar de tapes de qualitat màxima on s’hi pot anar a dinar, a sopar o a fer un break amb el convenciment que estàs tastant el millor producte del territori, tractat amb un respecte extrem i a un preu inqüestionable” Precisament per això, ell és qui ha volgut apostar fort per un concepte de cuina senzilla però directa i sense pretensions de cartró-pedra; una cuina saborosa i cuidada que busca l’essència de cada producte, escollit a consciència entre els millors del territori; una cuina desenfadada i moderna, plena de certeses, que pretén divertir i, sobretot, fer gaudir a partir de petites tastets.

Hamburguesa de pollastre de l’Empordà amb mostassa de Dijon, pop amb cremós de patata, seitons del Cantàbric, salmó salvatge Carpier, ou poché amb Parmentier trufat, bastonets de pa amb cansalada Maldonado, biquini trufat, espatlla de gla Joselito, caneló de rap i gambes, carpaccio de peus de porc amb oli de tòfona o burrata amb ruca i pesto són només alguns dels

exemples més deliciosos de la carta del Vermut, que està farcida de capritxos de qualitat aptes tan sols per a paladars que els saben apreciar.

“El Vermut és la constatació que és possible prendre un àpat de qualitat sense deixar-s’hi la cartera ni sense fer grans parafernàlies rere els fogons”

VERMUT Sant Josep, 1 17600 Figueres (Girona) 972 50 48 86

SIMPLICITAT EN EL FONS I EN LA FORMA, EN EL CONTINENT I EN EL CONTINGUT

El local, obert al públic des del mes de setembre de 2014, és petit però acollidor, i, com la cuina que s’hi serveix, modern i pràctic. Despullat, sense trampes. I sense olor d’oli recremat! Això és bàsic, perquè, a la cuina del Vermut, a banda d’usar un oli de gamma alta, es treballa sempre –sempre– amb olis nets.

Amb el blanc, el negre i el vermell com a colors dominants, el comensal pot seure a la barra, en taules altes o en taules més baixes i convencionals. Però, quan arriba el bon temps, la terrassa exterior s’emporta la palma. Una estoneta lliure, una tapa de la casa i una bona copa, i a viure!

+INFO A LA WEB

D’e st i l / 4 5

/ TENDÈNCIES /

EL TURISME

POSTBOHEMI 350 grams de consumisme, dues cullerades de “cultura de l’ara”, un rajolí d’hipermobilitat i un pessic d’individualisme. Heus aquí la recepta de l’anomenada “modernitat líquida” que defineix la societat actual.

E

n aquesta nova era, el boom del turisme urbà i la consegüent multiplicació de les formes de viure la ciutat contemporània han donat lloc a noves geografies socials en què la distinció fins ara fonamental en el món del turisme, residents versus no-residents, es va fent borrosa per donar pas a noves figures que van més enllà del turista tradicional, caçador de sights. Un d’aquests nous usuaris urbans són els postbohemis.

Terminològicament inspirat en el món bohemi vuitcentista, el postbohemi representa una figura emergent i d’influència progressiva en les ciutats turístiques estrella de les darreres dècades, entre les quals destaca Barcelona.

“Jove, lleuger, abrivat i volàtil, el postbohemi és un dels nous usuaris urbans de la «modernitat líquida»” Figura intermèdia i intersticial per excel·lència, més que una nova forma de contracultura conscient, el postbohemi encarna una condició temporal que es reflecteix en un estil de vida provisional, i es caracteritza per ser una persona jove, lleugera, abrivada i volàtil, que sent la compulsió postmoderna pel canvi i que tendeix a desancorar-se de les referències identitàries amb el local enfront del global. O sigui, un cosmopolita empedreït.

Sense vinculacions socials particulars, ni en l’àmbit familiar ni en el professional, aquesta nova generació de viatgers veu en els períodes llargs o indefinits d’inactivitat laboral o formativa —tan habituals en els temps actuals— una ocasió per reconfigurar la pròpia quotidianitat en un context espacial diferent. És llavors quan la ciutat, amb la seva extensa oferta, i l’anonimat se li apareixen com el context idoni per satisfer el seu desig de llibertat i d’aprofundiment en 46 / D’est i l

/ TENDÈNCIES /

els propis interessos i inclinacions. Els requisits d’aquesta ciutat? Que sigui estimulant, llegible i capaç d’inspirar un immediat “sentit del lloc”.

“Disposat a absorbir l’atmosfera que li ofereix el nou territori, el postbohemi defuig els circuits tradicionals per desenvolupar una experiència pròpia que tendeix a l’hedonisme filosòfic. És a dir: el ser en el centre i el tenir a la perifèria” Destinació seleccionada. I ara? L’allotjament.

Defugint la intermediació de la industria turística, el postbohemi opta per solucions alternatives, com el pis compartit, i tendeix a una permanència relativament extensa que li permeti gaudir d’una elevada condició de mobilitat. Un cop instal·lat, es disposa a absorbir l’atmosfera que li ofereix el nou territori d’atracada: substitueix els circuits turístics tradicionals per recomanacions i prescriptors i interactua amb l’entorn amb l’anhel de poder afluixar els frens inhibitoris per tal de desenvolupar, així, una experiència pròpia que tendeix més aviat a l’hedonisme filosòfic. És a dir: el ser en el centre i el tenir a la perifèria. A partir d’aquí, deixar fluir.

BARCELONA, LA CIUTAT COM A PROMESA DE LLIBERTAT

Mediterrània i cosmopolita, eclèctica i dinàmica, cultural i creativa, i divertida. No hi ha dubte que en els darrers anys Barcelona ha sabut desenvolupar una imatge atractiva de ciutat. Tant, de fet, que s’ha convertit en una de les destinacions predilectes del turisme postbohemi. Entre els highlights: l’atmosfera canaille del centre històric durant les hores nocturnes, l’escenografia d’un MACBA rodejat d’skaters o la Barceloneta i el seu paisatge de cossos interactuant, una zona, aquesta darrera, en què, per un procés de gentrificació, el preu del lloguer se situa avui entre els més alts de la ciutat.

Et sents com a casa en molts llocs i en cap en particular? Vols fer de la teva quotidianitat una quotidianitat extraordinària? Potser ha arribat el moment de llegir l’article Paisajes urbanos en la época post-turística. Propuesta de un marco analítico, d’Alan Quaglieri i Antonio Paolo (Scripta Nova: Revista electrónica de geografía y ciencias sociales, 2010), i convertir-te en un dels nous actors turístics que hi descriuen. En un postbohemi, potser?

D’e st i l / 4 7

/ INTERIORISME /

UN PAV E LLÓ

A CASA A Begur, un pavelló discret i basat en la simplicitat de les formes és tota una bombonera. Independent de l’habitatge principal, està casat amb el jardí, que li fa de teló de fons.

FOTOS / JORDI CANÉ

/ INTERIORISME /

L

’estudi d’arquitectura This is, de Jordi Riembau, ens apassiona. Ens rendim als peus de tot el que crea aquest jove equip, simplement perquè els seus integrants donen vida a uns projecte amb cos i, sobretot, amb ànima que són una bellesa arquitectònica en majúscules. Adaptant-se perfectament al territori sobre el qual treballen i sota uns clars paràmetres avantguardistes, reformen, rehabiliten i reinterpreten solucions constructives tradicionals aportant lectures alternatives i atorgant un aire nou als espais, o bé en creen des de zero a partir de les necessitats detectades.

“La parcel.la disposa d’un accés comú que permet entrar, de forma independent, o bé a la casa, o bé al pavelló a través del pati” La ubicació d’aquest projecte tan especial que us presentem en aquesta ocasió és a Begur, al centre de la població, on actualment hi ha alçat un habitatge amb pati. Es tractava de projectar un pavelló a una cantonada d’aquest espai exterior que restés deslligat, però, de l’habitatge. Per això, la parcel.la en qüestió disposa d’un accés comú que permet entrar, de forma independent, o bé a la casa, o bé al pavelló a través del pati.

UN PAVELLÓ INDEPENDENT I AMAGAT

LA SIMPLICITAT COM A NORMA

L’accés al pati que dóna entrada al pavelló, doncs, es produeix mitjançant una escala exterior que fa de franja separadora entre els dos edificis. A partir d’aquí, es projecta un edifici que parteix dels murs que configuren el perímetre de la parcel.la amb la idea que el pavelló passi desapercebut. Així, des de l’exterior només es visualitza el mur que fa de tanca. Res més. Fins i tot la seva coberta, inclinada, segueix la pendent del mur, i s’hi amaga.

Les façanes arrebossades i pintades de color blanc s’integren amb la resta d’edificacions veïnes perquè, en aquesta edificació, la simplicitat és la norma. Només els arbres de l’exterior estan situats estratègicament per crear un subtil joc que proporciona un fons d’estampa a aquesta construcció tan significativa.

“El pavelló es projecta cap al pati a través d’una façana totalment vidriada que obre i fon l’interior amb l’exterior” UNINT INTERIORS I EXTERIORS

El pavelló en sí es projecta cap al pati a través d’una façana totalment vidriada que obre i fon l’interior amb l’exterior.

L’edificació, de fet, està situada en una mena de pòdium sobre el jardí, de manera que el seu espai de terrassa esdevé propi d’aquest, tot i relacionar-se visualment amb la resta del pati comú.

L’interior s’entén com un espai diàfan, amb una zona de cuina, menjador i sala d’estar, i amb una habitació que només resta separada d’aquest espai principal mitjançant un moble-llar de foc.

En una cantonada hi queda tancat el bany, l’únic espai limitat espacialment.

THIS IS ARQUITECTURA Jordi Riembau Del Pou, 1 17256 Sant Feliu de Boada (Girona) 972 63 49 12 jriembau@thisisarquitectura.com www.thisisarquitectura.com

D’e st i l / 4 9

/ N O V E TAT S /

ULLERES

QUE PARLEN Les ulleres Customised no tenen marca; tu ets la seva marca. Són úniques al món i permeten una total personalització.

50 / D ’e s ti l

/ N O V E TAT S /

S

ens dubte, l’estiu és l’època de l’any en què les ulleres de sol prenen més protagonisme. És sabut per a tothom que, al mercat, n’hi ha de dissenys, models, materials, colors i formes infinits, però n’existeixen unes, úniques al món, que són l’última tendència i que ja han arribat a casa nostra. La idea original prové d’Austràlia, de la mà de Dion Clegg, l’home que ha patentat un sistema originalíssim de personalització d’ulleres amb clips tan simple d’usar com espectacular.

“Customised és un sistema originalíssim de personalització d’ulleres amb clips tan simple d’usar com espectacular” Partint del pressupòsit que les ulleres parlen d’un mateix, traspuen els gustos i el caràcter de cadascú i, per damunt de tot, comuniquen, el creador de les Customised aposta per la diferència i la personalització absolutes; tant és així, que ha creat un sistema perquè, cada dia, puguem lluir unes ulleres de sol diferents, segons el look que escollim, el nostre estat d’ànim o el missatge que vulguem transmetre. La qüestió és fer-se mirar i treure el màxim partit a aquest complement tan característic.

ULLERES ÚNIQUES EN QUATRE PASSOS

A partir d’uns dissenys preestablerts, cadascú es pot crear els seus propis models d’ulleres només seguint quatre passos: escollint el model, triant el color, seleccionant el vidre i dissenyant els propis clips. Així, hom es converteix en l’artista de la muntura que vulgui portar, sense límits ni restriccions.

“A partir d’uns dissenys preestablerts, cadascú es pot crear els seus propis models d’ulleres només seguint quatre passos” A més, la muntura de la ullera està feta d’un material superlleuger i altament resistent, i els vidres són d’alta qualitat: 100% polits, suaus, amb un contrast excel·lent i amb efecte reductor de reflexos.

Inicialment, amb les ulleres, és possible escollir dos clips completament personalitzats, però se’n poden anar adquirint més en capses de quatre.

Les ulleres Customised s’adquireixen online a través del portal web de la marca, www.mycustomised.es, on cada usuari es pot imaginar com seran les seves futures ulleres de sol gràcies a una aplicació de simulació.

“Cada usuari es pot imaginar com seran les seves futures ulleres de sol gràcies a una aplicació de simulació” PER A TU O PER ALS ALTRES

La originalitat del producte fa que no només siguin ideals per a un mateix, sinó que també s’utilitzin com a regal d’empresa o per promocionar qualsevol esdeveniment. Si tens imaginació, tens ulleres!

CUSTOMISED www.mycustomised.es info@mycustomised.es 627 274 667

+INFO A LA WEB

D’e st i l / 5 1

/ E S PA I S D E LU X E /

H O T E L R UR A L & RESTAURANT S ANT IGN AS I ENTRE EL SOMNI I LA MELANGIA, LA QUIETUD FETA OASI A cavall del casc antic de Ciutadella i les postes de sol argilades de les platges de La Vall s’hi amaga el secret més ben guardat d’un bosc d’alzines centenàries: Sant Ignasi, un dels hotels rurals amb més encant de tot Menorca.

/ E S PA I S D E LU X E /

C

om un “desig que incita i crea un àmbit / propici al somni i a la melangia”. Així descrigué Martí i Pol, en un dels seus poemes, l’illa del vent, declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO el 1993. Les mateixes paraules, de fet, amb què podria descriure’s l’Hotel Rural Sant Ignasi, ubicat al terme municipal de Ciutadella i a només set quilòmetres d’algunes de les platges verges més boniques de la zona, com La Vall i Cala Morell.

“Finca senyorial del segle XVIII, Sant Ignasi va ser la casa d’estiueig d’una família de l’aristocràcia ciutadellenca i ha allotjat celebritats com Paz Vega, Mario Erdheim, Bojan i Nick Clegg” Finca senyorial del segle XVIII amb una extensió de 402.000 m2, l’Hotel va ser, en el seu moment, la casa on estiuejava una família de

l’aristocràcia ciutadellenca després de passar tot l’hivern a la Península. Ara, tres segles després, aquest indret privilegiat de pau i harmonia s’ofereix als amants de l’illa que, com la noblesa setcentista o celebritats de la talla de Paz Vega, Mario Erdheim, Bojan i Nick Clegg, cerquin descans, recolliment i, sobretot, un tracte personalitzat immillorable, gràcies a l’equip encapçalat per la professionalitat i la delicadesa de Montse Roselló, la directora.

TRANQUIL·LITAT, TRACTE PERSONALITZAT I EXCLUSIVITAT: ELS PUNTS FORTS D’UNA MARCA PRÒPIA

Després de deixar-se amarar per la calma pròpia del caràcter menorquí que impregna tot Sant Ignasi, els hostes poden gaudir de les diferents instal·lacions i serveis del complex, que compta amb un total de 25 habitacions, piscina, jardins i aparcament privat i Wi-Fi gratuïts.

Les estances es divideixen en 5 Dobles Estàndard, 12 Dobles Superior i 3 Junior Suites, situades a l’edifici principal, i 5 Gran Suites, ubicades als jardins. Mentre que les de la planta baixa disposen de terrassa o jardí privat, les del primer pis tenen una gran terrassa i, les del segon, unes precioses vistes al camp. A més, mantenint un estil rústic mediterrani amb influència de la dominació an-

glesa a Menorca, cadascuna és diferent i exclusiva en espai, mobiliari i decoració, aconseguint, així, un ambient especial i sorprenent.

Aquells que ho desitgin també poden gaudir de les diferents activitats que ofereix l’Hotel, com excursions amb cavall per descobrir l’encantador paisatge menorquí, pistes de tennis i pàdel per practicar aquests esports en plena naturalesa, sessions de massatges i lloguer de cotxes i bicicletes a un preu especial.

“Mantenint un estil rústic mediterrani amb influència de la dominació anglesa a Menorca, cadascuna de les estances és diferent i exclusiva en espai, mobiliari i decoració” Però, abans que res, i per a tots els qui decideixin mimar-se lliurant-se a la tranquil·litat, un suggeriment: perdre’s pel petit bosc d’alzines centenàries que rodeja el recinte. S’hi pot passejar amb la companyia del cant d’aus silvestres i el ball D’e st i l / 5 3

/ E S PA I S D E LU X E /

54 / D’est i l

/ E S PA I S D E LU X E /

del ritual de festeig de paons, i sentir, lentament, com fins el temps s’oblida d’ell mateix. Potser per això l’han batejat com “El Paradís”.

QUAN L’EQUILIBRI ENTRE TRADICIÓ I INNOVACIÓ TÉ SABOR D’ILLA

Per viure l’experiència Sant Ignasi plenament, però, cal deixar-se temptar per la proposta gastronòmica del seu Restaurant, una perfecta combinació de tradició i innovació elaborada amb productes frescos i típics de l’illa.

“Al bosc d’alzines centenàries que rodeja el complex, “El Paradís”, s’hi pot passejar amb la companyia d’aus silvestres i paons, i sentir com fins el temps s’oblida d’ell mateix” Amant dels costums ancestrals del seu poble, el xef ciutadellenc Sam Camps coneix la cura i la paciència que requereix la bona cuina, i amb la seva creativitat aconsegueix fer de cada plat una autèntica disbauxa de colors, olors i textures.

Entre les seves especialitats destaquen les vieires

amb graellada, el gall de Sant Pere i la porcella, exquisida, que ofereix un contrast entre cruixent i melós que, si s’acompanya amb un dels millors vins o caves de la bodega, frega el pecat.

Una recomanació: els sopars sota el cel estrellat i amb decoració d’espelmes i flors fresques. Una seducció per als sentits.

“Sopars sota cels estrellats i amb decoració d’espelmes i flors fresques. Una seducció per als sentits” CELEBRACIONS I CONVENCIONS AL GUST

La seva ubicació privilegiada, la seva atmosfera romàntica i distingida i les seves instal·lacions converteixen Sant Ignasi en un lloc ideal per a celebracions i convencions, des de banquets de casaments, comunions i batejos fins a sopars d’empresa. Per a aquests esdeveniments, l’Hotel disposa d’una sala interior i una terrassa exterior amb una capacitat de fins a 45 i 120 persones, respectivament.

En totes les ocasions, tots i cadascun dels detalls són tractats de manera personalitzada per part de l’equip que hi treballa, altament qualificat, per tal d’atendre les expectatives dels clients i fer d’aquell esdeveniment una celebració única i inoblidable

Sigui, doncs, per a unes vacances merescudes o per a un festeig especial, l’Hotel & Restaurant Sant Ignasi, autèntic oasi de quietud, ofereix una estada tan confortable com un somni després recordat amb la melangia pròpia del desig de tornar.

HOTEL RURAL & RESTAURANT SANT IGNASI Ronda Nord, s/n 07760 Ciutadella de Menorca 971 38 55 75 santignasi@santignasi.com www.santignasi.com

+INFO A LA WEB

D’e st i l / 5 5

/ MODA /

ALJUB I LES S ABATES CO M A PE CE S D E M USE U

La temporada passada presentàvem una col·lecció des del terrat de la Sabateria Falgarona, de Figueres, on ressaltaven els colors vius i les textures de la pell, així com aquell toc envellit d’unes parets remolinades des de fa molts anys, o els rajols vermells que, amb capa de molsa i líquens i tot, ens transportaven, amb un xic d’imaginació, a un lloc esplèndid i ple de llum.

Avui, des de l’Aljub, a sota terra, volem mostrar també aquest vesant artístic que, a principis de 2007, ens portà a obrir aquest espai dedicat a l’art. Ja fa, per tant, nou anys que hi mostrem pintura, ceràmica, vidre, i que hi celebrem concerts i presentacions de llibres. Sandàlies d’escuma en fou el referent quan la Montse Boher i l’Alba Falgarona engegaren aquesta secció.

I és que els sabaters sempre han tingut un lligam amb la música, les sabates i els artistes. Si no, mireu Dalí, Picasso i tants d’altres, que les incloïen a la seva obra per aportar-hi aquest toc sensual que les caracteritza. Potser perquè el seu procés de fabricació, la qualitat dels materials amb els quals estaven elaborades i el seu contingut artístic eren inqüestionables.

Aquí, a l’Aljub, temporada rere temporada (com venim fent des dels anys 70), també mostrem una col·lecció particular de sabates escollides per motius diversos: pels colors, els materials, els ornaments... Però, sobretot, per allò que les fa objectes, peces de museu.

Per Joan Falgarona.

56 / D’est i l

/ MODA /

Tour virtual per la darrera exposició de Joan Falgarona.

Aljub, Espai d’Art de la Sabateria Falgarona.

Figueres. www.facebook.com/ aljubespaiart D’e st i l / 5 7

/ C U R I O S I TAT S D E L A V I D A /

U N A R E CE PTA

D’AMOR La nit de Sant Joan és nit de rituals pagans, de saltar fogueres, de cremar la roba interior vermella de Cap d’Any, de banyar-se al mar a mitjanit o de recollir plantes aromàtiques i deixar-les en aigua per rentar-s’hi la cara l’endemà. Us en desvetllem un altre d’ancestral, fet a partir de minerals i flors, que se celebrava en l’antiguitat per atraure l’Amor. Conten que rituals com aquest, que commemoraven l’entrada de les estacions, són l’origen de la sardana.

TEXT / MONTSE CUFÍ · CONEIXEDORA I AMANT DELS MINERALS

58 / D’est i l

/ C U R I O S I TAT S D E L A V I D A /

E

ls minerals formen part de l’Univers, dels planetes, dels esteroides, dels satèl·lits... i influeixen en l’ésser humà degut al seu camp energètic, perquè ambdós són molt semblants.

També les flors, les plantes i els arbres tenen una consciència emocional vinculada a la nostra.

Aquest és el motiu pel qual, després d’una estada a la natura, tornem a casa carregats d’energia positiva i ens trobem millor.

“L’atrapafocs era considerat un ritual molt efectiu que equilibrava les energies femenina i masculina dels habitants dels poblats oferint-los, durant tot l’any, fins al proper solstici d’estiu, felicitat i abundància” Doncs bé, tots aquests elements, vinculats directament a la Mare Terra, seu de l’Amor incondicional, són els que s’usaven en l’antigor per portar a terme rituals diversos. Un d’aquests tenia lloc pels volts de Sant Joan, sota el clarobscur de la lluna de juny acompanyada de Venus, que és quan ens prepararem en cos i ànima per rebre l’energia del bressol de la Vida.

Així que, de la mateixa manera que les reines magues d’una terra catalana molt llunyana i poc coneguda avui, inspirades pel coneixement dels antics celtes, convertien en ritual el més petit detall de la seva vida quotidiana, vosaltres, si voleu, us podeu endinsar en una de les pràctiques més significatives i sagrades existents, usada justament per aportar Pau, Amor i Harmonia als petits poblats situats prop de les lleres dels rius. En deien l’atrapafocs i era considerat un ritual molt efectiu que equilibrava les energies femenina i masculina dels habitants dels poblats oferint-los, durant tot l’any, fins al proper solstici d’estiu, felicitat i abundància.

Si encara no heu trobat la vostra ànima bessona, teniu una oportunitat, a l’inici del solstici d’estiu, d’atraure un Amor d’aquells que només es donen un cop a la vida. Què dic?! Que es donen un cop en moltes vides! Només necessiteu quatre ingredients fàcils de trobar, i creure.

QUARS ROSA, PEDRA DE LA LLUNA, PEDRA DEL SOL I HERBA DE SANT JOAN

Un dels principals ingredients màgics que calia per portar a terme aquest ritual era el quars rosa, pedra escollida per tots els infants del món pel seu color i la tendresa que desprèn. I és que el quars rosa és la pedra de l’Amor incondicional i la Pau interior; és la pedra que ajuda els adults a retrobar-se amb la innocència de l’infant.

“El quars rosa és la pedra de l’Amor incondicional i la Pau interior” El segon ingredient era la pedra de la Lluna, que és la pedra dels nous començaments. Ideal per iniciar una relació plena d’energia receptiva, equilibra les energies masculina i femenina per a aquells homes poc delicats i per a aquelles dones exageradament tosques. La pedra de la Lluna calma les emocions i l’estrès tot sintonitzant amb el propi bioritme intern.

El tercer ingredient clau usat en aquest ritual ancestral era la pedra del Sol, un mineral que connecta amb la llum que som, amb el nostre Jo intern veritable, el qual talla tota mena de vincles no desitjats per fer possible la troballa d’un Amor autèntic. Es diu que aquesta pedra restaura la tendresa i aporta energia i sentit de l’humor.

Finalment, per tal de vincular-hi la passió per la vida, a aquests tres minerals se’ls afegien tres pètals de rosa vermella perquè servissin de recordatori que estem vivint una existència de tercera dimensió i que l’Amor s’ha de materialitzar. També s’hi posava, és clar, una flor de l’herba de Sant Joan (coneguda també com hipèric), que floreix una o dues setmanes abans

del solstici d’estiu prop dels camins i els camps.

La seva forma d’estrella groga de cinc puntes connecta de nou amb la nostra pròpia estrella.

“La pedra de la Lluna calma les emocions i l’estrès tot sintonitzant amb el propi bioritme intern” EL CERCLE, LA NO-RESISTÈNCIA

Un cop aquestes reines magues tenien tots els ingredients a l’abast, completaven la seva recepta d’Amor dibuixant un cercle sobre la sorra i marcant les quatre direccions. A dins, hi col·locaven el quars rosa, la pedra de la Lluna, la pedra del Sol, els tres pètals de rosa vermella i la flor d’hipèric. Ho esquitxaven tot amb unes gotes d’aigua i, mentrestant, pronunciaven la seva petició al vent, des del cor i la ment; és a dir, verbalitzaven allò que desitjaven: un Amor veritable i etern. Tot seguit, encenien una flama damunt del cercle, que quedava atrapada fins a consumir-se. Per això, d’aquest ritual en deien el ritual atrapafocs.

“La pedra del Sol connecta amb la llum que som, amb el nostre Jo intern veritable” El cercle el dibuixaven perquè representa la no-resistència, el venciment de totes les forces externes i internes. En geometria sagrada, aquesta figura porta inscrita l’octògon i l’estrella d’aquell ésser humà que ha après a ser-ho i que es comunica directament des del seu centre (des del cor), el qual és 500 vegades més potent que el cervell. Per això és capaç de trobar aquell altre ésser humà que el complementa, que esdevé la seva ànima bessona. Conten també que tots els que tenen la sort de trobar-se amb aquest tipus de parella, senten una pau infinita.

D’e st i l / 5 9

/ CAPRICIS /

PECES MERAVELLOSAMENT

ÚNIQUES Conegudes (i reconegudes) per la seva singularitat i excel·lència, les col·leccions UNOde50 contemplen joies dissenyades i creades de forma completament artesanal i amb un caràcter únic i exclusiu absolutament identificable.

60 / D’est i l

/ CAPRICIS /

S

egell propi. Això és UNOde50, una marca espanyola que inicià el seu camí a la dècada dels noranta de la mà d’un equip de creatius amb ganes d’oferir peces de joieria que trenquessin amb allò establert fins aleshores. Un disseny actual i una qualitat màxima són les seves premisses principals. El treball artesanal que arrossega la tradició i l’exclusivitat més sibarita, les altres.

DE 50 A MÉS

En els seus inicis, la filosofia que mantenia la marca es basava en la creació d’únicament cinquanta unitats de cada disseny (d’aquí, UNOde50), però, gràcies a l’enorme repercussió de les seves peces, ha anat augmentant la producció, sense deixar de banda la seva promesa d’exclusivitat, la qual es veu materialitzada, especialment, en les edicions limitades de 50 unitats que surten a la llum amb cada col·lecció.

“La marca espanyola inicià el seu camí a la dècada dels noranta de la mà d’un equip de creatius amb ganes d’oferir peces de joieria que trenquessin amb allò establert fins aleshores”

PER A ELL I PER A ELLA

Braçalets, anells, penjants, arracades, turmelleres, botons de puny, rellotges i un munt d’accessoris, tant per a ell com per a ella, formen part de les seves sis actuals col·leccions, que són com petits tresors intransferibles i van des del look més natural fins al més roquer.

“Aquestes joies segueixen un procés de creació completament artesanal, des que es plasma el dibuix de cada peça sobre paper fins que es modela, es fon, es banya, es munta i se’n fa la manipulació final” M O D E R N I TAT I T R A D I C I Ó R AT L L A N T L’EXCEL·LÈNCIA

El denominador comú? La qualitat, l’exclusivitat i la suma de modernitat i tradició, aportada, aquesta darrera, pel procés de creació completament artesanal de cada peça, des que es plasma el seu dibuix sobre paper fins que es modela, es fon, es banya, es munta i se’n fa la manipulació final.

I és que tots els dissenys d’UNOde50 combinen un aliatge de metalls banyats en plata amb cuir, fil, resines o pedres, fet que atorga a cada joia una particular textura amb acabats rotunds.

UNOde50, representada per un petit cadenat que engloba el caràcter artesanal de la marca i simbolitza la protecció de joies exclusives i de disseny únic, és present a més de 40 països, i actualment compta amb aparadors a les principals capitals europees de la moda, com ara Paris, Roma, Milà, Amsterdam, Berlín, Madrid o Barcelona. A Figueres, les seves peces es poden trobar a Bali Home, situada al carrer Vilafant, número 15.

BALI HOME Vilafant, 15 17600 Figueres (Girona) 972 67 77 42 info@balihome.es www.balihome.es

D’e st i l / 6 1

/ F OTO G R A M A /

AMB ÀNIMA

M ED I T E R R À N IA MAR CASAS · DIRECTORA DE D’ESTIL

A

mb l’arribada de l’estiu, se’ns han despertat unes ganes irrefrenables d’acostar-nos al mar, de cridar el sol i d’amarar-nos d’arena i sal; l’arena i la sal del nostre Mediterrani, de la nostra estimada Costa Brava.

Per això, hem buscat un racó natural mig salvatge, 100% mediterrani, que ens recordi el que som i d’on venim, i que casi a la perfecció amb els look d’ànima mediterrània que crea en Ramon Gurillo des de l’espai L’Omet, a Peralada.

La bellíssima Paula Arbós els ha donat vida amb la frescor, la llum i la pau interior que necessitàvem, i, després d’una llarga sessió per diferents escenaris d’El Port de la Selva, ens hem quedat 62 / D’est i l

amb una mena de deessa del mar amb aires de sirena per a la portada d’aquest número, que, sí o sí, fa olor d’estiu.

Rere l’objectiu, aquesta vegada, hi ha estat la Vane Pujol, i maquillant i pentinant, la Bàrbara Jorquera, d’Elle Est Belle Plus Femme.

Podeu veure el making of del shooting llegint el codi QR. Les imatges les ha pres l’Ernest Alda; el muntatge és de l’Albert Torres, i la música, de la polifacètica Paula Arbós.

Un plaer infinit haver buscat, amb aquest equip de luxe, una nova portada per a D’estil, el magazín de petits grans plaers fet per persones apassionades i destinat a persones apassionades, també.

+INFO A LA WEB

/ F OTO G R A M A /

D’e st i l / 6 3

/ P S I CO LO G I A /

QUI HA DIT QUE NO ES POT JUGAR

A LA FEINA? El gamestorming permet a directius i professionals explorar i examinar nous reptes empresarials a partir de la concepció d’allò que és un joc. Per què gamestorming? Per què un joc? On es troba la relació i la intersecció entre joc i empresa? Juna Albert ens ho explica en aquest article que desemboca, a la fi, en la capacitat que tenim de crear el nostre futur.

TEXT / JUNA ALBERT · COACH PER AL CREIXEMENT PERSONAL I LA INNOVACIÓ PERSONAL I ORGANITZACIONAL

Q

uan juguem, les persones transformem el nostre espai habitual d’actuació i la nostra també habitual manera de pensar i de comportar-nos per acomodar-los a les regles del joc. Aquesta transformació i acomodació és la mateixa que s’espera de nosaltres en una empresa i en qualsevol aspecte de la nostra vida. Allò que els altres esperen de nosaltres –i allò que nosaltres esperem dels altres– per a un bon funcionament global és que sintonitzem amb l’espai on temporalment actuem. I això requereix una acomodació o alineació que ens permeti sintonitzar amb les persones, les situacions i els reptes que aquests ens plantegen. Això sí: ho hem de fer sense perdre mai la nostra essència, que és allò que ens fa diferents i el lloc on resideixen els nostres valors, la nostra energia i les nostres passions.

JUGAR AMB ELS LÍMITS PER ADAPTAR-SE ALS CANVIS

Tot joc ens ofereix unes fites a aconseguir que 64 / D’est i l

gaudeixen d’una qualitat especial: hom sap quan n’ha assolit una, però gairebé mai la coneix –ni la reconeix!– per endavant.

“Quan juguem, les persones transformem el nostre espai habitual d’actuació i la nostra també habitual manera de pensar i de comportar-nos per acomodar-los a les regles del joc” En el joc, els jugadors són, respecte als que no estan jugant, com els iniciats respecte als profans.

Els iniciats, coneixen les regles i, sobretot, veuen i reconeixen els fets que se’n deriven; uns fets que, normalment, passen desapercebuts per als profans. Els iniciats gaudeixen d’aquesta “capacitat especial” perquè estan totalment compromesos

amb el fet de voler saber i voler descobrir.

El joc ens permet explorar mil possibilitats creatives per aconseguir fites d’acord amb les regles que el defineixen. La persecució d’aquestes fites ens aporta la tensió creativa que, en forma d’energia concentrada i orientada en una direcció, guia la nostra exploració. Així doncs, carregats d’energia, i gairebé sempre sense adonar-nosen, comencem a jugar amb els límits; és a dir, explorem fins a on podem canviar les regles del joc sense deixar de mantenir-nos, però, dins d’un espai de joc, encara que es tracti d’un altre.

Per exemple: IKEA, Easyjet o Zara han canviat les seves regles, però, tot i així –o gràcies a això–, continuen estant en l’espai de joc, encara que es tracti d’un de nou.

Moltes persones que són capaces de trencar les regles i explorar els límits quan estan jugant, són capaces també de transferir aquesta capacitat i voluntat a les seves vides personals i professionals.

Les seves dificultats radiquen, d’una banda, en què no han pogut generar prou energia creativa per no haver-se ficat de ple – i amb una consciència

/ P S I CO LO G I A /

total– dins de l’espai de joc, sigui aquest espai la seva parella, el seu equip, la seva organització, el seu negoci... D’altra banda, també radiquen en què han après que les regles no poden trencar-se ni canviar-se, i en què, a més, elles sempre han d’obeir les decisions d’altres.

“Allò que els altres esperen de nosaltres –i allò que nosaltres esperem dels altres– per a un bon funcionament global és que sintonitzem amb l’espai on temporalment actuem” Empreses com les anteriorment esmentades, que innoven constantment obrint nous mercats, són empreses amb direccions obertes i horitzontals que afavoreixen i estimulen l’autonomia, la participació creativa i el compromís autèntic dels seus empleats. Són empreses on, des de la

confiança en les persones, des de la integritat dels seus líders i des d’una missió i una visió clarament definides, s’incentiva els empleats –aquesta vegada sí– a jugar amb els límits i a contribuir a un model d’organització adaptada als canvis.

“El joc ens permet explorar mil possibilitats creatives per aconseguir fites d’acord amb les regles que el defineixen” GAMESTORMING O ESPAI SIMULADOR DE REALITAT

El gamestorming ofereix a les organitzacions la creació d’un espai que simula la realitat actual, sobretot pel que fa als reptes d’avui, que no són estàndards ni previsibles ni es poden planificar.

Les organitzacions d’avui es mouen en espais de realitat ambigus en els quals les solucions no són clares ni corrents, i on la capacitat de crear i descobrir és sempre més important que el fet

d’ajustar-se al motlle d’allò estàndard.

En paraules de Nassim Nicholas Taleb, autor d’El cigne negre, un dels llibres que cito en el meu primer llibre Sincronitza la teva vida!, la realitat actual és la següent: “Avui dia no podem subestimar l’impacte que allò altament improbable pot tenir sobre les nostres vides. Perquè avui el nostre coneixement acumulat sobre la realitat cada vegada ens serveix menys a l’hora de predir el futur”.

En aquest sentit, Nassim Nicholas Taleb explica que hem passat de Mediocristán (el món en forma de campana de Gauss) a Extremistán (una realitat complexa en continu moviment que ens sorprèn però que, cavallerosament, ens permet, al nostre torn, sorprendre-la).

Això és, precisament, el que hem de fer: sorprendre la realitat, crear el nostre futur. Quelcom que només serem capaços d’aconseguir si actuem amb el convenciment que crear i descobrir és sempre més important que ajustar-nos al motlle d’allò estàndard. Sobretot perquè ja no hi ha cap estàndard que valgui.

D’e st i l / 6 5

/ GASTRONOMIA /

DAUS DE VEDELLA AMB VERDU RES A L W OK Des de les pàgines de D’estil, us volem oferir unes propostes de tapes actuals però elaborades amb productes frescos tradicionals de la mà d’El Dynàmic.

66 / D’est i l

/ GASTRONOMIA /

I N GR E D I E N T S (A M B QUANTITATS AL GUST) • Daus de filet de vedella

• Soja

• Ceba

• Gingebre

• Pebrot vermell

• Oli de sèsam

• Pebrot verd

ELABORACIÓ Escalfem el wok i hi saltem els daus de filet de vedella.

Tallem la ceba, el pebrot vermell i el pebrot verd en juliana, hi afegim un rajolí de soja i apaguem el foc.

Ratllem el gingebre, hi afegim unes gotes d’oli de sèsam i ho saltem tot aprofitant la calor que desprèn el wok.

D’e st i l / 6 7

/ GASTRONOMIA /

VA DE

PEBROTS El món dels pebrots és tan extens com curiós. Des que Colom els va portar a la Península, es van anar escampant arreu tot revolucionant les cuines de cada país. Pep Sala ens en descobreix unes quantes varietats i ens desvetlla el significat de l’escala Scoville, pensada per definir el nivell de picant dels diferents pebrots existents. Us sorprendreu!

TEXT / PEP SALA · MÚSIC, COMPOSITOR I AMANT DE LA GASTRONOMIA

68 / D’est i l

/ GASTRONOMIA /

SALSA SALSA JALAPEÑO CHIPOTLE TABASCO TABASCO (MÈXIC) (MÈXIC) VERDA VERMELLA

Q

uan Cristòfol Colom va arribar a Amèrica (recordem que la seva intenció principal era trobar una drecera per anar a les Índies per poder comercialitzar amb espècies, que, en aquella època, tenien un gran valor econòmic), es va trobar amb una planta el fruit de la qual picava tant o més que el pebre, i el va anomenar pimiento rojo creient que estava emparentada amb l’arbre del pebre.

«Quan Colom va descobrir els pebrots, els va anomenar “pimientos rojos” creient que estaven emparentats amb l’arbre del pebre» Així doncs, un dels primers vegetals que ens van arribar de les Índies van ser els pebrots, que allà eren anomenats axi, mot que, amb el temps, es va transformar en aji, i, de fet, encara se’ls anomena així a molts llocs de Sud-Amèrica.

Com que, com he explicat, un dels objectius del viatge de Colom era aconseguir preuades espècies, especialment pebre, que era la més consumida i valorada, aquest “succedani” ja és mencionat als primers escrits de l’època. Fins i tot el mateix Colom en parla al seu diari de bord el dia 15 de gener de 1493: “También ay mucho axí, ques su pimienta, della que vale más que pimienta, y toda la gente no come sin ella, que la halla muy sana; puedense cargar cincuenta carabelas cada año en aquella Española”.

A partir d’aquell moment, el pebrot es va anar

AJI I TIENTSIN CAYENA (XINA) (SUDAMÈRICA)

PRIK ULL HAENG D’OCELL (TAILÀNDIA) (ÀFRICA)

escampant arreu del món, i en van anar apareixent moltíssimes varietats, tant dolces com picants, que van revolucionar les cuines de tots els països, essent consumides crues, cuites, assecades o com a condiment en pols, conegut com a pebre vermell.

“Actualment, existeixen milers de varietats diferents de pebrots i bitxos. A Catalunya, per exemple, tenim els pebrots de Reus, les nyores, els pebrots de romesco...”

M I L I U N A VA R I E TAT S R E PA R T I D E S ENTRE PAÏSOS

Actualment, existeixen milers de varietats diferents de pebrots i bitxos. A Catalunya, per exemple, tenim els pebrots de Reus, les nyores, els pebrots de romesco... A Espanya, el pimentón de la Vera, el pimiento del piquillo, el pimiento del Padrón, el pimiento de Guernika o el pimiento choricero, per anomenar-ne tan sols uns quants.

Altres pebrots molt coneguts són els diferents aji que hi ha a Sud-Amèrica; els jalapeños, els chiles o la pimienta de Cayena, d’Amèrica central i Mèxic; la coneguda paprika hongaresa, o el piri-piri o pebrot ull d’ocell, d’Àfrica.

GRÀCIES ALS PEBROTS!

Gràcies als pebrots i, sobretot, al bitxos, han aparegut plats com el xoriç, el romesco, la sobrassada, els escabetxos, el bacallà a la llauna, el pulpo a feira, les patatas a la riojana, el chili con carne, el goulash hongarès, els humus de cigrons

CHILE BHUT HABANERO JOLOKIA (MÈXIC) (ÍNDIA)

ESPRAI DE PEBRE

15.000.000-16.000.000

2.000.000-5.000.000

855.000-1.047.000

100.000-350.000

100.000-225.000

90.000-110.000

50.000-75.000

30.000-50.000

PEBROT DEL PADRÓN

5.000-10.000

500-2000

PEBROT VERMELL

2.500-8.000

100-500

PEPPERONCINI (ITÀLIA)

2.500

100-500

PEBROT VERD DOLÇ

1.200

0-100

MOSTRA DE L‘ESCALA SCOVILLE

CAPSAÏCINA PURA

i albergínia de la cuina àrab, els curris hindús i tailandesos, les salses tabasco, les salses picants de la cuina xinesa, les que posem als kebabs...

En fi, una llista infinita.

ESCALA SCOVILLE O EL GRAU DE PICANT DELS PEBROTS

El pebrot és el fruit d’una planta anomenada Capsicum annuum, de la família de les solanàcies, amb totes les seves varietats: Capsicum annuum, Capsicum frutescens, Capsicum baccatum, Capsicum chinense... Aquest nom prové de la substància que conté, la capsaïcina, que és el que fa que sigui més o menys picant.

“L’any 1912, Wilbur Scoville va crear un test organolèptic per definir el nivell de picant dels diferents pebrots existents, així com de les salses elaborades amb bitxos” L’any 1912, Wilbur Scoville va crear un test organolèptic per definir el nivell de picant dels diferents pebrots existents, així com de les salses elaborades amb bitxos. El test en qüestió indica la quantitat de capsaïcina present a cada pebrot (o salsa) analitzat, els quals s’ordenen en l’anomenada escala Scoville.

Les unitats d’aquesta escala representen els cops que l’extracte del bitxo s’ha de diluir en aigua ensucrada per fer indetectable el picant.

Així, per exemple, el pepperoncini d’Itàlia s’ha de dissoldre entre 100 i 500 vegades.

D’e st i l / 6 9

/ COMUNIQUEM-NOS /

L’ E RRO R

DEL PARE DIVORCIAT Perquè màrqueting i promoció no són sinònims. Perquè el màrqueting, de fet, és molt més que la promoció d’un producte o servei. La Txell Costa ens ho explica i ens alerta del perill d’“arribar tard” a l’hora d’avaluar les conseqüències de les pròpies accions, com en la vida mateixa. El desenllaç infeliç es pot evitar!

TEXT / TXELL COSTA · EXPERTA EN MÀRQUETING I COMUNICACIÓ IL·LUSTRACIÓ / JAVIER LOSADA

F

a uns dies va seure al meu costat, al tren d’alta velocitat, un nen encantador. Es diu Pau i té 7 anys. Em va explicar que col·lecciona pedres de tots els llocs que visita, i que, de gran, vol ser arqueòleg.

–La mare diu que està molt bé que faci el que m’agrada.

–Que bé! –li vaig dir jo, mostrant-me molt fan de les paraules que li deia la seva mare.

–Però, al pare, no li sembla tan bé... I la mare s’enfada.

–Ostres!

–El pare va marxar quan jo era petit i fa només mig any que ha tornat.

“Quan no integrem el màrqueting des del dia en què neix una empresa, estem arribant tard”.

Per un moment, m’he sentit incòmode amb la conversa, però els nens són excepcionals, i en Pau m’ha seguit explicant la seva història com si res: –La mare diu que ell no té dret a opinar, que ha arribat tard. Que ell no hi era quan van decidir posar-me ulleres, ni quan vaig haver d’anar amb una profe perquè m’ajudés a fer els deures de mates, ni quan vaig decidir ser arqueòleg...

Entenc la posició de la mare d’en Pau. Ella sent 70 / D’est i l

que el pare no s’ha ocupat de la criatura des que era petit. De fet, això ens passa tantes vegades, a la vida! Anys després és quan ens adonem de les conseqüències que tenen les nostres decisions.

“El punt de partida del màrqueting està en el primer minut en què es comença a desenvolupar un producte o servei” Canviant radicalment d’àmbit, en l’esfera professional també podem cometre l’error d’“arribar tard”, de no pensar en les conseqüències d’una actuació des de bon principi. Ho fem, per exemple, quan no integrem el màrqueting des del dia en què neix una empresa.

MAI ÉS MASSA AVIAT PER COMENÇAR A VENDRE!

El punt de partida del màrqueting està en el primer minut en què es comença a desenvolupar un producte o servei. Moltes persones pensen que màrqueting i promoció són el mateix, però, en realitat, no és així. El màrqueting és molt més que la promoció!

Quan comences idear un producte o servei ja estàs començant també a fer màrqueting, perquè has de detectar a quines persones voldràs vendre’l, quines necessitats tenen i com pots ajudar-les a

cobrir aquestes necessitats. Tots aquests aspectes ja formen part del màrqueting, i, per tenir-los en compte, no necessites conèixer les últimes tendències ni les últimes modernitats sorgides.

Fer màrqueting pot ser, simplement, mencionar el teu producte o servei en una conversa, o a les xarxes socials, explicant que tindrà un seguit de característiques. Pot ser quelcom suau, efectiu.

No és necessari crear un tsunami.

“Per començar a idear un producte o servei no necessites, abans de res, conèixer les últimes tendències ni les últimes modernitats sorgides” En el moment del llançament del producte o servei en qüestió ja portaràs a terme una bona acció de promoció, però, en aquesta primera fase, amb un simple gest ja pots començar a fer màrqueting.

Recorda que has de pensar amb perspectiva.

No cometis l’error d’“arribar tard” perquè no has avaluat les conseqüències de les teves accions. I recorda també que mai és massa aviat per vendre!

Si vols saber-ne més, m’encantarà que llegeixis el llibre que acabo de publicar amb Viena Edicions: Working Happy. A les seves pàgines hi trobaràs tot el procés de creació d’una empresa d’una forma fresca fresca!

/ COMUNIQUEM-NOS /

D’e st i l / 7 1

/ PETITS PLAERS /

LES

CANÇONS TEXT / DANIEL RUIZ-TRILLO · ESCRIPTOR IL·LUSTRACIÓ / MARC RIBERA

E

ll estava escrivint un article que li havien demanat per a un diari, però tot just en aquell moment se li van obrir unes quantes finestres a l’ordinador. Una mostrava un llac que havia visitat feia poc de La Noguera, on s’havia banyat en una decisió ben valenta d’aquelles que només es fan a l’inici de la primavera, quan el cos es desperta i la ment comença a somiar.

Una altra de les finestres que es van obrir va ser la de vilaweb.cat, on ell acostumava a llegir notícies optimistes sobre el present –i el futur– de la seva llengua, la seva cultura i la seva nació: més parlants, més digitals, més revistes, més cantautors, s’estrenaven noves obres de teatre i la gent continuava, malgrat els constants atacs de l’Estat, vivint en la seva llengua, sobretot a l’escola. Una altra finestra que es va obrir va ser la d’icat.cat, on primer va escoltar el tema No obeir, de Mishima; després, un dels Falciots Ninja; tot seguit, un de VerdCel i, al cap d’una estona, Anòxia, de Jordi Montañez.

autor, després amb les sabates que hi havia per terra i després amb el llum de la tauleta de nit, l’únic llum encès en aquella tarda càlida d’estiu.

“De cop i volta, l’article va començar a volar com un falciot, amb uns ganivets a la mà i se li va encarar” L’escriptor, esmaperdut i corprès, es va girar i va intentar endreçar i redreçar aquella situació, mentre el full en forma de falciot l’apuntava amb el ganivet que duia a la mà, en un gest amenaçador que el deixava bocabadat i sense esma. Va agafar el mòbil i va trucar als Mossos d’Esquadra, que just en aquell moment entraven per la porta de casa alertats per la Junta Electoral, ja que en el balcó d’aquell pis hi havia una bandera poc neutral i que no agradava a les autoritats, que era simplement la bandera de Dinamarca.

“Ell estava escrivint un article que li havien demanat per a un diari, però tot just en aquell moment se li van obrir unes quantes finestres a l’ordinador”

“Va agafar el mòbil i va trucar als Mossos d’Esquadra, que just en aquell moment entraven per la porta de casa alertats per la Junta Electoral”

De cop i volta, l’article va començar a volar com un falciot, amb uns ganivets a la mà i se li va encarar. L’article, que tenia forma de full mig en blanc del Word, va sortir de la pantalla i va fugir de l’ordinador, tot ensopegant primer amb el seu

I és que, des de l’Erasmus de cinc anys enrere, ell festejava, vivia i, fins i tot, tenia idees de matrimoni amb una danesa descomunal que es deia Sònia Johansen, que ensenyava anglès a la Universitat Pompeu Fabra i que era sòcia

72 / D’est i l

d’Òmnium Cultural.

Els dos agents, companys de la Sònia a la junta de l’entitat cultural, havien hagut de deixar el cotxe patrulla aparcat a la zona blava, tot i que, amb les presses, es van deixar la ràdio del vehicle engegada, on sonava Rac 105 a tot drap i, just quan acabava Emiliano Zapata, de Lax’n Busto, i començava Bicicletes, de Blaumut, van anar cap al pis. Cinc minuts a l’apartament de la parella van ser prou per prendre la decisió que l’endemà enviarien al jutge: arxivaven el cas per falta de proves. Com a agraïment, la Sònia els va convidar a una tassa de cafè glaçat amb galetes daneses de mantega, i tots plegats van celebrar l’arribada de l’estiu ballant la cançó que sonava a l’ordinador de l’escriptor: Músic de carrer, de Txarango. No en van tenir prou i en van ballar una altra, una de la Iaia.

“Des de l’Erasmus de cinc anys enrere, ell festejava, vivia i, fins i tot, tenia idees de matrimoni amb una danesa descomunal que es deia Sònia Johansen” Quan van tornar al cotxe patrulla, es van adonar que s’havien deixat la ràdio encesa, on sonaven els últims acords de Camins, de Sopa de Cabra, i començaven els primers d’una cançó de Manel que parlava de xiringuitos de platja i de noies en bikini.

–Ara ja podem respirar tranquils.

–Tenim una hora lliure, Raimon. On anem?

–Al mar, Lluís.

/ PETITS PLAERS /

D’e st i l / 7 3

/ E L R A CÓ D E L A R E F L E X I Ó /

EL TEMPS

D E LE S DONE S TEXT / XAVI ROURA · PERIODISTA

E

l món està canviant vertiginosament!

No, no he descobert la sopa d’all. Estem entrant cada cop més en un nou món que, a priori, ens resulta diferent, difús, eteri. A què es deu?

Us ho diré: estem entrant en el temps de les dones.

I em direu: no pas! Estem molt lluny d’assolir la igualtat real! La resposta és que, mica en mica, ens anem adaptant. No us preocupeu.

Com ens hem definit sempre? Com s’ha determinat, cimentat, la nostra societat? S’ha basat en la nostra ment! Als homes sempre se’ls ha descrit –i s’han autodescrit– com a éssers racionals, mesurats!

Persones que són capaces de racionalitzar per sobre de tot! I les dones? Com se les ha descrit? Com a éssers sensibles, les emocions de les quals poden variar com els cicles de la lluna!

“Us ho diré: estem entrant en el temps de les dones. I em direu: no pas! Estem molt lluny d’assolir la igualtat real!

La resposta és que, mica en mica, ens anem adaptant. No us preocupeu” Tot plegat és generalitzar massa, però hi ha força raó en aquestes descripcions. I tanmateix, aquestes paraules tan senzilles i tan profundes alhora són les que defineixen una societat antiga que dóna pas a la nova!

No és aquesta una societat on sempre ens hem caracteritzar per mesurar-ho tot, per fer-ho tot ra74 / D’est i l

/ E L R A CÓ D E L A R E F L E X I Ó /

cional, quan la naturalesa és immesurable? No ha intentat aquesta societat masculina posar-li tanques a tot coneixement? És així com neix l’escriptura, un sistema racional, recte, formal!

“Als homes sempre se’ls ha descrit –i s’han autodescrit– com a éssers racionals, mesurats! A les dones, com a éssers sensibles, les emocions de les quals poden variar com els cicles de la lluna!” És molt difícil que un text emocioni! Compareu-ho amb un vídeo, amb una fotografia. Ho veieu? Cap a on estem avançant? Cap a la cultura de la imatge!

Les noves generacions estan creixent amb una nova comunicació, allunyades de la lectura! Viuen en imatges, en l’emoció intrínseca a elles! En les paraules orals per sobre de les escrites!

No és estrany, doncs, que mica en mica es normalitzin cada cop més actituds que abans només es consideraven femenines: cuidar-se el físic? Depilar-se? Menjar adequadament, cuidar la dieta?

Homes que comprenen i escolten les seves parelles?

Els matxos ibèrics estan de dol.

“Avui dia, i encara s’hi treballa, la societat és més comprensiva amb aquestes minories: tots importem” Recordeu aquella societat en què es menystenia i menyspreava el dèbil? Aquell qui era diferent rebia les mil i una per part de tothom i acabava convertint-se en un marginat. L’humor negre. La burla a les minories. Tot plegat només responia a una llei: la llei del més fort, la llei més masculina possible. Avui dia, i encara s’hi treballa, la societat és més comprensiva amb aquestes minories: tots importem. No s’havia relacionat sempre aquest concepte amb la feminitat?

I és feina dels homes adaptar-se cada cop més a aquest món que els és nou, incomprensible i, per a ells, encara incontrolable. Per això, els més animals, bestials, i per què no dir-ho, els més abominables de tots, en no entendre la situació, tan senzilla com aquí s’explica, reaccionen de la pitjor manera possible: amb violència. Per sort, són quatre gats!

Estem entrant en una nova etapa de la Humanitat: el temps de les dones.

D’e st i l / 7 5

/ MÚSICA /

TRECE

I ELS SEUS RETALES DESORDENADOS La formació musical Trece ha publicat el seu primer disc sota el títol Retales desordenados, on els joves cantautors catalans Laura Godó i Jordi Vilà mostren la seva essència gràcies a tretze temes que conviden a somiar.

FOTOS / ESTHER ÁVALOS

76 / D’est i l

/ MÚSICA /

T

rece és la fusió de dos joves talents amants de la música i apassionats per la vida, d’aquells que ens agrada descobrir-vos de tant en tant.

Ambdós s’han llençat a l’aventura i han volgut provar sort en el món de la música editant un projecte comú que sona realment bé.

Es titula Retales desordenados i conté 12 temes propis i una versió de Show must go on, el clàssic del grup britànic Queen, que cal escoltar amb les orelles i amb el cor.

“Laura Godó i Jordi Vilà són Trece, un duo acústic jove i amb empenta que combina temes propis fonamentats en el pop i el rock amb versions de diferents estils musicals” QUAN MENYS ÉS MÉS

El disc, que és el primer de la formació i ha estat gravat sota l’estricta mirada del segell independent Doble K, narra històries basades en experiències reals i en qüestions inventades, en somnis per aconseguir i en formes determinades

de sentir i viure la vida. Es tracta, en definitiva, d’un projecte musical molt propi, de caràcter intimista, senzill però punyent, que s’ha marcat com a principal propòsit aconseguir emocionar tots aquells que decideixin escoltar-lo.

«“Retales desordenados” és el seu primer treball, un un projecte musical molt propi, de caràcter intimista, senzill però punyent, que s’ha marcat com a principal propòsit aconseguir emocionar tots aquells que decideixin escoltar-lo» L’any 2013, Laura Godó i Jordi Vilà, que ja havien compartit escenari anys enrere –tant en format banda com en acústic–, van decidir unir els seus projectes artístics i crear Trece amb la idea era donar vida a un duo acústic jove i amb empenta que combinés temes propis fonamentats en el pop i el rock amb versions de diferents estils musicals. Així és com aconsegueixen un repertori versàtil i majestuós que combina guitarres i altres

instruments de percussió amb la veu tendra i suau de la Laura, que recorda –i molt!– la sonoritat de La oreja de Van Gogh.

DIRECTES DESPULLATS PERÒ CARREGATS DE CALIDESA

Godó i Vilà formen un tàndem especial i carismàtic que, en directe, es fa gran i aconsegueix acaparar totes les mirades. La gira de presentació de Retales desordenados està recorrent els racons més íntims del territori català (i, fins i tot, de fora) per deixar empremta de la seva punyent senzillesa. Podeu seguir l’activitat d’aquesta nova formació a www.trecemusic.com.

www.trecemusic.com.

D’e st i l / 7 7

/ CULTURA /

Q UEDEM

A L ZU R I CH ?

AR T I M I C R OME C E NAT GE U N IT S E N U N P R O JE CT E A M B M O LTA À N IM A

“El Zurich és més que un cafè cèntric de Barcelona”. Sota aquest motiu literari s’ha unit un col·lectiu de bloguers per reanimar literàriament aquest local emblemàtic de la Ciutat Comtal.

AQUAREL·LA / CARME ROSANAS

UNA EXPLOSIÓ CREATIVA CONJUNTA

Una trobada de bloguers al Zurich el mes d’octubre cancel·lada a última hora. Aquest va ser l’embrió d’un projecte que, cinc mesos després, i gràcies a l’entusiasme dels membres de Projecte bloguer i al micromecenatge, prenia forma sota el títol Quedem al Zurich? i anunciava la seva futura aparició en format llibre.

que ja formen part de la història d’aquest país: des de quiosc a centre de reunions d’escaquistes, des de trinxera de republicans durant la Guerra a nucli de tertúlies d’intel·lectuals. I xocolateria, i teló de fons de pel·lícules, i...

«“Quedem al Zurich?” és un lloc de trobada de persones i de coses que passen entre les persones”, segons Gemma Barberan, de Projecte bloguer»

“Fins a trenta-tres poemes, relats, il·lustracions i fotografies, fins a trentatres costats d’un mateix calidoscopi elaborats sota una única premissa prèvia: la voluntat de plasmar l’Ànima d’un Cafè no menys calidoscòpic” La idea, fruit de la inspiració espontània (“I si fem un llibre de trobades al Zurich?”), va acabar seduint trenta-tres persones que, tot i tenir uns perfils tan dispars com les col·laboracions amb què hi acabarien participant, tenien tres aficions comunes: la creació artística, els blogs i, per descomptat, el Zurich.

Així, fins a trenta-tres poemes, relats, il·lustracions i fotografies, fins a trenta-tres costats d’un mateix calidoscopi elaborats sota una única premissa prèvia: la voluntat de plasmar l’Ànima d’un Cafè no menys calidoscòpic. I és que, des dels seus orígens, el Zurich ha estat escenari d’esdeveniments i moviments, socials, culturals i polítics, 78 / D’est i l

les 200 reserves d’exemplars necessàries per a la publicació del llibre fou tota una odissea, i ha acabat esdevenint una autèntica trobada multidimensional que ha tingut lloc als blogs i a Facebook, i que, finalment, es materialitzarà en paper i tinta.

UNA REALITAT SOLIDÀRIA

AMB L’EMOCIÓ I EL RISC DEL MICROMECENATGE

Perquè les obres d’aquests autors poguessin emanar com l’aroma d’un bon cafè, i mentre sortien propostes tan originals com la d’un simposi al voltant del Zurich per donar unitat al projecte, calia buscar un editor, una tasca gens fàcil que acabà trobant resposta en el micromecenatge.

Concretament, el seu partner d’aventura ha estat Quorum Llibres, la branca de crowdfunding de 9 Grup Editorial, que fusiona Angle Editorial i Cossetània Edicions.

El compte enrere de 40 dies per aconseguir

La superació de la reserva 200 va venir acompanyada d’una doble bona notícia per a Projecte bloguer: la publicació del seu Quedem al Zurich?, i, a més, la generació de drets d’autor (12% sobre el preu del llibre). Després que als blogs es comencés a compartir l’opinió de donar aquests drets a una ONG, s’ha optat per ajudar aquells qui ajuden i cedir-los a Arrels Fundació, una entitat que, des de 1987, es dedica a l’atenció de persones sense llar de la ciutat de Barcelona.

ES NECESSITEN MÉS MOTIUS?

Per reviure les pròpies trobades al Zurich; per formar part d’un somni compartit; per riure, intrigar-se, sorprendre’s; per contribuir a una bona causa. I per si tots aquests motius fossin pocs: perquè la publicació del llibre, al juny, anirà acompanyada d’una presentació al mateix Cafè.

Quedem al Zurich?

/ CULTURA /

D’e st i l / 7 9

/ C L A R I C ATA L À /

CLAR I CATALÀ INCORRECTE

CORRECTE

Cosir i cantar

Bufar i fer ampolles

Palillo

Escuradents

A dures penes

Amb prou feines

Algo és algo!

Val més això que res!

Apretar a córrer

Arrencar a córrer

Sobar

Magrejar

80 / D’est i l