Revista D'estil Núm. 43

EDITORIAL H

i ha parts que costen més que d’altres. Parts que, no saps per què (o si), es fan pregar més del compte, fan patir i tot. Però, quan arriben, la satisfacció i l’alegria són màximes i, fins i tot, aquesta condició primerenca que els ha caracteritzat d’entrada fa que siguin més recordats, després.

Això ens passa, de vegades, amb alguna edició de D’estil; amb aquesta, per exemple. Efectivament, ha estat una edició que s’ha fet pregar, i està bé reconèixer-ho. Està bé. Amagar-ho no serveix de res. I és que aquí, com en la vida, els imprevistos apareixen, els canvis es succeeixen i, en ocasions, el que esperaves no és, no és com t’esperaves.

I has de reaccionar, decidir i actuar; has de ser flexible,

t’has d’adaptar, com l’aigua (que, en el fons, és el que som).

I, a propòsit dels canvis (i dels parts), ens fa una il·lusió tremenda, gairebé monumental, explicar-vos (avançar-vos, de fet) una nova aventura en la qual ens hem embrancat: el llançament d’una nova forma de llegir la nostra revista, el llançament d’una D’estil interactiva que esperem (i desitgem) que ens permeti afegir més valor al nostre producte, oferir opcions més riques, arribar a més lectors/es i, sobretot, renovar il·lusions, tant les nostres com les vostres.

Queda dit, doncs! Estigueu ben atents/es, lectors/es estimats/des, que volem encetar aquest nou viatge amb vosaltres! Visca els parts que es fan esperar!

Mar Casas, directora

Dipòsit legal: Gi-1452-2008 · Correu electrònic: destil@destil.cat · Web: www.destil.cat Adreça: Ronda del mossèn Cinto Verdaguer, 32, baix - 17600 Figueres (Girona) Telèfon: 872 21 27 92 Us fem saber que D’estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col·laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu qualsevol part del contingut de D’estil, en citeu la procedència.

Amb el suport de:

SUMARI

4· RECORDANT

44·

8· RETRATS D’EMPRENEDORS

48· ESPAIS DE LUXE

Jesús Tuson

Alba Falgarona (La Wäwä)

EQUIP DIRECCIÓ Mar Casas

12· FORA DE CONTEXT Espartac Peran

16·

MUSEUS PECULIARS

Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols

INTERIORISME Hygge

Can Xiquet

52· GASTRONOMIA La tòfona

56· ESPAIS DE LUXE Hotel Alexandra

COORDINACIÓ Ernest Alda

20· PROTOCOL I SABER ESTAR

60· FOTOGRAMA

REDACCIÓ Mar Casas – Cristina Olivas – Júlia Català – Xavi Roura

22· RACONS

62· MOTOR

COL·LABORADORS Joana Rosselló – Pep Sala – Daniel Ruiz-Trillo

24· CURIOSITATS

66· NOVETATS

DISSENY GRÀFIC Albert Torres

26· OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE

70· BENESTAR I SALUT

30· BENESTAR I SALUT

72· CURIOSITATS

32· SOLIDARITAT

74· PETITS PLAERS

34· TENDÈNCIES

76·

Imperfecció

78·

CULTURA Les virtuts del fracàs, de Charles Pépin

FOTOGRAFIA Ernest Alda

I aquesta peça, com la rento?

Mina d’aigua del Masnou

Vuit usos alternatius del cafè

Els pilots

Mood food

IMATGE DE PORTADA Fotografia Pablo Guillén Model Daniela Gheorghiu (Piùbella Models) Vestuari Núria Monfort Maquillatge i estilisme Cornelia Gheorghiu

Para los valientes

Hotels only adults

38·

ART Bellesa imperfecta, de Jordi Parera

40· ESPAIS DE LUXE

Auto Rosellón Restaurant

GESTIÓ DE VENDES Oh! Comunicació

Portada 43 de D’estil

Citroën C3 Aircross

FIV Obradors

Atmandance

Maneres de fer

Estimar

EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ

80· CLAR I CATALÀ

D’e sti l / 3

/ R E CO R DA N T /

JESÚS TUSON, IN MEMORIAM Aquest estiu ens ha deixat un gran lingüista, un savi. Catedràtic de filologia i fundador del departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona, ens ha deixat un gran llegat intel·lectual que cal tenir ben present.

A

Text / Joana Rosselló, lingüista, alumna i col·lega de Jesús Tuson Foto / Gabi Massana / El Punt Avui

començaments d’agost, en encetar-se el tram central del parèntesi estival més expectant de la història recent de Catalunya, moria en Jesús Tuson. Havia de ser el primer entre altres persones prou properes a morir-se aquest estiu convuls, ple d’altres morts tràgiques, i tan prenyat, d’altra

“

En Tuson es preparava les classes al detall, i això es notava.

Però era espontani alhora. I quin posat! Quina elegància natural que traspuava!

S’ho passava bé i ens ho feia passar molt bé.

4 / D ’estil

banda, de vida, de futur. Quina llàstima que no puguin viure aquests dies totes elles! Quina mala sort! Què dirien aquests dies de tot el que està passant? Les seves famílies segur que s’ho demanen més que ningú i ho intueixen també més clarament, però no ho poden pas saber del cert. Aquest és el pes de l’absència, això és bona part del dol.

Deixeu-me, però, que us parli del que sé del cert sobre en Jesús Tuson, que segur que no trobaríeu a la Viquipèdia. En Tuson — així l’hi deia primer com a estudiant seva— va ser el meu millor professor a la universitat. I espero que ningú s’enfadi. M’hi jugaria qualque cosa que molta altra gent diria el mateix. En Tuson es preparava les classes al detall, i això es notava. Però era espontani alhora. I quin posat! Quina elegància natural que traspuava!

S’ho passava bé i ens ho feia passar molt bé.

El vaig tenir a Història de la Lingüística, en què cal tractar l’obra de filòsofs i gramàtics, sovint de naturalesa molt diferent; i ja, en tocar les darreries més properes al nostre temps, també de psicòlegs i lingüistes pròpiament dits.

Lingüistes pròpiament dits? Sí, estudiosos que s’interessen en el llenguatge; en les llengües també, és clar, però en la mesura en què puguin il·luminar el llenguatge. Per tarannà, la història

“

En Tuson estava convençut que el llenguatge com a tal demanava uns estudis especialitzats, com ja existien fora.

no és el meu fort, però el llenguatge és la meva obsessió i en aquelles classes el llenguatge era el focus. No podia ser altrament si s’hi havien d’integrar coherentment els punt de vista de filòsofs i gramàtics; de psicòlegs i lingüistes.

Més tard, vaig tornar a tenir en Tuson de professor a una assignatura de doctorat. Hi vam treballar Jakobson a fons. Recordo ara la complicitat compartida davant les paraules del lingüista rus, “sóc lingüista: res sobre el llenguatge em pot ser aliè”, una versió de les paraules de Terenci, “sóc humà, res humà em pot ser aliè”.

/ R E CO R DA N T /

D’e sti l / 5

/ R E CO R DA N T /

Per pura coherència amb aquestes paraules de Jakobson, en Tuson estava convençut que el llenguatge com a tal demanava uns estudis especialitzats, com ja existien fora. I en la tasca de fer-los realitat, en Jesús —ja érem col·legues aleshores— va ser pioner i un dels agents més destacats del procés que va portar a la instauració d’una carrera específicament lingüística, grau en diem ara. Van ser anys d’estires i arronses amb els defensors de l’statu quo al Ministerio de torn. Primer, a meitat dels 90, vam aconseguir una llicenciatura parcial, de segon cicle; i finalment, amb l’adveniment dels graus, una carrera sencera en què amb tot d’insuficiències encara ara —cal reconèixerho—, el llenguatge passava a ser molt més central.

No toca ara comentar per què el llenguatge com a tal és negligit poc o molt en dominis

en què hauria de ser central (neurociència, psicologia, evolució humana, i “lingüística de llengües” fins i tot), però el fet que el llegat intel·lectual d’en Jesús Tuson sigui excepcional és en bona part perquè tracta precisament del llenguatge. Mireu quins títols porten els seus assajos: El luxe del llenguatge, El llenguatge, L’escriptura, Històries naturals de la paraula, Com és que ens entenem (si és que ens entenem), Una imatge no val més que mil paraules, etc. I permeteu-me que completi el que aquesta llista diu: en Jesús Tuson estava també interessat en les patologies relacionades d’una manera o altra amb el llenguatge —i tristament en va tenir una curta experiència en la malaltia que el va portar a la mort— i en l’origen i evolució del llenguatge, potser el tema més interessant de tots com a humans que som.

Era sobre aquests dos últims temes

principalment que hauria volgut poder seguir conversant amb ell. La seva mort em va agafar treballant sobre el corpus de la tesi del psiquiatra Josep Moya que ell havia dirigit sobre la parla desorganitzada a l’esquizofrènia.

De fet, tenia l’exemplar original seu de la tesi obert sobre la taula. El creia present amb mi quan aquell matí d’agost ell ja no hi era. O sí, perquè seguirà present per a qui vulgui en la paraula dels seus llibres, i en els nostres records.

“

En Jesús Tuson estava també interessat en les patologies relacionades d’una manera o altra amb el llenguatge i en l’origen i evolució del llenguatge.

+INFO A LA WEB

destil.cat

6 / D ’estil

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E DO R S /

“

Les meves il•lustracions, tot i ser meloses, tenen un missatge de fons dur, més adult.

FOTO WAWA

8 / D ’e s til

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E DO R S /

UNA ESTONA AMB LA WÄWÄ “VAIG CREAR LA WÄWÄ INCONSCIENTMENT, PER EXPRESSAR COSES QUE VIVIA”

A

lba Falgarona. La Wäwä. Aquesta figuerenca nascuda l’any 1985 és il·lustradora. I, què coi!, ho fa molt bé! Provinent d’una família d’artistes, va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i actualment treballa com a il·lustradora al seu estudi, ubicat al costat dels Aiguamolls de l’Empordà.

La Wäwä és la criatura més adorable que ha parit en quasi una dècada de trajectòria artística, i, de fet, s’ha convertit en la seva icona, en el seu segell, en el seu altre “jo”. Amb ella (o sense) ha il·lustrat llibres, murals, programes festius, cartells, anuncis, mapes, samarretes, bosses, objectes decoratius i, fins i tot, etiquetes de vi o taules de surf. Si encara no coneixeu el que fa, no sabeu el que us perdeu.

Alba, què volies ser, de petita? Crec que el primer record que tinc de quan era petita, el tinc amb uns llapis i uns retoladors de colors a les mans. Sempre he dibuixat. De totes maneres,

recordo una època en què cada dia volia ser una cosa diferent. Vaig passar de voler ser arquitecte a membre de Green Peace o escriptora, per exemple. Però, amb els anys, em vaig anar decantant cap al dibuix i la pintura.

Dus l’art a la sang. Et ve de família, de fet... A les parets de casa, recordo haver-hi vist, sempre, quadres del meu pare i del meu avi.

Tant un com l’altre dibuixaven molt i, per a mi, van ser uns grans referents. Recordo com em mirava els seus quadres amb la boca ben oberta, i que em quedava molt impressionada observant els detalls i el realisme que desprenien. I els diumenges, amb el pare, dibuixàvem plegats.

De fet, sempre he pensat que aquesta manera que tinc de dibuixar, tan neta i polida, em ve d’ell. He tingut molta sort, a casa! Em van fer despertar la sensibilitat des de ben petita: per la música, per l’art, per la muntanya, per una posta de sol... Gràcies a això sé valorar els petits detalls, i suposo que, gràcies a això, també, m’he volgut dedicar a aquesta professió.

De què parlen les teves il·lustracions?

Hi ha il·lustradors que il·lustren moments diaris, més quotidians, o contextualitzats, com la Pilarín Bayés; d’altres, com la Paula Bonet o jo mateixa, intentem explicar el que vivim i sentim nosaltres mateixes, tot i que, amb els anys, t’adaptes al que et demanen els clients i també acabes contextualitzant moltes il·lustracions.

I com portes aquest esforç d’adaptació que et demana el client? El cert és que cada vegada tinc menys temps per dedicar-me a projectes personals, i la majoria de les hores de treball les dedico a realitzar encàrrecs, però ho porto bé, perquè, al cap i a la fi, és la meva feina i m’encanta. Abans de posar-m’hi, potser em fa mandra, però, un cop em submergeixo en el treball, en gaudeixo al màxim i n’aprenc molt.

Sempre intento aprendre de tots els encàrrecs que em fan! I ja se sap: a qualsevol feina, sempre hi ha aspectes que no t’agraden tant.

D’e sti l / 9

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E DO R S /

La teva és una feina completament artística, i treballes des de casa. Com t’organitzes? T’imposes un horari? Sí, cada vegada més. Al principi no ho feia, però era una bogeria. Em posava a treballar tant un dilluns a les set del matí com un diumenge a les deu de la nit, i ho he hagut de regular perquè acabava boja. En el meu cas, la passió i la feina es barregen molt, però he après que és necessari aturar-se. Sóc molt metòdica i començo a treballar d’hora, però a les set de la tarda procuro plegar, i, durant els caps de setmana, intento fer altres coses.

El que està clar és que una feina com la teva no la pots fer si no t’agrada... O si? No, perquè es nota molt. Si mires un dibuix, veus de seguida si està fet amb cura i estima o no, i això no ho pots perdre mai.

El que no només no has perdut, sinó que has aconseguit forjar és un estil propi: tothom que et coneix i veu una il·lustració teva, sap que és teva, i la Wäwä t’ha ajudat molt, en aquest aspecte. D’on surt aquesta

1 0 / D ’e s til

nina tan adorable? Crec que la vaig crear inconscientment, per expressar coses que vivia. La Wäwä va néixer quan vaig acabar la carrera, en un moment en què estava buscant com ficar-me dins d’aquest món, i, sense voler, em va sortir. Suposo que tenia coses a dir i la manera més fàcil que vaig trobar per fer-ho va ser a través seu.

Ella, com suposo que tu mateixa, ha anat mutant. I tant! Ara veig dibuixos del principi de la meva carrera i em sembla impossible que els hagi fet jo, quasi en renego, però és bonic veure com avances. I em fa gràcia perquè molta gent em diu que les Wäwës s’han fet grans, com jo, i jo també ho penso. Abans, quan vaig començar, que tenia 24 anys, eren molt més infantils, i ara, que en tinc 32, són molt més madures.

Si em permets la gosadia, a mi m’agrada pensar que, les teves, són il·lustracions per a adults... Jo també ho penso. Excepte si em demanen dibuixos per a un conte infantil o

per algun producte destinat als més petits, les meves il·lustracions, tot i ser meloses, tenen un missatge de fons dur, més adult.

Parla’ns una mica de la tècnica que utilitzes. Vaig començar amb l’acrílic, i ara ja fa molts anys que treballo amb el llapis i l’aquarel·la perquè és amb el que em sento més còmoda, tot i que barrejo una mica, i jugo amb les línies, les textures...

“

A casa, em van fer despertar la sensibilitat des de ben petita: per la música, per l’art, per la muntanya, per una posta de sol...

/ R E T R AT S D ’ E M P R E N E DO R S /

Has fet murals a restaurants, botigues, biblioteques, escoles, habitacions infantils de cases particulars... Però n’acabes de fer un de ben especial, també en una escola, ben lluny de casa... Sí! He fet un mural en una escola del Nepal! Fa temps que pensava a viatjar i poder aportar el que sé fer en un altre racó de món, i també fa temps que tenia ganes d’anar al Nepal, així que vaig tenir la sort de poder contactar amb una ONG que es dedica a reconstruir escoles a la zona on hi va haver el terratrèmol i hi he estat aquest setembre.

Durant una setmana, vaig estar en un poble, on era l’única turista, treballant en el que em van demanar: un mural educatiu amb lletres nepaleses i traduït a l’anglès que també servia com a element decoratiu.

Què n’has après, d’aquesta experiència tan particular? Quan acabava la feina a l’escola, com que estava sola i en un lloc desconegut totalment diferent del nostre, no sabia què fer i m’estressava. Aquí tenim un ritme molt constant i sempre hem de fer, fer i fer. Al Nepal he après a contemplar, a mirar, a no fer res, i a estar amb mi mateixa.

Algun projecte proper que ens puguis desvetllar? Estic preparant una exposició col·lectiva molt bonica que em ve molt de gust presentar. Serà a Figueres, al mes de gener, i implicarà més de trenta artistes d’arreu de Catalunya. Ara hi estic posada; en això i en un llibre.

“

Aquí tenim un ritme molt constant i sempre hem de fer, fer i fer. Al Nepal he après a contemplar, a mirar, a no fer res, i a estar amb mi mateixa.

I el teu calendari? Amb tres edicions, ja és un clàssic! També l’estic preparant, perquè tothom me’l demana i gaudeixo molt fent-lo. Els dos primers van ser recopilacions d’il·lustracions fetes durant el darrer any. Per a mi era una manera de fer (i veure) un resum dels darrers mesos, una manera de copsar la meva evolució personal i professional. I aquest any, si tinc prou temps, n’hi haurà dos: el recopilatori i un altre que contindrà il·lustracions d’ocells fetes expressament per a l’ocasió. Aviat els podreu veure!

En tot cas, seguirem les teves xarxes socials amb atenció (i el teu web) perquè no ens despistem en cap moment. Gràcies, Alba! Gràcies, Wäwä!

+INFO A LA WEB

destil.cat

D’e sti l / 1 1

/ F O R A D E CO N T E X T /

ESPARTAC

PERAN

AQ U E L L N E N Q U E H A ACO N S E G U I T E L S E U COTÓ D E S U C R E Text / Mar Casas, periodista

I

lla Mateua. L’Escala. Quan ens vam citar amb l’Espertac Peran, li vam dir que sabíem on era (som de l’Empordà!). Però no. No hi hem arribat a la primera. Ja ho diu ell: “Mai hi puc quedar amb ningú perquè tothom es perd, i a mi em fa molta gràcia”. Finalment, però, ho aconseguim.

Tot i ser agost, hi ha poca gent. És com un miracle! “Després d’haver passat vuit anys fent Divendres, a TV3, em costa molt escollir un lloc: el nord ja el coneixia, i he redescobert molt el sud i la Catalunya d’interior, però he triat aquest punt de l’Empordà perquè és el meu lloc reservat, poc conegut, el de tota la vida. La gent que hi ve, hi ve molt de passada, i, com que hi he vingut sempre, hi tinc bons amics. Aquest espai en concret (Illa Mateua), em dóna una tranquil·litat absoluta”.

1 2 / D ’es til

A propòsit dels amics, li demano per l’Àvia Remei. Fa uns anys també la vam entrevistar aquí, a L’Escala, i, de fet, és ella qui sempre ens ha parlat de l’Espartac. “Algun dia l’heu d’entrevistar”, ens ha dit mil vegades. I mira, aquest dia ha arribat. Estarà contenta de saberho. “La Remei és de Mataró, i és la típica veïna que sempre tens al costat, la típica veïna que, quan ets a l’escala, et crida i el dóna un plat per portar a casa, i no només te’l dóna, sinó que te l’explica. Jo, en un moment determinat, estava fent un programa a Ràdio Argentona, i vaig pensar que havia de venir a explicar el que feia.

I, d’aquí, a Catalunya Ràdio i a TV3. Així que et puc dir que tenim una relació d’amistat i de veïnatge de tota la vida, a més de professional.

Ella té una casa aquí i, quan me la deixa, vinc uns dies i faig d’okupa”.

A la conversa, hi apareix un altre amic, en Xavi Coral, amb qui ha estat compartint programa durant vuit anys. Li demano si creu que la imatge que la gent té d’ell està gaire allunyada de la realitat, i em diu que no, que, a banda que existeix una part més personal i privada, el que la gent percep no dista de la seva manera de ser. “Amb en Xavi Coral fem molta conya perquè, quan anem junts i ens aturen, a ell li fan com una reverència i a mi em fan un cop a l’esquena, com si jo fos un més de la família. I és que vinc d’aquest terreny més popular, perquè els meus pares eren peixaters i jo els ajudava a despatxar a la botiga. Vinc d’això: de la conya de plaça, de la conya de mercat. Funciono així en la meva vida personal, i això ha acabat traspassant a la televisió”.

/ F O R A D E CO N T E X T /

“

Vinc de la conya de plaça, de la conya de mercat.

Funciono així en la meva vida personal, i això ha acabat traspassant a la televisió.

D’e sti l / 1 3

/ F O R A D E CO N T E X T /

Amb qui no s’identifica és amb l’Espartac del Polònia. “Aquell Espartac potser és l’Espartac del principi, el de fa vuit anys, però crec que ja no sóc així. Allò dels petons, per exemple, no recordo haver-ho dit mai. Em costava molt estar mirant la tele al vespre, relaxat, i veure’m allà, tan estripat, amb aquells tics tan exagerats.

Em tocava la pera, però t’hi vas posant bé, i ara, per sort, el personatge ha desaparegut”.

“Però tu volies ser pallasso...”, li dic. “Sí, estava molt marcat pel Tortell Poltrona, perquè tenia el privilegi d’anar a una escola on ell era mestre, mestre d’expressió corporal, i, a més, feia l’espectacle de les festes de l’escola. Però, sempre li retrec una cosa, al Tortell, i és que, quan tenia 12 anys, em vaig vestir amb una gorra i li vaig anar a demanar feina, a dir-li que volia ser pallasso. Ho deia de debò, i ell només em va dir que havia d’estudiar. Sempre l’hi he retret, perquè, quan un nen petit et diu que vol ser alguna cosa, te l’has d’escoltar. De la mateixa manera que també li he retret a la meva escola (una escola de renovació pedagògica, de les primeres catalanistes) que no em sabés escoltar. Jo no jugava a pilota, com tots els altres nens de la classe, sinó que congregava els més petits i els muntava un espectacle (i ells no marxaven, tant exigents com són!), però ningú es va plantejar si en podia treure alguna cosa, de tot allò”.

Potser per això, quan va a fer xerrades a les escoles, sent tanta empatia “amb aquell alumne que està marginat, a última fila, que treu males notes i que molta gent creu que no farà res a la vida. Però moltes vegades oblidem que aquell nen, malgrat no treure bones notes, pot tenir 1 4 / D ’e s ti l

les idees molt clares, pot saber molt bé on vol arribar. Jo m’hi identifico molt perquè era així”.

I vet aquí que aquell nen carregat d’il·lusions, aquell nen que, quan tenia 12 anys, agafava un magnetòfon i feia entrevistes a la gent pel carrer, quan en tenia 14, es va plantar a la ràdio local i els va dir que volia treballar amb ells. I hi va treballar, a TV Mataró i a la Cadena 13. I va fer pràctiques a TV3, i va passar també per Catalunya Cultura i a Rac1...

I ha fet informatius, i d’home del trànsit, i magazines, i concursos, i presentant La Marató, i les campanades de 2010 i 2013, i la Cavalcada de Reis... “La meva ha estat la feina de la il·lusió.

Aquell somni que tenia quan era petit s’ha acomplert. Ara que en tinc 45, aquell nen se sent súper feliç. Per tant, si m’he de definir, diria que sóc aquell nen petit que va a la fira i que, al final, aconsegueix el cotó de sucre que tant desitjava. Ara bé, l’he aconseguit a base de treballar molt, perquè no m’han regalat absolutament res”. No li han regalat res ni li han caigut els anells per dedicar-se –també– a altres coes, perquè, a banda d’ajudar els pares a la peixateria, ha venut arbres de Nadal i, de petit, fins i tot, “anava a la fàbrica Borràs, que estava a Mataró, m’enduia els jocs que tenien alguna tara i posava una paradeta al carrer. El fet d’haver tocat tantes tecles, m’ha ajudat a saber qui sóc i a tocar de peus a terra”.

Ens aturem just en aquest punt per parlar dels egos. “Són el que em decep més d’aquesta professió; hi has de batallar constantment. En aquesta feina, de cop, o ho ets tot o no ets res, i, de vegades, vols ser en el lloc de l’altre, i et preguntes per què no hi ets tu... I, des de les

“

Quan tenia 12 anys, em vaig vestir amb una gorra i li vaig anar a demanar feina a en Tortell Poltrona, a dirli que volia ser pallasso.

xarxes, et poden arribar missatges brutals per un simple comentari. Et jutgen i et critiquen constantment. A mi em sobta moltíssim, i has de jugar-hi i trampejar-ho, perquè, si no, et pots obsessionar preguntant-te per què et diuen això o allò altre. És un món molt complicat”.

Però resulta que aquest món tan complicat també li encanta, és clar. És l’altra cara de la moneda. “El que més m’agrada d’aquesta professió (i pot semblar molt cursi o poc professional) és una qüestió molt personal: em refereixo al vincle tan especial que tinc amb la càmera, que em fa pensar que no hi ha amics ni enemics, a l’altra banda. Això m’ha arribat a fer perdre el cap, com em va passar al comiat de Divendres. El vaig fer aquí, a L’Escala, i, en un moment determinat, vaig dir que, a partir del setembre, tindré un nou projecte en marxa perquè estic esperant un nou fill. Una part de la meva família no ho sabia, i alguns es van enfadar, però em va sortir i ho vaig dir. La tele és la meva enamorada, i espero no perdre aquesta relació amb el mitjà, no decebre’m”.

/ F O R A D E CO N T E X T /

No sabem si es decebrà o no, però, d’entrada, ja s’ha endut una de les millors experiències de la seva vida: poder fer, durant vuit anys, el programa Divendres, a TV3, recorrent més de 400 poblacions. “Ha estat el meu millor regal, el programa de la meva vida, tot i que no ens ho imaginàvem, perquè era un format molt arriscat i som un país complicat. Quan vam començar, fer territori volia dir parlar de castellers, sardanistes i puntaires, i això, que pot estar molt bé, ens ho mirem amb cert recel, perquè ens costa molt creure’ns el que tenim, molt! Vaig rebre moltes crítiques per aquest fet. Però Divendres no només era un viatge pel territori, sinó que ens estàvem quatre dies a cada població i intentàvem integrar-nos-hi absolutament, de tal manera que jo no era un periodista que venia al poble, sinó un més del poble. I després, amb un equip de 30 persones i un desplegament important, ens plantàvem a la plaça i fèiem el circ de la tele en directe però sense traspassar la línia del còmic. Sens dubte, ha estat un privilegi del qual em costarà molt desenganxar-me”.

I això que “fer televisió en directe i al carrer té un risc molt important, perquè hi ha molta gent que no està bé, o que no està d’acord amb

“

el que diu la televisió pública, o que es vol queixar, o que vol explicar la seva història...

En aquest sentit, he creuat dels dits des del primer dia fins a l’últim, però no ha passat mai res desagradable; al contrari, ens hem sentit molt acollits i estimats, perquè no només hem anat a fer televisió, sinó que hem cuidat els detalls i les persones”.

Serà perquè l’Espartac, a banda de passió (que, per a ell, és imprescindible per viure), també ha estat permanentment obert a l’aprenentatge i, a més de comunicar, sap escoltar. Ha anat treballant sense pausa, però sense pressa, i això li ha permès anar digerint tot el que li ha anat succeït, professionalment parlant. Ell ho explica així: “Hi ha gent a la qual tot li arriba molt ràpidament. A mi, tot el que em fa il•lusió m’arriba, però molt lentament, i precisament per això, per haver anat tan lent, per haver treballat en el món local i haver fet tantes coses per la cara, he pogut anar paint l’èxit”.

Ara, però, li toquen unes merescudes vacances i preparar-se per encarar un dels canvis més importants de la seva vida: el naixement del seu segon fill, que afronta amb tanta il·lusió com incerteses. “La tele, malgrat agradar-me tant, és un monstre que

suposa moltes coses: no et pots amagar, no pots fallar... Ara, em va molt bé aturar-me, descansar i situar-me de nou. He de veure cap a on vaig. Estic cansat del programa diari en directe, perquè és una bogeria. M’agradaria fer un programa gravat, treballat, i tinc ganes també de fer de guionista, d’estar al darrere”.

Sigui el que sigui, l’Espartac és d’aquells que s’adaptaria a quasi tot. Ja ho hem dit (i ho diu ell mateix): no li caurien els anells per dedicar-se a un altre ofici. “Jo també m’imagino fent una altra cosa. Si he de trobar res negatiu a aquests anys, et diria que he conegut moltíssima gent que fa coses interessantíssimes i que he estat tan burro que no he fet contactes. Quan aquesta professió deixi de fer-me sentir papallones a dins, hi ha un cafè al centre de Mataró des d’on t’asseguro que et podria servir uns cafès de puta mare”. Tal qual. I m’ho crec. Ho diu de cor, com quan deia que volia ser pallasso.

Potser és veritat que la clau està en valorar les petites coses i tenir eines per il•lusionar-se, en lluitar amb les pròpies contradiccions i en trencar “aquesta mania que tenim de mirar sempre cap al futur”.

Hi ha gent a la qual tot li arriba molt ràpidament.

A mi, tot el que em fa il•lusió m’arriba, però molt lentament, i precisament per això, per haver anat tan lent, per haver treballat en el món local i haver fet tantes coses per la cara, he pogut anar paint l’èxit. +INFO A LA WEB

destil.cat

D’e sti l / 1 5

/ MUSEUS PECULIARS /

MUSEU D’HISTÒRIA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS H I S TÒ R I A I H I S TÒ R I E S P E R CO M PA R T I R

Un magnífic monestir benedictí fundat a la primera meitat del segle X és el cor del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, un museu –eclipsat per l’Espai Carmen Thyssen– que paga la pena conèixer.

S

ant Feliu de Guíxols és ciutat de museus de totes, totes. Hom sap que el conjunt monàstic de Sant Feliu de Guíxols és un dels de més anomenada de tot Catalunya, al costat de figures imponents com el de Poblet, o benauradament històriques com els de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

Però, sense sortir d’osques: a Sant Feliu de Guíxols, emplaçament privilegiat i cor de la Costa Brava, que cada any rep milers i milers de visitants d’arreu i de més enllà, hi roman un dels conjunts coneguts, reconeguts i històricament i patrimonial més importants de Catalunya. No en va, un mil·lenni d’història

1 6 / D ’es til

li atorga, més que a cap altre, una solemne entitat, corporeïtat i solidesa. No en va, la seva monumentalitat –valgui la redundància, essent un monument– li ha valgut ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, a l’estil de les més grans construccions del país.

En aquestes que el conjunt ha esdevingut centre cultural i patrimonial de Sant Feliu de Guíxols. Els seus múltiples espais, dedicats a diversos àmbits del coneixement, són coneguts al Baix Empordà (potser, i injustament, no tant, més enllà): el gran espai de congressos, que pot emprar-se per al sector més acadèmic, o per a trobades, conferències, networking i molts més empres; i tot plegat sense oblidar

altres àrees com la de Gastronomia (al Jardí de l’Hort del Rector; no hi ha lloc més adient que aquest)... D’altra banda, s’hi organitzen visites de diferent mena que engloben gastronomia monacal o itineraris guiats de tall històric pel conjunt monàstic. I una de les més completes: la visita musicada Medievàlia, a càrrec de Maya Kanaan i Pedro Burruezo, artistes de renom especialitzats en la música sufí de caire més místic, espiritual. Fet i garbellat, una visita a aquest conjunt, sia acompanyada de parla o sia acompanyada de música, sempre esdevé una experiència fascinant per a tots els sentits.

/ MUSEUS PECULIARS /

ELS ESPAIS MUSEÍSTICS

Els diferents racons temàtics de què disposa un conjunt tan corprenedor són diversos i, en essència, únics. Museus i exposicions que varien en temàtica però que mantenen un únic rerefons històric i patrimonial: mantenir Sant Feliu de Guíxols al cor. Diferents facetes i aspectes del poble, diferents arestes del joiell de mil cares. La més recent és l’exposició del Tren de la Modernitat, que fa una sentida remembrança a un dels esdeveniments que marcaren el progrés de la vila: l’arribada del primer tren a Sant Feliu de Guíxols fa 125 anys. Un símbol del creixement que suposà i un signe dels temps que ara ha esdevingut ja un vague record que ni els més vells recorden però el significat del qual perviu al cor del poble i, ara, gràcies a una exposició, li dóna visibilitat a tots aquells que visitin el Museu.

“

A Sant Feliu de Guíxols, emplaçament privilegiat i cor de la Costa Brava, hi roman un dels conjunts coneguts, reconeguts i històricament i patrimonial més importants de Catalunya.

I és que Sant Feliu de Guíxols és ric en Història i en històries. No tothom sap que la població s’assenta sobre uns antiquíssims orígens, fonaments. El poble iber va deixar la seva traça al capdavall d’aquest emplaçament de la Serralada Litoral. Una exposició històrica sobre els ganxons, el poblat iber que predominava a la zona, i que permet a tots aquells qui s’hi apropin conèixer de primera mà com era aquella antiga vida abans de l’arribada dels romans. Es titula Guíxols: Eines i Creences i comporta una àmplia i vasta mostra sobre la vida quotidiana, el dia a dia del poblat que sobrevivia a Guíxols, així com les creences que

motivaven i dirigien la seva conducta: la roba que vestien, els estris que empraven, la seva religió i l’arribada dels romans… Fins i tot es diu que el mot Guíxols és d’origen iber!

Quan hom parla d’ells, sempre són aquella misteriosa cultura que, malgrat caure tan lluny en el temps, no cau tan enllà en l’espai. Com una sort d’avantpassats nostres dels quals en sabem ben poc, els ibers romanen inscrits en la nostra història; i gràcies a les exposicions com aquesta, podem descobrir aquelles llunyanes arrels, abans que l’Empordà fos empordanès, abans que Catalunya fos catalana.

D’e sti l / 1 7

/ MUSEUS PECULIARS /

“

L’exposició del Tren de la Modernitat fa una sentida remembrança a un dels esdeveniments que marcaren el progrés de la vila: l’arribada del primer tren a Sant Feliu de Guíxols fa 125 anys.

La biografia de Josep Albertí i Corominas hauria de ser coneguda per tot veí de la vila.

La mostra Albertí: l’interior parla sobre el pintor guixolenc més internacional. Tot i gaudir d’una gran quantitat d’obra paisatgística, que és la que més se li reconeix, L’Interior mostra una faceta menys coneguda del seu art de caire proper a l’expressionisme, amb un traç i un dibuix marcats, i un ús del color predominantment

1 8 / D ’e s til

alegroi. Una mostra d’objectes i espais quotidians, casolans, habituals arreu, que permeten apropar-se a la vida diària del pintor, al seu entorn.

Cal no oblidar-ne una altra d’important: el dia a dia monàstic i com aquest ha influït en la construcció i la vida al seu voltant. Centre de culte i centre educador, si bé una església o esglesiola podia atreure persones per establir-

se al seu voltant, un monestir era encara més important a nivell religiós i social. L’exposició sobre el conjunt monumental en si recorda la vida que es duia a terme en el poble medieval, emmurallat, amb grapats de menudes cases i carrers que desembocaven al centre neuràlgic: la plaça del Mercat.

/ MUSEUS PECULIARS /

UNA PETITA BOMBONERA: UNA ANTIGA CASETA DE SALVAMENT

Un petit afegitó. El Museu compta amb un annex d’allò més sorprenent en el món dels museus: l’antiga caseta del salvament dels nàufrags, plena d’estris i utensilis que empraven els pescadors voluntaris que formaven la brigada de salvament quan era menester. Un conjunt únic, testimoni del passat mariner de la vila.

I encara una altra: l’arribada de la industrialització a Catalunya va portar Sant Feliu a especialitzar-se en fabricar quelcom a l’abast del seu propi entorn: als segles XIX i inicis del XX, el suro es convertí en la indústria central per excel·lència de la vila.

Exposicions de tota mena, variades i amb un eix vertebrador comú: Sant Feliu de Guíxols i la seva llarga, vasta i dilatada història. Aturada obligatòria al conjunt monàstic i les seves exposicions.

“

El Museu compta amb un annex d’allò més sorprenent en el món dels museus: l’antiga caseta del salvament dels nàufrags, plena d’estris i utensilis que empraven els pescadors voluntaris que formaven la brigada de salvament quan era menester. +INFO A LA WEB

destil.cat MUSEU D’HISTÒRIA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS Pl. del Monestir, s/n (Monestir) 17220 Sant Feliu de Guíxols (Girona) 972 82 15 75 oiac@guixols.cat www.museu.guixols.cat

D’e sti l / 1 9

/ P R OTOCO L I S A B E R E S TA R /

I AQUESTA PEÇA, COM LA RENTO? L E S E T I Q U E T E S D E L A R O B A E N S DO N E N L A C L AU P E R A L L A R G A R L A V I DA D E L N O S T R E V E S T UA R I .

PAG A L A P E N A S A B E R - L E S D E S X I F R A R .

F

er la bugada és una tasca domèstica habitual en el nostre dia a dia.

Sembla senzilla, però cada teixit requereix un rentat diferent. Per això existeixen les etiquetes de rentat, però quatre de cada deu espanyols en desconeix el significat.

de rentat, que es marquen mitjançant els pictogrames de la simbologia establerta per la norma internacional de l’Organització Internacional de Normalització (ISO).

Posar una rentadora pot ser en un malson, si no ho fem bé. Però, calma, perquè tot seguit us expliquem la importància de les indicacions de rentat i us oferim una guia perquè els pictogrames de les etiquetes deixin de ser un misteri.

El desconeixement del significat d’aquestes etiquetes té importants conseqüències per a la roba, encara que a primera vista no ho sembli. Obviar les indicacions que marquen comporta un desgast afegit de les peces de vestir d’entre el 20% i el 50%, ja sigui per la utilització de detergents inadequats, per temperatures excessivament elevades o per l’ús indegut de l’assecadora o de la planxa.

D ’entrada, totes les peces de roba inclouen informació sobre la composició del teixit amb el qual estan fetes (del qual se n’indiquen, a més, els percentatges) i sobre les seves normes

Qui més qui menys, recorda el moment en què traiem la roba de la rentadora i contemplem el desastre. Desperfectes com la pèrdua de color o de l’elasticitat del teixit, l’encongit de

20 / D ’e s ti l

la peça o, fins i tot, el seu esquinçament són incidents que hem patit alguna vegada. Però, no patiu, que no tot està perdut.

“

Obviar les indicacions que marquen les etiquetes comporta un desgast afegit de les peces de vestir d’entre el 20% i el 50%.

/ P R OTOCO L I S A B E R E S TA R /

Rentadores amb programes per a tots els teixits

Què diu que què?

Actualment, al mercat hi ha rentadores amb un ampli ventall de programes, cadascun dels quals és específic per a un tipus de teixit. Per tant, dediqueu uns minuts a entendre la informació de cada etiqueta i us assegurem que us estalviareu molts maldecaps.

A continuació, us expliquem què vol dir cada pictograma perquè les vostres peces de roba es mantinguin com el primer dia, després de cada rentada.

No perdeu el fil!

SÍMBOLS... ...del rentat Permet només la neteja a mà i sense superar, mai, els quaranta graus de temperatura Es pot utilitzar la rentadora, sense superar la temperatura indicada

...per a la utilització de lleixius Es poden utilitzar lleixius

Admet el rentatge en sec

No admet l’ús de lleixius

No admet el rentatge en sec

No admet cap producte blanquejador

No es pot netejar amb aigua Necessita un programa específic per a peces delicades

...de l’assecat

...del planxat No es pot planxar

Admet l’ús de l’assecadora i qualsevol temperatura Permet l’ús de l’assecadora, però a una temperatura baixa

Cal planxar la peça a temperatura baixa, a un màxim 110 graus Cal planxar la peça a temperatura mitjana, a un màxim 150 graus

No es pot utilitzar l’assecadora Cal assecar la peça penjada

Cal planxar la peça a temperatura alta, a un màxim 200 graus

Cal eixugar la peça estesa horitzontalment Cal assecar la peça estesa verticalment

Separa la roba blanca de la roba de color.

MÉS TRUCS PER A UNA BONA BUGADA

Tanca les cremalleres per evitar que es facin malbé durant els centrifugats, que s’enganxin amb altres peces o que trenquin la goma de la rentadora.

Col•loca les peces petites o delicades en una funda protectora.

Renta la roba del revés per minimitzar l’impacte dels colors i el risc de destenyir.

Tracta les taques de la roba abans de posar-les a la rentadora.

D’e sti l / 21

/ R ACO N S /

TREPITJAR UNA MINA D’AIGUA Ens hem submergit sota terra per descobrir un tram de les mines d’aigua Cresta i Malet, al Masnou. Formen part d’un laberint de galeries de 27 km i guarden un munt d’històries al seu interior. Les voleu visitar?

A

partir del segle XVIII, amb el creixement urbanístic del Masnou (que antigament comprenien els termes municipals d’Alella i Teià), es començaren a excavar aquestes mines tan particulars per captar i recollir l’aigua que es filtrava pel subsòl i canalitzar-la fins als

22 2 2 / D ’e s til

dipòsits i safareigs de les cases. Es tractava d’un sistema d’abastiment que va donar resposta, de manera efectiva, a la manca de cursos d’aigua continus al territori. El resultat fou una gran xarxa de 28 galeries que recorren 27 km pel subsòl del Masnou, un petit tram de la qual és avui visitable.

“

Existeix una gran xarxa de 28 galeries que recorren 27 km pel subsòl del Masnou, un petit tram de la qual és avui visitable.

/ R ACO N S /

L’AIGUA CORRENT A CASA, BEN TARDANA

Els primers propietaris de les mines van ser famílies benestants de la vila. Si bé és cert que, amb el creixement del Masnou, la xarxa es va anar ampliant per abastir una part del nucli urbà, un bon nombre d’habitants continuaven tenint accés a l’aigua potable tan sols per mitjà de les fonts públiques. Tant és així que, encara en la dècada dels seixanta del segle XX, hi havia famílies al Masnou que no disposaven d’aigua corrent a casa.

La quantitat d’aigua assignada a cada copropietari depenia de la quantitat aportada en la compra de la mina. D’aquesta manera, els fundadors tenien preferència en l’ús de l’aigua, si aquesta escassejava, i la sobrant es repartia entre la resta. El cabdal es mesurava en octaus de plomes, tenint en compte que, normalment, una ploma equival a entre 2.000 i 2.160 litres d’aigua cada 24 hores.

ENCARA EN ÚS

Aquest sistema de mines va funcionar al Masnou fins a la dècada dels 70 del segle XX, moment en què se’n va fer càrrec el Servei Municipal d’Aigua. Actualment, encara hi ha cases que, tot i disposar de l’aigua del servei municipal, utilitzen l’abastiment de la mina

per a qüestions domèstiques, com ara rentar o regar.

ENDINSEU-VOS-HI!

El tram de mines que es pot visitar avui en dia, que també va servir com a refugi antiaeri, abasta prop de 40 metres i forma part d’una galeria soterrània que es va adequar l’any 1999 (es van reforçar algunes de les parets laterals amb maó, es va donar més altura a les galeries i s’hi va construir una nova escala) per facilitarhi l’accés i garantir-hi la seguretat. Aquestes accions es van poder portar a terme gràcies a la col·laboració de l’Associació d’Amics de la Mina Malet, la Comunitat de Propietaris de la Mina Cresta i el suport de l’Ajuntament del Masnou.

Si voleu endinsar-vos-hi com hem fet nosaltres, cada segon diumenge de mes, a les 11 del matí, el Museu Municipal de Nàutica del Masnou organitza visites guiades gratuïtes a la mina. Això sí: a causa de l’aforament limitat de l’equipament, es requereix inscripció prèvia al Museu.

Al llarg del recorregut per sota terra, proveïts de casc i tot, s’explica com funcionava aquest sistema de galeries des de la deu d’aigua fins a cada habitatge. La visita té una durada aproximada d’una hora.

Com funciona una mina d’aigua?

Una mina està formada per una deu o naixement subterrani (per absorció o captació), un conjunt de galeries amb conduccions per canalitzar l’aigua i una bassa per recollir-la. L’aigua es distribueix a les diferents cases mitjançant repartidors, soterrats o en torres (dels quals se’n conserven bons exemples al municipi), en funció de les plomes que tenen en propietat. Finalment, l’aigua arriba als dipòsits, on s’acumula com a reserva, i als safareigs, que reben l’aigua sobrant.

“

Actualment, encara hi ha cases que utilitzen l’abastiment de la mina per a qüestions domèstiques, com ara rentar o regar.

+INFO A LA WEB

destil.cat MUSEU MUNICIPAL DE NÀUTICA DEL MASNOU Pl. d’Ocata, s/n 08320 El Masnou (Maresme) 93 557 18 30 museu.nautica@elmasnou.cat www.elmasnou.cat

D’e sti l / 23

/ C U R I O S I TAT S D E L A V I DA /

SI US PLAU, UN CAFÈ PER...

V U I T U S O S A L T E R N AT I U S D E L C A F È Q U E N O I M AG I N A R Í E U M A I

La majoria de nosaltres utilitzem el cafè per mantenir-nos desperts i carregar bateries, però les seves propietats ens proporcionen uns usos alternatius que, de ben segur, desconeixeu. Ens aporta beneficis per al cos i trucs que ens poden solucionar petits maldecaps. Us imagineu poder utilitzar el cafè per exfoliar la pell, per tenyir el cabell, per repel·lir les formigues o per conservar millor els mobles? Tot seguit, us expliquem aquests i altres usos.

Reduir les estries i la flacciditat. Aquestes alteracions de la pell són un malson per a la majoria de nosaltres. Us heu adonat que moltes cremes anticel•lulítiques contenen cafeïna? Això es deu al fet que el cafè activa la circulació sanguínia i afavoreix l’eliminació dels cúmuls greixosos. Proveu d’elaborar una crema natural mesclant les restes del cafè amb oli de coco i apliqueu-vos-la, dibuixant cercles, durant durant uns minuts.

Exfoliar la pell. La cafeïna aporta beneficis molt valuosos per a la pell, i utilitzar el cafè com a exfoliant és una excel•lent forma de remoure les cèl•lules mortes i mantenir la pell neta i fresca. Només cal barrejar cafè mòlt amb mitja cullerada d’oli d’oliva i aplicar la mescla durant uns minuts.

Donar brillantor al cabell. El cafè estimula el creixement del cabell i li aporta brillantor i fortalesa. Després de rentar-vos-lo i eixugar-vos-lo, apliqueu-li dues tasses de cafè –que, prèviament, haureu deixat refredar–, deixeu-lo reposar uns minuts, com si fos una màscara, i, després, esbandiu-lo. Comprovareu que el cabell brilla i té un aspecte més saludable.

24 / D ’e s ti l

/ C U R I O S I TAT S D E L A V I DA /

Repel•lir les formigues. Moltes vegades apareixen formigues en alguna zona de casa, com ara la cuina o el bany, i no sabem què fer per evitar-ho. Doncs bé, escampeu cafè mòlt i sec pels llocs on les trobeu habitualment i veure com no s’hi acosten. L’aroma que desprèn no els agrada gens i les allunya.

Eliminar les olors de les mans. A tots ens ha passat que, després d’haver tallat verdures o d’haver utilitzat un producte fort, l’olor que desprèn ens ha impregnat les mans. I ens les rentem amb aigua i sabó, però no desapareix. Doncs el cafè combat les males olors. Proveu d’agafar-ne un grapat (usat) i refregueu-vos-el per les mans. Després, us les esbandiu amb aigua i l’olor haurà desaparegut, com per art de màgia.

Tenyir la roba o el cabell. El cafè té uns pigments naturals que poden tenyir els teixits i, fins i tot, el cabell. Si voleu provar-ho, agafeu una tela, remulleula en cafè i, en pocs minuts, veureu com pren la seva tonalitat. Per aplicar aquest tint natural al cabell, barregeu dues tasses de cafè amb un quart de condicionador i apliqueu-vos-el. La intensitat del color dependrà del temps que el deixeu actuar.

Fer compost per a la terra. El cafè és perfecte per preparar el compost per a la terra, sobretot per a aquelles plantes que necessiten terres àcides, ja que proveeix d’elements tan necessaris com el coure, el potassi, el magnesi i el fòsfor.

Conservar els mobles. El cafè és un abrillantador natural per als mobles envernissats. Només cal netejar les superfícies amb un drap humitejat amb cafè i els conservareu en bon estat, nets i sense pols. També se’n pot fer una pasta per cobrir lleus esgarrapades que tingui la fusta.

D’e sti l / 25

/ O F I C I S D ’ AV U I I D E S E M P R E /

ELS PILOTS UN OFICI A LES ALÇADES

Des que hi ha Cel i Terra –i l’ésser humà ha estat confinat a aquesta última–, que hom ha volgut poder dominar els cels. Ja han estat, de tota la vida, fruit de llegendes i d’intents de tota mena de copiar, d’alguna manera o altra, el vol dels ocells, tan menuts, lleugers i poca cosa..., però que saben envolar-se, a diferència de les persones, que només ho fem quan somiegem.

“

“Leonardo Da Vinci va estudiar de totes les maneres possibles el vol dels ocells, amb la fascinació que li provocava poder trobar la fórmula per crear un aparell volador”

26 2 6 / D ’e ’ess til

/ O F I C I S D ’ AV U I I D E S E M P R E /

“

“La primera envolada dels germans Wright va ser el 1903, amb el ja mític Wright Flyer, el primer avió –o més aviat, avioneta– amb motor”

LEONARDO DA VINCI TAMBÉ HI ERA, EN AQUESTES

D’entrada, els nostres déus –i potser tots– sempre han viscut al cel, o en un puig proper al cel. El concepte “elevat” és alt, és superior i és més enllà del nostre abast, simples humans.

Es tracta d’un determinisme molt lligat al cel. Ícar i Dèdal ja intentaven igualar-los, segons la llegenda i la mitologia. I no han mancat mai idees per intentar assolir aquesta porció de divinitat, d’inusitada i incommensurable energia que és saber-se per sobre dels altres, a nivell físic, és clar.

Leonardo Da Vinci també hi era, en aquestes: va estudiar de totes les maneres possibles el vol dels ocells, amb la fascinació que li provocava poder trobar la fórmula per crear un aparell volador. Hauria estat, sens dubte, el cim i la cirereta del pastís de la seva magnífica obra! D’entre els múltiples esbossos que va

deixar, hi havia un primitiu helicòpter, un ala delta de bambú (que es va construir fa poc, i va funcionar!¬) i, fins i tot, un primerenc paracaigudes.

ELS GLOBUS AEROSTÀTICS, TAMBÉ

Els primers globus aerostàtics no aparegueren fins als segles XVIII i XIX, convertint-se en els primers vols més o menys controlables. No va ser, però, fins que arribaren els dirigibles, a principis del segle XX, que els artefactes voladors foren plenament controlats. Però aquests dirigibles i la seva poca capacitat d’enfrontar-se a la climatologia adversa no van poder competir amb la incipient aviació, que fou determinant en el segle passat. Això sí: el fet que fossin tan imponents i les seves dimensions sempre colossals els van fer mereixedors d’un reputat respecte.

ELS GERMANS WRIGHT

En l’aviació, tot va començar (segons la Història) amb els germans Wright. Després de diversos intents i molts vols gallinacis, es pot determinar que la seva primera envolada va ser el 1903, amb el ja mític Wright Flyer, el primer avió –o més aviat, avioneta– amb motor. D’aquí, a percebre el segle XX com un dels que ha fet accelerar més el món: al cap de pocs anys, l’aviació va jugar un paper completament decisiu en les Guerres Mundials i encara s’empra per a fins bèl•lics.

També la ràpida i veloç millora dels aparells aeris ha pogut reduir increïblement distàncies abans insalvables, o que es feien a cop de vaixell o carro i amb molta paciència. Avions de guerra, de passatges, de mercaderies... Tots ells han conformat un mitjà de transport eficaç, ràpid i que ha convertit en nicieses unes distàncies que abans eren inabastables per a l’ésser humà.

D’e sti l / 27

/ O F I C I S D ’ AV U I I D E S E M P R E /

PILOTS DE SOMNIS

I, qui hi ha, al capdavant d’aquests avions que ens permeten aquell pensament íntim, gairebé tabú, prohibit, que és el de sentirnos volant? Qui condueix un dels més grans i especials avenços de la Humanitat? Malgrat ser un ofici recent, el de pilot és un dels més importants en l’actualitat. És un dels oficis amb més difícil accés, a nivell teòric, tècnic i psicològic, i per això també és dels més ben pagats: no en va, sobre llurs espatlles recau la seguretat de vols, mercaderies i persones. Ells responen, amb sobrietat, calma i lucidesa, a aquella antiga, antiquíssima, necessitat de l’ésser humà de sentir-se un ocell per uns instants. És la manera de ser prop dels déus i, alhora, de distanciar-nos-en en descobrir que, com a Humanitat, hem estat capaços d’arribar-hi.

28 / D ’e s ti l

SER (COM) DEUS

Els pilots són els que guien aquests “carros dels Déus”. L’enteniment ens obliga a mirar-los amb una ineludible admiració, perquè són els que es troben més a prop del Cel que ningú.

Però, els que no ho som també sentim aquella menuda, petita, sensació de poder quan volem per primer cop. En avió o en helicòpter, tant se val. I les millors, les que porten adrenalina: un ala delta, un paracaigudes, un túnel del vent... El sentiment d’estar nus, despullats de tota sensació, emoció, experimentació que no sigui el buit sobtat de l’estómac i el món completament capbussat, diferent, etern.

Aquella sensació de no ser res i de ser-ho tot alhora. De ser (com) Déus.

“

“Malgrat ser un ofici recent, el de pilot és un dels més importants en l’actualitat. És un dels oficis amb més difícil accés, a nivell teòric, tècnic i psicològic, i per això també és dels més ben pagats”

D’e sti l / 29

/ B E N E S TA R I S A L U T /

MOOD

FOOD I S I G U E M F E L I ÇO S ... M E N JA N T

F

Incloure els aliments adequats a la nostra dieta ens ajudarà a estar de bon humor i a reduir l’angoixa. És “la cuina de la felicitat”.

a més de dos mil anys, Hipòcrates deia: “Que la teva medicina sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina”. Tenia raó. La majoria de remeis per als nostres mals es troben en els aliments, però nosaltres, massa

30 / D ’e s til ti l

sovint, optem pels medicaments, que impacten fortament sobre el nostre organisme sense ser-ne prou conscients.

Ha arribat una nova tendència gastronòmica coneguda com a mood food, que es podria traduir com “la cuina de la felicitat”. Però no patiu!

No es tracta de fer grans elaboracions que comportin molt temps. Es tracta de menjar, però de menjar bé, en el sentit de preparar plats que estimulin el bon humor, tranquil·litzin i, sobretot, ens facin sentir un plaer immens.

/ B E N E S TA R I S A L U T /

SAVIS CONEIXEMENTS JAPONESOS

L’Institut Tecnològic de Massachussets, ja als anys 80, va demostrar que tot el que consumim afecta directament els processos cerebrals i, per tant, influeix en la salut física, en el rendiment intel·lectual i en l’equilibri emocional. Però és al Japó, país d’on provenen les tècniques més conegudes sobre l’equilibri entre el cos i la ment, on s’aplica aquest corrent des de fa més de deu anys amb una idea central molt clara: evitar els antidepressius.

Els japonesos expliquen que alguns dels medicaments que utilitzem per reduir l’angoixa i l’estrès els podem substituir si ingerim els aliments adequats. Pot semblar un despropòsit, però existeixen estudis científics que demostren que, en l’alimentació, s’hi amaguen excel•lents antidepressius naturals, com ara en les cireres, que activen els neurotransmissors de la serotonina, coneguda popularment com “l’hormona de la felicitat”. Si és així, hi ha res millor que aprofitar-los?

EL “MOOD FOOD” DE LA DIETA MEDITERRÀNIA

Aquesta tendència inclou un llistat ampli de productes, molts dels quals, per sort, els podem trobar en la dieta mediterrània. La varietat d’aliments que tenim al nostre abast ens permet aconseguir tots els nutrients necessaris per activar les fonts de felicitat del nostre cos.

Un dels plats més mood food de la nostra gastronomia, per exemple, és el pa amb tomàquet: el pa conté hidrats, que ens aporten energia i fibra, i el tomàquet és ric en fenilalanina, un activador de la norepinefrina

cerebral, una important font de felicitat i benestar per a l’ésser humà. Però, en aquesta llista, hi figuren molts altres aliments, com les bledes, els ous, les pomes, els fruits secs i –alegreu-vos-en– la xocolata. Sí, heu llegit bé, la xocolata també és mood food; els seus nutrients generen un plaer immens que s’encomana i envaeix en nostre estat d’ànim.

“

Si d’algun concepte és tremendament partidari Jordi Parera és de la bellesa imperfecta. Per això ha decidit titular així la seva exposició.

I COM FUNCIONA?

Científicament, s’ha demostrat que la serotonina i les endorfines són substàncies clau per generar felicitat i benestar. El cos humà necessita absorbir els nutrients del que mengem per poder-los produir. En aquest sentit, el triptòfan és l’aminoàcid estrella del mood food, i és clau per generar serotonina. El formatge, la carn magra, el peix, els llegums i les nous en contenen a grans dosis. Però el triptòfan tot sol no en fa prou; necessita carbohidrats i sucre per tal que el nostre cervell pugui absorbir-lo.

Per això, quan ens sentim frustrats o tristos, sentim unes ganes irrefrenables de menjarnos una deliciosa pizza o un llaminer pastís de xocolata. Apunteu-vos, doncs, al mood food i... sigueu feliços!

PRENEU-NE NOTA! Els productes picants ajuden a produir endorfines.

Els aliments rics en iode, com el marisc, l’all o les maduixes, fomenten la desinhibició.

Els espinacs, la pinya i la xocolata aporten alegria.

El plàtan activa la serotonina.

“

Un dels plats més “mood food” de la nostra gastronomia és el pa amb tomàquet: el pa conté hidrats, que ens aporten energia i fibra, i el tomàquet és ric en fenilalanina, un activador de la norepinefrina cerebral, una important font de felicitat i benestar per a l’ésser humà.

D’e sti l / 31

/ S O L I DA R I TAT /

PER ALS MENUTS MÉS VALENTS Per al projecte #paralosvalientes, que permetrà fer possible la construcció d’un hospital oncològic infantil a Barcelona.

P

er desgràcia, tots coneixem el càncer; segur que algú del nostre entorn l’ha patit o l’està combatent en aquests moments. Cada cas nou ens trasbalsa, però encara ho sentim més quan afecta els éssers més vulnerables de la nostra societat: els infants.

El càncer infantil és diferent del que pateixen els adults, però pràcticament no s’investiga,

32 / D ’e ’ess ti l

perquè, per cada cas que afecta un nen, n’hi ha 200 que afecten els adults. Tot i així, cada any apareixen 1.200 casos nous.

Davant d’aquesta crua realitat, #paralosvalientes és un projecte de l’Hospital Sant Joan de Déu (un referent nacional i internacional en l’àmbit de la salut infantil, el primer centre monogràfic pediàtric de l’Estat espanyol) i diverses entitats impulsores (la

Fundació Privada Leo Messi, la Fundació FC Barcelona i l’IESE) amb l’objectiu de construir un centre mèdic per al tractament i la investigació del càncer infantil alçat amb l’ajuda de tots i en benefici de tots. Junts volen obrir un camí d’esperança i d’il·lusió per als guerrers més joves de la nostra societat.

/ S O L I DA R I TAT /

EL FUTUR: EL SJD PEDIATRIC CANCER CENTER

La construcció d’aquest centre oncològic proporcionaria una superfície de 5.137 m2, que permetria atendre 400 pacients nous, casos que avui no poden ser atesos per manca d’investigació, ja que gairebé tots els fons públics es destinen a malalties més freqüents o al càncer en adults.

Es convertiria en el centre d’aquestes característiques més gran d’Europa, en un hospital oncològic infantil sense ànim de lucre obert a nens i nenes de tot el món que permetria investigar nous tractaments i vetllar perquè aquests petits tan valents, que mereixen tota la nostra admiració, gaudeixin de la seva infància, malgrat les circumstàncies.

Alhora, seria un espai de formació per a nous professionals, i també un centre de cooperació amb altres centres mèdics de països en vies de desenvolupament per combatre conjuntament el càncer infantil, les seqüeles que comporta i l’impacte emocional que provoca en pacients tan joves i en les seves famílies.

“

#paralosvalientes és un projecte de l’Hospital Sant Joan de Déu, la Fundació Privada Leo Messi, la Fundació FC Barcelona i l’IESE amb l’objectiu de construir un centre mèdic per al tractament i la investigació del càncer infantil alçat amb l’ajuda de tots i en benefici de tots.

CONTRIBUÏU I DIFONEU, SI US PLAU

L’edificació d’aquest centre pot fer-se realitat amb la nostra ajuda. Per aquest motiu, ja està en marxa la campanya #paralosvalientes (o #tothebrave, en anglès), perquè, qui ho desitgi, pugui fer la seva donació. Al web www.paralosvalientes.com, hi trobareu les diferents formes de col·laboració i també podreu consultar la quantitat recaptada.

Les empreses també podeu contribuir a la causa afegint la campanya al vostre web o permetent donacions a través del vostre e-commerce. A nosaltres no se’ns acut una causa millor per ser solidaris que unir-nos a aquesta lluita.

REPTE #PARALOSVALIENTES Si heu aportat el vostre gra de sorra, compartiu-ho amb els vostres amics i coneguts, però no ho feu de qualsevol manera; uniu-vos al repte #paralosvalientes seguint aquestes consignes: Pinteu-vos dues línies negres en una galta.

Feu-vos una selfie.

Compartiu-la a les xarxes socials amb el hashtag #paralosvalientes, però no us oblideu de “desafiar” tres amics perquè facin el mateix que vosaltres.

D’e sti l / 33

/ TENDÈNCIES /

HOTELS ONLY ADULTS SSST! SENSE NENS, SI US PLAU La tranquil·litat, el silenci, el confort i la gastronomia són trets característics del turisme sense criatures, que ja és una realitat a casa nostra.

E

n una societat tan heterogènia com la nostra, és lògic que existeixin serveis destinats als diferents perfils de persones que hi viuen.

A vegades, la mescla no dóna bons resultats i és millor especialitzar-se. Aquest és el cas del sector hoteler, que, en els darrers anys, arran de la crisi, ha hagut de reinventar-se i analitzar quin és el seu públic objectiu per tal de crear una oferta adient i atractiva.

Una de les tendències que cada vegada guanya més terreny són els hotels only adults, que no admeten l’hostalatge d’infants i garanteixen la tranquil·litat i l’assossec dels seus clients en tots els seus espais, una opció que les parelles, tot i ser pares, agraeixen de tant en tant per relaxar-se i gaudir de l’altre sense haver d’estar pendents, contínuament, de les criatures. Atents/es, que us expliquem de què es tracta exactament i com trobar aquests establiments.

34 / D ’e s til

“

Una de les tendències que cada vegada guanya més terreny són els hotels “only adults”, que no admeten l’hostalatge d’infants i garanteixen la tranquil•litat i l’assossec dels seus clients en tots els seus espais.

/ TENDÈNCIES /

L’ESPECIALITZACIÓ NO ÉS CAP NOVETAT; ELS ONLY ADULTS, SI

Així com els allotjaments familiars han incrementat i ampliat els seus serveis configurant zones exclusives per als més petits, les child friendly, altres han volgut satisfer la demanda de parelles –amb fills o sense– que volen gaudir de la seva merescuda intimitat.

L’oferta d’allotjaments turístics, doncs, s’ha ampliat amb aquesta nova segmentació: els only adults; és a dir, els espais restringits als menors d’edat.

L’especialització, però, no és cap novetat

per a nosaltres: fins ara ja s’havien creat altres serveis adreçats als infants, a la gent gran, als vegans,..., o hotels que no accepten gossos, que són de baix cost o que estan especialitzats en el col·lectiu d’homosexuals i lesbianes, per exemple. Doncs bé, ara arriba el torn dels grans, però sense criatures.

AMB USUARIS I DETRACTORS

Els hotels only adults constitueixen un tipus de turisme llargament estès i acceptat a altres països com Gran Bretanya i Alemanya, i aquí ha crescut força en els darrers anys, tot i que

els sectors més crítics assenyalen que són una forma més de mostrar el poc valor que se li atorga a la infància i a la reproducció a casa nostra.

Tot i així, els propietaris que els han posat en marxa estan contents amb els resultats obtinguts, i els seus hostes, agraïts pel confort i la qualitat dels serveis que ofereixen, els quals, molt possiblement, no serien possibles d’altra manera, perquè allotjar infants implica complir certes mesures de seguretat que no sempre són compatibles amb el silenci la tranquil·litat.

D’e sti l / 35

/ TENDÈNCIES /

QUÈ TENEN DE DIFERENT?

Val a dir que majoria d’hotels only adults no han hagut de fer un canvi massa radical quant a la seva filosofia de fons, perquè molts dels seus clients habituals ja eren parelles que s’escapaven dos o tres dies als seus establiments per estar sols, el que passa és que ara responen a aquesta demanda d’una forma més especialitzada i conscient.

En qualsevol cas, el que segur trobareu als hotels only adults són habitacions àmplies tipus suite pensades per a la relaxació i el descans més absoluts, amb banyeres d’hidromassatge o jacuzzis per a dues persones i terrasses privades on regna la calma, a més de zones comuns, halls, jardins i piscines submergides en la més absoluta tranquil·litat.

A tot plegat, cal sumar-hi un seguit de serveis paral·lels que magnifiquen les estades en aquests complexos, com ara els massatges

36 / D ’e s ti l

individuals o per a parelles, saunes, gimnasos o paquets romàntics que inclouen cava, bombons a l’habitació i, fins i tot, pètals de roses.

L’ambient nocturn també és diferent, als only adults: no hi manquen espectacles, concerts i festes afins a aquest públic, però un dels trets que més influeix en l’elecció d’un allotjament sense infants és l’oferta gastronòmica, que permet una cuina molt més creativa, elaborada i sofisticada.

COM TROBAR-LOS?

Tot i ser una fórmula jove, ja són uns quants els establiments que han apostat pel turisme d’adults, i, més concretament, de parelles. A la Costa Bava, per exemple, el 10% dels hotels són only adults. Si voleu saber quins hi ha a cada regió, el portal www.adults-only-holidays. com us pot ajudar.

“

Els hotels “only adults” constitueixen un tipus de turisme llargament estès i acceptat a altres països com Gran Bretanya i Alemanya, i aquí ha crescut força en els darrers anys, tot i que els sectors més crítics assenyalen que són una forma més de mostrar el poc valor que se li atorga a la infància i a la reproducció a casa nostra.

D’e sti l / 37

/ ART /

BELLESA IMPERFECTA

BY JORDI PARERA

L’estilista Jordi Parera ha presentat una exposició efímera (de tan sols un dia) al seu espai de Santa Coloma de Farners. L’ha titulat Bellesa imperfecta, es basa en un estudi del rostre i ha estat un autèntic regal per a tots aquells que segueixen la seva trajectòria artística.

J

a ho hem dit altres vegades: Jordi Parera és un estilista diferent en tots els aspectes, únic. Ni la seva metodologia de treball (que mescla art i teràpia) ni els espais on desenvolupa la seva feina tenen res a veure amb la perruqueria convencional que coneixem a Occident. A través de noves

38 / D ’es til

tècniques que va investigant, després de més de 25 anys d’experiència, i amb la filosofia xinesa com a base, busca l’essència ancestral del seu ofici per ajudar el client a connectar amb el seu interior i a assolir la seva pròpia llibertat deslligant-lo del que marquen les tendències.

“

Aquest experimentador sense límits ha deixat de banda la perruqueria per esculpir rostres sense nom sobre fusta: fusta nua, fusta envernissada, fusta amb betum de Judea... Fusta.

/ ART /

“

Si d’algun concepte és tremendament partidari Jordi Parera és de la bellesa imperfecta.

Per això ha decidit titular així la seva exposició.

LA IMPORTÀNCIA DE LA BELLESA IMPERFECTA

Com a estilista, si d’algun concepte és tremendament partidari Jordi Parera és de la bellesa imperfecta. Per això ha decidit titular així la seva exposició. No podia ser d’altra manera. I, per què? Perquè busca cercar en l’interior de les persones, convidar-les a fer un exercici introspectiu i a connectar amb elles mateixes per trobar la pròpia essència, per la qual cosa fuig de modes i tendències i utilitza productes cosmètics 100% naturals.

VA D’ESCULTURES

Aquesta vegada, aquest artista-estilista de les sensacions, aquest experimentador sense límits, ha deixat de banda la perruqueria per esculpir rostres sense nom sobre fusta: fusta nua, fusta envernissada, fusta amb betum de Judea...

Fusta. I, d’aquest exercici d’experimentació (que almenys fa dos anys que dura), n’ha sortit aquesta magnífica exposició efímera, digna de ser admirada, que ha durat només un dia i ha estat com un regal per a tots aquells que coneixen i aprecien la vena artística de Jordi Parera.

L’exposició ha tingut lloc al taller d’aplicació de l’estilista, a Santa Coloma de Farners. Les seves quatre parets cimentades han quedat completament despullades per acollir les set peces de la col·lecció (que, per cert, no estan a la venta). Només el fil musical habitual, les barres d’encens i les espelmes han restat com normalment. I el mirall central infinit, que rebota la llum en penombra de l’estança, el qual, en aquesta ocasió, s’ha lliurat a la peça més monumental i potent de l’exposició: un buda amb aires ètnics sorprenent.

En qualsevol cas, amb exposició o sense, aquest sempre és un espai d’art i calma, de serenor i elements naturals. Un autèntic plaer per als sentits!

“

La peça més monumental i potent de l’exposició és un buda amb aires ètnics sorprenent.

+INFO A LA WEB

destil.cat JORDI PARERA Girona, 23 17430 Santa Coloma de Farners (Girona) 609 853 633

D’e sti l / 39

/ E S PA I S D E L U X E /

AUTO ROSELLÓN RESTAURANT D ’ E S TA B L I M E N T D E R E PA R A C I Ó D E C O T X E S A R E S TA U R A N T “ C H I C ”

Basat en la innovadora idea del #NoTag, és una casa de menjars actualitzada que busca el caliu de l’acolliment familiar.

E

ntrar a un restaurant i sentir la seva familiaritat des de l’entrada és una sensació indescriptible, però que, a més, creixi i creixi a mesura que t’hi acomodes i degustes la seva cuina és quelcom que molt pocs aconsegueixen.

Auto Rosellón, al bell mig de l’Eixample de Barcelona, ho fa gairebé sense ni adonar-te’n des da fa un any.

40 / D ’e s til

Es tracta d’un espai eclèctic basat en la innovadora idea del #NoTag, un lloc on els plats, el servei i la decoració són tan autèntics i d’estils tan variats que és impossible posar-los una etiqueta. En aquest local tot es pot veure, tocar, tastar, experimentar i, fins i tot, pot ser explicat. Cada element té una personalitat pròpia i tot el conjunt és una barreja espontània d’estils, sabors i percepcions que converteixen

l’espai en un restaurant molt singular, gairebé indescriptible.

Justament aquesta explosió d’“inclassificables” l’ha convertit en un restaurant que desperta molta curiositat. De fet, no se’ns acut millor forma de descriure’l que convidant-vos a visitar-lo. Tan sols us n’avancem alguns detalls mentre busqueu un forat a la vostra agenda per anar-hi.

/ E S PA I S D E L U X E /

SÍ, ABANS ERA UN ESTABLIMENT DE REPARACIÓ DE COTXES

Potser no us ho creureu, però l’Auto Rosellón era, antigament, un establiment de reparació de cotxes avariats, un espai totalment integrat en el paisatge urbà del barri de l’Eixample des de fa més 50 anys. Bárbara Aurell, interiorista d’Espacio en Blanco, juntament amb Max Altés, de l’estudi Thing Thinks, han aprofitat l’ànima i la història d’aquest emplaçament per crear una nova imatge i un nou concepte de la marca, que ha complert el seu primer aniversari. Per això, sense tremolors, han apostat per preservar el nom, la façana i, fins i tot, el rètol de l’antic negoci. També, és clar, han volgut recuperar el tracte proper i la familiaritat d’aleshores.

BEN BÉ COM UNA CASA DE MENJARS

L’Auto Rosellón es defineix més aviat com a una casa de menjars. Per això, la naturalitat, tant dels sabors que ofereix com de l’espai que el caracteritza, esdevé el tret més atractiu d’aquest local barceloní.

Ja el seu estil casual i deseixit, que crea un diàleg directe i pròxim entre el client i el lloc, fa

que hom se senti com a casa. Però l’element que més accentua aquesta calidesa i proximitat és la innovadora taula de la xef, situada frontalment, que dóna la benvinguda al local. Es tracta d’una taula de treball real, tota plena d’aliments, i és on la xef de la casa cuina i prepara els plats que s’ofereixen als comensals.

I, com no podia ser d’altra manera, la distribució del local també emfatitza aquesta familiaritat tan buscada: una gran taula, superprotagonista, convida a asseure’s amb altres comensals per confluir, comentar i compartir l’experiència gastronòmica.

“

La barra, de fusta i marbre i un marcat aire retro que recorda les barres dels cafès dels anys 50.

D’e sti l / 4 1

/ E S PA I S D E L U X E /

UN RECORREGUT PER L’AUTO ROSELLÓN

L’exterior de l’Auto Rosellón manté l’estructura de l’antic taller. La façana, de color blau, contrasta amb un interior auster, amb superfícies fetes de formigó i parets blanques, en una de les quals hi ha un autèntic homenatge a l’original Auto Rosellón: el dibuix d’una línia de pàrquing fora de lloc.

Quatre zones delimiten l’espai, totes vestides amb mobiliari dissenyat expressament per a l’ocasió: la cuina, la barra, el menjador i l’exterior.

La cuina, a la vista de tothom, convida a entrar i dóna la benvinguda. És la part més curiosa del local, i també l’encarregada de transmetre la calidesa i la proximitat que caracteritzen el restaurant.

Al lateral, i amb una obertura cap a l’exterior,

es troba la barra, de fusta i marbre i un marcat aire retro que recorda les barres dels cafès dels anys 50. Aquesta és, de ben segur, la zona més versàtil del local; durant tot el dia, piquen l’ullet un reguitzell de pastissos casolans, entrepans i cafès de La Marzocco, i, quan arriba la nit, es retiren i deixen pas als còctels.

Davant la barra, unes quantes taules rodones, adquirides en un antiquari, donen mobilitat i amplitud a l’espai i conformen la zona del menjador pròpiament dita. A l’hora d’asseure’s, com si d’un joc es tractés, podeu escollir entre tamborets de fibra de coco o cadires industrials holandeses d’oficina, totes amb estructures de colors pastel. La mescla d’estils es fa, de nou, evident.

Finalment, l’Auto Rosellón compta amb una zona exterior, que comença a la mateixa façana, a partir d’una finestra que s’obre totalment com si fos un acordió per aconseguir la integració

d’ambdós espais. Davant la finestra, encara a l’interior, una gran taula d’estil retro és ideal per compartir àpats i bones estones amb amics i coneguts, i, a l’exterior, uns quants tamborets de fibra de coco permeten gaudir del bon temps i del plaer de menjar a l’aire lliure.

I, en aquest cas especialment, no podem oblidar el bany. Generalment, ningú en parla, ho sabem, però és que són dignes de menció.

Decorat íntegrament amb grafits de l’artista català Lucas Milá, són la zona més atrevida de totes. No deixeu d’anar-hi, tant si ho necessiteu com si no.

“

L’element que més accentua la calidesa i proximitat del lloc és la innovadora taula de la xef de la casa, una taula de treball real, tota plena d’aliments, des d’on prepara els plats que s’ofereixen als comensals.

+INFO A LA WEB

destil.cat AUTO ROSELLÓN RESTAURANT Rosellón, 182 08008 Barcelona 93 853 93 20 hola@autorosellon.com www.autorosellon.com

42 / D ’e s ti l

/ B/E E NSEPA S TA AU LX UE T / I SRDI ES L

D’e sti l / 4 3

/ INTERIORISME /

PRACTIQUEM EL HYGGE E L S E C R E T D E L A F E L I C I TAT D A N E S A

Us en desgranem unes quantes màximes imprescindibles, per si de cas.

L

a tardor ja és aquí, i, amb ella, els dies ennuvolats, plujosos i ventosos, un reguitzell de fenòmens climàtics que conviden a no sortir i a gaudir de casa. I, com que passarem uns quants mesos reclosos, cal que la nostra residència esdevingui acollidora i càlida; quant més plaent, millor. El hygge ens pot ajudar. Sí, el hygge, una filosofia de vida que promou la benanança i la felicitat.

44 / D ’e s til

Originari de Dinamarca, un país la societat del qual està orientada al benestar de les persones –que consideren el seu actiu més valuós¬–, consisteix a envoltar-se de les coses i els éssers que ens fan feliços. Tan senzill i tan complex com això.

El hygge –que es pronuncia “hu-ga”– no té una traducció literal, però es pot definir com “confortabilitat” o “calidesa”, i, en termes de decoració de la llar, fa referència al fet de

construir un espai que transmeti serenor i tranquil·litat, que ens faci sentir realment a gust i lluny de les preocupacions. En aquest sentit, la primera màxima que no hem d’oblidar és que la decoració s’orienta cap a les persones; és a dir, que triar un moble o un altre no dependrà tant del seu disseny, sinó del que ens transmeti.

Si ens ajuda a crear un ambient agradable, voldrà dir que estem aplicant correctament els fonaments del hygge.

DECÀLEG D’IMPRESCINDIBLES

/ INTERIORISME /

Vora el foc. L’escalfor d’una xemeneia, després d’haver estat tot el dia fora de casa, és una de les sensacions més reconfortants que existeixen. A Dinamarca, són imprescindibles per les seves nits llargues i gèlides, però no solament per escalfar-se, sinó perquè sentir crepitar la llenya i notar el caliu que desprenen les flames és extremadament relaxant. Per això, la xemeneia és una de les claus del hygge. I, si no en teniu, no patiu, perquè podeu aconseguir el mateix efecte amb una estufa de bioetanol, que no requereix instal•lació.

Sota la llum de les espelmes. Els danesos aprecien molt la claror i utilitzen cortines translúcides per aprofitar-la al màxim, però, a més, creen un ambient molt íntim amb espelmes. De fet, gasten sis quilos de cera de bugies cada any. Això sí, cal que siguin naturals i sense cap mena d’olor.

Ara bé, si us ho estimeu més, també podeu aconseguir un efecte semblant amb làmpades. Només cal que opteu per petits punts de llum tènue i eviteu les més grosses i generals.

Al vostre hyggekrog. Casa vostra té un racó que us agradi especialment? La filosofia danesa ens ensenya que les persones necessitem el nostre propi espai i moments de soledat per fruir dels nostres plaers preferits. Construïu-vos el vostre racó, el lloc més confortable i relaxant que trobeu, i gaudiu dels vostres moments sempre que pugueu! Nosaltres us en recomanem uns quants que ens encanten: estirar-vos en un sofà de pell ple de coixins ben flonjos mentre escolteu el vostre disc preferit; arraulir-vos amb una manta en una butaca de tons suaus, mentre preneu una tassa de xocolata calenta, o escriure sobre un escriptori vintage, aprofitant la llum natural que entra per la finestra.

“

En el hygge, la decoració s’orienta cap a les persones.

D’e sti l / 4 5

/ B E/ N LU I NETSETA R IRO IRSI SAM E T/ /

Amb llits que embolcallen. Sens dubte, el llit és un dels mobles que més utilitzem. Els danesos dirien que ha de ser molt hyggelig per assegurar-vos un son ben reparador.

Trieu-lo amb el capçal i l’estructura de fusta, i utilitzeu teixits naturals, com el lli, la llana o el cotó, per als llençols, les mantes i els cobrellits. Fugiu de les estridències i aposteu pels tons neutres, com el gris pedra, el blanc o el beix. Si us agraden els estampats, els de quadres o de tartán us recordaran les cabanyes d’alta muntanya.

Completeu el vostre espai de repòs amb uns coixins flonjos i una manta de llana de punt gruixut i ja serà ideal.

Amb detalls que evoquen records i sensacions. Els objectes proporcionen singularitat i familiaritat. Decoreu casa vostra amb elements que us evoquin moments agradables: records de viatges, fotografies familiars o coses que tinguin un valor sentimental incalculable per vosaltres, però, sobretot, no atapeïu els espais: el hygge aposta pel minimalisme i la simplicitat i s’estima més –això sí– els materials naturals. Els marcs de fotos de fusta, els gerros de porcellana o els elements reciclats i restaurats estan a l’ordre del dia.

Amb vida dins de casa. El verd de les plantes i l’esclat de color de les flors aporten un toc de vida a qualsevol espai i ens permeten estar en contacte amb la natura. Un ram de flors al centre d’una taula o una planta penjant són suficients per crear un ambient viu enmig d’una estació tan grisa com la tardor. A més, cuidar-les és una excel•lent forma d’oblidar-se de les preocupacions.

46 / D ’e s ti l

Voltats de fusta i més fusta. Practicar el hygge és connectar amb la natura, i, com que el fred no ens deixarà sortir massa, podem comptar amb casa nostra. Per aconseguir-ho, la fusta esdevé un material imprescindible. La seva calidesa no l’aporta cap altre material. Caminar sobre un terra de fusta és d’allò més relaxant, però, si el vostre no ho és, podeu envoltar-vos de petits mobles o elements decoratius bonics, com bols, safates o caixetes.

Amb la biblioteca a casa. Més de la meitat dels danesos llegeix habitualment. És un hàbit saníssim que ens fa sentir bé, ens relaxa i obre la nostra ment, per això està molt present en la filosofia hygge. Busqueu un raconet a la vostra llar per acollir aquest costum tan beneficiós i tan apropiat per aquesta època de l’any. Busqueu una prestatgeria que us enamori i comenceu a crear la vostra biblioteca. I no oblideu el vostre hyggekrog, perquè és el lloc ideal per gaudir de la lectura.

Sense apartar la vida social de la llar. Les persones som éssers socials per naturalesa, i relacionar-nos ens fa sentir bé. Per això, les reunions amb amics són un element clau en la felicitat danesa. Allà, les acostumen a fer a casa, de manera que és important pensar en una decoració que transmeti ganes de reunir-se i compartir anècdotes: un sofà ampli i confortable amb una taula de fusta petita per posar-hi l’aperitiu, ben a prop de la xemeneia o de l’estufa; una taula de menjador ben grossa i unes cadires còmodes per compartir dinars, sopars i sobretaules...

“

És important pensar en una decoració que transmeti ganes de reunir-se i compartir anècdotes.

D’e sti l / 4 7

/ E S PA I S D E L U X E /

HOTEL CAN XIQUET S E N Z I L L A M E N T , E S - P E C - TA - C U - L A R

Ubicat al terme de Cantallops i envoltat per l’extraordinari paisatge de l’Albera, aquest emplaçament destaca per les impressionants vistes que es contemplen des dels grans finestrals de les seves habitacions i per la varietat de serveis que s’hi ofereixen, pensats especialment per fer-hi estades en parella i empresarials.

48 / D ’e s til

/ E S PA I S D E L U X E /

E

s-pec-ta-cu-lar. Aquest és, segurament, l’adjectiu que pronuncia cada client quan descobreix Can Xiquet, un hotel restaurant deliciós que combina, d’una forma exquisida, una arquitectura tradicional amb disseny i mobiliari avantguardistes.

“ EL CALIU D’UNA SALA D’ESTAR IRREPETIBLE

Només d’entrar a la recepció, la mirada del visitant es dirigeix, inevitablement, cap al sostre de l’establiment per admirar un element típic de les masies catalanes: bigues de fustes a la vista. Després, l’ull s’entreté en un racó i un altre, en un detall i un altre. I és que la sala d’estar és, potser, l’espai més càlid i reconfortant de Can Xiquet en qualsevol estació de l’any. Està dividida en dues zones; una de més íntima, vora una llar de foc,

i una altra de més espaiosa i lluminosa, plena de sofàs, amb dos grans i envejables finestrals des dels quals es contemplen –sí o sí– unes vistes panoràmiques de la plana de l’Empordà i la Costa Brava que fan emmudir.

CADA HABITACIÓ, UN NOM EMPORDANÈS

Can Xiquet compta amb un total de 27 estances distribuïdes en dos edificis (6 dobles estàndards, 4 dobles superiors, 3 junior suites

La sala d’estar és, potser, l’espai més càlid i reconfortant de Can Xiquet en qualsevol estació de l’any.

i 4 suites, més 9 dobles estàndards i una suite nupcial, ubicades a l’Events Centre).

Totes elles estan diferenciades amb el nom d’un puig o una muntanya de l’Empordà, com Bassegoda, Rocaberti, Comanegra o Montperdut, entre d’altres, però tenen trets comuns, com ara les últimes tecnologies (wi-fi, televisió digital amb canals via satèl·lit, reproductors de DVD, aire condicionat i calefacció...), una terrassa privada amb vistes a la petita Toscana empordanesa, i l’estança i el bany connectats a través d’una obertura o un vidre.

D’e sti l / 4 9

/ E S PA I S D E L U X E /

SUITES I JUNIOR SUITES MOLT ESPECIALS

Les suites es defineixen amb una sola paraula: apartament. Tenen la mateixa distribució i un confort incomparable: menjador, sala d’estar, terrassa privada amb vistes, habitació i bany. La Canigó, per exemple, és amor a primera vista.

70 m2 de luxe i una sala de bany majestuosa que sedueix tothom. És impossible no oblidarse de tot amb les vistes panoràmiques que es contemplen des del jacuzzi per a dues persones.

Les Salines, la junior suite, és una estança més petita, però molt i molt acollidora. El mirall d’estil Hollywood del bany és un caramel, i, encara més, el llit, que s’inspira en els tatamis japonesos.

Aquestes estances estan situades a l’edifici principal de l’hotel, on es juga amb l’avantguardisme del mobiliari i el tradicionalisme i la connexió amb la terra empordanesa de les zones comunes: parets de pedra i fotografies en blanc i negre de l’entorn.

Quelcom immillorable.

RELAXACIÓ PER A PARELLES...

L’estada a Can Xiquet és una delícia pel confort de les seves habitacions i la varietat de serveis que ofereix: sala de massatges, gimnàs, sauna, pista de pàdel, piscina exterior d’aigua salada i, fins i tot, un heliport propi! Sens dubte, és un hotel ideal per fer una escapada en parella. Per això s’ofereixen diferents paquets promocionals especials.

L’escapada romàntica, per exemple, inclou un deliciós sopar per a dues persones al restaurant, seguit d’un allotjament a qualsevol de les estances, que, al seu interior, guardaran un detall romàntic per culminar una nit màgica.

L’endemà al matí, un bon esmorzar i late checkout perquè es pugui gaudir al màxim de les instal·lacions.

L’escapada Relax a l’Alt Empordà també està molt sol·licitada: sopar al restaurant, allotjament a qualsevol de les habitacions disponibles i, l’endemà, dos massatges relaxants Or verd, pensats especialment per connectar amb les arrels de la terra empordanesa.

50 / D ’e s til

/ E S PA I S D E L U X E /

“

Han creat unes càpsules de desconnexió i creixement personal i professional especialment dissenyades per a les empreses que busquen l’augment de la motivació del seu equip i el descobriment de noves maneres de treballar.

...I MOTIVACIÓ PER A EMPRESES

Can Xiquet és conscient que el món empresarial està canviant i que la motivació dels equips de treball és fonamental per a l’èxit de qualsevol empresa. Per aquest motiu, han creat unes càpsules de desconnexió i creixement personal i professional especialment

dissenyades per a les empreses que busquen l’augment de la motivació del seu equip i el descobriment de noves maneres de treballar.

N’hi ha de diferents, i s’adapten en funció de les necessitats de l’empresa. El coaching & learning inclou sessions de design thinking, jocs d’orientació amb l’iPad o workshops temàtics.

Les activitats plantejades promouen diferents competències, com la gestió de conflictes, el lideratge o l’eficiència. La càpsula de moviment fomenta la participació, el treball en equip i la relaxació per obrir la ment. Ara bé, també es realitzen activitats més dinàmiques, com ara el senderisme (aprofitant les rutes per l’Albera), el làser combat, el futbolí humà i el ioga, entre d’altres.

LA GASTRONOMIA, QUE NO FALTI!

Com que la gastronomia és un element clau a la zona, també s’ha creat un programa d’enogastronomia que promou l’aprenentatge de maridatges i sucs detox i recupera tradicions com anar a pescar i cuinar el que s’ha pescat.

Fins i tot han creat l’activitat Màster Xef per realitzar en grups.

Aquestes càpsules es presentaran el pròxim 15 de novembre i es realitzaran al Can Xiquet

Events Centre, un segon edifici embolcallat per un gran espai enjardinat que permet organitzar còctels, aperitius de casament i tot tipus d’esdeveniments.

I ENCARA MÉS: CAN XIQUET EVENTS CENTRE

Can Xiquet Events Centre és un edifici ampli i imponent que segueix combinant el tradicionalisme i la modernitat, tot i ser una construcció més recent. A fora, la façana combina paret de pedra vista amb panells més avantguardistes. A dins, es respira modernitat en cada detall: columnes vistes, mobles de fusta natural amb dissenys peculiars i colors vius. I unes taules petites, ben robustes, que recorden els socs que trobem al bosc i que ens han robat el cor.

Aquest edifici alberga, a la planta baixa, tres sales àmplies (que es poden convertir en una de sola gràcies a unes parets modulars) i nou habitacions dobles amb terrassa privada. A dalt, la sala Mirador del Cel, immensa, amb unes vistes espectaculars i amb terrassa pròpia, acull banquets de casament, còctels d’empresa i altres activitats, com les classes de ioga, obertes a tothom, que s’hi realitzen cada dimecres.

+INFO A LA WEB

Preneu nota d’aquests esdeveniments!

Presentació de les càpsules de desconnexió per a empreses Dimecres 15 de novembre de 2017, a les 10 del matí.

Taller de fotografia bàsica i natura a l’Alt Empordà Dissabte 25 i diumenge 26 de novembre de 2017.

destil.cat CAN XIQUET Afores, s/n 17708 Cantallops (Girona) 972 55 44 55 info@hotelcanxiquet.com www.hotelcanxiquet.com

D’e sti l / 5 1

/ GASTRONOMIA /

BENEÏDA TÒFONA HI HA POCS PRODUCTES GASTRONÒMICS QUE S I G U I N TA N M I S T E R I O S O S , Q U E H A G I N G E N E R AT TA N T E S H I S TÒ R I E S I L L E G E N D E S I Q U E S I G U I N TA N A P R E C I AT S C O M L E S TÒ F O N E S . PA R L E M - N E !

E

Text / Pep Sala, músic, compositor i amant de la gastronomia

l egipcis ja les coneixien i les consumien, els grecs les consideraven afrodisíaques, i els romans, un dels productes més exquisits, especialment les de Líbia.

En canvi, durant l’Edat Mitjana, les tòfones eren força mal vistes; l’església les va qualificar com a diabòliques i, fins i tot, les va arribar a prohibir (una cosa tan bona, havia de ser pecat!).

Al segle XV, les tòfones van recuperar la seva popularitat, i, a partir de llavors, ja les

52 / D ’e s ti l

trobem en escrits i llibres de cuina. El cèlebre gastrònom Brillat-Savarin, per exemple, va dir que eren el “diamant negre de la cuina”, i va escriure molt sobre aquests bolets en el seu llibre Fisiologia del gust. En la reflexió número 44, De la virtut eròtica de les tòfones, hi diu: “La tòfona no és afrodisíaca, precisament, però, en certes circumstàncies, pot fer la dona més afectuosa i l’home més amable”.

El gran compositor Gioachino Rossini sentia una gran debilitat per les tòfones; especialment,

per les blanques de la seva terra. De fet, la majoria dels plats que duen el seu nom, en porten.

“

Les tòfones blanques són les més cares, i se’n poden arribar a pagar 3.000 euros per quilo.

/ GASTRONOMIA /

UN FONG EXQUISIT

La tòfona és un fong, un bolet que creix sota terra, a una profunditat d’entre 10 i 30 cm. El seu aspecte és semblant a una patata rugosa, i la seva mida pot anar des d’1 fins a 15 cm de diàmetre. Els llocs on s’amaguen s’anomenen tofoneres, i estan sempre a prop d’una alzina, un roure o un avellaner. La dificultat que implica localitzar-ne i l’elevat preu que tenen al mercat han envoltat el món de la tòfona del misteri i el secretisme més absoluts, fet que ha propiciat històries fosques, llegendes i, fins i tot, algun recel.

BLANCA O NEGRA?

Hi ha molts tipus de tòfones, però les més valorades són la blanca (Tuber magnatum) i la negra (Tuber melanosporum). D’una banda, la tòfona blanca es produeix a Itàlia, sobretot, a Alba, al Piamonte, i té un color blanquinós que es va tornant groguenc a mesura que va madurant. Es cull de setembre a desembre i se sol consumir crua, ratllada sobre el plat que vulguem aromatitzar. Si es cou, perd gran part de la seva aroma. Aquestes tòfones són les més cares, i se’n poden arribar a pagar 3.000 euros per quilo. D’altra banda, la tòfona negra d’hivern també és molt apreciada i, malgrat que hi ha qui l’anomena tòfona del Perigord, també es produeix a casa nostra, entre altres llocs. Tot i collir-se de finals de novembre a finals de febrer, és a partir de Nadal quan sol estar al punt de la seva maduresa. Es pot consumir tant crua com cuita. En els darrers anys s’ha començat a cultivar amb alzines i roures prèviament preparats, i els resultats obtinguts són prou interessants.

Els altres tipus de tòfona tenen molt menys interès, des d’un punt de vista gastronòmic.

Potser podríem destacar la tòfona d’estiu (Tuber aestivum), però la seva qualitat és molt inferior a la d’hivern.

OUS TRUFATS (I ALTRES)

Des de sempre, la tòfona s’ha utilitzat en molts dels plats importants de la història de la gastronomia: la llebre a la royale, el turnedó Rossini, el paté trufat, les ostres amb tòfona, la sopa de tòfona V. G. D., els canelons trufats i la truffe sous la cendre, entre tants altres clàssics.

De totes maneres, si teniu la sort d’aconseguir una tòfona fresca, poseu-la, dins d’un recipient tancat, amb un parell d’ous acabats de pondre i deixeu-ho així tota la nit. L’endemà, els ous hauran agafat l’aroma de la tòfona i podreu gaudir d’uns magnífics ous trufats.

“

Durant l’Edat Mitjana, les tòfones eren força mal vistes; l’església les va qualificar com a diabòliques i, fins i tot, les va arribar a prohibir.

D’e sti l / 5 3

/ INTERIORISME /

54 / D ’e s til

D’e sti l / 5 5

/ E S PA I S D E L U X E /

HOTEL ALEXANDRA RESPIRA L’ESPERIT BARCELONÍ

L’Hotel Alexandra és la darrera incorporació al reduït i exclusiu grup Curio Collection

by Hilton, una selecció curosa d’hotels independents apreciats pel seu saboir fair i per l’ambient tan acollidor que ofereixen. Us farem venir ganes d’anar-hi, segur!

U 56 / D ’e s ti l

bicat al cor de la ciutat comtal, al nucli més actiu i elegant de Barcelona, entre Rambla Catalunya i passeig de Gràcia, l’Hotel Alexandra transmet, racó

a racó, l’esperit cosmopolita de la ciutat.

D’entrada, el seu emplaçament és tot un luxe: un edifici històric del segle XIX que, tot i les remodelacions, conserva la façana d’aquesta època. A dins, tots els seus espais tenen un

toc especial i combinen modernitat i tradició a parts iguals. És un hotel cosmopolita que transmet l’esperit avantguardista i l’estil de vida de la gent de la ciutat. A l’Hotel Alexandra es respira Barcelona.

/ E S PA I S D E L U X E /

ESTANCES MODERNISTES I EXCÈNTRIQUES

L’hotel compta amb un total de 116 habitacions (8 guest, 84 superiors, 16 deluxe, 3 junior suite terrace, 3 junior suite i 2 suites), en constant renovació, que fan gala d’aquest autèntic sabor local i de la perfecta simbiosi entre tradició i modernitat. Totes elles estan equipades amb les màximes comoditats per tal que el client descansi com cal i, si ho desitja, també pugui treballar.

Només d’entrar, els sostres enteixinats típics dels palaus del segle XIX s’emporten tot el protagonisme. I els terres de rajola hidràulica que donen vida a les estances amb mosaics colorits i creatius són una autèntica delícia.

Aquests elements tradicionals i típics de la cultura catalana contrasten amb un mobiliari modern i una decoració minimalista creada a

“

partir de peces de disseny d’autor seleccionades curosament.

La terrassa de la junior suite terrace mereix un comentari a part: voltada de plantes, gairebé camuflada, s’allunya de qualsevol convencionalisme, ni que sigui perquè una magnífica banyera convida a endinsar-s’hi una bona estona per gaudir de la tranquil•litat enmig de Barcelona.

“

És un hotel cosmopolita que transmet l’esperit avantguardista i l’estil de vida de la gent de la ciutat.

Un seguit d’elements tradicionals i típics de la cultura catalana contrasten amb un mobiliari modern i una decoració minimalista creada a partir de peces de disseny d’autor seleccionades curosament.

D’e sti l / 5 7

/ E S PA I S D E L U X E /

ESPAIS GASTRONÒMICS QUE CAL SUBRATLLAR

L’Hotel Alexandra és també molt apreciat per la seva gastronomia. La diversitat de propostes i d’espais de què disposa el converteixen en el lloc ideal per fer-hi qualsevol àpat.

“

L’Hotel Alexandra és també molt apreciat per la seva gastronomia.

La diversitat de propostes i d’espais de què disposa el converteixen en el lloc ideal per fer-hi qualsevol àpat.

De bon matí, ja es poden assaborir els sabors locals amb un magnífic esmorzar bufet que permet degustar productes de proximitat, com embotits de primera qualitat, el típic pa amb tomàquet i, fins i tot, dolços casolans tradicionals.

A la segona planta, hi ha una brasserie que fascinarà els amants dels filets i els entrecots.

La seva proposta està basada en el concepte de la carn al pes del restaurant Solomillo, on, sens dubte, la carn és l’autèntica protagonista.

Ofereixen una selecció de peces de diferents races bovines en funció de la temporada que s’ajusten al gust de cada comensal, tant pel que

fa al punt de cocció com pel pes i les salses i les guarnicions que les acompanyen, fetes amb ingredients del mateix hort de l’hotel.

Tot plegat se serveix en un ambient amb una marcada posada en escena, on el mobiliari i la il·luminació són de disseny, i on s’inclouen reedicions de peces icòniques que ja alimenten només de veure-les.

La Charcutería és un altre espai gastronòmic de l’Hotel Alexandra. La seva aposta principal és l’embotit. S’hi poden degustar especialitats ibèriques locals i formatges de qualitat, amb més de 25 referències procedents dels productors més reconeguts del nostre país.

Ara bé, El Patio és l’estrella de l’Hotel.

Renovat recentment, permet gaudir de moments relaxants a l’aire lliure en ple centre de la ciutat comtal, tot un privilegi. És un pati adaptat a totes les èpoques de l’any, ple de plantes autòctones, un pati on es poden degustar les diferents propostes gastronòmiques mencionades. I no podem passar per alt la piscina exterior, que recorda les cases residencials de les zones costaneres del Mediterrani. És realment sorprenent trobar un espai d’aquestes característiques enmig del rebull urbà.

LLOCS DE REUNIÓ, TAMBÉ

L’Hotel Alexandra no és només un lloc per relaxar-se, tot i les nombroses instal·lacions que ho fan possible. Disposa de sales àmplies i equipades adequadament per acollir reunions d’empresa, conferències i altres esdeveniments.

I, si es prefereix, també hi ha un espai exterior, ben a prop de la piscina, que connecta amb una de les sales de reunions, que és tota una delícia.

+INFO A LA WEB

destil.cat H OT E L A L E X A N D R A B A R C E L O N A Mallorca, 251 08008 Barcelona 93 467 71 66 reservations@hotel-alexandra.com www.hotel-alexandra.com

58 / D ’e s til

/ E S PA I S D E L U X E /

D’e sti l / 5 9

/ F OTOG R A M A /

QUE SÍ, QUE LA DECADÈNCIA TAMBÉ POT SER GLORIOSA Així hem fet la portada del número 43 de D’estil Text / Mar Casas, directora de D’estil

Q

uè voleu que us diguem? La tardor ens sembla decadent. Bonica (poètica, fins i tot), però decadent.

Cauen les fulles i cau tot: el dia i les mirades. La tardor és penombra, és recolliment, és silenci, és descans, és son, és... decadència. A la tardor és com si s’apagués la Terra, com si s’apagués la vida, però no per morir, sinó per renéixer amb força. És com una pausa gloriosa. D’aquí el leitmotiv d’aquesta edició: Gloriosa decadència.

I com hem volgut representar aquesta decadència gloriosa? Doncs amb una dona d’època, amb una dona amb la mirada i el cos decadents però no per això menys plens de vida.

La Daniela Gheorghiu, de Piùbella Models, s’ha convertit en la nostra Maria Antonieta particular, i ha quedat preciosa, ben bé com una nina de porcellana. Maquillada amb destresa per Cornelia Gheorghiu i amb un vestit magnífic (i fet a mà!) per Núria Monfort, l’hem fotografiat en un lloc més decadent encara, un lloc que fa poc, molt poc, lluïa com pocs, i que, en canvi, ara, s’ha abandonat a la crueltat del pas del temps sense més.

Rere la càmera, un gran professional de la fotografia, Pablo Guillén, i el vídeo del making of és una tasca d’Albert Torres. Si voleu veure’l per saber com hem fet aquesta portada, entreu a www.destil.cat. +INFO A LA WEB

destil.cat

60 / D ’e s ti l

/ F OTOG R A M A /

D’e sti l / 61

/ M OTO R /

CITRÖEN C3 AIRCROSS D E S P E R TA E L T E U E S P E R I T AV E N T U R E R Tenir un sol vehicle apte per a tots els paviments ja no és una utopia. El nou SUV Compacte Citröen C3 Aircross no pertany a la gamma dels tot terreny, ni tampoc a la dels turismes, però reuneix el millor d’ambdues categories.

A

ctualment, la improvisació forma part del nostre dia a dia, i el Citröen C3 Aircross és el vehicle ideal per anar allà on vulgueu sempre que ho desitgeu. Es tracta d’un cotxe original, innovador i robust que permet conduir per qualsevol paviment i que, fins i tot, ha estat

62 / D ’es ’e s ti till

una inspiració pel xef amb tres estrelles Michelin Jordi Roca, que, des de la gelateria Rocambolesc, ha creat una edició especial de gelats amb aquest motiu.

/ M OTO R /

Compacte, però espaiós.

Vist des de fora, no sembla que tingui un interior tan ampli, però és així: els seus cinc ocupants poden gaudir d’un gran confort gràcies a l’espai quant a l’alçada i per al moviment de les cames. A més, la modulació dels seus seients s’adapta a les necessitats de cada viatge.

Maleter de fins a 520 litres.

Guardar-hi l’equipatge és més que senzill. El seu volum per defecte és de 410 litres, i es pot ampliar fàcilment lliscant el seient posterior. A més, el seient del copilot també es pot plegar, augmentant la longitud de càrrega fins a 2,40 metres.

Color, color!

El Citröen C3 Aircross és una autèntica explosió de color. Se’n poden fer 85 combinacions diferents, i és possible personalitzar-lo fins al darrer detall a partir dels vuit colors de la carrosseria, els tres tons del sostre i els quatre Packs Color.

D’e sti l / 63

/ M OTO R /

Interiors per a tots els gustos.

La personalització d’aquest automòbil també arriba al seu interior amb cinc ambients diferents que creen una atmosfera única i elegant. Se li pot donar un toc de color amb les notes vermelles de l’Urban Red o triar la sobrietat de la tonalitat negra del Hype Mistral.

Sostre panoràmic.

L’interior del Citröen C3 Aircross té una gran lluminositat i una ventilació extra gràcies al seu sostre de vidre, de quasi un metre de longitud, que es pot obrir i tancar mitjançant dos comandaments elèctrics. Així mateix, la seva persiana es pot ajustar fàcilment per regular l’entrada de llum.

64 / D ’e s ti l

/ M OTO R /

Tecnologies d’última generació.

La seguretat és una prioritat en aquest automòbil, de manera que està carregat de funcions que faciliten molt la conducció.

El Grip Control adapta la motricitat de les rodes a cada terreny mitjançant diferents modes: neu, fang o sorra, entre d’altres. Aquesta funció encara millora més amb el control de descens Hill Assist Descent, que manté el vehicle a velocitat reduïda en pendents molt pronunciades per evitar el risc de lliscament.

El Head Up Display és una làmina que es desplega dins del camp de visió del conductor i projecta dades útils com la informació del trànsit o la localització d’estacions de servei.

L’smartphone es pot carregar per inducció; és a dir, sense cable.

Dotze ajudes diferents per a la conducció esdevenen ja imprescindibles, com el reconeixement de senyals de velocitat, que s’indiquen al Head Up Display; l’enllumenat automàtic en funció del trànsit, o el Park Assist, mitjançant el qual el fet d’estacionar esdevé bufar i fer ampolles.

D’e sti l / 65

/ N OV E TAT S /

FIV OBRADORS FAC I L I TA DO R S D E V I DA

El seu model se sustenta en la tècnica més pionera, el coneixement mèdic més avançat i un tracte humà exquisit.

E

l Dr. Albert Obradors feia anys que somniava amb obrir una clínica de reproducció assistida pròpia. Sis mesos després d’haver treballat intensament en la idea i sis mesos després d’unes acurades obres, ho ha aconseguit: FIV Obradors ja és una realitat, una clínica dissenyada al mil·límetre, tremendament innovadora i oberta de mires, que treballa al 100% per al pacient des d’una passió i un esperit de vocació indiscutibles.

Obradors, doctor en biologia i director de la clínica, ha desenvolupat la seva carrera

66 / D ’’e e s ti l

professional en el camp de la reproducció assistida. Durant 7 anys, ha dirigit els laboratoris del grup Eugin de tot el món, ha ajudat més de 10.000 famílies a tenir fills i ha estat auditor de clíniques de reproducció assistida d’Europa, Amèrica i Àfrica amb l’objectiu d’ajudar-les a millorar els seus resultats en l’èxit dels embarassos.

En aquesta nova aventura, està acompanyat, d’una banda, pel seu pare, el prestigiós ginecòleg Josep Obradors, director mèdic de la clínica, que, amb més de 35 anys d’experiència, ha acompanyat més de 25.000 parelles, i, de

l’altra, per Lídia Sibecas, educadora social, psicopedagoga i màster en educació emocional, la persona encarregada de fer el seguiment emocional dels pacients d’una manera absolutament natural, creant vincles i resolent dubtes, inseguretats i pors sense cap bata blanca que valgui.

Junts han creat una clínica pionera en el sector que, en paraules d’Albert Obradors, “espera obtenir uns resultats clarament superiors a la mitjana perquè el centre també és clarament superior a la mitjana”.

/ N OV E TAT S /

UNA CLÍNICA DE REFERÈNCIA EN L’ÀMBIT EUROPEU

A FIV obradors aspiren a ser una clínica de referència, però no quant al volum de pacients que atenen, sinó quant a la qualitat i el tracte que els ofereixen. No per altre motiu, han creat una clínica pionera, basada en un model únic i diferent a tot el que existeix fins a dia d’avui, que se sustenta en tres pilars clau: la tècnica més pionera, el coneixement mèdic més avançat i un tracte humà exquisit.

EL LABORATORI, AL DESCOBERT, SENSE EMBUTS

El laboratori és el cor de la clínica, allà on succeeix “la màgia”, com diu Albert Obradors, i, per això, volen mostrar el que s’hi fa en tot moment, ser absolutament transparents i facilitar que el pacient pugui ser partícip del que hi passa segon a segon. Tant és així que fins i tot disposen d’un incubador australià d’última generació, on hi deixen els embrions, que simula les condicions de la trompa de Fal·lopi i que té la peculiaritat de dur incorporada una càmera que fa una foto de l’embrió cada cinc minuts, de manera que poden veure com es va dividint en tot moment des de qualsevol pantalla i sense interrompre el seu cultiu; és a dir, sense treure’l de l’incubador ni modificar les seves condicions òptimes. Això els permet seleccionar el millor embrió i, a més, fer-ne un vídeo i lliurar-lo al pacient perquè guardi un record primeríssim del seu futur fill o filla.

UN SISTEMA DE SEGURETAT DE CONTROL D’IDENTITAT VETLLA EN TOT MOMENT PER EVITAR L’ERROR

L’error humà en el camp de la reproducció assistida és inacceptable. Per això, a FIV Obradors, compten amb un sistema de seguretat quant al control d’identitat. Cada mostra –ja sigui de semen, d’òvuls o d’embrions– duu un xip amb tota la informació del pacient, el mateix xip que conté la targeta identificadora que se li entrega quan arriba a la clínica. Quan treballen al laboratori amb les mostres de les parelles, un sensor detecta automàticament de qui són i si són parella, i, en el cas que hi hagi algun error, el sistema es bloqueja i fa sonar una alarma per aturar el procés i evitar l’error.

Així mateix, abans d’entrar a quiròfan per ferli la transferència de l’embrió a la pacient, la informació es torna a verificar de nou.

“

A FIV obradors aspiren a ser una clínica de referència, però no quant al volum de pacients que atenen, sinó quant a la qualitat i el tracte que els ofereixen.

D’e sti l / 67

/ N OV E TAT S /

UN LABORATORI IMPOL·LUT, FINS I TOT PEL QUE FA A L’AIRE

La qualitat de l’aire del laboratori és d’una puresa extrema. Disposa de cinc filtres i una llum ultraviolada que l’esterilitza, i tant les parets com el terra estan elaborats amb corian, un material sense porus ni juntes, que no es ratlla ni hi deixa créixer bacteris, el que garanteix encara més l’estabilitat de la zona.

A més, en disposar també de quiròfan propi i contigu, s’escurça el temps del transport de mostres i es poden controlar molt millor tots els processos.

DE LA MÀ DE L’EVIDÈNCIA CIENTÍFICA I AMB LA MENT OBERTA

A FIV Obradors, es basen en l’evidència científica d’estudis que es fan arreu del món i que els marquen les condicions més òptimes perquè una dona quedi embarassada, sense deixar d’avançar permanentment incorporant qualsevol millora, per petita que sigui. En aquest sentit, mantenen la ment oberta, perquè intenten maximitzar els resultats i dedicar-se 100% al pacient. La pregunta que es formulen cada dia és: “què podem fer nosaltres per aconseguir uns millors resultats?”.

ELS SEUS PACIENTS: LA PRIORITAT ABSOLUTA

Sens dubte, els pacients són la prioritat absoluta de FIV Obradors, i aquesta afirmació no són només paraules: d’entrada, s’adapten al calendari biològic de cadascú (sigui festiu o no), perquè és quelcom que no poden controlar. És a dir, que són ells els qui s’adapten al pacient,

68 / D ’ e s til

no a la inversa. D’altra banda, ofereixen un tracte humà impecable, hiperpersonalitzat, per aconseguir que se sentin únics, perquè ho són. Diu Albert Obradors: “Són persones amb nom i cognoms, no números, i, per tant, ens volem involucrar al màxim en les seves històries des del principi del procés, oferintlos, a més, acompanyament emocional i privacitat”.

SENSE OBLIDAR LA PRIVACITAT

La reproducció és quelcom molt íntim, i, a FIV Obradors, no volen que, per un descuit d’ells o per manca de professionalitat, pacients que no desitgen fer saber que estan portant a terme un tractament siguin descoberts. Encara que a altres centres no és gens freqüent, ells volen garantir-los la privacitat, així que els pacients que visiten la clínica no veuen ningú més que els professionals que els atenen; separen les visites de tal manera que no poden coincidir amb cap altra persona fins que marxin. Fins i tot la sala d’espera és privada per a cada parella.

TREBALLAR JUNTS PER COMPARTIR I MILLORAR

El biòleg de FIV Obradors no es tanca al laboratori i prou, sinó que també visita.

L’ànim de conèixer cada pacient de prop i la seva història fa que, tant el ginecòleg com el biòleg facin les visites junts per implicar-s’hi des de zero i encaixar els propis punts de vista amb l’objectiu que cada pacient pugui arribar a tenir el fill que desitja. La primera visita, que és sense cost, ja la realitzen els dos, i, entre tots, decideixen el pla d’acció més òptim per a cada cas.

“

A FIV Obradors compten amb un sistema de seguretat quant al control d’identitat i disposen d’un incubador australià d’última generació que simula les condicions de la trompa de Fal•lopi i que té la peculiaritat de dur incorporada una càmera que fa una foto de l’embrió cada cinc minuts.

/ N OV E TAT S /

TREBALLAR DES DE CASA PER AL MÓN

SERVEIS MÉS ENLLÀ DE LA CLÍNICA

FIV Obradors no és a Barcelona, a Berlín, a Nova York ni a Tòquio, tot i que hi podria ser.

FIV Obradors és a Figueres perquè els seus fundadors són figuerencs, s’estimen Figueres i l’Empordà i volen ajudar els seus veïns, tot i que estan convençuts que, a mig termini, també acolliran gent d’altres parts del món, perquè aspiren (amb arguments sòlids) a ser una clínica de referència única.

Com que a FIV Obradors són locals i coneixen –i s’estimen– el territori, quan reben pacients de fora, els ofereixen la possibilitat de recomanarlos llocs per dormir i fer els àpats o per realitzar activitats diverses, perquè tenen clar que volen evitar que la reproducció no sigui encara més estressant del que és i busquen aportar el seu gra de sorra perquè esdevingui una experiència altament positiva.

“

Els pacients que visiten FIV Obradors no veuen ningú més que els professionals que els atenen per garantir la seva privacitat. Fins i tot la sala d’espera és privada per a cada parella.

HONESTOS I SENSE SORPRESES D’ÚLTIMA HORA

Si bé és cert que FIV Obradors és un centre de referència que ofereix un tracte exquisit, això no significa que els seus preus siguin cars.

De fet, fugen de les tarifes estratosfèriques, i fins i tot estan negociant el finançament dels tractaments. “No volem que els nostres veïns deixin de venir amb nosaltres per anar a un altre centre, i, per tant, oferim uns preus molt competitius i sense sorpreses d’última hora; és a dir, que el pressupost que es lliura al pacient el primer dia és el que acabarà pagant, i està basat en el que pensen que és millor per a ell, no en categories segons el que pagui o deixi de pagar”, explica Albert Obradors. Això els resulta possible, senzillament, perquè no tenen estructura: són Albert Obradors, Josep Obradors i Lídia Sibecas, i la infermera i l’anestesista només acudeixen a la clínica quan se les requereix.

+INFO A LA WEB

destil.cat F I V O B R A DO R S Av. Salvador Dalí, 35 17600 Figueres (Girona) 972 50 05 00 info@fivobradors.com www.fivobradors.com

D’e sti l / 69

/ B E N E S TA R I S A L U T /

BALLAR, EXERCITAR I MEDITAR TOT ALHORA

L’“atmandance” combina diferents activitats per enriquir el nostre interior i, a la vegada, la nostra aparença exterior. És la darrera tendència en tècniques de salut física i mental.

D

iversió, exercici, meditació i creixement personal són alguns dels conceptes que defineixen una sessió d’atmandance. Es tracta d’una combinació de dansa, postures de ioga i meditació, seguint 70 / D ’e s til

el ritme de la música, que dóna com a resultat un important treball físic correctiu i, alhora, de consciència mental.

Amb els centres d’energia o xacres del cos com a fonament, punts dels quals depèn la fluïdesa de l’energia interior, aquest és un

sistema divertit i apte per a tothom que permet aconseguir un coneixement més profund d’un mateix, millorar la postura i canalitzar les emocions correctament. Us engresqueu a provar-ho?

/ B E N E S TA R I S A L U T /

UNA SESSIÓ D’”ATMANDANCE”

L’atmandance és una síntesi del ioga, la fisioteràpia, la psicologia i el ball. La sessió comença amb una dansa de moviments suaus que l’instructor va marcant al ritme de la música amb l’objectiu d’enfortir, agilitzar i coordinar totes les extremitats.

A continuació, es practiquen diferents postures de ioga per aprofitar els seus beneficis pel que fa a l’equilibri entre el cos i la ment i a la concentració. Aquests exercicis, a més, són una excel•lent forma de tonificar els músculs, perquè, encara que potser no ho sembla, impliquen un treball físic considerable.

La sessió finalitza amb uns minuts de meditació per relaxar-se i aconseguir l’assossec i la pau interior.

ARRELS ARGENTINES

“

L’atmandance és una combinació de dansa, postures de ioga i meditació, seguint el ritme de la música, que dóna com a resultat un important treball físic correctiu i, alhora, de consciència mental.

Els orígens de l’atmandance es troben en el sistema Milderman, una teràpia de salut i equilibri psicofísic que es va descobrir a l’Argentina quan l’estudiant de teatre i dansa Susana Milderman va contraure una artritis reumàtica que no tenia cura. Ella mateixa va intuir que els seus dolors físics podien estar relacionats amb bloquejos interns i va decidir investigar-ho. El resultat va ser aquest sistema que relaciona els moviments del cos i les emocions, i que li va permetre ballar fins als 80 anys.

Ara bé, el creador de l’atmandance és Hugo Ardiles, metge, psiquiatre especialitzat en teràpia gestalt, músic i deixeble de Susana Milderman, que va prendre com a base el seu sistema però afegint-hi el concepte de les cuirasses musculars.

ELS XACRES I LES CUIRASSES MUSCULARS

Els éssers humans tenim set centres d’energia que s’ubiquen, de baix a dalt, al còccix, al sacre, a la zona de l’aparell digestiu, al cor, al coll, a l’entrecella i, per últim, al cap. La seva existència és força coneguda, perquè altres disciplines, com el ioga o el taoisme, centren el seu treball precisament en aquests punts.

Doncs bé, a les sessions d’iniciació d’atmandance es toquen tots els xacres i es realitza un treball més físic, i, a mesura que s’avança, s’introdueix progressivament l’element emocional i el treball individual de cada centre d’energia.

Les cuirasses musculars són l’altra font de treball d’aquesta disciplina. Es tracta d’un concepte que va introduir el psiquiatre Wilhelm Reich per denominar la tensió muscular que sentim quan reprimim emocions; és a dir, aquella pressió que notem físicament a mesura que ens anem guardant allò que no diem, allò que no plorem, l’empipament que sentim...

Tot s’acumula i acaba mostrant-se en forma de contractures musculars.

Aquestes cuirasses no deixen que l’energia flueixi adequadament, i això afecta la nostra postura corporal. La tensió modela la figura i, sense adonar-nos-en, condiciona la nostra forma de respirar, de seure i de moure’ns.

Per aquest motiu, els objectius principals de l’atmandance són, d’una banda, desfer les cuirasses musculars i, de l’altra, mantenir els centres d’energia sense bloquejos per sentirnos vitals i, sobretot, alliberats.

D’e sti l / 71

/ C U R I O S I TAT S D E L A V I DA /

MANERES DE FER QUINA ÉS LA VOSTRA?

Els éssers humans som animals de costums, i no ens referim a la nostra rutina diària, que sol estar condicionada pels horaris, sinó a la nostra manera de fer certes coses, a certs hàbits, a petites accions que passen desapercebudes però que ens defineixen, com la col·locació del paper higiènic o la forma de menjar-nos una pizza.

M

ireu aquestes imatges, us resulten familiars?

Representen activitats quotidianes relacionades amb l’organització que

D I G I TA L O A N A L ÒG I C ?

La tecnologia ha revolucionat les nostres vides. Sembla que hem desterrat l’era analògica. O potser no... Mireu-vos el canell: hi dueu un rellotge digital que, a més de l’hora, compta amb un munt d’aplicacions, o sou fidels al clàssic rellotge d’agulles?

P E N JA DO R S D E L D R E T O P E N JA DO R S D E L R E V É S ?

L’armari és un dels espais on més es concentren les nostres manies. Una d’elles són els penjadors. Sou més obsessius i els col·loqueu amb l’obertura mirant cap al fons de l’armari, o no us hi mireu gens ni mica?

L A XOCO L ATA , A MOSSEGADES O PRESA A PRESA?

Una rajola de xocolata acabada de comprar és una temptació difícil de resistir, però la qüestió és: per menjar-vos-la, sou precisos i acurats i la talleu peça a peça, a poc a poc, o l’ànsia us supera i, directament, estripeu el paper i us la cruspiu a mossegades, sense preocupacions?

72 / D ’e s ti l

establim a la llar, la manera de menjar certs aliments i la nostra predisposició o reticència cap al món digital. Un conjunt d’accions que si haguéssim de canviar, ens suposaria un gran esforç, ja que les tenim molt interioritzades.

Ara, us proposem un petit joc: observeu les imatges i penseu quin dels dos modes és el vostre. Nosaltres ja ho fem fet i ens hem conegut molt més (i hem rigut molt!). Us engresqueu a provar-ho?

/ C U R I O S I TAT S D E L A V I DA /

CO D I O PAT R Ó ?

Els smartphones s’han convertit en imprescindibles, a les nostres vides. Hi emmagatzemen informació personal que no pot estar a l’abast de qualsevol. Desbloquegeu el vostre telèfon mitjançant un codi de quatre o sis xifres, o heu de dibuixar un patró ben enrevessat?

E L PA P E R D E VÀT E R , PER SOBRE O PER S OTA ?

Heu pensat en com pengeu el paper higiènic?

Sí, ho heu llegit bé. Col·locar-lo també té les seves particularitats, i diu moltes coses de nosaltres. Hi ha qui el té a la vista perquè només s’hagi d’estirar. A d’altres els agrada exposar-lo cap a l’interior. I a vosaltres?

LA PIZZA, AMB ELS CO B E R T S O A M B L E S MANS? Aquest plat italià que hem afegit a la nostra gastronomia pot menjar-se de dues maneres.

Manteniu les formes, fins i tot a casa, i utilitzeu els coberts, tallant la pizza com si fos un tall de carn? O bé, sou uns veritables italians i us la mengeu amb les mans?

L A TO VA L L O L A , E S T I R A DA O R E B R E G A DA ?

Hi ha persones que tenen el sentit de l’ordre tan integrat que fins i tot vigilen com col·loquen les tovalloles; necessiten tenir-les perfectament estirades i alineades. Sou d’aquests perfils, o no li doneu massa importància, a aquest aspecte, i les teniu matxucades?

LES MALETES, ENDREÇADES O AMB ELS U T I L L ATG E S M E S C L AT S ?

Tots ens hem preparat la maleta algun cop, però la diferència està entre aquells que guarden els utillatges ben doblegats, ben encaixats i per capes, o aquells que, des de l’armari, els llencen directament a la valisa. Quina és la vostra manera?

D’e sti l / 73

/ P ER / E PT EITTIST SP LPA LA ES R S/ /

ESTIMAR Text / Daniel Ruiz-Trillo, escriptor

74 / D ’e s ti till

/ PETITS PLAERS /

L’Aimé va néixer a Argelers, al Rosselló, poc després de l’exili posterior a la guerra. A causa de les males condicions higièniques del camp, la Croix, la seva mare, va haver d’infantar gairebé sense cap servei mèdic, ni llum, ni aigua corrent, ni anestèsia ni uns bons medicaments.

De res li servia, fora de l’Estat, ser sòcia d’AXA, que tan bones prestacions li havia proporcionat l’any 33, quan va donar llum al seu primogènit.

A causa del mal part, l’Aimé va patir molt durant la infantesa: tenia dolors arreu i poca vista, li tremolaven les extremitats, tenia una cama més llarga que l’altra i una mà amb sis

“

Quan l’Aimé va entrar a la sala d’operacions de la Vall d’Hebron, un auxiliar li va dir que, per estar tranquil en aquelles hores difícils, pensés en algun plaer, i així tindria dolços somnis.

dits. Al cap d’un parell d’anys, però, quan anava caminant cap a la llar d’infants, va caure a terra desmaiat. De seguida, se’l va trobar el Bob i va trucar al 010, el telèfon SOS del Rosselló. El Bob, que tocava la guitarra cada dia a les escales de la catedral, s’havia fet amic de l’Aimé i cada dia el convidava a una piruleta, mentre ell es prenia una orxata que li regalava la Manu, la mestressa de la gelateria del costat.

Un cop van arribar els gendarmes i l’ambulància, se’l van emportar a corre-cuita a l’hospital de Perpinyà, on va estar en revisió durant més de 36 hores, després de les quals se li va diagnosticar una cardiopatia congènita, però l’hospital era tan petit que allà no el podrien pas intervenir. El doctor August, cap de Pediatria, va insistir a la família en la necessitat de dur-lo a la Vall d’Hebron.

Dit i fet, el senyor Jacques, pare de la criatura, va agafar un helicòpter de la seva empresa, que estava en fallida però que comptava amb els millors helicòpters de la comarca, i, juntament amb el comandant Antoine, el van portat cap a la Ciutat Comtal.

Quan l’Aimé va entrar a la sala d’operacions de la Vall d’Hebron, un auxiliar li va dir que, per estar tranquil en aquelles hores difícils, pensés en algun plaer, i així tindria dolços somnis. Tot d’una, es va adormir i va somiar que entrava a la sala una infermera angelical, rossa i amb els ulls clars, i amb cara de ser molt dolça, bona

persona i divertida, i que li injectava un líquid d’un pot que semblava de “Sugus” (què devia ser?). La bella infermera va fer un cop d’ull a l’historial del nen i se’l va trobar buit. Però, de sobte, va agafar un retolador gegant i el va començar a omplir, llavors li va agafar el sisè dit i l’hi va ficar a la boca, cosa que l’ajudaria a alliberar endorfines.

L’endemà, va acabar l’operació, que va resultar ser un èxit. L’Aimé es va curar, i ningú no sabia com. Era ben bé un miracle, fins i tot al cap de dos dies ja no tenia cicatrius (més aviat, unes coses que semblaven ales).

Abans de sortir de l’habitació va anar cap a la paperera, va agafar el pot de “Sugus” i va veure el que posava a l’etiqueta: amor.

“

Abans de sortir de l’habitació va anar cap a la paperera, va agafar el pot de “Sugus” i va veure el que posava a l’etiqueta: amor.

D’e sti l / 75

/ E L R ACÓ D E L A R E F L E X I Ó /

IMPERFECCIÓ Text / Xavi Roura, periodista

De tota la vida que hom hi ha estat obsessionat, de tota la vida que la cerca de la perfecció ha estat el leitmotiv que ha portat de corcoll uns i altres. L’establiment de les mesures gregues de perfecció dels cossos ha motivat més d’un desastre i més d’un rebuig amorós, més d’una burla i més d’una cançó a la bellesa.

No discuteixo aquest fet; és més, com a romàntic, tendeixo a cercar la perfecció. Però d’un temps ençà que les coses s’han esgarriat.

Com tots els conceptes avui dia, que s’han massificat, s’empren en va, han perdut valor a causa de llur excés d’ús! Un t’estimo ja no gaudeix de la mateixa vàlua quan es diu per un adolescent de quinze anys que no coneix la

“

L’establiment de les mesures gregues de perfecció dels cossos ha motivat més d’un desastre i més d’un rebuig amorós, més d’una burla i més d’una cançó a la bellesa.

vastitud i profunditat del concepte; no quan un adolescent de vint, trenta, quaranta, cinquanta anys el repeteix a bastament pertot a totes les xarxes socials possibles –s’ha de fer veure que l’estima. Fóra millor que li ho mostrés sovint, directament, sense tanta parafernàlia i sense involucrar-hi els altres–; no quan algú el diu desmenjadament, per dir quelcom, per dir-ho i prou, sense esma ni emoció!

Aquesta és, per exemple, una de les expressions més perfectes i imperfectes alhora.

Estimar implica les nafres i les xacres, estimar implica el caràcter, la personalitat amb tots els seus defectes! La perfecció ÉS la imperfecció en tota la seva esplendor. Som humans, doncs som imperfectes.

till 76 / D ’e s ti

Estimo perquè sóc imperfecte, perquè no tinc res més! Aquesta és la nostra aproximació més sincera a la perfecció. Estimo com la meva parella riu, com em somriu amb els ulls, i també com em renya perquè n’he fet alguna de crespa, com els nostres cossos s’embolcallen d’imperfecció plegats!

Estimo com la naturalesa és imperfecta, irregular, amb cims, boscos, pedres, rius i corriols! Encara no hi ha realitat virtual que l’hagi aconseguit imitar, avui dia. Estimo com una poma és diferent a la del seu costat, una mica tocada per una vora, tova per la maduresa!

I aquesta és una altra. Si la naturalesa és tan imperfecta i irregular –i alhora perfecta, ja m’enteneu–, per què ens hem enderiat a cercar una simple perfecció estètica, quan la perfecció sempre ha estat interior? Com en les persones, la naturalesa. Res d’aplicar filtres ni retocs digitals a les fotografies. Són les que són, no cal tocar ni un bri de color. Res de triar fruites produïdes industrialment, res d’escollir només pomes grosses, de la mateixa mida, per posarles en caixes, tractar-les perquè siguin brillants i exuberants! I les persones fem el mateix. Ens retoquem tots per fora, sense retocar el que més ens hauria d’importar: l’interior.

Per això, la im-perfecció inclou la perfecció.

I aquesta última no deixa lloc per a res més.

“

I les persones fem el mateix. Ens retoquem tots per fora, sense retocar el que més ens hauria d’importar: l’interior.

/ E L R ACÓ D E L A R E F L E X I Ó /

D’e sti l / 77

/ CULTURA /

LES VIRTUTS (DEL FRACÀS)

Vivim en una societat que només valora els triomfs i oblida i, fins i tot, castiga les equivocacions. Vet aquí una nova perspectiva sobre la importància del fracàs en la vida.

78 / D ’e s til

/ CULTURA /

E

l filòsof francès Charles Pépin explora, a Les virtuts del fracàs, diferents corrents filosòfics i biografies de perfils coneguts per mostrar que, en un moment o

altre, han patit l’amargor del malencert i que, precisament, gràcies a això, han pogut rectificar i gaudir molt més dels successos.

Penseu-hi: la història està plena d’errades que no es tornarien a perpetrar, si s’estudiessin

com cal, però que, d’altra banda, han portat a grans encerts. Aquesta lectura ho explica i ho remarca. És una eina necessària i, gairebé, imprescindible. Ara i sempre.

PERQUÈ RERE ELS GRANS ÈXITS TAMBÉ HI HA ERRORS

mostrant exemples de les adversitats que han superat esportistes, pintors, músics, científics i altres persones conegudes només pels seus triomfs. Oi que no hem pensat mai si darrere de les victòries de Rafael Nadal o dels èxits d’Steve Jobs s’hi amaguen errors? Doncs hi són, i Pépin utilitza aquests i molts altres exemples per argumentar les seves afirmacions.

exemples que mostren que equivocar-nos ens permet reinventar-nos, o que, de vegades, errar en una cosa ens dóna la solució a una altra. I és que només podem triomfar si ho intentem, malgrat la por, el vertigen i la decepció.

Aquests són només alguns dels motius que es narren a Les virtuts del fracàs, però el més important de tot és tenir clar que fallar ens fa créixer i assaborir l’èxit molt més intensament.

Sens dubte, el relat de Charles Pépin és una lliçó de vida i una glopada de motivació i força per al lector. Les anècdotes que presenta, reals i curioses, converteixen aquesta novetat editorial en un tractat de saviesa i sentit comú amb un toc de gràcia. No us vénen ganes de llegir-lo?

La visió negativa de l’insuccés està massa arrelada a la nostra societat; la trobem a tot arreu: a les escoles, a l’entorn laboral, en l’àmbit personal... Cada cop que cometem un error, ens flagel·lem i fustiguem sense obtenir-ne res, però, i si li donem la volta i analitzem el fracàs de forma positiva per tal d’aprendre, rectificar i no tornar a caure en el mateix parany? Charles Pépin hi aposta, i així ens ho fa saber en el seu relat.

Les virtuts del fracàs, capítol rere capítol, repassa les raons que expliquen per què cal prendre l’insuccés com un fet positiu i necessari, però no ho fa d’una manera qualsevol, sinó

“

Les virtuts del fracàs, capítol rere capítol, repassa les raons que expliquen per què cal prendre l’insuccés com un fet positiu i necessari, però no ho fa d’una manera qualsevol, sinó mostrant exemples de les adversitats que han superat esportistes, pintors, músics, científics i altres persones conegudes només pels seus triomfs.

MIL I UN MOTIUS PER VALORAR EL FRACÀS

Si Darwin no hagués abandonat els seus estudis de medicina i teologia, avui no sabríem res de la teoria de l’evolució. Sabeu que el marcapassos es va inventar mentre es feien experiments per crear un altre aparell? Són

FITXA TÈCNICA TÍTOL: LES VIRTUTS DEL FRACÀS AUTOR: CHARLES PÉPIN EDITORIAL: ARA LLIBRES D ATA D E P U B L I C A C I Ó : 1 8 / 0 9 / 2 0 1 7 PÀG I N E S: 176 PVP: 16,90 EUROS

D’e sti l / 79

CLAR I CATALÀ INCORRECTE

CORRECTE

Jefe

Cap, director, capdavanter

Madalena

Magdalena

Paro

Atur

Pèsam

Condol

Quisquillós

Primmirat, llepafils, escarafallós

Està xupat!

És bufar i fer ampolles!

80 / D ’e s til