Josep Pico Cent anys (1913-2013)
ola i Soler Visió d’una ànima santjoanina
Edició: Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses Selecció de textos: Mar Casas Correcció: Mar Casas Fotografies: Ernest Alda i arxiu familiar de Josep Picola Disseny i maquetació: Albert Torres Març, 2013 Tiratge: 1.000 exemplars © 2013, Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses Plaça Major, 3 17860 Sant Joan de les Abadesses D.L. Gi-52-2013 Imprès a: Impremta Pagès, Anglès (Girona) Es prohibeix la reproducció total o parcial de la publicació per qualsevol mitjà mecànic, electrònic o fotogràfic (inclosa fotocòpia) sense l’autorització prèvia dels propietaris del copyright. Aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració inestimable de la familia Muro Picola.
Josep Picola escrivint versos en una imatge recurrent
Josep Picola i Soler
Presentació
Ens disposem enguany a celebrar el centenari del naixement de Josep Picola, il·lustre santjoaní. Crec que ho farem com a ell li hagués agradat: fomentant i difonent la cultura que ell mateix ens va deixar a través de la seva obra. Una obra treballada des del cor d’un enamorat de casa seva, del seu poble i de la seva gent que ens descriu la seva particular manera de viure i entendre la vida. Amb Josep Picola i Soler, cents anys (1913-2013). Visió d’una ànima santjoanina, podrem gaudir d’una ruta literària que ens portarà a conèixer molt millor alguns indrets del nostre poble a través de la seva mirada, de les seves inquietuds i de la seva experiència. Espais plens d’història immortalitzats per sempre amb les seves generoses, senzilles i amables paraules. Una mostra de la importància de la seva obra per a la nostra vila és el poema Paborde i Pabordessa, pel qual fou guardonat en els Jocs Florals de Ripoll l’any 1959, o també la publicació, l’any 1993, de Sant Joan de les Abadesses, una Vila del Ripollès.
Visió d’una ànima santjoanina
7
Recordar qui era Josep Picola i conèixer la seva obra ens enriqueix. Personalment, el definiria com un home transgressor en la seva època, una persona implicada en molts aspectes de la vida social i cultural de Sant Joan que es mereix tot el nostre reconeixement. Sempre compromès amb la nostra vila i el seu futur, va participar activament en nombroses entitats del poble, adoptant un paper destacat al Centre Catòlic, del qual en va ser president. Així mateix, la seva inquietud el va portar a obrir una botiga de llibres que, degut a la seva manera de ser i de fer, va acabar esdevenint no només un espai on comprar i vendre llibres, sinó un espai cultural, de tertúlia i de convivència. I és que aquest seu esperit i la seva visió de futur van fer possible, també, la creació del Centre d’Iniciatives i Turisme, un element de dinamització econòmica del nostre poble i embrió de l’actual oficina de turisme. L’any 1985, l’Ajuntament el nomenà Fill Il·lustre de la nostra Baronal Vila com a reconeixement d’un home de bé, pedagog convençut i autodidacte. Amb aquest llibre, us deixem un recull de poemes que us permetran conèixer una mica més l’obra de Josep Picola. També a l’any 2000, en senyal d’agraïment a la seva trajectòria literària i com a mostra d’afecte, el nostre Ajuntament va decidir posar el nom de Josep Picola a la biblioteca municipal.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
És, per tant, la celebració del centenari del naixement de Josep Picola, una magnífica ocasió per redescobrir la seva obra i rememorar els nombrosos elogis i reconeixements que va rebre, tant de la nostra vila com d’altres municipis, durant anys, per la seva trajectòria humana i cultural. No vull deixar passar l’oportunitat d’agrair a la família Picola la difícil tasca que està portant a terme per tal de donar a conèixer tot el llegat literari de Josep Picola, la qual ha permès, juntament amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, l’edició d’aquest llibre. Així doncs, només em resta desitjar-vos que tingueu una bona lectura. Ramon Roqué i Riu Alcalde de la Baronal Vila de Sant Joan de les Abadesses
Visió d’una ànima santjoanina
9
Josep Picola i Soler
Pròleg
Josep Picola i Soler. Pinzellades des de la paleta pictòrica-poètica Perfil biogràfic antològic. Josep Picola i Soler va néixer el 18 de març de 1913, en un moment de futur però amb penúries difícils fruit de la nova gran industrialització, que just i amb prou feines ens ha durat una centúria, engolida per la globalització. L’autor ja expressa la misèria que va viure de menut quan escriu: “des d’un forat del sostre veia les estrelles”, i “les misèries que fan veure fantasmes per tot arreu”. Vaig conèixer bé en Josep Picola. Vaig tenir l’honor d’abraçar-lo i presentar-lo en una sala plena a vessar d’amics (més que de públic anònim). A la gran sala noble, tal com es mereixia, amb volta de pedra medieval. A la del palau dels abats del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era l’any 1993. Les seves picolines... quina emoció! Com en fou, d’afable! Quin mèrit! Reconec la seva gran vàlua i em quedo a la memòria l’última picolina recentment publicada. Meravellosa! Qui pogués, en el mar de la vida, entre ones de mel i de fel, amarar una nau feta a mida per assolir l’arribada al cel.
Visió d’una ànima santjoanina
11
I traspassat el més enllà còsmic, el 2002, Josep Picola ha viscut a cavall de dos segles. Les seves últimes paraules? “Quina llum! Quin bé de Déu d’aigua!”. I va finir. Llegiu, però, la seva última poesia depassats els vuitanta: el tornareu a veure. I ara, en commemoració dels cent anys de la seva naixença, s’ofereix al públic santjoaní i català aquesta obra tan curosament editada, tant pel que fa a la selecció de textos com a la iconografia, magnífica i insuperable. Flash iconogràfic. Els trets substancials del nostre més gran poeta santjoaní rauen en el fet que era portador d’un genoma que comportà un itinerari d’un viatge d’ànima santjoanina, i quan va morir també va deixar l’ànima a Sant Joan, perquè era on –durant tota la seva vida– l’hi tenia. Així com hi ha gent que és capaç de vendre’s l’ànima al diable, ell no, perquè, de sempre, ja se l’havia venuda a Sant Joan, el de les Abadesses. Així, a Sant Amand, un refugi s’hi faria ben pagat amb or llampant. Picola íntim. Josep Picola és com un gourmet de la paraula. La gaudeix (i ara la gaudim i gaudirem nosaltres). Ell l’assaboreix, i a nosaltres ens la fa fruir. És com una ona de mel. Així és concretament la seva poesia. Ell, seriós però molt afable, d’ulls inquiets i, per tant, observador empedreït i penetrant. Amable i sentidament imaginatiu. Català irreductible, com pocs n’hi ha hagut. Ansiós de la pau, la felicitat i la terra seva. Amorós, dilecte i estimat espòs, pare i avi. Fou, com ningú –crec–, el més conegut i estimat de tot el poble santjoaní. Picola integral. Total, de semblança densa i vitalista sorgida després d’una joventut cremada i alhora colrada per una guerra fratricida i sanguinària, acabada, per dissort, amb una dictadura opressiva i duradora. En Josep, jove i valent, de seguida encarrila el seu pas ferm cap a una voluntariosa tasca laboral esforçada, certament feixuga. I, segons tinc per ben entès, als pocs anys assoleix, lliurement i intuïtiva, una plenitud professional passant-se a l’altra paleta, la pictòrica-literària. Ho fa amb una singular, meravellosa i sorprenent botiga-basar (anomenem-la com un primer supermercat cultural), on anaven de bracet el comerç llibreter, la bibliofília, el col·leccionisme divers, la brocanteria heterogènia i l’antiquari afeccionat. Era un totum revolutum immers dins el món d’una viva, profunda i creativa tertúlia. Ell negociava amb la cultura i, a la vegada, l’expandia entre els seus cercles. I tots fruíem alhora de l’amical caldo de cultiu literari que creava, fruit de la seva conversa personal encisadora, ritual, aprofundida... Amb tot i això, en Josep –l’home, el marit, el pare, l’avi– puja una família nuclear oberta i culta de treballadors incansables, que ell assoleix i abraça, abastant-la fins a la segona generació. Als seus néts els obsequia amb una simbòlica herència, impensable i literalment meravellosa: l’or de l’amor per a cadascun d’ells.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Ara, avui i per sempre, hem de proclamar que, a Sant Joan, no tot són frares i abadesses, sinó que també és terra de poetes. A partir d’ara, en Josep Picola ja és un mite, “el de les picolines”. Llegiu-les, que encara són una fina metàfora de l’ànima d’en Josep. Són la síntesi musicada de la paraula penetrant que ens arriba fins a la intimitat sensorial. Retalls de la seva obra. Fullejant les pàgines d’aquesta obra del centenari, Picola realment ens presenta un Sant Joan que és com la “meravella fulgent del Ripollès”, com “una arca” (sagrada) de gran tradició, amb totes i cadascuna de les seves llegendes. Impactants, les del Comte Arnau. Amb la cadència de les paraules escrites, ressegueix totes les seves muralles, ponts i pontarrons; capelles, santuaris, ermites, carrers i places; el monestir, el claustre i l’abadia; les danses, els balls i els gegants,... Sempre amb el seu anecdotari. Perfil de la seva obra. A en Picola, sempre me l’he imaginat com un pintor impressionista, amb la paleta plena de paraules màgiques, picolant-les amb un pinzell mogut amb mà destra, transmissora del missatge cerebral, i composant així, amb també destra finor, la seva filosofia poètica d’una manera expressiva i –perdoneu la redundància– impressionant. Després d’amarar-nos de la seva poesia, que ve del núvol i la boira dels sentiments, ens destil·la amor, calidesa, realitats, natura, passió, poble, persones, sentiments i paisatges. I és que, a la fi, un poeta no escriu; el seu llapis o la seva ploma són el pinzell de les seves paraules. Josep Picola i Soler ha d’entrar per la porta gran a formar part de l’antologia de la poesia i dels nostres grans poetes catalans, dels de la generació de 1913, com Espriu. Cal fer-ne més difusió expansiva (acció que algú –vosaltres– ja ha iniciat). Crec que és hora de sol·licitar, a títol pòstum, el seu reconeixement per l’elit dels crítics literaris. I crec també que té ben merescut un guardó de la Generalitat de Catalunya a través del Departament de Cultura. Llegiu Picola, llegiu-lo pausadament. Fruireu intensament, profundament... Vuitanta nou anys de vida ens han llegat cent anys de lírica! Dr. Eudald Maideu i Puig Hivern 2013
Visió d’una ànima santjoanina
13
Josep Picola i Soler
Sumari
Autoretrat Sant Joan de les Abadesses
18 20
La Serra Cavallera El gorg de Malatosca
24 26
Els ponts
30
Les muralles i el Barri Vell
36
Visió d’una ànima santjoanina
15
El Palau de l’Abadia El Monestir de Sant Joan
50 62
El molĂ Petit Sant Pol
70 72
Les fonts
78
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
84 90
Sant Antoni La via romana Deia el vell pastor Himne del jubilat
92 94
Himne de l’Abadessenc
96
Visió d’una ànima santjoanina
17
Autoretrat Deia el vell pastor. Escric de tant en tant. Sóc lleu d’ortografia. Estimo els llibres vells. Saber m’agradaria. Comprenc que, a la paraula, l’ajuda un bon vestit. M’agrada la natura, l’amor, la poesia... Potser sóc un versaire de rústega mania, per ser autodidacte en temps eixarreït. M’empipen “males llets” que van al plat del dia. La pau dels vius pel món de cap a cap voldria pels homes i pels pobles. Això és el meu crit!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Josep Picola signant llibres Visió d’una ànima santjoanina
19
Sant Joan de les Abadesses Amic: t’emociona el parament d’un cant ubèrrim en paisatge de radical natura? Si cerques un refugi com a element de cura, amic, fes el viatge i vine a Sant Joan.
La Santa Reconquesta partí d’aquest redós. Pel rígid monestir que rememora el dia, les pedres et diran la fonda jerarquia i la noblesa austera del brau Jofre el Pilós.
Veuràs la meravella fulgent del Ripollès, pel bri del Pirineu, pel ritme de muntanya, per unes valls formoses com les millors d’Espanya. I, dintre una d’elles, la Vila com cap més.
Veuràs un Sant Misteri, capella dels Dolors, el blanc alabastrí d’una Santa Maria, el pòrtic de Sant Pol, Palau de l’Abadia, i, junt a les muralles, fantàstics miradors.
Els pics que la rodegen de Llevant a Ponent, del Sant Pau al Montcoia, del Taga al Cavallera, són una gamma gerda de rúbrica sencera, històrica potença i alt emmarcament.
Ocells dels més cantaires cridant la vera pau per trossos de llegenda, entre pastors, ramades, cingleres, prats i boscos i masies colrades d’un sol que petoneja per sota el cel més blau.
Hauràs aquella saba tonificant dels pins, la verda i esponjosa catifa de la molsa, el cant sermonejat per l’aigua forta o dolça, i la beutat arrissada de tots els seus camins.
Un Ter fent poesia de rima industrial. Un poble que labora, que festeja, que resa. Un aire sec puríssim. Un parlar de franquesa. Carrers que s’esbatanen per un mateix portal.
La Vila és com arca de gran tradició, que fou del Principat allò que l’encapçala. Les runes hi veuràs, la fe les apuntala. La Vila té unes gales que parlen d’aquell do.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Vista actual de Sant Joan de les Abadesses
Visió d’una ànima santjoanina
21
A punta de migdia s’alegrarà l’espai per dalt de Sant Antoni –com una gràcia estesa–. Llavors, per on caminis, veuràs la pagesa d’aquell obert somriure que potser no has vist mai.
Sabràs el que és silenci –silenci definit–. L’oreig et portarà concerts de totes mides. Veuràs estels i llunes en pedres submergides. Veuràs l’antologia d’aquell molí petit.
El vell pont de la Vila –avui un trist fragment– no serà sol en dir-te els segles d’una via. Encara murs ciclòpids d’aquesta rodalia demostren procedència d’ibèric bastiment.
Les fonts són el murmuri de tot aquest encís. La Puda, medicina; la dels Vermells, la rica; Alfàbrega, melosa; El Cubilà, bonica; La Roca, temptadora; Baixora, un paradís.
Encara un pont romànic –poruc d’encantament– recorda sota l’heura –d’aquella nit tan fosca– la fressa esbojarrada del gorg de Malatosca que puja com un tràmpol pel salt i la corrent.
Arreu, solei i baga, en la serra i el prat, podràs ben sadollar-te de sentors d’aigua clara. Un cop dintre la Vila, la d’en Martenc i Mare –la Mare, cinc vegades–, et diran: “Déu vos guard!”.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Vista de Sant Joan de les Abadesses a principis del segle XX Visió d’una ànima santjoanina
23
D’amor i de dolor
La Serra Cavallera
Jo vivia en un palau dalt la Serra Cavallera, on, a part d’aquell cel blau, mai no em sentia esclau de cap llei ni cap bandera.
I jo era apercebut d’amorosa companyia per la font de joventut d’on bevia el raig perdut que rajava nit i dia.
Tal com era ric marxant de subtil mercaderia, des del Taga a Sant Amand, a l’oreig comprava el cant, el paisatge, l’harmonia...
I quan, per raó de pes, em jugava un tros de vida a la sort del tot o res, amb quatre versos de més salvava la “despedida”.
I venia, pels indrets, poesies o rondalles, de damnats, bruixes, follets i gegants o patufets, tant de plor com de rialles.
Aquesta nit ha plogut al meu hort de poesia, i la pluja se n’ha endut un dolç somni que hi collia.
Dintre grans salons daurats, jo vestia seda fina, i llegia els ben guardats antics llibres amb gravats com autèntica joguina. I tenia un jardí ple d’ocells de tota mena, i de flors de lo més fi vora un llac en blau marí on cantava una sirena. Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Si jo fos un ric marxant, més solvent que els d’avui dia, entre el Taga i Sant Amand, ben pagat amb or llampant, un refugi m’hi faria per seguir somniant.
La vall de Sant Joan i Serra Cavallera
Visió d’una ànima santjoanina
25
Potser
El gorg de Malatosca
Misèries de tot preu tant de temps assimilades fan veure, moltes vegades, fantasmes per tot arreu.
La Roca d’en Viula Quan és nit fosca; quan el vent xiula i les dotze hores van en tropell, on s’anomena Roca d’en Viula, vénen les bruixes a fer consell. Hi ha la reina de la penombra, és la que sembla un advocat; és la qui empunya ceptre d’escombra portant corona d’urpes de gat. Ací s’hi forgen tots els mals vicis, les bruixes paren llurs maleficis damunt les aigües del gorg covat. I quan, ja llestes, van marxant totes, el “rac” monòton de les granotes és com un himne de l’embruixat!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El gorg de Malatosca
Visió d’una ànima santjoanina
27
Bruixes i formigues després...
Després de mil diades de festejar la nit, se’n van, enamorades, les bruixes cap al llit. –Les aigües són covades i l’aire mig rostit–. Espavileu les cames, formigues del camí! Les aigües i les flames encalcen el matí –per culpa d’unes “dames” que tenen molt mal bri!–. Les flames amenacen els caramells de blat. Les aigües enfigassen els viaranys del prat –i les formigues passen quan tothom ha passat–.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El gorg de Malatosca al capvespre
Visió d’una ànima santjoanina
29
Pont Vell
Els ponts
Potser en temps ibèric –qui ho diria!– nasqueres d’un troncàs allargassat. Avui ets fort com mai i pares via en obra de carreus, ciment i armat. Caigut per terratrèmol o per guerra, t’aixeques redreçat per nova gent. De nou, ets art i part d’aquesta terra, enllaç i aventura i monument. Del gòtic i el romànic serves nota. Vint metres, més o menys, pares d’abim. La teva permanència no s’esgota; de nou, entre nosaltres et tenim. Quanta aigua passarà pel teu dessota? Quanta gent, pel teu cim...?
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Vista del pont Vell
Visió d’una ànima santjoanina
31
El pont de les Mentides Diu que, junt a les baranes que algú degué ensorrar, mercaders i tarambanes hi anaven a xerrar. Un xiu-xiu a cau d’orella esbandia als quatre vents els absurds d’una parella, d’uns amics o d’uns parents. Per donzelles atrevides i galants esbatanats els secrets de totes mides eren joc de disbarats. El vell pont de les Mentides també viu de temps passats!
El pont de Malatosca Cobert d’heura trapassera, és un pont també petit, però d’aquells que ha servit. Malatosca vora seu li ha fet sentir la veu en pla extraordinari. És un pont, si no ho sabeu; potser el més llegendari. Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El pont de les Mentides
Visió d’una ànima santjoanina
33
Pont de la Granota Aqueix pont de la Granota ha sofert com el que més, pel dessobre i el dessota, ens diria, si parlés, la misèria o la derrota de nosaltres i el francès.
El pont de la Plana Fruit de la Guerra Civil, té particular estil. Les runes de Sant Miquel són parets i fonament; o sigui que porta arrel d’un romànic cent per cent.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El pont de la Plana
Visió d’una ànima santjoanina
35
Les muralles i la Vila Vella
Les muralles i el Barri Vell
Paraments a totes mides, murs de pedra, sorra i calç. Suor!, avior!, ferides! que ja són “extrapanals”. El format d’una espitllera apareix de tant en tant com un ull de temps enrere ben obert i vigilant. Qualsevol caient de tarda, si posem els cinc sentits, mou llegendes de basarda amb fantasmes o bandits. I, de cap a cap del dia, per un vent que s’esbarria infiltrant-se pels voltants, copsarem més pedres brunes com muralles que són runes lentament agonitzants.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Vestigis de les muralles de Sant Joan
Visió d’una ànima santjoanina
37
Els vells carrers de la Vila Dedicada al Barri Vell en el dia de la seva festa Sant Joan és Vila vella amb un fons particular d’art, paisatge i meravella on la història aconsella, amorosa, cada llar. L’oreig ho diu al passar... Els ocells, en refilar... Les fonts, en llur cantarella... Sant Joan es fa estimar! Sant Joan es fa estimar perquè és vers i pintura, treball i inspiració, on el bleix de la natura ratlla la perfecció. M’agrada la seva gent, de l’un a l’altre cantó (aquí no hi ha, certament, la discriminació). M’agrada de passejar pels vells carrers de la Vila. I parar-me a contemplar, amb el fort de la pupil·la, cada mena de llindar.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
M’agraden els vells carrers de racons escadussers. M’agrada la seva gent, entre balcons i eixides, i olors indefinides, posant conxorxes al vent. I m’agrada el complement de paraules amanides d’una franquesa latent. M’agraden els set cantons de la plaça porticada. Fer-hi una camallada... Escoltar... Donar raons a vells, joves i mainada. M’agraden aquells colors contrastant cada vorera. Veure la noia feinera arran uns testos de flors. I la vella, amb el tupí... I la font, com encantada... Un gat, un gos i, per fi, el passar d’un ratolí com una carambolada.
Casa natal de Josep Picola, al creuament dels carrers Jurista Corriols i Nobles Gironella
Visió d’una ànima santjoanina
39
També em miro de bon grat aquell franc i viu posat d’alguna bona mestressa. El vailet esgarriat... O persones del veïnat que van fent, i sense pressa! M’agraden aquells carrers de racons escadussers. Em recorden la infantesa, quan la vida era permesa, el que es diu amb pocs diners. S’emociona el cor meu quan hi vaig, amb pluja o neu, al matí o cap al tard. Escoltar un “Déu vos guard!” o donar-hi algun “Adéu!”. Veure rústecs embigats. Tocar els arrebossats arran d’antigues arcades de portes clavetejades amb aquells forats pels gats. Mirar cada mur desfet, on la pedra, de molts anys, juga, amb forrellats i panys, fins als límits del Triquet. I, des d’aquest lloc, pujant cap al clos de l’Abadia, folrar-me d’artesania com matèria d’encant.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Faci calor, faci fred, m’agrada anar al Triquet, tal com feia anys enrere. Collir algun grapadet d’aquell arròs de paret (bona planta remeiera), o mirar-me una teiera que resta en algun indret. Furgar carrerons enllà i, com més d’una vegada, perdre’m en alguna entrada (fosca com ja no n’hi ha). I després d’una assentada, tal com un nen purità, imaginar-me un replà com a refugi d’alçada. I, fugint per la teulada, tocar el cel amb la mà. Això és el que m’agrada!
Carrer de Faura
41
Quan era petit Quan era petit em xuclava el dit bo i cercant joguina: un pot foradat, un parrac lligat. Sort de la padrina! Jo era feliç dintre d’aquell pis ple de bots i trapes. Des d’un escambell queia de clatell o de quatre grapes. Quan era petit pel damunt del llit feia tombarelles. I per un forat del sostre-teulat veia les estrelles.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Josep Picola a l’edat de tres anys
43
Rínxol Jo sóc Paborde; tu, Pabordessa. Tenim la dansa molt ben apresa i avui és festa, Festa Major! Tens la postura de gran senyora, qui t’acompanya tan a la vora ha de sentir-se galant senyor.
Si, val a dir-ho, de goig espleto. Jo servaria, sobre el gambeto, l’alfabregueta com un reclam si en les retines dels teus ulls negres veig l’esperança d’uns jorns alegres en oferir-me l’honor del ram.
La gran miroia del llarg seguici serem nosaltres. Vindrà l’Ofici, l’estampa i ciri d’oferiment. I per la plaça, ran la porxada, veurem l’estrèpit de la gentada fer per nosaltres l’aplaudiment.
Quan l’almorratxa bellugui enlaire, seràs ruixada ni poc ni gaire, mes tu vigila amb el ventall, perquè et diria, com la tenora, “Ai, Angelina! Quan siguem fora, ja des d’ara comença el ball”.
Sota caputxa, la randa fina, com una albada, de mantellina, ressalta el negre del teu gipó. I aquell inici de mitja blanca, que la faldilla polida embranca, ve d’una gràcia de perfecció.
Són els Pabordes i Pabordesses. Per Sant Joan de les Abadesses duen les gales que fan tremir; tremir de joia, si tu confesses, sentir el rínxol de tantes esses com un estímul, com un sospir.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El Ball dels Pabordes
Visió d’una ànima santjoanina
45
La sardana En prova d’homenatge al gran compositor santjoaní Narcís Oliveras
Una dansa catalana de sospirs acompassats es festeja fent rotllana. Una dansa que agermana pobles, viles i ciutats. És un ritme fet anella pervingut del mar Egeu. És un cant de meravella on es fila i cabdella l’Empordà i el Pirineu. Tonada bonica, arrel d’infinit. Estoig i música de goig i sentit.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Pubilla del nostre cant, ets la flor esclatant d’un enllaç que convida. Tu ets un símbol d’amor, la riquesa del cor i la pau de la vida. La mel dels nostres camins tu la portes a dins per aquell que en demana. Tu ets el seny català, la muntanya i el pla; t’anomenes sardana!
Sardanes de Festa Major a la plaça a principis del segle XX Visió d’una ànima santjoanina
47
Els gegants de la Vila
L’un com l’altre tenen l’aura del llegendari any mil. El gegant es diu Gentil i la gegantessa, Isaura. Mirats de front o de perfil, bona crítica han de raure. I, perquè no puguin caure, té cada un (amb estil) portador fort i tranquil.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Gentil i Isaura, els gegants de Sant Joan de les Abadesses Visió d’una ànima santjoanina
49
Pòrtic
El Palau de l’Abadia
Molta gent diu, furgant les esses, com si cerqués rares sorpreses: “Però, qui eren les abadesses d’aquell cenobi de Sant Joan?”.
Ja són llegendes per dins la història. Més responsable que la cabòria és la passada d’un temps de glòria per aquells súbdits del Monestir.
Serà que feien o que lluïen el nom de monges, però vivien de dèbils aires que sorprenien amb un escàndol de tant en tant?
D’entre grans dames, o bé donzelles, si discordava alguna d’elles, igualment passa amb les estrelles escodrinyades al firmament.
I jo diria com veig les coses: potser algunes menys virtuoses, o més alegres, o més formoses, es demostraren dones, a la fi,
Perquè, mirades a mil anys vista, ens adverteixen la cara trista d’un feudalisme expansionista o l’alegria d’un sol lluent –com era Emma, naturalment–.
que, com a dones i governantes, serien ara, com n’hi ha tantes, ni tan dolentes, o no tan santes, per execrar-les o beneir. Potser alguna trobés rateres repimparades de mil maneres per atrapar-les esborrant fronteres com avui passa, igual que ahir.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
De tot s’inspira, tothom, artista, segons la vena del pensament.
Claustre del Palau de l’Abadia
Visió d’una ànima santjoanina
51
Les monges de Sant Joan
Quan Emma, l’abadessa, les crida al dematí, submises es desvetllen i baixen al jardí. Passen arrenglerades pel claustre d’una en una, encara jau difunt un mínim clar de lluna. Una paraula vola d’entre un somrís d’argent –potser d’alguna novella que no parava esment–. De pressa una monja li fa posar el vel amb una pessigada que mou el crit al cel. Els lliris i les roses contrasten de color –el blanc de la puresa i el vermell d’amor–. Comença l’abadessa resant devotament... La pregària dolça s’escampa pel convent. Després cusen i broden portant el vel alçat enmig la piuladissa dels ocellets del prat.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Claustre del Monestir de Sant Joan de les Abadesses
Visió d’una ànima santjoanina
53
Una cançó vella i estranya Una cançó vella i estranya parla d’uns pobles de muntanya i de la noia d’un hostal, i d’un senyor d’ànima bruta intervenint en la disputa per un mal ús del temps feudal.
Seguidament, desfà la via com un damnat que desficia junt al cavall encès pel mal. I d’aleshores desespera en diabòlica carrera com un espectre infernal.
Elena és tendra i bonica. El comte Arnau jamai suplica i de Gombrèn surt el galant... Elena fuig i, quan reposa, ja és de nit silenciosa al Monestir de Sant Joan.
El comte Arnau té set i gana, no troba font ni fruita sana ni cap indret per reposar. Només el baf de carn podrida d’una llopada maleïda darrera seu... sense parar.
Elena veu, esporuguida, el comte Arnau, que l’ha seguida, i clama honra en nom de Déu. Però Arnau trenca les reixes i no sent clams, i no vol queixes, per dins el clos de Sant Mateu.
Junt al cavall de flamerada és la follia desplegada per la tenebra permanent. Fins al perdó que Déu envia obrint les portes d’un nou dia a tot humà penediment.
No reconeix cosa sagrada. Dóna pel claustre revolada; ...en un extrem s’ofega el crit. I, ran la bella columnata, el comte, foll, estripa i mata la rosa pura del sentit.
...I una dolça poesia esborri de l’aire l’escarment.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau
Visió d’una ànima santjoanina
55
Del comte Arnau D’aquell Arnau fatídic, senyor de Mataplana, oprobi de donzelles per llei de mal instint, conserven certs paratges una sentor llunyana, i l’ombra de l’imperi encara es va escatint. Camins entaforats o de drecera mantenen la llegenda presonera. Tota la rauxa del comte Arnau de Montgrony baixa; allà hi té el cau. Sant Ou s’enfonsa per terra endins; allà s’hi perden tots els camins. Sols un perdura per sempre i quan, és el que mena a Sant Joan fins a la plaça del Monestir –un camí frèvol del temps d’ahir–. El comte el petja de tant en tant. En cada petja hi va un sospir ple de tristeses que al vent se’n van...
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Monument al comte Arnau, a la plaça ClavÊ
57
Del comte Arnau (el perdó) Llegendari del segle XVI
Quan la nit negra els cims embolcalla i s’hi destripa en greus tempestats, passa un flameig violent de mortalla serpentejant per planells i serrats.
Perquè una nit, fent Arnau la carrera des de Sant Ou, el forat tenebrós, va tramuntant i ja res no l’esvera. –A Sant Amand pot trobar-hi repòs–.
Ve d’un castell nominat Mataplana. És, en origen, d’un noble feudal. Molts segles fa que llur pas encomana una sentor d’agudesa infernal.
Per la muntanya, la calma és plaenta, verda pastura ja menja el cavall. Un oreig fi ha esborrat la llegenda. Ja no ressona tristesa, la vall...
Diu que la causa són uns fets d’orgia que l’abocaren al més gran pecat. I sempre més, fins que vegi un nou dia, prosseguirà cavalcant... condemnat.
Va penedit i llur cos no fulgura. Agenollant-se es va persignant. (Un raig de lluna dins la nit més pura li petoneja, melós, el semblant).
Com un romanço de plets i faldilles, encara el canten pels llocs de pagès. Parla d’usatges i fetilleries i sacrilegis d’un temps que no és.
...I el prodigi de llum esperada va remarcant lentament l’horitzó. El comte Arnau ja contempla l’Albada. De dalt del cel ve l’esclat del perdó.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Castell de Mataplana, a Grombrèn
59
Segimon Blanch i Cibat (Simó de l’Abadia, 1762-1826) A tu, Simó, que amb real fal·lera i un llenguatge clar feres vibrar, sonora i riallera, la musa popular. L’autor. Simó fou un tranquil tota la vida, i era teixidor i sagristà. La dona, seriosa i presumida, tenia més difícil tarannà.
i era observador, i escrivia... Pels volts de mitjanit, des del Corral, pujava un dolç clam de bruixeria. Simó hi va baixar pel finestral...
Com era, a més, prou llaminera, però no s’ajustava al pressupost, Simó sortí del pas amb llur manera pintant-li llonganisses al rebost.
Sonaren les primeres campanades... Digué: “Ave Maria!” (pobre d’ell!). De sobte, unes mans aferrissades l’alçaren fosca enllà com un fardell.
També li feu sentir-se “endreçada” posant-la en un armari cantoner. Després la va portar, en passejada, al lloc de Montserrat... (d’un vell carrer).
Simó es desmaià (més li valia), i ja va despertar-se lluny del mar... Així, quan de Mallorca tornaria, el fred o la calor fou malaltia, culpable de que el fessin enterrar.
Quan ella es posava molt queixosa, ell la tranquil·litzava a l’instant (com eren una parella amorosa, s’anaven, l’un a l’altre, perdonant). Vivien en un pis de l’Abadia. Simó era poeta natural, Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
En els últims moments va fer comanda entre dos moliners (sense estar trist). Davant d’un capellà, i fil per randa, dictava testament quan, d’imprevist, mirant-se els “dos lladres” (un per banda), digué: “Moro igual que Jesucrist!”.
Llibret sobre Simó de l’Abadia, amb il·lustracions de Rosa M. Picola, filla del poeta
61
El Monestir de Sant Joan
Comte Jofre
Amb la sang que prem del cos ha barrat l’escut que porta. Quatre dits xops de rojor per damunt la banda groga. El rei franc està joiós i al comte esperona. –Tu seràs l’arbre frondós, resistent a tota prova–. Passen anys de gel i foc, passen vents plegats d’eufòria, i vençuts i vencedors diluint-se dintre l’ombra. Branques de distints colors; permanent queda la soca. N’hi ha prou! Amunt els cors! Catalunya! Terra nostra!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Capçalera del Monestir de Sant Joan de les Abadesses
Visió d’una ànima santjoanina
63
Recordant el Monestir Recordo tot l’encís del nostre Monestir per una perspectiva que ve del temps d’ahir. Recordo, quan jo era encara un infant, l’entrada pel gran claustre a penes observant aquell posat estàtic d’un cec i molt pobret resant amb la mà oberta pel mínim dineret. Aquell obrir de portes; lo desigual dels cops i la passivaria de soques i d’esclops. Recordo les difuses clarors dels finestrals i una olor de ciris i místics rituals. El cor i capitells de l’obra primitiva, on tot el figurat semblava de carn viva. Recordo tapaboques, caputxes i capots, i riques vestidures damunt de sacerdots. ...I tanta fe devota que jo havia vist quan tots els feligresos besàvem el Sant Crist! La fosca i el silenci quedaven estripats per elements de somni no identificats –quan l’òliba passava les voltes despenjant la gota oliosa del llantió d’un sant–. Recordo aquells jorns de missa matinal. Anava amb la mare lligat al davantal. Del que ella m’explicava, quedava poc entès. La meva fantasia valia per molt més! Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Claustre del Monestir de Sant Joan de les Abadesses
65
Davant del Santíssim Misteri Una llum s’hi manifesta per quedar amorosit. –Cal mirar la santa testa amb els ulls de l’esperit!–.
Santa Maria la Blanca Pel retaule d’alabastre van profetes en relleu. Tot l’entorn de vostra imatge és la vida que sabeu. –Santa Maria la Blanca! Regina! Mare de Déu!–.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El SantĂssim Misteri, davallament del segle XIII
67
Capella dels Dolors De la vida inspirada, va crear Viladomat vostra cara sublimada de dolor i de bondat. –Sigueu sempre venerada, Verge de la Pietat!–.
Tomba del beat Miró Vuit-cents anys fa que moríreu i encara esteu present. –Quin gran home que seríeu, Miró de Tagamanent!–.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Capella dels Dolors
69
La nit per l’indret del molí
El molí Petit
La nit va degotant damunt de cada instant la seva compostura tremolosa. Cada gotim suposa una fressa d’encant. La lluna, de comparsa, presum a Collsalarça. Pels baixos del molí s’alien el verd-groc i el blau turquí i pinten l’Arçamala amb el tros d’enfaixat com una escala. La lluna, juganera, festeja amb la riera. Els tòtils posen notes de flautí. La nit, presa pel joc, s’adorm ací.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
El molí Petit
Visió d’una ànima santjoanina
71
Portalada de Sant Pol (timpà del segle XII)
Sant Pol
Al bell mig, la majestat de Jesús força barbat que beneeix el veïnat. A la dreta, un Sant Pau amb el llibre del saber. A l’esquerra, el gran porter, Sant Pere (és natural) amb la clau descomunal del Regne Celestial. I, mirant als dos costats, dos àngels força apretats.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Portalada de Sant Pol
Visió d’una ànima santjoanina
73
Santjoanenca Escadussera És un dia de tardor. La fressada m’omple el cor! És un dematí corrent, però quelcom diferent!
Em miro, discretament, la més diversa gent caminant amb el cap dret (cadascú amb llur paquet).
A la plaça d’en Clavé, alço els ulls al cel serè! Dins de mi quelcom reviu i se’m fa contemplatiu!
Contemplo arbres i flors i més gent de tots colors! Em miro de baix a dalt a la font monumental!
Vora un banc de pedra dura hi reposo –per ventura! Presumida, mentrestant, una noia va avançant mentre un jove rialler sembla fer-se més proper!
Un comte Arnau vigilant la llegenda del voltant! Un ocell petit, petit, que, de sobte, ja ha fugit!
També passa una mestressa seriosa amb certa pressa, i un infant enjogassat a qui quasi ha trepitjat!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
I pardals alçant el vol, i coloms parant el sol sobre teulats de Sant Pol! (és així perquè Déu vol).
Plaça Anselm Clavé
Visió d’una ànima santjoanina
75
Davant la capelleta del Prat Pensant en la volguda esposa meva com en tota soferta filla d’Eva, unes gloses escric amb simpatia per la Mare del Crist, Verge Maria! A Vós, dona senzilla escollida per la gràcia de Déu, font de la vida. Beneït sigui sempre el vostre nom, Maria, redemptora de tothom. Estoig de l’alegria i la puresa, albina com la neu o flama encesa. Sentit de l’amargura i el dolor, puntal de fortalesa interior. Model de pietat i d’harmonia, exordi de vital simbologia. Patrona de les fondes solituds, empara eficient pels desvalguts. Tendresa, simpatia i ornament, refugi pel més flac o més valent. Coloma de la pau i missatgera de dolça i eterna primavera.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Senyora de l’amor immaculat, doneu-nos la precisa voluntat de fe i d’esperança i caritat! Madona de l’encant i del record, feu-nos el seny madur i el cor fort, ara i fins a l’hora de la mort! Exemple de virtuts com de bondats; auxili tant de savis com d’orats, d’humils i de caiguts o bandejats. Altar d’agraïment, postura alada, lliri del cel, escala a l’alçada. Rosa terrenal inveterada. De tots els afligits, suprema guia. Estrella de la nit, claror del dia. Regina de consol, Santa Maria. Mare de reis i patges i pastors, remei de mil aromes i colors. Salveu-nos de tants odis i rancors. Pregueu per tots nosaltres, pecadors!
Capella del Prat
Visió d’una ànima santjoanina
77
Diu... Diu la font: “No tinguis pressa, tu que véns assedegat. Rica sóc i l’aigua em vessa; beu i seu al meu costat!”.
Les fonts
Reposant vora la Tuta En recordança dels amics Vicens i Busquets Prop d’una font que mai es veu eixuta, uns plans i unes carenes de verdor, amb aquell “montinyol” d’on surt la Tuta, un aire que neteja el païdor. I pins i boixos i ramats i esquelles enmig d’una natura rutilant amb un cel blau repuntejat d’estrelles. I nosaltres, dessota... pur encant! El Taga, com un rei de sentinelles, i per cúmuls d’encís el Sant Amand. Moscards i abellons i papallones, i flors en devessall de colorit dins una tarda de les més rodones, com a necessitat de l’esperit. Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Les cinc fonts, vora el Pont Vell
Visió d’una ànima santjoanina
79
Font del Covilar La perfumada floralia besa la plana i el serrat amb un regust de poesia que Maragall hi ha deixat. En un monòlit s’hi explica tot el poema sobirà. Amb ell encara, la Bonica, òrfena de llum de mica en mica, ve pasturant del bosc enllà per abeurar-se de la pica. És la font del Covilar!
Font dels Vermells Una font s’hi endevina dins el paratge d’encís. Un cant obert que s’afina laborant, fresc i precís. Un doll d’aigua cristal·lina per a un tros de paradís! Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Font del Covilar
Font dels Vermells
81
Font de la Puda Una font, segons el metge, amb virtut medicinal per a l’estómac i per al fetge, i per a l’aparell renal.
Font dels Enamorats Davant mateix de la Puda trobareu, si esteu cansats, una font dolça i moguda: la Font dels Enamorats.
Font del Poll Al capdavall de la Plana –lloc tranquil, de poc soroll– trobareu, fresca i ben sana, la que se’n diu Font del Poll.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Les fonts de la Puda i dels Enamorats
Visió d’una ànima santjoanina
83
Amorosa Pels cims de Sant Antoni D’un camí
Sant Antoni
Un camí pujant agut. Un impuls de joventut. Ell i ella per l’alçada, temps d’abril, serena albada. Un perfil, una mirada, com llampec encisador que rastreja dins un cor i se’n puja a la pupil·la. Un reüll que l’assimila i s’endinsa poc a poc en el lúdic entretoc que cavalca per l’instant i encén l’altre semblant.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Una febre. Un no sé què. Un “T’estimo!”. Un “Jo també!”. És l’amor! Llum i color en esclat victoriós que s’infiltra amb tot el pes fins a l’ànima dels dos, com si l’altre els enrampés adormint-se en cada cos. N’hi ha prou, si així és, per durar un “Sempre més!”.
La Serra Cavallera
Visió d’una ànima santjoanina
85
Sant Antoni Trobada amb el vell pastor
Me’l trobo cap al cim de Sant Antoni (margeres, ermitatges, mirador). Ell fa que jo m’adoni, des de l’ocell a l’arbre, insecte, flor... Amb una parla dolça com estranya, em diu que forma part de la muntanya, doncs, a més de pastor, és aigua, llim, argila... en barreja. És fang! Noble pastat que sangoneja per nodrir després la carn i l’os configurant un cos que pensa per l’alè del Creador.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
És home! Animal “superior”, tal com senzilla planta de conreu. Sap que res és ben seu i ha de dir-ho. Ni extrems, ni l’oïda, ni la veu, ni els ulls que m’enfoca quan el miro. El meu cor el comprèn, i voldria també una fe viva altament positiva per fer-me, potser, més coherent. El principi del fang és la tendresa i no la impuresa.
Ermita de Sant Antoni
Visió d’una ànima santjoanina
87
L’aplec de Sant Antoni
Per Sant Antoni l’aplec té requesta de matinada. Ja s’alcen els crits. Una llum gràcil belluga en la cresta quan les campanes repiquen a festa bo i despertant els entorns adormits. Ja cap al cim, a poc tros de l’ermita, ens hi trobem la capella petita com un colom blanquejant el camí. I cada passa té una forta alada; i cada mata, un cant d’ocellada, i un fil d’or, cada branca de pi. La perfumada verdor en ufana mou l’alegria que el jorn encomana a la quitxalla i vells i jovent. I per l’ofici, la minestra i dansa, tota l’altura respira bonança que ja perdura fins a l’any vinent.
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Aspecte antic de l’ermita de Sant Antoni Visió d’una ànima santjoanina
89
Via romana Carretera vella
La via romana
Quan la tarda de diumenge m’arreplega cap al tard pels paratges solitaris de la carretera vella, entre clapes de silenci hi ha remor a cau d’orella, la remor de les centúries retrunyint per l’empedrat. Sant Joan és vila vella. Jo sóc jove al seu costat. Veig l’August d’aquell imperi presidint tots els horrors, bacanals en el triclini i furors al vomitori presidint tot l’Ave Cesar del conjunt “gladiatori”, presidint una rialla d’allò més voluptuós. I la vista del desori fa tremir tot el meu cos. Amb la túnica sagnosa panteixant damunt el pit, rebolcant-se per la sorra mussitant una pregària mentre un lleó devora la beutat estatuària, Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
veig l’esclava de Petroni, la que mai no s’ha rendit. I aquell rés, volant com ària, suplicant a l’infinit. Veig, com la legió romana –rostres, greus, color cetrí– va avançant, impertorbable, com un riu de ferramenta. I m’avinc amb el contacte –el contacte d’una empenta–, que m’engega un braç herculi com dient-me: “Fuig d’aquí!”. I la galta se’m fa ardenta mentre trenco de camí. En cada revolt, un rètol com dient: “Via Francisca”. Un trepig en cada llosa renovat de sol a sol. Amb un cant utilitari que diu sempre: “Visca!, visca!” i un refugi de muntanyes que s’escauen per mi sol amb un aire que rellisca esvaint l’últim condol.
Via romana
Visió d’una ànima santjoanina
91
Deia el vell pastor Amb ja nou anys de més, passo la vuitantena. Amic de la franquesa, respecto a tota gent. Coneixedor de joia i un xic més de pena, vaig acceptant la vida ben resignadament. Conservo tot l’encís d’alguna nit serena, així com la cruesa d’un dia malvolent. De tot el meu bagatge, me’n sento responsable, i tinc la paciència que mou als caminants. Tal com la meva mare, procuro ser amable, enmig dels punts i ratlles i certs interrogants. Tirant de sempre a pobre (jamai a miserable), que penso com els avis i visc com els infants. M’agrada la dolçor de colorit i aromes, admiro, dels paisatges, lo erm i lo sembrat. Així, em considero igual que els altres homes (homologant factura i viabilitat). Potser més carregat de veres o de bromes, però, al fi, exacte, cara a l’Eternitat!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Visió d’una ànima santjoanina
93
Himne del jubilat Per tots els homes i dones una volta jubilats, queden moltes hores bones –cal fer-nos esperançats–.
Si no fossin les ganes de viure... Si no fos que volem l’amistat... no duríem al llavi un somriure ni faríem cap gest mesurat.
Així, pensant ja des d’ara, mantenir la il·lusió, mirant el món cara a cara, dediquem una cançó.
Si no fos, a l’estiu, la pujada... Si no fos que l’hivern és tan fred... Si no fos per la cama enrampada... Si no fos per la vista cansada... portaríem el cap molt més dret!
Jubilar-se, quan arriba el dia, és posar-se tranquil i joiós. Jubilar-se vol dir: alegria! I, malgrat tot, un “si no fos...”. Si no fossin els anys de propina... Si no fos que en portem un paquet... no n’hauríem el pes o l’espina i beuríem encara a galet!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
Si no fos que tothom ho sabria... Si no fos per un bony o forat... cantaríem amb més energia la cançó del jubilat! (s’ha acabat).
Casal Jaume Nunó. Seu actual, entre d’altres, de l’Associació de Jubilats i Pensionistes
Visió d’una ànima santjoanina
95
Himne de l’Abadessenc Som un club d’arrel pagesa; actuem amb honradesa. Quan convé alcem el crit! Ens agrada la pilota sense tocs de mala nota i seguim cada partit... Abadessenc! El que més ens interessa és la força i la destresa del jovent de Sant Joan. Aplaudim cada jugada; no volem la patacada. Per això anem cantant: Abadessenc! Esportistes d’ideari, respectem l’adversari si guanyem com si perdem. Defensem amb cara alegre els colors en blanc i negre de l’equip Abadessenc. Abadessenc! Abadessenc! Abadessenc!
Josep Picola i Soler. Cent anys (1913-2013)
L’equip de l’Abadassenc l’any 1932
Visió d’una ànima santjoanina
97
Josep Pico Cent anys (1913-2013)
ola i Soler Visió d’una ànima santjoanina