Revista D'Estil Núm 26 by Oh Comunicació

Revista de productes exclusius

EL TEU MOMENT ZEN

Núm. 26 Juny / Agost ‘13 · 4€

EDITORIAL Després de 25 números i quatre anys i mig de vida, com fem de tant en tant, hem volgut renovar les nostres pàgines deixant que entri aire fresc. Perquè ve l’estiu. Perquè vénen les vacances. Perquè en tenim ganes. Perquè no volem que us avorriu. Perquè us volem sorprendre.

EQUIP Direcció: Mar Casas Coordinació: Ernest Alda Redacció: Mar Casas · Carla Camps · Xavi Roura · Anna Díaz · Marta Sarquella Col·laboradors: Anna Teixidor · Anna Capella · José Carlos Arroyo · Cristina Sebastián · Juna Albert · Daniel Ruiz-Trillo · Manu Esteban Disseny: Júlia Barnadas Maquetació: Albert Torres Fotografia: Visus Events Imatge de portada Fotografia: Rafael Moyano Estilisme: Lydia Barraseta Maquillatge: Bàrbara Jorquera Perruqueria: Jesús Estilista Vestuari: Celia Vela Model: Laura Macías Escenari: Les Cols Pavellons Gestió de vendes: Bàrbara Jorquera

Prenent el blanc com a color dominant, el blanc més pur, que convida al relaxament i a la desconnexió, us presentem temes i personatges d’aquells que ajuden a equilibrar el cos i la ment, d’aquells que us obligaran a buscar el vostre “moment zen” per gaudir-ne.

Mar Casas Directora

Entre blanc i blanc, us trobareu amb un pintor de meravelles anomenat Mateu, connectareu amb el món màgic d’Àngels Bassas i el seu Patatu, coneixereu la casa d’infantesa de Verdaguer, us endinsareu en un antic cementiri de Caputxins, dormireu dins d’una bola transparent des d’on podreu veure les estrelles, dinareu a un restaurant que en té una, caminareu descalços per sentir la Terra i per sentir-vos vosaltres, volareu com si fóssiu un ocell, llegireu sobre l’amor i sobre la vida i acabareu amb un silenci profund. Posem-nos un xic místics, que no hi ha res millor que aturar-se per continuar. Això ho he sentit darrerament en alguna banda...

Amb el suport de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

SUMARI

Esports Windoor Real Fly Túnel del Vent

Recordant... Josep Puig Pujades

Espais de luxe Hotel Almadrava Park

Retrats d’emprenedors Joan Mateu

Moda Trendy Models

Fora de context Àngels Bassas

Estètica i bellesa Un bany de sol damunt dels cabells

Museus peculiars Casa Museu Verdaguer

Capricis Temptacions per a adults

Protocol i saber estar El llenguatge dels coberts

Complements alimentaris Goma que es menja

Racons El cementiri dels Caputxins

Decoració Fes-t’ho tu mateix

Oficis d’avui i de sempre Un ramat d’oficis, un ofici de ramats

Psicologia El teu compte sentimental té saldo?

Espais de luxe Hotel Mil Estrelles

Psicologia Amor no vol dir dependència

Novetats Gran Jonquera Outlet & Shopping

Psicologia La vida és somni

Espais de luxe Restaurant Bo.TiC

Petits plaers El mestre

Espais de luxe Sala Kulturale

El racó de la reflexió Dona

Espais de luxe Restaurant Cúrcuma

Una mica d’allà per a uns quants d’aquí Entre gustos, silencis

Novetats Camina descalç

Cultura Ciència ficció i espiritualitat, juntes?

Recordant

Josep Puig Pujades: “Amb la República al cap i Catalunya al cor”

Procedència: Arxiu municipal de Figueres (Rosa Deulofeu).

Per Anna Teixidor Autora de la tesi doctoral Josep Puig Pujades (1883-1949). Cultura, periodisme i pensament polític en el catalanisme republicà (UPF, març 2013).

Recordant. 6

L’autora de la tesi doctoral Josep Puig Pujades (1883-1949). Cultura, periodisme i pensament polític en el catalanisme republicà ens acosta a la figura del polític i literat empordanès, conegut pels més propers com “En Peixera”. Cònsol de la República Espanyola a Lió i a Perpinyà, esdevingué un dels noms més destacats del catalanisme republicà del primer terç del segle XX, i l’any 1939 s’hagué d’exiliar. És autor, entre d’altres, de contes postmodernistes com Besllums (1923), Tragèdies de veïnat (1923) o L’oncle Vicenç (1926). L’assagista alemanya, Christa Wolf, afirmava que “allò que no s’escriu, s’oblida”. No crec que això sigui del tot cert, però sí que sovint actuem amb aquest imperatiu. Probablement és el que va passar amb aquest personatge, com amb molts altres contemporanis que van ser abocats a un exili forçat i, moltes vegades, ignorats i oblidats per la gran majoria de catalans durant anys. Josep Puig Pujades (Figueres, 1883 - Perpinyà, 1949), marginat pel règim franquista i condemnat a morir a l’exili, va viure intensament el catalanisme republicà del primer terç del segle XX. Volia ser metge però seguí resignadament la tradició familiar, motivada per l’autoritat moral del pare, que no estava disposat a finançar els estudis de medicina. Aprengué l’ofici de sastre a Barcelona i a París amb la intenció que, un cop acabés la formació, es posés al capdavant del negoci familiar. Aquestes estades, però, foren decisives en el futur polític i literari de l’autor, ja que li permeteren entrar en contacte amb les noves manifestacions ideològiques i culturals del catalanisme creixent del canvi de segle i l’acostaren a certa intel·lectualitat amb qui compartí simpaties pel federalisme pimargallià, l’ideal republicà i l’aposta per la llengua catalana. La revista barcelonina D’Ací d’Allà el qualificà com un dels “solitaris de Catalunya”, terme encunyat originà-

riament per Eugeni d’Ors, ja que, malgrat viure lluny de Barcelona, es convertí en un escriptor notable a la dècada dels vint que va escriure, almenys, mig miler d’articles a la premsa d’arreu de Catalunya i de l’exili, un centenar de contes i una dotzena de novel·les i obres de teatre. Un altre home de lletres, Alexandre Deulofeu, el definiria com el “primer dirigent catalanista de l’Empordà”, perquè es convertí en el màxim representant del republicanisme empordanès. Amb l’esclat de la Segona República, tingué un paper important en l’organigrama del directori central d’Esquerra Republicana de Catalunya i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat: regidor, comissari delegat de les comarques gironines i, durant la Guerra Civil, cònsol a Perpinyà i Lió. Estudiar i analitzar la seva trajectòria durant els darrers anys a través del periòdic figuerenc que va promoure, finançar i idear, Empordà Federal, m’ha aproximat a l’intel·lectual, però també a l’home de carns i óssos, “En Peixera”, com l’anomenaven els amics per la forma arrodonida del seu cos. Malgrat les vicissituds viscudes, va mantenir inalterable la seva convicció més ferma, segons il·lustra aquesta frase que ell mateix va escriure: “Amb la República al cap i Catalunya al cor”.

Recordant. 7

Retrats dâ&#x20AC;&#x2122;emprenedors

Retrats dâ&#x20AC;&#x2122;emprenedors. 8

UNA ESTONA AMB JOAN MATEU: “EL QUE M’INTERESSA ÉS PINTAR, NO QUÈ PINTO” Joan Mateu Bagaría (Salt, 1976) ha viscut sempre voltat de pintures, teles i pinzells. Als 20 anys va decidir dedicar-s’hi professionalment i, des d’aleshores, ha guanyat el primer premi del 10è Premi Ricard Camí o dos premis Arte Laguna Venecia, entre d’altres. Ha exposat a indrets tan diversos com Torroella de Montgrí, Figueres, Olot, Girona, Barcelona o Madrid, passant també per Cleon d’Andran (França), Dormund (Alemanya), Londres, Venècia, Miami, New York o San Francisco. A principis de juny inaugura, a la Galeria El Quatre, de Barcelona, una exposició titulada Fulles que talla la respiració. Ara es troba en un moment en què qualsevol excusa li és bona per pintar. La temàtica no li interessa, sinó el fet de pintar en sí, d’experimentar amb la pintura. Potser ha deixat les figures de banda i ha desviat la mirada cap als objectes que té al davant. Tant se val, però, perquè, en mans de Joan Mateu, fins i tot una escala cobra vida. Ens trobem al seu estudi, que és allà mateix on viu, a Girona. Diu que fa horari d’oficina, que, si no, sempre troba excuses per fer altres coses: “Has de ser estricte amb tu mateix, perquè no tens ningú que et vagi pressionant. Aquesta és una feina molt solitària, molt personal”. Parlem pausadament, voltats de teles inacabades (algunes menys que altres). És un home de respostes curtes però concises. No li cal res més; tot el que ha de dir ho diu a través del que pinta. Sublim! Què et va conduir cap a la pintura? El meu pare és aquarel·lista i sempre em portava a veure museus. Podríem dir que sempre he viscut aquest món. Amb una base així, és molt més fàcil introduir-t’hi. Sempre t’hi has volgut dedicar? Jo m’agafava la pintura com un hobby. En cap moment vaig pensar que podria arribar a viure d’això. Per a mi era impensable, però, amb els anys, vaig anar veient que la pintura m’enganxava cada cop més i que tenia la possibilitat de fer un pas més anant a estudiar a la Llotja, a Barcelona. Retrats d’emprenedors. 9

Entenc que allà vas fer el “clic”. El “clic” crec que elRetrats vaig fer mentre estava treballant en una empresa d’emprenedors d’alumini. M’hi sentia ofegat. No em veia allà tota la vida i vaig pensar que, o feia el pas, o perdia el tren. I, amb 20 anys, vaig fer el pas. Et sents capaç de definir com és la teva pintura? Crec que no. De bon principi, el fet d’haver de justificar una obra, diu molt poc de l’obra en sí. Si formalment no funciona, per molt rerefons que tingui, no té cap sentit. Com ho saps si una obra funciona? Per a mi es tracta de quelcom molt primitiu, molt instintiu. Quan hi ha alguna cosa que et crida l’atenció i veus que té possibilitats, que la pots pintar, no et planteges tot el seu rerefons. És quelcom molt més dinàmic i orgànic. De què t’alimentes per pintar? De tot el que m’envolta, i cada vegada més. L’última exposició l’he fet sense sortir de casa. Per a mi, ja és més important la pintura que allò pintat. Qualsevol excusa és bona per esdevenir el punt de partida perquè la pintura flueixi. Ets conscient d’haver experimentat un canvi en la teva trajectòria? Sí, abans feia una pintura més intimista, més romàntica, més poètica... Em centrava molt en un tema i en voler plasmar la realitat tal com era. Creia que la figura humana era l’eix central de tot. Ara, el tema és només un punt de partida per posar-me a pintar. El que m’interessa és pintar, no què pinto. Ara et puc fer, per exemple, una escala. El més espectacular, però, deu ser el presbiteri de l’ermita de Praia de Guaratiba... Si, per ara, és l’obra més gran que he fet, i també és la que he pintat en menys temps, en 15 dies. Quan vaig saber que havia guanyat el concurs per pintar el presbiteri, em vaig posar en contacte amb ells perquè m’enviessin la informació de la capella, vaig fer els esbossos i la plantilla per poder-ho tenir llest en dues setmanes i, un cop allà, no em servia res! No coincidia res! Vaig haver de redibuixar-ho tot. I, a més, no tenia materials. Ho vaig haver de pintar tot amb pots de tempera escolar i pinzellets. És a dir que la qualitat de la pintura és poc rellevant en una obra... Doncs sí, el més important és com s’aplica. Jo he treballat tota la vida amb materials pobres. No m’aferro a res. I ara, amb el canvi que estic Retrats d’emprenedors. 10

experimentant, perquè la pintura tingui més protagonisme hi he de jugar. Jugo amb dissolvents, amb textures... Tot s’hi val. Què et va passar amb el cartell de les Fires de Sant Narcís de l’any 2011? Tinc uns quaderns de notes on plasmo tot el que em sembla interessant, no només referent a la pintura. Feia temps que tenia la idea de representar la catedral de Girona amb una rentadora i una gàbia vella i ho vaig fer. Quan es va convocar el concurs, m’hi vaig presentar i vaig guanyar. Després va venir la polèmica, però per a mi era un simple joc. Qui no ho va entendre va ser perquè no va voler. A l’entrada d’El Celler de Can Roca hi ha un quadre teu en cessió permanent. Com va anar, això? Els vaig fer aquest regal perquè considero que són uns artistes i, per a mi, són gent inspiradora, que han pujat des de baix treballant moltíssim, humilment, amb passió i dedicació. La pintura és per a tu una teràpia? Quan estic còmode, sí que és relaxant, però la major part del temps m’aporta tensió i nervis. I es pot pintar en tensió? És quan pinto millor. És necessària, perquè, quan et relaxes, tot es torna tou. Per pintar has de tenir maldecaps i preocupar-te’n. On t’agradaria exposar que encara no ho hagis fet? No m’ho plantejo. No penso ni en el que podia haver fet ni en el que faré. En tinc prou amb el dia a dia. Algun quadre que no sigui teu que t’agradaria haver pintat? Molts, però m’interessen, no pel quadre en sí, sinó pel que en puc arribar a extreure. Plegaràs mai de pintar? Espero que no. Si m’anés malament i no en pogués viure, em buscaria la vida amb altres històries, però no crec que deixés mai de pintar. Ho necessito. És quelcom que sempre tinc al cap. Impossible desconnectar.

Retrats dâ&#x20AC;&#x2122;emprenedors. 11

ora de context

Fora de context. 12

La nena que mai ha deixat de ser Àngels Bassas Per Mar Casas Quan era petita, vivia just a l’altra banda del Parc Bosc i havia de creuar-lo de cap a cap per anar a l’escola. Se’l sabia de memòria: els colors, les olors..., i també les diferents fases per les quals passaven els arbres segons les estacions de l’any. “Per a mi, el Parc Bosc representa el meu trajecte escolar fins que vaig acabar la Primària a les Escolàpies. Em porta bons records”. Uns quants anys després (tant se val si són molts o pocs, perquè ella dissimula molt bé el pas del temps), ens trobem al mateix parc amb la figuerenca Àngels Bassas. Volem parlar d’abans i d’ara, de com era i de com és aquesta actriu de primera línia que es va començar a forjar a la seva ciutat natal. “Vaig tenir la immensa sort que, a la meva escola, es treballava el teatre, la música, la pintura... Tot allò em va encantar, em va estimular. Si no ho arribo a viure, no hagués descobert que la meva vocació era el teatre. Per això estic tan encantada amb la meva escola. I encara hi ha algú altre que recordaré tota la vida: en Salvador Torres, que ara dirigeix el Teatre Municipal El Jardí. Ell va ser la primera persona que, quan jo tenia uns 10 anys, va fer notar: “Aquesta nena té molt bona veu”. Ens va fer una mena de prova a l’escola i va dir que m’havia de quedar al taller de teatre, i, quan en vaig fer 13, em va portar cap al grup de teatre amateur. Em fa molt feliç que, ja aleshores, algú sabés veure les meves aptituds”. A casa, l’Àngels és la primera que s’ha dedicat al món artístic. Al seu avi i al seu besavi els agradava molt fer teatre, però no van tenir oportunitat de poder-s’hi dedicar, ni de lluny. Ens ho expliquen els seus pares, en Jaume i la Teresa, que l’han acompanyat a fer l’entrevista des de Bàscara, on viuen actualment. Ells esperen en una altra banda, prudents, i només intervenen si l’Àngels els reclama per demanar-los alguna dada que no recorda. Se la miren embadalits, amb els ulls espurnejants, orgullosos. Em fa l’efecte que, per a ells,

l’Àngels encara és la seva nena petita, aquella que, en una ocasió, quan tenia al voltant de tres anys, va pujar damunt la cadira de la consulta del metge per recitar el poema de Nadal i, en acabar, va passar el barret que duia per guardar-se del fred i el va fer servir de plateret per recollir monedes. Es veu que, ja aleshores, tenia el sentiment que allò que acabava de fer havia de tenir un preu. A diferència dels seus avantpassats, doncs, l’Àngels sí ha pogut lluir-se en la professió. El seu currículum és llarg. Llarguíssim. I no precisament perquè carregui un bon grapat d’anys (és del 3 d’agost de 1971), sinó perquè va començar a treballar de molt jove, abans i tot d’acabar art dramàtic a l’Institut del Teatre, amb 19 anys. El seu debut va ser l’any 1988 amb La Mandràgora, sota la direcció de Xicu Massó, mentre es treia la selectivitat. Paral·lelament, s’havia matriculat també a filosofia, perquè les proves de l’Institut eren bastant multitudinàries i només hi havia unes 20 places, però ella hi va entrar i hi va sortir amb feina. Des d’aleshores ençà, ha pujat a escenaris d’arreu, ha fet cinema i televisió i ha tocat tots els registres; no en sabria triar un, perquè ella s’obliga a trencar esquemes, a ser versàtil sempre que pot. En teatre, ha treballat amb directors com Calixto Bieito, Ariel García Valdés, Ferran Madico, Manuel Dueso, Pep Anton Gómez, Magda Puyo o Hasko Weber; en cinema, amb Ramon Térmens, Manuel Gómez Pereira, Romà Guardiet o Whit Stillman, i, en televisió, l’hem pogut veure a sèries com Temps de silenci, Nissaga de poder, Sitges, El cor de la ciutat, El comisario, El internado o Lex. Ha estat Premi de la Crítica en dues ocasions pel seu treball a Amfitrión, de Molière, i La senyoreta Júlia, de Strindberg, i també va guanyar un premi Max com a millor actriu de repartiment per la seva brillant interpretació a El rei Lear. M’explica que, el Max, el va viure amb una alegria brutal, perquè és el premi més important Fora de context. 13

de teatre que hi ha a l’Estat. “Sabia que la meva feina havia agradat moltíssim, però no m’esperava tant. Per a mi va ser molt emocionant rebre un reconeixement com aquest per un espectacle tan dur de fer, que em va suposar un esforç titànic”. M’ho imagino, perquè, quan veus l’Àngels a escena, veus també que s’hi deixa la pell. El dia abans de l’entrevista ho vaig poder comprovar novament veient-la interpretar el seu paper còmic a No et vesteixis per sopar. No caldria que m’ho digués però m’ho diu: “Jo crec molt en la cultura de l’esforç, sóc una pencaire extremadament perfeccionista i exigent amb mi mateixa. Però és que crec que, si no, no pots avançar en aquesta feina”. Em parla amb energia però amb dolçor, amb un equilibri que és difícil d’aconseguir. Conversar amb ella és fàcil i engrescador i, alhora, harmoniós. Anem d’un lloc a l’altre i parlem de moltes coses. Gairebé sembla que ens coneguem de tota la vida. Almenys, a mi m’ho sembla. Penso que, si hagués de definir l’Àngels amb una sola paraula, diria que és una apassionada. Si: apassionada. Posa passió en la seva feina com a actiu, posa passió en la seva feina com a escriptora i posa passió en els seus relats, quan s’explica. És d’aquelles persones que encomanen energia positiva només de tenir-les al costat. En canvi, m’explica que, portes endins, és tot el contrari: “El vol que prenc quan escric o quan estic dalt d’un escenari, que sóc forta i atrevida, no el prenc a casa. A la realitat quotidiana, sóc molt casolana, molt de la meva gent, molt acotada, gens aventurera. Necessito molta calma i aferrar-me als meus per tocar de peus a terra”. Vull que em parli de l’Àngels escriptora, de l’Àngels que ha creat les històries d’en Patatu, que just després de l’entrevista presentarà davant d’un públic menut, menut. Més tard m’explicarà que el públic infantil és el més sincer i exigent que hi ha: “Si s’avorreixen, desconnecten i t’ho diuen. Si et repeteixes, també. Exigeixen un nivell molt alt i tenen un gran sentit de l’humor. Els adults ho hem oblidat, com hem oblidat també que són aprehenedors en potència. Aprenen molt ràpid, són com esponges. Els babaus som nosaltres, que ens pensem que els hem de rebaixar el nivell, però ells no tenen problemes per adquirir un lèxic ric, al contrari. Entenen per context o a partir de sinònims, i, quan Fora de context. 14

coneixen una paraula nova, a la tarda ja l’utilitzen”. Per això, les històries d’en Patatu són històries per a nens però amb substància, ambientades en un món ple de fantasia, perquè “els nens s’agafen d’una manera natural a la fantasia. Per això els agrada tant Miró o Dalí. Amb ells es fa possible aixecar un mar amb les mans o agafar les estrelles... Patatu és ple de tot aquest món surrealista”. L’Àngels fa temps que escriu, però ho tenia totalment amagat. “L’ofici d’escriure el respecto moltíssim, i em sembla que és molt difícil, perquè, a més, et despulles anímicament, t’ensenyes a tu mateix. Per a mi, escriure és realment un acte de generositat i d’obertura”. Potser per aquest pudor, no s’atrevia a ensenyar el que produïa, fins que va començar a perdre la por quan va quedar finalista en uns premis literaris. Va escriure un text teatral sota pseudònim i en Jordi Coca li va dir que el que escrivia era molt bo, que ho havia de seguir fent i mostrar-ho. Llavors va ensenyar els contes d’en Patatu i l’editorial La Galera se’n va enamorar de seguida. N’han fet una col·lecció que està tenint un èxit rotund. En poc temps han engegat la segona edició, i cada dia l’Àngels rep missatges preciosos a través de les xarxes socials que li donen les gràcies per haver-se inventat aquest personatge. “Això és el que més m’agrada, que persones que no conec de res es prenguin la molèstia d’enviar-me fotos dels seus fills amb els Patatus. No té preu!”. Les històries d’en Patatu són les històries que l’Àngels explicava al seu fill Martí des que tenia dos o tres anys (ara en té set). Les explicava sobretot en el trajecte de casa a l’escola, que feien a peu. “Vers la perseverança i insistència del meu fill, feia quatre anys que contava, a diari, les històries d’en Patatu. Va arribar un moment en què cada dia tenia set o vuit nens al darrera anant al cole amb mi”. Això la va engrescar a escriure aquestes històries orals i a fer-ne, a més, un llibre participatiu. “Jo sóc una mica com una nena, i més que crear un conte, volia un llibre participatiu on els nens poguessin esdevenir els veritables protagonistes, jugar-hi”. Per això els llibres duen activitats i cromos al darrera, i un nas de pallasso, com el del Patatu. “L’única manera que tenim de fer que els nens s’aficionin a la cultura és creant productes atractius i divertits que els facin pensar, que els facin lliures”.

A ella, però, li havien explicat pocs contes, de petita. Els seus pares no tenien massa temps per fer-ho, perquè treballaven moltíssim. “El que sí hi havia era el moment d’anar a dormir, que era molt tendre. Me’n recordo que em feia l’adormida perquè el meu pare em portés en braços al llit. I les carícies de ma mare. A casa hi havia una criança amb molt amor, i jo demanava molts llibres, i me’ls donaven. Me’n recordo que em passava moltes estones esperant que em vinguessin a buscar, i, en aquelles estones, tenia molt temps per imaginar. Jugava molt sola, i això em va ajudar a desenvolupar una gran capacitat per imaginar”. Aquesta imaginació, precisament, és el nexe més potent que tenen en comú les dues professions que ha escollit: actuar i escriure. “Explico històries pels adults des de dalt d’un escenari, per divertir-los i fer-los pensar, amb l’esperança de transformar-los emocionalment, i també ho faig pels petits a través dels llibres. Al cap i a la fi, no deixo d’estar jugant en tot moment amb el món de la imaginació, la fantasia i la creativitat”.

m’ho hagués pensat mai. Ho vaig descobrir quan vaig ser mare. Des d’aleshores, m’ha canviat molt la perspectiva. Crec que és un atac molt bo a l’ego, perquè tu deixes de tenir importància per adonar-te que les coses importants són unes altres. Valores molt més la vida i la gent que t’estimes, relativitzes molt”. Això –penso–, li deu haver aportat pau, la mateixa que diu que té quan surt de Barcelona, on viu, i ve al Parc Bosc, a Figueres, o quan s’escapa a un racó que té al Montnegre. Mentre fem les fotografies, m’explica que és una supervivent, com jo. Ella –com jo– arrossega una història dura en néixer que pot explicar de miracle. Me la miro i penso: “Quina tia! És la germana petita de la casa, una noia menuda i dolça que, segons com te la miris, sembla de porcellana i tot. Però, als ulls, hi té una força! És una apassionada, sí, un tros de dona que no ha deixat mai de ser nena”.

Vull saber quin és el seu màxim plaer, a banda del teatre i l’escriptura. Ho té claríssim: estar amb el seu fill. “En general, m’agrada molt estar amb nens. No Fora de context. 15

US EUS

PECULIARS

La casa del poeta A Folgueroles es troba la Casa Museu del nostre poeta més internacional, Jacint Verdaguer, una de les Cases Museu literàries més antigues de Catalunya. Entre les seves parets hi va viure el poeta durant els primers anys de vida, i avui és un museu entranyable que ha esdevingut un retrat de l’època vuitcentista en la qual va créixer Verdaguer.

Museus peculiars. 16

Poc podia imaginar-se el menut poble de Folgueroles del segle XIX, en plena Plana de Vic, que acolliria el poeta més important i anomenat de la història de Catalunya. Jacint Verdaguer, nascut el 1845 i mort el 1902, esdevingué el més important poeta romàntic de la Renaixença catalana. Mossèn Cinto ha estat traduït a nombroses llengües, amb clàssics que l’han immortalitzat, com L’Atlàntida o Canigó. El seu enterrament va ser un dels successos més sonats de la Barcelona de principis del segle vint, amb una multitudinària processó que l’acompanyà fins al cementiri de Montjuïc. A Folgueroles (Osona), el poble natal del poeta, ens obre les seves portes la Casa Museu Verdaguer, un dels primers museus literaris de Catalunya i la casa familiar on va viure els primers anys de la seva vida. La inauguració del museu estava prevista per a mitjan mes de juliol de 1936, seguint la línia europea de creació de Cases Museu per als seus literats més destacats, com Shakespeare o Goethe. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va impedir-ne l’obertura, però. El 1967, en plena dictadura franquista i davant la iniciativa popular gestada pels Amics de Verdaguer, va obrir finalment les seves portes al públic.

La casa de Mossèn Cinto

El museu no només repassa la biografia del poeta. Tot ell és una peça per estudiar i per a ser visitada. La vida i obra de Verdaguer hi tenen un pes cabdal, però la casa en sí també és un profund retrat de com era la Catalunya rural del segle XIX. Manté encara l’esperit de l’habitatge rural on Mossèn Cinto hi passava les hores quan era un vailet. La cuina on la família mateix

feia el pa, on s’atiava el foc per coure les viandes; els estables de la part inferior on hi vivien els animals; el dormitori amb coixins de palla i un caminador de fusta per a mainada d’allò més curiós.

Fent ruta amb Verdaguer

La Casa Museu Verdaguer és el centre de diverses rutes literàries basades en el lligam entre Verdaguer i el paisatge osonenc que el marcà de per vida. Algunes d’elles ressegueixen el poble de Folgueroles, on es poden llegir fragments de L’Arpa del poeta a l’Ermita de la Damunt, o l’emotiu poema A la mort de la meva mare, al mateix dormitori on ella havia expirat. Altres rutes literàries s’estenen per tota la Plana de Vic, arribant fins a punts com l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses –on el poeta oficià la primera missa– o la masia de Can Tona, on treballà de tutor dels seus hereus mentre estudiava al Seminari de Vic.

Un museu i tot un poble

No només la casa és d’interès pel visitant. Tot el poble de Folgueroles ha estat bolcat en la figura del seu més gran representant durant dècades. És, de fet, com un museu obert a l’aire lliure. La major part conserva encara un aire vuitcentista en els seus carrers i cases del casc antic. A més, hi ha repartits nombrosos homenatges a Mossèn Cinto pertot: plaques amb poemes seus, senyals que marquen punts d’interès d’una ruta literària o monuments, com el dedicat a l’Atlàntida, que governa l’entrada de la vila. Casa Museu Verdaguer Plaça Major, 7 08519 Folgueroles (Barcelona) 938 122 157 www.verdaguer.cat Museus peculiars. 17

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

El llenguatge dels coberts

Protocol i saber estar. 18

Des que seiem fins que ens aixequem de taula, els coberts són molt més que uns estris per menjar. Existeix un protocol prou senzill que ens ajuda a portar un cert ordre damunt les estovalles i dóna pistes als restauradors. Generalment, en l’ús diari dels coberts, en posem a taula només un parell o, com a màxim, tres (forquilla, ganivet i cullera, si és el cas), i, a l’hora de les postres, ens aixequem a buscar el que necessitem un cop finalitzat el segon plat. Però els coberts tenen el seu propi llenguatge, que haurem d’entendre si anem a un restaurant d’un cert nivell, i haurem d’utilitzar si volem organitzar un àpat de celebració formal. Atents/es, que és més fàcil del que sembla.

Del plat a la boca

De fora cap a dins

Plat acabat

Les forquilles han d’anar a l’esquerra del plat, amb les punxes enlaire. Els ganivets, amb la serreta mirant cap a l’interior, i les culleres, amb la concavitat cap amunt, ocuparan la banda dreta. Tots els coberts restaran sempre col·locats per ordre d’ús; és a dir, de fora cap a dins i amb un centímetre de distància entre els mateixos. Així, quan ens portin el primer plat, agafarem els coberts que hi ha a la part més externa, i anirem seguint la mateixa estratègia fins que finalitzem l’àpat. És evident que la carn i el peix disposen de ganivets i forquilles especials, però també els entrants, segons si cal tallar, untar o només punxar. Els coberts de les postres es poden disposar a la part superior del plat, o bé es poden repartir en el mateix moment de servir-les.

Amb els coberts no s’hi juga

Mentre esperem que ens serveixin, no podem jugar mai amb els coberts, i un cop hem començat l’àpat, no els deixarem reposar sobre la taula, sinó damunt del plat. No cal dir que tampoc gesticularem amb els coberts a la mà ni els lleparem fins a deixar-los impecables, encara que la menja ens hagi agradat molt. Per agafar-los, col·locarem els dits de la part mitja endarrere, mai massa a prop de la part que agafa el menjar. Si ens en cau un a terra, no el netejarem amb el tovalló, sinó que en demanarem un altre.

És important tenir en compte que els coberts són els que ens han de portar el menjar a la boca. Mai és la boca la que s’acosta al menjar. Per tant, a taula, la postura corporal correcta és la que ens manté amb l’esquena recta i els colzes fora del taulell. Si volem fer una pausa durant l’àpat, hauríem de deixar els coberts sobre el plat de manera que el ganivet i la forquilla indiquin 3/4 menys 5 de 5. Un cop donem per finalitzat un plat, la manera d’indicar-ho als cambrers és deixant els coberts paral·lels, com si fossin 1/4 i 5 de 5. També seria correcte deixar-los com si fossin 2/4 de 6. Això sí: és important que el ganivet tingui la fulla mirant cap a l’esquerra o cap a la part interior del plat, i que la forquilla estigui amb les punxes enlaire. Antigament, es considerava que la postura dels coberts demostrava si el plat havia agradat el comensal o no: si es deixaven a 1/4 de 3, volia dir que el menjar havia resultat satisfactori, i si es deixaven a 2/4 de 6, que l’opinió quedava reservada. Actualment, però, només s’indica si s’ha acabat o no.

Allà on vagis, fes el que vegis

Els anteriors consells són útils aquí, a casa nostra, però el cert és que cada país té les seves pròpies costums i normes a l’hora de seure a taula. Per a nosaltres, els espàrrecs i els cargols es poden menjar amb els dits, però, si anem a Anglaterra i suquem pa a l’ou ferrat, estarem cometent una falta molt greu d’educació. Per tant, un bon consell a seguir és aquell que diu: “Allà on vagis, fes el que vegis”, i esperar sempre que la resta de convidats actuïn primer. Bon profit!

Protocol i saber estar. 19

El cementiri dels Caputxins Per Anna Capella Directora del Museu de lâ&#x20AC;&#x2122;EmpordĂ

Racons. 20

El convent dels Caputxins de Figueres, actualment en procés de rehabilitació, amaga sota la planta de l’església un interessantíssim tresor en forma d’arquitectura, conegut com a “cementiri”. En realitat, es tracta d’un “assecador de cadàvers” que ens informa d’una pràctica funerària que incloïa momificació, la qual va ser habitual entre els frares caputxins i algunes comunitats civils europees als segles XVI, XVII i XVIII. És una pràctica extremadament curiosa i estranya als ulls d’avui. El convent dels Caputxins de Figueres s’aixeca el 1757 després que una primera comunitat, ubicada en un senzill edifici a la Muntanyeta, fos desplaçada per la construcció del castell de Sant Ferran. L’ordre dels frares Caputxins arriba a Catalunya, procedent de Nàpols, a la segona meitat del segle XVI. Des del seu primer establiment a Sarrià, s’expandeixen per diversos nuclis urbans, i, a les nostres comarques, ho fan també a Girona, Blanes, Banyoles i Olot. Els Caputxins catalans importen d’Itàlia el predicament de l’esperit franciscà de pobresa integral, tenen cura dels desfavorits i acullen el costum o ritual de momificar i exposar els seus difunts per a la reflexió de la fe cristiana. Seguint uns patrons arquitectònics similars, els convents eren uns complexos importants amb església, cor, celler, cisternes, safareig, refectori, cuina, dormitori, hort, cementiri i assecador de cadàvers.

Un exemplar gairebé únic a Catalunya

L’assecador de cadàvers del convent de Figueres és avui una peça molt excepcional, perquè, juntament amb el de Girona, ubicat a l’interior de l’actual Museu d’Història de la Ciutat, són els únics que es conserven a Catalunya. Malgrat no ens han arribat restes directes, ni de mòmies ni de cadàvers, l’arquitectura del lloc ens permet conèixer el procediment emprat. En els nínxols verticals proveïts de bancs és on eren asseguts i posteriorment tapiats els frares difunts. Els líquids interns dels cossos s’escolaven per uns orificis inferiors i, amb l’escassetat d’aire i la humitat, es produïa un procés natural d’assecament. Sembla ser que amb dos anys n’hi havia prou, perquè aquest era el temps pautat per

obrir les tàpies individuals, extreure el cos momificat, vestir-lo de nou amb l’hàbit i col·locar-lo penjat a les dependències properes en companyia dels altres difunts. Allà eren venerats i contemplats per els membres vius de la comunitat, com un exercici de capteniment i humilitat, però alhora de presència i poder, més enllà de la mort. A casa nostra, aquesta pràctica estava prohibida als seglars, i hem de suposar que, amb el pas del temps i la modificació d’aquest ritual tan particular, les restes van ser conservades en ossaris o enterrades als cementiris tradicionals. Si bé les mòmies que estem més acostumats a veure es trobem als grans museus i les associem als rituals funeraris de l’Antic Egipte, cal tenir present que les pràctiques de preservació del cos més enllà de la vida estan molt vinculades a la nostra tradició cultural cristina des de l’Edat Mitjana. De la tradició dels frares Caputxins n’existeixen testimonis a l’Estat espanyol, a Portugal i a Itàlia, però és al convent de Palerm on es conserva i s’explota turísticament l’exemple més espectacular d’aquesta mena de necròpolis. Els seus inacabables passadissos, a més de frares, acullen centenars de mòmies d’homes, dones i nens que van ser enterrats “alla maniera dei cappuccini” a voluntat pròpia o dels seus. De fet, des de la veneració de les relíquies de sants i màrtirs, la voluntat i l’exercici de preservar els cossos incorruptes de personatges il·lustres (Sant Narcís, Walt Disney o Salvador Dalí) ens acompanya encara, ni que sigui anecdòticament.

Racons. 21

Oficis d’avui i de sempre

Un ramat d’oficis, un ofici de ramats Oficis d’avui i de sempre. 22

Els pastors tenen una de les professions més antigues de la Humanitat. La necessitat de llet, carn i llana fa d’aquesta professió una de les bàsiques en qualsevol societat, que engloba, alhora, moltes altres disciplines relacionades amb la naturalesa i l’entorn. De tots els oficis que la Humanitat ha inventat, cap es pot arribar a considerar tan antic, i que encara perduri, com el de pastor. En esdevenir les persones sedentàries, l’agricultura i la ramaderia es convertiren en eines fonamentals per mantenir alimentats els poblats. Al voltant de quatre mil·lennis abans de Crist ja s’havia començat a establir l’ofici a la zona de pastures d’Àsia Menor. La Humanitat havia descobert que les ovelles, especialment manses, es podien domesticar i conduir amb relativa facilitat, comparat amb tot el que podien aportar: llet, per a l’alimentació bàsica; carn, també en per a l’alimentació; i llana, perfecta per abrigar-se bé a l’hivern. Així doncs, des dels seus inicis, l’ofici de pastor va ser indispensable per a la supervivència de les petites comunitats. A mesura que les poblacions creixien, els pastors cada cop ampliaren més i més els ramats per aconseguir abastir la demanda que s’havia format. Amb els segles, quedaria relegat a un ofici rural, més proper a la naturalesa, si bé el comerç d’ovelles i els seus productes derivats sempre ha arribat a les ciutats des d’aleshores. Pasturatge i herbologia, i medicina, i meteorologia... Aviat els pasturatges es van estendre per tot el Vell Continent, i els pastors foren els primers coneixedors dels prats i les planes d’arreu, al mateix nivell que els guardaboscos ho eren dels boscos i les muntanyes. El coneixement del pastor no només es basava en les ovelles, sinó que s’ampliava fins a camps tan diversos com l’herbologia (el coneixement de plantes i d’arbres i la seva comestibilitat), la medicina (l’aplicació de les

plantes en matèria medicinal), la meteorologia (el coneixement del clima de les regions, la interpretació de si el cel i el vent portaven pluja o un dia sec) o, fins i tot, la geologia (el coneixement de les zones i la fertilitat del sòl, per saber si el pasturatge seria fructífer o no). Tot un pou de coneixements que tenia un principal inconvenient: la soledat. Els pastors sovint es passaven els dies fora de casa i només hi tornaven per a dormir, o ni tan sols això, perquè, a vegades, durant diverses nits dormien al ras. Aquest fet els ha fet ésser considerats popularment com a figures solitàries, tot i dur a terme un ofici bàsic per a la societat. Tot i així, era tanta la importància de la ramaderia ovina que la religió cristiana –i totes les que se n’han derivat, com els catòlics o els protestants– utilitza encara la metàfora dels pastors com a guies espirituals de les persones, com a líders del ramat que necessita d’algú que cuidi d’ell. I també s’utilitza la metàfora del ramat d’ovelles manses en les consignes que s’oposen al sistema capitalista. Però, què se n’ha fet, de l’ofici? Avui dia encara perdura i, si bé l’enorme varietat de productes dels mercats potser els ha fet perdre rellevància en la societat, les ovelles no descansen. Alienes al temps o a les festivitats dels homes, necessiten pasturar i caminar durant el dia per poder seguir aportant els productes que durant segles hem aconseguit d’elles. El que és segur que, mentre hi hagi ovelles, hi haurà qui se’n faci càrrec.

Oficis d’avui i de sempre. 23

espais de luxe

Amb les estrelles per sostre Us descobrim un indret idíl·lic per somniar damunt la terra, un espai únic i excepcional, irrepetible, perfecte per dur a terme un viatge intern en parella sota la immensitat de l’univers. On? Dins d’unes esferes transparents a l’aire lliure. Espais de luxe. 24

Dormir dins d’una bombolla

Observar els estels, contemplar la lluna i, amb una mica de sort, demanar un desig mentre et sorprèn un estel fugaç. El cel nocturn enamora a qui el mira, tant a entesos com a principiants, i atorga a les vetllades una tranquil·litat, un relaxament i una pau massa sovint oblidada per les presses i el brogit de la ciutat. A Borgonyà (Cornellà de Terri), a tocar de Banyoles, es troba l’Hotel Mil Estrelles, un hotel que no és un hotel, que no ven nits de son, sinó experiències. Les responsables de tot plegat? Les bubbles, unes bombolles inflables fetes de materials reciclables, amb parets translúcides, que permeten gaudir d’una nit a l’aire lliure però sense patir les inclemències del temps ni renunciar a cap comoditat. Aquestes bombolles gegants, espectaculars les miris des d’on les miris, poden unirse les unes a les altres per crear diferents espais, com ara una habitació amb bany independent o, fins i tot, un petit rebedor que aculli els nouvinguts, des d’on, per cert, la veu ressona com ho fa la de la mare dins de l’úter. En aquests moments, l’hotel disposa de tres bubbles: Altair, Cassiopea i Antares. Totes amb noms de constel·lacions, situades estratègicament a l’oest, est i sud, respectivament, per poder contemplar parcel· les de cel concretes amb les quals ens obsequia la Mare Naturalesa. Gràcies a un mapa estel·lar, cortesia de l’observatori Fabra de Barcelona, els hostes poden identificar les estrelles mentre descansen a les seves butaques (que duen fil musical incorporat) o des del llit. Cada bubble té una personalitat diferent, una decoració exquisida, senzilla i sense pretensions, que té per objectiu trencar amb l’estil futurista de les bombolles i aportar calidesa a l’espai amb mobles d’estil provençal. L’hotel està pensat per a parelles de tot tipus i condició, i és ideal per passar nits romàntiques. El dubte sobre com s’aconsegueix intimitat dins d’unes bombolles transparents com aquestes aviat és resolt, perquè unes parets fetes amb branques i altres materials diversos delimiten les diferents zones privades i protegeixen els hostes de mirades furtives. L’hotel –us ho podeu imaginar– compta amb l’ambient adient per intimar, per encetar xerrades interminables sota la llum de la lluna i per gaudir de la companyia de l’altre sense interferències. Espais de luxe. 25

espais de luxe

Per sortir flotant

Per arrodonir la vetllada, l’Hotel Mil Estrelles compta amb un flotàrium amb capacitat per a dues persones que porta a la desconnexió total del món, ja que aconsegueix frenar el 90% dels inputs del cervell. Dins d’una càpsula més que ample i, és clar, sota uns llums de let que simulen ser estrelles, es pot experimentar l’agradable sensació de la gravitació zero. Aquest flotàrium tan espectacular està situat a la masia del segle IX que, plena d’encants a cada racó, presideix l’hotel. Habitada durant segles per monjos i militars, ara els seus murs mil·lenaris acullen diferents espais del complex, com la recepció o un petit menjador on es serveixen els esmorzars cada matí, a més d’una cambra perfectament equipada destinada a tot aquell que vulgui utilitzar el flotàrium i descansar després sense quedar-se a dormir a les bubbles. Els qui s’allotgen al Mil Estrelles també poden gaudir d’un jacuzzi exterior o un massatge reiki amb olis

Espais de luxe. 26

essencials per deixar fruir l’energia. L’experiència es pot completar amb rutes de senderisme, a cavall, amb bicicleta o burricleta, una bicicleta a motor perfecte per gaudir de l’entorn sense fer grans esforços. Des del mes de novembre passat fins ara, més de 350 parelles han dormit entre les estrelles, esperonant tant aquest atrevit projecte fins al punt que ja es comença a expandir. Dins del perímetre dels immensos jardins del Mil Estrelles hi ha una bombolla nova en fase de creació, més àmplia que les anteriors, i la propietària i ideòloga del complex, Núria de Ros, ens explica que aviat podrem viure aquesta aventura al mig del bosc i a una bombolla penjant, tipus dúplex. Obrir més Mil Estrelles al llarg de la península és un dels seus objectius, però, de moment, qui vulgui viure l’experiència haurà de desplaçar-se fins a terres banyolines. Hotel Mil Estrelles Latitud: 42º06’00.14”N Longitud: 2º48’24.09”E Urb. La Bastida 17844 Borgonyà - Cornellà de Terri (Girona) 972 596 707 - 679 972 125 reserves@milestrelles.com www.milestrelles.com

Espais de luxe. 27

N O V E T A T S

Gran Jonquera Outlet & Shopping, tot a prop

Noverats. 28

El nou centre comercial Gran Jonquera, situat a la localitat empordanesa fronterera, obre un univers de comerços en un mateix punt amb les millors marques. És el primer outlet d’aquestes característiques obert a les comarques gironines. Des de mitjan mes de maig, la localitat fronterera de La Jonquera disposa del nou centre comercial Gran Jonquera Outlet & Shopping. Aquesta població de 3.000 habitants, que rep més de set milions de persones durant l’any, és un punt molt important de pas entre les fronteres francesa i catalana, el qual aporta comerç, turisme i molt moviment humà. Aquest caliu s’ha aprofitat per a la creació d’un centre amb més de 12.000 m2, entre els quals es distribueixen nombrosos establiments de tot tipus i per a tots els gustos.

Tot i els seus 12.000 m2, en el moment de la inauguració, el percentatge d’ocupació d’aquest gegant comercial ja rondava el 75%. És a dir, que tres quartes parts de l’espai ofert ja estava ocupat per més de 40 botigues de diversa índole. Són diferents establiments oberts al públic que ja han generat 400 llocs de feina, amb previsió d’augmentar fins a 550 quan el Gran Jonquera estigui a plena capacitat. El local està situat a peu de carretera, just al costat de la sortida de l’autopista.

Novetats. 29

N O V E T A T S

Serveis a dojo i mil i una marques

Els productes i serveis que ofereix el Gran Jonquera varien entre la moda –incloent joies, sabates, perfums, outlet i botigues de roba per a mainada i de roba interior– fins a l’alimentació –un supermercat, una fleca, una pastisseria–, passant per una botiga de joguines, una botiga d’animals, un espai infantil o una parafarmàcia, entre d’altres. També s’hi poden trobar diferents espais dedicats a la restauració i un gran bufet lliure amb capacitat per a més de 800 persones; sense oblidar un innovador Espai Cultura, gastronòmic i d’oci, on s’ofereixen productes típics catalans, de les comarques gironines i, per extensió, d’arreu de Catalunya. Tot i així, la principal novetat del Gran Jonquera és la de ser el primer outlet d’aquestes característiques obert a l’Alt Empordà i a les comarques gironines. Algunes de les marques que s’han afegit al flamant centre comercial són tan conegudes com La Tagliatella, Grupo Inditex, United Colors of Benetton, Llagurt, La Petite Boulangerie, Nike, Jack & Jones, Qüest o Guess. Tot plegat es complementa amb dues zones d’aparcament, una de subterrània i una d’exterior davant mateix del centre, especialment útil pe a vehicles particulars i autobusos.

Un espai pel gaudi obert a tothom

Tot i que aquells qui compren principalment a La Jonquera són francesos (fins a un 95%), el centre també vol estimular el creixement de la clientela d’altres parts de França i d’arreu de Catalunya. Si més no, ara la regió gaudeix d’un gran espai per a la compra i el comerç més proper, tant en el cas dels catalans com dels francesos. El Gran Jonquera ha estat promogut pel Grup Escudero, conjunt empresarial dedicat al sector dels serveis amb tres dècades d’antiguitat. El projecte ha estat orquestrat per l’arquitecte barceloní Octavi Mestre, juntament amb l’empresa Edetco Tècnics.

Noverats. 30

Novetats. 31

espais de luxe

Bo.TiC, una història d’amor Espais de luxe. 32

El restaurant Bo.TiC és un paradís pels amants de la gastronomia i dels petits plaers. Al seu darrera hi ha una història protagonitzada per Albert Sastregener i Cristina Torrent, companys de vida i de professió que, l’any 2007, van encetar una carrera meteòrica que els va portar a aconseguir una estrella Michelin quan no feia ni dos anys que havien obert portes. Quan tenia 15 anys i li va dir al seu pare que volia ser cuiner, el va decebre. A ell li hagués agradat que estudiés una carrera. Va ser la primera gran desil·lusió que li va donar, reconeix Albert Sastregener. Poc s’imaginaven –tots dos– que 18 anys més tard es trobaria regentant un dels restaurants amb més personalitat del país, amb estrella Michelin inclosa, aconseguida –atenció– quan el negoci no tenia ni dos anys de vida, a finals del 2009. Ens referim al Bo.TiC, un espai gastronòmic que tampoc seria el que és (de fet, no seria) sense la imprescindible aportació de Cristina Torrent, la parella sentimental i professional de l’Albert. “Ella és, sens dubte, un dels grans criteris de la casa”, ens assegura Sastregener. Però ella, absolutament humil, absolutament discreta, es treu importància: “L’artista aquí és ell”. Sigui com sigui, tots dos, joveníssims i entusiasmats, s’han encarregat de tirar endavant el seu somni compartit des de zero: comprant les culleretes de cafè contades per ajustar-se al màxim al pressupost inicial; escollint la vaixella, el mobiliari i les estovalles; decorant el local; configurant la carta i buscant els vins que millor mariden amb les seves creacions. Ho van fer al principi del camí (ell, 28 anys; ella, 25), sense padrins, sense cap generació que els fes de mestre, sense ningú que els servís de mirall, a cegues, sense nocions de com portar un negoci..., i ho segueixen fent ara, molt més assaonats, orgullosos de la seva evolució i sense perdre la perspectiva. Un any, van trigar a confeccionar el projecte Bo.TiC. Sense pressa, però sense pausa, i essent molt conscients del que volien i de fins a on podien arribar. Potser per això (segur!) avui són on són. Per això i perquè han cregut i creuen en el que fan. Hi creuen i s’ho estimen. Per això també es pot dir que, la del Bo.TiC,

és una història d’amor amb uns rostres al darrere que resten enamorats; tant és així que, en el moment de l’entrevista, no feia ni una setmana que s’havien casat. Un dilluns al Roser 2, el restaurant on l’Albert i la Cristina es van conèixer 15 anys enrere, treballant junts. Tot i la seva joventut, ja abans d’obrir el Bo.TiC, el bagatge professional d’ambdós era envejable. L’Albert va estar set anys formant-se a l’Escola d’Hostaleria de Girona, on va tenir en Joan Roca com a docent, i va passar també per l’escola de pastisseria d’Espai Sucre. Entretant, havia anat formant part dels equips de prestigiosos restaurants de la talla d’El Roser II, Mas Pau, El Molí de l’Escala, l’Àbac o l’Aliança d’Anglès. El darrer on va estar abans del Bo.TiC va ser La Cuina de Can Pipes, d’on era, primer cap de pastisseria, i després cap de cuina. La Cristina, dissenyadora de moda i patronatge, va fer un curs de sommelier a l’Escola d’Hostaleria de Girona amb un professorat de luxe. Aleshores treballava de patronista a Barcelona i havia servit a sala a El Roser II, El Glup o El Molí de l’Escala, entre d’altres. Va arribar un moment, però, en què les feines cada cop els separaven més, i per això van decidir buscar un local petit i còmode, que poguessin portar entre tots dos i que els permetés unir les seves vides i crear una família. A través d’uns amics, van trobar un lloc menut, dinàmic i amb caràcter que formava part d’una antiga farinera, i que també havia estat un restaurant, però de cuina casolana. Era justament el que necessitaven. Així, a peu de carretera, al costat del Museu Abras, a Corçà, obrien, l’any 2007, el restaurant Bo.TiC. Set taules i 24 cadires que, durant les primeres nits d’obertura, restaren buides mentre l’Albert i la Cristina veien els cotxes passar. Però això no els va treure forces, ni ànims, i el primer dia que van tenir dues taules per serEspais de luxe. 33

vir no en van agafar cap més. Volien veure com se’n sortien i acontentar el client al màxim. Sempre han tingut els límits molt clars i saben fins a on poden arribar.

Cuina tradicional però evolutiva

La cuina del Bo.TiC és una cuina tradicional però evolutiva, una cuina que busca fer present el gust a través dels records. Es tracta de plats extremadament pensats, extremadament treballats, plats compromesos que tenen tot el sentit del món però que no queden atrapats en les pròpies receptes, sinó que es poden anar modificant sense complexes ni remordiments.

Fotografia: Eddy Kelele

Està clar que ho devien aconseguir, que van acontentar aquells primers clients i molts d’altres que vingueren després, perquè, quan no feia ni dos anys que s’havien llançat a la piscina amb el Bo.TiC, els va caure del cel una estrella. Reconeixen que la Michelin els ha portat turisme estranger, que els ha situat al mapa, que els ha fet més coneguts fins i tot a casa i, això sí, els ha cridat molts cuiners que, atrets per la lluentor d’un restaurant amb estrella, volen aprendre noves tècniques i maneres de fer. Ells, però, asseguren que no senten cap pressió extra, perquè fan la feina que els agrada i tal com els agrada, a la seva manera. Tenen molt clar que els han premiat pel que han fet i no pel que

faran, i són conscients que avançar una passa costa molt, però fer-ne 25 enrere no costa gens. Per això són exigents amb cada gest, busquen l’excel·lència en tot i no s’aferren a un motlle predeterminat, però, alhora, saben també que han de viure sense obsessions. Sota aquestes premisses, cada temporada ens regalen noves creacions que no deixen indiferent ningú.

Espais de luxe. 34

Fotografia: Eddy Kelele Fotografia: Eddy Kelele

A taula, les opcions són variades: carta, menú especial, menú degustació i menú de temporada. Totes –no cal dir-ho– són propostes d’autor, creades a partir de les millors matèries primeres, regades amb un celler excel·lent (amb centenars d’ampolles d’alta qualitat) i

servides amb una exquisidesa excepcional. El menú de temporada l’acaben de reinventar. Han creat una opció més divertida, un degustació en format petit però en la quantitat correcta, que s’enceta amb una bossa de xips (de ceps, Idiazábal, cacauet, remolatxa i Espais de luxe. 35

blat de moro) amb aigua d’escopinyes d’allò més chic. Podeu tastar-les de dimecres a diumenge per dinar o sopar (excepte el diumenge, que només fan dinars). Si no, que sapigueu que ara estan a punt de presentar unes capses de disseny perquè us pugueu endur el Bo.TiC a casa.

Una bombonera blanca i lluminosa

El Bo.TiC és un equip humà altament qualificat, sí. En aquests moments, cinc a cuina i tres a sala. El Bo.TiC és un bodegó de plats extremadament acurats, vius, exquisits, també. Però el Bo.TiC és, a més, un espai íntim i lluminós preparat per gaudir, durant dues o tres hores, de les delicadeses que es serveixen damunt les estovalles blanques, impecables, on els plats ressalten a més no poder. El local, avui d’un blanc immaculat sobre unes rajoles blaves marineres, ha anat evolucionant de mica en

mica amb els seus creadors. Amb el temps, l’han anat tranquil·litzant per convertir-lo en un racó de relaxament. Ha passat dels aires informals de Bistrot francès a transmetre delicadesa i elegància, intimitat i calidesa, formalitat però integrada en una esfera amigable. Per això les taules són rodones, perquè fan companyonia i recullen, predisposen a estar relaxat i obert per gaudir de cada mos, de cada glop. A dins, encara els queda lloc per a un petit celler, que van construir fa dos anys i guarda ampolles dels millors vins de casa i de fora. A l’exterior, una terrassa encantadora damunt d’una tarima convida a fer-hi els àpats quan arriba el bon temps. I més enllà encara, un porxo al capdavall d’un caminet empedrat i un hortet ple d’espècies: menta xocolatera, farigola llimonera, romaní, cerfull, alfàbrega, orenga, curri, sàlvia... Olors que, altra vegada, susciten records.

Fotografia: Eddy Kelele

Restaurant Bo·TiC Ctra. C-66 Girona-Palamós, km 11,5 17121 Corçà (Girona) 972 63 08 69 - 663 90 12 08 restaurant@bo-tic.com www.bo-tic.com

Espais de luxe. 36

Espais de luxe. 37

espais de luxe

Un espai per a la kultura (amb “K”) Les arts plàstiques, el teatre, la música, la literatura, la gastronomia i totes les arts alternatives tenen un espai al Kulturale, un nou local alçat sobre una antiga factoria de finals del dinou que vol refer el concepte de club privat i esdevenir una mena de refugi cultural de qualitat. El guionista, periodista i escriptor Jair Domínguez n’és l’ideòleg i impulsor. Vivim una etapa de grans i convulsos canvis en tots els àmbits. També en el de la cultura, que té la funció històrica –no ho oblidéssim– d’oferir una mirada crítica de l’actualitat generant corrents de pensament al seu entorn. Precisament amb la voluntat de donar cabuda a aquests corrents, neix un espai híbrid i diàfan on restaurant, bar, pub, biblioteca, sala de concerts i sala d’exposicions van agafats de la mà. Són dues plantes totalment obertes i integrades que contenen diversos espais diferenciats però mesclats. A la planta baixa, bar, restaurant i biblioteca s’obren cap a un reduït escenari per fer-hi concerts en directe. Al pis superior, 200 metres quadrats estan disponibles per muntar-hi exposicions, i una àmplia terrassa exterior es pot reservar per convertir-se en una zona íntima privada. Després de dos anys d’obres i treballs de rehabilitació, aquest espai singular obre les seves portes respectant l’essència de l’edificació original i adoptant una estètica molt característica que recorda els clubs de jazz dels anys 30 nord-americans, com ara el The Arts Club, de Londres, o el Salmagundi Club, de Nova York. Antigament, allà mateix, al carrer Progrés, rere l’estació de tren, s’hi alçava una cooperativa que servia de Espais de luxe. 38

punt de trobada habitual pels figuerencs de finals del dinou. Avui, en la seva nova vida, el Kulturale torna a ser un punt de trobada acollidor, càlid i familiar on es pot prendre un bon gintònic, degustar nombrosos còctels, sopar amb bona companyia, gaudir d’actes culturals de tota mena o recuperar les enyorades tertúlies de cafè.

Una olla de cultura alternativa

El Kulturale és un ambiciós projecte ideat pel guionista, periodista i escriptor Jair Domínguez que agrupa, en un edifici figuerenc de finals del segle XIX, diferents conceptes i activitats amb la cultura com a nexe i eix vertebrador. Fugint dels tòpics que sovint es repeteixen una i altra vegada als locals d’oci nocturn gironins, el Kulturale aposta, a consciència, per la diferència, per tot allò que fa de contrapès de la cultura de masses o comercial. Aquí, la qualitat del producte és el que compta, i la voluntat de mantenir viu l’esperit cultural, una màxima. La promoció de la cultura local, comarcal i provincial és, doncs, un dels objectius clau que es planteja Jair Domínguez en el sí del Kulturale, un espai de concentració de diferents expressions artístiques de qualitat

que esdevé també un aparador excel·lent per a artistes de qualsevol condició i disciplina que tinguin ganes de mostrar les seves creacions al públic.

Un club privat però obert

La intenció del Kulturale és acollir un públic selecte, amb un cert refinament, que busqui qualitat i estigui disposat a apreciar i a gaudir de tot el que se li ofereix, sol o amb companyia. Qui vulgui copes econòmiques, massificació, música top o ofertes explosives no haurà trobat aquí el seu lloc. Això sí: com en tot bon club, el Kulturale compta amb socis que poden gaudir d’uns determinats privilegis, com descomptes o localitats preferents per a determinats esdeveniments. Empresaris a qui els interessa organitzar reunions privades o gremis que busquen un espai amb caràcter per trobar-se amb privacitat es poden fer un espai al Kulturale, i també aquelles persones inquietes que estiguin interessades en la cultura més minoritària o que vulguin assabentar-se dels actes que s’hi realitzaran amb antelació. Dins del Kulturale es pot reservar un espai determinat o, si es vol, el local sencer. La idea de fons és potenciar les característiques d’un club privat sense deixar d’estar obert al públic.

Un espai per a no qualsevol música

Al Kulturale no espereu trobar-vos amb els èxits repetitius que sonen diàriament a la ràdio, ni amb les notes de la moda del moment. El petit escenari de què disposa el local, situat a tocar del bar, està pensat especialment per provocar la proximitat entre el públic i els músics, creant un ambient íntim i de germanor, tal com succeïa als clubs de jazz dels anys 30 nordamericans. Al seu davant es pot gaudir de tota mena d’actuacions en directe, de grups veterans o principiants, ja siguin quartets de corda o grups de jazz o de blues punyent. Els mateixos artistes són els que es posen en contacte amb el local per exposar-hi o tocar-hi, i, si encaixen amb el perfil, disposen d’un aparador immillorable per promocionar-se. El Kulturale és, en aquest sentit, una porta oberta que esperona tots aquells que es dediquen al món de l’art amb passió, una finestra d’optimisme per a un sector encara massa mal cuidat; en definitiva, una llar pel talent i la genialitat.

Espais de luxe. 39

La gastronomia, també!

Un dels punts forts de Kulturale és el seu restaurant. Una carta de qualitat inspirada en la cuina catalana més tradicional, però plena de tocs de modernitat, és perfecte pels paladars més exquisits. Per als qui vulguin fer-se una idea més completa de les seves especialitats, és recomanable tastar el menú degustació, una selecció informal de cinc plats i dos postres extretes del receptari de la cuina empordanesa. El Kulturale obre de dijous a divendres, de les vuit del vespre a quarts de tres de la matinada, i els dissabtes i diumenges, des del migdia fins a la matinada.

Sala Kulturale Progrés, 25 17600 Figueres (Girona) 972 511 288 info@kulturale.cat www.kulturale.cat

Espais de luxe. 40

Espais de luxe. 41

espais de luxe

Cúrcuma, senzillesa per compartir Al cor del Barri Vell de Girona s’amaga un racó gastronòmic amb encant creat per compartir moments i tastets i generar converses al voltant de la cultura.

La història del Cúrcuma comença l’any 2009, però no és fins a finals del 2012 que canvia el concepte que el regia per convertir-se en un espai recollit i agradable pensat per recrear-se al voltant d’una taula, amb bona companyia, bona conversa i millors tastets pel paladar. Sobre la base del que era un antic forn de pa i amb el nom de l’arrel encarregada de dotar de color el curri com a tarja de presentació, el Cúrcuma aposta per crear un ambient i uns plats basats en la complexitat de la senzillesa i per unir gastronomia i cultura a través d’activitats diverses. Espais de luxe. 42

Terres cimentats; parets blanques, ocres i amb pedra; taules de fusta menudes i nues, sense estovalles i amb els coberts dins d’una tassa a mode de pom de flors; confortables cadires de color xocolata; miralls de tant en tant, i un antic pou soterrani que es pot veure només d’entrar gràcies a un terra de vidre. En definitiva, una decoració neta i austera, connectada amb elements naturals i amb clarobscurs segons la zona, per transmetre, des del primer moment, el que és el Cúrcuma: un espai modern i còmode, íntim i acollidor, sense pretensions desorbitades i amic d’una simplicitat cuidada que convida a passar-s’ho bé en tot moment.

Això es fa possible gràcies també a l’equip jove i dinàmic que hi ha al darrere del projecte. Dins la cuina, la Laura, la reina dels fogons; a sala, en Marc, preocupat en tot moment pel benestar de qui seu a taula; després, en Pep, que és el comodí, el que fa una mica de tot, i a fora, vetllant pel Cúrcuma més enllà de les seves parets, en Carlus, l’assessor extern. Tots ells estan més que convençuts del que fan i són francs i honestos amb el que presenten: una cuina de qualitat molt ajustada als preus i als moments actuals (amb una mitjana de 20 euros per persona).

Plats per a més d’un

A banda d’un servei personalíssim que fuig de les aglomeracions (el restaurant té una capacitat màxima de 34 comensals), el que preocupa realment a la gent del Cúrcuma és la qualitat del producte que posen a taula, extret de proveïdors locals de confiança que els serveixen les verdures i hortalisses més fresques, els peixos i les carns més molsudes i tendres, formatges artesans de la zona i embotits fets també a prop de casa, excel·lents en el fons i en la forma. Això, als plats, perquè a les copes serveixen vins empordanesos ecològics i la cervesa artesana Whym, elaborada a Santa Cristina d’Aro, a banda de gintònics i vodka tònics.

A la carta, hi tenen una vintena de plats variats ideats per compartir i convertir un àpat en una experiència informal i juganera, amb presentacions bàsiques però molt pensats a cuina, amb molta feina al darrere. La seva clau: la senzillesa ben executada.

Cultura a taula

Les inquietuds de l’equip del Cúrcuma no les traslladen només a la gastronomia. Des de bon principi, el desig de vincular gastronomia i cultura hi és molt present. En un espai que convida absolutament a la tertúlia, és d’agrair que periòdicament s’organitzin activitats paral·leles, com ara sopars temàtics o presentacions de llibres que els aporten una clientela fidel i entusiasta. El Cúrcuma obre de dimarts a dissabte per oferir dinars i sopars.

Restaurant Cúrcuma Plaça Bell-lloc, 4 17004 Girona 972 416 363 restaurant@curcuma.cat www.curcuma.cat Espais de luxe. 43

N O V E T A T S

Tocant de peus a terra

Noverats. 44

Els nostres peus són capaços de percebre més del que ens pensem. Camina descalç és un circuit en ple bosc pensat especialment per despertar les nostres extremitats inferiors i, de passada, connectar-nos amb la Mare Terra. “La terra no pertany a l’home, és l’home qui pertany a la terra”. Sota aquesta premissa i amb la voluntat d’acostar-nos a la natura i a la nostra essència, Karin van Veen i Manu Grymonpré han ideat el sender dels sentits Camina descalç, una ruta a peu basada en la senzillesa i la sensació de llibertat més primària.

Redescobrir els nostres peus i la terra que trepitgen

Al terme municipal de Sant Hilari Sacalm, al Parc de la Selva de l’Aventura, se’ns obre aquesta ruta circular d’un quilòmetre i mig de trajecte que, lluny de ser un camí de senderisme convencional, demana a crits resseguir-lo amb els peus nus. Terra, gespa, fulles, còdols, pedres, fusta, palla, suro, agulles de pi, argila o aigua són alguns dels elements amb els quals tindran contacte les nostres extremitats inferiors (tan acostumades que estan a les sabates!) si encetem aquest camí tan particular pensat per connectar-nos directament amb la Terra. Més de 40 textures ens faran sentir fred, suavitat, aspresa, humitat... Justament el redescobriment de la capacitat que tenen els nostres peus de captar diferents textures és un dels plaers que ens proporcionen aquestes dues hores de caminada, però no l’únic. Recuperar el contacte amb la natura i rememorar sensacions oblidades n’és algun altre. I és que, mentre hom camina per diferents materials d’origen natural, s’adona del deslligament que pateix la societat vers la natura, s’adona de la brutal desconeixença que aquesta té dels elements que la configuren, uns elements que formen part de la Terra (que són la Terra!), però que el ritme de vida actual i les comoditats de la llar ens n’han allunyat.

Caminar jugant

Si reculem no gaire enllà, demanar a qualsevol que endevinés a quin animal pertanyia una petjada determinada era un joc habitual que de ben segur obtenia resposta, fins i tot dels més petits. Res a veure amb el que ocorre en l’actualitat. Els creadors de Camina des Novetats. 45

calç, coneixedors d’aquesta mancança i del fet que el joc és un dels mecanismes d’aprenentatge per excel· lència, han complementat el circuit amb jocs d’equilibri, jocs d’habilitat, tallers d’aprenentatge, jocs de conscienciació pel medi ambient i, fins i tot, un laberint o una zona de relaxament. El joc d’endevinar petjades també hi és, és clar. Així, l’experiència és més plena i enriquidora encara.

Amb els sentits a punt

Fer un nus amb els peus o introduir un pal dins d’un forat (també amb els peus) són algunes de les activitats que cal superar al circuit, però, com que, a Camina descalç, els sentits són la clau de tot, es posa a prova especialment el sentit del tacte i, en una ocasió fins i tot, sense comptar amb la vista. El caminant ha d’introduir la mà dins el forat del tronc d’un arbre per endevinar què s’amaga al seu interior, per exemple. Però no patiu, perquè uns plafons explicatius us ho descobriran en cas d’incertesa. La resta de sentits no queden en l’oblit, perquè propostes de diferents tipus us faran aguditzar també l’olfacte, a través del qual haureu d’intentar descobrir a què correspon l’olor que sentiu en un moment determinat. Durant les dues hores de recorregut, les orelles han d’estar sempre alerta, perquè, amb l’ajuda del monitor que us guiï, identificareu els cants dels ocells i, si teniu sort, el crit d’algun altre animaló que habita per la zona. La vista, evidentment, també juga un paper essencial al llarg de tota la ruta. Només d’arribar al mirador, de seguida us captivareu per la bellesa del paisatge. El Turó dels Ginebrons, el de l’Home o la Cortina són algunes de les meravelles naturals que podreu observar des d’aquesta posició estratègica.

Caminar i més

Camina descalç és una ruta pels sentits, sí, però l’experiència també es pot complementar amb altres activitats que s’ofereixen a Selva Aventura: circuits que inclouen tirolines de fins a 140 metres de longitud, ponts penjants, camins aeris, escales de cordes, lianes... I els més aventurers també poden fer ponting; bungee jumping, una caiguda lliure de 25 metres des d’un arbre, o tree running, que consisteix a baixar d’un arbre cara avall. Noverats. 46

Parc La Selva de l’Aventura Coll de Revell, s/n 17401 Arbúcies (Girona) 626 799 335 info@selvaventura.com www.selvaventura.com

Novetats. 47

esports

Volem? Per Anna DĂaz

Esports. 48

Un simulador de vol vertical situat al costat del segon aeròdrom amb més salts anuals del món, a Empuriabrava, permet experimentar aquest esport d’aventura sense riscos. El Windoor Real Fly Túnel del Vent és la primera instal·lació lúdica d’aquestes característiques a la península Ibèrica. Una experiència única i personal

L’instructor es troba al meu costat i em corregeix la positura abans d’introduir-me al túnel de vidre de 16 metres d’alçada que tinc al davant. Vaig vestida amb l’equipament que m’han facilitat: granota, ulleres, taps per a les orelles i casc. Inhalo i exhalo. En aquest interval de temps, faig un repàs ràpid de les instruccions rebudes a la classe teòrica prèvia i em deixo absorbir pel vent, que de seguida em domina. Juga amb mi. Però recordo que sóc jo qui ha de jugar amb ell. Encara no controlo la posició correcta per romandre en suspensió degut a la forta pressió de l’aire.

Un cop aconsegueixo estar estirada en perpendicular amb el sòl, l’instructor em dóna ordres perquè giri sobre el meu propi cos i pugui començar a gaudir de l’experiència en la seva plenitud. Els dos minuts de durada passen “volant” i surto del túnel per fer un descans. Ja he pogut posar en pràctica els coneixements adquirits. Amb l’instructor, analitzem els errors que he comès i em dóna noves pautes per fer-ho millor. Mentre espero el meu torn, descobreixo que la velocitat del vent dins del túnel la domina un tècnic a l’altra banda del vidre segons el meu pes i habilitat. El túnel pot arribar a suportar fins a 4.000 quilos. Sóc al simulador de caiguda lliure d’Empuriabrava, el Windoor Real Fly Túnel del Vent, que permet als visitants experimentar la sensació de saltar d’un avió a 4.000 metres d’alçada. El vent ensordidor creat per quatre ventiladors bufa, aquest cop, a més de 150 quilòmetres per hora. La velocitat màxima arriba als 300 quilòmetres per hora i només necessita deu segons per passar de 0 a 290 quilòmetres per hora. Impressionant! M’introdueixo al túnel de nou i m’adono que l’experiència dels dos minuts previs ara m’ajuda a entendre l’efecte del vent sobre el meu cos, fet que em facilita els moviments

i em permet gaudir del moment amb més intensitat. Després d’alguns intents en va, aconsegueixo agafar alçada. Em commou la sensació d’estar volant, de moure’m dins del vent. Per contra del que pugui arribar a semblar, els ventiladors se situen al cim del cilindre, no a sota, i el vent arriba a la zona baixa del túnel gràcies a l’efecte venturi. Es tracta que l’aire en moviment dins d’un espai tancat disminueix la pressió en augmentar la velocitat quan passa per una zona de dimensions menors. Per aquest motiu, el Túnel de Vent disposa d’un con volcànic de fibra de vidre que estrangula l’aire i assoleixi, així, velocitats més elevades. No ho sembla, però aquesta experiència requereix una activitat física que porta a exercitar tot el cos. Per aquest motiu, esportistes de diferents àmbits s’animen a provar-la, i els paracaigudistes professionals practiquen, dins del túnel, piruetes que més tard ballaran en la immensitat del cel, en plena llibertat. Malgrat això, el Windoor Real Fly ofereix una activitat per a tot tipus de persones, des dels més menuts de la casa fins a aquells curiosos que no s’atreveixen a saltar d’una avioneta però volen sentir-se ocells per un dia. Fins i tot els més porucs s’animen a veure com incrementa la seva adrenalina degut a la seguretat que proporcionen aquestes instal·lacions indoor, que compten amb tecnologia puntera. A partir dels cinc anys ja es pot volar, fet que permet viure l’experiència en família, però també es pot gaudir en solitari o en grup, aprofitant els paquets promocionals que ofereix aquest centre d’alt rendiment.

Un tub per volar

El Windoor Real Fly Túnel del Vent d’Empuriabrava és això: un simulador de vol vertical on el que més Esports. 49

esports

destaca és un enorme cilindre de vidre laminat i pressuritzat de 4,30 metres de diàmetre i 5,85 d’alçada, amb unes parets de 3,5 centímetres de gruix. La seva transparència no només proporciona unes vistes immillorables de l’entorn natural als saltadors, sinó que permet, als qui esperen el seu torn prenent un refresc o tastant la carta del bar-restaurant, observar la resta de practicants.

necessiten, per tant, cinc dies per portar a terme una seixantena de salts. Gràcies a aquest espai, dissenyat amb tecnologia puntera, aquests 60 minuts es poden fer seguits, sabent, a més, que una hora d’entrenament al túnel suposa realment una hora d’entrenament efectiu. El Túnel del Vent esdevé, doncs, un espai de primera per als paracaigudistes professional, on poden millorar el seu vol i conèixer altres paracaigudistes d’elit.

Per a paracaigudistes experts i principiants

És un goig, pels aficionats, observar els seus entrenaments i piruetes. Amb el seu saber fer, enganyen. Sembla que sigui una activitat fàcil d’executar. Si s’atreveixen a afrontar el repte, ells també poden viure l’experiència durant un parell de minuts. És la durada màxima per gaudir dins del Túnel del Vent, tot i que els més experimentats poden comprar abonaments de més minuts.

El Túnel del Vent és un lloc ideal perquè els esportistes professionals puguin dur a terme els seus entrenaments d’una forma pràctica, ràpida i segura. Un equip de competició inverteix 60 salts des de l’avió per aconseguir 60 minuts de caiguda lliure. Suposant que es realitzi una activitat mitjana de 12 salts diaris, es

Esports. 50

Amb instructor, sempre

Dins del túnel, el paper dels instructors és essencial. La majoria són paracaigudistes professionals. És essencial perquè la formació prèvia es realitza sí o sí, sigui quina sigui la durada contractada de l’experiència. Abans d’entrar cal que el saltador conegui les posicions bàsiques que haurà d’adoptar per mantenir-se en suspensió, per girar a una banda i altra, per pujar i baixar dins del túnel i, és clar, per entrar-ne i sortir-ne. A més, el vent dins del cilindre impedeix poder sentir les instruccions, per això, a la classe teòrica l’instructor s’encarrega d’explicar el significat de diferents gestos que serviran per comunicar-se des de l’interior del túnel.

Únic a la península, referent al món

El compromís de Windoor Real Fly Túnel del Vent d’Empuriabrava amb la societat és el d’apropar aquesta experiència d’oci a tots els públics, ja que existeixen pocs centres similars a Europa. De fet, a la península, només hi ha un altre simulador vertical, ubicat a Múrcia, que s’utilitza amb finalitats militars. Estar oberts a tot tipus de públic encoratja els paracaigudistes de diferents nivells de formació a entrenar al túnel per practicar aquesta activitat, que, alhora, reactiva un turisme de nivell i qualitat. La situació privilegiada de les instal·lacions del Túnel del Vent, que es troben al costat de l’Skydive Empuriabrava, el segon aeròdrom amb més salts anuals del món, fa que la que ofereixen sigui l’activitat complementària perfecta al paracaigudisme. Aquesta proximitat, el clima de la zona, el turisme i les infraestructures d’alta qualitat de què disposen són els aliats perfectes per assolir el seu repte: convertir-se en un lloc de referència mundial pels paracaigudistes d’arreu.

El vol bàsic de dos minuts, amb vídeo inclòs, costa 54 euros, tot i que existeixen diferents tipus de tarifes depenent del nombre de participants i dels minuts de vol contractats. Durant el mes de juny es duran a terme un seguit de descomptes per promocionar l’experiència, així que estigueu alerta.

Windoor Real Fly Túnel del Vent Sector Aeroclub, s/n 17487 Empuriabrava (Girona) 972 454 040 reserve@windoor-realfly.com www.windoor-realfly.com Esports. 51

espais de luxe

De cara al mar Situat en un immens mirador privilegiat, des d’on es domina la badia més famosa de la Costa Brava, l’Hotel Almadrava Park és un exclusiu racó de relaxament i desconnexió amb unes instal·lacions impecables i un servei més que professional. En el balcó obert a la Mediterrània de Roses i les seves platges, la terrassa de l’Hotel Almadraba Park, amb la imponent figura de l’edifici al darrera, ressegueix el paisatge de costa i bosc típicament mediterrani. Una imatge tan característica de la Costa Brava no es pot deixar perdre i, per això, les 66 habitacions del complex tenen vistes al mar empordanès, a la badia de Roses, des d’on es poden entreveure les Medes enllà de la costa. Certament, l’Hotel Almadrava Park ofereix una de les estampes vives més captivadores de la platja catalana des d’un mirador privilegiat, a tocar de la civilització i a tocar de la pau que tants busquen. La seva terrassa oberta al cel i al mar on s’aboca, enjardinada i amb piscina, permet el gran luxe de banyar-se mentre es contempla la posta de sol o la serenor encomanadissa d’una tarda de bonança. El relaxament i la filosofia slow prenen força arran de l’experiència típicament mediterrània que ofereix aquest emplaçament connectat directament amb la daurada sorra de la platja de l’Almadrava.

Espais de luxe. 52

Segell Mercader

L’Almadrava Park va obrir les seves portes gràcies a l’empenta econòmica de la dècada dels 60 i la projecció que el turisme al litoral va tenir (i encara té) en el nostre país. La seva fundació venia de la mà del gran Josep Mercader, el patriarca del famós Motel Empordà de Figueres. Ja d’entrada, l’hotel va gaudir d’importància en el món de l’hostaleria gràcies a aquest fet, però, sens dubte, Mercader i el seu equip van saber demostrar la vàlua d’aquest tros de paradís en ple Empordà, una vàlua que encara ara perdura. Tota una dosi d’exclusivitat que es reflecteix en un hotel que ha arribat a allotjar personalitats de la talla de Jordi Pujol, Adolfo Suárez o, fins i tot, la princesa Carolina de Mònaco, per no parlar de l’escriptor Josep Pla o el mateix Salvador Dalí, amics personals de Mercader.

Excel·lència a taula

Tenint un precedent tan conegut i prestigiós com el Motel Empordà, estrella Michelin durant tres dècades, la gastronomia de l’Almadraba Park compta amb una selecció a l’alçada. No podia ser d’altra manera. A mig camí entre la tradicional cuina catalana i la innovació culinària, ofereix una extensa carta de productes i vins per maridar amb uns àpats excel·lents. Gran part de les viandes del restaurant s’obtenen fresques, del comerç directe amb agricultors, ramaders i pescadors de l’Empordà mateix. A més, tots els àpats del dia es prenen amb el mar i l’evocador paisatge com a teló de fons i amb un servei impecable, més que professional.

Com a casa no, a casa

El bon tracte al client és una de les màximes de la filosofia aplicada per Josep Mercader i estesa a absolutament tot el personal que condueix l’Almadrava Park, abans i ara. El seu equip humà ofereix una bona disposició i atenció, té do de llengües i no només és bon coneixedor de l’entorn, sinó que se l’estima i sap transmetre les meravelles que amaga. Per això hi ha clients que, any rere any (i durant dècades), repeteixen allotjament a l’hotel, perquè anar a parar a l’Almadrava Park no vol dir estar com a casa; vol dir ser a casa. Hotel Almadraba Park Avinguda Díaz Pacheco, 70 17480 Roses (Girona) 972 256 550 almadravapark@almadravapark.com www.almadrabapark.com

Enologia. 53

MoDa

Trendy Models: si vols, pots Ser model no és fàcil. Requereix unes qualitats, unes aptituds i una actitud determinada que no tothom pot ensenyar. Trendy Models és una escola de models de proximitat però amb projecció que compta amb un professorat expert en la matèria i es desplega en agència i empresa organitzadora d’esdeveniments per donar continuïtat a la formació que ofereix. L’alt nivell del seu professorat i el fet que no demanin exclusivitat són dos dels seus trets diferencials. El món de la moda és un món complex i extremadament voluble. Per dedicar-s’hi professionalment cal una formació sòlida i actualitzada, una bona xarxa de contactes i la possibilitat d’adquirir pràctica amb el dia a dia. Pensant en aquesta realitat tan polièdrica i en el buit que hi ha a les comarques gironines en matèria de moda, ha aparegut un equip jove, complet i professionalitzat disposat a oferir suport en totes aquestes àrees als nois i noies que s’hi vulguin dedicar. Es diuen Trendy Models i, tot i que van obrir portes el mes de novembre passat a Girona ciutat, compten amb un equip de professionals que fa anys que es dediquen al sector i que exerceixen, per tant, un paper d’assessors i acompanyants que no és fàcil trobar, amb l’afegit que no demanen exclusivitat a les models i els models que formen. Trendy Models és una escola de models, una agència i una empresa organitzadora d’esdeveniments que no només cobreix actes socials i desfilades, sinó que crea espots per a televisió i cinema i, fins i tot, elabora catàlegs claus en mà; és a dir, preocupant-se de Moda. 54

tot el procés, des del principi fins al final. La xarxa de professionals que tenen creada, que connecta també amb grans empreses de moda de la talla d’Inditext o Naf Naf, els permet cobrir tots aquests serveis de forma absolutament seriosa i professional. Així mateix, els nois i noies que acaben els seus cursos són promocionats automàticament a l’agència, al costat d’altres models professionals que també representen. La seva intenció no és cap altra que unir sinèrgies per facilitar-los el camí el màxim possible, deixant plena llibertat per decidir als models i les models.

Aprendre dels millors

Els cursos de Trendy Models són cursos intensius de tres mesos de durada (excepte el del mes de juliol, que es concentra al llarg del mes) i amb places limitades a 15 persones per poder dedicar a cadascú el temps que necessita. Són 80 hores d’una formació més que completa on destaca l’alta qualitat del professorat que l’imparteix. Gilbert Solsona, delegat de moda a la revista Marie Claire a Espanya i col·laborador als magazines de tarda de TV3 La Columna i El Club, és el

Fotografia: Jordi Roca

director de l’escola i el professor d’estilisme del curs. Tània Moreno n’és la coordinadora i la professora de càsting (també la product manager de l’agència). Amb més de 15 anys d’experiència en el sector, és actriu, presentadora i booker, i ha estat la guanyadora de Miss Girona i Dama Española, el certamen de bellesa número ú, ara que Miss y Míster España han desaparegut. D’aquí que Trendy Models tingui la delegació del certamen Dama y Caballero a Girona. Fátima Carrión, tècnica superior en estètica i maquilladora artística, amb un palmarès farcit de premis nacionals i internacionals i amb experiència a Antena 3, Fox o Natura Bissé, és la responsable de la docència de perruqueria i maquillatge del curs. La interpretació va a càrrec de Martí Pereferrer, director del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona i reconegut actor de teatre, cinema i televisió, amb aparicions

a sèries tan conegudes com Estació d’enllaç, Secrets de família i El cor de la ciutat. També compten amb la participació de Lluís Rodríguez com a professor de passarel·la i expressió corporal. Ell és model professional, imatge de firmes de gran prestigi, professor de diferents agències de moda i publicitat i coreògraf de desfilades tan destacades Gaudí o Tot Nuvis. Jordi Roca, fotògraf de la final de Pelo Pantene 2010, és el responsable de la docència en fotografia. Evelyn Ruz, llicenciada en Comunicació i Ciències de la Informació i Miss Girona 2009, és la professora de comunicació digital. Cristina Bayés, diplomada, postgrau i màster en Nutrició, és la responsable de la docència en dietètica i nutrició. I finalment, Sílvia Ramos, llicenciada en Dret i màster en Política Territorial i Urbanística, s’encarrega d’impartir la branca jurídica de la moda.

Moda. 55

Formació de qualitat i molt més

Si el professorat de Trendy Models ofereix garanties d’èxit per l’experiència que arrossega, el seu programa docent és més que complet, i està dissenyat per poder-se desenvolupar dins del món de la moda actual. Impartit entre divendres i dissabtes (i algun dilluns), permet als seus alumnes compaginar estudis i vida professional, i els ensenya a cuidar-se per dins i per fora, a adoptar una actitud activa i positiva, a relacionar-se i a encarar una feina com la de model, que requereix, a banda de qualitats físiques, molta confiança en un/a mateix/a per poder treure a la llum tot el potencial. A l’estilisme, el protocol en moda, el maquillatge i la perruqueria, la passarel·la, l’expressió fotogràfica, l’expressió corporal o la interpretació, se li sumen facetes tan imprescindibles per treballar avui com la comunicació digital o el context jurídic, sense oblidar la nutrició i l’esport o les estratègies per superar una entrevista de feina o un càsting.

El curs es clou amb una master class on reconeguts professionals del sector de la moda expliquen la seva experiència als futurs i futures models, que tindran un book preparat per poder-lo presentar allà on desitgin. Trendy Models no els demana exclusivitat, però sí que actua com a agència mare per aclarir dubtes en qualsevol moment de la trajectòria professional de cadascú, recomanar-los i, si així ho desitgen, buscar referències d’altres llocs o acompanyar-los als càstings o a les sessions de fotos. La importància que la pràctica es connecti amb la teoria fa que, després del curs de Trendy Models, cada persona que surt de l’escola pugui tenir una continuïtat en la seva feina com a model. Tot i la joventut de Trendy Models, la resposta que estan aconseguint és tan positiva que properament obren delegació a Figueres, i tenen la intenció d’expandir-se cap a Barcelona, una de les capitals mundials de la moda per excel·lència.

Fotografia: Jordi Roca

Trendy Models Del Carme, 79-85, entl. 1a 17004 Girona info@trendymodels.cat www.trendymodels.cat

Moda. 56

Moda. 57

estètica

bellesa

Un bany de sol damunt dels cabells

Fotografia: Rafael Moyano

Les metxes californianes estan de moda. Aquesta coloració és un dels rituals més demanats per lluir una cabellera degradada des de l’arrel, amb les puntes més clares, com si estiguessin banyades pels raigs del sol.

Estètica i bellesa. 58

Als anys 70, les metxes californianes van obrir una finestra nova al món del color gràcies a l’estilista francès Jean Dessange. Tot buscant una tècnica que dotés el cabell de força i vida, d’un toc de llum diferent, va aconseguir la fórmula per simular un aclariment a causa de l’efecte del sol. Aplicant més quantitat de producte aclaridor a les puntes i anant-lo degradant a mesura que arribava a mitja cabellera, va aconseguir més llum al cabell i al rostre per l’efecte de contrast de la mateixa cabellera damunt la cara. Aquestes noves metxes s’han anomenat metxes californianes, perquè pretenen imitar l’efecte causat pels raigs solars, tal com els succeeix als surfistes de les platges de Califòrnia. Avui, i encara més a l’estiu, aquest tipus de metxes tornen a estar a l’ordre del dia ocupant portades de revistes i donant lluminositat als rostres més coneguts. Aquesta tècnica capil·lar és tan apta per a rosses com per a castanyes. Per donar sensació de color natural, les metxes es fan amb el color original del cabell més dos tons que van de fosc a clar. En una cabellera rossa, s’utilitzen tons rossos clars, perles, cendrosos i platins, mentre que en un cabell castany fosc s’apliquen tonalitats vermelloses, coures i daurades. El que

s’intenta evitar és que hi hagi una gran diferència entre les metxes marcades de les puntes i els mitjans, ja que això donaria un aspecte descuidat al cabell i semblaria que se t’ha oblidat passar per la perruqueria a retocar el tint. Cal vigilar, però, el tallat de cada melena, ja que, en una cabellera recta, les metxes californianes provoquen un degradat excessivament pla i gens difuminat. És important, per tant, portar un capejat molt subtil que ajudi a fondre el degradat de color. S’aconsella que cada dos o tres mesos es matisin les metxes per tornar-los la brillantor mitjançant un procés que no dura més de 10 minuts. El més ideal és acompanyar les metxes amb un maquillatge natural.

Oblida’t de les arrels

Un dels avantatges més rellevants de les metxes californianes és que l’efecte arrel ja no és un problema per al teu cabell. A més, les pots portar com vulguis: més altes, més baixes, més degradades o més marcades, al gust del consumidor. Són molt recomanables per a les noies adolescents, ja que, en no tocar l’arrel del cabell, no l’afecta tant i les visites a la perruqueria es poden espaiar molt més en el temps.

Assessora’t sobre les metxes californianes aquí

Promoció Metxes + rentat i assecat 52€

Sant Antoni, 47 17600 Figueres (Girona) 972 505 873 info@jesusestilista.com Estètica i bellesa. 59 www.jesusestilista.com

Capricis. 60

CAPRI CIS

Temptacions per a adults No només els infants són aficionats als caramels, a les galetes i a les xocolates. Ho saben bé els responsables d’un estil de botiga que està proliferant a les ciutats en els darrers temps: la dels dolços artesans de disseny per a adults, que sovint es complementen amb begudes naturals com el te, el cafè o les infusions. Són petits oasis d’aromes i sabors que, com els antics salons de te, estan impregnats d’un ambient càlid i agradable que convida a tastar delicadeses i a endur-se-les a casa. A banda d’estar exquisides i de despertar els cinc sentits, són temptacions presentades amb un gust extrem, el que les converteix en

Macarons

Un tradicional dolç francès fet d’una mescla de clara d’ou, sucre i ametlles. La coberta exterior són dues petxines rodones elaborades a base d’ametlles. L’interior duu un farcit abundant i cremós de diferents sabors i combinacions. Capricis. 62

detalls ideals per amanir un aniversari, un casament, una comunió o un bateig, o, per què no, per ensucrar un dia gris a qualsevol. La preparació d’aquests productes uneix artesania, tècnica i disseny sota un sol concepte que es menja. ChocolaThé és un d’aquests oasis d’aromes i sabors, un racó especialitzat en l’excel·lència del cacau, el cafè i el te. No hi falten tampoc les espècies, les galetes artesanes, les melmelades, els sucres i els licors, i, és clar, tasses, teteres, tisaneres i accessoris d’allò més curiosos i pràctics.

Chocofruts Macadam de Bubó

Una exquisida nou de macadàmia sencera voltada de xocolata blanca, xocolata negra, vainilla de Tahití i un punt de sal.

Planetarium d’Enric Rovira

Preciosa capsa de bombons dividida en dues parts. En una, hi trobem un bombó gegant que representa el Sol. És un trufat de xocolata amb llet a l’aiguardent de Pera Williams. A l’altra capsa s’hi amaguen nou bombons exquisits que simulen els planetes del Sistema Solar, cadascun amb una composició, una aroma i un gust diferents. La Terra, per exemple, és un trufat de xocolata amb sal i pebre de Jamaica.

Sucre de maduixa i de vainilla i caramel

Sucre candy amb aroma natural de maduixa i vainilla i caramel, respectivament. El primer és molt adequat pels tes de fruites i les infusions, i també es pot utilitzar per elaborar postres. El segon acompanya perfectament qualsevol cafè i tots els tes dolços.

KKO d’Enric Rovira & Mascaró

Excel·lent destil·lat de cacau per gaudir ben fred, com a digestiu.

Mescla de fruites impacte fruiter

Refrescant mescla de fruits cítrics d’entre les quals destaquen la taronja, la llimona i el pomelo. Es pot degustar calenta, a mode d’infusió, o freda, macerada durant 12 hores al frigorífic.

ChocolaThé Portella, 5 17600 Figueres (Girona) info@chocolathe www.chocolathe.es Capricis. 63

complements alimentaris

Goma que es menja

Complements alimentaris. 64

Al nord d’Europa s’han trobat trossos de resines amb impressions dentals humanes que daten de 7.000 a 2.000 anys abans de la nostra era. Són els xiclets prehistòrics. Avui tothom en consumeix en algun moment o altre. N’hi ha de mil i un sabors, colors, formes i marques. D’ençà que existeixen, se’ls han atribuït efectes nocius causats pels additius que porten, però alguns estudis també indiquen que tenen efectes beneficiosos per a la salut. De resina insípida a goma saborosa

Sembla que sigui un invent del nostre temps, una mena de caramel modern, però el fet és que els grecs, els asteques i els indis americans ja mastegaven substàncies semblants al xiclet que coneixem avui. En tots els casos, es tractava d’uns tipus de resines que s’obtenien dels arbres i que, a diferència d’ara, no tenien gust. Va ser més tard, cap al segle XIV, quan es parlava dels xiclets com quelcom que les dones mastegaven per treure’s el mal alè i no ser rebutjades pels homes. Això sí: les dones casades i viudes se’l prenien a casa, en privat, en secret, mentre que les dones “públiques” ho feien a qualsevol lloc, “sense vergonya”. Curiosament, fou un dentista nord-americà, William Finley, qui, a finals del segle XIX (l’any 1869), va fer la primera patent d’una goma de mastegar assegurant que ajudava a mantenir la dentadura neta. Després, i gairebé per casualitat, el fotògraf Thomas Adams va mesclar la resina d’avet amb parafina i va aconseguir una goma més fàcil de mastegar. Aleshores, a l’últim terç del segle XIX, va començar el desenvolupament industrial dels xiclets als Estats Units. Però va caldre esperar fins al 1880 perquè William J. White aconseguís crear una goma de mastegar de menta, a partir del qual van sorgir tot un seguit de variants de diversos orígens: regalèssia, fruita, etc. Els xiclets que permetien fer globus –aquests sí–, els germans dels xiclets d’avui, es van inventar l’any 1906. Tot i que als Estats Units ja eren coneguts, a la resta del món es van popularitzar durant la Segona Guerra Mundial de la mà dels soldats nord-americans.

Xiclets no

El fet de menjar xiclets sempre s’ha associat a diferents efectes nocius produïts, en la majoria dels casos, pels additius, edulcorants i gustos artificials que contenen. Alguns estudis comenten que inclouen un munt de substàncies considerades com a tòxiques (goma, aspartam, oli de coco hidrogenat, xilitol, sorbitol...). És cert, però la quantitat que poden arribar a contenir, si es dóna el cas, és tan mínima que hauríem de consumir tones de xiclets per notar algun efecte nociu en el nostre cos.

Xiclets sí

El consum de xiclets també s’associa a efectes beneficiosos per a la salut. Els sense sucre estimulen la salivació i, per tant, neutralitzen l’acidesa d’estómac; els que contenen xilitol contraresten la caiguda de les dents; els de mentol destapen el nas; els que porten nicotina són útils per deixar el tabac; els que duen cafeïna van bé per lluitar contra l’augment de pes... Fins i tot hi ha estudis que certifiquen que mastegant xiclet es consumeixen 12 calories per hora. Darrerament, diferents troballes científiques parlen de xiclets contra les càries, contra l’obesitat, contra la disfunció erèctil, contra la manca de memòria..., o bé de xiclets que tenen un efecte de protecció neuronal. Però no es tracta de xiclets miraculosos (o no encara), sinó de xiclets que contenen substàncies afegides que provoquen aquests efectes. En qualsevol cas, malgrat l’evolució que han patit al llarg de la seva història, el més recomanat és, com en tot, fer-ne un ús moderat. Complements alimentaris. 65

interiorisme

Fes-t’ho tu mateix La quantitat de mobles i objectes decoratius que es poden aconseguir mitjançant el reciclatge és infinita. Et presentem una idea feta amb palets, que són l’últim crit en decoració, i et convidem a participar al concurs que engeguem amb Wagner, pintures Bruguer i WD-40. Podràs guanyar una fantàstica turbina elèctrica per pintar qualsevol superfície sense esforç i amb acabats professionals.

Interiorisme. 66

Alguns dissenyadors tenen la capacitat de crear objectes meravellosos a partir dels elements més senzills. El reciclatge ens posa a l’abast de la mà poder-nos convertir justament en dissenyadors, almenys per un dia. Aquesta pràctica ha deixat de ser un fet minoritari per passar a ser una tendència, una opció de vida i un estil decoratiu que dota els espais d’una personalitat pròpia molt marcada. Cada objecte reciclat és una peça única que duu tota una història al darrere. Parlar de reciclatge, però, no implica només parlar de petits objectes, com el paper, les llaunes, els envasos, les ampolles o la roba usada, sinó també de grans peces industrials o, fins i tot, d’uns rems o uns esquís vells. Amb una mica de traça i imaginació, tot es pot remodelar per donar-li un nou ús, un nou significat, una segona o tercera vida.

Els palets estan de moda

D’entre tots els objectes que es poden arribar a reciclar, que són infinits, els palets estan de moda. Causen furor arreu, i els podem veure dins les cases, als jardins, als aparadors de les botigues o a qualsevol racó. Aquestes peces, que tenen un ús primerenc tan específic i que, a primer cop d’ull, no destaquen precisament per la seva estètica, han esdevingut les decoracions més chic del moment, i aporten solucions pràctiques i enginyoses.

Amb uns palets podem construir fàcilment uns bancs exteriors plens de coixins que aportin comoditat i color, una tauleta central per desar-hi revistes, un sofà de mòduls amb rodes molt fàcil de transportar, un llit amb aires orientals, un exòtic capçal o unes pràctiques lleixes per guardar-hi de tot. Les possibilitats són infinites, i el resultat, original, bonic, econòmic i ecològic.

Ensenya’ns les teves idees i guanya!

Ens hem agafat de la mà de la casa Wagner, pintures Bruguer i WD-40 per proposar-vos un concurs. Envieu-nos idees de creacions que es poden fer a partir de productes reciclats, pintades amb les eines de Wagner i la pintura de Bruguer, i podreu guanyar una fantàstica turbina elèctrica per pintar qualsevol superfície sense esforç i amb acabats professionals. Aquest aparell d’última generació porta incorporat un innovador frontal I-Spray que garanteix una polvorització òptima i una gran velocitat de treball. Ens podeu enviar les vostres propostes a destil@destil.cat o a través de la nostra pàgina de Facebook (Revista D’Estil). Teniu temps fins al 31 d’agost. Consulteu les bases a www.destil.cat. Sort i imaginació!

Interiorisme. 67

SICOLOGIA

El teu compte sentimental té saldo? Per José Carlos Arroyo Coach, assessor filosòfic i escriptor Autor de Reinventar el amor. Cinco claves para evitar o superar las crisis de pareja

Psicologia. 68

L’autor del llibre Reinventar el amor ens fa un tast de les cinc claus que, segons ell, són necessàries per evitar o superar les crisis de parella. Són cinc aspectes a tenir en compte pels que estan enamorats, els que ho han estat o volen tornar-ho a estar. Començar una relació de parella és obrir un compte sentimental en comú on es realitzen imposicions i reintegraments. Si els seus membres es diuen coses boniques, es cuiden recíprocament o s’abracen, per exemple, llavors el seu saldo augmenta. No obstant això, quan actuen de manera egoista, quan no escolten o quan s’insulten el compte es debilita. Inevitablement. És més: a banda de reduir el saldo amb cada reintegrament, la qualitat de sentir i de valorar de cada membre de la parella disminueix. Inevitablement, també.

Cinc compromisos per fer augmentar el saldo del compte sentimental

Per aconseguir que el saldo d’un compte sentimental no es quedi en números vermells, cal potenciar els cinc compromisos que donen forma a aquest compte: el corporal, l’emocional, el racional, el moral i l’espiritual. El compromís corporal es potencia essent conscient del llenguatge no verbal, entenent els cossos com a subjectes i no com a objectes, creant i millorant cada dia l’entorn sentimental de la parella i arribant a la sintonia entre els seus membres. Si sempre s’acaricia l’altre de la mateixa manera, aquest altre sempre experimentarà les mateixes sensacions. I és que no es pot utilitzar la parella com un mitjà per al propi benefici o plaer! Això no és ni ètic ni estètic. El compromís emocional és essencial per no causar-se dany emocional. Cal que els membres de la parella sàpiguen unir-se com a contraris que són en moltes ocasions, que la creativitat sigui quotidiana i que treballin la

seva intel·ligència emocional. Segurament, tothom vol tenir al seu costat la millor parella del món, però només un mateix pot ser aquesta persona. El compromís racional és més important en qüestions d’amor del que pot semblar a simple vista. Convé saber que no es percep la realitat tal com és, sinó com cadascú interpreta que és. Per tant, és important saber interpretar la realitat correctament i de forma lògica i coherent. Un bon ús del llenguatge és fonamental per fer una crítica constructiva i de qualitat vers l’altre. Integrar l’assertivitat en les relacions de parella és un gran què. Això vol dir expressar els propis sentiments i opinions sense vulnerar l’altra persona. El compromís moral es refereix a la capacitat d’empatia que tinguin els membres de la parella entre ells mateixos. Si la saben emparar, el seu saldo augmentarà. El compromís espiritual implica donar un sentit a la pròpia relació; és a dir, plantejar-se per què s’ha obert un compte sentimental en comú, per què es manté aquest compte i si cada membre de la parella facilita el desenvolupament personal de l’altre o no. Fer aquest exercici d’anàlisi exhaustiu no és fàcil, però sí imprescindible per mantenir una relació sana i equilibrada al llarg del temps. En algun moment, cal tancar els ulls i visualitzar de forma sincera i clara com està el saldo del compte sentimental que es té obert amb una altra persona.

Psicologia. 69

SICOLOGIA

Amor no vol dir dependència Per Cristina Sebastián Coaching PNL, educació emocional i autoestima

Psicologia. 70

“No podria viure sense ell...”. “Sense ella no sóc res...”. Quan pensaments així són dins del nostre cap és important observar en quin entorn i en quin punt emocional ens trobem, perquè, si realment és el que pensem, potser hem començat a barrejar/confondre conceptes. L’amor no és sinònim de dependència emocional, ni tampoc a la inversa. Sovint, davant la pregunta “L’estimes?”, la resposta és: “Bé, crec que en tota relació n’hi ha un que estima i un altre que es deixa estimar. Jo em deixo estimar”. Quan això passa, la meva conclusió és que un dels dos components de la relació ha pres el rol de dominant i l’altre el de sumís. Si no en som conscients, l’un anirà prenent terreny i l’altre deixarà de ser qui és per complaure’l i, a la vegada, serà capaç d’anar renunciant a ell/a mateix/a per cedir a les demandes de l’altre tot evitant el conflicte.

Les conseqüències nefastes del no-ser (o del no-deixar ser)

En quin punt es troba una persona quan, potser sense adonar-se’n, s’ha anat anul·lant a sí mateixa? Molt probablement, haurà perdut de vista les seves pròpies necessitats. Possiblement un sentiment de frustració i rancúnia la mantindrà bloquejada i, de ben segur, la seva autoestima estarà a punt de desaparèixer (si no és que ja ho ha fet).

El que sí és amor

Una relació amb amor és una relació sana que proporciona calma, estabilitat, alegria; una relació en la qual el respecte, la llibertat (per poder ser un mateix), la confiança, el suport, la sensibilitat i l’empatia són presents en el dia a dia. Una relació sana, amorosa, és viscuda des de la igualtat, des d’una posició on les opinions, els criteris i les decisions són compartides, avaluades, sospesades i portades a terme dins d’un consens vàlid per a tots dos. En aquest escenari, cadascú assumeix la seva pròpia responsabilitat davant de qualsevol acció i posterior resultat. Conjuntament se cerquen solucions davant els conflictes i, sobretot, no existeixen culpables quan apareix una situació no desitjada. La comprensió, el diàleg, el suport, les paraules d’ànim i el respecte són la base primordial d’una relació en la qual l’estimació se situa per sobre de qualsevol circumstància.

No abaixem la guàrdia!

Encara a hores d’ara, entrat ja el segle XXI, certs esquemes nocius continuen vius. Hi ha rols que els duem tan integrats internament que, si no hi parem atenció, és molt fàcil que ens arrosseguin. Es tracta de quelcom subtil però ferm, de quelcom que ens pot portar a perdre’ns en una dinàmica complicada i confusa de la qual és difícil sortir-ne un cop ha arrelat. I és que, si acabem creant una dependència cap a l’altre, esdevé més que complicat prendre una decisió pròpia. Ens sentim culpables quan l’altre s’enfada amb nosaltres per haver fet quelcom que no ha sigut del seu grat, per actuar sense comptar amb la seva aprovació. Passem a abandonar el nostre propi criteri per validar el de l’altre i permetem que l’altre decideixi per nosaltres i, fins i tot, que sàpiga millor que nosaltres el que necessitem en cada moment. En definitiva, quedem invalidats, lligats, ofegats... Si dins la nostra relació no ens sentim amb la llibertat de mostrar-nos tal com som i d’expressar-nos amb el nostre propi llenguatge, si hem perdut el coratge per fer front a una falta de respecte, si sentim que mai fem res “ben fet”, si ens acompanya la por a l’hora d’actuar o de parlar des del cor sense qüestionar-nos res..., potser és un bon moment per fer una profunda revisió del punt en el qual ens trobem. De ben segur haurà arribat l’hora de plantejar-nos fer un pas endavant per millorar la nostra situació i la nostra qualitat de vida, ja que, possiblement, haurem dirigit (potser de forma inconscient) aquesta relació cap a un grau de dependència que anirà en detriment nostre, tant personalment com relacional. En aquest sentit, ser capaços de demanar ajut extern per reconduir la relació si creiem que ens pot resultar massa feixuc fer-ho pel nostre compte és un acte de força i valentia que, sens cap mena de dubte, agrairem en un futur molt proper.

Psicologia. 71

SICOLOGIA

La vida és somni Per Juna Albert Física especialista en neurociències Autora de ¡Feliz Vida! Pistas para ser quien eres y emprender lo que quieres

Psicologia. 72

L’autora de ¡Feliz vida! ens planteja una altra visió de la vida, ens proposa que la prenem com un joc de pistes que ens va desvetllant el seu significat a mesura que avancem en el descobriment del nostre somni. Tots portem dins nostre un somni que, a mida que passa el temps i la vida sense viure’l, tendeix a convertir-se en el nostre secret. Quan això succeeix, ens trobem envejant i admirant alhora les persones que han estat capaces de convertir el seu somni en realitat, malgrat les dificultats, malgrat les incomoditats físiques i materials. Quan no vivim l’originalitat dels nostres somnis i il· lusions vitals, entrem en l’avorriment i l’apatia. I, des d’aquí, anem avançant cap a la frustració i l’ansietat. Perdem la il·lusió, l’alegria, la motivació i la capacitat de crear respostes creatives davant tot allò que la vida ens posa al davant. En canvi, quan vivim les nostres il·lusions vitals, connectem amb la nostra passió i motivació, despertem la nostra creativitat innata i no ens deixem aclaparar per les dificultats. Viure expressant el nostre somni és l’antídot a la inseguretat de la incertesa. Viure el nostre somni, o el que és el mateix, viure expressant la nostra originalitat, és a l’abast de tots nosaltres. I és el que la vida ens demana i necessita que fem, que actuem.

El fabulós cas de Henri Matisse

Quan tenia vint anys, Matisse era considerat un noi malaltís. Treballava i s’avorria en un bufet d’advocats, i tothom el creia una persona trista. Això va ser així fins que, un dia, la seva mare li va regalar una caixa de pintures per consolar-lo. De cop i volta, la seva foscor es va difuminar i va aparèixer una explosió de color a la seva vida. Es va convertir en un dels pioners del fauvisme i va mantenir la vitalitat fins que va morir, als

vuitanta-cinc anys, després d’haver-se convertit en un dels pintors més famosos del segle XX. Com Matisse, molts hem conegut l’apatia i el sensesentit fins que no ens hem trobat amb el nostre somni, amb la nostra passió, amb allò que ens fa brillar els ulls i dóna sentit a la nostra vida. El nostre somni no és res més que allò que realment som, i l’hem d’expressar de totes les diferents maneres creatives que se’ns ocorrin. La nostra vida està, senzillament, esperant que el descobrim, ajupit, amagant-se trapella a qualsevol lloc. La vida, en aquest sentit, és un joc, un joc de pistes que ens va desvetllant el seu significat a mesura que avancem en el descobriment del nostre somni.

Perquè vivim en un somni

Vivim en el nostre somni des que naixem. Els romàntics se’n van adonar, i és per això que van comprendre la grandesa intrínseca del nen, que, pel fet de ser-ho, encara està connectat amb el seu somni. Ells ho van expressar amb la frase següent: “Arrossegant núvols de glòria en arribant”. Tots sabem quin és el nostre somni, aquell que ens fa brillar els ulls, que dóna sentit a la nostra existència, que ens fa viure una vida plena. És molt probable, però, que la nostra ment conscient l’hagi oblidat després de molt de temps fent coses diferents –de vegades, massa diferents– a les que en realitat ens entusiasmen. Recordeu que els vostres núvols de glòria encara són aquí. Només cal que us sincronitzeu per saber seguir les pistes que us portin cap a ells. Psicologia. 73

Petits plaers. 74

El mestre Per Daniel Ruiz-Trillo

Ell és el meu ídol, no pas el Superman, un 007, en Harry Potter ni cap superheroi de còmic o de la gran pantalla. Res, només ell, un home de carn i ossos que és professor de matemàtiques. Ell ha trencat i ha capgirat el meu esquema infantil dels professors de mates. Es diu Jaume, és alt, porta ulleres i li agrada fer un munt de coses, des de caminar o córrer fins a llegir, escoltar música o parlar. I, sobretot, educar. Però, per damunt de tot, el que més li agrada és ajudar. El primer profe de mates que vaig tenir em feia por, era estrany i difícil d’entendre per a un nen de sis anys. El segon que vaig tenir era massa rígid i distant, i jo ja estava mig perdut. El tercer era orellut, galtaplè i maldestre, i ni tan sols sabia parlar català. Segurament, el quart va ser l’únic que em va fer entendre una mica els números i les operacions, tot i que la seva grandària em feia basarda. L’últim que vaig conèixer, el del bigoti i el cognom inintel·ligible, era esquifit com un pal d’escombra i no se li sentia la veu, mentre omplia pissarres i pissarres de coses rares que encara avui en dia ignoro. Es deia Martí Badia. Posava molts deures i, a mig curs, em vaig adonar que em tornava la feina amb un esperançador MB, o sigui, “molt bé”. Molt bé, molt bé! Se m’aixecava l’ànim i començava a creure en la meva capacitat de càlcul... De cop i volta, però, em va marxar la fe, just el dia que el meu company de davant em va desmentir que MB volgués dir “molt bé”: eren les inicials de Martí Badia, el nom del professor.

Tot això es va capgirar com un mitjó al cap de vint anys, quan jo, que sóc professor, vaig coincidir a l’equip docent amb en Jaume; de fet, ell em va fer de cap durant dos anys seguits, els més profitosos, exitosos i carregats d’autoestima de tota la meva carrera laboral. La seva vocació es veu d’una hora lluny. La seva fe mou muntanyes, encara que sembli el típic tòpic malgastat. La seva manera d’enfocar, ajudar i solucionar els problemes i dubtes adolescents il·lumina la mainada més descreguda. En definitiva, dóna als infants confiança per tirar endavant. I ho fa amb serenor. El més destacable de tot és la seva dedicació als infants, dedicant-los el seu temps, a qualsevol hora, encara que sigui a la tarda o durant l’esbarjo. És capaç de rebre famílies i dir les coses pel seu nom, sense embuts ni tabús. Alhora, però, és possible veure’l fent un passeig paternal al costat del nen més necessitat. Degut a qüestions burocràtiques de la nostra feina, fa un any que els nostres camins es van separar. Cadascú en una escola. Ja no som companys. L’altre dia el vaig veure i em va dir: - No som companys, però som amics.

Petits plaers. 75

R ac贸

eflexi贸

Dona Per Xavi Roura

El rac贸 de la reflexi贸. 76

Ei, lectora. Estàs asseguda o estirada? Lleva’t. Col·loca’t davant d’un mirall de cos sencer. Despulla’t. Mira-hi, al mirall. Mira com estàs nua. Mira com ets, nua. Què hi veus? Jo hi veig una dona. Un símbol. Ets una força de la naturalesa, estimada. En els inicis de la Humanitat, tu eres la forma i el fons. Tu eres la natura. Tu eres la fertilitat, la fecunditat, la vida en tota la seva essència. Tu eres la que jugaves amb els homes, i no ells amb tu. Tu eres la que els feia moure’s, la que els feia adorar-te. Tu eres la que decidia per la societat, i no ella per tu. Tu ets la força. Tu ets poder. Mira les teves corbes. M’és igual que siguis menuda o alta, una mica més grassa o més esprimatxada. M’és igual si tens les sines caigudes, punxegudes, petites o grans. M’és igual si tens la pell de taronja, la pell greixosa, ets pàl·lida, morena o tens massa pigues. M’és igual si no tens malucs, si te’n sobren o tens massa cintura. M’és igual si el teu somriure no és perfecte. M’és igual si la teva cara no és proporcionada, si tens massa barbeta. Ets la brutal potència de la sensualitat, del moviment, dels sentiments. Ets una dona. Saps què significa. Saps, també, què significa de cara als homes. Tu tens el poder, el do, de seduir-los. D’acollir-los en el teu si. Tu els enamores. Ets terriblement magnífica. Els sentiments, les emocions... són la teva força. I no la teva debilitat, com volen fer-te creure des de fa mil· lennis. La racionalitat se la van inventar per tenir-te a ratlla. Per controlar aquesta força de la naturalesa que encara ets, per dominar la teva sensualitat, la font de la Humanitat, el cicle inacabable i inabastable de la vida. L’amor és el motor que mou la Humanitat, i tu n’ets el centre. Oblida’t dels problemes, de l’autoestima baixa, de l’autoconfiança nul·la. La societat t’ha donat forma així. No busquis la seguretat, tu ets la seguretat. No cerquis el poder, tu ets el poder. Que no et subjuguin. O sigui, que deixa’t estar de collonades i comença a menjar-te el món. El racó de la reflexió. 77

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ

易

經

Entre gustos, silencis Per Manu Esteban

Que bé s’hi està quan cap soroll ens inunda les oïdes. El millor moment de silenci és el que s’esdevé en el capvespre. Fatigat de tant brogit, a mesura que el sol es pon a l’horitzó de l’oest, el vent s’apaivaga exhaust de tant batibull i les orenetes criden, en vol ras, al retorn del niu. És el moment en què tota la natura es retroba amb ella mateixa. És el moment d’acolliment de la vida i de recolliment en el son. Acostumats a escollir, hi ha gent que em comenta que prefereix el silenci a la paraula. També n’hi ha que els abelleix a l’inrevés. Ja sabem, entre gustos, colors. Però sovint em plantejo el perquè d’aquesta mania d’escollir. Fins i tot, a vegades penso que, sense

Una mica d’allà per a uns quants d’aquí. 78

voler, escollim perquè la nostra postura en el món és massa radical, massa extrema. Jo, personalment, els prefereixo tots dos. Sense la paraula, no podríem tenir el silenci. Silenci i paraula no poden ser vistos com a dilemes o contraris. Els dilemes ens descomponen, ens separen, ens divideixen. Silenci i paraula són els contrastos de la nostra existència, com la llum de capvespre, que va del blau més fosc al rosat més clar. Els contrastos, en canvi, ens permeten relacionar tot un munt de mons diferents, ens permeten deixar oberta la porta cap a la unió d’experiències. La paraula que ens uneix, la paraula que ens fa creatius, sempre ve acompanyada d’un silenci que ens

Fotografia: Manu Esteban

recull a l’interior per a poder madurar el que acabem de llegir o escoltar, ens permet entrar dins del nostre temple interior i sentir-nos il·lustrats pel que ens acaba d’envair. És el poder de l’oració en tant que melodia per entrar a la meditació. Paraules que ens condueixen al silenci. Un silenci que ens recull i ens aclapara en grandesa fins a l’admiració. Per contra, tenim els silencis de la mudesa, que neixen de les paraules destructores. És el silenci de l’odi, de la rancúnia, de l’egoisme. És un silenci que també ens fa entrar en el més profund del nostre interior, però no pas per a il·lustrar-nos, sinó per a anihilar-nos. En qualsevol cas, el silenci forma part de la nostra vida, com el llenguatge, i se’ns desvetlla davant nostre sota la forma de qualsevol so.

Heu sentit mai el silenci del campanar quan les campanes toquen la melodia del passar del temps? Campanes i campanar, paraules i silencis. Ara m’ha vingut a la memòria Joan Maragall en dir-nos que la paraula és la més gran meravella del món perquè abraça la meravella corporal i la meravella espiritual de la nostra natura. La paraula, el silenci, dos contrastos d’una mateixa natura: la que ens remet a la “idea”, aquella cosa immaterial que desvetlla l’esperit. Entre gustos, silencis. De ben segur que entre tants silencis hi podem entreveure grans contrastos.

Una mica d’allà per a uns quants d’aquí. 79

Cultura

Cultura. 80

Ciència-ficció i espiritualitat, juntes? El llibre Spock i jo analitza la figura del personatge d’Star Trek des d’un punt de vista místic. És el primer llibre del món que reuneix ciènciaficció i espiritualitat en un mateix enfocament. Recordeu la famosa sèrie d’Star Trek? Aquella ambientada en un futur en què la Humanitat descobreix una nova raça extraterrestre (els Vulcans) amb qui inicia una profitosa relació, i ambdues es dediquen a explorar el misteriós i recòndit Univers? Doncs bé, un dels personatges més estimats i coneguts d’aquesta franquícia és el comandant i primer oficial de la nau Enterprise, el senyor Spock. Aconseguí –i encara aconsegueix– milers de fans arreu del món pel seu particular carisma, donat el cas que és un híbrid entre Vulcà i humà. Aquest fet el fa tenir poders telepàtics, més força i esperança de vida que els humans. El seu tret més característic, però, és que la seva part humana és la de les emocions, els sentiments, un fet que el personatge sempre intenta reprimir amb fredor i rigidesa, però que, en ocasions, li resulta inevitable que surti a la llum. De llibres publicats sobre la saga Star Trek o sobre el mateix Spock n’hi ha molts. Però no hi ha cap autor, en canvi, que s’hagi atrevit a relacionar-lo amb un tema tan aparentment antagònic com l’espiritualitat. La barcelonina Elena Villalba ho ha fet. Spock i jo. De la ciència ficció a l’espiritualitat (Llibres de l’Índex) és la primera obra que tracta i analitza el personatge –i, conseqüentment, la franquícia– des del punt de vista més humà i místic: un nou enfocament que li aporta una inusitada originalitat.

Spock i jo és, doncs, un assaig escrit en català sobre la sèrie d’Star Trek però, més concretament, sobre el personatge d’Spock. L’autora, Elena Villalba, classifica el llibre en deu capítols, que varien entre la música, l’espiritualitat, el concepte del zen o l’ecologisme. Tot una obra construïda entorn una manera de veure la vida, des d’un punt de vista espiritual, bo i afegint-hi la figura d’Spock com a eix vertebrador. Villalba, que va néixer als anys 60, com Star Treck, sempre s’ha mostrat interessada en l’evolució humana, en l’antropologia i en el pensament. Forma part del grup musical Elena i Joan, juntament amb el seu marit, en què exploren la música electrònica amb tints futuristes. També és la fundadora i presidenta de l’Spockies Club, un grup d’admiradors i difusors del personatge i de la ciència-ficció des d’un punt de vista espiritual. El gènere de la ciència-ficció sempre ha estat una manera de veure el futur de la Humanitat en base al pensament actual, i d’aquí se’n deriva l’interès de tants estudiosos per tenir-lo en compte en l’antropologia contemporània i en l’evolució del nostre pensament. Spock i jo reflecteix aquesta curiositat i interès en una obra que pretén mostrar una manera de veure la vida però, sobretot, una manera de viure-la. Us atreviu a endinsar-vos-hi? Quedareu sorpresos.

Cultura. 81