Revista D'estil Núm. 42 by Oh Comunicació

editorial N

o puc amagar una certa sensació de vertigen quan m’adono de com corre el temps, o, almenys, de com em passa a mi, de de pressa. Però resulta que els segons (els minuts, les hores, els dies...) són una construcció social, un enginy nostre per intentar mesurar el que, realment, no es pot mesurar. Ho explica molt bé en Xavi Roura en un text deliciós que ha escrit per a la secció El racó de la reflexió d’aquest número, a la pàgina 79. I és que, al cap i a la fi, el temps el tenim mentre vivim. Tots. Ara bé, de cadascú depèn invertir-lo en una cosa o en una altra. Aquí rau, segurament, la nostra llibertat. Mentrestant, jo em centraré en intentar viure aquest estiu que tenim al damunt amb la màxima intensitat, perquè, com escric a la secció Fotograma quan us explico com hem

fet aquesta portada tan efervescent, per a nosaltres (l’equip de D’estil, vull dir), aquesta “és una estació esperada; pel sol i la claror que ens aporta, pel bon temps, perquè ens regala més hores d’oci i perquè ens condueix cap a unes vacances necessàries que ens permeten relaxar el cos i balancejar la ment, carregar les bateries i cridar la creativitat per seguir fent la nostra feina de la millor manera possible”. Doncs això, manllevant el títol d’una magnífica conferència sobre literatura i vi protagonitzada per la Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que vaig tenir la sort de presenciar el primer de juny, “bevem-nos el present abans no fugi”. I gaudiu d’aquestes pàgines estiuenques pensades per aportar-vos una mica de llum i serenor. Bon estiu tingueu!

Mar Casas, directora

Dipòsit legal: Gi-1452-2008 · Correu electrònic: destil@destil.cat · Web: www.destil.cat Adreça: Ronda del mossèn Cinto Verdaguer, 32, baix - 17600 Figueres (Girona) Telèfon: 872 21 27 92 Us fem saber que D’estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col·laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu qualsevol part del contingut de D’estil, en citeu la procedència.

Amb el suport de:

SUMARI

4· RETRATS D’EMPRENEDORS

46· BENESTAR I SALUT

8· FORA DE CONTEXT

50· ENOLOGIA

Gerard Ruiz

Adam Martín

EQUIP DIRECCIÓ Mar Casas

12· MUSEUS PECULIARS Molí dels Frares

16·

PROTOCOL I SABER ESTAR Assistir a un concert de música clàssica

10 hàbits mal presos

Joana Rigau Ros, del Grup Oliveda

52· INTERIORISME

Sofàs Atemporal

56· NOVETATS

Reedició del Cobi, de Pilma

18· RACONS

58· ENOLOGIA

REDACCIÓ Mar Casas – Jesús Navarro – Júlia Català – Xavi Roura

22·

60·

COL·LABORADORS Cristina Mira – Pep Sala – Núria Garriga – Daniel Ruiz-Trillo

24· OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE

62· BENESTAR I SALUT

DISSENY GRÀFIC Albert Torres

28· NOVETATS

64· ESPAIS DE LUXE

30· NOVETATS

68· FOTOGRAMA

34·

70·

COORDINACIÓ Ernest Alda

FOTOGRAFIA Ernest Alda IMATGE DE PORTADA Fotografia Joan Romagosa Model Jumma Jeilow (Piùbella Models) Vestuari, estilisme i maquillatge Tina Gil (Peacot shop) GESTIÓ DE VENDES Oh! Comunicació

Fàbrica de l’Anís del Mono

CAPRICIS

MBosch joiers

Els shapers

Wave Club

Observatori Astronòmic Albanyà

SOLIDARITAT

Infancia Solidaria

Què beure quan no beus, de Meritxell Falgueras

GASTRONOMIA

Herbes aromàtiques, tot l’any

Olis essencials i estiu

Touché restaurant

Portada 42 de D’estil

MOTOR

SpaceTourer, de Citroën

36· ESTÈTICA I BELLESA

74· PETITS PLAERS

38· TENDÈNCIES

76· EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ

AQ Meliority

Miniblocaires

42· 44·

El destí

Incertesa

Perfums Kinhin

78· CULTURA

BENESTAR I SALUT

80· CLAR I CATALÀ

El color segons el fengshui

Rupes Nigra Edicions

D’e sti l / 3

/ RETRAT S D ’ E M P RE N EDOR S /

UNA ESTONA AMB GERARD RUIZ “EL GINTÒNIC HA FET MAL I, AL MATEIX TEMPS, ENS HA DONAT A CONÈIXER; D’ALGUNA MANERA, HA FET QUE LA COCTELERIA ESTIGUI MÉS BEN VALORADA”

“G

erard Ruiz va néixer a El Port de la Selva el 3 de juny de 1986. Acaba de complir 31 anys, i en fa tres que va crear la seva pròpia empresa, Cocktail Time Bartenders, amb seu a Salt. Va entrar en contacte molt aviat amb el món de l’hostaleria. Només tenia 13 anys quan va començar a treballar com a ajudant de cambrer en un restaurant de la seva localitat natal, tot i que la seva passió pel món de la mecànica va estar a punt d’allunyarlo dels còctels per portar-lo a treballar com a pèrit. Les dificultats per trobar feina el van conduir fins a Londres, on va entrar en contacte amb alguns dels millors bartenders del món. Va ser a la capital britànica on va veure clar que el seu futur passava per la cocteleria. Dos anys formant-se a diferents establiments li van donar la seguretat necessària per tornar a casa i posar en pràctica tot el que havia après. Ara crea uns còctels personalitzats que són una delícia.

va marxar d’allà per buscar-se la vida fora. Diria que sóc un emprenedor a qui li agrada superar-se. Sóc extravertit, m’encanta tractar amb la gent i tinc moltes ganes d’aprendre i de compartir experiències.

Qui és en Gerard Ruiz? No sabria ben bé com definir-me... Sóc una persona de poble, d’El Port de la Selva, que fa molts anys que

Tenies 13 anys quan vas començar a treballar com a ajudant de cambrer en un restaurant d‘El Port de la Selva. Aleshores

4 / D ’estil

“

Jo no només volia treballar per guanyar diners, sinó que volia tractar amb la gent; el que m’importava era el servei. Si el client marxava amb un somriure, jo ja estava satisfet.

ja tenies clar que et volies dedicar al món de l’hostaleria, o era una manera de guanyar diners mentre estudiaves? Realment, vaig buscar aquesta feina. Sempre m’ha agradat molt el tracte amb la gent. Per l’edat i l’experiència que tenia, no podia anar a oferir-me a un gran restaurant, però tenia un amic que hi treballava. Ell em va dir que buscaven personal i em va proposar que hi anés. M’hi vaig estar dels 13 als 16 anys, i hi treballava quan tenia festa; és a dir, durant els caps de setmana, per Setmana Santa i durant altres dies festius. Jo no només volia treballar per guanyar diners, sinó que volia tractar amb la gent; el que m’importava era el servei. Si el client marxava amb un somriure, jo ja estava satisfet. Què és el que t’atreia, d’aquest món? Que, a més de guanyar diners, podia gaudir de la feina que feia. Realment, m’omplia, m’ho passava bé. Servia begudes i vins, tallava el pa, omplia les neveres, feia encàrrecs, agafava comandes,... Feia una mica de tot i les hores em passaven volant!

/ RETRAT S D ’ E M P RE N EDOR S /

I en quin moment decideixes que t’hi vols dedicar professionalment? La veritat és que mai m’hagués imaginat que podria viure del meu propi negoci en el món de l’hostaleria. Durant cinc anys, vaig estudiar electromecànica, a Barcelona, i després vaig fer un postgrau universitari de pèrit, que era la meva il·lusió. No volia estar tancat en una oficina; volia ser mecànic, però voltant per tot arreu, anant sempre amunt i avall. Em vaig moure molt per trobar feina de pèrit (fins i tot vaig viatjar fins a Tenerife!), però, quan vaig veure que no n’aconseguia, vaig decidir marxar

a Londres. No hi havia estat mai, però alguna cosa em deia que hi havia d’anar. Allà vaig començar a treballar en el món de la restauració i em vaig adonar que realment me’n sortia, que em podia formar i dedicar-m’hi.

Parla’m una mica del que et va portar fins a Londres. Per què vas triar la capital britànica? No en sé ben bé el motiu, però sabia que hi havia d’anar en finalitzar els estudis. M’agrada conèixer gent, viure noves experiències, conèixer altres cultures, i a Londres hi ha gent de tot el món, a banda que és la meca dels còctels a Europa. A més, l’anglès no em resultava un problema; l’havia estudiat al col·legi i a l’escola d’idiomes, així que vaig decidir marxar-hi per encarar la meva carrera i, alhora, perfeccionar l’idioma.

Quins són aquests llocs? 15 dies després d’arribar, vaig començar a treballar en un restaurant francès, Boulevard Brasserie, on tenien una carta de prop de 25 còctels, a banda dels més convencionals. Allà vaig fer una mica de tot: servir cafès i vins, rentar gots i preparar còctels. Després vaig anar a parar a l’OXO Tower, que, el 2014, estava considerada la millor cocteleria de Londres. Era un restaurant de categoria amb cocteleria. Allà només em vaig dedicar als còctels, i vaig aprendre tècniques realment avançades, com les espumes, i a fer còctels d’autor ben diferents dels habituals. El següent destí va ser el Dirty Martini, a Covent Garden, on servíem Martinis i còctels contemporanis i clàssics. Fèiem la happy hour i hi venia moltíssima gent. Els dies en què anàvem més atrafegats, cada barman arribava a servir uns 100 còctels per hora. Aquí vaig treballar com a supervisor, el que implicava controlar els estocs o passar a l’ordinador els còctels venuts després de servir les copes. Finalment, me’n vaig anar, com a

Consideres que va ser allà on vas aprendre l’ofici de barman? Podríem dir que, a Londres, vaig viure una carrera intensa. En només dos anys i escaig, vaig aprendre moltíssim sobre la cocteleria, des de la clàssica fins a la contemporània, passant per la d’avantguarda. Si tens ganes de progressar, a Londres ho pots fer, perquè tens moltes oportunitats. Jo vaig tenir la sort de trobar els llocs adequats per anar creixent.

No trobes a faltar el món del motor? No, perquè el que suposadament havia de ser la meva feina s’ha convertit en el meu hobby, i a la inversa. El meu pare era molt aficionat al món del motor, i jo tinc moto des que tenia 5 anys. He fet motocròs i he anat a circuits i tot. Ara, la moto em serveix per “desconnectar”;

no m’hi he desvinculat mai. Cada any intento anar a alguna cursa de MotoGP, i tinc un grup d’amics amb els quals sortim en moto sempre que puc. Mentre estudiaves a Barcelona, també vas treballar en el món de l’hostaleria... Sí, vaig estar en diferents càterings: al Palau de la Música, al Camp Nou i al Fòrum, entre d’altres. Al Palau vaig aprendre a servir tothom de cop, a ser molt àgil. Vaja, a fer el que faig ara però amb la diferència que allà es tractava de servir menjar i beure alhora.

encarregat, a la cocteleria del restaurant Le Pont de la Tour, un lloc clàssic amb un toc d’autor. Era un establiment amb un bon celler i amb diferents sommeliers. Nosaltres només ens encarregàvem dels còctels, i jo em cuidava dels treballadors i de la barra.

“

Vaig decidir marxar a Londres. No hi havia estat mai, però alguna cosa em deia que hi havia d’anar.

D’e sti l / 5

/ RETRAT S D ’ E M P RE N EDOR S /

Hi ha gaire diferència en el fet de treballar de cocteler a Londres i aquí? Sí. La cultura dels còctels és molt més extensa a Londres. Nosaltres estem acostumats a sortir a prendre una cervesa, mentre que allà van a fer un còctel. La happy hour està permesa, i aquí està prohibida. A casa nostra, la gent no està acostumada a prendre còctels, tot i que, a poc a poc, estem aconseguint introduir-los. El gintònic ha fet mal i, al mateix temps, ens ha donat a conèixer; d’alguna manera, ha fet que la cocteleria estigui més ben valorada. Fins fa poc, la gent es pensava, per desconeixement, que la cocteleria era un servei car i lent, però, avui en dia, un combinat i un còctel tenen un preu similar. Abans ens parlaves de diferents estils de còctels. Quins són? Existeix la cocteleria clàssica, que és la base de la cocteleria que fem avui en dia. En la meva opinió, sense aprendrela no pots començar a remenar fum ni nitrogen, ni tampoc fer còctels d’autor. A partir d’aquí, hi ha la cocteleria contemporània, la d’autor i la

6 / D ’estil

d’avantguarda, tot i que aquestes dues últimes podrien anar de la mà. I quina és la teva especialitat? La nostra base és la cocteleria clàssica, però toquem molt la d’autor. Creem còctels des de zero per a empreses o entitats, entre d’altres. Ens inspirem en els seus logotips o en les històries que ens expliquen. Intentem que cada còctel tingui un significat, que no impliqui només barrejar alcohol, i que sigui equilibrat i bo. També toquem la cocteleria d’avantguarda. En definitiva, innovem i creem còctels diferents amb nitrogen, gel sec, fum, aires, escumes o esferificacions. L’any 2014 vas tornar a Catalunya, a Girona, i vas crear l’empresa Cocktail Time Bartenders. Què el va portar a emprendre? Vaig assistir a diversos casaments d’amics i vaig veure que la barra lliure del ball no es compenetrava amb els plats de l’àpat. Érem a llocs molt bonics, amb un menjar exquisit, però la barra no estava a l’alçada de

les circumstàncies. Vaig pensar que estaria bé crear una empresa de còctels que cobrís aquests tipus d’actes, una empresa que et permetés arribar fresc a l’esdeveniment, amb ganes de treballar, i oferir un bon servei, des del principi fins al final, perquè tot plegat fa que la gent s’ho passi bé i que pugui gaudir d’un producte que estigui a l’alçada del menjar, amb un servei ràpid i personalitzat per a cada ocasió. Quin és el vostre tret diferencial com a empresa? Quant al servei, ens diferencia el fet que oferim còctels d’autor a totes les barres, a banda dels més habituals. Per exemple, si ens contracten per fer una barra de mojitos, intentem que tinguin el nostre segell. També ens diferenciem de la resta perquè sempre intentem utilitzar productes de la zona; és a dir, potenciem les marques de casa. La gent se’n va a l’altra punta del món a buscar productes i no valora el que té aquí. Nosaltres treballem amb fruita fresca, de temporada, i fem còctels elaborats.

/ RETRAT S D ’ E M P RE N EDOR S /

Quanta gent treballa a Cocktail Time Bartenders? Jo sóc l’únic fix, però tinc un equip d’entre 6 i 8 persones que treballen com a extres. Els hem ensenyat les diferents tècniques existents i els hem format perquè sàpiguen quins productes poden utilitzar i com tractar el client.

“

Intentem que cada còctel tingui un significat, que no impliqui només barrejar alcohol, i que sigui equilibrat i bo.

I tu, segueixes formant-te, o et falta temps? Sempre trobo un forat per formarme, ja sigui per mi mateix o anant a alguna masterclass. Ara, per exemple, m’estic formant en marques. Un rom és un rom, però sempre serà diferent en funció de la seva procedència. També vaig prenent idees de cuina i intento fer una mica de química. Vaja, que faig el que puc per formar-me constantment.

Quin és el teu còctel favorit? Aquesta és una pregunta complicada, perquè en tinc molts, de còctels favorits. Un Ron Old Fashioned ben fet m’agrada molt, però, si n’haig d’escollir un, em quedo amb l’Entramuntanat de Romaní. L’he fet jo i està inspirat en El Port de la Selva, perquè sempre tinc present el lloc on he nascut. Duu ginebra, llimona, sucre i un aire de romaní. És un còctel fresquet, inspirat en la tramuntana, que entra molt bé. Si en Gerard Ruiz fos un còctel, quin seria? Crec que seria un còctel contemporani, com el Singapore Sling. M’agrada molt i combina diferents ingredients, com jo, que he combinat els coneixements que he anat adquirint al llarg dels anys. Per elaborar-lo en un got tipus sling necessitem 30 ml de ginebra, 15 ml de licor de cirera, 15 ml de suc de llimona natural, 7,5 ml de licor d’herbes, 7,5 ml de licor de taronja, 10 ml de granadina, 110 ml de suc de pinya i un toc d’angostura. Per a la guarnició, utilitzem una cunya de pinya natural, cirera maraschino i menta. Té un color una mica rosat, fresc, i és una beguda llarga ideal per a l’estiu. Algun projecte de futur immediat? Et dono una primícia: aquest estiu tindrem una cocteleria física a l’Hotel Terraza, de Roses. Obrirem cada dia fins a mitjan setembre.

+INFO A LA WEB

destil.cat

/ f o r a d e co n t e x t /

8 / D â&#x20AC;&#x2122;e s til

/ f o r a d e co n t e x t /

ADAM MARTÍN UNA VIDA FLEXI Text / Mar Casas, periodista

“C

oneixes el Flax&Kale?”, em va preguntar quan el vaig trucar per concertar l’entrevista. I se’m va dibuixar un somriure als llavis de forma automàtica: és un dels meus restaurants barcelonins preferits! Començàvem bé. Molt bé. “Quedem allà a les nou?”. Perfecte! Feia temps que no veia l’Adam Martín. Ell no ho sap, però, fa mil anys, havia assistit com a públic, primer, a un programa de televisió on hi participava i, després, a un programa de ràdio. Des d’aleshores ençà, han canviat moltes coses. A banda que tenim uns quants anys més, les nostres situacions laborals no són les mateixes. De fet, crec recordar que jo encara era estudiant (i prou). “Vaig treballar molt bé, sense aturar-me, des dels 18 anys, en què compaginava la ràdio amb la facultat de periodisme, fins als 36, i es podria dir que ho vaig fer amb cert èxit, però, de cop i volta, allò es va aturar. Per a mi, va ser un cop molt dur, però em va obligar a prioritzar i a replantejar-me la meva feina com a professional. Tenia clar que m’agradava la comunicació i l’alimentació i els hàbits saludables, i, durant molt temps, vaig pensar que no hi havia manera d’unir aquests dos mons. Jo intentava tornar a ser el periodista que havia estat, però tot era molt complicat, i, aleshores sí, vaig mirar de combinar les dues disciplines. Crec que ho he aconseguit, i m’he adonat que no hi ha res millor a la vida que poder convertir la teva passió en la teva feina”.

Així que l’Adam Martín Skilton és periodista, sí, però també és escriptor especialitzat en nutrició i salut, assessora el DiR, RBA Integral i Veritas i imparteix conferències i xerrades sobre nutrició des d’un punt de vista proper que aposta fortament per no perdre mai el sentit comú. També ha fundat i dirigit el web www. etselquemenges.cat i actualment és el director de www.barcelonahealthy.com. Però això no és tot, perquè ha estat professor de Nutrició Natural del màster de Desenvolupament i Lideratge de la UB i és autor de sis llibres, tres dels quals, és clar, tracten sobre nutrició. El darrer? Cuina flexi. Menús flexitarians per a 21 dies (Cossetània Edicions, 2017), un llibre amb 21 receptes de cuina flexitariana, basada, sobretot, “en productes vegetals, en petites quantitats de peix de tant en tant i en la ingesta de carn de manera excepcional”. “Jo tinc molts llibres de receptes, a casa, però els acabes oblidant, i no volia que passés això, amb aquest llibre. He volgut que sigui una eina per cuinar bé aliments saludables durant 21 dies, que és el temps que cal, segons els experts, per fixar un hàbit”. Per això ha decidit que ens trobem al Flax&Kale, suposo, i “perquè aquest lloc reuneix tot el que crec que hauria de ser l’alimentació saludable: és un lloc modern, amb estil, on se serveixen ingredients saludables i bons, sense extrems, immers en un ambient relaxat... Aquí no tens la sensació que formes part d’un grup reduït de persones a les quals ens agrada menjar bé. Aquí pot venir qualsevol i gaudir

del menjar que hi serveixen, que és del que es tracta, al capdavall, perquè, si no t’ho passes bé menjant, acabaràs tornant als teus hàbits anteriors”. Apunto que hi ha molta gent que diu que menjar de forma saludable és dolent (quant al gust) i avorrit, i, per contra, pensa que tot el que és bo engreixa. Riu (l’Adam sempre riu, o ho sembla) i em fa que sí amb el cap. “Aquest és un dels molts mites que existeixen sobre l’alimentació saludable, i no sé qui se’l va inventar, perquè el menjar és tan bo o tan dolent com el cuiner o la cuinera que el prepara. Si agafes unes bledes i les bulls 20 minuts, no te les podràs menjar, a banda que seran poc saludables, per molt que siguin bledes. El que passa és que aquesta afirmació és una de les moltes resistències que tenim, perquè, si l’acceptem com a mite, també acceptem que no ens alimentem bé”.

“

Si no t’ho passes bé menjant, acabaràs tornant als teus hàbits anteriors.

D’e sti l / 9

/ f o r a d e co n t e x t /

“

Nascut a Tossa de Mar (oficialment, a Girona, però) l’any 1973, ha crescut a Blanes, on hi va viure fins als 18 anys, i encara ara hi va tot sovint. Allà, de fet, és on es va “enganxar” a un dels esports que practica amb més passió des de fa quatre anys: “Hi vaig fer una petita travessia de 900 metres i em va agradar tant que em vaig apuntar a Travessia Catalunya Nedant (TCN), un grup amb el qual recorrem tota la costa catalana, per etapes, nedant. Aquest any, que és el quart, ja acabem”. Però ell seguirà fent curses (ara ha començat a córrer, també, i tot just el dia abans de trobar-nos havia participat per primera vegada en una cursa de 10 quilòmetres) o anant al gimnàs, perquè té claríssim que “l’ésser humà està dissenyat per moure’s, i, quan ho fem, la nostra salut millora”. Ara bé, ho viu des de la tranquil·litat, com un hàbit que l’ajuda a sentir-se millor, no des de la competència salvatge. “Ja tinc 44 anys, no arribaré mai el primer, però tampoc m’importa. Jo sé el que trigo a fer les coses i, a partir d’aquí, intento trigar menys, perquè el cos es va adaptant al que fas i et demana més; s’adapta a tot, tant a l’activitat física com al sofà”. Tot plegat, però, no és quelcom que li vingui de nou. Ho ha mamat a casa, des de ben petit. Recorda que, l’any 79, “quan hi havia quatre gimnasos a tot Catalunya, ja acompanyava la meva mare al gimnàs, i jo em quedava jugant per allà”. Ha passat el mateix amb la importància de cuinar bé els aliments. “Hem de menjar més aliments i menys productes comestibles, el que passa és que cal saber-los cuinar; és a dir, que, a la teoria, cal sumar-hi la pràctica”. La seva mare sap cuinar molt bé (“tot i ser anglesa”, em puntualitza, somrient de nou), i ho ha 1 0 / D ’e s til

fet per a una gran família de quatre fills amb néts, predicant amb l’exemple, d’una manera natural, sense grans teories ni discursos. És el mateix que ha intentat l’Adam amb les seves tres filles. “Elles tenen les eines per alimentarse bé, perquè és el que fem tots a casa des de fa 14 anys, quan vaig descobrir l’alimentació saludable, i, de tant en tant, com quan van a una festa d’aniversari, ens relaxem, perquè aquella festa no espatllarà la salut de les meves filles, que, el 90% del temps, mengen bé”. D’això va el flexitarianisme, també: d’abandonar les rigideses, les angoixes i les culpes; de no caure en els extrems; d’adoptar uns hàbits saludables i un estil de vida determinat; de mastegar bé i a poc a poc; de fer els àpats junts sempre que es pugui, i sense tele! “Els estudis ens diuen que hi ha una relació directa entre obesitat i menjar mirant la televisió o davant d’una pantalla. Quan, en un restaurant, veig nens d’un any amb una tauleta al davant per aconseguir que mengin, m’esgarrifo molt, perquè els estan ensenyant que menjar és quelcom secundari sense importància, quan és l’acte relacionat amb la salut més important que pot fer una persona. Resulta que els distraiem perquè facin allò que han de fer en lloc d’ajudar-los a concentrar-s’hi”. Li demano que pensi quina relació tenia ell amb el menjar, quan era petit, i torna a somriure. “Jo era molt pesat, amb el menjar! Em passava més d’una hora assegut a taula per acabar-me dues carxofes, tant que m’agraden ara!”. Tampoc sempre ha sigut flexible com ara, amb la seva alimentació. Com diu ell mateix, ha vist el costat fosc dels extrems. “Fa 14 anys,

Vaig treballar molt bé, sense aturar-me, des dels 18 anys, en què compaginava la ràdio amb la facultat de periodisme, fins als 36, i es podria dir que ho vaig fer amb cert èxit, però, de cop i volta, allò es va aturar. Per a mi, va ser un cop molt dur, però em va obligar a prioritzar i a replantejar-me la meva feina com a professional. Tenia clar que m’agradava la comunicació i l’alimentació i els hàbits saludables, i vaig mirar de combinar les dues disciplines.

vaig fer un canvi molt radical. Vaig passar de dinar i sopar cada dia al restaurant i fotre’m carn, postres, whisky i cafès a diari, a fer una dieta pràcticament vegetariana. El canvi que vaig notar va ser tan positiu, que l’obligació –pràcticament moral– que sentia era la de dir-li a tothom que fes el que jo estava fent. Però, després, quan vaig començar a aprofundir en el tema i a fer divulgació, em vaig adonar que qualsevol canvi alimentari que fem en positiu, per petit que sigui, és important per a la salut, i, per tant, val la pena. Els canvis s’han d’anar construint a poc a poc, i la gent ha

/ f o r a d e co n t e x t /

d’anar veient el que li va bé i el que no, perquè no hi ha vestits que serveixin per a tothom. El problema és que vivim en una societat on volem dreceres per a tot; volem píndoles que ens evitin haver de fer cap esforç, i les píndoles màgiques no existeixen. En general, a més, falta sentit comú, perquè ara hi ha una sobredosi informativa espectacular, que sovint resulta contradictòria, tot i que existeixen un seguit de realitats que tots els experts comparteixen, com la importància dels vegetals en la dieta. Malgrat això, i encara que la majoria de persones sabem distingir el que és menjar saludable del que no, sovint ens acabem menjant aquest darrer perquè està dissenyat perquè ens agradi, perquè satisfà els nostres sentits d’una manera immediata i perquè, finalment, no preveiem les conseqüències a llarg termini d’aquest acte”. És magnífic sentir-lo parlar amb tanta fermesa i convenciment de fets tan obvis, però que, en canvi, ens passen massa per alt! “Fa molts anys, menjàvem el que podíem, i, si el que hi havia al nostre voltant era saludable i existia en quantitats suficients, vivíem bé. Si no, res de res (hi ha molt romanticisme sobre l’alimentació del Paleolític). Molt més endavant, quan la indústria alimentària comença a fer-nos la vida més fàcil amb productes ultraprocessats, caiem en l’error de fer una norma d’allò que hauria de ser excepcional. Aquí és quan hem començat a tenir problemes, però tot just ara ens adonem de les conseqüències de tot plegat. Totes les autoritats sanitàries internacionals ens ho diuen, sobretot l’OMS: la majoria de malalties no transmissibles que existeixen avui en dia tenen una relació directa amb la nostra

dieta, amb l’excés de sal, l’excés de greixos saturats i l’excés de sucres afegits, que sempre són en els productes industrials ultraprocessats. Ara bé, també tenen un avantatge clar: que ens proporcionen seguretat alimentària, però això no vol dir qualitat alimentària”. M’interessa saber què en pensa, justament, de la indústria alimentària. A diferència d’altres, ell no la criminalitza: “Jo no crec que hi hagi cap complot de les multinacionals de l’alimentació per enganyar-nos a tots ni per fer-nos emmalaltir, en primer lloc, perquè la llei no ho permet, i, en segon lloc, perquè, en el fons, no fa altra cosa que donar al consumidor el que demana. Amb el que sí juga és desviant l’atenció sobre determinades coses, concentrant la informació positiva d’un producte i obviantne la negativa, remarcant ingredients que són minoritaris.... Però, alerta, perquè això també ho fa la indústria alimentaria saludable amb els superaliments, per exemple. Tothom intenta vendre el seu producte. Ara bé, posats a vendre productes, jo aposto per aquells que, a banda de fer guanyar diners a les persones que els elaboren, contribueixen a millorar la meva salut”. Nosaltres, però, hi tenim un paper molt actiu, en tot plegat. “Ens hauríem de centrar en quelcom que ens sol passar per alt, i és que la gent no és conscient del poder que té com a consumidor, del poder que té per canviar les coses. Fa cinc anys, per exemple, una etiqueta que deia que un aliment no duia colorants ni conservants no significava res; la indústria no ho posava perquè allò no atreia ningú, en canvi, ara sí, i això ha estat gràcies a la gent,

que ho ha demanat”. Acabem parlant de la gent, del que ell n’ha après fent les xerrades que imparteix arreu on el criden, i ho té claríssim, tan clar com que el sucre afegit és el que eliminaria rotundament de qualsevol alimentació saludable, perquè, “a dia d’avui, no és necessari per a res i té una relació directa amb moltes malalties”. “He après que és molt important comunicar bé les coses sense fer sentir malament ningú però aconseguint que se sentin responsable del que fan, perquè les regnes de la salut les tenim nosaltres. També he après que, sense renunciar als teus principis bàsics, no pots ser extremista si vols arribar al màxim de persones possible, i que la gent sap molt més del que es pensa que sap, i que, moltes vegades, les qüestions alimentàries tenen molt a veure amb les emocions”. M’acabo el deliciós entrepà de tempeh que m’han preparat (encara hi somnio!) i penso que no és gens estrany que fos un aliment com aquest –o com el tofu, o com la mongeta azuki...– el que li despertés l’interès per sumarse a l’alimentació i els hàbits saludables.

“

Hem de menjar més aliments i menys productes comestibles, el que passa és que cal saber-los cuinar.

+INFO A LA WEB

destil.cat

D’e sti l / 1 1

/ M U S E U S P E C U LIAR S /

UN MOLÍ FARINER CONVERTIT EN MUSEU EL M OL Í DEL S F RARE S É S LA CO N S TR U CC I Ó M É S A N TI G A I DE M É S VALOR H I S TÒ RI C DE S A N T V I C E N Ç DEL S H ORT S , I E S P OT V I S ITAR !

Únic molí conservat a Sant Vicenç dels Horts, al Baix Llobregat, el Molí dels Frares és un antic conjunt arquitectònic construït entre mitjan segle XIII i principis del segle XIV que està integrat per dues parts ben diferenciades: l’antic molí de farina, d’origen medieval, i la masia, on residien el moliner i la seva família, que va ser reformada seguint l’estètica noucentista. Actualment, és un espai museístic visitable que paga la pena conèixer.

1 2 / D ’es til

“

esprés de viure el seu període més obscur, marcat pel desús i una degradació progressiva, al darrer terç del segle XX, l’any 2000, es va iniciar la seva recuperació com un dels elements patrimonials més emblemàtics de Sant Vicenç dels Horts, el que suposà l’adequació de l’accés a l’edifici i la seva museïtzació. Avui, el Molí dels Frares està considerat Bé Cultural d’Interès Local i és un petit museu deliciós.

De monestir a monestir, de mans a mans. La història d’un molí cada cop menys molí

Tal com demostra la seva aparença constructiva, el Molí dels Frares va ser edificat entre els segles XIII i XIV, en plena època medieval, quan el pa es va consolidar com a aliment bàsic i la construcció de molins fariners va proliferar per aprovisionar de farina les ciutats, cada vegada més poblades, que no disposaven de recursos agrícoles. La primera referència documental coneguda del Molí data de l’any 1370, quan Francesc de Clasquerí va intercanviar diverses possessions amb el Monestir de Sant Pau del Camp, entre les quals aquest, que va passar a ser propietat dels monjos. D’aquí que durant l’època medieval i moderna fos conegut com a Molí de Clasquerí. Llavors, el molí, dedicat a la mòlta de gra, constava de planta baixa, on se situava la sala o obrador amb tres moles, i d’un pis superior, casal on vivia el moliner amb la seva família. A més, a la part de sota, disposava de tres carcabans per on discorria l’aigua que feia funcionar les moles. Darrere de l’edifici, s’hi ubicava la bassa, que tenia els tres pous per on baixava l’aigua cap als tres carcabans, i, a l’entorn del casal, hi havia horts i tancats per al petit bestiar. D’aquest edifici inicial, actualment se’n conserva la sala de les moles, els tres carcabans amb les obertures de sortida d’aigua i els tres pous de la bassa. Habitual com era, a l’època medieval, que els monestirs fossin propietaris dels molins situats en el territori sota la seva influència, el 1583, el monestir de Sant Pau del Camp cedí la propietat del Molí al monestir de Montserrat, per recuperar-la al 1723. Aquest retorn es commemorà col·locant el relleu de Sant Pau damunt la porta d’entrada al Molí i atorgantli, a aquest, un nom més: Molí de Sant Pau del Camp.

Amb les desamortitzacions dels béns eclesiàstics, el 1836, la propietat del Molí va passar a ser de l’Estat, fins que, al 1877, ja conegut popularment com Molí dels Frares, va ser adquirit per Antoni Xuriguer, el primer d’una llarga llista de propietaris particulars: Isidre Tort, Joan Folch, Carme Cases Carrera i Dolors Biosca, qui, al 1948, declarà que el molí ja no funcionava. Amb els canvis de propietaris succeïts entre el segle XIX i la primera meitat del XX, l’edifici patí algunes modificacions: es construí una edificació connectada amb la sala de les moles perquè servís com a magatzem o de quadres per al bestiar, i les tres moles inicials van quedar reduïdes a una, tot desmantellant-se el casal situat a la planta superior per construir-hi l’edifici actual, d’estil noucentista, amb una àrea exterior enjardinada.

“

“Després que l’edifici fos abandonat i iniciés un procés de degradació, al darrer terç del segle XX, l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts el comprà per començar uns treballs d’estudi històric i d’intervenció arqueològica.

D’e sti l / 1 3

/ M U S E U S P E C U LIAR S /

De l’oblit a la recuperació

Després que l’edifici fos abandonat i iniciés un procés de degradació, al darrer terç del segle XX, l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts el comprà per començar uns treballs d’estudi històric i d’intervenció arqueològica. S’iniciava, així, la recuperació del que poc després acabaria esdevenint l’espai museístic del Molí dels Frares, un projecte que, amb l’objectiu principal de conservar el patrimoni municipal, comptà amb una subvenció del Fons Europeu de Desenvolupament Regional i la col·laboració i participació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Un espai museístic considerat Bé Cultural d’Interès Local

Amb l’antic mas adequat per acollir el Centre de Desenvolupament Empresarial i el molí fariner d’època medieval convertit en un equipament cultural i turístic que poden visitar famílies, escoles, especialistes i professionals, la museïtzació del Molí dels Frares s’erigeix com un bon exemple de com potenciar el valor arquitectònic i històric d’un equipament i ampliar, així, l’oferta cultural i turística d’un municipi. Avui, el conjunt, protegit com a Bé Cultural d’Interès Local, acull les dependències municipals de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i disposa d’aules de treball, sales de reunions, un auditori amb cabuda per a unes 150 persones.

Ara bé, la bombonera del complex és l’espai museístic, petit i recollit però magnífic. Unes projeccions audiovisuals amb personatges de l’època en què el Molí era molí transporten el visitant en el temps i l’introdueixen en el dia a dia dels moliners. Després, unes maquetes i plafons explicatius donen a conèixer l’estructura i el funcionament del Molí i la importància de l’aigua a l’entorn de la localitat, que no és poca. Si us agrada la història, si us agrada l’arquitectura medieval, si sentiu curiositat pels oficis antics..., aneu-hi!

“

La museïtzació del Molí dels Frares s’erigeix com un bon exemple de com potenciar el valor arquitectònic i històric d’un equipament i ampliar, així, l’oferta cultural i turística d’un municipi.

+INFO A LA WEB

destil.cat El Molí dels Frares Pl. del Molí, 1 08620 Sant Vicenç dels Horts (Barcelona) 93 565 15 51

1 4 / D ’e s ti l

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 1 5

/ P ROTOCOL I S A B ER E S TAR /

AVUI VAIG A UN CONCERT DE CLÀSSICA. QUÈ FAIG? Coneixeu les pautes de comportament bàsiques per assistir com a espectadors a un concert de música clàssica? Si és a l’aire lliure, les normes són més laxes.

A L’AIRE LLIURE ÉS DIFERENT

ls concerts de música clàssica eren, antigament, una de les activitats culturals i d’oci més representatives de l’alta burgesia. El sistema estamental d’organització social que va regir Europa fins a la Revolució Francesa va propiciar que el desenvolupament de la cultura estigués directament vinculat a les grans riqueses. Per això, només les persones de classe alta podien gaudir d’activitats d’aquestes característiques. Els qui es permetien el luxe d’assistir al concerts de música clàssica ho feien d’una forma ostentosa i amb una gran sofisticació quant a les formes. El pas del temps ha comportat la desaparició dels estaments, tot i que avui en dia encara es conserven diferències socials en funció de la riquesa econòmica. També han variat els protocols d’assistència als concerts de música clàssica, que s’han relaxat molt, no només pel 1 6 / D ’es til

que fa a la forma de vestir, sinó també pel que fa al comportament. I és que cal tenir en compte que assistir a un concert d’aquestes característiques no té res a veure amb fer-ho a qualsevol altre esdeveniment, ja que les normes que s’han de seguir són similars a les d’una cerimònia.

“

Per regla general, no es permet l’entrada a teatres i auditoris un cop s’ha iniciat l’espectacle.

I què passa si assistiu a actuacions a l’aire lliure? En aquest cas, les regles varien força, i es permeten certes llicències que no tenen cabuda en concerts en llocs tancats. Algunes són aquestes: • S’accepten els “looks” esportius. • En funció del lloc, es pot prendre un petit refrigeri durant el concert. • És possible moure’s lliurement (sempre amb discreció), escoltar una sola peça i marxar, o seure a mig concert, per exemple. Es pot parlar en veu baixa, sempre que no es molesti la resta d’assistents.

/ P R OTOCO L I S A B E R E S TA R /

A continuació, us expliquem les regles bàsiques que heu de conèixer per saber com us heu de comportar si teniu l’oportunitat d’assistir a un concert de música clàssica en un recinte tancat. Atents/es!

Sigueu puntuals Un concert és un acte programat que no s’ha d’interrompre. Per regla general, no es permet l’entrada a teatres i auditoris un cop s’ha iniciat l’espectacle. En aquest cas, cal esperar que hi hagi una pausa per poder accedir a la localitat corresponent.

Accediu amb temps al Quan s’apaguin els Eviteu fer sorolls pati de butaques llums, silenci Quan s’arriba al teatre o a l’auditori, no s’ha de romandre gaire temps al hall ni als passadissos. Per evitar massificacions, quan sona el timbre que avisa de l’inici del concert, és millor ocupar el lloc el més aviat possible. El més correcte seria fer-ho un quart d’hora abans de l’inici de l’espectacle.

No us mogueu del Davant una vostre lloc adversitat, abandoneu la sala Excepte en casos de gran amb cura. necessitat, heu de mantenirvos a la vostra localitat sense moure-us gaire ni molestar els companys. Aixecar-se a la meitat d’un concert genera incomoditat, no només als assistents, sinó també als músics, i es considera una falta de respecte.

Si patiu un atac de tos, esternuts o un incident similar, és recomanable que abandoneu la sala per anar al hall o al bany a prendre-us un caramel o a beure un got d’aigua que us ajudi a calmar la irritació de la gola.

Si es fan bisos, silenci Abandoneu el pati de nou de butaques en ordre Si, quan s’acaba el concert, l’ovació és molt prolongada, és possible que el director surti a l’escenari diverses vegades per saludar. Si continua l’ovació, possiblement faci un bis; és a dir, possiblement repeteixi una peça o n’executi una de nova. Si comença a tocar de nou, s’ha de deixar d’aplaudir i restar en silenci.

Els primers a sortir del recinte han de ser els que estan situats més a prop dels extrems.

Es pot conversar amb els companys de seient fins al moment en què s’apaguin o s’abaixi la intensitat dels llums de la sala. Aquest és el senyal que indica que el concert és a punt de començar. A partir d’aleshores fins al final, cal mantenir-se en silenci.

Elimineu qualsevol vici que generi sorolls incòmodes, com ara remenar el programa de mà, mastegar xiclet o desembolicar caramels durant l’acte. Per descomptat, durant el concert no es pot menjar ni beure.

Aplaudiu només quan Victoregeu, no toca xiuleu Només s’ha d’aplaudir quan acabi cadascuna de les peces musicals interpretades, perquè no es pot interrompre la seva representació.

Si bé està permès cridar “Bravo!”, no és correcte xiular els músics, perquè es considera una mostra de descontentament.

No entorpiu la sortida Aneu sense presses No us quedeu parlant amb amics o coneguts als passadissos o al hall. Cal facilitar la sortida dels assistents al concert.

Tant l’arribada com la sortida del teatre o auditori ha de ser silenciosa, ordenada i tranquil·la. Penseu que hi aneu a gaudir i a passar una bona estona, no a estar pendents del rellotge.

D’e sti l / 1 7

/ r aco ns /

UNA FÀBRICA MOLT MONA . . . I DOL Ç A CO M LA RE G AL È S S IA

Emblema de Badalona, al seu interior encara es produeix l’emblemàtic Anís del Mono de forma pràcticament artesanal, com en els seus inicis, a finals del segle XIX.

a fàbrica de l’Anís del Mono va ser fundada l’any 1870 pels germans Josep i Vicenç Bosch. Situada a Badalona, és una autèntica joia modernista que, avui en dia, es conserva tal com era fa gairebé 150 anys. El seu valor artístic i patrimonial, doncs, no és gens menyspreable. De fet, la fàbrica ha estat declarada Patrimoni Històric de Badalona, i l’edifici està catalogat com a Patrimonial, no Industrial. Per això actualment pot mantenir

la producció d’anís sense incomplir la llei de costes. DEL CONSUM PROPI AL CONSUM INDUSTRIAL D’ANÍS

La producció d’aquest licor anisat es va iniciar el 1865, quan Josep i Vicenç Bosch, propietaris de negocis d’importació de cacau i tabac de les Amèriques, van comprar una petita destil·leria situada al costat de casa seva. La seva intenció

no era cap altra que millorar la rendibilitat dels seus treballadors mitjançant el consum d’anís, produït per ells mateixos. La idea va resultar ser un èxit: el licor va agradar tant que van començar a comercialitzar-lo, primer a granel a la mateixa destil·leria, i més endavant en quantitats industrials. A poc a poc, el negoci va anar creixent, i els dos germans van ordenar la construcció del conjunt modernista de l’actual fàbrica, que es va inaugurar el 1870.

“

La fàbrica de l’Anís del Mono, fundada l’any 1870 pels germans Josep i Vicenç Bosch, és una autèntica joia modernista que, avui en dia, es conserva tal com era fa gairebé 150 anys.

UN MICO IL·LUSTRE Al nom “Anisat refinat Vicente Bosch”, que encara es pot llegir a les etiquetes d’aquesta beguda alcohòlica centenària, s’hi va afegir, amb el pas del temps, “Anís del Mono”, tota una icona per a Badalona; tant és així que, el 7 de juliol de 2012, una escultura del mític mico feta amb 200 quilos de bronze –obra de l’artista Susana Ruiz– presideix l’entrada del Pont del Petroli, al passeig marítim de la ciutat. Si bé no es coneix amb exactitud com va arribar aquest mico a Badalona (existeixen moltes històries i llegendes que giren al seu voltant), es creu que podria ser un regal de negocis, una petició expressa de Vicenç Bosch a uns amics, o un mico que va viatjar des d’Amèrica dins d’un dels vaixells de l’empresa. Sigui com sigui, l’animal es va fer famós i va acabar donant nom al licor; és, possiblement, un dels micos més il·lustres de la història.

UN ITINERARI GUIAT PER LES ENTRANYES DE LA DESTIL·LERIA

Sí, és possible realitzar un itinerari guiat per aquesta destil·leria tan característica, un recorregut d’una hora i mitja que condueix el visitant cap a l’edifici de destil·lació de l’anís, on es conserva la maquinària original que s’utilitzava fa gairebé un segle i mig, la mateixa que encara avui permet elaborar anís seguint un procediment pràcticament artesanal. Vuit dipòsits de coure recoberts de fusta contenen aigua amb matafaluga, que es bull i es destil·la. Són, ni més ni menys, prop de 1.200 litres de líquid al dia els que permeten aconseguir uns 22 litres d’essència d’aquest licor dolç com la regalèssia. El recorregut segueix en un altre edifici del complex on es troba l’arxiu i el despatx de gerència, i s’hi pot veure la vitrina modernista que s’utilitzava per exposar les ampolles d’anís a les exposicions internacionals, a més de factures i contractes laborals, entre d’altres documents, datats fins al 1980, moment en què es van

informatitzar els processos administratius. La passejada per la fàbrica de l’Anís del Mono també permet recórrer les campanyes publicitàries promogudes per Vicenç Bosch (que es va fer càrrec, en solitari, de l’empresa quan va morir el seu germà, el 1897), admirar mobiliari d’alt valor històric i descobrir secrets i anècdotes a l’entorn de la mítica ampolla d’anís i la seva famosa etiqueta. I és que, el 1897, Vicenç Bosch va convocar el primer concurs de cartells d’Espanya, que guanyà Ramon Casas. Anys més tard, el 1913, l’Anís del Mono va protagonitzar el primer cartell lluminós de la Puerta del Sol madrilenya, i, durant els anys següents, artistes de la talla de Picasso s’inspiraren en aquesta marca per realitzar algunes de les seves obres. En definitiva, passejar-se per aquestes instal·lacions tan característiques permet fer un salt en el temps, trobar-se de cop a la Badalona de finals del segle XIX i conèixer la història d’aquesta emblemàtica casa que, des del 1975, pertany al grup Osborne. Si hi voleu anar, cal que demaneu cita prèvia al Museu de Badalona.

D’e sti l / 1 9

/ r aco ns /

UNA ETIQUETA I UNA AMPOLLA INCONFUSIBLES

Dues característiques de l’etiqueta de l’Anís del Mono l’han fet inconfusible. La primera, una errada ortogràfica que s’ha mantingut al llarg del temps: hi apareix la paraula destillación, en lloc de destilación. Resulta que l’etiqueta es va fer fer en paper daurat brillant, i, en aquella època, només es podia imprimir a França, on van cometre l’errata més longeva de la història. La segona, la cara del mico, que no

és de mico. Sembla que els seus trets estan basats, sospitosament, en el rostre de Charles Darwin, autor de la teoria de l’evolució, qui va haver de suportar mil burles per les seves tesis, entre elles, aquesta dels germans Bosch. Un altre element emblemàtic de l’Anís del Mono és la seva ampolla, de tall adiamantat. La història que va inspirar el seu disseny té un rerefons molt romàntic, i és que, en un viatge a París, Vicenç Bosch es va enamorar d’una ampolla de perfum que va trobar a la place Vendôme i se la va regalar a la seva dona. Va

“

20 / D ’e s ti l

La cara del mico de l’Anís del Mono, que no és de mico, sembla que està basada, sospitosament, en el rostre de Charles Darwin, autor de la teoria de l’evolució, a mode de burla.

ser ella mateixa qui li va suggerir que aquell podria ser el disseny de la nova ampolla del licor, i, tal dit, tal fet! Bosch va demanar al perfumista els drets de l’ampolla, pels quals es conta que va haver de pagar una important suma de diners, i la va convertir en l’ampolla de l’Anís del Mono, tota una icona en el món actual que s’ha utilitzat abastament com a instrument de percussió i, fins i tot, apareix en una escena d’El Padrino a mode d’attrezzo, entre d’altres films clàssics.

+INFO A LA WEB

destil.cat FÀBRICA DE L’ANÍS DEL MONO Eduard Maristany, 115 08912 Badalona (Barcelona) www.anisdelmono.es MUSEU DE BADALONA Pl. de l’Assamblea de Catalunya, 1 08911 Badalona (Barcelona) 93 384 17 50 info@museudebadalona.cat www.museudebadalona.cat

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 21

/ C A P RI C I S /

MBOSCH JOIERS J OIE S F ETE S A C A S A

Aquesta joieria gironina, activa des de 1957, dissenya i fabrica col·leccions de peces divines al seu taller propi, personalitza joies combinant la tecnologia 3D amb tècniques artesanes i en transforma d’altres tot actualitzant-les als temps actuals.

22 / D ’e s til

/ C A P RI C I S /

’escenari de la joieria actual està canviant a marxes forçades. La qualitat, l’exclusivitat i la innovació són peces clau per aconseguir visibilitat i èxit en el sector, però no n’hi ha prou: a tots aquests ingredients, cal sumar-hi el comerç de proximitat i els articles fabricats a casa, perquè, en el món de la joieria, aquest factor també representa un valor afegit.

“

Gràcies a la tecnologia 3D, el client pot veure una simulació de la joia acabada, a mida real, i demanar les modificacions que cregui oportunes.

USAR LA TECNOLOGIA 3D AL SERVEI DE L’OFICI

TRANSFORMAR JOIES PER DOTAR-LES DE SEGONES OPORTUNITATS

Assolir el nivell més alt de qualitat al preu més just és tot un repte per als joiers d’avui, igual que incorporar la tecnologia 3D a aquest ofici mil·lenari, fet que permet als seus professionals ser més eficients i, alhora, complaure els desitjos dels clients amb més facilitat. Una foto, un dibuix o una idea és i ha estat sempre el punt de partida d’una joia feta per encàrrec. Actualment, però, un cop dissenyada a l’ordinador i gràcies a la tecnologia 3D, el client pot veure una simulació de la peça acabada, a mida real, i demanar les modificacions que cregui oportunes. Definitivament, el disseny de joies en 3D és la millor combinació de la joieria tradicional amb les tècniques més innovadores per elaborar prototips amb un alt grau de precisió i disminuir, a més, el temps de fabricació.

Quantes joies tenim desades al joier sense fer-les servir? Ja siguin nostres o d’avantpassats, potser les guardem com a record o pel valor que tenen, però, en no estar actualitzades o estar trencades o desajustades, no les usem i les deixem morir a poc a poc dins dels calaixos, inútilment. Hi ha, però, una possibilitat molt millor: reviure-les per tornar-les a lluir. La transformació de joies està a l’ordre del dia i permet donar segones i terceres oportunitats a peces que no fem servir des de fa anys, quelcom realment gratificant, tant per al joier com per a aquell qui se les torna a posar de nou. Conservant l’essència originària de cada peça (o no, segons els desitjos de cadascú), és possible aconseguir una joia nova, moderna i actualitzada sense que això suposi una gran despesa. Sempre hi ha una solució factible per a cada cas; només cal assessorar-se degudament.

D’e sti l / 23

/ O F I C I S D ’ AV U I I DE S E M P RE /

EL SHAPER L ’ ARTE S À DE LA P LA N X A DE S U R F

Quan ens parlen de surf, una de les imatges que visualitzem ràpidament és la d’un grup de joves, nois i noies, en banyador, pujats sobre una planxa mentre esperen l’onada perfecta en una platja de Califòrnia, Hawaii o Austràlia, per citar tres llocs emblemàtics. Però, us heu aturat mai a pensar en la feina que hi ha al darrera? Perquè aquest esport sigui possible, algú ha hagut de construir la planxa de surf; i no una planxa qualsevol, no, sinó una que estigui adaptada al surfista, al seu estil i a les onades que vol muntar.

l responsable d’elaborar taules de surf és el shaper. Ell és l’artesà –peça clau– del món del surf. El seu treball consisteix a dissenyar, fabricar, reparar i optimitzar les peces que són fonamentals per a milers de surfistes. És l’artista que construeix l’eina principal d’aquests esportistes, la planxa, que es converteix en una extensió del propi cos gràcies a la qual poden fer girs aeris i verticals o entrar dins l’efímer tub que formes les onades capricioses. El shaper coneix la planxa, la seva curvatura,

24 / D ’e s ti l

el número i el tipus de quilles que necessita, així com la longitud, el volum, el pes i l’amplada adient segons el tipus d’onades que vol muntar el surfista. Totes aquestes variables són bàsiques per trobar l’equilibri perfecte en la seva construcció. També, és clar, identifica amb què s’ha fabricat una planxa, i això li permet saber quin tipus de resina ha d’utilitzar per reparar-la. I, quan la dissenya, sap les característiques que ha de tenir, segons si és per a onades grans o petites, per a aficionats o per a professionals, etc. Un shaper pot configurar una planxa per

afrontar les onades més exigents, o bé fer-ne una per practicar surf tranquil·lament un diumenge al matí. I és que cada disseny és únic i té una aplicació concreta. Hi ha qui fa surf d’una forma suau i relaxada. D’altres –potser els més aventurers–, busquen assolir una velocitat temerària, fer girs verticals o protagonitzar salts aeris sense límit. Per tot això, adequar la planxa al nivell i al tipus de surfista és bàsic per poder aconseguir el resultat més òptim i satisfactori.

/ O F I C I S D ’ AV U I I DE S E M P RE /

“ CORRESPONSABLES DE LA REVOLUCIÓ DEL SURF

Els millors shapers de la història són, juntament amb els surfistes, els veritables responsables del desenvolupament d’aquest esport, i els que treballen per superar les seves limitacions, amb materials com foams, resines, catalitzadors, fibres de vidre o taps per quilles, entre d’altres. Al seu taller és on sorgeix la “màgia”, un taller que ha de tenir, per cert, unes característiques especials, des de les dimensions de l’espai fins al tipus de llums que s’hi han d’instal·lar. Cada shaper té els seus trucs i les seves tàctiques, però només una petita elit ha revolucionat i determinat el camí del surf en els últims 50 anys. Entre els més influents de la història hi ha noms com Al Merrick, amb les seves planxes Channel Islands, que han definit els estàndards de la modernitat i l’alt rendiment.

Ell ha estat partícip de moltes de les fites de l’onze vegades campió del món, Kelly Slater. Matt Biolos, amb les planxes Lost, ideals per a onades petites i mitjanes, tampoc es queda curt, com Jason Stevenson, amb JS, o Rusty Preisendorfer, sota la marca Rusty Surfboards. “TRITONS O NEPTUNS QUE PINTEN SOBRE L’AIGUA”

Sembla que és al segle XVI quan es menciona per primer cop el surf. L’antropòleg i jesuïta espanyol Fray José de Acosta va escriure, a la seva Historia natural y moral de las Índias, publicada a Sevilla l’any 1590, que els indígenes del Perú, cadascun amb la seva balsa, tallaven les ones del mar i semblaven “tritons o Neptuns que pinten sobre l’aigua”.

Sembla que és al segle XVI quan es menciona per primer cop el surf de la mà de l’antropòleg i jesuïta espanyol Fray José de Acosta.

EL BRESSOL DEL MILLOR SURF ÉS A HAWAII

L’art de lliscar sobre la superfície de l’aigua, anomenat he’e nalu en llengua hawaiana (que significa “lliscament-ona”), estava lligat a l’antiga cultura hawaiana, per a qui el mar tenia personalitat pròpia i reflectia les emocions. Qui més surf sabia, tenia la millor taula feta amb la fusta del millor arbre, i les platges més magnífiques es reservaven a la classe noble, mentre que els membres pertanyents a les classes més baixes tenien prohibit fer-hi surf, tot i que podien guanyar prestigi practicantlo en taules molt pesades. De fet, alguns llocs ancestrals utilitzats per a la pràctica del surf, com la badia Kahaluu o la badia Holualoa, encara avui són freqüentades amb aquesta finalitat. Fins i tot els anomenats kahunas (una espècia de sacerdots) dedicaven cants i danses rituals al mar per obtenir bones onades.

“

L’art de lliscar sobre la superfície de l’aigua, anomenat “he’e nalu” en llengua hawaiana (que significa “lliscament-ona”), estava lligat a l’antiga cultura hawaiana.

D’e sti l / 25

/ O F I C I S D ’ AV U I I DE S E M P RE /

Però tota aquesta cultura ancestral començà a ser desmantellada per l’home blanc. Amb l’arribada del Capità Cook a Hawaii l’any 1767, d’una banda, es comença a tenir constància d’aquesta pràctica i, de l’altra, el nombre d’estrangers que visiten l’illa és cada cop més creixent. Primer, exploradors i comerciants hi recercaren guanys. Després, durant el primer quart del segle XIX, missioners i colons alemanys i escocesos aparegueren en escena amb la intenció de posseir aquelles terres, engolir antigues tradicions i introduir les seves maneres de fer. Així doncs, es van prohibir diverses tradicions polinèsies, inclòs el surf, que era considerat una pràctica immoral. Tant fou així que, a principis del XX, el surf havia desaparegut gairebé completament, sense comptar que un reduït nombre de hawaians van continuar fabricant taules de surf i remuntant les onades. Però foren un grup de descendents d’antics reis hawaians els qui reprengueren el costum de practicar surf amb planxes de fusta a la platja de Waikiki. Dins aquest grup, destacava un tal Duke Kahanamoku, considerat el “pare” del surf modern, ja que, gràcies a la seva carrera com a nedador olímpic, portava aquest esport allà on competia. Fou ell, per exemple, qui l’introduí a Austràlia. UN ESPORT QUE S’HA ANAT EXPANDINT COM UNA TACA D’OLI

L’expansió del surf pels Estats Units es deu, almenys inicialment, a James Matthias Jordan

26 / D ’e s til

Jr., que va captivar els locals de la costa Est fent surf a Virginia Beach, l’any 1912, amb una taula de 2,7 metres i 50 quilos. Fou, però, als anys 30 i 40 quan es començà a fer popular per aquelles contrades: s’hi celebraren els primers campionats i aparegueren els primers fotògrafs i revistes de surf, fins que la Segona Guerra Mundial ho estroncà tot, malgrat que milers de mariners destinats al Pacífic conegueren aquest esport.

“

El responsable d’elaborar taules de surf és el “shaper”. Ell és l’artesà –peça clau– del món del surf. El seu treball consisteix a dissenyar, fabricar, reparar i optimitzar les peces que són fonamentals per a milers de surfistes”

Això sí: després de la guerra, l’evolució del surf ja fou imparable. Es començaren a investigar noves formes per elaborar taules més fines i curtes, fetes amb nous materials, com fibra de vidre o espuma de poliuretà, i –aleshores sí– aparegueren dotzenes de publicacions amb el surf com a pretext. Només va faltar l’estrena de la pel·lícula Gidged, el 1959, per contribuir enormement a popularitzar-lo i a convertir-lo en una moda que superava els límits de la cultura undreground. Sens dubte, The Beach Boys també van ajudar a fer visible el surf a Califòrnia. A finals dels anys 60, ja era la Meca de tots els surfistes. El salt del surf a Europa va succeir cap al 1959, quan l’escriptor Peter Viertel (marit de l’actriu Deborah Kerr) es va iniciar en aquesta pràctica a Biarritz, a la costa del País Basc. A partir d’aquí, es va estendre per tot el litoral del Cantàbric fins arribar al sud, on també va adquirir també una gran popularitat. Actualment, cada vegada són més els adeptes a aquest esport. La massificació de les platges així ho demostra, igual que els nombrosos projectes d’ones artificials que s’estan desenvolupant. El surf està evolucionant a passos de gegant: dia a dia s’aconsegueixen remuntar ones més grans, es “conquereixen” llocs més insòlits per practicar-lo i es realitzen maniobres i salts aeris impossibles que ens fan pensar que aquest és un esport sense límits.

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 27

/ n ov e tat s /

ONES PERFECTES QUE NO DEPENEN DEL TEMPS Per a aquells que no volen esperar la marea perfecta o el vent ideal. Per a aquells que fugen de les platges massificades. Per a aquells que desitgen aprendre a fer surf, o practicar i practicar. 28 / D â&#x20AC;&#x2122;e s ti l

rriba l’estiu i l’època de vacances per a la gran majoria. Durant aquests mesos de calor, les platges s’omplen dia sí, dia també, i és molt difícil trobar un raconet on estirar-se a prendre el sol sense haver de compartir l’espai més proper amb altres persones. I, si el que t’agrada és anar a la platja per practicar esports nàutics, com ara el surf, la cosa es complica encara més. No només cal trobar un espai sense gaire gent per poder entrar a l’aigua i no molestar, sinó que també és necessari que les condicions climatològiques t’acompanyin. O potser no... I és que l’avenç de la tecnologia no ha deixat de banda el món del surf. Actualment, s’estan desenvolupant interessantíssims projectes d’ones artificials que s’assimilen molt a les ones “perfectes”. A Empuriabrava (Girona)

existeix un espai on es fa possible practicar surf i patinatge sobre l’aigua faci el temps que faci. Es tracta del Wave Club que l’empresa Windoor va obrir l’estiu del 2015, just al costat del primer túnel de vent de l’Estat espanyol. És un complex esportiu que compta amb un magnífic beach club, un simulador de surf (flowrider) i una pista de patinatge sobre l’aigua (skimpool), a banda del ja esmentat túnel de vent, on es pot gaudir de la sensació de volar a més de 10 metres d’alçada en un entorn 100% segur. FER SURF EN UNA PISCINA

Aquest recinte és ideal per practicar o aprendre a fer surf amb total seguretat. Disposa d’una piscina de 6,6 x 12,2 metres que inclou un potent generador d’onades, tant per a aficionats com per a professionals. Els únics requisits

per provar-la són mesurar més d’1,07 metres d’alçada (per practicar surf estirat sobre la taula) o més d’1,32 metres (per practicar surf dempeus), i saber nedar. PATINAR SOBRE L’AIGUA... TAMBÉ ÉS POSSIBLE

El simulador de surf és, sense cap mena de dubte, la principal atracció del Wave Club, però el complex té molts altres punts d’interès, com la pista de patinatge sobre l’aigua, on hom posa a prova el seu equilibri en una canal d’aigua. La fórmula és molt senzilla: només cal prendre impuls, llançar la taula i saltar-hi al damunt per lliscar sobre l’aigua, una modalitat que va néixer al sud de Califòrnia fa prop de 70 anys i que, en l’actualitat, es practica a més de 160 països del món.

UN CAMPUS ESPORTIU INNOVADOR Windoor ha volgut imprimir una nova forma de fer al campus d’estiu que ha organitzat. Basat en la filosofia finlandesa d’aprendre coneixements de manera transversal, busca formar des de la base la futura pedrera de voladors i surfistes, però no només, perquè el seu objectiu més global és ensenyar els hàbits d’una vida saludable mitjançant un intens programa d’activitats que inclou tallers diaris de surf, pàdel, tennis, ioga i

moltes altres activitats a l’aire lliure. Tot plegat sota la supervisió d’instructors titulats i amb experiència. El campus, que està adreçat a nens i nenes d’entre 6 i 15 anys, tindrà lloc al Wave Club a partir del 3 de juliol i obrirà les seves portes de les 9 del matí fins a la 1 del migdia, o bé fins a les 3 de la tarda per als que opten per dinar-hi, també.

+INFO A LA WEB

destil.cat WAVE CLUB Aeroclub, s/n 17487 Castelló d’Empúries (Girona) 972 45 40 40 reserve@windoor-realfly.com www.windoor-realfly.com

D’e sti l / 29

/ n ov e tat s /

COM TOCAR EL CEL L’observatori astronòmic més gran de Girona ja és una realitat, i s’ha posat en marxa a Albanyà (Alt Empordà). Fotos / Juan Carlos Casado

30 / D ’e s til ti l

i us agrada (o us agradaria) observar les estrelles i els planetes, o simplement gaudir de la bellesa i la tranquil·litat que transmet el cel nocturn, esteu d’enhorabona. Des de l’1 de juliol de 2017, teniu l’oportunitat de fer-ho al nou Observatori Astronòmic Albanyà, que, situat al mateix recinte que el càmping Bassegoda Park, disposa d’un equipament astronòmic d’última generació i del telescopi més gran de les comarques gironines. Les seves avançades

“

L’Observatori Astronòmic Albanyà disposa d’un equipament astronòmic d’última generació i del telescopi més gran de les comarques gironines.

instal·lacions, completament automatitzades, fan possible des de la divulgació de l’astronomia per a un públic no iniciat fins a la investigació científica per als astrònoms professionals. La seva construcció es va iniciar l’abril del 2017, després de molts mesos de disseny i planificació, i, per fer-lo realitat, s’han utilitzat materials i equipaments d’arreu del món; fins i tot, alguns dels seus filtres i components han estat construïts per empreses que col·laboren regularment amb la NASA.

D’e sti l / 31

/ n ov e tat s /

UNS BATEJOS PER AL·LUCINAR

Presidit pel prestigiós astrofotògraf Juan Carlos Casado, l’Observatori Astronòmic Albanyà ofereix la possibilitat de viure unes experiències excepcionals, com ara una visita VIP a les instal·lacions, una activitat en homenatge a l’astrònom francès Charles Messier (1730-1817) per descobrir i identificar objectes del cel profund o diferents batejos astronòmics: per veure el Sol, observar la cromosfera i la fotosfera solar amb filtres especials o descobrir les taques solars i les flamarades, entre d’altres; per veure els planetes, descobrint els anells de Saturn, les llunes de Júpiter, les fases de Venus i els casquets de gel polar de Mart; per meravellarse amb la Via Làctia i copsar espectaculars nebuloses planetàries i estrelles de tots colors; per presenciar Perseids, amb les famoses

Llàgrimes de Sant Llorenç; per enamorar-se de la Lluna en tota el seva esplendor i veure els craters i mars que la formen; per arribar a algunes galàxies situades a milions d’anys llum, o per gaudir dels Gemínids, la pluja de meteorits més important. ALBANYÀ: UN DELS MILLORS CELS NOCTURNS DEL MÓN

No és casualitat que s’hagi escollit Albanyà per instal·lar-hi un observatori, perquè aquesta petita població de menys de 150 habitants pot presumir de tenir un dels millors cels foscos, no només de l’Estat espanyol, sinó de l’Europa occidental. No per menys ha rebut el segell de qualitat de cel fosc de la International Dark Sky Association (IDA), una prestigiosa organització nord-americana, fundada el 1988 per astrònoms de tot el món, que es dedica a la protecció del

cel nocturn per a les generacions presents i futures. Aquest reconeixement converteix Albanyà en el primer parc internacional de cel fosc d’Espanya, i certifica que “posseeix un cel estrellat excepcional, i que està especialment protegit pel seu patrimoni científic, natural, educatiu, cultural i/o públic”. L’esmentada distinció s’afegeix a l’aconseguida anteriorment pel càmping Bassegoda Park, que l’any 2015 es va convertir en el primer campament de la península Ibèrica –i en un dels primers de tot el món– acreditat per la Fundació Starlight, la qual certifica els espais que tenen una excel·lent qualitat de cel i que representen un exemple de protecció i conservació, ja que organitzen activitats adreçades a promoure el coneixement del cel estrellat com a part de la natura i a experimentar un turisme sostenible, respectuós amb el medi ambient i proteccionista amb el cel nocturn.

COLÒNIES ESCOLARS, TAMBÉ El nou Observatori Astronòmic Albanyà i el càmping Bassegoda Park organitzen conjuntament unes colònies per a estudiants de primària i de secundària. Durant tres dies, els alumnes poden portar a terme diferents activitats, com observar el cel estrellat amb telescopi, reproduir un eclipsi, fer una maqueta a escala del sistema solar, construir un rellotge nocturn o recrear una constel·lació en 3D, entre moltes altres propostes.

+INFO A LA WEB

destil.cat

32 / D ’e s ti l

/ E S PAI S DE L U X E /

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 33

/ S OLIDARITAT /

INFANCIA SOLIDARIA I N FA N T S Q U E A J U DE N ALTRE S I N FA N T S

Aquesta fundació, amb seu a Madrid, Andalusia, Aragó i Catalunya, pretén que els més petits d’aquí ajudin els més petits d’allà i de més enllà.

l dret a la salut és, sense cap mena de dubte, un dels drets fonamentals i bàsics de totes les persones, ja que sense salut és impossible accedir a altres drets més complexes, com ara el social o el polític. És per aquest motiu que, precisament, el dret a la salut apareix entre els primers i més destacats a les Declaracions Universals i a les constitucions o cartes magnes. De fet, l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 menciona la salut com una part del dret a un nivell de vida adequat. Malgrat tot, avui en dia, l’assistència sanitària universal continua essent una feina pendent

34 / D ’e s til

a molts països del món, i un dels col·lectius més perjudicats per aquest fet és el dels infants. És evident que la salut és essencial per al creixement, desenvolupament i qualitat de vida dels més petits, però molts no hi poden accedir per diverses circumstàncies. Davant d’aquesta crua realitat, el 2005, va néixer Infancia Solidaria, una Organització No Governamental per al Desenvolupament (ONGD) que té la intenció d’oferir una alternativa i promocionar tractament als nens i les nenes que no poden accedir al dret de la salut, ja sigui per malaltia, per problemes econòmics o per falta d’infraestructures.

“

La peculiaritat d’aquesta entitat és que tots els seus socis són menors d’edat.

/ S OLIDARITAT /

“

Uns socis molt especials: els infants

La peculiaritat d’aquesta entitat és que tots els seus socis són menors d’edat. Però no és que ells paguin cap quota, no (qui ho fa és un adult, amb un import mínim de 10 euros al mes), sinó que, quan una persona decideix col·laborar amb Infancia Solidaria, la seva ajuda es personalitza en un infant del seu entorn, ja sigui un fill, un nebot, un nét... “Són ells els qui reben les nostres cartes, on expliquem tot el que portem a terme gràcies a la seva ajuda”, diuen els responsables de l’ONGD, que destaquen que els seus socis “obren les cartes i observen per una estona les cares i les històries de nens i nenes que han tingut menys sort que ells en néixer, i veuen el que fem per ajudar-los”. L’objectiu de l’entitat, doncs, és doble. D’una banda, ajudar els infants més necessitats d’altres països, ja sigui proporcionant-los tractaments mèdics, traslladant-los a Espanya perquè puguin passar per una sala d’operacions, o construint infraestructures als països d’origen amb la intenció de retornar-los la salut i el seu futur. De l’altra, contribuir al creixement moral dels nens i les nenes d’aquí: “Els traiem, per una estona, del seu món ‘fàcil’ i els mostrem un de molt més complex i dur. Els fem veure l’altra realitat, que també hi és i que no podem ni volem ocultar, i els fem sentir en els seus cors l’agradable sensació de la solidaritat”.

Des de programes d’atenció quirúrgica fins a projectes de cooperació

Les aportacions econòmiques que fan els adults en nom dels infants permeten que Infancia Solidaria porti a terme diferents actuacions, com ara el programa d’atenció quirúrgica Sana-Sana (que ha permès que més de 200 nens i nenes hagin estat operats a l’Estat espanyol), o projectes de cooperació al desenvolupament, com la construcció d’una escola infantil a Lamu (Kènia), la reconstrucció d’una casa per a infants invidents al Nepal, el suport a infants amb discapacitat al Vietnam o l’ajuda als refugiats, entre d’altres. Però, a banda de tots aquests projectes, Infancia Solidaria n’ha portat a terme molts d’altres des de la seva fundació. Així, va contribuir a l’ampliació i millora del Centre de Salut de Walmara (Etiòpia) en col·laboració amb l’ONG Abay; va organitzar, durant un any, l’alimentació de la planta de pediatria de l’Hospital Simao Mendes, de Guinea Bissau, permetent que els infants ingressats (i les seves mares) poguessin fer dos àpats diaris; va col·laborar amb la Fundació Pablo Horstmann en la construcció d’una clínica pediàtrica a l’orfenat de Meki (Etiòpia), i, des del 2006, va oferir beques a infants del barri de Las Rosas, de Quetzaltenango (Guatemala), perquè poguessin estudiar l’equivalent a Secundària.

Infancia Solidaria és una Organització No Governamental per al Desenvolupament (ONGD) que té la intenció d’oferir una alternativa i promocionar tractament als nens i les nenes que no poden accedir al dret de la salut, ja sigui per malaltia, per problemes econòmics o per falta d’infraestructures.

I N FA N C I A S O L I DA R I A Florencio Cano Cristóbal, 6, portal G, 3º Izd. 28030 Madrid Seu de Catalunya: 610 505 589 696 424 494 is@infanciasolidaria.org www.infanciasolidaria.org

D’e sti l / 35

/ Es t è t i c a i b e l l e s a /

AQ MELIORITY U N C O N C E P TE DE B ELLE S A B A S AT E N LA C U RA C I Ó F Í S I C A

l cos humà té, aproximadament, unes 250 classes de cèl·lules diferents, i cadascuna d’elles es renova al seu ritme. Les de la pell es regeneren contínuament a la capa més profunda i viatgen cap a la superfície per reemplaçar les velles. Aquest cicle té una durada d’entre 21 i 28 dies; és a dir que cada tres o quatre setmanes tenim una pell nova, el que coneixem com a epidermis, que està formada per cèl·lules col·locades en capes superposades. Aquest ritme de renovació varia amb el pas del temps, s’alenteix. Les cèl·lules de la pell es regeneren menys ràpidament cada vegada, creant, d’aquesta manera, una acumulació de pells mortes al nivell de l’epidermis. Aquest envelliment no es pot detenir, ni tampoc es pot rejovenir la pell, però el que sí podem fer és alentir-lo.

36 / D ’e s ti l

Stop als factors que acceleren el procés d’envelliment

Una manera d’alentir l’envelliment és evitant factors que l’accelerin, com ara l’exposició al sol (que perjudica la dermis i contribueix a que la pell sigui fràgil), la falta de son o el tabac. També es pot aconseguir mitjançant una bona alimentació, netejant i hidratant la pell degudament i utilitzant un seguit de llets, cremes i locions, uns cosmètics que protegeixen dels raigs del sol millorant la renovació de la pell i afavorint una bona hidratació. Cosmètica de luxe japonesa al servei de la bellesa

Basant-se en la curació física, l’exclusiva línia de cosmètica de luxe japonesa AQ Meliority obté efectes sorprenentment similars als de la medicina estètica. Mitjançant l’ús dels millors ingredients en l’àmbit mundial, el millor sistema d’alliberament del principi actiu i el millor protocol d’utilització del producte, aquesta prestigiosa línia aconsegueix regenerar

immediatament la pell i mantenir-la. La clau: l’extracte de llavor de soja negra Tamba

Les hormones femenines intervenen en el desenvolupament de les formes del cos i el rostre femení, així com en la reconstrucció d’una pell ferma, lluminosa i bella. Les investigacions d’AQ Meliority han demostrat que la substància que conté el percentatge més alt d’ingredients que imiten les hormones femenines és l’extracte de llavor de soja negra Tamba. Aquesta llavor conté nombrosos ingredients, amb isoflavones incloses, que actuen com a hormones femenines, i antocianina, un ingredient antiedat. També promou la producció d’àcid hialurònic i l’activació de cèl·lules. Per això els productes de la línia AQ Meliority contenen extracte de llavor de soja negra Tamba, obtingut mitjançant un exclusiu mètode que aconsegueix una eficàcia tan gran que transforma, no només la pell, sinó també l’expressió de la cara.

/ Es t è t i c a i b e l l e s a /

E l t r a c ta m e n t El ritual japonès consta de dos productes de neteja, que tornen la llum i la transparència a la pell; dos productes de reparació, que aclareixen la pell i li proporcionen vitalitat, a més d’un efecte lífting més gran, i tres productes de tractament intensiu.

1 Per netejar

3 2 Per reparar

• Cosme Decorté AQ Meliority Repair Cleansing Cream. Aquesta crema embolcalla la pell i dissol el maquillatge i el greix per deixar la pell pura i radiant.

• Cosme Decorté AQ Meliority Repair Emulsion. Una emulsió extrema, similar al sèrum, que dota la pell de fermesa i lluminositat des de l’interior.

• Cosme Decorté AQ Meliority Repair Foaming Wash. Una escuma netejadora, similar a un sèrum, que neteja delicadament la pell.

• Cosme Decorté AQ Meliority Repair Lotion. Loció d’alta hidratació per a una pell bella que li proporciona vitalitat, fermesa i transparència.

Per tractar de 3 forma intensiva • Cosme Decorté AQ Meliority W Concentration Day and Night Serums. Dos sèrums que, treballant en sinèrgia, aporten a la pell un doble tractament intensiu, per al dia i per a la nit. • Cosme Decorté AQ Meliority Intensive Eye Cream. Transforma l’aspecte dels ulls, restablint l’elasticitat i la lluminositat de la mirada. • Cosme Decorté AQ Meliority Intensive Cream. Co n ce n t ra l’essència de la dermatologia moderna, que ofereix efectes globals a la pell, influenciant totalment en la seva imatge. Proporciona un cutis rejovenit i tonificat.

Aquesta prestigiosa línia de cosmètica de luxe japonesa la podeu trobar, en exclusiva a Catalunya, als centres de bellesa, medecina estètica i perfumeries Nou Estil.

D’e sti l / 37

/ TE N D È N C IE S /

INFANTS QUE ESTAN DE MODA, VAN A LA MODA I... P ARLE N DE M ODA A I N TER N ET Els infants d’avui són nadius digitals. Alguns tenen blogs, i ho “peten”!

’any 2008, quan encara no havia complert els 12 anys, Tavi Gevinson va revolucionar les xarxes i el món de la moda amb el seu blog Style Rookie, que va posar en marxa inspirada per la germana d’una amiga. La seva visió de la moda, sense adulterar, i la seva curta edat la van convertir en poc temps en una icona, i el seu blog era llegit per milions de persones cada mes. Ella va formar part de la primera fornada de blocaires que va aconseguir seure a primera fila de les principals desfilades de moda, tot un honor en aquesta indústria. Avui en dia, Gevinson té 21 anys i en fa quatre que no actualitza el seu blog, però manté activa la revista online Rookie Magazine, que va fundar el 2011. Segurament sense saber-ho, Tavi Gevinson va crear tendència: el seu exemple ha estat seguit per molts nens i nenes d’arreu del món, que han omplert les xarxes socials amb exitosos blogs de moda. Són pàgines protagonitzades per menors d’edat que ofereixen el seu particular punt de vista sobre la moda, i ho fan mitjançant un món que dominen gairebé des de que neixen, el d’Internet. De casos, en podem trobar molts. Ryker Wixom, per exemple, té 7 anys, i es va donar a conèixer quan només en tenia 4 gràcies al compte d’Instagram que va crear la seva mare, Collette, sota el nom Mini Style Hacker. En aquesta pàgina, que en l’actualitat té 247.000 seguidors, Ryker apareix vestit de forma idèntica a la imatge que han lluït famosos, com ara Ryan Gosling, David Beckham o Prince,

38 / D ’es til

entre d’altres. La intenció era demostrar que vestir bé pot ser divertit, a més d’accessible a totes les edats i pressupostos. Si fem un pas més enllà, Tobias Otting, amb només 9 anys, va pronunciar, el 2014, la conferència La importància de trobar la teva pròpia veu i compartir-la, en el marc de TEDxCambridge, a Boston (Estats Units), i ho va fer gràcies al seu blog Junior Sartorialist, on parlava sobre com portar amb estil els elàstics i càrdigans, dues de les seves obsessions, juntament amb les corbates o una nova línia d’ulleres, entre d’altres temes. L’any 2011, Moziah Bridges va crear Mo’s Bows, una firma de corbatins que es va convertir en un petit imperi en poc temps.

“

La visió de la moda de Tavi Gevinson, sense adulterar, i la seva curta edat la van convertir en poc temps en una icona, i el seu blog era llegit per milions de persones cada mes.

/ TE N D È N C IE S /

“No en trobava de divertides, així que vaig decidir fer-les i vendre-les jo mateix”, explica Bridges en el seu perfil d’Instagram, que avui en dia té 16.900 seguidors. Aleshores tenia només 9 anys, i, amb 12, va passar a ser el CEO de la seva pròpia empresa, que va començar a caminar gràcies al seu blog, on els internautes li preguntaven d’on treia els corbatins. Ell mateix va aprendre a cosir de la mà de la seva àvia, que és una de les cinc treballadores de l’exitosa empresa. Evita Nuh ja té 18 anys. És una jove indonèsia

que s’ha convertit en una de les blocaires més famoses del món gràcies al seu estil, que fusiona a la perfecció peces masculines i femenines; pantalons i sabatilles d’home amb bruses i carteres femenines, per exemple. Però les seves primeres passes en aquest món les va començar a donar gràcies al seu primer blog, que va crear quan només tenia 8 anys. La seva web, The crème de la crop, va sorgir com a resposta a un diagnòstic de la síndrome d’Asperger que pateix, i encara està activa. El seu compte d’Instagram té 71.600 seguidors.

“

La web d’Evita Nuh, “The crème de la crop”, va sorgir com a resposta a un diagnòstic de la síndrome d’Asperger que pateix, i encara està activa.

D’e sti l / 39

TRES SISTERS A LA UNA

A casa nostra, també podem trobar casos de nens i nenes que tenen un blog dedicat al món de la moda. Un exemple són les germanes Laura, Marta i Laia, de Capmany (Girona), que tenen 13, 12 i 6 anys, respectivament. Juntament amb la seva mare, la Marta, van posar en marxa, l’any 2015, el blog 3sistersalamoda.com per parlar, inicialment, sobre moda i productes infantils amb imatges protagonitzades per elles mateixes. Un any més tard, també s’hi va afegir la seva àvia materna, i els temes que tracten s’han ampliat al món de la dona, parlant tant de roba com de productes de cosmètica. En aquests casos, les protagonistes de les imatges són la mare i l’àvia, de 37 i 60 anys, respectivament. “La moda i la bellesa no són una edat ni una talla, sinó una actitud”, explica Marta Aguilera, la mare de les tres germanes, que assenyala que “som seguidores de molts blogs on surten influencers joves i ‘perfectes’. Nosaltres, en canvi, volem mostrar aquest món des d’un altre punt de vista, el de dones amb cossos normals, com la majoria”. El blog neix de la debilitat que la Marta sent pel món de la moda, així com de “la il·lusió i la necessitat de compartir de les meves filles”, i,

en aquest espai virtual, les tres noies mostren les diferents combinacions que fan segons la seva personalitat i gustos: “Barregen roba de temporada amb peces d’anys anteriors, o fins i tot que han heretat entre elles. Tot ho fem des del seu punt de vista, perquè, al final, són els infants els que han de portar les peces, així que, qui millor que ells per mostrar-les?”. A Instagram, una de les seves xarxes socials preferides, ja tenen 10.600 seguidors.

“

A casa nostra, les germanes Laura, Marta i Laia, que tenen 13, 12 i 6 anys, respectivament, juntament amb la seva mare i la seva àvia, protagonitzen el blog 3sistersalamoda. com.

+INFO A LA WEB

destil.cat

40 / D ’e s til

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 4 1

/ B E N E S TAR I S AL U T /

KINHIN LA M EDITA C I Ó ERRA N T

Heu caminat mai amb plena consciència, aquí i ara, amb l’atenció present en cada aspecte de la postura?

“

42 / D ’e s ti l

“És el fet de caminar per caminar, el ritme de la vida traspassat al moviment lent, tranquil, mesurat. No s’està lligat per cap cos, per cap obstacle que freni. Es camina en l’espai, en el recinte, en el món sencer.

/ B E N E S TAR I S AL U T /

uan hom es planteja la meditació, té força clar el concepte principal, i el context que pot determinar una bona posada en escena perquè tot el procés sigui efectiu, eficaç i plaent de totes, totes. Hom s’asseu, en la postura coneguda com a zazen, i arriba a la buidor de pensament, la meditació en si, l’espiritualitat i la consciència de la pròpia ment en llur esplendor única. Doncs bé, el kinhin és una variant de la meditació que ha arribat als nostres dies, i que no és tan coneguda com la meditació asseguts. És, emperò, una figura tant o més important que l’anterior per als qui practiquen la meditació i la comunió de l’esperit i l’ésser amb la vida mesurada en el seu dia a dia, com a modus vivendi i com a filosofia. El kinhin és, ras i curt, la meditació caminant. Però no parlem d’una caminada, d’una excursió planejada, no. I molt menys en el destorb de les urbs, de les ciutats o, fins i tot, del centre d’un poble. Res de cotxes, res de moviments mecànics, res de sorolls. La pau és l’essència del zazen, i també del kinhin. El repòs físic s’aconsegueix amb la primera, i la segona permet un nou estat posterior a la pràctica del primer. El kinhin és un camí reposat, senzill i marcat, amb el qual s’assoleixen els beneficis de la meditació, el trànsit i la comunió d’un mateix amb aquell ésser vague i amorf, però

pràcticament corpori i tangible que és la natura, Gaia, Déu. Es tracta de caminar amb plena consciència, aquí i ara, amb l’atenció present en cada aspecte de la postura. Amb cada pas, s’avança mig peu i es coordina amb la respiració: amb la inspiració, s’avança; amb l’expiració, es manté la immobilitat portant el pes del cos sobre el peu de davant, sentint la pressió contra terra.

“

Amb cada pas, s’avança mig peu i es coordina amb la respiració: amb la inspiració, s’avança; amb l’expiració, es manté la immobilitat portant el pes del cos sobre el peu de davant, sentint la pressió contra terra.

El cos medita; els ulls, també

La posició corporal segueix l’eix vertical que forma la columna vertebral i la nuca, amb la barbeta recollida, com en la meditació assentada. I la posició de les mans és igualment important. Com en el zazen, la mà esquerra és un puny relaxat, amb el dit polze dins del palmell, i la dreta la cobreix, igualment reposada, a l’alçada del plexe solar. Els braços, paral·lels a terra, prop del cos, prop d’un mateix; i les espatlles, relaxades perquè la posició oberta dels colzes pugui ser còmoda. Els ulls també mediten: una mirada baixa, de 45 graus cap avall, entreoberts. En un pati o un racó de vegetació o mitjançant una ruta preestablerta

Es pot practicar mitjançant una ruta preestablerta, en un pati, en un petit racó de vegetació i naturalesa que permeti la pau necessària per assolir la meditació. El simple fet de caminar per caminar, el fet de moure’s al compàs de la respiració permet una meditació més completa. En molts casos, es practica en temples o concentracions zen, i se’n marca l’inici i final amb un toc de campana mentre els practicants el poden realitzar en un sentit circular, com seguint les agulles del rellotge. Us hi heu fixat mai, que controlar la respiració mentre feu esport, correu o camineu és clau per mantenir l’equilibri entre l’oxigen que entra i surt per tal que el cos toleri millor l’esforç? Doncs el kinhin planteja el mateix amb les passes, el fet de caminar per caminar, el ritme de la vida traspassat al moviment lent, tranquil, mesurat. No s’està lligat per cap cos, per cap obstacle que freni. Es camina en l’espai, en el recinte, en el món sencer. És la plena consciència de caminar, de ser l’ésser que camina. Aquest fet es descobreix sols pel fet de caminar; no és un resultat de l’esforç de caminar, sinó un producte natural de tan sols caminar. El kinhin és una evolució i complement perfecte per a la meditació. És el moviment aplicat a la meditació, la meditació aplicada al moviment. D’e sti l / 4 3

/ B E N E S TAR I S AL U T /

COLOR, COLOR... B LA U , V ER M ELL , G RO C , V ERD , B LA N C AL P ODER Text / Cristina Mira, de Mira Fengshui

n fengshui, els colors són considerats una de les eines més poderoses que tenim a l’abast per l’impacte que provoquen a primera vista. Des d’aquesta perspectiva, l’elecció dels colors va més enllà de l’aspecte estètic, ja que cada un influeix directament sobre el nostre estat d’ànim i estil de vida. Per això el

44 / D ’e s til

fengshui utilitza els colors com a eina bàsica per activar l’energia de les diferents zones de la llar amb una intenció determinada. Però no estem parlant només d’impregnar les parets de colors, sinó de tenir-los en compte en tots els elements de decoració, des de la roba de llit fins a les cortines, passant per les catifes, les làmpades i qualsevol altre objecte decoratiu.

“

En fengshui, els colors són considerats una de les eines més poderoses que tenim a l’abast per l’impacte que provoquen a primera vista.

/ B E N E S TAR I S AL U T /

UN COLOR, UNA ENERGIA Per començar a introduir nous colors a la llar, el més important és saber el tipus d’energia que necessita cada espai per poder utilitzar el color que ens la pugui proporcionar. En termes generals:

Els colors neutres es poden posar allà on es vulgui, són colors que aniran bé a qualsevol zona de la llar; per tant, si mai teniu dubtes, amb els tons neutres mai us equivocareu. Els colors càlids són capaços d’energitzar l’ambient. Els colors freds serveixen per calmar i aportar tranquil·litat.

UN COLOR, UNA SENSACIÓ Les propietats de cada color són molt àmplies, de manera que, si els utilitzeu de forma correcta, poden ser una important font d’harmonia, salut, equilibri i benestar, perquè cada un està associat als cinc elements de la naturalesa: aigua, foc, terra, fusta i metall.

La gamma de blaus i els negres són aigua. Aquests tons activen la inspiració i la clarificació i proporcionen tranquil·litat, frescor i sensació de pau i serenitat. El negre aporta un toc de misteri, calma i sensualitat, però és millor utilitzar-lo a través dels objectes, no mitjançant la pintura de les parets. La gamma de vermells formen l’element foc. El color vermell es pot utilitzar per atraure l’energia cap a on es vulgui, com ara un racó fosc. Activa la força física, la passió i l’excitació. El vermell pur, però, s’ha d’utilitzar amb moderació, preferentment a través d’objectes decoratius. És un bon color per a les persones depressives, si s’utilitza en petites dosis. No és recomanable afegir molt vermell a les habitacions d’adolescents ni d’infants, ja que estimula l’acció i no ajuda a relaxar-se. La gamma de grocs són la terra. És el color més lluminós de tots, ideal per a les zones de reunió social i familiar, com la sala d’estar i el menjador. Els grocs ajuden a reforçar les relacions i a adquirir una millor comunicació, estabilitat i seguretat.

“

Els verds són l’element fusta. Aquest color fomenta l’equilibri, la curació, la vitalitat i el creixement. És adequat per a dormitoris infantils, sales d’estar, banys i habitacions on s’hagin de generar noves idees, com ara un despatx o un lloc d’estudi.

El blanc és un color que proporciona sensació de pau i puresa, encara que, en excés, pot generar fredor.

Els blancs, grisos i tons metal·litzats representen l’element metall. El blanc és un color que proporciona sensació de pau i puresa, encara que, en excés, pot generar fredor. Les tonalitats grises o els tons metal·litzats aporten sensació de luxe i elegància, però, si n’hi ha massa, també poden arribar a causar tristesa, indecisió i passivitat.

D’e sti l / 4 5

/ B E N E S TAR I S AL U T /

AIXÍ NO! FORA HÀBITS MAL PRESOS! 1 0 H À B IT S Q U E E N S P E N S E M Q U E F E M B É I Q U E , E N REALITAT , E N S P ER J U DI Q U E N

es persones som animals de costums. Aprenem a fer una cosa d’una determinada manera –en la majoria de les ocasions perquè així ens ho han ensenyat– i moltes vegades no ens preguntem si ho estem fent bé o no.

Simplement, la fem. Així, ens hem acostumat a prendre’ns un cafè just després d’aixecar-nos per –suposadament– despertar-nos i afrontar el dia amb més energia; fem una dieta que li ha funcionat a algú que coneixem; ens asseiem i posem una cama sobre

l’altra per estar més còmodes; acabem de dinar i ens rentem les dents de seguida, o ens abriguem quan ens puja la febre per no passar fred... Us heu plantejat mai que totes aquestes conductes poden ser errònies? Massa sovint actuem per inèrcia, com en aquests casos:

1 Prendre cafè just després de llevar-se. Som molts els que tenim la creença que, al matí, no som persones fins que no ens prenem un cafè, però la realitat és que, quan ens aixequem, el nostre cos comença a segregar una substància anomenada cortisol, que és l’encarregada de regular l’energia del nostre cos i d’augmentar el grau d’alerta. La seva administració té lloc entre les 8 i les 9 del matí, així que, si ens prenem un cafè abans d’aquesta hora, o durant aquest interval, el que fem és reduir la seva efectivitat. El més recomanable és prendre-se’l a partir de 2/4 de 10 del matí.

2 Fer la dieta d’un conegut. Moltes vegades tendim a copiar la dieta que ha seguit un amic, perquè a ell li ha funcionat. Si ho fem, però, ens estem equivocant i podem perjudicar la nostra salut en lloc de beneficiar-la. El que és bo per a una persona pot no ser-ho per a una altra. I és que, quan fem una dieta, cal tenir en compte molts factors, com ara l’edat, la professió, l’activitat física diària, les al·lèrgies o intoleràncies alimentàries, les malalties que patim... Abans de fer-ne una, per tant, el millor és consultar un metge o nutricionista.

46 / D ’e s ti l

/ B E N E S TA R I S A L U T /

Seure amb una cama sobre l’altra. Aquest és un gest molt habitual, especialment en les dones. El tenim tan assumit que podem pensar que és natural, però realment és perjudicial per al nostre cos, perquè es tracta d’un moviment forçat que altera el funcionament de les articulacions i del sistema circulatori. Fent-lo, carreguem tot el pes en un sol costat i la columna es veu obligada a adaptar-se a la nova distribució del pes. Això fa que es forci i, a la llarga, pot comportar greus problemes a l’esquena. També es crea un espai que fa que l’articulació surti de l’eix i es genera un lleu desplaçament de la cuixa. A més, els vasos sanguinis s’obstrueixen, s’altera el flux, s’acumula sang a les venes i es dificulta el seu retorn al cor, el que pot provocar, fins i tot, dificultats respiratòries i pèrdua del coneixement, entre d’altres. El més recomanable és seure amb les cames tocant a terra i formant un angle de 90 graus.

4 Raspallar-se les dents just després de menjar. Sembla el més lògic, però no és així. Si ens raspallem les dents immediatament després de menjar, el que fem és fregar l’àcid contra les dents i repartir-lo per tota la boca, provocant que el seu efecte sigui més intens i persistent. El millor és netejar-nos la boca amb aigua i esperar uns 30 minuts per raspallar-nos les dents. Així, la saliva podrà actuar per neutralitzar el pH del que hàgim menjat i disminuirà el nivell d’acidesa.

5 Abrigar-se quan es té febre. Quan tenim febre, les mans i els peus ens queden freds. La primera reacció que tenim és abrigar-nos per neutralitzar aquest fet i començar a suar. Aquesta acció, però, no ens afavoreix, perquè incrementa la temperatura del nostre cos, que és el contrari del que volem aconseguir. Hem d’optar per utilitzar roba lleugera i deixar els braços i les cames al descobert per reduir la temperatura corporal.

6 Dormir amb la tele engegada. És molt habitual quedar-nos adormits mentre veiem el nostre programa preferit a la televisió. Però, sabeu que això és perjudicial per al nostre cos i que pot acabar comportant-nos, fins i tot, una depressió? Estem dissenyats per dormir en la foscor, i la llum que emet la televisió té una longitud d’ona que dificulta la producció de la melatonina al cervell, l’hormona encarregada d’induir i mantenir el son. Si això passa, descansem malament i ens aixequem cansats. Per tant, el millor és apagarla quan anem a dormir, o, millor encara, desterrar la televisió de l’habitació.

D’e sti l / 4 7

/ B E N E S TAR I S AL U T /

Utilitzar sabates de taló alt, o totalment planes. Les sabates de talons alts fan variar totes les posicions articulars del peu. El turmell queda més flexionat i això fa que el genoll i el maluc també es flexionin, de manera que s’incrementen les curvatures a l’esquena. També afavoreix la sobrecàrrega de l’avantpeu i ajuda a la formació de galindons, dits d’urpes o infeccions a les ungles. Les sabates baixes o planeres són preferibles, però també esdevenen perjudicials, ja que no ofereixen un bon suport a l’arc del peu ni al taló i poden ocasionar durícies, fascitis plantar o tendinitis d’Aquil·les. Els podòlegs recomanen portar sabates tancades de puntera, però que pugui acollir els dits sense comprimir-los. Respecte a les soles, haurien de ser gruixudes i, si és possible, de goma. El taló ideal està entre els 2,5 i els 4 centímetres.

8 Carregar bosses de mà grans. Una bossa de mà gran acostuma a ser sinònim d’una gran càrrega portada de forma inadequada, fet que comporta lesions d’espatlla i esquena, com tendinitis, contractures cervicals, dorsàlgies i lumbàlgies. És aconsellable portar la bossa de mà creuada o en bandolera, i que no superi el 3% del pes del nostre cos.

9 Rentar-se en excés. L’aigua trenca les barreres protectores de la pell, així que, quan ens rentem en excés amb la intenció d’evitar malalties, el que en realitat estem fent és propiciar que aquestes es propaguin perquè facilitem que bactèries, fongs, virus i altres microorganismes penetrin a la pell. Els especialistes recomanen rentar-se les mans un màxim de cinc vegades al dia, dutxar-se una única vegada al dia (inclòs el cabell) i utilitzar productes neutres i amb poc perfum.

48 / D ’e s til

Utilitzar uns sostens qualssevol. El 70% de les dones no utilitza els sostens adequats, i 9 de cada 10 desconeix quina és la seva talla. Tot això pot semblar banal, però pot tenir conseqüències perjudicials per a la salut. Uns tirants mal ajustats poden originar dolors cervico-dorsals, mals de cap i mals que s’irradien cap a l’esquena, els braços i les mans. Els cèrcols incorrectes, gairebé sempre deguts a una copa més petita que la indicada, i un ajustament inadequat són causa de callositats i pigmentacions a la pell, així com de pressions i formacions de quists, sense comptar que provoca disminució de la circulació sanguínia i limfàtica de la mama. Els sostens no han d’estrènyer (ni deixar marca), els tirants han de quedar rectes i, la part de darrera, en posició horitzontal; el pit ha de cabre dins la copa, sense plegar-se ni sobresortir, i els cèrcols s’han de recolzar sobre el tòrax, no sobre la mama.

/ B E N E S TA R I S A L U T /

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 4 9

/ E N OLOG i A /

JOANA RIGAU ROS U N A DO N A I U N V I , U N H O M E N AT G E A U N A DO N A I AL V I DE S DEL V I

a gairebé 70 anys que el matrimoni format per Josep Oliveda Casanovas i Joana Rigau Ros va fundar un celler a Capmany que, amb el pas del temps, s’ha convertit en una de les empreses vitivinícoles més reconegudes de l’Alt Empordà. El Grup Oliveda va néixer el 1948 amb l’objectiu d’alegrar la vida dels habitants de la zona, en època de plena postguerra, i de generar prosperitat al territori. Ell era un geni, un inventor; ella, una dona pacient i treballadora que va feinejar incansablement al seu costat i va beure del repte de crear aquest negoci familiar també amb les seves pròpies mans. Amb els anys, el negoci va passar a mans de la filla dels fundadors, Anna Maria Oliveda Rigau, que va tirar endavant el celler, juntament amb el seu marit, Josep Freixa Escarrà. La tercera generació va prendre el relleu amb Alfons Freixa Oliveda, fill del matrimoni, i de la seva mà s’ha creat un nou projecte vinícola que avui en dia s’ha convertit en una empresa amb identitat pròpia dins la seva DO empordanesa. Una història amb gust femení

Queda clar que la història de Grup Oliveda no s’entendria sense la important aportació de les dones de la família. Per aquest motiu, l’empresa ha volgut retre, aquest any, un homenatge al sector femení del celler, en general, i a la dona del seu fundador, en particular. Així, ha elaborat el Joana Rigau Ros, un vi blanc

“refinat, selecte i delicat”, juntament amb el tradicional Rigau Ros Blanc. Fermentat en bótes de roure francès Allier, el Joana Rigau Ros és un varietat de chardonnay del 2016, del qual se n’han elaborat 8.000 ampolles. El vi ha sortit al mercat entre els mesos d’abril i maig de 2017 i ha obtingut una molt bona acceptació, tant per la seva qualitat com per la seva nova imatge. L’etiqueta

“

Han volgut retre, aquest any, un homenatge al sector femení del celler, en general, i a la dona del seu fundador, en particular.

presenta la imatge vintage d’una dona amb els ulls tapats, com si fes un tast a cegues. En la part posterior de l’ampolla, Grup Oliveda manté l’aposta de diferenciar-se de la resta fugint de la informació tradicional de les varietats i la nota de tast i incloent un vers que casa amb el producte: ”Seductora i romàntica. Només qui lluita per allò que estima sap l’esforç que

necessita i la llibertat que s’experimenta quan arribes a la fita”. Nascut a les vinyes de Capmany

L’empresa familiar disposa de vinyes a diferents municipis de l’Alt Empordà, com Garriguella, Rabós o Vilamaniscle, però el Joana Rigau Ros està elaborat íntegrament amb raïm de la varietat chardonnay, plantat a les vinyes pròpies del poble de Capmany. Són terres minerals i rocoses, on hi predomina el sauló, amb certes pinzellades de llicorella. Els ceps, que tenen entre 25 i 30 anys i no compten amb rec, es veuen obligats a aprofundir les seves arrels per obtenir l’aigua necessària. D’aquesta manera, es nodreixen dels substrats més profunds de la terra, la qual cosa proporciona un caràcter intens i captivador als seus vins. Un vi brillant i que brilla

Visualment, presenta un característic color groc pallós brillant amb reflexos verds. En nas, té una aroma complexa, on es fonen els afruitats propis de la varietat, com la pinya, el pomelo i els cítrics, amb la vainilla i els fumats de la fusta. En el paladar, és un vi dens i cremós, amb una acidesa fresca que es desenvolupa cap a un final llarg i equilibrat, on reapareixen els fins matisos torrats. El Joana Rigau Ros és ideal per prendre com a aperitiu, i el podeu acompanyar amb amanides, peix i marisc, carns blanques i formatges suaus. +INFO A LA WEB

destil.cat Grup Oliveda De la roca, 3 17750 Capmany (Girona) 972 54 90 12 comercial@grupoliveda.com www.grupoliveda.com 50 / D ’e s til

“

El Joana Rigau Ros està elaborat íntegrament amb raïm de la varietat chardonnay, plantat a les vinyes pròpies del poble de Capmany.

D’e sti l / 5 1

/ I N TERIORI S M E /

JEURE, JEURE I JEURE ( P ER Ò J E U RE B É )

stiu. Vacances. Temps de fer moltes coses. Però també de jeure i passar llaaargues estones al sofà descansant, conversant, mirant la televisió, llegint, fent la migdiada o mastegant les hores sense més. Sí, el sofà és un ingredient clau de les

vacances, però no només: el ritme de vida i les rutines que seguim l’han convertit, de ben segur, en una de les peces estrella de la llar, perquè, si bé, anys enrere, la vida de reunió familiar tenia lloc principalment a la cuina i la sala d’estar era un espai reservat exclusivament per rebre amics i familiars o per portar a terme

alguna celebració puntual, actualment, hi acudim a diari a la recerca d’uns minuts de tranquil·litat, esbarjo o oci. És a dir, que la sala d’estar és l’epicentre de les nostres llars, i, el sofà, una de les peces bàsiques per poder-ne gaudir al màxim.

01. Nordic. Amb peus de fusta massissa desmuntables i disponibles en diferents colors, els coixins del respatller i dels braços són de poliuretà de diferents densitats. És una peça elegant i càlida alhora.

52 / D ’e s ti l

/ I N TERIORI S M E /

02. Romeo Busines. Aquest disseny de Margot Viarnés té uns peus metàl·lics desmuntables. Els coixins del respatller i dels braços estan farcits de microfibra acrílica antial·lèrgica i duen una funda protectora, mentre que els del seient són de poliuretà combinat i presenten diferents densitats. Línies rectes i modernes que transmeten sobrietat i essència.

03. Almo. Aquesta peça amb peus ocults de PVC té els coixins del respatller i dels braços farcits de microfibra acrílica antial·lèrgica dins d’una funda protectora; en canvi, els del seient combinen diferents densitats de poliuretà. Només de veure’l, ja t’hi voldries endinsar.

D’e sti l / 5 3

/ I N TERIORI S M E /

04. Stephanie. Aquesta butaca tan espectacular, amb peus de fusta desmuntables i disponibles en diferents colors, té tots els seus coixins –del respatller, dels braços i del seient– confeccionats amb poliuretà de diverses densitats. És, sens dubte, una peça originalíssima que atrau totes les mirades.

05. Cachemira. Aquest disseny de Margot Viarnés en versió butaca és una delícia. Té uns peus de fusta desmuntables i uns coixins confeccionats amb una funda protectora i farcits de microfibra acrílica combinada 100% amb ploma d’ànec.

54 / D ’e s til

SOFÀS CÒMODES I CONFORTABLES, PRÀCTICS I ADAPTATS A L’ACTUAL CONCEPTE D’OCI I DESCANS

Queden enrere ja aquells sofàs simplement estètics –de mil i un estampats, a joc amb la resta del mobiliari–, de formes impossibles, amb seients més que voluminosos i respatllers a prova de cervicals. Avui, els sofàs han de ser, per damunt de tot, còmodes i confortables, pràctics i adaptats a l’actual concepte d’oci i descans. Ara, ens fixem en la seva ergonomia i busquem seients lliscants i profunds, respatllers inclinables i tapisseries desenfundables. Vigilem els teixits amb els quals estan fets, i els farcits, i la seva resistència... I bé que fem, perquè un sofà contribuirà a afavorir el nostre descans i repercutirà en la nostra salut. Escollir-lo bé, per tant, no és cap tonteria. ELS ATEMPORAL SÓN... LA REPERA!

Si parlem de sofàs còmodes i confortables, hem de parlar dels sofàs Atemporal; no només perquè ho són, sinó també perquè, després de més de 50 anys d’experiència en el disseny i producció de mobles entapissats, s’han convertit en un referent per la qualitat que ofereixen. Conscients que el sofà és un dels mobles més viscuts de la llar, atorguen una excepcional importància als materials emparats per a la seva fabricació, i utilitzen estructures, sistemes de suspensió, farcits i teixits de llarga durada, amb resistència a l’abrasió i al pilling i amb solidesa davant la llum artificial. Totes les matèries primeres que utilitzen són de primera qualitat, seleccionades i testades. A més, estèticament són espectaculars. Tots aquests que us hem mostrat tenen una estructura de fusta massissa combinada i desmuntable coberta d’escuma de poliuretà d’alta densitat en el seu contorn per consolidar el coixí del seient i mantenir la seva estabilitat i durabilitat, compten amb un sistema de suspensió base mitjançant cintes elàstiques de cautxú i les seves fundes es poden aconseguir en teixit –confeccionat amb fibres naturals o acríliques– o en pell natural i són desenfundables (excepte si estan entapissats en pell). A més, permeten variacions respecte al disseny original.

D’e sti l / 5 5

/ n ov e tat s /

UN COBI NOU PER CELEBRAR EL SEU 25 ANIVERSARI La firma Pilma reedita Cobi, l’emblemàtica mascota dels Jocs Olímpics Barcelona’92.

56 / D ’e s ti l

/ n ov e tat s /

obi, el gos cubista de Xavier Mariscal, ja té 25 anys. Va néixer amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, el juliol de 1992, i es va convertir en tota una icona gràcies al seu reconeixement nacional i internacional. En aquell moment, la firma Pilma va ser qui va produir la figura per als Jocs Olímpics i qui la va comercialitzar entre 1990 i 1992. Aquest 2017, amb motiu del 25 aniversari dels Jocs, la mateixa casa ha reeditat la famosa mascota realitzada en alumini fos i polit, la qual es pot adquirir en dues mides diferents: el Cobi petit,

de 14 cm, pesa 1 quilo, mentre que el gran, de 23 cm, pesa el triple. Aquesta reedició forma part de la col·lecció Olympic Heritage, que enguany també celebra 120 anys d’art i disseny olímpic amb productes creats al llarg de la història dels Jocs Olímpics. El packaging d’aquest Covi d’aniversari ha estat dissenyat per alumnes del Màster de Packaging de l’Escola Elisava de Barcelona. Si el voleu adquirir, el trobareu a les botigues Pilma, al Museu Olímpic de Barcelona i a www. pilma.com a un preu de 166,05 euros, en el cas del petit, i de 297,60 euros, en el cas del gran.

“

El packaging d’aquest Covi d’aniversari ha estat dissenyat per alumnes del Màster de Packaging de l’Escola Elisava de Barcelona.

D’e sti l / 5 7

/ E N OLOG IA /

NO ET QUEDIS AMB SET! Et servim en safata de plata dues receptes de còctels boníssims, boníssims –i saludables, saludables–, per als que no beuen alcohol (i per als que sí). Si us agraden, aquestes i cent noranta-vuit més són al llibre que acaba de publicar la sommelier Meritxell Falgueras, Què beure quan no beus.

mb l’arribada de la calor –i la xafogor, siguem francs–, augmenta la set en gran mesura. No la podíem dir més clara, aquesta! Atès això, l’estiu és l’època esponerosa, vital i prolífica de les receptes líquides, per la fretura d’hidratació que hom té. Cada moment es pot assaborir de mil maneres diferents, i les begudes que hi mariden també han de ser especials i exclusives d’aquella experiència, a punt per degustar l’instant, la vida! D’aquí n’arriba la següent: us apropem idees refrescants i fresquívoles que, coll avall, us deliran els sentits i us brindaran un ufanós benestar. La responsable d’aquestes propostes? La sommelier Meritxell Falgueras, que acaba de publicar Què beure quan no beus. Si, si, són receptes sense alcohol, i estan boníssimes. Som-hi?

58 / D ’e s til

/ E N OLOG IA /

EL MOJITO FREE O NO-JITO El popularíssim “mojito” cubà sempre es pot fer sense alcohol, amb un toc d’aigua mineral, sucre i menta (o alfàbrega!). A mitja tarda, quan l’escalf del sol és àlgid? I és clar que sí! Les mesures les poseu vosaltres. Experimenteu, tasteu i refresqueu-vos!

Com el farem? Amb una rodella de gingebre fresc i pelat, però amb la mesura justa, que, si no, serà massa picant!

talleu la llima en trossos menuts i tritureu-la un xic amb una mà de morter. En acabat, ensucreu la barreja al gust. Sense esclafar-les massa –amargantejarien–, sumeu-hi les fulles de menta. I ja el tindreu llest. La Meritxell proposa maridar-lo amb la música d’Omara Portuondo. Bon profit!

Amb una llima, que no falti mai. Amb mig got de gel picat, que sempre es posa bé. Amb fulles de menta, imprescindibles.

Preparem-ho tot Poseu la rodella de gingebre en un got mig-gran. Després,

“Què beure quan no beus”, de Meritxell Falgueras La cèlebre sommelier Meritxell Falgueras presenta un llibre diferent, genuí: “Què beure quan no beus”, més de 200 begudes refrescants, vitals –i totes sense alcohol!– per a tots els moments del dia, de la nit, de la vida. Per beure i maridar, fredes o calentes, amb gas i sense gas, però, això sí, amb cap gota d’alcohol. Són propostes fàcils de preparar, dividides en quatre blocs (per a totes les hores del dia, per a les quatre estacions, per a ocasions especials o en funció de l’estat d’ànim), que es poden assaborir en soledat, amb bona companyia, després d’un dia llarg, en una tarda de pur plaer, en un petit convit amb els amics a casa... Descobriu-les i degusteu-les!

TE GELAT AMB FRUITES El “te gelat amb fruites” és una de les moltes i refrescants opcions per a aquells moments entre àpats que, d’una banda, alimenta, i de l’altra, enfredoreix el coll una estona. Aquesta és una recepta lliure, diàfana, fresca! Es pot experimentar tant com es vulgui, tant com fruites tingueu al vostre abast.

No us fem gabiejar més Necessiteu mig litre d’aigua mineral. També us faran falta un parell de bosses de te negre i un parell de rodelles de fruita –de pinya, posem per cas, o de préssec...– tallades en daus.

alhora, perquè el sabor prengui més que mai. Després, un parell d’hores de nevera i... a servir-lo amb una bona dosi de gel! El gust hi és assegurat; només us caldrà trobar el moment. Endavant!

Una senzilla preparació És de les senzilles, aquesta. Cal preparar l’aigua fins que bulli i, aleshores, afegir-hi les bosses de te i la fruita triada

D’e sti l / 5 9

/ G A S TRO N O M IA /

HERBES AROMÀTIQUES, TOT L’ANY Si t’agrada utilitzar herbes aromàtiques a l’hora de cuinar els teus plats, et plantegem dues solucions pràctiques per poder gaudir-ne durant tot l’any. Text / Pep Sala, músic, compositor i amant de la gastronomia

60 / D ’e s ti l

/ G A S TRO N O M IA /

es dels inicis de la primavera fins a l’estiu, podem recollir diferents tipus d’herbes aromàtiques i remeieres, que van molt bé per aportar aromes als nostres plats. La cuina catalana les utilitza sovint, tant a l’hora d’elaborar salses com per fer les picades que ajuden a rematar els nostres plats. Hi ha exemples clàssics de combinacions perfectes entre productes i herbes, com els pèsols i la menta, els rostits i

el llorer, els estofats i la farigola, el romaní i el conill, l’alfàbrega i les amanides de tomàquet, el fonoll i alguns peixos, el julivert i les picades, o l’orenga i la pasta, entre tantes altres. El problema és que moltes d’aquestes herbes no es conserven gaire temps. Algunes les podem cultivar nosaltres mateixos en testos, a casa, però, fins i tot aquestes, no viuen tot l’any. Hi ha solucions, però.

“

Per assecar herbes aromàtiques, cal que intenteu collir-les al matí, quan ja hagin perdut la humitat de la rosada i abans que el sol les ressequi i n’extregui les seves aromes.

OPCIÓ 1: ASSECAR-LES

OPCIÓ 2: CONGELAR-LES

Des de sempre, el recurs habitual ha estat assecar les herbes aromàtiques i tenir-les a la nostra disposició al rebost de casa. Ara bé, per fer-ho, cal que intenteu collir-les al matí, quan ja hagin perdut la humitat de la rosada i abans que el sol les ressequi i n’extregui les seves aromes. També és important que no duguin terra ni insectes, per la qual cosa les haureu de rentar amb un drap sec, sense mullar-les, tot i que, si cal fer-ho perquè quedin ben netes, les eixugareu tot seguit amb un paper absorbent. Un cop les tingueu netes, munteu rams amb els tipus d’herbes que ho permetin –com la farigola, el llorer o l’orenga, per exemple–, els pengeu cap per avall i els guardeu en un lloc fosc, sec i fresc. Passades un parell de setmanes, comproveu que estiguin ben seques. Si és així, ja podreu guardar les fulles i les flors (si és el cas) en recipients ben secs, que haureu hagut d’esterilitzar prèviament. En el cas de les herbes que no permetin fer-ne rams, en podeu prendre les fulles, ben netes i seques, i reservar-les sobre paper absorbent, també en un espai fosc, fresc i sec. Passades un parell de setmanes, repetiu el mateix procés i guardeu-les en recipients adequats. Una altra opció és preparar uns manats d’herbes i deixar que s’assequin penjats, com sempre, en un lloc fosc, fresc i sec. Així ja les tindreu a punt a l’hora d’utilitzar-les per cuinar. Aquests manats se solen fer amb una fulla de llorer, que embolica unes branques de farigola i de julivert, tot lligat amb un fil de cotó. De fet, molts establiments ja els venen preparats, i, a França, són molt populars; s’anomenen bouquet garni.

Si el mètode tradicional d’assecar les herbes aromàtiques en un lloc fosc, fred i sec no et convenç (val a dir que algunes perden bona part de la seva aroma durant aquest procés, com en el cas de l’alfàbrega, el cibulet, el fonoll, el julivert, el cerfull o el coriandre, entre d’altres) teniu una altra possibilitat: congelar-les. Per fer-ho, agafeu les branques de les herbes, ben netes i seques, i les col·loqueu en una safata sobre paper absorbent. Després, les poseu al congelador durant 24 hores i, un cop passat aquest temps, les envaseu en bosses petites per poder-les-hi guardar més còmodament. També es poden posar, ben netes i seques, en un motlle de fer glaçons. En aquest cas, les fulles poden ser senceres o picades. Amb una culleradeta n’hi haurà prou. Després, hi afegiu aigua mineral fins que, just, cobreixi les herbes, ho tapeu amb paper film i, tot seguit, ho poseu al congelador. Si voleu, podeu treure els glaçons 24 hores més tard i guardar-los en una bossa; així, alliberareu el motlle. Finalment, aquest darrer procediment també es pot fer cobrint les herbes amb oli d’oliva. En aquest cas, però, és recomanable que piqueu les herbes, en lloc de congelar-ne les fulles senceres. Aquest sistema és útil a l’hora de fer preparacions salades, com ara amanides o escabetxos. Si bé mai tindran la mateixa aroma que si les utilitzeu fresques, almenys així podreu gaudir de les herbes aromàtiques durant més temps. Això sí: es recomanable utilitzar-les, com a molt tard, tres mesos després de la seva congelació. A partir d’aleshores, les trobareu massa pansides i us aportaran poques aromes.

“

D’e sti l / 61

/ B E N E S TAR I S AL U T /

A L’ESTIU... N O T ’ O B LIDI S EL S OLI S ! A l’estiu, els olis essencials resulten molt útils per preparar la pell per a un bon bronzejat i el seu manteniment. A més, també serveixen com a repel·lent de mosquits, per atacar els fongs o per alleujar les picades, fins i tot de meduses. Et descobrim les aplicacions dels olis essencials durant aquesta època de l’any.

es arrels dels olis essencials les hem d’anar a buscar molt temps enrere. Els nostres avantpassats ja els feien servir amb objectius medicinals per matar bacteris i virus i per tractar malalties diverses. I és que tenen uns efectes molt positius per al nostre benestar físic i emocional que no es poden obviar. Actualment, som més conscients de la importància de tenir cura de la nostra salut des de una perspectiva més natural; és per això que l’ús dels olis essencials ha pres més força a les nostres llars, ja que poden ser utilitzats tant pels més grans com pels més petits de la casa amb multitud d’objectius. Ara bé, per fer-ne un bon ús és necessari comptar amb l‘assessorament d’un professional qualificat que us ajudi a optimitzar al màxim les seves aplicacions.

OLIS ESSENCIALS, SÍ, PERÒ DE QUALITAT. QUE NO US DONIN GAT PER LLEBRE!

Els olis essencials són l’essència volàtil de les plantes extreta, generalment, de la destil·lació al vapor de les seves diferents parts (les fulles, les flors, les arrels, les llavors…). Justament degut a aquest procés de destil·lació, que ha de dur-se a terme a pressió i a temperatures

baixes en cambres de cocció d’acer inoxidable, són altament concentrats, i la seva composició química és tan complexa que permet que tinguin diferents propietats terapèutiques. Conèixer l’origen dels olis essencials i assegurar-se que el seu procés de destil·lació ha estat complet i que, per tant, recullen totes les molècules aromàtiques que garanteixen la seva qualitat és clau per saber si són de grau terapèutic, perquè aquesta és la manera que

ens puguem beneficiar del gran nombre de molècules i principis actius que contenen. Els olis, a més, han de ser 100% naturals, purs i íntegres. Això significa que les plantacions no han d’estar tractades amb pesticides ni agroquímics. Si empareu olis que segueixin aquests estàndards de qualitat tan alts, quedareu meravellats dels seus beneficis.

PRECAUCIONS BÀSIQUES A TENIR EN COMPTE

- Eviteu el contacte dels olis essencials amb els ulls. - No els apliqueu a l’interior de les orelles. - En casos de pells sensibles (com les dels infants, les persones grans o les embarassades), és aconsellable diluir els olis essencials en un oli vegetal, com ara el d’ametlles, el de calèndula o el de jojoba, per evitar possibles reaccions cutànies. A l’estiu, pareu especial atenció amb els olis essencials que porten cítrics en la seva composició, ja que són fotosensibles i, per tant, cal evitar la seva aplicació sobre la pell en cas d’haver d’estar exposats al sol durant les 12 hores següents.

62 / D ’e ’ess til

/ B E N E S TAR I S AL U T /

Una combinació molt bona és de la menta i citronella de Purification™, de Young Living, amb la qual també podeu elaborar aquesta recepta per mantenir els mosquits a ratlla: 250 ml d’aigua 10 gotes de d’oli essencial de menta 10 gotes d’oli essencial de citronella 10 gotes de Purification™. Poseu-la en un dispensador amb esprai i agiteu la mescla abans d’usar-la per barrejar momentàniament els olis essencials amb l’aigua.

QUÈ PODEN FER PER NOSALTRES ELS OLIS ESSENCIALS DURANT L’ESTIU?

Per un bronzejat més homogeni. Per començar bé l’estiu, és aconsellable preparar un exfoliant natural amb sals d’Himàlaia, oli d’ametlla i olis essencials amb propietats hidratants i regeneratives, com ara la lavanda o l’encens. Això sí: després de l’exposició al sol, caldrà que ens hidratem bé la pell, no només per calmar possibles irritacions solars, sinó també per ajudar a fixar el bronzejat. Per evitar picades. Un dels enemics principals de l’estiu són les picades de mosquits i abelles, fet que podem evitar aplicant-nos un

“

Conèixer l’origen dels olis essencials i assegurar-se que el seu procés de destil·lació ha estat complet i que, per tant, recullen totes les molècules aromàtiques que garanteixen la seva qualitat és clau per saber si són de grau terapèutic, perquè aquesta és la manera que ens puguem beneficiar del gran nombre de molècules i principis actius que contenen.

repel·lent elaborat per nosaltres mateixos amb olis essencials damunt la pell, o bé posant-lo en un difusor d’ultrasons en l’ambient. D’aquesta manera, no només aconseguirem repel·lir els insectes, sinó que també impregnarem la llar d’una aroma molt agradable. Per pal·liar al màxim els efectes de les picades d’insectes. Podeu utilitzar olis essencials calmants i cicatritzants que contribueixin a desinflamar la zona. L’oli de lavanda i el Purification™ van molt bé. Per les temudes picades de medusa. El Thieves™, de Young Living™, és una barreja única que ajuda a combatre virus i bacteris d’una manera extraordinària.

Per fugir dels fongs (i dels polls!). Un imprescindible d’aquesta temporada és l’arbre de te, l’antifúngic per excel·lència, perfecte per esquivar els fongs de les piscines i dutxes, i també imprescindible quan els infants van de colònies per evitar el contagi dels maleïts polls. Aplicat darrere les orelles i a la coroneta amb un roll-on és molt pràctic. Per aconseguir un ambient estimulant, agradable i refrescant a casa. Els cítrics aplicats en un difusor d’ultrasons són una de les millors opcions per estar frescos a casa. Citrus Fresh™, de Young Living™, és una combinació ideal.

ASSESSOREU-VOS COM CAL! Ja hem esmentat que per fer un bon ús dels olis essencials és necessari comptar amb l‘assessorament d’un professional qualificat que us ajudi a optimitzar al màxim les seves aplicacions. La Núria Garriga, esteticista i massatgista amb molts anys d’experiència, ho és. A banda d’assessorar sobre la utilització dels olis essencials, ofereix xerrades i tallers a partir de la seva experiència amb els olis essencials de Young Living™, uns olis purs i únics que destaquen per la seva màxima qualitat. Si voleu resoldre dubtes que us sorgeixin o obtenir-los, us podeu posar en contacte amb ella i gaudir d’un 24% de descompte.

Núria Garriga Assessora d’aromateràpia Young Living i quiromassatgista 615 601 309 info@nuriagarriga.cat www.nuriagarriga.cat @NuriaGarrigaMassatgesOlisEssencials

D’e sti l / 63

/ E S PAI S DE L U X E /

TOUCHÉ RESTAURANT A N OTE U - V O S AQ U E S T N O M

Vet aquí un restaurant que, amb només un any de vida, s’ha situat com un dels locals de referència dins del competitiu món dels establiments destacats de Barcelona.

eure a taula per degustar plats de qualitat i, a més, fer-ho en un entorn incomparable com el Port Olímpic de Barcelona resulta tot un plaer per als sentits. Ras i curt, això és el que us trobareu al restaurant Touché, un petit oasis al davant del Mediterrani. El xef

64 / D ’e s ti l

Carlos Torres i tot el seu equip ens posen sobre la taula productes de primera qualitat, frescos, provinents directament dels mercats locals, amb els quals ofereixen una cuina d’alta qualitat. Tot plegat combinat amb un servei totalment personalitzat; una carta de vins, caves i xampanys especialment seleccionats per

completar tota una experiència gastronòmica, i uns còctels d’autor elaborats per Marc Pérez i el seu equip de bàrmans. El disseny sofisticat del local tanca el cercle virtuós d’un restaurant que, amb només un any de vida, s’ha situat com un dels locals de referència dins del competitiu món dels establiments destacats de Barcelona.

/ E S PAI S DE L U X E /

UNA CUINA “EN PETIT FORMAT”

La cuina del Touché destaca per les seves cuidades elaboracions en petit format. Amb la intenció de defugir de la clàssica oferta d’entrants, plat principal i postres, ens posen a disposició una cuina internacional en format de petites racions que són perfectes per compartir més d’un plat a la vegada. Sabors clàssics del Mediterrani, com els calamars cruixents amb maionesa d’all fregit o els tentacles de pop amb parmentier al pimentó, i gustoses receptes del sud-est asiàtic, com el massaman curri o l’arròs thai amb carabiners i escuma de coco, es donen cita a la carta del Touché, i totes les receptes tenen un denominador comú: la selecció de la millor matèria prima i una acurada elaboració. “Hem treballat dur per crear un menú artístic que combini cuina tradicional amb un gir modern, inspirat bàsicament en els sabors asiàtics, un assortiment variat que assegura a tots els nostres clients que trobaran un plat perfecte que encaixarà amb el seu gust”, assegura Carlos Torres. Ara bé, de dilluns a divendres al migdia, també ofereixen un menú diari format per una selecció de quatre plats (disponibles en qualsevol combinació que el client triï), un assortiment de plats freds i calents i unes postres, amb beguda i cafè inclòs.

un chardonnay de França, o el Mar de Frades, un albarinyo de les Ries Baixes, perfectes per maridar amb el tàrtar de salmó a l’estil Touché o amb qualsevol altra proposa de peixos, marisc o aus blanques de la carta. Els vins negres tampoc es queden curts: destaquen el Terraza de los Andes, un malbec

d’Argentina; el Vega Sicília Único, de la Ribera del Duero, o el Roda 1, de La Rioja, ideals per prendre amb carns vermelles, com el carpaccio de filet farcit de foie i trufa, el massaman curri o els exquisits ous trencats a l’estil Touché amb pernil ibèric en dues textures, escumat i salsa d’ou ferrat.

UNA SELECCIÓ DE VINS ESPECTACULAR

La carta de vins del Touché és, com a poc, espectacular, amb delicadeses com el Brancott State, un sauvignon de Nova Zelanda; el Miramar La Masia, un chardonnay de Califòrnia; el Petit Chablis Grand Regnard, D’e sti l / 65

/ E S PAI S DE L U X E /

ELS CÒCTELS SÓN... LA CIRERETA DEL PASTÍS

Un hàbil equip de bartenders, liderat per Marc Pérez Rodríguez, dissenya i prepara els còctels que se serveixen al Touché, elaborats sempre amb fruita fresca i productes de la més alta qualitat i pensats per maridar amb qualsevol dels plats de la carta. Es tracta de combinacions que, si bé mantenen l’elegància clàssica de les influències asiàtiques, busquen noves maneres d’impressionar el client amb propostes divertides i desafiants. “Des de la nostra barra, busquem la perfecció de la simplicitat per complementar l’experiència del sabor”, afirma Pérez, que ha treballat com a bartender en locals tan emblemàtics com el Nuba, de Barcelona, o el restaurant Quemo, de Hong Kong.

“

Amb la intenció de defugir de la clàssica oferta d’entrants, plat principal i postres, ens posen a disposició una cuina internacional en format de petites racions que són perfectes per compartir més d’un plat a la vegada.

UN LOCAL D’ESTIL NÀUTIC, COM NO PODIA SER D’ALTRA MANERA

Si les propostes gastronòmiques del Touché sorprenen, el disseny interior del local (que ha anat a càrrec de Lázaro Rosa-Violán Studio) no es queda enrere. Si hi aneu, us trobareu amb un local elegant i refinat que desprèn un estil nàutic indiscutible. I és que la seva decoració reinterpreta l’ambient portuari amb materials tradicionals, com alicatats, fustes i gelosies, combinats amb altres de més contemporanis, com cromats, fusteries metàl·liques i vidres. 66 / D ’ e s ti l

Precisament l’elecció de diferents materials, l’ús de teixits naturals, la presència del color i la cura màxima pel detall han estat essencials a l’hora de recrear aquest ambient tan exclusiu, que compta, a més, amb un mobiliari més que versàtil per adaptar diferents configuracions dins l’espai. Una zona chill out és ideal per assaborir còctels o combinats d’autor, i una plataforma de fusta ubicada en una terrassa de 200 m² ha contribuït a crear un altre ambient distès i relaxat, absolutament harmònic, que juga amb elements gràfics, textures i colors.

+INFO A LA WEB

destil.cat TO U C H É R E S TAU R A N T De la Marina, 19-21 - Marina Village, local D1 08005 Barcelona 93 269 49 42 restaurant@touche.com www.touchebcn.com

/ E S PAI S DE L U X E /

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 67

/ f otog r a m a /

UN SALT CAP A LES VACANCES EN... 3, 2, 1! Així hem fet la portada del número 42 de D’estil Text / Mar Casas, directora de D’estil

o sabem: hi ha persones que fugen de l’estiu, però, per a nosaltres, és una estació esperada; pel sol i la claror que ens aporta, pel bon temps, perquè ens regala més hores d’oci i perquè ens condueix cap a unes vacances necessàries que ens permeten relaxar el cos i balancejar la ment, carregar les bateries i cridar la creativitat per seguir fent la nostra feina de la millor manera possible. Hem volgut traslladar aquesta eufòria que sentim, aquesta efervescència, en una portada fresca i divertida, estiuenca, és clar. La Jumma Jeilow, de Piùbella Models, s’ha convertit en la nostra Mary Poppins particular gràcies a aquesta imatge levitant presa pel joveníssim Joan Romagosa, que fa unes fotos que enamoren. El vestuari, l’estilisme i el maquillatge han anat a càrrec de la Tina Gil, de Peacot shop, una botiga de roba i complements 100% mediterrània que ens té el cor robat, i el vídeo del making of és una tasca de la Cristina Vela. Si voleu veure’l per saber com hem fet aquesta portada, entreu a www.destil.cat. I bon estiu!

+INFO A LA WEB

destil.cat

/ T e cn o l og i a /

Dâ&#x20AC;&#x2122;e sti l / 69

/ M OTOR /

CITROËN SPACETOURER E S P ERIT V IAT G ER

No és una furgoneta. Tampoc, un monovolum. Ho és tot en un.

er una escapada en cotxe amb la família i no patir per qüestions d’espai és possible amb l’SpaceTourer, de Citroën. Aquest vehicle es desmarca de la gamma de

70 / D ’e s til

les furgonetes i s’acosta a la dels monovolums. De fet, es condueix amb la facilitat d’un turisme i té cabuda a tot arreu gràcies a la seva alçada limitada a 1,90 metres, el que permet no haver de patir per entrar als aparcaments subterranis.

En un món on els desplaçaments en grup són cada vegada més habituals, el Citroën SpaceTourer és un vehicle amb caràcter que facilita enormement la vida. Vegeu per què.

/ m oto r /

1 TOTHOM CÒMODE. TOTHOM. El seu interior, ample i espaiós, ha estat concebut amb un esperit viatger, perquè cada ocupant disposa del millor tractament. Els seients, fets amb materials suaus i càlids, asseguren un confort d’alt nivell, i els dels ocupants de la segona i la tercera fila són lliscants sobre rails, independents, amb respatllers inclinables, reposacaps i reposabraços per a un benestar realment òptim.

2 XS, M I XL AMB UN MALETER ENVEJABLE Amb un disseny fluid, gens agressiu, però robust i segur, està disponible en tres longituds: XS (de 4,60 metres), M (de 4,95 metres) i XL (de 5,30 metres), i incorpora una versió compacta, inèdita en el seu segment, amb capacitat per a un màxim de 8 persones. El maleter, a més, és realment aprofitable, fins i tot amb la darrera fila de seients, tot i que, abatent les dues últimes, l’espai de càrrega és similar al d’una furgoneta.

3 CONDUCTOR AMUNT! Per afavorir la comoditat al volant, el conductor es beneficia d’una posició elevada, mentre que la resta de passatgers compten amb seients lliscants que, en alguns casos, es poden girar en funció de com es vulgui ordenar l’interior de l’habitacle, el qual, a més, disposa d’un sostre panoràmic que assegura la sensació de llibertat i aporta molta llum. La vista lateral de l’SpaceTourer permet entreveure l’espai a bord amb una gran porta lateral lliscant, que, en alguns models, compta amb un mecanisme automàtic d’obertura sense mans mitjançant un sensor situat al para-xocs del darrere, molt útil quan s’hi accedeix amb les mans ocupades. I, pel que fa a la porta posterior, incorpora un vidre que s’obre per facilitar l’accés a l’interior però sense necessitat de fer-ho del tot.

D’e sti l / 71

/ M OTOR /

UN PLAER PER A LA CONDUCCIÓ El Citroën SpaceTourer incorpora les darreres novetats tecnològiques per facilitar la conducció. D’entrada, un regulador actiu de la velocitat permet que el cotxe s’adapti a la velocitat del vehicle precedent, i és capaç de reduir la velocitat fins 20 km/h actuant sobre l’accelerador. El sistema de vigilància de l’angle mort informa de la presència de vehicles amb l’encesa d’un díode taronja situat a la cantonada del retrovisor, i s’activa entre els 12 i els 140 km/h. El reconeixement del límit de velocitat, que funciona gràcies a una càmera situada a la part superior del parabrises, informa en tot moment el conductor sobre les limitacions del trànsit i permet adaptar-se a la velocitat mitjançant un simple toc. Finalment, l’Active Safety Break permet reduir els danys corporals dels passatgers frenant en lloc del conductor gràcies una la càmera multifunció situada a la part superior del parabrises (entre els 0 i els 30 km/h, actua evitant la col·lisió amb obstacles mòbils o fixes, i, per sobre dels 30 km/h, redueix la velocitat abans de l’impacte).

D’altra banda, la planxa de bord permet al conductor tenir-ho tot a l’abast de la mà i controlar-ho d’un sol cop d’ull. El Citroën Connect Nav, el nou sistema de navegació 3D, tàctic, connectat en temps real i per reconeixement de veu a través d’una pantalla tàctil de 7 polzades, va associat a serveis connectats, com el TomTom Traffic, que permet obtenir informació sobre el trànsit en temps real, la localització i els preus de les gasolineres i els aparcaments i la recerca local de zones d’interès. Això sense comptar amb el Mirror Screen, que permet utilitzar les aplicacions i els continguts compatibles de l’smartphone a la pantalla tàctil tot connectant-ho al port USB, mentre que el Head Up Display projecta sobre una làmina transparent, en color i en el camp de visió del conductor, tota la informació essencial.

72 / D ’e s ti l

// M mOTOR oto r //

5 LA MOTORITZACIÓ, ECOLÒGICA El Citroën SpaceTourer compta amb un motor turbodièsel de la família BlueHdi, amb consums que oscil·len entre els 5,1 i els 5,7 litres als 100 km, i potències de 95, 115, 150 i 180 CV, i està disponible amb canvi manual i automàtic. Es tracta de motoritzacions ecològiques que, entre d’altres, utilitzen el mateix sistema SCR amb l’additiu Adblue. El vehicle es pot trobar en vuit colors diferents, que han anomenat Negre Onyx, Blau Imperial, Marró Rich Oak, Gris Platí, Gris Alumini, Taronja Tourmaline, Sorra i Blanc Banquise. Tu tries!

D’e sti l / 73

/ P ETIT S P LAER S /

EL DESTÍ Text / Daniel Ruiz-Trillo, escriptor

74 / D ’e s ti till

/ P ETIT S P LAER S /

Era primavera a Nova York, el sol començava a escalfar l’ambient a la ciutat que mai dorm, la que va cantar en Frank Sinatra i la que nosaltres volíem gaudir des de feia tot just una setmana, quan l’avió va aterrar a l’aeroport JF Kennedy, quan encara duia l’americana i la corbata del casament, i la meva dona les sabates de taló i el vestit de núvia. Després d’uns primers dies cercant tot de llibres i de pintures en aquesta banda del riu, va arribar el dia d’endinsar-nos a l’altra banda, la que tothom diu que és la més perillosa i, alhora, la més extraordinària. En aquella època, jo feia el doctorat en Literatura Anglesa a la UPF, centrat justament en un autor de Nova York, el senyor William Churchill, un etnòleg. Concretament, estudiava la seva obra A princess of Fiji, de 1892, de la qual només n’havia trobat alguna edició crítica, però no pas l’original. En William, malgrat ser de

“

A l’últim moment, però, vaig notar quelcom, com una mena de crida, que em va deixar aturat, sense capacitat per moure’m ni seguir corrent, tot i que ens hi jugàvem perdre o no perdre aquell valuós autobús.

Nova York, havia estat una vegada de jovenet a Olot, ciutat originària de la meva àvia, amb qui havia fet una gran amistat. Vaig agafar ben fort la maleta i vaig arrencar a córrer, al costat de la meva dona, que anava a tota pastilla, amb l’objectiu d’agafar aquell autobús, el primer del matí que sortia de Brooklyn i que ens permetria anar al “mercadillo” de l’altra banda del riu, que ens havien dit que valia molt la pena. A l’últim moment, però, vaig notar quelcom, com una mena de crida, que em va deixar aturat, sense capacitat per moure’m ni seguir corrent, tot i que ens hi jugàvem perdre o no perdre aquell valuós autobús, una de les poques oportunitats que se’ns presentaven de travessar el riu abans no fos massa tard, massa arriscat ni massa atrafegat, ple del bullici de l’hora punta en una de les ciutats més estressants del món.

Vaig parar, vaig respirar i vaig deixar la maleta a terra. –Corre, que perdrem el bus. –És que he notat una cosa. –Què vols dir? –No ho sé. –Vinga, no facis el ronso. –No, no, de veritat, això és important. –Però, què et passa? –No puc continuar. –Et trobes bé? –Perfectament. –I doncs? –No ho sé pas, sembla que una força interior m’impedeix tirar endavant. –Interior i exterior, suposo.

“

En William, malgrat ser de Nova York, havia estat una vegada de jovenet a Olot, ciutat originària de la meva àvia, amb qui havia fet una gran amistat.

–Sí, és clar, i exterior, també, una gran força sobrenatural. –Com una crida? –Exacte. –Que fort, doncs fes-li cas. Aleshores, em vaig girar i vaig guaitar a l’altra banda del carrer, on vaig veure una llibreria de vell. Hi vaig entrar, seguit per la meva dona. Just al damunt de la cadira que aguantava la porta, hi vaig trobar un llibre sobre Olot, la ciutat de la meva àvia. El vaig agafar, i a sota hi vaig trobar un gran tresor que mantindré tota la vida, una troballa única que em va deixar bocabadat: la primera edició original de l’obra A princess of Fiji.

D’e sti l / 75

/ EL RACÓ DE LA RE F LE X I Ó /

INCERTESA Text / Xavi Roura, periodista

–Pare, per què el rellotge de la paret diu que són les tres i el de la meva polsera diu que són les tres i cinc? –Fill meu, aquesta és una pregunta cabdal que mai deixaràs de fer-te. No aquesta, concretament, sinó l’essència de la pregunta. –El temps? –Ui, el temps és un altre món! Deixem el vell Cronos de banda, ara com ara. L’essència de la pregunta és la següent: hi ha res cert, a la vida? –Hmmm... No ho sé. –I és, irònicament, la resposta adient. Per què el rellotge marca les tres? Per què n’hi ha un altre que marca les tres i cinc i aquell del menjador no va bé i marca una hora més tard? Perquè ho hem fet nosaltres, les persones. Un rellotger és qui l’ha dotat de la mesura del temps, li ha dit que els segons duren un segon i que seixanta en fan el minut. Però, ep! I si els segons duressin més? I si els minuts, menys? Qui ho diu, que el temps es mesura d’una manera o una altra? Nosaltres, que som d’allò més imperfectes! Potser hi ha altres planetes on els anys duren més, els dies menys i els segons ni existeixen! O potser hi ha altres maneres de mesurar en aquest món mateix! Ho saps, que les tribus que encara perviuen –i nosaltres ho fèiem fins fa no gaire– s’entenen per quedar “a la posta del Sol”, “a l’albada”, “quan el Sol és dalt del Cel”...? Tenen un altre temps! Doncs l’hem inventat nosaltres. Necessitem estar-ne segurs, que el Sol surt a les 6.32 del matí per saber què farem durant la resta del dia, que ja portem tot enfilat i sabem què hem de fer a cada hora. I ja me’n guardo prou, de tenir el meu rellotge a la mateixa hora que el que hi ha a la meva feina! Si truques algú a l’altra punta del món, allà és una hora completament diferent! Ja ho veus, tots els rellotges s’hi apropen, a la realitat, però cap d’ells té la raó. I això només és la punta de l’iceberg, fill meu. Perquè a tot ens hi apropem, però no coneixem mai la realitat, la veritat. Milers de filòsofs –aficionats i seriosos– han passat per sobre d’aquesta pregunta i cap en té encara la resposta. Com podem saber que fa fred?

76 / D ’e s ti l

Nosaltres en tindrem a 10º, però no algú que ve del nord i hi està avesat. Les mesures humanes s’hi apropen, però mai són reals del tot. Tot ho hem creat per no sentir-nos impotents davant un món completament incert. I ara nosaltres mateixos encara ens l’hem fet més, d’incert: abans, hom viva sempre al mateix poble, amb la mateixa parella i família, i amb la mateixa feina. Pocs canvis, estabilitat. Avui dia, quin daltabaix! El món al revés: la vida encara és més incerta. Desesperançador. Tanmateix, deixa’m encoratjar-te. Només hi ha una cosa certa, al meu entendre: l’amor. En l’artesà que aposta per la qualitat abans que la quantitat. En el pagès que produeix poc, però bo. En el periodista que escriu de cor i no produeix pàgines com xurros. En aquella persona amb qui us mireu els ulls i sabeu que una vida seria poc temps per passar plegats, sia per amistat o sia per amor. És la nostra ànima més pura, bolcada en la nostra feina, en el nostre entorn, en la nostra vida. L’amor que donem i rebem és l’únic que, en el fons del cor i per molt que ens ho neguem a nosaltres mateixos, notem com a cert. Totes les mesures són incertes, excepte una: l’amor. Potser, per això, d’aquest modus vivendi se’n diu “viure amb mesura”.

“

Les mesures humanes s’hi apropen, però mai són reals del tot. Tot ho hem creat per no sentirnos impotents davant un món completament incert.

/ EL RACÓ DE LA RE F LE X I Ó /

D’e sti l / 77

/ C U LT U RA /

RUPES NIGRA B U S C A N T EL N ORD DE LA C U LT U RA

Rupes Nigra és una illa fantàstica de grans dimensions constituïda per roca imantada que, antigament, es creia que estava ubicada al Pol Nord i que explicava per què les brúixoles assenyalen sempre cap al nord des de qualsevol punt. Però també és una nova editorial que oferirà llibres de col·leccionista, amb una tirada de 150 exemplars i sense possibilitat de reedició.

78 / D ’e s til

/ C U LT U RA /

ublicar llibres de qualitat, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la presentació, i reflexionar sobre art, cultura i pensament contemporani són dos dels eixos que defineixen Rupes Nigra Edicions, una nova editorial que ha estat impulsada per un grup d’amics de l’àmbit cultural gironí i que compta amb el suport del Grup Bou & Associats, Navarro i Gestió i el GEiEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí). Es tracta d’una iniciativa altruista que pretén esdevenir una “eina transformadora” i “elevar la cultura aportant-hi el nostre granet de sorra a través de noves veus que proporcionin pensament crític i reflexions transparents”, segons Robert Fàbregas, un dels impulsors de l’editorial. Rupes Nigra publicarà dos llibres cada any:

un d’art i assaig dins la col·lecció Diàlegs, que unirà un artista i un escriptor o assagista amb la finalitat d’aprofundir en la relació entre la peça creada, el pensament i el debat, deixant les conclusions i reflexions finals al lector, i un altre de pensament contemporani en la col·lecció Morphosis, que pretén despertar consciències i generar diàleg social a través de les opinions de filòsofs, psicòlegs, economistes i agents socials, sovint enfrontats quant a les seves idees. Amb una edició i impressió molt acurades, aquests llibres es presenten amb enquadernació japonesa cosida a mà i amb una tirada limitada de només 150 exemplars, tots numerats. Es tracta de llibres de col·leccionista, d’aquells únics i inimitables; tant que se’n destrueixen els originals per evitar que se’n puguin fer reedicions.

“

Publicar llibres de qualitat, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la presentació, i reflexionar sobre art, cultura i pensament contemporani són dos dels eixos que defineixen Rupes Nigra Edicions.

7 portes + 1 El primer dels llibres que ha publicat Rupes Nigra és 7 portes + 1, forma part de la col·lecció Diàlegs i confronta l’obra de l’artista Pep Admetlla amb les reflexions de la poetessa Glòria Bosch a l’entorn de la xoà; és a dir, la persecució contra els jueus, l’intent d’extermini i l’holocaust jueu en mans del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. A més, 30 dels

exemplars editats inclouen dibuixos originals d’Admetlla, un dels creadors de l’editorial. Aquest i els propers llibres de Rupes Nigra es podran trobar en unes poques llibreries seleccionades, a les presentacions que es portin a terme i via subscripció, el que permet rebre a casa els dos exemplars que s’editin anualment per 100 euros. “Els subscriptors tenen els

beneficis de formar part d’una fundació i, per tant, també gaudeixen de les desgravacions fiscals pertinents. No volem guanyar-hi diners, sinó allunyar-nos de certa mediocritat i oferir noves vies de reflexió social”, explica Fàbregas, que admet que “no es tracta de textos fàcils, i això és quelcom buscat”.

D’e sti l / 79

Clar i català INCORRECTE

CORRECTE

Pringat

Penjat, desgraciat

Despejat

Espaiós

Merodejar

Rodar, vagar

Nútria

Llúdriga, llúdria

Apenat

Afligit

Cantera (formació de jugadors esportius)

Planter

80 / D ’e s til