Revista D'Estil Núm.19

NĂşm. 19 Des. / Gen. 12

4â‚Ź

Revista bimestral de productes exclusius

Espurnes de llum pel nou any

EDITORIAL

D

arrer mes de l’any. A aquestes alçades del calendari, no sé per què, però la percepció que el temps passa massa ràpid s’accentua.

Deixem el 2011 enrere per encetar el que vindrà, però no ens valen les nostàlgies ni els esperits derrotistes, sinó la força per seguir avançant i l’esperança que el millor sempre és al davant.

Equip

Direcció: Mar Casas

Coordinació de Girona: Ernest Alda Coordinació de Lleida: Leandre Palau Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Blanca Sala Reig / Josep M. Ortega / David Moriscot / Cristina Sebastián / Laura Vinuesa / Joan Mundet / Rubén López / Xavi Roura / Montse Pascual / Cuina 22

Nosaltres tanquem el cicle 2011 amb l’orgull d’haver celebrat el tercer aniversari de D’Estil sentint-nos més que acompanyats i amb la convicció que, amb imaginació, traça i entusiasme, els somnis es poden fer realitat.

Estem contents de veure com la nostra “tribu” –la de seguidors de D’Estil i la d’aquells que ens anem creuant pel camí– es va eixamplant dia a dia. I és que, en definitiva, som molts els que ens agrada gaudir de petits plaers com els que us presentem a cada pàgina. Sens dubte, aquest és el millor regal de Reis que podem tenir!

Mar Casas Directora

Que tingueu un Bon Nadal i un 2012 farcit d’emocions.

Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira Maquetació: Gemma Cabañó Fotografia: Visus Events Gestió de vendes: Grup Globalia / Paquita Parralejo

Amb la col·laboració de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

3

Sumari RECORDANT... - UN PASSEIG PEL PAISATGE D’ANNA MARIA DALÍ, CADAQUÉS ESPAIS DE LUXE - MONVÍNIC, LA MECA ELS AMANTS DEL VI RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB LA CLARA FORA DE CONTEXT - CELIA VELA ENTRE FLORS MUSEUS PECULIARS - LA CASA DELS SANTS RACONS - CASES SINGULARS, LA BARCELONA MÉS DESCONEGUDA I APASSIONANT NOVETATS - PEP SALA PARA EL PLAT A TAULA AMB ARTENCUINA ENOLOGIA - VINS DE TALLER, MICROVINS D’ETIQUETA COMPLEMENTS ALIMENTARIS - ERMITAGE, OR LÍQUID DE CATEGORIA SUPERIOR (...)

VIDA VEGETAL - VERDURES I FRUITES EN TEMPS DE FRED ESTÈTICA I BELLESA - TAÜLL ORGÀNICS, LA SAVIESA DEL PIRINEU EN UN COSMÈTIC ESTÈTICA I BELLESA - PAQUETS A LA MIDA DELS TEUS CABELLS (...I DE LA TEVA PELL) DIETÈTICA I NUTRICIÓ - DIETES QUE NO ENGREIXEN PERFUMS - VALENTINA / 212 MEN COMPLEMENTS - GRANS IDEES PER A AMICS INVISIBLES

6

18

26

32

46

PSICOLOGIA - MÀGICA RESILIÈNCIA JUTJAT DE GUÀRDIA - SEPARACIONS SENSE PERDRE ELS AVIS COMPLEMENTS - COLORS FOSCOS I PELLS A L’ORDRE DEL DIA L’APARADOR CAPRICIS - ESPELMES PER NO BUFAR-LES MAI INTERIORISME - LES FORMES MÉS SENSUALS DE LA LLUM ANIVERSARI - TORREMIRONA SPORT & SPA, 10 ANYS REGALANT VIDA NOVETATS - AIGÜES DE DISSENY A TAULA PROTOCOL I SABER ESTAR - ...I QUÈ PODEM BEURE? VIATGES - LA VALL DE BOÍ, LA TERRA DELS LLACS I EL ROMÀNIC CURIOSITATS DE LA VIDA - EL VIATGE DE L’HEROI EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - LES COSES, PEL SEU NOM! ECOLOGIA - EN TEMPS DE CANVIS, CIUTATS EN TRANSICIÓ CUINA AMB SEGELL - PER NADAL... TURBOT AMB ESCAMES DE PATATA ESDEVENIMENTS DE LUXE - EL JARDÍ, VESTIT DE GALA PER LLIURAR EL III PREMI D’ESTIL

52

62

72

80

R

ecordant...

UN PASSEIG PEL PAISATGE D’ANNA MARIA DALÍ, CADAQUÉS

A

nna Maria Dalí i Domènech (Figueres, 1906 – Cadaqués, 1989) fou germana de l’insigne pintor empordanès Salvador Dalí i Domènech, sobre el qual va escriure el seu primer llibre, Salvador Dalí visto por su hermana, l’any 1949. Ella visqué la major part de la seva vida a Cadaqués, des d’on es va dedicar a escriure i a publicar obres d’una sensibilitat i intel·ligència connaturals a la seva persona. Són Tot l’any a Cadaqués (1951), Des de Cadaqués (1982), Miratges de Cadaqués (1985) i Noves imatges de Salvador Dalí (1988).

Personalment, vaig gaudir de l’experiència de conèixer Anna Maria Dalí degut a l’amistat que tenia amb la meva família, i no puc començar aquest escrit de cap altra manera, sinó expressant la meva admiració més sentida envers la seva personalitat.

I dic “experiència” perquè la seva saviesa i la seva actitud davant la realitat m’han estat fonamentals, ara i sempre, i perquè ens ha deixat una obra escrita de la qual tothom en pot gaudir. És per aquest motiu que m’he proposat recordar i descobrir –o redescobrir– Anna Maria Dalí com a escriptora empordanesa.

En les línies d’aquest article faré al·lusió al llibre que reuneix l’essència de la seva obra, Des de Cadaqués, una prosa poètica en la qual s’esplaia, en contingut i en forma, en una observació i una manera de viure l’existència extreta del propi entorn, del paisatge de Cadaqués.

La manera com l’Anna Maria s’apropa al paisatge és absolutament estètica i, tanmateix, filosòfica, i les seves planes s’obren com un regal de bellesa i coneixement. L’autora ens proposa un passeig pel que ella anomena “camins perduts”, els camins oblidats, els de la fe, els de la imaginació i el pensament.

Però ho fa, no sense abans presentar-nos, a mode de preàmbul, el seu Cadaqués, un univers reclòs en un poble. L’Anna Maria recull fins al més ínfim detall ensems amb tota l’atmosfera. Ens evoca la lluna, els estels, l’horitzó i les muntanyes, ses oliveres, i les pedres, els crepuscles i l’aurora, tots embolcallats d’una sensibilitat a flor de pell i d’una sensualitat que és una autèntica festa pels sentits. I d’un goig per a la intel·ligència, perquè, com ella deia, “aquest paisatge ha estat magníficament construït i s’adreça, no només al cor, sinó també al pensament”.

Si la realitat d’un poble assossegat a frec de la Mediterrània, envoltat de muntanyes, harmoniós de cel i mar, lumínic i fructífer d’oliveres, existeix, també és, alhora, capaç de recollir totes les sensacions i emocions humanes.

A l’univers de l’Anna Maria tot està perfectament unit.

La simbiosi és total, L’assossegament, absolut. Ella ho anomena “calma blanca”. L’aigua, l’aire, el cel i el mar, i les cases i el silenci. Tot té el seu color, el seu gust, el seu perfum, la seva emoció tàctil, i alhora, tot aquest univers transcendeix. És l’encanteri. Així ho escriu l’Anna Maria: “L’aigua clara ho reflecteix tot i s’omple d’iridescències. El silenci és total. L’ànima alerta escolta. “Sóc l’eternitat”, diu el cel. “Som el temps, la vida, tot el que passa”, diuen les cases.

I diuen els reflexes del mar: “Nosaltres som tot el que veus i no existeix”. En dir això, un alè d’aire els esborra, mentre el cel continua parlant d’eternitat”.

En aquest diàleg de sentiments i pensaments entre els éssers naturals, hi ha tot el que l’home coneix, intueix i aspira. La humanització de la natura és un fet en l’obra de l’Anna Maria, al mateix temps que la presència de mites i de tot el que l’home ha atribuït a l’univers per tal d’entendre i comprendre’s, en definitiva, a sí mateix.

L’Anna Maria escriu amb la naturalitat amb què sent i viu totes les coses, en simbiosi amb Cadaqués, evidenciant que el propi jo es fusiona amb el paisatge en tant que en forma part com un ens més. Aquest article és una invitació a llegir –o a rellegir– la seva obra, que va escriure amb absoluta senzillesa i plenitud deixant-se portar per la seva aguda sensibilitat, guiada per una fina i suprema intel·ligència. Com ella mateixa diu, “escric fora del món, des de Cadaqués”, que és des d’on va anar teixint un estil de vida, una manera d’entendre el món i, sobretot, l’existència humana que ens uneix en la igualtat i en la transcendència a qui sap gaudir del coneixement i la bellesa que l’univers (des d’una simple fulla o una cuca de llum fins a les muntanyes, el mar i l’infinit del cel) ens aporta com una ofrena per viure plenament com a homes a la terra.

Per Blanca Sala Reig Historiadora de l’art i néta de Ramon Reig

7

ESPAIS DE LUXE

MonvĂ­nic, la Meca dels amants del vi

En un moment en què l’univers del vi no para de guanyar adeptes àvids de tastar i d’aprendre, Monvínic obre les seves portes a l’Eixample barceloní per fomentar, amb rigor i respecte, però en un entorn desinhibit, festiu i amistós, aquest món que tantes passions arrenca

U

s presentem un espai per gaudir, un lloc modèlic internacionalment pel que fa a l’univers del vi, no només perquè aplega grans professionals del sector, sinó també perquè guarda al seu interior al voltant de 4000 referències de vins d’arreu del món i una completa biblioteca que supera totes les expectatives.

Després de quatre anys de feina intensa, d’incessant recerca i d’apassionada creació, Monvínic, un projecte pioner creat per Sergi Ferrer-Salat, neix com un centre divulgador de la cultura del vi que, lluny de convencionalismes i rigideses, vol ser un punt de trobada obert, proper i desinhibit que aculli tothom que senti curiositat, estima o passió pels vins, ja sigui aficionat o professional.

Diverses zones unides en un sol espai indissoluble que juga amb la llum

Una entrada oberta a peu de carrer dóna pas a 500 m2 en què la cultura vínica és viva i omnipresent a cada racó, però de forma plàcida i elegant, sense estridències ni esperit de superioritat. El disseny de l’espai, ideat per Alfons Tost, tot i que resulta espectacular, no té set de protagonisme, i cedeix totes les alabances al vi i al cosmos que l’envolta. Es tracta d’una decoració cent per cent contemporània, rotunda i funcional, que l’any 2009 va ser finalista del prestigiós Premi FAD d’Interiorisme.

De la recepció i el centre de documentació, es passa a una sala de reunions, a un wine bar, a un espai gastronòmic, al celler, a una aula de tasts i presentacions i, al capdavall, com en un fi de trajecte, un petit jardí urbà atura el temps i et fa oblidat que ets al bell mig de Barcelona.

9

N

En tot, elo tot joc és amb immensos cristalls translúcids el que sembla, tot té dues cares.que separenAlesBarcelona estances resulta la llum juga hi ha essencial, un local i amagat a filtrar-se perho lesdemostra escletxes produint lluentors que mai que (si el descobreixes, són clar). iguals, Es que,tracta com el de vi, estan vives. Fustes de roure és la tintoreria Dontell, punts de metall i tonalitats aenvellit, ple Eixample.

A simple vista canyella, és això: torrades una i verdoses contrasten el blanc immaculat de les antiga tintoreria, ambamb llistat de preus i pàgina llarguíssimes queningú omplen l’espai gastronòmic. web inclosa.taules El que s’imagina és que Una mescla de modernitat tradició, d’un ainusual darrere d’aquesta façana, ai l’altra banda, les avantguardisme on el minimalisme delsd’alta matisos bambolines, escàlid, desplega un restaurant juga a impecable favor del vi, que com ofereix ha de ser. tot plegat, banyat cuina la Ipossibilitat de per un unaàpat selecció peces jazzístiques escollides pel fer en lademés absoluta clandestinitat, mateix Ferrer-Salat sonen de fons. en secret.

Si tens que la contrasenya adequada,

El celler: una marea d’ampolles

preparades per ser degustades a copes de manera espontània i amistosa al costat d’un excel·lent equip de joves i entusiastes sommeliers liderat humilment per César Cánovas i Isabelle Brunet.

prepotències ni exigències que espantin ningú. Es tracta d’una carta digital, àgil, didàctica i engrescadora, que permet recórrer amb gran fluïdesa les seves infinites referències i endinsar-se en cada creació per conèixer des de les seves característiques fins a la zona on creixen els ceps.

podràs assaborir els seus plats, i un cop hi entris, se t’obrirà tot un ventall de possibilitats inimaginables per viure experiències d’oci insòlites en llocs insospitats.

Una carta de vins revolucionària

Triar entre una selecció de 4000 vins no és gens fàcil, però la carta del Monvínic ajuda a fer d’aquesta tasca una activitat distesa i divertida, com la filosofia del local, que aposta per obrir els vins al món sense

El celler de Monvínic és, és clar, la seva columna vertebral, la raó de la seva existència. Estèticament, configura un passadís, llarg i estret, folrat d’ampolles gairebé fins a l’infinit. I és que al seu interior guarda una selecció única de vins de tot el món, dels cinc continents, una selecció sense precedents d’ampolles representatives de les principals regions vitivinícoles del planeta, on els vins de les zones més noves gaudeixen d’una presència que no té res a envejar a la de les regions més clàssiques i conegudes. En total, són unes 4000 referències procedents de 20 països

El bar de vins, un paradís per descobrir

Al bar de vins del Monvínic, que ha estat nomenat un dels cinc millors bars de vins del món per practicar

maridatges per la prestigiosa revista americana Food & Wine, es poden tastar des de mitges copes de vi fins a ampolles senceres, soles o acompanyades de tapes del receptari tradicional posades al dia pel xef Sergi de Meià, les quals varien en funció de la temporada i dels productes del mercat.

L’espai culinari, un lloc pel gaudi del menjar i del beure

Dues úniques taules de 6,5 metres disposades per a 32 comensals –despullades però pulcres, impol·lutes, brillants– ocupen l’espai culinari del Monvínic, pensat

del vi és primordial, no podia faltar una bona biblioteca temàtica que estigués constantment actualitzada i a l’abast de tothom. El centre de documentació del Monvínic acull a les seves prestatgeries de roure una completa i rigorosa selecció de tots els llibres, revistes (més de trenta publicacions), guies i catàlegs de subhastes que són avui una referència ineludible en el cosmos del vi. Tot aquest material es pot consultar còmodament a la sala de reunions, que compta amb connexió wifi per als clients.

per posar a l’abast de tothom el millor menjar i beure de la mà de l’equip de Sergi de Meià. La cuina: de base tradicional però actualitzada, respectuosa amb l’època de l’any i amb el producte. I la carta: projectada damunt d’unes immenses lones, on, en acabar els àpats, apareixen els noms dels proveïdors de tots els productes que se serveixen. Després de les postres, cafès de tot el món competeixen sanament amb la carta de vins interminable.

Un centre de documentació riquíssim

En un lloc on l’estudi i la recerca referida a l’univers

Una sala de conferències per generar coneixement

La sala de tasts, conferències i presentacions és un espai dedicat exclusivament a la pedagogia del vi. Habilitada amb totes les comoditats i avenços tecnològics, està dissenyada per obtenir el màxim profit de cada sessió, orientada –com la resta del local– tant a professionals com a curiosos i aficionats.

11

Una estona amb la Clara

RETRATS D’EMPRENEDORS

L

a gent que la coneix de prop i que ha seguit la seva trajectòria radiofònica, sap que li encanta cantar, però molta d’altra s’ha sorprès quan ha sabut que la Clara Sánchez-Castro –la periodista Clara Sánchez-Castro– acaba de treure un disc al carrer que, a més, s’ha editat ella mateixa. Es diu Autoretrat (Picap, 2011) i el signa com a Clara, un nom que li ve de la seva àvia paterna (que també cantava com els àngels), i que fa referència a la característica més notable de la veu d’ambdues: la claredat.

Autoretrat és un treball personalíssim que demostra l’emprenedoria i la flexibilitat d’aquesta dona de 38 anys que, al capdavall, ja sigui a través del periodisme o de la música, es relaciona amb el món comunicant.

Lluny de pensaments unidireccionals que porten cap a una sola mirada, cap a un sol estil de vida, cap a una sola feina..., i que es regeixen per la por al fracàs, la Clara és d’aquelles persones que, si no té feina, se la busca, i no només la fa, sinó que la fa ben feta, perquè abans s’atura i es dedica a emmirallar-se per saber què és el que més li ve de gust. Així és com ha convertit una etapa crítica de treva del periodisme en el principi d’una altra que li ha permès descobrirse la veu cantant cançons pròpies nascudes del seu paisatge, a cavall de la Garrotxa i l’Empordà. No és estrany que s’identifiqui amb aquells calidoscopis que tant li fascinaven de petita: “jo sóc molt calidoscòpica, sóc el mateix però, depenent de com em giri, projecto un dibuix o un altre”.

Ens trobem a Peralada, el poble de la seva àvia Clara, on ella ha passat estius sencers sortint a comprar pa, escoltant havaneres en el trajecte d’anada i cantant pels racons al costat de l’àvia. Anem cap a un carrer estret i llarguerut del centre. Una immensa porta blavosa, d’aquelles d’abans, és l’entrada a la casa de la família. No podem fer la sessió de fotos per a aquesta entrevista en un altre lloc, perquè aquest punt és part de la Clara, és part del seu nou disc.

Clara, tu ets coneguda en el món del periodisme,

però la música hi era abans i, de fet, no ha deixat mai de ser-hi... Sí, jo dic que he estat una cantant de portes endins durant molts anys, perquè vaig estudiar música abans que periodisme. Vaig començar de petita, amb vuit o nou anys, tot i que ja portava el ritme amb la cullereta de les farinetes.

I què va passar per què decidissis fer el teu primer disc? Un dels motius va ser que em vaig quedar sense feina de periodista. Venia d’un 2010 frenètic en què em passava els dies voltant per tota Espanya fent Rec reporteros cuatro, però aquest gener es va acabar, i, com que algú com jo, acostumat sempre a fer coses, no podia estar esperant que sonés el telèfon, vaig obrir la carpeta de les lletres de cançons que tenia guardada al calaix, vaig anar a veure l’Antoni Mas i em vaig posar a treballar cada dia en això. Potser, si no hagués tingut aquesta parada, no hagués gravat el disc.

Vas triar el camí de la música perquè és el que més t’agrada? Si, tot i que m’encanta el periodisme, si em fessin triar, em quedaria amb la música. En sóc una gran consumidora. Al llarg de la meva vida m’he gastat molts diners en discos i, a més, sóc d’aquelles persones obsessives que, quan tinc un disc nou, me’l poso una vegada i una altra fins que me’l sé, i després canto la meva versió o faig segones veus al damunt de les que ja hi ha. Suposo que tot plegat va fent pòsit i ha arribat un punt en què havia de treure tota aquesta creativitat per trobar la meva pròpia manera de cantar.

I t’ha costat molt trobar-te? Quan vaig començar a treballar en el disc, tot em sonava a notes que ja coneixia, i vaig haver de fer un profund exercici de poliment, perquè em sortia tot el que tenia a dins, que era tot menys el meu estil. Em vaig adonar que mai abans m’havia plantejat com era la meva veu cantant una peça que no havia cantat mai ningú. És com anarte a comprar un vestit ja fet o fer-te’n un a mida, amb una tessitura que et va perfecte. És una passada!

13

Amb què et quedes, després d’aquesta experiència? Amb l’observació de l’entorn. Mai havia viscut la primavera com l’he viscut aquest any, adonant-me del que passava al meu voltant per poder crear les cançons. He après a canviar de ritme, a anar més a poc a poc i a deixar de veure borrós el paisatge. Per a mi ha estat un luxe.

la recorden per com cantava. És més: jo, allà, sóc “la néta de la Clara”. D’alguna manera, ella em va criar, i vaig passar moltes hores al seu costat, cuinant, anant a comprar al mercat..., i sempre cantava! Era una persona molt especial. La tonada de La veu del vent és una cançó que em cantava quan era petita (s’emociona).

Sense el paisatge no hi hauria hagut disc? Crec que no, perquè m’identifico molt amb els paisatges del lloc on visc i amb els seus colors, sobretot amb els de la tardor i l’hivern. M’encanten! Tant els de la Garrotxa com els de l’Alt Empordà, que és la terra del meu pare. De fet, jo sóc mar i muntanya, no podria viure sense una cosa ni l’altra. Aquesta dualitat de volcans i tramuntana, aquesta barreja tan explosiva, és el que sóc, i no podia deixar-ho de transmetre.

També canten les teves filles, al disc. Sí. M’he passat tots aquests mesos cantant a casa a tothora i em deien que era molt pesada, però els hi encanta que m’hi dediqui. Elles se saben totes les cançons del disc i vaig creure que havien de cantar amb mi.

S’ho van agafar amb molta responsabilitat i estan molt contentes.

Autoretrat ets tu? Sí, és un autoretrat sonor ple d’històries properes. Per això la gent que em coneix hi veu moltes coses. Volia fer un disc natural, com jo, on tant els instruments com l’embolcall fossin naturals, harmònics, equilibrats. Jo diria que és un treball molt mediterrani, proper, que a mesura que el vas escoltant, li vas trobant matisos i et va agradant més. És un disc de gran recorregut, per acompanyar.

D’entre aquestes històries, hi apareix la teva àvia Clara, a la qual li dediques La veu del vent. Qui era? La meva àvia, la iaia Clara –jo em dic Clara perquè ella se’n deia–, era la mare del meu pare, i tant ella com la seva família van néixer a Peralada.

Tenia una veu preciosa. Jo crec que es podia haver guanyat la vida cantant. De fet, a Peralada encara

Parlant de la teva àvia t’has emocionat. Ets una persona nostàlgica? No, diria que al contrari.

M’il·lusiono molt amb tot el que faig i penso que el que he fet fins ara forma part del meu equipatge. Sempre busco coses noves que em motivin, i m’arrisco, perquè crec que el millor està per arribar.

Mirem sempre endavant, doncs? I tant! Endavant i a dins d’un mateix. En Jose Antonio Marina sempre diu que cada persona hauria de buscar el seu talent interior per treure el millor de sí, i jo vaig fer aquest exercici quan em vaig quedar sense feina. Tenia ganes de cantar i vaig buscar algú que, amb la mateixa il·lusió que jo, m’ajudés a treure tot el que duia a dins i a projectar-me. He mobilitzat en positiu totes les persones del meu voltant que estaven il·lusionades amb el meu nou projecte i m’ha servit molt. Penso que és un bon camí per prendre.

Qui vulgui sentir en directe aquesta garrotxina que no recorda els números, però sí totes les músiques dels anuncis de la tele de quan era petita, la pot veure el 21 de gener al Teatre Principal d’Olot.

15

F

ORA DE CONTEXT

Celia Vela entre flors

Fora del taller, els patrons, els fils i les agulles, la dissenyadora de moda Celia Vela ens mostra un dels seus espais de relaxament preferits: un viver farcit de plantes i flors de tots colors

S

i repassem els anteriors protagonistes del “Fora de context”, ens adonarem que, gairebé tots, han escollit com a punt de trobada un espai exterior. Miradors i talaies d’excepció, espais oberts o a l’aire lliure. Aquest cop, però, la nostra homenatjada, la dissenyadora de moda figuerenca Celia Vela, ens convida a recloure’ns en un espai interior. Ens ha citat al bell mig d’uns vivers de flors i plantes naturals, als Vivers Itxart, dins del terme de Garriguella, al peu de la carretera que porta de Figueres a Portbou. “Sempre que puc, hi faig una escapada. Especialment, quan necessito una mica de tranquil·litat. Agafar el cotxe, sortir de la feina, allunyar-me de l’estrès i venir a passejar entre plantes i flors em relaxa. A més, aquest sempre és un paisatge canviant: les flors de temporada, els colors de cada estació, les ponsèties per Nadal... I sempre marxo amb algun test o una planta!”. M’explica que aquests vivers “són un espai gran, acurat, on es respira natura i es poden admirar les plantes ben arrenglerades, que són com explosions de colors. Fins i tot em trobo en sintonia amb la gent que hi treballa, que mima cada planta, cada flor, i que li procura una atenció que les carrega encara de més bellesa”.

Però no és per casualitat que la Celia hagi escollit aquest viver per ensenyar-nos. És un espai que va descobrir gràcies al seu sogre, que hi col·labora. “En una ocasió, em va convidar a visitar amb deteniment cada racó.

Anava anomenant les plantes pel seu nom, les seves arrels, el manteniment que els cal, si són d’interior o d’exterior, quines cures necessiten... A més, aquí vaig trobar una complicitat especial amb una homònima, la Celia Itxart. I mira que som poquetes, les que portem aquest nom!”, em diu.

La Celia Vela Torres és la petita de set germans (un noi i sis noies). De pare val·lisoletà i mare sevillana, va néixer a Figueres en plenes Fires i Festes de la Santa Creu de 1970. Casada amb Jordi Rotllan, president de l’Associació Comerç Figueres, té dos fills, l’Asier i la Mila.

Ella és molt femenina i va elegantment vestida a tothora.

Li agrada portar sabates de taló de deu centímetres.

Respira tranquil·litat, parla pausadament... La seva companyia relaxa, però la Celia és també un sac de nervis. És hiperactiva, gairebé no pot estar parada.

Sempre està pensant, ideant, dissenyant..., encara que sigui mentalment.

17

De les belles arts al disseny de moda ...I de Figueres a Tokio

La Celia es va decantar inicialment pel món de les belles arts. Va estudiar restauració de l’art i, durant un temps, va combinar aquesta tasca amb el disseny industrial i escalat de moda a l’Acadèmia Feli, on va trobar el seu camí cap al disseny de moda i complements. Els seus inicis professionals, però, es remunten a l’any 1994, quan, un cop acabats els estudis, presenta la seva primera col·lecció d’hivern 94/95 al MerkaFAD de Barcelona, on assoleix el segon lloc al rànquing de vendes d’aquella edició.

Al mes de setembre d’un parell d’anys més tard, participa a la desfilada col·lectiva de joves creadors de la Passarel·la Gaudí. Un any després, inicia la firma Celia Vela i, amb el seu marit, obre una botiga a Figueres. Des de llavors, anualment idea col·leccions per a cada temporada, que són exhibides a espais tan diferents i prestigiosos com les passarel·les Gaudí i Cibeles; la Semana Internacional de la Moda de Madrid; la International Fashion Fair de Tokio; la fira Spain Fashion d’Osaka; ll’Atmosphère, a París, o la Pure London.

Tot plegat es tradueix en noves creacions que s’han de renovar cada temporada i posar a la venda al públic a espais com la botiga de Figueres o els establiments de Tokio (Celia Vela Showroom-Ginza East Building).

La Celia m’explica que “l’any 1999 representa el de la internacionalització de la marca. És l’any en què vam contactar amb el grup Yamashita, amb qui vam tenir una gran sintonia. L’any 2000 vaig fer uns dissenys d’ulleres per a la firma japonesa Matitat Inc. Aquestes relacions ens van portar a realitzar diversos viatges a aquell país que han culminat amb la inauguració d’un espai propi i permanent a Tòquio”. A més, la Celia també va ser la dissenyadora escollida per realitzar els uniformes del personal del pavelló japonès de l’Expo de Saragossa de l’any 2008.

Dissenyadora de moda ...i molt més!

La Celia Vela és essencialment coneguda com a dissenyadora de moda, però el seu camp de treball és molt més ampli. El 1996 realitza la primera col·lecció de roba per a la llar; el 1999, presenta una col·lecció de bosses de mà; el 2003, inicia un ampli projecte centrat en el disseny de vestits de núvia i, fins i tot, dissenya i realitza una col·lecció infantil l’any 2004.

Polifacètica i multidisciplinar, la Celia ha ideat també

corbates i fulards –la seva única incursió en el món masculí–, barrets, joies, uniformes per a cuiners i restauradors, vestits per a pantalles de làmpades...

Ha fet vestits per a nines i, fins i tot, amb motiu d’una desfilada de vestits de núvia, ha presentat, al Celler Espelt, una col·lecció de sis ampolles de vi vestides amb creacions úniques fetes amb els mateixos teixits i fornitures que la col·lecció de núvies, sense oblidar el disseny d’una etiqueta per a una sèrie limitada de 500 ampolles de vi destinades a una campanya en benefici de Càritas Figueres. A la seva biografia hi podem incloure, a més, dues fites destacades: l’acord amb la firma de luxe Agua de Sevilla (2005) per a la realització en exclusiva d’una línia de festa i d’una altra de costura amb les etiquetes “Celia Vela para Agua de Sevilla”, i l’exposició que –també el 2005– li va dedicar el Museu de l’Empordà amb motiu del desè aniversari de la seva firma: “Celia Vela: 10 anys, 10 mirades de moda”.

Comencem i acabem entre flors

Passejo amb la Celia entre les taules del viver, plenes de flors de tots colors. Em diu: “A casa tenim més tirada cap a la muntanya que cap al mar. Fem una mica al contrari que molta gent. Quan els de la Garrotxa baixen cap a mar, nosaltres hi marxem, perquè hi tenim una casa. Allà, al nostre petit jardí, puc donar més sortida a les plantes”.

Així arribem fins al viver on creixen les ponsèties.

“Llàstima que no estiguin encara ben florides –diu–, perquè és un espectacle veure aquest espai ple de flors vermelles, com si fos una catifa”. Una catifa vermella és el que es mereix la nostra convidada, ja sigui per fer desfilar les seves creacions o per passejar-hi la seva gran humanitat. Gràcies, Celia!

Agraïments: Vivers Itxart, de Garriguella.

Per Josep M.Ortega

Productes catalans, qualitat en versió original.

DOP

DOP

Formatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya

Mantega de l’Alt Urgell i La Cerdanya

IGP

Vedella dels Pirineus Catalans

IGP

IGP

Poma de Girona

Fesols de Santa Pau

Llonganissa de Vic DOP

IGP

DOP

Pera de Lleida

DOP

DOP

DOP

Mongeta del Ganxet

Les Garrigues

Siurana

IGP IGP

IGP DOP

Oli de l’Empordà

Torró d’Agramunt

Calçot de Valls

Pollastre i Capó del Prat

Patates de Prades

Oli de Terra Alta DOP

DOP

IGP

Avellana de Reus

Arròs del Delta de l’Ebre

Clementines de les Terres de l’Ebre

DOP

I per acompanyar: Pa de pagès Català

Oli Del Baix Ebre -Montsià

Catalunya. Versió original.

Les DOP i les IGP són distintius oficials reservats a productes típics arrelats a una regió que els proporciona un caràcter específic i un sabor inimitable.

Són el resultat de l’estreta relació existent entre el producte, l’entorn i el talent humà.

gencat.cat/dar

19

MU SEUS

PECULIARS

LA CASA DELS SANTS

Fotografies: Pep Sau

El Museu dels Sants d’Olot és un centre patrimonial que vol donar a conèixer la producció d’imatges religioses a Olot, una activitat artesanal amb més de cent anys d’història que ha esdevingut una marca i ha consolidat la ciutat com a Zona d’Interès Artesanal (ZIA) Annex al museu hi ha el taller El Arte Cristiano, el primer d’imatgeria religiosa que s’inaugurà a Olot i un dels més prestigiosos del món, on estudiaren escultors de la talla de Miquel Blay o Josep Llimona. Avui segueix en funcionament i permet al visitant veure com els artesans donen vida a nombrosos sants a diari Travessar porta endins el Museu dels Sants d’Olot resulta, si més no, una experiència curiosa, perquè segurament és una de les poques ocasions –per a la majoria de mortals, l’única– en què es pot passejar entre una quantitat tan gran d’imatges de sants, i no tan sols això, sinó que també és possible entrar dins les entranyes d’un taller de sants en plena activitat i, és clar, comprar-los després d’haver-los escollit d’entre un catàleg immens que es va reciclant.

A Olot, fa més de 130 anys que creen sants. De fet, els sants d’Olot són tota una marca reconeguda. Per això, el museu que els alberga vol donar a conèixer les tècniques tradicionals emparades pels artesans d’imatgeria religiosa i lluitar perquè el que és encara una activitat característica del territori no caigui en l’oblit; ans al contrari: aquest centre (actualment regit per una fundació privada) és, per damunt de tot, el testimoni viu del reconeixement a totes i cadascuna de les persones que s’han dedicat a l’ofici de la creació de sants, en el passat i en el present, perquè avui serveix de punt d’interrelació entre els diversos col·lectius de la zona que desenvolupen activitats al voltant de la imatgeria religiosa.

Un edifici neogòtic que fou residència particular de Marià Vayreda L’edifici on està situat el museu, al nucli urbà d’Olot, és una meravella. Es tracta d’una construcció d’estil neogòtic dissenyada per l’arquitecte modernista Joaquim Codina i Matalí, que era, a més de la residència particular del pintor i escriptor Marià

Vayreda, l’antiga seu d’El Arte Cristiano, el primer taller d’imatgeria religiosa fundat a Olot l’1 de novembre de 1880 per Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera per oferir una sortida professional als alumnes de l’Escola Pública de Dibuix d’Olot, de la qual el mateix Joaquim Vaireda n’era el director.

Conten que arrel d’un viatge que va fer a París, on també hi ha tradició d’imatgeria religiosa, se li va acudir obrir un taller de sants a Olot perquè els seus alumnes poguessin posar en pràctica el que aprenien a l’escola. A la part superior central de la façana encara hi resta un relleu de Celestí Devesa que reprodueix la marca de l’empresa, amb mig cos d’un àngel que aguanta un escut i el nom del taller, el qual continua en actiu.

Un recorregut apassionant amb vistes al taller El Arte Cristiano Dins l’edifici, seguint un recorregut didàctic i entenedor al llarg de quatre plantes –el mateix que fan els artesans a l’hora de crear una peça–, s’exposen una quantitat inimaginable d’imatges religioses, materials, estris i eines relacionades amb l’ofici, que es pot conèixer de primera mà gràcies a la possibilitat de veure tot el què es realitza al taller El Arte Cristiano a través d’uns grans finestrals de vidre. A la planta baixa, on hi ha l’accés al recinte, la sala de models, que reprodueix una part del magatzem de models del taller, és espectacular. Totes les figures, que són les més originals que hi ha, estan marcades amb una numeració determinada que correspon a la del catàleg de venda, de manera que els números més petits marquen les peces més antigues i, els més alts, les darreres, com M. Teresa de Calcuta o Joan Pau II. De tant en tant, algun espai buit indica que la figura que l’ocupa està essent utilitzada al taller per crear una peça que acabarà a la sala de pintura i decoració, on es pot captar la destresa de les mans artesanes en la darrera etapa de creació. En aquest cas, segueixen les pautes de l’art de Sant Suplice, originari de Paris, que usa pintura a l’oli, sanefes i daurats per cobrir de color les figures blanques.

Segons el grau de decoració que tinguin, acabaran essent figures de gamma tercera, segona o extra, que és la més decorada i, per tant, la més cara.

Al soterrani, gràcies a la sala d’emmotllatge, per exemple, es pot veure com es confeccionen els motlles de gelatina a partir de models originals de

21

reconeguts escultors per omplir-los de pasta fusta i donar forma a les peces; i, des de la sala de retoc, es fa possible seguir el procés de perfeccionament de les imatges i la col·locació dels característics ulls de vidre, que és una de les tasques més interessants i complicades de realitzar. Fins fa poc els feia un artesà especialitzat de Castellfollit de la Roca, però ara es compren a Alemanya. La recreació d’un magatzem d’imatges en blanc d’un taller de sants, anomenat sala de blancs, també és un espai més que impactant, on es troben cossos, braços, cames i cares sense ulls a cada pas.

La zona més museística (en el sentit més clàssic de la paraula) es troba a la primera planta, la què fou la residència particular de Marià Vayreda i la seva família. Avui aplega tot un seguit de material realitzat als tallers d’imatgeria olotins al llarg de la història;

des d’imatges de sants fins a emblemàtiques peces decoratives i didàctiques, passos de Setmana Santa, figures de pessebre (algunes realitzades per l’escultor Ramon Amadeu i d’altres provinents de la col·lecció de Joaquim Renart) o l’estimadíssima faràndula d’Olot, capitanejada pels seus gegants.

Finalment, a la segona planta, una sala d’exposicions temporals i una aula-taller permeten realitzar-hi mostres específiques, seminaris, cursos i tallers didàctics que van molt més enllà del significat religiós i iconogràfic que puguin tenir les figures de sants.

Busquen tractar aspectes relacionats amb el procés de fabricació d’aquestes peces d’una manera més específica, o bé fent-ne diferents lectures des de vessants antropològiques, històriques, artístiques, culturals o, fins i tot, econòmiques.

Més de 130 anys fent sants El primer taller d’imatgeria que va existir a Olot fou El Arte Cristiano, fundat l’1 de novembre de 1880 i encara avui existent. Durant 20 anys, es va mantenir com l’única fàbrica de sants de la zona, però, coincidint amb l’entrada del segle XX, aparegueren nous tallers que solien procedir de petits grups d’artesans que se separaven d’un taller important i s’establien pel seu compte. En total, a Olot n’han existit una quarantena, dels quals en queden set, que apleguen un centenar de treballadors. D’entre tota la producció que fan, el 35% s’exporta principalment als Estats Units i al Canadà. La resta –més de la meitat– es destina al mercat estatal, sobretot a Andalusia, Madrid i la zona de llevant.

L’espai Marià Vayreda Marià Vayreda, germà de Joaquim Vayreda i copropietari d’El Arte Cristiano, va ser un pintor i escriptor destacat de l’època. Implicat també en política local, va saber exercir la seva funció com a empresari i participà de la fàbrica de sants essentne el gerent. D’entre totes les seves dedicacions, va ser conegut especialment per la faceta que va desenvolupar com a escriptor. Sang Nova (1900) o La Punyalada (1904) són dues de les seves obres més destacades. Conscients d’això, i en un intent de donar a conèixer la vida i l’obra de Marià Vayreda, el Museu dels Sants li dedica un espai a la primera planta de la mà de l’associació Espais Escrits, que se centra en la cura i difusió del patrimoni literari català.

23

R

acons

Cases Singulars, la Barcelona més desconeguda i apassionant Un recent i innovador projecte que promou el turisme cultural de qualitat intenta ensenyar –i explicar– una nova Barcelona. S’anomena Cases Singulars i es vertebra a partir de visites comentades a palaus senyorials i a entitats culturals rellevants a la ciutat comtal dels segles XVIII, XIX i XX

B

arcelona té moltes cares, però algunes estan molt més vistes que d’altres. Visitar palaus del segle XVIII, cases privades farcides de valuoses col·leccions d’art i entitats culturals rellevants no és, precisament, quelcom habitual; ni habitual ni fàcil. Ara, gràcies al projecte Cases Singulars, no tan sols és possible entrar dins d’aquests petits mons, sinó també fer-ho d’una manera molt especial i més humana encara: a través de les vivències de les persones que els van habitar.

El Palau Moxó, el Palau Moja, el Palau Centelles, la Casa de Manuel Rocamora, l’Estudi-Taller d’Oleguer Junyent, la Casa Museu Arxiu Maragall, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi o la Reial Acadèmia de Bones Lletres són tan sols alguns dels punts que obren les seves portes al públic per ferhi visites comentades, tallers infantils, conferències, concerts o activitats d’estiu o de Nadal.

El projecte, que és fruit de la feina d’un equip de persones especialitzades en història i art, s’estendrà per altres racons de Catalunya i de Madrid que també compten amb vertaderes joies amagades que mai han estat vistes pel públic en general.

Casa de Manuel Rocamora – Fundació Cultural Privada Rocamora - C/ Ballester, 12

situat al barri barceloní del Putxet que compta amb un jardí espectacular crescut entre palmeres que miren cap al cel embolcallant un estanc central. A dins, es desplega part del variat patrimoni artístic de Rocamora disposat tal com ell el tenia quan hi vivia. Entre un valuós mobiliari dels segles XVIII i XIX, i distribuïts al llarg de les diferents estances de la casa, s’exhibeixen dibuixos, pintures i escultures de grans noms, com Ramon Casas, Manolo Hugué o Vallmitjana; una col·lecció de ceràmica d’Alcora, o un seguit de vestits d’època que són l’origen del Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona. Un munt d’objectes curiosos, com reclams publicitaris, un mòbil d’“Els Quatre Gats” que el seu amic Picasso hauria fet per a la taverna modernista, el prototip en bronze del monument a Colom o binocles del Liceu se sumen a una biblioteca amb 5000 volums que tracten sobre literatura, història, art, música i aeronàutica, reflex de la seva afició pels globus aerostàtics.

Aquesta és tan sols una part del llegat de Manuel Rocamora, un col·leccionista i mecenes incansable pertanyent a una família burgesa que es va cobrir d’or quan la seva indústria de sabons i bugies va fer les Amèriques. Ell, però, es va estimar més estar a prop de les plomes i els pinzells i envoltar-se d’artistes i intel·lectuals modernistes catalans de la talla de Picasso, Rusiñol, Apel·les Mestres o Enric Granados.

Palau Moxó o de Sant Mori - Pl. Sant Just, 4

“Les col·leccions es formen per ser mostrades al públic”, deia el gran col·leccionista barceloní Manuel Rocamora Vidal (1892-1976), Medalla al Mèrit Cultural i Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.

Avui, les seves col·leccions es poden veure a la què fou la residència habitual de Rocamora des de 1935, convertida en seu de la Fundació Cultural Privada Rocamora. És un encantador palauet isabelí

El Palau Moxó és l’únic palau privat de la ciutat de Barcelona que encara conserva el seu interior i mobiliari originals. Construït l’any 1770 sota la direcció del mestre d’obres de la catedral de Barcelona, Francesc Mestres, és un destacat exemple de l’arquitectura civil del segle XVIII a la ciutat. Des de

25

1775 pertany al mateix llinatge familiar, els Moxó, i actualment és propietat de Francisco de Asís de Moixó i d’Alonso Martínez, desè baró de Montcortés i tercer marquès de Sant Mori.

Situat a prop de la Catedral, del Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament, icones dels poders religiós, polític i administratiu, el palau s’organitza entorn a un pati amb una escala senyorial i un enorme vestíbul que porta al carrer. D’entre les seves quatre plantes, la segona és la noble i més espectacular. Un immens rebedor, un saló principal, un menjador, una biblioteca, una capella i diversos dormitoris es mostren al visitant en tot el seu esplendor, el qual pot meravellar-se amb els mobles d’època, les làmpades de cristall, les catifes i els sostres pintats d’un habitatge gens particular.

Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi - Passeig d’Isabel II, 1. Casa Llotja del Mar, 2n pis

al segon pis de la Llotja. A l’interior es guarda una gran col·lecció d’obres dels principals representants de l’art català modern, com Claudi Lorenzale, Damià Campeny, Marià Fortuny o Pau Milà i Fontanals, a més de pintures i escultures d’artistes espanyols i europeus de la talla de Federico de Madrazo o Marinari, respectivament. Són la continuació directa d’un dels primers museus d’art que van existir a Catalunya, creat amb finalitats pedagògiques per l’Escola de la Llotja l’any 1850.

El Palau Moja, el Palau Centelles, el Palau Güell, l’Estudi-Taller d’Oleguer Junyent, la Casa de la Seda, la Casa Museu Arxiu Maragall, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona o la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya són altres dels punts que obren les seves portes al públic per fer-hi visites comentades, tallers infantils, conferències, concerts o activitats d’estiu o de Nadal Al llarg del primer any de vida, prop de 1500 persones han visitat les Cases Singulars i 500 nens i nenes han participat als seus tallers

La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi va obrir les seves portes a la Llotja de Barcelona l’any 1775 amb el nom d’Escuela Gratuita de Diseño, tot i que tres anys més tard passà a denominar-se Escuela de Nobles Artes en ampliar els ensenyament a pintura, escultura i arquitectura. Aquest organisme fou la resposta a les sol·licituds dirigides al rei pels artistes i intel·lectuals barcelonins de l’època, que demanaven una acadèmia de belles arts similar a l’establerta a Madrid el 1752. El nom actual el pren l’any 1989 després d’haver patit diversos canvis estructurals, administratius i de nomenclatura. Mentre que l’Escola Superior de Belles Arts va marxar de l’edifici el 1940, i l’Escola d’Art i Oficis Artístics ho va fer a finals de la dècada dels 60 del segle passat, la Reial Acadèmia encara manté avui la seva seu

Per Nadal, apunta’t a les activitats de Cases Singulars A la casa Rocamora: visites comentades, tallers infantils per fer un calendari de 2012, audició de música de jazz a càrrec d’Aljosa Mutic i copa de cava,...

Al Palau Moxó: visites comentades, tallers infantils per decorar l’arbre de Nadal, concert del Cor dels Lluïsos de Gràcia i copa de cava,...

Més activitats, informació complementària i reserves a www.casessingularsbarcelona. blogspot.com

27

N O V E T A T S

Pep Sala

para el plat a taula amb

El músic i compositor Pep Sala ha canviat la guitarra i el piano pels estris de cuina. Artencuina és el seu nou projecte, que engloba un portal gastronòmic, un espai multifuncional dedicat a aquesta disciplina i, fins i tot, una cervesa pròpia

P

els que el coneixen, no és desconeguda la seva eterna afició a la gastronomia. Pep Sala, que ha recorregut els millors temples gastronòmics que s’ha anat trobant pel camí, és un comensal incansable, lector voraç de les obres més destacades de literatura gastronòmica i gran aficionat a les provatures dins la cuina. Per això ara, en un moment en què ha decidit aturar el seu passeig pels escenaris, la gastronomia i tot el món que l’envolta s’han convertit en una de les seves prioritats.

Arrel de la realització del documental Gastronomia de les Terres de l’Ebre, editat per Indi Produccions, s’ha anat engrescant i, juntament amb un grup d’amics – amants també dels plaers del menjar i el beure–, ha creat el web www.artencuina.cat, un complet portal gastronòmic on es poden trobar receptes, articles, curiositats, una gran oferta de productes i ressenyes dels millors establiments.

Sense ànim d’exercir de crítics culinaris, aquesta plataforma està pensada especialment per compartir i divulgar les receptes, les experiències positives i els descobriments gastronòmics d’un grup d’amics que frisen pel bon menjar a taula.

Una de les creacions d’Artencuina: la cervesa Marisma

Marisma és una de les primeres creacions d’Artencuina amb l’assessorament del gastrònom Pep Nogué. Es tracta d’una suau i aromàtica cervesa d’alta fermentació elaborada amb malta d’ordi i arròs del Delta de l’Ebre produït de forma totalment artesanal per l’empresa Lo nostre arròs, amb Jordi Margalef al capdavant. L’arròs, que és la de varietat Marisma, no està maltejat, i això li atorga un toc dolcenc i fresc i la terbolesa i els sediments típics d’una cervesa elaborada artesanalment. Amb una bombolla fina i juganera, la cervesa Marisma està aromatitzada amb pell de taronja, celiandre, ginebró i safrà, i posseeix les característiques organolèptiques necessàries per fer la funció d’una beguda d’aperitiu i per prendre com a refresc.

L’Espai Gastronòmic Artencuina es troba al carrer Jaume I El Conqueridor, 18, de Vic.

Artencuina es materialitza en un espai gastronòmic

Centrats especialment en el que es fa a Catalunya, però sense renunciar a altres creacions d’arreu, el web d’Artencuina s’ha materialitzat en l’Espai Gastronòmic Artencuina, que ofereix productes de primeríssima qualitat (prioritzant els de proximitat), d’altres de precuinats d’alta gamma (els anomenats fast & good) i d’altres de cuines del món, sobretot de França, Itàlia i el Japó. Fruites i verdures fresques, embotits osonencs, olis d’oliva, arrossos, mels i melmelades artesanes són tan sols alguns dels productes que s’hi poden adquirir.

Aquest espai, però, està concebut perquè sigui molt més que una botiga de delicadeses gastronòmiques.

Lluny d’això, vol ser també un centre cultural d’intercanvi d’idees i de generació de coneixement, un punt de trobada per a experts i aficionats on hi tinguin cabuda totes les possibilitats de l’univers gastronòmic: cursos de cuina, tasts de vins, degustacions de productes, conferències, exposicions d’art i, fins i tot, àpats temàtics o banquets en petit format.

29

ENOLOGIA

Vins de Taller, microvins d’etiqueta Unes petites vinyes soleiades de l’Empordà i un garatge reconvertit en un minuciós celler són la base de Vins de Taller, un projecte nascut des de l’entusiasme que transmet un estil de vida determinat a través d’un vi de qualitat mimat al màxim

L

es seves creacions són petites-grans meravelles vives amb caràcter propi. Els seus embolcalls, senzilles obres d’art de disseny contemporani. El seu espai de treball, un bocí de paisatge empordanès embriagat d’aroma mediterrani i un garatge reconvertit en celler que és una bombonera. Són els Vins de Taller, un projecte nascut l’any 2002 de la mà d’Antoni Falcón i un grup de socis provinents de diverses disciplines professionals en què prima l’excel·lència dels vins per damunt de la producció massificada i impersonal. Per a ells, per als que en formen part –però també per als que els gaudeixen i els saben apreciar–, els Vins de Taller representen molt més que els productes procedents d’un celler petit on es treballa artesanalment: són una forma concreta d’entendre i posicionarse davant vida, aquella que valora els petits plaers.

Vins de garatge o microvins

Els Vins de Taller formen part dels anomenats vins de garatge o microvins, produïts en poques quantitats a garatges o tallers reconvertits en cellers a partir de raïms nascuts en vinyes de poques hectàrees que s’arrapen a terrenys amb caràcter. Són vins de qualitat que prenen cos sota l’atenta mirada dels seus productors, els quals els acompanyen en el seu desenvolupament des del moment de la plantació de les vinyes fins al de d’embotellament i, fins i tot, la comercialització.

Un paisatge dissenyat per produir poc del millor Les vinyes de Vins de Taller, que ocupen una superfície total de

quatre hectàrees, creixen al cor de l’Alt Empordà, entre oliveres i espigues de blat; concretament, a Siurana d’Empordà, una terra que ja havia acollit ceps dos segles enrere i que ara ha recuperat, en part, estampes del que havia estat. Allà hi creixen més de 18000 ceps de les varietats viognier, roussanne, marsanne, merlot, marselan, cortese i malbec, especialment escollides per elaborar una petita producció de vins blancs i negres de gamma alta.

En tot el procés de cultiu apliquen els conceptes de l’anomenada viticultura integrada; és a dir, que respecten els equilibris naturals de la planta, l’entorn i el subsòl, i hi intervenen exclusivament quan la planta ho demana.

Ceps concentrats. La densitat de plantació de les vinyes és elevada per reduir la producció de raïm i millorar, en canvi, la seva qualitat.

A més, en ser major la quantitat de cep plantat, major és també l’ombra que produeix, el que evita l’evaporació i la pèrdua d’humitat del sòl.

Sense ajudes de rec. Les vinyes no disposen de cap tipus d’ajuda de rec per potenciar el desenvolupament de les seves arrels cap a estrats infereiors del subsòl, el que contribueix a la millora de les notes minerals dels vins i protegeix els ceps de l’estrès hídric.

En espatllera. La tècnica dels ceps en espatllera afavoreix i potencia la funció clorofílica de les fulles exposades al sol, que esdevenen plaques fotovoltàiques

que aporten tota l’energia necessària perquè els ceps es concentrin en la producció del fruit.

Deixant lloc als millors fruits. Durant la temporada vegetativa, part dels fruits que dóna cada cep s’extreuen per millorar la qualitat dels seleccionats i, al final del procés, en el moment de maduració, es despampanen; és a dir, s’eliminen les fulles basals per mantenir els raïms i aconseguir que madurin en la seva plenitud.

Veremant quan cada varietat ho demana. La verema es realitza per separat –segons les anàlisi de control del grau alcohòlic probable i d’acidesa total de cada varietat– i de manera manual.

Un celler més que cuidat rere la porta d’un garatge

El celler de Vins de Taller es troba al casc antic de Vilamalla (Girona). Discret, dins del que en condicions normals seria un garatge, es desplega una bodega encantadora cuidada fins a l’últim detall que combina el treball artesanal amb la tecnologia més moderna. El vi viatja del cep a la sala d’elaboració, a la d’envelliment i, finalment, a la del producte acabat, que té una capacitat per a 20000 ampolles. Així, cada edició es treballa de forma totalment personalitzada i, fins i tot, hi tenen cabuda edicions limitades.

Geum 10. 100% merlot, es va embotellar l’1 d’abril de 2011 després de sotmetre’s a una breu criança de tres mesos en bótes de roure francès de segon i tercer any. Té notes de fruits negres i certes aromes balsàmiques sobre un lleuger fons d’herbes i espècies. En boca, és vivaç i estructurat, i deixa un agradable postgust que casa a la perfecció amb arrossos, plats de caça menor i aus.

Gris 10. 100% marselan, es va embotellar l’1 d’abril de 2011.

Fermentat en dipòsits d’acer inoxidable, en les darreres etapes es va traslladar a un altre dipòsit per separar-lo de les lies més gruixudes, on es conservà amb les més fines fins que s’acabà la fermentació. D’un color salmó pàl·lid, net i brillant, és fresc en nas, amb notes de fruites vermelles, plàtan i aromes cremoses. En boca, resulta lleuger i fàcil de beure. Combina amb risottos, peixos grassos i carns blanques.

A la recerca de la certificació de cultiu ecològic La producció de Vins de Taller es troba en procés d’obtenció de la certificació de cultiu ecològic (CCPAE), que garanteix que els vins han estat elaborats seguint les normes de l’agricultura biològica i que han estat controlades al llarg de tot el procés de producció, elaboració, envasat i comercialització.

Phlox 10. 40% chardonnay, 40% marsanne i 20% rousanne, es va embotellar l’1 d’abril de 2011 després d’haver fermentat en dipòsits d’acer inoxidable. És un vi blanc jove, lleuger i fresc, d’un color groc pallós amb reflexes verdosos, que té aromes de fruites blanques sobre un fons floral i cítric. En boca, és lleuger, net i equilibrat. Resulta perfecte per maridar amb peix, marisc, fideuades i arrossos.

VRMC 10. 30% viognier, 40% rousanne, 17% marsanne i 13% cortese, es va embotellar el 18 d’agost de 2011. Primer es va fermentar en dipòsits d’acer inoxidable i, a mig camí, una part del most es passà a bótes bordeleses de roure francès. D’un groc lleugerament daurat, les primeres aromes són de fruites d’os molt madures, acompanyades de fruites blanques i flors sobre un fons cremós i especiat. En boca, és greixós i té un reregust fruiter de pastisseria que li atorga un final llarg i llaminer. És ideal per prendre amb carns blanques, peixos grassos, aus i pernil d’aglà.

complements alimentaris

Ermitage, or líquid de categoria superior provinent d’un lloc prehistòric L’oli d’oliva verge extra Ermitage, elaborat únicament amb la varietat arbequina, que és la més petita de totes i la més famosa per la finor de l’oli que conté, es fa des del Cogul, un menut poble de la província de Lleida que guarda el conjunt d’art rupestre més emblemàtic i significatiu de Catalunya, Patrimoni de la Humanitat des de 1998

D

esprés de la Primera Guerra Mundial; a l’entrada dels famosos anys 20, que fugien de les tristeses; quan el Surrealisme impregnava Europa i la Revolució Industrial popularitzava nous invents, a un petit poble de la Catalunya espanyola denominat El Cogul, es funda el sindicat agrícola Societat del Progrés. Corria l’any 1919, i mantingué les seves portes obertes fins a l’arribada de la Guerra Civil Espanyola, que tot ho arrasà. Després, no fou fins al 1950 que es permeté la seva nova obertura, però, aquesta vegada, sota un nom nou: Cooperativa Camp del Cogul.

Des d’aquest punt concret de la geografia catalana s’elabora, precisament, un dels olis més interessants del món: l’Ermitage, un oli d’oliva arbequina de baixíssima acidesa i alta qualitat pertanyent a la Denominació d’Origen Protegida (DOP) Les Garrigues, que és la primera DOP d’oli verge extra reconeguda a l’Estat espanyol.

Un dels millors olis del món per la seva acidesa mínima L’Ermitage és un oli únic, amb personalitat pròpia, que no es pot entendre sense submergir-se abans en la terra que el veu néixer, la qual té un sòl i unes condicions climàtiques irrepetibles. Dens, afruitat, amb tocs d’ametlla verda, aroma d’oliva fresca i connotacions que recorden l’herba i les fulles, l’oli Ermitage té una entrada dolça en boca contrarestada per notes amargues i picants, que apareixen equilibradament. Aquesta complexitat d’aromes i gustos, propis del seu vincle amb el territori, el fan únic i especial, sobretot quan l’oliva arbequina és més verda, que genera un gust més potent i menys endolcit.

A principis de novembre, quan les olives verdes comencen a madurar, es cullen. Passen per un procés de neteja, en què se separa el fruit de la fulla, i arriben a la moltura i al molí (amb pinyol inclòs). Després, a la batedora, se n’obté una pasta homogènia i, finalment,

la centrifugadora separa la pasta de l’oli, que es decanta i es filtra per treure-hi l’aigua i les impureses, respectivament. En tot el procés no s’empara cap producte químic, i el resultat és un oli d’oliva verge extra sense cap tipus de defecte i amb una acidesa baixíssima que oscil·la entre el 0,09 i el 0,15% i que el converteix en un oli de qualitat suprema, en un dels millors olis del món.

El Cogul, terra agrícola per antonomàsia La població del Cogul, a Les Garrigues, se situa a 22 quilòmetres al sud de Lleida, a 279 metres d’altitud.

Estesa sobre un replà a la vora del riu Set, afluent del Segre, és d’economia basada fonamentalment en la producció agrícola, i no arriba als 200 habitants. El paisatge que l’envolta és dur i solitari, amb un gran contrast orogràfic que va dels 200 al 1000 metres d’alçada. Ple d’espones de pedra, amb grans rocs vorejant les valls i cabanes de volta, El Cogul, és clar, està estès d’oliveres i ametllers, i, entremig, alguns boscos de pins que juguen a cuit i amagar.

Els seus carrers, angostos, irregulars i gairebé deserts de vehicles, es despleguen en pendent i acullen cases que daten, fins i tot, dels segles XVI i XVII. Són comptats els edificis moderns que trenquen l’harmonia de la seva historia, marcada especialment per les pintures rupestres que s’hi conserven, que són les primeres imatges que es coneixen de la prehistòria catalana i, des de 1998, Patrimoni de la Humanitat. A la plaça central, que és la més gran del poble, s’hi troben l’Ajuntament, l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció i el bar, conegut per ciclistes, caçadors, amants de les motos i escaladors degut als esmorzars i dinars que s’hi preparen. I al costat del riu, les piscines estan protegides per tot un seguit d’arbres grans i ombrius que aporten frescor a l’ambient. Diuen que els petits que han estiuejat al Cogul, que poden jugar pels carrers sense perill de ser atropellats, en guarden un record feliç tota la vida, la qual, per cert, sol ser molt llarga, perquè molts habitants d’aquet territori superen els 90 anys.

Les pintures rupestres del Cogul, valuós exponent de l’art llevantí Les pintures rupestres de la roca o cova del Cogul –també anomenada dels Moros–, es localitzen a un quilòmetre del poble del mateix nom en direcció a l’Albagés, a la província de Lleida. Es tracta del jaciment més septentrional del grup de Rutes de l’Art Rupestre, un dels més destacats pel fet d’haver estat dels primers a ser descoberts i, sobretot, per l’originalitat d’una de les seves escenes, coneguda com l’escena de la dansa.

A principis del segle XX, aquesta troballa va representar la revelació d’una nova tradició rupestre desconeguda a Europa, un estil principalment pictòric de la vessant mediterrània que s’ha divulgat com a art llevantí o conjunt postpaleolític naturalista, el qual es remunta a l’Epipaleolític i al Neolític; és a dir, que té una antigor d’entre uns 4000 i uns 10000 anys. Per això, aquestes pintures figuren entre els murals prehistòrics més divulgats de la bibliografia arqueològica peninsular.

Descobertes l’any 1908 pel rector i historiador del poble, Ramon Huguet, el geògraf Ceferí Rocafort fou l’encarregat de donar-les a conèixer a través de dues ressenyes publicades al diari La Veu de Catalunya (dels dies 9 i 10 d’abril de 1908) i, poc després, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Molt aviat, doncs, van començar a ser analitzades pels millors especialistes en la matèria i, en poc temps, passaren a ser un referent obligat dels estudis de l’art rupestre nacional i internacional.

Es tracta d’unes escenes molt narratives formades per un mínim de vuit composicions entrellaçades simbòlicament i realitzades en diferents etapes. El

mural inclou més de 250 signes, però hi destaquen 45 figures de tonalitats que van del roig al negre sobre un fons ocre. D’entre elles, algunes són gravades i pintades, i d’altres, només gravades. Hi apareixen representacions de fauna salvatge (toros, cabres, cérvols...) i algun caçador amb arc, que és un bon indicador de la fauna d’aquella zona i de les activitats dels seus primers pobladors. Però la part més original és una escena de dansa, amb deu dones voltant un home nu que mesura 14 centímetres d’alçada. Les dones fan encara més, entre 25 i 30 centímetres, i duen unes llargues faldilles acampanades i la part superior del cos nua.

Les pintures, gravats i inscripcions rupestres del Cogul ocupen la part central dreta de la paret de la roca dels Moros. Actualment, estan situades a uns 3,50 metres del terra i delimiten un espai d’uns 2,25 metres de llargada per 1,80 metres d’alçada.

A hores d’ara, no sembla una qüestió discutible el caràcter de santuari que tingué aquest lloc, amb culte a la fecunditat durant segles, la qual cosa explica que es manifestin superposicions i figures repintades i que hi apareguin inscripcions ibèriques i, fins i tot, romanes, una de les quals es refereix a un vot: Secundio votum fecit. Així, la cronologia d’aquesta cova s’estén des del 7000 a.C. fins al 100 a.C. Però això no és tot, perquè a un quilòmetre de les pintures rupestres es troben les tombes d’origen àrab del Saladar, cavades a la roca viva, i una cova anomenada de les Creus, que pren aquest nom perquè conté unes creus picades i dibuixades a la pedra. Qui vulgui conèixer-la, però, és millor que hi vagi acompanyat d’un veí del poble, perquè està molt amagada i resulta difícil localitzar-la.

37

vida vegetal

Verdures i fruites en temps de fred

Verdures d’hivern.

Les bledes, els espinacs, les carxofes, la carbassa, les cols, la coliflor, els xampinyons, els pèsols, les faves, les mongetes verdes, els porros, el card, la remolatxa, el rave i els enciams, entre d’altres, són verdures d’hivern, temps en què les grips, els refredats i les bronquitis estan a l’ordre del dia. Aquests vegetals tenen propietats molt útils davant d’aquestes afeccions, especialment mucolítiques i antisèptiques, i, en general, contribueixen a pal·liar els efectes de les malalties respiratòries.

Fruites

d’hivern.

Els kiwis, les llimones, les mandarines, les taronges, les aranges, les fruites tropicals com la pinya i la xirimoia i les fruites dessecades com les figues i els dàtils són també fruites d’hivern.

Totes elles aporten una gran quantitat de vitamines i minerals (especialment de vitamina C), que amb prou feines apareixen en altres aliments. A més, els cítrics contenen una elevada quantitat de carotenoides, pigments vegetals amb capacitat antioxidant, i molta fibra, que es concentra a la part blanca que cobreix la polpa de la fruita.

La proximitat, una qüestió de confiança i conscienciació Davant l’esmicolament del model socioeconòmic actual i la davallada de la qualitat dels productes que consumim, provinents de totes les parts del món, els comerços de proximitat estan recuperant musculatura per la gran quantitat de beneficis que comporten

A

mb el temps, cada vegada són més les persones i les institucions (escoles, hospitals i empreses) que opten per un consum de proximitat, el que suposa usar productes i serveis fets en l’entorn territorial més proper. D’aquesta manera, s’ajuda a mantenir les explotacions familiars, a reforçar l’economia local i a reduir la despesa energètica que produeix el transport de productes d’un continent a un altre, entre d’altres beneficis.

Però el que es coneix com a consum de proximitat no es refereix tan sols a la distància entre el punt d’origen i el de consum d’un producte, sinó que també va lligat a l’accessibilitat del consumidor respecte la informació d’allò que vol consumir (el seu origen, la seva elaboració, el seu transport, etc.). Tenir un coneixement més directe de la procedència dels productes permet alimentar-se amb més garanties de seguretat. En aquest sentit, consumir verdures i fruites de proximitat, per exemple, assegura que el producte sigui de temporada i fresc i, per tant, que conservi les propietats nutritives i organolèptiques més òptimes, amb la conseqüent millora que això representa per a la salut.

Estem en un moment, doncs, en què els comerços fixes i els mercats ambulants que escurcen les distàncies comercials entre el pagès i el consumidor estan a l’alça, perquè, a més d’oferir productes de qualitat i de confiança, aposten per promocionar l’economia local en un moment en què aquesta trontolla més que mai.

estètica

bellesa

43

DIETÈTICA

I

NUTRICIÓ

Dietes que no engreixen

Davant del boom de les dietes tipus Dukan, les proteiques amb control mèdic reivindiquen unir ciència i professionalitat per dissenyar plans adaptats a cada cas que permetin perdre pes sense riscos i de forma duradora, lluny de mites i miracles

E

l sobrepès i l’obesitat s’han convertit en un dels principals problemes de salut del nostre entorn. El darrer estudi sobre dieta i salut cardiovascular de la població espanyola presentat el mes de novembre passat destaca que es consumeixen unes 250 calories menys al dia que fa 20 anys, però que, a la vegada, la taxa d’obesitat ha augmentat entre el 17 i el 21%, i això és degut, principalment, a un estil de vida més sedentari.

Per dur a terme un pla d’aprimament que sigui eficaç i no tornar a guanyar pes, cal fer-ho amb perspectiva de futur, ja que, si una dieta serveix únicament per perdre pes de forma momentània i no suposa un canvi ni una millora de l’estil de vida de la persona, no aportarà cap benefici.

El boom de les “dietes Dukan”

Avui, els mitjans de comunicació i la xarxa ofereixen una gran quantitat d’informació sobre nutrició i alimentació, més de la qual mai havíem disposat, i és precisament aquest excés d’informació el que acaba essent negatiu, ja que, en funció de la font que es consulti, es poden trobar explicacions totalment contradictòries. De la mateixa manera, en els darrers anys són nombrosos els llibres que han aparegut al mercat sobre aquetes temàtiques –alguns dels quals s’han convertit en autèntics best sellers–. Proposen plans d’aprimament molt estrictes i asseguren resultats ràpids, sense esforç i definitius. El més conegut és el mètode Dukan, que, sense cap base científica, promet perdre pes fàcilment i mantenir-lo per sempre.

Són aquestes falses expectatives el que provoca la frustració dels que, pensant que aconseguiran perdre pes de forma definitiva, el recuperen tan bon punt deixen la dieta. En detriment d’aquesta perspectiva, cal tenir en compte que no existeix cap dieta que no

impliqui un esforç i a través de la qual s’assoleixin uns resultats definitius, ans al contrari: per mantenir els resultats assolits, cal una modificació de l’estil de vida de la persona.

Avui es consumeixen unes 250 calories menys al dia que fa 20 anys, però la taxa d’obesitat ha augmentat entre el 17 i el 21% degut, principalment, a un estil de vida més sedentari Un gir: la dieta proteica amb control mèdic

Una menció especial mereix la dieta proteica amb control mèdic, que sovint se situa, erròniament, al mateix nivell que altres dietes anomenades “miracle”.

Es tracta d’una bona opció per al tractament de l’obesitat i el sobrepès, sempre tenint en compte diversos factors. D’una banda, que abans de realitzarla es necessita una analítica complerta per valorar el funcionament del ronyó i del fetge, així com l’estat de salut general de la persona. De l’altra, que és una dieta deficitària en vitamines i minerals, i això implica una suplementació addicional i la possibilitat que provoqui restrenyiment si no s’aconsegueix un consum de fibra suficient. Aquests i altres factors individuals fan que l’esmentada dieta només pugui ser prescrita per un metge especialista durant un temps limitat i que no la pugui seguir tothom.

45

Davant les dietes, ciència i professionalitat

Actualment, estan en marxa diversos estudis científics que avalen l’efectivitat i la seguretat de la dieta proteica amb control mèdic. Un dels estudis més seriosos que s’estan realitzant al nostre país està dirigit pel doctor Basilio Moreno, cap de la unitat d’obesitat de l’hospital Gregorio Marañón de Madrid.

Sens dubte, el més important a tenir en compte és que aquestes dietes no serveixen, en cap cas, per mantenir el pes perdut, sinó que, per fer-ho, són necessaris canvis en l’estil de vida de la persona, adoptant una dieta

equilibrada i variada i realitzant activitat física de forma regular entre tres i quatre dies a la setmana. La millor opció és acudir a un professional de la salut i la nutrició, que inicialment valorarà l’estat, l’alimentació i l’estil de vida de cadascú per tal de poder marcar uns objectius de pèrdua de pes i un programa d’activitat física adequat. Només així s’aconseguirà perdre pes i, el que és més important, mantenir-se amb el pas del temps.

Per David Moriscot Metge de Família Màster en Nutrició

47

Perfums

Valentina, de Valentino. Un flascó inspirat en l’alta costura de Valentino que duu incrustades les seves tres flors emblemàtiques (una blanca, una marfil i una crema) guarda una nova fragància clàssica i moderna alhora creada per dos perfumistes de gran prestigi, Olivier Cresp i Alberto Morillas. Inspirat en una dona femenina i sofisticada però rebel, aquest perfum desprèn una aroma floral mig oriental i mig italiana que combina l’exuberància de la bergamota de Calàbria amb la frescor de les tòfones blanques d’Alba. Unes notes de gessamí, de flor de taronger d’Amalfi i de nard casen a la perfecció amb maduixa silvestre per acabar amb cedre i ambre.

212 Men, de Carolina Herrera. Pensada per a un home urbà, cosmopolita i sofisticat, dins d’un cilindre platejat, s’amaga aquest fresc perfum que conté una mescla d’aromes florals orientals. A la base, vainilla, guaiac, molsa i ambre; cardamom, pebre i sàndal com a notes mitges, i bergamota, mandarina i fulles verdes a la sortida. És una creació d’Alberto Morillas, Rosendo Mateu i Ann Gottlieb.

C omplements

DKNY. Bossa de mà 75€

Maliparmi. Fundes d’iPad vintage 69€

Catherine Parra. Bossa de mà d’edició limitada 300€

Pellini Milano. Collarets fets a mà 50€ - 80€ Reminiscence. Braçalets de fantasia 45€ - 65€

Kenzo. Mocador de coll fet a mà 195€

Grans idees per a amics invisibles

Mywalit. Accessoris multicolor Targeter, 32,50€ Targeter, 27,50€ Clauer, 12,50€

Griwvest. Bufanda feta a mà 85€

Tintamar. Organitzadors de bosses 35€ Kenzo. Guants estampats 67€

P SICOLOGIA

Màgica resiliència

La resiliència és la capacitat de les persones d’afrontar les dificultats i els conflictes aprenent d’aquests i sortint-ne reforçades.

Desenvolupar l’esmentada capacitat permet créixer en positiu i viure més i millor

C

om a éssers que experimentem una vida terrenal i en societat, estem lligats, en determinats moments, a situacions difícils i conflictives, i, si no els parem atenció i deixem que ens arrosseguin, entrem en estats de desesperació, d’angoixa i, fins i tot, de depressió.

Si enlloc de fugir d’aquests moments –que, sigui dit de passada, conformen una part important de les nostres vides–, ens proposem afrontar-los amb valentia, observant les lliçons implícites que els acompanyen, i ens obrim a deixar-nos impregnar per tota la seva intensitat, amb les emocions i els sentiments que ens generen, ens situarem en una posició privilegiada gràcies a la qual ens resultarà molt més fàcil accedir a la nostra “capseta dels tresors” interior; és a dir, entrarem en contacte directe amb les nostres capacitats, habilitats i recursos interns, que són els que ens oferiran una nova llum i la força necessària per trobar les solucions més ecològiques (això és: beneficioses per a nosaltres mateixos i per al nostre entorn immediat) i per seguir avançant en la direcció escollida.

Quan les coses no resulten com volem...

En moltes ocasions, les coses no succeeixen tal com hem previst. Sovint ens topem de cara amb resultats inesperats, però això pot esdevenir quelcom molt positiu en el nostre camí evolutiu, malgrat que, almenys en un primer moment, no siguem capaços de veure-ho ni viure-ho així.

Justament en aquests moments en què ens sentim una mica (o molt) perduts, és quan podem aprofitar per decidir mantenir-nos totalment atents davant del que està succeint, analitzar què hem fet per arribar a la situació actual, veure com ens sentim i preguntarnos què en pensem. Accedir de forma conscient a tota aquesta informació, ens permet fer una valoració global del panorama i ens ofereix el punt de partida per començar a elaborar un nou pla d’acció, per fer els canvis i ajustaments necessaris que ens ajudin a experimentar i a integrar el que estem vivint i per redirigir la nostra mirada i les nostres accions cap a l’objectiu desitjat, a ser possible sense perdre de vista l’experiència ni les vivències que la situació ens

ha mostrat i prenent bona nota de tot el que podem aprendre de nou. Això ens afavorirà moltíssim la propera vegada que necessitem tornar a afrontar una altra situació “no desitjada”.

Mantinguem una mirada atenta, doncs, cap als nostres sentiments, emocions, pensaments, actituds, comportaments, accions... per poder avançar amb confiança, seguretat i tranquil·litat i, sobretot, amb molt amor, cap a nosaltres mateixos i cap a tot el que ens envolta, agraint al conflicte la gran oportunitat que ens ofereix de continuar creixent.

Per Cristina Sebastián Terapeuta d’autoestima, coach vital i executiu

53

JUTJAT DE GUĂ€RDIA

Separacions sense perdre els avis

Amb el pas del temps, la realitat social va canviant i, en aquests moments, estem essent testimonis d’un elevat nombre de trencaments de parelles.

La llei, sabedora que la seva finalitat bàsica és la protecció de l’interès del menor i de la seva família, l’any 2003 va recollir de forma expressa el dret dels avis a relacionar-se amb els seus néts, donant així solució a una greu problemàtica Davant d’una separació, una crisi matrimonial o una desavinença familiar, mantenir l’estabilitat dels menors és el més important, i les relacions entre avis i néts han de quedar protegides, precisament perquè contribueixen en gran mesura a aconseguir aquesta estabilitat. Els avis tenen un paper més que rellevant en la vida dels seus néts. Ells es solen fer càrrec dels menors quan les obligacions dels progenitors no els permeten dedicar als fills el temps que voldrien. Per això, esdevenen una referència i un suport bàsic per al creixement personal i emocional dels nens i nenes, i, al mateix temps, aconsegueixen una distància respecte els problemes de la parella que els propis pares no assoleixen per estar-ne directament implicats.

Davant d’aquesta realitat, els tribunals han entès la importància que tenen els avis pels néts, i, a dia d’avui, la llei permet que els primers sol·licitin l’obertura de procediments per aconseguir la comunicació i el manteniment de les relacions amb els menors davant de casos de separació, crisis matrimonials o desavinences familiars. Fins i tot, en circumstàncies extremes també poden demanar la guarda i custodia dels infants.

La normativa catalana preveu la relació i l’apropament entre els familiars dels infants, especialment pel que fa als avis. L’article 135.2 del codi de família diu que el pare i la mare han de facilitar la relació dels fills amb els parents, i només la poden impedir quan hi hagi una causa justa. L’esmentada normativa s’interpreta en base a l’interès dels menors, perquè aquest és el

principi suprem i rector de tota la legislació sobre la infància.

Quan s’inicia una separació, es redacta un conveni regulador que contempla, de la forma més adequada a l’interès del menor, el règim de visites i comunicacions amb els seus avis, fet que es considera que redundarà a favor de la seva formació integral, i que, a més, portarà a la consolidació dels llaços afectius amb la seva família d’origen. D’aquesta manera, encara que no existeixi una relació cordial entre els progenitors i els demés familiars, els primers han d’abstenir-se a l’hora d’actuar negativament i causar un perjudici irreversible envers l’afecte i l’estimació que hi pugui haver entre néts i avis.

Els avis també són importants Cada vegada són més nombrosos els processos judicials que s’inicien a instància dels avis dels menors i en contra dels seus progenitors. La pretensió dels avis en iniciar un procés d’aquest tipus no és cap altra que instaurar judicialment un règim de visites quan tenen inconvenients per relacionar-se amb els seus néts. Tot i així, el règim de visites a favor dels parents sempre sol ser més limitat que el que s’estableix a favor dels pares. En aquests casos, es té en compte la relació afectiva existent entre néts i avis i es valoren les proves referents als beneficis que tenen aquestes visites per al desenvolupament dels menors.

La majoria de sentències relacionades amb el dret dels avis a la comunicació amb els seus néts són degudes a situacions de falta d’entesa i harmonia entre els progenitors i els avis. Aquets tenen, doncs, un paper fonamental en la transmissió dels valors familiars insubstituïbles.

En tot cas, aquesta regulació ha posat fi al sofriment de molts avis, que veien com els allunyaven dels seus néts com a conseqüència de crisis matrimonials. No podem oblidar, però, l’existència de la mediació familiar per solucionar problemes d’aquest tipus esquivant els tribunals.

Per Laura Vinuesa Advocada

55

Colors FOSCOS i PELLS a l’ordre del dia

57

L’Aparador

59

Espelmes per no bufar-les mai

CARPI CIS

P

er decorar, per il·luminar, per fer caliu, per relaxar, per desprendre olor…

Fins i tot, per cuidar la pell. Hi ha espelmes tan especials que s’utilitzen en la branca cosmètica per hidratar, nodrir i perfumar el cos gràcies a les propietats hidratants i antioxidants de la cera d’abelles i als olis essencials que contenen.

Ara, però, per Nadal, el seu paper bàsic està en la decoració.

Les espelmes no poden faltar als centres de taula, coronant les xemeneies, ni als candelers els dies dels àpats més rellevants.

Rodones, quadrades, flotants o amb motius nadalencs, soles o agrupades, arriben blanques i vermelles deixant un ampli espai a les de caràcter rústic, que s’associen amb ambients càlids i acollidors.

De Ceras Roura a “Christmas ambient”: el camí de les espelmes a través de 100 anys d’història L’any 1912, Mossèn Sebastià Roura va fundar Ceras Roura fruit de la necessitat que tenia de proveir-se de productes religiosos, tant per a ell com per als seus companys de professió. Carbó, encens i espelmes eren l’eix principal del seu negoci. Avui, 100 anys més tard, la cinquena generació de la

família treballa amb la mateixa il·lusió inicial, però no tan sols en la fabricació i distribució d’espelmes, sinó també en la de tot tipus de complements relacionats amb la cera. Ni més ni menys, són 15000 els quilos d’espelmes que creen a diari, i, en la seva evolució, s’han acabat especialitzant també en el disseny d’ambients amb espelmes. D’aquí neix “Christmas ambient”, un nou concepte que es basa en la creació d’ambients nadalencs càlids i acollidors amb l’ajuda d’espelmes.

Espelmes a tothora i en tot moment Més enllà del Nadal, les més de mil referències de què disposen a Ceras Roura permeten proveir els seus clients d’espelmes durant tot l’any i en totes les ocasions: el catàleg “Christmas ambient”, per Nadal; el “Decorambient”, per a tot tipus de festes; el “Garden ambient”, per a exteriors, i l’“Aroma ambient”, per a moments especials en què calgui comptar amb espelmes perfumades. www.cerasroura.com

61

interiorisme

Fil de Fer sospensione, de Catellani & Smith. Enzo Catellani

és el responsable d’aquest disseny de filferros d’alumini trenats a mà embolcallant un conjunt de bombetes que regalen una llum única.

Les formes més sensuals de la llum

Uto, de Foscarini.

Dissenyat per Lagranja Design, està fet de cautxú de silicona i és el primer llum que pot interactuar totalment amb els requisits que li demana l’usuari.

Sigma, de Vibia. Fet a tres bandes per Alberto Lievore, Altherr Jeanette i Manel Molina, aquest llum minimalista desafia la gravetat en tenir el punt central eliminat.

Chasen S2, de Flos. Patricia Urquiola

ha ideat aquesta meravella d’acer i alumini que sobresurt per la seva forma extravagant i la llum difusa que propaga.

...Perquè si no hi ha llum, ... no hi ha vida.

Cosmic Leaf terra, d’Artemide. Creat per Ross Lovegrove, és un disseny contemporani que fa al·lusió a una fulla giravoltada, un pur homenatge a allò orgànic.

63

aniversari

TorreMirona Sport & Spa, 10 anys regalant vida El passat mes de novembre, el complex esportiu TorreMirona Sport & Spa, al terme municipal de Navata (Girona), va celebrar el seu 10è aniversari amb una setmana plena d’activitats esportives i d’esdeveniments socials dedicada a tots aquells que en formen (o que volen formar-ne) part. I és que aquest ha estat sempre un dels eixos diferenciadors de TorreMirona: fer, dels seus socis, una gran família. Segurament per això (i per l’entorn on estan ubicats, i pels serveis que ofereixen, i per l’equip de professionals que hi treballen...) ha esdevingut un club esportiu de referència a Catalunya

Un resort de qualitat en un paratge únic TorreMirona és un resort que, a més de l’sport & spa, inclou altres dependències d’alt standing com un camp de golf de 18 forats; l’hotel de quatre estrelles, TorreMirona Hotel Relais, i un complex de confortables apartaments. Envoltat de natura i amb excel·lents vistes a la plana empordanesa, esdevé un marc ideal per gaudir de l’esport, fer salut i evadir-se de la rutina diària.

Cuidar-se i fer esport a fora i a dins, però sempre fonent-se amb l’entorn Arribar a TorreMirona és desconnectar del món i fondre’s amb l’entorn, trobar un espai per a un mateix i gaudir dels sentits. A l’sport & spa es marquen l’objectiu que l’usuari aconsegueixi una completa harmonia entre el cos i la ment. Per això disposen de les millors instal·lacions, la darrera tecnologia i els tractaments més avançats per fer activitats tant a recer com a l’aire lliure, sempre supervisades per professionals. Pistes de tennis i de pàdel, una pista poliesportiva, piscina exterior amb solàrium, una sala de fitness que és com un gran mirador a l’exterior, tres sales d’activitats dirigides, una piscina climatitzada de 20 metres de llargada, una piscina de tractament amb diferents zones de massatge, jacuzzi, saunes, bany de vapor i un pediluvi amb dutxa bitèrmica conformen les instal·lacions esportives del complex. Després, a l’spa, una enorme i lluminosa sala d’espera amb música ambient i una selecció de tes a disposició del client li dóna la benvinguda. Al seu voltant, cabines d’estètica, massatge i hidroteràpia (algunes de les quals inclouen terrassa exterior) se sumen a l’oferta de benestar i salut que ofereixen.

Serveis i horaris adaptats a la vida d’avui i a les famílies Trobar espai al llarg del dia per cuidar-se no és fàcil, especialment tenint en compte la gran quantitat d’obligacions que ens ocupen actualment, tant a homes com a dones. Conscients d’això –i essent sensibles a les necessitats i els desigs dels socis– a TorreMirona compten amb tot un seguit de serveis –i amb uns horaris molt ajustats– pensats per fer la vida més fàcil als seus usuaris. Així, tenen un ampli i còmode aparcament, un restaurant-cafeteria de gran qualitat que disposa de connexió wifi, perruqueria i una ludoteca infantil (PequeMirona) on es realitzen activitats pensades per als més menuts al llarg de tot l’any.

Els seus horaris cobreixen tots els dies de la setmana amb un ampli ventall d’activitats per poder acontentar tots els membres de la família. TorreMirona obre les portes de dilluns a divendres, de 8:00 a 22:30; els dissabtes, de 9:00 a 21:00, i els diumenges i festius, de 10:00 a 15:00.

Una crida als més joves Els joves són el nostre futur, aquells que hauran de transmetre uns hàbits de vida saludables que tinguin en compte una dieta sana i la pràctica habitual d’esport. Per això, per activar els joves, TorreMirona Sport & Spa ha posat en marxa la promoció d’una quota especial que vol incentivar aquest col·lectiu a prendre les regnes i a activar-se. Informeu-vos en!

TorreMirona Sport & Spa Crta. N-260 Km, 46 - 17744 Navata 972 56 54 29 www.torremironaspa.com

N O V E T A T S

Aigua de disseny a taula

Courrèges, el dissenyador de l’ampolla d’Evian d’edició limitada d’aquest any

A

quest Nadal, el dissenyador de moda francès André Courrèges ha estat l’encarregat de vestir la nova edició limitada 2012 d’Evian. Després de Christian Lacroix, Jean Paul Gaultier, Paul Smith i Issey Miyake, per cinquè any consecutiu, un altre gran de les passarel·les ha posat fil a l’agulla per col·laborar amb la marca d’aigua número u al món dissenyant una ampolla diferent que serveixi per engalanar les taules durant aquestes festes.

La nova ampolla evian® courrèges pren l’elegància del blanc i roses fluorescents d’emblemàtiques flors per potenciar la idea que la joventut no és una qüestió d’edat, sinó d’actitud davant la vida. Tot, en un clar intent de subratllar la jovialitat i la puresa d’aquesta aigua mineral natural dels Alps i d’aportar al seu envàs un toc d’elegància i diversió.

L’Evian d’André Courrèges es pot trobar a centres exclusius, com El Corte Inglés, Alcampo, Open Cor, Sánchez Romero (Madrid) o botigues VIPS a un preu de 2,99 euros per ampolla.

Per Nadal, edicions limitades El costum de la casa Evian de treure al mercat edicions limitades d’ampolles unes setmanes abans de l’arribada del Nadal és ja tota una tradició iniciada fa més d’una dècada amb el llançament de la “Gota Evian”. Ha estat al llarg dels darrers cinc anys que la marca d’aigua francesa provinent dels Alps ha volgut comptar amb el treball dels millors dissenyadors internacionals per vestir les seves ampolles, que esdevenen un autèntic caramel per als col·leccionistes, una icona ideal per regalar, per amanir festes i esdeveniments especials i, sobretot, per vestir la taula durant aquestes dates.

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

...I què podem beure?

En el món de la restauració, les cartes de begudes són les grans oblidades. Per donar-los la importància que es mereixen dins d’un àpat, aigües, refrescos, sucs, vins, cerveses, licors i combinats necessiten d’una carta en condicions que, tal com passa amb les propostes gastronòmiques que ofereix un restaurant, presenti totes les begudes disponibles a l’establiment en qüestió

Presentar els vins “en societat”

A l’hora d’elaborar una carta de vins, es pot optar per diverses maneres d’ordenar-los, tot i que la més usual i clarificadora consisteix a separar-los en grups segons si són blancs, rosats, negres o escumosos.

Un cop feta aquesta diferenciació, se’n pot indicar la denominació d’origen (D.O.), la zona de producció o el país de procedència. Això sí: en cas que s’ofereixin vins del mateix celler o marca, és important especificar si es tracta d’un vi de criança, d’un reserva o d’un gran reserva, així com l’any de la collita al qual pertany.

L’entrada de les cerveses a la carta

L

a carta de begudes, igual que la carta de plats, no vol res més que ajudar el comensal a conèixer en profunditat les ofertes disponibles en aquesta matèria perquè pugui escollir a consciència el que li ve més de gust prendre segons les seves predileccions i/o el moment en què es troba.

De la mateixa manera, també facilita enormement la tasca de sommeliers, mestres de sala i cambrers, que coneixen en tot moment el que poden oferir i es poden dedicar a proposar o aconsellar maridatges enlloc de “cantar” l’oferta disponible.

Tot i que una carta estàndard no existeix, si està ben organitzada i conté la informació necessària contribuirà a augmentar el consum de begudes i farà més fàcil i agradable la seva elecció. A partir d’aquí, cada establiment ha d’escollir-ne el contingut i el format sense perdre de vista que és un element important per a la seva imatge. En aquest sentit, resulta essencial tenir en compte la localització de l’establiment (si es troba o no en una zona de producció d’algun tipus de beguda), la seva categoria (a més categoria, de més varietat i qualitat ha de disposar) i l’oferta gastronòmica que proposa, que ha d’anar de la mà de les begudes de què disposa.

Si bé crear una carta de vins no és, a hores d’ara, res estrany, no passa el mateix amb les cerveses, que estan passant de ser considerades una beguda d’entre hores a formar part dels grans àpats del dia.

Comença a ser urgent, per tant, que els establiments es plantegin el fet de disposar d’una completa carta de cerveses. Amb l’excepció de casos especials, no és necessari especificar la capacitat dels envasos d’aquesta beguda, que solen ser de 33 cl. El que sí és important és distingir les cerveses nacionals de les importades, i presentar-les començant per les rosses seguides de les més torrades i, finalment, de les negres.

Cada cosa al seu lloc

Protocol·làriament parlant, la carta de begudes d’un restaurant hauria d’estar separada de la dels plats i hauria d’anar molt més enllà de tenir només en compte els vins. Tot i que es poden confeccionar cartes diferents segons el tipus de begudes de què es disposen, és correcte elaborar una carta general que inclogui totes les varietats. Si és així, les begudes s’han d’ordenar seguint un criteri d’intensitat; és a dir, començant per les més suaus i acabant per les més fortes, segons la seva graduació alcohòlica i consistència. L’ordre lògic a seguir és el següent: aigües, refrescos i sucs, cerveses, vins, i licors i aiguardents.

Una altra alternativa també acceptada és confegir una carta d’aigües, aperitius, cerveses i vins per acompanyar els plats principals de l’àpat, i una altra de cafès, licors i aiguardents per presentar-la amb les postres com a colofó final.

VIATGES

La Vall de Boí, la terra dels llacs i el romànic

Voltada de muntanyes espectaculars, la Vall de Boí concentra grans dosis d’art i cultura que reposen en un paratge natural únic a Catalunya declarat Patrimoni Mundial. Farcida d’aigua i de romànic, amb més de 200 llacs, vuit esglésies i una ermita, aquesta terra esdevé una parada obligatòria pels que gaudeixen amb l’esquí i les cures termals

L

a Vall de Boí es troba a l’Alta Ribagorça, a la vall del mateix nom, que és coneguda per comptar amb una de les entrades a l’únic parc nacional de Catalunya, el Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, excel·lents representacions dels principals ecosistemes que es poden descobrir a l’alta muntanya catalana. Allà s’hi troben cims que superen els tres mil metres d’alçada, rius, barrancs, cascades i molleres que, veritablement, fan sentir el visitant dins del país de l’aigua. A la Vall de Boi hi ha més de 200 estanys de formes i colors diversos i una gran diversitat d’espècies animals i vegetals. Únic al sud d’Europa, en aquest entorn es poden practicar tot tipus d’activitats a l’aire lliure, però, a l’hivern, l’esquí n’és l’estrella.

El país de l’aigua L’aigua, que és la font de benestar més gran que existeix, l’element més essencial de la natura, és inseparable de la Vall de Boí. No en va l’escriptor Josep Pla parlava d’aquest paratge con un dels prodigis més grans dels Pirineus. A banda dels més de dos centenars d’estanys que acull, aquesta terra amaga 37 brolladors d’aigües de tot tipus: toves, de mineralització dèbil, alcalines, sulfatades, clorurades, fluorades sòdiques, fredes i hipotermals; totes amb indicacions terapèutiques determinades. No és estrany, doncs, que el termalisme sigui un dels plats forts de la zona, i no precisament des de fa poc temps.

Existeixen proves històriques que les aigües de Caldes de Boí les utilitzaven els romans des dels segles I i II. En virtut de les miraculoses curacions que obtenien, cada cop fou major la concurrència a aquell pintoresc

lloc, i, en conseqüència, es va creure necessari inaugurar-hi un hostalatge. Avui, un balneari i un centre termal amb modernes instal·lacions realitzen aquesta funció mil·lenària.

El paradís del romànic La Vall de Boí també acull el conjunt d’esglésies d’estil romànic més important d’Espanya, les quals, pel seu bon estat i les seves característiques diferencials, van ser considerades Patrimoni de la UNESCO l’any 2000.

Durant els segles XI i XII, es va viure una important activitat constructora i artística a la zona. Picapedrers, mestres pintors i artesans van aixecar, decorar i moblar un conjunt d’esglésies romàniques excepcional: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. En total, vuit esglésies i una ermita dignes d’admiració que actualment són gestionades des del Centre del Romànic de la Vall de Boí, des d’on s’organitzen unes visites guiades que són el millor mitjà per conèixer aquest ric patrimoni L’Esquí, l’esport rei A l’hivern, la Vall de Boí és, sobretot, sinònim d’esquí.

Aquest esport es pot practicar en una estació –BoíTaüll– que ofereix la màxima seguretat amb cotes que es troben fins als 2750 metres i espais perfectament delimitats.

Per Joan Mundet

71

C U RIOSITATS

de la VIDA

El viatge de l’heroi

E

n el viatge de l’heroi, l’heroi és l’arquetip universal on ens reflectim. És allò que volem ser, l’ideal amb el qual ens comparem. És com un mirall de l’ésser. El viatge, per altra banda, es pot entendre com qualsevol moviment –físic, mental o espiritual– que ens fa créixer d’alguna forma. Significa abandonar el que és antic, allò que ens ha deixat d’estimular, i endinsar-nos dins del que és desconegut, fet que comporta una iniciació, la coneixença de noves regles i de noves formes de fer les coses. Dit d’una altra manera, significa ampliar la pròpia cosmologia, la comprensió i els límits del nostre món intern, i canviar per sempre la manera que tenim de veure allò extern.

Aquest viatge l’iniciem després de sentir una crida interna. És com quan abandonem el món infantil i ens endinsem en l’adolescència. Es tracta de quelcom natural que ens impulsa a sortir del nostre cercle on tot ho comprenem i tot ho controlem per trobar-nos amb allò desconegut, que, precisament per això, també ens resulta atractiu.

Ara bé, aquest camí no és senzill.

El primer que ens apareix és el guardià del nou món, un terrible ésser que en protegeix el llindar i que, obligatòriament, ens cal sortejar si volem avançar en el camí espiral ascendent de la vida. El guardià és temible i ens impulsa a retrocedir, a no avançar, a tornar enrere. El seu nom és Por, i té mil cares; tantes, que a cadascú se’ns presenta d’una forma diferent. Però un dels trets de l’heroi és, precisament, que és capaç

de superar el guardià superant també les pròpies pors. Aquesta serà la primera i més difícil prova a superar, una experiència catàrtica que ens preparà per afrontar l’inescrutable, una prova iniciàtica on nosaltres mateixos ens posarem a prova (valgui la redundància). Després, si temin èxit, en sortirem enfortits i entrarem plenament dins l’experiència heroica.

Durant el viatge tindrem més impediments, és clar, però, si en sortim victoriosos i ens superem a nosaltres mateixos, passarem a un altre nivell de la nostra persona.

El camí és llarg i dur, però ple d’alegries, i també d’amargors. L’últim pas: el retorn, perquè el viatge de l’heroi és sempre en espiral. Així, tornem de nou a la llar, portant amb nosaltres les noves experiències i coneixements que hem adquirit, els quals ens han canviat i ja formen una part íntima de nosaltres mateixos.

La nostra llar també haurà canviat, perquè nosaltres també ho haurem fet. Arribats a aquest punt del viatge, no podrem ser condescendents. Aquí ens trobarem i ens encararem amb l’ombra, amb allò que nosaltres érem.

Si tenim èxit d’avant d’aquesta última prova i som capaços de ser sincers, ja estarem preparats per iniciar un altre viatge que ens portarà davant d’un altre guardià, d’una altra iniciació i d’un nou retorn. És per això que tots som herois, que tots emprenem algun viatge heroic a les nostres vides en algun moment. N’hem d’estar orgullosos, d’això. Ja ho deia l’especialista en mitologia comparada i religió, Joseph Campbell, fa seixanta anys.

Per Rubén López

73

el

R acó

eflexió

Les coses, pel seu nom!

S

om curioses, les persones, sempre parlant de més. Més del que toca, s’entén.

Tots som capaços d’arreglar el món de la política des de casa o el nostre entorn habitual, sense que ens tremoli ni un xic la veu. Ja es pot tractar dels aspectes més delicats d’una nació o de les crisis diplomàtiques més agudes. Sempre hi tenim alguna cosa a dir. Encara que provinguem dels estrats més diversos de la societat.

També ens atrevim amb el de l’esport: que si se n’ha de fitxar un, o un altre. Passades amunt, avall, centre, a aquell no, que està en fora de joc. Fins i tot els ancians que practiquen el nacionalíssim esport d’observar obres es poden permetre el luxe d’explicar als paletes com es pasta el ciment. I de com es feia a la seva època, que sempre era millor que ara. O els taxistes, aquells eterns tertulians, que arreglen països a cops de volant i tombarelles per enmig de la ciutat mentre sembla que cobrin més per paraula que per quilometratge.

Suposo que situacions com aquestes són gairebé inevitables. No s’hi pot fer res.

N’hi ha d’altres, emperò, que resulten encara més curioses. Que hom s’ompli la boca del que sap o ha fet és una pràctica ja molt habitual, que pot ser més o menys acceptable. Però, per exemple, és greu que hom ompli un currículum d’estudis que no ha cursat.

Vaja, és símptoma que es té una enorme capacitat per oblidar el que s’estudia al cap de massa poc, una memòria exageradament selectiva. O ni això.

D’aquesta manera, el currículum fa més patxoca, i sembla que aquesta persona sigui més apta.

Però hi ha algunes coses encara més estranyes: per exemple, que un comerç s’ofereixi i es vengui al públic com a “forn de pa” quan l’únic que fa és coure’l

i vendre’l. A més, baguets d’aquelles congelades.

No és el mateix dormir durant la nit que treballarhi. I si no, que li ho preguntin als sacrificats forners.

Què pensaran davant d’un anunci d’aquestes característiques?

Vaja, que se sàpiga, els venedors de mobles no es consideren fusters; només venen els productes.

Ni els carnissers tampoc són ramaders. Només faltaria! Quin daltabaix! O comencem a passar-nos d’hipòcrites o estem començant a menystenir els oficis de tota la vida.

Les coses, pel seu nom!

Per Xavi Roura

Per Xavi Roura

75

Ecologia

L

es anomenades ciutats en transició o transition towns són comunitats (pobles, barris o petites ciutats) que, davant del context actual de canvi climàtic i la futura arribada del pic del petroli (el que es coneix internacionalment com a Peak Oil), decideixen organitzar-se amb l’objectiu de mitigar els efectes d’una futura crisi global. Es tracta d’un moviment nascut al món anglosaxó i fundat per Rob Hopkins que està arribant de manera incipient a Catalunya i on apareixen multitud d’experiències i propostes per aconseguir una vida millor.

En temps de canvis, CIUTATS EN TRANSICIÓ Davant la crisi econòmica, l’escassetat de petroli i l’esgotament de l’actual model de creixement, es plantegen nous models per a les ciutats. Aquest canvi de paradigma afecta a tots els aspectes de les ciutats: el medi ambient, els models de creixement, la qualitat de vida dels ciutadans i les innovacions urbanes. Producte d’aquesta nova i desconeguda situació, han aparegut les anomenades ciutats en transició, que volen ser una solució local per fer front als reptes del segle XXI

Aquests moviments locals tenen com a punt comú de partida el reconeixement que l’arribada futura del pic del petroli plantejarà una inevitable reducció del consum energètic pel qual no estem preparats, i conclouen que cal, per tant, planificar noves estratègies d’actuació.

Així, plantegen la necessitat d’aprofitar el coneixement de les comunitats locals per dissenyar noves maneres de viure que siguin més sostenibles i autosuficients i que augmentin la seva capacitat de resistir i recuperarse enfront les crisis externes.

En definitiva, les ciutats en transició no representen més que la presa de consciència d’una determinada comunitat sobre les possibilitats de reduir la dependència del petroli a través d’una suma d’iniciatives locals, que es defineixen al voltant de temàtiques com la millora de l’eficiència energètica de les edificacions; la racionalització de la mobilitat; la recuperació de terrenys per a l’agricultura tot potenciant l’autosuficiència alimentària i el consum de proximitat; el foment de l’economia local, de manera que el consum beneficiï al màxim els negocis de la pròpia comunitat, sense deixar de banda la creació d’una moneda pròpia; l’estímul de la divulgació per tots els mitjans disponibles de les diferents iniciatives; la creació de bancs del temps, o la recerca de la complicitat i/o col·laboració dels poders públics locals.

A partir d’aquestes línies generals, cada comunitat crea la seva pròpia fórmula, ideant i implementant aquestes iniciatives coherents amb la sostenibilitat i amb l’objectiu de fer una transició cap a un model més sostenible i que potenciï l’autosuficiència.

Per Montse Pascual Llicenciada en Ciències Ambientals

77

Cuina amb segell

Per Nadal... turbot amb escames de patata

Ingredients per a 4 persones 1 turbot fresc d’1,5 kg.

2 patates Monalisa 1 ceba 4 dents d’all 1 pebrot verd 200 grams de sofregit de tomàquet Bolets variats de temporada Llorer Pebre en gra Oli d’oliva Sal Pebre

Elaboració Desespinem el turbot, en fem quatre talls i reservem la suprema.

Per fer les escames de patata, les pelem i les tallem a rodelles de 2 mm, i, amb l’ajut d’un tallapasta d’1,5 cm de diàmetre, tracem les escames a les rodelles de patata, les confitem durant 10 o 15 minuts a la fregidora (a 100ºC) i tornem al peix.

Agafem el turbot tallat i el salpebrem. Prenem les làmines de patata i les anem muntant en forma d’escates damunt del turbot. Tornem a salpebrar-ho tot, ho pintem amb oli i ho coem al forn, a 180ºC durant 15 minuts.

Presentació Posem el turbot al plat amb una espàtula perquè mantingui la forma i l’acompanyem d’una salsa marinera amb romesco, bolets confitats...

www.cuina22.com

Tel. 972 506 202 info@cuina22.com Ctra. Olot, 22, arengada-nord 17740 Vilafant Alt Empordà

Esdeveniments de

LUXE El Jardí, vestit de gala per lliurar el III Premi D’Estil El saló de descans del Teatre Municipal El Jardí, de Figueres, es va omplir de gom a gom amb motiu del lliurament del III Premi D’Estil a l’actriu i poetessa Estel Solé Com ja és habitual, quan arriba l’aniversari de la revista D’Estil, ens agrada celebrar-ho amb col·laboradors, clients, amics, representants d’institucions i autoritats diverses, senzillament i simple perquè, sense ells, no seríem on som, segur. Així doncs, escollim un espai emblemàtic de la geografia altempordanesa (perquè és el bressol de la nostra publicació) i organitzem una vetllada on participen rostres que han aparegut a la revista al llarg del darrer any, que són exemples potentíssims de la vàlua de la gent de casa. I precisament perquè un dels nostres objectius és posar l’accent sobre persones que, malgrat les dificultats, s’agafen de la mà de l’esforç, la constància i l’entusiasme per desenvolupar-se professionalment i personal en allò que més els apassiona arribant, a més, a assolir l’excel·lència, aprofitem la nit per lliurar el Premi D’Estil, que aquest any ha arribat a la seva tercera edició.

Es tracta d’un guardó que atorguem d’entre els perfils entrevistats al llarg de l’any a la secció “Retrats d’emprenedors”, que pretén promocionar les noves generacions catalanes que prenen el relleu i que, gràcies a l’esforç i a la feina ben feta, s’estan marcant una trajectòria professional destacada. És el nostre particular gest de suport explícit cap a gent jove emprenedora que engega projectes i que comença a despuntar en el panorama català, una manera més de projectar una imatge optimista i farcida de possibilitats de nosaltres mateixos com a país.

Si voleu veure les imatges del lliurament del III Premi D’Estil, entreu a www.destil.cat

Estel Solé, III Premi D’Estil En aquesta tercera edició, qui ha rebut el Premi D’Estil en reconeixement de la seva emprenedoria ha estat Estel Solé, qui, amb només 24 anys, està fent realitat el seu doble somni de ser actriu i escriptora. L’Estel actualment interpreta el personatge de la Marina a la sèrie de TV3, La Riera, i el seu poemari Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011), Premi Amadeu Oller 2011, està assolint un gran èxit a les llibreries. Ella mateixa, en un discurs molt acord amb la filosofia de D’Estil, va voler destacar que “sobretot ara, en temps de crisi, és important pensar què ens agrada fer a la vida, perquè precisament aquest és el moment per fer els somnis realitat, i això només és possible d’una manera: activant-nos!”.

Unir talents per celebrar el tercer aniversari de D’Estil La cerimònia de lliurament del III Premi D’Estil va comptar amb la participació de talents que apareixen a les nostres pàgines. Cadascú va posar el seu gra de sorra per fer, d’aquesta nit, una nit inoblidable. Per això, en nom de tot l’equip de D’Estil, vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que van contribuir a fer possible que aquest acte tan important per a nosaltres fos un èxit. Des de la Pilarín Bayés, que ens va il·lustrar la invitació amb la dolçor de sempre; fins a l’Estel Solé, que va recitar un recull de poemes del seu llibre; passant per la periodista i cantant Clara Sánchez-Castro, que va interpretar –juntament amb Lluís Subiranas “Subi” al baix– una peça del seu primer treball discogràfic, Autoretrat (Picap, 2011); el saxofonista Pep Poblet, el nostre incondicional, que es va encarregar de posar banda sonora a la vetllada; la Iolanda Bustos, del restaurant La Calèndula de Girona, que va presentar uns panellets de moniato i formatge amb roses inspirat en la revista, o la dissenyadora de moda Celia Vela, que, a banda d’encarregar-se del meu vestuari, va muntar un corner espectacular amb algunes de les seves creacions. A tots/es, gràcies per l’entusiasme i la feina ben feta!

Imatge: Enacse fotografia

Per Mar Casas Directora de la revista D’Estil

81

CLAR I CATALÀ

Serveis mínims

Serveis bàsics o indispensables

Gemelos

Botons de puny

Fer èmfasi (en algun aspecte)

Fer un incís (en algun aspecte)

Metre (de restaurant)

Mestre de sala

Apurar (les hores)

Aprofitar o exhaurir (les hores)

Estar agobiat

Estar atabalat, angoixat o aclaparat

Alemània

Alemanya

83