Revista D'Estil Núm.20

Núm. 20 Febr. / Març

12

Revista bimestral de productes exclusius

Reneix del color

EDITORIAL

S

Equip

Direcció: Mar Casas

Coordinació de Girona: Ernest Alda Coordinació de Lleida: Leandre Palau Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Xavi Burgos / Cristina Sebastián / Mireia Paradell / Cuina 22 / Montse Pascual / Joan Mundet / Rubén López / Xavi Roura / Manu Esteban

ense voler –de forma inconscient, jo diria–, aquest número de D’Estil és el número dels colors. De manera doblement meritòria, en Neil Harbisson ens en parla (ell, que no els veu!); a la secció d’interiorisme, el color esclata com mai ho havia fet abans, i els espais que visitem són farcits de tons vius a tort i a dret. I és que el color és arreu.

La seva importància va més enllà d’un sentit estètic.

Influeix, fins i tot, en l’estat d’ànim de tots nosaltres.

Per això, en un intent d’apujar graus d’optimisme, la nova temporada de moda aposta pels colors potents. I està bé que ho faci (tot ajuda, que diuen), però no podem oblidar que qui més poder té sobre les circumstàncies som nosaltres mateixos. Seria fantàstic que, de tant en tant, ens aturéssim per ser conscients que la vida és meravellosa, tal com ens diu la Pilar Senpau. Fem-li cas també a la Cristina Sebastián i busquem el somriure, perquè esdevé una de les eines que més ens ajuden a adaptarnos a l’entorn. Uniu-vos a nosaltres, als missatges de bellesa i fortalesa que us volem transmetre, als plaers que us presentem, i atreviu-vos a renéixer del color. Feu possible el leitmotiv de la nostra portada número 20.

Mar Casas Directora

Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira Maquetació: Visus Events Fotografia: Visus Events Gestió de vendes: Grup Globalia / Paquita Parralejo

Amb la col·laboració de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

3

Sumari ESPAIS DE LUXE - FASTVÍNIC, UN HOMENATGE SOSTENIBLE A L’ENTREPÀ MUSEUS PECULIARS - UN COSMOS D’AIXETES DE VI RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB NEIL HARBISSON FORA DE CONTEXT - PILAR SENPAU S’ALIMENTA DE LLEIDA PER RECUPERAR RECORDS ENOLOGIA - VI DE GEL, EL VI QUE ESPERA LA NEU OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - UN OFICI DE SECRETS LLIGAT A LA HISTÒRIA RACONS - MIRA ...DES DE L’ESTÀTUA A COLOM DIETÈTICA I NUTRICIÓ - AIGUA O ISOTÒNIQUES? ESPORTS - “GEOCACHERS”, ELS ACTUALS EXPLORADORS INTERIORISME - VIVA LA VITA! ESTÈTICA I BELLESA - NANOKERATIN, LA REVOLUCIÓ!

ESTÈTICA I BELLESA - UNIMEDIC, FOTOTERÀPIA PROFESSIONAL SALUT - DENTAL PERALADA: T’AGRADARÀ ANAR AL DENTISTA

6

18

26

32

46

VIDA ANIMAL - QUAN L’HOME ES CONVERTEIX EN EL MILLOR AMIC DEL GOS PROTOCOL I SABER ESTAR - ALS PETITS TAMBÉ ELS TOCA PSICOLOGIA - BUSCA EL SOMRIURE JUTJAT DE GUÀRDIA - FIBROMIÀLGIA, LA MALALTIA INVISIBLE CUINA AMB SEGELL - LA SETMANA SANTA FA A BUNYOLS DE BACALLÀ TENDÈNCIES - LA IDEA DEL “CROWDFUNDING” O DEL “TOT ÉS POSSIBLE” INTERIORISME - PECES DE MUSEU QUE NO ENVELLEIXEN ECOLOGIA - COMPOSTATGE FET A CASA VIDA ANIMAL - CAVALLS BAIS, POTES NEGRES I COS D’OR VIATGES - OSONA, UNA OLLA RICA I PLENA DE CONTRASTOS CURIOSITATS DE LA VIDA - LA MARAGDA (...DE LLUCIFER) EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - ABSORT NOVETATS - ORGANITZA’T!!!

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - MEDITANT AMB LA PLAY STATION

52

62

72

80

ESPAIS DE LUXE

Fastvínic és un local de menjar ràpid diferent i únic. A més d’estar alçat en un espai construït amb materials reciclables que no deixen de banda el disseny ni la comoditat, ofereix entrepans elaborats a base de productes catalans de proximitat, ecològics i sostenibles

Fastvínic, un homenatge sostenible a l’entrepà

J

ust al costat d’un dels centres divulgadors de la cultura del vi més reconeguts d’Europa, Monvínic, a l’Eixample barceloní, hi ha un restaurant de menjar ràpid que trenca tots els esquemes habituals. És –com Monvínic– una iniciativa de Sergi Ferrer-Salat que, en aquest cas,

reivindica l’entrepà de qualitat, el reconeixement als productors de la terra i un marcat compromís amb el medi ambient. En aquest “espai verd” gastronòmic és possible menjar bo, menjar sa i menjar ràpid sense escurar-se la salut ni la butxaca, tres màximes dificilíssimes de trobar unides en una sola proposta.

7

Cada mos, català

Un espai acord amb el medi ambient

Entrepans de calçots, romesco i escarola; de truita de riu, escarola i fonoll; de rosbif, mostassa i mel; de botifarra, rovellons i all i oli de codony, o d’hamburguesa de llenties i bolets són algunes de les delicadeses que prepara l’equip de Sergi de Meià, Premi Nacional 2009 al Cuiner Jove de l’Any. Fins i tot el kebab que serveixen és de xai de raça ripollesa.

La llum (natural i LED), la fusta, el ferro i el verd d’una selecció de plantes d’espècies locals mediterrànies són elements imprescindibles en aquest cosmos del menjar ràpid de qualitat que té forma d’“U” i que situa la cuina a la vista del client per mostrar-se tal com és, sense secretismes ni prohibicions.

La carta del Fastvínic, basada en entrepans, amanides i brioixeria artesanals, està elaborada a partir de productes catalans, la procedència dels quals s’especifica a la mateixa carta a mode d’homenatge als productors de casa nostra. També és possible degustar cafès autòctons, tes, refrescos i sucs ecològics. I a les copes –com no podia ser d’altra manera–, es poden tastar fins a vint-iquatre referències de vins de dotze D. O. catalanes que estan disponibles mitjançant unes neveres d’autoservei perfectes per mantenir els vins en les seves condicions més òptimes.

Amb la intenció de perllongar la filosofia del que es menja a Fastvínic fins al local on s’ubica el restaurant, s’ha apostat per crear un espai ecosostenible realitzat amb materials biodegradables on gairebé tot és reciclable. És una clara mostra que l’eficiència energètica i un menor impacte atmosfèric no són contraris al disseny i la qualitat ambiental. No per menys, Fastvínic és el primer local català de restauració que ha rebut la certificació LEED Gold, un reconeixement atorgat pel Green Building Council d’Estats Units, màxim referent internacional en el disseny, la construcció i l’operació en edificis ecològics d’alt rendiment.

El menjador, modular i modelable, de to càlid i informal, agradable i distès, s’estructura a partir d’espais diferents i diferenciats que permeten seure en un tamboret davant d’una barra, en taules de dos o en gran grup. Un reguitzell de coixins farcits de llana d’ovella amb fundes reciclades d’antics sacs de llegums, una catifa de fibres naturals i làmpades de diferents dissenys pensades per exercir funcions distintes contribueixen, en gran mesura, a apostar per allò quotidià i a facilitar al públic que es pugui fer seu l’espai, modelar-lo i usar-lo segons les necessitats de cada moment.

compte que tota la vaixella –plats, gots i coberts, amb l’excepció de les copes– és de material biodegradable.

Fastvínic és el primer local català de restauració que ha rebut la certificació LEED Gold, un reconeixement atorgat pel Green Building Council d’Estats Units, màxim referent internacional en el disseny, la construcció i l’operació en edificis ecològics d’alt rendiment

Pensa, escull, paga, serveix-te el vi, menja... i recicla!

Una de les mesures de suport al medi ambient que Fastvínic ha tingut en compte ha estat la gestió de residus. Per això, al mateix menjador hi ha disposats dos punts de reciclatge amb dues màquines compactadores en les quals el client ha de dipositar les llaunes i les ampolles de plàstic, per una banda, i el material orgànic, per l’altra, sempre tenint en

9

MU SEUS

PECULIARS

UN COSMOS D’AIXETES DE VI El museu de les aixetes engloba prop de 5000 peces provinents de totes les èpoques i dels països productors de vi més importants del món

D

ins la part antiga del celler del Grup Oliveda, en un espai on anys enrere s’hi feia cava, creix, peça a peça, un museu únic i peculiar, petit però amarat d’històries i passió. És el museu de les aixetes, a Capmany, i significa la materialització de l’amor per la vinya i el vi que sentia Josep Oliveda Casanovas, qui, al costat de la seva esposa, Joana Rigau Ros, va fundar el Grup Oliveda, una reconeguda empresa dedicada a l’elaboració i comercialització de vins i caves que ja produïa per al consum familiar des de 1764. Per arribar-hi, cal haver pujat unes escales i haver-se aturat –segur– davant d’una glicina centenària que creix sostre enllà. No perquè es tracti d’un pas obligatori, sinó perquè el tronc d’aquest arbust enfiladís es fa mirar, i més encara quan està farcit de flors, ja que l’aroma que desprenen –diuen– desperta tots els sentits.

Vint-i-cinc aixetes regalades per l’esposa d’un amic del senyor Oliveda (mort en un accident) amb la intenció que les guardés com a record foren l’inici d’una col·lecció que arriba gairebé a les 5000 peces gràcies a la feina de les posteriors generacions. Són aixetes provinents dels països productors de vi de més renom, com França, Alemanya, Itàlia, Àustria o Espanya.

Des de 1955, després de molts viatges i visites a antiquaris d’arreu, s’ha anat forjant aquest espai que més que un museu vol ser un projecte museogràfic que transmeti, de forma didàctica i lúdica, tots aquells fets que han configurat el món del vi i el cava al llarg del temps. Per això aglutina, a més d’aixetes de vi,

maquinària relacionada amb tot el món que l’envolta, especialment elements procedents dels segles XVIII i XIX que van jugar un paper destacat en el desenvolupament econòmic del nostre país. El més espectacular, però, és veure com les parets de la sala estan completament folrades d’aixetes classificades i distribuïdes tal com Josep Oliveda les va deixar. Fins i tot l’escut de la família està representat mitjançant aixetes.

En un primer moment, entrar al Museu de les Aixetes té un punt de caòtic, però no; totes les peces, que prenen un valor històric i evocador remarcable més que no pas un criteri estètic, estan degudament catalogades.

La seva confecció, els símbols que contenen i la decoració emprada quan es van crear han servit per caracteritzar èpoques i regions concretes. A grans trets, s’hi distingeixen tres prototips: les d’Anjou, que duen una flor de lis; les que simulen un cor al revés, que són italianes, i les espanyoles, anomenades txapela i inspirades en la boina que vestien els militars a la primera guerra carlista. La majoria són de coure o bronze, però també n’hi ha de ceràmica vitrificada i, fins i tot, de fusta. Això sí: malgrat la multitud, no n’hi ha cap d’igual, perquè cada aixeta ha estat forjada a mà, com es feia abans. La més gran? Una Anjou que pesa 5,5 quilos, i la més petita, una menudesa de 8 centímetres. Les peces més antigues, que porten pany i clau, són, segurament, les rareses més curioses i difícils de trobar. Cada peça amaga un home, una tècnica i una forma que parlen sense paraules. www.grupoliveda.com

RETRATS D’EMPRENEDORS

“Tots som taronges; més clars o més foscos, però taronges”

Fotografia: Dan Wilton/RedBulletin

Una estona amb Neil Harbisson

E

n Neil Harbisson s’ha passat la vida fentse preguntes sobre el color i ara és ell –que hi veu en blanc i negre– qui respon les qüestions de periodistes i estudiants que fan els seus treballs de recerca o de final de carrera sobre aquesta temàtica. Paradoxes de la vida. Nascut a Londres l’any 1982 i resident a Mataró, de pare irlandès i mare catalana, en Neil ha sabut fer, de la seva malaltia (pateix acromatòpsia, una deficiència visual irreversible que li impedeix reconèixer el color), la seva forma de vida. I tot gràcies a haver-se convertit en un ciborg, en el primer ciborg del món reconegut per un govern.

En Neil porta un petit sensor col·locat de forma permanent a l’alçada dels ulls que està subjecte al cap mitjançant un cable i connecta amb un xip. El sensor detecta la informació del color i el xip converteix les ones electromagnètiques de la llum en freqüències sonores que es poden interpretar com a notes musicals. Gràcies a aquest eyeborg, creat l’any 2004 (en la seva primera versió) per ell mateix i Adam Montandon, en Neil ha desenvolupat una nova manera de percebre el món. Ara té la capacitat d’escoltar els colors i s’ha convertit en un artista visual i un compositor únic que vertebra totes les seves obres a partir d’això, del color. És una combinació perfecta per poder desenvolupar les disciplines que ha estudiat: música i belles arts.

A més de realitzar exposicions, concerts a partir dels colors d’una cara, actuacions escèniques i conferències, recorre les capitals d’Europa buscant les seves tonalitats cromàtiques dominants. Precisament ens trobem en un itinerari pel Barri Vell de Girona organitzat pel Centre Cultural La Mercè i descobrim, gràcies al seu desè tercer ull, que aquest entorn és turquesa tirant a verd i groc ataronjat, que el so de les campanes de la Catedral és blau i lila i que les famoses cases del riu sonen greus.

Aquestes són les paraules d’un noi que, quan era nen, es pensava que cada dia tenia un color, que les ciutats eren grises i que les persones eren blanques o negres; d’un noi que, quan va descobrir que no s’hi veia com els altres, es va rebel·lar contra el món vestint en blanc i negre.

13

Com se’t va acudir crear el dispositiu cibernètic que portes, l’eyeborg? Jo estava estudiant composició musical a Anglaterra i vaig anar a una conferència on em vaig adonar que la tecnologia es podia fer servir per estendre els sentits o per crear sensacions noves. A la conferència es va parlar d’una jaqueta que et permetia detectar una presència al darrere perquè tenia incorporats uns sensors de moviment. Vaig pensar que era com tenir un tercer ull a l’esquena i vaig preguntar si es podia crear un ull per què jo pogués percebre el color. La resposta va ser que sí i així va començar el projecte. De fet, la tecnologia implicada és molt simple, el que és estrany és la manera com l’utilitzo.

Com et va canviar la vida en el teu pas d’home a ciborg? És una altra vida. Des que em vaig posar l’eyeborg de forma permanent, el meu cervell ha creat un nou sentit i m’ha fet canviar a mi i la meva manera de veure l’entorn. Ara tot sona. És com si visqués dins d’una composició musical.

Com t’hi has acostumat? De la mateixa manera que un nen petit s’acostuma a veure els colors i els va aprenent. A mi em va passar el mateix, però als 20 anys. Al principi tenia maldecaps, perquè rebia molta informació nova, així que vaig començar amb només sis colors. Quan els maldecaps van marxar, em vaig acostumar a escoltar tots els altres, tot i que de vegades no sé si es tracta d’un color o d’un so real. Aquesta confusió l’he tingut sempre, sobretot quan feia servir cascs, però ara que escolto els colors a través de l’os, la diferència és més clara, perquè la freqüència del so m’entra per les orelles i el color de la teva cara, per exemple, m’entra per l’os.

Com ho fas per què l’ull no et soni quan dorms?

Tanco el llum i ja està, perquè ni el blanc ni el negre sonen. Per això el meu quarto de dormir és cromàtic, no té color. El sostre és tot blanc. I, si dormo a un altre lloc, tanco bé el llum i no deixo entrar la claror, perquè, si no, al matí, de seguida que entra el sol ho començo a notar. És com un despertador.

No vas saber que tenies acromatòpsia fins als 11 anys! Com te’n sorties? A mi em deien que era molt daltònic. Jo em pensava que confonia tots els colors, però que els veia, i resulta que no. Quan vaig saber el què em passava, vaig viure entre un xoc i un

alleujament, perquè ja em podia explicar el què tenia, però, de cop, va créixer dins meu el misteri de saber què és el color. És molt estrany que et diguin que hi ha una cosa entre un objecte i els teus ulls i que tu no la puguis veure. En certa manera, és com si et parlessin d’esperits.

Des d’aleshores, quina ha estat la teva relació amb el color? D’amor-odi constantment, i segueix sent així, perquè, per a mi, el color no està relacionat amb la bellesa, sinó que és quelcom misteriós i punt.

Jo no diria mai: “Que bonic que és el color!”. En tot cas diria: “Que interessant que és el color!”.

Et pots imaginar com hi veiem nosaltres (els que percebem el color, vull dir)? Imagino que, per a vosaltres, tot és més caòtic, perquè us arriba un munt d’informació visualment. Em costa entendre com, realment, podeu veure-us-hi bé.

De fet, no hi devem veure prou bé... Tu ets molt més precís en la descripció dels colors. Perquè vosaltres veieu el color com si fos una sola cosa, quan, en realitat, són tres: el color, la llum i la saturació. El fet que jo rebi aquesta informació a través de tres canals per separat em fa poder ser més específic.

Tens colors preferits? Sí, el color albergínia, que és molt agut, i el vermell, perquè sona molt greu i és el primer que vaig escoltar. Em porta bons records...

A través de quin objecte el vas escoltar, el vermell?

A través d’un plafó per enganxar informació que hi havia a una paret de la universitat.

L’eyeborg no deu ser gaire amic de l’aigua... Si plou, no passa res, i per rentar-me el cap el giro. El què no puc fer –i no faig des de 2004– és submergirme ni nedar per sota de l’aigua, tot i que abans tampoc ho feia.

Se’t trenca sovint? Aquest és el desè ull que porto. Es fan malbé perquè la tecnologia no està acostumada a estar engegada 24 hores al dia ni a anar pel carrer. Se m’han trencat, se m’han espatllat i, fins i tot, se m’han congelat. Però, des que no vaig amb l’ordinador (ara porto un xip), em dura molt més.

La tecnologia, te la fas tu? No, sempre ha anat

evolucionant i he buscat algú que me la faci. Abans portava un ordinador amb un programa informàtic.

Me’l va fer un noi que vaig conèixer fent autoestop.

El segon eyeborg el vaig fer amb un informàtic que vaig conèixer a Eslovènia, i, pel tercer, vaig posar al Facebook: “Algú sap crear xips?”. Un amic d’un amic em va respondre i me’l va fer. Va ser el seu projecte de final de carrera i li van posar matrícula d’honor! És difícil, per a un ciborg, conviure amb humans?

Per entrar a un local on hi ha guardes de seguretat sempre tinc problemes. Em miren malament, em demanen explicacions i, quan les hi dono, es pensem que me’n ric i em fan fora. A moltes esglésies tampoc em deixen passar, i als cinemes es pensen que vull gravar la peli. Però ja m’hi he acostumat. El que em sap greu és fer sentir malament els altres, perquè creuen que estic fent alguna cosa il·legal.

Cadascú sona diferent? Cada cara té quatre notes dominants i no sonen mai igual. Fins i tot he comparat bessons i no ho són mai, d’iguals. No tenim ni els ulls del mateix color, i no hi ha una pell blanca i una negra, sinó que tots som taronges; més clars o més foscos, però taronges.

Quines cares recordes que sonin bé? La de la Nicole Kidman i la del príncep Carles. I els ulls d’en Jordi Pujol. I els llavis d’Antoni Tapias, que s’assemblaven molt als de Woody Allen.

També recorres Europa buscant els colors de les capitals. Quines ciutats t’han sorprès més?

Oslo sona molt bé, com Reykjavík. No m’esperava detectar tants colors a capitals nòrdiques! Va ser una gran sorpresa per a mi.

Has detectat espais que als què hi veiem en color ens agradin molt i a tu no, o a la inversa?

Els paisatges naturals són molt avorrits, sonorament parlant, però un supermercat o un descampat de brossa són genials, igual que veure com passen els cotxes per l’autopista o mirar la gent com camina.

15

F

ORA DE CONTEXT

Pilar Senpau s’alimenta de Lleida per recuperar records

E

ns trobem al carrer Major, un dels carrers principals de Lleida. Concretament, davant la portalada interior de La Paeria (a Lleida, en diuen així, de l’Ajuntament). No ens hem vist mai abans, però jo jugo amb avantatge, perquè ella mateixa m’ha donat instruccions: “Porto mitja melena rossa, faig metre seixanta, sóc de constitució prima i tinc 56 anys”. També és veritat que he “espiat” per Internet i he vist fotografies seves, perquè la Pilar Senpau, a més de metgessa dietista, col·labora a un munt de mitjans de comunicació i ha publicat una desena de llibres on ofereix aliments per a l’ànima i el cos.

Arribo deu minuts abans i m’entretinc mirant aparadors. El fred no espanta els transeünts, ni tampoc els botiguers, que s’afanyen a reestructurar els seus expositors per a les segones rebaixes. De cop, em giro i me la trobo al davant. És tal com me la imaginava: una dona enèrgica però dolça, actual però senzilla, fina però forta, amb estil, agradable de veure (després comprovaré que és tan agradable de veure com d’escoltar). No sé com, però sembla que ella m’ha reconegut. Ens presentem i acordem seure en un cafè per arrecerar-nos del fred i conversar amb tranquil·litat.

M’explica que acaba de trobar-se al mateix lloc amb la seva mare, i que li ha regalat bombons. Pels detalls que em dóna, penso que la Pilar Senpau és una d’aquelles persones a qui no li calen grans coses per ser feliç, i que gaudeix més donant que rebent, que sap fer la vida fàcil, que és més que generosa. Em diu que, de tant en tant, ha de venir a Lleida a notar el seu ambient.

“A mi, la boira m’entendreix, no em fa nosa, perquè ha format part de la meva infància i, quan et fas gran, necessites tornar a buscar tot allò que vivies quan eres un infant. Torno a buscar la meva part que va ser feliç a través del carrer Major, del castell, de la boira... El passat retorna a través dels records, i jo, aquí, és com si el tornés a viure. A Lleida, estic al paradís!”.

La Pliar Senpau és una lleidatana de cor i ànima que no ha perdut el seu accent malgrat que viu i treballa a Barcelona d’ençà que hi va marxar per anar-se’n a estudiar medicina quan tenia 16 anys. Així i tot, es va casar amb un lleidatà, els seus fills (té un noi i una noia) són de Lleida i, durant uns anys, la seva professió la va exercir a cavall de les dues ciutats. “Si hi hagués hagut la carrera de medicina a Lleida, no hagués marxat a Barcelona”, m’assegura, “però a Lleida li devem que ens hagi ajudat a créixer professionalment, perquè

moltes noies de la meva generació vam estudiar carreres universitàries, i crec que això és un èxit de l’ensenyament d’aquell temps. Ara, a Lleida m’hi ha quedat l’agraïment a la ciutat, l’orgull pels nostres alcaldes i part de la família: la mare i els germans”.

Li demano que em digui qui és Pilar Senpau, i ella em respon curt i ras: “Sóc una persona que cada dia lluita per intentar ser feliç”. Té molt clar que la felicitat no la regala ningú, i que s’ha de lluitar per aconseguir-la, sense queixar-se. M’explica que, en una ocasió, el seu amic Àlex Rovira –l’escriptor Àlex Rovira, autor de La bona sort– li va dir que la sort està en l’aire, però que has de mantenir-te molt atent/a per atrapar-la, i és el que fa ella: estar sempre atenta.

Segurament m’equivoco, però així, a primer cop d’ull, sembla que una persona com la Senpau ha hagut de fer sempre el que ha fet per vocació, perquè ho transmet quan parla, ho transmet quan actua. I m’he equivocat: “M’encantaria dir que vaig estudiar medicina per vocació, però no va ser així. Encara que és molt banal, si et dic la veritat, va ser per una pel·lícula que feien a televisió sobre metges. El doctor Ganon fou el causant que moltes noies de la meva època volguéssim estudiar medicina”. Després va voler ser cardiòloga: “Mentre estudiava, el meu pare va morir d’un infart de miocardi, i això em va marcar, de manera que m’hi vaig voler dedicar. Però, quan ho estava estudiant, em vaig adonar que no era el que volia, que ho feia per omplir un buit, que el que realment m’interessava era la dietètica”. Finalment, la vocació va triomfar i, ben mirat, jo no estava tan equivocada. “Mai saps si t’equivoques o no; només quan passa el temps –em diu–. Quan tens 56 anys i cada dia llegeixes alguna cosa de dietètica és que no t’has equivocat. Jo ho faig cada dia”.

La poesia, aliment clau per ordenar l’interior

Pilar Senpau cada dia llegeix sobre dietètica, però també devora poesia i literatura “per formar-me com a persona”, diu. “A mesura que em faig gran, trio coses més interiors, perquè em donen molta potència”, la que necessita per llevar-se a les sis del matí i compaginar família, casa, feina i col·laboracions als mitjans com ho fa ella, amb aquesta naturalitat, amb aquesta senzillesa que la torna propera i entenedora. Li dic que ara entenc com és que resulta tan poètica a l’hora d’explicar-se, i somriu amb humilitat. “Jo no sóc poeta, però penso que les persones som cos i ment, i que

17

ambdues parts estan connectades. Per això necessitem alimentar-nos d’aliments, d’oxigen i de cultura. Tots tenim por, tots som egoistes, tots som bons... Tots tenim de tot! El què ens diferencia és la proporció en què posseïm cada element. Aquest enrenou interior es va ordenant a mida que et vas fent gran, i la cultura –i especialment la poesia–, esdevé una de les eines més potents per ajudar-nos a fer-ho.

El poeta, a través del poema, ens ajuda a identificar el què ens passa”. “I tant que sí! És exactament això!”, contesto entusiasmada. “Jo ja fa uns anys que vaig descobrir la poesia i no me’n vaig a dormir mai sense llegir uns versos, tant si els entenc com si no, però allà queden...”. I la pregunta següent: quin és el teu autor preferit? Hi ha dos o tres poetes que l’han ajudat molt, a la vida, però potser es queda amb la russa Ana Ajmátova, que explica el dolor de totes les dones. “Ella m’ha ensenyat que, quan una persona venç el dolor, es converteix en una altra persona molt més forta; per tant, mai ningú s’ha d’aturar davant del dolor. I Joan Margarit, que també és de Lleida, m’ha ensenyat que, misteriosament, dins del dolor també hi ha felicitat”. Ara, però, el llibre que té a la tauleta de nit és un poemari de Rosalia de Castro “que descriu l’amor al poble i a la seva terra d’una manera brutal”.

La doctora de la xocolata

El deliri d’explicar-ho tot, de no quedar-se res per a ella

Amb aquest pensament acabem passejant pel carrer Major, on m’explica que, fa anys, tots els nois i les noies de Lleida, quan sortien de l’escola, hi anaven a passejar, amunt i avall, sense descans. Deu ser un altre d’aquells records que la transporten a la infància. I mentre seu al banc del “si no fos” per què la fotografiem (és el lloc on s’asseuen també molts avis a fer tertúlia), penso que jo, si mai torno a aquell banc passats els anys, també recordaré aquesta conversa.

Ja ho he dit abans: Pilar Senpau és una dona més que generosa. Assegura que no es vol quedar res per a ella, que tot el que sap ho vol compartir, perquè així pot ser útil per a tothom. I ho deu ser, d’útil, perquè s’ha convertit en una de les comunicadores especialistes en dietètica i nutrició més valorades –i estimades– del país. Precisament arrel de la mort per càncer d’una persona molt estimada per a ella, va pensar què podia fer per ajudar aquest col·lectiu de malalts, i se li va acudir escriure articles sobre què s’ha de menjar si pateixes la malaltia. “Vaig escriure un primer article i vaig trucar a un diari de Lleida per si el volien publicar. Quan el van llegir, em van demanar si cada setmana podia escriure una columna. Amb els anys, aquests escrits es van recopilar i van formar el meu primer llibre, que no ha sortit al mercat, sinó que es va regalar amb el diari”. Es titulava Fruits de l’horta de Lleida. Després, una editorial el va comprar i el va convertir en Fruites i hortalisses per ser feliç, que és el seu primer llibre, el primer de la desena que ha publicat.

Pilar Senpau és d’aquelles que predica amb l’exemple. Té cura de la seva alimentació, però no de forma exagerada. Com a bona lleidatana, li encanten els cargols, i menja cada dia una presa de xocolata.

Ella, que és partidària de les dietes equilibrades (que no restrictives), el troba un aliment bàsic “per viure, pensar i sentir”. Per això l’anomenen “la doctora de la xocolata”. “D’entrada, és un aliment i, per tant, no és res dolent. El cacau és un antioxidant que cuida que les conseqüències de l’estrès no et facin mal. Porta teobromina, que és antidepressiva i millora l’estat d’ànim”. També s’estima especialment l’oli d’oliva verge extra, del qual diu que “és extraordinari, perquè cuida les artèries, que són les encarregades de fer arribar la informació al cervell, al nostre patrimoni més important, on hi tenim a qui estimem i qui som”. A més, assegura que sense la fruita i les hortalisses és impossible ser feliç. Són alguns dels descobriments que ha fet amb els anys, i me’n diu un d’especial: “He descobert que el truc no està en fer moltes coses, sinó en fer-les bé i viure-les, en fer-les en profunditat, tant si es tracta de planxar, com de prendre un cafè o de viatjar a les Seychelles. Aquest és el gran premi de la vellesa. La vida és meravellosa!”.

19

ENOLOGIA

Vi de gel, el vi que espera la neu

Al costat del moscatell, del vi de malvasia o de la garnatxa de l’Empordà, el vi de gel és una altra opció exquisida per als amants del beure dolç. Del raïm recollit després de la primera nevada de l’any i en un estat considerable de sobremaduració, en surt una beguda sumptuosa d’una persistència incomparable

E

l vi de gel és un vi misteriós, una delícia de la natura que es fa tastar i que impulsa a conèixer el seu procés d’elaboració, que no és gens habitual. Per començar, el raïm del qual procedeix es cull fora de temporada, a ple hivern, just amb l’arribada de la primera nevada de l’any, perquè la seva condició sine qua non és la podridura noble que es crea a partir de la gelada, que necessita un mínim de 7o sota zero. En aquestes condicions, el fruit aconsegueix una sobremaduració que li proporciona una forta concentració de sucre, la qual li aporta una persistència aromàtica incomparable. Així, després de la recol·lecció, el vi de gel es premsa en fred i es fermenta a baixa temperatura.

La tècnica es practica a les regions fredes on es cultiva la vinya, especialment a França i Alemanya.

Suïssa n’és un productor tradicional, i també Alsàcia, però s’ha anat estenent per països com Àustria, la República Txeca, els Estats Units o Canadà.

A Catalunya, se’n produeix una certa quantitat al Penedès, però, degut a les nostres condicions climatològiques, es fa mitjançant un procés de gelat controlat.

Les varietats més emparades per a l’elaboració del vi de gel –també anomenat vi de glaç– són el gewürztraminer i el riesling, però també el chardonnay, el cabernet franc, el marsanne o el pinot gris. Per les seves característiques, una ampolla d’aquest preuat vi licorós pot costar al voltant dels 250 euros.

Un vi de gel que es torna càlid

El vi de gel és un vi dolç blanc amb una riquesa aromàtica extraordinària, una gran intensitat de sabors i una aciditat fora del comú que el converteix en una exquisidesa equilibrada i lleugera. És un vi que envelleix molt bé en ampolla i que, per tant, es pot reservar per a ocasions especials. A França se’l

prenen com a aperitiu, però, seguint l’ús tradicional dels vins dolços a Catalunya, és molt apte per acompanyar les postres, sobretot ara que vénen temps de bunyols i panellets. Si es pren jove, casa molt bé amb trufes, rebosteria dolça, pastisseria o macedònies. Si es deixa envellir, les seves aromes esdevenen més complexes i demanen menges amb més personalitat, com ara formatges forts, foies o ostres. Això sí: el vi de glaç s’ha de servir fred, entre 5º i 8º.

El raïm del qual procedeix el vi de gel es cull fora de temporada, a ple hivern, just amb l’arribada de la primera nevada de l’any, perquè la seva condició “sine qua non” és la podridura noble que es crea a partir de la gelada, que necessita un mínim de 7o sota zero El vi de gel català, el vi de Gramona

Catalunya no és terra de vins de gel, però Jaume Gramona es va proposar fer-ne un de similars característiques malgrat no comptar amb les vinyes gelades. Mitjançant la congelació parcial del raïm després de la seva recol·lecció tardana a través d’un estricte control enològic del procés i amb l’aplicació d’un llevat seleccionat, ha aconseguit un parell de vins de gel autòctons de gran qualitat creats, ni més ni menys, que al Penedès. L’un és 100% gewürztraminer i l’altre compta amb un 60% de riesling i amb moscat.

De color groc pàl·lid amb reflexos daurats, són uns vins enigmàtics amb llàgrima lenta, uns vins sedosos i untuosos al paladar que guarden milers d’aromes i sabors que no embafen. Amb notes cítriques i de fruits exòtics, desprenen un perfum floral de roses i flor d’ametller que desemboca en fines notes de mel i herbes aromàtiques. En aquest cas, el seu preu ronda els 15 euros per ampolla.

21

Oficis d’avui i de sempre

UN OFICI DE SECRETS LLIGAT A LA HISTÒRIA

El prestigiós perfumista francès del segle XIX Eugéne Rimmel li donava al seu ofici la consideració d’art. Abans d’ell, des dels inicis de la humanitat, el món dels perfums ha arrencat passions i, al costat del temps, ha patit alts i baixos que han definit la seva història El perfumista sempre ha desenvolupat el seu ofici voltat d’una aura de secretisme, perquè no desvetlla mai les fórmules del seu art. Anomenat també “nas”, ha de tenir la capacitat olfactiva molt desenvolupada –igual que el tastador de vins, de tes o de cafès–, perquè necessita reconèixer fins a 5000 aromes. És un especialista de l’olfacte, un nas privilegiat capaç de distingir els components d’un buquet de forma pràcticament intuïtiva, un artista capaç de barrejar la màgia de les aromes amb l’enginy dels alquimistes. El seu treball consisteix a seleccionar matèries primes, mesclar-les i fer-ne composicions que responguin a les expectatives de marques i clients, per a la qual cosa, a més de tenir una sensibilitat entrenada, ha de gaudir d’una bona memòria olfactiva, d’una gran imaginació i de coneixements de química. La conjunció del talent, coneixements i pràctica és el que distingeix un bon d’un mal perfumista.

Avui en dia, un nas treballa amb prop de 600 extractes naturals i més de 4000 sintètics, a més de bases d’acords ja mesclats que són l’estructura de molts dels perfums moderns. Un cop s’ha decidit aquesta base o jus –que en l’actualitat sol respondre a les indicacions del departament de màrqueting de l’empresa que l’encarrega–, el perfumista treballa fent petites variacions sobre els seus ingredients i va afinant el producte fins a aconseguir el resultat esperat. És una tasca precisa i laboriosa que mou una quantitat desorbitada de diners i que esdevé un dels oficis més ben pagats.

Antigament, l’ofici de perfumista s’aprenia treballant al costat d’algun mestre, i, si aquest detectava la vàlua de l’aprenent, l’enviava a estudiar a Paris, Grasse o Ginebra, ciutats perfumistes per excel·lència. Fins als anys 60 del segle XX, existien un gran nombre de perfumistes independents que treballaven per encàrrec, però, a partir d’aquí, les grans multinacionals del sector van crear escoles especialitzades que feien pinya amb els seus propis perfumistes. Ells, com els perfumistes de la prehistòria, desenvolupen la seva feina en conjunció amb el temps que els toca viure, talment com si fossin sociòlegs de l’ambient.

23

Buscant bones aromes des del principi dels principis L’intent de la humanitat de poblar el món d’olors agradables data de les primeres civilitzacions.

Gairebé a totes elles hi ha hagut experts encarregats de l’elaboració de perfums, entesos o no tal com ho fem nosaltres ara. Tot i que els orígens de la perfumeria són foscos, es creu que estigueren lligats als mites religiosos i a usos domèstics. Inicialment, els primers homínids van aprendre a cremar fustes i resines per millorar el gust de la carn i, més endavant, van començar a relacionar les aromes amb els déus; el perfum, per a ells, esdevenia una espècie de canal que unia aquests éssers superiors amb el món dels mortals.

L’antiga Mesopotàmia, Egipte i els pobles asiàtics van ser el bressol dels primers perfumistes, i els àrabs, els encarregats de difondre aquesta pràctica arreu d’Europa. En aquests entorns, les substàncies capaces d’imprimir olors agradables eren tan apreciades com els metalls preciosos.

De les gases perfumades dels egipcis a les alquímies dels àrabs El primer registre escrit que es coneix d’un perfumista data del segle XX a. C., i es troba en una taula d’idioma coniforme de la civilització mesopotàmica.

El perfumista en qüestió rebia el nom de Taputti. Ara bé, pel que sabem, els olis i les gases perfumades que utilitzaven els egipcis eren els avantpassats més pròxims als perfums que coneixem avui en dia, i resultaren ser tan populars que s’utilitzaven per fer ofrenes als déus i per col·locar damunt les tombes per què els difunts se’ls enduguessin a l’altra vida. És més: quan encara no s’havia delimitat la figura del perfumista com a tal, hi havia dones egípcies que s’encarregaven de l’elaboració dels seus propis cosmètics i perfums per a la higiene diària. De fet, foren elles les primeres en usar el perfum amb aquesta intencionalitat.

Els romans feren del bany una costum pública i impulsaren increïblement la utilització d’olis aromàtics, d’essències i de perfums, que esdevingueren elements de luxe comparables a l’or i la plata. Aquella fou una de les èpoques més brillants del producte.

Inclús se li va atribuir virtuts medicinals, fins a tal punt que els especialistes en la producció de perfums

eren els antics farmacèutics, que coneixien bé les propietats i els efectes de les flors i les plantes.

Els àrabs, gràcies als seus coneixements sobre alquímia, no només expandiren els perfums per Europa, sinó que perfeccionaren l’art de la destil·lació i convertiren el comerç d’espècies i perfums en una de les seves activitats principals.

La garrotada del cristianisme dóna pas a la llum del Renaixement Amb el cristianisme de l’Edat Mitjana arriba la decadència del perfum, perquè l’Església el considerava un pecat per seductor i eròtic. En tot cas, només s’utilitzava amb finalitats terapèutiques.

No és fins al Renaixement que la perfumeria reviu al món occidental. Venècia i Florència esdevenen les capitals dels perfums. L’any 1555, la reina Catalina de Medici, considerada l’ambaixadora dels perfums, es casa amb Enric II de França i s’emporta a aquest país, juntament amb el seu seguici, el perfumista Renato de Florència, que obre una botiga de perfums assolint un gran èxit. Aquest és el primer pas de l’imperi dels perfums actual.

A França, l’olor de la pólvora camufla “la cort perfumada” França és, encara avui, la meca dels perfumistes.

A partir del Renaixement, i durant els segles XVII i XVIII, molts van anar instal·lant el seu laboratori a París, i principalment creaven perfums destinats a la cort reial i als nobles. Lluis XIV i XV n’eren uns grans apassionats i, de fet, la cort d’aquest darrer fou batejada amb el nom de “la cort perfumada”.

Curiosament, durant la Revolució Francesa es va paralitzar la comercialització de perfums, perquè la olor de la pólvora i els canons prengueren tot el protagonisme. Napoleó, que era un gran aficionat a les aromes, va engegar de nou la maquinària perfumista. A partir d’aquí, els petits perfumistes convertiren els seus tallers en minúscules indústries que foren els primers passos de les indústries d’avui.

La perfumeria moderna es desplega amb alts i baixos A finals del XIX, comença a sorgir tota l’estructura industrial i comercial dels perfums pensant en les dones de la burgesia, i, a partir de la segona meitat del segle, es desenvolupa el bon gust olfactiu i la

química de síntesi. La perfumeria es defineix com un vertader art. És el naixement de la perfumeria moderna.

Durant la Belle Époque, als anys 20 del 1900, el perfum es converteix de nou en un producte de luxe, amb noms i flascons especials. La gent s’entusiasma per l’Art Nouveau i es comença a relacionar el perfum amb l’alta costura i la decoració d’interiors. Una dècada més tard, l’estil propi i l’emancipació de la dona van de la mà dels perfums, però l’eufòria s’apaga amb el crac del 29 i la Segona Guerra Mundial. Ara bé, com que els petits plaers són tossuts, després de les penúries, l’alta costura i els perfums s’uneixen de nou per constituir una dona model, més que seductora, inspirada en les estrelles de Hollywood.

Als anys 50, el perfum es democratitza. Neixen les eau de toilette masculines i el perfum americà. És temps de xiclets, texans i rock-and-roll. Les fragàncies són més lleus i simples, al contrari del què passa una dècada més tard, als 60, en què el creixement econòmic i el moviment hippy porten a redescobrir el cos i la sexualitat, la llibertat. El pàtxuli envaeix el carrer, però les grans firmes l’ignoren. Neixen les aigües fresques en un intent de rebuig del perfum més intens.

Més tard, la dona dels 70 reivindica la seva diferència i els homes accedeixen al món del perfum més enllà del moment de l’afaitada. És temps de feminisme, del moviment gai, del punk... En un mateix espai conviuen estils de vida contrastats, i el més important és aconseguir un segell propi, també amb el perfum, és clar. A França i als Estats Units apareixen els perfums conceptuals, que sedueixen tant a la dona sofisticada i provocadora com a la romàntica i natural.

L’individualisme i la confrontació dels 80 provoquen el sorgiment de perfums forts, com les sensacions fortes que busquen els surfistes i els yuppies. Amb la caiguda del mur de Berlín cauen també les ideologies i arriba la pressa i la velocitat, la carrera per ser el/ la millor. El perfum masculí exalta el cos de l’home per diferenciar-lo de la natura, i les dones marquen territori volent vestir amb aires masculins i portant fragàncies fortes, gairebé angoixants.

més materialistes i consumistes, després de l’era de la por (dels atemptats, de la crisi...), homes i dones s’uneixen somniant en un món més pur i respectuós amb el medi i s’intercanvien fragàncies a la recerca d’una frescor desconeguda. Alguns perfums intenten tranquil·litzar amb fragàncies de retorn a la infantesa i s’associa la dolçor del gust amb la de l’olor. Vainilles, caramels o xocolates es contraposen amb perfums marins, aquàtics o vegetals per tornar cap a allò essencial: la terra, el foc, l’aigua i el vent.

Les gammes del perfum El perfum. És la més cara de les fragàncies, perquè conté al voltant d’un 40% d’olis essencials i, per tant, la seva essència és també una de les més duradores, tot i que, un cop oberta l’ampolla, tan sols té una vida de sis a nou mesos amb totes les seves propietats.

Per això els perfums estan disponibles en quantitats molt reduïdes: 7,5 ml o 15 ml, i s’apliquen gota a gota.

Eau de perfum. Està considerada com la millor forma de fragància, perquè és la què més dura, però no resulta tan forta com el perfum. Conté entre un 15 i un 25% d’olis essencials diluïts en alcohol etílic de 90o. Amb una vida de més d’un any, es pot utilitzar en major quantitat que el perfum, però sense exagerar.

Eau de toilette. Avui en dia és el tipus de fragància més popular, amb una concentració d’entre un 15 i un 5% d’olis essencials diluïts en alcohol de 85o. Quan obres l’ampolla dura prop de dos anys. És bastant econòmica i es pot aplicar a raig.

Aigua de colònia. En aquest cas, el percentatge d’essències que conté varia del 3 al 5% i té un grau alcohòlic entre un 70 i un 80%. La seva durada de vida és de més de dos anys i quan s’utilitza s’ha d’anar reposant perquè en conservi l’essència.

Colònies lleugeres i atomitzadors de cos.

Amb menys d’un 5% d’olis essencials en la seva composició, deixen una lleugera essència a la pell.

En aquest cas, els preus són baixos i les quantitats són altes i duren de dos a quatre anys.

Ara, després del trencament dels esquemes socials

25

R

acons

Mira ...des de l’està tua a Colom

El monument a Colom de Barcelona és un dels més coneguts del món. La figura del descobridor, de cos sencer i dempeus, sosté una carta de navegar a la mà esquerra i, amb el braç dret –i un dit estirat de 50 centímetres–, fa el gest d’assenyalar la ruta que va cap a Amèrica. Sota seu, al capdamunt de la columna que el sosté, hi ha un racó excepcional per descobrir una altra Barcelona

E

l 10 de maig de 1881, l’Ajuntament de Barcelona va acordar que, al final de la Rambla, a peu de mar, s’alçaria un monument dedicat a Cristòfol Colom, qui, en tornar del seu viatge a Amèrica, escollí el port de la ciutat comtal per desembarcar. Un total de 27 projectes es van presentar a concurs i, d’entre tots, s’escollí el de l’arquitecte barceloní Gaietà Buhigas, que va apostar pel monument que encara avui podem admirar, el qual guarda, al seu interior, un “secret” no prou sabut: un mirador que ofereix la possibilitat de veure una Barcelona panoràmica des de sota de la majestuosa estàtua de bronze, que mesura 7,70 metres i pesa 42.000 quilos.

Vist de lluny, sembla impossible que la columna coríntia de ferro del monument –que fa més de 51 metres i pesa 205.000 quilos– pugui estar travessada per un ascensor, que, en els seus inicis, era hidràulic.

I més increïble encara és descobrir que, a la base de l’estàtua, on s’ubica l’entrada, hi ha espai per a una recepció i, fins i tot, per a una botiga de records.

No és, però, una mala idea tenint en compte que el monument de Barcelona és el més alt dels 64 que hi ha al món, repartits entre els Estats Units, el Carib,

Espanya, Itàlia, Amèrica del Sud, França i Mèxic.

Barcelona en 360o

El mirador de Colom, situat a 60 metres d’alçada, és minúscul, però les vistes que ofereix, immenses, servides en 360º. Fent un recorregut circular, es pot veure, al nord, el Barri Gòtic, amb els edificis més històrics de la ciutat comtal: els campanars de la Catedral, de Santa Maria del Mar i de la Mercè. Es veu com s’estira la Rambla fins a la plaça de Catalunya, i com dóna pas al barri de l’Eixample, que guarda les principals edificacions modernistes i el temple de la Sagrada Família. Al sud hi ha la muntanya de Montjuïc coronada pel castell; i al seu peu, una mica més enllà de les Drassanes, les tres xemeneies del principi del Paral·lel es fan veure perquè sí. Si es dirigeix la vista cap al mar, cap a l’est, es desplega, al peu del monument, el Port Vell i el port industrial, i, resseguint la línia de la costa, apareixen les torres bessones, que marquen l’entrada al Port Olímpic.

Al final, queda la zona del Fòrum. Finalment, cap a l’oest, hi ha el Parc Natural de Collserola, el pulmó de Barcelona, amb la seva torre i el Tibidabo com a protagonistes.

27

Un monument que ha fet història

La primera pedra del monument a Colom es va col·locar el 26 de setembre de 1882, davant l’atenta mirada de les autoritats superiors de la ciutat i en presència d’una comissió de l’Ajuntament de Gènova, lloc on se suposa que va néixer el descobridor, tot i que diversos historiadors han defensat la tesi de la seva catalanitat. Aleshores regnava Alfons XII. L’altre moment històric fou el dia de la seva inauguració: l’1 de juny de 1888, gairebé sis anys després de la col·locació de la primera pedra, on hi van treballar més d’una desena d’escultors de l’època. En aquesta ocasió, l’acte va tenir lloc dins les cerimònies de l’Exposició Universal i va ser presidit per la reina Maria Cristina. El rei d’Itàlia, Humbert I; el president dels Estats Units, Grover Cleveland, i representants de l’Ajuntament de Gènova també hi van ser presents.

Poc més d’un milió de pessetes de l’època

La construcció del monument va costar 1.036.228 pessetes, que van pagar entitats públiques i subscripció popular. La premsa del moment parla de què hi van contribuir, entre d’altres, l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, amb 50 pessetes; l’Ajuntament d’Àvila, amb 100 pessetes; la Diputació de Tarragona i el Consolat d’Estats Units, amb 500 pessetes, i el Ministeri d’Hisenda, amb 25.000 pessetes. El de Guerra va contribuir amb 30 tones de bronze procedents dels canons del Castell de Montjuïc.

Les rutes de Colom

Colom és un personatge històric al voltant del qual hi ha moltes certeses i encara més interrogants. Un dels darrers fronts oberts és el què aposta per la catalanitat del descobridor, tesi que presenta respostes a algunes llacunes que queden sense resoldre si es considera que fou nascut a Gènova. En qualsevol cas, la relació de Colom amb Catalunya és un fet, i el Cercle Català d’Història i Mitic gestió cultural organitzen rutes al respecte per a grups organitzats o privats.

“Cristòfol Colom i la vila de Pals: la història mai explicada de la descoberta d’Amèrica”

Aquesta ruta pretén desvetllar la relació i vinculació de Colom amb la vila de Pals, així com tot un seguit d’elements clau per entendre per què es diu que el projecte de la descoberta d’Amèrica fou totalment català.

“Cristòfol Colom i l’ocultació d’una nissaga del segle XV” Sortint de la font de Canaletes i acabant a Santa Maria del Mar, aquesta ruta permet endinsar-se pels barris barcelonins relacionats amb Colom segons les darreres recerques. Conten que la família Colom de Barcelona, una família noble de navegants, banquers i polítics, tenia molt a veure amb aquesta gran figura mundialment coneguda...

“Cristòfol Colom i la descoberta catalana d’Amèrica” Des de la plaça de l’Àngel i a través de la plaça del Rei, de la Catedral o de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre d’altres, es va desentrellant la preparació del segon viatge de Colom, que va sortir de la ciutat comtal i va comptar amb la implicació de les institucions catalanes sota la potestat de Ferran el Catòlic, comte de Barcelona i rei de la Corona d’Aragó. La ruta s’acaba al monument a Colom i inclou un descompte especial per pujar al mirador.

DIETÈTICA

I

NUTRICIÓ

Aigua o isotòniques?

L’aigua constitueix el 70% del nostre organisme i la seva ingestió després d’haver realitzat exercici físic ens ajuda a recuperar el què hem perdut, tot i que, de vegades, no n’hi ha prou. Els preparats isotònics aporten sals minerals en major concentració, però també tenen una gran quantitat de sucres

Q

uan practiquem esport, augmentem automàticament la nostra temperatura corporal. Amb l’objectiu de regular-la, produïm la suor, que fa que el nostre organisme perdi aigua i sals minerals. Beure aigua després d’haver realitzat exercici físic ens permet, evidentment, recuperar-la.

Però, què passa amb les sals minerals que ja no tenim, que són les responsables de la disminució del nostre rendiment físic? Per suplir aquesta mancança, podem recórrer a les begudes isotòniques o energètiques, que són preparats a base d’aigua que contenen, també, sals minerals i sucres. A més, en posseir una gran concentració de partícules similars a la sang, resulten de fàcil assimilació. Ara bé, aquestes aigües energètiques aporten calories en forma de sucres

(unes 300 per litre) que poden fer-nos augmentar el pes. Què és preferible, aleshores?

Per no desconcertar-nos, el millor és ingerir begudes isotòniques quan es practica exercici físic intens o durador, amb abundant pèrdua de suor. Preses abans i durant l’exercici ens ajudaran a retardar la fatiga i a millorar el rendiment, mentre que consumides després de l’activitat ens permetran reposar ràpidament les pèrdues ocasionades per l’entrenament. En canvi, quan la intensitat de l’exercici sigui moderada o baixa, n’hi ha prou amb prendre aigua –abans, durant i després de l’entrenament–, que és el mitjà ideal per treure la set, hidratar el cos i transportar substàncies.

L’aigua

Les isotòniques

És termoreguladora. La seva expulsió a través dels porus de la pell ajuda a disminuir la temperatura corporal quan aquesta augmenta.

Són mineralitzants. Contenen sodi, clor i potassi, els quals, a més, milloren el sabor del compost.

És desintoxicant. Ajuda els ronyons a expulsar productes de rebuig. És digestiva. Ajuda a digerit els aliments perquè contribueix al seu moviment dins del tub digestiu.

Alerta! Està aconsellada per a tothom, però el seu consum excessiu pot causar inflamació cerebral o “estressar” els ronyons. Es recomana beure entre 1,5 i 2 litres d’aigua al dia.

Són multivitamíniques. Compten amb múltiples vitamines, com ara A, B1, B2, B12, C o E. Són energètiques. Redueixen la degradació de les reserves de glucogen muscular.

Alerta! Mai es poden utilitzar com a substitutives d’una dieta o d’una hidratació adequada. Només serveixen per recuperar les pèrdues ocasionades després d’un exercici intens o durador.

esports

“Geocachers”, els actuals exploradors

El seu nom sona estrany, però el “geocaching” es va crear l’octubre de l’any 2000 a Nova York. Ara s’ha posat de moda a casa nostra. És una modalitat esportiva que consisteix a anar a la recerca d’un tresor amagat mitjançant l’ajuda d’un aparell GPS i que cada cop rep més adeptes

Q

uan érem petits, tots havíem jugat a buscar tresors amagats. Somniàvem que algun pirata dolent o alguna àvia milionària havien enterrat, prop de casa nostra, el tresor més gran mai imaginat. Fèiem forats a terra, buscàvem per les grutes i ens enfilàvem al capdamunt dels arbres amb l’esperança de trobar quelcom sorprenent. Ara ens hem fet grans, sí, però, gràcies al geocaching – també anomenat “recerca del tresor”–, podem tornar a fer reviure aquelles emocions infantils ja oblidades: els nervis, la imaginació i la sorpresa afloren un altre cop a la superfície, on, gràcies a les noves tecnologies, és possible iniciar-se en aquest nou esport.

tresor i un registre que serveix per què els diferents “caçadors” o geocachers hi anotin la data en què l’han trobat. Això sí: el tresor ha de ser de poc valor, perquè el que realment importa és haver-lo trobat. Aquest joc va començar com un entreteniment tecnològic i s’ha acabat convertint en una pràctica de multituds arreu del món. Es calcula que, actualment, existeixen prop d’un milió de caches actius.

Iniciar la recerca ...i no parar

Per poder iniciar una recerca, cal donar-se d’alta en alguna de les moltes pàgines que existeixen sobre geocaching, i, un cop se n’és membre, es reben les coordenades del primer tresor que se pot cercar. Per seguir el joc és important que, un cop s’hagi trobat, es publiqui la informació corresponent a Internet per tal de poder fer el seguiment dels diferents membres del grup. I el millor de tot és que cada geocacher també pot “amagar” un tresor a la seva zona.

Amb el geocaching ha sorgit una activitat que permet participar d’una experiència diferent de forma dual, que permet que el geocacher formi part d’un tot i, especialment, que posa en safata la possibilitat de gaudir de la natura, de viatjar i d’experimentar el plaer de descobrir. Qui s’apunta a retornar a la infantesa?

Tot comença quan, l’any 2000, David Ulmer, un gran aficionat als aparells GPS, decideix que el fet que el govern nord-americà hagi eliminat la disponibilitat selectiva dels GPS –que servia per convertir en menys precís el senyal dels satèl·lits per a tots els usuaris particulars– era un motiu de celebració.

Precisament per celebrar-ho de manera original, va amagar un tresor pels voltants de Portland i va enviar les coordenades exactes de la seva ubicació als membres del seu grup. Sorpresa!: en només tres dies, el tresor havia estat visitat dues vegades, i tot quedava registrat en un llibre de visites.

Els “geocaches”, els tresors del segle XXI

Els tresors ara es diuen geocaches o caches, i acostumen a ser contenidors impermeables (com una carmanyola, un envàs de pastilles buit, un rodet de fotos o un pot de plàstic) que guarden un petit

33

interiorisme

VIVA LA VITA!

Aquesta primavera, els motius estampats florals i animals, els colors vius, els materials naturals i els objectes reciclats ompliran les llars per crear una atmosfera alegra i confortable que contrasti amb el pessimisme generalitzat

E

ls edredons, les cortines, els coixins, les catifes, els gerros, les capsetes, les estovalles, els tovallons i fins i tot els davantals arriben amb estampats plens de colors; els objectes prenen nous usos i les peces vintage sedueixen en escena. No hi ha res que no sigui útil. Tot pot ser funcional. I és que ja se sap: en temps de crisi, l’enginy s’aguditza i els colors combaten el baix estat d’ànim.

Els colors ho amaren tot i el “color blocking” triomfa

La barreja de diversos colors primaris, brillants i vistosos en bloc és el que s’anomena color blocking, i aquesta temporada és tendència.

Combinats amb els tons neutres que s’acosten a la natura –com els terra, beix o fusta–, el fúcsia, el porpra, el groc mostassa, el verd groguenc o el vermell ataronjat es fan veure. D’entre ells, el color de l’any, segons Pantone, és el darrer, que anomena tango mandarina.

Els objectes del passat reviuen

Recuperar objectes antics per restaurar-los i donar-los una nova oportunitat, recórrer a les peces vintage i utilitzar mobles de fusta reciclada està a l’ordre del dia. Les maletes antigues reconvertides en calaixeres, els baüls de viatge o les capses de metall com a safates són el més chic. Igualment, les cadires de diferents estils i els tamborets conviuen en harmonia al voltant d’una taula o a qualsevol racó. S’ha acabat la perfecció!

L’artesania pren valor

Els teixits, quant més naturals, millor. El cotó o la seda s’agraeixen enormement. El major protagonisme se l’enduen els treballs realitzats a mà. L’artesania funcional arrasa.

Tornar a gaudir de les coses senzilles i naturals no només està de moda, sinó que és una necessitat.

La natura entra a casa

Plantes que aporten verdor, serenitat i relaxament; petits arbres esquitxats de papallones de colors; rams de flors a cada racó (...i arrapades als teixits!); ocells amb sensors que canten quan som a casa, i gàbies decoratives! La natura és vida, la natura és color, i el disseny d’interiors l’escola portes endins per generar optimisme i reactivar les ments i els esperits.

Els metalls no abandonen

Aquest 2012, els metalls continuen. Els tons daurats, platejats o bronze aporten l’elegància que falta en tot l’entramat.

Aparellats amb qualsevol color, actuen com si fossin neutres i no queden estridents, sinó que aporten serenitat i pau. Tant els mobles com els instruments electrònics entren en el joc decoratiu sense competir.

37

est猫tica

bellesa

Nanokeratin, la revoluci贸!

La tecnologia Nanokeratin és una nova revolució en l’allisat i la restauració capil·lar gràcies a l’ús de nano molècules de queratina, que són la base de l’estructura natural del cabell. Fins avui, és el sistema de restauració més ràpid i eficient del mercat

N

anokeratin és un sistema d’allisat del cabell que treballa amb queratina nano-molecular, la base de l’estructura natural del cabell.

En ser tan minúscules, les partícules penetren i es fixen profundament al cabell tot envoltant-lo amb una capa fina i fixa que no es dissol i que imita l’acció que faria la queratina natural. El resultat és un sistema perfecte de nutrició i restauració del cabell que li atorga vitalitat i facilita el seu modelat. Després de l’aplicació de només quatre passos, el cabell queda llis, brillant i sedós. El tractament amb Nanokeratin renova el cabell, el saneja i l’ajuda a lluitar diàriament davant la humitat.

Un munt de productes Nanokeratin al servei del cabell. A més dels tractaments de queratina,

Nanokeratin compta amb una sèrie d’alta gamma de xampús, cremes restauradores, condicionadors, mascaretes i, fins i tot, planxes del cabell, al servei d’una melena sana, forta i brillant.

Tres dies de repòs, i llestos! Cal esperar tres

dies complerts abans de rentar-se el cabell un cop s’ha aplicat el tractament de queratina. Si es mulla o s’ondula, s’ha d’assecar de seguida amb un allisador.

I, pels recollits, millor esperar quatre dies.

També per als cabells tenyits. Nanokeratin es

pot utilitzar just després d’haver aplicat un tint, i es recomana esperar un mínim de dues setmanes per tornar a tenyir-se. De fet, el tractament és apte per tot tipus de cabell: natural, tenyit, prim, gruixut, oxigenat o molt fet malbé. El sistema té una eficiència del 100% en la restauració i l’allisat del cabell. Només necessita uns 40 minuts d’aplicació en el cas del cabell curt i 90 en el cas del llarg.

Aquest cop, els nens sí! Nanokeratin es pot aplicar a partir dels 10 anys.

estètica

bellesa

fototerĂ pia professional

Unimedic és una unitat mèdica de fototeràpia amb més de 40 centres distribuïts per tot Catalunya i Aragó que treballa sota la premissa d’oferir garanties mèdiques a aquells que decideixen posar-se a les seves mans. La filosofia de treball que sosté, que aposta per la professionalitat i la personalització dels tractaments estètics, li està permetent desmarcar-se de la tendència general i créixer en temps difícils La importància d’estar en bones mans

La pràctica habitual de la fototeràpia i els bons resultats que s’aconsegueixen amb la seva aplicació l’han portat a la banalització. Tant és així, que centres no especialitzats en salut ni estètica s’han atrevit a oferir aquest servei, i fins i tot existeixen quids domèstics de fototeràpia per utilitzar a casa que no permeten controlar correctament la dosi de radiació adequada, la qual ha d’anar essent modificada segons la resposta de la pell.

Lluny d’aquestes pràctiques, i conscients que es treballa amb material humà i que cal estar format per desenvolupar la medicina estètica, Unimedic compta amb un complert equip d’experts en aquesta disciplina que aglutina tots els coneixements necessaris, les millors tècniques i la tecnologia més avançada per portar a terme tractaments fiables adaptats a cada pacient. Des dels seus centres col·laboradors, estesos per més de 40 punts de Catalunya i Aragó, es porta un control estricte de cada tractament i de la seva evolució per aconseguir els resultats esperats.

El “tractament flash”

El “tractament flash” és un tractament de rejoveniment facial que elimina els signes del pas del temps, com les arrugues, les marques i les cicatrius, i aporta lluminositat al rostre unificant el seu to general.

Especialment eficaç a l’hora de combatre les taques i l’acne, es basa en l’aplicació d’un feix de llum que funciona com un escombrat i que tracta de forma molt específica les pigmentacions fosques, afavorint la formació d’elastina i col·lagen a la dermis i millorant visiblement la qualitat de la pell, ja que també redueix la mida dels porus.

Consisteix a fer una microdermoabrasió (una avançada tècnica exfoliant) amb punta de diamant seguida d’una sessió de llum polsada intensa que rejoveneix la pell del rostre, el coll i l’escot.

El tractament finalitza amb l’aplicació d’una mascareta basada en la cosmètica genètica de cèl·lules mare, un revolucionari principi actiu d’origen vegetal que dóna uns resultats espectaculars.

La cavitació selectiva controlada

El principi estètic de la cavitació no havia estat utilitzat per la medicina estètica fins fa poc temps i ha demostrat ser un aliat perfecte per modelar el cos en poques sessions. Aquest sistema provoca la destrucció de les cèl·lules adiposes transformant el greix en una substància líquida que acaba essent eliminada a través del sistema limfàtic i les vies urinàries; és a dir, que aconsegueix trencar les difícils estructures dels dipòsits grassos localitzats, els més resistents a les dietes d’aprimament, perquè emmagatzemen el greix i no són fàcils d’eliminar.

Unimedic treballa des de més de 40 centres estesos per Catalunya i Aragó, on porten un control estricte de cada tractament i de la seva evolució per aconseguir els resultats esperats 41

El tractament “estrella”

La depilació amb làser de díode és un tractament d’un èxit rotund pels seus resultats i pel procés que comporta, que és curt i sense cap tipus d’efectes secundaris. Es tracta d’un sistema homologat per la Federació Dermatològica Americana que aconsegueix la depilació permanent amb poques sessions i que és apte per a tot tipus de pells.

La dietètica i la nutrició són essencials

Per tenir una vida sana i aconseguir resultats, tant internament com externa, la nutrició és un puntal imprescindible. Per això Unimedic disposa d’una unitat especialitzada en dietètica i nutrició humana amb assessorament personalitzat que analitza la composició corporal de cadascú i dissenya les dietes adequades per aconseguir els objectius marcats.

Més opcions per estar guapa Depilació ultrasònica. És una tècnica indolora

i no invasiva que permet deixar les zones acabades tractant tot tipus de cabell.

Radiofreqüència mèdica.

Aquesta tècnica té un efecte tensor per eliminar les zones flàccides, tant de la cara com del cos.

Micropigmentació estètica. És el maquillatge permanent per perfilar els llavis i definir les celles per sempre més.

Micropigmentació reconstructiva.

Permet tractar els efectes secundaris de la quimioteràpia i reconstruir els mugrons o les celles per la pèrdua de cabell.

MAPA DELS CENTRES COL·LABORADORS

CATALUNYA ARAGÓ

Equip Unimedic Unimedic compta amb un complert equip d’experts en medicina estètica que aglutina tots els coneixements necessaris, les millors tècniques i la tecnologia més avançada per portar a terme tractaments fiables adaptats a cada pacient. La seva experiència i professionalitat és la seva garantia, i els resultats que obtenen, la seva millor carta de presentació.

L’equip, describint la foto d’esquerra a dreta, està format pel doctor Javier Tugues, màster en medicina estètica; el doctor Abel Salas, responsable mèdic; el doctor Ferran Solà, cirurgià plàstic; Montse Juanes, coordinadora de la unitat de teràpies antiaging; Mery

Rodríguez, coordinadora de la unitat de dietètica i nutrició, i Maria Montoy, sanitària tècnica en làser.

El doctor Rafael Gálvez, cirurgià plàstic especialitzat en bioplàstia, i Montse Pascual, responsable en micropigmentació estètica i reconstructiva, també en són col·laboradors.

www.unimediclleida.com info@unimediclleida.com Tels. 686111909 / 639154310

43

Dental Peralada: t’agradarà anar al dentista

A Dental Peralada han creat una nova forma d’anar al dentista.

A partir de l’especialització, la formació continuada, el suport a la tecnologia avançada i l’ús de materials de qualitat màxima, han volgut posar l’accent en crear un entorn de disseny tranquil i acollidor pensat per a l’usuari que converteixi el fet d’anar al dentista en una experiència positiva, personalitzada i propera Per a moltes persones, visitar el dentista és una qüestió a esquivar, gairebé un tema tabú.

Tot i ser conscients de la seva vital importància, tant pel que fa a la salut com a l’estètica, no hi van mai, per por o per desconfiança, perquè no se senten ben atesos o ben informats. Hi ha algú, però, que dedicant-se al sector ha tingut la valentia i l’encert de col·locar-se a l’altra banda, a la banda del pacient. A Dental Peralada han volgut trencar el tòpic del què suposa anar al dentista per a molts, perquè els professionals que l’integren també són pacients i saben millor que ningú com volen ser tractats. Amb aquesta idea com a eix principal, han creat una clínica exclusiva pensada en l’usuari i centrada en els petits detalls que marquen la diferència. Ofereixen un gran equip de professionals, compten amb els millors avenços tecnològics i s’ubiquen en unes instal·lacions de disseny estudiades al mil·límetre per aconseguir el benestar de qui els visita, ja siguin adults o infants. Per això diuen que Dental Peralada és molt més que un centre dental.

Un entorn adaptat a l’usuari

A Dental Peralada saben que l’experiència del pacient comença en el moment en què és rebut a la clínica. Per això han tingut cura de fins a l’últim detall per què es trobi còmode i relaxat, en un ambient més que confortable que el faci sentir segur i en bones mans.

Les seves instal·lacions de disseny, àmplies i modernes, a més d’oferir un entorn agradable i acollidor, compten amb l’avantatge d’estar

45

ubicades a una zona privilegiada amb un gran aparcament. A més, en tractar-se d’una planta baixa, s’eliminen barreres arquitectòniques que puguin dificultar l’accés a persones minusvàlides o a pares i mares que duguin cotxets, per exemple.

al màxim el llistó de qualitat afegida dels serveis que ofereixen.

A l’interior, l’amplitud i la llum són protagonistes, i disposen de sales d’espera individuals amb televisió, de sales d’espera infantils que converteixen l’estada al dentista en un joc, d’un quiròfan per realitzar tractaments de cirurgia amb total seguretat i garantia, i de sales de treball més que condicionades per apujar

El quadre professional de Dental Peralada és de reconeguda experiència i de formació continuada pel que fa als coneixements i avenços científics més actuals. Aquestes eines avalen el centre i li permeten oferir la tecnologia i els mètodes més moderns i eficaços, així com una assistència adequada.

Els professionals de Dental Peralada ho tenen clar: la satisfacció dels seus pacients és la seva pròpia satisfacció i, a la fi, el seu èxit. Per això posen a disposició dels primers tot el seu saber a l’hora d’informar, aclarir dubtes o escoltar qualsevol suggeriment; i ho fan des del principi fins al final del tractament per transmetre seguretat i confiança màxima.

Tractaments especialitzats fets a mida i amb materials d’alta qualitat Especialitzar-se en la matèria en què es desenvolupa una tasca professional és clau per assolir l’excel·lència,

Un equip de professionals format en odontologia (...i en el tracte amb les persones)

i emparar materials de qualitat, bàsic per aconseguir resultats òptims que siguin duradors. Ambdós aspectes garanteixen l’eficàcia dels tractaments que realitzen els professionals de Dental Peralada, els quals s’adapten a les necessitats i a les possibilitats de cada pacient sense oblidar les seves expectatives, perquè el que més els importa és la seva satisfacció.

Així, a Dental Peralada ofereixen tractaments especialitzats en odontologia com ortodòncia, odontopediatria, implantologia, pròtesis, emblanquiment dental, estètica i cirurgia dental, periodòncia o endodòncia.

Una altra manera d’anar al dentista A Clínica dental Peralada ens agradaria que ens vinguéssiu a conèixer. Us esperem.

Camí de la Garriga, 3 - 17491 Peralada Tel. 972 53 88 88 / Fax. 972 53 88 89 info@dentalperalada.com www.dentalperalada.com

47

ididanimal animal

Quan l’home es converteix en el millor amic del gos

Existeixen multitud de mètodes diferents per educar els nostres millors amics, els gossos, però s’ha demostrat que no tots són eficaços. L’ensinistrador Xavi Burgos ens planteja les claus principals d’un mètode específic que aposta per la no violència i per l’estrenyiment dels llaços afectius entre l’animal i el seu propietari

N

’hi ha que se’ls emporten a una “escola” i els eduquen en el lloc de l’amo; a d’altres els falta sensibilitat i els sobra duresa, i d’altres intenten aconseguir un determinat comportament en els animals utilitzant un excés de llaminadures com a premi. La qüestió està en trobar un equilibri entre totes aquestes tècniques d’educació i en saber com, quan i per què cal executar les ordres.

premis es poden utilitzar com un reclam, com un plus per aconseguir un exercici determinat, però mai com una condició per assolir un comportament. El missatge no pot ser “si seus, et donaré un premi”, perquè, si el gos no té gana en aquell moment, pot triar no seure.

L’animal ha d’entendre la següent ordre: “Has de seure sempre que t’ho digui”. Per aconseguir-ho, no s’ha d’abusar dels premis i problema resolt!

Entrenar en el context habitual del gos i comptar amb la participació activa del seu propietari El fet que l’educador es desplaci al domicili on viu el gos amb el seu propietari per realitzar l’ensinistrament facilita tot el seu procés d’aprenentatge, ja que l’animal no es desorienta amb un canvi d’ubicació, amb olors noves o amb gent desconeguda. D’aquesta manera, a més, l’amo esdevé part activa en tot el procés, perquè, en definitiva, l’objectiu de l’entrenament és formar el propietari per què ell sigui capaç d’educar el seu gos, tenint en compte que no és possible ensenyar un animal de companyia a fer cas d’una tercera persona.

En aquest sentit, és imprescindible, doncs, que els propietaris participin en tots els exercicis que es portin a terme durant l’ensinistrament.

Guarir fòbies sense medicaments L’ús indegut de medicaments a l’hora de tractar fòbies és especialment preocupant. En molts casos, s’apliquen de forma abusiva, sobretot tenint en compte que, en la majoria d’ocasions, es poden solucionar les pors d’una altra manera sense necessitat de medicar el gos.

Entreu a la pàgina web de Xavi Burgos i descarregueu-vos gratuïtament el llibre del mètode que segueix. Hi trobareu informació sobre el comportament dels gossos, així com consells per educar-los. Si us convenç, en Xavi estarà encantat de fer-vos una visita a casa vostra per conèixer tot el nucli familiar i poder-vos explicar amb més detall el seu mètode de treball sense cap tipus de compromís. www.xaviburgos.com

Sí a la sorpresa i al desconcert. No a la violència Per aconseguir que un gos faci un determinat comportament, el millor és explicar-li que li convé fer cas del què se li mana mitjançant la sorpresa i el desconcert, però sense ferir-lo ni espantar-lo. En cap moment s’ha de pegar ni maltractar l’animal per educar-lo; si fos així, molts ensinistradors (com jo mateix) no es dedicarien a aquesta feina.

Premis amb mesura Donar-li un premi al gos cada vegada que aconseguim que s’assegui, que camini al nostre costat o que no pugi al sofà, per exemple, no és recomanable. Els

49

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

Als petits tambĂŠ els toca

Quan es parla de protocol, es tendeix a pensar que es tracta d’una disciplina encotillada que només fa referència als adults. Res més lluny de la realitat: les persones han d’aprendre bones formes des de la infància per poder-se desenvolupar amb correcció a cada context i en cada moment

U

na educació adequada no passa mai de moda i, en aquest sentit, els hàbits adquirits durant la infància perduren al llarg la vida, perquè no s’estudien de memòria, sinó que s’integren en les rutines diàries. Per això és important que les bones formes –com qualsevol altre hàbit– es comencin a fer servir durant els primers anys. La feina de l’adult és ensenyar-les, predicar amb l’exemple i propiciar situacions perquè els menuts les posin en pràctica, com ara donar les gràcies, aprendre a demanar bé les coses, saludar, cedir el pas, respectar el torn de paraula o no insultar. Ara bé, si és cert que l’escola forma i ensenya, la tasca d’ensenyar habilitats socials als infants recau més sobre la família, i especialment sobre els pares, perquè es converteixen en els seus referents més immediats i influents.

Fora els crits. Els nens tendeixen a apujar el to de veu quan parlen. Sovint criden i es fan sentir. Cal ensenyar-los a utilitzar el to de veu correcte, tant amb els adults com amb els iguals, i, és clar, no cridarlos a ells tampoc. Recordem que sempre s’ha de predicar amb l’exemple.

El carrer és per caminar. Per córrer o per jugar estan els parcs o el pati de l’escola, però no els carrers, per on s’ha de caminar per no molestar els altres ni provocar caigudes o accidents.

Els espais públics són de tots. Practicar i ensenyar civisme és bàsic per conviure en societat en plena harmonia. Els més petits han d’entendre que tot allò que hi ha al carrer és de tots i que, per tant, cal utilitzar-ho bé i no espatllar-ho, trencar-ho ni embrutirho. El mobiliari urbà, les fonts i el terra s’han de cuidar com si fossin béns propis.

insults ni exigències, i tant als grans com als petits.

Demanar les coses si us plau i donar les gràcies són aspectes imprescindibles.

Els xiclets no es masteguen amb la boca oberta.

Mastegar xiclet mentre es parla, mentre s’està a classe o a taula està prohibit, i més encara fer globus o treure’s i posar-se el xiclet dins la boca en algun acte públic, en un espectable o mentre parla una altra persona.

El telèfon mòbil no és imprescindible. Avui en dia són molts ens infants que tenen el seu propi telèfon mòbil, però no saben utilitzar-lo correctament ni en els llocs adequats. Deixar clares les normes al respecte és essencial si se’ls concedeix el privilegi de tenir un telèfon per a ells quan no és, en absolut, necessari.

A classe, en una presentació, al cine o al teatre o a taula, mòbil apagat!

El que els adults no hem de fer quan renyem un infant Està clar que sempre és millor recórrer a l’elogi que al càstig en l’educació dels petits de la casa, però, de vegades, renyar-los quan han fet alguna cosa malament també és recomanable, i no tan sols això, sinó necessari. El que no s’ha de fer mai és renyarlos en públic posant-los en evidència per no danyar la seva autoestima ni provocar-los inseguretat. Tampoc és correcte qüestionar en públic l’autoritat d’un altre adult o refugiar l’infant quan algú l’ha renyat, perquè aprendrà a sol·licitar suport sempre que li cridin l’atenció. De la mateixa manera, no està bé discutir o contradir el càstig imposat al nen davant seu, sinó que cal mostrar seguretat i convicció per no proporcionarli opcions que li permetin escapolir-se.

El respecte és la millor moneda de canvi. És importantíssim que els nens entenguin que a les persones se’ls ha de parlar amb respecte, sense

51

P SICOLOGIA

Busca el somriure!

Segons el psiquiatra nordamericà William Fry, cinc minuts de riure equivalen a 45 minuts d’exercici lleuger. Els efectes del riure criden l’atenció des de fa milers d’anys, i actualment hi ha estudis que demostren que les estratègies que més ens ajuden a adaptar-nos a les situacions són l’acció del riure i el sentit de l’humor

A

l’Índia i a l’antiga Xina imperial existien uns temples on les persones s’hi reunien per riure amb l’objectiu d’equilibrar la seva salut. Potser avui hauríem de fer el mateix, si tenim en compte que bona part de l’estrès que patim és degut a la manca d’estratègies d’adaptació davant les demandes del dia a dia, i que, precisament, el fet de riure és una de les estratègies que més ens ajuda al respecte.

A mal temps, bona cara

Quant que ens costa somriure davant l’adversitat!

Si tot va segons tenim previst, ens sentim feliços i realitzats, forts i valents per prendre qualsevol decisió i per emprendre qualsevol acció; ens veiem capaços de continuar amb seguretat cap als nostres objectius. Però, quan el resultat que obtenim no té res a veure amb el que esperàvem, quan apareix quelcom inesperat en el nostre camí que no s’ajusta a les nostres expectatives, tenim la tendència natural a desmotivar-nos; no som conscients que el què més ens convé és fer precisament tot el contrari.

Davant l’adversitat, ens sentim decebuts, tristos, impotents i amb una profunda sensació interna d’haver fracassat en el nostre intent. Automàticament, passem a castigar-nos i a demanar-nos, una vegada i una altra, què és el que hem fet malament, on ens hem equivocat, què hagués passat si haguéssim pres un altre camí... A partir d’aquí, entrem en la dinàmica de pensar que mai aconseguirem el que volem, que no som prou bons. En definitiva, perdem la confiança

en nosaltres mateixos i en el procés de la vida. Potser el que no sabem és que, mentre mantinguem aquests pensaments i sentiments d’invalidació, difícilment arribarem allà on volem. Amb aquesta mirada, l’únic que aconseguirem serà autolimitar-nos i boicotejarnos a cada pas agreujant així el nostre sentiment de por i de pèrdua de seguretat, factors que ens situen en un punt de no-acció.

Tot és relatiu, res és inútil

Si poguéssim situar-nos a fora de nosaltres mateixos i observar de veritat, amb el cor, ens adonaríem que res és tan important com sembla, que res és tan terrible com sembla, i que, en tot moment, la vida ens està oferint oportunitats noves, oportunitats de pensar diferent, d’actuar diferent. Res passa perquè sí, tot té una finalitat, malgrat que ens costi veure-ho o entendre-ho així en un primer moment. En definitiva, tot el que rebem són lliçons que se’ns ofereixen per què continuem aprenent i creixent, no un càstig que ens obliga a fer un sobreesforç fins a deixar-nos esgotats i extenuats.

Transforma la tragèdia en comèdia

Posar unes dosis d’humor en el què fem i en el què vivim és essencial per adaptar-nos i avançar. Podernos riure de nosaltres mateixos (sense recórrer a la ironia ni al menyspreu) i de la situació que tenim al davant ens ajuda a relativitzar les situacions i a disminuir la càrrega de tensió que haurem de suportar. Buscar un enfocament alegre i esperançat amb la seguretat que això ens farà bé és, en definitiva, donar-li un caire de comèdia al drama.

Així doncs, provem de riure una mica més, relacionemnos amb un sincer i ampli somriure amb tot el què ens envolta, somriguem a la vida i permetem-nos que també ens somrigui. Fem que el nostre cor i la nostra ànima s’expressin en tota la seva plenitud i actuem com un infant, que a cada moment descobreix quelcom nou que el fa riure de forma espontània i que li proporciona l’alegria d’existir en aquell precís moment, sense passat, sense futur... Riem, riem molt més!

Per Cristina Sebastián Terapeuta d’autoestima, coach vital i executiu

53

JUTJAT DE GUÀRDIA

Fibromiàlgia, la malaltia invisible

La transcendència invalidant de la fibromiàlgia en el pla laboral ha estat un assumpte controvertit al qual els tribunals han donat solucions diverses.

Hi ha sentències que han apreciat la situació d’invalidesa pel fet de patir aquesta malaltia amb el supòsit que no apareix amb caràcter de primària, sinó en qualitat d’associada a altres patologies d’índole depressiva. Darrerament, però, els tribunals laborals estan declarant la incapacitat permanent –ja sigui en grau total o en grau absolut– a persones afectades de fibromiàlgia com a malaltia primària, atesa la seva gravetat i severitat

L

a disparitat de criteris entre sentències pel què fa al patiment de la fibromiàlgia radica, en primer lloc, en els informes mèdics i les seves discrepàncies i, en segon lloc, en les particularitats pròpies de cada cas, ja que no a tota persona que pateix aquesta malaltia li afecta de la mateixa manera, ni en la seva vida social ni en la laboral. Per això, de vegades els jutges estimen que la fibromiàlgia és una causa invalidant (...o no).

El que compta són les seqüeles

Amb la finalitat de declarar la situació d’incapacitat permanent en el cas de patir fibromiàlgia, l’aspecte decisiu no és la lesió o malaltia en sí, sinó que les seves seqüeles anul·lin o disminueixin en un grau apreciable la capacitat funcional de la persona que la pateix. Per tant, es pot dir que la incapacitat permanent requereix una prova plena que la intensitat de la malaltia inhabilita per complet per portar a terme totes les tasques essencials de l’ofici.

Existeix un doble element de la situació invalidant.

D’una banda, el seu caràcter professional, el qual implica que, per a la seva determinació i qualificació jurídica, s’han de valorar, més que la naturalesa dels patiments del treballador, les limitacions que li generen en quant a impediments reals, susceptibles de determinació objectiva i suficients per deixar-lo

impossibilitat a l’hora d’iniciar i consumar les tasques pròpies del seu ofici. D’altra banda, el seu caràcter de permanència, que implica la necessitat d’estabilització del seu estat residual, en el sentit que les patologies o seqüeles tinguin un caràcter possiblement definitiu, el què suposa que la capacitat de recuperació clínica de l’estat residual s’estimi clínicament com a incerta o a llarg termini.

En definitiva, el què s’ha de tenir molt en compte de cara a la incapacitat permanent –i el què s’ha d’intentar provar en el judici– és que les reduccions anatòmiques o funcionals de l’implicat siguin objectives, o sigui, que es puguin demostrar o constatar mèdicament; que siguin previsiblement definitives, incurables, irreversibles, i que les reduccions siguin greus disminuint o anul·lant així la capacitat laboral.

Cal recórrer als especialistes adequats El més important és la incidència de la malaltia en la capacitat laboral i funcional de la persona afectada.

La qüestió radica en explicar-li al jutge en què consisteix la fibriomàlgia i en demostrar-li que el seu grau d’incidència en el pacient li impedeix treballar.

Per fer-ho, un factor important de cara al judici és la prova pericial, i, en aquest sentit, s’ha de tenir molt en compte quin metge especialista és aportat com a pèrit. En primer lloc –i així ho han reconegut els tribunals–, l’especialista en aquest tipus de malaltia és el reumatòleg, i, segons diverses sentències, se li ha d’atorgar a ell un valor prevalent davant dels informes de l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques), en els quals no consta la presència d’especialistes en reumatologia. En segon lloc, no s’ha d’oblidar l’informe que pot realitzar el psicòleg o psiquiatra, el qual valorarà el grau de depressió que pateix el treballador com a conseqüència de la malaltia i com afecta el seu estat psicològic a la feina i a les tasques que desenvolupa en el treball.

Per Mireia Paradell Advocada

55

Cuina amb segell

La Setmana Santa fa a bunyols de bacallĂ

Ingredients per a 10 unitats 400 grams de bacallà esqueixat 250 grams de patates 1 dent d’all 2 rovells d’ou 1 clara a punt de neu 75 grams de farina 2 fulles de llorer Uns quants grans de pebre negre Un pessic de julivert

Elaboració Bullim el bacallà amb les dues fulles de llorer i quatre grans de pebre. Quan arrenqui el bull, l’enretirem del foc.

Amb l’aigua de bullir el bacallà, bullim també les patates fins que en puguem fer puré, les escorreguem i les passem pel passapuré.

Agafem la dent d’all, li traiem el cor, la piquem i la reservem.

Recuperem el bacallà bullit, les patates escorregudes i passades pel passapuré i l’all i barregem suaument els ingredients juntament amb els rovells d’ou i un pessic de julivert. Ho hem de fer sense aixafar la mescla.

Al final del procés, amb molta cura, incorporem la clara a punt de neu i guardem la mescla a la nevera, on la deixarem reposar aproximadament durant una hora.

Un cop passat aquest temps, fem la forma dels bunyols i els fregim a 160º entre 2 i 2,5 minuts.

www.cuina22.com

Tel. 972 506 202 info@cuina22.com Ctra. Olot, 22. Arengada-nord 17740 Vilafant - Alt Empordà

57

T ENDÈNCIES

La idea del “crowdfunding” o del “tot és possible”

En temps de crisi i noves tecnologies, produir un documental, gravar un disc, escriure una novel·la o muntar un banc de temps és possible gràcies al “crowdfunding”, una nova via per trobar finançament mitjançant l’aportació col·lectiva

L

es transformacions econòmiques i tecnològiques que s’han produït al nostre món han estat tan grans que han modificat les relacions socials i el modus vivendi dels ciutadans. La fabricació seriada ja no és l’únic procediment existent per satisfer els mercats massius, sinó que podem comptar també amb les noves tecnologies, les quals han contribuït, en gran mesura, a diversificar la indústria. El món sencer s’ha convertit en un gran mercat cada vegada més interrelacionat on les comunicacions han adquirit una escala planetària. Som en un moment d’opulència comunicativa que alguns han sabut aprofitar molt bé, tant per promocionar el seu producte com per buscar finançament.

I és que l’àmbit de la cultura ha hagut de dependre, en la gran majoria dels casos, de les subvencions públiques o, a molt estirar, del patrocini empresarial, però ara, amb la crisi, les administracions retallen pressupostos a l’engròs i les empreses amb prou feines poden surar per sí mateixes. Calia, doncs, buscar alternatives vàlides adaptades als nous temps. El crowdfunding o micromecenatge és una forma de finançament en massa mitjançant Internet que converteix el consumidor de cultura en promotor

de les obres que després admirarà. D’alguna manera, ell esdevé un dels protagonistes de l’escenari cultural del moment i, de rebot, la cultura es transforma en quelcom més proper, més delimitat, més palpable.

El funcionament del micromecenatge és molt senzill: es basa en posar en contacte creadors i mecenes, com sempre s’ha fet, però a través de determinades pàgines web fetes especialment amb aquesta finalitat.

El creador exposa el seu projecte i el pressuposta.

A partir d’aquí, en un termini fix i delimitat, rep aportacions dels seus mecenes, que són usuaris als quals els agrada el projecte i volen formar-ne part.

Els mecenes, a canvi, reben obsequis, descomptes o experiències relacionades amb el projecte pel qual han apostat, i, si finalment no es completa el finançament necessari per portar-lo a terme, les aportacions no es fan efectives.

La idea, importada dels Estats Units, cada cop està més arrelada al nostre país. Des que la campanya electoral de 2008 de Barack Obama va obtenir un rècord de recaptació de finançament (122 milions de dòlars) gràcies a petites aportacions de moltes persones, el fenomen no ha fet res més que créixer, i ara és una bona opció per fer realitat projectes culturals, artístics i socials que d’altra forma es quedarien guardats en un calaix.

La plataforma social de micropagament Flattr, l’aplicació de micropatrocini Kickstarter o els llocs web Lánzanos o Verkami són espais crowdfunding que ofereixen aquesta nova forma de finançament que es basa, en definitiva, en el què interessa al públic consumidor.

59

interiorisme

Peces de museu que no envelleixen

Els millors dissenys són aquells que mai passen de moda, i generalment es tracta de peces estètiques que, a més, són útils i conviuen a la perfecció amb el pas del temps. A la selva d’objectes actual en què ens trobem submergits, brillen dissenys que, malgrat ser molt antics, perviuen amb la seva vigència inicial.

Alguns tenen més de cent anys de vida i, en canvi, encara es produeixen tal com foren concebuts. Són peces de museu per tenir a casa que han esdevingut vertaderes icones i han significat la consagració dels seus creadors

Cendrer Copen h

aguen. 1966.

El barceloní An dré Ricard fou el cap inventor d’aquest cendrer lleuger i fàcil d’apilonar l’un da munt de l’altre. Es tracta d’un cilindre de plàstic ignífug qu e evita que volin les cend res i amaga les burilles al seu interior.

Els seus colors originals són el vermell i el negre.

Encenedor Zip p

o. 1933.

A George Blaisd ell se li deu el paradigma de l’encenedor de metxa. De form a rectangular, té una tapa que pr otegeix el capçal i apaga la flama, i és recarregabl e.

Els Zippo esta n construïts de manera que re sulta especialm ent difícil apagar la flama bufant-la o movent l’encened or. Es consider a un artefacte de pe r vida.

Navalla multiusos de l’exèrcit suïs. 1891. Inventada per Karl

Elsener, fundador de l’Associació Suïssa de Ganiveters, és un objecte senzill, pràctic i lleuger. Sis anys després de la seva invenció, se li va incorporar una creu blanca sobre el fons vermell i, l’any 1921, s’hi agregaren els ganivets inoxidables. N’existeixen més de cent models.

Bolígraf Bic Cristall - 1950. Va ser una idea de l’italià Marcel Bich: una esfera de carbur de tungstè sobre un suport de llautó i amb el dipòsit, el cos i el caputxó de plàstic. És un disseny econòmic i universal que ha esdevingut el prototip perfecte dels objectes d’un sol ús. És, de fet, el bolígraf més venut del món.

61

Vinagrera Marquina. 1962.

L’objecte més copiat de la història del disseny espanyol és aquesta vinagrera que no goteja ideada per Rafael Marquina. Es tracta d’un recipient cònic amb un sortidor que recupera fins a l’última gota d’oli o vinagre i no taca les estovalles. A més, té una boca amb forma d’embut que facilita la tasca d’omplir-lo. És de vidre transparent i té una capacitat de 200 cc. Actualment és produïda i comercialitzada per Mobles 114 en la seva versió original i única autoritzada per l’autor.

Butaca Sa

cco. 1968. Aquesta és una creació dels arq uitectes Piero Gatti, Cesare Paolini i Fra nco Teodoro. Amb 68 centímetres d’alça da, és un seient anatòmic amb forma de pera que s’adapta a tots els moviments del cos gràcies a un farcit de boles de poliestirè altament resistent. Sacco rep resenta una nova forma de plantejar el mo biliari i la vida a la llar, lluny de rigideses i formalismes.

Cadira Thonet. 1859. Dissenyada pel vienès Michael Thonet, és la primera cadira de fusta corbada amb vapor. Com que només està composada per sis peces, la seva producció, el seu procés de muntatge i el seu preu final baixen. Tot i que fou ignorada durant molts anys, Le Corbusier la va elevar a la glòria a la dècada dels anys 20 del segle passat.

Tauleta Eileen Gray o E-1027. 1929.

Creada per l’anglesa Eileen Gray, està realitzada amb vidre i acer cromat. Es tracta d’un senzill disseny d’aspecte quasi clínic que és d’alçada regulable i es pot moure amb una sola mà. La denominació E-1027 prové del nom de la casa d’estiueig que es va construir la mateixa dissenyadora per a ella i el seu soci, Jean Badovici. La lletra “E” és la inicial del seu nom; el “10” correspon a la col·locació de la lletra “J” de “Jean” dins l’abecedari; el “2”, a la de la “B” de “Badovici”, i el “7”, a la de la “G” de “Gray”.

63

Ecologia

Compostatge fet a casa

El 35% de les deixalles que generem a casa són fàcilment reciclables. Les restes orgàniques de la cuina i del jardí es poden transformar en adob natural per a les plantes amb l’ajuda d’un senzill compostador

E

l compostatge és un procés natural de descomposició de la matèria orgànica fet per microorganismes –pels anomenats descomponedors: bacteris i fongs– i per petits animals que dóna com a resultat compost, un bon adob natural semblant a la terra vegetal. En aquesta mateixa línia, el compostatge casolà ofereix la possibilitat de reciclar els residus produïts a casa i utilitzar-ne el producte final: el compost.

La fracció orgànica de la brossa és compostable i consisteix en tot allò que té un origen vegetal o animal, com ara restes de menjar, closques de fruits secs, pinyols, ossos o restes de jardí (fulles seques, fusta, herba, etc.), entre d’altres. En concret, aquesta fracció representa més d’una tercera part en pes de la brossa generada a casa.

Estalvia més del que et penses

La pràctica del compostatge casolà ja s’havia portat a terme tradicionalment a l’àmbit rural amb els femers. Actualment, la proliferació de jardins a les ciutats incrementa la demanda d’adobs a domicili, i el compostatge casolà dóna resposta a aquesta nova necessitat amb el reciclatge de la fracció orgànica de la brossa. Amb la instal·lació d’un compostador, una família mitjana de Catalunya deixa de produir uns 150 quilos de residus orgànics per persona a l’any, i no tan sols això, sinó que aquesta mesura representa un estalvi en l’economia domèstica més que considerable.

Amb l’autocompostatge, a més de reduir significativament la compra de bosses d’escombraries (perquè les restes orgàniques es llancen directament al compostador), s’estalvia en la compra de sacs de terra i, evidentment, d’abonaments, ja que el compost substitueix parcialment el substrat dels testos i serveix per regenerar-ne la terra. I, pel que fa a l’abonament, per cada 100 quilos de restes orgàniques composades, se n’obtenen 56 de compost. Tot això sense tenir en compte que les plantes cultivades amb compost

són més sanes i pateixen menys malalties, i que el compost afavoreix la retenció d’aigua a disposició de les plantes, amb la qual cosa s’estalvia entre un 30% i un 70% d’aigua a l’hora de regar-les.

Tothom pot fer compost

Hi ha diverses maneres de fer compost, però bàsicament es genera apilant els materials que es compostaran. Aquest munt de material és el què s’anomena “pila de compostatge”. A partir d’aquí, les claus per aconseguir un bon compostatge són:

Que la pila de compostatge estigui en contacte directe amb la terra, per la qual cosa es requereix un terreny o un jardí.

- Que es respecti una proporció entre matèria orgànica fresca (restes de menjar, fragments vegetals frescos,...) i matèria orgànica seca (restes de poda, palla, serradures,...).

- Que es mantingui la pila de compostatge airejada, amb un cert grau d’humitat i una temperatura adequada.

Una altra opció: el vermicompostatge

Una variant del compostatge és el vermicompostatge.

En aquest cas, la transformació no es deu als microorganismes, sinó als cucs que es mengen la matèria orgànica i la descomponen als seus intestins.

Aquests cucs se solen guardar en vermicompostadors i sota uns requeriments més específics, però, a canvi, es poden tenir en balcons i pisos sense necessitat de disposar d’un terreny.

Així doncs, no valen excuses. Animeu-vos a introduir-vos dins del món del compostatge casolà i contribuireu al reciclatge dels residus que generem .

A més, fertilitzareu les vostres plantes o el jardí amb el compost generat. Una bona gestió en origen de les escombraries que generem és la millor manera de contribuir individualment a la problemàtica mediambiental en la què estem immersos.

Per Montse Pascual Llicenciada en Ciències Ambientals

65

idanimal

Cavalls bais, potes negres i cos d’or

La cria de cavalls exclusius és una tasca àrdua i costosa. Els exemplars de pura raça espanyols són uns dels més preuats per la seva bellesa i elegància i, dins d’aquests, els de pelatge bai són dels més exclusius.

Són espècies difícils d’aconseguir que estan altament valorades

E

l cavall de pura raça espanyol és un dels més antics que existeixen. Procedent d’Andalusia, actualment és una raça pura que ha influït en moltes altres races europees i americanes. De caràcter molt noble i tranquil, resulta fàcil de muntar, i destaca enormement per l’extrema elegància dels seus moviments, que són àgils i perfilats com cap d’altres. Per això, el pura raça espanyol és adequat per creuar amb races més esportives –de sangs més calentes– i obtenir cavalls amb un bon rendiment atlètic i un millor caràcter.

De cara allargada i més aviat estreta, nas punxegut i orelles petites i mòbils, el pura raça espanyol té un coll incurvat i musculat i una crin abundant i sedosa que és un gran reclam. Damunt les seves extremitats ossades, el seu dors recte i musculat es fa mirar, igual que el seu pit ample. El llom curt acaba amb una cua d’inserció baixa i també molt poblada.

Capes o pelatges habituals

Les capes bàsiques més comuns dels cavalls de pura raça espanyols són tres. Hi ha el cavall completament negre; el castany, que té la crin, la cua i les extremitats negres i el cos marró, i el tord, que neix negre i es va tornant blanc fins que, quan arriba a ser adult, ho és completament. I, des de fa només uns set anys, també existeix el què s’anomena capa alatzana, que té la crin, la cua, les extremitats i tot el cos de color marró (fosc o clar).

Les capes més exclusives

Avui en dia, existeixen capes diluïdes de cavalls de pura raça espanyols, que són capes exclusives i molt difícils d’aconseguir.

Per això n’existeixen tan pocs exemplars arreu del món. Es tracta del cavall palomino, amb la crin i la cua blanques i la resta del cos daurat; el perla, que és completament blanc d’ençà que neix, amb la pell rosada i els ulls blaus, i el bai, que té la crin, la cua i les extremitats negres i el cos daurat.

67

El pura raça espanyol de pelatge bai, un dels més preuats

La cria de cavalls exclusius és una tasca àrdua, costosa i complicada que requereix comptar amb cavalls excepcionals i amb bons coneixements en la matèria per aconseguir els objectius marcats. Per aconseguir un cavall de pelatge bai, un dels més apreciats, és possible optar per tres opcions, sempre tenint en compte que un dels animals ha de tenir el gen crem, que en aquest cas és imprescindible.

Si es creua una euga castanya amb un cavall que tingui el gen crem, hi ha el 50% de possibilitats que

els productes siguin de capa baia. Si aquest, en canvi, es creua una euga torda, també existeix el 50% de possibilitats que el producte resultant sigui de pelatge bai. Ara bé, d’aquest 50%, aproximadament el 25% naixerà amb el pelatge bai i el gen crem, però li canviarà el pelatge i, quan sigui adult, passarà a ser tord. Això sí: com que tindrà el gen crem, podrà tenir descendents de capa baia. La darrera opció és creuar una euga baia amb un cavall bai. Igualment, aquí hi ha el 50% de possibilitats que surtin poltres bais, el 25% dels quals poden ser perles i un altre 25%, castanys. Tot plegat és, a més, una qüestió d’atzar.

Aquí la màgia i la bellesa de la naturalesa.

VIATGES

Osona, una olla rica i plena de contrastos A mig camí entre el mar i la muntanya i a poca distància de Barcelona, Osona reuneix atractius molt diversos per ser visitada més enllà de la boira, el pantà de Sau o el fuet, icones conegudes per tothom

L

a bellesa i diversitat dels seus paisatges; la importància del seu passat històric, del qual en donen fe importants restes ibèriques, romanes, romàniques o d’altres períodes com el Barroc i el Modernisme; els testimonis de la seva activitat econòmica, que van des de les típiques masies fins al patrimoni industrial; les tradicions, fires i mercats, que s’han convertit en tota una festa; una gastronomia rica en productes i en plats propis, i l’activitat de la seva gent i dels seus fills il·lustres –sants, poetes, filòsofs i bandolers– fan d’Osona un territori ric i ple de contrastos per descobrir.

La seva gent ha sabut oferir una oferta que s’ajusta a les característiques de la demanda actual, la d’un turisme actiu i participatiu, motivat culturalment i respectuós amb el medi ambient.

Aquesta capacitat d’adaptació juntament amb la millora de les comunicacions ha afavorit el creixement d’una infraestructura turística de qualitat amb hotels, càmpings i un nombre considerable de cases d’agroturisme, a més de joves empreses que ofereixen activitats esportives i nous productes turístics de lleure.

Tavertet i Rupit. Els cingles defineixen l’aspecte inconfusible del Collsacabra, i Tavertet n’és l’escenari més fidel.

Alçat sobre un enorme espadat de 200 metres que limita amb la vall del Ter, aquest indret marcat per l’aïllament s’ha resistit a perdre el seu encant originari.

Entre els esmentats cingles hi ha el poble més admirat del Collsacabra: Rupit. És a recer de la penya rocosa on s’assenten les restes del seu castell, que, sumat als seus carrers empedrats i a les cases rústiques dels segles XVI i XVII vestides amb boniques balconades, contribueix a mantenir l’hegemonia medieval que el fa atraient.

L’Esquirol-Santa Maria de Corcó.

El municipi de L’Esquirol-Santa Maria de Corcó és el camí natural o la porta d’entrada al Collsacabra, on es conserven racons de gran bellesa i on es respira una tranquil·litat secreta. Es tracta d’un municipi molt extens format per quatre nuclis de població: Sant Martí Sescorts, a la part més baixa; L’Esquirol –tot i que el seu nom oficial és Santa Maria de Corcó–, d’on el dolmen de Puig Ses Pedres és visita obligada; Cantonigròs, que esdevé el nucli més poblat del municipi i actualment acull, al llarg de la segona quinzena de juliol, el Festival Internacional de Música i Dansa, i Sant Julià de Cabrera, conformat per tot un seguit de cases aïllades, amb un minúscul nucli on s’alça una església romànica del segle XI. Des d’aquest punt surten nombrosos camins que pugen fins al santuari de Cabrera, a 1300 metres, i des d’on es pot gaudir d’unes vistes extraordinàries de la Plana de Vic i la Garrotxa.

Museus i més museus Osona engloba diverses manifestacions que fan de la comarca un territori ric en patrimoni cultural i artístic, fet que es posa de manifest en el gran nombre de museus existents –que compten amb distintius de qualitat, diversitat i creativitat– i en la llarga llista d’exposicions que s’hi celebren, les quals recullen col·leccions arqueològiques, etnogràfiques i literàries de gran interès. Destaquen la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Industrial del Ter de Manlleu, el Museu del Coure de les Masies de Voltregà i el Museu Arqueològic de Roda de Ter. Per Joan Mundet Expert en viatges

71

C U RIOSITATS

de la VIDA

La maragda (...de Llucifer)

El poema èpic medieval “Parzifal”, de Wolfram Von Eschenbach, recull un munt de llegendes sobre el Sant Grial. Diu que el material del qual està fet és una joia –segons algunes fonts, una maragda– que va caure del front de Llucifer quan va perdre la batalla en la seva rebel·lió contra el cel. Altres llegendes, com la de la pedra filosofal, la de l’alquímia, la de la taula de Salomó o la de Flamel han aportat la seva particular versió sobre un tema encara no resolt que ha estat la trama de centenars de llibres i films

A

l poema èpic medieval Parzifal, de Wolfram Von Eschenbach, es diu que Kyot l’encantador, duc i mestre trobador d’origen català, va trobar, a Toledo, uns pergamins pertanyents al jueu Flegetanis, de l’estirp de Salomó, personatge que apareix també a la llegenda de Nicolas Flamel, on es narra la història del Sant Grial. Als esmentats textos s’explica que aquest objecte fou portat pels àngels i donat en custòdia a uns homes purs, acabats de convertir al cristianisme. Kyot va buscar on podia haver viscut un poble tan pur com per convertir-se en el guardià del Grial i, després de molt cercar, va trobar el què buscava a Anjou. Una vegada els fou lliurada la pedra a aquests homes, els àngels van tornar als astres, que no al cel.

En la seva versió alquímica, es troba, en la figura de Flegetanis, la connexió entre ambdues històries.

D’una banda, a la narració d’Eschenbach, els escrits d’aquest savi toledà narren la història del Grial i, de l’altra, a la història de Nicolas Flamel, és qui li

ensenya el secret de la pedra filosofal o Lapis Eliksir, l’elixir o pedra de la vida.

Però a Toledo apareix un altre objecte mític: la taula de Salomó, que, segons se sap, fou portada pels visigots des de Roma i guardada després de moltes aventures a la cova d’Hèrcules. Es creu que la taula fou tallada directament d’aquest Lapis Ex-Caelis, la pedra dels cels, l’ànima materialitzada dels àngels caiguts que conserva tota la seva puresa celestial.

Per a alguns, la taula i el Grial són el mateix. Almenys els nazis, especialment l’Ahnenerbe, així ho creien.

El propi Himmler va visitar la ciutat l’any 1940, potser a la recerca d’aquest prodigiós objecte o de traces de la seva existència. És interessant que alguns autors identifiquen aquesta taula, més que com una taula amb potes, com una taula simple, i això ens portaria a relacionar la maragda de Llucifer amb la Tabula Smeradina, la taula maragdina d’Hermes Trimegisto, que conté el saber hermètic inscrit.

Finalment, apareix el propi Grial, que, segons Eschenbach, tenia tres propietats: vigor, nutrició i puresa. Aquest objecte, també símbol del viatge iniciàtic i de la summa elevació espiritual, va ser tallat pels àngels en forma de copa de la mateixa pedra que lluïa Llucifer a la corona o al front, la qual es va desprendre en caure després de la lluita amb l’arcàngel Sant Miquel. Era la maragda (...de Llucifer).

Per Rubén López

73

el

R ac贸

eflexi贸

Absort

C

aminem per un gèlid carrer hivernal, perduts en la nit prematura de la tarda. Com aquell qui no vol la cosa, inconscientment, de manera potser fins i tot desencisada, em poso a furgar dins la butxaca de l’abric. Com si esperés trobar-hi un ocult tresor o, qui-sap-lo, un remei miraculós a tots els problemes.

la vida d’una persona en una menudesa de temps, en un obrir i tancar d’ulls. Del pas de l’adolescència a la maduresa, de la certesa que el camí ja només és un.

De com es deixa de recitar el reguitzell de paraules que hom rep quan és infant en forma d’educació, i es passa a pensar lliurement, limitat únicament per la convenció social, valgui la ironia.

De fet, sí que hi ha quelcom, embolcallat entre la suau, sedosa roba del folre. Puc palpar-hi un objecte metàl·lic. Amb el vaivé d’un caminar pausat sembla que sigui ell el què se m’atansa. Balla graciosament i joguineja amb els plecs de la roba com una dansaire exòtica. Distret, li segueixo el joc fins a perdre’m en els meus pensaments.

De com la marcada dependència dóna pas a la llibertat; aquella poderosa sensació de saber què es decideix, com, quan. Sense intermediaris ni judicis, amb l’única limitació, altra torna, de la convenció social. I valgui de nou la ironia.

És curiós. Venint del profund fred ambiental, la temperatura de l’objecte metàl·lic fins i tot em sembla agradable. Mica en mica, després d’amanyagar-lo una estona, es torna més càlid al tacte. Com la vida mateixa. Perquè el món es torni càlid, només es pot treballar perquè així sigui. Els sensats s’adapten al món, els insensats pretenen que el món s’adapti a ells, que digué George Bernard Shaw. Per això, el món és mogut pels últims, i no serveix de res romandre estacionaris davant una vida que s’escola lentament, amb la seva característica inexorabilitat silent.

De com l’obertura al món i les infinites possibilitats que ofereix poden reconstruir una persona psicològicament. De com la llibertat eixampla les fronteres i de com disposar-ne és un bé tan necessari com preuat.

La jove es desentén del meu altre braç i em demana que obri el cotxe, que estem passant fred. Com caigut del cel, absort entre tantes divagacions, trec les claus de la butxaca.

Per Xavi Roura

El menut objecte em recorda altres coses. També formen part del seu significat, però. Com pot canviar

75

N O V E T A T S

Organitza’t!!!

El mètode “checklist” és un mètode tradicional per resoldre problemes actuals. Seguint aquesta línia, Natàlia Foguet i Martina Ros han confegit 142 llistes imprescindibles amb solucions efectives als problemes domèstics del dia a dia que ajuden a conèixer-se millor i a trobar les claus de l’èxit

E

n el món de sobreinformació en què ens trobem, les llistes proporcionen rapidesa i eficàcia, eviten errors, fan guanyar temps, fugen dels oblits i contribueixen a disminuir angoixes. És a partir d’aquesta idea que neix el mètode checklist, i és a partir de la pròpia afició a fer llistes que Natàlia Foguet i Martina Ros decideixen difondre el seu mètode de treball amb un original llibre-llibreta que aglutina 142 llistes contrastades que fan la vida més fàcil. Es diu El mètode checklist i està destinat a tothom qui vulgui simplificar la seva rutina, deixar per a la improvisació allò que realment ha de sorprendre i conèixer-se amb més profunditat. És, en el fons, un camí a seguir per arribar al lloc desitjat que no dóna l’esquena a la creativitat de cadascú.

Com funciona?

Es tracta de verificar els llistats que les autores proposen per no deixar-se res en anar a comprar, en fer una maleta o en tancar la casa per marxar de viatge. Com buscar pis, com trobar escola, com planificar un bon cap de setmana, com gaudir d’una obra d’art, com preparar un sopar romàntic, com assaborir un bon cafè, com relaxar-se, quins són els millors còctels per a cada moment o quines són les pel·lícules imprescindibles són algunes més de les temptacions que ofereix El mètode checklist als seus lectors o usuaris.

El mètode “checklist” és en tot

El gran avantatge del mètode checklist és que es pot aplicar a tot, i el llibre ho demostra. De fet, existeixen moltes professions que utilitzen llistes, perquè els són imprescindibles per buscar l’excel·lència, com ara pilots d’avió, cirurgians o advocats. El mètode checklist proposa usar les llistes tant en l’àmbit personal com professional, tant en la vida diària com en tasques més excepcionals.

Llistes per a tothom

El mètode checklist està pensat per a tots els públics, i el llibre també ho reflecteix. Hi apareixen llistes per a singles, per a parelles, per a la vida en família, per a adults, per a joves, per a sèniors, per a emprenedors... És ideal per a qualsevol persona que vulgui evitar errors, guanyar temps i no oblidar-se de res.

El mètode “checklist” està destinat a tothom qui vulgui simplificar la seva rutina, deixar per a la improvisació allò que realment ha de sorprendre i conèixer-se amb més profunditat. És un camí a seguir per arribar al lloc desitjat evitant errors i guanyant temps A favor de l’exercici de la memòria

D’entre totes les llistes d’El mètode checklist n’hi ha una que suggereix maneres d’exercitar la memòria, tenint en compte que, amb el temps, aquesta pot disminuir. Al contrari del què pot semblar, practicar el checklist no va en detriment d’aquesta capacitat, sinó que el que fa és alliberar la ment de la inseguretat i l’angoixa que provoca el fet d’oblidar-se quelcom, a més de la ràbia que es pot desencadenar després d’haver comès algun error per no haver seguit un procés determinat. Segons Robin Sharma, quan una rutina o una checklist es practica amb constància (l’autor parla de 21 dies), s’acaba incorporant sistemàticament a la memòria.

77

Una eina per pensar en un mateix

El mètode checklist es pot considerar també una eina per a l’autoconeixement. Quan fem –o revisem– una llista, el que fem en realitat és reflexionar, ordenar, analitzar una situació determinada i la pròpia actitud presa al respecte, fet que contribueix a la millor coneixença d’un mateix i, fins i tot, a plantejar-se aspectes no qüestionats fins aleshores.

Un llibre-llibreta per fer-se a mida

A banda de les checklists que apareixen a El mètode checklist –que són les millors d’entre més de 300 que les autores van configurar, les quals han estat fruit de la trajectòria d’experts–, el llibre compta amb unes pàgines per què cadascú faci les seves pròpies incorporacions. A més, cada element de cada llista té unes caselles per poder convertir el llibre en una mena de diari personal i intransferible.

Sigues un/a “checklister”!

Per ser una checklister, el primer que cal és tenir la necessitat d’ordenar alguna cosa. Per això, definir molt bé l’objectiu de la llista és primordial.

Després, es tracta de començar a endreçar idees i apuntar-les en forma de llistat. Ara bé, es necessita fer la llista i contrastar-la repetides vegades fins que es tingui la seguretat que aquella “fórmula” funciona i cobreix la necessitat desitjada. Si no, sempre pots consultar una persona experta en la matèria per què la llista sigui el màxim d’eficaç. No oblidis que, al cap i a la fi, les checklists són el resultat de l’experiència d’experts.

Trenta-tres maneres de seguir sent creatiu

Fer llistes Portar un bloc de notes sempre a sobre Provar l’escriptura lliu re Desenganxar-se de l’o rdinador Ser més espiritual No obsessionar-se Fer pauses Cantar a la dutxa Prendre cafè o te Conèixer els teus oríge ns Escoltar música difere nt de l’habitual Ser més obert de mires Envoltar-se de gent cr eativa Acceptar crítiques Col·laborar No abandonar davant les dificultats Practicar, practicar i practicar Permetre’s cometre err ors Conèixer llocs nous Veure pel·lícules estra ngeres Donar les gràcies per les coses bones que tens Descansar molt Ser agosarat Trencar les regles Fer tot allò que et fa feliç més sovint No forçar les situacio ns Llegir una pàgina del dic cionari Crear bon ambient Deixar de persistir en la idea de ser perfecte Si tens una idea... Escr iure-la de seguida Ordenar l’espai on has de treballar Passar-s’ho bé Acabar alguna de les co ses que comences

79

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ

Meditant amb la Playstation®

V

ers el final del segle XII, un nou corrent de pensament xinès arriba al Japó en forma de religió: el budisme zen. La seva entrada al país nipó impulsa a l’escena pictòrica japonesa un art que parteix de l’experiència mística de la meditació: l’art zen, el qual té com a finalitat la pràctica meditativa severa a través del zazen i l’estudi del koan. L’objectiu? Arribar a la il·luminació.

El monjo Sengai Gibon (1750-1837) n’és un bon exemple. La seva obra realitzada durant els seus últims anys de vida al temple de Shofuku-ji, a Hakata (avui, ciutat de Fukuoka), arriba a tot tipus de públic, des d’alts samurais fins a mercaders, amics i veïns.

L’austeritat d’aquesta religió també queda palesa en les seves obres, tant en l’objecte pintat com en els estris que usa per pintar-los, característica que llueix en l’ús d’una sola tinta damunt d’un paper, la qual cosa no permet correccions i comporta la creació espontània. Es tracta d’un art que engloba la cal·ligrafia, tal com es pot veure a la part esquerra de l’obra de Gibon. Així, la cal·ligrafia és un mitjà més d’expressió artística a través de les pinzellades de forma corbada i fluïda, on l’artista plasma l’estat passatger de la natura i hi reprodueix tot el món creat.

Els conceptes més filosòfics del zen es fusionen en aquesta obra. Espontaneïtat, profunditat, justa mesura, pau interior. No hi manca res, en l’obra de Sengai. Ni tampoc hi manquen els espais buits que es troben tant a les formes geomètriques com a l’escrit de l’esquerra. El buit és l’element imprescindible en els pensaments orientals; sense aquest no s’hauria generat l’Univers. I la cal·ligrafia, que per als practicants del zen és l’espurna produïda pel xoc de dues pedres, una al·lusió al moment concret de la il·luminació.

Tot i que aquestes formes geomètriques són universals, en el budisme zen han pres unes connotacions pròpies que també expliquen l’Univers i, així, esdevenen símbols d’explicació d’allò absolut que ens remeten als sutres que descriuen els dharmadhâtu. Si es llegeix de dreta a esquerra, es parteix de l’infinit del cercle, de la buidor creadora, d’on sorgeix el triangle, que és on les coses comencen a prendre formes tangibles, fins a arribar al quadrat, unió de dos triangles que simbolitza la creació. Però, si es llegeix d’esquerra a dreta, apareix l’explicació del

procés experiencial de la meditació: l’home formant part de la creació, el quadrat que passa per un estadi de triangle on comença a desprendre’s de la pols del món per arribar al cercle, a la unió amb l’Univers.

En l’obra de Sengai Gibon, la cal·ligrafia és un mitjà més d’expressió artística a través de les pinzellades de forma corbada i fluïda, on l’artista plasma l’estat passatger de la natura i hi reprodueix tot el món creat. Per als practicants del zen és l’espurna produïda pel xoc de dues pedres, una al·lusió al moment concret de la il·luminació En qualsevol dels casos, l’Univers de Sengai Gibon és una obra que ens remet als zenga, que, amb la unió de cal·ligrafia i pintura, té l’objectiu de ser una eina per a la meditació. Això facilita al meditatiu zen entrar al zazen; és a dir, pensar des del fons del nopensament, més enllà del pensament, en l’aparent buidor per trobar la via perfecta, l’última finalitat del budisme zen.

El buit és l’element imprescindible en els pensaments orientals; sense aquest no s’hauria generat l’Univers Ara, tot mirant el meu comandament de la Playstation®, intentaré fer un bon zazen. I és que l’art zen ha inundat les nostres vides, fins i tot les vides dels qui som més addictes als videojocs.

Per Manu Esteban

81

CLAR I CATALÀ

Humiltat

Humilitat

Posar gasolina

Fer gasolina

Ent viu

Ens viu

Pot de colònia

Flascó de colònia

Àmbar

Ambre

Llaurer

Llorer

Entre pitus i flautes

Entre naps i cols

83

www.destil.cat